Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42492 | Casa al carrer de Vic, 10 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-10 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII-XVIII | caldria restaurar el portaló de fusta i la finestra del primer pis, així com canviar el baixant de les aigües pluvials | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa, planta pis i golfes. La coberta és inclinada a dues vessants i de teula àrab. La façana té un clar component vertical; és a dir, a mida que es puja, les obertures són més petites. A la planta baixa, destaca una única obertura, amb un portaló a doble fulla, amb els brancals motllurats, marxapeus i llinda de pedra. Aquesta última és de grans dimensions. Per damunt, al primer pis, hi ha una obertura responent a la planta noble, que consisteix en un finestral tot ell emmarcat de pedra, amb l'ampit motllurat. Ja a les golfes, s'observa una petita obertura, quadrada, la funció de la qual era d'airejar i donar claror a aquest espai. La façana es troba arrebossada, acabant amb un petit ràfec que passa gairebé desapercebut i on s'observa la canal de ceràmica que recull les aigües pluvials. A la dreta de la façana baixa un canaló en molt mal estat que condueix les aigües pluvials fins a l'escomesa del carrer. | 08033-51 | Carrer de Vic, núm. 10 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com pels materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6351900,2.1616700 | 430176 | 4609612 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42492-foto-08033-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42492-foto-08033-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42492-foto-08033-51-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42493 | Casa al carrer de Vic, 11 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-11 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVI-XVII | reformada | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada a dues vessants i de teula àrab. A la planta baixa destaca el portal adovellat, i a la seva esquerra, una petita finestreta emmarcada per pedra i maó; la llinda forma un lleuger arc. Per damunt d'aquesta, una obertura tota ella emmarcada per pedra, amb l'ampit motllurat. Al segon pis, hi ha dues obertures simètriques emmarcades també amb carreus de pedra motllurats. El mateix s'observa al segon pis. Per sota de tots els finestrals, hi ha vàries fileres de maó. La resta de la façana ha estat repicada i actualment s'observa la pedra que ha estat cimentada per evitat que les juntes s'erosionin. Pel centre de la façana baixa un canaló de plàstic. Aquesta acaba amb un ràfec que sobresurt del pla d'uns 40 cm, amb una canal de ceràmica. | 08033-52 | Carrer de Vic, núm. 11 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com pels materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6352500,2.1616600 | 430175 | 4609619 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42493-foto-08033-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42493-foto-08033-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42493-foto-08033-52-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42494 | Casa al carrer de Vic, 14 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-14 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVI | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta a dues aigües i de teula aràbiga. A la planta baixa hi ha un portal adovellat amb dovelles de grans dimensions i un portaló de fusta; a la clau de l'arc s'observa la marca d'un escut pintat amb les restes d'alguna paraula escrita però que és illegible. El marxapeus és de pedra. A la seva esquerra hi ha una finestra de proporcions verticals amb reixa de ferro. Al primer pis, respectant un eix de simetria amb el portal, hi ha un finestral gòtic, decorat amb motllures i relleus. A la seva esquerra, hi ha una finestreta. A les golfes, només s'observa una obertura situada al costat dret de la façana, sense cap interès arquitectònic. La façana està arrebossada de ciment i deixada d'aquest color. La part baixa, d'aquesta, formant un sòcol hi ha quatre fileres de pedra del país, aplanada per la cara vista i adaptant-se als brancals del portal adovellat. La façana acaba amb un ràfec motllurat, senzill que aguanta el pes de les teules que sobresurten d'una filada. La canal que recull les aigües pluvials queda amagada darrera la primera filada de teules i el canaló baixa pel costat esquerra de la façana. | 08033-53 | Carrer de Vic, núm. 14 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com pels materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. És molt probable que la casa sigui de finals del segle XVI o inicis del XVII ja que per una banda el finestral d'estil gòtic florit sigui possiblement d'aquesta època. Per altra banda és possible que la continuïtat de les façanes del número 12 amb aquesta formessin part d'un mateix conjunt. A la clau de la dovella hi ha un escut pintat, tot i que comença a ser illegible amb la inscripció de 'Sargento', que podrien datar de la Guerra de Successió, indicant la casa que ocupaven els oficials de la tropa. | 41.6352400,2.1617500 | 430183 | 4609618 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42494-foto-08033-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42494-foto-08033-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42494-foto-08033-53-3.jpg | Legal | Modern|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|93 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42495 | Casa al carrer de Vic, 24 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-24 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVI-XVII | remodelació l'any 1980 | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada, a dues vessants, de teula àrab. A la planta baixa s'observen dues obertures; la primera d'elles, un portal adovellat amb una porta de ferro vidrada situada al costat dret de la façana principal; a l'esquerra, una finestra amb llinda i ampit de pedra amb reixa de ferro. Al primer pis, situats a l'esquerra del portal adovellat, hi ha tres obertures que consisteixen en dues finestres amb balconera amb un petit voladís i barana de ferro, al mig de les quals hi ha una finestra de més petites dimensions. Totes elles estan emmarcades per llindar, brancals i ampit de pedra. Per sobre, com delimitant les golfes o tercer pis, hi ha una cornisa feta de formigó per damunt de la qual s'aixequen quatre obertures de punt rodó, totes simètriques tant per les mides com per la seva situació horitzontal. L'acabat actual de la façana es de ciment esquerdejat. | 08033-54 | Carrer de Vic, núm. 24 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com pels materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6354400,2.1616800 | 430177 | 4609640 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42495-foto-08033-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42495-foto-08033-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42495-foto-08033-54-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42496 | Església de la Mare de Déu del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-la-mare-de-deu-del-remei | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XIX | la reproducció de la nova imatge de la Mare de Déu prové de la casa Argullol, de Canet de Mar, l'any 1939 | Ermita que consta de nau, transsepte, cúpula i l'absis. La coberta presenta doble vessant pel que fa a la nau, i a vàries vessants per les cúpules, amb teula de ceràmica plana superposada formant un dibuix geomètric, amb varis careners, donant una forma d'arc ogival. A la façana principal, la porta d'accés a l'edifici de culte està flanquejada per dues pilastres llises que aguanten l'entaulament. Aquest té un arquitrau dividit amb tríglifs i mètopes amb decoració escultòrica, i pel damunt, un frontó peraltat amb el timpà buit i on s'observen restes de policromia d'un to vermellós. A l'arquitrau es pot llegir la inscripció 'AVE MARIA. 1548. GRACIA PLENA'. El fris està decorat amb relleus geomètrics i escultòrics. La cornisa és de decoració clàssica. Per damunt del portal, s'observa un rosetó amb vidres de colors. La façana queda coronada per un arc rebaixat que amaga la teulada de doble vessant. A la dreta de la façana hi ha la torre del campanar, que consta de planta quadrangular, amb coberta a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal, amb una obertura a cada costat per on es veuen les campanes. La cantonera de la torre del campanar que dóna a la façana principal, està feta amb carreus de pedra d'esmolet. La cúpula exterior té un tambor cilíndric. Els arcs ogivals estan fets de maó. La cornisa que ressegueix el ràfec de la teulada també està decorada amb maó. La resta és de paredat mixt unit amb morter de calç. | 08033-55 | Passeig del Remei, s/n | Els primers documents que ens parlen de l'ermita estan datats del segle XVI, tot i que hi ha estudis que plantegen la possibilitat de l'existència d'un temple pagà anterior a l'ermita situat en el mateix indret. L'origen de la construcció sempre ha estat envoltat de llegenda. Testimonis del segle XVII recullen la veu popular que explica com la imatge va ser col·locada en aquell punt per posar fi a les estranyes visions que la gent tenia quan passava per aquell lloc. Ja al segle XIX es diu que la imatge va ser trobada dins d'una cova propera i que posteriorment va ser traslladada a un petit oratori on ben aviat es va començar a reunir molta gent quan la verge va començar a fer miracles. D'aquí que es pensés en la construcció d'una ermita. Però encara hi ha una altre llegenda que parla d'un bouer que va aturar-se en aquell paratge per descansar. Un dels seus bous va desenterrar la imatge de la Mare de Déu, que més endavant va ser col·locada a la capella que se li construiria expressament. La documentació històrica senyala que l'ermita va ser construïda durant segle XVI. El 3 de juliol de 1548, el ferrer de Caldes, Joan Cassanyes va fer donació gratuïta a Nicolau Mercader d'una peça de terra al pont d'Aiguafreda per construir-hi una capella sota la invocació de Santa Maria del Remei. El veritable nom de Nicolau Mercader era Nikolaus von Merchelberg, d'origen alemany i va arribar a Caldes de Montbui amb la voluntat de convertir-se en ermità. Al principi de 1549 es va donar permís per celebrar-hi misses. Aviat algunes famílies van fer aportacions monetàries o donacions de terra per acabar de construir la capella i una casa per a l'ermità. Sovint però, els donadors van fer reserves de senyoriu i censos que més endavant van provocar certs litigis que alentiren sobretot la construcció de la casa de l'ermità. A mitjan segle XVII es van celebrar processons fins al santuari en les quals hi van participar les parròquies de Riells, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, L'Ametlla i Sentmenat. En una altra ocasió, quan a Granollers es patia temps de sequera, els seus habitants van visitar col·lectivament el santuari del Remei i la capella de Santa Susanna de Caldes de Montbui. L'abril de 1691, per acabar amb les penúries que patia la vila, el Consell de Caldes de Montbui va decidir fer pregàries anant en processó amb els peus descalços fins al santuari. El Consell va imposar una multa de tres lliures a aquells que treballessin aquell dia, i la imatge de la Mare de Déu va ser traslladada a la parròquia de Santa Maria on es va realitzar un ofici. Aquesta mateixa devoció ha provocat que al llarg de la història el santuari hagi estat beneficiat de moltes donacions fetes a través de testaments. La capella actual és el resultat d'una important reforma que es va portar a terme al final del segle XIX. El 1893 l'arquitecte Adrià Casademunt va ser l'encarregat de realitzar un estudi per engrandir la capella. La seva proposta passava per enderrocar la part posterior de l'absis ocupant el terreny que quedava lliure fins al torrent per la construcció d'un nou absis i un cambril. El pressupost de l'obra era de vint mil pessetes. Al final del mateix any el bisbat va donar el permís per començar les obres que es van acabar a finals de l'any 1900. El 1924 es va construir el cor situat damunt de la porta d'entrada. El 1925 es va portar a terme el projecte de Fèlix Mestres Borrell, director de l'Escola de Belles Arts de Barcelona, amb la construcció de la fornícula per a la Verge. El mateix Fèlix Mestres donant gràcies per un favor rebut de la Verge, va pintar l'any 1927 les pintures que decoraven la cúpula de l'ermita fins a l'any 1936. S'hi podia veure un grup de gent, amb el mateix pintor inclòs que es dirigia en processó a venera la Mare de Déu del Remei. | 41.6415800,2.1625700 | 430258 | 4610321 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42496-foto-08033-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42496-foto-08033-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42496-foto-08033-55-3.jpg | Legal | Modern|Renaixement|Contemporani|Eclecticisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Al final dels anys 1928, 1929, el mal estat de la volta de la part vella de l'ermita va fer-ne necessària la restauració. Per poder realitzar les obres es va enderrocar la façana.Durant la dècada següent es van restaurar els retaules que decoraven l'interior del santuari. El 1930 es va restaurar el retaule de Sant Llop i Sant Ponç i el 1935 el retaule de Sant Joaquim i Santa Anna que datava de 1590. L'ermita va ser incendiada el 21 de juliol de 1936 durant la Guerra Civil i l'interior va quedar totalment destruït. Es va tapiar l'entrada i fins el mes d'abril de 1939 no es va poder començar a reconstruir. El mes de maig del 1939 es va celebrar l'entrada de la nova imatge de la Mare de Déu del Remei a l'ermita. Es va encarregar a la casa Argullol de Canet de Mar que la van fer a partir d'una estampa. El mes d'octubre s'hi celebrà el tradicional Aplec del Remei.Les darreres obres daten del 1957, quan es va engrandir el creuer deixant-lo asimètric.L'any 1998, per celebrar el 450è aniversari de l'ermita es realitzaren diferents reparacions que van afectar parets, sostres, teulada i campanar, retocant-ne la pintura, la decoració i la instal·lació elèctrica. | 94|95|98|102 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42497 | Ermita de Sant Miquel de Martres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-miquel-de-martres | GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XII | estat de conservació ruïnós. És difícil de localitzar ja que les restes han quedat envoltades de vegetació. | Ermita de la qual actualment només en queden les ruïnes. Es troba situada en una feixa d' oliveres, entre mig d'unes bardisses. Es poden observar les restes del mur orientat al nord-oest, i part de dos murs transversals que parteixen de l'interior orientats en direcció sud-oest. Una part minsa de l'absis es troba encara enderrocada al terra, envoltada per la vegetació. En les marjades més properes a l'ermita, aguantant la terra de les feixes, s'endevina alguna pedra molt ben escairada procedent segurament d'aquesta construcció. | 08033-56 | Carretera de Caldes a Granollers. | Capella documentada a principis del segle XII. Estava situada sobre l'antic camí de Caldes a Granollers, prop del límit dels termes de Caldes i Santa Eulàlia. Sembla ser que a principis del segle XVIII ja devia estar enrunada. La proximitat al Coll de Baduell féu que, sovint, l'ermita també es conegués amb el nom de Sant Miquel de Baduell. Segons Moreu-Rey (1962), (pàg. 204), L'alou de Sant Miquel de Martres era propietat de Sant Pau del Camp, de Barcelona, a qui havia estat empenyorat l'any 1100 i venut l'any 1126. El localitza sobre el camí antic de la carretera de Caldes a Granollers, sota el Puig de l'Aguilar, i prop del coll de Baduell. El mas ja es trobava derruït l'any 1754, però potser abans i tot. Sembla ser que en aquesta ermita encara hi deien missa el dia de Sant Miquel, l'any 1608. Al segle XVIII hauria estat restaurada per un tal Duran del mas Camp. L'any 1962 Moreu-Rey ja manifesta que està en ruïnes. També tenim constància del mateix autor el Camí de Sant Miquel de Martres, que des de l'any 1161, es troba documentat com a 'via que vadit ad Sanctum Michelem'; de l'any 1387, 'via que intratur dictam capellam' i finalment de l'any 1556, 'camino ad dictam capellam sancti Michaelis'. | 41.6380800,2.1901500 | 432551 | 4609911 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42497-foto-08033-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42497-foto-08033-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42497-foto-08033-56-3.jpg | Legal | Medieval|Romànic | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ermita coneguda també amb el nom de Sant Miquel de Baduell | 85|92 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42498 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 207. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XI | el campanar presenta perill d'enderroc | <p>Església que consta d'una sola nau amb transsepte i una planta en forma de creu llatina. La planta té, pel costat de llevant, una capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de plana semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més estret. La continuïtat de la nau, en tota la seva llargada no és interceptada pel transsepte. La comunicació d'aquesta amb els braços del transsepte es fa mitjançant dues obertures amb arc de mig punt a cada costat de la nau, enfrontades. L'alçada d'aquestes obertures és molt més reduïda que la del transsepte. A les façanes de llevant, migdia i ponent té unes finestretes de doble esqueixada i arc rodó. A l'exterior de l'absis s'observa una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant està decorada amb un fris d'arcuacions cadascun, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia hi ha també, centrada, una finestra. Els absis laterals i absidiola presenten una decoració llombarda forada per un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Just per sota del fris i coincidint amb la vertical del permòdol central hi ha la finestra que correspon a cada absis. Aquestes són de dimensions més petites que les finestres de l'absis central. Sobre la volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre, de planta quadrada amb dos pisos al qual s'accedeix des de la rectoria. Té finestres a les quatre cares sense divisions interiors amb una coberta feta a partir d'una falsa volta piramidal amb carreus. En el primer nivell hi ha quatre finestres, una a cada cara amb un arc de mig punt; al segon nivell les finestres són geminades i estan formades per dos arcs de mig punt separats per una columna, el fust de la qual és format per tres cossos. El cos central és cilíndric una mica bombat del centre i els dos dels extrems, separats per un astràgal tenen forma de piràmide truncada. Sobre aquesta columna hi ha un capitell. El campanar, té una línia d'inflexió, formada pel parament vertical i la volta una corretja de fusta que ressegueix tot el perímetre interior. Aquesta corretja, segurament servís d'assentament d'una possible coberta de fusta anterior a l'actual de pedra. El campanar per fora té uns paraments llisos sense cap tipus de decoració. La coberta, és de teula àrab, de la qual arrenca d'una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. L'aparell d'aquest edifici és fet amb pedra de paredar de mida reduïda, disposada en filades horitzontals molt regulars. La pedra, aprofitant que a la zona té forma de llosa és desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana.</p> | 08033-57 | Vall de Gallifa, al vessant nord-oest de la muntanya del Farell | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixte II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenaven des de Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | La clau de l'ermita està guardada a la rectoria | 92|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||
| 42499 | Torre de Carerac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-carerac | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XVI-XVII | la masia no té teulada. | <p>Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. Té una torre de guaita adossada a la façana principal. La coberta no es conserva tot i que per la façana s'endevina que era a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal i construïda amb teula àrab. Els paraments estan fets de pedra irregular i morter. Les façanes de tot el conjunt, estaven arrebossades. A la planta baixa per sota del carener, hi ha una portalada amb arc de mig punt, adovellada, de grans dimensions. A la dreta d'aquesta, hi ha una segona porta adovellada feta amb pedra d'esmolet. Al primer pis, disposades horitzontalment hi ha tres obertures, totes elles de proporcions verticals; la finestra de l'esquerra està emmarcada amb pedra, la central també presenta llinda, brancals i ampit de pedra; la tercera, que es troba per sobre del portal adovellat de pedra d'esmolet és porticada sense balcó, amb una reixa de ferro; té una llinda de fusta i els brancals fets de maó. A les golfes, l'única obertura que dóna a la façana principal consta de llinda de fusta i brancals de maó que s'endevinen per sota de l'arrebossat de la façana que comença a desprendre's de la pedra. A la dreta, entre la casa i la pallissa, es va annexionar una torre de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable per on s'hi accedeix a través d'una escaleta que comença al segon pis. Aquesta tindria funció de torre de guaita, amb els merlets o murons de forma quadrada (quatre a les façanes orientades a migdia i nord i dos a l'est i ponent). A la planta baixa hi ha quatre espitlleres disposades a la façana principal que dóna a migdia. Al primer pis i al segon, tant a la façana orientada al nord-est com a ponent com a migdia (des de l'interior sembla observar-se una obertura orientada al nord-oest, però és difícil precisar-ho) hi ha dues obertures superposades, disposades simètricament en un mateix eix vertical formant un arc agut fet de maons. A la dreta d'aquesta torre hi ha adossat un tercer cos. És la pallissa, que segueix el mateix pendent de la teulada del mas. De planta baixa i pis, a baix hi ha una obertura per permetre entrar el carro; aquest portal és fet de pedra amb un arc carpanell molt rebaixat. Per damunt, de la porta, seguint un eix vertical, es troba una gran obertura, que permetia entrar i treure les bales de palla. Aquesta està feta de pedra, amb un arc de mig punt. La façana nord - est presenta les mateixes característiques, és a dir, tres obertures fetes amb maó, amb un arc de mig punt i un portal amb brancals, llinda i ampit, fet també de maó, amb un arc carpanell molt rebaixat. Des de la pallissa es podia accedir a l'interior de la casa, així com a la planta baixa de la torre, des d'on s'accedia per una porteta molt estreta i baixa. A l'interior de la casa, per la portalada principal de grans dovelles s'observa al fons uns esglaons que servien per pujar al primer pis fets de pedra d'esmolet i posats sobre una base de pedra irregular amb totxos, lligada amb morter de calç. A l'esquerra, el que semblaria haver estat la cuina, s'observa encara algun tinell i un forn de pa, que conserva la volta de maó.</p> | 08033-58 | Vall de Carerac | <p>Segons Moreu-Rey (1962), el topònim de Carerac o Caracac es pot situar ja a l'any 993: 'locum que dicunt Karesago' , 'terminio de Caresago'. Del 1040 es troba el topònim: 'Charesag'. Del 1067,1081, 1100 i aproximadament 1102 trobem escrit 'Carerag'. Del 1276 trobem 'Caresacho'. Del 1121, 'Caresrag'. De l'any 1211: 'manso de Carera'. De l'any 1234: 'Cararach'. Del 1347 'Correrach'?. Dels segles XVII, XVIII i XIX, trobem 'Mas Carerach (rarament Carrerach). De l'any 1720 'Cararachs'. Del segle XX, Cararac, sempre sense 'Can' ni 'Mas'. Es tracta d'un dels llocs i masos més antigament i abundosament documentats. Pel que fa als llinatges documentats, Moreu troba documentats: Richel de C. (aproximadament del 1100) que coincideix amb la mateixa que Richel, propietària l'any 1081 de terres a Palou, i dona de Guilabert Bonfill. Arnal de Caresag (1192, 1203) ; Ramon de C. (anterior a l'any 1234); Pere 'Girbauli de Caresacho' (1276, casat amb Rumia; Ramon de C. (1319); Pere de C. (1353, 1365, 1399); Bernat I de C. fill de Ramon de Carerac (1407, 1412); Francesc de C., fill de Bernat; Bernat C., junior (1439 a 1458); Ramon de C., clergue, besnét de Bernat I, senyor útil i propietari del mas Carerac 81477); Joan Pere de Carerac, fill de Bernat (1504, 1510). Segueix el llinatge BOU. El Mas Bou o Mas d'en Bou, fou un altre nom antic que rebé el Mas Carerac. Així, l'any 1560 es llegeix el 'Mas Carerac, alias Bou'. Aquest nom és originari d'una família que també en fou propietària. Així es troba documentat en Joan Bou (1162, 1189); Berenguer Bou, (probablement veguer de Barcelona) (1181 a 1250); Bernat Bou (1254); Berenguer Bou (1290, 1292); Guillem Bou, casat amb Elicsenda (1290 a 1302); Berenguer Bou (1314 a 1368) propietari en 1328 d'un 'casali molendinorum (...) satis prope dictam villam'; Joan B. (1411); mossèn B. (1513); joan B. Casat amb Elisabeth (1555 a 1571), mercader ciutadà de Bou, 'Lo vas de la casa de bou que es devant la capella de ma Sra. Del roser de la Iglesia de dita villa' (1607). Igualment, Moreu-Rey troba documentat el nom de Sans, relacionat amb la Casa de Sans o Torre de Sans, que fora un dels altres noms donats a Carerac. Aquesta família Sans, hauria estat propietària d'aquesta casa, així com també de la casa de banys de Can Rius, a la qual hom havia donat, també de vegades el nom de Can Sans.</p> | 41.6481800,2.1684800 | 430757 | 4611049 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||
| 42500 | Ermita de Sant Martí de Rovinyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-marti-de-rovinyo | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008.Terrassa. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI | Dessacralitzada. Actualment el seu interior està en molt mal estat de conservació, essent utilitzat com a magatzem. Els frescos estan en molt mal estat i la pica d'aigua beneïda és utilitzada com a paperera i cendrer. | Ermita que consta d'una sola nau amb absis. La coberta és a doble vessant amb teula àrab. La coberta de L'absis també és de teula àrab. La nau és de planta rectangular i és coberta amb una estructura de fusta, de la qual es desconeix les característiques perquè actualment està tapada per una volta de maó pla que hi ha al cel ras. L'absis és de planta semicircular i està cobert per una volta d'un quadrant d'esfera. Aquest absis s'obre a la nau mitjançant un doble reclau, que forma un arc intermedi, entre l'absis i la nau, que és més ample. A la façana de migdia hi ha tres contraforts fets de pedra i maó. Damunt de la coberta, orientat a ponent, resta encara de peu un campanar d'espadanya, sense la campana. Dels elements originals de la il·luminació de l'edifici només resta la finestra (actualment tapiada) de l'absis. Sembla que és de doble esqueixada i té un arc de mig punt fet amb petites dovelles. Actualment hi ha dues finestres més, però de construcció molt més moderna, una situada a migdia i l'altra al mur de tramuntana de la nau. La porta, tot i que deu mantenir l'emplaçament original, ha estat totalment modificada. Es pot observar dues etapes constructives; la primera correspondria gairebé a tot el cos de la nau, que va des del mur de ponent fins a prop de l'absis, on l'aparell dels murs és fet 'd'opus spicatum', i la segona a la resta de la nau, aproximadament 1,30m., junt amb l'absis, on les pedres presenten una disposició en filades horitzontals molt regulars. L'aparell en 'opus spicatum' és present tant a l'exterior com a l'interior i fins una alçada d'uns 2,80m. És format per pedres primes i llargues, de mida considerable, disposades en forma d'espina de peix i anivellades de tant en tant per filades horitzontals. Les pedres no presenten cap mena de treball i estan preses per un morter de calç molt pobre. L'aparell de la part de la nau que toca a l'absis, i l'absis mateix, són fets amb pedra de paredar simplement escairada a toc de maceta i disposada en filades horitzontals força uniformes. | 08033-59 | Muntanya del Farell, a la capçalera de la riera de codonys, a 2,5 km de Caldes de Montbui | L'ermita pertany al Mas Pascol, situat a la capçalera de la riera de Codonys. Documentada l'any 1093. Fou restaurada el segle passat però actualment amenaça de ruïna. Segons Ramon Vall (1977), les seves característiques arquitectòniques li atribueixen un origen anterior al segle XI, en la pignoració feta per un tal Guillem i la seva esposa Arsenda d'un alou situat 'in loco que dicunt Santi Martini de Rovinno'. La capella és documentada amb el nom de Rovinyó fins al segle XVIII, en què canvia i pren el dels propietaris del mas a què pertanyia, els Pasqual; l'any 1771 ja es troba anomenada com a Sant Martí del Pasqual, apel·latiu que amb el temps ha esdevingut 'del Pascol'. Consta també que l'any 1775 Miquel Pasqual de Rovinyó va fer renovar l'arc del campanaret de cadireta que, en un moment que es desconeix, s'havia incorporat al temple primitiu. D'altres petites reformes a càrrec sempre els propietaris del mas del Pascol es tenen documentades els anys 1808 i 1860. | 41.6410000,2.1408500 | 428448 | 4610275 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42500-foto-08033-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42500-foto-08033-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42500-foto-08033-59-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ermita anomenada també Sant Martí de Pascol, Sant Martí de Ravinno, Sant Martí de Pasqual. | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42501 | Torre Marimon - Mas Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon-mas-coromines | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal i construït amb teula àrab. El ràfec està construït a partir de vàries fileres de maons superposats i a les façanes laterals, acaba per una mènsula decorativa feta també de totxana. Tant les obertures de la façana principal com laterals presenten una perfecta simetria tan a nivell vertical com horitzontal. A la porta d'accés principal de l'edifici s'hi accedeix mitjançant sis esglaons de pedra. La portalada està construïda amb dovelles de pedra formant un arc de mig punt. A cada costat, hi ha tres obertures, amb una llinda en forma d'arc rebaixat, brancals i ampit de pedra, i tancament amb porticons de fusta. Al primer pis, i segon, per damunt del portal, dues obertures separades per un pilar i a cada costat tres balconeres sense voladís i una balustrada. El segon pis es repeteix exactament igual. En arribar a les golfes, s'observa, centrat a la façana, set d'obertures, disposades en arcs i fetes de maó. Als dos extrems d'aquestes finestres i per damunt, hi ha tres obertures rodones, també fetes de maó. Les xemeneies estan construïdes amb el mateix material i al seu damunt, un curull de ceràmica de port piramidal. La façana està feta amb paredat de pedra mitjana a grossa. A banda i banda de l'edifici principal, es troben adossats altres edificis annexes, tots ells seguint el mateix estil arquitectònic, de planta rectangular i que consten de planta baixa i dos pisos o tres majoritàriament. Entre aquests edificis annexes, cal esmentar les aules pels alumnes, biblioteca, el porxos, la vaqueria on es guarda la palla pel bestiar o la torre. Aquesta última, es troba situada a la banda esquerra, decantada de l'edifici principal. Mesura 30 metres d'alçada i és de planta rodona, amb escales al seu interior per on s'accedeix a la part més alta de la torre. Les obertures disposades en llarg del mur recorden les espitlleres,i totes elles estan envoltades per llinda, brancals i àmbit de pedra. La torre de guaita queda rematada per un parapet de merlets. Just per sota d'aquests hi ha un ràfec construït de pedra formant una motllura d'arcs de mig punt superposats. | 08033-60 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | L'origen del nom de la Torre Marimon es remunta al final del segle XVI (1574-1575). Moreu-Rey (1962), documenta el nom de 'Torra d'en Moles' (1470) associada a l'antic nom de la Torre Marimon. De l'any 1532 també troba escrit en un document 'la qual antigament sen deya torra den Mosen Moles'. Referent a l'origen de la Torre troba un document on s'esmenta que l'honorífic Jaume Moles, 'dominus domus de la Torre', ciutadà de Barcelona (1463, 1487), que la posseí després de Francesc Valls. També va rebre el nom de Mas Coromina o Coromines i probablement canvià el nom a partir del segle XV, quan Romeu de Marimon es casà amb Elisabeth Moles o Coromines. La família Marimon no té relació amb Caldes de Montbui amb anterioritat ja que les seves propietats s'estenien durant l'època medieval pels termes de Plegamans, Palau, Palaudàries i Bigues. Al final del segle XVII la torre passà a mans del baró de Canyelles Joseph Terré i Marquet, i successivament als seus descendents. Al final del segle XVIII la Torre Marimon és propietat de Domingo de Bouffard. La Diputació Provincial de Barcelona, el 1907 es planteja la creació d'una granja escola destinada a la capacitació dels homes del camp, i per realitzar aquest projecte els cal la compra d'una finca. Dues són les opcions: la Torre Marimon a Caldes de Montbui i can Pascalí, a Santa Coloma de Gramanet. Els dos paratges semblen adients, però finalment es decanten per la Torre Marimon, ja que el diputat Raventós advoca per les millors condicions de Caldes, amb una extensió de terreny més àmplia i una major quantitat d'aigua en els seus dominis. Quan l'11 de juliol de 1911 s'estableix a Barcelona l'Escola Superior d'Agricultura, es deixarà de parlar de l'anterior projecte i no serà fins l'any 1920 quan es convocarà un concurs per a l'adquisició d'una finca destinada a la construcció d'una granja escola. L'arquitecte Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, es proposarà per la compra, que la Mancomunitat farà efectiva el mes de juliol de 1921 per instal·lar-hi la granja escola, que formarà part de l'Escola Superior d'Agricultura. L'any 1926 s'inaugurarà l'Escola de la Torre Marimon, que s'havia adquirit finalment per 275.000 pessetes. Les obres de la granja seran encarregades a l'arquitecte al servei de la Diputació, Josep Bori Gensana, que abandona el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats. El 7 de març de 1923 es realitza el projecte de l'edifici central, una vaqueria i un pensionat. Posteriorment, Lluís Planas i Calvet també arquitecte de la Diputació, es farà càrrec de la represa de les obres. Sembla que les activitats de l'escola començaran pels voltants de 1925, ja que el primer director de l'escola serà Joan Salom i Calafell que exercirà el càrrec des de 1925 fins el 1928. Al final de 1926 es vol millorà l'edifici de l'escola i serà el constructor Antoni Baixeras el que realitzarà la major part de les obres d'adaptació. L'any 1928 es construiran els habitatges per als guardes i es reconstruirà l'antiga ermita de Sant Julià (romànica en origen). El 1930 es construeixen un centre de pràctiques agrícoles, un dipòsit d'aigua i una escola menagère o escola domèstica de la dona. Aquesta mateixa data el rei Alfons XIII visitarà les instal·lacions de la Torre Marimon. Més tard la Generalitat de Catalunya reestructurarà l'escola, se suprimirà l'escola menagère i es realitzaran canvis al centre de pràctiques agrícoles. Durant el període de la Guerra Civil Espanyola s'aturaran les activitats, ja que aquesta serà requisada i passarà a ser una escola de carabiners. Al final de la guerra esdevé una escola de capacitació depenent del Ministeri de Foment. El 1943 es duen a terme una sèrie de reformes que passaran per adaptar l'antiga escola menagère com a biblioteca i aules per a estudiants; es millorarà la cova experimental que durà el nom de Sant Jordi i s'hi instal·larà un observatori. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Bori Gensana, Lluís Planas i Calvet i Antoni Baixeras | (Continuació història)Durant els anys 1950 a 1960 serà escola mitjana d'agricultura i la superior es mantindrà a Barcelona. L'any 1958 es continuaran millorant les infraestructures, amb la construcció d'un camp d'esports i del Club d'Estudiantes San Fernando, i la compra de nova maquinària per tal de poder donar un millor servei als alumnes. L'any 1979 la granja escola incorpora els estudis de formació professional de 1r grau i el 1981 els de 2n grau que conviuran amb el de capacitació fins al 1983 que es tancarà aquesta línia educativa. El títol de formació professional l'expedirà l'Institut d'Ensenyament Secundari Manolo Hugué fins al 1996, any en el qual la Torre Marimon deixarà de funcionar com a granja escola. Actualment és la seu de l'Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA). El seu director és en Joaquim Adillon.Durant l'any 2008 s'estan duen a terme reformes de les façanes i cobertes de tots els edificis que composen el conjunt de la Torre Marimon. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42502 | Conjunt del carrer del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-del-carrer-del-forn | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | Conjunt format per un seguit de cases, que composen un antic carrer d'origen medieval, formant part de l'antiga vila emmurallada de Caldes. Per la forma del seu traçat segurament ja va formar part de L'estructura urbana romana. En llarg de la història, aquest carrer ha sofert moltes modificacions pel que fa a l'alineació de les cases, destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. Aquest carrer es troba limitat per una banda per la plaça de l'Església, i el carrer Joan Samsó que de fet és una prolongació fins a la Plaça de la Font del Lleó. El carrer del Forn es comunica amb tres carrers no menys importants com són el carrer de Madella, el carrer d'Agulló o dels Bens, i el carrer del Doctor Delger. L'arquitectura actual, és bàsicament dels segles XIX i XX; Es constata que des de finals del segle XX i inicis del XXI s'estan realitzant moltes obres de construcció noves així com de rehabilitació dels habitatges. El tipus de cases que trobem en aquest carrer correspon fonamentalment a la tradicional casa de doble crugia, és a dir, cases edificades en parcel·les de doble front, de planta rectangular amb coberta a dues vessants o una i construïdes amb teula àrab. Les cases acostumen a tenir planta baixa i un o dos pisos. La façana acostuma a mesurar entre 8 i 10 metres d'amplada per 15 a 30 metres de fondària. Poden tenir un pati interior enjardinat, amb alguna petita construcció annexa com un porxo, o bugaderia. Les façanes acostumen a tenir dues obertures per planta, centrades en relació a un eix de simetria. L'ús de les cases continua essent residencial, però si aquestes cases han sofert modificacions importants, es pot observar que la planta baixa s'hagi transformat en comerç o taller. D'aquest carrer, destaquen el finestral de la casa Poch o can Fígols, Cal Botons o Cal Doctor, on destaca de la façana, el conjunt del portal i la balconada. Destaquen també les façanes del núm. 8 i la del núm. 12-14 l'edifici del núm. 5 – 7. | 08033-61 | Carrer del Forn, s/n. | Moreu-Rey (1962), (I) troba documentat de l'any 1369, el carrer del Forn, amb el nom de 'carreret del Forn'; també del 1366 troba referències amb el nom 'carrer del Forn'. De l'any 1561, recull 'vico vocato del Forn', 'dicto carrareto' XALABARDER (1914), parla del 'carreró que es darrera la capella de Sant Vicens', que 'es un ques deia lo carreret del Forn, que exia al pla de March Cavall a la Plaça que avuy es clos'; i dóna la data en què es tancà: 'ab acte rebut als 3 de Juliol 1485 consta com los Jurats de dita Vila de Caldes y Consell donaren llicentia a Pau Cavaller per edificar y fer una cambra sobre lo carrer del Forn, y així avuy està tapat'; 'carrer del Forn ue avuy no passa'. Aleshores (segle XVII) l'extrem tapat del carrer, que donava al Pla de Marc Savall, era ocupat per un estable. Actualment tot ho cobreix l'edifici modern de can Broquetes. (II) El 'carrer del forn' actual (s. XIII a XX) Cases en lo carrer del Forn, que antigament se deien lo Corral d'en Porcell, a llevant de l'església de Sant Martí (1260); 'lo carrer que antigament se diu del Forn, que va del Oliar a la Iglesia major' (1565). L'any 1796, es parla d'una casa al carrer anomenat del forn, 'abans den Roig' i antigament de Vilademany 'frente lo Portal major de la parroquial Esglesia', que afronta a ponent amb l'Església, mediant 'lo dit carrer del Forn'. En realitat, per la seva situació, aquesta casa no es troba ni en el carrer del Forn, ni en el carrer antic d'en Roig (del Portal de l'Àngel), sinó entre l'un i l'altre. La referència és interessant per indicativa de l'indret on començava el carrer del Forn, abans de la creació de la Plaça de l'Església. Sobre els origens del carrer, Xalabarder (1935), escriu que el nom del carrer ve 'del Forn particular o Fleca que tenien establert els Jueus en el mateix'; però no dóna referències en els documents esmentats semblen desmentir-ho. En llarg de la història, aquest carrer ha sofert moltes modificacions pel que fa a l'alineació de les cases, destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche dea Villa de Caldas de Montbuy'. També l'any 1878 va haver-hi un altre projecte de rectificació d'alineacions. A principis del segle XXI, aquest carrer va formar part d'un seguit de reformes de caire urbà, com fou la substitució del paviment antic de llambordes, per la de pedra de Sant Vicenç alternada amb una franja de llambordes disposada al mig del carrer. | 41.6335600,2.1625900 | 430251 | 4609431 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42502-foto-08033-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42502-foto-08033-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42502-foto-08033-61-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42503 | Conjunt del carrer de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-del-carrer-de-vic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | Conjunt arquitectònic situat en un carrer d'origen medieval que forma part de l'antiga vila emmurallada de Caldes. És possible que formés part de L'estructura urbana en època romana. Destaca un projecte de reforma de l'any 1865 conegut amb el nom de 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. El carrer es troba limitat per la plaça Marquès de Caldes de Montbui, coneguda també amb el nom de plaça de Constans, on antigament es trobava situat el portal de Vic, i la Plaça de la Font del Lleó. Per la plaça del Marquès, comunica frontalment amb el carrer Major i just abans de la plaça, a l'esquerra, amb el carrer d'Escanyacans. El carrer comunica també amb el carrer d'en Bellit, on antigament hi havia la plaça de Sant Bartomeu o de Sant Vicenç. És un dels carrers més destacats i monumentals de la vila, ja que es conserven força façanes i elements constructius de gran interès arquitectònic. La composició del carrer és força homogènia, tant pel que fa a la disposició de les façanes, com per l'alçada de les cases. L'arquitectura actual és bàsicament dels segles XVIII i XIX degut a les modificacions sofertes durant el segle XX i inicis del segle XXI a nivell de rehabilitació de façanes, noves construccions... En primer lloc, tenim les cases de planta rectangular que consten de planta baixa i un o dos pisos. Són cases de doble crugia, cases edificades en parcel·les de doble front. La coberta acostuma a ser de doble vessant, i teula àrab. La façana acostuma a mesurar entre 8 i 10 metres d'amplada per 15 a 30 metres de fondària. De vegades al seu interior hi ha un pati enjardinat o amb una petita construcció annexa com un porxo per la llenya, una bugaderia, etc. De vegades també la seva estructura interior queda modificada depenent de si la casa ha estat reformada en varis habitatges, o si bé la planta baixa s'hagi transformat en comerç. En aquest carrer també es pot observar un altre tipus de construcció; es tracta de cases més senzilles, força estretes, de planta rectangular, que consten de planta baixa i pis o dos, amb coberta de teula àrab. La façana pot mesurar entre quatre i sis metres, i en el cas en que les cases tinguin fondària, aquesta pot estar compresa entre deu a quinze metres, amb algun pati interior. Moltes d'aquestes cases tenen portalades de pedra adovellada. La façana presenta normalment una obertura per planta, alineant-se verticalment sobre un eix que pot estar o no centrat a la façana. La majoria de cases d'aquest carrer són unifamiliars. Les transformacions més freqüents es donen a la planta baixa, adaptant-se a usos comercials. En aquest cas, si no es tracta del mateix propietari, o en el cas d'un llogater, a la façana es pot observar una petita obertura que correspon a l'accés al pis superior. Destaquen en aquest carrer els edificis o cases amb els números: 2-4, 3, 6, 7, 11, 12, 14,15, 22, 24, 40. | 08033-62 | Carrer de Vic, s/n. | Segons Moreu-Rey (1962), l'any 1386 'vico vocato de Vich'. A partir d'aleshores, el 'carrer de Vich' és documenta sense solució de continuïtat fins als nostres dies (s. XIV al XX). Aquest començava a la plaça de Sant Bartomeu i desembocava al Portal de Vic. Referent a aquest portal, sembla ser que un document de l'any 1395, esmenta el carrer que va a la Porta de Vic; 'Portal de Vich', 'lo Portal de Vich', etc. (s. XVI a XIX); 'la capella del Portal del carrer de Vich' (s.XVIII). Encara existia entre el 1867 i el 1879, amb l'escut de la vila i la data '1695' procedent d'una restauració o reconstrucció. Sembla ser, segons documenta sempre, Moreu-Rey, que l'any 1272, el rei Jaume Ier havia concedit als homes de Caldes que el 'caminum sive via (...) qua itur de Barchinona apud Vicum' passés per Caldes i no pel congost de Codines, 'sicut ab antiquo fieri consuevit'. Així, tenim documentats 'caminum Vici' (1347); 'camí de Vich', 'camí real de Vich'; 'lo cami ral de Vich' etc., (s. XVII). També l'any 1372, l'infant Joan passa per Caldes per anar de Barcelona a Vic; en el segle XVII encara el tragí del gra i la neu que venia del Montseny, passava per Balenyà, Centelles, Caldes, vers Palau i Barcelona: el que segurament demostra que era el camí més segur i potser més ràpid. Aquest camí de Barcelona fins a Vic va ser interior a la vila fins cap el 1600 aproximadament: sortia pel Carrer de Vic, vers el Raval i les Hortes de Munt. A partir del 1600 aquest camí passarà per l'exterior de la població, seguint la muralla. Cal destacar a l'inici d'aquest carrer, hi havia una plaça petita anomenada originàriament de Sant Vicenç i més tard de Sant Bartomeu; l'origen d'aquest nom està relacionat amb l'existència d'una capella dedicada al culte de Sant Vicenç, i més tard al culte de Sant Bartomeu per la popularitat d'aquest Sant. Aquesta capella desaparegué quan es realitzà l'alineació del carrer. L'any 1865, es du a terme el 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche dea Villa de Caldas de Montbuy'. L'any 1878 va haver-hi un altre projecte de rectificació d'alineacions. A principis del segle XXI, aquest carrer va formar part d'un seguit de reformes de caire urbà, com fou la substitució del paviment antic de llambordes, per la de pedra de Sant Vicenç alternada amb una franja de llambordes disposada al mig del carrer. | 41.6355600,2.1615700 | 430168 | 4609654 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42503-foto-08033-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42503-foto-08033-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42503-foto-08033-62-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42504 | Casa al carrer de Vic, 40 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-40 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII | reformada | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada, a una sola vessant i de teula aràbiga. Hi ha un cert ordre en les obertures. La planta baixa presenta una portalada amb brancals de pedra i llinda de grans dimensions, on està gravada la data 1622. Els costats del portal i fins arribar a l'extrem de la façana d'aquesta casa s'han deixat en pedra vista. L'arrebossat comença per damunt de la llinda. Hi ha un portaló de fusta amb un cancell, que permet mitjançant una segona porta vidrada, accedir a l'interior de la casa. Les obertures del primer i segon pis han estat modificades i substituïdes per dues finestres amb balconada i voladís motllurat, amb baranes de ferro forjat diferenciant-se només perquè la finestra del primer pis presenta llinda, brancals i ampit de pedra, mentre que la balconada del segon pis no en té. La façana queda rematada per un ràfec inclinat amb biguetes i mènsules de fusta i canal de desaigua. El caneló de baixada s'ha col·locat al lateral de la façana; aquest és de coure i en arribar a la planta baixa, s'amaga per l'interior de la casa fins a trobar l'escomesa d'aigües pluvials al mig del carrer. | 08033-63 | Carrer de Vic, núm. 40 | En el dintell de pedra de la portalada d'entrada hi ha la data 1622, que podria donar indicis de l'època de construcció de la casa. Sembla ser que l'any 1990 fou reformada, amb la qual cosa les finestres del primer i segon pis o golfes, que eren de petites dimensions es varen eixamplar. La pedra que emmarca la balconera del primer pis seria un afegit, sense que durant el treball de camp s'hagi pogut esbrinar si es tracta de pedra nova o recuperada d'una construcció antiga. Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6358900,2.1615800 | 430169 | 4609690 | 1622 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42504-foto-08033-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42504-foto-08033-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42504-foto-08033-63-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42505 | Casa al carrer de Vic, 38 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-38 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII | reformada l'any 1992 | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada a dues vessants i de teula àrab. A la planta baixa destaca la portalada d'entrada formada per brancals i llinda de pedra, amb un marxapeus i un esglaó afegit posteriorment. A la seva esquerra hi ha una petita finestra amb una reixa. Al primer pis, la part noble de la casa, hi ha una balconada, formada també per brancals i llinda de pedra, amb un petit voladís motllurat. En el segon pis s'observa una obertura reformada, transformant la petita finestra que permetia airejar i donar claror a les golfes en una finestra amb balconada sense voladís, donant un aspecte més homogeni a la reforma. La façana està arrebossada i pintada, i queda rematada pel ràfec de la teulada en forma cornisa en 'S' i la canal de teules. El baixant o caneló s'ha dissimulat a l'interior de la façana, apareixent a la planta baixa, entre la portalada i la finestreta per comunicar amb les aigües pluvials que passen per sota el carrer pavimentat. La part baixa de la façana té un sòcol de pedra natural vista d'uns vuitanta centímetres d'alçada, seguint la mateixa línia de la casa situada al costat dret de la façana principal. | 08033-64 | Carrer de Vic, núm. 38 | Sembla ser que aquesta casa fou reformada l'any 1992. En aquesta reforma es modificaren les obertures del segon pis i golfes. Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6357700,2.1615900 | 430170 | 4609677 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42505-foto-08033-64-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42505-foto-08033-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42505-foto-08033-64-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42506 | Hotel Vila de Caldes - Antic Balneari Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hotel-vila-de-caldes-antic-balneari-sola | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XVII-XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, dos pisos i terrat. La coberta és plana i transitable, amb una balustrada que fa de barana i una pèrgola de lona de grans dimensions. L'edifici actual està format per una zona de banys, espais de servei i de comunicació, dues plantes de dormitoris, sales de reunions, salons, menjador, i un gran jardí per passejar. La façana principal que es va conservar originàriament per ser restaurada. La façana és totalment simètrica respecte a un eix central. A la planta baixa, on es troben salons de recepció i altres serveis, les obertures són bàsicament vidrades, amb una estructura metàl·lica vidrada, annexa, que el balneari utilitza com a saló exterior, aprofitant la bellesa del jardí. Les obertures del primer i segon pis són d'iguals característiques, amb proporcions verticals. Totes les obertures tenen forma rectangular amb balconades, respectant la verticalitat i horitzontalitat de l'edifici, de forma homogènia i alternant dues finestres amb balcó i reixat en forja sense voladís amb un balcó amb voladís. La façana presenta dues columnes arrebossades que donen relleu i trenquen l'horitzontalitat de l'edifici. Les finestres de tota la façana han estat fetes de la mateixa manera. L'edifici està rematat per una cornisa motllurada, amb mènsules decoratives i una balustrada clàssica que fa de barana. L'acabat de la façana és un arrebossat i pintat. El mateix arrebossat de la façana és utilitzat per donar un efecte òptic amb els contorns de les finestres donant sensació de relleu; el mateix sistema ha estat utilitzat per crear falses columnes disposades per sota de la balustrada i fins al voladís de les balconeres del primer pis. A la planta baixa de l'edifici, s'ha adossat un espai exterior amb sostre metàl·lic i vidre. Destaca la finestra del balneari que dóna al carrer de Sant Pere, formada per llinda, brancals i ampit de pedra, i la cantonera de pedra de l'edifici. | 08033-65 | Plaça de l'Àngel, núm. 5 | El balneari fou fundat l'any 1680. Un dels propietaris, el Sr. Solà, posseïa escriptures de pergamí escrites en llatí que dataven del segle XIII. La família Solà era originària de Sant Llorenç de Savall i vingueren a Caldes on compraren els drets de l'aigua termal l'any 1680. Des de llavors hi ha haver cinc generacions que varen seguir la tradició familiar. Sembla ser que aquest balneari tenia fama per haver allotjat una gran quantitat d'artistes, principalment pintors de l'escola catalana que solien fer tertúlies artístiques en aquest establiment. El balneari no era gaire gran i això li permetia conservar un caire familiar, a mena de casa d'estiueig. Sempre fou propietat de la mateixa família, fins que fou comprat per la societat anònima Balneari Broquetas als anys 1990. El balneari fou enderrocat en la reconstruint la façana principal que dóna al jardí i entrada principal de l'edifici. El 6 de juliol de l'any 1993 fou inaugurat com Hotel Vila de Caldes per Lluís Alegre i Selga, Conseller de Turisme, Consum i Comerç de la Generalitat de Catalunya. | 41.6327100,2.1632900 | 430308 | 4609336 | 1680 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42506-foto-08033-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42506-foto-08033-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42506-foto-08033-65-3.jpg | Legal | Modern|Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'edifici fou enderrocat el 1990 i tornat a inaugurar seguint la línia arquitectònica de l'antiga construcció,l'any 1993. | 94|99|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42507 | Casa al carrer de Vic, 20 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-20 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII | refomada | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable, amb una terrassa. La façana és quasi bé simètrica respecte a un eix central, i acaba en un ràfec recte que sobresurt d'uns cinquanta centímetres de la façana i on el coll originari de fusta ha desaparegut amb la reforma. Destaca la portalada d'accés central formada per un arc de mig punt fet amb maó i disposats a mena de plec de llibre i la part baixa dels brancals fets amb pedra d'esmolet. L'arcada del portal està emmarcat per una línea de maons que ressegueixen l'arc de mig punt, formant un marc que recorda la imatge d'un pont. Les obertures del primer pis i del segon pis han estat modificades, destacant les del segon pis, que antigament presentaven dues obertures desiguals, i que amb la reforma, s'hi han realitzat dues finestres de mig arc amb un ampit de pedra motllurada, separades entre elles per un pilar. | 08033-66 | Carrer de Vic, núm. 20 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6353700,2.1617300 | 430181 | 4609632 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42507-foto-08033-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42507-foto-08033-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42507-foto-08033-66-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42508 | Casa al carrer Hostalrich, 8 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-hostalrich-8 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | reformada | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teula aràbiga a dues vessants. A la planta baixa hi ha un portal de pedra i maó amb marxapeus de ceràmica. Destaquen les dues balconeres i barana de ferro forjat de la primera i segona planta. La del primer pis amb llindes, brancals voladís de pedra. En la segona, no hi ha pedra sinó que ha estat fet amb un motlle de formigó; la balconera és decorativa. La façana ha sofert una remodelació i l'arrebossat anterior ha deixat pas a la pedra vista. Al segon pis, situada al costat esquerra de la balconera, hi ha una finestra de petites dimensions. La façana acaba amb un ràfec motllurat i mènsules de formigó. Centrat, per damunt de l'última balconera, una politja de ferro. | 08033-67 | Carrer d'Hostalrich, núm. 8 | Del carrer 'd'en Hostalrich' en tenim notícies a partir de Moreu-Rey (1962), on de l'any 1504 es documenta el següent: 'carrerono ibi transeunte coram domibus Bartholomei d'Estalrich'. De l'any 1505 hi ha documents a partir dels quals semblaria que aquest carrer s'hagués anomenat 'de mossen Senjust'. De l'any 1702 i 1775 es documenta com 'carrer olim dicto d en Hostalrich nunc vero de Vallgornera'. I ja en els segles XIX i XX es troben referències com: 'carrer nomenat d en Hostalrich, y vuy de Vallgornera'; 'carrer d'Hostalrich', o 'carrer Hostalrich'. | 41.6330900,2.1617400 | 430180 | 4609379 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42508-foto-08033-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42508-foto-08033-67-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42509 | Casa al carrer Bellit, 30 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-bellit-30 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | reforma important de l'any 1988 | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues vessants construïda de teula àrab. Les obertures de la façana principal es troben disposades en un seguit de franges horitzontals, amb proporcions verticals i d'iguals característiques en cada pis. A la planta baixa hi ha vàries obertures relativament petites, al costat d'una gran portalada que permet per una banda accedir al garatge particular alhora que dona accés a l'interior de la casa. Totes les finestres de la planta baixa estan emmarcades per un ampit, brancals i llinda de pedra, (algunes d'elles de pedra d'esmolet), amb una reixa graellada feta de ferro forjat. Cal destacar les dues finestretes de la façana principal on en una de les llindes, al costat dret de la façana, modernament s'ha fet una inscripció 'JAUME DURAN M. / 2-III-1988' , segurament la data de construcció o finalització d'obra. En la llinda de la finestreta esquerra de la façana principal, en pedra vermella, hi ha una inscripció del segle XVIII 'MELCIOR CAMP+DEPADROS. 1711'. Pel que fa a la porta principal d'accés a l'habitatge, cal destacar l'arc de mig punt adovellat amb brancals de pedra, de confecció moderna que es realitzà durant la restauració. A la primera planta les obertures de la façana principal queden definides per tres balconeres d'iguals característiques, amb barana de ferro forjat, llindes i brancals de pedra, de confecció moderna i sense voladís. Les persianes de tancament són de fusta. Les finestres de la façana lateral que dóna al carrer de l'Abeurador són de proporcions diferents, simulant les modificacions fetes en llarg del temps en les cases antigues i sense pedra vista. Pel que fa al segon pis, la façana principal queda marcada per una franja horitzontal composada per sis finestres portalades amb balconera sense voladís i persianes porticades de fusta. Per la banda de la façana del carrer de l'Abeurador, les finestres són de composició senzilla. | 08033-68 | Carrer d'en Bellit, núm. 30 | Segons Moreu -Rey (1962) el carrer actual, parteix de l'antiga placeta de Sant Bartomeu i comunica un cop travessat el carrer Major, cap a la carretera de Bigues. Degut als canvis que sofrí la configuració d'aquella part de la vila, possiblement en el segle XV, no quedi massa clar la seqüència dels noms que tingué aquest carrer abans d'arribar al nom d'en Bellit. La documentació confon de vegades el carrer d'en Bellit amb els seus adjacents, carrer de la Canal i Carrer Nou. Es pot creure, però que tota la part baixa del carrer havia portat anteriorment els noms de carrer d'en Oliver, i de carrer d'en Carbonell: 'C. d'en Carbonell, ara d'en Ballit', 'carrer den Ballit, olim den Carbonell o den Oliver' (1480,1486); 'vico vocato den Balit, antiquitus den O., de den C.' (1508); 'c. de Balit' (1558); 'vico dicto de Bellit', '_ den Bellit'. El nom no sofreix modificacions en els segles que segueixen: C. d'en Bellit o c.B. L'origen d'aquest nom podria venir segurament de la família Bellit, que posseïen vàries cases al llarg d'aquest carrer. Del segle X al segle XIX es troba documentat l'antropònim: 'Bellido' propietari de la Vall de Sentmenat (983); terra i vinya 'Bellido' a C. (1004); t. de 'Belidi', a Plegamans (1041). El nom aleshores no és rar al Vallès, i es refereix de vegades a persones de raça jueva. El llinatge calderí comprèn entre d'altres. Pere Bellit (1288, 1349); Brancesc B., propietari (1308, 1350); Pere B., jurat de C. (1389, test. 1418). La seva filla Blanca, casada amb el notari Berenguer Fortuny. Francesc B., fill de Pere (1406); Pere B. mercader potser germà del precedent (1418, 1428); jurat en 1445, síndic en 1461; Miquel B. alias Lloveres (1519). | 41.6350900,2.1630500 | 430291 | 4609600 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42510 | Conjunt del carrer del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-del-carrer-del-pont | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | El conjunt arquitectònic d'aquest carrer, sembla ser que seria d'origen medieval, formant part de l'antiga vila emmurallada de Caldes, tot i que l'arquitectura actual és bàsicament del segle XIX. El traçat del carrer és força rectilini, segurament degut a que la disposició de les cases originàriament. Destaca una modificació de l'any 1865, coneguda amb el nom de 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. El carrer es troba situat dins del nucli antic de la població, quedant limitat per la plaça de la Font del Lleó i pel carrer Major, al costat del pont romànic. El carrer es comunica a través d'unes escales amb el carrer d'Escanyacans i prop de la plaça de la Font del Lleó, amb una placeta inaugurada l'any 2008, que va a parar als jardins de Can Rius. La composició del carrer és força homogènia, tant pel que fa a la disposició de les façanes, com per la tipologia de cases. S'observen vàries rehabilitacions realitzades a finals del segle XX i inicis del XXI, sobretot pel que fa a les façanes. El tipus d'edificacions correspon fonamentalment a cases nobles amb una estructura de petit palau. Generalment, l'alçada d'aquestes cases està compresa entre planta baixa i pis, o planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues aigües i feta de teula àrab. Es tracta de cases poc abundants, que es poden distingir d'altres carrers per la qualitat en la utilització dels materials constructius. Destaquen d'aquest conjunt les cases amb el número 13, 15 i 29. Aquesta última destaca per la part de l'arrencada de l'arc d'entrada a l'antiga vila pel portal del Pont, així com l'antic escut de la vila de Caldes, tallat en un bloc de pedra encastat a la paret i que probablement hauria servit de fita. L'escut està representat per una Caldera. | 08033-69 | Carrer del Pont, s/n | Moreu-Rey (1962) fa un recull de documents on aquest carrer es troba anomenat: de l'any 1311 i 1353 es troba escrit 'carrer dez Pont'; del segle XIV al XX, 'vico del Pont', etc. Un document datat l'any 1563 indica que el carrer del Pont es deia antigament 'de Vulpsegura'. De l'any 1351 s'anomena com un carreró sense sortida (a través del que serà després l'hort d'en Palaudàries) era el vestigi d'un carrer que unia els carrers de Vic i del Pont. Referent a Vulpsegura, de l'any 1201 es troba una referència del lloc anomenat 'Vulsacuram'; de l'any 1563, el mateix carrer rep el nom de 'carrer del Pont, olim Vulpsegura'. L'any 1865, es dugué a terme el 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche dea Villa de Caldas de Montbuy'. L'any 1878 va haver-hi un altre projecte de rectificació d'alineacions. A principis del segle XXI, aquest carrer va formar part d'un seguit de reformes de caire urbà, com fou la substitució del paviment antic de llambordes, per la de pedra de Sant Vicenç alternada amb una franja de llambordes disposada al mig del carrer. | 41.6354100,2.1608100 | 430105 | 4609638 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42510-foto-08033-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42510-foto-08033-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42510-foto-08033-69-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42511 | Casa al carrer de Vic, 22 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-22 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVI | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta a dues vessants, i amb teula àrab. Actualment, la façana presenta a la planta baixa, una obertura, amb una portalada de fusta, que s'utilitza com a entrada a la casa i garatge. En aquesta part de l'edifici la façana no està arrebossada, sinó que ha estat decorada amb plaques de marmolita col·locades en sis franges horitzontals, sense llinda. Al primer pis, per damunt de la porta d'entrada a la casa, es troba un finestral d'estil gòtic, una mica despuntat per la banda esquerra d'aquest, com a conseqüència de les obres. Presenta uns motius decoratius florals a banda i banda de cada arc. A la dreta del finestral gòtic s'han fet dues obertures verticals, separades per un pilar enrajolat, i amb una barana de línies molt senzilles que consisteix en una barra horitzontal feta d'alumini. Pel que fa al segon pis, les dues obertures anteriors a la reforma han desaparegut deixant pas a tres finestres de forma quadrada, dues d'elles, més a la dreta, seguint la mateixa línia que al pis inferior, i la tercera per damunt del finestral gòtic. La façana acaba amb una cornisa decorada, i immediatament per sobre uns motius decoratius ceràmics, composat per cinc rajoles de color clar, clàssic en moltes de les reformes observades en els edificis de la vila de Caldes (potser obra d'un mateix arquitecte). A continuació un ràfec amb vàries franges de maons disposades formant decoració geomètrica per damunt del qual es disposen les teules. | 08033-70 | Carrer de Vic, núm. 22 | Aquesta casa, reformada, ha conservat el finestral gòtic, que fa pensar que l'origen d'aquest edifici sigui del segle XVI. La façana ha estat modificada com a resultat de la reforma de l'edifici. Originàriament presentava un portal d'accés, finestral a la primera planta i dues obertures a les golfes. La casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6354100,2.1616900 | 430178 | 4609637 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42511-foto-08033-70-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42511-foto-08033-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42511-foto-08033-70-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42512 | Casa al carrer de Vic, 15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-15 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII-XVIII | reformada als anys 1980 | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb una coberta a dues vessants i de teula àrab. A la planta baixa hi ha dues obertures de grans dimensions; la primera d'ells és la porta del garatge situada a la dreta de la façana i la segona, el portaló d'entrada a la casa, a l'esquerra, formada per dovelles de pedra, amb un portaló de fusta, on després d'un cancell i una porta de fusta vidrada, s'accedeix a l'interior de la casa. Al primer pis, hi ha quatre obertures, de les quals, la situada per damunt del portal adovellat i les dues situades damunt de la porta del garatge tenen balconera sense voladís, amb una reixa de ferro senzilla. L'obertura restant, no presenta cap element destacable. A la segona planta, les quatre obertures presenten una forma de mig arc, tres d'elles més grans, recordant la mateixa disposició del primer pis. La façana queda rematada per un ràfec de maons, i la canal de recollida d'aigües pluvials passa per l'interior de la teulada, de manera que només queda visible el canaló que baixa per la banda esquerra de la façana. També presenta un sòcol de lloses de pedra d'esmolet d'uns 50 centímetres d'alçada, que protegeix els baixos de la façana. | 08033-71 | Carrer de Vic, núm. 15 | La casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6353400,2.1616100 | 430171 | 4609629 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42512-foto-08033-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42512-foto-08033-71-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42513 | Cal Baldiri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-baldiri | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII-XIX | Casa de planta irregular que consta d'un cos de planta baixa i l'altre amb tres pisos. La coberta és de teula àrab, a dues vessants, per la part més alta, i pel que fa al cos amb planta baixa, la teulada és d'una sola vessant, perpendicular al carrer Agulló. Les obertures de la façana han estat producte de constants modificacions al llarg del temps. Sembla que està format per la unió de dues cases. L'arrebossat així com l'aspecte general de la façana no és gaire bo. En la construcció de la façana, s'observa la utilització de diversos materials com tàpia, maó i formigó de calç. La façana queda rematada per un petit ràfec amb les teules que sobresurten lleugerament amb una canal de ceràmica. A la planta baixa, la porta d'accés i les finestres que donen al carrer han estat tapiades i arrebossades amb ciment. També a la planta baixa, per on el carreró és fa més estret formant un colze, hi ha una finestra amb llinda, i brancals fetes en maó, amb una reixa en ferro forjat en forma de graella, rematada a cada extrem per uns pivots. Malgrat el mal estat de l'arrebossat, s'observen algunes llindes i brancals en les diferents finestres de l'edifici. Per damunt de la porta principal, avui tapiada hi ha una finestra amb llinda, ampit i brancals de pedra que ha estat reduïda utilitzant el maó per a la seva reforma. A banda i banda de la porta d'entrada hi ha unes finestretes petites, amb la llinda de fusta. | 08033-72 | Carrer d' Agulló, núm. 6 | Segons Moreu-Rey, el carrer d'Agulló ja es troba documentat l'any 1353, amb el nom de 'carrer d'en Campas o d'En Aguyo'. Senyala que el mateix nom persisteix fins a temps moderns; Durant els segles XIX a XX se'l coneix per carrer 'd'en Agulló, ' o carrer ' d'Agulló'. Sobre l'origen i llinatge del carrer es documenta de l'any 1263 a 1353 Arnau d'Agulló, i probablement n'hi hauria hagut més d'un, ja que s'ha trobat documentat un altre Agulló casat amb Elissendis. | 41.6340200,2.1627300 | 430263 | 4609482 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42513-foto-08033-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42513-foto-08033-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42513-foto-08033-72-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42514 | Casa al carrer del Pont, 13 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-del-pont-13 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues vessants i construïda amb teula àrab. A la planta baixa hi ha tres obertures força grans; la primera, una porta de garatge, la segona l'entrada de la casa, amb el cancell i una porta de fusta vidrada a l'interior. El portal està format per un arc de mig punt amb dovelles i brancals de pedra; la tercera una obertura té una composició força horitzontal, amb una barana de ferro senzilla. A la segona planta hi ha dues obertures que consisteixen en dues balconeres d'iguals proporcions i mides, amb les finestres vidrades protegides per persianes de llibrets de fusta i un petit voladís d'obra, lleugerament motllurat amb una barana de ferro. En la tercera planta i última només hi ha una finestra, de mides quadrades i col·locada gairebé centrada amb l'eix central de l'edifici. Segurament es tracta de les golfes de la casa, ja que per damunt de la teulada, es pot observar la politja de ferro. La façana queda rematada per un ràfec de maons Totes les obertures tenen els tancaments de fusta. | 08033-73 | Carrer del Pont, núm. 13 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Pont, ja es troba documentat l'any 1311 i el 1353 com a carrer 'carrer dez Pont'. Esmenta també un document datat del 1563 on confirma que el carrer del Pont s'hauria dit antigament 'de Vulpsegura'. Això, segons Moreu-Rey provaria que aquest pont no hauria existit antigament, si més no, hauria estat ubicat en un lloc diferent del que es coneix actualment, ja que senyala que l'any 1351 aquest carrer no tenia sortida. | 41.6352300,2.1609100 | 430113 | 4609618 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42514-foto-08033-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42514-foto-08033-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42514-foto-08033-73-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42515 | Casa al carrer del Pont,15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-del-pont15 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues vessants i construïda en teula àrab. A la planta baixa s'hi observen dues obertures força grans; per la primera d'elles, es tracta d' una porta de garatge situada més a la dreta de la façana; la segona entrada de l' habitatge està formada per una arcada de mig punt amb grans dovelles de pedra amb un portaló de fusta de dues fulles i dues baldes. A la segona planta hi trobem tres obertures d'iguals proporcions i mides quadrades, amb una persiana de rodet de fusta, sense cap element arquitectònic destacable. Finalment, a la segona planta hi ha una obertura semblant a les inferiors però desplaçada lateralment. Aquesta té una petita barana de ferro forjat. La façana està arrebossada, i queda rematada per un ràfec construït amb maó i per sota s'han disposat els modillons en forma de mènsules amb els quals s'adorna la volada de la cornisa, recordant els que es troben en els cornisaments clàssics de l'ordre corinti, i també en l'arquitectura romànica que, amb una diversitat de formes, el féu un dels seus elements ornamentals característics. Entre les mènsules decoratives, es disposen les rajoles ceràmiques de forma romboïdal, de color verd i groc. La part baixa de la façana està recoberta per lloses de pedra d'un parell de centímetres d'amplada i uns cinquanta centímetres d'alçada que la protegeixen. | 08033-74 | Carrer del Pont, núm. 15 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Pont, ja es troba documentat l'any 1311 i el 1353 com a carrer 'carrer dez Pont'. Esmenta també un document datat del 1563 on confirma que el carrer del Pont s'hauria dit antigament 'de Vulpsegura'. Això, segons Moreu-Rey provaria que aquest pont no hauria existit antigament, si més no, hauria estat ubicat en un lloc diferent del que es coneix actualment, ja que senyala que l'any 1351 aquest carrer no tenia sortida. | 41.6350500,2.1608900 | 430111 | 4609598 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42515-foto-08033-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42515-foto-08033-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42515-foto-08033-74-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42516 | Casa al carrer del Pont, 29 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-del-pont-29 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX | Edifici de planta irregular, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta de l'edifici és plana i transitable. Les obertures de la façana principal estan ordenades segons tres eixos verticals. A la planta baixa tenen totes elles una reixa, i presenten les mateixes característiques arquitectòniques. Al primer pis, totes les obertures, tenen proporcions verticals, amb un balcó amb una motllura sense voladís on reposa la barana de ferro. Al segon pis, es repeteixen les mateixes característiques, però el voladís dels balcons és una mica més ample, desenganxant-se de la façana de trenta centímetres aproximadament. L'edifici queda rematat per una filada de teules i per la barana d'obra de la terrassa. La façana està arrebossada amb ciment i pintada, amb un sòcol de pedra pintat de setanta centímetres d'alçada. Destaca d'aquest edifici part de l'arrencada de l'arc que formava part del portal del Pont, així com l'antic escut de la vila de Caldes, tallat en un bloc de pedra encastat a la paret i que probablement hauria servit de fita. L'escut està representat per una Caldera. | 08033-75 | Carrer del Pont, núm. 29 | Possiblement la part de l'arrencada de l'arc que es conserva a la façana el núm. 29, formi part del Portal del Pont. Aquest portal, datat de l'any 1684 podria ser anterior segons altres referències històriques. Aquest portal havia rebut anteriorment el nom de Portal de Sant Cristòfol en el segle XVIII ja que hi havia una capella d'aquest sant durant el segle XVII. La capella del segle XVII-XIX es reedificà en el lloc del Portal del Pont l'any 1662. Enric Moreu-Rey , en el seu llibre titulat 'La rodalia de Caldes de Montbui, repertori històric de noms de lloc i de noms de persona', esmenta (nota 2302) que el Barri de Sant Cristòfol comprenia l'antiga Plaça de Marc Savall, i els carrers del Pont i Canyacans. També esmenta que es celebrava la festa del sant el 10 de juliol i que aquest barri es coneixia popularment amb el nom de Barri de les Cigales. Afegeix que (nota 2303) la capella de Sant Cristòfol fou reedificada l'any 1662 en el portal del Pont o de Sant Cristòfol, i que en resta una fornícula, potser moderna. Aquesta fornícula es pot observar encara avui a l'inici de les escales del carrer Escanyacans. | 41.6356200,2.1607000 | 430096 | 4609661 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42516-foto-08033-75-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42516-foto-08033-75-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42517 | Cal Morró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-morro | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a quatre vessants i construïda amb teula àrab. La façana ha estat rehabilitada. A banda i banda d'aquesta totes les obertures són simètriques tant horitzontalment com verticalment. A la planta baixa, per tractar-se de la farmàcia, les obertures són de vidre per deixar entrar la claror i posar així de relleu les tres arcades que es troben al seu interior. Aquestes possiblement siguin d'origen medieval, i es troben molt ben conservades. A la primera planta i segona, per un costat de façana, hi ha tres obertures rectangulars per alçada, amb una discreta barana travessera col·locada horitzontalment. A la façana esquerra, les obertures són igualment de proporcions rectangulars, però presenten una minsa balconera sense voladís i barana feta amb xapa de ferro i oxidada. Pel que fa al xamfrà de l'edifici, tant al primer com al segon pis, s'observa una obertura per cada costat vidrada amb una minsa balconera sense voladís i la barana feta amb xapa de ferro oxidada. Els marcs de les finestres estan fetes d'alumini. | 08033-76 | Carrer del Forn, núm. 5 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Forn ja apareix documentat al segle XIII, i es creu que el nom vindria d'un forn comunal utilitzat pels jueus. El carrer és segurament d'origen i traçat medieval, i aquest uneix la plaça de la Font del Lleó amb la plaça de l'església. L'arquitectura predominant de les cases és de cases construïdes entre mitgeres, amb una planta baixa i dos pisos; moltes d'elles han estat rehabilitades durant els segles XIX i sobretot XX conservant certs elements arquitectònics originals com finestrals gòtics, portals adovellats i arcades de pedra a l'interior de les cases. | 41.6341000,2.1624200 | 430237 | 4609491 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42518 | Casa al carrer Barcelona, 38 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-barcelona-38 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana i transitable. A la planta baixa hi ha vàries obertures amb reixa de ferro, sense cap mena de simetria; tampoc s'observa cap detall arquitectònic remarcable. Al primer pis, destaquen tres obertures emmarcades amb pedra, la primera d'elles, una finestra porticada, amb balcó i voladís fet d'obra i rajola, amb una barana de ferro forjat. La llinda i els brancals són de pedra. A la llinda es pot llegir la inscripció 'XIE - RE' que ha quedat mig esborrada, com a conseqüència de l'erosió. Al mig de la inscripció hi ha gravat un xiprer. A l'altre costat de façana hi ha una finestra emmarcada per brancals, ampit motllurat i llinda de pedra on s'hi pot llegir la paraula 'XIERE'. A l'esquerra d'aquesta hi ha una finestra porticada, on només s'observa la llinda i el brancal de pedra de la banda esquerra, amb un balcó sense voladís i barana de ferro forjat. Les obertures del segon pis són totes elles de forma quadrada sense cap element arquitectònic destacable. La façana acaba amb una cornisa per damunt de la qual puja una paret arrebossada, llisa,on al seu interior hi ha un terrat. | 08033-77 | Carrer de Barcelona, núm. 38 | Segons Moreu-Rey (1962), aquest carrer que va des de la plaça de l'església fins a la plaça de la Font del Lleó, ha portat en llarg del temps varis noms: carrer dels Jueus, carrer Major, carrer de l'Església i potser també carrer del Mercat. La denominació del carrer de Barcelona es troba documentada a partir de mitjan del segle XV (1454) com: 'carrer de la Sgleya o de Barsalona (1540); 'vico per quem tenditur de latea dicte ville ad ecclesiam, antiquitus vocato judeorum, nunc vero de Barcelona' (1599); fins als nostres dies. Però el seu recorregut primitiu havia variat. Anton Llobet-Vall-LLosera (veure bibliografia), diu que, al 1396, el carrer de Barcelona passava a ponent de l'antic Cementiri; i que, en 1454, un document citava unes cases al 'carrer dit abans de Barcelona, aleshores de la Portalera'. Un altre document sembla assimilar el primer carrer de Barcelona amb el carrer de la Sinagoga. | 41.6329200,2.1623300 | 430229 | 4609360 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42518-foto-08033-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42518-foto-08033-77-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42519 | Casa al carrer Barcelona, 7 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-barcelona-7 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, que consta de planta baixa, dos pisos i terrat pel carrer de Barcelona i de planta baixa amb tres pisos per la façana que comunica amb el carrer del Doctor Delger. La coberta per una banda té una teulada a un sol vessant i per l'altra és plana i transitable, transformada en terrassa, amb una barana de ferro forjat de línies senzilles. La façana del carrer Barcelona és simètrica respecte a un eix central. A la planta baixa s'observa la portalada d'entrada formada per un arc de mig punt realitzat amb maó, tot i que a banda i banda, arrencant des del marxapeus, hi ha un bloc de pedra ( com si antigament tot l'arc hagués estat emmarcat per carreus de pedra). Al brancal esquerra, es van retallar els maons per encaixar-hi la caixa del comptador elèctric. Al segon pis hi ha un finestral amb brancals, ampit motllurat i llinda de pedra. Aquest finestral es repeteix també per la façana que comunica amb el carrer del Dr. Delger. Les altres obertures són totes elles de proporcions verticals, tenint les del segon i tercer pis una barana sense voladís. | 08033-78 | Carrer de Barcelona, núm.7 | Segons Moreu-Rey (1962), aquest carrer que va des de la plaça de l'Església fins a la plaça de la Font del Lleó, ha portat en llarg del temps varis noms: carrer dels Jueus, carrer Major, carrer de l'Església i potser també carrer del Mercat. La denominació del carrer de Barcelona és assegurada documentalment a partir de mitjan segle XV (1454); 'carrer de la Sgleya o de Barsalona (1540); 'vico per quem tenditur de latea dicte ville ad ecclesiam, antiquitus vocato judeorum, nunc vero de Barcelona' (1599); fins als nostres dies. Però el seu recorregut primitiu havia variat. Anton Llobet-Vall-LLosera (veure bibliografia), nota que, al 1396, el carrer e Barcelona passava a ponent de l'antic Cementiri; i que, en 1454, un document citava unes cases al 'carrer dit abans de Barcelona, aleshores de la Portalera'. Un altre document sembla assimilar el primer carrer de Barcelona amb el carrer de la Sinagoga. | 41.6339000,2.1618300 | 430188 | 4609469 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42519-foto-08033-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42519-foto-08033-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42519-foto-08033-78-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42520 | Casa al carrer de Vic, 6 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-6 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada a dues vessants, de teula aràbiga, rematada per una petit ràfec. Hi ha un cert ordre vertical en la disposició de les obertures. A la planta baixa hi ha a mà dreta de la façana un portal on destaca una llinda de fusta de grans dimensions, formant un arc de nansa de cistell; aquesta es troba recolzada damunt d'un brancal de pedra alternada amb maó situat a l'esquerra del portal, i per la part dreta, la llinda queda recolzada a l'interior del mur mestra de la casa veïna. El marxapeus està format per cinc carreus de pedra ben alineats. Un cop passat el portaló, hi ha un petit cancell, on després d'una porta de fusta vidrada es pot accedir a l'interior de la casa. A l'esquerra del portaló hi ha una petita finestra amb una reixa graellada. Al primer pis, per damunt de la porta d'entrada hi ha una finestra emmarcada amb carreus de pedra amb la llinda de pedra d'esmolet. Per damunt d'aquesta llinda i per sota de l'ampit de l'obertura del segon pis, es pot observar un travesser de fusta, segurament emprat en la construcció d'una primitiva finestra més gran, ja que al voltant de l'obertura actual hi ha molta pedra petita que podria haver servit per emplenar els espais de reducció de la finestra nova. A l'últim pis, hi ha una obertura de mides més quadrades amb una llinda arrebossada amb ciment, i dues baranes de tub collades a l'interior dels brancals. Originàriament aquesta obertura hauria tingut dimensions menys considerables; segurament es tractés d'una finestra per airejar i donar alhora claror a l'espai destinat a les golfes de la casa. Amb la restauració de la casa, es va treure l'arrebossat de la façana deixant vistos els elements constructius: la pedra i maó. La façana acaba amb un ràfec fet de maons intercalats geomètricament. | 08033-79 | Carrer de Vic, núm. 6 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. És un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6351800,2.1617900 | 430186 | 4609611 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42521 | Camí de Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-castellvell | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | cal desbrossar i mantenir els marges del camí nets de vegetació | Camí format per un seguit de pedres de granit o llambordes, molt resistents, tallades de forma prismàtica, i col·locades una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. Als extrems les llambordes són més llargues i estan disposades verticalment, en sentit oposat formant una petita cuneta per permetre el pas de l'aigua de pluja El paviment d'aquest camí està col·locat sobre un subsòl original, al qual s'ha afegit una subbase, una base més ferma seguida d'una capa de sorra o morter i finalment la capa de llambordes. Aquest mesura uns dos quilòmetres travessant part del càmpig dels Pasqualet, per davant del mas que porta el mateix nom i un cop passada la carretera de Sant Sebastià de Montmajor, al costat del pont, segueix la banda dreta de la riera de Caldes. La seva amplada màxima és de 2,50 metres. En alguns dels seus trams està mig cobert per la vegetació; d'altres per la sorra provinent de la pluja. | 08033-80 | Camí de Castellvell o del Foment | Molts dels camins de terra, en arribar el segle XIX amb l'era de la industrialització van quedar obsolets. Aquests camins i carrers, necessitaven una capa de rodament més ferm que facilités el trànsit dels nous mitjans de transport. L'aparició de la llamborda tindrà un pes primordial. Es tractava d' una pedra resistent, tallada de forma prismàtica, i col·locada una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. La utilització de llambordes, es generalitza a finals del segle XIX i perdura fins ben entrat el segle XX. Tot i ser un terra de fàcil manteniment,(només calia girar la pedra), la seva instal·lació i conservació sempre manual tenia un alt cost econòmic. Amb el pas del temps, els sols asfàltics les aniran substituint; en primer lloc es resalitzarà a les carreteres principals, i més tard, s'aniran canviant en els carrers. A les pedreres de Caldes, la tècnica d'explotació de les llambordes consistia en l'enderroc de grans blocs de pedra, que s'aconseguia excavant unes galeries dins la roca i dinamitant-les de manera, que caiguda la penya, la roca era extreta no gens menys, devastada amb la dificultat i risc que això comportava pels picapedrers. La ciutat de Barcelona va ser un gran consumidor de llambordes i el principal client de les pedreres de Caldes de Montbui. Es tenen notícies dels primers empedrats amb llambordes a Barcelona arran de l'Exposició Universal del 1888. La pavimentació a base de llambordes regulars es va generalitzar als anys 1920, i la seva expansió anirà relacionada amb l'adequació de les vies del tramvia. La història de les llambordes de Caldes de està lligada a l'explotació de pedra que es remunta al final del segle XIX quan, coincidint amb la millora de les comunicacions per la inauguració del ferrocarril de Mollet a Caldes, l'empresa de Barcelona Societat Piera, Cortinas i Cia, va enviar un representant a la vila per estudiar el jaciment de granit que existia a la zona. Va ser aquest mateix representant, Pau Llinares, qui l'any 1980 va adquirir, en nom de la companyia, part dels terrenys de la família Castellvell. Es van iniciar les obres i es va començar a llogar treballadors de Caldes, així com picapedrers experimentats de fora de la població. Les primeres extraccions de pedra amb forma de llamborda es van realitzar entre 1892 i 1893. L'any 1900 l'empresa que explotava la pedrera va adquirir més importància i es fusionà amb fomento de Obras y Construcciones, S.A. (FOCSA). Les 'Canteras del Remedio' es convertien en una gran explotació destinada a subministrar llambordes a tot Catalunya, Aragó i Mallorca. L''empresa va anar creixent i la direcció de les pedreres es va instal·lar en un gran edifici noucentista. Es va adequar amb llambordes tot el camí des de la pedrera fins a l'estació de tren. A més a més es van construir un seguit de serveis destinats als treballadors, i fins i tot habitatges, i es va crear una cooperativa de consum i una caixa d'estalvis. Per últim, FOCSA va comprar el cafè-teatre de l'Avenç Nacionalista Republicà, amb la finalitat de crear-hi un centre instructiu i recreatiu per als treballadors i les seves famílies. L'any 1908, FOCSA ja compta amb 100 treballadors. Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), i l'arribada de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, l'activitat de les pedreres va augmentar.L'any l'empresa comptava amb més de quatre-cents treballadors. Els treballadors que tallaven les llambordes, cobraven per peça acabada, mentre que d'altres tenien feines més secundàries, com el transport de llambordes fins a l'estació, primer amb carros tirats per bous i més tard amb camions. La pedrera va tancar l'any 1933, amb 300 treballadors sense feina. Després de la Guerra Civil l'any 1939, FOCSA va tornar a obrir la pedrera del Remei.A més molta de la maquinària va ser emportada per les grans riuades de l'any 1962. L'empresa tancà definitivament l'any 1968, amb menys de vint treballadors. | 41.6459700,2.1541200 | 429559 | 4610815 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42521-foto-08033-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42521-foto-08033-80-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42522 | Casa de les Trabucades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-les-trabucades | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. | XVII-XVIII | l'estat general de la façana és deplorable.Caldria fer una intervenció d'urgència a la façana per tal de conservar els impactes realitzats pels trabucs. | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos amb coberta a dues vessants, de teula àrab. La planta baixa està composada per una petita porta estreta per on s'accedeix al primer pis i una porta de ferro galvanitzat on actualment hi ha un magatzem de pintures. Fa uns anys en el mateix lloc hi havia dues finestres amb les mateixes dimensions en sentit vertical. Per damunt de la porta del magatzem s'endevina la llinda de fusta, formant un arc carpanell. Al primer pis hi ha dues finestres simètriques amb llinda de fusta. Al segon pis, hi ha dues obertures, una d'elles molt petita, de forma quadrada. La façana queda rematada per la canal de ceràmica que recull les aigües pluvials. La façana està molt malmesa, ja que en ella no s'hi ha fet cap tipus d'intervenció. Tot i que encara s'observen varis impactes de trabuc en el que queda d'arrebossat de la façana, l'altra part s'ha anat desprenent deixant l'obra vista que consisteix en pedra molt irregular, amb molts galets de riera, totxo i tàpia. Al primer pis, hi ha dues obertures en mal estat, amb una llinda de fusta. Al segon pis o golfes, hi ha dues obertures; la primera d'elles molt malmesa, amb una llinda de fusta, i a la seva esquerra, una obertura de dimensions molt reduïdes. El baixant de la canal que recull les aigües de pluja de la coberta entra dins d'un pati, per la façana que es troba orientada al sud-oest. | 08033-81 | Carrer Raval del Remei, núm. 14 | Les trabucades de la façana són el resultat d'un enfrontament entre els partidaris de Carles, germà de Ferran VII , revoltats contra la reina Isabel II, i els carlistes, un seguit partidaris conservadors i absolutistes. Entre els anys 1833 i 1874 Catalunya va patir tres guerres Carlines. La forma més habitual d'actuar del bàndol carlí era la formació de guerrilles que assaltaven diferents viles, i les ocupaven, requisaven i extorsionaven la població. Durant la primera guerra carlina, (Guerra dels Set Anys,1833-1840) els carlins no van arribar mai a assaltar Caldes de Montbui. No obstant això cal deixar constància d'un episodi succeït el mes de febrer de l'any 1837, en un lloc conegut com el sot del Basté (entre Caldes de Montbui i Santa Eulàlia de Ronçana, quan dos pagesos anomenats Ignasi Basté i Valentí Marigó van cridar 'ara passa la puta d'en Cordes' a la filla d'un masover, cap carlí de Santa Eulàlia. Com a represàlia van morir en un enfrontament varis homes, i a més a més, la població calderina va haver de pagar un impost i organitzar la seva pròpia defensa. El 1848, durant la segona Guerra Carlina (1846-1849) l'ajuntament no va prendre cap mesura quan els trabucaires del general carlí Castells van ocupar la vila i van causar diverses destrosses, sense que els calderins defensessin la vila. En arribar la tercera Guerra Carlina els carlistes van atacar la vila durant la nit del 29 al 30 de juliol de 1873, descontents perquè el municipi havia respost negativament al requeriment, de reclutar tots aquells homes entre 18 i 40 anys hàbils anar a combatre. El matí del dia 29, Francesc Puigjaner, comandant dels tres batallons de guies de la Diputació concentrats a Caldes, va reunir una junta de defensa al Balneari Rius, on s'allotjava. Els voluntaris calderins es van posar sota les ordres de Josep Margenat i Climent Torras. L'atac es preveia des de Sant Feliu, i per tant es van aixecar barricades als portals dels carrers de Vic, del Pont, de Bellit, i davant la fàbrica de Jaume Ferrer. Aprofitant que uns dels batallons de Guies havia anat a Granollers a cobrar sous endarrerits, Puigjaner va informar de la situació al coronel de la columna del Vallès, Asensi Vega. Aquest, però, per ordre del capità general de Barcelona no podia abandonar la capital vallesana. A les onze de la nit va començar la batalla a Caldes i durant tota la nit els calderins van resistir els atacs de les tropes enemigues des del raval del Remei, el Puigdomí i Sant Salvador. I finalment es van expulsar els carlins gràcies al suport de poblacions veïnes com Sentmenat i Sabadell així com d' una columna de soldats que es trobava a Granollers. Asensi Vega tenia prohibit intervenir; de manera que es va limitar a seguir als seus soldats. En acabar, Asensi Vega va ser sumariat i arrestat, tot ique per altra banda va ser nomenat fill adoptiu de Caldes de Montbui. Pel que fa al nombre de combatents que es van enfrontar a la batalla, les diferents fonts no coincideixen. Els carlins haurien perdut divuit combatents i cinc guies de la Diputació. A aquests cal afegir-hi la mort de tres calderins, un la mateixa nit de l'enfrontament i els altres dos dies després com a conseqüència de les ferides. També hi participaren membres del clergat a les dues bandes; en el bàndol carlí combatia com a líder mossèn Galzeran i en el bàndol calderí mossèn Ignasi Vilamala rector de la parròquia, que repartia les municions amagades sota la capella de la Santa Majestat. | 41.6367300,2.1618100 | 430189 | 4609783 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42522-foto-08033-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42522-foto-08033-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42522-foto-08033-81-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42523 | Conjunt del carrer Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-del-carrer-barcelona | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | Carrer que forma part de l'antiga vila emmurallada de Caldes. Per la forma del seu traçat (formant un colze) és possible que formés part de l'estructura urbana romana, afegint-hi més tard la inclusió del call jueu. En llarg de la història, aquest carrer ha sofert moltes modificacions pel que fa a l'alineació de les cases, destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. El carrer està limitat per la plaça de l'Església (antigament una part d'aquesta, en la intersecció dels carrers de Barcelona i del Forn, era coneguda com plaça de l'Om) i per la plaça de la Font del Lleó. El carrer forma un colze, trobant-se amb els carrers de la Sinagoga, de Santiago, d'Hostalrich, de la Leonarda i del Dr. Joaquim Delger. Des de finals del segle XX i inicis del XXI s'estan realitzant moltes obres de construcció i rehabilitació dels habitatges. D'altres s'han enderrocat, com les dels números 23-25. També s'observen algunes cases en mal estat de conservació com Cal Bisbe (núm. 11-15) amb un gran nombre d'elements arquitectònics tan a l'exterior de façana com al seu interior. El tipus de cases que trobem en aquest carrer correspon bàsicament a cases estretes amb façanes de 4 a 6 metres i a cases de doble crugia amb façanes de 8 a 10 metres d'amplada. Les cases acostumen planta baixa i dos o tres pisos amb les cobertes inclinades a dues aigües i de teula àrab, desaiguant a la façana principal. Pel que fa a les cases de doble crugia, aquetes acostumen a tenir una planta baixa i un o dos pisos. La teulada és de doble vessant, i teula àrab. La façana mesura entre de 8 i 10 metres per 15 a 30 metres de fondària. Poden tenir un pati interior amb un petit porxo. Les façanes acostumen a tenir dues obertures a cada planta, no sempre simètriques. En aquest carrer, també es troba un altre tipus de construcció més senzilla, que consta de planta baixa i un o dos pisos, tenint en compte que el segon pis poden ser les golfes. La coberta també és de teula àrab i acostuma a ser a dues vessants. Les façanes mesuren entre quatre i sis metres d'amplada, amb una fondària de quinze metres aproximadament. Poden tenir també un petit pati interior. La façana presenta normalment una obertura per planta, alineant-se verticalment sobre un eix que pot estar o no centrat a la façana. Moltes d'aquestes cases, poden tenir botiga a la planta baixa, tot i que predominen les cases amb funció residencial. Per últim, hi ha un altre grup de cases, amb una estructura complexa de petit palau, com Cal Bisbe, amb la utilització de materials nobles. L'alçada és generalment de planta baixa i dues plantes amb la coberta a dues aigües i feta de teula àrab. Algunes d'elles origen unifamiliar, han sofert modificacions importants. En aquest carrer també destaca un tipus d'edifici relacionat amb l'aigua termal, com són les Termes Victòria. Són edificacions complexes, sovint modificades Tenen un jardí important a l'interior. En el cas del carrer Barcelona, la zona de jardí s'obre a la riera de Caldes. Les plantes dels edificis estan distribuïdes en funció dels serveis que ofereixen: rebedor, salons, habitacions, banys,etc. | 08033-82 | Carrer de Barcelona, s/n | Moreu-Rey (1962) descriu el carrer Barcelona com el carrer que va de la plaça de l'Església, i que ha portat (al menys en part) els noms de Carrer dels Jueus, Carrer Major, i carrer de l'Església, i potser també carrer del Mercat. La denominació de carrer de Barcelona és assegurada documentalment a partir de mitjan del segle XV (1454); 'carrer de la Sgleya o de B.' (1540); 'vico per quem tenditur de platea dicte ville ad ecclesiam, antiquitus vocato Judeorum, nunc vero de Barsalona' (1599); fins als nostres dies. El seu recorregut primitiu hauria variat. Vall-Llosera (1848), nota que, el 1396, el carrer de Barcelona passava a ponent de l'antic Cementiri; i que, l'any 1454, un document cita unes cases al 'carrer dit abans de Barcelona, aleshores de la Portalera'. Un altre document sembla assimilar el primer carrer de Barcelona amb el carrer de la Sinagoga. El fet que el carrer de Barcelona actual no hagi portat aquest nom (en la seva part més meridional) fins el segle XV, deixa suposar que anteriorment no duia directament a la sortida de Caldes cap a la capital. L'any 1445, 1452 i en el segle XVI, el Portal ja corresponia a la situació posterior. A principis del segle XVII es devia renovar (aproximadament cap a l'any 1611): 'fora del Portal Nou de Barcelona'. Aquesta porta, nova o renovada era prop de l'antic Palau Reial i del cementiri de l'església parroquial (1629); no gaire lluny d'un angle format per la muralla. Era el mateix que es coneixerà després amb el nom de Portal de Nostra Senyora de l'Esperança, situat en el lloc on fou construït el Sindicat Agrícola. En quant a la sortida primitiva cap a Barcelona, durant la primera Edat Mitjana podria correspondre amb la porta dita després la Portalera o una porta situada molt prop d'aquesta. També es té documentada l'existència d'una capella situada 'sobre lo Portal del Carrer de Barcelona' (finals del segle XVII i principis del segle XX), en la qual es deien misses el 18 de desembre, la data en que es celebrava Nª.Sª. de l'Esperança. En llarg de la història, aquest carrer ha sofert moltes modificacions destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche dea Villa de Caldas de Montbuy'. També l'any 1878 va haver-hi un altre projecte de rectificació. A principis del segle XXI, aquest carrer va formar part d'un seguit de reformes de caire urbà, com fou la substitució del paviment antic de llambordes, per la de pedra de Sant Vicenç alternada amb una franja de llambordes disposada al mig del carrer. | 41.6331800,2.1619600 | 430198 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42523-foto-08033-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42523-foto-08033-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42523-foto-08033-82-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42524 | Conjunt de la Plaça Font del Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-la-placa-font-del-lleo | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | La plaça de la Font del Lleó, és el centre neuràlgic de l'antiga vila romana i medieval de Caldes. Els orígens del carrer remunten a l'època romana, ja que al voltant d'aquesta plaça es disposà un gran complex termal. L'arquitectura de la plaça és força heterogènia degut al gran nombre de reconstruccions i modificacions que ha sofert. Un exemple clar és la convivència d'edificis com les termes del segle I aC/ II dC amb edificis moderns del segle XXI com l'ajuntament. La plaça presenta un traçat irregular, quedant connectada a través dels carrers de Joan Samsó, de Barcelona, de Santa Susanna, del Pont, de Vic, i el carrer Nou; des del mes d'octubre de l'any 2008, també s'hi pot accedir des dels jardins de Can Rius, que comuniquen a través del pont. En aquesta plaça hi ha representats varis tipus de construccions. En primer lloc, edificis de planta rectangular, que consten de planta baixa amb tres o quatre pisos, i algunes d'elles amb entresòl. Les cobertes d'aquests edificis són planes i transitables. En aquests edificis acostumen a viure vàries famílies, per tant, edificis plurifamiliars. Acostumen a tenir un pati interior de ventilació. La planta baixa pot estar destinada a comerç o garatge i les plantes pis a un o més habitatges per replà. L'activitat comercial de la planta baixa amplia en alguns casos a la planta entresòl. Les façanes presenten una composició de finestres i balcons i uns materials diferents de les cases o edificis que es troben en els carrers de Barcelona, de Vic, etc. En segon lloc, també podem destacar un altre tipus d'edifici relacionat amb la utilització de les aigües termals; no només destaquen les Termes Romanes i la Font del Lleó, també cal tenir present els balnearis, com a conjunt arquitectònic més important contrastant amb les parcel·les residencials del nucli antic. Són edificacions complexes, sovint modificades amb un jardí important a l'interior. En el cas del Balneari Broquetas, la zona de jardí queda tancada entre murs, donant al carrer de Vic i majoritàriament al carrer del Pont. Les plantes dels edificis estan distribuïdes en funció dels serveis que ofereixen: rebedor, salons, habitacions, banys,etc. Les façanes principals que comuniquen amb la plaça són de composició més senzilla, amb elements i remats decoratius Les façanes alineades al carrer presenten una composició d'elements i remats decoratius més senzilla. Finalment cal destacar aquells edificis que per la seva posició ocupen llocs emblemàtics com el Museu Thermàlia o l'Ajuntament; Són edificis de grans dimensions amb planta rectangular o irregular, amb coberta a vàries vessants o transitable. Aquests edificis acostumen a tenir planta baixa amb dos o tres pisos d'alçada i les distribucions de cada planta són relativament complexes. Destaquen d'aquest conjunt, les Termes Romanes, el Museu Thermàlia, Can Alrich, la Font del Lleó, la façana del balneari Broquetes i el nou Ajuntament. | 08033-83 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | L'origen de la Plaça de la Font del Lleó remunta a l'època romana, quan els romans construeixen el gran complex termal. En època imperial, aquest complex s'estenia per l'antic Hospital, actual Museu Thermàlia, part del Balneari Rius i pel Balneari Broquetes, fins a la Font del Lleó. L'edifici termal original quedava situat a mig pendent del terreny per tal d'aprofitar l'aigua termal que brollava de la part superior de l'actual plaça. Les termes perduraren fins a l'Edat Medieval, ja que es tenen dades documentades del segle X, concretament de l'any 937. Aquesta plaça ha estat anomenada en llarg del temps de vàries maneres: l'any 1880 duia el nom de plaça Major, degut a que era la plaça més important del poble. L'any 1917, dugué el nom de Plaça de la Constitució, i en arribar la República tornà a canviar de nom pel de Plaça de la República. Des de l'any 1939 fins al 1979 portà el nom de 'Plaza de España', nom que li donà l'ajuntament franquista. L'any 1979, després de la mort de Franco i amb la tornada al poder del rei Juan Carlos de Borbon, passà a anomenar-se altre vegada Plaça de la Font del Lleó. Aquesta plaça, inclou des de fa anys, la plaça de Mercè Capsir, que es trobava situada davant del Museu Thermàlia i la plaça Marc Savall just davant del Balneari Broquetes. | 41.6345000,2.1619100 | 430195 | 4609536 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42524-foto-08033-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42524-foto-08033-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42524-foto-08033-83-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42525 | Casa al carrer de Vic, 12 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-12 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta inclinada, a dues vessants construïda amb teula àrab. Només s'observa una obertura per planta; a la planta baixa trobem el portal d'entrada, amb un llindar de fusta de roure de grans dimensions recolzat sobre brancals de pedra; al primer pis, una petita finestreta seguint la verticalitat de la façana, i finalment, al segon pis, o golfes, una petita obertura, quadrada, típica en aquests tipus de construcció, per facilitar la ventilació de les golfes. Els acabats de la façana han estat arrebossats, deixant-ho de color ciment. Presenta un sòcol de pedra que protegeix els baixos de la planta baixa. La porta, de dues fulles ha estat canviada amb la reforma. Cal destacar la data gravada a la pedra a la mènsula dreta del brancal, força erosionada que no permet donar una datació exacta. És molt probable que aquesta casa, juntament amb la del núm. 14 del mateix carrer, formessin una sola casa. | 08033-84 | Carrer de Vic, núm. 12 | Possiblement aquesta casa es podria datar de finals del segle XVI, o inicis del segle XVII. Hi ha una inscripció en una de les pedres que emmarquen el portaló que faria referència a l'any, però és il·legible. | 41.6330100,2.1622400 | 430221 | 4609370 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42526 | Edifici al carrer del Forn, 17 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-al-carrer-del-forn-17 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIII-XX | Edifici de nova construcció, de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta inclinada a tres vessants i construïda de teula àrab. L'edifici fa xamfrà amb el carrer de Madella, presentant tres panys de façana. La façana que fa xamfrà amb el carrer de Madella és la més important pels elements arquitectònics que s'hi observen, una portalada amb un arc de mig punt amb dovelles i brancals de pedra, destacant la clau de volta on hi ha un relleu que representa a dos personatges somrients, que aguanten un escut i per sota una inscripció que no ha estat possible transcriure. Hi ha un clar ordre en la disposició i en el tipus d'obertures, tant en sentit vertical com horitzontal de les tres façanes. Les obertures de la planta baixa són molt grans, ja que es tracta dels aparadors de la botiga; les altres obertures segueixen un mateix estil amb balconeres porticades sense voladís i barana de ferro forjat. A la planta baixa i a la balconera que es troba per damunt de l'entrada principal s'ha utilitzat la columna de ferro com element arquitectònic decoratiu. La façana està arrebossada i queda rematada per un ràfec en forma de cornisa. | 08033-85 | Carrer del Forn, núm. 17 | La reforma d'aquesta casa consistí en l'enderroc de tres cases força petites, conegudes amb el nom de 'la casa de gel de Can Carmelito', 'la casa de queviures Casa Tiot' i 'la casa de la Maria del Centro'. Quan van enderrocar aquestes cases, aparegueren els elements arquitectònics que actualment es poden observar a la façana de l'edifici del Forn, núm. 17. Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Forn és un dels carrers més tradicionals del poble, No ha canviat mai de nom al llarg dels segles. Aquest carrer apareix documentat al segle XIII, i es creu que el nom vindria d'un forn comunal utilitzat pels jueus. El carrer és segurament d'origen i traçat medieval, i aquest uneix la plaça de la Font del Lleó amb la de l'església. L'arquitectura predominant de les cases d'aquest carrer és de cases construïdes entre mitgeres, de planta rectangular, amb una planta baixa i dos pisos, i coberta de teula àrab a dues vessants,moltes d'elles remodelades durant els segles XIX i XX però que conserven certs elements arquitectònics originals com són els finestrals gòtics, portals adovellats i arcades de pedra a l'interior d'elles. | 41.6333400,2.1627400 | 430263 | 4609406 | 1990 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-3.jpg | Legal | Contemporani|Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|85|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42527 | Molí de l'Esclop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lesclop | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII | en ruïnes | Molí en ruïnes. La coberta ja ha desaparegut i només resta la planta baixa i pis. No obstant això s'endevida que aquesta era de teula àrab. Està tot envoltat de bardisses. La façana estava possiblement arrebossada, però quasi bé ja no en queden restes. Segons Pallarés-Personat (1994), queden restes de la bassa, el rec, l'obrador amb dues moles i el catau. Però durant el treball de camp, l'excés de vegetació que l'envolta va fer impossible accedir-hi. La bassa està completament tapada per la vegetació. | 08033-86 | Riera de Caldes, darrera del Carrer Santa Susanna | El molí de l'Esclop es situava segurament en el camí o carrer dels Calciners, nom donat a la prolongació del carrer de Santa Susanna, en direcció a la riera. Es situava al peu de la vila de Caldes, just tocant a la muralla. El carrer de Santa Susanna és un dels carrers més antics de la vila, ja que el trobem documentat l'any 1202, prenent el nom de Santa Susanna degut a l'existència d'una capella que porta el mateix nom i que presidia un dels portals de la vila. Possiblement i segons dades històriques, el Molí ja existís l'any 1167. Amb el pas del temps, aquest molí ha rebut varis noms; entre ells cal destacar 'el Molí d'en Carles', 'el Molí d'en Pere Roig', 'el Molí d'en Pere Llunes, l'any 1410'. També es tenen dades documentades de l'any 1566 on es parla del Molí 'al peu de la Torre d'en Llunes', o de l'any 1730, es troba citat 'lo moliner del molí d'en Palmes, alias escloper', o encara una altra citació 'lo molí fariner cituat sota les muralles'. Se sap també que un dels propietaris d'aquest molí fou el Dr. Palmés, més tard d'en Joseph Puigsaulens i que l'any 1763 passà a mans de bonaventura Vall-Llosera, i l'any 1793 fou d'en Joseph Vall-Llosera, i finalment, l'any 1851 del Sr. Llobet. El nom de Molí dels Esclops, prové segurament del segle XIX. | 41.6340900,2.1605900 | 430085 | 4609491 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42527-foto-08033-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42527-foto-08033-86-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'accés es fa difícil per la gran qüantitat de vegetació que envolta tant l'edifici com la riera de Caldes. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42528 | Cal Bisbe - Cal Barneda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-bisbe-cal-barneda | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII | la façana està en molt mal estat, així com la fornícula i les balconeres que necessiten una restauració dels elements de forja i enrajolat | Casa de planta rectangular, construït entre mitgeres, que consta de planta baixa, dos pisos, i golfes. La coberta de l'edifici és a dues vessants, construïda amb teula àrab, quedant aquesta rematada per un ràfec que sobresurt de la façana d'uns 50 centímetres aproximadament, amb colls de fusta. Un cop es travessa el portal, hi ha un pati central que donava accés a les diferents plantes, alhora que donava llum a les diferents dependències de la casa. Les obertures presenten uns eixos verticals de composició i alineació. Aquestes són d'iguals característiques segons les alçades, amb unes proporcions clarament verticals. El portaló d'accés al pati interior, juntament amb una fornícula que recorda l'estil romànic, marca l'eix central de la façana, la qual està arrebossada i en un estat molt avançat de degradació. A la planta baixa hi ha tres portals emmarcats amb pedra motllurada formant un arc carpanell adovellat molt rebaixat. Destaca el portal forà de fusta de grans dimensions fet amb taulons i clavetejada amb claus de cabota grossa de forma rodona, i on s'hi va incorporar una portó que permetia accedir al pati tancat o antic clastra. L'escudet que protegia la fusta i envoltava el forat per passar-hi la clau ja no hi és. No obstant això encara queda el picaporta del portó realment excepcional. La part baixa dels brancals té uns pilars que protegien a banda i banda la portalada dels cops de les rodes dels carruatges quan entraven a l'interior del pati. Destaquen també les balconades del primer pis, totes elles amb un voladís fet amb forja i on es disposen les rajoles ceràmiques de 15x15cm alternant els colors verd/groc. Les baranes de les balconeres són de ferro forjat, amb la barra dels dos extrems i del mig recargolada fins acabar només en les extremitats per un pom. Al segon pis les balconeres són més senzilles, i el voladís és transforma en l'espai mínim, format per tres fileres de maons, amb l'únic objectiu de sostenir una barana de ferro forjat. Al tercer pis, les obertures, molt més petites i sense cap element arquitectònic destacable; aquest espai correspon a les golfes, que per l'interior correspondria a una sola nau, amb el sostre de fusta que aguanta la teulada. La façana acaba amb un ràfec pla, per on sobresurten les teules de la coberta amb les mènsules decoratives. A l'interior de l'edifici queden vàries dependències, entre elles el celler, amb volta catalana, realitzades amb peces de ceràmica. | 08033-87 | Carrer de Barcelona, núms. 11-15 | Aquesta casa senyorial, amb una estructura complexa de petit palau, és força singular i representativa dins del nucli antic de la vila de Caldes. Antigament pertanyia a la família Joseph Barneda, i és per aquest motiu que durant molts anys rebé el nom de Cal Barneda, tot i que el nom més popular pel qual es coneix aquest edifici és per Cal Bisbe. Aquest nom fou donada a la casa per la gent del poble, degut a que quan el Bisbe es desplaçava en les seves visites pastorals, s'allotjava en aquest edifici. S'han trobat els plànols originals de la construcció de l'edifici, signats per en Josep Anton de Vic, religiós caputxí, a l'any 1778. L'edifici es troba situat al bell mig del casc antic de la vila, en el carrer de Barcelona, un dels més tradicionals. El carrer ha portat, al menys en part, els noms de carrer dels Jueus, carrer Major, carrer de l'Església i segurament també carrer del Mercat. La denominació d'aquest carrer amb el nom actual es documenta a partir de mitjan del segle XV per ésser pas obligatori per anar a la ciutat Comtal. La forma del carrer es deu possiblement a la inclusió i localització del call jueu, de gran pes a la vila ja en el segle XIII. L'estàtua del Sant de la fornícula que queda pel damunt de la porta principal d'accés, va desaparèxer durant la Guerra Civil espanyola, | 41.6318100,2.1642800 | 430390 | 4609235 | 1778 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42528-foto-08033-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42528-foto-08033-87-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Anton de Vic, religiós caputxí | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||
| 42529 | Safareig públic de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-canaleta | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | restaurat l'any 2005 | Safareig públic de planta rectangular, situat dins d'una estructura de planta rectangular, amb la coberta a doble vessant i de teula àrab. Els murs són de totxo, arrebossats i pintats. Té vàries obertures rematades per un arc de mig punt que permeten entrar la llum, sense cap tancament vidrat o de fusta. Per accedir al safareig s'han de baixar unes escales on podem trobar la font de la Canaleta, construïda l'any 1929. Un cop dins del recinte, per sota de les escales hi ha una pica de pedra, amb un broc de grans dimensions per on surt l'aigua calenta. D'aquí passa al safareig. Té rentadora als quatre costats. La façana acaba amb una cornisa feta amb filades de maó, que amaguen la coberta. | 08033-88 | Carrer del General Padrós, s/n. | El safareig es va construir l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fet petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. Després d'una època d'abandó, i per sort, alguns d'aquests safareigs amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Actualment és un equipament d'ús públic i d'accés lliure els matins de dilluns a dissabte. | 41.6295000,2.1641900 | 430380 | 4608979 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||
| 42530 | Xemeneia de la Llana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-llana | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. VARIS AUTORS. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | Xemeneia de totxo vist aplantillat. No presenta base ja que aquesta va desaparèixer amb la reforma de l'edifici, per tant actualment parteix del mateix nivell del sòl. Consta tan sols d'un fust en forma troncocònica d'uns 25 metres d'alçada; el coronament és amb doble collarí. Destaca exempta del conjunt de la fàbrica i es contraposa a l'horitzontalitat d'aquesta, formant una bella composició de volums. Té quatre anelles de ferro formant un collarí, repartides per la xemeneia per evitar que el tronc es doblegui. Just abans de la sortida de fum, s'observa un cinquè collarí, a mena de cornisa, format per dues rengleres de maons. Damunt de la cornisa hi ha un parallamps. | 08033-89 | carrer de Montserrat | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera, els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses, pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6318900,2.1727600 | 431096 | 4609237 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42530-foto-08033-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42530-foto-08033-89-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42531 | El Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-castellvell | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | el cel ras ha caigut. El sostre del primer pis, de fusta, està mig enderrocat i la teulada presenta perill d'enderroc. Els edificis annexes estan en mal estat de conservació. La vegetació ha envoltat l'edifici | Edifici de les pedreres de Fomento de Obras y Construcciones, S.A., de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes, amb algun edifici annexat per la part del darrera. La coberta presenta tres vessants, la més important d'elles a la façana principal, construïda amb teula àrab i dos careners en direcció als extrems de la façana. La disposició de les obertures és simètrica, tant pel que fa a la verticalitat com a l'horitzontalitat de l'edifici. A la planta baixa, hi ha una porta central, amb portal adovellat de mig punt fet de maons, protegit per una balconada amb voladís feta amb maó i estructura de ferro i una barana de ferro forjat. Actualment encara conserva el portaló de fusta. A banda i banda del portal d'entrada, tres obertures simètriques, de proporcions verticals; Totes les obertures estan construïdes amb llindars, ampit i brancals de maó (els llindars formen un arc de mig punt tot ell construït amb maó). Les finestres que toquen al portal d'entrada formen un dibuix geomètric, alternant maó i llamborda de granit gris. El pis, repeteix la mateixa seqüència que a la planta baixa, amb l'única diferència de que a més de la balconera central, se n'han disposat dues més, també amb voladís i barana de ferro forjat simètriques a cada costat la façana. Les golfes presenten un seguit d'obertures més petites i estretes, disposades per parelles, formant un total de 15 grups (30 finestretes), separades per un pilar fet amb maó. La façana està tota ella construïda amb pedra de granit, separant la planta baixa del primer pis i golfes per una cornisa motllurada realitzada amb maó. Resseguint tota la façana hi ha un pedrís de pedra. | 08033-90 | Carretera de Castellvell | La història de l'edifici va molt lligada a l'explotació de pedra que es remunta al final del segle XIX quan, coincidint amb la millora de les comunicacions per la inauguració del ferrocarril de Mollet a Caldes, l'empresa de Barcelona Societat Piera, Cortinas i Cia, va enviar un representant a la vila per estudiar el jaciment de granit que existia a la zona. Va ser aquest mateix representant, Pau Llinares, que l'any 1890 va adquirir, en nom de la companyia, part dels terrenys de la família dels Castellvell, comprant-ne alhora els drets de pas i els terrenys circumdants. Es començaren les obres d'infraestructura i també a llogar personal de Caldes, així com picapedrers experimentats de fora de la població. L'any 1900 l'empresa que explotava la pedrera va adquirir més magnitud en fusionar-se amb fomento de Obras y Construcciones, S.A. (FOCSA). Així, les 'Canteras del Remedio' passaven a convertir-se en una gran explotació destinada a subministrar llambordes a tot Catalunya, Aragó i Mallorca. L'activitat de l'empresa va anar creixent i, amb el temps, la direcció de les pedreres es va instal·lar en un ampli edifici noucentista. Es van col·locar llambordes des del camí de la pedrera fins a l'estació de tren on es carregaven les llambordes que es transportaven fins al seu destí. Al voltant d'aquest nou edifici es van construir tallers, ferreries, habitatges per als treballadors, i es va crear una cooperativa de consum i una caixa d'estalvis. L'any 1908, FOCSA ja compta amb 100 treballadors. Una de les èpoques més dinàmiques fou la dècada dels anys 1920. Amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1920), i les diferents obres públiques que decretava, junt amb l'impuls de renovació urbanística generat per la celebració de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, l'activitat de les pedreres va anar en augment. L'any 1926 l'empresa donava feina a més de quatre-cents treballadors. Hi havia obrers que treballaven directament en la producció de llambordes i que cobraven una quantitat determinada per cada peça que realitzaven, mentre que hi havia altres treballadors amb feines de caràcter més secundàries com podia ser el transport de llambordes fins a l'estació, ja fos amb carros tirats per bous en els primers temps, o amb camions després. Acabades les obres e l'Exposició Universal la feina va anar en retrocés i, finalment, la pedrera va tancar l'any 193, deixant uns 300 treballadors sense feina. Acabada la Guerra Civil (1936-1939), FOCSA tornar a obrir la pedrera del Remei. Però la demanda de llambordes va anar en descens, ja que l'asfalt començava a imposar-se en la construcció de noves carreteres. L'activitat de la pedrera va anar desapareixent de forma progressiva i el tancament definitiu es produí l'any 1968. Des de llavors l'edifici va quedat a l'abandó progressiu. | 41.6527400,2.1547800 | 429621 | 4611567 | 1890 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42532 | Les Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-solanes | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XIX | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües, amb teula àrab i el carener perpendicular a la façana. El ràfec de la teulada està fet amb dues fileres totxos superposats per aguantar el pes de les teules. Per la part de la façana del darrera, hi ha un altre espai edificat, annexionat a la masia original, amb una torreta, de planta quadrada, amb la coberta a doble vessant que sobresurt per damunt de la teulada principal de la casa. La façana presenta les obertures simètriques i proporcionals verticalment i horitzontalment. Així, a la planta baixa hi ha una porta principal, de dovelles de grans dimensions, emblanquinades amb calç i un portaló de fusta. A cada costat, dues finestres: la del costat esquerra, amb una petita llinda de fusta. Queda mig tapada per un arbust que hi ha plantat en una jardinera. La de la banda esquerra, té els brancals i la llinda fets amb maó. Al segon pis, hi ha tres finestrals gòtics molt ben conservats, destacant el central, per damunt de la porta adovellada, motllurat amb el cap de quatre cavallers que sobresurten en relleu i un escut central, i a la part baixa dels brancals, el relleu a banda i banda, d'una mena de palau. Els dos cavallers que es troben a la llinda estan encerclats per un cordó esculpit. Tres d'ells porten barba i bigoti. El quart, imberbe. A la segona planta, hi ha tres finestrals realitzats amb maó amb un arc de mig punt; per damunt d'aquest s'observa una llinda molt llarga, tota ella gravada amb línies formant una ziga-zaga. Ambdós costats d'aquest finestral, dues finestres amb el perfil de pedra. Per últim, l'obertura que permet airejar i donar claror a les golfes, amb la llinda arrodonida formant un arc de mig punt i tot el contorn fet de maó. A la part de la casa que dóna amb la façana principal, s'hi accedeix bé per la part del darrera de la propietat, per on hi ha la masoveria i el bestiar, bé pel portal que s'endevina ha estat refet amb el pas dels anys. El portaló de fusta que permetia accedir a l'era ja no hi és; actualment hi ha un barri de ferro. El portal està fet amb maó i pedra irregular, (possiblement enderrocat i tornat a construir amb maó). L'arcada va ser restaurada no fa massa anys, ja que la teuladeta hauria caigut. Aquesta està feta a dues aigües, amb teula àrab. Les façanes orientades al nord-est, ponent i nord, presenten moltes obertures, sense cap element arquitectònic destacable. A la façana nord hi ha adossat un pou, cobert amb lloses. | 08033-91 | Quintana de Les Solanes | Segons Moreu-Rey (1962), aquest mas ja estaria documentat l'any 1412, com a 'mansi de Solanes'; també s'en troben referències escrites del segle XVI i fins el segle XIX amb el nom de 'mas Solanes'. Del segle XVIII, aquest mas es troba referenciat com 'heretat dita Puigsolanes'; 'a Solanes'. I aquest mateix nom també es troba en documents del segle XVIII fins el segle XX. Sobre la història i llinatge del nom, Moreu-Rey documenta que: els Solanes són llinatge de moliners. Pere i Guernau de Solanes posseïen el molí d'en Noguera, sota el mas Marmany de Sant Feliu (1295 a 1356). L'any 1299 Guerau va comprar el mas Serra Sobirà i el va probablement reconstruir una ica a ll.; Jaume S., casat amb Blanca (1401 a 1418); Berenguer de Solanes (1421, M.); Salvador de S. (1421 a 1477), fill del predecessor (1448 a 1477); Antic Solanes (aproximadament 1500); Esteve Solanes, fill del prec. (1571 1 1605); Andreu S., fill del prec. (1585); Margarida S., pubilla, casada amb Esteve Riquer i S., dit Esteve Solanes (1638 a 1660); ella vídua, l'any 1668 ven el mas; Esteve Riquer i solanes. (1668) fill dels precedents, menor d'edat; Joan Raurell i Solanes. Joan S. (1696 a 1730); Josep Raurell i S. o Josep S. (1734 a 1745); Andreu Raurell S. i Segalés fill del precedent (1784, 1816); Jordi Raurell i s. (M. l'any 1854). La seva família hauria deixat la casa vers 1827 per instal·lar-se al barri del Clot, a Barcelona. | 41.6842400,2.1441800 | 428773 | 4615072 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En una feixa al marge esquerra, just abans d'arribar a la masia, hi ha un safareig, que segons Moreu-Rey (1962), sembla datar de l'any 1816. Actualment està tapat amb bigues de formigó i tot ell arrebossat amb ciment, i recorda més un dipòsit d'aigua que un safareig. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42533 | Ermita de Sant Tomàs del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-tomas-del-prat-de-dalt | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. CORTADELLAS i VALLÈS, A. (1998). Repertori de llegendes històriogràfiques de la Corona d'Aragó. Textos de la cultural Catalana. Curial, edicions catalanes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XVIII | Es troba en un excel·lent estat de conservació gràcies als seus propietaris | Ermita de planta rectangular, adossada a la banda dreta de la façana principal de la casa. Consta de planta baixa amb un cor al primer pis, al qual s'hi accedeix per dos llocs; des de l'exterior, per unes escales situades a un costat de l'era de la casa, que menen fins al terrat, porticat amb arcs de mig punt que s'aguanten damunt de pilars fets amb totxo; i des de l'interior de la casa, per una porteta situada al segon pis. La porteta per la qual s'accedeix al cor es troba just per darrera de la galeria porticada. Aquesta presenta llinda, brancals i marxapeus de pedra. A la dreta de la porta d'accés hi ha el rosetó, envoltat tot ell per un marc de pedra motllurat. El vitrall del rosetó alterna un dibuix geomètric, a base de rectangles i cercles, amb una flor al mig, alternant els colors vermell, verd, groc, vermell, lila, blau, groc amb tonalitat carbassa i blanc. La teulada està construïda a un sol vessant, amb un petit ràfec fet de maons. El portal d'accés consta de dues pilastres adossades a la façana mateixa, amb un arc de mig punt fet de maons i un barri de barrots, realitzat amb ferro forjat acabat per unes puntes de fletxa, que un cop obert permet accedir al cancell de l'ermita, on després de pujar tres esglaons de pedra, i salvar el marxapeus, s'accedeix per una porta a l'interior de l'ermita. El portal d'entrada està composat per una porta de fusta amb remats de ferro en forma de cabotes rodones, de clau i una llinda recta, amb brancals i marxa-peus de pedra motllurat. La llinda porta la data amb l'any 1773, segurament la data en la qual fou traslladat el nou edifici de culte. La façana exterior està arrebossada fins al primer pis; la part del cor i la façana que dóna al nord-est (només visible la del terrat) estan fetes amb pedra d'esmolar vermella, aplanada i irregular. La nau és de planta rectangular amb un absis de volta ogival, i una motllura de guix que separa la planta baixa del primer pis, on només hi ha el cor, adossat a la façana principal de l'edifici. Els murs interiors per sobre de la motllura estan arrebossats i pintats de color blanc, i ressaltant els arcs amb color verd. La resta està feta amb pedra irregular, d'esmolar vermella, lligada amb morter de calç, tot i que actualment les juntes han estat arreglades i unides amb ciment. A l'absis hi ha una fornícula clàssica amb la talla original de Sant Tomàs Becket feta de fusta. També hi ha un altar de pedra. | 08033-92 | Turó del Prat de Dalt | Primitivament, l'ermita de Sant Tomàs del Prat de Dalt, es trobava situada a mig turó del Prat de Dalt, per darrera de la masia que porta el mateix nom. Se sap que l'any 1578, el bisbe va manar que es reparés ja que estava en mal estat de conservació i després fos tancada. De tota manera les visites pastorals segueixen esmentant-la durant els segles XVII i XVIII. L'any 1771 es donà permís per a transferir-la prop de la casa. Així, aquesta nova capella, data de l'any 1775 o 1776, tot i que la data de la llinda correspon a l'any 1773. En aquesta, continuà venerant-s'hi el sant titular de l'antiga ermita: Sant Tomàs Becket, canonitzat l'any 1772. | 41.6708900,2.1610700 | 430165 | 4613576 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42533-foto-08033-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42533-foto-08033-92-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42534 | Casa Avinguda de Pi i Margall, 25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-avinguda-de-pi-i-margall-25 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i coberta plana transitable. Per les seves característiques es tractaria d'una casa d'estiueig, decorada amb elements arquitectònics d'estil clàssic. La façana presenta tres obertures proporcionals ambdós costats. La porta de fusta, queda centrada a l'amplada de l'edifici. Aquesta té unes pilastres de secció quadrada adossades a la paret formant-ne un relleu de reforç, però amb una funció bàsicament decorativa. Per damunt del portal, i seguint la línia horitzontal de la façana, hi ha un frontó circular d'estil clàssic, col·locat com a element decoratiu, d'aspecte protector, on dins del timpà hi ha un rosetó circular, amb el relleu d'un bust masculí on per damunt de les espatlles deixa sortir la túnica que vesteix aquest personatge. Al cap hi porta un barret amb les ales d'un ocell. Al costat d'aquest rosetó, les inicials esgrafiades amb un to vermellós 'J. V.' Per damunt, amb les mateixes característiques, l' any '1894'. El frontó queda coronat per tres motllures amb decoració vegetal, una central i dues als extrems. L'entaulament es perllonga per tota la façana, en forma de cornisa i amb un seguit de mènsules decoratives. La coberta queda rematada per darrera el frontó amb un muret on a cada cantonada s'ha col·locat elements decoratius vegetals. Davant de la casa hi ha un petit jardí amb un passadís centrat fins al barri o reixat de doble full i aguantat per dues pilastres quadrades al damunt de les quals hi ha uns vasos que tenen funció de jardinera. Seguint el mateix estil, per damunt d'un muret, fent ofici de tancament de la propietat hi ha una tanca o reixa formada per un conjunt de barres paral·leles acabades en punta de fletxa. | 08033-93 | Avinguda de Pi i Margall, núm. 25 | 41.6317700,2.1642900 | 430391 | 4609231 | 1894 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-3.jpg | Inexistent | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 99|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42535 | Pou de Glaç del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-del-prat-de-dalt | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. SALAS ET ALII. (2001). El nostre Esdevenidor Climàtic. Ed. Ariel. Barcelona. | XVIII | Pou de glaç construït en part sota terra, de planta circular, que mesura uns 12 metres de fondària, per 10 de diàmetre, amb parament de pedra seca i voltes de maçoneria, perfilades, fetes de pedra. Les parets arran de la base són molt més gruixudes, de més d'un metre i mig d'amplada. La part superior, que queda a la vista des de l'exterior, i que és la que tancava el pou presenta encara una coberta o teulada de volta semiesfèrica del mateix material, amb dues obertures. Aquestes, tenen forma rectangular, per permetre l'accés i l'extracció dels blocs de gel mitjançant una politja i, a la vegada, l'accés del personal que hi treballava. Les obertures presenten llindar, brancals i ampit de pedra. En la primera obertura que es troba arran de camí, en arribar al pou de glaç i que dóna a l'est, té una llinda on es pot llegir encara '1778. TOMÀS PRAT ME FECIT'. | 08033-94 | Prat de Dalt | El pou de glaç sempre ha estat propietat de la família del Prat de Dalt. La finalitat d'aquestes construccions era la d'emmagatzemar el gel o glaç produït en les geleres properes per tal de poder proveir la població per al seu consum durant una bona part de l'any. Aquest sistema de construcció donava un aïllament a l'interior gairebé hermètic i permetia que en llocs de poca alçada o on les nevades eren poc freqüents poguessin existir autèntiques neveres que proporcionaven el gel necessari per al consum humà. Els pous de glaç es van construir entre els segles XVI i XIX durant l'anomenada petita Edat de Gel, que va portar la neu a molts indrets. Durant aquella època l'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental. Aquests pous es començaren a construir a prop de les rieres per tal de disposar d'aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era transportat majorment a Barcelona. L'època més brillant, s'estengué al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. Hi ha constància, però, que durant la post guerra espanyola, encara en va funcionar algun . La temporada de treball devia començar cap a mitjans d'octubre. S'havien de netejar els pous del boll que hi havia quedat de la temporada anterior i de tota mena de deixalles que hi pogués haver. Les basses prop de les poues on s'hi entollava l'aigua, calia deixar-les netes de boga, joncs i esbarzers crescuts durant l'estiu. Un cop endreçada i neta la poua, s'havia d'esperar que arribessin les primeres glaçades. Mentrestant, es preparaven uns embassaments propers a la poua, els quals s'omplien d'aigua, per tal que en caure els primers freds, es glacessin i poguessin començar ben aviat a emmagatzemar el glaç o empouar, feina que duraria fins els volts de primers d'abril. S'aprofitava també la neu, que segons que sembla, en aquells anys era molt més abundosa que no pas avui. La neu s'anava premsant i d'aquesta manera s'obtenien també unes plaques de neu glaçada que eren dipositades en el fons de la poua. L'empouament es feia per pisos. Es cobria de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s'havia omplert un sostre, al damunt s'hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l'altre capa de glaç i evitava que s'enganxessin unes capes amb les altres i així, fins a tenir-la plena. El glaç d'aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera. Un cop fora, es preparaven els carros que tirats per mules realitzaven el transport, durant la nit i, principalment, cap a Barcelona, que eren els clients de glaç més importants. Un cop arribats es treia el glaç per peces; després calia serrar-les per a fer-les a mida i, embolcallades de boll es distribuïen. Salas i altres (El nostre Esdevenidor Climàtic, 2001) mencionen que l'Ebre es va glaçar set vegades entre 1505 i 1789. En 1788 i de nou en 1789 el riu va romandre glaçat durant quinze dies. El llibre també menciona la presència d'una extensa xarxa de pous de glaç, que es van construir i van mantenir-se entre els segles XVI i XIX al llarg del Mediterrani oriental, alguns ubicats en àrees on no neva en l'actualitat ni un sol dia a l'any. L'emmagatzemament i distribució de gel eren un negoci viu que involucrava seccions senceres de la població rural. Des de mitjans del segle XVII. Val a dir que bona part dels jornalers que no treballaven en la indústria tèxtil, es guanyaven la vida fent de pouers, o negociants de la neu i el glaç. En podem trobar de ben conservats a zones de la Serralada Prelitoral, com el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, o a la Serralada Litoral, al Parc Natural del Montnegre i el Corredor. | 41.6683600,2.1615400 | 430201 | 4613295 | 1778 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42535-foto-08033-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42535-foto-08033-94-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'estat general del pou és bó, tot i que caldria restaurar el sostre per evitar que continui enderrocant-se. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42536 | Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prat-de-dalt | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Masia de planta rectangular que costa de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a migdia. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb paredat irregular de pedra vista, lligat amb morter de calç, tot i que per damunt d'aquest, actualment, ha estat substituït pel ciment. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %. Les obertures de la façana principal són simètriques respecte a l'eix vertical i horitzontal de la façana. El portal d'entrada presentà un esglaó d'accés amb marxapeus. Tota la portalada és adovellada, amb un cancell i una entrada que reparteix les diferents dependències de la casa, amb l'escala per accedir al primer pis. A banda i banda del portal, dues obertures, amb una reixa en forma de graella. Al primer pis, hi ha tres balconeres amb voladís fet amb llosa d'esmolar vermellosa i motllurada i barana de ferro. Totes elles disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les llindes dels tres finestrals són d'estil neogòtic. Les finestres i finestrals estan tancats amb porticons de fusta enrasats al pla de façana. A l'esquerra de la balconera central hi ha un rellotge de sol ovalat datat de l'any 2002, data de la última reforma de la casa. El ràfec de la coberta és constituït per una tres volades de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten dues obertures laterals molt més petites, resseguides amb pedra (la de la dreta amb una reixa de ferro) i al centre de la façana, per sota del carener 5 obertures fetes formant un arc de mig punt fet de totxo superposat (a mena de llibre), i aguantats damunt de 6 pilars tallats irregularment en un sol carreu de pedra d'esmolar. En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de vàries unitats volumètriques; la primera, es tracta d'un porxo, de planta rectangular, que consta de planta baixa, i pis; aquest edifici presenta a la planta baixa tres arcades de mig punt fetes de maó aguantades per pilars arrebossats, a l'interior dels quals s'hi guarden els estris de treballar la terra i la maquinària. El sostres són fets de volta catalana, que actualment s'observen partits per murs mitjancers; Per damunt, un terrat porticat amb arcs i pilars fets de maons i baranes de ferro, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab i bigues de fusta. Més a l'esquerra, una altra construcció, antiga masoveria, de planta baix i pis, amb la façana arrebossada, que actualment està essent utilitzada en part com a paller. La coberta és a doble vessant amb la part orientada a mig dia més gran. Les obertures. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa en alguns parets; d'altres com a la façana principal, la pedra ha estat aplanada lleugerament; i d'altres presenta arrebossat. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb el portal d'accés a la masia, formen un pati interior. La portalada o portal d'entrada a la masia és situada a la façana orientada al nord-est, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està resseguit amb una gran llinda de pedra . | 08033-95 | Turó Prat de Dalt | Des del 1319, aquesta masia també se la coneix com el mas del Prat de Sant Tomàs. La casa havia pres el nom de l'antiga capella de Sant Tomàs. El 1 de gener de 1868 va quedar separada de la parròquia de Caldes de Montbui i fou agregada a la de Sant Feliu. Han parlat d'aquesta casa els historiadors de Jaume Balmes i de la seva obra, 'el Criteri' que fou escrita a la biblioteca de la casa, situada sota el colomar i la qual fou tota una sorpresa en descobrir-la. De la història de la casa i el seu llinatge, Moreu-Rey (1962) documenta un tal Jaume Prat de Sant Tomàs i llur fill l'any 1373; Jaume Prat de Sant Tomàs (1414 i 1446); Silvestre Prat (1464); Matheu Prat fill del precedent (1480); Pere, fill del precedent (1543,1550); Joan Pere Prat de SantTomàs (1560). Se sap també que els dies 12, 16, 31 de gener i el 1 de febrer de l'any 1643 es van enterrar successivament, Pere, Esperança, Joan Pau i Maria Anna Prat de Sant Tomàs de Dalt, víctimes de l'epidèmia. En aquesta casa hi va fer estada en Jaume Balmes on va escriure cartes a la família i l'obra 'El Criteri', entre altres. La biblioteca on treballà es conserva intacta. | 41.6708400,2.1610000 | 430159 | 4613571 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42536-foto-08033-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42536-foto-08033-95-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Cal destacar també, l'era feta tota ella amb grans lloses irregulars de pedra d'esmolar, i els dos pedrissos que es troben fets amb el mateix material i que es troben disposats a banda i banda de la façana principal. A la dreta de la façana, es troba adossada la capella de l'any 1773 dedicada Sant Tomàs. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42537 | Mas Llobet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-llobet | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 129-129.Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | des del 2007 tot el mas està en procés de restauració | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal. Actualment està en procés de restauració i la coberta de teula i el bigam de fusta han estat desmuntats i emmagatzemats per tornar a ser col·locats (a excepció d'aquelles parts malmeses pel pas del temps). A la façana principal hi ha una gran porta adovellada formant un arc de mig punt i un portaló de fusta. Ambdós costats del portal hi ha un banc de pedra i maó adossats a la paret. A l'esquerra del portal principal, hi ha una segona obertura, amb llinda de fusta i brancals de maó superposats amb un marxapeus, que donaven a un rebost. A la dreta, una obertura rectangular, restaurada amb els brancals, llinda i ampit de maó; per davant de la finestra, a l'exterior uns pilars fets de maó que aguanten un abeurador o pica de pedra. A la planta pis hi ha dues obertures, la principal i més gran situada per damunt del portal adovellat, i la segona a mà dreta, totes dues amb els contorns resseguits de maó i la llinda formant un arc a mena de plec de llibre. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat, tot i que també s'observen afegits fets amb maó. L'unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua; totes les parts ja netejades i restaurades de les façanes, han estat gratades i s'hi ha afegit ciment. Adossat a la dreta del mas, hi ha un edifici de grans dimensions, les antigues bodegues, el qual fa poc temps que ha estat restaurat, de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües i en teula àrab. Només alguns dels annexes, com el paller, o un parell de corts, disposen de coberta a una sola aigua. Les teules estan col·locades a llata per canal sobre bigam de fusta; és a dir, col·locades lateralment entre llates i una fila forma la canal i l'altra el carener, amb els cabirons col·locats paral·lels a la biga serrera de l'edifici. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30%. Les façanes de l'edifici estan fetes amb maó i el lligam està composat per un ciment tintat que li dona una coloració blanquinosa, semblant a l'argamassa. La façana principal presenta quatre obertures totes elles formant un arc de mig punt. A mà dreta, un gran portaló, per on entraven els carros. Al centre, per sota el carener, el portal d'entrada a la bodega, amb un marxapeus, i ambdós costats d'aquest, dues obertures de dimensions considerables per on es descarregaven les botes. Sembla ser que a l'interior conserva encara la premsa i els dipòsits del vi, però no ha estat possible entrar-hi. A l'esquerra de la façana principal del mas, hi ha un porxo amb coberta de teula àrab i a dues aigües, amb el bigam de fusta, i sis pilars de maó que suporten el pes de la coberta, que serà restaurat idènticament. Per davant del porxo i de la façana del mas, hi ha una gran era de planta rectangular feta amb rajol ceràmic català, de 30 x 30cm, amb algunes empremtes deixades a l'hora de coure l'argila, que ha estat netejat i deixat al descobert. Aquest mesura 20 x 30 metres. | 08033-96 | Man Llobet, s/n | Situat a la part més meridional del terme de Caldes, es troben documents situant aquest mas 'Ipssas cassas de Lobeto' (1023); 'mansi Lupeti' (1315); 'Mas Llobet, o 'Llobet' o 'Llovet' (s. XV a XX); 'Can Llobet' (s. XX). S'han trobat documents parlant de vàries persones relacionades amb el mas: Berenguer L. (1203); Bernat L. (1258; Ferran L. (1279); Arnau L. (1305), co-fundador del 2n benefici de St. Pere de Caldes; Pere 'Dulcis' o 'Ducii', hereu del mas Llobet (1315); 'Jaume dez Vilar per lo Mas Marmany ara anomenat Mas Llobet' (1353); Arnau de Vilanova alias Cabot, del mas Llobet 1371); Antic Llobet (1403); Antoni Llobet 'de la Torra' i 'Bernat llobet (1445); Antoni Llobet 'del Mas Castell, alias Saig que vuy se anomena Lobet situat en la parroquia de PalauSoliatar' (1450). (En realitat el mas Castell en documents ben anteriors era veí del mas Llobet, i probablement li va quedar agregat). Joan Llobet i Narcís, el seu fill, hipotequen tot el mas 'vocatum mas Castell alias Saig' de Palau Solità, 'Rònec'. Aquest mateix Joan Llobet, documentat en 1556 a 1568, potser és l'últim propietari que porta el nom del mas. L'any 1594, Pau Moradell posseeix el mas Llobet. L'any 1619 es parla dels honors del mas Castell 'quem possidet En Llobet de Caldes', sense precisar noms, però seguia dels Moradell. L'any 1689, Fèlix de Marimon venia 'lo mas Llobet, juntament amb el forn del vidre de Palau Solità, a Pau de Feu; els creedors d'aquest darrer ho tornaven a vendre en 1727. en aquella època alguns documents anomenen el mas 'mas Llobet o Rovira' (1727, 1734). Tenia 71 quarters i afrontava, l'any 1727, a llevant amb Joan Palaudàries, de Palaudàries, i el camí de Montbui al castell de Plegamans; a migdia amb Puigoriol, el camí de Caldes, i possessions del mas Moragues; a ponent amb el mas Pujol i la Torre de Marimon. A finals del segle XVIII era dels Fatjó, de Cerdanyola, ja propietaris del mas Pujol. El dia 1 de gener de 1868, el mas Llobet va quedar separat de la parròquia de Caldes i agregat a la de Plegamans. Resta però actualment en terme de Caldes de Montbui. | 41.6044300,2.1782800 | 431527 | 4606184 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42537-foto-08033-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42537-foto-08033-96-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42538 | Can Orjusà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-orjusa | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Mas de planta irregular que consta de tres cossos; el de l'esquerra de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, molt estret, amb la coberta de teula àrab a doble vessant i el carener perpendicular a la façana. Surt un ràfec de fusta per aguantar les teules. El portal és de dovelles, amb un portaló de fusta ben conservat al qual s'accedeix per dos esglaons de pedra. Per damunt, una petita obertura, realitzada amb dovelles formant un arc de mig punt. Per damunt, un finestral d'estil gòtic, amb dos arcs lobulats, que segons el masover, són moderns. A la dreta de la façana principal hi ha un segon espai, amb la teulada inclinada a un sol vessant, en direcció nord-est. També presenta planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes. Adossat al segon, es troba un tercer espai, de planta rectangular que consta només de planta baixa, i coberta plana, transitable, i un tancament de balustrades. L'única obertura consta d' una porta formada per un arc de mig punt per on s'hi accedeix a través de tres esglaons de pedra. La façana està arrebossada. | 08033-97 | Vall de Carerac | Segons Moreu-Rey (1962), es troben referències documentades desde el segle XIV fins al segle XVIII amb el nom d' 'Ortiusa','Ortiussa', 'Ortjusa', 'Ortjussa' o 'Orjussà'. En el segle XVII, es troba documentada com 'Orjuzà', i al segle XVIII com 'eretat anomenada Arjosà'. D'aquest mateix segle es troba escrita com 'Orjosa'. Al segle XX, també se la documenta amb el nom 'Can Jusà'; 'Can Hurjusà'. El nom es va degradant, i fins i tot d'aquest últim segle XX es troben formes com 'Mas Orrusà', 'Rosà', 'Can Jusà', etc. Sobre la història i llinatge es troben referències que situarien la casa i l'heretat entre Carerac i el Remei. La primera referència que es té, dóna l'origen del nom i dela casa: Berenguer 'de Horto Inferiori' va ser establert en el mas del mateix nom per Pere de Carerac i Agneta l'any 1334. 'L'Hort Infrior' o jussà devia ser el de Carerac. Benet O. (s.d.); Berenguer (1334); Joan I (1353); Pere d'O., alias Domènec (1480); Joan II (1486 a 1505), 'senyor del Mas Crinya', també senyor útili i propietari del mas 'doriusa'; Joan III (1554,dif. En 1560); Joan IV, i la seva dona Eleonor (1571), potser 'Na Orjusana del Mas' (1594); Gabriel (1550 a 1573), pare de Bernat; Pau (1621, 1622), f. del prec. casat amb Caterina Joan, f. del prec. (1666, 1695); 'Na Maria Ortjusana' (1631, 1635); Nicolau Fabrés o Fabrers i O. (1720), pare de Jaume F. i O., o O.F. (1721, 1724), mort sense fills; Joseph O. i Febrer (M. 1747), germà del prec., casat amb Marianna Josepha O., pubilla, filla del prec. Casada amb el Doctor Joseph Broquetas i O. (1758); Dr. Rafael Brouquetas i O., fill dels precs. (1789). L'any 1815 el mas sembla ser que tenia una capella pública. Hi ha fotografies on mostren que a l'esquerra de l'edificació que avui es pot observar, hi havia una casa de planta rectangular amb teulada de doble vessant, carener perpendicular a la façana, amb una porta adovellada al costat esquerra i dos pisos, amb dues obertures a cada pis. Actualment, encara es poden observar els fonaments que estan tapat amb la terra de l'era. | 41.6472200,2.1665300 | 430594 | 4610944 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42539 | Can Camp o Can Campdepedrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-o-can-campdepedros | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Mas de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a quatre vessants, que consta de planta baixa, pis i golfes. La façana principal està orientada a migdia. A la planta baixa hi ha tres obertures; la principal, amb un portal de fusta d'accés a la casa, a través d'un cancell, del qual destaca la cara femenina figurada en el picaport de ferro de la porta. El portal està emmarcat tot ell de pedra ben escairada i motllurada. La clau de la llinda té una motllura gravada a l'interior de la qual es pot llegir la data de '1734'. Els brancals són de pedra de grans dimensions i un marxapeus de pedra tallat en un sol bloc. Ambdós costats del portal hi ha dues finestres simètriques amb llinda, brancals i àmbit de pedra i una reixa de ferro. Al pis superior hi ha tres obertures amb balconeres i voladís no gaire ample. Tots tres estan emmarcats per blocs de pedra molt ben escairada, destacant les llindes de grans dimensions. Per damunt de les tres, hi ha un element decoratiu que consta d'un petit arc fet amb totxo que sobresurt 10 cm. de la façana. Per damunt, ja al segon pis o golfes, s'observa la part central e la façana, que consta de cinc obertures, rectangulars totes elles formant un arc de mig punt, realitzat amb totxo i disposat a mena de plec de llibre, que s'aguanten mitjançant pilars de maó. A banda i banda, també simètriques, horitzontal i verticalment, hi ha dues obertures de forma més quadrada, amb els brancals i l'ampit construïts a base de fileres de maons superposats, i el llindar, formant un arc rebaixat també de maó, a mena de plec de llibre. La façana està arrebossada i cal destacar el rellotge de sol de tipus vertical declinant del qual només queda el gnòmon orientat al sud-est. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. Té restes de policromia, de color vermell i groc (composat per una línia de cinc centímetres de color vermell i una altra interior de les mateixes dimensions de color groc, a l'interior de les quals es trobaven les xifres). Tampoc s'observa si tenia algun tipus de llegenda. A la planta baixa, entre les finestres i el portal hi ha, a cada costat de la paret, dos caps de cavall de ferro, dels quals surt una anella, per lligar els cavalls de la propietat. També hi ha un banc adossat a cada costat del portal fet de pedra i totxo. La façana principal queda tancada per un mur de mes de dos metres d'alçada. A banda i banda de la façana, hi ha un portal d'entrada pels carros i un altra al mur orientat a migdia. Actualment només s'utilitza el portal orientat al nord-est, ja que al costat d'aquest hi ha la masoveria adossada a una de les façanes de la casa, i és l'únic que disposa de portó. L'era de la casa és de terra i herba (no s'observa en tot cas restes de rajol ceràmic o lloses de pedra). Al pany de paret orientat al nord-est, hi ha tot un seguit de corts i porxos. Al mur orientat al sud-oest, hi ha un porxo i l'ermita de la propietat, per la qual es pot accedir des de l'exterior del mas, i també des de l'era, per una porteta petita, amb llindar, brancals i marxapeus de pedra. Aquesta es troba tancada. La façana nord de la casa, presenta dues fileres d'obertures, totes elles simètriques, a excepció de dues finestretes situades en un extrem de la façana de la planta baixa, molt més petites envoltades de pedra ben treballada. Dels tres portals d'accés al mas, el principal era el que es trobava orientat a migdia. Té una coberta de teula àrab, recolzada sobre biguetes i llates de fusta, per sota de la qual hi ha una portalada adovellada de pedra, amb els guarda-rodes a banda i banda. Actualment l'accés està anul·lat. | 08033-98 | Camí del Cementiri a Can Camps, s/n | Aquesta casa es troba documentada al segle XVII i XVIII sota el nom de Campdepadrós. Moreu-Rey (1962), troba referències documentades de que ja al segle XIV, concretament de l'any 1353 on se l'anomena 'Mas Descamp' o 'Dez Camp'. També de l'any 1412, es troba anomenada com a 'Mas de Camp', i del 1698, com a 'loco dicto lo mas camp'. Del segle XVIII, concretament des de l'any 1749 al 1754, Moreu-Rey troba documents on es parla de l'origen del nom Campdepadrós: 'La heretat anomenada lo mas Campdepadrós se denomina tal perquè ab lo dit mas se troba unit lo mas Padrós (...); se troba composta de diferents masos, essent lo principal lo mas Camp, y los altres (derruïts) són los masos Sant Miquel, Padrós, Vialva, Arca, Casellas y altres'. 'Las partidas de terra que componen vuy lo dit mas Camp tenen diferents noms, ço és Jordanas, Puig de les Tres Creus, Puig de Aguilar, Corominas, Sant Miquel de Martras, Arca, Puig de Mayans, La Borda, y altres' (que es nomenen així de memòria d'home). Consta en un document de l'any 1791 com a 'Torre de Campdepadrós'. En certs documents oficials del segle XVIII i XIX, Moreu-Rey la trobà anomenada com a 'Mas Duran' o 'Durant'. També es troba referenciada en documents del segle XVIII i XX, la capella particular, que segons el germà del Marquès de Caldes, Sr. Berenguer Sanllehy, propietaris del Mas, fou construïda al mateix temps que la casa. Històricament se sap que una part del que serà després l'heretat pertanyia a Sant Pau del Camp de Barcelona, al menys a partir de l'any 1126. L'any 1159 sembla ser que existien dues cases, l'una de Bernat de Caldes i l'altra casa veïna, el mas Pedrós, explica el nom que porta la família des dels primers anys del segle XV. L'any 1744, els bens de Geroni C. van ser segrestats: Domènec de Duran i Muxiga, sol postor, va comprar la casa i heretat subhastades (1749), i va fer reconstruir una 'casa no molt lluny de la antigua' (1757). Va ser després propietat d'Antoni de Duran i de Bastero, fill del precedent; de Francesc de Duran i Descatllar, i de la seva vídua Rosa de D. i de Monner (1853, 1854). Després d'haver passat a les mans del banquer barceloní Bonaventura de Milans, l'heretat va ser recuperada per un descendent dels Campdepedrós: Joan San (t)llehí i Metge, pare de l'actual marquès de Caldes de Montbui. Pel que fa als llinatges relacionats amb aquest mas, s'han trobat documents on es parla d'un tal Bernat de Camp (1559); o Ramon de C., casat amb Guilleuma (1159-1162); o Pere de Camp, fill dels precedents, casat amb Berenguera de Pedrós (1180, 1195, ella vídua l'any 1196); també cal destacar, Guillem de C., fill dels precedents, casat amb Ermessenda (1210, 1258), i que fou l'un dels fundadors del benefici de Santa Eulàlia. També es pot datar el moment a partir del qual és sempre utilitzat el nom compost de Campdepedrós: Pere-Joan Campdepedrós. (1529, 1575). Cal afegir les referències històriques trobades en relació al camí que menava a Can Camp, sembla ser que hi havia dues rutes: la primera, un camí antic que passava sobre el Puig de Sant Salvador, possiblement prop de l'ermita, ja que es llegeix en un document que l'any 1481, hi havia 'un camí qui va a Granollers' i que era l'any 1517 'un camí qui va les terres den Llunas' i que a l'any 1609 era 'un camí publich estret que va de dita vila (de Caldes) a la hera de M. Arbos y Llunes y a casa de Campdepedros, lo qual avuy esta dirruhit que apenas si passa'. Sembla ser que a l'any 1754 no era utilitzat_ 'camino per quem antiquitus', hom anava a la casa d'en Campdepadrós. Després de l'ermita el camí girava cap a través, apropant-se al torrent, passava atravessant la Borda d'en Brunés 1687); i anava a retrobar potser l'actual camí més enllà del que ara és el Cementiri modern. El segon camí que es coneix és el camí actual (que segueix primer el Camí de Bigues) i que sembla ser que és esmentat l'any 1602 'una peça a Meians i que afronta a tramuntana amb quodam camino que mena del mas Campdepedrós a Caldes'. | 41.6445900,2.1803000 | 431738 | 4610641 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42539-foto-08033-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42539-foto-08033-98-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No s'ha pogut accedir a la bassa que es troba una mica més amunt del mas. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42540 | Ermita de Can Campdepedrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-can-campdepedros | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Ermita de planta rectangular, que consta d'una sola planta, sense absis, amb coberta de teula àrab a dues vessants. No té campanar ni creu. La seva façana principal té un portal d'entrada orientat a migdia, amb la llinda, brancals i marxa-peus de pedra. Al damunt de la porta d'accés té una finestreta rodona, emmarcada per un cercle de pedra motllurada. Aquesta té una reixeta en forma de creu i una mosquitera. No té cap més obertura a excepció d'una porta situada a l'interior de l'era de Can Camp per la qual els propietaris del mas accedien al seu interior. Aquesta porta és de petites dimensions, amb llindar, brancals i marxapeus de pedra. Està situada a la façana orientada al nord-est. La façana principal té una testera esglaonada - ondulada amb una acabament a base de maó, per darrera de la qual s'amaga la coberta. Les cantoneres de la façana principal són de pedra ben escairada. | 08033-99 | Mas de Can Camp o Campdepedrós | Moreu-Rey senyala la presència d'una ermita al mas de Can Camp o Campdepedrós. Segons manifesta el Sr. Berenguer Sanllehy, aquesta ermita fou construïda al mateix temps que la casa, i que en ella es celebrava una missa per portar bona sort als caçadors quan començava l'època de caça. Originàriament els caçadors anaven a cavall amb els gossos. No té coneixement de cap sant en especial a qui hauria estat dedicada l'ermita ni si l'ermita està dessacralitzada. Potser podria haver estat dedicada a Sant Julià, sant patró dels caçadors, entre altres. Aquest sant, era el patró de tots els qui es guanyaven la vida anant pel món sense vendre, ni comprar, ni treballar, ni traginar, i que vivien de la voluntat pública. Així doncs, els saltimbanquis, els músics i ballaires, els qui feien jocs de mans, els captaires, etc., l'invocaven. Igualment ho feien els que feien ballar óssos o altres bèsties ensinistrades. Diuen que els ancians que van trobar el seu cos cruelment torturat, a la vista d'alguns dels exemples del martirologi , van recuperar la joventut. És patró dels caçadors i dels mercaders, fabricants de comerç que no tenen prou força com per fer un gremi, per exemple bossers, corretgers, barretaires i venedors ambulants. Durant l'entrevista amb el Sr. Joan Badia, explica que els seus pares eren masovers del mas quan ell era petit, als anys 1930 i que recorda perfectament que la família venia a passar-hi els tres o quatre mesos d'estiu. També recorda que el seu oncle es va casar a l'ermita, i que aquesta tenia un altar major amb unes pintures dedicades a Sant Joan Baptista i que això li va quedar a la memòria perquè ell també es deia Joan. Segons ens explica, cada dia es resava el rosari i es deia missa el diumenge, tot i que no recorda el nom del capellà. | 41.6442500,2.1801800 | 431727 | 4610604 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42540-foto-08033-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42540-foto-08033-99-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Un dels seus propietaris, el Sr. Berenguer Sanllehy, manifesta durant el treball de camp que l'ermita data de l'època de construcció del mas, i que al seu interior no hi ha res i que la tenen tancada. De fet, sembla ser que ja fa molts anys que no s'hi fa cap missa. No es va poder accedir al seu interior.Durant el treball de camp també es contactarà amb el Sr. Joan Badia, ja que els seus pares foren masovers de la casa mentre ell era petit. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42541 | Torre Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-nova | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XV-XVI | Masia o casa forta de planta quadrada que consta de planta baixa i dos pisos. A la part central s'alça una torre quadrada que segurament cobreix un antic pati central, actualment amb una claraboia per donar llum a l'interior de la casa.. La coberta és plana. Els paraments de la façana estan arrebossats i les pedres són escairades a cada cantonera tan de la façana principal com secundàries. Les obertures de la façana principal són força simètriques respecte a l'eix central de la porta. A la planta baixa, l'accés a l'interior de la casa es fa per una porta adovellada amb un arc de mig punt. El portaló, de fusta, porta una xapa de ferro envellit que la protegeix de les inclemències. Aquesta té un portó a la fulla dreta. Per accedir-hi s'han de pujar tres esglaons de pedra de pissarra vermella més el marxapeus. Ambdós costats de la porta, una obertura, de proporcions verticals, amb una reixa senzilla de ferro forjat. No presenten cap element arquitectònic rellevant. Al primer pis, hi ha tres obertures, repartides de la següent manera: Per damunt de la porta i a la banda dreta, dos finestrals gòtics amb un arc conopial, brancals i llindar de pedra. A l'esquerra de la façana, un finestral que presenta les mateixes característiques arquitectòniques, però de dimensions més reduïdes. Entre els dos finestrals gòtics hi ha un rellotge de sol, amb restes de color vermell, i la data '1955'. A l'esquerra també hi ha doble cercle de color vermell però el seu interior és illegible. El segon pis presenta tres obertures simètriques disposades horitzontalment, que no presenten cap element arquitectònic destacable. Davant de la casa hi ha una era feta de lloses irregulars de pissarra vermella. A l'esquerra del portal hi ha un banc de pedra adossat a la paret fet també en pedra vermella. A la dreta hi ha una jardinera, on hi ha plantats uns magraners i una caseta pel gos, construïda fa poc temps. Més a la dreta una petita bassa d'aigua de planta circular, dissimulada amb xipressos plantats a tot el seu perímetre. A la dreta de la façana, hi ha un barri amb dues pilastres i un esglaó per salvar el desnivell tot en pedra d'esmolar, amb un barri de ferro. En el pilar dret hi ha una pedra amb la inscripció 'TORRE NOVA. 1780'. Aquest barri dóna accés a la façana situada al nord-est. Destaca d'aquesta façana una finestra realitzada en pedra i situada al primer pis. Entre aquest pis i el segon, s'observa gairebé a l'escaire de la façana que dóna ja amb la que es troba orientada al nord, una petita obertura, segurament per donar claror a l'escala, i que està també feta amb pedra. A l'interior de la casa, una entrada, serveix de distribuïdor a les diferents dependències. Per sota de la claraboia, un pou d'aigua fet tot ell amb pedra, i per darrera del pou, les escales de pedra que pugen cap els diferents pisos. En les parets de la claraboia, s'observen algunes finestretes amb llindes i brancals de pedra. A l'esquerra de la façana, les escales fetes amb pedra d'esmolar, que condueixen a un porxo modern adossat a la façana de ponent, amb teulada d'una sola vessant i teula àrab i la piscina de la casa. Per sota, una porxada, amb columnes de pedra també igual que la resta de la casa, on es resguarden els vehicles. | 08033-100 | Turó entre la riera de Caldes i la muntanya del Farell | Aquesta casa també es coneix popularment amb el nom de mas de les serps. La tradició popular diu que va pertànyer a un poderós cavaller que hi va construir una casa senyorial, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement són custodiats per serps mitològiques. D'altres diuen que l'explicació és de que en aquest indret hi havia moltes serps. Segons Moreu-Rey (1962), aquesta casa va ser propietat de Vidal de Vallgornera i Branciforte quart duc de l'Aranella. Moreu-Rey (1962) troba documents que expliquen que tota la costa del Farell pertanyia als Santjust després de Vallgornera. La Torre Nova va ser potser construïda de nova planta, o potser reedificada a l'emplaçament d'un dels antics masos de l'heretat. En els segles XVII i XVIII només quedaven a l'heretat el Puig del cos i la Torre Nova. Entre 1777 i 1780 va ser restaurada (fusters: 462 ll.; paletes: 740 ll.; plantacions de noves vinyes i oliveres: 1.373 ll). En 1860 es trobava abandonada, així com en 1873: 'no consta más que de las paredes principales'. També es troba anomenada en documents, on es llegeix. 'tota aquella casa dita la Torre' (1618); la pahissa 'de la Torre' 'en Prat de la Torre Nova', masover (1685-1696); 'la Torre Nova', la 'Torranova (segles XVII - a partir de 1685 - fins el segle XX' ; 'teris Turris novae vocatae de Vallgornera' (1720); 'Torre de Vallgornera' (s. XVII). | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 194,30 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.