Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 74415 | Església Parroquial de Sant Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-marti-0 | GAVÍN, Josep M. (1984): Inventari d'esglésies, vol. 16: Anoia i Conca de Barberà, Arxiu Gavín, Barcelona, p. 113. RIBA GABARRÓ, Josep (2000b): 'Fa 186 anys de la Festa del 16 de juliol (1814-2000)', Les Fonts de Carme, 3, Associació El Forat dels Graus, p. 30. RIBA GABARRÓ, Josep (2004): 'El pont de la independència parroquial', Les Fonts de Carme, 14, Associació El Forat dels Graus, p. 244. RIUS, Carme (1982): 'Església Parroquial de Sant Martí', Carme (Anoia), Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XVIII | L'església parroquial de Carme és un edifici fet amb un aparell de maçoneria a base de blocs de pedra de diferents mides parcialment tallats, lligats amb morter de calç, i formant filades horitzontals regulars. Les cantonades estàn reforçades amb carreus de pedra travertínica ben tallats. El temple s'articula entorn d'una sola nau amb diverses capelles laterals. La coberta és de teula aràbiga a dues vessants, i presenta un ràfec format per maons disposats amb forma de dents de serra. El campanar de torre, coronat amb balustrada, es troba adossat a la façana, a l'esquerra de la porta d'accés i al costat de l'evangeli; la base és quadrangular, però el seu tram final és de planta octogonal, amb quatre arcades cegues i quatre d'obertes, per on surt el so de la campana. A la transició entre la part quadrangular i la octogonal del campanar hi ha un rellotge circular amb números romans. La part superior del campanar es distingeix de la resta de l'edifici per ser totalment feta a base de carreus de travertí. A la part central superior de la façana principal s'hi obre un òcul; a banda i banda de la portalada principal s'hi han practicat dues petites obertures més. L'escut, amb el relleu que narra la llegenda del repartiment de la capa de Sant Martí, està situat sobre la porta i data del 1748. Aquesta porta, rectangular, està emmarcada per dovelles i presenta un arc de descàrrega per sobre de l'escut. L'any 1808 es van fer reformes a la nova església, com ho indica la placa situada dins del temple; de fet aquesta és la data oficial en la que es dona per acabat definitivament el nou temple parroquial. Els frescos originals de les parets van desaparèixer i tot l'interior s'ha pintat fa poc de blanc, tot i que s'aprecien algunes decoracions de caire geomètric que imiten motius arquitectònics. S'hi conserva una pila baptismal de factura romànica. La resta d'imagineria, així com l'altar major, són obres fetes després de la Guerra Civil. | 08048-1 | C/ Sant Martí, 47 | La construcció del temple parroquial tingué lloc principalment entre els anys 1730-1781, tot i que no es dóna per enllestida del tot fins els inicis del segle XIX (1803-1808). Consta en la documentació escrita que l'any 1730 eren molts els voluntaris per fer els fonaments i aportar materials. L'edifici fou consagrat pel bisbe Francisco Díaz Santos de Bullón gairebé vint anys després de començada l'obra, l'any 1748, data que roman immortalitzada sobre la llinda del portal del temple. L'església dedicada a Sant Martí substituí l'anterior església romànica, ja esmentada des del 1122 i ubicada en el lloc on avui hi ha la masia de Can Ros. L'antic temple fou parcialment enderrocat quan es bastí el nou en un lloc més cèntric del poble. Per a la construcció de la nova parròquia, es té constància de diverses contribucions: així, de 1734 a 1740 el gremi de paraires havia establert un cens per col·laborar en la seva edificació; el 1803, el mateix gremi va bestreure 100 lliures per la nova església, que finalment es van gastar en el retaule de Sant Roc. A les obres del temple hi contribuïren també el duc de Cardona i Medinaceli, senyor feudal de Carme, i el senyor del castell de Claramunt Luís Fernando de la Cerda i Aragón i Folch de Cardona, que a la vegada era cap de la baronia de la Conca d'Òdena. L'any 1779, en ple procés de construcció del nou temple, la parròquia de Sant Martí de Carme assolí l'autonomia de la parròquia de la Pobla de Claramunt, de la qual era sufragània des d'època medieval. La nova església parroquial es dotà del corresponent fossar, que va estar en funcionament fins l'any 1903. A més, a l'interior de l'edifici hi havien diversos vasos funeràris que avui ja no es poden apreciar degut a les reformes que ha sofert el paviment (Josep Ferrer ens explica que ell va veure tombes obertes davant de l'altar durant la Guerra Civil). El 1790, en resposta a l'estat de les esglésies de les poblacions plantejades als qüestionaris de Francisco de Zamora, Carme declara pel que fa a la seva església parroquial: 'Tiene este pueblo una sola iglesia con la advocación de San Martín; es algo moderada y nueva, hecha a costas de los particulares, con cinco capillas en cuias están los retablos nuevos de escultura, a saber en la una la imagen de Christo Crucificado, en la otra la Virgen SS. del Rosario, otra de San Roque, otra de N. S. del Carmen y la otra de San Marcos. Reside en ella un vicario perpetuo de poco tiempo, por ser antes sufragánea de la Pobla de Claramunt, y al lado de la iglesia hai un cementerio que junto con la iglesia se construhió el año de 1748. En dicha iglesia no hai donaciones'. El retaule barroc i les diverses imatges que presidien les capelles del temple foren cremats el més de juliol de 1936 prop del pont de Carme, a la banda esquerra de la riera. De fet, l'església, com tantes altres arreu del país, fou convertida en magatzem durant la guerra. | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | 1748 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74415-foto-08048-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74415-foto-08048-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74415-foto-08048-1-3.jpg | Inexistent | Modern|Barroc|Contemporani|Neoclàssic|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|96|98|99|119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74417 | Santuari de Collbàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santuari-de-collbas | BENET, Albert (1992): 'Santa Maria de Collbàs', Catalunya Romànica, XIX: El Penedès, Anoia. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 341. GAVÍN, Josep M. (1984): Inventari d'esglésies, vol. 16: Anoia i Conca de Barberà, Arxiu Gavín, Barcelona, p. 113. RIBA GABARRÓ, Josep (1988): 'Carme', Història de l'Anoia, vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 321-335. RIBA GABARRÓ, Josep (2003): 'La família Rey, ermitans de Collbàs', Les Fonts de Carme, 11, Associació El Forat dels Graus, p. 193. RIUS, Carme (1982): 'Santuari de Collbàs', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. SABATÉ, Josep (2002a): “Collbàs. Història curta amb llargues trifulques”, Les Fonts de Carme, 8, Associació El Forat dels Graus, p. 132. SELLARÈS POCH, Jordi (2000a): 'La Mare de Déu de Collbàs', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 4-5. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XIII-XX | El santuari de Collbàs, o de la Mare de Déu de Collbàs, és un temple rural d'una sola nau, de planta rectangular i absis poligonal de tres cares. A cadascuna de les façanes laterals de la nau s'hi troben tres contraforts que s'alcen gairebé fins al nivell de la coberta. L'obra de l'edifici és feta a base de maçoneria, disposada en filades pseudo-regulars. Les cantonades estan reforçades per blocs treballats. La coberta, a dues vessants, és de teula aràbiga. L'absis, orientat al nord, té petites obertures rectangulars, mentre que les façanes laterals es presenten totalment tancades. El santuari té un campanar d'espadanya al frontal, amb dos ulls i dues campanes no molt grans; a la part superior hi figura la inscripció 'Ave Maria', la data '1860', i el nom 'Ramon Durban'. Aquest meçenes del campanar era fill de Carme però residia a Sabadell. L'espadanya actual en substitueix una de més antiga, feta malbé per un llamp, i sembla que té també reparacions fetes al llarg del segle XX . La porta d'accés a l'edifici consisteix en un arc rebaixat i adovellat, i a sobre s'hi obre un rosetó. Damunt la dovella central de l'arc de la porta, hi ha un escut amb un motiu floral, el monograma IHS i la data inscrita '1793' o '1797' (la data sembla que fou corregida); per sobre s'hi observa un arc de descàrrega. A la façana principal s'hi ubica un rellotge de sol de fa pocs anys i un mosaic de dotze rajoles, molt malmés, amb una imatge de la Mare de Déu. L'interior presenta una volta d'arc rebaixat suportada per arcs torals. A l'extrem sud de la nau s'hi emplaça un cor o tribuna en molt mal estat, sustentada per tres arcs de mig punt. A aquesta tribuna s'hi accedeix mitjançant unes escales laterals. Les parets estan pintades de color crema i presenten importants taques d'humitat. L'altar consisteix en una taula recolzada sobre una soca. Darrera de l'altar, a l'absis de l'edifici, s'accedeix a un cambril mitjançant unes escales laterals; presenta un sostre de maons amb unes arestes que convergeixen en una clau de volta. En aquest cambril s'ubicava la Mare de Déu de Collbàs abans de ser traslladada a l'església parroquial. En concret, la imatge es col·locava sobre una soca molt més antiga, que encara es conserva. El cambril, ubicat sobre la sagristia, es comunica amb la nau mitjançant una petita obertura d'arc de mig punt parcialment tancada per un petita reixa; aquesta obertura permetia la comunicació visual dels fidels amb la Mare de Déu. A l'oest del santuari hi ha una construcció moderna annexada, i a l'est un petit cobert amb barbacoes. La construcció oest es troba abandonada i en molt mal estat i sembla que ocupa el lloc on hi havia hagut l'antiga casa dels ermitans, coneguda com Can Bas. Ja en època recent hauria estat reformada i utilitzada com a casa de colònies i tenia serveis: cuina, dutxes, etc., avui tot inutilitzat. | 08048-3 | Camí de Collbàs | En aquest santuari s'hi venera a la Mare de Déu de Collbàs i, des de temps pretèrits, el dilluns de Pasqua s'hi celebrava el ball del càntir; avui dia s'hi celebra l'aplec de Collbàs. L'edifici es documenta ja al segle XIII, tot i que és anterior, i la seva aparença física i estructural s'ha anat transformant al llarg del temps. Aquesta església estava situada en l'antic terme del Castell de Claramunt, sent sufragània, en inici, de la parròquia de Santa Maria de Claramunt. L'any 1766 les desavinences sobre els actes de culte entre l'ermita de Collbàs i la parròquia de Sant Martí de Carme provocaren que el bisbe Gavino de Valladares manés el tancament de l'ermita de Collbàs i el trasllat de la imatge de la Mare de Déu a l'església de Carme. L'any 1779, quan l'església de Sant Martí de Carme obtingué la independència de la parròquia de Claramunt, l'església de Santa Maria de Collbàs passà a dependre'n amb les mateixes condicions. Es documenta a partir de l'any 1205, quan en el seu testament, Ramon de Guàrdia deixà deu sous a Santa Maria de Collbàs ('Sancte Marie de Collebas'). El santuari fou refet en dues ocasions, al segle XVI i de nou al segle XVIII, i cada vegada anà predominant més la condició de santuari marià, que té el seu punt més important en l'aplec del dilluns de Pasqua Florida. L'any 1790, en resposta a l'estat de les esglésies de les poblacions plantejades als qüestionaris de Francisco de Zamora, Carme declara pel que fa al santuari de Collbàs: 'hay también en este pueblo en una montaña a la parte de cierzo una hermita con su iglesia, en donde está N. S. de Collbas, muy hermosa y adornada de vestidos y presentallas por la grande devoción que hay en el vecindario. La otra iglesia que antes de hacer la otra teniamos, por ser tan vieja y caducas sus paredones se ha demollido'. Cap els anys setanta del segle XX, l'ermita restava en molt mal estat i va ser objecte de diverses actuacions d'arranjament per part de voluntaris del poble. Actualment, el santuari depèn de la parròquia de Carme. Es té constància que durant els segles XVII i XVIII hi havia una família d'ermitans, de cognom Rey, que s'ocupava del manteniment i vigilància del santuari. Els seus membres foren enterrats al subsòl del mateix temple, segons consta a les partides obituàries dels registres parroquials de la Pobla de Claramunt (RIBA GABARRÓ, 2003: 193). El nom de Collbàs, però, prové de la família Bas de Montbui, propietària del bosc i del coll on s'emplaça l'ermita. | 41.5443200,1.6084000 | 383931 | 4600120 | 1205 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74417-foto-08048-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74417-foto-08048-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74417-foto-08048-3-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74418 | Nucli antic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-5 | CATALÀ, Pere (1976): 'Comentari marginal', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 444-471. CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1976) 'Castell de Miralles', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 425-426. CARBONELL, Vicenç; CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1976): 'Castell de Claramunt', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 320-345. SABATÉ CURULL, Flocel (1992b): 'Castell de Carme', Catalunya Romànica, XIX: El Penedès, Anoia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 311. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XII-XX | tot i que en general l'estat de conservació del conjunt és bo, alguna casa mostra signes de deteriorament per no estar habitada. | El nucli antic del poble de Carme és una petita aglomeració urbana situada en una elevació del terreny, emplaçada estratègicament en un meandre de la riera de Carme, a prop de l'antiga cruïlla dels camins que duien de Claramunt a Orpí, i de Carme a Collbàs. Aquesta trama urbana sembla que es formà al voltant de la cruïlla dels actuals carrers Major i Soldevila, i formaria una vila closa, tal volta presidida per una torreta o un petit castell, però en tot cas protegida per un recinte emmurallat, del qual en queden algunes traces fossilitzades, tant arquitectònica com urbanísticament, així com també pel que fa a la toponímia. A nivell arquitectònic, hem de destacar com el carrer Freginal té, a la sortida del nucli, una casa que sembla una torre quadrada, i que per tant formaria part de la muralla defensiva; els passos coberts del C/Soldevila i de la Plaça d'Espanya haurien estat antics portals d'entrada al nucli fortificat. Pel que fa a la urbanística, s'observa com un tram de la línia de façana sud de l'Avinguda Catalunya, entre el carrers Sant Martí i Sant Jordi, adopta una forma corbada pròpia d'un carrer que nascut al redós d un recinte circular o ovalat previ; en general es pot afirmar que la fesomia dels carrers, curts i estrets, és més pròpia de moments medievals que d'èpoques més modernes; per últim, el rec rodeja el que seria aquest antic nucli (els recs d'origen medieval acostumen a discòrrer per fora de les viles). A nivell toponímic, rodejant el nucli, trobem el carrer del Vall, nom molt significatiu que estaria indicant la presència de muralles que protegirien la vila i, probablement, també assenyalaria l'existència d'un antic fossat; per altra banda el carrer Soldevila pot remontar el seu nom a l'Edat Mitjana, ja que és una denominació típica de l'urbanisme medieval català, i fa referència a la part més baixa del nucli: 'el sòl de la vila'. Segons els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora, de l'any 1790: 'la forma de este pueble es algo quadrada, con las casas muy pegadas, con dos calles y una plazeta (...). Las casas del lugar son por lo general pequeñas, mal compuestas; bien hai como una treze o catorce de ellas algo capaces y tal qual compuestas'. | 08048-4 | Carrer Major amb Carrer Soldevila | Antigament La Pobla de Claramunt tenia agregats diversos pobles i nuclis, avui separats dels seu terme. Entre ells trobem Carme, població que va rebre autorització del Duc de Medinaceli per a independitzar-se civilment de la Pobla de Claramunt el 14 de gener del 1727. Tot i que l'arqueologia no ha corroborat fins ara els orígens medievals de Carme, topogràficament, urbanísticament i arquitectònicament resulten indiscutibles. Alguns autors concreten aquest orígens medievals en una suposada fortalesa musulmana que hauria format part de una pretesa línea defensiva que, a partir del riu Llobregós, anava de Carme a Masquefa. En tot cas, es té constància documental des de l'any 1005 de que el lloc de Carme sempre estigué integrat en el castell termenat de Claramunt, dels senyors del qual depengué jurisdiccionalment. Fou al mes de novembre d'aquell any 1005 quan la vescomtessa Geriberga dona al Monestir de Sant Cugat del Vallès uns alous que posseeix dins del Comtat de Barcelona, en concret al terme del Castell de Claramunt (a l'actual terme municipal de La Pobla de Claramunt). Entre ells trobem 'el lloc' de Carme, 'et in alio loco, infra terminos de supradicto castro in Claromonte, in locum que dicunt Chazmo alaudem deum, quod ibi habeo vel hereditare debeo per ullasque voces'. Tornem a tenir notícia documental de Carme l'octubre de l'any 1167 quan s'establí concòrdia entre els senyors de Claramunt i el capellà de Carme ('villa que vocatur Cazma'). S'hi al·ludeix a la 'nove ville de Cazma' o 'Vilanova de Carma'. El 23 de juny de 1179 a propòsit de les últimes voluntats del difunt 'Albertus de Caralt' es troben reunits com a testimonis una sèrie de personatges a l'església de Carme ('ecclesiam de Chazma'). Més endavant, Ramon de Guàrdia deixa mitjançant el seu testament, el qual data del juliol de 1205, a Sant Cugat del Vallès, entre d'altres bens, les esglésies de 's. Martino de Kazma' i 's. Marie de Collebas'. Segons F. Sabaté el primer esment documental del castell de Carme data del mes d'abril de1321, quan l'hereu de la corona, l'infant Alfons, s'hi allotjà per preparar l'assalt al proper Castell d'Orpí. Com hem vist, abans d'aquesta data Carme apareix a la documentació dels segles XI-XIII com a 'lloc' i no com a castell termenat, pel que suposem que, en el cas de que hi existís una fortificació, aquesta no exercia ni funcions jurisdiccionals ni defensives. A aquesta denominació s'ha trobat una excepció en un document del segle XII, on coincidint amb una sèrie de mutacions en la situació del lloc, es fa referència a Carme com a 'vila'. Ja en el mateix segle XII va quedar testimoni escrit de que la família que n'exercia com a castlana portava el cognom 'Carme'. A finals del segle XVIII la vila ja hauria adquirit una fesomia urbana oberta, perdent bona part del seu caràcter fortificat, segons es desprèn dels 'qüestionaris' de Francisco de Zamora: 'Este pueblo es abierto y no tiene fortificación alguna, no se sabe que haia sido sitiado, ni que se haia ganado a moros (...). No se halla en este pueblo algún camino Rl. ni hay ventas ni portazgos, peaje, castillería ni otro derecho'. | 41.5326900,1.6197500 | 384857 | 4598813 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74418-foto-08048-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74418-foto-08048-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74418-foto-08048-4-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74419 | Cementiri Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-12 | GAVÍN, J. M. (1984): Inventari d'esglésies, vol. 16: Anoia i Conca de Barberà, Arxiu Gavín, Barcelona, p. 114. RIBA GABARRÓ, Josep (2004): 'El pont de la independència parroquial', Les Fonts de Carme, 14, Associació El Forat dels Graus, p. 244. | XX | El cementiri de Carme és un petit recinte de planta rectangular, amb tres línies de nínxols adossades a les parets perimetrals de l'estructura. La porta és un reixat de ferro coronat per una creu i l'any 1901, època en la que comença a funcionar el cementiri. A l'interior del recinte s'hi integra la petita capella del Sant Crist, sense cap interés artístic ni monumental. | 08048-5 | Camí del Cementiri | Aquest cementiri començà a funcionar cap a l'any 1903, en un context de reformes higiènico-sanitàries que establien la ubicació dels cementiris fora dels nuclis habitats. A l'Arxiu Municipal es conserva un document de 1899 on es fa referència a la construcció del nou cementiri. S'hi documenten successives reformes (per exemple als anys cinquanta i seixanta del segle XX), tot i que no és el primer cementiri de la vila: al lloc conegut com La Vinya del Notari ja s'hi documenta una necròpolis d'època tardorromana; més tard, l'antiga església parroquial, ubicada on avui hi ha la masia de Cal Ros, ja tenia la seva segrera en funcionament des de l'Edat Mitjana i fins 1748, quan es consagrà la nova parròquia de Sant Martí dins el nucli del poble i s'hi traslladà també el cementiri; finalment, a inicis del segle XX s'inaugurà el cementiri que avui rau en funcionament a les afores del poble . | 41.5272400,1.6314400 | 385823 | 4598193 | 1903 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74419-foto-08048-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74419-foto-08048-5-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119|98 | 46 | 1.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74430 | Creu Processional | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-processional-2 | <p>GUDIOL i CUNILL, Josep (1920): 'Les creus d'argenteria a Catalunya', Anuari d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona.</p> | XVII-XVIII | <p>La creu processional custodiada a la parròquia de Carme està feta amb argent i argent daurat. Presenta una forma flordelisada (els braços estan rematats amb el perfil de la flor de lis). S'observa fullatge en les superfícies de l'acabament dels braços i motius decoratius florals per tota la superfície. La peça està constituïda per una ànima de fusta que es troba recoberta per una planxa metàl·lica decorada amb motius repussats i cisellats, i que conté incrustacions d'elements fets mitjançant la tècnica de la fosa. En els extrems i en la intersecció de les dues cares de la creu apareixen també una sèrie de figures de fosa amb una iconografia relacionada amb la història bíblica, els sants i l'advocació del sant titular de la parròquia. Crist i la Verge Maria es localitzen a les interseccions de l'anvers i revers de la creu, respectivament. Crist apareix representat amb uns trets iconogràfics que remunten a època gòtica: va vestit només amb el 'perizonium', està clavat a la creu amb tres claus (un a cada mà i un de sol pels dos peus) i mostra les senyals de la passió al cos; el seu nimbe té cisellada una creu patada. La Verge Maria està dempeus, amb el nen Jesús als braços. La figura d'Adam es situa sota els peus de la Mare de Déu, nu i amb els braços creuats sobre el pit. Al llarg de la superfície de la creu s'hi combinen altres figures com Sant Martí (patró de Carme) la figura d'un rei bíblic (David, Salomó?) amb un bàcul i un llibre a les mans, i tres sants més, fins sumar un total de nou figures. A l'anvers de la creu, al braç dret, no hi ha cap figura però es pot observar l'encaix per incrustar-la; no sabem si mai hi va arribar a haver cap figura en aquest espai. És possible observar, amb una lent augmentada, les diferents dates d'execució de cadascú dels sants: a les seves aureoles i nimbes hi ha un minúscul cartutx que conté la data en que foren fetes. Són visibles els anys 1619 (a l'aureola de la figura de la Verge Maria) i 1760 (nimbe d'Adam). Així, mitjançant les dates localitzables, es pot constatar com aquestes creus s'anaven decorant a mesura que es disposava de diners per fer-ho, mitjançant l'encàrrec de noves figures que s'anaven afegint a la peça principal o creu de base que, en aquest cas ha de correspondre als segles XV-XVI. A l'extrem inferior de la creu hi ha la peça una magolla o nus. Aquesta part constitueix el punt de sosteniment amb la tija de fusta que calia per tal de ser portada en una processó. El nus està ja documentat en l'argenteria catalana del segle XV i és molt utilitzat en les creus del segle XVI. En aquest cas està format per una base hexagonal i troncopiramidal. Sota del nus encara hi ha un tros de tija de plata on finalment s'hi encaixa l'ànima de fusta.</p> | 08048-16 | C/Sant Martí, 47 | <p>Dins el món de l'orfebreria baix medieval i moderna (segles XVI, XVII i XVIII) les creus processionals són una de les tipologies més abundants a Catalunya. Aquest tipus de creus s'acostumaven a realitzar per etapes: s'adquiria la peça principal i, a mesura que es disposava de pressupost, s'anaven encarregant les figures antropomorfes (sants, personatges bíblics, etc) que la decoraven. Es pot afirmar, doncs, que aquest tipus de creus processionals estaven vives, ja que la l'elaboració d'una d'elles podia estendre's al llarg de segles.</p> | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | 1619 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74430-foto-08048-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74430-foto-08048-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74430-foto-08048-16-3.jpg | Física | Barroc|Contemporani|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-07 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Varis autors, desconeguts | 96|98|94 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 74431 | Jaciment Paleontològic de Collbàs o Coll de la Llentia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-collbas-o-coll-de-la-llentia | <p>LLENAS, Manel (1994): 'Jaciment paleontològic de Collbàs, Carme (Anoia)', Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya.</p> | <p>La presència de nummulites a la serra de Collbàs és l'indici més evident de la presència d'un jaciment paleontològic marí, amb una cronologia inicial del Cenozoic Terciari Paleògen Eocè Mitjà Lutecià i una cronologia final del Cenozoic Terciari Paleògen Eocè Superior Bartonià. La geologia del jaciment la conformen calcàries biomicrítiques del Bartonià, gresos i conglomerats del Cuisià, i, finalment, argiles i gresos amb guixos del Cuisià-Lutecià. Les espècies animals documentades són principalment crustacis decàpodes: Pagurus marini (cranc ermità), Neptunus catalanicus, Menippe almerai i Harpactocarcinus punctulatus. Els equínids també hi són presents: Porosoma cribum, Hebertia granulosa, Brissoides acuminatus i B. multituberculatus.</p> | 08048-17 | Coll de la Llentia | <p>El nom 'Nummulites' es un diminutiu de la paraula llatina 'nummulus' (moneda). Així doncs, tot i que el nom científic d'aquests fòssils prové d'una paraula corrent com és 'moneda', la gent de Carme i voltants els anomena popularment 'llenties', i el lloc on n'afloren en més quantitat 'Coll de la Llentia'. Els nummolites, protozous marins gegants (poden arribar fins als 6 cm de diàmetre), es van extingir al final de l'Oligocè.</p> | 41.5469500,1.6170800 | 384660 | 4600400 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74431-foto-08048-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74431-foto-08048-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74431-foto-08048-17-3.jpg | Inexistent | Paleògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2019-12-31 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Alguns materials paleontològics estan dipositats al Museu Comarcal de l'Anoia, amb diferents números de registre. Atès que el sistema de classificació emprat per aquest Museu és per espécies, i no per jaciments, resulta una tasca ingent cercar i ordenar tots els fòssils provinents del jaciment de Collbàs. Nosaltres hem pogut fotografiar els registres 2195-2200 i 1934-1994, corresponents a les espècies Eupatagus Almerai i Montezumella Amenosi respectivament, entre els quals s'hi troben exemplars provinents de Collbàs (n. 1959 i 2200). | 124|123 | 1792 | 5.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74435 | Portal de muralla al C/ Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/portal-de-muralla-al-c-major | <p>ASENSI, R. Mª (1995): 'Pas cobert', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. CATALÀ, Pere (1976): 'Comentari marginal', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 444-471. CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1976) 'Castell de Miralles', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 425-426. CARBONELL, Vicenç; CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1976): 'Castell de Claramunt', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 320-345. SABATÉ CURULL, Flocel (1992b): 'Castell de Carme', Catalunya Romànica, XIX: El Penedès, Anoia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 311. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.</p> | XII-XX | <p>Es tracta d'una obertura corresponent a una porta que donava accés al recinte medieval de Carme pel seu costat sud. És en forma d'arc de mig punt molt lleugerament ultrapassat, que conforma el principi d'un pas cobert, que dona accés al carrer Major, i sobre el qual s'hi assenta una vivenda. A l'intradós d'aquest arc s'aprecien les dovelles de travertí que conformen l'estructura. Tenint en compte que és l'únic testimoni de portal de muralla visible en l'urbanisme de Carme i, a jutjar per les reduïdes dimensions del recinte fortificat medieval en el que s'inclou aquesta obertura, molt probablement es tracti de la única porta d'accés que tingué la vila, tant durant època medieval com moderna. Tot i que en origen es tractaria d'un portal, amb posterioritat, la construcció d'una vivenda adossada a la part interna de la muralla li conferí la fesomia de pas cobert que conserva actualment. Contemporàniament s'han realitzat diverses modificacions a l'estructura (la cara externa de l'arc, per exemple, està arrebossada i pintada de blanc), fet que no permet apreciar les seves característiques constructives tot i que l'element conserva la seva essència medieval.</p> | 08048-21 | C/Major amb Plaça d'Espanya | <p>Tot i que no s'ha realitzat cap intervenció arqueològica al nucli antic de Carme que hagi permès corroborar els seus orígens medievals, topogràficament, urbanísticament i arquitectònicament aquests resulten indiscutibles, i el pas de muralla o portal del carrer Major n'és un testimoni fefaent. Alguns autors concreten aquest orígens medievals en una suposada fortalesa musulmana que hauria format part de una pretesa línea defensiva que, a partir del riu Llobregós, anava de Carme a Masquefa. En tot cas, es té constància documental des de l'any 1005 de que el lloc de Carme sempre estigué integrat en el castell termenat de Claramunt, dels senyors del qual depengué jurisdiccionalment. Fou al mes de novembre d'aquell any 1005 quan la vescomtessa Geriberga donà al Monestir de Sant Cugat del Vallès uns alous que posseeix dins del Comtat de Barcelona, en concret al terme del Castell de Claramunt (a l'actual terme municipal de La Pobla de Claramunt). Entre ells trobem “el lloc” de Carme, 'et in alio loco, infra terminos de supradicto castro in Claromonte, in locum que dicunt Chazmo alaudem deum, quod ibi habeo vel hereditare debeo per ullasque voces'. Tornem a tenir notícia documental de Carme l'octubre de l'any 1167 quan s'establí concòrdia entre els senyors de Claramunt i el capellà de Carme ('villa que vocatur Cazma'). S'hi al·ludeix a la 'nove ville de Cazma' o 'Vilanova de Carma'. El 23 de juny de 1179 a propòsit de les últimes voluntats del difunt 'Albertus de Caralt' es troben reunits com a testimonis una sèrie de personatges a l'església de Carme ('ecclesiam de Chazma'). Més endavant, Ramon de Guàrdia deixa mitjançant el seu testament, el qual data del juliol de 1205, a Sant Cugat del Vallès, entre d'altres bens, les esglésies de 's. Martino de Kazma' i 's. Marie de Collebas'. Segons F. Sabaté el primer esment documental del castell de Carme data del mes d'abril de1321, quan l'hereu de la corona, l'infant Alfons, s'hi allotjà per preparar l'assalt al proper Castell d'Orpí. Com hem vist, abans d'aquesta data Carme apareix a la documentació dels segles XI-XIII com a 'lloc' i no com a castell termenat, pel que suposem que, en el cas de que hi existís una fortificació, aquesta no exercia ni funcions jurisdiccionals ni defensives. A aquesta denominació s'ha trobat una excepció en un document del segle XII, on coincidint amb una sèrie de mutacions en la situació del lloc, es fa referència a Carme com a 'vila'. Ja en el mateix segle XII va quedar testimoni escrit de que la família que n'exercia com a castlana portava el cognom 'Carme'. A finals del segle XVIII la vila ja hauria adquirit una fesomia urbana oberta, perdent bona part del seu caràcter fortificat, segons es desprèn dels 'qüestionaris' de Francisco de Zamora: 'Este pueblo es abierto y no tiene fortificación alguna, no se sabe que haia sido sitiado, ni que se haia ganado a moros (...). No se halla en este pueblo algún camino Rl. ni hay ventas ni portazgos, peaje, castillería ni otro derecho'. Així doncs, la porta que durant segles havia tancat el pas del carrer Major ja hauria perdut la seva funció per aquestes dates.</p> | 41.5322200,1.6200000 | 384877 | 4598761 | 1167 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74435-foto-08048-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74435-foto-08048-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74435-foto-08048-21-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Estructural | 2020-11-20 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74437 | Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-12 | XVIII | Adossada a l'església parroquial, la rectoria és un edifici de cos únic, de planta rectangular, amb coberta de teulada a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal. Tot l'edifici està arrebossat i pintat de color veig, tot i que són visibles les cantoneres de carreus de pedra travertínica i d'altres tipus. A la planta baixa s'observa un sòcol fet a base d'arrebossat de morter de color terrós. La façana principal presenta una portalada de mig punt adovellada amb blocs de travertí. Totes les finestres i balcons mostren el marc ressaltat amb pintura de color marró. L'edifici, que té l'aspecte d'una típica masia catalana, disposa de planta baixa, dos pisos i golfes. La cantonada sud-est conserva encara la base atalussada pròpia d'aquest tipus d'arquitectura. | 08048-23 | C/ Sant Martí, n. 17 | L'origen de la rectoria actual de Carme va íntimament lligat a la construcció del nou temple parroquial, que tingué lloc principalment entre els anys 1730-1781, tot i que no es dóna per enllestida del tot fins els inicis del segle XIX (1803-1808). L'església fou consagrada pel bisbe Francisco Díaz Santos de Bullón gairebé vint anys després de començada l'obra, l'any 1748, data que hem de considerar límit per a la construcció de la rectoria, ja que aquesta deuria començar a funcionar al mateix temps que el nou temple. Tot i així, l'any 1790 aquesta Rectoria no apareix referenciada als qüestionaris de Francisco de Zamora, fet que mostraria el poc interès que despertava aquest edifici: 'Tiene este pueblo una sola iglesia con la advocación de San Martín; es algo moderada y nueva, hecha a costas de los particulares, con cinco capillas en cuias están los retablos nuevos de escultura, a saber en la una la imagen de Christo Crucificado, en la otra la Virgen SS. del Rosario, otra de San Roque, otra de N. S. del Carmen y la otra de San Marcos. Reside en ella un vicario perpetuo de poco tiempo, por ser antes sufragánea de la Pobla de Claramunt, y al lado de la iglesia hai un cementerio que junto con la iglesia se construhió el año de 1748. En dicha iglesia no hai donaciones'. L'església parroquial actual, dedicada a Sant Martí, substituí l'anterior església romànica, ja esmentada des del 1122 i ubicada on avui hi ha la masia de Cal Ros, per la qual cosa cal pensar que molt probablement la primitiva rectoria s'ubicava en aquest lloc i que estigué activa fins que comença a funcionar la nova l'any 1748. | 41.5311300,1.6209900 | 384958 | 4598638 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74437-foto-08048-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74437-foto-08048-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74437-foto-08048-23-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||||
| 74438 | Balcons de l'habitatge al C/ Sant Martí, 42 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balcons-de-lhabitatge-al-c-sant-marti-42 | ASENSI, R. Mª (1992): 'Habitatge al carrer Sant Martí', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. | XIX | La casa del carrer Sant Martí n. 42 és un edifici unifamiliar entre parets mitgeres de poc valor arquitectònic on s'hi conserven, com a elements més interessants, dos balcons amb barana feta de ferro forjat on, al centre de cadascun d'ells, es representa un paó amb la cua oberta, les plomes de la qual s'estenen conformant un motiu decoratiu circular, amb clara voluntat geomètrica. Cadascuna de les plomes està culminada amb motius florals. La resta de la barana presenta motius geomètrics i florals varis. Un element interessant, i no molt freqüent en aquest tipus d'elements, és la inserció de la data de construcció del balco a la part superior de la barana: es tracta de l'any 1893. Ambdós balcons són iguals i simètrics, amb els paons enfrontats; només presenta diferències decoratives la faixa inferior dels dos balcons: mentre el de l'esquerra presenta motius geomètrics simples, el de l'esquerra conté variacions geomètriques més elaborades. | 08048-24 | C/ Sant Martí, 42 | El paó és una au molt representada com a element ornamental en època modernista. La data que figura a la barana dels dos balcons (1893) corrobora aquesta filiació estilística. | 41.5311200,1.6207500 | 384938 | 4598637 | 1893 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74438-foto-08048-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74438-foto-08048-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74438-foto-08048-24-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 105|119|98 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74439 | Habitatge C/ Sant Martí, 44 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-c-sant-marti-44 | ASENSI, R. Mª (1995): 'Can Guet i casa al carrer Sant Martí, 44', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. | XIX | Es tracta d'un habitatge unifamiliar entre mitgeres de planta quadrangular, amb pati posterior i tres pisos d'alçada (planta baixa, primera planta i golfes) i façana orientada a l'est. Té teulada a doble vessant i carener paral·lel a la façana Al primer pis s'obren dos balcons, i a les golfes dos finestrons quadrangulars. Totes los obertures tenen els marcs ressaltats amb pigment marró clar. La façana està pintada de color beix i presenta, a nivell del primer pis, un esgrafiat amb la llegenda hagiogràfica de Sant Martí de Tours a cavall, quan encara era soldat romà (efectivament, la figura de Martí apareix amb els atributs propis d'un soldat romà: casc i espasa) donant la meitat de la seva capa a un pobre que té fred. A nivell de les golfes apareix un altre esgrafiat amb la data 1843 inscrita en un rombe que, a la seva vegada, es troba emmarcada per una sanefa rectangular amb els extrems a mode de motllura de bocell. Una sanefa a mode de ràfec remata la façana per sota la cornisa. | 08048-25 | C/ Sant Martí, 44 | Sant Martí de Tours, fundador del monacat occidental (segle IV dC) i patró de Carme, té l'església parroquial sota la seva advocació. L'erecció de la nova església parroquial, consagrada l'any 1748, va originar la configuració urbana del nou carrer de Sant Martí, i la decoració de la façana d'aquest habitatge, ubicat gairebé davant de l'església, rendeix tribut al patró de la localitat. | 41.5308700,1.6207900 | 384941 | 4598610 | 1843 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74440 | Habitatge C/ Sant Martí, 46 (Can Guet) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-c-sant-marti-46-can-guet | ASENSI, R. Mª (1995): 'Can Guet i casa al carrer Sant Martí, 44', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. | XIX-XX | Cal Guet és un habitatge unifamiliar, de planta rectangular, orientada a l'est, originàriament amb planta baixa, primer pis i golfes, mentre que en un moment posterior se li afegeix un altre pis d'estil modernista a mode de glorieta amb terrassa. A la planta baixa s'obre una gran portal d'arc rebaixat, adovellat amb blocs de travertí local, i amb la data '1836' i una creu llatina inscrites a la clau; l'arc s'uneix amb el sòcol de l'edifici, del mateix material que les dovelles. El primer pis presenta finestral i balcó. El finestral és d'arc rebaixat, amb la clau ressaltada, i sota de l'ampit s'hi ha practicat un esgrafiat amb motius vegetals, mentre que el balcó és rectangular i no presenta cap decoració; ambdues obertures tenen els marcs adovellats amb blocs de travertí. A les antigues golfes s'hi ha practicat una obertura consistent en una coronella escurçada, amb tres arquets que descansen sobre dues columnes de ceràmica decorades amb garlandes i també sobre muntants de travertí; sota del seu ampit s'hi localitza un esgrafiat amb els mateixos motius vegetals i florals que els de l'esgrafiat de l'ampit de la finestra de la primera plant, però en aquest cas s'hi ha inclòs unes bandes amb el nom de la casa (“Cal Guet”), la referència de l'activitat econòmica a que s'havia dedicat la casa (“plats i olles), i el nom “Merceneta”, diminutiu que amb tota probabilitat fa referència a alguna de les antigues propietàries de la casa. La casa presenta la façana principal totalment arrebossada i decorada amb esgrafiats, amb un marc de doble línia blanca que engloba tot el conjunt i que presenta els angles superiors acabats en cavet. L'edifici original acaba en un ràfec de rajoletes de ceràmica amb dibuix de dent de serra. El cos modernista amb forma de glorieta consta de dos parts diferenciades: la banda est, o de la façana principal, que presenta la façana plana i està decorada amb esgrafiats que combinen motius vegetals i florals i un lema en llatí ('Vinum bonum laetificat cor hominum' , 'el bon vi alegra el cor de l'home', aforisme bíblic 'salms 103/104' que presenta certa corrupció en l'escriptura, ja que 'laetificat' en realitat s'escriuria 'laetificet' i 'hominum' s'escriuria 'hominis'). Aquesta part de la glorieta també té una terrassa amb tancament de maó i figures zoomorfes de ceràmica (un gat i un gos) coronant els muntants d'aquest tancament; té coberta de teula aràbiga i ràfec de dent de serra. La part posterior de la glorieta és la que presenta una estructura més genuïnament modernista, de clara inspiració gaudiniana (trencadís, etc.), imitant motius neomedievals i mudèjars, amb elements comuns a la Casa Vicenç de Barcelona: tipologia de les obertures, obra de maó, rajoles de ceràmica amb motius escacats a les façanes, etc. La façana nord de la glorieta presenta uns esgrafiats amb dos traginers tivant un carro ple de mercaderies, un gos bordant i diversos ocells. | 08048-26 | C/ Sant Martí, 46 | Tot i que la data que consta al portal de l'edifici correspon a l'any 1836, l'edifici ha de tenir uns orígens anteriors, associats a la formació del carrer al voltant de la parròquia de Sant Martí en la transició entre els segles XVIII i XIX. El 1836, doncs, seria l'any d'una primera gran reforma, a la que se li afegirien reformes posteriors: la glorieta modernista i els esgrafiats de les façanes. | 41.5308200,1.6208100 | 384942 | 4598604 | 1836 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74440-foto-08048-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74440-foto-08048-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74440-foto-08048-26-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 105|119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74441 | La Masuca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-masuca | XIX-XX | La Masuca és una casa de pagès ubicada a mitja vessant d'un petit altiplà on antigament es localitzà una important necròpolis tardoantiga/altmedieval. La casa està formada per diversos cossos, a diferents nivells, conformant un conjunt aterrassat. Tots els cossos presenten similars característiques constructives: obertures consistents en finestres i finestrons petits i estrets, cobertes de teula aràbiga a una i dues vessants, i un arrebossat general de morter, sense pigmentació, que li confereix un aspecte molt auster. A la cuina de la casa es conserva un forn de pa amb la boca de pedra, amb i la inscripció '1887 PM' al bloc de pedra que fa de base de la boca. Així mateix, al pati de la masia es conserva un sarcòfag monolític amb tapa localitzat a la propera necròpolis de la Vinya del Notari. La casa guarda també un cup de vi en desús i en molt mal estat. | 08048-27 | La Masuca | Segons comunicació oral del Sr. Antoni Sonet, propietari actual, la casa es remuntaria, com a mínim, a tres generacions (el Sr. Sonet ens parla del seu avi com a propietari més antic conegut). | 41.5343900,1.6259300 | 385376 | 4598994 | 1887 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74441-foto-08048-27-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74442 | Cal Llop o Cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-llop-o-cal-cases | XIX-XX | Es tracta d'una casa de pagès molt reformada, ubicada a la falda de la petita carena de Les Garrigues Disposa d'un cos central (el més alt del conjunt) al que se li annexen varis cossos a diferents alçades i amb cobertes de teula àrab a una sola vessant. Les obertures són totes rectangulars i amb porticons de fusta. La major part de les façanes es presenten arrebossades, per la qual cosa resulta impossible observar la tècnica emprada en la construcció dels paraments i la distinció de les fases cronològiques que de ben segur amaga el conjunt. Tot i així, es poden observar trams de maçoneria molt refeta en algunes parets de les plantes baixes, encara que aquesta és, certament, un tipus d'obra molt recent. | 08048-28 | Cal Llop | La casa es troba a tocar del jaciment arqueològics 'El Llobet´' i 'A 100 m del Llobetó'; de fet, Durant la nostra visita al lloc, hem pogut observar una gran dispersió de materials arqueològics ibèrics i romans per tota la superfície dels camps que envolten la casa, fet que porta a pensar en una important ocupació en aquest lloc des d'antic. | 41.5411600,1.6445500 | 386941 | 4599721 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74442-foto-08048-28-1.jpg | Física | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||||
| 74443 | Barraca de pedra seca de planta circular | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-de-planta-circular | ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf. Ajuntament de Sitges. ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, Ajuntament de La Pobla de Claramunt. RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Quaderns, 9. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Les petites barraques que es documenten a Carme estan totes bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per un home sol i que es munten una sobre l'altre, sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió, que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa immobilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, donat que la construcció de les barraques està estretament lligada amb la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que hi impedeixen el cultiu. Tot i que totes les barraques documentades dins del terme municipal de Carme són d'un sol cos i amb coberta de falsa volta folrada exteriorment de terra, no totes presenten el mateix tipus de planta exterior. Una de les tipologies documentades són les barraques de planta circular o derivades (plantes ovalades, semicirculars, amb façana planta però de planta circular). Aquest tipus de barraques sempre mostren una planta interior també circular. La pedra utilitzada, sempre local, sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes, sol ser petita o de mida mitjana. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als diversos punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en mula i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa, sinó que quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol. D'entre les funcions secundàries d'aquestes construccions hem de destacar la de magatzem d'eines, com a marges de contenció, per delimitar parcel·les, etc. | 08048-29 | Camí a Collbàs | Els municipis situats al sud de la Conca d'Òdena, ja tocant amb les comarques penedesenques, com és el cas de Carme, són especialment rics en construccions de pedra seca associades a la producció agrícola: sobretot barraques de les antigues plantacions de vinya, conreu que abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX omplia el paisatge avui boscós del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic al segle XVIII. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista. Primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on cabien quatre o cinc pedres i es transportava fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats, picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també creiem que el constructor de les barraques era el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5436800,1.6127300 | 384291 | 4600043 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74443-foto-08048-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74443-foto-08048-29-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74444 | Les Esplugues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-esplugues-1 | IGLÉSIES FORT, Josep (1981): El Fogatge de 1553: estudi i transcripció, Ed. Dalmau i Fundació Vives Casajuana, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (1988): 'Carme', Història de l'Anoia, vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 321-335. RIBA GABARRÓ, Josep (2002): 'Els avantpassats de Carme', Les Fonts de Carme, 10, Associació El Forat dels Graus, p. 177. | XIII-XX | Nucli o barri de cases ubicat a uns 2 km al est del nucli de Carme, en direcció a La Pobla de Claramunt, damunt d'una plataforma travertínica que domina la riera de Carme, i en la qual s'hi obren varies balmes o coves, algunes d'elles amb restes d'ocupació des d'època prehistòrica. El conjunt de Les Esplugues, actualment, el conformen dos grans masos de notable antiguitat (Cal Guineu i Cal Pere de Carme) i un tercer habitatge, molt més modest i de construcció modera, conegut amb el nom de Cal Soques. | 08048-30 | Les Esplugues | És un fenomen propi de l'Alta Edat Mitjana l'ocupació temporal de balmes que, amb el temps, acaben conformant nuclis d'habitatges als seus entorns. Tot i que no és té constància de l'ocupació medieval de les balmes de Les Esplugues, sí que apareixen un total de cinc cases en el fogatge de 1553 (Pere Sabater, En Jaume (...), Joan Poch, Joan Sabater, i Pere Mercader, IGLÉSIES, 1981; RIBA, 2002: 177), el que donaria a entendre que en el lloc, molt probablement, ja hi havia ocupació en època medieval, potser originada en les balmes esmentades. De fet, l'any 1214 Pere de Claramunt intervingué en l'establiment d'un molí a favor d'Arnau de Saltells situat a les Esplugues de Carme. Aquest molí, però, no s'ha conservat. Des de mitjans del segle XVII, a l'indret de Les Esplugues es documenten dos molins drapers propietat de l'argenter igualadí Ramon Castellví, dels quals tampoc s'han conservat restes. | 41.5319300,1.6386000 | 386428 | 4598704 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74444-foto-08048-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74444-foto-08048-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74444-foto-08048-30-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74445 | Cal Pere de Carme (Can Claramunt) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pere-de-carme-can-claramunt | ASENSI, R. Mª (1987): Can Casademont, Carme (Anoia), Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. GAVÍN, J. M. (1984): Inventari d'esglésies, vol. 16: Anoia i Conca de Barberà, Arxiu Gavín, Barcelona, p. 113. IGLÉSIES FORT, Josep (1981): El Fogatge de 1553: estudi i transcripció, Ed. Dalmau i Fundació Vives Casajuana, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2002): 'Els avantpassats de Carme', Les Fonts de Carme, 10, Associació El Forat dels Graus, p. 177. | XVII-XX | Situada al veïnat de Les Esplugues, es tracta d'una masia senyorial que presenta tota una sèrie de cossos i estructures afegides en èpoques diferents. L'entrada que dona accés a la casa es troba en un gran pati tancat, i en els tres costats d'aquest s'estenen els edificis fets de pedra, enlluïts de blanc i amb les teulades a doble vessant. El cos principal, i probablement també el més antic, és una construcció de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes, amb coberta de teula àrab a doble vessant, i carener paral·lel a la façana; té ràfec de dent de serra. La portalada principal s'obre en forma d'arc de mig punt, adovellat, i les finestres són rectangulars. Adossada a la banda nord del cos principal s'alça un cos quadrangular en forma de torre, amb planta baixa, i dos pisos, l'últim dels quals té una galeria amb arcades; l'estructura està coronada per una coberta de teules àrabs a quatre vessants, coronada per un parallamps. Entre el cos principal i els cossos auxiliars dedicats a la producció agrícola, s'emplaça un cos transversal, amb forma de galeria porxada, que comunica, a través d'un passatge d'arc rebaixat ubicat a la planta baixa, el pati central amb una zona de jardí. En aquest mateix cos, a través d'una porta de mig punt, s'accedeix a la capelleta de Sant Pere, que no és més que una petita habitació o espai integrat dins d'un cos annexat al costat sud del cos principal. No hi ha cap element que individualitzi aquesta capelleta ni que la faci identificable des de l'exterior. De fet hem conegut la seva existència a través de l'Inventari de Gavin, el qual, per la fotografia que aporta al seu conegut inventari, sembla que tampoc va poder accedir al lloc. | 08048-31 | Cal Pere de Carme, Les Esplugues | Cal Pere de Carme és, per la seva configuració, una masia força antiga, que podria remuntar els seus orígens en època medieval, tot i que les seves estructures visibles són més pròpies d'època moderna (segles XVII-XVIII). És un fenomen propi de l'Alta Edat Mitjana l'ocupació temporal de balmes que, amb el temps, acaben conformant nuclis d'habitatges als seus entorns. Tot i que no és té constància de l'ocupació medieval de les balmes de Les Esplugues, sí que apareixen un total de cinc cases en el fogatge de 1553 (Pere Sabater, En Jaume (...), Joan Poch, Joan Sabater, i Pere Mercader, IGLÉSIES, 1981; RIBA, 2002: 177), el que donaria a entendre que en el lloc de Les Esplugues, molt probablement, ja hi havia ocupació en època medieval, i potser la casa coneguda avui dia com Cal Pere de Carme era una de les cinc esmentades en el fogatge. L'acte d'inauguració del curs acadèmic 1958-59 del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada es va celebrar a Cal Pere de Carme, sota la presidència de l'alcalde d'Igualada, segons consta en una fotografia de Procopi Llucià custodiada a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia. Fins fa pocs anys, en aquesta casa s'hi elaboraven vins espumosos. | 41.5318500,1.6390200 | 386463 | 4598694 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74445-foto-08048-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74445-foto-08048-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74445-foto-08048-31-3.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Altres noms: Can Claramunt o Can Casademont | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74446 | Goigs a Sant Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-sant-marti | <p>BISBAL, M. Antònia; MIRET, M. Teresa; MONCUNILL, Conxa (2001): Els goigs a la comarca de l'Anoia, Ed. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, p. 355-357.</p> | XX | <p>Els 'Goigs a llaor de St. Martí / que es venera a la parròquia de Carme / Arquebisbat de Barcelona, Comarca d'Igualada', estan signats per Joan Castells i Casas i la música és una composició de Maria del Rio i Montfort. Les il·lustracions són obra d'Antoni Castells i Cases. L'exemplar conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme forma part, amb el n. 627, d'una sèrie de 1.200 exemplars impresos sobre paper àmbar a dues tintes (negre i vermella). Van ser impresos per Bas estamper d'Igualada, el dia de Tots Sants de 1973. Es tracta d'una edició dels Amics dels Goigs del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada. La caixa mesura 30'7 x 20'7 cm i la lletra es presenta a tres columnes. La imatge del sant lliurant la meitat de la seva capa a un pobre, apareix ornada amb motius al·legòrics (espasa de soldat, i mitra i bàcul episcopal). A la part inferior del full es reprodueix la partitura musical; tot plegat queda emmarcat per una orla vermella formada per palmetes d'estil clàssic. Al revers del full, a part de les dades tècniques de l'edició, es reprodueix un text titulat 'Retall d'Història', signat amb les inicials J. S. C. on es resumeix l'hagiografia de Martí de Tours, la història de la parròquia de Sant Martí de Carme, l'extensió del culte a Sant Martí per Catalunya, i finalment, una petita reflexió moralitzant.</p> | 08048-32 | C/ Sant Martí, 42 | <p>Els goigs, composicions popular de caràcter poètic a la llaor sobretot de la Mare de Déu, però també a la de Crist o a la dels Sants, es documenten per primer cop a Catalunya al segle XIII. La primera vegada que es troba documentada explícitament la paraula 'goig' és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, però el goig més antic conservat es troba inclòs al Llibre Vermell de Montserrat, de finals del segle XIV, i porta el títol: 'Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó'; aquest goig, tot i estar escrit en català en la seva major part, encara conserva fragments en llatí. La crítica literària ha relacionat els goigs amb el gènere trobadoresc, ja que una part del text és cantada per un rapsode i l'altra part la repeteix el públic. El nom prové dels set goigs de Maria (Encarnació, Nadal, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Davallada de l'Esperit Sant i Assumpció). Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. Antigament, aquestes composicions solien ser anònimes i es transmetien oralment, tot i que a partir dels segles XVI-XVII es començaren a publicar de forma generalitzada, en forma de fulls solts i per iniciativa de les parròquies. Eren i són encara distribuïts durant les festes religioses i era habitual veure'ls penjats al cancells de les portes de les masies. L'estructura més habitual està formada per set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la resposta), a les que s'hi afegeixen una entrada i una tornada de quatre versos cadascuna. La rima és consonàntica alternada i el ritme el dona l'accent en la tercera i última síl·laba de cada vers. Els goigs són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla, formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada, emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música (que no apareix impresa fins al segle XVIII).</p> | 41.5311300,1.6209900 | 384958 | 4598638 | 1973 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74446-foto-08048-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74446-foto-08048-32-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-23 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Joan Castells Casas (lletra), Maria del Rio Montfort (música), Antoni M. Castells ( il·lustracions) | 119|98 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 74447 | Cal Guineu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-guineu-0 | IGLÉSIES FORT, Josep (1981): El Fogatge de 1553: estudi i transcripció, Ed. Dalmau i Fundació Vives Casajuana, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2002): 'Els avantpassats de Carme', Les Fonts de Carme, 10, Associació El Forat dels Graus, p. 177. | XVII-XX | Es tracta d'una casa de camp amb varis cossos, dels quals destaquen un de rectangular i un de quadrangular, que s'adossen i formen el nucli central de la casa. Ambdós cossos tenen coberta de teula àrab a doble vessant amb els careners perpendiculars a les façanes principals i ràfecs formats per una filera de teula girada. Sembla que l'accés a la casa es practicaria, en origen, per una porta quadrangular ubicada a la façana sud-est que avui dia passa molt desapercebuda degut a l'annexió de diferents cossos. Les obertures són petites i estretes, tractant-se en la seva major part de finestrons, alguns d'ells enreixats. Les façanes estan actualment arrebossades i pintades de blanc, fet que no permet fer observacions respecte al tipus de parament. Ara bé, l'estructura que presenta actualment la casa sembla pròpia dels segles XVII-XVIII. | 08048-33 | Cal Guineu, Les Esplugues | Cal Guineu és, per la seva configuració, una masia força antiga, que podria remuntar els seus orígens en època medieval, tot i que les seves estructures visibles són més pròpies d'època moderna (segles XVII-XVIII). És un fenomen propi de l'Alta Edat Mitjana l'ocupació temporal de balmes que, amb el temps, acaben conformant nuclis d'habitatges als seus entorns. Tot i que no és té constància de l'ocupació medieval de les balmes de Les Esplugues, sí que apareixen un total de cinc cases en el fogatge de 1553 (Pere Sabater, En Jaume (...), Joan Poch, Joan Sabater, i Pere Mercader, IGLÉSIES, 1981; RIBA, 2002: 177), el que donaria a entendre que en el lloc de Les Esplugues, molt probablement, ja hi havia ocupació en època medieval, i potser la casa coneguda avui dia com Cal Guineu era una de les cinc esmentades en el fogatge. Fins fa pocs anys, en aquesta casa s'hi elaboraven vins espumosos. | 41.5319100,1.6381300 | 386389 | 4598702 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74447-foto-08048-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74447-foto-08048-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74447-foto-08048-33-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74450 | Molí de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-carme | ASENSI, R. Mª (1995): 'Molí de Carme', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. ESTEVE, Josep; RIBAS, Martí (2008): Els molins paperers a Catalunya. Els casals del segle XVIII, Temes, 2, Rafael Dalmau Editor, Barcelona. GUTIÉRREZ POCH, Miquel (1999): Full a full. La indústria paperera de l'Anoia (1700-1998): Continuïtat i modernitat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2000): 'Utilitats agrícoles i industrials de la riera i del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 14-15. RIBA GABARRÓ, Josep (2003b): 'Els molins paperers de Carme', Les Fonts de Carme, 12, Associació El Forat dels Graus, p. 209. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XVII | Es tracta d'un edifici amb un gran cos quadrangular i un de rectangular annexat, més petit. L'organització de l'espai interior d'aquest molí paperer respon a la funció industrial que ha de desenvolupar, i s'hi distingeixen tres parts: el soterrani i la planta baixa; la primera planta i, finalment, els pisos superiors (coneguts com a 'mirador'). A la primera planta es realitzava la pràctica totalitat del procés productiu. Les operacions de manipulació del drap i del paper es feien a la planta baixa, mentre que totes les relacionades amb l'aigua es realitzaven al soterrani. La primera planta (i/o altres) tenia ús com a residència. En ella hi vivien, segons el cas, els propietaris o arrendataris del molí, sovint juntament amb la mà d'obra especialitzada i les seves famílies. El 'mirador' és el que millor identifica aquest edifici com un molí paperer: La multitud de finestres sense tancament, distribuïdes en una seqüència regular als quatre vents, ofereix un aspecte inconfusible; l'interior del 'mirador' no tenia divisions per a facilitar la circulació de l'aire, ja que la seva funció era l'assecament del paper penjat als estenedors (avui dia, el secat del paper es realitza amb maquinària industrial). El cos principal d'aquest molí presenta la cantonada nord reforçada amb un contrafort de carreus de pedra travertínica. La seva primitiva i tradicional font d'energia fou l'aigua i, posteriorment, l'electricitat. Una part del parament de la planta baixa i primer pis del cos principal de l'edifici presenta carreus rogencs de mida mitjana, de factura i disposició possiblement baixmedievals. No sembla agosarat pensar que en origen, abans de ser un molí productor de paper, hi hagués un sol cos quadrat, al que se li anirien afegint espais i pisos amb el canvi d'ús cap a manufactura paperera, ja en època moderna i contemporània. L'edifici presenta diversos ancoratges de fa uns 50-100 anys i, tot i haver perdut el seu ús, està parcialment habitat pel que fa al seu segon pis. El Molí de Carme ja funcionava l'any 1713 sota la propietat de Josep Albí, tot i que des de l'any 1660 es coneixen les marques a l'aigua o filigranes dels papers de barba amb el nom del Molí de Carme. El 1754 el molí constava a nom de Jaume Esteve i el 1775 a nom de Joan Pascual i Carulla. El 1781 el va comprar Joan Romaní, moment en que consta que s'hi fabricava paper de barba i paper de fumar. Cap a 1948 el va adquirir Ramon Sans i Guix, la família del qual l'ha mantingut en funcionament fins fa un parell d'anys (2008-2009) fent paper blanc i d'estrasseta parafinada. El 1790, en resposta a la pregunta plantejades als qüestionaris de Francisco de Zamora sobre el nombre de fàbriques que hi ha a les poblacions, Carme declara: 'en este lugar hai tres molinos papeleros. En dichas fábricas de papel se labra papel de todas clases, y se lleva o extrahe para la provincia, para Madrid, Cádiz, Indias y demás reinos de España (...). Las dichas fábricas de papel son de diferentes dueños, y no de compañía. Están construhidas separadamente en diferentes parages en uno de los quales habita y trabaja su dueño. Las otras dos son arrendadas y allí trabajan sus arrendadores'. D'aquest paràgraf es dedueix que, un dels molins paperers que es declara als qüestionaris de Zamora, del qual no coneixem el nom, no ha arribat fins els nostres dies, ja que només coneixem com a molins paperers el molí Major i el molí de Carme. | 08048-36 | C/ Soldevila - C/ del Vall | Amb freqüència el molí era resultat de la reconversió d'altres instal·lacions. A l'Anoia els principals exemples provenen dels batans de llana i dels molins fariners, però també es documenta la reutilització d'altres edificis. Tots s'adequaven als usos paperers amb una ampliació, la construcció del mirador i l'habilitació dels espais interiors. De vegades, en al mateix edifici on es fabricava el paper també es podien continuar les activitats originals (molí de farina, batà de llana, farga, etc.). Ja entrat el segle XIX es troben alguns exemples de convivència amb la filatura de cotó. Hom pot distingir tres fases en el procés manual de fabricació de paper: la preparació de la matèria primera, la fabricació dels fulls i el procés d'acabat. La matèria primera era el drap vells (de lli, de cànem i/o de cotó). La primera etapa del procés productiu, de caràcter preparatori, consistia en l'elaboració de la pasta, prèvia selecció del drap. L'objectiu final del procés de preparació era aconseguir una pasta neta d'impureses i de consistència homogènia. En una segona fase l'obtenció de fulls s'iniciava a partir de la transferència de la pasta des de les maces refinadores a la tina. Aquest recipient, que podia ser de pedra o de fusta, era el centre productiu del molí. A la tina la pasta es barrejava amb aigua fins a aconseguir la densitat justa per a cada tipus de paper. Tot seguit es formava el full amb la 'forma' o 'caixó' que feia les funcions de motllo. Els fuls es posaven, llavors, un sobre l'altre separats per baietes de llana, acció que es coneixia com a 'posta'. La posta es premsava i es portava al mirador, on mà d'obra femenina la posava a assecar en uns estenedors plens de cordes de cànem. Un cop secs, els fulls s'encolaven, operació que feia útil el paper per a l'escriptura o la impressió, es tornaven a premsar i es tornaven a portar al mirador, on els fulls es separen i es posaven a assecar. Finalment, el procés d'acabat pretenia millorar la qualitat i l'aspecte exterior del paper i consistia en el setinat del paper, en l'eliminació de les irregularitats de les vores dels fulls, el recompte i l'empaquetat. A partir del segle XIX, amb la industrialització, els processos es començaren a mecanitzar i la producció superà amb escreix el consum propi de Catalunya, per la qual cosa adquiriren molta importància les exportacions a la resta de l'estat espanyol i a les colònies americanes. | 41.5329100,1.6200100 | 384879 | 4598837 | 1660 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74450-foto-08048-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74450-foto-08048-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74450-foto-08048-36-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Altres noms: també es coneix com 'Cal Sans'L'elaboració del paper de draps o de fil té l'origen a la Xina. Dins la fabricació pre-industrial del paper, l'edifici que concentrava gairebé tot el procés productiu era el molí paperer, del qual hom pot distingir dos models. El primer era l'eòlic, molt representatiu de la comarca nord-holandesa de Zaanland. El segon es definia per l'ús de l'energia hidràulica i estava present arreu d'Europa. L'aplicació del molí hidràulic a la fabricació del paper està documentada per primer cop a partir de la segona meitat del segle XIII a la població italiana de Fabriano (GUTIÉRREZ, 1990), tot i que foren els musulmans els que van introduir la tècnica a Europa, fet que explica que els molins paperers arribin a Catalunya des de terres valencianes a partir de l'Edat Mitjana. Aquest últim fou el model característic a Catalunya i, en concret, a la comarca de l'Anoia. Els molins anoiencs, com la majoria dels catalans, posseïen certs trets en comú amb la masia, ja que sovint es presentaven com edificis aïllats, amb una planta rectangular o quadrada. Constructivament el molí es basa en l'estructura de la crugia, com a model componible, el qual es conforma a través de murs de càrrega i voltes i embigats que descansen sobre els murs, substituint aquests, en la planta sotacoberta, per pilars i bigues de fusta. Sobre aquesta estructura bàsica es van realitzar edificacions més complexes fruit de l'ampliació d'algun dels apartats productius del molí. En aquests casos els edificis s'estructuraven al voltant d'un pati central (GUTIÉRREZ 1990). Descrit fins ara únicament com a edifici, una definició més àmplia del molí paperer ha d'incloure necessàriament la seva dedicació parcial a activitats agràries i/o altres manufactures. De fet el molí comprenia una sèrie d'instal·lacions auxiliars de la fabricació del paper (la fusteria) o de tipus agrari (galliners, corrals, quadres, cort, cup, cellers, etc.) i una porció més o menys petita de terres de conreu. En la majoria de casos eren horts, vinyes, camps d'oliveres, de cereals o d'arbres fruiters. Fins i tot en els contractes d'arrendament apareixia l'obligació de cultivar les terres. No es pot ignorar que el treball agrari dels paperers constituïa una part important dels ingressos familiars en un context definit per la pluriactivitat. Addicionalment es podien realitzar al molí activitats relacionades amb l'agricultura com la mòlta de gra o l'elaboració de vi o aiguardent. Aquesta varietat d'usos del molí, complementada amb la seva funció residencial, possibilitava afrontar la incertesa dels mercats, salvar l'estacionalitat del cicle productiu i diversificar els riscos. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 74452 | Pont del Molí Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-moli-major | -Inventari de Ponts i Pontons, Diputació de Barcelona (consulta: març 2010). -MARISTANY, Manuel (1998): Els ponts de pedra de Catalunya. Editorial 62, Barcelona, pp. 38-39. -RIBA GABARRÓ, Josep (1988): 'Carme', Història de l'Anoia, vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 331. | XIX-XX | Pont construït sobre de la riera de Carme i que forma part de la carretera BV-2131 que comunica els municipis de Carme i La Pobla de Claramunt. L'estructura té una amplada total del tauler de 6'30 m i una llum de 19'50 m; l'alçada de l'arc (de tipus rebaixat) és de 6'50 m. A la seva cara oest presenta un aparell irregular de blocs sense tallar, amb un arc rebaixat fet amb dovelles de formigó. La cara est, per contra, és feta de carreus tallats que formen un aparell de filades regulars; l'arc presenta les mateixes característiques que a la cara oest. Actualment el pont es troba molt brut de vegetació, per la qual cosa presenta un accés difícil a la seva part inferior. Està habilitat per al trànsit rodat a dues direccions. | 08048-38 | BV-2131 Carme-La Pobla de Claramunt | La carretera actual entre Carme i La pobla de Claramunt existeix des de 1883, per la qual cosa aquest pont ja existiria, com a mínim, en aquest moment. Segons fonts orals (Sr. Antonio Moreno), el pont del Molí Major fou volat durant la Guerra Civil; de fet, en alguns punts encara es conserven els forats practicats amb la finalitat de col·locar-hi càrregues explosives. L'obra actual, doncs, és bàsicament una refeta del segle XX. La forma cantelluda dels antics ponts medievals va començar a canviar des que les teories de Perronet, enginyer a les ordres del rei Lluís XIV de França, es van imposar a tota Europa, provocant l'evolució dels ponts cap a formes més allargades i rebaixades. A Espanya, una reial ordenança de Carles III va imposar obligatòriament la calçada horitzontal per facilitar el pas de les diligències i els carruatges del nou servei de Correus (que mai haurien pogut escalar un pont amb llom d'ase com els medievals). El 1799 es crea el Cos d'Enginyers i Camins del Regne i es dicten normes uniformes que han de regir la construcció de ponts, els quals cada vegada són més semblants. El 1849 s'estableix el Pla General de Carreteres del Principat de Catalunya, carreteres que substituiran els vells camins reials i que motivaràn la construcció de nous i més moderns ponts arreu del país. | 41.5322300,1.6360000 | 386212 | 4598741 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74452-foto-08048-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74452-foto-08048-38-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74453 | Pont de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-carme | -MARISTANY, Manuel (1998): Els ponts de pedra de Catalunya. Editorial 62, Barcelona, pp. 38-39. -RIBA GABARRÓ, Josep (1988): 'Carme', Història de l'Anoia, vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 331. | XIX-XX | Pont construït sobre la riera de Carme i plenament integrat a la trama urbana del municipi. L'estructura, amb una amplada total de tauler de 9'60 m, està composta per dos trams: el del costat nord i el del sud. El tram nord té un arc rebaixat de 4'20 m d'alçada i una llum de 1'20 m. L'arc sud, també rebaixat, té 4 m d'alçada i 1'20 m de llum. El pilar que separa ambdós arcs té una amplada de 1'40 m. La cara oest del pont presenta construcció a base de carreus de pedra i mamposteria, però la cara est, la més moderna i pensada per fer guanyar amplitud al pont i així facilitar la doble circulació dels cotxes, està feta amb encofrat de formigó. Actualment, per sobre d'aquest pont hi circula l'Avinguda de Catalunya i està habilitat per al trànsit rodat i peatonal. | 08048-39 | Avinguda Catalunya | La carretera actual entre Carme i La pobla de Claramunt existeix des de 1883, per la qual cosa aquest pont ja existiria, com a mínim, en aquest moment. Segons fonts orals, el pont de Carme va ser volat durant la Guerra Civil, per tant sabem que ja existia abans d'aquesta època i que l 'obra visible actualment és producte de la reconstrucció feta després del conflicte bélic, tot i que part del seu parament inferior pugui correspondre a l'obra original. La forma cantelluda dels antics ponts medievals va començar a canviar des que les teories de Perronet, enginyer a les ordres del rei Lluís XIV de França, es van imposar a tota Europa, provocant l'evolució dels ponts cap a formes més allargades i rebaixades. A Espanya, una reial ordenança de Carles III va imposar obligatòriament la calçada horitzontal per facilitar el pas de les diligències i els carruatges del nou servei de Correus (que mai haurien pogut escalar un pont amb llom d'ase com els medievals). El 1799 es crea el Cos d'Enginyers i Camins del Regne i es dicten normes uniformes que han de regir la construcció de ponts, els quals cada vegada són més semblants. El 1849 s'estableix el Pla General de Carreteres del Principat de Catalunya, carreteres que substituiran els vells camins reials i que motivaràn la construcció de nous i més moderns ponts arreu del país. | 41.5317200,1.6185200 | 384753 | 4598707 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74453-foto-08048-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74453-foto-08048-39-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74454 | Goigs a la Mare de Déu del Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-la-mare-de-deu-del-carme | <p>BISBAL, M. Antònia; MIRET, M. Teresa; MONCUNILL, Conxa (2001): Els goigs a la comarca de l'Anoia, Ed. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, p. 128-129.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta de dos fulls diferents: 1-Els 'Goigs de Nostra Senyora del Carme / que se venera en son camaril, y nova Confraría, en la Parroquial Iglesia de San / Martí de Carme Bisbat de Barcelona', són d'autoria anònima. Segons Bisbal, Miret i Moncunill, cal datar aquests goigs entre 1880 i 1901 (?). L'exemplar imprès a paper, amb tinta negre, i conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme, no presenta cap tipus de numeració, data, ni referència a el seu tiratge. Va ser imprès a Igualada, a l'impremta de Mariano Abadal. La caixa mesura 26'9 x 17'6 cm i la lletra es presenta a dues columnes amb corondell decorat amb motius vegetals. La imatge de la Mare de Déu del Carme, apareix ornada amb dos àngels, amb la signatura 'Abadal' sota de cadascun d'ells. La orla que emmarca el full està formada per motius tipogràfics. El revers del full, a diferència d'altres goigs, apareix totalment en blanc. 2-Els 'Goigs a llaor de la / Mare de Déu del Carme / que es venera a la parròquia / de St. Martí de Carme / Arquebisbat de Barcelona Comarca d'Igualada', estan signats pel Rvnd. Antoni Malats, prev., i la música és una composició de Maria del Rio i Montfort. Les il·lustracions són obra d'Antoni Ollé i Pinell. L'exemplar conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme forma part, amb el n. 14, d'una sèrie de 400 exemplars impresos sobre paper àmbar a dues tintes (negre i vermella) destinats a la parròquia. Van ser impresos per Pere Bas, estamper d'Igualada, el dia de la Presentació de la Verge, l'any 1964. Es tracta d'una edició (n. 24) dels Amics dels Goigs del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada. Té el dipòsit legal n. B.2759-1964. La caixa mesura 29'9 x 21'9 cm i la lletra es presenta a tres columnes. La imatge de la Verge, amb l'Infant en braços, apareix ornada amb dos gerros amb flors. A la part inferior del full es reprodueix la partitura musical; tot plegat queda emmarcat per una orla vermella formada motius florals diversos, amb predomini de les roses. Al revers del full, a part de les dades tècniques de l'edició, es reprodueix un text titulat 'Retall d'Història', signat per Mn. Josep Arpa i Robert, prev., regent de la parròquia de Sant Martí de Carme en aquells moments, on es resumeix la història de Carme i de la seva parròquia i es fan uns apunts d'aspectes geogràfics i paisatgístics.</p> | 08048-40 | C/ Sant Martí, 42 | <p>Els goigs, composicions popular de caràcter poètic a la llaor sobretot de la Mare de Déu, però també a la de Crist o a la dels Sants, es documenten per primer cop a Catalunya al segle XIII. La primera vegada que es troba documentada explícitament la paraula 'goig' és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, però el goig més antic conservat es troba inclòs al Llibre Vermell de Montserrat, de finals del segle XIV, i porta el títol: 'Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó'; aquest goig, tot i estar escrit en català en la seva major part, encara conserva fragments en llatí. La crítica literària ha relacionat els goigs amb el gènere trobadoresc, ja que una part del text és cantada per un rapsode i l'altra part la repeteix el públic. El nom prové dels set goigs de Maria (Encarnació, Nadal, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Davallada de l'Esperit Sant i Assumpció). Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. Antigament, aquestes composicions solien ser anònimes i es transmetien oralment, tot i que a partir dels segles XVI-XVII es començaren a publicar de forma generalitzada, en forma de fulls solts i per iniciativa de les parròquies. Eren i són encara distribuïts durant les festes religioses i era habitual veure'ls penjats al cancells de les portes de les masies. L'estructura més habitual està formada per set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la resposta), a les que s'hi afegeixen una entrada i una tornada de quatre versos cadascuna. La rima és consonàntica alternada i el ritme el dona l'accent en la tercera i última síl·laba de cada vers. Els goigs són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla, formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada, emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música (que no apareix impresa fins al segle XVIII).</p> | 41.5311300,1.6209900 | 384958 | 4598638 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74454-foto-08048-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74454-foto-08048-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74454-foto-08048-40-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-23 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 1-Anònim /2-Antoni Malats (lletra), Maria del Rio Montfort (música), Antoni Ollé Pinell (il·lust.) | 119|98 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74455 | Pedrera Vella de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-vella-de-carme | XX | Situada gairebé a dalt d'una carena de la zona del Llop, de l'explotació a cel obert coneguda com La Pedrera Vella de Carme se'n treien blocs de pedra arenisca per fer vorades de vorera, que eren tallades a peu de pedrera. Un cop acabades de tallar, les vorades es baixaven cap a la carretera mitjançant un carro de trabuc, per una pendent molt forta, i en cada viatge es carregaven tres o quatre peces. Actualment encara s'observen les empremtes dels tascons i dels forats per posar-hi les barrines, així com algunes parets de roca tallada a la cinglera, i també nombroses restes de rebuig. També queden vestigis de varies filades de dues parets pertanyents a una petita construcció quadrangular, feta amb grans carreus de pedra , que servia per protegir-se cada cop que es produïa una barrinada. Es conserva un plataner, plantat cap a 1912 pel picapedrer Joan Prades per tal de disposar d'ombra. Aquesta pedrera dista tan sols uns 100 m de la Pedrera de sobre de Cal Guineu, i es troba a la mateixa cota altimètrica. | 08048-41 | Camí de Cal Llop | Joan Prades, avi de Ricardo Prades (que és qui ens dona la notícia d'aquesta pedrera i de la pedrera de sobre de Ca la Guineu), va començar a explotar la roca d'aquesta pedrera cap a 1912. En Joan Prades era pagès però treballava pel seu compte aquesta pedrera quan no hi havia feina al camp. La pedrera es va explotar uns quants anys, i no consta que la treballés ningú més després d'en Joan Prades. La tècnica utilitzada consistia en l'extracció mitjançant barrinades, i també en l'extracció mitjançant tascons: es col·locaven tres tascons a la roca, de manera lenta i progressiva atès que es tractava d'aconseguir blocs relativament grans i allargats (podia tardar-se fins a dos dies en fer aquest procés); després es feia la pressió necessària per tal de que el bloc es desprengués sencer de la paret. Les vorades d'aquesta pedrera van anar a parar, principalment, a les voreres d'Igualada. | 41.5423100,1.6500100 | 387398 | 4599841 | c. 1912 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74455-foto-08048-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74455-foto-08048-41-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Notícia elaborada amb la informació oral facilitada per Ricardo Prades. | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74456 | Pedrera del Sord de la Pobla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-del-sord-de-la-pobla | XX | Situada gairebé a dalt d'una carena de la zona del Llop, de l'explotació a cel obert coneguda com La Pedrera del Sord de la Pobla o Pedrera de Sobre de Cal Guineu se'n treien blocs de pedra arenisca per fer llambordes, que eren tallatdes a peu de pedrera. Un cop acabades de tallar, les llambordes es baixaven cap a la carretera mitjançant un carro de trabuc, per una pendent molt forta. Actualment encara s'observen les empremtes dels tascons i algunes parets de roca tallada a la cinglera, així com nombroses restes de rebuig. També queden vestigis de varies filades d'una sola paret pertanyent a una petita construcció quadrangular, feta amb pedra perita i irregular, que servia per protegir-se cada cop que es produïa una barrinada. Aquesta pedrera dista tan sols uns 100 m de la Pedrera Vella de Carme, i es troba a la mateixa cota altimètrica. | 08048-42 | Camí de Cal Llop | Segons en Ricardo Prades (que és qui ens dona la notícia d'aquesta pedrera i de la pedrera Vella de Carme), la pedrera de sobre de Cal Guineu es va començar a explotar cap a la mateixa època que la pedrera Vella de Carme (1912) i la treballava un personatge conegut amb el renom d''el sord de la Pobla', veí de la Pobla de Claramunt, vila ubicada a uns pocs kilòmetres de Carme. La pedrera es va explotar uns quants anys, i no consta que la treballés ningú més després d''el sord de la Pobla'. La tècnica emprada consistia en l'extracció mitjançant barrinades, i també en l'extracció mitjançant tascons. Les llambordes fabricades en aquesta pedrera van anar a parar, principalment, als carrers d'Igualada. | 41.5423900,1.6486600 | 387286 | 4599852 | c. 1912 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74456-foto-08048-42-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Notícia elaborada amb la informació oral facilitada per Ricardo Prades. | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74457 | Mare de Déu de Collbàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-collbas | <p>SELLARÈS, Jordi (2000a): 'La Mare de Déu de Collbàs', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 4-5.</p> | XII?, XX | <p>La imatge actual de la Mare de Dèu trobada de Collbàs és una talla feta després de la Guerra Civil ja que l'original, molt possiblement medieval, es va cremar durant la Guerra. De la primitiva Mare de Dèu se'n conserva una fotografia a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia (AFMI01031) feta el 1935 per Procopi Llucià: s'observa un altar amb la Mare de Dèu al fons, amb el nen Jesús al seu braç esquerre, mentre que no és possible apreciar que és el que sosté amb la mà dreta. Tant l'angle de la fotografia com la vestimenta de la talla impedeixen apreciar l'estil de l'obra. La Mare de Dèu actual, de peu, porta el Nen Jesús al braç esquerre, mentre que amb la mà dreta sustenta un bolet (la imatge original, segons recorda la gent més gran del poble, portava a la mà un fòssil de nummolites, molt abundants a la Serra de Collbàs ).</p> | 08048-43 | C/ Sant Martí, 47 | <p>En esclatar la Guerra Civil, el Departament de Governació de la Generalitat va enviar els mossos d'esquadra a Carme a recollir la imatge de la Mare de Dèu, atès que la talla estava catalogada com a patrimoni artístic del país, però quan van arribar al poble la imatge ja havia estat cremada. La imatge actual, obra de la postguerra, des de fa uns pocs anys i després de segles de tradició, fou desplaçada del seu solitari santuari per ésser custodiada a l'església parroquial, on actualment la seva integritat física queda garantida. Quan era al seu santuari, la imatge reposava en un corcam de roure o alzina, lloc on segons la tradició havia estat trobada. Aquest corcam era també, antigament, objecte de veneració, i era tradició (avui prohibida) entre els feligresos agafar petits troços del tronc.</p> | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74457-foto-08048-43-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-13 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Escultora de nom desconegut , emparentada amb Joan i Josep Llimona | 98 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74459 | Estendard de l'Agrupació Coral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estendard-de-lagrupacio-coral | XX | Estendard amb estructura en 'L' de bronze i llautó, coronada per una lira. La tela està folrada de seda, i conté lletres i motius de vellut vermell i brodats d'or. Es tracta de la insígnia de l'Agrupació Coral de Carme. El seu anvers conté una gran clau de sol de vellut vermell, coronada per un estel de sis puntes i decorada amb branques de llorer. El revers conté l'escut del municipi de Carme envoltat de fulles o flors de lis, amb les inscripcions 'Catalunya Nova' i 'Carme 1935', tot plegat sobre les quatre barres. | 08048-45 | Avinguda de Catalunya, 2 | Aquest estendard fou elaborat just abans de l'esclat de la Guerra Civil (1935), tal i com indica la seva inscripció del revers, en un moment àlgid de les agrupacions corals arreu de Catalunya. Els orfeons van començar a aparèixer durant l'últim terç del segle XIX. Amb els anys, l'estètica de les actuacions dels orfeons durant les seves actuacions va arribar a ser molt similar a la d'un grup de persones en semicercle, amb el director enmig i un estendard que sobresortia per sobre dels coristes i que constituïa el referent identificatiu del grup. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 1935 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74459-foto-08048-45-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74461 | Col·lecció municipal de quadres amb vistes de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-municipal-de-quadres-amb-vistes-de-carme | XX-XXI | Es tracta d'un conjunt de quatre obres pictòriques originals, amb marc, que es troben penjades a diferents àmbits del consistori de Carme: -Quadre 1: oli sobre tela, amb la signatura 'ALOY 08'. Mesura 1,20 x 0,40 m. Mostra unes vistes del poble de Carme des del seu costat sud, amb la muntanya de Montserrat al fons. Destaca el campanar de l'església parroquial de Sant Martí -Quadre 2: oli sobre tela amb la signatura 'ALOY 08'. Mesura 1,05 x 0,71 m. Es tracta d'una vista de l'Avinguda Catalunya feta des d'alçada de l'Ajuntament, en direcció a Orpí, amb la Serra de Collbàs al fons. -Quadre 3: aquarel·la sobre paper amb la signatura 'ALOY 07'. Mesura 0,70 x 0,80 m. És una vista del carrer de Sant Martí, amb la plaça de l'església i el seu campanar en primer terme. Destaca el paviment, que conforma una gran franja blanca que abasta gairebé la meitat del quadre. -Quadre 4: oli sobre tela amb la signatura 'J. Gascó 88'. Mesura 1,12 x 0,72 m. El quadre mostra una perspectiva integral del poble, molt possiblement des de Les Esplugues. Destaca la vivesa dels colors emprats i la tècnica impressionista mitjançant grans taques de color i traços amples. La llum també rep un tractament molt acurat i realista. En tots els quadres referenciats destaquen els traços i les pinzellades ràpides. Aquesta característica dona molta expressivitat i força a les composicions pictòriques. | 08048-47 | Avinguda de Catalunya, 2 | Es tracta d'una petita col·lecció de quadres formada recentment, que té per denominador o tema comú les vistes del poble. Són comprats directament als seus autors, Francesc Aloy (tres dels quadres) i J. Gascó (un quadre). Francesc Aloy, pintor nascut al veí poble de Capellades, té una ingent obra que destaca pel seu caràcter realista, impressionista, i amb un peculiar tractament de la llum i el color. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74461-foto-08048-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74461-foto-08048-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74461-foto-08048-47-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Ornamental | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Francesc Aloy / J. Gascó | 102|98 | 53 | 2.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74462 | Col·lecció de materials arqueològics i paleontològics dipositats al Museu Comarcal de l'Anoia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-materials-arqueologics-i-paleontologics-dipositats-al-museu-comarcal-de-lanoia | XX-XXI | Es tracta de varies caixes de material arqueològic i paleontològic provinent d'alguns dels jaciments del terme municipal de Carme. En alguns casos es tracta de materials provinents d'excavació, però en la seva major part es tracta de materials recol·lectas en prospeccions realitzades durant l'últim quart del segle XX. El material es presenta net i inventariat, i en el cas del paleontològic siglat. Els jaciments arqueològics, amb les seves corresponents referències relatives a les caixes que contenen materials, són els següents: El Llobetó (M-405, M-532); A 100 m del Llobetó (M-406); Poblat de les Garrigues (M-440, M-530); Cova dels Ossos (M-39(I), M-34, M-18; M-240); Serrat del Campaner (50, 53, 95, 256); i Assentament del Camí de Carme a Collbàs (255, M-537). Pel que fa al material paleontològic, la classficació segueix uns paràmetres diferents, ja que els materials no es classifiquen per jaciments, sinó per espècies. Així, provinents de l'únic però extens jaciment paleontològic de Collbàs es poden trobar un munt de referències ubicades en diferents departaments del magatzem del Museu. Per exemple, entre les referències n. 1934 i 1994 trobem varis exemplars d'Eupatagus Almerai (equinoderm), i entre les n. 2195 i 2000, exemplars de Montezumella Amenosi (cranc). | 08048-48 | Plaça Joan Mercader s/n (Igualada) | Aquesta col·lecció de peces arqueològiques i paleontològiques de Carme s'ha anat formant al llarg de les últimes dècades arrel dels diferents dipòsits efectuats per gent anònima que recollia materials en superfície durant les sortides de camp. Fruit també de les actualitzacions de la Carta Arqueològica de l'Anoia per part de Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya a partir de l'any 1984, s'ha incrementat el volum de la col·lecció. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74462-foto-08048-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74462-foto-08048-48-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 53 | 2.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||||
| 74466 | Pica baptismal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-4 | <p>CRUAÑES, Esteve; VIRELLA, Xavier (1992a): 'Sant Martí de Carme', Catalunya Romànica, vol. XIX: El Penedès, Anoia. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 341. CRUAÑES, Esteve; VIRELLA, Xavier (1992b): 'Annex: Tipologia de les piques conservades a les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia', Catalunya Romànica, vol. XIX: El Penedès, Anoia. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 527-528.</p> | XI-XIII | <p>A l'interior de la capella del baptisteri de l'església de Sant Martí de Carme es conserva una pica monolítica tallada en un bloc de travertí, de forma troncocònica amb laterals aconcavats, amb dues faixes de secció quadrangular i una de semicilíndrica. No presenta cap mena de decoració, si exceptuem les motllures o faixes ja descrites, ubicades prop de la vora del recipient. La peça es troba muntada sobre una peanya d'obra feta fa uns pocs anys, d'uns 30 cm d'alt. La pica mostra una boca que té un diàmetre exterior de 94 cm i un diàmetre interior de 74 cm. Té una alçada de 59 cm i la profunditat estimada del vas és de 49 cm. Atesa la manca de decoració, es data genèricament aquest exemplar litúrgic entre els segles XI-XIII.</p> | 08048-52 | C/ Sant Martí, 47 | <p>Sembla que es tractaria de la pica baptismal que es va trasladar des de l'antiga església parroquial a mitjans del segle XVIII, segons memòria popular. Les piles baptismals es troben ja a les catacumbes, i des de la pau de Constantí (a. 313) als baptisteris. Les primitives eren grans piles rectangulars enfonsades a terra, però al suprimir-se progressivament el baptisme per immersió es van anar generalitzant les piques exemptes, fabricades generalment a partir d'un bloc monolític, com és el cas de la pica de Carme.</p> | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74466-foto-08048-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74466-foto-08048-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74466-foto-08048-52-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-15 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 92|85 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74467 | Fons fotogràfic de Carme a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-de-carme-a-larxiu-comarcal-de-lanoia | AHCA (1990): Procopi Llucià: 30 anys de fotografia. Igualada (1930-1960), Arxiu Històric Comarcal d'Igualada. | XX | Es tracta d'un fons fotogràfic digitalitzat, amb un total de 52 fotografies de Carme que van de l'any 1925 a 1975. Els temes principals que tracta el fons són: colònies escolars, paisatges, arquitectura i edificacions, festes i folklore, visites de personalitats al poble (Governador civil, President de la Diputació de Barcelona, etc.), obres públiques, i barraques de vinya. La major part de les còpies són en blanc i negre, tot i que se'n recull alguna amb color. | 08048-53 | Plaça de la Creu, n. 18, Igualada | Part del fons és una donació del fotògraf igualadí Procopi Llucià, que va fer extensos reportatges dels pobles de la Comarca entre entre els anys 1934 i 1936 amb preferència per les ermites, castells, masies i vistes de pobles. Una altra part del fons és una donació del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada en el marc d'una donació general que va realitzar de tot el seu Centre de Documentació a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia. En aquesta donació hi ha fotografies, entre altres, de: Antoni Borràs, Josep Tous, Josep Graells i S. Masachs. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 1925-75 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Procopi Llucià i altres fotògrafs | 55 | 3.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||||
| 74469 | Fons documental de l'Arxiu Parroquial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-parroquial-4 | XVII-XXI | <p>L'Arxiu Parroquial de Carme es troba custodiat al despatx de la Rectoria de Carme, en dos armaris metàl·lics amb estanteries. S'hi conserva documentació relativa a les parròquies de Carme, Orpí i Miralles. El conjunt està compost per varis llibres i algún document solt. Es tracta de llibres d'òbits o defuncions, capítols matrimonials, baptismes, testaments, comunions, llibres de comptes de la parròquia i 'consueta'. Tot i que el llibre més antic conservat és de l'any 1779, el document amb la data més reculada és un pergamí de 1631 amb els delmes que es pagaven a la parròquia de Sant Martí.</p> | 08048-55 | C/ Sant Martí, 42 | <p>Dos serien els motius pel qual l'Arxiu Parroquial no conserva documentació medieval: L'any 1779, en ple procés de construcció del nou temple de Carme, la parròquia de Sant Martí assolí l'autonomia de la parròquia de La Pobla de Claramunt, de la qual era sufragània des d'època medieval; per tant, l'església de La Pobla era la que, fins aquell moment, generava i custodiava els documents parroquials. A partir d'ara, Sant Martí de Carme generarà la seva pròpia documentació que guardarà en l'anomenat Arxiu Parroquial. Per altra banda, l'església de Carme, com tantes altres arreu del país, fou convertida en magatzem durant la guerra i, molt probablement, aquest fet no contribuí a la preservació de l'arxiu, tot i que es desconeix la incidència que la Guerra tingué sobre aquest fons.</p> | 41.5311300,1.6209900 | 384958 | 4598638 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74469-foto-08048-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74469-foto-08048-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74469-foto-08048-55-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|94 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||||
| 74470 | Goigs a llaor de la Mare de Déu de Collbàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-llaor-de-la-mare-de-deu-de-collbas | <p>BISBAL, M. Antònia; MIRET, M. Teresa; MONCUNILL, Conxa (2001): Els goigs a la comarca de l'Anoia, Ed. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, p. 129-143.</p> | XX | <p>Els 'Goigs de Nostra Senyora de Collbàs / Que es canten en sa devota ermita en lo terme de Carme ', són d'autoria anònima. L'exemplar conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme no té cap tipus de numeració ni referència del tiratge. És un exemplar imprès sobre paper a una tinta (negre). Aquests goigs van ser impresos per Bellapuig Ysart, estamper d'Igualada. La caixa mesura 27'5 x 18'0 cm i la lletra es presenta a tres columnes. La imatge de la Verge de Collbàs, amb l'Infant en braços, és una fotografia de la talla custodiada a la parròquia de Sant Martí, que en el full apareix ornada amb dos testos amb arbres. A la part inferior del full s'ha imprès un “oremus”; tot plegat queda emmarcat per una orla formada motius florals i vegetals força esquemàtics. Al revers del full no s'hi ha practicat cap impressió.</p> | 08048-56 | C/ Sant Martí, 42 | <p>Els goigs, composicions popular de caràcter poètic a la llaor sobretot de la Mare de Déu, però també a la de Crist o a la dels Sants, es documenten per primer cop a Catalunya al segle XIII. La primera vegada que es troba documentada explícitament la paraula 'goig' és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, però el goig més antic conservat es troba inclòs al Llibre Vermell de Montserrat, de finals del segle XIV, i porta el títol: 'Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó'; aquest goig, tot i estar escrit en català en la seva major part, encara conserva fragments en llatí. La crítica literària ha relacionat els goigs amb el gènere trobadoresc, ja que una part del text és cantada per un rapsode i l'altra part la repeteix el públic. El nom prové dels set goigs de Maria (Encarnació, Nadal, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Davallada de l'Esperit Sant i Assumpció). Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. Antigament, aquestes composicions solien ser anònimes i es transmetien oralment, tot i que a partir dels segles XVI-XVII es començaren a publicar de forma generalitzada, en forma de fulls solts i per iniciativa de les parròquies. Eren i són encara distribuïts durant les festes religioses i era habitual veure'ls penjats al cancells de les portes de les masies. L'estructura més habitual està formada per set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la resposta), a les que s'hi afegeixen una entrada i una tornada de quatre versos cadascuna. La rima és consonàntica alternada i el ritme el dona l'accent en la tercera i última síl·laba de cada vers. Els goigs són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla, formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada, emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música (que no apareix impresa fins al segle XVIII).</p> | 41.5311200,1.6207500 | 384938 | 4598637 | 1953-54? | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74470-foto-08048-56-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-23 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Bellapuig Ysart (estamper) | 119 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 74471 | Cinglera del Balç de Les Roquetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cinglera-del-balc-de-les-roquetes | El barranc o timba conegut amb el nom de Balç de les Roquetes conté una sèrie de coves, algunes amb ocupació humana documentada des de la Prehistòria, excavades al travertí (roca quaternària de formació calcària). El balç, excavat per la riera de Carme, està format per petits llits irregulars que alternes colors grocs i grisos, separats per vacúols de formes irregulars, generalment compostos per motlles de plantes i mol·luscs, on la precipitació del carbonat és activada per l'agitació de l'aigua i la pèrdua de CO2 causada pels vegetals. L'aspecte del lloc, doncs, és porós fins a l'extrem de que s'hi han format coves. La humitat i la vegetació fan del lloc un paratge natural de gran bellesa, sobretot a l'estiu, quan l'ombra del lloc esdevé un refugi molt preuat. | 08048-57 | Les Esplugues | A les coves del Balç de les Roquetes conegudes amb el nom de Cova dels Ossos, Cova del Bressol, Cova del Cavall, i Cova Alta o del Pou s'hi ha localitzat restes d'ocupació humana que es remunten a la Prehistòria. De fet, sobre la plataforma travertínica del Balç es constituí un nucli de poblament conegut amb el nom de Les Esplugues, molt probablement d'origen medieval, ja que apareix al Fogatge de 1553. El travertí, base del Balç de les Roquetes, es produeix per la precipitació de carbonat de calci dissolt en aigua. Aquesta pedra resulta ideal per a la construcció, per la seva duresa, però també per la seva docilitat i lleugeresa; és per això que trobem tants blocs de travertí en els edificis carmencs. | 41.5323200,1.6374900 | 386336 | 4598749 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74471-foto-08048-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74471-foto-08048-57-3.jpg | Inexistent | Neògen | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 125 | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||||
| 74472 | Riera de Carme (PEIN Sistema Prelitoral central PRC 107) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-carme-pein-sistema-prelitoral-central-prc-107 | <p>ESTEVE, Josep; RIBAS, Martí (2008): Els molins paperers a Catalunya. Els casals del segle XVIII, Temes, 2, Rafael Dalmau Editor, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2000): 'Utilitats agrícoles i industrials de la riera i del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 14-15. RIBA GABARRÓ, Josep (2004b): 'La riera de Carme abans havia estat la riera d'Anoia', Les Fonts de Carme, 15, Associació El Forat dels Graus, p. 261.</p> | <p>La riera de Carme és l'afluent més important del riu Anoia i neix al coll de la Rovira Seca, dins el terme municipal de Querol (comarca de l'Alt Camp), entre les serres de Brufaganya i Ancosa. Flueix en direcció sud-oest fins a la Pobla de Claramunt, a la zona on s'ubiquen antics molins paperers d'aquest municipi, on es troba l'aiguabarreig amb el riu Anoia. Amb un recorregut total de 23'6 km, té un cabdal de 167 litres per segon, una mesura de 17'36 hectòmetres per any, i drena una conca de 104 kilòmetres quadrats. Al llarg del seu recorregut s'hi localitzen onze molins paperers, dos dels quals pertanyen al terme de Carme. La riera de Carme forma part del PEIN Sistema Prelitoral Central (PRC 107).</p> | 08048-58 | Riera de Carme | <p>Fins el segle XVIII, la riera de Carme era coneguda amb el nom de riera de Noya o d'Anoia, i actualment també es coneix amb el nom de Riera de Miralles. Els PEIN (Plans d'Espais d'Interès Natural) conformen el sistema de zones protegides de Catalunya i es basen en una xarxa de 165 espais d'especial valor ecològic. Les normes del PEIN, decretat l'any 1992 pel Govern de la Generalitat, estableixen un règim de protecció bàsic aplicable en la totalitat del seu àmbit. Aquest règim pot completar-se en cada espai o conjunt d'espais mitjançant la formulació de plans especials de protecció del medi natural i el paisatge, o bé la declaració d'espais de protecció especial (parcs nacionals, paratges naturals d'interès nacional, reserves o parcs naturals), que fa que els espais passin a tenir una regulació jurídica pròpia i una gestió individualitzada per a preservar-los i potenciar-los.</p> | 41.5319100,1.6332500 | 385982 | 4598709 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2020-06-25 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||||||
| 74474 | Font de Cal Guineu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-cal-guineu | ASENSI, R. Mª (1987): Font de Can Guineu, Carme (Anoia), Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. FARRÉ, Claudi (2000c): 'Fonts de les Esplugues', Les Fonts de Carme, 4, Associació El Forat dels Graus, p. 57. | XIX-XX | És una estructura que es va fer a la surgència d'aigua de Cal Guineu. Es tracta d'un bloc monolític de pedra travertínica local, ubicat al pati de la casa, de 3'5 metres d'alçada, que ha estat buidat i esculpit amb forma de cova i al que se l'hi han afegit uns merlets. El brollador, situat a la part inferior de l'estructura, vessa l'aigua en una pica de pedra. Té una bassa d'obra al costat. | 08048-60 | Cal Guineu, Les Esplugues | Una de les persones de més edat de Cal Guineu afirma que la font existeix en aquest indret des de fa molts anys, atès que ell sempre l'hi ha vist. Actualment, la font no brolla aigua degut a les captacions que s'han fet a la zona per abastir d'aigua a les poblacions dels voltants, sobretot Igualada. | 41.5318100,1.6381700 | 386392 | 4598691 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74474-foto-08048-60-1.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 105 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74479 | Aplec de Collbàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-collbas | XVII | Aquest aplec popular se celebra davant del santuari de Collbàs els dilluns de Pasqua Florida o de Resurrecció. Actualment la celebració consisteix en una missa, una ballada de sardanes, i una cantada de caramelles. També es fa la rifa d'una mona, d'un pernil i cava, i, per últim, es porta a terme un dinar popular a base sobretot de grallades de carn. Actualment s'hi apleguen unes dues-centes persones provinents d'arreu de la comarca, que des del nucli de Carme pugen a peu fins el santuari. | 08048-65 | Santuari de Collbàs | Documentat des del segle XVII, antigament, durant l'aplec de Collbàs es ballava l'anomenat ball de càntirs per tal d'invocar la pluja, però actualment aquesta peculiar manifestació folklòrica local, descrita per Joan Amades al seu Costumari Català, s'ha perdut. És tradició arreu de Catalunya la celebració d'aplecs populars generalment a redós de petites esglésies, ermites o santuaris amb devocions marianes. Una característica típica d'aquests aplecs era (fins fa un segle o fins i tot, segons el cas, unes poques dècades) la dansa, remanent modern i ja cristianitzat d'antiquíssimes cerimònies rituals paganes que es realitzaven per afavorir els conreus i protegir les collites (cultes a la fertilitat). Les sardanes que es ballen actualment durant aquests aplecs són l'últim exponent d'aquest primitiu fenomen. | 41.5443200,1.6084000 | 383931 | 4600120 | 08048 | Carme | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74479-foto-08048-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74479-foto-08048-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74479-foto-08048-65-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|119|94 | 2116 | 4.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||||
| 74481 | Festa Major d'Hivern de Sant Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-dhivern-de-sant-marti | RIBA GABARRÓ, Josep (2000b): 'Fa 186 anys de la Festa del 16 de juliol (1814-2000)', Les Fonts de Carme, 3, Associació El Forat dels Graus, p. 29. | XIX-XX | Carme celebra la seva Festa Major d'Hivern en honor al seu patró, Sant Martí. A Carme, malgrat avui en dia la festa grossa es celebra, des de l'any 1814, a l'entorn de la Mare de Déu de Carme, es continua honorant Sant Martí, al seu patró principal, mitjançant la celebració de la Festa Major d'Hivern, als voltants de l'onze de novembre. La festa consisteix en una Missa solemne i una sèrie d'actes festius. Durant les celebracions dels últims anys, les activitats més típiques han estat: les misses en honor al patró Sant Martí amb cants dels Amics de la parròquia de Carme, les exposicions de manualitats els sopars i balls populars, concerts diversos, teatre, pedalades populars a benefici de maratons solidàries televisives, bicicletades infantils, festivals per a la mainada, i ballades de bastons. | 08048-67 | C/ Sant Martí, 47 | L'advocació a Sant Martí per a l'església parroquial de Carme apareix citada a la documentació explícitament des de l'any 1205, quan Ramon de Guàrdia en el seu testament deixa deu sous a 'Sancto Martino de Kazma'. Fins l'any 1813 la Festa Major de Carme se celebrava per la festivitat de Sant Martí (11 de novembre), però el 20 de novembre de 1813, una assamblea popular sota la presidència del batlle Joan Solà i del rector Joan Pomés, va acordar per unanimitat canviar la celebració de la Festa Major al dia de la Mare de Dèu del Carme, ja que s'atribuia a la intercessió de la Verge el fet miraculós però real de que la vila de Carme no patís cap saqueig ni cap episodi violent durant la Guerra del Francés. Sant Martí és un sant molt venerat en tot el món i té sota el seu patronatge múltiples parròquies d'Europa. La llegenda més famosa entorn de la seva vida succeiria a l'hivern de 337, quan estant Martí a Amiens troba a prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dóna la meitat de la seva capa, doncs l'altra meitat pertany a l'exèrcit romà que serveix. A la nit següent, Crist, que era el captaire al qual li havia regalat la meitat de la seva capa se li apareix per a agrair-li el seu gest. Martí decideix llavors deixar l'exèrcit romà i convertir-se a la fe catòlica, la qual cosa no pot fer fins a passat un temps, al negar-li la seva llicència l'emperador. | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | 1814 | 08048 | Carme | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74481-foto-08048-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74481-foto-08048-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74481-foto-08048-67-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|94 | 2116 | 4.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74482 | Festa Major de la Mare de Déu del Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-mare-de-deu-del-carme | RIBA GABARRÓ, Josep (2000b): 'Fa 186 anys de la Festa del 16 de juliol (1814-2000)', Les Fonts de Carme, 3, Associació El Forat dels Graus, p. 29. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XIX | La Festa Major de Carme se celebra els dies 16 i 17 de juliol des de l'any 1814, mentre que anteriorment la seva data de celebració era l'11 de novembre, per la festivitat de Sant Martí. El 1919 consta com a les vigílies de la Festa Major se solia celebrar un mercat d'aviram. Aquest mateix any els actes començaren amb la desfilada de les autoritats cap a l'església, precedits per una orquestra; repicat de campanes i missa solemne a les onze amb lectura d'un panegíric a la Verge del Carme; desfilada de la comitiva pels carrers principals, cantata de lletretes a la Verge, solemne Tedeum, i retorn cap a l'església amb el cant 'Goigs a la Mare de Dèu de Carme'. Entre la una i les dues del migdia, en un envelat aixecat per a la ocasió en els horts de sota la terrassa de Can Josepó, tingué lloc un 'selecte ball vermut' amb la orquestra Unió Filharmònica.; s'obsequià a les senyores i senyoretes amb unes oquetes de majòlica i un pom de flors silvestres. A les sis de la tarda, visita del diputat a Corts pel districte i concert en el seu honor, mentre a l'envelat del Centre Regionalista, aixecat a l'hort del Casino, es ballaven sardanes i es cantaven Els Segadors amb l'orquestra Els Escolans de Sant Sadurní. A dos quarts d'una, luxós ball de nit amb presència de diverses autoritats i alcaldes de la comarca, fins a la sortida del sol. Al dia següent es celebrà un ball de tarda i un de nit. Actualment, i segons consta al programa de 2010, a la Festa Major de Carme dura tres dies i consisteix en: 1er dia: repic de campanes i pregó, missa solemne, sardanes, espectacle infantil, xocolatada, havaneres, concert, i gresca carmetana; 2on dia: tir al plat, partit de futbol (benjamins), cercavila de capgrossos, dinar popular, postres musicals, partit de futbol (alevins), concert, i ball de gala; 3er dia: missa cantada, exposició de pintura, partit de futbol (lliga Tercera Regional), festa de l'escuma, i ball de vetlla amb ressopó. | 08048-68 | C/ Sant Martí, 47 | Fins l'any 1813 la Festa Major de Carme se celebrava per la festivitat de Sant Martí (11 de novembre), però el 20 de novembre de 1813, una assamblea popular sota la presidència del batlle Joan Solà i del rector Joan Pomés, va acordar per unanimitat canviar la celebració de la Festa Major al dia de la Mare de Dèu del Carme, ja que s'atribuia a la intercessió de la Verge el fet miraculós però real de que la vila de Carme no patís cap saqueig ni cap episodi violent durant la Guerra del Francés. El 1814 es fundà la confraria de la Mare de Dèu del Carme, autoritzada pel bisbe de Barcelona, i el 1821 es va donar permís per situar a l'altar major la Mare de Dèu del Carme, amb la condició de que la imatge del patró Sant Martí fos la que continués presidint. L'únic any que no es va celebrar cap acte popular per la Festa Major va ser 1898, degut a la greu situació econòmica que passaven les fàbriques de paper i, de rectruc, tot el poble i la comarca. En els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora de 1790, quan la festa Major encara se celebrava en honor de Sant Martí, s'hi fa referència de la següent manera: 'los usos particulares que tenemos en la fiesta mayor es componer casas y calles bien aderesadas hasta la iglesia, en donde se hacen las funciones santas de oficio cantado con música, vísperas a la tarde, asistiendo a todo esto no sólo el ayuntamiento en sus respectivos atuendos, sino todo el vecindario y algunos de la comarca'. | 41.5312100,1.6208200 | 384944 | 4598647 | 1814 | 08048 | Carme | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74482-foto-08048-68-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 2116 | 4.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74483 | Diada de la Gent Gran de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diada-de-la-gent-gran-de-carme | HERNAN, Laura (2003): 'Èxit de la 24 Festa de la Gent Gran', Les Fonts de Carme, 11, Associació El Forat dels Graus, p. 199. | XX | La Diada de la Gent Gran de Carme se celebra a la primavera, entre els mesos d'abril i maig, després de la Pasqua Florida. És una festa destinada a persones residents al poble i de més de 64 anys. L'acte principal de la Diada consisteix en una missa amb acompanyament musical. Alguns anys es fan concerts, espectacles de màgia, d'humor, etc. i després es fa un dinar ofert per l'Ajuntament i es fa entrega d'un petit obsequi de record (en els últims anys s'organitza aquest dinar al local del Cinema). A aquelles persones grans que per impediments físics no es poden desplaçar, l'organització els hi porta el dinar a casa. | 08048-69 | C/ Sant Martí, 47 | Es tenen notícies de la celebració d'aquesta festa a Carme, com a mínim, des dels anys 60 del segle XX, amb alguna interrupció. Es tracta d'un tipus de celebració que s'ha posat de moda en moltes localitats del país durant la segona meitat del segle XX. | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | c. 1960 | 08048 | Carme | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74483-foto-08048-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74483-foto-08048-69-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 2116 | 4.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74486 | Llegendes del Forat de les Graus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-del-forat-de-les-graus | SELLARÈS, Jordi (1999): 'El Forat de les Graus', Les Fonts de Carme, 1, Associació El Forat dels Graus, p. 4. | XVIII-XX | Existeix tot un univers d'històries i mites entorn el Forat de les Graus: quan els menuts preguntaven als seus pares d'on venien els nens, els progenitors responien: 'del Forat de les Graus'. De la mateixa manera, si no s'acabaven el menjar se'ls advertia que anirien a parar al Forat de les Graus. Es diu també que es va fer entrar un gat negre al forat de les Graus i va aparèixer a les coves de les Esplugues (a 3 km de distància); també es recull la història que afirma que es va tirar un líquid de color vermell al Forat de les Graus i, unes hores després, la bassa de la veïna població de Capellades va agafar un to vermellós | 08048-72 | Forat de Les Graus | En èpoques en les que l'espeleologia no era encara una ciència, eren freqüents les llegendes entorn de coves i altres obertures sobre l'escorça terrestre. | 41.5272200,1.6119100 | 384193 | 4598216 | 08048 | Carme | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74486-foto-08048-72-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74488 | Llegenda de la Meuca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-meuca | SELLARÈS POCH, Jordi (2000c): 'La Meuca', Les Fonts de Carme, 4, Associació El Forat dels Graus, p. 55. | XVIII-XX | Els crits d'aparellament d'aquest ocell nocturn, anomenat 'meuca' a Carme, han generat des d'antic la creença popular de que algú del poble morirà la nit en que el rapinyaire canta. El seu soroll esgarrifós es produeix bàsicament les nits d'hivern i fa callar la resta d'animals, tant domèstics com del bosc, el que ha alimentat encara més la llegenda de la meuca. | 08048-74 | Boscos de Carme | El gamarús (Strix aluco) és un ocell rapinyaire nocturn de l'ordre dels estrigiformes. A la nit, el seu crit pot ésser molt corprenedor, fet que ha originat diverses dites i llegendes no només a Carme, sinó al llarg de la geografia on habita. | 41.5284200,1.6206800 | 384927 | 4598338 | 08048 | Carme | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||||||
| 74490 | Habitatge C/ Sant Martí, 3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-c-sant-marti-3 | ASENSI, R. Mª (1995): 'Casa al carrer Sant Martí, 9', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. | XX | Aquest edifici, força reformat conserva encara a l'últim pis i al terrat elements ornamentals modernistes repartits per diversos punts de la façana. Destaquen les decoracions del guardapols de les portes del balcó, consistents en garlandes de fulles i flors, que abasten fins als òculs de respiració del terrat català de la casa. També ressalta un medalló del mateix cicle decoratiu amb la data '1914'. Pel que fa al terrat, tant la balustrada com el coronament de la façana presenten una sèrie d'elements decoratius de clara adscripció neogòtica: el coronament acaba amb forma d'arc conopial i els balustres consisteixen en traceria. | 08048-76 | Carrer Sant Martí, n. 3 | L'erecció de la nova església parroquial, consagrada l'any 1748, va originar la configuració urbana del nou carrer de Sant Martí, al qual pertany aquest habitatge que, en el seu estat actual, però, no es pot remunta més enrere de 1914. | 41.5316300,1.6205700 | 384924 | 4598694 | 1914 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74490-foto-08048-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74490-foto-08048-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74490-foto-08048-76-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 105|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 74491 | Pou del Comú | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-del-comu-0 | FARRÉ, Claudi (2003a): 'Pou del Freginal i Pou del Comú', Les Fonts de Carme, 11, Associació El Forat dels Graus, p. 191. | XII?-XX | Es tracta d'una petita estructura amb coberta a doble vessant i porta d'accés frontal amb doble fulla metàl·lica. Es tracta d'un pou singular, ja que a diferència d'altres pous de Carme no se li ha adaptat cap bomba mecànica i, encara avui, l'extracció de l'aigua es realitza de forma manual, amb galleda i corriola. La captació d'aigües, segons els veïns, és a una profunditat considerable, per la qual cosa és el pou de la vila que proporciona l'aigua més fresca, de tal manera que, antigament, quan no hi havien neveres elèctriques, una galleda d'aquesta aigua era suficient per refrescar el contingut d'un porró de vi. | 08048-77 | C/ del Vall, n. 11 | Atesa la seva situació al bell mig del nucli més primitiu de la vila, aquest pou de ben segur deu remontar els seus orígens a temps medievals. És conegut que a totes les viles medievals catalanes existien pous comunals per abastir les necessitats bàsiques del nucli, pous que en molts casos han abastit els pobles fins fa poques dècades, abans de l'arribada de l'aigua corrent. | 41.5323800,1.6201400 | 384889 | 4598778 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74491-foto-08048-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74491-foto-08048-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74491-foto-08048-77-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Ornamental | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|98|119|85 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74492 | Llibre de la Confraría dels Perayres del Lloch de Snt Marty de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llibre-de-la-confraria-dels-perayres-del-lloch-de-snt-marty-de-carme | LLUSIÁ DELMASES, Modest (1965): El llibre dels paraires de Carme, ed. Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, Igualada. | XVIII-XIX | El llibre és un document que conté la normativa i funcionament del Gremi, les anomenades 'ordinacions', mitjançant les quals es regula la contractació d'aprenents, les remuneracions, les pràctiques religioses, etc. En definitiva, el funcionament pràctic i els costums socials de l'ofici. Aquestes ordinacions s'estructuren en 32 capítols, amb la confirmació feudal per part del senyor de la vila, el Duc de Medinacel·li. Conté també altres temes d'interès per a l'història socioeconòmica: anotacions de pagaments, contractes, informació sobre els molins de la zona, actes de reunions del Consell, llistats dels mestres paraires que formen la confraria de Sant Roc en diferents anys, memoràndum de les eleccions amb els càrrecs que han sortit elegits. També apareix la relació nominal dels paraires amb les dates del seu pas a mestres, la seva condició i els anys dels principals càrrecs exercits. Per altra banda, es recullen rebuts parroquials referents a les despeses de la festa gremial, des de l'any 1735 fins 1826. En el preàmbul del llibre es fa notar que la reglamentació recollida no és per fundar cap activitat, sinó per redreçar-la i garantir-ne la continuïtat, fet que reflexa que l'ofici ja existia de temps enrere, però que ara havia agafat una importància tal que obligava a ordenar-ne el bon funcionament. Les últimes anotacions recollides dins el llibre són fetes l'any 1826. | 08048-78 | Arxiu Comarcal de l'Anoia, Plaça de la Creu, 18 (Igualada) | El llibre de la confraria dels paraires de Carme és format per diferent documentació gestada des de l'any 1733 a 1873. El 1962, Maties Poch i Riba, propietari del llibre en aquell moment i resident a Xile, va demanar a Modest Llusià, professional del sector tèxtil que treballava a la comarca de l'Anoia, que li trametés el llibre al seu domicili del país sudamericà. Llusià, que va intuir la importància del document per a la història econòmica de Carme, va copiar íntegrament el llibre abans d'enviar-lo, i a partir d'aquesta còpia en va fer la única edició pública que existeix fins al moment, i que apareix referenciada a la bibliografia. Un poc temps després, l'original es recuperà per ésser exposat a la Sala Tèxtil del Museu d'Igualada. Actualment, el llibre és custodiat a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 1733 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74492-foto-08048-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74492-foto-08048-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74492-foto-08048-78-3.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Gremi dels paraires de Carme | Sigla del document a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia: Fons CECI, Paraires Carme de 1733 a 1873, Associacions. | 98|94 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||
| 74493 | Concòrdia de l'Aigua del Poble de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/concordia-de-laigua-del-poble-de-carme | GUTIÉRREZ POCH, Miquel (1999): Full a full. La indústria paperera de l'Anoia (1700-1998): Continuïtat i modernitat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. LLUSIÁ, Modest (1965): El llibre dels paraires de Carme, Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, p. RIBA GABARRÓ, Josep (2000): 'Utilitats agrícoles i industrials de la riera i del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 14-15. SELLARÈS POCH, Jordi (2002): 'Concòrdia de les aigües del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 8, Associació El Forat dels Graus, p. 134-135. | XVIII | El rec de Carme no només donava força motriu als molins paperers, bataners i fariners, sinó que era també de gran utilitat per rentar la llana, tenyir-la i batanar-la, així com per regar els horts, per abeurar el bestiar, per refredar els alambins de les fassines d'aiguardent, per amarar la calç viva, per rentat els cups, per moure els trulls, etc. L'entrada en joc de la indústria paperera ocasionà una sèrie de conflictes als que s'intenta donar solució mitjançant una concòrdia notarial feta l'any 1775 (Llibre de la Concòrdia de les Aigues del poble de Carme), de la qua se'n conserva una còpia al protocol notarial de Vicenç Aulet, notari d'Igualada, a les pàgines 19 a 26 del volum de l'any 1775. Es tracta d'un volum de paper relligat i enquadernat amb pergamí. Als marges de la còpia dipositada a l'ACA es fa constar que s'han fet dues còpies més: una al segle XIX i una altre al segle XX, fet que indica que l'escriptura original ja estaria extraviada al segle XIX. Entre d'altres, en el document s'esmenta i es regula: el dret de servir-se d'aigua a aquells que tenen perols per tenyir 'panyos' i llanes; el dret a rentar la llana i els draps al rec (sempre després que l'aigua hagi passat pels molins paperers). La Concòrdia incloïa l'Ajuntament, els artesans i fabricants, els pagesos i els particulars. | 08048-79 | Arxiu Comarcal de l'Anoia, Plaça de la Creu, 18 (Igualada) | Cal emmarcar la redacció d'aquest document en un context peninsular de protoindustrialització, on els interessos productius eren cada cop majors degut a la necessitat en augment dels recursos hídrics com a força motriu. El rec de Carme, que en època medieval era suficient per a una economia de caràcter gairebé exclusivament agrícola i la tradicional manufactura de draps, és ara una font de conflictes potencials entre els pagesos i petits productors de sempre i els nous industrials del paper. El document, doncs, pretén ser una solució que gestioni qui, com i quan pot fer ús de l'aigua que circula pel rec. Una prova de la magnitud del conflicte generat entorn a l'ús de les aigües és el temps que es tardà en redactar la concòrdia, ja que es comença l'any 1974 però, fins un any després, no s'arriba a un consens definitiu que permetès l'el·laboració de l'escriptura final. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 1775 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74493-foto-08048-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74493-foto-08048-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74493-foto-08048-79-3.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Vicenç Aulet (notari d'Igualada) | A més la còpia del document que hi ha a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia (amb la sigla ANI-IGD-459), existeix també una segona còpia a l'Arxiu Municipal de Carme.Es pot trobar la transcripció íntegra del document a la referència bibliogràfica LLUSIÁ, 1965: 95-100. | 98|94 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||
| 74494 | Forat de les Graus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-de-les-graus | SELLARÈS, Jordi (1999): 'El Forat de les Graus', Les Fonts de Carme, 1, Associació El Forat dels Graus, p. 4. | Es tracta d'una cova natural que es troba gairebé al damunt de la cinglera que domina Can Bou. Es tracta d'una petita obertura natural, arrodonida, al terra calcari de la zona. Hi passa tot just una persona i, un cop dins trobem un àmbit quadrangular d'uns 4 metres quadrats i una alçada d'uns metres; a la cantonada dreta hi ha una galeria colmatada de desprendiments rocosos. El sòl és de terra. | 08048-80 | Obaga de la Costa Blanca | El lloc fou un amagatall de referència per la molta gent de Carme durant la Guerra Civil. Fins i tot els més grans del poble expliquen que en el lloc, pel seu domini de pas, s'hi instalà una metralladora durant aquest conflicte bèl·lic. | 41.5272200,1.6119100 | 384193 | 4598216 | 08048 | Carme | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74494-foto-08048-80-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | El topònim conservat fa referència al 'Forat de les Graus' amb article femení, quan el correcte seria l'article masculí: 'Forat dels Graus'. Hem conservat la denominació popular, tot i que gramaticalment incorrecte, perquè així apareix a la bibliografia. | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||||
| 74495 | Llegendes de la Mare de Déu de Collbàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-la-mare-de-deu-de-collbas | RIBA GABARRÓ, Josep (2000b): 'Fa 186 anys de la Festa del 16 de juliol (1814-2000)', Les Fonts de Carme, 3, Associació El Forat dels Graus, p. 29. SELLARÈS, Jordi (2000a): 'La Mare de Déu de Collbàs', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 4-5. | IX?-XIX | Segons la tradició local, fou un pastor de Cal Ros qui trobà la imatge dins del corcam d'un arbre; a l'intentar endur-se la al poble, la imatge desapareixia un cop i un altre del sarró del pastor, i era trobada de nou al seu lloc original. Això fou interpretat com que la imatge volia quedar-se en aquell lloc i se li construí una capella. En la mateixa línia argumental, existeix la tradició oral de que s'havia intentat baixar la imatge del santuari cap a la parròquia però que aquesta sempre tornava al seu lloc d'origen; també, en el marc d'una disputa entre Carme i Santa Margaida de Montbui (el santuari està al límit d'aquestes dues localitats), la imatge va ser traslladada a aquesta última població, però l'endemà la imatge ja estava de nou a l'ermita. En un marc temporal més recent, la gent del poble explica que a principis del segle XIX les tropes franceses van intentar arribar al santuari de Collbàs convençuts de que amb la Mare de Déu s'hi guardaven tresors, però, sempre segons la tradició oral, quan l'escamot de soldats va intentar atravessar la carena una boira molt espessa els va impedir arribar al seu objectiu. Aquesta versió estava escrita, de manera commemorativa, a la paret de l'àbsis que es va enfonsar, però existeixen dues versions posteriors de la mateixa llegenda: una primera que no parla dels tresors de la Mare de Dèu, sinó que tan sols diu que al passar l'exèrcit napoleònic per la vall de Carme, la Mare de Dèu va omplir-ho tot d'una boira tant espessa que els francesos no van veure el poble i per tant no van causar cap perjudici de cap tipus als seus habitants. La segona versió afirma que l'exèrcit es va trobar l'espessa la boira venint de la Pobla de Claramunt, i que això els hi impedí veure el pas que dóna entrada a la vall de Carme. Sigui com sigui, és cert que enlloc ni en cap document s'ha pogut trobar constància de saqueigos o incidents violents per part dels francesos vers el poble de Carme. | 08048-81 | Santuari de Collbàs | La tradició de les marededéus trobades enfonsa les seves arrels en l'Alta Edat Mitjana, en els segles de repoblació cristiana del territori anteriorment conquerit pels musulmans. La Mare de Déu o Maria és l'equivalent a la deessa Mare anterior a la tradició cristiana, per la qual cosa alguns autors articulen la hipòtesi (en alguns casos demostrada arqueològicament) que aquests santuaris marians s'assenten sobre temples pagans anteriors. La festa cristiana es viu amb especial intensitat el 8 de setembre en tots aquells santuaris de les maresdedéu trobades, anomenats així perquè foren erigits en el lloc on fou trobada, en circumstàncies similars a les de Carme, una imatge de la Mare de Déu. Catalunya compta amb una important mostra d'ermites, santuaris i petites esglésies dedicades a maresdedéu trobades. Tots aquests llocs de culte tenen el seu origen en unes narracions de caire llegendari o mític que han estat difoses per tradició oral però també de forma escrita, a través, bàsicament, dels goigs, com és el cas dels goigs a la Mare de Déu de Collbàs. | 41.5443200,1.6084000 | 383931 | 4600120 | 08048 | Carme | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74495-foto-08048-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74495-foto-08048-81-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Religiós | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|98|85 | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74497 | Font urbana de 1929 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-urbana-de-1929 | XX | Es tracta d'una font urbana consistent en un bloc d'obra coronat per una coberta a doble vessant rematada amb volutes. Forma conjunt amb una segona font urbana d'idèntiques característiques i mateixa data de construcció, però amb aspecte extern actualment diferenciat degut a les vicissituds del temps. La font que ens ocupa s'ubica al carrer Sant Martí cantonada amb carrer Raval de Baix i actualment no està pintada, sinó que la seva superfície es presenta totalment coberta per un arrebossat recent de ciment. Sobre la capa de ciment té inscrit l'any 1929. | 08048-83 | Carrer Soldevila cantonada amb carrer Major | En el marc de les reformes higiènico-sanitàries de finals del segle XIX i principis del XX aplicades a pobles i ciutats d'arreu del país, la major part dels municipis van canalitzar aigua i van construir fonts d'accés públic com a complement als pous comunals i per tal d'assegurar l'abastiment i la salubritat. Aquesta font urbana de Carme fou construïda l'any 1929, en el context de les reformes esmentades. | 41.5329300,1.6194700 | 384834 | 4598840 | 1929 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74497-foto-08048-83-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119 | 51 | 2.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74498 | Fonts de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fonts-de-carme | FARRÉ, Claudi (1999): 'Les Fonts de Carme', Les Fonts de Carme, 1, Associació El Forat dels Graus, p. 3. | XVI-XXI | Es tracta d'un conjunt ubicat al peu de la riera de Carme, format per tres surgències naturals d'aigua, una al costat de l'altre, dues de les quals encara ragen. El lloc, ombrívol i envoltat d'arbres de ribera i algun plataner, ha esdevingut un indret agradable i fresc, i s'ha habilitat per a l'esbarjo amb una taula (antiga roda de molí) i dos bancs de pedra, també fets a partir de rodes de molí, i un banc corregut que integra el frontal d'una de les fonts. S'ha de dir que no ha estat un lloc molt concorregut en els últims anys. | 08048-84 | Carrer de Les Fonts s/n | Es tenen referències orals de l'ús domèstic d'aquestes fonts que es remonten a vàries generacions de carmencs. La seva ubicació, molt propera al nucli urbà, fa pensar que són unes de les fonts del municipi més utilitzades des d'antic. | 41.5321100,1.6213400 | 384989 | 4598747 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74498-foto-08048-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74498-foto-08048-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74498-foto-08048-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|119|94 | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||||
| 74499 | Pont de Cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-cal-cases | <p>MARISTANY, Manuel (1998): Els ponts de pedra de Catalunya. Editorial 62, Barcelona, pp. 38-39. RIBA GABARRÓ, Josep (1988): 'Carme', Història de l'Anoia, vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 331.</p> | XIX-XX | <p>Pont construït sobre el torrent de Cal Cases (afluent de la riera de Carme) i integrat a la carretera BV-2131 de Carme a La Pobla de Claramunt. L'estructura te una amplada total de tauler d'uns 9 m. La cara est té un arc de mig punt, adovellat amb blocs de pedra sorrenca, de 2'5 m d'alçada i una llum de gairebé 2 m. L'arc de la cara oest, també de mig punt, presenta les mateixes característiques. El pas inferior del pont, amb coberta de volta de canó, presenta un sòcol de 1'5 m d'alçada amb aparell de grans blocs de forma i mides irregulars, parcialment tallats i col·locats formant filades pseudo-horitzontals. La resta de la paret i la volta estan construïdes amb grans carreus uniformes i col·locats en filades a trencajunt perfectament regulars. Les cares externes del pont presenten un aparell similar al del sòcol de l'interior, amb dos estreps o contraforts per banda fets de blocs de pedra més regulars.</p> | 08048-85 | Cal Cases | <p>La carretera actual entre Carme i La Pobla de Claramunt existeix des de 1883, per la qual cosa molt probablement aquest pont ja existiria en aquest moment. La forma cantelluda dels antics ponts medievals va començar a canviar des que les teories de Perronet, enginyer a les ordres del rei Lluís XIV de França, es van imposar a tota Europa, provocant l'evolució dels ponts cap a formes més allargades i rebaixades. A Espanya, una reial ordenança de Carles III va imposar obligatòriament la calçada horitzontal per facilitar el pas de les diligències i els carruatges del nou servei de Correus (que mai haurien pogut escalar un pont amb llom d'ase com els medievals). El 1799 es crea el Cos d'Enginyers i Camins del Regne i es dicten normes uniformes que han de regir la construcció de ponts, els quals cada vegada són més semblants. El 1849 s'estableix el Pla General de Carreteres del Principat de Catalunya, carreteres que substituiran els vells camins reials i que motivaràn la construcció de nous i més moderns ponts arreu del país.</p> | 41.5380390,1.6499750 | 387388 | 4599367 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74499-foto-08048-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74499-foto-08048-85-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | Inexistent | 2023-02-06 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,75 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc