Id
Títol
Url
Bibliografia
Centuria
Notes de conservació
Descripció
Codi d'element
Ubicació
Història
Coordenades
UTM X
UTM Y
Any
Municipi
Nom del municipi
Tipus d'accés
Estat de conservació
Imatges
Protecció
Estil
Àmbit
Tipologia
Titularitat
Ús actual
INSPIRE: Tipus
INSPIRE: Subtipus
INSPIRE: Atribut
Data de modificació
Autor de la fitxa
Autor de l'element
Observacions
Codi de l'estil
Codi de la tipologia
Codi de tipologia a sitmun
Protecció id
Comarca
Conjunt de dades
Últim canvi
45098 Fons referent a Castellbell i el Vilar de l'Arxiu Gavin https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-referent-a-castellbell-i-el-vilar-de-larxiu-gavin <p>GAVIN, Josep Maria (1984) Inventari d'esglésies. Anoia - Conca de Barberà. Vol. 11. Artestudio edicions. Barcelona.</p> XX <p>El fons referent a Castellbell i el Vilar que es pot trobar a l'arxiu Gavín està integrat per una col·lecció de fotografies i postals, una petita mostra de goigs d' advocacions de les esglésies i capelles del municipi i un conjunt d'articles i documentació escrita diversa. Pel que fa a les fotografies, hi ha unes 200 imatges, entre fotografies en blanc i negre, en color i postals. El grup més antic és de les esglésies i capelles del municipi: l'església parroquial de Sant Vicenç, la capella del Sant Crist al fossar, de la capella de la Mare de Déu dels Dolors del Mas Canyelles i de Viladoms, de Sant Vicenç del Castell, de l'església Sagrada Família del collet de la Bauma, de Sant Antoni Maria Claret del Borràs, de Santa Maria del Vilar, de la capella del Sant Crist i de l'església de Sant Jaume de Sant Cristòfol. Són fotografies en blanc i negre datades entre finals dels anys 40 del segle XX i 1979, fruit del treball de camp de Josep Maria Gavin. Josep Sansalvador, col·laborador de l'arxiu és l'autor de varies de les fotografies en color, també de les esglésies del municipi. Totes les de Josep Maria Gavin i alguna de Josep Sansalvador estan classificades en àlbums amb el núm. 6, corresponent a la comarca del Bages. Cal afegir 62 fotografies procedents del fons Ramon Centelles que foren donades a l'arxiu Gavin. Estan agrupades per temàtiques com l'arquitectura rural (barraques ), els edificis religiosos, el castell, el pont vell i d'altres de generals. També trobem, fruit de diverses donacions, 55 postals i fotografies diverses en blanc i negre i en color. A més de les imatges, disposa d'una petita mostra de 15 goigs que comprenen, un goig dedicat a la llaor de Sant Jaume Apòstol que es canten a la seva ermita romànica de Castellbell i el Vilar, tinència de Sant Cristòfol, Bisbat de Vich, de l'any 1962; dos goigs a llaor de Sant Vicenç, diaca i màrtir, patro de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell, del bisbat de Vich, de l'any 1949 i l'altre sense datar; un goig en lloança de Nostra Senyora de Castellet, en edició facsímil 6 (28 x 18), Col. A A. 2 goigs en llaor de Nostra Senyora de Castellet que es canten en el seu santuari del bisbat de Vich de l'any 1950 i 1960; dos goigs en lloança a la Verge de Montserrat venerada en la capella de les colònies Viladoms de Baix del terme de Castellbell i el Vilar. Bisbat de Vich, exemplar, núm. 323, editat l'any 1996 i 1949; un goig en lloança de la Verge Maria de Montserrat, venerada a l'ermita del tros, terme Castellbell i el Vilar, Bisbat de Vich, sense data; un goig en lloança a Maria Santíssima de l'Assumpció que es venera en lo poble del Vilar, de l'any 1875; un goig del gloriós màrtir Sant Cristòfor que es venera a l'església del seu nom, terme de Castellbell, bisbat de Vich, de l'any 1952 i 1858; un goig a llaor de la Mare de Déu del Vilar, sense datar, en format de butxaca; un goig a llaor del gloriós Sant Sebastià que es venera en la parròquia de Santa Maria del Vilar, sense data; dos exemplars dels goigs a la Mare de Déu de l'Assumpció, titular de la parròquia de Santa Maria del Vilar i el poble de Castellbell i el Vilar, bisbat de Vich de l'any 1969. Finalment, classificats temàticament en una caixa, es guarden 60 articles de premsa i fulletons turístics des dels anys 1970, o informació referent a la benedicció de la Capella del Tros, el 15 de juny de 1997 a càrrec del Vicari General, el Bisbe de Vic, mossèn Fèlix Guàrdia, les caramelles, els bastoners i cantaires, els gegants i els pastorets.</p> 08053-1 Monestir de les Avellanes (Ctra. C-12 PK 181 - 25612 Os de Balaguer) <p>L'Arxiu Gavín és un arxiu generat per la iniciativa personal de Josep Maria Gavin i Barceló. Va néixer a Barcelona, el 21 de juny de 1930 i de ben petit comença a ser un aferrissat col·leccionista. Als quatre anys comença la seva col·lecció d'estampes de Sant Josep. Estudià al col·legi Balmes del Pp. Escolapis fins l'any 1945 i després d'algunes feinetes, entrà a treballar a La Caixa de Pensions l'any 1949. Després d'algunes experiències com a actor (de pastorets i de films), l'any 1952 fa el servei militar, i allà exerceix, com no, de fotògraf. Anys després, el 1966, entra com a soci de la UEC, i allà coneix a estudiosos que li ajuden a cercar esglésies als llibres. Com a resultat d'aquest ímpetu primerenc, l'any 1978 surt el primer volum de l'Inventari d'Esglésies. L'any 1979 és nomenat President dels Amics de l'Art Romànic de Barcelona, càrrec que ocupa durant 4 anys. De la mateixa manera, és nomenat Vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc, fins el 1989. L'any 1984 obté la Creu de Sant Jordi, al mateix temps la seva situació laboral li permet dedicar-se a temps complet a la tasca de l'arxiu. A més al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos guardons, entre els quals, quatre Guiness. A inicis del anys vuitanta Gavín fa donació a la Generalitat del fons de l'arxiu que tenia fins llavors. Des dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni l'arxiu creix molt, de fet arriba a triplicar el volum de documentació del seu fons. A causa d'això es veu obligat a buscar un nova ubicació tant per a emmagatzemar la documentació com per a garantir la continuïtat de l'arxiu. Fins aleshores estava a Valldoreix (Vallès occidental). Després d'un llarg periple buscant nova ubicació, Gavín es posa en contacte amb l'Institut de Germans Maristes de Catalunya, amb el qual arriben a un acord. A finals del 2006 s'acaben les obres de l'edifici que allotjarà l'arxiu al Monestir de les Avellanes i es fa el trasllat de gran part de la documentació. El juny del 2007 es signà l'acord per tal que tot l'arxiu es conservés al Monestir de les Avellanes. El 4 d'octubre del 2008 es va inaugurar oficialment la nova seu.</p> 41.6290900,1.8614200 405159 4609222 08053 Castellbell i el Vilar Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45098-foto-08053-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45098-foto-08053-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45098-foto-08053-1-3.jpg Física Contemporani Patrimoni documental Fons documental Privada accessible Científic 2020-10-07 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch L'Arxiu Gavín ha definit el seu fons segons l'activitat generada per Josep Maria Gavín. La naturalesa d'aquest fons recull documentació de temàtica religiosa, així com de cultura popular catalana. Actualment l'arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1500 metres lineals. La tipologia dels documents també és diversa, ja que conserva documentació en suport paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives i postals, i finalment objectes. El fons de l'Arxiu Gavín es divideix en tres grans apartats, Fons documentals, Col·leccions i Biblioteca. Els fons documentals d'arxiu, contenen la documentació relacionada amb la tasca de crear o recollir documents sobre pobles, esglésies i personatges de Catalunya: Fons de pobles i comarques de Catalunya (FPC); Fons de l'inventari d'esglésies de Catalunya (IEC); Fons de personatges celebres catalans (PCC). L'Inventari d'esglésies és l'obra mestra d'en Josep Maria Gavín. Aquest és el testimoni fotogràfic de 26.444 fons temàtics de l'Arxiu Gavin edificis religiosos. Actualment s'està treballant de nou en l'actualització de l'inventari. El fons conté imatges d'esglésies, capelles, monestirs, priorats, convents, ermites, santuaris, cartoixes, catedrals, oratoris privats, oratoris públics, etc., o sia, qualsevol edifici religiós (catòlic) de Catalunya. I s'entén la Catalunya Gran, amb les comarques franceses, Andorra i Franja de Ponent. Segons la Library of Congress de Washington, és l'únic inventari exhaustiu que existeix de tota una nació. 98 56 3.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45099 Fàbrica del Burés https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-del-bures BACH i VALLS Josep (1894). Historia de la fábrica de Castellbell, propiedad de don Esteban Burés. Castellbell i el Vilar. Col·ectiu El Brogit (1888). Desapareixen els antics pisos del rec, dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 100, p.15. Ed. El Brogit. Agost-setembre Col·lectiu El Brogit (1989). L'aigua un element cada vegada més valora, dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 107, pp. 4 a 6 . Ed. El Brogit. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. GARZÓN i MANZANO, Montserrat (1987). Història de la Fàbrica de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar. MASATS, Joan (1888). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (IX), dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 93, pp. 13 i 14. Ed. El Brogit. Gener MASATS, Joan (1888). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (XIII), dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 98, p.15. Ed. El Brogit. Juny MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (VI), dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 87-88, pp.23 a 26. Ed. El Brogit. Juliol-agost MASATS, Joan (1990). Ampliació de capital a indústries Burés, dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pàg. 5. Ed. El Brogit. Febrer SARRET i ARBÓS, Joaquim (). Història de la Indústria del comerç i dels Gremis de Manresa, p. 241. XIX Molt compartimentat i afegits posteriors que tapen estructures antigues. El Burés és un nucli fabril construït a la llera esquerra del riu Llobregat, per tal d'aprofitar-ne l'aigua com a motor de la maquinària, per Esteve Burés i Arderiu. A més de les diverses naus industrials que s'hi van anar aixecant, també es construí el canal, els habitatges pels treballadors, el casino i teatre i altres edificis. El barri del Burés encara conserva bona part de l'estructura creada en el segle XIX; tot i que ara l'espai de les naus s'ha compartimentat i repartit entre diverses empreses. Destaca la nau principal, que consta de planta baixa i tres pisos; i on era l'antiga entrada dels treballadors, es conserva una llinda amb la data de 1874 i les inicials d'Esteve Burés. 08053-2 Av. del Pare Claret, s/n Provinent d'una saga de fusters de Manresa, Esteve Burés i Arderiu, que estava casat amb Ramona Borràs i Pons, va adquirir l'any 1872 una peça de terra situada al peu del pont Vell de Castellbell i el Vilar, que era una propietat del marquès de Castellbell. Feta la crida per aconseguir operaris de la construcció, començaren aviat les obres de la resclosa, que es construí provisionalment amb taulons de roure extrets del bosc del mas Carner, i del canal de cinc-cents metres. Al mateix temps, es construí una casa amb planta baixa i un pis, davant d'on s'aixecarien les naus de la fàbrica, on s'habilità una cantina als baixos i al pis es feia l'habitatge de l'Esteve Burés. La part de fàbrica més propera al pont aixecat el segle XV, es va acabar el mes de gener de 1874 i tot seguit fou arrendada a la firma Hijos de M. Puig, fabricants del pla de Barcelona. Per a baixar la màquina s'obrí el camí que va des de l'estació de Nord al Vilar i al Baix Vilar. La segona fàbrica, la que dirigiria l'Esteve Burés, fou construïda immediata a la primera, amb la que tenia una escala comuna i el muntacàrregues. Els primers habitatges es construïren al costat de la fàbrica i del rec, formant l'anomenat carrer de la Font d'Ascó, pel nom de la localitat d'on eren molts dels treballadors. Posteriorment, Esteve Burés feu construir l'any 1876 un altre grup de cases pels obrers on es conformà l'anomenat carrer de Manresa. La fàbrica d'Esteve Burés era de filatura, amb una secció de maquinària de filatura, la de màquines contínues, la de metxeres, la de batans i les auxiliars, mentre que la dels fills de M. Puig, també de filatura, disposava de la secció de metxeres i manuars, la secció de màquines de filatura, la de màquines contínues, la de batans i els magatzems de cotó, manyeria i fusteria, a les que calia afegir la màquina de llum elèctrica i el departament de turbines. Situat al costat d'aquestes fàbriques, l'any 1884 es va construir el pont Nou a sobre el riu Llobregat, que facilitava la comunicació amb la ciutat de Manresa. El qui guanyà el concurs per a l'explanació i afermament del tram de carretera de Castellbell i el Vilar a Manresa va ser el senyor Llorenç Masana, per la quantitat de 24.000 pessetes, mentre que el contractista encarregat de l'obra del pont fou Vicenç Panella, per la quantitat de 29.000 duros. A redós del pont hi havia l'horta que el Burés arrendava als seus treballadors. Encara que una mica allunyada del nucli, hi ha la Torre del Burés, que l'Esteve Burés va fer construir per al seu fill Francesc, molt aficionat a la caça. Hi van fer un gran vedat, a les terres que havien comprat de l'heretat del Ferran, i dins una enorme cascada de pedra tosca, extreta de les terres del Cellers, de Rellinars. S'hi plantaren molts arbres portats de la muntanya de Montserrat i un pou de molta profunditat. La torre que hi construïren era de 20 metres de llarg per 20 metres d'ample, amb soterrani, baixos i primer pis, amb una torrassa de dos pisos. A la casa hi passava llargues temporades la senyora Eulàlia Regordosa, més coneguda popularment com 'Donya Eli', l'esposa de Francesc Burès, la qual feia anar els famosos jardiners Dot, de Sant Feliu de Llobregat, a arranjar-li el jardí, especialment dedicat als roserars. Mort Esteve Burés i Arderiu, l'any 1893, el succeí al davant de l'empresa la raó social 'Vídua i Fills de Francesc Burés', l'any 1920 ho feia Francesc Burés i Regordosa, l'any 1933 constava la societat Manufactures Llobregat i Ter i, vers l'any 1940 el nom de la fàbrica era Indústries Burés SA i els propietaris eren la família Juncadella. Després dels aiguats del mes de setembre de 1971, es van construir les naus de la fàbrica nova, més enlairada que l'antiga, en terrenys de la masia del Genovès. 41.6394000,1.8558500 404710 4610373 1872 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45099-foto-08053-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45099-foto-08053-2-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45100 Casino del Burés https://patrimonicultural.diba.cat/element/casino-del-bures XIX Antic casino de la fàbrica Burés aixecat davant mateix del pont Vell, als peus de la carretera que va a Marganell, per l'esquerra i al Vilar, per la dreta. Està sobreaixecat del nivell del sòl amb un podi sobre el que es construeix l'edifici. Consta d'una sola planta, rectangular, dividida en diversos trams: una terrassa que delimita amb el carrer, l'espai del bar, la sala d'actes i la caixa de la tramoia. L'accés a l'entrada principal es fa per la terrassa, a través d'una doble escala lateral. Les cobertes, a diferents nivells, són a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al nord. Només el tram de la sala d'actes té la coberta de teules. La part més destacable d'aquest edifici és la seva façana , amb un programa ornamental neoclàssic, amb un predomini absolut de la simetria. Es divideix en tres cossos, els laterals amb coronament pla i el central coronat per un frontó amb l'escut del Cor Capella de Música Burés, amb entaulament llis i perfils dentellats. Aquest cos central, està delimitat per sengles pilastres amb estries, amb capitell jònic. Per damunt l'entrada ni ha un ràfec que actua de trencaaigües sustentat per dues carteles decorades. Els cossos laterals són amb coberta de terrat amb balustrades. A l'interior destaca la sala d'actes amb el paviment hidràulic i dues llotges d'època. 08053-3 C. del Burés 41.6390600,1.8571500 404818 4610334 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45100-foto-08053-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45100-foto-08053-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45100-foto-08053-3-3.jpg Legal Neoclàssic|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Científic 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 99|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45101 Habitatges de la Colònia Burés https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-de-la-colonia-bures XX Bloc de pisos ubicat davant del rec del Burés, enfront la plaça de Lluís Companys, consten de planta baixa i tres plantes de pisos. La coberta és a quatre aigües amb teules àrabs, i el llarg del carener és paral·lel a la façana principal, que dóna a la plaça. Els paraments són arrebossats i sense pintar a excepció del de la planta baixa que és amb plafons de recobriment de pedra vista irregular. A les obertures de la planta baixa, d'arc escarser, els ampits, i dovelles són de pedra. A l'angle nord-occidental i nord-oriental i en la part central de la façana posterior, destaquen algunes obertures tipus galeria, amb arcs de mig punt. La part posterior de la planta baixa disposen de petits patis que donen al canal del Burés amb només una barana de ferro de separació. A l'altre costat hi ha les antigues rentadores, on les dones anaven a rentar la roba. 08053-4 C. del Burés, 31 41.6397800,1.8572700 404829 4610413 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45101-foto-08053-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45101-foto-08053-4-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45102 Habitatges de la Colònia Burés https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-de-la-colonia-bures-0 XX Bloc de pisos ubicat al final del carrer del Burés, enllaçant amb la carretera de Rellinars. Consten de planta baixa i tres plantes de pisos. La coberta és a quatre aigües amb teules àrabs, i el llarg del carener és paral·lel a la façana principal. Els paraments són arrebossats i sense pintar a excepció del de la planta baixa que és amb plafons de recobriment de pedra vista irregular. A les obertures de la planta baixa, d'arc escarser, els ampits, i dovelles són de pedra. A l'angle sud-occidental i sud-oriental i en la planta tercera, destaquen algunes obertures tipus galeria, amb arcs de mig punt. 08053-5 C. del Burés, 24 - 26 41.6397900,1.8572800 404830 4610414 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45102-foto-08053-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45102-foto-08053-5-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45103 Habitatges de la Colònia Burés https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-de-la-colonia-bures-1 XX Bloc de pisos de planta baixa i quatre pisos a la confluència del camí del Burés i l'avinguda Pare Claret. La coberta és de teules àrabs amb el carener paral·lel a la façana , de dues aigües a excepció de la façana de llevant que ho és a tres. Els paraments són arrebossats i sense pintar a excepció del de la planta baixa que és amb plafons de recobriment de pedra vista irregular. A les obertures de la planta baixa, d'arc escarser, els ampits, i dovelles són de pedra. 08053-6 C. del Burés, 20 41.6391000,1.8568700 404795 4610338 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45103-foto-08053-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45103-foto-08053-6-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45104 Antic Ajuntament https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-ajuntament-2 AJUNTAMENT DE ACSTELLBELL i el VILAR (2015). Catàleg de Béns a protegir. Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Catestellbell i el Vilar. XIX Reformat Edifici de planta quadrangular que consta de planta baixa i pis. La coberta és plana i està situat en un carrer de forta pendent. La façana principal, orientada a ponent, està formada per una composició simètrica de les seves obertures, a partir de tres eixos de verticalitat. L'eix central el compon la porta d'accés i una finestra amb balcó de ferro suportat per dues carteles, a la planta pis. Les obertures dels eixos laterals estan tancades amb vidreres, sense finestres ni porticons. Totes tenen un recreixement al voltant i són d'arc rebaixat. Unes escales faciliten l'accés a la porta principal. Els paraments són arrebossats, llisos i pintats ambdues tonalitats d'un mateix color. 08053-7 C. del Burés, s/n Es tracta de l'antic ajuntament del municipi de Castellbell i el Vilar. Comença a funcionar des del 1880. L'any 2015 es van fer reformes per adequar-lo als usos actuals. 41.6384800,1.8564700 404761 4610270 1880 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45104-foto-08053-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45104-foto-08053-7-2.jpg Legal Eclecticisme|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Pública Social 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 102|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45105 Cases de cal Teuler https://patrimonicultural.diba.cat/element/cases-de-cal-teuler XIX Casa entremitgeres de planta rectangular i que consta de planta baixa i pis, amb coberta plana. La distribució de l'espai es reparteix en establiment, garatge o botiga a la planta baixa i habitatges a la planta pis. El més destacable són el recreixement del parament delimitant les obertures i dos balcons amb barana de ferro. Damunt de cada finestra hi ha un espirall ornamental per on es renova l'aire de la cambra entre el cel ras i la coberta. 08053-8 Av. del Pare Maria Claret, 30 41.6368400,1.8662600 405574 4610077 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45105-foto-08053-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45105-foto-08053-8-2.jpg Legal Eclecticisme|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 102|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45106 Escorxador https://patrimonicultural.diba.cat/element/escorxador-1 XX L'escorxador municipal es troba ubicat a la confluència de l'Avinguda Catalunya i l'Avinguda del Pare Claret. Es tracta d'un recinte construït per complir la funció d'escorxador. I per tant, consta de diverses naus o cossos. Destaquen dues naus d'estructura igual, de tres cossos, el del mig més alt i amb coberta a dues aigües, mentre que els cossos laterals tenen la coberta a un aiguavés. Els paraments són llisos sense ornamentacions i sense pintar. Disposen de diverses obertures. Destaca la façana de l'entrada principal amb una simple porta i una finestra al costat, ambdues amb maons resseguint l'obertura. El capcer és de composició simètrica, amb una part central arrodonida i les laterals rectes, separades per pilars amb terminació piramidal feta de maons. Al centre hi ha la data de 1930. L'entrada de bestiar es feia pel sector de ponent. 08053-9 Av. Del Pare Maria Claret, 20 41.6335400,1.8657600 405527 4609711 1930 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45106-foto-08053-9-2.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Pública Social 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Actualment hi ha les dependències de la policia municipal, la deixelleria i l'arxiu del Brogit. 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45107 Habitatge https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge XX Habitatge de planta rectangular amb planta baixa i pis en un sector i planta baixa amb coberta plana al costat. El cos principal de planta baixa, pis i golfes, té al coberta de teules a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, amb un prominent ràfec. El carener no acaba en aresta a la façana sinó amb una recta. Destaca el balcó amb balustrada i una triple obertura a modus de petita galeria a l'alçada de les golfes, imitant els models de construccions pairals. El parament de la planta baixa té un aplacat que simula els carreus encoixinats. 08053-10 Carrer de Joaquim Borràs, 91 41.6297500,1.8576200 404844 4609299 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-3.jpg Legal Eclecticisme|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 102|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45108 Habitatge https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-0 XX Casa entremitgeres amb la façana més endarrerida que les seves veïnes. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal. Davant la façana hi ha un pati delimitat per un mur alt a nivell de les cases del costat. Al centre hi ha la porta d'accés i no té cap altra obertura. Està coronat per una balustrada. En el pati destaca un om. A la part superior de la façana hi ha la data de 1921 amb trencadís de rajols de colors. 08053-11 C. de Joaquim Borràs, 102 41.6296900,1.8584400 404912 4609292 1921 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45108-foto-08053-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45108-foto-08053-11-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45109 Habitatge https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-1 XX Transformacions poc respectuoses amb l'arquitectura originària i manca de manteniment. Casa entremitgeres de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb el segon pis més enretirat de la façana; possiblement construït en un moment posterior. La façana ha sofert transformacions importants a la planta baixa, on només hi ha una porta d'accés, amb fusteria d'alumini. La resta del parament és ple, no hi ha ni una obertura. Hi ha un sòcol de pedra vista i la resta arrebossat i pintat de blanc. La planta pis destaca pel balcó corregut de costat a costat de la façana, al que s'obre una porta i dues finestres, en posició simètrica a partir dels tres eixos que marquen les obertures, de verticalitat. Totes amb llindes rectes i barncals de pedra. Les persianes són de fusta i de llibret. Entre la planta pis i el capcer hi ha una franja de rajoles blanques i blaves com element ornamental. La façana està coronada per un frontó central d'arestes corves amb un òcul a sota. Una franja de perfils dentellats ressegueix al coronament i el frontó. Sis franges verticals neixen a la banda de rajoles i estan coronades per boles ornamentals, en el coronament. 08053-12 C. de Joaquim Borràs, 100 41.6296800,1.8585500 404921 4609291 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45109-foto-08053-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45109-foto-08053-12-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45110 Casino del Borràs https://patrimonicultural.diba.cat/element/casino-del-borras FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (2011). Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. XX Edifici de tres cossos entre mitgeres arrenglerats amb l'alineament del carrer. Són de planta rectangular; el de la dreta més llarg i alt, perquè acull la sala del teatre, amb la caixa de tramoia al final, més alta. El cos del mig és l'accés principal i fa de nexe entre els dos cossos laterals. En origen la façana mostrava un programa decoratiu simètric. Els dos cossos laterals eren idèntics i el cos central era l'eix principal on es centrava la tensió visual i on l'arquitecte estableix els elements més monumentals, com el balcó amb balustrada de la primera planta, que s'obre a una gran obertura d'arc de mig punt, flanquejada per dos fanals amb el suport en forma de braç humà sostenint una torxa encesa. El coronament del capcer és recte amb dues pinyes a la part alta de la cornisa. En el parament es podia llegir 'Casino Borras'. Com he dit, els cossos laterals són idèntics; consten de planta baixa i dos pisos, i cap d'ells són iguals. A la planta baixa s'obrien dues portes d'accés, als costats, amb arc carpanell i una dovella central en alt relleu, de formes vegetals; i dues petites finestres al centre, de llinda plana, però que sembla una finestra geminada. A la planta pis, hi trobem tres grans finestres amb arcades de mig punt i balustrada. Cada finestra està decorada als costats amb un pilar sobrecrescut de la façana, estriat i amb capitell jònic. Per sota, dos permòduls estriats ornamenten la façana. A la segona planta, sobresurt, a l'eix central, una tribuna d'obra, amb balustrada i finestra del mateix estil que a la planta de sota. Actualment, la tribuna del cos de la dreta s'ha perdut, com part del parament del capcer del cos de l'esquerra. A l'interior, una escala dóna accés a les guixetes originals, que es conserven. A la banda esquerra hi trobem la sala de teatre i cinema i a la dreta la sala de ball. Una escala porta a la part alta on s'obté una vista aerea d'aquesta sala. 08053-13 C. de Joaquim Borràs, 36-40 Edifici destinat a l'oci dels treballadors de la fàbrica Borràs. S'inaugura per Pasqua de l'any 1922 amb cinema, teatre, cafè i sala de ball. Actualment és parcialment de propietat municipal. 41.6290600,1.8612900 405148 4609219 1922 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45110-foto-08053-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45110-foto-08053-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45110-foto-08053-13-3.jpg Legal Contemporani|Noucentisme Patrimoni immoble Edifici Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch S'esta elaborant un projecte amb la col·laboració de La Caixa per rehabilitar el local per a usos lúdico-culturals.Fotografies cedides per l'Ajuntament. 98|106 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45111 La Torre https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-3 FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. GORDI, Rosa (2009). La torre de l'amo de la fàbrica del Borràs; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 332, març de 2009, pp. 9. VALLS i PUEYO, Joan (2015). El mas Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat. Ed. Zenobita edicions. VALLS i PUEYO, Joan (2011). Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar XIX El manteniment dels darrers temps no ha estat l'adequat i es veu deixat. Edifici a tres vents (façanes nord, llevant i migdia) al final del carrer de Joaquim Borràs i entremitgeres per la façana de ponent. Es tracta de l'antiga torre de l'amo del conjunt fabril del Borràs, reconvertida parcialment en espai d'oci. Consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a quatre aigües, de teula àrab i un edifici annex de galeries, adossat per la façana de llevant, amb la coberta plana i un espai descobert, que era el pati de la torre i l'actual terrassa del bar. Els paraments estan fets amb pedra i morter de calç, amb un arrebossat exterior. La façana nord, té una composició a partir de cinc eixos de verticalitat, delimitats per les obertures. A la planta baixa, la porta d'entrada se situa en el segon eix, de dreta a esquerra. Les altres quatre obertures són desiguals. Les finestres tenen reixes de ferro, amb els ampits més grans que en la resta d'obertures. Només una d'elles conserva les persianes de llibret originàries. El portal d'entrada és de doble fulla, de fusta, clavetejat amb claus de cabota. A la planta pis, damunt l'entrada hi ha una balconada que abasta dos finestrals amb balcó i barana de forja. Tant els ampits de les finestres com les llosanes de la balconada es sustenten decorativament amb cartel·les decorades amb motius vegetals. Al segon pis, es reprodueix la mateixa distribució. L'ampit de les finestres és senzill i per comptes d'una balconada, els dos finestrals centrals tenen el seu propi balcó independent. Per sota mateix del ràfec hi ha cinc ulls de bou que donen claror i permeten airejar el sota teulada. Tant els ampits de les finestres com les llosanes de la balconada es sustenten decorativament amb cartel·les decorades amb motius vegetals. Cada pis està separat ornamentalment amb una motllura plana. Totes les decoracions (recreixement de les obertures, motllures, i cartel·les) estan fetes a motllo i amb morter. La façana orientada a migdia és més senzilla, ja que correspon a la part posterior de l'edifici, que donava directament a la fàbrica. Però conserva els cinc eixos de verticalitat, amb una balconada que va d'un extrem a l'altre de la façana, tant a la primera com a la segona plantes. La planta baixa ha estat remodelada amb finestres d'alumini i reixes amb les caixes de l'aire condicionat entremig. Només es conserva una tribuna o mirador amb les finestres de llibret de persiana (en mal estat de conservació) que estan tapiades. L'edifici de galeries està orientat a llevant. Està format per tres eixos de verticalitat. La planta baixa conserva la galeria oberta amb columnes, exemptes de decoració. La planta pis està tapiada i només es conserven les obertures amb les persianes de llibret i el balcó amb la barana de forja de la façana de migdia i nord respectivament. El segon pis conserva les obertures originàries, protegides amb una barana de forja, arran de paret. En aquest tram de façana, les motllures decoratives són planes i en sentit vertical. El capcer té un coronament triple ondulat, dividit per motllures verticals, rematades per un petit òcul decoratiu; amb un remat de maons, a l'interior de cadascun d'ells hi ha un òcul decoratiu, més gran, rematat per una motllura convexa que finalitza en una altra de romboide. 08053-14 C. de Joaquim Borràs, 33 La família Borràs era una família d'industrials originària de Manresa, units a la família Burés. Després d'haver posat en marxa una fàbrica de filats i teixits de cotó a Manresa i més tard a Sant Joan de Vilatorrada, Oleguer Borràs i el seu gendre Esteve Burés, van adquirir uns terrenys al municipi de Castellbell i el Vilar destinats a construir-hi dues fàbriques, amb les respectives colònies per als treballadors. La torre de l'amo era coneguda amb el nom de la 'casa del cap'. Inicialment va ser concebuda com a residència familiar, però molt aviat s'hi van instal·lar les Germanes Dominiques que regentaven l'escola de noies. L'escola, al principi, es va situar als baixos de l'edifici d'habitatges, més conegut per la gent com 'les galeries'. A partir de l'any 1909 es va fer servir com escola nocturna per als nois i per aprendre a cosir i brodar per les noies. Posteriorment les Germanes Dominiques van ser substituïdes per la Congregació del Sagrat Cor, que a més a més d'ensenyar tenien servei de guarderia i menjador per als nens dels treballadors. 41.6287900,1.8614200 405159 4609189 1875 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45111-foto-08053-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45111-foto-08053-14-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Lúdic 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch En una fotografia de l'arxiu El Brogit, publicada a la pàgina 119 del llibre de Joan Valls (2014), s'observa que per la façana de llevant hi havia una galeria, que no es correspon amb l'actual. Aquesta es va afegir en un moment posterior, amb motiu d'una ampliació de la casa però amb la voluntat de seguir gaudint del sistema de galeries originari de la casa. Pel que sembla l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa va apuntar en un dietari de l'any 1912 els honoraris cobrats per un frontal d'aquest edifici (Gordi, 2009) 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45112 Habitatge https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-2 XIX-XX Casa i garatge annex, que fan cantonera entre el carrer de Joaquim Borràs i el carrer Camí del Puig. La casa és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. És una construcció popular molt senzilla i sense cap element destacable. El garatge té la coberta inclinada en sentit al carrer del camí del Puig. La façana de llevant de la casa per damunt l'alçada del garatge hi ha tres arcades, separades per pilars de maons. Els paraments són de pedra vista. 08053-15 C. de Joaquim Borràs, 22 41.6288900,1.8619700 405205 4609199 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45112-foto-08053-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45112-foto-08053-15-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45113 Habitatge https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-3 XX Casa entremitgeres amb façana al carrer de Joaquim Borràs de planta rectangular i que només consta de planta baixa. Destaca el coronament de la façana de formes ondulades amb una linea de dentellons resseguint l'ondulació de la façana. També destaquen les obertures que hi ha damunt cada finestra en forma de triangle de costats curvats. A la part central del capcer hi ha les inicials de l'antic propietari de la casa L ·M (Leandre Muntada). 08053-16 C. de Joaquim Borràs, 8 41.6287400,1.8626800 405264 4609182 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45113-foto-08053-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45113-foto-08053-16-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45114 Cal Forrellat https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-forrellat FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. XX La finca de cal Forrellat està constituïda per dues naus industrials en paral·lel, amb un pati al mig i un habitatge a l'extrem meridional. Les naus industrials són rectangulars, molt allargades, d'una sola planta i amb la coberta de teules a dues aigües i el carener longitudinalment. Els paraments són de pedra vista irregular a les façanes del carrer i arremolinades als laterals. Les obertures estan delimitades amb maons i arcs escarsers. La façana principal formada per les dues naus es distribueix de forma simètrica amb l'eix central amb el barri metàl·lic on es llegeix 'Can Forrellat', delimitada a banda i banda per sengles pilars coronats per esferes decoratives. Cada façana té una obertura delimitada amb maons vistos. Al damunt un ocul i un encapçalament recte resseguit per una franja de maons. El pati divideix la composició i serveix d'unió entre les dues naus i entre les naus i l'habitatge. Aquest està format per diversos cossos asimètrics. La façana principal, que dóna al pati consta de planta baixa i pis. Té una composició simètrica a partir de tres eixos de verticalitat. En el central, hi trobem la porta d'accés amb una marquesina amb teules al damunt i un balcó amb barana de ferro a la planta pis. Damunt el balcó hi ha un ocul tapiat. Els eixos laterals estan delimitats per finestres estretes amb persiana de corda. La coberta d'aquest cos és a dues aigües i el carener perpendicular. La façana té un coronament recte. La part posterior de la casa està formada per dos cossos més de planta baixa i tres pisos. Els paraments són arrebossats llisos i pintats de blanc a excepció de la planta baixa dels cossos posteriors, que és de pedra vista. Les obertures tenen arcs escarsers fets de maó posats a sardinell. Algunes finestres són geminades amb pilar de separació fet de maons. A la tercera planta hi ha una finestra trigemina amb arc de mig punt central i llinda recta als laterals. Al costat hi ha una altra finetra amb arc de mig punt fet de maons i llinda recta on es recolza un petit pilar que gemina la finestra. En definitiva, tot un repertori d'opcions on l'arquitecte juga amb materials i composicions com elements del repertori ornamental. 08053-17 C. de Sant Jeroni, 17 Família que a l'any 1898 fundà les destil·leries de licors Sant Jeroni. 41.6285000,1.8644800 405413 4609153 1923 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45114-foto-08053-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45114-foto-08053-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45114-foto-08053-17-3.jpg Legal Eclecticisme|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Alexandre Soler i March Destaca una petita xemeneia cilíndrica a l'extrem de la nau de llevant, testimoni de la destileria d'anís que hi havia originàriament. 102|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45115 Casa del carrer de la Bauma, 31 https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-carrer-de-la-bauma-31 XIX Hi manca manteniment. Habitatge entremitgeres de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos i coberta plana, amb terrat i badalot. El més destacable d'aquest edifici és la seva façana on es mostra un programa ornamental de tipus neoclàssic amb un predomini absolut per la simetria dels seus elements. Les obertures es disposen a partir de tres eixos de verticalitat ben simètrics. A la planta baixa la única discòrdia de la simetria és una porta lateral que dóna accés a les plantes superiors, diferenciant l'accés a l'establiment amb aparador lateral. En canvi a la primera i segona plantes, de factura idèntica, una llarga balconada recorre la façana on s'obren tres portes de llindes rectes profusament decorades amb motius vegetals. Les zones ocupades pels brancals estan decorades amb pilastres estriades i de capitells jònics. El suport de les balconades és de carteles en el primer pis i mènsules en el segon. La façana està delimitada lateralment per franges que van de baix a dalt amb una decoració a la separació entre planta baixa i primer pis i una altra sota el ràfec. Està coronada per una balustrada i un acroteri central amb decoració vegetal. 08053-18 C. de la Bauma, 31 41.6231300,1.8673200 405642 4608554 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45115-foto-08053-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45115-foto-08053-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45115-foto-08053-18-3.jpg Legal Neoclàssic|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 99|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45116 Fàbrica de la Bauma https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-de-la-bauma MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (3)., dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 84, p.10 i 11. Ed. El Brogit. Abril MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (4). Les comunicacions, les fàbriques i els habitatges, dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 85, p.11 i 12. Ed. El Brogit. Maig MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (V), dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 86, pp.9 i 10. Ed. El Brogit. Juny MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (VI), dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 87-88, pp.23 a 26. Ed. El Brogit. Juliol-agost MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (VIII). Les associacions obreres, dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 92, pp.23 a 26. Ed. El Brogit. Desembre. VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), A Temes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. SERRA, Rosa (2000). Les colònies tèxtils a Catalunya; dins Patrimoni artístic de la Catalunya central; 8; Manresa: Fundació Caixa Manresa; Angle, pp.310. XIX La Bauma és un nucli fabril construït a la llera dreta del riu Llobregat, per tal d'aprofitar-ne l'aigua com a motor de la maquinària. La seva construcció configurarà el creixement del barri al que donarà nom. La peculiaritat d'aquest conjunt és que a excepció de l'església, construïda l'any 1908, la resta d'elements es troben a la riba oposada del Llobregat i separats del barri per un pont que quedava tancat. Els elements que configuren aquest conjunt són les diferents naus industrials, la torre modernista, el canal, la xemeneia, el pont, els edificis d'habitatges de la part nord. 08053-19 C. de la Bauma, 35 L'arribada del ferrocarril l'any 1859, provocà l'establiment d' indústries en un territori, fins aleshores, eminentment agrícola. Els fabricants Narcís Roca, de Sabadell, i Francesc Llubià, de Barcelona, van associar-se per aixecar una fàbrica a Castellbell i el Vilar. Compraren les terres als amos de la masia dels Abadals. L'any 1862 les fàbriques de la Bauma ja funcionaven i l'any següent pagaven la contribució industrial a l'Ajuntament quatre raons socials: Narcís Roca i Companyia, que regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 40 telers mecànics, moguts per aigua; Roca i Ballbé tenia una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 7 màquines de filar de 1.260 fusos i 3 cardes, tot mogut per aigua o vapor; Carles Sala i Companyia regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 12 màquines de filar, de 2.880 fusos i 8 cardes, tot mogut per aigua o vapor, i Francesc Llubià era el propietari d'una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 6 cardes i 3.100 fusos, tot mogut per aigua. Aviat tingueren problemes, especialment per la manca de matèria primera, el cotó, ja que majoritàriament era importat d'Amèrica i el seu comerç s'estroncà arran de la Guerra de Secessió dels anys 1861-1865. La fesomia de les dues fàbriques era perfectament visible des del barri de la Bauma per la seva diferent alçada, la de la dreta amb tres plantes i més propera al carrer del Rec era la del fabricant Roca, i la de l'esquerra, un pis més alta, és a dir amb quatre enormes plantes, era la del Llubià que, un cop passà a mans de Joan Vial tindria annexada la torre modernista que hi va fer construir. Les fàbriques passaren per diferents mans, dels fundadors Roca i Llubià a Joan Güell i el seu fill Eusebi, que ho vengué el 1892 als germans Jaume i Tomàs Dalmau Toldrà. El 1896 comprà la fàbrica el barceloní Joan Vial i Solsona. La partida de terra que hi havia a l'altra banda del riu, anomenada la partida de Merà, era una propietat de Salvador Simó i Cascante, un veí de Monistrol de Montserrat que va vendre-la, el 25 d'octubre de 1858, al seu germà Francesc, aleshores veí de Terrassa, el qual va decidir parcel·lar la seva propietat. L'any 1898 passà a mans de Francesc Buguñà i Viladoms, que era l'amo del mas Abadals. Al costat de la peça de terra de Merà hi havia una altra gran propietat, que conformava les terres de la banda més propera a la llera del riu Llobregat, que eren conegudes com la partida anomenada Bauma o Maimó. La senyora Justa Cascante i Salvadó, quan residia a la vila de Ripoll, va vendre-la, el 30 de desembre de 1908, al citat Francesc Buguñà i Viladoms. Sabem que les vint-i-dues parcel·les de terra de la partida de Merà, que permetrien la construcció de les cases que donaren forma al barri de la Bauma, foren adquirides pels seus compradors entre els anys 1862 i 1877, edificant-se les cases tot seguit. Al capdamunt del turó del Mas, a la partida de terra anomenada dels Angles, que en part era una propietat del mas dels Abadals, s'hi van construir les Galeries, com a residència per les famílies obreres. En un primer moment foren 10 vivendes que constaven de baixos i dos pisos amb una sola escala d'accés i que estaven acabades l'any 1862. Segons veiem en un gravat de l'any 1871 encara no hi havia les galeries, que foren construïdes posteriorment i l'any 1908 van fer-hi uns pisos nous als extrems del bloc. Per a la subsistència dels seus estadants, hi havia els galliners al costat del camí d'accés a la fàbrica. També hi havia el bloc de pisos del Rec, construït a la vora del canal, al qual si arribava mitjançant el camí que passa pel darrera de la indústria que va cap el canal i la turbina. Els pisos del Rec es composaven d'una cuina-menjador, quatre cambres i la galeria. 41.6242800,1.8662600 405555 4608683 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45116-foto-08053-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45116-foto-08053-19-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch L'empresa Manufactures Textiles, MATSA, va ser fundada l'any 1951, i funciona a Castellbell i el Vilar des de 1997. És una fàbrica de cintes elàstiques instal·lada al carrer de la Bauma, núm. 35, ocupant els 10.000 metres quadrats de les naus de l'antiga fàbrica tèxtil, disposant les seves oficines en la Torre de l'Amo 98 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45117 Sagrada Família de la Bauma https://patrimonicultural.diba.cat/element/sagrada-familia-de-la-bauma BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. ESCUDÉ, Jordi (2016). Castellbell negocia la cessió de l'església de la Bauma amb el bisbat per poder-la reformar; A Regió 7 del 26 d'agost de 2016 [Consulta on line: 5 de gener de 2017]. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. SERVICIO de FOMENTO de la ARQUITECTURA (1988). Alejandro Soler i March; dins Colección monografias. Madrid: Dirección General para la Vivienda y Arquitectura MOPU. XX Està tancada i pateix despreniments de l'obra. Església situada al veïnat de la Bauma, a la llera esquerra del Llobregat. Forma part del conjunt de construccions de la colònia industrial de la Bauma. És d'una nau central amb dues naus laterals més petites. La coberta és a dues aigües a excepció de l'absis. Està orientada nord-est / sud-oest, amb l'absís semicircular. Els vitralls laterals estan tapiats per dins. La façana principal presenta una porta dovellada, de mig punt, i una rosassa realitzada amb pedra sorrenca al seu damunt i més amunt una obertura trigeminada, amb el capcer esglaonat. A la dreta s'alça la torre campanar amb escala de cargol. Els paraments externs combinen la pedra vista i el maó. Disposa de contraforts laterals fets de carreus. La composició interior del mur està presidit pel prolongament dels arcs torals amb dues columnes adossades a la pilastra que s'allarga cap a l'arc de mig punt en que es recolza la volta. Els nervis que la decoren són ficticis, pintats. En canvi els nervis de l'absis són de pedra sorrenca. Les pilastres i les columnes reposen damunt de pilars cilíndrics de grans dimensions, baixos i gruixuts. D'aquí arrenquen els arcs laterals de pedra, de mig punt. El seu aspecte general és de verticalitat, amb aires neo medievalitzants 08053-20 C. de L a Bauma, 17 Es construeix entre els anys 1905 i 1908 per iniciativa del senyor Joan Vial, propietari de la fàbrica de la Bauma i del bisbat de Vic. Els veïns de La Bauma col·laboren fent aportacions de diners i treballs. El projecte arquitectònic és d'Alexandre Soler i March, deixeble de Domènech i Muntaner. S'inaugura el 3 de maig de 1908 pel bisbe Torras i Bages, amb Missa cantada per la Capella de música de Sant Jordi de Manresa. També hi assiteix el Governador civil de Barcelona, senyor Angel Osorio. 41.6226200,1.8666700 405587 4608498 1908 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45117-foto-08053-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45117-foto-08053-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45117-foto-08053-20-3.jpg Legal Modernisme|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Alexandre Soler i March A la façana lateral hi ha la marca de la riuada de 1971.L'arquitecte de l'església de la Bauma o de la Sagrada Família com també és coneguda, va ser Alexandre Soler March. Malgrat néixer a Barcelona (1874-1949), la seva vida estarà estretament lligada a la comarca del Bages, especialment a Manresa on hi van viure els seus pares. Deixeble de Domènech i Montaner, va treballar al seu estudi durant un temps. Va ser el director de l'Escola d'Arquitectura del 1931 fins al 1936, president de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya i president de la Junta de Museus de Barcelona. 105|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45118 Cal Guixa, antic Peret del Mas https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-guixa-antic-peret-del-mas XX Edifici situat a la Bauma, a tocar de l'antic pont del cremallera. La casa és de planta rectangular, amb planta baixa, pis i coberta plana amb coronament lateral de balustrades i ondulant a la façana principal; amb un remat a les quatre cantonades per una imitació de merlets.La façana principal, orientada a sud-oest, es disposa a partir de tres eixos de verticalitat, on s'alinien les obertures. Destaca a l'eix del mig una balconada de ferro forjat del tipus barana ventruda. Les obertures són perfectament simètriques, rectangulars, amb les finestres i finestrals de llibrets, en alumini imitant la fusta i motllures emmarcant l'obertura. La porta d'accés a la casa segueix les mateixes característiques. Destaca la balconada central amb una barana de ferro forjat que segueix les mateixes característiques que la del primer pis. La façana està pintada d'un color ocre, mentre que els relleus i motllures ho fan en un color terrós. Destaquen els esgrafiats amb motius florals. Una closa amb la porta de ferro envolta la casa i el jardí adjacent. Les baranes de ferro recorden el modernisme, però les línies simètriques i la racionalitat de tot l'edifici s'apropen més al noucentisme. 08053-21 C. de la Riera, 1 També es coneix com a Ca la Margarida, que regenta el forn de pa artesanal. 41.6215700,1.8662100 405547 4608382 1917 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45118-foto-08053-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45118-foto-08053-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45118-foto-08053-21-3.jpg Legal Contemporani|Noucentisme Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch El tipus de balconades amb ferro forjat fa pensar en la gran importància assolida pel balcó en l'arquitectura burgesa dels segles XIX i XX, que es convertiren en una manifestació exterior de lluïment dels habitants de la casa. 98|106 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45119 El Puig https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-puig-1 FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (1993). El mas Llopart (després Ferran) i el mas Ferran (després Puig del Vilar); dins El Brogit, 159 setembre de 1993, pp. 8-9. VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), ATemes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2015).El Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat (Castellbell i el Vilar, segles XIII-XXI). Castellbell i el Vilar: Zenobita edicions. XIII-XXI El Puig del Vilar es troba ubicat a l'extrem sud-occidental d'un un serrat rocós que s'estén com una llengua fins a l'església de Santa Maria, a l'extrem nord-occidental d'aquest. El punt més baix del vessant septentrional d'aquest serrat és el torrent anomenat, rasot del Puig, que desemboca al Llobregat. Pel costat meridional, les antigues feixes de vinya que arribaven al riu, són avui el Borràs, amb la fàbrica inclosa. Es tracta d'un mas clos, de planta rectangular, construït damunt de la cinglera. És de planta rectangular, dividit en planta baixa, pis i golfes practicables. La coberta és a dues aigües, en teula àrab, molt ample amb el carener de la façana, orientada a migdia. La construcció d'una torreta al damunt en distorsiona la imatge i sembla que adopti el tipus de coberta basilical. El parament és de pedres de mides diverses unides amb morter, amb pedra ben escairada a les cantoneres per tal de reforçar i embellir la construcció. La façana orientada al sud és la principal i conté un portal amb brancals i dovelles de pedra que ha quedat protegida per una ampliació posterior de la casa, amb dues ales laterals i galeries obertes per ambdós costats (la galeria orientada al sud va ser tapiada posteriorment). Quan l'any 2005 es va restaurar la casa, amb el repicat de la façana van aparèixer els arcs. Es va optar per deixar-los vistos. Les finestres de la façana principal mostren brancals i llindes de pedra ben treballada, sense motllures. Es conserva una part de l'era, de pedra, a la part posterior de la casa, (tot i que ha estat remodelada), així com un pou amb el safareig que aprofitaven l'aigua de pluja. L' edifici ubicat a l'altre costat de l'era, ara rehabilitat com a habitatge per a la família, era l'antic trull, que es va desmuntar i col·locar damunt d'una solera de maons a l'actual entrada principal. Els antics cellers, són a la planta baixa, majoritàriament excavats a la roca, amb volta de canó. Vàries sales acullen el museu que la família ha obert al públic amb tot els estris conservats durant segles pels habitants del mas. A l'exterior, davant de la façana orientada al sud, hi ha tot un seguit d'annexos que havien estat emprats com a corts i per a fer el vi. Un total de 14 cups o tines, majoritàriament conservats i restaurats (una de les tines s'ha rehabilitat com escala de cargol per accedir a la planta inferior). D'altres tenen un vidre al damunt i d'altres s'han tapat amb un parquet de fusta per aprofitar l'espai com a sala de recepcions. 08053-22 El Vilar La denominació del Puig es deu a la signatura dels capítols matrimonials, el dia 17 d'abril de 1598 entre la Margarida, vídua de Salvador Ferran, del mas Ferran del Vilar i Magí Puig de Castellbell, propietaris del mas Puig del Llor, el futur Prat, de Sant Cristòfol. Així el cognom Ferran passa per la successió dels portadors del cognom Puig durant quatre segles. El primer personatge amb el cognom Ferran, abans de que passi a anomenar-se Puig, és Pericó i el seu pare Pere, que el dia 28 d'abril de 1245 declara davant del notari de Manresa que tenia un deute de 30 sous amb Ferrer Om, de la mateixa ciutat, per una terra que aquest Pericó conreava, situada al costat del molí de Sibil·la de Castellet. L'any 1598, Margarida, vídua de Salvador Ferran, es casa amb Magí Puig, originària del mas Prat, de Sant Cristòfol. Es produeix un canvi en la nissaga dels Ferran als Puig. L'any 1727, Josep Puig declara ser propietari '...de tot aquell mas vulgarment dit lo mas Ferran'. L'any 1745 ja s'esmenta com a Puig. 41.6330100,1.8634000 405330 4609655 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45119-foto-08053-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45119-foto-08053-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45119-foto-08053-22-3.jpg Legal Modern|Popular|Medieval|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch L'any 1838, Joan Puig i Camprubí comença a escriure en unes llibretes totes les compres, vendes i altres fets que tindran a veure amb el mas. En morir, l'any 1890, ho continuarà el seu fill, Josep Puig Casajuana fins al 1909. Aquestes anotacions fetes en llibretes, han estat transcrites per l'historiador i arxiver Joan Valls i Pueyo, i publicades per l'Ajuntament de Castellbell i El Vilar. Algunes de les aportacions més importants són els de caire demogràfic, com els naixements i les defuncions, o casaments. També proporcionen llistats de la composició dels diversos ajuntaments de l'època, les diferents collites efectuades a la seva heretat, el tipus de conreu (ordi, civada, faves, favons, besses i guixes), el nom dels diferents camps, amb la qual cosa ha permés recuperar un gran nombre de topònims. També es tracta la matança del porc i s'esmenten els diferents forns de calç i d'obra que tenien a la propietat. Sabem que tenien un forn d'obra al Pla de l'abeurador i un forn de calç al costat del riu Llobregat. I es poden llegir la part que es quedaven els parcers que fornaven i la part que es quedava el propietari. S'anoten també les diferents obres de reforma i d'engrandiment de la masia que es fan durant aquests anys. Crida l'atenció una data de l'any 1877 en que els amos del mas Puig permeten que s'arrenqui l'alzina més gran de la propietat coneguda amb el nom de 'l'alsina del Manrresà', del qual els llenyataires en van treure 50 quintals de llenya, o el 1908 en que els carboners de Marganell, coneguts com els Gasparons, van fer 45 càrregues de carbó aprofitant la fusta d'alzines i roures vells. L'any 1882, Joan Puig instal·la una premsa amb el seu fill Josep i el net Valentí, amb 'el caragol, ÿ gàbia, ÿ muntans, ÿ demés ferros, algun nos a serbit un fuste de Manresa, que se anomena lo Cañis, ÿ premsa xica per escorra lo most, tot jun 120 duros'. 94|119|85|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45120 Santa Maria del Vilar https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-del-vilar BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), A Temes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. XVIII-XXI Església parroquial aixecada a l'extrem nord occidental d'un serrat rocós que s'estén des del turó del Vilar fins als peus del turó del Puig. La masia del Puig, tanca per aquest costat els límits sud orientals del veïnat del Vilar. L'edifici actual es construeix a finals del XVIII, probablement damunt de l'antiga església romànica. És de planta rectangular amb un única nau central amb l'absis orientat a llevant i amb quatre capelles laterals per banda. La coberta és a dues aigües, amb volta de totxo, reforçada per cinc arcs faixons que es recolzen sobre quatre pilastres, que defineixen les capelles laterals. Per sota les finestres, una motllura de guix recorre tota la nau, que es completa amb sis motllures més adossades al sostre. Al costat oest hi ha la capella fonda i a l'oposat la sagristia. Les capelles del costat meridional estan ocupades seguint l'ordre des de l'entrada a l'església per un Sant Crist a la primera, seguida de la dedicada a Sant Sebastià, Sant Abdon i Sant Antoni Maria Claret. A continuació la capelleta dedicada a la Mare de Déu, amb la decoració pictòrica signada amb les inicials 'scq' i finalment una dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Pel costat septentrional, des del portal fins a l'absis, hi ha un altar dedicat a la Mare de Déu i un segon al Sagrat Cor. A continuació una Pietat, pintada al fresc per Antonio Luque Chacón el 4 d'abril de 2001. Finalment, un altar dedicat a Santa Cecília ofert per l'Orfeó 'La Formiga' de Castellbell i el Vilar, obra del cantaire Rogeli Guix el 23 de novembre de 1967. Darrera l'altar, hi ha un retaule de marbre format per dues columnes per banda recolzades damunt d'un pilar. Al centre de cada columna hi ha les imatges de Sant Isidre (dreta) amb la rella a la mà i Sant Antoni de Pàdua (esquerra). Al centre, una fornícula amb la Mare de Déu i als seus peus uns àngels. Per sobre, un relleu de Sant Jaume a cavall. Els paraments externs són de maçoneria, de pedres rejuntades amb morter. A la part superior del mur de la nau hi ha 10 finestres tapiades. Les obertures restants són de petites dimensions, amb llindes de pedra i estructura quadrada a excepció de la portalada d'entrada que té un arc escarser o rebaixat sostingut per brancals de pedra picada. Al damunt, per sota el carener, hi ha un ull de bou. La façana té una composició simètrica amb una creu de ferro al damunt del carener, perpendicular a la façana. Les pedres cantoneres estan ben retallades. A la banda esquerra, el basament de la cantonera ha estat refet ja que la pedra sorrenca es va erosionant amb el temps. S'hi poden llegir les inicials 'J.S', tal vegada la signatura del picapedrer que les va tallar. A una alçada de tres metres aproximadament una de les pedres porta la data ben gravada i rebaixada en la pedra de '1793'. A la clau de l'arc, de la portalada principal, hi ha la data gravada en xifres romanes de 'MDCCXCIII' (1793), i una creu sobre pilar al damunt mateix. A sota de la mateixa clau, s'hi va gravar l'any 1888, en acord amb una ampliació. El campanar, de caràcter eclèctic amb regust modernista i historicista, és de planta quadrada i es troba situat a la façana meridional del temple fent angle al sud-oest del frontis encarat a ponent. Mesura 24,75 metres d'alçada. Té un primer cos alt de planta quadrada que mesura 3,64 metres de costat, amb els caires ressaltats com si es tractés de lesenes cantoneres a partir d'un terç de la seva alçada. El segueix un segon tram, no tan alt, amb els caires aixamfranats i grans òculs, de marc blanquinós, a cada costat. El tercer tram és on s'allotja la cel·la amb un ample cloquer en arc de mig punt a cada cara. Està coronat per una cornisa sobre caps de biga i per un terrat amb barana de merlets. Els murs estan fets amb maó vist i destaquen unes motllures amb permòdols i un fris d'arquets cecs. A la base del primer cos, hi ha una balconada de balustres de pedra blanca amb un portal en arc de mig punt. Les campanes es diuen Maria i Sebastiana. 08053-23 El Vilar L'edifici actual data de finals del segle XVIII, malgrat ja es troba citat en documents als anys 1047, 1057 i 1249. De l'església primitiva, d'estil romànic no en queda res. Durant el segle XIII degué tenir la categoria de parròquia. De l'any 1685, l'església només tindrà la categoria de sufragània. Mentre que al 1859 fou feta definitivament parròquia. L'any 1780 s'hauria iniciat la seva construcció amb ampliacions realitzades l'any 1793 i 1888 'Lo dia 24 de Jane de lo añ 1888, se an posadas las dos piques de pndra aÿgua baneÿta en la ysglesia de Santa Maria del Vila, en tems de molt fret '. Aquesta darrera se sap que es va dur a terme sobre l'antic cementiri que ja havia estat traslladat. Més endavant s'hi va afegir, per la banda oest, la nau coneguda amb el nom de capella fonda, que a les llibretes del Puig es diu el següent: 'Lo dia de San Roch de lo añ 1889 se ha banaÿt la Capella fonda de la Ysglesia del Vilá, banaitla per fora ÿ per dins las parets ab un salpase de ÿsop, ÿ quan fou banaÿda, ÿ portaran lo Santisim Sagrament, ÿ feran una profeso boltan lo serrat del Genobes, que aÿ abia 3 Coblas de Musics, mes de 30 entra tots, abeni molta asistencia de athas, aberi los coros de las fabricas ab sas bandera, ÿ portan lo bon Jesus a sóta talam; desde dit dia está lo Santisim en ditxa Capella, ÿ al cor de Jesús, ÿ alta nou, ÿ las llantias nobas ÿ la trona noba ÿ posada de aon esta ara, que antes era a sota la Campaneta, que li diuen la Cora; en dit añ se a endradit la Ysglesia, ÿ se an fet los nixos del Samentiri, tot nou,, ab lo cobert de teulas, ÿ per dit dia aÿague la aistensia de 14 Saserdots a la ÿsglesia ÿ Rectoria ab sun sermó. El mes d'abril de 1894 es fa daurar l'Altar Major, la porta de la Sagristia i 'la del rotllo nobas, y la brandilla del presbeteri y la del cor, y badrieras, tot nou, y lo añ 1895 se ha pintat tota la ylesia y daurat tots lo altans nous'. El campanar adossat al costat dret de la façana principal va ser construït l'any 1910 per l'arquitecte manresà, Ignasi Oms Ponsa (Manresa 25 de gener de 1863 - Barcelona, 21 de juliol de 1914). La família Puig, l'any 1899 van cedir la pedra necessària per fer la base del campanar, que va ser extreta del coll de les Tallades, i la van treballar 'el Palete Isidro y son cuñat', que començaren l'obra el dia 13 de maig. Adossada a l'església, per darrera el campanar, hi ha la rectoria, que va ser utilitzada com escola durant anys i actualment és un habitatge privat. Per tal de finançar la última restauració, es va vendre la rectoria i l'hort. Durant els anys 1998 fins el 2006, es va anar restaurant per fases mercès a les donacions dels feligresos de la parròquia i Antonio Luque Chachón (nascut el 1942). El rector que va ocupar la parròquia durant les obres en aquest va ser mossèn Àngel Salada Viñas. 41.6336800,1.8605400 405093 4609732 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45120-foto-08053-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45120-foto-08053-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45120-foto-08053-23-3.jpg Legal Contemporani|Modernisme|Barroc|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98|105|96|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45121 Antic pont del Cremallera https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-pont-del-cremallera BARTOLOMÉ, Florian (2002). Els ponts de Castellbell i El Vilar: El pont del cremallera de La Bauma; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 257, maig de 2002, pp. 8. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. XIX Antic pont del Cremallera sobre la riera de Merà, fet de pedra, amb dos arcs, un de més gran i l'altre més petit. Inclou un pas per accedir als horts que hi havia a l'altre costat del pont. El mes de juny de 1892 s'havia finalitzat l'esplanació, ja eren fets els murs de contenció de pedra seca i s'havia acabat de construir el pont de la riera de Merà, per on el 27 de juny hi passà aquella primera locomotora. Sabem que el 6 d'agost de 1892 el senyor Joan Puig, amo del mas Puig del Vilar, va cobrar dotze duros pels vint metres de pedra que havia proporcionat per a fer el 'Muro del cami de baycha a la Estasio del trenvia de Monserrat'. Entre els fusters que treballaren en aquella obra podem destacar el senyor Pere Masats i Trullàs, de la Bauma, que a l'era de cal Genovès construí les cintres de fusta per a la construcció dels arcs del pont. 08053-24 La Bauma El Cremallera s'inaugurà el 6 d'octubre de 1892; amb un tren especial de la Companyia del Nord, que va sortir de Barcelona a les 5.53 h del matí i va arribar a l'estació de Castellbell i el Vilar a les 8.18 h. Allí els esperava un tren especial del Cremallera amb la locomotora número 5 i el cotxe A-1, adornat amb l'escut de Catalunya, que transportà les autoritats al monestir de Montserrat, on arribaren a les 9.11 h. El servei regular s'inicià el mateix dia de la inauguració i sabem que fins el 31 de desembre l'utilitzaren 8.575 viatgers. Quan la Companyia del Nord va instaurar un servei de trens accelerats entre Barcelona i Castellbell i el Vilar, el nombre de passatgers del Cremallera augmentà molt. Aleshores l'enllaç amb l'estació del Cremallera es feia mitjançant una llarga escalinata i l'empresa intentà facilitar l'accés amb un servei gratuït d'equipatges a lloms d'ase. Malgrat tot, l'any 1902, quan ja era Julià Fuchs i Liegme l'enginyer cap d'explotació, s'iniciaren els estudis per a prolongar la línia fins a l'estació del Nord. El senyor Fuchs va presentar dos projectes, una via en forma de bucle, que provocaria unes grans despeses, ja que obligava a construir alts talussos, o una via en forma de cul-de-sac, que era més econòmica i que acabà imposant-se. El projecte definitiu es presentà a la primeria del 1904, el mes de febrer de 1905 començaren a instal·lar la via i s'autoritzà l'explotació del nou recorregut el mes de novembre. Durant la Setmana Tràgica el Cremallera i el Ferrocarril del Nord deixaren de funcionar, reprenent-ne el servei el 3 d'agost de 1909. Mentre a Montserrat fracassaven els intents de perllongar el tren Cremallera fins a l'ermita de Sant Jeroni, passant per la de Sant Miquel, segons un projecte presentat l'any 1912, a Castellbell i el Vilar s'inaugurava la nova estació de la Companyia del Nord el 14 de juliol de 1913. Les vies del tren Cremallera estaven situades a l'oest de l'estació i ocupaven l'espai entre aquesta i el mur de contenció, mentre que la nova cotxera fou construïda a tocar del túnel del ferrocarril de Nord, sobre una extensió de 400 metres quadrats i a la que s'hi accedia per un carro transbordador, amb tres vies i una capacitat per a nou cotxes de viatgers. Al seu costat hi havia un gran dipòsit d'aigua que es va posar sobre un basament construït amb blocs de formigó. 41.6210500,1.8658400 405516 4608324 1892 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45121-foto-08053-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45121-foto-08053-24-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Obra civil Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Algun any s'hi havia representat un pessebre vivent. 98 49 1.5 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45122 Edifici de les turbines del Borràs i canal https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-de-les-turbines-del-borras-i-canal GARZÓN i MANZANO Montserrat (1987). Història de la fàbrica de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar. MASATS i LLOVER, Joan (1997). Història de la indústria tèxtil a Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar: el Brogit. SERRA, Rosa (2000). Les colònies tèxtils a Catalunya. Manresa: Fundació Caixa Manresa; Angle. (Patrimoni artístic de la Catalunya central; 8). XIX L'edifici de les turbines és el lloc on hi ha la maquinària per produir l'electricitat motriu de tota la fàbrica. Un cop aturada la fàbrica produeix energia elèctrica que es ven a la companyia. Funciona amb una concessió a part. Però a part de l'edifici que es trobava separat de la nau principal, tot i que ara hi ha continuïtat arquitectònica, funciona gràcies al canal, que recull, en una resclosa situada més amunt del riu, l'aigua que fa funcionar les turbines. L'aigua del canal entra per l'extrem de ponent es fica sota el nivell d'ús fins a les turbines i retorna la riu immediatament després. 08053-25 C. de Joaquim Borràs 37 - 53 La colònia industrial Borràs se situà a l'actual nucli de Castellbell i el Vilar. Consistia en un conjunt d'edificacions creades al voltant de la fàbrica tèxtil. Les construccions més importants i que avui dia encara resten són: la pròpia fàbrica, la Torre de l'Amo, els habitatges dels treballadors, la masoveria, la resclosa amb el canal i el Casino Borràs. El senyor Oleguer Borràs i Castelltort, natural d'Igualada, es traslladà a Manresa, on es casà amb Ignàsia Pons, filla d'un veler. Aquesta família creà una societat que inicialment començà la seva activitat industrial a Sant Joan de Vilatorrada, per traslladar després la maquinària a les noves naus aixecades al terme de Castellbell i el Vilar. Els edificis per a dues fàbriques s'aixecaren a tocar del riu Llobregat, en terres de les masies del Genovès i del Puig i a les darreries del 1876 eren gairebé acabades, així com els habitatges per als obrers. El 18 d'abril de 1877 la primera fàbrica s'arrendà a Josep Salgot i la segona, tres mesos més tard, als germans Frederic i Jaume Ricart, fabricants de Barcelona. Més amunt de les fàbriques hi passava un camí veïnal, que anava des de la carretera de l'estació del Nord a Montserrat, el qual fou arranjat fins aproximadament la Casa Cremada, transformant-lo en camí de carro. Més endavant fou convertit en carretera, a l'entorn de l'any 1881, fins que amb el Pont Nou del Burés s'aconseguí una millor comunicació amb la ciutat de Manresa. Als seus costats nasqué el barri, construint-se originalment dos grups de cases, de 24 pisos cadascun, corresponents a cadascuna de les fàbriques, separats per un espai d'accés al camí que baixava cap a les fàbriques, que tenia una font adossada a cada paret. Anys més tard es tancà aquell accés, que fou ocupat per una botiga i una fonda, que és l'actual botiga del Riera. Sabem que l'any 1900 ja hi havia edificada la casa del Cap, més endavant coneguda com la Torre de l'amo del Borràs, on aquests hi passaven temporades. Amb el temps, hi fou instal·lat un col·legi de monges. Alguns particulars començaren a construir les seves cases a l'altra banda del camí, amb la particularitat de que algunes foren construïdes tan arran de camí, que només deixaren un espai de sis metres per la carretera. Calgué l'aplicació de la normativa de la Diputació que obligava un espai de dotze metres, per fer que fossin enderrocades l'any 1937. No trigà en instal·lar-s'hi un forn de pa i les tavernes de cal Brunet i cal Botero. No fou fins a l'any 1922 que fou inaugurat el Casino del Borràs. La fàbrica, que des de l'any 1935 s'anomenava Manufactures Borràs SA, comptava amb 18.000 fusos de filats i amb 150 telers l'any 1955, tot plegat amb una plantilla de 500 treballadors. La fàbrica estava dividida en quatres seccions: la secció de Filatura, amb trinxadores, batans, cardes, manuars, pentinadores i metxeres; la secció d'Acabats, amb màquines dedicades a la preparació del fil, contínues de torçar, dobladores de fil, cabdelladores dobles de teler, màquines de gasejar fil i enconadores; la secció de Teixits, amb encarretadores, ordidors mecànics i de faixa, màquines de bitlles, encoladores i telers; finalment, la secció de Serveis Auxiliars, amb els diversos tallers, mecànic, fusteria, eletricistes, pintura i laboratoris. Com diu Montserrat Garzón, l'any 1967 la fàbrica fou comprada per Enric Carrera i Ochoa, un industrial oriünd de Vilassar de Mar, i l'any 1985 es fusionaren les indústries de Manufactures Borràs SA i Torçats Ibèrics, adoptant el nom de Torçats Ibèrics SA. 41.6283100,1.8592300 404976 4609138 08053 Castellbell i el Vilar Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45122-foto-08053-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45122-foto-08053-25-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Productiu 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch L'interès de l'edifici es perd si no s'adjunta el canal, ja que formen part del mateix sistema de producció. 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45123 Edifici principal colònia Borràs https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-principal-colonia-borras GARZÓN i MANZANO Montserrat (1987). Història de la fàbrica de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar. MASATS i LLOVER, Joan (1997). Història de la indústria tèxtil a Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar: el Brogit. SERRA, Rosa (2000). Les colònies tèxtils a Catalunya. Manresa: Fundació Caixa Manresa; Angle. (Patrimoni artístic de la Catalunya central; 8). XIX Una petita part a l'interior va patir un esfondrament. Nau industrial de planta rectangular que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a les façanes allargades. Té tres cossos, trams d'escala: un a cada costat i l'altre al mig. A totes les façanes hi ha distribuïdes moltes finestres, de forma simètrica (actualment moltes estan tapiades). Els paraments són arrebossats i pintats de color crema, els recreixements de les obertures, en forma dentellada, estan pintats d'un color ataronjat molt suau. A l'interior destaca dues fileres de columnes de ferro sobre les que es suporta tota l'estructura. Les cobertes utilitzen la volta catalana amb tres fileres de maons; a excepció d'un tram del segon pis, perquè hi van fer un forjat per encabir-hi el magatzem. 08053-26 C. de Joaquim Borràs 37 - 53 El senyor Oleguer Borràs i Castelltort, natural d'Igualada, es traslladà a Manresa, on es casà amb Ignàsia Pons, filla d'un veler. Aquesta família creà una societat que inicialment començà la seva activitat industrial a Sant Joan de Vilatorrada, per traslladar després la maquinària a les noves naus aixecades al terme de Castellbell i el Vilar. Els edificis per a dues fàbriques s'aixecaren a tocar del riu Llobregat, en terres de les masies del Genovès i del Puig i a les darreries del 1876 eren gairebé acabades, així com els habitatges per als obrers. El 18 d'abril de 1877 la primera fàbrica s'arrendà a Josep Salgot i la segona, tres mesos més tard, als germans Frederic i Jaume Ricart, fabricants de Barcelona. Més amunt de les fàbriques hi passava un camí veïnal, que anava des de la carretera de l'estació del Nord a Montserrat, el qual fou arranjat fins aproximadament la casa Cremada, transformant-lo en camí de carro. Més endavant fou convertit en carretera, a l'entorn de l'any 1881, fins que amb el pont Nou del Burés s'aconseguí una millor comunicació amb la ciutat de Manresa. Als seus costats nasqué el barri, construint-se originalment dos grups de cases, de 24 pisos cadascun, corresponents a cadascuna de les fàbriques, separats per un espai d'accés al camí que baixava cap a les fàbriques, que tenia una font adossada a cada paret. Anys més tard es tancà aquell accés, que fou ocupat per una botiga i una fonda, que és l'actual botiga del Riera. Sabem que l'any 1900 ja hi havia edificada la casa del Cap, més endavant coneguda com la Torre de l'amo del Borràs, on aquests hi passaven temporades. Amb el temps, hi fou instal·lat un col·legi de monges. Alguns particulars començaren a construir les seves cases a l'altra banda del camí, amb la particularitat de que algunes foren construïdes tan arran de camí, que només deixaren un espai de sis metres per la carretera. Calgué l'aplicació de la normativa de la Diputació que obligava un espai de dotze metres, per fer que fossin enderrocades l'any 1937. No trigà en instal·lar-s'hi un forn de pa i les tavernes de cal Brunet i cal Botero. No fou fins a l'any 1922 que fou inaugurat el Casino del Borràs. La fàbrica, que des de l'any 1935 s'anomenava Manufactures Borràs SA, comptava amb 18.000 fusos de filats i amb 150 telers l'any 1955, tot plegat amb una plantilla de 500 treballadors. La fàbrica estava dividida en quatres seccions: la secció de Filatura, amb trinxadores, batans, cardes, manuars, pentinadores i metxeres; la secció d'Acabats, amb màquines dedicades a la preparació del fil, contínues de torçar, dobladores de fil, cabdelladores dobles de teler, màquines de gasejar fil i enconadores; la secció de Teixits, amb encarretadores, ordidors mecànics i de faixa, màquines de bitlles, encoladores i telers; finalment, la secció de Serveis Auxiliars, amb els diversos tallers, mecànic, fusteria, eletricistes, pintura i laboratoris. Com diu Montserrat Garzón, l'any 1967 la fàbrica fou comprada per Enric Carrera i Ochoa, un industrial oriünd de Vilassar de Mar, i l'any 1985 es fusionaren les indústries de Manufactures Borràs SA i Torçats Ibèrics, adoptant el nom de Torçats Ibèrics SA. 41.6283400,1.8596700 405012 4609141 1887 08053 Castellbell i el Vilar Restringit Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45123-foto-08053-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45123-foto-08053-26-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch La colònia industrial Borràs se situà a l'actual nucli de Castellbell i el Vilar. Consistia en un conjunt d'edificacions creades al voltant de la fàbrica tèxtil. Les construccions més importants i que avui dia encara resten són: la pròpia fàbrica, la torre de l'Amo, els habitatges dels treballadors, la masoveria, la resclosa amb el canal i el Casino Borràs. 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45124 Castell https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell <p>BRAMON, Dolors (2000). De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (Continuació de l'obra de J. M. Millàs i VAllicrosa). Pàgs. 279 a 282. Ed. Eumo. Vic F. de, A. (1976). Castellbell. Municipi de Castellbell i el Vilar. Vol. V, pàgs. 730 - 736. Ed. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (1993). El castell i el seu terme. Notícies històriques de Castellbell i El Vilar. Col·lecció L'Auca comentada, núm. 8. Ed. Col·lectiu El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (2003). Castelobello. De Viladoms a Vilamarics passant pel Vilar o els primers probladors amb nom conegut de Castellbell i el Vilar. Col·lecció Temes Històrics, núm. 1. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2011). Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar VILLEGAS, Francesc (2003). Noves restauracions en el patrimoni arquitectònic medieval del Bages. Dins El Butlletí. Amics de l'art romànic del Bages. Ed. Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 133, setembre, pàg. 62-63. Manresa</p> X-XIX <p>El castell està fonamentat damunt d'un penya-segat de 219 metres per la part més septentrional i de 237 a migjorn, pròxim al veïnat del Burés, al municipi de Castellbell i el Vilar, on queda protegit de manera natural pel meandre que en aquest indret forma el riu Llobregat. És de planta poligonal amb dos cossos, sobreelevat en els extrems. Les cobertes són a doble vessant, amb els careners paral·lels a la façana principal, de teula àrab. La façana principal, orientada a migdia està protegida, a l'interior d'un pati. Al centre, hi ha un portal dovellat i al damunt, una finestra coronella. La resta dels murs presenten una sèrie de finestres, algunes geminades, fruit de les diferents reformes i ampliacions. A l'angle nord-occidental de la cinglera, que es correspon amb el puig més elevat, hi ha la torre. És de planta quadrada, amb merlets (4 x 3). Més al sud, hi ha la cisterna que recollia les aigües pluvials per abastir el castell i les restes de l'antiga capella de Sant Miquel. Els paraments són de grans carreus, en pedra de marès, amb poques obertures. A la darrera restauració es va realitzar un ascensor amb una passarel·la amb barana de forja, arrebossat de formigó que comunica amb una segona entrada, també dovellada que es troba a la façana del cos entremig, situat entre la torre i l'edifici que comunica amb el pati d'armes. Aquesta façana, presenta varies obertures consolidades durant la restauració, de petites dimensions, d'on destaquen les tres finestres amb columneta</p> 08053-27 A la riba dreta del Llobregat, dalt del turó del meandre. <p>El primer document del castell data del 924. És una compra-venda d'un alou de Marganell que termeneja amb Castellbell 'de parte oriente in terminio de Catelobello, et de meridie in sumite Montse Serrado (...)'. En uns textos transcrits per Dolors Bramon, s'esmenta un personatge Bellido, i diu que hi havia un castrum Bellido/Bellid documentat a l'època, prop de Montserrat, per la qual cosa es relaciona amb el primer propietari conegut del castell. El castell també figura en el dot que aporta la comtessa Ermessenda de Carcassona, quan es casa amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, de Girona i d'Osona-Manresa. Després de varis enfrontaments, la comtessa signa un conveni amb el seu fill Berenguer Ramon I a qui empenyora entre altres el castell. Més tard el trobem formant part del patrimoni dels vescomtes de Barcelona. La següent dada prové del 10 d'agost de 1062 quan Geribert Guitart promet fidelitat als comtes de Barcelona, comprometent-se a lliurar-los la potestat de diversos castells, entre ells el del Castellbell. El 1079 Guitard, (fill de Geribert) i Ramon Oliba, es diuen senyors de Castellbell. L'any 1111 Guillem Ramon de Castellvell i el seu germà Dorca en són els senyors eminents del castell, i el 1126 ho serà el seu successor, Guillem Ramon de Castellbell, hereu dels vescomtes de Barcelona. El castlà, que defensa el castell, Pere Bertran de Bell-lloc es va casar amb Sança de Sarroca, i dels seus nou fills, Guillem de Bell-lloc serà el successor el 1158. En morir passa a mans del germà, Bernat, que era també castlà del castell Nou de Barcelona. El seu segon fill, en Ramon, en seria el successor el 1202. Durant el s.XIII la jurisdicció del castell passa als Montcada, essent-ne feudatari Humbert de Rocafort. El 6 de març de 1369 Berenguer de Camp ven tots els seus drets sobre el castell a Jaumot Desfar, fill del conseller de l'infant Joan. L'11 de febrer de 1370 el donzell Lluís de Castellbell, fill del difunt castlà Ramon de Castellbell, ven també a en Desfar la seva castlania per 35.000 sous. Margarida Calvet, esposa d'en Desfar, pren possessió del castell el 30 de novembre de 1370. L'hereu és el seu fill Gabriel Desfar. El 17 de desembre de 1393 el rei hipoteca el castell a Berenguer de Cortilles, que l'any 1397 dóna possessió de la part de la jurisdicció que posseïa a Joan Despalau. Gabriel Desfar mor sense testar i sense successió. S'adjudica el castell a Joan Desfar i a Pere d'Esplugues (marit de la germana de Gabriel), però aquest últim li cedirà la seva part. Joan Desfar era casat amb Beatriu d'Altarriba, però quan aquesta mor, es torna a casar amb Violant de Copons. En el testament, Joan Desfar autoritza a Violant, a vendre el castells per pagar els deutes. Blai de Castellet ho compra, i al cap d'uns anys, en fa donació al seu fill Lluís de Castellet (1451). El 1453 Bernat de Sarroca el compra a Lluís de Castellet, amb tota la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal. Bernat Sarroca testa nomenant hereva la seva filla Caterina que es casa amb Bartomeu Agustí de Maçanet. Amb la guerra civil i el primer alçament dels remences l'any 1462, el castell cau en mans d'en Joanot de Rajadell, que l'ocupa durant 3 anys fins que l'any 1468 Francesc de Gàver el recupera. Caterina i Bartomeu nomenen hereu al seu fill Miquel. A les acaballes de 1485, publica una crida on denuncia que els nous assaltants remences li roben els bens especificant que al castell hi havia 6 cambres ben proveïdes per fer-hi estada, la cuina, el rebost, els graners i els cellers i una casa de carnisseria i que a més van enderrocar la meitat de la torre de St. Miquel. A la seva mort passa a mans del tercer germà, Berenguer Maçanet Sarroca, que mor al 1530 per la pesta, essent usufructuària la seva esposa Elisabet Joana Marcel.</p> 41.6424400,1.8582900 404918 4610708 08053 Castellbell i el Vilar Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45124-foto-08053-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45124-foto-08053-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45124-foto-08053-27-3.jpg Legal Modern|Contemporani|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial BCIN National Monument Record Defensa 2020-06-25 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Durant el segle XVIII es restaura degut als estralls de la guerra dels Remences (1485), on se sap que van envair-lo de manera violenta i van arrencar i cremar quinze portes i enderrocar la meitat de la torre. L'any 1719, el propietari, segon marquès de Castellbell, Josep d'Amat i de Junyent va fer explotar la cisterna per tal de que els miquelets no se'l poguessin apropiar. (Cont. Història): Aquesta fineix per casar-se i llavors la propietat torna a canviar de mans, a favor de la neboda, Jerònima Dionisia Maçanet que en una concòrdia, el 1535, restitueix a la seva filla, Joana Girona Maçanet casada amb el barceloní Francesc Amat i Junyent. Aquí comença la llarga nissaga dels Amat. 94|98|85 45 1.1 1771 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45125 Torre del Burés https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-bures BACHS i VALLS, Josep (1894). Historia de la fábrica de Castellbell, propiedad de don Esteban Burés. VALLS i PUEYO, Joan. La torre de l'amo del Burés. Inèdit XIX Torre situada dalt del turó que hi ha enfront el castell, a la riba dreta del Llobregat. Es tracta d'una construcció aïllada de planta quadrada, de 20 metres de costat, amb coberta a quatre aigües i un volum central que s'aixeca per sobre del cos principal en forma de torre, amb una coberta pròpia piramidal de quatre costats. Copiem un extracte de la descripció de la casa feta a la Historia de la fábrica de Castellbell, propiedad de don Esteban Burés, escrita l'any 1894 per Josep Bach i Valls: 'La torre mencionada tiene la forma cuadrada y mide 20 metros de largo por igual número de ancho y se compone de sotanos, bajos y primer piso y en el centro de ella se levanta un torreón compuesto de dos pisos. En los sótanos se halla la bodega y cuadra para caballerias. En los bajos se halla un hermoso vestíbulo en cuyas paredes se halla pintada una hermosa marina y unos paisajes imitados a los del país, debajo de cuyo pavimento se encuentra una grandiosa cisterna cuya agua fresca y cristalina se eleva hasta los lavabos del primer piso por medio de una bomba de mano. En los bajos además de la habitación del guardian D. Magin Picañol se encuentra una espaciosa sala de descanso lujosamente amueblada y decorada, en uno de sus estremos se halla un hermoso piano encima del cual y para adorno se hallan disecados un buho un gato montés y un muchuelo, todo cazado en el vedado descrito anteriormente. También se halla la sala comedor, la cocina y la despensa. Frente a la puerta de entrada se encuentra una hermosa escalinata que conduce al primer piso en cuyo interior se encuentran los dormitorios; y por la parte exterior se encuentra una espaciosa galeria que circuye todo el rededor de la torre. También existe un saloncito para despacho (...) En el primer piso del torreon se encuentra un hermoso oratorio y los dormitorios de los criados; y en el segundo piso se halla una espaciosa sala con ventanas en todos los cuatro puntos cardinales, la cual a mas de servir de mirador, se halla en el centro una mesa de billar para diversión de los visitantes.' 08053-28 Raval del Jordi Esteve Burés i Arderiu, el constructor de la fàbrica del Burés, veient l'afició per la caça del seu fill Francesc Burés i Borràs, comprà l'any 1889 als amos del Ferran una peça de quaranta quarteres, composta de bosc i vinya, per a construir en ella un gran vedat de caça. Al capdamunt del turó hi va fer edificar una torre. 41.6469000,1.8546700 404623 4611207 08053 Castellbell i el Vilar Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45125-foto-08053-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45125-foto-08053-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45125-foto-08053-28-3.jpg Legal Contemporani|Eclecticisme Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Tota la finca està envoltada per un mur de 2'5 metres d'alçada que delimita la propietat i el vedat particular de cacera. 98|102 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45126 Sant Jaume de Castellbell https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-jaume-de-castellbell AINAUD, Joan (1948). Notas sobre iglesias prerrománicas; dins Anales y boletín de los museus de arte de Barcelona, vol. VII, 3-4, pàg. 314. BARRAL i ALTET, Xavier (1981). L'art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X. Barcelona: Edicions 62, pàg. 280. BASSA i ARMENGOL, M. (1935). Capella de Sant Jaume a Castellbell i Vilar; dins Amics de l'Art Vell. Memòria de l'obra realitzada des de la seva fundació 1929-1935, pàg. 60. BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. ENRICH i VILADOMS, Montserrat (1984). El poble de Sant Cristòfol. Pàgs. 61-66. Col·lecció L'Auca Comentada, núm. 3. Ed. El Brogit ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Ed. Sant Cristòfol Books. JUNYENT, F.; MAZCUÑAN, A.; BENET, A. et aliï (1984). Sant Jaume de Marganell, dins Catalunya Romànica. Vol. XI. Pàg. 178. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. PLADEVALL, Antoni (1976). Capelles i santuaris del bisbat de Vic. Sant Jaume de Marganell; dins Full Diocesà, núm. 3410, Vic. XII Fou restaurada l'any 1957 Ermita romànica situada a la riba dreta de la riera de Marganell, en un pla de la vall orientada al nord-oest del municipi, en un trencall a mà dreta de la carretera que mena al nucli de Sant Cristòfol de Castellbell. Consta d'una única nau rectangular amb volta de canó, rematada per un absis a llevant, semicircular i cobert per un quart d'esfera i una teulada de lloses de pedra. Els murs de pinyó a llevant i a ponent s'aixequen per sobre el nivell de la teulada. Dalt del cimal del primer s'alça una petita creu de pedra; mentre que en el segon hi trobem el campanar, de cadireta. 08053-29 Plana de Sant Jaume La capella estava sota el domini del castell de Castellbell, al lloc anomenat de Marganell. Posteriorment el domini va passar a mans del monestir de Santa Cecília de Montserrat. El nom de Marganell ja surt citat des de l'any 924, i el seu territori sobrepassava els límits del terme del castell de Marro, seguint la vall de la riera de Marganell. La capella surt citada en un document de l'any 1104, on el 3 de gener, els propietaris Bernat Sunyer, la seva esposa Adelaidis fan donació de l'alou al monestir de Santa Cecília de Montserrat. De l'any 1599 hi ha un altre document on consten com administradors en Benet Carner i en Jaume Pujol. Dels anys 1674 i 1717 respectivament, als Manuals dels notaris de Monistrol se cita l'ermita de Sant Jaume i esglésies dels voltants, amb motiu de les visites efectuades pels monjos de Montserrat . L'any 1824, durant la restauració de l'església de Sant Esteve de Marganell, els feligresos assistiran a les misses de Sant Jaume de Castellbell. L'any 1855 i després de la desamortització eclesiàstica dependrà de l'església de Sant Cristòfol com a capella rural. L'any 1936, segons disposició testamentària de Joan Marcià Prat i Puig, descendent del poble, els membres de l'entitat Amics de l'Art Vell havien d'iniciar una restauració de l'ermita, que quedà aturada degut a l'inici de la Guerra Civil. Tan sols començar la guerra, el 20 de juliol de 1936 s'incendia l'edifici i es destrueix l'altar, ornamentacions un retaule de de l'any 1669, i una pintura a l'oli representant la fugida a Egipte. L'any 1957, s'inicien els treballs de restauració sota la direcció de l'arquitecte Alexandre Tintoré. Els treballs de restauració van consistir en consolidar la volta del portal de dovelles i l'arc interior; un dels pilars del campanar de cadireta. Es refà l'altar i es consoliden els murs interiors així com els seients disposats lateralment, que en aquest cas es deixen al mateix nivell, ja que abans de la crema estaven disposats en graó de manera a facilitar la separació entre homes i dones i quitxalla. Es van treure les diferents capes d'arrebossats dels murs i es va deixar la pedra vista. També es va arrencar l'enllosat modern recol·locant rajols adequats al tipus de construcció i es va rehabilitar la teulada substituint les teules trencades per altres d'antigues en bon estat. A l'exterior es va anivellar el terreny, es plantaren xiprers i s'enllosà el terra. S'inaugurà el 28 de setembre de 1958 i poc temps després va ser visitada pel bisbe de Vic. El 22 de novembre de 1959 s'hi col·locava una campana nova. L'any 2011 l'arquitecte Xavier de Bolós reforma l'altar. S'oficia el dia 22 de gener, Sant Vicenç i per la festa del patró, Sant Jaume, el dia 25 de juliol, on es canten els goigs a llaor del sant. També s'hi celebren casaments i comunions. 41.6482700,1.8065000 400614 4611413 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45126-foto-08053-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45126-foto-08053-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45126-foto-08053-29-3.jpg Legal Romànic|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Tot i que en part de la bibliografia s'anomena Sant Jaume de Marganell, el seu nom correcte és Sant Jaume de Castellbell.Al davant de la façana principal, hi ha un terra de lloses, moltes d'elles gravades en xifres romanes que devien permetre seguir un ordre determinat de col·locació. Durant el terraplenat de l'exterior es va localitzar els esquelets d'un adult i un adolescent. Varen ser dipositades en un sarcòfag de pedra, col·locat a l'interior de l'ermita, per damunt del portal d'accés.A la part baixa del retaule cremat hi havia una imatge de Sant Jaume matant moros encapçalat pel nom del seu antic propietari, Jaume Oller, 1873. Després la propietat va passar a mans de la família Monjonell-Prat i després de la seva mort ho va adquirir el senyor Juan Araquistain. 92|85 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45127 Sant Vicenç de Castellbell https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-vicenc-de-castellbell BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. DALMAU, Delfí (2004). Campanars del Bages. Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Ed. Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Manresa. DALMAU i ARGEMIR, Delfí (2014). El Patrimoni arquitectònic català. Campanars Parroquials de Torre de Catalunya, amb informació de les esglésies corresponents. Autoedició digital. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (2011). Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. XVII-XIX Església parroquial del segle XVII amb trets d'estil gòtic tarda, situada en una cinglera, per la banda de llevant del castell de Castellbell. L'edifici consta d'una nau rectangular, capçada per un absis poligonal. Té dues naus laterals afegides posteriorment, de dimensions més minses. La coberta de la nau està feta amb volta de canó protegida per una teulada de teula àrab de doble vessant, mentre que els dos cossos afegits són a un sol vessant. La volta interior queda reforçada per quatre arcs torals recolzats damunt d'unes mènsules. A la banda esquerra de la nau central de l'església hi ha un corredor estret, mentre que a la dreta hi ha dues capelles. El presbiteri està lleugerament enlairat, precedit per tres graons. El frontis està obert amb un portal i marc estret de carreus ben escairats en pedra de marès. Té un òcul a mitja alçada i queda coronat per una cornisa angular. Els murs són de pedra. Els carreus emprats per a la construcció de la nau principal són regulars, força ben escairats i sense cap mena d'ornamentació, mentre que als laterals, la pedra és més irregular. El campanar, de planta quadrada, és d'estil neoromànic. Està situat a la dreta del temple fent angle al sud-oest del frontis encarat a migdia. Mesura 24,75 metres d'alçada. Està construït amb pedra de marès, com la resta de l'edifici religiós. Presenta tres cossos resseguits per una sanefa volandera. Les cantoneres estan ben escairades amb carreus de mida mitjana a petita. El segon cos i el tercer és on s'allotja la cel·la amb un ample cloquer de mig punt a cada cara. Està coronat per una doble cornisa i una teulada piramidal, de teula àrab, amb una creu al capdamunt. 08053-30 Sant Vicenç de Castellbell El primer document que parla de l'església de Sant Vicenç data de l'any 1154, i a finals de segle ja es troba esmentada com a parròquia. El 23 de febrer de 1279 Berenguer Prat, figura com a rector de l'església, en un codicil que redacta en nom de Guillem de Castellet, mort pel seu cunyat Humbert de Rocafort durant l'assalt del castell de Castellet. L'any 1886 l'amo de la fàbrica Burés fa construir el cementiri al davant de l'església i el panteó familiar. Aquest nou cementiri substituïa l'antic que estava a tocar de l'església. El senyor Burés també paga les obres de remodelació i ampliació de l'església. 41.6418200,1.8616600 405198 4610635 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-3.jpg Legal Modern|Historicista|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch A la façana del frontispici a mà esquerra del portal es conserven les restes de dues mènsules que sostenien el sarcòfag funerari suposadament de Josep Amat i Planella, senyor de Castellbell, que fins l'any 1936 s'havia conservat intacte. Josep Amat va rebre el nomenament de marquès mitjançant una reial cèdula signada per la reina, el 7 de juliol de 1702, mentre Felip V guerrejava a Itàlia, just abans de començar la Guerra de Successió. 94|116|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45128 Cementiri de Castellbell https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-castellbell XIX El cementiri de Sant Vicenç està situat entre l'església, a llevant i que porta el mateix nom, i el castell de Castellbell, a ponent. Envoltat d'una pineda, al capdamunt del turó roquer que domina el meandre del castell i el paisatge de l'entorn. Es tracta d'un petit recinte clos de planta rectangular. Té el barri d'entrada de doble fulla, en forja, que dona a l'atri, amb un passadís central resseguit de xipressos que s'obren cap a un edifici central, d'estil neoclàssic. Es tracta del panteó de la família Burés. Té forma de temple. Les motllures de tot l'edifici són sòbries, sense carregaments decoratius. Destaquen dues sanefes a la façana principal: en les inferiors hi ha un motiu geomètric, mentre que a les superiors s'hi pot llegir la inscripció, a mà esquerra 'FAMÍLIA' i a mà dreta 'BURES'. La porta és de ferro amb alguns elements decoratius a base de planxes clavetejades formant unes aspes. La façana està rematada per un prominent frontó amb una creu al capdamunt. Al timpà hi ha un òcul amb les lletres RIP. El paredat del mur clos, està fet de pedra de marès, amb elements decoratius de motius vegetals a cada cantonada (el de l'esquerra s'ha malmès) i dos de centrals, per sobre dels muntants de pedra del portal d'accés. Del barri de forja destaca la decoració superior, amb una creu, les inicials de Sant Vicenç i l'any de construcció 1886. Entrant a mà esquerra hi ha un rengle de tres pisos de nínxols, superposats, amb coberta de teula, a un sol vessant. 08053-31 Sant Vicenç de Castellbell L'any 1886 l'amo de la fàbrica Burés va fer construir el cementiri al davant de l'església i el panteó familiar. Aquest nou cementiri substituïa l'antic que estava a tocar de l'església. El senyor Burés va pagar les obres de remodelació i ampliació de l'església. Esteve Burés mor al seu domicili del carrer Fontanell, 32, el dia 21 de desembre de 1893 i serà enterrat al panteó familiar. 41.6418800,1.8609000 405135 4610642 1886 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45128-foto-08053-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45128-foto-08053-31-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch El cementiri està situat en un petit desnivell que fa el pla davant de l'església, al qual s'hi pot accedir des de dos graons de pedra. Al costat mateix hi ha el pedró. 98 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45129 Sant Cristòfol https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cristofol BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. COL·LECTIU el BROGIT (1980). L'art romànic en el nostre municipi (I); El Brogit, 10, novembre de 1980; pp. 1. COL·LECTIU el BROGIT (1981). Restauracions a Castellbell i el Vilar: L'església de Sant Cristòfol, un exemplar romànic peculiar, a Regió 7. 11 de juliol de 1981. ENRICH i VILADOMS, Montserrat (1984). El poble de Sant Cristòfol. Pàgs. 54-60. Col·lecció L'Auca Comentada, núm. 3. Ed. El Brogit ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Ed. Sant Cristòfol Books. JUNYENT, F.; MAZCUÑAN, A.; BENET, A. et aliï (1984). Sant Cristòfol de Castellbell, dins Catalunya Romànica. Vol. XI. Pàg. 175 a177. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. XII Església sufragània de la parroquial de Sant Vicenç situada al veïnat de Sant Cristòfol de Castellbell. Consta d'una sola nau de petites dimensions rematada vers tramuntana, per un absis semicircular, amb l'eix lleugerament desviat. La coberta de la nau està formada per un embigat de fusta sobre tres arcs diafragmes, de mig punt, que es distribueixen transversalment al llarg de la nau. Des del cor es pot observar una certa asimetria d'aquests elements. El cobriment exterior és de teula àrab a un sol vessant, mentre que l'absis està cobert amb volta de canó. Els murs laterals descarreguen en el rebaix de les dues arcades de mig punt; el de la dreta està construït a manera d'arcosoli. Ambdós podrien haver estat construïts posteriorment. En un d'ells sembla que més modernament s'hi va construir una portalada. La façana principal té una portalada de fusta, amb marxapeus de pedra i els carreus de pedra dels brancals ben escairats. Tot i que encara es pot endevinar la ubicació de la porta primitiva, rectangular, que es va tapiar. Per sobre de la portalada actual, hi ha un ull de bou, amb un vitrall senzill de motius geomètrics, que dona claror a l'interior. El cimal culmina amb un doble campanar de cadireta i un frontis senzill al damunt. A l'exterior, l'absis presenta arcuacions llombardes i lesenes, de dues arcuacions entre cada aparell de lesenes. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles. L'aparell constructiu general de l'edifici està fet amb carreus de pedra disposats de manera ordenada. A l'interior, l'altar és de pedra. A mà dreta hi ha una petita capella amb la imatge de la Mare de Déu i a mà esquerra la imatge de Sant Cristòfol. 08053-32 Sant Cristòfol Mentre que el castell anomenat Castelobello surt esmentat a la documentació l'any 924, l'església de Sant Cristòfol no se cita fins l'any 1294, com a església de Castellbell. Montserrat Enrich, en el seu llibre 'El poble de Sant Cristòfol', parla de que l'any 1114 ja existia com a parròquia de la diòcesis de Vic i que torna a sortir documentada l'any 1693 degut a unes obres que s'hi van dur a terme, perquè l'edifici estava en mal estat, tot i que no especifica quines. Existeix la possibilitat que fos en aquest moment quan s'allargués la nau uns quatre metres eixamplant els murs de 0,50 metres més amples que els primitius. Amb aquesta ampliació es construí un cor. També s'hauria construït el doble campanar de cadireta i tapiat el portal primitiu. A l'any 1952 novament es realitzen obres de rehabilitació, que consistiren en l'enrajolat del terra amb un mosaic obra de l'arquitecte del bisbat de Vic, sr. Pericas. També es va canviar l'altar de fusta que procedia de Montserrat i que s'hi havia col·locat vers els anys quaranta del segle XX. El pintor manresà, Josep Maria Rosell va enguixar i pintar el sostre de l'absis amb la figura de l'Esperit Sant. A l'altar Major hi havia una imatge de Sant Cristòfol i a les capelles laterals les imatges del Sagrat Cor i de la Immaculada Concepció. A banda i banda de l'altar les imatges de Sant Isidre i de la Mare de Déu de Fàtima. L'any 1977 comencen de nou les rehabilitacions i restauracions, que consistiren en el repicat dels murs laterals interiors i de l'absis deixant la pedra vista. L'any 1981 es va repicar tot el sostre deixant a la vista tres arcades transversals. La falsa volta de canó va ser substituïda per unes bigues col·locades horitzontalment, que deixaven imaginar la fesomia primitiva de l'edifici. L'abril de 1983 es procedí a destapar la resta de l'absis exterior que quedava tapat per una habitació de la rectoria i la sagristia. 41.6386400,1.8185900 401606 4610330 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-3.jpg Legal Medieval|Romànic Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Les claus es conserven en una casa propera a l'església. 85|92 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45130 Aqüeducte del Santó https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-santo BARTOLOMÉ, Florian (2002). Els ponts de Castellbell i El Vilar: El pont aqüeducte del Santó; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 256, abril de 2002, pp. 14. XVIII-XIX És una mostra dels recursos que la gent tenia per aconseguir aigua i transportar-la de vegades a molts quilòmetres de distància a través d'aqüeductes i galeries subterrànies. Obra d'enginyeria civil que consisteix en un pont d'arcs aeris que travessa el rasot del Santó, visible per sota mateix de la carretera BV-1123, que va del Burés a Sant Cristòfol, al punt quilomètric 1,300. Aquest aqüeducte servia per transportar l'aigua des de la deu o font fins a un indret determinat de la propietat, a través d'un rec de superfície que enllaçava amb alguna galeria subterrània. Mesura una cinquantena de metres. Consisteix en uns pilars amb arcs de pedra que sobresurten de terra, que en arribar a la part més profunda del rasot augmenten d'un nivell fins que tornen a retrobar el nivell natural del terreny. La canal de circulació de l'aigua està realitzada amb maó molt gran, procedent del forn d'obra de la propietat i arrebossat per la part interior amb morter. Les vores estan arrodonides. 08053-33 Riera de Marganell 41.6466400,1.8409100 403477 4611193 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-3.jpg Legal Contemporani|Modern|Popular Patrimoni immoble Obra civil Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch La resclosa estava construïda al mig de la riera de Marganell i a la cruïlla del camí de cal Pinsà, entre el rec i l'aqüeducte tenien una llargada d'uns 800 metres. 98|94|119 49 1.5 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45131 Forn de calç modern del Castell https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-modern-del-castell FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. XIX-XX Aquest forn de factura més moderna al costat d'un de més antic estan situats en un indret de difícil accés. La vegetació arbòria i arbustiva que hi està creixent està accelerant la seva destrucció. Forn de calç situat en el penjat de la via dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Per accedir-hi cal entrar pel voral de la carretera que surt de Castellbell i el Vilar en direcció a Manresa. En un revolt molt pronunciat, hi ha un tall realitzat a la muntanya durant la construcció de la carretera. Cal pujar per la tartera que s'hi ha originat. Mentre es puja es va trobant escòria procedent dels dos forns que es conserven en aquest indret. Un cop dalt, cal baixar per un calaix que fa la roca, entre la vegetació i resseguir-la fins a poder baixar. Allí, integrat completament a la roca hi ha el primer forn de calç, el més modern. És una estructura realitzada en pedra i maó parcialment arrebossada, de planta rectangular, amb els murs atalussats d'uns 6,00 metres d'alçada. La boca d'entrada a la cambra de cocció o fogaina està situada a la part frontal, arran de terra. L'interior està colgat de terra. 08053-34 El Castell En aquest forn es feia calç hidràulica emprada pels paletes i va estar en funcionament fins a la dècada dels anys 1950. Fa uns anys es van voler enderrocar perquè per sota passa la línia del ferrocarril que va de Barcelona a Manresa. Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. 41.6439400,1.8570100 404814 4610875 08053 Castellbell i el Vilar Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45131-foto-08053-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45131-foto-08053-34-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Quan van fer el nou accés a la C-55 van estar a punt d'enderrocar-lo.En l'arrebossat de la part baixa de la porta d'accés hi ha varis grafitis mig esborrats amb noms i dates. 98 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45132 Estació del Nord https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-del-nord BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. MASATS, Joan (2001). L'estació de la RENFE, una joia que es deteriora a passos de gegant; dins EL Brogit; periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar; 245, abril de 2001, pp. 24. XIX L'edifici sembla estar en bon estat de conservació. La presència de pintades la desfavoreixen. Tanmateix a proximitat de la boca del túnel, es conserva una torre tronco piramidal, construïda amb pedra i impermeabilitzada amb morter, que servia per abastir d'aigua la locomotora de carbó i un canvi d'agulles en molt bon estat de conservació. Edifici a quatre vents, destinat a estació de ferrocarril des dels seus orígens. És de planta rectangular, construït amb maó, i la coberta a quatre vessants, de teula plana. Té planta baixa i pis. A la façana principal que dóna a la via, destaca una marquesina de forja que ocupa tota la llargària, sustentada per cartel·les metàl·liques o biguetes de gelosia. Les façanes tenen una composició simètrica segons eixos verticals. Totes les obertures estan adintellades, emmarcades amb un regruix de motllura simple que forma un arc rebaixat, i amb una falsa clau al damunt com a element decoratiu. Totes les portalades són de fusta i doble fulla. Algunes obertures han estat tapiades. D'altres conserven les portes i part dels vitralls d'origen. A la façana posterior de l'estació, arran de terra es poden veure les carboneres amb la reixa de ferro. A la façana nord-oest de l'edifici, entre la finestra i la portalada, es pot llegir el nom de l'estació. Es tracta d'un plafó de rajols ceràmics de color blanc (16 x 4), emmarcats per una sanefa lineal de color blau marí i al damunt pintat el nom 'Castellbell y Vilar' i al dessota, 'Monistrol'. Tant la separació exterior entre la planta baixa i el pis com el coronament superior de l'edifici és amb cornisa. 08053-35 El Borràs L'any 1856, la Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona, construeix la primera estació, que comença a ser operativa a partir de l'any 1859, amb la línia de Manresa. L'edifici actual tal i com el coneixem avui dia, va ser construït l'any 1913 per l'empresa Ferrocarrils del Nord. Entre els anys 1892 i 1957 l'estació va servir de terminal del Cremallera de Montserrat. Coneguda originàriament amb el nom de Monistrol-Montserrat, al seu darrera s'agafava el tren cremallera que permetia l'accés a Montserrat. A l'Arxiu Municipal es conserven peticions adreçades a l'administració pública sol·licitant que la seva estació portés almenys el nom del municipi i no només el de Monistrol, ja que els viatgers en arribar quedaven desconcertats. El dia 25 de juliol de 1953 es va produir un greu accident, amb un balanç de vuit morts i diversos ferits. El cremallera encara va funcionar uns quants anys, i finalment el 12 de maig de 1957 va ser clausurat. Les locomotores i els cotxes van romandre als dipòsits i cotxeres de Monistrol-Vila fins que l'any 1972 es van subhastar. Les vies i el ferro del pont que creuava el riu Llobregat i altre material divers, va ser venut com a ferralla. 41.6285900,1.8688200 405775 4609158 1858 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45132-foto-08053-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45132-foto-08053-35-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Altres 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Està situada a l'est de la població. Per ella circula la línia Barcelona - Manresa - Lleida. S'hi aturen els trens de la línia R4 de Rodalies de Catalunya.L'Ajuntament de Castellbell i el Vilar té com a projecte l'adquisició de l'antiga cantina de l'estació amb l'objectiu de recuperar-la com espai de cafè i venda de tiquets a més de convertir-la en un museu sobre la història del Cremallera de Montserrat, a partir de l'arxiu fotogràfic que té l'Ajuntament i dels diferents elements que aportaran l'Associació dels Amics del Cremallera.També hauria de servir de punt de partida de varies rutes de senderisme. 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45133 Forn de calç 2 del Grau https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-grau FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. XIX-XX Es tracta d'una estructura imponent, d'una gran bellesa i amb una tècnica constructiva. S'ha conservat fins els nostres dies, però cal en primer lloc i amb caire urgent, protegir la boca del pou per evitar que algú pugui caure al seu interior. Forn de calç situat per sota del Grau, arran del camí de la Riereta que puja des del torrent de les Pasteres fins el mas. A la seva esquerra baixa el torrent que porta el nom de la propietat i que alimenta la riera de Rellinars al seu pas per Castellbell i el Vilar. Està excavat a l'interior d'un marge fet de pedra irregular, lligat amb argamassa, de sis metres d'alçada. És de planta circular i secció cònica, amb una entrada en planta rectangular i la volta de canó característica que comunica directament amb la boca del forn. A la part inferior, orientada al sud-est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es pot observar l'obertura esbiaixada amb una volta de canó, que mesura 3,10 metres (mur esquerre) i 2,00 metres (mur dret); l'entrada exterior mesura 2,10 metres mentre que la interior fa 1,38 metres. Els murs de l'estructura són de paredat antic fet a base de pedres força irregulars, a excepció de la volta de canó, unides amb morter i falcades amb pedruscall. El pou o xemeneia on es cou la pedra calcària està ubicat al fons. A tot el perímetre té una bancada de 50 centímetres d'amplada per 35 centímetres d'alçada aproximadament. Els murs d'aquest pou conserven les marques de l'escoda. Al fons es pot veure encara les empremtes deixades per la rubefacció. 08053-36 El Grau Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. 41.6449600,1.8763500 406426 4610968 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-3.jpg Legal Popular|Contemporani Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch A mà esquerra de la boca, hi ha les restes d'una construcció circular amb un enderroc per la part davantera. Una excavació permetria esbrinar si es tracta d'una petita barraca per l'estada dels obrers o bé es tracta d'un petit forn més antic.Tota la part alta del turó és una pedrera de calç, que permetia carregar el forn amb facilitat. 119|98 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45134 Forn de calç 1 del bosc Negre https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-1-del-bosc-negre FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. XVIII-XIX Malgrat l'olla es conserva en molt bon estat, el mur exterior va caient alhora que l'està engolint la vegetació. Restes d'un forn de calç tipus discontinu o intermitent, situat a l'obaga del bosc Negre. Per accedir-hi cal arribar fins a la pedrera del Valent per camí forestal. Un cop allí neix un corriol que ressegueix per dins el bosc fins arribar al forn. Les restes consisteixen en un pou o olla de 4 metres de diàmetre per una fondària de 4 metres situat en un terreny amb pendent per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés. Aquesta olla és lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. Per la part exterior el mur de pedra està enderrocat. La caldera i el cendrer no es conserven o bé estan colgats de terra. La boca el forn, situada al nord-est està colgada. A tota la zona abunden els trossos de pedra calcària i el topònim indica que en aquest indret hi creixia un espès bosc, i per tant, la brancada és un element molt important pel funcionament del forn. 08053-37 Els Abadals Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. 41.6360200,1.8458000 403868 4610009 08053 Castellbell i el Vilar Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45134-foto-08053-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45134-foto-08053-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45134-foto-08053-37-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98|119|94 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45135 Forn de calç 2 del bosc Negre https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-bosc-negre FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. XVIII-XIX A tota la zona abunden els trossos de pedra calcària i el topònim indica que en aquest indret hi creixia un espès bosc, i per tant, la brancada és un element molt important pel funcionament del forn. Ben aviat la vegetació engolirà les restes a penes visibles. Restes d'un forn de calç situat a l'obaga del Bosc Negre, per sobre del marge del camí forestal, un cop passada la pedrera del Valent, un cop passat un revolt. S'identifica el marge perquè hi ha un seguit de rocs procedents de l'enderroc del mur exterior. Per veure l'olla, cal enfilar-se directament pel marge, pel costat dret d'un gran bloc de pedra i vorejar-lo decantant les branques. Les restes consisteixen en un pou o olla de 4 metres de diàmetre per una fondària de 3 metres. És del tipus discontinu o intermitent. Originàriament estava situat en un terreny amb pendent per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés, però l'eixamplament del camí l'ha malmès en part. Aquesta olla és lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. La caldera i el cendrer no es conserven o bé estan colgats de terra. La boca el forn, situada al nord-oest està enderrocada. 08053-38 Els Abadals Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. 41.6350300,1.8439400 403712 4609901 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45135-foto-08053-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45135-foto-08053-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45135-foto-08053-38-3.jpg Legal Modern|Contemporani|Popular Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 94|98|119 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45136 Forn de calç de la roca Rodona https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-la-roca-rodona FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. XVIII-XIX Malgrat no conservar la porta ni part de la seva estructura exterior de pedra, l'olla és un testimoni del passat i d'un procés pre-industrial on la calç era un element molt important de supervivència de la gent que treballava al bosc. Forn de calç situat al marge dret del camí que mena del Pinsà al turó del Marquès, just després de passar per davant de la roca Rodona. Per sota el torrent hi transcorre amb gran desnivell el torrent dels Abadals. És del tipus discontinu o intermitent. El forn està construït en una zona amb grans afloraments de pedra calcària. Les restes consisteixen en un pou o olla de 3,40 metres de fondària per 4 metres de diàmetre. Està construït aprofitant el fort pendent del terreny per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés. L'olla és lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. La caldera i el cendrer no es conserven o en tot cas estan colgats per la brancada i la terra que ha anat caient al seu interior. La boca estava orientada a l'oest. 08053-39 Camí del Burés al Pinsà Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. 41.6401900,1.8458500 403879 4610472 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45136-foto-08053-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45136-foto-08053-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45136-foto-08053-39-3.jpg Legal Modern|Contemporani|Popular Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch A la dreta mateix de les restes s'han observat les restes de blocs de pedra calcària amb les marques del burí per a tallar la pedra. 94|98|119 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45137 Els Abadals https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-abadals XVII-XX Els Abadals és un conjunt arquitectònic situat a la falda de llevant del turó del bosc Negre aprop del riu Llobregat. Les terres del mas s'estenien des de l'anomenada partida dels Angles, enfront de la Bauma, fins al torrent que baixa de cal Pinsà, a l'indret on desguassa al riu Llobregat, i des de dit riu fins al cingle del Bellsolà i les terres del Morrolius. L'edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. La darrera reforma que s'hi va fer data de l'any 1863, segons consta a la llida de la porta principal. I la va fer Miquel Buguñà, com també consta. La façana està arrebossada, amb les obertures emmarcades amb carreus ben escairats i llindes rectes. En la planta pis amb dos balcons, amb barana de ferro. A les golfes amb quatre arcades. Al costat de la porta hi ha el brocal d'un pou. Tots els edificis formen un clos tancat amb tres obertures, dues amb barri i una tercera, que és l'accés principal dóna a l'era que és de grans pedres rectangulars. 08053-40 Turó del bosc Negre El primer propietari que coneixem era Pere Abadals, que solucionava un deute de diners el gener de 1274. Cinc anys més tard, feia tractes sobre la compra de fusta amb Romeu Gibert, solucionava un deute de tres cents sous, per la compra de draps, amb el comerciant Berenguer Mir i, el dia 20 de febrer de 1280, actuava com a fiador, juntament amb Bernat Solà, de la Guàrdia de Montserrat, d'un deute que el cavaller Pere Gener tenia amb el manresà Berenguer Andreu. Pere Abadals estava casat amb Berenguera Brunet, i amb el seu fill Berenguer van reconèixer, el 9 de maig de 1280, un debitori de 35 sous amb el senyor Pere Graell, de Castellgalí, a qui havien comprat un ase. Es comprometeren a pagar-li aquells diners el dia de Nadal següent. La darrera notícia que tenim de Pere Abadals està datada el 15 de maig de 1281, quan, amb els seus conveïns Pere Puolar, Guillem Lanper i Pere Brunet, reconegueren tenir un deute de deu quarteres d'ordi amb Pere Roca. Altres notícies documentades daten de l'any 1328, quan els seus propietaris pagaven els delmes a Guillem de Cirera, que aleshores constava com a senyor del veí terme de Castellet, que era el nebot de Sibil·la de Castellet, castlana principal de Castellbell, i als castlans del castell de Castellbell, Ramon i Guillem de Castellbell: 'Mas Abadals dona a Castellet IIII quarteres i I sisena d avena per questa y XX sous, y dona tascha de tot lo mas la meytat a Castelet y la meytat als clastans. Ytem dona als clastans II quarteres y una sisena d avena per questa y X sous'. Per a seguir coneixent els noms dels propietaris d'aquest mas, cal llegir un document del 12 de juny de 1400, que parla de la venda d'un censal feta pel senyor del terme, Gabriel Desfar, i el síndic de Castellbell, Bernat Llopart, per comprar el feu que tenia el castlà Roger Despalau. En aquell document consta un tal Jaume Abadals, el qual reconeixia un deute de nou lliures, el 7 de març de 1401, amb Pere Coll, de Manresa, a qui havia comprat un mul de pèl castany. Aquell amo del mas Abadals també havia comprat dos bous a Pere Esteve, propietari del mas Esteve, de la parròquia de Sant Esteve de Marganell, segons un acte de debitori d'onze sous que van signar davant del notari el 24 d'abril de 1434. 41.6350000,1.8500800 404223 4609891 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45137-foto-08053-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45137-foto-08053-40-3.jpg Legal Popular|Contemporani|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 119|98|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45138 El Genovès https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genoves VALLS i PUEYO, Joan (2017). El mas Genovès. Inèdit. XVII-XX El Genovès, que antigament s'anomenava Trullàs o Trullars, està edificat a l'esquerra del camí que puja del Borràs cap al Vilar. L'aspecte actual és fruit d'afegir construccions adossades al cos original, que ha quedat amagat. Tot el conjunt està tancat per un clos i un barri. Una tina conservada es carrega des de l'exterior d'aquest recinte. 08053-41 El Borràs Els primers documents on trobem el nom d'aquest mas són del segle XIII (1244 i 1247). El seu propietari era Guillem de Trullars. A finals del segle ja consten a la documentació, Romeu de Trullars i la seva muller Elisenda, citats el 22 de febrer de 1294, així com Agnès, germana de Romeu, casada amb un Pellicer del terme de Castellet de Bages. El 8 d'abril de 1339 van signar-se els capítols matrimonials de Ramon de Trullars, fill de Pere, del terme de Castellbell, i Guillemona de Comtals, que té més de 12 anys, filla de Berenguer de Comtals i de la difunta Romia, de la parròquia de Manresa. Els capítols els signen Bartomeu, abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat, i Guillem Figuera, rector i notari públic de Sant Esteve de Marganell i de Santa Cecília de Montserrat, i Guillem de Trullars, germà de Ramon, també de Castellbell. L'any 1442 l'amo del mas Trullars, era Guillem Trullars. El veí mas Puig del Vilar, aleshores anomenat mas Ferran, era, l'any anterior, de Joan Ferran, àlies Trullàs. De moment, desconeixem el grau de parentiu entre ambdós personatges. L'1 de maig de 1508 el senyor del terme i del castell de Castellbell, Miquel de Maçanet, àlias Sarroca, va signar l'establiment del mas Trullars a Joan Vilardell. L'acte fou signat per Joan Sala, ciutadà de Manresa, 'per autoritat real notari public per tota la terra y señoria del señor rey de Aragó', a la rectoria de Sant Vicenç de Castellbell. A Joan Vilardell va succeir-lo la seva filla Magdalena Vilardell, casada amb Salvador Torrella, que el divendres dia 13 de febrer de 1534 van declarar-se propietaris del mas. El següent propietari fou Joan Ambròs, àlies Genovès, que declarà la propietat el 24 de novembre de 1597: 'ell dit confessant te y poseheix tot aquell mas vulgarment dit lo mas Trullas, alias Janoves, ab dos masos a ell units dit lo mas Puig Jussa y Subira, ab totes ses terres'. A Valentí Ambròs, que malgrat el testament de 1661, encara era viu l'any 1666, va succeir-lo el seu fill Isidre Ambròs, àlies Genovès. Aquest va testar el 7 d'agost de 1684. Josep Ambròs, àlies Genovès, signà capítols matrimonials amb Rosa Puig, filla de l'amo del mas Ferran o Puig del Vilar, el dia 29 d'ctubre de 1710. A l'acte de la signatura d'aquells capítols, el germà de Rosa, Francesc Puig, restituí als de cal Genovès una peça de terra que tenien els Puig i que era de l'heretat del Genovès. Fou aquest propietari qui comença a recuperar les terres que havien estat venudes pels seus avantpassats. El 27 de setembre de 1722 recuperà la peça que havia pertangut a Pere Elias, de mans de Joan Voltà, cirurgià de Monistrol de Montserrat, com a procurador de Maria Coll i Elias, vídua de Josep Voltà, sabater de dita vila. El 26 de novembre del mateix any comprà a Maria, vídua de Gaspar López, 'candaler de cera y Adroguer', de Monistrol de Montserrat, i al seu fill Jaume López, apotecari de la mateixa vila, la peça de terra de vuit jornals de llaurada, situada a La Plana del mas Trullàs alias Genovès. Dita Maria era successora del notari Pere Nabot. El 1741 es confeccionà un dels cadastres del terme i, entre els demés propietaris, hi consta el senyor Josep Ambròs. També era regidor de l'Ajuntament, amb Macià Viladoms, l'altre regidor, i Josep Carner, el batlle.A partir de l'1 de gener de 1841 exercí de batlle. El text que consultem, escrit per Joan Puig, amo del Puig del Vilar, corrobora aquesta notícia. El 3 d'abril de 1871 van signar-se, davant Ignasi Puig i Mas, notari de Manresa, els capítols matrimonials entre Pau Sallés i Gimferrer, de Rellinars, i Margarida Ambròs i Puig, de Castellbell i el Vilar. 41.6326700,1.8584900 404920 4609623 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-3.jpg Legal Modern|Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Alguns afegits no mantenen els valors de l'arquitectura tradicional que predomina el conjunt.L'any 1951, l'amo era Pere Sallés i Ambròs, que constava com a resident a Rellinars, ja que allí tenia la seva casa pairal, el mas Cellers. Les terres del mas Genovès estaven conformades per 3 ha de vinya de primera qualitat, altres 3 de vinya de segona qualitat, 3 amb arbres fruiters, 2 dedicades als cereals, 9 ha 30 àrees de 'Bajo y matorral', 10 ha 39 centiàrees de terres ermes i 9 Ha de 'rocales'. En total 39 Ha. 30 a. 39 ca. que afrontaven pel nord amb terres del marquès de Castellbell, pel sud amb el riu Llobregat, per l'est amb el Puig del Vilar i per l'oest amb el riu Llobregat i amb el mas Puig. 94|119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45139 El Brunet https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-brunet VALLS i PUEYO, Joan (1997). El mas Brunet (segles XIV-XIX); dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 201, abril de 1997, pp. 20-21. XVI-XX Una part s'ha reformat per viure-hi i una altra resta abandonada. Necessita una restauració a fons. Masia emplaçada entre les Canyelles i el raval del Ferran, en una petita elevació del terreny que domina sobre la riera de Marganell al seu pas per aquest punt. Els contraforts del serrat de La Beguda, el resguarden al nord. Pel costat dret el camí que porta al raval del Ferran, i per l'esquerre el camí del Santó. La masia està formada per diferents construccions,de volums variables, fruit de reformes i d'ampliacions al llarg dels segles. Cada cos i cada volum disposa d'una coberta pròpia. Algunes d'aquestes cobertes s'han esfondrat i d'altres han estat restaurades. Els paraments són de pedra vista, però en molts trams hi ha maó vist, fruit de consolidacions estructurals. L'era està a la façana nord i l'accés actual es fa per la façana de llevant. Però destaca la galeria de doble alçada amb coberta inclinada de la façana sud. 08053-42 Al costat del camí del Ferran El 12 de juliol de 1280, el senyor Romeu Batlle, del terme de Monistrol de Montserrat, reconegué a Pere Brunet i la seva muller Guillema, veïns del terme de Castellbell, que es donava per ben pagat de tots els deutes que aquells devien al seu difunt pare Pere Batlle. Pere Brunet, i la seva muller Guillemona, veïns de Castellbell, reconegueren, el 25 d'octubre de 1296, que li devien quinze sous a Ponç de Barbudels, habitant al mas Jorba, que era una part del preu d'un ase de pèl negre que li havien comprat. Els seus fiadors van ser Joan Fabrés, del terme de Castellbel, i Pere d'Avellà, de Castellbell. El següent propietari que ens apareix als documents és Arnau Brunet, veí de Castellbell, fill de Pere i de Guillema, el qual, el 10 d'agost de 1318, reconegué que devia seixanta sous a Joan Borrell, de Manresa, que li pagaria per Nadal i que el seu fiador era Pere Ferrer, de la quadra de Boades de Castellgalí. Arnau Brunet, del terme de Castellbell, actuant en nom de Ramon de Morrolius, del seu fill Romeu de Morrolius i de la seva muller Romia, reconegué, el 16 de desembre de 1331, que devien quinze sous i mig al difunt Estruc de Ripoll, jueu de Manresa, i ara a la seva vídua Dolça i als seus fills hereus, els germans Salomon i Jaume Estruc. El 13 d'octubre de 1348, el senyor Pere Gilabert, de Matadepera, reconegué que tenia uns certs deutes amb Berenguer Brunet, del mas Brunet del terme de Castellbell. Berenguer Brunet, de Castellbell, es digué hereu universal del seu difunt germà Pere de Carraria, del mateix terme, quan, el 10 de maig de 1353, nomenà procurador Guillem Vives, de Manresa. Sabem que Pere Brunet era propietari del mas l'any 1441 i que el seu parent, Gabriel Brunet, del terme de Castellbell, i Joan Sajornat, de Sant Vicenç de Castellet, signaren treves amb Jaume Salom, sabater, i Pere Susanya, blanquer, ambdós ciutadans de Manresa, el 25 de juny de 1449, amb la autorització del veguer Maurici de Talamanca i del batlle de Manresa. Joan Brunet, major de dies, i el seu fill, Joan Brunet, menor de dies, així com el seu hereu Benet Brunet en el mas Brunet, del terme de Castellbell, el 6 de febrer de 1512 esmenten els capítols matrimonials de la seva filla Agnès amb Bartomeu Fabrés, fill de Bartomeu Fabrés, del mas Fabrés de Sant Vicenç de Castellet, quan van prometre a dita Agnès el mas de la Morera, de Sant Vicenç de Castellet. El 16 de febrer de 1534, Joan Brunet va declarar la possessió del mas Brunet i dels seus masos agregats, aleshores rònecs i deshabitats, Avallà, Carrera i Juglar: La vídua de Joan Brunet, Maria Anna Bruneta i el seu fill hereu, Francesc Brunet, foren els encarregats de declarar a la capbrevació del 25 d'octubre de 1595. Francesc Brunet va fer testament el dia 29 de desembre de 1629. La seva vídua Elisabet, declarà la propietat l'any 1634. El fill hereu de Francesc fou Valentí Brunet, que morí intestat i el succeí el seu germà Josep Brunet, que també va morir intestat, succeïnt-lo el seu fill Josep Brunet, que declarà la propietat del Brunet l'11 de desembre de 1666. L'amo del mas Brunet, aquí anomenat Josep Brunet, concedí a la quarta part dels fruits, el 7 de gener de 1742, a Pere Subirana, pagès de Castellbell, 'durant la vida dels ceps plantadors en tot aquell tros de terra herma, de tinguda de dos jornals de llauro de bous, que lo dit Joseph Brunet juntament ab la demes heretat sua per sos certs y legitims titols te y posseeix, de pertinencies de la heretat de dit Brunets'. Aquella peça afrontava a 'solixent y mitgdia ab terras del mas Ferran, fitas, un marge de rocas y un aregall mitgensant, a ponent y tremuntana ab terras de la heretat de dit mas Brunet'. Josep Brunet fou l'encarregat de declarar la propietat del mas 'Brunets' el 14 de gener de 1759. 41.6472400,1.8452400 403838 4611255 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-3.jpg Legal Contemporani|Modern|Popular Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Brunet és un derivat diminutiu de Bru, que podria tenir dos orígens; com a sinònim de persona de pell fosca (del germànic ´bruns´, color fosc) o com a nom propi (del llatí Brunus, en castellà Bruno). 98|94|119 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45140 El Grau https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-grau-0 CORNADÓ, Carles (2016). El Grau i El Grauet; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 417, desembre de 2016, pp. 15 XIV-XX El Grau és un mas ubicat a l'extrem nord oriental del municipi de Castellbell i el Vilar. Domina tota la vall per la banda de ponent amb unes vistes immillorables de la Serralada de Montserrat. Al seu voltant, hi ha les terres de conreu, ocupades antigament per vinyes, oliverars, arbres de fruita seca, l'hort, prop del torrent de les Pasteres, pedreres d'extracció de pedra i calç i els diversos forns de calç i d'obra, i barraques de pedra seca. La masia amb les diferents edificacions annexades està construïda al damunt d'un penya-segat, integrant el mateix rocar en la construcció com es pot veure amb els diferents rocs que sobresurten per la part exterior dels murs. L'edifici principal és de planta quadrangular, amb planta baixa i pis i coberta a dos vessants, de teula àrab amb el carener paral·lel a la façana principal. La planta inferior, dedicada antigament a les feines d'explotació agrícoles i/o ramaderes, amb els cellers, premsa i emmagatzematge de gra. Un segon edifici, encara molt més gran està annexat per la façana sud, amb les mateixes característiques constructives però amb una planta suplementària. Segurament és al segle XVIII, que s'afegirà una galeria coberta de quatre arcades. A mà dreta, hi té adossada una torre de planta quadrada. Els paraments són de pedra lligada amb morter de calç. La façana del frontispici està orientada al sol ixent. La composició de les diferents obertures denoten la composició senzilla, simètrica i un cert minimalisme arquitectònic. Destaquen els carreus desbastats de les cantonades i de les diferents obertures. Al voltant del nucli central de la masia, hi ha totes les edificacions relacionades amb l'elaboració de vi (premsa i tines), el trull d'oli, les corts per engreixar el porc, i altres dependències per al bestiar de càrrega i de consum propi. Malgrat ha estat restaurada, es conserven diferents coberts, el paller i l'era de batre. 08053-43 Camí del Grau s/n La documentació localitzada per ara no és gaire abundant. Això no obstant, el document més antic localitzat fins ara per l'historiador i arxiver Joan Valls i Pueyo on s'esmenta el Grau data de l'any 1305. En ell es narra que el senyor Pere de Grau, casat amb Guillema Calvet, té tractes de caire econòmic amb son germà Arnau Calvet, de Matadars. La parella té quatre fills, Guillem, Cecília, Pere i Ramon. A principis del mes de gener de 1314, els concubins fan donació de la casa i de tots els seus bens al seu fill hereu, Guillem Grau, amb motiu del seu casament amb una tal Guillema. El veí del Grau era en aquell moment Ferrer de Franquesa (del mas Franquesa, i futur Padró). Posteriorment, l'any 1359 s'esmenta en una altra documentació un tal Berenguer de Grau com a síndic del terme de Castellbell. L'any 1373 s'esmenta Joan de Grau que es casa amb Sibil·la de Casadevall, de Manresa. En un document de l'any 1375 Guillem de Grau (germà de Ramon, Pere i Ferrer), hereu propietari del mas Grau, reconeix a Jaumot Desfar com a senyor de Castellbell. L'any 1701, els hereus d'un tal Francesc Grau venen el mas Grau Gros a Gabriel Viladoms, que testà el 1725. El seu fill Macià Viladoms capbrevà el 1727, esmentant que també posseeix el mas Lledó. El 14 de juliol de 1841, Pau Viladoms i Alavedra, pagès del Vilar, fill de Josep i Maria fa testament. Té un fill, Josep i vuit filles (Maria, muller de Pere Gros; Rosa, muller de Salvador Costa, ambdues casades a les quals els deixa una lliura. A les altres sis, solteres, Àngela, Francesca, Maria Rosa, Agnès, Maria Teresa i Teresa els deixa el mateix dot que a les casades (a excepció de Teresa que a més a més rebrà 200 lliures de part del seu padrí Francesc Viladoms). La muller d'en Pau, la Rosa Rius i l'hereu seran nomenats marmessors. Demana que el seu cos sigui enterrat 'en lo fossar de la parroquial de Castellvell y Vilar', i 'tem a mon fill Manuel si tira per pages li dexo y llego la casa que fou de Francisco Viladoms, pages, y la viña que est poseia del mas S. Joan de Baix, y á mes deuran plantarli una viña de deu mil seps en lo mas Grau, habent de pagar dit Manuel á mon hereu y successor las parts de esta ultima viña al igual dels demes parcers de dit mas. Y per lo cas de ser menestral li dexo y llego en lloch de ditas fincas la quantitat de cinch centas lliuras catalanas una vegada solament, pagadoras quant pendra estat ó al arribar als vint y sinch anys'. 41.6440800,1.8738200 406214 4610873 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45140-foto-08053-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45140-foto-08053-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45140-foto-08053-43-3.jpg Legal Contemporani|Medieval|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 98|85|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45141 Viladoms https://patrimonicultural.diba.cat/element/viladoms VALLS i PUEYO, Joan. Viladoms, 928-2018. Del poblat ibèric a la masia catalana. Treball inèdit. XVII-XX L'aspecte actual de l'antiga masia de Viladoms és fruit d'un llarg procés històric amb diverses ampliacions i transformacions. La masia, situada al sud d'un petit turó dominant la zona de migdia, s'ha mantingut i renovat dins les diferents ampliacions. El cos antic era de planta rectangular amb planta baixa, pis i golfes. La coberta era a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a sud-oest. Aquesta s'estructura simètricament a partir de tres eixos de verticalitat, delimitats en planta baixa pel portal d'entrada i dues finestres als costats; en la planta pis tres balconades ; i a les golfes per tres ulls de bou. Totes les obertures estan emmarcades amb pedra ben treballada. A la dovella central del portal es pot veure inscrit l'any 1857. Segurament fou la darrera reforma que patí la façana. Actualment no s'utilitza aquest accés, que connecta directament amb el barri d'entrada de l'antic mas. Les reformes posteriors han estat força respectuoses amb l'arquitectura tradicional de la masia i es poden veure voltes de pedra, volta catalana de maó pla, un aiguamans i boixes i restes de l'estructura del que havien estat tines. 08053-44 Viladoms La primera referència documentada data de l'any 928, on s'esmenta a'Villadolmos'. El mas de Viladoms, era en temps medieval una quadra o feu independent que es trobava a cavall entre els termes castrals de Castellbell i de Vacarisses. Es desconeix quan o com es va constituir com a feu independent dels castlans de Castellbell i dels de Vacarisses. Probablement es tracti d'alguna concessió graciosa als cavallers cognominats Solà, oriünds del mas Solà de Rellinars. El 1118 se signa una convinença entre Berenguer de Montcada i Carbonell de Castellet, per la que aquest es feia càrrec de la castlania del castell de Vacarisses, tal com ho havia tingut el seu antic castlà, el difunt Arbert Mir. El 1139, en un document on s'esmenta que el castell de Muntanyola era de la potestat de l'església de Santa Maria de l'Estany, citen els censos que cobraven en diversos indrets, entre els quals dues pernes pel mas Viladoms. L'any 1234, Berenguer de Viladoms fou testimoni en un acte signat per Ramon de Castellet i la seva esposa Sança. El castlà major del castell de Castellbell fan donació al prior del monestir de Santa Maria de Montserrat de tot el dret que tenien sobre les aigües del riu Llobregat al seu pas pel terme de Castellbell i el Vilar, amb la facultat de construir molins a les lleres del riu. El 1304, Jaume de Solà lloga per tres anys les terres del mas Viladoms a Ramon d'Ullastrell, veí de Manresa. En el cas de que Elisenda de Villa Ulmorum, filla del difunt Guillem de Viladoms, que era hereva i propietària del mas, es casés amb el consentiment de dit Solà i dels propis amics d'Elisenda en el termini dels tres anys establerts, no tindria efecte aquest tracte d'arrendament. Sabem que a Viladoms es cultivava o es comerciava amb safrà, ja que Pere de Viladoms va fer donació l'any 1305 a Pere de Prat i a un tal Guillem, ambdós veïns de Terrassa, de 'totum meum cabessiam safranii quam habeo in mansum de Viladoms'. L'acte fou corroborat per Berenguer de Castellbell. L'any 1307, Ramon d'Ullastrell defineix a Jaume de Solà tot el mas de Viladoms, 'quem me dedistis ad laboracionem ad certum tempus'. Això vindria motivat pel fet de que Elisenda de Viladoms s'havia casat amb Romeu de Noguer, encara que ben aviat es van divorciar. Jaume de Solà, ciutadà de Manresa i senyor del mas de Viladoms, del terme del castell de Vacarisses, per una part, i Romeu de Noguer, de Castellfollit del Boix, per altra, van nomenar l'any 1308 Felip de Prat, de Manresa, i Guillem Poch, de Sant Fruitós de Bages, com a àrbitres en la qüestió que mantenien per raó del mas Viladoms. L'octubre de 1308, Romeu de Noguer, de Castellfollit del Boix, confessà a Jaume de Solà, ciutadà de Manresa, i a Elisenda, filla pubilla del difunt Guillem de Viladoms, que restava satisfet de tots els compromisos que havia contret en el moment d'entrar en el mas Viladoms, en el temps que va durar el seu matrimoni, i que ara calia que li restituïssin a causa del divorci, ratione divorcii celebrati vel celebrandi inter me et vos dictam Elicsenda. Romeu de Noguer confessà el 26 d'octubre de 1308 haver cobrat de mans de Jaume de Solà 100 sous que restaven del que aportà al mas. En un capbreu de 1441 Pere Viladoms declara la propietat del mas. Al 1500 el propietari és Joan Viladoms. La seva filla Joana, es casa amb Miquel Gall, germà de Pere, amo del veí mas Gall. Miquel adoptarà el cognom de l'esposa. El mas continuarà en mans dels hereus que s'aniran succeint. L'any 1666 la propietat és de Valentí Viladoms i posteriorment del seu fill. Al XIX consta un Jaume Viladoms i Marsal (1814-1879). Ja en el segle XX, l'amo era Josep Maria Pons i Viladoms. L'any 1947 es ven a Pilar Cardellach i Oleart juntament amb 3 ha. de regadiu, 15 de conreu de cereals, 13 de vinya, 3 i 15 ct amb arbres fruiters i 84, 66 àrees de terres ermes. En morir, deixa finca i terres a l'Opus Dei, organització a la qual pertany actualment el mas. 41.6152500,1.8881900 407369 4607656 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45141-foto-08053-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45141-foto-08053-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45141-foto-08053-44-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Altres 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch A l'interior hi ha una capella en funcionament.Darrera la casa hi ha el turó de Viladoms, on s'han detectat estructures i gran quantitat de restes ceràmiques que podríem situar entre els segles VI i I aC. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45142 El Padró https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-padro XIV-XX Masia situada al nord-oest del municipi. Pel nord hi té el torrent que porta el nom de la casa i desaigua al riu Llobregat, a l'oest la línia fèrria dels FC Barcelona- Manresa- Lleida i a mà dreta el peatge de l'autopista E-9 C-16, al punt quilomètric 42. Es tracta d'una de les masies més importants en quant a extensió del municipi, formada per un conjunt d'edificacions al voltant del cos originari, de planta quadrangular i que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teula àrab a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a llevant. Es troba lleugerament aixecada en un petit túmul rocós. El barri que es forma davant la façana és un clos tancat per un conjunt d'edificis destinats a la producció. Un d'ells són tres tines, amb el carregador a la part interna del barri i les boixes a l'exterior, aprofitant el desnivell existent. Tot el barri és lleugerament inclinat en direcció a llevant on hi ha la portalada. El parament de les quatre façanes del cos antic té un acabat de maçoneria amb pedra vista. La façana actual destaca per la sobreposició de diferents elements. El portal principal és dovellat i a la planta pis hi ha dues finestres iguals amb llinda recta treballada, com els brancals i els ampits. Una de les finestres està alineada amb el portal i l'altra a la seva esquerra. Sota mateix d'aquesta segona finestra hi ha un element de secció rectangular que podria tractarse del cos d'una antiga tina. A l'angle format per la façana principal i la façana meridional s'observa una petita galeria porticada amb un arc a la primera façana i dos a la façana sud. Des de l'interior es veu com aquesta galeria cobreix l'accés antic a dues tines més, conservades, però en una hi ha una escala de cargol i l'altra és un pas entremig de dues sales. Té una doble entrada, però per característiques arquitectòniques dóna la sensació que es va fer una ampliació de la masia per la banda de la façana principal i el portal antic es va posar a la nova façana i el segon accés és amb llinda recta. Sembla que hi havia la data gravada però no és visible. Es conserva una cuina força antiga amb la llar de foc, el forn de pa al costat dos escons i coberta de fusta per mantenir l'escalfor. De l'antic celler es conserva un arc toral de pedra. 08053-45 El Padró El mas Padró originalment conegut com La Franquesa, és un dels masos antics del municipi de Castellbell i el Vilar. Amb les conquestes de la mitjania del segle XII es generalitza el costum de concedir cartes de franquesa, un tipus de privilegi atorgat per un senyor a una comunitat. La concessió d'aquest tipus de privilegis expressava un interès senyorial per impulsar i estabilitzar el poblament dels territoris conquerits. El Padró o Franquesa, fa pensar en la possible existència d'una franquícia per aquell territori, que començava a ser conreat de nou, situat a l'extrem nord del terme del Vilar, i fronterer amb el terme de Sant Vicenç de Castellet. Les primeres notícies del mas són força escadusseres. El 24 de maig de 1246 es documenta a Ferrer de Franquesa, pagès del terme del castell de Castellbell que es compromet a abonar al comerciant manresà Ferrer d'Om les set lliures que li devia pel preu d'un mul que li havia comprat. Ferrer de Franquesa afirma que li pagaria trenta sous el dia de Sant Joan del mes de juny i altres cinquanta-sis sous i mig per Tots Sants, davant del seu parent Maimó de Franquesa i de Bernat Ferrer, veí del terme de Castellet de Bages, i ambdós testimonis. El 10 de gener de 1247, Ferrer de Franquesa devia altres setanta sous al mateix comerciant Om, que era la resta que mancava de pagar dels cent quaranta-cinc sous que havia costat un mul de pèl ros. Alguns dels membres de la nissaga marxen a residir a Manresa, però el 15 d'octubre de 1278 Guillem de Franquesa, habitant de Manresa havia comprat uns bous i un ase a Guillem de Rovira i li deia que li pagaria els vuitanta sous que li devia. Es comprometia a donar-li deu sous per Tots Sants i altres deu sous per la fira de Moià i va fer-ho davant del senyor Ramon de Franquesa, que va ser el seu testimoni davant del notari. Un germà de Guillem era Pere de Franquesa, que també vivia a Manresa i estava casat amb Berenguera. El 12 de desembre de 1278 digueren que devien quaranta sous a Guillem, vicari de Sabadell, davant del testimoni Maimó de Lledó. Quan Berenguer de Camp entregà, l'any 1369, el domini del terme del castell de Castellbell al conseller reial Jaume Desfar, el propietari del mas era Pere ça Franquesa, és a dir, Pere de la Franquesa. Després de varis buits en el temps, l'any 1534 s'esmenta a Vicenç Padró, pagès de Sant Vicenç de Castellet com a propietari del mas Franquesa Sobirana, el qual conreava també unes terres a l'altre costat del riu Llobregat, prop del mas Llopart. El mas Franquesa Jussana, en aquests anys devia ser ja un mas rònec, ja que Salvador Grau, amo dels masos Grau i Vilardell diu que les seves terres afrontaven amb les del mas Franquesa Jussana. Per altra banda, l'any 1598, Salvadó Padró i el seu fill Valentí, declaren la seva propietat dient que les seves terres afrontaven amb les heretats del Grau i del Vilardell i, per la banda de tramuntana amb el torrent de les Franqueses. Segons els capbreus dels anys 1727 i 1758, el propietari del mas és Miquel Padró. El nom de Franquesa es va mantenir fins ben bé la segona meitat del segle XVIII, quan en una lectura dels llevadors de censos posteriors ja s'esmenta com a mas Padró. Un dels membres de la nissaga, Joan Padró, va exercir com a sotsbatlle del terme de Castellbell i el Vilar durant els anys 1787 i 1788. 41.6521400,1.8628100 405309 4611779 08053 Castellbell i el Vilar Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45142-foto-08053-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45142-foto-08053-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45142-foto-08053-45-3.jpg Legal Medieval|Contemporani|Modern|Popular Patrimoni immoble Edifici Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Hem observat cinc tines conservades i traces de dues possibles tines més. 85|98|94|119 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45143 Meandre del Castell https://patrimonicultural.diba.cat/element/meandre-del-castell AJUNTAMENT DE CASTELLBELL I EL VILAR (2015). Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Castellbell i el Vilar. Text refós de 25 de juny de 2015. BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. SANCHEZ, Pere (1997). El meandre i el seu entorn; dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 203, juny de 1997, pp. 12 i13. Meandre format al riu Llobregat en el seu pas per Castellbell i el Vilar, amb una superfície de 27 hectàrees, formant un arc de gairebé tres-cents-seixanta graus. Aquesta zona queda delimitada des del Pont Nou de la carretera B-122 que va de Terrassa a Castellbell i el Vilar, fins a l'altra banda del cingle on s'alça el castell del municipi, en la zona coneguda com el Grauet. Hi desguassa la riera de Rellinars, en una zona amb una gran solera de pedra, que va ser aprofitada en temps passats per a construir-hi un pont conegut amb el nom de Pont Romà o Romànic i del qual les excavacions en un futur pròxim haurien de desvelar-ne els seus secrets. Durant la segona meitat del segle XIX, l'home va intervenir en aquest espai natural per a construir-hi el canal i la presa de la colònia tèxtil del Burés, sense que actualment suposi un impacte ambiental greu. En aquest espai humit hi trobem una gran diversitat d'ambients, tant faunístic com botànic a més a més d'actuar com a corredor biològic entre el massís de Sant Llorenç de Munt i el de Montserrat. La vegetació de ribera hi està molt ben representada amb alberedes i salzedes (hàbitat d'interès comunitari 92A0). Destaca també el tamariu (Tamaris sp.) i el freixe de flor (Fraxinus ornus), considerat molt rar a Catalunya. A la riba interior del meandre, s'hi desenvolupen canyissars amb boga i canyars resultat dels dipòsits de sediments que arrossega el riu. La fauna hi està molt ben representada. És un indret molt important per espècies migratòries i com a biòtop - pont entre el litoral i l'interior de Catalunya. Per molts animals és un lloc idoni per descans o per reproduir-se. El bernat pescaire (Ardea cinerea) té una nombrosa població durant tot l'any, però també hi crien espècies com el blauet (Alcedo atthis), el cabusset (Tachybaptus ruficollis), i molts d'altres. No és difícil veure-hi corb marí, agró roig, el martinet blanc, la polla d'aigua o algun astor aprofitant la gran quantitat d'aliment que té a disposició. La llacuna que s'ha format a l'interior, és lloc de repòs o de reproducció per diversos amfibis, limícoles, anàtids, ràl·lids, ardeids, destacant la tortuga de rierol (Mauremys leprosa). 08053-46 Castellbell i el Vilar El grup ecologista l'Alzina fa uns anys va realitzar una actuació prop de la resclosa, amb el resultat de la formació d'una llacuna nova situada a la llera dreta del riu. També va dur a terme diverses actuacions com la reforestació d'espècies arbòries autòctones, l'arranjament d'una antiga gravera, i una de les més importants va ser la desviació del col·lector de salmorra. 41.6391700,1.8673600 405669 4610335 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45143-foto-08053-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45143-foto-08053-46-3.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Altres 2020-10-07 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch En aquesta zona hi ha alguns equipaments d'aguait de fauna que s'han anat malmetent i la corresponent senyalització, indicadors de prohibicions de pas a vehicles, etc.Antigament es coneixia amb el nom del revolt. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45144 Turó del Marquès https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-del-marques CASTELL, Carles; MARGALL, Meritxell; MIRALLES, Jordi (2013). Diagnosi i valoració dels espais lliures. Castellbell i el Vilar. Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial. Àrea de Territori i Sostenibilitat. Diputació de Barcelona. EL BROGIT (1994). Més de 500 signatures en defensa del Turó del Marquès; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 163, gener de 1994, p. 6-7. Està afectat per una pedrera (del Sufí) El turó del Marquès és una elevació de 358 metres sobre el nivell del mar, en el municipi de Castellbell i el Vilar. A la riba dreta del riu Llobregat al seu pas pel Burés. Destaca la seva geomorfologia, de forma piramidal que el fa un indret de gran valor paisatgístic. Pel costat d'obaga el rega la riera de Marganell; per solella ho fa el torrent dels Abadals. Ambdós desemboquen al riu Llobregat per la seva llera dreta, que transcorre per la part oriental del turó, on el riu forma un meandre on s'aixeca el castell, en un costat, i l'església de Sant Vicenç, amb els camps del castell, a l'altre convertint-se en un reducte per a la fauna salvatge i un corredor natural. Per la banda més occidental queda unit amb el turó del Pinsà amb 321 metres d'alçada. Per la banda del solell i especialment a la cara sud, presenta una amplia cinglera, on els escaladors hi han equipat una via ferrada que supera el cingle en el seu punt de màxima alçada. Si bé antigament els seus vessants marjats, eren plantats de vinya, ametllers i oliveres, actualment és una zona boscosa, amb predomini de pi blanc, i un sotabosc molt dens. On es localitzen nombroses barraques de pedra seca i varis forns de calç, degut als grans afloraments calcaris, testimoni del passat històric del municipi. Per la cara nord, es pot observar l'impacte deixat per una antiga explotació de pedra, coneguda amb el nom de la pedrera del Sangrà. És precisament en aquesta zona d'obaga on hi ha una gran riquesa d'espècies arbòries i arbustives que la fan única. Destaca per exemple el freixe de flor (Fraxinus ornus), amb exemplars que poden tenir uns cinquanta anys, que ocupa unes 5 Ha per sobre de la riera de Marganell i a la dreta mateix de la pedrera. Aquesta comunitat conviu amb l'auró negre i el roure, i arbustos com el Rhamnus alaternus o el Viburnum tinus. En direcció a l'obaga del Santó, hi ha un hàbitat ric en espècies arbòries excepcionals com l'auró blanc, la pinassa, el roure, la servera, algun exemplar de pi roig, i en direcció a la font del Pinsà, nombrosos exemplars de ginebró, fet també excepcional ja que és l'únic indret del municipi on se n'han localitzat. En la majoria d'indrets només s'hi localitza càdec. També s'ha localitzat matollar de Buxus sempervirens , bardissa amb roldor i arboçars i màquies amb barreja d'alzina i roure. 08053-47 Turó del Marquès Al seu cim s'hi ha instal·lat la senyera, visible des de bona part de la comarca. L'any 2011 s'organitza per primera vegada la Transenyera, una cursa competitiva i popular, que any rere any rep més adeptes, per la seva duresa però també per la bellesa del paisatge per on transcorre. Al voltant del turó s'hi organitzen caminades populars i l'escalada. L'accés a la via ferrada, batejada des de l'any 2014 com a 'La Cinglera del Resistent', degut a l'ampliació de l'antic Pas Ferrat del turó del Marqués, consta de diversos trams que superen o flanquegen el cingle, a més de l'antic pas. Per accedir-hi es fa, a partir del Burés, travessant el pont Vell en direcció a la Fassina. Un cop travessats per sota la via del tren i el pont de la C-55, a mà esquerra, s'inicia un sender que puja dret cap el cim del turó. Els equipadors (Joan Frontera, juntament amb Esteve Frontera, Ramon Riera, Joanet Frontera) en col·laboració amb l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar, decideixen batejar les noves instal·lacions de la via ferrata amb el nom de 'La Cinglera del Resistent', en memòria de que el poble va ser un reducte de resistència més enllà de l'Onze de Setembre de 1714. Mercès a la recerca històrica realitzada per Joan Valls i Genís Frontera, s'ha pogut documentar que el Municipi va ser una guarnició d'interès estratègic que des del segle XV vigilava el pas sobre el riu Llobregat, controlant el pont i el camí d'accés a les ciutats de Manresa, Cardona i Berga; i evidentment cap la Cerdanya i França. A més a més el castell dominava la ruta més bona d'ascens als monestirs de Montserrat. Així doncs, durant la Guerra de Successió, Castellbell i el Vilar es convertirà en un dels reductes de voluntaris catalans que defensaven la Catalunya revoltada i escometien les tropes borbòniques que intentaven pujar des del Vallès o pel Llobregat. Quan Barcelona cau l'11 de Setembre, Cardona i Castellbell resisteixen. Dies després Antoni Desvalls dissolt els voluntaris catalans i es retira a Cardona, sense poder impedir que els borbònics comandats pel marquès de Montemar puguin apoderar-se del castell de Castellbell i de les vies de comunicació. El 18 de setembre se signa la Capitulació de Cardona. Com a municipi integrat dins la 'Ruta 1714', el mes de novembre de l'any 2013 l'Ajuntament presenta la festa dels Resistents per l'any 2014, emmarcada dins dels actes del Tricentenari. En aquest turó, al peu de la pista forestal que baixa del Pinsà hi ha la pedra rodona, que dona nom a una llegenda. 41.6415700,1.8504300 404262 4610620 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45144-foto-08053-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45144-foto-08053-47-3.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Privada Altres 2020-10-07 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Es va protegir pel seu valor paisatjístic i natural i la presèncie d'especies com el freixe de flor. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45145 Alzina del camí del Puig https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-cami-del-puig <p>VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), A Temes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2015).El Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat (Castellbell i el Vilar, segles XIII-XXI). Castellbell i el Vilar: Zenobita edicions.</p> <p>L'alzina (Quecus ilex subsp. Ilex) del camí del Puig està situada per sobre del camp de futbol, a mà esquerra pujant per l'antic camí que mena des de la masia cap el nucli urbà del Borràs. El camí s'inicia a partir de les antigues corts dels bens, que ara fa cantonada amb el carrer de Joaquim Borràs. Queda tallat per la plaça del Rei i l'avinguda de l'Esport i degut a la urbanització més moderna del sector cal anar a buscar el carrer dels Bastoners fins al capdamunt, on a mà esquerra torna a comunicar-se amb el camí que puja fins la masia del Puig. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques com l'arítjol. Mesura uns 12 metres d'alçada total per 12'6 metres de capçada, per 2'05 metres de volt de soca i 1'53 metres de volt de canó. El tronc està protegit per tres bancs de fusta, disposats en triangle, que permeten reposar al caminant, alhora que gaudir de les magnífiques vistes de la muntanya de Montserrat. Creix lleugerament inclinat. Des de ran de terra fins a la creu mesura 1'5 metres. L'escorça és fosca i clivellada, sense ferides. Per sobre de la creu neixen dues branques potents que es van bifurcant (0'95 i 1'28 metres de diàmetre) formant la brancada actual que dona forma a una capçada regular i arrodonida, amb les branques inferiors penjant, amb la qual cosa dona la sensació de que hagin d'anar a tocar al terra. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L'anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més velles. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L'alzina floreix als mesos d'abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor.</p> 08053-48 Camí del Puig <p>Les alzines, com a element natural sovint destacable han estat emprades com a fites o com a referents de delimitació d'una propietat. En el cas del mas del Puig en tenim varies referències com el que es pot llegir en un acte de capbrevació celebrat a la casa que el marquès de Castellbell, Josep Amat i Junyent tenia al carrer Manresa, a Monistrol de Montserrat, el 3 de gener de 1727: 'Lo Honorable Francesc Puig, pages y de present Batlle de la parroquia de Nostra Senyora del Vilar, sufraganea de la parroquia de Sant Vicens de Castellbell, del bisbat de Vich... que ell dit confessant te y posseheix tot aquell mas vulgarment dit lo mas Ferran a hon dit confessant fa sa continua habitacio y residencia, juntament ab altre mas dit lo mas Torras, dirruhit y desabitat, y á dit mas Ferran unit, y aglevat (...) E termenan (...) y pujas en dret dalt fins que troba un marge de terra ahont hi há fitas, seguint lo peu de dit marge, y puja fins que arriba á un serradet ahont hi há fitas, y des de ditas fitas trenca dret baix fins que hi há una paret ó marge ahont hi ha un forn de cals, seguint dit marge ó paret travessant lo dit comellar de oliveras (...) y vassen cai avall fins que troba una bassa que alli és, y de dita bassa discorre fins baix á un torrent que hi há una font, y vasen torrent amunt fins passada una Alsina grossa que hi ha unas fitas (...). Per altra banda, a les Llibretes del mas Puig del Vilar, es pot llegir un dels tractes realitzats pels amos en el mes d'octubre de 1877, en què permeteren que fos arrencada l'alzina més gran de la seva heretat, anomenada l'alzina del Manresà, de la qual varen fer-se 50 quintars de llenya: 'En lo añ de 1877, al mes d'octubre, an arrencat la alsina mes grosa de la aretat, que sen deÿa la Alsina del Manrresà, la comprada la sogra del Carnise que abuÿ acsistex, que se diu Marti, ÿ lo preu 34 duros, ÿ 3 de arrencarle, tenia 18 pams de bol a un pam de la soca, de la soca que queda enganxada al capdeball del cano; sen ja arrencada, si estaren part de dos dias, 3 homas estallan ÿ tirani barias barrinades, ÿ en surtiren 50 quintas de lleña'. Però també es documenta de l'any 1908, els carboners de Marganell coneguts com els Gasparons que van fer 45 càrregues de carbó 'al capdemun de la nostra Ubaga', aprofitant la fusta d'unes alzines i roures vells.</p> 41.6315600,1.8645200 405421 4609493 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45145-foto-08053-48-2.jpg Inexistent Patrimoni natural Espècimen botànic Pública Altres 2021-05-26 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster...). De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. 2151 5.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45146 Font del Casalot https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-casalot XVIII-XX La font del Casalot està situada al llit del torrent dels Abadals., a 300 metres aigües avall de cal Pinsà. Un rètol de fusta senyala la presència de la font, al marge dret del torrent. Es tracta d'una deu d'aigua que sorgeix del sòl. Estructuralment la font consisteix en dos murs de pedra de 2,70 metres d'alçada aproximadament, collats amb morter de calç o garsa, que s'endinsen en el marge del torrent, equidistants de 0,80 metres. S'accedeix a la surgència a partir de 9 graons de pedra, molt ben retallada, que en funció de la quantitat d'aigua que sobreseeix, queden inundats. A mà esquerra, en el mur de contenció, hi ha dos tinells de la mida d'un càntir. La coberta està realitzada en tres trams, resseguint el desnivell del terreny. A partir de tres llindes s'ha anat construint una coberta amb lloses de mides diverses. Per l'exterior dona la sensació d'una coberta realitzada per aproximació de filades. 08053-49 Els Abadals 41.6397600,1.8398900 403382 4610430 08053 Castellbell i el Vilar Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45146-foto-08053-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45146-foto-08053-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45146-foto-08053-49-3.jpg Legal Popular|Modern|Contemporani Patrimoni natural Zona d'interès Privada Social 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch La vegetació que hi creix al damunt ha provocat l'enfonsament d'una de les pedres de la coberta. La recol·locació de la pedra de la coberta i el desbrossament anual de l'entorn és quelcom de necessari i urgent per tal d'evitar el moviment estructural general i l'enfonsament d'una font tan antiga com aquesta . 119|94|98 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
45147 Font del Tatxot https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-tatxot Malgrat raja, l'abandonament del camp de conreu comporta també el de la font i la bassa, emprada per al reg de l'horta. Font de brollador situada a la llera esquerra del torrent del Carner. S'hi accedeix des del camí del Carner, al veïnat de Sant Cristòfol. Abans d'arribar al mas, hi ha un camp de conreu de cereals, conegut amb el nom de ca l'Agustí; a mà esquerra neix un caminoi que baixa fins al torrent, que anirem resseguint, deixant enrere una vegetació densa amb força nogueres i figueres que neixen als marges del torrent. El camí, de cop i volta s'obre a un pla que sembla haver estat llaurat l'hivern passat i s'ha deixat erm. Resseguint aquest pla, arran de marge, anirem trobant aigua que s'escola cap el torrent, fins que es localitza la font. Al davant mateix, a l'altre marge de la fondalada, s'observa un penjat amb les casetes del Pla de les Botges i un pi de grans dimensions. La font degoteja en un raconet, al mig d'un mur de pedra seca. No s'observa broll perquè hi ha un gruix important de dipòsit calcari i està envoltada de capil·lera (Adiantum capillus-veneris). L'indret és molt ombrívol i la vegetació l'està engolint. Per sobre el marge mateix, a mà dreta, hi ha la bassa, excavada al terra. L'aigua és clara i neta. 08053-50 Torrent del Carner Torrent en el qual podem diferenciar dues parts molt contraposades. En la seva part alta sorgeix de la convergència de rasots que drenen els camps del Carner. Després, sobtadament, excava un solc profund que separa el Pla de les Botges del camp de Ca l'Agustí. Dins d'aquest clot, a la banda esquerra del torrent, hi trobem la Font del Tatxot, gairebé perduda, que bateja aquest indret. El nom li ve de la tatxa o tap de fusta que evitava que l'aigua ragés i quedés embassada en un petit dipòsit. Al tram final del torrent, abans de desguassar a la riera de Marganell, hi trobem la Font de la Canaleta, aquesta correctament conservada i endreçada. 41.6400400,1.8084400 400763 4610497 08053 Castellbell i el Vilar Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45147-foto-08053-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45147-foto-08053-50-3.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Privada Simbòlic 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló i Laura Bosch 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-14 09:38
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 162,23 consultes/dia

Sabies que...?

...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?

La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc