API Dades Obertes - Diputació de Barcelona

Informació general

Nom màquina	patrimoni_cultural
Etiqueta	Patrimoni cultural
Descripció	Elements de patrimoni cultural, que inclouen el patrimoni immoble, moble, documental, immaterial i natural dels municipis de la demarcació de Barcelona.
Tipus de contingut	patrimonicultural
Clau Primària	id

Informació dels camps

Nom màquina del camp	Nom del camp	Descripció	Tipus
id	Id		text
titol	Títol		text
url	Url		url
bibliografia	Bibliografia		ltext
centuria	Centuria		text
notes_conservacio	Notes de conservació		ltext
descripcio	Descripció		ltext
codi_element	Codi d'element		text
ubicacio	Ubicació		ltext
historia	Història		ltext
coordenades	Coordenades		geo
utm_x	UTM X		text
utm_y	UTM Y		text
any	Any		text
rel_municipis	Municipi	-	relation
municipi_nom	Nom del municipi		text
tipus_acces	Tipus d'accés		text
estat_conservacio	Estat de conservació		text
images	Imatges		ltext
proteccio	Protecció		text
estil	Estil		text
ambit	Àmbit		text
tipologia	Tipologia		text
titularitat	Titularitat		text
us_actual	Ús actual		text
inspire_tipus	INSPIRE: Tipus		text
inspire_subtipus	INSPIRE: Subtipus		text
inspire_atribut	INSPIRE: Atribut		text
data_modificació	Data de modificació		date
autor_fitxa	Autor de la fitxa		ltext
autor_element	Autor de l'element		ltext
observacions	Observacions		ltext
codi_estil	Codi de l'estil		text
codi_tipologia	Codi de la tipologia		text
codi_tipo_sitmun	Codi de tipologia a sitmun		text
proteccio_id	Protecció id		text
rel_comarca	Comarca	-	relation

Camp 1:

Camp 2:

Camp 3:

Municipis:

Comarques:

Id	Títol	Url	Bibliografia	Centuria	Notes de conservació	Descripció	Codi d'element	Ubicació	Història	Coordenades	UTM X	UTM Y	Any	Municipi	Nom del municipi	Tipus d'accés	Estat de conservació	Imatges	Protecció	Estil	Àmbit	Tipologia	Titularitat	Ús actual	INSPIRE: Subtipus	INSPIRE: Atribut	Data de modificació	Autor de la fitxa	Observacions	Codi de l'estil	Codi de la tipologia	Codi de tipologia a sitmun	Protecció id	Conjunt de dades	Últim canvi
91599	Can Romeguera	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-romeguera	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XX	Parcialment enfonsada, amb gran quantitat de murs visibles. El forn de pa ha començat a enfonsar-se.	<p><span><span><span><span><span>Can Romeguera és una casa situada a l’inici de la canal del Sot de Can Romeguera, de la qual aquesta darrera en pren el nom. Quan es puja pel camí en direcció al turó de Can Grau, que fa de partió entre els municipis de Fogars i Sant Celoni, la casa queda ensotada, a mà dreta de la pista, abans que aquesta desemboqui a la pista carenera que mena, a mà dreta cap el turó de Can Grau i cap a l’esquerra, pel collet de Can Rodon, al Serrat de les Creus.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Està parcialment enfonsada, sense coberta tot i que conserva l’estructura. És de planta quadrangular, construïda adaptant-se a l’orografia escarpada del terreny, amb planta baixa i pis. Les obertures són senzilles, sense emmarcaments rellevants de pedra treballada. Es conserva alguna llinda de fusta amb muntants reforçats de maó. Sembla que tenia un parell d’habitacions al pis de dalt i la cuina amb l’entrada orientada al sud. El sostre era empostissat i la coberta de teula àrab. Els murs mesuren entre 0’40 m i 0,50 m de gruix. Estan fets de pedra extreta del mateix marge del camí, collada amb fang. L’arrebossat, tant de les façanes exteriors com de les dependències interiors és de morter de calç.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Un mur de pedra de més de dos metres d’alçada reforça el marge on reposa la seva fonamentació, alhora que aquest, en part, ha servit per a adossar-hi els diferents annexos de la casa com el galliner, la cort i la porquera, de la qual encara se’n conserva bona part amb la menjadora i un porxo. En els murs que queden dempeus es poden observar les restes de l’emplaçament de la campana de la llar de foc, amb el forn de pa, el cendrer i la teiera a mà esquerra, amb l’olleta encastada en el mur, en perfecte estat de conservació. Entrant pel que era la porta principal, a mà esquerra es veuen les restes de l’encaix d’un cossi que recollia l’aigua de la font a través d’una canal feta de teules permetent que hi hagués aigua a l’interior de la casa.</span></span></span><br /> </p>	08082-172	Camí del turó de Can Grau. Polígon 14. Parcel·la 10	<p><span><span><span><span><span>De Can Romeguera se’n té documentació a partir de la informació proporcionada pel cadastre de 1862, on s’indica que la propietària és Rosa Dalmau i Fornés, vídua de Bartomeu Lloveras amb qui ja hi devia viure. La finca posseïa dues quarteres i mitja de secà, vuit quartans de vinya, mitja quartera de sureda, sis quarteres de castanyeda, mitja quartera de bosc i vuit quarteres d’erm. També tenien un ruc. L’any 1889, Rosa Dalmau morí ofegada a l’edat de 73 anys a la bassa de la casa, situada més avall i emboscada. El seu fill, Josep Lloveras i Dalmau hi viurà amb la seva esposa, Anna Prats i Forts i el seu fill Jaume. Amb ells també hi conviuran varis germans d’en Josep (l’Andreu, en Vicenç i l’Antoni). En Josep fou regidor i alcalde interí de Fogars. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El fill de la parella es casa amb Elvira Montsant. Viuran amb els seus fills (Josep i Carme, Joan i Eudald) i amb els oncles paterns (en Vicenç i l’Andreu). L’any 1921, el matrimoni marxa a fer de masovers a Can Forn i a partir de l’any següent en aquesta casa hi viuran un seguit de masovers que portaran les terres. L’hereu es casà amb Maria Massó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1922 a 1924, el matrimoni format per Martí Anfrons i Valls i Carme Riera i Riera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1928 fins l’any 1932, Joan Expòsit i Antònia Cornet.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop varen marxar tots els masovers, la casa quedà a l’abandó. La gent agafava les olives i les castanyes fins que els propietaris, farts de no poder anar a collir, tallaren els arbres per fer-ne carbó. Cap a mitjan del segle XX, el darrer propietari de la nissaga Lloveras, vengué la finca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquestes famílies vivien de la terra i del bosc. Plantaven una petita vinya d’on treien el vi per al consum propi Tenien varies oliveres, una castanyeda i l’hort; en la terra de secà hi sembraven fesols de mata. La resta els ho proporcionava el bosc (carbó, cireres, cacera, glans que recol·lectaven i duien a vendre, bolets i cireres d’arboç amb les quals en feien melmelada). Quan recol·lectaven les olives les posaven en una pica de pedra i les anaven trepitjant amb els peus, calçats amb uns esclops revestits amb claus. Quan estaven ben triturades, omplien la pica amb aigua calenta i recollien l’oli que surava per decantació. A més del consum propi, l’excedent de castanyes les duien a Hostalric, al mercat o les deixaven per vendre a Ca l’Esclopeter Montsant que eren familiars.</span></span></span></span></span></p>	41.6939100,2.5920400	466052	4615873		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-02dsc2909.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-03p1510461.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-04p1510465.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-05p1510445.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-06p1510449.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-07p1510457.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-08p1510455.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	En les escriptures de finals del segle XIX consta amb el nom de Can Bieló.La font, situada en la mateixa canal, un xic més amunt de la casa, no s’ha localitzat. Però estava encastada en el marge, amb un broc central collat en un bloc de pedra. L’aigua que rajava queia en una pica, també de pedra. Aquesta aigua servia per beure i cuinar. Un xic més avall hi havia un biot conegut com el Molleric d’en Romeguera, que un cop ple permetia servia d’abeurador per la burra, agafar aigua pel bestiar i regar dues petites feixes on tenien l’hort i per rentar la roba.	98	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91621	La Manilla	https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-manilla	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. pàg. 499-500. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX		<p><span><span><span><span><span>Segons la tradició oral recollida per Jaume Fugarolas i Josep Vilà (2007), ens conta que un home que vivia a Can Romeguera de Ramió, baixava els diumenges a fer la manilla a Can Barba, prop de l’estació de Breda. La casella d’en Barba, situada tocant la via del tren davant de Sant Jaume de Gaserans, feia de taverna i la gent també hi podia anar a berenar. Un diumenge, aquest home va guanyar molts diners després de jugar tota la tarda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Dos companys seus de taula, els quals havien perdut les partides jugades, li van agafar enveja i entre l’ambició dels diners i l’ànim rancorós de revenja van planejar d’atracar-lo en el camí de tornada a casa seva. Van convenir que podrien actuar tranquils perquè enmig de la foscor de la nit no els podria reconèixer i, a més, essent un bosquerol que no havia vist mai el món per un forat, van calcular que s’espantaria molt i els donaria tots els diners que portava.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A en Romeguera li agradava molt l’art de l’esgrima, afecció que li venia de quan feia el soldat. Com que no tenia sabre ni espasa, portava sempre un bastó amb el punt ben polit i cuidat a la mà, tant per recolzar-s’hi, tot i caminant, com per tenir companyia. Amb aquest bastó tot sovint feia demostracions d’esgrima als companys de feina al bosc i als amics. Així doncs, pujava de negra nit tornant cap a casa seva per un corriol pel mig del bosc, tal com feia sempre, pensant content en la sort de les partides d’aquella tarda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De sobte, en un revolt li surten dos homes amb el tapaboques fins als ulls, una gorra amb la visera baixa al damunt del cap i empunyant dos grossos ganivets. Amb veu cavernosa li diuen: “Vinga, els diners o la vida”. En Romeguera, agafat de sorpresa va pensar: “Totes dues coses són molt fotudes”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’un moment d’esglai s’ho va agafar amb calma i va respondre: “Ja us ho dono tot”. Es treu el tapaboques que portava a l’espatlla, el deixa a terra ben estirat i al damunt hi posa tots els diners: “Aquí els teniu, ja us ho podeu endur tot”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el moment que els assaltants es van ajupir per recollir els diners i van deixar d’encarar-lo amb els ganivets, en Romeguera va manejar el bastó amb destresa i els va colpejar, deixant-los desarmats en un moment i sense entendre d’on venien aquelles bastonades tan precises i fortes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Va continuar fent una exhibició d’esgrima, sense deixar de practicar cops encertats al cap que van deixar els atracadors a terra ben nafrats i bastonejats. Va agafar els diners i es va posar de nou el tapaboques i, tot i seguit, fugí corrent, camí enllà. Com que havia reconegut els assaltants i va pensar que podien ésser més colla, més endavant es va amagar i va esperar que es fes clar per continuar el camí i veure que no el tornaven a seguir. Arribà a casa seva sa i estalvi.</span></span></span></span></span></p>	08082-193	Can Romaguera	<p><span><span><span><span><span>Des de molt antic, i fins a meitat del segle XX, l'única diversió que tenien els homes segons recopilen els autors (Fugarolas/Vila, 2007) era la d’anar a jugar a cartes els diumenges a la tarda, cosa que )acostumaven a fer a l’hostal o a la taverna del seu poble o d’algun poble veí. D’això se’n deia vulgarment, “anar a fer la manilla' o “anar a fer-la”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la majoria d’homes, s’hi jugaven un porró de vi o una botifarra amb un grup de coneguts, per a berenar i per passar la tarda. Fins i tot hi havia homes que només anaven a fer el got de vi i mirar com jugaven els altres. Però també hi havia alguna colla de jugadors empedreïts, propensos a jugar-se quantitats més o menys respectables. Cadascú ja sabia amb quina colla jugar.</span></span></span></span></span></p>	41.6939500,2.5920500	466053	4615877		08082	Fogars de la Selva	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91621-02dsc2903.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Cultural		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Joan Ventura i Clopés, del Molinot, va contar aquesta llegenda a Jaume Fugarolas i Josep Vilà, que la recolliren i publicaren (FUGAROLAS / VILÀ: 2007) i que es transcriu en aquesta fitxa.	98	61	4.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91690	El Pi de l'Oli	https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pi-de-loli	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: 'Santa Maria de roca Rossa: la cuina del monestir (segles XII-XV) (Tordera. El Maresme)', a L'arquitectura militar medieval. Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Grup d'Història del Casal, Mataró, 2000.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span><span><span>La llegenda, que recullen els autors del llibre </span></span></span></span></span><em>Fogars de la selva, temps ha</em><span><span><span><span><span> (FUGAROLAS i VILÀ, 2007), diu així: “Del Turó del Pi de l’Oli se’n conserva una llegenda de la qual probablement se n'ha perdut gairebé tot el cos, segons la qual els monjos de Roca-Rossa deixaren escrit en un pergamí el punt exacte on havien enterrat una gerra d’or a fi de resguardar-la dels robatoris. El document escrit assenyala que es troba en un punt des del qual s’han de veure set campanars”. </span></span></span></span></span></p>	08082-197	Turó del Pi de l’Oli		41.6949000,2.6330500	469465	4615967		08082	Fogars de la Selva	Obert	Bo		Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Cultural		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Els mateixos autors escriuen que molta gent assenyala o creu reconèixer l’indret com el cim d’aquest turó, motiu pel qual, de tant en tant s’hi poden veure forats excavats en el terra amb l’afany de localitzar el tresor.	98	61	4.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91597	El Molinot	https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-molinot-7	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span><span><span>El Molinot és el nom que rep una casa situada en ple cor del parc del Montnegre i el Corredor, al sud del Puig Castellar, i per sobre de la Riera de Ramió, no massa lluny del que es coneix amb el nom de pantà de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La casa és de planta rectangular, amb la façana orientada a llevant, de planta baixa i pis. La coberta és de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana principal. A primera vista sembla que la casa actual és una ampliació de la primera, més antiga, tocant al marge. La disposició de les cobertes i l’estructura dels murs de les façanes de ponent i de llevant semblen indicar que el primer edifici era molt més estret amb el cobert a un sol vessant. A la façana orientada al sud, hi ha diverses obertures que respecten una certa simetria, sense emmarcaments de pedra, i una portella que sembla correspondre a una cort. Els paredats són de pedra irregular i argamassa sense pedres cantoneres rellevants i arrebossat de morter de calç als quatre costats.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En un costat, entre la façana de llevant i la de migdia, hi ha un petit edifici de planta rectangular, que s’adapta a l’orografia del terreny, amb cobert a un sol vessant. El paredat és de pedra irregular, amb les quatre façanes arrebossades amb morter de calç on s’hi observen dues portes a la façana de tramuntana i una segona a la façana de migdia, a més de dues petites obertures sota el ràfec mateix que permeten l’aeració i el pas de la llum. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A primera vista, tant la casa com l’orografia del terreny no permeten confirmar que aquest edifici hagi estat en èpoques reculades un molí, que el situaríem en algun indret prop de la riera de Ramió.</span></span></span></span></span></p>	08082-170	Polígon 13 Parcel·la 8	<p><span><span><span><span><span>En la documentació proporcionada pels llibres parroquials de Ramió i les descripcions del llibre manuscrit de la història de la família Caselles d’Hortsavinyà, antics propietaris del Molinot, sempre es refereixen a la propietat com un molí fariner.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest manuscrit s’esmenta el Mas Carrerons i el Molí de Caselles, que estan situats al torrent de Carrerons, que els autors Jaume Fugarolas i Massó i Josep Vilà i Camps relacionen amb el Molinot. El document també parla de la riera del Molí, que els mateixos autors relacionen també amb el nom que rebia la part més alta del curs de la Riera de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Seguint amb aquesta hipòtesi, el mes de juliol de l’any 1230, el Mas de Carrerons fou adquirit per Perpinyà Caselles i la seva esposa Dolça, quedant així sota el domini de l’Hospital. La transcripció del pergamí diu que aquest mas afronta a llevant amb el Puig de Castellar, al sud amb el Puig de Guixart (actual Eres de Guixà), a ponent amb l’era de Ferregench i al nord amb la fossa de la Prunera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1259 el mas passa a mans del net, Pere Caselles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1505 hi ha una capbrevació i establiment atorgat pel monestir de Sant Salvador de Breda a favor de Miquel Caselles, del Mas Carrerons de Ramió, amb el seu molí fariner, i una cabuda de dos-cents jornals de bous.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1582, novament, en una altra capbrevació, la propietat ja ha passat a mans de Nicolau Caselles, i el mateix llibre parla per primera vegada del Molí d’en Caselles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els llibres més antics de la parròquia de Ramió apareix el nom de molí de (o d’en) Caselles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El nom de Molinot sorgeix per primera vegada al segle XIX.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1654 el llibre de Baptismes deixa constància del bateig de Josep, fill de Francesc Vilar i de Margarida, masovers que viuen al molí d’en Caselles. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1679 l’habiten Antoni Pulich i Elena.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1703, s’inscriu el bateig del matrimoni format per Antoni Caselles i Maria. El padrí és Pere Caselles d’Hortsavinyà. Anys després, Josep, fill del matrimoni esmentat, es casa amb Anna Call, de Fogars. I el 1774 neix el seu hereu, Josep.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1787 Pere Pagès i Maria Negre viuen el Molí de Caselles. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1797 Josep Caselles Call, masover del Molí de Caselles i família dels propietaris, es casa amb Teresa Bruguera (†1856). L’any següent neix el seu primer fill, Anton. Aquest, es marida amb Úrsula Torras, de Gaserans. L’any 1837 es casa en segones núpcies amb Caterian Riumbau. D’aquest matrimoni neix un altre fill, Josep.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1862 Josep Caselles Riumbau es casa amb Josepa Mas de Breda i, a partir d’ell, el cognom Caselles deixa de sortir en els llibres parroquials tot i que en el cadastre del mateix any el propietari n’és Pau Caselles que, a més del molí, declara cinc quarteres i mitja de secà, mitja quartera de vinya, vint-i-cinc quarteres de sureda, vuit quartans de castanyereda, cent noranta quarteres de bosc i cent una de terra erma. També declara diversos caps de bestiar, una junta de bous i un ruc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1889 el propietari és Antoni Caselles, que tenia masovers, Narcís Durbau i Agustina Rubert.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Anys després la propietat fou venuda, desconeixem en quines proporcions, a Joaquim Oller es queda amb la casa, i a Pere Saurí i S.Framis (Sebastià segons la transcripció dels autors).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials del segle XIX i inicis del XX la casa consta inscrita com el Molinot.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1905 i 1928 hi viuran el matrimoni format per Lleonard Ventura i Joaquima Cané amb els seus fills (Melció, Àngela, Maria, Lluïsa, Dolors, Miquel, Neus i Rafel).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tot i que els autors esmentats anteriorment assenyalen que abans de l’entrada al segle XVII ja estava abandonat, la tradició oral esmenta l’existència d’una bassa amb una instal·lació esgavellada que hauria format part de l’estructura del molí. També expliquen que l’aigua es derivava a partir d’una resclosa situada un quilòmetre més amunt a la riera de Ramió que derivava l’aigua fins al molí. Aquesta riera de Ramió seria la mateixa que antigament hauria rebut el nom de Carrerons. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2006 es conservaven els panys de parets que aguantaven la bassa i en un nivell inferior del sòl, a tocar de la riera, es podien veure dues bocanes on s’aixecaria el molí. Anys després, els masovers reompliren la bassa de terra per a fer-hi un hort al damunt.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquesta mateixa família, que hi visqué molts anys, treballava la terra i vivia del que recol·lectaven (blat, civada, ordi i sègol, blat de moro, fesols de mata, cigrons, patates i hortalisses i farratge pel bestiar). A més, tenien abelles per treure’n mel i cera, gallines pels ous. El bosc els proporcionava llenya i carbó. L’excedent el duien a vendre caminant dues hores o més cap a Hostalric o més lluny. Compraven arròs, sabó, arengades, xocolata o sucre i tornaven carregats fins al Molinot.</span></span></span></span></span></p>	41.6950500,2.6046200	467100	4615994		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91597-02dsc2898.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial		Inexistent	2023-05-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91695	La tornada del mercat	https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-tornada-del-mercat	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span><span><span>La història conta com a principis de segle XX, un oncle d’en Miquel del Molinot va portar el dimecres d’una setmana un vedell a vendre al mercat de Sant Celoni, a la plaça del bestiar. Va anar des de Can Ginestà de Montnegre, d’on era masover, fins al mercat estirant la corda lligada al cap i al morro de la bèstia, per corriols bosquetans i accedint finalment per un camí ral de muntanya. Va tardar més de dues hores a arribar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop a la plaça va parlar amb els negociants coneguts de sempre que s’avingué a pagar-li el que demanava. Després del tracte, el negociant li va lliurar els diners i ell es va quedar amb el vedell. Algun badoc que observava discretament l’operació va creure que la quantitat pagava la pena i va decidir assaltar l’oncle pel camí de tornada cap a Can Ginestà i robar-li el fruit de la seva venda. O, tal vegada era un lladre professional que ja estava d’acord amb el comprador. Mai no es pogué saber.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’oncle tornava cap a casa seva pel mateix camí per on havia vingut, com tantes altres vegades havia fet, i sempre sense cap contratemps. Però com que havia sentit explicar tantes coses sobre la incertesa d’anar un home sol amb diners al damunt, portava un ganivet gros plegat a la butxaca, més que res per augmentar la seva pròpia confiança.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan ja havia enfilat el camí del bosc, va sentir un soroll com de trepig que aixafava la fullaraca, el qual l’alarmà molt; i previngut, va mirar per tot arreu però no va veure ningú. Va pensar que la responsabilitat de portat aquells diners que havien costat tant de guanyar li alterava la imaginació i li suscitava un temor sense fonament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De nou, camí endavant, li va semblar tornar a sentir aquella trepitjada enmig del bosc, sense saber ja si mirar endavant o enrere. Hauria dit que el trepig existia. Ja no estava segur de res. Va agafar el ganivet de la butxaca, l’obrí i va ficar la llarga fulla en un plec de la faixa, deixant sortir el mànec. Va continuar caminant sense cap novetat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Més endavant hi havia un pont que travessava un torrent. Quan va començar a passar pel pont, de sobte li va sortir al davant un home abrigat amb una capa negra, la gorra abaixada i amb una grossa daga a la mà. Amb veu engallada li digué: “Els diners o la vida”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’oncle només va tenir temps de pensar que perdria l’esforç de mots dies de treball. Va veure que no podia tornar enrere perquè l’altre l’atraparia. Tampoc no podia escapar-se pels costats perquè el barranc era molt fondo. Al davant hi tenia l’atracador. Li va contestar: “Els diners me’ls vull i la vida me la jugo”, mentre estirava el ganivet de la faixa i s’abalançava sobre l’assaltador pensant que efectivament s’hi jugava la vida.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El delinqüent sorprès per la fúria inesperada del pagès, va dubtar un instant, moment que va ésser suficient perquè l’altre li guanyés la posició. Sorprès i espantat, va recular sense mirament, relliscant pel terraplè. Va fugir torrent avall corrent tant com podia. L’oncle del Molinot va tenir un esglai tan gran que les cames li tremolaven, però va continuar caminant cap a casa seva vigilant de no tenir cap altre ensurt.</span></span></span></span></span></p>	08082-201	Fogars de la Selva		41.6950600,2.6046000	467098	4615996		08082	Fogars de la Selva	Obert	Bo		Inexistent		Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Científic/Cultural			2023-05-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Miquel Ventura i Clopés la contà als autors del llibre “Fogars de la Selva, temps ha”, FUGAROLAS i VILÀ, 2007), transcrita literalment.		61	4.3		Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91598	Pantà del Molinot	https://patrimonicultural.diba.cat/element/panta-del-molinot	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>APARICIO MANAU, Enric; VILA, Mireia (2017). Gestió dels peixos durant el buidat de l’embassament del Molinot (Riera de Ramió, conca de la Tordera) al parc del Montnegre i el Corredor. Memòria Tècnica. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Obra de caire civil efectuada al bell mig de la riera de Ramió, dessota del Molinot. L’estructura és de formigó. Consta d’un parell de salts d’aigua i uns posts de fusta malmesos que actualment no permeten la retenció de l’aigua.</span></span></span><br /> <br /> </p>	08082-171	Polígon 13 Parcel·la 9003. Riera de Ramió	<p><span><span><span><span><span>El mes de maig de l’any 2017, en el marc del pla d’actuacions per a la restauració de l’embassament del Molinot, a la Riera de Ramió, es buidà totalment l’embassament i es rescatà la fauna aquàtica present. El treball es dugué a terme en dues fases. En primer lloc s’extragueren els peixos i es reubicaren els espècimens autòctons. Es capturaren un total de 609 peixos, de tres espècies: bagra (<em>Squalius laietanus</em>), el més nombrós amb 599 individus; l’anguila <em>(Anguilla anguilla</em>), amb 5 exemplars i finalment la perca americana (<em>Micropterus salmodies</em>) amb cinc exemplars que no s’hi tornaren a deixar per ser una espècie invasiva. També s’hi va localitzar una espècie invasora, la gambúsia (<em>Gambusia holbrooki)</em>, que per ser un exemplar exòtic invasor i de molt difícil captura per les seves reduïdes mides, s’optà per no rescatar-la, sacrificant-la durant el buidatge. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona fase consistí en les tasques de neteja i sobretot drenatge de l’embassament. Després del seu emplenat, es tornà a repoblar les espècies autòctones que s’havien mantingut en contenidors oxigenats fins el seu abocament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La resta d’exemplars de bagra s’abocaren en el riu Tordera entre el tram de Can Perxistor i la desembocadura de la Riera d’Arbúcies, on desguassa la Riera de Ramió. Mentre que l’anguila s’abocà al riu Tordera per evitar que quan la riera de Ramió s’assequi, aquesta tingui encara una oportunitat de retornar al mar durant la migració reproductora.</span></span></span></span></span></p>	41.6953400,2.6025200	466925	4616027	1989 - 1993	08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91598-02p1510442.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91598-03p1510441.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91598-04p1510440.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Obra civil	Pública	Científic		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	L’obra és posterior a l’any 1986 on segons la imatge de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya encara no existia.	98	49	1.5	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91700	Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) de Can Masó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/freixe-de-fulla-gran-fraxinus-excelsior-de-can-maso	<p><span><span><span><span><span>PARRAMON BLASCO, Jordi (1997). Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic Natura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (2009). Guia d’arbres per a nois i noies. Cossetània edicions. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Sant Fost de Campsentelles: Editoral blume. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>WILHELM THOMÉ, OTTO (1885). Flora von Deutschland, Österreich und der Schewiz in Wort und Bild für Schule und Haus. Deutschland.</span></span></span></span></span></p>			<p><span><span><span>El freixe de fulla gran <em>(Fraxinus excelsior)</em> de Can Masó és<span><span> un arbre de la família de les oleàcies, que mesura 2’30 m de circumferència per 32 metres d’alçada, però que en bones condicions pot arribar a la quarantena de metres. El tronc és recte. L’escorça dels és tota clivellada, a diferència dels exemplars joves on és llisa i grisenca. La fusta és de color groc pàl·lid rosat, molt dura i elàstica. L’heura l’estava envaint per la qual cosa s’ha tallat des de la base, deixant que la part aèria s’assequi de manera natural.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les branques són ascendents. Els branquillons gruixuts, puntejats. Els borrons, són grossos, rabassuts i de color fosc. Les fulles són caduques i compostes; mesuren entre vint i trenta centímetres de llargària, amb nou a tretze folíols. El marge és dentat. Estant disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l’anvers, però més pàl·lids al revers. Els colors durant la tardor varien entre el groguenc i marronós; malgrat encara perduri el verd, van caient al terra formant veritables tapissos.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La floració, generalment es produeix entre els mesos de març, abril i maig. Es propaga per llavors, tot i que artificialment es pot arrelar a través d’esqueixos. En bones condicions, acostuma a viure uns 150 anys, però no acostuma a sobrepassar els 200.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la seva elasticitat i duresa pot ser emprada en ebenisteria, fusteria i torneria, per fer trineus o mànecs d’eines i raquetes de jugar a tennis. Tradicionalment, la fulla s’aprofita com a farratge d’hivern per al bestiar. Com a planta medicinal és emprat com a antiinflamatori, laxant i diürètic.</span></span></span></span></span></p>	08082-206	Parc Natural del Montnegre i el Corredor	<p><span><span><span><span><span>El freixe, en els països del Centre d’Europa està considerat com un arbre amb poder. La creença fa que es les serps, símbol del mal, fossin repel·lides per les fulles. Per aquest motiu, en alguns rituals d’aquests països, es dibuixa un cercle amb una branca de freixe, traçant així una àrea de protecció. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia grega, sobretot el freixe de flor, les Melíades, eren les nimfes dels freixes. S’originen de la sang d’Urà que va caure sobre Gea quan Cronos el va mutilar. Són germanes de les Fúries, dels gegants i d’Afrodita. En record del seu naixement, les llances dels homicides es fabricaven amb fusta de freixe. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia nòrdica, el freixe, simbolitza l’arbre de la vida, i de la seva escorça va néixer Ask, el primer home; mentre que Embla, la primera dona, naixeria d’un om. Aquesta primera parella engendraren la resta. </span></span></span></span></span></p>	41.6961200,2.6175100	468173	4616108		08082	Fogars de la Selva	Difícil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91700-04p1500115.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91700-p1500116.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91700-tafel073small-1.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Espècimen botànic	Privada accessible	Científic		Xarxa natura 2000	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Arbre localitzat en el transcurs del mes de febrer de 2022 per la Guarderia dels Parc del Montnegre i el Corredor.		2151	5.2	1764	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91601	Parc del Montnegre i el Corredor	https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-del-montnegre-i-el-corredor-2	<p><span><span><span><span><span>AA.VV. (2009). Rutes de patrimoni arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA.VV. (2008). Rutes de flora i fauna. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ALZINA i BILBENY, Pere. Catàleg de vertebrats del Parc del Montnegre i el Corredor.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert (2011). Cartografia digital dels Hàbitats CORINE elementals i dels Hàbitats d’Interès Comunitari dels Parcs Naturals gestionats per la Generalitat de Catalunya, a escala detallada (1:10.000). Document metodològic del Projecte. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert; VIGO, J. (2015). Manual dels hàbitats de Catalunya. 2a edició. 8 volums. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUARDIOLA, Moisès; JOVER, M.; GUTIÉRREZ, Cèsar (2007). Compendi d’addiccions a la flora de la serralada litoral catalana (porció compresa entre els rius Besòs i Tordera), de Pere Montserrat. L’Atzavara, 15:147-164. Museu de Mataró.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ. Cèsar; CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert (2020). Cartografia digital dels hàbitats CORINE i dels hàbitats d’interès comunitari del parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona – Universitat de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ I PEREARNAU, C. (2003). Aplicació del pla de conservació de la flora vascular al Parc del Montnegre i el Corredor. IV Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor, pp. 61-65. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ I PEREARNAU, C. (2009). Memòria de la digitalització de la cartografia de la flora vascular del pla de conservació del parc. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>IGME. (1983). MAPA GEOLÓGICO DE España. 1/50.000. Blanes. 365. Ministerio de Industria y Energía. Servicio de publicaciones. Madrid. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LUNA, Gonçal (2005). Guia del parc del Montenegre i el Corredor; Col·lecció Guies dels parcs, núm. 4. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MINUARTIA, estudis ambientals (2001). Estudi de base per a la revisió del Pla Especial del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. Medi físic i fauna.</span></span></span></span></span></p>			<p><span><span><span><span><span>El Parc del Montnegre i el Corredor és un espai amb un gran interès paisatgístic, biològic i cultural, que a més de Fogars de la Selva, està integrat pels municipis de Tordera, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta, Pineda de Mar, Palafolls, Mataró, Dosrius, Arenys de Munt, Vilalba Sasserra, Vallgorguina, Llinars del Vallès i Sant Celoni. Està integrat pels massissos del Montnegre i el Corredor, dues unitats de relleu ben definides que se situen en paral·lel a la costa, constituint una barrera natural entre la plana litoral del Maresme i la depressió del Vallès i la Selva. A més, les rieres de Vallgorguina i d’Arenys determinen la partió entre els dos massissos, que tenen els seus punts culminants al santuari del Corredor, amb 657 m. d’altitud, al Turó Gros, de 773 m i al Turó d’en Vives, de 759 m. La Mediterrània i la depressió vallesana el limiten longitudinalment, mentre que la riera d’Argentona i la Tordera ho fan transversalment. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El clima és del tipus subhumit, amb variacions notables que mostren dues zones climàtiques força diferenciades: les terres de l’interior orientades cap al Vallès són més fredes i humides, amb un caràcter més del tipus continental. En canvi, els vessants orientats cap a marina, són més secs i les temperatures són més suaus. La meteorologia influeix doncs en el substrat geològic. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els dos massissos estan bàsicament formats per un cos granític travessat per roques subvolcàniques o filonianes, que són un tipus de roca magmàtica que s’ha refredat a l’interior de la roca terrestre. A la part alta del massís del Montnegre, hi destaca una taca de material metamòrfic més resistent a l’erosió que donen un caràcter més abrupte. Una part del terme de Fogars de la Selva presenta les característiques geològiques que fan d’aquest parc un indret d’especial interès. Es tracta concretament de la zona més oriental del municipi, que amb un caràcter més abrupte, comprèn el vessant de llevant de la Serra del Solà d’en Forn, amb el turó del Vicari de 223 m, el coll de Can Rodon, el Puig Castellar, de 254 m, el turó dels castanyers, de 377 m, el puig de l’Estrell, de 456 m, Collet de la Mina d’Or, Pi de les onze, Puig Pelat de 267 m, Montgròs, de 391 metres amb part de la Serra de l’Esquirol. Destaca la vall de Ramió regada per la riera que porta el mateix nom i que desemboca a la Tordera. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El clima mediterrani subhumit presenta variacions rellevants, que en el cas d’aquesta zona protegida, orientada majoritàriament cap el Vallès, és més freda i humida, amb un caràcter lleugerament continental. La xarxa de drenatge pertany al sistema de la conca de la Tordera, on les rieres, com la de Ramió tot i que acostumen a portar aigua, són de règim majoritàriament estacional. Els torrents que hi conflueixen, tot i que són molt humits, acostumen a portar aigua en superfície en temps de pluges. El curs principal d’aigua en el municipi de Fogars de la Selva és la Tordera, que recull les aigües de rieres importants situades al vessant hidrogràfic vallesà del Montnegre, com són les de Vallgorgina, Olzinelles, Montnegre, Fuirosos i Ramió. A la part més baixa de la Riera de Ramió, a banda i banda, hi ha varies zones situades topogràficament més baix que el riu Tordera, de manera, que en èpoques de cabal abundant i de rierades, el nivell freàtic topa amb la superfície i provoca que els prats i camps sembrats prop de la ribera s’inundin. Aquestes àrees inundades es drenen a través de canals artificials de desguàs per tal de minimitzar els efectes de les inundacions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest context geològic i hidrològic allí on l’elevat estat de meteorització dels granitoides ha originat el sauló, els sòls són profunds i joves; s’hi desenvolupen per tant els boscos de pi i alzina i surera, aquestes dues espècies afavorides per l’interès econòmic associat a la indústria del suro i de la llenya. A les obagues i fons de les valls, barrancs, torrents, amb o sense circulació d’aigua, predominen petites àrees de caràcter centreeuropeu o atlàntic amb avellanedes o avellanoses i rouredes. En les cotes baixes de la vall de Ramió per exemple, l’avellanosa pot presentar una certa alteració per espècies exòtiques, bardissa, plantacions. I en alguns indrets de la vall de Ramió es detecta la presència del roure de fulla gran.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Molts d’aquests boscos estan abandonats però amaguen la presència d’antigues feixes de cultiu de vinya, olivera i avellaners. El sauló es concentra en els arenys, zones més muntanyenques, valls i planes. Per sobre s’hi localitza una capa de matèria orgànica, sovint fina. I en algunes de les àrees de geomorfologia més estables com en la zona de Can Mainou, Can Molera, es donen processos d’il·luviació d’argiles. En canvi, en les desembocadures de les rieres com la de Ramió, s’hi observen materials transportats, molt sorrencs, amb un baix contingut en matèria orgànica, que correspon a la major part de les superfícies de conreu, sovint aprofitat per a l’explotació silvícola. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquest paisatge ha modelat la presència de l’home des de temps antics. N’és un bon exemple la vall de Ramió amb l’establiment de l’església de Sant Andreu de Ramió i de diversos masos importants situats a recer de les inundacions provocades per la riera, però alhora amb punts d’aigua importants per la supervivència, que durant segles han sabut explotar tots els recursos que la Natura els oferia: aprofitament de l’alzina per a l’obtenció de llenya i també de carbó o carbonet, castanyer per a botes que ha desaparegut, suro, glans, pinyes, terres on plantar arbres per a l’obtenció de fusta i paper, terres de secà per a les lleguminoses i prats on obtenir l’aliment necessari per a criar uns quants caps de ramaderia. Això no obstant, s’hi ha observat un procés de recessió importantíssim que està fent desaparèixer l’activitat agrícola que sembla aguantar amb les plantacions de ribera com els pollancres i plàtans i les reforestacions de pi insignis i pinastre, que semblen mantenir-se i fins i tot en algun indret, en expansió. Els masos ja no actuen com a centre agrícola. La funció per a la qual foren construïts ha canviat; alguns es reconverteixen i es destinen a d’altres activitats i d’altres es recuperen com a primeres o segones residències, desvinculant-se de l’activitat agrària, o han estat reconvertits per a cobrir la creixent demanda de serveis turístics i de lleure, cases de colònies i restaurants. Una activitat complementària a l’activitat agrícola és l’apicultura que des de fa uns anys es veu amenaçada per la presència de la vespa asiàtica, de la qual s’han localitzat diversos ruscs ens els cursos de rieres i torrents. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La combinació de tots aquests elements i ha afavorit la prosperitat de la fauna forestal i de zones humides. Destaca el senglar, perfectament adaptat. En aquest sector del municipi prospera sense massa entrebancs, però l’augment desmesurat fa que baixi cap els conreus, malmetent tot el que troba al davant. El seu depredador natural, el llop, ja fa molts anys que fou exterminat, i per tant, només es factible la seva caça en èpoques molt determinades; la presència de l’autopista i les creixents les urbanitzacions han reduït els passos naturals. El segueix el cabirol introduït novament fa més de vint anys. Altres espècies presents són la geneta, la rata cellarda, el gorjablanc, el gat mesquer, la fagina, el toixó i la mostela a més de ratpenats, ocells com, el picot verd, el gaig, mallerengues, rossinyol, amb rapinyaries com l’aligot i l’àliga marcenca. A més, aquest espai se situa, dins del parc, en una de les principals rutes migratòries d’ocells de la Mediterrània occidental. Els ambients humits de la riera de Ramió i els diferents torrents són un hàbitat especialment pròsper, amb una gran varietat d’invertebrats i amfibis. Precisament en l’estudi efectuat entre el 2015 i 2020, es va localitzar una zona de vegetació amfíbia de pradells d’Isoetes (Isoeto-Nanojuncetea), situada en sots sorrencs temporalment inundats, de terra baixa com és a la zona del Montgrós, a la vall de Ramió, que es considerava extingida al Parc pocs anys enrere i considerada d’interès prioritari. Una altra comunitat escadussera al Parc cartografiada a la mateixa vall de Ramió es la de les landes de gòdua (Sarothamnus scoparius), acidòfiles i mesòfiles, de la muntanya mitjana plujosa i terra baixa. S’acostuma a trobar en plantacions abandonades, marges de camins, boscos tallats i sobretot barrejada amb bardissa i vegetació herbàcia. Destaca també els falgars principalment localitzada a les vores de fondals i cursos d’aigua com per exemple el torrent de Can Masó. Les condicions prou humides permeten que arribi a formar colònies relativament grans. La recessió dels usos tradicionals com l’aprofitament per a jaç pel bestiar n’ha afavorit probablement la seva expansió. La bardissa d’esbarzer (Rubus ulmifolius) és una de les que recobreix més superfície; se la troba en forma de rodals, sobretot present en marges de camins i en els fons de la vall on s’ha eliminat l’estrat arbori. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per damunt de la Rectoria i de Can Forn, en una antiga pedrera de la Vall de Ramió s’ha localitzat un hàbitat de <em>Populus sp.pl.</em> Són arbres relativament joves, procedents de rebrot o de colonització.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el curs mitjà del torrent de Can Masó, es localitza una bosquina dominada per l’aladern de fulla ampla <em>(Phyllirea media), </em>mentre que a les vores de la Riera de Ramió i afluents, s’han pogut detectar algunes pollades degut a la presència de planes fluvials <em>(Populus spp.).</em> Però també, degut a l’alteració de l’home en el bosc de ribera, hi ha sectors de la riera de Ramió, sobretot cap a la zona baixa de la riera, on el bosc autòcton ha estat substituït per formacions naturalitzades de <em>Robinia pseudoacacia</em>. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les pedredres, tot i que estan abandonades, es troben parcialment naturalitzades però són presents al municipi a la riera de Ramió, amb l’aiguabarreig amb el torrent de l’Home Mort, encara que una de les més importants i singulars des del punt de vista geològic és la pedrera extractiva de basalt, que continua activa, situada al turó de Sant Corneli.</span></span></span></span></span></p>	08082-174	Plaça de l’Església, 13, 2on - 08471 Vallgorguina	<p><span><span><span><span><span>El Parc del Montnegre i el Corredor fou creat l’any 1989 (DOCG núm. 1.300 d’1 de juny de 1990). L’any 1992 fou inclòs en el Pla d’Espais d’Interès Natural (DOGC núm. 1.714 d’1 de març de 1993) i posteriorment inclòs segons la Directiva Europea a la xarxa Natura 2000 (DOGC núm. 4735 de 6 d’octubre de 2006). Des de 2017, Fogars de la Selva és un dels municipis interessats en ampliar i/o modificar l’àmbit de l’espai d’interès natural (EIN).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2009 es creà una base de dades referent a les localitats de flora d’interès de conservació especial, que ha estat actualitzada periòdicament a partir de les prospeccions i el treball de camp.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 2015 i 2020 es realitzà un aixecament cartogràfic a escala 1:10.000 dels hàbitats CORINE i dels hàbitats d’interès comunitari (HIC) del parc, incloent-hi l’àrea proposada per a l’ampliació del Parc a partir del nou Pla Especial, amb un total de 17.457,52 ha. El resultat fou l’establiment de 17 hàbitats d’interès comunitari (HIC), 10 a la cobertura de polígons i 17 a la de punts; d’aquests 17, tres són prioritaris. </span></span></span></span></span></p>	41.6961300,2.5902400	465904	4616120		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-02p1510041.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-03p1510377.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-04p1510370.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-05p1500991.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-06p1510405.jpg	Legal		Patrimoni natural	Zona d'interès	Privada accessible	Científic/Lúdic/Cultural	Xarxa natura 2000	Natura 2000	2022-09-13 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Des de principis del segle XX el bosc no para de créixer en detriment de les terres de conreu i els masos que progressivament s’han anat abandonant o han minvat considerablement l’activitat agrícola. Només a la vall es manté una reduïda proporció d’espais oberts com els camps, erms, pastures i prats naturals, que a més, tenen un gran valor ecològic.L’espai protegit coincideix amb l’espai protegit per la Xarxa europea Natura 2000, l’objectiu de la qual és fer compatible la protecció de les espècies i els hàbitats naturals i semi naturals amb l’activitat humana que s’hi desenvolupa. A Catalunya, la llei 12/2006 d’espais naturals determina que tots els espais de la xarxa Natura 2000 (ZEC i ZEPA) s’inclouen automàticament al PEIN en el moment de la seva declaració.El municipi de Fogars de la Selva disposa d’un punt d’informació del parc ubicat a septentrió del Parc del Montnegre i el Corredor, al Museu de la Pagesia. Ofereix informació del parc, itineraris senyalitzats i activitats diverses.		2153	5.1	2136	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91596	Roure de can Masó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-can-maso	<p><span><span><span><span><span>FRAZER, Sir James George (2009). La rama dorada. Magia y religión. Fondo de Cultura Econòmica: México. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MCCULLOUGH, Colleen (1998). Cèsar. Planeta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Pòrtic Natura. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (2009). Guia d’arbres per a nois i noies. Cossetània edicions. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Editoral blume. Sant Fost de Campsentelles.</span></span></span></span></span></p>			<p><span><span><span><span><span>El roure martinenc (<em>Quercus pubescens</em>) del Collet del Molinot creix en el vessant de llevant del Puig Castellar, al peu d’una canal que desguassa al Sot de l’Home Mort. Malgrat tenir un parell de protuberàncies a nivell de la part inferior del tronc, s’alça recte i altiu, amb una alçada aproximada d’entre vint-i-dos i vint-i-cinc metres. L’escorça és marronosa, fosca i clivellada. A una desena de metres del sòl es ramifica amb diverses branques potents,que alhora també es van ramificant per donar una capçada imponent. Les fulles mesuren entre cinc i deu centímetres de llargada i quan són tendres, ambdues cares són peludes. Quan són adultes només ho són per la part inferior, que és per on absorbeixen la humitat. Les fulles tenen els marges perfectament lobulats. Floreix durant el mes d’abril, quan les fulles noves acaben de sortir i són tendres. Les flors d’ambdós sexes surten al mateix arbre, però mentre que les masculines estan disposades en aments pèndul, les femenines estan envoltades per un involucre d’on només sobresurten els estils i és d’elles que surt la gla. La gla, és allargada, sense peduncle. Té una cúpula protectora a la base amb pilositats evidents.</span></span></span></span></span></p>	08082-169	Polígon 13, parcel·la 13	<p><span><span><span><span><span>L’antropòleg, Sir James George Frazer (1854-1941) en la seva obra monumental “The Golden Bough” publicada per primer cop l’any 1890 feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en varies zones del món, i evidentment ja parlava de la importància del roure en les diferents cultures. Grecs com romans, associaren el roure amb Zeus o Júpiter, divinitats del cel, la pluja i el tro.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Juli Cèsar, tornant de la campanya de Britània, ordenà tallar les rouredes dels morins, una tribu gala que s’hi amagava: “Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col·locats de cara a l’enemic i se’ls amuntegava a ambdós costats a manera de clos” (Juli Cèsar, la Guerra de les Gàl·lies, III, 29).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='ES'><span>D’altres autores com l’escriptora Colleen McCullough, pensa que Cèsar va voler acabar amb l’arbre sagrat dels morins <em>“kilómetro tres kilómetro a través del bosque de robles, César y sus Hombres fueron empujando a los morinos hacia atrás hasta sus pantanos; a medida que avanzaban talaban robles en una ringlera de trescientos metros de anchura y amontonaban los troncos y las ramas podadas formando una gran muralla a cada flanco mientras elevaban la cuenta cada vez que un viejo árbol gemía para caer en tierra. Casi desquiciados de horror y de pena, los morinos no se atrevieron a pelear contra ellos. Se retiraron lamentándose hasta que fueron engullidos por los pantanós, donde se agruparon y lloraron desconsoladamente”</em> (McCullough, César, pàg. 64).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un altre motiu pel qual l’arbre ha estat considerat sagrat és la presència del vesc, un paràsit que resta viu fins i tot a l’hivern, quan cauen les fulles. Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada a L’Eneida, de Virgili, quan la Sibil·la Cumas explica a Enees la manera d’entrar a l’infern: “ en el fullatge espès d’un arbre s’amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l’envolta l’obaga d’una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l’arbre la branca d’oscil·lants fulles d’or” (Virgili, l’Eneida, VI, 140).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquest mateix autor, en el seu llibre, la Rama dorada (cap. XVI, 202), diu: “Segons Virgili, Enees arrancà la branca daurada d’una alzina. Ara bé, el roure era l’arbre sagrat de Júpiter, el deu màxim dels llatins”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototip de la bellesa masculina, mor víctima d’una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense fer-ho expressament, amb un arc i una fletxa fetes amb el vesc, l’únic ésser que no havia promès respectar Balder.</span></span></span></span></span></p>	41.6974400,2.6100900	467556	4616258		08082	Fogars de la Selva	Difícil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-02dsc2890.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-03dsc2889.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-04p1510410.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-05p1510409.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-06p1510417.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Espècimen botànic	Privada	Científic		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	A la muntanya substitueix a l’alzina en climes de transició. Dins l’estatge montà es troba per sobre l’alzina muntanyenca. La fusta del roure està considerada de gran duresa, molt bona per a la construcció i per a treballs d'ebenisteria. Juntament amb l'alzina tenen un gran poder calorífic. L'escorça és rica en tanins i antigament era utilitzat per adobar el cuir. Molt apreciat per a la fabricació de botes. Poden ser conreats com a planta ornamental i per evitar l'erosió. Les glans serveixen per a l'alimentació del bestiar.		2151	5.2	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91600	Can Grau de Dalt	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-grau-de-dalt	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Parcialment enfonsada, amb gran quantitat de murs visibles.	<p><span><span><span><span><span>Can Grau de Dalt, està situat a llevant del turó de Can Grau, al vessant esquerra d’una canal tributària de la riera de Ramió. Des del Molinot, continuar per la pista en direcció oest i trobat el trencall, (el de mà esquerra, de pujada mena a Can Romeguera) continuar a mà dreta, un centenar de metres. Un cop travessat el revolt del torrent, a mà esquerra hi ha l’antic camí de carro que mena directament a la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta rectangular, de planta baixa i pis. Les restes de les parets i les teules indiquen que la coberta era a dues vessants, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al sud. A banda i banda de l’edifici principal es conserven les parets de varis edificis annexos, destinats a les corts, la porquera i el galliner. Són de planta baixa amb el cobert a un sol vessant. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les parets mestres de l’edifici principal sobrepassen els cinc metres d’alçada. Es conserva part dels muntants i el marxapeus de la porta d’accés principal feta amb carreus de pedra perfectament escairats i treballats, amb la polleguera quadrangular retallada en el carreu del muntant dret per barrar la porta des de l’interior. Entrant hi ha una primera estança, de dimensions considerables, probablement amb funcions d’entrada i cuina. Al fons, una obertura quadrangular amb llinda de fusta. Entrant per l’obertura hi ha una segona estança amb les pedres de la paret del fons ennegrides i els encaixos per al bigam de fusta de la planta pis. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A mà esquerra de la porta principal hi ha una segona obertura que correspon a una porta. És més senzilla, amb el muntant visible fet de maó. A l’interior, a mà dreta, hi ha una porta amb emmarcament de maó que permetia comunicar les dues estances. Les parets estan perfectament arrebossades amb morter de calç.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El paredat, d’uns cinquanta centímetres de gruix, és fet de pedra i fang. Les cantoneres que es conserven, sobretot a la façana principal, estan ben desbastades, sense escairar, amb la pedra molt ben col·locada per donar estabilitat a la façana. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Destaca a mà dreta un edifici de dimensions molt reduïdes amb la portella d’entrada que mesura tot just cinquanta centímetres d’amplada i que el mur posterior indica que tenia una diminuta coberta a doble vessant, també amb el carener perpendicular a la façana principal.</span></span></span><br /> </p>	08082-173	Les Cabanyes. Polígon 14, Parcel·la 29	<p><span><span><span><span><span>En la documentació que esmenta la relació dels batlles de Fogars, s’esmenta Salvi Coll i Ramilans, que l’any 1877 i 1879 (anys en què fou batlle) vivia en aquesta casa, juntament amb la seva esposa, Maria Jalmar i Matas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A principis de segle XX, en el cens parroquial d’entre els anys 1905 i 1908 es deixa constància que a la casa hi viuen el matrimoni format per, potser un fill de Can Bruguera, Francesc Bruguera i Maria Gamisans amb els seus fills, Josepa i Joaquim. L’any 1908 deixen la casa per marxar a viure a Grions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La memòria oral explica que en aquesta casa també hi visqué una dona, tota sola, que menava una vinya i, en el sot de la riera de Ramió, un hort que regava aprofitant l’aigua de la resclosa de Can Grau. Tenia gallines, un ruc i un porc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el Sot de l’Esquerda hi havia la font de la casa, envoltada de cirerers, que també era visitada per la gent que treballava a muntanya. Sembla que feia feines de bosqueter, tallant arbres i fent carbonet amb les soques que arrencava. El portava a vendre o li venien a buscar amb matxos de bast. Quan es va fer gran l’ajudaven els seus veïns de Can Romeguera.</span></span></span></span></span></p>	41.6978200,2.5953200	466327	4616306		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-01p1510467.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-02p1510466.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-03p1510469.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-04p1510472.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-05p1510476.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-06p1510473.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	No havent localitzat altres carreus de pedra ben treballats, no és impossible que aquests haguessin estat reaprofitats d’un mas rònec.	98\|94	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91602	Puig Castellar	https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-castellar-1	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BURGUEÑO, Eugeni.; VILÀ, Maria del Vilar. (1996). El poblat ibèric de Montbarbat. <em>Aproximació a l’estudi del territori al curs inferior de la Tordera en època ibèrica.</em> Quaderns de la Selva, 9, pàgs.55-78. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ESTRADA GARRIGA, Josep. (1969). Vías y poblamientos romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Comisión de Urbanismo, 65.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LLINÀS i POL, Joan i MERINO SERRA, Jordi (2001). El patrimoni de la Selva: inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca. Consell Comarcal de La Selva.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SERRA-RÀFOLS, Josep de. (1942). El poblamiento de la Maresme o Costa de Levante en la época anterromana. Empuries: Revista de món clàssic i antiguitat tardana, 4, pàgs. 69-110.</span></span></span></span></span></p>	VI - I aC	No es coneix el veritable estat de conservació perquè no hi ha cap estructura visible i no s’hi ha fet cap intervenció arqueològica.	<p><span><span><span><span><span>Puig Castellar és un turó de 253 metres d’alçada. Està ubicat a l’extrem occidental del terme, al capdamunt de la Vall de Ramió. L’accés és el mateix que per anar al Molinot, casa que està enclavada en vessant sud del turó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segons informació publicada a la Carta Arqueològica del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya “en aquest puig s’ha citat nombroses vegades la presència d’un possible assentament d’època ibèrica degut a la troballa en superfície de ceràmica de la mateixa època, tot i que mai ha estat possible precisar el lloc on va ser recollida”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Ni l’any 1985, per la redacció de la referenciada Carta Arqueològica, ni l’any 2003, amb motiu de la seva revisió, es van poder confirmar aquestes notícies.</span></span></span></span></span></p>	08082-175	Polígon 13 Parcel·la 8	<p><span><span><span><span><span>El topònim de “Castellar” és indicatiu d’un establiment en un lloc enlairat i estratègic. A Catalunya n'hi ha diversos exemples. Dos dels més coneguts són, Puig Castellar (a Santa Coloma de Gramenet), Puig Castellet (a Lloret de Mar), ambdós assentaments ibers. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1985, amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica de La Selva, A. Martín i A. Riego el catalogaren amb la fitxa número 1.238, tot i que no es va localitzar cap resta en superfície indicadora de la presència d’algun tipus d’assentament. Aquesta fitxa fou revisada per D. Ortega i G. del Prado l’any 2003 sense cap més informació.</span></span></span></span></span></p>	41.6981600,2.6066500	467270	4616339		08082	Fogars de la Selva	Difícil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91602-02p1510421.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91602-03p1510423.jpg	Legal	Ibèric	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Privada	Científic/Cultural		BPU	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Malgrat la manca d’evidències materials recents, es manté com a jaciment arqueològic a l’inventari del patrimoni arqueològic de Catalunya. Potser recerques futures podran acabar de confirmar o desmentir aquestes notícies antigues de troballes.	81	1754	1.4	1762	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91699	Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) de Can Bruguera	https://patrimonicultural.diba.cat/element/freixe-de-fulla-gran-fraxinus-excelsior-de-can-bruguera	<p><span><span><span><span><span>PARRAMON BLASCO, Jordi (1997). Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic Natura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (2009). Guia d’arbres per a nois i noies. Cossetània edicions. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Sant Fost de Campsentelles: Editoral blume. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>WILHELM THOMÉ, OTTO (1885). Flora von Deutschland, Österreich und der Schewiz in Wort und Bild für Schule und Haus. Deutschland.</span></span></span></span></span></p>			<p><span><span><span>El freixe de fulla gran <em>(Fraxinus excelsior)</em> de Can Bruguera és<span><span> un arbre de la família de les oleàcies, que mesura 2’30 m de circumferència per 32 metres d’alçada, però que en bones condicions pot arribar a la quarantena de metres. El tronc és recte. L’escorça dels exemplars adults és tota clivellada, a diferència dels exemplars joves on és llisa i grisenca. La fusta és de color groc pàl·lid rosat, molt dura i elàstica. L’heura l’estava envaint per la qual cosa s’ha tallat des de la base, deixant que la part aèria s’assequi de manera natural.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les branques són ascendents. Els branquillons gruixuts, puntejats. Els borrons, són grossos, rabassuts i de color fosc. Les fulles són caduques i compostes; mesuren entre vint i trenta centímetres de llargària, amb nou a tretze folíols. El marge és dentat. Estant disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l’anvers, però més pàl·lids al revers. Els colors durant la tardor varien entre el groguenc i marronós; malgrat encara perduri el verd, van caient al terra formant veritables tapissos.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La floració, generalment es produeix entre els mesos de març, abril i maig. Es propaga per llavors, tot i que artificialment es pot arrelar a través d’esqueixos. En bones condicions, acostuma a viure uns 150 anys, però no acostuma a sobrepassar els 200.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la seva elasticitat i duresa pot ser emprada en ebenisteria, fusteria i torneria, per fer trineus o mànecs d’eines i raquetes de jugar a tennis. Tradicionalment, la fulla s’aprofita com a farratge d’hivern per al bestiar. Com a planta medicinal és emprat com a antiinflamatori, laxant i diürètic.</span></span></span></span></span></p>	08082-205	Parc Natural del Montnegre i el Corredor	<p><span><span><span><span><span>El freixe, en els països del Centre d’Europa està considerat com un arbre amb poder. La creença fa que es les serps, símbol del mal, fossin repel·lides per les fulles. Per aquest motiu, en alguns rituals d’aquests països, es dibuixa un cercle amb una branca de freixe, traçant així una àrea de protecció. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia grega, sobretot el freixe de flor, les Melíades, eren les nimfes dels freixes. S’originen de la sang d’Urà que va caure sobre Gea quan Cronos el va mutilar. Són germanes de les Fúries, dels gegants i d’Afrodita. En record del seu naixement, les llances dels homicides es fabricaven amb fusta de freixe. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia nòrdica, el freixe, simbolitza l’arbre de la vida, i de la seva escorça va néixer Ask, el primer home; mentre que Embla, la primera dona, naixeria d’un om. Aquesta primera parella engendraren la resta. </span></span></span></span></span></p>	41.7008700,2.6040000	467051	4616641		08082	Fogars de la Selva	Difícil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91699-freixa-can-bruguera-9.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91699-p1500116.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91699-04p1500115.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91699-tafel073small.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Espècimen botànic	Privada accessible	Científic/Cultural		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Arbre localitzat en el transcurs del mes de febrer de 2022 per la Guarderia dels Parc del Montnegre i el Corredor. A uns cinquanta metres de distància del referenciat en la present fitxa hi ha un freixe més petit que mesura actualment 1’65 m de circumferència per 28 m d’alçada.		2151	5.2	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91594	Rellotge de sol de Can Masó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-maso	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX	Bona part de l’arrebossat on està pintat el rellotge s’ha bufat i desenganxat del mur i perilla de caure amb qualsevol dia de pluja.	<p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol situat dessota el ràfec de la façana principal de Can Masó, orientada lleugerament a sud-est. És de forma quadrangular, emmarcat. A la part superior del quadrant hi ha el gnòmon, de vareta que sembla haver estat collat ja fa anys. Tot i que el marc és de color ocre, sembla que antigament el rellotge era diferent, més gran, ja que al dessota d’aquest s’hi observa el mateix color vermellós que a l’interior. Les línies horàries no són visibles degut al gruix de les diferents capes de pintura. Les hores han quedat esborrades. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El morter de calç de la façana s’ha bufat i desenganxat de la paret mestre.</span></span></span><br /> </p>	08082-167	Polígon 12 Parcel·la 89	<p><span><span><span><span><span>L’any 1780, Jaume Masó és el propietari de Can Masó, que està casat amb Caterina Andreu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1820, el fill del matrimoni anterior, Josep Masó Andreu passa a ser el propietari on hi viu amb la seva esposa, Cecília Perepoch.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1850 consta com a propietari l’hereu generacional, Joan Masó Perepoch (†1852), casat amb Maria Vert (†1855). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu fill, Joan Masó Vert és el nou propietari que consta en el cadastre de 1862, que es marida amb Josepa Canyelles. Les terres que es declaren en el cadastre són 520 quarteres repartides entre bosc, conreu i erm. També hi declara tenir un parell de bous i una mula. El matrimoni tindrà un fill, Josep (1846-?) que en el padró de 1889 ja consta com a nou propietari. És en aquest document on per primera vegada hi consta vivint a la casa un matrimoni masover, format per Salvador Turon Rigau i Maria Torrent i Fontanet i el seu fill, Josep (1886-?). No hi restaran massa temps.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials de Sant Andreu sembla que entre l’any 1905 i 1912 hi visqueren el matrimoni masover format per Pere Quirico Expòsit i Concepció Cama amb els seus fills (Joan, Jaume, Filomena, Pere, Mateu, Margarida, Josep i Lluïsa) i Rafel Parenta Expòsit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1913 fins l’any 1923 viuen a la casa el matrimoni format per Joan Oller i Gràcia Bota, amb els seus fills (Lluís i Pilar).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1924 fins l’any 1934, hi viuen els masovers Joan Puig i Massaguer i Antònia Rovira i Corominas amb els seus fills Ramon, Josepa i Salvador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1945 i 1957 s’hi instal·len uns nous masovers. El matrimoni format per Lluís Codina Gich (†1965) i Maria Armengol Busquets, i els seus fills (Jeroni, Carme, Joan, Elvira, Àngela i Joaquim). La tercera de les filles, l’Àngela continuarà vivint a la casa com a masovera quan es casi amb en Miquel Ventura del Molinot. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la finca hi havia diferents deus d’aigua que permetien omplir un biot, o basses excavades al sòl. També tenien una mica d’aigua excavada en el pa de sauló que portava aigua, a través d’una canonada de plom, fins la casa i la masoveria. Els vedells els tenien ensenyats per a llaurar la terra. El fill dels darrers masovers, en Joaquim o Quimet, pasturava un ramat d’uns cent caps de cabres. La llet que n’obtenien de munyir-les la baixaven amb la burra fins al pont d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p>	41.7044400,2.6254600	468838	4617029		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91594-04p1510393-ubicacio-del-rellotge-de-sol-de-can-masso.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91594-01dsc2881_0.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91594-02dsc2880_0.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		BPU	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Aquest rellotge no consta en l’inventari de la Societat Catalana de Gnomònica.	98	47	1.3	1762	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91593	Can Masó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-maso-0	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XIX		<p><span><span><span><span><span>Can Masó està situat als peus del turó de Montgròs, en el vessant hidrogràfic dret del torrent que porta el nom de la casa, un important afluent de la Riera de Ramió que neix en els contraforts del Montgròs i del Puig Masó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La casa, fruit de diverses ampliacions, s’alça en un terraplè natural. És de planta rectangular, de planta baixa i pis amb el cobert a dues vessants, recobert de planxes de fibrociment, i el carener perpendicular a la façana principal. A mà dreta la façana es perllonga per permetre l’ampliació de l’edifici.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La part del darrera de la casa sembla correspondre a les antigues corts i celler i també emprada com a masoveria amb l’accés per la façana de ponent. El paredat d’aquest edifici és de pedra irregular, les cantoneres poc treballades collades amb fang. L’arrebossat exterior ha gairebé desaparegut. Les obertures visibles estan tapiades des de l’interior, i conserven una certa simetria. A la façana de tramuntana destaca una obertura emmarcada de pedra granítica amb la llinda per repicada protegida per una reixa de barrots quadrangular encaixada a l’interior de la pedra. Entre les bardisses i altra vegetació que està envaint l’edifici s’endevina alguna altra obertura amb la llinda de fusta, tapiada ja fa moltíssims anys. Les finestres del pis, semblen haver estat reparades amb maó en temps més moderns. La façana de ponent té un gran contrafort amb les obertures de la planta baixa tapiades. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’edifici principal actual, situat al davant presenta les mateixes característiques constructives, sense massa miraments. De l’existència d’una coberta de teula àrab només se’n conserva el ràfec i les restes d’un espanta bruixes trencat en el carener. Com en l’edifici de tramuntana, totes les obertures tenen reixa i estan tapiades. Destaquen però les dues finestres de la planta pis, emmarcades amb carreus de pedra. La que està situada a mà dreta de la façana a més, té l’ampit motllurat i a la llinda encara s’hi pot llegir la data de 1787. La col·locació d’una reixa de ferro ha provocat fissures importants en el granit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’estat actual de la porta no permet saber si estava motllurada. Destaca el número 22 de la casa, corresponent al cadastre, visible en una rajoleta ceràmica situada a la part superior esquerra i un pedrís situat al dessota de la finestra emmarcada amb una llinda de fusta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre les dues finestres de la planta pis, i per sobre de la porta principal, hi ha un rellotge de sol de pla vertical policromat amb el gnòmon o estil a punt de caure.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El paredat de l’edifici és de pedra i les tres façanes visibles estan arrebossades amb morter de calç que s’està descalçant de les parets. </span></span></span></span></span></p>	08082-166	Polígon 12 Parcel·la 89	<p><span><span><span><span><span>L’any 1780, Jaume Masó és el propietari de Can Masó, que està casat amb Caterina Andreu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1820, el fill del matrimoni anterior, Josep Masó Andreu passa a ser el propietari on hi viu amb la seva esposa, Cecília Perepoch.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1850 consta com a propietari l’hereu generacional, Joan Masó Perepoch (†1852), casat amb Maria Vert (†1855). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu fill, Joan Masó Vert és el nou propietari que consta en el cadastre de 1862, que es marida amb Josepa Canyelles. Les terres que es declaren en el cadastre són 520 quarteres repartides entre bosc, conreu i erm. També hi declara tenir un parell de bous i una mula. El matrimoni tindrà un fill, Josep (1846-?) que en el padró de 1889 ja consta com a nou propietari. És en aquest document on per primera vegada hi consta vivint a la casa un matrimoni masover, format per Salvador Turon Rigau i Maria Torrent i Fontanet i el seu fill, Josep (1886-?). No hi restaran massa temps.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials de Sant Andreu sembla que entre l’any 1905 i 1912 hi visqueren el matrimoni masover format per Pere Quirico Expòsit i Concepció Cama amb els seus fills (Joan, Jaume, Filomena, Pere, Mateu, Margarida, Josep i Lluïsa) i Rafel Parenta Expòsit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1913 fins l’any 1923 viuen a la casa el matrimoni format per Joan Oller i Gràcia Bota, amb els seus fills (Lluís i Pilar).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1924 fins l’any 1934, hi viuen els masovers Joan Puig i Massaguer i Antònia Rovira i Corominas amb els seus fills Ramon, Josepa i Salvador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1945 i 1957 s’hi instal·len uns nous masovers. El matrimoni format per Lluís Codina Gich (†1965) i Maria Armengol Busquets, i els seus fills (Jeroni, Carme, Joan, Elvira, Àngela i Joaquim). La tercera de les filles, l’Àngela continuarà vivint a la casa com a masovera quan es casi amb en Miquel Ventura del Molinot. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la finca hi havia diferents deus d’aigua que permetien omplir un biot, o basses excavades al sòl. També tenien una mica d’aigua excavada en el pa de sauló que portava aigua, a través d’una canonada de plom, fins la casa i la masoveria. Els vedells els tenien ensenyats per a llaurar la terra. El fill dels darrers masovers, en Joaquim o Quimet, pasturava un ramat d’uns cent caps de cabres. La llet que n’obtenien de munyir-les la baixaven amb la burra fins al pont d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p>	41.7045200,2.6253800	468832	4617038		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-01p1510407.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-02dsc2881.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-03dsc2880.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-04dsc2869.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-05dsc2867.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-06p1510392.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		Inexistent	2023-05-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	En el sot, en una zona planera on conflueix la canal que baixa de Can Masó i el torrent, hi havia un forn d’obra del qual només s’han pogut localitzar restes de teula, cairons i totxo, molt probablement acabat de colgar per l’eixamplament de la pista que puja cap a Can Masó.	98\|94	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91595	Safareig i mina Can Masó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-i-mina-can-maso	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Accés a la mina embardissat i safareig mig cobert de restes vegetals resultat del desbrossament del terreny per a l'obtenció del suro.	<p><span><span><span>El safareig i la mina de Can Masó estan situades a tramuntana de la casa. L’accés es fa, un cop situats a la façana corresponent, pel camí del mig tot pujant cent-cinquanta metres. Agafar llavors el corriol que surt immediatament a mà dreta i avançar la mateixa distància fins a trobar el revolt d’una feixa ample per on transcorre la canal que s’origina en els contraforts del Montgròs. En el marge esquerre s’hi localitza una paret d’obra, feta amb maó i morter de calç, amb les parets interiors impermeabilitzades. Un cop enfilats en el marge s’aprecia una estructura de recollida d’aigües pluvials i de mina d’aproximadament 1’35 m de fondària, amb el sòl enrajolat i rentadora amb marxapeus per enfilar-s’hi. La mina està situada un xic més amunt. La galeria està excavada en el pa de sauló però l’accés està embardissat.</span></span></span></p>	08082-168	Polígon 12 Parcel·la 89. Feixa de la Noguera.	<p><span><span><span><span><span>L’any 1780, Jaume Masó és el propietari de Can Masó, que està casat amb Caterina Andreu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1820, el fill del matrimoni anterior, Josep Masó Andreu passa a ser el propietari on hi viu amb la seva esposa, Cecília Perepoch.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1850 consta com a propietari l’hereu generacional, Joan Masó Perepoch (†1852), casat amb Maria Vert (†1855). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu fill, Joan Masó Vert és el nou propietari que consta en el cadastre de 1862, que es marida amb Josepa Canyelles. Les terres que es declaren en el cadastre són 520 quarteres repartides entre bosc, conreu i erm. També hi declara tenir un parell de bous i una mula. El matrimoni tindrà un fill, Josep (1846-?) que en el padró de 1889 ja consta com a nou propietari. És en aquest document on per primera vegada hi consta vivint a la casa un matrimoni masover, format per Salvador Turon Rigau i Maria Torrent i Fontanet i el seu fill, Josep (1886-?). No hi restaran massa temps.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials de Sant Andreu sembla que entre l’any 1905 i 1912 hi visqueren el matrimoni masover format per Pere Quirico Expòsit i Concepció Cama amb els seus fills (Joan, Jaume, Filomena, Pere, Mateu, Margarida, Josep i Lluïsa) i Rafel Parenta Expòsit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1913 fins l’any 1923 viuen a la casa el matrimoni format per Joan Oller i Gràcia Bota, amb els seus fills (Lluís i Pilar).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1924 fins l’any 1934, hi viuen els masovers Joan Puig i Massaguer i Antònia Rovira i Corominas amb els seus fills Ramon, Josepa i Salvador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1945 i 1957 s’hi instal·len uns nous masovers. El matrimoni format per Lluís Codina Gich (†1965) i Maria Armengol Busquets, i els seus fills (Jeroni, Carme, Joan, Elvira, Àngela i Joaquim). La tercera de les filles, l’Àngela continuarà vivint a la casa com a masovera quan es casi amb en Miquel Ventura del Molinot. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la finca hi havia diferents deus d’aigua que permetien omplir un biot, o basses excavades al sòl. També tenien una mica d’aigua excavada en el pa de sauló que portava aigua, a través d’una canonada de plom, fins la casa i la masoveria. Els vedells els tenien ensenyats per a llaurar la terra. El fill dels darrers masovers, en Joaquim o Quimet, pasturava un ramat d’uns cent caps de cabres. La llet que n’obtenien de munyir-les la baixaven amb la burra fins al pont d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquest punt de recollida d’aigua tenia una doble funció, la de safareig per a rentar la roba i alhora servia per a regar l’hort, que només es feia un cop per setmana. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Normalment a cada feixa hi havia un indret on poder obtenir aigua. En una feixa hi havia un biot on treien l’aigua amb la galleda. A la feixa del Sot, tenien un bassot que s’omplia d’una déu. I l’aigua de la mina portava aigua fins a les aigüeres de les dues cases, a través d’una canonada de plom.</span></span></span></span></span></p>	41.7070700,2.6267600	468948	4617321		08082	Fogars de la Selva	Difícil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91595-01p1510401.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91595-02p1510398.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91595-03p1510399.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	El bosc es va netejar i desbrossar per a l’obtenció de suro, i tot el voltant està ple de restes que n'impedeixen l'apropament i el mesurament correcte.	98\|94	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91263	Rellotge de sol de Can Bruguera	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-bruguera	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Es troba molt esborrat i amb el gnòmon retorçat.	<p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol de matí, situat al dessota mateix del carener de la façana principal de Can Bruguera. El seu estat de conservació és molt dolent i s’hi observen regalims del morter emprat en la remodelació de la coberta. Presenta un pla quadrangular, amb orientació a llevant. Està realitzat damunt d’un preparat de calç on s’hi va esgrafiar lleugerament totes les línies i l’únic color que s’identifica encara és el vermell. S’aprecia en el marc, en el que sembla una inscripció a la part superior i en les línies horàries. El gnòmon, de vareta de ferro amb punta de sageta, està situat a l’interior d’un astre solar envoltat per un segon cercle i retorçat cap a munt. </span></span></span></span></span></p>	08082-141	Polígon 14 Parcel·la 1	<p><span><span><span><span><span>L’any 1622 mor Margarida Bruguera. L’any 1660 mor una filla de Francesc Baix i Maria i quatre anys més tard ho féu Eulàlia, vídua de Francesc Forn, que consten com habitants dels mas Bruguera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1732 mor Jaume Bruguera, que en el llibre d’òbits, el rector fa constar com a treballador i propietari del mas àlies (o Àlies) que pot senzillament significar àlies Bruguera. Com que les rieres baixaven amb molta aigua fou enterrat amb missa baixa “per causa d’anar les rieres grosses i no poder-hi assistir els sacerdots de pobles veïns”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1734 neix Josep (1734-†1751), fill de Pere Bruguera (1701-†1743) i de Maria Ivern (†1763), i el rector els inscriu com “habitants en el mas Croses o Bruguera.” El padrí del bateig fou Josep Bruguera, també del mas Croses. Aquest matrimoni tindrà una altra filla que morirà petita: Teresa (1741-†1744). En l’òbit de Pere Bruguera el rector fa constar que és el propietari del mas Bruguera. La vídua mor vint anys després, l’any 1763, però en el cadastre d’aquell any, a la casa també hi ha inscrits un matrimoni cambrer, Bonaventura Riera i Victòria Vivas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sembla que l’hereu serà Pere Bruguera i més endavant la seva pubilla, Teresa Bruguera estarà al capdavant del mas. Segons el cadastre de 1862, consta com a propietari Antoni Cama i March (1795-†1877), que s’havia casat amb Teresa Bruguera. Aquest matrimoni declara, a més de la casa pairal, tenir una peça d’una quartera de secà, quatre quarteres i mitja de bosc, una quartera de sureda i quatre quarteres de terra erma. Una altra peça disposa de dotze quarteres de secà, tres quartans de vinya, dues-centes sis quarteres de bosc, tretze quarteres de sureda i deu quarteres d’erm. Una tercera peça està dividida en tres quarteres de secà, mitja de sureda, quatre quartans de sureda i una i tres quartans d’erm. La darrera peça és de tres quarteres i mitja de secà i tres quarteres i tres quartans d’albereda. Una d’aquestes peces es refereix a can Marc, sense especificar-ho. També declaren tenir dos bous, una egua i una mula a més de varis caps de ramaderia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889 el propietari és el net d’Antoni Cama, Miquel Cama, que consta vidu i resident en el mas amb els seus set fills, Concepció, Joan, Dolors, Joaquima, Maria, Josep i Ramona Cama i Mates, tots per dessota la franja dels quinze anys. </span></span></span></span></span></p>	41.7070400,2.6062900	467245	4617325		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91263-03p1510031-detall.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91263-01dsc2640-facana-i-ubicacio_1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91263-02p1510030-carener_1.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		BPU	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Aquest rellotge no consta en l’inventari de rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica.	98\|94	47	1.3	1762	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91261	Can Bruguera	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bruguera-6	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVI-XX	La coberta està refeta i les obertures tapiades. La vegetació l’està malmetent i és del tot impossible poder visualitzar l’era situada al davant de la casa. L’heura ja ha començat a envair la coberta.	<p><span><span><span><span><span>Can Bruguera és un mas situat al capdamunt de la vall de Ramió, un cop passat Can Forn, sense deixar el camí que continua a mà esquerra, resseguint la vall. Just abans d’arribar-hi, a mà dreta, a peu marge, hi ha les restes d’un antic forn d’obra. La casa està constituïda per una gran cos de planta rectangular que s’adapta a l’orografia del terreny. Consta de planta baixa i pis, amb teulada a dues aigües desiguals, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a llevant.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Està estructurat a partir de tres crugies. La planta baixa està presidida per tres obertures disposades de la següent manera: un portal amb marxapeus i muntants de carreus de pedra i arc de mig punt realitzat amb maó disposat a plec de llibre que en les darreres fotografies havia estat pintat matusserament de color blanc. Es conserva un rajol ceràmic amb el número divuit a mà esquerra. A cada costat, una finestra de les quals destaca la situada a mà dreta, guarnida amb llinda, muntants i ampit motllurat de pedra i reixa de ferro encastada característica del segle XVII i XVIII. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la planta pis, hi ha també tres obertures: la central, més petita alineada amb el portal, és de pedra, amb les impostes retallades en forma de quart de cercle i ampit motllurat però fortament erosionat. A mà esquerra, un finestral amb barana arranada, probablement d’època més moderna. A mà dreta novament una finestra de les característiques que la situada a la planta baixa, però sense reixat. Dessota el carener s’hi conserven les restes d’un rellotge de sol amb el gnòmon desplaçat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El parament és de pedra irregular, amb alguna de més ben treballada en les cantoneres de la façana principal i argamassa amb un recobriment general de morter de calç que sense cap manteniment la humitat i els canvis de temperatura van caient inexorablement deixant al descobert el parament nu. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A més del cos principal, a la façana de tramuntana hi ha algun cos annex propi de les tasques de pagesia i ramaderia però l’abundant bardissar impedeix identificar cadascuna de les funcionalitats originals. A la façana de ponent, una ampliació trenca amb la uniformitat del conjunt. En aquest costat, totes les obertures estan decorades amb muntants i llindes de maó. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al davant de la façana principal, coincidint amb l’altre costat del camí, hi ha un petit edifici de planta rectangular, de planta baixa amb coberta de teula àrab a dues vessants i bigam i llates de fusta. El carener és perpendicular a la façana principal amb la porta d’accés ben centrada. Els muntants i la llinda són de maó i es conserva una porta de fusta collada al muntant amb un parell de golfos de ferro. A mà dreta s’hi recolza un cobert de fusta que se sosté amb uns pilars quadrangulars de maó. El pes de l’heura damunt de la coberta està provocant l’enfonsament total. I per tant la destrucció de l’edifici. El paredat és de pedra irregular barrejada amb maó i argamassa. Dos forats a banda i banda, per damunt de la porta indiquen que segurament aquesta estava protegida per un cobert de fusta.</span></span></span></span></span></p>	08082-140	Polígon 14 Parcel·la 1	<p><span><span><span><span><span>L’any 1622 mor Margarida Bruguera. L’any 1660 mor una filla de Francesc Baix i Maria i quatre anys més tard ho féu Eulàlia, vídua de Francesc Forn, que consten com habitants dels mas Bruguera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1732 mor Jaume Bruguera, que en el llibre d’òbits, el rector fa constar com a treballador i propietari del mas àlies (o Àlies) que pot senzillament significar àlies Bruguera. Com que les rieres baixaven amb molta aigua fou enterrat amb missa baixa “per causa d’anar les rieres grosses i no poder-hi assistir els sacerdots de pobles veïns”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1734 neix Josep (1734-†1751), fill de Pere Bruguera (1701-†1743) i de Maria Ivern (†1763), i el rector els inscriu com “habitants en el mas Croses o Bruguera.” El padrí del bateig fou Josep Bruguera, també del mas Croses. Aquest matrimoni tindrà una altra filla que morirà petita: Teresa (1741-†1744). En l’òbit de Pere Bruguera el rector fa constar que és el propietari del mas Bruguera. La vídua mor vint anys després, l’any 1763, però en el cadastre d’aquell any, a la casa també hi ha inscrits un matrimoni cambrer, Bonaventura Riera i Victòria Vivas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sembla que l’hereu serà Pere Bruguera i més endavant la seva pubilla, Teresa Bruguera estarà al capdavant del mas. Segons el cadastre de 1862, consta com a propietari Antoni Cama i March (1795-†1877), que s’havia casat amb Teresa Bruguera. Aquest matrimoni declara, a més de la casa pairal, tenir una peça d’una quartera de secà, quatre quarteres i mitja de bosc, una quartera de sureda i quatre quarteres de terra erma. Una altra peça disposa de dotze quarteres de secà, tres quartans de vinya, dues-centes sis quarteres de bosc, tretze quarteres de sureda i deu quarteres d’erm. Una tercera peça està dividida en tres quarteres de secà, mitja de sureda, quatre quartans de sureda i una i tres quartans d’erm. La darrera peça és de tres quarteres i mitja de secà i tres quarteres i tres quartans d’albereda. Una d’aquestes peces es refereix a can Marc, sense especificar-ho. També declaren tenir dos bous, una egua i una mula a més de varis caps de ramaderia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889 el propietari és el nét d’Antoni Cama, Miquel Cama, que consta vidu i resident en el mas amb els seus 7 fills, Concepció, Joan, Dolors, Joaquima, Maria, Josep i Ramona Cama i Mates, tots per dessota la franja dels quinze anys. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials de 1905 a 1907 apareixen els noms de Joan Cama, Amèlia Casanova, Maria Borràs, Maria Cama, Josep Cama, Joaquima Serra, Ramona Cama, Margarida Cama i el pastor Manel Costa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el 1907 els propietaris marxen a fer les Amèriques. El mas Bruguera l’adquireix Artur Saurí, mentre que Can Marc l’adquireix Dolors Cama i Mates (de la pròpia família). Una peça de terra era venuda a J. Alomar i una segona a D. Falgueres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1908 fins l’any 1920, hi consten els masovers format pel matrimoni Josep Bagot Expòsit i Carme Casellas amb els seus fills (Josep, Àngela, Maria, Josep, Roseta i Caterina). També viu amb ells el mosso, Josep Gamisans. Aquests abandonen la finca per instal·lar-se a Gaserans. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1920 fins a 1932 hi viuen uns nous masovers, el matrimoni format per Joan Fontanilles i Contxita Riera amb els seus fills (Josep, Pere, Maria, Dolors, Antònia, Salvador i Enrica).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1933 fins a l’any 1946 s’hi instal·len uns nous masovers, Joaquim Vilà Clopés (†1954) i Marina Costas i Vilà amb la seva filla Maria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després hi habitaren uns nous masovers, la família de Josep Canals i Montsant, casat amb Montserrat Clopés i Andreu amb la seva filla Angeleta (1945 -†1961) que morí mentre es banyava en el gorg de can Bruguera, a la riera de Ramió. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el transcurs del segle XX, els masovers menaven les terres de secà, la vinya de dues quarteres i el prat regat amb l’aigua de la riera que retenia la resclosa de la casa. Amb un pou regaven l’hort. Tenien sis vaques, un ramat de cabres, un ramat de porcs i un galliner important que els permetia vendre’n ous i carn. En el gorg hi pescaven barbs, llises i anguiles. </span></span></span></span></span></p>	41.7070900,2.6062000	467237	4617331		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91261-01dsc2640.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91261-02dsc2641.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91261-04dsc2634.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91261-03dsc2654.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91261-05p1510033.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		BPU	2023-05-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	El pou, situat a la part posterior de la casa, que ja l’any 2007 presentava un estat de conservació dolent, i havia perdut part del seu coronament, actualment està totalment envoltat de vegetació tot i que sembla que ha continuat deteriorant-se. Al davant de la casa, en direcció nord est, un cop travessada la riera i a mà dreta del camí en direcció al Molinot, hi ha les restes d’una possible masoveria o dependències relacionades amb el mas Bruguera.	98\|94	45	1.1	1762	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91264	Forn d’obra de Can Bruguera	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-can-bruguera	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàg. 4 a 10.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Molt malmès i cobert per la vegetació.	<p><span><span><span><span><span>Forn d’obra situat a mà dreta del camí rodat que mena a Can Bruguera, una cinquantena de metres abans d’arribar a la casa pairal. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les restes conservades són un habitacle de planta rectangular de 2’5 m per uns 3 m de costat i un metre d’alçada aproximat. La façana i fogaina completament enfonsades i la graella sembla haver desaparegut. La neteja de la vegetació al seu interior ha permès veure restes muràries de diverses fileres de maó amb terrossos de mida important amb restes de rubefacció despresos de les paret. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A banda i banda del forn hi ha un amuntegament important de restes de teula, cairons, maó i rajols i escampats, entre les arrels dels arbres i matolls en surten d’altres, alguns trossos amb defectes de fabricació. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al darrera d’aquesta estructura seguint l’orografia del terreny s’observen les restes de dues terreres; la primera, gairebé a tocar, i la segona, un cop travessat el camí d’accés a la façana de ponent de la casa. </span></span></span></span></span></p>	08082-142	Polígon 14, parcel·la 1	<p><span><span><span><span>La majoria de cases grans de pagès acostumaven a tenir el seu propi forn per a la construcció. La seva ubicació no es feia en qualsevol lloc, sinó que depenia de tres factors: de la disponibilitat de terreres per a l’obtenció del fang; d’una font d’aigua, i del material combustible, la llenya o branquillons. A més necessitava d’altres elements constructius: l’era per batre i garbellar la terra; basses de decantació per l’aigua o si més no un indret on emmagatzemar-la, un cobert per guardar els feixos, la plaça de maniobra (més o menys gran) i un espai cobert però amb ventilació per assecar la producció amb una taula que facilitava la realització de teules i de preparació dels motllos, que eren de fusta.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El procés de producció començava amb l’extracció de l’argila d’una terrera. Depenent de la seva ubicació, es podria transportar en carro o amb una mula o burro carregada amb un parell de sàrries d’espart. De retorn, aquesta terra calia batre-la amb un rodet i un cop finalitzat el procés es garbellava per passar finalment a les basses de decantació. Un cop la terra havia absorbit l’aigua es convertia en fang que era pastat pels obradors fins a obtenir una pasta homogènia. Aquest tipus de bassa no acostumaven a ser massa grans, normalment feien uns 3 metres de llarg, per 1’50 metres d’ample i uns 0’80 metres de fondària.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Paral·lelament, en el cas de maons o cairons, els motllos s’espolsaven amb les cendres per evitar que s’hi enganxés el fang. Es deixava assecar en un lloc cobert i ben ventilat fins a que el terrissaire disposés de la quantitat necessària per a omplir el forn.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Un cop omplert el forn s’encenia amb els feixos de llenya i es vetllava perquè no s’apagués durant un o dos dies. Després d’aquest temps, es tapava la fogaina o cambra de cocció durant set o vuit dies més fins per permetre refredar la producció.</span></span></span></span></p>	41.7074300,2.6056400	467191	4617368		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91264-01dsc2649.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91264-02dsc2644.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91264-03p1510050.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98\|94	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91592	Pou de Can Talleda	https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-can-talleda	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Frontal i barret enfonsats.	<p><span><span><span><span><span>El pou de Can Talleda està situat a mà dreta del revolt dins el torrent, immediatament després de passar la casa, de la qual en queden nombrosos murs dempeus a ambdós costats del camí. L’accés es fa pel camí de Can Masó, agafant el segon trencall que hi ha a mà esquerra un cop deixat enrere Ca l’Agutzil i Can Mestric. Només entrar per l’antic camí de carro que puja progressivament, avançar uns quatre-cents metres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou és vertical amb registre cilíndric, excavat al terra i les parets internes reforçades amb pedra collada amb argamassa. Ha perdut la coberta troncocònica voltada tan característica dels pous de construcció antiga presents al municipi, i també el frontal, que sembla han caigut d’aplom a l’interior. De l’estructura aèria, només es conserva part del paredat exterior que mesura actualment 1’35 metres d’alçada per 0’35 m de gruix.</span></span></span><br /> </p>	08082-165	Camí de Can Talleda. Polígon 12 Parcela 68	<p><span><span><span><span><span>Amb el nom de Can Talleda només s’ha pogut localitzar informació contemporània coincidint amb el cadastre de 1862, on sembla que era propietat, almenys fins a mitjan del segle, de l’heretat Rovira de Sant Hilari. En aquest cadastre, a més de declarar la casa, també contempla unes divuit quarteres de terres de conreu, a més de suredes i alberedes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de Ramió de 1889, sembla que la finca només és habitada per masovers. Es tracta del matrimoni format per Segimon Pla Garròs i Maria Xaubet Albí que hi viuen amb els seus fills, Joan (nou anys) i Maria (de sis anys). El masover provenia de Grions, on els seus pares eren propietaris de Can Joandó.</span></span></span></span></span></p>	41.7079300,2.6176900	468194	4617419		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-01p1510355.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-02dsc2864.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-03dsc2865.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-04p1510367.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-05dsc2866.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-06p1510363.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	L’aigua ha estat des de sempre una necessitat primordial en el món rural i essencial en l’establiment estratègic d’un mas. I si la seva disponibilitat era escassa, els homes i dones havien d’idear tota mena d’enginys per aprofitar al màxim els recursos hídrics que podien obtenir de l’entorn. Sense aigua no es podia incrementar els caps de bestiar ni l’horta amb els productes de consum bàsic. No es podia engrandir la família ni tenir treballadors i masovers que treballessin a la finca. Aquest fet era present constantment en la consciència i en el dia a dia dels habitants dels masos, que consideraven l’aigua com un bé molt preuat, conscients que en casos de manca de pluja les conseqüències podrien esdevenir terribles.Els pous són un dels elements de captació d’aigua subterrània més complexos que, com l’excavació de mines, comportava un perill molt gran tant en el moment de la construcció com en el cas de la seva reparació o manteniment.	98\|94	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91591	Can Talleda	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-talleda	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Es troba pràcticament enderrocada del tot. Només es conserven algunes parets.	<p><span><span><span><span><span>Can Talleda està situada en el camí de Can Masó, en el segon trencall que hi ha a mà esquerra un cop deixat enrere Ca l’Agutzil i Can Mestric. Només entrar per l’antic camí de carro que puja progressivament, avançar uns quatre-cents metres. A mà esquerra arran de marge s’observen les parets de pedra d’una casa, mentre que en el marge dret del camí hi ha una segona construcció, molt més important i més antiga.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La primera construcció és de planta rectangular, amb la façana principal, orientada al sud. La conservació del mur posterior indica que la coberta era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Tenia planta baixa i pis i era força estreta de tot just quatre metres de fons amb vàries dependències. Els murs portants més alts conservats mesuren més de quatre metres d’alçada, per uns quaranta a cinquanta centímetres de gruix, mentre els interiors fan tot just uns trenta-cinc centímetres de gruix. A l’interior, entre la façana sud i la de ponent, s’hi observen les restes d’una llar de foc, i a la part superior, l’obertura del que havia estat una finestra. A mà dreta seguint la façana principal hi havia una segona dependència. El paredat és de pedra, amb les cantoneres més ben treballades unides amb fang, mentre que l’arrebossat general de la casa és fet amb morter de calç arremolinat. Adossada a mà dreta de la façana principal hi ha el que sembla una cort o porquera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al davant mateix, a l’altre costat del camí, el marge ja és ple de rocs que indiquen la presència d’una altra construcció que forma part del mateix conjunt. </span></span></span></span></span><span><span><span><span><span>Es tracta d’una casa de planta rectangular, de pedra, amb les cantoneres molt ben retallades i murs que mesuren entre setanta i vuitanta centímetres de gruix (mesura presa en el mur de tres metres d’alçada que queda dempeus). Està perfectament adaptada a l’orografia del terreny, prop del torrent que anomenem de Can Talleda i en el vessant dret del torrent de Can Masó o Massó on el primer hi aboca les aigües en temps de pluges. La façana orientada al sud té un contrafort que coincideix amb la part del mur més gruixut conservat dempeus. S’hi observen varies comparticions i encaixos per al bigam del pis i coberts annexes. El paredat general és molt més gran, amb pedra més ben treballada que no pas el primer edifici. Al sud mateix hi ha un parell de feixes molt amples i planeres que s’obren al torren de Can Massó. Les parets estaven protegides amb morter de calç, però per la construcció s’emprà el fang, del qual hi ha una gran terrera natural en els mateixos marges del camí. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pel tipus de construcció podria tractar-se de la casa pairal, a mà dreta del camí, mentre que a l’esquerra, molt més petita podria ser una masoveria.</span></span></span></span></span></p>	08082-164	Camí de Can Talleda. Polígon 12 Parcela 68	<p><span><span><span><span><span>Amb el nom de Can Talleda només s’ha pogut localitzar informació contemporània coincidint amb el cadastre de 1862, on sembla que era propietat, almenys fins a mitjan del segle, de l’heretat Rovira de Sant Hilari. En aquest cadastre, a més de declarar la casa, també contempla unes divuit quarteres de terres de conreu, a més de suredes i alberedes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de Ramió de 1889, sembla que la finca només és habitada per masovers. Es tracta del matrimoni format per Segimon Pla Garròs i Maria Xaubet Albí que hi viuen amb els seus fills, Joan (nou anys) i Maria (de sis anys). El masover provenia de Grions, on els seus pares eren propietaris de Can Joandó.</span></span></span></span></span></p>	41.7080300,2.6169100	468129	4617431		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-01dsc2853.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-02dsc2858.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-03dsc2859.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-05p1510344.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-06p1510350.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Probablement part de la pedra de la façana del primer edifici s’hagi arraconat a mà dreta del camí en fer-ne el manteniment. Seguint el camí, a mà dreta, després del segon edifici, dins el revolt hi ha el pou d’aigua. La font no s’ha pogut localitzar.	98\|94	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91229	Rellotge de sol de Can Forn	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-forn	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX	L’any 2007, la façana es va arrebossar i es deixa el rellotge de sol per restaurar, que havia perdut el gnòmon de vareta. A mà esquerra tenia altres tres orificis d’intents d’haver-lo volgut tornar a posar a lloc. El sol diferia de l’actual. Es desconeix per l’orifici si era del tipus antropomorf, però en tot cas, en el cercle solar s’hi havia esgrafiat a mena de raigs solars, uns triangles ben fins repartits en sèries de 5, amb un total de vint puntes. Les hores estaven situades en el mateix marc actual però les xifres eren àrabs. A la part inferior del quadrant, entre les línies que marquen les dues i les tres de la tarda hi ha tres impactes de bala.	<p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol situat a la façana orientada al sud de Can Forn, dessota mateix del ràfec. Presenta un pla rectangular, emmarcat i policromat amb terres. Dissenyat per una orientació sud, però el gnòmon està lleugerament inclinat cap a ponent. El rellotge està situat a l’interior, emmarcat per una línia vermella, color que també ha servit per dibuixar les línies horàries i les mitges hores, mes curtes i fines i els raigs solars. La línia de les 12 del migdia té una creu dibuixada a la part inferior, coincidint amb l’hora de l’Àngelus. L’astre solar està situat a la part superior; el groc és per l’interior i l’ocre per un cercle solar que envolta els raigs. A ambdós costats de l’astre hi ha la data de realització, de color negre “1817”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les hores, en xifres romanes, el nom del propietari i el del quadranter estan situats en un segon requadre amb un ocre de fons i decoracions geomètriques i florals als quatre extrems. Les hores marquen de les VI del matí fins les VI de la tarda. Al capdamunt, “M.Forn / Damià oller me / Fecit en 12(la data enocre) Agost de”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A l’exterior hi ha un marc ornamental realitzat durant la restauració del rellotge l’any 2007 que consisteix una decoració simètrica: als escaires, un requadre resseguit per una tonalitat marronosa. Al seu interior una flor de cinc pètals amb estams decoratius. A la part superior i inferior, un rectangle de color verd amb una decoració geomètrica al seu interior. Als laterals seguint el mateix estil en tonalitats rosenques, una nova decoració geomètrica de formes arrodonides.</span></span></span></span></span></p>	08082-128	Polígon 14 Parcel·la 28	<p><span><span><span><span><span>La notícia documentada més antiga és la venda atorgada per Guillem Xaixclaris (?) a favor de Pere Caselles i Lombarda de tot el Mas Forn de Ramió al segle XIV. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el fogatge de Ramío de 1497 també hi surt esmentat per segona vegada.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els llibres parroquials més antics, el mas Forn o Can Forn s’hi troba esmentat l’any 1596, on es deixa constància de l’òbit de Melcior Forn. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El següent òbit és de 1622 amb la mort de Pere Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1625 mor Joan Oliver, masover de la Casa de Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 1628 mor Paula Forna.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>I en el llibre de bateig de 1640 hi consta el bateig de Jacint Aleix, fill de Simon Aleix i de Caterina del Mas Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1643 mor Joan Forn a Sant Celoni.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1653 mor una filla de Jaume Forn i de Maria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El mateix any de 1653 Francesc Boer era treballador del Mas Forn i el mateix any Miquel Alom, originari d’Hostalric, és claveter del mateix mas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1666 s’inscriu l’òbit de Toni Ivern, pagès masover del mas Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1669, neix Paula Ribas, filla de Pere i de Maria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1672 Margarida, muller de Bernat Miquel del mas Forn mor i és enterrada a Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1708 consten com a masovers de can Forn, el matrimoni format per Miquel Fugarolas i Victòria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1711 tenim l’exemple d’una altra casa que com passarà amb el veïnat de la Serra, també acull gent refugiada per causa de guerra; Francesc, fill d’Isidre i Francesca, corders d’Hostalric, estant refugiats a can Forn, bategen el seu fill Francesc a l’església de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1741 el fill de Pau Fort i Maria Pladevall, Francesc, és batejat a Ramió. Aquesta família viu en aquell moment, probablement com a masovers o com a refugiats a can Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1754 Fermí Oller casat amb Tomasa testa com a propietari del can Forn. Era fill de Jacint Oller i de Maria Batllori. Deixa per hereu al seu fill Manuel i la legítima als seus altres fills, Damià Oller i Teresa Oller.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cadastre de 1862 el propietari de can Forn és Manuel Oller Terrades, maridat a Francesca Oller. Quan ella mor, Manuel es casà en segones núpcies amb Magdalena Maresma. Els seus pares s’anomenaven Damià i Rosa. L’any 1841 neix el seu hereu, Josep Oller i Oller (1841-†1882).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cadastre declara posseir una peça de terra de dues quarteres i mitja de secà, mitja quartera de vinya, disset quarteres de sureda, cent seixanta quarteres de bosc i deu quarteres ermes. També disposa d’una altra peça de quatre quarteres i vuit quartans de secà i de quatre quartans d’albereda. En una altra peça hi té tres quarteres i mitja de secà i quatre quartans d’erm. La darrera de les peces és d’una quartera i mitja de secà. A més de les terres també disposa de dos bous, una euga i un ruc a més de diversos caps de ramaderia. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Josep Oller i Oller, el mateix que fa la declaració en el cadastre de 1862, es casa amb Carolina Matas Serra però mor jove deixant sis fills (Manuel, Josep, Miquel, Francesca, Lluïsa i Maria).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889, la vídua, Carolina Matas esdevé la propietària, que hi viurà amb els seus sis fills que treballen la finca a més dels mossos Pere Rovira Puig i Lleonart Expòsit. I a més, un detall important, és que en aquest moment, la casa es divideix en dos: una pels propietaris; l’altra pels masovers que era administrada en aquest moment per la família composta pel matrimoni, Jacint Lloveras Miró i Agustina Nualart i Sambert, que hi viuen amb cinc fills (Josep, Gabriel, Ramon, Tomàs i Maria).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1904 fins a 1930, els propietaris són Manuel Oller Matas i Dolors Castanyer. Hi viuen amb els seus fills (Carolina, Maria, Josep i Mercè). També hi tenen empadronats quatre mossos que s’aniran rellevant en aquests anys (Miquel Amargant, Josep Roure, Joan Tusell i Joan Estaper). L’any 1904, Manuel Oller Matas serà nomenat batlle de Fogars amb un mandat de dos anys.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1921 esdevenen masovers el matrimoni procedent de Can Romeguera, Jaume Lloveras i Elvira Montsant, amb els seus quatre fills (Josep, Carme, Joan i Eudald).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1930 en el mas només hi trobem empadronats una família de masovers que han de menar totes les terres; es tracta del matrimoni format per Joan Sau Pol (†1950) i Josepa Bavià Arqués (†1954), amb els seus tres fills, Maria, Joan i Martí.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1945 continuen els mateixos masovers i quan moren els pares, és en Martí qui mena la finca amb la seva esposa Anna Cortina i Caminals. Tindran vuit fills tots ells nascuts al mas: Assumpció (1946); Eusebi (1947); maria (1948); Lluïsa (1951); Joan (1953); Victòria (1954); Pepita (1955) i Montserrat (1957).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fa uns onze anys, la finca fou adquirida per una altra família que l’estan restaurant en el respecte més estricte de la construcció tradicional.</span></span></span></span></span></p>	41.7102500,2.6058800	467212	4617681	1817	08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91229-04rellotge-de-sol-2007-abans-restauracioinvarque.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91229-02p1510010_1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91229-91229-01p151001202.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Altres		BPU	2023-05-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Aquest rellotge consta inscrit a l’Inventari de Rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica amb el número de referència, 5617.	98	47	1.3	1762	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91230	Can Forn	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-forn-0	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIV-XXI		<p><span><span><span><span><span>Can Forn és un antic mas situat a la Vall de Ramió, en el vessant hidrogràfic esquerra de la riera de Ramió. S’alça en un indret on sobresurt la roca granítica, arrecerada del fred i orogràficament en un indret amb desnivell però alhora que li permet no patir els efectes de les rierades. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Està estructurat en diversos cossos situats un al costat de l’altre. El cos més antic és de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants, amb el ràfec paral·lel a la façana principal, orientada al sud. Consta de planta baixa i pis. A la planta baixa refet més modernament hi ha un portal de doble fulla, amb muntants de pedra i llinda de fusta i marxapeus amb un graó que dona pas a l’entrada de la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la planta pis destaquen dos elements: per una banda un rellotge de sol policromat realitzat l’any 1817 amb la inscripció “<em>M. (Miquel) Forn / Damià oller me / Fecit en 12 Agost de / 1917</em>”i restaurat pels volts de l’any 2007, i en segon lloc una finestra amb arc conopial complementada per un ampit motllurat i una espitllera al dessota mateix que queda dissimulada per la marquesina de vidre. A la part superior, probablement datant del mateix període que la realització del rellotge, destaquen les restes policromades de dues rodes solars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És en el teulat d’aquest edifici que hi ha una xemeneia realitzada amb maó, de la qual destaca la coberta a quatre vessants i una cua de gall o pardalera, un element exorcitzador, amb el fumeral característic del segle XVIII.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Antigament entrant hi havia les corts amb menjadores i a la planta pis era l’habitatge. De la façana de llevant, destaquen les dues obertures situades a la planta pis: a mà esquerra, una finestra voltada de carreus de pedra, amb arc conopial i ampit motllurat, mentre que a la dreta destaca una finestra amb permòdols. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’edifici situat a mà esquerra de la façana principal, segueix la mateixa dinàmica constructiva. És posterior a la primera edificació, S’hi accedeix per un portal de les mateixes característiques que a la casa pairal, a través de dos graons, muntants de pedra i llinda de fusta. Però tractant-se de la masoveria, a la façana de ponent, hi ha una obertura d’accés. Les obertures de la planta pis es redueixen a una finestra sense balconada i reixa i a mà esquerra, una segona obertura petita. Les parets s’han restaurat modernament amb morter de cal i es deixen algunes pedres vistes com a elements decoratius. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la coberta hi ha actualment plaques solars per poder disposar d’energia i d’aigua calenta. Les ampliacions per la façana de tramuntana deixen veure l’evolució arquitectònica de la casa, amb el celler, forn de pa, el pou restaurat perdent la seva imatge original i un llenyer modern a la part del darrera de la casa.</span></span></span></span></span></p>	08082-129	Polígon 14 Parcel·la 28	<p><span><span><span><span><span>La notícia documentada més antiga és la venda atorgada per Guillem Xaixclaris (?) a favor de Pere Caselles i Lombarda de tot el Mas Forn de Ramió al segle XIV. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el fogatge de Ramío de 1497 també hi surt esmentat per segona vegada.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els llibres parroquials més antics, el mas Forn o Can Forn s’hi troba esmentat l’any 1596, on es deixa constància de l’òbit de Melcior Forn. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El següent òbit és de 1622 amb la mort de Pere Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1625 mor Joan Oliver, masover de la Casa de Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 1628 mor Paula Forna.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>I en el llibre de bateig de 1640 hi consta el bateig de Jacint Aleix, fill de Simon Aleix i de Caterina del Mas Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1643 mor Joan Forn a Sant Celoni.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1653 mor una filla de Jaume Forn i de Maria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El mateix any de 1653 Francesc Boer era treballador del Mas Forn i el mateix any Miquel Alom, originari d’Hostalric, és claveter del mateix mas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1666 s’inscriu l’òbit de Toni Ivern, pagès masover del mas Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1669, neix Paula Ribas, filla de Pere i de Maria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1672 Margarida, muller de Bernat Miquel del mas Forn mor i és enterrada a Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1708 consten com a masovers de can Forn, el matrimoni format per Miquel Fugarolas i Victòria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1711 tenim l’exemple d’una altra casa que com passarà amb el veïnat de la Serra, també acull gent refugiada per causa de guerra; Francesc, fill d’Isidre i Francesca, corders d’Hostalric, estant refugiats a can Forn, bategen el seu fill Francesc a l’església de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1741 el fill de Pau Fort i Maria Pladevall, Francesc, és batejat a Ramió. Aquesta família viu en aquell moment, probablement com a masovers o com a refugiats a can Forn.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1754 Fermí Oller casat amb Tomasa testa com a propietari del can Forn. Era fill de Jacint Oller i de Maria Batllori. Deixa per hereu al seu fill Manuel i la legítima als seus altres fills, Damià Oller i Teresa Oller.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cadastre de 1862 el propietari de can Forn és Manuel Oller Terrades, maridat a Francesca Oller. Quan ella mor, Manuel es casà en segones núpcies amb Magdalena Maresma. Els seus pares s’anomenaven Damià i Rosa. L’any 1841 neix el seu hereu, Josep Oller i Oller (1841-†1882).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cadastre declara posseir una peça de terra de dues quarteres i mitja de secà, mitja quartera de vinya, disset quarteres de sureda, cent seixanta quarteres de bosc i deu quarteres ermes. També disposa d’una altra peça de quatre quarteres i vuit quartans de secà i de quatre quartans d’albereda. En una altra peça hi té tres quarteres i mitja de secà i quatre quartans d’erm. La darrera de les peces és d’una quartera i mitja de secà. A més de les terres també disposa de dos bous, una euga i un ruc a més de varis caps de ramaderia. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Josep Oller i Oller, el mateix que fa la declaració en el cadastre de 1862, es casa amb Carolina Matas Serra però mor jove deixant sis fills (Manuel, Josep, Miquel, Francesca, Lluïsa i Maria).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889, la vídua, Carolina Matas esdevé la propietària, que hi viurà amb els seus sis fills que treballen la finca a més dels mossos Pere Rovira Puig i Lleonart Expòsit. I a més, un detall important, és que en aquest moment, la casa es divideix en dos: una pels propietaris; l’altra pels masovers que era administrada en aquest moment per la família composta pel matrimoni, Jacint Lloveras Miró i Agustina Nualart i Sambert, que hi viuen amb cinc fills (Josep, Gabriel, Ramon, Tomàs i Maria).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1904 fins a 1930, els propietaris són Manuel Oller Matas i Dolors Castanyer. Hi viuen amb els seus fills (Carolina, Maria, Josep i Mercè). També hi tenen empadronats quatre mossos que s’aniran rellevant en aquests anys (Miquel Amargant, Josep Roure, Joan Tusell i Joan Estaper). L’any 1904, Manuel Oller Matas serà nomenat batlle de Fogars amb un mandat de dos anys.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1921 esdevenen masovers el matrimoni procedent de Can Romeguera, Jaume Lloveras i Elvira Montsant, amb els seus quatre fills (Josep, Carme, Joan i Eudald).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1930 en el mas només hi trobem empadronats una família de masovers que han de menar totes les terres; es tracta del matrimoni format per Joan Sau Pol (†1950) i Josepa Bavià Arqués (†1954), amb els seus tres fills, Maria, Joan i Martí.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1945 continuen els mateixos masovers i quan moren els pares, és en Martí qui mena la finca amb la seva esposa Anna Cortina i Caminals. Tindran vuit fills tots ells nascuts al mas: Assumpció (1946); Eusebi (1947); maria (1948); Lluïsa (1951); Joan (1953); Victòria (1954); Pepita (1955) i Montserrat (1957).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fa uns onze anys, la finca fou adquirida per una altra família que l’estan restaurant en el respecte més estricte de la construcció tradicional.</span></span></span></span></span></p>	41.7102700,2.6058200	467207	4617684		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91230-01dsc2622.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91230-02dsc2619.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91230-04p1510017.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91230-05p1510018.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91230-06p1510011.jpg	Legal	Modern\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial		BPU	2023-05-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	A més del conjunt d’habitatge que els seus propietaris van restaurant amb el màxim respecte de l’arquitectura tradicional, destaca a la feixa de dalt de la casa, les restes d’una pallissa que ja en mal estat, el temporal Glòria la va ensorrar. La coberta era a dues aigües, de teula àrab amb el carener perpendicular a la façana principal. Tenia planta baixa i pis amb bigam de fusta. L’entrada era amb un arc de mig punt realitzat amb fileres de maó disposades a plec de sardinell. El sòl de la planta pis era feta de taulons de fusta mentre que el terra de la planta baixa és de cairons que els propietaris volen preservar.	94\|98\|85	45	1.1	1762	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91620	Roure de penjar el blat de moro	https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-penjar-el-blat-de-moro	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX - XX	Es coneix a través de la memòria de la gent més gran, i gràcies a la recopilació dels autors del llibre 'Fogars de la Selva, temps ha' (Furarolas/Vila: 2007). Actualment està en desús.	<p><span><span><span><span><span>El roure de penjar el blat de moro està situat al costat de Can Grau de Baix, una casa situada en el veïnat de la vall de Ramió i construïda a recer del turó de la Bandera. Des de fa molts anys que està abandonada. L’accés es fa des de la façana de migdia de de la Rectoria de Ramió. Darrera la piscina, hi ha un camí que ressegueix la llera esquerra del torrent del Mas Masó, afluent de la Riera de Ramió. El que sembla un camí ben aviat es converteix en un estret corriol que transcorre entremig de la vegetació. No massa lluny, des de l’inici del camí, tot just una vuitantena de metres el corriol es perd i ens trobem al bell mig d’una feixa ben planera que topa amb un amuntegament de pedra. Només cal enfilar-se pel marge a mà dreta i passant pel davant de la façana de la casa, en direcció est, destaca entre la resta de vegetació, malgrat pugui ésser els mesos d’hivern. El roure, ara fa més de vuitanta anys era més petit que no pas ara. Les branques més properes al terra, però suficientment altes per evitar que el bestiar salvatge s’hi enfilés permetien als propietaris de la casa penjar les panotxes lligades entre elles com els forcs d’alls i assecar-les sense que es malmetessin per la humitat. Un cop ben seques s’entraven a casa per desgranar i conservar-les en sacs per al bestiar domèstic, ja que si les condicions ambientals i de conservació no són les correctes es pot arnar fàcilment.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interès de senyalar l’arbre des d’un punt de vista costumista rau en les diferents estratègies que els pagesos han hagut d’idear per tal de sobreviure en circumstàncies poc favorables. Probablement, sense poder disposar d’un assecador fet amb posts de fusta i filat o un espai assolellat i alhora airejat les branques de l’arbre oferien un recurs natural a l’abast i de fàcil manteniment. Un cop recol·lectades les panotxes entre els mesos de setembre i octubre, es lligaven entre elles i es penjaven a les branques horitzontals del roure que avui tot i que seques, encara es poden veure alçant la mirada. Potser al damunt hi posaven algun tipus de xarxa per protegir-les dels ocells.</span></span></span><br /> </p>	08082-192	Polígon 12 Parcel·la 70	<p><span><span><span><span><span>La única informació disponible sobre aquesta casa és la proporcionada en els censos parroquials de principis de segle XX. Entre 1905 i 1914 hi visqueren el matrimoni format per Pau Vilà i Bota i Maria Mustarós. Vivien amb ells la seva filla Antònia casada amb Joan Pimàs. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens parroquial de 1918 fins a 1934 hi hauria viscut uns masovers, Josep Gamisans i Massaguer amb la seva esposa Àngela Bagot i Casellas que tenien cinc fills: Maria, Salvador, Josep, Joaquim i Lluís.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre 1945 i 1946 només hi viu la vídua i tres dels seus fills: Salvador, Josep i Lluís. Aquest darrer any potser comparteixen l’habitatge o part d’aquest amb una altra família formada per Josep Riera i Canaletas i Carme Bayés i Surós.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’ells els descendents de la primera família en conserven la propietat però la casa quedà a l’abandó i amb el pas del temps s'ha anat enfonsant.</span></span></span></span></span></p>	41.7104600,2.6115400	467683	4617703		08082	Fogars de la Selva	Obert	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91620-02dsc3004.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91620-03p1510689.jpg	Inexistent		Patrimoni immaterial	Costumari	Pública	Cultural		Inexistent	2024-01-16 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	El blat de moro és una de les llavors més apreciades de la fauna salvatge, sobretot del porc senglar, del toixó i les garses.		63	4.5	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91619	Can Grau de Baix	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-grau-de-baix	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p> </p>	XIX-XX	Envaïda per la vegetació. Només queden algunes parets estructurals dempeus, el forn de pa i el pou	<p><span><span><span><span><span>Can Grau de Baix és una casa situada en el veïnat de la vall de Ramió, construïda a recer del turó de la Bandera. Des de fa molts anys que està abandonada i en gran part ensorrada. L’accés es fa des de la façana de migdia de de la Rectoria de Ramió. Darrera la piscina, hi ha un camí que ressegueix la llera esquerra del torrent del Mas Masó, afluent de la Riera de Ramió. El que sembla un camí ben aviat es converteix en un estret corriol que transcorre entremig de la vegetació. No massa lluny, des de l’inici del camí, tot just una vuitantena de metres el corriol es perd i ens trobem al bell mig d’una feixa ben planera que topa amb un amuntegament de pedra. Només cal enfilar-se pel marge a mà dreta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les restes consisteixen en l’estructura d’una casa de planta rectangular, amb la façana principal orientada al nord-est. Tenia planta baixa, pis i golfes o sota teulada. La coberta era a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal. Les restes amuntegades indiquen que la coberta era de teula àrab. El paredat general és de pedra i fang amb restes d’arrebossat de morter de calç en alguns trams dels murs, sobretot visible a l’interior de la casa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Només es conserva un portal, situat a mà dreta de la façana, amb els muntants i arc escarser de maó i els golfos collats en el muntant. Aquesta entrada estaria relacionada amb alguna cort. L’entrada principal estaria situada més a l’esquerra, de la qual només se’n conserven parcialment els muntants, de maó. Aquesta entrada correspon amb la cuina, que té el forn de pa situat a mà esquerra mateix. Se’n conserva la boca emmarcada per pedra i la volta interior. El cendrer està colgat per la terra, tot i que és visible des de la façana de llevant. La solera del forn s’ha ensorrat. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part posterior de la casa, pels volts dels anys quaranta s’hi va construir un edifici annex amb parets de maó de gran alçada. A l’interior s’hi conserva una biga de fusta i un dels travessers del sostre. Probablement es tractés del paller. L’accés es feia per la façana de tramuntana. El seu estat de conservació actual és molt dolent i amenaça enfonsament.</span></span></span><br /> </p>	08082-191	Polígon 12 Parcel·la 70	<p><span><span><span><span><span>L'única informació disponible sobre aquesta casa és la proporcionada en els censos parroquials de principis de segle XX. Entre 1905 i 1914 hi visqueren el matrimoni format per Pau Vilà i Bota i Maria Mustarós. Vivien amb ells la seva filla Antònia casada amb Joan Pimàs. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens parroquial de 1918 fins a 1934 hi hauria viscut uns masovers, Josep Gamisans i Massaguer amb la seva esposa Àngela Bagot i Casellas que tenien cinc fills: Maria, Salvador, Josep, Joaquim i Lluís.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre 1945 i 1946 només hi viu la vídua i tres dels seus fills: Salvador, Josep i Lluís. Aquest darrer any potser comparteixen l’habitatge, o part d’aquest, amb una altra família formada per Josep Riera i Canaletas i Carme Bayés i Surós.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’ells, els descendents de la primera família en conserven la propietat però la casa quedà abandonada i s'ha anat enfonsant amb el pas del temps.</span></span></span></span></span></p>	41.7110200,2.6111900	467654	4617765		08082	Fogars de la Selva	Difícil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-02p1510652.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-03dsc2994.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-04p1510665.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-05p1510667.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-06p1510654.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-07dsc3000.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	A davant mateix de la casa hi ha un amuntegament de pedra amb un lleuger pendent, tal vegada per protegir la casa d’alguna torrentada, alhora que eixampla l’espai per poder voltar amb el carro o el bestiar. Al costat, aprofitant el marge, es conserva un muret de pedra seca amb tres graons també de pedra, molt ben conservats, que ressegueixen el camí original de carro i, al seu extrem, un pou construït, com a mínim la part visible, amb totxo. Les arrels que s’han filtrat al seu interior a la recerca d’humitat, han desestabilitzat el terreny. Caldria protegir amb una reixa o tancat el perímetre del pou pel perill real que suposa. En direcció est, a tocar del camí vell d’anar a la casa, s’alça un roure majestuós on els propietaris hi penjaven a assecar les panotxes de blat de moro.	98	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91603	Vall de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/vall-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>A.V. (2003). Montnegre Corredor. Parc Natural. Mapa i guia excursionista. 1/25.000. Editorial Alpina-Geo Estel.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA.VV. (2009). Rutes de patrimoni arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA.VV. (2008). Rutes de flora i fauna. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ALZINA i BILBENY, Pere. Catàleg de vertebrats del Parc del Montnegre i el Corredor.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert (2011). Cartografia digital dels Hàbitats CORINE elementals i dels Hàbitats d’Interès Comunitari dels Parcs Naturals gestionats per la Generalitat de Catalunya, a escala detallada (1:10.000). Document metodològic del Projecte. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert; VIGO, J. (2015). Manual dels hàbitats de Catalunya. 2a edició. 8 volums. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUARDIOLA, Moisès; JOVER, M.; GUTIÉRREZ, Cèsar (2007). Compendi d’addiccions a la flora de la serralada litoral catalana (porció compresa entre els rius Besòs i Tordera), de Pere Montserrat. L’Atzavara, 15:147-164. Museu de Mataró.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ. Cèsar; CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert (2020). Cartografia digital dels hàbitats CORINE i dels hàbitats d’interès comunitari del parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona – Universitat de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ I PEREARNAU, C. (2003). Aplicació del pla de conservació de la flora vascular al Parc del Montnegre i el Corredor. IV Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor, pp. 61-65. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ I PEREARNAU, C. (2009). Memòria de la digitalització de la cartografia de la flora vascular del pla de conservació del parc. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>IGME. (1983). MAPA GEOLÓGICO DE España. 1/50.000. Blanes. 365. Ministerio de Industria y Energía. Servicio de publicaciones. Madrid. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MINUARTIA, estudis ambientals (2001). Estudi de base per a la revisió del Pla Especial del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. Medi físic i fauna.</span></span></span></span></span></p>			<p><span><span><span><span><span>La Vall de Ramió està situada al nord-est del massís del Montnegre, en el vessant més occidental del terme municipal de Fogars de la Selva. És també la més solitària i la més tranquil·la de totes les valls que conformen el Parc del Montnegre i el Corredor, al costat de l’altre gran vall del parc situada a Furiosos (Tordera). El seu accés natural tant pel nord com pel sud es veu obstaculitzat per l’orografia del terreny. Per una banda, hi ha la Tordera, a la qual s’hi afegeix un obstacle d’origen antròpic, com és l’autopista AP7, i per l’altra pels contraforts muntanyencs que l’envolten: la Serra del Solà d’en Forn, el Serrat de les Llobateres, la Serra de Fesol, les obagues del turó de Can Grau i del Serrat de les Creus, el Puig Castellar i les obagues del turó dels Castanyers i del turó del Montgròs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La travessa, de sud a nord la riera de Ramió, un curs d’aigua important que, com la riera de Fuirosos, desemboquen a la Tordera pel seu vessant hidrològic dret. Neix a l’obaga del cor del Montnegre, en els contraforts dels turons dels Castanyers, de 377 m d’alçada, de Can Grau, de 289’9 m d’alçada, el Serrat de les Creus, de 391’6 m d’alçada i de les canals orientades al sud-oest que s’originen al Puig Castellar, de 254’5 m i el Serrat de Can Pasqual de 225 m d’alçada respectivament. La riera, en aquest sector alterna zones planeres com tota la que transcorre per la zona del Molinot on als anys vuitanta s’hi construí el que es coneix popularment com a pantà del Molinot, amb alguns trams més abruptes i estrets. La vegetació és exuberant, amb un bosc de ribera humit, que fa de recer a nombroses especies faunístiques. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La riera de Ramió, que en èpoques estivals, acostuma a quedar seca, rep l’aigua de varis torrents tributaris importants, amb els seus respectius afluents i canals. Fan d’aquesta vall un espai d’un veritable interès paisatgístic, biològic i cultural. Alguns d’aquests, procedents de la zona de les Cabanyes conserven el nom d’antigues cases actualment mig enfonsades, com són Can Romeguera i Can Grau de Dalt o Cal Vicari.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el seu recorregut, just abans de Can Bruguera, fa l’aiguabarreig amb el torrent del Sot de l’Home Mort, procedent de l’altre costat del Puig Castellar. Aquest torrent es nodreix d’altres afluents més petits però no menys importants, situats a les capçaleres de la Serra Pelada, el turó de Castanyers, el Puig Pelat i en part del vessant de tramuntana del Puig Castellar. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una mica més endavant, procedent de la Serra del Solà d’en Forn, baixa escarpat el torrent del Solà que s’uneix a la riera de Ramió per sobre de Can Forn. I entre aquesta casa i Can Riereta, procedents de la Serra de Fesol s’hi aniran incorporant torrenteres que tot i ser molt humides, només porten aigua superficial en èpoques de pluges. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A l’alçada de Sant Andreu de Ramió, pel marge dret de la riera, tornem a trobar un nou afluent important; el torrent del Mas Masó o Can Masó. Aquest baixa, des del Puig de l’Estrell i el Puig Masó i en part del Montgròs amb els seus diferents braços afluents, passant per la Telleda fins desaiguar a la riera de Ramió on conflueixen al darrera mateix de l’ermita de Sant Andreu, Can Riereta i Ca l’Agutzil. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el seu recorregut més planer, està situat a l’alçada del Pla de Can Molera, la Plana i la Perxada de Ca l’Hivern. És en aquest indret que rep pel vessant esquerra, les aigües procedents del torrent del Vicari. S’origina en el Sot de l’Avellaner i travessa l’aulet de la Serra, regant al seu pas, el pla de Ca l’Oller. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El darrer tram ve dibuixat per un important meandre que transcorre entre el turó de Can l’Oller i el turó de Ca l’Hivern, regant les terres de Mas Roure on un pas artificial realitzat als anys seixanta amb motiu de la construcció de l’autopista AP7 l’engoleix fins a desaiguar uns metres més al nord a la Tordera on el terme de Fogars termena amb Sant Feliu de Buixalleu. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El clima de la vall és del tipus subhumit, amb variacions notables que mostren dues zones climàtiques força diferenciades: les terres de l’interior orientades cap al Vallès són més fredes i humides, amb un caràcter més del tipus continental. En canvi, els vessants orientats cap a marina, són més secs i les temperatures són més suaus. La meteorologia influeix doncs en el substrat geològic i en la tipologia de cultiu que s’hi ha desenvolupat des de temps antics. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La capçalera de la vall forma part integrant del massís del Montnegre, format per una taca de material metamòrfic més resistent a l’erosió que donen un caràcter més abrupte. Per aquest motiu les capçaleres fan d’aquest indret un espai d’alt interès. Es tracta concretament de la zona més oriental del municipi, que amb un caràcter més abrupte, comprèn els turons més amunt esmentats, amb una vall excepcional que poc ha canviat en segles. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El clima mediterrani subhumit presenta variacions rellevants, que en el cas d’aquesta zona protegida, orientada majoritàriament cap el Vallès, és més freda i humida, amb un caràcter lleugerament continental. La xarxa de drenatge pertany al sistema de la conca de la Tordera, on les rieres, com la de Ramió tot i que acostumen a portar aigua, són de règim majoritàriament estacional. Els torrents que hi conflueixen, tot i que són molt humits, acostumen a portar aigua en superfície en temps de pluges. El curs principal d’aigua en el municipi de Fogars de la Selva és la Tordera, que recull les aigües de rieres importants situades al vessant hidrogràfic vallesà del Montnegre, com són les de Vallgorguina, Olzinelles, Montnegre, Fuirosos i Ramió. A la part més baixa de la Riera de Ramió, a banda i banda, hi ha varies zones situades topogràficament més baix que el riu Tordera, de manera, que en èpoques de cabal abundant i de rierades, el nivell freàtic topa amb la superfície i provoca que els prats i camps sembrats prop de la ribera s’inundin. Aquestes àrees inundades es drenen a través de canals artificials de desguàs per tal de minimitzar els efectes de les inundacions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest context geològic i hidrològic allí on l’elevat estat de meteorització dels granitoides ha originat el sauló, els sòls són profunds i joves; s’hi desenvolupen per tant els boscos de pi i alzina i surera, aquestes dues espècies afavorides per l’interès econòmic associat a la indústria del suro i de la llenya. A les obagues i fons de les valls, barrancs, torrents, amb o sense circulació d’aigua, predominen petites àrees de caràcter centreeuropeu o atlàntic amb avellanedes o avellanoses i rouredes. En les cotes baixes de la vall de Ramió per exemple, l’avellanosa pot presentar una certa alteració per espècies exòtiques, bardissa, plantacions. I en alguns indrets de la vall de Ramió es detecta la presència del roure de fulla gran i també s’ha detectat el roure martinenc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Molts d’aquests boscos estan abandonats però amaguen la presència d’antigues feixes de cultiu de vinya, olivera i avellaners. El sauló es concentra en els arenys, zones més muntanyenques, valls i planes. Per sobre s’hi localitza una capa de matèria orgànica, sovint fina. I en algunes de les àrees de geomorfologia més estables com en la zona de Can Mainou, Can Molera, es donen processos d’il·luviació d’argiles. En canvi, en les desembocadures de les rieres com la de Ramió, s’hi observen materials transportats, molt sorrencs, amb un baix contingut en matèria orgànica, que correspon a la major part de les superfícies de conreu, sovint aprofitat per a l’explotació silvícola. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquest paisatge ha modelat la presència de l’home des de temps antics. N’és un bon exemple la vall de Ramió amb l’establiment de l’església de Sant Andreu de Ramió i de diversos masos importants situats a recer de les inundacions provocades per la riera, però alhora amb punts d’aigua importants per la supervivència, que durant segles han sabut explotar tots els recursos que la Natura els oferia: aprofitament de l’alzina per a l’obtenció de llenya i també de carbó o carbonet, castanyer per a botes que ha desaparegut, suro, glans, pinyes, terres on plantar arbres per a l’obtenció de fusta i paper, terres de secà per a les lleguminoses i prats on obtenir l’aliment necessari per a criar uns quants caps de ramaderia. Això no obstant, s’hi ha observat un procés de recessió importantíssim que està fent desaparèixer l’activitat agrícola que sembla aguantar amb les plantacions de ribera com els pollancres i plàtans i les reforestacions de pi insignis i pinastre, que semblen mantenir-se i fins i tot en algun indret, en expansió. Els masos ja no actuen com a centre agrícola. La funció per a la qual foren construïts ha canviat; algunes es reconverteixen i es destinen a d’altres activitats i d’altres es recuperen com a primeres o segones residències, desvinculant-se de l’activitat agrària, o han estat reconvertits per a cobrir la creixent demanda de serveis turístics i de lleure, cases de colònies i restaurants. Una activitat complementària a l’activitat agrícola és l’apicultura que des de fa uns anys es veu amenaçada per la presència de la vespa asiàtica, de la qual s’han localitzat diversos ruscs ens els cursos de rieres i torrents. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La combinació de tots aquests elements ha afavorit la prosperitat de la fauna forestal i de zones humides. Destaca el senglar, perfectament adaptat. En aquest sector del municipi prospera sense massa entrebancs, però l’augment desmesurat fa que baixi cap els conreus, malmetent tot el que troba al davant. El seu depredador natural, el llop, ja fa molts anys que fou exterminat, i per tant, només es factible la seva caça en èpoques molt determinades; la presència de l’autopista i les creixents les urbanitzacions han reduït els passos naturals. El segueix el cabirol introduït novament fa més de vint anys. Altres espècies presents són la geneta, la rata cellarda, el gorjablanc, el gat mesquer, la fagina, el toixó i la mostela a més de ratpenats, ocells com, el picot verd, el gaig, mallerengues, rossinyol, amb rapinyaries com l’aligot i l’àliga marcenca. A més, aquest espai se situa, dins del parc, en una de les principals rutes migratòries d’ocells de la Mediterrània occidental. Els ambients humits de la riera de Ramió i els diferents torrents són un hàbitat especialment pròsper, amb una gran varietat d’invertebrats i amfibis. Precisament en l’estudi efectuat entre el 2015 i 2020, es va localitzar una zona de vegetació amfíbia de pradells d’Isoetes (Isoeto-Nanojuncetea), situada en sots sorrencs temporalment inundats, de terra baixa com és a la zona del Montgrós, a la vall de Ramió, que es considerava extingida al Parc pocs anys enrere i considerada d’interès prioritari. Una altra comunitat escadussera al Parc cartografiada a la mateixa vall de Ramió es la de les landes de gòdua (Sarothamnus scoparius), acidòfiles i mesòfiles, de la muntanya mitjana plujosa i terra baixa. S’acostuma a trobar en plantacions abandonades, marges de camins, boscos tallats i sobretot barrejada amb bardissa i vegetació herbàcia. Destaca també els falgars principalment localitzada a les vores de fondals i cursos d’aigua com per exemple el torrent de Can Masó. Les condicions prou humides permeten que arribi a formar colònies relativament grans. La recessió dels usos tradicionals com l’aprofitament per a jaç pel bestiar n’ha afavorit probablement la seva expansió. La bardissa d’esbarzer (Rubus ulmifolius) és una de les que recobreix més superfície; se la troba en forma de rodals, sobretot present en marges de camins i en els fons de la vall on s’ha eliminat l’estrat arbori. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per damunt de la Rectoria i de Can Forn, en una antiga pedrera de la Vall de Ramió s’ha localitzat un hàbitat de <em>Populus sp.pl.</em> Són arbres relativament joves, procedents de rebrot o de colonització.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el curs mitjà del torrent de Can Masó, es localitza una bosquina dominada per l’aladern de fulla ampla <em>(Phyllirea media), </em>mentre que a les vores de la Riera de Ramió i afluents, s’han pogut detectar algunes pollades degut a la presència de planes fluvials <em>(Populus spp.).</em> Però també, degut a l’alteració de l’home en el bosc de ribera, hi ha sectors de la riera de Ramió, sobretot cap a la zona baixa de la riera, on el bosc autòcton ha estat substituït per formacions naturalitzades de <em>Robinia pseudoacacia</em>. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les pedredes, tot i que estan abandonades, es troben parcialment naturalitzades però són presents al municipi a la riera de Ramió, amb l’aiguabarreig amb el torrent de l’Home Mort, encara que una de les més importants i singulars des del punt de vista geològic és la pedrera extractiva de basalt, que continua activa, situada al turó de Sant Corneli.</span></span></span></span></span></p>	08082-176	Vall de Ramió	<p><span><span><span><span><span>La vall de Ramió <strong> </strong>està envoltada per masos, alguns d’ells molt antics. La unitat de producció tradicional estava integrada per la casa pairal amb els diferents annexos, els camps, les pastures i el bosc que normalment les envoltava i les envolta encara. Una part molt important de l’economia estava basada en les feines bosqueroles, com el carbó els rodells, la fusta, la llenya i el suro.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des fa uns anys, especialment a partir de mitjan del segle XX, el bosc ha colonitzat moltes de les terres que encara fa uns anys es conreaven. Moltes de les cases han passat a ser segones residències o s’han llogat i l’activitat agrícola ha quedat reduïda a un tros d’hort per la majoria d’elles. Només a la vall es manté una reduïda proporció d’espais oberts com els camps, erms, pastures i prats naturals, que a més, tenen un gran valor ecològic.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al costat dels grans masos, s’hi troben, sobretot dins del bosc, abandonades, cases senzilles de muntanya, on durant segles els seus habitants, visqueren en harmonia amb la natura, molt modestament. Eren famílies de bosqueters, masovers que treballaven al bosc tallant arbres, preparant les feixos per fer anar els forns d’obra. També feien carbó i carbonet i extreien el suro; collien cireres, castanyes, bolets, cireres de pastor, caçaven i tenien una mica de bestiar per a l’ús familiar, el més sovint un porc i quatre gallines. L’excedent el baixaven cap a Hostalric, a vendre o intercanviar. Els masos també tenien ramats, que implicava tenir pastor i mosso. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’aigua, un bé preuat, està relacionat amb l’establiment de totes aquestes cases, ja siguin grans masos o establiments modests. Sempre al costat de torrents i rieres, on poder tenir una font, construir un pou, un biot o una bassa. L’aigua no només era de boca o per cuinar sinó també per al bestiar i per rentar la roba si no es podia anar a algun bassal de roca ferma en el llit del torrent. Actualment les cases establertes a la vall continuen depenent de l’aigua dels pous.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al voltant de la riera de Ramió hi ha constància, al menys, de dos molins fariners; el primer d’ells situats a la part alta de la vall, a la zona del Molinot, més amunt de l’embassament. El segon, desaparegué durant les obres de construcció de l’autopista.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1962 els temporals de pluja amb 1.300 lm2 foren devastadors per a gran part de la comarca, però especialment a la zona de la Tordera i la vall de Ramió. La riera es desbordà emportant-se tot el que va trobar per davant i inundant la vall i els camins d’accés a les cases. Aquestes avingudes d’aigua són cícliques.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El Parc del Montnegre i el Corredor treballa des de fa anys en una base de dades relacionades amb la fauna i la flora, no només de la Vall de Ramió sinó també de la totalitat del parc. En ella s’hi referencien les localitats de flora d’interès de conservació especial, que s’actualitza periòdicament a partir de les prospeccions i el treball de camp.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 2015 i 2020 es realitzà un aixecament cartogràfic a escala 1:10.000 dels hàbitats CORINE i dels hàbitats d’interès comunitari (HIC) del parc, incloent-hi l’àrea proposada per a l’ampliació del Parc a partir del nou Pla Especial, amb un total de 17.457,52 ha. El resultat fou l’establiment de 17 hàbitats d’interès comunitari (HIC), 10 a la cobertura de polígons i 17 a la de punts; d’aquests 17, tres són prioritaris i comprenen també la vall de Ramió. </span></span></span></span></span></p>	41.7110300,2.6081300	467400	4617767		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-02p1510269.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-03p1510691.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-04p1510043.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-05p1510266.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-06p1510060.jpg	Legal		Patrimoni natural	Zona d'interès	Privada	Científic/Lúdic/Cultural		Xarxa natura 2000	2022-09-13 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	La vall és un espai protegit inclòs en el Parc del Montnegre i el corredor, que coincideix amb l’espai protegit per la Xarxa europea Natura 2000, l’objectiu de la qual és fer compatible la protecció de les espècies i els hàbitats naturals i semi naturals amb l’activitat humana que s’hi desenvolupa. A Catalunya, la llei 12/2006 d’espais naturals determina que tots els espais de la xarxa Natura 2000 (ZEC i ZEPA) s’inclouen automàticament al PEIN en el moment de la seva declaració.		2153	5.1	1764	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91693	La cova dels lladres del turó de Montgròs	https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cova-dels-lladres-del-turo-de-montgros	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span><span><span>La llegenda, que transcrivim literalment diu així: «En èpoques de bandolerisme, hi havia una banda de gent proscrita, la qual es dedicava a robar a tothom; assaltaven les cases del poble i feien de lladres del Camí Ral. Es pot dir que vivien de l’extorsió com si fos una professió. Quan sabien o comprovaven que algú tenia diners l’atracaven i els feien donar. Va arribar un moment que dominaven tots els indrets de Ramió, la gent de la seva comarca no es trobava segura i vivia atemorida.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La lladregada tenia el seu amagatall en una petita cova que s’endinsava en una gran roca del Turó de Montgròs. A la part més altra del turó hi ha un gran bloc granític. Per dissimular l’entrada hi posaven una llosa de pedra, que feien córrer fins tancar la cavitat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La banda també estenia el seu lladregueig i tot tipus d’atropells amb violència inusitada, per les cases i els camins d’Hortsavinyà i de Fuirosos. Les autoritats i els guardes de l’ordre no els sabien trobar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan en un camí assaltaven algú i constataven que es tractava del propietari d’una bona casa, el feien presoner i, després de lligar-lo una bena als ulls i de tapar-li bé les orelles, perquè no pogués veure-hi ni sentir res, li anaven fent donar voltes per camins, corriols i rieres fins que sense saber-ho es trobava dintre de la petita cova. D’aquesta manera el detingut no sabia on era, mentre ell mateix, després de caminar tant, creia trobar-se molt lluny, en algun lloc remot de la Muntanya de Baixa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aleshores els bandolers feien saber a casa del segrestat que si volien tornar a veure viu el seu familiar havien de pagar un rescat. Quan la família s’avenia a pagar, al pobre home el tornaven a marejar caminant una bona estona, fins que finalment li feien fer un recorregut per l’aigua de la riera de Ramió i el deixaven en un lloc que el poguessin trobar. Si la família no podia pagar el rescat, el mataven.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un dia, un d’aquests presoners, que es veu que no tenia les orelles prou ben tapades, va sentir com algú des de fora deia als seus companys: “Alerta, que puja el Mestre Mestric”. Aquest home un cop va ser rescatat, va denunciar al jutge que havia sentit aquest nom, i tot seguit les autoritats van anar a detenir el Mestre Mestric a casa seva, Can Mestric de Ramió, qui va confessar ésser el cap de la banda. Una de les versions d’aquesta llegenda diu que aquest presoner era un avantpassat del senyor Josep Maria Alfaras, de Sant Celoni.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Un cop conegut l’amagatall van anar caient tots els lladres fins que deixà d’ésser un perill per al poble de Ramió». </span></span></span></p>	08082-199	Turó de Montgròs		41.7117800,2.6261000	468895	4617844		08082	Fogars de la Selva	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91693-la-cova-dels-lladres-del-turo-de-montgros-can-mestric.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91693-la-cova-dels-lladres-del-turo-de-montgros.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Científic/Cultural		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Preservada per Josep Cantal i Quer i Josep Maria Serra Martínez que la contaren als autors del llibre “Fogars de la Selva, temps ha”, (FUGAROLAS i VILÀ, 2007).	98\|94	61	4.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91234	Cementiri de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span><span><span>El cementiri que correspon a l’església de Ramió no es troba al costat mateix, sinó uns metres abans d’arribar a l’alçada de l’església, al costat dret del camí que s’hi adreça venint del sud. Davant mateix la porta hi ha la creu del padró.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d'un cementiri de planta rectangular, tancat amb un mur perimetral que el delimita, el qual conté un nombre reduït de tombes. Destaca especialment la petita capella coberta amb una teulada a dues aigües de vessants a laterals, la qual no aglutina cap tret ornamental destacable. La porta és de llinda recta i al seu damunt hi trobem un òcul circular. Els espais interiors d'aquesta capella estan molt arrasats, com així ho demostra la petita fornícula que hi ha en el fons, la qual està molt erosionada i degradada i paral·lelament mancada de l'estatueta del sant que la presidia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una sèrie de nínxols disposats en tres fileres es disposen a banda i banda de la capella. Al fons a la dreta hi ha una sala de planta rectangular. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El terra de l’espai està pavimentat i dos xiprers s’alcen als costats. La porta és de ferro de doble fulla.</span></span></span></span></span></p>	08082-133	Sant Andreu de Ramió	<p><span><span><span><span><span>La primera notícia de l'església és una butlla papal de Lluci III del 1185 on consta que el monestir de Breda tenia importants alous a la parròquia de Ramió. També apareix anomenada en la butlla del 1246 atorgada pel papa Inocenci IV a favor del mateix monestir i en el Llibre Verd del capítol de Girona el 1362 on se l'anomena 'Ecclesia Parrochialis Sancti Andree de Rimanyono'.</span></span></span></span></span></p>	41.7118000,2.6091500	467485	4617852		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91234-02dsc2575.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91234-03p1500956.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91234-04p1500957.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Obra civil	Privada	Altres		BCIL	2023-05-09 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98	49	1.5	1761	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91258	Capelleta de Sant Andreu de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/capelleta-de-sant-andreu-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XX	No conserva la imatge que hi havia a l’interior.	<p><span><span><span><span><span>Capelleta de camí situada al costat mateix del pou de l’antic mas Ramió. Per localitzar-la cal situar-se darrera l’absis de l’església de Sant Andreu de Ramió en direcció sud-est, a una quarantena de metres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’un pilar de port tronco piramidal, que mesura 1’20 m d’alçada per 0’40 m de costat a la part superior. El paredat està fet amb pedra falcat amb algun tros de maó i rajol i collat amb morter. Al damunt hi ha una estructura semblant a una capelleta. Està feta de fusta amb coberta a dues aigües, protegida amb vernís en molt bon estat de conservació. No conté cap imatge en el seu interior i no s’ha trobat cap referència documental que en parli. </span></span></span></span></span></p>	08082-137	Sant Andreu de Ramió		41.7119000,2.6101900	467572	4617863		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91258-02p1500917.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91258-03p1500913.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Religiós		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91236	Pou de Sant Andreu de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-sant-andreu-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span><span><span>Pou situat a Sant Andreu de Ramió, a una quarantena de metres de l’església, darrera l’absis, en direcció sud-est.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Registre vertical cilíndric excavat al terra. La part superior visible presenta una forma troncocònica amb coberta voltada completament envaïda per l’heura. Té un parell d’obertures quadrangulars a la part superior per on treure i canviar en cas de necessitat el travesser de fusta de penjar la corriola. Està construït amb parament de pedra, lligat amb morter de calç, amb alguns afegitons de trossos de teula entre el paredat. L’acabament exterior, tot i que actualment és gairebé imperceptible, estava fet a base d’un arremolinat de morter de calç. Orientada al sud-est, hi ha una portella de frontissa i filat, collada a un marc de ferro. Al dessota mateix destaca la pedra de tancament del pou que en aquest cas consisteix en mitja mola partida per la meitat. Originàriament tenia un ampit o pedrís de pedra per posar-hi la galleda. Només es conserva parcialment les arrencades de la pedra de subjecció. Té marxapeus. </span></span></span></span></span></p>	08082-135	Sant Andreu de Ramió		41.7119100,2.6101900	467572	4617864		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91236-02p1500908.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91236-03p1500909.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Aquest pou està relacionat amb l’obtenció d’aigua del mas Ramió.La pedra molera podria venir del Molinot.	98	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91233	Padró de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/padro-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVII-XIX	Li manca la creu, el pilar ha patit pèrdues de morter i els rajols del basament graonat s’estan malmetent.	<p><span><span><span><span><span>El padró de l’església de Sant Andreu de Ramió està situat al davant mateix del portal del cementiri, a peu de camí dins de les trenta passes que antigament formaven la sagrera. Hi havia una creu encastada, que no s’ha conservat, en un pilar de maó, parcialment arrebossat, en forma de prisma quadrangular. De la creu, de ferro, només en resten uns centímetres. La base pètria de la creu és un bloc sense ornamentació d’1 metre d’alçada, amb una llosa o taula de granit al damunt, força erosionada, de 0’57 m de costat. El basament consisteix en dos graons quadrangulars realitzats amb maó i un tercer, decoratiu, amb rajol, que de menor a major mesuren 1’10 m de costat, 1’65 m de costat i 2’30 m de costat respectivament.</span></span></span></span></span></p>	08082-132	Sant Andreu de Ramió	<p><span><span><span><span><span>Un padró està relacionat amb la benedicció del terme. Normalment s'hi va en processó, després de l'Ofici, que coincideix sovint amb la festivitat de la Santa Creu. Acostuma a estar col·locada davant de l'edifici religiós, dins de les 30 passes que antigament formaven la sagrera o bé en algun indret alt del poble des d'on es pogués beneir tot el terme municipal per tal de protegir-lo de les malalties i les malures del camp.</span></span></span></span></span></p>	41.7119100,2.6090200	467474	4617865		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91233-01dsc2504.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91233-02p1500866.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91233-03p1500863.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91233-04p1500868.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98\|94	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91257	Base de premsa de Sant Andreu de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/base-de-premsa-de-sant-andreu-de-ramio		XVIII		<p><span><span><span><span><span>Base rectangular d’una premsa de vi, de pedra granítica, situada al costat del pou de l’antic mas Ramió i rectoria, a una quarantena de metres en direcció sud-est, partint del darrera de l’absis de l’església de Sant Andreu de Ramió. Contràriament a la seva ubicació natural, plana, està col·locada dreta. No s’hi observa un desgast especial i si hi ha alguna data gravada, només seria visible a la part que toca amb el terra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Correspon a la cassola o pica de pedra d’una premsa de gàbia, que suportava la pressió que feia el cargol. Fa 148 cm de llargada per 96 cm d’amplada i 38 cm d’alçada. El most resultant de la premsada sortia pel broc rebaixat a la pedra, que anava a parar a un dipòsit o cup. Es conserven perfectament els encaixos verticals dels braços.</span></span></span></span></span></p>	08082-136	Sant Andreu de Ramió		41.7119400,2.6101600	467569	4617867		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91257-02p1500899.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91257-03p1500903.jpg	Inexistent	Modern	Patrimoni moble	Objecte	Privada accessible	Ornamental		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Aquesta base de premsa podria procedir del celler del mas Ramió o rectoria, que en realitzar les obres com a casa de colònies l’any 1986 s’hagués desplaçat del seu lloc original.	94	52	2.2	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91228	Goigs del Gloriós Sant Andreu	https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-del-glorios-sant-andreu		XIX-XXI		<p>La transcripció sencera dels goigs diu així:</p> <p><span><span><span><span><span>[Primera columna]</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Puig al Cel habeu alcansat / y sou tan amich de Deu; / siau nostre advocat / Patró Apostol S. Andreu. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De Beshayda natural / sou vos Sant molt Gloriós, / Sant Pere germà carnal / sabem tots que es de Vos; / tots crehem que sou estat / de nació Galileu, / siau nostre Advocat.//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Vos foreu Apostol gran / dexepble de Jesuchrist, / y primer de Sant Joan / del Babtista com se es vist; / de Jesus sou ordenat / un ver Sacerdot seu, / siau nostre Advocat. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En Sitia predicareu / una doctrina del cel / la que tots admiraren / predicant-los ab gran zel; / en Achaya habeu predicat / també molts dies arreu, / siau nostre Advocat. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un preconsul dit Egéas / envaït per los Romans / obrá ab vos meravelles / azotanvos per tirans; / cruelment sou asotat / imitant á nostre Deu, siau nostre Advocat. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>[Segona columna]</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>No parà, aquí lo turment / del Tirá vos feu donar / pues devant de molta gent / en la creu Vos lligà; / dos dies habeu estat / tot viu posat en la Creu, / siau nostre Advocat. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>O creu benaventurada / diguéreu Apostol Sant / de Jesus sou consagrada / ab la sua preciosa sanch; / y sou del Apostolat / un vber dexepble seu, / siau nostre Advocat. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pasats ja estos dos dies / lo Tirà meravellat, /que ab tals cruels fatigas / vostre cos no hage espirat; / á Jesuchrist suplicau / donant lo esperit á Deu, / siau nostre Advocat. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Vostre cos està en Italia / en la ciutat de Amalfí, / uy lo cap està en Roma / y Vos sou Patro de assí; / Tot Remiñó vos suplica / quens hajau perdó de Deu, / siau nostre Advocat. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Puig al cel sou col-locat / y goseu sempre de Deu / siau nostre advocat / Patró Apostol de Sant Andreu. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>V. In omnem terran exivit sonus eorum//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>R. Et in fines orbis terrae verba eorum. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>OREMUS</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Magestatem tuam, Domine supplices exoramus, ut sicut Eclesiae tuae Beatus Andreas Apostolus exitit Predicador, et Rector: Ita apud te sit pro nobis perpetuus intercessor: Per Christum.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>[Fora de l’orla]: Libreria de A. Franquet – Gerona / Imp. De Manuel Llach.- 1871</span></span></span></span></span></p>	08082-127	Sant Andreu de Ramió	<p><span><span><span><span><span>Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat.<br /> La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període.</span></span></span></span></span></p>	41.7122000,2.6097600	467536	4617896		08082	Fogars de la Selva	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91228-02dsc2514.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91228-03dsc2524.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Música i dansa	Pública	Religiós/Cultural		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Edició en un sol color, en paper mida foli, sense numerar. Dibuix i orla al boix, procedent de la impremta de Manuel Llach, i distribuïts per la Llibreria de A. Franquet, de Girona, que es canten per la seva festa, el 30 de novembre.Quadre delimitat per una orla geomètrica i floral. Al dessota, centrat, A la part superior, enquadrat al centre, una representació de Sant Andreu amb barba. Amb la mà dreta, recolzat en una creu en forma d’aspa (crux decussata) sense claus, on fou amarrat fins a la seva mort, dos dies després. A la mà esquerra, sosté un llibre obert. A l’horitzó, el mar amb un vaixell de vela.A ambdós costats de la imatge, un text decorat amb unes flors.El text, en català, està disposat en dues columnes separades per una decoració vertical.	98	62	4.4	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91235	Sant Andreu de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-andreu-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ALBERCH, Ramon; CLARA, Josep; CASAS, Gabriel. (1981).<em> </em>El Gironès, la Selva, la Garrotxa<em>, dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 3, pàg. 249.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>COROMINAS, Joan (1997). <em>Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana</em>. Vol. VI. Barcelona: Curial / La Caix; pp. 336 </span></span><a href='https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=34130'><span><span>https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=34130</span></span></a><span><span> [consulta del 17 de gener de 2022].</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LLINÀS i POL, Joan i MERINO SERRA, Jordi (2001). El patrimoni de la Selva: inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca. Consell Comarcal de La Selva.</span></span></span></span></span></p>	XII-XVIII		<p><span><span><span><span><span>L’església de Sant Andreu de Ramió encapçala la vall homònima en el punt on es troben la Riera del mateix nom i el torrent del Mas Massó, en el lloc més planer de tota la vall. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Està dedicada a Sant Andreu, patró de Ramió; la seva festa se celebra el dia 30 de novembre, on durant molts anys s’hi va celebrar la Festa Gran o Festa Major diferenciant-se així de la Festa Petita, celebrada cada primer diumenge de juny, diada del Roser.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al davant hi ha el cementiri i, a la part posterior, l’edifici de l’antiga rectoria. Els masos que té més propers són Can Riereta, Can Marc i Ca l’Agutzil.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És d'origen romànic, però ha estat molt modificada posteriorment. De l’edifici originari només en queda l’absis, llis i en gran part, ocult per una construcció posterior. La sagristia i d’altres elements es van afegir al segle XVIII.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’església és de planta rectangular d’una única nau amb cor i capelles laterals i amb l’absis, en part ocult. La coberta és de teules àrabs a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal. Ressegueix tot l’edifici un ràfec format per quatre fileres. La primera de rajola plana, la segona de rajola en punta de diamant, la tercera de rajola plana i la quarta de teula.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La façana està orientada al sud-oest. La seva composició és austera. Destaca el portal d’entrada amb arc de mig punt rebaixat, format per grans dovelles de pedra granítica treballades i marxapeu. A sobre seu, hi ha un òcul el·líptic amb reixat de ferro forjat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El campanar, de planta quadrada, es troba adossat a la façana sud-est. Està estructurat en tres trams, l’últim dels quals presenta una obertura amb arc de mig punt en cadascun dels respectius costats. La coberta és piramidal, de maó, protegida per uns merlets de granit i rajol pla. Queda coronada per un penell de ferro en forma de sageta fixa. Al dessota destaquen quatre cloquers amb volta de maó pla disposat a plec de sardinell, dels quals dos estan parcialment tapiats. El sostre interior és de volta catalana.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A l’interior, només entrar hi ha una làpida de pedra i a mà dreta, collada a la paret una pica de pedra per a l’aigua beneïda. Té un annex amb la sagristia construït al segle XVIII, que per l’exterior en una obertura feta a la façana de tramuntana hi ha gravada una data molt erosionada que no permet la seva lectura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’exterior hi trobem dues tombes, pertanyents a dos rectors que van viure el segle XIX, i un petit pedestal antigament ocupat per una escultura avui desapareguda, en el qual es pot llegir la següent inscripció incisa:<br /> 'C O N L A P A Z T O D O F L O R E C E 1 9 D E A B R I L D E 1 8 7 3 A N T O N I O R Y'</span></span></span><br /> </p>	08082-134	Sant Andreu de Ramió	<p><span><span><span><span><span>La primera notícia de l'església és una butlla papal de Lluci III del 1185 on consta que el monestir de Breda tenia importants alous a la parròquia de Ramió. També apareix anomenada en la butlla del 1246 atorgada pel papa Inocenci IV a favor del mateix monestir i en el Llibre Verd del capítol de Girona el 1362 on se l'anomena 'Ecclesia Parrochialis Sancti Andree de Rimanyono'.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els llibres d’òbits de la parròquia, denoten un augment de les morts entre els anys 1651 i 1655, probablement degut a la pesta bubònica, però enterrats no a la sagrera sinó prop d’allí on morien, per por de contagi:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El mes de juny de 1652 mor de mal contagiós Pere Torrent, fadrí, habitant i treballador del mas Alies de Ramió. Fou enterrat en un bosc del mateix mas. També el mateix any fou enterrada en el fossar de Ramió, Emerentiana, infant, filla de Miquel Vila Llop i margarida, habitants de l’ermita de la Serra. No es digué missa per por al contagi. També morí de mal contagiós, Elisabet Alies, habitant del Mas Croses de Ramió, enterrada prop de la pedrera de la mateixa casa. I durant el mateix mes moriren Maria Anna (filla de Miquel Durant Boter i Petronella d’Hostalric, refugiats a la caseta de l’ermita de la Serra) i, finalment, a l’hort de l’ermita de la Serra fou enterrada Maria, muller de Paulí Cardona, teixidor de la vila d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1653 fou enterrada en el cementiri de Ramió, Teresa filla d’Antoni Orta i d’Elena, habitants de Ramió. El mes de gener de l’any següent mor el seu germanet, de quatre anys. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1654 mor de contagi Joan Casanoves, pagès de Breda que vivia en una barraca de Ramió i fou enterrat en el cementiri. El mateix any mor Miquel, fill de Josep Lloreta, apotecari d’Hostalric i de Maria, que s’havien refugiat a l’ermita de la Serra per por de contagi.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1655 mor Bernat Casanoves, carreter d’Hostalric i habitant del mas Molera. El mateix any mor Ramió Gaspar Reixac, treballador francès casat a Hostalric i habitant del mas Toia de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Just abans de la Guerra Civil espanyola, el campanar conservava dues campanes que varen desaparèixer. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir dels llibres parroquials, es pot seguir l’estada dels diferents capellans, com a mínim a partir de 1594 quan el rector de Sant Andreu de Ramió, Antich Moragues, funda els primers llibres parroquials.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’ell fins a 1632 ocupà el càrrec, Joan Pareta. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Joan Vila ho fou fins l’any 1644.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1644 fins 1665 fou rector mossèn Miquel Roura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1665 fins 1671 fou rector Batista Rigort.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pels volts de 1672 arriba mossèn Joan Soler.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1732 mor el rector Josep Vernet que sembla ho havia estat durant trenta anys. Fou enterrat a la capella dedicada a Nostra Senyora del Roser.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fins l’any 1738 hi ha constància del rector Prim Serra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1738 fins l’any 1741 hi haurà mossèn Tomàs Fàbregas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els dos anys següents hi ha dos rectors, mossèn Francesc Puig i mossèn Francesc Baix.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1781 fins 1789, Josep Gener.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1789 fins a tombar del segle XIX, concretament l’any 1804, el rector mossèn Francesc Castellar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1804 fins l’any 1814, ho fa mossèn Domingo Vinyes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El segueix mossèn Narcís Morell, que hi restarà fins l’any 1840.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1841 fins l’any 1846, el prevere i ecònom Ramon Soteras.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1846 fins l’any 1873, mossèn Antoni Pagès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1873 fins l’any 1878 el prevere, Francesc Gimbernat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1879 fins l’any 1890, el rector Francesc Xifreda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1890 fins a 1892, mossèn Narcís Palau.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1892 fins 1894, mossèn Antonino Roca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fins el 1904, Josep Riera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1905 i fins 1912, mossèn Joan Font i Arola (viurà a la rectoria amb Sebastià Font i Caterina Font)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1912 fins a 1936, Esteve Campassol Subiràs (viurà a la rectoria amb Núria Ferrés Ferré i Elionor Ferrés i Ferré; a partir de 1920 amb Adela Campassol i Joaquima Vidal i de 1928 fins a 1934 amb la vídua Carme Costa i el seu fill, Pere Martorell Costa)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des de 1939 fins l’any 1944, mossèn Darius Pastells, rector d’Hostalric, que consta en el llibre de Baptismes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1946 hi ha mossèn Joan Escapa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1947 i fins 1966 torna a aparèixer mossèn Darius Pastells d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p>	41.7122100,2.6097500	467535	4617898		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91235-01dsc2513.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91235-02p1500960.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91235-03dsc2516.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91235-04dsc2533.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91235-05p1500923.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91235-06dsc2524.jpg	Legal	Modern\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós		BCIL	2022-09-13 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Joan Corominas suposa que les denominacions vilar i lloc que apareixen en la documentació relacionades amb Ramió, es refereixen a l’església i a un mas molt proper, el Mas Ramió, que servia de rectoria que no es documenta fins l’any 1597 en un llibre parroquial.	94\|85	45	1.1	1761	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91226	Festa Major de Sant Andreu de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-sant-andreu-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XX	ja no se celebra.	<p><span><span><span><span><span>La festa grossa de Ramió era per Sant Andreu, el 30 de novembre, patró de la parròquia. Però per les dates en què s’esqueia, a finals de tardor, era una festa molt íntima, que se celebrava ben endins per la pròpia gent del poble i sense gaires visitants forans.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Potser per aquest motiu, les festes del Roser han pres protagonisme a Sant Andreu. Les dates en què se celebra, primers de juny, on el dia és més llarg, conviden més a la festa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’acte principal de la festa de Sant Andreu era l’Ofici i la cantada dels goigs. Es muntava l’altar amb la creu de plata, canelobres de metall i els millors mantells. Es posava el dosser vermell, amb un reliquiari amb les relíquies d’uns quants sants i al costat s’hi col·locava el reliquiari de plata de Sant Andreu. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També es col·locaven les imatges amb les corones de plata. En els altres altars, cremaven quatre ciris i, durant l’Ofici, estaven enceses les aranyes.</span></span></span></span></span></p>	08082-125	Sant Andreu de Ramió		41.7122300,2.6097600	467536	4617900		08082	Fogars de la Selva	Obert	Dolent		Inexistent		Patrimoni immaterial	Manifestació festiva	Pública	Sense ús			2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart			2116	4.1		Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91225	Festa del Roser de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-roser-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XXI	Es manté, però ha perdut l’assistència d’altres temps.	<p><span><span><span><span><span>La festa del Roser se celebra sempre cada primer diumenge de juny. És la més popular i concorreguda de les festes de Ramió. També es coneix com a festa petita. La organització anava a càrrec de la Comissió de Festes del poble, constituïda per una representació de les principals cases. Aquesta comissió s’ocupava de la construcció de l’envelat, el lloguer de les orquestres, la programació dels actes i l’administració econòmica de la festa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El principal acte religiós era l’Ofici que se celebrava a les 10 del matí a l’església de Sant Andreu. A més del rector, hi assitien el rector de Gaserans i d’Hortsavinyà. La missa era acompanyada per un conjunt de músics i, més antigament, pel cor del poble acompanyat de flabiols.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop acabat l’Ofici, es preparava el tabernacle per a la processó de la tarda en honor a la Mare de Déu del Roser. A les quatre de la tarda començava el Rosari o les pregàries de les Vespres amb l’acompanyament dels músics. A continuació es feia la processó, també encapçalada pels músics seguits del tabernacle ben ornamentat, amb la imatge de la Mare de Déu del Roser portada per noies del poble. Els feligresos anaven al darrera seguint la imatge. Es donava la volta a l’església i se seguia pel passeig del cementiri fins tornar a l’interior de l’església. La processó, en el seu pas per l’era de la rectoria, es cantava una nadala. Més endavant es cantava “l’Ave Maris Stella” i, en arribar al cementiri, s’entonava el TeDeum. Un cop dins l’església es cantaven els Goigs de la Mare de Déu del Roser i finalment el sacerdot donava la benedicció.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la tarda es feia el primer ball a l’envelat que la Comissió de festes havia instal·lat a l’era de la Rectoria. Començava a les set. Les orquestrines que anaven a Ramió tenien entre tres i sis músics i eren dels pobles veïns. Per alleugerir les despeses de la festa menjaven per les principals cases, repartits en parelles. Tocaven vuit peces. Per entrar al ball, els foresters havien de pagar una entrada. La gent del poble hi contribuïa com a socis o abonats col·laboradors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Acabat el ball la gent del voltant anava a sopar a casa i endreçar el bestiar. A les onze començava el ball de sarau. Aquest cop eren 16 les peces que s’interpretaven. A la mitja part es feia la rifa de la toia, que acostumava a ser un ànec rostit de gran anomenada gastronòmica. A la segona part del ball es guardava pel ball dels casats, on cada casat havia de buscar una parella soltera. Després es feia el ball robat, on tothom ballava amb tothom i més tard el ball de l’escombra.</span></span></span></span></span></p>	08082-124	Sant Andreu de Ramió		41.7122600,2.6098200	467541	4617903		08082	Fogars de la Selva	Obert	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91225-02dsc2563.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Manifestació festiva	Pública	Lúdic		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98	2116	4.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91618	Rellotge de sol de la rectoria de Sant Andreu de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-rectoria-de-sant-andreu-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII - XIX	Manca el gnòmon i el quadrant es cobrí de pintura amb el repintat de la façana.	<p><span><span><span>Rellotge de sol situat a l’extrem esquerra de la planta pis visible a la façana de migdia de la Rectoria de Ramió, reconvertida en aula de natura i casa de colònies. Està orientat al sud-est. És del tipus vertical declinat, esgrafiat encara tendre sobre un pla de calç. Les restes que s’hi observen són les següents: estava emmarcat; les línies horàries sortien de l’interior d’un cercle solar, on hi havia el gnòmon. Marquen perfectament de les sis del matí a les sis de la tarda i també s’hi poden observar les mitges hores, més curtes situades en la línia perimetral del marc, acabades en punta de fletxa. Les hores estan totalment esborrades o tapades per la pintura.</span></span></span><br /> </p>	08082-190	Sant Andreu de Ramió	<p><span><span><span><span><span>Segons tot sembla indicar en els llibres parroquials més antics, dels segles XVI i XVII, on ara hi ha l’actual rectoria, s’hi hauria alçat l’antic mas Reminyó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1597, en el llibre d’òbits consta la defunció de Francesca Reminyona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1581 mor madona Elisabet Reminyona i quatre mesos més tard ho fa el seu fill, Antoni Reminyó, fadrí.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1629 Joan Marquès, d’origen francès, vidu i masover del mas Ramió, és enterrat al fossar de Remió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1644 hi ha el bateig de Jordi Bruguera, fill de Pere Bruguera i d’Anna del mas Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1655 hi ha el bateig d’Anna, filla de Janot Casanoves i Maria, habitants del mas Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1662 viuen en el mas, el matrimoni format per Jeroni Mainou i Casesvelles i Maria amb els seus fills, que sembla que ja hi viuen almenys, des de fa una vintena d’anys. Aquest fet queda comprovat per la mort d’una filla d’aquests l’any 1647 i el bateig d’un noi, en Josep, l’any 1651.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segons els mateixos documents, l’any 1664 aquest matrimoni bateja el seu altre fill, Miquel. Isidre Oller el propietari del mas, serà el padrí. El document també ens diu que estava casat amb Maria i que el seu padrí de casament fou el xerraire d’Arbúcies, Miquel Verdaguer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La darrera dada coneguda és la de 1726, on consta que en el mas hi habiten una matrimoni de masovers format per Bonaventura Torres i la seva esposa Teresa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el decurs del segon quart del segle XVIII aquest nom desapareix per complert dels llibres eclesiàstics.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1873 segons el cadastre, es construí el porxo de la façana.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La casa actual és fruit de les obres d’ampliació i condicionament realitzada l’any 1986 amb motiu de la instal·lació d’una casa de colònies.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir dels llibres parroquials, es pot seguir l’estada dels diferents capellans, almenys a partir de 1594 quan el rector de Sant Andreu de Ramió, Antich Moragues, funda els primers llibres parroquials.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’ell fins a 1632 ocupà el càrrec, Joan Pareta. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Joan Vila ho fou fins l’any 1644.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1644 fins 1665 fou rector mossèn Miquel Roura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1665 fins 1671 fou rector Batista Rigort.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pels volts de 1672 arriba mossèn Joan Soler.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1732 mor el rector Josep Vernet que sembla ho havia estat durant trenta anys. Fou enterrat a la capella dedicada a Nostra Senyora del Roser.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fins l’any 1738 hi ha constància del rector Prim Serra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1738 fins l’any 1741 hi haurà mossèn Tomàs Fàbregas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els dos anys següents hi ha dos rectors, mossèn Francesc Puig i mossèn Francesc Baix.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1781 fins 1789, Josep Gener.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1789 fins a tombar del segle XIX, concretament l’any 1804, el rector mossèn Francesc Castellar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1804 fins l’any 1814, ho fa mossèn Domingo Vinyes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El segueix mossèn Narcís Morell, que hi restarà fins l’any 1840.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1841 fins l’any 1846, el prevere i ecònom Ramon Soteras.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1846 fins l’any 1873, mossèn Antoni Pagès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1873 fins l’any 1878 el prevere, Francesc Gimbernat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1879 fins l’any 1890, el rector Francesc Xifreda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1890 fins a 1892, mossèn Narcís Palau.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1892 fins 1894, mossèn Antonino Roca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fins el 1904, Josep Riera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1905 i fins 1912, mossèn Joan Font i Arola (viurà a la rectoria amb Sebastià Font i Caterina Font)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1912 fins a 1936, Esteve Campassol Subiràs (viurà a la rectoria amb Núria Ferrés Ferré i Elionor Ferrés i Ferré; a partir de 1920 amb Adela Campassol i Joaquima Vidal i de 1928 fins a 1934 amb la vídua Carme Costa i el seu fill, Pere Martorell Costa)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des de 1939 fins l’any 1944, mossèn Darius Pastells, rector d’Hostalric, que consta en el llibre de Baptismes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1946 hi ha mossèn Joan Escapa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1947 i fins 1966 torna a aparèixer mossèn Darius Pastells d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p>	41.7122700,2.6099600	467553	4617904		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91618-01p151063603.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91618-02p151063801.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91618-03p151063902.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		BPU	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Aquest rellotge no consta en l’inventari de la Societat Catalana de Gnomònica.	98\|94	47	1.3	1762	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91227	Goigs de Nostra Senyora del Roser	https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-nostra-senyora-del-roser	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XXI		<p><span><span><span>Gois que es canten a l’església de Ramió en alabança a Nostra Senyora del Roser el dia de la seva festivitat, i que diuen així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>(primera columna):</span></span></span></p> <p><span><span><span>Vostres goigs amb gran plaer / cantarem Verge Maria. / Puix la vostra Senyoria / és la Verge del Roser. //</span></span></span></p> <p><span><span><span>Déu planà dins Vós Senyora / un Roser molt excel·lent, / quan vos féu mereixedora / de concebre’l purament; / donant fe al Missatger, / que del Cel vos trasmetia. / el Déu Pare qui volia, / fóssiu Mare del Roser.//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Del Sant Ventre produïda / la planta del Roser verd / fou dels Angels circuïda, / i servida amb gran concert, / i restà pur i sencer / vostre cos amb alegria, / quan parí en l’Establia / el Celestial Roser.//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan els Reis devots sentiré / del Roser la gran olor/ amb l’estel ensems partiren, / per adornar el Senyor,</span></span></span></p> <p><span><span><span>(segona columna):</span></span></span></p> <p><span><span><span>I trobaren ésser ver/ de Balaam la profecia / quan vostra mercè tenia / en els braços el Roser. //</span></span></span></p> <p><span><span><span>Gran delit vos presentava / vostre Fill ressuscitat / amb cinc llagues que portava / en les Mans, Peus i Costat; / per les quals fou Llucifer, / qui amb els Sants l’Infern omplia / expoliat en aquell dia, / que florí el Sant Roser. //</span></span></span></p> <p><span><span><span>Reparada la gran erra / de Adam per mort crudel, / trasplantat fou de la terra, / el Roser alt en el Cel; / i pujant amb gran poder / el partir no us entristia / contemplant Déu com rebia / amb gran goig el Sant Roser. //</span></span></span></p> <p><span><span><span>No fou de menor estima /el Goig de l’Esperit Sant / quan baixà de l’alta cima / a vostre col·legi Sant/</span></span></span></p> <p><span><span><span>(tercera columna):</span></span></span></p> <p><span><span><span>I regà aquell planter / que nostre Déu elegia / per estar en companyia / del celestial Roser. //</span></span></span></p> <p><span><span><span>La vostra vida acabada / fou el major Goig sentit / l’ésser a Déu presentada / triomfant al Paradís; i Senyora us volgué fer / del Tresor que posseïa / col·locant-vos com devia / sota l’ombra del Roser. //</span></span></span></p> <p><span><span><span>Manà vostra Senyoria / als Frares Predicadors / que de vostra Confraria / fossin instituïdors; / i així ells la han fundada / obeïnt vostre voler / dignament intitulada / Verge i Mare del Roser.//</span></span></span></p> <p><span><span><span>TORNADA//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Puig mostrau vostre poder / fent miracles cada dia / protegiu Verge Maria / els Confrares del Roser.//</span></span></span></p> <p><span><span><span>V. <em>Regina Sacrantissimi Rosari, ora pro nobis. </em>//</span></span></span></p> <p><span><span><span>R. <em>Ut digni efficiamur promissionibus Christi</em>.//</span></span></span></p> <p><span><span><span>OREMUS//</span></span></span></p> <p><span><span><span><em>Deus, cuyus, Unigenitus per vitam, mortem, et ressurrectionem suam nobis salutis aeternae praemia compa-/ ravit: concedí quaesumus; ut haec mysteria Sanctissimo Rosario Beatae Mariae Virginis recolentes, et imi- / temmur quot continent, et quot promittunt asseouamur. Per Christum Dominum Nostrum. R. Amen. //</em></span></span></span></p>	08082-126	Sant Andreu de Ramió	<p><span><span><span><span><span>Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat.<br /> La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els goigs en alabança a la Mare de Déu del Roser són un dels més cantats i antics. Les versions més antigues conegudes són d’inicis del segle XVI i la seva màxima difusió és deguda a les Confraries del Roser, nascudes l’any 1475. Fins i tot n’hi havia una versió que només es cantava per la Quaresma.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La seva estructura es descabdella en un llenguatge senzill i planer, amb un alt contingut evangèlic, representat per la teologia dels set goigs de la Mare de Déu que s’expressen de la següent manera:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’Encarnació (Llc-34-35)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El Naixement (Llc-2-15,8)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’Adoració dels Mags (Mt-2-1,12)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Resurrecció (Llc-24-1,9)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’Ascensió (Llc-24-46,52)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La Vinguda de l’Esperit Sant (Fets Ap.)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Glorificació de Maria al Cel (Ap. 11-19,55)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cas de l’església de Ramió, la festa del Roser s’esqueia sempre el primer diumenge de juny. La bonança estacional havia convertit el Roser en la festivitat més important i popular, no només per les famílies de Fogars sinó per la gran assistència de gent dels pobles veïns. Popularment també se la coneixia com la Festa Petita. L’organització anava a càrrec d’una comissió formada per la gent de les principals cases. S’organitzava la construcció de l’envelat, el lloguer d’orquestra o orquestrina, la programació i l’administració econòmica.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El principal acte religiós començava a les deu del matí, a l’església parroquial de Ramió amb la celebració de l’Ofici, que era presidit pels rectors de Ramió, de Gaserans i d’Hortsavinyà. L’interior de la nau es vestia de garlandes de flors amb esparreguera trenada que es penjaven del sostre. L’altar major, dedicat a Sant Andreu era guarnit de la millor manera possible amb flors, la creu processional de plata, canelobres i un dosser que cobria la imatge de la Mare de Déu que traslladada de la seva capella, presidia l’altar major. En els altars, tant de la Mare de Déu del Roser com en el dedicat a Sant Isidre, s’hi encenien quatre ciris a cadascun d’ells. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després de l’Ofici es deixa enllestit el tabernacle per a la processó solemne en honor a la Mare de Déu del Roser, que es feia a la tarda. Aquest el portaven les noies del poble. Amb el seguici al darrera, es voltava l’església, se seguia pel passeig del cementiri i es tornava cap a l’interior del temple. En el transcurs de la processó, davant de l’era de la Rectoria es cantava una nadala. Més endavant l <em>”Ave Maria Stella”</em> i en arribar al cementiri el <em>“Tedeum</em>”. Un cop dins de l’església es cantaven els goigs i finalment el rector donava la benedicció. </span></span></span></span></span></p>	41.7122900,2.6098200	467541	4617906		08082	Fogars de la Selva	Obert	Bo		Inexistent		Patrimoni immaterial	Música i dansa	Pública	Religiós/Cultural			2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Edició en un sol color, en paper mida foli, sense numerar. Dibuix i orla al boix, procedent de la impremta de Manuel Llach, i distribuïts per la Llibreria de A. Franquet, de Girona, que es canten per la seva festa, el 30 de novembre.Quadre delimitat per una orla geomètrica i floral. Al dessota, centrat, A la part superior, enquadrat al centre, una representació de Sant Andre, amb barba. Amb la mà dreta, recolzat en una creu en forma d’aspa (crux decussata) sense claus, on fou amarrat fins a la seva mort, dos dies després. A la mà esquerra, sosté un llibre obert. A l’horitzó, el mar amb un vaixell de vela.A ambdós costats de la imatge, un text decorat amb unes flors.El text, en català, està disposat en dues columnes separades per una decoració vertical.		62	4.4		Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91622	Zona de nidificació de l’oreneta de l’espècie Hirundo rustica	https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-lespecie-hirundo-rustica-0	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>		Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi.	<p><span><span><span><span><span>Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexos de les cases i masos des de fa generacions. En el cas de Fogars de la Selva, s'han detectat diversos nius, </span></span></span></span></span><span><span><span><span>a Can Oller, <span>Can Mainou, Ca l’Hivern, Can Molera, Can Forn o la Rectoria, veritables paradisos per aquest ocell. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexos metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams.</span></span></span></span></span></p>	08082-194	Veïnat de la Vall de Ramió	<p><span><span><span><span><span><span><span>L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc., com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa.<br /> Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar.</span></span></span></span></span></span></span></p>	41.7123100,2.6099200	467549	4617909		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91622-02p1500937.jpg	Legal		Patrimoni natural	Zona d'interès	Pública	Científic/Cultural		Xarxa natura 2000	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica, l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica subsahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional.A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, s'ha d'informar als propietaris de les mesures preventives (com la instal·lació de planxes) i que un cop l'oreneta torna a l'Àfrica es poden netejar. En cas de que algun propietari vulgui retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei, i això ho pot fer a través de la regidoria competent del seu municipi.		2153	5.1	1764	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91266	Rectoria de Sant Andreu de Ramió	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-andreu-de-ramio	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LLINÀS i POL, Joan i MERINO SERRA, Jordi (2001). El patrimoni de la Selva: inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca. Consell Comarcal de La Selva.</span></span></span></span></span></p>	XVI-XXI		<p><span><span><span><span><span>La rectoria de Ramió està situada a la vall de Ramió, entre la riera de Ramió i el torrent de mas Massó. S'alça al darrera mateix de l’església de Sant Andreu de Ramió. S’hi observen varis edificis annexats, els darrers fruit de la última reforma, l’any 1986. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Orientat al nord est hi ha un edifici de planta rectangular, amb cobert a dues vessants al qual s’hi troba annexat un segon edifici de les mateixes característiques però amb més alçada que per la façana orientada al nord-oest presenta dos contraforts. La façana principal està orientada al sud-est. Està protegida per una galeria porxada amb cobert a un sol vessant, amb el ràfec paral·lel a la façana i bigam de fusta. A la planta pis cinc arcades sostingudes per columnes, que a més de la barana de ferro, disposen d’un vidre. Mentre que a la part inferior, hi ha tres arcades sostingudes per dos pilars. El sostre és de biga de formigó amb revoltó pintat. A l’interior d’aquest espai hi ha una portalada amb muntants de pedra i llinda gravada amb la data de 1619 . A la seva dreta una finestra resseguida de carreus de granit i reixa de barrots (de la qual en manquen dos de verticals) i, a l’extrem dret, una cisterna de recollida d’aigües pluvials. L’espai davanter, entre la rectoria i la paret de tramuntana de l’església està enrajolat amb rajol vermell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els edificis més moderns estan adossats en part a les façanes nord-oest i sud-est; el cobert és a un sol vessant. Totes les façanes estan arrebossades i pintades a excepció dels carreus de les obertures i els dos contraforts i una pica de granit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’interior de l’edifici està totalment reformat en casa de colònies, amb amplis dormitoris, una sala d’estar amb llar de foc, biblioteca i sales de tallers. A la segona planta hi ha el menjador, la cuina, bany i altres dormitoris.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En una llinda situada a l’interior de la casa hi ha gravada la inscripció “JOAN SOLER- </span></span></span></p>	08082-143	Sant Andreu de Ramió	<p><span><span><span><span><span>Segons els llibres parroquials més antics, dels segles XVI i XVII, tot sembla indicar que on ara hi ha l’actual rectoria, s’hi hauria alçat l’antic mas Reminyó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1597, en el llibre d’òbits consta la defunció de Francesca Reminyona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1581 mor madona Elisabet Reminyona i quatre mesos més tard ho fa el seu fill, Antoni Reminyó, fadrí.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1629 Joan Marquès, d’origen francès, vidu i masover del mas Ramió, és enterrat al fossar de Remió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1644 hi ha el bateig de Jordi Bruguera, fill de Pere Bruguera i d’Anna del mas Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1655 hi ha el bateig d’Anna, filla de Janot Casanoves i Maria, habitants del mas Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1662 viuen en el mas, el matrimoni format per Jeroni Mainou i Casesvelles i Maria amb els seus fills, que sembla que ja hi viuen almenys, des de fa una vintena d’anys. Aquest fet queda comprovat per la mort d’una filla d’aquests l’any 1647 i el bateig d’un noi, en Josep, l’any 1651.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segons els mateixos documents, l’any 1664 aquest matrimoni bateja el seu altre fill, Miquel. Isidre Oller el propietari del mas, serà el padrí. El document també ens diu que estava casat amb Maria i que el seu padrí de casament fou el xerraire d’Arbúcies, Miquel Verdaguer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La darrera dada coneguda és la de 1726, on consta que en el mas hi habiten una matrimoni de masovers format per Bonaventura Torres i la seva esposa Teresa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el decurs del segon quart del segle XVIII aquest nom desapareix per complert dels llibres eclesiàstics.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1873 segons el cadastre, es construí el porxo de la façana.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La casa actual és fruit de les obres d’ampliació i condicionament realitzada l’any 1986 amb motiu de la instal·lació d’una casa de colònies.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir dels llibres parroquials, es pot seguir l’estada dels diferents capellans, al menys a partir de 1594 quan el rector de Sant Andreu de Ramió, Antich Moragues, funda els primers llibres parroquials.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’ell fins a 1632 ocupà el càrrec, Joan Pareta. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Joan Vila ho fou fins l’any 1644.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1644 fins 1665 fou rector mossèn Miquel Roura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1665 fins 1671 fou rector Batista Rigort.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pels volts de 1672 arriba mossèn Joan Soler.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1732 mor el rector Josep Vernet que sembla ho havia estat durant trenta anys. Fou enterrat a la capella dedicada a Nostra Senyora del Roser.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fins l’any 1738 hi ha constància del rector Prim Serra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1738 fins l’any 1741 hi haurà mossèn Tomàs Fàbregas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els dos anys següents hi ha dos rectors, mossèn Francesc Puig i mossèn Francesc Baix.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1781 fins 1789, Josep Gener.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1789 fins a tombar del segle XIX, concretament l’any 1804, el rector mossèn Francesc Castellar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1804 fins l’any 1814, ho fa mossèn Domingo Vinyes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El segueix mossèn Narcís Morell, que hi restarà fins l’any 1840.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1841 fins l’any 1846, el prevere i ecònom Ramon Soteras.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1846 fins l’any 1873, mossèn Antoni Pagès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1873 fins l’any 1878 el prevere, Francesc Gimbernat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1879 fins l’any 1890, el rector Francesc Xifreda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1890 fins a 1892, mossèn Narcís Palau.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1892 fins 1894, mossèn Antonino Roca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fins el 1904, Josep Riera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1905 i fins 1912, mossèn Joan Font i Arola (viurà a la rectoria amb Sebastià Font i Caterina Font)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1912 fins a 1936, Esteve Campassol Subiràs (viurà a la rectoria amb Núria Ferrés Ferré i Elionor Ferrés i Ferré; a partir de 1920 amb Adela Campassol i Joaquima Vidal i de 1928 fins a 1934 amb la vídua Carme Costa i el seu fill, Pere Martorell Costa)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des de 1939 fins l’any 1944, mossèn Darius Pastells, rector d’Hostalric, que consta en el llibre de Baptismes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1946 hi ha mossèn Joan Escapa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1947 i fins 1966 torna a aparèixer mossèn Darius Pastells d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p>	41.7123600,2.6100000	467556	4617914		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91266-01p1500948.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91266-02dsc2529.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91266-03dsc2561.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91266-04p1500893.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91266-05p1500925.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91266-06dsc2554.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial - cultural - productiu		BPU	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	A la façana principal, a mà esquerra destaca una placa de marbre que sembla tallada on es pot llegir “PUEBLO / DE REMIÑÓ / DISTRITO DE / (s’endevinen els caps de la paraula FOGÁS)”. Al dessota, format per quatre rajols ceràmics de fons blanc i lletra amb emmarcat blau, “FOGAS DE TOR=/ DERA, PARTI=/DO JUDICIAL/ DE AREÑS DE MAR / PROVINCIA DE / BARCELONA.” A mà dreta hi ha un escut del segle XVII, amb marc interior oval on s’hi representa un arbre i al dessota de les arrels, el cognom “MORAGAS”. Aquest cognom estaria relacionat amb el reverend Antich Moragues (†1625), rector que fundà els primers llibres parroquials de l’església de Ramió l’any 1594.	98\|94	45	1.1	1762	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91590	Can Mestric	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-mestric	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Enfonsada, amb parets visibles però envoltada de bardissa.	<p><span><span><span><span><span>Can Mestric és una casa mig enfonsada situada en el veïnat de la Vall de Ramió. S’hi accedeix pel camí que mena a Ca l’Agutzil. A partir d’aquí, continuar en direcció sud-est pel mateix camí, una seixantena de metres. A mà dreta mateix, abans d’arribar al revolt, per sobre del marge hi ha un roure i darrera mateix un espès bardissar del qual sembla sobresortir un munt d’heura, que delata la presència d’estructures muraries d’uns cinc metres d’alçada.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La planta és rectangular, amb varis murs interiors de fins a 0’60 m de gruix que conformen els diferents espais, com la cuina, lloc d’habitació, o les corts. El carener era perpendicular a la façana principal, que estava orientada al sud-oest. La coberta a dos vessants, de teula àrab, que es localitzen esmicolades i escampades entre la runa acumulada per l’enfonsament. Les parets que queden dempeus ofereixen una visió general de com era, amb planta baixa i pis, com així ho denota la presència de nombrosos encaixos per a les bigues de fusta. Els muntants de les obertures interiors són de pedra, més o menys retocada però sense massa mirament. Les llindes són de fusta i per solucionar els gruixos dels murs, se’n poden comptabilitzar fins a tres, com també acostuma a passar en les construccions de pedra seca. El paredat es de pedra irregular amb la cara més o menys planera i argamassa amb arrebossat de morter de calç del qual encara se’n poden veure algunes restes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al voltant de la casa, ensorrats i embardissats s’hi observen altres dependències annexes, probablement alguna cort o pallissa i amb la boca protegida per un filat hi ha un pou del qual només se’n conserva una part de l’estructura degut a l’abandonament i el pes de l’heura que ja ha ensorrat la coberta.</span></span></span></span></span></p>	08082-163	Camí de Can Masó. Polígon 12 Parcel·la 69	<p><span><span><span><span><span>El primer document localitzat que parla de Can Mestric és una venda atorgada l’any 1884 per Josep Dalmau d’Hortsanvinyà a favor de Pau Caselles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró municipal de l’any 1889, Jaume Garrós, és el propietari, que hi viu amb en Josep Dalmau i Illa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els censos parroquials dels anys 1905 fins el 1914 deixen constància del matrimoni format per Jaume Garròs i Saurí i Eulàlia Estaper i Albert, que hi viuen amb els seus fills Manel, Antoni i Rosa. Segons els documents, aquest Jaume Garròs era l’encarregat del manteniment de les palanques del pas de Ramió i cobrava per aital feina, entre quinze i vint pessetes anuals. L’any 1908 també farà de carter, la qual cosa li suposarà un increment de fins a cent cinc pessetes. Jaume Garròs mor abans de 1918, perquè a partir de 1918 a la casa només hi viu, segons el padró, (la seva vídua), Eulàlia Estaper amb el seu fill, Antoni Garròs Estaper que ja està casat amb Elionor Ferrer i Ferré i la filla d’ambdós, Maria. El matrimoni jove tindrà dos fills més, en Jaume (1925) i la Rosa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sembla que aquest matrimoni marxa més endavant perquè entre 1928 i 1932 a la casa hi continua vivint l’Eulàlia Estaper i Albert.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A mitjans dels anys quaranta hi viurà la segona filla de Jaume Garròs i Eulàlia Estaper, la Rosa Garròs Estaper, amb el seu marit, Perfecte Rossel Saurí amb dos nens, Pere i Sarita, que sembla que foren els darrers a habitar la casa, que sense manteniment s’anà ensorrant. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>No sembla que posseïssin massa terres però com la majoria de famílies que vivien en aquests paratges, tenien un parell de vaques, treballaven la terra i es dedicaven als oficis del bosc.</span></span></span></span></span></p>	41.7128300,2.6112500	467660	4617966		08082	Fogars de la Selva	Difícil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-01p1510313.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-02p1510316.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-03p1510321.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-04p1510323.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-05p1510324.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-06p1510317.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	En el llibre, “Fogars de la Selva, temps ha” de Jaume Fugarolas i Josep Vilà, la casa se situa en el costat oposat del camí.	98\|94	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91231	Can Marc	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-marc-1	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span><span><span>Masia situada al vessant esquerre de la Riera de Ramió, a l’alçada de l’església de Sant Andreu de Ramió. Es tracta d’una construcció d’època moderna, possiblement de finals del segle XVIII, destinada a masoveria o habitatge de parcers.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. El cos dret correspondria als antics estables i el sòl es troba més baix, ja que el terreny fa un cert desnivell. Un contrafort a la façana de llevant serveix per apuntalar la construcció en la part de més desnivell. La coberta és de teules àrabs a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. L’acabament de la coberta és en forma de petit ràfec. No hi ha cap element destacables a la façana des d’un punt de vista ornamental. Una marquesina d’obra protegeix la porta d’accés. Davant seu s’aixeca una petita terrassa anivellada i enrajolada de factura moderna. Havia tingut un rellotge de sol que no es conserva.</span></span></span></span></span></p>	08082-130	Polígon 15 Parcel·la 58	<p><span><span><span><span><span>El bateig de Caterina Pagès i Negre, filla de Josep i de Rosa, l’any 1792 és la primera dada documental sobre aquesta casa, quan diu “essent habitants en la casa d’en March”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1849, els propietaris eren Vicenç Cama i Rosa March. En el cadastre de 1862 hi consta el fill d’ells, Antoni cama i March, com a propietari.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889 el propietari és Miquel Cama i Casas. Hi són empadronats una família de la Seu d’Urgell: Francesc Pol i Tomasa Sansa; amb els seus fills, Joan i Dolors. En Francesc era comerciant i la Tomasa fou la mestra de Ramió durant tretze anys, fins l’any 1892.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pels censos parroquials sabem que el 1905 i 1906 hi vivien el matrimoni Jaume Pujol i Dolors Cama (filla de la mestra); amb els seus fills Josepa i Jaume. També hi consta Josep Balcells i Montré, però no s’indica si n’era el mestre o no. De 1907 a 1914 hi viu Pere Sala i Sastre i Carolina Vila, la seva esposa; amb la filla Teresa. Roser Camallonga i Paulina Camallonga hi figuren com a mestres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1928 a 1932 hi consten el matrimoni format per Manuel Jalmar i Ramilians i Maria Gili i Gibert, que n’és la mestra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre 1945 i 1946 hi viu Joan Cantal i Quer com a majordom, mentre que la mestra s’hi desplaça cada dia des d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La primera mestra documentada nomenada en un ple de l’Ajuntament de l’any 1902 és Perfecta Lasierra i Lafuente. L’any 1904 és nomenada Maria Pilar Colominas i Gallostra; que vivia a Can Forn. Abans d’acabar el curs renuncia i la plaça queda vacant. El curs següent hi trobem a la Maria Pilar Gil Gilbert, que resideix temporalment a Can Forn. L'any 1908 ho és Mercè Andrés Placer. A partir de 1910, Roser Camallonga i Paulina Camallonga, ja consta que viuen a la casa. Als anys vint del segle passat la titular torna a ser Maria Pilar Gil Gilbert, que havia estat fent de mestre a Grions. Poc abans de la guerra es posa malalta i la substitueix el seu marit, Manuel Jalmar Remilans.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després de la GUerra Civil se succeïren Elisa Regí, de Rubí, fins el 1944 i Eulàlia Pujolar, d’Hostalric, fins el 1954. L’Eulàlia anava i tornava cada dia d’Hostalric. A la casa hi vivia en Joan Cantal. A partir de 1954 hi torna Elisa Regí durant tres cursos. Vivia a Can Riereta. Altres noms que recorda la gent recollits en el llibre de Vilà i Fugaroles (2007) són Felisa Ortega, Carolina i Joaquima.</span></span></span></span></span></p>	41.7131300,2.6089000	467465	4618000		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91231-01dsc2610.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91231-02p1500998.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91231-03p1510005.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial		Inexistent	2022-09-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Havia estat escola d’infants de Ramió durant molts anys. Algunes classes es feien a l’aire lliure, sota un pi que encara es conserva i que durant uns anys va ser punt de rencontre d’antics alumnes que recordaven amb especial emoció aquelles lliçons sota el pi.	98\|94	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91232	Ca l'Agutzil	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lagutzil-1	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XXI	Ha estat molt reformada.	<p><span><span><span><span><span>Ca l’Agutzil és una petita casa als quatre vents situada a tocar de la rectoria i de l’església de Ramió, a la riba dreta de la riera de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a ponent. A la façana sud, s’adossa un cos de planta baixa que fa les funcions de terrassa a la planta pis. Un altre petit cos, s’adossa a la façana nord. Tota l’edificació ha estat recoberta de pedra camuflant la tècnica constructiva original.</span></span></span></span></span></p>	08082-131	Polígon 12 Parcel·la 7	<p><span><span><span><span><span>Fins als anys 50 del passat segle, els propietaris de Ca l’Agutzil treballaven les poques terres del mas, feien jornals al bosc i tenien estanc i hostal a la casa. Venien vi, tabac, espelmes, sabó, carbur i altres articles als bosquerols de les rodalies. Els diumenges a la tarda hi anaven a fer el got de vi i la partida de cartes; jugaven a la manilla, al burro, el truc o el cau.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la Festa Major i del Roser se’n cuidaven dels estants de la beguda i les llaminadures, al costat de l’envelat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de 1862 consta Josep Dalmau i Fornés com a propietari, que mor solter l’any 1875 als cinquanta-nou anys. Hi declara una quartera i vint quartans de secà, set quartans de vinya, quatre quartans d’erm i la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de l’any 1889, el propietari és Antoni Bonet i Pasqual. Hi viu amb Teresa Sala, la seva esposa, i la Victòria i l’Isidre, els seus fills.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Seguint els censos parroquials trobem que de 1905 a 1914 hi viuen Antoni Bonet Pasqual, l’avi, amb els joves Isidre Bonet Sala i Joaquima Serra, i els fills d’aquests, Antoni, Francesc i Pere.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1915 al 1924, continuen Antoni Bonet Pasqual, avi; Isidre Bonet i Joaquima Serra, els joves, amb els seus fills Antoni, Pere, Àngela i Josep.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1928 a 1932 hi consten Josep Riera i Canaletes i Carme Bayés Surós. Aquesta darrer hi continua figurant els anys 1945 i 1946.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A principis dels anys cinquanta, compren el mas en Pere Cantal i la Carme Cortina, que hi viuran amb els seus fills Eusebi i Pepita. Venien de Can Salomó de Gaserans.</span></span></span></span></span></p>	41.7136500,2.6109900	467639	4618057		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91232-02p1500993.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91232-03p1500994.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial		Inexistent	2023-05-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	També es coneix com Hostal de Ramió perquè feia les funcions d’hostal i d’estanc. En el llit de corrent d’aigua de la mateixa riera hi havia un gorg anomenat Gorg de ca l’Agutzil, molt abundant de peixos.	98	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91224	Rellotge de sol de Can Riereta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-riereta	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XX	L’any 1993, els propietaris feren repintar la façana i el rellotge.	<p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol situat a l’extrem dret de la façana principal de Can Riereta, orientada al sud. És del tipus vertical a migdia. Està situat a la planta pis, i durant gairebé tota el dia, queda ombrejat per un pi roig plantat al davant. Està realitzat damunt d’un preparat de calç, sense esgrafiar, de color negre. És de forma rectangular, emmarcat. Les línies horàries neixen de l’extrem superior. Marquen les hores i les mitges hores (més curtes), que van des de dos quarts de vuit fins a les quatre de la tarda, dibuixades en xifres àrabs. A partir de les 12 del migdia les hores estan escrites com a 1, 2 , 3 i 4. El gnòmon és de vareta simple, acabat en una boleta. A la part superior, encapçalant el marc exterior s’hi llegeix la data de repintat : “RENOVAT L’ANY 1.993” (destaca la puntuació errònia del miler). La paraula “L’ANY” i el vèrtex format pel gnònom i l’inici de les línies horàries estan envoltat per un cercle solar. </span></span></span></span></span></p>	08082-123	Can Riereta	<p><span><span><span><span><span>Can Riereta surt referenciat en el cadastre de 1862. La seva propietària és Teresa Masó i Cornellà, que declara posseir a més de la casa, dues quarteres de secà, mitja de vinya, tres quartans de bosc i nou quartans de terra erma.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889, la Teresa (1839 - †1913) continua vivint-hi juntament amb el seu espòs, Miquel Basolí Aliart. Amb ells hi viuen el seu fill Joan (nou propietari) amb la seva esposa, Socors Montsó Ararà.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1905 a 1914 hi viuent la Teresa, la Socors i en Miquel Basolí Montsó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1915 a 1924, continua vivint-hi la Socors amb el seu fill Miquel Basolí, casat amb Mercè Duran Massaguer i la seva filla, Socors Basolí Duran.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1925 fins a 1934, hi viuen Miquel Basolí Montsó amb la seva esposa Mercè Duran Massaguer amb els seus fills, Socors i Joan.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1945 a 1946 el matrimoni continua vivint a la casa. La filla gran es casa amb Florenci Vilà i marxa de jove a Cal Ferrer de la Serra de Gaserans. El fill morí tot just acabada la Guerra Civil espanyola.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1948 varen tenir el correu de Ramió i un petit celler on venien vi per la gent del veïnat i bosquerols. Guardaven les claus de l’església i de l’escola i en feien el manteniment.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Més endavant, amb la família, hi visqué uns quants anys la darrera mestra de l’escola de Ramió, Elisa Regí. I a principis dels anys seixanta la casa serví també com escola. Un cop tancada, la casa fou habitada per masovers.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La família referenciada visqué de la terra i del bestiar. Sembraven farratges, cereals, blat de moro, patates, fesols menuts i hortalisses. Tenien una cort amb quatre vaques. Criaven vedells i una cort amb un porc que engreixaven i mataven anualment. També disposaven d’un galliner i conillers, que portaven a mercat. Al davant de la casa hi havia el porxo per aixoplugar el carro i els arreus de treball.</span></span></span></span></span></p>	41.7139300,2.6100100	467558	4618088		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91224-01p1500962_1.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Altres		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Aquest rellotge consta inscrit a l’Inventari de Rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica amb el número de referència, 5616.	98	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91223	Can Riereta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-riereta-0	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX		<p><span><span><span><span><span>Masia situada a tocar de l’església de Sant Andreu de Ramió. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’únic element destacable ornamentalment de la façana és un rellotge de sol, situat a la part dreta de la façana.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El parament és arrebossat i pintat de blanc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Coincidint amb la desviació del camí principal per entrar cap a la finca, a mà dreta, per sobre del marge mateix, hi ha el pou amb abeurador, i una part de rentadora, que actualment proporciona aigua a la casa.</span></span></span></span></span></p>	08082-122	Polígon 12 Parcel·la 115	<p><span><span><span><span><span>Can Riereta surt referenciat en el cadastre de 1862. La seva propietària és Teresa Masó i Cornellà, que declara posseir a més de la casa, dues quarteres de secà, mitja de vinya, tres quartans de bosc i nou quartans de terra erma.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889, la Teresa (1839 - †1913) continua vivint-hi juntament amb el seu espòs, Miquel Basolí Aliart. Amb ells hi viuen el seu fill Joan (nou propietari) amb la seva esposa, Socors Montsó Ararà.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1905 a 1914 hi viuen la Teresa, la Socors i en Miquel Basolí Montsó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1915 a 1924, continua vivint-hi la Socors amb el seu fill Miquel Basolí, casat amb Mercè Duran Massaguer i la seva filla, Socors Basolí Duran.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1925 fins a 1934, hi viuen Miquel Basolí Montsó amb la seva esposa Mercè Duran Massaguer amb els seus fills, Socors i Joan.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1945 a 1946 el matrimoni continua vivint a la casa. La filla gran es casa amb Florerenci Vilà i marxa de jove a Cal Ferrer de la Serra de Gaserans. El fill morí tot just acabada la Guerra Civil espanyola.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1948 varen tenir el correu de Ramió i un petit celler on venien vi per a la gent del veïnat i bosquerols. Guardaven les claus de l’església i de l’escola i en feien el manteniment.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Més endavant, amb la família hi visqué uns quants anys la darrera mestra de l’escola de Ramió, Elisa Regí. I a principis dels anys seixanta la casa serví també com escola. Un cop tancada, la casa fou habitada per masovers.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La família referenciada visqué de la terra i del bestiar. Sembraven farratges, cereals, blat de moro, patates, fesols menuts i hortalisses. Tenien una cort amb quatre vaques. Criaven vedells i una cort amb un porc que engreixaven i mataven anualment. També disposaven d’un galliner i conillers, que portaven a mercat. Al davant de la casa hi havia el porxo per aixoplugar el carro i els arreus de treball.</span></span></span></span></span></p>	41.7139600,2.6099400	467552	4618092		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91223-02p1500965.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91223-03p1500967.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	L’any 1993 es va rehabilitar segons indica la pròpia inscripció del rellotge de sol.	98	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91260	Pou de Can Riereta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-can-riereta	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span><span><span>El pou de Can Riereta està ubicat a mà dreta, dessota uns roures, en el marge dret del camí, en direcció a Sant Andreu de Ramió, just per sobre mateix un cop passada la cruïlla que mena a la casa, propietària del pou.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És un pou amb registre vertical, d’1’60 m de diàmetre, excavat parcialment a la roca. La part superior visible presenta una forma lleugerament troncocònica, amb coberta voltada, envaïda per l’heura. Té un parell d’obertures quadrangulars a la part superior per on treure i canviar en cas de necessitat el travesser de penjar la corriola. Està construït amb parament de pedra i argamassa, amb algunes reparacions realitzades <em>a posteriori</em> a nivell dels brancals on s’hi observen trossos de maó i en el cas de la llinda de la portella, reforçada també amb una filera de rajol pla. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’acabament exterior, tot i que actualment és gairebé imperceptible, estava fet a base d’un arremolinat de morter de calç. Orientada al sud-est, hi ha una portella feta amb barrots d’acer rovellats soldats a una estructura rectangular amb dues frontisses reaprofitades de l’antiga portella de fusta i una mosquitera. Mesura 1’15 m per 73 m de costat. Al dessota mateix hi ha una llosa de pedra que fa d’ampit i a ambdós costats sobresortint en part de la seva estructura de suport, dues pedres planes que servien de banc improvisat però que servien principalment per a posar la galleda o el càntir. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A mà dreta, adossat a la paret externa del pou hi ha un abeurador o pica amb desaigua. Està feta amb maó i arrebossada amb morter de calç. Mesura 1’70 m per 0’85 m per 0’55 m. En un dels costats, hi ha tres maons col·locats a mena de rentadora, que en algun moment, els propietaris devien fer servir per a rentar la roba. En un dels frontals de la pica hi ha escrit en pintura vermella “Can Riareta”.</span></span></span></span></span></p>	08082-139	Polígon 15 Parcel·la 57	<p><span><span><span><span><span>El pou pertany a Can Riereta, una casa situada en el vessant hidrogràfic dret de la riera de Ramió, que encara actualment continua utilitzant l’aigua.</span></span></span></span></span></p>	41.7146200,2.6098700	467546	4618165		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91260-02dsc2596.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91260-03p1500972.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91260-04p1500975.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Productiu		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91259	Lledoner de Can Riereta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoner-de-can-riereta	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>			<p><span><span><span><span><span>El lledoner de Can Riereta està situat en el pla de conreu, a mà esquerra del camí d’accés a la casa, després que el torrent de Can Massó aboqui les seves aigües a la riera de Ramió. L’arbre, de grans dimensions, es troba al bell mig del pla, separant dues grans planes de conreu, una pertanyent a Can Riereta, l’altra a Can Molera. Mesura 4’35 m de volta de canó, per 19 m d’alçada, per 18 m de capçada. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El <em>Celtis autralis</em> és un arbre originari de la Mediterrània oriental, molt ben adaptat als terrenys humits on hi creix de forma subespontània. El tronc d’aquest espècimen té una escorça llisa i grisenca, ben ramificat, amb el tronc buit degut a la seva longevitat. La capçada és perfectament rodona; les fulles caduques tenen forma ovada o lanceolada, amb el marge dentat, afuada en una punta terminal corbada.</span></span></span></span></span></p>	08082-138	Pla de Can Riereta	<p><span><span><span><span><span>A més del seu valor natural, aquest exemplar, que ja és un rebrot d’un altre de més antic, fa funció de fita entre dues propietats: Can Riereta i Can Molera. Les delimitacions de propietats descrites en el documents antics, acostumen a emprar elements naturals que amb el pas del temps, poden haver desaparegut. Els que més bé es poden conservar són els rocs o marques i gravats fets a la roca, però sovintegen arbres de vida longeva com el lledoner, l’alzina, el roure, i de vegades també es pot esmentar un arbre mort, o fins i tot un espècimen que té un seguit de branques, un riu, una riera o torrent, que entre d’altres, són indicadors dels límits d’una propietat o la direcció del termenat que segueix la descripció del document.</span></span></span></span></span></p>	41.7148200,2.6104200	467592	4618187		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91259-02dsc2602.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91259-03p1500987.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91259-04p1500988.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Espècimen botànic	Privada	Altres		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	La seva fusta, molt flexible, és molt apreciada per a fer-ne eines agrícoles, especialment les forques. Els lledons, que és la fruita que s’hi pot veure en forma de boletes, quan és de color negre, és dolça i comestible i a més les fulles i branques serveixen com a farratge pel bestiar.		2151	5.2	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91580	Cal Vicari	https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vicari	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XIX	La coberta està enrunada, la vegetació cobreix bona part de l’estructura i molts elements i parets internes s’han ensorrat.	<p><span><span><span><span><span>Cal Vicari és una casa de dimensions modestes, situada a l’Aulet de la Serra. S’hi accedeix des de Ca n’Oller, pel camí que porta el nom de Cal Vicari. Després del Sot de l’Avellaner a mà dreta mateix del camí hi ha les restes de l’edifici. El conjunt consisteix en un primer edifici de planta quadrangular, sense pis. La coberta, ensorrada, era a doble vessant, de teula àrab suportada per bigam de fusta, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a llevant. Les obertures només estan situades a la façana principal i són simètriques (porta i dues finestres, una a cada costat). Estan emmarcades per varies fileres de maó. Entrant a mà dreta hi ha les restes d’una cuina amb aigüera desaiguant al davant de la casa. Al fons una llar de foc, de la qual només se’n conserva el fumeral i a mà dreta mateix el forn de pa amb el cendrer a la part inferior, que es conserva gairebé intacte, tot i que s’hi ha detectat una filtració d’aigua. A mà esquerra, en referència a la porta d’accés, hi ha una portella que comunica amb una estança.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Adossada a la façana sud hi ha un segon edifici, d’una sola planta i el sostre a un sol vessant, força aixecat per emprar-lo com a paller. A la façana de llevant, a mà esquerra de la porta hi ha les restes mig colgades del que sembla una cisterna de recollida d’aigües pluvials. Finalment, adossat també pel mur sud, la porquera, amb l’obertura característica per abocar el ranxo. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El paredat dels murs és senzill, fet de pedra irregular i argamassa. A les cantoneres, les pedres estan més ben treballades i es conserva part de l’arremolinat de morter de calç de les façanes. Els gruixos dels murs són de 0’40 m.</span></span></span></p>	08082-153	Polígon 15 Parcel·la 50	<p><span><span><span><span><span>La única informació que es disposa actualment d’aquesta casa és la que es troba en el cens parroquial dels anys 1905 a 1909. Hi hauria viscut durant aquests anys el matrimoni format per Benet Torrelles i Antònia Bruguera i Rafel Parenta, que després es traslladaran a Cal Roig, una casa una mica més gran, situada no massa lluny de la primera, en el vessant nord-est del turó del Vicari.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Als anys cinquanta del segle XX hi viuran Bonaventura Riera Galí i Pietat Garolera Masnou amb el seu fill Joan. Després de la mort de l’esposa, l’any 1966 la casa queda deshabitada, essent emprada pels caçadors.</span></span></span></span></span></p>	41.7149700,2.6016400	466862	4618207		08082	Fogars de la Selva	Difícil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91580-02dsc2799.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91580-03dsc2795.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91580-04p1510214.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91580-05dsc2803.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91580-06p1510216.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91192	Ofici d'apicultor	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofici-dapicultor	<p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SERRA DE MANRESA, Fra Valentí (2019). El llibre de la mel. Apicultura popular i plantes mel·líferes. Barcelona: Edicions Morera.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XXI	Abans es feia mel a la majoria de cases de pagès, però avui en dia només en resten un parell.	<p><span><span><span><span><span>Tradicionalment Fogars ha estat un disseminat de cases de pagès dedicades a l’explotació agrícola. Cada finca era un sistema de producció el més autosuficient possible i el que no podien produir ho compraven amb els excedents de la collita principal, ja fossin cereals, vinya o qualsevol altre producte derivat de la terra o del bestiar. Però a més a més s’hi desenvolupaven una sèrie d’oficis complementaris, alguns indispensables per la gestió de la finca i d’altres que produïen uns beneficis extres, ni que fos a nivell d’autoconsum. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un d’ells del que encara en queden testimonis vius és el de l’apicultura. Avui en dia, són dues les cases que hem trobat que es continuï la producció de mel: Cal Corpet i Can Saboia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Hem parlat amb Josep Camps de Can Saboia que viu de forma intensa i apassionada la seva relació amb les abelles. Ell ens explica com el seu avi, Narcís Camps Rabassa, ja tenia una setantena de ruscos de suro. Però el pare del Josep era al·lèrgic a les picades i no va continuar. El Josep va estar fent de pagès i cuidant la finca des de jove, però al fer-se gran ha volgut recuperar aquesta tradició familiar. Els principals problemes que s’ha trobat d'ençà que té abelles han estat de salut personal, que va fer que ho deixés una temporada i la vespa asiàtica. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un aparell anomenat arpa serveix per protegir les abelles locals de les vespes asiàtiques i permet al Josep conservar les arnes que li produeixen uns 150 kg de mel de romaní.</span></span></span></span></span></p>	08082-92	Fogars de la Selva	<p><span><span><span><span><span>L’apicultura ha estat considerada des de sempre una part important de la ramaderia menor. L’home ha passat de depredador-recol·lector a conreador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Diversos autors clàssics han parlat en els seus tractes de les abelles i la seva domesticació. Virgili en parla en les <em>Geòrgiques</em>; Aristòtil en la seva <em>Història dels animals</em>; Plini el Vell en el seu tractat d’<em>Història natural</em>; o Estrabó en el llibre tercer de la seva <em>Geografia</em>. Aquest darrer explica que a la península ibèrica, a principis del segle I de l’era es recollia una gran quantitat de mel extreta d’uns ruscus cilíndrics de terracota que, amb molta facilitat, es podien canviar d’ubicació per tal de practicar l’apicultura pastoril. Una altra de les aportacions importants d’aquesta època és la de Luci Juni Columel·la en la seva obra <em>De re rústica</em>.</span></span></span></span></span></p>	41.7164029,2.6694999	472508	4618342		08082	Fogars de la Selva	Obert	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91192-02p1500505.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91192-03p1500512.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91192-04p1500613.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91192-05p1500618.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91192-06dsc2152.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Tècnica artesanal	Pública	Productiu		Inexistent	2022-09-06 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Al Museu de la Pagesia de Fogars es conserven estris relacionats amb l’apicultura i organitza eventualment tastets de mel.	98	60	4.2	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91189	Can Saboia	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-saboia	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XVII-XX		<p><span><span><span><span><span>Masia situada al vessant sud de l turó de la pedrera de basalt homònima. És un conjunt d’edificacions que s’han anat afegint al llarg del temps. Actualment manté una uniformitat constructiva fruit de transformacions contemporànies que han camuflat l’estructura originària del primigeni edifici.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El cos principal és de planta rectangular, força allargada, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada al sud. Consta de planta baixa i pis. La disposició de les obertures és simètrica, però han estat totes eixamplades per donar més llum a l’interior, malmetent les originals. El portal que era adovellat, també ha estat suplantat per brancals i llinda de pedra basàltica. El parament és arrebossat llis amb un sòcol de pedra basàltica.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La composició de la construcció se centra en un espai central residencial i els laterals en espais de treball i magatzematge. En planta baixa, hi destaca a la part posterior el celler de la casa, amb les botes, el cup i la premsa.</span></span></span></span></span></p>	08082-89	Polígon 11 Parcel·la 103	<p><span><span><span>El primer document localitzat que parla de la casa amb el nom de Saboia data de 1707. En el llibre d’òbits parroquial, el rector fa constar el següent: “Bernat Rossell jove habitant en casa son germà Pere Rossell, és enterrat al vas de Casa Saboia”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les referències anteriors són extretes dels llibres de desposoris i bateigs de la parròquia. Hi ha una referència anterior que fa suposar que es tracta de la mateixa casa. Després de la mort de Joan Rossell i Saboia, l’any 1703, el seu fill i hereu, Pere Rossell (†1707), casat amb Teresa, bategen una nena. En l’acta, el rector deixa escrit: “Rosa Rossell, filla de pere i de Teresa, habitants en sa pròpia casa en la muntanya de Sant Corneli”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el primer llibre parroquial de desposoris, l’any 1678 es casen Joan Rossell i Saboia amb Maria Àngela Balla (†1694). En l’acta de matrimoni també hi consten els pares, Joan i Mariana, ambdós naturals de Fogars. Segons apunta Jaume Fugaroles (FUGAROLES, 2007), la mare, Mariana Saboia, hauria estat la darrera de la nissaga a preservar el cognom per línia directa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1717, un matrimoni foraster, Miquel Llorenç i Caterina “vivien retirats a Casa Saboia per causa dels francesos”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquest fet es repeteix dos anys després, amb un altre matrimoni refugiat procedent de Vic (Pau Font, argenter de Vic i Isabel) del qual naixerà un fill mentre són a Can Saboia, i els propietaris, Pere Rossell Saboia i Teresa li fan de padrins.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1732, Can Saboia paga primícies de totes les seves possessions.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1733, Francesc Rossell es casa amb Maria Àngela Bitlloch. L’any 1737, el matrimoni conviu a la mateixa casa juntament amb el germà d’en Francesc; Joan i la seva esposa Margarida i la família d’ella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1780 en Ponç Rossell i Bitlloch es casa amb Maria Rigals i Súria de Sant Genís. El seu fill, Rafel es marida l’any 1809 amb Maria Mir (†1823), originària de Massanes. Quatre anys després tenen una pubilla, la Magdalena (1813). Dos anys després neix un noi, en Josep, que heretaria Cal Moixí. El 1821 neix un tercer germà, anomenat Joan. L’esposa d’en Rafel mor amb quaranta anys, tal vegada d’un part, i l’any següent, El seu vidu es casa en segones núpcies amb Mariana Font.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1827, Can Saboia pateix un incendi, del qual se’n desconeixen les causes. Però, el 1829, Rafel Rossell rep la dot de la seva segona esposa Mariana Font. Un total de cent vint lliures barceloneses, que en invertirà en reconstruir la casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1839 per matrimoni, s’afegeix als Rossell, descendents dels Saboia, la nissaga Camps, cognom, que continua vigent a l’antic mas. Joan Camps, originari de Massanes, es casa amb la pubilla de Can Saboia, Magdalena Rossell i Mir.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els pares del nuvi Pere Camps i Ciurana (originari de Massanes) i Maria Ciurana (originària de Riudellots) s’havien casat i instal·lat a Fogars. Quan mor l’esposa, el seu vidu es casa en segones núpcies amb Gràcia Bancells (de Tordera), que continuaran vivint a Fogars. Entre les dues esposes, haurà tingut cinc fills, dels quals un noi anomenat Joan (1840), l’hereu i quatre noies (Carme, Gràcia, Dolors i Filomena).</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el registre cadastral de 1862, el propietari de Can Saboia ja consta com a Pere Camps i Ciurana. Declara posseir dues quarteres de secà, tres quarteres i sis quartans de vinya, tres quartans de sureda, cinc quarteres de bosc de gavella i sis quarteres i tres quartans d’erm i un biot d’aigua en el camí d’anar cap el mas. També disposen d’un ruc.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1889, en el padró municipal ja consta com a propietari el seu fill, Joan Camps Rossell que l’any 1876 es casa amb Caterina Rabassa (1920). L’hereu nascut del matrimoni és en Narcís, que fou regidor, batlle i síndic de Fogars. Quan mor, l’any 1910, la seva vídua continuarà al mas amb son fill Narcís i la seva jove Joaquima Marlet, casats el mateix any. Tenen tres fills: l’hereu, a qui també posaran de nom, Joan (1913); en Miquel (que mor amb dotze anys a causa d’un despreniment de terres) i la Carme.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1936, l’hereu, Joan Camps i Marlet es casa amb Maria Canyas i Vilà. A partir d’aquí la nissaga de Can Saboia continua amb els descendents. </span></span></span></p>	41.7165300,2.6694200	472501	4618356		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91189-01dsc2159.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91189-02dsc2148.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91189-03dsc2161.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91189-04p1500519.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial		Inexistent	2022-09-07 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Hi havia una era de rajol que s’ha perdut en les successives transformacions. També destaca una bassa excavada directament a la terra i una font a l’entrada.	98\|94	45	1.1	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32
91191	Bassa de Can Saboia	https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-can-saboia	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span><span><span>La bassa de Can Saboia està situada a mà esquerra mateix de la feixa de conreu que la casa disposa al seu davant. S’hi accedeix des de l’interior de la finca i des del camí de terra que hi ha a mà esquerra del barri. Presenta una forma poligonal. Està construïda en una zona d’argiles, excavada directament del sòl i compactada, fet que li proporciona una impermeabilització natural. Té una capacitat de tres milions de litres que a través d’una bomba extractora permet obtenir aigua per al rec dels diferents conreus de la finca. L’accés a la bassa es fa per un barriet situat en un dels costats. S’hi accedeix a través d’una passarel·la de fusta que permet arribar fins a la bomba. Tot el perímetre està protegit per un filat.</span></span></span></span></span></p>	08082-91	Polígon 11 Parcel·la 103	<p><span><span><span><span><span>Tot i que aquesta bassa és moderna i realitzada emprant una màquina excavadora, l'aprofitament de l'aigua ha estat una preocupació constant per l'home que ha enginyat tota mena de construccions, anomenades populars, disperses en el medi rural i constitueix per tant, una manera d'entendre el paisatge, com el resultat de l'empremta humana sobre el medi natural. Aquest és divers i per tant presenta unes característiques determinades i alhora ofereix uns recursos que condicionen la vida de les persones que viuen en aquell paisatge. Les condicions orogràfiques, climatològiques i geològiques, com el tipus de pedra, de terra o la disponibilitat d'aigua expliquen l'existència de determinats tipus de construccions en un indret o en un altre. Les basses, construïdes en pedra seca, o segellades amb argamassa, aèries o excavades a la roca o en un marge per l'aprofitament de l'aigua de pluja són un exemple de la superació de l'home per viure i conrear en llocs que d'altre manera serien totalment inhòspits. Fins fa poc la prioritat de la gent que treballaven al bosc, a la muntanya (pagesos, carboners, caçadors, pastors o llenyataires) era la de conèixer els recursos hídrics propers i disposar d'una captació d'aigua o una font, encara que el cabal fos intermitent i mínim. Can Saboia és un exemple de coneixement i aprofitament dels recursos naturals del territori. Es va construir a principis dels anys noranta del segle passat per poder disposar d’aigua. </span></span></span></span></span></p>	41.7166700,2.6701400	472561	4618372		08082	Fogars de la Selva	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91191-02dsc2173.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91191-03dsc2171.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Productiu		Inexistent	2023-05-08 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		98	47	1.3	2484	Patrimoni cultural	2024-05-30 01:32

Estadístiques 2024

Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 169,26 consultes/dia

Sabies que...?

...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?

La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/biblioteques/geord-camp/localitzacio/geord-cord/41.641289,2.017917/pag-fi/5

Documentació

Documentació de l'API REST Catàleg de dades Què són les dades obertes? Idees i exemples Avís legal i normes d'ús