Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 49293 | El Mestre de Galera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mestre-de-galera | ESTRUCH, Maria (2016). 'Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 293, 304. | XIX-XX | Tradició amb un arrelament popular feble | Tirallonga de rodolins encadenats, sense música i d'autor desconegut, que estaven en el record dels habitants de Gaià. Es tracta d'un tipus de composició popular i anònima, sovint espontània, que era recitada en trobades de jovent o bé a les cases durant les vetlles d'hivern o prenent la fresca a l'estiu. També eren objecte de concursos i podien fer referència a un personatge del veïnat, com és el cas del mestre de Galera, o bé a persones famoses, noies casadores, etc. Els pastors solien ser grans mestres de rodolins encadenats o de corrandes (quan eren cantats). L'últim terç del segle XIX i primer del XX va ser un temps molt prolífic per aquest gènere (ESTRUCH, 2016: 293). Així doncs, els rodolins del Mestre de Galera fan així: 'El mestre de Galera / és un home de carrera. / Passant pel camí de Gaià / dues bales li van tirar, / però com que anava tan lleuger / no li van fer re. / D'espantat que va quedar, / al Genescar se'n va anar. / Al Genescar el varen retornar / amb un got de vi que li van donar. / Quan l'Ajuntament se'n va assabentar, / el sometent es va aixecar: / Ja surten els de Galera, / tots per baix a la riera; / surten els de Gaià, / tots amb un fusell a cada mà. / Els de cal Geperut van pensar veure'l / i van haver vist un ruc. / Els de cal Cisteller / no van haver vist re. / Els de l'Abellar de Dalt / amb l'escopeta a punt d'assalt. / Els del Joanic / el van vetllar fins a mitjanit. / El Lluís de l'Abellar / va dir que pel camí de Gaià / no s'hi podia passar.' | 08090-1 | Raval de Galera | 41.9128300,1.8877500 | 407760 | 4640696 | 08090 | Gaià | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49293-foto-08090-1-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||
| 49294 | Cal Quirze | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-quirze | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 29. | XIX | en ruïna | Masia de petites dimensions, en estat de ruïna, que està emplaçada prop del nucli de Gaià i de l'actual carretera. Se'n conserven dempeus els murs nord i, parcialment, est, mentre que la resta s'han esfondrat i tan sols en queden els fonaments i enderrocs. Sembla que la casa tenia una planta més o menys quadrada i disposava de planta baixa més un pis. De la façana principal, que es trobaria a migdia, pràcticament no en queden rastres. Es conserven fonaments dels murs de compartimentació interior. Els murs són de pedra a la planta baixa i de tàpia a la planta superior. Es conserva una finestra, emmarcada amb llinda i brancals de pedra picada. Al mur posterior hi ha adossat un cos cilíndric corresponent a un pou. A la part sud s'estén una petita esplanada on aflora la roca que devia servir d'era. | 08090-2 | Prop del nucli de Gaià | No coneixem notícies antigues d'aquest petit mas que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra dels segles XVIII-XIX. A la façana del mas Genescar es conserva una llinda procedent de cal Quirze que té gravat l'any 1841. Podria ser que aquest fos l'any de construcció de la casa, però no descartem un origen al segle XVIII o encara anterior. Almenys des de principis del segle XX era una masoveria del Genescar, mas força proper. Quan entorn de 1925 Josep Capdevila Font (avi de l'actual propietari) va comprar el Genescar ja incloïa la possessió de cal Quirze. Els últims masovers van ser una família de cognom Romà, que hi va habitar fins els anys de la postguerra aproximadament. Posteriorment la casa va entrar en un procés d'enrunament. | 41.9134000,1.9229900 | 410683 | 4640722 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep M. Capdevila Forné, del Genescar | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49295 | El Genescà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genesca | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 67.1. | XIII-XX | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, que es troba emplaçada vora la riera de Gaià, prop de la seva confluència amb altres torrents que formen una vall per on han passat històricament els camins i on hi ha el nucli de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossat al nord un cos amb galeria porxada (eixida) i altres coberts i, a l'oest, l'antiga masoveria, tot formant un clos tancat amb pati central. El cos residencial principal és fruit de múltiples ampliacions. La façana davantera, encarada a ponent, és força austera i reflecteix una evolució en diverses fases (la més antiga a la part central on hi ha el portal). Antigament, sobre el portal hi havia una finestra més petita i la llinda amb tres arquets que ara és més avall. Aquesta llinda sembla correspondre a una finestra geminada gòtica. La llosa amb relleu de petxina que s'ha encastat a sota es guardava a les golfes. A mitjans de segle XX aquesta part es va remodelar per donar-li l'aspecte actual. La façana sud presenta igualment una distribució irregular que reflecteix successives ampliacions i reformes. Té un rellotge de sol modern (amb data de 2014) i, a la part final, dos contraforts. A la façana nord hi ha una gran cisterna. A l'interior de la casa hi ha dos cellers, un sobreposat a l'altre, i es conserven dues tines petites o tinardons. El cos de l'eixida, de dues plantes, conserva les obertures amb una barana de fusta a la parta alta. El seu mur posterior té finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La masoveria és una construcció adossada als coberts però pràcticament aïllada, amb planta baixa més dos pisos. Al sud té adossat un cos, actualment transformat en terrassa, que conserva cinc tines. Fora del clos tancat, al sud de la casa, trobem una era enrajolada, una magnífica pallissa oberta amb un gran arc de mig punt, així com altres coberts de pedra i un sector amb naus d'una granja moderna. | 08090-3 | Prop del nucli de Gaià | Probablement l'església de Sant Andreu del Genescar és anterior al mas. Segons Josep M. Badia, en època alt-medieval devia ser sufragània de la parroquial de Gaià i donar servei a una colla de masos al seu voltant. Tanmateix, cal dir que la parroquial es troba molt a prop d'aquí. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental antiga de la capella del Genescar, però Josep BADIA (2016: 185), l'ha pogut documentar en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a 'Sancti Andre de Solerio'. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescar era Soler. Tanmateix, l'església és anterior a aquesta data: romànica del segle XII. Avui continua vinculada al mas Genescà. Pel que fa al mas, segons dades recopilades per Josep M. Badia, ja existia al segle XIII. Concretament, apareix en un document de l'Arxiu Episcopal de Vic de l'any 1255. Ja hem dit que llavors s'anomenava Solario. L'hereu aquesta en aquesta data era un tal Pere. Estava inclòs en la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 en aquest mas hi consta Jaume Gineschar. Per tant, en època baix-medieval ja devia passar a denominar-se Genescà. Un cop superada la crisi baix-medieval, al segle XVI el Genescà va iniciar un procés per absorvir diferents masos rònecs del seu entorn i poder conrear, així, les terres abandonades. Al segle XVII, segons dades del capbreu del castell de Gaià de 1692-93, els propietaris encara eren la família Genescar, concretament Jacint Genescar. Aquests anys l'heretat incloïa tres masos secundaris situats a la mateixa parròquia: Berunyols (mas que ja no existeix i que era situat al sud de l'Oliva), l'Oliva i Ventalló (era a l'est del Genescà). A més, també tenia un altre mas situat a la parròquia de Sant Pere de Monistrol. D'aquesta manera, s'havia convertit en un dels masos principals del terme de Gaià. Al segle XVIII, segons el cadastre de 1741 tenia 117 quarteres de terreny i continuava sent un dels sis masos més grans. Ja al segle XIX, el 1883, segons el Registre de la Riquesa tenia dues masoveries: l'Oliva i el Puig. En total les seves terres ocupaven una superfície de 230,96 ha, de les quals el 40 % eren conreades per parcers. Aquest any el propietari era Ramon Parcerisa. Probablement el 1874 (segons la inscripció d'una llinda) es va construir la masoveria,tot i que en dades del cadastre consta l'any 1822. No sabem què va passar després, però els masos l'Oliva i el Puig es van perdre i, entorn de 1925, Josep Capdevila Font va comprar el Genescar. Llavors l'heretat només incloïa una altra casa que funcionava com a masoveria: cal Quirze. Josep era fill del Soler de Lloberes i havia estat a Salomons. El propietari anterior del Genescà era un home conegut com el Músic de l'Ametlla, que vivia en aquesta colònia propera a Navàs. A partir d'aleshores la propietat del Genescà ha passat als hereus de Josep Capdevila: Joan Capdevila Teixidó i després Josep M. Capdevila Forné, actual propietari que continua al capdavant de l'explotació pagesa. Durant els darrers anys s'han construït les granges fora del recinte, cosa que ha permès que les construccions tradicionals hagin mantingut el seu aspecte exterior pràcticament sense canvis, llevat de la reforma al portal principal ja comentada. Pel que fa a la masoveria, en una temporada no gaire llarga encara hi havia masovers. Entorn de la dècada de 1870 va servir com a segona residència d'una família de Barcelona, i actualment és la residència dels propietaris. | 41.9130900,1.9127700 | 409835 | 4640698 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana de la masoveria: 1874A la llinda de la finestra sobre el portal principal: 1841 (aquesta llinda prové de cal Quirze)Al portal principal: 1822Informació oral facilitada per Josep M. Capdevila Forné | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49296 | El Genescà (masoveria) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genesca-masoveria | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 67.2. | XIX-XX | Masoveria del Genescà, situada al costat de la casa principal del mas. El conjunt del mas forma un clos tancat amb pati central que inclou la casa antiga, una eixida i coberts i, a l'oest, la masoveria. Es tracta d'una construcció força gran i regular, que ha estat aixecada en una sola fase, l'any 1874 segons la inscripció d'una llinda. És de planta rectangular i està adossada als coberts pel costat nord. Disposa de tres plantes. La façana principal, encarada a llevant, té una distribució perfectament simètrica, amb tres eixos d'obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La façana posterior manté aquesta mateixa estructura tripartita. La façana sud té diverses obertures i s'adossa a un cos amb terrassa que conserva cinc tines. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08090-4 | Masia El Genescà. Prop del nucli de Gaià | Probablement l'església de Sant Andreu del Genescar és anterior al mas. Segons Josep M. Badia, en època alt-medieval devia ser sufragània de la parroquial de Gaià i donar servei a una colla de masos al seu voltant. Tanmateix, cal dir que la parroquial es troba molt a prop d'aquí. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental antiga de la capella del Genescar, però Josep BADIA (2016: 185), l'ha pogut documentar en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a 'Sancti Andre de Solerio'. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescar era Soler. Tanmateix, l'església és anterior a aquesta data: romànica del segle XII. Avui continua vinculada al mas Genescà. Pel que fa al mas, segons dades recopilades per Josep M. Badia, ja existia al segle XIII. Concretament, apareix en un document de l'Arxiu Episcopal de Vic de l'any 1255. Ja hem dit que llavors s'anomenava Solario. L'hereu aquesta en aquesta data era un tal Pere. Estava inclòs en la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 en aquest mas hi consta Jaume Gineschar. Per tant, en època baix-medieval ja devia passar a denominar-se Genescà. Un cop superada la crisi baix-medieval, al segle XVI el Genescà va iniciar un procés per absorvir diferents masos rònecs del seu entorn i poder conrear, així, les terres abandonades. Al segle XVII, segons dades del capbreu del castell de Gaià de 1692-93, els propietaris encara eren la família Genescar, concretament Jacint Genescar. Aquests anys l'heretat incloïa tres masos secundaris situats a la mateixa parròquia: Berunyols (mas que ja no existeix i que era situat al sud de l'Oliva), l'Oliva i Ventalló (era a l'est del Genescà). A més, també tenia un altre mas situat a la parròquia de Sant Pere de Monistrol. D'aquesta manera, s'havia convertit en un dels masos principals del terme de Gaià. Al segle XVIII, segons el cadastre de 1741 tenia 117 quarteres de terreny i continuava sent un dels sis masos més grans. Ja al segle XIX, el 1883, segons el Registre de la Riquesa tenia dues masoveries: l'Oliva i el Puig. En total les seves terres ocupaven una superfície de 230,96 ha, de les quals el 40 % eren conreades per parcers. Aquest any el propietari era Ramon Parcerisa. Probablement el 1874 (segons la inscripció d'una llinda) es va construir la masoveria, tot i que en dades del cadastre consta l'any 1822. No sabem què va passar després, però els masos l'Oliva i el Puig es van perdre i, entorn de 1925, Josep Capdevila Font va comprar el Genescar. Llavors l'heretat només incloïa una altra casa que funcionava com a masoveria: cal Quirze. Josep era fill del Soler de Lloberes i havia estat a Salomons. El propietari anterior del Genescà era un home conegut com el Músic de l'Ametlla, que vivia en aquesta colònia propera a Navàs. A partir d'aleshores la propietat del Genescà ha passat als hereus de Josep Capdevila: Joan Capdevila Teixidó i després Josep M. Capdevila Forné, actual propietari que continua al capdavant de l'explotació pagesa. Durant els darrers anys s'han construït les granges fora del recinte, cosa que ha permès que les construccions tradicionals hagin mantingut el seu aspecte exterior pràcticament sense canvis, llevat de la reforma al portal principal ja comentada. Pel que fa a la masoveria, en una temporada no gaire llarga encara hi havia masovers. Entorn de la dècada de 1870 va servir com a segona residència d'una família de Barcelona, i actualment és la residència dels propietaris. | 41.9130900,1.9123900 | 409804 | 4640699 | 1874 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana: 1874 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49297 | Església de Sant Andreu del Genescà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-andreu-del-genesca | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 185-187. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Andreu de Genescar', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 257. | XII-XV | Restaurada el 2010 | Capella romànica de finals del segle XII que es troba emplaçada cent metres al nord-oest del Genescà, en un turonet que domina la plana on hi ha aquest mas. És una església d'una sola nau amb absis rectangular que no acaba d'encaixar bé amb la resta de l'edifici. Està orientada a llevant però amb l'eix lleugerament desviat al nord. Originàriament l'absis era semicircular i es desconeix per quin motiu i en quin moment es va canviar; tal vegada al segle XV. De l'absis antic encara en resten alguns fragments corresponents al basament. L'obra del nou absis es distingeix clarament perquè els murs tenen menys gruixària i l'aparell és més regular. La capella té un portal a la façana de migdia, amb arc de mig punt adovellat. A la façana de ponent hi ha una altra porta, també amb arc de mig punt adovellat però més baixa. Aquest era el portal primitiu, que en algun moment va ser tapiat i recentment es tornà a obrir. Al seu damunt hi ha una finestra en forma de creu. El campanar d'espadanya, que no és el primitiu, ha estat desplaçat i ara corona el mur afegit de llevant. L'aparell és fet amb carreus més o menys regulars i disposats en filades. A l'interior la nau és coberta amb volta de canó amb llunetes, que arrenca d'una simple cornisa. Modernament s'hi construí un arc ogival que marca l'espai del presbiteri,sobreelevat amb dos graons. Al centre de la volta sobre l'altar es conserva un vestigi minúscul d'una pintura amb data de 1793. El paviment és de rajols. | 08090-5 | Prop de la masia de Genescà | És probable que en època alt-medieval aquesta capella, situada al costat del mas avui dit Genescà, servís una colla de masos al seu voltant i fos sufragània de Santa Maria de Gaià. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental d'aquesta capella en època medieval. Josep BADIA (2016: 185), però, la troba documentada en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a “Sancti Andree de Solerio”. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescà, que està documentat com a mínim des del segle XIII, era Soler. En els segles XVII i XVIII Sant Andreu de Genescar és definida com una capella rural. Segons indica la data pintada a la volta, el sostre es devia fer nou el 1793. La capella va ser restaurada el 2010. Actualment s'hi diu missa per la festa de Sant Andreu, el novembre, i està vinculada al mas Genescà. | 41.9136600,1.9115800 | 409737 | 4640763 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També anomenada: Sant Andreu de Ginestar o de Genescar | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49298 | Cal Geperut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-geperut-0 | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 83. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 47. | XVIII-XX | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada prop d'un torrent que desemboca a la riera de Gaià. Es tracta d'una edificació de planta més o menys quadrada amb un cobert adossat a la dreta i una altre de més petit a l'esquerra. Disposa de planta baixa més dos pisos. La casa ha estat bastida en diverses fases. El nucli originari és al centre. Després es va ampliar per darrera, cap a l'esquerra i, finalment, l'actual propietari hi va construir el cos adossat a la dreta, que consta d'una terrassa coberta, feta amb pedra tot imitant l'estil tradicional. Per tant, la distribució de la casa és força irregular. La façana principal, encarada a migdia, té el portal a un costat i tres obertures a la primera planta, dues de les quals s'han transformat en balcons. Al segon pis s'hi ha obert un ampli finestral. La llinda de fusta del cobert de la dreta, que conserva una creu gravada, originàriament es trobava a l'entrada de la casa. La resta de façanes pràcticament no té obertures, i les que hi ha són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. La casa ha conservat exteriorment les característiques constructives tradicionals. | 08090-6 | Sector proper al nucli de Gaià, vora el camí de Sant Esteve de Vilaramó | No coneixem notícies gaire antigues d'aquesta casa. Les dues inscripcions en llindes que s'hi conserven semblarien indicar que fou construïda al segle XVIII, cosa que lliga amb l'aspecte i les característiques de la construcció, sense que es pugui descartar un origen anterior. L'any 1883 cal Geperut consta en el Registre de la Riquesa com una de les tres masoveries de Vilaró, junt amb cal Vinyavella i Termallarga. El propietari del Vilaró, que s'havia consolidat com un dels masos grans del terme de Gaià, era Miquel Vilaseca. Al llarg del segle XX cal Geperut va continuar sent una masoveria, i els últims masovers eren els actuals propietaris de l'Oliva. El 1985 Lluís Canudas va comprar la casa a Núria i Montserrat Bars Serra, de Barcelona. L'actual propietari l'ha rehabilitada conservant el seu aspecte tradicional. | 41.9291400,1.9163700 | 410156 | 4642477 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49298-foto-08090-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49298-foto-08090-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49298-foto-08090-6-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda que hi havia a la façana davantera: 1714Inscripció en una llinda encastada a la façana posterior: 1779Informació oral facilitada per Lluís Canudas | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49299 | La Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-sala-3 | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 27. | XIII-XX | Masia de dimensions modestes, d'origen medieval, emplaçada a l'extrem sud de l'altiplà on es troba el nucli de Gaià. Consta d'un cos residencial amb coberts als dos costats que s'allarguen per la banda sud en forma de U, deixant un estret corredor entremig. L'habitatge és de planta rectangular i disposa de planta baixa més un pis. La façana principal, encarada a migdia, es troba molt coberta per heures i altres elements que li donen un aspecte heterogeni. Sembla que la casa s'ha anat allargant cap a l'est i ha estat objecte de diverses reparacions. Les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, però també n'hi ha amb maó. Les diverses inscripcions a les llindes indiquen que el cos residencial s'hauria ampliat fins a les dimensions actuals ja al segle XVIII, tot i que després s'hi haurien fet modificacions, com la del portal el 1850, o una part obrada amb maó a la planta superior. Les façanes nord i oest tenen petits cossos adossats, com ara una comuna. Els coberts de la banda sud semblen força moderns; el més gran és obrat amb totxo. Tot i el seu aspecte desendreçat, la masia ha conservat exteriorment les característiques constructives originàries. | 08090-7 | Sector proper al nucli de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament apareix en un document de l'Arxiu Espiscopal de Vic de l'any 1231, amb el mateix nom de la Sala. L'hereu era un tal Pere, i la casa formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, estava en possessió del mas Vilagaià, juntament amb els masos Badia, la Roca i la Rierola (aquests dos últims de la parròquia de Sant Pere de Monistrol). Cal destacar que el propietari del mas Vilagaià, Jaume Vilomara, n'era el senyor directe; és a dir que no tenia cap altre senyor per damunt seu i podia cobrar tots els censos. Al final del segle XVIII el propietari de Vilagaià, que el 1774 aconseguí el títol nobiliari de Baró de Vilagaià, fou un personatge molt influent al municipi, ja que va impulsar un gran nombre d'establiments pagesos en algunes de les seves terres. Concretament, el carrer del Pla de Forn es construí en terres de la Sala. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de l'any 1883, la Sala continuava formant part de Vilagaià. Llavors les terres de la Sala ascendien a 69,53 ha, de les quals 26 eren conreades per parcers, que vivien majoritàriament al Pla del Forn. Al segle XX la Sala ha continuat sent una possessió del baró de Vilagaià. Hi vivien masovers, que a la segona meitat del segle eren la família Bruc; concretament Joan Bruc i també el seu fill. Actualment hi viu Agustí Argemí, que fa de col·lector del baró. | 41.9128100,1.9275100 | 411057 | 4640652 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49299-foto-08090-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49299-foto-08090-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49299-foto-08090-7-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda del portal principal: 1850Llinda de la finestra de la façana est: 1760Informació oral facilitada per Josep Font i Josep Matamala | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49300 | L'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/loliva-1 | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66, 84, 194. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 37. | XIV-XIX | Interior en estat precari | Masia de molt petites dimensions que té un origen medieval i s'ha mantingut pràcticament sense créixer. Es troba emplaçada a l'extrem d'un petit altiplà vora un torrent que desemboca a la riera de Gaià. La casa presenta un aspecte arcaic i auster, però amb refeccions modernes. La façana principal, encarada al sud-oest, probablement conserva una part medieval. El parament, a pedra vista, és fet de carreus molt petits simplement devastats i disposats més o menys en filades. En un moment donat es va haver de refer una part de mur, probablement a causa d'alguna esquerda. La part de llevant és la més regular i podria correspondre a l'obra medieval. El portal és amb arc escarser i la finestra superior és emmarcada amb llinda i brancals de pedra picada. Els dos elements són posteriors a l'obra medieval. La façana del darrere és una obra ja dels segles XIX i XX, amb més finestres, que són emmarcades amb maó. Part d'aquest mur també ha estat refet amb maó. Devia tractar-se d'un mas molt modest, pràcticament sense coberts auxiliars. Només hi ha un tancat davanter i, a ponent, una petita cambra adossada amb volta de pedra. L'interior de la casa conserva les característiques constructives tradicionals, però es troba en mal estat. | 08090-8 | Sector proper al nucli de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament, s'esmenta en un document de l'any 1309 de l'Arxiu Parroquial del Mojal, ja amb el mateix nom d'Oliva. Pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. Al segle XVII, en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, consta que l'Oliva era una possessió del Genescar, juntament amb dos masos més. En el Registre de la Riquesa de 1883 continua en mans del Genescar, juntament amb el Puig. Les terres de l'Oliva abastaven un total de 49,85 ha, 15 de les quals eren conreades per parcers. Els actuals propietaris havien estat els últims masovers de la casa propera de cal Geperut. | 41.9253800,1.9143700 | 409985 | 4642061 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49300-foto-08090-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49300-foto-08090-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49300-foto-08090-8-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49301 | Pregones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pregones | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 67, 72, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 26. | XIV-XX | Masia de dimensions modestes, d'origen medieval, emplaçada en una petita esplanada vora la riera o barranc que adopta el mateix nom. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més dos pisos) amb coberts adossats a ambdós costats i a la part posterior. Malgrat que la casa es deu haver anat confeccionant en diverses etapes al llarg del temps actualment presenta una distribució molt regular, que probablement és obra d'una reestructuració general feta l'any 1802, tal com suggereix una inscripció de la façana. La part més antiga, en canvi, ha quedat poc visible. Fruit d'això, l'habitatge adopta una estructura en base a tres crugies, amb tres eixos d'obertures. La façana principal, encarada al sud-oest, té un portal amb llinda i brancals de pedra, igual que les finestres del primer pis. Les finestres del segons pis, en canvi, són emmarcades amb maó i deuen correspondre a una ampliació posterior. Els murs són arrebossats, amb carreus a les cantoneres. A la port posterior, on l'arrebossat és pintat de blanc, se li ha afegit un ampli cobert d'una sola planta. | 08090-9 | Sector proper al nucli de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament, el un document de 1317 apareix ja amb el nom de Pregones i com a pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Gaià. És ben probable que el nom de Pregones faci referència a la vall profunda i enclotada on es troba la masia. En el fogatge de 1553 hi consta el nom de Caterina Pregones. Per tant, com és habitual, la família que hi vivia havia adoptat el nom del mas. Al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, apareix amb el nom de Soler de Pregones. Llavors els propietaris eren la família Riera: Joan Riera i el seu fill Francesc Riera, de Cornet. L'heretat tenia un mas secundari, anomenat Cremats, i pagava de cens 8 sous i 6 diners. Al segle XVIII, segons dades del cadastre de 1741, el mas tenia 150 quarteres, cosa que el convertia en el quart més gran del terme. Al segle XIX , segons el Registre de la Riquesa de 1883, les propietats havien descendit a 87 ha i ja no hi consten masos secundaris. Continuava sent un dels masos extensos en propietats, i un 27 % de les seves terres eren conreades directament pel seu propietari, que aquest any era Josep Cabanas, d'Olvan. A mitjans de segle XX el propietari era un tal Bargalló, conegut com el Saló, de Prats de Lluçanès. Quan aquest morí el mas passà a la seva filla, que és l'actual propietària. Fins a la dècada de 1960 la casa estava habitada per masovers. | 41.9170400,1.9355500 | 411730 | 4641113 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49301-foto-08090-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49301-foto-08090-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49301-foto-08090-9-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres noms: Cal PragonesLlinda sobre el portal principal: 1802 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49302 | Cal Serra (casa nova) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-serra-casa-nova | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 68, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 20. | XX | Construcció en bon estat però amb materials que contenen aluminosi | Casa de pagès que és la successora de cal Serra Vell, construïda ex novo l'any 1943 en un emplaçament més favorable que l'antiga, al costat de la carretera en el context de la vall de la riera de Cornet. Es tracta d'una edificació singular perquè s'inspira en el model clàssic d'una masia però està feta amb maó i materials moderns. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més dos pisos) i uns coberts annexos amb planta en forma de ela, situats al sud i llevant. L'habitatge és d'estructura simètrica i regular, amb dues façanes destacades. Una és encarada al nord-est, mirant a la carretera, i presenta un ritme regular d'obertures de les quals destaca una galeria amb tres balcons centrals al primer pis i un altre al superior. L'altra és en la banda oposada i presenta unes obertures menys vistoses. L'edificació dels coberts segueix les mateixes característiques constructives, però la planta semisoterrània, on hi ha un femer, és feta amb pedra i coberta amb volta de maó. El sector de la pallissa és oberta amb dos arcs i també conté elements de pedra, per exemple als pilars. | 08090-10 | Sector de la riera de Cornet, al sud-est del terme de Gaià | La casa originària de cal Serra es troba 100 metres al sud de cal Pons i pràcticament no en queda res. Cal dir que antigament en aquest sector eren quatre els masos que hi havia: cal Salomons, cal Pons, cal Sastre i cal Serra. Cal Sastre estava entre cal Pons i cal Serra. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, cal Serra ja existia al segle XIV. Concretament, s'esmenta en un pergamí de 1370 de l'arxiu del Prat de Cornet amb el nom de Pellicer, i aquell any l'hereu era un tal P. Guillem. Pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. Al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, el mas era conegut com a Serra Pelliser, l'hereu era Joan Serra i pagava de cens quatre sous. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el propietari és Josep Vilaseca Buixadera i les terres del mas abastaven 57,99 ha. Es tractava, doncs, d'un mas de dimensions mitjanes o modestes. Entorn de la dècada de 1930 la propietària era Antònia Vilaseca Santamaria. Els anys de postguerra cal Serra es trobava en condicions molt precàries i amenaçava ruïna, de manera que el 1943 (segons una inscripció) es va construir la casa de nou en un emplaçament més còmode, al costat de l'actual pista que segueix la vall de la riera de Cornet. Però alguns membres de la família van marxar ja cap a Balsareny. Eren diversos germans i alguns van viure-hi fins que es van casar. Entorn de 1962 la casa era buida i s'hi va traslladar la família Bruc, procedent de Viranes, que s'hi va estar fins els volts de l'any 2000. Pel que fa a la casa vella de cal Serra, a la dècada de 1960, Josep Vilarmau, propietari del Soler de Lloberes, la va adquirir i decidí aterrar-la per motius de seguretat, ja que es trobava en ruïnes. | 41.9084100,1.9445700 | 412466 | 4640146 | 1943 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49302-foto-08090-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49302-foto-08090-10-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En l'òcul de ventilació de les golfes: 1943Informació oral facilitada per M. Carme Ferrer de cal Pons, per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms i per Jaume Calvet Vilaseca | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||
| 49303 | Cal Pons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pons | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 68, 85, 195. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 19. | XIII-XX | Masia de dimensions considerables, d'origen medieval, que es troba emplaçada en un promontori amb bon domini visual de l'entorn: la vall de la riera de Cornet. Cal Pons és molt a la vora d'un altre antic mas, cal Salomons, en una situació encara una mica més alta. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) i un gran cobert situat al costat de migdia, gairebé enganxat a la façana d'aquest sector. La façana principal, encarada a llevant, té un portal adovellat i, al primer pis, diverses finestres amb ampit de pedra. La central s'ha transformat en balcó. La construcció actual deu ser majoritàriament del segle XVIII (1721 segons la data del portal), i posteriorment devia ampliar-se cap a migdia. L'altra façana destacada es troba en aquesta banda, amb una galeria de quatre arcades que ha quedat pràcticament tapada pel cobert adjacent. La resta de façanes presenten finestres al primer pis (alguna deixa entreveure llinda i brancals de pedra). Els murs són de pedra i arrebossats. El cobert situat al sud va construir-se el 1934, segons indica una inscripció. Al nord i oest hi ha altres coberts auxiliars. La masia ha conservat els volums i les característiques constructives tradicionals, sense ampliacions modernes. | 08090-11 | Sector de la riera de Cornet, al sud-est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, apareix esmentat en un pergamí de l'any 1259 de l'Arxiu del Prat de Cornet, amb la denominació llatinitzada de Poncis. Llavors l'hereu era un tal Pere i el mas pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 el mas és denominat Pons de Comadoms, i l'hereu és llavors Pere Pons. Posseïa altres masos secundaris o terres d'altres masos: Puigdot (que es trobava al nord de cal Pons), Quatre terres i Tres terres. Més tard, cal Pons fou absorvit pels grans propietaris del Soler de Lloberes, que així aconseguien unificar dos masos veïns, ja que el de Salomons feia temps que formava part d'aquesta heretat. Així, segons el Registre de la Riquesa de 1883, cal Pons és una de les tres masoveries del Soler de Lloberes, juntament amb Salomons i Sant Jordi. En aquest registre s'especifica que les terres de cal Pons abastaven una superfície de 25,49 ha, conreades sense la participació de parcers. En canvi, el mas veí de Salomons només tenia 4 ha. A la dècada de 1930 el propietari era Josep Vilarmau Moratones i vivia a Manresa. El seu hereu fou Joan Vilarmau Coll, i els fills d'aquest Josep i Rosa Vilarmau Vila. En aquesta època cal Pons era habitat per masovers. Entorn de 1959 s'hi van instal·lar els Ferrer, l'actual família de masovers. Ramon Ferrer Vilanova era pastor de cal Roca, de la parròquia de Sant Miquel de Terradelles, i venia sovint a pasturar els ramats per aquestes terres. Interessat en trobar una casa que oferís més facilitats perquè la seva filla pogués anar a l'escola, va fer tractes amb Josep Vilarmau per entrar com a masover. La seva filla, M. Carme Ferrer Capdevila, i el seu marit continuen de masovers a cal Pons i encara tenen ramats. | 41.9118100,1.9453600 | 412536 | 4640522 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la dovella central del portal: 1721.A la porta del cobert sud: JVM 1934Informació oral facilitada per M. Carme Ferrer CapdevilaTambé s'escriu, en alguns casos, cal Ponç | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49304 | Cal Salomons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-salomons | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 59, 68, 85, 195. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 18. | XIV-XX | Recentment rehabilitada | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, que es troba emplaçada en un promontori amb bon domini visual de l'entorn: la vall de la riera de Cornet. Cal Salomons és molt a la vora d'un altre antic mas, cal Pons, que està en una posició una mica més baixa. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i dos coberts situats a ponent, amb un estret corredor entre aquests i la casa. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal amb arc escarser i finestres al primer pis emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Les façanes han estat arrebossades amb ciment, per la qual cosa es fa difícil deduir l'evolució de la construcció. Probablement devia ampliar-se cap a ambdós costats. A ponent amb una eixida que dóna al corredor. Cal Salomons ha estat una masoveria del Soler de Lloberes com a mínim des del segle XVII, i això devia limitar la seva capacitat de creixement. A l'nterior, la planta baixa conserva alguns elements antics: pica d'oli, menjadores... La resta de l'habitatge ha estat reformat recentment. El cobert posterior és antic, fet de pedra; mentre que el davanter és força recent, ja obrat amb maó. A la façana posterior de la casa es conserva una curiosa llinda, en una petita finestra, que té gravada una cara esquemàtica. En aquesta part posterior afloren els fonaments d'una anterior construcció que podria ser força antiga, però de funció desconeguda. Tal vegada és alguna part de l'antic mas o bé podria tractar-se de les restes d'una vil·la romana. En aquest sentit, cal dir que uns 300 m al sud-oest hi ha identificat un jaciment d'època ibero-romana, anomenat Menalvens per la proximitat amb el mas que té aquest nom. És versemblant suposar que el nucli d'aquesta possible vil·la es trobés al turó on hi ha cal Salomons i cal Pons. | 08090-12 | Sector de la riera de Cornet, al sud-est del terme de Gaià | Tal com hem esmentat, a uns 300 metres d'aquest mas hi ha localitzat un jaciment d'època ibero-romana (Menalvens), i no es pot descartar que cal Salomons tingui el seu origen en una vil·la romana. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament, apareix esmentat en un document de l'any 1317 de l'Arxiu Parroquial del Mojal, ja amb la mateixa denominació de Salomons. Pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. Segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 era un dels set masos que posseïa el Soler de Lloberes, que era el mas del terme de Gaià que havia absorvit més possessions. En aquest moment l'hereu era Francesc Soler de Lloberes. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 continuava en mans del Soler de Lloberes, juntament amb Sant Jordi i cal Pons. En aquest document s'especifica que les terres de Salomons abastaven només 4 ha. Sigui com sigui, finalment els dos masos que estaven de costat van quedar unificats sota un mateix amo. En el segle XX cal Salomons ha continuat com a propietat del Soler de Lloberes i ha estat habitada per masovers. Recentment, l'habitatge s'ha rehabilitat. | 41.9123500,1.9447000 | 412482 | 4640583 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49304-foto-08090-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49304-foto-08090-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49304-foto-08090-12-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Pau Castan i Josep M. Badia | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49305 | Llinda de cal Salomons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llinda-de-cal-salomons | XVII-XVIII | <p>Llinda d'una finestra de la masia de cal Salomons amb un curiós gravat d'una cara. La finestra es troba a la façana posterior (nord), al primer pis. Es tracta d'una llinda que encaixa perfectament en l'emmarcament de la finestra; és a dir, que és un element originari i no pas reaprofitat. La decoració conforma una mena de frontó dins el qual hi ha el gravat rodó amb dos ulls i una boca molt esquemàtics. Desconeixem el simbolisme d'aquest element atípic. Pel fet de trobar-se a la façana nord (associada de manera natural amb l'hivern i amb la nit) tal vegada tindria alguna relació amb la lluna. Una altra interpretació seria com a esperit protector de la casa. Pel context i la tipologia constructiva, podria datar-se als segles XVII-XVIII, sense que descartem, però, una datació més antiga.</p> | 08090-13 | Masia de cal Salomons. Sector sud-est del terme de Gaià | <p>Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament, apareix esmentat en un document de l'any 1317 de l'Arxiu Parroquial del Mojal, ja amb la mateixa denominació de Salomons. Pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. Segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 era un dels set masos que posseïa el Soler de Lloberes, que era el mas del terme de Gaià que havia absorvit més possessions. En aquest moment l'hereu era Francesc Soler de Lloberes. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 continuava en mans del Soler de Lloberes, juntament amb Sant Jordi i cal Pons. En aquest document s'especifica que les terres de Salomons abastaven només 4 ha. Sigui com sigui, finalment els dos masos que estaven de costat van quedar unificats sota un mateix amo. En el segle XX cal Salomons ha continuat com a propietat del Soler de Lloberes i ha estat habitada per masovers. Recentment, l'habitatge s'ha rehabilitat.</p> | 41.9124300,1.9447400 | 412486 | 4640592 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2024-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||||
| 49306 | Coll de Comadoms | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-de-comadoms | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi (2016). 'Camins històrics', 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 28, 60, 68, 85 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 16.1, 16.2. ORDEIG MATA, Ramon (1995). Oristà i la seva història, Vic. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada a la punta d'una altiplà que es troba a l'extrem sud-est del terme de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta pràcticament rectangular (amb planta baixa més dos pisos) i un gran conjunt de coberts que es troben al sud-oest, deixant només un estret corredor entre els coberts i la casa. La masia té l'aspecte d'un gran casal obrat majoritàriament al segle XVIII i amb importants ampliacions al XIX. El nucli originari es troba a ponent, on es conserva l'antic portal adovellat, actualment dins d'una estança dels baixos. D'aquí la casa es devia ampliar cap a diferents bandes i, ja al segle XIX (1885) s'habilità l'actual façana principal, que compta amb un portal fet amb arc escarser i unes galeries a l'extrem sud. També en aquesta època s'hi van fer altres obres, com el cos adossat al nord o la pallissa. En el sector nord de la casa antigament hi havia la masoveria, mentre que la resta de l'habitatge l'ocupaven els propietaris, que no han deixat mai de residir a la masia. Els murs de la casa són de maçoneria, i les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra a la façana nord-est, mentre que a les parts ampliades al segle XIX, que són la majoria, els emmarcaments són amb maó. A la façana nord-est la casa té una eixida amb terrasses, adaptades modernament, que donen accés directament al primer pis. Al nord, al voltant de l'era, hi ha altres coberts aïllats, com ara una magnífica pallissa amb portal de punt rodó. | 08090-14 | Sector sud-est del terme de Gaià | Segons s'esmenta en el llibre sobre Oristà de l'historiador ORDEIG i MATA (1995), hi ha notícies sobre l'existència del Coll de Comadoms de l'any 900. D'altra banda, Antònia Coll afirma que la casa originària era en un lloc diferent de l'actual. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas apareix documentat al segle XIV. Concretament s'esmenta en un document de 1317 de l'Arxiu parroquial del Mojal, ja com a 'Col de Comadons'. Com a excepció, formava part de la parròquia de Sant Miquel de Terradelles, però dins del terme del castell de Gaià. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, es designa com a Coll de Comadoms Subirà. L'hereu era Josep Coll, i posseïa tres masos secundaris: Coll de Comadoms Jussà (un mas que devia trobar-se en una cota més baixa però del qual els actuals propietaris no en tenen cap record), Viranes (només la meitat de les terres) i les Salades. La família Coll ha continuat al capdavant del mas fins a l'actualitat. El 1805, segons una inscripció de la casa, el propietari era J H Coll i Puixoriol. A finals del segle XIX el propietari era Josep Coll Torra, casat amb Àngela Pont. En aquest moment es van fer importants reformes i ampliacions. Tal com hem dit, es construí una nova façana (1885), la pallissa (1894) i es devia ampliar i remodelar tota la casa. Posteriorment, el nucli del mas pràcticament no ha sofert modificacions exteriors. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 el Coll de Comadoms ja no tenia els masos associats i la seva heretat abastava 78,93 ha, cosa que el situava com un mas de tamany mitjà. Josep Coll conreava directament totes les terres, sense l'ajuda de cap parcer. Tanmateix, aquestes dades podrien ser inexactes ja que, segons els propietaris, els masos Viranes i Salades no han deixat mai de ser de Coll de Comadons. Aquests masos eren portats per masovers. L'hereu del matrimoni entre Josep i Àngela va ser Josep Coll Pont, que es casà amb Cinta Pujols. El seu fill i hereu fou Josep Coll Pujols, nascut el 1934 i actual propietari. Es casà amb Maria Carme Prat Puigoriol. El seu fill és Joan Coll Prat. Tots continuen residint al Coll de Comadons. Pel que fa a la masoveria, fins a principis de segle XX encara hi vivia una família. Entorn de 1930 van marxar i la noia es va casar un tall Terradellas, d'ofici paleta. La seva filla és Mercè Terradellas, que va ser regidora a l'Ajuntament de Balsareny i més tard alt càrrec de la Generalitat de Catalunya a les dècades de 1990 i 2000. | 41.9151100,1.9717100 | 414726 | 4640862 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Placa al portal principal: Josep Coll Torra, Àngela Coll de PontLlinda encastada a l'eixida nord-oest, procedent d'algun altre indret de la casa: J H COLL Y PUIXORIOL ME FECIT ANY 1805.Inscripció a la pallissa: 1894Placa de marbre a la façana nord-oest de la lliga del bon mot: 'Alabat sia Déu. Per vostra pròpia dignitat i respecte als altres parleu bé'.Informació facilitada per Josep Coll Pujols i Joan Coll Prat | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49307 | Viranes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viranes | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 68, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 17. | XVII-XX | Masia de dimensions modestes que ja existia, com a mínim, al segle XVII. Es troba emplaçada al costat d'un torrent que desemboca a la riera de Cornet, al sud de l'altiplà que s'estén a l'extrem sud-est del terme de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) més un cobert aïllat situat al nord. La casa devia sofrir una remodelació important l'any 1800, tal com indica una inscripció a la façana. En aquest moment l'obra es va fer encara amb pedra, i posteriorment, ja entrat el segle XX, la casa va ser sobrealçada i remodelada de nou, en aquest cas amb obra feta de maó. La façana principal, encarada a migdia, reflecteix aquestes dues fases. El portal és emmarcat amb llinda i brancals de pedra, igual que la finestra que hi ha al seu damunt. A la façana de ponent la casa s'ha dotat amb una àmplia galeria amb baranes de ferro. La façana oposada, a llevant, sembla remodelada molt recentment, amb bona part d'obra feta de maó. La façana posterior té un petit cos adossat corresponent a un pou. El cobert posterior és obrat amb totxo, probablement a mitjans de segle XX, i té un femer. | 08090-15 | Sector sud-est del terme de Gaià | Les primeres notícies sobre aquesta casa són del segle XVII, però no es pot descartar que tingui un origen anterior i que antigament fos coneguda amb un altre nom. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 consta que Viranes (però només la meitat de les seves terres) pertanyia al Coll de Comadoms, juntament amb les Salades. Aleshores el propietari era Josep Coll. Tal com indica la inscripció de la façana principal, l'any 1800 s'hi devia fer una remodelació important. A principis del segle XX el propietari era un tal Sobregrau, del poble de Gallifa, que tenia moltes terres a la zona del Vallès Oriental i, per la zona de Gaià, posseïa Sant Miquel de Terradelles i Terradellets, a més de Viranes. Aquest tal Sobregrau es va vendre aquestes tres propietats entorn de la dècada de 1920. Els propietaris del Coll de Comadoms van adquirir Viranes. Aleshores de la casa en tenien cura masovers. Hi va viure Josep Bruc Clusellas, que va néixer entorn de 1930 i va marxar-ne quan es va casar, entorn de 1965, per anar a cal Serra. Després la casa va restar un temps abandonada i actualment té un ús com a segona residència. Durant els anys de la guerra prop de Viranes hi havia un amagatall on s'hi refugiaven emboscats. | 41.9117700,1.9584400 | 413621 | 4640505 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda de la finestra sobre el portal principal: 1800Informació oral facilitada per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms, i per Josep Font | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49308 | Les Salades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-salades | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 68, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 21. | XVII-XX | Masia de dimensions modestes, d'origen medieval, que es troba emplaçada al nord de l'altiplà que s'estén a l'extrem sud-est del terme de Gaià. Tan sols consta d'un cos residencial, de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes. Té l'aspecte d'una casa modesta, de característiques similars a la veïna de Viranes, però una mica més petita. Totes dues eren masoveries del Coll de Comadoms. La casa s'assenta sobre un terreny amb desnivell, de manera que la part posterior té l'entrada directament al primer pis. La base de la construcció és de pedra i la part alta és feta amb maó. Bona part dels murs són arrebossats amb ciment, cosa que fa més difícil deduir la seva evolució. La part més antiga devia ser a l'angle sud-est, on hi trobem un senzill portal amb llinda de fusta. La resta d'obertures són emmarcades amb maó i amb llindes de fusta. Ja ben entrat el segle XX la casa es devia sobrealçar i remodelar amb obra feta de maó, que té la particularitat de tenir els maons col·locats no en pla, com és habitual, sinó verticalment. | 08090-16 | Sector sud-est del terme de Gaià | Segons notícies recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament s'esmenta en un document del monestir de la Portella de 1376, amb el nom de Les Salines. Formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. El nom de les Salines és ben suggerent, però no el sabem relacionar amb cap jaciment de sal en concret. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 consta que les Salades pertanyia al Coll de Comadoms, juntament amb Viranes. Aleshores el propietari era Josep Coll. En el Registre de la Riquesa de 1883 no consta que el Coll de Comadoms tingués masos secundaris o masoveries, però podria tractar-se d'una dada inexacta ja que, segons els propietaris, Viranes i Salades no han deixat mai de ser de Coll de Comadons. De la casa en tenien cura masovers. Ja al segle XX el masover era un tal Salvador Llopis, que es dedicava, junt amb el seu fill, a fer de carboner. Tenien diverses carboneres a les rodalies de la casa. Entorn de 1955 van marxar de les Salades. | 41.9189900,1.9647000 | 414150 | 4641300 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49308-foto-08090-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49308-foto-08090-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49308-foto-08090-16-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49309 | Cal Serra Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-serra-vell | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 68, 85. | XIV-XX | Arrasat | Antiga masia que és l'origen de la casa nova de cal Serra, de la qual només en queda un mur ja que la resta va ser arrasada fa uns anys. Estava situada 100 metres al sud de cal Pons, just al lloc on el camí fa un giravolt molt tancat. De l'antiga edificació només se'n conserva un mur de pedra amb un portal. Per la seves característiques, no devia correspondre al cos principal sinó a algun cobert. L'indret on hi havia la construcció principal ha quedat totalment arrasat i ara forma un petit replà al límit sud del turonet, amb escassos vestigis de fonaments i enderrocs. | 08090-17 | Sector sud-est del terme de Gaià | La casa originària de cal Serra es troba 100 metres al sud de cal Pons i pràcticament no en queda res. Cal dir que antigament en aquest sector eren quatre els masos que hi havia: cal Salomons, cal Pons, cal Sastre i cal Serra. Cal Sastre estava entre cal Pons i cal Serra. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, cal Serra ja existia al segle XIV. Concretament, s'esmenta en un pergamí de 1370 de l'arxiu del Prat de Cornet amb el nom de Pellicer, i aquell any l'hereu era un tal P. Guillem. Pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. Al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, el mas era conegut com a Serra Pelliser, l'hereu era Joan Serra i pagava de cens quatre sous. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el propietari és Josep Vilaseca Buixadera i les terres del mas abastaven 57,99 ha. Es tractava, doncs, d'un mas de dimensions mitjanes o modestes. Entorn de la dècada de 1930 la propietària era Antònia Vilaseca Santamaria. Els anys de postguerra cal Serra es trobava en condicions molt precàries i amenaçava ruïna, de manera que el 1943 (segons una inscripció) es va construir la casa de nou en un emplaçament més còmode, al costat de l'actual pista que segueix la vall de la riera de Cornet. Però alguns membres de la família van marxar ja cap a Balsareny. Eren diversos germans i alguns van viure-hi fins que es van casar. Entorn de 1962 la casa era buida i s'hi va traslladar la família Bruc, procedent de Viranes, que s'hi va estar fins els volts de l'any 2000. Pel que fa a la casa vella de cal Serra, a la dècada de 1960, Josep Vilarmau, propietari del Soler de Lloberes, la va adquirir i decidí aterrar-la per motius de seguretat, ja que es trobava en ruïnes. | 41.9106500,1.9448800 | 412495 | 4640394 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49309-foto-08090-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49309-foto-08090-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49309-foto-08090-17-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per M. Carme Ferrer de cal Pons i per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms | 94|98|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49310 | Cal Manalvens | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-manalvens | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 68, 84 | XII-XIX | En ruïna | Masia de dimensions petites, d'origen medieval i actualment en ruïnes. Es troba emplaçatda en un turonet a l'extrem occidental de l'altiplà que s'estén al sud-est del terme de Gaià. Se'n conserven els murs perimetrals fins a una alçada d'uns tres metres, especialment els del costat nord i est. La casa tenia una planta aproximadament quadrada, i queden vestigis d'enderrocs al seu interior i a l'entorn, així com d'alguns marges. Els murs de la casa són de maçoneria. Possiblement l'entrada principal era a migdia, però aquest és un dels sectors més esfondrats. Al costat de llevant la casa té adossada una tina del segle XIX. Per la seva tipologia constructiva cal Manalvens podria ser una construcció majoritàriament dels segles XVIII-XIX. | 08090-18 | Sector sud-est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XII; concretament s'esmenta en un pergamí de l'Arxiu de Prat del Cornet de l'any 1140 amb el nom llatinitzat de Menalventos. Aquest any l'hereu era un tal Ramon, i el mas formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. Segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, Manalvens havia absorvit el mas de cal Sastre (situat prop de cal Pons i avui desaparegut) i tenia terres de Tresserra mitjana i 'Quatre Terres'. El propietari era Jaume Manolvents. Per documentació conservada a l'arxiu de l'antic mas Prat sabem que a principis del segle XIX hi va haver un enllaç matrimonial entre pubilla i hereu dels masos Prat i Manalvens. Concretament, l'any 1816 el propietari era Jaume Prat (fill de Joan Prat i de Maria Prat) es casà amb Antònia Soler de Lloberes. La salut de Jaume era precària i, segons consta en informes, no va fer el servei militar per aquest motiu. Va morir el 1826 sense haver tingut fills. Una mica abans, el 1820, hi havia hagut un casament entre la germana de Jaume, (Rosa Prat Torroella) i l'hereu de Manalvens (Jaume Manalvens Genescar). Arran de la mort del propietari del Prat l'heretat va acabar passant a la seva germana. Des d'aleshores els propietaris van portar el cognom de Menalvens i, en un procés gradual, van acabar residint al Prat, mentre que a Menalvens hi van quedar masovers. Segons dades del Registre de la Riquesa de 1883, aquest any les terres de Manalvens abastaven 60,22 ha. La casa va estar habitada per masovers fins els anys 1930 aproximadament. | 41.9097400,1.9405200 | 412132 | 4640298 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49310-foto-08090-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49310-foto-08090-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49310-foto-08090-18-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest mas s'ha escrit de molt diverses maneres: Menalvens, Manalvens, Manalbens, Manovens, Manubens, cal ManovensInformació facilitada per Jaume Riba Costa, del Prat de Cornet | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49311 | Badia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/badia | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 66, 84. | XIV-XIX | En ruïna | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval i actualment en estat de ruïna. Es troba emplaçada en una zona boscosa entre el torrent de Pregones i la riera de Cornet. L'edificació, que es situa al cim d'un promontori, es conserva força sencera, tot i que la teulada s'ha esfondrat parcialment. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), coberts adossats a la banda de migdia i un cobert aïllat al nord-oest. És un edifici molt auster, pràcticament sense finestres (o de mida molt petita) i ha conservat la fesomia tradicional, gairebé sense ampliacions recents. La façana principal, encarada a migdia, presenta un senzill portal rematat amb arc escarser i diverses obertures del tipus espitllera. Les dues façanes laterals tenen tan sols una finestra central, emmarcada amb llindes i brancals de pedra. La façana nord, que està parcialment coberta d'heura, té més obertures i més grans. Els murs són de pedra, en algun punt amb carreus petits ben escairats i en d'altres parts amb restes d'arrebossat. A la façana nord es conserva una tina adossada i, a l'oest, les restes d'un forn de pa. En general es tracta d'una edificació força regular i homogènia, i es fa difícil destriar-ne les parts que podrien correspondre al mas medieval. Tanmateix, l'obra sembla majoritàriament dels segles XVIII-XIX. | 08090-19 | Sector sud del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un document de 1273 de l'Arxiu Espiscopal de Vic amb la denominació d'Abadia. Llavors l'hereu era un tal Berenguer, i el mas formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. És possible que durant la crisi baix-medieval quedés com un mas rònec. La qüestió és que a finals del segle XVII havia estat absorvit pel mas Vilagaià. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, el mas Vilagaià posseïa quatre masos secundaris: Badia, la Sala, la Roca i la Rierola (aquests dos últims de la parròquia de Sant Pere de Monistrol). El propietari era Jaume Vilomara, tal vegada de la ciutat de Manresa. Cal destacar que n'era el senyor directe; és a dir que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos d'aquests masos. En aquesta època Vilagaià ja era clarament una de les heretats principals del terme. En el Registre de la Riquesa de 1883 Badia continuava sota la possessió de Vilagaià, igual que els altres masos esmentats. Aleshores les terres de Badia abastaven una superfície de 86,35 ha, 18 de les quals eren conreades per parcers. Fins a mitjans de segle XX la casa encara era habitada; concretament, entorn de 1955 encara hi vivia Enric Brima, que feia de masover. | 41.9032500,1.9244400 | 410789 | 4639594 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49311-foto-08090-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49311-foto-08090-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49311-foto-08090-19-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Matamala | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49312 | Creu del Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-coll | <p>TORRES, Jordi; PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Camins històrics', 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 28, 273.</p> | XX | <p>Creu situada en un encreuament de camins, prop de la masia del Coll de Comadoms, en record d'uns fets recollits per la memòria popular, que afirma que en aquest indret hi va morir un soldat borbònic en una batalla d'una guerra carlina. La creu és formada per una grada circular amb tres graons sobre la qual s'aixeca una columna revestida de pedra amb una senzilla creu de ferro al damunt. A les grades s'hi poden llegir les inscripcions dels anís 1933 i 1999. La tradició no és molt precisa. Segons explica l'Antònia del Coll de Comadoms, en aquest indret hi va haver una batalla entre liberals i carlins, i es diu que hi va morir un soldat borbònic. Vora la creu hi ha una balma (Balma de la Creu) que hauria servit de refugi i on encara es poden veure uns forats a la roca que s'atribueixen als trets. S'explica que l'haurien enterrat allà mateix, i en record hi van plantar una creu de fusta. L'any 1933 es va col·locar una altra creu al costat del camí, i posteriorment n'hi van haver d'altres de fusta en substitució de les que s'havien fet malbé. Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms, recorda que de petits els feien resar un credo cada vegada que passaven vora la creu. La creu actual es va posar al lloc l'any 1999 per part dels propietaris del Coll de Comadoms.</p> | 08090-20 | Prop de la masia de Coll de Comadoms, al sector sud-est del terme de Gaià | 41.9180600,1.9702100 | 414605 | 4641191 | 1999 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49312-49312-foto-08090-20-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | Inexistent | 2024-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||
| 49313 | Balma de la Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-la-creu | TORRES, Jordi; PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Camins històrics', 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 28, 273. | Balma situada en un turonet vora la masia de Coll de Comadoms, molt a prop de la creu anomenada del Coll que, segons la tradició popular, es va aixecar en record d'un soldat borbònic mort en una batalla d'una guerra carlina. La Balma de la Creu hauria servit de refugi en aquest episodi. La balma, encarada al sud-est, té un bon domini visual sobre l'encreuament de camins que hi ha als seus peus i també sobre la plana que s'estén entorn del Coll de Comadoms. La roca que conforma el sostre de la balma té una llargada d'uns deu metres i és força espectacular, ja que té una profunditat considerable. A la part esquerra de la paret de la roca s'hi poden veure un seguit de línies amb forats circulars de diferents mides que la tradició diu que s'haurien produït a conseqüència dels trets, ja que recorden les marques que deixa una perdigonada. Cal dir però que, si bé no tots, la majoria d'aquests forats alineats semblen fruit de l'erosió natural. | 08090-21 | Prop de la masia de Coll de Comadoms, al sector sud-est del terme de Gaià | 41.9184700,1.9689600 | 414502 | 4641238 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49313-foto-08090-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49313-foto-08090-21-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||||
| 49314 | Molí del Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-castellet | BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Els molins', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 61, 160-162. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 14. | XIII-XX | En estat de semi-ruïna, extremament precari | Antic molí fariner, d'origen medieval i avui en estat de semi-ruïna, que es troba situat a la riba esquerra del riu Llobregat, a l'altra banda de la fàbrica Forcada, situada ja en terme de Navàs. Del molí se'n conserva la resclosa i l'edificació de l'habitatge junt amb les dependències del molí. La resclosa es troba 100 metres al nord, vora l'actual pont de la carretera. El rec està molt perdut, enmig d'un espès tram de vegetació de ribera. Aquest molí no tenia bassa, ja que el Llobregat proveïa un cabal abundant que no feia necessari haver d'acumular l'aigua. Fins fa uns anys, al costat del molí hi havia un pont per on travessava el Llobregat el camí de Navàs a Gaià. Cal ressaltar com a punt d'interès que es conserva la maquinària del molí, per bé que en un estat extremament precari. L'edificació adopta una planta irregular. La part sud-est correspon al cos residencial (amb planta baixa més un pis) i la part nord-oest a les dependències de treball del molí. La façana principal, encarada vers el sud-oest, presenta un portal, al seu damunt un balcó amb dues portes i, a la part superior, una cornisa amb motllures. Totes les obertures són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Els murs són de pedra a la part baixa i de tàpia a la part superior. A la part de darrera de la casa s'ha perdut la teulada i part dels murs s'han esfondrat. L'interior es troba ple d'enderrocs i en un estat molt precari. Pel que fa a les dependències del molí, estan formades per dos cossos adossats. El que es troba més al sud té al nivell inferior el carcabà, que és la part més antiga, i la construcció ha estat sobrealçada modernament amb totxo. El cos situat més al nord és probablement una ampliació del segle XIX, amb les obertures emmarcades amb maó. En el nivell inferior d'aquestes dependències es conserva bona part de la maquinària del molí, per bé que en estat ruïnós. Entorn d'una estança semisoterrània amb un arc apuntat hi trobem la roda hidràulica, l'eix i una mola. Tot això envoltat d'altres mecanismes i engranatges adaptats en una fase més moderna, quan es va reforçar l'estructura amb bigues de ferro. A la part ampliada del segle XIX hi trobem altres màquines més modernes. El pis superior d'aquestes dependències, on hi havia la mola, està parcialment esfondrat. El molí de Castellet conté una barreja d'èpoques, però possiblement la part del carcabà és una obra d'origen medieval, mentre que la casa, tal com indica una llinda, seria majoritàriament del segle XVIII amb reformes i ampliacions al XIX i XX, moment en què el molí encara estava actiu. Al sud de l'edificació principal hi ha diversos coberts aïllats de construcció antiga. | 08090-22 | Sector sud-oest del terme de Gaià, vora el riu Llobregat | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el Molí de Castellet ja apareix documentat amb aquesta mateixa denominació l'any 1254, quan l'abat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà donà permís a R. Torrents per bastir un molí al mas Riera de Gaià, que es troba 200 m al nord. El molí formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. El molí devia continuar funcionant en els segles posteriors, tot i que no en coneixem notícies documentals. Segons la inscripció del portal, l'any 1788 es devia ampliar, i l'edifici reflecteix que als segles XIX i XX hi hagué noves ampliacions. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 el molí continuava sent propietat del mas Riera. Pocs anys després, el 1897 la família Forcada va posar en funcionament la primera fàbrica tèxtil de Navàs, justament a la riba oposada del Llobregat. Per aquest motiu els promotors de la fàbrica Forcada van comprar el molí i els drets de la concessió d'aigües es van modificar, amb un repartiment entre un cabal major que anava destinat a la fàbrica i un volum inferior d'aigua que es destinava al molí. Els horts parcel·lats que hi ha al costat del molí eren per a directius i treballadors de la fàbrica. El molí va estar actiu fins ben entrat el segle XX. Els últims moliners van ser la família Bover Sellarés, i en coneixem força detalls gràcies al llibre 'Gaià t'estimo'. Procedien de Santa Creu de Joglars, del molí del Puig. El pare es deia Joaquim Bover Tarrés. Durant la Guerra Civil Joaquim va ser assassinat quan era a Barcelona, a les oficines centrals de la fàbrica Forcada. Va ser conduït junt amb altres homes al cementiri de Montcada, on els van matar. Aleshores el seu fill i hereu, Josep Bover Armengol, juntament amb la seva muller, va ser qui va tirar endavant el molí. En aquell temps hi van arribar a viure deu persones. En temps de guerra al molí s'hi feia farina per al pa i, més endavant, es va dedicar també a fer-ne per al bestiar, barrejant la farina i la pela. La farina la cobraven a 10 cèntims per quilo, i n'havien de donar la meitat a l'amo, ja que ells eren masovers. Aleshores els propietaris eren els de cal Rosset. Aquest era un lloc de pas de la gent que anava cap a Gaià, Pinós, Prats de Lluçanès i altres pobles, ja que al costat hi havia el pont, de manera que sovint la família dels moliners tenien gent que es quedava a dinar, per exemple capellans o la Guàrdia Civil. L'any 1945 s'havia inaugurat el pont per on travessava el camí que anava de Navàs cap a Gaià. El pont se'l va endur una riuada i ara no en queden rastres. Era un pont força baix i, quan hi havia riuades, quedava cobert per l'aigua del Llobregat. Durant aquests temps al molí de Castellet van rebre coaccions d'alguna persona relacionada amb les farineres que volia fer-se amb tota la clientela de la contrada. Eren la mateixa gent que van instigar un atemptat que hi va haver al molí del Vilaró. Pel fet de no quedar tan aïllats, els del molí de Castellet no van córrer tan mala sort. Tot i això, per aquest motiu s'havien vist obligats a moldre de nit. I també pel fet que no s'atrapaven la feina. D'altra banda, tot i que no era la seva intenció, Josep Bover Armengol es va veure més o menys obligat a ser alcalde de Gaià durant uns anys. Ja entrats a la dècada dels seixanta la família va veure clar que s'havien acabat els temps per a un molí tradicional i, l'any 1968, decidiren traslladar-se a Navàs, on van posar una petita botiga que encara regenten. El molí va passar a l'Agència Tributària i, en una subhasta pública, el 2011 fou adquirit per Hilatura Forcada S.A. Posteriorment fou adquirit per l'actual propietari, Joan Carxat Balagué, que el 2012 presentà un projecte per rehabilitar el molí i tornar-lo a posar en funcionament amb un enfocament d'energia renovable que inclou una proposta didàctica i de turisme rural. | 41.8997500,1.8870900 | 407686 | 4639244 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49314-foto-08090-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49314-foto-08090-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49314-foto-08090-22-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1788Informació i documentació facilitada per Joan Carxat Balagué | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49315 | La Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-riera-2 | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 13.1 | XIII-XX | Estructuralment no s'observen mancances greus però li caldria una rehabilitació | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada sobre un barranc del congost que forma el riu Llobregat, molt a prop també de la carretera de Navàs a Prats de Lluçanès. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb Planta baixa més un pis i golfes) que té adossats coberts al nord i al sud, els de la part davantera formant un clos tancat. La façana principal de l'habitatge, encarada al sud-est, ha quedat tapada parcialment pels coberts laterals, però a la part central s'hi pot veure el portal, adovellat, i diverses finestres distribuïdes irregularment, que estan emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La construcció és fruit de diverses ampliacions, però en bona part podria ser obra de finals del segle XVII, segons diverses inscripcions. Els murs són de pedra i en part també de tàpia, i conserven l'arrebossat tradicional. En el cobert posterior hi ha una premsa de vi i diverses tines. Cal dir que la masia estava molt especialitzada en la producció de vi, i conserva en total vuit tines. L'interior de la casa, sense reformar, conserva les característiques constructives tradicionals. A la planta baixa hi ha el celler, amb diverses bótes de fusta; un parell de grans dimensions. Molt a prop de la casa principal, al sud-est, s'aixeca la masoveria que, segons una llinda, és una construcció de 1851. Més al sud hi ha una magnífica era enrajolada, de forma rectangular i dividida en dues parts: una corresponia a l'amo i altra al masover. | 08090-23 | Sector sud-oest del terme de Gaià, vora el riu Llobregat | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, s'esmenta en un document de 1254 de l'Arxiu de Bagà amb la denominació de Zariera. Formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. Aquest mateix any l'abat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà va donar permís a R. Torrents per bastir un molí en terres del mas. Es tracta del Molí actualment denominat de Castellet, que es troba 200 m al sud. En el fogatge de 1553 hi consta que el cap de casa del mas era Pere Riera. No coneixem més notícies d'aquesta família de cognom Riera. Per una escriptura de la casa que encara es conserva sabem que, entorn del segle XVIII, el mas pertanyia a uns presbíters. Per tant, sembla que durant un temps va ser propietat d'alguna comunitat eclesiàstica, tal vegada el bisbat de Solsona. L'actual propietària havia sentit a dir que la masia feia el vi per a aquest bisbat. Ja al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, la Riera era propietat Rosa Cots Suñer, de Manresa, que també posseïa el mas de cal Tiquet i el molí de Castellet, que va estar en actiu fins els volts de 1965. La superfície de les terres del mas ascendia a 64,30 ha, i un 32 % eren conreades per parcers. Tal com informa la inscripció de la llinda, el 1851 s'aixecà la construcció de la masoveria. Els últims masovers, però, vivien a la casa principal. L'home es deia Alfons Ribera i venia de la casa anomenada la Barraca. Hi van ser fins els volts de 1983, quan Esteve Serra Serra i la seva muller Maria Rosa Casas Corominas van comprar la masia a Plàcida Busoms, de Gironella. La masia ja estava en males condicions, però hi van viure uns anys mentre construïen una casa nova, uns metres al sud-est. | 41.9012000,1.8872400 | 407701 | 4639405 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49315-foto-08090-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49315-foto-08090-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49315-foto-08090-23-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda en una estança interior: 1691Llinda d'un finestral: 1680Llinda de la masoveria: 1851Informació oral facilitada per Maria Rosa Casas Corominas | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49316 | La Riera (masoveria) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-riera-masoveria | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 13.2 | XIX | Coberta parcialment renovada | Masoveria de la Riera, emplaçada pocs metres al sud-est de la casa principal. Es tracta d'una construcció aïllada que, segons informa la llinda del portal, es va construir l'any 1851, sembla que en una sola fase. És de planta quadrada, i consta de planta baixa més un pis. La façana principal, encarada al sud-est, té un portal amb una curiosa llinda de forma arquejada amb una inscripció ornamentada amb unes formes esquemàtiques. Es tracta d'una casa molt senzilla, feta majoritàriament de tàpia, amb sòlids carreus a les cantoneres. Pràcticament no té finestres i tampoc cap més element decoratiu. La part dreta era dedicada a dependències de treball, i a la façana posterior té adossat un petit cos corresponent a un pou. | 08090-24 | Sector sud-oest del terme de Gaià, vora el riu Llobregat | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, s'esmenta en un document de 1254 de l'Arxiu de Bagà amb la denominació de Zariera. Formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. Aquest mateix any l'abat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà va donar permís a R. Torrents per bastir un molí en terres del mas. Es tracta del Molí actualment denominat de Castellet, que es troba 200 m al sud. En el fogatge de 1553 hi consta que el cap de casa del mas era Pere Riera. No coneixem més notícies d'aquesta família de cognom Riera. Per una escriptura de la casa que encara es conserva sabem que, entorn del segle XVIII, el mas pertanyia a uns presbíters. Per tant, sembla que durant un temps va ser propietat d'alguna comunitat eclesiàstica, tal vegada el bisbat de Solsona. L'actual propietària havia sentit a dir que la masia feia el vi per a aquest bisbat. Ja al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, la Riera era propietat Rosa Cots Suñer, de Manresa, que també posseïa el mas de cal Tiquet i el molí de Castellet, que va estar en actiu fins els volts de 1965. La superfície de les terres del mas ascendia a 64,30 ha, i un 32 % eren conreades per parcers. Tal com informa la inscripció de la llinda, el 1851 s'aixecà la construcció de la masoveria. Els últims masovers, però, vivien a la casa principal. L'home es deia Alfons Ribera i venia de la casa anomenada la Barraca. Hi van ser fins els volts de 1983, quan Esteve Serra Serra i la seva muller Maria Rosa Casas Corominas van comprar la masia a Plàcida Busoms, de Gironella. La masia ja estava en males condicions, però hi van viure uns anys mentre construïen una casa nova, uns metres al sud-est. | 41.9011700,1.8875400 | 407726 | 4639402 | 1851 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49316-foto-08090-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49316-foto-08090-24-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda del portal: 1851Informació oral facilitada per Maria Rosa Casas Corominas | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||
| 49317 | La Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-plana | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 7.1, 7.2 | XVIII-XX | Masia de dimensions mitjanes que ha estat força remodelada en els darrers anys però que conserva elements originaris interessants. Es troba emplaçada en un petit replà vora la vall del Llobregat. Consta d'un cos residencial, amb dos cossos adossats en forma de L (de planta baixa més dos pisos) més un altre edificació aïllada corresponent a l'antiga pallissa i les corts de porcs. El cos residencial ha estat ampliat a la dècada de 1950, quan s'hi va afegir la part posterior com a residència per als propietaris, mentre que la part davantera quedava per als masovers. L'obra es va dotar d'una estètica unitària de regust ruralista, caracteritzada per les parets pintades de blanc i ressaltant els diferents emmarcaments de les obertures amb pedra o maó. En aquest moment es va sobrealçar també el cos antic i se'n va remodelar la façana, de manera que ara es conserva una finestra i una porta antigues, amb llindes i brancals de pedra, mentre que la resta són obertures modernes, fruit d'una recomposició de la façana, que s'ha dotat també d'un porxo davanter. La part que ha conservat millor l'estructura originària és l'antic celler, situat als baixos de ponent. S'hi conserven dues tines cilíndriques, avui obertes i visibles, i dues de més petites i quadrades (aquestes últimes sembla que destinades a l'elaboració de vinagre). A la casa encara hi ha unes tres tines més que es mantenen cobertes. A llevant la construcció de l'antiga pallissa (obra de 1950) és formada per un cos amb dues plantes amb diverses arcades emmarcades amb dovelles que dibuixen un perfil dentellat en contrast amb la paret blanca. Adossat hi ha el cos de les porquerisses, d'una sola planta. Tot aquest conjunt ha estat adequat com a allotjament rural amb el nom de la Païssa, i s'han aprofitat les antigues compartimentacions per encabir-hi les habitacions. L'entorn de la casa és enjardinat i terrassat amb uns marges de pedra seca de gran qualitat. | 08090-25 | Sector oest del terme de Gaià | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa, que podria ser una construcció del segle XVIII sense que descartem, però, un origen més antic. De fet, en la inscripció del portal hi consta l'any 1713. En el Registre de la Riquesa de 1883 la casa de la Plana consta com a propietat de Josep Vilaseca, de Sallent, que també posseïa la casa de cal Ceba. L'heretat de la Plana abastava 75,67 ha, 26 de les quals eren conreades per 10 parcers. Fonamentalment estava dedicada a la vinya, i alguns d'aquests parcers sembla que tenien les seves tines enmig dels camps. A mitjans de segle XX els propietaris eren la família Perramon, de Manresa. Concretament, el 1950 Miquel Perramon va construir la pallissa i les corts de porcs, i entorn d'aquest any va fer també altres obres importants: el cos adossat posterior com a casa per als propietaris, l'enjardinament i la piscina, l'aterrassament de l'entorn i els marges de pedra seca... Després dels Perramon la propietat va passar a un tal Escrigues i, entorn de 1990, van adquirir la casa Miquel Casanovas Anglada i la seva muller Antònia Antonell Reguant, de Terrassa. Aquesta família ha continuat l'adequació i millora de la casa i l'entorn. Des de 2004 tenen obert l'establiment de turisme rural amb el nom de la Païssa. | 41.9260800,1.8865300 | 407678 | 4642168 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49317-foto-08090-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49317-foto-08090-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49317-foto-08090-25-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1713Inscripció en una pedra de la pallissa: MPG 1950 | 98|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49318 | El Serrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-serrat-0 | Anònim (2001). Festa Major de Galera, programa. BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 88, 197. | XVIII-XX | Conjunt de dues cases de pagès adossades i alineades que formen un petit carrer. Es troben emplaçades en un turonet allargassat prop de l'actual carretera i de l'antic camí que anava de Navàs a Gaià. Es tracta de dues cases modestes, de petites dimensions i de característiques semblants, en base a un model de casa pagesa popular. Les dues s'han allargat pels extrems. La que es troba a ponent és el Serrat i la de llevant es coneix com cal Cisteller. La tipologia és pràcticament idèntica. Consten de planta baixa més un pis, que és força baix. A la planta baixa hi tenen dependències de treball, cadascuna amb una tina que es troba situada al lateral i que desguassa en un celler posterior, en un terreny amb desnivell. Al primer pis hi ha els habitatges, amb habitacions força petites. Les façanes principals s'encaren vers migdia. La casa que ha conservat millor la forma originària és el Serrat. Té un portal i finestra al seu damunt, els dos emmarcats amb llindes i brancals de pedra. Al costat té un balcó i altres finestres i, més enllà, un altre portal aixoplugat sota un petit porxo. Cal Cisteller presenta una estructura similar, però la porta i finestra principals s'han fet de nou i, a l'extrem, s'hi ha afegit un cos lleugerament més alt. Els murs són de pedra a la part baixa i les parts altes majoritàriament són fetes amb maó. Per la part posterior les cases pràcticament no tenen obertures. A l'altra banda del carrer hi ha diversos coberts de construcció més recent, fets majoritàriament amb maó. | 08090-26 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Les dues cases conegudes com el Serrat les van construir dos germans, de cognom Matamala, pels volts de l'any 1700. Es tractava d'un establiment en terres del mas Riera. Quan van morir les van deixar com a donació al bisbat de Vic. L'any 1760 les va comprar la família Taulats, que n'han conservat la propietat fins el dia d'avui. Pel que fa a cal Cisteller, la família que l'habitava eren parents amb els Taulats. L'últim membre d'aquesta família que va viure a la casa fou Celestino Camprubí Taulats, que va marxar a Galera a la dècada de 1960. Es diu que durant la Guerra Civil una bomba va impactar contra la casa del Serrat. Precisament en aquests anys el llavors hereu, Joan Taulats Riera, va començar a escriure un interessant dietari en el qual narra alguns dels fets socials i polítics esdevinguts durant la Guerra Civil i també en els anys posteriors. Fins l'any 1967 una de les cases tenia una premsa de fusta. Cal dir que en el llibre 'Gaià t'estimo' hi ha una confusió respecte a les cases del Serrat. S'hi afirma que el serrat és un dels establiments promoguts pel baró de Vilagaià al final del segle XVIII, com Galera i el Pla del Forn. L'equívoc es deu al fet que prop de Galera hi ha un petit turó conegut com el Serrat de Joanich, el qual s'ha confós amb aquest altre indret conegut simplement com el Serrat.. | 41.9014400,1.8997600 | 408740 | 4639419 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49318-foto-08090-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49318-foto-08090-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49318-foto-08090-26-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||
| 49319 | Forn de calç del Pla del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-pla-del-forn-0 | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 75, 204. | XVIII | Recentment netejat | Forn de calç que es conserva en molt bon estat, emplaçat uns 100 m al nord del raval del Pla del Forn, enmig d'una zona boscosa. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en un forat més o menys cilíndric excavat al sòl natural. Mesura uns dos metres de diàmetre i té una profunditat d'uns 3,50 metres aproximadament. Aquí és on es dipositava la pedra calcària junt amb els feixos de llenya per cremar. L'interior d'aquest pou és revestit amb una mena d'arrebossat que és fruit de la mateixa combustió. Es situa a la vora d'un desnivell del terreny i, a la part baixa, conserva un forat o boca, més o menys reforçat amb pedra, que servia per extreure la cendra i com a entrada d'aire. La boca es troba en una mena d'avantcambra que està protegida per dos murets de pedra que formen un angle obert. Aquesta avantcambra facilitava l'accés a la part baixa. | 08090-27 | Prop del reval del Pla del Forn, a la part central del terme de Gaià | Aquest forn, que es trobava en terres del mas Genescar, ja apareix en un document de l'any 1774 on s'esmenta 'lo pla del forn de cals' en referència al carrer o raval que s'estava creant aquests anys en un indret molt proper. En aquest moment, doncs, el forn encara estava en actiu i devia servir per proveir de calç les obres de les cases del raval. El forn va quedar abandonat durant molt anys i, entorn de l'any 2013, quan es preparava la publicació del llibre 'Gaià, t'estimo', gairebé ni se'n coneixia el rastre. En aquest moment Josep Font i Josep Matamala es van encarregar de buidar la terra que el cobria, netejar-lo i deixar-lo en les bones condicions en què ara es pot veure. | 41.9128700,1.9208900 | 410508 | 4640665 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49319-foto-08090-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49319-foto-08090-27-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Font i Josep Matamala | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49320 | Forn de ginebró del Genescà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ginebro-del-genesca | XIX-XX | Forn de ginebra o ginebró emplaçat a la masia del Genescà, uns metres a l'est de la façana de llevant de la casa. De forns de ginebró n'hi ha de diferents tipus; en aquest cas es tracta d'un forn fet sobre una roca plana semblant a una llosa. És un bloc de roca sorrenca de forma més o menys quadrada que està situat pla a terra en un terreny actualment ple d'herbes. A la superfície de la pedra s'hi ha rebaixat una vora de forma circular i, a l'interior, dos canalons que convergeixen, en forma de V. La pedra mesura uns 80 cms de costats. Al seu damunt s'hi apilonaven les branques de ginebró i les teies per cremar, que eren sostingudes dins d'un bidó que es col·locava invertit, de manera que actuava com una mena de forn. L'oli que destil·lava el ginebró baixava pels canalons i s'escolava pel vèrtex de la V, on hi devia haver un altre canaló per conduir el líquid fins a un recipient que estava situat a una certa distància. De no ser així, l'oli s'hauria inflamat. El forn deu fer molts anys que ja no s'utilitza. Els propietaris de la masia ja no l'havien vist mai a en ús. L'oli de ginebró s'utilitzava sobretot per al bestiar, contra les paparres i per altres dolències, però també amb persones per guarir dels cops o les inflamacions. | 08090-28 | Masia del Genescà, sector central del terme de Gaià | 41.9131100,1.9130800 | 409861 | 4640700 | 08090 | Gaià | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49320-foto-08090-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49320-foto-08090-28-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||
| 49321 | Forn d'obra del Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-del-prat | XVIII | Parcialment esfondrat, cobert per la vegetació | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 600 m al nord de la masia de Genescà, però en terrenys de l'antic mas Prat, que es troba al nucli de Gaià. Conserva la seva estructura força íntegra, tot i que una mica malmesa a la part superior. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra (amb la part interna feta de terra o tàpia) en forma de planta quadrada i emplaçada en un terreny amb pendent. Està dividit en dos nivells, per bé que en l'estat actual gairebé no es distingeixen, ja que s'ha perdut el sostre que els separava. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals o bé amb volta. En aquest cas ja hem dit que el sostre de separació amb l'engraellat que tenia a sobre no s'han conservat. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat cap a ponent, es troba en un terreny on s'hi ha fet un forat. A la part inferior s'hi insinua la boca de la fogaina, que es troba a un nivell encara més baix i parcialment soterrada. En total el forn tenia una profunditat considerable: de 4 m més la part encara soterrada. De la part superior, on hi havia la cambra de cocció, se'n conserven les parets parcialment. A la de llevant hi ha la porta d'accés. A la part interior dels murs, tant de la fogaina com de la cambra de cocció, s'hi pot veure el característic revestiment de fang o arrebossat endurit per les altes temperatures. A la part superior de la cambra de cocció es conserven diversos forats de ventilació, que devien quedar sota la coberta. En un fet gens habitual, a l'interior del mur de ponent, a la part de la fogaina, s'hi conserva inscrita una data: la de 1794, que podria ser l'any de construcció del forn. Aquest forn pertanyia al mas Prat i, segons es diu, havia proveït material d'obra per a moltes cases del nucli de Gaià. | 08090-29 | Prop de la masia de Genescà, a la part central del terme de Gaià | 41.9185400,1.9129600 | 409859 | 4641303 | 1794 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49321-foto-08090-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49321-foto-08090-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49321-foto-08090-29-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Font i Josep Matamala | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49322 | La Rierola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-rierola | Anònim (2000). 'Una masia: la Rierola'. Festa Major de Galera, programa. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 12. | XIII-XX | Masia de dimensions mitjanes o petites, d'origen medieval, emplaçada en una plana formada vora un meandre del riu Llobregat, al sector de ponent del terme de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té cossos adossats a la part davantera i posterior. La façana principal, encarada a migdia, ha quedat parcialment coberta per un d'aquests coberts, que és una pallissa en dues plantes, de manera semblant al que trobem al mas veí de la Riera. De la façana queden visibles un portal i, al seu damunt, un balcó. Les obertures són emmarcades amb maó i amb llinda de fusta. Els murs de la casa són de pedra i tenen poques finestres, la majoria emmarcades amb maó. Els coberts de la part posterior són producte ja d'actuacions força recents. En general la Rierola ha conservat íntegrament el volum del cos principal i les seves característiques constructives tradicionals. Exteriorment els possibles vestigis medievals no són visibles; l'obra sembla fonamentalment dels segles XVII-XVIII, i en el segle XIX devia ser àmpliament reformada. | 08090-30 | Sector oest del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un document de 1245 de la parròquia de Gaià (Arxiu Episcopal de Vic), ja amb la mateixa denominació de Rierola. Llavors l'hereu era un tal Pere i el mas formava part de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. Al segle XVII, en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, ja consta com un mas sota la possessió de Vilagaià, juntament amb altres de la zona. En el Registre de la Riquesa de 1883 es manté sota el control de Vilagaià. Llavors el propietari d'aquest mas ja era el recentment nomenat Baró de Vilagaià, resident a Barcelona. Aquest any les terres de la Rierola tenien una extensió de 75,73 ha. D'aquestes, 57,58 eren conreades per parcers; concretament 21 parcers. Entorn de 1930 la propietat continuava sent de Vilagaià. Aleshores s'hi va fer la darrera modificació important: es va fer la pallissa sobre unes antigues corts, es va construir el balcó que comunica amb la sala de la casa i es va obrir una finestra al lloc on hi havia un forn de pa. Llavors ja hi vivia el que en va ser masover durant molts anys, un tal Josep. L'any 1978 el cobert de la façana principal es va sobrealçar amb la segona planta. Molt recentment, la casa ha estat venuda. | 41.9059200,1.8875500 | 407733 | 4639929 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49322-foto-08090-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49322-foto-08090-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49322-foto-08090-30-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una rajola col·locada a la façana de la casa s'hi pot llegir: 'Alabat sia Déu. Per vostra pròpia dignitat i respecte, no renegueu'. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49323 | Matamala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/matamala | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 58, 65, 83 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 5.1, 5.2. MATAMALA, Lluís (2018). Història de Rocaters. Cognom Matamala (treball inèdit). | X-XX | Estructuralment en bon estat però hi ha parts que necessitarien manteniment o rehabilitació | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada en un altiplà vora el torrent de Matamala. Està perfectament assentada sobre un promontori on aflora la roca natural i que domina la plana. Consta d'un cos residencial molt ferm i de grans proporcions, de planta rectangular però amb un queixal a l'angle nord-oest, el qual té un seguit de coberts al sud més la masoveria, que forma un petit pati davanter. També hi ha un cobert allargassat a l'est, de construcció moderna i amb totxo. El cos principal de la masia, que consta de tres plantes, ha estat bastit en diverses fases. La observació dels murs exteriors no permet deduir-ne clarament l'evolució, però sabem que abans la casa era més curta i el primitiu portal adovellat va quedar a l'interior, i també que al segle XVIII la casa va ser objecte de diverses ampliacions (1706, 1779) que són les que li han donat l'aspecte que ara té. Es caracteritza per un parament sòlid però desigual, fet amb carreus més o menys escairats i que en alguns llocs, com ara a la façana nord, és de més bona qualitat. La façana principal, encarada a migdia, és fruit d'una d'aquestes ampliacions (1779, segons informa la llinda del portal). Presenta una composició regular i simètrica, amb el portal a planta baixa i, al seu damunt, una galeria amb dos nivells de tres arcades (la superior actualment tapiada). La façana de llevant té quatre finestres al primer pis, amb llindes, brancals i ampits de pedra treballada. La façana oest té menys finestres i s'hi poden veure algunes espitlleres a la part baixa. A l'interior de la casa, el sostre de la planta semisoterrada és amb volta de maó, mentre que a la resta de plantes és amb bigues de fusta. S'hi conserven unes cinc tines, una cisterna i les restes d'una antiga premsa de biga. Davant l'entrada principal s'hi poden veure diferents encaixos fets a la roca natural. En aquesta banda hi ha la masoveria, que és una construcció amb planta semisoterrada i planta baixa. La façana principal dóna al pati i té dos portals més altres obertures amb llindes i brancals de pedra. Actualment s'utilitza com a pallissa. A la banda nord, a pocs metres de la casa es conserven una petita bassa i les ruïnes del mas anomenat cal Seba. | 08090-31 | Sector oest del terme de Gaià | Aquest mas ja existia al segle X i és, de molt, el més antic que s'ha pogut documentar al terme de Gaià. Concretament, apareix ja amb el nom de Matamala en el mateix document de 27 d'octubre de l'any 936 en què s'esmenta per primera vegada el castell de Gaià: 'kastro Galiano, in Matamala kassas, curtes et ortis'. El mas formava part de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. El propietari del mas Rocaters, Lluís Matamala, ha recopilat diversos esments documentals d'època medieval sobre aquest mas en un treball particular sobre el mas Rocaters (MATAMALA, 2018). En el fogatge de 1553 hi consta un tal Pere Corts que viu a Matamala. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, apareix amb la denominació de Matamala Sobirà. L'hereu era Jacint Matamala i posseïa tres masos secundaris en la mateixa parròquia: Matamala Jussà, Peloses Jussà i un altre. Aleshores el senyor de tots aquests masos (excepte una part de Matamala Jussà) era el monestir de Serrateix. Tot sembla indicar que el segle XVIII va ser un moment de gran expansió per aquest mas. Ja hem dit que la casa es va ampliar i remodelar, i és possible que incorporés altres masos secundaris. Es diu que la Plana i altres masos havien estat possessions de Matamala, però no en tenim constància documental concreta. El 1779 l'hereva era Francesca Matamala (segons es dedueix de la inscripció de la llinda). L'època de prosperitat devia continuar a principis del segle XIX, amb el creixement de la vinya. A mitjans d'aquest segle en terres molt properes es va facilitar l'establiment d'un conjunt casetes: cal Simó de Matamala (1856), cal Francisco (1859), cal Correu. Possiblement també cal Jan, cal Seba o cal Rossinyol, tot i que en relació a aquestes no en sabem gran cosa i algunes podrien ser anteriors. També havia establert, probablement al segle XVIII, el nou mas de Rocaters, al costat de Peloses. Sembla que Matamala va començar el seu declivi fins i tot abans que esclatés la crisi de la fil·loxera, i va anar venent propietats, però no coneixem gaires detalls al respecte. Segons l'estudi fet per Lluís MATAMALA (2018) sobre el mas Rocaters, sabem que el 1841 el propietari era Marc Matamala, que vivia a Sallent i que va acumular molts deutes. El seu fill, Pere Matamala, va haver de fer front aquests deutes mitjançant un ric prestamista d'Alpens, i va anar tornant diners entre els anys 1849 i 1851. Finalment, però, va haver de cedir totes les seves propietats al prestamista, Joan Vall Colomer. Al final del segle XIX, en el Registre de la Riquesa de 1883 Matamala ja només tenia dos masos secundaris: Grifol i Rossinyol, i en total sumaven una superfície de 76,79 ha, un 60 % de les qual eren conreades per parcers. El propietari era Joan Vall Colomer, d'Alpens. Amb aquestes dades es pot considerar que havia passat a ser un mas de dimensions mitjanes. Segons es diu, a la planta baixa de Matamala hi havia un espai anomenat l'hospital en el qual s'hi acollia gent necessitada o malalta. Cal dir que a la vora hi passava un camí força transitat, que anava de Navàs a Prats de Lluçanès. A mitjans de segle XX la casa era habitada per masovers, concretament per una família de cognom Puig amb dotze germans que eren procedents de Borredà. El propietari era un tal Vilardell, també de Borredà. Ja feia temps que el mas havia deixat enrere la seva millor època, i entorn de 1960 va comprar la finca Rafael Burillo, de la casa veïna de cal Simó. El seu fill, Josep Burillo, és l'actual propietari. | 41.9341700,1.8997000 | 408781 | 4643053 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49323-foto-08090-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49323-foto-08090-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49323-foto-08090-31-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda del portal principal: FRCA MA-LA IGE - CA ME FECIT AÑ 1779Llinda d'una finestra nord: 1706Informació facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49324 | Cal Simó de Matamala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-simo-de-matamala | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 4. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions força grans, construïda molt probablement el 1856 i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), que té una construcció annexa a l'angle sud-est corresponent a una pallissa. Inicialment la casa era més petita i ha estat eixamplada pels dos costats i, més recentment, també sobrealçada. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució força regular, amb un portal i, a la planta superior, tres obertures de la primera època. Totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. En una fase posterior la finestra central es va transformar en balcó i a l'ampliació del lateral esquerra s'hi va obrir una nova finestra, aquesta ja emmarcada amb maó. Els murs de la casa són fets de maçoneria, actualment a pedra vista. La façana de llevant té diversos contraforts i un petit cos adossat, obrat amb maó. La resta de façanes tenen altres finestres, de distribució irregular, algunes emmarcades amb pedra picada. La pallissa és una interessant construcció que consta de dues plantes, la superior parcialment descoberta i sostinguda sobre pilastres. | 08090-32 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Simó, es diu que inicialment el lloc era ocupat per una mena de barraca i que, en un moment donat, s'amplià per bastir-hi la casa. Els que la van construir ja eren la família de cognom Costa. En el Registre de la Riquesa de 1883 consta que cal Simó tenia terres per una superfície de només 1,39 ha. La resta de camps, majoritàriament vinyes, estaven sota el contracte de parceria. A principis de segle XX Josep Costa Sellarès i Serafina Conangle no van tenir fills mascles. La seva pubilla, Irene Costa Conangle, es va casar amb Rafael Burillo, que feia de mosso en una casa propera. Entorn de 1960 Rafael Burillo va comprar tota la finca de Matamala, un mas llavors habitat per masovers i que feia temps que estava en declivi. Rafael Burillo va ser alcalde de Gaià una temporada força llarga, entre 1979 i 1995. El fill de Rafael és Josep Burillo que, en casar-se amb M. Lurdes Torrent, va anar a viure a Navàs. Llavors cal Simó va restar tancat una temporada fins que, recentment, el fill de Josep Burillo s'ha instal·lat de nou a la casa. Pel que fa a les obres, entorn de 1936 s'hi va fer una ampliació important, amb la construcció d'un femer, dues tines i alguna habitació. El 1995 es va sobrealçar la teulada. | 41.9380900,1.9016600 | 408949 | 4643486 | 1856 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del balcó: 1856Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49325 | Cal Francisco | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-francisco-0 | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 2 | XIX-XX | Teulada i altres parts en estat precari | Casa de pagès de dimensions modestes, construïda molt probablement el 1859 i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta del cos residencial, de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes), que té un cos adossat a la part posterior. Igual com succeeix amb cal Simó, inicialment la casa era més petita i ha estat eixamplada pels dos costats, ja en un moment antic. La façana principal, encarada vers migdia, tenia un portal a l'esquerra i dues finestres al nivell superior, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra, excepte una que ha estat reparada. Fruit de les ampliacions s'hi han afegit altres obertures de menor qualitat. La resta de façanes pràcticament no té obertures. Els murs són de maçoneria i conserven parcialment l'arrebossat tradicional. En algun punt el parament s'ha refet amb totxo. El cos posterior té adossada una tina cilíndrica. A l'interior la casa conserva la llar de foc originària. Els sostres són de llates i rajoles ceràmiques. La casa tenia un forn, que actualment està ensorrat. | 08090-33 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Francisco, fins a la dècada de 1940 hi vivia una família que eren coneguts amb el sobrenom de Francisquet. En aquests anys van marxar a viure a Navàs, on van establir-se com a vinaters en una botiga molt popular que està en actiu. | 41.9377400,1.9024800 | 409017 | 4643446 | 1859 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1[8]59Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||
| 49326 | Cal Correu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-correu | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 3 | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes, construïda molt probablement a mitjans de segle XIX i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i una planta sotacoberta), que té un cobert llevant. A diferència de la resta de cases d'aquest nucli, cal Correu ha estat bastida en una sola fase i no ha sofert ampliacions en el seu cos principal. La façana, encarada vers migdia, és perfectament regular i es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb el portal a la dreta, dos balcons amb baranes de ferro al pis i una galeria amb dues arcades al tercer nivell. Les arcades han estat tapiades per fer-hi dues petites finestres. Si bé la casa no s'ha ampliat, s'hi observen refeccions en les obertures, que originàriament devien ser totes amb llindes i brancals de pedra i, en alguns casos, s'han substituït total o parcialment amb emmarcaments fets de maó. Els murs de la casa són de maçoneria i conserven el semi-arebossat tradicional. En la resta de façanes l'edificació pràcticament no té obertures i, les que hi ha, són petites. A la façana est s'hi ha adequat un petit tancat amb una escala d'accés lateral. Fins fa poc a ponent hi havia també un cobert adossat que servia com a pallissa. A l'interior es conserva un forn, una llar de foc i una tina. | 08090-34 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Correu, es diu que la va construir un home que feia de correu a l'Ametlla de Merola. Ja a mitjans de segle XX hi vivia un matrimoni que es deien Jaume i Carme, junt amb una tieta. En van marxar entorn de 1956 per anar a la colònia Riera. | 41.9381900,1.9020800 | 408984 | 4643496 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49327 | Tina de ca l'Obradors 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-ca-lobradors-2 | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 170. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 308-309. | IX-XI | Tina esquerdada i partida | Tina excavada a la roca d'època medieval emplaçada en un serrat entre els masos Obradors i el Puig, prop del torrent de la Roca. El conjunt és format per un una tina i una altra cavitat que els germans Ramon i Jaume COROMINAS (2017: 164) identifiquen com a possible dipòsit d'aigua però que, particularment, considerem que es tractaria del follador (cavitat on es trepitjava el raïm), tal com seria més habitual. Segons expliquen els germans Corominas Camps en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat de ca l'Obradors 2 pels germans Corominas es situa damunt d'un seguit de roques de superfície plana que reposen sobre una esplanada actualment ocupada per bosc de pi. La primera cavitat es troba a la part més alta de la roca i té una forma quadrangular, amb els angles arrodonits. Mesura 105 per 0,90 metres. Tal com hem dit, considerem que es tractaria del follador. A una distància d'un metre hi ha pròpiament la tina, que és de planta més o menys oval. Té un diàmetre mitjà de 1,6 m i una alçada de 1,7. La seva capacitat total seria de 1.400 litres. Actualment, però, la trobem esquerdada i partida en dues meitats. Habitualment tina i follador es troben gairebé junts i el most passa per un forat inferior o bé per decantació cap a la tina, que és on té lloc el procés de fermentació. Però aquest cas particular és lleugerament atípic, ja que ambdós recipients estan més separats i entre l'un i l'altre hi ha un canaló excavat a la roca que discorre per un lateral i desemboca en la tina. En un dels costats per on la roca de la tina s'ha partit hi ha un esvoranc on, a la part baixa, sembla insinuar-se el forat de la boixa, per on s'extreia el vi. Els germans Corominas consideren que aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de les tines de ca l'Obradors cal dir que es situen en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. Efectivament, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors hi trobem una altra tina de característiques similars (Tina de ca l'Obradors 1), l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Tot això ens indueix a pensar en una cronologia força reculada: potser no d'època visigòtica però sí als inicis de l'època comtal (segles IX-XI). Un altre fet interessant és que entorn de la Tina s'hi poden veure diverses feixes confeccionades amb grans blocs de roca. A pocs metres sembla insinuar-se un possible cobert amb una porta d'accés. Aquest tipus de feixes de pedra gairebé ciclòpia les trobem en tot el serrat al voltant del mas Obradors. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-35 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9214500,1.8941600 | 408304 | 4641646 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49327-foto-08090-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49327-foto-08090-35-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49328 | Tina de ca l'Obradors 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-ca-lobradors-1 | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 170. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 306-307 | IX-XI | Conjunt de tina i follador excavats a la roca, d'època medieval, emplaçats a la part sud-oest d'un serrat que hi ha prop del mas Obradors i del torrent de la Roca. En aquest serrat hi ha una altra tina excavada a la roca (ca l'Obradors 1). Segons expliquen els germans COROMINAS CAMPS (2017: 164) en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat pels germans Corominas ca l'Obradors 2 es situa a la vora d'una codina que forma una petita cinglera i consta dels dos elements característics d'aquestes tines arcaiques. El follador és una cavitat de forma cilíndrica adjacent a la tina i de poca profunditat. Aquí és on es trepitjava la verema. Per un dels costats el follador queda obert cap a la tina, de manera que el most podia anar caient directament per decantació. La tina també és de forma cilíndrica però més gran, de 2,05 m de diàmetre i una alçada de 0,9 m. La seva capacitat seria de 3.000 litres. Aquí és on tenia lloc el procés de fermentació del vi. La tina té el seu desguàs (boixa) que dóna a una cavitat lateral, també retallada a la roca, que funcionaria com a cubeta de decantació. En aquest espai es feia la separació dels solatges o pòsit que arrossegava el vi abans de ser trascolat a la bóta. Sobra la mateixa roca, a un costat de la tina, hi ha un petit dipòsit rectangular fet de totxo que s'hauria habilitat, ja en època moderna, per ensulfatar les vinyes. En aquesta època segurament també s'hauria utilitzat la tina com a dipòsit d'aigua. Els germans Corominas consideren que aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de les tines de ca l'Obradors cal dir que es situen en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. Efectivament, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors hi trobem una altra tina de característiques similars (Tina de ca l'Obradors 2), l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Tot això ens indueix a pensar en una cronologia força reculada: potser no d'època visigòtica però sí als inicis de l'època comtal (segles IX-XI). Un altre fet interessant és que en tot el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-36 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9188400,1.8904000 | 407988 | 4641360 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49328-foto-08090-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49328-foto-08090-36-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||
| 49329 | Tina del camp del Miquel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-camp-del-miquel | COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 310-311. | IX-XVIII | Tina excavada a la roca, d'època medieval, emplaçada a l'extrem d'un altiplà sobre el torrent del Clot de l'Oli, uns 500 m a l'est del nucli de Galera. Segons expliquen els germans COROMINAS CAMPS (2017: 164) en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat pels germans Corominas tina del Camp del Miquel es situa en una codina que forma una petita cinglera i consta d'una tina sense follador (la cavitat on s'aixafava el raïm) però amb un petit dipòsit també excavat que es troba uns metres separat de la tina. La tina, pròpiament, és una cavitat de forma cilíndrica excavada a la superfície superior de la roca. Té un diàmetre de 2,5 m i una alçada mitjana de 1,10 m. El fons de la tina no és pla, sinó que fa una mena d'esglaonat. Es calcula que la capacitat seria de 5.400 litres. El forat de la boixa es troba a la part que dóna a la paret exterior de la roca. A la part superior la tina té quatre petits encaixos que van servir per col·locar-hi el brescat: les fustes que anaven directament sobre la tina i permetien trepitjar-hi el raïm. Probablement per això els germans Corominas consideren aquesta tina no d'època medieval, sinó moderna, ja que en les tines més arcaiques el raïm es trepitjava en l'anomenat follador. A pocs metres de la tina hi ha una cavitat també excavada a la roca, de forma més o menys rectangular i de poca profunditat. Els germans Corominas no l'esmenten en el seu llibre, però podria tractar-se d'un petit dipòsit d'aigua, tal vegada per netejar-se els peus. A la part posterior de la tina, on hi ha la boixa, s'hi veuen restes de cèrcols que podrien correspondre a bótes per al vi. Els germans Corominas consideren que, en general, aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de la tina del camp del Miquel la daten en època moderna, segurament pels indicis d'haver tingut un brescat. Tanmateix, no podem descartar que fos anterior i que, en un moment donat, s'adaptés per col·locar-hi el brescat. Un factor a favor d'aquesta hipòtesi és que es troba relativament a prop (a uns 800 m) de dues altres tines (tines de ca l'Obradors 1 i 2) que són clarament d'època medieval, ja que es troben en un context amb una forta presència de poblament d'època visigòtica i alt-medieval. | 08090-37 | Prop del nucli de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9116900,1.8950100 | 408360 | 4640562 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||
| 49330 | Bassa dels Monjos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-dels-monjos | XIX-XX | Part de la volta s'ha esfondrat | Bassa o dipòsit sota terra que s'utilitzava per ensulfatar vinyes i que es troba en el serrat que hi ha prop del mas Obradors. Consisteix en una cavitat força àmplia (almenys de 2,50 m d'ample per uns 1,50 de llarg, amb una profunditat superior a 0,50 m) que ha estat coberta amb una volta de maó (volta catalana) tot deixant-ne la part central descoberta perquè se'n pugui extreure el líquid. Sembla que aquest dipòsit hauria servit en les tasques d'ensulfatar vinyes que es van generalitzar al final del segle XIX i principis del XX. El dipòsit es troba en un terreny amb lleuger desnivell i envoltat de pedres que podrien ser d'enderrocs. Considerem que hi ha la possibilitat que l'àmplia cavitat del dipòsit hagués estat originàriament una tina medieval excavada a la roca. Ens ho fa pensar el que fet molt a prop, uns 50 m al nord-est, hi ha la tina coneguda com a ca l'Obradors 2. A més, el serrat en el qual s'ubica aquest dipòsit és un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. A més de la tina de ca l'Obradors 2 hi ha la de ca l'Obradors 1 i, relativament a prop, la tina del camp del Miquel. També hi ha l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-38 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | 41.9207800,1.8934000 | 408240 | 4641573 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49330-foto-08090-38-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El nom 'Bassa dels Monjos' apareix en un rètol de cartró al costat del dipòsit. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||
| 49331 | Feixes de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/feixes-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. ARBERÀ, J.; DAURA, A.; PARDO, D. 'Noves descobertes de necròpolis medievals als municipis de Cardona, Clariana de Cardener i Navàs'. Butlletí del Patronat de Museus de Cardona, núm. 2, Cardona (setembre 1983 ), p. 35-36. FOLCH, C (2005). 'El poblament al nord-est de Catalunya durant la transició a l'Edat Mitjana (segles V - IX dC)'. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, [Girona] XLVI, p.37-65. FOLCH, C. 'La cerámica de la Alta Edad Media en Catalunya (siglos VIII-IX). El estado de la cuestión'. Arqueología y Territorio Medieval. 12.2, p. 237-254. MARTÍ, Ramon (2005). 'La defensa del territori durant la transició medieval'. I Congrés de Castells a la Mediterrània Nord-Occidental. Arbúcies, 5-7 de març. Arbúcies. MARTÍ, Ramon (2006). 'Del fundus a la parrochia. Transformaciones del poblamiento rural en Catalunya durante la transición medieval.'. SÉNAC, PH. Villa I: De la Tarraconaise à la Marche Supérieure d'al-Andalus (IVe-XIe siècle). Les habitats ruraux, CNRS / Université de Toulouse-Le Mirail. Toulouse, p. 145-165. | V-XI | En aquest indret, amb una àmplia feixa molt propera al mas Obradors i a l'església d'origen preromànic de Sant Pere de Monistrol, hi ha les restes d'un poblat d'època visigòtica i d'un mas alt-medieval (ja d'època comtal) que està associat amb una possible ferreria. Uns 140 m a l'oest hi ha una necròpolis datable a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Les excavacions que s'hi han efectuat han permès identificar dues ocupacions de diferents èpoques que se sobreposen o conflueixen parcialment en un mateix espai. La fase més antiga correspon a l'Antiguitat tardana fins a l'Alta Edat Mitjana, i s'associa preferentment a l'època visigòtica. D'aquesta fase s'han localitzat dues habitacions contigües, de planta rectangular, amb murs fets amb pedres desbastades per les cares vistes, els quals formarien un sòcol sobre el qual s'aixecaria una estructura i una coberta feta amb materials peribles. El tancament sud està construït amb grans blocs de pedra sorrenca que correspondrien a la fase inicial de l'assentament. A uns metres d'aquestes estructures es localitza un gran recinte delimitat per dos murs (a est i sud) i per la mateixa roca natural (a nord i est). A partir del material arqueològic que s'hi ha localitzat i de dues datacions de ràdiocarboni les restes es poden situar (de manera encara provisional) entre els segles V-VII dC. Una segona fase del jaciment correspon a l'Alta Edat Mitjana (segles IX-XI). D'aquest període s'han trobat un conjunt d'estructures d'emmagatzematge que podrien relacionar-se amb algun mas o assentament rural d'aquesta època. Es tracta de tres sitges i dues foses, que es troben excavades en els estrats que amortitzen la fase anterior, visigòtica. De l'habitatge o mas pròpiament se n'ha localitzat una habitació de forma rectangular bastida amb murs de pedres lligades amb fang. Els materials apareguts en els estrats d'amortització associats a les sitges han donat una cronologia que va entre els segles IX i XI. Entre ells cal destacar un fragment de sitra (un petit calder on es portava l'aigua beneïda). Cal dir que en les darreres campanyes d'excavació han sortit nous elements, que encara no s'han fet públics, i que han permès delimitar millor el recinte visigòtic, així com també una petita tomba perinatal, un fogar o un forn de pa. D'altra banda, en un punt situat a llevant del camp (anomenat sector 2) es va posar al descobert un nucli que podria correspondre a una ferreria. O això és el que sembla deduir-se en base a l'estat actual de la recerca, que no ha finalitzat. Cal dir que al voltant de l'església de Sant Pere s'han trobat abundants fragments d'escòries, un indici que avalaria la hipòtesi d'un lloc dedicat a l'activitat metal·lúrgica. | 08090-39 | Prop del mas Obradors i de Sant Pere de Monistrol, sector oest del terme de Gaià | Aquest assentament s'ha de relacionar amb el topònim de Monistrol de Gaià, l'origen del qual s'inicia a l'Antiguitat Tardana i indica l'existència de petits nuclis monàstics que possiblement van perdurar durant l'Alta Edat Mitjana, però segurament no més enllà de la conquesta comtal i el repoblament d'aquests territoris, entorn del segles VIII-IX. Llavors n'hauria quedat només el record i el nom. Concretament, tenim documentat el topònim Monasteriolo referit a aquesta vall ja l'any 982. L'església de Sant Pere de Monistrol, més particularment, apareix documentada per primera vegada l'any 992. Al segle XIII consta com a parròquia de 'Monistrol de Gaià' (1284). Segurament a causa de la despoblació del segle XIV va perdre la condició de parròquia per quedar integrada en la de Gaià. L'església medieval va ser quasi totalment reformada el segle XVIII, concretament el 1796 segons indica una inscripció sobre el portal. Pel que fa al jaciment arqueològic, va ser localitzat durant una campanya de prospeccions l'any 2002 dirigida per Ramon Martí en diversos municipis del Bages dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages'. Tenia com a objectiu aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractava inicialment de punts de defensa d'època islàmica. Queda clar, per tant, que almenys en aquest cas no és així, sinó que el topònim està associat, com hem dit, a algun petit monestir d'època visigòtica, una tesi que ja sostenia anys enrere Albert Benet i que sembla confirmar-se també en altres llocs propers, per exemple a Monistrol de Rajadell. El 2008 van iniciar-se les campanyes d'excavacions a les Feixes de Monistrol, a la zona nord del jaciment, dirigides per Crístian Folch i Jordi Gibert. S'integraven dins d'un projecte de recerca sobre l'organització i la defensa del territori en el moment de transició a l'època medieval, i les va promoure el grup de recerca OCORDE i la Universitat Autònoma de Barcelona. Els anys 2010-2011 s'hi van fer noves excavacions dins el mateix projecte. Aquesta vegada els treballs es van centrar en el sector 2 (que ocupa la part de llevant del camp) i també en la necròpolis del mas Obradors. El bienni 2012-2013 es van realitzar noves campanyes, també localitzades a les Feixes i a la necròpolis. Cal dir, però, que els treballs de recerca arqueològica no es donen encara per finalitzats i, per tant, algunes de les conclusions aquí exposades són provisionals. | 41.9194900,1.8951900 | 408386 | 4641427 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-3.jpg | Inexistent | Visigot|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest jaciment també ha estat denominat també com a Sant Pere de Monistrol | 87|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 49332 | Necròpolis del mas Obradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/necropolis-del-mas-obradors | VII | Les dues tombes es troben força malmeses i es desconeix l'estat d'altres possibles tombes | Necròpolis d'època visigòtica emplaçada uns 50 m a l'oest del mas amb aquest nom i a uns 140 m del jaciment anomenat les Feixes de Monistrol, on s'hi ha localitzat un poblat també d'època visigòtica. En una petita esplanada que s'estén rere el mas s'hi han identificat diverses tombes del tipus cista, que estan orientades aproximadament d'est a oest. Les que apareixen més ben descrites són dues. La tomba anomenada número 1 és una cista o caixa de lloses que es conserva només parcialment. Ha perdut la part dels peus i ja va ser espoliada d'antic, per la qual cosa els ossos es trobaven dispersos. La tomba número 2, a poc més d'un metre de distància, estava també força malmesa. Devia ser semblant a l'anterior i conservava in situ l'esquelet, però sense cap aixovar o element d'ornamentació. Segons datació de radiocarboni, l'esquelet corresponia a la segona meitat del segle VII. Actualment les dues cistes són parcialment visibles. Cal dir que aquesta necròpolis es situa en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. A més del poblat visigòtic ja esmentat de les Feixes de Monistrol, on també hi havia un mas alt-medieval (ja d'època comtal) i una ferreria, hi trobem molt a prop l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica). A més, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi han identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-40 | Prop del mas Obradors, sector oest del terme de Gaià | 41.9196500,1.8930000 | 408205 | 4641448 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49332-foto-08090-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49332-foto-08090-40-2.jpg | Inexistent | Visigot|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 87|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||
| 49333 | Església de Sant Pere de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-pere-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 182-184. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. SITJES MOLINS, Xavier (1994). L'art funerari medieval a la conca alta del Llobregat. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 13, Manresa, p. 81, 83. | X-XIX | En semi-ruïna, ha perdut la coberta i es troba, per tant, en estat precari | Església primitivament romànica però gairebé reconstruïda en la seva totalitat al final del segle XVIII, la qual s'hauria aixecat en un lloc on hi havia un probable monestir de tradició visigòtica. Avui es troba en estat de semi-ruïna, emplaçada a l'extrem d'un altiplà sobre el torrent de la Roca, molt a prop del jaciment visigòtic i alt-medieval de les Feixes de Monistrol, i també del mas Obradors. És una església d'una sola nau amb absis rectangular. Aquest absis, fet amb carreus de mida considerable, regulars i ben escairats, és l'única part que s'ha conservat de l'església primitiva i correspon al segle XIII, en un moment de transició del romànic al gòtic. Aquest mur tester, però, va ser sobrealçat en les reformes posteriors. La resta de l'edificació, amb els murs fets de maçoneria, és del 1796. L'església s'orienta segons l'eix nord-oest sud-est. La façana és presidida per un portal amb brancals i llinda de pedra picada, rematat amb una fornícula on hi havia un escut de pedra (desaparegut fa uns anys) amb la tiara papal i dues claus en al·lusió al sant titular de l'església. Això es complementa amb una frase llatina gravada a la llinda: 'Tibi dabo claves regni caelorum'; és a dir: 'et donaré les claus del regne dels cels'. Aquestes són les paraules que Jesús va dirigir a sant Pere quan el va instituir cap de l'Església. Aquests elements estan ornamentats amb una decoració vagament barroca i, més amunt, amb un òcul o ull de bou. L'interior del temple era cobert amb volta de canó amb llunetes i enguixada. La volta, però, s'ha esfondrat i actualment només es conserven restes de la cornisa i de l'arc triomfal (en estat molt precari) que dóna accés al presbiteri. A cada costat de la nau hi ha una petita capella que sobresurt cap a l'exterior. L'església tenia, doncs, tres altars, però es desconeix a quins sants estaven dedicats. Als peus de la nau es conserva l'inici de les escales que permetien pujar al cor. El cementiri de l'església era uns cinc metres al nord, just sobre el pas de l'actual camí. Segons diversos testimonis, en aquest sector hi ha aparegut nombroses restes òssies. D'altra banda, gairebé a tocar de l'església pel costat nord hi ha un petit promontori actualment cobert de vegetació i on s'observen algunes pedres d'enderrocs. Podria ser que aquest fos el punt on es trobessin les restes d'un hipotètic monestir de tradició visigòtica. | 08090-41 | Sector oest del terme de Gaià | El topònim Monistrol (monasteriolo) referit a aquest altiplà o vall ja apareix documentat l'any 982. Com s'ha pogut constatar en altres casos similars, aquest nom suggereix l'existència d'un petit nucli monàstic, possiblement de tradició visigòtica, el qual és de suposar que es trobava a l'actual emplaçament de l'església i que ja estaria extingit o en decadència al segle X. Com a Sant Pere de Monistrol pròpiament, l'església apareix documentada per primera vegada l'any 992. Cal dir que aquesta església es situa en un indret força especial perquè ha conservat múltiples elements de cronologia visigòtica i alt-medieval. Uns 100 m al nord-oest hi ha el jaciment anomenat Feixes de Monistrol, on s'hi ha identificat un poblat visigòtic i també un mas alt-medieval (d'època ja comtal) associat a una ferreria. Una mica més enllà hi trobem una petita necròpolis datada a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Aquestes dades arqueològiques confirmen de manera força clara la hipòtesi que abans esmentàvem sobre l'origen d'aquest lloc sagrat com a monestir de tradició visigòtica. A més, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi han identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. Al segle XIII consta com a parròquia de 'Monistrol de Gaià' (1284). Segurament a causa de la despoblació del segle XIV va perdre la condició de parròquia per quedar integrada en la de Gaià. Al segle XVIII va ser quasi totalment reformada. Segons sembla, les obres les va sufragar el baró de Vilagaià, ja que l'església es troba en les seves terres i, a finals d'aquest segle, el baró va promoure el sorgiment d'una espècie de colònia rural que va donar lloc al raval pagès de Galera, que es troba situat un km al sud-oest. Concretament, el 1796 és l'any que s'hauria inaugurat la nova església, segons consta a la inscripció del portal. A partir d'aquest moment l'església de Sant Pere va reviscolar per donar servei a aquest nou nucli de població que es convertiria en el més gran del terme de Gaià. L'església es va ampliar i reconstruir conservant només l'absis antic. També s'hi van afegir les capelles laterals a l'alçada del presbiteri. El 1850 es va construir una petita sagristia al costat sud del presbiteri. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església va ser incendiada i va quedar sense coberta. Des d'aleshores ha restat abandonada però s'ha mantingut dempeus. A la dècada de 1960 s'optà per fer una nova església al nucli de Galera. Amb aquesta funció d'habilità un edifici on hi havia hagut el forn de pa i l'escorxador. La nova església va tenir culte fins els volts de l'any 2011. | 41.9187500,1.8960500 | 408457 | 4641344 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També es coneix com Sant Pere de la Roca o Sant Pere de les CigalesSobre la fornícula del portal: MDCCXCVIEls carreus de l'obra romànica en el moment en què l'església estava abandonada foren aprofitats en el mur de migdia del mas que hi ha al costat.A la capella lateral sud hi ha encastat a la paret un sarcòfag. A la cara frontal té com a decoració dues creus inscrites dins d'un cercle. Segurament pertany a l'època romànica i devia contenir les restes d'algun personatge significatiu del lloc.Del relleu que va ser sostret fa uns anys de la fornícula sobre el portal se'n coneix el seu parador.Uns 60 m al nord-est, al costat del torrent de la Roca, hi ha un pou, conegut com el pou de la Roca | 92|94|98|99|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49334 | Sarcòfag romànic de Sant Pere de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-romanic-de-sant-pere-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 182-184. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. SITJES MOLINS, Xavier (1994). L'art funerari medieval a la conca alta del Llobregat. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 13, Manresa, p. 81, 83. | XI-XII | Sarcòfag romànic que es troba encastat en un mur de la capella lateral sud de l'església de Sant Pere de Monistrol. Es tracta d'una caixa esculpida per una de les cares, la que dóna a l'ìnterior de la capella. En el mur exterior la caixa també és visible, però no té decoració. Les mides del sarcòfag són 123 cm de llarg, per 58 d'alçada i 57 de fondària. Cal ressaltar que, segons Xavier SITJES (1994: 81) és el sarcòfag medieval més llarg dels que ha estudiat en la seva monografia dedicada a l'art funerari medieval de la conca alta del Llobregat. La decoració és simple i consisteix en dues creus inscrites en cercles. El cercle de la part central és bordonat, mentre que el cercle de la dreta és simplement rebuidat. Segons Sitjes, és de suposar que a la part esquerra, que no és visible perquè queda encastada dins el mur, hi ha una altra creu com la seva simètrica de la dreta. El sarcòfag devia contenir les restes d'algun personatge significatiu del lloc. | 08090-42 | Església de Sant Pere de Monistrol, sector oest del terme de Gaià | 41.9187300,1.8960100 | 408453 | 4641342 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49334-foto-08090-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49334-foto-08090-42-2.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 92|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||
| 49335 | Obradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obradors | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 60, 66, 84. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 32. | XIV-XIX | Estructuralment bo. Teulada refeta recentment. Sostres interiors en estat molt precari. | Masia de dimensions reduïdes, d'origen medieval. Es troba molt ben emplaçada al marge d'un altiplà sobre el torrent de la Roca, a l'empara d'un turó que protegeix la casa per la banda nord. A la banda oposada del pla hi trobem l'església d'origen romànic de Sant Pere de Monistrol. El mas consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té uns coberts aïllats a llevant, un petit cobert adossat a ponent i dues petites tines adossades al mur posterior. Tot i el seu origen antic, la casa presenta un aspecte molt homogeni i regular, com si hagués estat bastida en una sola fase. La façana principal, encarada a migdia, té una distribució pràcticament simètrica en base a tres eixos d'obertures, amb un portal adovellat al centre. L'aparell d'aquest mur davanter, fet amb carreus mitjans ben escairats, és de força qualitat i, segons es suggereix en el corresponent article de la Catalunya Romànica (BENET i altres, 1984: 258), s'hauria construït aprofitant el material petri de l'obra romànica de l'església de Sant Pere. Segons indica la dovella central del portal, aquesta part s'hauria bastit l'any 1620. La resta d'obertures de la casa són emmarcades amb brancals, llindes i ampits de pedra sorrenca que, degut a la mala qualitat del material, s'estan escrostonant. La façana de ponent presenta un aparell igualment de bona qualitat, mentre que els murs de llevant i tramuntana són una mica més irregulars i tenen poques finestres. Al costat dels coberts de llevant s'aixeca una esplèndida alzina. L'interior de la casa es troba actualment en estat força precari, però ha conservat de manera especialment integra les característiques constructives tradicionals. A la planta baixa hi trobem un forn de pa que ha estat tapiat i un estable amb menjadores. El primer pis es distribueix entorn de la sala, a la part central, i conserva els festejadors de les finestres i les portes amb llindes de pedra picada. Els sostres són de fusta i s'han esfondrat parcialment. Cal remarcar el notable interès arquitectònic i històric de la pairalia d'Obradors: un magnífic exemple d'un mas que ha quedat pràcticament fossilitzat al segle XVII, amb unes mínimes modificacions posteriors. | 08090-43 | Sector oest del terme de Gaià | El mas Obradors s'emplaça en un indret força especial pel fet que conserva múltiples testimonis de cronologia visigòtica i alt-medieval. Uns 40 m a l'est hi ha el jaciment anomenat Feixes de Monistrol, on s'hi ha identificat un poblat visigòtic i també un mas alt-medieval (d'època ja comtal) associat a una ferreria. En una terrassa uns 20 m rere la masia hi trobem una petita necròpolis datada a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Uns 180 m al sud-est s'aixeca l'església de Sant Pere de Monistrol: d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica. Així mateix, en el serrat que hi ha rere del mas s'hi ha identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. Totes aquestes dades indiquen que a la zona d'Obradors hi havia una important presència de poblament antic, possiblement des d'època romana i, ben segur, a partir del període visigòtic i del repoblament comtal. L'origen del mas possiblement caldria buscar-lo en el jaciment veí de les Feixes de Monistrol. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas Obradors ja existia al segle XIV. Llavors era anomenat Puig Ventós, i l'any 1346 l'hereu era un tal Berenguer. Cal plantejar-se, però, la possibilitat de si aquest mas corresponia a les restes que s'han excavat al jaciment de les Feixes de Monistrol o bé es tractava ja de l'actual construcció. Per la regularitat arquitectònica del mas actual, no descartem que aquest s'aixequés de bell nou l'any 1620, tal com indica la inscripció del portal, aprofitant el fet que l'església de Sant Pere es trobaria abandonada i que s'hi van poder extreure els carreus de l'obra romànica. Una mica més tard, en el capbreu del castell de Gaià de 1692-93, el mas ja apareix amb el nom d'Obradors. Llavors era un dels quatre masos que pervivien dins de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. Aquest any l'hereva era Caterina Obradors. Es tractava d'un mas modest, que no havia incorporat les propietats d'altres masos secundaris. Ja al segle XIX, segons un Registre de la Riquesa de l'any 1883 les propietats del mas ocupaven 64,62 ha. Un 23 % de les qual eren conreades per parcers. Concretament tenia 6 parcers. El propietari era un tal Vilanova, de Puig-reig. En aquesta època la casa era habitada per masovers. L'últim va ser Enric Serena, que ja hi era els anys 1930 i en va marxar entorn de la dècada de 1980. En els darrers anys s'ha refet la teulada, cosa que garanteix el bon estat estructural de l'edifici. | 41.9196000,1.8938000 | 408271 | 4641441 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dovella del portal: 1620 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49336 | Contrapès del carrer del Pla del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapes-del-carrer-del-pla-del-forn | COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 122. | IX-XII | Contrapès d'una antiga premsa de biga (torcular), possiblement medieval, que es troba emplaçat a l'esplanada amb bosquet que s'estén rere les cases del Pla del Forn, uns 70 m al sud-est. El contrapès és l'element d'ancoratge del cargol d'una premsa del tipus anomenat de biga o de palanca, que és el model de premsa més arcaic, de tradició romana i el primer que es va utilitzar a l'edat mitjana. Aquest tipus de premsa consta d'una llarga biga que fa balança i s'estreny mitjançant un eix amb cargol en un dels seus extrems. Segons Ramon i Jaume COROMINAS (2017, 24), aquest model s'hauria generalitzat a les terres de la Catalunya central entorn del segle IX, tot i que va tenir una llarga pervivència. Segons la classificació dels germans Corominas, aquest contrapès és del tipus B; és a dir, que la pedra, de forma quadrangular, té tres encaixos per on es subjectava el cargol: un de central circular i dos de laterals amb els costats lleugerament convergents, destinats a encastar-hi les falques. La pedra és de gres i el seu pes aproximat és de 300 kg. Cal dir que aquests contrapesos solen trobar-se com a únics testimonis d'aquestes antigues premses. Són, per tant, un indicador que en època probablement alt-medieval ja es practicava en aquesta zona el conreu de la vinya i s'elaborava vi. Un altre indicador en aquest sentit són les diverses tines excavades a la roca, també d'època alt-medieval, que hi ha al terme de Gaià. No sabem on devia estar situada exactament aquesta antiga premsa. Si la pedra és originària del mateix lloc on es troba, voldria dir que en el nucli del Pla del Forn (que es va formar al segle XVIII) antigament ja hi havia algun mas o algun tipus d'explotació agrària. | 08090-44 | Carrer del Pla del Forn, sector central del terme de Gaià | 41.9109800,1.9210900 | 410522 | 4640455 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49336-foto-08090-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49336-foto-08090-44-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||
| 49337 | Roure de la Discòrdia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-la-discordia | Roure de grans dimensions emplaçat al límit occidental d'un camp, en el punt en què comença un coster que descendeix cap al torrent del Clot de l'Oli. L'arbre es troba just en el marge que marca el límit entre dues parcel·les. Segons es diu, fa uns anís una esquerda a la roca va provocar una petita esllavissada, de manera que el roure va canviar lleugerament de posició. Això va provocar una disputa entre els dos pagesos, veïns de la Galera. El pagès del camp de dalt, que era de cal Miquel, volia tallar l'arbre, mentre que el pagès del camp de baix, que era de cal Jan, el volia mantenir. Des d'aleshores s'ha anomenat a aquest arbre el Roure de la Discòrdia, i exemplifica les disputes ancestrals que han estat freqüents entre els habitants del petit nucli de Galera, normalment per desavinences entre terrenys. | 08090-45 | Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9116700,1.8951900 | 408375 | 4640559 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49337-foto-08090-45-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||||
| 49338 | Cal Rossinyol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rossinyol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 66, 83. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 8 | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions modestes, en ruïnes, emplaçada en un petit replà enmig d'un coster que descendeix de l'altiplà de Matamala fins al torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Se'n conserven parcialment els murs perimetrals del cos residencial, que devia tenir una planta més o menys quadrada. La part més ben conservada és la de llevant, on el mur resta fins a una alçada d'uns dos metres, junt amb dues tines cilíndriques. La part de migdia i de ponent, on hi devia haver la façana principal, s'ha esfondrat gairebé del tot i no s'hi observen rastres del portal. | 08090-46 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Aquestes cases pagaven un cens a Matamala per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual. Possiblement cal Rossinyol, que queda lleugerament més apartada, va construir-se en aquest mateix moment, tot i que no podem descartar que fos anterior. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Rossinyol consta com una masoveria de Matamala. Llavors la casa tenia unes terres que abastaven 5,52 ha, la pràctica totalitat conreades directament pel propietari, que era Joan Vall, d'Alpens. La casa es trobava al costat d'un camí força transitat que venia de Galera, passant per la Plana i cal Mestre, i es dirigia vers Sant Esteve de Vilaramó. Per aquest motiu, durant un temps, entorn del tombant de segle XX, cal Rossinyol va fer funcions de cafè. Per aquesta zona també hi passaven moltes noies de les cases properes a Matamala que anaven treballar a peu a la colònia Vidal, situada ja en terme de Puig-reig. Cal Rossinyol i les altres casetes de la plana de Matamala tenien els seus horts prop d'on hi ha la confluència entre el torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Al segle XX el gran mas de la zona, Matamala, ja estava en declivi i sembla que cal Rossinyol no va perdurar gaire temps. Des de mitjans de segle XX, com a mínim, ja estava abandonada i en ruïnes. | 41.9399200,1.8993600 | 408761 | 4643691 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49339 | Bassa i horts de cal Rossinyol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-horts-de-cal-rossinyol | XIX-XX | Bassa i antiga zona d'horta emplaçada en el tram final del torrent del Vilaró, a la seva riba esquerra i just abans de la confluència d'aquest torrent amb la riera de Merlès. En aquest indret hi ha una bassa i una petita esplanada en una terrassa fluvial on abans hi havia l'hort de cal Rossinyol i també d'altres cases situades més amunt, a l'altiplà de Matamala: cal Simó de Matamala, cal Correu, cal Francisco... Els horts estaven parcel·lats un al costat de l'altre i regaven amb l'aigua de la bassa. La bassa té una planta irregular i, a l'extrem més baix, és continguda per un mur fet amb grans pedres que estanquen l'aigua. Antigament tenia una boixa amb un tap de suro que donava pas per regar. Ara hi ha un tub de plàstic. Actualment Jordi Obradors encara treballa una part dels horts i s'encarrega també d'endreçar i tenir cura de tot aquest sector vora el torrent. Ell ha netejat els camins i fins i tot ha habilitat alguna palanca. | 08090-47 | Prop de cal Rossinyol, sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Aquestes cases pagaven un cens a Matamala per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual. Possiblement cal Rossinyol, que queda lleugerament més apartada, va construir-se en aquest mateix moment, tot i que no podem descartar que fos anterior. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Rossinyol consta com una masoveria de Matamala. Llavors la casa tenia unes terres que abastaven 5,52 ha, la pràctica totalitat conreades directament pel propietari, que era Joan Vall, d'Alpens. Cal Rossinyol es trobava al costat d'un camí força transitat que venia de Galera, passant per la Plana i cal Mestre, i es dirigia vers Sant Esteve de Vilaramó. Per aquest motiu, durant un temps, entorn del tombant de segle XX, cal Rossinyol va fer funcions de cafè. Per aquesta zona també hi passaven moltes noies de les cases properes a Matamala que anaven treballar a peu a la colònia Vidal, situada ja en terme de Puig-reig. Cal Rossinyol i les altres casetes de la plana de Matamala tenien els seus horts prop d'on hi ha la confluència entre el torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Al segle XX el gran mas de la zona, Matamala, ja estava en declivi i sembla que cal Rossinyol no va perdurar gaire temps. Des de mitjans de segle XX, com a mínim, ja estava abandonada i en ruïnes. | 41.9405700,1.8987300 | 408710 | 4643764 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49339-foto-08090-47-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||
| 49340 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 9. | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, molt a prop d'un conjunt de casetes similars. Tan sols se'n conserva dempeus el mur posterior de la casa, fet de maçoneria i amb una porta emmarcada amb llinda i brancals de pedra. A l'interior, a l'angle oest, es conserva una tina cilíndrica. La resta de murs de la casa, tant exteriors com interiors, s'han enderrocat i pràcticament només en queden els fonaments, que es troben actualment coberts per la vegetació. La casa s'assenta sobre un terreny amb desnivell al costat del camí, de manera que a la part davantera devia constar de planta baixa més un pis i, a la part posterior, s'accedia directament a la segona planta. | 08090-48 | Prop de Matamala, sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Jan, cal Seba i cal Rossinyol, que es troben en emplaçaments lleugerament més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Probablement són d'aquesta mateixa època, però no descartem que poguessin tenir un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Jan, l'últim masover era un home que es dedicava a fer de carboner i a altres tasques d'explotació del bosc. A les estones lliures també portava una ferreria a la mateixa casa. Cap a la segona meitat del segle XX la casa devia quedar abandonada. Una part de la pedra dels murs va ser utilitzada per fer obres a Matamala. | 41.9377800,1.8999000 | 408803 | 4643453 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49340-foto-08090-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49340-foto-08090-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49340-foto-08090-48-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Casa també és coneguda com cal LealInformació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49341 | Cal Seba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-seba | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 10. | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, emplaçada al costat de la gran masia de Matamala. Concretament, es troba 40 metres al sud, al costat de ponent del camí d'accés i a l'altra banda d'on hi ha una bassa. De la casa tan sols se'n conserven els murs perimetrals i alguns d'interiors però fins a poca alçada, excepte en el mur de llevant, que té un tram de més alçària. Les ruïnes es troben actualment cobertes per la vegetació i fins i tot hi han crescut arbres. A la part sud-oest del mur exterior s'hi veu una obertura que podria correspondre a l'entrada. L'interior de la casa sembla que estava compartimentat en dues crugies que seguien l'eix d'est-oest. | 08090-49 | Vora la masia de Matamala, al sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Seba, cal Jan i cal Rossinyol, que es troben en emplaçaments lleugerament més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Probablement són d'aquesta mateixa època, però no descartem que poguessin tenir un origen anterior. El fet que cal Seba es trobi tan a la vora de Matamala fa pensar que podria ser un establiment més antic i vinculat d'una manera més directa al mas principal. Després de l'apogeu de la vinya al segle XIX la casa de Matamala va entrar en declivi, no sabem per quins motius en concret. En un moment donat cal Seba es va vendre a La Plana, de manera que la finca de Matamala acabava just en aquesta part tan propera. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Seba ja consta com una propietat de la Plana. Aleshores les seves terres en concret abastaven 42,81 ha, de les quals 6,19 eren conreades per tres parcers. El propietari era Josep Vilaseca, de Sallent. Entorn de 1960 Rafael Burillo, de cal Simó, va comprar la finca de Matamala. Llavors ja feia temps que la casa es trobava deshabitada i en ruïnes. | 41.9345800,1.8995900 | 408773 | 4643098 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49341-foto-08090-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49341-foto-08090-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49341-foto-08090-49-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 49342 | Pont de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-castellet | PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 289. | XX | Pont de la carretera de Navàs a Prats de Lluçanès (BV-4401) sobre el riu Llobregat, situat al km 0.6 d'aquesta via, just a la sortida de Navàs i passada la fàbrica Forcada. El pont és de dimensions força espectaculars i de gran alçària, ja que ha de salvar un desnivell considerable format pel congost del riu en aquest punt. Té una llargada d'uns 160 m i consta de set arcades amb voltes de formigó. Els pilars tenen una base de planta oval i acaben a la part superior amb una cornisa. Els dos arcs situats a l'est es troben a la riba esquerra del riu i, per tant, dins el terme municipal de Gaià; el següent es troba sobre el riu i els quatre arcs restants es troben a la riba dreta, ja en terme municipal de Navàs. La riba del costat de Gaià és molt abrupta i en aquest sector la paret del congost és pràcticament vertical. La riba del costat de Navàs, en canvi, és més suau i terrassada. Per aquest sector hi discorre l'ample canal de la fàbrica Forcada i ha estat adequat com a zona de picnic, amb un interessant passeig de ribera. | 08090-50 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Abans de la construcció de l'actual carretera (BV-4401) l'antiga carretera travessava el Llobregat per un pont que hi havia al costat del molí de Castellet (i que no s'ha conservat), que es va inaugurar el 1945. I anteriorment es travessava per un gual que hi havia una mica més avall. Entorn de 1945 es va construir també l'anomenat Pont de Gaià, sent alcalde del municipi Josep Matamala Bruc. La carretera de Prats de Lluçanès a Navàs ja formava part d'un pla de carreteres de la Diputació de Barcelona de començaments de segle XX i, en un principi, estava projectada perquè passés per la Vall de Vilaramó i el sector nord-est del terme de Gaià. Aquesta carretera, però, no es va fer efectiva fins a la dècada de 1970, i finalment el traçat escollit passava pel nucli de Gaià. El pont actual sobre el Llobregat va inaugurar-se el 20 de setembre de 1968 i la carretera es va construir en diferents fases en els anys següents, a principis de la dècada de 1970. Les obres d'aquest nou vial les van impulsar dos prohoms amb bons contactes amb els responsables polítics del moment: l'enginyer Josep M. Llançó (propietari de la casa d'Abellà de Baix i responsable del pantà de Sau) i un tal Colomer, propietari de Pregones i governador de Toledo. Les obres van anar a càrrec de la Diputació de Barcelona i es van portar a terme en tres fases: primer entre el Pla del Forn i Sant Pau de Pinós, en segon lloc entre Navàs i el Pla del Forn, i finalment entre Pinós i Prats de Lluçanès. La nova carretera es va inaugurar sent alcalde de Gaià Pere Armengou Casals. | 41.9008000,1.8868000 | 407664 | 4639361 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49342-foto-08090-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49342-foto-08090-50-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El riu Llobregat fa de partió entre els termes municipals de Gaià i Navàs. El pont es troba dividit entre els dos termes. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.