Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 49539 | Antigues escoles de Galera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-escoles-de-galera | Anònim (2003). 'Transformació de les escoles'. Festa Major Galera, programa. PUIGDELLÍVOL, Núria; ESTRUCH, Maria (2016). 'L'escola', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 212-213. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XX | Edifici de les antigues escoles de Galera, construït durant els anys de la Segona República i actualment seu social de l'Associació de Veïns de Galera. És una petita construcció de planta rectangular (que consta de planta baixa més un pis) amb cossos laterals adossats, a llevant i a ponent. La coberta és a doble vessant amb uns cabirons sota el ràfec que són pràcticament l'únic element ornamental. Segueix un model molt semblant al d'altres escoles rurals, com per exemple la del Mojal (Navàs). Es tracta d'una edifici funcional, obrat a maó vist. El cos central té dos nivells de finestres i s'allarga amb una terrassa lateral que dona accés al pis superior, on hi havia el pis del mestre. La façana principal és la de migdia, que s'estructura en base a tres eixos de finestres, les de planta baixa ressaltades i força més grans. Als baixos es on hi havia l'única aula de l'escola. La porta d'accés principal és en un costat, sota la terrassa. En els darrers anys l'edifici s'ha rehabilitat i s'ha dotat d'una nova escala d'accés al pis superior; també s'ha modificat i engrandit el cobert de llevant. | 08090-247 | Al sud del nucli de Galera | La primera escola de Galera era a cal Serreta. A Galera durant els anys de la Segona República es van tirar endavant una sèrie de millores en infraestructures i serveis: unes noves escoles, l'edifici del forn de pa i escorxador o la xarxa de clavegueres. El principal impulsor va ser l'alcalde Lluís Feixa, assassinat en acabar la guerra. Va ser ell que cedí de forma gratuïta els terrenys per construir aquests equipaments. Durant els anys de la República el mestre havia estat Manuel Martín Tonda. Després de la guerra els mestres van ser Felipe Peña de Vaso (tres anys), Pedro Pulido, d'Àvila, Josep Picas Pons o Manuel Farreras. Amb aquest últim els alumnes tenien un hort i rivalitzaven per veure qui el feia més bonic. Més endavant van exercir, entre d'altres, un mestre que era de Viladomiu, Maria Santamaria (que havia estat a Alemanya i va ser qui va tenir el primer televisor de Galera) i una tal María José, que era valenciana. L'última docent va ser la M. Àngela Estruch. Entre els anys 1961 i 1974 l'escola tenia una mitjana d'entre 12 i 14 nens. En el capítol dedicat a l'escola del llibre 'Gaià t'estimo' s'explica amb força detall com es desenvolupava la tasca escolar en els darrers anys d'aquesta escola rural (PUIGDELLÍVOL; ESTRUCH, 2016: 212). L'escola va tancar pels volts de 1974, i els alumnes foren enviats a l'escola Sant Jordi de Navàs. Posteriorment, l'any 1987 Salvador Caselles va instal·lar un restaurant en aquest edifici, que s'hi va mantenir fins a principis de l'any 1990. A partir d'aquesta data l'Ajuntament va cedir el local a l'Associació de Veïns de Galera, que actualment en fa ús com a local social. | 41.9114200,1.8884400 | 407815 | 4640539 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49539-foto-08090-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49539-foto-08090-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||||
| 49634 | Caminades teatralitzades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caminades-teatralitzades | Autors diversos (2016). Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià. | XXI | Activitat en espera per reactivar-se | Activitat participativa i teatralitzada que ha organitzat en diverses ocasions l'associació 'Reviu Gaià'. Consisteix en fer sortides a diferents indrets del patrimoni històric del municipi on s'organitzen demostracions sobre diferents tasques tradicionals o temes relacionats amb el món rural. Cada edició es centra en un o diversos eixos temàtics, i es busca un emplaçament representatiu relacionat amb aquestes activitats tradicionals. Els que condueixen la sessió van vestits d'època i utilitzen els instruments i eines d'abans per portar a terme les tasques en qüestió. Els temes en els quals s'han centrat aquestes sortides són els següents: carboneres, oli de ginebró, elaboració de la pega, destil·lació d'alcohol, la vinya, elaboració de sabó, forn de calç, forn d'obra, el molí, monjos i bruixes, i els Miquelets. Aquesta activitat es va iniciar a la dècada del 2000, quan l'associació 'Reviu Gaià' es va constituir amb l'objectiu d'elaborar un llibre que recollís la història i les tradicions del municipi (autors diversos, 2016). En un moment donat, la sortida es va acompanyar d'un esmorzar, i la recapta que s'aconseguia servia per sufragar l'edició del llibre. L'activitat s'ha fet de manera discontinua en diverses edicions. Actualment es planteja la possibilitat de continuar-la en els anys propers, vinculant-la amb la creació d'un centre d'interpretació del món rural que s'ha de crear a l'antic mas del Prat, al nucli de Gaià. | 08090-342 | Llocs diversos | 41.9165600,1.9252000 | 410871 | 4641071 | 08090 | Gaià | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49634-foto-08090-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49634-foto-08090-342-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Autors de les fotografies: Josep Matamala Pons i Elisabeth Parera | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49598 | Clot del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clot-del-puig | BADIA I MASGRAU, J. M. (1984). 'Dades històriques i arqueològiques entorn de Navàs'. XXVI Assemblea Intercomarcal d'estudiosos (1981). Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Vol. I. p.115-121. BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51 DAURA, A.; GALOBART, J. (1982). L'arqueologia al Bages, Vol. I. (Les Fonts: Quaderns de recerca i divulgació; núm. 5), Col·legi de Doctors i Llicenciats, Manresa, p. 87. DAURA, Antoni; GALOBART, Joan; PIÑERO, Jordi (1995). L'Arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15, Manresa. P. 99, 130 | X-VaC | Estat de les restes arqueològiques desconegut | Jaciment que es coneix tan sols per troballes superficials i que correspon a un possible poblat de l'època del bronze final o primera edat del ferro. Es troba emplaçat en un tossal a l'oest del cim del Clot del Puig, un indret també anomenat Serrat Gran. Es tracta d'un lloc estratègic per les seves vistes sobre el riu Llobregat. És un lloc dominant, amb una àmplia panoràmica i de fàcil defensa, de característiques similars al poblat de Merlès. Aquest jaciment va ser identificat per Josep M. Badia, que va publicar una ressenya de la troballa el 1984. La ceràmica que Badia hi va recollir és del mateix tipus que Joan Serra Vilaró (arqueòleg de la primera meitat del segle XX) va trobar al poblat de Merlès, a Sant Pau de Pinós. Tot i ser ja al Berguedà, aquest poblat és força pròxim: uns 7 km al nord-est en línia recta, dins el terme municipal de Santa Maria de Merlès. En la ceràmica trobada al Clot del Puig la composició de la pasta dels vasos, les seves formes i les decoracions són iguals. Segons Josep M. Badia (1984), el Clot del Puig pertany al grup on només hi apareix aquesta ceràmica, pertanyent al bronze final o a la primera edat del ferro, i no se'n troba ja de més tardana. En el terme de Gaià hi trobem altres jaciments de característiques similars i dins del mateix horitzó cronològic, per exemple el de la Serra de Vilagaià. Cal dir que una mica més avall d'aquet serrat hi ha unes feixes de característiques ciclòpies, semblants a les que es troben en altres indrets del municipi: al turó que hi ha rere el mas Obradors o al turó de Santa Àgata. La cronologia d'aquestes obres planteja un interrogant important. En el cas del Clot de l'Oli probablement corresponen al moment d'expansió de la vinya al segle XIX, però en el cas del turó de Santa Àgata (on hi ha els jaciments ibèrics del castell de Gaià i de Tornamira) podrien tenir un origen molt més antic. | 08090-306 | Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9281100,1.9007800 | 408862 | 4642379 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49598-foto-08090-306-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49598-foto-08090-306-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49598-foto-08090-306-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 79|76 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||||
| 49445 | Serra de Vilagaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-vilagaia | BADIA I MASGRAU, J. M. (1984). 'Dades històriques i arqueològiques entorn de Navàs'. XXVI Assemblea Intercomarcal d'estudiosos (1981). Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Vol. I. p.115-121. BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51 DAURA, A.; GALOBART, J. (1982). L'arqueologia al Bages, Vol. I. (Les Fonts: Quaderns de recerca i divulgació; núm. 5), Col·legi de Doctors i Llicenciats, Manresa, p. 87. DAURA, Antoni; GALOBART, Joan; PIÑERO, Jordi (1995). L'Arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15, Manresa. P.130. | X-VaC | Estat de conservació desconegut | Jaciment consistent en troballes superficials pertanyents a un possible poblat de l'època del bronze final o primera edat del ferro. Es troba emplaçat al vessant sud-est de la serra de Vilagaià, en un petit replà situat en una zona intermèdia abans d'assolir les cotes més altes del turó. Consta de dos nuclis separats a una certa distància. Un primer sector és al sud-oest, entorn del camí que discorre per aquesta zona (coordenades UTM ETRS89: 408971;4640238). El segon sector és al nord-est, un tram més amunt del mateix camí i a uns 400 m de distància del primer (coordenades UTM ETRS89: 409242;4640605). Es tracta d'una zona feréstega i pràcticament sense vestigis de poblament ni d'ocupació antròpica moderna, a una certa alçada respecte de les planes de l'entorn i amb un bon domini visual sobre la zona de Vilagaià i la vall formada per la riera de Gaià. En aquests dos indrets Josep M. BADIA (1984) va donar notícia d'haver-hi recollit ceràmica igual a la que Joan Serra Vilaró (arqueòleg de la primera meitat del segle XX) va trobar al poblat de Merlès, a Sant Pau de Pinós, i que és coneguda com a ceràmica del tipus Merlès. La composició de la pasta, les seves formes i decoracions són iguals. Aquesta ceràmica es pot datar al període del bronze final o a la primera edat del ferro (entre els anís 1000 i 450 aC). En aquest indret també s'hi han recollit pedres polides per a moldre. El fet que no s'hi hagi trobat ceràmica d'altres cronologies, i tampoc cap indici d'estructura constructiva, indueix a pensar que podria tractar-se d'un assentament puntual. Tanmateix, en algun punt la ceràmica recollida és força abundant, i en un retall al marge del camí (al sector nord-est) fins i tot es pot observar una certa profunditat estratigràfica. Cal dir que al terme de Gaià hi ha un altre jaciment de característiques similars, on apareix aquest mateix tipus de ceràmica, uns 2,3 km al nord. És el que es coneix com el Clot del Puig. D'altra banda, el poblat de Merlès (a Sant Pau de Pinós) es troba uns 8 km al nord-est en línia recta. | 08090-153 | Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9088500,1.9024200 | 408971 | 4640238 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49445-foto-08090-153-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49445-foto-08090-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49445-foto-08090-153-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 79|76 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49443 | La Rierola (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-rierola-jaciment | BADIA I MASGRAU, J. M. (1984). 'Dades històriques i arqueològiques entorn de Navàs'. XXVI Assemblea Intercomarcal d'estudiosos (1981). Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Vol. I. p.118-121. BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51 DAURA, A.; GALOBART, J. (1982). L'arqueologia al Bages, Vol. I. (Les Fonts: Quaderns de recerca i divulgació; núm. 5), Col·legi de Doctors i Llicenciats, Manresa, p. 87. DAURA, Antoni; GALOBART, Joan; PIÑERO, Jordi (1995). L'Arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15, Manresa. P.130, 173. SÁNCHEZ, Eduard (1987). El poblament pre-romà al Bages. Caixa d'Estalvis de Manresa. | IIaC/IIdC | Estat de conservació desconegut, probablement força arrasat pel conreu | Establiment d'època ibèrica que va perdurar en època romana i que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat en un camp actualment dedicat una part a vinya i una altra a cereal, al vessant dret del torrent de cal Cansalada, que desemboca al Llobregat una mica més avall. El jaciment està situat uns dos-cents metres a l'est de la masia de la Rierola. En aquest camp Josep M. BADIA (1984) hi va localitzar ceràmica ibèrica pintada, àmfora itàlica i ceràmica sigil·lada. Per l'extensió de la superfície on apareixien les troballes Josep M. Badia considera que es tractaria d'un assentament rural aïllat, més semblant a un mas que no pas a un poblat. Posteriorment aquest assentament hauria subsistit en el període romà, almenys fins època alt imperial. | 08090-151 | Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9059000,1.8910200 | 408021 | 4639923 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49443-foto-08090-151-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49443-foto-08090-151-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49466 | Cal Pei (el Raval) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pei-el-raval | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 284. BADIA, Josep M; LLUCH, Miquel M. i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Gaià anís enrere (1965-1985)', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 62-64, 67, 195-196, 316-32 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 64.1 LLUCH, Miquel M. (2017). Gaià 1. Història d'un plet de segles enrere (treball inèdit). LLUCH, Miquel M. (2017). Gaià 2. L'efímera piscina de Gaià (treball inèdit). | XVII-XX | Casa de pagès de tamany força gran que forma part del conjunt anomenat el raval, emplaçat uns uns 200 metres al nord d'on hi ha l'església parroquial i el petit nucli de Gaià. Després de la sagrera, aquest va ser el primer nucli o agrupació de cases que va sorgir al terme de Gaià, a principis del segle XVII. Està format per només cinc cases, construïdes totes elles a la mateixa època, les quals queden agrupades formant una mena de carrer. Són cal Fuster, cal Ticó, cal Gresalla, cal Miqueló i cal Pei. Cal Pei va ser l'última casa que es va construir, i es troba separada uns metres de les altres quatre. Té una planta irregular, i consta de planta baixa més dos pisos. La façana prinicpal és encarada a llevant, i consta de tres eixos d'obertures, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. A la façana posterior la casa té una altra entrada, igual que la façana de migdia, que a la segona planta compta amb una eixida rematada amb arc escarser.Els murs són de maçoneria, a pedra vista. La casa tenia tina i celler, però ja no es conserven. | 08090-174 | El Raval, al sector central del terme de Gaià | El nucli del Raval es va iniciar a principis del segle XVII, quan el rector de la parròquia de Santa Maria de Gaià va establir les cinc cases existents en terrenys de la seva propietat. El rector va vendre en emfiteusi a membres de la seva família unes parcel·les per fer-hi la casa i l'hort. El nucli quedava fora de la sagrera i, per això, se'l va anomenar el raval. Els estadants eren artesans: teixidors de lli, paraires, fusters i també hostalers. Desconeixem el motiu pel qual la sagrera, que s'havia iniciat en època medieval, no va prosperar donant lloc a un petit nucli al voltant de l'església, com va succeir en la majoria de pobles, i en canvi va sorgir aquest raval separat només 200 metres. Probablement fou degut a desavinences per propietats entre la parròquia i el Prat, que s'havia consolidat com el mas principal al costat de l'església. El 1603 es van aixecar les dues primeres cases: cal Fuster i cal Gresalla, que estan situades al nord del conjunt. El 1624 ja existien cal Ticó i cal Miqueló. L'última va ser cal Pei, de la qual se'n té la primera notícia documental el 1692 (BADIA, 2016: 64). El fundador de cal Fuster va ser Bernat Riera, alies 'Naspra', i aquesta casa feia funció d'hostal. El capbreu del castell de Gaià dels anys 1692-93 aporta alguna informació sobre cadascuna de les cases. Aquest any cal Fuster era coneguda com a Casa d'en riera, i el cap de casa era Valentí Riera. Cal Miqueló era la Casa de Pere Codina, el qual era teixidor de lli. Una altra casa (probablement cal Ticó) era la de Joan Bardaix, que consta com a treballador. Una altra casa (probablement cal Gresalla) era coneguda com a Casa del Gasu i hi vivia Vicenç Mas, també teixidor de lli. I una altra casa (probablement cal Pei) era la Casa de Pere Benet Serra, que era fuster (BADIA, 2016: 67). Acabada la Guerra Civil una senyora de Barcelona, Esperança Musté, religiosa terciària franciscana, va comprar cal Pei, cal Miqueló i cal Gresalla amb el propòsit de retirar-s'hi a fer vida religiosa i comunitària. Va triar aquest lloc perquè era molt a prop de l'església i tenia una relació estreta amb el rector. Va restaurar cal Pei, que havia quedat malmesa després de la guerra. Al pis superior hi va construir diverses habitacions destinades a una mena de colònies per a joves treballadores, que venien generalment de Barcelona i hi anaven a passar unes dies de retir espiritual, especialment durant l'estiu. També se'ls ensenyava a cosir i altres labors. Per fer més atractiu l'acolliment fins i tot va fer construir una piscina. Esperança Musté va morir el 1983 i la casa va passar a una amiga seva, Dolors Daiber (LLUCH, 2017). El 1988 Daiber la va vendre a Miquel M. Lluch, que ja feia anys que compartia amb uns amics la casa del Cal Fusté. Miquel M. Lluch és advocat i afeccionat a la poesia, i en el llibre 'Gaià t'estimo' fa un relat de com va conèixer la casa, dels anys que hi va passar i de com era la vida a Gaià entre 1965 i 1985. | 41.9180200,1.9253900 | 410889 | 4641232 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49466-foto-08090-174-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49466-foto-08090-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49466-foto-08090-174-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Matamala i per Anna Escudero. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49465 | Raval | https://patrimonicultural.diba.cat/element/raval | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 284. BADIA, Josep M; LLUCH, Miquel M. i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Gaià anís enrere (1965-1985)', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 62-64, 67, 195-196, 316-32 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 64.2, 64.3, 64.4, 64.5. LLUCH, Miquel M. (2017). Gaià 1. Història d'un plet de segles enrere (treball inèdit). LLUCH, Miquel M. (2017). Gaià 2. L'efímera piscina de Gaià (treball inèdit). LLUCH, Miquel M. (2017). Gaià 6. Itineraris d'un rector rural (treball inèdit). | XVII-XX | Conjunt de cases que formen un carrer o raval emplaçat uns 200 metres al nord d'on hi ha l'església parroquial i el petit nucli de Gaià. Després de la sagrera, aquest va ser el primer nucli o agrupació de cases que va sorgir al terme de Gaià, a principis del segle XVII. Està format per només cinc cases, construïdes totes elles a la mateixa època, les quals queden agrupades formant una mena de carrer. Són cal Fuster, cal Ticó, cal Gresalla, cal Miqueló i cal Pei. Cal Pei va ser l'última casa que es va construir, i es troba separada uns metres de les altres quatre. Tot i que les cases són diferents en el seu tamany, segueixen una tipologia similar, pròpia del segle XVII, i han conservat els volums i l'aspecte exterior originari de manera força íntegra. Les primeres quatre cases estan adossades entre mitgeres i formen una planta allargassada en forma de L. Cal Fuster, que és la que es troba més al nord, és més ampla i sobresurt en relació a les altres, que són més estretes. Per això antigament se l'anomenava Casa Gran. Totes disposen de planta baixa més dos pisos. Les cases tenen entrada per les dues bandes, però les façanes principals són les que s'encaren cap al sud-est. La distribució de les obertures de cada casa són diferents, i combinen portals, finestres i balconets emmarcades amb pedra picada. En alguns casos els portals són rematats amb arc escarser. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. Pel costat posterior les cases només consten de les dues plantes superiors. Cal Fuster és la casa més gran i la que té una tipologia més complexa. Per la banda de migdia està dotada amb una galeria oberta a les dues primeres plantes. Aquesta galeria dóna a uns patis davanters que ocupen un petit espai entre les cases i el pas de la carretera. Sembla que en algun moment aquesta casa havia estat divida en dues. Cal Miqueló és la que es troba a l'extrem sud, i en el mur tester s'hi obre una eixida amb un gran arc. Cal Fuster conserva dues tines a la planta baixa, que durant un temps es van adaptar com a dipòsits. Al costat tenia el celler. A cal Pei també hi havia tines i celler, però ja no es conserven. Les altres cases no tenien tines. A cal Ticó hi havia un pou i cisterna a la façana principal. En el seu interior les cases han conservat força bé la tipologia tradicional. Uns 80 m al nord es conserva una interessant bassa que servia per regar horts de cal Fuster. Cal Fuster també té un pou, situat en els patis interiors. | 08090-173 | Sector central del terme de Gaià | Aquest nucli es va iniciar a principis del segle XVII, quan el rector de la parròquia de Santa Maria de Gaià va establir les cinc cases existents en terrenys de la seva propietat. El rector va vendre en emfiteusi a membres de la seva família unes parcel·les per fer-hi la casa i l'hort. El nucli quedava fora de la sagrera i, per això, se'l va anomenar el raval. Els estadants eren artesans: teixidors de lli, paraires, fusters i també hostalers. Desconeixem el motiu pel qual la sagrera, que s'havia iniciat en època medieval, no va prosperar donant lloc a un petit nucli al voltant de l'església, com va succeir en la majoria de pobles, i en canvi va sorgir aquest raval separat només 200 metres. Probablement fou degut a desavinences per propietats entre la parròquia i el Prat, que s'havia consolidat com el mas principal al costat de l'església. El 1603 es van aixecar les dues primeres cases: cal Fuster i cal Gresalla, que estan situades al nord del conjunt. El 1624 ja existien cal Ticó i cal Miqueló. L'última va ser cal Pei, de la qual se'n té la primera notícia documental el 1692 (BADIA, 2016: 64). El fundador de cal Fuster va ser Bernat Riera, alies 'Naspra', i aquesta casa feia funció d'hostal. El capbreu del castell de Gaià dels anís 1692-93 aporta alguna informació sobre cadascuna de les cases. Aquest any cal Fuster era coneguda com a Casa d'en riera, i el cap de casa era Valentí Riera. Cal Miqueló era la Casa de Pere Codina, el qual era teixidor de lli. Una altra casa (probablement cal Ticó) era la de Joan Bardaix, que consta com a treballador. Una altra casa (probablement cal Gresalla) era coneguda com a Casa del Gasu i hi vivia Vicenç Mas, també teixidor de lli. I una altra casa (probablement cal Pei) era la Casa de Pere Benet Serra, que era fuster (BADIA, 2016: 67). A cal Fuster, anomenda també Casa Gran, l'any 1772 hi va haver un plet amb el rector de Gaià, Mn. Jaume Genescar, que acusava Josep Matamala Pons d'apropiació indeguda. Finalment, un altre mossèn, Marc Matamala Prat (rector de Sta. Coloma de Sasserra) va comprar la casa el 1796 a un descendent de Bernat Riera amb la finalitat que hi visquessin el seu pare, Jacint Matamala, i el seu germà (LLUCH, 2017). La família Matamala s'hi va mantenir a través de les generacions: Jacint Matamala Conangle, Josep Matamala Sala i Josep Matamala Bruch (1907-1999). Aquest darrer era paleta i picapedrer, i s'hi va estar fins els volts de 1951. Els Matamala van vendre la casa a unes senyores de Madrid. Eren quatre germanes solteres anomenades Vargas Machuca. Pel que fa a cal Pei, la va comprar una religiosa de Barcelona, terciària franciscana, de nom Esperança Musté, que hi organitzava una mena de colònies per a noies treballadores. Les germanes Vargas Machuca també es van afegir, des de cal Fuster, a aquesta iniciativa. L'any 1965 el matrimoni format per Francesc Escudero i Assumpta Anglès van comprar a mitges amb un amic seu, Miquel M. Lluch, la casa de cal Fuster. Eren de Barcelona i, junt amb un grup de parents, van anar adquirint les altres cases del Raval. A cal Gresalla hi havia Antoni Anglès, casat amb M. Dolors Lluc, a cal Miqueló hi havia Josep M. Anglès, casat amb Eulàlia Salvat. Ara aquestes cases estan a nom dels fills o néts. L'única casa que no va passar a aquesta família va ser cal Ticó, on hi vivia un alemany, Otto Zutz, i la seva família. Al cap de poc, però, diferents membres de la família de Zutz van moir i la casa va quedar abandonada molt temps. Al llarg dels anís la família Escudero-Anglès van anar rehabilitant cal Fuster. Francesc Escudero era arquitecte i els treballs de paleta i de picapedrer els va fer Josep Matamala Bruch. Posteriorment, en un reajust entre propietaris el 1988 Miquel M. Lluch va comprar cal Pei. Lluch és advocat i afeccionat a la poesia, i en el llibre 'Gaià t'estimo' fa un relat de com va conèixer la casa, dels anís que hi va passar i de com era la vida a Gaià entre els anís 1965 i 1985. | 41.9184000,1.9254600 | 410895 | 4641275 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49465-foto-08090-173-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49465-foto-08090-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49465-foto-08090-173-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda de la galeria de cal Fuster: 1642Inscripció al portal de cal Miqueló: 1870A la galria de cal Fuster hi ha una campana que procedeix de l'església de Sant Esteve de VilaramóInformació facilitada per Josep Matamala i per Anna Escudero | 98|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49619 | Galera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/galera | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Per què Galera?', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199, 306-312. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit). | XVIII-XX | Raval o barri sorgit a finals del segle XVIII i promogut pel baró de Vilagaià, el qual en aquesta època va propiciar un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat. Dels dos nuclis que van sorgir arran d'aquesta experiència agrícola aquest és el de major entitat, i constitueix encara avui el nucli urbà més gran del municipi de Gaià. És format per uns tres carrers i consta d'unes 27 cases, tot i que algunes són segregacions de cases més antigues, i unes altres, com ara cal Patilles, han estat enderrocades fa uns anys. Les cases estan alineades tot formant dos carrers principals. Al carrer Gramulà hi trobem les façanes davanteres, mentre que al carrer Major és on hi ha les façanes del darrere. En aquesta part posterior, a l'altra banda del carrer Major, cada casa tenia el seu hort. Amb el temps, en alguns s'hi van construir coberts. Les cases són unifamiliars pageses d'estil popular, alineades i adossades entre mitgeres. Originàriament devien tenir una tipologia similar, però amb els anys la majoria han estat objecte de múltiples reformes i actualment la fesomia de les cases i del barri en general és força dispar. Cal dir també que cada casa tenia la seva tina per fer-hi el vi, i moltes encara la conserven. Així mateix, al nord-oest hi ha l'anomenada Era del Comú. És la principal de les diverses eres comunals que antigament hi havia. Les cases d'aquest barri en els dos carrers principals són les següents. Cal Xarama (fundada per Francesc Torrens, 1774). Cal Simonet (fundada per Desideri Mas). Cal Cansalada (fundada per Marià Treserra). Cal Felip (fundada per Marc Verdaguer). Cal Riereta (fundada per Ramon Grifol). Cal Jan (fundada per Joan Codina). Cal Tiet (fundada per Antoni Serra). Cal Miquel (fundada per Miquel Muntada). Cal Rierola (fundada per Jaume Freixa, 1775). Ca l'Agnès (fundada per Pere Torra, 1778). Cal Canadell (fundada per Antoni Canudas). Cal Servereta (fundada per Joan Teulats). Cal Freixa (fundada per Josep Sellarés, 1790). Cal Sellarés (fundada per Josep Sellarés, 1798). Cal Ton dels Bous. Cal Lluís (terrenys establerts el 1790). Ca l'Agnesó (construïda el 1783). Cal Jordi (construïda el 1803), Cal Vilagaià (construïda el 1786). Cal Pau (construïda el 1791). Ca l'Andreu (construïda el 1790). Cal Cristinu (segregada de cal Jordi). En els carrers prop de la plaça hi ha les cases següents: cal Taulé (terrenys establerts el 1799). Cal Cisteller, antigament cal Sintet (fundada per Jacint Codina, terrenys establerts el 1790). Ca l'Agustí (construïda el 1831). Cal Ramon Obradors (construïda el 1831). Cal Cacahuero (terrenys establerts el 1782). Cal Patilles (fundada per Isidre Codina) ja no existeix, ja que fa uns anys fou enderrocada. | 08090-327 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Aquest lloc antigament s'anomenava Gramolar o Graumulà (documentat el 1331). El nom fa referència a un gual o pas que hi havia en unes roques del Llobregat, on actualment hi ha la resclosa de l'Amella de Merola. El nom de Galera està documentat el 1771, i aquest any ja pertanyia al mas de la Roca. Posteriorment s'anomenà Serrat de Galera, novament Gramolar i, ja al segle XX, Galera. El raval actualment existent va néixer a finals del segle XVIII, arran de l'experiència agrícola promoguda pel noble il·lustrat Francesc d'Assís Delàs i Silvestre (1747-1818), baró de Vilagaià. Aquest prohom gironí, que era regidor perpetu de Girona i cavaller, es va casar amb Maria Anna Taurinyà, hereva del mas Vilagaià. El pare de Maria Anna, Josep Taurinyà Aspres, era també una persona cultivada: astrònom, astròleg i matemàtic, i autor d'un llibre d'astronomia publicat a Cervera l'any 1731. Aquest enllaç entre famílies potentades va tenir importants conseqüències per a la història de Gaià. Francesc, com a il·lustrat que era, va voler millorar l'organització i el rendiment agrícola en les seves propietats. Fou així que, a partir de l'any 1773, començà a facilitar un gran nombre d'establiments pagesos. En les seves terres s'hi van establir uns 40 colons, als quals cedí terres per a construir-s'hi una casa i conrear-hi cereals, vinyes i oliveres segons el sistema de rabassa morta. Pagaven a l'amo un cens i li lliuraven la quarta part de tots els productes collits. Aquests pagesos van ser els que van constituir els nuclis o ravals del Pla del Forn i Galera. En el llibre 'Gaià, t'estimo' s'hi inclou també el nucli del Serrat, però es tracta d'una errada. El 1790 Francesc d'Assís Delàs va aconseguir ser nomenat Baró de Vilagaià. Era un títol nobiliari de nova creació mitjançant un privilegi reial, concretament del rei Carles IV. Com a identificació de la Baronia va adoptar el nom del mas més gran i destacat dels cinc que posseïa: Vilagaià. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins als nostres dies. El raval de Galera es va formar quan el futur baró de Vilagaià i la seva esposa van concedir els primers establiments en terrenys que pertanyien al mas de la Roca, de la seva propietat. Gràcies a la recerca duta a terme per Ramon Vila Casals podem saber l'evolució d'aquest raval. El futur poble es va dividir en una trentena de parcel·les que tenien 25 pams d'amplada. L'any 1774 es van establir els terrenys per les vuit primeres cases, i fins el 1799 se'n van establir nou més. Les cases van anar formant el carrer que avui s'anomena Gramulà. A la primera meitat del segle XIX es van establir noves cases: cal Lluís, cal Carnestoltes, cal ton dels bous, ca l'Agnesó, cal Jordi, cal Cristino, cal Vilagaià, ca l'Andreu i cal Pau. I també algunes es van dividir en dues o fins i tot en tres parts. Així, a mitjan segle XIX ja s'havien construït 26 cases, que són bàsicament les que han arribat fins a l'actualitat (BADIA, 2016: 198). Les cases més antigues són les que es troben al principi del carrer, mentre que les del final són les últimes. Amb la fundació del poble es va construir una gran bassa que tenia una cabuda de 500.000 litres i estava ubicada on ara hi ha la plaça. S'alimentava d'unes rases (una d'antiga i una altra de més nova) que procedien de sota el serrat de l'Àliga i tenien dos quilòmetres de llargada. Les rases s'havien de netejar i escurar periòdicament, unes tasques es feien en lluna vella i que anaven a càrrec de tot el poble. L'aigua de la bassa només s'utilitzava per a usos de treball, mentre que per al consum domèstic es prenia l'aigua de pous i cisternes. (Continua a l'apartat Observacions). | 41.9127100,1.8876900 | 407755 | 4640683 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49619-foto-08090-327-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49619-foto-08090-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49619-foto-08090-327-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon Vila Casals(Continuació de l'apartat d'Història). L'any 1929 es va constituir una societat privada, formada per un seguit de socis, que va permetre l'abastiment d'aigua corrent a les cases mitjançant un pou que es va fer al costat del riu i la força motriu d'una bomba de pistons amb motor de benzina. Aleshores l'antiga bassa va anar perdent la seva utilitat.A partir de 1832 s'inicià el nucli industrial que donaria lloc a la colònia de l'Ametlla de Merola, en terme municipal de Puig-reig però a només 500 metres de Galera, a l'altra banda del riu. La fàbrica de l'Ametlla i, més tard les de Navàs, van atreure moltes famílies de Galera, que complementaven el treball agrícola amb el treball a la fàbrica, normalment de les noies. En algun moment des de la colònia de l'Ametlla es va incentivar la partició d'algunes cases de Galera per tal d'encabir-hi famílies d'obrers que ja no cabien als habitatges dins la colònia, totalment saturats. Durant els anys de la Segona República es van tirar endavant una sèrie de millores al barri: unes noves escoles, l'edifici del forn de pa i escorxador o la xarxa de clavegueres. El principal impulsor va ser l'alcalde Lluís Feixa, assassinat en acabar la guerra. Va ser ell que cedí de forma gratuïta els terrenys per construir aquests equipaments. En aquests anys també es va constituir una cooperativa de consum que tenia la finalitat principal d'oferir productes a preus més econòmics. Disposava d'una botiga-magatzem que es va emplaçar als baixos de cal Palilles Nou. Després de la guerra la cooperativa va ser privatitzada, però els mateixos responsables van continuar els serveis de forma particular. El responsable de la botiga portava els articles amb carro des de Navàs. També funcionava el forn de pa, la carnisseria i un cafè, i durant alguns anys també hi va haver una perruqueria i un fotògraf. Aquests establiments van perdurar fins a principis de la dècada de 1960, quan s'intensificà el procés de despoblament del camp i moltes de les cases van quedar deshabitades. En els darrers anys moltes de les cases han estat de nou habitades, algunes d'elles com a segones residències. En l'actualitat, el baró de Vilagaià encara manté els tractes amb els parcers instal·lats a les seves terres en forma molt similar a la dels orígens.Pel que fa a l'església, en un principi la gent de Galera es desplaçava fins a Sant Pere de Monistrol, que queda a una mica més d'un quilòmetre de distància. Després de la guerra l'església va quedar en ruïnes, i la gent anava a missa a l'Ametlla de Merola. A la dècada de 1960 s'optà per habilitar una nova església al mateix nucli de Galera, reconvertint l'edifici del forn de pa i escorxador. Aquesta església va tenir culte fins els volts de 2011. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49475 | Cal Sellarès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-sellares | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XVIII-XX | Casa del raval de Galera emplaçada a l'extrem nord-est del carrer Major. Pel costat dret és una casa entre mitgeres; pel costat esquerre té adossat un cos més petit. Consta de planta baixa més dos pisos. La façana principal està alineada al carrer Major, però també té una entrada posterior. Conserva el portal i una finestra emmarcats amb llindes i brancals de pedra. La resta d'obertures s'han refet modernament. La casa ha estat remodelada però conserva més o menys els volums i l'estructura originàries, sobretot a la planta baixa. | 08090-183 | Carrer Major, 44. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1798. El primer titular del solar era Josep Sellarés (igual que a cal Freixa i cal Lluís), que pagava un cens de 11 Reals. S'especifica que era per la casa i per les terres. Posteriorment hi va habitar Pere Sellarés, i cap el 1822 hi havia Valentí Sellarés i la seva família. A mitjans de segle XX s'hi mantenia la família Sellarés, amb Joan Sellarés Regi i Engràcia Pla Cortinas. Després de passar per diversos amos, entorn de 1977 va comprar la casa Ramon M. Vila Casals, casat amb Ramona Soler Muntada, procedents de Navàs. Ramon M. Vila havia nascut a cal Nisó, al Grapal (Puig-reig). És una casa molt propera que es troba a l'altra banda del Llobregat. És autor del 'Llibre de Galera', d'on hem extret aquestes dades històriques. Ramona és de la Vall Dora, a Sant Cugat del Racó (Navàs). | 41.9133400,1.8870800 | 407705 | 4640753 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49475-foto-08090-183-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||||
| 49478 | Cal Servereta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-servereta | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XIX-XX | Molt remodelada | Casa que forma part del raval de Galera. És una casa situada a l'extrem dels carrers Gramulà i Major, pel costat de llevant entre mitgeres. Es tracta d'una casa pagesa d'estil popular però que ha estat substancialment remodelada, de manera que pràcticament tota la construcció és moderna i obrada amb totxo. De la part antiga se'n conserva l'estructura i part de la paret de pedra del carrer Major. | 08090-186 | Carrer Major, 39. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1782 i el 1803 s'hi va construir la casa. El primer titular era Joan Taulats, que pagava un cens de 13 Reals. Uns anís més tard hi vivien els seus fills i néts: Jaume Taulats Sallés, Joan Magdalena i Eugènia. | 41.9131100,1.8871800 | 407713 | 4640728 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||||||
| 49479 | Cal Xarama | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-xarama | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XIX-XX | Casa que forma part del raval de Galera. És una casa entre mitgeres, amb la façana principal alineada al carrer Gramulà però que també té entrada pel carrer Major. Es tracta d'una casa pagesa d'estil popular però de construcció tardana, ja al final del segle XIX. Consta de planta baixa més dos pisos. L'últim pis ha estat sobrealçat modernament. La casa conserva molt bé la tipologia constructiva originària, característica del final del segle XIX i força diferenciada de la resta de cases, que són més antigues. En aquest cas els murs són de maçoneria i les diferents obertures emmarcades amb maó. Té dos balcons amb baranes d'obra calada i un altre que sobresurt. | 08090-187 | Carrer Gramulà, 38. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1776. El primer titular del solar era Francesc Torres, que pagava un cens de 15 Reals. La casa no s'hi va construir fins el 1897. Posteriorment hi van viure la família Vilà, la família Rifà i la família Serra. | 41.9130000,1.8872300 | 407717 | 4640715 | 1897 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49479-foto-08090-187-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49479-foto-08090-187-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49480 | Cal Rierola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rierola | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XIX-XX | Pendent d'una restauració | Casa que forma part del raval de Galera. És una casa entre mitgeres, amb la façana principal alineada al carrer Gramulà, però amb entrada també pel carrer Major. Es tracta d'una casa pagesa d'estil popular, que consta de planta baixa més dos pisos. Conserva molt bé els volums i la tipologia constructiva originàries. La casa ha estat construïda una mica més tardanament que la majoria, el 1836 (segons indica la inscripció de la llinda del portal). Els murs són de maçoneria i les obertures són diverses, algunes emmarcades amb llindes i brancals de pedra, d'altres amb maó. | 08090-188 | Carrer Gramulà, 34-36. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1775. El primer titular del solar era Climent Mas, que pagava un cens de 12 Reals. La casa no s'hi va construir fins el 1836. L'any 1892 hi consten Antoni Freixa Solà, amb Jaume Freixa (l'avi) i Josep freixa Lladó (el nét). | 41.9129500,1.8873300 | 407725 | 4640710 | 1836 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49480-foto-08090-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49480-foto-08090-188-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció de la llinda del portal: 1836 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||
| 49482 | Cal Cansalada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cansalada | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XIX-XX | Pendent de restauració | Casa que forma part del raval de Galera. És un habitatge entre mitgeres, amb la façana principal alineada al carrer Gramulà, però amb entrada també pel carrer Major. Es tracta d'una casa pagesa d'estil popular, molt senzilla. Consta de planta baixa més un pis. Ha conservat parcialment els volums i la tipologia constructiva originàries. Els murs són en bona part de tàpia. El portal i les obertures són de tipologia diversa, fruit d'algunes refeccions. N'hi ha amb llinda i brancals de pedra, amb llinda de fusta… | 08090-190 | Carrer Gramulà, 30. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1774. El primer titular era Marià Traserra, que pagava un cens de 12 Reals. A mitjans de segle XIX hi consta Joan Treserras Rosell. La casa no es va construir fins el 1873. A l'època de gran apogeu de la colònia industrial propera de l'Ametlla de Merola, entorn de la dècada de 1920, aquesta casa, com altres de Galera, es va dividir en dues per poder acollir famílies d'obrers que ja no cabien als habitatges de la colònia. | 41.9128300,1.8874700 | 407737 | 4640696 | 1873 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49482-foto-08090-190-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49488 | Cal Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jordi | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XIX-XX | Amb la remodelació ha perdut la fesomia tradicional | Casa que forma part del raval de Galera. Pel costat esquerre es situa entre mitgeres, mentre que al costat dret queda lliure, en el punt on el carrer Gramulà forma una petita placeta. La casa té una façana alineada al carrer Gramulà i una altra a la placeta, on hi ha el portal. Es tracta d'una casa pagesa d'estil popular que ha estat força remodelada en els darrers anys, de manera que en bona part la tipologia tradicional ha quedat desdibuixada. Incialment tenia el mateix propietari que cal Felip i cal Cristinu. La casa conserva els volums i l'estructura originàries, sobretot a la planta baixa, però les façanes s'han arrebossat de nou i les obertures s'han refet. A la part baixa conserva visible part del mur de pedra originari així com un portal emmarcat amb llinda i brancals de pedra. Té inscrita la data de 1803. | 08090-196 | Carrer Gramulà, 18. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1774. Inicialment era la mateixa que cal Felip. El titular era Marc Verdaguer, que pagava un cens de 4 Reals. La casa es va construir el 1803, i poc després la part nord es va segregar, donant lloc a cal Cristinu, que dóna al carrer Major. El 1851 hi consta Pere Antoni Verdaguer, i el 1853 Antoni i Jaume Freixa, Antoni Freixa i Josep Freixa. | 41.9126000,1.8877600 | 407760 | 4640670 | 1803 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||||
| 49489 | Cal Riereta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-riereta | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XIX-XX | Amb la remodelació ha perdut la fesomia tradicional | Casa que forma part del raval de Galera. És un habitatge entre mitgeres, amb la façana principal alineada al carrer Gramulà, en el punt on aquest forma una petita placeta. Es tracta d'una casa pagesa d'estil popular que ha estat profundament reformada en els darrers anys, de manera que la seva tipologia tradicional ha quedat desdibuixada. Conserva, però, els volums i l'estructura originàries, sobretot a la planta baixa. | 08090-197 | Carrer Gramulà, 14. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1774 i el 1803 s'hi va construir la casa. El titular del primer solar era Ramon Grifol, que pagava un cens de 12 Reals. L'any 1851 hi consten Antònia Espinal, Josep Reig Casòliva i Josep Escudé Riera. | 41.9126300,1.8878900 | 407771 | 4640674 | 1803 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||||
| 49495 | Ca l'Andreu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-landreu-2 | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XVIII-XX | Pràcticament ha perdut els elements tradicionals | Casa que forma part del raval de Galera. Està emplaçada a l'extrem sud del carrer Gramulà, de manera que pel costat esquerra és un habitatge entre mitgeres i pel costat dret la façana queda a la vista. La casa també té entrada pel carrer Major. Consta de planta baixa més tres pisos. Tot el conjunt de l'edifici ha estat profundament remodelat en els darrers anís, de manera que el seu aspecte exterior ja no té res a veure amb la tipologia constructiva originària. Tanmateix, els baixos de la casa conserven més o menys l'estructura tradicional. | 08090-203 | Carrer Gramulà, 2. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1774 i el 1790 s'hi va construir la casa. El titular del primer solar era Antoni Serra, que pagava un cens de 6 Reals. Però el 1791 ja hi consta Joan Pich. Més tard, Eulàlia Pich de Serra, i més endavant Desideri Serra Codina i Desideri Serra Pich. | 41.9124100,1.8882900 | 407804 | 4640649 | 1790 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49495-foto-08090-203-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49496 | Cal Cristinu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cristinu | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XVIII-XX | Casa que forma part del raval de Galera. Està emplaçada al carrer Major i només té accés per aquesta banda, ja que per la banda del carrer Gramulà hi ha cal Jordi. És una casa entre mitgeres. La façana és a pedra vista, però ha estat substancialment remodelada amb l'obertura de grans finestrals i un portal de fusta modern. Consta de planta baixa més un pis. | 08090-204 | Carrer Major, 17. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1774. En un principi era la mateixa casa que cal Jordi, i el titular era Marc Verdaguer, que pagava un cens de 2 Reals. Poc després la part nord es va segregar, donant lloc a cal Cristinu. Entorn de 1860 hi vivien Josep Serra Lluch, Cristina Vasany, Teresa Vasany Font i Valentí Serra Vila. | 41.9127000,1.8878500 | 407768 | 4640681 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49496-foto-08090-204-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||||
| 49498 | Cal Cisteller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cisteller-1 | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XIX-XX | Les obres modernes han alteralt la tipologia tradicional | Casa que forma part del raval de Galera. Està emplaçada a la plaça de l'Església i fa cantonada amb el Camí de la Roca, on hi ha les últimes cases d'aquest nucli. Per tant, és un habitatge entre mitgeres. Consta de planta baixa més dos pisos. La casa és de planta quadrada però té un cos davanter més baix, el qual fa uns anys es va reformar, cosa que ha desdibuixat la fesomia tradicional de la casa. La façana que dóna al Camí de la Roca conserva més o menys la tipologia constructiva originària. | 08090-206 | Plaça de l'Església. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1790. El primer titular era Jacint Codina, que pagava un cens de 12 Reals. La casa no s'hi va construir fins el 1831. Posteriorment hi consta Desideri Codina, i més endavant Francesc i Josep Codina Pi. Inicialment la propietat era més gran i, en un moment donat, la part posterior es va subdividir perquè s'hi poguessin construir les seves cases altres germans. Son les cases de ca l'Agustí i cal Ramon Obradors. | 41.9125300,1.8887600 | 407843 | 4640662 | 1831 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49498-foto-08090-206-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda de la porta: 1831Antigament anomenada cal Sintet | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||
| 49499 | Ca l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lagusti-2 | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XIX-XX | Les remodelacions han alterat la tipologia tradicional | Casa que forma part del raval de Galera. És un habitatge parcialment entre mitgeres, amb la façana principal alineada al Camí de la Roca. Consta de planta baixa més dos pisos. La casa ha estat remodelada modernament, però conserva més o menys els volums i la tipologia constructiva tradicional. Els murs són de maçoneria. La façana davantera, que s'ha arrebossat i pintat de blanc, té un ampli balcó. La casa té un pati lateral. | 08090-207 | Camí de la Roca, 3. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar d'aquesta casa es va establir l'any 1790. El primer titular era Jacint Codina, que pagava un cens de 12 Reals. En un principi era una sola propietat amb ca l'Agustí. Ca l'Agustí es va construir el 1831. En un moment donat, la part posterior es va subdividir perquè s'hi poguessin construir les seves cases altres germans. Son les cases de ca l'Agustí i cal Ramon Obradors. | 41.9126200,1.8888500 | 407851 | 4640672 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49499-foto-08090-207-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49501 | Cal Cacahuero | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cacahuero | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XX | Casa que forma part del raval de Galera. És un habitatge parcialment entre mitgeres, amb la façana principal alineada al Camí de l'Era. Consta de planta baixa més dos pisos. Es tracta d'una casa pagesa popular que ha estat substancialment remodelada. La façana principal, de pedra, conserva més o menys la tipologia originària. | 08090-209 | Camí de l'Era, 4. Galera | Aquesta casa, com la resta de Galera, s'originà a partir d'un establiment en terres del baró de Vilagaià, que va impulsar el nucli pagès de Galera al final del segle XVIII. Els terrenys on ara hi ha la casa eren la part posterior de la finca de cal Patilles, una casa que fa uns anys es va enderrocar. Segons dades del Cadastre i del Registre de la Propietat recopilades per Ramon M. Vila, el solar de cal Patilles es va establir l'any 1782. El primer titular era Isidre Codina, que era paleta, i pagava un cens de 12 Reals. Posteriorment es va segregar la finca de cal Cacahuero. El primer titular va ser Climent Conangla Armengou, i posteriorment hi consten Josep Conangla Vilà i Lluís Conangle Canals. | 41.9129100,1.8889700 | 407861 | 4640704 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||||||
| 49618 | Carrer del Pla del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-del-pla-del-forn | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 196-197. | XVIII-XX | Carrer o raval originat al final del segle XVIII vora el camí de Navàs a Prats de Lluçanès (actual carretera BV- 4401), molt a prop del nucli de Gaià. És format per catorze cases (comptant que n'hi havia una més, que fou enderrocada pels volts de 1973). Totes tenen l'entrada per la banda de l'actual carretera i, al darrere, hi tenen l'hort. L'era comunitària estava situada a l'esplanada que hi ha al costat de la primera casa, venint de Navàs. Es tracta de cases unifamiliars pageses d'estil popular, alineades i adossades entre mitgeres. En general segueixen una tipologia similar, per bé que no idèntica. Solen ser cases de dues plantes que als baixos hi tenen una tina amb celler al darrera i, al pis superior, l'habitatge. Originàriament les cases eren força baixes, i algunes han estat sobrealçades en els darrers anys; per exemple, cal Taberner. Cal Mestre, en canvi, amb quatre plantes ja d'origen, és força més alta. Tal vegada la casa prototípica és cal Guixà (número 10): molt baixeta, amb un portal i tres finestres disposades simètricament al seu damunt. Totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra picada. Per la part posterior les cases s'han anat adaptant amb la construcció de petits cossos adossats, eixides o galeries, en alguns casos ja obrats amb maó. Tot seguit enumerem les cases. Tines de la Sala (número 1); cal Sidro (número 2), inscripció a la llinda: Asidro Comas i Bartidas, año 1863; cal Jepet (número 3), inscripció a la llinda: 1781, Joseph Cudina, cal dir que actualment ja no es llegeix sencera, en una llinda posterior: JosepA 1859?; cal Ferrer (número 4), inscripció a la llinda: 1785, Francisco Vall Farre; cal Pere Vell (número 5), en ruïnes; cal Pubill, ensorrada entorn de 1973; cal Florenci, en ruïnes; llinda: 17..); cal Mestre (número 7), inscripció a la llinda: Joseph; cal Sastret (número 8), inscripció a la llinda: 1787; cal Taberner (número 9), inscripció a la llinda: 1778, Joan Serra; cal Guixa (número 10), inscripció a la llinda de la finestra: 1778; cal Curtius (número 11), inscripció a la llinda: 1781, Joan Noguera; cal Tricot (número 12), inscripció a la llinda: 1777; cal Cató més cal Titulit (número 13); ca la Moreneta (número 14), inscripció a la llinda: 1871, RS. | 08090-326 | Sector central del terme de Gaià | Aquet raval va néixer al final del segle XVIII i principis del XIX, arran de l'experiència agrícola impulsada pel noble il·lustrat Francesc d'Assís Delàs i Silvestre (1747-1818), baró de Vilagaià. Aquest prohom gironí, que era regidor perpetu de Girona i cavaller, es va casar amb Maria Anna Taurinyà, hereva del mas Vilagaià. El fet va tenir una gran transcendència per la història del municipi. Francesc, com a il·lustrat que era, va iniciar l'any 1773 una experiència en boga en aquell moment: facilità un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat. Hi establí uns 40 colons, als quals cedí terres per a construir-s'hi una casa i conrear-hi cereals, vinyes i oliveres segons el sistema de rabassa morta. Pagaven a l'amo un cens i li lliuraven la quarta part de tots els productes collits. Aquests pagesos van ser els que van constituir els nuclis o ravals del Pla del Forn i Galera. El 1790 Francesc d'Assís Delàs va aconseguir ser nomenat Baró de Vilagaià. Es tractava d'un títol nobiliari de nova creació mitjançant un privilegi reial concedit per Carles IV. Com a identificació de la Baronia va adoptar el nom del mas més gran i destacat dels cinc que posseïa: el de Vilagaià. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona, i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins a l'actualitat. El primer nucli que es va crear fou el carrer del Pla del Forn, en terres de la masia de la Sala. Se'l va anomenar així per l'existència d'un forn de calç molt proper. Al segle XVIII (entre 1773 i 1798) s'hi van aixecar onze cases, establertes pel futur baró de Vilagaià i la seva esposa segons contracte emfitèutic. Pels anys que consten a les llindes, sembla que les cases més antigues són les que es troben a la part central del carrer i cap al sud, i més tard s'hi haurien anat afegint les de més amunt. Les tres últimes cases devien construir-se al segle XIX. Cal dir que antigament el camí passava a un metre de les façanes de les cases, i el mateix camí feia de termenal entre els terrenys de Vilagaià i els del Genescà. No va ser fins a la dècada de 1970 que es construí l'actual carretera, que discorre uns metres més a ponent. A més de pagesos, al Pla del Forn s'hi va instal·lar un ferrer. Ho va fer a la casa que va prendre el nom de cal Ferrer (número 4). En un principi havia estat Domènec Vall, i ja al segle XX van continuar amb la ferreria Isidre Rovira i posteriorment el seu fill Antoni Rovira. Així mateix, durant un temps hi van haver dos cafès. Un era a les Tines de la Sala. Als baixos de la casa hi havia les tines, que en aquest cas pertanyien a la masia de la Sala. El cafè era al pis superior, i s'hi entrava per un lateral de la casa. El va iniciar Joan Bruc i va continuar portant-lo el seu fill, Ton Bruc, fins els volts de 1956. Els dies de festa feien ball amenitzat amb un acordió, i venien gent de força lluny, fins i tot de Navàs. L'altre cafè era a cal Jepet (número 3). Aquest va obrir entorn de 1890 i va funcionar fins a les primeres dècades del segle XX. El portava un home de cognom Vall. Estava situat al primer pis i tenia una piano de maneta que s'utilitzava en els balls que també s'hi feien. El local també havia fet funcions de botiga, amb la venda d'articles bàsics. Però la majoria de compres es feien a través de dos traginers o venedors ambulants que pujaven de Navàs. Un es deia Fargas i l'altre Esteve Vidal. Pels vols dels anys 1940 aquests venedors van anar deixant de venir. (Continua a l'apartat d'Observacions). | 41.9116200,1.9206200 | 410484 | 4640527 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49618-foto-08090-326-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49618-foto-08090-326-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49618-foto-08090-326-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Fontroca i Josep Matamala(Continuació de l'apartat d'Història). A la dècada de 1960 es va accentuar el procés de despoblament d'aquest raval. En pocs anys van coincidir la marxa del rector i del mestre de l'escola. Aleshores molta gent va marxar cap a la colònia de l'Ametlla de Merola o cap a la fàbrica Forcada, i totes les cases van quedar deshabitades excepte cal Taberner. Anys més tard, algunes cases van començar a recuperar-se com a segones residències, i en unes poques s'hi van tornar a instal·lar gent del mateix poble. En aquest últim període els estadants de les cases han redimit els censos que tenien amb el baró de Vilagaià i han pogut accedir a la propietat. El baró, però, continua mantenint els tractes emfitèutics tradicionals amb els parcers que treballen les seves terres. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49632 | Vilagaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilagaia | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286. BADIA, Josep M i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 60, 61, 66, 69, 71, 72-75, 82, 84, 88. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 43.1, 63.2 | XIII -XX | Li caldria manteniment i restauració en diferents aspectes | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en un altiplà molt ben situat i amb un bon domini sobre l'antic camí de Gaià a Prats de Lluçanès (actual carretera BV-4401). Cal remarcar el fet que el mas Vilagaià s'originà en un lloc on, prèviament, sembla que hi havia hagut una important vil·la romana, i també que, al segle XVIII, va ser la masia que donà nom al títol nobiliari del baró de Vilagaià, un personatge que en aquesta època va exercir una forta influència en la història del municipi. El conjunt consta de l'habitatge principal més un cos adossat a l'angle nord-oest (masoveria) així com diversos coberts antics al sud i a l'est, tot plegat formant un clos tancat. El cos residencial principal té una planta força regular (rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes), però els seus murs revelen un bon nombre de refeccions i reparacions fetes en diferents èpoques, en alguns casos associades amb esquerdes importants que denoten que la casa va patir algun esfondrament i va haver de ser reconstruïda. Segurament el nucli inicial es troba al sector nord-est i es correspon amb trams d'un aparell fet de carreus força regular però que no arriba a tenir continuïtat degut a les reparacions esmentades. En aquesta part s'hi pot veure una llinda amb arc conopial que podria correspondre als segles XVI-XVII. Des d'aquí s'amplià cap al sud i, ja al segle XVIII (1756, segons la inscripció d'una llinda), tota la casa s'amplià cap a ponent. Així doncs, en la façana principal, encarada vers migdia, s'hi observen dues parts diferenciades: a l'esquerra la que es va aixecar el 1756, amb un aparell força regular fet de carreus mitjans; a la dreta l'obra una mica més antiga i molt més irregular. Ambdues parts mantenen una composició més o menys unitària que té un eix principal a l'esquerra, amb un portal de linda i una finestra al seu damunt. Aquesta finestra queda ben alineada amb dues més que es troben a la seva dreta, al nivell del primer pis. En la resta de façanes la distribució de les obertures és més irregular. Al costat de llevant la base del mur conserva alguns carreus molt erosionats que podrien haver estat reaprofitats d'època romana. A la façana posterior la casa té petits cossos adossats. La masoveria, adossada al nord-oest, és també una construcció força antiga i de qualitat. Consta de dues plantes i presenta algunes finestres amb llindes i ampits ben treballats. Els coberts adossats a les diferents bandes, també de pedra, són construccions més senzilles i funcionals. Uns metres a ponent es conserven les restes d'enrajolat d'una antiga era, ara sota un cobert metàl·lic. | 08090-340 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Són diversos els indicis que ens fan pensar que l'actual mas Vilagaià s'assenta sobre una anterior vil·la romana, i que probablement era una vil·la important. En primer lloc el mateix nom de Vilagaià. En segon lloc, el seu bon emplaçament, en un indret que domina el pas d'un camí probablement ja antic (l'actual carretera) i que vertebra els principals nuclis del sector sud-est del municipi, incloent-hi el castell i l'església parroquial. També hi passava molt a prop l'anomenat camí Saliner, perquè enllaçava Cardona i Vic en un itinerari per on es transportava la sal de Cardona. De fet, la cruïlla entre aquests dos camins devia trobar-se molt a prop de Vilagaià. Però el fet determinant és que Josep M. Badia ha recollit superficialment una bona quantitat de material arqueològic romà en els encontorns de la masia. Segons dades recopilades també per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, en un pergamí de 1262 apareix ja amb el mateix nom de 'Vilagaya', i l'hereu era un tal Berenguer. Segons Badia, podria ser un cas similar al de Vilaramó; és a dir, un vilar o vila consistent en una agrupació de petits masos. A més, tenia un molí fariner a la riera de Gaià, anomenat de Vilagaià i, ja posteriorment, conegut com el Molinot. Per les restes conservades, es podria datar al segle XIV (BADIA, 2016: 61), tot i que no se'n coneixen notícies documentals fins el 1611, quan el moliner era un tal Jaume Abeiar. Superada la crisi baix-medieval, durant els segles XVI i XVII devia anar absorvint masos rònecs i altres propietats. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, Vilagaià posseïa quatre masos secundaris: Badia, la Sala, la Roca i la Rierola (aquests dos últims de la parròquia de Sant Pere de Monistrol). El propietari era Jaume Vilomara, tal vegada de la ciutat de Manresa. Cal destacar que n'era el senyor directe; és a dir, que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos d'aquests masos. En aquesta època Vilagaià ja era clarament una de les principals heretats del terme. Segons dades del cadastre, l'any 1741, amb 214 quarteres de terres, era la propietat més gran del terme. Com a mínim des del 1721, Josep Taurinyà, de Ripoll, tenia la propietat de Vilagaià. La seva filla, Maria Anna Taurinyà, es va casar amb un important prohom de Girona: Francesc d'Assís Delàs i Silvestre (1747-1818), regidor perpetu de Girona i cavaller (aquest darrer títol concedit pel rei el 1774). Aquests fets van tenir una gran transcedència per la història del municipi. Francesc, com a il·lustrat que era, va iniciar l'any 1773 una experiència en boga en aquell moment: facilità un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat. Hi establí uns 40 colons, als quals cedí terres per a construir-s'hi una casa i conrear-hi cereals, vinyes i oliveres segons el sistema de rabassa morta. Pagaven a l'amo un cens i li lliuraven la quarta part de tots els productes collits. Aquests pagesos van ser els que van constituir els nuclis del Pla del Forn i de Galera. El 1790 Francesc d'Assís Delàs va aconseguir ser nomenat Baró de Vilagaià. Es tractava d'un títol nobiliari de nova creació mitjançant un privilegi reial, concretament del rei Carles IV. Com a identificació de la Baronia va adoptar el nom del mas més gran i destacat dels cinc que posseïa: Vilagaià. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins a l'actualitat. Ja al segle XIX, en el Registre de la Riquesa de 1883 Vilagaià continuava posseint els mateixos quatre masos. En total, les seves propietats arribaven a les 499,43 ha, de les quals el 40 % era conreat per parcers. La seva era la finca més gran del terme. En l'actualitat ho continua sent, i el Baró encara manté els tractes amb els parcers instal·lats a les seves terres en forma molt similar a la dels orígens. Pel que fa a la masia, ha estat habitada per masovers, i actualment ho és Urbici Ballonga. | 41.9027500,1.9062000 | 409276 | 4639557 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49632-foto-08090-340-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49632-foto-08090-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49632-foto-08090-340-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda del portal principal: 1756 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49473 | Necròpolis de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/necropolis-de-gaia | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura' Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 177. | IX-X | Restes cobertes sota l'actual accés de l'edifici | Necròpolis de tombes antropomòrfiques localitzada vora l'església parroquial de Gaià. Concretament, les tombes van sorgir en unes obres amb motiu de la rehabilitació del mas Prat, a la seva façana nord, molt a prop de la Rectoria i de l'església. Era l'any 2016 i el lloc va ser objecte d'una excavació arqueològica preventiva, dirigida per Tatiana Piza, en la qual es van identificar un total de setze tombes antropomòrfiques excavades a la roca. Estaven perfectament orientades amb el cap a l'oest i els peus a l'est. Les tombes estaven intactes i tenien unes grans lloses de pedra que les cobrien i que encaixaven en un rebaix fet al voltant del forat. En aquest sentit eren molt semblants a les tombes de la necròpolis de Sant Mateu de Bages, situada al subsol de la Rectoria. A l'interior s'hi van localitzar restes humanes en molt bon estat, sense cap tipus d'aixovar. Quatre corresponien a adults, una a un jove de quinze anys i les onze restants eren infantils. A través del poc material arqueològic identificat i per la tipologia de les tombes es podrien datar entre els segles IX i XI. La necròpolis deuria estar associada a un temple preromànic situat on hi ha l'església actual, de manera es trobaria dins l'espai de la sagrera. D'altra banda, en una de les cases dels voltants es van identificar dos elements arquitectònics de pedra que formarien part d'aquest hipotètic temple, l'estètica dels quals recorda les esteles visigòtiques. El mas Prat és objecte d'una reforma substancial per tal de crear-hi un centre d'interpretació dedicat al mon rural tradicional. Les obres per adequar l'accés a aquest edifici van implicar la destrucció de les tombes, després que fossin excavades. | 08090-181 | Entre el mas Prat i la Rectoria de Gaià, al nucli de Gaià | L'església parroquial de Gaià s'assenta a l'extrem d'un altiplà que, pel vessant de llevant, queda tallat format un pendent abrupte. Es tracta d'un punt força estratègic, al costat d'un antic camí i del turó de Santa Àgata, on hi ha les restes del castell de Gaià. Al costat de l'església fa uns anys s'hi va localitzar aquesta necròpolis de tombes antropomòrfiques excavades a la roca que es podrien datar entre els segles IX i XI. Ja hem dit que podria ser contemporània a una primera església preromànica. Aquesta primera església preromànica, ja dedicada a Santa Maria, està documentada l'any 996, però no se n'ha identificat cap vestigi. Als segles XI-XII s'aixecà un nou temple, romànic, del qual en queden unes poques restes en un mur. Segons se'ns informa en les visites pastorals, tenia tres altars, el major dedicat a la Mare de Déu i els laterals a sant Pere i sant Jaume, i tindria un campanar de torre. En aquesta època l'església de Gaià tenia com a sufragànies les de Sant Miquel de Terradelles i Sant Esteve de Vilaramó. L'any 1375 hi ha documentada una sagrera al voltant de l'església de la qual, més endavant, se'n perd el rastre, de manera que només va quedar el mas Prat. En aquesta època el rector tenia tot un seguit de propietats dins de la parròquia que li pagaven censos i li aportaven unes bones rendes. Al segle XVII es decidí aixecar l'església nova, que és l'actual. | 41.9164700,1.9255700 | 410901 | 4641060 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49473-foto-08090-181-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49473-foto-08090-181-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Tatiana PizaIntervenció arqueològica que encara no disposa de fitxa de l'Inventari del Patrimoni Arqueològic de la Generalitat de Catalunya | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49395 | Forn d'obra de la Vall de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-la-vall-de-vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 165 | XX | Forn d'obra o teuleria de grans dimensions, emplaçat uns 200 m al sud de la masia de la Vall de Vilaramó, en el mateix camí d'accés. Es tracta d'un forn molt ben conservat, que sorprèn per les seves mesures, força més grans del que és comú, i pels grossos carreus amb què està fet. La llargada del mur frontal és d'uns nou metres, i l'espai interior de la cambra mesura 2,97 per 3,27 m. La seva tipologia, però, és l'habitual. Consisteix en una construcció de pedra de planta quadrada, emplaçada en un terreny amb pendent, vora el camí. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat vers el camí, és format per carreus de tamany gran i força ben escairats. Aquí hi veiem dues boques de la fogaina, de forma quadrada i amb un arc intern. Al mur lateral esquerra hi ha la porta d'accés a la cambra de cocció, rematada amb un arc escarser de maó. El mur lateral oposat és d'una gran gruixària (154 cm). L'interior de la cambra s'ha conservat pràcticament sencera. Tal com és habitual, la cara interna dels murs és protegida amb un revestiment fet de maó, que s'ha conservat parcialment. Un element singular és que el mur davanter tenia una obertura vertical que devia servir per desenfornar les peces amb més comoditat. En un moment donat aquesta obertura es va tapiar. En aquesta part el forn tenia una mena de porxo del qual encara se'n poden veure els forats de les bigues. A l'altre costat del camí encara es pot veure un gran forat que corresponia a la bassa. Al costat nord hi havia una bassa més petita, d'uns dos metres i feta de maó. Servia per remullar les peces, que es pastaven en el planellet que hi ha al costat. Després, les teules, maons o rajols s'introduïen al forn. | 08090-103 | Prop de la masia de la Vall de Vilaramó, al sector nord del terme de Gaià | La masia de la Vall de Vilaramó va tenir dos forns d'obra. El més antic és situat 200 m al nord de la masia, i es troba molt malmès ja que deu fer molts anís que es va abandonar. A l'era de la Vall de Vilaramó hi ha dos rajols amb la data de 1769 que devien ser fets en aquest forn. L'any 1909 es va construir un segon forn, molt més gran, al costat del camí d'accés a la masia. Aquest forn es va utilitzar per proveir de material de construcció les nombroses obres que es van fer a la masia els primers decennis del segle XX, i especialment a la dècada de 1920. Aquest segon forn va estar en funcionament fins a mitjans de segle XX. | 41.9614300,1.9435100 | 412451 | 4646034 | 1909 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49395-foto-08090-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49395-foto-08090-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49395-foto-08090-103-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Montserrat Vall de Vilaramó | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49343 | Forn d'obra de Coll de Comadoms | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-coll-de-comadoms | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 165, 170. | XIX | Algunes parets en estat precari, cobert per la vegetació | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 800 m a l'est de la masia de Coll de Comadoms, a la vora del camí d'accés i en una terreny actualment ocupat per bosc de pi. Es conserva en estat precari però amb l'estructura força íntegra, només malmesa a la part superior, tot i que actualment es troba pràcticament cobert per la vegetació. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra de planta quadrada, emplaçada en un terreny amb pendent. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals. En aquest cas no sabem si aquesta part s'ha esfondrat o bé es troba amagada i coberta sota la vegetació. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. Al mur davanter, encarat cap al nord, no s'hi observa actualment rastre de la boca de la fogaina. Sembla que aquesta ha quedat soterrada i coberta pels enderrocs i terra que hi ha en aquest sector. De la part superior, on hi havia la cambra de cocció, se'n conserven parcialment les parets. La part interior del mur deixa veure una mena de revestiment de fang o arrebossat endurit per les altes temperatures. Al costat de ponent hi ha la porta d'accés a la cambra de cocció. Les mesures exteriors del forn són de cinc per cinc metres aproximadament. Vora el forn encara es pot veure algun apilonament de teules. Aquest forn, que pertanyia a la masia de Coll de Comadoms, pels volts de la dècada de 1940 encara havia funcionat. | 08090-51 | Prop de la masia de Coll de Comadoms, sector sud-est del terme de Gaià | 41.9135800,1.9626000 | 413968 | 4640701 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Coll Pujols | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49591 | Tomba de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tomba-de-vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 170. | IX-XI | Tomba d'època alt-medieval excavada a la roca, que està emplaçada uns 400 m al nord-oest de la masia de Vilaramó. Es troba a l'extrem d'una petita cinglera i es tractaria d'un enterrament solitari, ja que almenys a l'entorn immediat no s'hi aprecien indicis d'altres sepultures. Per les seva forma s'inscriu en les anomenades tombes del tipus 'banyera', caracteritzades pels angles arrodonits. Com és habitual, s'orienta amb la capçalera a ponent; és a dir, amb el cap mirant a solixent. És una tomba força gran, amb una llargada d'uns 1,80 m i una amplada màxima, a la zona del cap, d'uns 0,45 m. Cal dir que es tracta d'una de les poques tombes excavades a la roca al municipi de Gaià, al marge de les localitzades recentment al mateix nucli del poble. En canvi, aquest tipus d'enterraments són molt més freqüents al territori situat a la banda oest del riu Llobregat. | 08090-299 | Sector nord-oest del terme de Gaià | 41.9547000,1.9240100 | 410825 | 4645306 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49591-foto-08090-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49591-foto-08090-299-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||||
| 49328 | Tina de ca l'Obradors 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-ca-lobradors-1 | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 170. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 306-307 | IX-XI | Conjunt de tina i follador excavats a la roca, d'època medieval, emplaçats a la part sud-oest d'un serrat que hi ha prop del mas Obradors i del torrent de la Roca. En aquest serrat hi ha una altra tina excavada a la roca (ca l'Obradors 1). Segons expliquen els germans COROMINAS CAMPS (2017: 164) en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat pels germans Corominas ca l'Obradors 2 es situa a la vora d'una codina que forma una petita cinglera i consta dels dos elements característics d'aquestes tines arcaiques. El follador és una cavitat de forma cilíndrica adjacent a la tina i de poca profunditat. Aquí és on es trepitjava la verema. Per un dels costats el follador queda obert cap a la tina, de manera que el most podia anar caient directament per decantació. La tina també és de forma cilíndrica però més gran, de 2,05 m de diàmetre i una alçada de 0,9 m. La seva capacitat seria de 3.000 litres. Aquí és on tenia lloc el procés de fermentació del vi. La tina té el seu desguàs (boixa) que dóna a una cavitat lateral, també retallada a la roca, que funcionaria com a cubeta de decantació. En aquest espai es feia la separació dels solatges o pòsit que arrossegava el vi abans de ser trascolat a la bóta. Sobra la mateixa roca, a un costat de la tina, hi ha un petit dipòsit rectangular fet de totxo que s'hauria habilitat, ja en època moderna, per ensulfatar les vinyes. En aquesta època segurament també s'hauria utilitzat la tina com a dipòsit d'aigua. Els germans Corominas consideren que aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de les tines de ca l'Obradors cal dir que es situen en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. Efectivament, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors hi trobem una altra tina de característiques similars (Tina de ca l'Obradors 2), l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Tot això ens indueix a pensar en una cronologia força reculada: potser no d'època visigòtica però sí als inicis de l'època comtal (segles IX-XI). Un altre fet interessant és que en tot el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-36 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9188400,1.8904000 | 407988 | 4641360 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49328-foto-08090-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49328-foto-08090-36-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||||
| 49327 | Tina de ca l'Obradors 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-ca-lobradors-2 | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 170. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 308-309. | IX-XI | Tina esquerdada i partida | Tina excavada a la roca d'època medieval emplaçada en un serrat entre els masos Obradors i el Puig, prop del torrent de la Roca. El conjunt és format per un una tina i una altra cavitat que els germans Ramon i Jaume COROMINAS (2017: 164) identifiquen com a possible dipòsit d'aigua però que, particularment, considerem que es tractaria del follador (cavitat on es trepitjava el raïm), tal com seria més habitual. Segons expliquen els germans Corominas Camps en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat de ca l'Obradors 2 pels germans Corominas es situa damunt d'un seguit de roques de superfície plana que reposen sobre una esplanada actualment ocupada per bosc de pi. La primera cavitat es troba a la part més alta de la roca i té una forma quadrangular, amb els angles arrodonits. Mesura 105 per 0,90 metres. Tal com hem dit, considerem que es tractaria del follador. A una distància d'un metre hi ha pròpiament la tina, que és de planta més o menys oval. Té un diàmetre mitjà de 1,6 m i una alçada de 1,7. La seva capacitat total seria de 1.400 litres. Actualment, però, la trobem esquerdada i partida en dues meitats. Habitualment tina i follador es troben gairebé junts i el most passa per un forat inferior o bé per decantació cap a la tina, que és on té lloc el procés de fermentació. Però aquest cas particular és lleugerament atípic, ja que ambdós recipients estan més separats i entre l'un i l'altre hi ha un canaló excavat a la roca que discorre per un lateral i desemboca en la tina. En un dels costats per on la roca de la tina s'ha partit hi ha un esvoranc on, a la part baixa, sembla insinuar-se el forat de la boixa, per on s'extreia el vi. Els germans Corominas consideren que aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de les tines de ca l'Obradors cal dir que es situen en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. Efectivament, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors hi trobem una altra tina de característiques similars (Tina de ca l'Obradors 1), l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Tot això ens indueix a pensar en una cronologia força reculada: potser no d'època visigòtica però sí als inicis de l'època comtal (segles IX-XI). Un altre fet interessant és que entorn de la Tina s'hi poden veure diverses feixes confeccionades amb grans blocs de roca. A pocs metres sembla insinuar-se un possible cobert amb una porta d'accés. Aquest tipus de feixes de pedra gairebé ciclòpia les trobem en tot el serrat al voltant del mas Obradors. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-35 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9214500,1.8941600 | 408304 | 4641646 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49327-foto-08090-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49327-foto-08090-35-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49617 | Església de Sant Bartomeu de la Vall de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-bartomeu-de-la-vall-de-vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 182, 187-188. | XVIII | Capella particular de la masia de la Vall de Vilaramó, emplaçada al centre d'un pati, a ponent de la casa. Va ser construïda l'any 1767 i presenta alguns elements d'estil neoclàssic. És una església d'una sola nau capçada amb absis semicircular, perfectament orientat a l'est. L'absis té una petita finestra amb arc de mig punt monolític. Sembla que els seus constructors van voler imitar la planta de les esglésies romàniques, especialment la de Santa Margarita de Tortafè, de la qual aquesta capella n'és en certa manera la successora. Això ha fet que alguns autors l'hagin considerat romànica del segle XII. La façana principal és a l'oest, i el portal d'entrada adopta l'estil neoclàssic, que en aquell moment s'estava posant de moda. Consta d'un emmarcament amb grossos carreus i és coronat amb un frontó partit, amb una fornícula central. Al damunt hi ha un òcul. Al mur poserior, sobre la teulada s'hi aixeca un petit campanar d'espadanya. L'aparellat dels murs és fet amb carreus irregulars i s'hi conserva un semi-arrebossat. A l'interior la nau és coberta amb volta de canó amb llunetes, que arrenca d'una cornisa ben treballada. S'ha conservat la pintura pintura mural en parets i la volta, que es va fer el 1895 segons una inscripció pintada sobre la porta. El pintor va ser Francesc Iglesias, de Moià. La volta és de color blau cel i a sobre té pintades unes fines flors. L'element més destacat són les lletres pintades a les llunetes que van resseguint el perímetre. Unint totes les lletres en surt la frase 'a Sn BARTOMEU GLORIA'. La capella s'acaba en un mur que separa l'absis de la nau, el qual estava decorat amb un retaule que narrava la vida de sant Bartomeu i que fou cremat el 1936. La part de l'absis es destina a sagristia. | 08090-325 | Masia de la Vall de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | La Vall de Vilaramó és un gran casal gòtic, aixecat bàsicament al segle XIV per un gran senyor, tal vegada l'arquebisbe de Tarragona Arnau Cescomes, que era fill de Puig-reig. Entre els segles XVI i XVII es consolidà com un de les principals masos del terme de Gaià. Els propietaris han estat com a mínim des del segle XIII la família que va adoptar el cognom primer Vall i després Vall de Vilaramó, els quals han tingut una gran influència en la història del municipi de Gaià. En època medieval la Vall de Vilaramó formava part de la parròquia de Santa Margarita de Tortafè (fora de l'actual municipi de Gaià). Era una petita església que al segle XV va passar a ser sufragània de Sant Esteve de Vilaramó. El 1680 la Vall va adquirir el mas la Riera de Tortafè, que era una de les cases de dita església. A principis del segle XVI aquesta església encara tenia culte, però a finals d'aquesta centúria ja havia quedat desafectada, i l'altar fou traslladat a l'església de Sant Esteve de Vilaramó. L'any 1767 Joan Vall de Vilaramó, hereu del mas, va rebre el permís del papa Climent XIII per construir una nova capella, al costat de la masia. En certa manera volia substituir la de Santa Margarita de Tortafè. Comptava amb uns diners deixats en testament pel seu oncle, beneficiat de la catedral de Vic. L'església es va dedicar a sant Bartomeu Apòstol i a Margarita Màrtir. L'any següent el papa Climent XIII va concedir permís per fer la capella, i aquest mateix any (1767) es va construir, segons consta en el gravat de la porta d'entrada. Aquest temple va ser profanat durant la Guerra Civil de 1936 i se'n va cremar el retaule, que va ser incendiat a fora, de manera que la resta de la decoració interior es va poder salvar. La construcció s'ha conservat en bones condicions i pràcticament no s'hi ha hagut de fer cap restauració. Actualment s'hi diu missa per la festa del titular, Sant Bartomeu, el 24 d'agost. | 41.9629600,1.9420400 | 412331 | 4646205 | 1767 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49617-foto-08090-325-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49617-foto-08090-325-2.jpg | Inexistent | Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la porta d'entrada: 1767Informació facilitada per Montserrat Vall de Vilaramó | 99|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49297 | Església de Sant Andreu del Genescà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-andreu-del-genesca | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 185-187. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Andreu de Genescar', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 257. | XII-XV | Restaurada el 2010 | Capella romànica de finals del segle XII que es troba emplaçada cent metres al nord-oest del Genescà, en un turonet que domina la plana on hi ha aquest mas. És una església d'una sola nau amb absis rectangular que no acaba d'encaixar bé amb la resta de l'edifici. Està orientada a llevant però amb l'eix lleugerament desviat al nord. Originàriament l'absis era semicircular i es desconeix per quin motiu i en quin moment es va canviar; tal vegada al segle XV. De l'absis antic encara en resten alguns fragments corresponents al basament. L'obra del nou absis es distingeix clarament perquè els murs tenen menys gruixària i l'aparell és més regular. La capella té un portal a la façana de migdia, amb arc de mig punt adovellat. A la façana de ponent hi ha una altra porta, també amb arc de mig punt adovellat però més baixa. Aquest era el portal primitiu, que en algun moment va ser tapiat i recentment es tornà a obrir. Al seu damunt hi ha una finestra en forma de creu. El campanar d'espadanya, que no és el primitiu, ha estat desplaçat i ara corona el mur afegit de llevant. L'aparell és fet amb carreus més o menys regulars i disposats en filades. A l'interior la nau és coberta amb volta de canó amb llunetes, que arrenca d'una simple cornisa. Modernament s'hi construí un arc ogival que marca l'espai del presbiteri,sobreelevat amb dos graons. Al centre de la volta sobre l'altar es conserva un vestigi minúscul d'una pintura amb data de 1793. El paviment és de rajols. | 08090-5 | Prop de la masia de Genescà | És probable que en època alt-medieval aquesta capella, situada al costat del mas avui dit Genescà, servís una colla de masos al seu voltant i fos sufragània de Santa Maria de Gaià. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental d'aquesta capella en època medieval. Josep BADIA (2016: 185), però, la troba documentada en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a “Sancti Andree de Solerio”. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescà, que està documentat com a mínim des del segle XIII, era Soler. En els segles XVII i XVIII Sant Andreu de Genescar és definida com una capella rural. Segons indica la data pintada a la volta, el sostre es devia fer nou el 1793. La capella va ser restaurada el 2010. Actualment s'hi diu missa per la festa de Sant Andreu, el novembre, i està vinculada al mas Genescà. | 41.9136600,1.9115800 | 409737 | 4640763 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També anomenada: Sant Andreu de Ginestar o de Genescar | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49412 | Carrer de la Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-la-vall | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 199. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 43.1, 43.2, 43.3, 43.4. | XIX-XX | Teulada i estructures interiors parcialment esfondrades. Estat d'abandó | Petit nucli que forma un carrer o raval pagès amb quatre cases, actualment en estat d'abandó, gairebé en ruïna. Es troba emplaçat dins la propietat del mas de la Vall de Vilaramó, en un altiplà sobre la vall formada pel torrent de cal Cisteller i prop del camí que va cap al mas principal. El nom tradicional de les quatre cases (de dreta a esquerra) és cal Patafi, cal Patafi-2, cal Ramon i cal Músic. Consta d'una sola edificació, de planta rectangular i amb planta baixa més un pis i golfes. Les quatre cases estan adossades entre mitgeres, i totes segueixen un model o tipologia idèntica, molt representativa d'una casa pagesa popular de finals del segle XIX. Les façanes principals, perfectament alineades, estan encarades cap a migdia. Enfront tenen una extensa esplanada o era. La composició de les façanes és totalment regular i s'estructura en base a dos eixos d'obertures per a cada casa. A l'esquerra hi ha el portal, rematat amb arc escarser i, al damunt, un balconet. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i totes les obertures són emmarcades amb maó. Excepte cal Patafi, que té dos ampits de finestra de pedra. La façana posterior de l'edificació és lleugerament més irregular (en un cas hi ha una comuna adossada), però segueix una forma semblant en les diferents cases. A pocs metres, cada casa tenia al seu darrera uns coberts, que ara es troben en ruïna. A l'interior les diferents cases també segueixen un esquema molt similar, però no idèntic. Als baixos solen tenir un estable i una llar de foc, que es troba sempre a la dreta. Al primer pis hi ha la part residencial. Cal dir que les dues cases de cal Patafi estan comunicades interiorment. La última casa (cal Músic ) és la que ha sofert més reformes en els darrers anys. En aquest cas s'ha refet el mur lateral (a ponent) amb maó. Uns 50 m al nord, al costat del camí, hi ha la instal·lació d'una antiga bàscula, amb la plataforma corresponent per a pesar els camions i una petita cabina de control, obrada amb maó. En general, el Carrer de la Vall constitueix un exemple interessant d'establiment pagès molt característic de la segona meitat del segle XIX. Amb el valor afegit que ha conservat la tipologia i els volums originaris, pràcticament sense modificacions posteriors. | 08090-120 | Sector nord-est del terme de Gaià | Originàriament aquest lloc s'anomenava la Coma de Santa Margarita. Les cases es van començar a construir a l'últim quart del segle XIX. Primer s'hauria construït isolada la casa anomenada cal Patafi (la de la dreta). Després s'hi van afegir de cop les altres tres: cal Patafi-2, cal Ramon i cal Músic (BADIA, 2016: 199). Les cases es troben en la propietat de la Vall de Vilaramó, que és el gran mas d'aquesta zona, d'aquí el nom de Carrer de la Vall. Els habitants de les cases eren parcers que conreaven les terres d'aquest mas com i residien a les cases com a masovers. Aquest raval va estar habitat fins els volts de 1950, quan es va intensificar el procés de despoblament de les zones rurals. En els darrers anys hi vivien tres famílies, entre elles la de Francisco Riera (a cal Patafi). | 41.9559900,1.9432300 | 412420 | 4645430 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49412-foto-08090-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49412-foto-08090-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49412-foto-08090-120-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Montserrat Vall de Vilaramó | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49382 | Sant Esteve de Vilaramó (jaciment ibèric) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-esteve-de-vilaramo-jaciment-iberic | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 55, 57, 179-182 BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Esteve de Vila-Ramó', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. | -VIII-I | No s'observen restes estructurals. Es desconeix l'estat de possibles restes al subsòl | Jaciment arqueològic de l'edat del ferro i d'època ibèrica que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba al voltant del turó on hi ha l'església de Sant Esteve de Vilaramó. Fa uns anys Josep M. Badia va recollir en aquesta zona fragments de ceràmica característica de l'edat del ferro i també d'època ibèrica. La troballa principal es va fer als peus del turó, en un camp que hi ha rere l'actual cementiri. També van aparèixer alguns fragments a mig vessant del turó, però no a la part alta. Aquests indicis fan pensar en un possible poblat ibèric que s'hauria iniciat en un moment força reculat, en la transició entre l'edat del ferro i el món ibèric. Però no sabem si estaria situat al cim del turó, que ofereix unes bones condicions de defensa i de guaita, i d'aquí les restes materials haurien baixat per erosió, o bé a la part baixa, cosa que no obsta perquè la part alta pogués ser un lloc de guaita associat al poblat. El cim del turó és un lloc dominant i amb una extensa panoràmica que va des del Prepirineu fins a la serra de Montserrat. Actualment hi trobem l'església i la Rectoria, uns 50 m a l'est un petit mas denominat Caseta de Sant Esteve i, entremig, hi ha un petit promontori de forma pràcticament circular on hi ha les restes de l'antic cementiri. Un aspecte que crida l'atenció és l'esmentat promontori de l'antic cementiri. En primer lloc, per la seva forma pràcticament circular i pel fet que s'hagi triat aquest punt, que constitueix la cota més alta del turó, per emplaçar-hi el cementiri. No es pot descartar que existís alguna torre o estructura de defensa anterior al cementiri. | 08090-90 | Església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | L'església de Sant Esteve de Vilaramó està situada a la vall anomenada de Vila-ramó, en un turó prominent i dominant. A la part baixa d'aquest turó l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit superficialment fragments de ceràmica ibèrica i de l'edat del ferro, fet que indicaria un possible poblat o petit assentament d'aquesta època, el qual podria situar-se o bé a dalt del turó o bé a la part baixa. Segons Albert BENET (1984: 260), el topònim de Vila-ramó cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione (és a dir, una probable vila romana), que caldria situar en l'actual mas de Vilaramó, uns 600 m al nord-oest. Cal dir que, al voltant d'aquest mas s'hi ha fet troballes de ceràmica d'època romana. Josep M. BADIA (2016: 57) considera que la denominació Vilaramó també podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació “amo” seria el nom d'aquest. L'esment documental més antic de l'església es pot situar entre 1025 i 1050. Això indica que hi havia una església anterior a l'actual i que aquesta correspondria al primer romànic o potser fins i tot al preromànic. Tenia la categoria de parròquia i el seu àmbit abastava la part nord del terme de Gaià. | 41.9471100,1.9319500 | 411473 | 4644456 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49382-foto-08090-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49382-foto-08090-90-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 81|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49379 | Rectoria de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-esteve-de-vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 55, 57, 179-182 BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Esteve de Vila-Ramó', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. JUNYENT, Eduard (1948). 'Itinerario histórico de las parroquias del Obispado', Hoja Parroquial, núm. 20, Vic. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 51. | XIX | Edifici de la rectoria de l'antiga parròquia de Sant Esteve de Vilaramó, que es troba adossat a la mateixa església, al costat de migdia. Es situa al cim d'un turó dominant i amb un extens panorama. La Rectoria es va edificar l'any 1881, uns anys després que Sant Esteve havia recuperat la categoria de parròquia. El fet que església i rectoria estiguin totalment adossades confereix al conjunt un aspecte atípic, ja que les dues construccions s'han fusionat tot formant un sol edifici, que és de planta més o menys quadrada i amb coberta a doble vessant. Així, a les façanes davantera i posterior els murs de l'església s'han adaptat per quedar integrats en aquest únic edifici. En canvi, la façana de migdia correspon íntegrament a l'edificació de la Rectoria. Es tracta d'una obra de característiques homogènies i feta en una sola fase constructiva. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal es distribueix en dues parts: a la meitat dreta destaca una galeria amb dos arcs rebaixats; a la meitat de l'esquerra hi trobem el portal, rematat amb arc escarser, un balcó i altres finestres menors. El nivell de les golfes és ocupat per una sèrie de petites finestretes quadrades. Els murs són de maçoneria i totes les obertures són emmarcades amb maó. Tant la façana de ponent com la de llevant tenen també finestres, igualment emmarcades amb maó. | 08090-87 | Junt a l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | L'església de Sant Esteve de Vilaramó està situada a la vall anomenada de Vila-ramó, en un turó prominent i dominant. A la part baixa d'aquest turó l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit superficialment fragments de ceràmica ibèrica i de l'edat del ferro, fet que indicaria un possible poblat o petit assentament d'aquesta època, el qual podria situar-se o bé a dalt del turó o bé a la part baixa. Segons Albert BENET (1984: 260), el topònim de Vila-ramó cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione (és a dir, una probable vila romana), que caldria situar en l'actual mas de Vilaramó, uns 600 m al nord-oest. Cal dir que, al voltant d'aquest mas s'hi han fet troballes de ceràmica d'època romana. Josep M. BADIA (2016: 57) considera que la denominació Vilaramó també podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació 'amo' seria el nom d'aquest. L'esment documental més antic de l'església es pot situar entre 1025 i 1050. Això indica que hi havia una església anterior a l'actual i que aquesta correspondria al primer romànic o potser fins i tot al preromànic. Tenia la categoria de parròquia i el seu àmbit abastava la part nord del terme de Gaià. Sabem per una visita pastoral que l'any 1590 aquesta església tenia dos altars; el major dedicat a sant Esteve i un altre dedicat a Santa Margarita. Aquesta advocació va venir de l'església de santa Margarita de Tortafè, dins de la mateixa parròquia. En aquest moment es va abandonar dita església i per això es va traslladar l'altar a la parroquial. Així doncs, com a mínim des del segle XVI la parròquia incloïa els masos que havien format part de Santa Margarita de Tortafè i que no pertanyien al castell de Gaià ni a l'actual municipi. Al segle XVII l'església romànica va sofrir una important transformació. Es va ampliar pel costat nord, s'hi va construir una nau lateral, que es comunica amb la central per dues arcades de mig punt. La nova paret exterior es va fer aprofitant els carreus que es van treure en obrir els arcs a la paret romànica. Les obres van obligar a treure la volta romànica i fer-ne una de nova més alta, tot aixecant també la teulada. També es va fer un nou campanar d'espadanya. Les reformes van permetre acollir més altars, i el 1692 ja es parla d'un altar més, dedicat a sant Isidre. A mitjans de segle XVIII es va haver de fer una volta nova, que l'any 1775 estava a mig fer i que és l'actual. A finals del segle XIX i principis del XX es van produir els últims canvis. El 1881 es va bastir la rectoria, enganxada a la paret de l'església. El motiu era que Sant Esteve havia recuperat la categoria de parròquia l'any 1878. Al nord de l'església s'hi afegí una capella fonda el 1898, probablement per posar-hi el Santíssim. Avui està dedicada al Sagrat Cor. Finalment, el 1910 es va aixecar l'actual campanar de torre. Una mica abans, entorn del 1905, s'havia traslladat el cementiri a la ubicació actual, al costat del camí que va cap a la Vall de Vilaramó. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església va ser cremada i es van perdre els elements ornamentals i l'arxiu. Després de la guerra, la rectoria va tornar a estar habitada fins els volts de 1955. L'últim rector va ser Lluís Vall. En aquests anys es va desplaçar la creu que hi havia davant de l'església uns metres enrere. El motiu era que el jovent aprofitava aquesta placeta per jugar a saque (una mena de frontó molt popular a l'època). Fruit d'aquesta activitat encara es poden veure unes línies blanques pintades al costat dret del portal de l'església. Després que el rector ja hagués marxat la Rectoria va estar llogada uns anys com a segona residència. Entorn del 2000 es va fer la teulada nova, sufragada amb els diners recollits amb les arrossades populars que s'hi van fer uns anys. Actualment s'hi diu missa tres cops a l'any. | 41.9479600,1.9306800 | 411369 | 4644551 | 1881 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49379-foto-08090-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49379-foto-08090-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49333 | Església de Sant Pere de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-pere-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 182-184. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. SITJES MOLINS, Xavier (1994). L'art funerari medieval a la conca alta del Llobregat. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 13, Manresa, p. 81, 83. | X-XIX | En semi-ruïna, ha perdut la coberta i es troba, per tant, en estat precari | Església primitivament romànica però gairebé reconstruïda en la seva totalitat al final del segle XVIII, la qual s'hauria aixecat en un lloc on hi havia un probable monestir de tradició visigòtica. Avui es troba en estat de semi-ruïna, emplaçada a l'extrem d'un altiplà sobre el torrent de la Roca, molt a prop del jaciment visigòtic i alt-medieval de les Feixes de Monistrol, i també del mas Obradors. És una església d'una sola nau amb absis rectangular. Aquest absis, fet amb carreus de mida considerable, regulars i ben escairats, és l'única part que s'ha conservat de l'església primitiva i correspon al segle XIII, en un moment de transició del romànic al gòtic. Aquest mur tester, però, va ser sobrealçat en les reformes posteriors. La resta de l'edificació, amb els murs fets de maçoneria, és del 1796. L'església s'orienta segons l'eix nord-oest sud-est. La façana és presidida per un portal amb brancals i llinda de pedra picada, rematat amb una fornícula on hi havia un escut de pedra (desaparegut fa uns anys) amb la tiara papal i dues claus en al·lusió al sant titular de l'església. Això es complementa amb una frase llatina gravada a la llinda: 'Tibi dabo claves regni caelorum'; és a dir: 'et donaré les claus del regne dels cels'. Aquestes són les paraules que Jesús va dirigir a sant Pere quan el va instituir cap de l'Església. Aquests elements estan ornamentats amb una decoració vagament barroca i, més amunt, amb un òcul o ull de bou. L'interior del temple era cobert amb volta de canó amb llunetes i enguixada. La volta, però, s'ha esfondrat i actualment només es conserven restes de la cornisa i de l'arc triomfal (en estat molt precari) que dóna accés al presbiteri. A cada costat de la nau hi ha una petita capella que sobresurt cap a l'exterior. L'església tenia, doncs, tres altars, però es desconeix a quins sants estaven dedicats. Als peus de la nau es conserva l'inici de les escales que permetien pujar al cor. El cementiri de l'església era uns cinc metres al nord, just sobre el pas de l'actual camí. Segons diversos testimonis, en aquest sector hi ha aparegut nombroses restes òssies. D'altra banda, gairebé a tocar de l'església pel costat nord hi ha un petit promontori actualment cobert de vegetació i on s'observen algunes pedres d'enderrocs. Podria ser que aquest fos el punt on es trobessin les restes d'un hipotètic monestir de tradició visigòtica. | 08090-41 | Sector oest del terme de Gaià | El topònim Monistrol (monasteriolo) referit a aquest altiplà o vall ja apareix documentat l'any 982. Com s'ha pogut constatar en altres casos similars, aquest nom suggereix l'existència d'un petit nucli monàstic, possiblement de tradició visigòtica, el qual és de suposar que es trobava a l'actual emplaçament de l'església i que ja estaria extingit o en decadència al segle X. Com a Sant Pere de Monistrol pròpiament, l'església apareix documentada per primera vegada l'any 992. Cal dir que aquesta església es situa en un indret força especial perquè ha conservat múltiples elements de cronologia visigòtica i alt-medieval. Uns 100 m al nord-oest hi ha el jaciment anomenat Feixes de Monistrol, on s'hi ha identificat un poblat visigòtic i també un mas alt-medieval (d'època ja comtal) associat a una ferreria. Una mica més enllà hi trobem una petita necròpolis datada a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Aquestes dades arqueològiques confirmen de manera força clara la hipòtesi que abans esmentàvem sobre l'origen d'aquest lloc sagrat com a monestir de tradició visigòtica. A més, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi han identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. Al segle XIII consta com a parròquia de 'Monistrol de Gaià' (1284). Segurament a causa de la despoblació del segle XIV va perdre la condició de parròquia per quedar integrada en la de Gaià. Al segle XVIII va ser quasi totalment reformada. Segons sembla, les obres les va sufragar el baró de Vilagaià, ja que l'església es troba en les seves terres i, a finals d'aquest segle, el baró va promoure el sorgiment d'una espècie de colònia rural que va donar lloc al raval pagès de Galera, que es troba situat un km al sud-oest. Concretament, el 1796 és l'any que s'hauria inaugurat la nova església, segons consta a la inscripció del portal. A partir d'aquest moment l'església de Sant Pere va reviscolar per donar servei a aquest nou nucli de població que es convertiria en el més gran del terme de Gaià. L'església es va ampliar i reconstruir conservant només l'absis antic. També s'hi van afegir les capelles laterals a l'alçada del presbiteri. El 1850 es va construir una petita sagristia al costat sud del presbiteri. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església va ser incendiada i va quedar sense coberta. Des d'aleshores ha restat abandonada però s'ha mantingut dempeus. A la dècada de 1960 s'optà per fer una nova església al nucli de Galera. Amb aquesta funció d'habilità un edifici on hi havia hagut el forn de pa i l'escorxador. La nova església va tenir culte fins els volts de l'any 2011. | 41.9187500,1.8960500 | 408457 | 4641344 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També es coneix com Sant Pere de la Roca o Sant Pere de les CigalesSobre la fornícula del portal: MDCCXCVIEls carreus de l'obra romànica en el moment en què l'església estava abandonada foren aprofitats en el mur de migdia del mas que hi ha al costat.A la capella lateral sud hi ha encastat a la paret un sarcòfag. A la cara frontal té com a decoració dues creus inscrites dins d'un cercle. Segurament pertany a l'època romànica i devia contenir les restes d'algun personatge significatiu del lloc.Del relleu que va ser sostret fa uns anys de la fornícula sobre el portal se'n coneix el seu parador.Uns 60 m al nord-est, al costat del torrent de la Roca, hi ha un pou, conegut com el pou de la Roca | 92|94|98|99|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49334 | Sarcòfag romànic de Sant Pere de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-romanic-de-sant-pere-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 182-184. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. SITJES MOLINS, Xavier (1994). L'art funerari medieval a la conca alta del Llobregat. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 13, Manresa, p. 81, 83. | XI-XII | Sarcòfag romànic que es troba encastat en un mur de la capella lateral sud de l'església de Sant Pere de Monistrol. Es tracta d'una caixa esculpida per una de les cares, la que dóna a l'ìnterior de la capella. En el mur exterior la caixa també és visible, però no té decoració. Les mides del sarcòfag són 123 cm de llarg, per 58 d'alçada i 57 de fondària. Cal ressaltar que, segons Xavier SITJES (1994: 81) és el sarcòfag medieval més llarg dels que ha estudiat en la seva monografia dedicada a l'art funerari medieval de la conca alta del Llobregat. La decoració és simple i consisteix en dues creus inscrites en cercles. El cercle de la part central és bordonat, mentre que el cercle de la dreta és simplement rebuidat. Segons Sitjes, és de suposar que a la part esquerra, que no és visible perquè queda encastada dins el mur, hi ha una altra creu com la seva simètrica de la dreta. El sarcòfag devia contenir les restes d'algun personatge significatiu del lloc. | 08090-42 | Església de Sant Pere de Monistrol, sector oest del terme de Gaià | 41.9187300,1.8960100 | 408453 | 4641342 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49334-foto-08090-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49334-foto-08090-42-2.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 92|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||||
| 49425 | Cal Vinya Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vinya-nou | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 65, 83 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 34. | XIX-XX | Casa amb elements en estat precari, cobert en estat força precari | Casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada en una esplanada a la riba dreta del barranc o torrent del Vilaró. Consta d'un cos residencial de planta en forma de L (amb planta baixa més un pis i golfes) i d'un cobert aïllat, força gran, al sud. Es tracta d'una casa pagesa de tipologia senzilla, que sembla obrada en dues fases. La part més antiga és la de la dreta (probablement el 1850 o tal vegada el 1888). En aquesta part el portal és molt senzill i està rematat amb una llinda de fusta, mentre que una petita finestra està emmarcada amb pedra picada. Posteriorment (als anís finals del segle XIX o a inicis del XX) la casa s'hauria allargat per l'esquerra. En aquesta part les obertures ja són emmarcades amb maó, i probablement s'hauria obert també el balconet de la dreta. Els murs són de maçoneria, i conserven el semi-arrebossat tradicional. En la resta de façanes les obertures són molt irregulars, de petit tamany i emmarcades amb maó. La part posterior de l'habitatge connecta amb un cobert que té adossat el que sembla un petit pou. En general, la casa ha conservat els volums i la tipologia originàries. Pel que fa al cobert aïllat situat al sud, té dues plantes, la base és feta de pedra i ha estat sobrealçat i ampliat modernament amb obra feta ja amb totxo. L'entorn és aterrassat i havia estat enjardinat. | 08090-133 | Al sector nord-oest del terme de Gaià | Uns 800 m al sud-est hi ha la masia anomenada cal Vinya Vell, que ja existia com a mínim al segle XVII. Al segle XIX cal Vinya Vell havia passat a mans del Vilaró, que havia esdevingut el mas principal de la zona, en una situació relativament propera. En el Registre de la Riquesa de 1883 consta que el Vilaró tenia la possessió de tres masoveries: cal Vinyavella, Termallarga i cal Geperut. Probablement a la segona meitat del segle XIX es va construir la casa coneguda com a cal Vinya Nou, prop del torrent del Vilaró. En una inscripció de la casa s'hi llegeix l'any 1888. Segons dades del Cadastre, en canvi, seria anterior, del 1856. Devia construir-la algun fill segon o familiar de cal Vinya Vell. Tal com hem dit, la casa de cal Vinya Nou sembla obrada en dues fases, la segona probablement al final del segle XIX o ja començament del XX. A la dècada de 1970 la propietat continuava sent del Vilaró i hi vivien masovers. | 41.9489200,1.9135900 | 409954 | 4644676 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49425-foto-08090-133-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49425-foto-08090-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49425-foto-08090-133-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció sobre ciment en un mur del sud-est: 1888 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49424 | Cal Vinya Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vinya-vella | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 65, 83 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 39. | XVII-XX | Masia de dimensions modestes, emplaçada en un petit altiplà sobre la vall formada pel torrent de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta rectangular força allargassada (amb planta baixa més dos pisos) i té petits cossos adossats a nord i sud. La casa ha estat ampliada recentment amb un porxo de tres plantes per la cara de ponent, que ha estat obrat ja amb materials moderns, i també ha estat sobrealçada, donant més ampliud a la planta sotacoberta. La resta de la construcció sembla bastida en una sola fase constructiva, tal vegada als segles XVII-XVIII i amb reformes posteriors al XIX. La façana on hi ha l'entrada principal és a migdia, i té una distribució d'obertures força regular, tal vegada fruit d'aquesta reforma del segle XIX; de l'any 1862, si fem cas a la inscripció de la llinda del portal. En aquest moment s'haurien uniformitzat les finestres del primer pis, dotant-les amb un emmarcament superior de maó. Les finestres del segon pis corresponen ja a la reforma més recent. Els murs de la casa són de maçoneria i, en algun tram, conserven el semi-arrebossat tradicional. La façana nord gairebé no té obertures i sembla força reformada en èpoques recents. | 08090-132 | Sector nord-oest del terme de Gaià | Aquesta masia apareix documentada en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93. Aleshores tenia la denominació de Cots, i l'hereu era Antoni Cots, el qual pagava un cens de 6 diners. Al segle XIX havia passat a mans del Vilaró, que havia esdevingut el mas principal de la zona, en una situació relativament propera. En el Registre de la Riquesa de 1883 consta que el Vilaró tenia la possessió de tres masoveries: cal Vinyavella, Termallarga i cal Geperut. Aleshores les terres de cal Vinyavella abastaven una superfície de 228,88 ha, de les quals 6,91 eren conreades per tres parcers. Segons el cadastre, l'any 1850 es van fer obres a cal Vinya Vell. En canvi, la inscripció de la llinda del portal indica l'any 1862. Entorn d'aquesta època (entre 1850 o 1888) es va construir la casa coneguda com cal Vinya Nou, uns 800 m al nord-oest, prop del torrent del Vilaró. Més darrerament, el propietari de cal Vinya Vell vivia a la colònia Marçal i tenia llogada la casa. | 41.9424300,1.9172300 | 410246 | 4643951 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49424-foto-08090-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49424-foto-08090-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49424-foto-08090-132-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda del portal: 18[6]2 | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49599 | Cal Vidal (o Tomba del Moro) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vidal-o-tomba-del-moro | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 49. CURA MORERA, Miquel (1977). 'Nuevos sepulcros megalíticos en la Cataluña Central'. Ilerda. p.1 7-20. DAURA, A.; GALOBART, J. (1982). L'arqueologia al Bages, Vol. I. (Les Fonts: Quaderns de recerca i divulgació; núm. 5), Col·legi de Doctors i Llicenciats, Manresa. DAURA, Antoni; GALOBART, Joan; PIÑERO, Jordi (1995). L'Arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15, Manresa. P. 67. | XXV-XVaC | Ha perdut la coberta, algunes de les lloses es troben desplaçades | Petita cista megalítica possiblement pertanyent al neolític o a l'edat del bronze. Es troba emplaçada en una zona erma, en una altiplà sobre el torrent de Pregones, al costat mateix de la carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401) i uns 60 m al sud de les ruïnes de les cases de cal Nosa i cal Vidalet. Se'n conserven sis lloses verticals, força gruixudes, que corresponen al perímetre de la caixa, per bé que les del costat dret estan lleugerament desplaçades de la posició originària. Està situada en una petita elevació del terreny, que per la banda de llevant és més aviat pla. La cista té el seu eix orientat cap al sud-est, i les seves mesures interiors són 1,75 metres de llarg per 1,25 metres d'amplada i 0,80 metres d'alçada màxima. El seu estat de destrucció no ha permès recollir-hi cap mena de material arqueològic, de manera que, pel tipus de megàlit, tan sols es pot situar cronològicament de manera genèrica entre el neolític final i el bronze inicial. | 08090-307 | Sector central del terme de Gaià | Com succeeix amb molts altres megàlits, aquesta cista era coneguda des d'antic amb el nom popular de Tomba del Moro. En la literatura arqueològica va ser donat a conèixer per primera vegada per Miquel Cura el 1977. Aleshores la cista ja es trobava molt destruïda, ja que solament se'n conservaven les sis lloses, una de les quals totalment desplaçada del seu lloc originari. Anteriorment, quan entorn de 1968 s'havien fet les obres de la carretera per part de la Diputació, el megàlit ja havia estat detectat. | 41.9204800,1.9317900 | 411423 | 4641499 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49599-foto-08090-307-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49599-foto-08090-307-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49599-foto-08090-307-3.jpg | Inexistent | Neolític|Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 78|79|76 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49630 | Mas Vilagaià (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-vilagaia-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 59, 60, 61. MARTÍ, Ramon (2002). Prospeccions als Monistrols del Bages; Memòria inèdita del projecte (consultable a l'Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, núm. Reg. 5028). | II aC-XdC | Estat del jaciment desconegut | Probable vil·la romana que, segons diversos indicis, havia de ser força important i devia estar situada al mateix lloc on actualment hi ha el mas Vilagaià, tot i que segurament tenia altres nuclis menors en una àrea propera. L'emplaçament és molt idoni, ja que es troba en un altiplà que domina el pas d'un antic camí (l'actual carretera BV-4401) i envoltat per bons camps. De la vil·la pròpiament no se'n coneixen restes constructives, tan sols troballes superficials fetes en els camps de l'entorn de la masia. Aquestes troballes les ha fet bàsicament Josep M. Badia en una àrea força extensa, d'uns 200 m. Consisteixen en ceràmica i teula d'època romana, que en alguns punts apareixen també acompanyades de material altmedieval. Les troballes es concentren amb més abundància en alguns punts propers a la masia: uns 20 m al sud i a l'est d'aquesta; és a dir, sobre l'extrem del mateix serrat i sota el camí d'accés. Però també en el camp que es troba uns 150 m al nord i al nord-oest de la masia. En el sector més pròxim a la masia els fragments de ceràmica recollits són majoritàriament del període medieval. Només una minoria són d'època romana: una sigil·lada clara o ceràmiques tardoantigues oxidades. També s'hi va recollir tègula i altre material constructiu romà, però en canvi no s'hi ha pogut identificar, fins el moment, cap resta estructural. En el camp més allunyat, en canvi, el material romà és més abundant. Cal afegir que uns 200 m al nord-oest de la masia, en el lloc conegut com Cementiri dels Moros, hi ha aparegut material d'època ibèrica, romana i posterior. I encara uns metres enllà s'hi van desenterrar unes cistes probablement d'època medieval. Aquest sector s'ha individualitzat com si fos un jaciment a part, conegut com Cementiri dels Moros, però probablement devia formar part d'un únic complex; és a dir, possiblement d'una gran vil·la que tal vegada tenia dependències auxiliars. Però també podria ser que en aquest últim sector hi hagués un petit assentament de tradició ibèrica anterior a la vil·la. | 08090-338 | Masia de Vilagaià i entorn, al sector sud-oest del terme de Gaià | Són diversos els indicis que ens porten a pensar que l'actual mas Vilagaià s'assenta sobre una anterior vil·la romana, i que probablement era una vil·la important. En primer lloc el mateix nom de Vilagaià, documentat ja al segle XIII. Podria ser una derivació de vil·la o bé de vilar. En segon lloc el seu bon emplaçament, en un indret que domina el pas d'un camí probablement ja antic (l'actual carretera de Prats de Lluçanès) i que vertebra els principals nuclis del sector sud-est del municipi de Gaià, incloent-hi el castell i l'església parroquial. També hi passava molt a prop l'anomenat camí Saliner, perquè enllaçava Cardona i Vic en un itinerari per on es transportava la sal de Cardona. De fet, la cruïlla entre aquests dos camins devia trobar-se molt a prop de Vilagaià. Però el fet determinant és que Josep M. Badia ha recollit superficialment una bona quantitat de material arqueològic d'època romana en els camps que es troben situats als encontorns de la masia. Segons dades recopilades també per Josep M. Badia, el mas ja existia al segle XIII. Concretament, en un pergamí de 1262 apareix ja amb el mateix nom de 'Vilagaya'. Segons Badia, podria ser un cas similar al de Vilaramó; és a dir, un vilar o vila consistent en una agrupació de petits masos. A més, tenia un molí fariner a la riera de Gaià, anomenat de Vilagaià i, ja posteriorment, conegut com el Molinot. Per les restes conservades, aquest molí es podria situar al segle XIV (BADIA, 2016: 61), tot i que no se'n coneixen notícies documentals fins el 1611. Superada la crisi baix-medieval, durant els segles XVI i XVII Vilagaià devia anar absorvint masos rònecs i altres propietats. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, Vilagaià posseïa quatre masos secundaris: Badia, la Sala, la Roca i la Rierola. El propietari era Jaume Vilomara, tal vegada de la ciutat de Manresa. Cal destacar que n'era el senyor directe; és a dir, que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos d'aquests masos. En aquesta època Vilagaià ja era clarament una de les principals heretats del terme. Al segle XVIII Vilagaià es va consolidar com la propietat més gran del terme. El seu propietari aconseguí un títol nobiliari i va adoptar com a identificació de la baronia el mas més gran dels cinc que posseïa; és a dir, Vilagaià. Al final d'aquest segle el Baró de Vilagaià va impulsar un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat, els quals van donar lloc als nuclis del Carrer del Pla del Forn i de Galera. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins a l'actualitat. Pel que fa a les recerques arqueològiques en aquesta zona, la primera troballa que cal referir és una excavació que pels volts de la dècada de 1960 va fer l'aleshores masover de Vilagaià, quan va desenterrar unes cinc cistes probablement medievals al lloc conegut com Cementiri dels Moros. Posteriorment, Josep M. Badia ha recollit de manera superficial en aquest entorn abundant ceràmica i material arqueològic. D'altra banda, l'any 2002 es va realitzar una campanya de prospecció en diversos municipis del Bages dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages'. L'objectiu era poder aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractaven inicialment de punts de vigilància d'època islàmica. El director fou Ramon Martí, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser en aquesta campanya quan es va singularitzar el jaciment conegut com Cementiri dels Moros i s'hi van recollir diferents fragments de ceràmica de diverses èpoques, sobretot ibero-romana. | 41.9024600,1.9063300 | 409286 | 4639525 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49630-foto-08090-338-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49630-foto-08090-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49630-foto-08090-338-3.jpg | Inexistent | Medieval|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia i Ramon M. Vila | 85|83 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49631 | Cementiri dels Moros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-dels-moros | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 59, 60, 61. MARTÍ, Ramon (2002). Prospeccions als Monistrols del Bages; Memòria inèdita del projecte (consultable a l'Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, núm. Reg. 5028). | VaC-XIdC | Estat del jaciment desconegut, probablement força arrasat | Jaciment arqueològic d'època medieval, ibèrica i romana que, en ubicacions pròximes, conté elements que possiblement no tenen una relació molt directa. D'una banda, entorn de la dècada de 1960 l'aleshores masover de Vilagaià va practicar algunes excavacions pel seu compte a la zona i va desenterrar-hi unes cinc tombes, sembla que en forma de cistes. Concretament, era uns pocs metres al sud d'on passa el camí, i encara ara hi ha visible una d'aquestes possibles cistes vora el camí (coordenades UTM 409033;4639754). D'aquí vindria el topònim amb què és conegut el lloc: Cementiri dels Moros. D'altra banda, l'any 2002 membres de la Universitat Autònoma de Barcelona van realitzar una prospecció arqueològica en el camp que hi ha uns 40 metres al sud d'on van sorgir les tombes. En aquell moment era ocupat per una vinya i hi van recollir material arqueològic d'època ibèrica i romana. Entre d'altres, un fragment de ceràmica de vernís negre i ceràmica comuna de cuita reductora de tradició ibèrica, però també ceràmiques d'època imperial. També s'hi va recollir material constructiu romà. Una altra part eren ceràmiques d'època baixmedieval i moderna (segles XIV-XIX), incloent-hi una fragment de verd i manganès. En definitiva, sembla que en aquest punt hi hauria un petit nucli ibero-romà, el qual ben segur que havia de tenir una vinculació amb una vil·la romana força destacada que, amb tota probabilitat, estaria situada on ara hi ha el mas Vilagaià; és a dir, uns 200 m al sud-est. Tal vegada es tractaria d'un nucli auxiliar de la vil·la o bé d'un petit assentament de tradició ibèrica anterior a la vil·la. En realitat, cal dir que les restes arqueològiques d'època antiga es troben escampades en una àrea força àmplia, d'uns 200 m, propera al mas Vilagaià. Per això, més aviat caldria considerar que es tracta d'un sol jaciment amb diferents nuclis al seu entorn, a part de la necròpolis de cistes ja esmentada. | 08090-339 | Prop de la masia de Vilagaià, al sector sud-oest del terme de Gaià | Són diversos els indicis que ens porten a pensar que l'actual mas Vilagaià s'assenta sobre una anterior vil·la romana, i que probablement era una vil·la important. En primer lloc el mateix nom de Vilagaià, documentat ja al segle XIII. Podria ser una derivació de vil·la o bé de vilar. En segon lloc el seu bon emplaçament, en un indret que domina el pas d'un camí probablement ja antic (l'actual carretera de Prats de Lluçanès) i que vertebra els principals nuclis del sector sud-est del municipi de Gaià, incloent-hi el castell i l'església parroquial. També hi passava molt a prop l'anomenat camí Saliner, perquè enllaçava Cardona i Vic en un itinerari per on es transportava la sal de Cardona. De fet, la cruïlla entre aquests dos camins devia trobar-se molt a prop de Vilagaià. Però el fet determinant és que Josep M. Badia ha recollit superficialment una bona quantitat de material arqueològic d'època romana en els camps que es troben situats als encontorns de la masia. Segons dades recopilades també per Josep M. Badia, el mas ja existia al segle XIII. Concretament, en un pergamí de 1262 apareix ja amb el mateix nom de 'Vilagaya'. Segons Badia, podria ser un cas similar al de Vilaramó; és a dir, un vilar o vila consistent en una agrupació de petits masos. A més, tenia un molí fariner a la riera de Gaià, anomenat de Vilagaià i, ja posteriorment, conegut com el Molinot. Per les restes conservades, aquest molí es podria situar al segle XIV (BADIA, 2016: 61), tot i que no se'n coneixen notícies documentals fins el 1611. Superada la crisi baix-medieval, durant els segles XVI i XVII Vilagaià devia anar absorvint masos rònecs i altres propietats. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, Vilagaià posseïa quatre masos secundaris: Badia, la Sala, la Roca i la Rierola. El propietari era Jaume Vilomara, tal vegada de la ciutat de Manresa. Cal destacar que n'era el senyor directe; és a dir, que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos d'aquests masos. En aquesta època Vilagaià ja era clarament una de les principals heretats del terme. Al segle XVIII Vilagaià es va consolidar com la propietat més gran del terme. El seu propietari aconseguí un títol nobiliari i va adoptar com a identificació de la baronia el mas més gran dels cinc que posseïa; és a dir, Vilagaià. Al final d'aquest segle el Baró de Vilagaià va impulsar un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat, els quals van donar lloc als nuclis del Carrer del Pla del Forn i de Galera. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins a l'actualitat. Pel que fa a les recerques arqueològiques en aquesta zona, la primera troballa que cal referir és una excavació que pels volts de la dècada de 1960 va fer l'aleshores masover de Vilagaià, quan va desenterrar unes cinc cistes probablement medievals al lloc conegut com Cementiri dels Moros. Posteriorment, Josep M. Badia ha recollit de manera superficial en aquest entorn abundant ceràmica i material arqueològic. D'altra banda, l'any 2002 es va realitzar una campanya de prospecció en diversos municipis del Bages dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages'. L'objectiu era poder aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractaven inicialment de punts de vigilància d'època islàmica. El director fou Ramon Martí, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser en aquesta campanya quan es va singularitzar el jaciment conegut com Cementiri dels Moros i s'hi van recollir diferents fragments de ceràmica de diverses èpoques, sobretot ibero-romana. | 41.9037200,1.9038700 | 409084 | 4639667 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49631-foto-08090-339-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49631-foto-08090-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49631-foto-08090-339-3.jpg | Inexistent | Romà|Medieval|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila | 83|85|81 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49550 | Llachs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llachs | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 60. | VII-VI aC. | Estat de conservació desconegut, possiblement força arrsat | Jaciment arqueològic de l'edat del ferro que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat vora un turonet que s'aixeca uns 800 m a l'oest de la masia del Soler de Lloberes. Concretament, en el seu vessant sud, a l'entorn d'un lloc on hi ha unes roques caigudes. En aquest indret Josep M. Badia hi ha recollit fragments de ceràmica de l'edat del ferro (segles VII-VI aC.). El descobridor d'aquest jaciment li va donar el nom d'un antic mas medieval (Llachs) que es trobava en aquesta zona, avui desaparegut. | 08090-258 | Sector est del terme de Gaià | 41.9267100,1.9461700 | 412624 | 4642176 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49550-foto-08090-258-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia. | 79 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49444 | Cal Tiquet (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tiquet-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | VaC/VdC | Estat de conservació desconegut, probablement força arrasat | Establiment d'època ibèrica que va perdurar en època romana i que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat en un promontori allargassat i de poca alçària, enmig d'una àmplia esplanada dedicada a camps de cereal. El jaciment està uns 300 m al nord-oest de la casa de pagès coneguda com cal Tiquet. En el vessant entre la part alta de la carena i el camp situat al sud l'estudiós Josep M Badia hi ha localitzat fragments de ceràmica i material d'època ibèrica i romana. Entre d'altres, tègula i ceràmica sigil·lada, així com també una destral de pedra polida. Es tracta de material força dispers i no gaire abundant. Amb aquestes dades es pot pensar en un petit nucli pagès d'època ibèrica que posteriorment hauria evolucionat cap a una petita vil·la romana. Cal dir que uns 900 m a l'est d'aquest indret hi ha el mas Vilagaià, en el qual hi ha indicis força sòlids que podria derivar d'una important vil·la romana, amb vestigis que s'estenen al llarg d'una àrea força àmplia. No es pot descartar que el petit nucli de cal Tiquet tingués algun tipus de vinculació amb un nucli més important que es trobaria a Vilagaià. | 08090-152 | Al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9038800,1.8959500 | 408427 | 4639694 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49444-foto-08090-152-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49444-foto-08090-152-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49446 | Recussa (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/recussa-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | X-IaC | Estat de conservació desconegut, però sembla força arrasat | Petit assentament d'època ibèrica que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat sobre un petit promontori rocós i allargassat, entre dos torrents, en el vessant de llevant del Serrat de l'Àliga. Es tracta d'una zona feréstega i pràcticament sense vestigis de poblament ni d'ocupació antròpica moderna, a una certa alçada respecte de les planes de l'entorn. Tot i que és petit, el promontori és força estratègic per la seva situació i orientació, i té un bon domini visual de l'entorn immediat i de la vall formada per la riera de Gaià i també del turó de Santa Àgata. Enmig d'un terreny erm i ocupat avui per matolls, a un extrem d'aquest promontori hi ha les restes d'una barraca de pedra seca. En aquest indret l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit fragments de ceràmica ibèrica, amb algun fragment que podria correspondre a l'edat del ferro. Concretament, les troballes es localitzen a la part alta del turonet però, sobretot, als seus peus pel vessant sud, on es pot apreciar el que sembla un estrat d'enderrocs, tal vegada provinent del marge o de la part alta. Per les seves característiques, sembla tractar-se d'un petit nucli amb funcions estratègiques o de vigilància, més que no pas d'un establiment pagès. Cal dir que, en zones properes (uns 1.000 m al sud) i en un context similar, hi ha localitzats establiments de l'edat del ferro (jaciment de la Serra de Vilagaià). Per tant, hi ha una certa tradició d'ocupació antiga d'aquesta serralada. | 08090-154 | Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9199200,1.9090700 | 409538 | 4641461 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49446-foto-08090-154-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49446-foto-08090-154-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 79|80|81|76 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49447 | Genescar (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/genescar-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | V-IaC | Estat de conservació desconegut, però sembla força arrasat | Petit assentament d'època ibèrica que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat en un turonet molt suau i ocupat per un bosc jove, prop de la carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401). Recentment, al nord del caminet que passa per aquest lloc s'hi ha obert un camp de conreu. El terreny és propietat de la masia de Genescà, que es troba uns 900 m al nord-oest. En aquest indret Josep M. Badia i altres estudiosos hi han recollit fragments de ceràmica ibèrica. Es tracta, però, de troballes no gaire abundants. Per les seves característiques, podria tractar-se d'un petit assentament pagès situat a la plana. | 08090-155 | Prop del nucli central del terme de Gaià | 41.9067800,1.9163600 | 410124 | 4639994 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49447-foto-08090-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49447-foto-08090-155-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 81|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49449 | Menalvens (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/menalvens-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | IIIaC/Vdc | Estat de conservació desconegut | Assentament d'època ibero-romana que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial tot i que, tal vegada, es podria associar a estructures constructives. Es troba en uns camps emplaçats a la riba dreta de la vall formada pel riu Cornet. Uns 300 m al nord hi ha el mas conegut com Menalvens o Manubens, avui en ruïna. També molt a prop (uns 300 m al nord-est) hi ha un turonet força dominant i estratègic on antigament hi havia quatre masos, dels quals avui només queden cal Pons i cal Salomons. A l'indret indicat on hi ha el jaciment l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit fragments de ceràmica i material ibèric i romà; entre d'altres, tègula i ceràmica sigil·lada clara. Per les característiques del lloc és versemblant suposar que el nucli amb un possible habitatge antic podria situar-se en el turó on hi ha cal Pons i cal Salomons, mentre que el lloc on s'hi ha recollit la ceràmica antiga podria ser tan sols un nucli secundari o una derivació. A la zona de cal Pons i cal Salomons no s'hi ha detectat ceràmica antiga però, en canvi, rere la casa de cal Salomons hi ha els fonaments d'una construcció anterior al mas. Es tracta d'uns murs força sòlids que semblen transcórrer per sota l'edificació del mas. No es pot descartar que es tracti de les restes de l'assentament antic. Per tant, és important tenir present la vinculació entre aquests diferents nuclis a l'hora d'interpretar el jaciment, el qual sembla correspondre a un assentament pagès d'epoca ibèrica que hauria evolucionat cap a una possible vil·la romana. Un altre element important és que per aquesta vall hi passava l'anomenat camí saliner, que comunicava Vic amb Cardona. L'existència d'aquest jaciment dóna peu a pensar que aquesta via de comunicació podria tenir també un origen antic. | 08090-157 | Prop del mas Menalvens, al sector sud-est del terme de Gaià | 41.9074600,1.9415800 | 412217 | 4640043 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49449-foto-08090-157-1.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia. | 81|83 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49542 | Serrat de Viranes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-de-viranes | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | V-! aC | Estat de conservació desconegut | Jaciment arqueològic d'època ibèrica que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat a la part sud-oest del Serrat de Viranes, la carena del qual delimita els termes municipals de Gaià amb els de Sallent i Avinyó. Concretament a la part alta del serrat, uns 600 m al sud de la casa anomenada Viranes. Tot el serrat és un indret alt i dominant. El punt on s'han identificat les restes ceràmiques és al vessant sud del serrat, vora un corriol que condueix cap a la fita que marca el punt més alt del turó i majoritàriament en terme d'Avinyó. Al voltant d'aquesta zona Josep M. Badia hi ha recollit fragments diversos de ceràmica ibèrica. Una dada que podria ser significativa és que l'indret es coneix tradicionalment amb el topònim de l'Ossera. | 08090-250 | Sector sud-est del terme de Gaià | 41.9064300,1.9605500 | 413789 | 4639910 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49542-foto-08090-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49542-foto-08090-250-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia. | 81|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49545 | El Castellot (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-castellot-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | VII-VIaC. | Estat de conservació del jaciment desconegut | Jaciment arqueològic de l'edat del ferro que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat dalt d'un altiplà allargassat que domina la vall per on passa la rasa de Viranes i l'actual camí de Coll de Comadoms. Concretament, a la part de llevant d'aquest altiplà Josep M. Badia hi ha recollit fragments de ceràmica de l'edat del ferro (segles VII-VI aC.) entre els quals n'hi havia un parell de més significatius, decorats amb marques de dits. Cal dir que a l'edat mitjana per aquesta vall que porta a Coll de Comadoms hi passava l'anomenat camí saliner, per on es traginava la sal de Cardona. Segons dades documentals, a prop d'aquest jaciment hi hauria una possible torre de defensa. Seria la que hauria donat peu al topònim Castellot. Actualment, la casa de pagès anomenada Castellot es troba en ruïnes, uns 180 m al sud-oest. | 08090-253 | Sector sud-est del terme de Gaià | 41.9165900,1.9619700 | 413920 | 4641036 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49545-foto-08090-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49545-foto-08090-253-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49547 | La Bena (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bena-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | VII-VI aC. | Estat de conservació desconegut | Petit jaciment arqueològic de l'edat del ferro que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat enmig d'una zona boscosa en un planellet que s'aixeca vora la pista que va cap al Soler de Lloberes. A prop d'aquí en època medieval hi havia hagut el mas conegut com la Bena. En aquest indret Josep M. Badia hi ha recollit fragments de ceràmica de l'edat del ferro (segles VII-VI aC.). | 08090-255 | Sector est del terme de Gaià | 41.9316000,1.9443300 | 412478 | 4642721 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49547-foto-08090-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49547-foto-08090-255-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 79|76 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49548 | La Codina 2 (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-codina-2-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | V-I aC. | Estat de conservació desconegut, possiblement força arrsat | En una zona propera a la gran masia de la Codina hi ha identificats dos sectors on s'ha recollit de manera superficial ceràmica d'època ibèrica. El que hem anomenat la Codina 1 es troba en unes feixes vora la masia, el que hem anomenat la Codina 2 es troba en un camp situat a una cota més altra i uns 400 m al sud-est del mas, a l'altre costat de la carretera. Aquest segon sector (la Codina 2) s'emplaça a l'extrem de llevant d'una camp de conreu allargassat i al costat d'un camí. En aquest indret Josep M. Badia hi ha recollit fragments de ceràmica d'època ibèrica. | 08090-256 | Sector est del terme de Gaià | 41.9294100,1.9423700 | 412312 | 4642480 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49548-foto-08090-256-1.jpg | Inexistent | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia. | 81 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 49549 | La Codina 1 (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-codina-1-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. | V-I aC. | Estat de conservació desconegut, possiblement força arrsat | En una zona propera a la gran masia de la Codina hi ha identificats dos sectors on s'ha recollit de manera superficial ceràmica d'època ibèrica. El que hem anomenat la Codina 1 es troba en unes feixes vora la masia, el que hem anomenat la Codina 2 es troba en un camp situat a una cota més altra i uns 400 m al sud-est del mas, a l'altre costat de la carretera. El primer sector (la Codina 1) s'emplaça uns 40 m a l'oest de la masia, en un terreny amb desnivell. En aquest indret Josep M. Badia hi ha recollit fragments molt escadussers de ceràmica d'època ibèrica. | 08090-257 | Sector est del terme de Gaià | 41.9308400,1.9375300 | 411913 | 4642643 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49549-foto-08090-257-1.jpg | Inexistent | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia. | 81 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,06 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.