Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 49295 | El Genescà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genesca | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 67.1. | XIII-XX | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, que es troba emplaçada vora la riera de Gaià, prop de la seva confluència amb altres torrents que formen una vall per on han passat històricament els camins i on hi ha el nucli de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossat al nord un cos amb galeria porxada (eixida) i altres coberts i, a l'oest, l'antiga masoveria, tot formant un clos tancat amb pati central. El cos residencial principal és fruit de múltiples ampliacions. La façana davantera, encarada a ponent, és força austera i reflecteix una evolució en diverses fases (la més antiga a la part central on hi ha el portal). Antigament, sobre el portal hi havia una finestra més petita i la llinda amb tres arquets que ara és més avall. Aquesta llinda sembla correspondre a una finestra geminada gòtica. La llosa amb relleu de petxina que s'ha encastat a sota es guardava a les golfes. A mitjans de segle XX aquesta part es va remodelar per donar-li l'aspecte actual. La façana sud presenta igualment una distribució irregular que reflecteix successives ampliacions i reformes. Té un rellotge de sol modern (amb data de 2014) i, a la part final, dos contraforts. A la façana nord hi ha una gran cisterna. A l'interior de la casa hi ha dos cellers, un sobreposat a l'altre, i es conserven dues tines petites o tinardons. El cos de l'eixida, de dues plantes, conserva les obertures amb una barana de fusta a la parta alta. El seu mur posterior té finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La masoveria és una construcció adossada als coberts però pràcticament aïllada, amb planta baixa més dos pisos. Al sud té adossat un cos, actualment transformat en terrassa, que conserva cinc tines. Fora del clos tancat, al sud de la casa, trobem una era enrajolada, una magnífica pallissa oberta amb un gran arc de mig punt, així com altres coberts de pedra i un sector amb naus d'una granja moderna. | 08090-3 | Prop del nucli de Gaià | Probablement l'església de Sant Andreu del Genescar és anterior al mas. Segons Josep M. Badia, en època alt-medieval devia ser sufragània de la parroquial de Gaià i donar servei a una colla de masos al seu voltant. Tanmateix, cal dir que la parroquial es troba molt a prop d'aquí. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental antiga de la capella del Genescar, però Josep BADIA (2016: 185), l'ha pogut documentar en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a 'Sancti Andre de Solerio'. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescar era Soler. Tanmateix, l'església és anterior a aquesta data: romànica del segle XII. Avui continua vinculada al mas Genescà. Pel que fa al mas, segons dades recopilades per Josep M. Badia, ja existia al segle XIII. Concretament, apareix en un document de l'Arxiu Episcopal de Vic de l'any 1255. Ja hem dit que llavors s'anomenava Solario. L'hereu aquesta en aquesta data era un tal Pere. Estava inclòs en la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 en aquest mas hi consta Jaume Gineschar. Per tant, en època baix-medieval ja devia passar a denominar-se Genescà. Un cop superada la crisi baix-medieval, al segle XVI el Genescà va iniciar un procés per absorvir diferents masos rònecs del seu entorn i poder conrear, així, les terres abandonades. Al segle XVII, segons dades del capbreu del castell de Gaià de 1692-93, els propietaris encara eren la família Genescar, concretament Jacint Genescar. Aquests anys l'heretat incloïa tres masos secundaris situats a la mateixa parròquia: Berunyols (mas que ja no existeix i que era situat al sud de l'Oliva), l'Oliva i Ventalló (era a l'est del Genescà). A més, també tenia un altre mas situat a la parròquia de Sant Pere de Monistrol. D'aquesta manera, s'havia convertit en un dels masos principals del terme de Gaià. Al segle XVIII, segons el cadastre de 1741 tenia 117 quarteres de terreny i continuava sent un dels sis masos més grans. Ja al segle XIX, el 1883, segons el Registre de la Riquesa tenia dues masoveries: l'Oliva i el Puig. En total les seves terres ocupaven una superfície de 230,96 ha, de les quals el 40 % eren conreades per parcers. Aquest any el propietari era Ramon Parcerisa. Probablement el 1874 (segons la inscripció d'una llinda) es va construir la masoveria,tot i que en dades del cadastre consta l'any 1822. No sabem què va passar després, però els masos l'Oliva i el Puig es van perdre i, entorn de 1925, Josep Capdevila Font va comprar el Genescar. Llavors l'heretat només incloïa una altra casa que funcionava com a masoveria: cal Quirze. Josep era fill del Soler de Lloberes i havia estat a Salomons. El propietari anterior del Genescà era un home conegut com el Músic de l'Ametlla, que vivia en aquesta colònia propera a Navàs. A partir d'aleshores la propietat del Genescà ha passat als hereus de Josep Capdevila: Joan Capdevila Teixidó i després Josep M. Capdevila Forné, actual propietari que continua al capdavant de l'explotació pagesa. Durant els darrers anys s'han construït les granges fora del recinte, cosa que ha permès que les construccions tradicionals hagin mantingut el seu aspecte exterior pràcticament sense canvis, llevat de la reforma al portal principal ja comentada. Pel que fa a la masoveria, en una temporada no gaire llarga encara hi havia masovers. Entorn de la dècada de 1870 va servir com a segona residència d'una família de Barcelona, i actualment és la residència dels propietaris. | 41.9130900,1.9127700 | 409835 | 4640698 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana de la masoveria: 1874A la llinda de la finestra sobre el portal principal: 1841 (aquesta llinda prové de cal Quirze)Al portal principal: 1822Informació oral facilitada per Josep M. Capdevila Forné | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49296 | El Genescà (masoveria) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genesca-masoveria | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 67.2. | XIX-XX | Masoveria del Genescà, situada al costat de la casa principal del mas. El conjunt del mas forma un clos tancat amb pati central que inclou la casa antiga, una eixida i coberts i, a l'oest, la masoveria. Es tracta d'una construcció força gran i regular, que ha estat aixecada en una sola fase, l'any 1874 segons la inscripció d'una llinda. És de planta rectangular i està adossada als coberts pel costat nord. Disposa de tres plantes. La façana principal, encarada a llevant, té una distribució perfectament simètrica, amb tres eixos d'obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La façana posterior manté aquesta mateixa estructura tripartita. La façana sud té diverses obertures i s'adossa a un cos amb terrassa que conserva cinc tines. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08090-4 | Masia El Genescà. Prop del nucli de Gaià | Probablement l'església de Sant Andreu del Genescar és anterior al mas. Segons Josep M. Badia, en època alt-medieval devia ser sufragània de la parroquial de Gaià i donar servei a una colla de masos al seu voltant. Tanmateix, cal dir que la parroquial es troba molt a prop d'aquí. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental antiga de la capella del Genescar, però Josep BADIA (2016: 185), l'ha pogut documentar en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a 'Sancti Andre de Solerio'. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescar era Soler. Tanmateix, l'església és anterior a aquesta data: romànica del segle XII. Avui continua vinculada al mas Genescà. Pel que fa al mas, segons dades recopilades per Josep M. Badia, ja existia al segle XIII. Concretament, apareix en un document de l'Arxiu Episcopal de Vic de l'any 1255. Ja hem dit que llavors s'anomenava Solario. L'hereu aquesta en aquesta data era un tal Pere. Estava inclòs en la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 en aquest mas hi consta Jaume Gineschar. Per tant, en època baix-medieval ja devia passar a denominar-se Genescà. Un cop superada la crisi baix-medieval, al segle XVI el Genescà va iniciar un procés per absorvir diferents masos rònecs del seu entorn i poder conrear, així, les terres abandonades. Al segle XVII, segons dades del capbreu del castell de Gaià de 1692-93, els propietaris encara eren la família Genescar, concretament Jacint Genescar. Aquests anys l'heretat incloïa tres masos secundaris situats a la mateixa parròquia: Berunyols (mas que ja no existeix i que era situat al sud de l'Oliva), l'Oliva i Ventalló (era a l'est del Genescà). A més, també tenia un altre mas situat a la parròquia de Sant Pere de Monistrol. D'aquesta manera, s'havia convertit en un dels masos principals del terme de Gaià. Al segle XVIII, segons el cadastre de 1741 tenia 117 quarteres de terreny i continuava sent un dels sis masos més grans. Ja al segle XIX, el 1883, segons el Registre de la Riquesa tenia dues masoveries: l'Oliva i el Puig. En total les seves terres ocupaven una superfície de 230,96 ha, de les quals el 40 % eren conreades per parcers. Aquest any el propietari era Ramon Parcerisa. Probablement el 1874 (segons la inscripció d'una llinda) es va construir la masoveria, tot i que en dades del cadastre consta l'any 1822. No sabem què va passar després, però els masos l'Oliva i el Puig es van perdre i, entorn de 1925, Josep Capdevila Font va comprar el Genescar. Llavors l'heretat només incloïa una altra casa que funcionava com a masoveria: cal Quirze. Josep era fill del Soler de Lloberes i havia estat a Salomons. El propietari anterior del Genescà era un home conegut com el Músic de l'Ametlla, que vivia en aquesta colònia propera a Navàs. A partir d'aleshores la propietat del Genescà ha passat als hereus de Josep Capdevila: Joan Capdevila Teixidó i després Josep M. Capdevila Forné, actual propietari que continua al capdavant de l'explotació pagesa. Durant els darrers anys s'han construït les granges fora del recinte, cosa que ha permès que les construccions tradicionals hagin mantingut el seu aspecte exterior pràcticament sense canvis, llevat de la reforma al portal principal ja comentada. Pel que fa a la masoveria, en una temporada no gaire llarga encara hi havia masovers. Entorn de la dècada de 1870 va servir com a segona residència d'una família de Barcelona, i actualment és la residència dels propietaris. | 41.9130900,1.9123900 | 409804 | 4640699 | 1874 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana: 1874 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49299 | La Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-sala-3 | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 27. | XIII-XX | Masia de dimensions modestes, d'origen medieval, emplaçada a l'extrem sud de l'altiplà on es troba el nucli de Gaià. Consta d'un cos residencial amb coberts als dos costats que s'allarguen per la banda sud en forma de U, deixant un estret corredor entremig. L'habitatge és de planta rectangular i disposa de planta baixa més un pis. La façana principal, encarada a migdia, es troba molt coberta per heures i altres elements que li donen un aspecte heterogeni. Sembla que la casa s'ha anat allargant cap a l'est i ha estat objecte de diverses reparacions. Les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, però també n'hi ha amb maó. Les diverses inscripcions a les llindes indiquen que el cos residencial s'hauria ampliat fins a les dimensions actuals ja al segle XVIII, tot i que després s'hi haurien fet modificacions, com la del portal el 1850, o una part obrada amb maó a la planta superior. Les façanes nord i oest tenen petits cossos adossats, com ara una comuna. Els coberts de la banda sud semblen força moderns; el més gran és obrat amb totxo. Tot i el seu aspecte desendreçat, la masia ha conservat exteriorment les característiques constructives originàries. | 08090-7 | Sector proper al nucli de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament apareix en un document de l'Arxiu Espiscopal de Vic de l'any 1231, amb el mateix nom de la Sala. L'hereu era un tal Pere, i la casa formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, estava en possessió del mas Vilagaià, juntament amb els masos Badia, la Roca i la Rierola (aquests dos últims de la parròquia de Sant Pere de Monistrol). Cal destacar que el propietari del mas Vilagaià, Jaume Vilomara, n'era el senyor directe; és a dir que no tenia cap altre senyor per damunt seu i podia cobrar tots els censos. Al final del segle XVIII el propietari de Vilagaià, que el 1774 aconseguí el títol nobiliari de Baró de Vilagaià, fou un personatge molt influent al municipi, ja que va impulsar un gran nombre d'establiments pagesos en algunes de les seves terres. Concretament, el carrer del Pla de Forn es construí en terres de la Sala. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de l'any 1883, la Sala continuava formant part de Vilagaià. Llavors les terres de la Sala ascendien a 69,53 ha, de les quals 26 eren conreades per parcers, que vivien majoritàriament al Pla del Forn. Al segle XX la Sala ha continuat sent una possessió del baró de Vilagaià. Hi vivien masovers, que a la segona meitat del segle eren la família Bruc; concretament Joan Bruc i també el seu fill. Actualment hi viu Agustí Argemí, que fa de col·lector del baró. | 41.9128100,1.9275100 | 411057 | 4640652 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49299-foto-08090-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49299-foto-08090-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49299-foto-08090-7-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda del portal principal: 1850Llinda de la finestra de la façana est: 1760Informació oral facilitada per Josep Font i Josep Matamala | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49301 | Pregones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pregones | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 67, 72, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 26. | XIV-XX | Masia de dimensions modestes, d'origen medieval, emplaçada en una petita esplanada vora la riera o barranc que adopta el mateix nom. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més dos pisos) amb coberts adossats a ambdós costats i a la part posterior. Malgrat que la casa es deu haver anat confeccionant en diverses etapes al llarg del temps actualment presenta una distribució molt regular, que probablement és obra d'una reestructuració general feta l'any 1802, tal com suggereix una inscripció de la façana. La part més antiga, en canvi, ha quedat poc visible. Fruit d'això, l'habitatge adopta una estructura en base a tres crugies, amb tres eixos d'obertures. La façana principal, encarada al sud-oest, té un portal amb llinda i brancals de pedra, igual que les finestres del primer pis. Les finestres del segons pis, en canvi, són emmarcades amb maó i deuen correspondre a una ampliació posterior. Els murs són arrebossats, amb carreus a les cantoneres. A la port posterior, on l'arrebossat és pintat de blanc, se li ha afegit un ampli cobert d'una sola planta. | 08090-9 | Sector proper al nucli de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament, el un document de 1317 apareix ja amb el nom de Pregones i com a pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Gaià. És ben probable que el nom de Pregones faci referència a la vall profunda i enclotada on es troba la masia. En el fogatge de 1553 hi consta el nom de Caterina Pregones. Per tant, com és habitual, la família que hi vivia havia adoptat el nom del mas. Al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, apareix amb el nom de Soler de Pregones. Llavors els propietaris eren la família Riera: Joan Riera i el seu fill Francesc Riera, de Cornet. L'heretat tenia un mas secundari, anomenat Cremats, i pagava de cens 8 sous i 6 diners. Al segle XVIII, segons dades del cadastre de 1741, el mas tenia 150 quarteres, cosa que el convertia en el quart més gran del terme. Al segle XIX , segons el Registre de la Riquesa de 1883, les propietats havien descendit a 87 ha i ja no hi consten masos secundaris. Continuava sent un dels masos extensos en propietats, i un 27 % de les seves terres eren conreades directament pel seu propietari, que aquest any era Josep Cabanas, d'Olvan. A mitjans de segle XX el propietari era un tal Bargalló, conegut com el Saló, de Prats de Lluçanès. Quan aquest morí el mas passà a la seva filla, que és l'actual propietària. Fins a la dècada de 1960 la casa estava habitada per masovers. | 41.9170400,1.9355500 | 411730 | 4641113 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49301-foto-08090-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49301-foto-08090-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49301-foto-08090-9-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres noms: Cal PragonesLlinda sobre el portal principal: 1802 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49303 | Cal Pons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pons | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 68, 85, 195. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 19. | XIII-XX | Masia de dimensions considerables, d'origen medieval, que es troba emplaçada en un promontori amb bon domini visual de l'entorn: la vall de la riera de Cornet. Cal Pons és molt a la vora d'un altre antic mas, cal Salomons, en una situació encara una mica més alta. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) i un gran cobert situat al costat de migdia, gairebé enganxat a la façana d'aquest sector. La façana principal, encarada a llevant, té un portal adovellat i, al primer pis, diverses finestres amb ampit de pedra. La central s'ha transformat en balcó. La construcció actual deu ser majoritàriament del segle XVIII (1721 segons la data del portal), i posteriorment devia ampliar-se cap a migdia. L'altra façana destacada es troba en aquesta banda, amb una galeria de quatre arcades que ha quedat pràcticament tapada pel cobert adjacent. La resta de façanes presenten finestres al primer pis (alguna deixa entreveure llinda i brancals de pedra). Els murs són de pedra i arrebossats. El cobert situat al sud va construir-se el 1934, segons indica una inscripció. Al nord i oest hi ha altres coberts auxiliars. La masia ha conservat els volums i les característiques constructives tradicionals, sense ampliacions modernes. | 08090-11 | Sector de la riera de Cornet, al sud-est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, apareix esmentat en un pergamí de l'any 1259 de l'Arxiu del Prat de Cornet, amb la denominació llatinitzada de Poncis. Llavors l'hereu era un tal Pere i el mas pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 el mas és denominat Pons de Comadoms, i l'hereu és llavors Pere Pons. Posseïa altres masos secundaris o terres d'altres masos: Puigdot (que es trobava al nord de cal Pons), Quatre terres i Tres terres. Més tard, cal Pons fou absorvit pels grans propietaris del Soler de Lloberes, que així aconseguien unificar dos masos veïns, ja que el de Salomons feia temps que formava part d'aquesta heretat. Així, segons el Registre de la Riquesa de 1883, cal Pons és una de les tres masoveries del Soler de Lloberes, juntament amb Salomons i Sant Jordi. En aquest registre s'especifica que les terres de cal Pons abastaven una superfície de 25,49 ha, conreades sense la participació de parcers. En canvi, el mas veí de Salomons només tenia 4 ha. A la dècada de 1930 el propietari era Josep Vilarmau Moratones i vivia a Manresa. El seu hereu fou Joan Vilarmau Coll, i els fills d'aquest Josep i Rosa Vilarmau Vila. En aquesta època cal Pons era habitat per masovers. Entorn de 1959 s'hi van instal·lar els Ferrer, l'actual família de masovers. Ramon Ferrer Vilanova era pastor de cal Roca, de la parròquia de Sant Miquel de Terradelles, i venia sovint a pasturar els ramats per aquestes terres. Interessat en trobar una casa que oferís més facilitats perquè la seva filla pogués anar a l'escola, va fer tractes amb Josep Vilarmau per entrar com a masover. La seva filla, M. Carme Ferrer Capdevila, i el seu marit continuen de masovers a cal Pons i encara tenen ramats. | 41.9118100,1.9453600 | 412536 | 4640522 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la dovella central del portal: 1721.A la porta del cobert sud: JVM 1934Informació oral facilitada per M. Carme Ferrer CapdevilaTambé s'escriu, en alguns casos, cal Ponç | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49305 | Llinda de cal Salomons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llinda-de-cal-salomons | XVII-XVIII | <p>Llinda d'una finestra de la masia de cal Salomons amb un curiós gravat d'una cara. La finestra es troba a la façana posterior (nord), al primer pis. Es tracta d'una llinda que encaixa perfectament en l'emmarcament de la finestra; és a dir, que és un element originari i no pas reaprofitat. La decoració conforma una mena de frontó dins el qual hi ha el gravat rodó amb dos ulls i una boca molt esquemàtics. Desconeixem el simbolisme d'aquest element atípic. Pel fet de trobar-se a la façana nord (associada de manera natural amb l'hivern i amb la nit) tal vegada tindria alguna relació amb la lluna. Una altra interpretació seria com a esperit protector de la casa. Pel context i la tipologia constructiva, podria datar-se als segles XVII-XVIII, sense que descartem, però, una datació més antiga.</p> | 08090-13 | Masia de cal Salomons. Sector sud-est del terme de Gaià | <p>Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament, apareix esmentat en un document de l'any 1317 de l'Arxiu Parroquial del Mojal, ja amb la mateixa denominació de Salomons. Pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. Segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 era un dels set masos que posseïa el Soler de Lloberes, que era el mas del terme de Gaià que havia absorvit més possessions. En aquest moment l'hereu era Francesc Soler de Lloberes. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 continuava en mans del Soler de Lloberes, juntament amb Sant Jordi i cal Pons. En aquest document s'especifica que les terres de Salomons abastaven només 4 ha. Sigui com sigui, finalment els dos masos que estaven de costat van quedar unificats sota un mateix amo. En el segle XX cal Salomons ha continuat com a propietat del Soler de Lloberes i ha estat habitada per masovers. Recentment, l'habitatge s'ha rehabilitat.</p> | 41.9124300,1.9447400 | 412486 | 4640592 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2024-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||||
| 49306 | Coll de Comadoms | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-de-comadoms | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi (2016). 'Camins històrics', 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 28, 60, 68, 85 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 16.1, 16.2. ORDEIG MATA, Ramon (1995). Oristà i la seva història, Vic. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada a la punta d'una altiplà que es troba a l'extrem sud-est del terme de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta pràcticament rectangular (amb planta baixa més dos pisos) i un gran conjunt de coberts que es troben al sud-oest, deixant només un estret corredor entre els coberts i la casa. La masia té l'aspecte d'un gran casal obrat majoritàriament al segle XVIII i amb importants ampliacions al XIX. El nucli originari es troba a ponent, on es conserva l'antic portal adovellat, actualment dins d'una estança dels baixos. D'aquí la casa es devia ampliar cap a diferents bandes i, ja al segle XIX (1885) s'habilità l'actual façana principal, que compta amb un portal fet amb arc escarser i unes galeries a l'extrem sud. També en aquesta època s'hi van fer altres obres, com el cos adossat al nord o la pallissa. En el sector nord de la casa antigament hi havia la masoveria, mentre que la resta de l'habitatge l'ocupaven els propietaris, que no han deixat mai de residir a la masia. Els murs de la casa són de maçoneria, i les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra a la façana nord-est, mentre que a les parts ampliades al segle XIX, que són la majoria, els emmarcaments són amb maó. A la façana nord-est la casa té una eixida amb terrasses, adaptades modernament, que donen accés directament al primer pis. Al nord, al voltant de l'era, hi ha altres coberts aïllats, com ara una magnífica pallissa amb portal de punt rodó. | 08090-14 | Sector sud-est del terme de Gaià | Segons s'esmenta en el llibre sobre Oristà de l'historiador ORDEIG i MATA (1995), hi ha notícies sobre l'existència del Coll de Comadoms de l'any 900. D'altra banda, Antònia Coll afirma que la casa originària era en un lloc diferent de l'actual. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas apareix documentat al segle XIV. Concretament s'esmenta en un document de 1317 de l'Arxiu parroquial del Mojal, ja com a 'Col de Comadons'. Com a excepció, formava part de la parròquia de Sant Miquel de Terradelles, però dins del terme del castell de Gaià. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, es designa com a Coll de Comadoms Subirà. L'hereu era Josep Coll, i posseïa tres masos secundaris: Coll de Comadoms Jussà (un mas que devia trobar-se en una cota més baixa però del qual els actuals propietaris no en tenen cap record), Viranes (només la meitat de les terres) i les Salades. La família Coll ha continuat al capdavant del mas fins a l'actualitat. El 1805, segons una inscripció de la casa, el propietari era J H Coll i Puixoriol. A finals del segle XIX el propietari era Josep Coll Torra, casat amb Àngela Pont. En aquest moment es van fer importants reformes i ampliacions. Tal com hem dit, es construí una nova façana (1885), la pallissa (1894) i es devia ampliar i remodelar tota la casa. Posteriorment, el nucli del mas pràcticament no ha sofert modificacions exteriors. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 el Coll de Comadoms ja no tenia els masos associats i la seva heretat abastava 78,93 ha, cosa que el situava com un mas de tamany mitjà. Josep Coll conreava directament totes les terres, sense l'ajuda de cap parcer. Tanmateix, aquestes dades podrien ser inexactes ja que, segons els propietaris, els masos Viranes i Salades no han deixat mai de ser de Coll de Comadons. Aquests masos eren portats per masovers. L'hereu del matrimoni entre Josep i Àngela va ser Josep Coll Pont, que es casà amb Cinta Pujols. El seu fill i hereu fou Josep Coll Pujols, nascut el 1934 i actual propietari. Es casà amb Maria Carme Prat Puigoriol. El seu fill és Joan Coll Prat. Tots continuen residint al Coll de Comadons. Pel que fa a la masoveria, fins a principis de segle XX encara hi vivia una família. Entorn de 1930 van marxar i la noia es va casar un tall Terradellas, d'ofici paleta. La seva filla és Mercè Terradellas, que va ser regidora a l'Ajuntament de Balsareny i més tard alt càrrec de la Generalitat de Catalunya a les dècades de 1990 i 2000. | 41.9151100,1.9717100 | 414726 | 4640862 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Placa al portal principal: Josep Coll Torra, Àngela Coll de PontLlinda encastada a l'eixida nord-oest, procedent d'algun altre indret de la casa: J H COLL Y PUIXORIOL ME FECIT ANY 1805.Inscripció a la pallissa: 1894Placa de marbre a la façana nord-oest de la lliga del bon mot: 'Alabat sia Déu. Per vostra pròpia dignitat i respecte als altres parleu bé'.Informació facilitada per Josep Coll Pujols i Joan Coll Prat | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49307 | Viranes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viranes | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 68, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 17. | XVII-XX | Masia de dimensions modestes que ja existia, com a mínim, al segle XVII. Es troba emplaçada al costat d'un torrent que desemboca a la riera de Cornet, al sud de l'altiplà que s'estén a l'extrem sud-est del terme de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) més un cobert aïllat situat al nord. La casa devia sofrir una remodelació important l'any 1800, tal com indica una inscripció a la façana. En aquest moment l'obra es va fer encara amb pedra, i posteriorment, ja entrat el segle XX, la casa va ser sobrealçada i remodelada de nou, en aquest cas amb obra feta de maó. La façana principal, encarada a migdia, reflecteix aquestes dues fases. El portal és emmarcat amb llinda i brancals de pedra, igual que la finestra que hi ha al seu damunt. A la façana de ponent la casa s'ha dotat amb una àmplia galeria amb baranes de ferro. La façana oposada, a llevant, sembla remodelada molt recentment, amb bona part d'obra feta de maó. La façana posterior té un petit cos adossat corresponent a un pou. El cobert posterior és obrat amb totxo, probablement a mitjans de segle XX, i té un femer. | 08090-15 | Sector sud-est del terme de Gaià | Les primeres notícies sobre aquesta casa són del segle XVII, però no es pot descartar que tingui un origen anterior i que antigament fos coneguda amb un altre nom. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 consta que Viranes (però només la meitat de les seves terres) pertanyia al Coll de Comadoms, juntament amb les Salades. Aleshores el propietari era Josep Coll. Tal com indica la inscripció de la façana principal, l'any 1800 s'hi devia fer una remodelació important. A principis del segle XX el propietari era un tal Sobregrau, del poble de Gallifa, que tenia moltes terres a la zona del Vallès Oriental i, per la zona de Gaià, posseïa Sant Miquel de Terradelles i Terradellets, a més de Viranes. Aquest tal Sobregrau es va vendre aquestes tres propietats entorn de la dècada de 1920. Els propietaris del Coll de Comadoms van adquirir Viranes. Aleshores de la casa en tenien cura masovers. Hi va viure Josep Bruc Clusellas, que va néixer entorn de 1930 i va marxar-ne quan es va casar, entorn de 1965, per anar a cal Serra. Després la casa va restar un temps abandonada i actualment té un ús com a segona residència. Durant els anys de la guerra prop de Viranes hi havia un amagatall on s'hi refugiaven emboscats. | 41.9117700,1.9584400 | 413621 | 4640505 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda de la finestra sobre el portal principal: 1800Informació oral facilitada per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms, i per Josep Font | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49308 | Les Salades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-salades | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 68, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 21. | XVII-XX | Masia de dimensions modestes, d'origen medieval, que es troba emplaçada al nord de l'altiplà que s'estén a l'extrem sud-est del terme de Gaià. Tan sols consta d'un cos residencial, de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes. Té l'aspecte d'una casa modesta, de característiques similars a la veïna de Viranes, però una mica més petita. Totes dues eren masoveries del Coll de Comadoms. La casa s'assenta sobre un terreny amb desnivell, de manera que la part posterior té l'entrada directament al primer pis. La base de la construcció és de pedra i la part alta és feta amb maó. Bona part dels murs són arrebossats amb ciment, cosa que fa més difícil deduir la seva evolució. La part més antiga devia ser a l'angle sud-est, on hi trobem un senzill portal amb llinda de fusta. La resta d'obertures són emmarcades amb maó i amb llindes de fusta. Ja ben entrat el segle XX la casa es devia sobrealçar i remodelar amb obra feta de maó, que té la particularitat de tenir els maons col·locats no en pla, com és habitual, sinó verticalment. | 08090-16 | Sector sud-est del terme de Gaià | Segons notícies recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament s'esmenta en un document del monestir de la Portella de 1376, amb el nom de Les Salines. Formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. El nom de les Salines és ben suggerent, però no el sabem relacionar amb cap jaciment de sal en concret. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 consta que les Salades pertanyia al Coll de Comadoms, juntament amb Viranes. Aleshores el propietari era Josep Coll. En el Registre de la Riquesa de 1883 no consta que el Coll de Comadoms tingués masos secundaris o masoveries, però podria tractar-se d'una dada inexacta ja que, segons els propietaris, Viranes i Salades no han deixat mai de ser de Coll de Comadons. De la casa en tenien cura masovers. Ja al segle XX el masover era un tal Salvador Llopis, que es dedicava, junt amb el seu fill, a fer de carboner. Tenien diverses carboneres a les rodalies de la casa. Entorn de 1955 van marxar de les Salades. | 41.9189900,1.9647000 | 414150 | 4641300 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49308-foto-08090-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49308-foto-08090-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49308-foto-08090-16-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49312 | Creu del Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-coll | <p>TORRES, Jordi; PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Camins històrics', 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 28, 273.</p> | XX | <p>Creu situada en un encreuament de camins, prop de la masia del Coll de Comadoms, en record d'uns fets recollits per la memòria popular, que afirma que en aquest indret hi va morir un soldat borbònic en una batalla d'una guerra carlina. La creu és formada per una grada circular amb tres graons sobre la qual s'aixeca una columna revestida de pedra amb una senzilla creu de ferro al damunt. A les grades s'hi poden llegir les inscripcions dels anís 1933 i 1999. La tradició no és molt precisa. Segons explica l'Antònia del Coll de Comadoms, en aquest indret hi va haver una batalla entre liberals i carlins, i es diu que hi va morir un soldat borbònic. Vora la creu hi ha una balma (Balma de la Creu) que hauria servit de refugi i on encara es poden veure uns forats a la roca que s'atribueixen als trets. S'explica que l'haurien enterrat allà mateix, i en record hi van plantar una creu de fusta. L'any 1933 es va col·locar una altra creu al costat del camí, i posteriorment n'hi van haver d'altres de fusta en substitució de les que s'havien fet malbé. Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms, recorda que de petits els feien resar un credo cada vegada que passaven vora la creu. La creu actual es va posar al lloc l'any 1999 per part dels propietaris del Coll de Comadoms.</p> | 08090-20 | Prop de la masia de Coll de Comadoms, al sector sud-est del terme de Gaià | 41.9180600,1.9702100 | 414605 | 4641191 | 1999 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49312-49312-foto-08090-20-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | Inexistent | 2024-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||
| 49313 | Balma de la Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-la-creu | TORRES, Jordi; PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Camins històrics', 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 28, 273. | Balma situada en un turonet vora la masia de Coll de Comadoms, molt a prop de la creu anomenada del Coll que, segons la tradició popular, es va aixecar en record d'un soldat borbònic mort en una batalla d'una guerra carlina. La Balma de la Creu hauria servit de refugi en aquest episodi. La balma, encarada al sud-est, té un bon domini visual sobre l'encreuament de camins que hi ha als seus peus i també sobre la plana que s'estén entorn del Coll de Comadoms. La roca que conforma el sostre de la balma té una llargada d'uns deu metres i és força espectacular, ja que té una profunditat considerable. A la part esquerra de la paret de la roca s'hi poden veure un seguit de línies amb forats circulars de diferents mides que la tradició diu que s'haurien produït a conseqüència dels trets, ja que recorden les marques que deixa una perdigonada. Cal dir però que, si bé no tots, la majoria d'aquests forats alineats semblen fruit de l'erosió natural. | 08090-21 | Prop de la masia de Coll de Comadoms, al sector sud-est del terme de Gaià | 41.9184700,1.9689600 | 414502 | 4641238 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49313-foto-08090-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49313-foto-08090-21-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||||
| 49317 | La Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-plana | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 7.1, 7.2 | XVIII-XX | Masia de dimensions mitjanes que ha estat força remodelada en els darrers anys però que conserva elements originaris interessants. Es troba emplaçada en un petit replà vora la vall del Llobregat. Consta d'un cos residencial, amb dos cossos adossats en forma de L (de planta baixa més dos pisos) més un altre edificació aïllada corresponent a l'antiga pallissa i les corts de porcs. El cos residencial ha estat ampliat a la dècada de 1950, quan s'hi va afegir la part posterior com a residència per als propietaris, mentre que la part davantera quedava per als masovers. L'obra es va dotar d'una estètica unitària de regust ruralista, caracteritzada per les parets pintades de blanc i ressaltant els diferents emmarcaments de les obertures amb pedra o maó. En aquest moment es va sobrealçar també el cos antic i se'n va remodelar la façana, de manera que ara es conserva una finestra i una porta antigues, amb llindes i brancals de pedra, mentre que la resta són obertures modernes, fruit d'una recomposició de la façana, que s'ha dotat també d'un porxo davanter. La part que ha conservat millor l'estructura originària és l'antic celler, situat als baixos de ponent. S'hi conserven dues tines cilíndriques, avui obertes i visibles, i dues de més petites i quadrades (aquestes últimes sembla que destinades a l'elaboració de vinagre). A la casa encara hi ha unes tres tines més que es mantenen cobertes. A llevant la construcció de l'antiga pallissa (obra de 1950) és formada per un cos amb dues plantes amb diverses arcades emmarcades amb dovelles que dibuixen un perfil dentellat en contrast amb la paret blanca. Adossat hi ha el cos de les porquerisses, d'una sola planta. Tot aquest conjunt ha estat adequat com a allotjament rural amb el nom de la Païssa, i s'han aprofitat les antigues compartimentacions per encabir-hi les habitacions. L'entorn de la casa és enjardinat i terrassat amb uns marges de pedra seca de gran qualitat. | 08090-25 | Sector oest del terme de Gaià | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa, que podria ser una construcció del segle XVIII sense que descartem, però, un origen més antic. De fet, en la inscripció del portal hi consta l'any 1713. En el Registre de la Riquesa de 1883 la casa de la Plana consta com a propietat de Josep Vilaseca, de Sallent, que també posseïa la casa de cal Ceba. L'heretat de la Plana abastava 75,67 ha, 26 de les quals eren conreades per 10 parcers. Fonamentalment estava dedicada a la vinya, i alguns d'aquests parcers sembla que tenien les seves tines enmig dels camps. A mitjans de segle XX els propietaris eren la família Perramon, de Manresa. Concretament, el 1950 Miquel Perramon va construir la pallissa i les corts de porcs, i entorn d'aquest any va fer també altres obres importants: el cos adossat posterior com a casa per als propietaris, l'enjardinament i la piscina, l'aterrassament de l'entorn i els marges de pedra seca... Després dels Perramon la propietat va passar a un tal Escrigues i, entorn de 1990, van adquirir la casa Miquel Casanovas Anglada i la seva muller Antònia Antonell Reguant, de Terrassa. Aquesta família ha continuat l'adequació i millora de la casa i l'entorn. Des de 2004 tenen obert l'establiment de turisme rural amb el nom de la Païssa. | 41.9260800,1.8865300 | 407678 | 4642168 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49317-foto-08090-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49317-foto-08090-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49317-foto-08090-25-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1713Inscripció en una pedra de la pallissa: MPG 1950 | 98|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49318 | El Serrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-serrat-0 | Anònim (2001). Festa Major de Galera, programa. BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 88, 197. | XVIII-XX | Conjunt de dues cases de pagès adossades i alineades que formen un petit carrer. Es troben emplaçades en un turonet allargassat prop de l'actual carretera i de l'antic camí que anava de Navàs a Gaià. Es tracta de dues cases modestes, de petites dimensions i de característiques semblants, en base a un model de casa pagesa popular. Les dues s'han allargat pels extrems. La que es troba a ponent és el Serrat i la de llevant es coneix com cal Cisteller. La tipologia és pràcticament idèntica. Consten de planta baixa més un pis, que és força baix. A la planta baixa hi tenen dependències de treball, cadascuna amb una tina que es troba situada al lateral i que desguassa en un celler posterior, en un terreny amb desnivell. Al primer pis hi ha els habitatges, amb habitacions força petites. Les façanes principals s'encaren vers migdia. La casa que ha conservat millor la forma originària és el Serrat. Té un portal i finestra al seu damunt, els dos emmarcats amb llindes i brancals de pedra. Al costat té un balcó i altres finestres i, més enllà, un altre portal aixoplugat sota un petit porxo. Cal Cisteller presenta una estructura similar, però la porta i finestra principals s'han fet de nou i, a l'extrem, s'hi ha afegit un cos lleugerament més alt. Els murs són de pedra a la part baixa i les parts altes majoritàriament són fetes amb maó. Per la part posterior les cases pràcticament no tenen obertures. A l'altra banda del carrer hi ha diversos coberts de construcció més recent, fets majoritàriament amb maó. | 08090-26 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Les dues cases conegudes com el Serrat les van construir dos germans, de cognom Matamala, pels volts de l'any 1700. Es tractava d'un establiment en terres del mas Riera. Quan van morir les van deixar com a donació al bisbat de Vic. L'any 1760 les va comprar la família Taulats, que n'han conservat la propietat fins el dia d'avui. Pel que fa a cal Cisteller, la família que l'habitava eren parents amb els Taulats. L'últim membre d'aquesta família que va viure a la casa fou Celestino Camprubí Taulats, que va marxar a Galera a la dècada de 1960. Es diu que durant la Guerra Civil una bomba va impactar contra la casa del Serrat. Precisament en aquests anys el llavors hereu, Joan Taulats Riera, va començar a escriure un interessant dietari en el qual narra alguns dels fets socials i polítics esdevinguts durant la Guerra Civil i també en els anys posteriors. Fins l'any 1967 una de les cases tenia una premsa de fusta. Cal dir que en el llibre 'Gaià t'estimo' hi ha una confusió respecte a les cases del Serrat. S'hi afirma que el serrat és un dels establiments promoguts pel baró de Vilagaià al final del segle XVIII, com Galera i el Pla del Forn. L'equívoc es deu al fet que prop de Galera hi ha un petit turó conegut com el Serrat de Joanich, el qual s'ha confós amb aquest altre indret conegut simplement com el Serrat.. | 41.9014400,1.8997600 | 408740 | 4639419 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49318-foto-08090-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49318-foto-08090-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49318-foto-08090-26-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49320 | Forn de ginebró del Genescà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ginebro-del-genesca | XIX-XX | Forn de ginebra o ginebró emplaçat a la masia del Genescà, uns metres a l'est de la façana de llevant de la casa. De forns de ginebró n'hi ha de diferents tipus; en aquest cas es tracta d'un forn fet sobre una roca plana semblant a una llosa. És un bloc de roca sorrenca de forma més o menys quadrada que està situat pla a terra en un terreny actualment ple d'herbes. A la superfície de la pedra s'hi ha rebaixat una vora de forma circular i, a l'interior, dos canalons que convergeixen, en forma de V. La pedra mesura uns 80 cms de costats. Al seu damunt s'hi apilonaven les branques de ginebró i les teies per cremar, que eren sostingudes dins d'un bidó que es col·locava invertit, de manera que actuava com una mena de forn. L'oli que destil·lava el ginebró baixava pels canalons i s'escolava pel vèrtex de la V, on hi devia haver un altre canaló per conduir el líquid fins a un recipient que estava situat a una certa distància. De no ser així, l'oli s'hauria inflamat. El forn deu fer molts anys que ja no s'utilitza. Els propietaris de la masia ja no l'havien vist mai a en ús. L'oli de ginebró s'utilitzava sobretot per al bestiar, contra les paparres i per altres dolències, però també amb persones per guarir dels cops o les inflamacions. | 08090-28 | Masia del Genescà, sector central del terme de Gaià | 41.9131100,1.9130800 | 409861 | 4640700 | 08090 | Gaià | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49320-foto-08090-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49320-foto-08090-28-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||
| 49322 | La Rierola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-rierola | Anònim (2000). 'Una masia: la Rierola'. Festa Major de Galera, programa. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 12. | XIII-XX | Masia de dimensions mitjanes o petites, d'origen medieval, emplaçada en una plana formada vora un meandre del riu Llobregat, al sector de ponent del terme de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té cossos adossats a la part davantera i posterior. La façana principal, encarada a migdia, ha quedat parcialment coberta per un d'aquests coberts, que és una pallissa en dues plantes, de manera semblant al que trobem al mas veí de la Riera. De la façana queden visibles un portal i, al seu damunt, un balcó. Les obertures són emmarcades amb maó i amb llinda de fusta. Els murs de la casa són de pedra i tenen poques finestres, la majoria emmarcades amb maó. Els coberts de la part posterior són producte ja d'actuacions força recents. En general la Rierola ha conservat íntegrament el volum del cos principal i les seves característiques constructives tradicionals. Exteriorment els possibles vestigis medievals no són visibles; l'obra sembla fonamentalment dels segles XVII-XVIII, i en el segle XIX devia ser àmpliament reformada. | 08090-30 | Sector oest del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un document de 1245 de la parròquia de Gaià (Arxiu Episcopal de Vic), ja amb la mateixa denominació de Rierola. Llavors l'hereu era un tal Pere i el mas formava part de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. Al segle XVII, en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, ja consta com un mas sota la possessió de Vilagaià, juntament amb altres de la zona. En el Registre de la Riquesa de 1883 es manté sota el control de Vilagaià. Llavors el propietari d'aquest mas ja era el recentment nomenat Baró de Vilagaià, resident a Barcelona. Aquest any les terres de la Rierola tenien una extensió de 75,73 ha. D'aquestes, 57,58 eren conreades per parcers; concretament 21 parcers. Entorn de 1930 la propietat continuava sent de Vilagaià. Aleshores s'hi va fer la darrera modificació important: es va fer la pallissa sobre unes antigues corts, es va construir el balcó que comunica amb la sala de la casa i es va obrir una finestra al lloc on hi havia un forn de pa. Llavors ja hi vivia el que en va ser masover durant molts anys, un tal Josep. L'any 1978 el cobert de la façana principal es va sobrealçar amb la segona planta. Molt recentment, la casa ha estat venuda. | 41.9059200,1.8875500 | 407733 | 4639929 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49322-foto-08090-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49322-foto-08090-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49322-foto-08090-30-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una rajola col·locada a la façana de la casa s'hi pot llegir: 'Alabat sia Déu. Per vostra pròpia dignitat i respecte, no renegueu'. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49324 | Cal Simó de Matamala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-simo-de-matamala | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 4. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions força grans, construïda molt probablement el 1856 i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), que té una construcció annexa a l'angle sud-est corresponent a una pallissa. Inicialment la casa era més petita i ha estat eixamplada pels dos costats i, més recentment, també sobrealçada. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució força regular, amb un portal i, a la planta superior, tres obertures de la primera època. Totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. En una fase posterior la finestra central es va transformar en balcó i a l'ampliació del lateral esquerra s'hi va obrir una nova finestra, aquesta ja emmarcada amb maó. Els murs de la casa són fets de maçoneria, actualment a pedra vista. La façana de llevant té diversos contraforts i un petit cos adossat, obrat amb maó. La resta de façanes tenen altres finestres, de distribució irregular, algunes emmarcades amb pedra picada. La pallissa és una interessant construcció que consta de dues plantes, la superior parcialment descoberta i sostinguda sobre pilastres. | 08090-32 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Simó, es diu que inicialment el lloc era ocupat per una mena de barraca i que, en un moment donat, s'amplià per bastir-hi la casa. Els que la van construir ja eren la família de cognom Costa. En el Registre de la Riquesa de 1883 consta que cal Simó tenia terres per una superfície de només 1,39 ha. La resta de camps, majoritàriament vinyes, estaven sota el contracte de parceria. A principis de segle XX Josep Costa Sellarès i Serafina Conangle no van tenir fills mascles. La seva pubilla, Irene Costa Conangle, es va casar amb Rafael Burillo, que feia de mosso en una casa propera. Entorn de 1960 Rafael Burillo va comprar tota la finca de Matamala, un mas llavors habitat per masovers i que feia temps que estava en declivi. Rafael Burillo va ser alcalde de Gaià una temporada força llarga, entre 1979 i 1995. El fill de Rafael és Josep Burillo que, en casar-se amb M. Lurdes Torrent, va anar a viure a Navàs. Llavors cal Simó va restar tancat una temporada fins que, recentment, el fill de Josep Burillo s'ha instal·lat de nou a la casa. Pel que fa a les obres, entorn de 1936 s'hi va fer una ampliació important, amb la construcció d'un femer, dues tines i alguna habitació. El 1995 es va sobrealçar la teulada. | 41.9380900,1.9016600 | 408949 | 4643486 | 1856 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del balcó: 1856Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49326 | Cal Correu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-correu | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 3 | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes, construïda molt probablement a mitjans de segle XIX i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i una planta sotacoberta), que té un cobert llevant. A diferència de la resta de cases d'aquest nucli, cal Correu ha estat bastida en una sola fase i no ha sofert ampliacions en el seu cos principal. La façana, encarada vers migdia, és perfectament regular i es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb el portal a la dreta, dos balcons amb baranes de ferro al pis i una galeria amb dues arcades al tercer nivell. Les arcades han estat tapiades per fer-hi dues petites finestres. Si bé la casa no s'ha ampliat, s'hi observen refeccions en les obertures, que originàriament devien ser totes amb llindes i brancals de pedra i, en alguns casos, s'han substituït total o parcialment amb emmarcaments fets de maó. Els murs de la casa són de maçoneria i conserven el semi-arebossat tradicional. En la resta de façanes l'edificació pràcticament no té obertures i, les que hi ha, són petites. A la façana est s'hi ha adequat un petit tancat amb una escala d'accés lateral. Fins fa poc a ponent hi havia també un cobert adossat que servia com a pallissa. A l'interior es conserva un forn, una llar de foc i una tina. | 08090-34 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Correu, es diu que la va construir un home que feia de correu a l'Ametlla de Merola. Ja a mitjans de segle XX hi vivia un matrimoni que es deien Jaume i Carme, junt amb una tieta. En van marxar entorn de 1956 per anar a la colònia Riera. | 41.9381900,1.9020800 | 408984 | 4643496 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49328 | Tina de ca l'Obradors 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-ca-lobradors-1 | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 170. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 306-307 | IX-XI | Conjunt de tina i follador excavats a la roca, d'època medieval, emplaçats a la part sud-oest d'un serrat que hi ha prop del mas Obradors i del torrent de la Roca. En aquest serrat hi ha una altra tina excavada a la roca (ca l'Obradors 1). Segons expliquen els germans COROMINAS CAMPS (2017: 164) en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat pels germans Corominas ca l'Obradors 2 es situa a la vora d'una codina que forma una petita cinglera i consta dels dos elements característics d'aquestes tines arcaiques. El follador és una cavitat de forma cilíndrica adjacent a la tina i de poca profunditat. Aquí és on es trepitjava la verema. Per un dels costats el follador queda obert cap a la tina, de manera que el most podia anar caient directament per decantació. La tina també és de forma cilíndrica però més gran, de 2,05 m de diàmetre i una alçada de 0,9 m. La seva capacitat seria de 3.000 litres. Aquí és on tenia lloc el procés de fermentació del vi. La tina té el seu desguàs (boixa) que dóna a una cavitat lateral, també retallada a la roca, que funcionaria com a cubeta de decantació. En aquest espai es feia la separació dels solatges o pòsit que arrossegava el vi abans de ser trascolat a la bóta. Sobra la mateixa roca, a un costat de la tina, hi ha un petit dipòsit rectangular fet de totxo que s'hauria habilitat, ja en època moderna, per ensulfatar les vinyes. En aquesta època segurament també s'hauria utilitzat la tina com a dipòsit d'aigua. Els germans Corominas consideren que aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de les tines de ca l'Obradors cal dir que es situen en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. Efectivament, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors hi trobem una altra tina de característiques similars (Tina de ca l'Obradors 2), l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Tot això ens indueix a pensar en una cronologia força reculada: potser no d'època visigòtica però sí als inicis de l'època comtal (segles IX-XI). Un altre fet interessant és que en tot el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-36 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9188400,1.8904000 | 407988 | 4641360 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49328-foto-08090-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49328-foto-08090-36-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49329 | Tina del camp del Miquel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-camp-del-miquel | COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 310-311. | IX-XVIII | Tina excavada a la roca, d'època medieval, emplaçada a l'extrem d'un altiplà sobre el torrent del Clot de l'Oli, uns 500 m a l'est del nucli de Galera. Segons expliquen els germans COROMINAS CAMPS (2017: 164) en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat pels germans Corominas tina del Camp del Miquel es situa en una codina que forma una petita cinglera i consta d'una tina sense follador (la cavitat on s'aixafava el raïm) però amb un petit dipòsit també excavat que es troba uns metres separat de la tina. La tina, pròpiament, és una cavitat de forma cilíndrica excavada a la superfície superior de la roca. Té un diàmetre de 2,5 m i una alçada mitjana de 1,10 m. El fons de la tina no és pla, sinó que fa una mena d'esglaonat. Es calcula que la capacitat seria de 5.400 litres. El forat de la boixa es troba a la part que dóna a la paret exterior de la roca. A la part superior la tina té quatre petits encaixos que van servir per col·locar-hi el brescat: les fustes que anaven directament sobre la tina i permetien trepitjar-hi el raïm. Probablement per això els germans Corominas consideren aquesta tina no d'època medieval, sinó moderna, ja que en les tines més arcaiques el raïm es trepitjava en l'anomenat follador. A pocs metres de la tina hi ha una cavitat també excavada a la roca, de forma més o menys rectangular i de poca profunditat. Els germans Corominas no l'esmenten en el seu llibre, però podria tractar-se d'un petit dipòsit d'aigua, tal vegada per netejar-se els peus. A la part posterior de la tina, on hi ha la boixa, s'hi veuen restes de cèrcols que podrien correspondre a bótes per al vi. Els germans Corominas consideren que, en general, aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de la tina del camp del Miquel la daten en època moderna, segurament pels indicis d'haver tingut un brescat. Tanmateix, no podem descartar que fos anterior i que, en un moment donat, s'adaptés per col·locar-hi el brescat. Un factor a favor d'aquesta hipòtesi és que es troba relativament a prop (a uns 800 m) de dues altres tines (tines de ca l'Obradors 1 i 2) que són clarament d'època medieval, ja que es troben en un context amb una forta presència de poblament d'època visigòtica i alt-medieval. | 08090-37 | Prop del nucli de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9116900,1.8950100 | 408360 | 4640562 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49331 | Feixes de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/feixes-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. ARBERÀ, J.; DAURA, A.; PARDO, D. 'Noves descobertes de necròpolis medievals als municipis de Cardona, Clariana de Cardener i Navàs'. Butlletí del Patronat de Museus de Cardona, núm. 2, Cardona (setembre 1983 ), p. 35-36. FOLCH, C (2005). 'El poblament al nord-est de Catalunya durant la transició a l'Edat Mitjana (segles V - IX dC)'. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, [Girona] XLVI, p.37-65. FOLCH, C. 'La cerámica de la Alta Edad Media en Catalunya (siglos VIII-IX). El estado de la cuestión'. Arqueología y Territorio Medieval. 12.2, p. 237-254. MARTÍ, Ramon (2005). 'La defensa del territori durant la transició medieval'. I Congrés de Castells a la Mediterrània Nord-Occidental. Arbúcies, 5-7 de març. Arbúcies. MARTÍ, Ramon (2006). 'Del fundus a la parrochia. Transformaciones del poblamiento rural en Catalunya durante la transición medieval.'. SÉNAC, PH. Villa I: De la Tarraconaise à la Marche Supérieure d'al-Andalus (IVe-XIe siècle). Les habitats ruraux, CNRS / Université de Toulouse-Le Mirail. Toulouse, p. 145-165. | V-XI | En aquest indret, amb una àmplia feixa molt propera al mas Obradors i a l'església d'origen preromànic de Sant Pere de Monistrol, hi ha les restes d'un poblat d'època visigòtica i d'un mas alt-medieval (ja d'època comtal) que està associat amb una possible ferreria. Uns 140 m a l'oest hi ha una necròpolis datable a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Les excavacions que s'hi han efectuat han permès identificar dues ocupacions de diferents èpoques que se sobreposen o conflueixen parcialment en un mateix espai. La fase més antiga correspon a l'Antiguitat tardana fins a l'Alta Edat Mitjana, i s'associa preferentment a l'època visigòtica. D'aquesta fase s'han localitzat dues habitacions contigües, de planta rectangular, amb murs fets amb pedres desbastades per les cares vistes, els quals formarien un sòcol sobre el qual s'aixecaria una estructura i una coberta feta amb materials peribles. El tancament sud està construït amb grans blocs de pedra sorrenca que correspondrien a la fase inicial de l'assentament. A uns metres d'aquestes estructures es localitza un gran recinte delimitat per dos murs (a est i sud) i per la mateixa roca natural (a nord i est). A partir del material arqueològic que s'hi ha localitzat i de dues datacions de ràdiocarboni les restes es poden situar (de manera encara provisional) entre els segles V-VII dC. Una segona fase del jaciment correspon a l'Alta Edat Mitjana (segles IX-XI). D'aquest període s'han trobat un conjunt d'estructures d'emmagatzematge que podrien relacionar-se amb algun mas o assentament rural d'aquesta època. Es tracta de tres sitges i dues foses, que es troben excavades en els estrats que amortitzen la fase anterior, visigòtica. De l'habitatge o mas pròpiament se n'ha localitzat una habitació de forma rectangular bastida amb murs de pedres lligades amb fang. Els materials apareguts en els estrats d'amortització associats a les sitges han donat una cronologia que va entre els segles IX i XI. Entre ells cal destacar un fragment de sitra (un petit calder on es portava l'aigua beneïda). Cal dir que en les darreres campanyes d'excavació han sortit nous elements, que encara no s'han fet públics, i que han permès delimitar millor el recinte visigòtic, així com també una petita tomba perinatal, un fogar o un forn de pa. D'altra banda, en un punt situat a llevant del camp (anomenat sector 2) es va posar al descobert un nucli que podria correspondre a una ferreria. O això és el que sembla deduir-se en base a l'estat actual de la recerca, que no ha finalitzat. Cal dir que al voltant de l'església de Sant Pere s'han trobat abundants fragments d'escòries, un indici que avalaria la hipòtesi d'un lloc dedicat a l'activitat metal·lúrgica. | 08090-39 | Prop del mas Obradors i de Sant Pere de Monistrol, sector oest del terme de Gaià | Aquest assentament s'ha de relacionar amb el topònim de Monistrol de Gaià, l'origen del qual s'inicia a l'Antiguitat Tardana i indica l'existència de petits nuclis monàstics que possiblement van perdurar durant l'Alta Edat Mitjana, però segurament no més enllà de la conquesta comtal i el repoblament d'aquests territoris, entorn del segles VIII-IX. Llavors n'hauria quedat només el record i el nom. Concretament, tenim documentat el topònim Monasteriolo referit a aquesta vall ja l'any 982. L'església de Sant Pere de Monistrol, més particularment, apareix documentada per primera vegada l'any 992. Al segle XIII consta com a parròquia de 'Monistrol de Gaià' (1284). Segurament a causa de la despoblació del segle XIV va perdre la condició de parròquia per quedar integrada en la de Gaià. L'església medieval va ser quasi totalment reformada el segle XVIII, concretament el 1796 segons indica una inscripció sobre el portal. Pel que fa al jaciment arqueològic, va ser localitzat durant una campanya de prospeccions l'any 2002 dirigida per Ramon Martí en diversos municipis del Bages dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages'. Tenia com a objectiu aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractava inicialment de punts de defensa d'època islàmica. Queda clar, per tant, que almenys en aquest cas no és així, sinó que el topònim està associat, com hem dit, a algun petit monestir d'època visigòtica, una tesi que ja sostenia anys enrere Albert Benet i que sembla confirmar-se també en altres llocs propers, per exemple a Monistrol de Rajadell. El 2008 van iniciar-se les campanyes d'excavacions a les Feixes de Monistrol, a la zona nord del jaciment, dirigides per Crístian Folch i Jordi Gibert. S'integraven dins d'un projecte de recerca sobre l'organització i la defensa del territori en el moment de transició a l'època medieval, i les va promoure el grup de recerca OCORDE i la Universitat Autònoma de Barcelona. Els anys 2010-2011 s'hi van fer noves excavacions dins el mateix projecte. Aquesta vegada els treballs es van centrar en el sector 2 (que ocupa la part de llevant del camp) i també en la necròpolis del mas Obradors. El bienni 2012-2013 es van realitzar noves campanyes, també localitzades a les Feixes i a la necròpolis. Cal dir, però, que els treballs de recerca arqueològica no es donen encara per finalitzats i, per tant, algunes de les conclusions aquí exposades són provisionals. | 41.9194900,1.8951900 | 408386 | 4641427 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-3.jpg | Inexistent | Visigot|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest jaciment també ha estat denominat també com a Sant Pere de Monistrol | 87|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49334 | Sarcòfag romànic de Sant Pere de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-romanic-de-sant-pere-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 182-184. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. SITJES MOLINS, Xavier (1994). L'art funerari medieval a la conca alta del Llobregat. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 13, Manresa, p. 81, 83. | XI-XII | Sarcòfag romànic que es troba encastat en un mur de la capella lateral sud de l'església de Sant Pere de Monistrol. Es tracta d'una caixa esculpida per una de les cares, la que dóna a l'ìnterior de la capella. En el mur exterior la caixa també és visible, però no té decoració. Les mides del sarcòfag són 123 cm de llarg, per 58 d'alçada i 57 de fondària. Cal ressaltar que, segons Xavier SITJES (1994: 81) és el sarcòfag medieval més llarg dels que ha estudiat en la seva monografia dedicada a l'art funerari medieval de la conca alta del Llobregat. La decoració és simple i consisteix en dues creus inscrites en cercles. El cercle de la part central és bordonat, mentre que el cercle de la dreta és simplement rebuidat. Segons Sitjes, és de suposar que a la part esquerra, que no és visible perquè queda encastada dins el mur, hi ha una altra creu com la seva simètrica de la dreta. El sarcòfag devia contenir les restes d'algun personatge significatiu del lloc. | 08090-42 | Església de Sant Pere de Monistrol, sector oest del terme de Gaià | 41.9187300,1.8960100 | 408453 | 4641342 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49334-foto-08090-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49334-foto-08090-42-2.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 92|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49336 | Contrapès del carrer del Pla del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapes-del-carrer-del-pla-del-forn | COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 122. | IX-XII | Contrapès d'una antiga premsa de biga (torcular), possiblement medieval, que es troba emplaçat a l'esplanada amb bosquet que s'estén rere les cases del Pla del Forn, uns 70 m al sud-est. El contrapès és l'element d'ancoratge del cargol d'una premsa del tipus anomenat de biga o de palanca, que és el model de premsa més arcaic, de tradició romana i el primer que es va utilitzar a l'edat mitjana. Aquest tipus de premsa consta d'una llarga biga que fa balança i s'estreny mitjançant un eix amb cargol en un dels seus extrems. Segons Ramon i Jaume COROMINAS (2017, 24), aquest model s'hauria generalitzat a les terres de la Catalunya central entorn del segle IX, tot i que va tenir una llarga pervivència. Segons la classificació dels germans Corominas, aquest contrapès és del tipus B; és a dir, que la pedra, de forma quadrangular, té tres encaixos per on es subjectava el cargol: un de central circular i dos de laterals amb els costats lleugerament convergents, destinats a encastar-hi les falques. La pedra és de gres i el seu pes aproximat és de 300 kg. Cal dir que aquests contrapesos solen trobar-se com a únics testimonis d'aquestes antigues premses. Són, per tant, un indicador que en època probablement alt-medieval ja es practicava en aquesta zona el conreu de la vinya i s'elaborava vi. Un altre indicador en aquest sentit són les diverses tines excavades a la roca, també d'època alt-medieval, que hi ha al terme de Gaià. No sabem on devia estar situada exactament aquesta antiga premsa. Si la pedra és originària del mateix lloc on es troba, voldria dir que en el nucli del Pla del Forn (que es va formar al segle XVIII) antigament ja hi havia algun mas o algun tipus d'explotació agrària. | 08090-44 | Carrer del Pla del Forn, sector central del terme de Gaià | 41.9109800,1.9210900 | 410522 | 4640455 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49336-foto-08090-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49336-foto-08090-44-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49337 | Roure de la Discòrdia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-la-discordia | Roure de grans dimensions emplaçat al límit occidental d'un camp, en el punt en què comença un coster que descendeix cap al torrent del Clot de l'Oli. L'arbre es troba just en el marge que marca el límit entre dues parcel·les. Segons es diu, fa uns anís una esquerda a la roca va provocar una petita esllavissada, de manera que el roure va canviar lleugerament de posició. Això va provocar una disputa entre els dos pagesos, veïns de la Galera. El pagès del camp de dalt, que era de cal Miquel, volia tallar l'arbre, mentre que el pagès del camp de baix, que era de cal Jan, el volia mantenir. Des d'aleshores s'ha anomenat a aquest arbre el Roure de la Discòrdia, i exemplifica les disputes ancestrals que han estat freqüents entre els habitants del petit nucli de Galera, normalment per desavinences entre terrenys. | 08090-45 | Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9116700,1.8951900 | 408375 | 4640559 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49337-foto-08090-45-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||||||
| 49339 | Bassa i horts de cal Rossinyol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-horts-de-cal-rossinyol | XIX-XX | Bassa i antiga zona d'horta emplaçada en el tram final del torrent del Vilaró, a la seva riba esquerra i just abans de la confluència d'aquest torrent amb la riera de Merlès. En aquest indret hi ha una bassa i una petita esplanada en una terrassa fluvial on abans hi havia l'hort de cal Rossinyol i també d'altres cases situades més amunt, a l'altiplà de Matamala: cal Simó de Matamala, cal Correu, cal Francisco... Els horts estaven parcel·lats un al costat de l'altre i regaven amb l'aigua de la bassa. La bassa té una planta irregular i, a l'extrem més baix, és continguda per un mur fet amb grans pedres que estanquen l'aigua. Antigament tenia una boixa amb un tap de suro que donava pas per regar. Ara hi ha un tub de plàstic. Actualment Jordi Obradors encara treballa una part dels horts i s'encarrega també d'endreçar i tenir cura de tot aquest sector vora el torrent. Ell ha netejat els camins i fins i tot ha habilitat alguna palanca. | 08090-47 | Prop de cal Rossinyol, sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Aquestes cases pagaven un cens a Matamala per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual. Possiblement cal Rossinyol, que queda lleugerament més apartada, va construir-se en aquest mateix moment, tot i que no podem descartar que fos anterior. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Rossinyol consta com una masoveria de Matamala. Llavors la casa tenia unes terres que abastaven 5,52 ha, la pràctica totalitat conreades directament pel propietari, que era Joan Vall, d'Alpens. Cal Rossinyol es trobava al costat d'un camí força transitat que venia de Galera, passant per la Plana i cal Mestre, i es dirigia vers Sant Esteve de Vilaramó. Per aquest motiu, durant un temps, entorn del tombant de segle XX, cal Rossinyol va fer funcions de cafè. Per aquesta zona també hi passaven moltes noies de les cases properes a Matamala que anaven treballar a peu a la colònia Vidal, situada ja en terme de Puig-reig. Cal Rossinyol i les altres casetes de la plana de Matamala tenien els seus horts prop d'on hi ha la confluència entre el torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Al segle XX el gran mas de la zona, Matamala, ja estava en declivi i sembla que cal Rossinyol no va perdurar gaire temps. Des de mitjans de segle XX, com a mínim, ja estava abandonada i en ruïnes. | 41.9405700,1.8987300 | 408710 | 4643764 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49339-foto-08090-47-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49342 | Pont de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-castellet | PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 289. | XX | Pont de la carretera de Navàs a Prats de Lluçanès (BV-4401) sobre el riu Llobregat, situat al km 0.6 d'aquesta via, just a la sortida de Navàs i passada la fàbrica Forcada. El pont és de dimensions força espectaculars i de gran alçària, ja que ha de salvar un desnivell considerable format pel congost del riu en aquest punt. Té una llargada d'uns 160 m i consta de set arcades amb voltes de formigó. Els pilars tenen una base de planta oval i acaben a la part superior amb una cornisa. Els dos arcs situats a l'est es troben a la riba esquerra del riu i, per tant, dins el terme municipal de Gaià; el següent es troba sobre el riu i els quatre arcs restants es troben a la riba dreta, ja en terme municipal de Navàs. La riba del costat de Gaià és molt abrupta i en aquest sector la paret del congost és pràcticament vertical. La riba del costat de Navàs, en canvi, és més suau i terrassada. Per aquest sector hi discorre l'ample canal de la fàbrica Forcada i ha estat adequat com a zona de picnic, amb un interessant passeig de ribera. | 08090-50 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Abans de la construcció de l'actual carretera (BV-4401) l'antiga carretera travessava el Llobregat per un pont que hi havia al costat del molí de Castellet (i que no s'ha conservat), que es va inaugurar el 1945. I anteriorment es travessava per un gual que hi havia una mica més avall. Entorn de 1945 es va construir també l'anomenat Pont de Gaià, sent alcalde del municipi Josep Matamala Bruc. La carretera de Prats de Lluçanès a Navàs ja formava part d'un pla de carreteres de la Diputació de Barcelona de començaments de segle XX i, en un principi, estava projectada perquè passés per la Vall de Vilaramó i el sector nord-est del terme de Gaià. Aquesta carretera, però, no es va fer efectiva fins a la dècada de 1970, i finalment el traçat escollit passava pel nucli de Gaià. El pont actual sobre el Llobregat va inaugurar-se el 20 de setembre de 1968 i la carretera es va construir en diferents fases en els anys següents, a principis de la dècada de 1970. Les obres d'aquest nou vial les van impulsar dos prohoms amb bons contactes amb els responsables polítics del moment: l'enginyer Josep M. Llançó (propietari de la casa d'Abellà de Baix i responsable del pantà de Sau) i un tal Colomer, propietari de Pregones i governador de Toledo. Les obres van anar a càrrec de la Diputació de Barcelona i es van portar a terme en tres fases: primer entre el Pla del Forn i Sant Pau de Pinós, en segon lloc entre Navàs i el Pla del Forn, i finalment entre Pinós i Prats de Lluçanès. La nova carretera es va inaugurar sent alcalde de Gaià Pere Armengou Casals. | 41.9008000,1.8868000 | 407664 | 4639361 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49342-foto-08090-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49342-foto-08090-50-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El riu Llobregat fa de partió entre els termes municipals de Gaià i Navàs. El pont es troba dividit entre els dos termes. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49345 | Padró de la Codina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/padro-de-la-codina | XIX | Columna de pedra amb una creu aixecada en record d'un matrimoni que van assassinar en aquest indret l'any 1828. Es troba emplaçada al costat mateix de la carretera BV-4401, al km. 11,1. Sobre un petit pedestal quadrat s'aixeca la columna, formada per grans blocs de pedra i acabada amb una semiesfera a la part superior, adoptant així la forma de 'supositori'. Al seu damunt té una creu de ferro simple. Dos dels carreus de la columna tenen una inscripció. En una d'elles hi podem llegir: 'Any 1828 23 Juliol. Aquí los lladres [van] robarlo'. L'altra pedra s'ha escrostonat totalment per la part davantera i s'ha perdut la inscripció, però alguns testimonis encara recorden que feia referència als noms de les persones assassinades, que eren el matrimoni propietari del mas la Codina, molt proper a aquest lloc. Abans de la carretera per aquest indret hi passava un camí de transhumància, també utilitzat com a 'camí ral'. Venia de Sallent, passant per Coll de Comadoms, i es dirigia cap a Sant Pau de Pinós i Prats de Lluçanès. Segons es dedueix de la inscripció, els propietaris del mas van ser víctimes d'un assalt per part d'uns lladregots de camí ral. La creu devia ser bastida poc després que s'esdevinguessin els fets. Segons informació oral, els propietaris de la Codina venien de mercat de Prats de Lluçanès i els van matar allà mateix. Elena Guixé, actual propietària de la Codina i autora d'una petita recerca sobre la història d'aquest mas, creu que els assassinats devien ser Francesc Codina de Codinachs Boada i la seva esposa Paula Escayola. A conseqüència d'això la propietat va haver de passar d'avi a nét. Així consta en el testament de Miquel Codina de Codinachs Serradell, fet el 1831, uns anys després de l'assalt i cinc anys abans que morís. En aquest document l'avi passa l'heretat directament al seu nét: Miquel Codina Escayola (1826?-1898). Cal dir que el mas Codina era un dels més grans de Gaià, i els seus propietaris es comptaven entre les famílies més adinerades del poble en aquell temps. Fa uns anys en unes obres de la carretera el monument es va tombar i va caldre tornar-lo a col·locar dret. | 08090-53 | Sector nord-est del terme de Gaià | 41.9568400,1.9572400 | 413582 | 4645510 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49345-foto-08090-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49345-foto-08090-53-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fa uns anys en unes obres de la carretera el monument es va tombar i va caldre tornar-lo a col·locar dret.Informació facilitada per Elena Guixé i Enric Armengou Vall de Vilaramó | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49350 | Capella de Santa Àgata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-agata | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi; FONT, Montse, LLUCH, Miquel M. i altres (2016). 'Arquitectura', 'Relacions socials i festes', 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', 'Gaià anys enrere (1965-1985)', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 171-172, 231, 263-265, 320-321. | XIX | Petita capella de construcció moderna (probablement del segle XIX) emplaçada al punt més alt del turó actualment anomenat de Santa Àgata, on també hi ha les restes del castell de Gaià. Precisament els enderrocs del castell han format un túmul de contorns arrodonits sobre el qual està edificada la capella. És una capella de planta rectangular sense absis. El portal d'entrada, encarat al sud-est, és format per una arc rebaixat emmarcat amb pedra picada. Al seu damunt té un petit campanar d'espadanya sota el qual hi ha una pedra amb el relleu d'un escut dels Carmelites i el monograma de Maria. Al seu voltant hi ha gravada la inscripció 'Recons 1983. Santa Àgata'. Els murs de la construcció són de maçoneria, a pedra vista, i el de la part posterior té una petita finestra monolítica. A l'interior, a un costat de l'altar presideix el petit temple una imatge moderna de Santa Àgata, feta de terracota. Molt a prop, en un marge uns 20 m al sud de la capella, hi ha un tenant d'altar encastat entre els restes de la muralla del castell. Per la seva tipologia, podria ser dels segles X-XII. Devia procedir d'alguna capella antiga del lloc, ben probablement vinculada al castell, de la qual se n'ha perdut el rastre. Santa Àgata és un dels indrets emblemàtics de Gaià i, des de fa uns anys, s'hi celebra un aplec anual. Actualment l'entorn de la capella s'ha condicionat amb unes escales i, a l'esplanada adjacent, s'hi han col·locat unes pedres a manera de bancs. | 08090-58 | Turó de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | Aquesta capella es troba erigida al lloc hi havia hagut el castell de Gaià i un anterior poblat ibèric. El tenant d'altar dels segles X-XII indicaria que en algun punt del turó ja hi havia hagut una capella més antiga, ben probablement vinculada al castell i de la qual se n'ha perdut el rastre. No coneixem notícies documentals de la capella moderna que, per la seva tipologia constructiva, podria deduir-se que fou construïda al segle XIX. Era situada dins la propietat del mas Noguera, el qual va heretar els drets del castell de Gaià. Segons la memòria popular, l'emplaçament de la capella i la dedicació a Santa Àgata obeïen al fet que aquesta santa era la patrona de les dones, incloses les bruixes, i també era advocada contra les pedregades i calamitats naturals. Segons la creença popular, la santa tenia controlades les bruixes i no permetia que provoquessin malvestats. Així, des d'aquest emplaçament dominant la capella exercia una mena d'escut protector envers el territori de l'entorn i venia a ser com un complement del comunidor que hi havia al costat de l'església parroquial (TORRES; FONT, 2016: 263). De fet, per la col·locació del tenant d'altar en un punt estratègic al vessant sud del turó, sembla que es podria haver utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes. Ja al segle XX, després d'un temps que la capella quedés abandonada, la propietària Teresa Miralda Domingo i el seu cunyat i administrador en van promoure i finançar la restauració l'any 1983. Hi van intervenir veïns i grups d'escoltes de Barcelona i Navàs, i el paleta que va dirigir les obres fou Josep Matamala. El 1986 es va beneir la capella i la nova imatge de santa Àgata. Josep Matamala Bruch va esculpir la llinda que hi ha sobre la porta, amb l'any de la inauguració. Llavors es va iniciar el costum de fer-hi un aplec anual, per la festa de la santa, el febrer. S'hi diu missa, es canten els goigs (una composició moderna, del mateix 1986) i s'ofereix un refrigeri. Anys més tard la capella fou cedida a l'Ajuntament amb el compromís de mantenir l'aplec. | 41.9189000,1.9195800 | 410408 | 4641336 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Imatge de Santa Àgata, inscripció: Santa Agata + Gaià. Màrtir de Catània, Sicília, segle III. Firmat: WA | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49351 | Tenant d'altar de Santa Àgata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tenant-daltar-de-santa-agata | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi; FONT, Montse i altres (2016). 'Arquitectura', 'Relacions socials i festes', 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 171-172, 231, 263-265. | X-XII | Tenant d'altar probablement romànic que es troba en un marge 20 m al sud-oest de la capella de Santa Àgata, al lloc on també hi havia hagut el castell de Gaià. Concretament, la peça es troba encastada entre les restes del que devia ser la muralla del castell, en una posició estratègica mirant cap al sud, entre grans roques d'una cinglera. Això ens fa pensar que tal vegada aquest monòlit hauria estat utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes, atesa la relació que té el culte tradicional de santa Àgata amb el tema de la bruixeria. El tenant és una pedra rectancular que servia per sostenir la taula de l'altar. En la part superior té un forat quadrat amb un encaix per a una tapa que servia per a dipositar-hi les relíquies. Les mesures de la pedra són: 1 m d'alçada per 0,50 d'amplada i 0,40 de fondària. Per la seva tipologia podria ser una peça dels segles X-XII. Devia procedir d'alguna capella antiga del lloc, ben probablement vinculada al castell però de la qual se n'ha perdut el rastre. | 08090-59 | Capella de Santa Àgata, sector central del terme de Gaià | Aquesta capella es troba erigida al lloc hi havia hagut el castell de Gaià i un anterior poblat ibèric. El tenant d'altar dels segles X-XII indicaria que en algun punt del turó ja hi havia hagut una capella més antiga, ben probablement vinculada al castell i de la qual se n'ha perdut el rastre. No coneixem notícies documentals de la capella moderna que, per la seva tipologia constructiva, podria deduir-se que fou construïda al segle XIX. Era situada dins la propietat del mas Noguera, el qual va heretar els drets del castell de Gaià. Segons la memòria popular, l'emplaçament de la capella i la dedicació a Santa Àgata obeïen al fet que aquesta santa era la patrona de les dones, incloses les bruixes, i també era advocada contra les pedregades i calamitats naturals. Segons la creença popular, la santa tenia controlades les bruixes i no permetia que provoquessin malvestats. Així, des d'aquest emplaçament dominant la capella exercia una mena d'escut protector envers el territori de l'entorn i venia a ser com un complement del comunidor que hi havia al costat de l'església parroquial (TORRES; FONT, 2016: 263). De fet, per la col·locació del tenant d'altar en un punt estratègic al vessant sud del turó, sembla que es podria haver utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes. Ja al segle XX, després d'un temps que la capella quedés abandonada, la propietària Teresa Miralda Domingo i el seu cunyat i administrador en van promoure i finançar la restauració l'any 1983. Hi van intervenir veïns i grups d'escoltes de Barcelona i Navàs. El 1986 es va beneir la capella i la nova imatge de santa Àgata. Josep Matamala Bruch va esculpir la llinda que hi ha sobre la porta, amb l'any de la inauguració. Llavors es va iniciar el costum de fer-hi un aplec anual, per la festa de la santa, el febrer. S'hi diu missa, es canten els goigs (una composició moderna, del mateix 1986) i s'ofereix un refrigeri. Anys més tard la capella fou cedida a l'Ajuntament. | 41.9186000,1.9193500 | 410389 | 4641303 | 08090 | Gaià | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 92|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49355 | Serrat de Santa Àgata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-de-santa-agata | Serrat o turó que s'estén entre la riera de Gaià i l'actual carretera. És un dels turons emblemàtics del municipi, ja que es troba prop del poble i, des de fa uns anys, s'hi organitza un aplec anual per la diada de Santa Àgata. El turó té una forma allargassada que segueix l'eix nord-est sud-oest, i arriba a una altitud màxima de 524 m. El cim es troba a la banda de ponent, i allà s'hi aixeca la capella de Santa Àgata, probablement bastida al segle XIX en el mateix indret on hi havia hagut el castell de Gaià i, anteriorment, un poblat ibèric. La part alta del serrat, allargassat i estret, és perfilat per nombroses roques que conformen petites cingleres o rocams dispersos. Moltes d'aquestes roques s'han desprès i es troben escampades per la falda del turó. Alguns d'aquests grans blocs de pedra s'han utilitzat per construir uns murs ciclopis que protegeixen el vessant de llevant del turó, entorn del primitiu camí d'accés al castell. Actualment la major part del turó és ocupat per bosc de pi i també d'alzina. L'esplanada entorn de la capella de Santa Àgata és un indret agradable, amb un bosc esclarissat on s'hi ha adequat una zona amb grans pedres col·locades a terra a manera de bancs. | 08090-63 | Al sector central del terme de Gaià | 41.9191000,1.9197700 | 410424 | 4641358 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49355-foto-08090-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49355-foto-08090-63-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||||||
| 49356 | Pou de la Roca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-la-roca | PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Patrimoni cultural', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 307. | Indet. | Pou d'aigua que es troba emplaçat uns 40 metres al sud-oest de la masia de la Roca i uns 60 metres al nord-est de l'església de Sant Pere de Monistrol, just a la riba esquerra del torrent de la Roca, que baixa per aquest sector. L'indret és normalment cobert per una espessa vegetació de ribera. El pou té un brocal de forma més o menys circular, fet amb grans blocs de pedra i cobert amb una llosa que té un forat al mig, per on passava la corda de la corriola. El forat del pou, de forma cilíndrica, és revestit de pedra. Aquest era el pou que utilitzaven els habitants de la masia de la Roca per proveir-se d'aigua. Atès que es troba molt a prop també d'una església d'origen romànic i pre-romànic, construïda sobre un possible monestir de tradició visigòtica, podria tractar-se d'un pou molt antic. | 08090-64 | Prop de l'església de Sant Pere de Monistrol | 41.9192500,1.8963300 | 408481 | 4641400 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49356-foto-08090-64-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49356-foto-08090-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49356-foto-08090-64-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49357 | Camí de Graumulà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-graumula | BADIA, Josep M.; TORRES, Jordi i altres (2016). 'Història','Camins històrics', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 40, 198. BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). Atles del comtat de Manresa (798-993). Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 45. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XI-XIX | Camí antic a la zona de Graumulà del qual se'n conserva un tram empedrat. El lloc conegut com Gramolar o Graumulà és un gual o pas natural del riu Llobregat des de molt antic. En aquest punt hi confluïen diversos camins que es dirigien cap al nord-est, passant per Gaià o, més a ponent, per l'actual nucli de Galera i la zona de Matamala i la Vall de Vilaramó. Avui al lloc de Graumulà hi ha la resclosa de la fàbrica de l'Ametlla de Merola. D'aquí en surt un corriol que transcorre vora la riba esquerra en direcció sud fins a l'actual palanca de l'Ametlla i, a partir d'aquí, es va desviant cap al sud-est fins a confluir amb l'actual carretera de Galera (BV-4402). Antigament, el camí devia continuar per un itinerari semblant a l'actual carretera de Prats de lluçanès (BV-4401). En el tram d'uns 350 m que va des de Graumulà fins a la carretera el camí ha conservat les seves característiques originàries. És un camí de bast, estret i no té rastre de roderes de carros. Passada la palanca, en un tram amb lleugera pujada es conserven uns 30 metres de camí empedrat en força bon estat. Les lloses de l'empedrat són petites i en part s'aprofita la roca natural. | 08090-65 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Molt probablement aquest era un lloc de pas molt antic, d'època romana o fins i tot anterior. Segons BOLÓS i HURTADO (2004: 45), l'any 981 ja hi ha documentada una 'strata cardonense' que venia d'Oristà i creuava el Llobregat o bé per aquest pas o bé una mica més avall, pel molí de Castellet, per dirigir-se cap a Cardona. Aquest camí transversal que comunicava Vic i l'Osona amb Cardona al segle XVIII era conegut com a camí Saliner o camí de Cardona. Tal com hem dit, aquest lloc de pas s'anomenava tradicionalment Gramolar o Graumulà. Aquest nom està documentat l'any 1331 i fa referència al gual que hi havia al costat esquerra de l'actual palanca, per on baixa un camí recte cap al riu. Actualment està mig destrossat. En un document del 1400 es parla de “Graumulà” i de “Peucalçó”. Aquest segon terme es referia al fet que per travessar el riu calia treure's el calçat. Així mateix, en un mapa de Catalunya del 1798 (mapa de Goosefeld) entre els passos del riu Llobregat es marquen els de Gironella, Gramolar, Navarcles i Monistrol. Això indica que es tractava d'un lloc de pas important. Pel costat de Gaià, en devien seguir diversos camins: un feia un recorregut semblant al de l'actual carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401), passant vora el castell de Gaià i de l'església parroquial; un altre passava per l'actual raval de Galera cap a Sant Pere de Monistrol (on hi ha un nucli destacat d'època visigòtica), i un altre que devia fer un itinerari més cap al nord, en direcció a la zona de Matamala. Per aquesta zona també hi passava l'esmentat camí Saliner, però sembla que travessava el Llobregat al molí de Castellet, on hi havia un altre pas i, ja al segle XX, un pont. Des de ponent el camí Saliner venia pel Mojal, travessava el Llobregat i, ja en terme de Gaià, passava prop de Badia, Manalvens, cal Pons i Coll de Comadoms, per continuar en direcció a Oristà i Vic. Cal dir que, a més del trànsit de viatgers, també passaven per aquest sector importants rutes de transhumància. El 1832 es va posar en funcionament la fàbrica de l'Ametlla de Merola, i es va construir la consegüent resclosa. El 1890 es va construir la palanca per travessar el riu que facilitava la comunicació entre la gent de Galera i l'Ametlla de Merola, ja que molts habitants d'aquest nucli pagès van entrar a treballar a la colònia. La va finançar l'amo de la colònia. Entorn d'aquesta època també es va fer una nova resclosa en un indret lleugerament desplaçat i més alta, que és l'actual. Amb aquests canvis l'antic gual va quedar anul·lat. Un tros més avall hi ha un gorg anomenat de la Mula. L'estudiós de Galera Ramon Vila sosté la hipòtesi que el nom de Graumulà podria fer referència a un grau o graó per on passaven les mules i on, tal vegada, se n'hi hagués estimbat alguna. | 41.9111000,1.8850400 | 407533 | 4640507 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49357-foto-08090-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49357-foto-08090-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49357-foto-08090-65-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals i Josep M. Badia | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49358 | Palanca de l'Ametlla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/palanca-de-lametlla | BADIA, Josep M.; TORRES, Jordi i altres (2016). 'Història','Camins històrics', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 40, 44, 198. BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). Atles del comtat de Manresa (798-993). Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 45. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XX | Palanca de ferro sobre el riu Llobregat construïda el 1890 i que comunica la colònia industrial de l'Ametlla de Merola (en terme de Puig-reig) i el nucli de tradició pagesa de Galera (en terme de Gaià). Està emplaçada 100 metres al sud del lloc on hi ha la casa de cal Melic. La palanca és formada per una estructura metàl·lica característica de principis del segle XX que és sustentada per una base de pedra a cada costat del riu i per un pilar central, de planta oval. La seva llargada és d'uns 40 metres. | 08090-66 | Prop de cal Melic, al sector sud-oest del terme de Gaià | Molt probablement aquest era un lloc de pas molt antic, d'època romana o fins i tot anterior. Segons BOLÓS i HURTADO (2004: 45), l'any 981 ja hi ha documentada una 'strata cardonense' que venia d'Oristà i creuava el Llobregat o bé per aquest pas o bé una mica més avall, pel molí de Castellet, per dirigir-se cap a Cardona. Aquest camí transversal que comunicava Vic i l'Osona amb Cardona al segle XVIII era conegut com a camí Saliner o camí de Cardona. Tal com hem dit, aquest lloc de pas s'anomenava tradicionalment Gramolar o Graumulà. Aquest nom està documentat l'any 1331 i fa referència al gual que hi havia al costat esquerra de l'actual palanca, per on baixa un camí recte cap al riu. Actualment està mig destrossat. En un document del 1400 es parla de “Graumulà” i de “Peucalçó”. Aquest segon terme es referia al fet que per travessar el riu calia treure's el calçat. Així mateix, en un mapa de Catalunya del 1798 (mapa de Goosefeld) entre els passos del riu Llobregat es marquen els de Gironella, Gramolar, Navarcles i Monistrol. Això indica que es tractava d'un lloc de pas important. Pel costat de Gaià, en devien seguir diversos camins: un feia un recorregut semblant al de l'actual carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401), passant vora el castell de Gaià i de l'església parroquial; un altre passava per l'actual raval de Galera cap a Sant Pere de Monistrol (on hi ha un nucli destacat d'època visigòtica), i un altre que devia fer un itinerari més cap al nord, en direcció a la zona de Matamala. Per aquesta zona també hi passava l'esmentat camí Saliner, però sembla que travessava el Llobregat al molí de Castellet, on hi havia un altre pas i, ja al segle XX, un pont. Des de ponent el camí Saliner venia pel Mojal, travessava el Llobregat i, ja en terme de Gaià, passava prop de Badia, Manalvens, cal Pons i Coll de Comadoms, per continuar en direcció a Oristà i Vic. Cal dir que, a més del trànsit de viatgers, també passaven per aquest sector importants rutes de transhumància. El 1832 es va posar en funcionament la fàbrica de l'Ametlla de Merola, i es va construir la consegüent resclosa. El 1890 es va construir la palanca per travessar el riu que facilitava la comunicació entre la gent de Galera i l'Ametlla de Merola, ja que molts habitants d'aquest nucli pagès van entrar a treballar a la colònia. La va finançar l'amo de la colònia. Entorn d'aquesta època també es va fer una nova resclosa en un indret lleugerament desplaçat i més alta, que és l'actual. Amb aquests canvis l'antic gual va quedar anul·lat. Un tros més avall hi ha un gorg anomenat de la Mula. L'estudiós de Galera Ramon Vila sosté la hipòtesi que el nom de Graumulà podria fer referència a un grau o graó per on passaven les mules i on, tal vegada, se n'hi hagués estimbat alguna. | 41.9110500,1.8834200 | 407398 | 4640503 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49358-foto-08090-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49358-foto-08090-66-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49361 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-1 | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula de pedra i túmul de terra al damunt. La porta és rectangular amb llinda de pedra allargada. En una pedra interior, al costat de la porta, té inscrita la data 1867. | 08090-69 | Prop de la casa de Salomons, al sector sud-est del terme de Gaià | 41.9121300,1.9428100 | 412325 | 4640561 | 1867 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49361-foto-08090-69-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49364 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-3 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta irregular (més o menys circular), amb coberta feta de bigues de fusta i lloses, amb túmul de terra al damunt. La porta és rectangular amb llinda de fusta. | 08090-72 | Prop de la carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401), al km 1,4. Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.8990900,1.8919300 | 408087 | 4639166 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49364-foto-08090-72-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||
| 49368 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-7 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula de pedra i túmul de terra al damunt. La porta és rectangular amb llinda de pedra allargada. | 08090-76 | Prop de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9107800,1.8952500 | 408379 | 4640460 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49368-foto-08090-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49368-foto-08090-76-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||
| 49369 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-8 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta rectangular. La coberta és amb bigues de fusta, lloses de pedra i túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda de fusta. | 08090-77 | Prop de cal Fuster Paleta, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9027500,1.9111000 | 409682 | 4639552 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49369-foto-08090-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49369-foto-08090-77-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||
| 49374 | La Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-barraca-2 | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 65 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 59. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada a la vall d'un torrent que conflueix amb la riera de Gaià. Consta d'un cos residencial (de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes) i d'un cobert antic de pedra. La casa sembla formada per un cos davanter que posteriorment va ser allargassat pel darrera. La part davantera ha estat obrada en una sola fase constructiva, probablement al segle XIX. La façana principal, encarada a migdia, presenta una estructura força regular però asimètrica. A l'esquerra té una galeria amb balconada (actualment tapiada) i, a la dreta, un eix amb tres finestres. El portal és rematat amb arc escarser. Els murs són de maçoneria, i conserven un semi-arrebossat. La façana de llevant té diverses obertures de distribució molt irregular, mentre que la de ponent presenta dos parells de finestres molt més regulars. A la part posterior la casa té un cobert adossat. Al sud-oest hi ha el cobert antic, aïllat, que és una construcció de pedra en dues plantes que havia servit com a cort de porcs i estable. | 08090-82 | Sector nord-est del terme de Gaià | En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 s'esmenta un mas Solà, que era al sud del mas Ferrers i que, segons Josep M. BADIA (2016: 65), podria correspondre a l'actual casa anomenada la Barraca. Tanmateix, aquesta atribució no és segura i ja hem comentat que l'actual edificació sembla més aviat obra ja del segle XIX. No coneixem més notícies antigues d'aquesta casa, que podria haver sorgit com una masoveria de la Codina. A finals del segle XX s'utilitzava com a segona residència. L'actual propietari, Josep Babià, la va comprar el 2004. En els darrers anys s'hi han fet reformes interiors i diferents coberts aïllats que s'utilitzen en l'explotació agrària. | 41.9457200,1.9360300 | 411809 | 4644297 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49374-foto-08090-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49374-foto-08090-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49374-foto-08090-82-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Babià | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49375 | Cal Pei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pei | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 57. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada a la vall d'un torrent que conflueix amb la riera de Gaià. És una edificació molt regular i obrada en una sola fase constructiva, probablement al segle XIX. Consta d'un cos residencial (de planta quadrada, amb planta baixa més dos pisos). La façana principal, encarada al sud-oest, es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb finestres a l'esquerra i el portal, balcó i petita galeria a la dreta. Els murs són de maçoneria i conserven un semi-arrebossat. Totes les obertures són emmarcades amb maó. La resta de façanes pràcticament no té obertures o són molt petites. Recentment, la casa ha estat lleugerament sobrealçada i s'ha refet la teulada. | 08090-83 | Sector nord-est del terme de Gaià | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, sembla obra del segle XIX o principis del XX. A la dècada de 1970 encara hi vivia el seu propietari, que era un home a qui anomenaven el Pei. | 41.9481000,1.9387400 | 412037 | 4644558 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49375-foto-08090-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49375-foto-08090-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49375-foto-08090-83-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49378 | Església de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-esteve-de-vilaramo | AADD. (2014). Enciclopedia del Románico en Barcelona (3 vols). Centro de Estudios del Ramánico, Palencia. BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 55, 57, 179-182 BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Esteve de Vila-Ramó', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. JUNYENT, Eduard (1948). 'Itinerario histórico de las parroquias del Obispado', Hoja Parroquial, núm. 20, Vic. LLUCH, Miquel M. (2017). Gaià 6. Itineraris d'un rector rural (treball inèdit). | XII-XX | Església d'origen romànic, força modificada entre els segles XVII i XIX, que està adossada a l'edifici de la Rectoria (del segle XIX). També té a prop les restes de l'antic cementiri i del petit mas anomenat Caseta de Sant Esteve. Es troba al cim d'un turó dominant, amb un extens panorama que va des del Prepirineu fins a la serra de Montserrat. L'església romànica tenia una sola nau i al segle XVII fou ampliada amb una segona nau al costat nord. El fet d'estar adossada a la Rectoria confereix a l'església un aspecte atípic, ja que les dues construccions s'han fusionat tot formant un sol edifici, que és de planta més o menys quadrada i amb coberta a doble vessant. Així, a les façanes davantera i posterior els murs de l'església s'han adaptat per quedar integrats en aquest únic edifici. L'obra romànica es pot situar a finals del segle XII o principis del XIII; és a dir, en la transició ja cap al gòtic. Avalen aquesta atribució els carreus de mida mitjana, gairebé quadrats i ben escairats. Segons Josep M. BADIA (2016: 179), l'església romànica tenia una sola nau i absis rectangular, característica del moment de transició romànic-gòtic. El mur d'aquest absis es conserva a llevant, on es pot veure una finestreta d'arc monolític. Pel contrari, segons JUNYENT/MAZCUÑAN (1984: 260) en les reformes del segle XVIII s'hauria suprimit l'absis, que es trobaria en aquest mur tester, a un nivell inferior sota la finestreta, i del qual no n'hauria quedat rastre. Sigui com sigui, les quatre parets principals del temple romànic es mantenen, per bé que la del nord ha sofert alteracions, mentre que la volta ha estat refeta dues vegades. La façana principal, encarada a ponent, és la que ha conservat millor la fesomia romànica. HI trobem el portal originari, format per dos arcs de mig punt adovellats en degradació, amb un guardapols sobre l'arc superior. Fins fa poc encara s'hi podia veure la porta de fusta romànica originària, decorada amb ferros forjats en forma d'espirals. Però per motius de seguretat fou retirada. Al damunt es conserva parcialment una finestra estreta (actualment tapiada) coronada amb un arc monolític i un rosetó modern. A la dreta s'aixeca un campanar de torre de planta quadrada, que consta de dos cossos. Fou construït el 1910. A l'angle nord-est hi ha adossada la capella fonda, feta el 1898. La part de llevant del conjunt l'ocupa l'edifici de la Rectoria. A l'interior la nau sud acull la part principal del temple, mentre que la nau ampliada al nord és auxiliar i dona accés al campanar. Les voltes són d'aresta, obrades al segle XVIII i fetes de rajols. Es conserva un cor fet de fusta, a l'entrada, i també la trona per predicar. Un altre element interessant són els bancs, que tenen inscrit el nom de les principals masies que formaven la parròquia. Els noms hi apareixen amb una grafia arcaica, concretament: 'Rocatés, Sistallé, Plana, Canals, Viña Nou, Vall de Vilaramó, Ferrés, Paloses, Visó, Codinachs, Barraca, Canadell i Vilaró'. Més un banc reservat a l'Ajuntament. Entre l'església i la Caseta de Sant Esteve trobem un petit promontori de forma pràcticament circular on hi ha les restes de l'antic cementiri. Tanmateix, la forma tan arrodonida i atípica del turó ens fa sospitar de la presència d'alguna possible torre o estructura defensiva anterior; i més tenint en compte les característiques dominants del turó i el fet que, en un entorn pròxim, s'hi han identificat indicis arqueològics antics, concretament d'època ibèrica. | 08090-86 | Sector nord-est del terme de Gaià | L'església de Sant Esteve de Vilaramó està situada a la vall anomenada de Vila-ramó, en un turó prominent i dominant. A la part baixa d'aquest turó l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit superficialment fragments de ceràmica ibèrica i de l'edat del ferro, fet que indicaria un possible poblat o petit assentament d'aquesta època, el qual podria situar-se o bé a dalt del turó o bé a la part baixa. Segons Albert BENET (1984: 260), el topònim de Vila-ramó cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione (és a dir, una probable vila romana), que caldria situar en l'actual mas de Vilaramó, uns 600 m al nord-oest. Cal dir que, al voltant d'aquest mas s'hi han fet troballes de ceràmica d'època romana. Josep M. BADIA (2016: 57) considera que la denominació Vilaramó també podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació 'amo' seria el nom d'aquest. L'esment documental més antic de l'església es pot situar entre 1025 i 1050. Això indica que hi havia una església anterior a l'actual i que aquesta correspondria al primer romànic o potser fins i tot al preromànic. Tenia la categoria de parròquia i el seu àmbit abastava la part nord del terme de Gaià. Sabem per una visita pastoral que l'any 1590 aquesta església tenia dos altars; el major dedicat a sant Esteve i un altre dedicat a Santa Margarita. Aquesta advocació va venir de l'església de santa Margarita de Tortafè, dins de la mateixa parròquia. En aquest moment es va abandonar dita església i per això es va traslladar l'altar a la parroquial. Així doncs, com a mínim des del segle XVI la parròquia incloïa els masos que havien format part de Santa Margarita de Tortafè i que no pertanyien al castell de Gaià ni a l'actual municipi. Al segle XVII l'església romànica va sofrir una important transformació. Es va ampliar pel costat nord, s'hi va construir una nau lateral, que es comunica amb la central per dues arcades de mig punt. La nova paret exterior es va fer aprofitant els carreus que es van treure en obrir els arcs a la paret romànica. Les obres van obligar a treure la volta romànica i fer-ne una de nova més alta, tot aixecant també la teulada. També es va fer un nou campanar d'espadanya. Les reformes van permetre acollir més altars, i el 1692 ja es parla d'un altar més, dedicat a sant Isidre. A mitjans de segle XVIII es va haver de fer una volta nova, que l'any 1775 estava a mig fer i que és l'actual. A finals del segle XIX i principis del XX es van produir els últims canvis. El 1881 es va bastir la rectoria, enganxada a la paret de l'església. El motiu era que Sant Esteve havia recuperat la categoria de parròquia l'any 1878. Al nord de l'església s'hi afegí una capella fonda el 1898, probablement per posar-hi el Santíssim. Avui està dedicada al Sagrat Cor. Finalment, el 1910 es va aixecar l'actual campanar de torre. Una mica abans, entorn del 1905, s'havia traslladat el cementiri a la ubicació actual, al costat del camí que va cap a la Vall de Vilaramó. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església va ser cremada i es van perdre els elements ornamentals i l'arxiu. Després de la guerra, la rectoria va tornar a estar habitada fins els volts de 1955. L'últim rector va ser Lluís Vall. En aquests anys es va desplaçar la creu que hi havia davant de l'església uns metres enrere. El motiu era que el jovent aprofitava aquesta placeta per jugar a saque (una mena de frontó molt popular a l'època). Fruit d'aquesta activitat encara es poden veure unes línies blanques pintades al costat dret del portal de l'església. Després que el rector ja hagués marxat la Rectoria va estar llogada uns anys com a segona residència. Entorn del 2000 es va fer la teulada nova, sufragada amb els diners recollits amb les arrossades populars que s'hi van fer uns anys. Actualment s'hi diu missa tres cops a l'any. | 41.9480600,1.9307300 | 411373 | 4644562 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49378-foto-08090-86-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49378-foto-08090-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49378-foto-08090-86-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La porta amb ferramenta Romànica d'aquesta església es conserva a la casa de la Vall de Vilaramó, degut al seu estat lamentable de conservació.Informació facilitada per Josep M. Badia i Montserrat Vall de Vilaramó. | 92|94|98|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49379 | Rectoria de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-esteve-de-vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 55, 57, 179-182 BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Esteve de Vila-Ramó', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. JUNYENT, Eduard (1948). 'Itinerario histórico de las parroquias del Obispado', Hoja Parroquial, núm. 20, Vic. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 51. | XIX | Edifici de la rectoria de l'antiga parròquia de Sant Esteve de Vilaramó, que es troba adossat a la mateixa església, al costat de migdia. Es situa al cim d'un turó dominant i amb un extens panorama. La Rectoria es va edificar l'any 1881, uns anys després que Sant Esteve havia recuperat la categoria de parròquia. El fet que església i rectoria estiguin totalment adossades confereix al conjunt un aspecte atípic, ja que les dues construccions s'han fusionat tot formant un sol edifici, que és de planta més o menys quadrada i amb coberta a doble vessant. Així, a les façanes davantera i posterior els murs de l'església s'han adaptat per quedar integrats en aquest únic edifici. En canvi, la façana de migdia correspon íntegrament a l'edificació de la Rectoria. Es tracta d'una obra de característiques homogènies i feta en una sola fase constructiva. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal es distribueix en dues parts: a la meitat dreta destaca una galeria amb dos arcs rebaixats; a la meitat de l'esquerra hi trobem el portal, rematat amb arc escarser, un balcó i altres finestres menors. El nivell de les golfes és ocupat per una sèrie de petites finestretes quadrades. Els murs són de maçoneria i totes les obertures són emmarcades amb maó. Tant la façana de ponent com la de llevant tenen també finestres, igualment emmarcades amb maó. | 08090-87 | Junt a l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | L'església de Sant Esteve de Vilaramó està situada a la vall anomenada de Vila-ramó, en un turó prominent i dominant. A la part baixa d'aquest turó l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit superficialment fragments de ceràmica ibèrica i de l'edat del ferro, fet que indicaria un possible poblat o petit assentament d'aquesta època, el qual podria situar-se o bé a dalt del turó o bé a la part baixa. Segons Albert BENET (1984: 260), el topònim de Vila-ramó cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione (és a dir, una probable vila romana), que caldria situar en l'actual mas de Vilaramó, uns 600 m al nord-oest. Cal dir que, al voltant d'aquest mas s'hi han fet troballes de ceràmica d'època romana. Josep M. BADIA (2016: 57) considera que la denominació Vilaramó també podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació 'amo' seria el nom d'aquest. L'esment documental més antic de l'església es pot situar entre 1025 i 1050. Això indica que hi havia una església anterior a l'actual i que aquesta correspondria al primer romànic o potser fins i tot al preromànic. Tenia la categoria de parròquia i el seu àmbit abastava la part nord del terme de Gaià. Sabem per una visita pastoral que l'any 1590 aquesta església tenia dos altars; el major dedicat a sant Esteve i un altre dedicat a Santa Margarita. Aquesta advocació va venir de l'església de santa Margarita de Tortafè, dins de la mateixa parròquia. En aquest moment es va abandonar dita església i per això es va traslladar l'altar a la parroquial. Així doncs, com a mínim des del segle XVI la parròquia incloïa els masos que havien format part de Santa Margarita de Tortafè i que no pertanyien al castell de Gaià ni a l'actual municipi. Al segle XVII l'església romànica va sofrir una important transformació. Es va ampliar pel costat nord, s'hi va construir una nau lateral, que es comunica amb la central per dues arcades de mig punt. La nova paret exterior es va fer aprofitant els carreus que es van treure en obrir els arcs a la paret romànica. Les obres van obligar a treure la volta romànica i fer-ne una de nova més alta, tot aixecant també la teulada. També es va fer un nou campanar d'espadanya. Les reformes van permetre acollir més altars, i el 1692 ja es parla d'un altar més, dedicat a sant Isidre. A mitjans de segle XVIII es va haver de fer una volta nova, que l'any 1775 estava a mig fer i que és l'actual. A finals del segle XIX i principis del XX es van produir els últims canvis. El 1881 es va bastir la rectoria, enganxada a la paret de l'església. El motiu era que Sant Esteve havia recuperat la categoria de parròquia l'any 1878. Al nord de l'església s'hi afegí una capella fonda el 1898, probablement per posar-hi el Santíssim. Avui està dedicada al Sagrat Cor. Finalment, el 1910 es va aixecar l'actual campanar de torre. Una mica abans, entorn del 1905, s'havia traslladat el cementiri a la ubicació actual, al costat del camí que va cap a la Vall de Vilaramó. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església va ser cremada i es van perdre els elements ornamentals i l'arxiu. Després de la guerra, la rectoria va tornar a estar habitada fins els volts de 1955. L'últim rector va ser Lluís Vall. En aquests anys es va desplaçar la creu que hi havia davant de l'església uns metres enrere. El motiu era que el jovent aprofitava aquesta placeta per jugar a saque (una mena de frontó molt popular a l'època). Fruit d'aquesta activitat encara es poden veure unes línies blanques pintades al costat dret del portal de l'església. Després que el rector ja hagués marxat la Rectoria va estar llogada uns anys com a segona residència. Entorn del 2000 es va fer la teulada nova, sufragada amb els diners recollits amb les arrossades populars que s'hi van fer uns anys. Actualment s'hi diu missa tres cops a l'any. | 41.9479600,1.9306800 | 411369 | 4644551 | 1881 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49379-foto-08090-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49379-foto-08090-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49381 | Cementiri de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-sant-esteve-de-vilaramo | XX | Cementiri de l'antiga parròquia de Sant Esteve de Vilaramó, emplaçat vora la pista asfaltada que ve de Galera i es dirigeix cap a la Vall de Vilaramó. Consta d'un recinte de planta rectangular delimitat per un mur perimetral de pedra, amb un accés davanter format per una simple porta reixada. Al fons del recinte hi ha una capelleta amb un petit bloc de nínxols a cada costat. El portal de la capella és ornat amb un doble arc de mig punt de pedra, sustentat sobre quatre capitells. Al centre del recinte hi ha una creu de ferro sobre un pedestal de pedra i, a la part davantera, dos xiprers i un pi. | 08090-89 | Al sector nord-est del terme de Gaià | L'any 1878 l'església de Sant Esteve de Vilaramó va recuperar la categoria de parròquia, i el 1881 es va bastir l'edifici de la Rectoria, enganxat a la paret de l'església. En aquest període es van fer les últimes reformes de l'església: capella fonda (1898) i nou campanar (1910). El cementiri antic era en el promontori de forma circular que hi ha entre l'església i el mas denominat Caseta de Sant Esteve. Entorn del 1905 es va construir el cementiri nou (l'actual), segons indiquen les inscripcions que s'hi poden veure, i el 1910 es va bastir la capelleta. | 41.9469400,1.9323900 | 411509 | 4644436 | 1905 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49381-foto-08090-89-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Simbòlic | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció al pedestal de la creu: AÑO 1905Inscripció al portal de la capella: AÑO 1910 | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49383 | Creu de terme de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-sant-esteve-de-vilaramo | XIX-XX | Creu de terme emplaçada a l'esplanada davantera de l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al costat de ponent del turó, per on hi ha accessos dels diferents camins que abans arribaven a l'indret per aquesta banda. Es tracta d'una creu molt senzilla, que consta d'un pedestal de pedra de forma cúbica i d'una segona pedra, també quadrada, sobre la qual hi ha encastada una creu de ferro simple, amb les puntes de les astes lleugerament eixamplades. No coneixem cap notícia antiga d'aquesta creu que, per la seva tipologia, sembla força recent: dels segles XIX-XX. A la dècada de 1950, però, va ser desplaçada uns metres fins a la ubicació actual. Encara es pot veure al terra la pedra on era situada originàriament. El motiu va ser que el jovent aprofitava aquesta placeta per jugar a saque (una mena de frontó molt popular a l'època) i la creu feia nosa. Fruit d'aquesta activitat encara es poden veure unes línies blanques pintades al costat dret del portal de l'església. | 08090-91 | Vora l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | 41.9480400,1.9305500 | 411358 | 4644560 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49383-foto-08090-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49383-foto-08090-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Montserrat Vall de Vilaramó | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49385 | Rocaters | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocaters | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84, 195. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.52. MATAMALA RIBÓ, Lluís (2018). Història de Rocaters. Cognom Matamala (treball inèdit). | XVIII-XX | Masia de dimensions mitjanes emplaçada, junt amb la de Peloses, sobre un promontori rocós que domina una vall de relleu suau formada per un torrent que conflueix amb el de la vall de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta irregular, gairebé rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes). Inicialment la casa era més estreta i quadrada i, a finals del segle XIX, s'amplià cap a llevant, cap al 1934 s'amplià cap al nord i, ja més recentment (2008), s'hi va afegir la galeria de ponent. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució irregular, amb diferents obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra a la part central. A la part ampliada de llevant, en canvi, les obertures són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. A l'angle nord-est hi ha una galeria oberta. El mur posterior ja correspon a la fase de principis del segle XX, amb emmarcament de maó. La darrera ampliació, ja molt recent, és el cos de ponent, que compta amb una àmplia galeria en dues plantes, obrada amb pedra més o menys imitant l'estil antic. Tot l'entorn és enjardinat. A l'interior es conserva una tina i un celler amb tinardons. | 08090-93 | Sector nord-oest del terme de Gaià | La masia al costat de Rocaters, anomenada Peloses, és d'origen medieval i ja existia al segle XIII. En canvi, no coneixem notícies documentals tan antigues de Rocaters que, per la seva tipologia constructiva, sembla una edificació més moderna. Podria ser que s'originés al segle XVIII, tal com suggereix la inscripció d'una llinda (1775), tot i que no podem descartar que fos més antiga. El nom de Rocaters deu venir del fet d'estar en un indret rocós, on abunda la pedra. Molt probablement l'origen d'aquest mas està vinculat a l'expansió de la vinya dels segles XVII i XVIII, i al principi era una masoveria depenent del mas Matamala, situat a un quilòmetre i mig a ponent. Per això encara avui davant la casa hi ha una placa de ferro amb la inscripció “Rocaters, casa de vi”. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, les terres d'aquest mas abastaven una superfície de 24,97 ha, totes conreades pel seu propietari. Es tractava, doncs, d'un mas modest. L'actual propietari, Lluís Matamala, ha realitzat un treball de recerca històrica sobre el mas (MATAMALA, 2018). Fruit d'aquest treball podem resseguir amb força precisió l'evolució de l'últim segle i mig. La primera escriptura coneguda és un inventari de 1838 on ja hi consta que Marc Matamala Marginet, propietari del mas Matamala, ho era també de Rocaters. El 31 de maig de 1841 Marc Matamala va establir el domini útil (és a dir, el dret d'ús) sobre la finca de Rocaters al seu germà, Ramon Matamala Marginet, a canvi d'un cens. Llavors Rocaters apareix encara com un establiment del mas Matamala 'per antiquíssima i immemorial possessió', i aquest en tenia el domini directe (és a dir, la propietat). Posteriorment la propietat del mas Matamala va passar al fill, Pere Matamala, que la va tenir fins el 1869. Llavors, per deutes acumulats pel seu pare, va haver de cedir totes les seves propietats, entre les quals també el mas Matamala i Rocaters, a Joan Vall Colomer, que era un prestamista d'Alpens que li havia deixat diners. De Joan Vall la propietat de Rocaters passa al seu fill, Josep Vall Camprubí, i aquest la va vendre el 1903 a Josep Matamala Vall, que era el fill de Ramon Matamala Marginet. Josep Matamala, doncs, va redimir el cens i accedí a la plena propietat de Rocaters. Josep Matamala Vall (1854-1934) era fill de Ramon Matamala Marginet i de Maria Vall Berenguer. Es casà amb Maria Vila Vila. El seu hereu fou Josep Matamala Vila (1884-1957), que es casà amb M. Àngels Grifol Vila. El següent hereu fou Vicenç Matamala Grífol, nascut el 1915. Es casà amb Montserrat Ribó Soler i van tenir sis fills. Per ordre d'edat són Josep, M. Àngels, Jaume, Lluís, Roser i Francesc. Per dificultats econòmiques el 1959 van haver de vendre la finca de Rocaters i es traslladaren a Cabrianes. Llavors Rocaters passà per diferents mans fins que el 2007 un dels fills, Lluís Matamala, comprà de nou el mas, aleshores ja segregat en dues finques. Des de llavors s'hi ha fet diverses obres de millora. Pel que fa a l'evolució constructiva de la casa, a finals del segle XIX s'amplià amb el cos a llevant, on ara hi ha la llenya i una tina. Cap al 1934 s'amplià pel sector nord, en la part que avui és el celler, el rebost, la cuina i part de les golfes. Finalment, el 2008 s'amplià cap a ponent, amb l'última arcada i un nou menjador. | 41.9377200,1.9154400 | 410091 | 4643430 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49385-foto-08090-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49385-foto-08090-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49385-foto-08090-93-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La masia també apareix escrita com a Roqueters i en un document de 1838 com a 'Rocales'.En una llinda de la façana principal, a la dreta: 1775A la finestra de sobre el portal: 1845Dins dels terrenys de Rocaters hi ha un forn de calç molt enrunat i un forn d'oli de ginebre molt rudimentari.Informació facilitada per Lluís Matamala Ribó | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49386 | Els Ferrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-ferrers | BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 58, 65, 83, 283-286. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.42. | XII-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en una terrassa vora el torrent de la Vall de Vilaramó, als peus del turó on hi ha l'antiga església de Sant Esteve de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular (amb planta baixa més dos pisos) que té una pallissa adossada a l'angle sud-est i, al costat, una clos tancat davanter. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una estructura força irregular. La casa deixa entreveure dues fases constructives. La meitat de ponent sembla la més antiga, tot i que posteriorment es va sobrealçar amb maó. Aquí el parament conserva el semi-arrebossat tradicional, i es pot veure una finestra amb una curiosa llinda, decorada amb un relleu de tres triangles i una creu. A la meitat de llevant, en canvi, el parament és format per carreus més o menys escairats però amb molt material de reblert entre juntures. Les finestres són també emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La resta de murs d'aquesta part té unes característiques similars. A la façana posterior la casa té adossat un cos cilíndric de pedra que correspon a una tina, la qual té unes escales d'accés. En una finestra de la façana de ponent es conserva una llinda amb un relleu similar al de la façana principal, però força més erosionat. Aquest costat ha estat sobrealçat amb una tercera planta obrada ja amb maó, i té al centre una petita galeria amb dues arcades. Probablement, aquests sobrealçament és ja del segle XIX o principis del XX. A l'angle sud-oest hi ha adossat un petit cobert antic, de dues plantes. Uns metres al sud-est s'aixeca un cobert força gran de pedra la construcció del qual ha quedat inacabada. | 08090-94 | Sector nord-est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia l'any 1200. Concretament s'esmenta en un document del monestir de la Portella amb la denominació llatinitzada de Ferrario. L'hereu era un tal Guillem i formava part de la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó. Segons consta en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, aquest any els Ferrers tenia la possessió de tres masos secundaris o propietats: Ramonedes, la Vileta i terres del 'bosch den Peguera'. Els propietaris eren Joan Riera i el seu fill, Francesc Riera. Ja al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el propietari era Vicenç Paisa. Llavors l'heretat incloïa la masoveria de Sant Esteve i comptava amb una superfície de terreny de 139 ha, totes conreades directament pel propietari. La casa era habitada per masovers. A principis de segle XX ho eren la família Manubens, vinguda d'Avinyó. Josep Manubens Costa hi va néixer l'any 1923 i va marxar-ne pels volts de 1965. En el llibre 'Gaià t'estimo' s'expliquen algunes anècdotes d'aquesta època (PARERA; FONT: 283). A la dècada de 1960 els fills van anar marxant cap a diferents colònies del Llobregat. Pel que fa a la propietat, en els darrers anís ha passat per diferents mans fins que, a la primera dècada del 2000, fou adquirida pels propietaris de la Vall de Vilaramó. | 41.9499600,1.9315500 | 411444 | 4644772 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49386-foto-08090-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49386-foto-08090-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49386-foto-08090-94-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Matamala i Josep Fontvila. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49390 | Era de cal Lluís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/era-de-cal-lluis | VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) TAURINYÀ, Joseph (1731). Almanach y Pronostico Universal orbicular, y verdadero, sobre el año del Señor 1731. Cervera, Imprenta de la Real Universidad por Th. Senant. | XVIII-XX | Era de batre emplaçada al final del carrer Major de Galera, a l'extrem nord-oest. Constituia una de les diverses eres comunitàries que hi havia al poble, però finalment va quedar vinculada a la casa de cal Lluís. Té una planta rectangular perfectament regular, i mesura uns 12 per 15 m aproximadament. En un moment donat es va eixamplar pel costat de ponent, amb un tipus de rajola clarament diferenciada. El perímetre està delimitat per un reng de pedres. A un dels costats s'hi ha aixecat una petita barraca de maó que serveix com a llenyer. Tal com indiquen les inscripcions en diverses rajoles, aquesta era es va enrajolar l'any 1921. Cada rajola està numerada. Un fet particularment interessant és que aquesta era té una orientació solsticial, de manera que el dia 21 de juny des de l'angle sud-oest de l'enrajolat antic es pot veure com surt el sol per l'angle nord-est. Així mateix, aquest dia del solstici d'estiu si ens situem a l'angle nord-est veurem que el sol es pon per l'angle nord-oest de l'enrajolat antic. Això no és una coincidència, i es podria explicar pel fet que el pare de la primera baronessa de Vilagaià, Josep Taurinyà Aspres, de Ripoll, era astròleg i astrònom. El 1731 va publicar a Cervera un llibre sobre astronomia en el qual se'ns diu de l'autor que era 'Matemático y Astrólogo, Insigne Astrónomo perito y Letrado Erudito, Enucleador y Contemplador de los Astros Celestes y de las Ciencias de la Astrologia Corifeo' (TAURINYÀ, 1731). | 08090-98 | Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | El nucli de Galera va sorgir a finals del segle XVIII com una mena de colònia agrícola impulsada per Francesc d'Assís Delàs i Silvestre, baró de Vilagaià, el qual va facilitar en aquest indret l'establiment a uns 25 colons. Francesc estava casat amb Mariana Taurinyà Llaudes, filla de Josep Taurinyà Aspres, de Ripoll. Se sap que el nucli de Galera tenia diverses eres distribuïdes a l'entorn del grup de cases, de manera que formaven una especie de zona comunitària d'uns 25 metres d'amplada que, a més, complia una funció de prevenció d'incendis forestals. A les eres es batia per torns, i l'ordre l'establia l'anomenat distribuidor, que solia ser un dels vells del poble. Així mateix, també hi havia la figura del col·lector, que era l'encarregat de fer les particions i prendre la part corresponent al baró. Entorn del 1910 es va decidir fer una era més gran on s'hi pogués instal·lar una màquina de batre que pogués utilitzar tothom, però no hi va haver acord per un conflicte de terrenys amb els de cal Lluís. La qüestió, que va enfrontar el baró de Vilagaià i els de cal Lluís, va acabar als tribunals amb una sentància final a favor del baró. A partir d'aleshores en aquesta nova era, coneguda com era del comú, cada any s'hi feia venir una màquina de batre. A conseqüència del conflicte el baró va voler escarmentar els de cal Lluís, que van ser els únics que no podien batre a la nova era. A més, s'hi va reservar un tros al mig per cobrar les parts que li corresponien a ell. El primer any els de cal Lluís van intentar batre a la nova era, però els altres veïns, molestos perquè el plet havia fet endarrerir les obres, li tiraven les garbes al seu camp de baix. En contrapartida l'any 1921 els de cal Lluís van fer enrajolar l'era on sempre havien batut, actualment coneguda com l'era de cal Lluís, i hi van construir una barraca per la màquina de ventar, tot i que aquell terreny sempre havia estat comunitari. | 41.9136200,1.8870700 | 407705 | 4640784 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49390-foto-08090-98-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49390-foto-08090-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49390-foto-08090-98-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila | 98|94 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49392 | Contrapès de Codinacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapes-de-codinacs | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 58, 66, 84. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 121. | IX-XII | Contrapès d'una antiga premsa de biga (torcular) possiblement medieval, que es troba emplaçat a la masia de la Codina, tot i que va ser trobat vora la masia veïna Codinacs. El contrapès és l'element d'ancoratge del cargol d'una premsa del tipus anomenat de biga o de palanca, que és el model de premsa més arcaic, de tradició romana i el primer que es va utilitzar a l'edat mitjana. Aquest tipus de premsa consta d'una llarga biga que fa balança i s'estreny mitjançant un eix amb cargol en un dels seus extrems. Segons COROMINAS (2017, 24), aquest model s'hauria generalitzat a les terres de la Catalunya central entorn del segle IX, tot i que va tenir una llarga pervivència. Segons la classificació dels germans Corominas, aquest contrapès és del tipus B; és a dir, que la pedra té tres encaixos per on es subjectava el cargol: un de central circular i dos de laterals amb els costats lleugerament convergents, destinats a encastar-hi les falques. La pedra és gres i el pes aproximat és de 260 kg. En aquest cas el contrapès ha estat modificat i reutilitzat molt probablement com a mola de molí d'oli. Cal dir que aquests contrapesos solen trobar-se com a únics testimonis d'aquestes antigues premses. Són, per tant, un indicador que en època probablement alt-medieval ja es practicava en aquesta zona el conreu de la vinya i s'elaborava vi. | 08090-100 | Masia la Codina, al sector nord-est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas Codinacs ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un pergamí de 1294 de l'Arxiu de Prat de Cornet. Aquest any l'hereu era un tal Bernat, i el mas formava part de la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó. A l'edat mitjana, en canvi, no hi ha constància del mas la Codina, que posteriorment va esdevenir el més puixant de la zona. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 ja hi apareix el mas la Codina, anomenat aleshores Codina Subirana. En aquest moment l'hereu era Joan Codina i tenia la possessió de cinc masos secundaris: Codinac (avui dit Codinacs), Codina Jussana, 'Torrent vel Codineta' (segurament l'acual mas Racons, pertanyent a la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó), la Bena i Casa de Sant Esteve. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, Codinacs continuava sent una masoveria de la Codina. Les seves terres abastaven una superfície de només 4,51 ha, aproximadament la metitat de les quals eren conreades per parcers. Fins dates ben recents Codinacs encara formava part de la Codina, però fa poc la finca es va segregar. Pels volts de 2002 el contrapès de Codinachs fou traslladat a l'actual emplaçament pels seus propietaris. | 41.9306300,1.9390000 | 412035 | 4642618 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49392-foto-08090-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49392-foto-08090-100-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49393 | Forn de ginebró de la Codina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ginebro-de-la-codina | XIX-XX | Forn de ginebra o ginebró emplaçat a la masia de la Codina, a l'esplanada d'entrada de la casa. De forns de ginebró n'hi ha de diferents tipus; en aquest cas es tracta d'un forn fet sobre una roca plana de dimensions força grans (110 per 140 cms). Té la particularitat que consta de dos reguerons circulars en lloc d'un, com és habitual. Així, a la superfície de la pedra s'hi han rebaixat uns canalons que marquen dues formes circulars traspassades al centre per un canaló que conduïa el líquid cap a dues vores de la roca. Al damunt d'aquests canalons s'hi apilonaven les branques de ginebró i les teies per cremar, que eren sostingudes dins d'un bidó que es col·locava invertit, de manera que actuava com una mena de forn. L'oli que destil·lava el ginebró baixava pels canalons i s'escolava per cadascuna de les vores, on hi devia haver un altre canaló per conduir el líquid fins a un recipient que estava situat a una certa distància. De no ser així, l'oli s'hauria inflamat. Aquesta roca va ser localitzada en un camp que hi ha uns 100 m al nord de la masia, on ara hi ha una granja. Entorn de 1998 va ser traslladada a la ubicació actual. L'oli de ginebró s'utilitzava sobretot per al bestiar, contra les paparres i per altres dolències, però també amb persones per guarir dels cops o les inflamacions. | 08090-101 | A la masia de la Codina, al sector nord-est del terme de Gaià | 41.9306400,1.9394000 | 412068 | 4642619 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49393-foto-08090-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49393-foto-08090-101-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||
| 49395 | Forn d'obra de la Vall de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-la-vall-de-vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 165 | XX | Forn d'obra o teuleria de grans dimensions, emplaçat uns 200 m al sud de la masia de la Vall de Vilaramó, en el mateix camí d'accés. Es tracta d'un forn molt ben conservat, que sorprèn per les seves mesures, força més grans del que és comú, i pels grossos carreus amb què està fet. La llargada del mur frontal és d'uns nou metres, i l'espai interior de la cambra mesura 2,97 per 3,27 m. La seva tipologia, però, és l'habitual. Consisteix en una construcció de pedra de planta quadrada, emplaçada en un terreny amb pendent, vora el camí. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat vers el camí, és format per carreus de tamany gran i força ben escairats. Aquí hi veiem dues boques de la fogaina, de forma quadrada i amb un arc intern. Al mur lateral esquerra hi ha la porta d'accés a la cambra de cocció, rematada amb un arc escarser de maó. El mur lateral oposat és d'una gran gruixària (154 cm). L'interior de la cambra s'ha conservat pràcticament sencera. Tal com és habitual, la cara interna dels murs és protegida amb un revestiment fet de maó, que s'ha conservat parcialment. Un element singular és que el mur davanter tenia una obertura vertical que devia servir per desenfornar les peces amb més comoditat. En un moment donat aquesta obertura es va tapiar. En aquesta part el forn tenia una mena de porxo del qual encara se'n poden veure els forats de les bigues. A l'altre costat del camí encara es pot veure un gran forat que corresponia a la bassa. Al costat nord hi havia una bassa més petita, d'uns dos metres i feta de maó. Servia per remullar les peces, que es pastaven en el planellet que hi ha al costat. Després, les teules, maons o rajols s'introduïen al forn. | 08090-103 | Prop de la masia de la Vall de Vilaramó, al sector nord del terme de Gaià | La masia de la Vall de Vilaramó va tenir dos forns d'obra. El més antic és situat 200 m al nord de la masia, i es troba molt malmès ja que deu fer molts anís que es va abandonar. A l'era de la Vall de Vilaramó hi ha dos rajols amb la data de 1769 que devien ser fets en aquest forn. L'any 1909 es va construir un segon forn, molt més gran, al costat del camí d'accés a la masia. Aquest forn es va utilitzar per proveir de material de construcció les nombroses obres que es van fer a la masia els primers decennis del segle XX, i especialment a la dècada de 1920. Aquest segon forn va estar en funcionament fins a mitjans de segle XX. | 41.9614300,1.9435100 | 412451 | 4646034 | 1909 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49395-foto-08090-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49395-foto-08090-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49395-foto-08090-103-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Montserrat Vall de Vilaramó | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49402 | Font Vidal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vidal | ESTRUCH, Maria (2016). 'Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 294, 315. | Font emplaçada en el curs d'un torrent que desemboca en el torrent de Pregones i, més endavant, amb la riera de Gaià. Es troba al límit sud del terme de Gaià, prop de la casa de Badia. La font és sota una balma allargada, en un indret ombrívol i frondós. Té dos brolladors. El de l'esquerre sempre raja. Pels volts de 1975 l'aigua es va canalitzar cap a un dipòsit que es va adequar en una roca, coberta amb una llosa. Aquí l'aigua queda emmagatzemada i raja per un forat que està tapat amb un tronquet. Tot i quedar a més d'un km, aquesta era una de les fonts on la gent del carrer de Gaià (o Pla del Forn) i també del raval venien cada dia per proveir-se d'aigua per al consum domèstic. Es diu que l'aigua d'aquesta font és molt pura i va bé per coure el gra. Des de fa uns anys, però, l'indret estaria perdut si no fos per alguns veïns que tenen cura de desbrossar el camí de tant en tant. Aquesta també és una de les fonts del terme de Gaià escollides pel poeta Miquel M. Lluch per dedicar-li una de les seves composicions elegíaques: 'Enmig la pineda, vora d'un bancal / amb forta alenada de blat i rosella / i cant de cigales, s'obre una clivella / ombrejada i fonda: és la font Vidal.' 'L'aigua salta alegre des d'una canal / oberta a la roca, estreta portella / per on regalima, dolça cantarella, / un doll d'aigua fresca, clara i musical. (…)' | 08090-110 | Al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9022400,1.9177500 | 410233 | 4639488 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49402-foto-08090-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49402-foto-08090-110-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||||
| 49404 | Racons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/racons | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 46. | XVIII-XXI | Casa de pagès emplaçada en un terreny elevat prop de l'inici d'un torrent que desemboca en el torrent de cal Cisteller. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i un cobert adossat a llevant. La casa es trobava en ruïnes i fa pocs anys ha estat substancialment reformada, de manera que la tipologia constructiva originària ha quedat força alterada. La façana principal, encarada a migdia, sembla que ha conservat en el nivell de la primera planta el portal i les finestres originàries, amb llindes de pedra. Els murs són a pedra vista. En la resta de façanes de la casa en general les finestres han estat refetes. | 08090-112 | Sector nord-est del terme de Gaià | Segons la inscripció de la llinda, aquesta casa podria haver estat construïda l'any 1764, però no podem assegurar que es tracti d'una dada fiable. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, els Racons era una masoveria de la Codina. Aquest gran mas veí també tenia les masoveries de Coma d'en Vall i Codinacs. Aquest any la casa dels Racons posseïa una superfície important de terres: 147,94 ha, totes conreades pel seu propietari. Fins els anís 1950 encara era habitada per masovers. Més endavant la casa es trobava en ruïnes i, a les primeres dècades del segle XXI, ha estat rehabilitada. | 41.9517800,1.9497900 | 412958 | 4644956 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49404-foto-08090-112-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49404-foto-08090-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49404-foto-08090-112-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda del portal: 1764 | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 211,43 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml