Id
Títol
Url
Bibliografia
Centuria
Notes de conservació
Descripció
Codi d'element
Ubicació
Història
Coordenades
UTM X
UTM Y
Any
Municipi
Nom del municipi
Tipus d'accés
Estat de conservació
Imatges
Protecció
Estil
Àmbit
Tipologia
Titularitat
Ús actual
INSPIRE: Tipus
INSPIRE: Subtipus
INSPIRE: Atribut
Data de modificació
Autor de la fitxa
Autor de l'element
Observacions
Codi de l'estil
Codi de la tipologia
Codi de tipologia a sitmun
Protecció id
Comarca
Conjunt de dades
Últim canvi
89853 Ajuntament de Lliçà de Vall https://patrimonicultural.diba.cat/element/ajuntament-de-llica-de-vall <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41-42, 84-87.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 144.</span></span></span></p> XX <p><span><span><span>Edifici de l’Ajuntament de Lliçà de Vall. Es troba emplaçat a la Plaça de la Vila, que als seus costats ha estat enjardinada tot deixant un espai central llis. L’edifici, de dimensions força espectaculars, destaca pel seu disseny modern a un extrem de l’espaiosa plaça. De planta asimètrica i amb la façana principal lleugerament corba, es caracteritza per un mur de cortina fet amb estructura d’alumini i vidre. Disposa de planta baixa més quatre pisos, l’últim en forma de galeria semioberta. Al centre de la façana, l’entrada queda ressaltada amb un porxo i escalinata semicirculars, mentre que els extrems de l’edifici adopten unes formes corbes amb voladissos sustentats sobre columnes. La part posterior, en canvi, segueix una línia quadrangular, amb una distribució d’obertures simètrica i ortogonal.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior, cada planta s’estructura en base a un cos central amb funció de vestíbul-distribuïdor on hi ha també els accessos verticals. Als costats hi ha situades les diferents dependències municipals. Des de l'any 1995 fins al 2003 el Centre d'Assistència Primària es va ubicar a la planta baixa, a la dreta, de l'ajuntament. </span></span></span></p> 08108-1 Plaça de la Vila, s/n. Lliçà de Vall <p><span><span><span>A principis de segle XX hi ha constància de diferents seus de l’Ajuntament que estaven situades en cases del barri de les Casetes, en règim de lloguer. Aviat es va plantejar la necessitat de construir un nou edifici de titularitat pròpia, i a aquest efecte el 1927 Ignasi de Llanza, propietari de can Coll i principal terratinent del poble, feia donació d’un terreny per acollir un nou Ajuntament i l’escola, més la quantitat de 5.000 pessetes per contribuir a l’obra. L’any següent Marcel·lí Vilardebò, segon propietari del poble i polític adscrit a la Lliga Regionalista, oferia també uns terrenys amb el mateix propòsit. Donada tanta generositat i joc d’interessos, l’Ajuntament optà per una solució salomònica: s’acordava construir les escoles en el terreny cedit per Vilardebò i l’Ajuntament en el terreny cedit per Llanza. A la dècada de 1950 l’edifici de l’Ajuntament s’enderrocà i en els terrenys s’hi va construir un grup de 14 habitatges de promoció municipal, al voltant de l’actual plaça Sant Jordi. En un d’aquests habitatges s’hi instal·là l’Ajuntament amb dependències domèstiques per al secretari. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la dècada de 1990 es va portar a terme la construcció de l’actual edifici consistorial en un terreny també proper i cèntric on hi havia hagut el Camp de Futbol Municipal. L’obra es va fer en tres fases: fonamentació i estructura (1993), tancament de l’edifici (1994), distribucions interiors i acabats (1996-1997). L’arquitecte fou Joan Maurí Piñol. La inauguració es va fer el 14 de juny de 1997.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’antic Ajuntament fou enderrocat per problemes estructurals i el 2011 s’inaugurà un nou edifici al seu lloc que es construí com una rèplica força similar de l’antic, i que ara acull els jutjats.</span></span></span></p> 41.5863400,2.2390100 436570 4604129 1997 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-5.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immoble Edifici Pública Administratiu Inexistent 2022-09-20 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Joan Maurí Piñol (arquitecte) Davant de la façana s’aixequen sengles monòlits de pedra amb plaques commemoratives. En una hi diu: “Lliçà de vall 1.000 anys d’història. En commemoració dels actes de celebració dels més de mil anys de vida de la nostra comunitat. Lliçà de Vall. 23 de maig de 1999”. En l’altra hi diu: “Lliçà de Vall. Casa de la Vila. Inaugurada el 14 de juny de 1997”. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89888 Arxiu municipal de Lliçà de Vall https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-llica-de-vall <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></p> XVIII-XXI <p><span><span><span><span>Fons documental de l’Ajuntament de Lliçà de Vall que es conserva en dues sales a la planta superior del mateix edifici de la casa consistorial. Inclou tant l’arxiu històric com l’arxiu administratiu i l’arxiu de gestió. El fons és format pels documents produïts i rebuts per l’ens municipal al llarg de la seva història. Seguint el quadre de classificació actualment vigent els fons inclouen els següents grups de sèries:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>1. Administració general (documentació conservada des de 1841 fins a 2014), 2. Hisenda (entre 1779 i 2013), 3. Serveis, obres i urbanisme (entre 1911 i 2014), 4. Servei d’aigües (entre 1917 i 2013), 5. Medi ambient i activitats econòmiques (entre 1862 i 2014), 6. Sanitat, salut pública i consum (entre 1863 i 2014), 7. Educació i ensenyament (entre 1925 i 2014), 8. Cultura i participació ciutadana (entre 1900 i 2012), 9. Serveis esportius (entre 1962 i 2014), 10. Serveis socials (entre 1933 i 2014), 11. Serveis agropecuaris (entre 1860 i 2011), 12. Servei d’ocupació (entre 1931 i 2001), 13. Col·leccions factícies (entre 1905 i 2015).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per altra banda, l’Arxiu Municipal conserva i porta a terme el tractament arxivístic d’altres fons patrimonials particulars, com el de la masia de Can Coll, entitats locals com el Club de Futbol, l’Associació de Voluntaris, l’Agrupació Sardanista i d’Esbarjo Les Llisses, etc., a més de col·leccions personals o fotografies cedides.</span></span></span></span></span></p> 08108-2 Plaça de la Vila, s/n. Lliçà de Vall <p><span><span><span><span><span>La primera referència sobre l’existència d’un ajuntament al poble de Lliçà de Vall és un reglament de 1779 on hi consten despeses dels salaris municipals. Aquest és el document més antic conservat a l’Arxiu. La major part de la documentació, però, és posterior a 1834, quan els ajuntaments assumeixen unes competències i obligacions més clares. Cal suposar que en aquests períodes l’arxiu municipal es trobava en dependències del consistori. El 1955 l’Ajuntament adquirí un local situat a la plaça de Sant Jordi. Hi havia dependències per al secretari i una sala per guardar la documentació municipal. A la dècada de 1960, a més d’una sala ubicada en el mateix ajuntament, l’augment de la documentació va fer necessari que s’habilités part del magatzem d’un casal social que es feia servir com a garatge i on es va guardar la documentació històrica i part de l’administrativa. A partir de 1996 es va iniciar el projecte de creació de l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall, que va implicar també el progressiu trasllat dels fons documentals a la nova Casa de la Vila que aleshores s’estava construint. El nou arxiu es va inaugurar el 14 de juny de 1997. L’any 2002 es va aprovar el Reglament del Servei d’Arxiu, que compta amb un quadre de classificació. L’arxiu municipal de Lliçà de Vall forma part de la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona.</span><span> Amb la implantació de l’administració electrònica es va adoptar el model de quadre de classificació de la Generalitat de Catalunya i progressivament s’ha reduït la documentació en suport paper en un 90%.</span></span></span></span></span></p> 41.5864500,2.2391500 436582 4604141 08108 Lliçà de Vall Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89888-arxiu-municipal-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89888-arxiu-municipal-2.jpg Física Contemporani|Modern Patrimoni documental Fons documental Pública Administratiu Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 98|94 56 3.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89889 Can Coll https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-12 <p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 19-23.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> XI-XX En procés de restauració. S'han restaurat cobertes i façanes, i queden pendents intervencions a l'interior <p><span><span><span>Antiga masia transformada al segle XVIII en una casa-palau de característiques senyorials que inclou en el seu recinte una torre del segle XVI (amb una capella a la planta baixa), la part residencial noble, una construcció auxiliar a migdia que servia com a taller, un ampli jardí situat al sud i un altre espai també enjardinat al vessant nord de la casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre constitueix l’element exteriorment més significatiu. Es tracta d’una construcció imponent i de gran qualitat que fou bastida l’any 1576. És de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument atalussat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. El parament és arrebossat i a les cantonades queda perfectament perfilat amb carreus. Els quatre vessants de la coberta, molt inclinats, destaquen per les teules vidriades de color blau i blanc. En la recent restauració han hagut de ser renovades. Sobre el sòcol hi ha una baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que diu: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. La torre té dos rellotges de sol: un de circular a la cara sud i un altre a la cara est. El primer era de tarda i l’altre de matí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la planta baixa hi ha emplaçada la capella, dedicada a Sant Joan Baptista. Fou beneïda l'any 1600 i substituïa una anterior capella romànica, del segle XI, que es trobava dins de la casa. </span>Més tard, en una data incerta, s’amplià cap a ponent amb un cos annex. <span>A l’interior hi destaquen les pintures fetes l’any 1963 per Maties Palau Ferré, un deixeble de Picasso. Són grans olis sobre fusta que il·lustren el tema de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara, que van ser portades a can Coll l’any 1797. L’altar és obra de Josep M. Subirachs. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La part residencial adopta la forma d’un gran casal que és fruit de l’ampliació del mas cap a llevant tot constituint un cos allargat, força homogeni. És de planta rectangular, amb planta baixa, un pis i golfes, i té adossat un cos més estret a ponent que s’allarga més enllà de la torre. Les dues primeres crugies corresponen a l’antiga masia, de la qual es conserva un bonic portal adovellat. Posteriorment, la casa s’amplià lleugerament a la dreta i per la part posterior. Ja al segle XVIII (entorn de 1743) es va portar a terme la gran ampliació quan l’edifici va més que duplicar la seva superfície tot estirant-se cap a l’est. El resultat és una façana considerablement llarga i ben ordenada mitjançant set eixos d’obertures. A la planta baixa hi trobem dos portals i finestres emmarcades amb pedra carejada; el primer pis és ocupat per balcons, i al nivell de les golfes es combinen obertures més petites en forma de finestretes quadrades i ulls de bou ovals. La façana posterior manté aquests eixos però amb obertures més petites. Des de la masia hi ha un pont llevadís que connecta amb la torre, de manera que en cas de necessitat es podia tancar i quedava aïllada. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’aspecte exterior relativament auster de la casa contrasta amb la magnificència de la decoració interior. A la planta baixa hi havia l’habitatge dels masovers, on destaquen àmplies estances cobertes amb volta catalana, algunes decorades amb pintura. Bona part d’aquests espais foren adaptats com a restaurant a la dècada de 1970. A l’angle nord-oest hi ha el celler, reformat a la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer pis acull la part residencial noble, que respon a la distribució al segle XVIII. Un llarg passadís dóna pas a cinc habitacions amb alcova profusament decorades i amb pintures murals neoclàssiques. Les habitacions també estan connectades entre si per la part davantera, encarada a la façana principal. El mobiliari fou adquirit pels darrers propietaris i correspon a diferents èpoques i estils. Destaca una sala noble de dimensions considerables que es devia utilitzar per fer-hi recepcions, balls o actes rellevants. Les parets i el sostre conserven unes interessants pintures de tall neoclàssic firmades per l’italià A. Vertuchi, </span>de la primera meitat del segle XVIII<span>. S’hi representen les quatre virtuts cardinals, cadascuna identificada amb un rètol escrit en català. La casa també té un gran menjador i altres habitacions d’àmbit familiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les golfes, que són força àmplies, acollien les estances del servei i també el galliner, colomar i espais per emmagatzemar el gra. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’exterior de la casa compta amb un interessant jardí a la part de migdia, poblat amb lledoners i altres arbres, i embellit amb truanes, petits estancs i elements ornamentals de pedra. Anteriorment hi havia uns horts. Al sector nord hi ha un altre jardí que abans tenia una bassa d’amarar cànem, avui transformada en piscina. Per aquesta zona hi passa la mina de can Coll. Actualment és entubada però encara s’hi conserva un pou de registre i, prop del portal d’entrada al recinte, un sifó o bufador que ja no està en ús. </span></span></span></p> <p> </p> 08108-3 Avinguda del Pla, s/n <p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll; el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll; entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina i ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span></span></span></span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza (cognom que a la documentació apareix escrit de diferents maneres) va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc afusellat durant les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última rehabilitació de la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. La campana hi va ser col·locada l’any 1964 i porta el nom de les filles del propietari: Maria, Mercè i Montserrat. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p> 41.5849200,2.2401900 436667 4603971 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-30.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-baixos-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-1.png|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-21.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-inscripcio.jpg Legal Modern|Renaixement|Contemporani|Neoclàssic|Medieval Patrimoni immoble Edifici Pública Lúdic/Cultural BCIN National Monument Record Civil 2022-09-23 00:00:00 Jordi Piñero Subirana A. Vertuchi (pintor) Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 94|95|98|99|85 45 1.1 1768 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89890 Capella de Sant Joan Baptista https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-joan-baptista <p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'><span>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</span></a></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> XVI, XX La part esquerra de les pintures ha estat restaurades; la part dreta, que es conservava millor, està pendent de restauració <p><span><span><span>Capella situada als baixos de la majestuosa torre que es va construir l’any 1576 al costat de la masia de can Coll. Destaca sobretot per les pintures murals que el 1962-63 hi va realitzar Maties Palau Ferré, deixeble de Picasso, les quals representen l'arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara a aquesta capella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre és de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument talusat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals de la torre compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. Sobre el sòcol hi ha un baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que indica: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pels volts de 1962 la capella, que havia estat saquejada durant la Guerra Civil, fou remodelada i s’allargà per ponent amb un cos annex. Ara l’interior queda dividit en dos àmbits. El primer es correspon amb el cos de la torre i és on trobem les pintures. Es tracta d’unes pintures de figuració esquemàtica, amb influència del cubisme, que es caracteritzen per uns personatges hieràtics i un cromatisme viu que dona força i expressivitat al conjunt. La composició és geomètrica i de línies senzilles, cosa que en facilita la narrativa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La representació de les escenes segueix de manera molt directa la tradició que es relata amb cert detall en un escrit annex als goigs en lloança dels màrtirs. Segueixen un ordre cronològic que va de dreta a esquerra. En primer lloc es presenta la vida dels sants i el martiri que van sofrir. Al flanc dret: la seva infantesa i conversió al cristianisme, en contrast amb la imatge de Venus que representa el paganisme i a la qual giren l’esquena; el judici i la condemna dels màrtirs per les seves creences; el martiri de Vicenç lligat a un pal i de Clara devorada per un lleó; el trasllat de les relíquies des de Roma cap a Barcelona en una barca que porta el nom de la família promotora de les pintures (Sancho-Vilardell). Al flanc esquerra s’hi representa l’acollida i devoció dels Cossos Sants pel poble de Lliçà de Vall: els masovers porten les caixes amb les relíquies fins a can Coll; els vilatans veneren els màrtirs amb espelmes; després ballen sardanes i fan un aplec a la natura.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon àmbit, que es correspon a l’allargament de la capella, queda singularitzat per la presència de l’altar en un entorn molt auster. És obra de Josep M. Subirachs, i consta d’un frontal de pedra amb els símbols Alfa i Omega, un esvelt crucifix i un baldaquí de fusta escacat que té uns canelobres penjant. A un costat s’hi ha col·locat una imatge d’època barroca de Sant Joan Baptista, titular de la capella, de procedència desconeguda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>S’ha dit que la decoració d’aquesta capella podria estar influïda per la simbologia maçònica, per exemple en el crucifix que té el Crist girat, en la forma angulosa de les lletres Alfa i Omega, en l’escacat del baldaquí o en la representació pictòrica d’un Crist amb les mans deslligades. Aquesta possibilitat, però, no ha estat confirmada.</span></span></span></p> 08108-4 Masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n <p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll, el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll, entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina, ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà i, en endavant, va transformar el seu cognom amb la forma Coll i Llança o Coll i de Llanza. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data </span></span></span><span><span><span><span>de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc </span></span></span></span>afusellat durant<span><span><span><span> les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última </span></span></span></span>rehabilitació <span><span><span><span>a la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica </span></span></span></span>amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, <span><span><span><span>de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca i la masia ha estat transformada en casa-museu. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p> 41.5849600,2.2399400 436646 4603975 1576 (torre), 1962-63 (ampliació i pintures) 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-inscripcio.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-20.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-3.jpg Legal Renaixement|Contemporani|Avantguardes|Cubisme|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Pública Cultural BCIN National Monument Record Religiós i/o funerari 2022-09-23 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Maties Palau Ferré (pintor) Les pintures de l’església han estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i en Maties”, escrit per la bibliotecària municipal Julieta Sunyol i Busquets, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià. 95|98|107|108|94 47 1.3 1781 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89891 Can Vilardebò https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 60-61, 117.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-240.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 16.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64, 244-245.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 61, 95-97.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MAYOL, Miquel Joseph (1970). <em>La impremta del meu pare. (El regionalisme a la comarca).</em> Ed. Pòrtic, Barcelona, p. 77-79.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> XV-XX <p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, d’origen medieval, emplaçada vora la riera de Merdans, en un indret estratègic gairebé a tocar d’on hi havia el castell i molt a prop també de l’església parroquial. Consta d’un cos residencial (de planta baixa més un pis) que està flanquejat per àmplies zones d’antics coberts reconvertits en habitatge, els quals formen una planta en forma de U que genera un pati posterior a la façana de migdia. Més a ponent i separat per un corredor s’allarga un reng de construccions també força recents, i al sud-oest un altre cobert, que està adossat a una bassa-safareig.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El conjunt residencial fou substancialment reformat i ampliat, sobretot a les dècades de 1960 i 70. El cos primigeni ha conservat més o menys el volum originari, però les obertures s’han refet i s’hi han incorporat elements nous, alguns d’estil neogòtic o procedents d’altres masies. Això és vàlid també per les dues façanes principals, a migdia i tramuntana, i per les ales laterals, que es van pràcticament construir de nou sobre antics coberts. Avui dia l’accés habitual és per la façana de la cara nord. Aquesta s’articula en base a tres eixos d’obertures simètrics i perfectament regulars, amb un portal adovellat al centre i una finestra neogòtica geminada al seu damunt. Aquesta àmplia façana queda flanquejada per dues torres quadrades. Abans de la reforma l’esplanada que s’estén al seu davant era ocupada per una zona de coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament la façana principal era la de migdia, que connectava amb el camí que entrava per aquesta banda. De manera semblant a l’anterior, s’estructura en base a tres eixos, amb portal adovellat i, al primer pis, dues finestres neogòtiques. Estan decorades amb arcs conopials lobulars i, sota les impostes, tenen dos mascarons amb rostres d’un home i una dona enfrontats. Podem trobar finestrals molt similars a diverses masies de la zona. La majoria són fets, com és aquest cas, en ple segle XX. A l’ala est del pati posterior la construcció s’ha adaptat amb una galeria al pis superior formada per arcs de mig punt. La resta de façanes presenta obertures emmarcades amb pedra carejada o bé amb maó, la majoria de recent construcció.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un element interessant és l’àmplia bassa-rentador que està situat uns metres al sud de la masia. Mesura sis per sis metres, està construïda amb totxo a plec de llibre i dotat de diverses lloses inclinades per fer-hi la bugada. Can Vilardebò tenia dues mines que la proveïen d’aigua. Una venia més a l’est, passant pel costat del castell, i alimentava la bassa d’aquest safareig. Ara ja està en desús i l’aigua del safareig prové de l’altra mina, que ve de la zona de can Camp i que inicialment només proveïa la casa. Pel costat de migdia la bassa té el regulador de sortida per regar els conreus que s’estenen a la part baixa.</span></span></span></p> 08108-5 Entre les urbanitzacions de can Vilardebò i del mas Gordi. Avinguda de can Vilardebò <p><span><span><span>L’origen d’aquesta masia està estretament vinculat al castell de Lliçà de Vall. Sembla del tot probable que l’antic castell era la torre que es troba 70 m al nord de la masia, tot i que en bona part de la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Tradicionalment s’ha suposat que aquesta torre circular, anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament l’antic castell medieval. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988 les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Tanmateix, cal dir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en dubte i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és pensar que aquesta torre es correspon amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una torre de defensa preexistent d’època romana. En documentació diversa referida a can Vilardebò es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. A més, l’emplaçament de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins és el més indicat, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar tot això, tanmateix, s’hauria de fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El castell de Lliçà de Vall era un feu independent de la baronia de Montbui, que era la demarcació senyorial més important i abastava una bona part de la Vall del Tenes. El terme del castell de Lliçà és esmentat l’any 946. La primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094. A la baixa edat mitjana va passar per diferents senyors, cada vegada més allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Des de mitjans del segle XV fou traspassat a la cartoixa de Montalegre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que és habitual que en època baixmedieval els castells perdin la seva importància militar i política i que algunes d’aquestes funcions passin, en cert grau, a alguna masia propera, els propietaris de la qual, de vegades els antics castlans, solen assumir la batllia o càrrecs de representació. Sembla que els possessors de la masia de can Coll haurien assumit principalment aquestes funcions: el 1344 Jaume Coll era batlle, i el 1500 un altre Jaume Coll ho va tornar a ser. Tanmateix, per la seva proximitat amb el castell la masia avui coneguda com can Vilardebò també tenia una relació privilegiada amb el poder senyorial. Era una propietat del castell, i abans del segle XVIII les finques del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover de la masia es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les primeres dades documentals referides pròpiament a aquesta masia són del segle XV. Tal com hem dit, en aquesta època era anomenada can Cosconé. Ja en el fogatge de 1497 a “Lliçà Jussà” hi consta “en Costoner”, que podria fer referència al propietari d’aquesta casa. <span>En el fogatge de 1515 la casa s’esmenta com a Cosconer, i en el fogatge de 1553 consta com a pertanyent a Jaume Cosconer. La família de cognom Cosconer va continuar al capdavant del mas en els segles següents. A la segona meitat del segle XVI hi ha documentat Jaume i Joan Cosconer, pare i fill (1570). Al segle XVII tenim notícies de Joan Cosconer, Llorens Cosconer i Magdalena Cosconera (1665). Aquest mateix any, el 1665, en un censal de l’arxiu parroquial consta que el mas Cosconer i tota l’heretat fou venuda per Llorens Cosconer i Camps, de Canovelles, a Jaume Magarola, mercader de Barcelona. No sabem fins a quin punt aquesta venda es va fer efectiva, ja que el 1720 en el llibre de visites pastorals de la parròquia hi ha un censal per l’ànima de Francisco Cosconer com a amo del mas Cosconer. En un altre cens de 1745 sembla que el mas continua en mans de la família Cosconer. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a Casa Cosconé, però ja era propietat de Joan Vilardebò Morera, i la masia estava habitada per un masover. Els Vilardebò eren una família d’indianos de Mataró que havia fet fortuna i que posseïa propietats a Honduras. Al llarg del segle XIX i principis del XX la família Vilardebò van fer prosperar el mas. El 1897 Marcel·lí Vilardebò i Farnés va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. El 1919 l’heretat abastava 122 ha, mentre que can Coll en tenia 165. A més, diversos membres de la família van ser protagonistes destacats de la vida municipal del poble i van ocupar càrrecs importants a l’Ajuntament. En alguna de les guerres carlines aquesta masia va tenir relació amb l'aliatge de metalls per fer moneda. El 1861 el propietari era Josep Vilardebò. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Des de 1897 el propietari era Marcel·lí Vilardebò Farnés. En el context de la política caciquista que va caracteritzar l’època de la Restauració, fou un dels polítics destacats adscrit a la Lliga Regionalista. Va ser alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions (1895-1897, 1916-1923 i 1932-1933). D’ell és coneguda una anècdota que va tenir lloc en les eleccions de 1916 i que és relatada en unes memòries de Miquel Josep MAYOL (1970: 77). Aleshores el governador va segrestar diversos alcaldes del Vallès, incloent-hi Marcel·lí Vilardebò, que era l’alcalde de Lliçà de Vall, per intentar impedir el triomf de la Lliga en determinats ajuntaments. D’ell es diu que era una persona conciliadora i amistosa amb tothom, també amb els seus oponents polítics (CARRERAS et al., 1999: 60). Però sobre Marcel·lí Vilardebò també s’expliquen moltes altres anècdotes i facècies, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Un bon nombre es refereixen a la relació tibant que tenia amb el rector del poble, mossèn Oriol. Es diu que, com que eren veïns, sempre s’insultaven des de casa seva estant. També van tenir una forta rivalitat en l’organització de diferents festes majors en competència. D’altres contalles es refereixen al fet que va ser dels primers a tenir cotxe i xofer, a les relacions que tenia amb els mossos de la masia o a la garreperia de la seva dona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’altra rivalitat de Marcel·lí Vilardebò era amb els de can Coll i es va posar de manifest en diferents moments. A la dècada de 1910 quan els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal, i a la dècada de 1920 en un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill primogènit de Marcel·lí Vilardebò va ser Josep Vilardebò Uñó (1892-1962). De jove va passar moltes temporades a París, on va participar en diversos negocis. El 1934, a la mort del seu pare, va rebre en herència la masia i la meitat de la finca de can Vilardebò. L’altra meitat la van heretar els seus tres germans. El 1935, durant l’anomenat Bienni negre, fou nomenat alcalde per l’autoritat governativa. Després del triomf de les esquerres a les eleccions generals de febrer de 1936, Vilardebò fou substituït a l’alcaldia per Jaume Carreras i Villà. El juliol de 1936 va abandonar Lliçà i es va refugiar a Barcelona i a Viladecans durant tota la Guerra Civil. Mentrestant, la masia de can Vilardebò, on va restar la seva germana Rosa, va ser saquejada. Quan les tropes franquistes van entrar a Lliçà el 28 de gener de 1939 fou nomenat president de la Comissió Gestora de l’Ajuntament. Durant les dues setmanes següents el nou consistori va retornar als seus propietaris les terres que els havien estat confiscades durant la guerra. Afeccionat a la pintura i sobretot a l’escultura, Vilardebò va esculpir en aquests anys la imatge de sant Cristòfol que actualment es troba damunt la porta d’entrada de l’església parroquial. El 1939 s’havia casat amb Maria Amat, germana del pintor Josep Maria Amat. Va deixar l’alcaldia el març de 1943. El 1945 es va fer efectiu el repartiment de la finca de can Vilardebò entre ell i els seus germans. Poc després, però, es va vendre la casa i les terres i va passar a residir a Barcelona fins a la seva mort.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Els següents propietaris van ser Pilar Bertrand i Girona, i després Werner Schmidt Schroeder i la seva esposa Margarita Annaheim Kiefer. Schmidt era directiu de la multinacional Bayer, i va comprar la finca perquè el seu fill era enginyer agrònom i volia establir-hi una granja. Pels volts de 1962 va comprar can Vilardebò Jaume Anfruns, el qual hi va portar a terme un restauració i ampliació molt substancial, tot incorporant a la masia elements neogòtics i altres de diferent procedència. És possible, tanmateix, que alguna de les reformes ja fos de l’època dels Vilardebò. El 1964 es va fer nova la façana nord. L’habitatge es van ampliar considerablement, ja que per la masia hi passaven diverses famílies i era molt concorreguda. En aquesta època la major part de terres es va anar venent, i així va sorgir la urbanització de can Vilardebò.</span></span></span></span></p> 41.5950300,2.2300400 435831 4605101 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-rentador-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-7.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Medieval Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Residencial Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Inscripció en una llinda a la façana de ponent (procedent d’una altra masia): 15[6]7 amb una inscripció de difícil lectura referida a un tal Jaume.Alguns documents que es conservaven a la masia es van lliurar al Museu de Mataró. 94|98|85 46 1.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89892 Casa Nova de can Vilardebò https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-can-vilardebo <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 130.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 45.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86-88.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). “Programa de la Festa Major 1984”</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>La Casa Nova de can Vilardebò (Lliçà de Vall).</em> Treball inèdit</span></span></span></p> XVIII-XX <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, emplaçada uns 200 m al sud-est de la gran masia de Vilardebò. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i té adossats cossos diversos als laterals, incloent-hi una torre al costat de llevant així com un grup de coberts independents més a l’est, a l’altre costat del pati. Actualment la casa té un aspecte de pairalia típica i senyorial que és fruit d’una reforma feta molt recentment, a la dècada de 1990, la qual ha donat lloc a una estructura amb una distribució homogènia de les obertures. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena a partir de tres eixos d’obertures, totes emmarcades amb pedra carejada. L’eix central és remarcat amb un portal adovellat amb arc apuntat i, a la part superior, té un rellotge de sol. A banda i banda, els cossos laterals tenen accessos mitjançant altres portals, en aquest cas de punt rodó. Els paraments són de pedra, arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures també s’han arranjat seguint el mateix criteri uniforme. La torre que s’aixeca a l’angle nord-est té tres pisos d’alçada i és obrada amb maó, tot i que ara és igualment arrebossada i pintada de blanc, com la resta de la casa. Està decorada amb dues finestres neogòtiques amb arcs conopials lobulats (en les cares sud i nord), fruit també d’aquesta última gran reforma de la casa, i a la teulada destaca un ràfec volat sustentat amb cabirons decoratius. A la part posterior la casa s’ha dotat d’una àmplia terrassa al nivell del primer pis.</span></span></span></p> 08108-6 Carrer de la Coma <p><span><span><span>Diversos documents daten la construcció d’aquesta casa a partir de 1744. Cal suposar que fou una fundació de la masia propera que aleshores s’anomenava can Cosconer i actualment can Vilardebò, que era el segon mas més important de Lliçà de Vall. Per tant, el nom inicial d’aquest petit mas devia ser Casa Nova de can Cosconer. No va ser fins el 1897 que el propietari Marcel·lí Vilardebò va canviar el nom de can Cosconer per can Vilardebò.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta nova casa es trobava en un punt molt cèntric, vora l’església, i durant el segle XIX i fins l’any 1925 hi havia l’escola del poble i també hi residia la mestra. Originàriament era una casa senzilla i popular que res tenia a veure amb l’aspecte gairebé senyorial que avui ostenta. La sala gran del pis era l’aula pròpiament dita, i la resta del pis era l’habitatge de la mestra. La darrera que va ocupar aquesta plaça, i que també va inaugurar la nova escola, fou Margarida Fleta. <span>Era coneguda com “donya Margarita”, i degut a un defecte físic es va guanyar el nom de la Geperuda. No es va casar mai i va marxar a viure a can Tià Sans. Simultàniament, també hi vivien masovers, que eren coneguts com els de ca la Mestra.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La nova escola que es va construir al poble, anomenada Les llises, fou inaugurada el 1928. Després de la guerra la propietat es va dividir entre germans, i la Casa Nova passà a Rosa Vilardebò, que hi va residir. També hi continuaven vivint els masovers, que hi eren com a mínim des de tres generacions enrere. La casa, doncs, estava partida en dos habitatges: un que mirava cap al sud i l’altre cap al nord. El que tenia accés per la part nord <span>tenia a la part baixa un local que li deien la “cotxeria” i per unes escales exteriors es pujava al pis, que tenia una gran sala. L’habitatge del sud era el dels masovers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va ser substancialment reformada, sembla que en diverses fases. La torre, obrada amb maó, tal vegada es va bastir a principis de segle. L’any 1946 la torre va ser reformada. </span>A la mort de Rosa Vilardebò l’any 1976 heretà aquesta propietat la seva germana Dolors, que vengué part dels terrenys per urbanitzar-los, n’arrendà d’altres (un a un pagès de Mollet, altres a un jardiner, que s’hi establi, allotjant-se a la casa on vivia la mestressa). Mantingué els tractes de residència i conreus amb els antics masovers. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A finals de la dècada de 1990 la casa va ser totalment reformada amb una subvenció de la Generalitat. Fou en aquest moment quan tot el <span>conjunt va adquirir un aspecte uniforme i es va dotar amb l’estètica acurada que avui conserva. S’hi van refer els finestrals de la torre, amb estil neogòtic, i es van refer també la majoria de les obertures amb els emmarcaments actuals. Tanmateix, la casa </span>va estar molt temps sense habitar, fins que la va comprar l’actual propietari i hi va fer encara una última rehabilitació.</span></span></span></p> 41.5935200,2.2315700 435957 4604932 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-coberts.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: ca la Mestra, Casa Nova de can CosconerDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. 98|94 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89893 Bella Plana https://patrimonicultural.diba.cat/element/bella-plana <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 128.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 28.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> XIX-XX Masia i altres construccions en estat d'abandonament i precari <p><span><span><span>Casa rural construïda entorn de 1929 per l’arquitecte Enric Sagnier Vilavecchia dins un projecte de colònia agrària que finalment va donar peu a la fundació de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), encara en actiu. Està concebuda com una masia arquetípica de línia clàssica i de planta basilical. La casa és envoltada d’altres construccions agropecuàries auxiliars que es van fer en aquesta època i que constituïen una granja amb totes les diverses dependències, i consta també d’un dipòsit en forma de torre circular que proporcionava aigua al recinte.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La masia actual és una edificació perfectament regular, amb una façana principal de composició simètrica. S’ordena en base a cinc crugies que es corresponen amb cinc eixos d’obertures, el central remarcat amb un portal d’arc de mig punt, un balcó al seu damunt i un rellotge de sol fet amb rajoles de ceràmica, mentre que el nivell superior, corresponent a les golfes, presenta tres obertures de punt rodó. La façana posterior segueix un esquema similar, amb les obertures més senzilles. L'edifici es troba damunt una plataforma sobreaixecada de dos esglaons que defineix una terrassa a la seva part frontal. D’aquesta manera la casa queda lleugerament realçada en relació a l’entorn arbrat que té al seu davant.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les construccions auxiliars es troben rere la masia i segueixen una tipologia funcional força semblant, amb plantes en forma de U. A la part final, s’aixeca la torre-dipòsit, que és una construcció força interessant. És de planta circular, de tres pisos d’alçada, i està coronada per una estructura emmerletada suportada sobre mènsules i envoltada per una franja d’arcuacions cegues. Això li dóna un aire historicista en sintonia amb l’estil d’Enric Sagnier. Tota l’obra és feta amb maó i arrebossada, i mesura 4 metres de diàmetre. Aquesta torre està relacionada amb una gran bassa, actualment amortitzada per un dipòsit de fibrociment de 15 per 20 metres. L’aigua del dipòsit devia arribar d’algun dels recs que passen per aquesta zona.</span></span></span></span></p> 08108-7 Sector est del terme municipal. El Pla <p><span><span><span>Aquesta casa fou construïda de bell nou entorn de l’any 1929. Tot i que s’ha dit que es tractava d’una reconstrucció, no en coneixem cap notícia antiga i tant l’estructura exterior com l’interior indiquen que es tracta d’una construcció <em>ex novo</em>, sense traces d’antics murs. El 1925 Ramon Albó havia aconseguit la propietat d’aquesta finca, que era part del mas de Les Torres. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres al tribunal de menors amb la idea de constituir-hi en un centre d'atenció a nens en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61), Ramon Albó va destinar una partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de la Bella Plana l’any 1929. L’arquitecte Enric Sagnier va treballar en la creació de noves construccions en aquesta fase inicial de la colònia, tal com queda testimoniat en el llibre escrit per Ramon Albó (1955: 126). L’obra de la masia de la Bella Plana s’atribueix a aquest prestigiós arquitecte, així com també la capella del Roser de Santa Maria de les Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Enric Sagnier Villavechia (1858-1931), marquès de Sagnier, va ser un arquitecte prolífic, ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines i un dels que compta amb més obra a la ciutat comtal. D’estil eclèctic amb tendència al classicisme i proper també a un modernisme sobri, va inspirar-se sobretot en l’arquitectura medieval i oriental. Aquestes característiques són visibles en la composició clàssica de la masia de la Bella Plana i en l’estil més historicista de la torre-dipòsit. En el llibre de Ramon Albó (1955: 123) es diu sobre la Bella Plana que estava composta “aparte la tierra de regadío correspondiente, de una gran casa que hemos construído al estilo antiguo del país, con una serie de edificios nuevos, complementarios e independientes para vaquería, otras cuadras, lavaderos, talleres, gallineros, depósitos y elevación del agua, etc”. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. Amb l'adveniment de la Segona República, Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a mitjans de segle XX a la Bella Plana hi van arribar a residir 60 nois. Tant la Bella Plana com Les Torres s’havien complementat amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. </span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></p> 41.5951000,2.2463600 437191 4605096 1929 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-diposit.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-diposit-2.jpg Inexistent Historicista|Contemporani Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús Inexistent 2022-10-24 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Enric Sagnier Vilavecchia (arquitecte) Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 116|98 46 1.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89991 Can Canyet https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-canyet <p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, Ara Vallès (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes. Pagès Editors, Lleida, p. 225.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 32-33.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 42, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DOMÈNEC FIGUERAS, Laura. Treball de recerca particular sobre la història de can Canyet (inèdit).</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p> XV-XX <p><span><span><span>Masia molt probablement d’origen medieval emplaçada a l’esplanada que forma la terrassa de ponent del riu Tenes, en un entorn avui pràcticament urbanitzat. Ha conservat molt bé els volums i la tipologia d’una masia tradicional, amb una estructura originada bàsicament al segle XVI i amb diverses ampliacions posteriors. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a l’angle nord-est. Així mateix, al costat de ponent s’hi adossat un cos de dues plantes aixecat a la dècada de 1960 sobre antics coberts i que compta amb una tribuna davantera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal de la masia, encarada vers migdia, presenta una distribució d’obertures irregular, fruit de les successives ampliacions. L’eix central, desplaçat cap a l’esquerra, és format per un portal adovellat i al seu damunt un finestral tardogòtic que possiblement es pot datar al segle XVI. Consta d’una llinda decorada amb arc conopial i amb traceries que inclouen el relleu de dues figures humanes (la de l’esquerra molt erosionada), mentre que les impostes són decorades amb rosetes. Antigament les traceries tenien com a apèndixs dos petits caps que es van acabar perdent. Cal remarcar que aquest és l’únic exemple d’un finestral gòtic autèntic en una masia de Lliçà de Vall. N’hi ha un bon nombre que tenen finestres similars, però afegides en èpoques més recents, ja als segles XIX o XX. La resta de finestres d’aquesta i altres façanes s’han refet totalment o en part tot afegint-hi unes llindes modernes amb gravats conopials. El 1947, moment en què es va arrebossar la façana, s’hi va restaurar un rellotge de sol quadrat sobre un model més antic.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una altre element que caracteritza la casa és la presència d’un bon nombre de contraforts, tant a la façana principal com a llevant. Així mateix, el mur de llevant presenta un talús important. Tot això s’hauria fet amb la voluntat de protegir la construcció després dels terratrèmols que van assolar aquesta zona a la baixa edat mitjana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els coberts de la part posterior, a pedra vista, mostren un parament fet amb la maçoneria típica de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri amb predomini de pedres de riu. Al seu interior es conserva una interessant columna central sobre la qual es sustenta l’estructura de la construcció. Pel que fa a l’interior de la masia, ha conservat parcialment les característiques originàries. La planta-pis es distribueix al voltant de la sala, amb un festejador i habitacions als dos costats</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p> 08108-8 Carrer de Balmes, s/n <p><span><span><span>En el camp que hi ha situat al nord de la masia s’hi ha recollit material arqueològic d’època romana. El jaciment, però, s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, que és una masia que es troba una mica més lluny, a l’oest. És possible, doncs, que can Canyet tingui el seu origen en una vil·la romana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al mas pròpiament, és del tot probable que sigui originari d’època medieval força reculada. Els nombrosos contraforts amb què la casa està apuntalada suggereixen que es van fer per protegir-la dels terratrèmols que va patir aquesta zona de Catalunya entre els segles XIV i XV. El darrer, que fou l’any 1448, va tenir l’epicentre prop de Granollers i va afectar també l’església parroquial de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera referència documental que coneixem del mas de can Canyet del 1345 en una visita pastoral del bisbe. Dos segles més tard, en el fogatge de 1553 hi consta Jaume Canyet, àlies Rovira Rich o Dich. Aquest àlies fa referència a un mas rònec que tenia aquest nom, i que ja està documentat el 1551. El 1596 torna a esmentar-se la casa d’en Canyet, situada junt a un mas rònec, en aquest cas esmentat com a Rovidarech. La denominació Rovidarech suggereix una possible relació amb la mina o rec de can Coll, que ja existia en època medieval i feia anar diversos molins. Un d’aquests molins, situat molt a prop de can Canyet, era el molí del Castell, posteriorment conegut com a molí de Roviradech, després com a molí de can Canyet (així era el 1767, segons es diu en un document), més endavant encara fou el molí de can Coll i actualment molí d’en Roure. Per tant, s’entreveu una connexió entre el castell de Lliçà, que es troba força a prop camí amunt, el que hauria estat molí senyorial, can Canyet i el mas de Roviradech. Podem aventurar que els habitants del mas eren els que feien anar aquest molí des d’època medieval, i van acabar per adquirir-lo en un moment en què el castell ja estava en decadència. El fet de gestionar una infraestructura tan important com un molí devia aportar una certa prosperitat a la família. Això devia permetre la reconstrucció del mas al segle XVI, després dels terratrèmols, i explicaria l’existència d’un finestral tardogòtic la masia, cosa que en el seu moment li devia donar un cert aire senyorial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XVII el propietari era Pere Canyet, documentat l’any 1618. Una mica més endavant l’hereva devia ser una pubilla, que es va casar amb un Xiol. El 1673 consta com a propietari Joan Xiol Canyet, que ostentava un càrrec públic al consell general del Comú; és a dir, al govern municipal. Ja al segle XVIII la masia i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que fos propietària de can Canyet és Gertrudis Coll, el 1729. Posteriorment can Canyet va continuar uns 200 anys en mans de can Coll, i era portat per masovers. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, el propietari era Anton Coll i Llanza. També pertanyien a l’heretat de can Coll el mas Xiol i la Casa nova del Pla. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a principis del segle XVIII es van establir com a masovers de can Canyet la família Olivé. Procedien de Montlluís, la vila actualment francesa a la comarca del Conflent. Des d’aleshores els Olivé han habitat a can Canyet de manera ininterrompuda fins els nostres dies. El membre més antic conegut és Joan Olivé Roca, el seu fill fou Caietà Olivé Martí, que va viure aproximadament a la segona meitat del segle XIX. El seu fill i hereu fou Lluís Olivé Villà, el fill i hereu d’aquest fou Caietà Olivé Nadal, el fill i hereu d’aquest Lluís Olivé Martí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1932 Lluís Olivé Villà va formalitzar la compra de can Canyet, per la qual cosa es va haver de vendre el mas de can Camp, que era de la seva propietat. Els anys 1960 es va edificar un nou habitatge sobre els coberts de ponent. Més recentment, a les dècades de 1980 i 90 la masia s’ha anat restaurant i rehabilitant amb molta cura per conservar la tipologia tradicional. Entorn de la dècada del 2000 la masia va estar a punt de ser enderrocada a causa d’un pla urbanístic municipal. Sortosament, la qüestió es va solucionar amb el traspàs de les terres del mas per permetre el creixement del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, can Canyet era coneguda també com la Casa dels Quatre Pous, perquè tenia quatre pous per la manca d’aigua. Actualment en queden dos. En un llibre de Carme Badia (2004: 225) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a l’amo de can Canyet, el Tano.</span></span></span></p> 41.5881800,2.2405100 436697 4604332 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-finestral.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-12.jpg Inexistent Gòtic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Informació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Inscripció al rellotge de sol: 'MENTRAS YO BAX SAYALAN LA TEVA BIDA AS BA ACABAN' 93|94|98|119|85 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89992 Ca n’Oliveres Vell https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliveres-vell <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29-30.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 42, 115-116.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 160-164.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 88, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> XV-XX Estructuralment bé. Faltarien intervencions de manteniment <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, d’origen medieval, que està emplaçada a l’extrem sud d’un altiplà avui ocupat per la urbanització dels Sots Nostris, sobre la riera de Merdans. És d’un gran interès perquè a la part davantera ha tingut poques modificacions modernes, cosa que li ha permès conservar els volums i la tipologia constructiva originària, incloent-hi uns remarcables finestrals renaixentistes. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que s’ha allargat a la part posterior amb un cos addicional de quatre crugies i una construcció més alta a la cantonada, mentre que al costat esquerre la casa té adossat un cobert més baix. Uns metres a llevant es conserva una pallissa amb la seva era i un pou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial s’estructurava originàriament en tres crugies i amb tres eixos d’obertures a la façana. En un moment donat fou ampliat per l’esquerra, de manera que el carener de la teulada ara queda descentrat. La part més interessant és la façana principal, encarada vers el sud-est, que conserva tres finestrals decorats o amb relleus. Sobre el portal adovellat que marca l’eix de simetria hi ha un finestral de característiques gòtiques que ha estat parcialment refet. A la part superior les llindes foren substituïdes per unes de modernes que dibuixen una finestra gòtica geminada d’arcs lobulats. Això es devia fer al segle XIX o començaments del XX perquè les peces antigues devien estar malmeses, i cal suposar que les que s’hi van col·locar noves eren una reproducció de les anteriors. La resta del finestral és originari i consta d’un emmarcament fet amb carreus ben tallats, amb un ampit motllurat i dues impostes decorades amb rosetes. Més recentment, aquesta obertura ha estat tapiada i convertida en una finestra simple.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A banda i banda de la finestra central es conserven els dos finestrals renaixentistes, d’idèntica factura. Cadascun consta d’una llinda amb un guardapols en forma d’arc conopial que té dos relleus superiors amb cares d’un home, una dona i, al mig, una olivera en al·lusió al nom de la masia. En els brancals i suportant l’arrencada del guardapols hi ha més relleus, corresponents a les efígies d’un home, una dona i dos angelets o putti. La resta d’obertures són de tipologia diversa, fruit de les diferents refeccions que ha tingut la casa. A la part alta de la façana s’intueix la presència d’un antic rellotge de sol del qual només en resta el gnòmon. A la part baixa s’intueixen algunes obertures en forma d’espitlleres que posteriorment han estat tapiades. El parament de la façana reflecteix també les diferents refeccions, amb parts fetes amb carreus més o menys escairats, d’altres amb maçoneria i altres amb tàpia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les façanes laterals han estat recentment arrebossades. L’interior de la casa, que ha tingut poques reformes modernes, ha conservat en bona part la tipologia tradicional. Al costat dret hi ha la cuina, amb una enorme llar de foc i un antic forn de pa. A l’exterior també és interessant la pallissa, actualment en semiruïna, que té la part davantera oberta, amb una columna central que sustenta la coberta. A l’altre costat hi ha el pou, que té dues columnes que aguantaven el suport de la corriola i, a la part superior del brocal, té encastada una pedra de molí.</span></span></span></p> 08108-9 Urbanització dels Sots Nostris, s/n <p><span><span><span>En algun indret al voltant d’aquesta masia s’hi ha recollit material arqueològic superficial d’època romana. El jaciment s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, però la localització de les troballes és força indeterminada. Mossèn Joan Masó diu que és al costat del camí de Sant Baldiri, que era un camí romà, i en la revisió de la carta arqueològica feta l’any 1992 es van trobar més materials d’època romana al camp situat al nord de la masia propera de can Canyet. Amb aquestes poques dades que coneixem tan sols podem suggerir que entorn d’aquesta zona hi podria haver hagut una vil·la romana, el nucli de la qual podria trobar-se o bé al subsòl de ca n’Oliveres o bé a can Canyet.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El mas de ca n’Oliveres, pròpiament, té un origen medieval. En el fogatge de 1497 ja s’esmenta com a Oliveres. En el fogatge de 1515 apareix com Canyelles Oliveres, i en el fogatge de 1553 hi consta 'Antich Oliveres“. L’any 1460 també hi ha documentat un tal Climent Oliveres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la documentació de mitjans de segle XVI hi consta un “Melció Oliveres, hostaler”. Això podria fer pensar que, en aquesta època, la casa potser va fer funcions d’hostal. L’any 1641 els hereus del mas Oliveres van fundar a la parròquia un censal per l'ànima de [Benet?] Xicota Oliveres. Aquesta època devia ser d’esplendor per a la masia, tal com suggereixen els diversos finestrals que s’han conservat: un que podria ser gòtic (dels segles XIV-XV) i dos de renaixentistes (del segle XVI o principis del XVII). L’estructura de la casa com a masia amb planta de tres crugies va quedar establerta en aquest moment, i les ampliacions posteriors van ser mínimes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1674 la propietària i senyora útil del mas era Anna Maria Xiol i Mitjans, muller de Joseph Xiol i Oliberes, i en va fer donació a la seva filla Eulària. Per documents de visites pastorals sabem que l’any 1692 la casa tenia també un masover, que era Pere Villas. A partir d’aquí el cognom Oliveres es devia perdre. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 hi consta can Oliberes, i aleshores els propietaris eren els hereus de Francisco Alberich Rich. El 1897 va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, Marcel·lí Vilardebò i Farnés (1864-1934). Era el propietari de can Vilardebò i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de Carlos de Llanza, propietari de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. Marcel·lí fou un polític destacat, adscrit a la Lliga Regionalista, i alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions: primer de 1895 a 1897, després del 1916 al 1923, i finalment entre 1932 i 1933. Casat amb Josepa Uñó, va tenir quatre fills: Josep, Joan, Dolors i Rosa. L'hereu principal del patrimoni, Josep Vilardebò i Uñó, va ser nomenat alcalde de Lliçà de Vall l'any 1935 i, de nou, després de la guerra. Els propietaris de ca n’Oliveres Vell són els seus descendents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la masia, però, hi vivien masovers. Al segle XIX els més antics de què tenim coneixement són els Serra. Un membre d’aquesta família, Vicenç Serra Fontcuberta, va ser alcalde de Lliçà de Vall de 1909 a 1914. Durant el seu mandat s’acordà la construcció d’un nou cementiri. Va ser agutzil municipal al començament dels anys vint. El seu besnét, Vicenç Serra Pou, també va ser alcalde del poble els anys 1960 i 70. Cap a finals del segle XIX es van establir a la casa uns nous masovers: la família Ramon, que han habitat la masia al llarg de diverses generacions fins a l’actualitat. Hi va arribar Josep Ramon, besavi de l’actual masovera, que procedia de la casa de can Filosa, al barri de Les Casetes. Es va casar dues vegades, i fruit del segon matrimoni va néixer Joan Ramon i Villà (1898 – 1988), que fou escollit alcalde del municipi en esclatar la Guerra Civil. Li deien el Nen, perquè era dels més petits de vuit germans. A més de pagès, va treballar de traginer i de mosso de bestiar. En els anys de la República es va decantar com a posicions d’esquerres i va ingressar a la Unió de Rabassaires. En iniciar-se la Guerra Civil el comitè local el va elegir alcalde, càrrec que va exercir durant tota la guerra. L’any 1939 s’exilià a França. Va morir el 1988 al poble de Cànoes (Rosselló), a l’edat de 90 anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’hereu de Josep Ramon, però, fou Joan Ramon Girbert, fill del primer matrimoni; el seu fill i hereu fou Josep Ramon Humet, pare d’actual masovera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons recull Garcia-Pey (1999: 161), la casa tenia dues basses, situades a l’altra banda de la carretera i separades per una paret. S’omplien amb una mina anomenada del Rector perquè venia de vora la Rectoria. Una de les basses era per amarar cànem i l’altra servia per regar horts i de safareig. Hi anaven a rentar les dones de la casa i fins i tot baixaven les del carrer de la Ganiveta. Tenia un rentador on hi cabien quatre o cinc dones, però no s'hi rentava bé perquè era un lloc baix amb humitat. Després l'aigua que sobrava a través d'una rasa tornava al torrent de Merdans. Al costat de la masia hi havia hagut un pou-cisterna que recollia les aigües pluvials i que ja fa molts anys que ha desaparegut. Antigament, per fer les tasques del batre venien euguessers d'Alpens. Vora l'era encara es conserva el corró de pedra. Ventaven amb forca i després ho passaven per la màquina de ventar. </span></span></span></p> <p> </p> 41.5895400,2.2378500 436476 4604485 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-13.jpg Inexistent Modern|Renaixement|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-09-23 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Informació oral facilitada per la masovera. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 94|95|98|119|85 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89993 Can Gurri https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gurri-1 <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 28.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 122.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-107.</span></span></span></p> XIII-XIX Exteriorment en bones condicions. L'interior es troba en estat precari <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes emplaçada al barri del Pla, vora el pas de l’antic camí ral de Sabadell a Granollers. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) que té un cos adossat a l’angle nord-est i un pati o barri davanter tancat per un muret.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial adopta una forma de planta basilical pura, molt ben conservada i pràcticament sense afegits ni modificacions, excepte pel cos adossat al darrera, que probablement correspon a una ampliació dels segles XVIII-XIX. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals que són gairebé simètrics, amb el portal adovellat al centre. La resta d’obertures són emmarcades amb pedra carejada, amb algunes motllures en llindes i ampits. Els paraments són de maçoneria, actualment a pedra vista, amb algunes parts on els blocs de pedra han estat més o menys escairats i disposats en filades. En la resta de façanes la distribució de les obertures és més irregular, sempre emmarcades amb llindes i brancals de pedra picada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El barri té un portal central disposat de manera simètrica en relació amb la façana de la casa i amb una orla que té gravada la data 1594. A dins del barri hi ha un pou a mà esquerra i es conserva l'enrajolat de l'antiga era. L’interior de la casa es troba actualment en estat precari. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al costat del pou hi ha l’accés a una mena de soterrani on hi havia una sala que tenia una taula rodona i uns bancs. Les fonts orals diuen que servia com a amagatall, i Garcia-Pey (1999: 105) recull una tradició que diu que s’hi havien fet reunions secretes i fins i tot que s’hi havia rendit culte a la deessa de l’aigua. Fa uns anys se’n va esfondrar una part.</span></span></span></p> 08108-10 Sector sud-est del terme municipal. Barri del Pla <p><span><span><span><span>Can Gurri es troba al pas de l’antiga via romana coneguda com dels Vasos Apol·linars o de Vicarel·lo, i hi ha notícies de la troballa de material arqueològic superficial d’època romana als voltants de la casa; concretament, fragments aïllats de tègula i àmfora. Tot això apunta a l’existència d’una possible vil·la romana anterior a la masia i, per les característiques de l’indret, es pot deduir que el nucli estaria situada al subsòl de l’actual masia o molt a prop.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El mas pròpiament és d’origen medieval i antigament s’anomenava la Cogullada. Està documentat amb aquest nom l’any 1207. El 1503 consta un tal Antic Gurri (del mas Lledó del Pla o del mas de la Cogullada), i en el fogatge de 1553 hi consta un tal Vicens Gurri. Així mateix, en la inscripció a la porta d’entrada al pati hi apareix l’any 1594 i el cognom Gurri.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En el llibre de GARCIA-PEY (1999: 106) s’ofereix l’arbre genealògic dels propietaris de la masia de can Gurri. Comença el 1549 amb Pere Gurri. En la següent generació hi ha una pubilla, Margarida Gurri, que es casà amb Pere Lledó, del mas Lledó, de Palaudàries. Els seus fills, però, van mantenir el cognom Gurri. L’hereu fou Pere Joan Gurri Lledó, casat amb Antiga Reixach, de Mollet. El seu hereu fou Jaume Gurri Reixach, casat amb Margarida Xiol Oliveres, pubilla del mas Oliver de Lliçà d’Amunt. El seu hereu fou Joan-Pau Gurri Xiol (documentat el 1640), casat amb Batriu. El seu hereu fou Jaume Gurri (1595-1640), casat amb Maria Oliveres, de la Garriga. El següent hereu fou Josep Gurri Oliveres (1635-1709), casat amb Maria Torres. En la següent generació hi ha una pubilla, Antiga Gurri Torres, casada dues vegades, la segona l’any 1691 amb Jaume Barrera Mir, de Barcelona. Fruit d’aquest segon matrimoni van néixer set fills, que ja tenen com a cognom Barrera. En aquest moment la família devia tenir un estatus acomodat, ja que un dels fills és notari a Barcelona i un altre capellà. La propietat del mas es traspassà mitjançant la filla que ocupava la quarta posició: Maria Barrera Gurri, casada amb Francesc Sobregrau i Coma de Santjaume. A partir d’aleshores els hereus van portar el cognom Sobregrau. Pere Sobregrau Barrera (1761-1791) fou hereu dels masos Sobregrau, Castellet, Vilarosal de Parets i Gurri de Lliçà de Vall. Es casà amb M. Teresa Riber Boix, de Moià. El següent hereu fou Pere Sobregrau Riber, casat amb Eulàlia Artigues Descatllar. En la següent generació hi trobem Vicenta Sobregrau Artigues (1856), casada amb Josep Camalrena Terradellas. El seu hereu fou Pere Comalrena Sobregrau, que es casà tres vegades. Era hereu dels masos Sobregrau, Comalrena, Gurri, Castellet, Vilarosal i Terradellas. Els fills foren del primer matrimoni, amb Dolors Robert Cortada. El seu hereu fou Ramir Camarlena de Sobregrau Robert (1935), casat amb Anna Casals Gelabert, pubilla de Folgueroles. El següent hereu fou Pere Camalrena de Sobregrau Casals (1912-1964). Els hereus següents van mantenir el cognom Camarlena de Sobregrau. La documentació d’aquesta família es conserva a l’arxiu Sobregrau.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a la construcció del mas, per les seves característiques tipològiques es pot datar als segles XVI-XVII, tal com posen de relleu les diverses inscripcions que es troben en diferents indrets de la casa: 1594, 1666 i 1678.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Molt a prop de la masia es conserven dos pous de glaç que l’any 1765 estaven arrendats al notari Salvador Barrera. En el contracte s’estipulen les persones que hi treballaven així com la resta de detalls i les condicions de l’activitat. El gel es venia a Barcelona, i està documentat que en la dècada de 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XIX, can Gurri fou una de les masies de Lliçà que conjuntament amb d'altres de Parets formaren una associació per explotar la mina d'aigua anomenada dels 'Set Socis'. Aquesta mina ja existia al segle XVIII, però el 4 de setembre de 1805 es constituí una societat per donar-li un nou impuls. Era anomenada dels Set Socis perquè els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets (CARRERAS et al., 1999: 120). Concretament, can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu, can Pla (de Parets del Vallès). </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers temps la masia era habitada per masovers, i els últims van ser la família de cognom Esteve. A finals de segle XX ja feia temps que la masia no estava habitada. La finca fou adquirida per l’empresa INIBSA, però el projecte que hi volia portar a terme no es va realitzar i des de fa uns anys l’Ajuntament utilitza l’espai del pati en la Festa del Glaç, mentre que l’interior de la casa es fa servir com a magatzem. El 1998 s’hi va fer una restauració parcial en què es va recuperar la fisonomia originària del mas i del barri que l'envolta. </span></span></span></span></p> 41.5857200,2.2485800 437367 4604053 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-llinda.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada accessible Altres Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: la CogulladaInscripció a la porta d’entrada al barri o pati: relleu decorat amb ornamentació i “1594”, “IHS”; inscripció que a la part esquerra és pràcticament il·legible i a la dreta diu 'ILIAS 8 VURRI'.Inscripcions interiors: 1666 (llinda d’una habitació al primer pis), 1678 (llinda de la cuina).L’Arxiu Sobregrau conté documentació sobre la casa Gurri i altres.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel fill dels darrers masovers. 94|98|119|85 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89994 Les Torres de Santa Maria https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-torres-de-santa-maria <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASSIP, V (1926). <em>Escola agrària Les Torres</em>. Diari de Granollers, núm. 224.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> XV-XX <p><span><span><span><span>Antiga masia, de grans dimensions i d’origen medieval, que a principis del segle XX fou transformada en un centre residencial de menors de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), de manera que s’hi van construir un bon nombre d’edificis auxiliars que formen una colònia agrària. El conjunt consta de la masia, que ha conservat molt bé els volums i la tipologia originària, més un seguit de cossos al seu voltant que conformen un pati central: un gran cos residencial de quatre pisos situat al sud-oest, un cos amb torre adossat a l’est i un cos residencial independent situat al sud-est. Aquesta part queda tancada dins un barri al qual s’hi accedeix per un gran portal flanquejat per dues torres circulars emmerletades. Inclou un ampli recinte on, a la part posterior, hi ha encara altres instal·lacions auxiliars, com una pallissa o un cobert porxat. Més a llevant i a una certa distància hi trobem el teatre-cinema i la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser, i al nord s’estén el bosc anomenat de les Torres, amb un camp de futbol entremig.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’antiga masia és de planta quadrada i consta de planta baixa més un pis i golfes. Originàriament es distribuïa en tres crugies, i més tard es va ampliar amb una crugia més a cada costat; possiblement també es va ampliar per la part posterior amb un cos de menor alçada. Actualment la façana principal, encarada vers migdia, presenta cinc eixos d’obertures, amb un portal adovellat central i les finestres emmarcades amb pedra carejada, dues de les quals han estat transformades en balcons. A la part superior de l’eix central llueix un magnífic rellotge de sol de forma quadrada emmarcat amb rajola policromada. L’interior de la casa ha conservat perfectament la distribució de les tres naus, amb una àmplia sala al primer pis i un vestíbul anàleg a la planta baixa. Ambdues distribueixen l’accés a les estances laterals mitjançant unes portes que compten amb magnífiques llindes decorades amb gravats: Destaquen per la varietat en els motius decoratius i els símbols, que no es repeteixen en cap d’elles. Tota aquesta part es va construir de manera perfectament planificada i regular l’any 1593, tal com posen de manifest dues inscripcions de les llindes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cos adossat a la banda dreta queda disposat de forma obliqua. És una construcció més moderna, de tres crugies, que compta amb una torre de cinc pisos d’alçada al costat oest i amb un cos davanter més baix coronat per una terrassa balustrada de maons.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al costat esquerra s’aixeca una construcció de planta quadrada de quatre pisos i amb teulada a quatre vessants sobre un ampli ràfec. Presenta una composició totalment simètrica i regular de factura contemporània, probablement del tombant de segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel costat de migdia tanca el barri una construcció també de funció residencial feta ja en època de l’OTA, possiblement bastida sobre antics coberts. És formada per dos cossos: un de transversal, de dues plantes, i un altre que compta amb un pis més i té el carener perpendicular a la façana. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El teatre-cinema, que és la construcció més moderna (1950), té una planta allargada que queda flanquejada per dos cossos laterals avançats i més alts. La façana principal queda remarcada per un porxo amb tres arcades amb una escalinata davantera d’accés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més a llevant s’aixeca en solitari la capella de Santa Maria, construïda entorn dels anys 1925-28. És un temple d’una sola nau amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, a la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió amb l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya, i a la part alta tots els murs tenen finestres amb vitralls translúcids que estan protegits per reixes. L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule dedicat al Roser, obra de l’escultor Gomara (la imatge) i del pintor Darío Vilás.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el camí d'accés entre el barri i l'ermita hi trobem una font de tipus modernista, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.</span></span></span></p> 08108-11 Sector est del terme municipal. El Pla <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va firmar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i ex-alumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. </span></span></span><span><span><span>En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. </span></span></span><span><span><span>El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> 41.5925700,2.2532300 437761 4604811 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-35.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-32.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-22.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-esglesia-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-llindes-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-33.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Residencial - productiu Inexistent 2022-10-24 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: Santa Maria de les TorresInformació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 94|98|119|85 46 1.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89995 Església de Santa Maria de les Torres https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-de-les-torres <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> XX <p><span><span><span>Capella construïda entorn dels anys 1925-1928 dins l’ampli recinte de la masia de les Torres. Avui aquesta finca acull un centre de l’Obra Tutelar Agrària. La capella està dedicada a la Mare de Déu del Roser i possiblement és obra de l’arquitecte Enric Sagnier. El temple és d’una sola nau i amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió a l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya i, a la part alta dels murs, hi trobem diverses finestres amb vitralls translúcids protegits per reixes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule de fusta daurada i policromada dedicat al Roser. Consta d’una imatge central de la Verge amb el Nen Jesús (obra de l’escultor Gomara), que és envoltada per vuit escenes del cicle del Roser (fetes pel pintor Darío Vilás). La pintura sota els peus de la Verge és la representació simbòlica dels quatre evangelistes. La pintura superior presenta el Naixement de Jesús a l’estable. Les tres pintures de la dreta corresponen (de dalt a baix) a la Visitació, l’Anunciació i l’Ascensió de Jesús. Les tres pintures de l’esquerra (també de dalt a baix) són la Presentació de Jesús al Temple, Jesús al Temple amb els doctors i la Coronació de la Verge.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En front de l’altar hi ha enterrats els fundadors de l’Obra Tutelar Agrària: Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. Una gran làpida sepulcral en dóna constància. Segons es diu en el llibre escrit pel mateix Albó (1955: 125), aquesta tomba “fué construída cuando se levantó la iglesia y que espera ver pronto ocupados sus dos únicos departamentos. Son estos para un viejo matrimonio fundador”.</span></span></span></p> 08108-12 Sector est del terme municipal. El Pla <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família Torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va signar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i exalumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> 41.5926100,2.2547500 437888 4604814 1925-1928 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-retaule-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-lapida-1.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós Inexistent 2022-10-24 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Enric Sagnier Villavechia (arquitecte) Inscripció de la làpida sepulcral: “IUXTA DILECTOS NOSTROS IN CHRISTO DOMINO RESURRECTIONEM EXPECTAMUS. RAMON ALBÓ MARTÍ 1871-1955 Y SU ESPOSA MARIA FERRER BERTRAND 1876-1848, FUNDADORES DE LA OBRA TUTELAR AGRARIA”Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89996 Can Nadal https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-nadal-3 <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 30-32.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 42, 124-125.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 154-156.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 92-93.</span></span></span></p> XVI-XX Estat d'abandonament <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, probablement d’origen medieval, emplaçada a l’esplanada agrícola que es troba a llevant del terme municipal i que es coneix amb el nom de El Pla. Més o menys en desús des de fa anys, la casa ha conservat molt bé la tipologia i les característiques constructives tradicionals. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més uns pis) i té diversos cossos adossats a tres bandes: a llevant una construcció que correspon a un habitatge secundari, a ponent i a tramuntana coberts que eixamplen de manera considerable la superfície construïda, incloent-hi el que sembla una torre defensiva que està situada al nord-oest. Així mateix, uns metres a llevant s’ha conservat una interessant era enrajolada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial principal presenta unes característiques constructives força homogènies, amb una estructura en tres crugies que possiblement es va consolidar als segles XVI-XVII. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures, amb el portal adovellat al centre. Ja a principis del segle XX les tres obertures superiors es van reformar per convertir-les en finestrals neogòtics. Són coronades amb arcs conopials decorats amb traceries i, a les impostes, presenten sengles mascarons esculpits amb les cares enfrontades d’un home i una dona. Trobem exemples molt semblants d’aquest tipus de finestrals en diverses masies de la rodalia: a can Magarola i can Vilardebò (Lliçà de Vall), a la Marineta (Parets del Vallès), can Nualart de la Garriga i can Canyelles (Sant Fost de Campcentelles). Concretament les finestres de la Marineta sabem que es van fer en una restauració del 1923. A la façana hi ha també un rellotge de sol de forma circular. El parament és fet de maçoneria i conserva l’arrebossat tradicional, pintat de blanc.</span></span></span></p> <p><span><span><span>És interessant també el cos adossat a llevant i transformat en un habitatge independent. Es caracteritza per un porxo avançat suportat per una gran columna de pedra i maons. Unes escales adossades a la façana donen pas a un espai obert per on s'accedeix a l'interior d'aquest habitatge. En la façana oriental les finestres són emmarcades amb maó, i probablement corresponen ja al segle XIX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Adossat a ponent hi ha un cobert força ample, de dues crugies, que probablement correspon a corts o cavallerisses. El mur lateral és reforçat amb cinc contraforts. També crida l’atenció la torre de tres pisos que s’aixeca a l’angle nord-oest. És feta amb el paredat típic de la zona i reforçada amb pedres cantoneres. En diferents punts presenta refeccions de maó, i ha estat sobrealçada amb una coberta a un sol vessant. Pels seus murs compactes i sense obertures, i per l’alçada de la construcció, no es pot descartar que es tracti d’una torre de caràcter defensiu, tal vegada dels segles XVII-XVIII.</span></span></span></p> 08108-13 Sector est del terme municipal. Barri del Pla. Carrer de can Nadal, s/n <p><span><span><span><span>És probable que aquest mas sigui d’origen medieval, però la referència més antiga que en coneixem és el fogatge de 1515, on apareix com a Mollet. En el fogatge de 1553 la casa apareix a nom de Pere Nadal, àlies Mollet. A partir d’aleshores la família Nadal va habitar la casa, i així consta encara en diversos documents del segle XVII. Tanmateix, entorn a l'any 1600 consten com a propietaris la família Barbany, i la seva finca comprenia una extensió de més de 400 quarteres que ocupaven terrenys a banda i banda del riu, incloent-hi l'indret on avui hi ha el barri de Les Casetes. Com altres del terme, aquesta casa estava subjecta a un cens anual que havia de pagar al monestir de cartoixans de Montalegre; en aquest cas era de de 32 duros. Per disposició testamentària, la família Barbany no podia vendre la finca, que s’havia de passar d’hereu a hereu sempre que hi hagués descendència directa.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII la casa continuava habitada pels Nadal. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa consta a nom de Josep Nadal. Can Nadal es compta entre els impulsors de l’anomenada Mina dels Set Socis, que anteriorment era anomenada Mina de can Nadal. Aquesta mina ja existia al segle XVIII i el 4 de setembre de 1805 es constituí una societat que va donar-li un nou impuls. Era anomenada dels Set Socis perquè els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets (CARRERAS et al., 1999: 120). Concretament, can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu, can Pla (de Parets del Vallès). A finals del segle XVIII o principis del XIX es va formar el barri anomenat Les Casetes, que fou l’embrió del nucli antic del poble, i sembla que algunes d’aquestes primeres cases es van aixecar en terres que eren propietat de can Nadal.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Can Nadal fou una de les heretats importants de Lliçà de Vall, i encara devia conservar un estatus social rellevant al tombant de segle XX, quan es va embellir la façana dotant-la d’unes finestres neogòtiques que li donen un aire senyorial. Tanmateix, una mica després va iniciar la seva decadència a causa de la mort del cap de família, que va deixar vídua amb tres fills petits. Llavors es decidí posar masovers a la masia i arrendar alguns terrenys. L'any 1912 entraren com a masovers en Jaume Ramon Villà i Matilde Collderam i Brunés, després d’haver-se casat. S’hi van estar fins el 1958. Tanmateix, a partir de 1931 es van anar venent progressivament les terres de l’heretat perquè alguns pagesos s’hi construïssin la seva caseta. Així va néixer el barri del Pla, situat a l’esplanada agrícola que es troba a l’est de la masia. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Finalment, l’any 1958 tota la finca de can Nadal es va vendre a l’Obra Tutelar Agrària (OTA). És una fundació privada creada l’any 1928 a Lliçà de Vall pel polític i advocat especialitzat en temes penitenciaris i de joventut Ramon Albó i Martí. En l’actualitat aquesta fundació continua treballant amb programes socioeducatius per adolescents i joves en risc d’exclusió social. A més de can Nadal, l’OTA és propietària també de les masies de Les Torres i Bella Plana, però a la masia can Nadal no hi ha implantada cap activitat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Fins el 2005 Can Nadal tenia un seguit de construccions addicionals que formaven un barri o pati tancat al sud, prop del torrent del Ràdium. Aquest barri incloïa un habitatge més petit, probablement la masoveria, una bassa i altres dependències. L'ampliació del polígon industrial va comportar que s’enderroquessin aquestes construccions i que es canalitzés el torrent.</span></span></span></span></p> 41.5900000,2.2499300 437484 4604528 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-torre.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-8.jpg Inexistent Contemporani|Historicista|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 98|116|119|94 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89997 Can Sants https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sants-0 <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 33-34.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 118.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 214.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 89.</span></span></span></p> XIX-XX Algunes parts de la cas es troben en estat d'abandonament <p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, emplaçada a l’indret conegut com el Sot de la Coma, al costat dret del torrent Merdans, també conegut com a torrent de can Sants. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, (amb planta baixa més dos pisos) que té adossat un cos més baix a llevant i, una mica més enllà, dos coberts independents. Per la seva tipologia constructiva aquesta masia no sembla gaire antiga: tal vegada del segle XIX i amb nombroses modificacions al llarg del XX. La façana principal, encarada vers migdia, no té un portal principal sinó tres de petits, ja que des de fa molt temps la casa ha estat dividida en tres habitatges. Els portals són de tipologies lleugerament diferents, tots rematats amb arcs escarsers i emmarcats amb maó. Les finestres presenten una distribució igualment irregular. Són majoritàriament emmarcades també amb maó i amb llinda de fusta. L’arrebossat amb ciment que cobreix totalment la façana ha tapat un rellotge de sol que se situava a la part central i del qual només en resta l’agulla o gnòmon. A la part esquerra la façana té adossat una mena de porxo-terrassa obrat amb maó, de construcció molt moderna. La façana posterior té una multiplicitat d’obertures de distribució també molt irregular, algunes emmarcades amb maó. En aquesta part encara són visibles les restes d'un forn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es distribueix en tres crugies i ha estat compartimentat en tres habitatges que pertanyien a diferents propietaris. Al pati davanter, on abans hi havia hagut l’era, hi ha un pou de brocal quadrat obrat amb maó.</span></span></span></p> 08108-14 Sector nord-oest del terme municipal, entre les urbanitzacions del Mirador i de ca l'Estapé. <p><span><span><span>La masia de can Sans ja figura en documents dels segles XVI-XVII al terme de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Sobre la família propietària del mas, que eren els Sans, es troben documentats des del segle XVIII a l’arxiu de la parròquia. Concretament, el 1709 la casa era de Domingo Sants. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta que és propietat de Francisco Sans. Sembla que en aquest mas a principis de segle XX també hi tenia lloc el cultiu del cànem, com en moltes altres finques del terme.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No sabem com era la masia antiga, però tot sembla indicar que va ser molt reformada al segle XIX i/o al llarg del XX. En aquest últim període hi ha constància que a la masia hi residien tres famílies pageses, i les propietats també eren diverses. Un habitatge situat a la part est el va comprar Josep Brunés i Entraigas el 1941 a Lluïsa Colomer i Arquès, vídua de Joan Oliberas i Umbert, qui l'havia comprat a un tal Sans. Mentre la va tenir Josep Brunés Entraigas sembla que la casa va ser coneguda com a can Peret o can Peret de can Sans. Posteriorment passà a Josep Brunés i Nadal. Un altre habitatge que té accés mirant cap a l’est i que comparteix paret amb l’edifici principal era propietat del descendent de la família Sans i fou adquirit per Francesc Torras i Sayol, el qual el va passar al seu fill Camil Torras i Casas, que l'arrendà a la família de Joan Brunés Nadal. La part nord i oest del mas pertanyia a Pere Brunés Entreaigas, que la tenia per drets d'herència i que la va vendre a Alfons Carbó.</span></span></span></p> <p> </p> 41.5970400,2.2250100 435414 4605328 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-pou.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial - productiu Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana A prop té una mina i font, prop de la torrentera.En un indret de la vinya el pagès Josep Brunés i Nadal hi va trobar un molí manual de cereal que, segons diu mossèn Joan Masó (GARRIGA, 1991: 89) tenia textura aràbiga.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89998 Can Farnés https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-farnes <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 34.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 127.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 81-83.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 94-97.</span></span></span></p> XV-XX En estat d'abandó, sense coberta i en procés greu de ruïna <p><span><span><span>Masia de mida mitjana, d’origen medieval, que està emplaçada en una zona rural a l’oest del terme, en un encreuament de camins. Consta d’un cos residencial, actualment en estat molt precari i en procés de ruïna, més un cobert aïllat al nord, també en estat ruïnós. La casa és de planta més o menys quadrada i té cossos adossats a l’oest i a migdia. El cos residencial sembla fruit d’una construcció que tipològicament es podria datar als segles XVII-XVIII, mentre que al XIX s’hi haurien fet petites reformes i ampliacions de coberts. La casa adopta una estructura força regular dividida en tres crugies. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal, encarada vers llevant, s’ordena en base a tres eixos d’obertures, amb un portal adovellat al centre. La resta d’obertures són emmarcades amb pedra carejada, tot i que amb alguns elements o refeccions de maó. La finestra central està decorada amb els relleus de dues cares enfrontades situades als carreus superiors. Posteriorment la finestra es transformà en balcó i va ser parcialment refeta amb maó. Sembla que els relleus correspondrien a l’obra originària, tal vegada del segle XVII, però no es pot descartar que s’hi afegissin en les reformes que es devien fer al segle XIX o principis del XX. Els paraments de la casa són fets amb el tipus de maçoneria pròpia de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides. Conserven part d’un semiarrebossat tradicional. Les parets interiors són majoritàriament de tàpia. En la resta de façanes les obertures són petites i irregulars. A la façana sud el mur està apuntalat amb diversos contraforts, junt amb alguns coberts adossats. El ràfec de la teulada és format per una doble filada de maó formant una sanefa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La coberta de la casa i bona part dels murs de la part posterior s’han esfondrat. A l’angle sud-oest es conserven una mena de dipòsits o cambres subterrànies obrades amb maó. Sembla que el cobert aïllat situat al nord era un dipòsit de sal per al bestiar. Aquestes saleres van donar nom al turó, conegut com de les Saleres.</span></span></span></p> 08108-15 Sector nord-oest del terme municipal, entre les urbanitzacions de can Prat, can Salgot i el Mirador. <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval i antigament s’anomenava can Vendrell. Ja s’esmenta en el fogatge de 1497 com a Vendrell. En el fogatge de 1515 apareix a nom de Basilio Vendrell, i en el fogatge de 1553 a nom de Miguel Vendrell. En llibres parroquials del segle XVII el mas encara apareix amb el nom de can Vendrell. En aquest segle hi ha documentats diversos membres de la família: Miquela Vendrell (1659) o Joan Vendrell (1670).</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1742 Joan Farnés Menor va comprar el mas a Jaume Vendrell. Uns anys després, el 1759, la qüestió encara estava sota litigi entre els hereus de Jaume Vendrell i Joan Farnés. En l’Apeo o registre municipal de propietats de l’any 1818 consta com a casa de Miguel Farners, i en endavant va ser coneguda com a can Farnés.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XX, els masovers van ser durant molts anys la família Tarrés. L’àvia de can Farnés era molt valorada per la saviesa popular que se li reconeixia. La casa encara era habitada a la dècada de 1980, i aleshores el matrimoni que hi vivia va ser objecte d’una agressió per part d’uns lladres. Posteriorment la casa ha estat objecte d’un procés de ruïna molt accelerat.</span></span></span></p> 41.5935000,2.2182500 434847 4604940 08108 Lliçà de Vall Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-15.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 94|98|119|85 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
89999 Can Magarola https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-magarola-0 <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de can Magarola, exponent del món rural del segle XIX a mitjans dels segle XX”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 93.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 123.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 125-126.</span></span></span></p> XIV-XXI Recentment rehabilitada <p><span><span><span>Masia de dimensions força grans, d’origen medieval, emplaçada en una esplanada vora el torrent de Magarola actualment ocupada per la urbanització La Miranda del Vallès. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) més un barri o pati davanter tancat i una era enrajolada. La casa presenta una estructura força regular, dividida interiorment en tres crugies, i no s’hi observen fases constructives. El seu aspecte actual és el d’una masia característica dels segles XVI-XVIII, per bé que molt restaurada. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. En l’eix central hi ha un portal adovellat i, al seu damunt, un finestral neogòtic geminat decorat amb un fris de rosetes en el capitell i les impostes. Al costat esquerra trobem una finestra d’estil similar, amb arc conopial, traceries gòtiques lobulades i decoració vegetal. Ambdós finestrals s’hi devien introduir en reformes fetes a principis de segle XX. El parament és de pedra, actualment arrebossat en tots els murs. En la resta de façanes les obertures han estat refetes i modificades recentment, amb una disposició molt regular. La casa té adossada una torre rodona acabada amb cúpula a l’angle nord-est. Té petites obertures en forma d’espitlleres i, pel seu aspecte, sembla tractar-se d’una torre de defensa que tal vegada s’hi va afegir als segles XI-XVII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior de la casa ha estat rehabilitat recentment i adaptat com a centre cívic. La distribució manté més o menys l’estructura en tres crugies i, en els sostres, s’ha conservat l’embigat de fusta, per bé que amb un tractament i remodelat important. És interessant la columna de fusta que sosté una biga en un dels magatzems de la planta baixa, i també un arc diafragmàtic de mig punt que s’ha conservat en una de les sales del costat oest.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el pati davanter es conserva una premsa de rosca construïda, segons diu una inscripció, a la foneria de “Pedro Colomé” de Barcelona. Tot l’entorn ha estat condicionat i enjardinat.</span></span></span></p> 08108-16 Urbanització La Miranda del Vallès. Carrer del Bosc, 1 <p><span><span><span><span>Antigament aquesta casa era coneguda com a mas Prat, o també can Prat Ric i can Prats Serrador. La primera referència documental coneguda és de l’any 1325, quan Pere de Prat, procurador de Lliçà d'Avall, i la seva muller Gaia, fan heretament al seu fill Pere en ocasió de les seves noces amb Guillema, filla de Ramon del Coll, i li donen el Mas Prat Serrador, que pertany en domini directe del monestir de Sant Cugat del Vallès. La família Prat es troba en altres documents dels segles XIV i XV: Marc de Prat i Pere de Prat (1376), Berenguer Prat, casat amb Sibila (1381), Pere Prat Serrador (1422), Prat Rich (1497). El mas apareix també en els fogatges de 1497 (Prats Rich), i tal vegada en els de 1515 i 1553. Però no està clar si en aquests dos últims la referència és a aquesta casa o a la que posteriorment serà coneguda com a cal Prat i que ha donat nom a una urbanització. En el fogatge de 1553 apareix com a pertanyent a Pere Prat Rich. Pel que fa a la família Prats, està documentada a Lliçà fins al segle XVII. Foren una família important, amb diferents membres que van ser procuradors i batlles del poble.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Probablement als segles XVI-XVII la masia es va fortificar amb la torre. És el moment d’auge del bandolerisme i altres masies de la zona també es van dotar d’elements de fortificació. L’any 1642 Miquel Joan Magarola va comprar el mas a Cristòfol Prats Serrador. A partir d’aleshores s’anomenarà can Magarola. Uns anys després apareixen documentats Jerònim Magarola (1663), Francisco Magarola i Jaume Magarola (1665). Aquest últim va comprar el mas Cosconer. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 consta com can Magarola, i el propietari és Anton Magarola.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Tot i que en l’estat actual no s’hi observen reformes dels dos últims segles, és molt probable que en els primers decennis del segle XX la masia es reformés per donar-li un aspecte més senyorial, i aleshores s’hi haurien introduït els finestrals neogòtics. Elements molt similars es troben en altres masies de la rodalia i corresponen a aquesta època. Trobem exemples semblants a can Vilardebò, a la Marineta (Parets del Vallès), o a can Nualart de la Garriga i can Canyelles (Sant Fost de Campcentelles). Concretament les finestres de la Marineta sabem que es van fer en una restauració del 1923.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va conservar la distribució tradicional d’una masia de tipus basilical: a la nau central se situava l'entrada amb el cos de l'escala al fons; en planta pis, la sala principal; i al damunt la golfa. A les crugies laterals s'ubicaven la resta de dependències: a la planta baixa cuina, menjador, celler, etc.; i els dormitoris a la planta de alta. La part de darrera de la masia és on hi havia l’habitatge del servei o masoveria.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L'any 1996 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir aquesta masia i s’inicià un procés de rehabilitació integral. L'arquitecte fou Jordi Fargas i Soler. Posteriorment s’ha convertit en el Centre Cívic can Magarola. Acull també la regidoria de Cultura i de Participació ciutadana.</span></span></span></span></p> 41.5806700,2.2184100 434847 4603515 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-finestral.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-finestral-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-int-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-int-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-premsa.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-vista.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Lúdic/Cultural Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 94|98|119|85 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90000 Molí d'en Roure https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-roure <p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, <em>Ara Vallès</em> (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 136.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 148-149, 206.</span></span></span></span></p> XIV-XX Falta de manteniment, amb moltes parts de l'edifici en situació precària <p><span><span><span>Antic molí fariner, d’origen medieval, del qual pràcticament no en queden traces, ja que deu fer molts anys que no està en ús i ha esdevingut una casa de pagès. Actualment el conjunt consta d’una superfície edificada considerable que inclou l’antic molí, a ponent, al qual s’hi han adossat altres cossos de construcció més recent, (probablement del segle XIX o començaments del XX) tot formant una planta en forma de U amb un cos més alt al centre i un pati posterior. Quan es va fer aquesta última reforma tota la façana principal va quedar més o menys uniformitzada i es va arrebossar. Algunes de les obertures es van remodelar, tot i que el resultat final és força heterogeni.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la façana principal el cos més antic, a ponent, té dues plantes i presenta obertures diverses, amb un balcó corregut al primer pis. El cos central consta de tres plantes i és rematat amb un acroteri amb perfil lleugerament sinuós. Té traces d’un antic rellotge de sol. La part de ponent, de dues plantes, és tal vegada la més recent. Està obrada completament amb totxo i s’estructura en base a quatre eixos d’obertures, amb finestres balconeres d’obra calada al primer pis. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En relació a l’antic molí, cal dir que aquest es nodria amb aigua de la mina de can Coll. Actualment la mina arriba uns metres al nord-oest de la casa i omple una bassa de rec construïda a la dècada de 1940. Poc després el canal es divideix en dos ramals, un que va més a l’est i es dirigeix cap a can Xiol i un altre, lleugerament més a ponent, que va cap a can Coll. El ramal de l’est és el que nodria la bassa del molí. De la bassa, que està situada rere la construcció antiga i es troba molt coberta per la vegetació, se’n conserva part d’un mur on encara s’hi veu un sobreeixidor. Al seu interior s’insinua l’entrada al carcabà del molí, que era la part subterrània on hi havia la roda hidràulica. En l’estat actual, però, desconeixem si es conserva o en quin estat es troba aquesta part del molí. Actualment el ramal de llevant de la mina voreja la casa per ponent i continua en direcció sud, cap als horts de can Tabaquet, regats amb aigua de la mina.</span></span></span></p> 08108-17 Sector est del terme municipal, al barri del Pla <p><span><span><span>Aquest molí és d’origen medieval i està vinculat a la mina de can Coll. Era un dels cinc molins que anaven amb l’aigua que proporcionava aquesta mina d’origen medieval i que ja està documentada l’any 1398. Concretament, era el molí senyorial i estava sota el domini del senyor del castell de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el fogatge de 1497 hi consta una casa com a Roura, i en el fogatge de 1515 apareix a nom de Bernat Roura. Tanmateix, no creiem que aquestes referències corresponguin realment a la casa del molí, sinó més aviat a un altre mas del terme. Tot sembla indicar que el nom originari d’aquest molí era Roviradech. Així, en documents de 1551 i 1596 referits al mas de can Canyet s’esmenta un mas rònec que estava junt a la casa i que tenia el nom de Rovidarech o Roviradech. Aquesta denominació s’ha d’associar al molí, com queda clar en una concòrdia firmada el 24 d’agost de 1767 on es diu que “lo referit molí anomenat den Canyet antes se anomenava de Roviradech: Que lo molí de Roviradech antes se anomenava lo Molí del Castell de Llissadevall propi del sr. de dit Castell y en virtut d’antiquíssims tituls te y ha tingut sempre la facultat de fer resclosa y assequia en dicta riera Tenes” (GARCIA-PEY, 1999: 149). Per tant, queda clar que era el molí senyorial, que en època medieval devia encarregar-se de fer-lo anar la masia de can Canyet i, en el moment de decadència del castell a la baixa edat mitjana, aquest mas devia comprar el molí. Aquest molí també era conegut com el Molí de Dalt en relació a altres molins que hi havia aigües avall, que eren el de can Coll o el Molí del Xiol. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII la masia de can Canyet i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que en fos propietària és Gestrudis Coll, el 1729. En aquest segle els moliners eren la família Roura, i el molí fou anomenat Molí d’en Roure i encara avui es coneix amb aquest nom. L’any 1771 hi ha notícia en documents de l’Arxiu Parroquial del baptisme d’Eulària Roura, que era filla de Joseph Roura, moliner, i de Catarina Varó, cònjuges difunts (GARCIA-PEY, 1999: 206). Aquestes dades semblen indicar, doncs, que la denominació de Roure fou adquirida en aquesta etapa més tardana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan a mitjans de segle XX la família Roura va marxar del molí s’establí en una casa del carrer de Sant Cristòfol abans anomenada can Mariano i actualment can Roura. Més endavant, a l’antic molí hi vivia en Peret Gitano, que hi criava cavalls i que temporalment va fer que la casa es conegués com can Peret Gitano. En l’actualitat tot l’entorn es troba afectat per un pla urbanístic, de moment en fase d’estudi. </span></span></span></p> 41.5880000,2.2431800 436919 4604311 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-1.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: Molí del Castell, Molí de Rovidarech o Roviradech, Molí de can Canyet, Molí de Dalt.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 94|98|119|85 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90001 Església de Sant Cristòfol https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-cristofol-1 <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-234.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 17-18.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-109.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-29, 104, 109</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORTEGA RUIZ, Carme; TERRADES SANTACREU, Maria Encarna. <em>Catalunya Romànica</em>, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> XVII-XVIII <p><span><span><span>Església del segles XVII-XVIII construïda interiorment en un estil gòtic molt tardà i amb un portal renaixentista. Consta d'una única nau de tres trams, amb capelles laterals, i està capçada amb absis de planta poligonal reforçat amb cinc contraforts. En la façana principal hi destaca el portal renaixentista, amb pilastres i entaulament decorats amb relleus i coronat amb una petita fornícula que té una imatge de Sant Cristòfol. L’escultura és obra de Josep Vilardebó i Uñó, qui fou amo de can Vilardebò i alcalde del poble els anys 1940. A mitja alçada s’hi obre una rosassa motllurada i més amunt un petit òcul sota una cornisa corbada, amb un pinacle a la cantonada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’esquerra s’aixeca la torre del campanar, formada per dos cossos separats per una cornisa. Sota la cornisa hi ha una gàrgola en forma d’aguilot. El cos superior té una obertura amb arc de mig punt a cada cara i és rematat amb una barana balustrada i quatre pinacles de bola. El parament de tot l’edifici és fet amb un aparell de carreus més o menys escairats però força irregular, sobretot a les parts altes, i és reforçat als angles amb pedres cantoneres ben escairades. A l’espai que voreja l’entrada, on hi havia l’antic cementiri, encara s’hi poden veure algunes làpides d’antigues sepultures, així com una creu de ferro que recentment es va canviar d’ubicació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria sobre tres arcs torals de mig punt. L'absis, igual que les capelles laterals, és cobert també amb volta de creueria. Als peus de la nau s’aixeca el cor, amb una barana d'obra amb dos òculs que descansa sobre una volta ogival rebaixada i en un arc escarser. Algunes claus de volta són antigues i estan decorades amb imatges que es corresponen amb les antigues capelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’absis ha estat decorat amb una pintura mural feta per l’argentí Raul Capitani Blanchart l’any 1979. Es tracta d’un tríptic de grans dimensions inspirat en les pintures romàniques que té la figura d'un Maiestas Domini al centre acompanyat per sant Cristòfol, en la seva representació típica portant en nen Jesús a coll i travessant el riu, i de la Mare de Déu, a la dreta. La figura de la Verge fa al·lusió a una antiga capella dedicada a Santa Maria, dita de Gràcia o popularment dels ous, ja que les ofrenes se li feien en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la primera capella lateral es conserva una pila baptismal renaixentista que presenta una planta estrellada amb vuit puntes. Té una inscripció que és il·legible.</span></span></span></p> 08108-18 Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església <p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. En un document de 1098 es diu que pertanyia al castell de Lliçà de Vall (castell Lizcano), posseït pel senyor Albert Bernat. El 1113, Ermengarda, vídua d’Albert Bernat, va fer donació de l’església a la seu de Barcelona i al bisbe, el qual els en cedí el delme mentre visquessin; després tornà al domini del bisbe. Durant els segles X i XI en el Cartulari de Sant Cugat es recullen diverses donacions de terres efectuades a la parròquia de Lliçà de Vall, que és anomenada indistintament com a <em>Llicano Subteriore</em>, <em>Villa Lizcano</em> o <em>Villa Lizande</em>. D’aquesta primera església romànica no se’n conserva cap resta, però se’n té constància a través d’una visita pastoral del 15 de juliol del 1421, quan el visitador ja es queixava que la capçalera de l’església amenaçava ruïna. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Des de finals del segle XI hi ha constància d’una sagrera al voltant de l’església, de la qual tampoc se n’han conservat vestigis però sí el record popular, ja que aquest sector s’ha conegut tradicionalment com la Sagrera. En les visites pastorals realitzades els anys 1413 i 1421 s’indica que la parròquia tenia 17 i 14 parroquians respectivament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església va quedar afectada pels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya al segle XV, segons es diu explícitament en una visita pastoral de l’any 1508. Però no va ser fins força anys més tard que es començà a construir una nova església, que és l’actual. El 1579 s’inicià la construcció del campanar. El 1593 es va beneir el campanar i van començar les obres de la nau. El 1594 s’enderrocà l’altar major de l’església antiga i el 1669 haurien finalitzat les obres, segons es dedueix de la inscripció que hi ha a la clau de volta del cor. Tot i aquest moment tardà, la nova església es va fer encara en estil gòtic, per bé que amb una portalada renaixentista. És possible que els anys 1706 i 1756 s’hi fes també algun tipus de reforma o ampliació. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església tenia diversos altars i retaules, a part del major que estava dedicat a Sant Cristòfol. Aquest, en una fotografia de 1935 es pot observar que era un retaule barroc corresponent <span>a l’etapa caracteritzada per les columnes d’estil salomònic</span></span></span></span><span><span><span> (finals del segle XVII-principis del XVIII). Hi havia el de Sant Llop (1421), el de Sant Sebastià (1591), el del Roser (1604), el del Sant Crist (1726), el de Sant Isidre, el de Sant Sebastià i una capella de la casa Coll. També hi havia un retaule dedicat a la Mare de Déu de Gràcia que popularment era conegut com el de la Mare de Déu dels ous, ja que les ofrenes que se li feien eren en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La rectoria es una edificació posterior a la construcció de l’església. Podria datar-se a finals del segle XVII o al XVIII. Segons el cadastre (no sempre fiable) l’edifici ja existia l’any 1700. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a casa Rectoria, i aleshores era habitada pel rector, Pere Moncau. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1890 va arribar com a rector mossèn Josep-Oriol Ricart Sauch, conegut com a mossèn Oriol, i s’hi va estar uns quaranta anys. D’ell s’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Moltes de les contalles es refereixen a la relació tibant i a les bregues que tenia amb Marcel·lí Vilardebò, propietari de la masia de can Vilardebò, situada precisament al costat de la parròquia. Vilardebò era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i fou alcalde del poble en tres ocasions. D’altres es refereixen a la vida privada del mossèn o a la mala relació que tenia amb el bisbe.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. El 1957 es va reformar l’altar per adaptar-lo a la nova litúrgia sorgida del concili Vaticà II. El 1980 es va portar a terme una rehabilitació de la rectoria. Llavors es va enderrocar un cobert amb arcs que sobresortia a la part nord del pati. Actualment aquest edifici s’utilitza també com a local de l’esplai i casal parroquial. El 1989 fou restaurat el campanar. Els anys 2009-10 es va dur a terme el projecte de restauració integral de l'edifici, que recuperà els elements i la fisonomia del temple gòtic. El 2018 es va fer la restauració de la façana de la Rectoria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des dels anys 1940 fins a la dècada de 1990 va estar al capdavant de la parròquia mossèn Joan Masó Cabot. Va realitzar diferents treballs de recerca i difusió sobre la història de Lliçà de Vall, i va recollir també les històries que li explicaven els lliçanencs. Bona part de la informació històrica que coneixem és gràcies a ell.</span></span></span></p> 41.5930100,2.2311300 435920 4604876 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-clau.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-pica.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tomba-int.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-creu.jpg Inexistent Modern|Renaixement|Contemporani|Gòtic Patrimoni immoble Edifici Privada accessible Religiós Inexistent 2023-02-02 00:00:00 Jordi Piñero Subirana A l’exterior i prop del portal es conserven dues làpides d’antigues sepultures del cementiri. En una hi ha gravat en relleu un escut amb una pera. S’ha dit que podria correspondre a algun personatge important de nom Pere, com ara Pere Albert de Lliçà, senyor del terme al segle XII, o tal vegada a Pere Prat, procurador de Lliçà de Vall el 1325 i pertanyent a una família important: propietaris de can Magarola i amb diversos membres que també van ser procuradors o batlles durant els segles XV-XVII. En l’altra làpida hi ha la inscripció “VAS JOSEPB CAM 1759”. En aquest cas hi ha esculpida una poma.A l’interior, davant de l’altar hi ha una altra làpida: “VAS DE CASA COLL DE ST CHRISTOFl DE LLISSA DE VALL”. I també la sepultura d’un rector conservada en el paviment: “RECTORÛ PULVIS”. Sota el presbiteri hi ha un hipogeu de dimensions força grans on s’hi enterraven els capellans. És cobert amb una llosa que pesa 200 kg, i popularment es coneix com la cripta. Es creu que podria ser anterior al segle XVII.A la base del campanar hi ha una inscripció contemporània que indica: 'CONSTRUIT: segle X, RECONSTRUÏT 1669 ... 1756 ... 1989... 2010...'A la clau de volta del cor hi ha inscrita la data 1669, que indicaria la finalització de les obres al segle XVII.Es coneix el rectorologi de l’església des de l’any 1208 i de manera més o menys continuada.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pel responsable de custodiar l’arxiu parroquial, Ricart Querol. 94|95|98|93 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90002 Escola Les Llisses https://patrimonicultural.diba.cat/element/escola-les-llisses <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 96-99.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 63, 130, 143.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DDAA (2004). <em>Les Llisses, 75 anys. Memòria d’una escola</em>. Impressió I.G. Santa Eulàlia de Ronçana.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-57, 59-60. 71, 87.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). Programa de la Festa Major.</span></span></span></span></p> XX <p><span><span><span>Escoles públiques de Lliçà de Vall, inaugurades l’any 1928 i ampliades amb nous cossos entre 1983-84. La part antiga és una edificació de composició clàssica, de vaga inspiració noucentista, que adopta una planta rectangular amb un cos central més alt, de dos pisos, i una ala a cada costat. El cos central té el carener de la coberta perpendicular a la façana, mentre que a les ales és en paral·lel. La teulada conserva les encavallades de fusta. La façana principal, encarada vers el sud-oest, s’ordena a partir de l’eix de simetria del cos central, amb uns estructura tripartida d’obertures. A la primera planta destaca un balcó central que, al seu damunt, té una obertura semicircular amb sis forats de ventilació. La intersecció de les dues plantes és marcada amb una prominent cornisa escalonada. Els paraments són arrebossats i actualment pintats de color crema, i les finestres són simples, de proporció vertical.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, al cos central hi havia el pis de la mestra, i a les ales laterals les aules de nens i nenes. A l’interior es conserva parcialment el paviment originari de rajola hidràulica. Davant de la façana hi ha l’anomenat pati vell, mentre que a la part posterior hi ha el pati dels arbres i, a l’altra banda dels edificis de nova construcció, hi ha el pati nou.</span></span></span></p> 08108-19 Carrer Montsià, 29 <p><span><span><span><span>Al segle XIX i principis del XX l’escola de Lliçà de Vall es trobava a la Casa Nova de Vilardebó, que era un punt cèntric vora l’església. La sala gran del pis era l’aula pròpiament dita, i la resta del pis era l’habitatge de la mestra. La darrera que va ocupar aquesta plaça, i que també va inaugurar la nova escola, fou Margarida Fleta.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis de segle XX l’ensenyament a Lliçà de Vall es trobava en una situació molt deficient. Així ho feia constar l’inspector de la zona de Granollers l’any 1909, quan deia que els alumnes no passaven de l’operació de sumar i només una nena coneixia a mitges les taules de multiplicar. Així mateix, el local on hi havia l’escola s’havia de millorar. En aquest moment els alumnes pagaven segons la disponibilitat econòmica de les famílies, i els més pobres no pagaven res. El 1911 el nivell dels escolars havia millorat ostensiblement. A partir d’aleshores es començà a parlar de la necessitat d’una nova escola. El 1927 Ignasi de Llanza, propietari de can Coll i principal terratinent del poble, feia donació d’un terreny per acollir un nou edifici per a l’Ajuntament i l’escola, més la quantitat de 5.000 pessetes per contribuir a l’obra. L’any següent Marcel·lí Vilardebò, segon propietari del poble i polític adscrit a la Lliga Regionalista, oferia també uns terrenys amb el mateix propòsit. Donada tanta generositat i joc d’interessos, l’Ajuntament optà per una solució salomònica: s’acordava construir les escoles en el terreny cedit per Vilardebò i l’ajuntament en el terreny cedit per Llanza. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Les noves escoles, situades en l’emplaçament actual al costat de Passeig de l’Església, es van inaugurar el dia 9 de desembre de 1928, i foren beneïdes per mossèn Josep Serra, rector de la parròquia, amb l’assistència del Capità General, el governador civil, representacions de la Diputació, i dels ajuntaments de Parets i Lliçà de Munt. Una mica més tard, amb data de 2 d’octubre de 1929, es va regularitzar l’acta de creació definitiva de la “Escuela Nacional de Niños”. En un primer moment disposava de dues aules, una per a nens i una altra per a nenes. Posteriorment es va construir l’habitatge dels mestres a la part central: a la planta de dalt hi vivia el mestre, que entrava per la part de darrera, on hi havia unes escales, i a la planta baixa hi vivia la mestra, que entrava per davant. El juliol de 1936 es devien fer reformes a l’escola, segons consta en actes de l’Ajuntament. A la postguerra les escoles nacionals estaven regentades per Casilda Bòveda i Francisco Riart. Hi havia ensenyament primari per a 25 nenes i 25 nens. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a finals del segle XX s’hi van portar a terme algunes ampliacions. Entre 1983-84 s’hi van fer obres menors per a la construcció de lavabos i dues aules per a laboratori i biblioteca. L’ampliació important, consistent en els nous cossos, es va realitzar entre 1989-1990.</span></span></span></p> 41.5867400,2.2383500 436515 4604174 1928 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-anys-50-font-jaume-puig.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immoble Edifici Pública Cultural Inexistent 2022-09-20 00:00:00 Jordi Piñero Subirana El nom de “llisses” o “llisseres” fa referència a uns peixos que, segons la tradició oral, hi havia al riu Tenes i que es troben en l’escut heràldic del municipi. Tanmateix, l’origen etimològic del topònim “Lliçà” es creu que provindria del nom d’un legionari romà: “Licius”.Foto dels anys 1950 de Jaume Puig. Arxiu Municipal de Lliçà de Vall.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90003 Cementiri de Lliçà de Vall https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-llica-de-vall <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 108-110.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 59.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 159, 240.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52, 54, 87.</span></span></span></span></p> XX <p><span><span><span>Cementiri municipal de Lliçà de Vall, situat en un emplaçament perifèric de la urbanització de can Vilardebò, en una zona elevada que era coneguda com el Pedró. El recinte consta de dos àmbits: un que està situat al sud i que correspon a la part antiga i un altre al nord on hi ha l’ampliació feta entorn de 2005. Els dos àmbits tenen dimensions similars i adopten forma de planta rectangular conformada per blocs de nínxols a l’entorn d’un pati central. El recinte més antic es caracteritza per un corredor central plantat de xiprers que marca un eix de simetria entre el portal d’entrada i la capella del cementiri, situada al fons. L’entrada i el mur exterior del recinte que dona al carrer han estat construïts de nou en les recents reformes. Ara l’entrada segueix un estil de disseny actual amb una reixa de ferro, una teuladeta en voladís i una petita escalinata. La capella és una construcció senzilla amb façana frontal de color blanc, com tot el conjunt dels nínxols, i es caracteritza per un frontó perfilat amb filades de maó. El portal és rematat amb arc escarser i queda tancat per una reixa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Un esquema similar es repeteix al recinte modern, que té a l’angle nord-est una edificació de línia clara i funcional que acull dependències i serveis del cementiri. Al seu costat hi ha una segona entrada que dona accés al recinte nou. El mur exterior compta amb una sèrie de xiprers que remarquen la zona on trobem les dues entrades al recinte.</span></span></span></p> 08108-20 Urbanització de can Vilardebò. Carrer de la Coma, s/n <p><span><span><span>El cementiri antic de Lliçà de Vall era situat, com era habitual en tots els pobles, al costat de l’església, en aquest cas a la banda de migdia. El 1907 s’obrí un expedient administratiu per a la construcció d’un nou cementiri. Aquest mateix any en les actes municipals consta que Marcel·lí Vilardebò, propietari del mas del mateix nom, cedia un terreny per construir un nou cementiri. La qüestió es tornava a debatre el 1910, quan l’altre gran propietari del poble i amo de can Coll, Eduard de Llanza i Carballo, cedia gratuïtament un altre terreny, situat a dalt del turó del Padró. Finalment l’obra es va portar a terme en aquest darrer emplaçament. El cementiri va ser construït el 1913. El 1918 s’acordava la construcció de nous nínxols. El 1964 es van projectar les obres per cobrir els nínxols existents i la construcció d’un dipòsit de cadàvers i una sala d’autòpsies, la qual es va acabar d’edificar l’any 1977 juntament amb l’ampliació de 56 nínxols més. Més endavant encara es van produir dues ampliacions importants. El 1984 i l’any 2000 (Busto, 2017: 110). El novembre de 2007 van finalitzar les obres d’ampliació d’aquest nou recinte situat al nord que duplica la capacitat del cementiri i que inclou una sala de vetlles.</span></span></span></p> 41.5952600,2.2342800 436184 4605123 1913, 1984, 2000 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-5.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Pública Altres Inexistent 2022-09-20 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 98 46 1.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90004 Església de la Mare de Déu de Montserrat https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-la-mare-de-deu-de-montserrat <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 114.</span></span></span></p> XX <p><span><span><span>Església construïda l’any 1976 en un estil modern i dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Es troba situada en un punt elevat que abans tenia bones vistes a la muntanya, però actualment envoltada per les cases de la urbanització del mas Gordi. És una edificació d’una sola nau, de planta rectangular i capçada amb absis orientat a llevant. Exteriorment es caracteritza per una façana en forma de gran creu i decorada amb vitralls de colors al seu interior. Les façanes són fetes amb revestiment de ciment i només tenen com a decoració franges allargassades de finestrals verticals, també amb vitralls.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior les franges de vitralls, situats a les quatre parets i també al sostre, conflueixen tot formant dues creus. Els vitralls, decorats amb figures esquemàtiques de colors que al·ludeixen a la Mare de Déu de Montserrat, aporten una lluminositat matisada i agradable a l’espai interior. En la resta l’espai és molt auster, amb unes parets blanques tan sols marcades per les traces de les bigues de ferro. A l’altar, el faristol al costat de l’epístola és fet amb pedra de conglomerat polit extret de la muntanya de Montserrat, com també ho és la pica de l’entrada.</span></span></span></p> 08108-21 Urbanització del mas Gordi. Carrer de Sant Valerià <p><span><span><span>Aquesta església fou construïda per iniciativa de Francesc Serra Torrents, que era el propietari del mas Gordi i persona molt devota de la Mare de Déu de Montserrat. El mas Gordi era la casa pairal de la zona, d’origen medieval i avui totalment en ruïnes, uns 40 m l’est. Només se’n conserva part d’un mur a l’interior d’una finca de la urbanització que es va formar a la dècada de 1970 en les seves terres. L’indret on hi ha la capella queda lleugerament elevat i, abans que s’hi construïssin les cases de la urbanització, tenia bones vistes a la muntanya de Montserrat. Per això l’any 1976 Francesc Serra hi va voler construir aquesta església, de la qual en va fer donació al bisbat. L’arquitecte va ser Carlos Díaz Biosca, de Barcelona. En la construcció s’hi van utilitzar blocs de pedra de conglomerat de Montserrat que ornamenten diferents elements de l’interior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La devoció que el propietari del mas Gordi tenia per la Moreneta es va traduir també en el fet que posés de nom Montserrat a les seves quatre filles, així com en la cessió que va fer l’any 1947 d’un edifici a les religioses teatines perquè hi fundessin un col·legi que encara s’anomena Nostra Senyora de Montserrat. Està situat a Parets del Vallès, però molt a prop de Lliçà. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant una època a l’església de Montserrat s’hi feien moltes cerimònies, especialment casaments, i al solar del seu entorn s’hi celebrava un aplec de la Mare de Déu de Montserrat i altres festes populars com ara arrossades. Des de fa uns anys, però, ha quedat pràcticament en desús i tan sols s’hi fa alguna missa en ocasions puntuals.</span></span></span></p> 41.5914800,2.2235600 435287 4604711 1976 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-6.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada accessible Religiós Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Carlos Díaz Biosca (arquitecte) Informació facilitada per membres del Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90006 Castell de Lliçà de Vall https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-llica-de-vall <p><span><span><span><span>ABELLÓ, Marta (2011). Jo, Albert Bernat. Senyor del Castell de Lliçà. Bubok Publishing</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>AESBISCHER, P (1928). Études de toponymie catalane, Barcelona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BALARI, Josep (1964). Orígenes históricos de Cataluña. Instituto Internacional de Cultural Románica. Sant Cugat del Vallès (2ª edició).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 14-16.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 21, 117.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>CATALÀ, Pere; BRASÓ, M (1976). “Castell de Lliçà”, <em>Els Castells catalans</em>, vol. II. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 225-227.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 50-51, 246.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 22, 16-17.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1983). “El castell de Lliçà de Vall”, Festa Major 1983, Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PIQUER FERRER, Esperança. Catalunya Romànica, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi (2007). “El crèdit jueu a la Barcelona del segle XIII” Quaderns d'història, Barcelona, núm. 13.</span></span></span></span></p> II aC.-XIX <p><span><span><span><span>Torre de defensa construïda en època romana que, amb tota probabilitat, fou adaptada en època medieval per constituir-hi el castell de Lliçà de Vall i, ja a principis del segle XIX, fou reconvertida en un forn d’obra o teuleria. Es troba en un promontori no gaire alt, en un punt estratègic pel pas d’un camí que resseguia la riera de Merdans, gairebé a tocar de la masia de can Vilardebò i molt a prop també de l’església parroquial.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Es tracta d’una torre de planta circular que s’ha conservat fins a una alçada d’uns tres metres. En aquesta part baixa la torre era molt compacta, amb uns murs extraordinàriament gruixuts o tal vegada completament massissa. No sabem si hi havia un accés a la planta baixa o la porta era directament a la part superior, ja que l’obertura actual correspon a la boca i a l’entrada del forn. El mur és obrat amb blocs de pedra força irregulars, de granit, pòrfir i calcària, i lligats amb morter de calç. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El forn queda encaixat a l’interior de la torre i és de dimensions força reduïdes. Es tracta d’un dels pocs forns d’obra de planta circular, ja que la gran majoria són quadrats. A la part inferior hi trobem la fogaina, que era la cambra semisoterrada on s’introduïa la llenya que donava combustió. La boca del forn és amb arc, parcialment trencat. A la part superior hi ha la cambra de cocció, revestida amb un enrajolat, i els dos nivells estan separats per una graella feta de maó.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La torre tenia alguna construcció annexa al nord, de la qual se’n veuen rastres dels fonaments. També devia estar protegida per un recinte murat perimetral, del qual se n’intueixen vestigis en forma d’enderrocs en els vessants del turonet on s’assenta la torre, però en l’estat actual no s’hi aprecien restes clares de cap fonament. Els dos trams de mur que estan situats uns metres al sud corresponen a la mina del Castell o de can Vilardebò: una mina d’aigua que provenia del sector nord, des d’una distància no gaire llarga, vorejava la torre i conduïa l’aigua cap a la bassa de can Vilardebò.</span></span></span></span></p> 08108-22 Sector central del terme municipal, entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. Avinguda de can Vilardebò <p><span><span><span><span>L’origen d’aquesta torre, que més tard fou convertida en el Castell de Lliçà, es troba en època romana. A diferència de la majoria de torres, aquesta estava situada al pla i sembla que tindria una funció de control dels camins. Per aquest territori hi passaven diverses vies o camins romans. </span>La principal era la Via Augusta, que entrava a la península per la Jonquera i arribava fins a Cadis. Una variant transcorria per la costa, passant per Blanda (Blanes), Iluro (Mataró) i Barcino (Barcelona). L’altra variant, coneguda com el Camí dels Vasos Apol·linars, sí que transcorria directament per territori de Lliçà de Vall tot fent un recorregut més interior a través de la depressió prelitoral del Vallès.<span> Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquest camí devia fer un itinerari semblant al del posterior camí ral de Sabadell a Granollers, que coincideix força amb l’actual carretera C-155. El punt de confluència dels principals camins era la Vila Semproniana (Granollers) per on hi passava encara una via que unia Barcelona i Ausa (Vic) i una altra que comunicava Iluro (Mataró) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui). </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La torre, però, es troba separada un quilòmetre al nord del Camí dels Vasos Apol·linars. Per aquest indret hi devia passar un altre camí, de caràcter secundari</span>, que seguia en paral·lel la riera de Merdans en direcció a Aquae Calidae (Caldes de Montbui)<span>. Sigui com sigui, aquest indret va acabar esdevenint el nucli més estratègic del terme, almenys a partir de l’època medieval, ja que concentrava la torre romana i posterior castell, el mas de can Vilardebò (un dels més importants del municipi) i l’església parroquial. També molt a prop s’hi ha localitzat material arqueològic que podria correspondre a l’edat del bronze (jaciment de can Vilardebò).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El fet que la torre no es trobi en el punt de cruïlla sinó una mica més amunt d’un camí secundari ens fa plantejar una altra possibilitat, que tan sols apuntem a tall d’hipòtesi: que la torre tingués també una funció relacionada amb el control de mines o canals d’aigua. <span>No oblidem que vora seu hi passen dues mines que es dirigien a can Vilardebò. I una de les mines més importants de Lliçà de Vall, la de can Coll, està documentada ja en època medieval i té en dos dels seus punts més significatius vestigis arqueològics d’època romana. De fet, la possibilitat que el teixit de recs i canals del Vallès, associat en molts casos a un cultiu precoç del lli, tingui un origen durant la romanització no és pas una idea nova, sinó que ja ha estat suggerida per alguns autors (Garriga, 1991: 22).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En relació a Lliçà de Vall en època romana sol considerar-se la hipòtesi que aquestes terres estaven sota el domini d’algun veterà llicenciat de l’Exèrcit que portava per nom Licius. Aquesta teoria va ser formulada a principis de segle XX per autors com W. Schulze o P. Aesbischer i acceptada pels lingüistes posteriors. P. Aesbischer, autor d’”Etudes de toponymie catalane”, es basa també en aportacions d’altres autors, com J. Balari Jovany, que va comparar la romanització d’aquesta zona amb la de l’alta Itàlia, on es troben molts noms locals acabats amb el sufix “iano” que derivarien de cognoms o gentilicis dels seus propietaris. Així, en el cas de Lliçà l’evolució etimològica hauria estat des del nom Licius a Liciano o Licano (que apareix documentat als segles X i XI) i posteriorment a Lliçà. Aquesta teoria ha estat recollida per la majoria d’autors posteriors i considerem que és força plausible, tot i que cal remarcar que es tracta d’una hipòtesi i que de moment no s’ha trobat cap testimoni epigràfic que l’hagi pogut corroborar.</span> El que sí sembla cada vegada més clar és que, sobretot en època d’August, molts veterans llicenciats de l’Exèrcit romà van rebre terres per colonitzar en les zones més romanitzades, com l’àrea al voltant de Barcelona o el Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Tradicionalment s’ha suposat que la torre circular anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament el castell medieval, i sembla del tot probable que així fos. Tanmateix, en la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988, les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Però cal advertir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en entredit i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és que aquesta torre es correspon efectivament amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una estructura de defensa preexistent. En documentació diversa referida a can Vilardebò (antigament anomenada can Cosconer) es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. De fet, formava part de les propietats del castell, i abans del segle XVIII les propietats del castell foren inscrites a nom de can Cosconer. A més, ja hem comentat l’emplaçament idoni de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar-ho tot plegat caldria fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval la demarcació senyorial més important de la zona era la baronia de Montbui, que abastava una bona part de la Vall del Tenes. El castell de Lliçà era un feu independent d’aquesta baronia. El terme del castell és esmentat l’any 946, quan es té notícia d’un lloc anomenat “Liciano Subteríore”. La parròquia s’esmenta de forma explícita el 1038. I la primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094, quan el seu senyor, Albert Bernat, el traspassa al seu fill Bernat. Aquesta família nobiliària va adoptar el cognom de Lliçà i va mantenir el domini del castell fins a finals del segle XII. Durant aquest període el domini va passar per diferents membres de la família: el 1009 passà a Ponç, fill de Bernat. El 1113 Pere Albert, que ja s’anomena “de Lliçà”, va donar l’església de Sant Cristòfol al bisbe de Barcelona. Sembla que en vida del mateix Pere el castell passà a mans d’Adelaida, néta d’Albert Bernat i casada amb Ramon de Subirats. Per motius de deutes, finalment l’any 1209 Ramon de Subirats s’hagué de vendre el castell a Guillem Ramon de Montcada. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>No en tenim més notícies fins gairebé un segle més tard, quan el 1321 (o potser abans, el 1292) el senyor del castell és Jaume de Fonts, ciutadà de Barcelona (FERNANDEZ-CUADRENCH, 2007). Jaume de Fonts l’havia comprat a Ramon de Vilanova i al tutor de l‘hereu de Bernat de Plegamans. En morir Jaume de Fonts va deixar el castell a la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona. El 1337 aquesta institució eclesiàstica el venia a Francesc de Vallgornera, senyor del castell d’Anglès. Per un casament de la seva germana, Blanca de Vallgornera, amb Bernant de Vilademany, aquest va obtenir el castell de Lliçà el 1344 . Bernat de Vilademany el va vendre al rei Joan I, i el 1381 fou venut a Ramon Llull. Sembla que els Vilademany conservaven encara algunes terres l’any 1413. Amb aquesta data hi ha un document on consta que Agnès de Vilademany, vídua de Ramon de Blanes, cavaller, agutzil del rei Martí, com a hereva del seu pare Bernat de Vilademany rebia els censos cobrats pel batlle de Lliçà, Pere Prat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els senyors ja quedaven força allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany encomanà la castlania, així com també la batllia, a Jaume de Coll. Cal relacionar aquest personatge de cognom Coll amb la família propietària del mas de Can Coll, que fou en endavant el més important del terme, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle. D’altra banda, l’any 1385, els habitants de Lliçà van comprar la redempció del seu terme per passar a ser “carrer de Barcelona”. Es tractava d’una mena de ficció jurídica que permetia incloure una població sencera sota l’aixopluc d’una capital i evitar, així, el poder senyorial. Però més endavant el rei va tornar a vendre aquest dret. L’any 1450 el castell fou traspassat a la cartoixa de Montalegre. No en coneixem gaires detalls, però cal dir que aquesta institució eclesiàstica tenia moltes altres propietats al Vallès. Al segle XVII el castell tornava a estar sota el domini del rei. Abans del segle XVIII les finques i la masia que havien estat del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover d’aquesta masia que avui és coneguda com can Vilardebò es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></span></p> 41.5957600,2.2300600 435833 4605182 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-10.jpg Inexistent Medieval|Contemporani|Romà Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Aquest jaciment ha estat objecte de diferents intervencions arqueològiques. L’any 1988 s’hi realitzà una excavació d’urgència, dirigida per Isabel Oliveras López i, en una segona fase, s’hi van fer treballs de neteja i consolidació, i es va excavar l’interior de la torre. L’any següent s’hi va fer una nova campanya.La figura d’Albert Bernat, senyor del castell de Lliçà al segle XI, ha estat motiu d’una obra de ficció consistent en unes memòries novel·lades per part de l’escriptora Marta Abelló. L’obra va guanyar el Premi del Consell Comarcal de Narrativa del Vallès Oriental.Anys enrere al costat de la torre hi havia una font que rajava al peu de la cara sud de les ruïnes. També se l’anomenava la font de la Cara, perquè tenia una forma de carota (GARCÍA-PEY, 1999: 246). Es devia nodrir amb l’aigua de la mina de can Vilardebò, que passava pel costat del castell.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 85|98|83 1754 1.4 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90007 Ca l’Oliveres (jaciment) https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loliveres-jaciment <p><span><span><span>ESTRADA GARRIGA, J.; VILLARONGA, L. (1967). <em>La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona).</em> Barcelona: I.P.A, 1967. ((Monografías XXVIII); XXVIII). Separata de la revista 'Ampurias'. </span></span></span></p> <p><span><span><span>ESTRADA, J. (1955). <em>Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores</em>. Museu de Granollers, Granollers.</span></span></span></p> IIaC - VdC Estat del jaciment desconegut, probablement força arrasat <p><span><span><span>Jaciment d’època romana que es coneix tan sols per la troballa de materials superficials a la zona propera a la masia de ca n’Oliveres Vell. Ja a la dècada de 1950 l’arqueòleg Josep ESTRADA (1955: 20) va donar a conèixer aquest jaciment, del qual només diu que és una “estació indefinida”. Va recollir fragments esporàdics de terrissa comuna i teula romana (<em>tegulae</em>), cal suposar que a la vora de ca n’Oliveres. Anys més tard, en una prospecció efectuada durant la revisió de la Carta Arqueològica l’any 1992, es van trobar fragments de ceràmica al camp situat al nord de la masia de can Canyet, a ponent del carrer i a pocs metres d’on es troba l’escola de pàrvuls. D’altra banda, mossèn Joan Masó diu que les troballes es van fer al costat del camí de Sant Baldiri, actual carrer de Sant Baldiri, que passa entre les dues masies.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb aquestes poques dades l’emplaçament del jaciment queda força indefinit, ja que entre les masies de ca n’Oliveres Vell i can Canyet hi ha una distància d’uns 200 m. Tan sols podem suggerir que en aquesta zona hi podria <span>haver hagut una vil·la romana, el nucli de la qual podria trobar-se o bé al subsòl de ca n’Oliveres o bé a can Canyet.</span></span></span></span></p> 08108-23 Rere la Masia de can Canyet. Carrer de Balmes, s/n 41.5888500,2.2405300 436699 4604407 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90007-oliveres-jaciment-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90007-oliveres-jaciment-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90007-oliveres-vell-5.jpg Inexistent Romà|Antic Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Productiu Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Les fotos del jaciment corresponen al camp posterior a la masia can Canyet i a la zona de l’entorn de la masia de ca n’Oliveres Vell. 83|80 1754 1.4 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90008 Can Coll (jaciment) https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-jaciment <p><span><span><span>ESTRADA GARRIGA, Josep. <em>Notas arqueológicas inéditas del Vallès Oriental.</em></span></span></span></p> <p><span><span><span>ESTRADA, Josep (1969). <em>Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona</em>. Comisión de Urbanismo, Barcelona.</span></span></span></p> IIaC - VdC L'estat de conservació d'aquest jaciment es desconeix, probablement ha estat força arrasat <p><span><span><span>Jaciment que es coneix tan sols per la troballa de material arqueològic superficial i que va donar a conèixer Josep Estrada entorn de la dècada de 1970. Concretament, en els camps i la zona més propera als murs que tanquen la casa de can Coll s’hi van localitzar alguns fragments de teula romana (<em>tegula</em>). Avui en aquest indret hi ha el jardí de can Coll.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que l’indret era estratègic perquè es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars, que feia un recorregut més interior que la Via Augusta, passant a través de la depressió prelitoral del Vallès. Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquest camí devia fer un itinerari semblant al del posterior camí ral de Sabadell a Granollers, que coincideix força amb l’actual carretera C-155 i que passaria lleugerament al sud de can Coll. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Per aquest indret hi devia passar un altre camí, de caràcter secundari, que seguia en paral·lel a la riera de Merdans. Passava vora el Castell de Lliçà de Vall (a un quilòmetre de distància), que és una torre d’origen romà, i la cruïlla d’aquests dos camins es devia trobar vora can Coll.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així mateix, en època medieval en aquest lloc hi havia una capella dedicada a Sant Joan, que ja està documentada l’any 1009, i també el mas de can Coll, que devia originar-se en aquesta mateixa època i va esdevenir el més important del terme de Lliçà de Vall, amb estretes vinculacions amb el castell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Per tot això, el més probable és que en aquest indret hi hagués algun tipus d’assentament romà, probablement una vil·la, i que les seves restes es trobin al subsòl de la masia.</span></span></span></p> 08108-24 Entorn del jardí de la masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n 41.5846500,2.2403500 436680 4603941 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90008-can-coll-jaciment-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90008-can-coll-ext-30.jpg Inexistent Romà|Antic Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Pública Lúdic Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 83|80 1754 1.4 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90009 Can Gurri (jaciment) https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gurri-jaciment <p><span><span><span>ESTRADA GARRIGA, J.; VILLARONGA, L. (1967). <em>La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona).</em> Barcelona: I.P.A, 1967. ((Monografías XXVIII); XXVIII). Separata de la revista 'Ampurias'. </span></span></span></p> <p><span><span><span>ESTRADA, J. (1955). <em>Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores</em>. Museu de Granollers, Granollers.</span></span></span></p> <p> </p> IIaC - VdC L'estat de conservació del jaciment és desconegut <p><span><span><span>Jaciment que es coneix tan sols per la troballa en superfície de material arqueològic d’època romana, a l’entorn de la masia de can Gurri. En aquest indret s’hi han localitzat fragments aïllats de tègula i àmfora. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’indret es troba a la vora del riu Tenes i era també el lloc per on transcorria la via romana coneguda com dels Vasos Apol·linars o de Vicarel·lo. Aquest camí feia un recorregut interior a través de la depressió prelitoral del Vallès. Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquesta via devia fer un itinerari transversal semblant al del posterior camí ral de Sabadell a Granollers, que coincideix força amb l’actual carretera C-155. En aquest sector, però, passaria lleugerament al sud de can Gurri. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Tot això apunta a l’existència d’una possible vil·la romana anterior a la masia i, per les característiques de l’indret, es pot deduir que el nucli estaria situat al subsòl de l’actual masia o molt a prop.</span></span></span></p> 08108-25 Sector nord-est del terme municipal. Barri del Pla, vora can Gurri 41.5855600,2.2482000 437335 4604036 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90009-can-gurri-jaciment-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90009-can-gurri-jaciment-2.jpg Inexistent Romà|Antic Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 83|80 1754 1.4 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90010 Can Vilardebò (jaciment) https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo-jaciment XVIII-VII aC. Estat de conservació del jaciment desconegut, probablement força arrasat <p><span><span><span>Jaciment de l’edat del bronze que es coneix tan sols per una troballa fortuïta quan es van fer uns rebaixos del sòl pels volts de 1989. Es localitza uns 100 m al sud de la masia de can Vilardebò, enmig d’un camp de conreu. Segons informació oral, el propietari de la finca va trobar en aquest indret dos molins de barca, sense cap més material. De manera aproximada, aquests vestigis es poden situar a l’edat del bronze, entre els anys 1800 i 650 a.C. el propietari devia comunicar la troballa a l’arqueòleg Josep Estrada, que havia fet recerca per la zona i era conegut seu.</span></span></span></p> 08108-26 Sector central del terme municipal. Urbanització de can Vilardebò i prop d'aquesta masia. <p><span><span><span>Aquesta zona al voltant de l’església parroquial constitueix un petit nucli on es troben diversos indicis d’ocupació humana ja des d’antic. Devia tractar-se d’un punt estratègic per on hi passava un camí que seguia de nord a sud la vall del riu Tena, però més aviat en paral·lel a la riera de Merdans, que passa just al costat de can Vilardebò. A més d’aquesta troballa atribuïda a l’edat del bronze, molt a prop hi ha les restes del Castell de Lliçà de Vall, originat en una torre d’època romana. Molt a prop de l’església parroquial de Sant Cristòfol s’hi va desenterrar una necròpolis de tombes antropomorfes d’època altmedieval.</span></span></span></p> 41.5938700,2.2296500 435797 4604972 08108 Lliçà de Vall Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90010-vilardebo-jaciment-1.jpg Inexistent Edats dels Metalls Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Productiu Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 79 1754 1.4 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90012 Carrer de la Coma https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-la-coma VIII-X Les tombes conegudes probablement ja no es conserven. És possible, però, que n'existeixin d'altres en la zona propera. <p><span><span><span>Necròpolis formada per set tombes excavades a la roca del tipus antropomorf que estava situada a uns 20 metres de l’església parroquial de sant Cristòfol de Lliçà de Vall. L’indret era a la cruïlla entre el Passeig de l’Església i el carrer de la Coma. La informació va arribar a través d’Emili Ramon, d’una constructora que treballava per a l’Ajuntament i responsable d’unes obres que es van fer per a la urbanització del carrer. Una primera actuació va tenir lloc a la dècada de 1980, i posteriorment també entorn del 2000. Quan es van fer els rebaixos de terra van aparèixer les set tombes, en alguna de les quals es conservava la llosa superior. Les restes dels ossos recuperats van aparèixer a uns 5 metres de profunditat i estaven en molt mal estat. No es va realitzar cap excavació arqueològica pròpiament, però les restes foren lliurades al mossèn del poble. Aquest tipus de necròpolis amb tombes antropomorfes sol datar-se en època altmedieval, entorn dels segles VIII-X.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les tombes que es van desenterrar devien quedar destruïdes, però és possible que n’hi hagi més per la zona.</span></span></span></span></p> 08108-27 Sector central del terme municipal. A l'antic nucli del poble, vora l'església parroquial. Entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. <p><span><span><span>Aquesta zona al voltant de l’església parroquial constitueix un petit nucli on es troben diversos indicis d’ocupació humana ja des d’antic. Devia tractar-se d’un punt estratègic per on hi passava un camí que seguia de nord a sud la vall del riu Tenes, però més aviat en paral·lel a la riera de Merdans. A prop s’hi ha localitzat material que podria correspondre a l’edat del bronze (jaciment de can Vilardebò). També molt a prop hi ha les restes del Castell de Lliçà de Vall, originat en una torre d’època romana, al costat el mas de can Vilardebò. El mas de can Vilardebò (antigament can Cosconer), està situat entre el castell i l’església parroquial de Sant Cristòfol, i és possible que a la baixa edat mitjana tingués alguna relació directa amb la senyoria del castell. La troballa d’aquestes tombes, que per la seva tipologia es podrien datar a l’època altmedieval, tal vegada entre els segles VIII i X, ens indica que molt probablement amb anterioritat a la construcció de l’església romànica, documentada a partir del segle XI, aquest indret ja era un lloc sagrat on hi havia aquesta necròpolis de tombes excavades a la roca.</span></span></span></p> 41.5929900,2.2315700 435956 4604873 08108 Lliçà de Vall Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90012-carrer-coma-jaciment-2.jpg Inexistent Medieval Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús Inexistent 2023-02-02 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 85 1754 1.4 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90013 Pou de glaç de can Coll https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-de-can-coll <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 56.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 142.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J, CANTARELL, C; CORNELLAS, P (2007). <em>Pous de Glaç al Vallès Oriental</em>. Col·lecció Patrimoni. Museu de Granollers. Edició del Consell Comarcal del Vallès Oriental. </span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86. </span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1982). <em>Programa de la Festa Major 1982</em>, Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>ZAMORA, Francisco de. <em>Diario de los viajes hechos en Cataluña</em>. Curial (ed. 1973).</span></span></span></p> XVIII Ha perdut la cúpula de coberta. Han crescut arbres a l'interior del pou que amenacen la seva integritat estructural <p><span><span><span>Pou de glaç situat enmig d’un solar entre la finca de can Coll i l’antic Molí de can Coll o Molí de Baix (avui transformat en una casa moderna). Es tracta d'una construcció semisoterrada de planta circular lleugerament còncava. Se’n conserva tota l’estructura menys la part alta de la cúpula que cobria el pou. Les parets són fetes de paredat, amb murs de 1,20 metres d'amplada. El diàmetre total és de 10 metres. Es calcula que el pou tindria entorn d’uns 12 metres d’alçada, amb dues terceres parts del seu volum soterrades. Al costat nord es conserva una porta que està situada al nivell de la circulació. L’interior té un seguit de forats a la paret que devien servir per emplaçar-hi algun tipus d’estructura que facilités l’accés al fons del pou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel costat de ponent, en paral·lel a la tàpia que delimita el recinte de can Coll, hi baixa un ramal de la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval. L’aigua d’aquesta mina, que prové de Lliçà d’Amunt, omplia la bassa del molí. Ben segur que aquesta mateixa bassa s’utilitzava per obtenir el gel per al pou. Avui el pou es troba en semiruïna i al seu interior hi han crescut arbres que n’amenacen la integritat estructural. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En un article publicat l’any 1937 per l’Agrupació Excursionista de Badalona es diu que la masia de can Coll tenia dos pous de glaç. Així mateix, mossèn Joan Masó parla dels pous de glaç de can Coll, en plural. El més probable, però, és que es tracti d’una confusió amb els dos pous de can Gurri. De fet, segons afirma Joan MASÓ (1982), “aquests pous de glaç de Lliçà d’Avall, tant els que trobem a l’actual verneda de Can Gurri com els de prop del jardí de Can Coll, eren pertanyents a aquesta finca”. D’aquest suposat segon pou de can Coll no en quedaria cap rastre visible ni tampoc se’n conserva el record popular. Per tot això creiem que el més segur és que a can Coll només hi hagués un pou de glaç.</span></span></span></p> 08108-28 Sector central del terme municipal, vora la masia de can Coll <p><span><span><span>Al costat del riu Tenes a Lliçà de Vall s’hi va desenvolupar una important industria del glaç. Estava relacionada amb el conreu del cànem, ja que ambdues feien servir recs i basses comunes. Les primera notícia de pous de glaç al municipi es troba en uns capítols matrimonials entre Marc Pare i Antiga Gurri. Són de l’any 1689, un moment que coincideix amb l’anomenada petita edat del gel que va tenir lloc a l’entorn del segle XVII, quan a l’hemisferi nord les temperatures van baixar uns quants graus. L’explotació dels pous es va desenvolupar sobretot al segle XVIII, coincidint amb una expansió general d’aquesta indústria. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En un document de 1765 s’esmenten el pou de can Coll i els dos de la Verneda de can Gurri o d’en Barrera. La denominació Barrera fa referència al notari Salvador Barrera, que era l’arrendatari dels dos pous de can Gurri. El contracte estipula totes les condicions i els detalls de l’activitat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou de can Coll es nodria amb l’aigua de la mina de can Coll. És una infraestructura hidràulica d’origen medieval, documentada ja l’any 1398 i que encara està en ús. El canal s’inicia a Lliçà d’Amunt i antigament finalitzava a la zona de can Coll, on subministrava aigua per al pou de glaç i per a un molí: el Molí de can Coll o Molí de Baix. Al llarg del segle XVIII es van renovar les concessions d’aigua i a la mina s’hi devien introduir millores. En aquesta època els propietaris de can Coll van protagonitzar un important ascens social, van convertir la seva masia en una casa-palau a l’estil francès i van establir vincles amb l’alta noblesa. Cal recordar que en els cercles il·lustrats, en auge en aquest moment, es donava una gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant el foment de séquies i canals. El viatger Francisco de Zamora, que va allotjar-se a la masia de can Coll, destaca la importància del comerç del gel que tenia lloc en aquesta casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1937 sembla que encara hi havia pous de glaç en funcionament a Lliçà de Vall. Almenys això es desprèn de la ressenya que es va publicar a la revista de l’Agrupació Excursionista de Badalona aquest any. Ja hem dit, però, que ens sembla que els dos pous als que es refereix l’article són els de can Gurri:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“Dos Pous, que tenen á Casa Coll de Llissà de Vall: Y si los dos se poden umplir, á treta son de 3.000 Carregas; Però per sèr Casa de conveniencias lo mateix Duenyo, se ha cuydat sempre de la Empohació: Y son gent de tan bon tracte, que han acostumat ajustarse ab los Arrendadors de Barna., a uns preus proporcionats: Los Carros ab lo termini de las 24 . Horas del die fan lo Viatge d’anada, y retorn del Pou (CARRERAS et. Al, 1999: 142)”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons mossèn Joan MASÓ (1982), “aquests pous de glaç de Lliçà d’Avall, tant els que trobem a l’actual verneda de Can Gurri com els de prop del jardí de Can Coll, eren pertanyents a aquesta finca”. També diu que al finalitzar la guerra al pou de can Coll s’hi van tirar “moltes caixes de bales i de bombes de mà i d’altres explosius i armes que els soldats havien deixat abandonadament pels camps de la rodalia”.</span></span></span></p> 41.5839900,2.2407700 436714 4603867 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-1.jpg Inexistent Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 94 47 1.3 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90014 Pous de glaç de can Gurri https://patrimonicultural.diba.cat/element/pous-de-glac-de-can-gurri <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 54, 56.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 141-142.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J, CANTARELL, C; CORNELLAS, P (2007). <em>Pous de Glaç al Vallès Oriental</em>. Col·lecció Patrimoni. Museu de Granollers. Edició del Consell Comarcal del Vallès Oriental. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ESPLUGA, Maria; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2020). <em>En Tragina i el glaç</em>, Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1982). <em>Programa de la Festa Major 1982</em>, Ajuntament de Lliçà de Vall<span>.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>ZAMORA, Francisco de. <em>Diario de los viajes hechos en Cataluña</em>. Curial (ed. 1973).</span></span></span></p> XVIII Pous restaurats recentment, tot i que un ha perdut la coberta <p><span><span><span>Conjunt de dos pous de glaç que estan situats en una terrassa fluvial del riu Tenes, al marge del camí que porta a Parets (el camí de la Marineta) i a pocs metres de la masia de can Gurri. Els dos pous es troben un darrera de l’altre. El del nord es conserva sencer i el del sud ha perdut la coberta. Són de grans dimensions i de tipologia i mides semblants. Es tracta de construccions semisoterrades fetes de pedra, de planta circular i emplaçades vora un desnivell del terreny.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou que es conserva sencer presenta una coberta de cúpula amb farciment superior de terra i, a la part exterior, una protecció de teules. Té dues portes emmarcades amb brancals de pedra ben tallats i amb coronament de maó. Recentment han estat tancades per evitar que s’hi llencin objectes. Una particularitat és que les dues portes es troben a peu pla, una enfrontada a l’altra, quan el més habitual en la majoria de pous de la comarca és que s’hi accedeixi per finestres al sostre. Una de les portes conserva una estructura metàl·lica d’on es devia penjar la corriola per extreure el gel. A l'interior, un seguit de forats a les parets permeten intuir que hi havia algun tipus d'estructura que facilitava l’accés al fons del pou. A la part més fonda hi havia un desguàs per on marxava l’aigua del gel que es fonia i que també servia per fer la neteja del pou. Els murs són de maçoneria, fets amb pedra de riu lligada amb morter i fan 1,20 metres de gruix. El perímetre és de 35 metres, el diàmetre d’uns 10 metres i la profunditat d’uns 9 metres. Cal dir, però, que si es netegés de sediments tindria una mica més de fondària. Es calcula que tots dos pous tenen una capacitat d’unes 1.500 càrregues de gel. Aquest pou ha estat restaurat i adequat per a la visita mitjançant una passarel·la interior que va de porta a porta.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon pou no conserva la coberta però les seves característiques i mides són similars a les del seu “germà bessó”. Actualment està protegit per una malla a la part superior. Els dos pous es comuniquen per un passadís estret i baix del qual se’n desconeix la funció precisa. Hi ha qui diu que podia servir perquè hi passés un nen a inspeccionar l’estat dels pous.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els pous de can Gurri es nodrien d’aigua per fer el gel mitjançant un rec, l’anomenat rec de les basses. Aquest conduïa l’aigua fins al bosc de can Gurri. Les basses es trobaven a l’esplanada que hi ha vora el riu, però de moment no s’han pogut localitzar.</span></span></span></p> 08108-29 Sector sud-est del terme municipal. Camí de la Marineta, prop de can Gurri. <p><span><span><span><span>Al costat del riu Tenes a Lliçà de Vall s’hi va desenvolupar una important indústria del glaç. Estava relacionada amb el conreu del cànem, ja que ambdues feien servir recs i basses comunes. La primera notícia de pous de glaç al municipi es troba en uns capítols matrimonials entre Marc Pare i Antiga Gurri. Són de l’any 1689, un moment que coincideix amb l’anomenada petita edat del gel que va tenir lloc a l’entorn del segle XVII, quan a l’hemisferi nord les temperatures van baixar uns quants graus. L’explotació dels pous es va desenvolupar sobretot al segle XVIII, coincidint amb una expansió general d’aquesta indústria. El viatger Francisco de Zamora, que va allotjar-se a la masia de can Coll, destaca la importància del comerç del gel que protagonitzava aquesta casa, que també tenia un pou de gel.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En un document de 1765 s’esmenten el pou de can Coll i els dos de la Verneda de can Gurri o d’en Barrera. La denominació Barrera fa referència al notari Salvador Barrera, que era l’arrendatari dels dos pous de can Gurri. El contracte estipula totes les condicions i els detalls de l’activitat: persones que hi treballaven, la mida dels pans, els quilos de llenya que hi havia d’haver fora dels pous per mantenir el fos per escalfar els treballadors, els sous, els preus del glaç, que els traginers havien de parar a l’hostal de Montcada, l’hora d’arribada a Barcelona i les penalitzacions per 'merma' o retard, entre altres coses. Deu anys després les instal·lacions dels pous de can Gurri es van ampliar amb la construcció de dues basses més. Està documentat que en la dècada de 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1937 sembla que encara hi havia pous de glaç en funcionament a Lliçà de Vall. Almenys això es desprèn de la ressenya que es va publicar a la revista de l’Agrupació Excursionista de Badalona aquest any. Encara que en aquest article es parli dels pous de can Coll, creiem que es refereix als dos pous de can Gurri. I és que, almenys en aquesta època, tots eren propietat de la masia de can Coll. Diu així: </span></span></span></p> <p><span><span><span> “Dos Pous, que tenen á Casa Coll de Llissà de Vall: Y si los dos se poden umplir, á treta son de 3.000 Carregas; Però per sèr Casa de conveniencias lo mateix Duenyo, se ha cuydat sempre de la Empohació: Y son gent de tan bon tracte, que han acostumat ajustarse ab los Arrendadors de Barna., a uns preus proporcionats: Los Carros ab lo termini de las 24 . Horas del die fan lo Viatge d’anada, y retorn del Pou (CARRERAS et. Al, 1999: 142)”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al seu torn, mossèn Joan MASÓ (1982) afirma que “aquests pous de glaç de Lliçà d’Avall, tant els que trobem a l’actual verneda de Can Gurri com els de prop del jardí de Can Coll, eren pertanyents a aquesta finca”. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El subministrament d’aigua es feia mitjançant un rec que nodria unes basses. Un cop plenes les basses, d’uns 20 o 30 cm de fondària, es deixava glaçar l’aigua i llavors, amb l’ajuda d’uns motlles de fusta, es serrava i se’n feien unes peces anomenades pans de glaç d’uns 70 cm d’ample per uns 120 de llarg. Aquesta feina la feien els picadors. Després els pans de glaç es transportaven fins als pous. Allà els empouadors guardaven els pans de glaç al pou, embolcallant-los amb boll o palla perquè no s’enganxessin entre ells. Unes estructures de fusta separaven grups de capes. Un cop plens els pous es tancaven hermèticament i no s’obrien fins a l’època de desempouar, quan es carregaven als carros que els havien de transportar fins a Barcelona. El gel es feia servir en molts usos, com ara la conservació d’aliments o per refrescar begudes. Per la seva puresa, el gel de Lliçà era molt apreciat en els hospitals com el de la Santa Creu de Barcelona, on s’utilitzava per a usos terapèutics.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys el conjunt ha passat a propietat municipal i al voltant dels pous de can Gurri s’hi organitza la Festa del Glaç, que té lloc a finals d’octubre i és la més emblemàtica del poble. En aquesta festa, sorgida d’un procés de creació comunitària amb participació ciutadana, el plat fort és la representació itinerant anomenada “El carro de gel: crònica del darrer viatge de l’any”. Es basa en fets documentats i és interpretada per actors locals . </span></span></span></p> 41.5853100,2.2477200 437295 4604009 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-a-busto-2.jpg Inexistent Popular|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Pública Lúdic/Cultural Inexistent 2022-09-23 00:00:00 Jordi Piñero Subirana L'any 2007 es va engegar un procés de restauració i museïtzació del conjunt de Can Gurri a càrrec de la Diputació de Barcelona. Els pous de can Gurri es poden visitar el dia de la Festa del Glaç o també mitjançant visites concertades sol·licitant-ho a can Magarola o a la Regidoria de Cultura.El tema dels pous de glaç ha estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i el glaç”, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià. 119|94 47 1.3 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90015 Festa Major de Lliçà de Vall https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-llica-de-vall <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-231.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 87.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). “Programa de la Festa Major 1984”</span></span></span></p> XIX-XXI <p><span><span><span>Festa Major de Lliçà de Vall, que se celebra el primer cap de setmana de juliol. Entre una diversitat d’actes lúdics i culturals, un dels moments més esperats és el que protagonitzen les colles de la Festa Major. Des de fa uns anys molts lliçanencs s’agrupen en alguna de les cinc colles que participen, enmig d’una gran expectació, en un animat concurs que compta amb proves de tot tipus. Són la colla La Mama Ve, la colla dels Amics de lo germà petit de l'illa de Buda (els Budes), la colla Récords, la Penya Gansa i la colla del Tractor. Un altre acte que ja s’ha convertit en tradicional és l’anomenada truitada, que té lloc el dilluns al vespre: per amenitzar l’espera a la plaça mentre no comencen les havaneres i els focs artificials, s’ha instaurat el costum de menjar a l’aire lliure la truita que cadascú s’ha preparat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Altres actes representatius són la tronada, els “versots” o diatribes que fan el diables sobre alguns temes de l’actualitat del poble, el correfoc, la cercavila i ball de gegants, així com els típics balls de gitanes que, des de l’any 2016, s’han tornat a instaurar al poble. Els actes tenen lloc en diferents espais representatius com ara la Plaça de la Vila, el Passeig de l’Església, la masia de can Coll o el casal de joves el kaliu.</span></span></span></p> 08108-30 <p><span><span><span>Les festes populars a Lliçà de Vall es feien tradicionalment al pati de la Rectoria. En un principi per la Festa Major no hi havia una data oficial. Antigament se celebrava per Sant Llop, a primers de setembre, però alguns anys s’havia fet a finals d’agost. Amb el temps va passar a celebrar-se el 10 de juliol, per Sant Cristòfol. Però no va ser fins a la dècada de 1960 que l’Ajuntament presidit per Ivo Pons va instaurar oficialment que fos el primer cap de setmana de juliol, i des d’aleshores s’ha mantingut en aquesta data.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els seus inicis la festa es limitava al ball de gitanes o bé a les sardanes. Després s’hi van afegir els tradicionals balls d’envelat. Al tombant de segle XX degut a la polarització política i ideològica d’aquells anys, igual que va passar en molts altres pobles a Lliçà de Vall s’organitzaven dues festes majors. Una de part dels sectors conservadors i de l’església i una altra de part de sectors més laics, progressistes o catalanistes. En aquest moment les dues persones més influents eren, d’una banda, Marcel·lí Vilardebò, que era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i alcalde en tres ocasions; de l’altra, mossèn Oriol, el rector del poble. De l’enfrontament entre els dos se n’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular escrit per Carme Badia (2004: 230). Cal recordar que era l’època del caciquisme i, segons es diu, com que ells dos eren els que dominaven el poble propiciaven que es fessin dues convocatòries de la festa major per separat i que es feien la competència. Sembla que en algun moment fins i tot s’havien arribat a celebrar simultàniament tres envelats, amb tres orquestres diferents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, la festa durava un únic dia. Els representants de l’Ajuntament anaven a missa i entraven a l’església acompanyats d’una orquestra. A la nit es feia ball a la plaça de l’Ajuntament o a l’envelat. </span></span></span></p> 41.5861100,2.2393600 436599 4604103 08108 Lliçà de Vall Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90015-fm20212.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90015-fm1997-jpg.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90015-fm19902-jpg.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Lúdic Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Fotografies facilitades per l'Ajuntament 98 2116 4.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90016 Bosc de Tetuan https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-tetuan <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 50, 226.</span></span></span></p> <p><span><span>Espai natural amb vegetació de ribera que s’estén al llarg de la Vall de Tetuan. El torrent de Tetuan comença uns 400 m al nord del termenal entre Lliçà d’Amunt i Lliçà de Vall, en terme d’aquest primer municipi. Segueix entre les urbanitzacions de ca l’Estapé (a l’oest) i can Vilardebò (a l’est), ja en terme de Lliçà de Vall, on transcorre uns 1.000 m fins que desemboca al torrent de Sans o de Mardans, prop de la masia de Vilardebò. La vall és ocupada per una zona boscosa amb plàtans, pins i algun sector amb alzinar. En paral·lel hi discorre un camí que passa per trams d’un notable interès paisatgístic, amb plàtans i pins d’una alçada considerable. En els darrers 600 m el camí és tallat al trànsit rodat.</span></span></p> <p><span><span>Segons GARCIA-PEY, el nom de Tetuan es deu al fet que antigament la gent associava el castell de Lliçà (situat vora el mas Vilardebò) amb els sarraïns. De fet, popularment era conegut com a castell del Moro, i és que els sarraïns s’havien fet famosos amb motiu de la batalla de Tetuan.</span></span></p> 08108-31 Al nord del terme municipal. Entre les urbanitzacions de ca l'Estapé i Vilardebò. 41.6000300,2.2309100 435908 4605655 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-13.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Lúdic Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: Vall de Tetuan, Passeig de Tetuan 2153 5.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90020 Estany de la Bella Plana https://patrimonicultural.diba.cat/element/estany-de-la-bella-plana <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29.</span></span></span></p> XX <p><span><span><span>Estany artificial emplaçat uns 100 m a l’est de la masia de Bella Plana. Es nodreix amb aigua del Rec de la Concòrdia, un ramal del qual prové de la bassa de la masia de les Torres. L’aigua embassada ocupa una superfície d’uns 100 m d’amplada i al seu entorn s’hi ha format un microclima especial que permet que s’hi aturin diferents aus migratòries. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment l’estany continua formant part de l’àrea de regadiu que s’estén entre les masies de la Bella Plana i les Torres, un espai gestionat per l’Obra Tutelar Agrària (OTA). L’estany és una fita enmig del territori agrícola conegut com el Pla, que s’estén a l’est del terme municipal de Lliçà de Vall. Aquest mosaic de conreus constitueix un important testimoni del passat agrícola de la població, avui envoltada de polígons industrials.</span></span></span></p> 08108-32 Sector nord-est del terme municipal. Prop de la masia de la Bella Plana <p><span><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes i que és d’origen medieval, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant i que ja existia com a mínim al segle XVIII. La mina de la Concòrdia és menys coneguda a Lliçà de Vall, ja que en aquest terme només regava les terres de la masia de les Torres. És possible que ja existís al segle XVIII. Almenys l’any 1786 hi ha documentat un conflicte sobre l’ús de les aigües de reg entre Josep Torra, propietari de la masia de les Torres, i Josep Nadal, de can Nadal. Tanmateix, les primeres escriptures de la masia de les Torres en què hi ha una constància més explícita d’aquest rec són de l’any 1832. Antigament aquest mas disposava de vint-i-dues hores d'aigua.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó va aconseguir la propietat de la masia de les Torres. Aquest polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris va cedir la propietat al tribunal de menors amb la idea de constituir-hi en un centre d'atenció a nens en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que inclou la casa de la Bella Plana. Avui aquesta fundació continua en actiu fent tasques agrícoles a les terres de l’entorn, i les aigües del Rec de la Concòrdia es continuen utilitzant per regar una amplia zona al voltant d’aquestes dues cases.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de la dècada de 1960 es va crear artificialment l’estany de la Bella Plana, que es nodreix també amb aigües d’aquest rec. Sembla que va ser fruit d’un succés casual.</span></span></span></span></p> 41.5949300,2.2480700 437333 4605076 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90020-estany-bellaplana-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90020-estany-bellaplana-11.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni natural Zona d'interès Privada Productiu Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana L’Estany es troba dins la finca de l’OTA i s’hi ha d’accedir a través de la masia de la Bella Plana 98 2153 5.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90021 Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-de-lespai-dinteres-natural-de-gallecs <p><span><span><span>Espai natural d’interès (EIN) de caràcter rural que està emplaçat al centre de la comarca del Vallès Oriental. Ocupa una superfície total de 733,52 hectàrees i abasta part de sis municipis. Principalment, Mollet del Vallès (un 61,11 % de la superfície), mentre que la part de Lliçà de Vall és només de 36,94 ha (un 5,04 % del total).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’un espai que conserva els seus valors naturals i paisatgístics entremig d’un entorn altament urbanitzat. És un espai amb usos agrícoles i també un referent en el lleure de les poblacions veïnes i de la Regió Metropolitana de Barcelona. L’agricultura constitueix la principal activitat i representa un 75% del territori. Les masses boscoses ocupen 160 hectàrees que en representen un 14%. La resta la formen les edificacions, horts recreatius, espais verds i més de trenta quilòmetres lineals de camins.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La part d’aquest espai corresponent a Lliçà de Vall es troba a l’extrem sud-oriental del municipi, a l’oest del polígon industrial de Palaudàries i de la Riera Seca. Entremig hi discorre la carretera C-155 (entre els km. 9 i 10). Es tracta d’una petita àrea ocupada per camps de conreu i bosc, amb predomini de pi i alzina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’espai és regit pel Consorci del Parc de l’Espai d’interès natural de Gallecs. Està integrat per diferents departaments de la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments afectats. La propietat dels terrenys és de l’Institut Català del Sòl, que manté un conveni de col·laboració anual amb el Consorci de Gallecs per a la seva gestió i manteniment. Tot això ha permès que a avui Gallecs sigui una de les àrees agrícoles contínues més extenses del Vallès, un testimoni de gran valor del que en altre temps fou el paisatge de la plana vallesana.</span></span></span></p> 08108-33 Sector sud-oest del terme municipal <p><span><span><span>A l’edat mitjana, Gallecs era un petit poble que, amb la pèrdua de població, al segle XV va passar a dependre de la parròquia de Mollet. L’indret va mantenir una economia basada en les activitats agropecuàries tradicionals fins ben entrat el segle XX. A partir de la dècada de 1970 el territori va anar perdent empenta i la majoria de les explotacions ramaderes van anar desapareixent. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1971 el Ministeri d'Habitatge va expropiar una àmplia zona rural de 1.500 hectàrees repartida entre set municipis del Vallès Occidental i Oriental amb la intenció de fer-hi una ciutat de 130.000 habitants per donar resposta a la gran congestió de Barcelona. Tanmateix, la crisi econòmica de 1973, el canvi polític amb l’arribada de la democràcia i la forta pressió popular van fer que aquest projecte previst per la zona de Gallecs no s’arribés a executar. L’any 1977 es constitueix la Comissió per la defensa de Gallecs, i en els anys posteriors es van fer diferents passos encaminats a la protecció mediambiental d’aquest territori. El Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) que es va aprovar el 1992 no incloïa l’espai dels Gallecs, però s’hi preveia iniciar els estudis necessaris per valorar la seva possible incorporació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 2000 es va constituir l’Associació de Pagesos de Gallecs, formada per 29 pagesos, amb l’objectiu de desenvolupar una agricultura de qualitat, amb valor afegit i amb la vocació de mantenir en el futur l’activitat agrària en el territori. L’any següent es va iniciar un Pla de gestió agrícola sostenible (2001-2005) basat en les bones pràctiques agràries, en la creació d’una marca pròpia producte de Gallecs i en el comerç de proximitat amb la creació de l’Agro-botiga de Gallecs, gestionada pels mateixos pagesos del territori. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Finalment, el 20 d’octubre de 2009 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la inclusió de Gallecs al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), motivada per la vulnerabilitat i fragilitat d’aquest espai natural i amb l’objectiu de protegir un dels paisatges més característics de la plana del Vallès. Aquest mateix any es va iniciar la redacció del Pla Especial de Gallecs, encarregat d’ordenar i regular els usos i les activitats d’aquest espai. En l’actualitat Gallecs és un espai de referència a nivell de Catalunya pel que fa al manteniment de les pràctiques agrícoles des d’un paradigma innovador, ecosostenible i de gestió comunitària.</span></span></span></p> 41.5719800,2.2062300 433823 4602560 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-12.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Productiu Xarxa natura 2000 Natura 2000 Àrea especial de protecció 2022-09-23 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 2153 5.1 1786 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90022 Alzina de Santa Maria del Vallès https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-santa-maria-del-valles <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 20, 232-233.</span></span></span></p> De les dues alzines declarades monumentals una ja és morta. L'altra es troba en bon estat. Entorn en estat d'abandó. <p><span><span><span>Alzina de grans dimensions que es troba prop de la masia de Les Torres i de la capella de Santa Maria del Vallès, a uns 300 m i vora un rec que travessa entre camps. Fins fa poc eren dues alzines que havien estat declarades arbres monumentals, però una d’elles (la que s’havia identificat com a alzina 1, més a l’est) ja és morta i tan sols en queda la soca. Ambdues alzines, que eren pràcticament bessones, estaven separades per un banc de pedra. L’alzina que queda viva és la identificada com a número 2. És un exemplar de <em>Quercus ilex</em>, de la subespècie <em>ilex.</em> Té un tronc ampli que es ramifica en una gran extensió de branques.<em> </em>L’any 2000 les seves mides eren les següents: 17,5 m d’alçària, 3,99 i 3,60 m de volt de canó respectivament (és a dir, el perímetre del tronc a l’alçada del pit, a 1,30 m de terra) i 24,5 m de capçada mitjana.</span></span></span></p> 08108-34 Sector nord-est del terme municipal. Indret de la Plana, prop de la masia de les Torres <p><span><span><span>La memòria popular explica que durant la Guerra Civil les alzines es van salvar de ser talades perquè les esquerres lliçanenques havien escollit aquest oasi de pau i tranquil·litat per fer-hi les seves trobades. Les alzines són propietat de l’Obra Tutelar Agrària Santa Maria del Vallès (OTA), que té la seva seu a la masia de les Torres i també té la propietat de Bellaplana. És una fundació privada creada l’any 1928 a Lliçà de Vall pel polític i advocat especialitzat en temes penitenciaris i de joventut Ramon Albó i Martí. En l’actualitat continua treballant amb programes socioeducatius per adolescents i joves en risc d’exclusió social. Cada estiu, els nens més petits d’aquesta institució anaven a fer la migdiada al banc de pedra que hi ha sota les dues alzines, mentre escoltaven les explicacions del seu educador. També els pagesos s’hi paraven a descansar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pels volts de 1962 l’alzina 1 va ser afectada per la caiguda d'un llamp. L'agost del 2004 se li van trencar dues de les tres besses o branques principals, segurament a causa de les putrefaccions que tenia i dels insectes xilòfags. L’any 2000 el Servei de Parcs i Espais Naturals del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya va declarar les dues alzines arbres monumentals.</span></span></span></p> 41.5947400,2.2513800 437609 4605053 08108 Lliçà de Vall Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-2.jpg Legal Patrimoni natural Espècimen botànic Privada Sense ús Arbre o arbreda d'interès 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Lloc sense camí d'accés. Altres denominacions: Alzines de les Torres, Alzines centenàries. 2151 5.2 2211 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90024 Can Valls https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-13 <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 138.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 238.</span></span></span></p> XVIII-XXI Masia antiga en procés de reconstrucció i rehabilitació. <p><span><span><span>Conjunt format per una antiga masia, destruïda durant la Guerra Civil i actualment en procés de reconstrucció, més un casal aixecat a la dècada de 1940. Es troba emplaçat a l’oest del terme municipal, prop de l’antic camí ral que anava cap a Sabadell i de l’actual carretera. Les dues cases queden envoltades per espais de treball i dependències agropecuàries.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’antiga masia només conserva l’obra originària en part dels murs, bàsicament els trams més baixos. Pel que es pot observar, la façana principal, encarada vers migdia, s’estructurava en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central d’arc rebaixat. A la façana posterior en algun tram els murs antics es conserven fins el primer pis. Els paraments són fets amb un tipus de maçoneria pròpia de la zona que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides i gairebé sense lligar amb morter. Les llindes de les finestres devien ser majoritàriament de fusta. La reconstrucció de la casa a les parts més altes s’ha fet emprant el maó. La casa antiga es va ampliar cap a ponent, possiblement al segle XIX, amb dependències i coberts que ja incorporen els emmarcaments i parts de l’obra feta amb maó. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El casal nou, separat uns metres a ponent, segueix el model de masia de planta quadrada amb torre central i coberta a quatre vessants. Consta de planta baixa més un pis. L’obra es feta totalment amb maó i presenta les façanes als quatre vents, ordenades mitjançant ritmes d’obertures regulars. La façana que originàriament era la principal, encarada vers migdia, presenta una composició en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central de fusta i vidre que queda aixoplugat per una parra que fa de porxo. En aquest sector hi trobem una zona enjardinada amb cactus i altres plantes decoratives que conformaven antigament l’accés principal i que avui resta abandonada. Al nivell del primer pis, a l’alçada de la cornisa, sobresurten un seguit de bigues de ferro que probablement havien de sustentar un balcó corregut perimetral que no es va arribar a construir mai. La resta de façanes es distribueixen igualment en base a tres eixos. Actualment l’accés a l’habitatge es fa pel portal de la façana posterior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part alta de la casa destaquen un ampli ràfec remarcat amb sèries de cabirons, la forma encorbada dels quatre careners de la teulada així com la torre central, de planta rectangular. Aquesta segueix una línia tipològica en sintonia amb la resta de l’edifici i presenta sèries d’obertures a cada costat, algunes actualment tapiades. Al costat est la casa té adossats petits coberts.</span></span></span></p> 08108-35 Carretera de Sabadell-Granollers, km. 10. Lliçà de Vall <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval. En el fogatge de 1497 apareix com a can Feu i en el següent fogatge, de 1515, s’identifica el propietari com a '<span><span><span>Joan Valls alias Feu</span></span></span>”. En el fogatge de 1553 hi apareix Bernat Valls. No en coneixem més notícies documentals, però cal suposar que la casa s’aniria engrandint en els segles posteriors.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 apareix com a can Vall, i el propietari era Anton Estany Valls. A <span>principis del segle XX una pubilla, Francisca Estanc, es va casar amb Isidre Arimon Farrés, avi de l’actual propietari. Durant la Guerra Civil la casa fou cremada i va quedar en ruïnes. Després de la guerra, pels volts de 1949, Isidre Arimon va construir una casa de nova planta al costat de l’antiga, mentre que les ruïnes de l’antic mas es van aprofitar com a coberts i quadres per a vaques i porcs. L’hereu d’Isidre fou Joan Arimon Estanc. Ell i els seus descendents han continuat vivint a la casa i són de les poques famílies a Lliçà de Vall que ha continuat dedicant-se a les tasques del camp i a la ramaderia. Cap a la dècada de 1990 els canvis que es van fer en el traçat de la carretera van motivar que es deixés de fer servir l’accés de la façana principal i que s’adoptés el portal posterior. Pels volts de 2017 el fill del propietari va començar a reconstruir la casa antiga amb un projecte que en restableix la fesomia tradicional, tal com era segons es pot veure en fotografies que s’han conservat.</span></span></span></span></p> 41.5744700,2.2075600 433936 4602835 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-1.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. 98|119|94 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90025 Can Prat https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-6 <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 34-35.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 137.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 188-189.</span></span></span></p> XX Estructuralment bé, però en estat d'abandó <p><span><span><span>Masia reconstruïda de bell nou a principis del segle XX amb la voluntat de recrear una casa pairal arquetípica, decorada amb elements historicistes de ressonàncies noucentistes. Es troba enmig d’una urbanització a la qual dóna el nom. Consta d’un cos residencial perfectament homogeni i d’estructura molt regular. És de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i té adossat una cos més baix a llevant (de dues plantes). La façana principal, encarada vers el sud-est, s’ordena en base a quatre eixos d’obertures verticals, de manera que la composició és asimètrica, amb l’eix principal desplaçat a l’esquerra, coincidint amb el carener de la teulada. L’eix principal és remarcat per un portal adovellat i, al nivell de les golfes, per una sèrie de cinc finestretes. En la composició de la façana destaquen els relleus amb motius mitològics i simbòlics que decoren les quatre llindes de les finestres del primer pis. Emmarcades per trencaaigües d’angles rectes que reposen sobre capitells historiats, hi trobem, d’esquerra a dreta, els següents temes: dos dracs que sostenen un escut amb dos peixos, dos àngels amb un escut de Catalunya, dos lleons alats o grius amb un escut de Barcelona i dos pelicans amb un escut eclesiàstic. A més, al costat esquerra hi ha encastat un escut emmarcat amb orla que té el seu interior buit, com si hagués quedat inacabat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La resta de façanes segueixen un esquema homogeni en la mateixa línia, amb eixos d’obertures regulars i finestres emmarcades amb pedra carejada formant dentats. A la façana de ponent s’obre una petita eixida. El cos adossat sembla aixecat en el mateix moment que es va edificar tot el conjunt. Interiorment, els sostres són coberts amb revoltons de formigó.</span></span></span></p> 08108-36 Urbanització de can Prat. Carrer de can Prat, s/n <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval i antigament s’anomenava Prat Ginestos o Genestos. La primera referència documental coneguda és de l’any 1325, quan Jaume Gisbert i la seva muller Margarida, de Lliçà d'Avall, venen en franc alou a Jaume de Coll un cens d'una quartera de forment, que els hi pagava Jaume de Prat Genestós per dues peces de terra. En el fogatge de 1497 hi consta un tal “Prats genester” i un “Prats rich”. Algun d’ells podria ser el propietari de can Prat. En el fogatge de 1497 el mas apareix com a Prat Genestés, en el de 1515 com a Prat, i en el de 1553 com a Prat Ginestos.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La família Prat Ginestos va continuar al front del mas en els segles següents. En tenim documentats diversos membres: Pere des Prats (1406), Jaume Prat (1440), Pere Prat Ginestos (1553), Benet Pratginestos (1630), Caterina Prat Ginestos (1659), Jaume Pratginestos (1693, 1672), Raimundo Pratginestos (1706, 1713), Miquel Pratginestos (1717, 1718), Ramon Pratginestos (1727), Jaume Pratginestos i Catarina Pratginestos (1744), Joan Prat (1745), Joan Pratginestos (1762), Josep Pratginestos, casat amb Isabel Corney i fill de Francisco Pratginestos (1799).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 la casa encara s’anomena mas Prat Ginestos, i aleshores el propietari era Pere Prat Ginestos, que també tenia la casa anomenada La Caseta. A mitjans de segle XIX el propietari sembla que era Bernat Pratgenestos, que havia nascut a Lliçà de Vall el 1834. Tot i que no hi ha constància que visqués al mas, sembla que hi va néixer. El 1857 el propietari era Miquel Palet Torres. No coneixem gaire més informació dels anys posteriors, però el cas és que a principis del segle XX la masia fou reconstruïda de nova planta, però no coneixem les circumstàncies concretes que ho van propiciar. Can Prat va estar habitada fins el 1940. Més endavant, en les terres de la propietat hi va sorgir la urbanització actual.</span></span></span></p> 41.5828000,2.2163700 434679 4603753 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-15.jpg Inexistent Historicista|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús Inexistent 2022-09-20 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 116|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90026 Can Cosconer https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cosconer <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 129.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64-66.</span></span></span></span></p> XIX-XX <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat més o menys els volums originaris, però amb importants reformes que n’han alterat la tipologia de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), amb un pati davanter i una pallissa. La façana principal, encarada vers migdia, ha estat transformada amb obertures de nova creació. Sembla que originàriament s’ordenava en base a dos eixos d’obertures al centre. El carener de la teulada, perpendicular a la façana, queda descentrat, de manera que possiblement la casa es va eixamplar cap a ponent. Els paraments són actualment arrebossats i pintats d’un color clar. A l’altre cap del pati es conserva una petita pallissa de pedra amb la porta i la cornisa perfilades amb maó.</span></span></span></p> 08108-37 Barri Les Casetes. Carrer de Núria, s/n <p><span><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Cosconer en particular, ja hem dit que consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 amb la denominació de can Cosconer Nou. </span></span></span><span lang='ES'><span><span>El motiu d’aquest sobrenom és que la família que l’habitava havien estat masovers de la casa que avui es coneix com can Vilardebò i antigament, can Cosconer. </span></span></span><span><span><span>A l’arxiu particular d’aquesta casa del barri de les Casetes es conserven documents diversos des del 1819. Els propietaris eren la família Martí. Pels volts de 1870 hi ha documentat Sebastià Martí, fill de Jaume Martí i Antònia Gibert. Ja a principis de segle XX la pubilla Maria Martí Masmiquel es va casar amb Leonci Costa, de Girona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa tenia terres que anaven des de la ribera del Tenes fins la carretera de Parets a Bigues, i des del camí de Granollers fins al Torrent de Can Cosconer. Aquestes terres eren conegudes com la peça de can Cosconer Nou, i incloïen bosc, vinya, sembrats i una mina d'aigua.</span></span></span></p> 41.5932900,2.2419700 436823 4604899 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-2.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-09-21 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pels propietaris. 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90028 Can Llanes https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llanes <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 132.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 119.</span></span></span></p> XIX-XX <p><span><span><span>Casa de pagès que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de petites dimensions, de planta rectangular (amb planta baixa més un pis-golfes), que té adossats altres cossos o coberts a ponent tot formant un reng allargassat de construccions, amb una era enrajolada al davant. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució irregular d’obertures, igual que el cos adossat a la seva esquerra, més alt i amb coberta a un sol vessant. Les obertures són simples i els paraments obrats en part de maçoneria i en part de maó, però queden tapats sota l’arrebossat. El cos annex tenia originàriament dues arcades a la planta baixa que formaven una mena de porxo, avui tapiat. En la resta de façanes pràcticament no hi ha obertures.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’element més interessant és un rellotge de sol estampat sota el carener de la façana que adopta un caire humorístic. Està decorat amb la cara d’un sol el nas del qual és el gnòmon del rellotge, i té una inscripció que diu “ANY 1930, J.P.F., QUE GOITAS MUSOL NO VEUS QUE ÉS UN RELLOTGE DE SOL”.</span></span></span></p> 08108-38 Barri de Les Casetes. Carrer de Balmes <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Llanes en particular, la casa ja consta a l’Apeo a registre municipal de finques de l’any 1818. Probablement, doncs, és una construcció de principis del segle XIX que a la primera meitat del XX encara es va ampliar. Es diu que el primer amo venia de can Fleca. Segons recull l’autor GARCÍA-PEY (1999: 119), a l’era de la casa hi baixaven a batre euguessers de muntanya que anaven passant per les diferents cases, fins que van arribar les màquines de batre. </span></span></span></span></p> 41.5919600,2.2414400 436778 4604751 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-1_1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-2_1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-3_1.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90029 Can Victorino https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-victorino <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 148-149, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></span></p> XVIII-XX Conjunt molt reformat, ha perdut bona part de la tipologia tradicional <p><span><span><span>Conjunt de dues cases rurals (can Victorino i can Ton), posteriorment unificades mitjançant unes reformes que les han deixat molt transformades i ampliades. Sobretot a la part davantera gairebé no s’hi reconeix la tipologia constructiva originària. La part posterior, en canvi, conserva parcialment els volums i part dels murs antic, a pedra vista.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Victorino havia estat un molí fariner que es nodria amb aigua de la mina de can Coll. La mina arriba en paral·lel al camí que anava cap a la masia de can Coll i nodreix primer el rentador de can Xiol, situat al marge del camí. L’aigua hi <span>entra directament per un cap i en surt per l’altre en direcció a les cases però soterrada, mentre que un ramal és desviat lateralment cap a una petita bassa o estany on actualment hi ha oques i que és un testimoni de l’antiga bassa del molí.</span></span></span></span></p> 08108-39 Barri de can Xiol. Camí de can Xiol <p><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, construït en èpoques més recents i que encara es conserva. A redós del mas de can Xiol s’hi va construir el molí i posteriorment la resta de cases del barri, probablement a finals de segle XVIII o principis del XIX, ja que moltes ja conten a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al molí, era el que estava situat més avall de la mina de can Coll i el més modern. És esmentat en un document de concòrdia de l’any 1767, però en canvi no apareix en un mapa de la mina de can Coll fet pels volts de 1777. És probable, doncs, que es construís al voltant d’aquestes dates, a la segona meitat del segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja més endavant, a l’indret hi havia dues cases: can Ton i can Victorino. Can Vitorino deu el seu nom a Victorino Tusell Sala. Can Ton originàriament era coneguda com can Bover, ja que hi vivia un home que tenia el sobrenom del Bover i la seva dona la Bovera. Amb aquesta denominació ja consta a l’Apeo de 1818. Després hi va anar a viure Antoni Armadans i la casa canvià la denominació i passà a ser coneguda com can Ton. </span></span></span></p> <p> </p> 41.5801000,2.2389000 436555 4603437 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-2.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: Molí de can Xiol, can Ton, can Ton Coll, cal BoverDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 98|119|94 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90155 Can Palet https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-palet-0 <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></span></p> XIX-XX Estat de semi-abandonament <p><span><span><span>Casa de pagès emplaçada en un petit terreny agrícola que ha quedat envoltat per les naus del polígon industrial de Palaudàries. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis, i té adossats cossos més moderns al costat nord. La construcció originària era més petita i de pedra i, ja a la segona meitat del segle XX, es va ampliar considerablement, tot allargant el cos i fent-lo recréixer amb un segon pis obrat amb totxo, de baixa qualitat i que desfigura el volum i la tipologia originàries. Pel que fa a la construcció antiga, es pot veure que la façana principal, encarada vers migdia, es distribuïa simètricament en base a una porta i una finestra a cada costat. Els murs són de maçoneria i les obertures emmarcades amb maó. La porta i les finestres conserven la fusteria originària.</span></span></span></p> 08108-40 Polígon industrial de Palaudàries. Carrer Palaudàries, 8 <p><span><span><span>Aquesta casa formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. No en coneixem notícies històriques concretes però, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX. A la segona meitat del segle XX es devia fer l’ampliació de l’habitatge i la construcció dels cossos adossats.</span></span></span></p> 41.5754000,2.2121600 434321 4602935 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-6.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90218 Can Pallàs https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pallas-1 <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></p> XIX-XX <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a banda i banda. La casa conserva el volum i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que amb algunes modificacions recents. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un portal amb arc escarser. Les obertures originàries són emmarcades amb maó, però la majoria han estat modificades modernament amb llindes de fusta. El parament és fet amb el tipus de maçoneria pròpia de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides. Actualment els murs són arrebossats i pintats de color ocre, però s’han deixat alguns testimonis que deixen entreveure el parament originari. La façana té un rellotge de sol modern.</span></span></span></p> 08108-41 Sector oest del terme municipal, entre les urbanitzacions de cal Prat i can Salgot. <p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818, però podria ser que no fos la mateixa que l’actual. Per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons explica l’autor García-Pey (1999: 170), tenia una bassa feta de totxo que recollia les aigües pluvials dels camins i que convertia les terres de secà en terres de regadiu. Del noi de can Pallàs, al que li deien en Pallasset, es diu que era molt trapella: feia tronar i ploure i quan li convenia anava a dormir al cementiri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa ha passat per diferents propietaris, i actualment es troba en procés de rehabilitació<span>.</span></span></span></span></p> 41.5905800,2.2156900 434630 4604617 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-1.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90219 La Caseta https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-23 <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47-48.</span></span></span></p> XIX-XX Cos central amb escrostonaments a l'arrebossat. Estat de semiabandó <p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries. Consta de dos cossos residencials adossats més un cobert, tot formant una planta rectangular allargassada. Els dos cossos disposen de planta baixa més un pis, i tenen la façana principal encarada a migdia. El cos del centre (de color rosat) és el més antic i el que revesteix un cert interès com a testimoni de casa popular pagesa. La seva façana principal consta d’un portal de punt rodó i finestres de distribució irregular, en bona part modificades. Els murs són de maçoneria, i només el davanter és arrebossat. El cos situat a l’oest (de color blanc) és més modern, possiblement de la dècada de 1950. És de planta rectangular i compta amb una terrassa que es genera a l’angle sud-oest. Es caracteritza per un ritme de finestres a la primera planta emmarcades amb un dentellat de to més fosc. Finalment, el cobert de llevant és una construcció funcional, també moderna i amb les estructures fetes de formigó.</span></span></span></p> 08108-42 Polígon industrial de Palaudàries. Camí de Sant Ferran. Carrer de la Caseta <p><span><span><span>Aquesta casa ja consta a l’”Apeo” de 1818, amb el número 179 i amb la mateixa denominació de “la Caseta”. Aleshores era propietat de Pere Prat Ginestos; és a dir, el mateix amo de la masia de can Prat. Formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic Camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Per la tipologia constructiva, el cos més antic de la casa (el central) podria ser originària de principis del segle XIX o potser una mica anterior. La resta de cossos són més moderns, de la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span>Sembla que el nom de la casa prové d’un tal Pere Caseta. També se la va conèixer com a can Pere Caseta, posteriorment can Caseta i, finalment, ha quedat el nom de La Caseta. En una època hi van viure els masovers de can Lledó de Lliçà d’Amunt, per això també va ser coneguda com la Caseta de can Lledó.</span></span></p> 41.5766900,2.2118600 434297 4603078 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-5.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: can Pere de la Caseta, cal Caseta, Caseta de can Lledó 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90531 Can Rels i can Granota https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rels-i-can-granota <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 235.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p> XIX-XX Can Granota ha estat pràcticament reconstruïda <p><span><span><span>Conjunt de dues cases de pagès adossades que estan emplaçades al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ara formen una sola propietat, però en el seu origen eren dues cases diferents: can Rels, situada més a ponent, i can Granota, a llevant. Les dues queden enclotades en un terreny amb desnivell al costat del carrer i tenen les seves façanes principals mirant a migdia. Can Rels ha conservat el volum originari i més o menys la tipologia de casa popular de finals del segle XIX o principis del XX. És una construcció de planta rectangular amb planta baixa més un pis. La façana principal és de pedra i actualment està arrebossada amb ciment, per això no s’hi aprecien gaire les característiques constructives. Les obertures són diverses i es distribueixen de manera irregular. En els murs lateral i posterior s’aprecia millor el parament, fet de maçoneria i amb parts de maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Granota devia tenir una tipologia semblant però ha estat reconstruïda pràcticament de nou fa pocs anys. Se n’han conservat més o menys els volums originaris però pràcticament no han quedat traces visibles de la construcció antiga. A l’oest s’estén un ampli descampat on hi ha l’antiga pallissa i diversos coberts.</span></span></span></p> 08108-43 Urbanització de l'Estapé. Carrer de l'Avet, 15 <p><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Rels, no en coneixem notícies antigues concretes. Per la seva tipologia constructiva podria ser de finals del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. A començaments de segle XX hi vivia la família Francàs. A mitjans de segle XX el propietari era Joan Francàs, mentre que a la casa veïna de can Granota hi vivia un germà seu i les dues cases van acabar unificant-se. Els descendents d’aquesta família hi continuen vivint. Fa uns anys can Granota es trobava pràcticament en ruïnes i entorn del 2000 fou reconstruïda pràcticament de nou. L’era es trobava al costat de ponent, on es batia amb el cavall i el correó de pedra que tenien. Més endavant va ser pavimentada i a dia d'avui hi ha coberts. Actualment aquestes cases són més conegudes com cal Cirera. Al seu voltant hi ha instal·lada l’empresa de gestió d’escombraries.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 235) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida al Rels i a mossèn Oriol.</span></span></span></p> 41.5978300,2.2267800 435562 4605414 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-5.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Residencial Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: cal CireraDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. 119|98 46 1.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90562 Can Ponet https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ponet-2 <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p> XIX-XX <p><span><span><span>Casa de pagès situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Consta de dos cossos adossats que formen una planta rectangular allargassada, amb planta baixa més un pis. El cos que està situat al nord-oest té el carener perpendicular a la façana principal, mentre que el que es troba al sud-est té coberta a una sola vessant. La construcció conserva més o menys els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que l’arrebossat amb ciment de les façanes i les reformes de manteniment que s’hi han fet no permeten veure els detalls de les característiques constructives. La casa queda enclotada en un terreny amb desnivell al costat del carrer i té la façana principal a l’altra banda, mirant a migdia, amb un pati davanter i coberts. El cos de ponent conserva obertures emmarcades amb pedra carejada a la façana davantera, i el cos de llevant també té dues obertures amb pedra picada a la façana posterior. Això podria indicar una cronologia entorn de començaments del segle XIX o una mica posterior. Més endavant, però, la majoria d’obertures han estat refetes o són més modernes. A la façana posterior, per salvar el desnivell la casa té un pas aeri que permet accedir directament al primer pis.</span></span></span></p> 08108-44 Urbanització de l'estapé. Carrer de l'Avet, 13 <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel qua fa a can Ponet en paricular, no en coneixem notícies antigues però, per la seva tipologia constructiva, podria ser originària de la primera meitat del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. Almenys des de mitjans de segle XX els propietaris eren la família Oliver. Recentment els seus descendents han venut la casa, que es troba en procés de rehabilitació.</span></span></span></p> 41.5974500,2.2278100 435647 4605371 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: can Bruno, cal CostelletaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90877 Torrent de Merdans https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-merdans <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 214-215.</span></span></span></p> <p><span><span>Espai amb bosc de ribera a l’entorn del torrent de Merdans. Aquest torrent, que prové de la zona actualment ocupada per la urbanització de can Costa, en terme de Lliçà d’Amunt, travessa tot el terme de Lliçà de Vall en direcció nord-sud, passant per can Camp, can Vilardebò i en paral·lel al Passeig de l’Església. En el seu tram final abans de desembocar al riu Tenes l’entorn ha estat arranjat fa pocs anys i compta amb un bonic camí apte per a l’ús lúdic i recreatiu. Aquest darrer tram, situat entre l’Avinguda del Pla i la conca del Tenes, està poblat per arbres de fulla caduca. La llera del torrent discorre per un estret canal revestit amb formigó, entre una zona verda de terreny planer que ha estat naturalitzat. </span></span></p> <p><span><span>El torrent Merdans recull l'aigua d'altres petits torrents com són el de Can Turull, Can Sans, Can Vilardebò, Sot dels Nostris, de la Coma i de Can Rabassola.</span></span></p> 08108-45 Sector sud del terme municipal. Entremig del polígon industrial de can Coll. 41.5824800,2.2410500 436736 4603699 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sud-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sud-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sud-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sud-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sector-parroquia-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Pública Lúdic Inexistent 2022-09-19 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: Riera de Merdanç, Riera de Mardans. 2153 5.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90880 Bosc de les Torres https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-les-torres <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 234.</span></span></span></p> <p><span><span>Petita illa de bosc que ha quedat com a testimoni en una zona ocupada gairebé exclusivament per conreus i coneguda com la Plana. Es troba just a la part posterior (nord) de la masia de les Torres. És un bosc predominantment d’alzines amb algun roure. Entremig s’hi ha habilitat un espai rectangular com a camp de futbol. En l’estreta franja que s’allarga al costat est del camp hi ha una zona de pineda, i a l’oest s’hi ha plantat una línia de xiprers. L’espai també és d’interès per les espècies herbàcies del seu sotabosc. Un camí que travessa la finca de les Torres (avui propietat de l’Obra Tutelar Agrària, OTA), permet passejar per l’interior d’aquesta arbreda.</span></span></p> 08108-46 Sector nord-est del terme municipal. Al sector anomenat el Pla, vora la masia de les Torres. 41.5935600,2.2537800 437808 4604920 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-14.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Lúdic Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 2153 5.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90895 Can Petit https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-petit <p><span><span><span lang='DE'>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 182.</span></span></span></p> XIX-XX <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. L’habitatge antic consta de tres cossos adossats que formen una planta rectangular, amb planta baixa més un pis. El cos situat més a ponent és més alt i té coberta a un sol vessant, mentre que els dos situats més a llevant tenen coberta a dues vessants però de diferents alçades. Aquests tres cossos han conservat més o menys els volums i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que el cobert i galliner adossats al costat sud dificulten la visió del conjunt. És possible que el cos de llevant sigui el més antic i els altres dos s’hi afegissin posteriorment. La façana principal, encarada al sud-est, és molt austera i consta d’una porta i dues finestres superiors de proporcions verticals. Els murs són arrebossats i pintats de blanc, diferenciant els perfil de les pedres cantoneres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’angle sud-est s’hi ha aixecat una casa de nova construcció.</span></span></span></p> 08108-47 Urbanització de l'Estapé. Carrer l'Avet, 22 <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Petit, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta en el número 84 com a casa de Joseph Castells, propietat d’aquest mateix. Antigament també era coneguda com can Tono o can Tona (així apareix en un mapa de 1916). Sembla ser que hi havia viscut una dona que es deia Rosa i l’anomenaven de forma afectuosa Rosetona. Podria ser que de Tona el marit prengués el sobrenom de Tono i això explicaria aquest motiu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX Josep turull Argemí va comprar la casa. Procedia de la casa veïna de can Turull. Can Petit tenia poca terra i la majoria dels camps que treballaven eren arrendats de can Vilardebò. Antigament l’espai de davant de la casa feia alhora de pati i d'era. Batien amb un cavall propi i amb el corró de pedra que els hi deixaven els de can Rels. Després ventaven amb la màquina de maneta que tenien a terç amb can Ponet i can Turull, bastint a la vora un sol paller.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa s’ha mantingut exteriorment sense gaires reformes, però recentment es va aixecar la nova casa al costat de l’antiga.</span></span></span></p> 41.5984700,2.2262100 435515 4605485 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-13.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Altres denominacions: can TonoDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90896 Can Paitora https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-paitora XIX-XX En ruïna. Teulada parcialment esfondrada <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions, en ruïnes, que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Es troba enmig d’uns camps, pràcticament envoltada de vegetació, i se’n conserva tota l’estructura però la teulada comença a esfondrar-se. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Es tracta d’una construcció molt modesta que ha conservat els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa. De la façana principal, encarada vers migdia, tan sols es pot veure que té dues finestres superiors, una d’elles emmarcada amb maó. Els murs són de maçoneria, arrebossats i pintats de color blanc. Probablement el cos de l’habitatge es devia ampliar pel costat de llevant, i també s’hi va afegir un cobert adossat a l’angle nord-oest.</span></span></span></p> 08108-48 Sector oest del terme municipal. Entre les urbanitzacions de can Prat i can Salgot. <p><span><span><span>No coneixem notícies històriques d’aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX.</span></span></span></p> 41.5897000,2.2168200 434724 4604519 08108 Lliçà de Vall Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-x.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90900 Can Pau Palla https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pau-palla <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 175.</span></span></span></p> XIX-XX En estat d'abandonament <p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries, en un solar que ha quedat lliure de naus. Consta d’un cos de planta allargassada, amb un dels costats esbiaixat, i té planta baixa més un pis. Aquest antic habitatge es devia construir al segle XIX però actualment té més aviat l’aspecte d’una granja funcional, ja que durant molts anys a la part de ponent s’hi criaven gallines. Això va transformar l’aspecte general del conjunt, que adopta més aviat l’aspecte uniformitzat d’una granja de mitjans del segle XX. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un seguit de portals de grans dimensions i diverses finestres de distribució irregular, de caire funcional. A la part posterior les obertures són més petites. Els murs són arrebossats amb ciment. La part de ponent, on hi havia la granja, s’hi devia afegir posteriorment.</span></span></span></p> 08108-49 Polígon industrial La Serra. Carrer de la Segarra, s/n. En un descampat. <p><span><span><span>Aquesta casa formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Ja consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, on apareix amb el nom de can Pau de la Palla. Antigament s’hi entrava pel camí propi de la casa des del camí ral, que passava uns metres més al nord. El camí va quedar tallat per la carretera i ara s’hi accedeix directament des d’aquest vial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Anys enrere la part de ponent va servir com a granja de gallines. Els antics masovers l'any 1966 van construir una altra casa molt a prop que va ser coneguda per ca la Pagesa perquè, a més de tenir un restaurant, s’hi venien ous, pollastres i conills. Més recentment, can Pau Palla és cuidada per un masover.</span></span></span></p> 41.5710400,2.2128500 434374 4602450 08108 Lliçà de Vall Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-9.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). 119|98 45 1.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
90967 Bosc i riera de can Magarola https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-i-riera-de-can-magarola <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 126</span></span></span></p> <p><span><span>Espai natural amb vegetació de ribera i bosc que s’estén al tram final de la riera o torrent de can Magarola, abans que desemboqui a la Riera Seca; concretament, entre les urbanitzacions de can Prat, la Miranda i El Mirador. El torrent comença una mica més amunt, al Sot de les Serps. En algun tram té un llit ample, encara que l’aigua circuli normalment encaixonada. Als costats de la riera trobem una àmplia zona amb pins, roures i vegetació de ribera. Pel costat de ponent transcorre un camí que és accessible des de diferents punts de la urbanització de can Prat. En el tram final el torrent travessa el polígon de Palaudàries i barreja les seves aigües amb la Riera Seca en el punt on passa la carretera de Granollers a Sabadell. </span></span></p> 08108-50 Sector sud-oest del terme municipal. Entre les urbanitzacions de can Prat, la Miranda i El Mirador. 41.5844400,2.2199600 434980 4603933 08108 Lliçà de Vall Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-13.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Pública Lúdic Inexistent 2022-06-09 00:00:00 Jordi Piñero Subirana 2153 5.1 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:23
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 171,28 consultes/dia

Sabies que...?

...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?

Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml