Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 90010 | Can Vilardebò (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo-jaciment | XVIII-VII aC. | Estat de conservació del jaciment desconegut, probablement força arrasat | <p><span><span><span>Jaciment de l’edat del bronze que es coneix tan sols per una troballa fortuïta quan es van fer uns rebaixos del sòl pels volts de 1989. Es localitza uns 100 m al sud de la masia de can Vilardebò, enmig d’un camp de conreu. Segons informació oral, el propietari de la finca va trobar en aquest indret dos molins de barca, sense cap més material. De manera aproximada, aquests vestigis es poden situar a l’edat del bronze, entre els anys 1800 i 650 a.C. el propietari devia comunicar la troballa a l’arqueòleg Josep Estrada, que havia fet recerca per la zona i era conegut seu.</span></span></span></p> | 08108-26 | Sector central del terme municipal. Urbanització de can Vilardebò i prop d'aquesta masia. | <p><span><span><span>Aquesta zona al voltant de l’església parroquial constitueix un petit nucli on es troben diversos indicis d’ocupació humana ja des d’antic. Devia tractar-se d’un punt estratègic per on hi passava un camí que seguia de nord a sud la vall del riu Tena, però més aviat en paral·lel a la riera de Merdans, que passa just al costat de can Vilardebò. A més d’aquesta troballa atribuïda a l’edat del bronze, molt a prop hi ha les restes del Castell de Lliçà de Vall, originat en una torre d’època romana. Molt a prop de l’església parroquial de Sant Cristòfol s’hi va desenterrar una necròpolis de tombes antropomorfes d’època altmedieval.</span></span></span></p> | 41.5938700,2.2296500 | 435797 | 4604972 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90010-vilardebo-jaciment-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 79 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 90012 | Carrer de la Coma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-la-coma | VIII-X | Les tombes conegudes probablement ja no es conserven. És possible, però, que n'existeixin d'altres en la zona propera. | <p><span><span><span>Necròpolis formada per set tombes excavades a la roca del tipus antropomorf que estava situada a uns 20 metres de l’església parroquial de sant Cristòfol de Lliçà de Vall. L’indret era a la cruïlla entre el Passeig de l’Església i el carrer de la Coma. La informació va arribar a través d’Emili Ramon, d’una constructora que treballava per a l’Ajuntament i responsable d’unes obres que es van fer per a la urbanització del carrer. Una primera actuació va tenir lloc a la dècada de 1980, i posteriorment també entorn del 2000. Quan es van fer els rebaixos de terra van aparèixer les set tombes, en alguna de les quals es conservava la llosa superior. Les restes dels ossos recuperats van aparèixer a uns 5 metres de profunditat i estaven en molt mal estat. No es va realitzar cap excavació arqueològica pròpiament, però les restes foren lliurades al mossèn del poble. Aquest tipus de necròpolis amb tombes antropomorfes sol datar-se en època altmedieval, entorn dels segles VIII-X.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les tombes que es van desenterrar devien quedar destruïdes, però és possible que n’hi hagi més per la zona.</span></span></span></span></p> | 08108-27 | Sector central del terme municipal. A l'antic nucli del poble, vora l'església parroquial. Entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. | <p><span><span><span>Aquesta zona al voltant de l’església parroquial constitueix un petit nucli on es troben diversos indicis d’ocupació humana ja des d’antic. Devia tractar-se d’un punt estratègic per on hi passava un camí que seguia de nord a sud la vall del riu Tenes, però més aviat en paral·lel a la riera de Merdans. A prop s’hi ha localitzat material que podria correspondre a l’edat del bronze (jaciment de can Vilardebò). També molt a prop hi ha les restes del Castell de Lliçà de Vall, originat en una torre d’època romana, al costat el mas de can Vilardebò. El mas de can Vilardebò (antigament can Cosconer), està situat entre el castell i l’església parroquial de Sant Cristòfol, i és possible que a la baixa edat mitjana tingués alguna relació directa amb la senyoria del castell. La troballa d’aquestes tombes, que per la seva tipologia es podrien datar a l’època altmedieval, tal vegada entre els segles VIII i X, ens indica que molt probablement amb anterioritat a la construcció de l’església romànica, documentada a partir del segle XI, aquest indret ja era un lloc sagrat on hi havia aquesta necròpolis de tombes excavades a la roca.</span></span></span></p> | 41.5929900,2.2315700 | 435956 | 4604873 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90012-carrer-coma-jaciment-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 90021 | Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-de-lespai-dinteres-natural-de-gallecs | <p><span><span><span>Espai natural d’interès (EIN) de caràcter rural que està emplaçat al centre de la comarca del Vallès Oriental. Ocupa una superfície total de 733,52 hectàrees i abasta part de sis municipis. Principalment, Mollet del Vallès (un 61,11 % de la superfície), mentre que la part de Lliçà de Vall és només de 36,94 ha (un 5,04 % del total).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’un espai que conserva els seus valors naturals i paisatgístics entremig d’un entorn altament urbanitzat. És un espai amb usos agrícoles i també un referent en el lleure de les poblacions veïnes i de la Regió Metropolitana de Barcelona. L’agricultura constitueix la principal activitat i representa un 75% del territori. Les masses boscoses ocupen 160 hectàrees que en representen un 14%. La resta la formen les edificacions, horts recreatius, espais verds i més de trenta quilòmetres lineals de camins.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La part d’aquest espai corresponent a Lliçà de Vall es troba a l’extrem sud-oriental del municipi, a l’oest del polígon industrial de Palaudàries i de la Riera Seca. Entremig hi discorre la carretera C-155 (entre els km. 9 i 10). Es tracta d’una petita àrea ocupada per camps de conreu i bosc, amb predomini de pi i alzina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’espai és regit pel Consorci del Parc de l’Espai d’interès natural de Gallecs. Està integrat per diferents departaments de la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments afectats. La propietat dels terrenys és de l’Institut Català del Sòl, que manté un conveni de col·laboració anual amb el Consorci de Gallecs per a la seva gestió i manteniment. Tot això ha permès que a avui Gallecs sigui una de les àrees agrícoles contínues més extenses del Vallès, un testimoni de gran valor del que en altre temps fou el paisatge de la plana vallesana.</span></span></span></p> | 08108-33 | Sector sud-oest del terme municipal | <p><span><span><span>A l’edat mitjana, Gallecs era un petit poble que, amb la pèrdua de població, al segle XV va passar a dependre de la parròquia de Mollet. L’indret va mantenir una economia basada en les activitats agropecuàries tradicionals fins ben entrat el segle XX. A partir de la dècada de 1970 el territori va anar perdent empenta i la majoria de les explotacions ramaderes van anar desapareixent. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1971 el Ministeri d'Habitatge va expropiar una àmplia zona rural de 1.500 hectàrees repartida entre set municipis del Vallès Occidental i Oriental amb la intenció de fer-hi una ciutat de 130.000 habitants per donar resposta a la gran congestió de Barcelona. Tanmateix, la crisi econòmica de 1973, el canvi polític amb l’arribada de la democràcia i la forta pressió popular van fer que aquest projecte previst per la zona de Gallecs no s’arribés a executar. L’any 1977 es constitueix la Comissió per la defensa de Gallecs, i en els anys posteriors es van fer diferents passos encaminats a la protecció mediambiental d’aquest territori. El Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) que es va aprovar el 1992 no incloïa l’espai dels Gallecs, però s’hi preveia iniciar els estudis necessaris per valorar la seva possible incorporació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 2000 es va constituir l’Associació de Pagesos de Gallecs, formada per 29 pagesos, amb l’objectiu de desenvolupar una agricultura de qualitat, amb valor afegit i amb la vocació de mantenir en el futur l’activitat agrària en el territori. L’any següent es va iniciar un Pla de gestió agrícola sostenible (2001-2005) basat en les bones pràctiques agràries, en la creació d’una marca pròpia producte de Gallecs i en el comerç de proximitat amb la creació de l’Agro-botiga de Gallecs, gestionada pels mateixos pagesos del territori. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Finalment, el 20 d’octubre de 2009 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la inclusió de Gallecs al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), motivada per la vulnerabilitat i fragilitat d’aquest espai natural i amb l’objectiu de protegir un dels paisatges més característics de la plana del Vallès. Aquest mateix any es va iniciar la redacció del Pla Especial de Gallecs, encarregat d’ordenar i regular els usos i les activitats d’aquest espai. En l’actualitat Gallecs és un espai de referència a nivell de Catalunya pel que fa al manteniment de les pràctiques agrícoles des d’un paradigma innovador, ecosostenible i de gestió comunitària.</span></span></span></p> | 41.5719800,2.2062300 | 433823 | 4602560 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-12.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Productiu | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de protecció | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1786 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||||
| 90896 | Can Paitora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-paitora | XIX-XX | En ruïna. Teulada parcialment esfondrada | <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions, en ruïnes, que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Es troba enmig d’uns camps, pràcticament envoltada de vegetació, i se’n conserva tota l’estructura però la teulada comença a esfondrar-se. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Es tracta d’una construcció molt modesta que ha conservat els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa. De la façana principal, encarada vers migdia, tan sols es pot veure que té dues finestres superiors, una d’elles emmarcada amb maó. Els murs són de maçoneria, arrebossats i pintats de color blanc. Probablement el cos de l’habitatge es devia ampliar pel costat de llevant, i també s’hi va afegir un cobert adossat a l’angle nord-oest.</span></span></span></p> | 08108-48 | Sector oest del terme municipal. Entre les urbanitzacions de can Prat i can Salgot. | <p><span><span><span>No coneixem notícies històriques d’aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX.</span></span></span></p> | 41.5897000,2.2168200 | 434724 | 4604519 | 08108 | Lliçà de Vall | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-x.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91425 | Dipòsits o molí del mas Gordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposits-o-moli-del-mas-gordi | XIX-XX | En ruïnes, només es conserva la part baixa dels murs | <p><span><span><span>Possibles dipòsits de funció desconeguda, tal vegada relacionats amb un molí d’oli o, en tot cas, amb l’emmagatzematge de líquids. L’element es troba en un emplaçament aïllat, uns 100 m al sud de l’antic mas Gordi, avui arrasat. Es tracta d’un terreny amb fort pendent, ben al costat del camí de Sant Valerià i actualment englobat dins la zona esportiva del Club Les Argelagues.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les restes, que es troben gairebé a la part alta del coster, consisteixen en un seguit de murs, conservats fins a l’alçada d’un metre aproximadament, que conformen dues petites cambres de formes quadrangulars. La cambra situada la part baixa (a l’est) ha quedat parcialment destruïda a la part final. L’interior d’aquestes cambres conserva restes escadusseres d’un arrebossat que no és pas gaire compacte, tal com caldria esperar en un dipòsit més o menys impermeabilitzat. La cambra superior (situada a l’oest) té al seu interior dos forats que travessen els murs: un a ponent i l’altre a llevant, de manera que el líquid passava d’una cambra a l’altra procedent del vessant alt del coster. El líquid vindria de la zona propera al camí de Sant Valerià, però ignorem com eren les conduccions que alimentaven el dipòsit i d’on venien, ja que deuen haver quedat soterrades. Des del primer dipòsit el líquid es trascolava al dipòsit inferior (situat a l’est). El forat que comunica ambdues cambres es troba a una cota lleugerament més alta que el primer, de manera que funcionaria com una mena de sobreeixidor. Els forats estan capçats per peces de pedra que tenen un retall circular al seu interior. El segon forat té per una banda la boca circular mentre que l’interior, per on desguassava el líquid, és de secció quadrada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera cambra, més alta i ben conservada, mesura uns 3 per 3,75 metres per la part externa. La cambra més baixa té unes mides similars. Els murs són de maçoneria i d’uns 50 cm de gruix. A l’interior de la primera cambra s’hi observen dues pedres que sobresurten. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Tal com hem dit, desconeixem la funció concreta d’aquest element i no en tenim cap notícia, ni documental ni oral. Mossèn Joan Masó, que fou qui el va donar a conèixer en un petit article, suposava que podia tractar-se d’un molí d’oli. Tanmateix, a la zona no hi trobem cap trull o pedra de molí. Per la seva tipologia aquesta petita construcció només ens informa que havia servit per contenir algun tipus de líquid, que provindria de la part alta del coster i que passaria d’un dipòsit i l’altre. Però el cert és que, amb aquestes poques dades, no som capaços de concretar més el tipus d’ús podia haver tingut.</span></span></span></p> | 08108-65 | Urbanització del mas Gordi. Carrer Pilar, 4. | <p><span><span><span>Aquesta mena de dipòsit o molí es troba dins la propietat de l’antic mas Gordi. És un mas d’origen medieval i ja està documentat al segle XV. Concretament, en el fogatge de 1497 apareix com a can Guàrdia, en el fogatge de 1515 a nom de Joan Guardi, i en el fogatge de 1553 apareix a nom d’Antoni Vehia, àlies Gordia. Aquestes referències il·lustren l’evolució del topònim. Possiblement per la seva posició elevada en un origen era un lloc de guaita o guàrdia, potser amb alguna torre. Les referències anteriors il·lustren l’evolució de Guàrdia cap a Gordia, en alguns documents també apareix com a Guardi i, finalment, Gordi.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els propietaris eren la família de cognom Guàrdia. El 1672 hi ha documentat Sebastià Guàrdia, i el 1674 la casa d’en Guàrdia. Ja al segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, el mas consta a nom de Francisco Gordi. A finals del segle XIX la propietat ja havia passat a mans de la família Serra. Vicenç Serra i Fontcuberta (1878-1925), que fou el propietari del mas, va ser elegit alcalde de Lliçà de Vall el juliol de 1909. Va ser algutzir municipal al començament dels anys vint. El seu besnét Vicenç Serra i Pou fou alcalde de Lliçà de Vall entre 1966 i 1976.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al llarg del segle XX el mas Gordi va quedar abandonat. En les seves terres s’hi formà la urbanització coneguda com mas Gordi i l’antiga casa pairal avui es troba totalment arrasada; només un queden restes escadusseres d’un o dos murs.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a aquests dipòsits o possible molí, no en coneixem cap notícia concreta. Les restes van ser redescobertes a l’últim quart de segle XX, quan el rector de la parròquia i erudit, mossèn Joan Masó Cabot, en va fer un petit article.</span></span></span></p> | 41.5904900,2.2233800 | 435271 | 4604602 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-11.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER)No hem pogut localitzar l’article de Mn. Joan Masó Cabot. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91439 | Rellotge de sol de la Bella Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-bella-plana | XX | S’han perdut algunes rajoles, tant del plafó central com del marc | <p><span><span><span>Rellotge de sol emplaçat a la façana principal de la casa rural de la Bella Plana. És de forma rectangular i està emmarcat per una orla feta amb rajoles de ceràmica blava i policroma. Al centre té un plafó de rajola blava del qual en surt el gnòmon del rellotge. La casa de la Bella Plana fou construïda entorn de l’any 1929, i el rellotge sembla fet en aquesta mateixa data, per la qual cosa adopta un cert aire noucentista. La seva forma recorda el rellotge de sol que hi ha a la masia veïna de les Torres de Santa Maria, una casa que forma part de la mateixa heretat de l’Obra Tutelar Agrària (OTA).</span></span></span></p> | 08108-68 | Masia de la Bella Plana, al sector conegut com el Pla | 41.5950000,2.2464000 | 437194 | 4605085 | 1929 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91439-bella-plana-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91548 | Pou i Sínia de can Tabaquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-sinia-de-can-tabaquet | XVIII-XX | S'ha perdut tot el mecanisme de la sínia i tan sols en queden les restes constructives | <p><span><span><span>Pou amb restes d’una antiga sínia que es troba uns 10 metres a l’est de la masia de can Tabaquet. El conjunt consta d’un pou amb una caseta moderna i uns dipòsits, les restes de l’eix on l’animal feia voltar la sínia i, més a l’est, restes d’una mina per on es captava aigua del torrent.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou és de planta circular i antigament tenia una coberta on hi havia inscrita una data del segle XVIII (possiblement 1719). Ara queda adossat a una caseta obrada amb maó, de construcció força recent, que servia per aixoplugar el motor que va substituir la sínia de sang. Al seu darrera hi ha dos dipòsits rectangulars actualment formigonats.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al sud hi ha un basament quadrat on anava fixada la barra vertical o arbre de la sínia, que ja no es conserva. Al seu entorn és on l’animal donava voltes per activar la sínia. Al costat del basament hi havia el pou de captació d’aigua de la sínia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al subsòl on hi ha el pou l’aigua hi neix, però la mina també proveïa el pou d’aigua del torrent, de manera que disposava de dues fonts de captació. Com que sembla que podria ser força antiga, és possible que inicialment la sínia funcionés amb un mecanisme de catúfols, que era el sistema més habitual al segle XIX. Ja al segle XX, segons el record dels propietaris la sínia funcionava amb un mecanisme de pistons activats mitjançant bieles que bombaven l’aigua. L’aigua sortia cap a un canaló que l’abocava als dipòsits, i d’aquí s’utilitzava per regar els horts que hi havia més avall.</span></span></span></p> | 08108-73 | Urbanització del mas Gordi. Carrer del Monestir, s/n | <p><span><span><span><span>La masia de can Tabaquet va originar-se entre finals del segle XVII i principis del XVIII, en terres de la masia propera que llavors s’anomenava Bellarac (actualment can Serracarbassa). La primera escriptura conservada és del 1766, però s’hi diu que la casa ja existia. Per tradició oral es té com a referència la data de 1648. En les escriptures hi consten dos germans, que eren nascuts a Llerona. Són Francisco Brunés Bracex (1766) i Joan Brunés Bracex (1767). El primer va comprar dues feixes i posteriorment l’altre dues més. En aquest solar s’hi va reconstruir o edificar la casa. Un dels dos germans devia marxar i l’altre, probablement Francisco, es va quedar i és l’avantpassat dels actuals propietaris, que encara porten el cognom Brunés. El següent hereu probablement va ser Josep Brunés Viaplana i, després d’un interval, ja a començaments del segle XIX, Joan Brunés, casat amb Teresa Vilanova. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Vilanova, nascut el 1826.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII, segons constava en una inscripció possiblement de l’any 1719 que ja no es conserva, s’hi va construir el pou que es troba a llevant, el qual tenia una sínia. Ja el 1949 a la sínia s’hi va instal·lar un motor de gasolina que proporcionava també electricitat a la casa, i més endavant es va substituir per un motor elèctric. Així mateix, la zona al nord de la casa es coneix com el 'forn d’Obra' i en algun document s’esmenta que hi havia una petita bòbila. Aquest forn ja no existeix, tot i que treballant la terra n’han trobat algunes restes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Josep Brunés Vilanova es va casar amb Rita Cruells Pujol. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Cruells (1861 – 1937). Es va casar el 1888 amb Carme Grau Olivé, filla del mas Gordi, i fou el primer alcalde de Lliçà de Vall del segle XX. En el diccionari biogràfic d’alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental es diu, erròniament, que havia nascut a Parets del Vallès. Durant el seu primer mandat com a alcalde, de 1899 a 1906, es construí la carretera Sabadell a Granollers que travessa tot el municipi. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa al mas, al començament del segle XX la finca tenia uns vuit hectàrees d’extensió. Les principals fonts d’ingressos eren el gra i el vi que s’elaborava a la tina del celler i després es venia a granel. Josep Brunés Cruells va construir el 1922 un dels coberts que es troba a ponent. El sobrenom de Tabaquet es deu al fet que, segons es diu, un amic veí de Serracarbassa sempre li demanava tabac, i ho feia dient-li si tenia 'tabaquet'. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill i hereu de Josep fou Ramon Brunés Grau (1891-1959), que també va ser alcalde, nomenat l’any 1924. Durant el seu mandat s’iniciaren les gestions per a la construcció dels nous edificis de l’escola primària i la casa consistorial, es va construir el pont sobre el riu Tenes l’any 1925 i es va establir al poble l’Obra Tutelar Agrària (OTA), a la masia de les Torres. En iniciar-se la Guerra Civil Ramon Brunés s’hagué de refugiar durant 18 mesos a casa d’uns familiars al barri de Sant Andreu de Barcelona. Se salvà així dels escamots que en diverses ocasions es presentaren a can Tabaquet per endur-se’l. Ramon Brunés Grau s’havia casat amb Teresa Gurri Careta, el seu fill i hereu fou Josep Brunés Gurri, nascut el 1918.</span></span></span></span></p> | 41.5892900,2.2206400 | 435042 | 4604470 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-4.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91733 | Monument als donants de sang | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-als-donants-de-sang-0 | XXI | <p><span><span><span>Escultura dedicada als donants de sang i emplaçada al jardí que hi ha vora el Centre d’Assistència Primària (CAP) de Lliçà de Vall. Consisteix en dues figures planes perfilades en metall que representen de manera esquemàtica dues persones, una ajaguda a terra i l’altra dreta que l’ajuda donant-li la mà. Està col·locada sobre una pedra on hi ha una placa amb la següent inscripció: “El poble de Lliçà de Vall als donants de sang. Febrer de 2007. Ajuntament de Lliçà de Vall, Associació de Donants de Sang del Vallès Oriental”. L’autor, segons indica la mateixa placa, és J. Núñez.</span></span></span></p> | 08108-95 | Carrer de la Garrotxa | 41.5873100,2.2391400 | 436582 | 4604237 | 2007 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91733-monument-donant-sang-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91733-monument-donants-sang-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91733-monument-donants-sang-4.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | J. Núñez | 98 | 51 | 2.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91736 | Monument a l’Onze de setembre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-lonze-de-setembre-3 | XXI | <p><span><span><span>Element escultòric dedicat a festivitat de l’Onze de Setembre i emplaçat a l’espai enjardinat que envolta la plaça de l’Ajuntament. És format per quatre barres verticals de metall encastades al terra (en al·lusió a la bandera catalana) les quals perfilen a la part superior les sigles “11 S”, mentre que a la part central cada barra té retallada una inscripció. D’esquerra a dreta: Lluita, Memòria, Llibertat, Democràcia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta escultura fou inaugurada l’11 de setembre de 2016, i el seu autor és Joan Ramon Arnau de Anta.</span></span></span></p> | 08108-96 | Plaça de la Vila | 41.5858400,2.2398600 | 436640 | 4604073 | 2016 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91736-monument-11-setembre-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91736-monument-11-setembre-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Ramon Arnau de Anta (escultor) | 98 | 51 | 2.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91768 | Llindes de la masia de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llindes-de-la-masia-de-les-torres | XVI | <p><span><span><span><span>Conjunt de llindes decorades amb relleus que es troben a l’interior de la masia de les Torres, concretament a les diferents portes de la sala (al primer pis) i també en l’estança corresponent de la planta baixa que serveix com a vestíbul. Es tracta de la part principal de la masia, que adopta una distribució clàssica en tres crugies. Tota aquesta part té una estructura perfectament regular i uniforme, i es pot datar a l’any 1593, tal com deixen clar les inscripcions de dues de les llindes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les llindes estan decorades amb gravats de bona qualitat, i destaquen per la varietat en els motius decoratius i els símbols, que no es repeteixen en cap d’elles. Hi trobem un escut amb el monograma (IHS), una rodeta o molinet semblant a una trisquela celta però amb quatre braços; el monograma amb la data 1593; una creu patent sobre el mont Calvari o Gòlgota flanquejada per dos canelobres; una màndorla amb sanefes inscrita en un quadrat; una creu sobre el Calvari; un triangle de costats arrodonits amb una creu patent al damunt i la inscripció 1593. Possiblement aquests símbols tenien relació amb les estances de la casa a les quals donaven accés.</span></span></span></span></p> | 08108-97 | Masia Les Torres de Santa Maria. Sector El Pla | <p><span><span><span>La masia de Les Torres és d’origen medieval. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Posteriorment la propietat va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Des de 1928 és la seu d’una colònia agrícola destinada a joves en risc d’exclusió social promoguda, i encara avui gestionada, per l'Obra Tutelar Agrària (OTA). Aquesta institució fou fundada per Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris.</span></span></span></p> | 41.5925400,2.2533400 | 437770 | 4604807 | 1593 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-8.jpg | Física | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91790 | Lledoner de can Coll 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoner-de-can-coll-2 | <p><span><span><span>Lledoner de dimensions considerables que està emplaçat al jardí de can Coll, concretament a l’extrem sud, vora la tanca. Al costat en tenia un altre també molt antic, però ja s’ha corsecat.</span></span></span></p> | 08108-101 | Jardí de la masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | 41.5841000,2.2402500 | 436671 | 4603880 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91790-can-coll-lledoner-jardi-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||||||||
| 91803 | Ca la Marieta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-marieta-0 | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat parcialment els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada al qual se li ha adossat un cos més baix a llevant. La façana principal (encarada vers migdia) així com la resta de façanes han estat rehabilitades modernament, i totes les obertures han estat remodelades. En el cos principal es mantenen els paraments de maçoneria, actualment a pedra vista.</span></span></span></p> | 08108-104 | Barri de Les Casetes. Carrer de Balmes | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a ca la Marieta en particular, no en coneixem notícies antigues.</span></span></span></span></p> | 41.5923000,2.2417600 | 436805 | 4604789 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91803-ca-la-marieta-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91803-ca-la-marieta-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||
| 91919 | Can Fleca (carrer Terrassa) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-fleca-carrer-terrassa | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions modestes, parcialment entre mitgeres, emplaçada al barri anomenat Les Casetes. Es tracta d’una construcció senzilla però, probablement, una de les més antigues del barri. Ha conservat sense reformes modernes el volum i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX, ja que els seus propietaris van construir un nou habitatge independent al costat, en forma de xalet. Això ha fet que sigui una de les poques que ha conservat la tipologia tradicional.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos residencial de planta quadrada, amb planta baixa més un pis. La façana principal, encarada al nord vers el carrer, es distribueix en base a un eix d’obertures a l’esquerra, amb un portal rematat amb arc de forma irregular i una finestra al seu damunt. El portal queda aixoplugat sota una petita teuladeta que s’hi ha afegit modernament. A la dreta hi ha una altra finestra, més petita. Les finestres estan emmarcades amb maó i el portal també, però de manera parcial. Els paraments són de maçoneria, a pedra vista. La coberta és a doble vessant, amb el carener en paral·lel a la façana. Per la part posterior sembla que el vessant sud ha estat sobrealçat. A la cantonada de l’angle nord-est, sota mateix de la teulada, hi trobem una petita i curiosa obertura que sembla enfocar al pas del carrer, com si fos una mena d’espiell per controlar qui venia pel camí.</span></span></span></p> | 08108-121 | Barri Les Casetes. Carrer Terrassa, 1 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Fleca en particular, no en coneixem gaires notícies però devia ser de les primeres cases del barri, construïda a l’inici del camí que trencava cap a la parròquia. Podria tractar-se d’una construcció de finals del segle XVIII o principis del XIX.</span></span></span></span></p> | 41.5913900,2.2428400 | 436894 | 4604687 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91919-can-fleca-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||
| 91921 | Laboratoris Lafi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/laboratoris-lafi | XX | <p><span><span><span>Edifici dels laboratoris fitoquímics Lafi, dissenyat per l’arquitecte Ricardo Bofill i emplaçat actualment dins el polígon industrial el Pla. El conjunt es distribueix en tres naus o pavellons disposats de manera escalonada al costat l’avinguda. Dos són de planta quadrada, als extrems, i un de planta rectangular, al centre. Construït amb maó vermell vist tradicional i amb grans obertures de vidre, en realitat l’edifici és concebut com a un únic volum, encara que aparenta tres pavellons adaptats a l’ondulació del terreny. El seu caràcter distintiu és un peculiar joc de volums, amb cubicles suspesos al buit que dibuixen formes diferenciades per a cada pavelló, amb uns cossos més subtils i lleugers a les construccions nord i central, on dominen les vidrieres, i uns volums més compactes al pavelló sud. La plantació de diverses espècies arbòries vora les façanes acosten l’edifici a un tipus d’arquitectura regionalista, integrada en un entorn que, quan es va construir, encara mantenia un cert caràcter rural. Posteriorment s’ha poblat de construccions industrials de baixa qualitat dins un polígon convencional. </span></span></span></p> | 08108-122 | Polígon el Pla. Avinguda Puigcerdà, 5 | <p><span><span><span>Aquest edifici fou dissenyat l’any 1967 per l’arquitecte Ricardo Bofill Leví, per encàrrec dels laboratoris fitoquímics Lafi. Es considera un exemple del període regionalista de la firma Ricardo Bofill Taller d’Arquitectura (RBTA). Sens dubte es tracta d’un exemple notable i representatiu del moviment de renovació i modernització de l’arquitectura catalana dels anys seixanta del segle XX.</span></span></span></p> | 41.5828700,2.2545400 | 437861 | 4603733 | 1967 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91921-lafi-laboratoris-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91921-lafi-laboratoris-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91921-lafi-laboratoris-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91921-lafi-laboratoris-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Ricardo Bofill Leví (arquitecte) | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||
| 91929 | Arxiu parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-sant-cristofol-de-llica-de-vall | XVI-XXI | <p><span><span><span>Fons de l’arxiu de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Es conserva a les dependències parroquials i inclou documentació des del segle XVI, per bé que gairebé la totalitat de l’arxiu fou destruït per la Guerra Civil de 1936 i, en conseqüència, el gruix de la documentació és posterior a 1939. En base a l’inventari realitzat en els darrers anys pel responsable de l’arxiu, podem agrupar-lo en les següents categories:</span></span></span></p> <p><span><span><span>Llibres Sacramentals. Baptismes (1859-1879), (1918-1933), (1934-1969/70), (1970-1985, esborrany); Primeres comunions (1934-1957); Confirmacions (1771-1984); Matrimonis (1934-1964); Defuncions (1934-1983).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Llibre de visites pastorals (1562-2013).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Consuetes dels anys 1943, 1949-1952, 1955-1958 i 1958.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Altres documents parroquials, entre els que destaquen: Àpoca de pergamí (1561), Cens parroquial, fet per masies o mot de les cases (1924); Delimitació de la parròquia (1855); Projecte de l’altar major (1940), Goigs de Sant Cristòfol (des de 1940), “Inventario y documentales”, on el capellà documenta aspectes de la vida de la parròquia i dels feligresos després de la guerra (1940).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Altres fons diversos: col·lecció de programes de la Festa Major des de 1939 (sèrie no completa), fotografies antigues, objectes diversos (com ara un segell original de la parròquia dels volts de 1870-1890), biblioteca, etc.</span></span></span></p> | 08108-123 | Església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església. | <p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. La construcció de l’església actual es va portar a terme als segles XVI i XVII. Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’abril de 2020 es va organitzar una exposició a l’església amb mostres dels documents més destacats de l’Arxiu parroquial, com ara el Llibre de Visites Pastorals del 1574, un pergamí del 1561, programes de la Festa Major dels anys 1940, missals antics i altra documentació antiga.</span></span></span></p> | 41.5930600,2.2310300 | 435911 | 4604881 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-expo.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ricart Querol, responsable de l’Arxiu Parroquial | 98|94 | 56 | 3.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | |||||||
| 91930 | Plaça de la Vila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-la-vila-5 | XX | <p><span><span><span>Plaça situada davant l’edifici de l’Ajuntament; d’àmplies proporcions, en la línia d’urbanisme modern i parcialment enjardinada. Es configura en forma de planta trapezial, amb una gran superfície llisa al centre presidida pel modern edifici de l’Ajuntament. A la banda oposada, a l’est, s’estén un agradable espai enjardinat que compta amb una interessant varietat d’espècies vegetals. Pel sud dona al Passeig de l’Església, i hi trobem una zona ombrívola amb pèrgoles i un parc infantil. La part nord és ocupada per un espai de passeig amb terrasses.</span></span></span></p> | 08108-124 | Plaça de la Vila | <p><span><span><span>A la dècada de 1990, es va portar a terme la construcció de l’actual edifici consistorial en un terreny cèntric on hi havia hagut el Camp de Futbol Municipal. L’obra es va fer en tres fases: fonamentació i estructura (1993), tancament de l’edifici (1994), distribucions interiors i acabats (1996-1997). L’arquitecte fou Joan Maurí Piñol. La inauguració es va fer el 14 de juny de 1997.</span></span></span></p> | 41.5858900,2.2397700 | 436633 | 4604079 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91930-placa-de-la-vila-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91930-placa-de-la-vila-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91930-placa-de-la-vila-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91930-placa-de-la-vila-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91930-placa-de-la-vila-9.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||
| 91933 | Goigs de Sant Joan Baptista de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista-de-can-coll | XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs en honor de Sant Joan Baptista que es cantaven a la capella sota aquesta advocació que hi ha a la masia de can Coll. El seu títol complet és el següent: “Goigs a llaor de Sant Joan Baptista, la imatge del qual es venera a la capella de l’antiga casa pairal de can Coll, de Lliçà de Vall, arquebisbat de Barcelona”. Es tracta d’una edició de l’any 1964 amb lletra de Guerau Mutgé i música d’Enric Prats Martí. Un dels seus versos fa així: “Sant Joan, en la capella / de l’antiga Casa Coll, / feu sorgir la meravella / d’una fe rajant a doll!”.</span></span></span></p> | 08108-126 | Capella de Sant Joan Baptista, a la masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span>Can Coll és la masia més important de Lliçà de Vall i els seus propietaris eren els principals terratinents i poder fàctic de la zona. Al segle XVIII la família Coll va protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. La torre on hi ha la capella fou construïda el 1576 i la capella fou beneïda el 1600.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1797 es van portar a can Coll les relíquies de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. En iniciar-se la Guerra Civil de 1936 algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos, el masover Jaume Armadans fou assassinat i la capella fou saquejada. Cal suposar que les relíquies dels anomenats Cossos Sants es van perdre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. Sancho Costa va fer remodelar i ampliar la capella entorn de 1962. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. També va encarregar a l’artista Maties Palau Ferré, que havia estat deixeble de Picasso, unes pintures murals per a la capella que il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. En aquest context devia encarregar també els goigs de sant Joan Baptista l’any 1964. Els autors són Guerau Mutgé i Saurí, autor barceloní de diversos llibres de poesia que entronquen amb la línia dels jocs florals noucentistes, i el músic Enric Prats Martí, autor de diferents goigs.</span></span></span></p> | 41.5849600,2.2399500 | 436647 | 4603975 | 1964 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91933-goigs-sant-joan-can-coll-1964-color.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Guerau Mutgé i Saurí (lletra); Enric Prats Martí (música) | Aquests goigs foren editats per Torrell de Reus Editorial, de Barcelona, l’any 1964. | 98 | 62 | 4.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||
| 91934 | Goigs del Roser de Santa Maria de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-del-roser-de-santa-maria-de-les-torres | XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs dedicats al Roser de l’església de Santa Maria de les Torres o del Vallès, emplaçada a la finca de la masia de les Torres. Foren editats per primera vegada l’any 1946, escrits per Ramon Blasi i promoguts per la Junta Provincial de Menors de Barcelona. El seu títol complet és el següent: “Goigs de la Mare de Déu del Roser, que es canten en la seva església de la colònia agrícola de Santa Maria del Vallès a Lliçà de Vall, bisbat de Barcelona”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La lletra dels goigs s’entén com un elogi a la masia de les Torres i de l’obra que desenvolupa a través de l’Obra Tutelar Agrària (OTA) com a “casal” i “verger” de la comarca. En un dels seus versos hi llegim: “De la terra vallesana / som els homes del demà; / el treball ens agermana / ens ensenya a guanyar el pa”.</span></span></span></p> | 08108-127 | Església de Santa Maria de les Torres o del Vallès, a la masia de Les Torres | <p><span><span><span>La masia de les Torres és d’origen medieval i era de les més importants del terme de Lliçà de Vall. Al segle XIX va passar a mans dels Agustí, una de les principals famílies de la burgesia barcelonina. L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va desenvolupar una escola i colònia agrícola entorn d’aquesta finca, que també va incloure la masia veïna de la Bella Plana i, més tard, també la masia de can Nadal. Entre 1925 i 1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. L’arquitecte fou el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va firmar el projecte de reconstrucció de la masia de la Bella Plana. L’interior té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. S’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, i tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Els goigs del Roser d’aquesta capella foren editats per primera vegada l’any 1946, promoguts per la Junta Provincial de Menors de Barcelona. L’autor de la lletra fou Ramon Blasi Rabassa (1901-1980), escriptor i periodista nascut a la Selva del Camp, i col·laborador destacat de la revista “En Patufet”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis.</span></span></span></p> | 41.5924800,2.2547700 | 437889 | 4604800 | 1946 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Ramon Blasi Rabassa (lletra) | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||||
| 91935 | Goigs de Sant Cristòfol, patró de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-cristofol-patro-de-llica-de-vall | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs que tradicionalment es cantaven a l’església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. L’edició consultada té el següent títol: “Goigs del gloriós Màrtir Sant Cristòfol, patró de Llisá de Vall, bisbat de Barcelona”. La lletra dels goigs és genèrica sobre la biografia del sant i no fa cap referència específica a Lliçà de Vall</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p> | 08108-128 | Església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall: entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església. | 41.5929400,2.2311500 | 435921 | 4604868 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’exemplar consultat és una reimpressió de 1941 feta en una impremta de Barcelona. Els goigs originals deuen ser més antics, com a mínim del segle XIX. | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||||||
| 92095 | Rellotge de sol de can Llanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-llanes | XX | <p><span><span><span>Rellotge de sol emplaçat a la façana de can Llanes. Estampat sota el carener de la façana, és l’element més interessant d’aquesta casa. De forma quadrada i amb un coronament triangular, el rellotge adopta un caire humorístic. Està decorat amb la cara d’un sol el nas del qual és el gnòmon del rellotge, i té una inscripció que diu “QUE GOITAS MUSOL NO VEUS QUE ÉS UN RELLOTGE DE SOL”. A la part superior hi ha una altra inscripció, que diu: “ANY 1930, J.P.F”</span></span></span></p> | 08108-134 | A la casa de can Llanes, al barri de Les Casetes. Carrer de Balmes, s/n. | 41.5919400,2.2415300 | 436785 | 4604749 | 1930 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/92095-can-llanes-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||
| 92098 | Rellotge de sol de les Torres de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-les-torres-de-santa-maria | XVI-XVII | Té algun escantellament a l'emmarcament de rajola | <p><span><span><span>Rellotge de sol encastat a la façana principal de la masia de Les Torres, en una posició destacada entre les dues finestres de l’eix central. Té una forma quadrada i està emmarcat per una orla feta amb rajoles de ceràmica policroma. Aquesta masia es va remodelar l’any 1593. El rellotge podria ser d’aquest any o, tal vegada, una mica posterior.</span></span></span></p> | 08108-135 | A la masia de les Torres de Santa Maria. Al sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia de Les Torres és d’origen medieval. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Posteriorment la propietat va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Des de 1928 és la seu d’una colònia agrícola destinada a joves en risc d’exclusió social promoguda, i encara avui gestionada, per l'Obra Tutelar Agrària (OTA). Aquesta institució fou fundada per Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris.</span></span></span></span></p> | 41.5924500,2.2532700 | 437764 | 4604797 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/92098-torres-1-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | |||||||
| 92102 | Rellotge de sol de can Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-canyet | XVI-XX | <p><span><span><span>Rellotge de sol encastat a la façana principal de la masia de can Canyet. En el moment que es va arrebossar la façana, el 1947, es va restaurar el rellotge sobre un model més antic. Actualment queda emmarcat per una motllura de ciment de forma quadrada amb un coronament com a frontó. A l’interior hi queda el rellotge antic. A la part superior hi ha una inscripció que diu “AY 1947” i, a la part inferior, una altra que diu: 'MENTRAS YO BAX SAYALAN LA TEVA BIDA AS BA ACABAN'.</span></span></span></p> | 08108-136 | Masia de can Canyet. Carrer de Balmes, s/n | 41.5880600,2.2405600 | 436701 | 4604319 | 1947 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/92102-canyet-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/92102-canyet-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||
| 90895 | Can Petit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-petit | <p><span><span><span lang='DE'>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 182.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. L’habitatge antic consta de tres cossos adossats que formen una planta rectangular, amb planta baixa més un pis. El cos situat més a ponent és més alt i té coberta a un sol vessant, mentre que els dos situats més a llevant tenen coberta a dues vessants però de diferents alçades. Aquests tres cossos han conservat més o menys els volums i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que el cobert i galliner adossats al costat sud dificulten la visió del conjunt. És possible que el cos de llevant sigui el més antic i els altres dos s’hi afegissin posteriorment. La façana principal, encarada al sud-est, és molt austera i consta d’una porta i dues finestres superiors de proporcions verticals. Els murs són arrebossats i pintats de blanc, diferenciant els perfil de les pedres cantoneres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’angle sud-est s’hi ha aixecat una casa de nova construcció.</span></span></span></p> | 08108-47 | Urbanització de l'Estapé. Carrer l'Avet, 22 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Petit, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta en el número 84 com a casa de Joseph Castells, propietat d’aquest mateix. Antigament també era coneguda com can Tono o can Tona (així apareix en un mapa de 1916). Sembla ser que hi havia viscut una dona que es deia Rosa i l’anomenaven de forma afectuosa Rosetona. Podria ser que de Tona el marit prengués el sobrenom de Tono i això explicaria aquest motiu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX Josep turull Argemí va comprar la casa. Procedia de la casa veïna de can Turull. Can Petit tenia poca terra i la majoria dels camps que treballaven eren arrendats de can Vilardebò. Antigament l’espai de davant de la casa feia alhora de pati i d'era. Batien amb un cavall propi i amb el corró de pedra que els hi deixaven els de can Rels. Després ventaven amb la màquina de maneta que tenien a terç amb can Ponet i can Turull, bastint a la vora un sol paller.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa s’ha mantingut exteriorment sense gaires reformes, però recentment es va aixecar la nova casa al costat de l’antiga.</span></span></span></p> | 41.5984700,2.2262100 | 435515 | 4605485 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-13.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can TonoDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 90006 | Castell de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-llica-de-vall | <p><span><span><span><span>ABELLÓ, Marta (2011). Jo, Albert Bernat. Senyor del Castell de Lliçà. Bubok Publishing</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>AESBISCHER, P (1928). Études de toponymie catalane, Barcelona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BALARI, Josep (1964). Orígenes históricos de Cataluña. Instituto Internacional de Cultural Románica. Sant Cugat del Vallès (2ª edició).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 14-16.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 21, 117.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>CATALÀ, Pere; BRASÓ, M (1976). “Castell de Lliçà”, <em>Els Castells catalans</em>, vol. II. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 225-227.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 50-51, 246.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 22, 16-17.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1983). “El castell de Lliçà de Vall”, Festa Major 1983, Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PIQUER FERRER, Esperança. Catalunya Romànica, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi (2007). “El crèdit jueu a la Barcelona del segle XIII” Quaderns d'història, Barcelona, núm. 13.</span></span></span></span></p> | II aC.-XIX | <p><span><span><span><span>Torre de defensa construïda en època romana que, amb tota probabilitat, fou adaptada en època medieval per constituir-hi el castell de Lliçà de Vall i, ja a principis del segle XIX, fou reconvertida en un forn d’obra o teuleria. Es troba en un promontori no gaire alt, en un punt estratègic pel pas d’un camí que resseguia la riera de Merdans, gairebé a tocar de la masia de can Vilardebò i molt a prop també de l’església parroquial.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Es tracta d’una torre de planta circular que s’ha conservat fins a una alçada d’uns tres metres. En aquesta part baixa la torre era molt compacta, amb uns murs extraordinàriament gruixuts o tal vegada completament massissa. No sabem si hi havia un accés a la planta baixa o la porta era directament a la part superior, ja que l’obertura actual correspon a la boca i a l’entrada del forn. El mur és obrat amb blocs de pedra força irregulars, de granit, pòrfir i calcària, i lligats amb morter de calç. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El forn queda encaixat a l’interior de la torre i és de dimensions força reduïdes. Es tracta d’un dels pocs forns d’obra de planta circular, ja que la gran majoria són quadrats. A la part inferior hi trobem la fogaina, que era la cambra semisoterrada on s’introduïa la llenya que donava combustió. La boca del forn és amb arc, parcialment trencat. A la part superior hi ha la cambra de cocció, revestida amb un enrajolat, i els dos nivells estan separats per una graella feta de maó.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La torre tenia alguna construcció annexa al nord, de la qual se’n veuen rastres dels fonaments. També devia estar protegida per un recinte murat perimetral, del qual se n’intueixen vestigis en forma d’enderrocs en els vessants del turonet on s’assenta la torre, però en l’estat actual no s’hi aprecien restes clares de cap fonament. Els dos trams de mur que estan situats uns metres al sud corresponen a la mina del Castell o de can Vilardebò: una mina d’aigua que provenia del sector nord, des d’una distància no gaire llarga, vorejava la torre i conduïa l’aigua cap a la bassa de can Vilardebò.</span></span></span></span></p> | 08108-22 | Sector central del terme municipal, entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. Avinguda de can Vilardebò | <p><span><span><span><span>L’origen d’aquesta torre, que més tard fou convertida en el Castell de Lliçà, es troba en època romana. A diferència de la majoria de torres, aquesta estava situada al pla i sembla que tindria una funció de control dels camins. Per aquest territori hi passaven diverses vies o camins romans. </span>La principal era la Via Augusta, que entrava a la península per la Jonquera i arribava fins a Cadis. Una variant transcorria per la costa, passant per Blanda (Blanes), Iluro (Mataró) i Barcino (Barcelona). L’altra variant, coneguda com el Camí dels Vasos Apol·linars, sí que transcorria directament per territori de Lliçà de Vall tot fent un recorregut més interior a través de la depressió prelitoral del Vallès.<span> Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquest camí devia fer un itinerari semblant al del posterior camí ral de Sabadell a Granollers, que coincideix força amb l’actual carretera C-155. El punt de confluència dels principals camins era la Vila Semproniana (Granollers) per on hi passava encara una via que unia Barcelona i Ausa (Vic) i una altra que comunicava Iluro (Mataró) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui). </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La torre, però, es troba separada un quilòmetre al nord del Camí dels Vasos Apol·linars. Per aquest indret hi devia passar un altre camí, de caràcter secundari</span>, que seguia en paral·lel la riera de Merdans en direcció a Aquae Calidae (Caldes de Montbui)<span>. Sigui com sigui, aquest indret va acabar esdevenint el nucli més estratègic del terme, almenys a partir de l’època medieval, ja que concentrava la torre romana i posterior castell, el mas de can Vilardebò (un dels més importants del municipi) i l’església parroquial. També molt a prop s’hi ha localitzat material arqueològic que podria correspondre a l’edat del bronze (jaciment de can Vilardebò).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El fet que la torre no es trobi en el punt de cruïlla sinó una mica més amunt d’un camí secundari ens fa plantejar una altra possibilitat, que tan sols apuntem a tall d’hipòtesi: que la torre tingués també una funció relacionada amb el control de mines o canals d’aigua. <span>No oblidem que vora seu hi passen dues mines que es dirigien a can Vilardebò. I una de les mines més importants de Lliçà de Vall, la de can Coll, està documentada ja en època medieval i té en dos dels seus punts més significatius vestigis arqueològics d’època romana. De fet, la possibilitat que el teixit de recs i canals del Vallès, associat en molts casos a un cultiu precoç del lli, tingui un origen durant la romanització no és pas una idea nova, sinó que ja ha estat suggerida per alguns autors (Garriga, 1991: 22).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En relació a Lliçà de Vall en època romana sol considerar-se la hipòtesi que aquestes terres estaven sota el domini d’algun veterà llicenciat de l’Exèrcit que portava per nom Licius. Aquesta teoria va ser formulada a principis de segle XX per autors com W. Schulze o P. Aesbischer i acceptada pels lingüistes posteriors. P. Aesbischer, autor d’”Etudes de toponymie catalane”, es basa també en aportacions d’altres autors, com J. Balari Jovany, que va comparar la romanització d’aquesta zona amb la de l’alta Itàlia, on es troben molts noms locals acabats amb el sufix “iano” que derivarien de cognoms o gentilicis dels seus propietaris. Així, en el cas de Lliçà l’evolució etimològica hauria estat des del nom Licius a Liciano o Licano (que apareix documentat als segles X i XI) i posteriorment a Lliçà. Aquesta teoria ha estat recollida per la majoria d’autors posteriors i considerem que és força plausible, tot i que cal remarcar que es tracta d’una hipòtesi i que de moment no s’ha trobat cap testimoni epigràfic que l’hagi pogut corroborar.</span> El que sí sembla cada vegada més clar és que, sobretot en època d’August, molts veterans llicenciats de l’Exèrcit romà van rebre terres per colonitzar en les zones més romanitzades, com l’àrea al voltant de Barcelona o el Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Tradicionalment s’ha suposat que la torre circular anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament el castell medieval, i sembla del tot probable que així fos. Tanmateix, en la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988, les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Però cal advertir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en entredit i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és que aquesta torre es correspon efectivament amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una estructura de defensa preexistent. En documentació diversa referida a can Vilardebò (antigament anomenada can Cosconer) es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. De fet, formava part de les propietats del castell, i abans del segle XVIII les propietats del castell foren inscrites a nom de can Cosconer. A més, ja hem comentat l’emplaçament idoni de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar-ho tot plegat caldria fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval la demarcació senyorial més important de la zona era la baronia de Montbui, que abastava una bona part de la Vall del Tenes. El castell de Lliçà era un feu independent d’aquesta baronia. El terme del castell és esmentat l’any 946, quan es té notícia d’un lloc anomenat “Liciano Subteríore”. La parròquia s’esmenta de forma explícita el 1038. I la primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094, quan el seu senyor, Albert Bernat, el traspassa al seu fill Bernat. Aquesta família nobiliària va adoptar el cognom de Lliçà i va mantenir el domini del castell fins a finals del segle XII. Durant aquest període el domini va passar per diferents membres de la família: el 1009 passà a Ponç, fill de Bernat. El 1113 Pere Albert, que ja s’anomena “de Lliçà”, va donar l’església de Sant Cristòfol al bisbe de Barcelona. Sembla que en vida del mateix Pere el castell passà a mans d’Adelaida, néta d’Albert Bernat i casada amb Ramon de Subirats. Per motius de deutes, finalment l’any 1209 Ramon de Subirats s’hagué de vendre el castell a Guillem Ramon de Montcada. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>No en tenim més notícies fins gairebé un segle més tard, quan el 1321 (o potser abans, el 1292) el senyor del castell és Jaume de Fonts, ciutadà de Barcelona (FERNANDEZ-CUADRENCH, 2007). Jaume de Fonts l’havia comprat a Ramon de Vilanova i al tutor de l‘hereu de Bernat de Plegamans. En morir Jaume de Fonts va deixar el castell a la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona. El 1337 aquesta institució eclesiàstica el venia a Francesc de Vallgornera, senyor del castell d’Anglès. Per un casament de la seva germana, Blanca de Vallgornera, amb Bernant de Vilademany, aquest va obtenir el castell de Lliçà el 1344 . Bernat de Vilademany el va vendre al rei Joan I, i el 1381 fou venut a Ramon Llull. Sembla que els Vilademany conservaven encara algunes terres l’any 1413. Amb aquesta data hi ha un document on consta que Agnès de Vilademany, vídua de Ramon de Blanes, cavaller, agutzil del rei Martí, com a hereva del seu pare Bernat de Vilademany rebia els censos cobrats pel batlle de Lliçà, Pere Prat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els senyors ja quedaven força allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany encomanà la castlania, així com també la batllia, a Jaume de Coll. Cal relacionar aquest personatge de cognom Coll amb la família propietària del mas de Can Coll, que fou en endavant el més important del terme, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle. D’altra banda, l’any 1385, els habitants de Lliçà van comprar la redempció del seu terme per passar a ser “carrer de Barcelona”. Es tractava d’una mena de ficció jurídica que permetia incloure una població sencera sota l’aixopluc d’una capital i evitar, així, el poder senyorial. Però més endavant el rei va tornar a vendre aquest dret. L’any 1450 el castell fou traspassat a la cartoixa de Montalegre. No en coneixem gaires detalls, però cal dir que aquesta institució eclesiàstica tenia moltes altres propietats al Vallès. Al segle XVII el castell tornava a estar sota el domini del rei. Abans del segle XVIII les finques i la masia que havien estat del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover d’aquesta masia que avui és coneguda com can Vilardebò es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></span></p> | 41.5957600,2.2300600 | 435833 | 4605182 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-10.jpg | Inexistent | Medieval|Contemporani|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest jaciment ha estat objecte de diferents intervencions arqueològiques. L’any 1988 s’hi realitzà una excavació d’urgència, dirigida per Isabel Oliveras López i, en una segona fase, s’hi van fer treballs de neteja i consolidació, i es va excavar l’interior de la torre. L’any següent s’hi va fer una nova campanya.La figura d’Albert Bernat, senyor del castell de Lliçà al segle XI, ha estat motiu d’una obra de ficció consistent en unes memòries novel·lades per part de l’escriptora Marta Abelló. L’obra va guanyar el Premi del Consell Comarcal de Narrativa del Vallès Oriental.Anys enrere al costat de la torre hi havia una font que rajava al peu de la cara sud de les ruïnes. També se l’anomenava la font de la Cara, perquè tenia una forma de carota (GARCÍA-PEY, 1999: 246). Es devia nodrir amb l’aigua de la mina de can Vilardebò, que passava pel costat del castell.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 85|98|83 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 89995 | Església de Santa Maria de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-de-les-torres | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Capella construïda entorn dels anys 1925-1928 dins l’ampli recinte de la masia de les Torres. Avui aquesta finca acull un centre de l’Obra Tutelar Agrària. La capella està dedicada a la Mare de Déu del Roser i possiblement és obra de l’arquitecte Enric Sagnier. El temple és d’una sola nau i amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió a l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya i, a la part alta dels murs, hi trobem diverses finestres amb vitralls translúcids protegits per reixes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule de fusta daurada i policromada dedicat al Roser. Consta d’una imatge central de la Verge amb el Nen Jesús (obra de l’escultor Gomara), que és envoltada per vuit escenes del cicle del Roser (fetes pel pintor Darío Vilás). La pintura sota els peus de la Verge és la representació simbòlica dels quatre evangelistes. La pintura superior presenta el Naixement de Jesús a l’estable. Les tres pintures de la dreta corresponen (de dalt a baix) a la Visitació, l’Anunciació i l’Ascensió de Jesús. Les tres pintures de l’esquerra (també de dalt a baix) són la Presentació de Jesús al Temple, Jesús al Temple amb els doctors i la Coronació de la Verge.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En front de l’altar hi ha enterrats els fundadors de l’Obra Tutelar Agrària: Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. Una gran làpida sepulcral en dóna constància. Segons es diu en el llibre escrit pel mateix Albó (1955: 125), aquesta tomba “fué construída cuando se levantó la iglesia y que espera ver pronto ocupados sus dos únicos departamentos. Son estos para un viejo matrimonio fundador”.</span></span></span></p> | 08108-12 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família Torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va signar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i exalumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> | 41.5926100,2.2547500 | 437888 | 4604814 | 1925-1928 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-retaule-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-lapida-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Enric Sagnier Villavechia (arquitecte) | Inscripció de la làpida sepulcral: “IUXTA DILECTOS NOSTROS IN CHRISTO DOMINO RESURRECTIONEM EXPECTAMUS. RAMON ALBÓ MARTÍ 1871-1955 Y SU ESPOSA MARIA FERRER BERTRAND 1876-1848, FUNDADORES DE LA OBRA TUTELAR AGRARIA”Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||
| 89893 | Bella Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bella-plana | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 128.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 28.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Masia i altres construccions en estat d'abandonament i precari | <p><span><span><span>Casa rural construïda entorn de 1929 per l’arquitecte Enric Sagnier Vilavecchia dins un projecte de colònia agrària que finalment va donar peu a la fundació de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), encara en actiu. Està concebuda com una masia arquetípica de línia clàssica i de planta basilical. La casa és envoltada d’altres construccions agropecuàries auxiliars que es van fer en aquesta època i que constituïen una granja amb totes les diverses dependències, i consta també d’un dipòsit en forma de torre circular que proporcionava aigua al recinte.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La masia actual és una edificació perfectament regular, amb una façana principal de composició simètrica. S’ordena en base a cinc crugies que es corresponen amb cinc eixos d’obertures, el central remarcat amb un portal d’arc de mig punt, un balcó al seu damunt i un rellotge de sol fet amb rajoles de ceràmica, mentre que el nivell superior, corresponent a les golfes, presenta tres obertures de punt rodó. La façana posterior segueix un esquema similar, amb les obertures més senzilles. L'edifici es troba damunt una plataforma sobreaixecada de dos esglaons que defineix una terrassa a la seva part frontal. D’aquesta manera la casa queda lleugerament realçada en relació a l’entorn arbrat que té al seu davant.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les construccions auxiliars es troben rere la masia i segueixen una tipologia funcional força semblant, amb plantes en forma de U. A la part final, s’aixeca la torre-dipòsit, que és una construcció força interessant. És de planta circular, de tres pisos d’alçada, i està coronada per una estructura emmerletada suportada sobre mènsules i envoltada per una franja d’arcuacions cegues. Això li dóna un aire historicista en sintonia amb l’estil d’Enric Sagnier. Tota l’obra és feta amb maó i arrebossada, i mesura 4 metres de diàmetre. Aquesta torre està relacionada amb una gran bassa, actualment amortitzada per un dipòsit de fibrociment de 15 per 20 metres. L’aigua del dipòsit devia arribar d’algun dels recs que passen per aquesta zona.</span></span></span></span></p> | 08108-7 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span>Aquesta casa fou construïda de bell nou entorn de l’any 1929. Tot i que s’ha dit que es tractava d’una reconstrucció, no en coneixem cap notícia antiga i tant l’estructura exterior com l’interior indiquen que es tracta d’una construcció <em>ex novo</em>, sense traces d’antics murs. El 1925 Ramon Albó havia aconseguit la propietat d’aquesta finca, que era part del mas de Les Torres. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres al tribunal de menors amb la idea de constituir-hi en un centre d'atenció a nens en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61), Ramon Albó va destinar una partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de la Bella Plana l’any 1929. L’arquitecte Enric Sagnier va treballar en la creació de noves construccions en aquesta fase inicial de la colònia, tal com queda testimoniat en el llibre escrit per Ramon Albó (1955: 126). L’obra de la masia de la Bella Plana s’atribueix a aquest prestigiós arquitecte, així com també la capella del Roser de Santa Maria de les Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Enric Sagnier Villavechia (1858-1931), marquès de Sagnier, va ser un arquitecte prolífic, ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines i un dels que compta amb més obra a la ciutat comtal. D’estil eclèctic amb tendència al classicisme i proper també a un modernisme sobri, va inspirar-se sobretot en l’arquitectura medieval i oriental. Aquestes característiques són visibles en la composició clàssica de la masia de la Bella Plana i en l’estil més historicista de la torre-dipòsit. En el llibre de Ramon Albó (1955: 123) es diu sobre la Bella Plana que estava composta “aparte la tierra de regadío correspondiente, de una gran casa que hemos construído al estilo antiguo del país, con una serie de edificios nuevos, complementarios e independientes para vaquería, otras cuadras, lavaderos, talleres, gallineros, depósitos y elevación del agua, etc”. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. Amb l'adveniment de la Segona República, Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a mitjans de segle XX a la Bella Plana hi van arribar a residir 60 nois. Tant la Bella Plana com Les Torres s’havien complementat amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. </span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></p> | 41.5951000,2.2463600 | 437191 | 4605096 | 1929 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-diposit.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-diposit-2.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Enric Sagnier Vilavecchia (arquitecte) | Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 116|98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||
| 89994 | Les Torres de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-torres-de-santa-maria | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASSIP, V (1926). <em>Escola agrària Les Torres</em>. Diari de Granollers, núm. 224.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span><span>Antiga masia, de grans dimensions i d’origen medieval, que a principis del segle XX fou transformada en un centre residencial de menors de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), de manera que s’hi van construir un bon nombre d’edificis auxiliars que formen una colònia agrària. El conjunt consta de la masia, que ha conservat molt bé els volums i la tipologia originària, més un seguit de cossos al seu voltant que conformen un pati central: un gran cos residencial de quatre pisos situat al sud-oest, un cos amb torre adossat a l’est i un cos residencial independent situat al sud-est. Aquesta part queda tancada dins un barri al qual s’hi accedeix per un gran portal flanquejat per dues torres circulars emmerletades. Inclou un ampli recinte on, a la part posterior, hi ha encara altres instal·lacions auxiliars, com una pallissa o un cobert porxat. Més a llevant i a una certa distància hi trobem el teatre-cinema i la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser, i al nord s’estén el bosc anomenat de les Torres, amb un camp de futbol entremig.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’antiga masia és de planta quadrada i consta de planta baixa més un pis i golfes. Originàriament es distribuïa en tres crugies, i més tard es va ampliar amb una crugia més a cada costat; possiblement també es va ampliar per la part posterior amb un cos de menor alçada. Actualment la façana principal, encarada vers migdia, presenta cinc eixos d’obertures, amb un portal adovellat central i les finestres emmarcades amb pedra carejada, dues de les quals han estat transformades en balcons. A la part superior de l’eix central llueix un magnífic rellotge de sol de forma quadrada emmarcat amb rajola policromada. L’interior de la casa ha conservat perfectament la distribució de les tres naus, amb una àmplia sala al primer pis i un vestíbul anàleg a la planta baixa. Ambdues distribueixen l’accés a les estances laterals mitjançant unes portes que compten amb magnífiques llindes decorades amb gravats: Destaquen per la varietat en els motius decoratius i els símbols, que no es repeteixen en cap d’elles. Tota aquesta part es va construir de manera perfectament planificada i regular l’any 1593, tal com posen de manifest dues inscripcions de les llindes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cos adossat a la banda dreta queda disposat de forma obliqua. És una construcció més moderna, de tres crugies, que compta amb una torre de cinc pisos d’alçada al costat oest i amb un cos davanter més baix coronat per una terrassa balustrada de maons.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al costat esquerra s’aixeca una construcció de planta quadrada de quatre pisos i amb teulada a quatre vessants sobre un ampli ràfec. Presenta una composició totalment simètrica i regular de factura contemporània, probablement del tombant de segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel costat de migdia tanca el barri una construcció també de funció residencial feta ja en època de l’OTA, possiblement bastida sobre antics coberts. És formada per dos cossos: un de transversal, de dues plantes, i un altre que compta amb un pis més i té el carener perpendicular a la façana. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El teatre-cinema, que és la construcció més moderna (1950), té una planta allargada que queda flanquejada per dos cossos laterals avançats i més alts. La façana principal queda remarcada per un porxo amb tres arcades amb una escalinata davantera d’accés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més a llevant s’aixeca en solitari la capella de Santa Maria, construïda entorn dels anys 1925-28. És un temple d’una sola nau amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, a la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió amb l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya, i a la part alta tots els murs tenen finestres amb vitralls translúcids que estan protegits per reixes. L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule dedicat al Roser, obra de l’escultor Gomara (la imatge) i del pintor Darío Vilás.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el camí d'accés entre el barri i l'ermita hi trobem una font de tipus modernista, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.</span></span></span></p> | 08108-11 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va firmar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i ex-alumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. </span></span></span><span><span><span>En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. </span></span></span><span><span><span>El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> | 41.5925700,2.2532300 | 437761 | 4604811 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-35.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-32.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-22.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-esglesia-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-llindes-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-33.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Santa Maria de les TorresInformació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 89890 | Capella de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-joan-baptista | <p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'><span>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</span></a></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> | XVI, XX | La part esquerra de les pintures ha estat restaurades; la part dreta, que es conservava millor, està pendent de restauració | <p><span><span><span>Capella situada als baixos de la majestuosa torre que es va construir l’any 1576 al costat de la masia de can Coll. Destaca sobretot per les pintures murals que el 1962-63 hi va realitzar Maties Palau Ferré, deixeble de Picasso, les quals representen l'arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara a aquesta capella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre és de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument talusat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals de la torre compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. Sobre el sòcol hi ha un baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que indica: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pels volts de 1962 la capella, que havia estat saquejada durant la Guerra Civil, fou remodelada i s’allargà per ponent amb un cos annex. Ara l’interior queda dividit en dos àmbits. El primer es correspon amb el cos de la torre i és on trobem les pintures. Es tracta d’unes pintures de figuració esquemàtica, amb influència del cubisme, que es caracteritzen per uns personatges hieràtics i un cromatisme viu que dona força i expressivitat al conjunt. La composició és geomètrica i de línies senzilles, cosa que en facilita la narrativa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La representació de les escenes segueix de manera molt directa la tradició que es relata amb cert detall en un escrit annex als goigs en lloança dels màrtirs. Segueixen un ordre cronològic que va de dreta a esquerra. En primer lloc es presenta la vida dels sants i el martiri que van sofrir. Al flanc dret: la seva infantesa i conversió al cristianisme, en contrast amb la imatge de Venus que representa el paganisme i a la qual giren l’esquena; el judici i la condemna dels màrtirs per les seves creences; el martiri de Vicenç lligat a un pal i de Clara devorada per un lleó; el trasllat de les relíquies des de Roma cap a Barcelona en una barca que porta el nom de la família promotora de les pintures (Sancho-Vilardell). Al flanc esquerra s’hi representa l’acollida i devoció dels Cossos Sants pel poble de Lliçà de Vall: els masovers porten les caixes amb les relíquies fins a can Coll; els vilatans veneren els màrtirs amb espelmes; després ballen sardanes i fan un aplec a la natura.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon àmbit, que es correspon a l’allargament de la capella, queda singularitzat per la presència de l’altar en un entorn molt auster. És obra de Josep M. Subirachs, i consta d’un frontal de pedra amb els símbols Alfa i Omega, un esvelt crucifix i un baldaquí de fusta escacat que té uns canelobres penjant. A un costat s’hi ha col·locat una imatge d’època barroca de Sant Joan Baptista, titular de la capella, de procedència desconeguda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>S’ha dit que la decoració d’aquesta capella podria estar influïda per la simbologia maçònica, per exemple en el crucifix que té el Crist girat, en la forma angulosa de les lletres Alfa i Omega, en l’escacat del baldaquí o en la representació pictòrica d’un Crist amb les mans deslligades. Aquesta possibilitat, però, no ha estat confirmada.</span></span></span></p> | 08108-4 | Masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll, el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll, entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina, ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà i, en endavant, va transformar el seu cognom amb la forma Coll i Llança o Coll i de Llanza. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data </span></span></span><span><span><span><span>de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc </span></span></span></span>afusellat durant<span><span><span><span> les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última </span></span></span></span>rehabilitació <span><span><span><span>a la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica </span></span></span></span>amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, <span><span><span><span>de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca i la masia ha estat transformada en casa-museu. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p> | 41.5849600,2.2399400 | 436646 | 4603975 | 1576 (torre), 1962-63 (ampliació i pintures) | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-inscripcio.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-20.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-3.jpg | Legal | Renaixement|Contemporani|Avantguardes|Cubisme|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Cultural | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Maties Palau Ferré (pintor) | Les pintures de l’església han estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i en Maties”, escrit per la bibliotecària municipal Julieta Sunyol i Busquets, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià. | 95|98|107|108|94 | 47 | 1.3 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |
| 89889 | Can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-12 | <p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 19-23.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> | XI-XX | En procés de restauració. S'han restaurat cobertes i façanes, i queden pendents intervencions a l'interior | <p><span><span><span>Antiga masia transformada al segle XVIII en una casa-palau de característiques senyorials que inclou en el seu recinte una torre del segle XVI (amb una capella a la planta baixa), la part residencial noble, una construcció auxiliar a migdia que servia com a taller, un ampli jardí situat al sud i un altre espai també enjardinat al vessant nord de la casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre constitueix l’element exteriorment més significatiu. Es tracta d’una construcció imponent i de gran qualitat que fou bastida l’any 1576. És de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument atalussat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. El parament és arrebossat i a les cantonades queda perfectament perfilat amb carreus. Els quatre vessants de la coberta, molt inclinats, destaquen per les teules vidriades de color blau i blanc. En la recent restauració han hagut de ser renovades. Sobre el sòcol hi ha una baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que diu: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. La torre té dos rellotges de sol: un de circular a la cara sud i un altre a la cara est. El primer era de tarda i l’altre de matí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la planta baixa hi ha emplaçada la capella, dedicada a Sant Joan Baptista. Fou beneïda l'any 1600 i substituïa una anterior capella romànica, del segle XI, que es trobava dins de la casa. </span>Més tard, en una data incerta, s’amplià cap a ponent amb un cos annex. <span>A l’interior hi destaquen les pintures fetes l’any 1963 per Maties Palau Ferré, un deixeble de Picasso. Són grans olis sobre fusta que il·lustren el tema de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara, que van ser portades a can Coll l’any 1797. L’altar és obra de Josep M. Subirachs. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La part residencial adopta la forma d’un gran casal que és fruit de l’ampliació del mas cap a llevant tot constituint un cos allargat, força homogeni. És de planta rectangular, amb planta baixa, un pis i golfes, i té adossat un cos més estret a ponent que s’allarga més enllà de la torre. Les dues primeres crugies corresponen a l’antiga masia, de la qual es conserva un bonic portal adovellat. Posteriorment, la casa s’amplià lleugerament a la dreta i per la part posterior. Ja al segle XVIII (entorn de 1743) es va portar a terme la gran ampliació quan l’edifici va més que duplicar la seva superfície tot estirant-se cap a l’est. El resultat és una façana considerablement llarga i ben ordenada mitjançant set eixos d’obertures. A la planta baixa hi trobem dos portals i finestres emmarcades amb pedra carejada; el primer pis és ocupat per balcons, i al nivell de les golfes es combinen obertures més petites en forma de finestretes quadrades i ulls de bou ovals. La façana posterior manté aquests eixos però amb obertures més petites. Des de la masia hi ha un pont llevadís que connecta amb la torre, de manera que en cas de necessitat es podia tancar i quedava aïllada. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’aspecte exterior relativament auster de la casa contrasta amb la magnificència de la decoració interior. A la planta baixa hi havia l’habitatge dels masovers, on destaquen àmplies estances cobertes amb volta catalana, algunes decorades amb pintura. Bona part d’aquests espais foren adaptats com a restaurant a la dècada de 1970. A l’angle nord-oest hi ha el celler, reformat a la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer pis acull la part residencial noble, que respon a la distribució al segle XVIII. Un llarg passadís dóna pas a cinc habitacions amb alcova profusament decorades i amb pintures murals neoclàssiques. Les habitacions també estan connectades entre si per la part davantera, encarada a la façana principal. El mobiliari fou adquirit pels darrers propietaris i correspon a diferents èpoques i estils. Destaca una sala noble de dimensions considerables que es devia utilitzar per fer-hi recepcions, balls o actes rellevants. Les parets i el sostre conserven unes interessants pintures de tall neoclàssic firmades per l’italià A. Vertuchi, </span>de la primera meitat del segle XVIII<span>. S’hi representen les quatre virtuts cardinals, cadascuna identificada amb un rètol escrit en català. La casa també té un gran menjador i altres habitacions d’àmbit familiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les golfes, que són força àmplies, acollien les estances del servei i també el galliner, colomar i espais per emmagatzemar el gra. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’exterior de la casa compta amb un interessant jardí a la part de migdia, poblat amb lledoners i altres arbres, i embellit amb truanes, petits estancs i elements ornamentals de pedra. Anteriorment hi havia uns horts. Al sector nord hi ha un altre jardí que abans tenia una bassa d’amarar cànem, avui transformada en piscina. Per aquesta zona hi passa la mina de can Coll. Actualment és entubada però encara s’hi conserva un pou de registre i, prop del portal d’entrada al recinte, un sifó o bufador que ja no està en ús. </span></span></span></p> <p> </p> | 08108-3 | Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll; el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll; entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina i ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span></span></span></span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza (cognom que a la documentació apareix escrit de diferents maneres) va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc afusellat durant les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última rehabilitació de la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. La campana hi va ser col·locada l’any 1964 i porta el nom de les filles del propietari: Maria, Mercè i Montserrat. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p> | 41.5849200,2.2401900 | 436667 | 4603971 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-30.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-baixos-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-1.png|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-21.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-inscripcio.jpg | Legal | Modern|Renaixement|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Lúdic/Cultural | BCIN | National Monument Record | Civil | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A. Vertuchi (pintor) | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|95|98|99|85 | 45 | 1.1 | 1768 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||
| 91277 | Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-4 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 226.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 10, 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 37, 131.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 38-39.</span></span></span></span></p> | XVI-XXI | <p><span><span><span>Antiga masia de dimensions modestes emplaçada vora el torrent de Sants o de Merdans, en el barri anomenat el Sot. Es tracta d’un edifici que ha conservat més o menys els volums originaris però molt transformat en els darrers temps, de manera que ha perdut gairebé totalment la fesomia tradicional. Consta de dos cossos adossats d’alçades lleugerament diferents (amb planta baixa més un pis), i té adossat un cos a la part posterior i un porxo al lateral. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en dos eixos d’obertures verticals a cada cos, no del tot simètrics. El cos de la dreta es caracteritza per dos balcons al primer pis, de construcció molt moderna. En la resta de façanes les obertures han estat igualment transformades.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, la casa tenia un portal de mig punt amb dovelles, els murs eren fets de pedres i còdols, i les finestres de totxo.</span></span></span></p> | 08108-60 | Carrer Camí del Sot, s/n | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp. El mas de can Camp està documentat per primera vegada en el fogatge de 1515, on apareix Joan Camp. En el fogatge de 1553 el mas està associat a Bertomeu Camp. En un document de 1567 s’esmenta que els propietaris aleshores eren Joan Marçal Camps i la seva muller Francisca, els quals van vendre unes terres a Antic Oliveres. També es diu que abans aquest mas s’havia anomenat Tareu. </span>En un document de l’arxiu parroquial de 1596 se l’anomena can Camp o can Campet. <span>En un document de l’any 1633 es diu també que antigament el mas havia tingut la denominació de Mont Oliva o Matacabres. En aquest moment el propietari era Jaume Camps, que havia de pagar al monestir de Sant Pere de les Puel·les un cens consistent en un parell de capons per Nadal més 20 ous en altres festivitats (CARRERAS, 1999: 37). La família Camp es va mantenir al front del mas almenys fins l’any 1786, segons consta en un document del fons Ricard Querol. En canvi, a principis del segle XIX, en l'Apeo de 1818 consta que era propietat de Joan Vilardebò i Morera, de Mataró, i que el mas ja era habitat per un masover. A la dècada de 1940 van comprar la casa una gent de Santander que tenien cavalls. En un llibre de Carme Badia (2004: 226) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a aquesta època.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A finals del segle XX la casa es trobava en força mal estat. Entorn del 2000 la van comprar els actuals propietaris i la van rehabilitar.</span></span></span></span></p> | 41.6000700,2.2235300 | 435293 | 4605665 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-7.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-4.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una de les bigues de l’interior tenia inscrita la data 1886. Altres denominacions: mas Camps.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 90001 | Església de Sant Cristòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-cristofol-1 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-234.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 17-18.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-109.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-29, 104, 109</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORTEGA RUIZ, Carme; TERRADES SANTACREU, Maria Encarna. <em>Catalunya Romànica</em>, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> | XVII-XVIII | <p><span><span><span>Església del segles XVII-XVIII construïda interiorment en un estil gòtic molt tardà i amb un portal renaixentista. Consta d'una única nau de tres trams, amb capelles laterals, i està capçada amb absis de planta poligonal reforçat amb cinc contraforts. En la façana principal hi destaca el portal renaixentista, amb pilastres i entaulament decorats amb relleus i coronat amb una petita fornícula que té una imatge de Sant Cristòfol. L’escultura és obra de Josep Vilardebó i Uñó, qui fou amo de can Vilardebò i alcalde del poble els anys 1940. A mitja alçada s’hi obre una rosassa motllurada i més amunt un petit òcul sota una cornisa corbada, amb un pinacle a la cantonada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’esquerra s’aixeca la torre del campanar, formada per dos cossos separats per una cornisa. Sota la cornisa hi ha una gàrgola en forma d’aguilot. El cos superior té una obertura amb arc de mig punt a cada cara i és rematat amb una barana balustrada i quatre pinacles de bola. El parament de tot l’edifici és fet amb un aparell de carreus més o menys escairats però força irregular, sobretot a les parts altes, i és reforçat als angles amb pedres cantoneres ben escairades. A l’espai que voreja l’entrada, on hi havia l’antic cementiri, encara s’hi poden veure algunes làpides d’antigues sepultures, així com una creu de ferro que recentment es va canviar d’ubicació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria sobre tres arcs torals de mig punt. L'absis, igual que les capelles laterals, és cobert també amb volta de creueria. Als peus de la nau s’aixeca el cor, amb una barana d'obra amb dos òculs que descansa sobre una volta ogival rebaixada i en un arc escarser. Algunes claus de volta són antigues i estan decorades amb imatges que es corresponen amb les antigues capelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’absis ha estat decorat amb una pintura mural feta per l’argentí Raul Capitani Blanchart l’any 1979. Es tracta d’un tríptic de grans dimensions inspirat en les pintures romàniques que té la figura d'un Maiestas Domini al centre acompanyat per sant Cristòfol, en la seva representació típica portant en nen Jesús a coll i travessant el riu, i de la Mare de Déu, a la dreta. La figura de la Verge fa al·lusió a una antiga capella dedicada a Santa Maria, dita de Gràcia o popularment dels ous, ja que les ofrenes se li feien en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la primera capella lateral es conserva una pila baptismal renaixentista que presenta una planta estrellada amb vuit puntes. Té una inscripció que és il·legible.</span></span></span></p> | 08108-18 | Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església | <p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. En un document de 1098 es diu que pertanyia al castell de Lliçà de Vall (castell Lizcano), posseït pel senyor Albert Bernat. El 1113, Ermengarda, vídua d’Albert Bernat, va fer donació de l’església a la seu de Barcelona i al bisbe, el qual els en cedí el delme mentre visquessin; després tornà al domini del bisbe. Durant els segles X i XI en el Cartulari de Sant Cugat es recullen diverses donacions de terres efectuades a la parròquia de Lliçà de Vall, que és anomenada indistintament com a <em>Llicano Subteriore</em>, <em>Villa Lizcano</em> o <em>Villa Lizande</em>. D’aquesta primera església romànica no se’n conserva cap resta, però se’n té constància a través d’una visita pastoral del 15 de juliol del 1421, quan el visitador ja es queixava que la capçalera de l’església amenaçava ruïna. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Des de finals del segle XI hi ha constància d’una sagrera al voltant de l’església, de la qual tampoc se n’han conservat vestigis però sí el record popular, ja que aquest sector s’ha conegut tradicionalment com la Sagrera. En les visites pastorals realitzades els anys 1413 i 1421 s’indica que la parròquia tenia 17 i 14 parroquians respectivament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església va quedar afectada pels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya al segle XV, segons es diu explícitament en una visita pastoral de l’any 1508. Però no va ser fins força anys més tard que es començà a construir una nova església, que és l’actual. El 1579 s’inicià la construcció del campanar. El 1593 es va beneir el campanar i van començar les obres de la nau. El 1594 s’enderrocà l’altar major de l’església antiga i el 1669 haurien finalitzat les obres, segons es dedueix de la inscripció que hi ha a la clau de volta del cor. Tot i aquest moment tardà, la nova església es va fer encara en estil gòtic, per bé que amb una portalada renaixentista. És possible que els anys 1706 i 1756 s’hi fes també algun tipus de reforma o ampliació. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església tenia diversos altars i retaules, a part del major que estava dedicat a Sant Cristòfol. Aquest, en una fotografia de 1935 es pot observar que era un retaule barroc corresponent <span>a l’etapa caracteritzada per les columnes d’estil salomònic</span></span></span></span><span><span><span> (finals del segle XVII-principis del XVIII). Hi havia el de Sant Llop (1421), el de Sant Sebastià (1591), el del Roser (1604), el del Sant Crist (1726), el de Sant Isidre, el de Sant Sebastià i una capella de la casa Coll. També hi havia un retaule dedicat a la Mare de Déu de Gràcia que popularment era conegut com el de la Mare de Déu dels ous, ja que les ofrenes que se li feien eren en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La rectoria es una edificació posterior a la construcció de l’església. Podria datar-se a finals del segle XVII o al XVIII. Segons el cadastre (no sempre fiable) l’edifici ja existia l’any 1700. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a casa Rectoria, i aleshores era habitada pel rector, Pere Moncau. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1890 va arribar com a rector mossèn Josep-Oriol Ricart Sauch, conegut com a mossèn Oriol, i s’hi va estar uns quaranta anys. D’ell s’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Moltes de les contalles es refereixen a la relació tibant i a les bregues que tenia amb Marcel·lí Vilardebò, propietari de la masia de can Vilardebò, situada precisament al costat de la parròquia. Vilardebò era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i fou alcalde del poble en tres ocasions. D’altres es refereixen a la vida privada del mossèn o a la mala relació que tenia amb el bisbe.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. El 1957 es va reformar l’altar per adaptar-lo a la nova litúrgia sorgida del concili Vaticà II. El 1980 es va portar a terme una rehabilitació de la rectoria. Llavors es va enderrocar un cobert amb arcs que sobresortia a la part nord del pati. Actualment aquest edifici s’utilitza també com a local de l’esplai i casal parroquial. El 1989 fou restaurat el campanar. Els anys 2009-10 es va dur a terme el projecte de restauració integral de l'edifici, que recuperà els elements i la fisonomia del temple gòtic. El 2018 es va fer la restauració de la façana de la Rectoria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des dels anys 1940 fins a la dècada de 1990 va estar al capdavant de la parròquia mossèn Joan Masó Cabot. Va realitzar diferents treballs de recerca i difusió sobre la història de Lliçà de Vall, i va recollir també les històries que li explicaven els lliçanencs. Bona part de la informació històrica que coneixem és gràcies a ell.</span></span></span></p> | 41.5930100,2.2311300 | 435920 | 4604876 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-clau.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-pica.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tomba-int.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-creu.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Contemporani|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A l’exterior i prop del portal es conserven dues làpides d’antigues sepultures del cementiri. En una hi ha gravat en relleu un escut amb una pera. S’ha dit que podria correspondre a algun personatge important de nom Pere, com ara Pere Albert de Lliçà, senyor del terme al segle XII, o tal vegada a Pere Prat, procurador de Lliçà de Vall el 1325 i pertanyent a una família important: propietaris de can Magarola i amb diversos membres que també van ser procuradors o batlles durant els segles XV-XVII. En l’altra làpida hi ha la inscripció “VAS JOSEPB CAM 1759”. En aquest cas hi ha esculpida una poma.A l’interior, davant de l’altar hi ha una altra làpida: “VAS DE CASA COLL DE ST CHRISTOFl DE LLISSA DE VALL”. I també la sepultura d’un rector conservada en el paviment: “RECTORÛ PULVIS”. Sota el presbiteri hi ha un hipogeu de dimensions força grans on s’hi enterraven els capellans. És cobert amb una llosa que pesa 200 kg, i popularment es coneix com la cripta. Es creu que podria ser anterior al segle XVII.A la base del campanar hi ha una inscripció contemporània que indica: 'CONSTRUIT: segle X, RECONSTRUÏT 1669 ... 1756 ... 1989... 2010...'A la clau de volta del cor hi ha inscrita la data 1669, que indicaria la finalització de les obres al segle XVII.Es coneix el rectorologi de l’església des de l’any 1208 i de manera més o menys continuada.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pel responsable de custodiar l’arxiu parroquial, Ricart Querol. | 94|95|98|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91936 | Goigs de Sant Vicenç i Santa Clara de la capella de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc-i-santa-clara-de-la-capella-de-can-coll | <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: </span><a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'><span>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</span></a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs que antigament es cantaven a la capella de Sant Joan Baptista, emplaçada a la masia de can Coll. Fins la Guerra Civil de 1936 s’hi veneraven les relíquies dels anomenats Cossos Sants: sant Vicenç i santa Clara. El títol complet és el següent: “Goigs en llohansa dels Gloriosos Martirs Sant Vicens y Santa Clara, quals sagrats cossos se veneran en la capella de Casa Coll, de Llissá de Vall, bisbat de Barcelona, antiga casa payral de la noble família de Llanza. La església celebra sa festa a 15 de setembre”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els versos dels goigs expliquen les vides i el martiri dels dos sants i informen també de l’època en que van arribar a can Coll, l’any 1797, durant el papat de Pius VI: “En aquell any celebrat / del regnat vint y tercé / del Papa Pio sisè, / regalá aquell ab pietat / vostres cossos de bon grat / de esta casa al possessor”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I continuen: “Ab lo sant fi de donarvos / condigna veneració, / a aquesta població / se enydá de trasladarvos, / y en est altar exposarvos / de esta parroquia al amor”.</span></span></span></p> | 08108-129 | Capella de Sant Joan Baptista, a la masia de can Coll: Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span>Can Coll és la masia més important de Lliçà de Vall i els seus propietaris eren els principals terratinents i poder fàctic de la zona. Al segle XVIII la família Coll va protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. La torre on hi ha la capella fou construïda el 1576 i la capella fou beneïda el 1600.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1797 es van portar a can Coll les relíquies de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que van traslladar-se a la capella de la torre. El motiu és que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></p> <p><span><span><span>La composició originària dels goigs deu ser de poc després d’aquests fets, tal vegada de principis del segle XIX. Bona part d’aquest relat es recull en un text annex als mateixos goigs titulat “Tradició” i que diu: </span></span></span></p> <p><span><span><span>“Los Sagrats Cossos, arrivats de Roma a Barcelona en un barco de vela, fóren traslladats a casa Coll per vuyt masovers de dita masia rellevantse uns als altres, puig llarga fou la jornada y pesants los sepulcres, que restaven dins d’una caixa que’s guarda en la sagrsitia de la parroquia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De prompte fóren col·locats en una habitació de la casa que avuy encara se anomena “lo quarto de Sant Vicens y Santa Clara”, hont estigueren fins que dins de la alterosa y quadrada torre aixecada per Pere Coll en 1576 s’hi construí la molt hermosa capella ahont son dignament venerats.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les moltes presentalles qu’en la capella es guardan son proba de la gran devoció dels fidels possessors de les sagrades reliquies, dels de la comarca y dels que de molt lluny continuan visitant tant valiós tresor.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Avuy casi no queda memoria del concorregut Aplech que se celebraba en dit lloch, i que sembla ha desaparegut per a sempre desde lo any 1803, de tragica recordansa pera la nostra benvolguda patria, que per Deu, per ella y per son Rey lluytaren valerosament a [?] contra les superbes aguiles de Napoleón.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Degut al zel del actual possehidor D. Carles de Llanza y de Carvallo y de mossèn Joseph Oslol Ricart, Pvre Rector de Llissá de Vall y a la cooperació de mossèn Pau Perassols, se imprimiren per primera volta aquestes llohanses.”</span></span></span></p> <p><span><span><span>En iniciar-se la Guerra Civil de 1936 algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre Jaume Armadans, el masover, fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc víctima de les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que les relíquies dels Cossos Sants es van perdre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. Sancho Costa va fer remodelar i ampliar la capella entorn de 1962. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. L’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000), deixeble de Picasso a París, va decorar la capella amb unes conegudes pintures que il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Per fer-les es va inspirar molt directament en aquests goigs.</span></span></span></p> | 41.5848800,2.2399800 | 436649 | 4603966 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’exemplar consultat és una edició de principis de segle XX, impresa a la Impremta de J. Joseph, de Granollers. | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||||
| 90014 | Pous de glaç de can Gurri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pous-de-glac-de-can-gurri | <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 54, 56.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 141-142.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J, CANTARELL, C; CORNELLAS, P (2007). <em>Pous de Glaç al Vallès Oriental</em>. Col·lecció Patrimoni. Museu de Granollers. Edició del Consell Comarcal del Vallès Oriental. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ESPLUGA, Maria; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2020). <em>En Tragina i el glaç</em>, Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1982). <em>Programa de la Festa Major 1982</em>, Ajuntament de Lliçà de Vall<span>.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>ZAMORA, Francisco de. <em>Diario de los viajes hechos en Cataluña</em>. Curial (ed. 1973).</span></span></span></p> | XVIII | Pous restaurats recentment, tot i que un ha perdut la coberta | <p><span><span><span>Conjunt de dos pous de glaç que estan situats en una terrassa fluvial del riu Tenes, al marge del camí que porta a Parets (el camí de la Marineta) i a pocs metres de la masia de can Gurri. Els dos pous es troben un darrera de l’altre. El del nord es conserva sencer i el del sud ha perdut la coberta. Són de grans dimensions i de tipologia i mides semblants. Es tracta de construccions semisoterrades fetes de pedra, de planta circular i emplaçades vora un desnivell del terreny.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou que es conserva sencer presenta una coberta de cúpula amb farciment superior de terra i, a la part exterior, una protecció de teules. Té dues portes emmarcades amb brancals de pedra ben tallats i amb coronament de maó. Recentment han estat tancades per evitar que s’hi llencin objectes. Una particularitat és que les dues portes es troben a peu pla, una enfrontada a l’altra, quan el més habitual en la majoria de pous de la comarca és que s’hi accedeixi per finestres al sostre. Una de les portes conserva una estructura metàl·lica d’on es devia penjar la corriola per extreure el gel. A l'interior, un seguit de forats a les parets permeten intuir que hi havia algun tipus d'estructura que facilitava l’accés al fons del pou. A la part més fonda hi havia un desguàs per on marxava l’aigua del gel que es fonia i que també servia per fer la neteja del pou. Els murs són de maçoneria, fets amb pedra de riu lligada amb morter i fan 1,20 metres de gruix. El perímetre és de 35 metres, el diàmetre d’uns 10 metres i la profunditat d’uns 9 metres. Cal dir, però, que si es netegés de sediments tindria una mica més de fondària. Es calcula que tots dos pous tenen una capacitat d’unes 1.500 càrregues de gel. Aquest pou ha estat restaurat i adequat per a la visita mitjançant una passarel·la interior que va de porta a porta.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon pou no conserva la coberta però les seves característiques i mides són similars a les del seu “germà bessó”. Actualment està protegit per una malla a la part superior. Els dos pous es comuniquen per un passadís estret i baix del qual se’n desconeix la funció precisa. Hi ha qui diu que podia servir perquè hi passés un nen a inspeccionar l’estat dels pous.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els pous de can Gurri es nodrien d’aigua per fer el gel mitjançant un rec, l’anomenat rec de les basses. Aquest conduïa l’aigua fins al bosc de can Gurri. Les basses es trobaven a l’esplanada que hi ha vora el riu, però de moment no s’han pogut localitzar.</span></span></span></p> | 08108-29 | Sector sud-est del terme municipal. Camí de la Marineta, prop de can Gurri. | <p><span><span><span><span>Al costat del riu Tenes a Lliçà de Vall s’hi va desenvolupar una important indústria del glaç. Estava relacionada amb el conreu del cànem, ja que ambdues feien servir recs i basses comunes. La primera notícia de pous de glaç al municipi es troba en uns capítols matrimonials entre Marc Pare i Antiga Gurri. Són de l’any 1689, un moment que coincideix amb l’anomenada petita edat del gel que va tenir lloc a l’entorn del segle XVII, quan a l’hemisferi nord les temperatures van baixar uns quants graus. L’explotació dels pous es va desenvolupar sobretot al segle XVIII, coincidint amb una expansió general d’aquesta indústria. El viatger Francisco de Zamora, que va allotjar-se a la masia de can Coll, destaca la importància del comerç del gel que protagonitzava aquesta casa, que també tenia un pou de gel.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En un document de 1765 s’esmenten el pou de can Coll i els dos de la Verneda de can Gurri o d’en Barrera. La denominació Barrera fa referència al notari Salvador Barrera, que era l’arrendatari dels dos pous de can Gurri. El contracte estipula totes les condicions i els detalls de l’activitat: persones que hi treballaven, la mida dels pans, els quilos de llenya que hi havia d’haver fora dels pous per mantenir el fos per escalfar els treballadors, els sous, els preus del glaç, que els traginers havien de parar a l’hostal de Montcada, l’hora d’arribada a Barcelona i les penalitzacions per 'merma' o retard, entre altres coses. Deu anys després les instal·lacions dels pous de can Gurri es van ampliar amb la construcció de dues basses més. Està documentat que en la dècada de 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1937 sembla que encara hi havia pous de glaç en funcionament a Lliçà de Vall. Almenys això es desprèn de la ressenya que es va publicar a la revista de l’Agrupació Excursionista de Badalona aquest any. Encara que en aquest article es parli dels pous de can Coll, creiem que es refereix als dos pous de can Gurri. I és que, almenys en aquesta època, tots eren propietat de la masia de can Coll. Diu així: </span></span></span></p> <p><span><span><span> “Dos Pous, que tenen á Casa Coll de Llissà de Vall: Y si los dos se poden umplir, á treta son de 3.000 Carregas; Però per sèr Casa de conveniencias lo mateix Duenyo, se ha cuydat sempre de la Empohació: Y son gent de tan bon tracte, que han acostumat ajustarse ab los Arrendadors de Barna., a uns preus proporcionats: Los Carros ab lo termini de las 24 . Horas del die fan lo Viatge d’anada, y retorn del Pou (CARRERAS et. Al, 1999: 142)”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al seu torn, mossèn Joan MASÓ (1982) afirma que “aquests pous de glaç de Lliçà d’Avall, tant els que trobem a l’actual verneda de Can Gurri com els de prop del jardí de Can Coll, eren pertanyents a aquesta finca”. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El subministrament d’aigua es feia mitjançant un rec que nodria unes basses. Un cop plenes les basses, d’uns 20 o 30 cm de fondària, es deixava glaçar l’aigua i llavors, amb l’ajuda d’uns motlles de fusta, es serrava i se’n feien unes peces anomenades pans de glaç d’uns 70 cm d’ample per uns 120 de llarg. Aquesta feina la feien els picadors. Després els pans de glaç es transportaven fins als pous. Allà els empouadors guardaven els pans de glaç al pou, embolcallant-los amb boll o palla perquè no s’enganxessin entre ells. Unes estructures de fusta separaven grups de capes. Un cop plens els pous es tancaven hermèticament i no s’obrien fins a l’època de desempouar, quan es carregaven als carros que els havien de transportar fins a Barcelona. El gel es feia servir en molts usos, com ara la conservació d’aliments o per refrescar begudes. Per la seva puresa, el gel de Lliçà era molt apreciat en els hospitals com el de la Santa Creu de Barcelona, on s’utilitzava per a usos terapèutics.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys el conjunt ha passat a propietat municipal i al voltant dels pous de can Gurri s’hi organitza la Festa del Glaç, que té lloc a finals d’octubre i és la més emblemàtica del poble. En aquesta festa, sorgida d’un procés de creació comunitària amb participació ciutadana, el plat fort és la representació itinerant anomenada “El carro de gel: crònica del darrer viatge de l’any”. Es basa en fets documentats i és interpretada per actors locals . </span></span></span></p> | 41.5853100,2.2477200 | 437295 | 4604009 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-a-busto-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Lúdic/Cultural | Inexistent | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'any 2007 es va engegar un procés de restauració i museïtzació del conjunt de Can Gurri a càrrec de la Diputació de Barcelona. Els pous de can Gurri es poden visitar el dia de la Festa del Glaç o també mitjançant visites concertades sol·licitant-ho a can Magarola o a la Regidoria de Cultura.El tema dels pous de glaç ha estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i el glaç”, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià. | 119|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 90013 | Pou de glaç de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-de-can-coll | <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 56.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 142.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J, CANTARELL, C; CORNELLAS, P (2007). <em>Pous de Glaç al Vallès Oriental</em>. Col·lecció Patrimoni. Museu de Granollers. Edició del Consell Comarcal del Vallès Oriental. </span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86. </span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1982). <em>Programa de la Festa Major 1982</em>, Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>ZAMORA, Francisco de. <em>Diario de los viajes hechos en Cataluña</em>. Curial (ed. 1973).</span></span></span></p> | XVIII | Ha perdut la cúpula de coberta. Han crescut arbres a l'interior del pou que amenacen la seva integritat estructural | <p><span><span><span>Pou de glaç situat enmig d’un solar entre la finca de can Coll i l’antic Molí de can Coll o Molí de Baix (avui transformat en una casa moderna). Es tracta d'una construcció semisoterrada de planta circular lleugerament còncava. Se’n conserva tota l’estructura menys la part alta de la cúpula que cobria el pou. Les parets són fetes de paredat, amb murs de 1,20 metres d'amplada. El diàmetre total és de 10 metres. Es calcula que el pou tindria entorn d’uns 12 metres d’alçada, amb dues terceres parts del seu volum soterrades. Al costat nord es conserva una porta que està situada al nivell de la circulació. L’interior té un seguit de forats a la paret que devien servir per emplaçar-hi algun tipus d’estructura que facilités l’accés al fons del pou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel costat de ponent, en paral·lel a la tàpia que delimita el recinte de can Coll, hi baixa un ramal de la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval. L’aigua d’aquesta mina, que prové de Lliçà d’Amunt, omplia la bassa del molí. Ben segur que aquesta mateixa bassa s’utilitzava per obtenir el gel per al pou. Avui el pou es troba en semiruïna i al seu interior hi han crescut arbres que n’amenacen la integritat estructural. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En un article publicat l’any 1937 per l’Agrupació Excursionista de Badalona es diu que la masia de can Coll tenia dos pous de glaç. Així mateix, mossèn Joan Masó parla dels pous de glaç de can Coll, en plural. El més probable, però, és que es tracti d’una confusió amb els dos pous de can Gurri. De fet, segons afirma Joan MASÓ (1982), “aquests pous de glaç de Lliçà d’Avall, tant els que trobem a l’actual verneda de Can Gurri com els de prop del jardí de Can Coll, eren pertanyents a aquesta finca”. D’aquest suposat segon pou de can Coll no en quedaria cap rastre visible ni tampoc se’n conserva el record popular. Per tot això creiem que el més segur és que a can Coll només hi hagués un pou de glaç.</span></span></span></p> | 08108-28 | Sector central del terme municipal, vora la masia de can Coll | <p><span><span><span>Al costat del riu Tenes a Lliçà de Vall s’hi va desenvolupar una important industria del glaç. Estava relacionada amb el conreu del cànem, ja que ambdues feien servir recs i basses comunes. Les primera notícia de pous de glaç al municipi es troba en uns capítols matrimonials entre Marc Pare i Antiga Gurri. Són de l’any 1689, un moment que coincideix amb l’anomenada petita edat del gel que va tenir lloc a l’entorn del segle XVII, quan a l’hemisferi nord les temperatures van baixar uns quants graus. L’explotació dels pous es va desenvolupar sobretot al segle XVIII, coincidint amb una expansió general d’aquesta indústria. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En un document de 1765 s’esmenten el pou de can Coll i els dos de la Verneda de can Gurri o d’en Barrera. La denominació Barrera fa referència al notari Salvador Barrera, que era l’arrendatari dels dos pous de can Gurri. El contracte estipula totes les condicions i els detalls de l’activitat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou de can Coll es nodria amb l’aigua de la mina de can Coll. És una infraestructura hidràulica d’origen medieval, documentada ja l’any 1398 i que encara està en ús. El canal s’inicia a Lliçà d’Amunt i antigament finalitzava a la zona de can Coll, on subministrava aigua per al pou de glaç i per a un molí: el Molí de can Coll o Molí de Baix. Al llarg del segle XVIII es van renovar les concessions d’aigua i a la mina s’hi devien introduir millores. En aquesta època els propietaris de can Coll van protagonitzar un important ascens social, van convertir la seva masia en una casa-palau a l’estil francès i van establir vincles amb l’alta noblesa. Cal recordar que en els cercles il·lustrats, en auge en aquest moment, es donava una gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant el foment de séquies i canals. El viatger Francisco de Zamora, que va allotjar-se a la masia de can Coll, destaca la importància del comerç del gel que tenia lloc en aquesta casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1937 sembla que encara hi havia pous de glaç en funcionament a Lliçà de Vall. Almenys això es desprèn de la ressenya que es va publicar a la revista de l’Agrupació Excursionista de Badalona aquest any. Ja hem dit, però, que ens sembla que els dos pous als que es refereix l’article són els de can Gurri:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“Dos Pous, que tenen á Casa Coll de Llissà de Vall: Y si los dos se poden umplir, á treta son de 3.000 Carregas; Però per sèr Casa de conveniencias lo mateix Duenyo, se ha cuydat sempre de la Empohació: Y son gent de tan bon tracte, que han acostumat ajustarse ab los Arrendadors de Barna., a uns preus proporcionats: Los Carros ab lo termini de las 24 . Horas del die fan lo Viatge d’anada, y retorn del Pou (CARRERAS et. Al, 1999: 142)”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons mossèn Joan MASÓ (1982), “aquests pous de glaç de Lliçà d’Avall, tant els que trobem a l’actual verneda de Can Gurri com els de prop del jardí de Can Coll, eren pertanyents a aquesta finca”. També diu que al finalitzar la guerra al pou de can Coll s’hi van tirar “moltes caixes de bales i de bombes de mà i d’altres explosius i armes que els soldats havien deixat abandonadament pels camps de la rodalia”.</span></span></span></p> | 41.5839900,2.2407700 | 436714 | 4603867 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90013-pou-glac-can-coll-1.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91632 | Rectoria de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-cristofol-de-llica-de-vall | <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-109.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-29, 104, 109</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORTEGA RUIZ, Carme; TERRADES SANTACREU, Maria Encarna. <em>Catalunya Romànica</em>, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Rectoria de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall, emplaçada al costat de l’església i comunicada amb el campanar mitjançant un pas aeri. És una edificació força regular que sembla aixecada en una sola fase constructiva, possiblement a finals del segle XVII o al XVIII, tot i que amb possibles afegits o reparacions més moderns. Adopta una planta rectangular (amb semisoterrani, pis i golfes) i disposa d’un pati davanter que està situat a ponent, protegit per un clos tancat i amb un pou al centre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal de l’edifici està encarada vers el pati, a ponent. Té un rellotge de sol modern. En aquesta i altres parts de la casa els murs conserven l’arrebossat antic, pintat de blanc. En la façana posterior les obertures, de distribució irregular, s’han remodelat recentment. Antigament sembla que eren emmarcades amb maó. El mur de tramuntana és reforçat amb diferents contraforts. Un dels contraforts enllaça amb el mur perimetral del pati. Es tracta d’un mur que ha estat objecte de diverses reparacions i que, per la seva disposició, podria ser un testimoni del clos que tancava l’antiga sagrera, documentada en època medieval al voltant de l’església. El parament de la casa és obrat amb la maçoneria típica de la zona que es caracteritza per una barreja de material petri amb predomini de pedra de riu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior l’habitatge conserva l’estructura originària en base a tres crugies, amb una sala central que distribueix els accessos a les habitacions laterals mitjançant portes amb emmarcaments de pedra motllurada. Els sostres i bona part de les estances van ser remodelats en una intervenció que es va fer el 1980. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Als baixos es conserva l’antic celler on hi ha emplaçada una interessant premsa de tipologia força antiga, probablement del segle XVIII. A l’estança de migdia d’aquests baixos hi trobem la boca d’un túnel que servia per escapar-se en cas de perill. Aquesta galeria comença amb un descens vertical i després continua en direcció nord per un estret passadís. La seva exploració es fa difícil per l’estretor i llargària de la galeria, així com pel fet que en alguns trams es troba inundada. Tot i que es diu que comunicava amb el castell de Lliçà, situat 300 metres al nord, el cert és que per les dificultats del terreny difícilment podia fer una trajectòria tan llarga. Més aviat sembla que devia conduir cap algun racó proper a la riera.</span></span></span></p> | 08108-80 | Entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. Plaça de l'Església | <p><span><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. En un document de 1098 es diu que pertanyia al castell de Lliçà de Vall (castell Lizcano), posseït pel senyor Albert Bernat. El 1113, Ermengarda, vídua d’Albert Bernat, va fer donació de l’església a la seu de Barcelona i al bisbe, el qual els en cedí el delme mentre visquessin; després tornà al domini del bisbe. Durant els segles X i XI en el Cartulari de Sant Cugat es recullen diverses donacions de terres efectuades a la parròquia de Lliçà de Vall, que és anomenada indistintament com a <em>Llicano Subteriore</em>, <em>Villa Lizcano</em> o <em>Villa Lizande</em>. D’aquesta primera església romànica no se’n conserva cap resta, però se’n té constància a través d’una visita pastoral del 15 de juliol del 1421, quan el visitador ja es queixava que la capçalera de l’església amenaçava ruïna. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Des de finals del segle XI hi ha constància d’una sagrera al voltant de l’església, de la qual tampoc se n’han conservat vestigis però sí el record popular, ja que aquest sector s’ha conegut tradicionalment com la Sagrera. En les visites pastorals realitzades els anys 1413 i 1421 s’indica que la parròquia tenia 17 i 14 parroquians respectivament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’església va quedar afectada pels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya al segle XV, segons es diu explícitament en una visita pastoral de l’any 1508. Però no va ser fins força anys més tard que es començà a construir una nova església, que és l’actual. El 1579 s’inicià la construcció del campanar. El 1593 es va beneir el campanar i van començar les obres de la nau. El 1594 s’enderrocà l’altar major de l’església antiga i el 1669 haurien finalitzat les obres, segons es dedueix de la inscripció que hi ha a la clau de volta del cor. Tot i aquest moment tardà, la nova església es va fer encara en estil gòtic, per bé que amb una portalada renaixentista. És possible que els anys 1706 i 1756 s’hi fes també algun tipus de reforma o ampliació. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’església tenia diversos altars i retaules, a part del major que estava dedicat a Sant Cristòfol. Aquest, en una fotografia de 1935 es pot observar que era un retaule barroc corresponent a l’etapa caracteritzada per les columnes d’estil salomònic</span></span></span></span><span><span><span><span> (finals del segle XVII-principis del XVIII). Hi havia el de Sant Llop (1421), el de Sant Sebastià (1591), el del Roser (1604), el del Sant Crist (1726), el de Sant Isidre, el de Sant Sebastià i una capella de la casa Coll. També hi havia un retaule dedicat a la Mare de Déu de Gràcia que popularment era conegut com el de la Mare de Déu dels ous, ja que les ofrenes que se li feien eren en aquesta espècia.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La rectoria és una edificació posterior a la construcció de l’església. Podria datar-se a finals del segle XVII o al XVIII. Segons el cadastre (no sempre fiable) l’edifici ja existia l’any 1700. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a casa Rectoria, i aleshores era habitada pel rector, Pere Moncau. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. El 1957 es va reformar l’altar per adaptar-lo a la nova litúrgia sorgida del concili Vaticà II. El 1980 es va portar a terme una rehabilitació de la rectoria. Llavors es va enderrocar un cobert amb arcs que sobresortia a la part nord del pati. Actualment aquest edifici s’utilitza també com a local de l’esplai i casal parroquial. El 1989 fou restaurat el campanar. Els anys 2009-10 es va dur a terme el projecte de restauració integral de l'edifici, que recuperà els elements i la fisonomia del temple gòtic. El 2018 es va fer la restauració de la façana de la Rectoria.</span></span></span></span></p> | 41.5931100,2.2308700 | 435898 | 4604887 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-baixos.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-premsa.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pel responsable de custodiar l’arxiu parroquial, Ricart Querol. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 90029 | Can Victorino | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-victorino | <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 148-149, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Conjunt molt reformat, ha perdut bona part de la tipologia tradicional | <p><span><span><span>Conjunt de dues cases rurals (can Victorino i can Ton), posteriorment unificades mitjançant unes reformes que les han deixat molt transformades i ampliades. Sobretot a la part davantera gairebé no s’hi reconeix la tipologia constructiva originària. La part posterior, en canvi, conserva parcialment els volums i part dels murs antic, a pedra vista.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Victorino havia estat un molí fariner que es nodria amb aigua de la mina de can Coll. La mina arriba en paral·lel al camí que anava cap a la masia de can Coll i nodreix primer el rentador de can Xiol, situat al marge del camí. L’aigua hi <span>entra directament per un cap i en surt per l’altre en direcció a les cases però soterrada, mentre que un ramal és desviat lateralment cap a una petita bassa o estany on actualment hi ha oques i que és un testimoni de l’antiga bassa del molí.</span></span></span></span></p> | 08108-39 | Barri de can Xiol. Camí de can Xiol | <p><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, construït en èpoques més recents i que encara es conserva. A redós del mas de can Xiol s’hi va construir el molí i posteriorment la resta de cases del barri, probablement a finals de segle XVIII o principis del XIX, ja que moltes ja conten a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al molí, era el que estava situat més avall de la mina de can Coll i el més modern. És esmentat en un document de concòrdia de l’any 1767, però en canvi no apareix en un mapa de la mina de can Coll fet pels volts de 1777. És probable, doncs, que es construís al voltant d’aquestes dates, a la segona meitat del segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja més endavant, a l’indret hi havia dues cases: can Ton i can Victorino. Can Vitorino deu el seu nom a Victorino Tusell Sala. Can Ton originàriament era coneguda com can Bover, ja que hi vivia un home que tenia el sobrenom del Bover i la seva dona la Bovera. Amb aquesta denominació ja consta a l’Apeo de 1818. Després hi va anar a viure Antoni Armadans i la casa canvià la denominació i passà a ser coneguda com can Ton. </span></span></span></p> <p> </p> | 41.5801000,2.2389000 | 436555 | 4603437 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Molí de can Xiol, can Ton, can Ton Coll, cal BoverDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 91709 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 116</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada en un replà al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat molt bé el volum i la tipologia originària que, tot i ser de construcció força recent, és representativa d’una casa rural popular de la primera meitat del segle XX. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossats cossos auxiliars més baixos a ponent i amplis patis al davant i al darrere.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa, que és fruit d’una sola fase constructiva, presenta una estructura molt homogènia. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a un esquema més o menys simètric, amb quatre obertures a la planta baixa i un balcó central corregut de dues portes a la planta-pis. L’edificació es caracteritza per un parament fet de maçoneria, amb un semiarrebossat que deixa entreveure el material petri, el qual és entravessat per diferents franges de maó que ressalten els contorns, la separació de pisos i els emmarcaments de les obertures. La façana posterior segueix una pauta similar, i la façana lateral té la meitat superior obrada amb maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer cobert, fet parcialment de pedra, és possiblement tan antic com la casa, però la resta són obrats amb totxo i de construcció força recent.</span></span></span></p> | 08108-90 | Sector central del terme municipal. Avinguda del Vallès, 79 | <p><span><span><span>Per aquest indret hi passava l’antic camí ral de Sabadell a Granollers i l’any 1902 s’hi construí la carretera, que feia un itinerari similar. La casa de can Jepet es va construir entorn del 1950, tal com es pot comprovar amb les ortofotos antigues i segons dades del cadastre. Segons recull Garcia-Pey, sembla que l’amo era Jaume Arimon Badia, conegut com el Jepet, i procedia de can Jepet Ferreret, de Parets del Vallès.</span></span></span></p> | 41.5827500,2.2344200 | 436184 | 4603734 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91435 | Can Miquel Palluí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-miquel-pallui | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. Can Miquel Palluí és de les que té major interès perquè ha conservat força bé la tipologia originària, i destaca per una façana d’estètica pròxima al noucentisme prou interessant i singular en el seu entorn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té cossos més baixos adossats als costats. La façana principal, encarada vers el sud-oest, té una composició perfectament simètrica que s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. El tret que li dóna personalitat és el coronament en forma d’acroteri de perfil sinuós, amb un òcul cec a la part alta on hi podem llegir la inscripció “M N” (corresponent a Miquel Nadal, fundador de la casa) i “Any 1935”. L’interior de l’òcul és decorat amb un motiu geomètric triangular que sembla insinuar la forma d’un compàs. Les formes de l’acroteri i les diverses obertures són perfilades amb una fina línia de color ocre que destaca sobre el fons blanc de la façana. La resta de façanes també són arrebossades i pintades de blanc, però no presenten elements d’especial interès.</span></span></span></p> | 08108-66 | Barri del Pla. Passatge del Pla, 5 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècada de 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Miquel Palluí en concret, el fundador de la casa fou Miquel Nadal Lloveres. Provenia de la casa de can Palluí. Segons es llegeix a la inscripció de la façana, la casa fou construïda l’any 1935 i va adoptar una estètica de regust noucentista, molt en boga en aquests anys.</span></span></span></p> | 41.5890900,2.2562800 | 438012 | 4604422 | 1935 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-2.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada pels propietaris | 106|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 90155 | Can Palet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-palet-0 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Estat de semi-abandonament | <p><span><span><span>Casa de pagès emplaçada en un petit terreny agrícola que ha quedat envoltat per les naus del polígon industrial de Palaudàries. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis, i té adossats cossos més moderns al costat nord. La construcció originària era més petita i de pedra i, ja a la segona meitat del segle XX, es va ampliar considerablement, tot allargant el cos i fent-lo recréixer amb un segon pis obrat amb totxo, de baixa qualitat i que desfigura el volum i la tipologia originàries. Pel que fa a la construcció antiga, es pot veure que la façana principal, encarada vers migdia, es distribuïa simètricament en base a una porta i una finestra a cada costat. Els murs són de maçoneria i les obertures emmarcades amb maó. La porta i les finestres conserven la fusteria originària.</span></span></span></p> | 08108-40 | Polígon industrial de Palaudàries. Carrer Palaudàries, 8 | <p><span><span><span>Aquesta casa formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. No en coneixem notícies històriques concretes però, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX. A la segona meitat del segle XX es devia fer l’ampliació de l’habitatge i la construcció dels cossos adossats.</span></span></span></p> | 41.5754000,2.2121600 | 434321 | 4602935 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-6.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 90971 | Can Patiràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-patiras-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 174.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Casa molt transformada | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui molt transformada, que forma part del barri de cases disperses que va sorgir prop de Serracarbassa. Consta d’un petit cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats a cada costat cossos que sobresurten lleugerament, més un cobert a llevant. La construcció manté més o menys els volums originaris, però les obertures s’han reformat completament en els darrers anys i ara estan revestides d’uns emmarcaments dentats. Així mateix, la casa s’ha dotat d’un sòcol amb revestiment de pedra i els murs s’han pintat de color rosat.</span></span></span></p> | 08108-53 | Urbanització de can Prat. Carrer de Sant Jaume, s/n | <p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo (registre de finques i cases) de 1818. Segons Garcia-Pey, l’home que va construir-la ho va fer a base d’anar pujant pedres de la riera amb un sac, i la gent li deia: “Així has de fer-te-la? Ja patiràs!”. Més endavant de la casa, ara formant part també de la urbanització de can Prat, hi tenia una peça de terra que se’n deia la Vinya de can Patiràs. L’any 2013 a can Patiràs s’hi va establir el centre caní Conductcan.</span></span></span></p> | 41.5885700,2.2166000 | 434704 | 4604394 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90971-can-patiras-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 90562 | Can Ponet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ponet-2 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Consta de dos cossos adossats que formen una planta rectangular allargassada, amb planta baixa més un pis. El cos que està situat al nord-oest té el carener perpendicular a la façana principal, mentre que el que es troba al sud-est té coberta a una sola vessant. La construcció conserva més o menys els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que l’arrebossat amb ciment de les façanes i les reformes de manteniment que s’hi han fet no permeten veure els detalls de les característiques constructives. La casa queda enclotada en un terreny amb desnivell al costat del carrer i té la façana principal a l’altra banda, mirant a migdia, amb un pati davanter i coberts. El cos de ponent conserva obertures emmarcades amb pedra carejada a la façana davantera, i el cos de llevant també té dues obertures amb pedra picada a la façana posterior. Això podria indicar una cronologia entorn de començaments del segle XIX o una mica posterior. Més endavant, però, la majoria d’obertures han estat refetes o són més modernes. A la façana posterior, per salvar el desnivell la casa té un pas aeri que permet accedir directament al primer pis.</span></span></span></p> | 08108-44 | Urbanització de l'estapé. Carrer de l'Avet, 13 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel qua fa a can Ponet en paricular, no en coneixem notícies antigues però, per la seva tipologia constructiva, podria ser originària de la primera meitat del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. Almenys des de mitjans de segle XX els propietaris eren la família Oliver. Recentment els seus descendents han venut la casa, que es troba en procés de rehabilitació.</span></span></span></p> | 41.5974500,2.2278100 | 435647 | 4605371 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Bruno, cal CostelletaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 90985 | Can Tià Sans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tia-sans | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 226.</span></span></span></span></p> | XX | Rehabilitació que ha alterat substancialment la tipologia constructiva originària | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui força modificada, que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té cossos més baixos adossats a banda i banda. La casa ha conservat més o menys els volums originaris, però les obertures s’han refet completament i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat força alterada. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a dos eixos d’obertures amb la porta al mig, i té un rellotge de sol a la part superior. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. </span></span></span></p> | 08108-55 | Carrer Oliveres, 4 | <p><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tià Sans i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. Segons notícies orals, la casa fou construïda per Sebastià Brunés Entreaigües, avi de l’actual propietària. Era coneguda igualment per can Tià Sans i per ca la Mestra, ja que hi va viure una mestra de l’escola. El motiu popular de la casa, doncs, és un derivat del nom “Sebastià”.</span></span></p> | 41.5791500,2.2354400 | 436265 | 4603334 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: ca la Mestra. Notícies orals facilitades per la propietària | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 91847 | Can Turull | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-turull | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 237.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Construcció amb falta de manteniment | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ha conservat els volums i la tipologia de casa popular pagesa del segle XIX. L’habitatge és fruit de tres fases d’ampliació. En un principi tenia un petit cos de planta quadrada (amb planta baixa més un pis), el qual fou allargat cap a llevant. Més endavant, probablement ja al segle XX, s’hi va adossar un cos a la part posterior obrat en bona part amb maó i amb coberta a un sol vessant. Així mateix, a l’angle sud-oest de la casa hi ha adossat un petit cobert de pedra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura mitjançant un eix principal d’obertures al centre, lleugerament desplaçat a la dreta, amb un portal emmarcat amb maó i, al seu damunt, una finestra amb ampit de pedra treballada. Els paraments són arrebossats. A l’altre costat del pati davanter es conserva un pou de força profunditat, actualment mig sec.</span></span></span></p> | 08108-109 | Urbanització de l'Estapé. Camí del Sot, 8 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels, i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebó, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Turull en particular, ja hem dit que consta en l’Apeo de 1818, a nom de Salvador Serra. El nom de la casa prové del cognom d’un dels antics propietaris, que era conegut per en Turull de Parets. A l'Arxiu Parroquial en 31 de juny de 1816 hi consta Francisco Turull, fill de Llorens Turull i de Maria Batlles. La mare, Maria Batlles, tenia una altra casa en aquest sector. Més tard, consta com a propietari de can Turull Pau Turull (1887-1888).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX els Turull encara estaven al capdavant de la casa. Un dels fills, Josep Turull Argemí, va comprar la casa veïna de can Petit. A mitjans de segle XX consta com a propietari Gil Serrat Bayer (1943 i 1953). Les inicials “J S” estan inscrites a la façana, junt amb l’any 1942. A la dècada de 1970 va comprar la casa l’actual propietari, que pràcticament no ha utilitzat la casa antiga i n’ha construït una de nova a la part alta de la finca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El torrent de can Turull baixava des de can Filoseta (ja desapareguda) per darrera de can Turull i can Petit, fins arribar al torrent de Merdans.</span></span></span></p> | 41.5989900,2.2269600 | 435578 | 4605543 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-6.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la façana: J S Año 1942Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pel propietari | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | |||||
| 91436 | Casa Nova del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-del-pla-0 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. La Casa Nova del Pla es troba entre les que millor han conservat la tipologia originària de casa pagesa popular. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) i queda envoltada per un seguit de coberts als laterals i a la part posterior, amb un cos més llarg al costat nord. La façana principal, encarada vers el sud-oest, és la part que mantingut de manera més visible les característiques tradicionals. S’ordena en base a tres eixos d’obertures, i es caracteritza per uns emmarcaments de maó de formes dentades que perfilen les obertures i que destaquen sobre el parament de pedra. La composició queda ressaltada també amb un balcó central i, al seu damunt, unes finestretes bessones al nivell de les golfes rematades amb arcs de punt rodó. Aquestes finestres bessones es repeteixen a la façana posterior i donen personalitat a la casa. Més recentment, al nivell de planta baixa de la façana principal s’hi ha afegit un porxo que desfigura lleugerament la fesomia tradicional de la construcció.</span></span></span></p> | 08108-67 | Barri del Pla. Passatge del Pla, 7 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el <span>1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. </span>Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a la Casa Nova del Pla en concret, sembla que fou de les últimes que es va construir en aquest sector. El primer propietari era Isidre Grau Casals, per això també s’anomenava ca l’Isidret o cal Sidro del Sot. L’avi era fill de la Casa Nova de can Cosconer, i potser per aquest motiu es va anomenar Casa Nova, o bé perquè va ser de les últimes a construir-se. Recentment la casa ha estat adquirida per uns nous propietaris.</span></span></span></span></p> | 41.5898300,2.2572600 | 438094 | 4604504 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91644 | Habitatges Tèxtil Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-textil-torres | <p><span><span><span><span>QUEROL, Ricart. Tèxtil Torres, símbol del creixement industrial a Lliçà de Vall. Anys 1961-1986. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Petit barri amb habitatges que originàriament eren per als treballadors de la gran fàbrica Tèxtil Torres. Està emplaçat al costat de ponent del complex industrial. El conjunt és format per dos grans blocs allargats, un altre de dimensions mitjanes i dos de més petits; aquests últims situats a l’est. En general són de tres plantes, però un arriba a les quatre plantes. Es troben disposats de manera que conformen un recinte més o menys triangular, amb espais enjardinats i comunitaris entremig i al voltant.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els diferents blocs segueixen un llenguatge arquitectònic similar, representatiu de l’arquitectura pública o semipública de la dècada de 1960. Es caracteritzen per la combinació de l’obra feta amb maó en franges llises amb altres espais on es concentren les diverses obertures, ja siguin finestres o galeries, amb unes obertures més àmplies a les façanes davanteres i més reduïdes a les posteriors.</span></span></span></p> | 08108-83 | Carrer de la Indústria, diversos números | <p><span><span><span><span>La industrialització a Lliçà de Vall va ser molt tardana. Fins la dècada de 1960 la principal activitat econòmica encara era l’agricultura. Tèxtil Torres S.A. va ser la primera gran empresa que es va instal·lar al poble. El 1961 es va començar a construir la fàbrica. Amb 20.000 metres quadrats, era una de les construccions industrials més grans de la zona. Va començar a produir el 1963, i funcionava com a complement de la fàbrica que l’empresa tenia al Poblenou de Barcelona. A Lliçà s’hi feia teixit blanc de cotó per a llençols i coixineres. La força motriu era el vapor, generat per la combustió de carbó, i més endavant (1967) s’hi va introduir el gasoil. Per a la neteja dels teixits es va instal·lar una mecanisme que bombejava l’aigua a la fàbrica des d’una mina subterrània. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cotó arribava en fil i es teixia als telers situats en diverses naus. Seguidament es traslladava el teixit a la nau gran central on es feien tasques de blanqueig i aprest. Un cop assecada al natural, la roba es tallava i es plegava, a punt per sortir de la fàbrica. Les marques que comercialitzaven eren “El Buitre” i “Sabanas Manola”. Es feien tres tipus de teles que s’anomenaven: “Manola verde”, “Manola dorada” i “Buitre”; aquesta darrera, de menys qualitat. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Inicialment, molts dels treballadors van venir de Barcelona i es van instal·lar en uns blocs construïts davant de la fàbrica. El mateix 1961 es va presentar el projecte per construir aquests habitatges, que van constituir un petit barri conegut amb el mateix nom de la fàbrica. El primer bloc que es va construir al costat de la fàbrica era pels encarregats de secció. Posteriorment es van anar construint la resta de blocs, entre 1964 i 1967 aproximadament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Cap al 1986 la fàbrica va tancar les portes. Posteriorment s’hi han fet diverses subdivisions i s’hi han instal·lat empreses d’altres sectors (QUEROL, treball inèdit)</span></span></span></span>.</p> | 41.5813800,2.2382200 | 436499 | 4603579 | 1964-1967 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-6.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91942 | Gegants de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-llica-de-vall | <p><span><span><span>Alumnes del Col·legi Públic Les Llisses (1989). <em>Una història de gegants: en Joan i la Violant</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Alumnes del CEIP Les Llisses (2003). <em>Una història de gegants: en Joan i la Violant</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall (segona edició).</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 131-132.</span></span></span></p> | XX-XXI | <p><span><span><span>La parella de gegants propis de Lliçà de Vall són uns reis de l’època medieval que s’inspiren en personatges reals que tenen una vinculació amb la història del poble. Són Joan I el Caçador i la seva esposa Violant de Bar, els quals foren reis de la corona d’Aragó i van posseir el castell de Lliçà de Vall al segle XIV.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Tots dos mesuren 3,60 metres i pesen 45 kg. Són fets l’any 1989 per l’artesà Ramon Aumedes, del taller Sarandaca. El gegant porta vestimenta de color grana coberta amb una capa, i amb la mà esquerra agafa l’espasa. La geganta va abillada amb un vestit ocre i capa, i no ostenta cap atribut. Ambdós llueixen la corona reial. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més recentment s’han incorporat a la comparsa gegantera els gegantons, que són els fills dels gegants i es diuen Pol i Aïda. Mesuren 2,50 m d’alçada i pesen 20 kg. La colla gegantera també compta amb tres capgrossos, que són el Porc senglar, el Llop i el pagès Oriol, personatges protagonistes d'uns contes ideats per mestres i alumnes de l'escola pública i publicats per l'Ajuntament</span></span></span>.</p> <p><span><span><span>Els gegants es poden veure al vestíbul de l’Ajuntament. Els geganters de Lliçà de Vall participen especialment en els actes de la Festa Major i en la Festa del Glaç, a més d’altres actuacions en què són convidats.</span></span></span></p> | 08108-133 | Vestíbul de l'Ajuntament. Plaça de la Vila | <p><span><span><span>La colla de geganters i grallers de Lliçà de Vall es va iniciar el 1989, quan es van construir els gegants del poble. El regidor de cultura, Josep Carreras, i l’assistent social, Eulàlia Renter, van proposar la construcció d’una parella de gegants que representessin el poble. Amb l’assessorament històric de mossèn Joan Masó van decidir construir els gegants en forma de reis medievals. El taller de costura del grup de dones grans van confeccionar els vestits. També hi va col·laborar el Col·legi Públic Les Llisses, i el resultat va ser la publicació d’un llibre que narra, a manera de faula, l’origen dels gegants. El 23 d’abril de 1989, per la diada de Sant Jordi, es va celebrar el bateig dels gegants i el 26 d’abril de 1992 el seu casament. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn del 2003 es van crear els gegantons, i la idea d’aquests nous personatges va ser fruit també d’un procés participatiu amb l’Escola Les Llisses. Entre mestres i alumnes es va idear una història que explica l’origen d’aquests personatges de la nova generació. Van ser batejats a la Festa de la Primavera de 2003. Anys després, per la Festa Major de 2006 es presentaren els capgrossos: el llop, el pagès Oriol rossinyol i el porc senglar, figures que apareixen en el conte fet pels escolars (Busto, 2017: 131).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els personatges en què s’inspiren els gegants són els següents: Joan I el Caçador (1350-1396), rei de la corona d’Aragó. L’any 1381 consta que tenia la possessió del Castell de Lliçà de Vall i llavors el va vendre. El 1384 els habitants del terme van comprar els drets al senyor del castell mitjançant el pagament de la remença per tal de poder sostreure’s del poder senyorial i retornar al domini reial. La segona esposa del rei Joan fou Violant de Bar (1365-1431), persona de cultura refinada que es va envoltar de músics, trobadors i escriptors i va impulsar la creació literària en llengua catalana.</span></span></span></p> | 41.5862800,2.2391400 | 436581 | 4604123 | 1989, 2003 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-seva-3.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-1.jpg | Física | Popular|Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Ramon Aumedes (gegants) | Algunes de les fotografies han estat facilitades per la colla de geganters | 119|98 | 53 | 2.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||
| 90000 | Molí d'en Roure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-roure | <p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, <em>Ara Vallès</em> (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 136.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 148-149, 206.</span></span></span></span></p> | XIV-XX | Falta de manteniment, amb moltes parts de l'edifici en situació precària | <p><span><span><span>Antic molí fariner, d’origen medieval, del qual pràcticament no en queden traces, ja que deu fer molts anys que no està en ús i ha esdevingut una casa de pagès. Actualment el conjunt consta d’una superfície edificada considerable que inclou l’antic molí, a ponent, al qual s’hi han adossat altres cossos de construcció més recent, (probablement del segle XIX o començaments del XX) tot formant una planta en forma de U amb un cos més alt al centre i un pati posterior. Quan es va fer aquesta última reforma tota la façana principal va quedar més o menys uniformitzada i es va arrebossar. Algunes de les obertures es van remodelar, tot i que el resultat final és força heterogeni.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la façana principal el cos més antic, a ponent, té dues plantes i presenta obertures diverses, amb un balcó corregut al primer pis. El cos central consta de tres plantes i és rematat amb un acroteri amb perfil lleugerament sinuós. Té traces d’un antic rellotge de sol. La part de ponent, de dues plantes, és tal vegada la més recent. Està obrada completament amb totxo i s’estructura en base a quatre eixos d’obertures, amb finestres balconeres d’obra calada al primer pis. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En relació a l’antic molí, cal dir que aquest es nodria amb aigua de la mina de can Coll. Actualment la mina arriba uns metres al nord-oest de la casa i omple una bassa de rec construïda a la dècada de 1940. Poc després el canal es divideix en dos ramals, un que va més a l’est i es dirigeix cap a can Xiol i un altre, lleugerament més a ponent, que va cap a can Coll. El ramal de l’est és el que nodria la bassa del molí. De la bassa, que està situada rere la construcció antiga i es troba molt coberta per la vegetació, se’n conserva part d’un mur on encara s’hi veu un sobreeixidor. Al seu interior s’insinua l’entrada al carcabà del molí, que era la part subterrània on hi havia la roda hidràulica. En l’estat actual, però, desconeixem si es conserva o en quin estat es troba aquesta part del molí. Actualment el ramal de llevant de la mina voreja la casa per ponent i continua en direcció sud, cap als horts de can Tabaquet, regats amb aigua de la mina.</span></span></span></p> | 08108-17 | Sector est del terme municipal, al barri del Pla | <p><span><span><span>Aquest molí és d’origen medieval i està vinculat a la mina de can Coll. Era un dels cinc molins que anaven amb l’aigua que proporcionava aquesta mina d’origen medieval i que ja està documentada l’any 1398. Concretament, era el molí senyorial i estava sota el domini del senyor del castell de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el fogatge de 1497 hi consta una casa com a Roura, i en el fogatge de 1515 apareix a nom de Bernat Roura. Tanmateix, no creiem que aquestes referències corresponguin realment a la casa del molí, sinó més aviat a un altre mas del terme. Tot sembla indicar que el nom originari d’aquest molí era Roviradech. Així, en documents de 1551 i 1596 referits al mas de can Canyet s’esmenta un mas rònec que estava junt a la casa i que tenia el nom de Rovidarech o Roviradech. Aquesta denominació s’ha d’associar al molí, com queda clar en una concòrdia firmada el 24 d’agost de 1767 on es diu que “lo referit molí anomenat den Canyet antes se anomenava de Roviradech: Que lo molí de Roviradech antes se anomenava lo Molí del Castell de Llissadevall propi del sr. de dit Castell y en virtut d’antiquíssims tituls te y ha tingut sempre la facultat de fer resclosa y assequia en dicta riera Tenes” (GARCIA-PEY, 1999: 149). Per tant, queda clar que era el molí senyorial, que en època medieval devia encarregar-se de fer-lo anar la masia de can Canyet i, en el moment de decadència del castell a la baixa edat mitjana, aquest mas devia comprar el molí. Aquest molí també era conegut com el Molí de Dalt en relació a altres molins que hi havia aigües avall, que eren el de can Coll o el Molí del Xiol. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII la masia de can Canyet i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que en fos propietària és Gestrudis Coll, el 1729. En aquest segle els moliners eren la família Roura, i el molí fou anomenat Molí d’en Roure i encara avui es coneix amb aquest nom. L’any 1771 hi ha notícia en documents de l’Arxiu Parroquial del baptisme d’Eulària Roura, que era filla de Joseph Roura, moliner, i de Catarina Varó, cònjuges difunts (GARCIA-PEY, 1999: 206). Aquestes dades semblen indicar, doncs, que la denominació de Roure fou adquirida en aquesta etapa més tardana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan a mitjans de segle XX la família Roura va marxar del molí s’establí en una casa del carrer de Sant Cristòfol abans anomenada can Mariano i actualment can Roura. Més endavant, a l’antic molí hi vivia en Peret Gitano, que hi criava cavalls i que temporalment va fer que la casa es conegués com can Peret Gitano. En l’actualitat tot l’entorn es troba afectat per un pla urbanístic, de moment en fase d’estudi. </span></span></span></p> | 41.5880000,2.2431800 | 436919 | 4604311 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Molí del Castell, Molí de Rovidarech o Roviradech, Molí de can Canyet, Molí de Dalt.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 89991 | Can Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-canyet | <p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, Ara Vallès (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes. Pagès Editors, Lleida, p. 225.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 32-33.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 42, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DOMÈNEC FIGUERAS, Laura. Treball de recerca particular sobre la història de can Canyet (inèdit).</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span>Masia molt probablement d’origen medieval emplaçada a l’esplanada que forma la terrassa de ponent del riu Tenes, en un entorn avui pràcticament urbanitzat. Ha conservat molt bé els volums i la tipologia d’una masia tradicional, amb una estructura originada bàsicament al segle XVI i amb diverses ampliacions posteriors. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a l’angle nord-est. Així mateix, al costat de ponent s’hi adossat un cos de dues plantes aixecat a la dècada de 1960 sobre antics coberts i que compta amb una tribuna davantera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal de la masia, encarada vers migdia, presenta una distribució d’obertures irregular, fruit de les successives ampliacions. L’eix central, desplaçat cap a l’esquerra, és format per un portal adovellat i al seu damunt un finestral tardogòtic que possiblement es pot datar al segle XVI. Consta d’una llinda decorada amb arc conopial i amb traceries que inclouen el relleu de dues figures humanes (la de l’esquerra molt erosionada), mentre que les impostes són decorades amb rosetes. Antigament les traceries tenien com a apèndixs dos petits caps que es van acabar perdent. Cal remarcar que aquest és l’únic exemple d’un finestral gòtic autèntic en una masia de Lliçà de Vall. N’hi ha un bon nombre que tenen finestres similars, però afegides en èpoques més recents, ja als segles XIX o XX. La resta de finestres d’aquesta i altres façanes s’han refet totalment o en part tot afegint-hi unes llindes modernes amb gravats conopials. El 1947, moment en què es va arrebossar la façana, s’hi va restaurar un rellotge de sol quadrat sobre un model més antic.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una altre element que caracteritza la casa és la presència d’un bon nombre de contraforts, tant a la façana principal com a llevant. Així mateix, el mur de llevant presenta un talús important. Tot això s’hauria fet amb la voluntat de protegir la construcció després dels terratrèmols que van assolar aquesta zona a la baixa edat mitjana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els coberts de la part posterior, a pedra vista, mostren un parament fet amb la maçoneria típica de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri amb predomini de pedres de riu. Al seu interior es conserva una interessant columna central sobre la qual es sustenta l’estructura de la construcció. Pel que fa a l’interior de la masia, ha conservat parcialment les característiques originàries. La planta-pis es distribueix al voltant de la sala, amb un festejador i habitacions als dos costats</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p> | 08108-8 | Carrer de Balmes, s/n | <p><span><span><span>En el camp que hi ha situat al nord de la masia s’hi ha recollit material arqueològic d’època romana. El jaciment, però, s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, que és una masia que es troba una mica més lluny, a l’oest. És possible, doncs, que can Canyet tingui el seu origen en una vil·la romana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al mas pròpiament, és del tot probable que sigui originari d’època medieval força reculada. Els nombrosos contraforts amb què la casa està apuntalada suggereixen que es van fer per protegir-la dels terratrèmols que va patir aquesta zona de Catalunya entre els segles XIV i XV. El darrer, que fou l’any 1448, va tenir l’epicentre prop de Granollers i va afectar també l’església parroquial de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera referència documental que coneixem del mas de can Canyet del 1345 en una visita pastoral del bisbe. Dos segles més tard, en el fogatge de 1553 hi consta Jaume Canyet, àlies Rovira Rich o Dich. Aquest àlies fa referència a un mas rònec que tenia aquest nom, i que ja està documentat el 1551. El 1596 torna a esmentar-se la casa d’en Canyet, situada junt a un mas rònec, en aquest cas esmentat com a Rovidarech. La denominació Rovidarech suggereix una possible relació amb la mina o rec de can Coll, que ja existia en època medieval i feia anar diversos molins. Un d’aquests molins, situat molt a prop de can Canyet, era el molí del Castell, posteriorment conegut com a molí de Roviradech, després com a molí de can Canyet (així era el 1767, segons es diu en un document), més endavant encara fou el molí de can Coll i actualment molí d’en Roure. Per tant, s’entreveu una connexió entre el castell de Lliçà, que es troba força a prop camí amunt, el que hauria estat molí senyorial, can Canyet i el mas de Roviradech. Podem aventurar que els habitants del mas eren els que feien anar aquest molí des d’època medieval, i van acabar per adquirir-lo en un moment en què el castell ja estava en decadència. El fet de gestionar una infraestructura tan important com un molí devia aportar una certa prosperitat a la família. Això devia permetre la reconstrucció del mas al segle XVI, després dels terratrèmols, i explicaria l’existència d’un finestral tardogòtic la masia, cosa que en el seu moment li devia donar un cert aire senyorial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XVII el propietari era Pere Canyet, documentat l’any 1618. Una mica més endavant l’hereva devia ser una pubilla, que es va casar amb un Xiol. El 1673 consta com a propietari Joan Xiol Canyet, que ostentava un càrrec públic al consell general del Comú; és a dir, al govern municipal. Ja al segle XVIII la masia i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que fos propietària de can Canyet és Gertrudis Coll, el 1729. Posteriorment can Canyet va continuar uns 200 anys en mans de can Coll, i era portat per masovers. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, el propietari era Anton Coll i Llanza. També pertanyien a l’heretat de can Coll el mas Xiol i la Casa nova del Pla. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a principis del segle XVIII es van establir com a masovers de can Canyet la família Olivé. Procedien de Montlluís, la vila actualment francesa a la comarca del Conflent. Des d’aleshores els Olivé han habitat a can Canyet de manera ininterrompuda fins els nostres dies. El membre més antic conegut és Joan Olivé Roca, el seu fill fou Caietà Olivé Martí, que va viure aproximadament a la segona meitat del segle XIX. El seu fill i hereu fou Lluís Olivé Villà, el fill i hereu d’aquest fou Caietà Olivé Nadal, el fill i hereu d’aquest Lluís Olivé Martí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1932 Lluís Olivé Villà va formalitzar la compra de can Canyet, per la qual cosa es va haver de vendre el mas de can Camp, que era de la seva propietat. Els anys 1960 es va edificar un nou habitatge sobre els coberts de ponent. Més recentment, a les dècades de 1980 i 90 la masia s’ha anat restaurant i rehabilitant amb molta cura per conservar la tipologia tradicional. Entorn de la dècada del 2000 la masia va estar a punt de ser enderrocada a causa d’un pla urbanístic municipal. Sortosament, la qüestió es va solucionar amb el traspàs de les terres del mas per permetre el creixement del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, can Canyet era coneguda també com la Casa dels Quatre Pous, perquè tenia quatre pous per la manca d’aigua. Actualment en queden dos. En un llibre de Carme Badia (2004: 225) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a l’amo de can Canyet, el Tano.</span></span></span></p> | 41.5881800,2.2405100 | 436697 | 4604332 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-finestral.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-12.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Inscripció al rellotge de sol: 'MENTRAS YO BAX SAYALAN LA TEVA BIDA AS BA ACABAN' | 93|94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91716 | Festa del Glaç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-glac | <p><span><span><span>Autors Diversos (2017). “Els pous de can Gurri i can Coll, patrimoni històric local”, <em>Ara Vallès</em>, núm. 16 (octubre de 2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 141-142.</span></span></span></p> <p><span><span><span>ESPLUGA, Maria; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2020). <em>En Tragina i el glaç</em>, Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86. </span></span></span></p> | XXI | <p><span><span><span>Festa popular que se celebra l’últim cap de setmana d’octubre al voltant dels dos pous de glaç de can Gurri. Es tracta d’un esdeveniment sorgit a la dècada de 2010 fruit d’un procés de creació comunitària i participació ciutadana. A Lliçà de Vall hi ha diversos pous de glaç, que van tenir el seu moment àlgid al segle XVIII i que van donar peu a una notable indústria que implicava diversos sectors del poble. En la festa del Glaç es dona a conèixer aquesta activitat tradicional i també com era l’ambient i la vida del poble en aquesta època. Es vol trencar així amb la imatge industrial de Lliçà de Vall i retornar a un moment de la seva història que encara és ben present en el patrimoni que s’hi conserva.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La festa dura dos dies i el plat fort és la representació itinerant que té com a títol “El carro de gel: crònica del darrer viatge de l’any”. És interpretada per actors locals i basada en fets documentats. A través de diferents quadres escènics es recrea el viatge d’uns traginers que transporten el gel que extreuen dels pous de can Gurri fins a Barcelona. Amb diferents variacions que s’hi van introduint cada any, les escenes són més o menys les següents: la sortida del gel del pou i el carregament al carro; la casa del notari Barrera, on es fan els tractes legals, la taverna, on s’explica el trajecte que es farà, passant per l’hostal de Montcada; l’episodi d’un atracament a mans d’uns bandolers; la plaça del poble, on s’explica l’incident davant de les autoritats locals. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la nit la gresca continua amb foc i animació de la mà dels diables, els gegants i l’actuació del Ball de Gitanes. L’esplanada al voltant dels pous s’omple també amb parades d’artesans de diferents tipus que protagonitzen el Mercat del pagès, i al llarg dels dos dies s’organitzen també jocs i tallers infantils, àpats populars, exposicions i altres activitats lúdiques i culturals que contribueixen a crear l’ambient de la festa. En total hi participen uns 200 voluntaris, i l’esdeveniment mobilitza totes les entitats de cultura popular del poble: Coral de Lliçà de Vall, el Cor de la Val, Colla de Ball de Gitanes, Colla de Gegants i Grallers, diables i el grup de teatre Xamba.</span></span></span></p> | 08108-91 | Sector sud-est del terme municipal. Pla de can Gurri. Vora els pous de glaç de can Gurri | <p><span><span><span>Al costat del riu Tenes a Lliçà de Vall s’hi va desenvolupar una important indústria del glaç. Estava relacionada amb el conreu del cànem, ja que ambdues feien servir recs i basses comunes. Les primera notícia de pous de glaç al municipi es troba en uns capítols matrimonials entre Marc Pare i Antiga Gurri. Són de l’any 1689, un moment que coincideix amb l’anomenada petita edat del gel que va tenir lloc a l’entorn del segle XVII, quan a l’hemisferi nord les temperatures van baixar uns quants graus. L’explotació dels pous es va desenvolupar sobretot al segle XVIII, coincidint amb una expansió general d’aquesta indústria. El viatger Francisco de Zamora, que va allotjar-se a la masia de can Coll, destaca la importància del comerç del gel que protagonitzava aquesta casa, que també tenia un pou de gel.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un document de 1765 s’esmenten el pou de can Coll i els dos de la Verneda de can Gurri o d’en Barrera. La denominació Barrera fa referència al notari Salvador Barrera, que era l’arrendatari dels dos pous de can Gurri. El contracte estipula totes les condicions i els detalls de l’activitat: persones que hi treballaven, la mida dels pans, els quilos de llenya que hi havia d’haver fora dels pous per mantenir el fos per escalfar els treballadors, els sous, els preus del glaç, que els traginers havien de parar a l’hostal de Montcada, l’hora d’arribada a Barcelona i les penalitzacions per 'merma' o retard, entre altres coses. Deu anys després les instal·lacions dels pous de can Gurri es van ampliar amb la construcció de dues basses més. Està documentat que en la dècada de 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El subministrament d’aigua es feia mitjançant un rec que nodria unes basses. Un cop plenes les basses, d’uns 20 o 30 cm de fondària, es deixava glaçar l’aigua i llavors, amb l’ajuda d’uns motlles de fusta, es serrava i se’n feien unes peces anomenades pans de glaç d’uns 70 cm d’ample per uns 120 de llarg. Aquesta feina la feien els picadors. Després els pans de glaç es transportaven fins als pous. Allà els empouadors guardaven els pans de glaç al pou, embolcallant-los amb boll o palla perquè no s’enganxessin entre ells. Unes estructures de fusta separaven grups de capes. Un cop plens els pous es tancaven hermèticament i no s’obrien fins a l’època de desempouar, quan es carregaven als carros que els havien de transportar fins a Barcelona. El gel es feia servir en molts usos, com ara la conservació d’aliments o per refrescar begudes. Per la seva puresa, el gel de Lliçà era molt apreciat en els hospitals com el de la Santa Creu de Barcelona, on s’utilitzava per a usos terapèutics.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys el conjunt ha passat a propietat municipal i al voltant dels pous de can Gurri des del 2011 s’hi organitza la Festa del Glaç, la més emblemàtica del poble i que té lloc a finals d’octubre. Primer es feia a l’esplanada de dalt i l’any 2021 es va passar a la terrassa inferior. </span></span></span></p> | 41.5856600,2.2476000 | 437285 | 4604048 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91716-fg20211.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91716-fg20212.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91716-fg20214.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91716-fm20216.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El tema dels pous de glaç ha estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i el glaç”, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià.Fotografies facilitades per l'Ajuntament | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91917 | Can Fèlix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-felix | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 219.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 84.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa unifamiliar parcialment entre mitgeres i en posició de xamfrà, emplaçada al barri Les Casetes, que constitueix més o menys el nucli antic del poble. Ha conservat la tipologia originària a les dues primeres plantes però, a la segona meitat del segle XX, s’ha fet recréixer amb un àtic amb terrassa que altera la coherència del conjunt. És una edificació de planta rectangular que té la façana principal alineada amb la carretera, adossada a la casa de can Fleca. En les dues plantes originàries la façana s’ordena en base a un eix de simetria centrat en el balcó corregut del primer pis, amb tres obertures, mentre que la planta baixa presenta dos portals i, al centre, un rètol gravat que diu “Casa Fèlix”. El parament és arrebossat i pintat de color clar i les obertures tenen un emmarcament de tonalitat sèpia, amb un sòcol a la part baixa. La planta àtic, de volums irregulars, segueix aquesta mateixa pauta. A la façana lateral nord les obertures originàries s’han remodelat. Segons es pot veure en una fotografia de la dècada de 1960, antigament la planta-pis era rematada amb una cornisa i terrassa superior on ara hi ha una balconada.</span></span></span></p> | 08108-119 | Barri Les Casetes. Avinguda Montserrat, 111 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Fèlix en particular, per la seva tipologia podria ser obra dels primers decennis del XX, quan es va construir la carretera. Segons recull l’autor García-Pey (1999: 84), el propietari era un home de nom Fèlix que havia anat a viure a Parets, però durant els anys 1937-38, en plena Guerra Civil, va tornar. Llavors a la casa hi havia un forn de llenya que havia estat col·lectivitzat. Cal dir que a la casa del costat, can Fleca, la família Puig hi tenia un forn de pa o fleca. Probablement es tractaria del mateix. Tal com es pot veure en una fotografia de la dècada de 1960, aleshores continuava vigent l’establiment, que era una mena de botiga i cafè sota el rètol que encara es conserva de “Casa Fèlix”.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 219) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica alguna anècdota referida al forn de pa de can Fèlix.</span></span></span></p> | 41.5921500,2.2429000 | 436900 | 4604771 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91917-can-felix-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91917-can-felix-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91917-bar-pepet-can-felix-anys-60.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals i fotografia antiga facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Fotografia antiga entorn de la dècada de 1960, d’autor desconegut. Arxiu Municipal de Lliçà de Vall. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 151,99 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc