Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 90007 | Ca l’Oliveres (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loliveres-jaciment | <p><span><span><span>ESTRADA GARRIGA, J.; VILLARONGA, L. (1967). <em>La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona).</em> Barcelona: I.P.A, 1967. ((Monografías XXVIII); XXVIII). Separata de la revista 'Ampurias'. </span></span></span></p> <p><span><span><span>ESTRADA, J. (1955). <em>Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores</em>. Museu de Granollers, Granollers.</span></span></span></p> | IIaC - VdC | Estat del jaciment desconegut, probablement força arrasat | <p><span><span><span>Jaciment d’època romana que es coneix tan sols per la troballa de materials superficials a la zona propera a la masia de ca n’Oliveres Vell. Ja a la dècada de 1950 l’arqueòleg Josep ESTRADA (1955: 20) va donar a conèixer aquest jaciment, del qual només diu que és una “estació indefinida”. Va recollir fragments esporàdics de terrissa comuna i teula romana (<em>tegulae</em>), cal suposar que a la vora de ca n’Oliveres. Anys més tard, en una prospecció efectuada durant la revisió de la Carta Arqueològica l’any 1992, es van trobar fragments de ceràmica al camp situat al nord de la masia de can Canyet, a ponent del carrer i a pocs metres d’on es troba l’escola de pàrvuls. D’altra banda, mossèn Joan Masó diu que les troballes es van fer al costat del camí de Sant Baldiri, actual carrer de Sant Baldiri, que passa entre les dues masies.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb aquestes poques dades l’emplaçament del jaciment queda força indefinit, ja que entre les masies de ca n’Oliveres Vell i can Canyet hi ha una distància d’uns 200 m. Tan sols podem suggerir que en aquesta zona hi podria <span>haver hagut una vil·la romana, el nucli de la qual podria trobar-se o bé al subsòl de ca n’Oliveres o bé a can Canyet.</span></span></span></span></p> | 08108-23 | Rere la Masia de can Canyet. Carrer de Balmes, s/n | 41.5888500,2.2405300 | 436699 | 4604407 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90007-oliveres-jaciment-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90007-oliveres-jaciment-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90007-oliveres-vell-5.jpg | Inexistent | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Les fotos del jaciment corresponen al camp posterior a la masia can Canyet i a la zona de l’entorn de la masia de ca n’Oliveres Vell. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 90008 | Can Coll (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-jaciment | <p><span><span><span>ESTRADA GARRIGA, Josep. <em>Notas arqueológicas inéditas del Vallès Oriental.</em></span></span></span></p> <p><span><span><span>ESTRADA, Josep (1969). <em>Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona</em>. Comisión de Urbanismo, Barcelona.</span></span></span></p> | IIaC - VdC | L'estat de conservació d'aquest jaciment es desconeix, probablement ha estat força arrasat | <p><span><span><span>Jaciment que es coneix tan sols per la troballa de material arqueològic superficial i que va donar a conèixer Josep Estrada entorn de la dècada de 1970. Concretament, en els camps i la zona més propera als murs que tanquen la casa de can Coll s’hi van localitzar alguns fragments de teula romana (<em>tegula</em>). Avui en aquest indret hi ha el jardí de can Coll.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que l’indret era estratègic perquè es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars, que feia un recorregut més interior que la Via Augusta, passant a través de la depressió prelitoral del Vallès. Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquest camí devia fer un itinerari semblant al del posterior camí ral de Sabadell a Granollers, que coincideix força amb l’actual carretera C-155 i que passaria lleugerament al sud de can Coll. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Per aquest indret hi devia passar un altre camí, de caràcter secundari, que seguia en paral·lel a la riera de Merdans. Passava vora el Castell de Lliçà de Vall (a un quilòmetre de distància), que és una torre d’origen romà, i la cruïlla d’aquests dos camins es devia trobar vora can Coll.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així mateix, en època medieval en aquest lloc hi havia una capella dedicada a Sant Joan, que ja està documentada l’any 1009, i també el mas de can Coll, que devia originar-se en aquesta mateixa època i va esdevenir el més important del terme de Lliçà de Vall, amb estretes vinculacions amb el castell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Per tot això, el més probable és que en aquest indret hi hagués algun tipus d’assentament romà, probablement una vil·la, i que les seves restes es trobin al subsòl de la masia.</span></span></span></p> | 08108-24 | Entorn del jardí de la masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | 41.5846500,2.2403500 | 436680 | 4603941 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90008-can-coll-jaciment-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90008-can-coll-ext-30.jpg | Inexistent | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 83|80 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 90009 | Can Gurri (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gurri-jaciment | <p><span><span><span>ESTRADA GARRIGA, J.; VILLARONGA, L. (1967). <em>La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona).</em> Barcelona: I.P.A, 1967. ((Monografías XXVIII); XXVIII). Separata de la revista 'Ampurias'. </span></span></span></p> <p><span><span><span>ESTRADA, J. (1955). <em>Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores</em>. Museu de Granollers, Granollers.</span></span></span></p> <p> </p> | IIaC - VdC | L'estat de conservació del jaciment és desconegut | <p><span><span><span>Jaciment que es coneix tan sols per la troballa en superfície de material arqueològic d’època romana, a l’entorn de la masia de can Gurri. En aquest indret s’hi han localitzat fragments aïllats de tègula i àmfora. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’indret es troba a la vora del riu Tenes i era també el lloc per on transcorria la via romana coneguda com dels Vasos Apol·linars o de Vicarel·lo. Aquest camí feia un recorregut interior a través de la depressió prelitoral del Vallès. Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquesta via devia fer un itinerari transversal semblant al del posterior camí ral de Sabadell a Granollers, que coincideix força amb l’actual carretera C-155. En aquest sector, però, passaria lleugerament al sud de can Gurri. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Tot això apunta a l’existència d’una possible vil·la romana anterior a la masia i, per les característiques de l’indret, es pot deduir que el nucli estaria situat al subsòl de l’actual masia o molt a prop.</span></span></span></p> | 08108-25 | Sector nord-est del terme municipal. Barri del Pla, vora can Gurri | 41.5855600,2.2482000 | 437335 | 4604036 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90009-can-gurri-jaciment-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90009-can-gurri-jaciment-2.jpg | Inexistent | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 83|80 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 90016 | Bosc de Tetuan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-tetuan | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 50, 226.</span></span></span></p> | <p><span><span>Espai natural amb vegetació de ribera que s’estén al llarg de la Vall de Tetuan. El torrent de Tetuan comença uns 400 m al nord del termenal entre Lliçà d’Amunt i Lliçà de Vall, en terme d’aquest primer municipi. Segueix entre les urbanitzacions de ca l’Estapé (a l’oest) i can Vilardebò (a l’est), ja en terme de Lliçà de Vall, on transcorre uns 1.000 m fins que desemboca al torrent de Sans o de Mardans, prop de la masia de Vilardebò. La vall és ocupada per una zona boscosa amb plàtans, pins i algun sector amb alzinar. En paral·lel hi discorre un camí que passa per trams d’un notable interès paisatgístic, amb plàtans i pins d’una alçada considerable. En els darrers 600 m el camí és tallat al trànsit rodat.</span></span></p> <p><span><span>Segons GARCIA-PEY, el nom de Tetuan es deu al fet que antigament la gent associava el castell de Lliçà (situat vora el mas Vilardebò) amb els sarraïns. De fet, popularment era conegut com a castell del Moro, i és que els sarraïns s’havien fet famosos amb motiu de la batalla de Tetuan.</span></span></p> | 08108-31 | Al nord del terme municipal. Entre les urbanitzacions de ca l'Estapé i Vilardebò. | 41.6000300,2.2309100 | 435908 | 4605655 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-13.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Vall de Tetuan, Passeig de Tetuan | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||||||
| 90877 | Torrent de Merdans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-merdans | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 214-215.</span></span></span></p> | <p><span><span>Espai amb bosc de ribera a l’entorn del torrent de Merdans. Aquest torrent, que prové de la zona actualment ocupada per la urbanització de can Costa, en terme de Lliçà d’Amunt, travessa tot el terme de Lliçà de Vall en direcció nord-sud, passant per can Camp, can Vilardebò i en paral·lel al Passeig de l’Església. En el seu tram final abans de desembocar al riu Tenes l’entorn ha estat arranjat fa pocs anys i compta amb un bonic camí apte per a l’ús lúdic i recreatiu. Aquest darrer tram, situat entre l’Avinguda del Pla i la conca del Tenes, està poblat per arbres de fulla caduca. La llera del torrent discorre per un estret canal revestit amb formigó, entre una zona verda de terreny planer que ha estat naturalitzat. </span></span></p> <p><span><span>El torrent Merdans recull l'aigua d'altres petits torrents com són el de Can Turull, Can Sans, Can Vilardebò, Sot dels Nostris, de la Coma i de Can Rabassola.</span></span></p> | 08108-45 | Sector sud del terme municipal. Entremig del polígon industrial de can Coll. | 41.5824800,2.2410500 | 436736 | 4603699 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sud-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sud-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sud-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sud-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90877-torrent-can-sans-sector-parroquia-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Riera de Merdanç, Riera de Mardans. | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||||||
| 90880 | Bosc de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-les-torres | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 234.</span></span></span></p> | <p><span><span>Petita illa de bosc que ha quedat com a testimoni en una zona ocupada gairebé exclusivament per conreus i coneguda com la Plana. Es troba just a la part posterior (nord) de la masia de les Torres. És un bosc predominantment d’alzines amb algun roure. Entremig s’hi ha habilitat un espai rectangular com a camp de futbol. En l’estreta franja que s’allarga al costat est del camp hi ha una zona de pineda, i a l’oest s’hi ha plantat una línia de xiprers. L’espai també és d’interès per les espècies herbàcies del seu sotabosc. Un camí que travessa la finca de les Torres (avui propietat de l’Obra Tutelar Agrària, OTA), permet passejar per l’interior d’aquesta arbreda.</span></span></p> | 08108-46 | Sector nord-est del terme municipal. Al sector anomenat el Pla, vora la masia de les Torres. | 41.5935600,2.2537800 | 437808 | 4604920 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90880-bosc-torres-14.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||||||
| 90967 | Bosc i riera de can Magarola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-i-riera-de-can-magarola | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 126</span></span></span></p> | <p><span><span>Espai natural amb vegetació de ribera i bosc que s’estén al tram final de la riera o torrent de can Magarola, abans que desemboqui a la Riera Seca; concretament, entre les urbanitzacions de can Prat, la Miranda i El Mirador. El torrent comença una mica més amunt, al Sot de les Serps. En algun tram té un llit ample, encara que l’aigua circuli normalment encaixonada. Als costats de la riera trobem una àmplia zona amb pins, roures i vegetació de ribera. Pel costat de ponent transcorre un camí que és accessible des de diferents punts de la urbanització de can Prat. En el tram final el torrent travessa el polígon de Palaudàries i barreja les seves aigües amb la Riera Seca en el punt on passa la carretera de Granollers a Sabadell. </span></span></p> | 08108-50 | Sector sud-oest del terme municipal. Entre les urbanitzacions de can Prat, la Miranda i El Mirador. | 41.5844400,2.2199600 | 434980 | 4603933 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-13.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||||||
| 90968 | Bosc de les Argelagues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-les-argelagues | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 22</span></span></span></p> | <p><span><span><span>Petit bosc que ha quedat com a testimoni envoltat per diferents urbanitzacions i polígons industrials, a l’àrea central del terme de Lliçà de Vall i al sud del torrent de can Sans o de Merdans. Enmig del bosc hi neix un petit torrent que desemboca al torrent de can Sans. És un bosc on predomina el pi, amb algun roure i alzina. També hi abunda l’argelaga, de manera que quan arriba la primavera és molt visible el color groc de la floració d’aquesta planta. S’hi pot accedir pel camí de les Argelagues, que comença a l’est del polígon amb aquest mateix nom, al carrer dit també de les Argelagues. Ben al principi del camí destaca un exemplar de pi força alt conegut com el Pi de les Argelagues. Té un volt de canó de 1,80 m i una capçada d’uns 15 m. En la part més espessa del bosc trobem altres pins també força espectaculars. D’altra banda, avui al costat del bosc hi trobem un camp de colza que també contribueix a donar-li una coloració groguenca quan arriba el bon temps.</span></span></span></p> | 08108-51 | Sector central del terme municipal. Vora el polígon industrial de les Argelagues. Al sud de la urbanització de El Mirador. | 41.5882200,2.2322900 | 436012 | 4604343 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-24.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||||||
| 91439 | Rellotge de sol de la Bella Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-bella-plana | XX | S’han perdut algunes rajoles, tant del plafó central com del marc | <p><span><span><span>Rellotge de sol emplaçat a la façana principal de la casa rural de la Bella Plana. És de forma rectangular i està emmarcat per una orla feta amb rajoles de ceràmica blava i policroma. Al centre té un plafó de rajola blava del qual en surt el gnòmon del rellotge. La casa de la Bella Plana fou construïda entorn de l’any 1929, i el rellotge sembla fet en aquesta mateixa data, per la qual cosa adopta un cert aire noucentista. La seva forma recorda el rellotge de sol que hi ha a la masia veïna de les Torres de Santa Maria, una casa que forma part de la mateixa heretat de l’Obra Tutelar Agrària (OTA).</span></span></span></p> | 08108-68 | Masia de la Bella Plana, al sector conegut com el Pla | 41.5950000,2.2464000 | 437194 | 4605085 | 1929 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91439-bella-plana-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91708 | Bosc Codern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-codern | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56.</span></span></span></p> | <p><span><span>Bosc que es troba situat al costat de la barriada del mateix nom, entre la carretera de Bigues i Riells i la urbanització de Sant Moritz, al límit nord del terme municipal. Es tracta d’un bosc constituït majoritàriament per pi, que compta amb alguns exemplars d’alçada considerable, i amb presència també de roure i alzina. Al nord de les cases del Bosc Codern s’hi ha habilitat un petit parc amb bancs i una font. Des d’aquest punt hi ha diversos camins que permeten endinsar-se en el bosc, així com també des de la urbanització de Sant Moritz. Antigament les terres pertanyien a la masia de can Coll.</span></span></p> | 08108-89 | Sector nord-est del terme municipal | 41.5970900,2.2401300 | 436674 | 4605322 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91708-codern-bosc-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91708-codern-bosc-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91708-codern-bosc-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91708-codern-bosc-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||||||
| 91727 | Font de can Cusconer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-cusconer | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 58.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 66</span></span></span></p> | XX-XXI | Actualment hi ha un grafiti pintat al mur | <p><span><span><span>Font emplaçada al barri de Les Casetes, prop de can Cusconer, a la terrassa de ponent del riu Tenes. És de les poques que es conserven a Lliçà de Vall, i ha estat arranjada a finals del segle XX, quan s’hi va construir un muret de pedra que conforma un petit recinte de planta arrodonida amb una rampa per accedir a l’espai interior i un banc per seure-hi. La font raja per un petit brollador. Antigament era molt abundant. L’entorn compta amb alguns arbres de ribera que embelleixen l’esplanada pròxima al riu. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entre la font i la carretera hi passa subterrània la mina de can Coll, una infraestructura hidràulica d’origen medieval que no té relació, però, amb la font.</span></span></span></p> | 08108-94 | Sector est del terme municipal. Barri de Les Castes, prop de can Cusconer | 41.5932500,2.2433800 | 436941 | 4604893 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91727-font-cusconer-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91727-font-cusconer-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91727-font-cusconer-6.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: aquest topònim apareix escrit de diverses maneres. La font sol escriure's 'Cusconer'. Així apareix en la mateixa placa que hi ha a la font. En la casa és més habitual 'Cosconer' o 'Cosconé'. | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91733 | Monument als donants de sang | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-als-donants-de-sang-0 | XXI | <p><span><span><span>Escultura dedicada als donants de sang i emplaçada al jardí que hi ha vora el Centre d’Assistència Primària (CAP) de Lliçà de Vall. Consisteix en dues figures planes perfilades en metall que representen de manera esquemàtica dues persones, una ajaguda a terra i l’altra dreta que l’ajuda donant-li la mà. Està col·locada sobre una pedra on hi ha una placa amb la següent inscripció: “El poble de Lliçà de Vall als donants de sang. Febrer de 2007. Ajuntament de Lliçà de Vall, Associació de Donants de Sang del Vallès Oriental”. L’autor, segons indica la mateixa placa, és J. Núñez.</span></span></span></p> | 08108-95 | Carrer de la Garrotxa | 41.5873100,2.2391400 | 436582 | 4604237 | 2007 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91733-monument-donant-sang-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91733-monument-donants-sang-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91733-monument-donants-sang-4.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | J. Núñez | 98 | 51 | 2.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91736 | Monument a l’Onze de setembre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-lonze-de-setembre-3 | XXI | <p><span><span><span>Element escultòric dedicat a festivitat de l’Onze de Setembre i emplaçat a l’espai enjardinat que envolta la plaça de l’Ajuntament. És format per quatre barres verticals de metall encastades al terra (en al·lusió a la bandera catalana) les quals perfilen a la part superior les sigles “11 S”, mentre que a la part central cada barra té retallada una inscripció. D’esquerra a dreta: Lluita, Memòria, Llibertat, Democràcia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta escultura fou inaugurada l’11 de setembre de 2016, i el seu autor és Joan Ramon Arnau de Anta.</span></span></span></p> | 08108-96 | Plaça de la Vila | 41.5858400,2.2398600 | 436640 | 4604073 | 2016 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91736-monument-11-setembre-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91736-monument-11-setembre-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Ramon Arnau de Anta (escultor) | 98 | 51 | 2.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 91788 | Jardins de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jardins-de-can-coll | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Jardí que s’estén a la part de migdia del casal de can Coll i que ocupa una superfície de forma triangular, encerclada per una tanca. És poblat per lledoners i altres arbres, i embellit amb truanes, petits estancs i elements ornamentals de pedra. Són remarcables dos lledoners de gran antiguitat. Un es troba vora la tanca de l’extrem sud i l’altre al costat del portal al recinte del jardí, per ponent.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquest era el jardí de la casa-palau de can Coll. A la dècada de 1970 passà a formar part del restaurant que es va instal·lar als baixos de la masia i, en aquesta època, s’hi feien molts casaments. Amb l’adquisició de la finca per part de l’Ajuntament en aquest jardí ara s’hi celebren algunes actuacions o esdeveniments públics.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al sector nord hi ha un altre jardí que abans tenia una bassa d’amarar cànem, avui transformada en piscina. Per aquesta zona hi passa la mina de can Coll. Actualment és entubada, però encara s’hi conserva un pou de registre i, prop del portal d’entrada al recinte, un sifó que ja no està en ús. </span></span></span></p> | 08108-99 | Avinguda del Pla, s/n | 41.5844900,2.2402700 | 436673 | 4603923 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91788-can-coll-jardi-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91788-can-coll-jardi-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91788-can-coll-jardi-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91788-can-coll-jardi-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91788-can-coll-jardi-nord-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91788-can-coll-jardi-nord-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic/Cultural | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||||
| 91789 | Lledoner de can Coll 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoner-de-can-coll-1 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 59-60.</span></span></span></p> | Interior del tronc buit i omplert amb ciment | <p><span><span><span>Lledoner de grans dimensions i molt vell que està emplaçat a la finca de can Coll, concretament vora el portal d’accés al jardí per la part de ponent. El tronc és de gran amplada i ha estat cobert amb ciment. Té un canó de 4,45 m i una capçada de 15 m. Es diu que l’arbre té una antiguitat de més de 600 anys.</span></span></span></p> | 08108-100 | Jardí de la masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | 41.5846500,2.2399000 | 436642 | 4603941 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91789-can-coll-lledoner-porta-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91789-can-coll-lledoner-porta-1.jpg | Física | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||||||
| 91790 | Lledoner de can Coll 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoner-de-can-coll-2 | <p><span><span><span>Lledoner de dimensions considerables que està emplaçat al jardí de can Coll, concretament a l’extrem sud, vora la tanca. Al costat en tenia un altre també molt antic, però ja s’ha corsecat.</span></span></span></p> | 08108-101 | Jardí de la masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | 41.5841000,2.2402500 | 436671 | 4603880 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91790-can-coll-lledoner-jardi-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||||||||
| 91935 | Goigs de Sant Cristòfol, patró de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-cristofol-patro-de-llica-de-vall | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs que tradicionalment es cantaven a l’església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. L’edició consultada té el següent títol: “Goigs del gloriós Màrtir Sant Cristòfol, patró de Llisá de Vall, bisbat de Barcelona”. La lletra dels goigs és genèrica sobre la biografia del sant i no fa cap referència específica a Lliçà de Vall</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p> | 08108-128 | Església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall: entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església. | 41.5929400,2.2311500 | 435921 | 4604868 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’exemplar consultat és una reimpressió de 1941 feta en una impremta de Barcelona. Els goigs originals deuen ser més antics, com a mínim del segle XIX. | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||||||
| 91939 | Marcel·lí Vilardebò (anècdotes i contalles) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marcelli-vilardebo-anecdotes-i-contalles | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-240.</span></span></span></p> | XIX-XX | Tradició oral conservada bàsicament a través de la bibliografia publicada | <p><span><span><span><span>Marcel·lí Vilardebò i Farnés era el propietari de la masia de can Vilardebò, el segon terratinent del poble i polític adscrit a la Lliga Regionalista. El 1897 va heretar el mas i entre 1895 i 1933 va ser alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions. Sobre ell s’expliquen nombroses anècdotes i facècies, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Algunes contalles es refereixen al fet que el Vilardebò va ser dels primers a tenir cotxe i xofer. Es diu que un dia que tornava de jugar a cartes a Parets del Vallès quan va ser a la bassa d’en Rabassola es va parar. “El Vilardebò va anar a fer un riu i quan va estar va dir al xòfer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Vinga, torna’m a portar al cafè!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Quan va arribar al cafè de Parets tots els companys estaven a punt de marxar i ell, que les cartes l’encegaven molt i sempre deia “a mi no me’ls acabareu”, va fer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Va, que ara els hem d’acabar tots!” (Badia, 2004: 238)</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Una altra vegada que anava a jugar a cartes a Parets li va dir al xofer, que es deia Dolfo:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>“-Noi, engega el cotxe, que marxem amunt!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>I quan el Dolfo el tenia engegat –engegà’l volia una estona, perquè era un cotxe primitiu, un Ford, que s’engegava amb manivel·la-, pujava i marxaven cap a Lliçà de Vall. Quan eren a l’indret de la carretera de Sabadell i ja havien de trencar cap a can Vilardebò, feia parar el cotxe. Ell baixava i anava a fer de ventre i després li deia al xòfer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Saps què, noi? Tornem a Parets!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Home, però per venir a fer això hem hagut de venir a Lliçà de Vall?</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-En els de Parets no els vull deixar ni la merda!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Però els calés els hi fotien.” (Badia, 2004: 240)</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Altres anècdotes es refereixen a les relacions amb els mossos de la masia, a la garreperia de la seva dona i, sobretot, a la relació tibant i a les bregues que tenia amb el rector del poble, mossèn Oriol. La masia de can Vilardebò està situada al costat de la parròquia, i es diu que el Vilardebò i mossèn Oriol sempre s’insultaven des de casa seva estant.</span></span></span></span></p> | 08108-130 | Masia de can Vilardebò: entre les urbanitzacions de can Vilardebò i del mas Gordi. Avinguda de can Vilardebò | 41.5952800,2.2299900 | 435827 | 4605128 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||||||
| 91940 | Mossèn Oriol (anècdotes i contalles) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mossen-oriol-anecdotes-i-contalles | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-234.</span></span></span></p> | XIX-XX | Tradició conservada bàsicament a partir de la bibliografia publicada | <p><span><span><span>Mossèn Josep-Oriol Ricart Sauch, conegut com a mossèn Oriol, va arribar a la parròquia de Lliçà de Vall entorn de 1890 i s’hi va estar uns quaranta anys, fins a la dècada de 1930, abans de la guerra. D’ell s’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). </span></span></span></p> <p><span><span><span>Moltes de les contalles es refereixen a la relació tibant i a les bregues que tenia amb Marcel·lí Vilardebò, propietari de la masia de can Vilardebò, situada precisament al costat de la parròquia. Vilardebò era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i fou alcalde del poble en tres ocasions. Es diu que el Vilardebò i mossèn Oriol sempre s’insultaven des de casa seva estant. L’enfrontament entre els dos es feia molt visible per la festa major, ja que es feien dues convocatòries per separat, i com que els dos eren els que dominaven el poble es feien la competència. Un dia, per exemple, Marcel·lí Vilardebò va posar lletra a una cançó i va dir a un pastor del mas que anés a cantar-la a la vora de l’església. El rector, però, no va acabar de sentir bé la cançó i no va copsar-ne la intenció. Un dia que era al tren un home de Parets li va fer avinent que li havien dedicat una cançó i el mossèn li va fer cantar. Però quan va sentir la lletra no li va agradar gens i el va fer parar. Li va allargar un cigarret i li va dir: “Té: fuma, fuma, fuma...!” És possible que la cançó fos aquesta: “El porc de l’Oriol té unes pensades molt bones: per comptes d’escolà té quatre majordones. Oidà, oidà, el petit capellà! <span>(Badia, 2004: 230)”.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>I és que, precisament, una de les enraonies que es deien de mossèn Oriol és que era un faldiller i, segons es diu, s’entenia amb totes les majordones i amb altres dones que es deixaven. Una de les contalles que s’expliquen és la següent: </span></span></span></p> <p><span><span><span>“Mossèn Oriol tenia dues minyones, de vint anys cada una. Un dia que el bisbe li va anar a fer una visita (...) li va dir: </span></span></span></p> <p><span><span><span>-Què són, aquestes dues noies?</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Són les minyones.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Mare de Déu, i què diu, la gent del poble, amb aquestes dues minyones tan joves?</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Oh, pensi que no els he tocat ni un pèl, eh?</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Bona punteria, bona punteria! <span>(Badia, 2004: 235)”.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Es veu que mossèn Oriol era molt intel·ligent, però la seva relació amb el bisbe no era bona a causa dels seus costums poc decorosos: “Per això el bisbe el va posar a Lliçà de Vall, que era un racó de món, i l’hi va tenir quaranta anys desterrat. Quan el bisbe hi anava de visita, com que amb el tren i la tartana era tan difícil d’arribar-hi, es quedava a dormir. I un cop, per sopar, mossèn Oriol li va donar mongetes i no gaire ben cuites, una mica fortes, i això que el bisbe ja era vell i estava delicat de l’estómac.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Ah, noi –li va fer mossèn Oriol-, és que això és un poble molt pobre i jo haig de passar així com puc...”<span> (Badia, 2004: 234)”.</span></span></span></span></p> | 08108-131 | Església i Rectoria de Lliçà de Vall: entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església | 41.5930300,2.2306500 | 435880 | 4604878 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||||||
| 91941 | Llegendes del Sot i el Turó dels Nostris | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-del-sot-i-el-turo-dels-nostris | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 145.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 158.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). <em>Fem camí</em>, núm. 9. Parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XIX-XX | Tradició oral conservada bàsicament a través de la bibliografia publicada | <p><span><span><span>Aquest indret de Lliçà de Vall on actualment hi ha la urbanització que ha adoptat el mateix nom de “Sot dels Nostris” té associades algunes llegendes que intenten explicar el significat d’aquest topònim curiós.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Mossèn Joan Masó en un article a la revista “Fem Camí” recull una d’aquestes tradicions. El relat que en fa, on sembla posar-hi bona part d’ambientació i de collita pròpia, és el següent. A la zona hi treballava un grup d’homes que es dedicaven a fer feines de bosquerols i que anaven transitant pels rodals. El dia que feien festa anaven a comprar a can Xic, al barri de les Casetes, i a ca la Madrona, on es proveïen de vi i sovint acabaven ben trompes. Llavors el camí se’ls hi feia més estret, les pujades més costerudes i les pedres ensopegadores. “Al passar vora el forn d’obra, arran del bosc del Sot d’En Nostris, un dia es senten sorolls de cadenes, un altre es veuen bruixes que es converteixen en gossos i gats, pel que cal passar-hi abans de les dotze perquè després, tombada la mitja nit, les bruixes es tornen més folles i agressives. Hi ha qui des dels indrets del Sot d’En Nostris assegura haver vist llumenetes, com flames de foc que sortien de la terra que cobreix els recent enterrats i que eren les ànimes d’aquells difunts que imploraven sufragis i oracions per haver mort impenitents...”</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’autor García-Pey (1999: 158) ho explica de manera més concisa dient que “en aquest indret hi havia un bosc molt gran, fins al punt que la gent sentia basarda de passar-hi, ja que deien que se sentien els dimonis com hi arrossegaven cadenes”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una altra tradició, recollida en una revista local, diu que durant la Guerra del Francès va trobar-se or i, en dir-li a la persona que féu la troballa que havia de tornar-lo, els contestà: “És dels nostris!”.</span></span></span></p> | 08108-132 | Sector central del terme municipal. Sot i turó dels Nostris; urbanització Sot dels Nostris | 41.5901400,2.2357400 | 436301 | 4604554 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91941-sot-nostris-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Cultural | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 61 | 4.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | |||||||
| 92095 | Rellotge de sol de can Llanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-llanes | XX | <p><span><span><span>Rellotge de sol emplaçat a la façana de can Llanes. Estampat sota el carener de la façana, és l’element més interessant d’aquesta casa. De forma quadrada i amb un coronament triangular, el rellotge adopta un caire humorístic. Està decorat amb la cara d’un sol el nas del qual és el gnòmon del rellotge, i té una inscripció que diu “QUE GOITAS MUSOL NO VEUS QUE ÉS UN RELLOTGE DE SOL”. A la part superior hi ha una altra inscripció, que diu: “ANY 1930, J.P.F”</span></span></span></p> | 08108-134 | A la casa de can Llanes, al barri de Les Casetes. Carrer de Balmes, s/n. | 41.5919400,2.2415300 | 436785 | 4604749 | 1930 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/92095-can-llanes-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||
| 92102 | Rellotge de sol de can Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-canyet | XVI-XX | <p><span><span><span>Rellotge de sol encastat a la façana principal de la masia de can Canyet. En el moment que es va arrebossar la façana, el 1947, es va restaurar el rellotge sobre un model més antic. Actualment queda emmarcat per una motllura de ciment de forma quadrada amb un coronament com a frontó. A l’interior hi queda el rellotge antic. A la part superior hi ha una inscripció que diu “AY 1947” i, a la part inferior, una altra que diu: 'MENTRAS YO BAX SAYALAN LA TEVA BIDA AS BA ACABAN'.</span></span></span></p> | 08108-136 | Masia de can Canyet. Carrer de Balmes, s/n | 41.5880600,2.2405600 | 436701 | 4604319 | 1947 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/92102-canyet-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/92102-canyet-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||||
| 89888 | Arxiu municipal de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-llica-de-vall | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></p> | XVIII-XXI | <p><span><span><span><span>Fons documental de l’Ajuntament de Lliçà de Vall que es conserva en dues sales a la planta superior del mateix edifici de la casa consistorial. Inclou tant l’arxiu històric com l’arxiu administratiu i l’arxiu de gestió. El fons és format pels documents produïts i rebuts per l’ens municipal al llarg de la seva història. Seguint el quadre de classificació actualment vigent els fons inclouen els següents grups de sèries:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>1. Administració general (documentació conservada des de 1841 fins a 2014), 2. Hisenda (entre 1779 i 2013), 3. Serveis, obres i urbanisme (entre 1911 i 2014), 4. Servei d’aigües (entre 1917 i 2013), 5. Medi ambient i activitats econòmiques (entre 1862 i 2014), 6. Sanitat, salut pública i consum (entre 1863 i 2014), 7. Educació i ensenyament (entre 1925 i 2014), 8. Cultura i participació ciutadana (entre 1900 i 2012), 9. Serveis esportius (entre 1962 i 2014), 10. Serveis socials (entre 1933 i 2014), 11. Serveis agropecuaris (entre 1860 i 2011), 12. Servei d’ocupació (entre 1931 i 2001), 13. Col·leccions factícies (entre 1905 i 2015).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per altra banda, l’Arxiu Municipal conserva i porta a terme el tractament arxivístic d’altres fons patrimonials particulars, com el de la masia de Can Coll, entitats locals com el Club de Futbol, l’Associació de Voluntaris, l’Agrupació Sardanista i d’Esbarjo Les Llisses, etc., a més de col·leccions personals o fotografies cedides.</span></span></span></span></span></p> | 08108-2 | Plaça de la Vila, s/n. Lliçà de Vall | <p><span><span><span><span><span>La primera referència sobre l’existència d’un ajuntament al poble de Lliçà de Vall és un reglament de 1779 on hi consten despeses dels salaris municipals. Aquest és el document més antic conservat a l’Arxiu. La major part de la documentació, però, és posterior a 1834, quan els ajuntaments assumeixen unes competències i obligacions més clares. Cal suposar que en aquests períodes l’arxiu municipal es trobava en dependències del consistori. El 1955 l’Ajuntament adquirí un local situat a la plaça de Sant Jordi. Hi havia dependències per al secretari i una sala per guardar la documentació municipal. A la dècada de 1960, a més d’una sala ubicada en el mateix ajuntament, l’augment de la documentació va fer necessari que s’habilités part del magatzem d’un casal social que es feia servir com a garatge i on es va guardar la documentació històrica i part de l’administrativa. A partir de 1996 es va iniciar el projecte de creació de l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall, que va implicar també el progressiu trasllat dels fons documentals a la nova Casa de la Vila que aleshores s’estava construint. El nou arxiu es va inaugurar el 14 de juny de 1997. L’any 2002 es va aprovar el Reglament del Servei d’Arxiu, que compta amb un quadre de classificació. L’arxiu municipal de Lliçà de Vall forma part de la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona.</span><span> Amb la implantació de l’administració electrònica es va adoptar el model de quadre de classificació de la Generalitat de Catalunya i progressivament s’ha reduït la documentació en suport paper en un 90%.</span></span></span></span></span></p> | 41.5864500,2.2391500 | 436582 | 4604141 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89888-arxiu-municipal-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89888-arxiu-municipal-2.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Administratiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 56 | 3.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||||
| 89890 | Capella de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-joan-baptista | <p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'><span>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</span></a></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> | XVI, XX | La part esquerra de les pintures ha estat restaurades; la part dreta, que es conservava millor, està pendent de restauració | <p><span><span><span>Capella situada als baixos de la majestuosa torre que es va construir l’any 1576 al costat de la masia de can Coll. Destaca sobretot per les pintures murals que el 1962-63 hi va realitzar Maties Palau Ferré, deixeble de Picasso, les quals representen l'arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara a aquesta capella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre és de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument talusat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals de la torre compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. Sobre el sòcol hi ha un baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que indica: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pels volts de 1962 la capella, que havia estat saquejada durant la Guerra Civil, fou remodelada i s’allargà per ponent amb un cos annex. Ara l’interior queda dividit en dos àmbits. El primer es correspon amb el cos de la torre i és on trobem les pintures. Es tracta d’unes pintures de figuració esquemàtica, amb influència del cubisme, que es caracteritzen per uns personatges hieràtics i un cromatisme viu que dona força i expressivitat al conjunt. La composició és geomètrica i de línies senzilles, cosa que en facilita la narrativa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La representació de les escenes segueix de manera molt directa la tradició que es relata amb cert detall en un escrit annex als goigs en lloança dels màrtirs. Segueixen un ordre cronològic que va de dreta a esquerra. En primer lloc es presenta la vida dels sants i el martiri que van sofrir. Al flanc dret: la seva infantesa i conversió al cristianisme, en contrast amb la imatge de Venus que representa el paganisme i a la qual giren l’esquena; el judici i la condemna dels màrtirs per les seves creences; el martiri de Vicenç lligat a un pal i de Clara devorada per un lleó; el trasllat de les relíquies des de Roma cap a Barcelona en una barca que porta el nom de la família promotora de les pintures (Sancho-Vilardell). Al flanc esquerra s’hi representa l’acollida i devoció dels Cossos Sants pel poble de Lliçà de Vall: els masovers porten les caixes amb les relíquies fins a can Coll; els vilatans veneren els màrtirs amb espelmes; després ballen sardanes i fan un aplec a la natura.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon àmbit, que es correspon a l’allargament de la capella, queda singularitzat per la presència de l’altar en un entorn molt auster. És obra de Josep M. Subirachs, i consta d’un frontal de pedra amb els símbols Alfa i Omega, un esvelt crucifix i un baldaquí de fusta escacat que té uns canelobres penjant. A un costat s’hi ha col·locat una imatge d’època barroca de Sant Joan Baptista, titular de la capella, de procedència desconeguda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>S’ha dit que la decoració d’aquesta capella podria estar influïda per la simbologia maçònica, per exemple en el crucifix que té el Crist girat, en la forma angulosa de les lletres Alfa i Omega, en l’escacat del baldaquí o en la representació pictòrica d’un Crist amb les mans deslligades. Aquesta possibilitat, però, no ha estat confirmada.</span></span></span></p> | 08108-4 | Masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll, el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll, entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina, ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà i, en endavant, va transformar el seu cognom amb la forma Coll i Llança o Coll i de Llanza. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data </span></span></span><span><span><span><span>de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc </span></span></span></span>afusellat durant<span><span><span><span> les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última </span></span></span></span>rehabilitació <span><span><span><span>a la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica </span></span></span></span>amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, <span><span><span><span>de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca i la masia ha estat transformada en casa-museu. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p> | 41.5849600,2.2399400 | 436646 | 4603975 | 1576 (torre), 1962-63 (ampliació i pintures) | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-inscripcio.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-20.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-3.jpg | Legal | Renaixement|Contemporani|Avantguardes|Cubisme|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Cultural | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Maties Palau Ferré (pintor) | Les pintures de l’església han estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i en Maties”, escrit per la bibliotecària municipal Julieta Sunyol i Busquets, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià. | 95|98|107|108|94 | 47 | 1.3 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |
| 89889 | Can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-12 | <p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 19-23.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> | XI-XX | En procés de restauració. S'han restaurat cobertes i façanes, i queden pendents intervencions a l'interior | <p><span><span><span>Antiga masia transformada al segle XVIII en una casa-palau de característiques senyorials que inclou en el seu recinte una torre del segle XVI (amb una capella a la planta baixa), la part residencial noble, una construcció auxiliar a migdia que servia com a taller, un ampli jardí situat al sud i un altre espai també enjardinat al vessant nord de la casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre constitueix l’element exteriorment més significatiu. Es tracta d’una construcció imponent i de gran qualitat que fou bastida l’any 1576. És de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument atalussat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. El parament és arrebossat i a les cantonades queda perfectament perfilat amb carreus. Els quatre vessants de la coberta, molt inclinats, destaquen per les teules vidriades de color blau i blanc. En la recent restauració han hagut de ser renovades. Sobre el sòcol hi ha una baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que diu: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. La torre té dos rellotges de sol: un de circular a la cara sud i un altre a la cara est. El primer era de tarda i l’altre de matí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la planta baixa hi ha emplaçada la capella, dedicada a Sant Joan Baptista. Fou beneïda l'any 1600 i substituïa una anterior capella romànica, del segle XI, que es trobava dins de la casa. </span>Més tard, en una data incerta, s’amplià cap a ponent amb un cos annex. <span>A l’interior hi destaquen les pintures fetes l’any 1963 per Maties Palau Ferré, un deixeble de Picasso. Són grans olis sobre fusta que il·lustren el tema de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara, que van ser portades a can Coll l’any 1797. L’altar és obra de Josep M. Subirachs. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La part residencial adopta la forma d’un gran casal que és fruit de l’ampliació del mas cap a llevant tot constituint un cos allargat, força homogeni. És de planta rectangular, amb planta baixa, un pis i golfes, i té adossat un cos més estret a ponent que s’allarga més enllà de la torre. Les dues primeres crugies corresponen a l’antiga masia, de la qual es conserva un bonic portal adovellat. Posteriorment, la casa s’amplià lleugerament a la dreta i per la part posterior. Ja al segle XVIII (entorn de 1743) es va portar a terme la gran ampliació quan l’edifici va més que duplicar la seva superfície tot estirant-se cap a l’est. El resultat és una façana considerablement llarga i ben ordenada mitjançant set eixos d’obertures. A la planta baixa hi trobem dos portals i finestres emmarcades amb pedra carejada; el primer pis és ocupat per balcons, i al nivell de les golfes es combinen obertures més petites en forma de finestretes quadrades i ulls de bou ovals. La façana posterior manté aquests eixos però amb obertures més petites. Des de la masia hi ha un pont llevadís que connecta amb la torre, de manera que en cas de necessitat es podia tancar i quedava aïllada. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’aspecte exterior relativament auster de la casa contrasta amb la magnificència de la decoració interior. A la planta baixa hi havia l’habitatge dels masovers, on destaquen àmplies estances cobertes amb volta catalana, algunes decorades amb pintura. Bona part d’aquests espais foren adaptats com a restaurant a la dècada de 1970. A l’angle nord-oest hi ha el celler, reformat a la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer pis acull la part residencial noble, que respon a la distribució al segle XVIII. Un llarg passadís dóna pas a cinc habitacions amb alcova profusament decorades i amb pintures murals neoclàssiques. Les habitacions també estan connectades entre si per la part davantera, encarada a la façana principal. El mobiliari fou adquirit pels darrers propietaris i correspon a diferents èpoques i estils. Destaca una sala noble de dimensions considerables que es devia utilitzar per fer-hi recepcions, balls o actes rellevants. Les parets i el sostre conserven unes interessants pintures de tall neoclàssic firmades per l’italià A. Vertuchi, </span>de la primera meitat del segle XVIII<span>. S’hi representen les quatre virtuts cardinals, cadascuna identificada amb un rètol escrit en català. La casa també té un gran menjador i altres habitacions d’àmbit familiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les golfes, que són força àmplies, acollien les estances del servei i també el galliner, colomar i espais per emmagatzemar el gra. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’exterior de la casa compta amb un interessant jardí a la part de migdia, poblat amb lledoners i altres arbres, i embellit amb truanes, petits estancs i elements ornamentals de pedra. Anteriorment hi havia uns horts. Al sector nord hi ha un altre jardí que abans tenia una bassa d’amarar cànem, avui transformada en piscina. Per aquesta zona hi passa la mina de can Coll. Actualment és entubada però encara s’hi conserva un pou de registre i, prop del portal d’entrada al recinte, un sifó o bufador que ja no està en ús. </span></span></span></p> <p> </p> | 08108-3 | Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll; el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll; entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina i ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span></span></span></span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza (cognom que a la documentació apareix escrit de diferents maneres) va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc afusellat durant les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última rehabilitació de la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. La campana hi va ser col·locada l’any 1964 i porta el nom de les filles del propietari: Maria, Mercè i Montserrat. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p> | 41.5849200,2.2401900 | 436667 | 4603971 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-30.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-baixos-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-1.png|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-21.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-inscripcio.jpg | Legal | Modern|Renaixement|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Lúdic/Cultural | BCIN | National Monument Record | Civil | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A. Vertuchi (pintor) | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|95|98|99|85 | 45 | 1.1 | 1768 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||
| 90014 | Pous de glaç de can Gurri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pous-de-glac-de-can-gurri | <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 54, 56.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 141-142.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J, CANTARELL, C; CORNELLAS, P (2007). <em>Pous de Glaç al Vallès Oriental</em>. Col·lecció Patrimoni. Museu de Granollers. Edició del Consell Comarcal del Vallès Oriental. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ESPLUGA, Maria; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2020). <em>En Tragina i el glaç</em>, Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1982). <em>Programa de la Festa Major 1982</em>, Ajuntament de Lliçà de Vall<span>.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>ZAMORA, Francisco de. <em>Diario de los viajes hechos en Cataluña</em>. Curial (ed. 1973).</span></span></span></p> | XVIII | Pous restaurats recentment, tot i que un ha perdut la coberta | <p><span><span><span>Conjunt de dos pous de glaç que estan situats en una terrassa fluvial del riu Tenes, al marge del camí que porta a Parets (el camí de la Marineta) i a pocs metres de la masia de can Gurri. Els dos pous es troben un darrera de l’altre. El del nord es conserva sencer i el del sud ha perdut la coberta. Són de grans dimensions i de tipologia i mides semblants. Es tracta de construccions semisoterrades fetes de pedra, de planta circular i emplaçades vora un desnivell del terreny.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou que es conserva sencer presenta una coberta de cúpula amb farciment superior de terra i, a la part exterior, una protecció de teules. Té dues portes emmarcades amb brancals de pedra ben tallats i amb coronament de maó. Recentment han estat tancades per evitar que s’hi llencin objectes. Una particularitat és que les dues portes es troben a peu pla, una enfrontada a l’altra, quan el més habitual en la majoria de pous de la comarca és que s’hi accedeixi per finestres al sostre. Una de les portes conserva una estructura metàl·lica d’on es devia penjar la corriola per extreure el gel. A l'interior, un seguit de forats a les parets permeten intuir que hi havia algun tipus d'estructura que facilitava l’accés al fons del pou. A la part més fonda hi havia un desguàs per on marxava l’aigua del gel que es fonia i que també servia per fer la neteja del pou. Els murs són de maçoneria, fets amb pedra de riu lligada amb morter i fan 1,20 metres de gruix. El perímetre és de 35 metres, el diàmetre d’uns 10 metres i la profunditat d’uns 9 metres. Cal dir, però, que si es netegés de sediments tindria una mica més de fondària. Es calcula que tots dos pous tenen una capacitat d’unes 1.500 càrregues de gel. Aquest pou ha estat restaurat i adequat per a la visita mitjançant una passarel·la interior que va de porta a porta.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon pou no conserva la coberta però les seves característiques i mides són similars a les del seu “germà bessó”. Actualment està protegit per una malla a la part superior. Els dos pous es comuniquen per un passadís estret i baix del qual se’n desconeix la funció precisa. Hi ha qui diu que podia servir perquè hi passés un nen a inspeccionar l’estat dels pous.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els pous de can Gurri es nodrien d’aigua per fer el gel mitjançant un rec, l’anomenat rec de les basses. Aquest conduïa l’aigua fins al bosc de can Gurri. Les basses es trobaven a l’esplanada que hi ha vora el riu, però de moment no s’han pogut localitzar.</span></span></span></p> | 08108-29 | Sector sud-est del terme municipal. Camí de la Marineta, prop de can Gurri. | <p><span><span><span><span>Al costat del riu Tenes a Lliçà de Vall s’hi va desenvolupar una important indústria del glaç. Estava relacionada amb el conreu del cànem, ja que ambdues feien servir recs i basses comunes. La primera notícia de pous de glaç al municipi es troba en uns capítols matrimonials entre Marc Pare i Antiga Gurri. Són de l’any 1689, un moment que coincideix amb l’anomenada petita edat del gel que va tenir lloc a l’entorn del segle XVII, quan a l’hemisferi nord les temperatures van baixar uns quants graus. L’explotació dels pous es va desenvolupar sobretot al segle XVIII, coincidint amb una expansió general d’aquesta indústria. El viatger Francisco de Zamora, que va allotjar-se a la masia de can Coll, destaca la importància del comerç del gel que protagonitzava aquesta casa, que també tenia un pou de gel.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En un document de 1765 s’esmenten el pou de can Coll i els dos de la Verneda de can Gurri o d’en Barrera. La denominació Barrera fa referència al notari Salvador Barrera, que era l’arrendatari dels dos pous de can Gurri. El contracte estipula totes les condicions i els detalls de l’activitat: persones que hi treballaven, la mida dels pans, els quilos de llenya que hi havia d’haver fora dels pous per mantenir el fos per escalfar els treballadors, els sous, els preus del glaç, que els traginers havien de parar a l’hostal de Montcada, l’hora d’arribada a Barcelona i les penalitzacions per 'merma' o retard, entre altres coses. Deu anys després les instal·lacions dels pous de can Gurri es van ampliar amb la construcció de dues basses més. Està documentat que en la dècada de 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1937 sembla que encara hi havia pous de glaç en funcionament a Lliçà de Vall. Almenys això es desprèn de la ressenya que es va publicar a la revista de l’Agrupació Excursionista de Badalona aquest any. Encara que en aquest article es parli dels pous de can Coll, creiem que es refereix als dos pous de can Gurri. I és que, almenys en aquesta època, tots eren propietat de la masia de can Coll. Diu així: </span></span></span></p> <p><span><span><span> “Dos Pous, que tenen á Casa Coll de Llissà de Vall: Y si los dos se poden umplir, á treta son de 3.000 Carregas; Però per sèr Casa de conveniencias lo mateix Duenyo, se ha cuydat sempre de la Empohació: Y son gent de tan bon tracte, que han acostumat ajustarse ab los Arrendadors de Barna., a uns preus proporcionats: Los Carros ab lo termini de las 24 . Horas del die fan lo Viatge d’anada, y retorn del Pou (CARRERAS et. Al, 1999: 142)”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al seu torn, mossèn Joan MASÓ (1982) afirma que “aquests pous de glaç de Lliçà d’Avall, tant els que trobem a l’actual verneda de Can Gurri com els de prop del jardí de Can Coll, eren pertanyents a aquesta finca”. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El subministrament d’aigua es feia mitjançant un rec que nodria unes basses. Un cop plenes les basses, d’uns 20 o 30 cm de fondària, es deixava glaçar l’aigua i llavors, amb l’ajuda d’uns motlles de fusta, es serrava i se’n feien unes peces anomenades pans de glaç d’uns 70 cm d’ample per uns 120 de llarg. Aquesta feina la feien els picadors. Després els pans de glaç es transportaven fins als pous. Allà els empouadors guardaven els pans de glaç al pou, embolcallant-los amb boll o palla perquè no s’enganxessin entre ells. Unes estructures de fusta separaven grups de capes. Un cop plens els pous es tancaven hermèticament i no s’obrien fins a l’època de desempouar, quan es carregaven als carros que els havien de transportar fins a Barcelona. El gel es feia servir en molts usos, com ara la conservació d’aliments o per refrescar begudes. Per la seva puresa, el gel de Lliçà era molt apreciat en els hospitals com el de la Santa Creu de Barcelona, on s’utilitzava per a usos terapèutics.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys el conjunt ha passat a propietat municipal i al voltant dels pous de can Gurri s’hi organitza la Festa del Glaç, que té lloc a finals d’octubre i és la més emblemàtica del poble. En aquesta festa, sorgida d’un procés de creació comunitària amb participació ciutadana, el plat fort és la representació itinerant anomenada “El carro de gel: crònica del darrer viatge de l’any”. Es basa en fets documentats i és interpretada per actors locals . </span></span></span></p> | 41.5853100,2.2477200 | 437295 | 4604009 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90014-pous-glac-gurri-a-busto-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Lúdic/Cultural | Inexistent | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'any 2007 es va engegar un procés de restauració i museïtzació del conjunt de Can Gurri a càrrec de la Diputació de Barcelona. Els pous de can Gurri es poden visitar el dia de la Festa del Glaç o també mitjançant visites concertades sol·licitant-ho a can Magarola o a la Regidoria de Cultura.El tema dels pous de glaç ha estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i el glaç”, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià. | 119|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 90002 | Escola Les Llisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escola-les-llisses | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 96-99.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 63, 130, 143.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DDAA (2004). <em>Les Llisses, 75 anys. Memòria d’una escola</em>. Impressió I.G. Santa Eulàlia de Ronçana.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-57, 59-60. 71, 87.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). Programa de la Festa Major.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Escoles públiques de Lliçà de Vall, inaugurades l’any 1928 i ampliades amb nous cossos entre 1983-84. La part antiga és una edificació de composició clàssica, de vaga inspiració noucentista, que adopta una planta rectangular amb un cos central més alt, de dos pisos, i una ala a cada costat. El cos central té el carener de la coberta perpendicular a la façana, mentre que a les ales és en paral·lel. La teulada conserva les encavallades de fusta. La façana principal, encarada vers el sud-oest, s’ordena a partir de l’eix de simetria del cos central, amb uns estructura tripartida d’obertures. A la primera planta destaca un balcó central que, al seu damunt, té una obertura semicircular amb sis forats de ventilació. La intersecció de les dues plantes és marcada amb una prominent cornisa escalonada. Els paraments són arrebossats i actualment pintats de color crema, i les finestres són simples, de proporció vertical.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, al cos central hi havia el pis de la mestra, i a les ales laterals les aules de nens i nenes. A l’interior es conserva parcialment el paviment originari de rajola hidràulica. Davant de la façana hi ha l’anomenat pati vell, mentre que a la part posterior hi ha el pati dels arbres i, a l’altra banda dels edificis de nova construcció, hi ha el pati nou.</span></span></span></p> | 08108-19 | Carrer Montsià, 29 | <p><span><span><span><span>Al segle XIX i principis del XX l’escola de Lliçà de Vall es trobava a la Casa Nova de Vilardebó, que era un punt cèntric vora l’església. La sala gran del pis era l’aula pròpiament dita, i la resta del pis era l’habitatge de la mestra. La darrera que va ocupar aquesta plaça, i que també va inaugurar la nova escola, fou Margarida Fleta.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis de segle XX l’ensenyament a Lliçà de Vall es trobava en una situació molt deficient. Així ho feia constar l’inspector de la zona de Granollers l’any 1909, quan deia que els alumnes no passaven de l’operació de sumar i només una nena coneixia a mitges les taules de multiplicar. Així mateix, el local on hi havia l’escola s’havia de millorar. En aquest moment els alumnes pagaven segons la disponibilitat econòmica de les famílies, i els més pobres no pagaven res. El 1911 el nivell dels escolars havia millorat ostensiblement. A partir d’aleshores es començà a parlar de la necessitat d’una nova escola. El 1927 Ignasi de Llanza, propietari de can Coll i principal terratinent del poble, feia donació d’un terreny per acollir un nou edifici per a l’Ajuntament i l’escola, més la quantitat de 5.000 pessetes per contribuir a l’obra. L’any següent Marcel·lí Vilardebò, segon propietari del poble i polític adscrit a la Lliga Regionalista, oferia també uns terrenys amb el mateix propòsit. Donada tanta generositat i joc d’interessos, l’Ajuntament optà per una solució salomònica: s’acordava construir les escoles en el terreny cedit per Vilardebò i l’ajuntament en el terreny cedit per Llanza. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Les noves escoles, situades en l’emplaçament actual al costat de Passeig de l’Església, es van inaugurar el dia 9 de desembre de 1928, i foren beneïdes per mossèn Josep Serra, rector de la parròquia, amb l’assistència del Capità General, el governador civil, representacions de la Diputació, i dels ajuntaments de Parets i Lliçà de Munt. Una mica més tard, amb data de 2 d’octubre de 1929, es va regularitzar l’acta de creació definitiva de la “Escuela Nacional de Niños”. En un primer moment disposava de dues aules, una per a nens i una altra per a nenes. Posteriorment es va construir l’habitatge dels mestres a la part central: a la planta de dalt hi vivia el mestre, que entrava per la part de darrera, on hi havia unes escales, i a la planta baixa hi vivia la mestra, que entrava per davant. El juliol de 1936 es devien fer reformes a l’escola, segons consta en actes de l’Ajuntament. A la postguerra les escoles nacionals estaven regentades per Casilda Bòveda i Francisco Riart. Hi havia ensenyament primari per a 25 nenes i 25 nens. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a finals del segle XX s’hi van portar a terme algunes ampliacions. Entre 1983-84 s’hi van fer obres menors per a la construcció de lavabos i dues aules per a laboratori i biblioteca. L’ampliació important, consistent en els nous cossos, es va realitzar entre 1989-1990.</span></span></span></p> | 41.5867400,2.2383500 | 436515 | 4604174 | 1928 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-anys-50-font-jaume-puig.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Cultural | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El nom de “llisses” o “llisseres” fa referència a uns peixos que, segons la tradició oral, hi havia al riu Tenes i que es troben en l’escut heràldic del municipi. Tanmateix, l’origen etimològic del topònim “Lliçà” es creu que provindria del nom d’un legionari romà: “Licius”.Foto dels anys 1950 de Jaume Puig. Arxiu Municipal de Lliçà de Vall.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 89999 | Can Magarola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-magarola-0 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de can Magarola, exponent del món rural del segle XIX a mitjans dels segle XX”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 93.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 123.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 125-126.</span></span></span></p> | XIV-XXI | Recentment rehabilitada | <p><span><span><span>Masia de dimensions força grans, d’origen medieval, emplaçada en una esplanada vora el torrent de Magarola actualment ocupada per la urbanització La Miranda del Vallès. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) més un barri o pati davanter tancat i una era enrajolada. La casa presenta una estructura força regular, dividida interiorment en tres crugies, i no s’hi observen fases constructives. El seu aspecte actual és el d’una masia característica dels segles XVI-XVIII, per bé que molt restaurada. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. En l’eix central hi ha un portal adovellat i, al seu damunt, un finestral neogòtic geminat decorat amb un fris de rosetes en el capitell i les impostes. Al costat esquerra trobem una finestra d’estil similar, amb arc conopial, traceries gòtiques lobulades i decoració vegetal. Ambdós finestrals s’hi devien introduir en reformes fetes a principis de segle XX. El parament és de pedra, actualment arrebossat en tots els murs. En la resta de façanes les obertures han estat refetes i modificades recentment, amb una disposició molt regular. La casa té adossada una torre rodona acabada amb cúpula a l’angle nord-est. Té petites obertures en forma d’espitlleres i, pel seu aspecte, sembla tractar-se d’una torre de defensa que tal vegada s’hi va afegir als segles XI-XVII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior de la casa ha estat rehabilitat recentment i adaptat com a centre cívic. La distribució manté més o menys l’estructura en tres crugies i, en els sostres, s’ha conservat l’embigat de fusta, per bé que amb un tractament i remodelat important. És interessant la columna de fusta que sosté una biga en un dels magatzems de la planta baixa, i també un arc diafragmàtic de mig punt que s’ha conservat en una de les sales del costat oest.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el pati davanter es conserva una premsa de rosca construïda, segons diu una inscripció, a la foneria de “Pedro Colomé” de Barcelona. Tot l’entorn ha estat condicionat i enjardinat.</span></span></span></p> | 08108-16 | Urbanització La Miranda del Vallès. Carrer del Bosc, 1 | <p><span><span><span><span>Antigament aquesta casa era coneguda com a mas Prat, o també can Prat Ric i can Prats Serrador. La primera referència documental coneguda és de l’any 1325, quan Pere de Prat, procurador de Lliçà d'Avall, i la seva muller Gaia, fan heretament al seu fill Pere en ocasió de les seves noces amb Guillema, filla de Ramon del Coll, i li donen el Mas Prat Serrador, que pertany en domini directe del monestir de Sant Cugat del Vallès. La família Prat es troba en altres documents dels segles XIV i XV: Marc de Prat i Pere de Prat (1376), Berenguer Prat, casat amb Sibila (1381), Pere Prat Serrador (1422), Prat Rich (1497). El mas apareix també en els fogatges de 1497 (Prats Rich), i tal vegada en els de 1515 i 1553. Però no està clar si en aquests dos últims la referència és a aquesta casa o a la que posteriorment serà coneguda com a cal Prat i que ha donat nom a una urbanització. En el fogatge de 1553 apareix com a pertanyent a Pere Prat Rich. Pel que fa a la família Prats, està documentada a Lliçà fins al segle XVII. Foren una família important, amb diferents membres que van ser procuradors i batlles del poble.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Probablement als segles XVI-XVII la masia es va fortificar amb la torre. És el moment d’auge del bandolerisme i altres masies de la zona també es van dotar d’elements de fortificació. L’any 1642 Miquel Joan Magarola va comprar el mas a Cristòfol Prats Serrador. A partir d’aleshores s’anomenarà can Magarola. Uns anys després apareixen documentats Jerònim Magarola (1663), Francisco Magarola i Jaume Magarola (1665). Aquest últim va comprar el mas Cosconer. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 consta com can Magarola, i el propietari és Anton Magarola.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Tot i que en l’estat actual no s’hi observen reformes dels dos últims segles, és molt probable que en els primers decennis del segle XX la masia es reformés per donar-li un aspecte més senyorial, i aleshores s’hi haurien introduït els finestrals neogòtics. Elements molt similars es troben en altres masies de la rodalia i corresponen a aquesta època. Trobem exemples semblants a can Vilardebò, a la Marineta (Parets del Vallès), o a can Nualart de la Garriga i can Canyelles (Sant Fost de Campcentelles). Concretament les finestres de la Marineta sabem que es van fer en una restauració del 1923.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va conservar la distribució tradicional d’una masia de tipus basilical: a la nau central se situava l'entrada amb el cos de l'escala al fons; en planta pis, la sala principal; i al damunt la golfa. A les crugies laterals s'ubicaven la resta de dependències: a la planta baixa cuina, menjador, celler, etc.; i els dormitoris a la planta de alta. La part de darrera de la masia és on hi havia l’habitatge del servei o masoveria.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L'any 1996 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir aquesta masia i s’inicià un procés de rehabilitació integral. L'arquitecte fou Jordi Fargas i Soler. Posteriorment s’ha convertit en el Centre Cívic can Magarola. Acull també la regidoria de Cultura i de Participació ciutadana.</span></span></span></span></p> | 41.5806700,2.2184100 | 434847 | 4603515 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-finestral.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-finestral-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-int-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-int-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-premsa.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-vista.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic/Cultural | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 90026 | Can Cosconer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cosconer | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 129.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64-66.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat més o menys els volums originaris, però amb importants reformes que n’han alterat la tipologia de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), amb un pati davanter i una pallissa. La façana principal, encarada vers migdia, ha estat transformada amb obertures de nova creació. Sembla que originàriament s’ordenava en base a dos eixos d’obertures al centre. El carener de la teulada, perpendicular a la façana, queda descentrat, de manera que possiblement la casa es va eixamplar cap a ponent. Els paraments són actualment arrebossats i pintats d’un color clar. A l’altre cap del pati es conserva una petita pallissa de pedra amb la porta i la cornisa perfilades amb maó.</span></span></span></p> | 08108-37 | Barri Les Casetes. Carrer de Núria, s/n | <p><span><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Cosconer en particular, ja hem dit que consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 amb la denominació de can Cosconer Nou. </span></span></span><span lang='ES'><span><span>El motiu d’aquest sobrenom és que la família que l’habitava havien estat masovers de la casa que avui es coneix com can Vilardebò i antigament, can Cosconer. </span></span></span><span><span><span>A l’arxiu particular d’aquesta casa del barri de les Casetes es conserven documents diversos des del 1819. Els propietaris eren la família Martí. Pels volts de 1870 hi ha documentat Sebastià Martí, fill de Jaume Martí i Antònia Gibert. Ja a principis de segle XX la pubilla Maria Martí Masmiquel es va casar amb Leonci Costa, de Girona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa tenia terres que anaven des de la ribera del Tenes fins la carretera de Parets a Bigues, i des del camí de Granollers fins al Torrent de Can Cosconer. Aquestes terres eren conegudes com la peça de can Cosconer Nou, i incloïen bosc, vinya, sembrats i una mina d'aigua.</span></span></span></p> | 41.5932900,2.2419700 | 436823 | 4604899 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91912 | Can Roura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-roura | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 78-79.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 63.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 206.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que ocupa gairebé tota una illa al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat els volums i, de manera molt parcial, la tipologia tradicional de casa pagesa popular del segle XIX. Consta de dos cossos residencials adossats, de planta rectangular i de dues plantes cadascun, més dues grans àrees de dependències auxiliars de construcció més recent que ocupen una superfície considerable tant a la part posterior com davantera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos situat a ponent, que sembla el més antic, té coberta a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana. La façana principal, encarada vers migdia, ha estat reformada i les obertures s’han remodelat. El cos situat a llevant, molt allargassat, té la façana alineada amb l’anterior i presenta diverses obertures al nivell del primer pis de distribució no del tot regular. La part superior queda ressaltada per una doble cornisa que té la inscripció “PR” al centre. Tots els paraments són arrebossats i pintats de color crema.</span></span></span></p> | 08108-114 | Barri Les Casetes. Carrer Sant Cristòfol, 4 | <p><span><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Roura en particular, no coneixem notícies antigues sobre l’origen de la casa. A principis de segle XX el propietari era Mariano Nadal Vila, i la casa era coneguda com a can Mariano. L’any 1921 a sol·licitud de l’Ajuntament a can Mariano s’hi instal·là el primer telèfon del poble. Es va considerar que era el lloc més adequat, i l’Ajuntament es comprometia a abonar el muntatge per un total de 825 pessetes, ja que s’havia de construir la línia des de Granollers. L’Ajuntament va pactar amb Mariano que se’l subvencionaria amb una quantitat fixa anual de 550 pessetes si es comprometia a fer tots els serveis de telèfon públic. Durant molts anys va ser l’única centraleta del poble i un lloc de tertúlies a Lliçà de Vall (Busto, 2017: 78). En el període de la segona República a can Roura hi tenia la seva seu Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Cap a mitjans de segle XX Agustí Roure, que provenia del Molí d’en Roura, va comprar la casa. Aleshores estava partida en dues i a la part de llevant hi havia llogaters. Finalment el nou propietari va poder disposar de tot l’immoble i va unificar la casa.</span></span></span></p> | 41.5919800,2.2425100 | 436867 | 4604753 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91912-can-roure-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Mariano, ca l’Agustí. Informació facilitada pel propietari | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | ||||||
| 90562 | Can Ponet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ponet-2 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Consta de dos cossos adossats que formen una planta rectangular allargassada, amb planta baixa més un pis. El cos que està situat al nord-oest té el carener perpendicular a la façana principal, mentre que el que es troba al sud-est té coberta a una sola vessant. La construcció conserva més o menys els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que l’arrebossat amb ciment de les façanes i les reformes de manteniment que s’hi han fet no permeten veure els detalls de les característiques constructives. La casa queda enclotada en un terreny amb desnivell al costat del carrer i té la façana principal a l’altra banda, mirant a migdia, amb un pati davanter i coberts. El cos de ponent conserva obertures emmarcades amb pedra carejada a la façana davantera, i el cos de llevant també té dues obertures amb pedra picada a la façana posterior. Això podria indicar una cronologia entorn de començaments del segle XIX o una mica posterior. Més endavant, però, la majoria d’obertures han estat refetes o són més modernes. A la façana posterior, per salvar el desnivell la casa té un pas aeri que permet accedir directament al primer pis.</span></span></span></p> | 08108-44 | Urbanització de l'estapé. Carrer de l'Avet, 13 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel qua fa a can Ponet en paricular, no en coneixem notícies antigues però, per la seva tipologia constructiva, podria ser originària de la primera meitat del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. Almenys des de mitjans de segle XX els propietaris eren la família Oliver. Recentment els seus descendents han venut la casa, que es troba en procés de rehabilitació.</span></span></span></p> | 41.5974500,2.2278100 | 435647 | 4605371 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Bruno, cal CostelletaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 90895 | Can Petit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-petit | <p><span><span><span lang='DE'>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 182.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. L’habitatge antic consta de tres cossos adossats que formen una planta rectangular, amb planta baixa més un pis. El cos situat més a ponent és més alt i té coberta a un sol vessant, mentre que els dos situats més a llevant tenen coberta a dues vessants però de diferents alçades. Aquests tres cossos han conservat més o menys els volums i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que el cobert i galliner adossats al costat sud dificulten la visió del conjunt. És possible que el cos de llevant sigui el més antic i els altres dos s’hi afegissin posteriorment. La façana principal, encarada al sud-est, és molt austera i consta d’una porta i dues finestres superiors de proporcions verticals. Els murs són arrebossats i pintats de blanc, diferenciant els perfil de les pedres cantoneres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’angle sud-est s’hi ha aixecat una casa de nova construcció.</span></span></span></p> | 08108-47 | Urbanització de l'Estapé. Carrer l'Avet, 22 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Petit, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta en el número 84 com a casa de Joseph Castells, propietat d’aquest mateix. Antigament també era coneguda com can Tono o can Tona (així apareix en un mapa de 1916). Sembla ser que hi havia viscut una dona que es deia Rosa i l’anomenaven de forma afectuosa Rosetona. Podria ser que de Tona el marit prengués el sobrenom de Tono i això explicaria aquest motiu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX Josep turull Argemí va comprar la casa. Procedia de la casa veïna de can Turull. Can Petit tenia poca terra i la majoria dels camps que treballaven eren arrendats de can Vilardebò. Antigament l’espai de davant de la casa feia alhora de pati i d'era. Batien amb un cavall propi i amb el corró de pedra que els hi deixaven els de can Rels. Després ventaven amb la màquina de maneta que tenien a terç amb can Ponet i can Turull, bastint a la vora un sol paller.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa s’ha mantingut exteriorment sense gaires reformes, però recentment es va aixecar la nova casa al costat de l’antiga.</span></span></span></p> | 41.5984700,2.2262100 | 435515 | 4605485 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-13.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can TonoDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91847 | Can Turull | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-turull | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 237.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Construcció amb falta de manteniment | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ha conservat els volums i la tipologia de casa popular pagesa del segle XIX. L’habitatge és fruit de tres fases d’ampliació. En un principi tenia un petit cos de planta quadrada (amb planta baixa més un pis), el qual fou allargat cap a llevant. Més endavant, probablement ja al segle XX, s’hi va adossar un cos a la part posterior obrat en bona part amb maó i amb coberta a un sol vessant. Així mateix, a l’angle sud-oest de la casa hi ha adossat un petit cobert de pedra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura mitjançant un eix principal d’obertures al centre, lleugerament desplaçat a la dreta, amb un portal emmarcat amb maó i, al seu damunt, una finestra amb ampit de pedra treballada. Els paraments són arrebossats. A l’altre costat del pati davanter es conserva un pou de força profunditat, actualment mig sec.</span></span></span></p> | 08108-109 | Urbanització de l'Estapé. Camí del Sot, 8 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels, i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebó, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Turull en particular, ja hem dit que consta en l’Apeo de 1818, a nom de Salvador Serra. El nom de la casa prové del cognom d’un dels antics propietaris, que era conegut per en Turull de Parets. A l'Arxiu Parroquial en 31 de juny de 1816 hi consta Francisco Turull, fill de Llorens Turull i de Maria Batlles. La mare, Maria Batlles, tenia una altra casa en aquest sector. Més tard, consta com a propietari de can Turull Pau Turull (1887-1888).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX els Turull encara estaven al capdavant de la casa. Un dels fills, Josep Turull Argemí, va comprar la casa veïna de can Petit. A mitjans de segle XX consta com a propietari Gil Serrat Bayer (1943 i 1953). Les inicials “J S” estan inscrites a la façana, junt amb l’any 1942. A la dècada de 1970 va comprar la casa l’actual propietari, que pràcticament no ha utilitzat la casa antiga i n’ha construït una de nova a la part alta de la finca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El torrent de can Turull baixava des de can Filoseta (ja desapareguda) per darrera de can Turull i can Petit, fins arribar al torrent de Merdans.</span></span></span></p> | 41.5989900,2.2269600 | 435578 | 4605543 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-6.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la façana: J S Año 1942Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pel propietari | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | |||||
| 91277 | Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-4 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 226.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 10, 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 37, 131.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 38-39.</span></span></span></span></p> | XVI-XXI | <p><span><span><span>Antiga masia de dimensions modestes emplaçada vora el torrent de Sants o de Merdans, en el barri anomenat el Sot. Es tracta d’un edifici que ha conservat més o menys els volums originaris però molt transformat en els darrers temps, de manera que ha perdut gairebé totalment la fesomia tradicional. Consta de dos cossos adossats d’alçades lleugerament diferents (amb planta baixa més un pis), i té adossat un cos a la part posterior i un porxo al lateral. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en dos eixos d’obertures verticals a cada cos, no del tot simètrics. El cos de la dreta es caracteritza per dos balcons al primer pis, de construcció molt moderna. En la resta de façanes les obertures han estat igualment transformades.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, la casa tenia un portal de mig punt amb dovelles, els murs eren fets de pedres i còdols, i les finestres de totxo.</span></span></span></p> | 08108-60 | Carrer Camí del Sot, s/n | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp. El mas de can Camp està documentat per primera vegada en el fogatge de 1515, on apareix Joan Camp. En el fogatge de 1553 el mas està associat a Bertomeu Camp. En un document de 1567 s’esmenta que els propietaris aleshores eren Joan Marçal Camps i la seva muller Francisca, els quals van vendre unes terres a Antic Oliveres. També es diu que abans aquest mas s’havia anomenat Tareu. </span>En un document de l’arxiu parroquial de 1596 se l’anomena can Camp o can Campet. <span>En un document de l’any 1633 es diu també que antigament el mas havia tingut la denominació de Mont Oliva o Matacabres. En aquest moment el propietari era Jaume Camps, que havia de pagar al monestir de Sant Pere de les Puel·les un cens consistent en un parell de capons per Nadal més 20 ous en altres festivitats (CARRERAS, 1999: 37). La família Camp es va mantenir al front del mas almenys fins l’any 1786, segons consta en un document del fons Ricard Querol. En canvi, a principis del segle XIX, en l'Apeo de 1818 consta que era propietat de Joan Vilardebò i Morera, de Mataró, i que el mas ja era habitat per un masover. A la dècada de 1940 van comprar la casa una gent de Santander que tenien cavalls. En un llibre de Carme Badia (2004: 226) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a aquesta època.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A finals del segle XX la casa es trobava en força mal estat. Entorn del 2000 la van comprar els actuals propietaris i la van rehabilitar.</span></span></span></span></p> | 41.6000700,2.2235300 | 435293 | 4605665 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-7.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-4.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una de les bigues de l’interior tenia inscrita la data 1886. Altres denominacions: mas Camps.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 89993 | Can Gurri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gurri-1 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 28.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 122.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-107.</span></span></span></p> | XIII-XIX | Exteriorment en bones condicions. L'interior es troba en estat precari | <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes emplaçada al barri del Pla, vora el pas de l’antic camí ral de Sabadell a Granollers. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) que té un cos adossat a l’angle nord-est i un pati o barri davanter tancat per un muret.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial adopta una forma de planta basilical pura, molt ben conservada i pràcticament sense afegits ni modificacions, excepte pel cos adossat al darrera, que probablement correspon a una ampliació dels segles XVIII-XIX. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals que són gairebé simètrics, amb el portal adovellat al centre. La resta d’obertures són emmarcades amb pedra carejada, amb algunes motllures en llindes i ampits. Els paraments són de maçoneria, actualment a pedra vista, amb algunes parts on els blocs de pedra han estat més o menys escairats i disposats en filades. En la resta de façanes la distribució de les obertures és més irregular, sempre emmarcades amb llindes i brancals de pedra picada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El barri té un portal central disposat de manera simètrica en relació amb la façana de la casa i amb una orla que té gravada la data 1594. A dins del barri hi ha un pou a mà esquerra i es conserva l'enrajolat de l'antiga era. L’interior de la casa es troba actualment en estat precari. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al costat del pou hi ha l’accés a una mena de soterrani on hi havia una sala que tenia una taula rodona i uns bancs. Les fonts orals diuen que servia com a amagatall, i Garcia-Pey (1999: 105) recull una tradició que diu que s’hi havien fet reunions secretes i fins i tot que s’hi havia rendit culte a la deessa de l’aigua. Fa uns anys se’n va esfondrar una part.</span></span></span></p> | 08108-10 | Sector sud-est del terme municipal. Barri del Pla | <p><span><span><span><span>Can Gurri es troba al pas de l’antiga via romana coneguda com dels Vasos Apol·linars o de Vicarel·lo, i hi ha notícies de la troballa de material arqueològic superficial d’època romana als voltants de la casa; concretament, fragments aïllats de tègula i àmfora. Tot això apunta a l’existència d’una possible vil·la romana anterior a la masia i, per les característiques de l’indret, es pot deduir que el nucli estaria situada al subsòl de l’actual masia o molt a prop.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El mas pròpiament és d’origen medieval i antigament s’anomenava la Cogullada. Està documentat amb aquest nom l’any 1207. El 1503 consta un tal Antic Gurri (del mas Lledó del Pla o del mas de la Cogullada), i en el fogatge de 1553 hi consta un tal Vicens Gurri. Així mateix, en la inscripció a la porta d’entrada al pati hi apareix l’any 1594 i el cognom Gurri.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En el llibre de GARCIA-PEY (1999: 106) s’ofereix l’arbre genealògic dels propietaris de la masia de can Gurri. Comença el 1549 amb Pere Gurri. En la següent generació hi ha una pubilla, Margarida Gurri, que es casà amb Pere Lledó, del mas Lledó, de Palaudàries. Els seus fills, però, van mantenir el cognom Gurri. L’hereu fou Pere Joan Gurri Lledó, casat amb Antiga Reixach, de Mollet. El seu hereu fou Jaume Gurri Reixach, casat amb Margarida Xiol Oliveres, pubilla del mas Oliver de Lliçà d’Amunt. El seu hereu fou Joan-Pau Gurri Xiol (documentat el 1640), casat amb Batriu. El seu hereu fou Jaume Gurri (1595-1640), casat amb Maria Oliveres, de la Garriga. El següent hereu fou Josep Gurri Oliveres (1635-1709), casat amb Maria Torres. En la següent generació hi ha una pubilla, Antiga Gurri Torres, casada dues vegades, la segona l’any 1691 amb Jaume Barrera Mir, de Barcelona. Fruit d’aquest segon matrimoni van néixer set fills, que ja tenen com a cognom Barrera. En aquest moment la família devia tenir un estatus acomodat, ja que un dels fills és notari a Barcelona i un altre capellà. La propietat del mas es traspassà mitjançant la filla que ocupava la quarta posició: Maria Barrera Gurri, casada amb Francesc Sobregrau i Coma de Santjaume. A partir d’aleshores els hereus van portar el cognom Sobregrau. Pere Sobregrau Barrera (1761-1791) fou hereu dels masos Sobregrau, Castellet, Vilarosal de Parets i Gurri de Lliçà de Vall. Es casà amb M. Teresa Riber Boix, de Moià. El següent hereu fou Pere Sobregrau Riber, casat amb Eulàlia Artigues Descatllar. En la següent generació hi trobem Vicenta Sobregrau Artigues (1856), casada amb Josep Camalrena Terradellas. El seu hereu fou Pere Comalrena Sobregrau, que es casà tres vegades. Era hereu dels masos Sobregrau, Comalrena, Gurri, Castellet, Vilarosal i Terradellas. Els fills foren del primer matrimoni, amb Dolors Robert Cortada. El seu hereu fou Ramir Camarlena de Sobregrau Robert (1935), casat amb Anna Casals Gelabert, pubilla de Folgueroles. El següent hereu fou Pere Camalrena de Sobregrau Casals (1912-1964). Els hereus següents van mantenir el cognom Camarlena de Sobregrau. La documentació d’aquesta família es conserva a l’arxiu Sobregrau.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a la construcció del mas, per les seves característiques tipològiques es pot datar als segles XVI-XVII, tal com posen de relleu les diverses inscripcions que es troben en diferents indrets de la casa: 1594, 1666 i 1678.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Molt a prop de la masia es conserven dos pous de glaç que l’any 1765 estaven arrendats al notari Salvador Barrera. En el contracte s’estipulen les persones que hi treballaven així com la resta de detalls i les condicions de l’activitat. El gel es venia a Barcelona, i està documentat que en la dècada de 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XIX, can Gurri fou una de les masies de Lliçà que conjuntament amb d'altres de Parets formaren una associació per explotar la mina d'aigua anomenada dels 'Set Socis'. Aquesta mina ja existia al segle XVIII, però el 4 de setembre de 1805 es constituí una societat per donar-li un nou impuls. Era anomenada dels Set Socis perquè els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets (CARRERAS et al., 1999: 120). Concretament, can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu, can Pla (de Parets del Vallès). </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers temps la masia era habitada per masovers, i els últims van ser la família de cognom Esteve. A finals de segle XX ja feia temps que la masia no estava habitada. La finca fou adquirida per l’empresa INIBSA, però el projecte que hi volia portar a terme no es va realitzar i des de fa uns anys l’Ajuntament utilitza l’espai del pati en la Festa del Glaç, mentre que l’interior de la casa es fa servir com a magatzem. El 1998 s’hi va fer una restauració parcial en què es va recuperar la fisonomia originària del mas i del barri que l'envolta. </span></span></span></span></p> | 41.5857200,2.2485800 | 437367 | 4604053 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-llinda.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada accessible | Altres | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: la CogulladaInscripció a la porta d’entrada al barri o pati: relleu decorat amb ornamentació i “1594”, “IHS”; inscripció que a la part esquerra és pràcticament il·legible i a la dreta diu 'ILIAS 8 VURRI'.Inscripcions interiors: 1666 (llinda d’una habitació al primer pis), 1678 (llinda de la cuina).L’Arxiu Sobregrau conté documentació sobre la casa Gurri i altres.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel fill dels darrers masovers. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 90020 | Estany de la Bella Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estany-de-la-bella-plana | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Estany artificial emplaçat uns 100 m a l’est de la masia de Bella Plana. Es nodreix amb aigua del Rec de la Concòrdia, un ramal del qual prové de la bassa de la masia de les Torres. L’aigua embassada ocupa una superfície d’uns 100 m d’amplada i al seu entorn s’hi ha format un microclima especial que permet que s’hi aturin diferents aus migratòries. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment l’estany continua formant part de l’àrea de regadiu que s’estén entre les masies de la Bella Plana i les Torres, un espai gestionat per l’Obra Tutelar Agrària (OTA). L’estany és una fita enmig del territori agrícola conegut com el Pla, que s’estén a l’est del terme municipal de Lliçà de Vall. Aquest mosaic de conreus constitueix un important testimoni del passat agrícola de la població, avui envoltada de polígons industrials.</span></span></span></p> | 08108-32 | Sector nord-est del terme municipal. Prop de la masia de la Bella Plana | <p><span><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes i que és d’origen medieval, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant i que ja existia com a mínim al segle XVIII. La mina de la Concòrdia és menys coneguda a Lliçà de Vall, ja que en aquest terme només regava les terres de la masia de les Torres. És possible que ja existís al segle XVIII. Almenys l’any 1786 hi ha documentat un conflicte sobre l’ús de les aigües de reg entre Josep Torra, propietari de la masia de les Torres, i Josep Nadal, de can Nadal. Tanmateix, les primeres escriptures de la masia de les Torres en què hi ha una constància més explícita d’aquest rec són de l’any 1832. Antigament aquest mas disposava de vint-i-dues hores d'aigua.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó va aconseguir la propietat de la masia de les Torres. Aquest polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris va cedir la propietat al tribunal de menors amb la idea de constituir-hi en un centre d'atenció a nens en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que inclou la casa de la Bella Plana. Avui aquesta fundació continua en actiu fent tasques agrícoles a les terres de l’entorn, i les aigües del Rec de la Concòrdia es continuen utilitzant per regar una amplia zona al voltant d’aquestes dues cases.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de la dècada de 1960 es va crear artificialment l’estany de la Bella Plana, que es nodreix també amb aigües d’aquest rec. Sembla que va ser fruit d’un succés casual.</span></span></span></span></p> | 41.5949300,2.2480700 | 437333 | 4605076 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90020-estany-bellaplana-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90020-estany-bellaplana-11.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’Estany es troba dins la finca de l’OTA i s’hi ha d’accedir a través de la masia de la Bella Plana | 98 | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91044 | Barri Xiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-xiol | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 223.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 134-135.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 26-27, 125, 128, 148-149, 228, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Estat de conservació desigual. La majoria de cases han estat alterades substancialment. | <p><span><span><span>Barri o raval amb diverses cases pageses populars que es va formar a redós de l’antic mas o casa Xiol i que està emplaçat en un camí que comunica amb la carretera de Parets. Consta d’unes sis cases que han conservat de manera desigual la tipologia constructiva originària. La majoria estan arrenglerades tot formant un petit carrer, que en aquest sector fa un revolt en angle recte. D’oest a est són can Bertran, can Many, can Bartroldo i ca la Madalena. Separades a l’altra banda del camí i una mica més a l’est hi ha dues cases més, actualment unificades, que són can Ton i can Victorino. Aquesta última havia estat un molí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa que ha conservat millor la tipologia tradicional és can Bartroldo (l’antic mas Xiol). La seva façana principal és estreta però ha mantingut perfectament les característiques d’un casal rural que es podria datar entre els segles XVI-XVIII. S’estructura en dos eixos d’obertures verticals, amb un magnífic portal adovellat que té gravat l’escut de Catalunya i finestres emmarcades amb pedra carejada, amb ampits motllurats. En una de les llindes hi ha gravat l’anagrama IHS. És una casa amb planta baixa més un pis, de planta rectangular que s’allarga considerablement per la part posterior. Les cases veïnes estan alineades amb aquesta façana, encarada vers migdia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En general la resta de cases del barri han conservat més o menys els volums originaris però amb modificacions substancials que n’han alterat la tipologia tradicional. Per la part posterior han estat ampliades amb diversos cossos annexos.</span></span></span></p> | 08108-58 | Carrer del Xiol, núms. 6, 7, 11 i 13. Camí de can Coll, núms. 7 i 8. | <p><span><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, de construcció més recent i que encara es conserva. Més tard can Xiol va passar a anomenar-se ca l’Andreuet i actualment can Bartroldo. Sembla que a can Bartroldo hi havia hagut escola. </span><span>L’origen del motiu de la casa, segons explica GARCIA-PEY (1999: 26), és que el nen de la casa va fer la primera comunió i estrenava vestit, segurament poc habitual a l’època. Això va fer exclamar: “mira sembles el Bartrolo!”, en relació a un acudit que era popular en aquell moment.</span> Així mateix, en un llibre de Carme Badia (2004: 223) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a cal Bartroldo.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A redós de l’antic mas de can Xiol s’hi va construir el molí, probablement a la segona meitat del segle XVIII, i després la resta de cases, al final del mateix segle o ja a principis del XIX, ja que moltes consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a les cases individualment, podem dir que ca la Madalena originàriament era anomenada can Padró, ja que hi vivia una família amb aquest cognom, de la qual se’n té constància almenys des de 1776. A principis de segle XX la família Padró va construir una casa nova a l’avinguda de Catalunya, que va passar a anomenar-se can Padró i la vella, al barri Xiol, ca la Madalena, ja que hi vivia una àvia que es deia Magdalena.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Can Many podria ser que antigament s’anomenés Casa Viudas, la qual ja consta a l’Apeo de 1818. Després fou coneguda com Ca la Nuadora, i en aquesta època es diu que l’àvia havia treballat el cànem. Finalment la casa va passar a ser coneguda com can Many.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Finalment, can Betran era coneguda antigament com can Marieta de l’era. Després hi va anar a viure Alfons Bertran, també conegut com el Fonso. D’aquí que la casa va passar a ser coneguda indistintament com can Fonso o can Bertran.</span></span></span></span></p> | 41.5802600,2.2384000 | 436513 | 4603455 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-mina-can-coll-sector-xiol-8.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A can Many es conserva una inscripció, a l’interior de la casa, de finals del segle XIXDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pels propietaris | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 91404 | Camí ral de Granollers a Sabadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-granollers-a-sabadell | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 65-68.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 21.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 79.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36-37.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 16-17.</span></span></span></p> | I-XX | Només es conserva un petit tram del camí | <p><span><span><span>De l’antic camí ral de Sabadell a Granollers en terme de Lliçà de Vall se’n conserva un tram d’uns 200 m, a la zona de Cantallops, on el traçat ha mantingut les característiques tradicionals. Amb la construcció de la carretera (actual C-155) i amb la urbanització en els últims decennis del sector més oriental del terme municipal la major part del traçat de l’antic camí s’ha perdut.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des del terme de Granollers, per l’est, el camí entrava a Lliçà prop de la masia de can Gurri i seguia cap a can Coll, en direcció oest. Al km. 13 de l’actual Carretera C-155 coincidia en un tram d’uns 200 m amb el camí de Sant Valerià, a la zona de can Rabassola. Aquest tram es troba actualment asfaltat. Després el camí ral girava vers el sud-oest i seguia en paral·lel a l’actual carretera. </span></span></span></p> <p><span><span><span>És en aquest sector, entre l’antic mas de Cantallops (avui totalment en ruïnes) i un barri dispers abans de l’actual urbanització de la Miranda, on s’ha conservat el traçat del camí amb les característiques tradicionals. Es tracta d’un camí carreter amb un recorregut força planer i sense traces d’empedrat. Els marges del camí conserven en algun punt reforços de pedra seca. Després de travessar un petit torrent per un gual el camí penetra de nou en zona semiurbana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El camí segueix, ara ja asfaltat, per un carrer paral·lel a la carretera on hi ha algunes cases disperses i que desemboca al carrer Menorca de la urbanització de la Miranda. Continuava pel polígon de la Serra al llarg del carrer anomenat precisament Camí Ral i, una mica abans d’arribar a la masia de can Valls, continuava en la mateixa direcció sud-oest, cap a la zona de Gallecs, mentre que l’actual carretera fa un giragonsa cap al nord.</span></span></span></p> | 08108-63 | Sector central del terme municipal, prop de l'antic mas de Cantallops | <p><span><span><span><span>En època romana per aquest territori hi passaven diverses vies o camins romans. </span>La ruta principal era la Via Augusta, que entrava a la península per la Jonquera i arribava fins a Cadis. Una variant transcorria per la costa, passant per Blanda (Blanes), Iluro (Mataró) i Barcino (Barcelona). L’altra variant, coneguda com el Camí dels Vasos Apol·linars, sí que transcorria directament per territori de Lliçà de Vall tot fent un recorregut més interior a través de la depressió prelitoral del Vallès. <span>Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquesta via devia fer un itinerari semblant al del posterior camí ral, que coincideix força amb l’actual carretera C-155. El punt de confluència dels principals camins era la Vila Semproniana (Granollers) per on hi passava encara una via que unia Barcelona i Ausa (Vic) i una altra que comunicava Iluro (Mataró) i Aquae Calidae (Caldes de Montbuí).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>A Lliçà de Vall es conserven les restes d’una torre de defensa circular d’època romana que devia tenir la funció de controlar el pas d’un camí secundari que es derivava de la via dels Vasos Apol·linars. Aquest camí devia seguir en paral·lel la riera de Merdans en direcció a Aquae Calidae (Caldes de Montbuí).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval el camí romà dels Vasos Apol·linars es va transformar en el camí ral de Granollers a Sabadell. Era un camí que s’utilitzava molt per anar a Montserrat, que a Catalunya era la fita principal dels pelegrins que feien el Camí de Sant Jaume. Tot i que no se’n conegui cap esment documental explícit, podem afirmar que els pelegrins que feien aquesta ruta seguint el que es coneixia com la Via Augusta interior passaven per Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVII aquest camí s’esmenta com a “camí regio” o, per exemple, “via per qua itur de Villa Granollers al Villam Sabadell”. Ja al segle XIX, en el mapa fet per l’Instituto Geográfico y Estadístico (1914) se l’anomena “Camino viejo de Sabadell a Granollers”. Sabem per tradició oral que el mas Cantallops, situat a peu del camí a la zona central del terme, feia funcions d’hostal. Finalment, l’any 1902 es va construir la moderna carretera de Granollers a Sabadell (actual C-155), que substituïa l’antic camí ral fent un recorregut molt similar i en alguns trams en paral·lel.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers anys s’han recuperat i potenciat els diferents ramals del Camí de Sant Jaume que hi havia a Catalunya. L’etapa 24 del Camí Català de Sant Jaume per la Via Augusta interior, que prové de Llinars del Vallès, passa per Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | 41.5821300,2.2304400 | 435851 | 4603668 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-cami-ral-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-cami-ral-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-cami-ral-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-cami-ral-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-captura-cami-ral-ortofoto-2.jpg | Inexistent | Medieval|Modern|Contemporani|Romà | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 85|94|98|83 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 91644 | Habitatges Tèxtil Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-textil-torres | <p><span><span><span><span>QUEROL, Ricart. Tèxtil Torres, símbol del creixement industrial a Lliçà de Vall. Anys 1961-1986. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Petit barri amb habitatges que originàriament eren per als treballadors de la gran fàbrica Tèxtil Torres. Està emplaçat al costat de ponent del complex industrial. El conjunt és format per dos grans blocs allargats, un altre de dimensions mitjanes i dos de més petits; aquests últims situats a l’est. En general són de tres plantes, però un arriba a les quatre plantes. Es troben disposats de manera que conformen un recinte més o menys triangular, amb espais enjardinats i comunitaris entremig i al voltant.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els diferents blocs segueixen un llenguatge arquitectònic similar, representatiu de l’arquitectura pública o semipública de la dècada de 1960. Es caracteritzen per la combinació de l’obra feta amb maó en franges llises amb altres espais on es concentren les diverses obertures, ja siguin finestres o galeries, amb unes obertures més àmplies a les façanes davanteres i més reduïdes a les posteriors.</span></span></span></p> | 08108-83 | Carrer de la Indústria, diversos números | <p><span><span><span><span>La industrialització a Lliçà de Vall va ser molt tardana. Fins la dècada de 1960 la principal activitat econòmica encara era l’agricultura. Tèxtil Torres S.A. va ser la primera gran empresa que es va instal·lar al poble. El 1961 es va començar a construir la fàbrica. Amb 20.000 metres quadrats, era una de les construccions industrials més grans de la zona. Va començar a produir el 1963, i funcionava com a complement de la fàbrica que l’empresa tenia al Poblenou de Barcelona. A Lliçà s’hi feia teixit blanc de cotó per a llençols i coixineres. La força motriu era el vapor, generat per la combustió de carbó, i més endavant (1967) s’hi va introduir el gasoil. Per a la neteja dels teixits es va instal·lar una mecanisme que bombejava l’aigua a la fàbrica des d’una mina subterrània. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cotó arribava en fil i es teixia als telers situats en diverses naus. Seguidament es traslladava el teixit a la nau gran central on es feien tasques de blanqueig i aprest. Un cop assecada al natural, la roba es tallava i es plegava, a punt per sortir de la fàbrica. Les marques que comercialitzaven eren “El Buitre” i “Sabanas Manola”. Es feien tres tipus de teles que s’anomenaven: “Manola verde”, “Manola dorada” i “Buitre”; aquesta darrera, de menys qualitat. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Inicialment, molts dels treballadors van venir de Barcelona i es van instal·lar en uns blocs construïts davant de la fàbrica. El mateix 1961 es va presentar el projecte per construir aquests habitatges, que van constituir un petit barri conegut amb el mateix nom de la fàbrica. El primer bloc que es va construir al costat de la fàbrica era pels encarregats de secció. Posteriorment es van anar construint la resta de blocs, entre 1964 i 1967 aproximadament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Cap al 1986 la fàbrica va tancar les portes. Posteriorment s’hi han fet diverses subdivisions i s’hi han instal·lat empreses d’altres sectors (QUEROL, treball inèdit)</span></span></span></span>.</p> | 41.5813800,2.2382200 | 436499 | 4603579 | 1964-1967 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-6.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 92098 | Rellotge de sol de les Torres de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-les-torres-de-santa-maria | XVI-XVII | Té algun escantellament a l'emmarcament de rajola | <p><span><span><span>Rellotge de sol encastat a la façana principal de la masia de Les Torres, en una posició destacada entre les dues finestres de l’eix central. Té una forma quadrada i està emmarcat per una orla feta amb rajoles de ceràmica policroma. Aquesta masia es va remodelar l’any 1593. El rellotge podria ser d’aquest any o, tal vegada, una mica posterior.</span></span></span></p> | 08108-135 | A la masia de les Torres de Santa Maria. Al sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia de Les Torres és d’origen medieval. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Posteriorment la propietat va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Des de 1928 és la seu d’una colònia agrícola destinada a joves en risc d’exclusió social promoguda, i encara avui gestionada, per l'Obra Tutelar Agrària (OTA). Aquesta institució fou fundada per Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris.</span></span></span></span></p> | 41.5924500,2.2532700 | 437764 | 4604797 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/92098-torres-1-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:17 | |||||||
| 91547 | Can Tabaquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tabaquet-1 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36-37.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 224.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XVII-XX | Estat de conservació desigual, amb parts molt modificades | <p><span><span><span>Petita masia emplaçada prop del raval de can Serracarbassa, avui molt transformada i amb una fesomia que ha perdut pràcticament la tipologia tradicional. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular molt allargassat (amb planta baixa més un pis). Té coberts antics al costat de ponent que formen un corredor estret o carrer i, al costat est, un pou on hi havia una antiga sínia. Més a l’oest trobem un seguit de naus agropecuàries modernes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Originàriament la casa era força més petita i només tenia la part central. Al nord hi havia les quadres de les vaques i el portal era al sud, actualment en una estança interior. Aquesta seqüència es pot observar a la façana de ponent, que és la que ha conservat, tot i que molt parcialment, algun tram del mur a pedra vista. En la resta el parament ha estat arrebossat i les obertures s’han refet. L’actual façana on hi ha l’accés principal és una obra també molt recent. La resta de la casa es troba igualment remodelada aquests darrers anys. Els coberts de ponent, que han estat aixecats en diferents èpoques, han conservat més o menys la tipologia constructiva. Un és de l’any 1922, fet per Josep Brunés Cruells. A la part superior tenia el graner amb la seva era, que encara existeix i és on es batia el gra. A la planta inferior hi havia el celler i encara s’hi conserva la premsa i una tina o cup. </span></span></span></p> | 08108-72 | Urbanització del mas Gordi. Carrer del Monestir, s/n | <p><span><span><span><span>La masia de can Tabaquet va originar-se entre finals del segle XVII i principis del XVIII, en terres de la masia propera que llavors s’anomenava Bellarac (actualment can Serracarbassa). La primera escriptura conservada és del 1766, però s’hi diu que la casa ja existia. Per tradició oral es té com a referència la data de 1648. En les escriptures hi consten dos germans, que eren nascuts a Llerona. Són Francisco Brunés Bracex (1766) i Joan Brunés Bracex (1767). El primer va comprar dues feixes i posteriorment l’altre dues més. En aquest solar s’hi va reconstruir o edificar la casa. Un dels dos germans devia marxar i l’altre, probablement Francisco, es va quedar i és l’avantpassat dels actuals propietaris, que encara porten el cognom Brunés. El següent hereu probablement va ser Josep Brunés Viaplana i, després d’un interval, ja a començaments del segle XIX, Joan Brunés, casat amb Teresa Vilanova. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Vilanova, nascut el 1826.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII, segons constava en una inscripció possiblement de l’any 1719 que ja no es conserva, s’hi va construir el pou que es troba a llevant, el qual tenia una sínia. Ja el 1949 a la sínia s’hi va instal·lar un motor de gasolina que proporcionava també electricitat a la casa, i més endavant es va substituir per un motor elèctric. Així mateix, la zona al nord de la casa es coneix com el 'forn d’Obra' i en algun document s’esmenta que hi havia una petita bòbila. Aquest forn ja no existeix, tot i que treballant la terra n’han trobat algunes restes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Josep Brunés Vilanova es va casar amb Rita Cruells Pujol. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Cruells (1861 – 1937). Es va casar el 1888 amb Carme Grau Olivé, filla del mas Gordi, i fou el primer alcalde de Lliçà de Vall del segle XX. En el diccionari biogràfic d’alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental es diu, erròniament, que havia nascut a Parets del Vallès. Durant el seu primer mandat com a alcalde, de 1899 a 1906, es construí la carretera Sabadell a Granollers que travessa tot el municipi. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa al mas, al començament del segle XX la finca tenia uns vuit hectàrees d’extensió. Les principals fonts d’ingressos eren el gra i el vi que s’elaborava a la tina del celler i després es venia a granel. Josep Brunés Cruells va construir el 1922 un dels coberts que es troba a ponent. El sobrenom de Tabaquet es deu al fet que, segons es diu, un amic veí de Serracarbassa sempre li demanava tabac, i ho feia dient-li si tenia 'tabaquet'. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill i hereu de Josep fou Ramon Brunés Grau (1891-1959), que també va ser alcalde, nomenat l’any 1924. Durant el seu mandat s’iniciaren les gestions per a la construcció dels nous edificis de l’escola primària i la casa consistorial, es va construir el pont sobre el riu Tenes l’any 1925 i es va establir al poble l’Obra Tutelar Agrària (OTA), a la masia de les Torres. En iniciar-se la Guerra Civil Ramon Brunés s’hagué de refugiar durant 18 mesos a casa d’uns familiars al barri de Sant Andreu de Barcelona. Se salvà així dels escamots que en diverses ocasions es presentaren a can Tabaquet per endur-se’l. Ramon Brunés Grau s’havia casat amb Teresa Gurri Careta, el seu fill i hereu fou Josep Brunés Gurri, nascut el 1918.</span></span></span></span></p> | 41.5891800,2.2203800 | 435020 | 4604458 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91547-cal-tabaquet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91547-cal-tabaquet-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91547-cal-tabaquet-6.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En un dels coberts a ponent hi ha la inscripció: 1922 JBInformació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | |||||
| 91548 | Pou i Sínia de can Tabaquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-sinia-de-can-tabaquet | XVIII-XX | S'ha perdut tot el mecanisme de la sínia i tan sols en queden les restes constructives | <p><span><span><span>Pou amb restes d’una antiga sínia que es troba uns 10 metres a l’est de la masia de can Tabaquet. El conjunt consta d’un pou amb una caseta moderna i uns dipòsits, les restes de l’eix on l’animal feia voltar la sínia i, més a l’est, restes d’una mina per on es captava aigua del torrent.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou és de planta circular i antigament tenia una coberta on hi havia inscrita una data del segle XVIII (possiblement 1719). Ara queda adossat a una caseta obrada amb maó, de construcció força recent, que servia per aixoplugar el motor que va substituir la sínia de sang. Al seu darrera hi ha dos dipòsits rectangulars actualment formigonats.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al sud hi ha un basament quadrat on anava fixada la barra vertical o arbre de la sínia, que ja no es conserva. Al seu entorn és on l’animal donava voltes per activar la sínia. Al costat del basament hi havia el pou de captació d’aigua de la sínia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al subsòl on hi ha el pou l’aigua hi neix, però la mina també proveïa el pou d’aigua del torrent, de manera que disposava de dues fonts de captació. Com que sembla que podria ser força antiga, és possible que inicialment la sínia funcionés amb un mecanisme de catúfols, que era el sistema més habitual al segle XIX. Ja al segle XX, segons el record dels propietaris la sínia funcionava amb un mecanisme de pistons activats mitjançant bieles que bombaven l’aigua. L’aigua sortia cap a un canaló que l’abocava als dipòsits, i d’aquí s’utilitzava per regar els horts que hi havia més avall.</span></span></span></p> | 08108-73 | Urbanització del mas Gordi. Carrer del Monestir, s/n | <p><span><span><span><span>La masia de can Tabaquet va originar-se entre finals del segle XVII i principis del XVIII, en terres de la masia propera que llavors s’anomenava Bellarac (actualment can Serracarbassa). La primera escriptura conservada és del 1766, però s’hi diu que la casa ja existia. Per tradició oral es té com a referència la data de 1648. En les escriptures hi consten dos germans, que eren nascuts a Llerona. Són Francisco Brunés Bracex (1766) i Joan Brunés Bracex (1767). El primer va comprar dues feixes i posteriorment l’altre dues més. En aquest solar s’hi va reconstruir o edificar la casa. Un dels dos germans devia marxar i l’altre, probablement Francisco, es va quedar i és l’avantpassat dels actuals propietaris, que encara porten el cognom Brunés. El següent hereu probablement va ser Josep Brunés Viaplana i, després d’un interval, ja a començaments del segle XIX, Joan Brunés, casat amb Teresa Vilanova. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Vilanova, nascut el 1826.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII, segons constava en una inscripció possiblement de l’any 1719 que ja no es conserva, s’hi va construir el pou que es troba a llevant, el qual tenia una sínia. Ja el 1949 a la sínia s’hi va instal·lar un motor de gasolina que proporcionava també electricitat a la casa, i més endavant es va substituir per un motor elèctric. Així mateix, la zona al nord de la casa es coneix com el 'forn d’Obra' i en algun document s’esmenta que hi havia una petita bòbila. Aquest forn ja no existeix, tot i que treballant la terra n’han trobat algunes restes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Josep Brunés Vilanova es va casar amb Rita Cruells Pujol. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Cruells (1861 – 1937). Es va casar el 1888 amb Carme Grau Olivé, filla del mas Gordi, i fou el primer alcalde de Lliçà de Vall del segle XX. En el diccionari biogràfic d’alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental es diu, erròniament, que havia nascut a Parets del Vallès. Durant el seu primer mandat com a alcalde, de 1899 a 1906, es construí la carretera Sabadell a Granollers que travessa tot el municipi. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa al mas, al començament del segle XX la finca tenia uns vuit hectàrees d’extensió. Les principals fonts d’ingressos eren el gra i el vi que s’elaborava a la tina del celler i després es venia a granel. Josep Brunés Cruells va construir el 1922 un dels coberts que es troba a ponent. El sobrenom de Tabaquet es deu al fet que, segons es diu, un amic veí de Serracarbassa sempre li demanava tabac, i ho feia dient-li si tenia 'tabaquet'. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill i hereu de Josep fou Ramon Brunés Grau (1891-1959), que també va ser alcalde, nomenat l’any 1924. Durant el seu mandat s’iniciaren les gestions per a la construcció dels nous edificis de l’escola primària i la casa consistorial, es va construir el pont sobre el riu Tenes l’any 1925 i es va establir al poble l’Obra Tutelar Agrària (OTA), a la masia de les Torres. En iniciar-se la Guerra Civil Ramon Brunés s’hagué de refugiar durant 18 mesos a casa d’uns familiars al barri de Sant Andreu de Barcelona. Se salvà així dels escamots que en diverses ocasions es presentaren a can Tabaquet per endur-se’l. Ramon Brunés Grau s’havia casat amb Teresa Gurri Careta, el seu fill i hereu fou Josep Brunés Gurri, nascut el 1918.</span></span></span></span></p> | 41.5892900,2.2206400 | 435042 | 4604470 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-4.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 89995 | Església de Santa Maria de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-de-les-torres | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Capella construïda entorn dels anys 1925-1928 dins l’ampli recinte de la masia de les Torres. Avui aquesta finca acull un centre de l’Obra Tutelar Agrària. La capella està dedicada a la Mare de Déu del Roser i possiblement és obra de l’arquitecte Enric Sagnier. El temple és d’una sola nau i amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió a l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya i, a la part alta dels murs, hi trobem diverses finestres amb vitralls translúcids protegits per reixes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule de fusta daurada i policromada dedicat al Roser. Consta d’una imatge central de la Verge amb el Nen Jesús (obra de l’escultor Gomara), que és envoltada per vuit escenes del cicle del Roser (fetes pel pintor Darío Vilás). La pintura sota els peus de la Verge és la representació simbòlica dels quatre evangelistes. La pintura superior presenta el Naixement de Jesús a l’estable. Les tres pintures de la dreta corresponen (de dalt a baix) a la Visitació, l’Anunciació i l’Ascensió de Jesús. Les tres pintures de l’esquerra (també de dalt a baix) són la Presentació de Jesús al Temple, Jesús al Temple amb els doctors i la Coronació de la Verge.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En front de l’altar hi ha enterrats els fundadors de l’Obra Tutelar Agrària: Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. Una gran làpida sepulcral en dóna constància. Segons es diu en el llibre escrit pel mateix Albó (1955: 125), aquesta tomba “fué construída cuando se levantó la iglesia y que espera ver pronto ocupados sus dos únicos departamentos. Son estos para un viejo matrimonio fundador”.</span></span></span></p> | 08108-12 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família Torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va signar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i exalumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> | 41.5926100,2.2547500 | 437888 | 4604814 | 1925-1928 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-retaule-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-lapida-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Enric Sagnier Villavechia (arquitecte) | Inscripció de la làpida sepulcral: “IUXTA DILECTOS NOSTROS IN CHRISTO DOMINO RESURRECTIONEM EXPECTAMUS. RAMON ALBÓ MARTÍ 1871-1955 Y SU ESPOSA MARIA FERRER BERTRAND 1876-1848, FUNDADORES DE LA OBRA TUTELAR AGRARIA”Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||
| 89994 | Les Torres de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-torres-de-santa-maria | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASSIP, V (1926). <em>Escola agrària Les Torres</em>. Diari de Granollers, núm. 224.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span><span>Antiga masia, de grans dimensions i d’origen medieval, que a principis del segle XX fou transformada en un centre residencial de menors de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), de manera que s’hi van construir un bon nombre d’edificis auxiliars que formen una colònia agrària. El conjunt consta de la masia, que ha conservat molt bé els volums i la tipologia originària, més un seguit de cossos al seu voltant que conformen un pati central: un gran cos residencial de quatre pisos situat al sud-oest, un cos amb torre adossat a l’est i un cos residencial independent situat al sud-est. Aquesta part queda tancada dins un barri al qual s’hi accedeix per un gran portal flanquejat per dues torres circulars emmerletades. Inclou un ampli recinte on, a la part posterior, hi ha encara altres instal·lacions auxiliars, com una pallissa o un cobert porxat. Més a llevant i a una certa distància hi trobem el teatre-cinema i la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser, i al nord s’estén el bosc anomenat de les Torres, amb un camp de futbol entremig.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’antiga masia és de planta quadrada i consta de planta baixa més un pis i golfes. Originàriament es distribuïa en tres crugies, i més tard es va ampliar amb una crugia més a cada costat; possiblement també es va ampliar per la part posterior amb un cos de menor alçada. Actualment la façana principal, encarada vers migdia, presenta cinc eixos d’obertures, amb un portal adovellat central i les finestres emmarcades amb pedra carejada, dues de les quals han estat transformades en balcons. A la part superior de l’eix central llueix un magnífic rellotge de sol de forma quadrada emmarcat amb rajola policromada. L’interior de la casa ha conservat perfectament la distribució de les tres naus, amb una àmplia sala al primer pis i un vestíbul anàleg a la planta baixa. Ambdues distribueixen l’accés a les estances laterals mitjançant unes portes que compten amb magnífiques llindes decorades amb gravats: Destaquen per la varietat en els motius decoratius i els símbols, que no es repeteixen en cap d’elles. Tota aquesta part es va construir de manera perfectament planificada i regular l’any 1593, tal com posen de manifest dues inscripcions de les llindes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cos adossat a la banda dreta queda disposat de forma obliqua. És una construcció més moderna, de tres crugies, que compta amb una torre de cinc pisos d’alçada al costat oest i amb un cos davanter més baix coronat per una terrassa balustrada de maons.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al costat esquerra s’aixeca una construcció de planta quadrada de quatre pisos i amb teulada a quatre vessants sobre un ampli ràfec. Presenta una composició totalment simètrica i regular de factura contemporània, probablement del tombant de segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel costat de migdia tanca el barri una construcció també de funció residencial feta ja en època de l’OTA, possiblement bastida sobre antics coberts. És formada per dos cossos: un de transversal, de dues plantes, i un altre que compta amb un pis més i té el carener perpendicular a la façana. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El teatre-cinema, que és la construcció més moderna (1950), té una planta allargada que queda flanquejada per dos cossos laterals avançats i més alts. La façana principal queda remarcada per un porxo amb tres arcades amb una escalinata davantera d’accés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més a llevant s’aixeca en solitari la capella de Santa Maria, construïda entorn dels anys 1925-28. És un temple d’una sola nau amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, a la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió amb l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya, i a la part alta tots els murs tenen finestres amb vitralls translúcids que estan protegits per reixes. L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule dedicat al Roser, obra de l’escultor Gomara (la imatge) i del pintor Darío Vilás.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el camí d'accés entre el barri i l'ermita hi trobem una font de tipus modernista, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.</span></span></span></p> | 08108-11 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va firmar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i ex-alumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. </span></span></span><span><span><span>En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. </span></span></span><span><span><span>El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> | 41.5925700,2.2532300 | 437761 | 4604811 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-35.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-32.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-22.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-esglesia-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-llindes-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-33.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Santa Maria de les TorresInformació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91658 | Rentador de les Casetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rentador-de-les-casetes | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart (2016). <em>Safareig de Lliçà de Vall (Rentador de les Casetes). </em> Treball inèdit encarregat per l’Ajuntament.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Rentador o safareig públic que es nodreix amb l’aigua de la mina de can Coll. Es troba emplaçat a la terrassa fluvial de ponent del riu Tenes, prop del barri de les Casetes. La mina, que fins aquest sector transcorre subterrània, aquí surt a la llum i, uns metres aigües avall del rentador, torna a quedar soterrada per dirigir-se cap al Molí d’en Roure. El safareig aprofita el mateix curs d’aigua del canal. Consisteix en un muret de pedra sobre el qual hi ha habilitada la superfície del rentador inclinat. Mesura 8,50 metres de llargada i queda aixoplugat per una coberta sostinguda sobre tres pilars. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En la recent restauració la coberta es va fer de nou, ja que es trobava pràcticament destruïda, i també es va refer la part del rentador amb materials moderns. L’entorn es va arranjar amb bancs i baranes de fusta.</span></span></span></p> | 08108-84 | Sector central del terme municipal, al barri de les Casetes | <p><span><span><span><span>La mina de can Coll té un origen com a mínim a l’època medieval. La primera referència documental que se’n coneix és un establiment fet pel Reial Patrimoni l’any 1398. Al seu inici tenia com a finalitat principal proporcionar la força motriu per fer anar els diversos molins que es trobaven al llarg del seu curs i, secundàriament, crear algun petit regadiu. Amb els anys l’aigua de la mina es va utilitzar per a d’altres funcions: el regadiu es va ampliar amb una horta d’extensió considerable a la part final del canal. La mina també proveïa les diverses basses d’amarar cànem, un conreu que va ser molt important a la zona fins a principis del segle XX, un pou de glaç a can Coll i diversos safarejos o rentadors. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El safareig de Lliçà de Vall o Rentador de les Casetes servia als veïns del barri d’aquest nom. Aquest nucli de cases, que es va originar a finals del segle XVIII o principis del XIX, constituí l’embrió del poble. Antigament cada casa tenia una llosa al costat del rec on les dones anaven a rentar. Segons fonts orals, el safareig es va construir pels volts de 1910-11. Miquel Floriach Pressegué, de can Cinto Vell, va fer donació del material i l’amo de can Coll va pagar els paletes. La primera referència escrita que coneixem del rentador és de l’any 1952. Llavors tenia també una font pública i per a animals, amb un cabal de 242 litres per hora. Situat a la feixa sota el safareig hi havia el “roure del rentador” que, segons es diu, era un roure grandiós.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El Safareig de Lliçà de Vall (com era més conegut antigament) era el lloc tradicional on les dones del poble anaven a rentar i es trobaven per xerrar. A principis del segle XXI es trobava molt malmès; llavors fou restaurat i se’n va condicionar l’entorn. El 2005 se’n va fer la inauguració, que va comptar amb un quadre teatral on es recreava l’ambient de l’època.</span></span></span></span></p> | 41.5903200,2.2432500 | 436927 | 4604568 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91658-rentador-casetes-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91658-rentador-casetes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91658-rentador-casetes-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91658-rentador-casetes-mina.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91658-rentador-casetes-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91658-rentador-casetes-abans-restauracio.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Safareig de Lliçà de Vall, Safareig de la Mina de can Coll. Informació oral facilitada per la propietària de can Cinto.Fotografia del safareig abans de restaurar de Ricard Querol. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91440 | Can Pep Llanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pep-llanes | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 223.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 177-178.</span></span></span></p> | XX | Casa molt modificada per intervencions modernes que han estat poc curoses | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de petites dimensions, emplaçada <span>al barri de cases disperses anomenat el Pla</span>. Actualment es troba adossada a una construcció industrial, de manera que l’habitatge tradicional ha quedat molt desdibuixat. La casa conserva més o menys els volums originaris i, parcialment, la tipologia de casa pagesa popular.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos residencial de planta quadrada que té adossats coberts a l’est i al nord, mentre que a ponent s’allarga una nau de tipus industrial que tanca el recinte. La façana principal de la casa està encarada a migdia, vers la carretera, i dona a un pati tancat que s’utilitza per a usos productius.</span></span></span></p> | 08108-69 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 29 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció de can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Pep Llanes en concret, en un principi els amos eren la família Vilalta, que la van vendre a Josep Puig Font, el qual era fill de can Llanes i per això se’l coneixia com en Pep Llanes. Procedia doncs de l’altra casa, també anomenada can Pep Llanes, que està situada a l’antic carrer empedrat, actual carrer de Terrassa, número 2. La família de Pep Puig hi va viure molts anys al barri del Pla. Més recentment, la casa s’ha llogat per explotar-hi les naus adossades que s’utilitzen com a taller industrial.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 223) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida al Pep de can Llanes. S’hi diu que fou alcalde i no sabem si és exacte. Qui sí que fou alcalde era Jaume Carreras Villà, de can Moisès.</span></span></span></p> | 41.5884900,2.2557100 | 437964 | 4604356 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91440-can-pep-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91440-can-pep-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91557 | Ca la Fermina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-fermina | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 85.</span></span></span></p> | XX | Estructuralment es conserva sencera, però sense manteniment i amb naus industrials adossades | <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions emplaçada al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat força bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular, malgrat que avui es troba situada dins una parcel·la industrial i envoltada de naus. Hi deu haver contribuït que la casa moderna s’ha aixecat de nova planta a un costat. La casa antiga consta de dos cossos de diferents alçades amb cobertes a dues vessants. Els paraments són obrats amb <span>la maçoneria típica de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri amb predomini de còdols o pedres arrodonides. Les obertures són emmarcades amb maó.</span></span></span></span></p> | 08108-79 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 20 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa de ca la Fermina també es coneixia com a can Tit o can Nano. L’home que la va construir era fill de can Pep.</span></span></span></p> <p> </p> | 41.5879800,2.2573700 | 438102 | 4604298 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91557-ca-la-fermina-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91557-ca-la-fermina-11.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91556 | Can Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tomas-2 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 227-228.</span></span></span></p> | XX | La casa es conserva en bones condicions, però la seva tipologia originària ha estat molt alterada | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès avui molt transformada i ampliada, de manera que pràcticament ha perdut la tipologia tradicional. Es troba al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a banda i banda, així com altres construccions a l’entorn que formen un pati davanter.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial ha mantingut més o menys el volum originari, però s’ha remodelat completament amb una tipologia constructiva moderna que alterat la disposició originària de la façana principal.</span></span></span></p> | 08108-78 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 37 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Tomàs en particular, la casa la va construir en Tomàs Xicota cap a finals de la dècada de 1920. Aquesta família procedia de la casa de can Tomàs (actualment can Quim), del barri de les Casetes. També s’havia anomenat ca l’Enriquet. Fa uns anys la casa va ser reformada i ampliada amb altres construccions.</span></span></span></p> | 41.5891700,2.2579700 | 438153 | 4604430 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91556-cal-tomas-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91554 | Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torres-9 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 231.</span></span></span></p> | XX | Estructuralment es conserva integrament, però algunes parts, sobretot els coberts, en estat força precari | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat força bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i té adossats un bon nombre de coberts de diferents èpoques a la part posterior i lateral (nord i sud-est).</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers el sud-oest, es distribueix en base a tres eixos d’obertures perfectament regulars, amb la porta al centre. Els paraments han estat arrebossats amb ciment, de manera que no és visible el tipus de maçoneria.</span></span></span></p> | 08108-76 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 35 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Torres en particular, va construir la casa l’any 1925 Pere Carreras Sobirà, antic masover de la masia de les Torres, el qual era conegut amb el sobrenom de Torres. El seu fill fou Joaquim Carreras. Després d’una cinquantena d’anys en què la casa va estar tancada ara torna a estar habitada.</span></span></span></p> | 41.5888000,2.2571200 | 438082 | 4604389 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91554-can-torres-116.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91554-can-torres-113.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 | ||||||
| 91555 | Can Moisès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-moises | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 249.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>)</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Consta d’un cos residencial que en un moment donat es va compartimentar en dos habitatges, per això la façana queda diferenciada en dos colors, blanc i rosat. A més, té adossat a ponent un habitatge molt més modern, de la segona meitat del segle XX, i un bon nombre de coberts de diferents tipologies que formen una mena de carrer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial principal té una estructura regular i ha conservat força bé el volum i la tipologia constructiva originària. És de planta rectangular (amb planta baixa més un pis). La façana principal, encarada vers el sud-oest, s’ordena en base a tres eixos d’obertures. La part de l’habitatge posterior queda diferenciat pel color rosat de la façana i per uns emmarcaments estucats en forma dentada a finestres i cantoneres.</span></span></span></p> | 08108-77 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 33 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa pròpiament a cal Moisès, la casa la va construir l’any 1927 Jaume Carreras. Conegut popularment com el Xato, Jaume Carreras Villà (1888-1940) era l’administrador de la finca de les Torres, on feia de masover i hi tenia un camp arrendat. Quan el 1925 a les Torres s’hi instal·là l’Obra Tutelar Agrària (OTA), com molts altres pagesos va haver de deixar de treballar en aquesta finca i va comprar un terreny on s’hi va fer la casa que en un principi era coneguda com cal Xato i posteriorment cal Moisès. Era militant d’ERC i fou nomenat alcalde de Lliçà de Vall després de la victòria de les esquerres el 1934. Va ser destituït, juntament amb la resta del consistori, arran dels Fets d’Octubre de 1934. El febrer de 1936 tornà a l’alcaldia, i el juliol de 1936 va haver de cedir l’alcaldia al comitè revolucionari. El gener de 1939 s’exilià a França. La seva muller, que es va quedar a Lliçà amb el seu fill i la seva filla, va patir diverses represàlies per part de les autoritats franquistes. Carreras va passar, sembla, pel camp de refugiats de Bram, al departament d’Aude, i més tard s’instal·là en un poble del departament de les Ardenes, prop de la frontera amb Bèlgica, on treballà com a pagès en una gran propietat. El juny de 1940 va intentar traslladar-se cap al sud, però va ser ferit en un bombardeig i ingressat a l’hospital militar de la població de Montmirail, al departament del Marne, on va morir. La seva muller no va saber de la seva mort fins l’any 1953, quan va rebre una notificació oficial del govern francès (PLANAS MARESMA, 2006).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Jaume Carreras va tenir un fill, Moisès, i una filla, Francisca. Per això la casa es va partir en dos habitatges, que han quedat diferenciats en els dos colors de la façana. En aquesta segona etapa la casa es coneix amb la denominació de can Moisès.</span></span></span></p> | 41.5890500,2.2575900 | 438121 | 4604417 | 1927 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91555-can-moises-117.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91555-can-moises-115.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:13 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,03 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc