Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 90985 | Can Tià Sans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tia-sans | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 226.</span></span></span></span></p> | XX | Rehabilitació que ha alterat substancialment la tipologia constructiva originària | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui força modificada, que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té cossos més baixos adossats a banda i banda. La casa ha conservat més o menys els volums originaris, però les obertures s’han refet completament i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat força alterada. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a dos eixos d’obertures amb la porta al mig, i té un rellotge de sol a la part superior. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. </span></span></span></p> | 08108-55 | Carrer Oliveres, 4 | <p><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tià Sans i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. Segons notícies orals, la casa fou construïda per Sebastià Brunés Entreaigües, avi de l’actual propietària. Era coneguda igualment per can Tià Sans i per ca la Mestra, ja que hi va viure una mestra de l’escola. El motiu popular de la casa, doncs, és un derivat del nom “Sebastià”.</span></span></p> | 41.5791500,2.2354400 | 436265 | 4603334 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: ca la Mestra. Notícies orals facilitades per la propietària | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91381 | Can Rabassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rabassola | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 196-198.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada a peu de l’antic camí ral, avui molt transformada per les darreres reformes que s’hi han practicat, de manera que ha perdut en bona part la fesomia tradicional. La construcció manté els volums antics però les obertures han estat remodelades modernament i els murs s’han arrebossat i pintat de blanc. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té adossat un cos més baix al costat de llevant. La façana principal, encarada vers migdia i alineada amb l’antic camí, conserva més o menys la disposició de les obertures antigues, que s’agrupaven en quatre eixos verticals, amb una escala exterior a l’extrem oest que ja no existeix. Les obertures majoritàriament eren emmarcades amb maó. Per la part posterior el cobert de llevant s’ha condicionat com a porxo.</span></span></span></p> | 08108-61 | Camí de Sant Valerià, 34 | <p><span><span><span>Segons tradició oral de la família, a la casa hi havia una rajola amb una inscripció de l’any 1777 que podria indicar la data dels inicis de la construcció, però aquesta rajola no s’ha conservat. També es diu que el sobrenom de Rabassola, que fa referència a un tipus de bolet, vindria del fet que van trigar molt temps a construir la casa, fins al punt que a l’indret ja hi havien sortit aquests bolets. Les primeres escriptures són de l’any 1803. Joan Oriach Gurri hi ven la peça de terra a Joan Serra Soley, alies Rabassola. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa consta amb la denominació de “can Serra i Rabaxola”, de Joan Serra. Es va aixecar al peu del camí ral de Sabadell a Granollers, i una part del seu recorregut coincidia també amb el Camí de Sant Valerià, que és el nom actual del carrer. Les terres eren del mas Cantallops, que és el més antic de la zona i es troba en una situació molt propera, avui en ruïnes. A can Rabassola van pagar censos a Cantallops fins que, fa unes dècades, es van redimir. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Joan Serra Soley es va casar amb Francisca Garriga Nadal, el seu fill i hereu fou Vicens Serra Garriga. Aquest es casà amb Josefa Argemí Viñoles. L’hereva fou una pubilla: Rosa Serra Argemí, casada amb Pere Ramon Serra. El seu fill i hereu fou Jacint Ramon Serra, casat amb Maria Grau Brunés. El seu fill i hereu fou Pere Ramon Grau, casat amb Francisca Arimon Congost. Són els pares de l’actual propietària.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi la casa era més petita i ocupava només la part central. El carener de la teulada era perpendicular a la façana principal. Així es pot veure en una pintura feta per l’artista de Parets del Vallès Jaume Carreras Carreras, possiblement de la dècada de 1940. En aquest quadre també s’hi veu un paller de pal a un costat de la casa. Pels volts de 1948 l’habitatge s’amplià pels costats i el carener va passar a ser paral·lel a la façana principal, tal com és ara. Primer la part davantera i més tard es va continuar l’ampliació cap al darrera. Al costat dret hi havia un forn de pa. L’any 1954 el pis de dalt es va habilitar com a habitatge independent pel casament de Pere i Francisca. Una escala a la part oest de la façana donava accés a aquest habitatge. Fins l’any 1961 la llum elèctrica no va arribar a la casa. Fou l’any que va morir Maria Grau Brunés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més recentment, la reforma més important es va realitzar l’any 1966. Aleshores la casa va quedar pràcticament tal com es pot veure actualment. Una part de l’antic cobert adossat a llevant es va incorporar a l’habitatge i a l’interior encara es conserva una menjadora. Les escales exteriors es van mantenir fins l’any 1984.</span></span></span></p> | 41.5825800,2.2326100 | 436033 | 4603717 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-quadre.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa tenia una bassa que estava emplaçada dins l’actual rotonda de la carretera de Granollers a Sabadell amb el camí de les Argelagues. Servia per amarar el cànem, per regar els horts i també com a rentador, on hi anaven no només els habitants de can Rabassola sinó també dones del veïnat de la Ganiveta. Per aquí passava el rec de can Coll, que tenia un sifó o bufador que estava a un costat i altra de la carretera. Amb l’ampliació de la carretera el sifó es va perdre. Al costat de la riera de Merdans encara es conserva un pilar del sifó. El pare de l’actual propietària, Pere Ramon Grau, encara hi anava a treure el trestellador perquè l’aigua arribés al camp.Es conserven unes rajoles amb les inicials PR (corresponents a Pere Ramon Grau) i AM (podrien ser les inicials d’Antònia i Mercè, filles de Jacint Ramon Serra).Les rabassoles, també conegudes com a múrgoles o barrets de capellà, son una mena de bolets comestibles que creixen en tot tipus d’habitats, però especialment en terres remogudes. Informació facilitada per la propietària, i dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 90976 | Ca n’Oliveres Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliveres-nou | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 252.</span></span></span></p> | XIX-XX | Cases molt transformades i en estat de conservació divers | <p><span><span><span>Conjunt format per diverses cases, avui molt modificades, que s’han anat construint adossades a ca n’Oliveres Nou i ara formen una mena de carrer. Ca n’Oliveres Nou és la que actualment està pintada de color rosat. Conserva els volums originaris i l’estructura tripartida que es pot observar encara en els tres eixos d’obertures de la façana principal, però les obertures han estat totalment renovades en els darrers anys. La resta d’habitatges són més recents i es van construir adaptant antics coberts. A la part posterior i a llevant les cases disposen de coberts i magatzems diversos de construcció també força recent.</span></span></span></p> | 08108-54 | Avinguda Catalunya, 30 | <p><span><span><span>Per escriptures que es conserven a ca n’Oliveres Nou la casa podria haver-se bastit entorn de 1890. Francisco Serra Torrents, avi de l’actual propietari, ja va viure aquí. Procedia del mas Gordi, les terres del qual s’estenien fins aquest punt, per on passava la carretera de Parets, construïda entorn de 1917. Francisco era conegut com el Xiol Petit o el Xiolet; per això la casa era coneguda amb aquest motiu. Tanmateix, sembla que el sobrenom no agradava a la família i el van canviar per ca n’Oliveres. Però no se sap amb certesa el motiu d’aquest sobrenom, ja que el cognom de la família és Serra. S’ha dit que és perquè els Serra havien estat masovers de ca n’Oliveres Vell, i el cert és que fins a finals del segle XIX els masovers d’aquesta antiga casa tenien per cognom Serra. Tanmateix, els descendents de la família afirmen que els seus avantpassats procedien del mas Gordi i que no havien estat mai masovers de ca n’Oliveres Vell. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El fill i hereu de Francisco fou Vicenç Serra. Al llarg dels anys altres membres de la família van construir cases al costat de la més antiga, aprofitant antics coberts. Es tracta de cases força modernes. La més nova és la que està situada a l’extrem oest, de la dècada de 1960.</span></span></span></p> <p> </p> | 41.5787700,2.2367900 | 436377 | 4603290 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90976-can-oliveres-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90976-can-oliveres-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can XioletDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pel propietari. | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91709 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 116</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada en un replà al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat molt bé el volum i la tipologia originària que, tot i ser de construcció força recent, és representativa d’una casa rural popular de la primera meitat del segle XX. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossats cossos auxiliars més baixos a ponent i amplis patis al davant i al darrere.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa, que és fruit d’una sola fase constructiva, presenta una estructura molt homogènia. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a un esquema més o menys simètric, amb quatre obertures a la planta baixa i un balcó central corregut de dues portes a la planta-pis. L’edificació es caracteritza per un parament fet de maçoneria, amb un semiarrebossat que deixa entreveure el material petri, el qual és entravessat per diferents franges de maó que ressalten els contorns, la separació de pisos i els emmarcaments de les obertures. La façana posterior segueix una pauta similar, i la façana lateral té la meitat superior obrada amb maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer cobert, fet parcialment de pedra, és possiblement tan antic com la casa, però la resta són obrats amb totxo i de construcció força recent.</span></span></span></p> | 08108-90 | Sector central del terme municipal. Avinguda del Vallès, 79 | <p><span><span><span>Per aquest indret hi passava l’antic camí ral de Sabadell a Granollers i l’any 1902 s’hi construí la carretera, que feia un itinerari similar. La casa de can Jepet es va construir entorn del 1950, tal com es pot comprovar amb les ortofotos antigues i segons dades del cadastre. Segons recull Garcia-Pey, sembla que l’amo era Jaume Arimon Badia, conegut com el Jepet, i procedia de can Jepet Ferreret, de Parets del Vallès.</span></span></span></p> | 41.5827500,2.2344200 | 436184 | 4603734 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 90896 | Can Paitora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-paitora | XIX-XX | En ruïna. Teulada parcialment esfondrada | <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions, en ruïnes, que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Es troba enmig d’uns camps, pràcticament envoltada de vegetació, i se’n conserva tota l’estructura però la teulada comença a esfondrar-se. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Es tracta d’una construcció molt modesta que ha conservat els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa. De la façana principal, encarada vers migdia, tan sols es pot veure que té dues finestres superiors, una d’elles emmarcada amb maó. Els murs són de maçoneria, arrebossats i pintats de color blanc. Probablement el cos de l’habitatge es devia ampliar pel costat de llevant, i també s’hi va afegir un cobert adossat a l’angle nord-oest.</span></span></span></p> | 08108-48 | Sector oest del terme municipal. Entre les urbanitzacions de can Prat i can Salgot. | <p><span><span><span>No coneixem notícies històriques d’aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX.</span></span></span></p> | 41.5897000,2.2168200 | 434724 | 4604519 | 08108 | Lliçà de Vall | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-x.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 89891 | Can Vilardebò | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 60-61, 117.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-240.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 16.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64, 244-245.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 61, 95-97.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MAYOL, Miquel Joseph (1970). <em>La impremta del meu pare. (El regionalisme a la comarca).</em> Ed. Pòrtic, Barcelona, p. 77-79.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, d’origen medieval, emplaçada vora la riera de Merdans, en un indret estratègic gairebé a tocar d’on hi havia el castell i molt a prop també de l’església parroquial. Consta d’un cos residencial (de planta baixa més un pis) que està flanquejat per àmplies zones d’antics coberts reconvertits en habitatge, els quals formen una planta en forma de U que genera un pati posterior a la façana de migdia. Més a ponent i separat per un corredor s’allarga un reng de construccions també força recents, i al sud-oest un altre cobert, que està adossat a una bassa-safareig.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El conjunt residencial fou substancialment reformat i ampliat, sobretot a les dècades de 1960 i 70. El cos primigeni ha conservat més o menys el volum originari, però les obertures s’han refet i s’hi han incorporat elements nous, alguns d’estil neogòtic o procedents d’altres masies. Això és vàlid també per les dues façanes principals, a migdia i tramuntana, i per les ales laterals, que es van pràcticament construir de nou sobre antics coberts. Avui dia l’accés habitual és per la façana de la cara nord. Aquesta s’articula en base a tres eixos d’obertures simètrics i perfectament regulars, amb un portal adovellat al centre i una finestra neogòtica geminada al seu damunt. Aquesta àmplia façana queda flanquejada per dues torres quadrades. Abans de la reforma l’esplanada que s’estén al seu davant era ocupada per una zona de coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament la façana principal era la de migdia, que connectava amb el camí que entrava per aquesta banda. De manera semblant a l’anterior, s’estructura en base a tres eixos, amb portal adovellat i, al primer pis, dues finestres neogòtiques. Estan decorades amb arcs conopials lobulars i, sota les impostes, tenen dos mascarons amb rostres d’un home i una dona enfrontats. Podem trobar finestrals molt similars a diverses masies de la zona. La majoria són fets, com és aquest cas, en ple segle XX. A l’ala est del pati posterior la construcció s’ha adaptat amb una galeria al pis superior formada per arcs de mig punt. La resta de façanes presenta obertures emmarcades amb pedra carejada o bé amb maó, la majoria de recent construcció.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un element interessant és l’àmplia bassa-rentador que està situat uns metres al sud de la masia. Mesura sis per sis metres, està construïda amb totxo a plec de llibre i dotat de diverses lloses inclinades per fer-hi la bugada. Can Vilardebò tenia dues mines que la proveïen d’aigua. Una venia més a l’est, passant pel costat del castell, i alimentava la bassa d’aquest safareig. Ara ja està en desús i l’aigua del safareig prové de l’altra mina, que ve de la zona de can Camp i que inicialment només proveïa la casa. Pel costat de migdia la bassa té el regulador de sortida per regar els conreus que s’estenen a la part baixa.</span></span></span></p> | 08108-5 | Entre les urbanitzacions de can Vilardebò i del mas Gordi. Avinguda de can Vilardebò | <p><span><span><span>L’origen d’aquesta masia està estretament vinculat al castell de Lliçà de Vall. Sembla del tot probable que l’antic castell era la torre que es troba 70 m al nord de la masia, tot i que en bona part de la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Tradicionalment s’ha suposat que aquesta torre circular, anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament l’antic castell medieval. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988 les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Tanmateix, cal dir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en dubte i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és pensar que aquesta torre es correspon amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una torre de defensa preexistent d’època romana. En documentació diversa referida a can Vilardebò es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. A més, l’emplaçament de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins és el més indicat, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar tot això, tanmateix, s’hauria de fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El castell de Lliçà de Vall era un feu independent de la baronia de Montbui, que era la demarcació senyorial més important i abastava una bona part de la Vall del Tenes. El terme del castell de Lliçà és esmentat l’any 946. La primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094. A la baixa edat mitjana va passar per diferents senyors, cada vegada més allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Des de mitjans del segle XV fou traspassat a la cartoixa de Montalegre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que és habitual que en època baixmedieval els castells perdin la seva importància militar i política i que algunes d’aquestes funcions passin, en cert grau, a alguna masia propera, els propietaris de la qual, de vegades els antics castlans, solen assumir la batllia o càrrecs de representació. Sembla que els possessors de la masia de can Coll haurien assumit principalment aquestes funcions: el 1344 Jaume Coll era batlle, i el 1500 un altre Jaume Coll ho va tornar a ser. Tanmateix, per la seva proximitat amb el castell la masia avui coneguda com can Vilardebò també tenia una relació privilegiada amb el poder senyorial. Era una propietat del castell, i abans del segle XVIII les finques del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover de la masia es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les primeres dades documentals referides pròpiament a aquesta masia són del segle XV. Tal com hem dit, en aquesta època era anomenada can Cosconé. Ja en el fogatge de 1497 a “Lliçà Jussà” hi consta “en Costoner”, que podria fer referència al propietari d’aquesta casa. <span>En el fogatge de 1515 la casa s’esmenta com a Cosconer, i en el fogatge de 1553 consta com a pertanyent a Jaume Cosconer. La família de cognom Cosconer va continuar al capdavant del mas en els segles següents. A la segona meitat del segle XVI hi ha documentat Jaume i Joan Cosconer, pare i fill (1570). Al segle XVII tenim notícies de Joan Cosconer, Llorens Cosconer i Magdalena Cosconera (1665). Aquest mateix any, el 1665, en un censal de l’arxiu parroquial consta que el mas Cosconer i tota l’heretat fou venuda per Llorens Cosconer i Camps, de Canovelles, a Jaume Magarola, mercader de Barcelona. No sabem fins a quin punt aquesta venda es va fer efectiva, ja que el 1720 en el llibre de visites pastorals de la parròquia hi ha un censal per l’ànima de Francisco Cosconer com a amo del mas Cosconer. En un altre cens de 1745 sembla que el mas continua en mans de la família Cosconer. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a Casa Cosconé, però ja era propietat de Joan Vilardebò Morera, i la masia estava habitada per un masover. Els Vilardebò eren una família d’indianos de Mataró que havia fet fortuna i que posseïa propietats a Honduras. Al llarg del segle XIX i principis del XX la família Vilardebò van fer prosperar el mas. El 1897 Marcel·lí Vilardebò i Farnés va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. El 1919 l’heretat abastava 122 ha, mentre que can Coll en tenia 165. A més, diversos membres de la família van ser protagonistes destacats de la vida municipal del poble i van ocupar càrrecs importants a l’Ajuntament. En alguna de les guerres carlines aquesta masia va tenir relació amb l'aliatge de metalls per fer moneda. El 1861 el propietari era Josep Vilardebò. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Des de 1897 el propietari era Marcel·lí Vilardebò Farnés. En el context de la política caciquista que va caracteritzar l’època de la Restauració, fou un dels polítics destacats adscrit a la Lliga Regionalista. Va ser alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions (1895-1897, 1916-1923 i 1932-1933). D’ell és coneguda una anècdota que va tenir lloc en les eleccions de 1916 i que és relatada en unes memòries de Miquel Josep MAYOL (1970: 77). Aleshores el governador va segrestar diversos alcaldes del Vallès, incloent-hi Marcel·lí Vilardebò, que era l’alcalde de Lliçà de Vall, per intentar impedir el triomf de la Lliga en determinats ajuntaments. D’ell es diu que era una persona conciliadora i amistosa amb tothom, també amb els seus oponents polítics (CARRERAS et al., 1999: 60). Però sobre Marcel·lí Vilardebò també s’expliquen moltes altres anècdotes i facècies, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Un bon nombre es refereixen a la relació tibant que tenia amb el rector del poble, mossèn Oriol. Es diu que, com que eren veïns, sempre s’insultaven des de casa seva estant. També van tenir una forta rivalitat en l’organització de diferents festes majors en competència. D’altres contalles es refereixen al fet que va ser dels primers a tenir cotxe i xofer, a les relacions que tenia amb els mossos de la masia o a la garreperia de la seva dona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’altra rivalitat de Marcel·lí Vilardebò era amb els de can Coll i es va posar de manifest en diferents moments. A la dècada de 1910 quan els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal, i a la dècada de 1920 en un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill primogènit de Marcel·lí Vilardebò va ser Josep Vilardebò Uñó (1892-1962). De jove va passar moltes temporades a París, on va participar en diversos negocis. El 1934, a la mort del seu pare, va rebre en herència la masia i la meitat de la finca de can Vilardebò. L’altra meitat la van heretar els seus tres germans. El 1935, durant l’anomenat Bienni negre, fou nomenat alcalde per l’autoritat governativa. Després del triomf de les esquerres a les eleccions generals de febrer de 1936, Vilardebò fou substituït a l’alcaldia per Jaume Carreras i Villà. El juliol de 1936 va abandonar Lliçà i es va refugiar a Barcelona i a Viladecans durant tota la Guerra Civil. Mentrestant, la masia de can Vilardebò, on va restar la seva germana Rosa, va ser saquejada. Quan les tropes franquistes van entrar a Lliçà el 28 de gener de 1939 fou nomenat president de la Comissió Gestora de l’Ajuntament. Durant les dues setmanes següents el nou consistori va retornar als seus propietaris les terres que els havien estat confiscades durant la guerra. Afeccionat a la pintura i sobretot a l’escultura, Vilardebò va esculpir en aquests anys la imatge de sant Cristòfol que actualment es troba damunt la porta d’entrada de l’església parroquial. El 1939 s’havia casat amb Maria Amat, germana del pintor Josep Maria Amat. Va deixar l’alcaldia el març de 1943. El 1945 es va fer efectiu el repartiment de la finca de can Vilardebò entre ell i els seus germans. Poc després, però, es va vendre la casa i les terres i va passar a residir a Barcelona fins a la seva mort.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Els següents propietaris van ser Pilar Bertrand i Girona, i després Werner Schmidt Schroeder i la seva esposa Margarita Annaheim Kiefer. Schmidt era directiu de la multinacional Bayer, i va comprar la finca perquè el seu fill era enginyer agrònom i volia establir-hi una granja. Pels volts de 1962 va comprar can Vilardebò Jaume Anfruns, el qual hi va portar a terme un restauració i ampliació molt substancial, tot incorporant a la masia elements neogòtics i altres de diferent procedència. És possible, tanmateix, que alguna de les reformes ja fos de l’època dels Vilardebò. El 1964 es va fer nova la façana nord. L’habitatge es van ampliar considerablement, ja que per la masia hi passaven diverses famílies i era molt concorreguda. En aquesta època la major part de terres es va anar venent, i així va sorgir la urbanització de can Vilardebò.</span></span></span></span></p> | 41.5950300,2.2300400 | 435831 | 4605101 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-rentador-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-7.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda a la façana de ponent (procedent d’una altra masia): 15[6]7 amb una inscripció de difícil lectura referida a un tal Jaume.Alguns documents que es conservaven a la masia es van lliurar al Museu de Mataró. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 91932 | Aplec i romiatge de Sant Valerià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-i-romiatge-de-sant-valeria | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 139.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 259.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 211-212.</span></span></span></p> | XIX-XXI | Tradició que ha perdut bona part de l'antic esplendor, incloent-hi el romiatge | <p><span><span><span>Aplec i romiatge que tradicionalment es feia a l’ermita d’aquest nom que es troba al municipi veí de Lliçà d’Amunt i que congriava molta gent de Lliçà de Vall i d’altres pobles de l’entorn. La celebració tenia lloc el mes d’abril, el segon diumenge després de pasqua, a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, que està situada dins el recinte de la masia de can Coscó. Era un dels aplecs més populars de la comarca i molts vilatans de Lliçà de Vall i de Parets feien el romiatge que transcorria pel Camí de Sant Valerià. Actualment s’ha deixat de fer el romiatge i només se celebra un petit aplec a l’ermita.</span></span></span></p> | 08108-125 | Camí de Sant Valerià, al sector oest del terme municipal. Capella de Sant Valerià, al terme de Lliçà d'Amunt | <p><span><span><span>L’església de Sant Valerià “de Roberts” (en terme de Lliçà d’Amunt) està documentada des del segle XIII, al segle XVI es reedificà o potser es traslladà al lloc actual, i la construcció que avui es pot veure és del segle XVIII. En aquest indret s’hi celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. L’aplec consistia en una missa i després els participants es quedaven a dinar i ballar. D’aquí ve la dita: “A Sant Valerià qui té núvia l'hi va deixar i qui no en té la va trobar”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment, es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida, però des dels anys 1980 ja no es fa el romiatge.</span></span></span></p> | 41.5965700,2.2183600 | 434859 | 4605280 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91932-aplec-sant-valeri-llibre.jpeg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia dels anys 1960, amb jovent de Lliçà de Vall i de Parets, amb l’ermita al fons (Arxiu Municipal de Lliçà de Vall).Fotografia de l’aplec a mitjans de segle XX (extreta del llibre Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic, p. 212). | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | |||||
| 90969 | Camí de Sant Valerià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-sant-valeria | <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 259.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 211-212.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Camí per on, des de temps immemorials, s’anava a l’ermita de Sant Valerià, de Lliçà d’Amunt, on era molt popular un romiatge que aplegava un gran nombre de feligresos dels pobles de l’entorn. Actualment ha quedat com un camí rural, en part asfaltat, amb diferents punts d’especial interès paisatgístic per les panoràmiques que s’hi poden veure.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El camí comença a la carretera de Sabadell a Granollers (C-155, al km. 13), i en un primer tram arriba fins a la urbanització El Mirador. Els primers metres (fins davant de Cantallops) es corresponen amb l’antic camí ral. Però el camí ral continuava cap a l’oest en sentit transversal. El Camí de Sant Valerià enfila en direcció nord-oest per una carena envoltada de camps i amb excel·lents vistes sobre el territori polièdric de Lliçà de Vall: un mosaic on es barregen espais verds i àrees urbanitzades. Després de travessar la urbanització El Mirador, passant pel costat de la moderna capella de la Mare de Déu de Montserrat, en un segon tram el camí arriba a la urbanització de can Salgot, ja en terme de Lliçà d’Amunt. Travessa aquesta urbanització i arriba a l’ermita de Sant Valerià, que està situada a la cara nord.</span></span></span></p> | 08108-52 | Sector oest del terme municipal | <p><span><span><span>L’església de Sant Valerià “de Roberts” (en terme de Lliçà d’Amunt) està documentada des del segle XIII, al segle XVI es reedificà o potser es traslladà al lloc actual, i la construcció que avui es pot veure és del segle XVIII. En aquest indret s’hi celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. Actualment es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida.</span></span></span></p> | 41.5836900,2.2291900 | 435749 | 4603842 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-llica-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-13.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camí senyalitzat dins les rutes de senderisme d’àmbit local i per fer en bicicleta. | 98|94 | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 91929 | Arxiu parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-sant-cristofol-de-llica-de-vall | XVI-XXI | <p><span><span><span>Fons de l’arxiu de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Es conserva a les dependències parroquials i inclou documentació des del segle XVI, per bé que gairebé la totalitat de l’arxiu fou destruït per la Guerra Civil de 1936 i, en conseqüència, el gruix de la documentació és posterior a 1939. En base a l’inventari realitzat en els darrers anys pel responsable de l’arxiu, podem agrupar-lo en les següents categories:</span></span></span></p> <p><span><span><span>Llibres Sacramentals. Baptismes (1859-1879), (1918-1933), (1934-1969/70), (1970-1985, esborrany); Primeres comunions (1934-1957); Confirmacions (1771-1984); Matrimonis (1934-1964); Defuncions (1934-1983).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Llibre de visites pastorals (1562-2013).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Consuetes dels anys 1943, 1949-1952, 1955-1958 i 1958.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Altres documents parroquials, entre els que destaquen: Àpoca de pergamí (1561), Cens parroquial, fet per masies o mot de les cases (1924); Delimitació de la parròquia (1855); Projecte de l’altar major (1940), Goigs de Sant Cristòfol (des de 1940), “Inventario y documentales”, on el capellà documenta aspectes de la vida de la parròquia i dels feligresos després de la guerra (1940).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Altres fons diversos: col·lecció de programes de la Festa Major des de 1939 (sèrie no completa), fotografies antigues, objectes diversos (com ara un segell original de la parròquia dels volts de 1870-1890), biblioteca, etc.</span></span></span></p> | 08108-123 | Església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església. | <p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. La construcció de l’església actual es va portar a terme als segles XVI i XVII. Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’abril de 2020 es va organitzar una exposició a l’església amb mostres dels documents més destacats de l’Arxiu parroquial, com ara el Llibre de Visites Pastorals del 1574, un pergamí del 1561, programes de la Festa Major dels anys 1940, missals antics i altra documentació antiga.</span></span></span></p> | 41.5930600,2.2310300 | 435911 | 4604881 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-expo.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ricart Querol, responsable de l’Arxiu Parroquial | 98|94 | 56 | 3.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | |||||||
| 90001 | Església de Sant Cristòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-cristofol-1 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-234.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 17-18.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-109.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-29, 104, 109</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORTEGA RUIZ, Carme; TERRADES SANTACREU, Maria Encarna. <em>Catalunya Romànica</em>, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> | XVII-XVIII | <p><span><span><span>Església del segles XVII-XVIII construïda interiorment en un estil gòtic molt tardà i amb un portal renaixentista. Consta d'una única nau de tres trams, amb capelles laterals, i està capçada amb absis de planta poligonal reforçat amb cinc contraforts. En la façana principal hi destaca el portal renaixentista, amb pilastres i entaulament decorats amb relleus i coronat amb una petita fornícula que té una imatge de Sant Cristòfol. L’escultura és obra de Josep Vilardebó i Uñó, qui fou amo de can Vilardebò i alcalde del poble els anys 1940. A mitja alçada s’hi obre una rosassa motllurada i més amunt un petit òcul sota una cornisa corbada, amb un pinacle a la cantonada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’esquerra s’aixeca la torre del campanar, formada per dos cossos separats per una cornisa. Sota la cornisa hi ha una gàrgola en forma d’aguilot. El cos superior té una obertura amb arc de mig punt a cada cara i és rematat amb una barana balustrada i quatre pinacles de bola. El parament de tot l’edifici és fet amb un aparell de carreus més o menys escairats però força irregular, sobretot a les parts altes, i és reforçat als angles amb pedres cantoneres ben escairades. A l’espai que voreja l’entrada, on hi havia l’antic cementiri, encara s’hi poden veure algunes làpides d’antigues sepultures, així com una creu de ferro que recentment es va canviar d’ubicació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria sobre tres arcs torals de mig punt. L'absis, igual que les capelles laterals, és cobert també amb volta de creueria. Als peus de la nau s’aixeca el cor, amb una barana d'obra amb dos òculs que descansa sobre una volta ogival rebaixada i en un arc escarser. Algunes claus de volta són antigues i estan decorades amb imatges que es corresponen amb les antigues capelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’absis ha estat decorat amb una pintura mural feta per l’argentí Raul Capitani Blanchart l’any 1979. Es tracta d’un tríptic de grans dimensions inspirat en les pintures romàniques que té la figura d'un Maiestas Domini al centre acompanyat per sant Cristòfol, en la seva representació típica portant en nen Jesús a coll i travessant el riu, i de la Mare de Déu, a la dreta. La figura de la Verge fa al·lusió a una antiga capella dedicada a Santa Maria, dita de Gràcia o popularment dels ous, ja que les ofrenes se li feien en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la primera capella lateral es conserva una pila baptismal renaixentista que presenta una planta estrellada amb vuit puntes. Té una inscripció que és il·legible.</span></span></span></p> | 08108-18 | Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església | <p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. En un document de 1098 es diu que pertanyia al castell de Lliçà de Vall (castell Lizcano), posseït pel senyor Albert Bernat. El 1113, Ermengarda, vídua d’Albert Bernat, va fer donació de l’església a la seu de Barcelona i al bisbe, el qual els en cedí el delme mentre visquessin; després tornà al domini del bisbe. Durant els segles X i XI en el Cartulari de Sant Cugat es recullen diverses donacions de terres efectuades a la parròquia de Lliçà de Vall, que és anomenada indistintament com a <em>Llicano Subteriore</em>, <em>Villa Lizcano</em> o <em>Villa Lizande</em>. D’aquesta primera església romànica no se’n conserva cap resta, però se’n té constància a través d’una visita pastoral del 15 de juliol del 1421, quan el visitador ja es queixava que la capçalera de l’església amenaçava ruïna. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Des de finals del segle XI hi ha constància d’una sagrera al voltant de l’església, de la qual tampoc se n’han conservat vestigis però sí el record popular, ja que aquest sector s’ha conegut tradicionalment com la Sagrera. En les visites pastorals realitzades els anys 1413 i 1421 s’indica que la parròquia tenia 17 i 14 parroquians respectivament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església va quedar afectada pels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya al segle XV, segons es diu explícitament en una visita pastoral de l’any 1508. Però no va ser fins força anys més tard que es començà a construir una nova església, que és l’actual. El 1579 s’inicià la construcció del campanar. El 1593 es va beneir el campanar i van començar les obres de la nau. El 1594 s’enderrocà l’altar major de l’església antiga i el 1669 haurien finalitzat les obres, segons es dedueix de la inscripció que hi ha a la clau de volta del cor. Tot i aquest moment tardà, la nova església es va fer encara en estil gòtic, per bé que amb una portalada renaixentista. És possible que els anys 1706 i 1756 s’hi fes també algun tipus de reforma o ampliació. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església tenia diversos altars i retaules, a part del major que estava dedicat a Sant Cristòfol. Aquest, en una fotografia de 1935 es pot observar que era un retaule barroc corresponent <span>a l’etapa caracteritzada per les columnes d’estil salomònic</span></span></span></span><span><span><span> (finals del segle XVII-principis del XVIII). Hi havia el de Sant Llop (1421), el de Sant Sebastià (1591), el del Roser (1604), el del Sant Crist (1726), el de Sant Isidre, el de Sant Sebastià i una capella de la casa Coll. També hi havia un retaule dedicat a la Mare de Déu de Gràcia que popularment era conegut com el de la Mare de Déu dels ous, ja que les ofrenes que se li feien eren en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La rectoria es una edificació posterior a la construcció de l’església. Podria datar-se a finals del segle XVII o al XVIII. Segons el cadastre (no sempre fiable) l’edifici ja existia l’any 1700. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a casa Rectoria, i aleshores era habitada pel rector, Pere Moncau. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1890 va arribar com a rector mossèn Josep-Oriol Ricart Sauch, conegut com a mossèn Oriol, i s’hi va estar uns quaranta anys. D’ell s’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Moltes de les contalles es refereixen a la relació tibant i a les bregues que tenia amb Marcel·lí Vilardebò, propietari de la masia de can Vilardebò, situada precisament al costat de la parròquia. Vilardebò era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i fou alcalde del poble en tres ocasions. D’altres es refereixen a la vida privada del mossèn o a la mala relació que tenia amb el bisbe.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. El 1957 es va reformar l’altar per adaptar-lo a la nova litúrgia sorgida del concili Vaticà II. El 1980 es va portar a terme una rehabilitació de la rectoria. Llavors es va enderrocar un cobert amb arcs que sobresortia a la part nord del pati. Actualment aquest edifici s’utilitza també com a local de l’esplai i casal parroquial. El 1989 fou restaurat el campanar. Els anys 2009-10 es va dur a terme el projecte de restauració integral de l'edifici, que recuperà els elements i la fisonomia del temple gòtic. El 2018 es va fer la restauració de la façana de la Rectoria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des dels anys 1940 fins a la dècada de 1990 va estar al capdavant de la parròquia mossèn Joan Masó Cabot. Va realitzar diferents treballs de recerca i difusió sobre la història de Lliçà de Vall, i va recollir també les històries que li explicaven els lliçanencs. Bona part de la informació històrica que coneixem és gràcies a ell.</span></span></span></p> | 41.5930100,2.2311300 | 435920 | 4604876 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-clau.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-pica.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tomba-int.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-creu.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Contemporani|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A l’exterior i prop del portal es conserven dues làpides d’antigues sepultures del cementiri. En una hi ha gravat en relleu un escut amb una pera. S’ha dit que podria correspondre a algun personatge important de nom Pere, com ara Pere Albert de Lliçà, senyor del terme al segle XII, o tal vegada a Pere Prat, procurador de Lliçà de Vall el 1325 i pertanyent a una família important: propietaris de can Magarola i amb diversos membres que també van ser procuradors o batlles durant els segles XV-XVII. En l’altra làpida hi ha la inscripció “VAS JOSEPB CAM 1759”. En aquest cas hi ha esculpida una poma.A l’interior, davant de l’altar hi ha una altra làpida: “VAS DE CASA COLL DE ST CHRISTOFl DE LLISSA DE VALL”. I també la sepultura d’un rector conservada en el paviment: “RECTORÛ PULVIS”. Sota el presbiteri hi ha un hipogeu de dimensions força grans on s’hi enterraven els capellans. És cobert amb una llosa que pesa 200 kg, i popularment es coneix com la cripta. Es creu que podria ser anterior al segle XVII.A la base del campanar hi ha una inscripció contemporània que indica: 'CONSTRUIT: segle X, RECONSTRUÏT 1669 ... 1756 ... 1989... 2010...'A la clau de volta del cor hi ha inscrita la data 1669, que indicaria la finalització de les obres al segle XVII.Es coneix el rectorologi de l’església des de l’any 1208 i de manera més o menys continuada.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pel responsable de custodiar l’arxiu parroquial, Ricart Querol. | 94|95|98|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 91707 | Barri del Bosc Codern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-del-bosc-codern | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span><span>Barri de cases unifamiliars de promoció municipal creat a mitjans de segle XX que és representatiu d’un tipus d’urbanisme inspirat en els habitatges populars. Està emplaçat vora el bosc del mateix nom i en paral·lel a la carretera de Bigues i Riells, ja als afores del nucli urbà. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Consta de diversos carrers força estrets amb una placeta a l’entrada del barri. Les cases són majoritàriament alineades i entre mitgeres, tot i que n’hi ha algunes que queden lleugerament separades, i responen a un mateix model tipològic que, amb petites variacions, es va repetint en tot el conjunt. Es tracta d’habitatges de dues plantes més golfes, amb les façanes ordenades simètricament en base a tres eixos d’obertures amb finestres de proporció vertical. Originàriament les façanes eren pintades de blanc i ressaltades amb un sòcol d’aplacat de pedra, i la majoria encara es conserven així. Com a elements que singularitzen el conjunt només hi trobem les teuladetes en voladís que aixopluguen el portal de cada casa i, en les façanes laterals, dues petites obertures de ventilació de forma triangular sota la teulada. La majoria de cases compten amb patis posteriors. Amb els anys algunes han anat introduït reformes que han fet variar lleugerament la seva fesomia exterior.</span></span></span></span></p> | 08108-88 | Sector nord-est del terme municipal | <p><span><span><span>Les obres d’urbanització d’aquest barri van començar l’any 1955. Al llarg d’uns anys es van construir aquestes casetes unifamiliars que van ser fruit d’una promoció municipal. En el context de la dècada de 1960 hi van venir moltes famílies procedents de l’àrea barcelonina, que les tenien com a segones residències. Més tard, van passar a ser propietat dels diversos estadants i s’hi van anar fent reformes.</span></span></span></p> | 41.5960600,2.2421900 | 436844 | 4605206 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-10.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 90015 | Festa Major de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-llica-de-vall | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-231.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 87.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). “Programa de la Festa Major 1984”</span></span></span></p> | XIX-XXI | <p><span><span><span>Festa Major de Lliçà de Vall, que se celebra el primer cap de setmana de juliol. Entre una diversitat d’actes lúdics i culturals, un dels moments més esperats és el que protagonitzen les colles de la Festa Major. Des de fa uns anys molts lliçanencs s’agrupen en alguna de les cinc colles que participen, enmig d’una gran expectació, en un animat concurs que compta amb proves de tot tipus. Són la colla La Mama Ve, la colla dels Amics de lo germà petit de l'illa de Buda (els Budes), la colla Récords, la Penya Gansa i la colla del Tractor. Un altre acte que ja s’ha convertit en tradicional és l’anomenada truitada, que té lloc el dilluns al vespre: per amenitzar l’espera a la plaça mentre no comencen les havaneres i els focs artificials, s’ha instaurat el costum de menjar a l’aire lliure la truita que cadascú s’ha preparat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Altres actes representatius són la tronada, els “versots” o diatribes que fan el diables sobre alguns temes de l’actualitat del poble, el correfoc, la cercavila i ball de gegants, així com els típics balls de gitanes que, des de l’any 2016, s’han tornat a instaurar al poble. Els actes tenen lloc en diferents espais representatius com ara la Plaça de la Vila, el Passeig de l’Església, la masia de can Coll o el casal de joves el kaliu.</span></span></span></p> | 08108-30 | <p><span><span><span>Les festes populars a Lliçà de Vall es feien tradicionalment al pati de la Rectoria. En un principi per la Festa Major no hi havia una data oficial. Antigament se celebrava per Sant Llop, a primers de setembre, però alguns anys s’havia fet a finals d’agost. Amb el temps va passar a celebrar-se el 10 de juliol, per Sant Cristòfol. Però no va ser fins a la dècada de 1960 que l’Ajuntament presidit per Ivo Pons va instaurar oficialment que fos el primer cap de setmana de juliol, i des d’aleshores s’ha mantingut en aquesta data.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els seus inicis la festa es limitava al ball de gitanes o bé a les sardanes. Després s’hi van afegir els tradicionals balls d’envelat. Al tombant de segle XX degut a la polarització política i ideològica d’aquells anys, igual que va passar en molts altres pobles a Lliçà de Vall s’organitzaven dues festes majors. Una de part dels sectors conservadors i de l’església i una altra de part de sectors més laics, progressistes o catalanistes. En aquest moment les dues persones més influents eren, d’una banda, Marcel·lí Vilardebò, que era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i alcalde en tres ocasions; de l’altra, mossèn Oriol, el rector del poble. De l’enfrontament entre els dos se n’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular escrit per Carme Badia (2004: 230). Cal recordar que era l’època del caciquisme i, segons es diu, com que ells dos eren els que dominaven el poble propiciaven que es fessin dues convocatòries de la festa major per separat i que es feien la competència. Sembla que en algun moment fins i tot s’havien arribat a celebrar simultàniament tres envelats, amb tres orquestres diferents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, la festa durava un únic dia. Els representants de l’Ajuntament anaven a missa i entraven a l’església acompanyats d’una orquestra. A la nit es feia ball a la plaça de l’Ajuntament o a l’envelat. </span></span></span></p> | 41.5861100,2.2393600 | 436599 | 4604103 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90015-fm20212.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90015-fm1997-jpg.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90015-fm19902-jpg.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies facilitades per l'Ajuntament | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 91436 | Casa Nova del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-del-pla-0 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. La Casa Nova del Pla es troba entre les que millor han conservat la tipologia originària de casa pagesa popular. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) i queda envoltada per un seguit de coberts als laterals i a la part posterior, amb un cos més llarg al costat nord. La façana principal, encarada vers el sud-oest, és la part que mantingut de manera més visible les característiques tradicionals. S’ordena en base a tres eixos d’obertures, i es caracteritza per uns emmarcaments de maó de formes dentades que perfilen les obertures i que destaquen sobre el parament de pedra. La composició queda ressaltada també amb un balcó central i, al seu damunt, unes finestretes bessones al nivell de les golfes rematades amb arcs de punt rodó. Aquestes finestres bessones es repeteixen a la façana posterior i donen personalitat a la casa. Més recentment, al nivell de planta baixa de la façana principal s’hi ha afegit un porxo que desfigura lleugerament la fesomia tradicional de la construcció.</span></span></span></p> | 08108-67 | Barri del Pla. Passatge del Pla, 7 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el <span>1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. </span>Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a la Casa Nova del Pla en concret, sembla que fou de les últimes que es va construir en aquest sector. El primer propietari era Isidre Grau Casals, per això també s’anomenava ca l’Isidret o cal Sidro del Sot. L’avi era fill de la Casa Nova de can Cosconer, i potser per aquest motiu es va anomenar Casa Nova, o bé perquè va ser de les últimes a construir-se. Recentment la casa ha estat adquirida per uns nous propietaris.</span></span></span></span></p> | 41.5898300,2.2572600 | 438094 | 4604504 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 91442 | Molí de can Pujades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-can-pujades | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 195, 185.</span></span></span></p> | XX | Edifici molt transformat i integral en un complex industrial modern | <p><span><span><span>Edificació que havia estat un molí de gra, avui integrada en un complex industrial dedicat a fabricar pinsos. La part corresponent a l’antic molí es troba a l’angle nord-est, i consisteix en una nau de planta rectangular, d’una sola planta, situada al costat del torrent de la font del Ràdium. En l’estat actual es troba molt transformada per successives reformes que l’han acabat convertint en una nau més del complex industrial. A la façana nord encara es pot veure el mur de pedra originari, obrat amb la maçoneria típica de la zona que es caracteritza per <span>una barreja de material petri amb predomini de còdols o pedres arrodonides, i les obertures són </span>emmarcades amb maó. En la façana oest la construcció es va alçar amb obra feta de maó, i a la resta de façanes el parament s’ha arrebossat i s’hi han obert finestrals amb peces prefabricades de formigó. Al sector nord hi devia haver l’entrada d’aigües del torrent i la zona del carcabà, que era la part subterrània del molí on hi havia la roda hidràulica, però no s’hi observen traces d’aquests elements.</span></span></span></p> | 08108-71 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 27 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el <span>1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. </span>Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Originàriament, on ara hi ha la fàbrica hi havia un molí de gra per fer de pinso per al bestiar. Els antics propietaris es deien Pujades, i tenien la casa al costat del molí. Després es van vendre la casa per construir-ne una de nova que estava situada a la cara nord de la carretera. Es coneixia com a can Pujades i fou enderrocada quan el vial es va eixamplar. Posteriorment, va ser la família Grau la que va fer anar el molí durant molts anys. Cap a les dècades finals del segle XX les instal·lacions de l’antic molí es van anar ampliant fins esdevenir el complex industrial que avui es pot veure dedicat a la fabricació de pinsos.</span></span></span></span></p> | 41.5886300,2.2555200 | 437948 | 4604372 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91442-can-pujades-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91442-can-pujades-6.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 91441 | Can Pessigos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pessigos | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 181.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada <span>al barri de cases disperses anomenat el Pla. </span>Ha conservat força bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular, tot i que amb algunes modificacions fruit de reformes modernes. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) i té coberts adossats a diversos costats, així com unes dependències en forma de U a la part posterior, al nord, amb un pati on antigament hi havia l’era. La façana principal, encarada vers el sud-oest, és molt senzilla i té una distribució d’obertures irregular. Actualment el parament és arrebossat i de color ocre, i les finestres i portes han estat remodelades.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Uns metres al sud es conserva una bassa de forma allargada que mesura set per quatre metres. Es feia servir tant per a regar com per a safareig.</span></span></span></p> | 08108-70 | Barri del Pla. Passatge del pla, 9 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el <span>1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. </span>Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja hem dit, doncs, que can Pessigos és la casa més antiga del barri. Segons la inscripció de la façana fou construïda l’any 1910. El fundador fou Francesc Grau Tintó, que provenia de Perafita. El mot li van posar perquè van començar a dir-li pessic o pessigolles, que finalment va derivar en Pessigos. La bassa de la casa es va construir l’any 1928. Segons GARCIA-PEY (1999: 181), a l’era de la casa per fer les feines relacionades amb el batre venien eugassers de fora, que anaven passant per les cases, a vegades amb cavalls, d’altres amb eugues. Ventaven amb forques i feien pallers de palla, alfals, trepadella, ordi i civada. La família Grau va continuar al front de la casa.</span></span></span></span></p> | 41.5905200,2.2585000 | 438198 | 4604579 | 1910 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91441-can-pesigus-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91441-can-pesigus-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una pedra de la façana: Fco Grau 1910 | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91435 | Can Miquel Palluí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-miquel-pallui | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. Can Miquel Palluí és de les que té major interès perquè ha conservat força bé la tipologia originària, i destaca per una façana d’estètica pròxima al noucentisme prou interessant i singular en el seu entorn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té cossos més baixos adossats als costats. La façana principal, encarada vers el sud-oest, té una composició perfectament simètrica que s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. El tret que li dóna personalitat és el coronament en forma d’acroteri de perfil sinuós, amb un òcul cec a la part alta on hi podem llegir la inscripció “M N” (corresponent a Miquel Nadal, fundador de la casa) i “Any 1935”. L’interior de l’òcul és decorat amb un motiu geomètric triangular que sembla insinuar la forma d’un compàs. Les formes de l’acroteri i les diverses obertures són perfilades amb una fina línia de color ocre que destaca sobre el fons blanc de la façana. La resta de façanes també són arrebossades i pintades de blanc, però no presenten elements d’especial interès.</span></span></span></p> | 08108-66 | Barri del Pla. Passatge del Pla, 5 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècada de 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Miquel Palluí en concret, el fundador de la casa fou Miquel Nadal Lloveres. Provenia de la casa de can Palluí. Segons es llegeix a la inscripció de la façana, la casa fou construïda l’any 1935 i va adoptar una estètica de regust noucentista, molt en boga en aquests anys.</span></span></span></p> | 41.5890900,2.2562800 | 438012 | 4604422 | 1935 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-2.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada pels propietaris | 106|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 90022 | Alzina de Santa Maria del Vallès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-santa-maria-del-valles | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 20, 232-233.</span></span></span></p> | De les dues alzines declarades monumentals una ja és morta. L'altra es troba en bon estat. Entorn en estat d'abandó. | <p><span><span><span>Alzina de grans dimensions que es troba prop de la masia de Les Torres i de la capella de Santa Maria del Vallès, a uns 300 m i vora un rec que travessa entre camps. Fins fa poc eren dues alzines que havien estat declarades arbres monumentals, però una d’elles (la que s’havia identificat com a alzina 1, més a l’est) ja és morta i tan sols en queda la soca. Ambdues alzines, que eren pràcticament bessones, estaven separades per un banc de pedra. L’alzina que queda viva és la identificada com a número 2. És un exemplar de <em>Quercus ilex</em>, de la subespècie <em>ilex.</em> Té un tronc ampli que es ramifica en una gran extensió de branques.<em> </em>L’any 2000 les seves mides eren les següents: 17,5 m d’alçària, 3,99 i 3,60 m de volt de canó respectivament (és a dir, el perímetre del tronc a l’alçada del pit, a 1,30 m de terra) i 24,5 m de capçada mitjana.</span></span></span></p> | 08108-34 | Sector nord-est del terme municipal. Indret de la Plana, prop de la masia de les Torres | <p><span><span><span>La memòria popular explica que durant la Guerra Civil les alzines es van salvar de ser talades perquè les esquerres lliçanenques havien escollit aquest oasi de pau i tranquil·litat per fer-hi les seves trobades. Les alzines són propietat de l’Obra Tutelar Agrària Santa Maria del Vallès (OTA), que té la seva seu a la masia de les Torres i també té la propietat de Bellaplana. És una fundació privada creada l’any 1928 a Lliçà de Vall pel polític i advocat especialitzat en temes penitenciaris i de joventut Ramon Albó i Martí. En l’actualitat continua treballant amb programes socioeducatius per adolescents i joves en risc d’exclusió social. Cada estiu, els nens més petits d’aquesta institució anaven a fer la migdiada al banc de pedra que hi ha sota les dues alzines, mentre escoltaven les explicacions del seu educador. També els pagesos s’hi paraven a descansar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pels volts de 1962 l’alzina 1 va ser afectada per la caiguda d'un llamp. L'agost del 2004 se li van trencar dues de les tres besses o branques principals, segurament a causa de les putrefaccions que tenia i dels insectes xilòfags. L’any 2000 el Servei de Parcs i Espais Naturals del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya va declarar les dues alzines arbres monumentals.</span></span></span></p> | 41.5947400,2.2513800 | 437609 | 4605053 | 08108 | Lliçà de Vall | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | Arbre o arbreda d'interès | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Lloc sense camí d'accés. Altres denominacions: Alzines de les Torres, Alzines centenàries. | 2151 | 5.2 | 2211 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||||
| 91934 | Goigs del Roser de Santa Maria de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-del-roser-de-santa-maria-de-les-torres | XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs dedicats al Roser de l’església de Santa Maria de les Torres o del Vallès, emplaçada a la finca de la masia de les Torres. Foren editats per primera vegada l’any 1946, escrits per Ramon Blasi i promoguts per la Junta Provincial de Menors de Barcelona. El seu títol complet és el següent: “Goigs de la Mare de Déu del Roser, que es canten en la seva església de la colònia agrícola de Santa Maria del Vallès a Lliçà de Vall, bisbat de Barcelona”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La lletra dels goigs s’entén com un elogi a la masia de les Torres i de l’obra que desenvolupa a través de l’Obra Tutelar Agrària (OTA) com a “casal” i “verger” de la comarca. En un dels seus versos hi llegim: “De la terra vallesana / som els homes del demà; / el treball ens agermana / ens ensenya a guanyar el pa”.</span></span></span></p> | 08108-127 | Església de Santa Maria de les Torres o del Vallès, a la masia de Les Torres | <p><span><span><span>La masia de les Torres és d’origen medieval i era de les més importants del terme de Lliçà de Vall. Al segle XIX va passar a mans dels Agustí, una de les principals famílies de la burgesia barcelonina. L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va desenvolupar una escola i colònia agrícola entorn d’aquesta finca, que també va incloure la masia veïna de la Bella Plana i, més tard, també la masia de can Nadal. Entre 1925 i 1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. L’arquitecte fou el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va firmar el projecte de reconstrucció de la masia de la Bella Plana. L’interior té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. S’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, i tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Els goigs del Roser d’aquesta capella foren editats per primera vegada l’any 1946, promoguts per la Junta Provincial de Menors de Barcelona. L’autor de la lletra fou Ramon Blasi Rabassa (1901-1980), escriptor i periodista nascut a la Selva del Camp, i col·laborador destacat de la revista “En Patufet”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis.</span></span></span></p> | 41.5924800,2.2547700 | 437889 | 4604800 | 1946 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Ramon Blasi Rabassa (lletra) | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | ||||||||||
| 89997 | Can Sants | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sants-0 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 33-34.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 118.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 214.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 89.</span></span></span></p> | XIX-XX | Algunes parts de la cas es troben en estat d'abandonament | <p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, emplaçada a l’indret conegut com el Sot de la Coma, al costat dret del torrent Merdans, també conegut com a torrent de can Sants. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, (amb planta baixa més dos pisos) que té adossat un cos més baix a llevant i, una mica més enllà, dos coberts independents. Per la seva tipologia constructiva aquesta masia no sembla gaire antiga: tal vegada del segle XIX i amb nombroses modificacions al llarg del XX. La façana principal, encarada vers migdia, no té un portal principal sinó tres de petits, ja que des de fa molt temps la casa ha estat dividida en tres habitatges. Els portals són de tipologies lleugerament diferents, tots rematats amb arcs escarsers i emmarcats amb maó. Les finestres presenten una distribució igualment irregular. Són majoritàriament emmarcades també amb maó i amb llinda de fusta. L’arrebossat amb ciment que cobreix totalment la façana ha tapat un rellotge de sol que se situava a la part central i del qual només en resta l’agulla o gnòmon. A la part esquerra la façana té adossat una mena de porxo-terrassa obrat amb maó, de construcció molt moderna. La façana posterior té una multiplicitat d’obertures de distribució també molt irregular, algunes emmarcades amb maó. En aquesta part encara són visibles les restes d'un forn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es distribueix en tres crugies i ha estat compartimentat en tres habitatges que pertanyien a diferents propietaris. Al pati davanter, on abans hi havia hagut l’era, hi ha un pou de brocal quadrat obrat amb maó.</span></span></span></p> | 08108-14 | Sector nord-oest del terme municipal, entre les urbanitzacions del Mirador i de ca l'Estapé. | <p><span><span><span>La masia de can Sans ja figura en documents dels segles XVI-XVII al terme de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Sobre la família propietària del mas, que eren els Sans, es troben documentats des del segle XVIII a l’arxiu de la parròquia. Concretament, el 1709 la casa era de Domingo Sants. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta que és propietat de Francisco Sans. Sembla que en aquest mas a principis de segle XX també hi tenia lloc el cultiu del cànem, com en moltes altres finques del terme.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No sabem com era la masia antiga, però tot sembla indicar que va ser molt reformada al segle XIX i/o al llarg del XX. En aquest últim període hi ha constància que a la masia hi residien tres famílies pageses, i les propietats també eren diverses. Un habitatge situat a la part est el va comprar Josep Brunés i Entraigas el 1941 a Lluïsa Colomer i Arquès, vídua de Joan Oliberas i Umbert, qui l'havia comprat a un tal Sans. Mentre la va tenir Josep Brunés Entraigas sembla que la casa va ser coneguda com a can Peret o can Peret de can Sans. Posteriorment passà a Josep Brunés i Nadal. Un altre habitatge que té accés mirant cap a l’est i que comparteix paret amb l’edifici principal era propietat del descendent de la família Sans i fou adquirit per Francesc Torras i Sayol, el qual el va passar al seu fill Camil Torras i Casas, que l'arrendà a la família de Joan Brunés Nadal. La part nord i oest del mas pertanyia a Pere Brunés Entreaigas, que la tenia per drets d'herència i que la va vendre a Alfons Carbó.</span></span></span></p> <p> </p> | 41.5970400,2.2250100 | 435414 | 4605328 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-pou.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A prop té una mina i font, prop de la torrentera.En un indret de la vinya el pagès Josep Brunés i Nadal hi va trobar un molí manual de cereal que, segons diu mossèn Joan Masó (GARRIGA, 1991: 89) tenia textura aràbiga.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91768 | Llindes de la masia de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llindes-de-la-masia-de-les-torres | XVI | <p><span><span><span><span>Conjunt de llindes decorades amb relleus que es troben a l’interior de la masia de les Torres, concretament a les diferents portes de la sala (al primer pis) i també en l’estança corresponent de la planta baixa que serveix com a vestíbul. Es tracta de la part principal de la masia, que adopta una distribució clàssica en tres crugies. Tota aquesta part té una estructura perfectament regular i uniforme, i es pot datar a l’any 1593, tal com deixen clar les inscripcions de dues de les llindes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les llindes estan decorades amb gravats de bona qualitat, i destaquen per la varietat en els motius decoratius i els símbols, que no es repeteixen en cap d’elles. Hi trobem un escut amb el monograma (IHS), una rodeta o molinet semblant a una trisquela celta però amb quatre braços; el monograma amb la data 1593; una creu patent sobre el mont Calvari o Gòlgota flanquejada per dos canelobres; una màndorla amb sanefes inscrita en un quadrat; una creu sobre el Calvari; un triangle de costats arrodonits amb una creu patent al damunt i la inscripció 1593. Possiblement aquests símbols tenien relació amb les estances de la casa a les quals donaven accés.</span></span></span></span></p> | 08108-97 | Masia Les Torres de Santa Maria. Sector El Pla | <p><span><span><span>La masia de Les Torres és d’origen medieval. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Posteriorment la propietat va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Des de 1928 és la seu d’una colònia agrícola destinada a joves en risc d’exclusió social promoguda, i encara avui gestionada, per l'Obra Tutelar Agrària (OTA). Aquesta institució fou fundada per Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris.</span></span></span></p> | 41.5925400,2.2533400 | 437770 | 4604807 | 1593 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-8.jpg | Física | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | |||||||
| 91643 | Tèxtil Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/textil-torres | <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. Tèxtil Torres, símbol del creixement industrial a Lliçà de Vall. Anys 1961-1986. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Antiga fàbrica de l’empresa Tèxtil Torres construïda a la dècada de 1960. Consta de diferents naus que ocupen una extensa superfície, actualment dins del polígon de can Coll, vora la riera de Merdans. El conjunt industrial és format per dues grans naus situades als extrems, en direcció nord-sud, més cinc naus transversals que ocupen la part central tot formant un recinte de planta quadrada totalment compacte. La nau de llevant, que és la principal, es prolonga per la banda sud i té adossats altres cossos on antigament hi havia la màquina de vapor i on encara s’aixeca una esvelta xemeneia de planta circular. Així mateix, al nord del conjunt es conserva un gran dipòsit circular d’aigua fet amb formigó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La nau principal, situada a l’est, destaca perquè és més alta (de quatre plantes) i més llarga. A les dues façanes llargues la construcció queda singularitzada per un ritme de franges rectangulars verticals, obrades amb formigó, a l’interior de les quals s’ubiquen les obertures. Les diferents franges queden cobertes per una superfície contínua de persianes que donen uniformitat al conjunt, tot i que les de la cara exterior (a l’est) s’han perdut en bona part.</span></span></span></p> | 08108-82 | Polígon industrial de can Coll. Carrer de can Coll, 16 | <p><span><span><span>La industrialització a Lliçà de Vall va ser molt tardana. Fins la dècada de 1960 la principal activitat econòmica encara era l’agricultura. Tèxtil Torres S.A. va ser la primera gran empresa que es va instal·lar al poble. El 1961 es va començar a construir la fàbrica. Amb 20.000 metres quadrats, era una de les construccions industrials més grans de la zona. Va començar a produir el 1963, i funcionava com a complement de la fàbrica que l’empresa tenia al Poblenou de Barcelona. A Lliçà s’hi feia teixit blanc de cotó per a llençols i coixineres. La força motriu era el vapor, generat per la combustió de carbó, i més endavant (1967) s’hi va introduir el gasoil. Per a la neteja dels teixits es va instal·lar una mecanisme que bombejava l’aigua a la fàbrica des d’una mina subterrània. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El cotó arribava en fil i es teixia als telers situats en diverses naus. Seguidament es traslladava el teixit a la nau gran central on es feien tasques de blanqueig i aprest. Un cop assecada al natural, la roba es tallava i es plegava, a punt per sortir de la fàbrica. Les marques que comercialitzaven eren “El Buitre” i “Sabanas Manola”. Es feien tres tipus de teles que s’anomenaven: “Manola verde”, “Manola dorada” i “Buitre”; aquesta darrera, de menys qualitat. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Inicialment, molts dels treballadors van venir de Barcelona i es van instal·lar en uns blocs construïts davant de la fàbrica. El mateix 1961 es va presentar el projecte per construir aquests habitatges, que van constituir un petit barri conegut amb el mateix nom de la fàbrica. El primer bloc que es va construir al costat de la fàbrica era pels encarregats de secció. Posteriorment es van anar construint la resta de blocs, entre 1964 i 1967 aproximadament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap al 1986 la fàbrica va tancar les portes. Posteriorment s’hi han fet diverses subdivisions i s’hi han instal·lat empreses d’altres sectors (QUEROL, treball inèdit)</span></span></span></p> | 41.5816100,2.2405700 | 436695 | 4603603 | 1961-1962 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-diposit.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 91942 | Gegants de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-llica-de-vall | <p><span><span><span>Alumnes del Col·legi Públic Les Llisses (1989). <em>Una història de gegants: en Joan i la Violant</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Alumnes del CEIP Les Llisses (2003). <em>Una història de gegants: en Joan i la Violant</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall (segona edició).</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 131-132.</span></span></span></p> | XX-XXI | <p><span><span><span>La parella de gegants propis de Lliçà de Vall són uns reis de l’època medieval que s’inspiren en personatges reals que tenen una vinculació amb la història del poble. Són Joan I el Caçador i la seva esposa Violant de Bar, els quals foren reis de la corona d’Aragó i van posseir el castell de Lliçà de Vall al segle XIV.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Tots dos mesuren 3,60 metres i pesen 45 kg. Són fets l’any 1989 per l’artesà Ramon Aumedes, del taller Sarandaca. El gegant porta vestimenta de color grana coberta amb una capa, i amb la mà esquerra agafa l’espasa. La geganta va abillada amb un vestit ocre i capa, i no ostenta cap atribut. Ambdós llueixen la corona reial. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més recentment s’han incorporat a la comparsa gegantera els gegantons, que són els fills dels gegants i es diuen Pol i Aïda. Mesuren 2,50 m d’alçada i pesen 20 kg. La colla gegantera també compta amb tres capgrossos, que són el Porc senglar, el Llop i el pagès Oriol, personatges protagonistes d'uns contes ideats per mestres i alumnes de l'escola pública i publicats per l'Ajuntament</span></span></span>.</p> <p><span><span><span>Els gegants es poden veure al vestíbul de l’Ajuntament. Els geganters de Lliçà de Vall participen especialment en els actes de la Festa Major i en la Festa del Glaç, a més d’altres actuacions en què són convidats.</span></span></span></p> | 08108-133 | Vestíbul de l'Ajuntament. Plaça de la Vila | <p><span><span><span>La colla de geganters i grallers de Lliçà de Vall es va iniciar el 1989, quan es van construir els gegants del poble. El regidor de cultura, Josep Carreras, i l’assistent social, Eulàlia Renter, van proposar la construcció d’una parella de gegants que representessin el poble. Amb l’assessorament històric de mossèn Joan Masó van decidir construir els gegants en forma de reis medievals. El taller de costura del grup de dones grans van confeccionar els vestits. També hi va col·laborar el Col·legi Públic Les Llisses, i el resultat va ser la publicació d’un llibre que narra, a manera de faula, l’origen dels gegants. El 23 d’abril de 1989, per la diada de Sant Jordi, es va celebrar el bateig dels gegants i el 26 d’abril de 1992 el seu casament. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn del 2003 es van crear els gegantons, i la idea d’aquests nous personatges va ser fruit també d’un procés participatiu amb l’Escola Les Llisses. Entre mestres i alumnes es va idear una història que explica l’origen d’aquests personatges de la nova generació. Van ser batejats a la Festa de la Primavera de 2003. Anys després, per la Festa Major de 2006 es presentaren els capgrossos: el llop, el pagès Oriol rossinyol i el porc senglar, figures que apareixen en el conte fet pels escolars (Busto, 2017: 131).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els personatges en què s’inspiren els gegants són els següents: Joan I el Caçador (1350-1396), rei de la corona d’Aragó. L’any 1381 consta que tenia la possessió del Castell de Lliçà de Vall i llavors el va vendre. El 1384 els habitants del terme van comprar els drets al senyor del castell mitjançant el pagament de la remença per tal de poder sostreure’s del poder senyorial i retornar al domini reial. La segona esposa del rei Joan fou Violant de Bar (1365-1431), persona de cultura refinada que es va envoltar de músics, trobadors i escriptors i va impulsar la creació literària en llengua catalana.</span></span></span></p> | 41.5862800,2.2391400 | 436581 | 4604123 | 1989, 2003 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-seva-3.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-1.jpg | Física | Popular|Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Ramon Aumedes (gegants) | Algunes de les fotografies han estat facilitades per la colla de geganters | 119|98 | 53 | 2.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | ||||
| 91635 | Edifici de Transràdio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-de-transradio | <p><span><span><span>PUIG SERRA, Antoni (2020). “Transradio Española, S.A. Les telecomunicacions passen per Parets del Vallès i Lliçà de Vall”. <em>Parietes</em>, núm. 18 (desembre 2020), p. 13-32.</span></span></span></p> | XX | Algunes parts de l'edifici es troben en estat precari i d'abandonament | <p><span><span><span>Edifici industrial que les dècades de 1950 i 60 fou la seu de Transràdio Española: un centre governamental de telecomunicacions per aire. Es troba situat en una esplanada a la terrassa oriental del riu Tenes, actualment en estat precari i ocupat en part com a magatzem d’una empresa. Amb alguns afegits, l’edifici manté la seva estructura originària, definida per una línia d’estil racionalista que és representativa de l’arquitectura industrial i de serveis de mitjans de segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos originari amb planta en forma de T, de dos pisos d’alçada i amb coberta de terrassa. A aquest nucli se li han adossat, molt recentment, altres construccions i estructures més precàries que transformen el conjunt en una edificació de planta més o menys rectangular. La façana principal, encarada vers migdia, es desenvolupa a partir de sèries de grans finestres quadrades situades a les dues plantes i perfilades amb motllures i cornises. La porta principal es troba en un cos avançat d’una sola planta que està adossat a una esvelta torre quadrada, amb llargues obertures verticals en algunes de les seves cares.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La resta de façanes segueixen una pauta similar en base als dos nivells de finestrals. A la cara de ponent s’hi ha encaixat, en els anys més recents, una estructura metàl·lica porxada amb sostre voladís que ocupa tota la seva alçada. La cara de llevant té adossat un cos més baix, d’una sola planta.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Vora l’edifici hi havia una antena de gran alçada i diverses antenes menors que foren desmantellades quan el centre va deixar de ser operatiu.</span></span></span></p> | 08108-81 | Sector est del terme municipal. Polígon industrial el Pla, s/n | <p><span><span><span>Entorn de 1950 els Ministeris de l’Aire i de Governació van decidir instal·lar un centre de telecomunicacions de Transradio Española S.A. a Parets del Vallès i a Lliçà de Vall. Constituïen el centre de Barcelona que, junt amb altres cinc centres repartits en diferents punts de la geografia espanyola, s’encarregaven de les telecomunicacions sense cable. L’emplaçament es va escollir per les bones condicions del terreny: bàsicament, la humitat i l’horitzontalitat. A Parets del Vallès hi havia l’estació emissora i a Lliçà l’estació receptora. Els dos centres estaven separats uns dos Km però funcionaven de manera sincronitzada. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La construcció de l’estació de Lliçà de Vall devia començar a principis de 1949. Ambdós centres van estar actius entre 1951 i 1970 aproximadament. A Lliçà de Vall hi havia una torre-antena de gran alçada, mentre que a Parets n’hi havia dues de bessones, d’uns 100 metres d’alçada i que en el seu moment foren les més altes d’Espanya i es comptaven entre les més altes d’Europa. En la construcció de les torres hi va intervenir l’empresa “Torres Quevedo”, de l’Instituto Nacional de industria, en col·laboració amb el Ministeri de l’Aire. La direcció de la instal·lació va anar a càrrec dels enginyers Luís Cáceres, Orriols i Castells. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les torres altes servien per a les comunicacions d’ona llarga destinades als països europeus, però els centres estaven equipats també amb altres antenes d’ona curta que s’orientaven bàsicament cap al continent americà. Transradio era la continuadora de la “Compañía Nacional de Telegrafía sin Hilos”, i s’encarregava de les radiocomunicacions; és a dir, les comunicacions per aire que bàsicament consistien en l’enviament i recepció de telegrames. El centre de Barcelona comptava amb 200 empleats, incloent-hi motoristes i ciclistes que feien el repartiment dels telegrames. Diàriament, s’enviaven i es rebien uns 1.200 missatges.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1970 els dos centres van deixar de funcionar perquè havien quedat obsolets, ja que en aquesta època les comunicacions per satèl·lit es van imposar com a més efectives. A Parets es van desmantellar les antenes i l’edifici del centre. A Lliçà es van desmuntar les antenes exteriors, però l’edifici es va mantenir i s’oferí en règim de lloguer; primer a una empresa química i posteriorment a d’altres indústries.</span></span></span></p> | 41.5905100,2.2455600 | 437120 | 4604587 | 1949-1951 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91635-transradio-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91635-transradio-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91635-transradio-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91635-transradio-foto-2020.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91635-transradio-foto-antiga-2.jpg | Inexistent | Racionalisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia en b/n de l’any 2020, publicada a l’article d’Antoni PUIG SERRA (2020) / Fotografia de 1955-1960 de l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall. | 120|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||
| 90029 | Can Victorino | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-victorino | <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 148-149, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Conjunt molt reformat, ha perdut bona part de la tipologia tradicional | <p><span><span><span>Conjunt de dues cases rurals (can Victorino i can Ton), posteriorment unificades mitjançant unes reformes que les han deixat molt transformades i ampliades. Sobretot a la part davantera gairebé no s’hi reconeix la tipologia constructiva originària. La part posterior, en canvi, conserva parcialment els volums i part dels murs antic, a pedra vista.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Victorino havia estat un molí fariner que es nodria amb aigua de la mina de can Coll. La mina arriba en paral·lel al camí que anava cap a la masia de can Coll i nodreix primer el rentador de can Xiol, situat al marge del camí. L’aigua hi <span>entra directament per un cap i en surt per l’altre en direcció a les cases però soterrada, mentre que un ramal és desviat lateralment cap a una petita bassa o estany on actualment hi ha oques i que és un testimoni de l’antiga bassa del molí.</span></span></span></span></p> | 08108-39 | Barri de can Xiol. Camí de can Xiol | <p><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, construït en èpoques més recents i que encara es conserva. A redós del mas de can Xiol s’hi va construir el molí i posteriorment la resta de cases del barri, probablement a finals de segle XVIII o principis del XIX, ja que moltes ja conten a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al molí, era el que estava situat més avall de la mina de can Coll i el més modern. És esmentat en un document de concòrdia de l’any 1767, però en canvi no apareix en un mapa de la mina de can Coll fet pels volts de 1777. És probable, doncs, que es construís al voltant d’aquestes dates, a la segona meitat del segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja més endavant, a l’indret hi havia dues cases: can Ton i can Victorino. Can Vitorino deu el seu nom a Victorino Tusell Sala. Can Ton originàriament era coneguda com can Bover, ja que hi vivia un home que tenia el sobrenom del Bover i la seva dona la Bovera. Amb aquesta denominació ja consta a l’Apeo de 1818. Després hi va anar a viure Antoni Armadans i la casa canvià la denominació i passà a ser coneguda com can Ton. </span></span></span></p> <p> </p> | 41.5801000,2.2389000 | 436555 | 4603437 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Molí de can Xiol, can Ton, can Ton Coll, cal BoverDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91046 | Rentador de can Xiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rentador-de-can-xiol | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 251.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Rentador o safareig emplaçat al barri Xiol, pocs metres darrera la casa de can Ton i can Vitorino, que antigament havia estat un molí fariner. Es nodreix amb aigua que prové de la mina de can Coll, que discorre en paral·lel al camí que anava antigament cap a la masia de can Coll, que es troba uns 500 m al nord. El rentador es troba adossat a un marge del camí i té una planta rectangular força allargada (mesura 7 metres de llarg per 0,45 d’ample). És obrat, o probablement refet, amb ciment i té una lleixa inclinada feta de maons. L’aigua entra directament de la mina pel costat nord i, pel costat oposat, segueix soterrada cap a can Ton i can Vitorino, mentre que un ramal és desviat lateralment cap a una petita bassa o estany on actualment hi ha oques. És l’antiga bassa del molí.</span></span></span></p> | 08108-59 | Sector sud del terme municipal. Barri Xiol. Camí de can Coll. | <p><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Per aquest sector hi passa la mina de can Coll, que té un origen com a mínim a l’època medieval. La primera referència documental que se’n coneix és un establiment fet pel Reial Patrimoni l’any 1398. Al seu inici tenia com a finalitat principal proporcionar la força motriu per fer anar els diversos molins que es trobaven al llarg del seu curs i, secundàriament, crear algun petit regadiu. Amb els anys l’aigua de la mina es va utilitzar per a d’altres funcions: el regadiu es va ampliar amb una horta d’extensió considerable a la part final del canal. La mina també proveïa les diverses basses d’amarar cànem, un conreu que va ser molt important a la zona fins a principis del segle XX, un pou de glaç a can Coll i diversos safarejos o rentadors. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En aquest sector la mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Vitorino) i el rentador. El molí ja està documentat a la segona meitat del segle XVIII. Del rentador no en coneixem notícies antigues. Sabem que el rentador de les Casetes, de característiques similars, fou construït pels volts de 1910. Probablement el rentador de can Xiol es va construir també en aquesta època, encara que no es pot descartar que fos una mica anterior.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A redós de can Xiol s’hi va anar construint la resta del barri, probablement a finals de segle XVIII o principis del XIX, ja que moltes de les cases ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818. En aquest rentador hi anaven a feinejar les dones del barri Xiol i de més enllà.</span></span></span></p> | 41.5803300,2.2387600 | 436543 | 4603462 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91046-rentador-xiol-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91046-rentador-xiol-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91046-rentador-xiol-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91046-rentador-xiol-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91046-rentador-xiol-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91046-rentador-xiol-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 91550 | Can Múrcia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-murcia | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 153.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 90-91.</span></span></span></p> | XIX-XXI | Molt modificada amb reformes recents sense un criteri clar de conservació, i amb parts en estat precari | <p><span><span><span>Casa que forma part del carrer o raval pagès de Serracarbassa, sorgit a peu del camí de Sant Ferran. Consta d’un cos residencial de planta irregular (amb planta baixa més un pis) i té adossats un bon nombre de coberts a l’oest, tot formant un carrer amb les cases d’enfront: cal Segarra, cal Bellarac i can Serracarbassa, així com també al sud. Les diverses construccions, molt variades i de diferents èpoques, configuren una forma de L, amb una àmplia zona de jardins i horts al sud.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa ha conservat el volum i, en certa mesura, la seva tipologia tradicional. L’accés es fa mitjançant el portal d’un petit pati tancat que dona al camí de Sant Ferran. Des d’aquest pati s’accedeix a l’interior de la casa, que no té una façana gaire definida a causa de les successives reformes. Els murs exteriors són de pedra i arrebossats, i gairebé no tenen finestres.</span></span></span></p> | 08108-75 | Barri de can Serracarbassa. Camí de Sant Ferran | <p><span><span><span>En un origen en aquesta zona hi havia un mas anomenat Bellarac, que ja existia al segle XVIII i probablement força abans, tal vegada al segle XVI. Al segle XIX es va dividir en tres cases, d’oest a est: cal Segarra, cal Bellarac i cal Serracarbassa. I al davant, per la banda sud, s’hi va construir can Múrcia. D’aquesta manera va sorgir un dels primers carrers o ravals pagesos del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es creu que can Múrcia antigament s’anomenava can Fernando. Hauria donat nom a la Serra de Sant Fernando i al camí de San Fernando, topònims que després es van traduir com a serra i camí de Sant Ferran. La denominació actual de la casa es devia adquirir cap a la dècada de 1940. Seria la casa d’en Ramon Múrcia Campos, que després va ser habitada per la seva filla, Rogèlia Múrcia. A aquest home se'l coneixia pel sobrenom de “El Perdigó”, i per això la casa també era anomenada d’aquesta manera.</span></span></span></p> | 41.5891000,2.2188500 | 434892 | 4604451 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91549 | Can Serracarbassa, can Bellarac i can Segarra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serracarbassa-can-bellarac-i-can-segarra | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 218.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 90-91.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1987). “Un quart de segle enrera. Can Serracarbassa i can Múrcia – Març 1964”, <em>Festa Major 1987</em>, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVII-XX | Cases molt modificades amb reformes sense un criteri gens clar de conservació, algunes en estat força precari. | <p><span><span><span><span>Antic mas posteriorment dividit en tres cases adossades, que són can Segarra, can Bellarac i can Serracarbassa, les quals formen un petit carrer o raval pagès, al peu del camí de Sant Ferran. El conjunt forma una àrea edificada de planta rectangular, amb les tres cases que disposen de planta baixa més un pis (cal Bellarac una planta més). En general, han estat força modificades en reformes modernes. S’han mantingut més o menys els volums, i fins i tot la disposició de la teulada, però la tipologia tradicional s’ha perdut en bona part. Les cases tenen les façanes principals encarades a migdia, cap al carrer o passatge del barri. Les obertures semblen molt alterades i disposades de manera irregular. Can Bellarac ha conservat el parament de pedra i el semiarrebossat tradicional, així com la porta, emmarcada amb maó. En la resta de cases els murs són actualment arrebossats amb ciment. A can Serracarbassa s’han tapiat algunes obertures. Can Segarra en els darrers anys s’ha ampliat considerablement cap a l’oest.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En una fotografia de l’any 1964 publicada en un programa de la Festa Major (MASÓ, 1987) encara es pot veure com el conjunt conservava l’estructura d’una masia tradicional, amb la façana encarada al carrer i amb una disposició de les teulades que és la mateixa que en l’actualitat (el vessant de llevant és lleugerament més alt).</span></span></span></span></p> | 08108-74 | Barri de Serracarbassa. Camí de Sant Ferran, 3, 5, 7 | <p><span><span><span>En un origen en aquest indret hi havia un mas anomenat Bellarac. Ja existia com a mínim l’any 1766, quan es van fer les escriptures de can Tabaquet, sorgit en terres d’aquest mas. I possiblement Bellarac era força més antic tal vegada del segle XVI. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 apareix com a Casa Prat Gibert, i el seu propietari era Miguel Prat i Gibert. Estava casat amb Petronila Serra-Carbassa, i el seu fill fou Enric Pratgibert. Així, sembla que a finals del segle XVIII el cognom Serracarbassa donaria el nom actual de la casa i del barri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Posteriorment al 1818 el mas es va dividir en tres cases, d’oest a est: cal Segarra, cal Bellarac i cal Serracarbassa. I al davant, per la banda sud, s’hi va construir can Fernando (actualment can Múrcia). D’aquesta manera, al segle XIX va sorgir un dels primers carrers o ravals pagesos del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Segarra, antigament s’havia conegut amb la denominació de can Regàs, ja que hi vivia un home a qui anomenava d’aquesta manera. D’aquest sobrenom en deriven el Sot del Regàs (a tocar del torrent de can Magarola) i el turó del Regàs, just al nord, en el punt més elevat de la serra de Sant Valerià. L'home que vivia a can Segarra, el Regàs, treballava aquestes terres.</span></span></span></p> | 41.5891800,2.2187600 | 434885 | 4604460 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-can-segarra.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1964.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Havia existit una petita mina que regava el mas Bellarac i que era anomenada la Mineta. L’any 1987 encara conservava l’era, el pou d’aigua i un forn de pa.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Una de les fotos és de l'any 1964, publicada al programa de la festa major de 1987. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 89991 | Can Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-canyet | <p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, Ara Vallès (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes. Pagès Editors, Lleida, p. 225.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 32-33.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 42, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DOMÈNEC FIGUERAS, Laura. Treball de recerca particular sobre la història de can Canyet (inèdit).</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span>Masia molt probablement d’origen medieval emplaçada a l’esplanada que forma la terrassa de ponent del riu Tenes, en un entorn avui pràcticament urbanitzat. Ha conservat molt bé els volums i la tipologia d’una masia tradicional, amb una estructura originada bàsicament al segle XVI i amb diverses ampliacions posteriors. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a l’angle nord-est. Així mateix, al costat de ponent s’hi adossat un cos de dues plantes aixecat a la dècada de 1960 sobre antics coberts i que compta amb una tribuna davantera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal de la masia, encarada vers migdia, presenta una distribució d’obertures irregular, fruit de les successives ampliacions. L’eix central, desplaçat cap a l’esquerra, és format per un portal adovellat i al seu damunt un finestral tardogòtic que possiblement es pot datar al segle XVI. Consta d’una llinda decorada amb arc conopial i amb traceries que inclouen el relleu de dues figures humanes (la de l’esquerra molt erosionada), mentre que les impostes són decorades amb rosetes. Antigament les traceries tenien com a apèndixs dos petits caps que es van acabar perdent. Cal remarcar que aquest és l’únic exemple d’un finestral gòtic autèntic en una masia de Lliçà de Vall. N’hi ha un bon nombre que tenen finestres similars, però afegides en èpoques més recents, ja als segles XIX o XX. La resta de finestres d’aquesta i altres façanes s’han refet totalment o en part tot afegint-hi unes llindes modernes amb gravats conopials. El 1947, moment en què es va arrebossar la façana, s’hi va restaurar un rellotge de sol quadrat sobre un model més antic.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una altre element que caracteritza la casa és la presència d’un bon nombre de contraforts, tant a la façana principal com a llevant. Així mateix, el mur de llevant presenta un talús important. Tot això s’hauria fet amb la voluntat de protegir la construcció després dels terratrèmols que van assolar aquesta zona a la baixa edat mitjana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els coberts de la part posterior, a pedra vista, mostren un parament fet amb la maçoneria típica de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri amb predomini de pedres de riu. Al seu interior es conserva una interessant columna central sobre la qual es sustenta l’estructura de la construcció. Pel que fa a l’interior de la masia, ha conservat parcialment les característiques originàries. La planta-pis es distribueix al voltant de la sala, amb un festejador i habitacions als dos costats</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p> | 08108-8 | Carrer de Balmes, s/n | <p><span><span><span>En el camp que hi ha situat al nord de la masia s’hi ha recollit material arqueològic d’època romana. El jaciment, però, s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, que és una masia que es troba una mica més lluny, a l’oest. És possible, doncs, que can Canyet tingui el seu origen en una vil·la romana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al mas pròpiament, és del tot probable que sigui originari d’època medieval força reculada. Els nombrosos contraforts amb què la casa està apuntalada suggereixen que es van fer per protegir-la dels terratrèmols que va patir aquesta zona de Catalunya entre els segles XIV i XV. El darrer, que fou l’any 1448, va tenir l’epicentre prop de Granollers i va afectar també l’església parroquial de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera referència documental que coneixem del mas de can Canyet del 1345 en una visita pastoral del bisbe. Dos segles més tard, en el fogatge de 1553 hi consta Jaume Canyet, àlies Rovira Rich o Dich. Aquest àlies fa referència a un mas rònec que tenia aquest nom, i que ja està documentat el 1551. El 1596 torna a esmentar-se la casa d’en Canyet, situada junt a un mas rònec, en aquest cas esmentat com a Rovidarech. La denominació Rovidarech suggereix una possible relació amb la mina o rec de can Coll, que ja existia en època medieval i feia anar diversos molins. Un d’aquests molins, situat molt a prop de can Canyet, era el molí del Castell, posteriorment conegut com a molí de Roviradech, després com a molí de can Canyet (així era el 1767, segons es diu en un document), més endavant encara fou el molí de can Coll i actualment molí d’en Roure. Per tant, s’entreveu una connexió entre el castell de Lliçà, que es troba força a prop camí amunt, el que hauria estat molí senyorial, can Canyet i el mas de Roviradech. Podem aventurar que els habitants del mas eren els que feien anar aquest molí des d’època medieval, i van acabar per adquirir-lo en un moment en què el castell ja estava en decadència. El fet de gestionar una infraestructura tan important com un molí devia aportar una certa prosperitat a la família. Això devia permetre la reconstrucció del mas al segle XVI, després dels terratrèmols, i explicaria l’existència d’un finestral tardogòtic la masia, cosa que en el seu moment li devia donar un cert aire senyorial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XVII el propietari era Pere Canyet, documentat l’any 1618. Una mica més endavant l’hereva devia ser una pubilla, que es va casar amb un Xiol. El 1673 consta com a propietari Joan Xiol Canyet, que ostentava un càrrec públic al consell general del Comú; és a dir, al govern municipal. Ja al segle XVIII la masia i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que fos propietària de can Canyet és Gertrudis Coll, el 1729. Posteriorment can Canyet va continuar uns 200 anys en mans de can Coll, i era portat per masovers. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, el propietari era Anton Coll i Llanza. També pertanyien a l’heretat de can Coll el mas Xiol i la Casa nova del Pla. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a principis del segle XVIII es van establir com a masovers de can Canyet la família Olivé. Procedien de Montlluís, la vila actualment francesa a la comarca del Conflent. Des d’aleshores els Olivé han habitat a can Canyet de manera ininterrompuda fins els nostres dies. El membre més antic conegut és Joan Olivé Roca, el seu fill fou Caietà Olivé Martí, que va viure aproximadament a la segona meitat del segle XIX. El seu fill i hereu fou Lluís Olivé Villà, el fill i hereu d’aquest fou Caietà Olivé Nadal, el fill i hereu d’aquest Lluís Olivé Martí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1932 Lluís Olivé Villà va formalitzar la compra de can Canyet, per la qual cosa es va haver de vendre el mas de can Camp, que era de la seva propietat. Els anys 1960 es va edificar un nou habitatge sobre els coberts de ponent. Més recentment, a les dècades de 1980 i 90 la masia s’ha anat restaurant i rehabilitant amb molta cura per conservar la tipologia tradicional. Entorn de la dècada del 2000 la masia va estar a punt de ser enderrocada a causa d’un pla urbanístic municipal. Sortosament, la qüestió es va solucionar amb el traspàs de les terres del mas per permetre el creixement del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, can Canyet era coneguda també com la Casa dels Quatre Pous, perquè tenia quatre pous per la manca d’aigua. Actualment en queden dos. En un llibre de Carme Badia (2004: 225) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a l’amo de can Canyet, el Tano.</span></span></span></p> | 41.5881800,2.2405100 | 436697 | 4604332 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-finestral.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-12.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Inscripció al rellotge de sol: 'MENTRAS YO BAX SAYALAN LA TEVA BIDA AS BA ACABAN' | 93|94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 91813 | Can Madeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-madeu | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 125.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes que es troba aïllada en un sector de ponent del barri de Les Casetes. Ha conservat els volums i la tipologia originària de casa popular pagesa de les primeres dècades del segle XX. Consta d’un cos residencial de plana quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats coberts més baixos a banda i banda. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució asimètrica d’obertures. El parament és arrebossat i pintat de blanc, i les obertures són simples. A la part superior de la façana hi llegim la inscripció: “AP 1936”, que fa referència a Amadeu Puig, el fundador de la casa. A la part davantera té un pati enjardinat amb gàbies per a l’aviram.</span></span></span></p> | 08108-107 | Prop del barri de Les Casetes. Carrer Balmes | <p><span><span><span>En aquest sector a ponent del barri de Les Casetes hi van sorgir també algunes cases, de caràcter dispers. La més antiga és can Jaume Xic, que deu ser de principis del segle XIX, i les altres dues es van formar a la dècada de 1930 en terres d’aquesta mateixa heretat per part de dos germans fills de la casa mare.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amadeu Puig Pujades, fill de Joan Puig Argemí (1874-1931), de can Jaume Xic, entorn de 1936 va construir can Madeu. Va haver d’anar a la guerra i no la va poder habitar la casa fins que en va tornar. Els seus descendents hi van continuar habitant. El fill i hereu fou Josep Puig Tarrés, casat amb Antònia Tusell, filla de cal Victorino, al barri del Xiol. </span></span></span></p> | 41.5910700,2.2406700 | 436713 | 4604653 | 1936 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91813-can-madeu-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91813-can-madeu-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91813-can-madeu-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | |||||
| 91812 | Can Jaume Xic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jaume-xic | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 116.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada en un sector de ponent del barri de Les Casetes. Ha conservat els volums i la tipologia originària de casa popular pagesa del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que ha estat eixamplada per ponent i té un cos adossat a llevant. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a tres eixos d’obertures, amb la porta al mig. Els paraments són arrebossats i les obertures simples.</span></span></span></p> <p><span><span><span> Al costat de ponent, a l’altra banda del pati, es conserva una antiga pallissa de pedra, amb les obertures emmarcades amb maó.</span></span></span></p> | 08108-106 | Prop del barri de Les Casetes. Carrer Sant Baldiri | <p><span><span><span>En aquest sector a ponent del barri de Les Casetes hi van sorgir també algunes cases, de caràcter dispers. La més antiga és can Jaume Xic, que deu ser de principis del segle XIX, i la resta es van formar a la dècada de 1930 en terres d’aquesta mateixa heretat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa de can Jaume Xic ja s’esmenta en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818. Segons els propietaris actuals, a les escriptures consta que l’home que la va construir es deia Joan Puig Floriach. La família Puig s’ha mantingut al front d’aquesta casa en les següents generacions i fins a l’actualitat. El sobrenom de la casa ve d’un dels propietaris, Jaume Puig, que era baix d’estatura i se’l coneixia com a “Jaume Xic”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A principis del segle XX Joan Puig Argemí (1874-1931) a part de ser propietari de can Jaume Xic tenia dues quarteres arrendades a can Orlau i treballava també com a jornaler a can Salgot. Va ser <span>alcalde de Lliçà de Vall entre 1914 i 1916, i continuà com a regidor durant els períodes 1916-1920, 1923-1924 i 1930-1931. Durant la seva alcaldia es va concedir a Lliçà de Vall una línia telefònica enllaçada amb la central de Granollers. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En la següent generació l’hereu fou Joan Puig Pujades (1904-1982). Un germà seu, Amadeu Puig Pujades, el 1936 va fundar en uns terrenys del costat la casa de can Madeu, i una germana, Pepa Puig Pujades, es casà amb Ton Floriach i van construir can Ton Cinto. Després de la Guerra Civil Joan entrà com a regidor de l’Ajuntament el 1948, i entre 1951 i 1952 va ser alcalde interí, en substitució de Julià Armadans. Durant el seu mandat l’Ajuntament adquirí un terreny de can Gurri per fer-hi el camp de futbol municipal. Des del 1946 era jutge de pau suplent de Lliçà de Vall, i el 1960 va ser nomenat jutge de pau titular. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’autor GARCÍA-PEY (1999: 116) explica que on ara hi ha el pati de la casa antigament hi havia l’era, on s’hi picava i es passava el corró. </span>Una part del turó era coneguda com la Serra de can Jaume Xic, que anava des del començament de la serra de Sant Baldiri fins a aquesta casa.</span></span></span></p> | 41.5915200,2.2402000 | 436674 | 4604704 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | ||||||
| 91814 | Can Ton Cinto | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ton-cinto | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 228.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Cas<span>a de pagès de dimensions mitjanes que es troba aïllada </span>en un sector de ponent del barri de Les Casetes. Ha conservat els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular de les primeres dècades del segle XX. consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats coberts més baixos a banda i banda. La façana principal, encarada vers el sud-oest, s’estructura en base a dos eixos d’obertures, amb la porta a la dreta, i l’extrem dret té una finestra addicional, més ampla, a la planta baixa. A la façana posterior es mantenen aquests dos eixos d’obertures, amb una altra porta que dóna accés per aquesta banda. Els paraments són arrebossats i les obertures simples. A l’angle de ponent la casa té adossat un pou.</span></span></span></p> | 08108-108 | Prop del barri de Les Casetes. Carrer de Girona | <p><span><span><span>En aquest sector a ponent del barri de Les Casetes hi van sorgir algunes cases més, de caràcter dispers. La més antiga és can Jaume Xic, que deu ser de principis del segle XIX, i les altres dues es van construir a la dècada de 1930 en terres d’aquesta mateixa heretat per part de dos germans fills de la casa mare.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pepa Puig Pujades era filla de Joan Puig Argemí (1874-1931), de can Jaume Xic. Es casà amb Antoni Floriach, que era fill de can Cinto, i a la dècada de 1930 el matrimoni va construir aquesta casa, que va ser coneguda amb la denominació de can Ton Cinto. Com que Josepa era una dona molt popular, quan es va quedar viuda la casa es va començar a anomenar també ca la Pepa. El fill i hereu fou Miquel Floriach Puig, casat amb Joaquima Ginart Olivé. Els seus descendents van continuar al front de la casa.</span></span></span></p> | 41.5905400,2.2398300 | 436642 | 4604595 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91814-can-ton-cinto-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91814-can-ton-cinto-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | ||||||
| 89992 | Ca n’Oliveres Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliveres-vell | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29-30.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 42, 115-116.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 160-164.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 88, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XV-XX | Estructuralment bé. Faltarien intervencions de manteniment | <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, d’origen medieval, que està emplaçada a l’extrem sud d’un altiplà avui ocupat per la urbanització dels Sots Nostris, sobre la riera de Merdans. És d’un gran interès perquè a la part davantera ha tingut poques modificacions modernes, cosa que li ha permès conservar els volums i la tipologia constructiva originària, incloent-hi uns remarcables finestrals renaixentistes. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que s’ha allargat a la part posterior amb un cos addicional de quatre crugies i una construcció més alta a la cantonada, mentre que al costat esquerre la casa té adossat un cobert més baix. Uns metres a llevant es conserva una pallissa amb la seva era i un pou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial s’estructurava originàriament en tres crugies i amb tres eixos d’obertures a la façana. En un moment donat fou ampliat per l’esquerra, de manera que el carener de la teulada ara queda descentrat. La part més interessant és la façana principal, encarada vers el sud-est, que conserva tres finestrals decorats o amb relleus. Sobre el portal adovellat que marca l’eix de simetria hi ha un finestral de característiques gòtiques que ha estat parcialment refet. A la part superior les llindes foren substituïdes per unes de modernes que dibuixen una finestra gòtica geminada d’arcs lobulats. Això es devia fer al segle XIX o començaments del XX perquè les peces antigues devien estar malmeses, i cal suposar que les que s’hi van col·locar noves eren una reproducció de les anteriors. La resta del finestral és originari i consta d’un emmarcament fet amb carreus ben tallats, amb un ampit motllurat i dues impostes decorades amb rosetes. Més recentment, aquesta obertura ha estat tapiada i convertida en una finestra simple.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A banda i banda de la finestra central es conserven els dos finestrals renaixentistes, d’idèntica factura. Cadascun consta d’una llinda amb un guardapols en forma d’arc conopial que té dos relleus superiors amb cares d’un home, una dona i, al mig, una olivera en al·lusió al nom de la masia. En els brancals i suportant l’arrencada del guardapols hi ha més relleus, corresponents a les efígies d’un home, una dona i dos angelets o putti. La resta d’obertures són de tipologia diversa, fruit de les diferents refeccions que ha tingut la casa. A la part alta de la façana s’intueix la presència d’un antic rellotge de sol del qual només en resta el gnòmon. A la part baixa s’intueixen algunes obertures en forma d’espitlleres que posteriorment han estat tapiades. El parament de la façana reflecteix també les diferents refeccions, amb parts fetes amb carreus més o menys escairats, d’altres amb maçoneria i altres amb tàpia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les façanes laterals han estat recentment arrebossades. L’interior de la casa, que ha tingut poques reformes modernes, ha conservat en bona part la tipologia tradicional. Al costat dret hi ha la cuina, amb una enorme llar de foc i un antic forn de pa. A l’exterior també és interessant la pallissa, actualment en semiruïna, que té la part davantera oberta, amb una columna central que sustenta la coberta. A l’altre costat hi ha el pou, que té dues columnes que aguantaven el suport de la corriola i, a la part superior del brocal, té encastada una pedra de molí.</span></span></span></p> | 08108-9 | Urbanització dels Sots Nostris, s/n | <p><span><span><span>En algun indret al voltant d’aquesta masia s’hi ha recollit material arqueològic superficial d’època romana. El jaciment s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, però la localització de les troballes és força indeterminada. Mossèn Joan Masó diu que és al costat del camí de Sant Baldiri, que era un camí romà, i en la revisió de la carta arqueològica feta l’any 1992 es van trobar més materials d’època romana al camp situat al nord de la masia propera de can Canyet. Amb aquestes poques dades que coneixem tan sols podem suggerir que entorn d’aquesta zona hi podria haver hagut una vil·la romana, el nucli de la qual podria trobar-se o bé al subsòl de ca n’Oliveres o bé a can Canyet.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El mas de ca n’Oliveres, pròpiament, té un origen medieval. En el fogatge de 1497 ja s’esmenta com a Oliveres. En el fogatge de 1515 apareix com Canyelles Oliveres, i en el fogatge de 1553 hi consta 'Antich Oliveres“. L’any 1460 també hi ha documentat un tal Climent Oliveres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la documentació de mitjans de segle XVI hi consta un “Melció Oliveres, hostaler”. Això podria fer pensar que, en aquesta època, la casa potser va fer funcions d’hostal. L’any 1641 els hereus del mas Oliveres van fundar a la parròquia un censal per l'ànima de [Benet?] Xicota Oliveres. Aquesta època devia ser d’esplendor per a la masia, tal com suggereixen els diversos finestrals que s’han conservat: un que podria ser gòtic (dels segles XIV-XV) i dos de renaixentistes (del segle XVI o principis del XVII). L’estructura de la casa com a masia amb planta de tres crugies va quedar establerta en aquest moment, i les ampliacions posteriors van ser mínimes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1674 la propietària i senyora útil del mas era Anna Maria Xiol i Mitjans, muller de Joseph Xiol i Oliberes, i en va fer donació a la seva filla Eulària. Per documents de visites pastorals sabem que l’any 1692 la casa tenia també un masover, que era Pere Villas. A partir d’aquí el cognom Oliveres es devia perdre. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 hi consta can Oliberes, i aleshores els propietaris eren els hereus de Francisco Alberich Rich. El 1897 va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, Marcel·lí Vilardebò i Farnés (1864-1934). Era el propietari de can Vilardebò i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de Carlos de Llanza, propietari de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. Marcel·lí fou un polític destacat, adscrit a la Lliga Regionalista, i alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions: primer de 1895 a 1897, després del 1916 al 1923, i finalment entre 1932 i 1933. Casat amb Josepa Uñó, va tenir quatre fills: Josep, Joan, Dolors i Rosa. L'hereu principal del patrimoni, Josep Vilardebò i Uñó, va ser nomenat alcalde de Lliçà de Vall l'any 1935 i, de nou, després de la guerra. Els propietaris de ca n’Oliveres Vell són els seus descendents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la masia, però, hi vivien masovers. Al segle XIX els més antics de què tenim coneixement són els Serra. Un membre d’aquesta família, Vicenç Serra Fontcuberta, va ser alcalde de Lliçà de Vall de 1909 a 1914. Durant el seu mandat s’acordà la construcció d’un nou cementiri. Va ser agutzil municipal al començament dels anys vint. El seu besnét, Vicenç Serra Pou, també va ser alcalde del poble els anys 1960 i 70. Cap a finals del segle XIX es van establir a la casa uns nous masovers: la família Ramon, que han habitat la masia al llarg de diverses generacions fins a l’actualitat. Hi va arribar Josep Ramon, besavi de l’actual masovera, que procedia de la casa de can Filosa, al barri de Les Casetes. Es va casar dues vegades, i fruit del segon matrimoni va néixer Joan Ramon i Villà (1898 – 1988), que fou escollit alcalde del municipi en esclatar la Guerra Civil. Li deien el Nen, perquè era dels més petits de vuit germans. A més de pagès, va treballar de traginer i de mosso de bestiar. En els anys de la República es va decantar com a posicions d’esquerres i va ingressar a la Unió de Rabassaires. En iniciar-se la Guerra Civil el comitè local el va elegir alcalde, càrrec que va exercir durant tota la guerra. L’any 1939 s’exilià a França. Va morir el 1988 al poble de Cànoes (Rosselló), a l’edat de 90 anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’hereu de Josep Ramon, però, fou Joan Ramon Girbert, fill del primer matrimoni; el seu fill i hereu fou Josep Ramon Humet, pare d’actual masovera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons recull Garcia-Pey (1999: 161), la casa tenia dues basses, situades a l’altra banda de la carretera i separades per una paret. S’omplien amb una mina anomenada del Rector perquè venia de vora la Rectoria. Una de les basses era per amarar cànem i l’altra servia per regar horts i de safareig. Hi anaven a rentar les dones de la casa i fins i tot baixaven les del carrer de la Ganiveta. Tenia un rentador on hi cabien quatre o cinc dones, però no s'hi rentava bé perquè era un lloc baix amb humitat. Després l'aigua que sobrava a través d'una rasa tornava al torrent de Merdans. Al costat de la masia hi havia hagut un pou-cisterna que recollia les aigües pluvials i que ja fa molts anys que ha desaparegut. Antigament, per fer les tasques del batre venien euguessers d'Alpens. Vora l'era encara es conserva el corró de pedra. Ventaven amb forca i després ho passaven per la màquina de ventar. </span></span></span></p> <p> </p> | 41.5895400,2.2378500 | 436476 | 4604485 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-13.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per la masovera. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|95|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 90003 | Cementiri de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-llica-de-vall | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 108-110.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 59.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 159, 240.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52, 54, 87.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Cementiri municipal de Lliçà de Vall, situat en un emplaçament perifèric de la urbanització de can Vilardebò, en una zona elevada que era coneguda com el Pedró. El recinte consta de dos àmbits: un que està situat al sud i que correspon a la part antiga i un altre al nord on hi ha l’ampliació feta entorn de 2005. Els dos àmbits tenen dimensions similars i adopten forma de planta rectangular conformada per blocs de nínxols a l’entorn d’un pati central. El recinte més antic es caracteritza per un corredor central plantat de xiprers que marca un eix de simetria entre el portal d’entrada i la capella del cementiri, situada al fons. L’entrada i el mur exterior del recinte que dona al carrer han estat construïts de nou en les recents reformes. Ara l’entrada segueix un estil de disseny actual amb una reixa de ferro, una teuladeta en voladís i una petita escalinata. La capella és una construcció senzilla amb façana frontal de color blanc, com tot el conjunt dels nínxols, i es caracteritza per un frontó perfilat amb filades de maó. El portal és rematat amb arc escarser i queda tancat per una reixa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Un esquema similar es repeteix al recinte modern, que té a l’angle nord-est una edificació de línia clara i funcional que acull dependències i serveis del cementiri. Al seu costat hi ha una segona entrada que dona accés al recinte nou. El mur exterior compta amb una sèrie de xiprers que remarquen la zona on trobem les dues entrades al recinte.</span></span></span></p> | 08108-20 | Urbanització de can Vilardebò. Carrer de la Coma, s/n | <p><span><span><span>El cementiri antic de Lliçà de Vall era situat, com era habitual en tots els pobles, al costat de l’església, en aquest cas a la banda de migdia. El 1907 s’obrí un expedient administratiu per a la construcció d’un nou cementiri. Aquest mateix any en les actes municipals consta que Marcel·lí Vilardebò, propietari del mas del mateix nom, cedia un terreny per construir un nou cementiri. La qüestió es tornava a debatre el 1910, quan l’altre gran propietari del poble i amo de can Coll, Eduard de Llanza i Carballo, cedia gratuïtament un altre terreny, situat a dalt del turó del Padró. Finalment l’obra es va portar a terme en aquest darrer emplaçament. El cementiri va ser construït el 1913. El 1918 s’acordava la construcció de nous nínxols. El 1964 es van projectar les obres per cobrir els nínxols existents i la construcció d’un dipòsit de cadàvers i una sala d’autòpsies, la qual es va acabar d’edificar l’any 1977 juntament amb l’ampliació de 56 nínxols més. Més endavant encara es van produir dues ampliacions importants. El 1984 i l’any 2000 (Busto, 2017: 110). El novembre de 2007 van finalitzar les obres d’ampliació d’aquest nou recinte situat al nord que duplica la capacitat del cementiri i que inclou una sala de vetlles.</span></span></span></p> | 41.5952600,2.2342800 | 436184 | 4605123 | 1913, 1984, 2000 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Altres | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91422 | Barri de la Ganiveta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-la-ganiveta | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 20, 53, 96-97, 136-146, 221.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Petit carrer o raval de tradició pagesa format per un grup d’unes tres cases, però que antigament probablement eren més. Es troba a un costat del camí de Sant Valerià i prop també de l’antic camí ral de Sabadell a Granollers. Les cases estan adossades entre mitgeres i tenen les seves façanes principals mirant cap a migdia. A la part de davant i darrere i tenen patis i horts, amb presència al sector sud de diversos coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta de cases pageses de tipologia semblant però no idèntica, que més o menys han mantingut els volums originaris però amb nombroses transformacions modernes. Consten de planta baixa més un pis, amb el carener de la teulada en paral·lel al carrer. Sembla que cada casa es distribuïa en base a un o dos eixos d’obertures verticals, però amb les diverses reformes i compres de cases per part de les seves veïnes s’hi han introduït algunes alteracions, i la gran majoria d’obertures han estat remodelades. Les alçades són lleugerament diferents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment, les cases són les següents: cal Cintet Rels (la primera, més baixa), cal Met (la segona, actualment pintada de groc), i can Mas (la tercera, molt ampla). Aquesta darrera és la més gran i fruit de la fusió de diverses cases prèvies. Can Mas ha mantingut la tipologia de les obertures amb menys alteracions, alguna amb un ampit de pedra. Més enllà, pel costat de ponent, can Mas està adossada a un cobert de superfície considerable, fent angle amb una terrassa de construcció moderna.</span></span></span></p> | 08108-64 | Carrer del Sol | <p><span><span><span>El carrer de la Ganiveta és un petit barri de cases populars pageses que devia formar-se en algun moment del segle XIX posterior a 1818, ja que les cases no apareixen encara a l’Apeo o registre municipal de finques d’aquest any. No es pot descartar, però, que en aquest indret ja hi hagués un mas més antic. Podria tractar-se del mas Compter, que en un moment donat va desaparèixer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons diu la tradició, l’apel·latiu de la Ganiveta fa referència al fet que a l’entrada del barri hi havia un pou comú que solia tenir molt poca aigua i els veïns de les cases s’afanyaven al matí per ser els primers a treure’n perquè s’acabava de seguida. Això provocava contínues disputes, fins al punt que algunes havien acabat a ganivetades. Avui el carrer s’anomena oficialment carrer del Sol.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Cintet o Cintet Rels (la primera casa del barri) va prendre aquest nom quan hi va anar a viure Jacint Francàs, que era fill de can Rels. Aquesta casa també és coneguda per ca la Maria de can Rels, sobrenom amb el que era coneguda la seva dona, Maria Xicota Roca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Met sembla que va ser construïda el 1830. Sabem que l’home que la va fer es deia Jaume. La vinya de cal Met era prop del barri, on avui hi ha unes cases més amunt, camí Sant Valeria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Mas anteriorment era coneguda amb la denominació de ca l’Oliveres perquè el seu propietari, Josep Mas Paradell, era conegut popularment com a Josep de ca l’Oliveres perquè havia estat masover en aquesta casa. La casa de la seva esquerra era ca l’Amadeu, que era propietat d’Amadeu Ramon Briquets, i la seva filla gran fou Teresa Ramon. En un moment donat can Mas va comprar ca l’Amadeu i encara una part de can Met.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així mateix, al sector sud-oest hi havia hagut també una caseta molt petita anomenada cal Noi Xic. Hi vivia Joan Brunés Entraigas, i després va ser transformada en cobert.</span></span></span></p> | 41.5831200,2.2299600 | 435812 | 4603778 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: popularment es pronuncia també barri de la GavinetaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 91675 | Ball de Gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-18 | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 268-269.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart (2021). <em>Recull històric del Ball de Gitanes de Lliçà de Vall. Anys 1887 – 2021. </em>Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASPONS LABRÓS, Francisco (1887). <em>Miscelànea Folk-lórica. Ball de Gitanes en lo Vallés, </em>Llibreria de Álvar Verdaguer, Barcelona.</span></span></span></p> | XIX-XXI | <p><span><span><span>El Ball de Gitanes està molt arrelat al Vallès, especialment a pobles com Santa Eulàlia o Lliçà d’Amunt. A Lliçà de Vall, tot i que aquest ball es va perdre durant uns anys, recentment s’ha recuperat i es torna a ballar en les festes principals.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El Ball de Gitanes de Lliçà de Vall s’emmarca en els que es fan al Vallès. Es balla en diferents formacions segons els tipus de ball i les coreografies, al ritme d’una música alegre interpretada per una cobla i acompanyada per les castanyoles que toquen els balladors i els picarols que porten als peus. Sota la denominació de Ball de Gitanes s’hi inclouen diferents modalitats de balls i coreografies, com les contradanses, les jotes, la catutxa o el xotis, que són els més tradicionals, però també la polca. Un dels trets diferencials de la colla del ball de gitanes de Lliçà de Vall es que en la catxutxa es ballen 16 compassos més. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les noies duen un vestit amb colors llampants i vistosos, i espardenyes decorades amb cintes. Els nois van amb espardenyes de pagès, pantalons negres, camisa blanca, faixa i un llaç amb els colors del vestits de les noies. En l’entrada a pista, les noies porten un mantó i els nois un tapaboques que es treuen just abans de ballar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 2022 s’han introduït tipus de formació alternatives als tradicionals balls en parella, com ara els grups de tres balladors (per exemple en el xotis) o la formació individual, on tots els balladors ballen sense parella (per exemple en algunes contradanses). D’altres danses, com la catutxa, es ballen en format de parelles o de quatre persones.</span></span></span></p> | 08108-85 | Alguns dels llocs on solen ballar són la Plaça de la Vila o al pla de can Gurri, per la Festa del Glaç | <p><span><span><span>El Ball de Gitanes és un dels més antics del país. Es remunta al segle XVII i, al Vallès, està documentat ja l’any 1767 a Sant Celoni. Tot i que entre els estudiosos no hi ha unanimitat al respecte, sembla que al Vallès en el seu origen tenia relació amb les festes del Carnestoltes, potser inicialment com a paròdia de les cerimònies serioses. Altres estudis assenyalen que eren balls emmarcats en rituals agraris o fins i tot balls que varen introduir els nòmades zíngars quan es van establir al Montseny. Segons Joan Amades, era un dels balls típics del Carnestoltes i es caracteritzava per una mena de punteig que s’anomenava l’espolsada i que es compta entre els més antics que es coneixen a Catalunya. </span></span></span></p> <p><span><span><span>No es tracta d’un ball que es regeixi per uns cànons fixos, sinó que té com a objectiu l’espectacle i el lluïment, cosa que ha propiciat que s’hi anessin incorporant variacions tant en la música com en la dansa o en la indumentària. A partir de 1850 s’hi van introduir modalitats com la contradansa, la jota, el vals o la catxutxa. La rivalitat entre colles de diferents poblacions que solien ballar conjuntament estimulava que els mestres de ball inventessin nous passos que sorprenguessin al públic i a les colles forasteres. Això explica que sigui un ball força diferent d’un poble a l’altre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En sintonia amb l’esperit del Carnaval, antigament en els balls de gitanes hi havia uns personatges que integraven la comparsa i, malgrat que no ballessin, eren tan importants com els balladors. És un element que entronca amb la comèdia romana i els misteris medievals. En el context del Carnaval aquest personatges simbolitzaven aspectes com l’hivern, el naixement de la nova estació o altres personatges de vegades irreverents o estrafolaris.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En principi era un ball de parelles que evolucionava trenant i destrenant unes cintes aguantades amb una mà, totes subjectes a un pla central entre el cercle de balladors. Actualment, a la Vall de Tenes es fan figures prescindint de les cintes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A Lliçà de Vall el Ball de Gitanes ja existia el 1887, com ho testimonia un llibre de Francisco Maspons sobre danses de Catalunya on es fa un llistat de les colles que practicaven aquest ball a Catalunya. De la dècada de 1920 en tenim les primeres fotografies. En aquesta època el Ball de Gitanes era l’acte més destacat de la Festa Major, juntament amb les sardanes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A mitjans de la dècada de 1940 el Ball de Gitanes es va perdre a Lliçà de Vall. No es va recuperar fins una data força recent, l’any 2016, quan es va crear l’Associació de Ball de Gitanes de Lliçà de Vall. Actualment, aquesta colla actua per la Festa de la Primavera, la Festa Major i la Festa del Glaç, i també en altres esdeveniments com a colla convidada. Existeixen dues colles: una de petits, que va dels 5 als 16 anys, i la colla dels grans, a partir de 15 anys.</span></span></span></p> | 41.5861000,2.2393600 | 436599 | 4604102 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91675-ball-gitanes-5.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91675-ball-gitanes-2.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91675-ball-gitanes-1.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91675-ball-gitanes-3.jpeg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 62 | 4.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 91791 | Col·lecció de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-can-coll | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></p> <p><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></p> <p><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVII-XX | <p><span><span><span><span>Col·lecció d’objectes diversos emplaçada a la masia de can Coll que fou aplegada pel seu darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, amant de l’art i col·leccionista. El conjunt ha estat inventariat durant els anys 2017-2018, i s’hi han registrat 3.537 elements. Una part molt important correspon a pintura, amb molta obra de Joaquim Urgell (Urgeell) i d’altres autors coneguts, com Joan Miró o l’hongarès Károly. Un altre àmbit destacat és el de la ceràmica, </span></span></span></span>amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, <span><span><span><span>que compta amb un gran nombre de plats, rajola i altres peces molt representatives de la historia de la ceràmica catalana. També és remarcable el conjunt de mobiliari de diferents èpoques i estils que omplien les estances de la casa: modernisme, isabelí, art déco, barroc... La col·lecció també inclou molts altres objectes d’ús quotidià i diversos, com ara eines, estris de la llar, arreus, màquines, joguines, etc. La gran majoria dels objectes són del segle XX, però n’hi han alguns de més antics: segle XVII o anteriors. Molts dels objectes més antics no han estat datats a l’inventari, a l’espera d’una catalogació més aprofundida. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En el moment de la compra de la casa per part de l’Ajuntament l’any 2017 els objectes de la col·lecció decoraven profusament les diferents estances i tots els racons d’aquesta casa-palau. Amb motiu de la restauració de l’edifici, bona part de la col·lecció s’ha guardat emmagatzemada en diferents sales.</span></span></span></span></p> | 08108-102 | Masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span>El 1957 la masia de can Coll fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Sancho era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica, de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1963 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i acondicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però encara resten importants actuacions a l’interior.</span></span></span></p> | 41.5848200,2.2404900 | 436692 | 4603959 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-20.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-sant-joan-1.jpg | Legal | Barroc|Contemporani|Neoclàssic|Isabelí|Avantguardes|Art Decó|Abstracció|Modern | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Civil | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per l’arxivera municipal, Anna Busto. | 96|98|99|100|107|110|111|94 | 53 | 2.3 | 1768 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | ||||
| 89892 | Casa Nova de can Vilardebò | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-can-vilardebo | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 130.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 45.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86-88.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). “Programa de la Festa Major 1984”</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>La Casa Nova de can Vilardebò (Lliçà de Vall).</em> Treball inèdit</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, emplaçada uns 200 m al sud-est de la gran masia de Vilardebò. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i té adossats cossos diversos als laterals, incloent-hi una torre al costat de llevant així com un grup de coberts independents més a l’est, a l’altre costat del pati. Actualment la casa té un aspecte de pairalia típica i senyorial que és fruit d’una reforma feta molt recentment, a la dècada de 1990, la qual ha donat lloc a una estructura amb una distribució homogènia de les obertures. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena a partir de tres eixos d’obertures, totes emmarcades amb pedra carejada. L’eix central és remarcat amb un portal adovellat amb arc apuntat i, a la part superior, té un rellotge de sol. A banda i banda, els cossos laterals tenen accessos mitjançant altres portals, en aquest cas de punt rodó. Els paraments són de pedra, arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures també s’han arranjat seguint el mateix criteri uniforme. La torre que s’aixeca a l’angle nord-est té tres pisos d’alçada i és obrada amb maó, tot i que ara és igualment arrebossada i pintada de blanc, com la resta de la casa. Està decorada amb dues finestres neogòtiques amb arcs conopials lobulats (en les cares sud i nord), fruit també d’aquesta última gran reforma de la casa, i a la teulada destaca un ràfec volat sustentat amb cabirons decoratius. A la part posterior la casa s’ha dotat d’una àmplia terrassa al nivell del primer pis.</span></span></span></p> | 08108-6 | Carrer de la Coma | <p><span><span><span>Diversos documents daten la construcció d’aquesta casa a partir de 1744. Cal suposar que fou una fundació de la masia propera que aleshores s’anomenava can Cosconer i actualment can Vilardebò, que era el segon mas més important de Lliçà de Vall. Per tant, el nom inicial d’aquest petit mas devia ser Casa Nova de can Cosconer. No va ser fins el 1897 que el propietari Marcel·lí Vilardebò va canviar el nom de can Cosconer per can Vilardebò.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta nova casa es trobava en un punt molt cèntric, vora l’església, i durant el segle XIX i fins l’any 1925 hi havia l’escola del poble i també hi residia la mestra. Originàriament era una casa senzilla i popular que res tenia a veure amb l’aspecte gairebé senyorial que avui ostenta. La sala gran del pis era l’aula pròpiament dita, i la resta del pis era l’habitatge de la mestra. La darrera que va ocupar aquesta plaça, i que també va inaugurar la nova escola, fou Margarida Fleta. <span>Era coneguda com “donya Margarita”, i degut a un defecte físic es va guanyar el nom de la Geperuda. No es va casar mai i va marxar a viure a can Tià Sans. Simultàniament, també hi vivien masovers, que eren coneguts com els de ca la Mestra.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La nova escola que es va construir al poble, anomenada Les llises, fou inaugurada el 1928. Després de la guerra la propietat es va dividir entre germans, i la Casa Nova passà a Rosa Vilardebò, que hi va residir. També hi continuaven vivint els masovers, que hi eren com a mínim des de tres generacions enrere. La casa, doncs, estava partida en dos habitatges: un que mirava cap al sud i l’altre cap al nord. El que tenia accés per la part nord <span>tenia a la part baixa un local que li deien la “cotxeria” i per unes escales exteriors es pujava al pis, que tenia una gran sala. L’habitatge del sud era el dels masovers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va ser substancialment reformada, sembla que en diverses fases. La torre, obrada amb maó, tal vegada es va bastir a principis de segle. L’any 1946 la torre va ser reformada. </span>A la mort de Rosa Vilardebò l’any 1976 heretà aquesta propietat la seva germana Dolors, que vengué part dels terrenys per urbanitzar-los, n’arrendà d’altres (un a un pagès de Mollet, altres a un jardiner, que s’hi establi, allotjant-se a la casa on vivia la mestressa). Mantingué els tractes de residència i conreus amb els antics masovers. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A finals de la dècada de 1990 la casa va ser totalment reformada amb una subvenció de la Generalitat. Fou en aquest moment quan tot el <span>conjunt va adquirir un aspecte uniforme i es va dotar amb l’estètica acurada que avui conserva. S’hi van refer els finestrals de la torre, amb estil neogòtic, i es van refer també la majoria de les obertures amb els emmarcaments actuals. Tanmateix, la casa </span>va estar molt temps sense habitar, fins que la va comprar l’actual propietari i hi va fer encara una última rehabilitació.</span></span></span></p> | 41.5935200,2.2315700 | 435957 | 4604932 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-coberts.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: ca la Mestra, Casa Nova de can CosconerDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 91692 | Mina de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-de-can-coll | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. <em>La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall</em>, p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a> </span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52-54, 57.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 120.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 121.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 58, 149.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, ENRIC (2010). <em>Recull onomàstic de Lliçà d’Amunt. Els noms de casa, de lloc i de persona</em>. Grup l’Abans; Ajuntament de Lliçà d’Amunt.</span></span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span><span>l’Abans; Ajuntament de Lliçà d’Amunt.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 22.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>Mina dels Set Socis. Any 1805</em>. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>Mina de can Coll de Lliçà de Vall. </em> Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XIV-XX | Entorn de ribera i de la mina amb falta de manteniment. Trams de la mina entubats | <p><span><span><span>Séquia o canal d’aigua d’origen medieval amb una bona part subterrània en forma de mina que servia per fer anar diversos molins i que encara abasteix una bona àrea de regadiu. Té el seu inici al municipi de Lliçà d’Amunt, i fa un recorregut d’uns 5,7 km en paral·lel al riu Tenes per la banda de ponent, tot travessant el terme de Lliçà de Vall fins al terme de Parets del Vallès. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El punt de captació es troba a la zona de l’actual Parc del Tenes, prop del poble de Lliçà d’Amunt, en un indret on hi ha una surgència natural d’aigües. Al cap d’uns 800 metres una resclosa capta també les aigües del Tenes directament al riu, i una mica més avall ambdós canals conflueixen a l’indret on hi ha un rentador. D’aquesta manera la mina es beneficia tant d’un aflorament natural, que proporciona un cabal abundant al llarg de tot l’any, com de l’aigua del riu, més condicionada per les sequeres. Des d’aquest punt de confluència el canal segueix en forma de mina, entre el riu i la carretera. Abans d’arribar a l’alçada de can Cosconer travessa a l’altra banda de la carretera. Aquí començava l’àrea de regadiu i avui encara s’hi manté una petita horta de gestió municipal. La mina torna a passar a la banda est de la carretera just abans del Safareig de Lliçà de Vall, on surt al descobert i després torna a entrar subterrània per dirigir-se cap al Molí d’en Roure (també conegut com el molí de Dalt). Passat el molí, arribem a la principal àrea de regadiu quan el canal es divideix en dos ramals: el principal segueix en direcció sud i l’altre es desvia lleugerament cap a ponent. Antigament en aquesta part final el canal transcorria totalment al descobert.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El ramal principal rega encara algunes parcel·les que no han estat urbanitzades i es dirigeix cap al barri del Xiol. Aquí hi havia el molí del Xiol (a can Victorino) i es conserva encara un rentador que s’alimenta amb aigua de la mina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El ramal de ponent passa per can Coll, on hi havia un molí, un pou de glaç i basses d’amarar cànem. Al jardí del sector nord de la casa encara es conserven pous de registre de la mina. Antigament a la zona de l’actual carretera, entre ambdues rotondes, hi havia un sifó o bufador. A la sortida de can Coll encara hi ha dos forats de totxo corresponents a un sifó. L’aigua travessava a l’altra banda de la carretera i, vora el poliesportiu, es conserva un pilar del bufador. L’actual és de construcció recent, fet de totxo, però abans n’hi havia un altre de pedra. Amb aquest sistema l’aigua tenia prou força per arribar fins als horts que hi havia una mica més avall de can Coll. El rec continua, avui soterrat, pel costat de llevant de la carretera de Parets i, ja en terme d’aquest municipi, s’ajunta amb l’altre ramal i encara rega alguns horts abans de retornar al riu Tenes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons el Pla de Regadius de Catalunya, en l’inventari dels regadius tradicionals del 1997 la Mina de Can Coll abastava una superfície de regadiu de 53,27 ha i tenia un cabal d’aigua de 50 litres/segon.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a les característiques físiques del canal i mina, es fa difícil precisar-ne les èpoques ja que les reformes i reparacions han estat múltiples al llarg dels anys. En els trams subterranis antics la mina té una amplada d’uns 80 cm i una alçada de 1,50 m aproximadament, i és coberta amb volta. En gairebé la seva totalitat ha estat revestida amb maó i la volta protegida amb unes peces ceràmiques de forma arquejada. Aproximadament cada 100 metres s’han habilitat uns pous i/o accessos laterals de registre dotats amb comportes de ceràmica o fusta, i algunes més modernes amb taps de rosca, les quals permeten buidar el canal en les tasques de neteja. La major part d’aquestes obres podrien correspondre a reformes fetes entre els segles XVIII i XIX, però amb les dades de què disposem és difícil precisar-ho.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part inicial de la mina, a Lliçà d’Amunt, hi trobem dues fites amb la inscripció “Mina Llanza” en referència al propietari de can Coll.</span></span></span></p> | 08108-86 | Sector central del terme municipal, a ponent del riu Tenes | <p><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall i Lliçà d’Amunt hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Algunes aprofiten surgències naturals d’aigües que es troben a la zona. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant. Aquesta última ja existia al segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La mina de can Coll té el seu origen com a mínim a l’època medieval. La primera referència documental coneguda és un establiment fet pel Reial Patrimoni en data 12 de Juny de 1398 a favor de diversos propietaris de Lliçà d’Amunt, entre els quals es troba la “Casa de Fonolleda“. Sembla que aquesta és la mina més antiga i, per les seves característiques, la que més encaixa amb les obres hidràuliques de tradició medieval, que solien estar situades en paral·lel als cursos fluvials, amb la funció principal de proveir aigua per a molins i, secundàriament, crear regadiu. Al segle XVIII la mina de can Coll feia anar quatre molins, i sembla que en aquest moment es va allargar amb la finalitat de proporcionar una àrea més extensa de regadiu.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època la mina ja estava sota el domini dels propietaris de la masia de can Coll, que era la més important del terme, i es devia arranjar i millorar. El 27 de setembre de de 1716 s’havia renovat la concessió de l’aprofitament de les aigües, i el 8 de març de 1771 es tornava a renovar i s’ampliava a favor dels consorts Joan i </span>Gertrudis Coll i de Llanza. Uns anys més tard, el 1777, el riu Tenes va experimentar una modificació del seu curs natural al sector de Lliçà d’Amunt i això devia motivar algunes reformes per tal d’adaptar la mina a la nova situació, tal com es reflecteix en un mapa que es va elaborar al voltant d’aquesta data. L’original es conserva en un arxiu particular i se n’han fet algunes còpies, una d’elles per a l’Arxiu Municipal. En el mapa es diu que l’esmentat any “mudó la riera su curso”, i amb això part de l’antiga llera va quedar seca <span>i amb alguna part isolada. El canal només arribava fins a can Coll, segons es reflecteix en aquest mapa. És possible que l’ampliació de nous ramals a la part final es fes aleshores o més tard. Tot això va coincidir amb el fet que al segle XVIII els propietaris de can Coll van protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. Cal recordar que en els cercles il·lustrats, en auge en aquest moment, es donava una gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant el foment de séquies i canals.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Segons el mapa de 1777 la mina de can Coll feia anar quatre molins fariners. El molí de Rovira (o Fonolleda) es trobava en terme de Lliçà d’Amunt. Ja en terme de Lliçà de Vall hi havia el Molí del Castell o Molí de Dalt, també conegut com a molí de Rovidarech, de can Canyet i actualment Molí d’en Roure. Així es diu en una concòrdia firmada el 24 d’agost de 1767 (GARCIA-PEY, 1999: 149). Era el molí senyorial del castell de Lliçà de Vall i ben segur que era d’origen medieval. El Molí d’en Coll o Molí de Baix està documentat en la mateixa concòrdia de l’any 1767, però segurament era molt més antic. Estava situat uns 150 m al sud-est de can coll, i avui al seu lloc hi ha una casa moderna que encara té un rètol identificant el molí. El molí més modern devia ser el del Xiol, que és el que es troba més avall. És esmentat en el mateix document de 1767, però en canvi no apareix en el mapa de 1777. És possible que es construís al voltant d’aquestes dates, a la segona meitat del segle XVIII. Aquest molí es trobava vora la masia del Xiol, a l’actual casa de can Victorino. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1862 en un document d’estadística industrial es diu que al terme funcionaven encara tres molins senzills de farina d’una roda, propietat d’Eduardo de Llanza (l’amo de can Coll), els quals treballaven poc, 60 dies a l’any, dues hores al dia, per manca d’aigua (BUSTO, 2017: 57).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La mina també proveïa d’aigua les diverses basses d’amarar cànem que hi havia a la zona. Servien en el procés per macerar o estovar la planta d’aquest conreu que va ser molt important fins a principis del segle XX. A can Coll, per exemple, hi havia basses d’amarar cànem i la mina també nodria un pou de glaç que ja existia a finals del segle XVIII. També eren diversos els safarejos o rentadors que aprofitaven l’aigua de la mina.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A la segona meitat del segle XX l’expansió urbana i industrial a Lliçà de Vall ha provocat la pèrdua de bona part de l’àrea irrigada, sobretot al barri de Cantallops. Des dels anys 1960 alguns trams que passaven al descobert s’han hagut d’entubar. L’any 1974 es va renovar la concessió d’aigües a través de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), i el 2015 es va tornar a revisar el conveni per fixar les condicions actualment vigents. En els darrers anys, tot i el declivi de l’activitat hortícola, el regadiu continua en ús. De les tasques de manteniment de la mina se n’encarreguen els mateixos membres de la comunitat de regants.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Finalment volem apuntar, encara que sigui a tall d’hipòtesi, que la troballa de vestigis arqueològics d’època romana en dos punts significatius de la mina, com son can Canyet (jaciment de ca l’Oliveres) i can Coll, ens fan pensar en la possibilitat que aquest canal pogués tenir un origen en època antiga. Fins i tot el mateix castell de Lliçà de Vall, que té el seu origen en una torre d’època romana, es troba prop de dues mines. De fet, la possibilitat que el teixit de recs i canals del Vallès, associat en molts casos a un cultiu precoç del lli, tingui un origen durant la romanització no és pas una idea nova, sinó que ja ha estat suggerida per alguns autors (Garriga, 1991: 22).</span></span></span></p> | 41.5884200,2.2428100 | 436889 | 4604357 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-tercer-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-segon-i-mig-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-primer-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-primer-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-tercer-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-horts-tabaquet-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-sector-xiol-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-sector-xiol-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-sifo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-bufador-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-horts-municipals-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-ortofoto-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-ortofoto-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’Ajuntament de Lliçà de Vall va iniciar al 2018, la tramitació de l’expedient administratiu previ a la possible declaració com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) del tram de la “Mina i sèquia de Can Coll” que discorre pel terme municipal de Lliçà de Vall. Així mateix, s’ha fet un conveni entre els Alcaldes de Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt i Parets del Vallès per tal d’impulsar la preservació, la renovació i la millora de la “ Mina i sèquia de Can Coll” al llarg de tot el seu recorregut.A Lliçà de Vall hi havia un bon nombre de mines des de temps immemorials: la mina de can Camp, la mina de can Oliveres, la mina de can Valls, la mina de can Bellarac o de can Farnés, la mina del Castell, de can Vilardebò o del Comú, la mina del Rector i la mina de can Nadal. També eren importants els recs de la Concòrdia, de les Torres o el Rec Vell. A Lliçà d’Amunt hi ha també, entre d’altres, la mina de Sots Aigües, documentada ja al segle XIV. Informació i dades documentals facilitades per Jaume Olivé, de la comunitat de regants, Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91703 | Mina dels Set Socis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-dels-set-socis | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a> </span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52-54.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 120.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 121.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 219-220.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 93.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>Mina dels Set Socis. Any 1805</em>. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVIII-XX | Les restes materials antigues d'aquest canal han pràcticament desaparegut | <p><span><span><span>Antic canal o mina d’aigua que ja existia al segle XVIII i que proporciona àrees de regadiu a llevant del riu Tenes. Avui encara està en actiu, tot i que a causa del creixement urbà i industrial dels darrers anys ha quedat amb un ús gairebé testimonial. Té el seu inici al municipi de Lliçà d’Amunt i, ja a Lliçà de Vall, fa un recorregut en paral·lel al riu per la riba de llevant però separat uns 500 metres d’aquest curs fluvial. Finalitza ja en terme de Parets del Vallès, i té una longitud total d’uns 5 km. Des de fa anys, però, en tot el seu recorregut per Lliçà de Vall el canal ha estat entubat i soterrat, de manera que ha perdut la seva forma tradicional i gairebé no en queden rastres visibles, tan sols una àrea de regadiu entre can Nadal i can Ros.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La captació del canal es troba en dos punts de Lliçà d’Amunt, prop d’on ara hi ha el camp de futbol. Ambdós ramals s’unifiquen i entren en terme de Lliçà de Vall a l’est de la masia de la Bella Plana. No s’ha de confondre amb el Rec de les Torres, que és un altre canal que també passa per aquest sector, en aquest cas al descobert, provinent de la masia de les Torres i que alimenta l’estany de Bella Plana. El recorregut de la mina dels Set Socis en aquesta zona abans que fos entubada és difícil de precisar. Segurament era similar a l’actual, passant uns 200 m a l’est de la Bella Plana, al costat del camí que es dirigeix vers el sud en direcció a can Nadal. El canal aprofita la cota més alta dels camps que es troben al costat est del camí. En aquest sector és on la mina ha conservat millor les seves traces. Hi trobem diversos trestelladors o estelladors que desvien l’aigua cap als recs secundaris per abastir la zona de regadiu que es troba a ponent, prop de can Ros.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Poc abans d’arribar a can Nadal la mina fa un gir cap a llevant i segueix cap a la zona on actualment hi ha un circuit de karts, a l’est de ca la Mercè del Pla. En aquest punt la mina està actualment tallada. S’està treballant en un projecte per desviar el canal i fer que ompli un petit llac que es troba al costat de l’Avinguda Francesc Macià. Antigament, però, el canal continuava en paral·lel a la carretera C-17 i regava un bon nombre de terres a Parets del Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta mina tenia dos ramals. El Rec de la Concòrdia prenia l’aigua de la mina dels Set Socis i passava per can Closes, travessava la carretera de Granollers, anava cap a ca l’Ivo i entrava en terme de Parets del Vallès. El Rec Vell també recollia les aigües de la mina dels Set Socis. Passava pels llindars de les terres de can Gurri, can Coll i can Massó.</span></span></span></p> | 08108-87 | Sector est del terme municipal, als indrets coneguts com el Pla i Pla de can Gurri. | <p><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant. La mina de can Coll té un origen com a mínim a l’època medieval (està documentada l’any 1398) i respon a un tipus d’obra hidràulica característic de l’edat mitjana. Es tracta de canals que solen discórrer en paral·lel als cursos fluvials i que tenen la funció principal de proveir aigua per a molins i, secundàriament, crear regadiu. La Mina dels Set Socis, en canvi, sembla que és una obra més tardana, ja que no feia anar molins sinó que estava pensada per subministrar aigua de reg. Per això es dirigeix cap a una zona eminentment agrícola de Lliçà de Vall que era coneguda com el Pla i on va permetre la creació d’una bona àrea de regadiu. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’origen concret de la mina dels Set Socis, que també s’havia conegut com a mina de can Nadal, ens és desconegut. Sabem que ja existia al segle XVIII perquè apareix en un mapa fet pels volts de 1777 on hi consten les dues mines. Podria ser del segle XVII o potser anterior. Segons aquest mapa (l’original del qual es conserva en un arxiu privat i se n’han fet diverses còpies, una per a l’Arxiu Municipal), el canal feia un recorregut semblant a l’actual, passant per can Nadal, per l’est de can Gurri i en direcció a la masia de la Marineta, ja en terme de Parets.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A principis de segle XIX un grup de propietaris de la zona van decidir donar un nou impuls a aquesta mina i amb aquest objectiu el 4 de setembre de 1805 van constituir una societat. Els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets, i per això la mina és anomenada dels Set Socis. Concretament, eren els propietaris dels masos de can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu i can Pla (de Parets del Vallès). Tot i aquesta diversitat, els promotors destacats eren els de la masia de can Coll, principals terratinents de la zona. L’autorització es va donar per treure aigües subterrànies que hi ha a la immediació o termenal d’en Torres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les obres, que devien consistir en una millora o tal vegada en la construcció de nous traçats de la mina, es van iniciar el mateix any 1805 i foren autoritzades pel Rei Carles IV. El 17 de Juny de 1806 se signà el conveni de repartiment de l’aigua entre les set masies. El fet de tenir set socis permetia que cada casa disposés de l’aigua de reg una dia a la setmana: diumenge can Coll; dilluns el mas Nadal; dimarts el mas Gurri; dimecres el mas Massó de Parets; dijous el mas Guasch de Parets, divendres el mas Pla de Parets i dissabte el mas Romeu de Parets (QUEROL: 1).</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1821 la mina es va ampliar, segons es diu en un document de l’arxiu privat de Sobregrau, on consten les despeses a repartir per fer el pagament al minaire Joseph Urpí (GARCIA-PEY, 1999: 220). També es conserva un plànol sense datar, probablement de principis del segle XIX, on apareixen les dues mines, però és poc detallat i no ens serveix per definir el recorregut que feia el canal. El 1917 s’establí un nou conveni per definir la propietat i la utilització de les aigües de la mina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb les millores fetes a la mina dels Set Socis es va donar un salt molt important en la superfície de regadiu a Lliçà de Vall. Les terres conreades de can Coll, per exemple, van passar d’un 3% de regadiu el 1818 a un 24% el 1847, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta mina d’aigua s’utilitzava també per abastir les basses d’amarar cànem. Aquest conreu va tenir molta tradició al Vallès. Va créixer al segle XVIII en les terres de regadiu i va arribar a la seva màxima extensió a la segona meitat del segle XIX. A Lliçà eren moltes les cases que es dedicaven a aquest conreu, que va subsistir encara fins als primers decennis del segle XX, quan els preus que es pagaven ja no el van fer rendible. El cànem de Lliçà de Vall era molt apreciar a les corderies de Badalona, on se’n feien cordes per les naus, especialment a l’època de la primera guerra mundial. Quan va decaure la demanda de cànem es cultivà el roldor, que era una mata que s’utilitzava en l’adobat de les pells. També és possible que la mina dels Set socis ajudés a proveir aigua per omplir les basses dels pous de glaç de can Gurri, documentats ja l’any 1765; però tal vegada el rec d’aquestes basses provenia del torrent de la font del Ràdium.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament el canal transcorria subterrani en forma de mina al llarg del seu tram inicial a Lliçà d’Amunt. Al terme de Lliçà de Vall anava al descobert i travessava el territori agrícola conegut com el Pla. En els darrers anys l’increment de la superfície urbanitzada ha fet que la mina dels Set Socis hagi entrat en un procés de declivi. Entorn de la dècada de 1980 tot el tram de Lliçà de Vall fou soterrat i entubat. Actualment, entorn del 2022, es treballa en un projecte per modificar el tram final del canal més avall de ca la Mercè del Pla.</span></span></span></p> | 41.5916800,2.2493500 | 437437 | 4604715 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-38.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-30.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-42.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-44.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-45.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Tota la documentació referent a les obres i administració de la mina es troba a l’Arxiu de la família de Comalrena de Sobregrau de Gallifa. La família Sobregrau va ser durant molts anys els propietaris de les terres de Can Gurri. S’hi conserva un interessant plànol, probablement de principis de segle XIX, amb indicació dels diferents recs i cases que es va fer amb motiu d’una disputa sobre l’establiment d’aigües entre els diferents socis.En un tram encimentat sobre el camí, poc abans d’arribar a can Nadal, hi ha la inscripció “1960”.Actualment la propietat de la mina es troba en procés per esdevenir municipal.A Lliçà de Vall hi havia un bon nombre de mines des de temps immemorials: la mina de can Camp, la mina de can Oliveres, la mina de can Valls, la mina de can Bellarac o de can Farnés, la mina del Castell, de can Vilardebò o del Comú, la mina del Rector i la mina de can Nadal. També eren importants els recs de la Concòrdia, de les Torres o el Rec Vell. A Lliçà d’Amunt hi ha també, entre d’altres, la mina de Sots Aigües, documentada ja al segle XIV. Informació i dades documentals facilitades per Jaume Olivé, de la comunitat de regants de la mina de can Coll, i per Andreu Martínez, de la comunitat de regants de la mina dels Set Socis. | 98|94 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 91769 | Rec de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rec-de-les-torres | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 54.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 234, 29.</span></span></span></p> | XIX-XX | Rec en ús | <p><span><span><span>Rec o canal de força llargària que té el seu origen a Lliçà d’Amunt i finalitza a l’entorn de la masia de les Torres, de Lliçà de Vall, on proveeix d’aigua de regadiu les terres de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), que es troba instal·lada en aquesta masia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El rec recull l’aigua al riu Tenes a través d’una resclosa que es troba davant de can Comes, a Lliçà d’Amunt, travessa bona part d’aquest terme i entrà a Lliçà de Vall vora ca l’Orlau. Baixa ran del camí d’aquesta casa i es dirigeix vers la masia de les Torres. Aquí omple una gran bassa (de 40 per 20 m) on l’aigua hi entra i surt constantment. Té uns murs coronats amb cairons i amb diverses escales, ja que també servia per banyar-s’hi. La bassa és el centre de distribució del regadiu de tota la finca de l’OTA. El trestellador o estallador que regula la sortida d’aigües es troba al costat sud-oest.</span></span></span></p> <p><span><span><span>D’una banda, un rec es dirigeix vers ponent, cap a la masia de la Bella Plana, on proporciona l’aigua que omple l’estany anomenat de la Bella Plana: un embassament artificial creat entorn de la dècada de 1960. Aquest rec conserva alguns aparells reguladors metàl·lics d’una certa antiguitat. D’altra banda, des de la bassa de les Torres es canalitza també aigua de regadiu cap a la zona sud de la finca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que entremig de les Torres i la Bella Plana hi transcorre un altre canal, la mina dels Set Socis, que avui passa entubat i subterrani. </span></span></span></p> | 08108-98 | Sector nord-est del terme municipal, entre les masies de Les Torres i Bella Plana | <p><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes i que és d’origen medieval, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant i que ja existia al segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Per les proximitats de les terres de les Torres hi passaven diversos recs. L’any 1786 hi ha documentat un conflicte sobre l’ús de les aigües de reg entre Josep Torra, propietari de la masia de les Tores, i Josep Nadal, de can Nadal. Tanmateix, les primeres escriptures de la masia de les Torres en què hi ha una constància més explícita d’aquest rec són de l’any 1832. Antigament aquest mas disposava de vint-i-dues hores d'aigua.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó va aconseguir la propietat de la masia de les Torres. Aquest polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris va cedir la propietat al tribunal de menors amb la idea de constituir-hi en un centre d'atenció a nens en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que incloïa la casa de la Bella Plana. Avui aquesta fundació continua en actiu fent tasques agrícoles a les terres de l’entorn, i les aigües del Rec de les Torres es continuen utilitzant per regar una amplia zona al voltant d’aquestes dues cases.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de la dècada de 1960 es va crear artificialment l’estany de la Bella Plana, que es nodreix també amb aigües d’aquest rec. Sembla que va ser fruit d’un succés casual.</span></span></span></span></p> | 41.5953700,2.2530300 | 437747 | 4605122 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-bassa-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-bassa-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-12.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada pel president de l’OTA. | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | |||||
| 91936 | Goigs de Sant Vicenç i Santa Clara de la capella de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc-i-santa-clara-de-la-capella-de-can-coll | <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: </span><a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'><span>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</span></a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs que antigament es cantaven a la capella de Sant Joan Baptista, emplaçada a la masia de can Coll. Fins la Guerra Civil de 1936 s’hi veneraven les relíquies dels anomenats Cossos Sants: sant Vicenç i santa Clara. El títol complet és el següent: “Goigs en llohansa dels Gloriosos Martirs Sant Vicens y Santa Clara, quals sagrats cossos se veneran en la capella de Casa Coll, de Llissá de Vall, bisbat de Barcelona, antiga casa payral de la noble família de Llanza. La església celebra sa festa a 15 de setembre”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els versos dels goigs expliquen les vides i el martiri dels dos sants i informen també de l’època en que van arribar a can Coll, l’any 1797, durant el papat de Pius VI: “En aquell any celebrat / del regnat vint y tercé / del Papa Pio sisè, / regalá aquell ab pietat / vostres cossos de bon grat / de esta casa al possessor”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I continuen: “Ab lo sant fi de donarvos / condigna veneració, / a aquesta població / se enydá de trasladarvos, / y en est altar exposarvos / de esta parroquia al amor”.</span></span></span></p> | 08108-129 | Capella de Sant Joan Baptista, a la masia de can Coll: Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span>Can Coll és la masia més important de Lliçà de Vall i els seus propietaris eren els principals terratinents i poder fàctic de la zona. Al segle XVIII la família Coll va protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. La torre on hi ha la capella fou construïda el 1576 i la capella fou beneïda el 1600.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1797 es van portar a can Coll les relíquies de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que van traslladar-se a la capella de la torre. El motiu és que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></p> <p><span><span><span>La composició originària dels goigs deu ser de poc després d’aquests fets, tal vegada de principis del segle XIX. Bona part d’aquest relat es recull en un text annex als mateixos goigs titulat “Tradició” i que diu: </span></span></span></p> <p><span><span><span>“Los Sagrats Cossos, arrivats de Roma a Barcelona en un barco de vela, fóren traslladats a casa Coll per vuyt masovers de dita masia rellevantse uns als altres, puig llarga fou la jornada y pesants los sepulcres, que restaven dins d’una caixa que’s guarda en la sagrsitia de la parroquia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De prompte fóren col·locats en una habitació de la casa que avuy encara se anomena “lo quarto de Sant Vicens y Santa Clara”, hont estigueren fins que dins de la alterosa y quadrada torre aixecada per Pere Coll en 1576 s’hi construí la molt hermosa capella ahont son dignament venerats.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les moltes presentalles qu’en la capella es guardan son proba de la gran devoció dels fidels possessors de les sagrades reliquies, dels de la comarca y dels que de molt lluny continuan visitant tant valiós tresor.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Avuy casi no queda memoria del concorregut Aplech que se celebraba en dit lloch, i que sembla ha desaparegut per a sempre desde lo any 1803, de tragica recordansa pera la nostra benvolguda patria, que per Deu, per ella y per son Rey lluytaren valerosament a [?] contra les superbes aguiles de Napoleón.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Degut al zel del actual possehidor D. Carles de Llanza y de Carvallo y de mossèn Joseph Oslol Ricart, Pvre Rector de Llissá de Vall y a la cooperació de mossèn Pau Perassols, se imprimiren per primera volta aquestes llohanses.”</span></span></span></p> <p><span><span><span>En iniciar-se la Guerra Civil de 1936 algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre Jaume Armadans, el masover, fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc víctima de les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que les relíquies dels Cossos Sants es van perdre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. Sancho Costa va fer remodelar i ampliar la capella entorn de 1962. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. L’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000), deixeble de Picasso a París, va decorar la capella amb unes conegudes pintures que il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Per fer-les es va inspirar molt directament en aquests goigs.</span></span></span></p> | 41.5848800,2.2399800 | 436649 | 4603966 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’exemplar consultat és una edició de principis de segle XX, impresa a la Impremta de J. Joseph, de Granollers. | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | ||||||||||
| 91933 | Goigs de Sant Joan Baptista de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista-de-can-coll | XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs en honor de Sant Joan Baptista que es cantaven a la capella sota aquesta advocació que hi ha a la masia de can Coll. El seu títol complet és el següent: “Goigs a llaor de Sant Joan Baptista, la imatge del qual es venera a la capella de l’antiga casa pairal de can Coll, de Lliçà de Vall, arquebisbat de Barcelona”. Es tracta d’una edició de l’any 1964 amb lletra de Guerau Mutgé i música d’Enric Prats Martí. Un dels seus versos fa així: “Sant Joan, en la capella / de l’antiga Casa Coll, / feu sorgir la meravella / d’una fe rajant a doll!”.</span></span></span></p> | 08108-126 | Capella de Sant Joan Baptista, a la masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span>Can Coll és la masia més important de Lliçà de Vall i els seus propietaris eren els principals terratinents i poder fàctic de la zona. Al segle XVIII la família Coll va protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. La torre on hi ha la capella fou construïda el 1576 i la capella fou beneïda el 1600.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1797 es van portar a can Coll les relíquies de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. En iniciar-se la Guerra Civil de 1936 algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos, el masover Jaume Armadans fou assassinat i la capella fou saquejada. Cal suposar que les relíquies dels anomenats Cossos Sants es van perdre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. Sancho Costa va fer remodelar i ampliar la capella entorn de 1962. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. També va encarregar a l’artista Maties Palau Ferré, que havia estat deixeble de Picasso, unes pintures murals per a la capella que il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. En aquest context devia encarregar també els goigs de sant Joan Baptista l’any 1964. Els autors són Guerau Mutgé i Saurí, autor barceloní de diversos llibres de poesia que entronquen amb la línia dels jocs florals noucentistes, i el músic Enric Prats Martí, autor de diferents goigs.</span></span></span></p> | 41.5849600,2.2399500 | 436647 | 4603975 | 1964 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91933-goigs-sant-joan-can-coll-1964-color.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Guerau Mutgé i Saurí (lletra); Enric Prats Martí (música) | Aquests goigs foren editats per Torrell de Reus Editorial, de Barcelona, l’any 1964. | 98 | 62 | 4.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:37 | ||||
| 90012 | Carrer de la Coma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-la-coma | VIII-X | Les tombes conegudes probablement ja no es conserven. És possible, però, que n'existeixin d'altres en la zona propera. | <p><span><span><span>Necròpolis formada per set tombes excavades a la roca del tipus antropomorf que estava situada a uns 20 metres de l’església parroquial de sant Cristòfol de Lliçà de Vall. L’indret era a la cruïlla entre el Passeig de l’Església i el carrer de la Coma. La informació va arribar a través d’Emili Ramon, d’una constructora que treballava per a l’Ajuntament i responsable d’unes obres que es van fer per a la urbanització del carrer. Una primera actuació va tenir lloc a la dècada de 1980, i posteriorment també entorn del 2000. Quan es van fer els rebaixos de terra van aparèixer les set tombes, en alguna de les quals es conservava la llosa superior. Les restes dels ossos recuperats van aparèixer a uns 5 metres de profunditat i estaven en molt mal estat. No es va realitzar cap excavació arqueològica pròpiament, però les restes foren lliurades al mossèn del poble. Aquest tipus de necròpolis amb tombes antropomorfes sol datar-se en època altmedieval, entorn dels segles VIII-X.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les tombes que es van desenterrar devien quedar destruïdes, però és possible que n’hi hagi més per la zona.</span></span></span></span></p> | 08108-27 | Sector central del terme municipal. A l'antic nucli del poble, vora l'església parroquial. Entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. | <p><span><span><span>Aquesta zona al voltant de l’església parroquial constitueix un petit nucli on es troben diversos indicis d’ocupació humana ja des d’antic. Devia tractar-se d’un punt estratègic per on hi passava un camí que seguia de nord a sud la vall del riu Tenes, però més aviat en paral·lel a la riera de Merdans. A prop s’hi ha localitzat material que podria correspondre a l’edat del bronze (jaciment de can Vilardebò). També molt a prop hi ha les restes del Castell de Lliçà de Vall, originat en una torre d’època romana, al costat el mas de can Vilardebò. El mas de can Vilardebò (antigament can Cosconer), està situat entre el castell i l’església parroquial de Sant Cristòfol, i és possible que a la baixa edat mitjana tingués alguna relació directa amb la senyoria del castell. La troballa d’aquestes tombes, que per la seva tipologia es podrien datar a l’època altmedieval, tal vegada entre els segles VIII i X, ens indica que molt probablement amb anterioritat a la construcció de l’església romànica, documentada a partir del segle XI, aquest indret ja era un lloc sagrat on hi havia aquesta necròpolis de tombes excavades a la roca.</span></span></span></p> | 41.5929900,2.2315700 | 435956 | 4604873 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90012-carrer-coma-jaciment-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 90010 | Can Vilardebò (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo-jaciment | XVIII-VII aC. | Estat de conservació del jaciment desconegut, probablement força arrasat | <p><span><span><span>Jaciment de l’edat del bronze que es coneix tan sols per una troballa fortuïta quan es van fer uns rebaixos del sòl pels volts de 1989. Es localitza uns 100 m al sud de la masia de can Vilardebò, enmig d’un camp de conreu. Segons informació oral, el propietari de la finca va trobar en aquest indret dos molins de barca, sense cap més material. De manera aproximada, aquests vestigis es poden situar a l’edat del bronze, entre els anys 1800 i 650 a.C. el propietari devia comunicar la troballa a l’arqueòleg Josep Estrada, que havia fet recerca per la zona i era conegut seu.</span></span></span></p> | 08108-26 | Sector central del terme municipal. Urbanització de can Vilardebò i prop d'aquesta masia. | <p><span><span><span>Aquesta zona al voltant de l’església parroquial constitueix un petit nucli on es troben diversos indicis d’ocupació humana ja des d’antic. Devia tractar-se d’un punt estratègic per on hi passava un camí que seguia de nord a sud la vall del riu Tena, però més aviat en paral·lel a la riera de Merdans, que passa just al costat de can Vilardebò. A més d’aquesta troballa atribuïda a l’edat del bronze, molt a prop hi ha les restes del Castell de Lliçà de Vall, originat en una torre d’època romana. Molt a prop de l’església parroquial de Sant Cristòfol s’hi va desenterrar una necròpolis de tombes antropomorfes d’època altmedieval.</span></span></span></p> | 41.5938700,2.2296500 | 435797 | 4604972 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90010-vilardebo-jaciment-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 79 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 91425 | Dipòsits o molí del mas Gordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposits-o-moli-del-mas-gordi | XIX-XX | En ruïnes, només es conserva la part baixa dels murs | <p><span><span><span>Possibles dipòsits de funció desconeguda, tal vegada relacionats amb un molí d’oli o, en tot cas, amb l’emmagatzematge de líquids. L’element es troba en un emplaçament aïllat, uns 100 m al sud de l’antic mas Gordi, avui arrasat. Es tracta d’un terreny amb fort pendent, ben al costat del camí de Sant Valerià i actualment englobat dins la zona esportiva del Club Les Argelagues.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les restes, que es troben gairebé a la part alta del coster, consisteixen en un seguit de murs, conservats fins a l’alçada d’un metre aproximadament, que conformen dues petites cambres de formes quadrangulars. La cambra situada la part baixa (a l’est) ha quedat parcialment destruïda a la part final. L’interior d’aquestes cambres conserva restes escadusseres d’un arrebossat que no és pas gaire compacte, tal com caldria esperar en un dipòsit més o menys impermeabilitzat. La cambra superior (situada a l’oest) té al seu interior dos forats que travessen els murs: un a ponent i l’altre a llevant, de manera que el líquid passava d’una cambra a l’altra procedent del vessant alt del coster. El líquid vindria de la zona propera al camí de Sant Valerià, però ignorem com eren les conduccions que alimentaven el dipòsit i d’on venien, ja que deuen haver quedat soterrades. Des del primer dipòsit el líquid es trascolava al dipòsit inferior (situat a l’est). El forat que comunica ambdues cambres es troba a una cota lleugerament més alta que el primer, de manera que funcionaria com una mena de sobreeixidor. Els forats estan capçats per peces de pedra que tenen un retall circular al seu interior. El segon forat té per una banda la boca circular mentre que l’interior, per on desguassava el líquid, és de secció quadrada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera cambra, més alta i ben conservada, mesura uns 3 per 3,75 metres per la part externa. La cambra més baixa té unes mides similars. Els murs són de maçoneria i d’uns 50 cm de gruix. A l’interior de la primera cambra s’hi observen dues pedres que sobresurten. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Tal com hem dit, desconeixem la funció concreta d’aquest element i no en tenim cap notícia, ni documental ni oral. Mossèn Joan Masó, que fou qui el va donar a conèixer en un petit article, suposava que podia tractar-se d’un molí d’oli. Tanmateix, a la zona no hi trobem cap trull o pedra de molí. Per la seva tipologia aquesta petita construcció només ens informa que havia servit per contenir algun tipus de líquid, que provindria de la part alta del coster i que passaria d’un dipòsit i l’altre. Però el cert és que, amb aquestes poques dades, no som capaços de concretar més el tipus d’ús podia haver tingut.</span></span></span></p> | 08108-65 | Urbanització del mas Gordi. Carrer Pilar, 4. | <p><span><span><span>Aquesta mena de dipòsit o molí es troba dins la propietat de l’antic mas Gordi. És un mas d’origen medieval i ja està documentat al segle XV. Concretament, en el fogatge de 1497 apareix com a can Guàrdia, en el fogatge de 1515 a nom de Joan Guardi, i en el fogatge de 1553 apareix a nom d’Antoni Vehia, àlies Gordia. Aquestes referències il·lustren l’evolució del topònim. Possiblement per la seva posició elevada en un origen era un lloc de guaita o guàrdia, potser amb alguna torre. Les referències anteriors il·lustren l’evolució de Guàrdia cap a Gordia, en alguns documents també apareix com a Guardi i, finalment, Gordi.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els propietaris eren la família de cognom Guàrdia. El 1672 hi ha documentat Sebastià Guàrdia, i el 1674 la casa d’en Guàrdia. Ja al segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, el mas consta a nom de Francisco Gordi. A finals del segle XIX la propietat ja havia passat a mans de la família Serra. Vicenç Serra i Fontcuberta (1878-1925), que fou el propietari del mas, va ser elegit alcalde de Lliçà de Vall el juliol de 1909. Va ser algutzir municipal al començament dels anys vint. El seu besnét Vicenç Serra i Pou fou alcalde de Lliçà de Vall entre 1966 i 1976.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al llarg del segle XX el mas Gordi va quedar abandonat. En les seves terres s’hi formà la urbanització coneguda com mas Gordi i l’antiga casa pairal avui es troba totalment arrasada; només un queden restes escadusseres d’un o dos murs.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a aquests dipòsits o possible molí, no en coneixem cap notícia concreta. Les restes van ser redescobertes a l’últim quart de segle XX, quan el rector de la parròquia i erudit, mossèn Joan Masó Cabot, en va fer un petit article.</span></span></span></p> | 41.5904900,2.2233800 | 435271 | 4604602 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-11.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER)No hem pogut localitzar l’article de Mn. Joan Masó Cabot. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 90004 | Església de la Mare de Déu de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-la-mare-de-deu-de-montserrat | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 114.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Església construïda l’any 1976 en un estil modern i dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Es troba situada en un punt elevat que abans tenia bones vistes a la muntanya, però actualment envoltada per les cases de la urbanització del mas Gordi. És una edificació d’una sola nau, de planta rectangular i capçada amb absis orientat a llevant. Exteriorment es caracteritza per una façana en forma de gran creu i decorada amb vitralls de colors al seu interior. Les façanes són fetes amb revestiment de ciment i només tenen com a decoració franges allargassades de finestrals verticals, també amb vitralls.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior les franges de vitralls, situats a les quatre parets i també al sostre, conflueixen tot formant dues creus. Els vitralls, decorats amb figures esquemàtiques de colors que al·ludeixen a la Mare de Déu de Montserrat, aporten una lluminositat matisada i agradable a l’espai interior. En la resta l’espai és molt auster, amb unes parets blanques tan sols marcades per les traces de les bigues de ferro. A l’altar, el faristol al costat de l’epístola és fet amb pedra de conglomerat polit extret de la muntanya de Montserrat, com també ho és la pica de l’entrada.</span></span></span></p> | 08108-21 | Urbanització del mas Gordi. Carrer de Sant Valerià | <p><span><span><span>Aquesta església fou construïda per iniciativa de Francesc Serra Torrents, que era el propietari del mas Gordi i persona molt devota de la Mare de Déu de Montserrat. El mas Gordi era la casa pairal de la zona, d’origen medieval i avui totalment en ruïnes, uns 40 m l’est. Només se’n conserva part d’un mur a l’interior d’una finca de la urbanització que es va formar a la dècada de 1970 en les seves terres. L’indret on hi ha la capella queda lleugerament elevat i, abans que s’hi construïssin les cases de la urbanització, tenia bones vistes a la muntanya de Montserrat. Per això l’any 1976 Francesc Serra hi va voler construir aquesta església, de la qual en va fer donació al bisbat. L’arquitecte va ser Carlos Díaz Biosca, de Barcelona. En la construcció s’hi van utilitzar blocs de pedra de conglomerat de Montserrat que ornamenten diferents elements de l’interior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La devoció que el propietari del mas Gordi tenia per la Moreneta es va traduir també en el fet que posés de nom Montserrat a les seves quatre filles, així com en la cessió que va fer l’any 1947 d’un edifici a les religioses teatines perquè hi fundessin un col·legi que encara s’anomena Nostra Senyora de Montserrat. Està situat a Parets del Vallès, però molt a prop de Lliçà. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant una època a l’església de Montserrat s’hi feien moltes cerimònies, especialment casaments, i al solar del seu entorn s’hi celebrava un aplec de la Mare de Déu de Montserrat i altres festes populars com ara arrossades. Des de fa uns anys, però, ha quedat pràcticament en desús i tan sols s’hi fa alguna missa en ocasions puntuals.</span></span></span></p> | 41.5914800,2.2235600 | 435287 | 4604711 | 1976 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-6.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Carlos Díaz Biosca (arquitecte) | Informació facilitada per membres del Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||
| 90219 | La Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-23 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47-48.</span></span></span></p> | XIX-XX | Cos central amb escrostonaments a l'arrebossat. Estat de semiabandó | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries. Consta de dos cossos residencials adossats més un cobert, tot formant una planta rectangular allargassada. Els dos cossos disposen de planta baixa més un pis, i tenen la façana principal encarada a migdia. El cos del centre (de color rosat) és el més antic i el que revesteix un cert interès com a testimoni de casa popular pagesa. La seva façana principal consta d’un portal de punt rodó i finestres de distribució irregular, en bona part modificades. Els murs són de maçoneria, i només el davanter és arrebossat. El cos situat a l’oest (de color blanc) és més modern, possiblement de la dècada de 1950. És de planta rectangular i compta amb una terrassa que es genera a l’angle sud-oest. Es caracteritza per un ritme de finestres a la primera planta emmarcades amb un dentellat de to més fosc. Finalment, el cobert de llevant és una construcció funcional, també moderna i amb les estructures fetes de formigó.</span></span></span></p> | 08108-42 | Polígon industrial de Palaudàries. Camí de Sant Ferran. Carrer de la Caseta | <p><span><span><span>Aquesta casa ja consta a l’”Apeo” de 1818, amb el número 179 i amb la mateixa denominació de “la Caseta”. Aleshores era propietat de Pere Prat Ginestos; és a dir, el mateix amo de la masia de can Prat. Formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic Camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Per la tipologia constructiva, el cos més antic de la casa (el central) podria ser originària de principis del segle XIX o potser una mica anterior. La resta de cossos són més moderns, de la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span>Sembla que el nom de la casa prové d’un tal Pere Caseta. També se la va conèixer com a can Pere Caseta, posteriorment can Caseta i, finalment, ha quedat el nom de La Caseta. En una època hi van viure els masovers de can Lledó de Lliçà d’Amunt, per això també va ser coneguda com la Caseta de can Lledó.</span></span></p> | 41.5766900,2.2118600 | 434297 | 4603078 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Pere de la Caseta, cal Caseta, Caseta de can Lledó | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||
| 90218 | Can Pallàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pallas-1 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a banda i banda. La casa conserva el volum i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que amb algunes modificacions recents. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un portal amb arc escarser. Les obertures originàries són emmarcades amb maó, però la majoria han estat modificades modernament amb llindes de fusta. El parament és fet amb el tipus de maçoneria pròpia de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides. Actualment els murs són arrebossats i pintats de color ocre, però s’han deixat alguns testimonis que deixen entreveure el parament originari. La façana té un rellotge de sol modern.</span></span></span></p> | 08108-41 | Sector oest del terme municipal, entre les urbanitzacions de cal Prat i can Salgot. | <p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818, però podria ser que no fos la mateixa que l’actual. Per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons explica l’autor García-Pey (1999: 170), tenia una bassa feta de totxo que recollia les aigües pluvials dels camins i que convertia les terres de secà en terres de regadiu. Del noi de can Pallàs, al que li deien en Pallasset, es diu que era molt trapella: feia tronar i ploure i quan li convenia anava a dormir al cementiri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa ha passat per diferents propietaris, i actualment es troba en procés de rehabilitació<span>.</span></span></span></span></p> | 41.5905800,2.2156900 | 434630 | 4604617 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | |||||||
| 90971 | Can Patiràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-patiras-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 174.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Casa molt transformada | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui molt transformada, que forma part del barri de cases disperses que va sorgir prop de Serracarbassa. Consta d’un petit cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats a cada costat cossos que sobresurten lleugerament, més un cobert a llevant. La construcció manté més o menys els volums originaris, però les obertures s’han reformat completament en els darrers anys i ara estan revestides d’uns emmarcaments dentats. Així mateix, la casa s’ha dotat d’un sòcol amb revestiment de pedra i els murs s’han pintat de color rosat.</span></span></span></p> | 08108-53 | Urbanització de can Prat. Carrer de Sant Jaume, s/n | <p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo (registre de finques i cases) de 1818. Segons Garcia-Pey, l’home que va construir-la ho va fer a base d’anar pujant pedres de la riera amb un sac, i la gent li deia: “Així has de fer-te-la? Ja patiràs!”. Més endavant de la casa, ara formant part també de la urbanització de can Prat, hi tenia una peça de terra que se’n deia la Vinya de can Patiràs. L’any 2013 a can Patiràs s’hi va establir el centre caní Conductcan.</span></span></span></p> | 41.5885700,2.2166000 | 434704 | 4604394 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90971-can-patiras-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 | ||||||
| 89893 | Bella Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bella-plana | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 128.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 28.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Masia i altres construccions en estat d'abandonament i precari | <p><span><span><span>Casa rural construïda entorn de 1929 per l’arquitecte Enric Sagnier Vilavecchia dins un projecte de colònia agrària que finalment va donar peu a la fundació de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), encara en actiu. Està concebuda com una masia arquetípica de línia clàssica i de planta basilical. La casa és envoltada d’altres construccions agropecuàries auxiliars que es van fer en aquesta època i que constituïen una granja amb totes les diverses dependències, i consta també d’un dipòsit en forma de torre circular que proporcionava aigua al recinte.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La masia actual és una edificació perfectament regular, amb una façana principal de composició simètrica. S’ordena en base a cinc crugies que es corresponen amb cinc eixos d’obertures, el central remarcat amb un portal d’arc de mig punt, un balcó al seu damunt i un rellotge de sol fet amb rajoles de ceràmica, mentre que el nivell superior, corresponent a les golfes, presenta tres obertures de punt rodó. La façana posterior segueix un esquema similar, amb les obertures més senzilles. L'edifici es troba damunt una plataforma sobreaixecada de dos esglaons que defineix una terrassa a la seva part frontal. D’aquesta manera la casa queda lleugerament realçada en relació a l’entorn arbrat que té al seu davant.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les construccions auxiliars es troben rere la masia i segueixen una tipologia funcional força semblant, amb plantes en forma de U. A la part final, s’aixeca la torre-dipòsit, que és una construcció força interessant. És de planta circular, de tres pisos d’alçada, i està coronada per una estructura emmerletada suportada sobre mènsules i envoltada per una franja d’arcuacions cegues. Això li dóna un aire historicista en sintonia amb l’estil d’Enric Sagnier. Tota l’obra és feta amb maó i arrebossada, i mesura 4 metres de diàmetre. Aquesta torre està relacionada amb una gran bassa, actualment amortitzada per un dipòsit de fibrociment de 15 per 20 metres. L’aigua del dipòsit devia arribar d’algun dels recs que passen per aquesta zona.</span></span></span></span></p> | 08108-7 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span>Aquesta casa fou construïda de bell nou entorn de l’any 1929. Tot i que s’ha dit que es tractava d’una reconstrucció, no en coneixem cap notícia antiga i tant l’estructura exterior com l’interior indiquen que es tracta d’una construcció <em>ex novo</em>, sense traces d’antics murs. El 1925 Ramon Albó havia aconseguit la propietat d’aquesta finca, que era part del mas de Les Torres. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres al tribunal de menors amb la idea de constituir-hi en un centre d'atenció a nens en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61), Ramon Albó va destinar una partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de la Bella Plana l’any 1929. L’arquitecte Enric Sagnier va treballar en la creació de noves construccions en aquesta fase inicial de la colònia, tal com queda testimoniat en el llibre escrit per Ramon Albó (1955: 126). L’obra de la masia de la Bella Plana s’atribueix a aquest prestigiós arquitecte, així com també la capella del Roser de Santa Maria de les Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Enric Sagnier Villavechia (1858-1931), marquès de Sagnier, va ser un arquitecte prolífic, ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines i un dels que compta amb més obra a la ciutat comtal. D’estil eclèctic amb tendència al classicisme i proper també a un modernisme sobri, va inspirar-se sobretot en l’arquitectura medieval i oriental. Aquestes característiques són visibles en la composició clàssica de la masia de la Bella Plana i en l’estil més historicista de la torre-dipòsit. En el llibre de Ramon Albó (1955: 123) es diu sobre la Bella Plana que estava composta “aparte la tierra de regadío correspondiente, de una gran casa que hemos construído al estilo antiguo del país, con una serie de edificios nuevos, complementarios e independientes para vaquería, otras cuadras, lavaderos, talleres, gallineros, depósitos y elevación del agua, etc”. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. Amb l'adveniment de la Segona República, Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a mitjans de segle XX a la Bella Plana hi van arribar a residir 60 nois. Tant la Bella Plana com Les Torres s’havien complementat amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. </span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></p> | 41.5951000,2.2463600 | 437191 | 4605096 | 1929 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-diposit.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-diposit-2.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Enric Sagnier Vilavecchia (arquitecte) | Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 116|98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:33 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,14 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml