API Dades Obertes - Diputació de Barcelona

Informació general

Nom màquina	patrimoni_cultural
Etiqueta	Patrimoni cultural
Descripció	Elements de patrimoni cultural, que inclouen el patrimoni immoble, moble, documental, immaterial i natural dels municipis de la demarcació de Barcelona.
Tipus de contingut	patrimonicultural
Clau Primària	id

Informació dels camps

Nom màquina del camp	Nom del camp	Descripció	Tipus
id	Id		text
titol	Títol		text
url	Url		url
bibliografia	Bibliografia		ltext
centuria	Centuria		text
notes_conservacio	Notes de conservació		ltext
descripcio	Descripció		ltext
codi_element	Codi d'element		text
ubicacio	Ubicació		ltext
historia	Història		ltext
coordenades	Coordenades		geo
utm_x	UTM X		text
utm_y	UTM Y		text
any	Any		text
rel_municipis	Municipi	-	relation
municipi_nom	Nom del municipi		text
tipus_acces	Tipus d'accés		text
estat_conservacio	Estat de conservació		text
images	Imatges		ltext
proteccio	Protecció		text
estil	Estil		text
ambit	Àmbit		text
tipologia	Tipologia		text
titularitat	Titularitat		text
us_actual	Ús actual		text
inspire_tipus	INSPIRE: Tipus		text
inspire_subtipus	INSPIRE: Subtipus		text
inspire_atribut	INSPIRE: Atribut		text
data_modificació	Data de modificació		date
autor_fitxa	Autor de la fitxa		ltext
autor_element	Autor de l'element		ltext
observacions	Observacions		ltext
codi_estil	Codi de l'estil		text
codi_tipologia	Codi de la tipologia		text
codi_tipo_sitmun	Codi de tipologia a sitmun		text
proteccio_id	Protecció id		text
rel_comarca	Comarca	-	relation

Camp 1:

Camp 2:

Camp 3:

Municipis:

Comarques:

Id	Títol	Url	Bibliografia	Centuria	Notes de conservació	Descripció	Codi d'element	Ubicació	Història	Coordenades	UTM X	UTM Y	Any	Municipi	Nom del municipi	Tipus d'accés	Estat de conservació	Imatges	Protecció	Estil	Àmbit	Tipologia	Titularitat	Ús actual	INSPIRE: Tipus	INSPIRE: Subtipus	INSPIRE: Atribut	Data de modificació	Autor de la fitxa	Autor de l'element	Observacions	Codi de l'estil	Codi de la tipologia	Codi de tipologia a sitmun	Protecció id	Comarca	Conjunt de dades	Últim canvi
91791	Col·lecció de can Coll	https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-can-coll	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></p> <p><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></p> <p><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p>	XVII-XX		<p><span><span><span><span>Col·lecció d’objectes diversos emplaçada a la masia de can Coll que fou aplegada pel seu darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, amant de l’art i col·leccionista. El conjunt ha estat inventariat durant els anys 2017-2018, i s’hi han registrat 3.537 elements. Una part molt important correspon a pintura, amb molta obra de Joaquim Urgell (Urgeell) i d’altres autors coneguts, com Joan Miró o l’hongarès Károly. Un altre àmbit destacat és el de la ceràmica, </span></span></span></span>amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, <span><span><span><span>que compta amb un gran nombre de plats, rajola i altres peces molt representatives de la historia de la ceràmica catalana. També és remarcable el conjunt de mobiliari de diferents èpoques i estils que omplien les estances de la casa: modernisme, isabelí, art déco, barroc... La col·lecció també inclou molts altres objectes d’ús quotidià i diversos, com ara eines, estris de la llar, arreus, màquines, joguines, etc. La gran majoria dels objectes són del segle XX, però n’hi han alguns de més antics: segle XVII o anteriors. Molts dels objectes més antics no han estat datats a l’inventari, a l’espera d’una catalogació més aprofundida. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En el moment de la compra de la casa per part de l’Ajuntament l’any 2017 els objectes de la col·lecció decoraven profusament les diferents estances i tots els racons d’aquesta casa-palau. Amb motiu de la restauració de l’edifici, bona part de la col·lecció s’ha guardat emmagatzemada en diferents sales.</span></span></span></span></p>	08108-102	Masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n	<p><span><span><span>El 1957 la masia de can Coll fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Sancho era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica, de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1963 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i acondicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però encara resten importants actuacions a l’interior.</span></span></span></p>	41.5848200,2.2404900	436692	4603959		08108	Lliçà de Vall	Restringit	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-18.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-12.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-10.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-20.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-sant-joan-1.jpg	Legal	Barroc\|Contemporani\|Neoclàssic\|Isabelí\|Avantguardes\|Art Decó\|Abstracció\|Modern	Patrimoni moble	Col·lecció	Pública	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Civil	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Informació facilitada per l’arxivera municipal, Anna Busto.	96\|98\|99\|100\|107\|110\|111\|94	53	2.3	1768	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:17
91942	Gegants de Lliçà de Vall	https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-llica-de-vall	<p><span><span><span>Alumnes del Col·legi Públic Les Llisses (1989). <em>Una història de gegants: en Joan i la Violant</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Alumnes del CEIP Les Llisses (2003). <em>Una història de gegants: en Joan i la Violant</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall (segona edició).</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 131-132.</span></span></span></p>	XX-XXI		<p><span><span><span>La parella de gegants propis de Lliçà de Vall són uns reis de l’època medieval que s’inspiren en personatges reals que tenen una vinculació amb la història del poble. Són Joan I el Caçador i la seva esposa Violant de Bar, els quals foren reis de la corona d’Aragó i van posseir el castell de Lliçà de Vall al segle XIV.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Tots dos mesuren 3,60 metres i pesen 45 kg. Són fets l’any 1989 per l’artesà Ramon Aumedes, del taller Sarandaca. El gegant porta vestimenta de color grana coberta amb una capa, i amb la mà esquerra agafa l’espasa. La geganta va abillada amb un vestit ocre i capa, i no ostenta cap atribut. Ambdós llueixen la corona reial. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més recentment s’han incorporat a la comparsa gegantera els gegantons, que són els fills dels gegants i es diuen Pol i Aïda. Mesuren 2,50 m d’alçada i pesen 20 kg. La colla gegantera també compta amb tres capgrossos, que són el Porc senglar, el Llop i el pagès Oriol, personatges protagonistes d'uns contes ideats per mestres i alumnes de l'escola pública i publicats per l'Ajuntament</span></span></span>.</p> <p><span><span><span>Els gegants es poden veure al vestíbul de l’Ajuntament. Els geganters de Lliçà de Vall participen especialment en els actes de la Festa Major i en la Festa del Glaç, a més d’altres actuacions en què són convidats.</span></span></span></p>	08108-133	Vestíbul de l'Ajuntament. Plaça de la Vila	<p><span><span><span>La colla de geganters i grallers de Lliçà de Vall es va iniciar el 1989, quan es van construir els gegants del poble. El regidor de cultura, Josep Carreras, i l’assistent social, Eulàlia Renter, van proposar la construcció d’una parella de gegants que representessin el poble. Amb l’assessorament històric de mossèn Joan Masó van decidir construir els gegants en forma de reis medievals. El taller de costura del grup de dones grans van confeccionar els vestits. També hi va col·laborar el Col·legi Públic Les Llisses, i el resultat va ser la publicació d’un llibre que narra, a manera de faula, l’origen dels gegants. El 23 d’abril de 1989, per la diada de Sant Jordi, es va celebrar el bateig dels gegants i el 26 d’abril de 1992 el seu casament. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn del 2003 es van crear els gegantons, i la idea d’aquests nous personatges va ser fruit també d’un procés participatiu amb l’Escola Les Llisses. Entre mestres i alumnes es va idear una història que explica l’origen d’aquests personatges de la nova generació. Van ser batejats a la Festa de la Primavera de 2003. Anys després, per la Festa Major de 2006 es presentaren els capgrossos: el llop, el pagès Oriol rossinyol i el porc senglar, figures que apareixen en el conte fet pels escolars (Busto, 2017: 131).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els personatges en què s’inspiren els gegants són els següents: Joan I el Caçador (1350-1396), rei de la corona d’Aragó. L’any 1381 consta que tenia la possessió del Castell de Lliçà de Vall i llavors el va vendre. El 1384 els habitants del terme van comprar els drets al senyor del castell mitjançant el pagament de la remença per tal de poder sostreure’s del poder senyorial i retornar al domini reial. La segona esposa del rei Joan fou Violant de Bar (1365-1431), persona de cultura refinada que es va envoltar de músics, trobadors i escriptors i va impulsar la creació literària en llengua catalana.</span></span></span></p>	41.5862800,2.2391400	436581	4604123	1989, 2003	08108	Lliçà de Vall	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-seva-3.jpeg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91942-gegants-1.jpg	Física	Popular\|Contemporani	Patrimoni moble	Col·lecció	Pública	Lúdic			Inexistent	2023-02-02 00:00:00	Jordi Piñero Subirana	Ramon Aumedes (gegants)	Algunes de les fotografies han estat facilitades per la colla de geganters	119\|98	53	2.3	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:17
89891	Can Vilardebò	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo	<p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 60-61, 117.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-240.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 16.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64, 244-245.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 61, 95-97.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MAYOL, Miquel Joseph (1970). <em>La impremta del meu pare. (El regionalisme a la comarca).</em> Ed. Pòrtic, Barcelona, p. 77-79.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p>	XV-XX		<p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, d’origen medieval, emplaçada vora la riera de Merdans, en un indret estratègic gairebé a tocar d’on hi havia el castell i molt a prop també de l’església parroquial. Consta d’un cos residencial (de planta baixa més un pis) que està flanquejat per àmplies zones d’antics coberts reconvertits en habitatge, els quals formen una planta en forma de U que genera un pati posterior a la façana de migdia. Més a ponent i separat per un corredor s’allarga un reng de construccions també força recents, i al sud-oest un altre cobert, que està adossat a una bassa-safareig.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El conjunt residencial fou substancialment reformat i ampliat, sobretot a les dècades de 1960 i 70. El cos primigeni ha conservat més o menys el volum originari, però les obertures s’han refet i s’hi han incorporat elements nous, alguns d’estil neogòtic o procedents d’altres masies. Això és vàlid també per les dues façanes principals, a migdia i tramuntana, i per les ales laterals, que es van pràcticament construir de nou sobre antics coberts. Avui dia l’accés habitual és per la façana de la cara nord. Aquesta s’articula en base a tres eixos d’obertures simètrics i perfectament regulars, amb un portal adovellat al centre i una finestra neogòtica geminada al seu damunt. Aquesta àmplia façana queda flanquejada per dues torres quadrades. Abans de la reforma l’esplanada que s’estén al seu davant era ocupada per una zona de coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament la façana principal era la de migdia, que connectava amb el camí que entrava per aquesta banda. De manera semblant a l’anterior, s’estructura en base a tres eixos, amb portal adovellat i, al primer pis, dues finestres neogòtiques. Estan decorades amb arcs conopials lobulars i, sota les impostes, tenen dos mascarons amb rostres d’un home i una dona enfrontats. Podem trobar finestrals molt similars a diverses masies de la zona. La majoria són fets, com és aquest cas, en ple segle XX. A l’ala est del pati posterior la construcció s’ha adaptat amb una galeria al pis superior formada per arcs de mig punt. La resta de façanes presenta obertures emmarcades amb pedra carejada o bé amb maó, la majoria de recent construcció.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un element interessant és l’àmplia bassa-rentador que està situat uns metres al sud de la masia. Mesura sis per sis metres, està construïda amb totxo a plec de llibre i dotat de diverses lloses inclinades per fer-hi la bugada. Can Vilardebò tenia dues mines que la proveïen d’aigua. Una venia més a l’est, passant pel costat del castell, i alimentava la bassa d’aquest safareig. Ara ja està en desús i l’aigua del safareig prové de l’altra mina, que ve de la zona de can Camp i que inicialment només proveïa la casa. Pel costat de migdia la bassa té el regulador de sortida per regar els conreus que s’estenen a la part baixa.</span></span></span></p>	08108-5	Entre les urbanitzacions de can Vilardebò i del mas Gordi. Avinguda de can Vilardebò	<p><span><span><span>L’origen d’aquesta masia està estretament vinculat al castell de Lliçà de Vall. Sembla del tot probable que l’antic castell era la torre que es troba 70 m al nord de la masia, tot i que en bona part de la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Tradicionalment s’ha suposat que aquesta torre circular, anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament l’antic castell medieval. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988 les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Tanmateix, cal dir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en dubte i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és pensar que aquesta torre es correspon amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una torre de defensa preexistent d’època romana. En documentació diversa referida a can Vilardebò es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. A més, l’emplaçament de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins és el més indicat, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar tot això, tanmateix, s’hauria de fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El castell de Lliçà de Vall era un feu independent de la baronia de Montbui, que era la demarcació senyorial més important i abastava una bona part de la Vall del Tenes. El terme del castell de Lliçà és esmentat l’any 946. La primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094. A la baixa edat mitjana va passar per diferents senyors, cada vegada més allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Des de mitjans del segle XV fou traspassat a la cartoixa de Montalegre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que és habitual que en època baixmedieval els castells perdin la seva importància militar i política i que algunes d’aquestes funcions passin, en cert grau, a alguna masia propera, els propietaris de la qual, de vegades els antics castlans, solen assumir la batllia o càrrecs de representació. Sembla que els possessors de la masia de can Coll haurien assumit principalment aquestes funcions: el 1344 Jaume Coll era batlle, i el 1500 un altre Jaume Coll ho va tornar a ser. Tanmateix, per la seva proximitat amb el castell la masia avui coneguda com can Vilardebò també tenia una relació privilegiada amb el poder senyorial. Era una propietat del castell, i abans del segle XVIII les finques del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover de la masia es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les primeres dades documentals referides pròpiament a aquesta masia són del segle XV. Tal com hem dit, en aquesta època era anomenada can Cosconé. Ja en el fogatge de 1497 a “Lliçà Jussà” hi consta “en Costoner”, que podria fer referència al propietari d’aquesta casa. <span>En el fogatge de 1515 la casa s’esmenta com a Cosconer, i en el fogatge de 1553 consta com a pertanyent a Jaume Cosconer. La família de cognom Cosconer va continuar al capdavant del mas en els segles següents. A la segona meitat del segle XVI hi ha documentat Jaume i Joan Cosconer, pare i fill (1570). Al segle XVII tenim notícies de Joan Cosconer, Llorens Cosconer i Magdalena Cosconera (1665). Aquest mateix any, el 1665, en un censal de l’arxiu parroquial consta que el mas Cosconer i tota l’heretat fou venuda per Llorens Cosconer i Camps, de Canovelles, a Jaume Magarola, mercader de Barcelona. No sabem fins a quin punt aquesta venda es va fer efectiva, ja que el 1720 en el llibre de visites pastorals de la parròquia hi ha un censal per l’ànima de Francisco Cosconer com a amo del mas Cosconer. En un altre cens de 1745 sembla que el mas continua en mans de la família Cosconer. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a Casa Cosconé, però ja era propietat de Joan Vilardebò Morera, i la masia estava habitada per un masover. Els Vilardebò eren una família d’indianos de Mataró que havia fet fortuna i que posseïa propietats a Honduras. Al llarg del segle XIX i principis del XX la família Vilardebò van fer prosperar el mas. El 1897 Marcel·lí Vilardebò i Farnés va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. El 1919 l’heretat abastava 122 ha, mentre que can Coll en tenia 165. A més, diversos membres de la família van ser protagonistes destacats de la vida municipal del poble i van ocupar càrrecs importants a l’Ajuntament. En alguna de les guerres carlines aquesta masia va tenir relació amb l'aliatge de metalls per fer moneda. El 1861 el propietari era Josep Vilardebò. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Des de 1897 el propietari era Marcel·lí Vilardebò Farnés. En el context de la política caciquista que va caracteritzar l’època de la Restauració, fou un dels polítics destacats adscrit a la Lliga Regionalista. Va ser alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions (1895-1897, 1916-1923 i 1932-1933). D’ell és coneguda una anècdota que va tenir lloc en les eleccions de 1916 i que és relatada en unes memòries de Miquel Josep MAYOL (1970: 77). Aleshores el governador va segrestar diversos alcaldes del Vallès, incloent-hi Marcel·lí Vilardebò, que era l’alcalde de Lliçà de Vall, per intentar impedir el triomf de la Lliga en determinats ajuntaments. D’ell es diu que era una persona conciliadora i amistosa amb tothom, també amb els seus oponents polítics (CARRERAS et al., 1999: 60). Però sobre Marcel·lí Vilardebò també s’expliquen moltes altres anècdotes i facècies, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Un bon nombre es refereixen a la relació tibant que tenia amb el rector del poble, mossèn Oriol. Es diu que, com que eren veïns, sempre s’insultaven des de casa seva estant. També van tenir una forta rivalitat en l’organització de diferents festes majors en competència. D’altres contalles es refereixen al fet que va ser dels primers a tenir cotxe i xofer, a les relacions que tenia amb els mossos de la masia o a la garreperia de la seva dona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’altra rivalitat de Marcel·lí Vilardebò era amb els de can Coll i es va posar de manifest en diferents moments. A la dècada de 1910 quan els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal, i a la dècada de 1920 en un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill primogènit de Marcel·lí Vilardebò va ser Josep Vilardebò Uñó (1892-1962). De jove va passar moltes temporades a París, on va participar en diversos negocis. El 1934, a la mort del seu pare, va rebre en herència la masia i la meitat de la finca de can Vilardebò. L’altra meitat la van heretar els seus tres germans. El 1935, durant l’anomenat Bienni negre, fou nomenat alcalde per l’autoritat governativa. Després del triomf de les esquerres a les eleccions generals de febrer de 1936, Vilardebò fou substituït a l’alcaldia per Jaume Carreras i Villà. El juliol de 1936 va abandonar Lliçà i es va refugiar a Barcelona i a Viladecans durant tota la Guerra Civil. Mentrestant, la masia de can Vilardebò, on va restar la seva germana Rosa, va ser saquejada. Quan les tropes franquistes van entrar a Lliçà el 28 de gener de 1939 fou nomenat president de la Comissió Gestora de l’Ajuntament. Durant les dues setmanes següents el nou consistori va retornar als seus propietaris les terres que els havien estat confiscades durant la guerra. Afeccionat a la pintura i sobretot a l’escultura, Vilardebò va esculpir en aquests anys la imatge de sant Cristòfol que actualment es troba damunt la porta d’entrada de l’església parroquial. El 1939 s’havia casat amb Maria Amat, germana del pintor Josep Maria Amat. Va deixar l’alcaldia el març de 1943. El 1945 es va fer efectiu el repartiment de la finca de can Vilardebò entre ell i els seus germans. Poc després, però, es va vendre la casa i les terres i va passar a residir a Barcelona fins a la seva mort.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Els següents propietaris van ser Pilar Bertrand i Girona, i després Werner Schmidt Schroeder i la seva esposa Margarita Annaheim Kiefer. Schmidt era directiu de la multinacional Bayer, i va comprar la finca perquè el seu fill era enginyer agrònom i volia establir-hi una granja. Pels volts de 1962 va comprar can Vilardebò Jaume Anfruns, el qual hi va portar a terme un restauració i ampliació molt substancial, tot incorporant a la masia elements neogòtics i altres de diferent procedència. És possible, tanmateix, que alguna de les reformes ja fos de l’època dels Vilardebò. El 1964 es va fer nova la façana nord. L’habitatge es van ampliar considerablement, ja que per la masia hi passaven diverses famílies i era molt concorreguda. En aquesta època la major part de terres es va anar venent, i així va sorgir la urbanització de can Vilardebò.</span></span></span></span></p>	41.5950300,2.2300400	435831	4605101		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-rentador-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-7.jpg	Inexistent	Modern\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Inscripció en una llinda a la façana de ponent (procedent d’una altra masia): 15[6]7 amb una inscripció de difícil lectura referida a un tal Jaume.Alguns documents que es conservaven a la masia es van lliurar al Museu de Mataró.	94\|98\|85	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89893	Bella Plana	https://patrimonicultural.diba.cat/element/bella-plana	<p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 128.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 28.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p>	XIX-XX	Masia i altres construccions en estat d'abandonament i precari	<p><span><span><span>Casa rural construïda entorn de 1929 per l’arquitecte Enric Sagnier Vilavecchia dins un projecte de colònia agrària que finalment va donar peu a la fundació de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), encara en actiu. Està concebuda com una masia arquetípica de línia clàssica i de planta basilical. La casa és envoltada d’altres construccions agropecuàries auxiliars que es van fer en aquesta època i que constituïen una granja amb totes les diverses dependències, i consta també d’un dipòsit en forma de torre circular que proporcionava aigua al recinte.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La masia actual és una edificació perfectament regular, amb una façana principal de composició simètrica. S’ordena en base a cinc crugies que es corresponen amb cinc eixos d’obertures, el central remarcat amb un portal d’arc de mig punt, un balcó al seu damunt i un rellotge de sol fet amb rajoles de ceràmica, mentre que el nivell superior, corresponent a les golfes, presenta tres obertures de punt rodó. La façana posterior segueix un esquema similar, amb les obertures més senzilles. L'edifici es troba damunt una plataforma sobreaixecada de dos esglaons que defineix una terrassa a la seva part frontal. D’aquesta manera la casa queda lleugerament realçada en relació a l’entorn arbrat que té al seu davant.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les construccions auxiliars es troben rere la masia i segueixen una tipologia funcional força semblant, amb plantes en forma de U. A la part final, s’aixeca la torre-dipòsit, que és una construcció força interessant. És de planta circular, de tres pisos d’alçada, i està coronada per una estructura emmerletada suportada sobre mènsules i envoltada per una franja d’arcuacions cegues. Això li dóna un aire historicista en sintonia amb l’estil d’Enric Sagnier. Tota l’obra és feta amb maó i arrebossada, i mesura 4 metres de diàmetre. Aquesta torre està relacionada amb una gran bassa, actualment amortitzada per un dipòsit de fibrociment de 15 per 20 metres. L’aigua del dipòsit devia arribar d’algun dels recs que passen per aquesta zona.</span></span></span></span></p>	08108-7	Sector est del terme municipal. El Pla	<p><span><span><span>Aquesta casa fou construïda de bell nou entorn de l’any 1929. Tot i que s’ha dit que es tractava d’una reconstrucció, no en coneixem cap notícia antiga i tant l’estructura exterior com l’interior indiquen que es tracta d’una construcció <em>ex novo</em>, sense traces d’antics murs. El 1925 Ramon Albó havia aconseguit la propietat d’aquesta finca, que era part del mas de Les Torres. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres al tribunal de menors amb la idea de constituir-hi en un centre d'atenció a nens en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61), Ramon Albó va destinar una partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de la Bella Plana l’any 1929. L’arquitecte Enric Sagnier va treballar en la creació de noves construccions en aquesta fase inicial de la colònia, tal com queda testimoniat en el llibre escrit per Ramon Albó (1955: 126). L’obra de la masia de la Bella Plana s’atribueix a aquest prestigiós arquitecte, així com també la capella del Roser de Santa Maria de les Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Enric Sagnier Villavechia (1858-1931), marquès de Sagnier, va ser un arquitecte prolífic, ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines i un dels que compta amb més obra a la ciutat comtal. D’estil eclèctic amb tendència al classicisme i proper també a un modernisme sobri, va inspirar-se sobretot en l’arquitectura medieval i oriental. Aquestes característiques són visibles en la composició clàssica de la masia de la Bella Plana i en l’estil més historicista de la torre-dipòsit. En el llibre de Ramon Albó (1955: 123) es diu sobre la Bella Plana que estava composta “aparte la tierra de regadío correspondiente, de una gran casa que hemos construído al estilo antiguo del país, con una serie de edificios nuevos, complementarios e independientes para vaquería, otras cuadras, lavaderos, talleres, gallineros, depósitos y elevación del agua, etc”. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. Amb l'adveniment de la Segona República, Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a mitjans de segle XX a la Bella Plana hi van arribar a residir 60 nois. Tant la Bella Plana com Les Torres s’havien complementat amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. </span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></p>	41.5951000,2.2463600	437191	4605096	1929	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-9.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-diposit.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89893-bella-plana-diposit-2.jpg	Inexistent	Historicista\|Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Sense ús			Inexistent	2022-10-24 00:00:00	Jordi Piñero Subirana	Enric Sagnier Vilavecchia (arquitecte)	Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	116\|98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89994	Les Torres de Santa Maria	https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-torres-de-santa-maria	<p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASSIP, V (1926). <em>Escola agrària Les Torres</em>. Diari de Granollers, núm. 224.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></p>	XV-XX		<p><span><span><span><span>Antiga masia, de grans dimensions i d’origen medieval, que a principis del segle XX fou transformada en un centre residencial de menors de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), de manera que s’hi van construir un bon nombre d’edificis auxiliars que formen una colònia agrària. El conjunt consta de la masia, que ha conservat molt bé els volums i la tipologia originària, més un seguit de cossos al seu voltant que conformen un pati central: un gran cos residencial de quatre pisos situat al sud-oest, un cos amb torre adossat a l’est i un cos residencial independent situat al sud-est. Aquesta part queda tancada dins un barri al qual s’hi accedeix per un gran portal flanquejat per dues torres circulars emmerletades. Inclou un ampli recinte on, a la part posterior, hi ha encara altres instal·lacions auxiliars, com una pallissa o un cobert porxat. Més a llevant i a una certa distància hi trobem el teatre-cinema i la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser, i al nord s’estén el bosc anomenat de les Torres, amb un camp de futbol entremig.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’antiga masia és de planta quadrada i consta de planta baixa més un pis i golfes. Originàriament es distribuïa en tres crugies, i més tard es va ampliar amb una crugia més a cada costat; possiblement també es va ampliar per la part posterior amb un cos de menor alçada. Actualment la façana principal, encarada vers migdia, presenta cinc eixos d’obertures, amb un portal adovellat central i les finestres emmarcades amb pedra carejada, dues de les quals han estat transformades en balcons. A la part superior de l’eix central llueix un magnífic rellotge de sol de forma quadrada emmarcat amb rajola policromada. L’interior de la casa ha conservat perfectament la distribució de les tres naus, amb una àmplia sala al primer pis i un vestíbul anàleg a la planta baixa. Ambdues distribueixen l’accés a les estances laterals mitjançant unes portes que compten amb magnífiques llindes decorades amb gravats: Destaquen per la varietat en els motius decoratius i els símbols, que no es repeteixen en cap d’elles. Tota aquesta part es va construir de manera perfectament planificada i regular l’any 1593, tal com posen de manifest dues inscripcions de les llindes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cos adossat a la banda dreta queda disposat de forma obliqua. És una construcció més moderna, de tres crugies, que compta amb una torre de cinc pisos d’alçada al costat oest i amb un cos davanter més baix coronat per una terrassa balustrada de maons.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al costat esquerra s’aixeca una construcció de planta quadrada de quatre pisos i amb teulada a quatre vessants sobre un ampli ràfec. Presenta una composició totalment simètrica i regular de factura contemporània, probablement del tombant de segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel costat de migdia tanca el barri una construcció també de funció residencial feta ja en època de l’OTA, possiblement bastida sobre antics coberts. És formada per dos cossos: un de transversal, de dues plantes, i un altre que compta amb un pis més i té el carener perpendicular a la façana. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El teatre-cinema, que és la construcció més moderna (1950), té una planta allargada que queda flanquejada per dos cossos laterals avançats i més alts. La façana principal queda remarcada per un porxo amb tres arcades amb una escalinata davantera d’accés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més a llevant s’aixeca en solitari la capella de Santa Maria, construïda entorn dels anys 1925-28. És un temple d’una sola nau amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, a la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió amb l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya, i a la part alta tots els murs tenen finestres amb vitralls translúcids que estan protegits per reixes. L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule dedicat al Roser, obra de l’escultor Gomara (la imatge) i del pintor Darío Vilás.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el camí d'accés entre el barri i l'ermita hi trobem una font de tipus modernista, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.</span></span></span></p>	08108-11	Sector est del terme municipal. El Pla	<p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va firmar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i ex-alumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. </span></span></span><span><span><span>En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. </span></span></span><span><span><span>El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p>	41.5925700,2.2532300	437761	4604811		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-1-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-11.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-35.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-10.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-32.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-12.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-22.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-13.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-esglesia-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-llindes-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-vista-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-33.jpg	Inexistent	Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial - productiu			Inexistent	2022-10-24 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: Santa Maria de les TorresInformació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	94\|98\|119\|85	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90003	Cementiri de Lliçà de Vall	https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-llica-de-vall	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 108-110.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 59.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 159, 240.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52, 54, 87.</span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Cementiri municipal de Lliçà de Vall, situat en un emplaçament perifèric de la urbanització de can Vilardebò, en una zona elevada que era coneguda com el Pedró. El recinte consta de dos àmbits: un que està situat al sud i que correspon a la part antiga i un altre al nord on hi ha l’ampliació feta entorn de 2005. Els dos àmbits tenen dimensions similars i adopten forma de planta rectangular conformada per blocs de nínxols a l’entorn d’un pati central. El recinte més antic es caracteritza per un corredor central plantat de xiprers que marca un eix de simetria entre el portal d’entrada i la capella del cementiri, situada al fons. L’entrada i el mur exterior del recinte que dona al carrer han estat construïts de nou en les recents reformes. Ara l’entrada segueix un estil de disseny actual amb una reixa de ferro, una teuladeta en voladís i una petita escalinata. La capella és una construcció senzilla amb façana frontal de color blanc, com tot el conjunt dels nínxols, i es caracteritza per un frontó perfilat amb filades de maó. El portal és rematat amb arc escarser i queda tancat per una reixa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Un esquema similar es repeteix al recinte modern, que té a l’angle nord-est una edificació de línia clara i funcional que acull dependències i serveis del cementiri. Al seu costat hi ha una segona entrada que dona accés al recinte nou. El mur exterior compta amb una sèrie de xiprers que remarquen la zona on trobem les dues entrades al recinte.</span></span></span></p>	08108-20	Urbanització de can Vilardebò. Carrer de la Coma, s/n	<p><span><span><span>El cementiri antic de Lliçà de Vall era situat, com era habitual en tots els pobles, al costat de l’església, en aquest cas a la banda de migdia. El 1907 s’obrí un expedient administratiu per a la construcció d’un nou cementiri. Aquest mateix any en les actes municipals consta que Marcel·lí Vilardebò, propietari del mas del mateix nom, cedia un terreny per construir un nou cementiri. La qüestió es tornava a debatre el 1910, quan l’altre gran propietari del poble i amo de can Coll, Eduard de Llanza i Carballo, cedia gratuïtament un altre terreny, situat a dalt del turó del Padró. Finalment l’obra es va portar a terme en aquest darrer emplaçament. El cementiri va ser construït el 1913. El 1918 s’acordava la construcció de nous nínxols. El 1964 es van projectar les obres per cobrir els nínxols existents i la construcció d’un dipòsit de cadàvers i una sala d’autòpsies, la qual es va acabar d’edificar l’any 1977 juntament amb l’ampliació de 56 nínxols més. Més endavant encara es van produir dues ampliacions importants. El 1984 i l’any 2000 (Busto, 2017: 110). El novembre de 2007 van finalitzar les obres d’ampliació d’aquest nou recinte situat al nord que duplica la capacitat del cementiri i que inclou una sala de vetlles.</span></span></span></p>	41.5952600,2.2342800	436184	4605123	1913, 1984, 2000	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-12.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-9.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-5.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Pública	Altres			Inexistent	2022-09-20 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90531	Can Rels i can Granota	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rels-i-can-granota	<p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 235.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p>	XIX-XX	Can Granota ha estat pràcticament reconstruïda	<p><span><span><span>Conjunt de dues cases de pagès adossades que estan emplaçades al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ara formen una sola propietat, però en el seu origen eren dues cases diferents: can Rels, situada més a ponent, i can Granota, a llevant. Les dues queden enclotades en un terreny amb desnivell al costat del carrer i tenen les seves façanes principals mirant a migdia. Can Rels ha conservat el volum originari i més o menys la tipologia de casa popular de finals del segle XIX o principis del XX. És una construcció de planta rectangular amb planta baixa més un pis. La façana principal és de pedra i actualment està arrebossada amb ciment, per això no s’hi aprecien gaire les característiques constructives. Les obertures són diverses i es distribueixen de manera irregular. En els murs lateral i posterior s’aprecia millor el parament, fet de maçoneria i amb parts de maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Granota devia tenir una tipologia semblant però ha estat reconstruïda pràcticament de nou fa pocs anys. Se n’han conservat més o menys els volums originaris però pràcticament no han quedat traces visibles de la construcció antiga. A l’oest s’estén un ampli descampat on hi ha l’antiga pallissa i diversos coberts.</span></span></span></p>	08108-43	Urbanització de l'Estapé. Carrer de l'Avet, 15	<p><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Rels, no en coneixem notícies antigues concretes. Per la seva tipologia constructiva podria ser de finals del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. A començaments de segle XX hi vivia la família Francàs. A mitjans de segle XX el propietari era Joan Francàs, mentre que a la casa veïna de can Granota hi vivia un germà seu i les dues cases van acabar unificant-se. Els descendents d’aquesta família hi continuen vivint. Fa uns anys can Granota es trobava pràcticament en ruïnes i entorn del 2000 fou reconstruïda pràcticament de nou. L’era es trobava al costat de ponent, on es batia amb el cavall i el correó de pedra que tenien. Més endavant va ser pavimentada i a dia d'avui hi ha coberts. Actualment aquestes cases són més conegudes com cal Cirera. Al seu voltant hi ha instal·lada l’empresa de gestió d’escombraries.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 235) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida al Rels i a mossèn Oriol.</span></span></span></p>	41.5978300,2.2267800	435562	4605414		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-5.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: cal CireraDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari.	119\|98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90976	Ca n’Oliveres Nou	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliveres-nou	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 252.</span></span></span></p>	XIX-XX	Cases molt transformades i en estat de conservació divers	<p><span><span><span>Conjunt format per diverses cases, avui molt modificades, que s’han anat construint adossades a ca n’Oliveres Nou i ara formen una mena de carrer. Ca n’Oliveres Nou és la que actualment està pintada de color rosat. Conserva els volums originaris i l’estructura tripartida que es pot observar encara en els tres eixos d’obertures de la façana principal, però les obertures han estat totalment renovades en els darrers anys. La resta d’habitatges són més recents i es van construir adaptant antics coberts. A la part posterior i a llevant les cases disposen de coberts i magatzems diversos de construcció també força recent.</span></span></span></p>	08108-54	Avinguda Catalunya, 30	<p><span><span><span>Per escriptures que es conserven a ca n’Oliveres Nou la casa podria haver-se bastit entorn de 1890. Francisco Serra Torrents, avi de l’actual propietari, ja va viure aquí. Procedia del mas Gordi, les terres del qual s’estenien fins aquest punt, per on passava la carretera de Parets, construïda entorn de 1917. Francisco era conegut com el Xiol Petit o el Xiolet; per això la casa era coneguda amb aquest motiu. Tanmateix, sembla que el sobrenom no agradava a la família i el van canviar per ca n’Oliveres. Però no se sap amb certesa el motiu d’aquest sobrenom, ja que el cognom de la família és Serra. S’ha dit que és perquè els Serra havien estat masovers de ca n’Oliveres Vell, i el cert és que fins a finals del segle XIX els masovers d’aquesta antiga casa tenien per cognom Serra. Tanmateix, els descendents de la família afirmen que els seus avantpassats procedien del mas Gordi i que no havien estat mai masovers de ca n’Oliveres Vell. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El fill i hereu de Francisco fou Vicenç Serra. Al llarg dels anys altres membres de la família van construir cases al costat de la més antiga, aprofitant antics coberts. Es tracta de cases força modernes. La més nova és la que està situada a l’extrem oest, de la dècada de 1960.</span></span></span></p> <p> </p>	41.5787700,2.2367900	436377	4603290		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90976-can-oliveres-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90976-can-oliveres-3.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: can XioletDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pel propietari.	98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91044	Barri Xiol	https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-xiol	<p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 223.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 134-135.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 26-27, 125, 128, 148-149, 228, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Estat de conservació desigual. La majoria de cases han estat alterades substancialment.	<p><span><span><span>Barri o raval amb diverses cases pageses populars que es va formar a redós de l’antic mas o casa Xiol i que està emplaçat en un camí que comunica amb la carretera de Parets. Consta d’unes sis cases que han conservat de manera desigual la tipologia constructiva originària. La majoria estan arrenglerades tot formant un petit carrer, que en aquest sector fa un revolt en angle recte. D’oest a est són can Bertran, can Many, can Bartroldo i ca la Madalena. Separades a l’altra banda del camí i una mica més a l’est hi ha dues cases més, actualment unificades, que són can Ton i can Victorino. Aquesta última havia estat un molí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa que ha conservat millor la tipologia tradicional és can Bartroldo (l’antic mas Xiol). La seva façana principal és estreta però ha mantingut perfectament les característiques d’un casal rural que es podria datar entre els segles XVI-XVIII. S’estructura en dos eixos d’obertures verticals, amb un magnífic portal adovellat que té gravat l’escut de Catalunya i finestres emmarcades amb pedra carejada, amb ampits motllurats. En una de les llindes hi ha gravat l’anagrama IHS. És una casa amb planta baixa més un pis, de planta rectangular que s’allarga considerablement per la part posterior. Les cases veïnes estan alineades amb aquesta façana, encarada vers migdia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En general la resta de cases del barri han conservat més o menys els volums originaris però amb modificacions substancials que n’han alterat la tipologia tradicional. Per la part posterior han estat ampliades amb diversos cossos annexos.</span></span></span></p>	08108-58	Carrer del Xiol, núms. 6, 7, 11 i 13. Camí de can Coll, núms. 7 i 8.	<p><span><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, de construcció més recent i que encara es conserva. Més tard can Xiol va passar a anomenar-se ca l’Andreuet i actualment can Bartroldo. Sembla que a can Bartroldo hi havia hagut escola. </span><span>L’origen del motiu de la casa, segons explica GARCIA-PEY (1999: 26), és que el nen de la casa va fer la primera comunió i estrenava vestit, segurament poc habitual a l’època. Això va fer exclamar: “mira sembles el Bartrolo!”, en relació a un acudit que era popular en aquell moment.</span> Així mateix, en un llibre de Carme Badia (2004: 223) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a cal Bartroldo.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A redós de l’antic mas de can Xiol s’hi va construir el molí, probablement a la segona meitat del segle XVIII, i després la resta de cases, al final del mateix segle o ja a principis del XIX, ja que moltes consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a les cases individualment, podem dir que ca la Madalena originàriament era anomenada can Padró, ja que hi vivia una família amb aquest cognom, de la qual se’n té constància almenys des de 1776. A principis de segle XX la família Padró va construir una casa nova a l’avinguda de Catalunya, que va passar a anomenar-se can Padró i la vella, al barri Xiol, ca la Madalena, ja que hi vivia una àvia que es deia Magdalena.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Can Many podria ser que antigament s’anomenés Casa Viudas, la qual ja consta a l’Apeo de 1818. Després fou coneguda com Ca la Nuadora, i en aquesta època es diu que l’àvia havia treballat el cànem. Finalment la casa va passar a ser coneguda com can Many.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Finalment, can Betran era coneguda antigament com can Marieta de l’era. Després hi va anar a viure Alfons Bertran, també conegut com el Fonso. D’aquí que la casa va passar a ser coneguda indistintament com can Fonso o can Bertran.</span></span></span></span></p>	41.5802600,2.2384000	436513	4603455		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-mina-can-coll-sector-xiol-8.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		A can Many es conserva una inscripció, a l’interior de la casa, de finals del segle XIXDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pels propietaris	98\|119\|94	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91422	Barri de la Ganiveta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-la-ganiveta	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 20, 53, 96-97, 136-146, 221.</span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span>Petit carrer o raval de tradició pagesa format per un grup d’unes tres cases, però que antigament probablement eren més. Es troba a un costat del camí de Sant Valerià i prop també de l’antic camí ral de Sabadell a Granollers. Les cases estan adossades entre mitgeres i tenen les seves façanes principals mirant cap a migdia. A la part de davant i darrere i tenen patis i horts, amb presència al sector sud de diversos coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta de cases pageses de tipologia semblant però no idèntica, que més o menys han mantingut els volums originaris però amb nombroses transformacions modernes. Consten de planta baixa més un pis, amb el carener de la teulada en paral·lel al carrer. Sembla que cada casa es distribuïa en base a un o dos eixos d’obertures verticals, però amb les diverses reformes i compres de cases per part de les seves veïnes s’hi han introduït algunes alteracions, i la gran majoria d’obertures han estat remodelades. Les alçades són lleugerament diferents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment, les cases són les següents: cal Cintet Rels (la primera, més baixa), cal Met (la segona, actualment pintada de groc), i can Mas (la tercera, molt ampla). Aquesta darrera és la més gran i fruit de la fusió de diverses cases prèvies. Can Mas ha mantingut la tipologia de les obertures amb menys alteracions, alguna amb un ampit de pedra. Més enllà, pel costat de ponent, can Mas està adossada a un cobert de superfície considerable, fent angle amb una terrassa de construcció moderna.</span></span></span></p>	08108-64	Carrer del Sol	<p><span><span><span>El carrer de la Ganiveta és un petit barri de cases populars pageses que devia formar-se en algun moment del segle XIX posterior a 1818, ja que les cases no apareixen encara a l’Apeo o registre municipal de finques d’aquest any. No es pot descartar, però, que en aquest indret ja hi hagués un mas més antic. Podria tractar-se del mas Compter, que en un moment donat va desaparèixer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons diu la tradició, l’apel·latiu de la Ganiveta fa referència al fet que a l’entrada del barri hi havia un pou comú que solia tenir molt poca aigua i els veïns de les cases s’afanyaven al matí per ser els primers a treure’n perquè s’acabava de seguida. Això provocava contínues disputes, fins al punt que algunes havien acabat a ganivetades. Avui el carrer s’anomena oficialment carrer del Sol.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Cintet o Cintet Rels (la primera casa del barri) va prendre aquest nom quan hi va anar a viure Jacint Francàs, que era fill de can Rels. Aquesta casa també és coneguda per ca la Maria de can Rels, sobrenom amb el que era coneguda la seva dona, Maria Xicota Roca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Met sembla que va ser construïda el 1830. Sabem que l’home que la va fer es deia Jaume. La vinya de cal Met era prop del barri, on avui hi ha unes cases més amunt, camí Sant Valeria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Mas anteriorment era coneguda amb la denominació de ca l’Oliveres perquè el seu propietari, Josep Mas Paradell, era conegut popularment com a Josep de ca l’Oliveres perquè havia estat masover en aquesta casa. La casa de la seva esquerra era ca l’Amadeu, que era propietat d’Amadeu Ramon Briquets, i la seva filla gran fou Teresa Ramon. En un moment donat can Mas va comprar ca l’Amadeu i encara una part de can Met.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així mateix, al sector sud-oest hi havia hagut també una caseta molt petita anomenada cal Noi Xic. Hi vivia Joan Brunés Entraigas, i després va ser transformada en cobert.</span></span></span></p>	41.5831200,2.2299600	435812	4603778		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-4.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: popularment es pronuncia també barri de la GavinetaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	119\|98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91549	Can Serracarbassa, can Bellarac i can Segarra	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serracarbassa-can-bellarac-i-can-segarra	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 218.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 90-91.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1987). “Un quart de segle enrera. Can Serracarbassa i can Múrcia – Març 1964”, <em>Festa Major 1987</em>, Lliçà de Vall.</span></span></span></p>	XVII-XX	Cases molt modificades amb reformes sense un criteri gens clar de conservació, algunes en estat força precari.	<p><span><span><span><span>Antic mas posteriorment dividit en tres cases adossades, que són can Segarra, can Bellarac i can Serracarbassa, les quals formen un petit carrer o raval pagès, al peu del camí de Sant Ferran. El conjunt forma una àrea edificada de planta rectangular, amb les tres cases que disposen de planta baixa més un pis (cal Bellarac una planta més). En general, han estat força modificades en reformes modernes. S’han mantingut més o menys els volums, i fins i tot la disposició de la teulada, però la tipologia tradicional s’ha perdut en bona part. Les cases tenen les façanes principals encarades a migdia, cap al carrer o passatge del barri. Les obertures semblen molt alterades i disposades de manera irregular. Can Bellarac ha conservat el parament de pedra i el semiarrebossat tradicional, així com la porta, emmarcada amb maó. En la resta de cases els murs són actualment arrebossats amb ciment. A can Serracarbassa s’han tapiat algunes obertures. Can Segarra en els darrers anys s’ha ampliat considerablement cap a l’oest.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En una fotografia de l’any 1964 publicada en un programa de la Festa Major (MASÓ, 1987) encara es pot veure com el conjunt conservava l’estructura d’una masia tradicional, amb la façana encarada al carrer i amb una disposició de les teulades que és la mateixa que en l’actualitat (el vessant de llevant és lleugerament més alt).</span></span></span></span></p>	08108-74	Barri de Serracarbassa. Camí de Sant Ferran, 3, 5, 7	<p><span><span><span>En un origen en aquest indret hi havia un mas anomenat Bellarac. Ja existia com a mínim l’any 1766, quan es van fer les escriptures de can Tabaquet, sorgit en terres d’aquest mas. I possiblement Bellarac era força més antic tal vegada del segle XVI. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 apareix com a Casa Prat Gibert, i el seu propietari era Miguel Prat i Gibert. Estava casat amb Petronila Serra-Carbassa, i el seu fill fou Enric Pratgibert. Així, sembla que a finals del segle XVIII el cognom Serracarbassa donaria el nom actual de la casa i del barri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Posteriorment al 1818 el mas es va dividir en tres cases, d’oest a est: cal Segarra, cal Bellarac i cal Serracarbassa. I al davant, per la banda sud, s’hi va construir can Fernando (actualment can Múrcia). D’aquesta manera, al segle XIX va sorgir un dels primers carrers o ravals pagesos del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Segarra, antigament s’havia conegut amb la denominació de can Regàs, ja que hi vivia un home a qui anomenava d’aquesta manera. D’aquest sobrenom en deriven el Sot del Regàs (a tocar del torrent de can Magarola) i el turó del Regàs, just al nord, en el punt més elevat de la serra de Sant Valerià. L'home que vivia a can Segarra, el Regàs, treballava aquestes terres.</span></span></span></p>	41.5891800,2.2187600	434885	4604460		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-can-segarra.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1964.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Havia existit una petita mina que regava el mas Bellarac i que era anomenada la Mineta. L’any 1987 encara conservava l’era, el pou d’aigua i un forn de pa.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Una de les fotos és de l'any 1964, publicada al programa de la festa major de 1987.	98\|119\|94	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91643	Tèxtil Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/textil-torres	<p><span><span><span>QUEROL, Ricart. Tèxtil Torres, símbol del creixement industrial a Lliçà de Vall. Anys 1961-1986. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Antiga fàbrica de l’empresa Tèxtil Torres construïda a la dècada de 1960. Consta de diferents naus que ocupen una extensa superfície, actualment dins del polígon de can Coll, vora la riera de Merdans. El conjunt industrial és format per dues grans naus situades als extrems, en direcció nord-sud, més cinc naus transversals que ocupen la part central tot formant un recinte de planta quadrada totalment compacte. La nau de llevant, que és la principal, es prolonga per la banda sud i té adossats altres cossos on antigament hi havia la màquina de vapor i on encara s’aixeca una esvelta xemeneia de planta circular. Així mateix, al nord del conjunt es conserva un gran dipòsit circular d’aigua fet amb formigó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La nau principal, situada a l’est, destaca perquè és més alta (de quatre plantes) i més llarga. A les dues façanes llargues la construcció queda singularitzada per un ritme de franges rectangulars verticals, obrades amb formigó, a l’interior de les quals s’ubiquen les obertures. Les diferents franges queden cobertes per una superfície contínua de persianes que donen uniformitat al conjunt, tot i que les de la cara exterior (a l’est) s’han perdut en bona part.</span></span></span></p>	08108-82	Polígon industrial de can Coll. Carrer de can Coll, 16	<p><span><span><span>La industrialització a Lliçà de Vall va ser molt tardana. Fins la dècada de 1960 la principal activitat econòmica encara era l’agricultura. Tèxtil Torres S.A. va ser la primera gran empresa que es va instal·lar al poble. El 1961 es va començar a construir la fàbrica. Amb 20.000 metres quadrats, era una de les construccions industrials més grans de la zona. Va començar a produir el 1963, i funcionava com a complement de la fàbrica que l’empresa tenia al Poblenou de Barcelona. A Lliçà s’hi feia teixit blanc de cotó per a llençols i coixineres. La força motriu era el vapor, generat per la combustió de carbó, i més endavant (1967) s’hi va introduir el gasoil. Per a la neteja dels teixits es va instal·lar una mecanisme que bombejava l’aigua a la fàbrica des d’una mina subterrània. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El cotó arribava en fil i es teixia als telers situats en diverses naus. Seguidament es traslladava el teixit a la nau gran central on es feien tasques de blanqueig i aprest. Un cop assecada al natural, la roba es tallava i es plegava, a punt per sortir de la fàbrica. Les marques que comercialitzaven eren “El Buitre” i “Sabanas Manola”. Es feien tres tipus de teles que s’anomenaven: “Manola verde”, “Manola dorada” i “Buitre”; aquesta darrera, de menys qualitat. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Inicialment, molts dels treballadors van venir de Barcelona i es van instal·lar en uns blocs construïts davant de la fàbrica. El mateix 1961 es va presentar el projecte per construir aquests habitatges, que van constituir un petit barri conegut amb el mateix nom de la fàbrica. El primer bloc que es va construir al costat de la fàbrica era pels encarregats de secció. Posteriorment es van anar construint la resta de blocs, entre 1964 i 1967 aproximadament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap al 1986 la fàbrica va tancar les portes. Posteriorment s’hi han fet diverses subdivisions i s’hi han instal·lat empreses d’altres sectors (QUEROL, treball inèdit)</span></span></span></p>	41.5816100,2.2405700	436695	4603603	1961-1962	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-10.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-diposit.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Productiu			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91644	Habitatges Tèxtil Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-textil-torres	<p><span><span><span><span>QUEROL, Ricart. Tèxtil Torres, símbol del creixement industrial a Lliçà de Vall. Anys 1961-1986. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Petit barri amb habitatges que originàriament eren per als treballadors de la gran fàbrica Tèxtil Torres. Està emplaçat al costat de ponent del complex industrial. El conjunt és format per dos grans blocs allargats, un altre de dimensions mitjanes i dos de més petits; aquests últims situats a l’est. En general són de tres plantes, però un arriba a les quatre plantes. Es troben disposats de manera que conformen un recinte més o menys triangular, amb espais enjardinats i comunitaris entremig i al voltant.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els diferents blocs segueixen un llenguatge arquitectònic similar, representatiu de l’arquitectura pública o semipública de la dècada de 1960. Es caracteritzen per la combinació de l’obra feta amb maó en franges llises amb altres espais on es concentren les diverses obertures, ja siguin finestres o galeries, amb unes obertures més àmplies a les façanes davanteres i més reduïdes a les posteriors.</span></span></span></p>	08108-83	Carrer de la Indústria, diversos números	<p><span><span><span><span>La industrialització a Lliçà de Vall va ser molt tardana. Fins la dècada de 1960 la principal activitat econòmica encara era l’agricultura. Tèxtil Torres S.A. va ser la primera gran empresa que es va instal·lar al poble. El 1961 es va començar a construir la fàbrica. Amb 20.000 metres quadrats, era una de les construccions industrials més grans de la zona. Va començar a produir el 1963, i funcionava com a complement de la fàbrica que l’empresa tenia al Poblenou de Barcelona. A Lliçà s’hi feia teixit blanc de cotó per a llençols i coixineres. La força motriu era el vapor, generat per la combustió de carbó, i més endavant (1967) s’hi va introduir el gasoil. Per a la neteja dels teixits es va instal·lar una mecanisme que bombejava l’aigua a la fàbrica des d’una mina subterrània. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cotó arribava en fil i es teixia als telers situats en diverses naus. Seguidament es traslladava el teixit a la nau gran central on es feien tasques de blanqueig i aprest. Un cop assecada al natural, la roba es tallava i es plegava, a punt per sortir de la fàbrica. Les marques que comercialitzaven eren “El Buitre” i “Sabanas Manola”. Es feien tres tipus de teles que s’anomenaven: “Manola verde”, “Manola dorada” i “Buitre”; aquesta darrera, de menys qualitat. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Inicialment, molts dels treballadors van venir de Barcelona i es van instal·lar en uns blocs construïts davant de la fàbrica. El mateix 1961 es va presentar el projecte per construir aquests habitatges, que van constituir un petit barri conegut amb el mateix nom de la fàbrica. El primer bloc que es va construir al costat de la fàbrica era pels encarregats de secció. Posteriorment es van anar construint la resta de blocs, entre 1964 i 1967 aproximadament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Cap al 1986 la fàbrica va tancar les portes. Posteriorment s’hi han fet diverses subdivisions i s’hi han instal·lat empreses d’altres sectors (QUEROL, treball inèdit)</span></span></span></span>.</p>	41.5813800,2.2382200	436499	4603579	1964-1967	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-6.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91707	Barri del Bosc Codern	https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-del-bosc-codern	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56.</span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span><span>Barri de cases unifamiliars de promoció municipal creat a mitjans de segle XX que és representatiu d’un tipus d’urbanisme inspirat en els habitatges populars. Està emplaçat vora el bosc del mateix nom i en paral·lel a la carretera de Bigues i Riells, ja als afores del nucli urbà. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Consta de diversos carrers força estrets amb una placeta a l’entrada del barri. Les cases són majoritàriament alineades i entre mitgeres, tot i que n’hi ha algunes que queden lleugerament separades, i responen a un mateix model tipològic que, amb petites variacions, es va repetint en tot el conjunt. Es tracta d’habitatges de dues plantes més golfes, amb les façanes ordenades simètricament en base a tres eixos d’obertures amb finestres de proporció vertical. Originàriament les façanes eren pintades de blanc i ressaltades amb un sòcol d’aplacat de pedra, i la majoria encara es conserven així. Com a elements que singularitzen el conjunt només hi trobem les teuladetes en voladís que aixopluguen el portal de cada casa i, en les façanes laterals, dues petites obertures de ventilació de forma triangular sota la teulada. La majoria de cases compten amb patis posteriors. Amb els anys algunes han anat introduït reformes que han fet variar lleugerament la seva fesomia exterior.</span></span></span></span></p>	08108-88	Sector nord-est del terme municipal	<p><span><span><span>Les obres d’urbanització d’aquest barri van començar l’any 1955. Al llarg d’uns anys es van construir aquestes casetes unifamiliars que van ser fruit d’una promoció municipal. En el context de la dècada de 1960 hi van venir moltes famílies procedents de l’àrea barcelonina, que les tenien com a segones residències. Més tard, van passar a ser propietat dels diversos estadants i s’hi van anar fent reformes.</span></span></span></p>	41.5960600,2.2421900	436844	4605206		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-10.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91890	Can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cinto-vell-can-camp-can-xic-filosa	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 54</span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span>Conjunt de tres cases adossades emplaçades al barri anomenat Les Casetes. Han conservat de manera desigual els volums i la tipologia de cases pageses populars del segle XIX, però en general han estat força reformades. A ponent hi ha can Cinto Vell, al mig can Camp i a llevant can Xic Filosa. Les tres presenten les façanes principals alineades, encarades vers migdia i amb una parcel·la de jardí o hort a la part davantera. El passatge enrajolat que, per la banda de llevant, separa aquestes cases de can Cinto havia estat l’antiga era de can Cinto.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Cinto Vell ha estat força reformada, amb la incorporació d’un balcó i una terrassa al primer pis i amb les obertures remodelades. Can Camp ha conservat en millor mesura la tipologia constructiva tradicional, tot i que a la part de llevant s’hi ha aixecat un habitatge de nova construcció i a la part posterior té un llarg cobert. La façana té un portal rematat amb arc escarser i dues finestres simples. El parament és arrebossat i pintat de blanc. Can Xic Filosa és una mica més ampla, amb una façana que s’estructura en base a una ordenació tripartida. El parament és arrebossat amb ciment i les obertures també han estat remodelades.</span></span></span></p>	08108-111	Barri Les Casetes. Carrer Jacint Verdaguer, 17, 19, 23	<p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Segons informació oral, les cases de can Cinto Vell, can Camp i can Xic Filosa es van construir entorn de 1855 o 1860 per part de diversos germans de la família Ramon que provenien de la casa veïna de can Filosa. Altres membres d’aquesta família van construir, ja a finals del segle XIX, can Cinto i can Sidro Filosa. Posteriorment aquestes cases han passat a diferents propietaris, però a can Cinto Vell encara hi viuen els descendents del fundador de la casa. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Can Cinto Vell té a la part posterior una construcció aèria que anomenen el pont. Antigament hi deixaven el menjar per als cavalls que, quan els mossos marxaven al matí, tiraven a un forat.</span></span></span></span></p>	41.5913100,2.2423200	436851	4604679		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91890-can-cinto-vell-can-camp-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91890-can-cinto-vell-can-camp-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91890-can-xic-1.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Informació oral facilitada per la propietària de can Cinto	119\|98	46	1.2	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:17
89853	Ajuntament de Lliçà de Vall	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ajuntament-de-llica-de-vall	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41-42, 84-87.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 144.</span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Edifici de l’Ajuntament de Lliçà de Vall. Es troba emplaçat a la Plaça de la Vila, que als seus costats ha estat enjardinada tot deixant un espai central llis. L’edifici, de dimensions força espectaculars, destaca pel seu disseny modern a un extrem de l’espaiosa plaça. De planta asimètrica i amb la façana principal lleugerament corba, es caracteritza per un mur de cortina fet amb estructura d’alumini i vidre. Disposa de planta baixa més quatre pisos, l’últim en forma de galeria semioberta. Al centre de la façana, l’entrada queda ressaltada amb un porxo i escalinata semicirculars, mentre que els extrems de l’edifici adopten unes formes corbes amb voladissos sustentats sobre columnes. La part posterior, en canvi, segueix una línia quadrangular, amb una distribució d’obertures simètrica i ortogonal.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior, cada planta s’estructura en base a un cos central amb funció de vestíbul-distribuïdor on hi ha també els accessos verticals. Als costats hi ha situades les diferents dependències municipals. Des de l'any 1995 fins al 2003 el Centre d'Assistència Primària es va ubicar a la planta baixa, a la dreta, de l'ajuntament. </span></span></span></p>	08108-1	Plaça de la Vila, s/n. Lliçà de Vall	<p><span><span><span>A principis de segle XX hi ha constància de diferents seus de l’Ajuntament que estaven situades en cases del barri de les Casetes, en règim de lloguer. Aviat es va plantejar la necessitat de construir un nou edifici de titularitat pròpia, i a aquest efecte el 1927 Ignasi de Llanza, propietari de can Coll i principal terratinent del poble, feia donació d’un terreny per acollir un nou Ajuntament i l’escola, més la quantitat de 5.000 pessetes per contribuir a l’obra. L’any següent Marcel·lí Vilardebò, segon propietari del poble i polític adscrit a la Lliga Regionalista, oferia també uns terrenys amb el mateix propòsit. Donada tanta generositat i joc d’interessos, l’Ajuntament optà per una solució salomònica: s’acordava construir les escoles en el terreny cedit per Vilardebò i l’Ajuntament en el terreny cedit per Llanza. A la dècada de 1950 l’edifici de l’Ajuntament s’enderrocà i en els terrenys s’hi va construir un grup de 14 habitatges de promoció municipal, al voltant de l’actual plaça Sant Jordi. En un d’aquests habitatges s’hi instal·là l’Ajuntament amb dependències domèstiques per al secretari. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la dècada de 1990 es va portar a terme la construcció de l’actual edifici consistorial en un terreny també proper i cèntric on hi havia hagut el Camp de Futbol Municipal. L’obra es va fer en tres fases: fonamentació i estructura (1993), tancament de l’edifici (1994), distribucions interiors i acabats (1996-1997). L’arquitecte fou Joan Maurí Piñol. La inauguració es va fer el 14 de juny de 1997.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’antic Ajuntament fou enderrocat per problemes estructurals i el 2011 s’inaugurà un nou edifici al seu lloc que es construí com una rèplica força similar de l’antic, i que ara acull els jutjats.</span></span></span></p>	41.5863400,2.2390100	436570	4604129	1997	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89853-ajuntament-5.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Pública	Administratiu			Inexistent	2022-09-20 00:00:00	Jordi Piñero Subirana	Joan Maurí Piñol (arquitecte)	Davant de la façana s’aixequen sengles monòlits de pedra amb plaques commemoratives. En una hi diu: “Lliçà de vall 1.000 anys d’història. En commemoració dels actes de celebració dels més de mil anys de vida de la nostra comunitat. Lliçà de Vall. 23 de maig de 1999”. En l’altra hi diu: “Lliçà de Vall. Casa de la Vila. Inaugurada el 14 de juny de 1997”. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89889	Can Coll	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-12	<p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 19-23.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p>	XI-XX	En procés de restauració. S'han restaurat cobertes i façanes, i queden pendents intervencions a l'interior	<p><span><span><span>Antiga masia transformada al segle XVIII en una casa-palau de característiques senyorials que inclou en el seu recinte una torre del segle XVI (amb una capella a la planta baixa), la part residencial noble, una construcció auxiliar a migdia que servia com a taller, un ampli jardí situat al sud i un altre espai també enjardinat al vessant nord de la casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre constitueix l’element exteriorment més significatiu. Es tracta d’una construcció imponent i de gran qualitat que fou bastida l’any 1576. És de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument atalussat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. El parament és arrebossat i a les cantonades queda perfectament perfilat amb carreus. Els quatre vessants de la coberta, molt inclinats, destaquen per les teules vidriades de color blau i blanc. En la recent restauració han hagut de ser renovades. Sobre el sòcol hi ha una baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que diu: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. La torre té dos rellotges de sol: un de circular a la cara sud i un altre a la cara est. El primer era de tarda i l’altre de matí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la planta baixa hi ha emplaçada la capella, dedicada a Sant Joan Baptista. Fou beneïda l'any 1600 i substituïa una anterior capella romànica, del segle XI, que es trobava dins de la casa. </span>Més tard, en una data incerta, s’amplià cap a ponent amb un cos annex. <span>A l’interior hi destaquen les pintures fetes l’any 1963 per Maties Palau Ferré, un deixeble de Picasso. Són grans olis sobre fusta que il·lustren el tema de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara, que van ser portades a can Coll l’any 1797. L’altar és obra de Josep M. Subirachs. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La part residencial adopta la forma d’un gran casal que és fruit de l’ampliació del mas cap a llevant tot constituint un cos allargat, força homogeni. És de planta rectangular, amb planta baixa, un pis i golfes, i té adossat un cos més estret a ponent que s’allarga més enllà de la torre. Les dues primeres crugies corresponen a l’antiga masia, de la qual es conserva un bonic portal adovellat. Posteriorment, la casa s’amplià lleugerament a la dreta i per la part posterior. Ja al segle XVIII (entorn de 1743) es va portar a terme la gran ampliació quan l’edifici va més que duplicar la seva superfície tot estirant-se cap a l’est. El resultat és una façana considerablement llarga i ben ordenada mitjançant set eixos d’obertures. A la planta baixa hi trobem dos portals i finestres emmarcades amb pedra carejada; el primer pis és ocupat per balcons, i al nivell de les golfes es combinen obertures més petites en forma de finestretes quadrades i ulls de bou ovals. La façana posterior manté aquests eixos però amb obertures més petites. Des de la masia hi ha un pont llevadís que connecta amb la torre, de manera que en cas de necessitat es podia tancar i quedava aïllada. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’aspecte exterior relativament auster de la casa contrasta amb la magnificència de la decoració interior. A la planta baixa hi havia l’habitatge dels masovers, on destaquen àmplies estances cobertes amb volta catalana, algunes decorades amb pintura. Bona part d’aquests espais foren adaptats com a restaurant a la dècada de 1970. A l’angle nord-oest hi ha el celler, reformat a la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer pis acull la part residencial noble, que respon a la distribució al segle XVIII. Un llarg passadís dóna pas a cinc habitacions amb alcova profusament decorades i amb pintures murals neoclàssiques. Les habitacions també estan connectades entre si per la part davantera, encarada a la façana principal. El mobiliari fou adquirit pels darrers propietaris i correspon a diferents èpoques i estils. Destaca una sala noble de dimensions considerables que es devia utilitzar per fer-hi recepcions, balls o actes rellevants. Les parets i el sostre conserven unes interessants pintures de tall neoclàssic firmades per l’italià A. Vertuchi, </span>de la primera meitat del segle XVIII<span>. S’hi representen les quatre virtuts cardinals, cadascuna identificada amb un rètol escrit en català. La casa també té un gran menjador i altres habitacions d’àmbit familiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les golfes, que són força àmplies, acollien les estances del servei i també el galliner, colomar i espais per emmagatzemar el gra. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’exterior de la casa compta amb un interessant jardí a la part de migdia, poblat amb lledoners i altres arbres, i embellit amb truanes, petits estancs i elements ornamentals de pedra. Anteriorment hi havia uns horts. Al sector nord hi ha un altre jardí que abans tenia una bassa d’amarar cànem, avui transformada en piscina. Per aquesta zona hi passa la mina de can Coll. Actualment és entubada però encara s’hi conserva un pou de registre i, prop del portal d’entrada al recinte, un sifó o bufador que ja no està en ús. </span></span></span></p> <p> </p>	08108-3	Avinguda del Pla, s/n	<p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll; el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll; entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina i ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span></span></span></span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza (cognom que a la documentació apareix escrit de diferents maneres) va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc afusellat durant les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última rehabilitació de la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. La campana hi va ser col·locada l’any 1964 i porta el nom de les filles del propietari: Maria, Mercè i Montserrat. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p>	41.5849200,2.2401900	436667	4603971		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-13.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-30.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-baixos-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-12.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-14.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-18.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-15.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-1.png\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-21.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-inscripcio.jpg	Legal	Modern\|Renaixement\|Contemporani\|Neoclàssic\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Pública	Lúdic/Cultural	BCIN	National Monument Record	Civil	2022-09-23 00:00:00	Jordi Piñero Subirana	A. Vertuchi (pintor)	Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	94\|95\|98\|99\|85	45	1.1	1768	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89892	Casa Nova de can Vilardebò	https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-can-vilardebo	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 130.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 45.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86-88.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). “Programa de la Festa Major 1984”</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>La Casa Nova de can Vilardebò (Lliçà de Vall).</em> Treball inèdit</span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, emplaçada uns 200 m al sud-est de la gran masia de Vilardebò. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i té adossats cossos diversos als laterals, incloent-hi una torre al costat de llevant així com un grup de coberts independents més a l’est, a l’altre costat del pati. Actualment la casa té un aspecte de pairalia típica i senyorial que és fruit d’una reforma feta molt recentment, a la dècada de 1990, la qual ha donat lloc a una estructura amb una distribució homogènia de les obertures. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena a partir de tres eixos d’obertures, totes emmarcades amb pedra carejada. L’eix central és remarcat amb un portal adovellat amb arc apuntat i, a la part superior, té un rellotge de sol. A banda i banda, els cossos laterals tenen accessos mitjançant altres portals, en aquest cas de punt rodó. Els paraments són de pedra, arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures també s’han arranjat seguint el mateix criteri uniforme. La torre que s’aixeca a l’angle nord-est té tres pisos d’alçada i és obrada amb maó, tot i que ara és igualment arrebossada i pintada de blanc, com la resta de la casa. Està decorada amb dues finestres neogòtiques amb arcs conopials lobulats (en les cares sud i nord), fruit també d’aquesta última gran reforma de la casa, i a la teulada destaca un ràfec volat sustentat amb cabirons decoratius. A la part posterior la casa s’ha dotat d’una àmplia terrassa al nivell del primer pis.</span></span></span></p>	08108-6	Carrer de la Coma	<p><span><span><span>Diversos documents daten la construcció d’aquesta casa a partir de 1744. Cal suposar que fou una fundació de la masia propera que aleshores s’anomenava can Cosconer i actualment can Vilardebò, que era el segon mas més important de Lliçà de Vall. Per tant, el nom inicial d’aquest petit mas devia ser Casa Nova de can Cosconer. No va ser fins el 1897 que el propietari Marcel·lí Vilardebò va canviar el nom de can Cosconer per can Vilardebò.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta nova casa es trobava en un punt molt cèntric, vora l’església, i durant el segle XIX i fins l’any 1925 hi havia l’escola del poble i també hi residia la mestra. Originàriament era una casa senzilla i popular que res tenia a veure amb l’aspecte gairebé senyorial que avui ostenta. La sala gran del pis era l’aula pròpiament dita, i la resta del pis era l’habitatge de la mestra. La darrera que va ocupar aquesta plaça, i que també va inaugurar la nova escola, fou Margarida Fleta. <span>Era coneguda com “donya Margarita”, i degut a un defecte físic es va guanyar el nom de la Geperuda. No es va casar mai i va marxar a viure a can Tià Sans. Simultàniament, també hi vivien masovers, que eren coneguts com els de ca la Mestra.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La nova escola que es va construir al poble, anomenada Les llises, fou inaugurada el 1928. Després de la guerra la propietat es va dividir entre germans, i la Casa Nova passà a Rosa Vilardebò, que hi va residir. També hi continuaven vivint els masovers, que hi eren com a mínim des de tres generacions enrere. La casa, doncs, estava partida en dos habitatges: un que mirava cap al sud i l’altre cap al nord. El que tenia accés per la part nord <span>tenia a la part baixa un local que li deien la “cotxeria” i per unes escales exteriors es pujava al pis, que tenia una gran sala. L’habitatge del sud era el dels masovers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va ser substancialment reformada, sembla que en diverses fases. La torre, obrada amb maó, tal vegada es va bastir a principis de segle. L’any 1946 la torre va ser reformada. </span>A la mort de Rosa Vilardebò l’any 1976 heretà aquesta propietat la seva germana Dolors, que vengué part dels terrenys per urbanitzar-los, n’arrendà d’altres (un a un pagès de Mollet, altres a un jardiner, que s’hi establi, allotjant-se a la casa on vivia la mestressa). Mantingué els tractes de residència i conreus amb els antics masovers. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A finals de la dècada de 1990 la casa va ser totalment reformada amb una subvenció de la Generalitat. Fou en aquest moment quan tot el <span>conjunt va adquirir un aspecte uniforme i es va dotar amb l’estètica acurada que avui conserva. S’hi van refer els finestrals de la torre, amb estil neogòtic, i es van refer també la majoria de les obertures amb els emmarcaments actuals. Tanmateix, la casa </span>va estar molt temps sense habitar, fins que la va comprar l’actual propietari i hi va fer encara una última rehabilitació.</span></span></span></p>	41.5935200,2.2315700	435957	4604932		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-coberts.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: ca la Mestra, Casa Nova de can CosconerDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari.	98\|94	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89991	Can Canyet	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-canyet	<p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, Ara Vallès (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes. Pagès Editors, Lleida, p. 225.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 32-33.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 42, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DOMÈNEC FIGUERAS, Laura. Treball de recerca particular sobre la història de can Canyet (inèdit).</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p>	XV-XX		<p><span><span><span>Masia molt probablement d’origen medieval emplaçada a l’esplanada que forma la terrassa de ponent del riu Tenes, en un entorn avui pràcticament urbanitzat. Ha conservat molt bé els volums i la tipologia d’una masia tradicional, amb una estructura originada bàsicament al segle XVI i amb diverses ampliacions posteriors. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a l’angle nord-est. Així mateix, al costat de ponent s’hi adossat un cos de dues plantes aixecat a la dècada de 1960 sobre antics coberts i que compta amb una tribuna davantera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal de la masia, encarada vers migdia, presenta una distribució d’obertures irregular, fruit de les successives ampliacions. L’eix central, desplaçat cap a l’esquerra, és format per un portal adovellat i al seu damunt un finestral tardogòtic que possiblement es pot datar al segle XVI. Consta d’una llinda decorada amb arc conopial i amb traceries que inclouen el relleu de dues figures humanes (la de l’esquerra molt erosionada), mentre que les impostes són decorades amb rosetes. Antigament les traceries tenien com a apèndixs dos petits caps que es van acabar perdent. Cal remarcar que aquest és l’únic exemple d’un finestral gòtic autèntic en una masia de Lliçà de Vall. N’hi ha un bon nombre que tenen finestres similars, però afegides en èpoques més recents, ja als segles XIX o XX. La resta de finestres d’aquesta i altres façanes s’han refet totalment o en part tot afegint-hi unes llindes modernes amb gravats conopials. El 1947, moment en què es va arrebossar la façana, s’hi va restaurar un rellotge de sol quadrat sobre un model més antic.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una altre element que caracteritza la casa és la presència d’un bon nombre de contraforts, tant a la façana principal com a llevant. Així mateix, el mur de llevant presenta un talús important. Tot això s’hauria fet amb la voluntat de protegir la construcció després dels terratrèmols que van assolar aquesta zona a la baixa edat mitjana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els coberts de la part posterior, a pedra vista, mostren un parament fet amb la maçoneria típica de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri amb predomini de pedres de riu. Al seu interior es conserva una interessant columna central sobre la qual es sustenta l’estructura de la construcció. Pel que fa a l’interior de la masia, ha conservat parcialment les característiques originàries. La planta-pis es distribueix al voltant de la sala, amb un festejador i habitacions als dos costats</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p>	08108-8	Carrer de Balmes, s/n	<p><span><span><span>En el camp que hi ha situat al nord de la masia s’hi ha recollit material arqueològic d’època romana. El jaciment, però, s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, que és una masia que es troba una mica més lluny, a l’oest. És possible, doncs, que can Canyet tingui el seu origen en una vil·la romana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al mas pròpiament, és del tot probable que sigui originari d’època medieval força reculada. Els nombrosos contraforts amb què la casa està apuntalada suggereixen que es van fer per protegir-la dels terratrèmols que va patir aquesta zona de Catalunya entre els segles XIV i XV. El darrer, que fou l’any 1448, va tenir l’epicentre prop de Granollers i va afectar també l’església parroquial de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera referència documental que coneixem del mas de can Canyet del 1345 en una visita pastoral del bisbe. Dos segles més tard, en el fogatge de 1553 hi consta Jaume Canyet, àlies Rovira Rich o Dich. Aquest àlies fa referència a un mas rònec que tenia aquest nom, i que ja està documentat el 1551. El 1596 torna a esmentar-se la casa d’en Canyet, situada junt a un mas rònec, en aquest cas esmentat com a Rovidarech. La denominació Rovidarech suggereix una possible relació amb la mina o rec de can Coll, que ja existia en època medieval i feia anar diversos molins. Un d’aquests molins, situat molt a prop de can Canyet, era el molí del Castell, posteriorment conegut com a molí de Roviradech, després com a molí de can Canyet (així era el 1767, segons es diu en un document), més endavant encara fou el molí de can Coll i actualment molí d’en Roure. Per tant, s’entreveu una connexió entre el castell de Lliçà, que es troba força a prop camí amunt, el que hauria estat molí senyorial, can Canyet i el mas de Roviradech. Podem aventurar que els habitants del mas eren els que feien anar aquest molí des d’època medieval, i van acabar per adquirir-lo en un moment en què el castell ja estava en decadència. El fet de gestionar una infraestructura tan important com un molí devia aportar una certa prosperitat a la família. Això devia permetre la reconstrucció del mas al segle XVI, després dels terratrèmols, i explicaria l’existència d’un finestral tardogòtic la masia, cosa que en el seu moment li devia donar un cert aire senyorial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XVII el propietari era Pere Canyet, documentat l’any 1618. Una mica més endavant l’hereva devia ser una pubilla, que es va casar amb un Xiol. El 1673 consta com a propietari Joan Xiol Canyet, que ostentava un càrrec públic al consell general del Comú; és a dir, al govern municipal. Ja al segle XVIII la masia i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que fos propietària de can Canyet és Gertrudis Coll, el 1729. Posteriorment can Canyet va continuar uns 200 anys en mans de can Coll, i era portat per masovers. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, el propietari era Anton Coll i Llanza. També pertanyien a l’heretat de can Coll el mas Xiol i la Casa nova del Pla. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a principis del segle XVIII es van establir com a masovers de can Canyet la família Olivé. Procedien de Montlluís, la vila actualment francesa a la comarca del Conflent. Des d’aleshores els Olivé han habitat a can Canyet de manera ininterrompuda fins els nostres dies. El membre més antic conegut és Joan Olivé Roca, el seu fill fou Caietà Olivé Martí, que va viure aproximadament a la segona meitat del segle XIX. El seu fill i hereu fou Lluís Olivé Villà, el fill i hereu d’aquest fou Caietà Olivé Nadal, el fill i hereu d’aquest Lluís Olivé Martí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1932 Lluís Olivé Villà va formalitzar la compra de can Canyet, per la qual cosa es va haver de vendre el mas de can Camp, que era de la seva propietat. Els anys 1960 es va edificar un nou habitatge sobre els coberts de ponent. Més recentment, a les dècades de 1980 i 90 la masia s’ha anat restaurant i rehabilitant amb molta cura per conservar la tipologia tradicional. Entorn de la dècada del 2000 la masia va estar a punt de ser enderrocada a causa d’un pla urbanístic municipal. Sortosament, la qüestió es va solucionar amb el traspàs de les terres del mas per permetre el creixement del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, can Canyet era coneguda també com la Casa dels Quatre Pous, perquè tenia quatre pous per la manca d’aigua. Actualment en queden dos. En un llibre de Carme Badia (2004: 225) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a l’amo de can Canyet, el Tano.</span></span></span></p>	41.5881800,2.2405100	436697	4604332		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-finestral.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-12.jpg	Inexistent	Gòtic\|Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Informació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Inscripció al rellotge de sol: 'MENTRAS YO BAX SAYALAN LA TEVA BIDA AS BA ACABAN'	93\|94\|98\|119\|85	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89992	Ca n’Oliveres Vell	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliveres-vell	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29-30.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 42, 115-116.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 160-164.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 88, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p>	XV-XX	Estructuralment bé. Faltarien intervencions de manteniment	<p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, d’origen medieval, que està emplaçada a l’extrem sud d’un altiplà avui ocupat per la urbanització dels Sots Nostris, sobre la riera de Merdans. És d’un gran interès perquè a la part davantera ha tingut poques modificacions modernes, cosa que li ha permès conservar els volums i la tipologia constructiva originària, incloent-hi uns remarcables finestrals renaixentistes. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que s’ha allargat a la part posterior amb un cos addicional de quatre crugies i una construcció més alta a la cantonada, mentre que al costat esquerre la casa té adossat un cobert més baix. Uns metres a llevant es conserva una pallissa amb la seva era i un pou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial s’estructurava originàriament en tres crugies i amb tres eixos d’obertures a la façana. En un moment donat fou ampliat per l’esquerra, de manera que el carener de la teulada ara queda descentrat. La part més interessant és la façana principal, encarada vers el sud-est, que conserva tres finestrals decorats o amb relleus. Sobre el portal adovellat que marca l’eix de simetria hi ha un finestral de característiques gòtiques que ha estat parcialment refet. A la part superior les llindes foren substituïdes per unes de modernes que dibuixen una finestra gòtica geminada d’arcs lobulats. Això es devia fer al segle XIX o començaments del XX perquè les peces antigues devien estar malmeses, i cal suposar que les que s’hi van col·locar noves eren una reproducció de les anteriors. La resta del finestral és originari i consta d’un emmarcament fet amb carreus ben tallats, amb un ampit motllurat i dues impostes decorades amb rosetes. Més recentment, aquesta obertura ha estat tapiada i convertida en una finestra simple.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A banda i banda de la finestra central es conserven els dos finestrals renaixentistes, d’idèntica factura. Cadascun consta d’una llinda amb un guardapols en forma d’arc conopial que té dos relleus superiors amb cares d’un home, una dona i, al mig, una olivera en al·lusió al nom de la masia. En els brancals i suportant l’arrencada del guardapols hi ha més relleus, corresponents a les efígies d’un home, una dona i dos angelets o putti. La resta d’obertures són de tipologia diversa, fruit de les diferents refeccions que ha tingut la casa. A la part alta de la façana s’intueix la presència d’un antic rellotge de sol del qual només en resta el gnòmon. A la part baixa s’intueixen algunes obertures en forma d’espitlleres que posteriorment han estat tapiades. El parament de la façana reflecteix també les diferents refeccions, amb parts fetes amb carreus més o menys escairats, d’altres amb maçoneria i altres amb tàpia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les façanes laterals han estat recentment arrebossades. L’interior de la casa, que ha tingut poques reformes modernes, ha conservat en bona part la tipologia tradicional. Al costat dret hi ha la cuina, amb una enorme llar de foc i un antic forn de pa. A l’exterior també és interessant la pallissa, actualment en semiruïna, que té la part davantera oberta, amb una columna central que sustenta la coberta. A l’altre costat hi ha el pou, que té dues columnes que aguantaven el suport de la corriola i, a la part superior del brocal, té encastada una pedra de molí.</span></span></span></p>	08108-9	Urbanització dels Sots Nostris, s/n	<p><span><span><span>En algun indret al voltant d’aquesta masia s’hi ha recollit material arqueològic superficial d’època romana. El jaciment s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, però la localització de les troballes és força indeterminada. Mossèn Joan Masó diu que és al costat del camí de Sant Baldiri, que era un camí romà, i en la revisió de la carta arqueològica feta l’any 1992 es van trobar més materials d’època romana al camp situat al nord de la masia propera de can Canyet. Amb aquestes poques dades que coneixem tan sols podem suggerir que entorn d’aquesta zona hi podria haver hagut una vil·la romana, el nucli de la qual podria trobar-se o bé al subsòl de ca n’Oliveres o bé a can Canyet.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El mas de ca n’Oliveres, pròpiament, té un origen medieval. En el fogatge de 1497 ja s’esmenta com a Oliveres. En el fogatge de 1515 apareix com Canyelles Oliveres, i en el fogatge de 1553 hi consta 'Antich Oliveres“. L’any 1460 també hi ha documentat un tal Climent Oliveres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la documentació de mitjans de segle XVI hi consta un “Melció Oliveres, hostaler”. Això podria fer pensar que, en aquesta època, la casa potser va fer funcions d’hostal. L’any 1641 els hereus del mas Oliveres van fundar a la parròquia un censal per l'ànima de [Benet?] Xicota Oliveres. Aquesta època devia ser d’esplendor per a la masia, tal com suggereixen els diversos finestrals que s’han conservat: un que podria ser gòtic (dels segles XIV-XV) i dos de renaixentistes (del segle XVI o principis del XVII). L’estructura de la casa com a masia amb planta de tres crugies va quedar establerta en aquest moment, i les ampliacions posteriors van ser mínimes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1674 la propietària i senyora útil del mas era Anna Maria Xiol i Mitjans, muller de Joseph Xiol i Oliberes, i en va fer donació a la seva filla Eulària. Per documents de visites pastorals sabem que l’any 1692 la casa tenia també un masover, que era Pere Villas. A partir d’aquí el cognom Oliveres es devia perdre. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 hi consta can Oliberes, i aleshores els propietaris eren els hereus de Francisco Alberich Rich. El 1897 va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, Marcel·lí Vilardebò i Farnés (1864-1934). Era el propietari de can Vilardebò i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de Carlos de Llanza, propietari de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. Marcel·lí fou un polític destacat, adscrit a la Lliga Regionalista, i alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions: primer de 1895 a 1897, després del 1916 al 1923, i finalment entre 1932 i 1933. Casat amb Josepa Uñó, va tenir quatre fills: Josep, Joan, Dolors i Rosa. L'hereu principal del patrimoni, Josep Vilardebò i Uñó, va ser nomenat alcalde de Lliçà de Vall l'any 1935 i, de nou, després de la guerra. Els propietaris de ca n’Oliveres Vell són els seus descendents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la masia, però, hi vivien masovers. Al segle XIX els més antics de què tenim coneixement són els Serra. Un membre d’aquesta família, Vicenç Serra Fontcuberta, va ser alcalde de Lliçà de Vall de 1909 a 1914. Durant el seu mandat s’acordà la construcció d’un nou cementiri. Va ser agutzil municipal al començament dels anys vint. El seu besnét, Vicenç Serra Pou, també va ser alcalde del poble els anys 1960 i 70. Cap a finals del segle XIX es van establir a la casa uns nous masovers: la família Ramon, que han habitat la masia al llarg de diverses generacions fins a l’actualitat. Hi va arribar Josep Ramon, besavi de l’actual masovera, que procedia de la casa de can Filosa, al barri de Les Casetes. Es va casar dues vegades, i fruit del segon matrimoni va néixer Joan Ramon i Villà (1898 – 1988), que fou escollit alcalde del municipi en esclatar la Guerra Civil. Li deien el Nen, perquè era dels més petits de vuit germans. A més de pagès, va treballar de traginer i de mosso de bestiar. En els anys de la República es va decantar com a posicions d’esquerres i va ingressar a la Unió de Rabassaires. En iniciar-se la Guerra Civil el comitè local el va elegir alcalde, càrrec que va exercir durant tota la guerra. L’any 1939 s’exilià a França. Va morir el 1988 al poble de Cànoes (Rosselló), a l’edat de 90 anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’hereu de Josep Ramon, però, fou Joan Ramon Girbert, fill del primer matrimoni; el seu fill i hereu fou Josep Ramon Humet, pare d’actual masovera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons recull Garcia-Pey (1999: 161), la casa tenia dues basses, situades a l’altra banda de la carretera i separades per una paret. S’omplien amb una mina anomenada del Rector perquè venia de vora la Rectoria. Una de les basses era per amarar cànem i l’altra servia per regar horts i de safareig. Hi anaven a rentar les dones de la casa i fins i tot baixaven les del carrer de la Ganiveta. Tenia un rentador on hi cabien quatre o cinc dones, però no s'hi rentava bé perquè era un lloc baix amb humitat. Després l'aigua que sobrava a través d'una rasa tornava al torrent de Merdans. Al costat de la masia hi havia hagut un pou-cisterna que recollia les aigües pluvials i que ja fa molts anys que ha desaparegut. Antigament, per fer les tasques del batre venien euguessers d'Alpens. Vora l'era encara es conserva el corró de pedra. Ventaven amb forca i després ho passaven per la màquina de ventar. </span></span></span></p> <p> </p>	41.5895400,2.2378500	436476	4604485		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-11.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-10.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-12.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-13.jpg	Inexistent	Modern\|Renaixement\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-23 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Informació oral facilitada per la masovera. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	94\|95\|98\|119\|85	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89993	Can Gurri	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gurri-1	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 28.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 122.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-107.</span></span></span></p>	XIII-XIX	Exteriorment en bones condicions. L'interior es troba en estat precari	<p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes emplaçada al barri del Pla, vora el pas de l’antic camí ral de Sabadell a Granollers. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) que té un cos adossat a l’angle nord-est i un pati o barri davanter tancat per un muret.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial adopta una forma de planta basilical pura, molt ben conservada i pràcticament sense afegits ni modificacions, excepte pel cos adossat al darrera, que probablement correspon a una ampliació dels segles XVIII-XIX. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals que són gairebé simètrics, amb el portal adovellat al centre. La resta d’obertures són emmarcades amb pedra carejada, amb algunes motllures en llindes i ampits. Els paraments són de maçoneria, actualment a pedra vista, amb algunes parts on els blocs de pedra han estat més o menys escairats i disposats en filades. En la resta de façanes la distribució de les obertures és més irregular, sempre emmarcades amb llindes i brancals de pedra picada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El barri té un portal central disposat de manera simètrica en relació amb la façana de la casa i amb una orla que té gravada la data 1594. A dins del barri hi ha un pou a mà esquerra i es conserva l'enrajolat de l'antiga era. L’interior de la casa es troba actualment en estat precari. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al costat del pou hi ha l’accés a una mena de soterrani on hi havia una sala que tenia una taula rodona i uns bancs. Les fonts orals diuen que servia com a amagatall, i Garcia-Pey (1999: 105) recull una tradició que diu que s’hi havien fet reunions secretes i fins i tot que s’hi havia rendit culte a la deessa de l’aigua. Fa uns anys se’n va esfondrar una part.</span></span></span></p>	08108-10	Sector sud-est del terme municipal. Barri del Pla	<p><span><span><span><span>Can Gurri es troba al pas de l’antiga via romana coneguda com dels Vasos Apol·linars o de Vicarel·lo, i hi ha notícies de la troballa de material arqueològic superficial d’època romana als voltants de la casa; concretament, fragments aïllats de tègula i àmfora. Tot això apunta a l’existència d’una possible vil·la romana anterior a la masia i, per les característiques de l’indret, es pot deduir que el nucli estaria situada al subsòl de l’actual masia o molt a prop.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El mas pròpiament és d’origen medieval i antigament s’anomenava la Cogullada. Està documentat amb aquest nom l’any 1207. El 1503 consta un tal Antic Gurri (del mas Lledó del Pla o del mas de la Cogullada), i en el fogatge de 1553 hi consta un tal Vicens Gurri. Així mateix, en la inscripció a la porta d’entrada al pati hi apareix l’any 1594 i el cognom Gurri.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En el llibre de GARCIA-PEY (1999: 106) s’ofereix l’arbre genealògic dels propietaris de la masia de can Gurri. Comença el 1549 amb Pere Gurri. En la següent generació hi ha una pubilla, Margarida Gurri, que es casà amb Pere Lledó, del mas Lledó, de Palaudàries. Els seus fills, però, van mantenir el cognom Gurri. L’hereu fou Pere Joan Gurri Lledó, casat amb Antiga Reixach, de Mollet. El seu hereu fou Jaume Gurri Reixach, casat amb Margarida Xiol Oliveres, pubilla del mas Oliver de Lliçà d’Amunt. El seu hereu fou Joan-Pau Gurri Xiol (documentat el 1640), casat amb Batriu. El seu hereu fou Jaume Gurri (1595-1640), casat amb Maria Oliveres, de la Garriga. El següent hereu fou Josep Gurri Oliveres (1635-1709), casat amb Maria Torres. En la següent generació hi ha una pubilla, Antiga Gurri Torres, casada dues vegades, la segona l’any 1691 amb Jaume Barrera Mir, de Barcelona. Fruit d’aquest segon matrimoni van néixer set fills, que ja tenen com a cognom Barrera. En aquest moment la família devia tenir un estatus acomodat, ja que un dels fills és notari a Barcelona i un altre capellà. La propietat del mas es traspassà mitjançant la filla que ocupava la quarta posició: Maria Barrera Gurri, casada amb Francesc Sobregrau i Coma de Santjaume. A partir d’aleshores els hereus van portar el cognom Sobregrau. Pere Sobregrau Barrera (1761-1791) fou hereu dels masos Sobregrau, Castellet, Vilarosal de Parets i Gurri de Lliçà de Vall. Es casà amb M. Teresa Riber Boix, de Moià. El següent hereu fou Pere Sobregrau Riber, casat amb Eulàlia Artigues Descatllar. En la següent generació hi trobem Vicenta Sobregrau Artigues (1856), casada amb Josep Camalrena Terradellas. El seu hereu fou Pere Comalrena Sobregrau, que es casà tres vegades. Era hereu dels masos Sobregrau, Comalrena, Gurri, Castellet, Vilarosal i Terradellas. Els fills foren del primer matrimoni, amb Dolors Robert Cortada. El seu hereu fou Ramir Camarlena de Sobregrau Robert (1935), casat amb Anna Casals Gelabert, pubilla de Folgueroles. El següent hereu fou Pere Camalrena de Sobregrau Casals (1912-1964). Els hereus següents van mantenir el cognom Camarlena de Sobregrau. La documentació d’aquesta família es conserva a l’arxiu Sobregrau.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a la construcció del mas, per les seves característiques tipològiques es pot datar als segles XVI-XVII, tal com posen de relleu les diverses inscripcions que es troben en diferents indrets de la casa: 1594, 1666 i 1678.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Molt a prop de la masia es conserven dos pous de glaç que l’any 1765 estaven arrendats al notari Salvador Barrera. En el contracte s’estipulen les persones que hi treballaven així com la resta de detalls i les condicions de l’activitat. El gel es venia a Barcelona, i està documentat que en la dècada de 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XIX, can Gurri fou una de les masies de Lliçà que conjuntament amb d'altres de Parets formaren una associació per explotar la mina d'aigua anomenada dels 'Set Socis'. Aquesta mina ja existia al segle XVIII, però el 4 de setembre de 1805 es constituí una societat per donar-li un nou impuls. Era anomenada dels Set Socis perquè els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets (CARRERAS et al., 1999: 120). Concretament, can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu, can Pla (de Parets del Vallès). </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers temps la masia era habitada per masovers, i els últims van ser la família de cognom Esteve. A finals de segle XX ja feia temps que la masia no estava habitada. La finca fou adquirida per l’empresa INIBSA, però el projecte que hi volia portar a terme no es va realitzar i des de fa uns anys l’Ajuntament utilitza l’espai del pati en la Festa del Glaç, mentre que l’interior de la casa es fa servir com a magatzem. El 1998 s’hi va fer una restauració parcial en què es va recuperar la fisonomia originària del mas i del barri que l'envolta. </span></span></span></span></p>	41.5857200,2.2485800	437367	4604053		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-11.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89993-can-gurri-llinda.jpg	Inexistent	Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada accessible	Altres			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: la CogulladaInscripció a la porta d’entrada al barri o pati: relleu decorat amb ornamentació i “1594”, “IHS”; inscripció que a la part esquerra és pràcticament il·legible i a la dreta diu 'ILIAS 8 VURRI'.Inscripcions interiors: 1666 (llinda d’una habitació al primer pis), 1678 (llinda de la cuina).L’Arxiu Sobregrau conté documentació sobre la casa Gurri i altres.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel fill dels darrers masovers.	94\|98\|119\|85	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89995	Església de Santa Maria de les Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-de-les-torres	<p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Capella construïda entorn dels anys 1925-1928 dins l’ampli recinte de la masia de les Torres. Avui aquesta finca acull un centre de l’Obra Tutelar Agrària. La capella està dedicada a la Mare de Déu del Roser i possiblement és obra de l’arquitecte Enric Sagnier. El temple és d’una sola nau i amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió a l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya i, a la part alta dels murs, hi trobem diverses finestres amb vitralls translúcids protegits per reixes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule de fusta daurada i policromada dedicat al Roser. Consta d’una imatge central de la Verge amb el Nen Jesús (obra de l’escultor Gomara), que és envoltada per vuit escenes del cicle del Roser (fetes pel pintor Darío Vilás). La pintura sota els peus de la Verge és la representació simbòlica dels quatre evangelistes. La pintura superior presenta el Naixement de Jesús a l’estable. Les tres pintures de la dreta corresponen (de dalt a baix) a la Visitació, l’Anunciació i l’Ascensió de Jesús. Les tres pintures de l’esquerra (també de dalt a baix) són la Presentació de Jesús al Temple, Jesús al Temple amb els doctors i la Coronació de la Verge.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En front de l’altar hi ha enterrats els fundadors de l’Obra Tutelar Agrària: Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. Una gran làpida sepulcral en dóna constància. Segons es diu en el llibre escrit pel mateix Albó (1955: 125), aquesta tomba “fué construída cuando se levantó la iglesia y que espera ver pronto ocupados sus dos únicos departamentos. Son estos para un viejo matrimonio fundador”.</span></span></span></p>	08108-12	Sector est del terme municipal. El Pla	<p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família Torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va signar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i exalumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p>	41.5926100,2.2547500	437888	4604814	1925-1928	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-10.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-12.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-retaule-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-lapida-1.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós			Inexistent	2022-10-24 00:00:00	Jordi Piñero Subirana	Enric Sagnier Villavechia (arquitecte)	Inscripció de la làpida sepulcral: “IUXTA DILECTOS NOSTROS IN CHRISTO DOMINO RESURRECTIONEM EXPECTAMUS. RAMON ALBÓ MARTÍ 1871-1955 Y SU ESPOSA MARIA FERRER BERTRAND 1876-1848, FUNDADORES DE LA OBRA TUTELAR AGRARIA”Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89996	Can Nadal	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-nadal-3	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 30-32.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 42, 124-125.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 154-156.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 92-93.</span></span></span></p>	XVI-XX	Estat d'abandonament	<p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, probablement d’origen medieval, emplaçada a l’esplanada agrícola que es troba a llevant del terme municipal i que es coneix amb el nom de El Pla. Més o menys en desús des de fa anys, la casa ha conservat molt bé la tipologia i les característiques constructives tradicionals. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més uns pis) i té diversos cossos adossats a tres bandes: a llevant una construcció que correspon a un habitatge secundari, a ponent i a tramuntana coberts que eixamplen de manera considerable la superfície construïda, incloent-hi el que sembla una torre defensiva que està situada al nord-oest. Així mateix, uns metres a llevant s’ha conservat una interessant era enrajolada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial principal presenta unes característiques constructives força homogènies, amb una estructura en tres crugies que possiblement es va consolidar als segles XVI-XVII. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures, amb el portal adovellat al centre. Ja a principis del segle XX les tres obertures superiors es van reformar per convertir-les en finestrals neogòtics. Són coronades amb arcs conopials decorats amb traceries i, a les impostes, presenten sengles mascarons esculpits amb les cares enfrontades d’un home i una dona. Trobem exemples molt semblants d’aquest tipus de finestrals en diverses masies de la rodalia: a can Magarola i can Vilardebò (Lliçà de Vall), a la Marineta (Parets del Vallès), can Nualart de la Garriga i can Canyelles (Sant Fost de Campcentelles). Concretament les finestres de la Marineta sabem que es van fer en una restauració del 1923. A la façana hi ha també un rellotge de sol de forma circular. El parament és fet de maçoneria i conserva l’arrebossat tradicional, pintat de blanc.</span></span></span></p> <p><span><span><span>És interessant també el cos adossat a llevant i transformat en un habitatge independent. Es caracteritza per un porxo avançat suportat per una gran columna de pedra i maons. Unes escales adossades a la façana donen pas a un espai obert per on s'accedeix a l'interior d'aquest habitatge. En la façana oriental les finestres són emmarcades amb maó, i probablement corresponen ja al segle XIX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Adossat a ponent hi ha un cobert força ample, de dues crugies, que probablement correspon a corts o cavallerisses. El mur lateral és reforçat amb cinc contraforts. També crida l’atenció la torre de tres pisos que s’aixeca a l’angle nord-oest. És feta amb el paredat típic de la zona i reforçada amb pedres cantoneres. En diferents punts presenta refeccions de maó, i ha estat sobrealçada amb una coberta a un sol vessant. Pels seus murs compactes i sense obertures, i per l’alçada de la construcció, no es pot descartar que es tracti d’una torre de caràcter defensiu, tal vegada dels segles XVII-XVIII.</span></span></span></p>	08108-13	Sector est del terme municipal. Barri del Pla. Carrer de can Nadal, s/n	<p><span><span><span><span>És probable que aquest mas sigui d’origen medieval, però la referència més antiga que en coneixem és el fogatge de 1515, on apareix com a Mollet. En el fogatge de 1553 la casa apareix a nom de Pere Nadal, àlies Mollet. A partir d’aleshores la família Nadal va habitar la casa, i així consta encara en diversos documents del segle XVII. Tanmateix, entorn a l'any 1600 consten com a propietaris la família Barbany, i la seva finca comprenia una extensió de més de 400 quarteres que ocupaven terrenys a banda i banda del riu, incloent-hi l'indret on avui hi ha el barri de Les Casetes. Com altres del terme, aquesta casa estava subjecta a un cens anual que havia de pagar al monestir de cartoixans de Montalegre; en aquest cas era de de 32 duros. Per disposició testamentària, la família Barbany no podia vendre la finca, que s’havia de passar d’hereu a hereu sempre que hi hagués descendència directa.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII la casa continuava habitada pels Nadal. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa consta a nom de Josep Nadal. Can Nadal es compta entre els impulsors de l’anomenada Mina dels Set Socis, que anteriorment era anomenada Mina de can Nadal. Aquesta mina ja existia al segle XVIII i el 4 de setembre de 1805 es constituí una societat que va donar-li un nou impuls. Era anomenada dels Set Socis perquè els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets (CARRERAS et al., 1999: 120). Concretament, can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu, can Pla (de Parets del Vallès). A finals del segle XVIII o principis del XIX es va formar el barri anomenat Les Casetes, que fou l’embrió del nucli antic del poble, i sembla que algunes d’aquestes primeres cases es van aixecar en terres que eren propietat de can Nadal.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Can Nadal fou una de les heretats importants de Lliçà de Vall, i encara devia conservar un estatus social rellevant al tombant de segle XX, quan es va embellir la façana dotant-la d’unes finestres neogòtiques que li donen un aire senyorial. Tanmateix, una mica després va iniciar la seva decadència a causa de la mort del cap de família, que va deixar vídua amb tres fills petits. Llavors es decidí posar masovers a la masia i arrendar alguns terrenys. L'any 1912 entraren com a masovers en Jaume Ramon Villà i Matilde Collderam i Brunés, després d’haver-se casat. S’hi van estar fins el 1958. Tanmateix, a partir de 1931 es van anar venent progressivament les terres de l’heretat perquè alguns pagesos s’hi construïssin la seva caseta. Així va néixer el barri del Pla, situat a l’esplanada agrícola que es troba a l’est de la masia. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Finalment, l’any 1958 tota la finca de can Nadal es va vendre a l’Obra Tutelar Agrària (OTA). És una fundació privada creada l’any 1928 a Lliçà de Vall pel polític i advocat especialitzat en temes penitenciaris i de joventut Ramon Albó i Martí. En l’actualitat aquesta fundació continua treballant amb programes socioeducatius per adolescents i joves en risc d’exclusió social. A més de can Nadal, l’OTA és propietària també de les masies de Les Torres i Bella Plana, però a la masia can Nadal no hi ha implantada cap activitat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Fins el 2005 Can Nadal tenia un seguit de construccions addicionals que formaven un barri o pati tancat al sud, prop del torrent del Ràdium. Aquest barri incloïa un habitatge més petit, probablement la masoveria, una bassa i altres dependències. L'ampliació del polígon industrial va comportar que s’enderroquessin aquestes construccions i que es canalitzés el torrent.</span></span></span></span></p>	41.5900000,2.2499300	437484	4604528		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-torre.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89996-can-nadal-8.jpg	Inexistent	Contemporani\|Historicista\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98\|116\|119\|94	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89997	Can Sants	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sants-0	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 33-34.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 118.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 214.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 89.</span></span></span></p>	XIX-XX	Algunes parts de la cas es troben en estat d'abandonament	<p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, emplaçada a l’indret conegut com el Sot de la Coma, al costat dret del torrent Merdans, també conegut com a torrent de can Sants. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, (amb planta baixa més dos pisos) que té adossat un cos més baix a llevant i, una mica més enllà, dos coberts independents. Per la seva tipologia constructiva aquesta masia no sembla gaire antiga: tal vegada del segle XIX i amb nombroses modificacions al llarg del XX. La façana principal, encarada vers migdia, no té un portal principal sinó tres de petits, ja que des de fa molt temps la casa ha estat dividida en tres habitatges. Els portals són de tipologies lleugerament diferents, tots rematats amb arcs escarsers i emmarcats amb maó. Les finestres presenten una distribució igualment irregular. Són majoritàriament emmarcades també amb maó i amb llinda de fusta. L’arrebossat amb ciment que cobreix totalment la façana ha tapat un rellotge de sol que se situava a la part central i del qual només en resta l’agulla o gnòmon. A la part esquerra la façana té adossat una mena de porxo-terrassa obrat amb maó, de construcció molt moderna. La façana posterior té una multiplicitat d’obertures de distribució també molt irregular, algunes emmarcades amb maó. En aquesta part encara són visibles les restes d'un forn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es distribueix en tres crugies i ha estat compartimentat en tres habitatges que pertanyien a diferents propietaris. Al pati davanter, on abans hi havia hagut l’era, hi ha un pou de brocal quadrat obrat amb maó.</span></span></span></p>	08108-14	Sector nord-oest del terme municipal, entre les urbanitzacions del Mirador i de ca l'Estapé.	<p><span><span><span>La masia de can Sans ja figura en documents dels segles XVI-XVII al terme de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Sobre la família propietària del mas, que eren els Sans, es troben documentats des del segle XVIII a l’arxiu de la parròquia. Concretament, el 1709 la casa era de Domingo Sants. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta que és propietat de Francisco Sans. Sembla que en aquest mas a principis de segle XX també hi tenia lloc el cultiu del cànem, com en moltes altres finques del terme.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No sabem com era la masia antiga, però tot sembla indicar que va ser molt reformada al segle XIX i/o al llarg del XX. En aquest últim període hi ha constància que a la masia hi residien tres famílies pageses, i les propietats també eren diverses. Un habitatge situat a la part est el va comprar Josep Brunés i Entraigas el 1941 a Lluïsa Colomer i Arquès, vídua de Joan Oliberas i Umbert, qui l'havia comprat a un tal Sans. Mentre la va tenir Josep Brunés Entraigas sembla que la casa va ser coneguda com a can Peret o can Peret de can Sans. Posteriorment passà a Josep Brunés i Nadal. Un altre habitatge que té accés mirant cap a l’est i que comparteix paret amb l’edifici principal era propietat del descendent de la família Sans i fou adquirit per Francesc Torras i Sayol, el qual el va passar al seu fill Camil Torras i Casas, que l'arrendà a la família de Joan Brunés Nadal. La part nord i oest del mas pertanyia a Pere Brunés Entreaigas, que la tenia per drets d'herència i que la va vendre a Alfons Carbó.</span></span></span></p> <p> </p>	41.5970400,2.2250100	435414	4605328		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-11.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-10.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-pou.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial - productiu			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		A prop té una mina i font, prop de la torrentera.En un indret de la vinya el pagès Josep Brunés i Nadal hi va trobar un molí manual de cereal que, segons diu mossèn Joan Masó (GARRIGA, 1991: 89) tenia textura aràbiga.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89998	Can Farnés	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-farnes	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 34.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 127.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 81-83.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 94-97.</span></span></span></p>	XV-XX	En estat d'abandó, sense coberta i en procés greu de ruïna	<p><span><span><span>Masia de mida mitjana, d’origen medieval, que està emplaçada en una zona rural a l’oest del terme, en un encreuament de camins. Consta d’un cos residencial, actualment en estat molt precari i en procés de ruïna, més un cobert aïllat al nord, també en estat ruïnós. La casa és de planta més o menys quadrada i té cossos adossats a l’oest i a migdia. El cos residencial sembla fruit d’una construcció que tipològicament es podria datar als segles XVII-XVIII, mentre que al XIX s’hi haurien fet petites reformes i ampliacions de coberts. La casa adopta una estructura força regular dividida en tres crugies. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal, encarada vers llevant, s’ordena en base a tres eixos d’obertures, amb un portal adovellat al centre. La resta d’obertures són emmarcades amb pedra carejada, tot i que amb alguns elements o refeccions de maó. La finestra central està decorada amb els relleus de dues cares enfrontades situades als carreus superiors. Posteriorment la finestra es transformà en balcó i va ser parcialment refeta amb maó. Sembla que els relleus correspondrien a l’obra originària, tal vegada del segle XVII, però no es pot descartar que s’hi afegissin en les reformes que es devien fer al segle XIX o principis del XX. Els paraments de la casa són fets amb el tipus de maçoneria pròpia de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides. Conserven part d’un semiarrebossat tradicional. Les parets interiors són majoritàriament de tàpia. En la resta de façanes les obertures són petites i irregulars. A la façana sud el mur està apuntalat amb diversos contraforts, junt amb alguns coberts adossats. El ràfec de la teulada és format per una doble filada de maó formant una sanefa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La coberta de la casa i bona part dels murs de la part posterior s’han esfondrat. A l’angle sud-oest es conserven una mena de dipòsits o cambres subterrànies obrades amb maó. Sembla que el cobert aïllat situat al nord era un dipòsit de sal per al bestiar. Aquestes saleres van donar nom al turó, conegut com de les Saleres.</span></span></span></p>	08108-15	Sector nord-oest del terme municipal, entre les urbanitzacions de can Prat, can Salgot i el Mirador.	<p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval i antigament s’anomenava can Vendrell. Ja s’esmenta en el fogatge de 1497 com a Vendrell. En el fogatge de 1515 apareix a nom de Basilio Vendrell, i en el fogatge de 1553 a nom de Miguel Vendrell. En llibres parroquials del segle XVII el mas encara apareix amb el nom de can Vendrell. En aquest segle hi ha documentats diversos membres de la família: Miquela Vendrell (1659) o Joan Vendrell (1670).</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1742 Joan Farnés Menor va comprar el mas a Jaume Vendrell. Uns anys després, el 1759, la qüestió encara estava sota litigi entre els hereus de Jaume Vendrell i Joan Farnés. En l’Apeo o registre municipal de propietats de l’any 1818 consta com a casa de Miguel Farners, i en endavant va ser coneguda com a can Farnés.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XX, els masovers van ser durant molts anys la família Tarrés. L’àvia de can Farnés era molt valorada per la saviesa popular que se li reconeixia. La casa encara era habitada a la dècada de 1980, i aleshores el matrimoni que hi vivia va ser objecte d’una agressió per part d’uns lladres. Posteriorment la casa ha estat objecte d’un procés de ruïna molt accelerat.</span></span></span></p>	41.5935000,2.2182500	434847	4604940		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-9.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-13.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-15.jpg	Inexistent	Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	94\|98\|119\|85	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
89999	Can Magarola	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-magarola-0	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de can Magarola, exponent del món rural del segle XIX a mitjans dels segle XX”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 93.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 123.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 125-126.</span></span></span></p>	XIV-XXI	Recentment rehabilitada	<p><span><span><span>Masia de dimensions força grans, d’origen medieval, emplaçada en una esplanada vora el torrent de Magarola actualment ocupada per la urbanització La Miranda del Vallès. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) més un barri o pati davanter tancat i una era enrajolada. La casa presenta una estructura força regular, dividida interiorment en tres crugies, i no s’hi observen fases constructives. El seu aspecte actual és el d’una masia característica dels segles XVI-XVIII, per bé que molt restaurada. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. En l’eix central hi ha un portal adovellat i, al seu damunt, un finestral neogòtic geminat decorat amb un fris de rosetes en el capitell i les impostes. Al costat esquerra trobem una finestra d’estil similar, amb arc conopial, traceries gòtiques lobulades i decoració vegetal. Ambdós finestrals s’hi devien introduir en reformes fetes a principis de segle XX. El parament és de pedra, actualment arrebossat en tots els murs. En la resta de façanes les obertures han estat refetes i modificades recentment, amb una disposició molt regular. La casa té adossada una torre rodona acabada amb cúpula a l’angle nord-est. Té petites obertures en forma d’espitlleres i, pel seu aspecte, sembla tractar-se d’una torre de defensa que tal vegada s’hi va afegir als segles XI-XVII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior de la casa ha estat rehabilitat recentment i adaptat com a centre cívic. La distribució manté més o menys l’estructura en tres crugies i, en els sostres, s’ha conservat l’embigat de fusta, per bé que amb un tractament i remodelat important. És interessant la columna de fusta que sosté una biga en un dels magatzems de la planta baixa, i també un arc diafragmàtic de mig punt que s’ha conservat en una de les sales del costat oest.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el pati davanter es conserva una premsa de rosca construïda, segons diu una inscripció, a la foneria de “Pedro Colomé” de Barcelona. Tot l’entorn ha estat condicionat i enjardinat.</span></span></span></p>	08108-16	Urbanització La Miranda del Vallès. Carrer del Bosc, 1	<p><span><span><span><span>Antigament aquesta casa era coneguda com a mas Prat, o també can Prat Ric i can Prats Serrador. La primera referència documental coneguda és de l’any 1325, quan Pere de Prat, procurador de Lliçà d'Avall, i la seva muller Gaia, fan heretament al seu fill Pere en ocasió de les seves noces amb Guillema, filla de Ramon del Coll, i li donen el Mas Prat Serrador, que pertany en domini directe del monestir de Sant Cugat del Vallès. La família Prat es troba en altres documents dels segles XIV i XV: Marc de Prat i Pere de Prat (1376), Berenguer Prat, casat amb Sibila (1381), Pere Prat Serrador (1422), Prat Rich (1497). El mas apareix també en els fogatges de 1497 (Prats Rich), i tal vegada en els de 1515 i 1553. Però no està clar si en aquests dos últims la referència és a aquesta casa o a la que posteriorment serà coneguda com a cal Prat i que ha donat nom a una urbanització. En el fogatge de 1553 apareix com a pertanyent a Pere Prat Rich. Pel que fa a la família Prats, està documentada a Lliçà fins al segle XVII. Foren una família important, amb diferents membres que van ser procuradors i batlles del poble.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Probablement als segles XVI-XVII la masia es va fortificar amb la torre. És el moment d’auge del bandolerisme i altres masies de la zona també es van dotar d’elements de fortificació. L’any 1642 Miquel Joan Magarola va comprar el mas a Cristòfol Prats Serrador. A partir d’aleshores s’anomenarà can Magarola. Uns anys després apareixen documentats Jerònim Magarola (1663), Francisco Magarola i Jaume Magarola (1665). Aquest últim va comprar el mas Cosconer. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 consta com can Magarola, i el propietari és Anton Magarola.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Tot i que en l’estat actual no s’hi observen reformes dels dos últims segles, és molt probable que en els primers decennis del segle XX la masia es reformés per donar-li un aspecte més senyorial, i aleshores s’hi haurien introduït els finestrals neogòtics. Elements molt similars es troben en altres masies de la rodalia i corresponen a aquesta època. Trobem exemples semblants a can Vilardebò, a la Marineta (Parets del Vallès), o a can Nualart de la Garriga i can Canyelles (Sant Fost de Campcentelles). Concretament les finestres de la Marineta sabem que es van fer en una restauració del 1923.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va conservar la distribució tradicional d’una masia de tipus basilical: a la nau central se situava l'entrada amb el cos de l'escala al fons; en planta pis, la sala principal; i al damunt la golfa. A les crugies laterals s'ubicaven la resta de dependències: a la planta baixa cuina, menjador, celler, etc.; i els dormitoris a la planta de alta. La part de darrera de la masia és on hi havia l’habitatge del servei o masoveria.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L'any 1996 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir aquesta masia i s’inicià un procés de rehabilitació integral. L'arquitecte fou Jordi Fargas i Soler. Posteriorment s’ha convertit en el Centre Cívic can Magarola. Acull també la regidoria de Cultura i de Participació ciutadana.</span></span></span></span></p>	41.5806700,2.2184100	434847	4603515		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-finestral.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-finestral-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-int-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-int-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-premsa.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-vista.jpg	Inexistent	Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Lúdic/Cultural			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	94\|98\|119\|85	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90000	Molí d'en Roure	https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-roure	<p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, <em>Ara Vallès</em> (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 136.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 148-149, 206.</span></span></span></span></p>	XIV-XX	Falta de manteniment, amb moltes parts de l'edifici en situació precària	<p><span><span><span>Antic molí fariner, d’origen medieval, del qual pràcticament no en queden traces, ja que deu fer molts anys que no està en ús i ha esdevingut una casa de pagès. Actualment el conjunt consta d’una superfície edificada considerable que inclou l’antic molí, a ponent, al qual s’hi han adossat altres cossos de construcció més recent, (probablement del segle XIX o començaments del XX) tot formant una planta en forma de U amb un cos més alt al centre i un pati posterior. Quan es va fer aquesta última reforma tota la façana principal va quedar més o menys uniformitzada i es va arrebossar. Algunes de les obertures es van remodelar, tot i que el resultat final és força heterogeni.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la façana principal el cos més antic, a ponent, té dues plantes i presenta obertures diverses, amb un balcó corregut al primer pis. El cos central consta de tres plantes i és rematat amb un acroteri amb perfil lleugerament sinuós. Té traces d’un antic rellotge de sol. La part de ponent, de dues plantes, és tal vegada la més recent. Està obrada completament amb totxo i s’estructura en base a quatre eixos d’obertures, amb finestres balconeres d’obra calada al primer pis. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En relació a l’antic molí, cal dir que aquest es nodria amb aigua de la mina de can Coll. Actualment la mina arriba uns metres al nord-oest de la casa i omple una bassa de rec construïda a la dècada de 1940. Poc després el canal es divideix en dos ramals, un que va més a l’est i es dirigeix cap a can Xiol i un altre, lleugerament més a ponent, que va cap a can Coll. El ramal de l’est és el que nodria la bassa del molí. De la bassa, que està situada rere la construcció antiga i es troba molt coberta per la vegetació, se’n conserva part d’un mur on encara s’hi veu un sobreeixidor. Al seu interior s’insinua l’entrada al carcabà del molí, que era la part subterrània on hi havia la roda hidràulica. En l’estat actual, però, desconeixem si es conserva o en quin estat es troba aquesta part del molí. Actualment el ramal de llevant de la mina voreja la casa per ponent i continua en direcció sud, cap als horts de can Tabaquet, regats amb aigua de la mina.</span></span></span></p>	08108-17	Sector est del terme municipal, al barri del Pla	<p><span><span><span>Aquest molí és d’origen medieval i està vinculat a la mina de can Coll. Era un dels cinc molins que anaven amb l’aigua que proporcionava aquesta mina d’origen medieval i que ja està documentada l’any 1398. Concretament, era el molí senyorial i estava sota el domini del senyor del castell de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el fogatge de 1497 hi consta una casa com a Roura, i en el fogatge de 1515 apareix a nom de Bernat Roura. Tanmateix, no creiem que aquestes referències corresponguin realment a la casa del molí, sinó més aviat a un altre mas del terme. Tot sembla indicar que el nom originari d’aquest molí era Roviradech. Així, en documents de 1551 i 1596 referits al mas de can Canyet s’esmenta un mas rònec que estava junt a la casa i que tenia el nom de Rovidarech o Roviradech. Aquesta denominació s’ha d’associar al molí, com queda clar en una concòrdia firmada el 24 d’agost de 1767 on es diu que “lo referit molí anomenat den Canyet antes se anomenava de Roviradech: Que lo molí de Roviradech antes se anomenava lo Molí del Castell de Llissadevall propi del sr. de dit Castell y en virtut d’antiquíssims tituls te y ha tingut sempre la facultat de fer resclosa y assequia en dicta riera Tenes” (GARCIA-PEY, 1999: 149). Per tant, queda clar que era el molí senyorial, que en època medieval devia encarregar-se de fer-lo anar la masia de can Canyet i, en el moment de decadència del castell a la baixa edat mitjana, aquest mas devia comprar el molí. Aquest molí també era conegut com el Molí de Dalt en relació a altres molins que hi havia aigües avall, que eren el de can Coll o el Molí del Xiol. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII la masia de can Canyet i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que en fos propietària és Gestrudis Coll, el 1729. En aquest segle els moliners eren la família Roura, i el molí fou anomenat Molí d’en Roure i encara avui es coneix amb aquest nom. L’any 1771 hi ha notícia en documents de l’Arxiu Parroquial del baptisme d’Eulària Roura, que era filla de Joseph Roura, moliner, i de Catarina Varó, cònjuges difunts (GARCIA-PEY, 1999: 206). Aquestes dades semblen indicar, doncs, que la denominació de Roure fou adquirida en aquesta etapa més tardana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan a mitjans de segle XX la família Roura va marxar del molí s’establí en una casa del carrer de Sant Cristòfol abans anomenada can Mariano i actualment can Roura. Més endavant, a l’antic molí hi vivia en Peret Gitano, que hi criava cavalls i que temporalment va fer que la casa es conegués com can Peret Gitano. En l’actualitat tot l’entorn es troba afectat per un pla urbanístic, de moment en fase d’estudi. </span></span></span></p>	41.5880000,2.2431800	436919	4604311		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-1.jpg	Inexistent	Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: Molí del Castell, Molí de Rovidarech o Roviradech, Molí de can Canyet, Molí de Dalt.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	94\|98\|119\|85	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90001	Església de Sant Cristòfol	https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-cristofol-1	<p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-234.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 17-18.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-109.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-29, 104, 109</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORTEGA RUIZ, Carme; TERRADES SANTACREU, Maria Encarna. <em>Catalunya Romànica</em>, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p>	XVII-XVIII		<p><span><span><span>Església del segles XVII-XVIII construïda interiorment en un estil gòtic molt tardà i amb un portal renaixentista. Consta d'una única nau de tres trams, amb capelles laterals, i està capçada amb absis de planta poligonal reforçat amb cinc contraforts. En la façana principal hi destaca el portal renaixentista, amb pilastres i entaulament decorats amb relleus i coronat amb una petita fornícula que té una imatge de Sant Cristòfol. L’escultura és obra de Josep Vilardebó i Uñó, qui fou amo de can Vilardebò i alcalde del poble els anys 1940. A mitja alçada s’hi obre una rosassa motllurada i més amunt un petit òcul sota una cornisa corbada, amb un pinacle a la cantonada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’esquerra s’aixeca la torre del campanar, formada per dos cossos separats per una cornisa. Sota la cornisa hi ha una gàrgola en forma d’aguilot. El cos superior té una obertura amb arc de mig punt a cada cara i és rematat amb una barana balustrada i quatre pinacles de bola. El parament de tot l’edifici és fet amb un aparell de carreus més o menys escairats però força irregular, sobretot a les parts altes, i és reforçat als angles amb pedres cantoneres ben escairades. A l’espai que voreja l’entrada, on hi havia l’antic cementiri, encara s’hi poden veure algunes làpides d’antigues sepultures, així com una creu de ferro que recentment es va canviar d’ubicació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria sobre tres arcs torals de mig punt. L'absis, igual que les capelles laterals, és cobert també amb volta de creueria. Als peus de la nau s’aixeca el cor, amb una barana d'obra amb dos òculs que descansa sobre una volta ogival rebaixada i en un arc escarser. Algunes claus de volta són antigues i estan decorades amb imatges que es corresponen amb les antigues capelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’absis ha estat decorat amb una pintura mural feta per l’argentí Raul Capitani Blanchart l’any 1979. Es tracta d’un tríptic de grans dimensions inspirat en les pintures romàniques que té la figura d'un Maiestas Domini al centre acompanyat per sant Cristòfol, en la seva representació típica portant en nen Jesús a coll i travessant el riu, i de la Mare de Déu, a la dreta. La figura de la Verge fa al·lusió a una antiga capella dedicada a Santa Maria, dita de Gràcia o popularment dels ous, ja que les ofrenes se li feien en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la primera capella lateral es conserva una pila baptismal renaixentista que presenta una planta estrellada amb vuit puntes. Té una inscripció que és il·legible.</span></span></span></p>	08108-18	Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església	<p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. En un document de 1098 es diu que pertanyia al castell de Lliçà de Vall (castell Lizcano), posseït pel senyor Albert Bernat. El 1113, Ermengarda, vídua d’Albert Bernat, va fer donació de l’església a la seu de Barcelona i al bisbe, el qual els en cedí el delme mentre visquessin; després tornà al domini del bisbe. Durant els segles X i XI en el Cartulari de Sant Cugat es recullen diverses donacions de terres efectuades a la parròquia de Lliçà de Vall, que és anomenada indistintament com a <em>Llicano Subteriore</em>, <em>Villa Lizcano</em> o <em>Villa Lizande</em>. D’aquesta primera església romànica no se’n conserva cap resta, però se’n té constància a través d’una visita pastoral del 15 de juliol del 1421, quan el visitador ja es queixava que la capçalera de l’església amenaçava ruïna. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Des de finals del segle XI hi ha constància d’una sagrera al voltant de l’església, de la qual tampoc se n’han conservat vestigis però sí el record popular, ja que aquest sector s’ha conegut tradicionalment com la Sagrera. En les visites pastorals realitzades els anys 1413 i 1421 s’indica que la parròquia tenia 17 i 14 parroquians respectivament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església va quedar afectada pels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya al segle XV, segons es diu explícitament en una visita pastoral de l’any 1508. Però no va ser fins força anys més tard que es començà a construir una nova església, que és l’actual. El 1579 s’inicià la construcció del campanar. El 1593 es va beneir el campanar i van començar les obres de la nau. El 1594 s’enderrocà l’altar major de l’església antiga i el 1669 haurien finalitzat les obres, segons es dedueix de la inscripció que hi ha a la clau de volta del cor. Tot i aquest moment tardà, la nova església es va fer encara en estil gòtic, per bé que amb una portalada renaixentista. És possible que els anys 1706 i 1756 s’hi fes també algun tipus de reforma o ampliació. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església tenia diversos altars i retaules, a part del major que estava dedicat a Sant Cristòfol. Aquest, en una fotografia de 1935 es pot observar que era un retaule barroc corresponent <span>a l’etapa caracteritzada per les columnes d’estil salomònic</span></span></span></span><span><span><span> (finals del segle XVII-principis del XVIII). Hi havia el de Sant Llop (1421), el de Sant Sebastià (1591), el del Roser (1604), el del Sant Crist (1726), el de Sant Isidre, el de Sant Sebastià i una capella de la casa Coll. També hi havia un retaule dedicat a la Mare de Déu de Gràcia que popularment era conegut com el de la Mare de Déu dels ous, ja que les ofrenes que se li feien eren en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La rectoria es una edificació posterior a la construcció de l’església. Podria datar-se a finals del segle XVII o al XVIII. Segons el cadastre (no sempre fiable) l’edifici ja existia l’any 1700. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a casa Rectoria, i aleshores era habitada pel rector, Pere Moncau. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1890 va arribar com a rector mossèn Josep-Oriol Ricart Sauch, conegut com a mossèn Oriol, i s’hi va estar uns quaranta anys. D’ell s’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Moltes de les contalles es refereixen a la relació tibant i a les bregues que tenia amb Marcel·lí Vilardebò, propietari de la masia de can Vilardebò, situada precisament al costat de la parròquia. Vilardebò era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i fou alcalde del poble en tres ocasions. D’altres es refereixen a la vida privada del mossèn o a la mala relació que tenia amb el bisbe.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. El 1957 es va reformar l’altar per adaptar-lo a la nova litúrgia sorgida del concili Vaticà II. El 1980 es va portar a terme una rehabilitació de la rectoria. Llavors es va enderrocar un cobert amb arcs que sobresortia a la part nord del pati. Actualment aquest edifici s’utilitza també com a local de l’esplai i casal parroquial. El 1989 fou restaurat el campanar. Els anys 2009-10 es va dur a terme el projecte de restauració integral de l'edifici, que recuperà els elements i la fisonomia del temple gòtic. El 2018 es va fer la restauració de la façana de la Rectoria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des dels anys 1940 fins a la dècada de 1990 va estar al capdavant de la parròquia mossèn Joan Masó Cabot. Va realitzar diferents treballs de recerca i difusió sobre la història de Lliçà de Vall, i va recollir també les històries que li explicaven els lliçanencs. Bona part de la informació històrica que coneixem és gràcies a ell.</span></span></span></p>	41.5930100,2.2311300	435920	4604876		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-10.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-11.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-14.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-15.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-17.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-16.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-clau.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-pica.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tomba-int.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-creu.jpg	Inexistent	Modern\|Renaixement\|Contemporani\|Gòtic	Patrimoni immoble	Edifici	Privada accessible	Religiós			Inexistent	2023-02-02 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		A l’exterior i prop del portal es conserven dues làpides d’antigues sepultures del cementiri. En una hi ha gravat en relleu un escut amb una pera. S’ha dit que podria correspondre a algun personatge important de nom Pere, com ara Pere Albert de Lliçà, senyor del terme al segle XII, o tal vegada a Pere Prat, procurador de Lliçà de Vall el 1325 i pertanyent a una família important: propietaris de can Magarola i amb diversos membres que també van ser procuradors o batlles durant els segles XV-XVII. En l’altra làpida hi ha la inscripció “VAS JOSEPB CAM 1759”. En aquest cas hi ha esculpida una poma.A l’interior, davant de l’altar hi ha una altra làpida: “VAS DE CASA COLL DE ST CHRISTOFl DE LLISSA DE VALL”. I també la sepultura d’un rector conservada en el paviment: “RECTORÛ PULVIS”. Sota el presbiteri hi ha un hipogeu de dimensions força grans on s’hi enterraven els capellans. És cobert amb una llosa que pesa 200 kg, i popularment es coneix com la cripta. Es creu que podria ser anterior al segle XVII.A la base del campanar hi ha una inscripció contemporània que indica: 'CONSTRUIT: segle X, RECONSTRUÏT 1669 ... 1756 ... 1989... 2010...'A la clau de volta del cor hi ha inscrita la data 1669, que indicaria la finalització de les obres al segle XVII.Es coneix el rectorologi de l’església des de l’any 1208 i de manera més o menys continuada.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pel responsable de custodiar l’arxiu parroquial, Ricart Querol.	94\|95\|98\|93	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90002	Escola Les Llisses	https://patrimonicultural.diba.cat/element/escola-les-llisses	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 96-99.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 63, 130, 143.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DDAA (2004). <em>Les Llisses, 75 anys. Memòria d’una escola</em>. Impressió I.G. Santa Eulàlia de Ronçana.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-57, 59-60. 71, 87.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). Programa de la Festa Major.</span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Escoles públiques de Lliçà de Vall, inaugurades l’any 1928 i ampliades amb nous cossos entre 1983-84. La part antiga és una edificació de composició clàssica, de vaga inspiració noucentista, que adopta una planta rectangular amb un cos central més alt, de dos pisos, i una ala a cada costat. El cos central té el carener de la coberta perpendicular a la façana, mentre que a les ales és en paral·lel. La teulada conserva les encavallades de fusta. La façana principal, encarada vers el sud-oest, s’ordena a partir de l’eix de simetria del cos central, amb uns estructura tripartida d’obertures. A la primera planta destaca un balcó central que, al seu damunt, té una obertura semicircular amb sis forats de ventilació. La intersecció de les dues plantes és marcada amb una prominent cornisa escalonada. Els paraments són arrebossats i actualment pintats de color crema, i les finestres són simples, de proporció vertical.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, al cos central hi havia el pis de la mestra, i a les ales laterals les aules de nens i nenes. A l’interior es conserva parcialment el paviment originari de rajola hidràulica. Davant de la façana hi ha l’anomenat pati vell, mentre que a la part posterior hi ha el pati dels arbres i, a l’altra banda dels edificis de nova construcció, hi ha el pati nou.</span></span></span></p>	08108-19	Carrer Montsià, 29	<p><span><span><span><span>Al segle XIX i principis del XX l’escola de Lliçà de Vall es trobava a la Casa Nova de Vilardebó, que era un punt cèntric vora l’església. La sala gran del pis era l’aula pròpiament dita, i la resta del pis era l’habitatge de la mestra. La darrera que va ocupar aquesta plaça, i que també va inaugurar la nova escola, fou Margarida Fleta.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis de segle XX l’ensenyament a Lliçà de Vall es trobava en una situació molt deficient. Així ho feia constar l’inspector de la zona de Granollers l’any 1909, quan deia que els alumnes no passaven de l’operació de sumar i només una nena coneixia a mitges les taules de multiplicar. Així mateix, el local on hi havia l’escola s’havia de millorar. En aquest moment els alumnes pagaven segons la disponibilitat econòmica de les famílies, i els més pobres no pagaven res. El 1911 el nivell dels escolars havia millorat ostensiblement. A partir d’aleshores es començà a parlar de la necessitat d’una nova escola. El 1927 Ignasi de Llanza, propietari de can Coll i principal terratinent del poble, feia donació d’un terreny per acollir un nou edifici per a l’Ajuntament i l’escola, més la quantitat de 5.000 pessetes per contribuir a l’obra. L’any següent Marcel·lí Vilardebò, segon propietari del poble i polític adscrit a la Lliga Regionalista, oferia també uns terrenys amb el mateix propòsit. Donada tanta generositat i joc d’interessos, l’Ajuntament optà per una solució salomònica: s’acordava construir les escoles en el terreny cedit per Vilardebò i l’ajuntament en el terreny cedit per Llanza. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Les noves escoles, situades en l’emplaçament actual al costat de Passeig de l’Església, es van inaugurar el dia 9 de desembre de 1928, i foren beneïdes per mossèn Josep Serra, rector de la parròquia, amb l’assistència del Capità General, el governador civil, representacions de la Diputació, i dels ajuntaments de Parets i Lliçà de Munt. Una mica més tard, amb data de 2 d’octubre de 1929, es va regularitzar l’acta de creació definitiva de la “Escuela Nacional de Niños”. En un primer moment disposava de dues aules, una per a nens i una altra per a nenes. Posteriorment es va construir l’habitatge dels mestres a la part central: a la planta de dalt hi vivia el mestre, que entrava per la part de darrera, on hi havia unes escales, i a la planta baixa hi vivia la mestra, que entrava per davant. El juliol de 1936 es devien fer reformes a l’escola, segons consta en actes de l’Ajuntament. A la postguerra les escoles nacionals estaven regentades per Casilda Bòveda i Francisco Riart. Hi havia ensenyament primari per a 25 nenes i 25 nens. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a finals del segle XX s’hi van portar a terme algunes ampliacions. Entre 1983-84 s’hi van fer obres menors per a la construcció de lavabos i dues aules per a laboratori i biblioteca. L’ampliació important, consistent en els nous cossos, es va realitzar entre 1989-1990.</span></span></span></p>	41.5867400,2.2383500	436515	4604174	1928	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-13.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-14.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90002-escola-llises-anys-50-font-jaume-puig.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Pública	Cultural			Inexistent	2022-09-20 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		El nom de “llisses” o “llisseres” fa referència a uns peixos que, segons la tradició oral, hi havia al riu Tenes i que es troben en l’escut heràldic del municipi. Tanmateix, l’origen etimològic del topònim “Lliçà” es creu que provindria del nom d’un legionari romà: “Licius”.Foto dels anys 1950 de Jaume Puig. Arxiu Municipal de Lliçà de Vall.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90004	Església de la Mare de Déu de Montserrat	https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-la-mare-de-deu-de-montserrat	<p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 114.</span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Església construïda l’any 1976 en un estil modern i dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Es troba situada en un punt elevat que abans tenia bones vistes a la muntanya, però actualment envoltada per les cases de la urbanització del mas Gordi. És una edificació d’una sola nau, de planta rectangular i capçada amb absis orientat a llevant. Exteriorment es caracteritza per una façana en forma de gran creu i decorada amb vitralls de colors al seu interior. Les façanes són fetes amb revestiment de ciment i només tenen com a decoració franges allargassades de finestrals verticals, també amb vitralls.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior les franges de vitralls, situats a les quatre parets i també al sostre, conflueixen tot formant dues creus. Els vitralls, decorats amb figures esquemàtiques de colors que al·ludeixen a la Mare de Déu de Montserrat, aporten una lluminositat matisada i agradable a l’espai interior. En la resta l’espai és molt auster, amb unes parets blanques tan sols marcades per les traces de les bigues de ferro. A l’altar, el faristol al costat de l’epístola és fet amb pedra de conglomerat polit extret de la muntanya de Montserrat, com també ho és la pica de l’entrada.</span></span></span></p>	08108-21	Urbanització del mas Gordi. Carrer de Sant Valerià	<p><span><span><span>Aquesta església fou construïda per iniciativa de Francesc Serra Torrents, que era el propietari del mas Gordi i persona molt devota de la Mare de Déu de Montserrat. El mas Gordi era la casa pairal de la zona, d’origen medieval i avui totalment en ruïnes, uns 40 m l’est. Només se’n conserva part d’un mur a l’interior d’una finca de la urbanització que es va formar a la dècada de 1970 en les seves terres. L’indret on hi ha la capella queda lleugerament elevat i, abans que s’hi construïssin les cases de la urbanització, tenia bones vistes a la muntanya de Montserrat. Per això l’any 1976 Francesc Serra hi va voler construir aquesta església, de la qual en va fer donació al bisbat. L’arquitecte va ser Carlos Díaz Biosca, de Barcelona. En la construcció s’hi van utilitzar blocs de pedra de conglomerat de Montserrat que ornamenten diferents elements de l’interior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La devoció que el propietari del mas Gordi tenia per la Moreneta es va traduir també en el fet que posés de nom Montserrat a les seves quatre filles, així com en la cessió que va fer l’any 1947 d’un edifici a les religioses teatines perquè hi fundessin un col·legi que encara s’anomena Nostra Senyora de Montserrat. Està situat a Parets del Vallès, però molt a prop de Lliçà. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant una època a l’església de Montserrat s’hi feien moltes cerimònies, especialment casaments, i al solar del seu entorn s’hi celebrava un aplec de la Mare de Déu de Montserrat i altres festes populars com ara arrossades. Des de fa uns anys, però, ha quedat pràcticament en desús i tan sols s’hi fa alguna missa en ocasions puntuals.</span></span></span></p>	41.5914800,2.2235600	435287	4604711	1976	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-6.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada accessible	Religiós			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana	Carlos Díaz Biosca (arquitecte)	Informació facilitada per membres del Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90024	Can Valls	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-13	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 138.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 238.</span></span></span></p>	XVIII-XXI	Masia antiga en procés de reconstrucció i rehabilitació.	<p><span><span><span>Conjunt format per una antiga masia, destruïda durant la Guerra Civil i actualment en procés de reconstrucció, més un casal aixecat a la dècada de 1940. Es troba emplaçat a l’oest del terme municipal, prop de l’antic camí ral que anava cap a Sabadell i de l’actual carretera. Les dues cases queden envoltades per espais de treball i dependències agropecuàries.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’antiga masia només conserva l’obra originària en part dels murs, bàsicament els trams més baixos. Pel que es pot observar, la façana principal, encarada vers migdia, s’estructurava en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central d’arc rebaixat. A la façana posterior en algun tram els murs antics es conserven fins el primer pis. Els paraments són fets amb un tipus de maçoneria pròpia de la zona que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides i gairebé sense lligar amb morter. Les llindes de les finestres devien ser majoritàriament de fusta. La reconstrucció de la casa a les parts més altes s’ha fet emprant el maó. La casa antiga es va ampliar cap a ponent, possiblement al segle XIX, amb dependències i coberts que ja incorporen els emmarcaments i parts de l’obra feta amb maó. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El casal nou, separat uns metres a ponent, segueix el model de masia de planta quadrada amb torre central i coberta a quatre vessants. Consta de planta baixa més un pis. L’obra es feta totalment amb maó i presenta les façanes als quatre vents, ordenades mitjançant ritmes d’obertures regulars. La façana que originàriament era la principal, encarada vers migdia, presenta una composició en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central de fusta i vidre que queda aixoplugat per una parra que fa de porxo. En aquest sector hi trobem una zona enjardinada amb cactus i altres plantes decoratives que conformaven antigament l’accés principal i que avui resta abandonada. Al nivell del primer pis, a l’alçada de la cornisa, sobresurten un seguit de bigues de ferro que probablement havien de sustentar un balcó corregut perimetral que no es va arribar a construir mai. La resta de façanes es distribueixen igualment en base a tres eixos. Actualment l’accés a l’habitatge es fa pel portal de la façana posterior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part alta de la casa destaquen un ampli ràfec remarcat amb sèries de cabirons, la forma encorbada dels quatre careners de la teulada així com la torre central, de planta rectangular. Aquesta segueix una línia tipològica en sintonia amb la resta de l’edifici i presenta sèries d’obertures a cada costat, algunes actualment tapiades. Al costat est la casa té adossats petits coberts.</span></span></span></p>	08108-35	Carretera de Sabadell-Granollers, km. 10. Lliçà de Vall	<p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval. En el fogatge de 1497 apareix com a can Feu i en el següent fogatge, de 1515, s’identifica el propietari com a '<span><span><span>Joan Valls alias Feu</span></span></span>”. En el fogatge de 1553 hi apareix Bernat Valls. No en coneixem més notícies documentals, però cal suposar que la casa s’aniria engrandint en els segles posteriors.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 apareix com a can Vall, i el propietari era Anton Estany Valls. A <span>principis del segle XX una pubilla, Francisca Estanc, es va casar amb Isidre Arimon Farrés, avi de l’actual propietari. Durant la Guerra Civil la casa fou cremada i va quedar en ruïnes. Després de la guerra, pels volts de 1949, Isidre Arimon va construir una casa de nova planta al costat de l’antiga, mentre que les ruïnes de l’antic mas es van aprofitar com a coberts i quadres per a vaques i porcs. L’hereu d’Isidre fou Joan Arimon Estanc. Ell i els seus descendents han continuat vivint a la casa i són de les poques famílies a Lliçà de Vall que ha continuat dedicant-se a les tasques del camp i a la ramaderia. Cap a la dècada de 1990 els canvis que es van fer en el traçat de la carretera van motivar que es deixés de fer servir l’accés de la façana principal i que s’adoptés el portal posterior. Pels volts de 2017 el fill del propietari va començar a reconstruir la casa antiga amb un projecte que en restableix la fesomia tradicional, tal com era segons es pot veure en fotografies que s’han conservat.</span></span></span></span></p>	41.5744700,2.2075600	433936	4602835		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-12.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-14.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-11.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-1.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari.	98\|119\|94	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90025	Can Prat	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-6	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 34-35.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 137.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 188-189.</span></span></span></p>	XX	Estructuralment bé, però en estat d'abandó	<p><span><span><span>Masia reconstruïda de bell nou a principis del segle XX amb la voluntat de recrear una casa pairal arquetípica, decorada amb elements historicistes de ressonàncies noucentistes. Es troba enmig d’una urbanització a la qual dóna el nom. Consta d’un cos residencial perfectament homogeni i d’estructura molt regular. És de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i té adossat una cos més baix a llevant (de dues plantes). La façana principal, encarada vers el sud-est, s’ordena en base a quatre eixos d’obertures verticals, de manera que la composició és asimètrica, amb l’eix principal desplaçat a l’esquerra, coincidint amb el carener de la teulada. L’eix principal és remarcat per un portal adovellat i, al nivell de les golfes, per una sèrie de cinc finestretes. En la composició de la façana destaquen els relleus amb motius mitològics i simbòlics que decoren les quatre llindes de les finestres del primer pis. Emmarcades per trencaaigües d’angles rectes que reposen sobre capitells historiats, hi trobem, d’esquerra a dreta, els següents temes: dos dracs que sostenen un escut amb dos peixos, dos àngels amb un escut de Catalunya, dos lleons alats o grius amb un escut de Barcelona i dos pelicans amb un escut eclesiàstic. A més, al costat esquerra hi ha encastat un escut emmarcat amb orla que té el seu interior buit, com si hagués quedat inacabat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La resta de façanes segueixen un esquema homogeni en la mateixa línia, amb eixos d’obertures regulars i finestres emmarcades amb pedra carejada formant dentats. A la façana de ponent s’obre una petita eixida. El cos adossat sembla aixecat en el mateix moment que es va edificar tot el conjunt. Interiorment, els sostres són coberts amb revoltons de formigó.</span></span></span></p>	08108-36	Urbanització de can Prat. Carrer de can Prat, s/n	<p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval i antigament s’anomenava Prat Ginestos o Genestos. La primera referència documental coneguda és de l’any 1325, quan Jaume Gisbert i la seva muller Margarida, de Lliçà d'Avall, venen en franc alou a Jaume de Coll un cens d'una quartera de forment, que els hi pagava Jaume de Prat Genestós per dues peces de terra. En el fogatge de 1497 hi consta un tal “Prats genester” i un “Prats rich”. Algun d’ells podria ser el propietari de can Prat. En el fogatge de 1497 el mas apareix com a Prat Genestés, en el de 1515 com a Prat, i en el de 1553 com a Prat Ginestos.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La família Prat Ginestos va continuar al front del mas en els segles següents. En tenim documentats diversos membres: Pere des Prats (1406), Jaume Prat (1440), Pere Prat Ginestos (1553), Benet Pratginestos (1630), Caterina Prat Ginestos (1659), Jaume Pratginestos (1693, 1672), Raimundo Pratginestos (1706, 1713), Miquel Pratginestos (1717, 1718), Ramon Pratginestos (1727), Jaume Pratginestos i Catarina Pratginestos (1744), Joan Prat (1745), Joan Pratginestos (1762), Josep Pratginestos, casat amb Isabel Corney i fill de Francisco Pratginestos (1799).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 la casa encara s’anomena mas Prat Ginestos, i aleshores el propietari era Pere Prat Ginestos, que també tenia la casa anomenada La Caseta. A mitjans de segle XIX el propietari sembla que era Bernat Pratgenestos, que havia nascut a Lliçà de Vall el 1834. Tot i que no hi ha constància que visqués al mas, sembla que hi va néixer. El 1857 el propietari era Miquel Palet Torres. No coneixem gaire més informació dels anys posteriors, però el cas és que a principis del segle XX la masia fou reconstruïda de nova planta, però no coneixem les circumstàncies concretes que ho van propiciar. Can Prat va estar habitada fins el 1940. Més endavant, en les terres de la propietat hi va sorgir la urbanització actual.</span></span></span></p>	41.5828000,2.2163700	434679	4603753		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-11.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-13.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-14.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-15.jpg	Inexistent	Historicista\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús			Inexistent	2022-09-20 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	116\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90026	Can Cosconer	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cosconer	<p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 129.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64-66.</span></span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat més o menys els volums originaris, però amb importants reformes que n’han alterat la tipologia de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), amb un pati davanter i una pallissa. La façana principal, encarada vers migdia, ha estat transformada amb obertures de nova creació. Sembla que originàriament s’ordenava en base a dos eixos d’obertures al centre. El carener de la teulada, perpendicular a la façana, queda descentrat, de manera que possiblement la casa es va eixamplar cap a ponent. Els paraments són actualment arrebossats i pintats d’un color clar. A l’altre cap del pati es conserva una petita pallissa de pedra amb la porta i la cornisa perfilades amb maó.</span></span></span></p>	08108-37	Barri Les Casetes. Carrer de Núria, s/n	<p><span><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Cosconer en particular, ja hem dit que consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 amb la denominació de can Cosconer Nou. </span></span></span><span lang='ES'><span><span>El motiu d’aquest sobrenom és que la família que l’habitava havien estat masovers de la casa que avui es coneix com can Vilardebò i antigament, can Cosconer. </span></span></span><span><span><span>A l’arxiu particular d’aquesta casa del barri de les Casetes es conserven documents diversos des del 1819. Els propietaris eren la família Martí. Pels volts de 1870 hi ha documentat Sebastià Martí, fill de Jaume Martí i Antònia Gibert. Ja a principis de segle XX la pubilla Maria Martí Masmiquel es va casar amb Leonci Costa, de Girona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa tenia terres que anaven des de la ribera del Tenes fins la carretera de Parets a Bigues, i des del camí de Granollers fins al Torrent de Can Cosconer. Aquestes terres eren conegudes com la peça de can Cosconer Nou, i incloïen bosc, vinya, sembrats i una mina d'aigua.</span></span></span></p>	41.5932900,2.2419700	436823	4604899		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-2.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-21 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pels propietaris.	119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90028	Can Llanes	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llanes	<p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 132.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 119.</span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span>Casa de pagès que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de petites dimensions, de planta rectangular (amb planta baixa més un pis-golfes), que té adossats altres cossos o coberts a ponent tot formant un reng allargassat de construccions, amb una era enrajolada al davant. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució irregular d’obertures, igual que el cos adossat a la seva esquerra, més alt i amb coberta a un sol vessant. Les obertures són simples i els paraments obrats en part de maçoneria i en part de maó, però queden tapats sota l’arrebossat. El cos annex tenia originàriament dues arcades a la planta baixa que formaven una mena de porxo, avui tapiat. En la resta de façanes pràcticament no hi ha obertures.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’element més interessant és un rellotge de sol estampat sota el carener de la façana que adopta un caire humorístic. Està decorat amb la cara d’un sol el nas del qual és el gnòmon del rellotge, i té una inscripció que diu “ANY 1930, J.P.F., QUE GOITAS MUSOL NO VEUS QUE ÉS UN RELLOTGE DE SOL”.</span></span></span></p>	08108-38	Barri de Les Casetes. Carrer de Balmes	<p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Llanes en particular, la casa ja consta a l’Apeo a registre municipal de finques de l’any 1818. Probablement, doncs, és una construcció de principis del segle XIX que a la primera meitat del XX encara es va ampliar. Es diu que el primer amo venia de can Fleca. Segons recull l’autor GARCÍA-PEY (1999: 119), a l’era de la casa hi baixaven a batre euguessers de muntanya que anaven passant per les diferents cases, fins que van arribar les màquines de batre. </span></span></span></span></p>	41.5919600,2.2414400	436778	4604751		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-1_1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-2_1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-3_1.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90029	Can Victorino	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-victorino	<p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 148-149, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Conjunt molt reformat, ha perdut bona part de la tipologia tradicional	<p><span><span><span>Conjunt de dues cases rurals (can Victorino i can Ton), posteriorment unificades mitjançant unes reformes que les han deixat molt transformades i ampliades. Sobretot a la part davantera gairebé no s’hi reconeix la tipologia constructiva originària. La part posterior, en canvi, conserva parcialment els volums i part dels murs antic, a pedra vista.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Victorino havia estat un molí fariner que es nodria amb aigua de la mina de can Coll. La mina arriba en paral·lel al camí que anava cap a la masia de can Coll i nodreix primer el rentador de can Xiol, situat al marge del camí. L’aigua hi <span>entra directament per un cap i en surt per l’altre en direcció a les cases però soterrada, mentre que un ramal és desviat lateralment cap a una petita bassa o estany on actualment hi ha oques i que és un testimoni de l’antiga bassa del molí.</span></span></span></span></p>	08108-39	Barri de can Xiol. Camí de can Xiol	<p><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, construït en èpoques més recents i que encara es conserva. A redós del mas de can Xiol s’hi va construir el molí i posteriorment la resta de cases del barri, probablement a finals de segle XVIII o principis del XIX, ja que moltes ja conten a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al molí, era el que estava situat més avall de la mina de can Coll i el més modern. És esmentat en un document de concòrdia de l’any 1767, però en canvi no apareix en un mapa de la mina de can Coll fet pels volts de 1777. És probable, doncs, que es construís al voltant d’aquestes dates, a la segona meitat del segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja més endavant, a l’indret hi havia dues cases: can Ton i can Victorino. Can Vitorino deu el seu nom a Victorino Tusell Sala. Can Ton originàriament era coneguda com can Bover, ja que hi vivia un home que tenia el sobrenom del Bover i la seva dona la Bovera. Amb aquesta denominació ja consta a l’Apeo de 1818. Després hi va anar a viure Antoni Armadans i la casa canvià la denominació i passà a ser coneguda com can Ton. </span></span></span></p> <p> </p>	41.5801000,2.2389000	436555	4603437		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-2.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-19 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: Molí de can Xiol, can Ton, can Ton Coll, cal BoverDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98\|119\|94	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90155	Can Palet	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-palet-0	<p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></span></p>	XIX-XX	Estat de semi-abandonament	<p><span><span><span>Casa de pagès emplaçada en un petit terreny agrícola que ha quedat envoltat per les naus del polígon industrial de Palaudàries. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis, i té adossats cossos més moderns al costat nord. La construcció originària era més petita i de pedra i, ja a la segona meitat del segle XX, es va ampliar considerablement, tot allargant el cos i fent-lo recréixer amb un segon pis obrat amb totxo, de baixa qualitat i que desfigura el volum i la tipologia originàries. Pel que fa a la construcció antiga, es pot veure que la façana principal, encarada vers migdia, es distribuïa simètricament en base a una porta i una finestra a cada costat. Els murs són de maçoneria i les obertures emmarcades amb maó. La porta i les finestres conserven la fusteria originària.</span></span></span></p>	08108-40	Polígon industrial de Palaudàries. Carrer Palaudàries, 8	<p><span><span><span>Aquesta casa formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. No en coneixem notícies històriques concretes però, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX. A la segona meitat del segle XX es devia fer l’ampliació de l’habitatge i la construcció dels cossos adossats.</span></span></span></p>	41.5754000,2.2121600	434321	4602935		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-6.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90218	Can Pallàs	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pallas-1	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a banda i banda. La casa conserva el volum i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que amb algunes modificacions recents. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un portal amb arc escarser. Les obertures originàries són emmarcades amb maó, però la majoria han estat modificades modernament amb llindes de fusta. El parament és fet amb el tipus de maçoneria pròpia de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides. Actualment els murs són arrebossats i pintats de color ocre, però s’han deixat alguns testimonis que deixen entreveure el parament originari. La façana té un rellotge de sol modern.</span></span></span></p>	08108-41	Sector oest del terme municipal, entre les urbanitzacions de cal Prat i can Salgot.	<p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818, però podria ser que no fos la mateixa que l’actual. Per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons explica l’autor García-Pey (1999: 170), tenia una bassa feta de totxo que recollia les aigües pluvials dels camins i que convertia les terres de secà en terres de regadiu. Del noi de can Pallàs, al que li deien en Pallasset, es diu que era molt trapella: feia tronar i ploure i quan li convenia anava a dormir al cementiri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa ha passat per diferents propietaris, i actualment es troba en procés de rehabilitació<span>.</span></span></span></span></p>	41.5905800,2.2156900	434630	4604617		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-1.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90219	La Caseta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-23	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47-48.</span></span></span></p>	XIX-XX	Cos central amb escrostonaments a l'arrebossat. Estat de semiabandó	<p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries. Consta de dos cossos residencials adossats més un cobert, tot formant una planta rectangular allargassada. Els dos cossos disposen de planta baixa més un pis, i tenen la façana principal encarada a migdia. El cos del centre (de color rosat) és el més antic i el que revesteix un cert interès com a testimoni de casa popular pagesa. La seva façana principal consta d’un portal de punt rodó i finestres de distribució irregular, en bona part modificades. Els murs són de maçoneria, i només el davanter és arrebossat. El cos situat a l’oest (de color blanc) és més modern, possiblement de la dècada de 1950. És de planta rectangular i compta amb una terrassa que es genera a l’angle sud-oest. Es caracteritza per un ritme de finestres a la primera planta emmarcades amb un dentellat de to més fosc. Finalment, el cobert de llevant és una construcció funcional, també moderna i amb les estructures fetes de formigó.</span></span></span></p>	08108-42	Polígon industrial de Palaudàries. Camí de Sant Ferran. Carrer de la Caseta	<p><span><span><span>Aquesta casa ja consta a l’”Apeo” de 1818, amb el número 179 i amb la mateixa denominació de “la Caseta”. Aleshores era propietat de Pere Prat Ginestos; és a dir, el mateix amo de la masia de can Prat. Formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic Camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Per la tipologia constructiva, el cos més antic de la casa (el central) podria ser originària de principis del segle XIX o potser una mica anterior. La resta de cossos són més moderns, de la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span>Sembla que el nom de la casa prové d’un tal Pere Caseta. També se la va conèixer com a can Pere Caseta, posteriorment can Caseta i, finalment, ha quedat el nom de La Caseta. En una època hi van viure els masovers de can Lledó de Lliçà d’Amunt, per això també va ser coneguda com la Caseta de can Lledó.</span></span></p>	41.5766900,2.2118600	434297	4603078		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-9.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-5.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: can Pere de la Caseta, cal Caseta, Caseta de can Lledó	119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90562	Can Ponet	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ponet-2	<p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span>Casa de pagès situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Consta de dos cossos adossats que formen una planta rectangular allargassada, amb planta baixa més un pis. El cos que està situat al nord-oest té el carener perpendicular a la façana principal, mentre que el que es troba al sud-est té coberta a una sola vessant. La construcció conserva més o menys els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que l’arrebossat amb ciment de les façanes i les reformes de manteniment que s’hi han fet no permeten veure els detalls de les característiques constructives. La casa queda enclotada en un terreny amb desnivell al costat del carrer i té la façana principal a l’altra banda, mirant a migdia, amb un pati davanter i coberts. El cos de ponent conserva obertures emmarcades amb pedra carejada a la façana davantera, i el cos de llevant també té dues obertures amb pedra picada a la façana posterior. Això podria indicar una cronologia entorn de començaments del segle XIX o una mica posterior. Més endavant, però, la majoria d’obertures han estat refetes o són més modernes. A la façana posterior, per salvar el desnivell la casa té un pas aeri que permet accedir directament al primer pis.</span></span></span></p>	08108-44	Urbanització de l'estapé. Carrer de l'Avet, 13	<p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel qua fa a can Ponet en paricular, no en coneixem notícies antigues però, per la seva tipologia constructiva, podria ser originària de la primera meitat del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. Almenys des de mitjans de segle XX els propietaris eren la família Oliver. Recentment els seus descendents han venut la casa, que es troba en procés de rehabilitació.</span></span></span></p>	41.5974500,2.2278100	435647	4605371		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-vista-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-3.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: can Bruno, cal CostelletaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90895	Can Petit	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-petit	<p><span><span><span lang='DE'>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 182.</span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. L’habitatge antic consta de tres cossos adossats que formen una planta rectangular, amb planta baixa més un pis. El cos situat més a ponent és més alt i té coberta a un sol vessant, mentre que els dos situats més a llevant tenen coberta a dues vessants però de diferents alçades. Aquests tres cossos han conservat més o menys els volums i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que el cobert i galliner adossats al costat sud dificulten la visió del conjunt. És possible que el cos de llevant sigui el més antic i els altres dos s’hi afegissin posteriorment. La façana principal, encarada al sud-est, és molt austera i consta d’una porta i dues finestres superiors de proporcions verticals. Els murs són arrebossats i pintats de blanc, diferenciant els perfil de les pedres cantoneres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’angle sud-est s’hi ha aixecat una casa de nova construcció.</span></span></span></p>	08108-47	Urbanització de l'Estapé. Carrer l'Avet, 22	<p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Petit, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta en el número 84 com a casa de Joseph Castells, propietat d’aquest mateix. Antigament també era coneguda com can Tono o can Tona (així apareix en un mapa de 1916). Sembla ser que hi havia viscut una dona que es deia Rosa i l’anomenaven de forma afectuosa Rosetona. Podria ser que de Tona el marit prengués el sobrenom de Tono i això explicaria aquest motiu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX Josep turull Argemí va comprar la casa. Procedia de la casa veïna de can Turull. Can Petit tenia poca terra i la majoria dels camps que treballaven eren arrendats de can Vilardebò. Antigament l’espai de davant de la casa feia alhora de pati i d'era. Batien amb un cavall propi i amb el corró de pedra que els hi deixaven els de can Rels. Després ventaven amb la màquina de maneta que tenien a terç amb can Ponet i can Turull, bastint a la vora un sol paller.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa s’ha mantingut exteriorment sense gaires reformes, però recentment es va aixecar la nova casa al costat de l’antiga.</span></span></span></p>	41.5984700,2.2262100	435515	4605485		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-14.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-13.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: can TonoDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari.	119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90896	Can Paitora	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-paitora		XIX-XX	En ruïna. Teulada parcialment esfondrada	<p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions, en ruïnes, que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Es troba enmig d’uns camps, pràcticament envoltada de vegetació, i se’n conserva tota l’estructura però la teulada comença a esfondrar-se. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Es tracta d’una construcció molt modesta que ha conservat els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa. De la façana principal, encarada vers migdia, tan sols es pot veure que té dues finestres superiors, una d’elles emmarcada amb maó. Els murs són de maçoneria, arrebossats i pintats de color blanc. Probablement el cos de l’habitatge es devia ampliar pel costat de llevant, i també s’hi va afegir un cobert adossat a l’angle nord-oest.</span></span></span></p>	08108-48	Sector oest del terme municipal. Entre les urbanitzacions de can Prat i can Salgot.	<p><span><span><span>No coneixem notícies històriques d’aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX.</span></span></span></p>	41.5897000,2.2168200	434724	4604519		08108	Lliçà de Vall	Difícil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-x.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90900	Can Pau Palla	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pau-palla	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 175.</span></span></span></p>	XIX-XX	En estat d'abandonament	<p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries, en un solar que ha quedat lliure de naus. Consta d’un cos de planta allargassada, amb un dels costats esbiaixat, i té planta baixa més un pis. Aquest antic habitatge es devia construir al segle XIX però actualment té més aviat l’aspecte d’una granja funcional, ja que durant molts anys a la part de ponent s’hi criaven gallines. Això va transformar l’aspecte general del conjunt, que adopta més aviat l’aspecte uniformitzat d’una granja de mitjans del segle XX. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un seguit de portals de grans dimensions i diverses finestres de distribució irregular, de caire funcional. A la part posterior les obertures són més petites. Els murs són arrebossats amb ciment. La part de ponent, on hi havia la granja, s’hi devia afegir posteriorment.</span></span></span></p>	08108-49	Polígon industrial La Serra. Carrer de la Segarra, s/n. En un descampat.	<p><span><span><span>Aquesta casa formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Ja consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, on apareix amb el nom de can Pau de la Palla. Antigament s’hi entrava pel camí propi de la casa des del camí ral, que passava uns metres més al nord. El camí va quedar tallat per la carretera i ara s’hi accedeix directament des d’aquest vial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Anys enrere la part de ponent va servir com a granja de gallines. Els antics masovers l'any 1966 van construir una altra casa molt a prop que va ser coneguda per ca la Pagesa perquè, a més de tenir un restaurant, s’hi venien ous, pollastres i conills. Més recentment, can Pau Palla és cuidada per un masover.</span></span></span></p>	41.5710400,2.2128500	434374	4602450		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-4.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-9.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90971	Can Patiràs	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-patiras-1	<p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 174.</span></span></span></span></p>	XIX-XX	Casa molt transformada	<p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui molt transformada, que forma part del barri de cases disperses que va sorgir prop de Serracarbassa. Consta d’un petit cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats a cada costat cossos que sobresurten lleugerament, més un cobert a llevant. La construcció manté més o menys els volums originaris, però les obertures s’han reformat completament en els darrers anys i ara estan revestides d’uns emmarcaments dentats. Així mateix, la casa s’ha dotat d’un sòcol amb revestiment de pedra i els murs s’han pintat de color rosat.</span></span></span></p>	08108-53	Urbanització de can Prat. Carrer de Sant Jaume, s/n	<p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo (registre de finques i cases) de 1818. Segons Garcia-Pey, l’home que va construir-la ho va fer a base d’anar pujant pedres de la riera amb un sac, i la gent li deia: “Així has de fer-te-la? Ja patiràs!”. Més endavant de la casa, ara formant part també de la urbanització de can Prat, hi tenia una peça de terra que se’n deia la Vinya de can Patiràs. L’any 2013 a can Patiràs s’hi va establir el centre caní Conductcan.</span></span></span></p>	41.5885700,2.2166000	434704	4604394		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90971-can-patiras-5.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Altres			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
90985	Can Tià Sans	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tia-sans	<p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 226.</span></span></span></span></p>	XX	Rehabilitació que ha alterat substancialment la tipologia constructiva originària	<p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui força modificada, que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té cossos més baixos adossats a banda i banda. La casa ha conservat més o menys els volums originaris, però les obertures s’han refet completament i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat força alterada. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a dos eixos d’obertures amb la porta al mig, i té un rellotge de sol a la part superior. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. </span></span></span></p>	08108-55	Carrer Oliveres, 4	<p><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tià Sans i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. Segons notícies orals, la casa fou construïda per Sebastià Brunés Entreaigües, avi de l’actual propietària. Era coneguda igualment per can Tià Sans i per ca la Mestra, ja que hi va viure una mestra de l’escola. El motiu popular de la casa, doncs, és un derivat del nom “Sebastià”.</span></span></p>	41.5791500,2.2354400	436265	4603334		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-4.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Altres denominacions: ca la Mestra. Notícies orals facilitades per la propietària	119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91009	Can Padró	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-padro-3	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 167</span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions força grans que es troba en un barri de cases disperses que es va originar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té diversos cossos annexos als costats nord i oest. La casa ha conservat més o menys el volum i la tipologia originària de casa popular pagesa. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a dos mòdols més o menys simètrics que semblen correspondre a dos habitatges. Cadascun amb un eix central d’obertures on hi ha una porta i un balcó al damunt, més finestres laterals. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures són més irregulars i queden alterades per la construcció dels cossos adossats, que a la part posterior generen una terrassa i a l’oest una àmplia eixida. La casa ha conservat una àmplia zona de pati i horts al seu voltant.</span></span></span></p>	08108-56	Avinguda de Catalunya, 1	<p><span><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Padró i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. La família de cognom Padró féu construir aquesta casa i hi van venir a viure procedents de ca la Madalena, del barri Xiol, que també s'anomenà cal Padró.</span></span></span></p>	41.5797100,2.2359300	436307	4603395		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91009-can-padro-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91009-can-padro-2.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91041	Can Tender	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tender	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 225</span></span></span></p>	XX	La tipologia constructiva originària ha estat parcialment alterada i l'estat de conservació és desigual	<p><span><span><span>Antiga casa de pagès de petites dimensions que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa i golfes) que té adossat un cobert a llevant. La casa ha conservat més o menys el volum originari, per bé que les obertures s’han refet en bona part i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat parcialment alterada. La façana principal, encarada vers migdia, es distribueix en tres obertures, amb la porta al mig, i el carener de la teulada és paral·lel a la façana. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc.</span></span></span></p>	08108-57	Carrer Oliveres, 2	<p><span><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tender. Segons dades del cadastre, no sempre fiable, l’any de construcció d’aquesta casa és el 1923. Antigament hi tenien vaques i aviram, on venien llet, ous, pollastres i el que collien a l'hort. Aquesta activitat fou considerada per la gent com anar a la tenda, i així va sortir el nom de la casa d'en Tomàs Xicota Guasch. El cognom Xicota, força estès al municipi, tal vegada provindria de la casa de can Xicota de Lliçà d'Amunt.</span></span></span></p>	41.5791200,2.2359100	436304	4603330	1923	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91041-can-tender-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91041-can-tender-3.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91277	Can Camp	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-4	<p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 226.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 10, 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 37, 131.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 38-39.</span></span></span></span></p>	XVI-XXI		<p><span><span><span>Antiga masia de dimensions modestes emplaçada vora el torrent de Sants o de Merdans, en el barri anomenat el Sot. Es tracta d’un edifici que ha conservat més o menys els volums originaris però molt transformat en els darrers temps, de manera que ha perdut gairebé totalment la fesomia tradicional. Consta de dos cossos adossats d’alçades lleugerament diferents (amb planta baixa més un pis), i té adossat un cos a la part posterior i un porxo al lateral. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en dos eixos d’obertures verticals a cada cos, no del tot simètrics. El cos de la dreta es caracteritza per dos balcons al primer pis, de construcció molt moderna. En la resta de façanes les obertures han estat igualment transformades.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, la casa tenia un portal de mig punt amb dovelles, els murs eren fets de pedres i còdols, i les finestres de totxo.</span></span></span></p>	08108-60	Carrer Camí del Sot, s/n	<p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp. El mas de can Camp està documentat per primera vegada en el fogatge de 1515, on apareix Joan Camp. En el fogatge de 1553 el mas està associat a Bertomeu Camp. En un document de 1567 s’esmenta que els propietaris aleshores eren Joan Marçal Camps i la seva muller Francisca, els quals van vendre unes terres a Antic Oliveres. També es diu que abans aquest mas s’havia anomenat Tareu. </span>En un document de l’arxiu parroquial de 1596 se l’anomena can Camp o can Campet. <span>En un document de l’any 1633 es diu també que antigament el mas havia tingut la denominació de Mont Oliva o Matacabres. En aquest moment el propietari era Jaume Camps, que havia de pagar al monestir de Sant Pere de les Puel·les un cens consistent en un parell de capons per Nadal més 20 ous en altres festivitats (CARRERAS, 1999: 37). La família Camp es va mantenir al front del mas almenys fins l’any 1786, segons consta en un document del fons Ricard Querol. En canvi, a principis del segle XIX, en l'Apeo de 1818 consta que era propietat de Joan Vilardebò i Morera, de Mataró, i que el mas ja era habitat per un masover. A la dècada de 1940 van comprar la casa una gent de Santander que tenien cavalls. En un llibre de Carme Badia (2004: 226) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a aquesta època.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A finals del segle XX la casa es trobava en força mal estat. Entorn del 2000 la van comprar els actuals propietaris i la van rehabilitar.</span></span></span></span></p>	41.6000700,2.2235300	435293	4605665		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-7.jpeg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-4.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-09-20 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Una de les bigues de l’interior tenia inscrita la data 1886. Altres denominacions: mas Camps.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98\|94	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91381	Can Rabassola	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rabassola	<p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 196-198.</span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada a peu de l’antic camí ral, avui molt transformada per les darreres reformes que s’hi han practicat, de manera que ha perdut en bona part la fesomia tradicional. La construcció manté els volums antics però les obertures han estat remodelades modernament i els murs s’han arrebossat i pintat de blanc. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té adossat un cos més baix al costat de llevant. La façana principal, encarada vers migdia i alineada amb l’antic camí, conserva més o menys la disposició de les obertures antigues, que s’agrupaven en quatre eixos verticals, amb una escala exterior a l’extrem oest que ja no existeix. Les obertures majoritàriament eren emmarcades amb maó. Per la part posterior el cobert de llevant s’ha condicionat com a porxo.</span></span></span></p>	08108-61	Camí de Sant Valerià, 34	<p><span><span><span>Segons tradició oral de la família, a la casa hi havia una rajola amb una inscripció de l’any 1777 que podria indicar la data dels inicis de la construcció, però aquesta rajola no s’ha conservat. També es diu que el sobrenom de Rabassola, que fa referència a un tipus de bolet, vindria del fet que van trigar molt temps a construir la casa, fins al punt que a l’indret ja hi havien sortit aquests bolets. Les primeres escriptures són de l’any 1803. Joan Oriach Gurri hi ven la peça de terra a Joan Serra Soley, alies Rabassola. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa consta amb la denominació de “can Serra i Rabaxola”, de Joan Serra. Es va aixecar al peu del camí ral de Sabadell a Granollers, i una part del seu recorregut coincidia també amb el Camí de Sant Valerià, que és el nom actual del carrer. Les terres eren del mas Cantallops, que és el més antic de la zona i es troba en una situació molt propera, avui en ruïnes. A can Rabassola van pagar censos a Cantallops fins que, fa unes dècades, es van redimir. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Joan Serra Soley es va casar amb Francisca Garriga Nadal, el seu fill i hereu fou Vicens Serra Garriga. Aquest es casà amb Josefa Argemí Viñoles. L’hereva fou una pubilla: Rosa Serra Argemí, casada amb Pere Ramon Serra. El seu fill i hereu fou Jacint Ramon Serra, casat amb Maria Grau Brunés. El seu fill i hereu fou Pere Ramon Grau, casat amb Francisca Arimon Congost. Són els pares de l’actual propietària.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi la casa era més petita i ocupava només la part central. El carener de la teulada era perpendicular a la façana principal. Així es pot veure en una pintura feta per l’artista de Parets del Vallès Jaume Carreras Carreras, possiblement de la dècada de 1940. En aquest quadre també s’hi veu un paller de pal a un costat de la casa. Pels volts de 1948 l’habitatge s’amplià pels costats i el carener va passar a ser paral·lel a la façana principal, tal com és ara. Primer la part davantera i més tard es va continuar l’ampliació cap al darrera. Al costat dret hi havia un forn de pa. L’any 1954 el pis de dalt es va habilitar com a habitatge independent pel casament de Pere i Francisca. Una escala a la part oest de la façana donava accés a aquest habitatge. Fins l’any 1961 la llum elèctrica no va arribar a la casa. Fou l’any que va morir Maria Grau Brunés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més recentment, la reforma més important es va realitzar l’any 1966. Aleshores la casa va quedar pràcticament tal com es pot veure actualment. Una part de l’antic cobert adossat a llevant es va incorporar a l’habitatge i a l’interior encara es conserva una menjadora. Les escales exteriors es van mantenir fins l’any 1984.</span></span></span></p>	41.5825800,2.2326100	436033	4603717		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-3.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-quadre.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		La casa tenia una bassa que estava emplaçada dins l’actual rotonda de la carretera de Granollers a Sabadell amb el camí de les Argelagues. Servia per amarar el cànem, per regar els horts i també com a rentador, on hi anaven no només els habitants de can Rabassola sinó també dones del veïnat de la Ganiveta. Per aquí passava el rec de can Coll, que tenia un sifó o bufador que estava a un costat i altra de la carretera. Amb l’ampliació de la carretera el sifó es va perdre. Al costat de la riera de Merdans encara es conserva un pilar del sifó. El pare de l’actual propietària, Pere Ramon Grau, encara hi anava a treure el trestellador perquè l’aigua arribés al camp.Es conserven unes rajoles amb les inicials PR (corresponents a Pere Ramon Grau) i AM (podrien ser les inicials d’Antònia i Mercè, filles de Jacint Ramon Serra).Les rabassoles, també conegudes com a múrgoles o barrets de capellà, son una mena de bolets comestibles que creixen en tot tipus d’habitats, però especialment en terres remogudes. Informació facilitada per la propietària, i dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).	98\|94	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91435	Can Miquel Palluí	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-miquel-pallui	<p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. Can Miquel Palluí és de les que té major interès perquè ha conservat força bé la tipologia originària, i destaca per una façana d’estètica pròxima al noucentisme prou interessant i singular en el seu entorn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té cossos més baixos adossats als costats. La façana principal, encarada vers el sud-oest, té una composició perfectament simètrica que s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. El tret que li dóna personalitat és el coronament en forma d’acroteri de perfil sinuós, amb un òcul cec a la part alta on hi podem llegir la inscripció “M N” (corresponent a Miquel Nadal, fundador de la casa) i “Any 1935”. L’interior de l’òcul és decorat amb un motiu geomètric triangular que sembla insinuar la forma d’un compàs. Les formes de l’acroteri i les diverses obertures són perfilades amb una fina línia de color ocre que destaca sobre el fons blanc de la façana. La resta de façanes també són arrebossades i pintades de blanc, però no presenten elements d’especial interès.</span></span></span></p>	08108-66	Barri del Pla. Passatge del Pla, 5	<p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècada de 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Miquel Palluí en concret, el fundador de la casa fou Miquel Nadal Lloveres. Provenia de la casa de can Palluí. Segons es llegeix a la inscripció de la façana, la casa fou construïda l’any 1935 i va adoptar una estètica de regust noucentista, molt en boga en aquests anys.</span></span></span></p>	41.5890900,2.2562800	438012	4604422	1935	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-2.jpg	Inexistent	Noucentisme\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Informació oral facilitada pels propietaris	106\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13
91436	Casa Nova del Pla	https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-del-pla-0	<p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47</span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. La Casa Nova del Pla es troba entre les que millor han conservat la tipologia originària de casa pagesa popular. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) i queda envoltada per un seguit de coberts als laterals i a la part posterior, amb un cos més llarg al costat nord. La façana principal, encarada vers el sud-oest, és la part que mantingut de manera més visible les característiques tradicionals. S’ordena en base a tres eixos d’obertures, i es caracteritza per uns emmarcaments de maó de formes dentades que perfilen les obertures i que destaquen sobre el parament de pedra. La composició queda ressaltada també amb un balcó central i, al seu damunt, unes finestretes bessones al nivell de les golfes rematades amb arcs de punt rodó. Aquestes finestres bessones es repeteixen a la façana posterior i donen personalitat a la casa. Més recentment, al nivell de planta baixa de la façana principal s’hi ha afegit un porxo que desfigura lleugerament la fesomia tradicional de la construcció.</span></span></span></p>	08108-67	Barri del Pla. Passatge del Pla, 7	<p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el <span>1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. </span>Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a la Casa Nova del Pla en concret, sembla que fou de les últimes que es va construir en aquest sector. El primer propietari era Isidre Grau Casals, per això també s’anomenava ca l’Isidret o cal Sidro del Sot. L’avi era fill de la Casa Nova de can Cosconer, i potser per aquest motiu es va anomenar Casa Nova, o bé perquè va ser de les últimes a construir-se. Recentment la casa ha estat adquirida per uns nous propietaris.</span></span></span></span></p>	41.5898300,2.2572600	438094	4604504		08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-3.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial			Inexistent	2022-06-09 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			119\|98	45	1.1	2484	41	Patrimoni cultural	2024-04-27 05:13

Estadístiques 2024

Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 153,03 consultes/dia

Sabies que...?

...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?

La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/biblioteques/geord-camp/localitzacio/geord-cord/41.641289,2.017917/pag-fi/5

Documentació

Documentació de l'API REST Catàleg de dades Què són les dades obertes? Idees i exemples Avís legal i normes d'ús