Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 91692 | Mina de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-de-can-coll | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. <em>La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall</em>, p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a> </span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52-54, 57.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 120.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 121.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 58, 149.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, ENRIC (2010). <em>Recull onomàstic de Lliçà d’Amunt. Els noms de casa, de lloc i de persona</em>. Grup l’Abans; Ajuntament de Lliçà d’Amunt.</span></span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span><span>l’Abans; Ajuntament de Lliçà d’Amunt.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 22.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>Mina dels Set Socis. Any 1805</em>. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>Mina de can Coll de Lliçà de Vall. </em> Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XIV-XX | Entorn de ribera i de la mina amb falta de manteniment. Trams de la mina entubats | <p><span><span><span>Séquia o canal d’aigua d’origen medieval amb una bona part subterrània en forma de mina que servia per fer anar diversos molins i que encara abasteix una bona àrea de regadiu. Té el seu inici al municipi de Lliçà d’Amunt, i fa un recorregut d’uns 5,7 km en paral·lel al riu Tenes per la banda de ponent, tot travessant el terme de Lliçà de Vall fins al terme de Parets del Vallès. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El punt de captació es troba a la zona de l’actual Parc del Tenes, prop del poble de Lliçà d’Amunt, en un indret on hi ha una surgència natural d’aigües. Al cap d’uns 800 metres una resclosa capta també les aigües del Tenes directament al riu, i una mica més avall ambdós canals conflueixen a l’indret on hi ha un rentador. D’aquesta manera la mina es beneficia tant d’un aflorament natural, que proporciona un cabal abundant al llarg de tot l’any, com de l’aigua del riu, més condicionada per les sequeres. Des d’aquest punt de confluència el canal segueix en forma de mina, entre el riu i la carretera. Abans d’arribar a l’alçada de can Cosconer travessa a l’altra banda de la carretera. Aquí començava l’àrea de regadiu i avui encara s’hi manté una petita horta de gestió municipal. La mina torna a passar a la banda est de la carretera just abans del Safareig de Lliçà de Vall, on surt al descobert i després torna a entrar subterrània per dirigir-se cap al Molí d’en Roure (també conegut com el molí de Dalt). Passat el molí, arribem a la principal àrea de regadiu quan el canal es divideix en dos ramals: el principal segueix en direcció sud i l’altre es desvia lleugerament cap a ponent. Antigament en aquesta part final el canal transcorria totalment al descobert.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El ramal principal rega encara algunes parcel·les que no han estat urbanitzades i es dirigeix cap al barri del Xiol. Aquí hi havia el molí del Xiol (a can Victorino) i es conserva encara un rentador que s’alimenta amb aigua de la mina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El ramal de ponent passa per can Coll, on hi havia un molí, un pou de glaç i basses d’amarar cànem. Al jardí del sector nord de la casa encara es conserven pous de registre de la mina. Antigament a la zona de l’actual carretera, entre ambdues rotondes, hi havia un sifó o bufador. A la sortida de can Coll encara hi ha dos forats de totxo corresponents a un sifó. L’aigua travessava a l’altra banda de la carretera i, vora el poliesportiu, es conserva un pilar del bufador. L’actual és de construcció recent, fet de totxo, però abans n’hi havia un altre de pedra. Amb aquest sistema l’aigua tenia prou força per arribar fins als horts que hi havia una mica més avall de can Coll. El rec continua, avui soterrat, pel costat de llevant de la carretera de Parets i, ja en terme d’aquest municipi, s’ajunta amb l’altre ramal i encara rega alguns horts abans de retornar al riu Tenes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons el Pla de Regadius de Catalunya, en l’inventari dels regadius tradicionals del 1997 la Mina de Can Coll abastava una superfície de regadiu de 53,27 ha i tenia un cabal d’aigua de 50 litres/segon.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a les característiques físiques del canal i mina, es fa difícil precisar-ne les èpoques ja que les reformes i reparacions han estat múltiples al llarg dels anys. En els trams subterranis antics la mina té una amplada d’uns 80 cm i una alçada de 1,50 m aproximadament, i és coberta amb volta. En gairebé la seva totalitat ha estat revestida amb maó i la volta protegida amb unes peces ceràmiques de forma arquejada. Aproximadament cada 100 metres s’han habilitat uns pous i/o accessos laterals de registre dotats amb comportes de ceràmica o fusta, i algunes més modernes amb taps de rosca, les quals permeten buidar el canal en les tasques de neteja. La major part d’aquestes obres podrien correspondre a reformes fetes entre els segles XVIII i XIX, però amb les dades de què disposem és difícil precisar-ho.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part inicial de la mina, a Lliçà d’Amunt, hi trobem dues fites amb la inscripció “Mina Llanza” en referència al propietari de can Coll.</span></span></span></p> | 08108-86 | Sector central del terme municipal, a ponent del riu Tenes | <p><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall i Lliçà d’Amunt hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Algunes aprofiten surgències naturals d’aigües que es troben a la zona. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant. Aquesta última ja existia al segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La mina de can Coll té el seu origen com a mínim a l’època medieval. La primera referència documental coneguda és un establiment fet pel Reial Patrimoni en data 12 de Juny de 1398 a favor de diversos propietaris de Lliçà d’Amunt, entre els quals es troba la “Casa de Fonolleda“. Sembla que aquesta és la mina més antiga i, per les seves característiques, la que més encaixa amb les obres hidràuliques de tradició medieval, que solien estar situades en paral·lel als cursos fluvials, amb la funció principal de proveir aigua per a molins i, secundàriament, crear regadiu. Al segle XVIII la mina de can Coll feia anar quatre molins, i sembla que en aquest moment es va allargar amb la finalitat de proporcionar una àrea més extensa de regadiu.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època la mina ja estava sota el domini dels propietaris de la masia de can Coll, que era la més important del terme, i es devia arranjar i millorar. El 27 de setembre de de 1716 s’havia renovat la concessió de l’aprofitament de les aigües, i el 8 de març de 1771 es tornava a renovar i s’ampliava a favor dels consorts Joan i </span>Gertrudis Coll i de Llanza. Uns anys més tard, el 1777, el riu Tenes va experimentar una modificació del seu curs natural al sector de Lliçà d’Amunt i això devia motivar algunes reformes per tal d’adaptar la mina a la nova situació, tal com es reflecteix en un mapa que es va elaborar al voltant d’aquesta data. L’original es conserva en un arxiu particular i se n’han fet algunes còpies, una d’elles per a l’Arxiu Municipal. En el mapa es diu que l’esmentat any “mudó la riera su curso”, i amb això part de l’antiga llera va quedar seca <span>i amb alguna part isolada. El canal només arribava fins a can Coll, segons es reflecteix en aquest mapa. És possible que l’ampliació de nous ramals a la part final es fes aleshores o més tard. Tot això va coincidir amb el fet que al segle XVIII els propietaris de can Coll van protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. Cal recordar que en els cercles il·lustrats, en auge en aquest moment, es donava una gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant el foment de séquies i canals.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Segons el mapa de 1777 la mina de can Coll feia anar quatre molins fariners. El molí de Rovira (o Fonolleda) es trobava en terme de Lliçà d’Amunt. Ja en terme de Lliçà de Vall hi havia el Molí del Castell o Molí de Dalt, també conegut com a molí de Rovidarech, de can Canyet i actualment Molí d’en Roure. Així es diu en una concòrdia firmada el 24 d’agost de 1767 (GARCIA-PEY, 1999: 149). Era el molí senyorial del castell de Lliçà de Vall i ben segur que era d’origen medieval. El Molí d’en Coll o Molí de Baix està documentat en la mateixa concòrdia de l’any 1767, però segurament era molt més antic. Estava situat uns 150 m al sud-est de can coll, i avui al seu lloc hi ha una casa moderna que encara té un rètol identificant el molí. El molí més modern devia ser el del Xiol, que és el que es troba més avall. És esmentat en el mateix document de 1767, però en canvi no apareix en el mapa de 1777. És possible que es construís al voltant d’aquestes dates, a la segona meitat del segle XVIII. Aquest molí es trobava vora la masia del Xiol, a l’actual casa de can Victorino. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1862 en un document d’estadística industrial es diu que al terme funcionaven encara tres molins senzills de farina d’una roda, propietat d’Eduardo de Llanza (l’amo de can Coll), els quals treballaven poc, 60 dies a l’any, dues hores al dia, per manca d’aigua (BUSTO, 2017: 57).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La mina també proveïa d’aigua les diverses basses d’amarar cànem que hi havia a la zona. Servien en el procés per macerar o estovar la planta d’aquest conreu que va ser molt important fins a principis del segle XX. A can Coll, per exemple, hi havia basses d’amarar cànem i la mina també nodria un pou de glaç que ja existia a finals del segle XVIII. També eren diversos els safarejos o rentadors que aprofitaven l’aigua de la mina.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A la segona meitat del segle XX l’expansió urbana i industrial a Lliçà de Vall ha provocat la pèrdua de bona part de l’àrea irrigada, sobretot al barri de Cantallops. Des dels anys 1960 alguns trams que passaven al descobert s’han hagut d’entubar. L’any 1974 es va renovar la concessió d’aigües a través de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), i el 2015 es va tornar a revisar el conveni per fixar les condicions actualment vigents. En els darrers anys, tot i el declivi de l’activitat hortícola, el regadiu continua en ús. De les tasques de manteniment de la mina se n’encarreguen els mateixos membres de la comunitat de regants.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Finalment volem apuntar, encara que sigui a tall d’hipòtesi, que la troballa de vestigis arqueològics d’època romana en dos punts significatius de la mina, com son can Canyet (jaciment de ca l’Oliveres) i can Coll, ens fan pensar en la possibilitat que aquest canal pogués tenir un origen en època antiga. Fins i tot el mateix castell de Lliçà de Vall, que té el seu origen en una torre d’època romana, es troba prop de dues mines. De fet, la possibilitat que el teixit de recs i canals del Vallès, associat en molts casos a un cultiu precoç del lli, tingui un origen durant la romanització no és pas una idea nova, sinó que ja ha estat suggerida per alguns autors (Garriga, 1991: 22).</span></span></span></p> | 41.5884200,2.2428100 | 436889 | 4604357 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-tercer-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-segon-i-mig-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-primer-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-primer-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-registre-tercer-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-horts-tabaquet-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-sector-xiol-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-sector-xiol-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-sifo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-bufador-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-horts-municipals-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-ortofoto-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91692-mina-can-coll-ortofoto-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’Ajuntament de Lliçà de Vall va iniciar al 2018, la tramitació de l’expedient administratiu previ a la possible declaració com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) del tram de la “Mina i sèquia de Can Coll” que discorre pel terme municipal de Lliçà de Vall. Així mateix, s’ha fet un conveni entre els Alcaldes de Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt i Parets del Vallès per tal d’impulsar la preservació, la renovació i la millora de la “ Mina i sèquia de Can Coll” al llarg de tot el seu recorregut.A Lliçà de Vall hi havia un bon nombre de mines des de temps immemorials: la mina de can Camp, la mina de can Oliveres, la mina de can Valls, la mina de can Bellarac o de can Farnés, la mina del Castell, de can Vilardebò o del Comú, la mina del Rector i la mina de can Nadal. També eren importants els recs de la Concòrdia, de les Torres o el Rec Vell. A Lliçà d’Amunt hi ha també, entre d’altres, la mina de Sots Aigües, documentada ja al segle XIV. Informació i dades documentals facilitades per Jaume Olivé, de la comunitat de regants, Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91703 | Mina dels Set Socis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-dels-set-socis | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a> </span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52-54.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 120.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 121.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 219-220.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 93.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>Mina dels Set Socis. Any 1805</em>. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVIII-XX | Les restes materials antigues d'aquest canal han pràcticament desaparegut | <p><span><span><span>Antic canal o mina d’aigua que ja existia al segle XVIII i que proporciona àrees de regadiu a llevant del riu Tenes. Avui encara està en actiu, tot i que a causa del creixement urbà i industrial dels darrers anys ha quedat amb un ús gairebé testimonial. Té el seu inici al municipi de Lliçà d’Amunt i, ja a Lliçà de Vall, fa un recorregut en paral·lel al riu per la riba de llevant però separat uns 500 metres d’aquest curs fluvial. Finalitza ja en terme de Parets del Vallès, i té una longitud total d’uns 5 km. Des de fa anys, però, en tot el seu recorregut per Lliçà de Vall el canal ha estat entubat i soterrat, de manera que ha perdut la seva forma tradicional i gairebé no en queden rastres visibles, tan sols una àrea de regadiu entre can Nadal i can Ros.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La captació del canal es troba en dos punts de Lliçà d’Amunt, prop d’on ara hi ha el camp de futbol. Ambdós ramals s’unifiquen i entren en terme de Lliçà de Vall a l’est de la masia de la Bella Plana. No s’ha de confondre amb el Rec de les Torres, que és un altre canal que també passa per aquest sector, en aquest cas al descobert, provinent de la masia de les Torres i que alimenta l’estany de Bella Plana. El recorregut de la mina dels Set Socis en aquesta zona abans que fos entubada és difícil de precisar. Segurament era similar a l’actual, passant uns 200 m a l’est de la Bella Plana, al costat del camí que es dirigeix vers el sud en direcció a can Nadal. El canal aprofita la cota més alta dels camps que es troben al costat est del camí. En aquest sector és on la mina ha conservat millor les seves traces. Hi trobem diversos trestelladors o estelladors que desvien l’aigua cap als recs secundaris per abastir la zona de regadiu que es troba a ponent, prop de can Ros.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Poc abans d’arribar a can Nadal la mina fa un gir cap a llevant i segueix cap a la zona on actualment hi ha un circuit de karts, a l’est de ca la Mercè del Pla. En aquest punt la mina està actualment tallada. S’està treballant en un projecte per desviar el canal i fer que ompli un petit llac que es troba al costat de l’Avinguda Francesc Macià. Antigament, però, el canal continuava en paral·lel a la carretera C-17 i regava un bon nombre de terres a Parets del Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta mina tenia dos ramals. El Rec de la Concòrdia prenia l’aigua de la mina dels Set Socis i passava per can Closes, travessava la carretera de Granollers, anava cap a ca l’Ivo i entrava en terme de Parets del Vallès. El Rec Vell també recollia les aigües de la mina dels Set Socis. Passava pels llindars de les terres de can Gurri, can Coll i can Massó.</span></span></span></p> | 08108-87 | Sector est del terme municipal, als indrets coneguts com el Pla i Pla de can Gurri. | <p><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant. La mina de can Coll té un origen com a mínim a l’època medieval (està documentada l’any 1398) i respon a un tipus d’obra hidràulica característic de l’edat mitjana. Es tracta de canals que solen discórrer en paral·lel als cursos fluvials i que tenen la funció principal de proveir aigua per a molins i, secundàriament, crear regadiu. La Mina dels Set Socis, en canvi, sembla que és una obra més tardana, ja que no feia anar molins sinó que estava pensada per subministrar aigua de reg. Per això es dirigeix cap a una zona eminentment agrícola de Lliçà de Vall que era coneguda com el Pla i on va permetre la creació d’una bona àrea de regadiu. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’origen concret de la mina dels Set Socis, que també s’havia conegut com a mina de can Nadal, ens és desconegut. Sabem que ja existia al segle XVIII perquè apareix en un mapa fet pels volts de 1777 on hi consten les dues mines. Podria ser del segle XVII o potser anterior. Segons aquest mapa (l’original del qual es conserva en un arxiu privat i se n’han fet diverses còpies, una per a l’Arxiu Municipal), el canal feia un recorregut semblant a l’actual, passant per can Nadal, per l’est de can Gurri i en direcció a la masia de la Marineta, ja en terme de Parets.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A principis de segle XIX un grup de propietaris de la zona van decidir donar un nou impuls a aquesta mina i amb aquest objectiu el 4 de setembre de 1805 van constituir una societat. Els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets, i per això la mina és anomenada dels Set Socis. Concretament, eren els propietaris dels masos de can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu i can Pla (de Parets del Vallès). Tot i aquesta diversitat, els promotors destacats eren els de la masia de can Coll, principals terratinents de la zona. L’autorització es va donar per treure aigües subterrànies que hi ha a la immediació o termenal d’en Torres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les obres, que devien consistir en una millora o tal vegada en la construcció de nous traçats de la mina, es van iniciar el mateix any 1805 i foren autoritzades pel Rei Carles IV. El 17 de Juny de 1806 se signà el conveni de repartiment de l’aigua entre les set masies. El fet de tenir set socis permetia que cada casa disposés de l’aigua de reg una dia a la setmana: diumenge can Coll; dilluns el mas Nadal; dimarts el mas Gurri; dimecres el mas Massó de Parets; dijous el mas Guasch de Parets, divendres el mas Pla de Parets i dissabte el mas Romeu de Parets (QUEROL: 1).</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1821 la mina es va ampliar, segons es diu en un document de l’arxiu privat de Sobregrau, on consten les despeses a repartir per fer el pagament al minaire Joseph Urpí (GARCIA-PEY, 1999: 220). També es conserva un plànol sense datar, probablement de principis del segle XIX, on apareixen les dues mines, però és poc detallat i no ens serveix per definir el recorregut que feia el canal. El 1917 s’establí un nou conveni per definir la propietat i la utilització de les aigües de la mina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb les millores fetes a la mina dels Set Socis es va donar un salt molt important en la superfície de regadiu a Lliçà de Vall. Les terres conreades de can Coll, per exemple, van passar d’un 3% de regadiu el 1818 a un 24% el 1847, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta mina d’aigua s’utilitzava també per abastir les basses d’amarar cànem. Aquest conreu va tenir molta tradició al Vallès. Va créixer al segle XVIII en les terres de regadiu i va arribar a la seva màxima extensió a la segona meitat del segle XIX. A Lliçà eren moltes les cases que es dedicaven a aquest conreu, que va subsistir encara fins als primers decennis del segle XX, quan els preus que es pagaven ja no el van fer rendible. El cànem de Lliçà de Vall era molt apreciar a les corderies de Badalona, on se’n feien cordes per les naus, especialment a l’època de la primera guerra mundial. Quan va decaure la demanda de cànem es cultivà el roldor, que era una mata que s’utilitzava en l’adobat de les pells. També és possible que la mina dels Set socis ajudés a proveir aigua per omplir les basses dels pous de glaç de can Gurri, documentats ja l’any 1765; però tal vegada el rec d’aquestes basses provenia del torrent de la font del Ràdium.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament el canal transcorria subterrani en forma de mina al llarg del seu tram inicial a Lliçà d’Amunt. Al terme de Lliçà de Vall anava al descobert i travessava el territori agrícola conegut com el Pla. En els darrers anys l’increment de la superfície urbanitzada ha fet que la mina dels Set Socis hagi entrat en un procés de declivi. Entorn de la dècada de 1980 tot el tram de Lliçà de Vall fou soterrat i entubat. Actualment, entorn del 2022, es treballa en un projecte per modificar el tram final del canal més avall de ca la Mercè del Pla.</span></span></span></p> | 41.5916800,2.2493500 | 437437 | 4604715 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-38.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-30.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-42.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-44.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-45.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Tota la documentació referent a les obres i administració de la mina es troba a l’Arxiu de la família de Comalrena de Sobregrau de Gallifa. La família Sobregrau va ser durant molts anys els propietaris de les terres de Can Gurri. S’hi conserva un interessant plànol, probablement de principis de segle XIX, amb indicació dels diferents recs i cases que es va fer amb motiu d’una disputa sobre l’establiment d’aigües entre els diferents socis.En un tram encimentat sobre el camí, poc abans d’arribar a can Nadal, hi ha la inscripció “1960”.Actualment la propietat de la mina es troba en procés per esdevenir municipal.A Lliçà de Vall hi havia un bon nombre de mines des de temps immemorials: la mina de can Camp, la mina de can Oliveres, la mina de can Valls, la mina de can Bellarac o de can Farnés, la mina del Castell, de can Vilardebò o del Comú, la mina del Rector i la mina de can Nadal. També eren importants els recs de la Concòrdia, de les Torres o el Rec Vell. A Lliçà d’Amunt hi ha també, entre d’altres, la mina de Sots Aigües, documentada ja al segle XIV. Informació i dades documentals facilitades per Jaume Olivé, de la comunitat de regants de la mina de can Coll, i per Andreu Martínez, de la comunitat de regants de la mina dels Set Socis. | 98|94 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91769 | Rec de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rec-de-les-torres | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 54.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 234, 29.</span></span></span></p> | XIX-XX | Rec en ús | <p><span><span><span>Rec o canal de força llargària que té el seu origen a Lliçà d’Amunt i finalitza a l’entorn de la masia de les Torres, de Lliçà de Vall, on proveeix d’aigua de regadiu les terres de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), que es troba instal·lada en aquesta masia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El rec recull l’aigua al riu Tenes a través d’una resclosa que es troba davant de can Comes, a Lliçà d’Amunt, travessa bona part d’aquest terme i entrà a Lliçà de Vall vora ca l’Orlau. Baixa ran del camí d’aquesta casa i es dirigeix vers la masia de les Torres. Aquí omple una gran bassa (de 40 per 20 m) on l’aigua hi entra i surt constantment. Té uns murs coronats amb cairons i amb diverses escales, ja que també servia per banyar-s’hi. La bassa és el centre de distribució del regadiu de tota la finca de l’OTA. El trestellador o estallador que regula la sortida d’aigües es troba al costat sud-oest.</span></span></span></p> <p><span><span><span>D’una banda, un rec es dirigeix vers ponent, cap a la masia de la Bella Plana, on proporciona l’aigua que omple l’estany anomenat de la Bella Plana: un embassament artificial creat entorn de la dècada de 1960. Aquest rec conserva alguns aparells reguladors metàl·lics d’una certa antiguitat. D’altra banda, des de la bassa de les Torres es canalitza també aigua de regadiu cap a la zona sud de la finca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que entremig de les Torres i la Bella Plana hi transcorre un altre canal, la mina dels Set Socis, que avui passa entubat i subterrani. </span></span></span></p> | 08108-98 | Sector nord-est del terme municipal, entre les masies de Les Torres i Bella Plana | <p><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes i que és d’origen medieval, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant i que ja existia al segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Per les proximitats de les terres de les Torres hi passaven diversos recs. L’any 1786 hi ha documentat un conflicte sobre l’ús de les aigües de reg entre Josep Torra, propietari de la masia de les Tores, i Josep Nadal, de can Nadal. Tanmateix, les primeres escriptures de la masia de les Torres en què hi ha una constància més explícita d’aquest rec són de l’any 1832. Antigament aquest mas disposava de vint-i-dues hores d'aigua.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó va aconseguir la propietat de la masia de les Torres. Aquest polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris va cedir la propietat al tribunal de menors amb la idea de constituir-hi en un centre d'atenció a nens en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que incloïa la casa de la Bella Plana. Avui aquesta fundació continua en actiu fent tasques agrícoles a les terres de l’entorn, i les aigües del Rec de les Torres es continuen utilitzant per regar una amplia zona al voltant d’aquestes dues cases.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de la dècada de 1960 es va crear artificialment l’estany de la Bella Plana, que es nodreix també amb aigües d’aquest rec. Sembla que va ser fruit d’un succés casual.</span></span></span></span></p> | 41.5953700,2.2530300 | 437747 | 4605122 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-bassa-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-bassa-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91769-concordia-rec-12.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada pel president de l’OTA. | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | |||||
| 91847 | Can Turull | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-turull | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 237.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Construcció amb falta de manteniment | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ha conservat els volums i la tipologia de casa popular pagesa del segle XIX. L’habitatge és fruit de tres fases d’ampliació. En un principi tenia un petit cos de planta quadrada (amb planta baixa més un pis), el qual fou allargat cap a llevant. Més endavant, probablement ja al segle XX, s’hi va adossar un cos a la part posterior obrat en bona part amb maó i amb coberta a un sol vessant. Així mateix, a l’angle sud-oest de la casa hi ha adossat un petit cobert de pedra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura mitjançant un eix principal d’obertures al centre, lleugerament desplaçat a la dreta, amb un portal emmarcat amb maó i, al seu damunt, una finestra amb ampit de pedra treballada. Els paraments són arrebossats. A l’altre costat del pati davanter es conserva un pou de força profunditat, actualment mig sec.</span></span></span></p> | 08108-109 | Urbanització de l'Estapé. Camí del Sot, 8 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels, i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebó, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Turull en particular, ja hem dit que consta en l’Apeo de 1818, a nom de Salvador Serra. El nom de la casa prové del cognom d’un dels antics propietaris, que era conegut per en Turull de Parets. A l'Arxiu Parroquial en 31 de juny de 1816 hi consta Francisco Turull, fill de Llorens Turull i de Maria Batlles. La mare, Maria Batlles, tenia una altra casa en aquest sector. Més tard, consta com a propietari de can Turull Pau Turull (1887-1888).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX els Turull encara estaven al capdavant de la casa. Un dels fills, Josep Turull Argemí, va comprar la casa veïna de can Petit. A mitjans de segle XX consta com a propietari Gil Serrat Bayer (1943 i 1953). Les inicials “J S” estan inscrites a la façana, junt amb l’any 1942. A la dècada de 1970 va comprar la casa l’actual propietari, que pràcticament no ha utilitzat la casa antiga i n’ha construït una de nova a la part alta de la finca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El torrent de can Turull baixava des de can Filoseta (ja desapareguda) per darrera de can Turull i can Petit, fins arribar al torrent de Merdans.</span></span></span></p> | 41.5989900,2.2269600 | 435578 | 4605543 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-6.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la façana: J S Año 1942Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pel propietari | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | |||||
| 91921 | Laboratoris Lafi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/laboratoris-lafi | XX | <p><span><span><span>Edifici dels laboratoris fitoquímics Lafi, dissenyat per l’arquitecte Ricardo Bofill i emplaçat actualment dins el polígon industrial el Pla. El conjunt es distribueix en tres naus o pavellons disposats de manera escalonada al costat l’avinguda. Dos són de planta quadrada, als extrems, i un de planta rectangular, al centre. Construït amb maó vermell vist tradicional i amb grans obertures de vidre, en realitat l’edifici és concebut com a un únic volum, encara que aparenta tres pavellons adaptats a l’ondulació del terreny. El seu caràcter distintiu és un peculiar joc de volums, amb cubicles suspesos al buit que dibuixen formes diferenciades per a cada pavelló, amb uns cossos més subtils i lleugers a les construccions nord i central, on dominen les vidrieres, i uns volums més compactes al pavelló sud. La plantació de diverses espècies arbòries vora les façanes acosten l’edifici a un tipus d’arquitectura regionalista, integrada en un entorn que, quan es va construir, encara mantenia un cert caràcter rural. Posteriorment s’ha poblat de construccions industrials de baixa qualitat dins un polígon convencional. </span></span></span></p> | 08108-122 | Polígon el Pla. Avinguda Puigcerdà, 5 | <p><span><span><span>Aquest edifici fou dissenyat l’any 1967 per l’arquitecte Ricardo Bofill Leví, per encàrrec dels laboratoris fitoquímics Lafi. Es considera un exemple del període regionalista de la firma Ricardo Bofill Taller d’Arquitectura (RBTA). Sens dubte es tracta d’un exemple notable i representatiu del moviment de renovació i modernització de l’arquitectura catalana dels anys seixanta del segle XX.</span></span></span></p> | 41.5828700,2.2545400 | 437861 | 4603733 | 1967 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91921-lafi-laboratoris-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91921-lafi-laboratoris-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91921-lafi-laboratoris-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91921-lafi-laboratoris-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Ricardo Bofill Leví (arquitecte) | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | ||||||
| 89995 | Església de Santa Maria de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-de-les-torres | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Capella construïda entorn dels anys 1925-1928 dins l’ampli recinte de la masia de les Torres. Avui aquesta finca acull un centre de l’Obra Tutelar Agrària. La capella està dedicada a la Mare de Déu del Roser i possiblement és obra de l’arquitecte Enric Sagnier. El temple és d’una sola nau i amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió a l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya i, a la part alta dels murs, hi trobem diverses finestres amb vitralls translúcids protegits per reixes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule de fusta daurada i policromada dedicat al Roser. Consta d’una imatge central de la Verge amb el Nen Jesús (obra de l’escultor Gomara), que és envoltada per vuit escenes del cicle del Roser (fetes pel pintor Darío Vilás). La pintura sota els peus de la Verge és la representació simbòlica dels quatre evangelistes. La pintura superior presenta el Naixement de Jesús a l’estable. Les tres pintures de la dreta corresponen (de dalt a baix) a la Visitació, l’Anunciació i l’Ascensió de Jesús. Les tres pintures de l’esquerra (també de dalt a baix) són la Presentació de Jesús al Temple, Jesús al Temple amb els doctors i la Coronació de la Verge.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En front de l’altar hi ha enterrats els fundadors de l’Obra Tutelar Agrària: Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. Una gran làpida sepulcral en dóna constància. Segons es diu en el llibre escrit pel mateix Albó (1955: 125), aquesta tomba “fué construída cuando se levantó la iglesia y que espera ver pronto ocupados sus dos únicos departamentos. Son estos para un viejo matrimonio fundador”.</span></span></span></p> | 08108-12 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família Torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va signar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i exalumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> | 41.5926100,2.2547500 | 437888 | 4604814 | 1925-1928 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-retaule-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-lapida-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Enric Sagnier Villavechia (arquitecte) | Inscripció de la làpida sepulcral: “IUXTA DILECTOS NOSTROS IN CHRISTO DOMINO RESURRECTIONEM EXPECTAMUS. RAMON ALBÓ MARTÍ 1871-1955 Y SU ESPOSA MARIA FERRER BERTRAND 1876-1848, FUNDADORES DE LA OBRA TUTELAR AGRARIA”Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||
| 90001 | Església de Sant Cristòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-cristofol-1 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-234.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 17-18.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-109.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-29, 104, 109</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORTEGA RUIZ, Carme; TERRADES SANTACREU, Maria Encarna. <em>Catalunya Romànica</em>, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> | XVII-XVIII | <p><span><span><span>Església del segles XVII-XVIII construïda interiorment en un estil gòtic molt tardà i amb un portal renaixentista. Consta d'una única nau de tres trams, amb capelles laterals, i està capçada amb absis de planta poligonal reforçat amb cinc contraforts. En la façana principal hi destaca el portal renaixentista, amb pilastres i entaulament decorats amb relleus i coronat amb una petita fornícula que té una imatge de Sant Cristòfol. L’escultura és obra de Josep Vilardebó i Uñó, qui fou amo de can Vilardebò i alcalde del poble els anys 1940. A mitja alçada s’hi obre una rosassa motllurada i més amunt un petit òcul sota una cornisa corbada, amb un pinacle a la cantonada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’esquerra s’aixeca la torre del campanar, formada per dos cossos separats per una cornisa. Sota la cornisa hi ha una gàrgola en forma d’aguilot. El cos superior té una obertura amb arc de mig punt a cada cara i és rematat amb una barana balustrada i quatre pinacles de bola. El parament de tot l’edifici és fet amb un aparell de carreus més o menys escairats però força irregular, sobretot a les parts altes, i és reforçat als angles amb pedres cantoneres ben escairades. A l’espai que voreja l’entrada, on hi havia l’antic cementiri, encara s’hi poden veure algunes làpides d’antigues sepultures, així com una creu de ferro que recentment es va canviar d’ubicació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria sobre tres arcs torals de mig punt. L'absis, igual que les capelles laterals, és cobert també amb volta de creueria. Als peus de la nau s’aixeca el cor, amb una barana d'obra amb dos òculs que descansa sobre una volta ogival rebaixada i en un arc escarser. Algunes claus de volta són antigues i estan decorades amb imatges que es corresponen amb les antigues capelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’absis ha estat decorat amb una pintura mural feta per l’argentí Raul Capitani Blanchart l’any 1979. Es tracta d’un tríptic de grans dimensions inspirat en les pintures romàniques que té la figura d'un Maiestas Domini al centre acompanyat per sant Cristòfol, en la seva representació típica portant en nen Jesús a coll i travessant el riu, i de la Mare de Déu, a la dreta. La figura de la Verge fa al·lusió a una antiga capella dedicada a Santa Maria, dita de Gràcia o popularment dels ous, ja que les ofrenes se li feien en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la primera capella lateral es conserva una pila baptismal renaixentista que presenta una planta estrellada amb vuit puntes. Té una inscripció que és il·legible.</span></span></span></p> | 08108-18 | Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església | <p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. En un document de 1098 es diu que pertanyia al castell de Lliçà de Vall (castell Lizcano), posseït pel senyor Albert Bernat. El 1113, Ermengarda, vídua d’Albert Bernat, va fer donació de l’església a la seu de Barcelona i al bisbe, el qual els en cedí el delme mentre visquessin; després tornà al domini del bisbe. Durant els segles X i XI en el Cartulari de Sant Cugat es recullen diverses donacions de terres efectuades a la parròquia de Lliçà de Vall, que és anomenada indistintament com a <em>Llicano Subteriore</em>, <em>Villa Lizcano</em> o <em>Villa Lizande</em>. D’aquesta primera església romànica no se’n conserva cap resta, però se’n té constància a través d’una visita pastoral del 15 de juliol del 1421, quan el visitador ja es queixava que la capçalera de l’església amenaçava ruïna. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Des de finals del segle XI hi ha constància d’una sagrera al voltant de l’església, de la qual tampoc se n’han conservat vestigis però sí el record popular, ja que aquest sector s’ha conegut tradicionalment com la Sagrera. En les visites pastorals realitzades els anys 1413 i 1421 s’indica que la parròquia tenia 17 i 14 parroquians respectivament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església va quedar afectada pels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya al segle XV, segons es diu explícitament en una visita pastoral de l’any 1508. Però no va ser fins força anys més tard que es començà a construir una nova església, que és l’actual. El 1579 s’inicià la construcció del campanar. El 1593 es va beneir el campanar i van començar les obres de la nau. El 1594 s’enderrocà l’altar major de l’església antiga i el 1669 haurien finalitzat les obres, segons es dedueix de la inscripció que hi ha a la clau de volta del cor. Tot i aquest moment tardà, la nova església es va fer encara en estil gòtic, per bé que amb una portalada renaixentista. És possible que els anys 1706 i 1756 s’hi fes també algun tipus de reforma o ampliació. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església tenia diversos altars i retaules, a part del major que estava dedicat a Sant Cristòfol. Aquest, en una fotografia de 1935 es pot observar que era un retaule barroc corresponent <span>a l’etapa caracteritzada per les columnes d’estil salomònic</span></span></span></span><span><span><span> (finals del segle XVII-principis del XVIII). Hi havia el de Sant Llop (1421), el de Sant Sebastià (1591), el del Roser (1604), el del Sant Crist (1726), el de Sant Isidre, el de Sant Sebastià i una capella de la casa Coll. També hi havia un retaule dedicat a la Mare de Déu de Gràcia que popularment era conegut com el de la Mare de Déu dels ous, ja que les ofrenes que se li feien eren en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La rectoria es una edificació posterior a la construcció de l’església. Podria datar-se a finals del segle XVII o al XVIII. Segons el cadastre (no sempre fiable) l’edifici ja existia l’any 1700. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a casa Rectoria, i aleshores era habitada pel rector, Pere Moncau. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1890 va arribar com a rector mossèn Josep-Oriol Ricart Sauch, conegut com a mossèn Oriol, i s’hi va estar uns quaranta anys. D’ell s’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Moltes de les contalles es refereixen a la relació tibant i a les bregues que tenia amb Marcel·lí Vilardebò, propietari de la masia de can Vilardebò, situada precisament al costat de la parròquia. Vilardebò era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i fou alcalde del poble en tres ocasions. D’altres es refereixen a la vida privada del mossèn o a la mala relació que tenia amb el bisbe.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. El 1957 es va reformar l’altar per adaptar-lo a la nova litúrgia sorgida del concili Vaticà II. El 1980 es va portar a terme una rehabilitació de la rectoria. Llavors es va enderrocar un cobert amb arcs que sobresortia a la part nord del pati. Actualment aquest edifici s’utilitza també com a local de l’esplai i casal parroquial. El 1989 fou restaurat el campanar. Els anys 2009-10 es va dur a terme el projecte de restauració integral de l'edifici, que recuperà els elements i la fisonomia del temple gòtic. El 2018 es va fer la restauració de la façana de la Rectoria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des dels anys 1940 fins a la dècada de 1990 va estar al capdavant de la parròquia mossèn Joan Masó Cabot. Va realitzar diferents treballs de recerca i difusió sobre la història de Lliçà de Vall, i va recollir també les històries que li explicaven els lliçanencs. Bona part de la informació històrica que coneixem és gràcies a ell.</span></span></span></p> | 41.5930100,2.2311300 | 435920 | 4604876 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-clau.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-pica.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tomba-int.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-creu.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Contemporani|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A l’exterior i prop del portal es conserven dues làpides d’antigues sepultures del cementiri. En una hi ha gravat en relleu un escut amb una pera. S’ha dit que podria correspondre a algun personatge important de nom Pere, com ara Pere Albert de Lliçà, senyor del terme al segle XII, o tal vegada a Pere Prat, procurador de Lliçà de Vall el 1325 i pertanyent a una família important: propietaris de can Magarola i amb diversos membres que també van ser procuradors o batlles durant els segles XV-XVII. En l’altra làpida hi ha la inscripció “VAS JOSEPB CAM 1759”. En aquest cas hi ha esculpida una poma.A l’interior, davant de l’altar hi ha una altra làpida: “VAS DE CASA COLL DE ST CHRISTOFl DE LLISSA DE VALL”. I també la sepultura d’un rector conservada en el paviment: “RECTORÛ PULVIS”. Sota el presbiteri hi ha un hipogeu de dimensions força grans on s’hi enterraven els capellans. És cobert amb una llosa que pesa 200 kg, i popularment es coneix com la cripta. Es creu que podria ser anterior al segle XVII.A la base del campanar hi ha una inscripció contemporània que indica: 'CONSTRUIT: segle X, RECONSTRUÏT 1669 ... 1756 ... 1989... 2010...'A la clau de volta del cor hi ha inscrita la data 1669, que indicaria la finalització de les obres al segle XVII.Es coneix el rectorologi de l’església des de l’any 1208 i de manera més o menys continuada.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pel responsable de custodiar l’arxiu parroquial, Ricart Querol. | 94|95|98|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 90004 | Església de la Mare de Déu de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-la-mare-de-deu-de-montserrat | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 114.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Església construïda l’any 1976 en un estil modern i dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Es troba situada en un punt elevat que abans tenia bones vistes a la muntanya, però actualment envoltada per les cases de la urbanització del mas Gordi. És una edificació d’una sola nau, de planta rectangular i capçada amb absis orientat a llevant. Exteriorment es caracteritza per una façana en forma de gran creu i decorada amb vitralls de colors al seu interior. Les façanes són fetes amb revestiment de ciment i només tenen com a decoració franges allargassades de finestrals verticals, també amb vitralls.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior les franges de vitralls, situats a les quatre parets i també al sostre, conflueixen tot formant dues creus. Els vitralls, decorats amb figures esquemàtiques de colors que al·ludeixen a la Mare de Déu de Montserrat, aporten una lluminositat matisada i agradable a l’espai interior. En la resta l’espai és molt auster, amb unes parets blanques tan sols marcades per les traces de les bigues de ferro. A l’altar, el faristol al costat de l’epístola és fet amb pedra de conglomerat polit extret de la muntanya de Montserrat, com també ho és la pica de l’entrada.</span></span></span></p> | 08108-21 | Urbanització del mas Gordi. Carrer de Sant Valerià | <p><span><span><span>Aquesta església fou construïda per iniciativa de Francesc Serra Torrents, que era el propietari del mas Gordi i persona molt devota de la Mare de Déu de Montserrat. El mas Gordi era la casa pairal de la zona, d’origen medieval i avui totalment en ruïnes, uns 40 m l’est. Només se’n conserva part d’un mur a l’interior d’una finca de la urbanització que es va formar a la dècada de 1970 en les seves terres. L’indret on hi ha la capella queda lleugerament elevat i, abans que s’hi construïssin les cases de la urbanització, tenia bones vistes a la muntanya de Montserrat. Per això l’any 1976 Francesc Serra hi va voler construir aquesta església, de la qual en va fer donació al bisbat. L’arquitecte va ser Carlos Díaz Biosca, de Barcelona. En la construcció s’hi van utilitzar blocs de pedra de conglomerat de Montserrat que ornamenten diferents elements de l’interior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La devoció que el propietari del mas Gordi tenia per la Moreneta es va traduir també en el fet que posés de nom Montserrat a les seves quatre filles, així com en la cessió que va fer l’any 1947 d’un edifici a les religioses teatines perquè hi fundessin un col·legi que encara s’anomena Nostra Senyora de Montserrat. Està situat a Parets del Vallès, però molt a prop de Lliçà. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant una època a l’església de Montserrat s’hi feien moltes cerimònies, especialment casaments, i al solar del seu entorn s’hi celebrava un aplec de la Mare de Déu de Montserrat i altres festes populars com ara arrossades. Des de fa uns anys, però, ha quedat pràcticament en desús i tan sols s’hi fa alguna missa en ocasions puntuals.</span></span></span></p> | 41.5914800,2.2235600 | 435287 | 4604711 | 1976 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-6.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Carlos Díaz Biosca (arquitecte) | Informació facilitada per membres del Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||
| 91933 | Goigs de Sant Joan Baptista de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista-de-can-coll | XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs en honor de Sant Joan Baptista que es cantaven a la capella sota aquesta advocació que hi ha a la masia de can Coll. El seu títol complet és el següent: “Goigs a llaor de Sant Joan Baptista, la imatge del qual es venera a la capella de l’antiga casa pairal de can Coll, de Lliçà de Vall, arquebisbat de Barcelona”. Es tracta d’una edició de l’any 1964 amb lletra de Guerau Mutgé i música d’Enric Prats Martí. Un dels seus versos fa així: “Sant Joan, en la capella / de l’antiga Casa Coll, / feu sorgir la meravella / d’una fe rajant a doll!”.</span></span></span></p> | 08108-126 | Capella de Sant Joan Baptista, a la masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span>Can Coll és la masia més important de Lliçà de Vall i els seus propietaris eren els principals terratinents i poder fàctic de la zona. Al segle XVIII la família Coll va protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. La torre on hi ha la capella fou construïda el 1576 i la capella fou beneïda el 1600.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1797 es van portar a can Coll les relíquies de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. En iniciar-se la Guerra Civil de 1936 algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos, el masover Jaume Armadans fou assassinat i la capella fou saquejada. Cal suposar que les relíquies dels anomenats Cossos Sants es van perdre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. Sancho Costa va fer remodelar i ampliar la capella entorn de 1962. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. També va encarregar a l’artista Maties Palau Ferré, que havia estat deixeble de Picasso, unes pintures murals per a la capella que il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. En aquest context devia encarregar també els goigs de sant Joan Baptista l’any 1964. Els autors són Guerau Mutgé i Saurí, autor barceloní de diversos llibres de poesia que entronquen amb la línia dels jocs florals noucentistes, i el músic Enric Prats Martí, autor de diferents goigs.</span></span></span></p> | 41.5849600,2.2399500 | 436647 | 4603975 | 1964 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91933-goigs-sant-joan-can-coll-1964-color.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Guerau Mutgé i Saurí (lletra); Enric Prats Martí (música) | Aquests goigs foren editats per Torrell de Reus Editorial, de Barcelona, l’any 1964. | 98 | 62 | 4.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | ||||
| 91934 | Goigs del Roser de Santa Maria de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-del-roser-de-santa-maria-de-les-torres | XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs dedicats al Roser de l’església de Santa Maria de les Torres o del Vallès, emplaçada a la finca de la masia de les Torres. Foren editats per primera vegada l’any 1946, escrits per Ramon Blasi i promoguts per la Junta Provincial de Menors de Barcelona. El seu títol complet és el següent: “Goigs de la Mare de Déu del Roser, que es canten en la seva església de la colònia agrícola de Santa Maria del Vallès a Lliçà de Vall, bisbat de Barcelona”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La lletra dels goigs s’entén com un elogi a la masia de les Torres i de l’obra que desenvolupa a través de l’Obra Tutelar Agrària (OTA) com a “casal” i “verger” de la comarca. En un dels seus versos hi llegim: “De la terra vallesana / som els homes del demà; / el treball ens agermana / ens ensenya a guanyar el pa”.</span></span></span></p> | 08108-127 | Església de Santa Maria de les Torres o del Vallès, a la masia de Les Torres | <p><span><span><span>La masia de les Torres és d’origen medieval i era de les més importants del terme de Lliçà de Vall. Al segle XIX va passar a mans dels Agustí, una de les principals famílies de la burgesia barcelonina. L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va desenvolupar una escola i colònia agrícola entorn d’aquesta finca, que també va incloure la masia veïna de la Bella Plana i, més tard, també la masia de can Nadal. Entre 1925 i 1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. L’arquitecte fou el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va firmar el projecte de reconstrucció de la masia de la Bella Plana. L’interior té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. S’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, i tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Els goigs del Roser d’aquesta capella foren editats per primera vegada l’any 1946, promoguts per la Junta Provincial de Menors de Barcelona. L’autor de la lletra fou Ramon Blasi Rabassa (1901-1980), escriptor i periodista nascut a la Selva del Camp, i col·laborador destacat de la revista “En Patufet”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis.</span></span></span></p> | 41.5924800,2.2547700 | 437889 | 4604800 | 1946 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Ramon Blasi Rabassa (lletra) | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | ||||||||||
| 91935 | Goigs de Sant Cristòfol, patró de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-cristofol-patro-de-llica-de-vall | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs que tradicionalment es cantaven a l’església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. L’edició consultada té el següent títol: “Goigs del gloriós Màrtir Sant Cristòfol, patró de Llisá de Vall, bisbat de Barcelona”. La lletra dels goigs és genèrica sobre la biografia del sant i no fa cap referència específica a Lliçà de Vall</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p> | 08108-128 | Església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall: entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església. | 41.5929400,2.2311500 | 435921 | 4604868 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’exemplar consultat és una reimpressió de 1941 feta en una impremta de Barcelona. Els goigs originals deuen ser més antics, com a mínim del segle XIX. | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | ||||||||||||
| 91936 | Goigs de Sant Vicenç i Santa Clara de la capella de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc-i-santa-clara-de-la-capella-de-can-coll | <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: </span><a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'><span>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</span></a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs que antigament es cantaven a la capella de Sant Joan Baptista, emplaçada a la masia de can Coll. Fins la Guerra Civil de 1936 s’hi veneraven les relíquies dels anomenats Cossos Sants: sant Vicenç i santa Clara. El títol complet és el següent: “Goigs en llohansa dels Gloriosos Martirs Sant Vicens y Santa Clara, quals sagrats cossos se veneran en la capella de Casa Coll, de Llissá de Vall, bisbat de Barcelona, antiga casa payral de la noble família de Llanza. La església celebra sa festa a 15 de setembre”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els versos dels goigs expliquen les vides i el martiri dels dos sants i informen també de l’època en que van arribar a can Coll, l’any 1797, durant el papat de Pius VI: “En aquell any celebrat / del regnat vint y tercé / del Papa Pio sisè, / regalá aquell ab pietat / vostres cossos de bon grat / de esta casa al possessor”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I continuen: “Ab lo sant fi de donarvos / condigna veneració, / a aquesta població / se enydá de trasladarvos, / y en est altar exposarvos / de esta parroquia al amor”.</span></span></span></p> | 08108-129 | Capella de Sant Joan Baptista, a la masia de can Coll: Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span>Can Coll és la masia més important de Lliçà de Vall i els seus propietaris eren els principals terratinents i poder fàctic de la zona. Al segle XVIII la família Coll va protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. La torre on hi ha la capella fou construïda el 1576 i la capella fou beneïda el 1600.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1797 es van portar a can Coll les relíquies de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que van traslladar-se a la capella de la torre. El motiu és que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></p> <p><span><span><span>La composició originària dels goigs deu ser de poc després d’aquests fets, tal vegada de principis del segle XIX. Bona part d’aquest relat es recull en un text annex als mateixos goigs titulat “Tradició” i que diu: </span></span></span></p> <p><span><span><span>“Los Sagrats Cossos, arrivats de Roma a Barcelona en un barco de vela, fóren traslladats a casa Coll per vuyt masovers de dita masia rellevantse uns als altres, puig llarga fou la jornada y pesants los sepulcres, que restaven dins d’una caixa que’s guarda en la sagrsitia de la parroquia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De prompte fóren col·locats en una habitació de la casa que avuy encara se anomena “lo quarto de Sant Vicens y Santa Clara”, hont estigueren fins que dins de la alterosa y quadrada torre aixecada per Pere Coll en 1576 s’hi construí la molt hermosa capella ahont son dignament venerats.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les moltes presentalles qu’en la capella es guardan son proba de la gran devoció dels fidels possessors de les sagrades reliquies, dels de la comarca y dels que de molt lluny continuan visitant tant valiós tresor.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Avuy casi no queda memoria del concorregut Aplech que se celebraba en dit lloch, i que sembla ha desaparegut per a sempre desde lo any 1803, de tragica recordansa pera la nostra benvolguda patria, que per Deu, per ella y per son Rey lluytaren valerosament a [?] contra les superbes aguiles de Napoleón.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Degut al zel del actual possehidor D. Carles de Llanza y de Carvallo y de mossèn Joseph Oslol Ricart, Pvre Rector de Llissá de Vall y a la cooperació de mossèn Pau Perassols, se imprimiren per primera volta aquestes llohanses.”</span></span></span></p> <p><span><span><span>En iniciar-se la Guerra Civil de 1936 algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre Jaume Armadans, el masover, fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc víctima de les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que les relíquies dels Cossos Sants es van perdre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. Sancho Costa va fer remodelar i ampliar la capella entorn de 1962. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. L’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000), deixeble de Picasso a París, va decorar la capella amb unes conegudes pintures que il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Per fer-les es va inspirar molt directament en aquests goigs.</span></span></span></p> | 41.5848800,2.2399800 | 436649 | 4603966 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’exemplar consultat és una edició de principis de segle XX, impresa a la Impremta de J. Joseph, de Granollers. | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | ||||||||||
| 89891 | Can Vilardebò | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 60-61, 117.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-240.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 16.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64, 244-245.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 61, 95-97.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MAYOL, Miquel Joseph (1970). <em>La impremta del meu pare. (El regionalisme a la comarca).</em> Ed. Pòrtic, Barcelona, p. 77-79.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, d’origen medieval, emplaçada vora la riera de Merdans, en un indret estratègic gairebé a tocar d’on hi havia el castell i molt a prop també de l’església parroquial. Consta d’un cos residencial (de planta baixa més un pis) que està flanquejat per àmplies zones d’antics coberts reconvertits en habitatge, els quals formen una planta en forma de U que genera un pati posterior a la façana de migdia. Més a ponent i separat per un corredor s’allarga un reng de construccions també força recents, i al sud-oest un altre cobert, que està adossat a una bassa-safareig.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El conjunt residencial fou substancialment reformat i ampliat, sobretot a les dècades de 1960 i 70. El cos primigeni ha conservat més o menys el volum originari, però les obertures s’han refet i s’hi han incorporat elements nous, alguns d’estil neogòtic o procedents d’altres masies. Això és vàlid també per les dues façanes principals, a migdia i tramuntana, i per les ales laterals, que es van pràcticament construir de nou sobre antics coberts. Avui dia l’accés habitual és per la façana de la cara nord. Aquesta s’articula en base a tres eixos d’obertures simètrics i perfectament regulars, amb un portal adovellat al centre i una finestra neogòtica geminada al seu damunt. Aquesta àmplia façana queda flanquejada per dues torres quadrades. Abans de la reforma l’esplanada que s’estén al seu davant era ocupada per una zona de coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament la façana principal era la de migdia, que connectava amb el camí que entrava per aquesta banda. De manera semblant a l’anterior, s’estructura en base a tres eixos, amb portal adovellat i, al primer pis, dues finestres neogòtiques. Estan decorades amb arcs conopials lobulars i, sota les impostes, tenen dos mascarons amb rostres d’un home i una dona enfrontats. Podem trobar finestrals molt similars a diverses masies de la zona. La majoria són fets, com és aquest cas, en ple segle XX. A l’ala est del pati posterior la construcció s’ha adaptat amb una galeria al pis superior formada per arcs de mig punt. La resta de façanes presenta obertures emmarcades amb pedra carejada o bé amb maó, la majoria de recent construcció.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un element interessant és l’àmplia bassa-rentador que està situat uns metres al sud de la masia. Mesura sis per sis metres, està construïda amb totxo a plec de llibre i dotat de diverses lloses inclinades per fer-hi la bugada. Can Vilardebò tenia dues mines que la proveïen d’aigua. Una venia més a l’est, passant pel costat del castell, i alimentava la bassa d’aquest safareig. Ara ja està en desús i l’aigua del safareig prové de l’altra mina, que ve de la zona de can Camp i que inicialment només proveïa la casa. Pel costat de migdia la bassa té el regulador de sortida per regar els conreus que s’estenen a la part baixa.</span></span></span></p> | 08108-5 | Entre les urbanitzacions de can Vilardebò i del mas Gordi. Avinguda de can Vilardebò | <p><span><span><span>L’origen d’aquesta masia està estretament vinculat al castell de Lliçà de Vall. Sembla del tot probable que l’antic castell era la torre que es troba 70 m al nord de la masia, tot i que en bona part de la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Tradicionalment s’ha suposat que aquesta torre circular, anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament l’antic castell medieval. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988 les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Tanmateix, cal dir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en dubte i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és pensar que aquesta torre es correspon amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una torre de defensa preexistent d’època romana. En documentació diversa referida a can Vilardebò es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. A més, l’emplaçament de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins és el més indicat, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar tot això, tanmateix, s’hauria de fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El castell de Lliçà de Vall era un feu independent de la baronia de Montbui, que era la demarcació senyorial més important i abastava una bona part de la Vall del Tenes. El terme del castell de Lliçà és esmentat l’any 946. La primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094. A la baixa edat mitjana va passar per diferents senyors, cada vegada més allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Des de mitjans del segle XV fou traspassat a la cartoixa de Montalegre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que és habitual que en època baixmedieval els castells perdin la seva importància militar i política i que algunes d’aquestes funcions passin, en cert grau, a alguna masia propera, els propietaris de la qual, de vegades els antics castlans, solen assumir la batllia o càrrecs de representació. Sembla que els possessors de la masia de can Coll haurien assumit principalment aquestes funcions: el 1344 Jaume Coll era batlle, i el 1500 un altre Jaume Coll ho va tornar a ser. Tanmateix, per la seva proximitat amb el castell la masia avui coneguda com can Vilardebò també tenia una relació privilegiada amb el poder senyorial. Era una propietat del castell, i abans del segle XVIII les finques del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover de la masia es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les primeres dades documentals referides pròpiament a aquesta masia són del segle XV. Tal com hem dit, en aquesta època era anomenada can Cosconé. Ja en el fogatge de 1497 a “Lliçà Jussà” hi consta “en Costoner”, que podria fer referència al propietari d’aquesta casa. <span>En el fogatge de 1515 la casa s’esmenta com a Cosconer, i en el fogatge de 1553 consta com a pertanyent a Jaume Cosconer. La família de cognom Cosconer va continuar al capdavant del mas en els segles següents. A la segona meitat del segle XVI hi ha documentat Jaume i Joan Cosconer, pare i fill (1570). Al segle XVII tenim notícies de Joan Cosconer, Llorens Cosconer i Magdalena Cosconera (1665). Aquest mateix any, el 1665, en un censal de l’arxiu parroquial consta que el mas Cosconer i tota l’heretat fou venuda per Llorens Cosconer i Camps, de Canovelles, a Jaume Magarola, mercader de Barcelona. No sabem fins a quin punt aquesta venda es va fer efectiva, ja que el 1720 en el llibre de visites pastorals de la parròquia hi ha un censal per l’ànima de Francisco Cosconer com a amo del mas Cosconer. En un altre cens de 1745 sembla que el mas continua en mans de la família Cosconer. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a Casa Cosconé, però ja era propietat de Joan Vilardebò Morera, i la masia estava habitada per un masover. Els Vilardebò eren una família d’indianos de Mataró que havia fet fortuna i que posseïa propietats a Honduras. Al llarg del segle XIX i principis del XX la família Vilardebò van fer prosperar el mas. El 1897 Marcel·lí Vilardebò i Farnés va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. El 1919 l’heretat abastava 122 ha, mentre que can Coll en tenia 165. A més, diversos membres de la família van ser protagonistes destacats de la vida municipal del poble i van ocupar càrrecs importants a l’Ajuntament. En alguna de les guerres carlines aquesta masia va tenir relació amb l'aliatge de metalls per fer moneda. El 1861 el propietari era Josep Vilardebò. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Des de 1897 el propietari era Marcel·lí Vilardebò Farnés. En el context de la política caciquista que va caracteritzar l’època de la Restauració, fou un dels polítics destacats adscrit a la Lliga Regionalista. Va ser alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions (1895-1897, 1916-1923 i 1932-1933). D’ell és coneguda una anècdota que va tenir lloc en les eleccions de 1916 i que és relatada en unes memòries de Miquel Josep MAYOL (1970: 77). Aleshores el governador va segrestar diversos alcaldes del Vallès, incloent-hi Marcel·lí Vilardebò, que era l’alcalde de Lliçà de Vall, per intentar impedir el triomf de la Lliga en determinats ajuntaments. D’ell es diu que era una persona conciliadora i amistosa amb tothom, també amb els seus oponents polítics (CARRERAS et al., 1999: 60). Però sobre Marcel·lí Vilardebò també s’expliquen moltes altres anècdotes i facècies, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Un bon nombre es refereixen a la relació tibant que tenia amb el rector del poble, mossèn Oriol. Es diu que, com que eren veïns, sempre s’insultaven des de casa seva estant. També van tenir una forta rivalitat en l’organització de diferents festes majors en competència. D’altres contalles es refereixen al fet que va ser dels primers a tenir cotxe i xofer, a les relacions que tenia amb els mossos de la masia o a la garreperia de la seva dona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’altra rivalitat de Marcel·lí Vilardebò era amb els de can Coll i es va posar de manifest en diferents moments. A la dècada de 1910 quan els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal, i a la dècada de 1920 en un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill primogènit de Marcel·lí Vilardebò va ser Josep Vilardebò Uñó (1892-1962). De jove va passar moltes temporades a París, on va participar en diversos negocis. El 1934, a la mort del seu pare, va rebre en herència la masia i la meitat de la finca de can Vilardebò. L’altra meitat la van heretar els seus tres germans. El 1935, durant l’anomenat Bienni negre, fou nomenat alcalde per l’autoritat governativa. Després del triomf de les esquerres a les eleccions generals de febrer de 1936, Vilardebò fou substituït a l’alcaldia per Jaume Carreras i Villà. El juliol de 1936 va abandonar Lliçà i es va refugiar a Barcelona i a Viladecans durant tota la Guerra Civil. Mentrestant, la masia de can Vilardebò, on va restar la seva germana Rosa, va ser saquejada. Quan les tropes franquistes van entrar a Lliçà el 28 de gener de 1939 fou nomenat president de la Comissió Gestora de l’Ajuntament. Durant les dues setmanes següents el nou consistori va retornar als seus propietaris les terres que els havien estat confiscades durant la guerra. Afeccionat a la pintura i sobretot a l’escultura, Vilardebò va esculpir en aquests anys la imatge de sant Cristòfol que actualment es troba damunt la porta d’entrada de l’església parroquial. El 1939 s’havia casat amb Maria Amat, germana del pintor Josep Maria Amat. Va deixar l’alcaldia el març de 1943. El 1945 es va fer efectiu el repartiment de la finca de can Vilardebò entre ell i els seus germans. Poc després, però, es va vendre la casa i les terres i va passar a residir a Barcelona fins a la seva mort.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Els següents propietaris van ser Pilar Bertrand i Girona, i després Werner Schmidt Schroeder i la seva esposa Margarita Annaheim Kiefer. Schmidt era directiu de la multinacional Bayer, i va comprar la finca perquè el seu fill era enginyer agrònom i volia establir-hi una granja. Pels volts de 1962 va comprar can Vilardebò Jaume Anfruns, el qual hi va portar a terme un restauració i ampliació molt substancial, tot incorporant a la masia elements neogòtics i altres de diferent procedència. És possible, tanmateix, que alguna de les reformes ja fos de l’època dels Vilardebò. El 1964 es va fer nova la façana nord. L’habitatge es van ampliar considerablement, ja que per la masia hi passaven diverses famílies i era molt concorreguda. En aquesta època la major part de terres es va anar venent, i així va sorgir la urbanització de can Vilardebò.</span></span></span></span></p> | 41.5950300,2.2300400 | 435831 | 4605101 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-rentador-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-7.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda a la façana de ponent (procedent d’una altra masia): 15[6]7 amb una inscripció de difícil lectura referida a un tal Jaume.Alguns documents que es conservaven a la masia es van lliurar al Museu de Mataró. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 89892 | Casa Nova de can Vilardebò | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-can-vilardebo | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 130.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 45.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86-88.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). “Programa de la Festa Major 1984”</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>La Casa Nova de can Vilardebò (Lliçà de Vall).</em> Treball inèdit</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, emplaçada uns 200 m al sud-est de la gran masia de Vilardebò. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i té adossats cossos diversos als laterals, incloent-hi una torre al costat de llevant així com un grup de coberts independents més a l’est, a l’altre costat del pati. Actualment la casa té un aspecte de pairalia típica i senyorial que és fruit d’una reforma feta molt recentment, a la dècada de 1990, la qual ha donat lloc a una estructura amb una distribució homogènia de les obertures. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena a partir de tres eixos d’obertures, totes emmarcades amb pedra carejada. L’eix central és remarcat amb un portal adovellat amb arc apuntat i, a la part superior, té un rellotge de sol. A banda i banda, els cossos laterals tenen accessos mitjançant altres portals, en aquest cas de punt rodó. Els paraments són de pedra, arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures també s’han arranjat seguint el mateix criteri uniforme. La torre que s’aixeca a l’angle nord-est té tres pisos d’alçada i és obrada amb maó, tot i que ara és igualment arrebossada i pintada de blanc, com la resta de la casa. Està decorada amb dues finestres neogòtiques amb arcs conopials lobulats (en les cares sud i nord), fruit també d’aquesta última gran reforma de la casa, i a la teulada destaca un ràfec volat sustentat amb cabirons decoratius. A la part posterior la casa s’ha dotat d’una àmplia terrassa al nivell del primer pis.</span></span></span></p> | 08108-6 | Carrer de la Coma | <p><span><span><span>Diversos documents daten la construcció d’aquesta casa a partir de 1744. Cal suposar que fou una fundació de la masia propera que aleshores s’anomenava can Cosconer i actualment can Vilardebò, que era el segon mas més important de Lliçà de Vall. Per tant, el nom inicial d’aquest petit mas devia ser Casa Nova de can Cosconer. No va ser fins el 1897 que el propietari Marcel·lí Vilardebò va canviar el nom de can Cosconer per can Vilardebò.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta nova casa es trobava en un punt molt cèntric, vora l’església, i durant el segle XIX i fins l’any 1925 hi havia l’escola del poble i també hi residia la mestra. Originàriament era una casa senzilla i popular que res tenia a veure amb l’aspecte gairebé senyorial que avui ostenta. La sala gran del pis era l’aula pròpiament dita, i la resta del pis era l’habitatge de la mestra. La darrera que va ocupar aquesta plaça, i que també va inaugurar la nova escola, fou Margarida Fleta. <span>Era coneguda com “donya Margarita”, i degut a un defecte físic es va guanyar el nom de la Geperuda. No es va casar mai i va marxar a viure a can Tià Sans. Simultàniament, també hi vivien masovers, que eren coneguts com els de ca la Mestra.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La nova escola que es va construir al poble, anomenada Les llises, fou inaugurada el 1928. Després de la guerra la propietat es va dividir entre germans, i la Casa Nova passà a Rosa Vilardebò, que hi va residir. També hi continuaven vivint els masovers, que hi eren com a mínim des de tres generacions enrere. La casa, doncs, estava partida en dos habitatges: un que mirava cap al sud i l’altre cap al nord. El que tenia accés per la part nord <span>tenia a la part baixa un local que li deien la “cotxeria” i per unes escales exteriors es pujava al pis, que tenia una gran sala. L’habitatge del sud era el dels masovers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va ser substancialment reformada, sembla que en diverses fases. La torre, obrada amb maó, tal vegada es va bastir a principis de segle. L’any 1946 la torre va ser reformada. </span>A la mort de Rosa Vilardebò l’any 1976 heretà aquesta propietat la seva germana Dolors, que vengué part dels terrenys per urbanitzar-los, n’arrendà d’altres (un a un pagès de Mollet, altres a un jardiner, que s’hi establi, allotjant-se a la casa on vivia la mestressa). Mantingué els tractes de residència i conreus amb els antics masovers. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A finals de la dècada de 1990 la casa va ser totalment reformada amb una subvenció de la Generalitat. Fou en aquest moment quan tot el <span>conjunt va adquirir un aspecte uniforme i es va dotar amb l’estètica acurada que avui conserva. S’hi van refer els finestrals de la torre, amb estil neogòtic, i es van refer també la majoria de les obertures amb els emmarcaments actuals. Tanmateix, la casa </span>va estar molt temps sense habitar, fins que la va comprar l’actual propietari i hi va fer encara una última rehabilitació.</span></span></span></p> | 41.5935200,2.2315700 | 435957 | 4604932 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-coberts.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: ca la Mestra, Casa Nova de can CosconerDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 89991 | Can Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-canyet | <p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, Ara Vallès (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes. Pagès Editors, Lleida, p. 225.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 32-33.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 42, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DOMÈNEC FIGUERAS, Laura. Treball de recerca particular sobre la història de can Canyet (inèdit).</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span>Masia molt probablement d’origen medieval emplaçada a l’esplanada que forma la terrassa de ponent del riu Tenes, en un entorn avui pràcticament urbanitzat. Ha conservat molt bé els volums i la tipologia d’una masia tradicional, amb una estructura originada bàsicament al segle XVI i amb diverses ampliacions posteriors. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a l’angle nord-est. Així mateix, al costat de ponent s’hi adossat un cos de dues plantes aixecat a la dècada de 1960 sobre antics coberts i que compta amb una tribuna davantera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal de la masia, encarada vers migdia, presenta una distribució d’obertures irregular, fruit de les successives ampliacions. L’eix central, desplaçat cap a l’esquerra, és format per un portal adovellat i al seu damunt un finestral tardogòtic que possiblement es pot datar al segle XVI. Consta d’una llinda decorada amb arc conopial i amb traceries que inclouen el relleu de dues figures humanes (la de l’esquerra molt erosionada), mentre que les impostes són decorades amb rosetes. Antigament les traceries tenien com a apèndixs dos petits caps que es van acabar perdent. Cal remarcar que aquest és l’únic exemple d’un finestral gòtic autèntic en una masia de Lliçà de Vall. N’hi ha un bon nombre que tenen finestres similars, però afegides en èpoques més recents, ja als segles XIX o XX. La resta de finestres d’aquesta i altres façanes s’han refet totalment o en part tot afegint-hi unes llindes modernes amb gravats conopials. El 1947, moment en què es va arrebossar la façana, s’hi va restaurar un rellotge de sol quadrat sobre un model més antic.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una altre element que caracteritza la casa és la presència d’un bon nombre de contraforts, tant a la façana principal com a llevant. Així mateix, el mur de llevant presenta un talús important. Tot això s’hauria fet amb la voluntat de protegir la construcció després dels terratrèmols que van assolar aquesta zona a la baixa edat mitjana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els coberts de la part posterior, a pedra vista, mostren un parament fet amb la maçoneria típica de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri amb predomini de pedres de riu. Al seu interior es conserva una interessant columna central sobre la qual es sustenta l’estructura de la construcció. Pel que fa a l’interior de la masia, ha conservat parcialment les característiques originàries. La planta-pis es distribueix al voltant de la sala, amb un festejador i habitacions als dos costats</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p> | 08108-8 | Carrer de Balmes, s/n | <p><span><span><span>En el camp que hi ha situat al nord de la masia s’hi ha recollit material arqueològic d’època romana. El jaciment, però, s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, que és una masia que es troba una mica més lluny, a l’oest. És possible, doncs, que can Canyet tingui el seu origen en una vil·la romana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al mas pròpiament, és del tot probable que sigui originari d’època medieval força reculada. Els nombrosos contraforts amb què la casa està apuntalada suggereixen que es van fer per protegir-la dels terratrèmols que va patir aquesta zona de Catalunya entre els segles XIV i XV. El darrer, que fou l’any 1448, va tenir l’epicentre prop de Granollers i va afectar també l’església parroquial de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera referència documental que coneixem del mas de can Canyet del 1345 en una visita pastoral del bisbe. Dos segles més tard, en el fogatge de 1553 hi consta Jaume Canyet, àlies Rovira Rich o Dich. Aquest àlies fa referència a un mas rònec que tenia aquest nom, i que ja està documentat el 1551. El 1596 torna a esmentar-se la casa d’en Canyet, situada junt a un mas rònec, en aquest cas esmentat com a Rovidarech. La denominació Rovidarech suggereix una possible relació amb la mina o rec de can Coll, que ja existia en època medieval i feia anar diversos molins. Un d’aquests molins, situat molt a prop de can Canyet, era el molí del Castell, posteriorment conegut com a molí de Roviradech, després com a molí de can Canyet (així era el 1767, segons es diu en un document), més endavant encara fou el molí de can Coll i actualment molí d’en Roure. Per tant, s’entreveu una connexió entre el castell de Lliçà, que es troba força a prop camí amunt, el que hauria estat molí senyorial, can Canyet i el mas de Roviradech. Podem aventurar que els habitants del mas eren els que feien anar aquest molí des d’època medieval, i van acabar per adquirir-lo en un moment en què el castell ja estava en decadència. El fet de gestionar una infraestructura tan important com un molí devia aportar una certa prosperitat a la família. Això devia permetre la reconstrucció del mas al segle XVI, després dels terratrèmols, i explicaria l’existència d’un finestral tardogòtic la masia, cosa que en el seu moment li devia donar un cert aire senyorial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XVII el propietari era Pere Canyet, documentat l’any 1618. Una mica més endavant l’hereva devia ser una pubilla, que es va casar amb un Xiol. El 1673 consta com a propietari Joan Xiol Canyet, que ostentava un càrrec públic al consell general del Comú; és a dir, al govern municipal. Ja al segle XVIII la masia i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que fos propietària de can Canyet és Gertrudis Coll, el 1729. Posteriorment can Canyet va continuar uns 200 anys en mans de can Coll, i era portat per masovers. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, el propietari era Anton Coll i Llanza. També pertanyien a l’heretat de can Coll el mas Xiol i la Casa nova del Pla. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap a principis del segle XVIII es van establir com a masovers de can Canyet la família Olivé. Procedien de Montlluís, la vila actualment francesa a la comarca del Conflent. Des d’aleshores els Olivé han habitat a can Canyet de manera ininterrompuda fins els nostres dies. El membre més antic conegut és Joan Olivé Roca, el seu fill fou Caietà Olivé Martí, que va viure aproximadament a la segona meitat del segle XIX. El seu fill i hereu fou Lluís Olivé Villà, el fill i hereu d’aquest fou Caietà Olivé Nadal, el fill i hereu d’aquest Lluís Olivé Martí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1932 Lluís Olivé Villà va formalitzar la compra de can Canyet, per la qual cosa es va haver de vendre el mas de can Camp, que era de la seva propietat. Els anys 1960 es va edificar un nou habitatge sobre els coberts de ponent. Més recentment, a les dècades de 1980 i 90 la masia s’ha anat restaurant i rehabilitant amb molta cura per conservar la tipologia tradicional. Entorn de la dècada del 2000 la masia va estar a punt de ser enderrocada a causa d’un pla urbanístic municipal. Sortosament, la qüestió es va solucionar amb el traspàs de les terres del mas per permetre el creixement del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, can Canyet era coneguda també com la Casa dels Quatre Pous, perquè tenia quatre pous per la manca d’aigua. Actualment en queden dos. En un llibre de Carme Badia (2004: 225) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a l’amo de can Canyet, el Tano.</span></span></span></p> | 41.5881800,2.2405100 | 436697 | 4604332 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-finestral.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89991-canyet-12.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Inscripció al rellotge de sol: 'MENTRAS YO BAX SAYALAN LA TEVA BIDA AS BA ACABAN' | 93|94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 89992 | Ca n’Oliveres Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliveres-vell | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29-30.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 42, 115-116.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 160-164.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 88, 119.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XV-XX | Estructuralment bé. Faltarien intervencions de manteniment | <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, d’origen medieval, que està emplaçada a l’extrem sud d’un altiplà avui ocupat per la urbanització dels Sots Nostris, sobre la riera de Merdans. És d’un gran interès perquè a la part davantera ha tingut poques modificacions modernes, cosa que li ha permès conservar els volums i la tipologia constructiva originària, incloent-hi uns remarcables finestrals renaixentistes. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que s’ha allargat a la part posterior amb un cos addicional de quatre crugies i una construcció més alta a la cantonada, mentre que al costat esquerre la casa té adossat un cobert més baix. Uns metres a llevant es conserva una pallissa amb la seva era i un pou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial s’estructurava originàriament en tres crugies i amb tres eixos d’obertures a la façana. En un moment donat fou ampliat per l’esquerra, de manera que el carener de la teulada ara queda descentrat. La part més interessant és la façana principal, encarada vers el sud-est, que conserva tres finestrals decorats o amb relleus. Sobre el portal adovellat que marca l’eix de simetria hi ha un finestral de característiques gòtiques que ha estat parcialment refet. A la part superior les llindes foren substituïdes per unes de modernes que dibuixen una finestra gòtica geminada d’arcs lobulats. Això es devia fer al segle XIX o començaments del XX perquè les peces antigues devien estar malmeses, i cal suposar que les que s’hi van col·locar noves eren una reproducció de les anteriors. La resta del finestral és originari i consta d’un emmarcament fet amb carreus ben tallats, amb un ampit motllurat i dues impostes decorades amb rosetes. Més recentment, aquesta obertura ha estat tapiada i convertida en una finestra simple.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A banda i banda de la finestra central es conserven els dos finestrals renaixentistes, d’idèntica factura. Cadascun consta d’una llinda amb un guardapols en forma d’arc conopial que té dos relleus superiors amb cares d’un home, una dona i, al mig, una olivera en al·lusió al nom de la masia. En els brancals i suportant l’arrencada del guardapols hi ha més relleus, corresponents a les efígies d’un home, una dona i dos angelets o putti. La resta d’obertures són de tipologia diversa, fruit de les diferents refeccions que ha tingut la casa. A la part alta de la façana s’intueix la presència d’un antic rellotge de sol del qual només en resta el gnòmon. A la part baixa s’intueixen algunes obertures en forma d’espitlleres que posteriorment han estat tapiades. El parament de la façana reflecteix també les diferents refeccions, amb parts fetes amb carreus més o menys escairats, d’altres amb maçoneria i altres amb tàpia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les façanes laterals han estat recentment arrebossades. L’interior de la casa, que ha tingut poques reformes modernes, ha conservat en bona part la tipologia tradicional. Al costat dret hi ha la cuina, amb una enorme llar de foc i un antic forn de pa. A l’exterior també és interessant la pallissa, actualment en semiruïna, que té la part davantera oberta, amb una columna central que sustenta la coberta. A l’altre costat hi ha el pou, que té dues columnes que aguantaven el suport de la corriola i, a la part superior del brocal, té encastada una pedra de molí.</span></span></span></p> | 08108-9 | Urbanització dels Sots Nostris, s/n | <p><span><span><span>En algun indret al voltant d’aquesta masia s’hi ha recollit material arqueològic superficial d’època romana. El jaciment s’ha identificat amb la denominació de ca l’Oliveres, però la localització de les troballes és força indeterminada. Mossèn Joan Masó diu que és al costat del camí de Sant Baldiri, que era un camí romà, i en la revisió de la carta arqueològica feta l’any 1992 es van trobar més materials d’època romana al camp situat al nord de la masia propera de can Canyet. Amb aquestes poques dades que coneixem tan sols podem suggerir que entorn d’aquesta zona hi podria haver hagut una vil·la romana, el nucli de la qual podria trobar-se o bé al subsòl de ca n’Oliveres o bé a can Canyet.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El mas de ca n’Oliveres, pròpiament, té un origen medieval. En el fogatge de 1497 ja s’esmenta com a Oliveres. En el fogatge de 1515 apareix com Canyelles Oliveres, i en el fogatge de 1553 hi consta 'Antich Oliveres“. L’any 1460 també hi ha documentat un tal Climent Oliveres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la documentació de mitjans de segle XVI hi consta un “Melció Oliveres, hostaler”. Això podria fer pensar que, en aquesta època, la casa potser va fer funcions d’hostal. L’any 1641 els hereus del mas Oliveres van fundar a la parròquia un censal per l'ànima de [Benet?] Xicota Oliveres. Aquesta època devia ser d’esplendor per a la masia, tal com suggereixen els diversos finestrals que s’han conservat: un que podria ser gòtic (dels segles XIV-XV) i dos de renaixentistes (del segle XVI o principis del XVII). L’estructura de la casa com a masia amb planta de tres crugies va quedar establerta en aquest moment, i les ampliacions posteriors van ser mínimes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1674 la propietària i senyora útil del mas era Anna Maria Xiol i Mitjans, muller de Joseph Xiol i Oliberes, i en va fer donació a la seva filla Eulària. Per documents de visites pastorals sabem que l’any 1692 la casa tenia també un masover, que era Pere Villas. A partir d’aquí el cognom Oliveres es devia perdre. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 hi consta can Oliberes, i aleshores els propietaris eren els hereus de Francisco Alberich Rich. El 1897 va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, Marcel·lí Vilardebò i Farnés (1864-1934). Era el propietari de can Vilardebò i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de Carlos de Llanza, propietari de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. Marcel·lí fou un polític destacat, adscrit a la Lliga Regionalista, i alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions: primer de 1895 a 1897, després del 1916 al 1923, i finalment entre 1932 i 1933. Casat amb Josepa Uñó, va tenir quatre fills: Josep, Joan, Dolors i Rosa. L'hereu principal del patrimoni, Josep Vilardebò i Uñó, va ser nomenat alcalde de Lliçà de Vall l'any 1935 i, de nou, després de la guerra. Els propietaris de ca n’Oliveres Vell són els seus descendents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la masia, però, hi vivien masovers. Al segle XIX els més antics de què tenim coneixement són els Serra. Un membre d’aquesta família, Vicenç Serra Fontcuberta, va ser alcalde de Lliçà de Vall de 1909 a 1914. Durant el seu mandat s’acordà la construcció d’un nou cementiri. Va ser agutzil municipal al començament dels anys vint. El seu besnét, Vicenç Serra Pou, també va ser alcalde del poble els anys 1960 i 70. Cap a finals del segle XIX es van establir a la casa uns nous masovers: la família Ramon, que han habitat la masia al llarg de diverses generacions fins a l’actualitat. Hi va arribar Josep Ramon, besavi de l’actual masovera, que procedia de la casa de can Filosa, al barri de Les Casetes. Es va casar dues vegades, i fruit del segon matrimoni va néixer Joan Ramon i Villà (1898 – 1988), que fou escollit alcalde del municipi en esclatar la Guerra Civil. Li deien el Nen, perquè era dels més petits de vuit germans. A més de pagès, va treballar de traginer i de mosso de bestiar. En els anys de la República es va decantar com a posicions d’esquerres i va ingressar a la Unió de Rabassaires. En iniciar-se la Guerra Civil el comitè local el va elegir alcalde, càrrec que va exercir durant tota la guerra. L’any 1939 s’exilià a França. Va morir el 1988 al poble de Cànoes (Rosselló), a l’edat de 90 anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’hereu de Josep Ramon, però, fou Joan Ramon Girbert, fill del primer matrimoni; el seu fill i hereu fou Josep Ramon Humet, pare d’actual masovera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons recull Garcia-Pey (1999: 161), la casa tenia dues basses, situades a l’altra banda de la carretera i separades per una paret. S’omplien amb una mina anomenada del Rector perquè venia de vora la Rectoria. Una de les basses era per amarar cànem i l’altra servia per regar horts i de safareig. Hi anaven a rentar les dones de la casa i fins i tot baixaven les del carrer de la Ganiveta. Tenia un rentador on hi cabien quatre o cinc dones, però no s'hi rentava bé perquè era un lloc baix amb humitat. Després l'aigua que sobrava a través d'una rasa tornava al torrent de Merdans. Al costat de la masia hi havia hagut un pou-cisterna que recollia les aigües pluvials i que ja fa molts anys que ha desaparegut. Antigament, per fer les tasques del batre venien euguessers d'Alpens. Vora l'era encara es conserva el corró de pedra. Ventaven amb forca i després ho passaven per la màquina de ventar. </span></span></span></p> <p> </p> | 41.5895400,2.2378500 | 436476 | 4604485 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89992-oliveres-vell-13.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per la masovera. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|95|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 90000 | Molí d'en Roure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-roure | <p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, <em>Ara Vallès</em> (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 136.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 148-149, 206.</span></span></span></span></p> | XIV-XX | Falta de manteniment, amb moltes parts de l'edifici en situació precària | <p><span><span><span>Antic molí fariner, d’origen medieval, del qual pràcticament no en queden traces, ja que deu fer molts anys que no està en ús i ha esdevingut una casa de pagès. Actualment el conjunt consta d’una superfície edificada considerable que inclou l’antic molí, a ponent, al qual s’hi han adossat altres cossos de construcció més recent, (probablement del segle XIX o començaments del XX) tot formant una planta en forma de U amb un cos més alt al centre i un pati posterior. Quan es va fer aquesta última reforma tota la façana principal va quedar més o menys uniformitzada i es va arrebossar. Algunes de les obertures es van remodelar, tot i que el resultat final és força heterogeni.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la façana principal el cos més antic, a ponent, té dues plantes i presenta obertures diverses, amb un balcó corregut al primer pis. El cos central consta de tres plantes i és rematat amb un acroteri amb perfil lleugerament sinuós. Té traces d’un antic rellotge de sol. La part de ponent, de dues plantes, és tal vegada la més recent. Està obrada completament amb totxo i s’estructura en base a quatre eixos d’obertures, amb finestres balconeres d’obra calada al primer pis. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En relació a l’antic molí, cal dir que aquest es nodria amb aigua de la mina de can Coll. Actualment la mina arriba uns metres al nord-oest de la casa i omple una bassa de rec construïda a la dècada de 1940. Poc després el canal es divideix en dos ramals, un que va més a l’est i es dirigeix cap a can Xiol i un altre, lleugerament més a ponent, que va cap a can Coll. El ramal de l’est és el que nodria la bassa del molí. De la bassa, que està situada rere la construcció antiga i es troba molt coberta per la vegetació, se’n conserva part d’un mur on encara s’hi veu un sobreeixidor. Al seu interior s’insinua l’entrada al carcabà del molí, que era la part subterrània on hi havia la roda hidràulica. En l’estat actual, però, desconeixem si es conserva o en quin estat es troba aquesta part del molí. Actualment el ramal de llevant de la mina voreja la casa per ponent i continua en direcció sud, cap als horts de can Tabaquet, regats amb aigua de la mina.</span></span></span></p> | 08108-17 | Sector est del terme municipal, al barri del Pla | <p><span><span><span>Aquest molí és d’origen medieval i està vinculat a la mina de can Coll. Era un dels cinc molins que anaven amb l’aigua que proporcionava aquesta mina d’origen medieval i que ja està documentada l’any 1398. Concretament, era el molí senyorial i estava sota el domini del senyor del castell de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el fogatge de 1497 hi consta una casa com a Roura, i en el fogatge de 1515 apareix a nom de Bernat Roura. Tanmateix, no creiem que aquestes referències corresponguin realment a la casa del molí, sinó més aviat a un altre mas del terme. Tot sembla indicar que el nom originari d’aquest molí era Roviradech. Així, en documents de 1551 i 1596 referits al mas de can Canyet s’esmenta un mas rònec que estava junt a la casa i que tenia el nom de Rovidarech o Roviradech. Aquesta denominació s’ha d’associar al molí, com queda clar en una concòrdia firmada el 24 d’agost de 1767 on es diu que “lo referit molí anomenat den Canyet antes se anomenava de Roviradech: Que lo molí de Roviradech antes se anomenava lo Molí del Castell de Llissadevall propi del sr. de dit Castell y en virtut d’antiquíssims tituls te y ha tingut sempre la facultat de fer resclosa y assequia en dicta riera Tenes” (GARCIA-PEY, 1999: 149). Per tant, queda clar que era el molí senyorial, que en època medieval devia encarregar-se de fer-lo anar la masia de can Canyet i, en el moment de decadència del castell a la baixa edat mitjana, aquest mas devia comprar el molí. Aquest molí també era conegut com el Molí de Dalt en relació a altres molins que hi havia aigües avall, que eren el de can Coll o el Molí del Xiol. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII la masia de can Canyet i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que en fos propietària és Gestrudis Coll, el 1729. En aquest segle els moliners eren la família Roura, i el molí fou anomenat Molí d’en Roure i encara avui es coneix amb aquest nom. L’any 1771 hi ha notícia en documents de l’Arxiu Parroquial del baptisme d’Eulària Roura, que era filla de Joseph Roura, moliner, i de Catarina Varó, cònjuges difunts (GARCIA-PEY, 1999: 206). Aquestes dades semblen indicar, doncs, que la denominació de Roure fou adquirida en aquesta etapa més tardana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan a mitjans de segle XX la família Roura va marxar del molí s’establí en una casa del carrer de Sant Cristòfol abans anomenada can Mariano i actualment can Roura. Més endavant, a l’antic molí hi vivia en Peret Gitano, que hi criava cavalls i que temporalment va fer que la casa es conegués com can Peret Gitano. En l’actualitat tot l’entorn es troba afectat per un pla urbanístic, de moment en fase d’estudi. </span></span></span></p> | 41.5880000,2.2431800 | 436919 | 4604311 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Molí del Castell, Molí de Rovidarech o Roviradech, Molí de can Canyet, Molí de Dalt.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 90024 | Can Valls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-13 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 138.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 238.</span></span></span></p> | XVIII-XXI | Masia antiga en procés de reconstrucció i rehabilitació. | <p><span><span><span>Conjunt format per una antiga masia, destruïda durant la Guerra Civil i actualment en procés de reconstrucció, més un casal aixecat a la dècada de 1940. Es troba emplaçat a l’oest del terme municipal, prop de l’antic camí ral que anava cap a Sabadell i de l’actual carretera. Les dues cases queden envoltades per espais de treball i dependències agropecuàries.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’antiga masia només conserva l’obra originària en part dels murs, bàsicament els trams més baixos. Pel que es pot observar, la façana principal, encarada vers migdia, s’estructurava en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central d’arc rebaixat. A la façana posterior en algun tram els murs antics es conserven fins el primer pis. Els paraments són fets amb un tipus de maçoneria pròpia de la zona que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides i gairebé sense lligar amb morter. Les llindes de les finestres devien ser majoritàriament de fusta. La reconstrucció de la casa a les parts més altes s’ha fet emprant el maó. La casa antiga es va ampliar cap a ponent, possiblement al segle XIX, amb dependències i coberts que ja incorporen els emmarcaments i parts de l’obra feta amb maó. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El casal nou, separat uns metres a ponent, segueix el model de masia de planta quadrada amb torre central i coberta a quatre vessants. Consta de planta baixa més un pis. L’obra es feta totalment amb maó i presenta les façanes als quatre vents, ordenades mitjançant ritmes d’obertures regulars. La façana que originàriament era la principal, encarada vers migdia, presenta una composició en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central de fusta i vidre que queda aixoplugat per una parra que fa de porxo. En aquest sector hi trobem una zona enjardinada amb cactus i altres plantes decoratives que conformaven antigament l’accés principal i que avui resta abandonada. Al nivell del primer pis, a l’alçada de la cornisa, sobresurten un seguit de bigues de ferro que probablement havien de sustentar un balcó corregut perimetral que no es va arribar a construir mai. La resta de façanes es distribueixen igualment en base a tres eixos. Actualment l’accés a l’habitatge es fa pel portal de la façana posterior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part alta de la casa destaquen un ampli ràfec remarcat amb sèries de cabirons, la forma encorbada dels quatre careners de la teulada així com la torre central, de planta rectangular. Aquesta segueix una línia tipològica en sintonia amb la resta de l’edifici i presenta sèries d’obertures a cada costat, algunes actualment tapiades. Al costat est la casa té adossats petits coberts.</span></span></span></p> | 08108-35 | Carretera de Sabadell-Granollers, km. 10. Lliçà de Vall | <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval. En el fogatge de 1497 apareix com a can Feu i en el següent fogatge, de 1515, s’identifica el propietari com a '<span><span><span>Joan Valls alias Feu</span></span></span>”. En el fogatge de 1553 hi apareix Bernat Valls. No en coneixem més notícies documentals, però cal suposar que la casa s’aniria engrandint en els segles posteriors.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 apareix com a can Vall, i el propietari era Anton Estany Valls. A <span>principis del segle XX una pubilla, Francisca Estanc, es va casar amb Isidre Arimon Farrés, avi de l’actual propietari. Durant la Guerra Civil la casa fou cremada i va quedar en ruïnes. Després de la guerra, pels volts de 1949, Isidre Arimon va construir una casa de nova planta al costat de l’antiga, mentre que les ruïnes de l’antic mas es van aprofitar com a coberts i quadres per a vaques i porcs. L’hereu d’Isidre fou Joan Arimon Estanc. Ell i els seus descendents han continuat vivint a la casa i són de les poques famílies a Lliçà de Vall que ha continuat dedicant-se a les tasques del camp i a la ramaderia. Cap a la dècada de 1990 els canvis que es van fer en el traçat de la carretera van motivar que es deixés de fer servir l’accés de la façana principal i que s’adoptés el portal posterior. Pels volts de 2017 el fill del propietari va començar a reconstruir la casa antiga amb un projecte que en restableix la fesomia tradicional, tal com era segons es pot veure en fotografies que s’han conservat.</span></span></span></span></p> | 41.5744700,2.2075600 | 433936 | 4602835 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 90026 | Can Cosconer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cosconer | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 129.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64-66.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat més o menys els volums originaris, però amb importants reformes que n’han alterat la tipologia de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), amb un pati davanter i una pallissa. La façana principal, encarada vers migdia, ha estat transformada amb obertures de nova creació. Sembla que originàriament s’ordenava en base a dos eixos d’obertures al centre. El carener de la teulada, perpendicular a la façana, queda descentrat, de manera que possiblement la casa es va eixamplar cap a ponent. Els paraments són actualment arrebossats i pintats d’un color clar. A l’altre cap del pati es conserva una petita pallissa de pedra amb la porta i la cornisa perfilades amb maó.</span></span></span></p> | 08108-37 | Barri Les Casetes. Carrer de Núria, s/n | <p><span><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Cosconer en particular, ja hem dit que consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 amb la denominació de can Cosconer Nou. </span></span></span><span lang='ES'><span><span>El motiu d’aquest sobrenom és que la família que l’habitava havien estat masovers de la casa que avui es coneix com can Vilardebò i antigament, can Cosconer. </span></span></span><span><span><span>A l’arxiu particular d’aquesta casa del barri de les Casetes es conserven documents diversos des del 1819. Els propietaris eren la família Martí. Pels volts de 1870 hi ha documentat Sebastià Martí, fill de Jaume Martí i Antònia Gibert. Ja a principis de segle XX la pubilla Maria Martí Masmiquel es va casar amb Leonci Costa, de Girona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa tenia terres que anaven des de la ribera del Tenes fins la carretera de Parets a Bigues, i des del camí de Granollers fins al Torrent de Can Cosconer. Aquestes terres eren conegudes com la peça de can Cosconer Nou, i incloïen bosc, vinya, sembrats i una mina d'aigua.</span></span></span></p> | 41.5932900,2.2419700 | 436823 | 4604899 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 90028 | Can Llanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llanes | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 132.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 119.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de petites dimensions, de planta rectangular (amb planta baixa més un pis-golfes), que té adossats altres cossos o coberts a ponent tot formant un reng allargassat de construccions, amb una era enrajolada al davant. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució irregular d’obertures, igual que el cos adossat a la seva esquerra, més alt i amb coberta a un sol vessant. Les obertures són simples i els paraments obrats en part de maçoneria i en part de maó, però queden tapats sota l’arrebossat. El cos annex tenia originàriament dues arcades a la planta baixa que formaven una mena de porxo, avui tapiat. En la resta de façanes pràcticament no hi ha obertures.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’element més interessant és un rellotge de sol estampat sota el carener de la façana que adopta un caire humorístic. Està decorat amb la cara d’un sol el nas del qual és el gnòmon del rellotge, i té una inscripció que diu “ANY 1930, J.P.F., QUE GOITAS MUSOL NO VEUS QUE ÉS UN RELLOTGE DE SOL”.</span></span></span></p> | 08108-38 | Barri de Les Casetes. Carrer de Balmes | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Llanes en particular, la casa ja consta a l’Apeo a registre municipal de finques de l’any 1818. Probablement, doncs, és una construcció de principis del segle XIX que a la primera meitat del XX encara es va ampliar. Es diu que el primer amo venia de can Fleca. Segons recull l’autor GARCÍA-PEY (1999: 119), a l’era de la casa hi baixaven a batre euguessers de muntanya que anaven passant per les diferents cases, fins que van arribar les màquines de batre. </span></span></span></span></p> | 41.5919600,2.2414400 | 436778 | 4604751 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-1_1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-2_1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90028-can-llanes-3_1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||||
| 90029 | Can Victorino | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-victorino | <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 148-149, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Conjunt molt reformat, ha perdut bona part de la tipologia tradicional | <p><span><span><span>Conjunt de dues cases rurals (can Victorino i can Ton), posteriorment unificades mitjançant unes reformes que les han deixat molt transformades i ampliades. Sobretot a la part davantera gairebé no s’hi reconeix la tipologia constructiva originària. La part posterior, en canvi, conserva parcialment els volums i part dels murs antic, a pedra vista.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Victorino havia estat un molí fariner que es nodria amb aigua de la mina de can Coll. La mina arriba en paral·lel al camí que anava cap a la masia de can Coll i nodreix primer el rentador de can Xiol, situat al marge del camí. L’aigua hi <span>entra directament per un cap i en surt per l’altre en direcció a les cases però soterrada, mentre que un ramal és desviat lateralment cap a una petita bassa o estany on actualment hi ha oques i que és un testimoni de l’antiga bassa del molí.</span></span></span></span></p> | 08108-39 | Barri de can Xiol. Camí de can Xiol | <p><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, construït en èpoques més recents i que encara es conserva. A redós del mas de can Xiol s’hi va construir el molí i posteriorment la resta de cases del barri, probablement a finals de segle XVIII o principis del XIX, ja que moltes ja conten a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa al molí, era el que estava situat més avall de la mina de can Coll i el més modern. És esmentat en un document de concòrdia de l’any 1767, però en canvi no apareix en un mapa de la mina de can Coll fet pels volts de 1777. És probable, doncs, que es construís al voltant d’aquestes dates, a la segona meitat del segle XVIII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja més endavant, a l’indret hi havia dues cases: can Ton i can Victorino. Can Vitorino deu el seu nom a Victorino Tusell Sala. Can Ton originàriament era coneguda com can Bover, ja que hi vivia un home que tenia el sobrenom del Bover i la seva dona la Bovera. Amb aquesta denominació ja consta a l’Apeo de 1818. Després hi va anar a viure Antoni Armadans i la casa canvià la denominació i passà a ser coneguda com can Ton. </span></span></span></p> <p> </p> | 41.5801000,2.2389000 | 436555 | 4603437 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-can-victorino-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90029-rentador-xiol-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Molí de can Xiol, can Ton, can Ton Coll, cal BoverDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 90218 | Can Pallàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pallas-1 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a banda i banda. La casa conserva el volum i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que amb algunes modificacions recents. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un portal amb arc escarser. Les obertures originàries són emmarcades amb maó, però la majoria han estat modificades modernament amb llindes de fusta. El parament és fet amb el tipus de maçoneria pròpia de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides. Actualment els murs són arrebossats i pintats de color ocre, però s’han deixat alguns testimonis que deixen entreveure el parament originari. La façana té un rellotge de sol modern.</span></span></span></p> | 08108-41 | Sector oest del terme municipal, entre les urbanitzacions de cal Prat i can Salgot. | <p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818, però podria ser que no fos la mateixa que l’actual. Per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons explica l’autor García-Pey (1999: 170), tenia una bassa feta de totxo que recollia les aigües pluvials dels camins i que convertia les terres de secà en terres de regadiu. Del noi de can Pallàs, al que li deien en Pallasset, es diu que era molt trapella: feia tronar i ploure i quan li convenia anava a dormir al cementiri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa ha passat per diferents propietaris, i actualment es troba en procés de rehabilitació<span>.</span></span></span></span></p> | 41.5905800,2.2156900 | 434630 | 4604617 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||||
| 90219 | La Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-23 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47-48.</span></span></span></p> | XIX-XX | Cos central amb escrostonaments a l'arrebossat. Estat de semiabandó | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries. Consta de dos cossos residencials adossats més un cobert, tot formant una planta rectangular allargassada. Els dos cossos disposen de planta baixa més un pis, i tenen la façana principal encarada a migdia. El cos del centre (de color rosat) és el més antic i el que revesteix un cert interès com a testimoni de casa popular pagesa. La seva façana principal consta d’un portal de punt rodó i finestres de distribució irregular, en bona part modificades. Els murs són de maçoneria, i només el davanter és arrebossat. El cos situat a l’oest (de color blanc) és més modern, possiblement de la dècada de 1950. És de planta rectangular i compta amb una terrassa que es genera a l’angle sud-oest. Es caracteritza per un ritme de finestres a la primera planta emmarcades amb un dentellat de to més fosc. Finalment, el cobert de llevant és una construcció funcional, també moderna i amb les estructures fetes de formigó.</span></span></span></p> | 08108-42 | Polígon industrial de Palaudàries. Camí de Sant Ferran. Carrer de la Caseta | <p><span><span><span>Aquesta casa ja consta a l’”Apeo” de 1818, amb el número 179 i amb la mateixa denominació de “la Caseta”. Aleshores era propietat de Pere Prat Ginestos; és a dir, el mateix amo de la masia de can Prat. Formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic Camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Per la tipologia constructiva, el cos més antic de la casa (el central) podria ser originària de principis del segle XIX o potser una mica anterior. La resta de cossos són més moderns, de la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span>Sembla que el nom de la casa prové d’un tal Pere Caseta. També se la va conèixer com a can Pere Caseta, posteriorment can Caseta i, finalment, ha quedat el nom de La Caseta. En una època hi van viure els masovers de can Lledó de Lliçà d’Amunt, per això també va ser coneguda com la Caseta de can Lledó.</span></span></p> | 41.5766900,2.2118600 | 434297 | 4603078 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Pere de la Caseta, cal Caseta, Caseta de can Lledó | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 90531 | Can Rels i can Granota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rels-i-can-granota | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 235.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Can Granota ha estat pràcticament reconstruïda | <p><span><span><span>Conjunt de dues cases de pagès adossades que estan emplaçades al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ara formen una sola propietat, però en el seu origen eren dues cases diferents: can Rels, situada més a ponent, i can Granota, a llevant. Les dues queden enclotades en un terreny amb desnivell al costat del carrer i tenen les seves façanes principals mirant a migdia. Can Rels ha conservat el volum originari i més o menys la tipologia de casa popular de finals del segle XIX o principis del XX. És una construcció de planta rectangular amb planta baixa més un pis. La façana principal és de pedra i actualment està arrebossada amb ciment, per això no s’hi aprecien gaire les característiques constructives. Les obertures són diverses i es distribueixen de manera irregular. En els murs lateral i posterior s’aprecia millor el parament, fet de maçoneria i amb parts de maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Granota devia tenir una tipologia semblant però ha estat reconstruïda pràcticament de nou fa pocs anys. Se n’han conservat més o menys els volums originaris però pràcticament no han quedat traces visibles de la construcció antiga. A l’oest s’estén un ampli descampat on hi ha l’antiga pallissa i diversos coberts.</span></span></span></p> | 08108-43 | Urbanització de l'Estapé. Carrer de l'Avet, 15 | <p><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Rels, no en coneixem notícies antigues concretes. Per la seva tipologia constructiva podria ser de finals del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. A començaments de segle XX hi vivia la família Francàs. A mitjans de segle XX el propietari era Joan Francàs, mentre que a la casa veïna de can Granota hi vivia un germà seu i les dues cases van acabar unificant-se. Els descendents d’aquesta família hi continuen vivint. Fa uns anys can Granota es trobava pràcticament en ruïnes i entorn del 2000 fou reconstruïda pràcticament de nou. L’era es trobava al costat de ponent, on es batia amb el cavall i el correó de pedra que tenien. Més endavant va ser pavimentada i a dia d'avui hi ha coberts. Actualment aquestes cases són més conegudes com cal Cirera. Al seu voltant hi ha instal·lada l’empresa de gestió d’escombraries.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 235) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida al Rels i a mossèn Oriol.</span></span></span></p> | 41.5978300,2.2267800 | 435562 | 4605414 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: cal CireraDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 119|98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 90562 | Can Ponet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ponet-2 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Consta de dos cossos adossats que formen una planta rectangular allargassada, amb planta baixa més un pis. El cos que està situat al nord-oest té el carener perpendicular a la façana principal, mentre que el que es troba al sud-est té coberta a una sola vessant. La construcció conserva més o menys els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que l’arrebossat amb ciment de les façanes i les reformes de manteniment que s’hi han fet no permeten veure els detalls de les característiques constructives. La casa queda enclotada en un terreny amb desnivell al costat del carrer i té la façana principal a l’altra banda, mirant a migdia, amb un pati davanter i coberts. El cos de ponent conserva obertures emmarcades amb pedra carejada a la façana davantera, i el cos de llevant també té dues obertures amb pedra picada a la façana posterior. Això podria indicar una cronologia entorn de començaments del segle XIX o una mica posterior. Més endavant, però, la majoria d’obertures han estat refetes o són més modernes. A la façana posterior, per salvar el desnivell la casa té un pas aeri que permet accedir directament al primer pis.</span></span></span></p> | 08108-44 | Urbanització de l'estapé. Carrer de l'Avet, 13 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel qua fa a can Ponet en paricular, no en coneixem notícies antigues però, per la seva tipologia constructiva, podria ser originària de la primera meitat del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. Almenys des de mitjans de segle XX els propietaris eren la família Oliver. Recentment els seus descendents han venut la casa, que es troba en procés de rehabilitació.</span></span></span></p> | 41.5974500,2.2278100 | 435647 | 4605371 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Bruno, cal CostelletaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 90895 | Can Petit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-petit | <p><span><span><span lang='DE'>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 182.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. L’habitatge antic consta de tres cossos adossats que formen una planta rectangular, amb planta baixa més un pis. El cos situat més a ponent és més alt i té coberta a un sol vessant, mentre que els dos situats més a llevant tenen coberta a dues vessants però de diferents alçades. Aquests tres cossos han conservat més o menys els volums i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que el cobert i galliner adossats al costat sud dificulten la visió del conjunt. És possible que el cos de llevant sigui el més antic i els altres dos s’hi afegissin posteriorment. La façana principal, encarada al sud-est, és molt austera i consta d’una porta i dues finestres superiors de proporcions verticals. Els murs són arrebossats i pintats de blanc, diferenciant els perfil de les pedres cantoneres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’angle sud-est s’hi ha aixecat una casa de nova construcció.</span></span></span></p> | 08108-47 | Urbanització de l'Estapé. Carrer l'Avet, 22 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Petit, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta en el número 84 com a casa de Joseph Castells, propietat d’aquest mateix. Antigament també era coneguda com can Tono o can Tona (així apareix en un mapa de 1916). Sembla ser que hi havia viscut una dona que es deia Rosa i l’anomenaven de forma afectuosa Rosetona. Podria ser que de Tona el marit prengués el sobrenom de Tono i això explicaria aquest motiu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX Josep turull Argemí va comprar la casa. Procedia de la casa veïna de can Turull. Can Petit tenia poca terra i la majoria dels camps que treballaven eren arrendats de can Vilardebò. Antigament l’espai de davant de la casa feia alhora de pati i d'era. Batien amb un cavall propi i amb el corró de pedra que els hi deixaven els de can Rels. Després ventaven amb la màquina de maneta que tenien a terç amb can Ponet i can Turull, bastint a la vora un sol paller.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa s’ha mantingut exteriorment sense gaires reformes, però recentment es va aixecar la nova casa al costat de l’antiga.</span></span></span></p> | 41.5984700,2.2262100 | 435515 | 4605485 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-13.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can TonoDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 90976 | Ca n’Oliveres Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliveres-nou | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 252.</span></span></span></p> | XIX-XX | Cases molt transformades i en estat de conservació divers | <p><span><span><span>Conjunt format per diverses cases, avui molt modificades, que s’han anat construint adossades a ca n’Oliveres Nou i ara formen una mena de carrer. Ca n’Oliveres Nou és la que actualment està pintada de color rosat. Conserva els volums originaris i l’estructura tripartida que es pot observar encara en els tres eixos d’obertures de la façana principal, però les obertures han estat totalment renovades en els darrers anys. La resta d’habitatges són més recents i es van construir adaptant antics coberts. A la part posterior i a llevant les cases disposen de coberts i magatzems diversos de construcció també força recent.</span></span></span></p> | 08108-54 | Avinguda Catalunya, 30 | <p><span><span><span>Per escriptures que es conserven a ca n’Oliveres Nou la casa podria haver-se bastit entorn de 1890. Francisco Serra Torrents, avi de l’actual propietari, ja va viure aquí. Procedia del mas Gordi, les terres del qual s’estenien fins aquest punt, per on passava la carretera de Parets, construïda entorn de 1917. Francisco era conegut com el Xiol Petit o el Xiolet; per això la casa era coneguda amb aquest motiu. Tanmateix, sembla que el sobrenom no agradava a la família i el van canviar per ca n’Oliveres. Però no se sap amb certesa el motiu d’aquest sobrenom, ja que el cognom de la família és Serra. S’ha dit que és perquè els Serra havien estat masovers de ca n’Oliveres Vell, i el cert és que fins a finals del segle XIX els masovers d’aquesta antiga casa tenien per cognom Serra. Tanmateix, els descendents de la família afirmen que els seus avantpassats procedien del mas Gordi i que no havien estat mai masovers de ca n’Oliveres Vell. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El fill i hereu de Francisco fou Vicenç Serra. Al llarg dels anys altres membres de la família van construir cases al costat de la més antiga, aprofitant antics coberts. Es tracta de cases força modernes. La més nova és la que està situada a l’extrem oest, de la dècada de 1960.</span></span></span></p> <p> </p> | 41.5787700,2.2367900 | 436377 | 4603290 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90976-can-oliveres-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90976-can-oliveres-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can XioletDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pel propietari. | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 90985 | Can Tià Sans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tia-sans | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 226.</span></span></span></span></p> | XX | Rehabilitació que ha alterat substancialment la tipologia constructiva originària | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui força modificada, que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té cossos més baixos adossats a banda i banda. La casa ha conservat més o menys els volums originaris, però les obertures s’han refet completament i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat força alterada. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a dos eixos d’obertures amb la porta al mig, i té un rellotge de sol a la part superior. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. </span></span></span></p> | 08108-55 | Carrer Oliveres, 4 | <p><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tià Sans i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. Segons notícies orals, la casa fou construïda per Sebastià Brunés Entreaigües, avi de l’actual propietària. Era coneguda igualment per can Tià Sans i per ca la Mestra, ja que hi va viure una mestra de l’escola. El motiu popular de la casa, doncs, és un derivat del nom “Sebastià”.</span></span></p> | 41.5791500,2.2354400 | 436265 | 4603334 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: ca la Mestra. Notícies orals facilitades per la propietària | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91009 | Can Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-padro-3 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 167</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions força grans que es troba en un barri de cases disperses que es va originar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té diversos cossos annexos als costats nord i oest. La casa ha conservat més o menys el volum i la tipologia originària de casa popular pagesa. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a dos mòdols més o menys simètrics que semblen correspondre a dos habitatges. Cadascun amb un eix central d’obertures on hi ha una porta i un balcó al damunt, més finestres laterals. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures són més irregulars i queden alterades per la construcció dels cossos adossats, que a la part posterior generen una terrassa i a l’oest una àmplia eixida. La casa ha conservat una àmplia zona de pati i horts al seu voltant.</span></span></span></p> | 08108-56 | Avinguda de Catalunya, 1 | <p><span><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Padró i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. La família de cognom Padró féu construir aquesta casa i hi van venir a viure procedents de ca la Madalena, del barri Xiol, que també s'anomenà cal Padró.</span></span></span></p> | 41.5797100,2.2359300 | 436307 | 4603395 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91009-can-padro-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91009-can-padro-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||||
| 91041 | Can Tender | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tender | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 225</span></span></span></p> | XX | La tipologia constructiva originària ha estat parcialment alterada i l'estat de conservació és desigual | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de petites dimensions que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa i golfes) que té adossat un cobert a llevant. La casa ha conservat més o menys el volum originari, per bé que les obertures s’han refet en bona part i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat parcialment alterada. La façana principal, encarada vers migdia, es distribueix en tres obertures, amb la porta al mig, i el carener de la teulada és paral·lel a la façana. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc.</span></span></span></p> | 08108-57 | Carrer Oliveres, 2 | <p><span><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tender. Segons dades del cadastre, no sempre fiable, l’any de construcció d’aquesta casa és el 1923. Antigament hi tenien vaques i aviram, on venien llet, ous, pollastres i el que collien a l'hort. Aquesta activitat fou considerada per la gent com anar a la tenda, i així va sortir el nom de la casa d'en Tomàs Xicota Guasch. El cognom Xicota, força estès al municipi, tal vegada provindria de la casa de can Xicota de Lliçà d'Amunt.</span></span></span></p> | 41.5791200,2.2359100 | 436304 | 4603330 | 1923 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91041-can-tender-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91041-can-tender-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91044 | Barri Xiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-xiol | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 223.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 134-135.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 26-27, 125, 128, 148-149, 228, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Estat de conservació desigual. La majoria de cases han estat alterades substancialment. | <p><span><span><span>Barri o raval amb diverses cases pageses populars que es va formar a redós de l’antic mas o casa Xiol i que està emplaçat en un camí que comunica amb la carretera de Parets. Consta d’unes sis cases que han conservat de manera desigual la tipologia constructiva originària. La majoria estan arrenglerades tot formant un petit carrer, que en aquest sector fa un revolt en angle recte. D’oest a est són can Bertran, can Many, can Bartroldo i ca la Madalena. Separades a l’altra banda del camí i una mica més a l’est hi ha dues cases més, actualment unificades, que són can Ton i can Victorino. Aquesta última havia estat un molí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa que ha conservat millor la tipologia tradicional és can Bartroldo (l’antic mas Xiol). La seva façana principal és estreta però ha mantingut perfectament les característiques d’un casal rural que es podria datar entre els segles XVI-XVIII. S’estructura en dos eixos d’obertures verticals, amb un magnífic portal adovellat que té gravat l’escut de Catalunya i finestres emmarcades amb pedra carejada, amb ampits motllurats. En una de les llindes hi ha gravat l’anagrama IHS. És una casa amb planta baixa més un pis, de planta rectangular que s’allarga considerablement per la part posterior. Les cases veïnes estan alineades amb aquesta façana, encarada vers migdia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En general la resta de cases del barri han conservat més o menys els volums originaris però amb modificacions substancials que n’han alterat la tipologia tradicional. Per la part posterior han estat ampliades amb diversos cossos annexos.</span></span></span></p> | 08108-58 | Carrer del Xiol, núms. 6, 7, 11 i 13. Camí de can Coll, núms. 7 i 8. | <p><span><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, de construcció més recent i que encara es conserva. Més tard can Xiol va passar a anomenar-se ca l’Andreuet i actualment can Bartroldo. Sembla que a can Bartroldo hi havia hagut escola. </span><span>L’origen del motiu de la casa, segons explica GARCIA-PEY (1999: 26), és que el nen de la casa va fer la primera comunió i estrenava vestit, segurament poc habitual a l’època. Això va fer exclamar: “mira sembles el Bartrolo!”, en relació a un acudit que era popular en aquell moment.</span> Així mateix, en un llibre de Carme Badia (2004: 223) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a cal Bartroldo.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A redós de l’antic mas de can Xiol s’hi va construir el molí, probablement a la segona meitat del segle XVIII, i després la resta de cases, al final del mateix segle o ja a principis del XIX, ja que moltes consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a les cases individualment, podem dir que ca la Madalena originàriament era anomenada can Padró, ja que hi vivia una família amb aquest cognom, de la qual se’n té constància almenys des de 1776. A principis de segle XX la família Padró va construir una casa nova a l’avinguda de Catalunya, que va passar a anomenar-se can Padró i la vella, al barri Xiol, ca la Madalena, ja que hi vivia una àvia que es deia Magdalena.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Can Many podria ser que antigament s’anomenés Casa Viudas, la qual ja consta a l’Apeo de 1818. Després fou coneguda com Ca la Nuadora, i en aquesta època es diu que l’àvia havia treballat el cànem. Finalment la casa va passar a ser coneguda com can Many.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Finalment, can Betran era coneguda antigament com can Marieta de l’era. Després hi va anar a viure Alfons Bertran, també conegut com el Fonso. D’aquí que la casa va passar a ser coneguda indistintament com can Fonso o can Bertran.</span></span></span></span></p> | 41.5802600,2.2384000 | 436513 | 4603455 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-mina-can-coll-sector-xiol-8.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A can Many es conserva una inscripció, a l’interior de la casa, de finals del segle XIXDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pels propietaris | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91277 | Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-4 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 226.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 10, 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 37, 131.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 38-39.</span></span></span></span></p> | XVI-XXI | <p><span><span><span>Antiga masia de dimensions modestes emplaçada vora el torrent de Sants o de Merdans, en el barri anomenat el Sot. Es tracta d’un edifici que ha conservat més o menys els volums originaris però molt transformat en els darrers temps, de manera que ha perdut gairebé totalment la fesomia tradicional. Consta de dos cossos adossats d’alçades lleugerament diferents (amb planta baixa més un pis), i té adossat un cos a la part posterior i un porxo al lateral. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en dos eixos d’obertures verticals a cada cos, no del tot simètrics. El cos de la dreta es caracteritza per dos balcons al primer pis, de construcció molt moderna. En la resta de façanes les obertures han estat igualment transformades.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, la casa tenia un portal de mig punt amb dovelles, els murs eren fets de pedres i còdols, i les finestres de totxo.</span></span></span></p> | 08108-60 | Carrer Camí del Sot, s/n | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp. El mas de can Camp està documentat per primera vegada en el fogatge de 1515, on apareix Joan Camp. En el fogatge de 1553 el mas està associat a Bertomeu Camp. En un document de 1567 s’esmenta que els propietaris aleshores eren Joan Marçal Camps i la seva muller Francisca, els quals van vendre unes terres a Antic Oliveres. També es diu que abans aquest mas s’havia anomenat Tareu. </span>En un document de l’arxiu parroquial de 1596 se l’anomena can Camp o can Campet. <span>En un document de l’any 1633 es diu també que antigament el mas havia tingut la denominació de Mont Oliva o Matacabres. En aquest moment el propietari era Jaume Camps, que havia de pagar al monestir de Sant Pere de les Puel·les un cens consistent en un parell de capons per Nadal més 20 ous en altres festivitats (CARRERAS, 1999: 37). La família Camp es va mantenir al front del mas almenys fins l’any 1786, segons consta en un document del fons Ricard Querol. En canvi, a principis del segle XIX, en l'Apeo de 1818 consta que era propietat de Joan Vilardebò i Morera, de Mataró, i que el mas ja era habitat per un masover. A la dècada de 1940 van comprar la casa una gent de Santander que tenien cavalls. En un llibre de Carme Badia (2004: 226) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a aquesta època.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A finals del segle XX la casa es trobava en força mal estat. Entorn del 2000 la van comprar els actuals propietaris i la van rehabilitar.</span></span></span></span></p> | 41.6000700,2.2235300 | 435293 | 4605665 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-7.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-4.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una de les bigues de l’interior tenia inscrita la data 1886. Altres denominacions: mas Camps.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 91381 | Can Rabassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rabassola | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 196-198.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada a peu de l’antic camí ral, avui molt transformada per les darreres reformes que s’hi han practicat, de manera que ha perdut en bona part la fesomia tradicional. La construcció manté els volums antics però les obertures han estat remodelades modernament i els murs s’han arrebossat i pintat de blanc. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té adossat un cos més baix al costat de llevant. La façana principal, encarada vers migdia i alineada amb l’antic camí, conserva més o menys la disposició de les obertures antigues, que s’agrupaven en quatre eixos verticals, amb una escala exterior a l’extrem oest que ja no existeix. Les obertures majoritàriament eren emmarcades amb maó. Per la part posterior el cobert de llevant s’ha condicionat com a porxo.</span></span></span></p> | 08108-61 | Camí de Sant Valerià, 34 | <p><span><span><span>Segons tradició oral de la família, a la casa hi havia una rajola amb una inscripció de l’any 1777 que podria indicar la data dels inicis de la construcció, però aquesta rajola no s’ha conservat. També es diu que el sobrenom de Rabassola, que fa referència a un tipus de bolet, vindria del fet que van trigar molt temps a construir la casa, fins al punt que a l’indret ja hi havien sortit aquests bolets. Les primeres escriptures són de l’any 1803. Joan Oriach Gurri hi ven la peça de terra a Joan Serra Soley, alies Rabassola. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa consta amb la denominació de “can Serra i Rabaxola”, de Joan Serra. Es va aixecar al peu del camí ral de Sabadell a Granollers, i una part del seu recorregut coincidia també amb el Camí de Sant Valerià, que és el nom actual del carrer. Les terres eren del mas Cantallops, que és el més antic de la zona i es troba en una situació molt propera, avui en ruïnes. A can Rabassola van pagar censos a Cantallops fins que, fa unes dècades, es van redimir. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Joan Serra Soley es va casar amb Francisca Garriga Nadal, el seu fill i hereu fou Vicens Serra Garriga. Aquest es casà amb Josefa Argemí Viñoles. L’hereva fou una pubilla: Rosa Serra Argemí, casada amb Pere Ramon Serra. El seu fill i hereu fou Jacint Ramon Serra, casat amb Maria Grau Brunés. El seu fill i hereu fou Pere Ramon Grau, casat amb Francisca Arimon Congost. Són els pares de l’actual propietària.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi la casa era més petita i ocupava només la part central. El carener de la teulada era perpendicular a la façana principal. Així es pot veure en una pintura feta per l’artista de Parets del Vallès Jaume Carreras Carreras, possiblement de la dècada de 1940. En aquest quadre també s’hi veu un paller de pal a un costat de la casa. Pels volts de 1948 l’habitatge s’amplià pels costats i el carener va passar a ser paral·lel a la façana principal, tal com és ara. Primer la part davantera i més tard es va continuar l’ampliació cap al darrera. Al costat dret hi havia un forn de pa. L’any 1954 el pis de dalt es va habilitar com a habitatge independent pel casament de Pere i Francisca. Una escala a la part oest de la façana donava accés a aquest habitatge. Fins l’any 1961 la llum elèctrica no va arribar a la casa. Fou l’any que va morir Maria Grau Brunés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més recentment, la reforma més important es va realitzar l’any 1966. Aleshores la casa va quedar pràcticament tal com es pot veure actualment. Una part de l’antic cobert adossat a llevant es va incorporar a l’habitatge i a l’interior encara es conserva una menjadora. Les escales exteriors es van mantenir fins l’any 1984.</span></span></span></p> | 41.5825800,2.2326100 | 436033 | 4603717 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-quadre.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa tenia una bassa que estava emplaçada dins l’actual rotonda de la carretera de Granollers a Sabadell amb el camí de les Argelagues. Servia per amarar el cànem, per regar els horts i també com a rentador, on hi anaven no només els habitants de can Rabassola sinó també dones del veïnat de la Ganiveta. Per aquí passava el rec de can Coll, que tenia un sifó o bufador que estava a un costat i altra de la carretera. Amb l’ampliació de la carretera el sifó es va perdre. Al costat de la riera de Merdans encara es conserva un pilar del sifó. El pare de l’actual propietària, Pere Ramon Grau, encara hi anava a treure el trestellador perquè l’aigua arribés al camp.Es conserven unes rajoles amb les inicials PR (corresponents a Pere Ramon Grau) i AM (podrien ser les inicials d’Antònia i Mercè, filles de Jacint Ramon Serra).Les rabassoles, també conegudes com a múrgoles o barrets de capellà, son una mena de bolets comestibles que creixen en tot tipus d’habitats, però especialment en terres remogudes. Informació facilitada per la propietària, i dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 91422 | Barri de la Ganiveta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-la-ganiveta | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 20, 53, 96-97, 136-146, 221.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Petit carrer o raval de tradició pagesa format per un grup d’unes tres cases, però que antigament probablement eren més. Es troba a un costat del camí de Sant Valerià i prop també de l’antic camí ral de Sabadell a Granollers. Les cases estan adossades entre mitgeres i tenen les seves façanes principals mirant cap a migdia. A la part de davant i darrere i tenen patis i horts, amb presència al sector sud de diversos coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta de cases pageses de tipologia semblant però no idèntica, que més o menys han mantingut els volums originaris però amb nombroses transformacions modernes. Consten de planta baixa més un pis, amb el carener de la teulada en paral·lel al carrer. Sembla que cada casa es distribuïa en base a un o dos eixos d’obertures verticals, però amb les diverses reformes i compres de cases per part de les seves veïnes s’hi han introduït algunes alteracions, i la gran majoria d’obertures han estat remodelades. Les alçades són lleugerament diferents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment, les cases són les següents: cal Cintet Rels (la primera, més baixa), cal Met (la segona, actualment pintada de groc), i can Mas (la tercera, molt ampla). Aquesta darrera és la més gran i fruit de la fusió de diverses cases prèvies. Can Mas ha mantingut la tipologia de les obertures amb menys alteracions, alguna amb un ampit de pedra. Més enllà, pel costat de ponent, can Mas està adossada a un cobert de superfície considerable, fent angle amb una terrassa de construcció moderna.</span></span></span></p> | 08108-64 | Carrer del Sol | <p><span><span><span>El carrer de la Ganiveta és un petit barri de cases populars pageses que devia formar-se en algun moment del segle XIX posterior a 1818, ja que les cases no apareixen encara a l’Apeo o registre municipal de finques d’aquest any. No es pot descartar, però, que en aquest indret ja hi hagués un mas més antic. Podria tractar-se del mas Compter, que en un moment donat va desaparèixer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons diu la tradició, l’apel·latiu de la Ganiveta fa referència al fet que a l’entrada del barri hi havia un pou comú que solia tenir molt poca aigua i els veïns de les cases s’afanyaven al matí per ser els primers a treure’n perquè s’acabava de seguida. Això provocava contínues disputes, fins al punt que algunes havien acabat a ganivetades. Avui el carrer s’anomena oficialment carrer del Sol.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Cintet o Cintet Rels (la primera casa del barri) va prendre aquest nom quan hi va anar a viure Jacint Francàs, que era fill de can Rels. Aquesta casa també és coneguda per ca la Maria de can Rels, sobrenom amb el que era coneguda la seva dona, Maria Xicota Roca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Met sembla que va ser construïda el 1830. Sabem que l’home que la va fer es deia Jaume. La vinya de cal Met era prop del barri, on avui hi ha unes cases més amunt, camí Sant Valeria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Mas anteriorment era coneguda amb la denominació de ca l’Oliveres perquè el seu propietari, Josep Mas Paradell, era conegut popularment com a Josep de ca l’Oliveres perquè havia estat masover en aquesta casa. La casa de la seva esquerra era ca l’Amadeu, que era propietat d’Amadeu Ramon Briquets, i la seva filla gran fou Teresa Ramon. En un moment donat can Mas va comprar ca l’Amadeu i encara una part de can Met.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així mateix, al sector sud-oest hi havia hagut també una caseta molt petita anomenada cal Noi Xic. Hi vivia Joan Brunés Entraigas, i després va ser transformada en cobert.</span></span></span></p> | 41.5831200,2.2299600 | 435812 | 4603778 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: popularment es pronuncia també barri de la GavinetaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 91435 | Can Miquel Palluí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-miquel-pallui | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. Can Miquel Palluí és de les que té major interès perquè ha conservat força bé la tipologia originària, i destaca per una façana d’estètica pròxima al noucentisme prou interessant i singular en el seu entorn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té cossos més baixos adossats als costats. La façana principal, encarada vers el sud-oest, té una composició perfectament simètrica que s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. El tret que li dóna personalitat és el coronament en forma d’acroteri de perfil sinuós, amb un òcul cec a la part alta on hi podem llegir la inscripció “M N” (corresponent a Miquel Nadal, fundador de la casa) i “Any 1935”. L’interior de l’òcul és decorat amb un motiu geomètric triangular que sembla insinuar la forma d’un compàs. Les formes de l’acroteri i les diverses obertures són perfilades amb una fina línia de color ocre que destaca sobre el fons blanc de la façana. La resta de façanes també són arrebossades i pintades de blanc, però no presenten elements d’especial interès.</span></span></span></p> | 08108-66 | Barri del Pla. Passatge del Pla, 5 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècada de 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Miquel Palluí en concret, el fundador de la casa fou Miquel Nadal Lloveres. Provenia de la casa de can Palluí. Segons es llegeix a la inscripció de la façana, la casa fou construïda l’any 1935 i va adoptar una estètica de regust noucentista, molt en boga en aquests anys.</span></span></span></p> | 41.5890900,2.2562800 | 438012 | 4604422 | 1935 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-2.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada pels propietaris | 106|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91436 | Casa Nova del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-del-pla-0 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. La Casa Nova del Pla es troba entre les que millor han conservat la tipologia originària de casa pagesa popular. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) i queda envoltada per un seguit de coberts als laterals i a la part posterior, amb un cos més llarg al costat nord. La façana principal, encarada vers el sud-oest, és la part que mantingut de manera més visible les característiques tradicionals. S’ordena en base a tres eixos d’obertures, i es caracteritza per uns emmarcaments de maó de formes dentades que perfilen les obertures i que destaquen sobre el parament de pedra. La composició queda ressaltada també amb un balcó central i, al seu damunt, unes finestretes bessones al nivell de les golfes rematades amb arcs de punt rodó. Aquestes finestres bessones es repeteixen a la façana posterior i donen personalitat a la casa. Més recentment, al nivell de planta baixa de la façana principal s’hi ha afegit un porxo que desfigura lleugerament la fesomia tradicional de la construcció.</span></span></span></p> | 08108-67 | Barri del Pla. Passatge del Pla, 7 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el <span>1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. </span>Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a la Casa Nova del Pla en concret, sembla que fou de les últimes que es va construir en aquest sector. El primer propietari era Isidre Grau Casals, per això també s’anomenava ca l’Isidret o cal Sidro del Sot. L’avi era fill de la Casa Nova de can Cosconer, i potser per aquest motiu es va anomenar Casa Nova, o bé perquè va ser de les últimes a construir-se. Recentment la casa ha estat adquirida per uns nous propietaris.</span></span></span></span></p> | 41.5898300,2.2572600 | 438094 | 4604504 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||||
| 91549 | Can Serracarbassa, can Bellarac i can Segarra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serracarbassa-can-bellarac-i-can-segarra | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 218.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 90-91.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1987). “Un quart de segle enrera. Can Serracarbassa i can Múrcia – Març 1964”, <em>Festa Major 1987</em>, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVII-XX | Cases molt modificades amb reformes sense un criteri gens clar de conservació, algunes en estat força precari. | <p><span><span><span><span>Antic mas posteriorment dividit en tres cases adossades, que són can Segarra, can Bellarac i can Serracarbassa, les quals formen un petit carrer o raval pagès, al peu del camí de Sant Ferran. El conjunt forma una àrea edificada de planta rectangular, amb les tres cases que disposen de planta baixa més un pis (cal Bellarac una planta més). En general, han estat força modificades en reformes modernes. S’han mantingut més o menys els volums, i fins i tot la disposició de la teulada, però la tipologia tradicional s’ha perdut en bona part. Les cases tenen les façanes principals encarades a migdia, cap al carrer o passatge del barri. Les obertures semblen molt alterades i disposades de manera irregular. Can Bellarac ha conservat el parament de pedra i el semiarrebossat tradicional, així com la porta, emmarcada amb maó. En la resta de cases els murs són actualment arrebossats amb ciment. A can Serracarbassa s’han tapiat algunes obertures. Can Segarra en els darrers anys s’ha ampliat considerablement cap a l’oest.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En una fotografia de l’any 1964 publicada en un programa de la Festa Major (MASÓ, 1987) encara es pot veure com el conjunt conservava l’estructura d’una masia tradicional, amb la façana encarada al carrer i amb una disposició de les teulades que és la mateixa que en l’actualitat (el vessant de llevant és lleugerament més alt).</span></span></span></span></p> | 08108-74 | Barri de Serracarbassa. Camí de Sant Ferran, 3, 5, 7 | <p><span><span><span>En un origen en aquest indret hi havia un mas anomenat Bellarac. Ja existia com a mínim l’any 1766, quan es van fer les escriptures de can Tabaquet, sorgit en terres d’aquest mas. I possiblement Bellarac era força més antic tal vegada del segle XVI. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 apareix com a Casa Prat Gibert, i el seu propietari era Miguel Prat i Gibert. Estava casat amb Petronila Serra-Carbassa, i el seu fill fou Enric Pratgibert. Així, sembla que a finals del segle XVIII el cognom Serracarbassa donaria el nom actual de la casa i del barri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Posteriorment al 1818 el mas es va dividir en tres cases, d’oest a est: cal Segarra, cal Bellarac i cal Serracarbassa. I al davant, per la banda sud, s’hi va construir can Fernando (actualment can Múrcia). D’aquesta manera, al segle XIX va sorgir un dels primers carrers o ravals pagesos del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Segarra, antigament s’havia conegut amb la denominació de can Regàs, ja que hi vivia un home a qui anomenava d’aquesta manera. D’aquest sobrenom en deriven el Sot del Regàs (a tocar del torrent de can Magarola) i el turó del Regàs, just al nord, en el punt més elevat de la serra de Sant Valerià. L'home que vivia a can Segarra, el Regàs, treballava aquestes terres.</span></span></span></p> | 41.5891800,2.2187600 | 434885 | 4604460 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-can-segarra.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1964.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Havia existit una petita mina que regava el mas Bellarac i que era anomenada la Mineta. L’any 1987 encara conservava l’era, el pou d’aigua i un forn de pa.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Una de les fotos és de l'any 1964, publicada al programa de la festa major de 1987. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91550 | Can Múrcia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-murcia | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 153.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 90-91.</span></span></span></p> | XIX-XXI | Molt modificada amb reformes recents sense un criteri clar de conservació, i amb parts en estat precari | <p><span><span><span>Casa que forma part del carrer o raval pagès de Serracarbassa, sorgit a peu del camí de Sant Ferran. Consta d’un cos residencial de planta irregular (amb planta baixa més un pis) i té adossats un bon nombre de coberts a l’oest, tot formant un carrer amb les cases d’enfront: cal Segarra, cal Bellarac i can Serracarbassa, així com també al sud. Les diverses construccions, molt variades i de diferents èpoques, configuren una forma de L, amb una àmplia zona de jardins i horts al sud.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa ha conservat el volum i, en certa mesura, la seva tipologia tradicional. L’accés es fa mitjançant el portal d’un petit pati tancat que dona al camí de Sant Ferran. Des d’aquest pati s’accedeix a l’interior de la casa, que no té una façana gaire definida a causa de les successives reformes. Els murs exteriors són de pedra i arrebossats, i gairebé no tenen finestres.</span></span></span></p> | 08108-75 | Barri de can Serracarbassa. Camí de Sant Ferran | <p><span><span><span>En un origen en aquesta zona hi havia un mas anomenat Bellarac, que ja existia al segle XVIII i probablement força abans, tal vegada al segle XVI. Al segle XIX es va dividir en tres cases, d’oest a est: cal Segarra, cal Bellarac i cal Serracarbassa. I al davant, per la banda sud, s’hi va construir can Múrcia. D’aquesta manera va sorgir un dels primers carrers o ravals pagesos del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es creu que can Múrcia antigament s’anomenava can Fernando. Hauria donat nom a la Serra de Sant Fernando i al camí de San Fernando, topònims que després es van traduir com a serra i camí de Sant Ferran. La denominació actual de la casa es devia adquirir cap a la dècada de 1940. Seria la casa d’en Ramon Múrcia Campos, que després va ser habitada per la seva filla, Rogèlia Múrcia. A aquest home se'l coneixia pel sobrenom de “El Perdigó”, i per això la casa també era anomenada d’aquesta manera.</span></span></span></p> | 41.5891000,2.2188500 | 434892 | 4604451 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91554 | Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torres-9 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 231.</span></span></span></p> | XX | Estructuralment es conserva integrament, però algunes parts, sobretot els coberts, en estat força precari | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat força bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i té adossats un bon nombre de coberts de diferents èpoques a la part posterior i lateral (nord i sud-est).</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers el sud-oest, es distribueix en base a tres eixos d’obertures perfectament regulars, amb la porta al centre. Els paraments han estat arrebossats amb ciment, de manera que no és visible el tipus de maçoneria.</span></span></span></p> | 08108-76 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 35 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Torres en particular, va construir la casa l’any 1925 Pere Carreras Sobirà, antic masover de la masia de les Torres, el qual era conegut amb el sobrenom de Torres. El seu fill fou Joaquim Carreras. Després d’una cinquantena d’anys en què la casa va estar tancada ara torna a estar habitada.</span></span></span></p> | 41.5888000,2.2571200 | 438082 | 4604389 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91554-can-torres-116.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91554-can-torres-113.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 91555 | Can Moisès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-moises | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 249.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>)</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Consta d’un cos residencial que en un moment donat es va compartimentar en dos habitatges, per això la façana queda diferenciada en dos colors, blanc i rosat. A més, té adossat a ponent un habitatge molt més modern, de la segona meitat del segle XX, i un bon nombre de coberts de diferents tipologies que formen una mena de carrer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial principal té una estructura regular i ha conservat força bé el volum i la tipologia constructiva originària. És de planta rectangular (amb planta baixa més un pis). La façana principal, encarada vers el sud-oest, s’ordena en base a tres eixos d’obertures. La part de l’habitatge posterior queda diferenciat pel color rosat de la façana i per uns emmarcaments estucats en forma dentada a finestres i cantoneres.</span></span></span></p> | 08108-77 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 33 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa pròpiament a cal Moisès, la casa la va construir l’any 1927 Jaume Carreras. Conegut popularment com el Xato, Jaume Carreras Villà (1888-1940) era l’administrador de la finca de les Torres, on feia de masover i hi tenia un camp arrendat. Quan el 1925 a les Torres s’hi instal·là l’Obra Tutelar Agrària (OTA), com molts altres pagesos va haver de deixar de treballar en aquesta finca i va comprar un terreny on s’hi va fer la casa que en un principi era coneguda com cal Xato i posteriorment cal Moisès. Era militant d’ERC i fou nomenat alcalde de Lliçà de Vall després de la victòria de les esquerres el 1934. Va ser destituït, juntament amb la resta del consistori, arran dels Fets d’Octubre de 1934. El febrer de 1936 tornà a l’alcaldia, i el juliol de 1936 va haver de cedir l’alcaldia al comitè revolucionari. El gener de 1939 s’exilià a França. La seva muller, que es va quedar a Lliçà amb el seu fill i la seva filla, va patir diverses represàlies per part de les autoritats franquistes. Carreras va passar, sembla, pel camp de refugiats de Bram, al departament d’Aude, i més tard s’instal·là en un poble del departament de les Ardenes, prop de la frontera amb Bèlgica, on treballà com a pagès en una gran propietat. El juny de 1940 va intentar traslladar-se cap al sud, però va ser ferit en un bombardeig i ingressat a l’hospital militar de la població de Montmirail, al departament del Marne, on va morir. La seva muller no va saber de la seva mort fins l’any 1953, quan va rebre una notificació oficial del govern francès (PLANAS MARESMA, 2006).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Jaume Carreras va tenir un fill, Moisès, i una filla, Francisca. Per això la casa es va partir en dos habitatges, que han quedat diferenciats en els dos colors de la façana. En aquesta segona etapa la casa es coneix amb la denominació de can Moisès.</span></span></span></p> | 41.5890500,2.2575900 | 438121 | 4604417 | 1927 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91555-can-moises-117.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91555-can-moises-115.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 91556 | Can Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tomas-2 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 227-228.</span></span></span></p> | XX | La casa es conserva en bones condicions, però la seva tipologia originària ha estat molt alterada | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès avui molt transformada i ampliada, de manera que pràcticament ha perdut la tipologia tradicional. Es troba al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a banda i banda, així com altres construccions a l’entorn que formen un pati davanter.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial ha mantingut més o menys el volum originari, però s’ha remodelat completament amb una tipologia constructiva moderna que alterat la disposició originària de la façana principal.</span></span></span></p> | 08108-78 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 37 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Tomàs en particular, la casa la va construir en Tomàs Xicota cap a finals de la dècada de 1920. Aquesta família procedia de la casa de can Tomàs (actualment can Quim), del barri de les Casetes. També s’havia anomenat ca l’Enriquet. Fa uns anys la casa va ser reformada i ampliada amb altres construccions.</span></span></span></p> | 41.5891700,2.2579700 | 438153 | 4604430 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91556-cal-tomas-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 91644 | Habitatges Tèxtil Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-textil-torres | <p><span><span><span><span>QUEROL, Ricart. Tèxtil Torres, símbol del creixement industrial a Lliçà de Vall. Anys 1961-1986. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Petit barri amb habitatges que originàriament eren per als treballadors de la gran fàbrica Tèxtil Torres. Està emplaçat al costat de ponent del complex industrial. El conjunt és format per dos grans blocs allargats, un altre de dimensions mitjanes i dos de més petits; aquests últims situats a l’est. En general són de tres plantes, però un arriba a les quatre plantes. Es troben disposats de manera que conformen un recinte més o menys triangular, amb espais enjardinats i comunitaris entremig i al voltant.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els diferents blocs segueixen un llenguatge arquitectònic similar, representatiu de l’arquitectura pública o semipública de la dècada de 1960. Es caracteritzen per la combinació de l’obra feta amb maó en franges llises amb altres espais on es concentren les diverses obertures, ja siguin finestres o galeries, amb unes obertures més àmplies a les façanes davanteres i més reduïdes a les posteriors.</span></span></span></p> | 08108-83 | Carrer de la Indústria, diversos números | <p><span><span><span><span>La industrialització a Lliçà de Vall va ser molt tardana. Fins la dècada de 1960 la principal activitat econòmica encara era l’agricultura. Tèxtil Torres S.A. va ser la primera gran empresa que es va instal·lar al poble. El 1961 es va començar a construir la fàbrica. Amb 20.000 metres quadrats, era una de les construccions industrials més grans de la zona. Va començar a produir el 1963, i funcionava com a complement de la fàbrica que l’empresa tenia al Poblenou de Barcelona. A Lliçà s’hi feia teixit blanc de cotó per a llençols i coixineres. La força motriu era el vapor, generat per la combustió de carbó, i més endavant (1967) s’hi va introduir el gasoil. Per a la neteja dels teixits es va instal·lar una mecanisme que bombejava l’aigua a la fàbrica des d’una mina subterrània. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cotó arribava en fil i es teixia als telers situats en diverses naus. Seguidament es traslladava el teixit a la nau gran central on es feien tasques de blanqueig i aprest. Un cop assecada al natural, la roba es tallava i es plegava, a punt per sortir de la fàbrica. Les marques que comercialitzaven eren “El Buitre” i “Sabanas Manola”. Es feien tres tipus de teles que s’anomenaven: “Manola verde”, “Manola dorada” i “Buitre”; aquesta darrera, de menys qualitat. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Inicialment, molts dels treballadors van venir de Barcelona i es van instal·lar en uns blocs construïts davant de la fàbrica. El mateix 1961 es va presentar el projecte per construir aquests habitatges, que van constituir un petit barri conegut amb el mateix nom de la fàbrica. El primer bloc que es va construir al costat de la fàbrica era pels encarregats de secció. Posteriorment es van anar construint la resta de blocs, entre 1964 i 1967 aproximadament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Cap al 1986 la fàbrica va tancar les portes. Posteriorment s’hi han fet diverses subdivisions i s’hi han instal·lat empreses d’altres sectors (QUEROL, treball inèdit)</span></span></span></span>.</p> | 41.5813800,2.2382200 | 436499 | 4603579 | 1964-1967 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91644-textil-torres-habitatges-6.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 91707 | Barri del Bosc Codern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-del-bosc-codern | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span><span>Barri de cases unifamiliars de promoció municipal creat a mitjans de segle XX que és representatiu d’un tipus d’urbanisme inspirat en els habitatges populars. Està emplaçat vora el bosc del mateix nom i en paral·lel a la carretera de Bigues i Riells, ja als afores del nucli urbà. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Consta de diversos carrers força estrets amb una placeta a l’entrada del barri. Les cases són majoritàriament alineades i entre mitgeres, tot i que n’hi ha algunes que queden lleugerament separades, i responen a un mateix model tipològic que, amb petites variacions, es va repetint en tot el conjunt. Es tracta d’habitatges de dues plantes més golfes, amb les façanes ordenades simètricament en base a tres eixos d’obertures amb finestres de proporció vertical. Originàriament les façanes eren pintades de blanc i ressaltades amb un sòcol d’aplacat de pedra, i la majoria encara es conserven així. Com a elements que singularitzen el conjunt només hi trobem les teuladetes en voladís que aixopluguen el portal de cada casa i, en les façanes laterals, dues petites obertures de ventilació de forma triangular sota la teulada. La majoria de cases compten amb patis posteriors. Amb els anys algunes han anat introduït reformes que han fet variar lleugerament la seva fesomia exterior.</span></span></span></span></p> | 08108-88 | Sector nord-est del terme municipal | <p><span><span><span>Les obres d’urbanització d’aquest barri van començar l’any 1955. Al llarg d’uns anys es van construir aquestes casetes unifamiliars que van ser fruit d’una promoció municipal. En el context de la dècada de 1960 hi van venir moltes famílies procedents de l’àrea barcelonina, que les tenien com a segones residències. Més tard, van passar a ser propietat dels diversos estadants i s’hi van anar fent reformes.</span></span></span></p> | 41.5960600,2.2421900 | 436844 | 4605206 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-10.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||||
| 91709 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 116</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada en un replà al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat molt bé el volum i la tipologia originària que, tot i ser de construcció força recent, és representativa d’una casa rural popular de la primera meitat del segle XX. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossats cossos auxiliars més baixos a ponent i amplis patis al davant i al darrere.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa, que és fruit d’una sola fase constructiva, presenta una estructura molt homogènia. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a un esquema més o menys simètric, amb quatre obertures a la planta baixa i un balcó central corregut de dues portes a la planta-pis. L’edificació es caracteritza per un parament fet de maçoneria, amb un semiarrebossat que deixa entreveure el material petri, el qual és entravessat per diferents franges de maó que ressalten els contorns, la separació de pisos i els emmarcaments de les obertures. La façana posterior segueix una pauta similar, i la façana lateral té la meitat superior obrada amb maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer cobert, fet parcialment de pedra, és possiblement tan antic com la casa, però la resta són obrats amb totxo i de construcció força recent.</span></span></span></p> | 08108-90 | Sector central del terme municipal. Avinguda del Vallès, 79 | <p><span><span><span>Per aquest indret hi passava l’antic camí ral de Sabadell a Granollers i l’any 1902 s’hi construí la carretera, que feia un itinerari similar. La casa de can Jepet es va construir entorn del 1950, tal com es pot comprovar amb les ortofotos antigues i segons dades del cadastre. Segons recull Garcia-Pey, sembla que l’amo era Jaume Arimon Badia, conegut com el Jepet, i procedia de can Jepet Ferreret, de Parets del Vallès.</span></span></span></p> | 41.5827500,2.2344200 | 436184 | 4603734 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||||
| 91717 | Can Pepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pepet | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 223.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 178.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa parcialment entre mitgeres emplaçada al barri de les Casetes, que constitueix més o menys el nucli antic. Ha conservat el volum i la tipologia originària, pròpia d’una construcció de la dècada de 1920 de vagues ressonàncies noucentistes. És de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i té adossats petits cossos a migdia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers llevant cap a la carretera de Parets a Bigues, s’articula en base a dos mòdols, cadascun amb una porta i, a la planta superior, obertures que queden lligades per un ampli balcó corregut. Les portes donen accés al bar que hi havia a la planta baixa i que està anunciat amb un rètol sobre la porta esquerra: “Cafè Bar Pepet”. A la façana lateral de migdia entremig dels dos cossos puja una escala que dona accés a la planta superior, on hi havia un habitatge. En la resta de façanes les obertures han estat remodelades. Un detall que dona personalitat a l’edifici i l’acosta a l’estètica noucentista predominant als anys vint són els ràfecs sota la teulada (també als cossos annexos), que estan decorats amb cabirons de fusta de perfils escalonats i pintats de negre.</span></span></span></p> | 08108-92 | Barri de Les Casetes. Avinguda Montserrat, 113-115 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que a cal Pepet en particular, segons dades del cadastre fou construïda l’any 1924. Segons recull l’autor García-Pey (1999: 178), la casa deu el seu nom al bar que hi va establir Josep Puig Francàs, conegut com en Pepet. Tal com es pot veure en una fotografia de la dècada de 1960, en aquest moment les façanes eren de totxo i sense arrebossar. El bar ja existia però el rètol era diferent. A la casa del costat (al sud) hi havia un establiment amb el nom de “Casa Fèlix”. Els fills de Josep van continuar el bar, que era un dels establiments emblemàtics del poble i que a finals del segle XX encara estava en actiu. L’especialitat de la casa eren els entrepans de carns i de pintxos adobats.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 223) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida al bar Pepet.</span></span></span></p> | 41.5923100,2.2429200 | 436902 | 4604789 | 1924 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91717-can-pepet-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91717-can-pepet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91717-bar-pepet-can-felix-anys-60_0.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals i fotografia antiga facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Fotografia antiga entorn de la dècada de 1960, d’autor desconegut. Arxiu Municipal de Lliçà de Vall. | 106|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | |||||
| 91721 | Can Fleca (carretera) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-fleca-carretera | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 89.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa parcialment entre mitgeres, emplaçada al barri de les Casetes, que constitueix més o menys el nucli antic de Lliçà de Vall. Ha conservat parcialment el volum i la tipologia originària, pròpia d’una casa pagesa popular del segle XIX, tot i que s’hi han afegit cossos de nova construcció al pati, on abans hi havia l’era. Consta d’un cos estret i llarg amb un pati davanter de planta irregular, tancat per un muret i amb els cossos adossats a ponent. L’edifici és anterior a la construcció de la carretera, de manera que la façana principal està encarada a migdia, vers el carrer de Sant Cristòfol, el qual menava cap a l’església. Consta de diverses obertures de distribució no del tot regular i es caracteritza per un llarg balcó corregut que acaba amb una galeria porxada a llevant. Els paraments són actualment arrebossats i moltes de les obertures han estat remodelades.</span></span></span></p> | 08108-93 | Barri de Les Casetes. Carrer de Sant Cristòfol, 2 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Fleca en particular, la casa fou construïda l’any 1878, segons dades del cadastre. Els seus propietaris eren la família Puig, que havien vingut de Sabadell, on hi tenien un forn de pa o fleca. Cal dir que a la casa del costat, can Fèlix, durant els anys de la Guerra Civil hi havia un forn de llenya que fou col·lectivitzat. Probablement es tractaria del mateix. Antigament, on ara hi ha el pati hi havia l’era. Hi anava a batre molta gent de les cases properes, fins i tot els de can Cristo.</span></span></span></span></p> | 41.5920600,2.2429000 | 436900 | 4604761 | 1878 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91721-can-fleca-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91721-can-fleca-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:28 | ||||||
| 91803 | Ca la Marieta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-marieta-0 | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat parcialment els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada al qual se li ha adossat un cos més baix a llevant. La façana principal (encarada vers migdia) així com la resta de façanes han estat rehabilitades modernament, i totes les obertures han estat remodelades. En el cos principal es mantenen els paraments de maçoneria, actualment a pedra vista.</span></span></span></p> | 08108-104 | Barri de Les Casetes. Carrer de Balmes | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a ca la Marieta en particular, no en coneixem notícies antigues.</span></span></span></span></p> | 41.5923000,2.2417600 | 436805 | 4604789 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91803-ca-la-marieta-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91803-ca-la-marieta-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | ||||||||
| 91804 | Can Met | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-met-1 | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 241-242.</span></span></span></p> <p><span><span><span lang='DE'>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 136, 146.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span>Casa de pagès que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX, per bé que al seu voltant s’hi ha construït un bon nombre de coberts i també una casa moderna de nova planta, de manera que als costats i darrera la casa antiga s’hi ha configurat un conglomerat de construccions diverses.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cos residencial originari és de dimensions modestes, de planta més o menys quadrada, i disposa de planta baixa més un pis. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a dos eixos d’obertures, amb un portal d'arc escarser i una finestra al seu damunt que conserva l’ampit de pedra treballat. Més recentment, s’ha obert una nova finestra a la planta baixa. La resta de cossos són de tipologies i èpoques diverses. Tots els paraments són actualment arrebossats amb ciment. Uns metres a ponent, situada en una feixa enlairada sobre la casa, es conserva una era enrajolada de forma rectangular. </span></span></span></span></p> | 08108-105 | Barri de les Casetes. Carrer de Balmes, 54 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Met en particular, no en coneixem notícies antigues. L’autor GARCÍA-PEY (1999: 146) explica que antigament per batre a l’era de la casa venien euguessers de fora, sobretot de Castellterçol. Després de ventar es feia una passada per la màquina de maneta, que encara es conserva. La casa tenia vinyes que eren propietat de can Coll i que es trobaven al camí de can Coll, a la cara nord, sota el turó al Sot dels Nostris.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 241) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’expliquen algunes anècdotes referides a can Met.</span></span></span></p> | 41.5921200,2.2413600 | 436771 | 4604769 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91804-can-met-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91804-can-met-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | |||||||
| 91812 | Can Jaume Xic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jaume-xic | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 116.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada en un sector de ponent del barri de Les Casetes. Ha conservat els volums i la tipologia originària de casa popular pagesa del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que ha estat eixamplada per ponent i té un cos adossat a llevant. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a tres eixos d’obertures, amb la porta al mig. Els paraments són arrebossats i les obertures simples.</span></span></span></p> <p><span><span><span> Al costat de ponent, a l’altra banda del pati, es conserva una antiga pallissa de pedra, amb les obertures emmarcades amb maó.</span></span></span></p> | 08108-106 | Prop del barri de Les Casetes. Carrer Sant Baldiri | <p><span><span><span>En aquest sector a ponent del barri de Les Casetes hi van sorgir també algunes cases, de caràcter dispers. La més antiga és can Jaume Xic, que deu ser de principis del segle XIX, i la resta es van formar a la dècada de 1930 en terres d’aquesta mateixa heretat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa de can Jaume Xic ja s’esmenta en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818. Segons els propietaris actuals, a les escriptures consta que l’home que la va construir es deia Joan Puig Floriach. La família Puig s’ha mantingut al front d’aquesta casa en les següents generacions i fins a l’actualitat. El sobrenom de la casa ve d’un dels propietaris, Jaume Puig, que era baix d’estatura i se’l coneixia com a “Jaume Xic”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A principis del segle XX Joan Puig Argemí (1874-1931) a part de ser propietari de can Jaume Xic tenia dues quarteres arrendades a can Orlau i treballava també com a jornaler a can Salgot. Va ser <span>alcalde de Lliçà de Vall entre 1914 i 1916, i continuà com a regidor durant els períodes 1916-1920, 1923-1924 i 1930-1931. Durant la seva alcaldia es va concedir a Lliçà de Vall una línia telefònica enllaçada amb la central de Granollers. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En la següent generació l’hereu fou Joan Puig Pujades (1904-1982). Un germà seu, Amadeu Puig Pujades, el 1936 va fundar en uns terrenys del costat la casa de can Madeu, i una germana, Pepa Puig Pujades, es casà amb Ton Floriach i van construir can Ton Cinto. Després de la Guerra Civil Joan entrà com a regidor de l’Ajuntament el 1948, i entre 1951 i 1952 va ser alcalde interí, en substitució de Julià Armadans. Durant el seu mandat l’Ajuntament adquirí un terreny de can Gurri per fer-hi el camp de futbol municipal. Des del 1946 era jutge de pau suplent de Lliçà de Vall, i el 1960 va ser nomenat jutge de pau titular. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’autor GARCÍA-PEY (1999: 116) explica que on ara hi ha el pati de la casa antigament hi havia l’era, on s’hi picava i es passava el corró. </span>Una part del turó era coneguda com la Serra de can Jaume Xic, que anava des del començament de la serra de Sant Baldiri fins a aquesta casa.</span></span></span></p> | 41.5915200,2.2402000 | 436674 | 4604704 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 | ||||||
| 91813 | Can Madeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-madeu | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 125.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes que es troba aïllada en un sector de ponent del barri de Les Casetes. Ha conservat els volums i la tipologia originària de casa popular pagesa de les primeres dècades del segle XX. Consta d’un cos residencial de plana quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats coberts més baixos a banda i banda. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució asimètrica d’obertures. El parament és arrebossat i pintat de blanc, i les obertures són simples. A la part superior de la façana hi llegim la inscripció: “AP 1936”, que fa referència a Amadeu Puig, el fundador de la casa. A la part davantera té un pati enjardinat amb gàbies per a l’aviram.</span></span></span></p> | 08108-107 | Prop del barri de Les Casetes. Carrer Balmes | <p><span><span><span>En aquest sector a ponent del barri de Les Casetes hi van sorgir també algunes cases, de caràcter dispers. La més antiga és can Jaume Xic, que deu ser de principis del segle XIX, i les altres dues es van formar a la dècada de 1930 en terres d’aquesta mateixa heretat per part de dos germans fills de la casa mare.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amadeu Puig Pujades, fill de Joan Puig Argemí (1874-1931), de can Jaume Xic, entorn de 1936 va construir can Madeu. Va haver d’anar a la guerra i no la va poder habitar la casa fins que en va tornar. Els seus descendents hi van continuar habitant. El fill i hereu fou Josep Puig Tarrés, casat amb Antònia Tusell, filla de cal Victorino, al barri del Xiol. </span></span></span></p> | 41.5910700,2.2406700 | 436713 | 4604653 | 1936 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91813-can-madeu-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91813-can-madeu-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91813-can-madeu-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,19 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/