Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 55505 | Cal Pel·la | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pella | FUSTÉ, Ramon; GALLOFRE, Isidre (1980). Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu. Arxiu històric COAC. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-01 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 28-30 | XII-XIX | Antiga casa pairal que es compta entre les més antigues de la vila. És una construcció de dimensions més grans que la resta de cases, però d'una tipologia austera. És de planta rectangular irregular, amb planta baixa més un pis i sotacoberta, i té un pati posterior. La façana és força simple, i només en destaquen l'arc de l'entrada, amb dovelles llargues i estretes, i la finestra del damunt, amb la llinda i els brancals decorats amb motllures. La resta d'obertures són irregulars i, recentment, s'hi ha obert una porta metàl·lica. Actualment la façana presenta un arrebossat amb ciment força precari. L'interior de la casa ha conservat elements interessants de la construcció originària. A la planta baixa té un gran vestíbul d'entrada amb un arc lleugerament apuntat i, a l'interior, un altre de romànic. La planta pis ha estat totalment reformada fa pocs anys. | 08147-1 | Carrer de la Creu Real, núm. 39 | Aquesta casa ja consta en el capbreu de la vila de l'any 1496. Va ser de la família Ortigó i posteriorment dels Boada, descendents d'aquests. Al segle XVIII el propietari era Joan Boada i Carreras, sacerdot il·lustrat que va respondre la part relativa a Olesa en el qüestionari de Francisco de Zamora. En un capbreu de principis del segle XVIII hi consta una descripció de com era la casa en aquell moment, i s'especifica que tenia un cens anual molt baix, de només 6 diners, cosa que demostra també l'antiguitat de la casa. L'any 1775 a la casa s'hi va trobar la famosa 'Pedra d'Olesa': un capitell al qual s'havia atribuït erròniament un origen fenici. I també s'hi van localitzar dues pedres amb inscripcions romanes. Al segle XIX l'edifici ja es coneixia amb l'apel·latiu de cal Pel·la, segons consta en un document del 1847. | 41.5458200,1.8943500 | 407784 | 4599941 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55505-foto-08147-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55505-foto-08147-1-2.jpg | Legal | Medieval|Romànic|Gòtic|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa conserva un arxiu particular molt important. | 85|92|93|94|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55514 | Dipòsit d'aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-daigua | COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 252-256 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-12 | XX | Dipòsit d'aigua per a l'abastament a la població construit l'any 1902. Consta d'una torre d'estil modernista feta amb totxo i pedra. El dipòsit resta semisoterrat a l'interior. És una obra sostinguda amb pilars, arcs escarsers i volta de rajola. La torre és de planta rectangular, amb coberta a quatre vessants feta amb maó, amb elements decoratius de ceràmica vidriada. Els murs són arrebossats i pintats de blanc. El que dóna al carrer està decorat amb diferents arcs escarsers d'inspiració modernista i té una inscripció on es llegeix: 'Sociedad Minera Olesana. 1902'. La torre està situada en un terreny amb desnivell i adossada a un mur de contenció, dins d'un recinte enjardinat on hi ha altres instal·lacions. | 08147-10 | Carrer Conflent, s/n | Antigament, l'aigua potable la subministrava la font pública de la plaça de la Constitució, si bé algunes cases particulars, sobretot les situades a la part alta, tenien pous als seus patis. A finals del segle XVI es va iniciar una gran obra que no es va finalitzar fins el 1855 que permetia aprofitar els sobrants d'aigua d'algunes cases per fer augmentar el cabal de les fonts. L'any 1868 es va constituir la primera societat privada amb l'objectiu d'explotar el subministrament d'aigües: la Sociedad Minera Olesana. Cap a finals del segle XIX novament la iniciativa privada es va fer càrrec de canalitzar les aigües d'alguns torrents cap a la vila. Segons la inscripció que figura en la torre aquest dipòsit va ser construït per la Sociedad Minera Olesana el 1902. La construcció del dipòsit i la mina que hi porta l'aigua van ser de vital importància per a la vila, ja que d'aquesta manera s'aprofitava el ric aqüífer del subsòl olesà per a l'abastament del consum domèstic, agrícola i industrial. La Comunitat Minera Olesana és actualment una Societat cooperativa de consumidors i usuaris sense ànim de lucre, totalment deslligada d'altres institucions administratives o empresarials i manté viva la filosofia dels fundadors, que era l'autogestió de l'abastament d'aigua potable. | 41.5506900,1.8923300 | 407622 | 4600484 | 1902 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55514-foto-08147-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55514-foto-08147-10-2.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 105|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55604 | Cançons per collir les olives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cancons-per-collir-les-olives | MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 379-384 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 168-169 | XIX-XX | Tradició fora d'ús. | A Olesa el conreu de l'olivera i l'elaboració d'oli tenen una important tradició. En arribar el mes de novembre era el moment de la collita, i amb ella s'encetaven un seguit de rituals, especialment cants i danses. Sembla que antigament hi havia cançons per a cada tipus de feina: cançons per al camí, per a la collita i per a l'hora de plegar. Com que la feina de collir no és rítmica la cançó no requeria tornades que s'adaptessin al moviment de la feina. Les cançons feien menys feixugues les llargues jornades i ajudaven a passar el fred. Tot i que qualsevol peça del cançoner popular hi tenia cabuda, algunes que tenien lletres relacionades amb l'olivera van arrelar especialment, per exemple la que fa: 'Ses olives que coiu/ quan toquen les vostres mans/ garrida, les convertiu/ en perles i diamants./ Olives a l'olivar/ se n'hi ha quedat ben poques/ per això no vull tallar/ els verducs que hi ha a ses soques.' Una de les que se sentien més per la contrada de Montserrat era la cançó de Calandria. Generacions d'olesans van transmetre un afegitó que parodiava els goigs de Sant Salvador adaptats com a corranda. Feia al·lusió irònicament a les desavinences entre dos pobles veïns: 'sant Salvador gloriós,/ vós que en sou fill d'Esparreguera,/ si no hi ha olives al pla/ feu que n'hi hagi a l'Escalera'. | 08147-100 | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||||
| 55605 | Goigs de Santa Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-santa-oliva | SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 112-114 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 154-158 | XIX | Santa Oliva de Palerm és la patrona d'Olesa des de l'any 1664. Els goigs dedicats a la santa es canten per la diada de la seva festa, que encara es celebra el 10 de juny. Es conserven diferents versions dels goigs. Entre els més coneguts hi ha els que fan: 'Puig a vostres peus postrada/ en Vós sa esperança posa;/ Siau de Olesa Advocada/ Oliva Verge gloriosa./ Ja que al cel trasplantada/ gràcies derrameu copiosa: Siau de Olesa Advocada/ Oliva Verge gloriosa./ En totes necessitats/ Olesa i comarca vénen/ i en sola una olivera tenen/ pa, vi i menjars delicats;/ patrona sou reclamada/ amb devoció fervorosa:/ siau la nostra advocada'. | 08147-101 | Carrer santa Oliva; carrer Creu Real | Santa Oliva va néixer a Palerm (Sicília) i de jove, coincidint amb l'ocupació dels vàndals, fou enviada captiva a Tunis a causa de la seva fe cristiana. Allà va convertir infidels al cristianisme i va obrar curacions miraculoses. Finalment fou torturada a dintre d'una caldera d'oli bullent i, segons la tradició, decapitada el 10 de juny de l'any 463, diada que ha quedat instituïda a la seva memòria. Posteriorment les seves despulles van ser transportades a la seva pàtria i enterrades junt a un pou, que s'anomena Santa Oliva. La devoció al seu culte va arrelar fortament a Olesa. Hi van influir la important tradició d'Olesa vinculada al conreu de l'olivera i a l'elaboració d'oli, ja que la santa té com a atribut una branca d'olivera. Al final del segle XVI, després de les reformes fetes a l'església, ja hi havia una capella que estava dedicada a santa Oliva. L'any 1664 el papa Alexandre VII va concedir que santa Oliva de Palerm fos la patrona principal d'Olesa. Les seves relíquies havien arribat de Roma aquell mateix any, i van dipositar-se a l'església parroquial junt amb altres de sant Antolí i santa Eufèmia. Poc després, l'any 1675, es va aixecar una capella de caire popular que es va bastir sobre un dels portals de la muralla. El 1790 ja existia la Confraria de santa Oliva, i els seus membres s'encarregaven d'organitzar totes les festes i actes. Hi ha notícia que al segle XVIII per la seva diada ja es feia una processó, que es dirigia al portal de Santa Oliva. Al segle XIX la festa incloïa ballades i un àpat comunitari, i els feligresos feien donacions de productes del camp, oli per a la llàntia, blat per fer coques i altres productes. El reliquiari de santa Oliva es conserva actualment a l'arxiu parroquial d'Olesa. | 41.5470900,1.8940400 | 407760 | 4600083 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||||
| 55606 | Festa de Santa Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-santa-oliva | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 196 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 47-54 SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 112-116, 173-174 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 179-185 | XVII-XXI | Tradició en declivi. | La Festa de Santa Oliva, patrona d'Olesa, es celebra el dia 10 de juny i antigament tenia molt predicació. Per la vetlla de la festivitat ara costum fer les il·luminacions, que consistia en posar petites llànties d'oli als balcons i finestres, tantes com càrregues d'oli s'havien collit a la casa. I també se'n posaven a la capella. El carrer s'engalanava amb decoracions de rams de boix i bombetes de colors. També s'hi feien jocs, xocolatades, la rifa del porc i, al vespre, ball amb orquestra. Durant la dècada de 1960 el dia de la Pasqua de Resurrecció el carrer s'omplia de palmes, palmons i rams de llorer perquè la benedicció es feia a la capella de Santa Oliva. Abans els olesans que conreaven les oliveres oferien el seu fruit primerenc a la santa. Actualment la festa ha perdut importància però encara és visible perquè algunes cases posen testos de flors als portals, i la vigília de la diada la capella de Santa Oliva continua omplint-se de flors.També hi ha el costum de reunir els capellans fills d'Olesa i tots els que han estat a la parròquia per concelebrar una missa. Cal dir que diverses associacions i institucions d'Olesa porten el nom de santa Oliva. | 08147-102 | Carrer santa Oliva; carrer Creu Real | Santa Oliva va néixer a Palerm (Sicília) i de jove, coincidint amb l'ocupació dels vàndals, fou enviada captiva a Tunis a causa de la seva fe cristiana. Allà va convertir infidels al cristianisme i va obrar curacions miraculoses. Finalment fou torturada a dintre d'una caldera d'oli bullent i, segons la tradició, decapitada el 10 de juny de l'any 463, diada que ha quedat instituïda a la seva memòria. Posteriorment les seves despulles van ser transportades a la seva pàtria i enterrades junt a un pou, que s'anomena Santa Oliva. La devoció al seu culte va arrelar fortament a Olesa. Hi van influir la important tradició d'Olesa vinculada al conreu de l'olivera i a l'elaboració d'oli, ja que la santa té com a atribut una branca d'olivera. Al final del segle XVI, després de les reformes fetes a l'església, ja hi havia una capella que estava dedicada a santa Oliva. L'any 1664 el papa Alexandre VII va concedir que santa Oliva de Palerm fos la patrona principal d'Olesa. Les seves relíquies havien arribat de Roma aquell mateix any, i van dipositar-se a l'església parroquial junt amb altres de sant Antolí i santa Eufèmia. Poc després, l'any 1675, es va aixecar una capella de caire popular que es va bastir sobre un dels portals de la muralla. El 1790 ja existia la Confraria de santa Oliva, i els seus membres s'encarregaven d'organitzar totes les festes i actes. Hi ha notícia que al segle XVIII per la seva diada ja es feia una processó, que es dirigia al portal de Santa Oliva. Al segle XIX la festa incloïa ballades i un àpat comunitari, i els feligresos feien donacions de productes del camp, oli per a la llàntia, blat per fer coques i altres productes. El reliquiari de santa Oliva es conserva actualment a l'arxiu parroquial d'Olesa. | 41.5470900,1.8940400 | 407760 | 4600083 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55606-foto-08147-102-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55607 | Platillo de carn a l'Olesana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/platillo-de-carn-a-lolesana | VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 188 | XIX-XX | Tradició perduda. | Plat típic de la vila d'Olesa que és esmentat pel gran recopilador de la cuina catalana Ignasi Domènech. El platillo de carn a l'olesana és fet amb costelles de xai i una salsa especial en la que hi ha xocolata, canyella i altres aromes clàssics, com ara el llorer, la menta i l'orenga. | 08147-103 | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 60 | 4.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||||||
| 55608 | El porc del senyor rector | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-porc-del-senyor-rector | SERRA MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros. Col·lecció vila d'Olesa, 10. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 255-257 | XX | Tradició antiga. | Segons una rondalla recollida a Olesa abans era costum que tothom que matés el porc en fes arribar el seu present al senyor rector. I vet aquí que hi havia un rector que també volia matar el porc, però no sabia com fer-ho per estalviar-se d'haver de donar-ne una part a tots els que li havien fet presents. Un amic li va aconsellar que fes córrer que, després de mort, l'havia penjat a la fresca i li havien pres. El rector així ho va fer, però l'endemà es va trobar que el porc ja no hi era, perquè el seu amic li havia anat a robar. El rector va anar tot seguit a casa el seu amic i li va explicar el que li havia passat. Però aquest es va fer el desentès i va fer veure que es pensava que el rector estava practicant el que diria a tots els parroquians. Quan va arribar la Quaresma va confessar tots els parroquians amb la intenció de trobar l'autor del robatori. Quan li va tocar confessar el seu amic aquest va reconèixer que havia estat ell. Llavors el rector li va dir que durant la missa es giraria d'esquena i diria: 'Germans: ara sortirà un home que el que dirà ell és tan cert com l'evangeli del dia d'avui'. I llavors el seu amic havia de confessar la seva malifeta. Quan va arribar el diumenge el capellà va fer tal com havien quedat. Llavors surt l'amic i diu: 'Sí, germans, heu de saber que el rector que tenim ja ha fet cornut a mig poble, i si no el traiem aviat en farà a l'altre mig'. Això va provocar un gran escàndol, augmentat per la manera que havia triat el rector de donar aquella notícia. De manera que el pobre rector no va tenir més remei que marxar del poble. | 08147-104 | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||||||
| 55609 | El mig amic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mig-amic | SERRA MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros. Col·lecció vila d'Olesa, 10. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 260-261 | XX | Tradició antiga. | Segons una rondalla recollida a Olesa hi havia un pare que tenia un fill que es vantava de tenir molts amics. El seu pare li deia que ell només tenia un mig amic, però que cap dels amics del seu fill faria el que el seu mig amic faria per ell. I li va proposar una prova: el fill havia de matar un xai, trossejar-lo i ficar-lo dintre d'un sac. Després havia d'anar a casa dels seus amics a veure si estaven disposats a amagar-li el sac. El fill així ho va fer i va comprovar que tots els seus amics s'excusaven. Després el pare li va dir que anés a veure el seu mig amic. Aquest hi va anar i quan va ser a casa de l'home li va preguntar si no era el fill del seu amic. Ell va reconèixer que sí, i el mig amic va fer: 'Ai, desgraciat... Però no perdem temps. Entra i vine cap al celler que l'amagarem'. Quan el fill li va explicar el que havia passat al pare, aquest va poder dir: 'Veus? Vet aquí els amics!' | 08147-105 | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||||||
| 55610 | Mas de les Illes (cases noves) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-les-illes-cases-noves | AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat (fitxa M 01.1) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91-93 | XX | Conjunt de dues cases de pagès adossades, construïdes dintre de la finca del mas de les Illes. Els dos habitatges formen un cos de planta rectangular allargat, amb planta baixa més un pis i amb coberta a dues vessants. Es tracta de construccions de tipologia senzilla, que han conservat la volumetria originària però que han estat reformades amb tècniques i materials moderns. Actualment les façanes són arrebossades amb ciment i no presenten elements d'especial interès. La casa de la dreta conserva unes característiques arquitectòniques més antigues, mentre que la casa de l'esquerra ha estat objecte de reformes més importants entorn de 1970. Davant les cases hi ha una pati, presidit per un lledoner de dimensions monumentals, que conserva restes d'una era enrajolada. Pocs metres al sud hi ha un cobert, que conserva restes d'un pou i una antiga sínia. Al costat hi ha una gran bassa que es nodreix amb l'aigua que neix d'una mina situada a la casa antiga del mas de les Illes. El cobert més gran, actualment dedicat a l'emmagatzematge i manipulat de fruites, està construït aprofitant restes dels antics corrals. | 08147-106 | Camí de les Illes, núm. 12 | El nucli originari del mas de les Illes ja surt esmentat en alguns pergamins del segle XIV. És la construcció situada uns 100 metres al sud-est. L'any 1860 el mas consta com a propietat de Casals i Cortès. Aquesta família també posseïa el mas Vilapou i el mas Gori, en el qual després s'hi va construir l'hotel Gori. El 1910 ja s'havia traspassat a un italià: Lucas Diomedes. Aquest any el mas tenia una extensió de 18 ha i hi vivien masovers (set persones en total). Tot sembla indicar que, amb el canvi de propietari, la masia va ser objecte d'una reforma substancial. Fou aleshores quan va adquirir l'aparença actual, que es caracteritza per una estètica força allunyada de l'estil rural tradicional. Probablement va ser en aquesta època, o una mica més endavant, que es van construir les dues cases noves. Segons informació oral, van ser dos fills de la família propietària qui les van construir. Antigament el mas tenia dues sínies (una enmig dels camps i una altra al costat de la bassa gran), cinc pous i dues basses (aquestes s'han conservat). L'any 1971 es van inundar les terres on estan situades les cases, cosa que va obligar a una important reforma. Des de fa uns anys tota la finca, que ocupa una bona esplanada coneguda amb el mateix nom del mas, està orientada al conreu d'arbres fruiters i als manipulats de la fruita. | 41.5485300,1.8787200 | 406484 | 4600259 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55610-foto-08147-106-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||
| 55611 | Mas de les Illes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-les-illes | AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat (fitxa M 01.2) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91-93 | XIX | Interiors en mal estat. Recentment ha patit un incendi. | Antiga masia que ha estat substancialment modificada al segle XIX i convertida en una edificació molt regular, de planta perfectament rectangular, que s'aparta força del model clàssic. Es tracta d'una casa amb teulada a una sola vessant, pràcticament sense construccions annexes. Té una planta semi-soterrada, una planta pis (on hi havia la part residencial) i una planta sotacoberta. La façana principal és encarada al nord-oest i s'estructura en tres nivells d'obertures amb cinc franges verticals perfectament regulars (excepte dues finestres més modernes). Al primer pis les obertures són en forma d'estrets balcons, mentre que a les golfes les són amb arc de mig punt i barana de terracota. Com a element decoratiu té una fornícula buida. Els murs són fets en part de maó i en part de pedra. Per la part posterior la casa té accés només als pisos superiors, ja que el terreny fa desnivell. La construcció conserva escassos vestigis de l'antiga construcció de la masia: probablement els més antics són en una cambra on hi aflora una mina d'aigua. Aquesta aigua és emmagatzemada en una bassa coberta situada davant de la façana i també nodreix una bassa més gran, situada en un terreny més avall. | 08147-107 | Poligon industrial de la Flora | Aquest és el nucli originari del mas de les Illes, que ja surt esmentat en alguns pergamins del segle XIV. Tot i que de la construcció d'època medieval i moderna n'ha quedat ben poca cosa. L'any 1860 el mas consta com a propietat de Casals i Cortès. Aquesta família també posseïa el mas Vilapou i el mas Gori, en el qual després s'hi va construir l'hotel Gori. El 1910 ja s'havia traspassat a un italià: Lucas Diomedes. Aquest any el mas tenia una extensió de 18 ha i hi vivien masovers (set persones en total). Tot sembla indicar que, amb el canvi de propietari, la masia va ser objecte d'una reforma substancial. Fou aleshores quan va adquirir l'aparença actual, que es caracteritza per una estètica força allunyada de l'estil rural tradicional. Probablement va ser en aquesta època, o una mica més endavant, que es van construir les dues cases noves, situades a uns 100 metres al nord-oest. Segons informació oral, van ser dos fills de la família propietària qui les van construir. Antigament el mas tenia dues sínies (una enmig dels camps i una altra al costat de la bassa gran), cinc pous i dues basses (aquestes s'han conservat). Des de fa uns anys tota la finca, que ocupa una bona esplanada coneguda amb el mateix nom del mas, està orientada al conreu d'arbres fruiters i als manipulats de la fruita. | 41.5476400,1.8798900 | 406580 | 4600159 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55611-foto-08147-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55611-foto-08147-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55611-foto-08147-107-3.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55612 | Can Llimona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llimona-0 | AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat (fitxa M 02) Anònim (1985). 'Les Tortugues o relleus dels entrebigats a Olesa durant els segles XVI i XVII. Apartat I. La masia de can Llimona', a Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, núm. 39 (octubre). COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91-93 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 22-23 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 78-79 | XIV-XIX | Masia de planta basilical, amb planta baixa més un pis, amb golfes a la part central, obertes en forma de grans finestrals. La coberta és a dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal. La façana principal té cossos adossats de planta baixa que formen un pati d'accés. En la façana principal destaca un portal adovellat, amb les dovelles emblanquinades. Els murs són arrebossats. A la façana sud sobressurt un porxo. La part nord és producte d'una reforma que es va fer després de les riuades de l'any 1962. La composició d'aquesta façana posterior marca quatre franges verticals amb grans obertures rectangulars. Aquesta és l'única masia d'Olesa de la que es té constància que hi ha enteixinats, concretament al menjador i en dues cambres del primer pis. Aquestes són rectangulars, qualificades dins del tipus I i del tipus II i estan datats a principis del segle XVII. | 08147-108 | Camí de can Llimona, s/n | La masia ja consta en documentació del segle XII i és de les més antigues que s'han conservat al municipi. Hi ha constància que al segle XIV els Llimona, propietaris del mas, ja produïen oli. L'any 1495 Joan Llimona era el propietari del mas, anomenat de la Llimona Subirana. L'any 1534 ja hi ha notícies d'una premsa d'oli. Dos anys més tard l'amo de la casa era Lluís Duran, àlies Tauponeres, el qual s'havia casat amb la pubilla Joana Llimona. Al segle XVII s'hi hauria fet una reforma important, amb millora de l'estructura i dels interiors. En aquesta època es van construir els enteixinats. L'any 1762 consta un tal Pau Llimona. Cal dir que el cognom Llimona és un dels més antics de la vila i ja està documentat al segle XIV. Ls família Llimona, entre els segles XVI i XVII, era propietària de diferents masos, entre els quals destaca la masia de can Singla, anomenada en aquesta època can Llimona Jussana. Més tard, les terres de can Llimona foren adquirides per la família Casas. L'any 1860 ja consta com a propietari Pablo Casas, i el 1910 és Salvador Casas. Aquest any el mas tenia una extensió de 27 ha i hi vivien 7 persones. Després de les riuades de l'any 1962 es van haver de fer noves reformes i es construí la bassa nova. | 41.5551200,1.8988600 | 408173 | 4600969 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55612-foto-08147-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55612-foto-08147-108-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||
| 55613 | Mas Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-sant-jaume | AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat (fitxa M 03) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91-93 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 302-306 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 124-126 SIBINA, Josep M. (2002). La capella de Sant Jaume. Associació Amics de Sant Jaume. Olesa de Montserrat | XV-XIX | Masia situada al costat de la capella del mateix nom, que ha conservat molt bé la tipologia constructiva tradicional. Està formada per un cos residencial, molt llarg, amb altres cossos més moderns adossats als costats de migdia i de ponent, així com els antics corrals i altres coberts independents que formen un patí d'accés tancat. El cos residencial és de planta rectangular irregular, amb planta baixa i un pis (excepte en una part que ha estat sobrealçada modernament), i està format per dues naus. A l'interior hi ha un habitatge per al masover i un altre per als propietaris. La façana està orientada al sud-oest i presenta una forma atípica, ja que la nau dreta sobressurt amb un cos més avançat. Té com a element principal el portal adovellat. Adossat al costat de ponent hi ha un cos probablement construït al segle XIX que allarga la façana i presenta una galeria a la planta pis amb dos arcs escarsers fets amb maó. Els Murs de la masia són arrebossats i pintats de blanc, i no deixen entreveure gaires obertures. En general són petites, algunes en forma d'arc i altres fetes amb llinda i brancals de pedra o maó vistos. El mur paral·lel a l'escala té un dibuix calat igual que el que hi ha a la façana principal de l'ermita. A la part posterior d'un dels edificis es conserva un fragment de mur antic sense arrebossar, que està al costat de la capella de Sant Jaume. Aquest mur té una espitllera feta amb tres pedres, les dues verticals més grans i ben escairades, i podria tenir la mateixa cronologia que la capella, datada vers el segle XV. A la façana de llevant es conserva un arc apuntat que, pel que sembla, antigament era l'entrada als estables. L'interior conserva molt bé la tipologia constructiva tradicional, ja que ha estat arranjada mantenint al màxim els elements antics. Les portes són petites i moltes acabades en forma d'arc. Algunes portes conserven el sistema antic de tancament automàtic mitjançant una corda lligada a un pes. La planta baixa conserva diverses tines, que es troben en diferents ubicacions, una d'elles a la cambra d'entrada. També es conserva un dipòsit cilíndric, que podia haver estat destinat a l'oli, així com el forn de pa i altres elements tradicionals. La masia consta de diferents coberts annexats al cos principal, així com una interessant pallissa amb una gran obertura en arcada que es troba més separada, davant d'una era enrajolada. | 08147-109 | Prop de l'urbanització Ribes Blaves | El nom d'aquest lloc (Sant Jaume de Castelló) podria fer referència a la presència d'algun element fortificat o amb caràcter defensiu. Cal dir que la finca també s'havia anomenat mas de Questeo o del Castallo, mas Casaldefels i Castell defels, i tant la masia com l'església estan dalt d'un turó, just damunt d'un alt precipici sobre la riera de Sant Jaume. Al voltant de l'església sembla que s'hi han localitzat restes de la necròpolis. Segons l'estudiós Josep M. Sibina (SIBINA: 2002) la masia està documentada al segle XII. Posteriorment la casa ha sofert nombroses ampliacions. La família dels propietaris inicials, els Sanahuja, en van estar al front fins al final del segle XIX, quan va passar a mans de Caterina Batallé i Jané. L'any 1855 la masia va ser escenari d'un episodi luctuós, estudiat per Josep M. Sibina, quan uns individus vestits de mossos d'esquadra van cometre un violent robatori. Els autors van ser detinguts i condemnats a mort, però els fets van ser aprofitats per condemnar un dirigent obrer, acusat de ser l'instigador del crim. Durant els anys de la postguerra l'actual família propietària encara va fer funcionar la finca a ple rendiment durant molts anys. Les riuades de l'any 1962 van provocar moviments de terres importants i es van endur una construcció que hi havia al camí d'accés, entre el graner i l'entrada. A la dècada de 1990 el conjunt ha estat objecte d'una curosa restauració. Pel que fa a l'ermita ha estat tradicionalment una de les fites dels pelegrins que es dirigeixen a Montserrat. Antigament per la diada de Sant Jaume a l'ermita s'hi feia un aplec que consistia en una missa amb cant dels goigs en honor del sant, un àpat tradicional a la masia, sessió de música amb acordió, ballada de sardanes i comptava amb l'assistència de la Guàrdia Civil de Cavalleria de Terrassa. L'any 2002 es va constituir una Associació d'Amics de Sant Jaume, que va estar activa durant uns anys amb l'objectiu d'impulsar la recuperació de la capella. | 41.5520900,1.9271200 | 410526 | 4600603 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55613-foto-08147-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55613-foto-08147-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55613-foto-08147-109-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es conserven una premsa, una màquina d'aixafar raïm i altres màquines agrícoles diverses. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55515 | Cal Margarit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-margarit | Arxiu Històric Municipal. Lligall núm. 37 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-13 | XIX | Casa unifamiliar aïllada, dissenyada per Francesc de Paula del Villar: un dels més destacats arquitectes catalans de les darreries del segle XIX. Es tracta d'una obra eclèctica, d'un estil romàntic amb influències colonials. L'edifici, que destaca en el seu entorn per una voluntat d'ostentació, està separat del carrer amb una tanca. És de planta quadrada i consta de semisoterrani, planta baixa i planta pis, amb un jardí a la part posterior. Les façanes són d'estucat vermell tot imitant el maó vist, i compten amb elements clàssics, com les columnes i pilastres d'ordre jònic i mixt. La part superior és rematada amb un petit balcó i frontó semicircular que li dóna un aire escenogràfic. La façana posterior té una galeria semicircular amb unes escalinates de caire romàntic que donen al jardí. L'interior de la casa, que ha conservat de manera exemplar les característiques originàries, es distribueix entorn d'un pati central cobert. Les diverses habitacions conserven treballs notables de guix en els sostres en forma de motllures i enteixinats. Destaca especialment el sostre del vestíbul d'entrada i del menjador. La planta superior ha estat habilitada recentment. Rere el jardí la propietat continua amb un terreny terrassat que antigament eren horts. Es conserva una bassa coberta que recollia les aigües residuals per regar aquests horts. | 08147-11 | Carrer Argelines, núm. 49 | Segons el plànol conservat a l'Arxiu Històric Municipal es tracta d'un projecte amb data de 23 de Març de 1899. L'autor és Francesc de Paula del Villar y Carmona (Barcelona 1860 - Ginebra 1927): un arquitecte important però relativament poc conegut, ja que el seu estil clàssic i eclèctic ha quedat fora dels corrents més valorats. Era fill del també arquitecte Francisco de P. del Villar y Lozano, el qual tenia un estudi on va començar a treballar un jove Antoni Gaudí fent les obres d'ampliació del monestir de Montserrat. El fill, Francesc de Paula del Villar i Carmona, va succeir el pare com a arquitecte diocesà i continuà les obres de Montserrat. Així mateix, també es conserven diversos edificis seus a Barcelona. Francesc de P. del Villar va morir a Ginebra. Gràcies a la intervenció de l'arquitecte Bassegoda, els seus projectes es conserven a l'arxiu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Aquest arquitecte treballava amb estreta col·laboració amb el mestre d'obres d'Olesa Pere Vilata. Els dos van fer-se càrrec de la construcció de cal Margarit amb motiu del casament de la filla de Pere Vilata amb Llorenç Margarit, membre d'una important família d'industrials del tèxtil que tenia com a membre destacat a Joan Margarit i Duran. Més tard, la casa fou adquirida per un membre d'una altra branca de la família, i els seus descendents són els actuals propietaris. Pere Vilata és responsable també de diversos edificis d'interès dins el nucli d'Olesa. | 41.5455800,1.8897900 | 407403 | 4599920 | 1899 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55515-foto-08147-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55515-foto-08147-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55515-foto-08147-11-3.jpg | Legal | Romàntic|Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Francisco del Villar i Carmona (arquitecte) | 101|102|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||
| 55614 | Can Matetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-matetes | AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat (fitxa M 05) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91-93 | XVII-XIX | Masia de petites dimensions i de característiques austeres que ha conservat la tipologia constructiva tradicional. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada, amb planta baixa més un pis, el qual té petits cossos annexats als laterals de la planta baixa i a la part posterior. El cos adossat al nord és ja una obra moderna, feta amb totxana. La coberta és a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc. Les obertures són rectangulars i de petites dimensions. La façana principal té un portal amb arc i, en un costat, el volum exterior d'un forn de pa. L'interior ha conservat amb poques modificacions les característiques tradicionals. A l'entrada es conserva una gran llar de foc, on també hi ha el forn de pa. També és interessant el celler, amb restes d'un antic cup i l'espai que s'utilitzava per a la producció d'oli. Es tracta d'un gran dipòsit de forma cilíndrica amb una boixa de sortida que desemboca en una petita cavitat. En diverses estances es conserven eines i objectes antics, algunes procedents de la mateixa casa i altres no. A la part de llevant s'aixeca una petita construcció auxiliar on hi havia corrals per al bestiar. La casa està envoltada per una zona enjardinada amb plantes tropicals. Al sud hi ha una font subterrània, coneguda amb el nom de 'Manantial de Sant Antoni', la qual dóna a una bassa. La sorgència d'aigua es produeix al llarg d'una mina d'uns 9 metres que deriva cap a la bassa, utilitzada per al rec. | 08147-110 | Can Matetes | Els primers documents d'aquesta masia, conservats a l'arxiu històric d'Olesa, són del segle XVI i principis del XVII. Forma part del conjunt de masies que van anar apareixent al voltant de la riera de Sant Jaume, i és possible que originàriament formés part del mas de Sant Jaume. Al principi s'anomenava mas de les Barones, mas Soler de les Barones o mas Soler i mas Garbell. Al segle XVIII va anar a parar a mans de la família Mates, que eren baixets d'estatura, i per això el nom de la masia es diu en diminutiu. En el Registre General de Finques Rústiques i Urbanes de 1848 apareix descrita com a casa de mig cos i una finca amb hort, sembrat, olivar i vinya. L'any 1860 continuava a mans de la família Matas, i el propietari era Salvador Matas, i l'any 1910 encara hi consta Salvador Matas. Llavors el propietari vivia en el mas, junt amb 8 persones. Actualment en la finca encara s'hi conrea vinya i olivera. | 41.5484300,1.9281700 | 410608 | 4600195 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55614-foto-08147-110-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55614-foto-08147-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55614-foto-08147-110-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||
| 55615 | Memorial 158 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/memorial-158 | ROTA BOADA, Xavier (2009). Memorial 158. Olesa als defensors de la llibertat (1705-1714). Col·lecció Quaderns d'Olesa, 1, Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat. | XXI | Fita commemorativa en record dels 158 soldats austriacistes morts a Olesa de Montserrat en el transcurs de la Guerra de Successió. Es tracta d'un monòlit de ferro, de secció triangular, amb un text explicatiu. En una cara sobre el Memorial 158, i en una altra sobre l'antic hospital d'Olesa. Als peus del monòlit hi ha una llosa de marbre on es llegeix 'Als defensors de la llibertat'. Aquest element està situat al lloc que havia ocupat l'antic hospital d'Olesa, a l'angle format pels actuals carrers de Tetuan i Hospital, on van morir alguns d'aquests soldats. | 08147-111 | Carrer de l'Hospital | El Memorial 158 va ser el fruit d'un projecte elaborat per l'Arxiu Parroquial d'Olesa, amb el suport de l'Ajuntament i de la Generalitat de Catalunya, dins la campanya que es va portar a terme l'any 2008 per recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió i les seves conseqüències. Coincidint amb la data de l'11 de setembre de 2008 es va realitzar un programa d'actes que va tenir com a element central una trobada de Miquelets, amb la participació dels grups de recreació històrica de Miquelets de Catalunya i dels trabucaires, així com la inauguració de la fita commemorativa. Durant la Guerra de Successió a Olesa no hi va haver cap combat, però la vila va ser un punt de rereguarda en el qual hi van prendre posicions diferents regiments de l'exèrcit austriacista per la protecció que oferia el castell i perquè era una vila closa i de difícil accés. Els fonaments del Memorial 158 es troben a l'Arxiu Parroquial d'Olesa, ja que a partir d'un buidatge de la documentació existent s'aconseguí quantificar les víctimes de la guerra, anotades al Llibre d'Òbits núm. 4. Els soldats austriacistes, que van morir entre 1706 i 1714, eren originaris d'Alemanya, Àustria, Suïssa, Portugal, Flandes, Holanda i Catalunya. Cal destacar el fet que 3 de les víctimes eren soldades alemanyes. Tots els cossos dels difunts van ser enterrats al fossar de l'església parroquial. | 41.5459700,1.8939400 | 407750 | 4599958 | 2008 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55615-foto-08147-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55615-foto-08147-111-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55616 | Llegenda de les Espases de Foc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-espases-de-foc | CASADES GRAMATXES, Pelegrí (1886). 'Excursions a Olesa de Montserrat i sermita de st. Salvador de les Espases', Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, VII, Barcelona, p. 116-135 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 22-23 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 221 | XIX | Tradició antiga. | En època alt-medieval al turó de Sant Salvador de les Espases (que actualment fa de partió entre els termes d'Olesa, Vacarisses i Esparreguera) hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. La fundació de l'ermita de Sant Salvador de les Espases, i el seu nom, s'expliquen, segons la tradició, per un miracle que va tenir lloc amb motiu d'una gran batalla que hauria enfrontat en aquest indret el comte de Barcelona Ramon Berenguer o Ramon Borrell contra els sarraïns. Diu la llegenda que, trobant-se les tropes cristianes acorralades, el comte va alçar els ulls al cel demanant clemència i aleshores se li va aparèixer el Salvador, que li prometé el seu ajut. Bon punt començava la batalla caigué del cel una abundant pluja d'espases de foc, que corrien en totes direccions vers els enemics. En memòria d'aquest fet s'aixecà alguns segles després l'ermita. Els goigs de l'ermita se'n fan ressò d'aquesta manera: 'Salvador de aquest veinat/ vos declarau novament / quan ab foch y espasa ardent/ llansau al moro obstinat, quedant est poble salvat./ Ab tan singular favor,/ ohiu al qui en Vos confia/ Soberano Salvador.' També es diu que els vacarissencs van participar en aquella batalla atraparen un escamot de moros al collet de Sant Salvador, els acorralaren i els mataren sota el coll de Bram, que prengué aquest nom dels brams i gemecs que llançaven els sarraïns (FLOTATS 1979: 142-143). | 08147-112 | Sant Salvador de les Espases | La primera referència escrita d'aquesta llegenda és la de l'historiador i excursionista Pelegrí Casades i Gramatxes (Barcelona, 1855-1947), que és qui narra millor i més conscisament la llegenda (Casades, 1886: 128). Més tard el pare Joan Solà també la recull en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ 1929: 22-23) i la va voler fer passar per certa. Pel que fa a l'origen històric de l'ermita no és gaire clar. Una hipòtesi és que fou fundada en el moment de l'adquisició per part de Montserrat al segle XIV i dedicada a l'advocació de Sant Salvador (identificada amb la Transfiguració del Senyor), que no és anterior al segle XII. Altres autors sostenen que l'ermita data del segle XI i era primitivament romànica. L'edifici actual, però correspon bàsicament a una construcció del segle XVI en estil encara gòtic. | 41.5790000,1.8842500 | 406989 | 4603636 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||||
| 55617 | Llegenda de la destrucció del castell de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-destruccio-del-castell-de-les-espases | CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1990). 'Castell de les Espases'; Els Castells catalans, vol. I. Barcelona, Rafel Dalmau Editors (2ª edició), pp. 406 | XIX-XX | Tradició antiga. | Segons una llegenda que recull Joan Amades, però sense que tingui una base històrica, la destrucció del castell de les Espases s'hauria produït de la següent manera: durant l'enfrontament entre el rei Joan contra el seu fill, el príncep de Vian, l'any 1460 en el context de la Guerra Civil catalana del segle XV, el cavaller de les Espases va ser un ferm partidari del príncep.Amb la guerra el rei va posar-se en contra bona part de la noblesa, i la victòria del rei hauria estat deguda a la traïdoria d'un cavaller que es va vendre secretament al monarca. Fetes les paus, el cavaller traïdor anava vora el castell de les Espases i va demanar-hi acollida. Però va sortir el mateix cavaller de les Espases i contestà secament que el seu castell no servia de posada a cap traïdor. Indignat, el cavaller traïdor va acudir al rei, i aquest manà al cavaller de les Espases que li donés acollida. El cavaller de les Espases va manar a la seva gent que desallotgessin el castell i quan s'hi va presentar el cavaller traïdor el camarlenc li va donar hostatge. Tres dies després el castell va cremar amb grans flamarades, mentre el senyor del castell i la seva gent anaven dient: 'Val més el castell cremat que deshonrat'. | 08147-113 | Sant Salvador de les Espases | 41.5790000,1.8842500 | 406989 | 4603636 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||||
| 55618 | Pessebre del Carrer de Fora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pessebre-del-carrer-de-fora | MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 415-417 | XX-XXI | 'Pessebre del carrer de fora' és el nom amb què es coneix popularment el muntatge pessebrístic que cada any, des del 1993, es realitza a l'antiga casa de cal Grau, organitzat per l'Associació de Pessebristes d'Olesa de Montserrat, amb la col·laboració del veïnat i de l'Esbart, que col·labora amb el vestuari. L'edifici que acull aquesta activitat és una casa d'estil popular que ha conservat bé la tipologia tradicional. En les diverses cambres de la planta baixa s'hi instal·len uns quadres pessebrístics que cada any es van renovant, els quals al·ludeixen a temes característics del Nadal o a altres elements relacionats amb els oficis antics o les tradicions d'Olesa. Cada muntatge compta amb elements escenogràfics i d'atrezzo realitzats expressament, i sovint també amb eines i objectes tradicionals. El primer pis de la casa serveix com a magatzem d'una col·lecció d'eines i objectes antics i diversos que s'han anat recollint fruit de donacions de la gent del poble i que, quan cal, s'utilitzen en els muntatges. Durant el cicle de Nadal el Pessebre del carrer de fora roman obert al públic i és un més dels punts que formen part de la ruta pessebrística que organitza l'associació. Es tracta, però, d'un espai molt especial ja que reflecteix d'una manera senzilla però acollidora l'ambient d'una casa tradicional, amb llar de foc, etc. Es tracta d'un punt de trobada nadalenca i un espai d'acollida on, al mateix temps, s'hi porten a terme un seguit d'activitats de manera espontània en funció dels mateixos visitants i participants: lectures de poesies, música, tertúlies, etc. | 08147-114 | Carreu Argelines, núm. 53 | A principis de segle XX ja hi ha constància que algunes cases particulars obrien als visitants els pessebres que feien a les entrades. Entre d'altres: cal Boter, cal Bià, cal Pepito Tobella (la Farmàcia), cal Bas, i també a l'Església, al Casal Catequístic o a les monges Paül·les. D'aquest últim se n'encarregaven els germans Salvador i Esteve Valldeperes. A la dècada de 1920 una sèrie d'entitats locals van organitzar el primer concurs de pessebres. Pel que fa a l'antiga casa de cal Grau, el 1993 va ser el primer any que s'hi va organitzar un muntatge pessebrístic. Poc abans Albert Parent, de la veïna casa de cal Margarit, havia adquirit aquest immoble adjacent i tot seguit va començar l'activitat de l'Associació de Pessebristes d'Olesa de Montserrat, que l'any 1999 va quedar formalitzada com a entitat. El primer president fou Ricard Vila. Des del primer moment l'associació ha portat a terme una tasca cultural, de recuperació i revitalització de les tradicions, però també una important tasca social, ja que s'ha obert a la participació d'un gran nombre de voluntaris i funciona com a catalitzadora en àmplies capes del teixit social. Un dels seus objectius ha estat obrir al públic la tradició del pessebre i fer-la visible en els carrers de la vila. Per això durant el cicle de Nadal s'organitza una Ruta de pessebres que compta amb una trentena de punts visitables, ja siguin patis, entrades o interiors de cases particulars, entre els quals destaquen el de Joaquim Boada i el de cal Boter, o altres llocs més públics, com ara el Teatre de la Passió, el Centre Cívic Sant Bernat o l'Església. En aquests últims és la mateixa associació qui s'encarrega de realitzar el muntatge. D'altra banda, l'Associació de Pessebristes també organitza cada any una exposició de diorames a la Casa de Cultura. Durant uns anys l'associació va tenir el seu taller i local a la casa de cal Puigjaner, propietat de l'Ajuntament. Recentment s'ha traslladat a dependències de l'antiga escola pública de Sant Bernat. | 41.5457600,1.8896900 | 407395 | 4599940 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55618-foto-08147-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55618-foto-08147-114-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'Associació de Pessebristes conserva una important col·lecció d'eines d'oficis antics i objectes diversos de la vida quotidiana que han anat recollint fruit de donacions de gent de la vila, pràcticament com si fos un petit museu. Aquests objectes es guarden a cal Grau i s'utilitzen quan cal en algun dels muntatges pessebrístics que porta a terme l'associació, per exemple en el Pessebre del carrer de Fora. | 98 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55620 | Safareig de la Plaça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-la-placa | Anònim (1989). 'Pagesos, paraires i l'aigua', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 45 (octubre), p. 152-154. SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 77-84 | XIX | Recentment restaurat. | Antic safareig públic que s'ha conservat i adequat com a element històric al subsòl d'un modern edifici de serveis municipals. Consisteix en una bassa rectangular, de 7 per 4 metres, que ocupa pràcticament tota la superfície del vestíbul d'entrada de l'edifici. L'interior està compartimentat per un mur que el divideix en dues meitats. Els murs de la bassa són fets de maó i arrebossats per la part interior. El paviment interior és fet amb rajola. A la part posterior conserva dos canals que servien de sobreeixidors. Les lloses que formaven pròpiament el safareig es trobaven en mal estat i s'han substituït per unes de modernes. La bassa del safareig té un contrafort (reconstruït modernament) que el divideix perpendicularment pel mig, així com una estructura metàl·lica que sostenia un cobert en dos dels costats. La paret posterior de l'edifici conserva part del mur de maçoneria que formava part del tancat del safareig. | 08147-116 | Edifici de serveis municipals (carrer Salvador Casas, núm. 3) | Antigament era el Comú de la vila qui regulava l'ús de les aigües públiques de la mina de les Fonts de la Plaça i altres que hi havia. La primera notícia d'aquest safareig és de l'any 1613, quan l'Ajuntament es proposa engrandir 'lo rentador' de la Plaça. Sabem que al segle XVIII aquest safareig l'utilitzaven els paraires per rentar les seves peces tenyides, i després aquesta mateixa aigua servia per regar els horts. Amb la intenció de millorar la zona, perquè es deia que les instal·lacions situades al mig de la Plaça de les Fonts eren antiestètiques, l'any 1859 l'Ajuntament va fer construir unes noves fonts i traslladà el safareig a la seva ubicació actual. Aquest safareig es va fer servir fins a la meitat de la dècada de 1960, quan va anar caient en desús. L'any 1970 es va tancar el subministrament d'aigua de les fonts perquè no era potable. El safareig es nodria amb l'aigua sobrera de les fonts que, al seu torn venia canalitzada per les diverses mines que hi havia a Olesa. L'espai de l'antic safareig es va malmetre i l'any 1976 se'n va tapiar l'accés. L'any 2010 es va construir l'actual edifici de serveis municipals i es restaurà el safareig. El safareig públic de la plaça de les Fonts és pràcticament l'únic que s'ha conservat dels que hi havia a Olesa: el de can Carreras (construït l'any 1923), el de la font d'en Roure, el de can Solé (ja documentat el segle XVII), el de Vilapou (al costat de la font). El safareig del carrer de Santa Oliva encara existeix, tot i que només es fa servir per regar. També hi havia altres safareigs usats només per a regar, que es trobaven escampats per la zona d'horta que avui dia és l'Eixample. | 41.5446600,1.8933700 | 407700 | 4599814 | 1859 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55620-foto-08147-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55620-foto-08147-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55620-foto-08147-116-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Les instal·lacions compten amb diferents plafons informatius amb la història dels diferents safareigs que hi havia a Olesa. | 119|98 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||
| 55621 | Gegants d'Olesa de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-dolesa-de-montserrat | Anònim (2005). VIII Trobada de gegants del Baix Llobregat a Olesa de Montserrat (fullet) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 476-479 | XX | L'Associació Geganters, Grallers i Nans d'Olesa compta amb tres parelles de gegants, una gegantona i diversos capgrossos. Els gegants més antics (de l'any 1962) són el David i l'Ester, que es troben a l'entrada de l'Ajuntament. Són fets de cartró-pedra i estan caracteritzats com a reis medievals. Ell, amb una corona al cap i un pergamí a la mà dreta, amida 3,60 metres i fa 45 kg de pes. Ella, també amb corona i un pom de flors a la mà dreta, té les mateixes dimensions i pes. Oficialment el constructor fou el taller barceloní de Lambert Escale a partir d'una idea de Gaietà Dalmases, pero en realitat els vestits i les estructures de fusta foren confeccionats per professionals d'Olesa: Amadeu Paltor, Julio Ricote o Salvador Pérez. L'any 1990 es van fer dues còpies d'aquests gegants, obra de Rafael Pérez, que havia estat cap de colla. Es diuen Bernat i Oliva (originàriament Gaietà i Maria), i també són de cartró-pedra. Pesen més que els originals, de manera que es conserven al local dels geganters i no surten. A conseqüència d'un acte vandàlic en el local que va tenir lloc poc després d'estrenats, aquests gegants van patir alguns desperfectes i van haver de ser retocats a la cara, de manera que el gegant ha perdut la barba. L'any 1991 es van fer unes noves còpies dels gegants, en aquest cas amb fibra de vidra i, per tant, més lleugers. Els seus noms són Gaietà i Maria. Aquests són els gegants que habitualment surten a les trobades. L'any 1986 es va estrenar també una gegantona que representa la pubilla, de nom Oliveta. Entre els capgrossos el més antic i interessant és un diable, Mestre de Cerimònies, obra de la reconeguda casa Ingenio, de Barcelona, fet l'any 1962. En conjunt es compta amb uns 14 capgrossos, entre els quals n'hi ha alguns d'antics. D'altres han adoptat la fesomia d'alguns personatge de l'associació. L'associació també conserva una col·lecció d'objectes diversos (ceràmica, banderins, records...) fruit dels intercanvis en les trobades en què han participat. També compten amb un grup de grallers. | 08147-117 | Carrer del Metge Carreras, s/n | Antigament la vila d'Olesa disposava d'uns gegants que pertanyien a la societat del Círcol i que van desaparèixer durant la Guerra Civil. Els gegants d'Olesa van ser creats l'any 1962, per iniciativa de l'aleshores tinent d'alcalde de l'Ajuntament, Cayetano Dalmases. Es van sufragar amb subcripció popular, i tot seguit se'n va fer donació a la vila d'Olesa. Els gegants foren batejats en un acte celebrat el dia 17 de juny a la Plaça de Catalunya que va comptar amb la participació dels gegants d'Igualada, Sabadell, Rubí i Manresa, i amb l'apadrinament dels gegants de Terrassa. Aquest mateix any es fundava l'associació de geganters, que va tenir un dels seus moments de més expansió a les dècades de 1980 i 90. L'associació, que ha passat per diferents locals, ha mantingut la seva activitat fins al present. El local actual, al carrer Metge Carreras, es va inaugurar l'any 2007. | 41.5396400,1.8982800 | 408103 | 4599251 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55621-foto-08147-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55621-foto-08147-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55621-foto-08147-117-3.jpg | Física | Popular|Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Autors diversos | 119|98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55622 | Estació d'Olesa dels Ferrocarrils de la Generalitat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-dolesa-dels-ferrocarrils-de-la-generalitat | MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 163-167 | XX | Estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, que ha conservat exteriorment la tipologia de la construcció originària de l'any 1922. És una construcció de planta rectangular, amb planta baixa més un pis. Les diferents façanes presenten una decoració que imita una estructura d'embigat antic, tot emmarcant una línia de finestres al primer pis. Això junt amb la teulada de pissarra, amb un voladís sostingut per cabirons de fusta, li dóna un cert aire de construcció nòrdica. | 08147-118 | Plaça Doctor Fleming, s/n | L'any 1859 s'inaugurà el tram fins a Manresa de la línia de Ferrocarrils del Nord, però el projecte que es va dur a terme passava a uns 4 km del nucli d'Olesa, i el camí que hi conduïa no es va enllestir fins els volts de 1866. La construcció del Carrilet o línia de ferrocarrils catalans va començar amb l'aprovació del projecte que havia d'unir Martorell i Manresa (1901). No va ser fins el 29 de març de 1922 que s'inaugurava el traçat de 6 km que anava d'Olesa a Martorell. El juliol del mateix any s'acabà de construir la línia que connectava Olesa amb el balneari de la Puda i fins a Monistrol. La construcció de la línia i de l'estació d'Olesa va anar a càrrec de la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans, constituïda l'any 1919. L'arribada d'aquesta línia a Olesa va suposar una millora substancial de les comunicacions amb l'exterior, unes comunicacions que tradicionalment havien estat molt dolentes per carretera. Des de 1979 la línia depèn dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. | 41.5411100,1.8886700 | 407303 | 4599424 | 1922 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55622-foto-08147-118-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es conserva documentació a l'Arxiu Històric d'Olesa | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||
| 55623 | Festa Major d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-dolesa-0 | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 196 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 602-618 | XVIII-XXI | L'any 1366 el rei Pere III el Cerimoniós, a precs del prior de Montserrat, Jaume de Vivers, va concedir la celebració d'una fira a la vila d'Olesa. Es creu que aquesta fira fou el bressol de la festa major, que se celebra el dia 24 de juny, per sant Joan. En el transcurs de la festa s'organitzen tot tipus d'activitats: exposicions, concursos, trobades de gegants, sardanes, activitats esportives, concerts, balls, etc. Actualment la festa s'inicia amb el pregó que es llegeix al balcó de l'Ajuntament, i acaba amb el tradicional castell de focs, l'últim dia de les festes. La nit de la revetlla s'encenen les fogueres de Sant Joan que s'han anat preparant al llarg de la setmana, enmig dels petards inseparables d'aquesta festa. | 08147-119 | Parc municipal | Al segle XVIII per sant Joan es feien dues processons els dies 24 i 25 de juny, coincidint amb la festa major i la fira. Es dirigien cap al portal de Sant Joan, situat a l'extrem del carrer Coscoll i possiblement passaven pel carrer de les Argelines, fins a la creu dels Plans o d'en Xairó. El primer envelat per fer-hi els tradicionals balls és documentat a finals del segle XIX, a iniciativa del Círcol Tradicionalista i també d'altres entitats. A principis del segle XX l'envelat s'establí a la plaça de la Verdura o de les Fonts i posteiorment a la plaça Catalunya. | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||||
| 55516 | Escorxador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escorxador-4 | Arxiu Històric Municipal. Lligall núm. 227-228 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-17 GONZÁLEZ FABREGAT, Jordi (1988). 'La Segona República a Olesa de Montserrat' (octubre) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 594-597 | XX | Recentment rehabilitat. | Edifici d'estil industrial destinat originàriament a escorxador. De caire funcionalista i higienista, s'estructura en tres naus. Les laterals són només de planta baixa, mentre que la central, més alta, consta de dues plantes. Una altra nau, més petita, era destinada a l'oreig dels animals, mentre que al costat de llevant un altre cos sortint fa funcions d'oficines. Es un edifici aïllat situat al centre d'una illa de l'eixample. Les façanes són austeres i funcionals, amb una composició general en la qual destaquen els amplis finestrals quadrats, alguns emmarcats amb maó, així com els forats de ventil·lació permanent. Les parets són arrebossades i en algun punt tenen un sòcol amb revestiment de pedra. Les cobertes són a quatre aigües i amb teula plana. | 08147-12 | Carrer Jacint Verdaguer, núm. 30 | Antigament hi havia dos escorxadors a Olesa: un de més antic, situat al carrer de Santa Oliva, i un de més recent, a l'Eixample. El projecte per construir el nou escorxador té data del mes de juny de 1927, i els autors són l'enginyer C. Molinas ( en l'apartat de les instal·lacions), i l'arquitecte Raimón Durán i Reynals (en l'apartat de la volumetria del conjunt i composició de façanes). L'obra es finalitzà l'any 1929. L'edifici ha estat recentment rehabilitat per l'Ajuntament, i hi ha el projecte per habilitar-hi una Escola Taller. | 41.5400500,1.8953700 | 407861 | 4599300 | 1927 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55516-foto-08147-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55516-foto-08147-12-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Raimon Durán i Reynals (arquitecte); C. Molinas (enginyer) | Es conserva documentació a l'Arxiu Històric d'Olesa. | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||
| 55624 | Els Grillats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-grillats | Anònim (1996). 'Sobre etnobotànica olesana', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (butlletí mensual), p. 172-173 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 17 | XIX-XXI | Tradició que es conserva residualment. | Per Setmana Santa a Olesa i a alguns pobles de Catalunya (molt pocs), sobretot a l'Osona (on es coneix amb altres noms), és costum de fer els grillats, que consisteix a obtenir grills com a conseqüència de la germinació de diferents vegetals, com ara veces, mill, etc, en llocs foscos i humits. Els grills, en aquestes condicions de germinació, són de color blanc, i s'utilitzaven en l'ornamentació dels misteris de Setmana Santa. Aquest costum peculiar té el seu origen en rituals pagans d'època romana, concretament en els anomenats jardins d'Adonis i és un símbol de la resurrecció: després d'estar tancades en la foscor, en culminar la Setmana Santa les plantes reneixen transformades en grills de color blanc. A Sardenya es segueix aquesta mateixa tradició durant la Setmana Santa i s'anomenen 'Su Nènniri', i també a l'Alguer. | 08147-120 | STEFANO RUIU, Franco (2007). I riti della Settimana Santa in Sardegna, Imago Edizioni, Nuoro (Itàlia). ROTA BOADA, Xavier (2010). 'Els cants polifònics de la setmana santa olesana' (conferència a Olesa de Montserrat, inèdit). | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 63 | 4.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||||
| 55625 | Habitatges del carrer Salvador Casas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-del-carrer-salvador-casas | XX | Conjunt format per cinc habitatges entre mitgeres al tram del carrer Salvador Casas en confluència amb el carrer Anselm Clavé. Es tracta de cinc cases de tipologia diversa, però que constitueixen un conjunt homogeni per la seva època de construcció (principis del segle XX), perque tenen una mateixa alçada i pel color de les façanes, de tonalitats clares. Totes les cases tenen planta baixa més un pis (excepte una que ha estat sobrealçada). Cada immoble té les seves particularitats: la número 21 és d'un estil més popular; la número 17 té un estil més senyorial, amb treball d'estucs a la façana i motllures als balcons; la número 15 es caracteritza per les finestres en forma d'arc, i la número 13, que fa cantonada, adopta un estil popular però elegant. Els edificis han conservat les característiques originàries de les façanes amb algun afegit puntual en balcons, galeries o portes. Els baixos estan ocupats per establiments comercials. Aquest conjunt de cases, que per separat no tenen un interès arquitectònic especial, ofereixen una imatge molt representativa de l'urbanisme d'Olesa en el moment de l'eixample. | 08147-121 | Carrer Salvador Casas, núms. 13, 15, 17, 21 | 41.5440400,1.8921100 | 407594 | 4599746 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55625-foto-08147-121-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||||
| 55626 | Carrers del nucli originari d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrers-del-nucli-originari-dolesa | Anònim (1982). 'Els portals de la vila', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 17 (setembre), p. 160-161 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 95-97 MAURI MARTÍ, Alfred (2010). L'origen del nucli antic: la sagrera d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Quaderns d'Olesa, 2, Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat. PÉREZ SOLSONA, Antoni (1990). 'Portals d'Olesa', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 44 (juny), p. 123-125 | XI-XXI | Edificis substancialment reformats. | Conjunt format pels carrers més antics del nucli urbà d'Olesa, corresponents a l'antiga sagrera. Aquests abasten la zona que inclou la Plaça nova i els actuals carrers Hospital, travessia de Tetuan i de Montserrat, el principi del carrer de l'Església, Arc de l'Església, la meitat del carrer del Forn i la plaça de la Cendra. L'urbanisme en aquest sector ha conservat el traç sinuós d'aquests carrers d'origen medieval adaptats a les particularitats del terreny, tan sols amb petits canvis. Per exemple, l'espai que hi ha al nord de la plaça Nova era ocupat per una illa de cases. Tanmateix, els edificis han estat molt reformats i pràcticament no conserven els trets de l'arquitectura originària, tan sols alguns elements puntuals, com ara algun portal adovellat. El porxo de l'Arc de l'Església és un dels pocs elements que s'haurien conservat d'aquest moment, ja que probablement estava vinculat a l'entrada sud del recinte. Pel que fa a l'urbanització actual dels carrers no presenten unes característiques homogènies: hi ha carrers pavimentats amb enllosat modern, d'altres amb rajola, ciment o asfaltat. L'enllumenat es fa mitjançant faroles inspirades en les tradicionals i en bona part dels carrers es manté el cablejat aeri. | 08147-122 | Entorn de l'Eslgésia parroquial | El primer recinte fortificat d'Olesa pertanyia a la primitiva Sagrera, documentada explícitament per primera vegada l'any 1073, quan es parla d'un sagrer adossat als murs de l'església. El perímetre total de la sagrera tindria 356 metres i encerclava una superfície d'uns 9.500 metres quadrats. La sagrera va néixer al voltant de l'església i el castell, edificats a la part alta d'un petit promontori i, com era habitual, incloïa un recinte d'unes 30 passes a les quatre parts de l'edifici de l'església. Segons Alfred Mauri (Mauri: 2010) la sagrera abastaria la zona que inclou la Plaça nova i els actuals carrers Hospital, travessia de Tetuan i de Montserrat, el principi del carrer de l'Església, Arc de l'Església, la meitat del carrer del Forn i la plaça de la Cendra. Els límits de la sagrera vindrien marcats pels actuals carrer de Dalt, de Sant Joan i carrer Ample. La sagrera tenia tres punts d'accés: un al nord-est, un a l'oest i un al sud, que és l'únic que s'ha conservat i que és el que es coneix avui com Arc de l'Església. Olesa va anar creixent en cercles concèntrics i, al segle XIV, arran del decret de Pere III el Cerimoniós, com moltes poblacions catalanes construeix una muralla més àmplia que inclou els nous barris que havien sorgit. Aquest nou recinte constava probablement dels portals del Coscoll, de les Hortes (a la plaça de les Fonts) i un altre que hi havia al carrer Hospital. En els segles posteriors el recinte es devia ampliar i va quedar amb els 4 portals més coneguts: el de Santa Oliva (en el camí ral que venia de Vacarisses i Terrassa), el de can Carreras (documentat per primera vegada el 1548 i situat al final del carrer de l'Església), el de les Hortes (prop de la plaça de les Fonts), i el d'en Coscoll (documentat per primera vegada el 1560 i situat al final i a l'esquerra de dit carrer). Possiblement hi havia un cinquè portal, però no se sap amb certesa. | 41.5456200,1.8939400 | 407749 | 4599920 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55626-foto-08147-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55626-foto-08147-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55626-foto-08147-122-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55627 | Font dels Encantats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-dels-encantats | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxes B-39 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 223 | XX | Font situada en una paratge frondós i fresc, al punt on comença el bosc després de la plana de can Llimona, amb un paisatge dominat per les oliveres. La font és una construcció recent, de maó i ciment, amb un petit brollador. A l'entorn de la petita esplanada de la font hi ha una vegetació abundant de la qual sobressurt un pollancre i un gran plàtan. Al costat de la font hi ha restes d'un mur que pertanyen a l'antiga font, avui soterrada. | 08147-123 | Prop de can Llimona | La font va ser arranjada entorn de 1985, ja que abans l'aigua anava una mica soterrada. L'aigua sobrant anava a través d'un petit rec fet amb teules (del qual encara en queda algun rastre) cap a la masia de can Llimona, on desembocava en una altra font i omplia una bassa. | 41.5582400,1.8996500 | 408243 | 4601315 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55627-foto-08147-123-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||
| 55628 | La Bonaventura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bonaventura | Anònim (1996). 'Sobre etnobotànica olesana', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (butlletí mensual), p. 172-173 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 618 SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 123-124 SERRA MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros. Col·lecció vila d'Olesa, 10. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 36-37 | XIX-XX | Tradició antiga. | Costum arrelat antigament a Olesa durant la revetlla de Sant Joan. Al capvespre de la vigília de la festa, després d'haver presenciat la foguera, moltes famílies olesanes es desplaçaven cap a les voreres del Llobregat per tal de banyar-se al riu al punt de les dotze de la nit. En aquesta acció tal vegada s'hi podria veure una reminiscència del baptisme de sant Joan al riu Jordà. Segons es deia, el bany en aquestes circumstàncies 'feia la sort de la persona'. Després del bany collien algunes canyes verdes amb el seu fullam i les deixaven dretes a banda i banda del portal de les cases durant tot el dia de Sant Joan, festa major de la vila. Quan passaven els transeünts no podien estar-se de comentar: 'en aquesta casa enguany també han anat a prendre la bonaventura'. La vetlla de sant Joan també s'aprofitava per collir herbes remeieres a les ribes del Llobregat. | 08147-124 | Riu Llobregat | 41.5371800,1.8884600 | 407280 | 4598988 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 63 | 4.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||||
| 55629 | Anar a collir farigola el Divendres Sant | https://patrimonicultural.diba.cat/element/anar-a-collir-farigola-el-divendres-sant | Anònim (1996). 'Sobre etnobotànica olesana', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (butlletí mensual), p. 172-173 GOMIS MESTRE, C. (1983). Dites i tradicions populars referents a les plantes, Barcelona, p. 156 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 566-570 PARÉS PUNTAS, A (1999). Tots els refranys catalans, Barcelona, p. 172 SERRA MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros. Col·lecció vila d'Olesa, 10. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 29 | XIX-XX | Tradició antiga. | El dia de Divendres Sant era un costum molt arrelat a Olesa i altres poblacions veïnes, com ara Esparreguera, anar a esmorzar a fora per collir la farigola florida. Els olesans solien desplaçar-se a la zona de la Puda, ja en terme municipal d'Esparreguera. Al balneari la gent es trobava per fer un bon esmorzar (la coca de sucre amb vi dolç o mistela era el més adient). Però també hi havia tradició d'anar al Pla del Fideuer, a l'ermita de Sant Salvador de les Espases o a la Creu de Saba. Normalment es sortia després del viacrucis del divendres sant. El mossèn de la parròquia no veia amb bons ulls aquesta activitat, que podia distreure de la seriositat d'aquestes dates; per això va canviar l'hora del viacrucis. Tot i aixo, durant el dia es mantenia una certa contenció, i no es cantava ni es ballava. la sortida s'aprofitava també per collir altre herbes remeieres. Antigament el divendres sant no era festiu, i despés de la sortida matinal a la tarda la gent treballava. Durant bona part del segle XX aquest costum encara es mantenia molt viu, dintre del cicle de la celebració de Setmana Santa, que té una important tradició a Olesa. | 08147-125 | La Puda (Esparreguera) | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 63 | 4.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||||
| 55630 | Festa de la Rapa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-la-rapa-nova | Anònim (1996). 'Sobre etnobotànica olesana', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (butlletí mensual), p. 172-173 DURAN, J (1963). Vida olesana, núm. 105 SERRA MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros. Col·lecció vila d'Olesa, 10. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 32 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p, 167-168 | XVIII-XIX | Festa no vigent. | Per la diada de Sant Per Màrtir, el 29 d'abril, era costum a tots els pobles anar a beneir el ram, amb la creença que aquests preservaven de pedregades els camps on estiguesin plantats i guardaven les cases de bruixes i mals esperits. En la majoria de llocs els rams utilitzats eren d'arç o altres, però a Olesa (i també en algun altre indret) atesa la gran tradició que hi té el conreu de l'olivera, es feien servir rams d'aquest arbust. A aquestes alçades de la primavera les branques de les oliveres ja floreixen amb uns ramets que s'anomenen rapa. El ram s'havia de completar amb l'afegitó de poncelles de rosa i violes, emmarcades amb brots de menta i marduix. Els infants de la vila omplien molt d'hora al matí les naus de l'església, on el rector feia la benedicció. El mateix dia el ram es col·locava a la branca més alta de l'olivera de la finca, i en aquesta posició servia com un parallamps espiritual contra les tempestes i, especialment, les pedregades. Aquesta tradició, però, a Olesa es va deixar de fer ja al segle XIX. | 08147-126 | Església parroquial | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||
| 55631 | Festa de Sant Antoni Abat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-sant-antoni-abat-0 | MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós p. 427-437 SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 141-146, 163-164 | XIX-XX | Festa recuperada però que fa uns anys es va deixar de fer. | El dia 17 de gener és la diada de Sant Antoni Abat i, com en la majoria de pobles catalans, era costum fer la benedicció del bestiar i les cavalleries. Seguidament s'iniciava la vistosa cavalcada dels Tres Tombs, que recorria els carrers del poble acompanyada de música, amb els cavalls guarnits amb flors i cascavells i els carruatges engalanats. Tot i que actualment les cavalleries ja no són habituals, fins fa poc la festa es continuava celebrant i mantenia la seva brillantor gràcies a la col·laboració d'altres associacions de Sant Antoni Abat de les rodalies, que de manera rotativa durant els mesos de gener participaven en la festa de tots els pobles veïns. | 08147-127 | Carrers del nucli antic | Antigament la festa de sant Antoni, coneguda com la festa dels carreters, havia tingut molta predicació a Olesa. La vigília de la diada el banderer treia la bandera al balcó. L'endemà el corteig sortia de casa del banderer i es dirigia a l'església. Després de l'ofici s'anava al pati de cal Janot, on les cavalleries eren engalanades. Seguidament, amb la creu processional es feia la cerimònia de la benedicció. Més tard s'iniciava el recorregut tradicional dels Tres Tombs. La festa finalitzava amb el tradicional sorteig d'un porc, cursa de cavalls, un gran àpat i ball de tarda. | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||||
| 55632 | Fons d'imatges de l'arxiu del Club Bàsquet Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-de-larxiu-del-club-basquet-olesa | <p>MAMPEL, Blanca i altres (1994). Olesa i el bàsquet. Una història de 60 anys. C.B. Olesa. MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 223-231</p> | XX-XXI | <p>Arxiu fotogràfic del Club de Bàsquet Olesa, que compta aproximadament amb un mil·ler d'imatges, distribuïdes en cinc caixes, que van des de la dècada de 1930 fins a l'actualitat. Les fotografies són en paper i també hi ha negatius. L'any 1984, amb motiu d'una exposició, Joan Dalmases va començar a aplegar una col·lecció de fotografies tot endreçant les que es conservaven al club però també incorporant-hi còpies de material aportat per ex-jugadors i particulars. Més recentment, Antoni Solà ha continuat aquesta tasca i està realitzant la classificació i documentació de les imatges.</p> | 08147-128 | Pavelló de bàsquet. Carrer Priorat, s/n | <p>Els primers contactes d'Olesa amb el bàsquet es remunten a l'any 1929, al Casal Catequístic, en un camp de terra i pals de fusta. L'any 1933 mossèn Canuda va fomentar la pràctica d'aquest esport i va organitzar un partit contra l'Esparreguera per la Festa Major. Després d'una iniciativa efímera protagonitzada pel 'Frente de Juventudes' després de la Guerra Civil, l'any 1943 es va crear el Club de Bàsquet Olesa, que a partir d'aleshores ha tingut una activitat continuada i molt destacada en el panorama basquetbolístic català, només amb un període de crisi entre els anys 1962-1966 en què es va deixar de prendre part en les competicions oficials. Després d'aquest període el club en va sortir reforçat amb un primer patrocinador: Olesa-Nerva. A partir d'aquest moment el club comptarà també amb equips femenins, que l'any 1967 comencen a disputar competicions oficials. La col·lecció de fotografies va començar a aplegar-se l'any 1984, amb motiu d'una exposició que va tenir lloc en el moment en què es construïa el nou pavelló. En els anys anteriors el club havia passat per diferents pistes, entre d'altres la que hi havia al costat de l'actual Biblioteca.</p> | 41.5478000,1.8885900 | 407306 | 4600167 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55632-foto-08147-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55632-foto-08147-128-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 55 | 3.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||||
| 55633 | Espai d'Interès Natural Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-dinteres-natural-montserrat | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona. HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat.</p> | <p>L'Espai d'Interès Natural de Montserrat, inclòs dins la zona PEIN Montserrat-Roques Blanques-Riu Llobregat, abasta un sector important al nord del terme municipal d'Olesa de Montserrat. Actualement aquesta zona PEIN no forma part del Parc Natural de Montserrat, sinó que s'inclou en una àrea perimetral al massís. Concretament el territori d'Olesa comprès en aquest PEIN és de 537,19 ha (és a dir, més o menys una tercera part del terme). En forma part la serra de Puig Ventós i el Puig Cendrós, les Agulles del Petintó i la serra de les Torrades, el Bosc del Gavatx o el turó de Sant Pere Sacama. Cal dir que una bona part d'aquest espai, concretament la part més muntanyosa a l'entorn de la serra de Puig Ventós, forma part de la zona de reserva de Puigventós, dins la xarxa de reserves naturals i espais en conveni de la Fundació Territori i Paisatge, de Catalunya Caixa. El territori comprès dins del PEIN Montserrat és una zona de relleu muntanyós, però d'una orografia més suau i no tan escarpada com la que es troba més al nord, entorn de Monistrol i Vacarisses. Només a la part per nord-occidental del terme d'Olesa s'observen formacions de conglomerat que tenen certes similituds amb el massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil escarpat i singular, com ara Sant Salvador de les Espases. Cal remarcar el fet que es tracta d'un territori entre dues zones urbanes (Olesa i Vacarisses) que històricament ha estat molt despoblat a causa del relleu accidentat. Això ha fet que s'hagi pogut conservar com un territori verge, fins i tot poc afectat pel conreu, i que ha mantingut en bona mesura les característiques naturals i la biodiversitat. Cal dir que amb l'ampliació del Parc que ja està prevista l'àrea del PEIN creixerà lleugerament i arribarà més al sud per abastar la plana de can Llimona i la zona d'interès geològic de Ribes Blaves. La vegetació de l'àrea compresa en el PEIN és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de garriga, matolls i vegetació baixa (especialment a les parts més altes de la serra de Puig Ventós), però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Com a fets excepcionals cal destacar l'existència del bosc de llorer del torrent de Raguener, el més gran i ben conservat de Catalunya i, a la zona dels Arumins o d'Oromir (actualment fora dels límits del PEIN però que podria incloure-s'hi en la futura ampliació), l'existència d'exemplars de falguereta peluda (cosentinia vellea): una planta escassa a la península ibèrica i una de les espècies vegetals més rares de Catalunya. Pel que fa a les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08147-129 | Meitat nord del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). El territori d'Olesa no està inclòs en el Parc, sinó en la zona PEIN perifèrica, que inclou 572,19 ha del seu terme municipal. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública i que està pendent d'aprovació. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme d'Olesa passaria a tenir 262,05 ha dins el Parc Natural i 500,51 ha en l'entorn de protecció (tot inclòs dins el PEIN Montserrat). Així, l'àrea protegida s'incrementaria de les 572,72 ha actuals a 762,56 ha; és a dir, gairebé la meitat del terme.</p> | 41.5745700,1.8930000 | 407712 | 4603135 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55633-foto-08147-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55633-foto-08147-129-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55517 | Cal Reganer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-reganer | Arxiu Històric Municipal. Lligall núm. 37 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-20 | XX | Façana amb desperfectes (estucs, motllures, mènsules, etc). | Casa entre mitgeres amb diferents habitatges de principi del segle XX. Consta de planta baixa més dues plantes pis, amb local comercial als baixos i terrat a la part superior. La façana, de composició clàssica, ressalta en la dimensió que agafen els forats o les balconeres que accedeixen als balcons correguts en ambdós pisos. L'altre element que destaca és el treball a l'estuc de cornises, mènsules i l'encoixinat de la planta baixa. | 08147-13 | Carrer Alfons Sala, núms. 9 i 11 | Segons el Cadastre, l'edifici va ser construït l'any 1915. | 41.5442700,1.8936200 | 407721 | 4599770 | 1915 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55517-foto-08147-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55517-foto-08147-13-2.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 99|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||
| 55634 | Fons documental de l'arxiu de la Passió d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-de-la-passio-dolesa | <p>DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 16-21, 524-559 POVILL ADSERÀ, Joan (1988). La Passió i mort de N. S. Jesucrist. Col·lecció vila d'Olesa, 1. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat</p> | XIX-XXI | <p>L'Associació de la Passió d'Olesa aplega en el seu local un valuós arxiu, fruit de la important tradició que aquest espectacle teatral ha tingut a la vila. Els fons d'aquest arxiu contenen una àmplia gamma de documents molt diversa que estan en procés de classificació, i que fonamentalment abasten des de principis del segle XX. Hi trobem documentació interna de les diferents entitats que s'han fet càrrec de la Passió: correspondència des de l'any 1920 o comptabilitat des de l'any 1945. Programes i cartells des dels anys 1930 o anteriors, alguns referits a obres representades als teatres Círcol i Principal que no tenen relació amb la Passió. Retalls de premsa, llibres amb firmes d'honor on hi ha representades personalitats de tots els àmbits: polític, cultural i social. Documentació sobre altres passions o referides a l'àmbit teatral en general. L'arxiu també compta amb altres dipòsits diversos, com ara un fons de partitures musicals antigues procedents del mestre Roma (un armari complet), un fons bibliogràfic sobre temes diversos, fruit de donacions de particulars, així com un ampli fons de fotografies. Aquest arxiu es troba en procés de classificació per part de voluntaris de l'associació. La Passió d'Olesa forma part, junt amb altres Passions històriques de Catalunya, del projecte Passionarium. Es tracta d'un centre d'estudis que està elaborant una base de dades, oberta al públic (Corpus Passionarium) i que recull digitalitzat el patrimoni cultural generat per la tradició de la Passió al llarg dels segles. Fruit d'aquest projecte els fons de l'arxiu de la Passió d'Olesa i els fons d'imatges estan en procés de digitalització.</p> | 08147-130 | Teatre de la Passió: Plaça de l'Oli, s/n | <p>L'origen de la Passió cal cercar-lo en una derivació dels Misteris o Actes Sacramentals que, a l'edat mitjana, es feien a dintre dels temples en les festes solemnes de la Pasqua de Pentacosta, i que després es van traslladar als atris o claustres i, finalment, a la plaça de l'església. Aquesta manifestació ja devia ser una realitat a Olesa a mitjan segle XVI, ja que en un inventari de la Sagristia de l'any 1538 (conservat a l'Arxiu Parroquial) s'esmenta una consueta per fer la Passió. El segle següent la Passió apareix vinculada a la confraria de la Puríssima Sang (i més endavant a la dels Dolors). En un llibre de comptes d'aquesta primera confraria, de l'any 1642, hi trobem una relació de vestuari i un esbós del repartiment de papers. A finals del segle XVIII el rector de la Parròquia feia aprendre i representar als infants que assistien al catecisme diverses escenes de la Passió. La tradició oral diu que aleshores es realitzava a l'interior d'un local destinat a guardar els dipòsits de l'oli, potser al molí del castell, que era propietat del monestir de Montserrat. A mida que els infants es feien grans continuaven interpretant els personatges de la Passió i, més tard, els papers van anar passant de pares a fills de manera oral, ja que no es disposava d'obra escrita. L'any 1792 fra Anton de Sant Geroni, un monjo de l'orde dels Trinitaris Descalços de Barcelona, va escriure una primera obra de la Passió de Jesucrist, la qual es va adoptar a Olesa. Malgrat ser una obra religiosa l'Església va fer alguns intents per prohibir-la, tal com demostra una disposició episcopal de 1813, però la Passió va continuar representant-se. Segons la tradició, la Passió es va representar antigament en diferents locals: en un dels molins d'oli de la població, i després al pati de la Casa Mata. Un altre lloc on es devia representar durant la primera meitat del segle XIX és a l'edifici de l'Ajuntament (l'actual Parròquia), ja que damunt d'aquest es té constància que hi havia un petit teatre que fou clausurat l'any 1840 a petició del rector. Davant la necessitat de disposar d'un nou local amb l'ajuda de molta gent del poble i d'algunes famílies barcelonines es va construir el Teatre Principal, inaugurat l'any 1847. Era situat al xamfrà dels carrers Josep Oriol i Clota, i tenia una capacitat de 400 butaques a platea i 200 a la galeria. L'any 1901 es va inaugurar un nou local per representar la Passió: el teatre del Círcol, més modern i espaiós. Els actors d'aquest nou grup eren en bona part dissidents del Teatre Principal, i aquest fet originà una competència que va resultar beneficiosa per a l'obra. L'any 1919 el Teatre Principal va tancar les seves portes però al cap de poc els partidaris del diputat Alfons Sala obriren un altre local amb el nom de Teatre Olesa (popularment els Salistes) on també s'hi representava la Passió. Cadascun dels grups era més o menys afí a una tendència política, i per això la Passió es va seguir representant per duplicat fins l'esclat de la Guerra Civil. L'any 1940 començà de nou a representar-se només en el Teatre Olesa, i aquest mateix any va ser creat el Patronat de la Passió d'Olesa. És a partir d'aquest moment que l'espectacle va prendre una gran volada fins al punt que, amb un moviment d'unes 400 persones a dalt de l'escenari, el teatre resultava clarament insuficient. És per això que, després d'haver retornat a l'antic teatre del Círcol, es va decidir enderrocar-lo i construir un nou teatre al mateix lloc. L'any 1952 començava a funcionar el Gran Teatre de la Passió, amb una capacitat de 2.500 butaques (el més gran que ha tingut mai Olesa) i un escenari molt més ampli. En aquesta època també es portà a terme la renovació de l'obra.</p> | 41.5425400,1.8947400 | 407812 | 4599577 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55634-foto-08147-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55634-foto-08147-130-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El 1947 l'escriptor establert a Olesa Joan Povill i Adserà començà la tasca d'escriure un nou text, aprovat pel bisbat de Barcelona l'any 1949 i estrenat totalment el 1952. També va estrenar-se la música del compositor Josep Maria Roma. L'any 1968 la Passió va tenir una nova reforma i, sota la direcció del dramaturg José Tamayo, es va posar al dia el muntatge i la posada en escena. Es van construir tres escenaris amb l'objectiu d'aconseguir una acció continuada i sense haver de parar en els entreactes, i es va modernitzar l'estructura d'il·luminació. El nou muntatge permetia representar la cinquantena de quadres de l'obra en una sessió única. Des del final dels anys seixanta Joan Mallofré va assumir la direcció de l'espectacle i va mantenir-lo fidel a aquesta remodelació. El 23 de febrer de 1983 un incendi destruí el Gran Teatre. Al cap de poc, el 1987, i gràcies a les aportacions de les diferents institucions i de la gent del poble, s'inaugurava el Nou Teatre de la Passió, amb una capacitat per a gairebé 1.500 espectadors. També es van haver de crear altra vegada tots els decorats, el vestuari i l'escenografia. L'any 1983 va ser declarada per la Generalitat festa tradicional d'interès nacional, i el 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi. També ha estat inclosa dins els 10 tresors del Patrimoni Immaterial de Catalunya i Andorra. | 98 | 56 | 3.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55635 | Fons d'imatges de l'arxiu de la Passió d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-de-larxiu-de-la-passio-dolesa | <p>DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) POVILL ADSERÀ, Joan (1988). La Passió i mort de N. S. Jesucrist. Col·lecció vila d'Olesa, 1. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat</p> | XX-XXI | <p>L'Associació de la Passió d'Olesa aplega en el seu local un valuós arxiu, fruit de la important tradició que aquest espectacle teatral ha tingut a la vila. Els fons d'aquest arxiu conté, entre altres documents molt diversos, un ampli fons de fotografies. Aquestes abasten des de principis de segle XX i es troben en procés de classificació. Hi trobem imatges dels espectacles, dels actors, dels visitants il·lustres així com altres fotografies de caràcter més social. L'arxiu fotogràfic, així com l'arxiu general, es troba en procés de classificació per part de voluntaris de l'associació. La Passió d'Olesa forma part, junt amb altres Passions històriques de Catalunya, del projecte Passionarium. Es tracta d'un centre d'estudis que està elaborant una base de dades, oberta al públic (Corpus Passionarium) i que recull digitalitzat el patrimoni cultural generat per la tradició de la Passió al llarg dels segles. Fruit d'aquest projecte els fons de l'arxiu de la Passió d'Olesa i els fons d'imatges estan en procés de digitalització.</p> | 08147-131 | Teatre de la Passió: Plaça de l'Oli, s/n | <p>L'origen de la Passió cal cercar-lo en una derivació dels Misteris o Actes Sacramentals que, a l'edat mitjana, es feien a dintre dels temples en les festes solemnes de la Pasqua de Pentacosta, i que després es van traslladar als atris o claustres i, finalment, a la plaça de l'església. Aquesta manifestació ja devia ser una realitat a Olesa a mitjan segle XVI, ja que en un inventari de la Sagristia de l'any 1538 (conservat a l'Arxiu Parroquial) s'esmenta una consueta per fer la Passió. El segle següent la Passió apareix vinculada a la confraria de la Puríssima Sang (i més endavant a la dels Dolors). En un llibre de comptes d'aquesta primera confraria, de l'any 1642, hi trobem una relació de vestuari i un esbós del repartiment de papers. A finals del segle XVIII el rector de la Parròquia feia aprendre i representar als infants que assistien al catecisme diverses escenes de la Passió. La tradició oral diu que aleshores es realitzava a l'interior d'un local destinat a guardar els dipòsits de l'oli, potser al molí del castell, que era propietat del monestir de Montserrat. A mida que els infants es feien grans continuaven interpretant els personatges de la Passió i, més tard, els papers van anar passant de pares a fills de manera oral, ja que no es disposava d'obra escrita. L'any 1792 fra Anton de Sant Geroni, un monjo de l'orde dels Trinitaris Descalços de Barcelona, va escriure una primera obra de la Passió de Jesucrist, la qual es va adoptar a Olesa. Malgrat ser una obra religiosa l'Església va fer alguns intents per prohibir-la, tal com demostra una disposició episcopal de 1813, però la Passió va continuar representant-se. Segons la tradició, la Passió es va representar antigament en diferents locals: en un dels molins d'oli de la població, i després al pati de la Casa Mata. Un altre lloc on es devia representar durant la primera meitat del segle XIX és a l'edifici de l'Ajuntament (l'actual Parròquia), ja que damunt d'aquest es té constància que hi havia un petit teatre que fou clausurat l'any 1840 a petició del rector. Davant la necessitat de disposar d'un nou local amb l'ajuda de molta gent del poble i d'algunes famílies barcelonines es va construir el Teatre Principal, inaugurat l'any 1847. Era situat al xamfrà dels carrers Josep Oriol i Clota, i tenia una capacitat de 400 butaques a platea i 200 a la galeria. L'any 1901 es va inaugurar un nou local per representar la Passió: el teatre del Círcol, més modern i espaiós. Els actors d'aquest nou grup eren en bona part dissidents del Teatre Principal, i aquest fet originà una competència que va resultar beneficiosa per a l'obra. L'any 1919 el Teatre Principal va tancar les seves portes però al cap de poc els partidaris del diputat Alfons Sala obriren un altre local amb el nom de Teatre Olesa (popularment els Salistes) on també s'hi representava la Passió. Cadascun dels grups era més o menys afí a una tendència política, i per això la Passió es va seguir representant per duplicat fins l'esclat de la Guerra Civil. L'any 1940 començà de nou a representar-se només en el Teatre Olesa, i aquest mateix any va ser creat el Patronat de la Passió d'Olesa. És a partir d'aquest moment que l'espectacle va prendre una gran volada fins al punt que, amb un moviment d'unes 400 persones a dalt de l'escenari, el teatre resultava clarament insuficient. És per això que, després d'haver retornat a l'antic teatre del Círcol, es va decidir enderrocar-lo i construir un nou teatre al mateix lloc. L'any 1952 començava a funcionar el Gran Teatre de la Passió, amb una capacitat de 2.500 butaques (el més gran que ha tingut mai Olesa) i un escenari molt més ampli. En aquesta època també es portà a terme la renovació de l'obra.</p> | 41.5425400,1.8947400 | 407812 | 4599577 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55635-foto-08147-131-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El 1947 l'escriptor establert a Olesa Joan Povill i Adserà començà la tasca d'escriure un nou text, aprovat pel bisbat de Barcelona l'any 1949 i estrenat totalment el 1952. També va estrenar-se la música del compositor Josep Maria Roma. L'any 1968 la Passió va tenir una nova reforma i, sota la direcció del dramaturg José Tamayo, es va posar al dia el muntatge i la posada en escena. Es van construir tres escenaris amb l'objectiu d'aconseguir una acció continuada i sense haver de parar en els entreactes, i es va modernitzar l'estructura d'il·luminació. El nou muntatge permetia representar la cinquantena de quadres de l'obra en una sessió única. Des del final dels anys seixanta Joan Mallofré va assumir la direcció de l'espectacle i va mantenir-lo fidel a aquesta remodelació. El 23 de febrer de 1983 un incendi destruí el Gran Teatre. Al cap de poc, el 1987, i gràcies a les aportacions de les diferents institucions i de la gent del poble, s'inaugurava el Nou Teatre de la Passió, amb una capacitat per a gairebé 1.500 espectadors. També es van haver de crear altra vegada tots els decorats, el vestuari i l'escenografia. L'any 1983 va ser declarada per la Generalitat festa tradicional d'interès nacional, i el 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi. També ha estat inclosa dins els 10 tresors del Patrimoni Immaterial de Catalunya i Andorra. | 98 | 55 | 3.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55636 | Cementiri municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-8 | GASSIOT, E., OLTRA, J., SINTES, E. (2005). Memòria de la intervenció arqueològica al cementiri Vell d'Olesa de Montserrat. Universitat Autònoma de Barcelona, Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya. http://www.memoriacatalunya.org/assets/pdf/Informe_Olesa.pdf | XIX | Deteriorament d'algunes parts del conjunt. | Cementiri municipal, situat en una illa de cases a l'extrem de l'Eixample. Consisteix en un recinte de planta rectangular format per un mur de maçoneria. El portal és l'únic element amb ornamentació, consistent en dues columnes que sostenen un entaulament amb el rètol 'Cementerio Municipal'. A l'extrem oposat s'aixeca la capella, amb una nau de planta rectangular molt alta. La façana és d'estil clàssic, amb frontó i campanar d'espadanya. En aquesta capella hi ha enterrats els morts de la Guerra Civil del bàndol franquista. A l'interior del recinte, entorn del pati central on hi ha un edicle amb quatre làpides, destaquen també un mausoleu d'arquitectura clàssica coronat amb cúpula, un altre mausoleu i una tomba amb un petit hipogeu. La resta és ocupat per blocs de nínxols, entre algun xiprer. | 08147-132 | Passatge sense nom (entre els carrers Arquitecte Gaudí i Colom) | Anteriroment el cementiri es trobava a un costat de la Plaça Nova, vora l'església, i encara se'n conserven restes de la capella. L'any 1856 es va construir aquest cementiri municipal, més ampli, i el 1860 l'antic cementiri es va netejar de tombes i ossos. A mitjan de la dècada de 1980 s'edificà l'actual cementiri de can Singla i, de manera progressiva, s'hi ha anat traslladant les restes dels difunts, de manera que la gran majoria dels nínxols de cementiri vell ja estan buits. L'any 2005 es va fer una intervenció arqueològica a la recerca d'una fossa comuna al cementiri, on l'any 1939 presumiblement hi havien enterrat els afusellats a Olesa per les tropes franquistes. La intervenció va ser promoguda per familiars de tres dels afusellats, i realitzada per l'Ajuntament i l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya. L'excavació es va encarregar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Finalment la intervenció no va permetre trobar les restes dels afusellats, sinó de diferents restes procedents de la neteja de nínxols en èpoques posteriors. | 41.5423700,1.8875400 | 407211 | 4599566 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55636-foto-08147-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55636-foto-08147-132-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55637 | Castell de Sacama | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-sacama | <p>AADD. (1992). Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (segles VI a.C. al XIV). Col·lecció Vila d'Olesa, 3. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat. CATALÀ, Pere (1990). 'Castell de Sacama', Els Castells catalans, vol. I. Barcelona, Rafal Dalmau Editors (2ª edició), pp. 448-451 Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual. 1986: núm. 34; 1987: núm. 11 DALMASES, A i altres (1991). 'Olesa de Montserrat', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. I, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana (2ª edició), pp. 364-368. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa A-01 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 79-83 MAURI MARTÍ, Alfred (2010). L'origen del nucli antic: la sagrera d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Quaderns d'Olesa, 2, Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat. SAUMELL OLIVERAS, Joan (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 33-36, 40-42 SOLÀ, J. Sant Pere Sacama (treball inèdit) PAGÈS PARETAS, Montserrat (1992). 'Castell de Sacama', Catalunya romànica, vol. XX. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana.</p> | IX-XII | Pràcticament no en queden restes | <p>Restes de l'antic castell de Sacama, situades al costat de l'església de Sant Pere Sacama. Se'n conserven alguns murs situats a la part més alta del rocam que hi ha uns 20 metres a ponent de l'església. Era bastit sobre dues parets de roca paral·leles i espadades que el convertien en un baluard natural. La construcció conformava una estructura de planta rectangular allargada. La paret de ponent que tanca el recinte és feta amb opus spicatum. A l'interior no s'hi aprecien subdivisions. Aquest espai devia ser la sala del castell. Es tracta d'una obra preromànica força homogènia, i es devia estendre a tota la superfície del castell. A la part més exterior de ponent hi ha restes d'un mur fet amb carreus ben tallats (possiblement ja dels segles XII-XIII) que podria ser el tancament d'aquesta estança. Entre les roques del castell i la capella hi devia haver hagut alguna construcció perquè hi ha encaixos per a bigues a les roques de més a llevant.</p> | 08147-133 | Al costat de l'ermita de Sant Pere Sacama | <p>El castell apareix esmentat ja els anys 938 i 940, en documents conservats antigament a Montserrat. Originàriament s'anomenava castell de Camba, i era un dels castells de frontera (juntament amb el de les Espases, Voltera o Esparreguera...) que formava part de la línia de defensa del Llobregat a la zona de Montserrat. Fou venut el 963 pel Comte Miró al seu fidel Eigofred (el qual apareix anomenat d'altres maneres). Aquest personatge donà el Castell de Cambra, amb la seva església de Sant Pere, al Monestir de Ripoll. Però sembla que el domini fou ocupat pel Comte Borrell i això provocà diversos plets, un dels quals, celebrats a Vic el 1002 es resolgué a favor de Ripoll. Entorn del 1021 es celebrà un nou judici a Sant Cugat, presidit per la comtessa Ermessenda i amb la participació de l'abat Oliba, que també fallà a favor del monestir ripollenc. Com a conseqüència d'aquests litigis la possessió per part de Ripoll en va sortir debilitada, i ara ja només es parla de l'alou del terme del castell de Sacama, mentre que els castell devia restar en poder dels comtes, que hi devien tenir feudataris o castlans. Com a mínim a partir del 1058 els castlans eren els Castellví, senyors de Castellví de Ronsanes. El 1076 aquesta família va rebre també la senyoria i la parròquia de Santa Maria d'Olesa. A partir d'aleshores el domini i la jurisdicció de Sant Pere Sacama i d'Olesa resten lligades. Més tard, el 1261, el castell i l'església foren adquirits pel Monestir de Montserrat. I finalment, l'any 1359 Pere III el Cerimoniós va vendre al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, tota la jurisdicció de la vila d'Olesa, juntament amb el castell de Sacama. El monestir de Montserrat fou senyor de l'indret fins al segle XIX. Les restes conservades del castell poden considerar-se de la segona meitat del segle IX o del X. Cap a mitjan segle XII, quan pertanyia a la baronia de Castellví, s'hi van fer algunes reformes, segurament de poca envergadura. Al segle XIII el castell ja devia estar en declivi en benefici de la vila d'Olesa, murallada i fortificada, i no s'hi efecturaren les reconstruccions que s'evidencien en altres castells del Baix Llobregat. Al segle XIV ja no devia utilitzar-se com a fortalesa ja que, al peu del castell, hi ha documentat el mas de Sant Pere. Fins no fa gaire al peu de l'església hi havia el mas de Sant Pere, que està documentat des de l'any 1357. Per unes notes històriques de Joan Solà, sabem que del segle XIV al XVIII hi va haver dues famílies propietàries d'aquest mas, anomenades Coscoll i Valldeperes, i durant el segle XVIII passà als Puigjaner i Olivella.Aquesta casa conservava en una de les finestres una inscripció amb data de 1500 i de 1644 amb la següent inscripció: 'Franceç de Valldepera me fecit' i una altra damunt del portal: '1637'.</p> | 41.5669300,1.9115400 | 409247 | 4602267 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55637-foto-08147-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55637-foto-08147-133-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins el territori del PEIN de Montserrat. Pel que fa a l'església, ja apareix esmentada l'any 966. d'aquesta capella preromànica pràcticament no n'ha quedat res, excepte potser una part de la paret nord. La construcció actual s'emmarca en la tipologia del primer romànic, de principis del segle XI. En aquest moment Sant Pere Sacama ja és documentada com a parròquia. Al final del segle XV s'hi va construir un retaule que encara es conserva el 1936. Al segle XVI la capella restava abandonada i quasi en ruïnes. A mitjan segle XVI els Valldeperes entraren a la propietat de Sant Pere Sacama substituint els Coscoll. Aquesta família en els anys successius a 1591 va reformar el mas i bastir de nou la capella utilitzant les runes del castell. Però no va ser fins a la darreria del segle XVII o principi del XVIII que la nova capella no va quedar enllestida i fou novament habilitada al culte i ornamentada amb un altar barroc. L'any 1936 aquesta ornamentació interior va ser destruïda. A partir del 1979 el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà hi va portar a terme excavacions arqueològiques, les quals van documentar l'existència d'un assentament ibèric, les restes d'un habitatge alt-medieval (segles IX i X) i el fossar de l'església. Uns anys més tard membres del mateix centre, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, s'encarregaren de la restauració de l'església: s'hi va refer el campanar, el sostre i la coberta, i es va consolidar l'estructura. | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||
| 55638 | Plaça Nova, vestigis de l'antic castell d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-nova-vestigis-de-lantic-castell-dolesa | <p>Anònim (1934). Vida Olesana, núm. 120 AA.DD. (1994). 'La Plaça nova', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual. 1987: núm. 57 (desembre) CARULLA, Narcís; MAURI, Alfred (1998, inèdit). Memòria dels treballs de prospecció arqueològica portats a terme a la plaça de la Cendra i a la plaça Nova d'Olesa de Montserrat. FUSTÉ, Ramon; GALLOFRE, Isidre (1980). Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu. Arxiu històric COAC. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa A-03 MAURI MARTÍ, Alfred (2010). L'origen del nucli antic: la sagrera d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Quaderns d'Olesa, 2, Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat.</p> | XIV-XV-XX | Jaciment molt parcialment conservat. | <p>Al costat de la Plaça Nova d'Olesa hi ha la Torre del Rellotge, vestigi del castell medieval d'Olesa. En una rasa oberta a la plaça l'any 1994 s'hi va detectar un estrat amb materials ceràmics dels segles XIV i XV. Això va motivar la realització d'un petit sondeig arqueològic al peu de la torre i es comprovà que el seu parament exterior continuava uns 5 metres per sota del nivell actual de la plaça, que degué ser sobreaixecada en el segles XIV-XV. Així mateix, l'any 1998 a la plaça Nova s'hi va realitzar una prospecció geoelèctrica que va permetre la identificació del traçat d'un carrer i un conjunt d'edificacions alineades al centre de la plaça, les quals van ser arrasades després de la pesta l'any 1375, quan es creà l'anomenada Plaça Nova.</p> | 08147-134 | Plaça Nova | <p>El castell d'Olesa estava situat damunt d'un petit turó, al costat de l'església i ja està documentat en època alt medieval. En un primer moment devia consistir en una torre o fortificació (que no s'ha conservat) envoltada per un recinte murallat força ampli, fet amb un aparell de característiques romàniques del qual fins ben entrat el segle XX encara se'n conservava una part. Al segle XIV tota la jurisdicció civil i criminal passà a mans del monestir de Montserrat. Probablement devia ser en aquesta època quan el castell s'engrandí, al mateix temps que creixia la vila. El castell estava situat lleugerament al nord d'on actualment hi ha la rectoria, i tan sols se n'ha conservat un arc apuntat, restes d'algun mur i un finestral gòtic geminat, que més tard es va traslladar a la façana de migdia de la Rectoria. Així mateix, el recinte exterior constava de dues torres (una d'elles era la del campanar, que era més alt que l'actual Torre del rellotge) i una mena de baluard a l'angle nord-oest. La muralla exterior aprofitava l'important desnivell que hi ha en aquest sector. L'any 1315 hi ha constància que la universitat d'Olesa va construir la Casa del Comú al pati del castell. El 1728, tal com indica una inscripció en una finestra, la torre es va restaurar i consolidar. Els baixos de la torre van acollir la presó (que ja està documentada l'any 1712) fins al segle XIX, quan es va cedir per transformar-la en l'actual campanar. Al segle XIX les dependències de l'Ajuntament foren ampliades i, entre d'altres usos, incloïen l'escola fins l'any 1929. L'any 1994, amb motiu de les obres de pavimentació de la plaça, s'hi va portar a terme una excavació d'urgència, dirigida per David Olivares, i l'any 1998 s'hi van portar a terme unes prospeccions arqueològiques geoelèctriques, dirigides per Narcís Carulla i Alfred Mauri.</p> | 41.5456100,1.8939000 | 407746 | 4599918 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55638-foto-08147-134-1.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98 | 1754 | 1.4 | 1771 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||
| 55639 | Música de la Passió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/musica-de-la-passio | DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 16-21, 524-559 POVILL ADSERÀ, Joan (1988). La Passió i mort de N. S. Jesucrist. Col·lecció vila d'Olesa, 1. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada. Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p.150-154 www.passionarium.org/lespassions/breu%20història%20de%20les%20passions/la-passio-dolesa/la-musica/ | XX | Música que forma part de la Passió d'Olesa, obra del compositor Josep M. Roma. Va ser estrenada l'any 1948 al Palau de la Música Catalana. La versió de la música de Josep Maria Roma que es posa en escena actualment fou interpretada i enregistrada l'any 1997 per l'Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Madrigal, sota la direcció de Salvador Brotons. La gravació, feta al mateix teatre, la dugueren a terme els equips tècnics de Catalunya Música. La Passió d'Olesa es compta indubtablement entre les més importants de les que es celebren a Catalunya, i és l'única que ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi. L'espectacle desenvolupa en una trentena de quadres, distribuïts en tres parts, els últims episodis de la vida de Crist. Es representa en una sessió única que té una durada de tres hores i mitja. L'espectacle de la Passió es representa, any rere any, durant els mesos de març i abril. | 08147-135 | Plaça de l'Oli, s/n | La Passió d'Olesa ja és documentada al segle XVI. La primera partitura que es coneix relacionada amb La Passió data del 1847, i va estrenar-se al Teatre Principal. Fou una amalgama de diverses peces musicals composades pel mestre Blanch, procedent de l'Escolania de Montserrat i organista d'Olesa, i pels compositors olesans Feliu Monné, Josep Pujol, Joan Furés i Pau Cortada. Amb els anys, els músics del poble van voler modernitzar la música de La Passió i fer-la més homogènia i adient a l'obra. Per això s'hi van anar introduint alguns canvis i se'n van fer diversos arranjaments. El 1949, coincidint amb el nou text (es deixa de representar la Passió de Fra Antoni de Sant Jeroni per interpretar el text de Joan Povill) es decideix canviar també la música de l'espectacle, i se n'encarrega la composició al músic Josep M. Roma. Josep Maria Roma i Roig (Alguaire, 1902 - La Floresta, 1981) va ser compositor, pianista, organista i pedagog. És considerat com a component de la anomenada 'Generació perduda'. Músic acurat i excel·lent pedagog, el 1948 posà música a la Passió d'Olesa, estrenada al Palau de la Música Catalana l'any 1948. El 1968 es reformà l'espectacle sota la coordinació de José Tamayo, i el mestre Roma adaptà la música a les noves necessitats de la Passió. Pel que fa a la interpretació, cal dir que fins el 1976 la música de La Passió era en directe, interpretada per l'Orfeó Montserrat i l'orquestra que dirigia el mestre Vila. A partir d'aquell moment l'espectacle es representà amb la música enregistrada. | 41.5425400,1.8947400 | 407812 | 4599577 | 1948 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Bo | Legal | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Josep M. Roma | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||
| 55641 | Festa de Sant Bernat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-sant-bernat | SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada. Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 137-140, 175 | XVIII-XIX | Festa desapareguda. | Sant Bernat és copatró de la vila d'Olesa i antigament es feia una festa en honor seu, el 20 d'agost, que ja s'ha perdut. Segons explica Mn Josep Duran (Olesa aimada: 137), el sant tenia una imatge a l'església parroquial però era petita i no gaudia de gaire devoció. Pel fet d'haver sortit airosos d'una tempesta, els olesans volien instituir una diada festiva a un sant que els protegís de les calamitats, i el consell municipal va decidir elegir el sant a sorts. El guanyador del sorteig fou sant Bernat, però com que era poc apreciat els prohoms van decidir tornar a fer el sorteig, que va donar el mateix resultat, i encara el van tornar a repetir una tercera vegada amb idèntic resultat. D'aquesta manera els membres del Consell no van tenir altre remei que instituir a perpetuïtat la diada de Sant Bernat com a festiva i declarar-l'hi un 'vot de poble'. Per aquesta festa s'organitzava una fira durant dos o tres dies que ocupava els carrers i places al voltant de l'església i gaudia d'una gran concurrència. La fira es va continuar celebrant fins ben entrat el segle XX, bé que reduïda a la plaça Nova. | 08147-137 | Plaça Nova | 41.5456200,1.8939400 | 407749 | 4599920 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||
| 55642 | Ball de Gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-4 | BAYONA, Alfons; VALLDEPERES, Elies (2008). 50 anys d'història olesana 1950-2000. Comunitat Minera Olesa, Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Menció especial del Premi de Recerca Vila d'Olesa, p. 431 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 235-245 SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 146-147 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 169-170 | XIX-XX | Dansa perduda. | Ball de Gitanes propi d'Olesa, amb trets diferencials d'altres balls de gitanes de la zona del Vallès, on era més implantat. A començament de segle XX a Olesa es ballava a la plaça de les Fonts per les festes majors i altres festivitats. En el ball de gitanes s'utilitzaven cintes per engalanar un arbre al voltant del qual es feia la dansa. Més tard es va substituir per un pal o verga sostinguda per un dansaire. A Olesa es feia servir un pal d'olivera a la soca del qual es fermaven les cintes. Al seu entorn evolucionaven els dansaires entreteixint les cintes virolades damunt la soca. Mentre ballaven cantaven: 'El ball de les gitanes,/ faldilles d'indianes,/ gipó de bombosí,/ zic, zic, zic.' Actualment, però, aquest ball s'ha perdut i és difícil que es pugui recuperar, ja que no queden persones vives que en recordin els passos ni tampoc se'n conserven testimonis visuals que permetin reconstruir-lo. El ball de gitanes que avui balla l'Esbart Olesà és l'estàndard d'aquest gènere que ballen molts altres grups. | 08147-138 | Plaça de les Fonts | És possible que el ball de gitanes sigui el vestigi d'alguna cerimònia relacionada amb l'olivera (VENDRANES; RULLIER 1996: 170). El Costum de fer balls el darrer dia de la collita al voltant i entre els oliverars és molt vell. El que és segur és que a començament de segle XX el ball de gitanes es feia a la plaça i congregava molta afició. La persona que a Olesa va impulsar aquesta dansa (molt estesa en alguns pobles del Vallès) fou Salvador Ubach, el qual també ensenyava els balls de dimonis de la Passió. Altres coreògrafs continuadors seus foren Domènec Vendranes, Vicenç Fusalba i un altre conegut amb el motiu de 'Xic de Brincos'. El local social era al Círcol i a la Casa del Poble, però públicament es ballava a la plaça de les Fonts. L'any 1929 es constituí al Casal Catequístic l'Esbart Dansaire Olesà. El seu primer mestre va ser el conegut escriptor i folklorista Barceloní Aureli Capmany. Joaquim Valls va ser l'iniciador i impulsor de l'esbart en els primers anys. Més tard el seu germà, Jaume, va continuar la tasca al front de l'entitat durant més de trenta anys. Després de la seva mort, l'entitat va tenir un impàs d'uns dos anys fins que, el 1977, un grup de joves va impulsar-ne una nova etapa. Entre les creacions més recents de l'Esbart hi ha la Moixiganga de la Passió, estrenada a mitjan de la dècada de 1980 i reestrenada el 1980. Més recentment, han posat en escena l'obra musical 'Temps de balneari', que recrea el món entorn del balneari de la Puda a l'any 1929. Aquesta obra té música adaptada i coreografia pròpia. | 41.5448700,1.8937100 | 407729 | 4599836 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55642-foto-08147-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55642-foto-08147-138-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55643 | Antigues fàbriques Montané i Sánchez (naus del sector sud) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-fabriques-montane-i-sanchez-naus-del-sector-sud | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-43 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 467-469 | XIX-XX | Conjunt format per dues naus industrials de tipologia molt semblant, i corresponents a l'època inicial de les fàbriques Sánchez i Muntané, de finals del segle XIX i principis del XX. Es tracta d'edificacions de maó vist, molt representatives de l'arquitectura fabril de l'època, les quals han conservat íntegrament l'estructura i volumetria originàries. Consten de planta baixa i les façanes presenten un ritme regular de grans obertures en forma de finestrals emmarcats entre pilastres. La xemeneia, feta de totxo refrectari, és de secció poligonal i coronada amb una cornisa amb motllura inferior i superior. | 08147-139 | Carrer Calvari, núm. 21 | L'empresa més antiga en aquest sector fou la fàbrica Sánchez, fundada el 1898 per Luís Sánchez Merlin. Més tard, el 1905 passà a ser dirigida per la seva vídua. A aquesta fàbrica pertanyia la xemeneia i altres construccions que no s'han conservat al sector sud-est. una altra fabrica que hi havia en aquest sector era la fàbrica Pons, que començà el 1904. La major part de les naus actuals corresponien a l'antiga fàbrica Muntané, que va començar a funcionar l'any 1921 com a indústria tèxtil, coneguda amb el nom de Muntanné i Cia. L'any 1923 canvià el nom i passà a dir-se 'Juan Montanné Font', nom que va perdurar fins a 1933, quan passà a denominar-se 'J. Montané Font, S.L.'. El 1963 va tancar les portes i, posteriorment, s'hi va instal·lar la fàbrica de galetes Rochina, que va tancar l'any 1980. Més endavant les naus han tornat a estar ocupades en el sector del tèxtil. Cal dir que, en aquest conjunt hi havia altres naus industrials, les quals han estat enderrocades: al solar que queda enmig de la illa de cases i a l'altra banda del carrer Joan Coca. | 41.5420600,1.8979100 | 408075 | 4599520 | 1921 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55643-foto-08147-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55643-foto-08147-139-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55518 | Edifici d'habitatges carrer de l'Església, 25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-dhabitatges-carrer-de-lesglesia-25 | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-21 | XX | Façana recentment restaurada. | Casa d'habitatges entre mitgeres amb una façana d'estill clàssic colonial que podria correspondre a principis del segle XX. Consta de planta baixa més dues plantes pis. En la façana destaca el treball dels estucats, amb uns esgrafiats interessants amb motius vegetals a la segona planta. El primer pis presenta una decoració més clàssica, amb un ampli balcó corregut i estucats a la façana que imiten carreus. | 08147-14 | Carrer de l'Església, núm. 25 | No s'ha conservat documentació sobre aquest habitatge però, per analogia amb altres edificis similars de la vila d'estil clàssic-colonial, podria correspondre a principis del segle XX. | 41.5449600,1.8941300 | 407764 | 4599846 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55518-foto-08147-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55518-foto-08147-14-2.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 99|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55644 | Pou de glaç de les Illes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-de-les-illes | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Escarxols i paparotges. | XVI-XVII | Cobert per la vegetació, en semi-ruïna. | Pou de glaç de dimensions força importants. Està situat a la partida de les Illes, uns 100 metres a l'oest del mas, en un terreny en pendent cobert per la vegetació. En queda la meitat de la construcció, que ha estat destruïda per les riuades a causa de la seva proximitat amb el Llobregat. L'estructura és de planta circular, de 6,5 metres de diàmetre per 7 d'alçada, i conserva la meitat de la volta de la coberta.Abans d'habilitar-s'hi un camí, no fa gaire, estava totalment cobert per la vegetació i era pràcticament invisible. | 08147-140 | A la propietat del mas les Illes | No es sap amb certesa el moment de construcció d'aquest pou, però al segle XVIII no n'hi havia cap. Per tant, és anterior o bé posterior a aquest segle. El fet que durant el segle XIX no hi hagi cap notícia d'aquest pou fa pensar que podria ser dels segles XVI-XVII i que va ser destruït per una riuada. | 41.5472800,1.8772400 | 406359 | 4600122 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55644-foto-08147-140-2.jpg | Física | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55645 | Forn de Sant Pere Sacama | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-sant-pere-sacama | CMRO (2003). 'Forn de Sant Pere Sacama', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, març, p. 3 | XVIII-XIX | En ruïna. | Forn de teules en ruïna situat uns 200 metres al sud de Sant Pere Sacama, just al costat del camí que hi condueix. Es tracta d'una construcció típica d'aquest tipus d'obra: de planta quadrada i emplaçada en un terreny en desnivell. Se'n conserva la part inferior, corresponent a la fogaina, i la paret exterior, on hi ha les dues boques del forn. La fogaina conserva dues fileres d'arcs de maó que sostenien la cambra superior (cambra de cocció), de la qual només n'ha quedat el forat excavat al terra. | 08147-141 | Prop de Sant Pere Sacama | L'any 2000 membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van portar a terme l'excavació d'aquest forn, que no va aportar cap material que permetés fer-ne una datació. | 41.5640400,1.9137600 | 409428 | 4601944 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55645-foto-08147-141-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55645-foto-08147-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55645-foto-08147-141-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins el territori del PEIN de Montserrat | 98|94 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||
| 55646 | Espai d'Interès Natural Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-dinteres-natural-riu-llobregat | <p>HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat p, 168-171</p> | Important presència de polígons i infraestructures viàries. | <p>L'Espai d'Interès Natural riu Llobregat està inclòs dins la zona PEIN Montserrat-Roques Blanques-Riu Llobregat i abasta una estreta franja de ribera a l'entorn del riu. Dins del terme municipal d'Olesa de Montserrat inclou uns superfície de 35,53 ha. En aquesta zona la conca del riu Llobregat s'obre a la plana i es fa ampla, després d'haver travessat l'estret congost del Cairat, prop de la Puda i als peus de la muntanya de Montserrat. En terme d'Olesa el Llobregat discorre entre els altiplans d'Olesa i d'Esparreguera fins la Roca de la Mona (topònim derivat d'una antiga masia que es deia la Llimona Jussana), quan entra en terme d'Esparreguera. Es tracta d'un terreny terrassat ocupat per vegetació de ribera, algunes zones d'horta i alguns polígons industrials, com els de la Flora, el conjunt industrial del Molí o el polígon de can Singla. La vegetació pròpia dels marges del riu Llobregat en els seus trams baix i mitjà és l'albareda, que en gran part ha estat destruïda. Al marge olesà no en queda cap exemple en estat pur, mentre que a la riba d'Esparreguera en queda algun bosquet situat en punts inaccessibles. Una zona d'especial interès és l'Areny del Molí (al lloc on hi havia l'antic molí d'Olesa) que darrerament ha rebut una atenció especial per part de l'Ajuntament. Fins fa uns anys aquesta zona era ocupada per una exuberant omeda que es va extingir amb l'aiguat de 1972. Ara s'intenta recuperar-lo com a espai natural amb bosc de ribera. A més de l'àlber formen part de la comunitat vegetal de la zona de ribera del Llobregat el freixe, la vinca, l'heura, el pollancre, el tamariu, el salze o les acàcies. Cal tenir en compte també l'interès d'aquesta zona com a espai de protecció per a les aus.</p> | 08147-142 | Riu Llobregat | <p>L'espai d'Interès Natural del riu Llobregat és un corredor que allarga el PEIN de Montserrat cap al sud-est, fins a Abrera i Martorell. Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). El territori d'Olesa no està inclòs en el Parc, sinó en la zona PEIN perifèrica, que inclou en total 572.72 ha del seu terme municipal. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública i que està pendent d'aprovació. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme d'Olesa incrementaria l'àrea protegida, però això no afectaria la zona del riu Llobregat.</p> | 41.5335700,1.8934000 | 407687 | 4598582 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55646-foto-08147-142-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55646-foto-08147-142-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | |||||||
| 55647 | Convent i capella de les monges Paül·les | https://patrimonicultural.diba.cat/element/convent-i-capella-de-les-monges-paulles | MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 148-150 | XX | Convent on hi ha instal·lades les monges Paül·les a Olesa de Montserrat. Es tracta d'una casa originària de 1929 però que ha sofert moltes reformes i ampliacions, sobretot a la part de ponent, de manera que exteriorment gairebé 158no és visible l'obra més antiga. Consta de dos cossos de diferents alçades, amb les façanes arrebossades i les obertures modernes. L'interior compta amb un pati central on hi ha la capella del convent, força àmplia, construïda entorn de 1950. La capella adopta un estil clàssic, i l'interior es distribueix en una nau amb capelles laterals. L'altar és presidit per una imatge de la Verge Miraculosa, titular de l'orde de Sant Vicenç de Paul, i és decorat amb una pintura mural. | 08147-143 | Carrer Santa Oliva, núm. 34 | Les monges paül·les es van establir a Olesa l'any 1929, gràcies a una donació de la família Puigjaner destinada a una de les seves filles, Amparo Puigjaner, que va entrar en aquest orde. La primera intenció era orientar-se a les visites domiciliàries de gent necessitada. Amb el temps, aquesta funció de llar d'infants es va anar encaminant cap a una funció més obertament educativa, que incloïa escola per a nens i nenes. La comunitat també ha portat a terme habitualment, i encara ho continua fent, tasques d'ajuda als sectors socials amb necessitats. | 41.5470500,1.8954200 | 407875 | 4600077 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55647-foto-08147-143-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55647-foto-08147-143-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Placa a la façana: 'Olesa de Montserrat a les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. En reconeixement de la seva tasca social i educativa al servei de la nostra vila. Aquest edifici ha estat destinat a llar d'infants des de l'any 1929 fins al 2004. Juny de 2005'. | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||
| 55648 | Monument als infants | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-als-infants | XX | Monument dedicat als infants, siutat a la semi-rotonda del carrer Argelines, on hi conflueixen el carrer Indústria i altres, amb motiu d'una guarderia que hi ha en aquesta plaça. Consisteix en una base circular de la qual s'aixeca una roca en forma de pilar pel qual hi ha tres infants que s'hi enfilen, mentre un quart infant es troba estirat a terra. El conjunt és obra de l'escultor olesà Amadeu Paltor, i es va realitzara la dècada de 1980. | 08147-144 | Semi-rotonda del carrer Argelines | 41.5468200,1.8869400 | 407167 | 4600060 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55648-foto-08147-144-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Amadeu Paltor Voltà (escultor) | 98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 | ||||||||||
| 55649 | L'Areny del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lareny-del-moli | <p>HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat p, 168-171</p> | <p>Zona d'especial interès natural situada en un meandre del riu Llobregat que ha quedat resguardat (malgrat que es troba a tocar de l'antic molí fariner i del posterior conjunt industrial del Molí) degut a què es tracta d'un indret especialment inundable. Per això ha pogut conservar les característiques naturals d'espai de ribera. Fins fa uns anys aquesta zona era ocupada per una exuberant omeda que es va extingir amb l'aiguat de 1971. Des de fa uns anys l'Ajuntament hi ha portat a terme algunes actuacions per recuperar-lo com a espai de lleure accessible als olesans. S'hi ha instal·lat una zona de picnic a l'esplanada central, on s'hi ha aixecat fins i tot un escenari per fer-hi actuacions. Hi ha diversos camins que recorren l'indret que, per la banda nord, queda limitat pel pas del canal de l'antiga fàbrica del Molí. També hi ha una casa refugi per als pescadors. L'Areny del Molí està inclòs en la zona PEIN Montserrat-Roques Blanques-Riu Llobregat, que abasta una estreta franja de ribera a l'entorn del riu.</p> | 08147-145 | Al riu Llobregat, prop del polígon industrial del Molí | 41.5401800,1.8848500 | 406983 | 4599325 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55649-foto-08147-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55649-foto-08147-145-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-02-06 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:37 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,54 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml