Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 55531 | Palanca de can Sedó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/palanca-de-can-sedo | COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 218-219 DOREL-FERRE, Gràcia (1992). Les colònies industrials a Catalunya. El cas de la Colònia Sedó. Ajuntament d'Esparreguera de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-38 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 360-361 SAUMELL OLIVERAS, Joan (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 59-63 | XIX | Abandonat. Pilastra malmesa. Estructura metàl·lica en mal estat. | Pont penjant sobre el riu Llobregat que antigament utilitzaven els obrers que treballaven a la colònia Sedó. El pont, que era només per a vianants, està fet amb una estructura metàl·lica sostinguda per dues torres-pilastra, una a cada banda del riu. Les pilastres, que pertanyen a un anterior pont construït el 1867- 68, estan fetes amb revestiment de pedra i amb maó a les cantoneres. El cablejat d'acer queda sostingut a la part superior de cada pilasta i manté tensada l'estructura metàl·lica. Actualment només es conserva un dels costats d'aquesta estructura. Tot i que molt malmesa, encara travessa el riu, i té una llargària d'uns 90 metres entre pilastra i pilastra. Els vianants passaven sota la pilastra per un arc d'un metre, que devia ser rmés o menys l'amplada que tenia el pont. Actualment, l'entorn es troba envaït per la vegetació de ribera, i l'antic camí que anava cap a Olesa ha quedat tallat per les instal·lacions del polígon industrial. | 08147-27 | Polígon industrial La Flora. | En aquest indret es construí el primer pont que va existir a Olesa i que travessava el Llobregat per comunicar amb Esparreguera. En principi havia de substituir la barca que s'utilitzava per travessar el riu, però finalment aquesta va subsistir. Aquest primer pont fou construït entre els anys 1867 i 1868 pels enginyers anglesos Cornelius i Miquel de Bergue, i va ser un dels primers ponts metàl·lics d'Espanya, amb una sola tirada de 90 m de longitud. El va impulsar l'empresari Puig i Llagostera, que tenia una industria tèxtil al marge dret del riu i necessitava que els treballadors d'Olesa el poguessin travessar. Aquest pont va esfondrar-se a causa de la catastròfica riuada del 24 d'agost de 1868 i l'any següent fou reconstruït segons el projecte original. La crescuda del Llobregat de l'any 1873 el va tornar a ensorrar. No es tornà a construir un pont fins el 1892, quan Antoni Sedó, nou propietari de la fábrica (l'actual colònia Sedó), decidí habilitar una palanca aprofitant les pilastres que quedaven d'empeus. El nou pont era penjat (menys car però només apte per a vianants), més sòlid i adaptat a les necessitats del terreny i de la fàbrica. Més recentment, les riuades de l'any 1971 el deixaren molt malmès i ja no fou reconstruït, ja que en aquestes dates tenia poca utilització. | 41.5464900,1.8739200 | 406081 | 4600038 | 1892 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55531-foto-08147-27-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El riu Llobregat fa de partió entre els termes municipals d'Olesa i d'Esparreguera. | 98 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||
| 55532 | Monument a Josep Canudas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-josep-canudas | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 123 MAMPEL, B i altres (1994). Olesa i el bàsquet. Una història de 60 anys. Olesa | XX | Monument en memòria de mossèn Josep Canudas, impulsor de l'esport del bàsquet a Olesa. És situat al lateral de la Bibioteca i consisteix en un tros de pista de bàsquet marcada a terra, amb una bola de granit on hi ha gravada la data de 1929. Al terra mateix hi ha la següent dedicatòria: 'Olesa a Mossèn Josep Canudas i Valls, impulsor del bàsquet a Olesa. MCMXCIV. Remarca dels límits de l'antiga pista municipal de bàsquet'. | 08147-28 | Parc municipal | Els primers contactes d'Olesa amb el bàsquet es remunten a l'any 1929, al Casal Catequístic, en un camp de terra i pals de fusta. L'any 1933 mossèn Josep Canudas i Valls va fomentar la pràctica d'aquest esport i va organitzar un partit contra l'Esparreguera per la Festa Major. Després d'una iniciativa efímera protagonitzada pel 'Frente de Juventudes' després de la Guerra Civil, l'any 1943 es va crear el Club de Bàsquet Olesa, que a partir d'aleshores ha tingut una activitat continuada i molt destacada en el panorama basquetbolístic català. Amb anterioritat a l'actual pavelló, inaugurat el 1985, el club de bàsquet havia jugat a la pista municipal en aquest indret, al costat de l'actual Biblioteca. | 41.5440800,1.8916400 | 407555 | 4599751 | 1994 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||||
| 55533 | Monument a l'agermanament entre Olesa i Weingarten | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-lagermanament-entre-olesa-i-weingarten | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 123 | XX | Monument dedicat a l'agermanament entre la vila d'Olesa de Montserrat i Weingarten. Es troba situat al costat de l'Ajuntament, enmig d'una rotonda del parc, junt amb una olivera i dos ceps (símbols d'Olesa i Weingarten). Consisteix en una forma de línies estilitzades, amb una placa a terra que té la següent inscripció: '21 d'abril 1984. Agermanament d'Olesa de Montserrat amb Weingarten'. | 08147-29 | Parc municipal | L'any 1984 es va fer oficial l'agermanament entre Olesa de Montserrat i la població alemanya de Weingarten, la qual ha propiciat contactes i intercanvis entre associacions, escoles, etc. | 41.5442500,1.8914500 | 407540 | 4599770 | 1984 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Amadeu Paltor Voltà | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||||
| 55507 | Porxos Plaça de les Fonts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/porxos-placa-de-les-fonts | Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual. 1989: núm. 44. FUSTÉ, Ramon; GALLOFRE, Isidre (1980). Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu. Arxiu històric COAC. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-03 | XIII-XIX | Casa situada a la Plaça de les Fonts que forma un cos avançat amb una poxada respecte a l'alineació de la resta d'habitatges. La façana adopta una distribució en tres eixos, sustentats cadascun en una arcada del porxo i amb balcons al primer i segon pis. Les arcades del porxo tenen com a base uns pilars fets amb carreus regulars però que han sofert diverses refaccions, mentre que els arcs, de mig punt i lleugerament rebaixats, són fets amb maó. La resta de la façana, acabada amb terrat, és arrebossada i pintada. L'interior del porxo és cobert amb voltes d'aresta mixtes. | 08147-3 | Plaça de les Fonts | Segons consta en el capbreu de 1548, en una nota marginal, l'any 1299 es va donar permís a Guillem Coscoll per edificar un porxo amb quatre arcades a la plaça de les Fonts. De tota manera, l'edifici deu haver sofert nombroses modificacions. L'any 1850 els arcs es trobaven deteriorats i foren restaurats en la seva totalitat. | 41.5449700,1.8939200 | 407747 | 4599847 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55507-foto-08147-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55507-foto-08147-3-2.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 93|94|98|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||
| 55534 | Monument als germans Casals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-als-germans-casals | ESTRADA PLANELL, Gemma (1989). La Puda. Un balneari als peus de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 2. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 63-67 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 124 | XX | Monument dedicat als germans Jaume i Josepa Casals i Diomedes, antics propietaris de l'Hotel Gori. Consisteix en diversos blocs de formes geomètriques amb dos relleus a banda i banda, amb l'efígie de cadascun dels germans i, en un forat que hi ha a l'extrem, l'escut d'Olesa. A la part inferior hi ha una inscripció que diu: 'Olesa als germans Casals'. | 08147-30 | Parc municipal | Els germans Jaume i Josepa Casals i Diomedes, fills de Joaquim Casals, eren propietaris de l'Hotel Gori, que va deixar de funcionar l'any 1931. Aleshores el van arrendar a Indústria Olesana S.A. (el Molí) i, més tard, van fer una transacció amb l'Ajuntament d'Olesa mitjançant el qual l'any 1933 la Casa Consistorial es traslladà a l'antic hotel. | 41.5443800,1.8910200 | 407504 | 4599785 | 1983 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55534-foto-08147-30-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Amadeu Paltor Voltà | 98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55535 | Monument a Daniel Blanxart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-daniel-blanxart | DALMASES, A i altres (1991). 'Olesa de Montserrat', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. I, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana (2ª edició), p. 368 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 129 | XX | Monument situat al Parc de la Vila que consisteix en un gran bloc de pedra de conglomerat on hi ha encastada una placa amb l'efígie de Daniel Blanxart, científic i melòman. Més avall hi ha una altra placa amb la següent inscripció: 'L'Escola d'Arts i Oficis en les seves noces d'or al seu fundador. Olesa 1974'. La roca de conglomerat (pudinga) és procedent de Monistrol de Montserrat. | 08147-31 | Parc municipal | Daniel Blanxart i Pedrals (1884-1965) fou catedràtic de l'Escola d'Enginyers Industrials Tèxtils de Terrassa i professor a les escoles Industrial i de Belles Arts de Barcelona. A Olesa fundà l'Escola Municipal d'Arts i Oficis l'any 1924. | 41.5441500,1.8906200 | 407470 | 4599760 | 1974 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Amadeu Paltor Voltà (escultor) | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||||
| 55536 | Torre del Rellotge (antic castell d'Olesa) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-rellotge-antic-castell-dolesa | <p>Anònim (1934). Vida Olesana, núm. 120 AA.DD. (1994). 'La Plaça nova', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual. 1987: núm. 57 (desembre) ESTEVE SALAS, Joaquim (1994). Estudi d'Olesa i Sacama a l'edat mitja (treball inèdit). FUSTÉ, Ramon; GALLOFRE, Isidre (1980). Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu. Arxiu històric COAC. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa A-03 MAURI MARTÍ, Alfred (2010). L'origen del nucli antic: la sagrera d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Quaderns d'Olesa, 2, Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat. PÉREZ, Antoni (1987). 'Els grafits de la presó d'Olesa. Una troballa fortuïta', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 40 (desembre) SAUMELL OLIVERAS, Joan (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 56</p> | XIV-XVI | <p>Torre que s'integra en un conjunt format per l'església (reconstruïda dels anys 1955-56). Antigament formava part del recinte del castell, del qual avui pràcticament no en queden vestigis. Es tracta d'una torre de planta quadrada, construïda amb pedra irregular (amb algun tram d'opus spitcatum a la part central) i amb carreus de gres roig a les cantonades. Hi manca l'últim cos, de planta octogonal, només insinuat en el lloc on hi ha les campanes. La torre té un atal·lussament a la base i molt poques obertures. L'interior de la torre va ser forada l'any 1900, quan s'hi va instal·lar un rellotge, que encara es conserva, amb un mecanisme de contrapesos. A l'interior de la torre es conserven una sèrie de grafits, sobre l'arrebossat de guix i calç, que constitueixen una mostra de l'ús de presó a que va estar destinada l'estança inferior. Recentment, en el transcurs d'obres realitzades a la plaça es va detectar un estrat amb materials ceràmics dels segles XIV i XV. Al peu de la torre s'hi va efectuar un sondeig arqueològic i es comprovà que el seu parament exterior continuava uns 5 metres per sota del nivell actual de la plaça, que degué ser sobrealçada en el segle XIV-XV. D'altra banda, a les dependències de la rectoria l'any 2002 es van posar al descobert diferents estructures que devien pertànyer a l'antic castell: un portal adovellat junt a un parament fet amb carreus de molt bona qualitat, així com un arc apuntat amb restes de policromia i un mur d'obra probablement romànica.</p> | 08147-32 | Plaça Nova | <p>El castell d'Olesa estava situat damunt d'un petit turó, al costat de l'església i ja està documentat en època alt medieval. En un primer moment devia consistir en una torre o fortificació (que no s'ha conservat) envoltada per un recinte murallat força ampli, fet amb un aparell de característiques romàniques del qual fins ben entrat el segle XX encara se'n conservava una part. Al segle XIV tota la jurisdicció civil i criminal passà a mans del monestir de Montserrat. Probablement devia ser en aquesta època quan el castell s'engrandí, al mateix temps que creixia la vila. El castell estava situat lleugerament al nord d'on actualment hi ha la rectoria, i tan sols se n'ha conservat un arc apuntat, restes d'algun mur i un finestral gòtic geminat, que més tard es va traslladar a la façana de migdia de la Rectoria. Així mateix, el recinte exterior constava de dues torres (una d'elles era la del campanar, que era més alt que l'actual Torre del rellotge) i una mena de baluard a l'angle nord-oest. La muralla exterior aprofitava l'important desnivell que hi ha en aquest sector. L'any 1315 hi ha constància que la universitat d'Olesa va construir la Casa del Comú al pati del castell. El 1728 es va obrir una finestra, tal com indica una inscripció. Els baixos de la torre van acollir la presó (que ja està documentada l'any 1712) fins al segle XIX, quan l'Ajuntament hi va col·locar un rellotge. Al segle XIX les dependències de l'Ajuntament foren ampliades i, entre d'altres usos, incloïen l'escola fins l'any 1929. L'any 1994, amb motiu de les obres de pavimentació de la plaça, s'hi va portar a terme una excavació d'urgència, dirigida per David Olivares, i l'any 1998 s'hi van portar a terme unes prospeccions arqueològiques geoelèctriques, dirigides per Narcís Carulla i Alfred Mauri.</p> | 41.5456200,1.8937700 | 407735 | 4599920 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55536-foto-08147-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55536-foto-08147-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55536-foto-08147-32-3.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Estructural | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-07-01 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda de la finestra reixada (pràcticament il·legible): 1728 | 92|93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||
| 55537 | Sant Pere Sacama (església) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-sacama-esglesia | AADD. (1992). Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (segles VI a.C. al XIV). Col·lecció Vila d'Olesa, 3. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat. CATALÀ, Pere (1990). 'Castell de Sacama', Els Castells catalans, vol. I. Barcelona, Rafal Dalmau Editors (2ª edició), pp. 448-451 Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual. 1986: núm. 34; 1987: núm. 11 DALMASES, A i altres (1991). 'Olesa de Montserrat', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. I, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana (2ª edició), pp. 364-368. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa A-01 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 79-83 MAURI MARTÍ, Alfred (2010). L'origen del nucli antic: la sagrera d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Quaderns d'Olesa, 2, Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat. SAUMELL OLIVERAS, Joan (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 33-36, 40-42 SOLÀ, J. Sant Pere Sacama (treball inèdit) PAGÈS PARETAS, Montserrat (1992). 'Castell de Sacama', Catalunya romànica, vol. XX. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana. | X-XVIII | Església d'origen romànic, situada al costat de les restes de l'antic castell de Sacama, que era al cim del rocam, així com altres vestigis arqueològics diversos d'època ibèrica i altmedieval. L'ermita és una construcció de nau única acabada amb absis, la qual té una disposició lleugerament girada. L'absis (l'única part que es conserva de l'obra romànica) té una finestra de doble esqueixada. Està decorat amb grups de tres arcuacions, separats per bandes llombardes, les quals parteixen d'un alt sòcol. El campanar és d'espadanya reconstruït. La resta de la nau presenta nombroses refeccions, ja que el temple va ser substancialment reformat durant els segles XVI, XVII i principi del XVIII. La nau nau va ser allargada per sobre de fossar, la volta refeta i sobrealçada, col·locada a la mateixa alçada que l'absis. El portal, de mig punt adovellat, és modern. L'antic tenia dos capitells esculpits que es poden datar al segle XII. A l'interior, dins del mur de l'absis, hi ha dues fornícules a la part inferior col·locades simètricament. Durant la recent restauració aparegueren restes molt escasses de pintura mural de datació incerta a la part de l'absis. La volta, del segle XVIII, és de canó i té motllures neoclàssiques. | 08147-33 | Prop del torrent de Canaletes | El castell apareix esmentat ja els anys 938 i 940, en documents conservats antigament a Montserrat. Originàriament s'anomenava castell de Camba, i era un dels castells de frontera (juntament amb el de les Espases, Voltera o Esparreguera...) que formava part de la línia de defensa del Llobregat a la zona de Montserrat. Fou venut el 963 pel Comte Miró al seu fidel Eigofred (el qual apareix anomenat d'altres maneres). Aquest personatge donà el Castell de Cambra, amb la seva església de Sant Pere, al Monestir de Ripoll. Però sembla que el domini fou ocupat pel Comte Borrell i això provocà diversos plets, un dels quals, celebrats a Vic el 1002 es resolgué a favor de Ripoll. Entorn del 1021 es celebrà un nou judici a Sant Cugat, presidit per la comtessa Ermessenda i amb la participació de l'abat Oliba, que també fallà a favor del monestir ripollenc. Com a conseqüència d'aquests litigis la possessió per part de Ripoll en va sortir debilitada, i ara ja només es parla de l'alou del terme del castell de Sacama, mentre que els castell devia restar en poder dels comtes, que hi devien tenir feudataris o castlans. Com a mínim a partir del 1058 els castlans eren els Castellví, senyors de Castellví de Ronsanes. El 1076 aquesta família va rebre també la senyoria i la parròquia de Santa Maria d'Olesa. A partir d'aleshores el domini i la jurisdicció de Sant Pere Sacama i d'Olesa resten lligades. Més tard, el 1261, el castell i l'església foren adquirits pel Monestir de Montserrat. I finalment, l'any 1359 Pere III el Cerimoniós va vendre al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, tota la jurisdicció de la vila d'Olesa, juntament amb el castell de Sacama. El monestir de Montserrat fou senyor de l'indret fins al segle XIX. Les restes conservades del castell poden considerar-se de la segona meitat del segle IX o del X. Cap a mitjan segle XII, quan pertanyia a la baronia de Castellví, s'hi van fer algunes reformes, segurament de poca envergadura. Al segle XIII el castell ja devia estar en declivi en benefici de la vila d'Olesa, murallada i fortificada, i no s'hi efecturaren les reconstruccions que s'evidencien en altres castells del Baix Llobregat. Al segle XIV ja no devia utilitzar-se com a fortalesa ja que, al peu del castell, hi ha documentat el mas de Sant Pere. Pel que fa a l'església, ja apareix esmentada l'any 966. d'aquesta capella preromànica pràcticament no n'ha quedat res, excepte potser una part de la paret nord. La construcció actual s'emmarca en la tipologia del primer romànic, de principis del segle XI. En aquest moment Sant Pere Sacama ja és documentada com a parròquia. Al final del segle XV s'hi va construir un retaule que encara es conserva el 1936. Al segle XVI la capella restava abandonada i quasi en ruïnes. A mitjan segle XVI els Valldeperes entraren a la propietat de Sant Pere Sacama substituint els Coscoll. Aquesta família en els anys successius a 1591 va reformar el mas i bastir de nou la capella utilitzant les runes del castell. Però no va ser fins a la darreria del segle XVII o principi del XVIII que la nova capella no va quedar enllestida i fou novament habilitada al culte i ornamentada amb un altar barroc. L'any 1936 aquesta ornamentació interior va ser destruïda. A partir del 1979 el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà hi va portar a terme excavacions arqueològiques, les quals van documentar l'existència d'un assentament ibèric, les restes d'un habitatge alt-medieval (segles IX i X) i el fossar de l'església. Uns anys més tard membres del mateix centre, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, s'encarregaren de la restauració de l'església: s'hi va refer el campanar, el sostre i la coberta, i es va consolidar l'estructura. | 41.5668700,1.9120600 | 409290 | 4602260 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55537-foto-08147-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55537-foto-08147-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55537-foto-08147-33-3.jpg | Inexistent | Pre-romànic|Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es conserven tres capitells que podrien procedir del portal d'aquesta església al Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà.Dins el territori del PEIN de Montserrat.Fins no fa gaire al peu de l'església hi havia el mas de Sant Pere, que està documentat des de l'any 1357. Per unes notes històriques de Joan Solà, sabem que del segle XIV al XVIII hi va haver dues famílies propietàries d'aquest mas, anomenades Coscoll i Valldeperes, i durant el segle XVIII passà als Puigjaner i Olivella.Aquesta casa conservava en una de les finestres una inscripció amb data de 1500 i de 1644 amb la següent inscripció: 'Franceç de Valldepera me fecit' i una altra damunt del portal: '1637'. | 91|92|94|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||
| 55539 | Muntanya de Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muntanya-de-sant-salvador-de-les-espases | <p>CASADES GRAMATXES, Pelegrí (1886). 'Excursions a Olesa de Montserrat i sermita de st. Salvador de les Espases', Memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, VII CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1990). 'Castell de les Espases'; Els Castells catalans, vol. I. Barcelona, Rafel Dalmau Editors (2ª edició), pp. 402-407 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa A-02 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 280 HERNÁNDEZ, Àngel M. (2003). Ressons de Sant Salvador de les Espases. Associació d'Amics de Sant Salvador de les Espases. Olesa. HERNÁNDEZ, Àngel M. (2008). Sant Salvador de les Espases, una ermita singular. Associació d'Amics de Sant Salvador de les Espases. Olesa. MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 187-193 PAGÈS PARETAS, Montserrat (1990). Sant Salvador de les Espases (pròleg a la segona edició de la monografia de Joan Solà). Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat. SOLÀ, Joan (1990). Història de Sant Salvador de les Espases. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1ª edició: 1929)</p> | <p>Cim muntanyós de característiques peculiars per la seva forma escarpada i triangular. Està situat a ll'extrem nord-occidental del terme d'Olesa. De fet, el vèrtex del cim serveix de partió dels termes d'Olesa de Montserrat, Vacarisses i Esparreguera. El mateix nom de Sant Salvador de les Espases ja indica un relleu espadat, fet amb roques de conglomerat de característiques similars a Montserrat. De fet, es tracta d'un dels contraforts sud-orientals del massís de Montserrat. Per entremig discorre el riu Llobregat, que a la part nord ha de travessar l'estret congost del Cairat. Al cim de la muntanya hi ha l'ermita de Sant Salvador de les Espases i les restes de l'antic castell de les Espases. Aquestes construccions, però, pertanyen al terme municipal d'Esparreguera, però a la parròquia de Santa Maria d'Olesa.</p> | 08147-35 | Prop del torrent de l'Afrau | <p>Segons una llegenda, que ja existia el 1820 perquè es recull en els goigs, els orígens de Sant Salvador estarien lligats a una batalla contra els sarraïns que hauria tingut lloc en època del comte Ramon Berenguer de Barcelona. Des d'un punt de vista històric, hi ha qui dedueix, a partir de l'arc de ferradura que s'ha conservat, que la fortalesa podria ser originària de l'època andalusina (HERNÁNDEZ 2003: 29). Altres autors creuen que el castell fou bastit en temps del comte Guifré el Pelós (878-879) com un punt estratègic per afermar la conquesta definitiva de la zona de Montserrat (PAGES 1990: XIV). Situat en un espadat feréstec, el castell tenia contacte visual amb els de Collbabó i Montserrat, i formava part de la línia que defensava la frontera amb els sarraïns, situada al Llobregat. El topònim (antigament en la forma 'spaa') deriva dels espadats que envolten el puig. El castell de les Espases, però, no apareix documentat fins l'any 985, quan Guillem, del llinatge dels Gurb-Querat, el va comprar al comte Borrell, i a partir d'aquest moment quedarà unit amb el castell d'Esparreguera, amb el qual formarà un sol terme. A partir del segle XII sembla que el castell de les Espases, que ha perdut valor estratègic, ja es troba en declivi en benefici del d'Esparreguera. A partir del començament del segle XIII els Cardona eren senyors dels dos castells. Finalment, l'any 1351 el prior de Montserrat, Jaume de Vivers, va comprar els castells d'Esparreguera i de les Espases. Pel que fa a l'església, el seu origen no és gaire clar. Una hipòtesi és que fou fundada en aquest moment de l'adquisició per part de Montserrat (PAGÈS 1990: XVIII) i dedicada a l'advocació de Sant Salvador (identificada amb la Transfiguració del Senyor), que no és anterior al segle XII. Altres autors (CASADES 1886: 128) sostenen que l'ermita data del segle XI i era primitivament romànica. L'edifici actual, però, sembla que correspon bàsicament a una construcció del segle XVI en estil més o menys gòtic tardà. L'any 1351 consta que la capella era administrada pels consellers de la ciutat de Manresa, dret que van conservar en els segles successius. Els consellers manresans s'encarregaven del manteniment i d'organitzar els aplecs que hi celebraven els pobles de l'entorn. A les darreries del segle XVII i al XVIII vivia a l'ermita un deodat. El 1715 l'ermita quedà abandonada i, per bé que el culte fou restablert el 1784, no aconseguí estabilitzar-se. El santuari ha atret moltes personalitats que hi han peregrinat. El 1572 ho va fer Joan d'Àustria, en pas per Montserrat, el qual va oferir a l'ermita un valuós fanal d'or junt amb 13 banderoles arrabassades als turcs en la batalla de Lepant i, segons Joan Solà, a mitjan segle XIX encara es podien veure a les parets de l'ermita. El 1868 l'ermita va passar a la responsabilitat eclesiàstica de la parròquia d'Olesa, però a principis de segle XX el santuari es trobava en estat ruïnós i, gràcies precisament a la tasca del pare Joan Solà, escolapi de Terrassa, el 1924 va ser totalment restaurada. El santuari tenia un retaule gòtic la prredel·la del qual fou salvada de l'onada anticlerical de 1936 i actualment es conserva al Museu de Terrassa (castell-Cartoixa de Vallparadís). A la dècada de 1970 es constituí l'associació Amics de Sant Salvador de les Espases, amb seu a la parròquia d'Olesa, que vetlla per a la conservació del santuari i n'organitza l'aplec. Els darrers anys el santuari ha patit nombroses vicissituds (aiguats del 1971, incendis o la caiguda d'un llamp, que va matar un home) i ha hagut de ser restaurada en diverses ocasions; l'última el 1985, any del mil·lenari de la seva constància documental. Entre els anys 1977-78 l'escultor olesà Amadeu Paltor va construir una imatge de Sant Salvador perquè presidís l'altar.</p> | 41.5789200,1.8845600 | 407015 | 4603627 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55539-foto-08147-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55539-foto-08147-35-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-07-01 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins el territori del PEIN de Montserrat. Sant Salvador de les Espases forma part dels 100 cims de Catalunya seleccionats per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. Per accedir-hi cal prendre un corriol en direcció nord, seguint el torrent de l'Afrau, que surt uns 150 m abans del balneari de la Puda. Un altre camí, més fàcil, és des de la ctra. De Manresa a Terrassa (C-58) a l'alçada de la masia de l'Orpina. D'aquí surt un camí fins prop del Puig de l'hospici (o de les Carboneres) on cal deixar el cotxe i continuar a peu uns 20 minuts. | 2153 | 5.1 | 1785 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55540 | Aplec de Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-salvador-de-les-espases | Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (1990). Ermita de Sant Salvador de les Espases. Estudi sobre el passat de l'ermita i el seu castell (treball inèdit). FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 292 HERNÁNDEZ, Àngel M. (2003). Ressons de Sant Salvador de les Espases. Associació d'Amics de Sant Salvador de les Espases. Olesa. MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 187-193 PAGÈS PARETAS, Montserrat (1990). Sant Salvador de les Espases (pròleg a la segona edició de la monografia de Joan Solà). Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat. P. XVIII, XXII SOLÀ, Joan (1990). Història de Sant Salvador de les Espases. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1ª edició: 1929), p. 44, 53 | XVII-XXI | Sant Salvador de les Espases és un santuari situat a dalt d'un espectacular espadat, al punt de confluència dels termes d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Els olesans hi continuen fent un aplec, que actualment es fa el primer diumenge de setembre. L'Associació d'Amics de Sant Salvador de les Espases s'encarrega de mantenir l'ermita en condicions per aquest dia i de l'organització de l'aplec. La concurrència sol ser força alta, de dues-centes a tres-centes persones. La romeria consisteix en fer l'itinerari fins a l'ermita, un esmorzar, concurs de poesia i una missacantada a la capella. Altres pobles de l'entorn, com Esparreguera, Vacarisses o Terrassa, també hi fan els seus aplecs però en altres diades. | 08147-36 | Sant Salvador de les Espases | Segons documents citats pel pare Joan Solà, al segle XVII ja hi ha constància d'aplecs a Sant Salvador que celebraven anualment els pobles de l'entorn (SOLÀ 1990: 37). Al segle XVIII els obrers elegits pels Consellers de Manresa (que eren els administradors d'aquest santuari) acudien cada any a l'aplec. L'advocació de Sant Salvador (identificada amb la Transfiguració del Senyor) va difondre's a partir del segle XII. La festa era el dia 6 d'agost, i l'aplec es celebrava el diumenge següent, si no coincidia amb diumenge. Segons Joan Solà, des de temps immemorial 'quasi tots els pobles dels voltants, especialment Olesa, visiten el Salvador, acompanyats d'un Senyor sacerdot per celebrar-hi Santa Missa (...). A més de la Missa a la Capella, se celebrava amb tota pompa un Ofici cantat a la Parròquia' (SOLÀ 1990: 43). Ja des d'antic, altres pobles de l'entorn feien el seu aplec en altres diades; per exemple, Vacarisses per Sant Joan Degollaci. Fins a mitjan segle XX la romeria més tradicional encara es mantenia molt viva: a les cinc de la matinada es resava el rosari de l'Aurora i es sortia de l'església parroquial tot portant la imatge del Sant Crist. A l'ermita s'hi feien dues misses, i també sardanes i teatre. Era tradició que es representessin determinats sainets i que es recitessin poesies. Després es resava el rosari abans de marxar. De tornada, a la Casa Blanca, que ja no existeix, s'hi feia una ballada de sardanes. | 41.5790000,1.8842500 | 406989 | 4603636 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55540-foto-08147-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55540-foto-08147-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55540-foto-08147-36-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||
| 55541 | Aplec de Sant Pere Sacama | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-pere-sacama | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 240 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 79-83 | XX | El santuari de Sant Pere Sacama consta d'una ermita d'origen romànic situada al costat de l'antic castell del mateix nom. Tradicionalment s'hi feia un aplec amb motiu de la festa de Sant Pere. Fou la família Puigjaner, propietària del santuari, qui va idear l'aplec a la dècada de 1920. Consistia en una missa i un àpat. En principi estava reservada a persones vinculades a la família, però amb el temps va anar adquirint un caire més popular i multitudinari. Era tradició sacrificar un cap de bestiar, normalment un xai, que es cuinava i es repartia entre els convidats. Després de la supressió d'aquesta festa l'aplec es fa en diumenge i es fa de forma més senzilla. | 08147-37 | Ermita de Sant Pere Sacama | 41.5668700,1.9120600 | 409290 | 4602260 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55541-foto-08147-37-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||||
| 55542 | Sant Pere Sacama (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-sacama-jaciment | <p>CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1990). 'Castell de les Espases'; Els Castells catalans, vol. I. Barcelona, Rafel Dalmau Editors (2ª edició), pp. 402-407 ESTEVE SALAS, Joaquim (1994). Estudi d'Olesa i Sacama a l'edat mitja (treball inèdit). SOLÀ, Joan (1990). Història de Sant Salvador de les Espases. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1ª edició: 1929) GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa A-02 MAYORAL, F (1989). 'Resultats de la intervenció arqueològica feta a Sant Pere Sacama (Olesa de Montserrat)'. A: Pre-actes de les I Jornades d'arqueologia del Baix Llobregat. Castelldefels, p.428-433 . MURIEL, S.; PUJOL, M . 'Estudi antropològic i paleopatològic de les restes òssies de quatre sepultures de l'ermita de Sant Pere Sacama (Oles de Montserrat', a: II Congrès d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sant Cugat del Vallès. Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), p.561-566 PAGÈS PARETAS, Montserrat (1990). Sant Salvador de les Espases (pròleg a la segona edició de la monografia de Joan Solà). Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat. SALES CARBONELL, J (1996-2001). 'Sant Pere Sacama (Olesa de Montserrat, Baix Llobregat)', a: Jornades d'Arqueologia 2001. Intervencions arqueològiques i paleontològiques a les comarques de Barcelona (1996-2001). La Garriga .Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p.257-258 . SALES CARBONELL, J (2003). 'La necròpolis baixmedieval i l'ermita de Sant Pere Sacama (Olesa de Montserrat, Baix llobregat)', a: II Congrès d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sant Cugat del Vallès. Associació Catalana per a la recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), p.554-560 . SÁNCHEZ CAMPOY, Eduard (1992). 'Sant Pere Sacama en el context arqueològic de la Catalunya central', a Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (segles VI a.C. al XIV). Col·lecció Vila d'Olesa, 3. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 63-66. SOLÍAS, J.M (1982). El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana . Universitat de Barcelona.</p> | -VI-XIII | Vestigis molt arrasats, actualment no visibles. | <p>Jaciment ibèric i altmedieval situat al turó on hi ha l'església d'origen romànic de Sant Pere Sacama juntament amb restes de l'antic castell de Sacama. Les restes del castell són fetes en bona part amb obra d'opus spicatum i correspondrien als segles IX o X. Les excavacions realitzades en aquest indret han permès documentar un assentament ibèric que alguns autors (SÁNCHEZ 1992) consideren que es podria tractar d'un punt de guaita o talaia, més que no pas d'un oppidum. Aquest estaria vinculat amb altres talaies que controlaven la ruta del Llobregat, ja que la seva situació estratègica li permetia controlar la vall de la riera de Sant Jaume i també el pas, més al sud, que anava cap al coll de Bram, per on possiblement transcorria el camí d'època antiga per la vall del Llobregat. De l'assentament ibèric n'han quedat escassos vestigis de murs fets amb sòcol de pedra i la resta amb tovot, els quals formaven una planta poc definida. En tot el jaciment s'han recollit nombroses restes ceràmiques d'època ibèrica, però no estan relacionades amb les estructures descobertes. El conjunt té un alt percentatge de ceràmiques fetes a mà i amb superfícies brunyides. Això, junt amb l'aparició d'un parell de fragments de ceràmica àtica de vernís negre, indica un context cronològic de l'Ibèric Antic i Ple (segles VI-II aC), sense que es pugui precisar més. En aquest sentit, cal destacar el fet que no apareguin ceràmiques ibèriques tardanes ni romanes d'època republicana. Una de les troballes més significatives van ser les restes de fauna, que es podrien interpretar com un sacrifici de fundació. Les excavacions també van posar al descobert un habitatge d'època altmedieval, que estava situat ben bé al costat sud-oest de l'església, en una petita esplanada entre roques. Se n'han conservat alguns murs que dibuixen un espai d'una sola habitació amb dues estructures domèstiques definides: una sitja i un nínxol que podria servir per guardar-hi la vaixella. Aquest habitatge devia estar en ús des dels segles X o XI fins al XIII. En aquest mateix sector s'hi ha documentat el fossar de l'església, en el qual van aparèixer dues sivelles. Aquests enterraments segurament són posteriors al moment d'habitacle de la zona, ja que normalment aquests s'agrupen al voltant de l'església i lluny dels habitatges. El fossar es podria datar a partir del segle XIII. En aquest moment l'ocupació quedaria limitada al castell fins al segle XIV, quan es construeix, en aquesta mateixa zona però situada més a l'esplanada una mica més gran, la masia de Sant Pere, actualment també destruida. L'excavació a la zona del castell va permetre recuperar ceràmiques grises, en verd i manganès, ceràmica blava de Paterna, algunes peces de ferro i monedes.</p> | 08147-38 | Sant Pere Sacama | <p>El castell de Sacama (primitivament anomenat de Camba) apareix esmentat ja els anys 938 i 940. Era un dels castells de frontera (juntament amb el de les Espases, Voltera o Esparreguera...) que formava part de la línia de defensa del Llobregat a la zona de Montserrat. Més endavant va ser donat al monestir de Ripoll, però aviat entrà en diversos litigis. Com a mínim a partir del 1058 els castlans eren els Castellví, senyors de Castellví de Ronsanes. El 1076 aquesta família va rebre també la senyoria i la parròquia de Santa Maria d'Olesa. A partir d'aleshores el domini i la jurisdicció de Sant Pere Sacama i d'Olesa resten lligades. Més tard, el 1261, el castell i l'església foren adquirits pel Monestir de Montserrat. I finalment, l'any 1359 Pere III el Cerimoniós va vendre al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, tota la jurisdicció de la vila d'Olesa, juntament amb el castell de Sacama. El monestir de Montserrat fou senyor de l'indret fins al segle XIX. Les restes conservades del castell poden considerar-se de la segona meitat del segle IX o del X. Cap a mitjan segle XII, quan pertanyia a la baronia de Castellví, s'hi van fer algunes reformes, segurament de poca envergadura. Al segle XIII el castell ja devia estar en declivi en benefici de la vila d'Olesa, murallada i fortificada. Al segle XIV ja no devia utilitzar-se com a fortalesa ja que, al peu del castell, hi ha documentat el mas de Sant Pere. Pel que fa a l'església, ja apareix esmentada l'any 966. D'aquesta capella preromànica pràcticament no n'ha quedat res, excepte potser una part de la paret nord. La construcció actual s'emmarca en la tipologia del primer romànic, de principis del segle XI. En aquest moment Sant Pere Sacama ja és documentada com a parròquia. Els anys successius a 1591 va reformar el mas i bastir de nou la capella utilitzant les runes del castell. Però no va ser fins a la darreria del segle XVII o principi del XVIII que la nova capella no va quedar enllestida i fou novament habilitada al culte. A partir del 1979 el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà hi va portar a terme excavacions arqueològiques. Aquestes van ser completades més tard per diferents excavacions d'urgència de la Generalitat: l'any 1985 dirigida per Florenci Mayoral, i els anys 1999 i 2000 sota la direcció de Jordina Sales (de l'empresa ArqueoCat).</p> | 41.5669000,1.9120600 | 409290 | 4602263 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55542-foto-08147-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55542-foto-08147-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55542-foto-08147-38-3.jpg | Legal | Medieval|Romànic|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2019-12-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins el territori del PEIN de Montserrat | 85|92|81 | 1754 | 1.4 | 1782 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||
| 55543 | Mas Vilar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-vilar | AADD. (1992). Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (segles VI a.C. al XIV). Col·lecció Vila d'Olesa, 3. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 26 AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat, fitxa M-08 Anònim (2003). 'El mas Vilar', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, butlletí mensual, núm. 64 (juny), p. 5-15 BASSÓ PARENT, Salvador (1998). 'Finalitza la campanya arqueològica del mas Vilar', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, butlletí mensual, núm. 62 (desembre) PUJOL, M (2000). 'Estudi antropològic de les restes humanes del jaciment 'mas Vilar' a Olesa de Montserrat (el Baix Llobregat)', a: 1r Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, 13, 14 i 15 de novembre de 1998. Actes. Barcelona. Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), D.L., p. 320-328 VILA, J. M (2000). 'Evolució arquitectònica d'una petita explotació pagesa medieval. El mas Vilar d'Olesa de Montserrat (s. XI-XV)', a: 1r Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, 13, 14 i 15 de novembre de 1998. Actes. Barcelona. Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM). D.L, p.308-319. | XI-XV | Molt arrasat, però les restes de murs consolidats amb ciment. | Antic mas medieval, actualment en ruïnes, situat uns 150 metres al nord-oest de l'església de Sant Pere Sacama i de l'antic castell de Sacama. Se'n conserven restes dels murs a nivell de fonamentació de diverses cambres. Les intervencions arqueològiques que s'hi han realitzat han permès traçar, malgrat el notable arrasament de les estructures, una hipòtesi d'evolució constructiva del conjunt. En una primera fase (de mitjan segle XI) s'hi documenta una torre rodona. En una segona fase (al llarg dels segles XII i XIII) l'assentament s'amplia amb noves estructures. Es construeix un segon edifici a l'oest de la torre format per dues habitacions, el qual va esdevenir la construcció central del nou mas. El recinte estaria organitzat a l'entorn d'un pati central. En aquest moment, el conjunt ja havia perdut la seva funció de residència senyorial i l'habitatge passa a ser el centre d'una petita explotació pagesa. En aquesta fase o en l'anterior es construeix la bassa que està situada en el camí d'accés. En una tercera fase (1350-1388), que coincideix amb els anys posteriors de la pesta negra, el mas és abandonat i agregat al mas veí de Sant Pere, situat als peus de l'església. En una quarta fase (1388-1496) el mas és restaurat però té una vida efímera. Les antigues dependències es tornen a posar en ús i es construeixen dos murs que conformarien un pati obert al costat sud. Aquest espai posteriorment va ser dividit amb la construcció d'un tancat destinat als ramats. En aquest moment també es construeixen contraforts a les cantonades, s'obre una porta exterior de la torre i es posen en funcionament dues sitges. Cal dir que en una de les sitges s'hi va trobar l'esquelet d'un individu amb indicis d'haver estat assassinat i amagat en aquest lloc. Una de les habitacions disposava de coberta i la resta és possible que només s'utilitzés per tancar el bestiar. A partir del 1496 el mas resta abandonat definitivament. | 08147-39 | Mas Vilar | El castell de Sacama (primitivament anomenat de Camba) apareix esmentat ja els anys 938 i 940. Les restes conservades del castell poden considerar-se majoritàriament de la segona meitat del segle IX o del X. Pel que fa a l'església, ja apareix esmentada l'any 966. Al costat de l'església les excavacions arqueològiques van posar al descobert un habitatge altmedieval que devia estar en funcionament des del segle X o XI fins al XIII. Així mateix, almenys des del segle XIV, als peus de l'església hi havia també el mas de Sant Pere, actualment desaparegut. Pel que fa al mas Vilar pròpiament,el seu origen podria situar-se al segle XI, en el moment de la feudalització. Aquesta fase inicial coincidiria amb la torre i podria constituir un petit domini concedit pel castlà del castell de Sacama a algun dels seus soldats per contribuir al seu manteniment. Això no obstant, la primera notícia documental és una carta de compra-venda de l'any 1388 per la qual Francesc Coscoll ven a Pere Vilar, que ja tenia altres possessions a la zona, un mas enrunat. El 1496 Anton Duran i Coscoll pren en emfiteusi el mas Vilar que, per tant, retorna a mans dels propietaris del mas de Sant Pere, del que s'havia segregat poc més d'un segle abans. L'any 1598 el mas Vilar és propietat de Bartomeu Valldeperes, successor de la família Coscoll. Un descendent d'aquest, Pere Valldeperes i el seu fill, eren propietaris el 1735 del Mas de Sant Pere, situat a tocar del castell i de l'església, 'juntament amb un altre mas derruhit y desabitat anomenat lo mas Vilar, a dit mas de Sant Pere Sacama unit y agregat amb totas sas terras, honors y possessions, situats en la Quadra de Sant Pere Sacama' (CMRO 1992, 26-27). Durant els anys 1996-1998 s'hi van portar a terme excavacions arqueològiques, dirigides per J.M. Vila. | 41.5675000,1.9104100 | 409154 | 4602331 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55543-foto-08147-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55543-foto-08147-39-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Per accedir-hi cal seguir el camí uns 100 metres passat Sant Pere Sacama. Al l'indret on el camí fa una ziga-zaga, cal prendre un corriol que està indicat i endinsar-se pel bosc uns 50 metres en direcció oest.Dins el territori del PEIN de Montserrat | 85 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55508 | Cal Nicolau Ric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-nicolau-ric | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-05 | XIX | Escrostonats i escletxes en façana. | Casa unifamiliar de composició clàssica que respon a un tipus de casa burgesa de finals del segle XIX. Es tracta d'un edifici entre mitgeres, de planta baixa més tres pisos. La façana s'estructura en tres crugies, amb grans portals a la planta baixa i balcons als dos pisos superiors, amb baranes de fosa i tancats amb persianes, mentre que el tercer pis té finestres. L'edifici acaba amb un terrat. Destaca el treball de les portes de fusta de l'entrada. La façana posterior consta d'un balcó a la planta primera, on està situada l'habitació principal, que dóna a un jardí privat. Tot i les restauracions que ha tingut, la casa ha conservat els trets essencials. A l'interior destaquen l'escalinata d'accés a les plantes superiors així com els treballs en guix de l'obra originària, amb enteixinats i motllures als sostres en diverses habitacions. | 08147-4 | Carrer Coscoll, núm.17 | Segons el Cadastre, l'edifici va ser construït l'any 1871, any que coincideix amb la data marcada en la façana posterior. La casa va ser restaurada i reformada a la dècada de 1940, quan la va adquirir l'actual propietari, sense que en resultés modificada l'estructura original. | 41.5449700,1.8924500 | 407624 | 4599849 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55508-foto-08147-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55508-foto-08147-4-2.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Data en la façana posterior: 1871La casa també és coneguda com cal Dalmases. | 99|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55544 | Cal Puigjaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-puigjaner | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-02 | XVI-XIX | Les pluges han afectat la teulada i pisos superiors. | Casa pairal situada al nucli urbà entre mitgeres, una de les més notables d'Olesa. El casal, profundament reformat al segle XIX, ha mantingut les característiques constructives d'aquesta època. Consta de planta baixa i dos pisos. La façana, molt austera, segueix una composició simètrica amb tres eixos de balcons als dos pisos superiors. És arrebossada i no presenta cap decoració, a part d'un portal adovellat i una petita fornícula al costat del balcó central. L'interior es distribueix en tres crugies. A la planta baixa hi ha un llarguíssim celler i altres elements com un pou i dues tines, o la cuina amb la llar de foc. Les plantes superiors, on hi havia la part residencial, estan distribuïdes al voltant d'un pati cobert. Al primer pis es conserven pintures murals corresponents al segle XVIII. A la part posterior, junt a un pati, l'immoble s'allarga per un dels costats amb unes dependències antigament dedicades a l'elaboració del vi. Es tracta d'una construcció llarguíssima, que consta de diferents trams, alguns sostinguts amb arcs diafragmàtics de maó, i que desemboca al carrer de Santa Oliva. El seu interior, tot i que en un estat molt precari, conté un conjunt molt interessant dedicat a la producció de vi en l'època de la primera mecanització; és a dir, entre mitjan segle XIX i començament del XX. Entre d'altres elements, es conserven un bon nombre de botes, una premsa, el rail per una vagoneta o una bomba mecànica. | 08147-40 | Carrer Creu Real, núm. 18. Carrer Santa Oliva, núm. 6 | Aquest casal ja consta en el capbreu de 1548, data en què pertanyia a Baltasar Viladoms, i havia estat edificat poc abans. El 1610 aquest la ven a Guillem Puigventós. Entre 1655 i 1716 la casa passà a mans de la família Valldeperes, propietaris de Sant Pere Sacama. En aquesta època els Valldeperes van unir-se per mitjà d'un matrimoni amb els propietaris del mas Singla, una altra de les grans propietats d'Olesa. Aleshores la casa que tenien a Olesa s'amplià incorporant-hi les dues que tenia al costat. Al final del segle XVIII Josep Puigjaner, un terratinent de Capellades, va casar-se amb la pubilla, i aleshores el patrimoni s'engrandí encara més, constituint una de les més grans famílies propietàries d'Olesa. Al segle XIX es van afegir els balcons al casal i aquest va patir una reforma substancial. Els Puigjaner van dedicar-se de manera molt notable a la producció de vi. A partir de mitjan segle XIX (segons la inscripció del pati posterior) devien habilitar les dependències posteriors de la casa amb elements mecanitzats per produir el vi, com ara les vagonetes. Fins èpoques recents, la casa conservava el mobiliari antic, d'un gran valor, que es va acabar perdent, i la documentació, que en part es va traslladar a l'arxiu històric. Entorn de l'any 2000 l'Ajuntament va adquirir el casal amb la intenció de portar-hi a terme un projecte museogràfic. Durant uns anys ha estat la seu de l'Associació de Pessebristes d'Olesa, que l'utilitzaven com a taller i hi organitzaven les seves exposicions. | 41.5466900,1.8944700 | 407795 | 4600038 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55544-foto-08147-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55544-foto-08147-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55544-foto-08147-40-3.jpg | Legal | Contemporani|Romàntic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una reixa metàl·lica al pati posterior: '1857' | 98|101|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55545 | Cal Matas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-matas | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-04 | XIX | Edifici per a habitatge unifamiliar entre mitgeres, de planta baixa més dues plantes pis i golfes. Es tracta d'un edifici de caire burgès del final del segle XIX, de decoració sòbria i de gust clàssic. La façana, de composició clàssica, és interessant pel tipus d'estucat, la cornisa superior i la composició de les finestres en el segon pis, on destaquen les dues dels extrems, d'amplada superior i partides per unes columnes. L'interior s'estructura en tres cossos simètrics. El del mig és el principal, on es troba la sala central. Malgrat que l'edifici ha estat reformat diverses vegades al llarg dels anys ha conservat l'estructura originària, però s'han canviat majoritàriament els sostres i paviments. A la part posterior conserva un interessant pati d'estil colonial. | 08147-41 | Carrer Coscoll, núm. 9 | Segons el Cadastre, l'any de construcció del cos principal és el 1700. Segons la placa que hi ha penjada, en un antic molí d'oli d'aquesta propietat s'hi hauria representat la Passió en algun moment del segle XVIII. Tanmateix, es tracta més aviat d'una tradició o d'una suposició que no està plenament confirmada. | 41.5449600,1.8927700 | 407651 | 4599847 | 1876 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55545-foto-08147-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55545-foto-08147-41-2.jpg | Legal | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Data sota la llosa del balcó: 1876Placa penjada al mur del carrer Salvador Casas: 'Casa Matas-Bertran. Molí d'oli. Durant el segle XVIII s'hi representà la Passió. Abril 2000. La Passió d'Olesa de Montserrat' | 102|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55546 | Molí d'Oli | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-doli | COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 64-72 DALMASES, A i altres (1991). 'Olesa de Montserrat', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. I, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana (2ª edició), p. 365 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-11 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 125-128 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 379-384 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat | XX | Façanes exteriors en mal estat. | Edifici del Sindicat de pagesos que acull el molí d'oli. Es tracta de dues naus: una construïda en primer lloc (el1912) i formada per dues plantes, i una altra de posterior (1913), consistent en una planta de gran llargària. El principal element d 'interès són les cobertes de la segona nau, que consta de 12 trams de volta catalana, feta amb rajola a doble vessant que es reflecteix a l'exterior de la nau. La primera nau conserva la cadireta de l'embarrat que feia anar la bomba i la centrifugadora. També hi ha una llar de foc que servia per escalfar l'aigua per als cofins i, a la coberta, diverses tolbes, on encara s'emmagatzema el pinyol. A les instal·lacions es conserven uns pocs elements de la maquinària antiga: una premsa hidràulica de l'any 1913, junt a una bomba amb dos pistons, i una altra bomba de 4 pistons, probablement dels anys 1920, que es va incorporar al sindicat provinent del molí d'oli de ca l'Oleguer i anteriorment de cal Matas. La maquinària actualment en funcionament ha estat instal·lada les dècades de 1990 i 2000. | 08147-42 | Carrer Anselm Clavé, núm. 90 | L'oli d'Olesa ha estat tradicionalment un producte de qualitat i molt apreciat. S'elabora amb una varietat autòctona d'olivera, anomenada palomar olesana. Ja a l'edat mitjana els arxius religiosos són plens d'al·lusions a l'oli d'Olesa, que era selecte i 'digne de ser utilitzat per obtenir el perdó de Déu'. En el segle XVIII es té constància que s'utilitzava amb finalitats medicinals. Entre d'altres guardons, el 1929 va guanyar la medalla d'or de l'Exposició Internacional de Barcelona. La producció d'oli augmentà molt durant el segle XVIII. L'any 1788 l'olivera ocupava un 61 % de la terra conreada i era, de molt, el principal conreu. Aquest mateix any hi havia 12 molins d'oli a la vila, als quals cal afegir-hi els de les masies (uns cinc). El molí més important, i probablement el més antic, era el del castell, situat davant de l'actual església. Era propietat del monestir de Montserrat, senyor del terme. Cal dir que en època medieval el senyor tenia el monopoli d'aquest servei i tothom tenia l'obligació d'utilitzar aquest molí, però al llarg dels segles XVII i XVIII el domini senyorial es va afeblir i és sobretot aleshores quan els pagesos comencen a dotar-se dels seus propis trulls. Aquests trulls o obradors d'oli de les cases particulars estaven situats majoritàriament a l'exterior del recinte murallat, prop dels portals. El nombre de molins va mantenir-se força constant al llarg dels anys. Així mateix, hi havia un gran nombre de traginers que es dedicaven al transport i comercialització de l'oli, sobretot cap a Barcelona. Al segle XIX el conreu de l'olivera continua sent important, però comparteix protagonisme amb la vinya, en apogeu a tot Catalunya en aquells anys. El nombre de molins es manté entorn dels 12. A la fi del segle XIX, però, hi hagué una recessió del conreu de les oliveres. L'any 1912 un grup de petits pagesos s'uniren per crear la Premsa Nova, inspirada en les instal·lacions més modernes que hi havia a les comarques de Lleida. Amb un capital reunit de 23.000 pessetes van construir un edifici al final de la riera. La construcció fou adjudicada al contractista Josep Montserrat. L'encarregat de la maquinària, que comptava amb una premsa hidràulica i una mola amb vagonetes, fou l'enginyer José Sanromán, de Barcelona. L'any 1913 l'edifici ja es va ampliar amb una segona nau que consta de 12 voltes catalanes. L'any 1917 els pagesos de la Premsa Nova, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s'uniren per crear el Sindicat Agrícola Olesà. Les noves instal·lacions disposaven d'un aparell centrífug que permetia recuperar part de l'oli que era residual en els trulls antics. D'aquesta manera es solucionava el problema de les basses d'oli i s'aconseguia una millor qualitat del producte. El 1935 s'amplià el local amb la construcció de tres noves voltes, s'instal·la una premsa hidràulica i una nova mola. Durant els anys de la Guerra Civil el Sindicat és col·lectivitzat i passa a ser controlat per la CNT-FAI. Durant l'època franquista entra a formar part de les Hermandades Sindicales, controlades per l'Estat. Entorn de 1955 es porta a terme un projecte important d'ampliació, amb una nova edificació dissenyada per l'arquitecte Joaquín Fernández Marqués. El nou edifici constava d'una planta baixa amb altell, que era una continuació del ja existent, a més d'un semisoterrani de 200 metres quadrats. Malgrat una certa recuperació del conreu de l'olivera els anys de postguerra el 1956, justament en el moment d'inaugurar-se les noves instal·lacions del Sindicat, es produí una forta glaçada que matà bona part dels olivars, cosa que va fer entrar el sector en un declivi important. A la dècada de 1970 i principi dels 80 la crisi de la indústria i el tancament de fàbriques va motivar una lleu recuperació de la producció d'oli d'Olesa, però actualment ha tornat a disminuir, per culpa sobretot dels greus incendis de 1994. | 41.5432400,1.8953000 | 407859 | 4599654 | 1912-13 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55546-foto-08147-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55546-foto-08147-42-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Josep Montserrat (contractista) | L'any 1997 l'edifici i les voltes es van restaurar, i l'any següent la Junta del Sindicat acordà donar al poble les últimes pedres del molí, que el 1985 s'instal·laren en una rotonda. L'any 1985 al Sindicat s'instal·là un nou molí batedor i, més tard, una sitja per emmagatzemar el pinyol. A les dècades de 1990 i 2000 tota la maquinària s'ha renovat per dotar la planta d'un sistema totalment mecanitzat. A causa d'un pla urbanístic a la zona de la riera és previst que la Fundació Agrícola Olesana abandoni aquesta nau per traslladar-se a una altra seu. Pel que fa a la maquinària antiga, està previst fer-ne una donació a l'Ajuntament. Des de fa uns anys alguns productors s'han agrupat sota la marca conjunta Oulesa (Oliveraries Palomar Olesana). Cal remarcar que l'edifici del Molí Nou és dels pocs testimonies que ha quedat a Olesa d'aquesta antiga tradició. | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||
| 55547 | Cal Perpinyà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-perpinya | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-14 | XX | Edifici destinat a habitatge unifamiliar situat entre mitgeres ( i amb un petit pati posterior) en una cantonada de l'eixample. Es tracta d'un edifici d'una certa rellevància en el seu entorn, que havia estat la casa del metge. En destaquen les façanes, d'inspiració clàssica, i el treball en estuc. Consta de planta baixa més planta pis, coronat amb terrassa. Té l'entrada per la mateixa cantonada, amb un tram de façana estret on hi ha el portal (amb arc escarser) i un balcó amb un ampli finestral modulat en tres parts, separades per columnes dòriques. Les altres dues façanes estan composades amb finestres d'arc escarser a planta baixa i balconeres individuals, amb interessants forjats, al pis superior. La part superior, sota la cornisa on parteix ja el terrat, es remata amb un ampli fris decorat amb garlandes fetes d'estuc. L'interior, que ha estat adaptat com a residència jeriàtrica, manté força bé algunes de les caractarístiques arquitectòniques originàries. | 08147-43 | Carrer Alfons Sala, núm. 33 | Segons el Cadastre es tracta d'un edifici construït l'any 1930.Actualment s'hi ha establert la residència i centra de dia 'La Vil·la'. | 41.5438200,1.8933900 | 407701 | 4599720 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55547-foto-08147-43-1.jpg | Legal | Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 99 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||
| 55548 | Cal Badó Bruixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-bado-bruixa | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-15 | XX | Casa unifamiliar aïllada en un xamfrà de la trama de l'eixample, situada enfront del Parc municiapl. L'edifici és de planta quadrada, amb planta baixa i dos pisos, culminat amb una torreta quadrangular de teulada a quatre vessants. Es tracta d'un edifici força remarcable en el seu conjunt, amb unes façanes d'estil neoclàssic i romàntic que monumentalitzen la cantonada on es situen. La façana principal s'estructura en base a diferents balconades sortints, de formes semicirculars, amb balustrades i un treball interessant dels estucs. Les obertures, coronades amb arcs rebaixats, són emmarcades amb motllures, i la del balcó central és més àmplia i està dividida mitjançant dues columnetes. La façana lateral, al carrer Lluís Puigjaner, segueix un esquema similar, amb balcons amb baranes de fosa i grans finestres geminades a la part central. A la façana posterior hi ha un porxo amb terrassa que dóna a un interessant jardí. En el seu interior l'edifici ha patit diverses reformes que han desvirtuat l'estructura originària, que consistia en un pati interior cobert que distribuïa perimetralment totes les habitacions. La propietat s'ha dividit horitzontalment. Dels interiors destaquen els treballs de guix i algunes pintures decoratives en sostres i parets, que es conserven en bon estat en cadascuna de les plantes. | 08147-44 | Carrer República Argentina, núm. 3 | El projecte de l'edifici està datat el 6 d'Agost de 1923. L'arquitecte fou Josep Ros i Ros. En aquesta documentació es pot observar que l'edifici estava destinat a tenir solament planta baixa més un pis. També es va modificar la composició de la façana a conseqüència de l'increment de volum que finalment es va construir. | 41.5435900,1.8913300 | 407529 | 4599697 | 1923 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55548-foto-08147-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55548-foto-08147-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55548-foto-08147-44-3.jpg | Legal | Neoclàssic|Romàntic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Josep Ros i Ros | 99|101|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55549 | Mercat municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mercat-municipal-2 | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-16 GONZÁLEZ FABREGAT, Jordi (1988). 'La Segona República a Olesa de Montserrat' (treball inèdit conservat a l'Arxiu Municipal) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 470-475 | XX | Edifici del mercat, de dimensions considerables, que ocupa bona part d'una illa de cases de l'eixample, on hi ha la plaça de Catalunya. Es tracta d'un edifici bàsicament funcional, d'una discreta monumentalitat, que està compost per dues naus, una de principal, situada a la part central, i una de secundària, que envolta perimetralment l'anterior, on hi ha situades les parades laterals. Les entrades es situen als dos extrems del conjunt i adopten la forma de porxades, amb arcs de mig punt, que sobressurten respecte a la façana. L'edifici, construït amb maó, arrebossat i pintat, presenta a les façanes laterals un ritme d'obertures de finestres allargades en grups de tres. Als dos caps de la nau aquestes obertures estan rematades amb un coronament de forma sinuosa que dóna rellevància a les dues façanes principals. La coberta principal, a dues vessants, té tres llanternes que il·luminen l'interior. L'edifici té dos cossos laterals adossats: un porxo que dóna a la plaça i un cos de planta rectangular, de construcció més recent, al costat nord. A l'interior destaca l'estructura d'encavallades metàl·liques que sostenen la coberta de la nau central. L'edifici també disposa d'un soterrani, on hi ha la cambra frigorífica. | 08147-45 | Plaça de Catalunya | A principis de segle XX Olesa es dotà d'un seguit d'edificis públics d'una certa entitat, necessaris per al gran creixement que experimentava la vila en aquest moment. El projecte del mercat fou aprovat el 29 de desembre de 1931, durant la Segona República, i va ser encarregat a l'arquitecte Jeroni Martorell. En aquest edifici el mestre d'obres Pere Roca Marcet hi va utilitzar per primera vegada a la península una tècnica constructiva aleshores revolucionària, anomenada 'xunxo'. Era una tècnica que provenia de França i s'havia utilitzat en la construcció de búnquers durant la Primera Guerra Mundial. Consistia en unir a una alçada determinada tot el perímetre de l'edifici amb ferros i formigó, de manera que es feien una mena de cinturons que lligaven completament el mur. Inicialment l'edifici constava d'una única nau, i l'any 1972 s'hi adjuntà un espai annex on es venia exclusivament peix. Actualment, el mercat continua funcionant i a la plaça on està emplaçat s'hi ha construït un aparcament soterrani. | 41.5428400,1.8934400 | 407704 | 4599611 | 1931 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55549-foto-08147-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55549-foto-08147-45-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jeroni Martorell Tharrats (arquitecte) | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55550 | Hospital | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hospital | COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 256-257 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-18 GONZÁLEZ FABREGAT, Jordi (1988). 'La Segona República a Olesa de Montserrat' (treball inèdit conservat a l'Arxiu Municipal) HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 117-121, 206 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 74-78 | XX | Edifici destinat originàriament a hospital. El cos antic és una construcció de planta rectangular. Consta de planta baixa més dues plantes pis. En destaca la composició de la façana, d'una arquitectura eclèctica on es barreja classicisme amb elements modernistes, per exemple en les formes corbes de les obertures principals de la planta superior. La façana, que comença rere un petit espai enjardinat, es distribueix en cinc crugies desiguals, amb grups de finestres que varien en nombre segons cada pis. L'espai interior manté més o menys les característiques originàries. Recentment l'edifici s'ha ampliat ocupant la totalitat del solar, que en l'antic projecte estava destinat a jardí, de manera que ha quedat anul·lada la façana posterior, que tenia com a singularitat les galeries en planta baixa i planta pis. | 08147-46 | Carrer Colom i carrer República Argentina, s/n | Erròniament, s'havia pensat que la fundació de l'hospital era deguda a l'abat García de Císneros, cosí germà del cardenal confessor de la Reina Catòlica, i Pere de Burgos, el seu successor. Una notícia de l'any 1496, arran d'un contracte sobre una peça de terra, sí que està relacionada amb l'abat Cisneros, però l'hospital ja existia anteriorment. El primer hospital estava situat fora del portal que hi havia al carrer de la Creu Real. Al segle XVI, quan es va construir el portal de Santa Oliva tot eixamplant-se el recinte murallat, l'hospital es traslladà a una nova ubicació, entre el carrer Hospital i la travesssia de Tetuan. En l'origen de l'hospital hi havia la voluntat de donar acollida als pobres i pelegrins que anaven a visitar el santuari de Montserrat. Al segle XVIII són nombroses les referències a l'hospital, que estava finançat amb donacions i censos dels olesans i de persones devotes de la Mare de Déu de Montserrat. La capella de l'hospital fou beneïda el 1799. Era un hospital petit i durant el segle XIX, ja sota propietat municipal, va portar una vida discreta i probablement no va tenir gaire més d'una dotzena de persones internades en un any. L'any 1913 van arribar a Olesa una comunitat de Germanes Josefines de la Caritat de Vic, i van obrir un altre centre sanitari, situat al carrer de Dalt. L'augment de les necessitats sanitàries va fer que l'any 1928 es creés un Patronat de l'hospital, el primer president del qual va ser Salvador Casas, amb la missió de vetllar per les obres que s'havien de fer per a un nou edifici. A l'Arxiu Municipal es conserven els plànols del projecte del nou hospital, amb data del 30 de març de 1928, signats per l'arquitecte municipal d'aleshores: Josep Ros i Ros. En aquests plànols es dibuixava una planta menys de la que finalment es va construir. El nou hospital s'anomenava Nostra Senyora de Montserrat. Amb el transcurs del temps l'edifici va deixar de tenir funcions d'hospital i es transformà en una residència jeriàtrica. Les monges Josefines van deixar de treballar-hi l'any 1985. El 1975 l'edifici de l'antic hospital fou enderrocat. | 41.5418700,1.8908700 | 407488 | 4599506 | 1928 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55550-foto-08147-46-1.jpg | Legal | Eclecticisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Josep Ros i Ros (arquitecte) | 102 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55551 | Grup Escolar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/grup-escolar | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-19 GONZÁLEZ FABREGAT, Jordi (1988). 'La Segona República a Olesa de Montserrat' (treball inèdit conservat a l'Arxiu Municipal) | XX | Edifici construït l'any 1927 i destinat a escola, que ocupa part d'una illa de l'eixample, mentre que la resta del solar és destinat a pati. Es tracta d'una construcció de planta simètrica separada en tres parts: un cos central (on hi havia els pàrvuls) i dos laterals, més baixos, on hi havia les aules de nens i de nenes respectivament. Són interessants les façanes i la volumetria del conjunt, típica d'un edifici escolar d'aquests anys. En les façanes la composició adopta un estil noucentista d'aire eclèctic. Destaca el treball interessant de totxo en les cornises del cos central. Les portes d'entrada, independents per a cadascuna de les parts, estan rematades amb frontons d'inspiració clàssica de formes corbes, mentre que la resta d'obertures adopten també formes arrodonides, incloent-hi un finestral lobulat neogòtic a la part central. Per tal d'adequar-lo a les necessitats actuals com a centre escolar l'edifici ha sofert nombroses modificacions en el seu interior; entre d'altres, un sobrealçament dels cossos laterals. Per la part posterior l'edifici connecta amb instal·lacions de recent construcció. | 08147-47 | C/ República Argentina, s/n | El projecte d'aquest edifici, amb data del mes de juny de 1927, és de l'arquitecte Jeroni Martorell, autor també del mercat municipal. En aquesta època inicial els pàrvuls ocupaven només la planta baixa, i sobre ells, en el primer pis es trobaven la sala d'actes i dues aules grans de dibuix. L'edifici continua exercint funcions d'escola, concretament de l'Escola Mare de Déu de Montserrat. | 41.5418400,1.8900000 | 407415 | 4599504 | 1927 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55551-foto-08147-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55551-foto-08147-47-2.jpg | Legal | Eclecticisme|Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jeroni Martorell Tharrats (arquitecte) | 102|106|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55552 | Pont Gran o Viaducte del Boixadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-gran-o-viaducte-del-boixadell | COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 210-212 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 243 | XIX | Viaducte de dimensions espectaculars que està situat en la via fèrria dels ferrocarrils del Nord de Barcelona a Lleida. Salvant el desnivell del torrent de Sant Jaume, a la confluència dels municipis de Vacarisses, Viladecavalls i Olesa, té una llargada de 291,8 metres, 8,36 d'ample i 43,26 d'alçada màxima. L'obra, que està feta com si fossin tres ponts independents, consta de 18 arcs de mig punt, que fan 11,6 m de llum. A la seva part baixa (fins a una alçada de 10 metres) el pont té sòcols de pedra escairada que recobreixen una ànima d'argamassa. La resta de la construcció és feta amb maó vist. | 08147-48 | Prop de can Marcetó | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa; el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en un poblat que la gent anomenava 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i de protestes. El viaducte del Boixadell, l'obra d'enginyeria més important d'aquesta línia, fou construït entre 1856 i 1859, seguint el projecte de l'enginyer de camins Andreu Puigdollers, nascut a Madrid però amb ascendència manresana. Era el director de la companyia de ferrocarril. La direcció de l'obra va anar a càrrec de l'enginyer Massé. El pressupost va ser de 2.172.266 rals. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. L'any 1857, quan les obres estaven en marxa, les autoritats d'Olesa es van començar a moure per intentar facilitar l'enllaç amb la via fèrria. El projecte que finalment es va dur a terme passava a uns 4 km del nucli d'Olesa. Va caldre pressionar l'Administració perquè accedís a fer una estació i financés la carretera que havia d'enllaçar amb el nucli urbà. L'any 1859 s'aprovava la construcció d'aquest 'camí veïnal', el qual es va construir molt lentament per manca de pressupost i no s'acabà d'enllestir fins els volts de 1866. | 41.5680400,1.9224600 | 410159 | 4602379 | 1859 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55552-foto-08147-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55552-foto-08147-48-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Andreu Puigdollers (enginyer) | 98 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55553 | Els Salistes (Teatre Olesa) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-salistes-teatre-olesa | FUSTÉ, Ramon; GALLOFRE, Isidre (1980). Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu. Arxiu històric COAC. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-27 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 391-395 POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 64-66 | XX | Edifici destinat a sala d'espectacles amb un cafè que es troba situat a l'entrada del vestíbul. Com element arquitectònic rellevant tant sols destaca la façana monumental de l'entrada, de caràcter historicista. Està formada per elements clàssics realitzats en estuc: s'estructura en tres portals acabats en arcs escarsers, i consta de diferents columnes geminades, d'ordre jònic,sobre basaments i, a la part superior, un fris, una cornissa amb dentellons i un frontó central. La façana amaga la nau del teatre, un cos de planta rectangular situat a la part posterior, que té un interès arquitectònic molt limitat. L'interior del cafè ha volgut recrear l'ambientació característica de principis de segle XX. | 08147-49 | Carrer Anselm Clavé, núm. 171-173 | D'ençà de l'any 1901, quan s'inaugurà el Teatre del Círcol, hi havia dos teatres a Olesa on es representava la Passió. El primer i més antic era el Teatre Principal (del 1847), mentre que al Teatre del Círcol hi havia un altre grup d'actors aficionats entre els que hi havia alguns 'dissidents' de l'anterior. A l'entorn de 1918 el Teatre Principal va tancar, però al cap de poc els partidaris d'Alfons Sala, diputat de Terrassa (d'aquí el sobrenom de 'Salistes'), obriren un altre local al costat del Círcol amb el nom de Teatre Olesa on també s'hi representava la Passió. El projecte arquitectònic és datat al 7 de Febrer de 1923 i el signa l'arquitecte municipal: Josep Ros i Ros. El local tenia una capacitat de 1.200 butaques aproximadament. L'escenari tenia diversos escotillons i estava dotat d'un quadre de llums molt complet. El nom oficial era Casino Recreatiu Olasanès, i eren molt populars les festes i espectacles que s'hi organitzaven. L'entitat va potenciar també la música, l'esport i el teatre en general, tot formant una companyia teatral i un cor. Més tard aquesta societat va entrar en declivi i actualment el local és propietat del Patronat de la Passió. Pel que fa a l'obra de la Passió es va seguir representant per duplicat fins el 1936. Després de la Guerra Civil la Passió va continuar només en el Teatre Olesa. És a partir d'aquest moment que l'espectacle va prendre una gran volada fins al punt que, amb un moviment d'unes 400 persones a dalt de l'escenari, el teatre resultava clarament insuficient. És per això que, després d'haver retornat a l'antic teatre del Círcol, es va decidir enderrocar-lo i construir un nou teatre al mateix lloc. L'any 1952 començava a funcionar el Gran Teatre de la Passió, que el 1983 va ser destruït per un incendi. Pel que fa al Teatre Olesa en l'actualitat està tancat i fora d'ús. | 41.5440800,1.8927900 | 407651 | 4599750 | 1923 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55553-foto-08147-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55553-foto-08147-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55553-foto-08147-49-3.jpg | Legal | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Josep Ros i Ros (arquitecte) | 102|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55509 | Cal Fortesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-fortesa | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-06 | XIX | Casa d'habitatges entre mitgeres per a tres veïns que fa cantonada amb el carrer de Baix. Consta de planta baixa més dues plantes pis amb golfes. A més, disposa d'una planta soterrani ventilada mitjançant unes obertures a la façana principal. La façana principal destaca per una composició perfectament regular d'orientació neoclàssica. A la planta baixa consta d'una gran portalada amb dues finestres laterals. Al primer pis un balcó corregut uneix les tres balconeres, rematades amb uns entaulaments sobre mènsules d'inspiració clàssica, mentre que al segon pis els balcons són individuals. La façana està decorada amb estucats i encoixinats. A la part del carrer de Baix l'edifici té la façana secundària, que està mancada de l'ornamentació de la principal. | 08147-5 | Carrer Coscoll, núm. 36 | Es tracta d'una construcció de finals del segle XIX, moment en què moltes famílies benestants de Barcelona van fer-se cases d'estiueig a Olesa. | 41.5451700,1.8921200 | 407597 | 4599872 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55509-foto-08147-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55509-foto-08147-5-2.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 99|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||
| 55554 | Portal i capella de Santa Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/portal-i-capella-de-santa-oliva | Anònim (1982). 'Els portals de la vila', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 17 (setembre), p. 160-161 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-33 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 95-97 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 47-54 MAURI MARTÍ, Alfred (2010). L'origen del nucli antic: la sagrera d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Quaderns d'Olesa, 2, Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat. PÉREZ SOLSONA, Antoni (1990). 'Portals d'Olesa', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 44 (juny), p. 123-125 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 182 | XVI-XIX | Recentment restaurat. | Antic portal d'entrada a la vila d'Olesa pel Camí Ral que venia de Vacarisses i Terrassa (actual camí de can Llimona), i que incorpora la capella de Santa Oliva. El portal és actualment un pas que discorre sota la construcció de la capella de Santa Oliva, patrona de la vila. Es tracta d' una obra senzilla, en la qual cal dinstingir el mur lateral de ponent, més sòlid, que devia adossar-se a la muralla. Està fet amb un parament a base de còdols de disposició irregular i té quatre finestres semblants a espitlleres. És el tipus de parament que caracteritza la muralla, de la qual se n'han conservat alguns trams al sector del carrer Garraf i del carrer de Baix. La resta de la construcció correspon a la capella, que va ser construïda entorn de 1675 i reformada en diverses ocasions. Aquesta obra és feta amb maó i el porxo és cobert mitjançant un embigat de fusta amb revoltons que, pel costat de migdia, es sustenta amb sengles pilastres, també de maó. La capella consisteix en una petita cambra amb un ampli finestral-balcó que ocupa gairebé tota la façana. L'interior, cobert amb volta escarsera, conserva una imatge moderna de santa Oliva. | 08147-50 | Carrer santa Oliva; carrer Creu Real | El primer recinte fortificat d'Olesa pertanyia a la primitiva Sagrera, documentada explícitament per primera vegada l'any 1073, quan es parla d'un sagrer adossat als murs de l'església. El perímetre total de la sagrera tindria 356 metres i encerclava una superfície d'uns 9.500 metres quadrats. Tenia tres punts d'accés: un al nord-est, un a l'oest i un al sud, que és l'únic que s'ha conservat i que és el que es coneix avui com Arc de l'Església (tot i que la seva estructura i el funcionament d'aquest portal no és del tot clar). Olesa va anar creixent en cercles concèntrics i, al segle XIV, arran del decret de Pere III el Cerimoniós, com moltes poblacions catalanes construeix una muralla més àmplia que inclou els nous barris que havien sorgit. Aquest nou recinte constava probablement dels portals del Coscoll, de les Hortes (a la plaça de les Fonts) i un altre que hi havia al carrer Hospital. En els segles posteriors el recinte es devia ampliar i va quedar amb els 4 portals més coneguts: el de Santa Oliva (en el camí ral que venia de Vacarisses i Terrassa), el de can Carreras (documentat per primera vegada el 1548 i situat al final del carrer de l'Església), el de les Hortes (prop de la plaça de les Fonts), i el d'en Coscoll (documentat per primera vegada el 1560 i situat al final i a l'esquerra de dit carrer). D'aquest últim encara en queden alguns carreus a la casa núm. 35 d'aquest carrer. Possiblement hi havia un cinquè portal, però no se sap amb certesa. La muralla devia ser una construcció precària probablement feta amb tàpia, ja que a mitjans del segle XV ja estava en ruïna, però en canvi al segle XVII Olesa torna a constar com a vila emmurallada i, al XVIII, segons el testimoni de Joan Boada, Olesa tornava a estar sense muralla. Els portals i la muralla van ser reforçats durant la Guerra del Francès i posteriorment, el 1839, per les Guerres Carlines. De tots els quatre portals esmentats l'únic que queda actualment és el de Santa Oliva. Els altres van desaparèixer al segle XIX, un cop acabada la Guerra Carlina, o a principis del segle XX. La construcció d'aquest portal en concret devia fer-se pels voltants de 1548. Almenys en un document de l'Arxiu Parroquial d'aquest any ja s'esmenta la seva existència. Al segle XVII van arribar a la vila les relíquies de Santa Oliva, patrona de la vila, i això va motivar l'aixecament d'una capella de caire popular (beneïda l'any 1675), que es va bastir sobre el portal ja que aquest era l'únic que no hi tenia cases consolidades a la part superior. La capella va ser modificada en tres ocasions: els anys 1775, 1839 i 1912. Aquest últim any es va restaurar el portal i la capella, la qual va sortir il·lesa de la Guerra Civil de 1936, però la imatge de la santa fou cremada. L'any 1940 se'n va col·locar una de nova, pagada mitjançant una col·lecta popular. L'última restauració de la capella és de l'any 1989, realitzada per la brigada municipal. Aquest mateix any s'efectuà l'enderroc de les cases laterals i posteriorment s'obrí el carrer Garraf com a continuació del carrer Santa Oliva. | 41.5470900,1.8940400 | 407760 | 4600083 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55554-foto-08147-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55554-foto-08147-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55554-foto-08147-50-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda d'un portal ubicat darrera la capella, amb data de 1762 i unes lletres: 'PeRA Font'El portal té un petit tòtem amb informació històrica.L'entorn del portal s'ha reurbanitzat recentment tot creant el Parc del Porxo: una zona enjardinada que permet fer un passeig a l'entorn del portal i de les restes de la muralla. Al costat del portal s'hi ha plantat una olivera.La clau per accedir a la capella es guarda a la casa del carrer Santa Oliva, número 7. | 98|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55555 | Finestra gòtica de cal Bià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finestra-gotica-de-cal-bia | FUSTÉ, Ramon; GALLOFRE, Isidre (1980). Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu. Arxiu històric COAC. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-35 | XIV-XIX | Interior en mal estat. | Finestral gòtic de l'antiga casa pairal de cal Bià. La casa consta de planta baixa més dos pisos, amb terrassa a la part superior. La façana principal, que dóna a la plaça de les Fonts, té una composició simètrica però irregular, distribuïda en tres eixos verticals. En destaca un finestral gòtic geminat, amb doble arc de mig punt lobulat i una fina columenta al centre, amb basament i capitell. Els brancals acaben amb una imposta amb una motllura senzilla, mentre que a les llindes s'hi observen sengles gravats amb creus encerclades en un quadrat i un rombe respectivament. Cal dir que la columna és una còpia de l'originària, que es va perdre. Al costat esquerra s'hi pot veure una rèplica moderna idèntica al finestral original. Altres elements que aporten rellevància a la façana són els dos portals: un de central fet amb dovelles i un de lateral fet amb maó i brancals de pedra. Als pisos superios hi ha tres balcons. La façana és arrebossada i compta amb un sòcol fet amb aplacat de pedra. | 08147-51 | Carrer Coscoll, núm. 2 | Casal d'origen gòtic (probablement als segles XIV-XV). Segons sembla, en documents de la casa ja s'esmenta l'any 1386, tal com indica el plafó de la façana. La casa ha estat força modificada en els segles posteriors. | 41.5449900,1.8934800 | 407710 | 4599850 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55555-foto-08147-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55555-foto-08147-51-2.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-27 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Plafó de rajola a la façana: 'Cal Bià. 1386-1986'La casa conserva enteixinats fets en una remodelació de l'any 1601 | 93|94|98|85 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55556 | Predel·la del retaule de Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/predella-del-retaule-de-sant-salvador-de-les-espases | Anònim (1989). 'Notícia de Sant Salvador de les Espases', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 47 (març) HERNÁNDEZ, Àngel M. (2003). Ressons de Sant Salvador de les Espases. Associació d'Amics de Sant Salvador de les Espases. Olesa. SOLÀ, Joan (1990). Història de Sant Salvador de les Espases. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1ª edició: 1929), p. 29-30 | XV | Part d'un retaule gòtic procedent de l'església de Sant Salvador de les Espases que es conserva actualment al Museu de Terrassa. Es tracta de la predel·la, concretament una pintura sobre fusta motllurada i daurada que es pot datar al segle XV. La peça, que amida 37 x 169,5 x 4 metres, està dividida en cinc escenes. A la part central s'hi representa la Resurrecció i, a les altres, l'Anunciació, santa Bàrbara, santa Agnès i santa Cecília. | 08147-52 | Museu de Terrassa. C/ dels Gavatxons, 9. 08221 - Terrassa | L'església de Sant Salvador de les Espases, situada al costat del castell de les Espases, té un origen no gaire clar. Una hipòtesi és que fou fundada en aquest moment de l'adquisició per part de Montserrat el 1351 (PAGÈS 1990: XVIII) i dedicada a l'advocació de Sant Salvador (identificada amb la Transfiguració del Senyor), que no és anterior al segle XII. Altres autors (CASADES 1886: 128) sostenen que l'ermita data del segle XI i era primitivament romànica. L'edifici actual, però sembla correspondre bàsicament a una construcció del segle XVI en estil més o menys gòtic tardà. L'any 1351 consta que la capella era administrada pels consellers de la ciutat de Manresa, dret que van conservar en els segles successius. Els consellers manresans s'encarregaven del manteniment i d'organitzar els aplecs que hi celebraven els pobles de l'entorn. A les darreries del segle XVII i al XVIII vivia a l'ermita un deodat. El 1715 l'ermita quedà abandonada i, per bé que el culte fou restablert el 1784, no aconseguí estabilitzar-se. El santuari ha atret moltes personalitats que hi han peregrinat. El 1572 ho va fer Joan d'Àustria, en pas per Montserrat, el qual va oferir a l'ermita un valuós fanal d'or junt amb 13 banderoles arrabassades als turcs en la batalla de Lepant i, segons Joan Solà, a mitjan segle XIX encara es podien veure a les parets de l'ermita. A principis de segle XX el santuari es trobava en estat ruïnós i, gràcies precisament a la tasca del pare Joan Solà, escolapi de Terrassa, el 1924 va ser totalment restaurada. El santuari tenia un retaule gòtic la predel·la del qual fou salvada de l'onada anticlerical de 1936 i actualment es conserva al Museu de Terrassa (castell-Cartoixa de Vallparadís). Aquest objecte consta com a ingressat al fons de la Cartoixa i recollit pel senyor Rigol i Fornaguera. Segons la descripció que en fa Joan Solà, el retaule sencer amidava 2,15 metres i constava de set divisions, la central més ampla i dedicada al Diví Salvador. Altres escenes representaven la Transfiguració del Senyor o l'Ascensió. Entorn de 1990 la predel·la va ser restaurada pel Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55556-foto-08147-52-1.jpg | Legal | Gòtic | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 93 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||
| 55557 | Les Ribes Blaves | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-ribes-blaves | DALMASES, Amadeu (1991). 'SOS, salvem les Ribes Blaves', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 51 (desembre), p. 27-28. HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 247-248 | Indret precari pel pas de la carretera. | Paratge d'un interès geològic excepcional, anomenat així pel color blavós de la zona. En aquest lloc singular s'hi pot observar la falla que posa en contacte els materials de l'edat paleozoica de la Serralada Pre-litoral amb els materials d'edat Miozena de la Depressió del Vallès. Aquesta falla, que aflora de manera excepcional per l'acció erosiva que hi ha portat a terme la riera de Sant Jaume, subministra dades valuosíssimes per a la interpretació de la història geològica de Catalunya i, al mateix temps, permet una observació de la tectònica recent (terratrèmols, etc). La seva antiguitat està compresa entre els 400 i 450 milions d'anys. La falla, que té una direcció EW, presenta una bretxa d'una amplada de quasi 100 metres, i està formada per materials paleozoics trinxats i triturats d'aspecte i textura farinosa. Més al nord de les Ribes Blaves es pot observar un altre fet excepcional: la fossilització de la falla per materials moderns d'edat encara no determinada. Aquesta falla està relacionada amb la circulació d'aigües termals que han brollat en diversos indrets propers: La Puda de Montserrat, Caldes de Montbuí o la Garriga. | 08147-53 | Urbanització Ribes Blaves | Les Ribes Blaves és un lloc àmpliament utilitzat des d'un punt de vista didàctic pels cursos universitaris de Geologia de Barcelona i de l'Escola Politècnica de Manresa, així com altres centres universitaris i instituts. I també rep nombroses visites d'estudiants estrangers sota la direcció de l'eminent professor Miquel Crusafont, de Sabadell. Des de fa uns anys, però, en la del penyasegat s'hi havia abocat indiscriminadament tot tipus de residus. Més tard s'hi va habilitar, a l'altra banda, un abocador de residus sòlids urbans que van arribar a deteriorar notablement aquest espai. Després d'algunes crides populars en favor de la seva protecció, l'any 1996 s'ha asfaltat el camí i s'ha fet una neteja significativa de l'indret. | 41.5567800,1.9175000 | 409730 | 4601134 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55557-foto-08147-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55557-foto-08147-53-3.jpg | Inexistent | Paleozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'accés a la part alta és fàcil des de la carretera, però l'accés al sector enclotat per la riera és pràcticament inaccessible degut als forts pendents.Amb l'ampliació del Parc Natural de Montserrat està previst que entri a formar part de la zona protegida. | 121 | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||
| 55558 | Santa Maria d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-dolesa | DALMASES, Amadeu i altres (1991). 'Olesa de Montserrat', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. I, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana (2ª edició), pp. 367 ESTEVE SALAS, Joaquim (1994). Estudi d'Olesa i Sacama a l'edat mitja (treball inèdit). LLOSA MONTAGUT, Francesc. L'església parroquial de Santa Maria d'Olesa de Montserrat (treball inèdit). MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós p. 139-147 ROTA BOADA, Xavier (2006). L'església a Olesa: passat i present. Parròquia de Santa Maria d'Olesa de Montserrat. SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 45-55. | XVI-XX | Església construïda de nou els anys 1955-56 després que l'anterior fos destruïda per la Guerra Civil. És una obra d'estil poc definit i abasta un ampli conjunt que inclou els edificis annexos de les dependències parroquials, a la part de tramuntana, i també la torre del Rellotge, testimoni de l'antic castell. L'església és de dimensions considerables i consta d'una nau central (molt ampla i acabada amb absis) més capelles laterals. Exteriorment és una construcció sòbria i amb poques obertures. S'hi accedeix per un pòrtic lateral amb tres arcs de mig punt. Els murs de la façana sud (exteriorment arrebossats) reaprofiten les parets de l'església anterior, del segle XVII, mentre que a l'interior del temple encara se'n poden observar algunes pilastres. La coberta és sostinguda mitjançant arcs diafragmàtics de punt rodó, i l'absis està ornamentat amb una imatge amb relleu de la Mare de Déu, obra de l'artista olesà Amadeu Paltor. Sota el presbiteri hi ha una àmplia cripta. El cos amb les dependències parroquials és de planta rectangular, de la mateixa llargària que l'església, i té com a única decoració una sèrie de finestrals allargats acabats amb arc de mig punt. En el seu interior hi ha la sagristia, el baptisteri i la capella del Santíssim. Així mateix, a la part de llevant hi ha diferents cossos annexats a la torre del Rellotge que corresponen a la rectoria. Antigament en aquest sector hi havia el primitiu castell d'Olesa, posteriorment transformat en casa del Comú de la Vila. Ja al segle XIX, s'amplià per ambdós costats fins a les dimensions actuals per encabir noves dependències de l'Ajuntament. En el mur de migdia s'hi conserva un finestral geminat gòtic que va ser reaprofitat, provinent d'una altra ubicació. Així mateix, en el transcurs d'unes obres que es van portar a terme en aquest sector l'any 2002 es van posar al descobert diferents estructures pertanyents a aquestes antigues construccions (i datades entre els segles XII-XVIII): un portal adovellat junt a un parament fet amb carreus de molt bona qualitat, així com un arc apuntat amb restes de policromia i un mur d'obra probablement romànica. | 08147-54 | Plaça Nova, s/n | Hi ha indicis que, tot i ser molt escadussers, són suficients per fer pensar en alguna mena de construcció romana, tal vegada un temple o santuari, com a precedent de l'església medieval. Situada al costat del castell, l'església es troba a dalt d'un petit turó, tot formant un nucli fortificat; per això en alguns documents és anomenada castell església, i consta com una de les més antigues del bisbat. La primera notícia documental coneguda és de l'any 1012, però devia existir de molt abans, segurament des del segle X. L'any 1073 ja consta que hi havia una sagrera al seu voltant, nucli originari de la vila medieval. L'any 1110 la família noble dels Castellví es va implicar en la construcció d'un nou temple romànic, consagrat el 1147. Inicialment era dedicada a santa Maria i a sant Joan, i no fou fins el 1664 que, per autorització papal, es dedicà exclusivament a Santa Maria. Sabem que l'any 1342 l'església havia quedat petita i el bisbe Ferrer Abella va ordenar la construcció d'un temple nou. L'any 1359 el prior del monestir de Montserrat, Jaume de Vivers, va comprar al rei Pere III tota la jurisdicció de la vila d'Olesa, juntament amb el castell de Sant Pere Sacama. Des de llavors el prior de Montserrat (i posteriorment l'abat) passa a exercir al mateix temps de baró de la vila i rector de la parròquia. És molt probable que el prior o l'abat tinguessin un palau al costat de l'església, que estaria situat a l'angle nord-est del recinte fortificat. Fins ben entrat el segle XX encara hi havia testimonis d'un pati que devia ser molt semblant al del palau prioral de Monistrol de Montserrat, a l'estil dels palauets gòtics amb dos pisos de galeria porticada. De fet, la documentació esmenta que l'abat tenia casa a Olesa. És molt probable que aquest palau, igual que el de Monistrol, fos aixecat en temps dels priors Ramon Vilaregut i Jaume de Vivers. Alguns dels diversos capitells amb escut que s'han identificat a Olesa (dos dels quals es conserven a l'església) devien procedir d'aquest claustre o pati. L'església va patir diferents transformacions al llarg del temps. El 1589 per determinació del Consell de la Vila s'acordà portar a terme una important ampliació per construir una església de tres naus, que no va estar enllestida fins el 1624. En aquest moment també es construí el retaule major, dedicat a Santa Maria, obra dels escultors Pau Boixadell, d'Esparreguera, i Joan Generes, de Manresa. Al segle XVIII amb la construcció de les capelles dels Dolors i del Santíssim i l'església va prendre el seu aspecte definitiu. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou incendiada i en els primers anys de la postguerra es va portar a terme una primera reconstrucció molt provisional del temple, però aviat va fer-se evident la necessitat de dur a terme una intervenció més planificada. Després de diversos intents que no van prosperar, finalment l'any 1954, sota el rectorat de mossèn Lluís Sitjà, s'aprovà un projecte definitiu basat en una idea del jove delineant olesà Pere Solernou i confiat a l'arquitecte Jordi Figueras. Les principals novetats de l'obra és que es modifica l'orientació de l'absis i de l'entrada, s'eixampla la nau central i es construeix un important conjunt d'edificis destinats a usos parroquials. Entre els anys 1955 i 1956 es portà a terme la construcció de l'església amb el presbiteri i la cripta. Entre els anys 1964-66 es realitzà una nova etapa del projecte amb la construcció dels edificis annexos: la nova sagristia, el Baptisteri i la capella del Santíssim. L'any 1985 l'escultor olesà Amadeu Paltor s'encarregà d'un projecte de remodelació del presbiteri en el qual es van pintar l'absis i les naus i es va donar relleu a la imatge de la Mare de Déu. Amb aquesta intervenció es transformava la fesomia de l'interior del temple, donant-li una major calidesa. | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 1955-56 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55558-foto-08147-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55558-foto-08147-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55558-foto-08147-54-3.jpg | Inexistent | Romànic|Gòtic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jordi Figueras Anmetlla (arquitecte) | L'any 2002 durant unes obres de remodelació de les sales de la rectoria va sortir a la llum un parament amb arcs d'època medieval pertanyents als antics edificis de la Casa del Comú i del Castell d'Olesa. Aquest mateix any s'inaugurava l'Arxiu-Museu parroquial, amb un dels fons documentals més importants de l'actual bisbat de Sant Feliu de Llobregat. | 92|93|94|98|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||
| 55559 | Casa de Raguener | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-raguener | AADD (1993). 'La Casa de Raguener', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 55 (abril) MORERA, Jaume (1991). 'La Casa Raguener', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 51 (desembre) FENOY PALOMES, Eduard; SALVANS SOLEY, Mireia (2011). Pla Especial Urbanístic d'Identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Olesa de Montserrat. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P.; Ajuntament d'Olesa de Montserrat, fitxa M 09 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 229-230 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat. | XVII-XVIII | En ruïna. | Antiga casa de pagès en estat de ruïna que ha estat recentment excavada. Està emplaçada en una estreta vall que forma el torrent de Raguener, sobre un petit altiplà, i pràcticament no ofereix possibilitats de conreu. Constava d'un cos de forma rectangular de 18 metres de llargada per 6,2 d'amplada, orientat a llevant. Les restes conservades, amb parets fins a uns 3 metres d'alçada, mostren una casa de pagès força senzilla, de planta baixa i un pis. A la planta baixa hi havia el celler, la cuina amb forn de pa i un trull, en una estança en part excavada a la roca. Adossat a la part exterior hi ha un petit cup de forma cilíndrica. El pis era destinat a cambres d'ús divers i dormitoris. A l'exterior es conserva una bassa que possiblement recollia les aigües de la pluja de la teulada. | 08147-55 | Prop del torrent de Raguener | El topònim de Raguener, que deriva del nom germànic Ragenarius, ja consta l'any 963 i és el més antic dels que es troben documentats a l'Arxiu Històric de la vila. El topònim és utilitzat també pel torrent que s'ubica en aquesta zona. El fundador de la casa fou Pau Sastre, un pagès d'Olesa que a mitjan segle XVII la va edificar en el terreny que havia comprat el 1646 als hereus de Salvador Carreras. El va succeir en la possessió del mas el seu fill Jaume Pau Sastre, i després el seu nét Jaume Sastre. Quan aquest va morir la casa passà a la seva segona esposa, Paula Lloveras, la qual la va arrendar a diversos pagesos d'Olesa. A la mort de Paula passà al seu nét Francesc Font. El fill d'aquest, Salvador Font, fou l'últim habitant de la casa. En morir, el 1834, la casa quedà abandonada i poc després, en el registre de finques de 1848 ja apareix com a enrunada. Durant els anys 1967 i 1969 van començar els primers estudis i excavacions arqueològiques en aquesta casa, i no va ser fins els 1991-92 que es portà a terme l'excavació extensiva de tot el jaciment per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, cosa que ha permès documentar la planta de l'edificació i recuperar una bona quantitat de materials: ceràmica vidriada i pisa, peces d'aram i monedes. Molts d'aquests materials es trobaven en un abocador que donava al torrent de Cerdanya, i que es pot situar cronològicament des de mitjan segle XVII fins al començament del XVIII. | 41.5605100,1.9068300 | 408845 | 4601559 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55559-foto-08147-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55559-foto-08147-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55559-foto-08147-55-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Conserva a l'interior una pedra de molí.L'accés és difícil a la part final, des de l'edificació anomenada 'Casa Nova del Raguener'. A partir d'aquí el camí està restringit per una tanca. El camí que porta cap a l'antiga casa de pagès, uns 120 m en direcció oest, pràcticament s'ha perdut.Dins el territori del PEIN de Montserrat | 119|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55560 | Can Puigventós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-puigventos | Anònim (1990). 'Una troballa prehistòrica', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 47 (març) Anònim (1992). 'Notícia d'una antiga bassa prop de Puigventós', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 52 (abril) CMRO (2011). Plafons de l'exposició '6.000 anys fent ceràmica. El nostre patrimoni arqueològic'. FENOY PALOMES, Eduard; SALVANS SOLEY, Mireia (2011). Pla Especial Urbanístic d'Identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Olesa de Montserrat. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P.; Ajuntament d'Olesa de Montserrat, fitxa M 04 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 255-259 PÉREZ, Antoni (1989). 'Puigventós, vestigis d'una gran masia', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 43 (abril) | XII-XIX | En ruïna i en estat molt precari. Els murs tenen esvorancs importants. Les restes de la teulada estan a punt de caure. | Mas en ruïnes que consisteix en una edificació de dimensions modestes, amb planta de forma més o menys quadrada i una alçada de planta baixa i pis. L'estructura de la casa és formada per dues crugies, amb una paret de càrrega central. La coberta era a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana princiapal, tot i que actualment la crugia de ponent està pràcticament ensorrada. Els murs són a pedra vista, amb obertures rectangulars (algunes força grans i emmarcades amb llindes i brancals treballats i amb motllures) i les cantoneres amb carreus. La façana principal, a migdia, té diversos contraforts. Al seu entorn i per tots els costats la casa té restes d'una àmplia zona de coberts adossats i altres edificacions auxiliars de les quals només en queden alguns murs. Al cantó sud (el que havien estat corrals) durant les excavacions que s'hi van portar a terme es van desenterrar dues moles que correspondrien a un antic molí que, per la ceràmica trobada, es situaria a principis del segle XVII. Es tractaria d'un molí fariner de tracció animal, anterior als primers molins hidràulics documentats a Olesa. En aquest espai també van aparèixer les restes d'un forn i, al seu costat, una sitja. Segons els excavadors d'aquest mas, a mitjan segle XVI aquesta edificació formava un barri fortificat. | 08147-56 | Serra de Puig Ventós | Les excavacions realitzades han aportat materials que es poden datar al segle XII, i probablement el mas ja existia en aquesta època. Les primeres referències documentals són de principis del segle XIV, quan un tal Oriol es va casar amb una filla del propietari. L'any 1386 hi ha notícia d'un mas anomenat Colldoriol. Des d'aleshores ha estat ocupat amb més o menys intensitat. La edificació paral·lela que existia davant la façana principal, al sud, fa pensar els investigadors del CMRO en l'existència d'un barri fortificat construït a mitjan segle XVI que arribà a la plenitud durant el regnat de Felip III (1598-1621). La casa de Puigventós gaudí d'una gan prosperitat durant aquest període, com ho fa pensar la troballa d'enteixinats. A partir de mitjan segle XVI el nom dels propietaris, que anteriorment era Colldoriol, és Puigventós. Un document de l'any 1738 descriu la casa en perfecte estat de conservació. En aquesta època tenia una bassa per a regar els horts i també un trull d'oli, i tot el conjunt quedava tancat per un clos. La inscripció conservada a la casa, amb data de 1748, ha fet pensar a Àngel HERNÁNDEZ (1997: 256) que aquesta va ser reconstruïda després del terratrèmol de l'any 1748. Sembla, en tot cas, que la casa es va remodelar de nou en algun moment entre el final del segle XVIII i principi del XIX, aprofitant els antics carreus i elements constructius. La masia va estar en funcionament fins a mitjan segle XX, quan va ser abandonada i va començar el seu deteriorament. Entorn de 1987 aquest mas va ser objecte d'una excavació arqueològica per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Durant aquesta campanya es va trobar enmig de la pedra i la runa una destraleta de basalt polimentada de tipus neolític. Aquest fet, amb moltes reserves, podria ser un indici de vida prehistòrica en aquest indret. La masia es troba situada dins el PEIN de Montserrat i en terrenys adquirits l'any 2000 per la Fundació Territori i Paisatge, de Catalunya Caixa, amb la intenció de preservar les característiques naturals d'aquest entorn. | 41.5702200,1.8997300 | 408267 | 4602645 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55560-foto-08147-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55560-foto-08147-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55560-foto-08147-56-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una finstra de la façana: 1581En un dels contraforts: 1751Situada en l'àmbit del PEIN de Montserrat i espai de reserva de la Fundació Territori i Paisatge | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55561 | Creu Real | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-real | <p>MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre)</p> | XV-XVIII | Conservat molt fragmentàriament. | <p>Fragment del fust de la creu de terme coneguda com a Creu Reial, actualment conservada al Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. La part conservada mesura 1,55 metres. Es pot deduir que es tractava d'una columna pedra, de planta octogonal i de superfície llisa. La secció octogonal, es converteix en estrellada en el tram superior de la columna.</p> | 08147-57 | Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Carrer de l'Església, núm. 39 | <p>No sabem com era la creu ni el lloc exacte on estava emplaçada. Probablement va ser enderrocada al construir unes cases al cantó esquerre del porxo de Santa Oliva, a començament del segle XVIII. L'any 1983 el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà va descobrir en una de les cases esmentades, encastat en una paret, part d'un fust de pedra aprofitat com a material de reompliment. Aquest fust es va identificar amb la creu que donà nom al carrer de la Creu Real. El mot Real ve determinat per la situació, al peu del camí reial que anava cap a Terrassa i Vacarisses. Les primeres notícies documentals de la Creu Reial daten de l'any 1548 i s'allarguen fins el segle XVIII.</p> | 41.5446300,1.8945600 | 407800 | 4599809 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||||
| 55562 | Creu de Beca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-beca | <p>GARCÍA DOMÈNECH, Miquel (1980). El llibre d'Olesa. Història i tradició d'una vila montserratina, p. 18 MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre) PIÑERO, Jordi; SERRA, Ramon (2008). 'El camí romà de la Torre del Breny i la vil·la de can Font de Cirerencs (Castellgalí)', Dovella, núm. 98, Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 5-14.</p> | XVI-XIX | Columna erosionada. | <p>Creu de terme que encara es conserva dempeus. S'assenta sobre una base de pedra quadrada i consisteix en un sòcol circular, semblant a una pedra de molí, al centre del qual s'enlaira una columna coronada per una creu de ferro. Aquesta creu presenta els braços amb expansions ovalades i extrems carrats. La creu està emplaçada a la partida de Bruguerols, just on el terme deixa de ser pla per convertir-se en muntanyós, en un encreuament al peu del camí ral que anava cap a Vacarisses (pel pla del Fideuer i coll de Bram) i continuava fins a Manresa. És l'única de les creus de terme d'Olesa que es conserva in stiu.</p> | 08147-58 | Partida Bruguerols | <p>La primera referència documental de la creu és de 1522. En aquesta data i durant el segle següent sol anomenar-se creu de Bequer i més tard, Creu de Beca. Probablement l'actual creu de ferro hi fou afegida més tard. El camí ral que anava cap a Vacarisses i Manresa deriva probablement d'un camí romà que seguia més o menys la vall del Llobregat. Als segles XVIII i XIX el camí pujava per la vall del Torrent de la Creu de Beca i la Roureda, passant per la font de la Pastora, fins al pla del Fideuer. Allà es bifurcava d'una banda entre el que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant per l'estret coll de la Pedra de la Bossa i, de l'altra, el que es dirigia per coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció a Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), i després continuava cap a Castellbell i Manresa.</p> | 41.5569700,1.8905700 | 407484 | 4601183 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55562-foto-08147-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55562-foto-08147-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55562-foto-08147-58-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 47 | 1.3 | 1781 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||
| 55563 | Creu de Vilapou (o del Calvari) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-vilapou-o-del-calvari | <p>MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre)</p> | XV-XVI | Fragmentari i amb pèrdues parcials. | <p>Restes fragmentàries de l'antiga creu de terme coneguda amb el nom de Creu de Vilapou que actualment ornamenten l'interior de l'església parroquial d'Olesa. Se'n conserva el capitell fragmentat i bona part del fust. En una altra ubicació es conserva també el sòcol i la part inferior del fust. Per aquestes restes conservades i per imatges antigues es pot deduir que la creu estava composta per una graonada, un sòcol de planta circular, un fust octogonal i llis d'una sola peça, el capitell-magolla esculpit i una creu de ferro, que substituïa l'originària, de pedra. El capitell, de factura gòtica tardana, és la part més ben conservada i podria datar-se al final del segle XV o principi del XVI. Es tracta d'un volum prismàtic amb motllura superior i inferior, amb vuit cares decorades amb elements esculpits. S'alternen les cares amb figuretes, probablement religioses, amb altres plenes d'ornamentació vegetal de repertori clàssic.</p> | 08147-59 | Església parroquial de Santa Maria d'Olesa. Plaça Nova, s/n | <p>Hi ha referències documentals que indiquen que la creu estava situada a l'encreuament de dos camins: el camí reial de Barcelona i el d'accés principal a l'horta de Vilapou. Aquesta creu era coneguda també amb els noms de creu del Calvari, les Tres Creus i, en el segle XX, també com a Creu de la Punyalada. Va ser enderrocada en el transcurs de la dècada de 1970 perquè provocava problemes d'humitats a la casa propera, i les seves restes es van dipositar a l'antic escorxador municipal i a l'arxiu històric municipal. Les referències més antigues d'aquesta creu daten del segle XVIII i la relacionen amb l'última estació del Via Crucis: la XXa, que correspon a la mort de Crist en el Calvari. És per això que és coneguda també amb aquest nom. El nom de Creu de les Tres Creus té relació amb la prescripció eclesiàstica que manava que cada estació del Via Crucis fos indicat amb una creu i, el darrer, amb tres.</p> | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55563-foto-08147-59-1.jpg | Legal | Gòtic | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 93 | 47 | 1.3 | 1781 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||
| 55510 | Cal Milà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-mila | FUSTÉ, Ramon; GALLOFRE, Isidre (1980). Inventari de protecció del patrimoni cultural europeu. Arxiu històric COAC. GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-07 Arxiu Històric Municipal. Lligall núm. 12 | XIX | En procés d'una restauració integral. | Edifici d'habitatges que, en el seu origen, fou construït per a ésser destinat a hostal. L'edifici, que sobressurt per les seves dimensions, és un element de referència a la plaça de les Fonts, un dels punts més cèntrics de la vila. Consta de planta baixa més tres plantes pis. La façana principal, de composició clàssica però molt austera, està encarada a la plaça de les Fonts, i té façanes secundàries als carrers Coscoll i Salvador Casas. Les tres crugies centrals tenen una identitat pròpia, ressaltades amb una textura d'encoixinat i amb obertures en forma de balcons: un sol balcó corregut a la primera planta i balcons individuals a la segona, mentre que a la tercera els balcons són més petits que la resta. Per la part superior l'edifici s'acaba amb un gran terrat, delimitat per una cornisa que ressegueix tot el perímetre. Fruit d'una rehabilitació, es mantenen les façanes, mentre que l'interior es refà de nou. | 08147-6 | Plaça de les Fonts, núm. 3 | Aquest edifici inicialment era hostal. El projecte de construcció està datat al 22 d'agost de 1863. Era l'època en que el balneari de la Puda començava a tenir esplendor, i això va portar molts estadants a Olesa, que era la població on el tren arribava més a prop del balneari. Més tard, el 1899, s'inaugurava amb aquest mateix propòsit l'Hotal Gori (actual seu de l'Ajuntament), molt més luxós. L'any 2011 aquest edifici és objecte d'una rehabilitació integral. | 41.5448400,1.8934200 | 407705 | 4599833 | 1863 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55510-foto-08147-6-1.jpg | Legal | Noucentisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 106 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55564 | Creu de Saba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-saba | AADD. (1992). Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (segles VI a.C. al XIV). Col·lecció Vila d'Olesa, 3. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 23-26 MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre), p. 64 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 316-317 | XX | Aquesta creu es troba situada gairebé al cim del del Puig Ventós, a una altitud de 594 metres, que és el punt més alt del terme d'Olesa. Clavada a la roca hi ha una creu de ferro d'una alçada considerable. Des d'aquest indret s'obté una vista magnífica en direcció sud, des de Montserrat fins a Terrassa i el cim de la Mola, amb l'altiplà d'Olesa al centre. Davant de la creu hi ha una taula d'orientació. L'entorn forma part de l'espai natural de reserva de Puigventós, de la Fundació Territori i Paisatge, que inclou la serra de Puig Ventós i el cim de Puig Cendrós, unes formacions muntanyoses entre els termes d'Olesa i de Vacarisses. També forma part del PEIN Montserrat. Es tracta d'un territori salvatge, gairebé sense presència humana, i dominat per un tipus de vegetació baixa. | 08147-60 | Serra de Puig Ventós | D'aquesta creu no se'n coneix cap referència fins al segle XVIII, concretament els anys 1735 i també el 1760. Pel que fa al nom, malgrat que alguns hi han volgut donar explicacions relacionades amb els personatges bíblics, el més probable és que provingui de l'antropònim Sàbat o Sàbet, que consta ja en documents del segle XIV i encara existeix actualment a Olesa. La creu de ferro actual fou instal·lada el 1981, segons indica una inscripció de la Unió Excursionista de Catalunya. L'any 1994 l'Agrupament Escolta Sant Bernat de Claravall va col·locar-hi la taula d'orientació, en commemoració del seu cinquantè aniversari. | 41.5705200,1.9074600 | 408912 | 4602670 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55564-foto-08147-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55564-foto-08147-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció d'una de les plaques: 'Creu de Saba. 594 m. UEC Olesa. 50è aniversari. 1931-81'Inscripció d'una altra placa: '50è aniversari de l'Agrupament escolta Sant Bernat de Claravall. Olesa de Montserrat. 1954-2004'Itinerari senyalitzat: corriol que surt de la masia de Puigventós, dins d'espai de reserva de Puigventós (dins la xarxa d'espais en conveni de la Fundació Territori i Paisatge). També forma part del PEIN Montserrat.En una balma prop de la Creu de Saba membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà han detectat indicis d'un possible enterrament que tal vegada es podria datar al neolític. | 98 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||
| 55566 | Agulles del Petintó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/agulles-del-petinto | MORERA, Jaume (1995). 'Dos testimonis del passat', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 58 (octubre), p. 151 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91 | -1.800 | Troballes superficials. Estat del jaciment desconegut. | Les Agulles de Petintó són l'estribació nord de la serra de les Torrades, una zona on el relleu comença a ser més abrupte i consta, al cim, de grans blocs de conglomerat en forma de pollegons que popularment s'anomenen agulles o espases, com el mateix turó de Sant Salvador de les Espases. Fruit d'un treball de prospecció realitzat per membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO) després dels incendis de 1994 a la part alta i al vessant oest d'aquest turó s'hi van localitzar fragments ceràmics en superfície. Es trobaven dispersos entre els grans blocs de conglomerat i les terrasses de conreu, i en total són un conjunt de 16 fragments de ceràmica feta a mà, encara que alguna sembla haver estat fabricada a torn lent. Els motius decoratius i les característiques tècniques semblen encaixar en el període de l'edat del Bronze (1800 al 1000 a.C.). | 08147-62 | Prop del torrent de la Creu de Beca | 41.5712400,1.8882200 | 407309 | 4602770 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55566-foto-08147-62-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada en l'àmbit del PEIN de Montserrat i espai de reserva de la Fundació Territori i Paisatge | 79 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||
| 55567 | Fons documental de l'arxiu Històric Municipal d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-historic-municipal-dolesa | Pérez, Antoni (1983). 'L'Arxiu Històric Municipal d'Olesa', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 20 (febrer) | XIV-XXI | L'Arxiu històric d'Olesa està emplaçat en dependències de la Casa de Cultura, en un local equipat amb unes modernes instal·lacions arxivístiques. Aglutina l'arxiu històric de la vila i l'arxiu administratiu de l'Ajuntament, sota la custòdia de l'arxiver encarregat. El gruix de l'arxiu és format per la documentació municipal, des del final del segle XIV fins a l'actualitat. Entre el material conservat cal destacar un important fons notarial format per 107 volums; concretament dels notaris olesans Josep Singla i Bonaventura Serra entre d'altres, el Llibre de la Cúria (iniciat el 1386 amb les actes del Comú de la Vila), el Llibre de l'Alcalde (amb 18 volums que van del segle XIV fins el 1832), el Llibre del Gremi de Paraires, el Llibre de l'Hospital, els llibres d'actes del Comú de la Vila (des de 1588 fins al 1834), el Llibre dels Privilegis Olesans, el Llibre del pleit amb l'Abat de Montserrat (segles XVII i XVIII) i altres. L'Arxiu també compta amb una col·lecció de 96 pergamins adquirits per l'Ajuntament a un particular i referits a temes olesans; una col·lecció d'impresos des de l'any 1790 al 1830; les col·leccions completes de les publicacions locals (Llobregat, Olesa, Tribuna Olesana, Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà i d'altres); un fons recopilatori de programes i cartells, amb una notable col·lecció anterior a 1936. Finalment, hi ha altres seccions, com un recull d'articles de premsa referits a Olesa, diverses cintes magnetofòniques o una pel·lícula de principi de segle XX. D'altra banda, l'Arxiu compta amb un important fons bibliogràfic, especialment dedicat als temes locals, així com un arxiu fotogràfic, iniciat l'any 1954. | 08147-63 | Casa de Cultura. Carrer Salvador Casas, núm. 26 | L'origen de l'arxiu és la documentació procedent del Comú de la Vila, guardada a l'antic Ajuntament, que actualment és la Rectoria. L'any 1932 tota la documentació fou traspassada a l'antic Hotel Gori, edifici que des d'aleshores acull les dependències de l'Ajuntament. Els anys 1934 i 1935 l'arxiu fou ordenat per mossèn Lluís Feliu i Bargalló, llavors vicari de la Parròquia. Durant molts anys l'Arxiu va romandre al segon pis de l'Ajuntament. Els anys 1980 encara se n'encarregava de la seva custòdia un equip de voluntaris. Fruit d'una remodelació de l'edifici, l'any 1997 l'arxiu va passar a la planta baixa i, finalment, el 2009 es traslladà a l'emplaçament actual, a la Casa del Cultura, on disposa d'unes modernes instal·lacions i d'un arxiver que n'està al càrrec. | 41.5443800,1.8922800 | 407609 | 4599784 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55567-foto-08147-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55567-foto-08147-63-2.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A l'Arxiu també es conserven alguns objectes d'interès patrimonial, com l'anomenada Pedra d'Olesa. | 94|98|85 | 56 | 3.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||
| 55569 | Fons documentals referits a Olesa de Montserrat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documentals-referits-a-olesa-de-montserrat-a-larxiu-de-la-corona-darago | <p>FONT PONS, Manuel (1990). 'Sobre arxius amb documentació d'Olesa', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, butlletí mensual, núm. 49 (desembre)</p> | XV-XVIII | <p>L'Arxiu de la Corona d'Aragó conté els següents fons amb documentació referida a Olesa de Montserrat: sèrie Olesa (amb diferents protocols notarials del segle XVII i principi del XVIII); sèrie Igualada (amb dos capbreus d'Olesa dels segles XV i XVI respectivament); sèrie Sant Feliu de Llobregat, secció de protocols notarials d'Esparreguera (amb diversos capbreus dels segles XVII i XVIII); sèrie monacals (manual de 'expectancias de Montserrat y señoríos de Olesa', Llevador d'Olesa, 1532 i Privilegis d'Olesa,1686); sèrie Mestre Racional (diversos fogatges dels segles XV i XVI); sèrie Cancelleria Reial (fons amb moltes notícies històriques referides a Olesa).</p> | 08147-65 | Carrer Almogàvers, núm. 77. Barcelona | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | Legal | Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Educació | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 56 | 3.2 | 1773 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55570 | Setmana Santa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/setmana-santa | AADD. (1996). 'Setmana Santa a Olesa de Montserrat', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, butlletí mensual, núm. 59 (abril), p. 163-171 CASAJOANA, Ramon (1931). 'Notes històriques sobre l'antiga i floreixent comunitat de preveres de la vila d'Olesa de Montserrat', a Vida olesana, núm. 83, p. 58-59. Col·lectiu Misteris d'Olesa. Setmana Santa. Olesa de Montserrat. Parròquia de Santa Maria; Col·lectiu Misteris d'Olesa; Ajuntament d'Olesa de Montserrat. MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 571-582 SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 167-172 | XVII-XXI | A principis de segle XX els actes tradicionals de la Setmana Santa a Olesa eren els següents: el dimecres sant els veïns de cada barriada portaven el seu respectiu misteri, els grillats, atxes, ciris i altres ornaments per realitzar el pas. Les barriades exposaven els seus misteris en els patis de cases particulars, i l'assistència del poble els dies en què estaven exposats era molt gran. Cap al tard es passava el rosari a totes les cases on hi havia un misteri, i era tradicional en algunes cases fer-lo cantant. El dijous sant es celebrava missa a la tarda. La processó sortia de l'església i continuava per l'antiga Plaça de la Cendra, carrer de Dalt, Coscoll, plaça Constitució, carrer de l'Església, Riera, carrer de la Senyora, Ampla, Creu Real, Santa Oliva, Hospital, plaça de la Cendra i novament l'església. L'ordre de la processó era el següent: a la capçalera hi anaven els gonfanons de la Passió, seguien el Misteri de l'Açotament, Ecce Homo, Carrer de l'Amargura, la Creu amb els improperis de la Passió, el Sant Crist de la Parròquia amb el Cos dels Portants revestits amb vesta, el Davallament de la Creu, el Sant Sepulcre, la Dolorosa amb els seus congregants i, al final, les autoritats de la vila i el rector. El divendres sant es feia missa a la tarda, i el dissabte era un dia de dol total, sense missa. A la dècada de 1960 la tradició de la processó es va perdre i, més endavant, des de mitjan 1990, s'ha tornat a recuperar en la forma d'una Ruta dels Misteris, per bé que les imatges no són les originàries, que van ser destruïdes durant la Guerra Civil. Actualment l'associació Col·lectiu de Misteris d'Olesa és la que organitza aquesta ruta, fomada per 11 punts, cadascun amb un misteri, els quals se situen en cases particulars i també a l'església parroquial, amb la seva ornamentació floral i els típics grillats (plantes germinades). Actualment els misteris són fixos i és la gent qui fa el recorregut per visitar-los durant el dijous i divendres sant. Els misteris són els següents: Jesús prega a l'Hort de les Oliveres (del veïnat de Santa Oliva), el Bes de Judes (del veïnat de l'Hospital), la Flagel·lació (del veïnat del carrer Creu Real, a cal Puigjaner), l'Ecce Homo (del veïnat del carrer de l'Església, a ca l'Escossi), el Camí del Calvari (del veïnat del carrer Ample, a cal Pel·la), el Sant Crist de l'Agonia (del veïnat de Sant Bernat), el Sant Crist (de la parròquia de Santa Maria), la Soledat de Maria al peu de la Creu (del veïnat del carrer Argelines, a cal Pomés), la Pietat (del veïnat de can Carreres), el Sant Sepulcre (del veïnat del carrer del Forn) i la Mare de Déu dels Dolors (de la parròquia de Santa Maria). Al voltant dels dies de Setmana Santa l'associació programa també altres actes, com ara expsocions, concerts, una missa amb tots els misteris o una processó laica, amb tres Misteris (el de la Pietat, el de la Soledat i el Crist de l'Agonia) que fan un recorregut fins als seus llocs. Tots els Misteris tenen la seva pregària, amb concerts o cants. | 08147-66 | Plaça Nova, s/n | La tradició dels monuments de Setmana Santa, els popularment anomenats misteris, ja es documenta a Olesa a partir de la darreria del segle XVII i al llarg del XVIII, tot i que el seu origen és probable que sigui anterior. Devia sorgir de les imatges que tenien les diferents congregacions, i posteriorment es va estendre a les barriades. Aquesta tradició va tenir el seu gran desenvolupament durant l'època barroca, amb la fundació el 1694 de la Congregació dels Dolors que, al llarg del segle XVIII, es va fer càrrec de l'antiga confraria del Sant Crist, aleshores en franca decadència. Des de 1601 existia també la Confraria de la Puríssima Sang, amb la qual suposadament s'identifica l'origen de la representació teatral de la Passió d'Olesa. La Congregació dels Dolors era la més popular. Els seus confrares acostumaven a sortir en la processó de dijous sant vestits amb la cucurulla negra o amb el cor de les set espases al pit. Algunes de les talles més interessants que s'utilitzaven en la processó foren esculpides en època barroca tardana, tot i que alguna era anterior (dels segles XV i XVI) i d'altres es van confeccionar al segle XIX. A cavall dels segles XIX i XX els misteris tingueren una nova revifalla; es restauraren algunes de les talles i d'altres es substituïren per talles noves. Però tot aquest conjunt va ser destruït en el transcurs de la Guerra Civil de 1936. És possible que algun dels misteris es conservés i hagués anat a parar al museu diocesà de Barcelona, però se n'ha perdut la pista. Posteriorment, a la dècada de 1940 es van construir uns nous misteris. La processó va deixar de fer-se a la dècada de 1960 i pels volts de 1995 el rector de la parròquia i Mariano Segura van tornar a impulsar la celebració dels misteris. Des d'aleshores se n'encarrega l'associació Col·lectiu Misteris d'Olesa. Actualment existeix també la confraria del Sant Crist, successora de la confraria dels Dolors, que s'encarrega de la cerimònia al voltant d'aquest misteri. | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55570-foto-08147-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55570-foto-08147-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55570-foto-08147-66-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||
| 55571 | La Passió d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-passio-dolesa | DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 16-21, 524-559 POVILL ADSERÀ, Joan (1988). La Passió i mort de N. S. Jesucrist. Col·lecció vila d'Olesa, 1. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada. Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p.150-154 | XVI-XXI | La Passió d'Olesa es compta indubtablement entre les més importants de les que es celebren a Catalunya, i és l'única que ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi. L'espectacle desenvolupa en una trentena de quadres, distribuïts en tres parts, els últims episodis de la vida de Crist. Es representa en una sessió única que té una durada de tres hores i mitja, i hi intervenen més de 700 actors. Els quadres escènics són els següents: (primera part)1. Naixement i baptisme, 2. Les noces de Canà, 3. La sinagoga, 4. Elecció dels apòstols i sermó de la muntanya, 5. La Vall dels Leprosos, 6. Desig de Judes i convit de Simó, 7. Jesús davant de Betània, 8. Resurrecció de Llàtzer, 9. Jesús i els nens, 10. Entrada triomfal a Jerusalem. (segona part) 11. Els mercaders del temple, 12. Judes ven el seu mestre, 13. Comiat de Jesús i Maria, 14. El Sant Sopar, 15. Borrascosa sessió del Sanedrí, 16. Jesús és pres a Getsemaní, 17. Jesús davant d'Anàs, 18. Procés religiós de Jesús, 19. Judes llança els diners, 20. Desesper de Judes. (tercera part) 21. Procés civil davant del Pilat, 22. Jesús davant d'Herodes, 23. D'Herodes a Pilat, 24. La flagel·lació, 25. Jesús condemnat a mort, 26. El carrer de l'amargura, 27. La Crucifixió, 28. Davallament i enterrament, 29. Resurrecció de Jesús, 30. Magdalena, Joan i Pere, 31. L'ascensió de Jesús. El text de l'obra que actualment es representa, de l'escriptor Joan Povill i Adserà, s'ha anat refent i polint fins a aconseguir la versió definitiva envers el 1960. La música, estrenada el 1948, és obra del compositor Josep M. Roma. En els darrers anys la Passió s'ha anat distanciant del seu caràcter religiós originari per acostar-se a un concepte d'espectacle teatral modern, i això és el que la singularitza en comparació amb altres manifestacions més tradicionals de la Passió. D'una manera o d'una altra la Passió involucra bona part de la població d'Olesa. Els actors són totalment voluntaris, i l'espectacle ha constituït tradicionalment una pedrera de professionals del món teatral. L'espectacle de la Passió es representa, any rere any, durant els mesos de març i abril. | 08147-67 | Plaça de l'Oli, s/n | L'origen de la Passió cal cercar-lo en una derivació dels Misteris o Actes Sacramentals que, a l'edat mitjana, es feien a dintre dels temples en les festes solemnes de la Pasqua de Pentacosta, i que després es van traslladar als atris o claustres i, finalment, a la plaça de l'església. Aquesta manifestació ja devia ser una realitat a Olesa a mitjan segle XVI, ja que en un inventari de la Sagristia de l'any 1538 (conservat a l'Arxiu Parroquial) s'esmenta una consueta per fer la Passió. El segle següent la Passió apareix vinculada a la confraria de la Puríssima Sang (i més endavant a la dels Dolors). En un llibre de comptes d'aquesta primera confraria, de l'any 1642 (conservat a l'Arxiu Parroquial), hi trobem una relació de vestuari i un esbós del repartiment de papers. A finals del segle XVIII el rector de la Parròquia feia aprendre i representar als infants que assistien al catecisme diverses escenes de la Passió. La tradició oral diu que aleshores es realitzava a l'interior d'un local destinat a guardar els dipòsits de l'oli, potser al molí del castell, que era propietat del monestir de Montserrat. A mida que els infants es feien grans continuaven interpretant els personatges de la Passió i, més tard, els papers van anar passant de pares a fills de manera oral, ja que no es disposava d'obra escrita. L'any 1792 fra Anton de Sant Geroni, un monjo de l'orde dels Trinitaris Descalços de Barcelona, va escriure una primera obra de la Passió de Jesucrist, la qual es va adoptar a Olesa. Malgrat ser una obra religiosa l'Església va fer alguns intents per prohibir-la, tal com demostra una disposició episcopal de 1813, però la Passió va continuar representant-se. Segons la tradició, la Passió es va representar antigament en diferents locals: en un dels molins d'oli de la població, i després al pati de la Casa Mata. Un altre lloc on es devia representar durant la primera meitat del segle XIX és a l'edifici de l'Ajuntament (l'actual Parròquia), ja que damunt d'aquest es té constància que hi havia un petit teatre que fou clausurat l'any 1840 a petició del rector. Davant la necessitat de disposar d'un nou local amb l'ajuda de molta gent del poble i d'algunes famílies barcelonines es va construir el Teatre Principal, inaugurat l'any 1847. Era situat al xamfrà dels carrers Josep Oriol i Clota, i tenia una capacitat de 400 butaques a platea i 200 a la galeria. L'any 1901 es va inaugurar un nou local per representar la Passió: el teatre del Círcol, més modern i espaiós. Els actors d'aquest nou grup eren en bona part dissidents del Teatre Principal, i aquest fet originà una competència que va resultar beneficiosa per a l'obra. L'any 1919 el Teatre Principal va tancar les seves portes però al cap de poc els partidaris del diputat Alfons Sala obriren un altre local amb el nom de Teatre Olesa (popularment els Salistes) on també s'hi representava la Passió. Cadascun dels grups era més o menys afí a una tendència política, i per això la Passió es va seguir representant per duplicat fins l'esclat de la Guerra Civil. L'any 1940 començà de nou a representar-se només en el Teatre Olesa, i aquest mateix any va ser creat el Patronat de la Passió d'Olesa. És a partir d'aquest moment que l'espectacle va prendre una gran volada fins al punt que, amb un moviment d'unes 400 persones a dalt de l'escenari, el teatre resultava clarament insuficient. És per això que, després d'haver retornat a l'antic teatre del Círcol, es va decidir enderrocar-lo i construir un nou teatre al mateix lloc. L'any 1952 començava a funcionar el Gran Teatre de la Passió, amb una capacitat de 2.500 butaques (el més gran que ha tingut mai Olesa) i un escenari molt més ampli. En aquesta època també es portà a terme la renovació de l'obra. | 41.5425400,1.8947400 | 407812 | 4599577 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55571-foto-08147-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55571-foto-08147-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55571-foto-08147-67-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El 1947 l'escriptor establert a Olesa Joan Povill i Adserà començà la tasca d'escriure un nou text, aprovat pel bisbat de Barcelona l'any 1949 i estrenat totalment el 1952. També va estrenar-se la música del compositor Josep Maria Roma. L'any 1968 la Passió va tenir una nova reforma i, sota la direcció del dramaturg José Tamayo, es va posar al dia el muntatge i la posada en escena. Es van construir tres escenaris amb l'objectiu d'aconseguir una acció continuada i sense haver de parar en els entreactes, i es va modernitzar l'estructura d'il·luminació. El nou muntatge permetia representar la cinquantena de quadres de l'obra en una sessió única. Des del final dels anys seixanta Joan Mallofré va assumir la direcció de l'espectacle i va mantenir-lo fidel a aquesta remodelació. El 23 de febrer de 1983 un incendi destruí el Gran Teatre. Al cap de poc, el 1987, i gràcies a les aportacions de les diferents institucions i de la gent del poble, s'inaugurava el Nou Teatre de la Passió, amb una capacitat per a gairebé 1.500 espectadors. També es van haver de crear altra vegada tots els decorats, el vestuari i l'escenografia. L'any 1983 va ser declarada per la Generalitat festa tradicional d'interès nacional, i el 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi. També ha estat inclosa dins els 10 tresors del Patrimoni Immaterial de Catalunya i Andorra. | 98|94 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||
| 55573 | Teatre de la Passió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teatre-de-la-passio | DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 16-21, 524-559 | XX | Nou teatre, inaugurat l'any 1987, que acull les representacions de la Passió després que el 1983 fos destruït l'anterior a causa d'un incendi. Es tracta d'un edifici de grans dimensions que ocupa bona part de l'illa de la plaça de l'Oli. Amb un disseny de línies funcional, l'edificació consta de dos grans volums de formigó: el de l'escenari, que sobressurt a una alçada considerable, i un cos més baix amb una planta que adopta la forma de ventall de l'amfiteatre. El teatre està equipat amb la infraestructura més moderna. L'escenari, de 782 m2, és un dels més grans d'Europa. Té una boca de 7 x 31 metres, dos giratoris laterals i un modern sistema amb sis ascensors. Els ascensors comuniquen la planta inferior de l'escenari: un espai de gran capacitat on es porta a terme el muntatge de la major part d'escenografies, que després són elevades a l'escenari. Això dóna un gran dinamisme a l'espectacle, que pot anar combinant diferents punts d'atenció sense necessitat d'interrompre el curs de l'obra. L'aforament és per a 1.490 espectadors, i el fossar té una capacitat per a 50 músics. L'edifici compta també amb una sala polivalent i una sala per a espectacles de petit format. L'equipament s'ofereix com a espai de lloguer per a realitzar-hi tot tipus d'actes, incloent-hi actuacions musicals i exposicions artístiques. També hi ha una àmplia zona dedicada a camerinos, vestuari, arxiu de l'entitat i oficines. | 08147-69 | Plaça de l'Oli, s/n | La Passió d'Olesa està documentada des del segle XVI i és sens dubte una de les manifestacions més destacades d'aquesta tradició a Catalunya. Al llarg de la història ha tingut diferents escenaris. El 23 de febrer de 1983 un incendi destruí el Gran Teatre de la Passió. Al cap de poc, l'1 de maig de 1987, i gràcies a les aportacions de les diferents institucions i de la gent del poble, s'inaugurava el Nou Teatre, dissenyat per l'arquitecte Joan Baca. També es van haver de crear altra vegada tots els decorats, el vestuari i l'escenografia. | 41.5425400,1.8947400 | 407812 | 4599577 | 1987 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55573-foto-08147-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55573-foto-08147-69-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Baca (arquitecte) | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55511 | La Clota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-clota-0 | Arxiu Històric Municipal. Lligall núm. 13 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxa B-08 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 119-120 | XIX | Deteriorament dels estucats. | Casa destinada a habitatge unifamiliar situada en una cantonada. De planta més o menys quadrada irregular, consta de planta baixa més pis i sotacoberta. La façana, de composició clàssica, es distribueix en tres cossos, amb grans obertures, tan als portals de la planta baixa, acabats amb arcs escarsers, com als balcons del primer pis. La façana lateral, al carrer Josep Oriol, segueix aquest mateix esquema. La façana posterior té una interessant galeria vidriada, amb porxo a la part inferior, que dóna al jardí, i una galeria amb arcs de mig punt als pisos. Al pis interior es conserven pintures originals en parets i sostres. La planta baixa és força reformada. Inicialment era dedicada a magatzem i celler, i més endavant, fou reconvertida en habitatge. S'hi va adequar un menjador, i altres habitacions. El jardí, que ocupa una bona part de la illa de cases, és d'especial interès i compta amb diverses espècies d'arbres centenaris. Entre d'altres, pins blancs, llorers (alguns de més de 15 metres d'alçària), pitòspors o palmeres de Canàries. | 08147-7 | Carrer de l'Església, núm. 38 | El topònim de la Clota ja figura en els capbreus d'Olesa de l'any 1496. Actualment aquesta partida ha quedat integrada a l'interior del nucli urbà. Segons documentació de l'arxiu municipal, el projecte de construcció d'aquest edifici té data del 1863, i era destinat a habitatge de Pedro Capdevila, veí d'Olesa. D'altres fonts asseguren que fou Amadeu Capdevila i Casan qui va fer construir la casa. Era un enginyer de Barcelona que venia a prendre les aigües de la Puda i es casà amb Neus Casas. | 41.5444400,1.8946200 | 407804 | 4599788 | 1863 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55511-foto-08147-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55511-foto-08147-7-2.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 106|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55574 | Balls de dimonis de la Passió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balls-de-dimonis-de-la-passio | DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 535 POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 161-163 | XIX-XX | Tradició desapareguda. | A les primeres dècades del segle XX una de les intervencions musicals més característiques de la representació de la Passió eren unes danses infernals conegudes com a balls de dimonis. Tenien lloc al final del primer acte a la sessió de la tarda. Immediatament després que Judes morís penjat a la figuera l'escenari es transformava en un infern dantesc, i una colla de diables es posaven a dansar de manera frenètica per celebrar l'entrada de Judes. Una cosa que va esdevenir tradicional era que el públic tirés grapats de xavalla als diables que dansaven a escena. El Dimoni Gros les anava collint i el que havien obtingut servia per fer un dinar de germanor entre la colla dels diables. | 08147-70 | Antic teatre Principal | D'ençà de 1901 a Olesa hi havia dos teatres que representaven la Passió i es feien la competència: el Principal i el Círcol. L'any 1919 el teatre Principal va tancar i al cap de poc s'inaugurava el teatre Olesa, popularment conegut com els Salistes. Els balls de dimonis foren introduïts a la Passió durant la darrera dècada del segle XIX al teatre Principal. El mestre Feliu Monné va escriure el primer número musical d'aquesta mena, que portava com a títol 'Terratrèmol' i l'ensenyà a ballar a un tal Grau (Xic dels Brincos). El públic acceptà complagut aquestes danses, i van adquirir tanta popularitat que la gent les preferia a la resta de l'espectacle. Fins al punt que cada temporada s'introduïen els balls de moda (polques, masurques, foxtrots...) a l'espectacle de la Passió. Al teatre del Círcol, durant els seus 35 anys d'existència, també es van implantar els famosos balls de dimonis, amb idèntiques característiques que els dels seus contrincants. Els principals mestres de ball foren Vicenç Fabrés i Vicenç Fusalba. El costum, esdevingut tradicional, va prosseguir al teatre Olesa, sota la direcció de Domènec Vendranes, mestre de ball de la companyia teatral. A la dècada de 1930 va començar a afermar-se la idea que aquest tipus de balls no tenien raó de ser dintre d'una obra sacra com la Passió, i fou aleshores quan un grup de compositors olesans, entre els quals Joaquim Boada, Llorenç Sales o Josep i Agustí Monné, van compondre uns números musicals propis i més aptes per a la Passió. L'any 1943 les danses foren suprimides de l'espectacle de la Passió. | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||||
| 55575 | Sant Jaume de Castelló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-jaume-de-castello | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 305 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 124-126 SIBINA, Josep M. (2002). La capella de Sant Jaume. Associació Amics de Sant Jaume. Olesa de Montserrat SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 133 | XVII-XVIII | Estat ruïnós. Sense sostre; façanes afectades de grans escletxes. | Capella en estat de ruïna però que conserva la seva estructura excepte la coberta. És una construcció dels segles XVII-XVIII que, tal vegada, podria haver estat reconstruïda d'una anterior església que s'hauria emportat un esllavissament. És d'una sola nau, acabada en absis poligonal, a la qual se li va adossar, l'any 1764, la sagristia i possiblement algun contrafort. La façana principal té una porta amb llinda feta de carreus rectangulars ben tallats, també presents als angles dels murs. Té un campanar d'espadanya i un rosetó d'obra calada. A la resta dels murs hi ha bàsicament pedra combinada amb maó i amb còdols de riu. A la part inferior externa del mur de l'absis, aquest sobressurt una mica i podria ser més antic. A l'interior de la capella té una motllura, encara present en algun sector, que recorria tota la paret de la nau. L'interior conserva algun tros de paret arrebossat i, al costat de l'absis, hi ha una petita finestra, així com un arc de maó, a punt de caure. L'emplaçament domina la riera de Sant Jaume, sota seu, on ara s'hi pot veure el sostre de la capella caigut. | 08147-71 | Mas Sant Jaume | El nom d'aquest lloc (Sant Jaume de Castelló) podria fer referència a la presència d'algun element fortificat o amb caràcter defensiu. Cal dir que la finca també s'havia anomenat mas de Questeo o del Castallo, mas Casaldefels i Castell defels, i tant la masia com l'església estan dalt d'un turó, just damunt d'un alt precipici sobre lla riera de Sant Jaume. Al voltant de l'església sembla que s'hi han localitzat restes de la necròpolis. Segons l'estudiós Josep M. Sibina (SIBINA: 2002) la masia està documentada al segle XII. Posteriorment la casa ha sofert nombroses ampliacions. La família dels propietaris inicials, els Sanahuja, en van estar al front fins al final del segle XIX, quan va passar a mans de Caterina Batallé i Jané. L'any 1855 la masia va ser escenari d'un episodi luctuós, quan uns individus vestits de mossos d'esquadra van cometre un violent robatori. Els autors van ser detinguts i condemnats a mort, però els fets van ser aprofitats per condemnar un dirigent obrer, acusat de ser l'instigador del crim. Les riuades de l'any 1962 van provocar moviments de terres importants i es van endur una construcció que hi havia al camí d'accés, entre el graner i l'entrada. A la dècada de 1990 el conjunt ha estat objecte d'una curosa restauració. Pel que fa a l'ermita ha estat tradicionalment una de les fites dels pelegrins que es dirigeixen a Montserrat. Al segle XV ja està documentat que se celebrava una missa per la diada de sant Jaume. Més recentment, l'aplec que s'hi feia per aquesta diada consistia en una missa amb cant dels goigs en honor del sant, un àpat tradicional a la masia, sessió de música amb acordió, ballada de sardanes i comptava amb l'assistència de la Guàrdia Civil de Cavalleria de Terrassa. L'any 2002 es va constituir una Associació d'Amics de Sant Jaume, que va estar activa durant uns anys amb l'objectiu d'impulsar la recuperació de la capella. | 41.5524000,1.9272200 | 410534 | 4600637 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55575-foto-08147-71-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55575-foto-08147-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55575-foto-08147-71-3.jpg | Inexistent | Renaixement|Barroc|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda de fusta de la sagristia: 1764El Pla Especial de Protecció de masies d'Olesa inclou solament la masia i en queda fora la capella. Tampoc està inclosa en el Catàleg i Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. | 95|96|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 55576 | Convent de les Escolàpies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/convent-de-les-escolapies | COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 245 LABARTA, M. Lluïsa (1985). Summarium de la vida, virtudes y fama de Santidad de la Sierva de Diós Paul Montal Fornés. Roma. MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 84-90 | XIX-XX | L'edifici del convent de les escolàpies inclou la residència de les monges, l'església i l'escola. Es tracta d'un conjunt de dimensions considerables, amb un interès arquitectònic desigual, ja que ha sofert successives reformes i remodelacions. Consta de diferents cossos que es distribueixen actualment en dos costats del pati de l'escola, en un terreny amb un desnivell pronunciat, de manera que tot el conjunt queda elevat en relació amb el carrer de la Riera. Els cossos més antics són la residència de les monges (situat a l'angle nord-oest) i l'església (al costat nord-est). L'any 1961 l'edifici va reformar-se i s'amplià amb un nou cos, al sud-oest, amb una planta que adopta en un dels angles una forma de quart de cercle. Més recentment, les dependències de l'escola han estat allargades per la part de llevant i s'han construït de nou els dos pisos superiors. La façana principal de l'edifici és historicista d'inspiració neoromànica, però els elements que la composen són força senzills. Té un portal i, a la planta baixa i primer pis, diverses finestres amb arc de mig punt, mentre que la planta superior ja és sobrealçada. L'església, adossada a aquesta façana de manera que fa un reclau en el carrer, segueix el mateix estil i és una mica més elaborada. L'interior de la residència ha estat molt reformat i conserva només en part les característiques arquitectòniques originàries. Com a element d'especial interès es conserva la cel·la on va morir la fundadora de les escolàpies, Paula Montal. | 08147-72 | C/ Santa Paula de Montal, núm. 6 | Paula Montal i Fornés (Arenys de Mar 1799 - Olesa de Montserrat 1889) fou la fundadora de l'Institut de les Filles de Maria de les Escoles Pies (les Escolàpies), una congregació inspirada en l'obra de sant Josep de Calassanç i en els pares escolapis que, durant el segle XIX, fou de les que més va expandir-se en l'àmbit de l'ensenyament femení. Durant el període de 1829-1859 Paula Montal va realitzar una intensa activitat i fundà personalment set escoles. El col·legi d'Olesa de Montserrat, inaugurat el 15 de desembre de 1859, va ser la setena de les fundacions fetes per Paula Montal i l'última que va realitzar ella directament. A Olesa les escolàpies van cobrir la plaça d'escola pública per a nenes, ja que l'Ajuntament tenia dificultats per complir amb la llei, que obligava a tenir dues escoles, una per a nens i una per a nenes. En un principi l'emplaçament era a la Plaça Nova, i després en una casa del carrer Ample (la número 50, actualment ensorrada). Al cap de pocs anys, gràcies a una donació van traslladar-se a una casa pairal que ja apareix documentada l'any 1771. Posteriorment la casa va reformar-se i es construí l'actual edifici, d'estil historicista. L'any 1929 s'ampliaren les instal·lacions i es construí un segon pis. D'aquesta manera es disposava de més espai per a acollir noies internes. Durant 30 anys, Paula Montal va residir en aquest convent d'Olesa, ja que era el seu preferit, fins el dia de la seva mort, esdevinguda el 26 de febrer de 1889. Inicialment el col·legi era només per a nenes, fins l'any 1950, quan es va convertir en mixt, però els nens ocupaven un espai separat. L'any 1961 s'hi va fer una important reforma i ampliació, i la residència augmentà amb 20 noves cel·les, que servien per acollir practicants com a casa d'exercicis. Més recentment, el convent s'ha especialitzat com a lloc de residència de les monges de major edat. L'any 1983, durant el procés de beatificació de Paula Montal, les seves restes, que es trobaven al cementiri municipal, van ser identificades i dipositades en una arqueta, situada sota l'altar de l'església. Santa Paula Montal va ser canonitzada l'any 2000 pel Papa Joan Pau II. | 41.5452900,1.8950300 | 407840 | 4599882 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55576-foto-08147-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55576-foto-08147-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55576-foto-08147-72-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 102|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||||
| 55577 | Capella de l'antic cementiri d'Olesa de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lantic-cementiri-dolesa-de-montserrat | XVIII | Conservació molt parcial. | Edifici que conserva vestigis de l'antiga capella del cementiri, que abans es trobava situat al mig de la plaça. Era una capella d'una sola nau que tenia una entrada amb un arc rebaixat. L'edifici actual, totalment remodelat, s'utilitza com a garatge. A la façana encara s'hi pot veure una obertura en forma d'ull de bou i, a sota, una pedra amb la inscripció 'ANY 1799'. | 08147-73 | Carrer Hospital, núm. 3 | Segons la inscripció conservada la capella podria ser una construcció, almenys en part, del segle XVIII. Antigament, el cementiri es trobava al costat de l'església paroquial i més tard es traslladà a un costat de la plaça. L'any 1856 es va construir un nou cementiri municipal, més ampli, i el 1860 l'antic cementiri es va netejar de tombes i ossos. A mitjan de la dècada de 1980 s'edificà l'actual cementiri de can Singla i, de manera progressiva, s'hi ha anat traslladant les restes dels difunts, de manera que la gran majoria dels nínxols de cementiri vell ja estan buits. | 41.5460700,1.8939200 | 407748 | 4599969 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||||||
| 55578 | Font d'en Roure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-den-roure | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxes B-39 | XIX-XX | Font ubicada extramurs del nucli antic, en un indret al costat de la Riera de can Llimona, actualment urbanitzat al seu entorn. La font es troba aixoplugada per una volta de canó feta amb maó i després pintada de blanc. La resta del mur de contenció és de pedres irregulars amb diferents tipus de parament. La font té quatre canals de sortida d'aigua. Al damunt hi ha una finestreta, actualment tapiada, que és un dels accessos a la mina que subministra aigua a la font. Queda lleugerament enfonsada i per accedir-hi cal baixar uns quants graons. L'esplanada que hi ha al costat està enjardinada i compta amb bancs per seure i diferents tipus d'arbres. Les moles de trull que hi ha procedeixen d'un molí d'oli que hi havia al costat de la font. | 08147-74 | Carrer de Baix - Riera de can Llimona | 41.5461800,1.8925700 | 407636 | 4599983 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55578-foto-08147-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55578-foto-08147-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55578-foto-08147-74-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||||
| 55580 | Conjunt industrial del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-industrial-del-moli | Anònim (1990). 'El nostre molí', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 49 (desembre). COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 94-99; 115-138 COBOS, Josep M (2006). Pagesos, paraires i teixidors al Llobregat montserratí. 1550-1850. Col·lecció vila d'Olesa, 12. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 268 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxes B-41 i B-42 | XIX-XX | L'estat de conservació de les naus és desigual. Algunes presenten un cert estat de degradació. | Conjunt industrial format per la Fàbrica Vella del Molí, junt al que resta de l'antic molí de Gualba, així com altres naus industrials construïdes entorn de 1923, les quals formen part d'un polígon industrial que a partir de 1981 s'ha ampliat amb altres naus modernes. El conjunt forma un recinte tancat, al qual s'hi accedeix a través d'un edifici de recepció. El sector de ponent del polígon és ocupat per un complex amb diverses naus que, en la seva major part, han estat aixecades a la dècada de 1920 i ampliades els anys posteriors. Es tracta de naus de grans dimensions, d'una sola planta, que segueixen un estil arquitectònic força unitari, jugant amb elements de composició com ara les cornises o el ritme de les obertures, cosa que dóna al conjunt una certa qualitat arquitectònica. Es conserva també una xemeneia (inclosa en al Catàleg del patrimoni arquitectònic d'Olesa com a pertanyent a l'antiga Indústria Olesana, S.A.) i una altra xemeneia pertanyent a la Fàbrica Vella del Molí. | 08147-76 | Polígon industrial CATEX-Molí | Antigament en aquest indret hi havia el molí d'Olesa. La primera notícia és la concessió de les aigües del riu Llobregat a favor de la vila d'Olesa, en un establiment fet a l'any 1647. Una mica més tard, el 1676 el batlle general de Catalunya va concedir a la vila permís per la construcció del molí. El 1695 l'Ajuntament va cedir el molí, que estava a mig construir i havia sofert desperfectes a causa de diverses riuades, a Bartomeu Minuart. Els veïns d'Olesa tenien l'obligació d'anar a moldre el gra a aquest molí. El 1795 els hereus de Minuart eren Francesc i Maria Gualba. Al segle XVIII aquesta família va donar nom al molí, i durant aquesta època s'hi van instal·lar batans. El 1865 els hereus de Minuart vénen el molí a Jaume Bernadas. Durant el segle XIX el molí va passar per diverses mans. El 1922 fou aportat per Comercial Anónima Vilà a la Indústria Olesana S.A. Cap a l'any 1946 aquesta societat decidí tancar el molí i construir-ne un de nou al final del Passeig del Progrés, on hi ha el Grup Escolar. Anteriorment, en l'emplaçament de l'antic molí s'hi havia instal·lat una fàbrica, coneguda com el Molí. Sobre la fàbrica del Molí, cal dir que la va fundar l'industrial de Barcelona Josep Cuspinera. L'any 1880 consta que tenia 1.000 fusos, mentre que el 1906 ja arribava als 5.488. Als inicis funcionva com una nau on es llogava l'energia a tercers, en aquest cas hidràulica i de vapor. Aquesta última amb una força de 6.000 kg. Entorn de 1923 van entrar nous inversors a l'empresa, com els Vilà, de Barcelona, i la raó social es convertí en Indústria Olesana S.A. De llavors endavant la fàbrica s'ampia amb la construcció de noves naus. Durant les dècades de 1940 i 50 l'empresa va aprofitar el moment de gran expansió del tèxtil i continuà ampliant el conjunt, on hi van arribar a treballar unes 1.000 persones. Era l'empresa que ocupava més olesans, després de la colònia Sedó (en terme d'Esparreguera). Amb la crisi dels anys 70 tot el complex va haver de tancar. L'any 1981 fou adquirit per Immobiliària Catalana Tèxtil, empresa que des d'aleshores ofereix naus a lloguer. En els darrers anys s'ha reurbanitzat el conjunt i s'ha ampliat amb noves naus al sector de llevant. | 41.5364400,1.8919500 | 407570 | 4598902 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55580-foto-08147-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55580-foto-08147-76-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,20 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml