Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59001 | Dipòsit 3 del Gibert de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-3-del-gibert-de-dalt | XVIII-XX | La vegetació i la presència d'un pi blanc al seu costat l'estan malmetent. | Dipòsit per emmagatzemar aigua situada en el vessant esquerre del Torrent de la Font d'en Sala per sota de la línia elèctrica. Per accedir-hi cal agafar el Camí de Rellinars a Casajoana. En l'indret on el torrent deixa veure el seu llit, en una solera rocosa i ample on conflueix el torrent dels Bugaders cal deixar la pista rodada per agafar un camí que s'inicia en aquest indret i que puja paral·lel resseguint la riba esquerra del torrent de la Font d'en Sala, uns vuit-cents metres. Un cop allí, pujar pel marge situant-se per sota de la línia elèctrica en sentit sud-est. La pica està es localitza a mà esquerra, pujant pel corriolet a una vintena de metres comptant des del camí per sota un pi. Es tracta d'una modesta construcció excavada en el sòl i realçada amb maó (de 30 x 15 x 5 cm) impermeabilitzada amb morter de calç per evitar la pèrdua d'aigua. Aprofita les aigües d'escorrentia que baixen del torrent de La Font de les Cases en la seva confluència amb el torrent de la Font d'en Sala. La pica està construïda per sota d'un bloc de conglomerats. És de planta rectangular (1,70 m per 1,40 m de costat). La terra que es va desprenent del marge i la vegetació l'han malmès en part. La fondària útil és d'1 metre. La pica per a la preparació del caldo bordelès ha desaparegut; presumiblement estava situada a mà esquerra coincidint amb el nivell del marge, ara envaït per la vegetació. | 08179-293 | El Gibert de dalt | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigui al seu interior o bé que una bèstia caigui dins, s'acostumava a cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia accedir al seu interior. Si l'aigua era neta també permetia abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. També servien per preparar el brou o caldo bordelès, o la 'bouillie bordelaise' és originària de França. La recepta sembla haver estat descoberta, per Ulysse Gayon, un químic de Bordeus i pel botànic Alexis Millardet a principis dels anys 1880, contra el míldiu. Un cop demostrats els seus beneficis ràpidament es va expandir la seva utilització. | 41.6452300,1.9250900 | 410485 | 4610946 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59001-foto-08179-293-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59001-foto-08179-293-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59001-foto-08179-293-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Està documentada en el plànol de barraques i elements de pedra seca del Claudi Perarnau. | 119|94|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59002 | Dipòsit 4 del Gibert de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-4-del-gibert-de-dalt | XVIII-XX | Emboscat per la vegetació. | Xup o cisterna situada al vessant d'obaga del bosc del Gibert, gairebé a tocar de la carena, en el naixement de la torrentera que discorre entre la Font d'en Sala i la Font dels Bugaders. Està situat per sota un marge molt baixet, entre dues barraques de vinya, una de planta quadrangular i una de circular, situades als extrems oposats de la mateixa feixa. Es tracta d'una modesta construcció realitzada amb pedra, aprofitant l'orografia del terreny. És de planta rectangular coberta per amb volta per aproximació de filades. Una part s'ha enfonsat no fa pas massa temps per la pressió exercida per la vegetació que hi creix. Mesura 1,10 metres per un metre de costat. Té una fondària útil de 0,60 metres. Les parets estan impermeabilitzades amb morter de calç per evitar la pèrdua d'aigua. La boca per accedir amb la galleda té un ampit de pedra per a recolzar els genolls que mesura 0'50 metres d'amplada. | 08179-294 | El Gibert | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigui al seu interior o fins i tot una bèstia, s'acostumava a cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia accedir al seu interior. Si l'aigua era neta també permetia abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. També servien per preparar el brou o caldo bordelès, o la 'bouillie bordelaise' originària de França. La recepta sembla haver estat descoberta, per Ulysse Gayon, un químic de Bordeus i pel botànic Alexis Millardet a principis dels anys 1880, contra el míldiu. Un cop demostrats els seus beneficis ràpidament es va expandir la seva utilització. | 41.6410800,1.9182100 | 409906 | 4610492 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59002-foto-08179-294-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59002-foto-08179-294-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59002-foto-08179-294-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||
| 59003 | Dipòsit 5 del Gibert de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-5-del-gibert-de-dalt | XVIII-XX | Xup o cisterna situat al vessant d'obaga del bosc del Gibert de Dalt, al capdamunt del naixement de la torrentera que dona nom a la Font dels Bugaders i desaigua al torrent de la Font d'en Sala. A diferència de moltes altres que s'excaven en un marge aprofitant les aigües d'escorrentia, aquest està situat al mig d'una feixa d'uns dos metres d'amplada. Es tracta d'una modesta construcció de planta quadrangular excavada al bell mig de la feixa. Els murs estan recoberts amb pedra més o menys rectangular, disposada en fileres i falcada amb pedruscall. Mesura 1,53 metres per 1, 50 metres de costat aproximadament (les arrels dels arbres han provocat un esbombament general del paredat). Té una fondària útil d'un metre. Per sobre, els murs estan protegits amb lloses de pedres irregulars disposades pels quatre costats, fent un lleuger pendent. Les parets no estan impermeabilitzades amb morter de calç. Per la part superior, arran del marge de pedra hi ha un regueró més profund que ressegueix tota la llargada, com una canal que semblaria recollir les aigües d'escorrentia de la part alta del turó i es podrien haver redirigit per omplir el xup. | 08179-295 | El Gibert | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigui al seu interior o fins i tot una bèstia, s'acostumava a cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia accedir al seu interior. Si l'aigua era neta també permetia abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. També servien per preparar el brou o caldo bordelès, o la 'bouillie bordelaise' originària de França. La recepta sembla haver estat descoberta, per Ulysse Gayon, un químic de Bordeus i pel botànic Alexis Millardet a principis dels anys 1880, contra el míldiu. Un cop demostrats els seus beneficis ràpidament es va expandir la seva utilització. | 41.6423200,1.9200200 | 410059 | 4610628 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59003-foto-08179-295-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59003-foto-08179-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59003-foto-08179-295-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||||
| 59004 | Llegenda del Gorg dels dimonis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-gorg-dels-dimonis | CORNADÓ, Carles (2017). Toponímia de Castellbell i el Vilar: Els dimonis de Les Comes; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 418, gener de 2017 pp. 16. MASATS i LLOVER, Joan (1980). El Raval de Les Comes o la Riereta, dins El Brogit, 8, setembre de 1980, pp. 1. Bloc d'en Carles Cornadó: http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/01/gorg-del-dimoni.html | XIX-XX | Aquesta llegenda que recorda molt a les dels minairons pirinencs fou publicada per Joan Masats l'any 1980 i els fets succeeixen al gorg del Diable, prop de Can Cotis i diu així: 'En aquells temps antics, quan encara els llops transitaven per aquestes contrades lliurement durant les llargues nits, la gent i el bestiar restaven quiets i arraulits dintre de les seves coves i cabanes quan sentien els udols de la ramada per dalt les carenes. La casa de Les Comes ja era de les més importants de la contrada, però no s'hi acostava gairebé ningú de dia i molt menys de nit, ja que es deia pel poble que l'amo i el diable tenien un pacte, que permetia al primer dominar uns éssers que eren els seus esclaus. El seu poder era total durant la nit, però en sortir el sol perdia tota l'eficàcia ja que els esperits malignes no volien saber res amb la claror. L'amo de les Comes, que tots temien perquè pensaven que era un bruixot, tenia una caixa gran, sempre tancada amb clau que guardava gelosament. Una vegada va haver de sortir de casa a corre-cuita i oblidà d'emportar-se la clau. La seva muller, que tenia l'ordre de no tocar-la mai, encuriosida no va poder resistir a la temptació. D'allí dins varen començar a sortir éssers negres que ràpidament es van escampar per tota la casa. De cop començaren a demanar a grans crits que l'amo els tornés a la caixa o els donés feina. La mestressa espantada i sense saber què fer va esperar que el seu marit arribés. Entrada la nit l'amo va arribar i veient el desastre i davant de la impossibilitat de tornar-los a la caixa va decidir abocar un sac de mill i ordenà a les bèsties que apleguessin un a un tots els grans i els tornessin al sac. En poca estona ja estava tot recollit i novament amb crits terribles demanaven feina al seu amo. Llavors els va demanar que anessin a la cinglera de Cal Robert i que estimbessin els grans blocs de pedra que la coronaven daltabaix, però res a fer. A mitjanit ja havien acabat la tasca encomanada. Rumiava l'amo fins que els manà agafar una pell de cabra negra i anar al Gorg de Cal Cotis per rentar-la fins que es tornés blanca. Amb gran enrenou varen agafar la pell negra i arribats al gorg, frega que frega sense que la pell canviés de color. La qüestió és que els primers raigs de sol els va sorprendre allí i vençuts es varen llançar dins l'aigua sense poder-ne sortir mai més. Des de llavors, qui de nit s'acosta i escolta amb l'orella al terra, sentirà la remor dels dimonis colpejant una i altra vegada la pell de cabra al terra en el seu intent de blanquejar-la. De l'amo de Les Comes no se n'ha sabut mai més res i mentre ell no els ho demani, els diables, per sempre més, restaran al fons del gorg intentant acomplir la tasca encomanada'. | 08179-296 | Riera de Rellinars | El gorg del Diable se situa a la Riera de Rellinars, entre la masia de Cal Cotis i l'Església Vella, poc abans d'entrar en el terme de Castellbell i el Vilar. S'hi accedeix des de la casa, que es troba a tocar de la carretera B-122 que va de Castellbell a Terrassa, passant per Rellinars. La llegenda que recorda molt a les dels minairons pirinencs fou publicada per Joan Masats l'any 1980 i els fets succeeixen entre el mas de les Comes i Cal Robert (terme de Castellbell i el Vilar) i el Gorg del Diable (terme de Rellinars). Carles Cornadó ens explica que de petit havia sentit a un pescador que sovint s'exclamava que en aquest gorg sempre hi havia peixos, però que mai ningú n'hi havia pogut pescar. Això hauria reforçat la llegenda pensant que aquests peixos són els dimoniets que de dia es transformen. | 41.6391300,1.8961500 | 408066 | 4610299 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59004-foto-08179-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59004-foto-08179-296-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Al tractar-se de l'amo de Les Comes, una masia de Castellbell i el Vilar, també es troba inventariada en el Mapa del patrimoni cultural d'aquest municipi, amb la versió de Carles Cornadó (2017). | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59005 | Barraca del Ramon Gibert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-ramon-gibert | XX | Les bigues, en nombre de tres i les llates s'han canviat. modernament. | Barraca situada en una feixa molt gran, planera, situada a ponent del mas del Gibert de Dalt, a l'obaga de Serra Gallina. Per arribar-hi agafar el trencall a mà dreta després d'haver passat el mas de les Ferreres i el Gibert de Baix. Seguir el camí en direcció a la Font del Càntir i Casajoana. Tot just travessat el torrent de l'Esbarzer, després de la font que porta el mateix nom, a mà dreta, hi ha una feixa molt gran amb la barraca al fons. Es tracta d'una construcció datada per la inscripció gravada a la llinda l'any 1921. És de planta rectangular, mesura tres metres de façana per cinc metres de costat, per dos i mig d'alçada màxima. La coberta és de teula àrab a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana principal. Està sustentada per bigam i llates de fusta. El paredat és de pedra collat amb morter de calç i el sòl de terra batuda. La porta d'entrada, orientada a l'oest té una portella de fusta amb furriac i marxapeus de maó. L'obertura mesura 1,69 m d'alçada per 0,94 m d'amplada i una profunditat de murs de 0,35 m. Destaca la llinda de pedra amb la data i les inicials, R.G., gravades dins d'un requadre. Entrant a mà esquerra, aprofitant l'escaire interior hi ha una llar de foc amb sòcol de pedra i campana de pedra arrebossada amb morter totalment integrada al paredat. El fumeral és quadrangular, fet de maó de 15x30 cm. Hi ha dues espitlleres orientades a l'est i al nord respectivament. A la cantonera dels murs orientats a tramuntana i a l'est hi ha una bigueta de fusta encastada a la paret per a penjar-hi els estris de treballar el camp. | 08179-297 | Torrent de l'esbarzer - El Gibert de dalt | 41.6463200,1.9109500 | 409309 | 4611082 | 1921 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59005-foto-08179-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59005-foto-08179-297-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||
| 59006 | Rellotge de sol de Can Cotis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-cotis | XVIII | En el procés actual de restauració s'ha conservat el gnòmon i la porció de rellotge on surten les xifres però en cap cas s'ha preservat tot el quadrant, que s'ha mig tapat amb morter de ciment de manera força barroera. | Can Cotis és una masia de planta basilical situada a tocar de la carretera B-122 de Castellbell i el Vilar a Rellinars, en el punt quilomètric, 17. El rellotge està situat a la façana orientada al sud. Es tracta d'un rellotge de matí, situat per sota mateix del carener, perpendicular a la façana principal. Està realitzat amb morter de calç i policromat. Es tracta d'un pla rectangular d'1,10 metres per 0,80 de costat aproximadament amb orientació sud. Al seu interior hi ha una doble circumferència de color vermellosa. De la part inferior neix el gnòmon, de vareta. Destaquen unes xifres en el mateix color que la sanefa situades a mà esquerra, immediatament per sota del gnòmon on a partir de filtres es pot llegir les xifres 10 / 1(1). Estan molt ben alineades. Si en aquesta façana hi havia un rellotge de matí, és molt probable que a la façana de ponent n'hi hagués un de tarda, que s'hauria perdut. | 08179-298 | Can Cotis | 41.6390300,1.8982600 | 408242 | 4610286 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59006-foto-08179-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59006-foto-08179-298-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No consta a l'Inventari de rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica. | 94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||
| 59007 | Barraca 2 del Casot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-casot | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. | XVIII-XX | Només poden fer perillar l'estructura de la coberta el romaní que hi creix al damunt. | Barraca de pedra seca situada en un dels murs del vessant de soleia del Casot. Per arribar-hi cal seguir la pista que mena a la Font del Bosc i un cop arribats a un revolt planer que fa el camí, deixar a mà esquerra la pista carenera d'accés a la zona de protecció ornitològica (barrera i senyalització del parc) i agafar un trencall en direcció sud-oest que baixa per un corriol pedregós fins al Casot. Al davant mateix hi té un parell d'ullastres joves. Es tracta d'una construcció integrada al marge, construïda aprofitant l'enderroc d'una de les muralles atalussades del Casot, que en aquest indret mesuren entre 2,80 i tres metres d'alçada. L'interior és de planta circular, de 2,70 m de diàmetre. La pedra està molt ben col·locada i falcada amb pedruscall. Algunes de les pedres estan retocades perquè encaixin perfectament. La porta d'accés està orientada al sud-est, mesura 1,25 m d'alçada per 0,65 m d'amplada, amb una sola llinda, plana. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta segueix l'esquema de la falsa cúpula, per aproximació de filades amb llosa de tancament central. A l'exterior, es conserva una capa molt minsa de terra retinguda per molses i sèdums, tot i romaní. L'alçada màxima a l'interior és de 2,45 metres. L'alçada del voladís mesurat a la porta d'entrada és d'1,85 m. Al davant mateix de la porta, arran de terra gratat per sota la roca natural hi ha un cocó, que mesura 0,60 m d'amplada per 0,60 m d'alçada per 0,60 m de fondo. | 08179-299 | El Casot | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6512300,1.9163200 | 409763 | 4611621 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59007-foto-08179-299-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59007-foto-08179-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59007-foto-08179-299-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca.Si que constava en la Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de Ramon Suades (2016). | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59008 | Barraca 2 de la Morella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-morella | <p>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.</p> | XVIII-XX | Enfonsada. Al seu interior hi creix una alzina. | <p>Barraca de pedra seca aèria adossada a un roqueter. Està situada en el vessant de soleia de la Morella, a mà esquerra, arran del camí que puja des de l'Obaga de la Font del Bosc cap al Casot i al coll de la Morella, resseguint per sobre el torrent de Casajoana. A partir de la barrera del parc, tot just un quilòmetre més endavant, en un revolt tancat es poden veure les restes de la construcció que consisteixen en un habitacle de planta rectangular que mesura 3,70 m per 2,25 m de costat per una alçada màxima conservada d'1,40 m. Els murs de pedra seca conservats són els orientats al nord-est i al sud-oest respectivament on s'observen les bases de dues espitlleres, una a cadascun dels murs. De la façana principal només es conserven els muntants amb una alçada màxima de 0,50 m. L'amplada de la porta és de 0,70 m i estava centrada. De la coberta no en queda cap resta visible; el més probable és que per les dimensions estigués sostinguda per un bigam de troncs on haurien reposat lloses de pedra.</p> | 08179-300 | La Morella | <p>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</p> | 41.6522600,1.9244000 | 410437 | 4611727 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59008-foto-08179-300-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59008-foto-08179-300-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59008-foto-08179-300-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BPU | 2022-09-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barracaconsta a l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca codi 22156. També consta en la Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de Ramon Suades (2016). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 1762 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||
| 59009 | Barraca 3 de la Morella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-3-de-la-morella | <p>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.</p> | XVIII-XX | No més es conserva part de l'arrencada de volta. | <p>Barraca de pedra seca aèria parcialment enfonsada. Està situada en el marge esquerre del camí, en el vessant de soleia de la Morella al costat dret de la torrentera que neix al capdamunt d'aquesta muntanya i que després d'un recorregut abrupte es converteix en afluent del torrent de Casajoana. Per accedir-hi cal pujar pel camí que des de l'Obaga de la Font del Bosc puja cap el coll de la Morella, a un quilòmetre i mig des de la barrera del parc. Les restes de la construcció consisteixen en una barraca de planta circular que mesura dos metres de diàmetre interior. Es conserva part de l'arrencada de la volta. La porta, de la qual es poden veure els muntants, tenen una amplada de 0,55 m per una alçada aproximada de 0,70 metres. La llinda, plana està enderrocada al davant de la porta d'entrada. El gruix dels murs és de 0,50 metres. Al fons, arran de terra es conserva un cocó que mesura 0,30 m d'amplada per 0,25 m d'alçada per 0,70 m de fondo.</p> | 08179-301 | La Morella | <p>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</p> | 41.6532300,1.9257800 | 410554 | 4611833 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59009-foto-08179-301-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59009-foto-08179-301-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59009-foto-08179-301-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BPU | 2022-09-27 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca consta a l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca codi 22157. També consta en la Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de Ramon Suades (2016). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 1762 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||
| 59010 | Barraca 7 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-7-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada al sud-oest de Serra Gallina, pujant pel camí del Gibert a Casajoana, per dalt de la carena, a mà dreta en un revolt molt tancat abans d'arribar a una torre elèctrica. Es tracta d'una construcció aèria aïllada recolzada lleugerament al marge. Està construïda en un cap de feixa aprofitant el pendent natural del terreny. És de planta circular amb l'interior lleugerament irregular que mesura entre 2,20 m i el 1,90 m de costat. Està feta de pedra irregular on les més grosses s'han emprat per construir el basament, els muntants i la llinda, en aquest cas doble i plana. La porta d'accés està orientada al sud-oest, mesura 1,20 m d'alçada per 0,68 m d'amplada màxima a l'exterior i 0,58 m mínima a l'interior. Els murs tenen un gruix aproximat de 0,42 a 0,45 m (amplada del brancal). La coberta és de volta per aproximació de filades amb una alçada màxima de 2,10 m mentre que l'alçada (mesura presa davant de la porta) del voladís fa 1,60 m. Ha perdut el recobriment de terra amb substrat herbaci i la llosa central de tancament. A l'interior només destaca una espitllera orientada al nord-oest, actualment cegada amb pedra. A llevant de la porta destaca un muret de pedra seca amb funcions de pedrís, actualment cobert per la terra que es desprèn del marge. A l'exterior, adossat al mur de sud-est hi ha una estructura quadrangular de pedra seca amb els murs laterals lleugerament inclinats. Mesura 1,80 m per 1, 70 m de costat. L'alçada màxima conservada és d'1,10 m i els murs fan mig metre de gruix. Orientada al nord-est s'observa una obertura d'aproximadament un metre d'amplada reblerta a posteriori amb pedra. | 08179-312 | Serra de Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6474000,1.9148300 | 409634 | 4611197 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59010-foto-08179-312-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59010-foto-08179-312-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59010-foto-08179-312-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18513. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59011 | Barraca 8 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-8-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Està parcialment enfonsada. | Barraca de pedra seca situada al sud-oest de Serra Gallina, pujant pel camí del Gibert a Casajoana, per dalt de la carena, a mà dreta en un revolt molt tancat abans d'arribar a una torre elèctrica. Es tracta d'una construcció aèria aïllada recolzada lleugerament al marge parcialment enfonsada. Està construïda en un cap de feixa aprofitant el pendent natural del terreny. És de planta de ferradura. L'espai habitable mesura 2,15 m de fondària per 1,75 m de costat. Està feta de pedra irregular on les més grosses s'han emprat per construir el basament, els muntants i l'arrencada de la volta. La porta d'accés, que ja ha perdut la llinda i part dels muntants està orientada al sud-oest, Les restes conservades mesuren un metre d'alçada aproximadament mentre que l'amplada màxima d'obertura és de 0,50 m. Els murs tenen un gruix aproximat de 0,60 m (amplada del brancal), però per la seva forma constructiva en alguns indrets supera els 0,70 m de gruix. La coberta, parcialment enfonsada és de volta per aproximació de filades amb una alçada màxima de 2,00 m. Per la part posterior encara conserva una minsa capa del recobriment de terra. A l'interior destaca una espitllera quadrangular orientada al nord-oest i tres de tinells o cocons, dos d'ells superposats, a mà dreta (l'inferior arran de terra mesura 0,40 m per 0,60 m per 0,60 m mentre que el superior fa 0,40 m per 0,32 m per 0,40 m de costat) i un d'individual situat arran de terra entrant a mà esquerra de la porta (0,25 m per 0,35 m per 0,38 m ). | 08179-313 | Serra de Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6475100,1.9148200 | 409633 | 4611210 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59011-foto-08179-313-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59011-foto-08179-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59011-foto-08179-313-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18514. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59012 | Barraca 9 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-9-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. | No conserva la coberta. | Barraca de pedra seca aèria aïllada, situada al damunt d'un roqueter que seguint el vessant de soleia de Serra Gallina s'aixeca per tota la carena fins arribar a Casajoana. S'hi accedeix pujant pel camí del Gibert a Casajoana, per dalt de la carena, fins a trobar la torre elèctrica. En aquest punt agafar el corriol que transcorre per sota d'una antiga línia elèctrica de posts de fusta en direcció nord-est. Les restes de la construcció consisteixen en una barraca de planta circular que mesura 1,90 metres de diàmetre interior. Es conserva part de l'arrencada de la volta amb una alçada d' 1,30 m. La porta, de la qual es poden veure els muntants tenen una amplada de 0,56 m per una alçada conservada de 0,94 metres. La llinda, plana està enderrocada al davant de la porta d'entrada. El gruix dels murs fan 0,56 m. Al fons, arran de terra es conserva un doble cocó o tinell superposat. L'inferior, situat arran de terra fa 0,30 m d'amplada per 0,30 m d'alçada per 0,55 m de fondo; mentre que el superior mesura 0,45 m d'amplada per 0,28 m d'alçada per 0,40 m de fons respectivament. | 08179-314 | Serra de Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6469600,1.9164600 | 409769 | 4611147 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59012-foto-08179-314-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59012-foto-08179-314-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca fou incorporada a l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca amb el número 19289, en data posterior al treball de camp del Mapa de patrimoni cultural i natural del municipi.Sí que constava en la Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de Ramon Suades (2016). | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||||
| 59014 | Barraca 2 de l'obaga del Serrat dels Ginebres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-lobaga-del-serrat-dels-ginebres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Coberta i corona de tramuntana parcialment enfonsades. | Barraca de pedra seca parcialment ensorrada situada a l'obaga del Serrat dels Ginebres. Per arribar-hi cal entrar pel Camí de la Casa Nova i continuar en direcció a Les Boades, deixant enrere la font de Carlets i la dels Llaminers i també el gual que travessant el la Riera de Rellinars permet pujar pel Camí de la Font del Conill. Agafar el trencall següent, a mà dreta que mena a la font del Trull. Allí mateix el camí bifurca; a mà esquerra el camí mena a la font de la Saiola i a mà dreta neix el camí del Serrat dels Ginebres cap a l'Obac. Aquest darrer és un camí carreter ben dret que cal seguir fins uns metres abans d'arribar a la línia d'alta tensió que el travessa. Just en l'indret on aquest bifurca novament amb l'entrada d'una feixa que ressegueix el vessant de soleia, entrar al bosc per un corriolet més o menys dibuixat entre la vegetació fins a un roquissar. Les restes de la construcció consisteixen en una barraca de planta circular situada al capdamunt d'un roquissar, aprofitant una minsa capa de terra que permet adossar-s'hi pel costat sud. Mesura 1,90 metres de diàmetre interior. Es conserva part de l'arrencada de la volta, amb una alçada màxima conservada d'1,60 m. La molsa aguanta la resta de la coberta. La porta, visible, mesura un metre d'alçada per 0,55 m d'amplada màxima amb una llinda plana i una segona a l'interior que fa descarrega l'arc de la volta. L'alçada del voladís davant de la porta és d'1,30 m. | 08179-316 | Obaga del Serrat dels Ginebres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6325000,1.9357700 | 411357 | 4609521 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59014-foto-08179-316-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59014-foto-08179-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59014-foto-08179-316-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 19322. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59015 | Barraca 1 de l'obaga del Serrat dels Ginebres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-lobaga-del-serrat-dels-ginebres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La coberta està enfonsada. | Barraca de pedra seca parcialment ensorrada situada a l'obaga del Serrat dels Ginebres. Per arribar-hi cal entrar pel Camí de la Casa Nova i continuar en direcció a Les Boades, deixant enrere la font de Carlets i la dels Llaminers i també el gual que travessant el la Riera de Rellinars permet pujar pel Camí de la Font del Conill. Agafar el trencall següent, a mà dreta que mena a la font del Trull. Allí mateix el camí bifurca; a mà esquerra el camí mena a la font de la Saiola i a mà dreta neix el camí del Serrat dels Ginebres cap a l'Obac. Aquest darrer és un camí carreter ben dret que cal seguir fins uns metres abans d'arribar a la línia d'alta tensió que el travessa. L'accés es fa entrant pel pla de farigola a mà esquerra i obrint-se pas per la vegetació. Les restes de la construcció consisteixen en una barraca de planta circular situada al capdamunt d'un roqueter. La seva forma és un xic ovalada degut a l'orografia del terreny. Per una banda, la solera, de pedra, i per l'altra l'aprofitament pel vessant sud-est d'un queixal natural de la roca. Mesura entre 1,90 m i els 2 m de diàmetre interior. La porta, visible, mesura actualment 0,70 m d'alçada (traient l'enderroc del davant, la seva alçada original és d'un metre) per 0,50 m d'amplada màxima amb una llinda plana (originàriament n'hi havia dues). L'alçada màxima conservada oscil·la entre un metre a 1,20 m. Té un cocó o tinell mig colgat degut al propi enfonsament de la coberta situat enfront de l'entrada i arranat a la roca mare; mesura 0,40 m d'amplada per 0,35 m d'alçada per 0,40 m de fons. | 08179-317 | Obaga del Serrat dels Ginebres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6333200,1.9374400 | 411497 | 4609611 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59015-foto-08179-317-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59015-foto-08179-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59015-foto-08179-317-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 19330. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59016 | Barraca 4 de Les Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-4-de-les-cases | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enfonsada | Barraca de pedra seca situada en el mateix llit d'una torrentera que té el seu naixement al sud-oest de les feixes de Les Cases, per sota del camí que mena a la masia, que nodreix el Torrent del Vetllador en el seu primer tram. El seu accés es fa des del camí de Les Cases, per sota la torre d'alta tensió, a mà esquerra, uns metres abans d'arribar a la masia. La pista que hi passa pel costat mateix és per al manteniment de la línia. La construcció està situada a mà esquerra del camí, en el vessant dret de la torrentera. Es tracta de les restes d'una barraca de planta circular de petites dimensions, amb un diàmetre d'1,70 m i un gruix de murs de 0,62 m. La pedra emprada és irregular falcada amb còdols del mateix torrent i lleugerament recolzada a la minsa capa de terra pròpia de l'orografia del terreny. L'alçada màxima conservada oscil·la entre el metre i els 0,95 m. La porta, orientada al sud-oest no conserva la llinda i l'amplada màxima és de 0,60 m. Malgrat l'enderroc de la coberta al seu interior, al fons, a mà dreta arran de terra es pot veure un tinell o cocó que mesura 0,36 m d'amplada per 0,35 m d'alçada per 0,80 de fons (aquesta fondària era necessària per endreçar-hi el perpal o alguna eina de mànec llarg. | 08179-318 | Les Cases | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6398400,1.9238300 | 410373 | 4610349 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59016-foto-08179-318-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59016-foto-08179-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59016-foto-08179-318-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59017 | Barraca 5 de Les Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-5-de-les-cases | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | enfonsada | Barraca de pedra seca enfonsada situada per sota de les feixes d'ametllers del vessant oest de Les Cases, en una zona totalment emboscada de pi i brolla de romaní amb presència testimonial d'ullastres. El seu accés es fa per un camí de conservació i manteniment de la línia d'alta tensió que s'agafa a mà esquerra pujant pel camí de Les Cases, uns cinc-cents metres abans d'arribar a la masia. La construcció està situada en el vessant esquerre d'una de les moltes torrenteres que en la seva capçalera nodreixen el torrent del Vetllador, abans de travessar la roca mare del llit del torrent. Està adossada a un muret de pedra realitzat amb llesques no massa grans de pedra, molt ben col·locada. Amb la coberta presentava una planta circular però la seva forma interior era irregular degut a l'orografia del terreny (1,80 m de fondària per uns 0,90 m a 1 metre d'amplada màxima). L'alçada màxima conservada de la corona oscil·la entre 0,70 i un metre. El gruix dels murs és de 0,60 m i al fons, arran de terra es conserva un cocó semicircular de 0,60 m d'amplada per 0,40 m d'alçada i 0,40 de fondària màxima. | 08179-319 | Les Cases | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6406900,1.9265300 | 410599 | 4610440 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59017-foto-08179-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59017-foto-08179-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59017-foto-08179-319-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59018 | Barraca 1 de La Farinera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-la-farinera | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Estructura general està afeblida degut a la pèrdua part de la protecció exterior | Barraca de pedra seca situada dins de la propietat de La Farinera, a les feixes plantades d'ametllers que hi ha al damunt mateix de la bassa de l'antic molí. S'hi arriba pujant per sobre la bassa, resseguint el marge. Construïda en un cap de feixa, lleugerament adossada al marge, la corona de llevant queda penjada de tres metres d'alçada. La planta és circular, de dos metres de diàmetre per una alçada interior de 2,10 metres. La porta, orientada al sud, mesura un metre d'alçada per 0,75 m d'amplada màxima. Té una sola llinda que presenta una esquerda important degut al moviment de la coberta. En aquest indret l'alçada del voladís és d'1,40 m. El parament està fet amb pedra irregular i maons. La coberta està feta per aproximació de filades. La seva estructura general està afeblida degut a la pèrdua part de la protecció exterior de terra i a l'arrelament d'una heura (Hedera helix) que ha començat a travessar les lloses cap a l'interior. El seu interior està força deixat, conserva un doble tinell superposat situat al fons, arran de terra. Mesura 0,40 m d'amplada per 0,35 d'alçada per 0,50 m de fondària, mentre que el superior fa 0,35 m d'amplada per 0,35 m d'alçada per 0,40 m de fons. Té una espitllera orientada a l'est. Antigament, abans de plantar-hi ametllers, aquestes feixes estaven plantades de vinya. Segons ens explica el seu propietari, el senyor Joan Arnau la barraca està construïda amb pedra i maons aprofitats del forn d'obra que tenia la propietat. El forn estava situat a l'entrada de la finca, on hi ha la cort dels xais. L'era d'assecar maons estava al mig del camí. Malmès pel pas del temps el van enderrocar i s'hi van construir les corts. Al costat de l'alzina encara es poden veure les restes de maons de varies mides i teules que s'hi havia fabricat. | 08179-320 | La Farinera | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6214900,1.8946100 | 407913 | 4608342 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59018-foto-08179-320-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59018-foto-08179-320-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59018-foto-08179-320-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca.Al darrera mateix hi ha les restes d'una tina enfonsada totalment envaïda per l'heura. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59019 | Barraca 2 de La Farinera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-farinera | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Ha perdut el recobriment impermeabilitzant de terra i el voladís només hi és present parcialment. | Barraca de pedra seca situada dins de la propietat de La Farinera, al capdamunt de les feixes plantades d'ametllers que hi ha al damunt mateix de la bassa de l'antic molí. S'hi arriba pujant per sobre la bassa, resseguint el marge. Està construïda en un cap de feixa, lleugerament adossada al marge. És de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre per una alçada interior de 2,15 metres. La porta, orientada al sud, mesura un metre d'alçada per 0,80 m d'amplada màxima a l'exterior i mínima de 0,50 m a l'interior. Té una sola llinda, plana. El parament està fet amb pedra irregular calçat amb pedruscall. El gruix dels murs oscil·la entre els 0,60 m i els 0,70 m. La coberta està feta per aproximació de filades o falsa cúpula; ha perdut el recobriment impermeabilitzant de terra i el voladís només hi és present parcialment. El seu interior està força deixat, conserva un tinell o cocó situat al fons, arran de terra. Mesura 0,40 m d'amplada per 0,40 d'alçada per 0,50 m de fondària. Té una espitllera orientada a l'est. | 08179-321 | La Farinera | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6225000,1.8949000 | 407939 | 4608454 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59019-foto-08179-321-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59019-foto-08179-321-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59019-foto-08179-321-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59020 | Bassa del molí de La Farinera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-del-moli-de-la-farinera | La bassa del molí de la Farinera està situada per sobre mateix de la casa, a l'extrem sud del municipi de Rellinars. És de planta rectangular, mesura 50 metres de llargària per 10 d'amplada per 2 metres de fondària en tota la seva superfície, amb una capacitat d'un milió de litres d'aigua. S'omple de l'aigua provinent de la riera de Sanana, en terme de Vacarisses i del torrent de l'Alzina dins del municipi de Rellinars que a partir de la resclosa són reconduïdes a través d'un rec o sèquia que mesura aproximadament sis-cents metres de longitud. En el seu recorregut hi ha un aqüeducte situat en el torrent de La Farinera. La bassa està excavada en el marge d'una gran feixa on troba la roca mare i reforçada amb murs d'un metre de gruix realitzats amb maçoneria i collats amb argamassa. Pel costat de llevant el mur està reforçat amb set contraforts. Pel vessant sud de la bassa hi ha una partió amb rentadora situada sota d'una vella figuera que permetia fer bugada. L'aigua sobrant s'escola pel sobreeixidor o vessador situat a l'extrem sud-oest de la bassa i travessa l'antiga era de fer assecar maons i teules cap al torrent d'Anton Cases que delimita el municipi de Rellinars amb el de Castellbell i el Vilar a l'oest de la Farinera. | 08179-322 | La Farinera | La bassa del molí juntament amb el rec les rescloses i l'aqüeducte varen ser construïts en el mateix moment que el l'edifici moliner, l'any 1896. Malauradament el molí no va funcionar massa temps però tot el sistema hidràulic i la bassa continuen funcionant actualment per al rec de les hortes dels voltants de la casa. La bassa tenia, a tocar del setè contrafort una canal obrada que baixava perpendicular cap a l'edifici moliner construït aprofitant un important desnivell del terreny. L'aigua entrava amb força cap el carcabà, sense pou on feia moure el rodet iniciant així la molta. L'aigua sobrant sortia pel carcabà en direcció a la Riera de Sanana. | 41.6203800,1.8943400 | 407889 | 4608219 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59020-foto-08179-322-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59020-foto-08179-322-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A més de l'aprofitament de l'aigua per al rec, la bassa és un punt important d'alimentació per a ocells insectívors com són les orenetes que en primavera voleien arran de l'aigua caçant insectes. El seu vol és acrobàtic, de persecució amb la boca ben oberta. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut d'un municipi. La dependència del mon rural per criar, per caçar sobrevolant els camps de conreus, els punts de subministrament de fang com les lleres de rius, marges i basses fa que La Farinera sigui un lloc de concentració i preservació de l'espècie Hirundo rustica. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||||
| 59021 | Rec i aqüeducte del molí de La Farinera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rec-i-aqueducte-del-moli-de-la-farinera | XIX-XX | El rec del molí de La Farinera és un canal de rec que capta les aigües de la riera de Sanana en el seu pas per Vacarisses i ho fa també del torrent de l'Alzina en terme de Rellinars fins a trobar la bassa del molí. Ambdós corrents d'aigua són intermitents, de flux impetuós i l'erosió només s'activa en èpoques de pluja, raó per la qual els propietaris del molí varen decidir aprofitar l'aigua procedent dels dos cursos. La resclosa principal està situada a la riera de Sanana, de la qual en queda un muret obrat de pedra. D'aquí l'aigua es desvia per un rec excavat al terra, que volta el meandre de la riera fins a trobar el torrent de l'Alzina, fent un recorregut total de 300 metres de longitud. Travessa el llit de pedra a través d'una canal excavada a la mateixa roca, arran d'un graó natural que també recull part de l'aigua d'aquest torrent i la condueix cap a un repartidor fet de maó que se sustenta damunt d'una bauma reforçada amb un muret de maó que permet circular l'aigua en aquest tram, ja que la fondària en aquest indret és de gairebé deu metres. Des d'aquí el rec està excavat al mateix sòl, arran de marge. Té una amplada de 0,50 metres per una fondària màxima de 0,40 metres. El rec continua portant aigua per la part superior del torrent, que en aquest indret fa entre set i deu metres de fondària fins arribar a un aqüeducte construït per salvar el desnivell al seu pas del torrent de La Farinera, que baixa paral·lel al torrent de l'Alzina. L'aqüeducte està format per tres arcs de mig punt sustentats sobre pilars de pedra i maó. La canal per on circula l'aigua està totalment obrada amb maó. Aquest segon tram té una longitud de 142 metres. A partir d'aquí el rec baixa entre dos marges de conreu amb un total de gairebé 160 metres fins a entrar a la bassa del molí. | 08179-323 | La Farinera | La construcció de la resclosa, el rec, l'aqüeducte i la bassa són coetanis del molí, construït l'any 1896. El maó emprat en la construcció de l'aqüeducte i part del rec i repartidor que s'inicia en el vessant dret del torrent de l'Alzina on hi ha un salt d'entre vuit i deu metres d'alçada es van fabricar en el forn d'obra que hi havia a l'entrada de la Farinera. Segons expliquen els seus propietaris, estava molt malmès i es va enderrocar per a construir-hi la cort dels xais. | 41.6216100,1.8959000 | 408021 | 4608354 | 1896 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59021-foto-08179-323-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59021-foto-08179-323-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59021-foto-08179-323-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119|98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||
| 59022 | Barraca 2 de Cal Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-cal-tomas | XX | Malgrat l'heura ha envaït els murs, el paredat general de l'estructura presenta un bon estat de conservació. La coberta està enfonsada. | Barraca de pagès situada al capdamunt de les terres de La Farinera, per sota de les ruïnes de Cal Tomàs, en el paratge conegut com la Mesquita. S'hi accedeix pel carrer del Roser que acaba en cul de sac. Arribats a un barri, a mà esquerra hi ha un pas que travessa la torrentera de Cal Tomàs, que s'afegeix a les moltes altres que nodreixen d'aigua el torrent de l'Alzina. A mà esquerra hi ha una feixa de conreu amb una barraca al bell mig, envoltada d'heura i la coberta ensorrada. És de planta rectangular, mesura 4,10 m per 3,20 metres de costat. La porta orientada al sud està situada a l'extrem dret de la façana principal (no s'han localitzat les frontisses). Mesura 1,20 metres d'alçada per 1 metre d'amplada; té marxapeus. El gruix dels murs mesura 0,30 metres. El paredat és de maçoneria collada amb argamassa de morter de calç. La coberta, de bigues i llates de fusta amb teula àrab està enfonsada. Era a un sol vessant amb el mur de ponent és el més alt, de 2,50 metres d'alçada. Entrant a mà esquerra en la raconada hi havia una petita llar de foc de campana volada. La vegetació impedeix verificar si tenia alguna finestra en els murs de ponent i de tramuntana. El paviment sembla fet de terra batuda. | 08179-324 | La Mesquita | El senyor Joan Arnau, propietari de La Farinera ens explica que la porta d'entrada era molt ample perquè en cas de mal temps podien entrar el matxo. | 41.6274200,1.8959500 | 408033 | 4608999 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59022-foto-08179-324-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59022-foto-08179-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59022-foto-08179-324-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A la façana de tramuntana hi creix un llorer. | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59023 | La tupinada de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-tupinada-de-rellinars | <p>CORNADÓ, Carles (2018). La tupinada de Rellinars; dins El Brogit, núm. 429, gener de 2018. El Brogit. Castellbell i el Vilar, pp. 8-10.</p> <p>LLURBA, Rossend (2017) Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer. Comanegra. Barcelona.</p> <p>PUY I JUANICO, Josep. (2010). Sàtires, cuplets i acudits en temps d'eleccions; dins Política i caciquisme a Terrassa (1917-1923). Fundació Torre del Palau. Terrassa.</p> <p><a href='http://mobiols.blogspot.com.es/2016/02/banda-sonora-del-mes-de-febrer-la.html'>http://mobiols.blogspot.com.es/2016/02/banda-sonora-del-mes-de-febrer-la.html</a><br /> <a href='https://recordsdeterrassa.wordpress.com/tag/rafael-comas/'>https://recordsdeterrassa.wordpress.com/tag/rafael-comas/</a><br /> <a href='https://soundcloud.com/betzuca'>https://soundcloud.com/betzuca</a><br /> <a href='http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/palet-i-barba-dom%C3%A8nec'>http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/palet-i-barba-dom%C3%A8nec</a><br /> <a href='http://irla.cat/wp-content/uploads/2015/12/palet-i-barba.pdf'>http://irla.cat/wp-content/uploads/2015/12/palet-i-barba.pdf</a><br /> <a href='http://www.lavanguardia.com/hemeroteca'>http://www.lavanguardia.com/hemeroteca</a><br /> <a href='https://ca.wikipedia.org/wiki/Alfons_Sala_i_Argem%C3%AD'>https://ca.wikipedia.org/wiki/Alfons_Sala_i_Argem%C3%AD</a></p> | XX | <p>Cuplet d'autoria desconeguda que explica satíricament els fets ocorreguts a Rellinars durant les eleccions a Corts del 19 de desembre de l'any 1920, en la lluita per ser escollits diputats els candidats Alfons Sala i Domènec Palet.</p> <p>Transcrivim tot seguit les dues versions existents:</p> <p>VERSIÓ 1</p> <p>Quin dol al Gran Casino / la tarda d'eleccions! / Tot l'escrutini deia / que el Sala anava a fons./ Mal llamp! quina desfeta / la que hem tingut a Ustrell/; tots deien: De gallina /se'ns ha tornat la pell!.. Al noi del diputat li ve una basca;/ El Fonsu diu: A Olesa m'han trait! / Si a Rellinás no ens surt la tupinada,/ Benet jo et reflic que ens hem lluit. Ai Deu fes que a Rellinás... ai! / ens donguessin tot el cens!/si algú ens treu d'aquest mal pas... ai! / ens fará un favor inmens. Els datos que venien / tots eren molt dolents! / Si a Rellinás anavem!-/ Diu el senyor Torrents. / Ja surten amb tres autos,/ se'n van cap a l'Ubach, / els autos entrevessen / a la font del Llimach. I mentrestant aquí els del Gran Casino / resaven pare nostres tremolant,/ i deia el senyó Sala ennuegant-se:/ -Qui sap si encara me la fregiran!- No en sap res de Rellinás... ai! / Si tingués seixanta vots! / Fora un cas com un cabás... ai! / Maleits els pagesots. De Rellinás arriba / un que és despatriat: / -Alfonsu et porto l'acta, /els hem ben enredat! / Només n'han votat trenta / pro en tens vuitanta cinc- / El Fonsu me l'abraça: / Ai, ai, quin goig que tinc! Va començar llavors la xirinola; / tothom cridava: Visca Rellinás!/ Ens ha salvat ben be la tupinada / pro ara nois no ho fessiu córre pas! Visca sempre Rellinás... Visca! / Els farem un monument. / Tindreu aigua i tindreu gas... Visca! / perque el Fonsu está content.»</p> <p>VERSIÓ 2:</p> <p>En un poble del districte / que li diuen Rellinás / va passar-hi l'altre dia / un cas gros com un cabàs./ Ningú va baixar a vila; / ningú va anar a votar / i ara tothom diu que l'acta / el Fonsu la va robar. Quina brometa que li farem / quan ho remenin allà al Suprem; / el Sala no ho pairà pas / la tupinada de Rellinás. L'Asidret murriet, / ha fet una tupinada; / l'Asidret, murriet,/ ha pres l'acta an en Palet, / l'Asidret, no badà / i ha falsificat un acta. / Home bo, tros de pa... / Ja te'l dono per llençà. Si noranta vots hi havia / i en votaven trenta-cinc,/ en Sala deia: -Que votin / tots els morts que al poble hi tinc. /Si trobeu cap paralític / també el feu anà a votar / i si sol ell no pot valdre's / ja amb la neu rodolarà!- Ningú no vota amb tres pams de neu; / En Sala es queixa:-Si que em sap greu / Si no me'n donen vuitanta-vuit /Pobre de mi que ja estic ben cuit- L'Asidret murriet, / ha fet una tupinada; / l'Asidret, murriet,/ ha pres l'acta an en Palet, / l'Asidret, no badà / i ha falsificat un acta. / Home bo, tros de pa... / Ja te'l dono per llençà. Va arribà la gran notícia:/ -De vintiquatre guanyem! / Ja cal que els morts que votaven / tot seguit els enterrem!-/ De tant content com estava / el Fonsu no hi veia pas / diu:-Pagar el favor voldria:/ tenir un fill de Rellinás!- Quanta inonencia Jesús Deu meu! / Volgué fer un fill tot colgat de neu; / Fonsu no badis que d'hora o tard / la tupinada pot ser un mal part.</p> <p><a href='https://soundcloud.com/betzuca/la-tupinada-de-rellinars'>La Tupinada de Rellinars</a></p> | 08179-325 | Rellinars | <p>Com explica Carles Cornadó (2018) 'En aquella època els diputats eren assignats per districtes electorals. El municipi de Rellinars estava integrat al districte electoral de Terrassa i la pugna estava entre dos candidats. D'una banda Alfons Sala i Argemí (Terrassa, 1863 - Barcelona, 1945), industrial i polític monàrquic. Fou diputat en nombroses ocasions, sempre pel districte de Terrassa i fidel als interessos conservadors, anticatalanistes i monàrquics. Al 1919 va crear la Unión Monárquica Nacional amb l'objectiu de lluitar contra el 'separatismo catalán'. L'any 1923 fou nomenat senador vitalici pel rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera el va fer president de la Mancomunitat de Catalunya. L'any 1926 li fou atorgat el títol de Comte d'Egara. El seu contrincant era Domènec Palet i Barba (Terrassa, 1872 - Barcelona, 1953), industrial, advocat, i polític de tendències republicanes. Va ser el fundador del Centre Excursionista de Terrassa. Havia estat regidor a l'Ajuntament de Terrassa i el 1917 va ser escollit diputat provincial (Diputació de Barcelona). L'any 1931 s'uneix a ERC i coordina a Terrassa el suport al l'Estatut de Núria. Durant la República forma part de comissions de diferents ministeris i això l'obliga a exiliar-se a Mèxic després de la guerra, malgrat que va retornar anys després. L'any 1919 les polítiques caciquistes d'Alfons Sala havien arribat a cotes màximes, fins al punt que ja s'anomenava el seu estil amb el nom de 'salisme'. El mateix Josep Carner publicava poemes satírics a La Veu de Catalunya amb el pseudònim de Joan de Canyamàs. El primer enfrontament directe entre Alfons Sala i Domènec Palet va tenir lloc a les eleccions de juny de 1919. Els resultats van ser molt ajustats amb el triomf de Sala, amb una victòria decisiva al municipi d'Olesa de Montserrat. Ja en aquestes eleccions es van produir fets estranys. Diuen que a Castellbisbal es va endarrerir l'hora del campanar per tal que més gent anés a votar. Al desembre de 1920 hi hagué noves eleccions i la tensió entre els candidats era màxima. A Madrid en Sala no aturava els seus discursos anticatalanistes i ens trobem en el punt àlgid del pistolerisme i de la violència extrema entre patrons i obrers. I en aquest context tingué lloc l'anomenada tupinada de Rellinars. Sembla que caigué una forta nevada a Rellinars i a la Serra de l'Obac, cosa que va provocar que molt poques persones s'atansessin a votar. A més les actes de les votacions no arribaven a Terrassa i veient els resultats dels diferents pobles del districte, els salistes es van començar a posar nerviosos. A Olesa de Montserrat, que havia salvat en Sala l'any anterior, ara hi havia guanyat en Palet. Membres de la candidatura de Sala van fer cap a Rellinars i van falsificar les actes: només hi havien votat 30 persones, però en van fer constar més de 90. Simplement van afegir com a votants a persones mortes que encara constaven al cens electoral. El candidat Sala va guanyar per 24 vots. Fruit d'aquests fets es van fer molt populars un parell de cuplets que amb el títol de 'La Tupinada de Rellinars'. La tensió entre els candidats degué arribar a cotes altes. A La Vanguardia del 24 de desembre hi trobem la següent crònica dels resultats de Terrassa: 'El señor Palet Barba, candidato derrotado, hizo una protesta de carácter general, exponiendo atropellos qué supone realizados en favor de don Alfonso Sala. Este contestó negando tales hechos y formulando una contraprotesta en apoyo de la cual dijo que presentaría pruebas ante el Tribunal Supremo. Entre ambos contrincantes se cruzaron frases un tanto vivas. Hecho el recuento, el señor Sala resultó, con 3.835 votos y el señor Palet con 3.811. En su virtud fue proclamado diputado a Cortes por Tarrasa don Alfonso Sala'.</p> | 41.6375200,1.9109600 | 409298 | 4610105 | 1920 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2020-11-23 00:00:00 | Jordi Montlló | Informació aportada i facilitada desinteressadament per Carles Cornadó. | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||||
| 59024 | Rellotge de sol de Cal Rutllat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-cal-rutllat | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MORENO, M.Dolors (1997). Les masies de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 73 - 81. | XIX | Deteriorat per manca de manteniment | Rellotge de sol ubicat a la façana principal de Cal Rutllat. S'hi accedeix des de l'Avinguda Vacarisses on a mà esquerra només entrar-hi hi ha un camí costerut que hi mena directament. El quadrant es localitza per sota mateix del carener. És del tipus vertical declinant amb orientació sud-oest. Està realitzat damunt d'un suport de morter de calç, policromat, amb restes de color (ocre, vermellós i blau fet a ditades) localitzades sobretot a nivell de la part superior que aprofita els dos vessants de la teulada per representar una petit timpà que s'estén verticalment fins a tancar tota la superfície del quadrant. S'observa un primer espai o requadre ben delimitat per una línia d'un centímetre de gruix de color ocre, amb una circumferència decorativa a cada escaire. A l'interior hi ha un astre solar amb corona geomètrica d'on surt el gnòmon, de vareta. De l'astre surten deu línies solars repartides de la següent manera: al centre, les 12 del migdia amb un cercle inferior que senyala l'hora de l'Àngelus (és la única línia que travessa la totalitat del rellotge fins arribar a la part més inferior del marc on a través de filtres de color es pot llegir l'any de realització. A mà esquerra marca de les 8 del matí fins al migdia (només les hores). A mà dreta, des del migdia fins a les 6 de la tarda en xifres àrabs. Les hores, gairebé esborrades o imperceptibles a l'ull estan emmarcades el marc de tancament. | 08179-326 | Les Serres | Segons Moreno (1997) aquesta masia formaria part del quart nucli o zona de poblament del municipi. Aquest, s'hauria creat a partir de finals del segle XVIII i començaments del XIX, en els límits amb Vacarisses, en llarg de la riera o torrent de l'Alzina. Es nodreix, bàsicament, de famílies provinents de la població veïna que s'instal·laran en aquesta zona i al peu de les Serres. | 41.6335500,1.9073700 | 408993 | 4609668 | 1863 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59024-foto-08179-326-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No consta a l'Inventari de rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||
| 59025 | Rellotge de sol del Planet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-planet | XIX | Malgrat el rellotge es conserva força visible caldria la intervenció d'un professional per evitar que el suport de calç no s'acabi esquarterant i es perdi el dibuix. | Rellotge de sol ubicat a la façana principal del Planet. La masia està situada al sud del municipi de Rellinars i el seu accés es fa des de l'avinguda que porta el nom de la casa, en el número 17. El quadrant es localitza a mà esquerra de la façana. És del tipus vertical amb orientació sud. Està realitzat damunt d'un suport de morter de calç policromat en forma d'orla invertida amb la part superior més estreta i estilitzada que li donen un caire original. En el capçal hi ha la data en de realització. Està escrita en castellà: 'AÑO 1889'. Queda delimitada per tres sanefes lineals de color rosa vell, grana i ocre emmarcades per una semicircumferència invertida de color blau cel. Per sota s'hi ha dibuixat un astre solar (ocre diluït amb llet de calç) amb corona geomètrica (ocre) d'on surt el gnòmon, de vareta. De la part inferior del disc solar neixen com els raigs solars, onze línies esgrafiades delimitades per un semicercle. Estan distribuïdes de la següent manera: al centre, les 12 del migdia amb un cor (color grana) que senyala l'hora de l'Àngelus. A mà esquerra marca de les 8 del matí fins al migdia. A mà dreta, des del migdia fins a les 6 de la tarda en xifres àrabs. Entre mig s'hi ha dibuixat, molt més curtes les mitges hores. La decoració inferior fineix amb dues sanefes distribuïdes de dins cap enfora de la següent manera: grana i ocre, entremig de les quals hi ha el color blau cel que emmarca tot el rellotge. Fa uns anys, durant la restauració de la casa es va arrencar l'arrebossat de morter de calç de la façana principal deixant la pedra vista. Es va conservar el rellotge però per evitar el seu esquarterament el perímetre es va protegir amb algun tipus de morter. | 08179-327 | Av del Planet, 17 | 41.6301900,1.9036100 | 408675 | 4609298 | 1889 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59025-foto-08179-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59025-foto-08179-327-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No consta a l'Inventari de rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59026 | Zona de nidificació de l'oreneta de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de les cases i masos des de fa generacions. En el cas de Rellinars, se n'han detectat en nombre elevat nidificant entre altres, a Les Cases, Les Boades, La Farinera o Cal Feliu, veritables paradisos per aquest ocell. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08179-328 | Rellinars | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.6199900,1.8942600 | 407882 | 4608176 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59026-foto-08179-328-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59026-foto-08179-328-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional.A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, s'ha d'informar als propietaris de les mesures preventives (com la instal·lació de planxes) i que un cop l'oreneta torna a l'Àfrica es poden netejar. En cas de que algun propietari vulgui retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei, i això ho pot fer a través de la regidoria competent del seu municipi. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||||
| 59027 | Auca de la diada d'en Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/auca-de-la-diada-den-capablanca | MORENO, M. Dolors (1997). La diada d'en Capablanca; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 139 i 142. | XX | Auca de setze vinyetes repartides en files de quatre que expliquen la història del bandoler Capablanca de la manera que segueix: 1.- A les deu rendirà viatge, / si s'ha trobata ruta franca, / nostre il·lustre personatge, / el bandoler Capablanca. / 2.- Assenyalats lloctinents, / Trabucaires de Solsona, / el bandoler, complaents, / escolten tota l'estona. / 3.- Sotmet l'alcalde al comici / si es té de fer compliment / al bandoler i son seguici / per part de l'Ajutnament. / 4.- I es pren l'acord, com és lògic, / per total aclamació, / de que a l'hoste mitològic / se li ofereixi recepció. / 5.- Uncop li han redit honors / comença la cercavila: / Poble, Batlle, Regidors, / tothom alegre desfila. /6.- Noies molt ben abillades / la xaranga bullanguera / trabucaires - tres filades- / i en Capablanca al darrera. / 7.- Honorat ha estat pel poble / I en Capablanca, agraït, / vol demostrar que de noble / en té tant com d'eixerit./ 8.- Al peu de la carretera, / voltat per la seva tropa, / resta impacient a l'espera / del vianant que s'apropa./ 9.- Coma arma d'avantguarda / unes flors -petita toia- / i tancant la reraguarda / el somriure d'una noia. / 10.- Esten la capa i, a l'instant, / sobre el teixit esclata, / l'espurneig tan rutilant / de les monedes de plata. / 11.- Cau l'argent i, el trabuaire, / ho celebra sonorament, / ressonen molts trets a l'aire, són salves d'agraïment./ 12.- Com per art d'encantament, / el color blanc de la capa / ja no es veu, perquè l'argent, / és tint refulgent que el tapa. / 13.- Acabat 'l'atracament' / el bandoler sols li resta / fer ofrena a l'Ajuntament / del fruit de la seva gesta. / 14.- Amb una sola consigna / us entrego aquests diners: / Que la vila sigui digna / de rebre els seus forasters. / 15.- El bandoler s'acomiada / havent fet formal promesa / de que en propera diada/ sa capa restarà estesa. / 16.- I se'n torna, però això si, / a l'home no se li escapa / veure abans El Vell Molí / on van teixir-li la capa./ | 08179-329 | Rellinars | L'auca es va escriure amb motiu de la II Trobada de Gegants de Rellinars l'any 1996. | 41.6376400,1.9110200 | 409303 | 4610118 | 1996 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59027-foto-08179-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59027-foto-08179-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Antoni Messeguer i Jordi Tomàs | Una auca, és una expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, molt semblant a la literatura de canya i cordill. És també una història escrita en vers o rodolí, ja sigui fictícia o real que va acompanyada d'una vinyeta humorística o satírica. La tradició mana que ha de contenir quaranta vuit vinyetes. A diferència d'un còmic, sempre està representada sobre un únic full i per una sola cara. Malgrat els versos han de respectar una rima la mètrica es relaxa una mica i permet tercets o quartets de rima assonant emprant síl·labes diferents.L'auca més antiga documentada data de la segona meitat del segle XVII (1670) i el seu origen es localitza probablement en el joc de l'auca, una partida d'apostes que era molt popular durant els segles XVII i XVIII que hauria evolucionat durant el segle XIX amb la representació de vinyetes. L'auge de l'auca arriba a les llars on els més grans les llegien als infants. Entrat el segle XX la producció disminueix a favor de la reproducció d'algunes auques més arcaiques i primitives amb animals, jocs d'infantesa, on hi podien col·laborar els dibuixants del moment. | 98 | 63 | 4.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||
| 59028 | Zona de nidificació de l'espècie Aquila fasciata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-lespecie-aquila-fasciata | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=HIEFAS http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/fauna-autoctona-protegida/gestio-especies-protegides-amenacades/ocells/aguila_cuabarrada/ | L'àliga cuabarrada anomenada també perdiguera (Aquila fasciata o Hieraaetus fasciatus) és un au rapinyaire diürn que necessita espais oberts de caça per alimentar-se i criar. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. Conviu perfectament amb l'home que viu amb certa harmonia amb la natura, conreant la terra i amb pastures. Un exemple clar és la seva presència al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac on la vigilància i el projecte de protecció i nidificació de l'espècie està altament controlada prohibint i/o restringint les activitats lúdiques o esportives i els accessos a vehicles rodats ja que l'àrea de cria no només és el lloc de reproducció sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. | 08179-330 | Rellinars | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. L'àliga perdiguera és una espècie classificada vulnerable per la UICN. A Catalunya hi ha un total de seixanta cinc parelles comptabilitzades. L'any 2003 dins del programa del Pla de seguiment i conservació de l'espècie l'Àrea de Territori i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona va instal·lar una càmera en un niu per conèixer el seu comportament, els costums i la dieta durant l'època de nidificació i poder establir amb més precisió les eines necessàries per a la seva protecció. Actualment, en diferents parts del territori català n'hi ha d'altres | 41.6375100,1.9109600 | 409298 | 4610103 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59028-foto-08179-330-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59028-foto-08179-330-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Durant la realització del Mapa de Patrimoni s'ha observat varies vegades una parella sobrevolant La Morella i Casajoana i la zona de la Carena del Panissar. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||||
| 59029 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-19 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XIX-XXI | Tradició recuperada recentment que havia estat molt tradicional a Rellinars i relacionada amb el ball de cascavells. Les primeres dades parlen de l'any 1880 i amb diferents interrupcions s'han anat actualitzant. En l'actualitat el grup de caramellaires és un grup infantil que també fa el ball de cascavells. Es reuneixen el matí del diumenge de Pasqua, davant l'església parroquial. Primerament es realitza el ball de cercolets i el de cascavells i després es canten les caramelles, composades per a l'ocasió i aprofitant músiques. Les nenes van vestides amb faldilles estampades o vermelles, mitges blanques, amb brusa o samarreta blanca amb l'escut del grup, amb mitenes al braços, mocador a l'espatlla i ret al cap. Els nens amb pantaló negre, camisa blanca, faixa vermella i barretina. Tots calçats amb espardenyes. Tot seguit, el grup de nens i nens pugen als vehicles i es dirigeixen a Casajoana. La resta de participants hi pugen a peu. Són un parell de quilòmetres per pista forestal. Un cop a Casajoana es fa un esmorzar solidari de pa amb tomàquet i botifarra i es destinen els beneficis a causes solidaries. Enguany al projecte 'IvetunacuraMSD', dedicat a malalties poc freqüents. A continuació es torna a representar els balls i a cantar les caramelles. I en acabat una actuació de circ. El marc escollit és excepcional per la vista i el paisatge, amb el Parc de Sant Llorenç de Munt i serra l'Obac a tocar i Montserrat al fons. Es tracta d'una festa viva amb la participació activa de la comunitat que serveix per reviure una tradició amb valors de cohesió i solidaritat. | 08179-331 | Rellinars | És tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6397800,1.9115900 | 409353 | 4610355 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59029-foto-08179-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59029-foto-08179-331-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Durant la República i Guerra Civil no es van fer caramelles però sí que es tornaren a fer pels volts dels anys quaranta. El joves d'aquella època com en Tonet de Cal Masferrer, que tenia setze anys van reprendre les rendes. També hi havia l'Amadeu de Cal Tarrés , el fill de Cal Rutllat i l'Enric Bassó. En Tonet explica que amb tant de jovent podien fer el ball complert amb quatre grups de quatre i que mossèn Emili els en va ensenyar unes caramelles no massa llargues per no cansar-se tant. El vestit de l'època estava compost per pantalons de vellut, camisa blanca, mocador al coll, faixa vermella i camals de cascavells. El dissabte anaven a peu cap a Sant Vicenç de Castellet per La Riereta, a peu i tornaven pel Grau on s'aturaven convidats i bevien vi blanc a galet en porró i menjaven quatre ametlles torrades que la finca tenia plantades. El diumenge anaven pels carrers del poble i a l'era. Els veïns els donaven ous, conills i entre ells tenien una entesa, si el que portava la bandera picava l'ullet volia dir que havien rebut una bona propina i podien tornar a ballar i segons com saltar. Si no havien estat generosos, marxaven. Amb tot el que havien recollit la Rosalia de Can Còdol els cuinava un arròs amb conill i amb els ous una crema catalana per les postres. Probablement es van deixar de fer uns anys perquè segons explica en Tonet de Cal Masferrer, pels volts de 1972 va arribar al poble mossèn Joan va revifar la tradició de les caramelles amb l'entrada de noies a la celebració. En aquesta època ja anaven pujats al camió d'en Tarrés i l'encarregat de la cistella era en Pastoret. El dia 6 d'abril de 1980 amb motiu del centenari de l'estendard dels dansaires es va fer una celebració a l'església amb dues cantades, una a l'interior del temple i l'altra a l'Ajuntament. A la tarda es va fer una gran festa a la Sala del poble amb la participació dels Bastoners de Castellvell, l'esbart dansaire de Manresa i Jordi Tomàs Freixa que s'ocupava de la filmació de documentals, com a cineasta amateur que era, i que formen part de la col·lecció familiar.La lletra de les caramelles de l'any 1940 deia així:Som petits, petits cantaires, / que alegrem tot el veïnat, / i aixequem amunt pels aires / cants de santa llibertat. / Vos roseró, avui ha tret florida; / l'ambient és ple de l'aire revifant; / somriu el prat i canta la resclosa / himnes de goig que l'aire llença al vent. / La lletra de les caramelles de l'any 1950 deia així:Tot és vida i esperança./ Au, companys, cantem, cantem, / seguiu tots la nostra dansa, / si us agrada, ballarem/ voeiem la barretina, / catalans som i serem, / la llavor que ara germina / nova sang que tots portem./ Poseu ous a la safata, / premieu nostres afanys, / que la Pasqua ens sia grata: /bones festes, per molts anys! / Per molts anys!Fotos de Rafael Casanova i Jordi Montlló. | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59030 | Ball de Cascavells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-cascavells-1 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell. | XIX-XXI | El ball de cascavells és una peça integrada en un ritual festiu més ampli, com poden ser les caramelles de Pasqua o la Festa Major. En el cas de Rellinars el trobem integrat a les caramelles de Pasqua. Aquest ball porta incorporat en el vestuari uns camals amb cascavells que fan l'acompanyament sonor. Se sap que l'any 1880 la colla del ball de cascavells de Rellinars va actuar a Vilalleons (Osona) per la festa major, amb motiu del trasllat del rector de Rellinars a aquesta població osonenca. Hi anà tota la comitiva, amb animals i tot, i tingueren un gran èxit. La proximitat de Rellinars amb el Bages fa pensar que aquest devia haver estat l'origen del seu ball de cascavells. De fet la influència va arribar fins a Terrassa i al Vallès Oriental. Per una altra banda, sembla que els balladors s'hi iniciaven als setze anys, i es ballaven els cascavells dues vegades l'any: per Pasqua, amb les caramelles, i per la festa major. Així ho explicava en Josep Sallarès. També explica que els joves volien participar-hi i tothom esperava el dia de Pasqua. Els assaigs es feien per Setmana Santa amb en Sili 'que tocava el flabiol tan bé que semblava una orquestra'. En ballaven només dos cops l'any, per Pasqua i per la Festa Major. En el primer cas les caramelles duraven dos dies, el cap de setmana i venia una orquestra de Sabadell amb tren fins a Sant Vicenç de Castellet on es trobaven músics i caramellaires. L'orquestra estava formada per dos grallers, dos cornetins i un tambor. Recorrien els carrers del municipi amb el permís previ de l'alcalde i després anaven a Castellbell. Tot i que vuit dies abans ja havien passat prèviament pels pobles per demanar si voldrien els 'camillaires'. Als masos per llunyans com Les Boades o el Ginebral no hi anaven per no perdre molt de temps amb el trajecte, però sí que ho feien al Cellés (dissabte) aprofitant que els de Rellinars anaven cap a Sant Vicenç de Castellet a trobar-se amb les altres colles i ballaven al so del timbal de l'Enric Bassó. Els càntics els aprenien de la mà del mosso de Casajoana, que havia estat cantaire al cor de la Llanterna de Terrassa. Amb la recaptació podien pagar l'orquestra i fer un àpat sense oblidar de convidar en Sili. Durant la República i la Guerra Civil no es van fer caramelles ni ball de cascavells. Als anys quaranta es van tornar a reprendre. Hi havia tant de jovent que podien fer el ball complet: quatre grups de quatre. Després es van deixar de fer i no fou fins al 1971, quan hi anà de rector mossèn Joan, que es tornaren a recuperar les caramelles, que duraren fins al 1980 quan, per Pasqua, es va celebrar el centenari de l'estendard dels dansaires de Rellinars. | 08179-332 | Rellinars | El document més antic on es diu que 'e ballaven los cascavells' és de l'any 1594 i es troba al Pleg Vegueria de l'arxiu de la Seu de Manresa. Es tracta d'una denúncia feta a uns particulars per haver anat a demanar caramelles abans del dia previst a les parròquies de Santpedor i de Salelles. En canvi les dades existents sobre l'origen de les colles, les situen en el darrer terç del segle XIX. Les interpretacions del ball de cascavells són múltiples i variades: funció màgica de prevenció sobre els mals esperits; origen guerrer, vinculació amb el món traginer; ball d'iniciació o dansa deambulatòria, anunciant la festa a tota la població. Però el que sí està documentat és la seva relació amb la Confraria del Roser. A molts llocs, els camals dels balladors es guardaven a l'armari de la Confraria del Roser. També, el repertori principal de els caramelles eren els goigs adreçats a la Mare de Déu del Roser. | 41.6398000,1.9116000 | 409354 | 4610357 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59030-foto-08179-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59030-foto-08179-332-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Els cascavells són peces de roba dissenyats per anar en els camals dels balladors on es cosien un seguit de cascavells,- boletes metàl·liques buides per dins que presenten diferents orificis, amb fragments de ferro o altres metalls que, al sacsejar-se, emeten un so característic. Formen part dels instruments idiòfons (que produeixen so a partir d'ells mateixos).Segons Joan Amades 'és molt interessant anotar el fet de la presència de la dansa associada a la cantada. Diverses versions del ball de cascavells eren pròpies dels caramellaires sobretot per les contrades del pla de Bages, en especial a Monistrol de Calders i Sant Mateu de Bages i a l'Ametlla de Merola al Berguedà'.Fotos de Rafael Casanova i Jordi Montlló. | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59031 | Font de la Boïga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-boiga | ÀLVAREZ i JAEN, Josep (1997). Fonts i llocs d'aprovisionament. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac i zones limítrofes. Treball inèdit. | La Font de la Boïga és una surgència natural que s'origina al capdamunt del torrent de la Font d'en Sala, un dels afluents importants de la Riera de Rellinars. El torrent neix per sota de la carena del Camí Ral, a 650 metres d'alçada per sobre del nivell del mar. L'accés es fa des de Casajoana enfilant-se cap el camí costerut que mena al Coll de la Morella. Un cop arribats a l'inici de la pista que en aquest indret s'ha cimentat, entrar pel vessant dret del camí en direcció nord-est per una antiga feixa sense mai deixar-la. La vegetació la va estrenyent, però el corriol continua fent un revolt que travessa una torrentera (que nodreix més avall el torrent de la Font d'en Sala). Encara uns metres més endavant, caminant per sota de la cinglera entremig de boixos fins arribar a una plataforma de pedra on a mà esquerra hi ha un amuntegament de rocs. La més planera porta la inscripció (feta no fa pas massa temps) 'SURGÈNCIA DE LA BOÏGA. Josep Àlvarez' . Al fons, en una raconada de la immensa cinglera de conglomerat pinyolenc, envoltada per boixos que colonitzen aquest paratge, s'observen tres punts arranats a la roca i envoltats de pedra tosca per on brolla l'aigua que es perd per un regueró cingle avall. | 08179-333 | La Boïga | El camí que mena a la font, un cop travessada la plataforma o codina per on vessa l'aigua cap baix del cingle continua en direcció sud-est fins a trobar la Font de les Cases i més enllà, la masia en ruïnes. Segons en Marc Malgosa, coneixedor d'aquests paratges, i que ha estat fonamental per localitzar-la, el camí, més enllà de la font està emboscat. Àlvarez, en el seu treball inèdit descriu la font de la següent manera: 'Es tracta d'un simple punt per on hi brolla aigua, mig amagat per la vegetació abundant que hi ha en aquesta raconada i per sota d'una roca vermellosa que sembla l'inici d'una torrentada. Cal dir que és un raconet molt bonic per la posició on es troba; que malgrat les poques pluges que hi ha enguany (5 de novembre de 1995) i per la relativa alçada on es troba, hi rajava aigua. Un rajolí minso però rajava, cosa que moltes fonts abundoses normalment, ara no ho fan'. Ramon Suades, autor de la Guia Interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, la va visitar l'any 2009 en companyia de Cinto Cuyàs, Salvador Trulàs i Josep Abad. | 41.6492800,1.9301200 | 410910 | 4611390 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59031-foto-08179-333-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59031-foto-08179-333-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | L'accés s'ha de fer amb molta cura i amb precaucions per no caure pel cingle, ja que el terra humit rellisca molt en aquest indret. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||||
| 59032 | Auca de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/auca-de-rellinars | MORENO, M. Dolors (1997). Auca de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp.140 - 141. | XX | Auca dedicada al poble de Rellinars composta per trenta imatges encasellades en vinyetes pintades en color (5 per 6) cadascuna de les quals va acompanyada de versos de dues línies al peu a mena de rodolí, que diu així: 1-Rellinars es va enlairant / amb la Serra de l'Obac a Llevant. 2- Als capvespres a Ponent, / Montserrat és sorprenent. 3- Que ja l'habitaven a la prehistòria / moltes coves en són memòria. 4 - A Rellinars na Màrcia vivia / mentre els romans veien via. 5- Però uns segles confosos / convertiren els llocs en perillosos. 6- Quan els àrabs atacaven /els gots s'hi refugiaven. 7- Coves i balmes obrades / ho demostren a debades. 8- Fins la Reconquesta comtal / no arriba el poder feudal. 9- Els primers, els Montcada, senyors de Vacarissa o La Boada. 10- Diuen que hi havia reines al Casot, / si no eren amigues d'algun pagesot...11- Els remences rompen la terra / sense cap por a la guerra. 12- Planten vinyes, fan cellers; /els hi calen jornalers. 13- I així Rellinars augmenta: /moltes famílies s'hi aposenten. 14- La riquesa de les fonts / fa prosperar aquests turons. 15- El bestiar també creix / i es fan processons amb escreix. 16- Són els sants de devoció / Fermí i Sant Pere, nostre patró. 17- Per Pasqua ballen caramelles, per Sant Fermí beneixen les ovelles. / 18- I el dia de Santa Caterina / reparteixen panets de farina. 19- Però els bandolers assalten sovint, / als qui el Camí Ral van seguint. 20- En Capablanca és niu de rondalles / vora el foc d'encenalles. / 21- I amb la Guerra del Francès / es passa un moment compromès. 22- Espies i 'miquelets' a les Ferreres / recorren totes les dreceres. 23- Així Rellinars es va fer un poble / sense adonar-se'n el noble. 24- I reclament ser independents / de Vacarisses: som suficients. 25- A més, la bellesa del paisatge / li dona una bona imatge. 26- Després la fil·loxera acaba amb el raïm / però de mongetes i tomàquets sí que en tenim. 27- Ara hi vénen estiuejants / tot buscant la pau d'abans. 28- Fots, rieres i pinars / són símbols de Rellinars. 29-S'obren carrers i urbanitzacions / a tot trobarem solucions. 30- I així entre festes i esport / Rellinars ha esdevingut fort. | 08179-334 | Rellinars | 41.6375200,1.9109500 | 409297 | 4610105 | 1997 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Dolors Moreno (textos) i Pere Almirón (dibuixos) | Una auca, és una expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, molt semblant a la literatura de canya i cordill. És també una història escrita en vers o rodolí, ja sigui fictícia o real que va acompanyada d'una vinyeta humorística o satírica. La tradició mana que ha de contenir quaranta vuit vinyetes. A diferència d'un còmic, sempre està representada sobre un únic full i per una sola cara. Malgrat els versos han de respectar una rima la mètrica es relaxa una mica i permet tercets o quartets de rima assonant emprant síl·labes diferents.L'auca més antiga documentada data de la segona meitat del segle XVII (1670) i el seu origen es localitza probablement en el joc de l'auca, una partida d'apostes que era molt popular durant els segles XVII i XVIII que hauria evolucionat durant el segle XIX amb la representació de vinyetes. L'auge de l'auca arriba a les llars on els més grans les llegien als infants. Entrat el segle XX la producció disminueix a favor de la reproducció d'algunes auques més arcaiques i primitives amb animals, jocs d'infantesa, on hi podien col·laborar els dibuixants coneguts i famosos del moment. | 63 | 4.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||||
| 59033 | Avenc Casas - Martínez | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-casas-martinez | <p>https://espeleoworld.com/c/avenc-casas-martinez http://sisdelcet.blogspot.com/2013/</p> | <p>L'avenc Casas-Martínez és una cavitat subterrània d'uns quaranta metres de recorregut i un desnivell de dinou metres amb litologia de conglomerat, situada molt a prop del torrent de la Cansalada, a la Serra de l'Obac. El seu accés es fa des del Coll del Correu, deixant el Camí Ral i agafant el trencall que baixa cap el torrent fins que observem un corriol que trenca a mà esquerra formant un angle de 45 graus. L'avenc està situat una vintena de metres d'aquest corriol, a mà dreta mateix. Es tracta d'un pou d'uns cinquanta centímetres de llargària per uns quaranta d'amplada que té una fondària màxima de dos metres. Arribats al fons es pot observar una galeria estreta en rampa que mena a una gatera de dimensions reduïdes, batejada com a 'Riñones al Jérez'. Desemboca a un pou diaclasat de 13 metres de desnivell, batejat amb el nom de 'Pou Lluc' que a mida que baixa es va eixamplant. El fons està cobert per un con d'enderrocs barrejat amb terra. En un dels extrems, pujant per un petit ressalt s'accedeix de nou a una galeria més aviat petita però de gran bellesa decorada per colades i formacions litogèniques batejada com a 'Galeria Aixa'.</p> | 08179-335 | Torrent de la Cansalada | <p>L'avenc es descobreix el dia 7 de setembre de l'any 2013 durant una sortida familiar per membres de la SIS - CE Terrassa amb els seus fills Lluc Casas de nou anys i la nena Aixa Martínez de vuit anys. Però al no anar preparats aquell dia, tornen a l'indret amb l'equipament necessari el dia 11. S'explora la totalitat de la cavitat i es topografia el dia 21 de setembre del mateix any.</p> | 41.6461000,1.9498200 | 412546 | 4611017 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59033-foto-08179-335-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59033-foto-08179-335-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Inexistent | 2021-11-23 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El topogràfic està extret de la pàgina web https://espeleoworld.com/c/avenc-casas-martinez. | 2153 | 5.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||
| 59034 | Avenc del Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-del-cami-ral | BADIELLA, X. / BUIL, A. (1981). Els petits avencs de la nostra muntanya (VIII). Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, núm. 321-323. Terrassa. https://espeleoworld.com/c/avenc-del-cami-ral | L'avenc del Camí Ral està situat en el costat esquerre del camí, abans d'arribar als Hostalets del Daví venint des de Coll de Correu. En aquest tram hi ha un espès alzinar i el camí és molt agradable. La boca, de forma el·líptica, mesura 1,80 metres per 0,45 metres. Comunica directament amb un pou de 7 metres de fondària. Poc abans de tocar fons en un estrat de gresos, hi ha un bloc encaixat entre les partes. Tot i que el desnivell és de 7 metres, el seu recorregut interior és en realitat de 10 metres. El fons està cobert de brancatge que els caminants ha posat durant molt de temps damunt de la boca per senyalar la seva presència i evitar qualsevol accident. Des de fa uns dies, els agents del parc han col·locat uns posts de protecció. L'entrada de reduïdes dimensions i la seva localització, al costat mateix del Camí ral fa que sigui conegut des de molt antic i que hagi estat motiu d'alarma per part d'alguns viatgers que consideraven l'entrada com una de les portes de l'Infern. Al voltant de l'avenc hi ha llegendes relacionades amb els bandolers que controlaven aquest tram del camí, que hauria estat emprat com amagatall dels botins que robaven i fins i tot per a tirar les víctimes que assaltaven. | 08179-336 | Camí Ral - Serra de l'Obac | La primera incursió realitzada de la qual es té constància, malgrat suposar que ha estat un avenc conegut des de temps immemorials, és dels membres del Grup Excursionista de Sabadell CES-CMB, durant el mes de setembre de l'any 1963. El mes de gener de 1973, J. Ribé (GES- CMB) va entrar-hi i aixecar un topogràfic exhaustiu. El 25 de setembre de 1980, A. Buil i Xavier Badiella del SIS del Centre Excursionista de Terrassa també varen entrar-hi i aixecar un topogràfic. | 41.6462300,1.9419700 | 411892 | 4611039 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59034-foto-08179-336-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59034-foto-08179-336-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El topogràfic està extret de la pàgina web https://espeleoworld.com/c/avenc-casas-martinez. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||||
| 59035 | Barraca del Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-cami-ral | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. http://caudelguille.net/barraques/rellinars/652-001-barraca-del-cami-ral | XVIII-XX | Una part de la coberta s'ha enfonsat. | Barraca de pedra seca situada a l'obaga del Torrent de la Cansalada, per sota la Carena del Camí Ral. L'accés es fa per un corriol que surt des del mateix Coll de Correu tot baixant cap al torrent de la Cansalada que ressegueix el torrent pel capdamunt de la llera. Sense mai deixar-lo a mà dreta fins a trobar la llera rocallosa d'una torrentera. Uns tres metres abans, a mà dreta hi ha les restes mig emboscades d'un camí que resseguint-lo s'arriba a un xaragall que no s'ha de travessar. La barraca es localitza a uns cinc metres per sobre mateix. Es tracta d'una construcció de planta quadrada (2,90 m per 2,50 m de costat) que aprofita el pendent natural del terreny per adossar-hi el mur orientat al sud, mentre que els murs orientats al l'est i a l'oest ho estan parcialment. La pedra és molt irregular, falcada amb pedruscall extret del mateix torrent. La porta, orientada a l'est té una alçada 0,70 m per una amplada de 0,60 m. Està situada a mà dreta de la façana principal, amb els muntants rectes i una sola llinda amb lleixa interior. El mur de tramuntana presenta un esllavissament a nivell de la corona exterior. El gruix dels murs és de 0,65 m. A l'interior hi ha un arc de descàrrega a cadascun dels costats que permet alçar la coberta, feta per aproximació de filades. La part central està enfonsada a l'interior de l'habitacle. En el mur sud hi ha un doble tinell o cocó superposat. L'inferior està situat arran de terra; mesura 0,47 m d'amplada per 0,30 m d'alçada per 0,50 m de fondària, mentre que el superior fa 0,32 m d'amplada per 0,36 m d'alçada per 0,67 m de fons. Novament en el mur de ponent hi ha un altre tinell situat a mitja alçada, més petit que mesura 0,34 m d'amplada per 0,20 m d'alçada per una fondària de 0,50m. A mà dreta d'aquest, en el mateix pany hi ha una darrera obertura, amb un roc al mig que aguanta la llosa que fa funció de llinda, completament esquerdada. L'amplada total és de 0,40 m per una alçada de 0,15 m i 0,55 m de fons. L'alçada màxima conservada a l'interior és d'1,90 m. | 08179-337 | Serra de l'Obac - Camí Ral | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6456500,1.9562100 | 413077 | 4610961 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59035-foto-08179-337-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59035-foto-08179-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59035-foto-08179-337-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Però sí que està documentada en el bloc de Jordi Guillemot: http://caudelguille.net/barraques/rellinars/652-001-barraca-del-cami-ral | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59036 | Dipòsit de la Boïga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-la-boiga | XVIII-XX | Una de les lloses de la coberta està lleugerament desplaçada. | Construcció relacionada amb l'aprofitament d'aigua de pluja i escorrentia situada en el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de la Font d'en Sala, en una de les torrenteres que neixen al costat d'obaga i aflueixen al torrent principal. Mesura 2,60 metres de llargària total, per 1,10 m de fondària total. Està dividida en dos compartiments: el primer per emmagatzemar l'aigua i el segon, separat per un muret de 0,60 m de gruix, un cocó. L'aljub està situat a mà esquerra, excavat al terra i bastit amb pedra. És de planta quadrangular i mesura 1,25 m per 1,08 m de costat per 0,90 m de fons. Els murs interiors i el fons estan impermeabilitzats amb morter de calç. La boca un xic irregular té una amplada aproximada de 0,56 m per una alçada màxima de 0,47m. A mà dreta, el cocó està construït arran de terra. Mesura 0,55 m d'amplada per 0,50 m d'alçada i 0,50 m de fons. Les seves mides fan pensar en l'indret per a deixar-hi la galleda de pouar, la sulfatadora o el càntir del pagès. Cadascuna de les dues boques té una llinda i la coberta està feta per aproximació de filades i lleugerament inclinada cap al marge, segurament permetia aprofitar l'aigua de pluja que aniria dirigida cap a l'interior de l'aljub. | 08179-338 | La Boïga | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigui al seu interior o bé que una bèstia caigui dins, s'acostumava a cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia accedir al seu interior. Si l'aigua era neta també permetia abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. També servien per preparar el brou o caldo bordelès, o la 'bouillie bordelaise' és originària de França. La recepta sembla haver estat descoberta, per Ulysse Gayon, un químic de Bordeus i pel botànic Alexis Millardet a principis dels anys 1880, contra el míldiu. Un cop demostrats els seus beneficis ràpidament es va expandir la seva utilització. | 41.6460600,1.9268800 | 410635 | 4611036 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59036-foto-08179-338-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59036-foto-08179-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59036-foto-08179-338-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquest element consta al web de la Wikipedra amb el número 708.Està molt a prop d'una barraca de pedra descoberta amb motiu de la realització del Mapa de Patrimoni. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59037 | Barraca 6 de La Farinera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-6-de-la-farinera | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enfonsada en la seva pràctica totalitat. | Barraca de pedra seca enfonsada, situada en terres ermes de la Farinera. S'hi accedeix dels del Camí del Planet en direcció a la Farinera i en ple revolt després de travessar el torrent de cal Tomàs, pujar pel marge, a mà dreta resseguint un corriol que va d'un costat a l'altre del turó fins una codina que queda per sobre, a mà esquerra. Es tracta d'una construcció aèria aïllada, plantada enmig d'una codina. És de planta circular i mesura 1,80 m de diàmetre interior. Les restes que queden dempeus tenen una alçada màxima de 0,85 metres. De la porta només es conserva una part dels muntants, que eren rectes amb una amplada màxima de 0,60 m. Estava orientada al sud-oest. Part de la coberta, de falsa cúpula està enfonsada a l'interior de l'habitacle. La resta de pedres estan disseminades pel seu perímetre exterior. | 08179-339 | La Farinera | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6249400,1.8958700 | 408023 | 4608724 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59037-foto-08179-339-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59037-foto-08179-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59037-foto-08179-339-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59038 | Forn 1 de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-1-de-les-serres | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XX | Deteriorat pel desús. | Forn de calç situat al vessant de tramuntana de Les Serres. L'accés es fa pujant des del carrer de Ramon Martí o des de l'Avinguda de Vacarisses fins a trobar un camí costerut, de terra, que mena cap a les Serres i el Collet dels Capellans. Arribats a l'alzina des de la qual surten quatre camins agafar la pista en direcció sud-oest que va resseguint la carena fins arribar a un revolt molt tancat, a mà esquerra. D'aquí mateix, neix un caminoi de roca mare envoltat de brolla calcícola que mena a la Serra dels Pivents. El forn de calç està situat enfront del corriol, un cop deixada enrere a mà dreta una barraca de pedra seca. És del tipus discontinu o intermitent, excavat en el pendent natural del terreny per tal de tenir més facilitat a l'hora de construir l'olla i la cambra de combustió i permetre treballar tant per la part inferior com la superior amb el mínim d'esforç i dificultats. Mesura tres metres de diàmetre per una fondària conservada de 2,60 m. Al damunt conserva part de la vora (una filera de pedres situada al voltant que serveix per reforçar la part exterior de la cambra o canó per on s'introdueixen les pedres de calç). Les restes de l'olla practicables des de l'exterior, estan colgades per la terra. Els murs frontals del forn estan construïts a partir d'un mur gruixut de pedra amb dos contraforts que donen pas a la porta del forn de 2,10 metres de llargada per 1,10 m d'alçada. La distància màxima entre els dos contraforts és d' 1,85 d'amplada per 0,80 m a l'interior on estaria situada la volta de la fogaina, ensorrada. | 08179-340 | Les Serres | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6337000,1.9004300 | 408415 | 4609692 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59038-foto-08179-340-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59038-foto-08179-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59038-foto-08179-340-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | ||||||||
| 59039 | Rellotge de sol de l'església vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-vella | ABADAL i de VINYALS, Ramon d' (1926-52). Catalunya carolíngia II: els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vol. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona. AINAUD i de LASARTE, Joan (1948). Notas sobre Iglesias prerrománicas; dins Anales y Boletín de los museus de arte de Barcelona, vol. IV, 3-4 Barcelona, pp. 313-320. AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. BARRAL i ALTET (1981). L'art pre-romànic a Catalunya, segles IX-X. Edicions 62. Barcelona. BURON, Vicenç (1980). Esglésies romàniques catalanes. Guía, col·lecció de materials, 1.Artestudi edicions. Barcelona. CAMPS, Jordi; CASTIÑEIRAS, Manuel Antonio; PÉREZ, José Maria (2014). , dins Enciclopèdia del Romànic a Catalunya. Barcelona. Volum II, pp 1.305- 1039. Fundació Santa Maria La Real - Museu Nacional d'Art de Catalunya. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Editorial El Pot. Sabadell. JUNYENT, Eduard (1983). L'arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Curial i Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Col·lecció Textos i estudis de cultura catalana, 3. Barcelona. MASAGUÉ, Josep M. (1997). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 85 - 92. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. PLADEVALL, Antoni et alii (1991). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, dins Catalunya Romànica, XVIII (El Vallès Occidental. El Vallès Oriental), pp. 136-140. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. ROSSEL, Ramon . (1997L'església vella; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 93 - 97. http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=6&consulta=MCU0KzA4MTc5OSU=&codi=442 | XVIII | Gairebé s'ha perdut del tot. | Rellotge de sol situat a l'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí, en el municipi de Rellinars. S'hi accedeix des de la carretera B-122 de Terrassa a Castellbell i el Vilar, entre el punt quilomètric 16 i 17. Un camí de terra d'uns sis-cents metres que ressegueix la riera de Rellinars pel seu vessant esquerre hi mena directament. El rellotge, en molt mal estat de conservació, està situat a la façana de llevant datada del segle XVIII, a mitja alçada, per sota el campanar d'espadanya i de l'ull de bou, lleugerament disposat a mà dreta. Presenta un pla rectangular. Era del tipus vertical declinant, orientat al sud-est. La superfície estava arrebossada amb morter de calç i policromat. Arran de l'orifici de sortida del gnòmon, de perfil circular hi ha les restes de pigments ocres i vermells. Aquests darrers semblen resseguir les línies solars, de les quals s'endevinen les línies gravades a la pedra que van de les sis a les dotze del migdia. Probablement es tractés d'un rellotge de matí. | 08179-341 | Extrem occidental de la Riera de Rellinars | L'església Vella està documentada des de l'any 951. En un precepte datat del dia cinc de desembre, figura l'església Sactum Firmium quaod est in Vachericias, donada per Longobard i que el rei Lluís d'Ultramar confirma entre els béns del monestir de Santa Cecília i que en aquells temps Rellinars formava parat de Vacarisses. Però s'ha trobat elements d'època romana que podrien indicar un assentament anterior en aquest lloc o molt a prop. Sembla que pels volts del segle XI es construeix la segona nau al nord de la primitiva amb una capçalera carrada i un arc triomfal a l'entrada del presbiteri. Al segle XII la segona nau es substitueix per una de més gran. L'absis s'enderroca entre els segles XVII i XVIII per substituir-lo per un de factura rectangular. Els Amics dels Museus de Barcelona varen arrencar varis fragments de les pintures murals (mur sud, arrencada de la volta i arcs faixons) l'any 1961 que el mateix any lliuren al Museu de Terrassa juntament amb dos capitells del segle XII (un d'ells emprat com a element constructiu a la base del campanar d'espadanya, sobre l'absis del segle XVII-XVIII) i una ara romana dedicada al déu Herotoragus del segle II-III encastada en els murs de l'església. Els murals va ser traspassats a llenç, formant un total de dotze plafons de mides variables. L'any 1046 sembla que el temple ja comparteix la titularitat amb Sant Pere, prova n'és un document de l'any 1046 quan un tal Berenguer, canonge del monestir de l'Estany ratifica els seus vots a l'edat de vint anys aportant un alou a Sant Pere de Rellinars. El 6 d'agost de 1330 Galceran Sacosta, bisbe de Vic cedeix, a sol·licitud de la reina Elisenda la parròquia de Sant Feliu de Vacarisses i la seva sufragània de Rellinars al monestir de Pedralbes. A finals del segle XIX s'independitza de Vacarisses; mentre els rellinasecs, l'any 1842 havien aixecat un nou temple a prop del nucli antic així que l'església vella perd definitivament la importància fins que l'any 1962 amb motiu de la gran nevada s'enfonsa una part de l'edifici. Entre els anys 1975 i 1977 es va descobrir i consolidar la coberta de la capella pre-romànica. El temple va patir actes vandàlics i furtius. Just arran de la porta de dovelles situada al mur sud, per sota de les lloses que s'havien arrencat va aparèixer una sitja excavada a la roca. | 41.6414400,1.8948400 | 407961 | 4610557 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59039-foto-08179-341-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59039-foto-08179-341-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No consta a l'Inventari de rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica. | 94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59040 | Zona de nidificació d'abellerols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dabellerols | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ | En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. | L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge molt vistós, de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. S'ha detectat la seva presència sobrevolant el municipi, i també varies zones de nidificació on sembla que retorna si no és molestat per la presència humana. Els marges dels torrents i d'algunes feixes ermes com per exemple en el sector de La Farinera semblen ser un indret de predilecció a l'hora de preparar el niu. En indrets on hi ha cases de pagès i activitat pròpia de pagesia, sembla no tenir por de conviure amb els seus propietaris, tal i com fa l'oreneta. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als vuit centímetres i fins a dos metres de fondària, com un túnel que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses, uns trenta dos grams diaris, regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. Els seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils, com les serps que ataquen directament els nius. | 08179-342 | Rellinars | 41.6279500,1.8935600 | 407835 | 4609060 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59040-foto-08179-342-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de els espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||||
| 59041 | Zona de nidificació de l'oreneta de l'espècie Delichon urbica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-lespecie-delichon-urbica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | En els diferents ràfecs i per sota dels balcons, entre la llosana volada i la cartel·la, de les cases del municipi i especialment del Passeig d'en Capablanca, l'avinguda del Solei, carrer d'Emili Riera o del veïnat de Les Codines, es poden observar vàries colònies de nidificació de l'espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbica). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres i camps on troben el fang necessari per bastir el niu. Quan plou es pot observar a altres orenetes ajudant a la construcció de nius. De fet aprofiten el fang que els proporciona la pluja i al mateix temps eviten a altres parelles d'orenetes una pèrdua de temps i esforços inútils. Les boletes de fang es barregen amb la saliva que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08179-343 | Rellinars | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.6357900,1.9118700 | 409371 | 4609911 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59041-foto-08179-343-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59041-foto-08179-343-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de que algun propietari vulgui retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||||
| 59042 | Forn 2 de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-2-de-les-serres | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XX | Colgat de terra. Les roderes de les motocicletes tot terreny hi passen per sobre. | Restes d'un forn de calç situat a la carena de Les Serres, per sobre el camí de Cal Ganàpia. L'accés es fa des del Camí de Les Serres al Collet dels Capellans fins a trobar el corriol d'accés, a mà dreta, que ressegueix la carena fins a l'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí. Des d'aquí cal continuar pel corriol fins que aquest s'eixampla, deixant el punt més alt del turó a mà dreta. En aquest indret per sobre d'un roquissar calcari, s'enfila un corriol obert per les motocicletes on hi ha el forn. Està excavat a la roca, aprofitant el marge. El seu diàmetre, un cop netejada la vegetació que el cobria és de 2,50 m. El corriol per on circulen les motocicletes i també excursionistes situat a la part més alta del turó és de fet el carregador per on pujaven els carros. Immediatament a mà esquerra del forn hi ha les restes d'una pedrera envoltada de brolla i cirerer d'arboç que probablement va servir fins al seu abandonament. No es troba gaire allunyat del forn de calç número 1 de Les Serres. | 08179-344 | Les Serres | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6365000,1.8957200 | 408027 | 4610007 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59042-foto-08179-344-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59042-foto-08179-344-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59042-foto-08179-344-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Ha estat localitzat i documentat durant la realització del treball de camp del Mapa de Patrimoni. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59043 | Barraca 2 de Cal Ganàpia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-cal-ganapia | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Una part de la volta central està enfonsada. | Barraca de pedra seca situada en un marge costerut, per sota la línia elèctrica de les Serres, en l'indret conegut com els Camps de Cal Ganàpia. L'accés es fa per un trencall que hi ha a mà esquerra de la carretera B-122, abans d'arribar al camí que mena a l'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. Un cop situats al dessota mateix de la línia, enfilar-se pel dret fins a trobar la barraca que està situada a mà esquerra. Es tracta d'una construcció aèria, aixecada en un cap de feixa, amb la corona de llevant adossada al marge, per sota d'una pedrera calcària. És de planta circular, de dos metres de diàmetre interior. La porta, amb els muntants rectes, està orientada al sud. Mesura 1,20 m d'alçada per una amplada de 0,55 m. Té una sola llinda i està esquerdada. A l'interior, per sobre hi té una lleixa. La coberta, mig enfonsada, està realitzada per aproximació de filades amb tancament de volta. Ha perdut gairebé tot el recobriment de terra i les branques dels arbusts que creixen al darrera mateix estan fent pressió sobre l'estructura general. A l'interior, enfront de la porta, hi ha un tinell o cocó mig enfonsat per la part posterior a causa de les arrels dels arbres. Mesura 0,30 m d'amplada per 0,45 m d'alçada per 0,40 m de fons. L'alçada màxima interior és d'1,90 m, mentre que la del voladís (mida presa al davant mateix de la porta) és d'1,52 m. Té una espitllera orientada al sud-oest. | 08179-345 | Camps de Cal Ganàpia | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6372700,1.8998300 | 408370 | 4610089 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59043-foto-08179-345-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59043-foto-08179-345-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59043-foto-08179-345-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada i documentada durant la realització del treball de camp del Mapa de Patrimoni. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59044 | Barraca 12 de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-12-de-les-serres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Només en resta una paret | Restes testimonials d'una barraca de pedra seca situada a Les Serres. La paret que queda dempeus (1,30 m d'alçada per 2,00 de llargària per 0,45 m de gruix de murs) i alguna resta esparsa entremig de l'espessa vegetació semblen indicar que es tractaria d'una construcció de planta quadrangular. | 08179-346 | Les Serres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6338300,1.8950000 | 407963 | 4609712 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59044-foto-08179-346-1.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca ha estat localitzada per Carles Cornadó i documentada durant l'elaboració del Mapa de Patrimoni Cultural del municipi. No consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. | 98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59045 | Resclosa i rec dels horts del Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-rec-dels-horts-del-cellers | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2015/10/resclosa-de-la-riereta. | XIX-XX | Resclosa situada en un revolt de la riera de Rellinars per sota de Ca l'Agut després de que el torrent del Cellers hi aboqui les seves aigües. L'accés es fa des de la carretera B-122, en el punt quilomètric 18,050, a mà esquerra. Al davant mateix del camí de terra que mena directament al mas del Cellers. Aquest camí, que ressegueix per sota la carretera és de terra, i ben aviat es transforma en una gran plataforma rocosa. El marge, és de pedra calcària. Al final d'aquest camí hi ha la resclosa de petites dimensions que en algunes indrets podria rebre el nom d'assut (mot d'origen àrab) o peixera (mot d'origen llatí). Es tracta d'una obra de fàbrica de poca alçària, construïda transversalment de pedra reforçada més modernament amb formigó. Aquesta construcció s'utilitza encara avui per tal d'aturar l'aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la fora de la llera cap a un rec o sèquia de varis centenars de metres de llargada i conduir-la fins a les hortes del Cellers o l'horta de la Riereta al Raval de Les Comes i després fins a la bassa del molí d'en Mansuet que havia estat propietat del Gibert de Dalt. A mà dreta, per sobre el salt d'aigua hi ha la sèquia o rec retallada a la roca i perfilada amb formigó. Sembla que tot el cabal procedeix del rec principal. El seu descens és gradual fins arribar a una bassa de planta rectangular construïda de pedra i collada amb morter de calç, impermeabilitzada pel seu interior. L'aigua accedeix als horts a través d'uns costers o portons regulables en alçada. Si es deixen tancats, l'aigua es perd directament cap a la riera. | 08179-347 | Riera de Rellinars | Aquest tipus de construccions estan estretament relacionades amb les terres de conreu d'hortalisses que poden perviure gràcies a l'aigua que es canalitza a través dels recs. Antigament els veïns propietaris o arrendataris regaven d'acord amb un horari establert o torn de reg acordat entre ells. | 41.6424600,1.8910700 | 407648 | 4610674 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59045-foto-08179-347-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59045-foto-08179-347-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59045-foto-08179-347-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|119 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||
| 59046 | Dipòsit de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-les-serres | XVIII-XX | Dipòsit quadrangular de pedra seca excavat a la roca, per sota un marge situat al vessant de soleia de les Serres, per sobre del camí de Cal Ganàpia. L'accés s'ha de fer bé des de la carena del serrat, baixant pel dret per sota de la línia elèctrica o bé demanant permís als propietaris. Mesura 1,20 de costat per una fondària útil de 0,60 m. Per dintre està revestit de pedres i la part inferior ho està amb cairons de tina. La coberta, de lloses de pedra està tapada de volta. Serveix per recollir l'aigua de pluja que ve per una rasa gairebé desapareguda. La boca mesura 0,45 m d'amplada per 0,61 m d'alçada per 0,38 de gruix de murs. | 08179-348 | Les Serres | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant algun rasot excavat al terra, a la roca o bé obrades. De vegades aquestes construccions no massa grans podien servir per tenir aigua a mà per a preparar el caldo bordelès i sulfatar la vinya. | 41.6371000,1.8965400 | 408096 | 4610073 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59046-foto-08179-348-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59046-foto-08179-348-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59046-foto-08179-348-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquest element consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca amb el número 076. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||||
| 59047 | El Cisternot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cisternot | <p><span><span>FERRANDO I ROIG. A. (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. UE de Sabadell. Pàg. 194-197.</span></span></p> | XVII-XIX | Tot i que la cisterna es conserva gairebé intacta; la resta de les construccions es troben arranades i una pila d'enderroc s'alça a la feixa inferior. | <p>Rep el nom d'El Cisternot un turó de 372, 6 m d'alçada per la part més alta situat al nord-oest del municipi de Rellinars, al qual s'hi pot accedir pujant pel dret des de Can Cotis o bé pel camí de Les Llobatones. Les restes localitzades estan situades al capdamunt d'aquest turó, disseminades, amb orientació est-oest. Pujant pel vessant de solana, per entremig dels marges, s'endevinen les feixes avui abandonades, amb uns murs de pedra seca impressionants per la seva longitud i alçada, amb alguns trams de pedra perfectament encaixada i treballada per l'home, que contrasta amb d'altres trams. Ben aviat, abans d'arribar a la zona més alta, en aquest vessant s'observa un gran amuntegament de blocs de pedra perfectament escairada, de varies mides, i alguna de motllurada. Per sobre mateix es veuen restes de murs que res tenen a veure amb una marjada de pedra seca. Les restes dibuixen varies estructures d'habitacions connectades entre elles i d'altres separades, envoltades de vegetació. A l'extrem oest, destaca, resseguint una paret obrada, una estructura rectangular molt gran, amb coberta de volta dissimulada per les agulles seques dels pins. Es tracta d'una cisterna de grans dimensions excavada en part al terra, en part a la roca, a la qual s'hi pot accedir baixant per una estructura rectangular de pedra que fa funció d'escala fins arribar al fons. S'han documentat les mides interiors: La base, mesura 3,17 m per 2,48 m de costat respectivament. En aquesta base hi ha un retall fet a la roca que forma una cubeta també rectangular que mesura 2,90 m per 1,74 m de costat, deixant un marc a tot el voltant de trenta centímetres d'amplada per 20 centímetres de fons. L'alçada màxima des de la base és de 3,30 m. La coberta és de volta de canó, generada pel desplaçament d'un arc de mig punt al llarg d'un eix longitudinal. A l'exterior de la construcció es poden veure els murs de càrrega reforçats per aguantar la pressió de les forces cap a l'exterior. Al mig hi ha una obertura quadrangular. La pedra emprada està ben carejada i assentada amb morter de calç. Conserva l'empremta de l'encanyissat fet amb una capa de morter pobre de fang o amb calç que assegura la rigidesa i resistència del conjunt alhora que millora l'aïllament tèrmic. Per l'alçada és molt probable que es construís amb l'ajuda d'un cindri. Els murs interiors contenent restes importants d'impermeabilització.</p> | 08179-349 | El Cisternot | <p>El topònim de Cisternot vindria donat per les restes de la gran cisterna que ha quedat dempeus. Sembla que aquesta cisterna forma part d'una construcció molt més important, que hauria estat desmuntada, com així ho prova la gran quantitat de blocs de pedra amuntegats, localitzats a solana per a construir els murs de pedra seca que hi ha per sota mateix, on se n'ha observat perfectament carejada. No s'han localitzat documents que puguin parlar d'un possible mas. Des del seu emplaçament hi ha unes grans vistes a Montserrat, al Cellers i les Llobatones, a les Ferreres i el Gibert de Dalt.</p> | 41.6416300,1.8985300 | 408268 | 4610574 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59047-foto-08179-349-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59047-foto-08179-349-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59047-foto-08179-349-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2021-10-21 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En algun bloc surt esmentat erròniament com a un possible pou de glaç. Però ni l'orografia del terreny reuneix les característiques necessàries ni ho és estructuralment. Una neteja i prospecció arqueològica podria deixar veure a la llum un mas rònec o construcció defensiva dels qual se n'ha perdut el rastre. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||
| 59048 | Barraca 5 de Les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-5-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Té una mata (Lentiscus pistacia) al davant mateix de la porta a la qual s'hi accedia per uns graons situats arran de marge que s'han després amb les arrels. | Barraca de pedra seca situada per sobre el marge, a mà dreta del camí de Les Llobatones, un cop passat un revolt ben tancat que coincideix amb la capçalera on s'origina el torrent de Les Llobatones. L'accés es fa pel dret directament fins arribar al cap de feixa. Es tracta d'una construcció del tipus aèria adossada, de planta quadrangular que mesura 2 metres de costat (mides preses a l'interior) i 2,75 a l'exterior. La pedra emprada és calcària, com tota aquesta zona del municipi, fàcil de treballar i normalment ben carejada. La porta, lleugerament desplaçada cap a la dreta de la façana principal està orientada al sud; la seva alçada és d'1,10 m mentre que l'amplada fa 0,50 m. Els muntants estan una mica inclinats amb dues llindes planes. El gruix de murs és de 0,55 m. La coberta és de volta per aproximació de filades, perfectament realitzada, amb caramull quadrangular. L'alçada màxima interior és de 2,15 m. A l'exterior conserva una minsa capa de la terra de recobriment tot i la brolla de romaní i les branques d'una alzina que creix al darrera està començant a fer pressió sobre la corona de tramuntana i la coberta. Ha perdut una bona part de les lloses del voladís, que arran de porta mesura 1,70 m d'alçada. No té ni espitlleres ni cap tinell. Sembla que en aquesta zona, els constructors de les barraques de pedra eren els mateixos i dominaven perfectament la tècnica de la pedra seca, ja que tenen moltes similituds i estan molt ben realitzades. La barraca està en terres de la masia de Les Llobatones, que juntament amb cal Cotis era una masoveria del mas de Les Ferreres. | 08179-350 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6454800,1.9014000 | 408513 | 4610998 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59048-foto-08179-350-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59048-foto-08179-350-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59048-foto-08179-350-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada i documentada per primer cop durant la realització del treball de camp pel Mapa de Patrimoni Cultural del municipi. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59049 | Barraca 3 del Torrent de la font del Càntir | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-3-del-torrent-de-la-font-del-cantir | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La llinda presenta una fissura just per sobre del muntant esquerre. Al seu costat hi ha un pi que creix inclinat amb la brancada que creix en direcció a la coberta. | Barraca de pedra seca situada entre el vessant hidrogràfic esquerre de la Font del Càntir i el dret que baixa de la Morella. L'accés es fa pujant pel camí de Casajoana que transcorre per l'obaga de Serra Gallina. Un cop passat el gual on s'ajunten els torrents de la Font del Càntir i de Casajoana, continuar en direcció al mas aproximadament quatre-cents cinquanta metres i pujar pel dret a mà esquerra fins a un claper. Es tracta d'una construcció aèria, adossada lleugerament al marge per la seva part posterior. És de planta circular, de 2,05 m de diàmetre interior. Està feta amb blocs de pedra calcària, fàcil de perfilar i falcada amb pedruscall. El trencament d' La porta, orientada al sud presenta els muntants inclinats amb una sola llinda, plana. Mesura 1,23 m d'alçada per 0,52 m d'amplada màxima i 0,40 m mínima mentre que el gruix de murs és de 0,70. La coberta és de falsa cúpula, construïda per aproximació de filades amb tancament central. A l'exterior, es conserva una minsa part de la terra de recobriment i gairebé tot el voladís que mesura 1,60 m d'alçada (mides preses davant de la porta). L'alçada màxima a l'interior és d'1,90 m. A l'interior, hi ha varis elements d'interès. Al davant de la porta hi ha un doble tinell de molta fondària. Està construït aprofitant el marge, que ha estat excavat per a emplaçar-hi tres lloses de grans dimensions. El primer d'ells, arranat al terra mesura 0,50 m d'amplada per 0,35 m d'alçada per 1,15 m de fondària. El segon fa 0,36 m d'amplada per 0,40 m d'alçada per 1,15 m de fons. Entrant a mà esquerra hi ha un fumeral. El seu interès constructiu rau en la inclinació de la pedra cap a l'exterior. A mà dreta del fumeral hi ha l'espitllera, orientada a l'oest i que en aquest indret podia permetre evacuar la fumera si no hi havia prou tiratge. | 08179-351 | Torrent de Casajoana | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6513600,1.9225100 | 410279 | 4611629 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59049-foto-08179-351-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59049-foto-08179-351-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59049-foto-08179-351-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca amb el número 19646; introduïda el 13 de maig per l'equip que realitzava aquest Mapa de Patrimoni. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59050 | Barraca 10 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-10-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La volta central està enfonsada a l'interior. | Barraca de pedra seca situada a la solana de Serra Gallina. El seu accés es fa des de la part del darrera del mas de Casajoana, resseguint la feixa per entre les rebrotades d'un antic oliverar on es veuen les soques tallades de més de quatre-cents anys que devia matar la glaçada de l'any 1956. Es tracta d'una construcció aèria aïllada, de planta circular, que mesura 2,40 m de diàmetre interior. Està construïda parcialment damunt de la roca. La pedra emprada és irregular, falcada amb pedruscall. La coberta, és de falsa cúpula seguint el sistema d'aproximació de filades amb la part central de la volta esfondrada al seu interior. A l'exterior, ha perdut tot el recobriment de terra. L'alçada màxima conservada és de 2,05 m. La porta, orientada al sud-oest té els muntants rectes amb una sola llinda. L'alçada és d'1,10 m per una amplada que varia entre els 0,67 m i els 0,70 m, mentre que el gruix de murs és de 0,70 m. El voladís, mesurat al davant de la porta fa 1,40 m d'alçada. A l'interior el terra rocallós està retallat formant un banc semicircular d'uns vint centímetres d'alçada, per sobre del qual hi reposa la corona i dos conjunts de tinells sobreposats distants de 0,70 m l'un de l'altre. El de mà esquerra (arran de terra 0,40 m de costat per 0,50 m de fons; el superior, 0,37 de costat per 0,50 m de fons respectivament). El de mà dreta (arran de terra 0,37 m per 0,42 m per 0,50 m de fons; mentre que el superior mesura 0,40 m de costat per 0,50 m de fons). Té una espitllera orientada al sud-est. | 08179-352 | Serra de Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6482000,1.9185900 | 409948 | 4611282 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59050-foto-08179-352-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59050-foto-08179-352-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59050-foto-08179-352-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada visualitzant ortofotos del visor de l'ICGC. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 | |||||||
| 59051 | Safareig de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-casajoana | XVIII-XX | No sembla tenir cap esquerda. Però el propietari el manté buit actualment. | Safareig per fer la bugada de la casa situat a llevant del mas de Casajoana, just on s'inicia el camí que puja cap el Coll de la Morella i cap al torrent on hi ha la font que condueix encara avui dia l'aigua fins a la casa. Es tracta d'una construcció de planta rectangular, tota ella feta amb pedra irregular i argamassa i impermeabilitzada. Està protegida per una coberta de teula àrab a un sol vessant amb carener horitzontal i ràfec de protecció compost per una filera de teules, bigam i llates de fusta. L'estructura que suporta el pes de la teulada consisteix en dos pilars que reposen damunt del safareig mateix i dos murs, de tancament perimetral orientats a tramuntana i llevant respectivament. En el mur de tramuntana hi ha un barriet de ferro amb passador que permet accedir a un passadís enrajolat, on hi ha la rentadora. Al bell mig de la paret també es pot veure una finestra de maó que va ser tapiada i reoberta per passar-hi modernament els tubs que deriven l'aigua de la font cap els abeuradors de les cavallerisses. La rentadora està arrebossada i a mà esquerra, arran de paret hi ha la pica amb un parell d'aixetes modernes que controlen el pas de l'aigua i la deriven segons necessitats cap a la bassa de regar construïda al costat mateix o bé cap els abeuradors. | 08179-353 | Casajoana | Coneguda també com a Casa Jussana, aquest mas documentat des del segle XV serà propietat de la família Desfar, que l'any 1596 estableix vincles per casament amb els Amat. Els Desfar se'ls troba vinculats a Rellinars des del 1353, quan el conseller del rei, el manresà Jaume Desfar, compra a Pere el Cerimoniós el castell de Vacarisses i les terres de Rellinars i Vacarisses per 4.000 sous. El cognom de Casajoana sembla que començaria a trobar-se en els documents a partir del segle XVII. Jaume Desfar compra el mas i les terres a Marc Casajusana, com a dot per a la seva filla Joana que es casa amb Antoni Castellet (fill de Jaume Castellet i Francesca del mas Ferran de Monistrol). Joan Desfar, senyor dels termes de Vacarisses i Rellinars confirma la donació a la pubilla en concepte d'alou. En l'inventari de béns sembla que està ben proveïda d'un parell de llits amb quatre parells de llençols de bri de cànem amb sengles borrasses i flassades. Una olla de coure, un bací de llautó, una paella, un parell de relles, un parell de càvecs, una aixada, dues destrals, una maça de ferro, un poal d'aram, un setrill d'estany, un martell i uns clemàstecs. Un mul dels dos que hi ha i que elegirà Joana. També s'hi efectuen reformes importants (segons consta en una factura de deu jornals de paleta i manobre que assumeix el pare de la Joana). Mentre que el nuvi afegeix un dot de 35 florins d'or que permet adquirir nou bocs i quaranta cabres. Els segles XVIII i XIX, són els anys de bonança i esplendor de la vinya. El mas s'enriqueix, sobretot per la façana est i sud (esgrafiat, galeria, porxades) També té extensions d'olivera i elabora el seu propi oli en el trull de la propietat. Només cal veure les marjades i les barraques realitzades en pedra seca, fins que arriba la fil·loxera. Hi ha un fet destacable relacionat amb el bandolerisme i Casajoana. El 12 de febrer de 1656, Ramon Casajoana, de Rellinars, armat amb pedrenyals, robà sis porcs a Valentí Illa, pagès de les Arenes de Sant Feliu del Racó. | 41.6489800,1.9235200 | 410360 | 4611364 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59051-foto-08179-353-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59051-foto-08179-353-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59051-foto-08179-353-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'aigua del safareig s'aprofitava en altres temps per regar els horts del costat. | 94|119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:22 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 325,03 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc