Patrimoni cultural

Id
Títol
Url
Bibliografia
Centuria
Notes de conservació
Descripció
Codi d'element
Ubicació
Història
Coordenades
UTM X
UTM Y
Any
Municipi
Nom del municipi
Tipus d'accés
Estat de conservació
Imatges
Protecció
Estil
Àmbit
Tipologia
Titularitat
Ús actual
INSPIRE: Tipus
INSPIRE: Subtipus
INSPIRE: Atribut
Data de modificació
Autor de la fitxa
Autor de l'element
Observacions
Codi de l'estil
Codi de la tipologia
Codi de tipologia a sitmun
Protecció id
Comarca
Conjunt de dades
Últim canvi
59712 Plafó ceràmic de la Plaça de Santa Margarida https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-ceramic-de-la-placa-de-santa-margarida XX Gran plafó ceràmic compost per 351 rajols ceràmics policromats amb tons suaus. Està adossat a la façana d'un edifici públic construït l'any 1973. Es pot contemplar des del carrer del Mestre Saura amb el carrer de l'Arquitecte Gaudí. Es tracta d'una obra realista de caràcter simbòlic on s'exalten els elements culturals més identitaris o significatius del poble. La iconografia representada d'esquerra a dreta és: els gegants Berenguer i Sibil·la; el Pont Vell, sobre el riu Llobregat al seu pas del municipi; les esglésies de la Mare de Déu de la divina Gràcia, Santa Maria de Matadars i Santa Magdalena del Pla. A la part inferior esquerra, l'escut representatiu del municipi i a mà dreta, el nom del plafó. Està dedicat a la Plaça de la Margarida. El plafó està signat per D'Ernés, Ceràmiques Queralt, S.L., i realitzat l'any 1999. 08182-314 Plaça Santa Margarida La plaça de Santa Margarida va ser inaugurada l'any 1999 amb una àrea de jocs, un sortidor d'aigua amb zona enjardinada i un plafó ceràmic ubicat a la façana posterior d'un edifici públic actualment emprat per emetre la ràdio municipal, Frecuence-radio.com. Va ser realitzat per D'Ernés, i cuit a l'empresa Ceràmiques Queralt, S.L, el mateix any de la inauguració de la plaça. 41.7014100,1.8717000 406121 4617240 1999 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59712-foto-08182-314-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59712-foto-08182-314-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni moble Element urbà Pública Ornamental 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch D'Ernés, Ceràmiques Queralt, S.L 98 51 2.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59713 Mare de Déu de Matadars https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-matadars http://museunacional.cat/ca/colleccio/mare-de-deu-de-matadars/anonim/004392-000 XII Imatge sedent de la Mare de Déu amb el nen Jesús assegut als seus genolls. Es tracta d'una talla de fusta amb restes de policromia de la segona meitat del segle XII. La composició respon al tipus de Sedes Sapientiae, en una composició totalment frontal. El Nen conserva part de la corona, que en el cas de la figura de la mare, ha desaparegut. De la policromia que es conserva, destaquen les formes arquitectòniques dels laterals del tron i les quatre bandes vermelles verticals sobre fons groc del dors, de sentit heràldic. Les seves dimensions són 60,5 x 32 x 27, 5 08182-315 Capella de Santa Maria de Matadars Procedeix de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet. 41.6928700,1.8731300 406227 4616290 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-3.jpg Física Romànic|Medieval Patrimoni moble Objecte Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Provinent de la col·lecció Plandiura, l'any 1932. Ubicada a la sala 10 del MNAC, Núm. del catàleg: 004392-000 92|85 52 2.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59714 Fons documental de l'Arxiu Municipal https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-municipal-7 http://xam.diba.cat/wiki/arxiu-municipal-de-pont-de-vilomara-rocafort http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1765/arxiu-municipal.htm XX El Servei d'Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort és el servei de l'ajuntament destinat a l'organització, classificació, conservació i difusió del patrimoni documental local. El servei gestiona els documents que provenen de les oficines municipals i són d'utilitat per a l'administració municipal i per garantir els drets dels ciutadans, els documents de conservació permanent, i fons i col·leccions de particulars, entitats i organismes vinculats al municipi de Pont de Vilomara i Roquefort. L´Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort forma part de la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de la Diputació de Barcelona des de l'any 2005. 08182-316 Pl. Ajuntament, 1 L'arxiu municipal de Pont de Vilomara i Roquefort conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental del municipi. La part més important és la dels fons generats per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'institucions, fons d'entitats i fons personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. El quadre de fons aplega la informació bàsica del conjunt de fons i col·leccions de l'Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort: Fons de l'Administració Local 101 Ajuntament de Pont de Vilomara i Roquefort Fons públics no municipals 201 Jutjat de Pau de Pont de Vilomara i Roquefort (1850-2012), 10 m. Fons privats 304 Cooperativa Popular Vilumarense (1934-1978), 0.5 m. 41.7012000,1.8746000 406362 4617213 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59714-foto-08182-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59714-foto-08182-316-3.jpg Física Contemporani Patrimoni documental Fons documental Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Els serveis que ofereix són: consulta de fons; reprografia, assessorament a arxius d'entitats i associacions; suport a la investigació.Horaris de consulta a concretar.Consultes i informació: 938 318 811 i e-mail: pont@elpont.cat 98 56 3.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59715 El Marquet https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-marquet BALLBÈ I BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspecte històrics. Pàg. 60. Ed. Centre d'Estudis del Bages. XVI-XX queden elements per rehabilitar Masia situada a tocar de l'ermita de Santa Maria de Matadars, a l'entrada del poble del Pont de Vilomara. L'antiguitat del mas i les conseqüents reformes al llarg de segles d'història mostren una planta complexa, quadrangular, de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes altres cases i masos del municipi. Durant anys va quedar deshabitada, i això provocà que s'acabés enfonsant bona part de la teulada. Aquesta va ser restaurada ara fa uns anys, i s'ha consolidat la seva estructura general. La façana està arrebossada amb morter, resultat de la restauració; i el mateix s'ha fet amb les diferents obertures. Els paraments de les altres façanes s'han deixat amb l'arrebossat antic, que deixa entreveure el parament de pedra. La pedra de les cantoneres està més o menys ben escairada i amb les parts visibles desbastades. A la façana orientada a migdia, el portal és dovellat. Per damunt seu el retalla lleugerament una balconada, amb barana de ferro, afegit posteriorment. Al costat esquerre, tant a la planta pis com a la segona planta hi ha una galeria porxada, amb les obertures simètriques; dues per planta. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada. Consta de cossos i estructures de producció: pallissa, l'era, els cellers, corts, i segons Ballbè (1998) encara conservaria unes tines i dos forns de pa situats a l'interior de la casa. La façana orientada a l'est conserva la portalada original amb esglaons de pedra que donen accés directament a la planta pis. Arran de mur, per sobra de la volta s'observen les restes del que devia ser una teulada i que ha desaparegut en alguna de les reformes. 08182-317 Carrer F, s/n Hi ha molt poca documentació referent al mas. De ben segur la seva història està estretament lligada a l'ermita de Santa Maria de Matadars. Segons Ballbè (1998), en l'obra Monumenta Historica, de Joaquim Sarret i Arbós, s'esmenta que el 23 d'octubre de l'any 1330 en Pere Sitjar, senyor de Rocafort, estableix a Guillem Marquet del lloc de Matadars, un molí blander i un molí draper, i que aquests es troben a prop del Pont de Vilomara. Això significava que a canvi Guillem Marquet havia de tenir-ne cura com era costum dels moliners. Hi ha un segon document datat de l'any 1595, on s'esmenta els límits de propietat entre els propietaris, Bernat Maronas i Joan Marquet de Matadars. 41.6926800,1.8731300 406227 4616269 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Antigament formava part del terme municipal de Mura. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59716 Rocafort https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocafort XI-XX Rocafort de Bages és el nucli antic del municipi, situat en un massís rocós al nord-est del terme municipal i envoltat d'un paisatge agrest i rocós. Està delimitat en bona part per la Riera de Nespres (actual riera de Mura) i a un quilòmetre del castell que dóna nom al nucli i que en fou l'origen. La construcció més destacada del conjunt és l'església dedicada a Santa Maria, d'origen romànic. És possible que la capella originària romànica pertanyés al mas de Can Serra de l'església. Estava dins l'antic terme de Néspola primer, i del castell de Rocafort després; al lloc que s'anomenava Palau Aveza. Inicialment apareix com a sufragània, però aviat adquireix la categoria de parròquia que encara conserva. Fou una fundació comtal, i era propietat dels senyors del castell fins que aquest passà a mans del monestir de Sant Benet de Bages. Actualment el carrer Montserrat, que canvia el nom a carrer Major, a partir de la plaça Gran, travessa el nucli i uneix la carretera BV-1224, que mena al Pont de Vilomara, amb el camí de Mura, de factura relativament recent, ja que abans la circulació rodada acabava davant la masia de Can Serra de l'Església. Aquests carrers es converteixen, doncs, en l'arteria principal del nucli. La línia que marca el carrer Montserrat amb el Camí del Prat també explica l'evolució de Rocafort, ja que des d'aquí cap a ponent, les terres pertanyien al Prat i cap a llevant llevant a Can Serra. Segons la documentació de la casa el propietari de Can Serra, ens explicava que les cases del carrer Major que miren a llevant es van construir al segle XVIII, al voltant de 1780, i les que miren a ponent, cent anys després. Aquests són els principals carrers del nucli; però també trobem el carrer Montcau que és una variant del carrer Montserrat i el carrer de les Roques, que en direcció sud mena a les finques de Cal Tinet i Les Grauetes. 08182-318 Rocafort El castell de Rocafort és un castell termenat, documentat el 902 amb el nom de castell de Nèspola i des del 1023 amb el nom de Rocafort. Aquest castell era el centre d'un antic terme anomenat Nèspola, que comença a esser documentat el 926 i el 1022 es documentà com a 'Castell de Nèspola que diuen Rocafort'. Les cases fortes d'aquest terme i que es mantenen són El Prat i Can Riera de l'església. De les parcel·les d'aquestes dues cases es forma l'actual nucli de Rocafort, a partir del segle XVII, però sobretot, XVIII i XIX. Un primitiu terme anomenat Nèspola, comprenia els castells de Rocafort, Mura i Talamanca. Però a finals del segle X, se separa en els tres termes dels castells esmentats. El terme de Nèspola es documenta l'any 926. L'any 1022 es documenta com a 'castell de Nèspola que diuen Rocafort', i ja no es torna a trobar el nom antic. Es tractava d'un domini comtal amb importants alous. Molt aviat els va adquirir la família que s'anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou. L'any 976 el comte Borrell ven a Riculf el castell de Nèspola. L'any 984, Unifred, fill o nebot de Riculf, compra al comte Borrell un alou al lloc d'Ullastrell (avui Oristell). La família Rocafort tingué el domini eminent del castell, tot i que mai s'ha trobat cap acte de vassallatge, fins que el 1281 Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar, fill i procurador de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. Durant poc més de mig segle estigué en mans de la família Sitjar. El darrer senyor fou Pere de Sitjar, que es casa amb Guillemona, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere morí poc abans de l'inici de la Pesta Negra, el 1348, i la seva vídua encarregà el sarcòfag que hi ha a l'església parroquial de Rocafort, i restaurà la capella del castell. En el testament, la vídua de Pere de Sitjar, deixa el castell al monestir de Sant Benet del Bages. Possiblement fou habitat fins la Guerra Civil catalana de la Generalitat contra Joan II, o una mica abans. 41.7153400,1.9349800 411405 4618719 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-3.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Medieval Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Residencial 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 94|98|85 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59717 Sepulcre de Pere de Sitjar https://patrimonicultural.diba.cat/element/sepulcre-de-pere-de-sitjar BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ESPAÑOL BERTRÁN, Francesca. 'El escultor trecentista Berenguer Ferrer un eslabón más en la penetración del arte francés en Cataluña'. Anuario del Departamento de Historia y Teoría del Arte, Universidad Autónoma de Madrid. ISSN 1130-5517, Nº 2, 1990 , págs. 75-96. [en línia] <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=152751&orden=282708&info=link> PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. XIV Seria convenient restituir-lo en l'emplaçament original i musealitzar-lo. Sarcòfag esculpit per Berenguer Ferrer l'any 1355 per allotjar les despulles de Pere de Sitjar. Posteriorment s'hi van posar també les de la seva dona, Guillema, i les dues filles. Es tracta d'un ossari en forma d'arqueta amb estàtua jacent del personatge a la tapa. Les dues mènsules que el sostenen, originalment estaven ubicades a la part alta de la fornícula i el sarcòfag es recolzava directament sobre el mur. Una d'elles és la que ens indica el propietari del sarcòfag, amb una inscripció que diu així: 'Aquest monument es del honrat en Pere de Sitjar, Senyor de Rocafort, a qui per Deu Amen dit Pater Noster'. L'ossari consta del sarcòfag amb la corresponent tapa, presidida per la imatge del difunt en alt relleu, amb les dues mènsules. L'escena en relleu que es desenvolupa en la part frontal és molt comuna en contextos funeraris, sobretot a Itàlia. Es tracta de la presentació de la familia Sitjar davant la Mare de Déu. A l'extrem dret es pot identificar a Sant Vicenç, ja que era el patró de la família i el titular de la capella del castell. Vesteix una dalmàtica i sosté un llibre amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta presenta la família davant Santa Maria. Els quatre personatges, Pere, Guillema i les dues filles, estan agenollats i amb les mans en actitud de pregària. Guillema està representada com a vídua. Les filles porten brial amb mantell superior amb ornaments florals al cap. Les dones llueixen paternòsters al coll. Pere de Sitjar vesteix de militar. Els laterals del sarcòfag no estan decorats perquè no eren vistos en la seva posició original. Francesca Español (1990) destaca la semblança entre la figura de Pere Sitjar del fronatl i la de la tapa. En aquesta darrera, està representat inclinat cap a la dreta, possiblement per fer-lo més visible. Reposa el cap damunt un coixí i els peus damunt el llom d'un gos. La reproducció de l'arnès militar és molt completa i pròpia del segle XIV. De la corretja pengen una espasa i una daga. En el pom i la creu de l'espasa i a la creu de la daga ha gravat les inscripcions següents: AVE GRATIA. SALVE R(EGIATA), BENEDICTUS. Les mènsules adopten la forma d'éssers fantàstics, amb trets zoomorfes i antropomorfes, però amb els caps grotescos. 08182-319 Església de Santa Maria de Rocafort Pere de Sitjar era el senyor de Rocafort i mor l'any 1348, deixant la seva dona, Guillema, vídua i amb dues filles. Existeixen dos documents que parlen d'aquest sarcòfag, que ens permeten saber-ne l'autor, el preu i la data. Un és del 16 d'agost de 1354 i l'altre del 23 de desembre de 1355. Berenguer Ferrer, de Manresa, cobra 100 lliures per la feina i triga un any en enllestir l'encàrrec. Per un document datat el 18 de juliol de 1356 sabem que sis mesos després de conclòs el sarcòfag es procedeix al trasllat de les restes de Pere de Sitjar a l'església. Les restes de la dona i de les filles els dipositaren els monjos de Sant Benet de Bages, hereus del castell de Rocafort. El sarcòfag es va salvar de la destrucció durant la Guerra Civil espanyola gràcies a Lluís Rubiralta, delegat per al salvament del patrimoni artístic, i a un grup de voluntaris que el traslladaren a la santa Cova de Manresa, emparant-se amb la normativa de la Generalitat de Catalunya. 41.7170500,1.9362900 411516 4618908 1355 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-3.jpg Física Gòtic|Medieval Patrimoni moble Objecte Pública Simbòlic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Berenguer Ferrer Actualment es conserva a l'interior de l'església, però desplaçat del seu lloc original, que és una fornícula coronada per una arcada gòtica, situada en el mateix mur nord. 93|85 52 2.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59718 Llinda de la Rectoria https://patrimonicultural.diba.cat/element/llinda-de-la-rectoria PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. Pàg.36 i 37 XVII Llinda de pedra que correspon a la porta d'accés de la rectoria construïda al costat de l'església de Santa Maria de Rocafort. Els brancals són de carreus de pedra però la llinda descansa damunt de rajols plans com si antigament la porta hagués estat més baixa. Porta la següent inscripció: 'SPARENS RECTORE' i al damunt la data d'execució '1676' amb el monograma H i una petita creu al damunt. Simbolitza o representa el Santíssim nom de Jesús. En ella s'observen restes de fòssils així com de pintura blanca i de la piqueta del picapedrer a l'hora de polir la cara visible. 08182-320 Corriol de Cal Prat - al costat de la Plaça de l'Església 41.7169500,1.9362500 411513 4618897 1676 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59718-foto-08182-320-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59718-foto-08182-320-3.jpg Inexistent Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Pública Estructural 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch A la planta pis, hi ha dues finestres més amb les llindes gravades. La que es troba al damunt de la porta té gravada l'any 1630. 94 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59719 Ball de cascavells https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-cascavells-2 BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. XIX-XX Des de Rocafort s'està intentant recuperar aquesta dansa, però hi falten participants. La dansa de cascavells consisteix en una rotllana de parelles, que van els uns darrere els altres i el noi davant la noia. La dansa es divideix en quatre parts corresponents a les quatre melodies diferents. La primera, es va caminant cap a la dreta amb el punt de cascavells (picar amb el peu esquerra al terra per aixecar la cama dreta i movent el turmell; i en abaixar la cama, donem un impuls per aixecar la cama contrària). Quan la melodia es repeteix, els dansaires fan mitja volta cap a l'interior del cercle i continuen caminant en sentit contrari. Les noies acaben encarades amb els nois i es donen les mans. La segona part, amb les mans agafades a l'alçada del cap les parelles salten al compàs. Un cop el peu dret, un cop el peu esquerre. Es deixen anar i fent un salt, els nois fan mitja volta quedant en la posició inicial. A la tercera part els dansaires voltent al galop cap a la dreta i agafant-se de les mans, ho fan en sentit contrari. Finalment es col·loquen en grups de quatre i amb les mans dretes al centre, van voltant sense parar. Es deixen anar i fan el mateix amb la mà esquerra. Finalment la dansa s'acaba amb tots els dansaires agafats formant una gran rotllana i saludant al mateix temps. 08182-321 Plaça Catalunya Aquest ball es feia per la Pasqua Florida, amb el cant de Caramelles. Era i és un ball molt estès arreu del Principat, emprant coreografies i melodies ben diferents. El ball de cascavells no només acompanyava a les caramelles, sinó que es podia ballar en altres ocasions com per allunyar els mals esperits de les llars, per anar a fer els esquellots als vidus que es casaven en segones núpcies i per rebre i acomiadar visitants. Inicialment només la ballaven els homes. Duien uns camals amb cascavells. Posteriorment, en afegir-se les dones, podien portar cascavells a les faldilles. 41.7164100,1.9356100 411459 4618838 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Sense accés Regular Inexistent Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart L'any 2015, amb motiu dels actes de la Festa Major, a Rocafort, el 19 d'abril es va fer un taller de ball de bastons i cascavells per la Colla Bastonera de Súria. 62 4.4 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59720 Salpàs https://patrimonicultural.diba.cat/element/salpas-0 XIX-XX Manifestació no vigent El salpàs és una tradició d'origen cristià en que el rector d'una comunitat visitava durant la Pasqua totes les cases i especialment les de pagès, per beneir-les amb aigua i sal. El rector emprava el salpasser per aspergir les portes i llindes de les cases i també les corts del bestiar. Tots aquests elements que formaven part del ritual tenien un efecte protector envers les malalties i calamitats. En acabar, el rector podia quedar-se a menjar amb la família o rebia algun donatiu, moltes vegades ous, depenent de la riquesa de la casa. 08182-322 Rocafort Aquest costum té el seu origen en la tradició jueva en remembrança de la pintada que els hebreus van fer a les portes de les seves cases per alliberar-se de les plagues d'Egipte. El cristianisme la va fer seva beneint l'aigua i la sal dipositats en un recipient amb una candela al mig. En alguns indrets la sal sobrant es donava al bestiar i l'aigua beneita als nens per tal de protegir-los contra les malalties. Juntament amb aquesta tradició i que encara perdura és la col·locació de la fulla de palma en forma de creu beneïda al portaló o porta de casa, senyal de protecció. 41.7169300,1.9364200 411527 4618895 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Sense accés Dolent Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 98 63 4.5 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59721 Fons bibliogràfic del centre de documentació del Parc de Sant Llorenç del Munt https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-bibliografic-del-centre-de-documentacio-del-parc-de-sant-llorenc-del-munt XX-XXI El Pont de Vilomara i Rocafort forma part dels 12 municipis que integren el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. El Centre de Documentació ofereix un servei bibliogràfic i documental adreçat a investigadors però també adreçada a persones interessades en el planejament i tasques de gestió dels espais protegits. Dins d'aquest fons es poden trobar temes diversos, ja siguin històrics i naturals relacionats amb el Parc. Hi ha més de 2.000 documents classificats a més de fotografies. Tenen un Dossier Bibliogràfic on es llista la documentació existent i la que s'hi va incorporant. 08182-323 Casa Bauman, Av. del Jacquard, 1. 08222 TERRASSA El Centre de Documentació es va crear amb l'objectiu d'oferir un servei bibliogràfic i documental adreçat a la recerca, el planejament i la gestió que es realitza als espais naturals protegits gestionats per la Diputació de Barcelona, així com també per donar suport als estudiosos i investigadors que hi fan recerca. També col·laboren en els programes de divulgació i informació que sobre el massís es duen a terme i en les trobades d'estudiosos que periòdicament organitza l'Àrea d'Espais Naturals. La seva base de dades bibliogràfiques es pot consultar per Internet. 41.7151500,1.9348800 411396 4618698 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo Inexistent Patrimoni documental Fons bibliogràfic Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch 57 3.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59722 Camí Ral https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-14 FERRANDO i ROIG, Antonio (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç de Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 15. RIERA, Antoni (2003). La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa en la Baja Edad Media, dins de Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 23/24. Publicacions de la Universitat de Barcelona. XI-XX Alguns trams estan asfaltats i d'altres s'han perdut. El Camí Ral era la via de comunicació que comunicava Barcelona i Manresa i que travessava pel terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort. De Barcelona a Manresa el recorregut del Camí Ral era el següent: un cop fora de la ciutat, passant pels barris del Clot i de Sant Andreu, el camí anava fins el coll de Montcada, cap al Vallès, travessant Ripollet i Barberà en direcció Sabadell. Un cop a la ciutat es circulava per l'actual Passeig de Manresa en direcció nord-oest i deixant Sant Julià d'Altura, s'arribava a la Creu de Bessanta, on hi havia una bifurcació. D'aquí sortia un brancal o ramal cap a l'esquerra que menava a Terrassa. El de la dreta anava a Castellar del Vallès i Caldes de Montbui. La principal conduïa fins a Matadepera, que remuntant la riera de les Arenes arribava fins a l'Hostal de la Barata. A partir d'aquí calia travessar la Serra de l'Obac. Un cop passats els colls Estret i Daví, la ruta es feia més suau. Passats els colls de la Morella i de Gipó, s'arribava a l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta que passant per la Casanova de Sant Jaume arribava fins al Pont de Vilomara, on creuant el riu Llobregat pel pont antic es passava pel pla de Cal Gravat, Sant Bartomeu i Santa Clara entrant a Manresa. Ferrando (1988), descriu un tram del Camí Ral en el seu pas pel Pont de Vilomara procedent de l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta: 'el camí ral voreja el gran casal per la dreta fins arribar a l'era, des d'on continua entre ruïnes i marges de pedra. La ruta remunta i volta per l'esquerra un esperó rocós que s'alça davant la casa fins arribar a un collet. En aquest punt l'autèntic camí ral continuava pel ramal de l'esquerra, que al cap de poc es perd. Cal passar a l'altra banda de l'abrupte collet, on trobarem un corriol conegut pel nom de la Drecera fosca, el qual es pot seguir per la dessolada vessant de la riera de Sant Jaume fins a retrobar el camí ral en una esplanada on conflueixen diversos camins. Pel de la dreta, que ateny novament la carena (NW). Aquí el camí ral surt del terme de Sant Vicenç de Castellet i s'endinsa breument pel de Mura, per passar al cap de poc al terme del Pont de Vilomara. Es passa de llarg un trencall a mà dreta, i aviat vindrà un segon que s'haurà de seguir tot deixant l'ample camí carreter a mà esquerra. A partir d'aquest punt el camí esdevé un xic confús en alguns trams, i cal parar molta atenció per a no perdre'l. Es voregen uns llargs marges empedrats, i per la carena s'assoleix un collet, on el camí es bifurca. Es deixa el ramal de l'esquerra, que puja a un dipòsit d'aigua i se segueix pel de la dreta que davalla el Serrat dels Trons avall fins arribar al nucli urbà del Pont de Vilomara per on s'haurà de travessar el pont antic'. El pont antic forma part del traçat del Camí Ral que travessava el riu Llobregat i pujava cap el Coll de Coscolla, passant per l'hostal de Sant Jaume De Vallhonesta. Aquest camí ja està documentat l'any 1007 en el seu pas pel coll de Gam o coll de Daví. També s'ha documentat un ramal que des de dins el nucli de Rocafort, concretament el carrer de les roques, pujaria en direcció al Bofí i passaria pel costat mateix de la masia de les Grauetes. 08182-324 El Pont de Vilomara i Rocafort La comarca del Bages destaca per dues característiques rellevants, en primer lloc hi travessa el riu Llobregat i els seus afluents; en segon lloc, és un pol important de comunicacions entre el Barcelona i el Pirineu i les planes cerealistes de Lleida, la Segarra i la part oriental de Catalunya. Les vies de comunicació van continuar essent les mateixes fins ben entrat el segle XIX. Totes elles passaven per Manresa, i d'aquí partien cap a Barcelona, o Terrassa, passant pel Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. A finals del segle XVIII el tram del Coll de Daví es trobava en molt mal estat, la qual cosa motivà que s'intentés arranjar projectant millores en el traçat. Però al voltant dels anys 1804 les obres es varen abandonar degut a que es construeix un nou camí que unirà Manresa amb la carretera de Barcelona a Madrid per Can Maçana. La ruta, patirà les guerres napoleòniques i no es podrà acabar fins entrat l'any 1835. Tanmateix va ser emprat durant encara uns quants anys per al transport a bast del cotó des del port de la Ciutat Comtal fins a les indústries tèxtils de pobles com Sant Vicenç de Castellet o Castellgalí. Amb la inauguració el 3 de juliol de 1850 de la línia fèrria entre Terrassa i Manresa, el Camí Ral s'anirà abandonant quedant relegat a un camí ramader. Alguns dels personatges famosos que varen freqüentar el Camí Ral, en Perot Rocaguinarda, en Trucafort, conegut també com a Gabriel Torrent de la Goula, en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, i en Capablanca. 41.7008900,1.8697400 405957 4617184 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-3.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Medieval Patrimoni immoble Obra civil Pública Social 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch En realitat no existeix un sol camí Ral i les notícies de vegades es contradiuen. A més a més se sobreposen altres camins que la gent ha anat assimilant al camí Ral. 94|98|85 49 1.5 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59723 Retaule de Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-joan-baptista-santa-eulalia-i-sant-sebastia BORONAT i TRILL, Maria Josep (1999). La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Junta de Museus de Catalunya i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, pàg. 670 XV Retaule dedicat a Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià, compost per tres taules grans on es presenten els tres sants, taula cimal amb l'escena del Calvari i bancal o predel·la, on es representen tres escenes de martiri de cada un dels sants titulars. Pintada al tremp sobre fusta. Les seves dimensions son 448 x 299 cm i la cronologia de la segona meitat del segle XV. 08182-325 Capella de Santa Maria de Matadars Procedeix de l'església de Santa Maria del Marquet o Matadars. 41.6928700,1.8729700 406214 4616290 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-3.jpg Física Gòtic|Medieval Patrimoni moble Objecte Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Adquirit l'any 1918 als germans Carles i Sebastià Junyer, conjuntament amb d'altres peces. Ubicat a les sales de reserva del MNAC, Núm. inventari 15814. 93|85 52 2.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59724 Dites relacionades amb els llops de Rocafort https://patrimonicultural.diba.cat/element/dites-relacionades-amb-els-llops-de-rocafort ESTRUCH i SUBIRANA, Maria (2004). Avui dia ja no es veu l'orella del llop. (Memòria històrica del llop a la comarca del Bages). Dins Revista Dovella, primavera - estiu, pàgs. 37 a 43 XVIII-XX Recull bibliogràfic Els de Rocafort i els de Navarcles comparteixen una dita amb lleugeres variants. Els primers diuen: ' Talamanca el llop s'hi tanca, a Mura el llop hi pastura, a Rocafort el llop s'hi ha mort i al Pont l'hi fan el clot'; mentre que els segons responen: 'A Mura el llop hi pastura; a Granera, el llop hi té la pastera; a Talamanca el llop s'hi tanca i a Rocafort el llop s'hi mor'. 08182-326 El Pont de Vilomara i Rocafort lsidre Casasaies, pagés del Pont de Vilomara nascut el 1865, explicava que un dia tornant de Sant Vicenç per la pujada del Marcet, li van sortir dos llops. Es va deslligar la faixa i l'anava arrossegant per terra, bo i movent-la com si fos una serp fins arribar a casa. 41.7154600,1.9350000 411407 4618733 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Obert Regular Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El Pla del Llop és un topònim que cal situar dins La Roviralta. 98 61 4.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59725 Font de la riera de Santa Magdalena https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-riera-de-santa-magdalena no raja Font ubicada a la riera de Santa Magdalena, molt a prop del pont de Rocafort. Per accedir-hi cal deixar el pont a mà esquerra i agafar un camí de terra a mà dreta que comunica directament amb la riera. A una vintena de metres només entrar, hi ha, a mà esquerra un bloc de pedra de grans dimensions. La font es troba al davant mateix d'unes alzines, al bell mig de la riera, aprofitant un queixal que fa la roca. Del bloc de pedra del camí, surt un corriol que baixa cap a la riera, i que en un moment donat es transforma en uns esglaons de morter. Al final dels esglaons hi ha un muret de totxo formant una 'L', de 70 cm d'alçada. El broc es redueix a un tub collat amb ciment ràpid. 08182-327 Riera de Santa Magdalena 41.7043000,1.8771000 406574 4617555 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Pública Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59726 Festa del Pubillatge https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-pubillatge-0 XX-XXI El pubillatge és una tradició arrelada a molts pobles de Catalunya, especialment a l'interior. Els joves escollits representen el seu municipi arreu on van, en un context cultural i festiu. La festa del pubillatge al Pont de Vilomara i Rocafort se celebra des de l'any 1993. Els primers anys era anual, però en l'actualitat es fa cada dos anys. Es fa per la Festa del Contribuent, que al principi es feia el segon diumenge de juny i ara es fa el segon diumenge de març. Precisament l'any 1993 es va incorporar aquesta activitat a les que ja es feien per aquesta singular festa. Fins l'any 2008 s'escollia la Pubilla, una Primera Dama i una Segona Dama. Però des del 2009 s'escullen la Pubilla, l' Hereu i la Primera Dama. Les diferents entitats del poble poden presentar els seus candidats i candidates, que han de tenir entre 16 i 21 anys. L'Ajuntament facilita el formulari d'inscripció que ha d'omplir cada entitat. El jurat està format en l'actualitat per set persones: la Pubilla sortint, l'Hereu sortint, el regidor de cultura i quatre persones relacionades amb el pubillatge de fora el municipi. Per evitar gustos i discrepàncies locals. Es tracta de dos representants de Manresa, un de Sant Vicenç de Castellet i un altre de Castellgalí. Es reuneix el dijous de la mateixa setmana amb els candidats. Se'ls hi facilita un qüestionari amb una trentena de preguntes de caràcter variat, de cultura general i coneixement del poble. Algunes es responen tipus text i d'altres són de resposta ràpida. Al final han de fer un redactat d'unes 25 línies. Un professional de l'educació corregeix el treball. També se'ls fa una prova oral on cada jurat pot fer una pregunta, si vol. Quan se'ls ha entrevistat a tots es vota, triant un noi i dues noies amb puntuació per ordre de preferència. La suma dels vots de tots els jurats dona l'ordre final. El resultat es posa en un sobre que es tanca. Llavors el dissabte al vespre, quan es fa la proclamació pública es fa una cercavila des de l'Ajuntament fins el centre cívic i es fa un espectacle previ, que dura mitja hora. En aquest moment es fa el traspàs i la imposició de banda i faixa. Durant els dos anys que dura l'honor de ser la Pubilla o l'Hereu tenen l'atribució de representar el municipi en actes públics i festius, com la Festa Major, on fan el Pregó, o les diferents trobades de Pubilles i Hereus de Catalunya. També passen a representar el municipi en els concursos de Pubilla i Hereu de la Catalunya Central i de Catalunya. Precisament l'any 2002 l'Alba Rodríguez Aguilar fou proclamada Pubilla del Bages i posteriorment la Marina Carreras Miravitlla ho fou de la Catalunya central i de Catalunya. 08182-328 El Pont de Vilomara i Rocafort Durant els segles XVIII i XIX la pubilla era la dona instituïda hereva per conservar la propietat quan no hi havia fill. Aquesta figura jurídica i legal és pròpia de Catalunya que sorgeix a l'Edat Mitjana per tal d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar basada en l'agricultura. En cas de contraure matrimoni amb un noi que no era hereu, aquest havia d'aportar certs bens en concepte d'aixovar i en determinats indrets, que prometia a la pubilla la soldada que era una quantitat pagada normalment els primers 10 anys de matrimoni. El pubill era un fill no instituït hereu. A la Catalunya Vella, si un pubill es casava amb una pubilla, acostumava a aportar un dot a favor de la seva muller o aixovar que consistia en diners que aquest rebia dels pares o si ja no en tenia, de l'hereu. A partir de la meitat del segle XX, arreu de Catalunya va iniciar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava imposat per la moralitat, imposada pel franquisme que es basava en la bellesa física i les virtuts morals de la candidata. L'any 2000, al Foment de les Tradicions Catalanes, es va demanar la figura de l'hereu que finalment es va imposar. El propòsit del Foment és de preservar la història i els costums de Catalunya. Aquest permet un segon nivell que és escollir una dama i un fadrí. 41.6999900,1.8727800 406208 4617081 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo Inexistent Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Lúdic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Informació facilitada per Francesc Closas, Regidor de Cultura. 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59727 Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara-0 BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. XVII-XXI S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 ambdues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena diuen així: 'Goig de la Gloriosa y Benaventurada Santa Maria Magdalena, que se venera en la capella del Pont de Vilumara del Terme de Rocafort' de 1873: Puig que fóreu perdonada / absolta á culpa y pena, / siau la nostra advocada / gloriosa Magdalena. / Lo vostre nom es María / que vol dir illuminada / perquè foreu perdonada / de Jesus que es vostra guia: / y de totes pars armada / contra el mal de culpa y pena, etc. / De Syro y Eucaria nobles / Magdalena, vos nasquéreu, / dos germans en aquell poble / Marta y Lásaro tinguéreu: / del castell sou nomenada / de Magdaló Magdalena, etc. / Predicant nostre Senyor / al poble de la Judea, / reprenent al pecador / del pecat que tan afea: / per ell sou illuminada / perdonant-vos culpa y pena, etc. / Sent rica y agraciada, / noble y alegre de cor / molt prest foreu enllasada / en los llassos del amor, / y quedáreu prest nafrada / com ánima que va en pena, etc. / Despres de esser convertida / per Jesus nostre Senyor, /fereu santíssima vida / servint á Deu ab gran fervor, / per los Angels exaltada / cantant cansons á veu plena, etc. / Gran penintencia fereu / per lo espany de trenta anys, / prop Marsella vos visquéreu / per Jesus patin afanys: / del amor divinal plena / en lo Cel foreu portada, etc. / De gloria sou coronada / exempta de tota pena, / siau la nsotra advocada / gloriosa Magdalena. v. Diffusa est gratia in labius tuis. / r. Propterea benedixit te Deus in aeternum. Oremus. / Beatea Mariae Magdalenae, quasesumus Domine sufragiis adjuvemur: cujus precibus exortatus, quatriduanum fratrem Lozarum vivum ab infer is resuscitasti, qui vivis etc. / Manresa: Impremta de Roca, carrer de S. Miquel, núm. 15. - 1873 08182-329 Capella de Santa Magdalena Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. 41.7040900,1.8719100 406142 4617537 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Religiós 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch 98|119|94 62 4.4 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59729 Mare de Déu de la Divina Gràcia https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-la-divina-gracia http://www.elpont.cat/pl6/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/llocs-d-interes2/id32/esglesia-mare-de-deu-de-la-divina-gracia.htm XIX Església parroquial del Pont de Vilomara dedicada a la Mare de Déu de la Divina Gràcia. Està situada al nou eixample de la població originat pel procés d'industrialització del Llobregat i desplaça a l'antiga església de Santa Magdalena del Pla. És d'estil neogòtic, amb arcs ogivals, d'una única nau i amb capelles laterals, separades per columnes. 08182-331 Plaça Major, 1 Es va inaugurar i beneir el 12 de setembre de 1868. Pel llenguatge utilitzat i el to em sembla interessant reproduir un article que es publicà a l'època: 'Encargóse el proyecto al conocido y reputado arquitecto D. José Oriol Mestres, y bajo su inteligente dirección se ha construido el nuevo templo de arquitectura gótica, que es sin duda alguna la mas propia para templo cristiano: el arte ojival, con sus arcos bifurcados y terminados en punta que tienden siempre a lo alto, indican la mansión por la que suspira el creyente, elevan su alma mas allá de lo mundano y recuerdan en fin al sectario de Cristo, el origen de donde viene y el fin a donde va; la nueva iglesia por tanto, a templo de cristianos destinada, cumplirá con su objeto y por ello merece plácemes el arquitecto que la ha proyectado'. La fabrica es de cal y canto, revocada y blanqueada interiormente, tiene una sola nave, presbiterio, cuatro capillas laterales, separadas únicamente por columnas, lo cual da al conjunto mayor esbeltez y holgura. El rico altar mayor que en el presbiterio se ostenta, creemos que lo han costeado los señores Jover, i el de la Virgen de los Dolores en una de las capillas, débese a la piedad del Rdo. Padre Enrich. La iglesia, según el proyecto, no está aún terminada; faltan cuatro capillas, pues debe tener seis por parte y falta la torre del campanario. Lo edificado, sin embargo, basta para las necesidades de la parroquia y los vecinos del pueblo no abandonaran el intento de completar la obra a medida que haya recursos disponibles para ello.' 41.7003000,1.8706900 406035 4617118 1868 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-3.jpg Inexistent Historicista|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Pública Religiós 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Josep Oriol Mestres 116|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59730 Elaboració de vi de tina https://patrimonicultural.diba.cat/element/elaboracio-de-vi-de-tina XXI El celler Abadal, propietat de la família Roqueta, ha recuperat la tècnica d'elaboració del vi de tina, tan característic d'aquesta zona. Ho ha fet en una tina de pedra seca ubicada a les vinyes del mas Arbocet, que dona nom al vi que en surt. Es tracta d'un projecte experimental pioner, centrat en l'elaboració de vi a partir de varietats autòctones com el sumoll, la pansera, el punxó fort, el garnatxot, o el mandó, picapoll, cua de moltó, malvasia de Manresa entre d' altres. La vinya és amb ceps de més de 70 anys, seguint mètodes tradicionals. Per elaborar el vi de tina, el cupatge es fa a la vinya, collint les varietats blanques i negres al mateix moment i fermentant tot el raïm junt. Es verema en caixes i el cupatge majoritari de negre amb un percentatge de raïm blanc (pansera) es realitza a la mateixa vinya. Encubat i fermentat en tina de pedra seca. Encubat del raïm mixt entre la manera tradicional, aixafant el raïm sobre el brescat amb els peus i deixant caure el most, pells i rapa a la tina, i l'encubat actual, desrapant el raïm per tal de separar la totalitat de la rapa, eliminant un 70% de la rapa. La fermentació s'inicia sense cap additiu, essent els llevats propis del raïm els responsables de la mateixa. Fermentació sense control de temperatura. La temperatura del raïm a l'entrada no va superar els 16ºC i la fermentació no va sobrepassar els 25ºC. Es fa un control diari de densitats, temperatura i tast per valorar la seva evolució. Es realitzen dos descubats després de 17 i 26 dies de maceració. Tast: color vermell cirera amb reflexos blavosos brillants. El nas destaquen les notes fresques de fruita vermella licorosa (gerds, maduixeta de bosc) amb tocs de garrofa i anís i fons especiat. Sensació aromàtica marcada de notes balsàmiques (pi, romaní, fullaraca) que recorda el paisatge que l'envolta. En boca té una entrada golosa i una acidesa viva que manté en un perfil estructurat recte i que anirà perfilant-se amb el pas del temps. Marcada tipicitat. 08182-332 Ca l'Arbocet Valentí Roqueta funda Abadal l'any 1983, en honor a les arrels i a la tradició vitivinícola de la família al Bages, que es remunta al segle XII, en concret a l'any 1199. El celler està ubicat a Santa Maria d'Horta d' Avinyó, al voltant de la masia familiar on s'han elaborat vins durant més de nou segles. En la seva aposta pel territori com a camí de diferenciació i identitat, Abadal treballa per afermar la tradició vitícola de la zona amb innovació i modernitat. Seguint una línia d'investigació clara, tant en el treball de recuperació de varietats autòctones del Bages - com per exemple picapoll i mandó -, com en la investigació de tècniques de vinificació ancestrals, amb l'objectiu de posar en valor referents històrics del Bages. El Bages és una zona tradicionalment vinícola que va arribar a tenir més de 30.000 ha. de vinya, però entre finals de segle XIX i el primer quart del segle XX la va perdre gairebé tota, degut a la fil·loxera i a l'arribada de la revolució industrial. L'any 2009 Abadal impulsa la línia de treball Paisatges 1883 -anomenat d'aquesta forma per ser l'any de màxim esplendor de la viticultura del Bages -, que s'inspira en el coneixement vitícola i l'herència varietal de la família Roqueta. I un dels projectes en que es concreta Paisatges 1883 és el Vi de Tina Mas Arbocet. El projecte del Vi de Tina neix l'any 2012, de la voluntat d'Abadal de recuperar una forma de vinificació antiga, per tal d'experimentar i veure com donar més identitat als vins actuals, aplicant-hi els coneixements obtinguts. Amb la recuperació del patrimoni de pedra seca del Bages, a l'hora aconseguint que els vins siguin més autèntics i més identificats amb el territori. Aquestes tines, joies de la viticultura i l'arquitectura ancestral, estan construïdes a partir de pedra seca i, úniques a Europa i al món, actualment al Bages hi ha més de 100 conjunts i es troben únicament en aquesta zona. A l'interior de la tina hi ha rajoles de ceràmica cuita, que entren en contacte directe amb el raïm al fermentar. Abadal recupera aquestes vinificacions per experimentar quines sensacions aporta al vi un material menys inert que el que es fa servir en l'actualitat. El raïm s'aboca a la tina i s'aixafa de forma suau amb els peus, fermentant-se dins la tina a la temperatura natural d'aquesta. 41.7116200,1.9242500 410507 4618318 2012 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Sense accés Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59730-foto-08182-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59730-foto-08182-332-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Privada Productiu 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Miquel Palau és l'enòleg d'Abadal que té cura d'aquesta elaboració. L'any 2017 rep el Premi Honorífic al Futur, atorgat per la Guía de Vins de Catalunya 2018, que premia la trajectòria i la innovació. 98 60 4.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59731 Fons dipositats a l'Arxiu Episcopal de Vic https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-episcopal-de-vic-0 http://www.abev.net/ XII-XX L'Arxiu Episcopal de Vic conté molt poca informació de les parròquies del Pont de Vilomara i Rocafort, així com de les diferents capelles com per exemple la de Santa Magdalena (1/138 - Fons 3.30). També hi ha informació de les visites pastorals. En el fons 1.1. Mensa Episcopal conté les llistes i convocatòria de beneficis vacants, les llistes de candidats i els fulls de mèrits dels candidats, entre els anys 1799 i 1800. També es poden trobar els beneficis fundats en diferents esglésies del bisbat des del mot Queralt fins al de Voltregà inclusiva, entre 1690 i 1878 o els comptes del culte de l'arxiprestat en relació a Santa Magdalena del Pont de Vilomara i Santa Maria de Rocafort. En el fons 3 Conventuals, Capelles i Santuaris, 3.30 altres capelles, es pot consultar les memòries de restauració de la capella de Santa Magdalena. Pel que fa a l'arxiu parroquial tant de Santa Maria de Vilomara com de Santa Maria de Rocafort consta que, a excepció de les partides sagramentals de Santa Maria de Vilomara, la resta de documentació (llibres de Baptismes, matrimonis, defuncions, consuetes, notarials, testaments i documentació administrativa) d'ambdues van ser destruïts l'any 1936. Això no obstant, ens consta que en una casa privada del municipi s'han conservat una sèrie de pergamins procedents de la parròquia de Santa Maria de Rocafort, del qual es desconeix l'estat de conservació. En el catàleg de visites pastorals, en consten 44 de numerades. La primera d'elles es fa a Santa Maria de Rocafort el 1331/12/05 nonas desembre (sign. topogràfica AEV 1200/2 -antic 1200 B-f70); la següent data dos segles més enllà, el 1575/07/05 (AEV 1207/2 - antic 1207 B-f122v). Continua fins la número 43 de 1856/06/13 (AEV 1242/4 (antic 1242 D-f72v). La darrera visita que consta a l'Arxiu Episcopal està referenciada com a Pont, Maria del 27/04/1689 (AP A-B-C-D-H-I.N.U/1/1 - f120). 08182-333 Pont de Vilomara i Rocafort L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és un conjunt documental i bibliogràfic singular pel seu volum i el seu abast cronològic. Conté la documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del bisbat de Vic, i d'altres fons no eclesiàstics de gran significació que ha anat aplegant al llarg del temps, referits tots ells al territori del bisbat. Conté també la Biblioteca Episcopal, que destaca pel volum dels seus fons i per la seva antiguitat, amb prop de 200 incunables i més de 300 manuscrits des del segle VIII. Això i el fet que ha estat un dels centres cabdals en la cultura catalana moderna confereixen a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una especial rellevància i projecció, tant a nivell nacional com internacional. 41.7003500,1.8707300 406038 4617123 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo Física Modern|Contemporani Patrimoni documental Fons documental Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 94|98 56 3.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59732 Fons dipositats a l'Arxiu Comarcal del Bages https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-comarcal-del-bages XIII-XX A l'Arxiu Comarcal del Bages, a Manresa, es conserva documentació diversa relacionada amb el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Hi ha per exemple el fons de la Cambra Agrària Local entre els anys 1916/1946-1993. Destaquen més generalment els fons notarials dels segles XIII - XV i el fons de l'Ofici de la Comptadoria d'Hipoteques de Manresa. Aquest ofici va entrar en funcionament després de la publicació de la reial Pragmàtica de 1768. D'altra banda, el Fons del Reial Cadastre s'inicia el 1714, quan s'estableix aquest nou impost que substitueix l'antic sistema tributari medieval. Aquest nou impost gravava directament als contribuents. Dels cadastres del Pont de Vilomara i Rocafort es conserven documents entre els anys 1741 i 1797. Destaca també el fons del Veguer, amb registres que comencen l'any 1276. Des de la seva pàgina web es pot accedir al XAC_Premsa: premsa històrica digitalitzada. S'hi poden consultar diaris com Lo torronyau (05/09/1885); La Verdad (14/04/1886); La Covadonga catalana (18/01/1902) o l'Amic del Poble (10/02/1917) pels més antics. 08182-334 Av. de Sant Ignasi, 40 (08241 - Manresa) 41.7011900,1.8746300 406364 4617212 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo Física Modern|Contemporani Patrimoni documental Fons documental Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch 94|98 56 3.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59733 Rellotge de sol de La Roviralta https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-roviralta BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. XX Rellotge de sol d'autor ubicat a la façana de migdia del casal de La Roviralta. És del tipus vertical declinat, de forma circular. Està situat a un parell de metres del terra, a mà esquerra d'un portal. El suport està fet amb morter de ciment, sobresortint per la part inferior de la façana. Les sanefes, les hores, les línies horàries i l'astre solar d'on neix el gnòmon estan decorades amb còdols petits de riera de diferents mides. El gnòmon o estilet, és una vareta de ferro collada en el mateix morter. Per sobre de l'astre solar, hi ha les quatres barres de la Senyera. 08182-335 La Roviralta La família actual són els descendents directes de La Roviralta. La primera referència escrita data del segle XIII. En un pergamí de 1281, s'esmenta entre altres propietaris, a Bernat Roviralta, que signen plegats una confessió de domini a favor de Pere de sitjar, senyor de Rocafort. Posteriorment, en un document de l'any 1300 s'esmenta a Guillem de Roviralta com a cap de família. Quatre anys després, Bernat de Roviralta, establí a Guillem Torre el dret de caça a les seves terres. L'any 1362 un tal Pere de Roviralta renuncia al beneficiat de les capelles de Sant Vicenç i de Sant Romà i al 1370 renuncia a tots els drets que tenia sobre el mas i va fer un establiment. Segons consta a la documentació, la construcció de l'ermita de Sant Romà va anar a càrrec de Pere de Sitjar i quan aquest va morir, la seva vídua, Guillema de Nerell, l'any 1353. A mitjans del segle XVI, en el fogatge de 1553 hi ha dos focs registrats com a Rovira. Se'ls diferencia perquè un està situat al pont i l'altra és Joan Rovira que viuria al Mas més antic. A partir d'aquest moment comença un procés d'expansió de la propietat; s'adquireixen els masos de Vilardell, Carossa, Posa i Garriga (en el terme de Rocafort) i Planes (Talamanca) i en dues confessions a favor del monestir de Sant Benet de Bages, l'any 1636 i 1658 es reafirma la possessió dels masos. Durant el segle XVIII el mas inicia l'expansió del conreu de la vinya, com ho testimonien el gran nombre de barraques i tines que es localitzen en la seva propietat. En el cadastre del 1773, la propietat passa a mans de Maria Roviralta i Aguilar i una part d'aquest està en mans de Josep Casajoana, i que hagué de pagar 241 rals per vint-i-cinc jornals de camps de secà, un jornal de bosc, mig jornal de vinya, un quartal de secà, dinou jornals d'erm, la casa amb el personal i dos mossos, dos bous i un ruc. A principis del segle XX, l'any 1907 la propietat està en mans de Joan Camprubí i Josep Casajoana i Viladoms. Actualment, els propietaris són els germans Joan, Salvador i Josep Camprubí. 41.7167400,1.8796500 406804 4618933 1970 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59733-foto-08182-335-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59733-foto-08182-335-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Ornamental 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Jaume Camprubí El rellotge va ser realitzat pel pare dels actuals propietaris als anys 1970 del segle XX. Les línies solars les va fer a partir de l'observació. Les hores senyalen de les 7 del matí a les 6 de la tarda, en xifres romanes. 98 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59734 Bauma de Can Serra https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-de-can-serra AYMAMÍ i DOMINGO, Gener (2010). Breus notes sobre el trogloditisme a la comarca del Bages. Dins, revista Dovella, tardor-hivern, pàgs. 5 - 15. XVII-XX Regular. Com qualsevol element geològic, cal fer atenció als despreniments. Bauma obrada amb restes de murs realitzats en pedra seca i encaixos de bigam. La part central és la més ampla, mesura uns quatre metres de fondària, mentre que la llargada és d'uns quaranta metres. La roca, composta de gresos i conglomerats presenta a la part superior, un seguit d'encaixos quadrangulars, disposats horitzontalment que confirmen l'existència en altres temps de bigues de fusta que permetrien engrandir l'estança, sota cobert. La majoria estan fortament erosionats i se'n comptabilitzen més de trenta. A l'extrem dret hi ha les restes d'un muret de pedra seca que neix de l'interior. A la part central un espai rectangular molt ben delimitat, d'uns 10 m2 del qual en queda el mur de la façana de 8 metres d'amplada per 3,5 metres d'alçada. Els dos laterals conserven una amplada màxima d' 1,90 metres i 1,50 metres respectivament. El gruix dels murs oscil·la entre 0,80 i 1,00 metre. Destaca l'obertura central que segueix la tècnica constructiva de les barraques de vinya, Mesura 1,10 metres d'alçada per 0,80 d'amplada amb una llinda plana i estreta. 08182-336 Can Serra Segons informació facilitada pel senyor Valentí Tosques ens explica que la bauma havia estat habitada fa segles per els de Can Serra, que més endavant farien construir la Casa Nova. Les restes que s'observen actualment podrien ser el resultat de reconstruccions modernes per adaptar l'espai més alt i ample, com a barraca de vinya, ja que al voltant s'observen les antigues marjades de pedra seca que havien estat plantades de vinya i olivera. 41.7248700,1.9045100 408884 4619809 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-3.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Des del Pont de Vilomara cal agafar la carretera BV-1224 en direcció al nucli de Rocafort. A mà esquerra, en el trencall que mena al castell, continuar la pista forestal que mena a Can Toscas i Can Lleonart. Deixant les cases a mà esquerra seguir la pista que ens portaria a Can Casajoana, sempre recte fins a localitzar, a mà dreta de la pista una feixa de grans dimensions. Cal vorejar-la en sentit descendent fins a localitzar novament un camí de l'amplada d'un carro, empedrat, que a voltes s'estreny. Des de l'extrem de la feixa fins a la bauma cal comptar uns dos-cents cinquanta metres, que transcorren per sobre el cingle. Un corriolet a mà esquerra, entre la brolla de romaní permet baixar per unes roques, de manera a poder caminar per sota la cinglera. El corriolet que la va resseguint en direcció oest, ens mena directe a la cavitat. 98|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59735 Festa del Contribuent https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-contribuent http://www.elpont.cat/pl3/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/festes-fires-i-tradicions/id25/festa-del-contribuent.htm XX La Festa del Contribuent no és una festa ancestral, ni tradicional en el sentit clàssic de la paraula. No respon a cap manifestació de caràcter identitari ni folklòric; però és una festa molt original i sorgida de valors molt actuals que responen a unes necessitats socials molt concretes, com el de fomentar el reciclatge. Per tant amb uns criteris d'actualitat, sostenibilitat i participació social. Comença l'any 1988, quan l'equip de govern decideix invertir els diners que, en aquell moment, donava la recollida selectiva del vidre. Encara que ara sembli estrany, va haver-hi una època en que molta gent i entitats de caràcter social recollien ampolles de vidre perquè els pagaven. Ara més aviat és a la inversa. Com que va ser molt ben rebut per la ciutadania, des de l'Ajuntament es va pensar que calia revertir els diners que les empreses que el recollien pagaven a la Corporació. D'aquesta manera neix la Festa, amb el propòsit de recompensar els Contribuents, que com qualsevol altre ciutadà, pagaven religiosament els seus impostos. La idea central de la festa era la gratuïtat de tots els actes que se celebressin, així com el sorteig de l'exempció del pagament d'impostos i taxes durant l'any a un contribuent. Davant l'èxit d'aquesta primera festa, ha anat creixent fins al punt que s'ha convertit en una segona festa major i és molt esperada pels vilatans. Fins a l'any 2013, se celebrava durant el segon cap de setmana del mes de juny. Des de llavors, la festa ha passat a celebrar-se el segon cap de setmana de març. Actualment comprèn tot el cap de setmana, de divendres a dilluns (que és una de les festes locals del municipi). Els actes comencen el divendres amb Ball per a Joves. El dissabte un dels actes més representatius és, a part dels torneigs de petanca, ocellaire i futbol, el Ball del Contribuent, que se celebra la nit de dissabte. El diumenge, entre altres actes, el que defineix la festa: L'ARRIBADA DEL RECAPTADOR, que és una paròdia teatral en que al final es fa el sorteig entre tots els contribuents de l'afortunat que se'n lliura de pagar-los durant aquell any. Entre mig de tot aquest acte hi ha una cercavila en que s'envolen milers de bitllets, dels que una gran quantitat són premiats i bescanviables per diners. A més també es reparteixen molts i molts caramels. Finalment el dilluns es dedica el dia a l'activitat infantil amb gran varietat d'actes per a la canalla. En aquesta festa s'inclou la proclamació de la Pubilla i l'Hereu del Pont de Vilomara i Rocafort. 08182-337 El Pont de Vilomara i Rocafort Es comença a fer l'any 1988 i a partir de 1993 s'incorpora la proclamació de la Pubilla dins els actes de la festa. 41.6999900,1.8728600 406215 4617081 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59735-foto-08182-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59735-foto-08182-337-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Fotos extretes de la pàgina web de l'Ajuntament. 98 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59736 Tina de la Baga de Casajoana https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-baga-de-casajoana AA.VV. (2005) Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed Farell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ https://www.google.com/maps/d/viewer?hl=ca&mid=1V7gzthmRa-dcGrW05xHIQ-7Wc1s&ll=41.713905048079326%2C1.8840854828285956&z=19 https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/tina-de-la-baga-de-casajoana XVIII-XIX ha perdut la coberta. Tina aïllada amb barraca adossada, de planta circular. Conserva part de l'alçada dels murs però no la teulada. També conserva el dipòsit recobert de cairons de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La construcció està situada aprofitant el desnivell del terreny. Al costat hi trobem la barraca, de planta rectangular, possiblement cobert amb teulada a un sol vessant. A l'interior hi ha la boixa de la tina. 08182-338 Entre la urbanització River Parc i La Roviralta El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt, que marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el segle XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar el nostre país. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.7137700,1.8846400 407215 4618598 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Aquest conjunt de tines no s'esmenta en la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del consorci de les valls del Montcau (2005). Ha estat identificada per Jordi Griera-Cors. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59737 Tina del camí d'Oristrell https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-cami-doristrell AA.VV. (2005) Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed Farell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ https://www.google.com/maps/d/viewer?hl=ca&mid=1V7gzthmRa-dcGrW05xHIQ-7Wc1s&ll=41.713905048079326%2C1.8840854828285956&z=19 https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/tina-del-cami-d-oristrell XVIII-XIX Ensorrament parcial de cobertes i murs. Tina aïllada amb barraca adossada, de planta rectangular. Conserva part de la teulada, a un vessant i amb l'accés a la tina, oposat al de la barraca que es troba en un nivell inferior. Al costat hi ha la barraca, també de planta rectangular, que disposa d'una porta amb llinda recta. A l'interior s'hi pot veure la boixa per buidar la tina. 08182-339 Can Oristrell El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt. Aquest marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, per la presència de tines a totes les cases i també al bell mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el segle XIX. Del segle XIV hi ha moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona La primera documentació on s'esmenta l'existència de tines en el sector del Bages data del segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.7086400,1.8987400 408381 4618014 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Aquest conjunt de tines no s'esmenta en la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del Consorci de les Valls del Montcau (2005). Ha estat identificada per Jordi Girera-Cors. Eloi Font ho va publicat al seu web. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59738 Casa parroquial del Pont https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-parroquial-del-pont Casa adossada a la façana occidental de l'església de la Divina. És de planta rectangular i consta de quatre nivells adaptats al desnivell del terreny. La coberta és de teules àrabs a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Aquest és l'element més característic des del punt de vista arquitectònic, ja que es mostra a partir d'una galeria en planta i primer pis, de tres arcs, suportats per dos pilars. A la planta superior hi ha un petit terrat amb barana de ferro. Davant hi trobem l'entrada principal, amb un pati i una porta que tanca el barri. També hi ha un altre accés en el nivell soterrani, que s'hi accedeix des de les escales que baixen de la plaça fins la carretera. La façana principal està arrebossada i pintada de blanc, mentre que les façanes occidental i septentrional són d'obra vista. Les obertures tenen un emmarcament de maó i destaquen dos balcons amb barana de ferro en les obertures centrals de les dues plantes pis. A la part superior hi ha una planta més baixa, tipus golfes. 08182-340 Plaça Major, 1 Era l'antiga casa del rector, però des de fa un temps que ja no hi viu. 41.7003400,1.8705300 406022 4617122 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-3.jpg Legal Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59739 Antiga cooperativa agrícola https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-cooperativa-agricola http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1450/casal-de-la-infancia.htm XIX-XX Edifici de planta rectangular construït per fer-hi el celler cooperatiu, amb una gran nau amb la coberta a dues aigües i sostinguda per encavallades. Destaquen les obertures de les façanes: en planta baixa en són tres, la central és la més ampla i són d'arc escarser. En el pis superior hi ha una triple obertura feta de maons amb arcs esglaonats. La central és més alta que les laterals. El capcer és recte, amagant el carener perpendicular a la façana. L'espai compta amb dues plantes i pretén ser un espai de lleure, cultural i educatiu que permeti conciliar vida laboral i familiar. És un espai amb zones per a fer teatre, projector per veure filmacions, ordinadors, jocs, espais per fer manualitats, en definitiva, un espai polivalent pensat per als infants del poble. 08182-341 Carrer de Santa Magdalena, 4 Es tracta de l'antic celler de la cooperativa Salellas, adequat per l'Ajuntament com a casal municipal de la infància. Es va inaugurar el 19 de març de 2011 amb l'ajut econòmic de la Diputació de Barcelona. 41.7003000,1.8709400 406056 4617118 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59739-foto-08182-341-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59739-foto-08182-341-3.jpg Legal Contemporani Patrimoni immoble Edifici Pública Social 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart A l'interior es conserva el molí mecànic, amb els dipòsits. 98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59740 Molí de l'antic celler https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lantic-celler http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1450/casal-de-la-infancia.htm XX Molí d'oli o trull mecànic format per la premsa, el dislacerador mecànic i els dipòsits. Es conserven i s'exposen els cofins i la mola. La premsa és de la casa E. Cebelli de Reus i el dislacerador de la casa Salvatella. 08182-342 Carrer de Santa Magdalena, 4 Es tracta de l'antic celler de la cooperativa Salellas, adequat per l'Ajuntament com a casal municipal de la infància. Es va inaugurar el 19 de març de 2011 amb l'ajut econòmic de la Diputació de Barcelona. 41.7003300,1.8709500 406057 4617121 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59740-foto-08182-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59740-foto-08182-342-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni moble Objecte Pública Ornamental 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Els tallers Salvatella van ser uns tallers metal·lúrgics de fundició i construcció de maquinària situats vora el parc municipal de Tortosa. També conserven maquinària Salvatella, el Celler Cooperatiu de Gandesa i el Sindicat Agrícola d'Ulldecona. 98 52 2.2 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59741 Placa commemorativa https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa XIX hi ha una part que no esllegeix bé Petita placa rectangular situada entre dos balcons del primer pis de la casa que fa cantonada entre el carrer de Santa Maria i la Plaça Major. De fet la façana on hi ha la placa dona a la Plaça Major, però l'adreça la té al carrer de Santa Maria. El que es pot llegir de la placa diu així: 'AYNO 1867 / CASA DE ON=/OFR4E VILA / DE LA FETE= /????'. La darrea línia no és legible, però sembla una sèrie de símbols relacionats amb eines de paleta o picapedrer. Podria tractar-se de simbologia relacionada amb la maçoneria. 08182-343 Carrer de Santa Maria, 2 41.6999900,1.8708000 406044 4617083 1867 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59741-foto-08182-343-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni moble Element urbà Privada Ornamental 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 98 51 2.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59742 Can Riera https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-riera-4 XVIII-XX Antiga masia reconvertida en segona residència que conserva l'autenticitat estructural i constructiva, situada entre l'Oristrell i Ca n'Arbocet; en un punt elevat entre la riera de Rocafort i el torrent de la Font de l'Àlber. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. El carener és paral·lel a la façana principal, orientada a llevant. El barri que es forma davant la façana queda delimitat per un mur perimetral, una portalada i edificacions annexes. 08182-344 Carretera de Pont a Rocafort PK 2 41.7114200,1.9137800 409636 4618306 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59742-foto-08182-344-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59742-foto-08182-344-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Aïllades de la masia, per la banda de ponent hi ha un conjunt que sembla format per dues tines ben conservades. No s'ha pogut visitar la finca i, per tant, no es poden donar més detalls. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59584 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-55 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Contràriament al que sembla, els rocs aprofitats per a la construcció de la barraca són molt irregulars, per la qual cosa les infiltracions d'aigua amb el pas del temps i la pèrdua de la terra de la coberta han provocat el seu enfonsament parcial. Barraca de pedra seca ubicada en un claper, a mitja alçada del turó de Cornadelles, per sobre de la llera esquerra del torrent de Casassaies. És una construcció aïllada, de planta circular amb una lleugera irregularitat en la construcció que s'aprecia en el moment d'accedir a l'interior, degut a l'aprofitament de la roca com a mur de sosteniment. Mesura 1,60 metres de diàmetre interior. Està construïda aprofitant la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. La coberta està parcialment enfonsada i només queda una part del cobriment de lloses amb el pedruscall. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb dues llindes planes. La porta, mesura 1,17metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada màxima. La barraca està orientada al sud-est. 08182-186 Torrent Casassaies La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6982500,1.9361900 411482 4616821 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59585 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-56 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Té un peu de mata que creix arran del mur i una de les lloses de tancament de la volta ha fet moviment, amb la qual cosa s'accelerarà el procés d'enfonsament de la coberta degut a les infiltracions d'aigua de pluja. La llinda presenta una esquerda per la meitat, que aguanta per la pressió de la mica de coberta sobre els brancals. Barraca de pedra seca ubicada en una feixa erma, per sobre de la llera dreta del torrent de Casassaies. És una construcció aïllada, de planta mixta, amb l'eix de la barraca paral·lel al mur. Mesura 2,70 metres de diàmetre. La coberta té forma cònica, construïda amb la tècnica de la falsa volta. La corona exterior està parcialment enderrocada, però conserva la coberta, tot i que la manca de voladís i recobriment de terra fa que les infiltracions d'aigua de pluja penetrin per la pedra que queda dempeus, afeblint cada vegada més l'estructura. El gruix dels murs és de 0,60 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb dues llindes planes. Destaca les dimensions de la primera pedra del brancal esquerra. La porta, mesura 1,50 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada a ponent, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. 08182-187 Torrent Casassaies La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6979000,1.9369000 411541 4616781 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59585-foto-08182-187-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59585-foto-08182-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59585-foto-08182-187-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59586 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-57 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX És una barraca de dimensions considerables i el seu estat de conservació és molt bo. Caldria desbrossar el seu entorn immediat (a excepció de les espècies protegides) de la vegetació que l'envolta i treure l'heura per evitar que no es malmeti. Barraca de pedra seca ubicada a la baga del Flequer, a mà esquerra, per sota el marge del camí que mena a Can Casassaies, al peu d'una torrentera (sense nom) que desaigua al torrent del Flequer. Està envoltada per boixos (Buxus sempervirents) i pi blanc (Pinus halepensis) pel costat del marge. Per sobre la coberta i part posterior, heura (Hedera hèlix) que la fan gairebé imperceptible per al caminant. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,30 metres de diàmetre interior. Està adossada parcialment al marge i construïda damunt d'un estret terraplè reforçat per un muret de 40 cm de pedra seca que evita l'entrada d'aigua de la torrentera en cas de pluja. La pedra emprada per a la seva construcció és força regular, desbastada La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta està en força bon estat, malgrat l'heura que li creix al damunt. El voladís està en molt bon estat. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana de grans dimensions. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Té una lleixa al damunt amb tancament interior. No disposa de cap obertura a mena d'espitllera que permeti la ventilació i l'entrada de la llum, però si que disposa de dos tinells superposats, un de més gran arran de terra, i el segon més petit a sobre. La barraca està orientada a llevant. 08182-188 Torrent del Flequer La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6988800,1.9205400 410181 4616907 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge.Com en moltes de les barraques, els ocells aprofiten per niar. En aquesta un escurçó (Vipera latasti) havia pres possessió de la barraca 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59587 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-58 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX A més a més de l'enderroc, fa un temps en aquest bosc hi va haver una esporgada considerable. Però les restes vegetals no es van triturar i estan completament seques escampades per tot el bosc. En el cas d'aquesta barraca, té un amuntegament de branques seques de pi al damunt i al voltant, que la fan gairebé inaccessible. Barraca de pedra seca ubicada al sector d'obaga de la Serra de Puig Gili, pel sender (SL-52) que mena des de les tines de l'Escudelleta, a les tines del Tosques, un cop s'ha salvat el desnivell del terreny amb uns graons de pedra, a mà esquerra, per sobre d'una altra barraca enderrocada parcialment. Es tracta d'una construcció de planta irregular, enderrocada, que es va construir aprofitant un grup de rocs de grans dimensions. La coberta estava feta amb lloses per aproximació de filades de les quals encara en queden algunes disposades per la part superior, tapant les esquerdes deixades entre una roca i l'altra. Al davant hi ha un gran amuntegament de pedres resultat de l'enfonsament. La barraca estava orientada al nord-oest. 08182-189 Torrent del Flequer La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7002200,1.9008800 408547 4617076 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59587-foto-08182-189-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59587-foto-08182-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59587-foto-08182-189-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59588 Barraca d'en Toscas https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-den-toscas RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX El seu propietari, Valentí Toscas, la va restaurar durant l'estiu de l'any 2015. Estava mig enfonsada. Els seus coneixements en l'art de treballar la pedra han fet que la restauració segueixi tots els cànons. Barraca de pedra seca restaurada l'any 2015, ubicada a Can Toscas, al capdavall de l'oliverar. És una construcció recolzada parcialment al marge, de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior per impedir que l'aigua de pluja es filtri cap a l'interior. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,17 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Té una portella de fusta i està collada a un marc de ciment. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al sud-oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. 08182-190 Can Tosques El seu propietari, Valentí Toscas, la va restaurar durant l'estiu de l'any 2015. La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7158400,1.9188600 410065 4618792 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59588-foto-08182-190-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59588-foto-08182-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59588-foto-08182-190-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Productiu 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59589 Can Lleonard https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-lleonard BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. XVIII-XIX Masia situada al vessant meridional del Puig de la Creueta, en el camí del castell de Rocafort a la Serra, en una zona amb terrasses ermes i d'altres amb olivera i cereals. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs, amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a llevant. Està lleugerament excavada a la roca, per tal d'adaptar-se al desnivell natural de terreny. S'observen dues tines adossades a la casa. La primera d'elles està situada a la façana de ponent. En la darrera reforma de la casa, s'ha reconvertit en dipòsit per les aigües pluvials procedents de la teulada. Té una xapa de ciment al damunt amb una obertura tapada senzillament per una xapa de plàstic i un broc de plàstic fa de sobreeixidor. Es conserven dos graons de pedra adossats a la façana. La segona tina, està adossada a la façana de migdia. És una construcció quadrada, de pedra sense desbastar amb coberta a un sol vessant, de teula àrab. Està arrebossada amb morter de calç. Té sis graons de pedra que permeten accedir al brescat. Està protegida amb una portella de fusta. 08182-191 Rocafort Sempre ha estat ocupada per la mateixa família i ha mantingut el mateix cognom: Lleonard. 41.7184700,1.9170500 409918 4619086 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch La configuració actual és fruit de nombrosos afegits que han anat canviant la fisonomia original de la masia. La segona tina queda entremig de diversos murs i estances de caràcter productiu de la masia. La porta principal original ara dóna accés al celler i l'actual porta d'entrada és posterior. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59590 Font de Ca n'Oliva https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ca-noliva XIX Malgrat estar situat a peu del camí, només ha perdut un parell de lloses de la coberta. Malauradament, el seu interior ha estat emprat com abocador. Font retallada parcialment a la roca, a peu de camí, en un revolt de la pista que va de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta, a mà dreta, a tocar del torrent de Ca n'Oliva. A mà dreta neix un camí que condueix a l'antic mas Oliva. És de planta circular, parcialment retallat a la roca i recobert de pedra sense desbastar. Mesura 1,20 metres de diàmetre i té una obertura de boca de 50 cm de costat. La fondària és de 60 cm. La coberta està feta de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de pedra de tancament al damunt. Arran de terra, davant de la boca hi ha un pedrís de pedra per recolzar els genolls i a mà esquerra una altra pedra molt ben desbastada que podria ser posterior per protegir-la i impedir el seu enfonsament. 08182-192 Camí de Ca n'Oliva Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb maó. 41.6808500,1.9044300 408815 4614922 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch S'inclou en un treball de l'escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort. 119|98 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59591 Cal Padre https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-padre BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. XVII-XIX Malgrat l'amenaça d'esfondrament de la casa, el celler encara és accessible degut a la solidesa dels murs i les voltes de canó fetes de pedra. Les sis boixes estan fetes amb carreus de pedra per escairats i amb el perfil arrodonit. Mas situat en el vessant meridional de la Serra dels Ermitanets, en un revolt a mà esquerra del camí que va cap al Farell. Està construït en un aterrassament amb afloraments rocosos, adaptant-se a l'orografia del terreny. És de planta rectangular, amb l'entrada per la façana de migdia. Ha perdut la coberta i amenaça enderroc. Això no obstant, per les restes localitzades, sabem que la teulada era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana i bigam de fusta que suportaven una coberta de teula àrab, amb el ràfec fet amb lloses de pedra planes. Consta de planta baixa i dos pisos, o pis i golfes; amb altres edificacions auxiliars com les corts, els galliners, el graner i els estables o les tines. A la planta pis encara es conserva el forn de pa al qual s'hi accedia per una escala de pedra molt estreta que hi ha al fons del celler. L'era és una solera de pedra de terra batuda. Orientada al sud-oest, per sota l'era, aprofitant el desnivell de la roca hi ha una bassa de planta oval, orientada al sud-oest, una cisterna per l'aigua de boca impermeabilitzada amb morter de calç i amb coberta de lloses per aproximació de filades de la qual només en queda parcialment l'arrencada de la volta. S'han fet moltes reformes al llarg del temps, a mida que s'engrandia el mas, com demostren les construccions annexes que tapen les diferents voltes i finestrals. Destaquen dues tines adossades a la casa per la part orientada a llevant. La primera tina és de petites dimensions, d'1,10 metres de diàmetre, feta amb maó pla, ordinari posat en sentit vertical, sense vidriar. A mà dreta, una segona tina de 2,50 metres de costat per 4 metres de fondària, conserva part dels brancals i les dues frontisses de ferro de la portella de fusta (estava orientada al nord). Entrant pel portal dovellat, que hi ha davant de l'era, s'accedeix a les corts, on es conserven part de les menjadores. Al fons, una porta dona accés al celler on es poden observar un total de sis boixes. El mas està envoltat per un mur de pedra seca parcialment enderrocat. 08182-193 Serra dels Ermitanets En el llibre de Ballbé, sobre els topònims (Ballbe, 2000) parla de la Casa Nova i la Casa Vella de Cal Padre com dues antigues cases de pagès, situades ambdós costats del camí. La primera correspondria a la casa gran i la segona, molt més petita, de planta baixa i pis amb una tina adossada a mà dreta. Aquesta construcció està situada a la dreta del camí baixant cap a la riera de la Santa Creu. Segons Ballbé, la casa hauria rebut el nom de Cal Padre perquè l'anterior propietari havia estudiat per capellà però va penjar els hàbits. 41.6815500,1.9105600 409326 4614993 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch No s'ha pogut accedir a la resta de les tines perquè la vegetació és molt densa i n'impedeix l'accés. Per sota del camí, davant la casa mateix, hi ha dos conjunts de tines. El primer conjunt està a peu de camí, comprèn una tina amb la barraca corresponent, adossada a un habitatge de planta baixa i pis. Una vintena de metres en direcció oest hi ha un segon conjunt de tines amb la barraca. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59592 Forn de calç del Torrent de la Santa Creu https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-la-santa-creu FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del Departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. XVIII-XIX Deteriorat per l'abandó i la manca d'ús. Forn de calç situat al marge esquerre d'un camí que baixa de Cal Padre i enllaça amb el camí que des de la Casa Nova de Sant Jaume mena al Farell o a Sant Jaume de Vallhonesta. El forn s'ubica molt a prop de la Riera de la Santa Creu. És de planta circular amb 2,5 metres de diàmetre interior, i està excavat aprofitant el desnivell del marge. L'alçada conservada és d'1,70 metres i resten dues fileres de pedra seca a la part superior. 08182-194 Torrent de la Santa Creu - Pla de la Mandra Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. 41.6849300,1.9056000 408918 4615374 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Es troba enmig d'una roureda. 98|119|94 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59593 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-59 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Aquesta com d'altres barraques conserven a l'interior ampolles o bidons de plàstic, i altres andròmines. Caldria mantenir-les netes. Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, per sobre de la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume. Queda penjada a una vintena de metres d'alçada. Està enrasada a un mur de pedra seca. S'hi accedeix des de la riera mateix, pujant en ziga-zaga i resseguint un corriol d'1,20 metres d'amplada màxima, arran del penjat natural. Al davant hi creix un ametller. Forma part d'un espai marjat, on s'aprofita la roca natural del terreny i estretes baumes que alternen amb murets, rampes i escales volades transformant un terreny pedregós amb fort pendent en un paisatge totalment integrat i productiu (ametller i olivera) que no perjudica el territori i amb un nul impacte ambiental. És de planta quadrangular i mesura 3,90 metres de façana per 3,50 metres de fondària (mides preses a l'exterior). La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís es conserva gairebé sencer. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants són rectes amb les pedres ben desbastades intercalant pedruscall de mida mitjana i petita. Té una sola llinda plana. Al capdamunt hi ha una lleixa oberta cap a l'interior. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 1,53 metres d'alçada per un metre d'amplada màxima. Té tres tinells a l'interior, amb pedrís i llinda. Destaca el de mà dreta, excavat dins del marge en sentit horitzontal, d'un metre i mig de fondària. Té una alçada de 50 cm i el sostre està fet de lloses planes de grans dimensions, tal vegada per endreçar-hi les eines. Disposa d'una obertura, a mena d'espitllera orientada a l'oest. La barraca està orientada al sud. 08182-195 Riera de la Casa Nova La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6968100,1.8872000 407404 4616712 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59593-foto-08182-195-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59593-foto-08182-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59593-foto-08182-195-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59594 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-60 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Tant la barraca com la bassa estan en molt bon estat. Cal però una desbrossada de l'entorn immediat. Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, per sobre de la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume. Està construïda en la interjecció interior de dos murs, en un punt on hi ha un amuntegament de rocs de grans dimensions, envoltats de bardissar. S'hi accedeix des de la riera mateix, enfilant-se a la feixa des de la llera dreta, per entremig de rocs caiguts i arrossegats pels aiguats. És una construcció de planta circular de 2,8 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta encara es manté, tot i que la manca de manteniment fa que vagi caient degut a l'erosió provocada per la pluja i el vent. Les lloses del voladís es conserven en molt bon estat. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. Te marxapeus de pedra. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 1,05 metres d'amplada. Conserva la portella de fusta i una anella de tancament collada al brancal amb morter de calç. A la façana exterior s'observa que ha patit una restauració o consolidació dels brancals, amb un arrebossat de morter de calç i ciment en alguns indrets. Al seu interior es pot apreciar el domini de la tècnica constructiva, amb l'aprofitament d'un dels rocs com a corona natural. Té dos tinells sobreposats i no disposa de cap obertura a mena d'espitllera. A ma dreta de la façana, quasi imperceptible degut a l'herbassar que hi creix, hi ha un muret de pedra d'uns seixanta centímetres d'alçada que fa funció de banc. Resseguint aquest mur, a sota mateix hi ha un dipòsit o bassa de planta rectangular de dos metres per 4,10 de costat (mides preses a l'interior) i 80 cm a un metre de fondària, amb un pedrís de 45 cm d'amplada, que recollia l'aigua procedent de les canals obertes entre els bancals. Està fet de pedra seca i arrebossat per a la seva impermeabilització. Pel costat de la riera li està creixent una heura que si no es talla el colgarà totalment. La barraca està orientada al sud-est. La barraca i la bassa formen part d'un espai marjat, on s'aprofita la roca natural del terreny i estretes baumes que alternen amb murets, rampes i escales volades transformant un terreny pedregós amb fort pendent en un paisatge totalment integrat i productiu (ametller i olivera) que no perjudica el territori i amb un nul impacte ambiental. 08182-196 Riera de la Casa Nova La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6970500,1.8859400 407299 4616740 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59594-foto-08182-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59594-foto-08182-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59594-foto-08182-196-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59595 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-61 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Malgrat dona una bona imatge de conservació, caldria consolidar algunes parts que han patit pels moviments estructurals. Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, a la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume, en direcció al Pont de Rocafort. S'hi accedeix a partir d'un camí de terra més o menys transitable que hi ha a la llera de la riera. És de planta quadrangular i mesura 3,20 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està recolzada a un mur de pedra seca de dos metres i mig d'alçada. La façana de ponent està parcialment integrada al desnivell natural del marge que se sosté mercès a un mur de pedra d'un metre d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís es conserva gairebé sencer. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes amb les pedres sense desbastar, intercalant pedruscall de mida mitjana i petita. Té una sola llinda, plana. Al capdamunt hi ha una lleixa oberta cap a l'interior. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 1,25 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada Té dos tinells a l'interior, amb pedrís i llinda. Destaca el de sota, amb el gravat: J.S.S. entre una sanefa en forma d'espina de peix. Arran de mur, per terra hi ha quatre lloses planes d'un gruix de 10 cm. La barraca està orientada al sud-oest. 08182-197 Riera de la Casa Nova La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6977200,1.8834300 407091 4616818 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge.El terra pla de la barraca s'ha convertit en una llodriguera per als conills (Oryctolagus cuniculus). 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59596 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-62 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX És una barraca petita que amb el cobriment de la coberta i un manteniment mínim de desbrossat i neteja interior podria durar molts anys. En cas contrari les filtracions d'aigua provocaran el seu enfonsament. Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, en una terrassa per sobre de la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume. S'hi accedeix per dins la riera, des del pont de Rocafort; un cop deixat a mà esquerra el camí que porta a Can Martinet cal agafar el següent trencall, sempre pel mateix costat. A l'arribar al primer revolt, hi ha un panell que senyala la presència d'arnes d'abelles. A mà dreta arran del marge de la riera, hi ha la barraca, envoltada de mata (Pistacia lentiscus). Està construïda damunt d'un terreny rocós amb una gran abundància de farigola (Thymus vulgaris). És una construcció de planta circular d'1,65 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut i malgrat es conserva bona part del voladís, l'erosió provocada per la pluja i el vent, fa que l'estructura faci moviment. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,35 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al nord-est que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. 08182-198 Riera de la Casa Nova La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6977600,1.8836500 407110 4616822 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59597 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-63 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Es tracta d'una barraca situada en una zona actualment emboscada i amb un desnivell del terreny important que dificulta el seu accés. Sense manteniment de la coberta i desbrossament de l'entorn immediat, acabarà enfonsant-se. Barraca de pedra seca situada en el vessant de llevant de la Solella de les Monges, sota la Serra del Nis. Està construïda per sobre d'una pedrera en desús, al capdamunt d'un marge de terra, totalment envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb argelaga (Genista scorpius). És de planta quadrangular i mesura 2,90 metres de costat (mides preses a l'exterior). La part posterior està parcialment adossada al marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El voladís que protegeix el mur de les filtracions d'aigua es conserva parcialment. El cobriment exterior de terra lligada amb pedruscall s'ha perdut gairebé, deixant a la vista el caramull, que ha fet moviment i deixa entrar la claror a l'interior de la barraca. El gruix dels murs és de 50 cm. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada cap a l'esquerra. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats, amb una sola llinda plana i una lleixa al capdamunt. Té una alçada d'1,35 metres i una obertura màxima de 0,65 metres d'amplada. No disposa de cap obertura ni espitllera que permetin el pas de la claror i la ventilació. A l'interior es pot observar un tinell amb llinda i pedrís en molt bon estat. La barraca està orientada al sud. 08182-199 Solella de les Monges La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6975200,1.8880300 407474 4616790 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59597-foto-08182-199-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59597-foto-08182-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59597-foto-08182-199-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59598 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-64 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Molt enderrocada Barraca de pedra seca de doble ús, ubicada al capdamunt d'unes terrasses de conreu abandonades, d'olivera i ametller, a la Serra de Cal Nis, en el vessant sud de la Solella de les Monges. Està situada al mig d'una feixa, envoltada de brolla de romaní i integrada parcialment al mur de pedra. Les dues estances han cedit i està mig enfonsada. És una construcció de planta doble, que es va construir aprofitant la solidesa i l'alçada del marge. Estava composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a la dreta, una estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a l'esquerra, l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de lloses planes. Al fons hi ha un pedrís de pedra d'una 70 cm d'alçada i uns 45 cm d'amplada, que formava part de la menjadora. Encara s'observen els encaixos a banda i banda. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur mitjaner de construcció d'on neix la coberta. Per les restes conservades es tracta d'una coberta feta de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. Podria tenir un diàmetre d'uns dos metres. El gruix dels murs és de 60 cm. No es conserven els brancals. El conjunt estava orientat al sud-oest. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. 08182-200 Solella de les Monges La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6983800,1.8855800 407271 4616889 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59598-foto-08182-200-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59598-foto-08182-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59598-foto-08182-200-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59599 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-65 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX La barraca està molt ben realitzada i caldria recobrir correctament la llosa de tancament de la volta perquè no s'hi filtri aigua i ensorri la barraca. Fa relativament poc que el bosc s'ha podat i les restes vegetals no s'han triturat, sinó que s'ha deixat in situ. Barraca de pedra seca ubicada a mà esquerra del camí que va de les Tines del Ricardo a les Balmes Roges, abans d'arribar al coll del Puig Gili. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada per un bosc de pi blanc (Pinus halepensis), cirerer d'arboç (Arbutus unedo) i brolla de romaní amb matabou (Bupleurum fruticosum). És de planta quadrangular amb cúpula troncocònica, i mesura de 4,50 metres de façana per 4,20 metres de costat, respectivament (mides preses a l'exterior). Està aixecada retallant un marge per donar estabilitat a la barraca. La coberta està construïda amb la tècnica de la falsa volta amb la clau de volta ben visible. Conserva gairebé tot el voladís que la protegeix de les filtracions d'aigua. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall on hi creixen crespinells. El gruix dels murs és de 0,70 metres. Els brancals o muntants estan lleugerament desbastats, calçats amb pedruscall de mida mitjana i petita en forma de falca. Són verticals i tenen dues llindes planes. La porta d'entrada està ben centrada en relació a l'eix vertical de la façana; mesura 1,42 metres d'alçada per 0,85 metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana orientada al nord i a l'oest, respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva un tinell de la mida d'un càntir. Destaca per l'alçada, tres bigues de fusta encaixades a la roca que com un altell servien per a fer-hi el jaç al qual s'hi accedia amb una escala de fusta. La barraca està orientada al sud. 08182-201 Racó de les Tines - Serra de Puig Gili La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6978900,1.9058200 408955 4616813 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59600 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-66 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Si no es repara la coberta, s'acabarà enfonsant i el roldor i la bardissa l'acabaran colgant. Barraca de pedra seca ubicada dalt d'un marge, a mà esquerra del camí que va de les Tines del Ricardo a les Balmes Roges, abans d'arribar al coll del Puig Gili. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada per un bosc de pi blanc (Pinus halepensis), cirerer d'arboç (Arbutus unedo) i brolla de romaní amb roldor (Coriaria myrtifolia). L'obertura de la pista fa que s'hi hagi de grimpar per accedir-hi. És una construcció aïllada, integrada al mur amb la façana aparent, de planta circular, d'1,70 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta enfonsada. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut deixant al descobert les lloses i el pedruscall. També ha perdut una part important del voladís, sobretot per la part posterior. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes i han perdut part dels murs laterals dels marges.Té una sola llinda plana i al damunt una lleixa amb obertura interior. La porta mesura 1,16 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. És una construcció senzilla, sense espitlleres, però amb un tinell petit a l'interior. 08182-202 Racó de les Tines - Serra de Puig Gili La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6987400,1.9037600 408784 4616909 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59601 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-67 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Una barraca tècnicament diferent de les altres fins ara localitzades. El color vermell de la pedra la fa particular. Barraca de pedra seca ubicada en un claper de la Serra de Puig Gili, a mà esquerra del camí que mena cap a les Balmes Roges, no massa lluny de les tines entre dues valls. L'accés està completament emboscat de brolla de romaní i pi bord o blanc jove que creix molt espès creant una barrera infranquejable. És de planta quadrangular i mesura de 3,50 metres de costat respectivament (mides preses a l'exterior). Està aixecada damunt de la roca. La coberta està enderrocada, però encara s'observa l'arrencada de la volta de canó. Els murs estan fets amb pedra de mida petita i mitjana, a excepció de les quatre cantoneres i els brancals, on la pedra és més gran, està desbastada i ben escairada. Per la part interior, la pedra està lligada amb argamassa. Els brancals o muntants són rectes, falcats amb pedruscall. L'entrada té una sola llinda, plana. La porta està desplaçada al costat esquerra de la façana; mesura 1,65 metres d'alçada per 0,75 metres d'amplada. Disposa de dues obertures situades a un metre d'alçada, de la mida d'un finestró petit, amb llinda i brancals i un pedrís. La primera es troba al costat de la porta, a la façana principal (està cegada per una pedra). La segona, a la façana orientada al sud. En aquesta mateixa façana, hi ha un tinell senzill. La barraca està orientada a l'oest. 08182-203 Serra de Puig Gili La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6955200,1.9039700 408797 4616551 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59601-foto-08182-203-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59601-foto-08182-203-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59601-foto-08182-203-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12385. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59602 Forn de calç de Can Serra https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-can-serra FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. XVII-XIX Enderroc interior, vegetació circumdant; però estructures ben conservades. L'accés original se'l va emportar la riuada de l'any 1962. Forn de calç aixecat en el marge esquerre de la Riera de Mura, a prop de Rocafort. És de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, més ampla a l'exterior (1,4 x 1,87 m) que a l'interior (0,75 x 1,34 m). La paret circumdant del forn aprofita una gran roca despresa de la cinglera per assentar-s'hi. Està feta de pedres irregulars unides amb morter de calç i falcades amb pedruscall. L'entrada en forma d'embut l'encapçala un arc escarser fet de maons posats a llibret. L'interior de la cambra de cocció, conserva una part arrebossada sense rubrefactar i mesura 3 metres de diàmetre i es conserva una alçada de 2,75 metres. 08182-204 Riera de Mura Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia per a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola, per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, i es convertia en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. 41.7092900,1.9397600 411794 4618043 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch 98|119|94 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
59603 Base de premsa del castell de Rocafort https://patrimonicultural.diba.cat/element/base-de-premsa-del-castell-de-rocafort MONTLLÓ, Jordi (2012). Mapa de Patrimoni de Casserres. Ajuntament de Casserres. Diputació de Barcelona. XIV-XVII Caldria sanejar aquest aflorament, prioritzant el creixement d'aquest petit alzinar, tallant tots els exemplars de pi blanc que estan ofegant les alzines. Restes d'una premsa de vi ubicada a l'entrada del camí de terra que va des de la carretera de Rocafort cap al castell, a mà esquerra, entremig d'un bosquet de pi blanc i alzines. Està excavada en una codina emergent del terra, de roca sedimentària, amb una superfície més o menys plana d'uns quinze metres quadrats. Al voltant colgats de terra i fullaraca hi ha els diferents forats o encaixos que permetien subjectar les bigues i palanques per tal d'efectuar la pressió necessària per extreure el vi. Un d'ells té 80 cm de costat amb un regueró. Per la part de sota, arran de camí hi ha una estructura parcialment murada de planta rectangular. S'observen varis retalls de mida petita, possiblement d'encaixos per les bigues o suports de fusta; i dos de grans, el primer de planta irregular, d'uns 90 cm de costat, amb un regueró pel trasbalsament i el segon de planta rectangular. A excepció del primer, tot el conjunt està reblit de terra i fullaraca. Per la part del camí sembla que hi hauria hagut algun altra estructura, però ha desaparegut, bé degut a l'eixamplament del camí o bé perquè aquest aflorament rocós s'hauria emprat com a pedrera. Part de la codina ha estat emprada segurament com a pedrera ja que s'hi observen uns retalls molt ben fets i podria ser que amb l'obertura d'aquest camí i el seu eixamplament s'hagués malmès part d'aquesta estructura. 08182-205 Rocafort La proximitat amb el castell pot ser un indici de la seva cronologia, més tenint en compte que el camí que passa pel costat és recent i que en època de funcionament del castell, aquest quedava protegit per tres dels seus quatre costats pel desnivell del terreny. Amb l'obertura de la pista, el costat nord va quedar accessible. 41.7158200,1.9265900 410708 4618781 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59603-foto-08182-205-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59603-foto-08182-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59603-foto-08182-205-3.jpg Inexistent Modern|Medieval Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Fora molt interessant realitzar una intervenció arqueològica d'aquesta zona. És possible que alguns dels pins o alzines que creixen damunt de l'aflorament rocós, estiguin dins d'un altre estructura retallada a la roca. 94|85 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-04-27 05:22
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 153,29 consultes/dia

Sabies que...?

...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?

Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.

Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/