Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59710 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-20 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. | XIX-XX | Festa recuperada des de 2014 i adaptada. Es canten el diumenge de Pasqua, a la sortida de Missa, després a la plaça petita, davant de Can Jaumet, davant de casa de l'Anna Grau Guanyabens, davant la casa l'Elizabet Brunet i, finalment, davant la casa de l'Anna Cruz, que n'és la directora del grup. Aquest grup està format per una vintena d'adults i una vintena d'infants. Es canten caramelles escrites pel Jaumet, i altres veins del poble; sense acompanyament musical. Els homes van amb texans, camisa blanc a, faixa vermella i espardenyes. Les dones amb faldilles, camisa blanca, espardenyes i una xarxa al cap. Amb els diners recollits es fa una sortida conjunta, com ara al Tibidabo. | 08182-312 | Rocafort | En temps passats, el cant de les Caramelles anava acompanyat d'una dansa anomenada el Ball de Cascavells. Mentre uns cantaven, els altres ballaven. Al cap d'una estona intercanviaven els rols. L'acompanyament musical es feia amb acordió, tot i que alguns anys s'hi havia afegir el violí i d'altres el flabiol, la guitarra i el cornetí. El dissabte de Glòria, després del repic de campanes que donava pas a la celebració de la Pasqua, començaven les caramelles. Vestits amb una camisa blanca, la faixa, la barretina i un mocador vermell al coll i a les cames, les polaines amb els cascavells es passaven el dia visitant una rere l'altra totes les cases i masos del poble. Duien un cistell ben guarnit al capdamunt d'un pal de fusta que apropaven a les finestres de les cases per recollir els obsequis. De dansaires n'hi havia, segons la disponibilitat, vuit, dotze i fins a setze (l'indispensable és que el nombre de balladors havia de ser múltiple de quatre). El pendó era de color grana amb el nom de Rocafort de Bages. Cada quatre dansaires duien una mena de bandera més petita que el pendó que mentre dansaven l'entrecreuaven. Durant el ball, creaven una rotllana que feien i desfeien; es donaven les mans tot corrent, saltant i giravoltant formant diferents figures molt vistoses, com per exemple 'el quadre', format per quatre grups de quatre dansaires amb la seva pròpia bandera; o 'la boja', on en filera i mig corbats passaven corrent per dessota la bandera que el capdavanter del grup mantenia inclinada. També podien fer una rotllana mentre ballaven fins que tot d'un plegat s'aturaven i donant un cop sec amb els peus al terra, en silenci, només se sentia el so dels cascavells. Aquest moviment s'anava repetint fins que cap al final, s'ajuntaven, amb la mà posada a l'espatlla del company, i disminuïen el saltiró fins quedar totalment en silenci. Amb el pas dels anys, i l'abandonament progressiu de molts masos, els caramellaires de Rocafort s'havien desplaçat als pobles veïns, on eren acollits amb gran delit. El diumenge de Pasqua era dedicat a Rocafort. El dilluns de Pasqua, cantaven a Sant Esteve, seguit de Navarcles i al capvespre a la plaça Major de Manresa per competir amb altres colles, i tornant encara s'aturaven al Pont de Vilomara on finalitzaven la seva actuació. Alguns anys havien anat també a Mura i a Sant Vicenç de Castellet. La tradició es va perdre fins que l'any 2014 es va tornar a reprendre | 41.7169400,1.9364000 | 411525 | 4618896 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59710-foto-08182-312-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fotos cedides pel Museu de Rocafort | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59649 | Tines del Mal Pas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mal-pas | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blog: http://torcularium.blogspot.com.es/ http://bagesterradevins.cat/patrimoni | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | Conjunt de dues tines amb dues construccions adossades, formant un sol grup. Té una tina circular, i l'altre rectangular exteriorment i amb el cup circular. Parets amb desperfectes i sostre desaparegut. La part inferior de la tina es realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Una de les tines fa 2,6m de diàmetre per 2m de fondària i està dins una estructura externa quadrada. Al costat hi ha la segona tina, circular i més petita, de 1,4m de diàmetre per 2,9m de fondària. Les dues tines tenen una capacitat de 21.000 litres. No conserven la teulada. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. Construcció amb dues barraques i altra construcció auxiliar. La tina més gran té una àmplia barraca annexa que no conserva la teulada, i a la que dona la boixa de la tina emmarcada entre pedres tallades. A un racó d'aquesta hi ha un petit habitacle amb l'entrada feta d'arc per aproximació de filades; segurament s'utilitzaria d'aixopluc per al bestiar. La tina més petita també tenia una barraca adossada situada al costat de la anterior. Aquesta tina surt a la publicació de Miquel Ballbé (1993) però no surt a la publicació de les tines feta pel Consorci de les Valls del Montcau el 2005. | 08182-251 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6913100,1.9097000 | 409268 | 4616078 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina de Ratapinyades i seguint el camí per sobre del Torrent de la Font de la Rovira i per sota de la pista que uneix el Racó dels Manresans amb les Balmes Roges. Trobarem un primer revolt molt tancat seguit a 140m d'altra revolt, les tines es troben en la vertical del punt mig entre els dos revolts. Cal baixar per la banda del segon revolt. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59646 | Tina solitària (Boines) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-solitaria-boines | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal de El Pont de Vilomara, molt propera a la tina del Boines La tina és de planta circular, amb els murs inferiors de pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estenia una capa de sorra i pedruscall. És visible la boixa que s'obre a l'exterior de la tina. No s'observa barraca. | 08182-248 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6887700,1.9393800 | 411735 | 4615765 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt, deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Rates Pinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó, la tina del Camí del Companyó. Continuant i arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal de El Pont de Vilomara, molt propera a la tina del Boines, en una zona de difícil accés i plena de vegetació. No és visible fins que s'està al costat. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59645 | Tina de l'Enric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-lenric | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | la tina conserva la teulada però el cobert en part enrunat. | La construcció se situa al mig del bosc. Conjunt format per una tina i una barraca adossada. El nom de la tina el va posar Miquel Ballbé, ja que va ser la persona que li va mostrar. Miquel Ballbé la va incloure al seu inventari el 1993. La tina és de planta circular amb l'interior enrajolat amb un diàmetre de 2.60m i 2,80m de fondària. La boixa que dóna a la barraca queda tapada per vegetació. Construcció amb una barraca de la que només resten parts dels murs en mal estat. | 08182-247 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6898400,1.9381800 | 411636 | 4615885 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal d' El Pont de Vilomara, molt propera a la tina Solitària del Boines, en una zona de difícil accés i plena de vegetació. Queda una mica per sobre de la tina Solitària del Boines, just sobre un revolt que fa en travessar el torrent. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59702 | Resclosa i canal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-canal | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. | XIX | Resclosa i canal de desviació d'aigües del riu Llobregat al seu pas pel Pont de Vilomara i Rocafort que transformaven la força de l'aigua en energia hidràulica. Aquest dos elements estan fonamentats en la construcció d'una fàbrica tèxtil. La resclosa és un gran mur de pedra que va d'un costat a l'altre del riu Llobregat, amb un bagant de descàrrega al lateral esquerre. Quan s'obren les comportes, l'aigua baixa en direcció al canal amb la força suficient per fer moure la turbina. El canal està construït al vessant esquerre del riu, on també hi ha la caseta de la comporta. L'aigua baixa canalitzada a l'aire lliure, tot i que segons esmenta Ballbé, cadascun dels propietaris tenia l'obligació de cobrir la seva part sense perjudicar el pas de les aigües. L'obra està feta amb carreus de pedra segellats a la roca i arrebossats de formigó. | 08182-304 | Riu Llobregat | La resclosa i el canal es construeixen amb motiu de la instal·lació de la primera fàbrica de teixits al Pont de Vilomara i Rocafort, l'any 1841. El lloc es coneix com el Pla de Roques de Santa Magdalena, que pertanyien a l'Heretat del Pont. Joan Bautista Vilaseca fa un establiment a favor d'Antoni Jover i Sans i Marià Regordosa i Casas per a construir la presa i el canal. L'any 1842 l'Ajuntament de Manresa concedeix el permís, que haurà de passar per sota el primer arc del pont. Les obres s'inicien el 22 de gener de 1843 i finalitzen l'any 1846. Un plet del senyor Vilaseca, propietari dels terrenys, finalitzarà amb la divisió de la futura fàbrica en dues parts i la repartició a parts iguals de l'aigua, el canal i el carcabà. La compra de la bomba de la turbina també anà a càrrec dels dos propietaris. | 41.7058700,1.8704400 | 406022 | 4617737 | 1841 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59702-foto-08182-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59702-foto-08182-304-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59659 | Pedra de les Creus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-les-creus | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. COMELLAS, J. (1987), 'L'enigma de la 'pedra de les creus' de Rocafort, Regió 7, 20 de juny. DAURA, A.; GALOBART, J. (1983 a), L'arqueologia al Bages (lI), Les Fonts, Quaderns de Recerca i Divulgació. 6, Manresa. Nota 2, pàg. 58 i pàg. 61. DAURA, A., GALOBART, J., (1983 b), 'Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages', Dovella, 8, Manresa, pàgs. 33-36. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995), L'arqueologia al Bages, Monogràfics, 15. Centre d'Estudis del Bages, pàg. 286. Manresa. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | L'any 1992 es va adequar l'actual espai per protegir-la. | La Roca de les Creus és un gran bloc prismàtic, originàriament emplaçat de manera horitzontal que servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals, en el camí que anava del mas Roviralta a Rocafort. Estava situada dalt de la carena del camí que va del mas de La Roviralta a Rocafort. Quan hi havia enterraments a Rocafort, les comitives del difunt es paraven en aquest lloc i resaven una absolta i marcaven una creu. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats, sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del segle XVII, ja que unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des d'època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-261 | Rocafort | Disposem per a la Roca de les Creus d'un cert nombre de referències documentals que des del segle XVII ens especifiquen, sense cap mena de dubte, el caràcter termenal que posseïa aquest bloc. Així, una escriptura datada del di a 20 de març de l'any 1635 esmenta ja el bloc de pedra de terme i en un altre document datat del dia 29 de novembre de 1695 hom es refereix al bloc com un element termenal ben significat i consensuat. Així, a tall d'exemple. aquest segon document diu , entre altres coses: '' ... DIE VIGESSIMA NONA MENSIS NOEMBRIS ANNO A NAY E D(O)NI MILLESIMO SEXCENTESSIMO NONAGESIMO QUINTO IN MANSO ROVIRA DE ROVIRALTA TERMINI ET PARA STA MARIA DE ROCHAFORT VICENS DlOS' Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7172400,1.9364600 | 411531 | 4618929 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També rep els noms de Pedra de les Creus o Còdol de les Creus.No es troba en el seu emplaçament original perquè patia atacs vandàlics molt sovint. | 94|85 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59658 | Roca de les Creus de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. | En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-260 | Urbanització River Park - Casajoana | El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7158500,1.8915500 | 407793 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59591 | Cal Padre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-padre | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XIX | Malgrat l'amenaça d'esfondrament de la casa, el celler encara és accessible degut a la solidesa dels murs i les voltes de canó fetes de pedra. Les sis boixes estan fetes amb carreus de pedra per escairats i amb el perfil arrodonit. | Mas situat en el vessant meridional de la Serra dels Ermitanets, en un revolt a mà esquerra del camí que va cap al Farell. Està construït en un aterrassament amb afloraments rocosos, adaptant-se a l'orografia del terreny. És de planta rectangular, amb l'entrada per la façana de migdia. Ha perdut la coberta i amenaça enderroc. Això no obstant, per les restes localitzades, sabem que la teulada era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana i bigam de fusta que suportaven una coberta de teula àrab, amb el ràfec fet amb lloses de pedra planes. Consta de planta baixa i dos pisos, o pis i golfes; amb altres edificacions auxiliars com les corts, els galliners, el graner i els estables o les tines. A la planta pis encara es conserva el forn de pa al qual s'hi accedia per una escala de pedra molt estreta que hi ha al fons del celler. L'era és una solera de pedra de terra batuda. Orientada al sud-oest, per sota l'era, aprofitant el desnivell de la roca hi ha una bassa de planta oval, orientada al sud-oest, una cisterna per l'aigua de boca impermeabilitzada amb morter de calç i amb coberta de lloses per aproximació de filades de la qual només en queda parcialment l'arrencada de la volta. S'han fet moltes reformes al llarg del temps, a mida que s'engrandia el mas, com demostren les construccions annexes que tapen les diferents voltes i finestrals. Destaquen dues tines adossades a la casa per la part orientada a llevant. La primera tina és de petites dimensions, d'1,10 metres de diàmetre, feta amb maó pla, ordinari posat en sentit vertical, sense vidriar. A mà dreta, una segona tina de 2,50 metres de costat per 4 metres de fondària, conserva part dels brancals i les dues frontisses de ferro de la portella de fusta (estava orientada al nord). Entrant pel portal dovellat, que hi ha davant de l'era, s'accedeix a les corts, on es conserven part de les menjadores. Al fons, una porta dona accés al celler on es poden observar un total de sis boixes. El mas està envoltat per un mur de pedra seca parcialment enderrocat. | 08182-193 | Serra dels Ermitanets | En el llibre de Ballbé, sobre els topònims (Ballbe, 2000) parla de la Casa Nova i la Casa Vella de Cal Padre com dues antigues cases de pagès, situades ambdós costats del camí. La primera correspondria a la casa gran i la segona, molt més petita, de planta baixa i pis amb una tina adossada a mà dreta. Aquesta construcció està situada a la dreta del camí baixant cap a la riera de la Santa Creu. Segons Ballbé, la casa hauria rebut el nom de Cal Padre perquè l'anterior propietari havia estudiat per capellà però va penjar els hàbits. | 41.6815500,1.9105600 | 409326 | 4614993 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | No s'ha pogut accedir a la resta de les tines perquè la vegetació és molt densa i n'impedeix l'accés. Per sota del camí, davant la casa mateix, hi ha dos conjunts de tines. El primer conjunt està a peu de camí, comprèn una tina amb la barraca corresponent, adossada a un habitatge de planta baixa i pis. Una vintena de metres en direcció oest hi ha un segon conjunt de tines amb la barraca. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59614 | Les Grauetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-grauetes | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XVIII | S'ha restaurat fa poc temps. | La Masia de Les Grauetes està situada per sota el turó del Montgrós, arran de l'antic Camí Ral. És de planta quadrangular i consta de planta baixa, pis i golfes sobre elevades degut a l'aixecament de la teulada originària. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes de les cases i masos del territori i això és visible observant els baixos dels murs estructurals. Tant els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç, sense arrebossar. Les pedres cantoneres, estan més ben escairades i desbastades. Les obertures de la façana es distribueixen de forma irregular i en destaca el portal rodó dovellat. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals, llindes i ampits de pedra. A la façana de llevant hi ha una tina adossada. L'accés al brescat es feia a través de vuit graons ben alts, de pedra. A l'alçada de l'últim graó s'observa una zona fortament erosionada de la tina. La coberta amb el bigam de fusta característic no es conserva. Els actuals propietaris hi han col·locat una reixa de protecció i conserva el posts o brescat de fusta. La boixa és visible des del celler de la casa. La façana principal de la casa està protegida per un pati interior murallat on hi havia l'era (per fotografies antigues l'era era la prolongació de la codina on està construïda la casa). Arran de façana, els propietaris hi han fet un hort per l'autoconsum. A l'interior de la masia també s'hi conserva una part del celler amb algunes bótes de vi i a la planta pis, el forn de pa. A l'exterior prop del camí, en els horts mig erms hi ha un pou o cisterna amb el pedrís per a posar la galleda. Està arrebossat amb morter de calç i té alguns afegits de ciment i una teuladeta amb un caramull de ciment. | 08182-216 | Camí de les Roques s/n - Rocafort | D'aquesta masia no se'n sap massa cosa. Per Miquel Ballbé, el motiu de 'Les Grauetes' provindria del cognom 'Grau', diminutiu i feminitzat. | 41.7054500,1.9374500 | 411597 | 4617619 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Els propietaris que la van adquirir no fa pas massa temps, l'estan restaurant amb les comoditats actuals però respectant els elements patrimonials i la seva estructura. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59615 | El Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-prat-4 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVI-XVIII | La Masia del Prat està situada a la vall de la riera de Mura al seu pas per Rocafort, en el punt més alt de la fondalada, protegida per les torrenteres de Can Serra de l'Església i de Can Prat que desaigüen a la riera. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa quadrangular de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes de les cases i masos de Rocafort i això és visible en moltes de les estances. Els paraments són de pedra sense arrebossar, ben escairada a les cantonades i amb les parts visibles desbastades. A la façana hi destaca el portal dovellat. Per damunt seu el retalla un balcó, amb barana de ferro, afegit posteriorment. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada. Consta de cossos i estructures de producció: la pallissa, l'era, els cellers, corts, trull i tines. Es conserva una tina amb la seva barraca a l'exterior, al davant de la façana principal de la casa. Està construïda damunt d'una codina. Conserva el posts o brescat de fusta i la coberta amb el bigam de fusta i teula àrab. S'hi accedeix a partir de dos graons de pedra. La porta està protegida per una barana de ferro. La barraca està adossada a la tina amb l'accés interior tapiat. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana, de teula àrab. Fa poc va ser restaurada i s'utilitza com a estança per a convidats. Al davant es conserva un celler amb les bótes. Totes les estances de la casa amb alguna excepció, han estat restaurades respectant al màxim la pedra i els sostres de volta catalana o amb bigam de fusta i s'han reconvertit en allotjaments independents amb cuina integrada. | 08182-217 | Camí del Prat, 1 - Rocafort | El document més antic localitzat fins ara data de 1317, on surt el nom de Guillem de Prat com a propietari del mas. L'any 1334 el Mas d'en Prat apareix esmentat com a propietat del rector de Rocafort. En el fogatge de l'any 1497, el cap de família és en Jaume Prat i en de l'any 1553, en Rafael Prat. Al segle XVII, concretament en un document de l'any 1635, Salvador Prat, confessa que sota el domini del monestir de Sant Benet de Bages té en alou els masos Prat, Riera, Hort i part del mas Bosegos que compartia amb en Miquel Serra del Pon Grau. Al cadastre de l'any 1773, en Francesc Prat, propietari ha de pagar un total de 177 rals per nou jornals de camps de secà i un jornal i mig de bosc, un quartal d'hort de secà, nous jornals d'erm, quatre jornals de terreny rocós, la casa amb el personal i un mosso, un mul i dos bous. Entrat al segle XIX, concretament l'any 1860, Maria i Valentí Urpina compren a Josep Casajoana, hereu de Francesc Casajoana, els drets emfitèutics d'una peça de terra que pertanyia al mas Prat, subjecta a la prestació d'una quarta part de la collita al propietari del Prat. D'ençà, la casa ha conegut varis propietaris que l'han ampliat i restaurat. Actualment és un allotjament rural. | 41.7183800,1.9319700 | 411159 | 4619060 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | En les zones enjardinades de la casa hi ha elements decoratius que en altres temps havien estat emprats pel treball de la terra i l'elaboració de l'oli i el vi. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59616 | Cal Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tinet | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XVIII | Petita masia construïda damunt d'una codina, a tocar del camí de les Roques cap a les Grauetes, a la sortida del nucli urbà de Rocafort. És de planta quadrangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a migdia. A la planta principal, s'hi han adossat diferents construccions. A la planta baixa hi ha el celler amb la premsa, les bótes i les corts del bestiar. Es conserva el terra originari fet de pedra. A la planta pis hi ha les habitacions i la sala - menjador. La portalada d'accés és de doble fulla, de fusta protegida amb xapa de ferro clavetejada. Els baixos de la façana han estat arrebossats de ciment. Adossada a mà dreta de la façana hi ha una tina molt ben conservada, amb la porta de tancament i el brescat amb la biga. La boixa està a l'interior del celler. No es conserven els graons d'accés o la rampa. A la dreta de la tina hi ha un portal de fusta que dona pas al pati interior. Destaca una pedra col·locada verticalment al brancal dret, amb un gravat 'Plans'. Al davant de la façana principal hi ha l'era. Pel costat oposat al camí, orientat al sud-oest, hi ha els murs de contenció amb els graons que condueixen a les diferents feixes murades. Hi ha un hort per al consum diari i arbres fruiters. | 08182-218 | Carrer de les Roques,13 - Rocafort | Amb motiu d'una reforma, es va aixecar lleugerament la teulada i es van tapar dues tines que estaven dins de la casa. Molts dels estris domèstics han estat cedits per la família i formen part del fons del Museu de Rocafort. | 41.7121300,1.9343700 | 411350 | 4618364 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||||
| 59617 | El Mas del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mas-del-pont | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. MAS i CASAS, Josep Maria (1882). Ensayos históricos de Manresa. Pàg. 115. Reedició ampliada. | XVI-XVIII | La manca d'ús incrementa la velocitat de deteriorament. Les teules estan posades directament sobre les bigues de l'encavallada. | Mas que rep el nom per estar ubicat al costat del Pont Vell, a la llera esquerra del riu Llobregat. És el mas principal de l'Heretat del Pont. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de quatre vents. Consta de diverses construccions adossades, que corresponen a les necessitats de cada moment. Les obertures de la façana principal es distribueixen a partir de diversos eixos de verticalitat de forma simètrica. Al centre, un portal de llinda plana de pedra ben escairada i amb la porta de fusta de doble fulla clavetejada. Els brancals, marxapeus i llinda estan fets amb pedra del país. A la planta baixa també s'obren dues finestres de mides diferents, a cada costat del portal. A l'extrem de la façana, un portaló de doble fulla per entrar el carro. La planta pis conserva els finestrals amb dos balcons i una balconera. Totes amb baranes de ferro forjat i persianes de llibret. A mà esquerra, cap a ponent hi ha un terrat amb una barana senzilla de ferro. A la planta baixa hi havien les dependències de treball i emmagatzematge, com el celler on hi havia les bótes, algunes de les quals encara es conserven, encara que en mal estat. Sobretot per la manca d'ús i una important crescuda del Llobregat que va arribar gairebé fins el sostre de la planta baixa. Que precisament és de volta. A l'entrada hi trobem l'escala d'accés a les plantes superiors. El primer tram és de pedra, com també ho és el paviment. També es conserven sis tines; estan situades a la part posterior i es carregaven per una rampa d'accés des de l'exterior. | 08182-219 | Carrer Sant Jaume, 1 - El Pont | En la documentació del segle XIV (anys 1320 i 1323 respectivament), s'esmenta a Berenguer de Vilomara com a cap de família del Mas del Pont. L'any 1346 la filla, Elisenda, sembla ser-ne la propietària, ja que dóna poders a Jaume Olius, fill de Guillem de Manresa. Del segle XV, en un document de l'any 1486 que Fortià Solà va estudiar es diu que: 'Reunits en capítol l'abat, l'almoiner, el cambrer i la major part dels monjos del monestir de Sant Benet de Bages, estableixen a Salvador del Mas, que era de Rocafort, tres masos de dit terme anomenats Les Solanes, Les Pohoses i la Carosa, amb l'obligació de pagar, a més del delme i la primícia, cinc sous per cadascun d'ells el dia de la Mare de Déu d'agost'. L'any 1662, la propietat pertanyia a la família Alemany, que tenia una gran extensió de terres i masos conegut genèricament com l'heretat del Pont o també Antius. Per ordre d'importància el seguia un segon mas anomenat Les Solanes (conegut també com Les Solanes Blanques i més modernament com a Cal Nis). També tenien la propietat anomenada La Masoveria Petita (actual Cal Martinet). La família Alemany havia de pagar un cens (en moneda i en espècies) realment important al monestir de Sant Benet de Bages, que tenia el domini directe: una lliura, cinc sous i nou diners i un quartà d'oli, una lliura de cera, un porc, un xai, un formatge i un gall. L'any 1664 s'esmenta a Bonaventura Cosa, fill de Manresa com a propietari de l'heretat. Quan mor, deixa uns diners per arranjar la capella de Santa Maria Magdalena del Pla. A finals del segle XVIII l'heretat passa a mans de la Cova de Manresa, de la Companyia de Jesús. Els estadants de Les Solanes sembla ser que pagaven un cens. El 26 d'octubre de 1723, davant el notari Geronimo Sastre i Rovira, de Manresa el superintendent general de l'exèrcit i Principal, fa un establiment a favor del pare rector i col·legi de Sant Ignasi de Manresa, per tal de fer construir un molí fariner en els terrenys de l'heretat. Uns anys més tard, l'any 1728 el rector del col·legi fa un establiment a favor de Josep Playà, de Rocafort, que l'any 1741 surt esmentat en el cadastre com a masover del Mas Solanes i l'any 1746 en un altre cadastre també hi viu un germà d'aquest. Poc després del 1773, l'heretat del Pont passa a mans d'Ignasi Soler i Morros, ciutadà honrat de Barcelona. L'any 1818, torna a canviar de mans, aquest cop a favor de Joan Bautista Vilaseca, que la conservarà 35 anys fins que el 3 de juliol de 1853 la ven a Josepa Sans, vídua de Jover, i rebesàvia del propietari actual. Aquesta va aconseguir redimir els censals que pesaven sobre la finca. | 41.7010300,1.8702100 | 405996 | 4617199 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59617-foto-08182-219-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59617-foto-08182-219-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59617-foto-08182-219-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Antigament tenia trull d'oli i molins fariners en les seves terres que termenejaven amb el riu Llobregat. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59717 | Sepulcre de Pere de Sitjar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sepulcre-de-pere-de-sitjar | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ESPAÑOL BERTRÁN, Francesca. 'El escultor trecentista Berenguer Ferrer un eslabón más en la penetración del arte francés en Cataluña'. Anuario del Departamento de Historia y Teoría del Arte, Universidad Autónoma de Madrid. ISSN 1130-5517, Nº 2, 1990 , págs. 75-96. [en línia] <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=152751&orden=282708&info=link> PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIV | Seria convenient restituir-lo en l'emplaçament original i musealitzar-lo. | Sarcòfag esculpit per Berenguer Ferrer l'any 1355 per allotjar les despulles de Pere de Sitjar. Posteriorment s'hi van posar també les de la seva dona, Guillema, i les dues filles. Es tracta d'un ossari en forma d'arqueta amb estàtua jacent del personatge a la tapa. Les dues mènsules que el sostenen, originalment estaven ubicades a la part alta de la fornícula i el sarcòfag es recolzava directament sobre el mur. Una d'elles és la que ens indica el propietari del sarcòfag, amb una inscripció que diu així: 'Aquest monument es del honrat en Pere de Sitjar, Senyor de Rocafort, a qui per Deu Amen dit Pater Noster'. L'ossari consta del sarcòfag amb la corresponent tapa, presidida per la imatge del difunt en alt relleu, amb les dues mènsules. L'escena en relleu que es desenvolupa en la part frontal és molt comuna en contextos funeraris, sobretot a Itàlia. Es tracta de la presentació de la familia Sitjar davant la Mare de Déu. A l'extrem dret es pot identificar a Sant Vicenç, ja que era el patró de la família i el titular de la capella del castell. Vesteix una dalmàtica i sosté un llibre amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta presenta la família davant Santa Maria. Els quatre personatges, Pere, Guillema i les dues filles, estan agenollats i amb les mans en actitud de pregària. Guillema està representada com a vídua. Les filles porten brial amb mantell superior amb ornaments florals al cap. Les dones llueixen paternòsters al coll. Pere de Sitjar vesteix de militar. Els laterals del sarcòfag no estan decorats perquè no eren vistos en la seva posició original. Francesca Español (1990) destaca la semblança entre la figura de Pere Sitjar del fronatl i la de la tapa. En aquesta darrera, està representat inclinat cap a la dreta, possiblement per fer-lo més visible. Reposa el cap damunt un coixí i els peus damunt el llom d'un gos. La reproducció de l'arnès militar és molt completa i pròpia del segle XIV. De la corretja pengen una espasa i una daga. En el pom i la creu de l'espasa i a la creu de la daga ha gravat les inscripcions següents: AVE GRATIA. SALVE R(EGIATA), BENEDICTUS. Les mènsules adopten la forma d'éssers fantàstics, amb trets zoomorfes i antropomorfes, però amb els caps grotescos. | 08182-319 | Església de Santa Maria de Rocafort | Pere de Sitjar era el senyor de Rocafort i mor l'any 1348, deixant la seva dona, Guillema, vídua i amb dues filles. Existeixen dos documents que parlen d'aquest sarcòfag, que ens permeten saber-ne l'autor, el preu i la data. Un és del 16 d'agost de 1354 i l'altre del 23 de desembre de 1355. Berenguer Ferrer, de Manresa, cobra 100 lliures per la feina i triga un any en enllestir l'encàrrec. Per un document datat el 18 de juliol de 1356 sabem que sis mesos després de conclòs el sarcòfag es procedeix al trasllat de les restes de Pere de Sitjar a l'església. Les restes de la dona i de les filles els dipositaren els monjos de Sant Benet de Bages, hereus del castell de Rocafort. El sarcòfag es va salvar de la destrucció durant la Guerra Civil espanyola gràcies a Lluís Rubiralta, delegat per al salvament del patrimoni artístic, i a un grup de voluntaris que el traslladaren a la santa Cova de Manresa, emparant-se amb la normativa de la Generalitat de Catalunya. | 41.7170500,1.9362900 | 411516 | 4618908 | 1355 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Berenguer Ferrer | Actualment es conserva a l'interior de l'església, però desplaçat del seu lloc original, que és una fornícula coronada per una arcada gòtica, situada en el mateix mur nord. | 93|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||
| 59701 | Fàbrica tèxtil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-textil-0 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. | XIX | Edifici fabril construït a mitjan del segle XIX. Es tracta d'una nau de planta rectangular amb la coberta a dos vessants i el carener perpendicular a la façana. És de planta baixa i pis, amb les obertures simètriques. Al seu voltant s'han anat annexant edificis adossats en funció de les necessitats del moment. Pel costat de la llera esquerra del riu es conserva la turbina i una xemeneia de maons, amb el canal que des de la resclosa conduïa l'aigua per proporcionar energia elèctrica a la fàbrica. Separada pel carrer principal del poble, hi ha a mà dreta, en direcció Rocafort una altra nau molt més petita amb la qual es comuniquen a partir d'un passadís exterior que travessa el carrer, i que està ubicat a la planta pis. Els murs estan arrebossats amb morter. | 08182-303 | Passatge Sant Joan, 22 | L'evolució de la població al municipi del Pont de Vilomara, està estretament lligada a la vida fabril. Entre finals del segle XIX i principis del segle XX es construeixen dues fàbriques de filats i teixits de cotó conegudes amb el nom de 'més amunt', propietat de la casa Jover i 'més avall', propietat la casa Regordosa. Els antecedents s'han de buscar en les escoles de filadores que Carles III va ordenar crear l'any 1786. Una nota, citada per Miquel Ballbé parlant de les fàbriques diu: 'En el mes d'agost, en el lloc de Mura, de Manresa, es troben dues escoles de filats de la llana establertes per en Miquel Vinyals i Francesc i Josep Galí. Despeses que corren al seu càrrec. Que el mateix any es crearen dues de noves a Talamanca i una altra a Rocafort. Especifica que la construcció de l'esdifici per a l'escola de Rocafort va costar 570 lliures,moneda de Catalunyas'. Els projectes de construcció de la primera fàbrica, 'de més avall' van iniciar-se l'any 1841. Joan Bautista Vilaseca va fer un establiment en favor d'Antoni Jover i Sans i de Marià Regordosa i Casas, al Pla de Roques de Santa Magdalena, en els terrenys de l'Heretat del Pont i així poder construir una presa i un canal. El permís de construcció els va arribar un any després de l'Ajuntament de Manresa. Les obres comencen el 22 de gener de 1843. Per altra banda, durant l'any 1845 en plena construcció de la fàbrica, de dos edificis simètrics de dues plantes, separats per un mur mitger. Vilaseca, propietari de l'Heretat posa un plet que fa aturar les obres i que acabarà partint la propietat i la fàbrica. La primera, ubicada al nord tenia l'edifici amb el terreny del voltant. Anirà a parar a mans de l'Antoni Jover; la segona part de la fàbrica, ubicada a migdia, també tindrà una casa i un hort adquirit al sr. Isidre Payà. Això no obstant, els dos propietaris gaudiran a parts iguals l'aigua, el carcabà i el canal. A més a més a mitges hauran de construir de nou el pont del Pla de les Roques per a poder passar-hi un carro i una carretera per anar de Manresa fins a les fàbriques o mantenir la que ja existia. L'any 1848 les màquines ja estaven en funcionament. La gent venia a treballar del mateix municipi i Rocafort, de Mura, Talamanca i Manresa. El 17 de gener de 1902 una caldera de vapor de la fàbrica d'Antoni Jover, explota i hi moren dotze persones que estaven treballant ambdues fàbriques. Hi haurà més de quaranta ferits. L'explosió van ser tant gran que un noi que estava en aquells moments en el pati de la fàbrica Regordosa, va rebre l'impacte d'un maó i va morir a l'instant. Moren, Joan Clapers, Pere Casas, Manuel suñer, Enric Pla i Àngela Sellarés a la fàbrica Jover. Àngela i Antònia Musterni, Josefa Giralt, Àngela Ballbè, Maria Prunés, Francesca Caellas i Josefa Casablanca a la fàbrica Regordosa Hermanos. El poble sencer i dels voltants es van abocar a prestar auxili a les famílies damnificades. Al març del mateix any, Pere Regalado Jover i Martínez va vendre la seva part a Romà Regordosa i Soldevila, propietari de la segona fàbrica. El 24 d'octubre de 1928, es va produir un incendi, amb pèrdues molt importants. Els propietaris, llavors Torres-Regordosa i la casa arrendatària Indústries i Magatzems Jorba, S.A. després de passar un acord, la reconstrueixen. Arribarà a tenir 150 teixidors i 8.500 pues de filatura de cotó. Arribat l'any 1966 Romà Torres i Regordosa vend la totalitat a Indústries i Magatzems Jorba, de Manresa. L'any 1920 es construeix la fàbrica 'Manufactures Quera S.A.', coneguda també amb el nom de 'fàbrica nova', a la part alta del poble. Però malgrat donar feina a unes cent persones i amb més de 500 pues de cotó, la crisi tèxtil la va obligar a tancar al cap de dos anys. | 41.6992600,1.8699600 | 405973 | 4617003 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59701-foto-08182-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59701-foto-08182-303-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Actualment la fàbrica rep el nom de Kidam i funciona com a indústria de tints. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59618 | La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roviralta | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIII-XIX | El mas Roviralta és una de les finques més extenses i antigues del Pont de Vilomara. La masia s'ubica, en un punt dominant visualment entre el Solell de la Roviralta, el Clot dels Noguers i el bosc que porta el mateix nom que el mas. Dins de la propietat hi circulen varis torrents com el de Sant Romà i el de la Font de la Roviralta, que desaigüen al riu Llobregat en el seu pas pel municipi. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. El cos principal és de planta quadrangular, amb la coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana . Adossades al cos principal, hi ha altres edificacions auxiliars de caràcter productiu com la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, l'antic trull i tines. Es conserva el celler i el forn de pa. A més de les tines que es troben a la pairalia, n'hi ha d'aïllades, als quatre vents; el primer grup, està compost per dues tines cilíndriques amb les barraques corresponents, construïdes l'any 1752; estan ubicades a tocar d'una gravera. El segon grup també està compost per dues tines, datades de l'any 1828 i conegudes amb el nom de tines de l'Hort. També hi ha quatre forns de calç, dos d'ells encara perceptibles. Així com una font a uns 100 metres de la casa. Les dues darreres ampliacions corresponen al segle XVIII i al segle XIX. Aquesta darrera feta per la besàvia dels actuals propietaris i és la que amplia per migdia la superfície de la casa, cobrint un espai com si es tractés d'un carrer de pas i ocultant l'actual entrada de portal adovellat. | 08182-220 | El Pont de Vilomara | La família actual són els descendents directes de Can Roviralta. La primera referència escrita data del segle XIII. En un pergamí de 1281, s'esmenta entre altres propietaris, a Bernat Roviralta, que signen plegats una confessió de domini a favor de Pere de sitjar, senyor de Rocafort. Posteriorment, en un document de l'any 1300 s'esmenta a Guillem de Roviralta com a cap de família. Quatre anys després, Bernat de Roviralta, establí a Guillem Torre el dret de caça a les seves terres. L'any 1362 un tal Pere de Roviralta renuncia al beneficiat de les capelles de Sant Vicenç i de Sant Romà i al 1370 renuncia a tots els drets que tenia sobre el mas i va fer un establiment. Segons consta a la documentació, la construcció de l'ermita de Sant Romà va anar a càrrec de Pere de Sitjar i quan aquest va morir, la seva vídua, Guillema de Nerell, l'any 1353. A mitjans del segle XVI, en el fogatge de 1553 hi ha dos focs registrats com a Rovira. Se'ls diferencia perquè un està situat al pont i l'altra és Joan Rovira que viuria al Mas més antic. A partir d'aquest moment comença un procés d'expansió de la propietat; s'adquireixen els masos de Vilardell, Carossa, Posa i Garriga (en el terme de Rocafort) i Planes (Talamanca) i en dues confessions a favor del monestir de Sant Benet de Bages, l'any 1636 i 1658 es reafirma la possessió dels masos. Durant el segle XVIII el mas inicia l'expansió del conreu de la vinya, com ho testimonien el gran nombre de barraques i tines que es localitzen en la seva propietat. En el cadastre del 1773, la propietat passa a mans de Maria Roviralta i Aguilar i una part d'aquest està en mans de Josep Casajoana, i que hagué de pagar 241 rals per vint-i-cinc jornals de camps de secà, un jornal de bosc, mig jornal de vinya, un quartal de secà, dinou jornals d'erm, la casa amb el personal i dos mossos, dos bous i un ruc. A principis del segle XX, l'any 1907 la propietat està en mans de Joan Camprubí i Josep Casajoana i Viladoms. Actualment, els propietaris són els germans Joan, Salvador i Josep Camprubí. | 41.7167500,1.8796800 | 406807 | 4618934 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El mas havia tingut forn d'obra propi i possiblement de calç. Actualment encara conserva un bon conjunt de barraques de vinya, moltes d'elles en un estat de conservació excel·lent i varis grups de tines. El primer conjunt té la llinda gravada amb el nom de TONI KOMAS ' 1752. La documentació parla de la venda d'una peça de terra pertinença del mas Roviralta, realitzada l'any1750 per Silvestre Serra pagès de Rocafort a favor d'Anton Comas. En un segon document, es diu que en Francesc Aguilar, pagès de Rocafort i la seva esposa Maria Aguilar i Rovira de Roviralta, signen un conveni segons el qual 'donen facultat y concedeixen ple poder al sobre dit Anton Comas (...) de fer una tina de modo apareixerà a ell y als seus allí ahon voldran dins de aquella pessa de terra de tinguda de una quaratera de sembradura de blat poch mes o menos, situada en dit terme de Rocafort de pertiencias del mas de Roviralta, que dit Anton Comas te y posseeix a rabassa morta, per títol de venda son favor feta per Silvestre Serra, pagès del mateix terme de Rocafort (...). La qual pessa de terra fou establerte a favor de dit Silvestre Serra a rabassa morta per Magi Vilar i de Sola y Maria Rosa Vilar y Font Sirarench, conjugues'. A prop de les tines de Roviralta també hi ha un segon conjunt conegut com les tines de l'Hort, construïdes al voltant de 1828, que consisteix en dues tines circulars encaironades, amb la coberta en perfecte estat de conservació. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59733 | Rellotge de sol de La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-roviralta | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XX | Rellotge de sol d'autor ubicat a la façana de migdia del casal de La Roviralta. És del tipus vertical declinat, de forma circular. Està situat a un parell de metres del terra, a mà esquerra d'un portal. El suport està fet amb morter de ciment, sobresortint per la part inferior de la façana. Les sanefes, les hores, les línies horàries i l'astre solar d'on neix el gnòmon estan decorades amb còdols petits de riera de diferents mides. El gnòmon o estilet, és una vareta de ferro collada en el mateix morter. Per sobre de l'astre solar, hi ha les quatres barres de la Senyera. | 08182-335 | La Roviralta | La família actual són els descendents directes de La Roviralta. La primera referència escrita data del segle XIII. En un pergamí de 1281, s'esmenta entre altres propietaris, a Bernat Roviralta, que signen plegats una confessió de domini a favor de Pere de sitjar, senyor de Rocafort. Posteriorment, en un document de l'any 1300 s'esmenta a Guillem de Roviralta com a cap de família. Quatre anys després, Bernat de Roviralta, establí a Guillem Torre el dret de caça a les seves terres. L'any 1362 un tal Pere de Roviralta renuncia al beneficiat de les capelles de Sant Vicenç i de Sant Romà i al 1370 renuncia a tots els drets que tenia sobre el mas i va fer un establiment. Segons consta a la documentació, la construcció de l'ermita de Sant Romà va anar a càrrec de Pere de Sitjar i quan aquest va morir, la seva vídua, Guillema de Nerell, l'any 1353. A mitjans del segle XVI, en el fogatge de 1553 hi ha dos focs registrats com a Rovira. Se'ls diferencia perquè un està situat al pont i l'altra és Joan Rovira que viuria al Mas més antic. A partir d'aquest moment comença un procés d'expansió de la propietat; s'adquireixen els masos de Vilardell, Carossa, Posa i Garriga (en el terme de Rocafort) i Planes (Talamanca) i en dues confessions a favor del monestir de Sant Benet de Bages, l'any 1636 i 1658 es reafirma la possessió dels masos. Durant el segle XVIII el mas inicia l'expansió del conreu de la vinya, com ho testimonien el gran nombre de barraques i tines que es localitzen en la seva propietat. En el cadastre del 1773, la propietat passa a mans de Maria Roviralta i Aguilar i una part d'aquest està en mans de Josep Casajoana, i que hagué de pagar 241 rals per vint-i-cinc jornals de camps de secà, un jornal de bosc, mig jornal de vinya, un quartal de secà, dinou jornals d'erm, la casa amb el personal i dos mossos, dos bous i un ruc. A principis del segle XX, l'any 1907 la propietat està en mans de Joan Camprubí i Josep Casajoana i Viladoms. Actualment, els propietaris són els germans Joan, Salvador i Josep Camprubí. | 41.7167400,1.8796500 | 406804 | 4618933 | 1970 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59733-foto-08182-335-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59733-foto-08182-335-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Jaume Camprubí | El rellotge va ser realitzat pel pare dels actuals propietaris als anys 1970 del segle XX. Les línies solars les va fer a partir de l'observació. Les hores senyalen de les 7 del matí a les 6 de la tarda, en xifres romanes. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||
| 59697 | Resclosa de Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-can-serra-de-lesglesia | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XX | Només es veuen els forats excavats a la roca | Restes de la resclosa de Can Serra de l'Església ubicades a la riera de Mura, en el seu pas per Rocafort. Es tracta de 20 forats excavats a la pedra, a banda i banda d'una fissura o escletxa d'uns dos metres de fondària, molt a prop de les restes d'una bauma obrada. Al costat dret de l'esquerda hi ha 5 forats i a l'altra 15. Tots tenen una estructura quadrada de 26 a 28 cm de costat per una profunditat de 30 cm. Al fons de cadascun d'aquests encaixos hi ha 9 forats (disposats en tres fileres de tres) simètrics, de 3,5 cm de diàmetre per 5 cm de fondària. | 08182-299 | Riera de Mura | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb troncs d'arbre, taulons de fusta, i pedra. El seu objectiu era el de retenir i augmentar el nivell d'aigua en aquest punt per ser conduïda a voluntat fins allà on convingués a través d'una canal. Això implicava un bon coneixement de l'orografia del terreny, i sobre tot del riu. Un cop localitzada la roca mare s'hi excavaven uns forats, de planta rodona o quadrada. Ens aquests encaixos s'hi col·locaven verticalment els taulons de fusta. Depenent de l'envergadura de la construcció, l'estructura es podia reforçar amb una segona filera intercalada o bé amb uns tornapuntes de fusta. Segons explica el senyor Valentí Baylina si només es veuen aquests forats és perquè abans la riera era més estreta. La resclosa va ser construïda pels seus avantpassats per portar aigua a través d'una canal parcialment excavada al terra i a la roca (de la qual encara en queden restes visibles) fins als horts que estaven al costat de la casa. Malauradament la riuada de l'any 1962, no només se la va emportar sinó que modificà la llera de la riera, eixamplant-la en aquest indret, tal i com es coneix avui dia. | 41.7094300,1.9397500 | 411794 | 4618058 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Un cop passat el grup de 15, al davant mateix hi ha les restes d'un muret i un tinell obrat que estaven construïts aprofitant la bauma formada per la caiguda de varis rocs de grans dimensions al llit de la riera. A mà esquerra per sobre d'aquests blocs, hi ha les restes, força ben conservades, d'un forn de calç de la mateixa propietat . | 98|119|94 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59694 | Fons de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-linstitut-cartografic-i-geologic-de-catalunya-0 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. www.icgc.cat | XX | El fons fotogràfic i cartogràfic de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya referent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort està format per sis col·leccions diferents: 1.- Col·lecció cartografia: es tracta de fulls delineats en paper polièster, amb i sense toponímia, de 50 x 70, a escala 1:5.000 i 1:10.000. consisteix en una sèrie d'11 mapes topogràfics realitzats entre els anys 1993 i 1994 a partir dels vols efectuats l'any 1986. Escala 1:5000. També hi ha una sèrie d'11 mapes topogràfics revisats i editats en segona edició l'any 2000, a escala 1:5000. Més una altra sèrie de 10 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) a partir d'un vol realitzat l'any 1967, a escala 1:5000. Una sèrie de 8 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1977, a escala 1:5000. Una sèrie de 6 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1980, a escala 1:5000. I, finalment, una sèrie de 3 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1967, a escala 1:10.000. 2.- Col·lecció d'ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona realitzada a partir de fotografia aèria obtinguda el juliol de 1986 a escala 1:22.000. Els fulls d'aquesta sèrie corresponen a la divisió 12 x 8 de la malla de distribució del Mapa topografico nacional de España, 1:50.000, de 80 x 60 cm. També hi ha, 11 ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona l'any 1967. 3.- Fons Cuyàs: 1 Fotografia realitzada per Narcís Cuyàs i Parera (1881- 1953) del drac, al Pont de Vilomara l'any 1983 (RF.11160) 4.- Ortofotomapes realitzats per l'Institut Cartogràfic de Catalunya amb toponímia: primera edició del juliol de 1987. 5.- Un mapa planimètric i 1 topogràfic del Pont de Vilomara i Rocafort (1914) . Es tracta d'una còpia manuscrita d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000. (registre RM.125322 i R 125323 respectivament). 6.- 5 ortofotos de l'àrea geogràfica del Pont de Vilomara realitzades el desembre de 1962 pels Servicios Aéreos Comerciales Españoles, del qual n'era el fotògraf Carlos Rodríguez Escalona. Area geogràfica el Pont de Vilomara (registres RFSACE.2334; RFSACE.2335; RFSACE.2336; RFSACE.2337 I RFSACE.2338. | 08182-296 | Parc de Montjuic (08038 - Barcelona) | L'ICGC és adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. Des de la seva creació l'any 1982, i reprenent la tasca iniciada pels serveis geogràfics de la Mancomunitat i de la Generalitat a l'època de la República, l'ICGC ha esmerçat els seus esforços en situar en uns nivells d'innovació i modernitat els estudis i la producció cartogràfica fets a Catalunya. Corresponen a l'ICGC, en l'exercici de les competències de la Generalitat sobre geodèsia i cartografia, les següents funcions: establir, gestionar, conservar i millorar la infraestructura física i els sistemes tecnològics necessaris per a construir i gestionar el Servei de Posicionament Geodèsic Integrat de Catalunya i el manteniment de les bases de dades topogràfiques que hi donen suport. | 41.5170100,2.3585500 | 446477 | 4596351 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Fotos: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | 98 | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59666 | Mas Cornadelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-cornadelles | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48 i 153. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 82 i 83. Ed. Centre d'Estudis del Bages. | XVI-XIX | Pràcticament enrunat en la seva totalitat. Només conserva una paret dreta. | Restes d'un antic mas ubicat en una solera, dalt d'un turó de 493 metres d'alçada que consisteixen en un mur mestre de la casa, d'uns quatre metres d'alçada i d'altres arranats lligats amb argamassa. S'hi observen els encaixos per contenir el bigam de la planta pis i per sobre resten dues obertures a mena d'espitlleres amb els carreus ben perfilats i una llinda al damunt. Al voltant hi ha les restes del que haurien estat les diverses dependències pròpies d'aquests masos. | 08182-268 | Turó de Cornadelles | En un document del segle XIV, datat de l'any 1305 concretament s'esmentaria un tal Ferrer de Cornadelles, cap de família que viuria en aquesta propietat. Un segon document, aquesta vegada datat l'any 1317, dotze anys després, esmenta com a propietari en Guillem Cardanyeres, que Miquel Ballbé interpreta com un error de transcripció. De l'any 1635 hi ha un tercer document on Cristòfol Puig de Mura, confessa que en el terme de Pont té un manso llamado Las ses Cadanyeras, que vol fer donació al monestir de Sant Benet de Bages. Segons manifesta Ballbé, en algun moment aquest mas hauria estat propietat de Can Casassaies. | 41.6979400,1.9352000 | 411399 | 4616787 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59666-foto-08182-268-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59666-foto-08182-268-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59666-foto-08182-268-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Des del Mas de Casassaies es pot veure una part de les restes del mur més alt que queda dempeus. Els accessos estan totalment emboscats per brolla de romaní, argelaga i pi bord o blanc (Pinus halepensis). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59660 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 | BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. | El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. | 08182-262 | Pont de Vilomara | Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. | 41.7091500,1.8694300 | 405943 | 4618102 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||||||
| 59723 | Retaule de Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-joan-baptista-santa-eulalia-i-sant-sebastia | BORONAT i TRILL, Maria Josep (1999). La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Junta de Museus de Catalunya i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, pàg. 670 | XV | Retaule dedicat a Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià, compost per tres taules grans on es presenten els tres sants, taula cimal amb l'escena del Calvari i bancal o predel·la, on es representen tres escenes de martiri de cada un dels sants titulars. Pintada al tremp sobre fusta. Les seves dimensions son 448 x 299 cm i la cronologia de la segona meitat del segle XV. | 08182-325 | Capella de Santa Maria de Matadars | Procedeix de l'església de Santa Maria del Marquet o Matadars. | 41.6928700,1.8729700 | 406214 | 4616290 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Adquirit l'any 1918 als germans Carles i Sebastià Junyer, conjuntament amb d'altres peces. Ubicat a les sales de reserva del MNAC, Núm. inventari 15814. | 93|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59577 | Forn de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ca-narbocet | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XVIII | Per la part superior està envoltat de bardisses, i en els marges hi ha crescut alguns espècimens de pi blanc (Pinus halepensis) que han provocat un moviment estructural, i la caiguda d'algunes de les pedres de la façana. | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent a la masia de Ca n'Arbocet construït aprofitant un marge proper de la casa i del torrent de la Font de l'Àlber. És una construcció feta en pedra seca, aprofitant l'alçada del marge (entre 3 i 4 metres d'alçada). Es conserva la cambra de combustió i la de cocció, amb les parets laterals fins a una alçada aproximada de quatre metres. La graella està coberta per restes vegetals i només es pot veure molt parcialment. La boca de la fogaina o cambra de combustió té forma piramidal, amb pedres que es van aproximant a la llinda, deixant la part baixa molt més ampla (2,35 m) que la part superior (1,10 m). L' alçada actual és d'1,60 metres. La coberta d'aquesta boca està feta amb dues lloses planes de grans dimensions que fan de llinda. Per sobre mateix hi ha dues pedres en triangle recolzada una amb l'altra (mesura 60 cm d'amplada màxima per 40 cm d'alçada). Tota la part superior de la façana es va recobrint de pedra seca més o menys desbastada de mides regulars, calçades amb pedruscall de mida petita i mitjana. Hi ha una mena de pilar mig enderrocat que podria tractar-se d'una xemeneia, però la vegetació impedeix comprovar-ho. Des de la feixa superior, entremig de la bardissa, es pot veure la cambra de combustió, també anomenada laboratori, que mesura uns quatre metres de costat per una alçada de tres a quatre metres, amb les parets arrebossades. La part superior del marge, on hi ha la cambra de combustió, és una zona molt plana, erma, on es troben escampades les restes de producció excessivament cuita o trencada. Es podria tractar de la solera on es feien els diferents materials (maons, teules, cairons...) i deixar assecar al sol abans d'enfornar. | 08182-179 | Ca n'Arbocet | Segons ens explica la família, tots els cairons, teules, maons i altres elements constructius de fang de Can n'Arbocet, varen sortir d'aquest forn. | 41.7104800,1.9210100 | 410236 | 4618194 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59583 | Forn d'obra de Cal Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-cal-flequer | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XVIII | El mur on hi ha l'accés a la fogaina està enderrocat. Els marges estan plens de restes de teula, maons i cairons. No s'ha localitzat la solera, però és molt probable que s'emprés el mateix claper del torrent, ja que la roca és extremadament plana en aquest indret. | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent al mas de Cal Flequer, construït aprofitant un marge a mà esquerra del camí que va a Can Casassaies, molt a prop del torrent que porta el nom de la casa. Per sota del forn hi ha el que sembla l'accés a una feixa però que de fet era l'accés originari al forn i al torrent. És una construcció feta en pedra seca, aprofitant l'alçada del marge (entre 3 i 4 metres d'alçada). Es conserva la cambra de combustió i la de cocció, amb tres de les parets laterals fins a una alçada aproximada de quatre metres. Al seu interior hi ha un cirerer d'arboç; la graella està coberta per restes vegetals i només es pot veure molt parcialment si es decanta la terra i fullaraca que s'hi ha dipositat amb el pas del temps. La boca de la fogaina o cambra de combustió està tapada per l'enderroc de la façana principal, ubicada per sota del camí. L'alçada conservada des de la graella és de 3,20 metres d'alçada. Els murs de la cambra de combustió estan fets amb pedra seca més o menys desbastada de mides regulars calçades amb pedruscall de mida petita i mitjana i arrebossats per dintre amb morter de calç, que mesura tres metres de costat. Per dalt del camí, orientada a llevant, es conserva la porta (1,30 metres d'amplada x 1,50 metres d'alçada), una obertura a nivell de la plaça que servia per carregar i descarregar. | 08182-185 | Torrent del Flequer | 41.7005900,1.9231600 | 410401 | 4617094 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59583-foto-08182-185-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59583-foto-08182-185-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i els terrers d'argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrials consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta quadrangular o circular, amb un pilar cilíndric o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix i que és l'indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen una tonalitat vermellosa. | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59610 | Forn de La Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-la-serra-de-pungrau | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XIX | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent a la masia de La Serra de Pungrau. Està construït aprofitant un marge proper de la casa, a peu de l'antic camí que conduïa passant per darrera el mas Donzell, a la Serra de Pungrau, al fons d'una feixa de cultiu de cereals. És una construcció de planta rectangular (7, 3 x 8 metres), amb una alçada conservada de 3 metres de façana. La façana principal que dóna accés a la cambra de combustió està orientada a migdia. Té una doble embocadura amb arcs de mig punt, recolzats en basaments que s'eixamplen. Els murs són fets de pedra seca i morter de calç. L'obertura de les arcades és d'1'60/65 m d'amplada per una alçada de 2'10 metres, que varia per l'acumulació de terra. L'alçada conservada des de l'interior de la cambra de combustió és d'uns cinc metres. No conserva la graella. L'accés per carregar i descarregar-la s'obre a l'angle nord occidental. | 08182-212 | La Serra de Pungrau | Aquest forn, per les seves dimensions no serviria únicament per proveir material constructiu a la masia de La Serra de Pungrau, sinó, molt probablement, per abastir altres finques. | 41.7198500,1.9081200 | 409177 | 4619248 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59525 | Forn d'obra de la Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-la-casa-nova-de-sant-jaume | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVIII-XIX | Cobert de vegetació i en desús, però sembla que manté l'estructura intacta. | Es tracta d'una teuleria, és a dir, un forn de bòbila en el que es feien teules per les cobertes de la casa, però segurament també maons i altres elements constructius. Està format per la cambra de combustió i la cambra de cocció, separades per una graella. Les parets laterals estan excavades en el marge i es troben rubefactades a conseqüència de les altes temperatures assolides per les diferents coccions. La boca d'accés a la cambra de combustió està mig colgada de terra i s'obre a la façana septentrional. Tot i estar envoltat i cobert de bardisses i vegetació, que en redueixen considerablement la visibilitat, la seva superfície és quadrada i mesura quatre mestres de costat. La façana nord, per on s'alimenta la cambra de combustió, està feta de pedra irregular de dimensions mitjanes. L'obertura està delimitada per una doble arcada; una primera filera de pedres posades a plec de llibre i a sota, un arc de maó pla amb una triple filera. | 08182-127 | Casa Nova de Sant Jaume | El forn de la Casa Nova de Sant Jaume segurament va ser construït per proveir-se de material per a la construcció de l'antiga casa , desapareguda fa molts anys. Aquest era un fet comú en èpoques antigues, i en tenim un altres exemples documentats en el municipi. | 41.6951300,1.8919800 | 407799 | 4616521 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59605 | Barraca del Canó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-cano | BOSCH, Laura; MONTLLÓ, Jordi (2013). La coetera de ca n'Amat (Cabrils, el Maresme). Contribució a l'estudi d'un bé patrimonial poc conegut dins la Serralada Litoral. Dins XXX Sessió d'Estudis Mataronins. 23 de novembre de 2013. Ed. Museu Arxiu de Santa Maria RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | A l'interior està ple d'envasos. | Barraca de pedra seca situada a la Serra, a peu de l'antic camí que conduïa, passant per darrera el mas Donzell, a la Serra de Pungrau, al fons d'una feixa de cultiu de cereals. Està construïda damunt d'una solera de pedra, És de planta circular i mesura dos metres i mig de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra gairebé ha desaparegut. El voladís, es conserva força bé, tot i que hi ha alguna llosa despresa. El gruix dels murs és de 55 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,20 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres ubicades al nord i oest respectivament. No té tinells. La barraca està orientada al sud. Segons informació facilitada oralment pel senyor Valentí Toscas, aquesta barraca havia estat emprada com a coetera. Estava destinada a guardar l'utillatge amb la finalitat de desfer pedregades i tempestes amb el llançament de coets. Quan els pagesos veien que s'apropava una tempesta i que podia malmetre els cultius, llençaven coets cap el cel per tal de trencar el núvol i evitar que la pedregada malmetés les collites. | 08182-207 | La Serra de Pungrau | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7199400,1.9091100 | 409259 | 4619257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59605-foto-08182-207-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59605-foto-08182-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59605-foto-08182-207-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||||||
| 59651 | Tines Entre dues Valls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-entre-dues-valls | Ballbé i Boada, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Ballbé i Boada, Miquel (1998) El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Centre d'Estudis del Bages i Ajuntament de El Pont de Vilomara, Monografies 20. Pàg. 134-135. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni Blogg de David Hernàndez: http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com.es/2016/01/tines-entre-dues-valls-i-altres.html Blogg de Eloi Font: http://torcularium.blogspot.com.es/2016/01/tines-entre-dues-valls.html | XVIII-XIX | El conjunt es troba en bon estat de conservació tot i que hi ha algunes esquerdes. En estar assentat a un marge seria convenient fer una consolidació ja que pot perillar la seva estructura | La denominació d'aquestes tines la va posar en Miquel Ballbé per la seva ubicació enlairada entre la vall del Flequer i la vall de Sant Jaume. Actualment queden dins un bosc que les fa quasi invisibles, i per aquest motiu no van sortir al recull que va fer el Consorci de les Valls del Montcau l'any 2005. Es tracta de dues tines de planta rectangular exteriorment i amb els cups circulars, amb dues construccions adossades. El conjunt està situat en un desnivell que permet l'accés als cups per la part superior. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç i l'interior del cup recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. Sobre els murs es suporta la coberta, tant la de les tines com les de les barraques és de volta de canó de pedra i es conserven en bon estat. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades i a sobre s'estén una capa de sorra i pedruscall. L'accés superior de la tina situada a l'est encara conserva una frontissa de la porta de fusta que tancava. Té dues barraques adossades, una d'elles, la situada més al sud, té dos pisos i s'observa una xemeneia que servia per a la sortida de fums de la llar de foc del pis. També hi ha un forat a terra que connecta la planta superior amb la inferior. Les boixes de les tines donen a les barraques. La segona barraca és d'una planta. | 08182-253 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6950400,1.9038700 | 408788 | 4616498 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt on trobarem les tines de la Lluca i després les de Ratapinyades situades al marge dret del mateix camí, arribarem a una cruïlla sota el Racó dels Manresans. Cap a la dreta es segueix fins a les balmes Roges i serra dels Ermitanets, i per l'esquerra remunta a la carena de Puig Gili, direcció que cal prendre; a 900m de la cruïlla trobarem a l'esquerra una barraca ensorrada i al següent racó hi ha les tines a la dreta. Cal entrar una mica al bosc per veure-les bé. La pista baixa per altra costat de la carena fins a les tines del Ricardo, des de les quals també s'hi pot arribar. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59650 | Tines Ermitanets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-ermitanets | Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | Conjunt de dues tines amb dues construccions adossades, formant un sol grup i que es troben a 500m d'alçada, en una zona aturonada dalt la Serra dels Ermitanets i properes a les Balmes Roges. Una de les tines per la part exterior és quadrada i per la interior circular, i l'altre circular, amb un diàmetre de 2,5m. Les dues han perdut la teulada. S'accedia des del camí que arriba a la part superior per una àmplia rampa artificial a la banda nord, i rematada per uns graons al peu de cada finestra de les tines per les que s'abocava el raïm. Estan adossades a dues edificacions auxiliars, una sense sostre i a l'altre resten parts dels murs. Aquesta tina no s'esmenta a la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del Consorci de les Valls del Montcau el 2005. Tot i que és visible, va ser descrita i identificada per Eloi Font i publicada al seu blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ | 08182-252 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6860700,1.9133800 | 409567 | 4615492 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Des de El Pont de Vilomara agafarem el camí que porta al Farell i a Santa Creu de Palou, seguint pel camí al cap de 2km arribarem a les tines i la Casa Nova de Sant Jaume. Prendrem el camí que passa per davant la casa, i creuarem la riera. Seguirem camí amunt deixant enrere les tines de la Lluca i Ratapinyades. Trobarem un trencall, prendrem el de l'esquerra deixant enrere el que ens duria cap al torrent de Santa Creu de Palou. Continuarem pel camí i mes endavant prendrem el camí de la dreta, l'altre ens duria a la Vall del Flequer. Seguirem camí amunt i a uns 150 m a la vostra esquena podrem observar les tines de l'Olla, continuarem i passat 1 km deixarem enrere el camí que ens duria a les tines de les Balmes Roges. Continuarem pel camí fins arribar a un encreuament de camins. Prendrem el segon a la dreta i a uns 25m prendrem el que surt a l'esquerra. A uns 400 m veurem aquets grup de tines a dalt del turó. El camí és ample i està força arreglat fins a la Casa Nova de Sant Jaume, a partit d'aquí, si s'hi vol anar amb cotxe, només es apte amb 4x4 fins al coll (encreuament de camins), a partir d'aquí s'ha d'anar a peu. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59691 | Fons del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-del-servei-de-patrimoni-local-de-la-diputacio-de-barcelona | CARBÓ, Pablo (1991). Intervenció arquitectònica a l'església de Santa Magdalena del Pla. El Pont de Vilomara (Bages); dins Quaderns científics i tècnics, 3. Diputació de Barcelona. CLOSA, Joan i LACUESTA, Raquel (ed) (2014). Restaurar o reconstruir. Actuacions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments. Memòria SPAL 202-2012. 2 vols. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ, A.; LACUESTA, R. I LÓPEZ, A. (1990). Cóm i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Memòria 1985-1989. Diputació de Barcelona. Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A.; CASTILLA DEL PINO, C.; FERNÁNDEZ ALBA, A. (1995). Patrimoni: Memòria o malson?. Memòria 1990-1992. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antonio (2006). Conservació preventiva: última etapa. Memòria SPAL 1991-2001. Diputació de Barcelona. LACUESTA CONTRERAS, Raquel (1998). El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra 1915-1981. Vol. III. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, pàgs.. 1016-1088. | XX | El fons relacionat amb El Pont de Vilomara i Rocafort del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona consta de documentació escrita i gràfica d'edificis de la població. Procedeixen de l'antic servei de Conservación de Monumentos históricos i de l'Institut d'Estudis Catalans. Es troba en diferents carpetes classificades per intervencions i/o monuments dins de tres capses. En una primera capsa hi ha força fotografies de Santa Magdalena del Pla, Ca n'Oristrell, Capella de Sant Pere, Capella de Sant Romà i Pont gòtic. Totes corresponen a l'any 1968 i en la majoria no consta l'autor de les fotografies. Una procedeix de l'Àlbum meravella i és un clixé de Mayné. En aquesta mateixa capsa hi trobem documentació relacionada amb l'església del Marquet, també coneguda com Santa Maria de Matadars. Es tracta majoritàriament de dibuixos de la planta, talls longitudinals o transversals i aixecaments. A més a més, una cinquantena de fotografies dels anys 1912, 1918, 1934, 1954 i 1962. Algunes procedeixen de l'arxiu Mas de l'Institut Ametller o del Puig i Cadafalch. També hi ha una imatge de la Mare de Déu del Marquet (s- XII-XIII), feta l'any 1928, procedent de l'Àlbum meravelles (CEC del Bages). La segona capsa correspon a la documentació relacionada amb el projecte de restauració de l'església de Santa Magdalena del Pla, entre els anys 1982 i 1986. La darrera capsa conté fotografies d'autors diversos del Pont Vell i de les diverses actuacions arqueològiques i de restauració realitzades entre 1987 i 1992. També hi ha una carpeta amb dos sobres amb fotografies de tines i barraques realitzades per Lluís Cuspinera i Raquel Lacuesta, entre els anys 2007 i 2009. | 08182-293 | Carrer Comte d'Urgell, 187 - Edifici del rellotge - (08036 - Barcelona) | El Servei de Patrimonide Local fou creat l'any 1914 per la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, com a conseqüència de la 'Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments' feta per l'Institut d'Estudis Catalans. Ha tingut tres directors en més de 80 anys: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978) i des de l'any 1981, Antoni González i Moreno-Navarro. Entre 1915 i 1929, la seu del servei era el Palau de la Generalitat. | 41.7009700,1.8744600 | 406350 | 4617188 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||||||
| 59512 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-130 | CONSORCI DE LES VALLS DEL MONTCAU (2005). Tines a les Valls de Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. Col·lecció Llibres de Muntanya, núm. 11. Ed. Farell PLANS i MESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, núm. 20 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1954). Las barracas de viña, de pared en seco, del Pla de Bages (Barcelona). Estudios geográficos, 55, vol. XV. Pàgs. 189 a 200. | XIX | Caldria desbrossar l'entorn per tal de preservar-la millor. | Barraca de pedra seca ubicada per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. Al seu davant, a uns cinc metres de distància, baixa una torrentera que desemboca a la Riera de la Casa Nova de Sant Jaume. La barraca està emboscada i cal obrir-se camí entremig d'un bosc jove de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. A un metre i mig de la porta hi creix un cirerer d'arboç. És de planta circular, amb els murs aplomats i adossada al marge d'una feixa, aprofitant un roc de grans dimensions. El diàmetre interior és de 2,30 metres. El tancament de la coberta és de falsa cúpula. És a dir, per superposició de filades en anells concèntrics de menor diàmetre fins a tancar la volta. Conserva bona part del cobriment de terra amb pedruscall característic d'aquestes construccions. El voladís està format per una doble filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,55 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda plana. La porta mesura 1,25 metres d'alçada per 0,55 metres d'amplada. Al seu damunt hi ha una lleixa. Té una espitllera orientada a l'est, que permet la ventilació i el pas de la claror. Per sota mateix hi ha un tinell no massa gran. | 08182-114 | Solella de les Monges | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6946100,1.8982900 | 408323 | 4616456 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59512-foto-08182-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59512-foto-08182-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59512-foto-08182-114-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12383. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59513 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-131 | CONSORCI DE LES VALLS DEL MONTCAU (2005). Tines a les Valls de Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. Col·lecció Llibres de Muntanya, núm. 11. Ed. Farell PLANS i MESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, núm. 20 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1954). Las barracas de viña, de pared en seco, del Pla de Bages (Barcelona). Estudios geográficos, 55, vol. XV. Pàgs. 189 a 200. | XIX | L'enfonsament del caramull ha estat provocat per la vegetació que està creixent desmesuradament pel marge superior i que ja ha començat a envair la coberta. | Barraca de pedra seca ubicada per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. Només s'hi pot accedir resseguint un corriol que passa just per sobre del salt (d'uns vuit metres d'alçada) a la capçalera d'una torrentera que desaigua a la Riera de la Casa Nova de Sant Jaume. És de planta quadrangular, amb l'eix de la barraca paral·lel al mur. Està construïda a l‘extrem d'una feixa molt estreta, aprofitant el marge i orientada a sud-est. Mesura 4,70 x 4 metres (mesures preses a l'exterior). El tancament de la coberta és de falsa cúpula, és a dir, per superposició de filades en anells concèntrics de menor diàmetre fins a tancar la volta. Conserva bona part del cobriment de terra amb el pedruscall característic d'aquestes construccions, però ha perdut el caramull, amb la qual cosa està començant a patir les inclemències metereològiques. El voladís està format per una filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,50 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,85 metres d'amplada. Té una espitllera orientada al sud-est, que permet la ventilació i el pas de la claror i dos tinells sobreposats. | 08182-115 | Solella de les Monges | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6949500,1.9005700 | 408514 | 4616492 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59513-foto-08182-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59513-foto-08182-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59513-foto-08182-115-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12384.L'últim tram d'accés a la barraca està molt emboscat i cal emprar podalls per obrir-se pas. Caldria una desbrossada general del perímetre de la barraca. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59613 | Barraca de la Lluca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-lluca | CONSORCI DE LES VALLS DEL MONTCAU (2005). Tines a les Valls de Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. Col·lecció Llibres de Muntanya, núm. 11. Ed. Farell PLANS i MESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, núm. 20 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1954). Las barracas de viña, de pared en seco, del Pla de Bages (Barcelona). Estudios geográficos, 55, vol. XV. Pàgs. 189 a 200. | XIX | Caldria col·locar la llosa de tancament per tal de preservar aquesta barraca ja que és una mostra clara de la màxima expressió constructiva d'aquest tipus d'arquitectura rural i desbrossar l'entorn per protegir-la de les arrels i branques dels pins que l'acabarien enfonsant. | Barraca de pedra seca ubicada per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. Un cop localitzades les tines de la Lluca, cal baixar 42 metres en diagonal, a mà esquerra d'una base de premsa de pedra adossada al mur. La barraca està molt emboscada i cal obrir-se camí entremig d'un bosc jove de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És de planta circular, amb els murs aplomats. Està construïda parcialment damunt de la roca i recolzada pel mur dret per un contrafort. Orientada a sud-est. El diàmetre interior és de tres metres. El tancament de la coberta és de falsa cúpula, és a dir, per superposició de filades, en anells concèntrics de menor diàmetre fins a tancar la volta. Ha perdut la llosa de tancament superior i el cobriment de terra amb pedruscall característic d'aquestes construccions. El voladís està format per una doble filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,70 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda, plana. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada. Té una lleixa al damunt. A l'interior, a mà dreta, conserva quatre tinells dels quals destaquen dos de sobreposats i un arran de terra. Té dues espitlleres, orientades al sud-oest i al nord-oest respectivament. | 08182-215 | Solella de les Monges | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6928400,1.8966900 | 408188 | 4616262 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59613-foto-08182-215-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59613-foto-08182-215-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59613-foto-08182-215-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59695 | Monument a Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-rocafort | Decret 167/1984 de 24 de maig pel qual s'autoritza l'Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort per adoptar el seu escut heràldic municipal. DOGC núm. 451 FLUVIÀ i ESCORSA, Armand (1982). Informe sobre l'escut heràldic de l'Ajuntament de Rocafort i el Pont de Vilomara. Barcelona, 12 de febrer de 1982. Mecanoscrit | XX | Monument dedicat al poble de Rocafort ubicat a l'entrada del nucli urbà, a mà dreta, en la confluència del carrer de les Roques amb el carrer Montserrat. Es tracta d'un bloc de secció rectangular fet amb pedra del país, ben escairat i rejuntat amb morter. Per la part del davant hi ha collades les quatre barres i l'escut amb els tres rocs d'atzur característics. Al dessota mateix, el nom del poble en forja. Per la part del darrera hi ha la data de la inauguració: I-V-1982 El bloc està posat damunt de dos pilars de formigó de 10 cm de gruix que es recolzen en una biga del mateix material collada al terra. | 08182-297 | Carrer Montserrat, cantonada carrer de Les Roques | El monument es va col·locar al xamfrà dels carrers Montserrat i de les Roques, el dia 1 de maig de 1982. Es va enjardinar plantant un llorer de Sant Joan, una iuca i un xiprer. Està protegit per un muret de pedra amb pedrís. El 29 de gener de 1982, l'Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort desitjós d'un escut amb les armes municipals que el diferenciessin dels altres municipis de Catalunya, va sol·licitar a la Direcció General d'Administració local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, la iniciació de l'expedient per l'adopció de l'escut heràldic municipal. Segons l'estudi datat a 12 de febrer de 1982, d'Armand de Fluvià i Escorsa, conseller heràldic, diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària, en base als estudis realitzats, proposava que l'escut havia de ser caironat: d'argent, amb 5 rocs d'atzur posats en sautor; movent de la punta un pont gòtic de 9 arcs de gules. I per timbre una corona mural de poble. El 24 de maig de 1984 s'adoptava l' escut organitzat de la següent manera: un escut caironat truncat: al 1r., d'argent, 3 rocs d'atzur malordenats; i al 2on., de gules, un pont gòtic de 9 arcs d'or movent de la punta. Per timbre, una corona mural de poble. | 41.7142000,1.9344700 | 411361 | 4618593 | 1982 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59695-foto-08182-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59695-foto-08182-297-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59724 | Dites relacionades amb els llops de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dites-relacionades-amb-els-llops-de-rocafort | ESTRUCH i SUBIRANA, Maria (2004). Avui dia ja no es veu l'orella del llop. (Memòria històrica del llop a la comarca del Bages). Dins Revista Dovella, primavera - estiu, pàgs. 37 a 43 | XVIII-XX | Recull bibliogràfic | Els de Rocafort i els de Navarcles comparteixen una dita amb lleugeres variants. Els primers diuen: ' Talamanca el llop s'hi tanca, a Mura el llop hi pastura, a Rocafort el llop s'hi ha mort i al Pont l'hi fan el clot'; mentre que els segons responen: 'A Mura el llop hi pastura; a Granera, el llop hi té la pastera; a Talamanca el llop s'hi tanca i a Rocafort el llop s'hi mor'. | 08182-326 | El Pont de Vilomara i Rocafort | lsidre Casasaies, pagés del Pont de Vilomara nascut el 1865, explicava que un dia tornant de Sant Vicenç per la pujada del Marcet, li van sortir dos llops. Es va deslligar la faixa i l'anava arrossegant per terra, bo i movent-la com si fos una serp fins arribar a casa. | 41.7154600,1.9350000 | 411407 | 4618733 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El Pla del Llop és un topònim que cal situar dins La Roviralta. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59671 | Rellotge de sol de Cal Mestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-cal-mestre | FARRÉ, E.; VALHONRAT, J.M.; BOU, C.; VENTURA, J.; ELIAS, X.; NOGUÉ, J. (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Col·lecció Patrimoni per Descobrir. Ed. Efadós. SOLER, Rafael; VICENÇ, Josep (1988). El tiempo verdadero, de cómo pasan las hores con el Sol. Ed. Formentor. Palma de Mallorca. http://www.gnomonica.cat | XVIII-XIX | Rellotge de sol ubicat a la façana orientada al sud-est de Cal Mestre. La façana es va restaurar i el rellotge ha desaparegut. Durant l'obra es va deixar preparat un suport de superfície quadricular fet de ciment, amb el gnòmon d'origen collat. Per una fotografia de l'any 2001 localitzada a l'Inventari de rellotges de sol de Catalunya, se'n pot fer la descripció: Era del tipus vertical declinant i estava policromat, pintat damunt d'una superfície quadricular, feta amb un arrebossat de calç molt minsa. Els colors emprats eren, l'ocre pel fons i una terra vermellosa pel marc de delimitació o tancament del quadrant i una per la delimitació interna, distant de cinc centímetres que conforma l'espai on s'hi havia dibuixat un semi cercle solar del qual naixien les línies horàries del mateix color que les sanefes. Entre aquestes dues, s'hi havia disposat les hores del dia, en xifres àrabs. El gnòmon de vareta de secció circular és de ferro i encara es conserva. | 08182-273 | Plaça Catalunya, núm. 4 - Rocafort | L'edifici eren les antigues escoles. | 41.7165600,1.9357400 | 411470 | 4618854 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquest rellotge consta a l'Inventari de rellotges de sol dels Països Catalans amb el número de referència 1678. Una de les poques fotografies conservades és la que consta a l'inventari, realitzada per M. Dalmau el 4 de març de l'any 2001. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59672 | Rellotge de sol de Can Guañabens | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-guanabens | FARRÉ, E.; VALHONRAT, J.M.; BOU, C.; VENTURA, J.; ELIAS, X.; NOGUÉ, J. (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Col·lecció Patrimoni per Descobrir. Ed. Efadós. SOLER, Rafael; VICENÇ, Josep (1988). El tiempo verdadero, de cómo pasan las hores con el Sol. Ed. Formentor. Palma de Mallorca. http://www.gnomonica.cat | XX | Rellotge de sol ubicat a la façana orientada al sud-est de Can Guañabens. Està realitzat en pedra artificial, de sèrie, i encolat damunt de l'arrebossat de la façana. Presenta un color sorrenc i una textura rugosa que imita la pedra natural. Els diferents motius i xifres que s'hi representen estan gravats, en relleu. El gnòmon, de vareta neix del mig d'un cercle solar col·locat a la part superior del quadrant. Per sota, les hores, en xifres romanes, estan repartides de les sis del matí a les cinc de la tarda. A cada cantonada hi ha la figura d'un angelet amb una sanefa vegetal. | 08182-274 | Carrer Montserrat, núm. 10 - Rocafort | La casa era coneguda com a Can Fargues. | 41.7144300,1.9344900 | 411363 | 4618619 | 1965 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquest rellotge consta a l'inventari de gnomònica dels Països Catalans amb el núm. 1679. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59722 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-14 | FERRANDO i ROIG, Antonio (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç de Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 15. RIERA, Antoni (2003). La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa en la Baja Edad Media, dins de Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 23/24. Publicacions de la Universitat de Barcelona. | XI-XX | Alguns trams estan asfaltats i d'altres s'han perdut. | El Camí Ral era la via de comunicació que comunicava Barcelona i Manresa i que travessava pel terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort. De Barcelona a Manresa el recorregut del Camí Ral era el següent: un cop fora de la ciutat, passant pels barris del Clot i de Sant Andreu, el camí anava fins el coll de Montcada, cap al Vallès, travessant Ripollet i Barberà en direcció Sabadell. Un cop a la ciutat es circulava per l'actual Passeig de Manresa en direcció nord-oest i deixant Sant Julià d'Altura, s'arribava a la Creu de Bessanta, on hi havia una bifurcació. D'aquí sortia un brancal o ramal cap a l'esquerra que menava a Terrassa. El de la dreta anava a Castellar del Vallès i Caldes de Montbui. La principal conduïa fins a Matadepera, que remuntant la riera de les Arenes arribava fins a l'Hostal de la Barata. A partir d'aquí calia travessar la Serra de l'Obac. Un cop passats els colls Estret i Daví, la ruta es feia més suau. Passats els colls de la Morella i de Gipó, s'arribava a l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta que passant per la Casanova de Sant Jaume arribava fins al Pont de Vilomara, on creuant el riu Llobregat pel pont antic es passava pel pla de Cal Gravat, Sant Bartomeu i Santa Clara entrant a Manresa. Ferrando (1988), descriu un tram del Camí Ral en el seu pas pel Pont de Vilomara procedent de l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta: 'el camí ral voreja el gran casal per la dreta fins arribar a l'era, des d'on continua entre ruïnes i marges de pedra. La ruta remunta i volta per l'esquerra un esperó rocós que s'alça davant la casa fins arribar a un collet. En aquest punt l'autèntic camí ral continuava pel ramal de l'esquerra, que al cap de poc es perd. Cal passar a l'altra banda de l'abrupte collet, on trobarem un corriol conegut pel nom de la Drecera fosca, el qual es pot seguir per la dessolada vessant de la riera de Sant Jaume fins a retrobar el camí ral en una esplanada on conflueixen diversos camins. Pel de la dreta, que ateny novament la carena (NW). Aquí el camí ral surt del terme de Sant Vicenç de Castellet i s'endinsa breument pel de Mura, per passar al cap de poc al terme del Pont de Vilomara. Es passa de llarg un trencall a mà dreta, i aviat vindrà un segon que s'haurà de seguir tot deixant l'ample camí carreter a mà esquerra. A partir d'aquest punt el camí esdevé un xic confús en alguns trams, i cal parar molta atenció per a no perdre'l. Es voregen uns llargs marges empedrats, i per la carena s'assoleix un collet, on el camí es bifurca. Es deixa el ramal de l'esquerra, que puja a un dipòsit d'aigua i se segueix pel de la dreta que davalla el Serrat dels Trons avall fins arribar al nucli urbà del Pont de Vilomara per on s'haurà de travessar el pont antic'. El pont antic forma part del traçat del Camí Ral que travessava el riu Llobregat i pujava cap el Coll de Coscolla, passant per l'hostal de Sant Jaume De Vallhonesta. Aquest camí ja està documentat l'any 1007 en el seu pas pel coll de Gam o coll de Daví. També s'ha documentat un ramal que des de dins el nucli de Rocafort, concretament el carrer de les roques, pujaria en direcció al Bofí i passaria pel costat mateix de la masia de les Grauetes. | 08182-324 | El Pont de Vilomara i Rocafort | La comarca del Bages destaca per dues característiques rellevants, en primer lloc hi travessa el riu Llobregat i els seus afluents; en segon lloc, és un pol important de comunicacions entre el Barcelona i el Pirineu i les planes cerealistes de Lleida, la Segarra i la part oriental de Catalunya. Les vies de comunicació van continuar essent les mateixes fins ben entrat el segle XIX. Totes elles passaven per Manresa, i d'aquí partien cap a Barcelona, o Terrassa, passant pel Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. A finals del segle XVIII el tram del Coll de Daví es trobava en molt mal estat, la qual cosa motivà que s'intentés arranjar projectant millores en el traçat. Però al voltant dels anys 1804 les obres es varen abandonar degut a que es construeix un nou camí que unirà Manresa amb la carretera de Barcelona a Madrid per Can Maçana. La ruta, patirà les guerres napoleòniques i no es podrà acabar fins entrat l'any 1835. Tanmateix va ser emprat durant encara uns quants anys per al transport a bast del cotó des del port de la Ciutat Comtal fins a les indústries tèxtils de pobles com Sant Vicenç de Castellet o Castellgalí. Amb la inauguració el 3 de juliol de 1850 de la línia fèrria entre Terrassa i Manresa, el Camí Ral s'anirà abandonant quedant relegat a un camí ramader. Alguns dels personatges famosos que varen freqüentar el Camí Ral, en Perot Rocaguinarda, en Trucafort, conegut també com a Gabriel Torrent de la Goula, en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, i en Capablanca. | 41.7008900,1.8697400 | 405957 | 4617184 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | En realitat no existeix un sol camí Ral i les notícies de vegades es contradiuen. A més a més se sobreposen altres camins que la gent ha anat assimilant al camí Ral. | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59592 | Forn de calç del Torrent de la Santa Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-la-santa-creu | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del Departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XIX | Deteriorat per l'abandó i la manca d'ús. | Forn de calç situat al marge esquerre d'un camí que baixa de Cal Padre i enllaça amb el camí que des de la Casa Nova de Sant Jaume mena al Farell o a Sant Jaume de Vallhonesta. El forn s'ubica molt a prop de la Riera de la Santa Creu. És de planta circular amb 2,5 metres de diàmetre interior, i està excavat aprofitant el desnivell del marge. L'alçada conservada és d'1,70 metres i resten dues fileres de pedra seca a la part superior. | 08182-194 | Torrent de la Santa Creu - Pla de la Mandra | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6849300,1.9056000 | 408918 | 4615374 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Es troba enmig d'una roureda. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59602 | Forn de calç de Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-can-serra | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVII-XIX | Enderroc interior, vegetació circumdant; però estructures ben conservades. L'accés original se'l va emportar la riuada de l'any 1962. | Forn de calç aixecat en el marge esquerre de la Riera de Mura, a prop de Rocafort. És de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, més ampla a l'exterior (1,4 x 1,87 m) que a l'interior (0,75 x 1,34 m). La paret circumdant del forn aprofita una gran roca despresa de la cinglera per assentar-s'hi. Està feta de pedres irregulars unides amb morter de calç i falcades amb pedruscall. L'entrada en forma d'embut l'encapçala un arc escarser fet de maons posats a llibret. L'interior de la cambra de cocció, conserva una part arrebossada sense rubrefactar i mesura 3 metres de diàmetre i es conserva una alçada de 2,75 metres. | 08182-204 | Riera de Mura | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia per a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola, per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, i es convertia en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.7092900,1.9397600 | 411794 | 4618043 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | ||||||||
| 59630 | Tines de La Lluca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-lluca | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació en el que es troba el conjunt és correcte, tot i que el sostre de la tina núm. 1 s'ha esfondrat. | La construcció se situa pròxima a la Riera de Santa Creu. Format per tres tines i tres barraques. La Tina núm.1 i la núm. 2 es troben alineades i formen un sol cos. Pel seu cantó esquerre s'estén un mur de contenció que sosté les terres que conformen l'entrada d'aquestes dues tines. Ambdues, són de planta circular. La part inferior dels murs és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior és feta amb pedra sense material d'unió on es localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. Finalment, es tanca amb la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 té una llinda de dimensions 140 cm de llargada per 32 cm d'amplada per 15 cm de gruix (a partir d'ara llindes; llargada x amplada x gruix). La porta, a l'igual que la tina núm. 2, és de forma rectangular i se'n veuen les restes de frontisses. Sota la cúpula s'observa un tronc encastat on es lliga una corda que s'emprava per agafar-se durant la trepitja del raïm. És possible que durant la construcció o bé posterior a aquesta, se n'amplies el dipòsit de la tina, ja que la penúltima filada presenta uns encaixos iguals als de la última que es troben tapats per morter. A més, per sobre de la filada superior s'estén una franja de morter d'un metre d'ample que cobreix les pedres. La Tina núm. 2 té una llinda de 124 x 44 x 12 cm. Al seu interior hi trobem tres amagatalls i també una fusta encastada sota la coberta. Els brocs de les dues tines queden protegits per la barraca construïda a la part posterior de les mateixes. La Tina núm. 3 és de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. Els murs són fets amb pedra i morter de calç. La coberta és de volta amb pedres amorterades. Sobre aquesta, s'hi col·loquen lloses més planes fent-ne una altra capa i finalment s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. El dipòsit queda dividit en dues parts iguals per un mur vertical que està enrajolat per ambdues cares. Les mides de les rajoles són iguals a les altres, però aquestes són planes. Cada una de les dues parts del dipòsit, té broc propi, i tenen sortida a la barraca que se situa a la part posterior de la tina. Aquesta, té una finestra i mostra restes de les peces del que formava part la frontissa de la porta. Les diferències en la construcció que presenten el primer grup de dues tines envers la tercera, fa pensar en dues fases o èpoques en la seva construcció. Edificis auxiliars: Construcció amb tres edificacions auxiliars. La primera barraca d'aquest grup es localitza darrera les Tines núm.1 i núm.2. És de planta rectangular amb 5,50 m d'ample per 3,07 m de llarg. Gruix de les parets d'uns 60 cm. Es troba en un estat força deteriorat ja que en manca la part superior dels murs i la coberta per complert. Si s'observen els dos brocs de les tines amb claredat; entre ells disten 290 cm. La segona barraca s'ubica darrera la Tina núm. 3. També és de planta rectangular amb 2,35 m d'ample per 2,08 m de llarg. Els murs són fets amb pedra molt ben treballada i la coberta és de volta. Gruix de les parets d'uns 62 cm. Té una llinda de dimensions 105 x 39 x 19 cm. La porta d'entrada és de 90 cm x 170 cm d'alçada, presenta les restes de frontisses i en destaca l'encaix fet al muntant dret per fer-la més hermètica. A l'interior i veiem els dos brocs de la Tina núm. 3 i tres amagatalls. La darrera, és una construcció de pedra amorterada molt deteriorada. En falta la part superior dels murs i la coberta. La pròpia runa i la vegetació que qui ha crescut n'impossibiliten l'accés. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 4,30 m de llarg (mides exteriors). Gruix de les parets d'uns 48 cm. En resta part de les frontisses. Cal esmentar l'existència, junt al mur de contenció, de les restes d'una pedra de la base d'una premsa manual. | 08182-232 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6932700,1.8968100 | 408198 | 4616309 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt fins uns 1.200 metres. Aquí deixarem el camí per trobar-nos amb el conjunt que ens queda a mà dreta. L'accés és dolent. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59631 | Tines Ratapinyades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-ratapinyades | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació d'una de les tines és correcte, i de l'altre és deficitari ja que falta la coberta. | La construcció se situa al marge dret del camí que hi duu. Es tracta d'un conjunt format de dues tines i una edificació auxiliar. Les dues tines es troben alineades i formen un sol cos. Observant el conjunt enfront a les portes d'entrada, descrivim les edificacions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. Els murs són fets amb pedra ben treballada i morter de calç. Al seu interior i trobem el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La coberta és de volta amb pedres amorterades i sobre aquesta s'hi col·loquen lloses més planes fent-ne una altra capa on finalment s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. Els muntants per a l'entrada acaben en volta. Presenta tres amagatalls a l'interior i una peça de ferro de petites dimensions clavada sota la cúpula. La Tina núm. 2 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. L'entrada i la coberta s'han esfondrat, omplint de runa conjuntament amb vegetació l'interior del dipòsit. Tot i el seu mal estat, s'observen diferències clares en quant a la seva construcció envers la núm. 1. La part inferior dels murs són fets de pedra i morter de calç i la part superior de pedra sense material d'unió on es localitzaria l'entrada a la tina. La coberta, encara que inexistent, es creu que era feta amb el mètode d'aproximació de filades; es dedueix a partir de les darreres filades existents a la part superior del mur, on es veu un tram on aquestes van aproximant-se. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La primera filada de rajoles comença molt per sota del que és habitual; a 2,20 m de l'entrada. Té una finestra. Les diferències constructives que presenten entre elles, fa pensar en dues fases o èpoques en la seva realització. També ho confirma la diferència en l'aparença de les pedres de les dues tines. Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. | 08182-233 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6925100,1.9032400 | 408732 | 4616218 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt fins uns 1.700 metres on trobarem les tines situades al marge dret del mateix camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59632 | Tines de l'Olla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-lolla | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació de dues tines és dolent ja que tenen la coberta deteriorada o no la conserven. | Conjunt format per cinc tines i dues barraques. Les cinc tines formen tres grups que es descriuen a continuació. El primer grup es localitza a l'oest del conjunt i és format per dues tines de planta circular. Els murs d'ambdues es realitzen amb pedra i morter de calç i presenten l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. L'accés, independent per a cada una de les tines, es realitza de tal manera que es va estrenyent a mesura que pugem en alçada fins tancar-se amb la llinda. La Tina núm. 1, situada més al sud, té una única llinda, de 90 cm de llargada per 40 cm d'amplada per 17 cm de gruix i la Tina núm. 2 també amb una única llinda de dimensions 130 x 44 x 15 cm respectivament. Sobre els murs d'ambdues s'estén el voladís realitzat amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 ha perdut la llosa superior que cobria la coberta. Els brocs de les dues es localitzen a l'interior d'una barraca comuna. A dos metres a l'est del primer grup es localitzen les Tines núm. 3 i la núm. 4. Aquestes formen un sol cos a l'interior del qual trobem els dos dipòsits amb planta rectangular. Els murs de la construcció són de pedra amorterada i els dipòsits estan revestits amb peces ceràmiques envernissades. Al parament sud hi ha tres finestres; la central, es troba a una alçada de 2,90 m respecte l'exterior i ha usat dos troncs per a la funció de llinda i, les dues restants, que es troben a una alçada de 4 m i ubicades una a cada lateral de la primera. La porta d'accés, comuna per a les dues tines, té una amplada de 140 cm i n'ha perdut la llinda. La coberta ha desaparegut, sembla però, que fos feta amb pendent a una aigua. Els respectius brocs es localitzen al parament oposat al de l'entrada, quedant els seus orificis enrassats amb el parament i, a una distància entre ells de 190 cm. Aquests, estaven protegits per un petit porxo realitzat amb maons amorterats del que en queden les restes. La Tina núm. 5 es troba a 5,80 m al nord de la Tina núm. 4. La part inferior és realitzada amb pedra i morter de calç amb el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, és de forma rectangular amb una llinda de dimensions 110 x 55 x 16 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres i finalment, la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades. El broc no ha estat localitzat. La primera barraca és comuna per a les tines núm. 1 i la núm. 2. És de planta irregular d'uns 2 m d'ample per 1,60 m de llarg. És construïda amb el mètode d'aproximació per filades des de la seva base. El muntant esquerre per a l'entrada es troba mig ensorrat i el dret presenta les restes d'una frontissa. El gruix de les parets és de 50 cm. A l'interior, al cantó oest, sembla de l'existència d'una llar de foc amb xemeneia amb sortida a l'exterior i, al cantó est, trobem els brocs de les dues tines. La runa en cobreix l'interior, alhora que hi creix vegetació. El seu estat de conservació és força ruïnós. La darrera barraca queda adossada a la Tina núm. 5. La seva planta és de forma rectangular amb 2,40 m d'ample per 1,65 m de llarg. Els murs es realitzen amb pedra seca i, part de la coberta feta de falsa cúpula, es troba ensorrada. El gruix de les parets és d'uns 50 cm. La llinda que conformava l'entrada es troba a punt de caure i té unes dimensions de 110 x 40 x 13 cm. El broc de la tina no ha estat localitzat, probablement però, es trobi colgat a l'interior d'aquesta barraca. | 08182-234 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6952800,1.9126600 | 409520 | 4616516 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59633 | Tina del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-companyo | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La construcció és formada per una única tina i una barraca ubicada a l'entrada de la primera. La planta interior de la tina és circular menter que a la seva base exterior és rectangular. La part inferior de la construcció és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i tres finestres. L'entrada presenta els muntants verticals, actualment però, ja no en conserva la llinda. Igualment, ha perdut la coberta en la seva totalitat. El broc es localitza al cantó oposat a l'entrada, i queda emmarcat a l'interior del mur en un rectangle de 60 cm d'amplada per 90 cm d'alçada del que alhora en sobresurt la pedra que el conforma. El conjunt de la construcció es troba força deteriorat i a l'interior hi creix vegetació. | 08182-235 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6876600,1.9258600 | 410608 | 4615656 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem aquesta tina. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59634 | Tines del Camí del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-companyo | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La construcció se situa pròxima a Santa Creu de Palou. És formada per un grup de dues tines, amb dipòsit de planta circular i planta exterior en forma de vuit, i una barraca. La part inferior de la construcció és realitzada amb pedra i morter de calç i l'interior dels dipòsits està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió on es localitza la porta d'accés, comuna per a les dues tines i encarada al camí. L'esmentada obertura per l'accés té la mateixa amplada de baix a dalt i la llosa que fa funció de llinda n'ha desaparegut. La Tina núm. 1 presenta dues finestres i la Tina núm. 2 en té tres. Les dues cobertes s'han ensorrat completament. Els dos brocs s'ubiquen a la part posterior de la construcció i a l'interior de la barraca. La construcció es troba força malmesa i la vegetació l'envolta i hi creix a l'interior. Adossada a la part posterior de les tines localitzem una barraca realitzada amb murs de pedra seca i que ha perdut totalment la coberta. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 2,18 m de llarg. L'entrada es localitza al parament sud i té una amplada de 92 cm; se n'ha ensorrat la part superior i no presenta la llinda. El gruix de les parets és de 46 cm. A l'interior si observen els dos brocs de les tines a una distància entre ells de 280 cm; la pedra que els conforma sobresurt dels murs. A més, hi trobem pedres, de la pròpia construcció, i vegetació que hi creix. | 08182-236 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6861800,1.9264600 | 410656 | 4615491 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó seguint el camí avall a uns 200 metres i al marge dret veurem aquest grup de dues tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59635 | Tines del Boines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-boines | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada | Es tracta d'una construcció formada per dues tines i una barraca. Tot el conjunt forma un sol cos de forma quasi perfectament rectangular, de 4,70 m per 6,80 m, quedant les dues tines a l'interior de la mateixa construcció. La part inferior dels murs es feta amb pedra amorterada, corresponent als dos dipòsits, i la part superior és de pedra seca, de la que s'ha ensorrat gran part. Cal indicar la presència de fragments de peces ceràmiques (teules) inserides als murs, segurament durant la seva construcció. La coberta ha desaparegut totalment. L'entrada és comuna per a les dues tines i té una amplada de 130 cm; és construïda amb els muntants verticals, sobre els que recolzaria la llinda, en aquest cas inexistent. Descrivim les tines tenint com a referència la porta d'entrada i d'esquerra a dreta. La Tina núm.1 té el dipòsit amb planta circular. L'interior d'aquest és recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura; és possible que durant la seva construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter, iguals als de la filada superior. La Tina núm. 2 té el dipòsit amb planta rectangular i és de menor dimensió. El seu interior també es presenta enrajolat amb el mateix tipus de peces ceràmiques, en aquest cas completament planes. Els brocs d'ambdues tines es troben a la barraca ubicada a la part posterior. En aquest conjunt trobem una barraca de pedra seca i emplaçada al sud-oest. La seva planta és rectangular de 3,70 m d'ample per 2,40 m de llarg. La coberta, part superior dels murs i muntants per a l'accés s'han ensorrat. El gruix dels seus murs és de 50 cm. Té una finestra al parament nord-oest i al seu interior hi observem 2 amagatalls i els dos brocs de les tines. | 08182-237 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també en mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6872600,1.9309300 | 411029 | 4615606 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume, on deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans, continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó i, seguint el camí avall, a pocs metres, passarem pel costat de la tina del Camí del Companyó. Continuant pel mateix camí arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. En aquest punt, ens enfilarem riera amunt per un sender en molt mal estat i amb molta vegetació fins trobar una planura a pocs minuts on es troba aquest grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59636 | Tines de Cal Padre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-cal-padre | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | Les dues tines es troben en mal estat de conservació i en part enrunades. | Hi trobem dos grups de tines, independents entre elles, dues barraques i una edificació. Observant el conjunt per les portes d'entrada a les tines, descrivim les construccions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1, s'ubica dins una edificació davant de la Casa vella del Padre, a l'altre banda del camí. Aquesta, té el dipòsit circular tot i que el conjunt de l'edificació exterior és de planta rectangular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs corresponen als de l'edificació. La Tina núm. 2 es troba a uns 20 metres de la primera construcció, cap a ponent. La seva planta és de forma circular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra, força treballada i sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. La coberta n'ha desaparegut quasi per complert. Tot i això, la presència de dos troncs travats sobre els murs, fan pensar que diferents troncs col·locats paral·lels sobre aquests feien la funció de bigues, sobre les quals, es col·locaven lloses de pedra planes per a tancar així la tina. Per tal d'evacuar l'aigua segurament la coberta era a una o dues aigües. La porta d'accés és de forma rectangular i comença a un metre sobre el nivell del terra, n'ha desaparegut la llinda i en queden restes de frontisses. L'interior és ple de runa i voltat de vegetació. Edificacions auxiliars Una edificació auxiliar dins la que trobem la Tina núm. 1, i dues barraques per a la Tina núm. 2. L'edificació on s'ubica la primera tina és de planta rectangular i en l'actualitat el seu estat de conservació és força ruïnós. Consta de planta baixa, on trobem el dipòsit de la tina i una cambra amb volta de mig punt de pedra, on hi ha el broc d'aquesta. Sobre la planta baixa hi hauria una primera planta on s'ubicarien altres estances de l'habitacle. D'aquesta primera planta no en queda pràcticament res, ja que s'ha ensorrat i la coberta també n'ha desaparegut totalment. Tot el conjunt és construït amb pedra amorterada. Hi hauria un total de tres entrades per al conjunt de la construcció; una porta per a l'accés directe al dipòsit de la tina, una per a la cambra de 95 cm x 113 cm d'alçada i la darrera per a l'accés a les dependències de la primera planta. La Tina núm. 2 presenta dues barraques. La primera s'ubica a la part posterior de la tina. És de planta rectangular de 2,40 m d'ample per 2,50 m de llarg. Construcció de pedra ben carejada i amorterada. Ha perdut la totalitat de la coberta. Té la porta d'accés mig derruïda i presenta un encaix a un dels laterals per a una millor estanquitat al seu tancament. El gruix de les parets és de 53 cm. A l'interior i trobem el broc de la Tina i tres amagatalls. La segona barraca s'ubica a continuació de la primera i al cantó est. Construcció de pedra i coberta de falsa cúpula. És de planta semicircular amb 1'90 m al punt més ample per 2,30 m de llarg. El gruix de les parets és d'uns 45 cm. Té una finestra. Per a la porta d'entrada, de 77 cm x 153 cm d'alçada, té dues llindes; una d'exterior de 110 cm de llargada per 29 cm d'amplada per 16 cm de gruix i una d'interior. Dins la barraca i trobem tres amagatalls i una obertura que comunica ambdues barraques. | 08182-238 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6811000,1.9102100 | 409296 | 4614944 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix i, a uns 1.700 metres, arribarem a la masia de Cal Padre on se situen aquests dos grups de tines. Les tines es troben a mà dreta del camí al costat d'una petita planura quedant amagades per la vegetació. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59637 | Tina de la Pedrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-pedrera | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació ja que està quasi tota enrunada i mig desapareguda. | Tina situada al marge esquerre del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou, al costat d'una antiga pedrera. Es tracta d'una tina actualment pràcticament inexistent. En resta en peus part del mur que constituïa el dipòsit i alguns cairons. La resta ha anat desapareixent progressivament degut a que es troba al mateix tall del camí. | 08182-239 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6823600,1.9144700 | 409653 | 4615079 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-2.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre i, a uns 550 metres trobem aquesta tina, al peu del camí i costat mateix de la pedrera del Farell. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59638 | Tina de l'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-loliva | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | El conjunt de la construcció es troba en força bon estat, degut a un acurat treball durant la construcció. | La construcció és constituïda per una única tina i la seva barraca. La planta de la tina és circular. La part inferior és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. L'entrada, de forma rectangular, era formada per dues llindes, una d'interior i una exterior; la darrera es mostra partida i n'ha caigut una part (les mides de la llinda sencera eren 115 cm de llargada per 40 cm d'ample per 7 cm de gruix ). Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. A l'interior s'hi localitza una fusta encastada sota la coberta, un amagatall i les restes de dues frontisses senceres per a la porta. La barraca es localitza a la part posterior de la tina. És de planta rectangular amb 5,70 m d'ample per 3,40 m de llarg. Construcció feta amb pedra seca, amb blocs de pedra de grans dimensions i ben treballats. La coberta i la part superior dels murs han desaparegut. Gruix de les parets de 44cm. La porta d'entrada és de 106 cm d'amplada i presenta encaix a un dels laterals. A l'interior i tapat amb fang trobem el broc de la tina que queda emmarcat a l'interior del parament. Al voltant de la barraca s'observen restes de teules de ceràmica, aquestes podrien haver format part de la coberta de la barraca, o potser, van ser usades com a pegat. La vegetació hi creix a l'interior i el seu estat de conservació és força ruïnós. | 08182-240 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6817700,1.9047900 | 408846 | 4615024 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Can Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobem una cruïlla, agafarem el camí de la dreta que es dirigeix a Vallhonesta, deixant darrera el camí de Can Padre. Seguint pel camí i a uns 1.300 metres de la cruïlla trobem l'antiga casa de ca l'Oliva. Per accedir-hi continuarem camí amunt fins trobar un trencall a ma dreta molt poc practicat que ens durà fins la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 | |||||||
| 59639 | Tina Resclosa del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-resclosa-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina se situa al marge del camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció d'una única tina de planta, tan exterior com interior de forma circular. La part inferior d'aquesta és construeix amb pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i dues finestres que donen al camí. L'entrada és de forma rectangular i s'acaba amb una llinda de dimensions 150 cm de llargada per 46 cm d'amplada per 18 cm de gruix. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de pedruscall. El broc pel qual en sortia el vi es troba al cantó oposat de l'entrada, aquest queda emmarcat en un doble requadre de 90 cm d'ample per 80 cm d'alt que sobresurt del parament a dos nivells, el requadre exterior 40 cm i l'interior 30 cm. | 08182-241 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7313800,1.8970400 | 408272 | 4620540 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines es segueix pel camí que ressegueix el Llobregat fins a la passera que travessa el riu i es continua fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i continuant el trajecte agafant el camí de la dreta que passa al costat d'una antiga granja. A uns 950 metres veurem la Tina Solitària i a uns 100 metres més la Transformada. Prosseguirem pel mateix camí fins trobar-nos a uns 1000 metres de l'anterior, aquesta tina, situada al marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-16 08:42 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,05 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml