Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59621 | Tines de l'Escudelleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-lescudelleta | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Està format per 11 tines de planta circular i un total de set barraques. La part inferior de l'edifici que conté els cups de les tines és feta de pedra i morter de calç i tenen l'interior recobert de cairons vermells. La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són fets amb pedra sense material d'unió, on es localitzen les entrades de les tines que s'obren a llevant. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes on descansa la coberta de cúpula feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. Observant el conjunt per les portes d'entrada a les tines, descriurem les edificacions d'esquerra a dreta. El primer grup (A) és format per 4 tines situades en filera. Les entrades d'aquestes donen al mateix camí i els brocs dels dipòsits queden protegits per les tres barraques que formen part d'aquest grup. Les tines 1 i 2 tenen la peculiaritat de tenir l'entrada al dipòsit i sortida dels brocs a la mateixa vertical. Això és perquè la coberta de la barraca, on trobem els brocs, queda al mateix nivell que el terreny que permet l'accés a les entrades d'aquestes tines. La tina número 1 té una única llinda, de 135 cm de llargada per 40 cm d'amplada i 16 cm de gruix, la porta és de forma rectangular. La tina 2 té una llinda de 140 x 40 x 15 cm, la porta és també rectangular i havia perdut part de la coberta dels murs superiors que van ser reconstruïts en les tasques de rehabilitació. La tina núm. 3 té dues llindes, una exterior de dimensions 135 x 37 x 17 cm i una d'interior. La porta té forma arrodonida ja que a mida que creix en alçada les filades per a la confecció dels muntants es van aproximant. L'accés es realitza per sobre de la coberta de la barraca, igual que les anteriors tines. Té un amagatall i sota la cúpula s'observa un tronc encastat horitzontalment en el que si lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. El broc queda protegit per una barraca construïda en la seva part posterior. La tina núm. 4 té accés a l'entrada mitjançant una rampa feta de pedra i coberta amb sorra. Té dues llindes, una exterior de dimensions 135 x 37 x 14 cm i una d'interior i, sota la cúpula s'hi observa un tronc encastat horitzontal per lligar la corda. A 20 metres trobem el conjunt B de 6 tines. Les tres primeres tenen l'accés directe des del camí i les tres darreres des de l'interior d'una barraca comuna. Les tines 5 i la 6 tenen l'accés per sobre de la coberta de la barraca que protegeix els brocs. Amb una única llinda de 140 x 44 x 11 cm, per a la primera i una de 160 x 33 x 20 cm, per a la segona. La tina núm. 7 també té una sola llinda de 110 x 60 x 14 cm. La sortida del broc està situada al nord-est de la mateixa, a l'interior d'una petita construcció que la protegeix conjuntament amb el de la tina número 8. Presenta les restes d'una frontissa a un dels muntants d'accés i a l'interior hi veiem un amagatall, una finestreta i un tronc encastat sota la cúpula. Les portes d'accés a les tres darreres tines esmentades són de forma rectangular. Les tres següents tines tenen l'accés dins d'una barraca comuna. Les tines número 8, 9, i 10 tenen una única llinda de dimensions 140 x 50 x 14 cm, 120 x 50 x 14 i 125 x 40 x 14 respectivament. Les tres presenten una finestreta i la darrera tina, a més, té un amagatall, i conserva el tronc encastat sota la llosa que tanca la cúpula. La distancia que presenten entre les llindes i les lloses que cobreixen la cúpula és molt petita. A 11 m d'aquest grup hi ha la darrera tina del conjunt (C), que es troba aïllada de la resta de la construcció. El seu accés es fa pel mateix camí i el broc de sortida és protegit per la seva pròpia barraca. Té una única llinda de dimensions 160 x 60 x 18 cm, l'entrada és de forma rectangular i presenta les restes de les frontisses.</p> | 08182-223 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7003000,1.9046700 | 408862 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4 trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. Durant el trajecte passarem les tines del Bleda. A uns 2,2 Km observarem al peu del torrent, aquest important conjunt de tines. Per arribar-hi, continuem pel camí fins trobar a pocs metres un trencall a mà dreta que baixa el torrent. Baixem per aquest i tot seguit contemplarem aquest grup. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||
| 59622 | Tines del Ricardo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-ricardo | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades per iniciativa del Consorci de les Valls del Montcau. Es van fer també diversos treballs de consolidació d'estructures, arranjament de camins i restitució de senyalització durant 2012-14 a càrrec de Diputació de Barcelona (Ricardo, Bleda, Tosques i Escudelleta). | <p>Conjunt de 6 tines de planta circular i 2 barraques. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç, amb la part interior de la tina folrada amb cairons vermells. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, on es localitzen les entrades. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes, sobre el que s'assenta la coberta, feta de cúpula amb el mètode d'aproximació de filades, que està coberta d'una capa de sorra i pedruscall. Podem agrupar les tines en 3 grups, cada un format per dues tines; també hi ha dues barraques. El primer grup de dues tines tenen la peculiaritat de tenir l'entrada al dipòsit i sortida dels brocs a la mateixa vertical. És degut a què la coberta de la barraca, on trobem els brocs, al mateix nivell del terreny . La tina número 1 té una única llinda, que està esquerdada, de 63 cm d'amplada, 160 cm de llargada i 10 cm de gruix. La tina número 2 també té una única llinda, de 57 x 140 x 15 cm. Les dues tines es troben juntes. A 1,50 m trobem un altre grup de dues tines que també es troben juntes. Els seus brocs es troben mirant al torrent i queden emmarcats en un requadre interior al mur. La tina número 3 té una llinda de forma trapezoïdal de 60 x 170 x 13 cm; s'observa, sota la cúpula, les restes de les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. La tina número 4 es troba suposadament inacabada ja que no presenta l'enrajolat. A continuació trobem la tina número 5, que no conserva la teulada, però si es conserva en força bon estat els murs ja que es va rehabilitar. Queden les restes d'una frontissa que indiquen on anava la porta d'entrada i el cup de la tina es troba protegit per una reixa disposada al lloc on aniria el brescat. A 1,50 m es localitza la darrera tina del conjunt, la número 6. La seva entrada és construïda amb dues llindes, una d'interior i l'altre exterior (d'uns 90 cm de longitud ). És possible que durant la construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés el dipòsit de la tina, ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter i, la darrera filada de rajoles sembla més nova. El broc es troba protegit per una petita coberta. A l'interior de la segona barraca es conserva la base d'una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l'ús. És tracta de la pica sobre la que descansava l'estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca. Es troba en mal estat de conservació ja que està trencada en diversos fragments. Existeixen dues barraques al costat d'aquest conjunt. La primera s'emplaça sota de les entrades de les tines 1 i 2, de forma que queda semi-soterrada. La seva planta és de forma rectangular de 2,50 m x 7,00 m de llargada. La paret de l'esquerra és de pedra amorterada i la de la dreta s'utilitza l'aflorament de roca del terreny. La coberta de pedra i morter de calç és feta amb volta de canó i la porta és el mateix arc, tot i que només resta oberta la meitat esquerra i tapiada en pedra l'altra meitat. A l'interior, i a una distancia de 4,7 m entre ells, trobem els dos brocs del primer grup de tines situats al parament esquerre; així mateix un muret de mig metre d'alçada, paral·lel i a 70 cm del parament frontal i dret, del que se'n desconeix la seva utilitat; també hi ha un amagatall. La segona barraca és independent de les altres construccions. És de planta rectangular de 3,40 x 3,20 m. Els murs són de pedra seca i la coberta de falsa cúpula. La porta, de la que en queden les restes de les frontisses, té dues llindes, una interior de 140 x 44 cm i una exterior de 165 x 20 cm. El gruix de les parets és de 60 cm. A l'interior hi trobem les restes de la base d'una premsa; un prestatge al parament sud-est; un foc a terra a la cantonada sud; tres finestretes i quatre amagatalls</p> | 08182-224 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7010300,1.9116200 | 409442 | 4617155 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4 trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí cap a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. Durant el trajecte passarem les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment, a uns 2,80 Km de la carretera, trobem les d'en Ricardo. A uns 2,2 Km observarem al peu del torrent, aquest important conjunt de tines que es troben al llit del Flequer. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer i a Can Casassaies. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||
| 59623 | Tines del Camí del Flequer I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-i | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Grup format per dues tines de planta circular amb una barraca que comparteixen, i una edificació auxiliar darrere de les tines. Prenent el camí com a punt de referència, i observant el conjunt de cara, descrivim d'esquerra a dreta. La tina número 1 presenta la part inferior dels murs de l'edifici que conté els cups de les tines. Estan realitzats amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Es troba en força mal estat, mancant-ne rajoles, la part superior dels murs, i la coberta per complert. Al seu interior presenta runa i força vegetació. La tina número 2, està construïda igual que l'anterior, en manca igualment la part superior dels murs i la coberta. També amb presència de vegetació a l'interior. En ambdues, hi ha una rampa de pedra, coberta amb sorra, que en permet l'accés a la tina. En general el conjunt es troba en un estat força deteriorat. Formant part del grup hi ha una barraca i una edificació auxiliar. La barraca està construïda amb pedra seca i es troba en relatiu bon estat de conservació. La planta és rectangular, amb dimensions interiors de 3,60 m x 3,10 m d'amplada. La porta d'entrada té 1,40 m d'alçada per 0,70 m d'amplada, i presenta dues llindes, una interior i l'altre exterior. Al seu interior trobem diversos elements: s'obren els dos brocs de les tines; també tres fornícules als murs que feien la funció d'armaris o prestatges; dues estaques de fusta clavades al parament esquerre just al costat de l'entrada; i fent cantonada amb el parament continu, una xemeneia amb conducció dels fums independent i directa a l'exterior. La coberta de falsa cúpula és folrada exteriorment per sorra i pedruscall, i manca la llosa superior. Darrera les dues tines trobem les restes d'una altra edificació de pedra seca. Aquesta podia emprar-se com a refugi o habitatge en certes èpoques de l'any. És de planta irregular, amb unes dimensions de 3,80 m x 2,30 m d'amplada aproximadament. Els murs que resten en peus, fins una alçada de 1,40 m, són d'uns 0,60 m de gruix. Al parament sud-oest existeixen dos forats, tapiats amb morter de calç, que correspondrien a dues finestres, i al nord-oest s'ubica la porta d'entrada que tenia una amplada d'uns 0,80 m, on encara queden les restes de les frontisses d'una porta.</p> | 08182-225 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7014100,1.9130400 | 409560 | 4617196 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer el de l'esquerra i a Can Casassaies el de la dreta. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||
| 59624 | Tines del Camí del Flequer II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-ii | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Format per una tina aïllada que es situa al marge esquerre del camí que va a Cal Flequer. És una construcció de planta circular, amb la part inferior dels murs de l'edifici que conté els cups de les tines fet de pedra i morter de calç i l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina, en aquest cas, amb llinda única de 150 cm de llarg per 50 cm d'ample. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres sobre el que descansa la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades, i coberta per una capa de sorra i pedruscall. Una rampa de pedra, coberta amb sorra, permet l'accés a la tina. S'aprecien també, les restes de la construcció d'una barraca que tancava el broc de sortida de la mateixa, però de la que no queden vestigis.</p> | 08182-226 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7012200,1.9135200 | 409600 | 4617174 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Can Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines d'en Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer el de l'esquerra i a Can Casassaies el de la dreta. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines al peu del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||
| 59625 | Tines del Camí del Flequer III | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-iii | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Format per una tina aïllada que es situa al marge dret del camí que va al mas Flequer. La construcció és de planta circular. La part inferior dels murs és realitzada amb pedra i morter de calç i presenta l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior és feta amb pedra sense material d'unió, on es localitzaria l'entrada a la tina. El conjunt de la construcció es troba en força mal estat, havent-ne desaparegut la part superior del mur i la coberta per complet. La runa de la pròpia construcció omple conjuntament amb vegetació el fons de la tina, impossibilitant-ne la visió del broc, que tampoc es veu per la part exterior. Tot i el deteriorat estat en el que es troba, podríem suposar que l'entrada a la tina donava al camí d'en Flequer i el broc de sortida cara al torrent del mateix nom. La pedra amb la que ha estat construïda es troba molt deteriorada essent molt trencadissa. Es tracta d'una única tina sense cap tipus d'edificació auxiliar.</p> | 08182-227 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7011100,1.9139300 | 409634 | 4617161 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al quilòmetre 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí cap a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins. El de l'esquerra a Cal Flequer i el de la dreta a Can Casassaies. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||
| 59626 | Tines de les Balmes Roges | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-balmes-roges | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6.</p> | XVIII-XIX | L'estat general de conservació és correcte, tot i que hi ha parts de les tines i les barraques que tenen manques d'elements i es troben plenes de runa. La resta de la balma té runa a l'interior. | <p>Aquest conjunt de tines estan obrades aprofitant la balma com a sostre i com a paret. Conjunt format per dos grups de tines separades 42 m entre elles. El primer grup situat a la banda oest està format per dues tines, una barraca i una construcció auxiliar de planta rectangular. Les dues tines són de planta circular, construïdes en pedra amorterada i en alçada arriben just sota la roca de la balma. El dipòsit és revestit amb cairons amb morter de calç. L'entrada es fa des de la part superior de la barraca central, a través d'obertures rectangulars sense llinda i des del sostre de la barraca a través d'una rampa d'accés de terra i pedra situada al lateral de la tina número 2. La tina núm. 1 té una fondària de 2,40 m i un diàmetre de 2,08 m, presenta una finestra a la part superior. La tina núm. 2 fa 1,92 m de diàmetre i 2 m de fondària. Ambdues estan separades per una barraca al mig en la que s'obren les boixes al seu interior, estan emmarcades amb pedra carejada. La coberta de la barraca és plana i lleugerament inclinada feta amb lloses de pedra, i forma un replà per poder abocar el raïm a través de les obertures que se situen a la part superior. El segon grup de tines està situat a la banda est de la balma, format per una tina i una barraca situades dins una edificació auxiliar que aprofita la balma per al tancament en la part més profunda (5 m) i ampla (24,20 m), està delimitada per un mur exterior amb una porta d'accés al recinte, 232també alberga les menjadores, cosa que indica que es podria haver utilitzat per guardar-hi ramats. La tina núm. 3 és de planta circular, de 2 m de diàmetre i el seu broc dóna a l'interior d'una construcció de planta quadrada annexa a la tina adossada al cantó oest. Per a l'accés al dipòsit hi ha una rampa de pedra coberta amb sorra. El mur del dipòsit és de pedra i morter de calç i presenta l'interior revestit de cairons. El conjunt presenta 2 barraques i 2 edificacions auxiliars. Al primer grup hi trobem una barraca ubicada entre les dues tines, i una edificació auxiliar adossada a l'est de la tina núm. 2. Ambdues empren l'aflorament de la roca com a parament nord. La barraca de planta rectangular fa 1,55 x 2,50 m. Els murs són de pedra seca i la coberta és amb volta amorterada, plana a l'exterior. L'entrada de 75 x 130 cm, amb dos muntants verticals i la llinda en arc rebaixat. Al seu interior observem un amagatall al parament oest; una banqueta de 70 cm d'amplada al llarg de tot el parament nord, i els dos brocs de les tines, cadascun d'ells emmarcat en un quadre de pedra. L'edificació auxiliar és de planta rectangular (3,80 x 2,15 m). Els murs són de pedra amorterada sobre els que recolza el voladís que pren contacte directe amb la roca de balma. El gruix de les parets és de 43 cm. La porta d' entrada de 130 x 200 cm d'alçada, té dos muntants verticals sobre els que reposen dos troncs fent la funció de llinda. Al segon grup a dins la balma hi trobem una barraca, a la banda oest de la tina, i altra edificació auxiliar on queden incloses la tina i la barraca. La barraca és de planta irregular (1,90 m d'ample per 2,60 m de llarg). El seu parament est correspon als murs de la tina; el nord i l'oest a la pròpia roca i el sud fet amb pedra amorterada. La coberta és plana i feta amb troncs de fusta com a bigues i lloses de pedra planeres de grans dimensions a sobre. El gruix del parament és de 47 cm. L'entrada, de 65 x 130 cm, presenta encaixos al muntant esquerre i te llinda de pedra de 90 x 17 x 38 cm. L'edificació auxiliar tanca al sud amb un doble mur de pedra amorterada d'uns 70 cm de gruix i 24 m de longitud. Tanca a l'est amb la pròpia balma davant la qual s'enfila un mur de pedra mig enrunat. Al N queda tancat amb la mateixa roca, i a l'oest amb la roca i un petit tram de mur. Al mur que tanca pel sud hi ha una obertura que tancada posteriorment. A l'interior hi ha la base de pedra d'una premsa per al vi a l'inici de la rampa i una menjadora al parament est.</p> | 08182-228 | Serra de Puig Gili | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.6924800,1.9195600 | 410090 | 4616197 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Rates-pinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Seguirem el camí fins arribar a un trencall on el camí de l'esquerra ens duria fins la Vall del Flequer i on es troba la tina de l'Olla. El deixarem darrera continuant pel mateix fins arribar a un trencall a mà esquerra que ens durà directament al conjunt de tines de les Balmes Roges. En el mateix recinte interior de la balma i a prop de la tina núm. 3, hi trobem la base d'una premsa de pedra i el forat on es recolzava la biga a la paret de la balma, i que encara conserva una biga ubicada en aquest lloc, tot i que no sembla pertànyer a la premsa. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||
| 59627 | Tines del Docte grup 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-docte-grup-1 | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6.</p> | XVIII-XIX | L'estat de conservació general és dolent i els dos conjunts actualment es troben mig tapats per la vegetació. | <p>Tina més propera a l'antiga casa de ca la Miquela i a la pedrera. Està format per tres tines de planta circular (tina 1, 2 i 3) i tres barraques de planta quadrangular que es troben en un desnivell del terreny, de manera que la porta de la tina queda al nivell superior d'un costat i la de la barraca al nivell inferior de l'altre costat. La part inferior de l'edifici que conté els cups és feta amb pedra i morter de calç i la superior amb pedra seca sense morter, cobertes amb volta. Sobre els murs s'estén el voladís, fet de pedres més planes, i la coberta de cúpula feta amb el mètode d'aproximació de filades amb una capa de sorra i pedruscall al damunt. L'entrada a les tines es troba a la part superior, obertes a migdia, i es conserven les llindes, una d'elles amb una inscripció. Observant el conjunt de cara a les portes d'entrada de les tines, descrivim les edificacions d'esquerra a dreta. La tina número 1 ha perdut la coberta. La tina número 2 té dues llindes; l'entrada s'estreny per emmotllar-se a la mida de les llindes. Al dessota de la coberta hi ha un tronc encastat on es penjava la corda que servia per subjectar-se mentre es trepitjava el raïm. L'interior del cup presenta encaixos a la cinquena i a la setena filada de cairons. La tina número 3 té dues llindes, una exterior amb la data 1873, i altra interior. Al mur oposat a l'entrada hi ha una finestra. Les boixes de les tres tines es localitzen a l'interior de les barraques que es troben oposades a les portes. Aquestes barraques són de planta rectangular i no conserven les cobertes que serien a un vessant. Cada grup de tina i barraca és independent dels altres, tot i que es troben una al costat de l'altre. L'interior dels cups de les tines està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Hi ha un altre grup molt proper que es troba dins el terme municipal de Mura.</p> | 08182-229 | Camí de la Santa Creu de Palou | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.6825500,1.9201500 | 410126 | 4615094 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El conjunt de tines del Docte es troba al peu del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou venint d' El Pont de Vilomara. Camí de Santa Creu de Palou a Cal Padre. Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 cal prendre el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre, la tina de la pedrera i, a uns 480 metres trobem a aquest grup de tines. Molt a prop hi ha un altre grup format per tres tines i restes de tres barraques, que porta el nom de Tines del Docte grup 2, i que es troben dins el t.m. De Mura. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||
| 59443 | Barraca de Ca n'Arbocet nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-ca-narbocet-nou | <p>RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.</p> | XIX | En parlar amb el propietari del terreny, sr. Josep Fitó, ens explica que donada l'antigor de la barraca, i veient algun moviment estructural, va decidir restaurar-la. Amb una retro-excavadora va descalçar tot el marge posterior on estava recolzada per poder-la consolidar. Va refer totes les juntes amb morter de calç. A la façana principal va consolidar les llindes i els brancals tan pel que fa a l'aixopluc per l'animal de càrrega com per l'estança del pagès pròpiament dita. Les llindes han estat substituïdes per una bigueta de ferro i els brancals són totalment rectes per a les dues obertures. El terra s'ha arrebossat amb una xapa molt fina de ciment. La coberta de lloses planes de l'aixopluc s'ha lliscat amb ciment de calç per consolidar-lo i evitar filtracions. El cobriment de terra es manté intacte gràcies a la presència d'una planta anomenada Iris pallida (un gènere de plantes amb flor monocotiledònies de la família de les iridàcies). | <p>Barraca de pedra seca situada en un marge, al costat d'un bancal sembrat de vinya i arbres fruiters de Ca n'Arbocet Nou. Es tracta d'una construcció de planta doble, composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma rectangular de 5,00 metres de façana per 3,8 metres de profunditat. A la dreta hi ha l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a l'esquerra, l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura interior troncocònica, amb coberta de filada de lloses. L'estança mesura 0,70 metres d'amplada per 1,43 metres d'alçada i una fondària total de 3 metres. El gruix dels brancals és de 0,45 metres i per sobre s'ha col·locat una nova llosa de pedra ben retallada que fa funció de llinda. Originàriament, els brancals tenien la forma d'arc característic de les construccions dobles amb aixopluc per fer passar el cos de l'animal. Al fons, hi ha la menjadora, feta al damunt d'un muret de 0,80 metres d'alçada per 0,70 metres de fondària amb un tronc d'alzina per donar profunditat i poder-ho posar el farratge per l'animal. La barraca pel pagès, aprofita el mur de construcció mitjaner. És de planta quadrangular, de 2,40 per 2,05 metres (mesures preses a l'interior). La coberta és de volta per aproximació de filades. El gruix dels murs és de 55 cm. Els brancals o muntants són verticals, fets amb blocs de pedra força ben escairats. La llinda ha desaparegut; al seu lloc s'hi ha col·locat una bigueta de ferro. La porta mesura 1,08 metres d'alçada per 0,75 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada a l'oest que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Te un tinell arran de terra. La barraca està orientada al sud. La seva ubicació original era adossada a un marge que ha desaparegut per ampliació del bancal, quedant la barraca als quatre vents. Per aquest motiu la façana posterior no està ben alineada. Tot el conjunt ha estat consolidat i la pedra rejuntada amb morter. Un cop reforçada la coberta s'hi ha plantat Iris pallida (un gènere de plantes amb flor monocotiledònies de la família de les iridàcies). També s'ha arrebossat el terra amb una xapa molt prima de ciment per evitar que els animals hi puguin establir el cau. Al costat dret de la façana principal s'hi ha col·locat un rellotge de sol de sèrie. La barraca està orientada al sud. Molt a prop de la barraca hi ha una cisterna o dipòsit de planta rectangular que mesura 0,90 cm d'amplada per 1,80 metres de llargària i 1,50 metres de fondària (mides preses a l'interior). Ja no conserva la coberta per aproximació de filades però ha estat restaurat i disposa d'una coberta moderna per tal d'evitar que hi entri la fullaraca o hi pugui caure un animal. Recull les aigües pluvials a partir de la restauració de les antigues canalitzacions antigues.</p> | 08182-45 | Ca n'Arbocet nou | <p>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</p> | 41.7115700,1.9256900 | 410627 | 4618311 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59443-foto-08182-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59443-foto-08182-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59443-foto-08182-45-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2024-04-12 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3040. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||
| 59685 | Santa Magdalena del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-del-pla | AA. VV. (1988). Darreres intervencions del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona a la comarca del Bages; dins Dovella, núm. 26, pp.47-51. AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AGUILAR I GUILLÉN, A. (1991). 'Recerca arqueològica a Santa Magdalena del Pla (El Pont de Vilomara, Bages)'. A: Actuacions en el patrimoni edificat medievali modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica: II. La recerca arqueològica. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1991. (Quaderns científics i tècnics; núm. 3), pp.155-161. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Castell de Rocafort; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 355-356. | XI-XII | Restaurada entre 1985 i 1987 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. | Capella situada dins el clos del cementiri del poble, orientada est-oest. Consta d'una única nau amb volta de canó lleugerament apuntada; i amb absis semicircular, tan ample com la mateixa nau, i sense decoració exterior. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i s'obre a la nau mitjançant un arc toral que divideix la nau en dos trams. La porta d'accés s'obre al mur de migdia. Està formada per un arc de mig punt dovellat, amb una llinda de descàrrega al damunt. | 08182-287 | Passeig de la Pau, s/n | Aquesta església estava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc conegut com Vilomara, com una capella rural, dedicada a Santa Maria. Durant uns segles fou propietat del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Vilomara (Villa Amara)es documenta per primer cop l'any 982. Quan Llop Sanç entra de monjo a Sant Benet de Bages, l'any 1077, l'església ja existia. La donació que en aquell moment fa, es confirma el 1118, en la donació d' Ermessenda, vídua de Berenguer d'Ulció, i Elisenda, filla seva. L'església apareix sovint en documents del segle XIII amb el nom de Santa Maria del Pla. Després oscil·la entre Santa Maria i Santa Magdalena; i, finalment, s'imposa el darrer. | 41.7041300,1.8718700 | 406139 | 4617542 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Durant la restauració de 1985, el campanar vell fou desmuntat i es substituí per un d'exempt, a la dreta del tester, fet en ferro i coure que conté la campana antiga. | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59527 | Tines de la Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-casa-nova-de-sant-jaume | AA.DD (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÈ, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XVIII-XIX | Modernament per consolidar alguna esquerda en la estructura s'hi ha col·locat ciment. | Conjunt de cinc tines adossades, sense barraca, ubicades a peu del camí que va del nucli del Pont de Vilomara cap a la Casa Nova de Sant Jaume. Al darrera mateix hi ha un camp de conreu de cereals i l'antic mas, mig enderrocat. Estan adossades les unes amb les altres formant una pla rectangular. El terreny on es van construir aprofitava el desnivell del marge que oscil·la entre dos i quatre metres d'alçada aproximadament. No es conserven cap de les barraques, que estaven adossades a la part posterior, a tocar de la feixa. Les boques d'entrada estan protegides per retalls de malla electrosoldada emprats en els forjats i paviments. Els muntants o brancals són verticals amb llinda simple, plana i de fusta. Els murs estan construïts amb pedra irregular, de mida gran i mitjana reforçada amb pedruscall, lleugerament desbastada. Els paredats estan collats i arrebossats amb morter de calç. Només una d'elles, conserva la coberta. Les altres estan envaïdes per l' heura (Hedera hèlix). La tina I, més pròxima a la casa, és de planta rodona. Conserva el marxapeus i una sola llinda, plana. L'accés mesura 1,50 metres d'alçada per 1,25 metres d'amplada. El gruix de murs és de 0,55 metres. La coberta és per aproximació de filades amb la clau de volta visible. Conserva un tronquet encastat pels seus dos extrems per sota la cúpula. A l'interior hi ha el dipòsit, de planta rodona que mesura uns 3 metres de fondària, amb els cairons (40 x 40 cm) força malmesos. A l'interior hi ha brutícia. La tina II està adossada a la núm. I i a la núm. III. És de planta circular. No conserva ni els brancals ni la coberta però els cairons estan en molt bon estat. Al seu interior hi creix una figuera. Les tines núm. III, IV i V estan incorporades dins d'un edifici de planta rectangular, amb coberta a un sol vessant, de teula àrab i bigam de fusta de la qual gairebé no en queda res. Les tines núm. III i IV tenen una planta rectangular però al seu interior hi ha dos dipòsits compartimentats. Es pot observar perfectament l'arrebossat dels murs per impermeabilitzar el dipòsit i els cairons estan molt ben conservats. S'hi accedeix per la mateixa porta de la qual es conserven els brancals i el marxapeus en molt bon estat. La tina núm. V presenta una planta rectangular de les mateixes característiques que les anteriors. Destaca la llinda de fusta que encara es conserva. Al seu interior hi creix un arbre. | 08182-129 | Casa Nova de Sant Jaume | La masia formava part d'una gran pairalia dedicada a la viticultura. | 41.6952000,1.8914300 | 407753 | 4616529 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Malgrat haver desaparegut les barraques, no es pot accedir a les boixes degut a la gran quantitat d'esbarzers que han creat una barrera infranquejable. Les portes no es conserven però hi ha restes de peces pertanyents a les frontisses i als encaixos fets als brancals.Sembla que aquestes mateixes bardisses i l'heura cobririen un altre grup de tines, que per altres fonts sabem que podrien ser-ne tres més. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59681 | Sant Pere d'Oristell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-doristell | AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV (1984). El Pont de Vilomara i Rocafort ; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 38-39. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XIII-XIX | la dovella central del portal està partida; el campanar està lleugerament inclinat. | Petita capella rural, sota l'advocació de Sant Pere, situada a poc menys de 200 metres a llevant de Ca n'Oristrell, damunt una petita elevació rocosa del terreny. Està orientada de ponent a llevant. És d'una únic a nau de planta rectangular, amb volta de canó i reforçada per un arc faixó que es recolza sobre un petit estrep. L'absis és recte i la porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Destaca el portal de mig punt dovellat i al seu damunt un petit ull de bou. La dovella central porta la inscripció de l'any 1858, que és la data de la darrera reforma. Culmina la façana, a la seva part central, el campanar, de planta quadrada i coberta piramidal, amb una creu al vèrtex. Només s'obre a la façana de ponent i a la de llevant, les altres dues són murades. Un banc de pedra adossat als murs, envolta l'ermita. Els carreus són irregulars i units amb argamassa, força ben disposats en filades. S'observa amb claredat que fou sobrealçada i s'hi afegí un petit cos a migdia per destinar-ho a sagristia. A l'interior, una motllura recorre la part superior de la nau. Les parets estan enguixades, a excepció de la capçalera, que s'ha deixat la pedra vista. Abans de la guerra civil, hi havia un cor de fusta alçat, a l'entrada. | 08182-283 | Ca n'Oristrell | L'església apareix citada ja l'any 1230 i 1291 com a Sant Pere de la Torre. En la primera data s'esmenta l'existència d'un altar dedicat a Sant Joan. Es trobava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc d'Oristrell, que és una evolució del d'Ullastrell. Aquest nom es documenta des de l'any 966 com a Villa Ullastrello. Depenia de Santa Maria de Rocafort. | 41.7091400,1.9061300 | 408996 | 4618061 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ha sofert diverses modificacions que dificulten la identificació dels elements constructius més antics.L'actual propietari, a l'igual que el seu pare, s'hi va casar. Els bateigs de la família s'han fet a l'església parroquial de Rocafort.S'hi cantaven els goigs a llaor de Sant Pere. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59686 | Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-rocafort | AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV (1984). El Pont de Vilomara i Rocafort ; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 38-39. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XVI-XVII | Església de finals del gòtic construïda damunt l'edificació romànica. En aquest moment es capgira l'orientació. El temple romànic tenia una orientació est-oest i la nova església la té nord-sud. Consta d'una única nau amb transsepte i un absis poligonal. La coberta és de volta de canó lleugerament apuntada. En el segle XVII, probablement el 1646, se li afegeixen dues capelles al costat de llevant. La porta d'accés es troba a la façana de migdia, formada per un arc de mig punt amb petites dovelles regulars. Fou refet de nou, ja que l'original gòtic fou enderrocat durant la Guerra Civil (1936-39). Al seu damunt, s'obre un ull de bou. El segon ull de bou, que s'obre en aquesta façana està desplaçat a llevant. També hi ha una petita obertura o finestra delimitada per quatre pedres, una a cada costat. Destaquen de la façana un rellotge de sol canònic, al costat de la porta, i un rellotge de sol tradicional. A la part septentrional, adossat a l'absis, hi ha el campanar de torre i planta quadrangular, amb coberta piramidal de teules; amb una obertura a cada costat. A l'interior, hi trobem un cor, al que s'accedeix per l'actual sagristia, desplaçada del lloc original. Les parets d'aquesta estan totalment decorades per un mural expressionista, obra d'Àngel Millàn Rigol, fet l'any 1994. També poden veure's diverses làpides sepulcrals dels segles XVII i XVIII i una fornícula gòtica decorada. Entre 1964 i 1990 comença un llarg procés de recuperació de l'església, malmesa a partir de la Guerra Civil. La façana es repica i es deixa de pedra vista, igual que l'interior. Es refà un nou campanar i s'instal·len noves campanes. Es restaura el rellotge de sol i es desplaça el sarcòfag del seu lloc originari. De tots els elements, el més destacable és el sarcòfag de Pere de Sitjar, darrer senyor de Rocafort, construït en el segle XIV per Berenguer Ferrer. | 08182-288 | Plaça de l'Església, s/n - Rocafort | Aquesta església estava dins l'antic terme de Néspola primer, i del castell de Rocafort després; al lloc que s'anomenava Palau Aveza. Inicialment apareix com a sufragània, però aviat adquireix la categoria de parròquia que encara conserva. Fou una fundació comtal, i era propietat dels senyors del castell fins que aquest passà a mans del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Palau Aveza apareix amb diferents grafies durant molt de temps, fins que el nom de Rocafort s'imposa, primer al castell i després a l'església. | 41.7170600,1.9363300 | 411520 | 4618909 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-3.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fins l'any 1854, el cementiri de Rocafort estava davant mateix de la porta d'entrada a l'església. Aquell any s'acorda traslladar el cementiri a l'actual ubicació. | 93|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59667 | Ca n'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliva | AA.VV (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed. El Farell edicions. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 149, 150 i 271. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Dins la col·lecció'Quaderns' núm. 6. Ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. http://torcularium.blogspot.com.es/2015/03/tina-de-loliva.html | XVI-XIX | Enrunat. No conserva la coberta. | Mas ubicat al sud del terme municipal, en una elevació al vessant esquerra de la Riera de Santa Creu, per sobre de l'indret conegut amb el nom del Pla de la Mandra, que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. El seu estat és ruïnós; sobretot a partir de l'incendi de 1985 que en cremà postes i bigues. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència del mas. En resten els murs que delimiten el perímetre amb un finestral del qual es conserven els brancals, el llindar i la llinda, de pedra ben escairada. Sembla tenir una planta irregular adaptant-se al desnivell natural del terreny. Destaca un mur de grans dimensions i gruix considerable amb contraforts, al qual sembla que s'hi accedia per unes escales que encara s'observen parcialment per la part de llevant. Podria tractar-se d'una torre de planta quadrada, com mostra una fotografia realitzada des del darrera de la casa. Al costat mateix de l'edifici es conserva una tina amb la barraca. Uns metres endins el bosc, hi ha una construcció de planta rectangular, parcialment ensorrat, amb el mur encarat a llevant amb uns tinells col·locats de manera regular en tota la seva llargària, que podrien correspondre a unes arneres. També en resten els brancals de pedra ben escairada d'una porta. L'edifici podria haver estat emprat com a graner o com a estable. Està envoltat de pi i brolla de romaní que dificulten el seu accés. | 08182-269 | Camí de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta | Un pergamí del segle XV es parla de que un tal Ponç de Comarodona fa donació a Pere d'Oristell del mas que ell té anomenat de les Oliveres, situat al terme de Sant Jaume de Vallhonesta. El nom d'Oliveres seria el mateix amb el qual es coneix avui, ca n'Oliva. | 41.6818500,1.9049400 | 408859 | 4615033 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També es coneix com a ca n'Oliver. Al costat del mas hi ha una tina. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59736 | Tina de la Baga de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-baga-de-casajoana | AA.VV. (2005) Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed Farell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ https://www.google.com/maps/d/viewer?hl=ca&mid=1V7gzthmRa-dcGrW05xHIQ-7Wc1s&ll=41.713905048079326%2C1.8840854828285956&z=19 https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/tina-de-la-baga-de-casajoana | XVIII-XIX | ha perdut la coberta. | Tina aïllada amb barraca adossada, de planta circular. Conserva part de l'alçada dels murs però no la teulada. També conserva el dipòsit recobert de cairons de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La construcció està situada aprofitant el desnivell del terreny. Al costat hi trobem la barraca, de planta rectangular, possiblement cobert amb teulada a un sol vessant. A l'interior hi ha la boixa de la tina. | 08182-338 | Entre la urbanització River Parc i La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt, que marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el segle XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar el nostre país. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7137700,1.8846400 | 407215 | 4618598 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest conjunt de tines no s'esmenta en la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del consorci de les valls del Montcau (2005). Ha estat identificada per Jordi Griera-Cors. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59737 | Tina del camí d'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-cami-doristrell | AA.VV. (2005) Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed Farell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ https://www.google.com/maps/d/viewer?hl=ca&mid=1V7gzthmRa-dcGrW05xHIQ-7Wc1s&ll=41.713905048079326%2C1.8840854828285956&z=19 https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/tina-del-cami-d-oristrell | XVIII-XIX | Ensorrament parcial de cobertes i murs. | Tina aïllada amb barraca adossada, de planta rectangular. Conserva part de la teulada, a un vessant i amb l'accés a la tina, oposat al de la barraca que es troba en un nivell inferior. Al costat hi ha la barraca, també de planta rectangular, que disposa d'una porta amb llinda recta. A l'interior s'hi pot veure la boixa per buidar la tina. | 08182-339 | Can Oristrell | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt. Aquest marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, per la presència de tines a totes les cases i també al bell mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el segle XIX. Del segle XIV hi ha moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona La primera documentació on s'esmenta l'existència de tines en el sector del Bages data del segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7086400,1.8987400 | 408381 | 4618014 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest conjunt de tines no s'esmenta en la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del Consorci de les Valls del Montcau (2005). Ha estat identificada per Jordi Girera-Cors. Eloi Font ho va publicat al seu web. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59708 | Pi de maig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-maig | AMADES, Joan (1988). Costumari Català. El Curs de l'any. Vol. III. Corpus - Primavera. Pàg. 356 a 372 1i 908 Ed. Salvat Editores. Barcelona BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. VILARRUBIAS, Daniel; TALAVERA, Marc (2013). La Festa de l'Arbre de Maig a Igualada, dins Revista d'Igualada, núm. 43. Ed. Revista d'Igualada. Anoia. Abril, pàgs. 40 a 51. | XVII-XX | Manifestació no vigent | Tradició desapareguda que consistia en la 'plantada' d'un pi, prèviament tallat a muntanya, a la plaça del poble, (actualment plaça de Catalunya). La celebració començava la nit abans del Roser de Maig. Els joves anaven a Talamanca a serrar l'arbre, ja que tenien fama de ser els més bells. L'esporgaven deixant unes branques formoses a la capçada i en treien l'escorça. En acabat, el duien a braços cap al poble seguint un ritual molt específic: els portants s'aturaven en uns llocs fixes, per reposar i menjar un xic. En arribar a la plaça, el clot per encabir-lo ja estava a punt. Allí es dreçava, amb un pom de roses al capdamunt, i s'assegurava fermament per evitar ensurts ja que el pi restaria uns quants mesos fins que no el traguessin, després del 8 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Roser. S'encerclava amb una catifa de flors i durant el tot el dia es ballava i cantava al seu voltant . A la tarda hi havia competicions entre els més atrevits. El tronc s'havia empastifat amb una bona capa de sabó que el feia lliscós. El que arribava dalt, s'empotava un pollastre com a premi. El dia de la Mare de Déu, tot el poble reunit per a la celebració, es tallava a trossos i es venien. Els diners de la venda es destinaven a obres benèfiques i a la confraria. | 08182-310 | Rocafort | Com en altres indrets de Catalunya, l'Arbre de Maig, havia estava íntimament relacionat amb la festa de la Mare de Déu del Roser . Segons Joan Amades, des d'època medieval. Originàriament es tractaria d'una tradició lligada al món rural. L'element central seria un arbre, en el cas de Rocafort, un pi al voltant del qual es desenvolupava tota la festa. A partir del sacrifici d'aquest arbre i els diferents actes rituals al seu voltant, es demanava per intersecció de la Mare Naturalesa prosperitat i abundància. | 41.7164100,1.9357100 | 411467 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A Igualada, la festa del Pi de Maig, està íntimament relaciona amb la confraria del Roser i la capta d'unes dones anomenades majorales del Roser que aprofitaven qualsevol celebració per oferir unes flors i passar la bacina tot recollint uns dinerets. Una de les documentades és el llevat de taula que en el cas de Rocafort s'ha documentat a la Festa Major. Josefina Oliveras parla de la captació de diners per la confraria, durant el llevat de taula (Festa Major) i el Pi de Maig, però no s'ha pogut documentar oralment cap notícia relacionada amb una hipotètica Confraria del Roser. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59540 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac | AMBRÓS I MONSONÍS, Jordi (1998). Text normatiu. Modificació del Pla Especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Diputació de Barcelona. LORENZO, C.; FERNANDEZ, I. (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Ed. Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pla d'ús públic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. | El parc vetlla per mantenir i assegurar els valors de caire educatiu, recreatiu i d'interès científic, a partir de l'aprofitament controlat dels recursos del parc i l'activitat dels seus habitants. | El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són, Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. Està format per dos massissos imponents dels quals en rep el nom. Ambdós conflueixen al Coll d'Estenalles. A Sant Llorenç de Munt, destaquen els cims del Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada. A la Serra de l'Obac, sobresurt el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals: el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. A més a més, és entre les capçades dels dos cims més alts que transcorre la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit i aquest clima condiciona la vegetació i la fauna. Fins els 600 metres d'altitud predominen les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que en les zones obagues poden ésser substituïts o conviuen amb la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. En el parc hi ha presència de l'ocupació humana des de la Prehistòria. Molts dels nuclis antics s'han originat a l'Alta Edat Mitjana. I a més a més de capelles, ermites, grans masos abandonats, monestirs tenim un altre tipus de patrimoni més de caire popular i no menys interessant que demostra la interacció de l'home en el paisatge. Parlem de les construccions de terrasses per plantar-hi vinya i de les barraques de vinya, de les tines on en trobem una gran representació a la Vall del Flequer, dels trulls, de les restes de carboneres, de pous de glaç, de forns de calç i forns d'obra i de les fonts i construccions relacionades amb l'aigua. | 08182-142 | El Pont de Vilomara | L'any 1932 la Generalitat republicana incorpora aquest espai en el planejament, degut al seu valor paisatgístic i natural, constant ja la necessitat de protecció. L'any 1936 s' inclou en un sistema de parcs naturals provincial establert pel pla General d'Ordenació de la Província de Barcelona. Des del 1972 el massís de Sant Llorenç està protegit per un Pla especial d'ordenació que ha promogut la Diputació de Barcelona, dictant mesures legals de protecció i conservació en un Pla d'Ordenació fet per la Diputació de Barcelona i delimitant l'àrea del parc. L'any 1982, s'aprova la revisió del Pla General ampliant a 9.638 ha. L'any 1987 la Generalitat aprova el decret que permet acomplir al parc les exigències de la Llei d'Espais Naturals (106/1987 de 20 de febrer, pel que es crea el Parc). Actualment, després d'una darrera ampliació de protecció (decret 328/1992 de 14 de desembre), el Pla especial arriba a les 13.694 hectàrees, distribuïdes en 12 municipis de tres comarques diferents. A la comarca del Bages, Monistrol de Calders, Mura, El Pont de Vilomara, Talamanca i Sant Vicenç de Castellet. Al Vallès Occidental, Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Terrassa. | 41.6908100,1.8994900 | 408418 | 4616033 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el parc té un Centre d'Informació ubicat al nucli de Rocafort. Allí s'hi pot veure una exposició permanent titulada 'Les tines al mig de la muntanya' que explica en imatges tot el procés de preparació del terreny per al cultiu de la vinya i els elements patrimonials relacionats amb l'ofici de vinyataire. La Diputació de Barcelona té en propietat un 45% de la superfície protegida. Des de l'any 1994, el Parc està agermanat amb el de Huétor (província de Granada), amb el que manté un pla de treball triennal. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59677 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de la casa des de fa generacions. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08182-279 | Ca n'Oristrell | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.7093000,1.9040400 | 408823 | 4618081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59678 | Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP | Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. | 08182-280 | Riu Llobregat | El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. | 41.7069900,1.8716200 | 406122 | 4617860 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||||
| 59679 | Zona de nidificació de l'abellerol (Merops apiaster) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-labellerol-merops-apiaster | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ | En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. | S'ha detectat un gran nombre de nius als torrents i rieres de Rocafort, però també als marges de feixes i camins o corriols de terra, de les propietats del Mas Casassaies, de Ca n'Arbocet, Ca n'Oristrell, de Can Serra de l'església, o Can Prat, on l'abellerol no té por de conviure amb els seus propietaris. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als 8 cm i fins a dos metres de fondària, com un túnel, que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per a nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. La seva alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles, i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses (uns 32 grams diaris), regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. El seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils com les serps que ataquen directament els nius. | 08182-281 | Rocafort | 41.6954500,1.9396000 | 411762 | 4616506 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de les espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59734 | Bauma de Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-de-can-serra | AYMAMÍ i DOMINGO, Gener (2010). Breus notes sobre el trogloditisme a la comarca del Bages. Dins, revista Dovella, tardor-hivern, pàgs. 5 - 15. | XVII-XX | Regular. Com qualsevol element geològic, cal fer atenció als despreniments. | Bauma obrada amb restes de murs realitzats en pedra seca i encaixos de bigam. La part central és la més ampla, mesura uns quatre metres de fondària, mentre que la llargada és d'uns quaranta metres. La roca, composta de gresos i conglomerats presenta a la part superior, un seguit d'encaixos quadrangulars, disposats horitzontalment que confirmen l'existència en altres temps de bigues de fusta que permetrien engrandir l'estança, sota cobert. La majoria estan fortament erosionats i se'n comptabilitzen més de trenta. A l'extrem dret hi ha les restes d'un muret de pedra seca que neix de l'interior. A la part central un espai rectangular molt ben delimitat, d'uns 10 m2 del qual en queda el mur de la façana de 8 metres d'amplada per 3,5 metres d'alçada. Els dos laterals conserven una amplada màxima d' 1,90 metres i 1,50 metres respectivament. El gruix dels murs oscil·la entre 0,80 i 1,00 metre. Destaca l'obertura central que segueix la tècnica constructiva de les barraques de vinya, Mesura 1,10 metres d'alçada per 0,80 d'amplada amb una llinda plana i estreta. | 08182-336 | Can Serra | Segons informació facilitada pel senyor Valentí Tosques ens explica que la bauma havia estat habitada fa segles per els de Can Serra, que més endavant farien construir la Casa Nova. Les restes que s'observen actualment podrien ser el resultat de reconstruccions modernes per adaptar l'espai més alt i ample, com a barraca de vinya, ja que al voltant s'observen les antigues marjades de pedra seca que havien estat plantades de vinya i olivera. | 41.7248700,1.9045100 | 408884 | 4619809 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Des del Pont de Vilomara cal agafar la carretera BV-1224 en direcció al nucli de Rocafort. A mà esquerra, en el trencall que mena al castell, continuar la pista forestal que mena a Can Toscas i Can Lleonart. Deixant les cases a mà esquerra seguir la pista que ens portaria a Can Casajoana, sempre recte fins a localitzar, a mà dreta de la pista una feixa de grans dimensions. Cal vorejar-la en sentit descendent fins a localitzar novament un camí de l'amplada d'un carro, empedrat, que a voltes s'estreny. Des de l'extrem de la feixa fins a la bauma cal comptar uns dos-cents cinquanta metres, que transcorren per sobre el cingle. Un corriolet a mà esquerra, entre la brolla de romaní permet baixar per unes roques, de manera a poder caminar per sota la cinglera. El corriolet que la va resseguint en direcció oest, ens mena directe a la cavitat. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59715 | El Marquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-marquet | BALLBÈ I BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspecte històrics. Pàg. 60. Ed. Centre d'Estudis del Bages. | XVI-XX | queden elements per rehabilitar | Masia situada a tocar de l'ermita de Santa Maria de Matadars, a l'entrada del poble del Pont de Vilomara. L'antiguitat del mas i les conseqüents reformes al llarg de segles d'història mostren una planta complexa, quadrangular, de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes altres cases i masos del municipi. Durant anys va quedar deshabitada, i això provocà que s'acabés enfonsant bona part de la teulada. Aquesta va ser restaurada ara fa uns anys, i s'ha consolidat la seva estructura general. La façana està arrebossada amb morter, resultat de la restauració; i el mateix s'ha fet amb les diferents obertures. Els paraments de les altres façanes s'han deixat amb l'arrebossat antic, que deixa entreveure el parament de pedra. La pedra de les cantoneres està més o menys ben escairada i amb les parts visibles desbastades. A la façana orientada a migdia, el portal és dovellat. Per damunt seu el retalla lleugerament una balconada, amb barana de ferro, afegit posteriorment. Al costat esquerre, tant a la planta pis com a la segona planta hi ha una galeria porxada, amb les obertures simètriques; dues per planta. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada. Consta de cossos i estructures de producció: pallissa, l'era, els cellers, corts, i segons Ballbè (1998) encara conservaria unes tines i dos forns de pa situats a l'interior de la casa. La façana orientada a l'est conserva la portalada original amb esglaons de pedra que donen accés directament a la planta pis. Arran de mur, per sobra de la volta s'observen les restes del que devia ser una teulada i que ha desaparegut en alguna de les reformes. | 08182-317 | Carrer F, s/n | Hi ha molt poca documentació referent al mas. De ben segur la seva història està estretament lligada a l'ermita de Santa Maria de Matadars. Segons Ballbè (1998), en l'obra Monumenta Historica, de Joaquim Sarret i Arbós, s'esmenta que el 23 d'octubre de l'any 1330 en Pere Sitjar, senyor de Rocafort, estableix a Guillem Marquet del lloc de Matadars, un molí blander i un molí draper, i que aquests es troben a prop del Pont de Vilomara. Això significava que a canvi Guillem Marquet havia de tenir-ne cura com era costum dels moliners. Hi ha un segon document datat de l'any 1595, on s'esmenta els límits de propietat entre els propietaris, Bernat Maronas i Joan Marquet de Matadars. | 41.6926800,1.8731300 | 406227 | 4616269 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Antigament formava part del terme municipal de Mura. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59554 | Tines de Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. La masia disposa d'una sèrie d'edificis auxiliars de caràcter productiu. Els més destacats són les tines. Adossades a la casa n'hi ha 10; però destaca un conjunt de tres tines datades l'any 1884. Dues comparteixen obertura. Totes tres són cilíndriques amb recobriment de cairons de rajola vermella. La boixa es troba a la cara sud, mentre que l'accés a les posts es feia per la cara nord, aprofitant el desnivell del terreny. | 08182-156 | Ca n'Oristrell | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7095400,1.9033400 | 408765 | 4618109 | 1884 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59556 | Tines del Mas Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mas-flequer | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | Sostres esfondrats o malmesos. | Conjunt de tres tines ubicades al costat de ponent del Mas Flequer. Són de planta cilíndrica adossades entre elles i construïdes aprofitant un marge del terreny, com és habitual en aquest tipus de construccions. Tot i que la construcció original és de pedra en sec, s'hi veuen reparacions o reforços amb argamassa. L'interior està recobert de cairons de rajola vermella. Una ha perdut completament la coberta. Les dues llindes conservades són de fusta. | 08182-158 | El Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill i un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7010600,1.9212700 | 410245 | 4617148 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Descripció feta a partir de fotos d'arxiu perquè la propietat estava envoltada d'una tanca. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59706 | Festa Major de l'1 de maig de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-l1-de-maig-de-rocafort | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. http://www.rocafort.cat/ | XIX-XX | Festivitat vigent | Rocafort celebra la seva Festa Major d'estiu en honor als seus patrons Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 1 de maig. Conserva els elements formals celebrant el tradicional Ofici Solemne i la benedicció del terme des del padró. A més a més hi ha una sèrie d'actes festius destinats a tot tipus de públic i que varia en funció de les realitats de cada any però que mantenen una mateixa estructura basada en la música, l'esport, la gastronomia, la cultura i la tradició. Destaca el lliurament anual de Premis de Poesia 'Josefina Oliveras' , molt arrelat als rocarfortins i rocafortines i la trobada de Caramelles, tradició recuperada l'any 2014 i el ball de bastons. | 08182-308 | Rocafort | Antigament (es desconeixen les dates), la Festa Major s'iniciava amb l'Ofici Solemne a l'església de la Mare de Déu de Rocafort o Santa Maria de Rocafort. La celebració era musicada i cantada i es cantaven els goigs. En sortir, les autoritats seguides de tota la gent del poble anaven fins l'Ajuntament. Allí, un grup de joves del poble dansava 'La Morratxa' (anomenat també ballet de Déu de Rocafort). Acabat el ball hi havia concert. Després tothom anava a casa on els comensals es reunien al voltant de la taula especialment dreçada amb motiu del dia festiu. | 41.7168900,1.9364200 | 411527 | 4618890 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59706-foto-08182-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59706-foto-08182-308-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Rocafort té dues festes majors igual d'importants; una per la festa patronímica de Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 1 de maig i la del 15 d'agost, en honor a la Mare de Déu de Rocafort. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59707 | Festa Major al Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-al-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. | XIX-XX | Festivitat vigent | El Pont de Vilomara celebra la seva Festa Major en honor a Santa Magdalena, patrona del poble, i ho fa el cap de setmana més proper a la festivitat de la santa (22 de juliol). Conserva els elements formals amb la salutació d'inici de la Festa a càrrec de l'hereu, la pubilla i la dama d'honor del municipi i es celebra el tradicional Ofici Solemne a la Capella de Santa Maria Magdalena del Pla amb el cant dels goigs. A més a més hi ha una sèrie d'actes festius destinats a tot tipus de públic i que varia en funció de les realitats de cada any però que mantenen una mateixa estructura basada en la música, l'esport, la gastronomia, la cultura i la tradició. Destaca el concurs anual de de dibuix amb aquarel·la que enguany ha celebrat la XXIII edició , i la cercavila amb els Gegants i Grallers del Grup d'Infància i Joventut, molt arrelat als vilomarencs i vilomarenques. | 08182-309 | Pont de Vilomara | 41.7008500,1.8744700 | 406350 | 4617175 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fotografies penjades a la xarxa de diferents autors. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59705 | Festa Major de la Mare de Déu de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-mare-de-deu-de-rocafort | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. : http://www.elpont.cat/pl3/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/festes-fires-i-tradicions/id27/festes-a-rocafort-de-bages.htm | XIX-XX | Festivitat vigent | Rocafort celebra la seva Festa Major d'estiu en honor a la seva patrona, Santa Maria, el dia 15 d'agost i durant la setmana prèvia i posterior a la festa. Conserva els elements formals celebrant el Pregó i el tradicional Ofici Solemne, amb el cant dels goigs dedicats a la Mare de Déu i l'acompanyament de la coral del Pont de Vilomara. Però també manté aspectes que li donen un valor afegit, com exposicions o el taller de cuina i de sardanes. El gruix de les activitats està relacionat amb la festa i la música, balls, concerts, festa infantil (un ruixat d'escuma, teatre, jocs de futbolí i xocolatada) i cercavila amb els gegants i caps grossos. La festa finalitza amb un ball popular i un sopar a la fresca. | 08182-307 | Rocafort | Antigament (es desconeixen les dates), la Festa Major s'iniciava amb l'Ofici Solemne a l'església de la Mare de Déu de Rocafort o Santa Maria de Rocafort. La celebració era musicada i cantada i es cantaven els goigs. En sortir, les autoritats seguides de tota la gent del poble anaven fins l'Ajuntament. Allí, un grup de joves del poble dansava 'La Morratxa' (anomenat també ballet de Déu de Rocafort). Acabat el ball hi havia concert. Després tothom anava a casa on els comensals es reunien al voltant de la taula especialment dreçada amb motiu del dia festiu. | 41.7153900,1.9350000 | 411407 | 4618725 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Rocafort té dues festes majors igual d'importants les dues; una per la festa patronímica de Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 3 de maig i la del 15 d'agost, en honor a la Mare de Déu de Rocafort. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59444 | Tines de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-ca-narbocet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIX | La masia de Ca n'Arbocet es troba a la part alta del Torrent de la Font de l'Àlber, en el seu vessant septentrional. Separat uns metres de la casa, al seu costat occidental hi trobem un conjunt de tres tines situades estratègicament per aprofitar el desnivell del sòl. La càrrega o entrada al brescat es per la part nord i les boixes es troben a la façana meridional, on abans també hi havia el trull de l'oli. Es tracta d'una construcció de planta rectangular feta de pedra seca combinada amb pedra unida amb morter de calç. De les tres tines, només dues conserven la coberta, feta per aproximació de filades i reompliment de terra lligada amb pedruscall i amb la presència de crespinells (planta de la família dels sèdums) que retenen la terra. Totes tres són circulars revestides amb cairons de rajola vermella. | 08182-46 | Ca n'Arbocet | El document més antic que parla d'aquest mas és de l'any 984, quan el comte Borrell ven a Unifred i a la seva muller un alou dins el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell i que afronta per orient 'amb el terme d'Arbocet'. No especifica l'existència de cap mas, però l'actual construcció no fou la primera. A llevant de l'actual masia, a uns 1000 metres, encara es conservaven les restes enrunades d'una antiga masia: la primera construcció de l'Arbocet. L'any 1281, Pere d'Arbocet n'era el propietari, que signà una confessió de domini a favor de Pere Sitjar, senyor de Rocafort. L'any 1305 el nom del propietari era Guillem d'Arbocet. No sabem quan es perd el cognom Arbocet, però els dels actuals propietaris, Gibert, apareix l'any 1773. El primer que coneixem és Antoni Gibert, pare de dotze fills. Segons el cadastre hagué de pagar 59 rals per dotze quarteres de secà, un jornal de bosc, mig jornal d'hort de secà, dotze jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa, un mul, un bou i dos porcs. | 41.7100700,1.9225900 | 410367 | 4618147 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquestes tines estan inventariades per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 173. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59526 | Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-sant-jaume | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XIX | Sostres i teulades ensorrats i coberts de bardisses. | Masia situada entre dues serres, dominant la vall de la riera que porta el seu nom 'Casa Nova'. Malauradament el seu estat de conservació és molt dolent. Els sostres s'han esfondrat gairebé en la seva totalitat, i la vegetació ha crescut al seu voltant, però també a l'interior. Una vista aèria permet comprovar la grandària de les estructures, que de ben segur responen a diverses fases constructives. A l costat hi ha el forn amb el que es fabricarien les teules i maons per a la seva construcció. A pocs metres i a peu del camí hi trobem un grup de tines aïllades. Segons la bibliografia (BALLBÈ: 1998), a l'interior de la casa també hi ha tines, però actualment no són visible. Es tracta de quatre tines circulars i dues de quadrades. | 08182-128 | Solella de les Monges, entre la Serra del Nis i el Serrat dels Trons | Formava part d'una gran pairalia dedicada a la viticultura. | 41.6954100,1.8918800 | 407791 | 4616552 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59526-foto-08182-128-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59526-foto-08182-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59526-foto-08182-128-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59539 | Can Toscas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-toscas | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII | Masia situada prop del castell de Rocafort, damunt la Serra. És de planta quadrangular irregular, a conseqüència de diversos afegits. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les plantes superiors estan llogades com habitatge i la planta baixa s'ha adaptat amb una cuina, però conserva el celler que es continua utilitzant per l'elaboració de vi, utilitzant la premsa antiga de la casa. Destaca l'existència de dues tines cilíndriques: una a adossada a la façana septentrional, amb la boixa en el celler; i l'altra a la façana de ponent. Actualment estan reaprofitades com a dipòsits d'aigua, que s'utilitza pel rec de l'hort. | 08182-141 | Rocafort | La casa es documenta a partir de 1735, segons informació oral transmesa per Ballbè (1998). L'any 1907 el propietari era Josep Torres. | 41.7179000,1.9197800 | 410144 | 4619019 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Els mapes de l'ICC han equivocat el nom de la casa i la marquen com a Can Lleonard, i a Can Lleonard el marquen com a La Tosca. | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59553 | Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | X-XX | La part més transformada és la que correspon als pisos superiors on s'han adequat a les necessitats actuals. | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. L'antiga façana, amb portal rodó dovellat, orientada a migdia, ha quedat tapada per edificacions auxiliars de caràcter productiu. Però aquesta façana ja era una ampliació de la part més antiga, coneguda amb el nom de Torre Moruna. Un document del segle XIII ja parla d'aquesta torre quan es refereix a la capella de Sant Pere com a 'capella de la torre'. És de planta rectangular i encara conserva espitlleres de defensa. Possiblement hagi perdut altura en alguna reforma, però la resta es conserva poc alterada. Aquesta torre va quedar integrada a la construcció de la masia a causa de les successives ampliacions. Posteriorment s'hi van anar afegint estructures de producció en diferents èpoques: la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, un trull i les tines. D'aquestes darrers, hi trobem un grup aïllat, als quatre vents, de tres tines cilíndriques i deu més adossades a la casa. Tant en el sector de llevant com en el de ponent. | 08182-155 | El Pont de Vilomara | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7093400,1.9041000 | 408828 | 4618086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Destaca, a part de les tines, un trull, amb tots els seus components i amb una de les pedres porta la data de 1884 gravada. En el celler també es conserven dues bótes congrenyades i de cadireta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59555 | El Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-flequer-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Una part es troba en procés de restauració per usos lúdics i l'altra part resta sense coberta. | Mas situat en una elevació al vessant septentrional del torrent del Flequer, en un aterrassament amb floracions rocoses damunt les quals s'aixeca la masia. És de planta poligonal per adaptar-se al terreny, amb l'entrada a la part posterior, perquè a la façana de migdia hi ha un marge rocós. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a nord. S'ha fet diverses reformes al llarg del temps. Una de les més destacades és la galeria de migdia. Consta de tres plantes, completada amb altres edificacions auxiliars com l'era, tres grups de tines, dos integrats o adossats a la casa i un tercer grup independent. A ponent hi havia una gran bassa i dependències de producció. | 08182-157 | Vall del Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill, un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7009200,1.9214600 | 410260 | 4617133 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59557 | Mas Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-ventaiol | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Ha patit les conseqüències de l'abandonament i del pillatge. | Mas ubicat al nord del terme municipal, en una elevació al vessant esquerre de la Riera de Mura, que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. El seu estat és ruïnós; sobretot a partir de l'incendi de 1985 que en cremà postes i bigues. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència del mas. Per unes escriptures conservades es coneixen els límits de la propietat: a orient amb Sant Esteve i la Serra de Pungrau, a migdia amb els del Mas Casajoana, a ponent amb els del Mas Jarreras i al nord amb el Mas Esteve. Antigament la casa tenia celler, trull, tines i premses. Una de les seves premses es va donar al Museu de Rocafort. | 08182-159 | El Ventaiol | L'any 1085 Umbert Ot, senyor de Rocafort, de Navarcles i dels castells de Conill, de Llaviera, de Matamargó i de Callús en fa donació al monestir de Sant Benet de Bages com a dot en entrar de monjo. No apareix en cap fogatge, però es coneixen persones que porten el nom Ventaiol, com ara Romeu Ventayol (1281) o Pere Ventayol (1337). Si que apareix en el cadastre de 1773 i el seu propietari consta que és Valentí Ventayol, que declara un jornal de terres de secà, dos jornals i mig d'erm, la casa amb la família, dos bous i un ruc, pels quals ha de pagar 30 rals. | 41.7260600,1.8960000 | 408178 | 4619951 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Una tina a la part septentrional es l'element més ben conservat. Dins la casa encara es pot veure una altra tina, amb els cairons de pedra. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59566 | Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-arbocet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XX | Masia construïda damunt la roca de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal; que està orientada a migdia. Però l'accés és lateral per la banda de llevant, ja que el desnivell de la roca en aquest lloc fa que s'hagi tancat el barri amb edifici de producció, on hi havia les porqueres i la premsa, que encara es conserva. El portal és de punt rodó adovellat i damunt la dovella central hi ha la data de 1728 gravada. La planta baixa està dedicada als espais de producció com el celler, on es conserven diverses bótes, una de congreny i cadireta. També és l'espai on hi ha les boixes de tres tines adossades a la casa, a la paret septentrional. D'aquestes tres, dues aprofiten el desnivell i tenen l'accés a peu pla. La del mig disposa d'uns graons per accedir als taulons del brescat. Les tres són cilíndriques amb cairons de rajola vermella. De la planta baixa en surt l'escala de pedra que porta a la planta principal. El terra d'aquest primer tram també és fet de grans lloses de pedra mentre que el paviment del celler és de terra trepitjada. | 08182-168 | Mas Arbocet | El document més antic que parla d'aquest mas és de l'any 984, quan el comte Borrell ven a Unifred i a la seva muller un alou dins el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell i que afronta per orient 'amb el terme d'Arbocet'. No especifica l'existència de cap mas, però l'actual construcció no fou la primera. A llevant de l'actual masia, a uns 1000 metres, encara es conservaven les restes enrunades d'una antiga masia: la primera construcció de l'Arbocet. L'any 1281, Pere d'Arbocet n'era el propietari, que signà una confessió de domini a favor de Pere Sitjar, senyor de Rocafort. L'any 1305 el nom del propietari era Guillem d'Arbocet. No sabem quan es perd el cognom Arbocet, però els dels actuals propietaris, Gibert, apareix l'any 1773. El primer que coneixem és Antoni Gibert, pare de dotze fills. Segons el cadastre hagué de pagar 59 rals per dotze quarteres de secà, un jornal de bosc, mig jornal d'hort de secà, dotze jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa, un mul, un bou i dos porcs. | 41.7101800,1.9229400 | 410396 | 4618159 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Darrera les tines hi havia el trull o molí de l'oli. L'actual propietari ens explicava que sota l'actual camí encara hi ha una pedra pertanyent al trull.També conserva una cisterna excavada a la roca i que es posa per sota el nivell de la casa, de grans dimensions que recull les aigües pluvials. L'avi de l'actual propietari és el darrer que hi va entrar per netejar-la i explicava que un carro podia fer la volta al seu interior.L'era de batre es conserva a 25 metres al nord-est. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59574 | Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XIX | No conserva la coberta i algunes parets mitgeres s'han esfondrat. La vegetació va envaint l'espai, sobretot l'heura. I l'incendi de 1985 va afectar greument les estructures. | El mas Casassaies és una de les grans heretats del terme, tot i que una bona part de les terres pertanyien a Mura. Malgrat els indicis documentals, que ens situen en el segle XIV, futures recerques podrien aportar noves dades de la seva antigor. La principal característica de la construcció de la masia n'és la seva ubicació, tant per motius obvis com imperceptibles. La seva situació enlairada als quatre vents i en un lloc força recòndit i allunyat de vies importants de comunicació en són els obvis. Els més ocults es veuen durant la visita ja que una part de la construcció, segurament la més antiga de la masia, és sota bauma. És de planta rectangular però consta de diversos cossos que s'han anat afegint amb el temps. El cos principal està format per la planta baixa i dos pisos. La teulada és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. El ràfec està fet amb llesques de pedra plana. L'accés principal és un portal rodó dovellat del segle XIX; la dovella central porta gravada la data de 1801. Damunt seu, es conserva els brancals i la llinda amb pedra ben escairada d'un antic balcó amb festejador i sense reixa. La resta de finestres també tenen els ampits, els brancals i la llinda treballades i la majoria tenen festejadors. És justament al segon pis, on hi ha dues finestres orientades a llevant amb sengles llindes gravades. A la planta baixa hi trobem dos cossos regulars: el central i el de llevant; i un tercer cos a ponent, està construït adaptant-se al terreny rocós, sota la bauma. El cos de llevant era el destinat al bestiar, on encara es veu la menjadora. Al fons hi ha una gran tina de 3,10 metres de diàmetre intern per 3,20 metres d'alçada. Està recoberta amb cairons de rajola vermella (40 x 40 cm). Es pot accedir al seu interior a través d'un forat fet a la paret que hi ha al fons de la cort. L'accés original a la tina és a partir de l'escala de pedra que s'inicia al fons del cos central de la casa (pel costat dret s'accedeix a la part superior de la tina i per l'esquerra s'accedeix a les dependències de la planta pis). La boixa d'aquesta tina es troba al costat dret de l'inici de l'escala. En el cos central també es conserva una premsa de cargol, encaixada al mur, amb la data de 1800 gravada a la fusta. Darrera seu, per sota l'escala d'accés al pis superior, hi ha l'entrada al celler. Una sala de grans dimensions amb una sola compartimentació al fons, de terra batuda i roca. Només entrar hi trobem les boixes corresponents a dues tines més a les quals s'hi pot accedir des del pis superior. La primera que es veu correspon a una tina de planta circular, amb cairons de rajola vermella. La tina està adossada al mur de la façana nord. La segona tina és de planta quadrada amb les mateixes característiques constructives. El sostre d'aquesta bodega aguanta el pes de la casa. Està fet amb volta de maó, resseguint la forma de la balma, i reforçat per arcs de pedra i pilars de maó. També hi ha un parell de piques plenes de terra, una d'elles sencera, d'un metre de costat per 60 cm d'alçada exterior. A la planta pis, deixant les tines del pis a mà dreta i entrant a una estança que encara queda parcialment dempeus, hi ha una finestra amb festejador que dona a la façana principal i gairebé adossat, un forn del qual es conserva la boca i la volta. Està fet de pedra i maó, amb l'exterior arrebossat amb morter de calç. Deixant de banda aquests elements destacables, la planta pis ha sofert moltes modificacions; es veuen voltes mig tapades per envans de totxo, finestres tapiades i escales d'accés al segon pis, de pedra. Destaquen dues llindes de la façana interior orientada a llevant, amb gravats i inscripcions, que no s'han pogut identificar. | 08182-176 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Una altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1985 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6963900,1.9389700 | 411711 | 4616611 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al costat de la masia hi trobem dues construccions independents; la que fa referència a corral pels animals i un conjunt de dues tines més, una de les quals conserva la barraca de la boixa. L'heura ha envaït gran part d'aquest conjunt. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59575 | Tines de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | No conserven la coberta i l'heura ho està envaint tot. | Conjunt de dues tines annexes de planta circular i cairons de rajola vermella envernissada que de la coberta només conserven una biga de fusta i algunes teules del tipus àrab. Aquest grup està aixecat a llevant de la masia de Can Casassaies, i aprofita el desnivell d'un marge d'uns tres metres d'alçada. Les portes d'accés al brescat estan orientades a migdia i les boixes es troben a la façana septentrional. En el cas de la primera tina, la boixa està ubicada a 1,20 metres del terra. Està emmarcada i té un pedrís. Conserva les frontisses de tancament de la portella de fusta que servien per a protegir les tines de possibles robatoris. La segona tina presenta un ampli contrafort que reforça la base. La boixa està protegida per una barraca de pedra seca. En tot cas si hi havien dues barraques, només es conserva la del costat de ponent. El seu estat de conservació és molt bo, malgrat estar coberta d'heura. Està recolzada a la tina i al marge de pedra seca. Parcialment excavada a la roca per sota el marge, té una planta circular de 2,40 metres de diàmetre interior per 2,20 metres d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament corbats, amb una triple llinda plana. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Al fons hi ha la boixa, emmarcada per tres lloses, que mesura un metre d'alçada per un metre d'amplada (mides exteriors). En el que podríem anomenar brancal dret conserva una frontissa de ferro on hi ha penjat un cassó metàl·lic. Està orientada al nord-est. | 08182-177 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Un a altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1085 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6961900,1.9395400 | 411758 | 4616589 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59576 | Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serra-de-lesglesia | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIV-XX | Can Serra de l'església s'alça a l'extrem nord de l'elevació rocosa on s'aixeca el nucli urbà de Rocafort. La masia de planta rectangular consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teules àrabs a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. L'estructura de la casa manté algunes diferències respecte a d'altres masies. A la planta baixa hi ha l'entrada clàssica dels masos amb les diferents dependències ambdós costats; originàriament a l'entrada hi havia el bestiar i a mà esquerra la cuina amb el forn de pa. En construir posteriorment el costat dret, es va desallotjar el bestiar de l'entrada i van anar a la nova cort. Al fons, on normalment hi ha el celler, s'havia emprat com a graner. La planta pis està delimitada per la sala on tots els comensals es reunien al voltant de la taula i a cada costat les diferents dependències i habitacions. Finalment, sota coberta hi havia el paller, que actualment està reformat com a dependències d'ús familiar. També es conserva l'antiga era, el celler i dependències annexes que s'han reconvertit per a usos terciaris, com un restaurant. L'antic femer, excavat a la roca és ara una piscina. També conserva la bassa excavada a la roca. Del celler es conserva un trull d'oli amb les dues pedres i el mecanisme de rotació i una premsa de cargol i la roda, de fusta, que n'augmentava la pressió en el darrer tram de la premsada. Aquesta premsa, segons informació del propietari, tan s'utilitzava per acabar de treure el màxim profit de la premsada per obtenir oli, com per la verema. Al costat, hi ha els dipòsits de decantació i una caldera per mantenir l'aigua calenta que també havia estat emprada per destil·lar licor. Al costat hi trobem la part de la bodega amb algunes bótes que fins fa poc encara s'utilitzaven, diferenciant les de vi ranci, moscatell, vi dolç o vinagre i vi negre. Les terres de Can Serra contenen el forn de calç de la Riera de Mura i la resclosa que l'any 1962 es va perdre per una riuada. Captava l'aigua per regar els horts de la casa a partir d'un rec excavat a la roca i al terra que arribava fins a la casa. També tenia forn d'obra propi. | 08182-178 | Rocafort | La casa ha estat des dels orígens propietat de la mateixa família. Només ha canviat dos cops de cognoms pel tema d'heretar una pubilla. La primera vegada fou a principis del segle XIX quan el cap de família, Martí Serra de l'Església, mor deixant la dona embarassada d'una filla. Amb poc més de 15 anys la casen amb el segon fill dels Vives de Sant Vicençs. Des de llavors el cognom Serra es perd en favor de Vives. La segona vegada que canviarà de cognom serà en la propera generació, ja que el marit porta el cognom de Baylina. El terreny sobre el que s'han alçat les cases de Rocafort, del nucli actual, pertanyen una part a Can Prat i l'altra a Can Serra de l'església. Les primeres referències documentals de la propietat reculen fins el segle X, segons informació de Valentí Baylina. Tot i que en la bibliografia (Ballvè: 1998) es comença parlant de Ramon Serra, documentat l'any 1317. Aquestes terres rendien vassallatge als senyors del Castell de Rocafort fins que la vídua de Pere de Sitjar en fa donació a Sant Benet de Bages. Sembla que l'actual església de Santa Maria podria pertànyer antigament al mas, així com la capella de Sant Aon (Abundi), avui desapareguda. | 41.7168600,1.9361800 | 411507 | 4618887 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | És un dels dos masos, conjuntament amb Can Prats, que ostentaven la propietat de la major part de terres del terme. Del camí del Prat cap a ponent pertanyien a Can Prat i cap a llevant a Can Serra. Segons la documentació de la casa el propietari ens explicava que les cases del carrer Major que miren a llevant es van construir al segle XVIII, al voltant de 1780, i les que miren a ponent, cent anys després. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59589 | Can Lleonard | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-lleonard | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | Masia situada al vessant meridional del Puig de la Creueta, en el camí del castell de Rocafort a la Serra, en una zona amb terrasses ermes i d'altres amb olivera i cereals. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs, amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a llevant. Està lleugerament excavada a la roca, per tal d'adaptar-se al desnivell natural de terreny. S'observen dues tines adossades a la casa. La primera d'elles està situada a la façana de ponent. En la darrera reforma de la casa, s'ha reconvertit en dipòsit per les aigües pluvials procedents de la teulada. Té una xapa de ciment al damunt amb una obertura tapada senzillament per una xapa de plàstic i un broc de plàstic fa de sobreeixidor. Es conserven dos graons de pedra adossats a la façana. La segona tina, està adossada a la façana de migdia. És una construcció quadrada, de pedra sense desbastar amb coberta a un sol vessant, de teula àrab. Està arrebossada amb morter de calç. Té sis graons de pedra que permeten accedir al brescat. Està protegida amb una portella de fusta. | 08182-191 | Rocafort | Sempre ha estat ocupada per la mateixa família i ha mantingut el mateix cognom: Lleonard. | 41.7184700,1.9170500 | 409918 | 4619086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La configuració actual és fruit de nombrosos afegits que han anat canviant la fisonomia original de la masia. La segona tina queda entremig de diversos murs i estances de caràcter productiu de la masia. La porta principal original ara dóna accés al celler i l'actual porta d'entrada és posterior. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59611 | La Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-serra-de-pungrau | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XIX | No s'hi viu amb el que comporta pel manteniment. | En un punt estratègic de l'altiplà de La Serra, en el seu vessant meridional, s'aixeca la masia de La Serra de Pungrau, una de les finques històriques d'aquest lloc juntament amb Casajoana, que s'ubica molt a prop seu. Es tracta d'una masia que ha tingut diverses ampliacions, les darreres al segle XVIII i XIX, fruit de la puixança econòmica pel conreu de la vinya, però actualment sense ús productiu ni residencial. Això afecta al manteniment de les diferents estructures i al seu estat de conservació. L'edifici principal és de planta quadrangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules àrabs i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. D'aquesta façana en destaca la seva composició simètrica a partir de tres eixos de verticalitat, amb el portal d'entrada i un balcó en l'eix principal. Diverses finestres es troben tapiades amb maó. Els paraments són de pedra vista amb un lleuger arremolinament a la part baixa. Les llindes de finestres i portes acostumen a ser de pedra treballada, algunes amb dates inscrites (1753, ANTON SERRA 1881 i A S 1886); però d'altres són fetes de maons. L'era es troba al costat de llevant i al seu voltant s'aixequen edificacions annexes dedicades a la producció. A la part posterior hi ha quatre tines, des de fora només se'n veu una, darrerament reutilitzades com a dipòsits d'aigua. També es veu per una finestra que comunica amb el pati les restes d'una premsa de vi. A tocar de l'era hi ha un pou cobert amb dos pedrissos, inutilitzat. | 08182-213 | La Serra de Pungrau | Les dades documentals més antigues conegudes per ara daten del segle XIV. En un pergamí de l'any 1360 es fa constar que l'abat del monestir de Sant Benet de Bages signa una àpoca pels drets de l'esmentat mas. Tres anys després hi ha un altra document on es diu que 'Els posseïdors dels masos de Marc i Pontgraces firmen un acte de vassallatge a favor del Pieter i dels seus successors del monestir de Sant Benet de Bages'. En el fogatge de l'any 1497 s'esmenta el cap de família. I en una confessió de domini feta per Salvador Prat, l'any 1635, Miquel Serra, és el propietari del mas Pon Grau i també del mas Bosegos. Segons explica Miquel Ballbé (1998) els propietaris l'havien informat que la casa havia estat sempre de la mateixa família. De fet, en el cadastre de 1773, Joan Serra, propietari va haver de pagar '171 rals per nou jornals de camps de secà, un quartal d'hort de secà, set jornals d'erm, sis jornals de terreny rocós, un jornal de vinya, la casa amb el personal i un germà de mosso, més un bou i un ruc'. Ja a principis de segle XX, al 1907 el propietari surt esmentat com Antoni Serra del Pungrau. | 41.7197400,1.9069300 | 409078 | 4619237 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59682 | Goig de la Mare de Déu de Montserrat de la Capella del Marquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-de-la-mare-de-deu-de-montserrat-de-la-capella-del-marquet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic; i que diuen així: Déu-nos vida i claredat / sol d'amor, que'ns il·lumina: DEL MARQUET, SANTA REGINA /MADONA DE MONTSERRAT. / Quants anys fa, Mare de Déu, que la vostra Imatge bella / des d'aquesta humil capella / nostres cors tan fort atreu? / Flor del cel, que el Llobregat / ve a regar-la amb sa joguina.... etc/ Admirada de tothom / és per Vós oh Verge Pura / la bonica arquitectura / del Palau que us dóna el nom. / Perderia majestat / sense vostra faç divina... etc. / Com el pont que sobre el riu / uneix les dues riberes, / vostre amor no té fronteres / i a tots per igual somriu . / Amb un gest de pietat / Vostre front sempre s'inclina... etc. / Escoltant perennement / les remors del riu que us canta / compreneu més la complanta / d'aquest nostre prec fervent / que'ns surt del cor llatzerat / a Vós Rosa sense espina... etc. / Amb l'amor del nostre pit / entron vostre, flama viva, / la capella primitiva / de bell nou hem embellit. / Un ex-vot de germandat / sigui el blanc de la calcina... etc. Lletra i música de Mn. Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugenia del Congost. V/. Ora pro nobis Sancta Dei Genitrix. R/. Ut digni efficiamur promissionibus Christi. Oremus: Concéde, misericors Déus, fragilitati nostrae praesidium, ut qui Sanctae Dei Genitricis memoriam agimus intercessionis ejus auxilio a nostris inquitátibus resurgamus. Per eumden Christum Dominum Nostrum, R/. Amen. L'Ilm. Sr. Bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, ha concedit als presents GOIGS, 100 dies d'indulgència. Amb llicència eclesiàstica. | 08182-284 | Pont de Vilomara | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6928800,1.8729700 | 406214 | 4616292 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Mn Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugènia del Congost | El goig forma part de la col·lecció de Goigs 'Santa Eulàlia' amb el núm. 17. Al verso del goig hi ha un recull històric de la capella fet per Joan Font i Rius (1957), on dona els diferents noms que ha rebut en llarg del temps (Santa Maria de Mata d'Arcs, Matadars, Matadés i Marquet per la masia que té al costat); de la seva estructura original i de dues peces importants, el retaule gòtic (venut pel propietar idel mas Marquet a uns antiquaris de Barcelona, que el baixaren en un tren de mercaderies, el capvespre del 19 d'agost de 1912 i que es trobaria al Museu d'Art de Catalunya). i la talla d'una imatge de la Mare de Déu, venerada com a la Mare de Déu de Montserrat (actualment al Museu d'Art de Catalunya).Joan Font explica que durant una de les guerres del segle XIX, la imatge original de la Mare de Déu de Montserrat, procedent del Monestir va ser amagada a l'interior de la capella i que potser l'advocació a la Mare de Déu de Montserrat quedés vinculada a la imatge titular. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59683 | Goig en alabansa del gloriós príncep dels apòstols Sant Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-en-alabansa-del-glorios-princep-dels-apostols-sant-pere | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig que es canten en alabança a Sant Pere, que se venera a la capella de Sant Pere d'Oristrell; i que diuen així: Pues del Cel sou destinat / en la Iglesia per Pastor: / Siau nostre intercessor / Sant Pere Apostol sagrat. / Los Reis y Barca deixareu, / quant vos cridà lo Senyor, / y tot terreno tresor / ab lo affecte renunciareu: / noble acció, que'os ha alcansat, / ser dels homens Pescador, etc. / Jesu-Christ per tres vegades, / ostre amor volgué provar, / y en vostre cor vá encontrar, / de amor prendas elevades: / Per això de son Ramát, / vos constitueix Pastor, etc. / Quant gloriós lo Redemptor, / en lo Thabor se mostra, / allí s' volia quedà, / contemplant-lo, vostre amor: / Mes, vos tenia guardat / to un Cel vostre Señor, etc. / Quant en la Cena volgué / vostres peus Jesús rentar, / molt vos vareu admirar, / y ‘ os escusareu també. / Vencé á vostra humilitat / la voluntat del Señor, / En Gethsemani monstrareu / á vostre mestre lo amor, / quant dels Jueus al furor, / valerós vos oposareu: / Malco ha ben experimentat / de vostre zel lo valor etc. / Es veritat que negareu / tres vegades al Senyor; / però mil ab amarch plor / penitent lo confessareu: / Lo cant del Gall ha estat / per Vos viu despertador, etc. / En vostres mans lo Senyor / ha posat las Claus del Cel, / fentvos com á Amich molt fiel, / de gracias dispensador: / De vstra grant potestat / Jesu-Christ bix faidor, etc. / Al revés del Redemptor / foreu vos crucificat, / habentlo humil demanat per fugir tant gran favor: / Pero lo honor escusat, / vos porta major honor, etc. / Aquesta família, y Casa, / vos honora per Patró, / y baix vostra protecció, / segura, y feliç descansa. / Com á Pare us ha invocat, / y ‘ os invoca en tot amor, etc. / Quant lo Senyor indignat / vol castigá al Pecador: / Siau nostre intercessor / Sant Pere Apostol Sagrat, etc. v.) tu es Petrus / r.) Et super hanc petram, aedificabo Ecclesiam meam. Oremus. / Deus qui Beato Petro Apóstolo tuo, collatis clávibus Regni caelestis, ligandi, atque solvendi Pontificium tradisti: concedí ut intercesionis ejus auxilio, á pecatorum nostrorum nexibus liberemur. Qui vivis, et regnes in secula seculorum. Amen. / Manresa: Impr. De Joseph Abadal. Any 1879 | 08182-285 | Sant Pere d'Oristrell | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7091500,1.9061100 | 408995 | 4618062 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | El goig va ser imprès a la impremta de Joseph Abadal de Manresa, l'any 1879. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59684 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 totes dues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena de 1960 diuen així: Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena/ oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara/. La Betania, villa amena / amb vostres Llatze i Maria, / sou bressols i companyia / on vostre infància es destrena. / Per les dolçors de l'escena / que a vostra infantes amara, / oho Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En el cim de una carena / munta el castell de Magdala: / el dimoni, us hi endogala / amb vicis de tota mena. / Pel remordiment i pena / que a vostra ànima aclapara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Fins avui foreu sirena / que als pecadors captivava: de avui més, la dona brava / que romp del crim la cadena. / Per la llum del Cel que us mena / a penitencia tan rara, / oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara. / Comenceu la vostra esmena / ungent de Jesús els peus: /si us murmuren moltes veus / Déu vos don remissió lena. / Per lo perfum de la Cena / que al mon tot dilecta encara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Si fou gran la vostra pena / i penitencies grans, / que ho diguin vostres germans / de Betania, villa amena. / Per los plors, que vostra trena / rossa com l'or eixugada, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / La faç de Jesús morena / teniu per hoste a vegades / que en ses converses sagrades / amb amor us anomena. / Per la llum que us enllumina / veient a Déu cara a cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En la mes tràgica escena / la mort de Déu al Calvari, / si els Apòstols van faltar-hi, / no pas Vos, de valor plena. / Per les llàgrimes de pena / que llisquen per vostra cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Hortelá de faç morena / digam si'l amor m'ha pres : / era al sepulcre i no hi es. / - No em coneixes Magdalena? / Per la sorpresa sens mena / amb que Déu se us mostra ara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Allà en la volta serena / de les delícies del cel: / hi brilleu com gai estel / de gracia i de gloria plena. / Per lo poder que us omplena / la vista de Déu lo Pare, / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Eix Poble que us anomena / advocada i compatrona / les vostres glories pregona / amb cor devot i veu plena. / Tan en la ditxa serena / com en la mort que aclapara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Elegit eam Deus et praelegit eam in tabernaculo sub facit eam. / Oremus / Beatae Mariae Magdalena, quaesumus domine, suffragiis adjuvemur; cujus precibus exoratus, quatriduanum fratrem. Lagarum vivum ab inferis resuscitasti; Qui vivis et regnes etc. Etc. / Amb llicencia. / Manresa .- Imprenta i Llibreria de Josep Roca.- Any 1930 | 08182-286 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||
| 59727 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 ambdues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena diuen així: 'Goig de la Gloriosa y Benaventurada Santa Maria Magdalena, que se venera en la capella del Pont de Vilumara del Terme de Rocafort' de 1873: Puig que fóreu perdonada / absolta á culpa y pena, / siau la nostra advocada / gloriosa Magdalena. / Lo vostre nom es María / que vol dir illuminada / perquè foreu perdonada / de Jesus que es vostra guia: / y de totes pars armada / contra el mal de culpa y pena, etc. / De Syro y Eucaria nobles / Magdalena, vos nasquéreu, / dos germans en aquell poble / Marta y Lásaro tinguéreu: / del castell sou nomenada / de Magdaló Magdalena, etc. / Predicant nostre Senyor / al poble de la Judea, / reprenent al pecador / del pecat que tan afea: / per ell sou illuminada / perdonant-vos culpa y pena, etc. / Sent rica y agraciada, / noble y alegre de cor / molt prest foreu enllasada / en los llassos del amor, / y quedáreu prest nafrada / com ánima que va en pena, etc. / Despres de esser convertida / per Jesus nostre Senyor, /fereu santíssima vida / servint á Deu ab gran fervor, / per los Angels exaltada / cantant cansons á veu plena, etc. / Gran penintencia fereu / per lo espany de trenta anys, / prop Marsella vos visquéreu / per Jesus patin afanys: / del amor divinal plena / en lo Cel foreu portada, etc. / De gloria sou coronada / exempta de tota pena, / siau la nsotra advocada / gloriosa Magdalena. v. Diffusa est gratia in labius tuis. / r. Propterea benedixit te Deus in aeternum. Oremus. / Beatea Mariae Magdalenae, quasesumus Domine sufragiis adjuvemur: cujus precibus exortatus, quatriduanum fratrem Lozarum vivum ab infer is resuscitasti, qui vivis etc. / Manresa: Impremta de Roca, carrer de S. Miquel, núm. 15. - 1873 | 08182-329 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||
| 59655 | Jaciment del Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. BENET CLARÀ, A. (1985). Història de Manresa. Dels orígens al segle XI. Manresa. DAURA, Antoni, GOLOBART, Joan i PIÑERO, J(1995). L'arqueologia al Bages; Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15. Manresa. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010). Carta arqueologia del Bages. El Pont de Vilomara i Rocafort. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Forats d'una possible palanca o torre; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pàg. 357. | IX-XV | Caldria prospectar la riba esquerra del riu per saber si existeixen els forats paral·lels de l'altre costat. | Amb el nom de Pont de Vilomara, la Carta arqueològica defineix la ubicació d'una sèrie de forats rodons excavats a la roca situats després de travessar el pont gòtic, 50 metres aigües avall. En un aflorament rocós a tocar del cabal d'aigua. Segons la font consultada, són 16 o 17 forats, d'uns 20 cm de diàmetre i 8 cm de profunditat, formant dos rengles asimètrics. La manca de més dades en dificulta la seva interpretació. Per a alguns, es podria tractar del lloc on s'aixecarien els pals o cabirons de suport d'una primitiva palanca o torre de fusta. També s'apunta la possibilitat que fos una resclosa. Però la possibilitat més factible és que es tractés d'una passera de fusta, anterior al pont actual, o relacionada amb la construcció del pont. | 08182-257 | Riu Llobregat | 41.7004600,1.8690400 | 405898 | 4617137 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els forats descrits es troben a la riba dreta del Llobregat, dins el terme municipal de Manresa, però l'àrea delimitada en el polígon de la Carta arqueològica de la Generalitat, inclou la riba esquerra, corresponent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59668 | Pedró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedro-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XX | Pedró ubicat a un costat de la plaça de l'església de Santa Maria de Rocafort, prop d'un xiprer i emmarcat per la banda de llevant i pel nord per un muret de pedra, que fa la funció de pedrís. La creu és de ferro, instal·lada damunt un pilar de secció quadrada de pedra, amb la part superior més ampla i que recorda un altar. Aquest pilar se situa a la vegada damunt un basament fet de carreus irregulars units amb ciment, també de secció quadrada. Al centre del pilar hi ha quatre rajols de gres collats amb ciment amb la inscripció ' Atura't caminant, i aquí, assegut, esguarda el cel i les muntanyes que tens per horitzó i el temple del costat, que la quietud hi guarda per qui a frec del llavi hi porta una oració'. | 08182-270 | Plaça de l'Esaglésia , s/n | Un pedró consisteix en una creu de ferro o de pedra posada sobre un pilar o una petita taula de pedra on els capellans beneïen el terme per demanar protecció sobre les collites i els seus habitants. Normalment el padró es col·locava en llocs enlairats i també a proximitat dels llocs de culte. El dia 1 de maig, es fa la benedicció del terme. Antigament la benedicció és feia el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu. Després de la seva desaparició, l'any 1978 es va construir el pedró actual i es va reiniciar la festa de la benedicció. | 41.7168300,1.9364200 | 411527 | 4618883 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59668-foto-08182-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59668-foto-08182-270-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En un costat de la plaça de l'església, a peu del camí de Rocafort a Mura. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59690 | Sant Romà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. PLADEVALL, Antoni (1977). Capelles i santuaris del bisbat de Vic; dins Full Diocesà, núm. 3469, del 9 d'octubre de 1977. Vic. SARRET i ARBÓS, J. (1924). Butlletí del Club Pirinenc Terrassa, núm. 5. | XIV-XVIII | Manquen teules en un bon tram posterior, que han estat suplantades per planxes de fibrociment. | Capella situada dins la propietat de La Roviralta, a ponent del terme municipal i a prop del riu Llobregat. Està construïda en un altell rocós que permet tenir una bona panoràmica de ponent. És d'una sola nau de planta rectangular, orientada de llevant a ponent, amb la capçalera recta. L'entrada és per la façana de ponent, després de pujar set graons de pedra. El portal és dovellat. Destaca un senzill banc de pedra a banda i banda de l'escalinata d'accés, que presideix una petita plaça, delimitada per un mur baix d'obra. El campanar és de cadireta i està situat en el carener, paral·lel a la façana de ponent. Està presidit per una creu de pedra. No té campana. | 08182-292 | La Roviralta | Els orígens de la capella cal situar-los en el segle XIV. S'inicia per ordre de Pere de Sitjar l'any 1347. Però la seva mort prematura, l'any següent, i l'arribada de la pesta negra van endarrerir-ne la construcció al 1353. L'autor és Pere d'Alarigues, mestre de cases de Manresa. El cost fou de 40 lliures més els materials. Guillema, vídua de Pere de Sitjar, va fundar un benefici presbiterial, l'obtentor del qual havia de viure prop de la capella de Sant Vicenç del castell de Rocafort i havia de celebrar dos dies a la setmana a la capella de Sant Romà màrtir. El 25 de setembre de 1358 va anomenar Pere de Roviralta, beneficiat del presbiteriat i el presentà al bisbe de Vic. A partir d'aquest moment només se sap l'estat ruïnós que la capella tenia l'any 1752 i que abans de 1780 es deuria restaurar perquè s'hi torna a celebrar. L'any 1936 no es va escapar de les destrosses generalitzades que patí el patrimoni religiós i es destruí el retaule del segle XVIII i la imatge del sant. | 41.7129700,1.8773700 | 406609 | 4618517 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 9 d'agost és la festa patronal i a la capella s'hi celebra missa, que antigament s'anunciava a toc de campana. En acabar la celebració s'hi canten els goigs i se serveix un refrigeri a tots els assistents a la placeta del davant de la capella. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59719 | Ball de cascavells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-cascavells-2 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIX-XX | Des de Rocafort s'està intentant recuperar aquesta dansa, però hi falten participants. | La dansa de cascavells consisteix en una rotllana de parelles, que van els uns darrere els altres i el noi davant la noia. La dansa es divideix en quatre parts corresponents a les quatre melodies diferents. La primera, es va caminant cap a la dreta amb el punt de cascavells (picar amb el peu esquerra al terra per aixecar la cama dreta i movent el turmell; i en abaixar la cama, donem un impuls per aixecar la cama contrària). Quan la melodia es repeteix, els dansaires fan mitja volta cap a l'interior del cercle i continuen caminant en sentit contrari. Les noies acaben encarades amb els nois i es donen les mans. La segona part, amb les mans agafades a l'alçada del cap les parelles salten al compàs. Un cop el peu dret, un cop el peu esquerre. Es deixen anar i fent un salt, els nois fan mitja volta quedant en la posició inicial. A la tercera part els dansaires voltent al galop cap a la dreta i agafant-se de les mans, ho fan en sentit contrari. Finalment es col·loquen en grups de quatre i amb les mans dretes al centre, van voltant sense parar. Es deixen anar i fan el mateix amb la mà esquerra. Finalment la dansa s'acaba amb tots els dansaires agafats formant una gran rotllana i saludant al mateix temps. | 08182-321 | Plaça Catalunya | Aquest ball es feia per la Pasqua Florida, amb el cant de Caramelles. Era i és un ball molt estès arreu del Principat, emprant coreografies i melodies ben diferents. El ball de cascavells no només acompanyava a les caramelles, sinó que es podia ballar en altres ocasions com per allunyar els mals esperits de les llars, per anar a fer els esquellots als vidus que es casaven en segones núpcies i per rebre i acomiadar visitants. Inicialment només la ballaven els homes. Duien uns camals amb cascavells. Posteriorment, en afegir-se les dones, podien portar cascavells a les faldilles. | 41.7164100,1.9356100 | 411459 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'any 2015, amb motiu dels actes de la Festa Major, a Rocafort, el 19 d'abril es va fer un taller de ball de bastons i cascavells per la Colla Bastonera de Súria. | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59558 | Mas Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-casajoana | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. SARRET i ARBÓS, Joaquim (1921). Monumenta Historica Civitatis Minorisae, Vol. I pàgs. 337 i 349. | XVI-XX | No està habitada i, per tant, el manteniment no és l'adequat. Una part del sostre no conserva les teules. | Masia situada en un altiplà conegut com La Serra, que s'estén de llevant a ponent. La seva situació és predominant, però actualment està enmig de la urbanització River Park. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a ponent. Està envoltada per una closa, que en el sector meridional es converteix en un mur de contenció. La casa està construïda damunt una gran llosa rocosa, que s'aprofita per decantar part de les aigües pluvials cap a un gran aljub que es posa per sota la casa; i part cap a un altre dipòsit pel bestiar. Les dependències dels quals s'ubiquen a la part septentrional. També a la part posterior hi ha les dues tines. La façana principal es disposa simètricament a partir de tres eixos de verticalitat, a partir dels quals es conformen les diferents obertures, amb els muntants, ampits i llindes de pedra ben escairada. A la planta baixa, en destaca el portal, amb porta de fusta i portella, amb dues petites obertures als costats. A la planta pis, presideix un balcó amb barana de ferro i dues finestres als costats. La planta superior es distribueix en tres finestres iguals. El parament és arrebossat a excepció de la segona planta i els escaires, on es deixa veure la pedra treballada. La dovella central del portal d'entrada porta gravada la data de 1884 i la dovella central de la portalada del barri porta la data de 1629. En aquesta també hi ha una inscripció en molt mal estat i difícil de llegir sense fer un calc. Els muntants d'aquesta portalada no hi són, i s'han substituït per maons. Damunt la llinda de fusta d'una de les tines hi ha una pedra amb la data de 1889 gravada. | 08182-160 | Casajoana | El document més antic de la casa és de l'any 1428. També surt en el fogatge de 1497 i 1553, amb el nom de Bernat Casayoana. Es coneix l'existència d'un dietari del segle XVII pertanyent a aquesta casa i publicat per Joaquim Sarret (1921-25). En el cadastre de 1773, el cap de família és Josep Casajoana, que ha de pagar un total de 143 rals per nou jornals de camps de secà, dos i mig de bosc, dotze jornals d'erm, deu jornals de terreny rocós, un cortal d'hort de secà, dos jornals de vinya, una casa amb el personal i un mosso, una mula, dos bous, un ruc, un porc i vint-i-vuit xais. El 1907 el propietari era Valentí Casajoana. Quan Miquel Ballbè (1998) escriu el seu llibre, encara estava habitada. | 41.7205100,1.9041300 | 408846 | 4619326 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Exteriorment sembla restaurat, però part del sostre està esfondrat. Segons Ballbè (1998) tenia forn d'obra. A les dependències es conserva les restes d'un trull, i una premsa. A part de les dues tines comentades. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59669 | Rellotge de sol de Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-santa-maria-de-rocafort | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. http://www.gnomonica.cat/index.php/inventari/inventari-10742 | XIX | A la part inferior esquerra es pot llegir: 'RESTAURAT el 15-08-1995 J. Mollar' (Josep Mollar, un pintor de la comarca), corroborat pels membres del Museu. | Rellotge de sol del tipus vertical declinant, amb orientació sud - oest, realitzat a la façana principal de l'església, per sobre de la portalada. Es tracta d'un rellotge ornamental i policromat, de superfície quadrada, pintat damunt d'un arrebossat de ciment. El rellotge està dibuixat a l'interior d'una circumferència, de fons groc i sanefes lineals de color rosa i blau. La circumferència queda emmarcada en un requadre pintat de color terra i emmarcat per una sanefa lineal de color blau. La sanefa exterior consisteix en un dibuix geomètric a l'infinit pintada de color blau amb fons blanc. El gnòmon o estilet, de vareta, està collat a la paret i és de secció circular. Neix del mig d'una flor de 7 pètals pintats de color rosa i blau. Les hores, representades amb xifres àrabs estan delimitades entre dues sanefes lineals dels mateixos colors. La línia o meridià que marca les dotze del migdia és perpendicular i porta dibuixat el senyal de l'Àngelus. Les hores estan representades des de les 7 a les 6. Les línies horàries senceres marquen les hores, les mitges línies les mitges hores i els punts, els quarts. No té lema. | 08182-271 | Plaça de l'Església | En una fotografia de l'arxiu Villegas publicada al llibre de Miquel Ballbè, pàgina 101, s'observa un rellotge de sol gairebé semblant a l'actual. Es desconeix si a la part inferior hi havia lema. | 41.7169800,1.9364000 | 411525 | 4618900 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Consta a l'Inventari de Rellotges de Sol dels Països Catalans, de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de registre 1.484. A la descripció s'hi fa constar erròniament que ha estat restaurat per J. Millar. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,29 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.