Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59555 | El Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-flequer-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Una part es troba en procés de restauració per usos lúdics i l'altra part resta sense coberta. | Mas situat en una elevació al vessant septentrional del torrent del Flequer, en un aterrassament amb floracions rocoses damunt les quals s'aixeca la masia. És de planta poligonal per adaptar-se al terreny, amb l'entrada a la part posterior, perquè a la façana de migdia hi ha un marge rocós. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a nord. S'ha fet diverses reformes al llarg del temps. Una de les més destacades és la galeria de migdia. Consta de tres plantes, completada amb altres edificacions auxiliars com l'era, tres grups de tines, dos integrats o adossats a la casa i un tercer grup independent. A ponent hi havia una gran bassa i dependències de producció. | 08182-157 | Vall del Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill, un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7009200,1.9214600 | 410260 | 4617133 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59557 | Mas Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-ventaiol | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Ha patit les conseqüències de l'abandonament i del pillatge. | Mas ubicat al nord del terme municipal, en una elevació al vessant esquerre de la Riera de Mura, que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. El seu estat és ruïnós; sobretot a partir de l'incendi de 1985 que en cremà postes i bigues. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència del mas. Per unes escriptures conservades es coneixen els límits de la propietat: a orient amb Sant Esteve i la Serra de Pungrau, a migdia amb els del Mas Casajoana, a ponent amb els del Mas Jarreras i al nord amb el Mas Esteve. Antigament la casa tenia celler, trull, tines i premses. Una de les seves premses es va donar al Museu de Rocafort. | 08182-159 | El Ventaiol | L'any 1085 Umbert Ot, senyor de Rocafort, de Navarcles i dels castells de Conill, de Llaviera, de Matamargó i de Callús en fa donació al monestir de Sant Benet de Bages com a dot en entrar de monjo. No apareix en cap fogatge, però es coneixen persones que porten el nom Ventaiol, com ara Romeu Ventayol (1281) o Pere Ventayol (1337). Si que apareix en el cadastre de 1773 i el seu propietari consta que és Valentí Ventayol, que declara un jornal de terres de secà, dos jornals i mig d'erm, la casa amb la família, dos bous i un ruc, pels quals ha de pagar 30 rals. | 41.7260600,1.8960000 | 408178 | 4619951 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Una tina a la part septentrional es l'element més ben conservat. Dins la casa encara es pot veure una altra tina, amb els cairons de pedra. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59558 | Mas Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-casajoana | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. SARRET i ARBÓS, Joaquim (1921). Monumenta Historica Civitatis Minorisae, Vol. I pàgs. 337 i 349. | XVI-XX | No està habitada i, per tant, el manteniment no és l'adequat. Una part del sostre no conserva les teules. | Masia situada en un altiplà conegut com La Serra, que s'estén de llevant a ponent. La seva situació és predominant, però actualment està enmig de la urbanització River Park. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a ponent. Està envoltada per una closa, que en el sector meridional es converteix en un mur de contenció. La casa està construïda damunt una gran llosa rocosa, que s'aprofita per decantar part de les aigües pluvials cap a un gran aljub que es posa per sota la casa; i part cap a un altre dipòsit pel bestiar. Les dependències dels quals s'ubiquen a la part septentrional. També a la part posterior hi ha les dues tines. La façana principal es disposa simètricament a partir de tres eixos de verticalitat, a partir dels quals es conformen les diferents obertures, amb els muntants, ampits i llindes de pedra ben escairada. A la planta baixa, en destaca el portal, amb porta de fusta i portella, amb dues petites obertures als costats. A la planta pis, presideix un balcó amb barana de ferro i dues finestres als costats. La planta superior es distribueix en tres finestres iguals. El parament és arrebossat a excepció de la segona planta i els escaires, on es deixa veure la pedra treballada. La dovella central del portal d'entrada porta gravada la data de 1884 i la dovella central de la portalada del barri porta la data de 1629. En aquesta també hi ha una inscripció en molt mal estat i difícil de llegir sense fer un calc. Els muntants d'aquesta portalada no hi són, i s'han substituït per maons. Damunt la llinda de fusta d'una de les tines hi ha una pedra amb la data de 1889 gravada. | 08182-160 | Casajoana | El document més antic de la casa és de l'any 1428. També surt en el fogatge de 1497 i 1553, amb el nom de Bernat Casayoana. Es coneix l'existència d'un dietari del segle XVII pertanyent a aquesta casa i publicat per Joaquim Sarret (1921-25). En el cadastre de 1773, el cap de família és Josep Casajoana, que ha de pagar un total de 143 rals per nou jornals de camps de secà, dos i mig de bosc, dotze jornals d'erm, deu jornals de terreny rocós, un cortal d'hort de secà, dos jornals de vinya, una casa amb el personal i un mosso, una mula, dos bous, un ruc, un porc i vint-i-vuit xais. El 1907 el propietari era Valentí Casajoana. Quan Miquel Ballbè (1998) escriu el seu llibre, encara estava habitada. | 41.7205100,1.9041300 | 408846 | 4619326 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Exteriorment sembla restaurat, però part del sostre està esfondrat. Segons Ballbè (1998) tenia forn d'obra. A les dependències es conserva les restes d'un trull, i una premsa. A part de les dues tines comentades. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59704 | Vot de poble | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vot-de-poble | OLIVERAS FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i institucions. Impremta Copi-gràfic Manresa. TURA, Montserrat; SOLANO, Jordi (2013). Vot de poble (Els tres genets de l'Apocalipsi), dins Revista Notes, núm. 28. Pàgs. 33 a 56. Ed. Centre d'Estudis Molletans. Ajuntament de Mollet del Vallès. | XVI-XX | Breu nota bibliogràfica | Es tracta d'una tradició originada a partir de les epidèmies que van assolar la comarca del Bages al segle XVI. Consistia en una romeria o processó que feien els homes del poble agrupats sota la institució dels 'Romeus' des de Rocafort fins a la cova de la Mare de Déu de Montserrat. Un cop allí, feien una ofrena de cera i almoina mantenint viu l'acompliment d'un vot que havia fet no només el poble de Rocafort sinó altres pobles veïns. El dilluns de Pasqua de bon matí, mentre les campanes de Talamanca sonaven per acomiadar els seus romeus, que anaven en processó resant el rosari fins a l'església de Santa Maria, els romeus del poble de Rocafort s'hi aplegaven tot esperant als seus veïns. Un cop allí (rebuts amb el toc de campanes corresponent, resaven plegats l'anomenada 'reglamentària del rosari' i sortien en romiatge cap a Montserrat. El primer anava amb la carbasseta característica dels pelegrins i guiava el rosari. Anaven descalços, amb les espardenyes lligades a la cintura d'una túnica de color blau, la valona i la caputxa ribetejada de blanc. Al darrera del grup, portaven un animal de càrrega amb les sàrries plenes de provisions. Recorrien Sant Vicenç, Castellbell i El Vilar, la Bauma cap a Monistrol i Montserrat. Només s'aturaven allí on hi havia una capella, ermita o església pel temps just de fer una pregaria. Un cop a Montserrat, oïen missa i feien l'ofrena a la Mare de Déu. Després de menjar i descansar una mica, s'entornaven cap el poble, aquesta vegada calçats. | 08182-306 | Rocafort | 41.7169000,1.9363900 | 411524 | 4618891 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 59715 | El Marquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-marquet | BALLBÈ I BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspecte històrics. Pàg. 60. Ed. Centre d'Estudis del Bages. | XVI-XX | queden elements per rehabilitar | Masia situada a tocar de l'ermita de Santa Maria de Matadars, a l'entrada del poble del Pont de Vilomara. L'antiguitat del mas i les conseqüents reformes al llarg de segles d'història mostren una planta complexa, quadrangular, de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes altres cases i masos del municipi. Durant anys va quedar deshabitada, i això provocà que s'acabés enfonsant bona part de la teulada. Aquesta va ser restaurada ara fa uns anys, i s'ha consolidat la seva estructura general. La façana està arrebossada amb morter, resultat de la restauració; i el mateix s'ha fet amb les diferents obertures. Els paraments de les altres façanes s'han deixat amb l'arrebossat antic, que deixa entreveure el parament de pedra. La pedra de les cantoneres està més o menys ben escairada i amb les parts visibles desbastades. A la façana orientada a migdia, el portal és dovellat. Per damunt seu el retalla lleugerament una balconada, amb barana de ferro, afegit posteriorment. Al costat esquerre, tant a la planta pis com a la segona planta hi ha una galeria porxada, amb les obertures simètriques; dues per planta. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada. Consta de cossos i estructures de producció: pallissa, l'era, els cellers, corts, i segons Ballbè (1998) encara conservaria unes tines i dos forns de pa situats a l'interior de la casa. La façana orientada a l'est conserva la portalada original amb esglaons de pedra que donen accés directament a la planta pis. Arran de mur, per sobra de la volta s'observen les restes del que devia ser una teulada i que ha desaparegut en alguna de les reformes. | 08182-317 | Carrer F, s/n | Hi ha molt poca documentació referent al mas. De ben segur la seva història està estretament lligada a l'ermita de Santa Maria de Matadars. Segons Ballbè (1998), en l'obra Monumenta Historica, de Joaquim Sarret i Arbós, s'esmenta que el 23 d'octubre de l'any 1330 en Pere Sitjar, senyor de Rocafort, estableix a Guillem Marquet del lloc de Matadars, un molí blander i un molí draper, i que aquests es troben a prop del Pont de Vilomara. Això significava que a canvi Guillem Marquet havia de tenir-ne cura com era costum dels moliners. Hi ha un segon document datat de l'any 1595, on s'esmenta els límits de propietat entre els propietaris, Bernat Maronas i Joan Marquet de Matadars. | 41.6926800,1.8731300 | 406227 | 4616269 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Antigament formava part del terme municipal de Mura. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59718 | Llinda de la Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llinda-de-la-rectoria | PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. Pàg.36 i 37 | XVII | Llinda de pedra que correspon a la porta d'accés de la rectoria construïda al costat de l'església de Santa Maria de Rocafort. Els brancals són de carreus de pedra però la llinda descansa damunt de rajols plans com si antigament la porta hagués estat més baixa. Porta la següent inscripció: 'SPARENS RECTORE' i al damunt la data d'execució '1676' amb el monograma H i una petita creu al damunt. Simbolitza o representa el Santíssim nom de Jesús. En ella s'observen restes de fòssils així com de pintura blanca i de la piqueta del picapedrer a l'hora de polir la cara visible. | 08182-320 | Corriol de Cal Prat - al costat de la Plaça de l'Església | 41.7169500,1.9362500 | 411513 | 4618897 | 1676 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59718-foto-08182-320-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59718-foto-08182-320-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Estructural | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A la planta pis, hi ha dues finestres més amb les llindes gravades. La que es troba al damunt de la porta té gravada l'any 1630. | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59574 | Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XIX | No conserva la coberta i algunes parets mitgeres s'han esfondrat. La vegetació va envaint l'espai, sobretot l'heura. I l'incendi de 1985 va afectar greument les estructures. | El mas Casassaies és una de les grans heretats del terme, tot i que una bona part de les terres pertanyien a Mura. Malgrat els indicis documentals, que ens situen en el segle XIV, futures recerques podrien aportar noves dades de la seva antigor. La principal característica de la construcció de la masia n'és la seva ubicació, tant per motius obvis com imperceptibles. La seva situació enlairada als quatre vents i en un lloc força recòndit i allunyat de vies importants de comunicació en són els obvis. Els més ocults es veuen durant la visita ja que una part de la construcció, segurament la més antiga de la masia, és sota bauma. És de planta rectangular però consta de diversos cossos que s'han anat afegint amb el temps. El cos principal està format per la planta baixa i dos pisos. La teulada és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. El ràfec està fet amb llesques de pedra plana. L'accés principal és un portal rodó dovellat del segle XIX; la dovella central porta gravada la data de 1801. Damunt seu, es conserva els brancals i la llinda amb pedra ben escairada d'un antic balcó amb festejador i sense reixa. La resta de finestres també tenen els ampits, els brancals i la llinda treballades i la majoria tenen festejadors. És justament al segon pis, on hi ha dues finestres orientades a llevant amb sengles llindes gravades. A la planta baixa hi trobem dos cossos regulars: el central i el de llevant; i un tercer cos a ponent, està construït adaptant-se al terreny rocós, sota la bauma. El cos de llevant era el destinat al bestiar, on encara es veu la menjadora. Al fons hi ha una gran tina de 3,10 metres de diàmetre intern per 3,20 metres d'alçada. Està recoberta amb cairons de rajola vermella (40 x 40 cm). Es pot accedir al seu interior a través d'un forat fet a la paret que hi ha al fons de la cort. L'accés original a la tina és a partir de l'escala de pedra que s'inicia al fons del cos central de la casa (pel costat dret s'accedeix a la part superior de la tina i per l'esquerra s'accedeix a les dependències de la planta pis). La boixa d'aquesta tina es troba al costat dret de l'inici de l'escala. En el cos central també es conserva una premsa de cargol, encaixada al mur, amb la data de 1800 gravada a la fusta. Darrera seu, per sota l'escala d'accés al pis superior, hi ha l'entrada al celler. Una sala de grans dimensions amb una sola compartimentació al fons, de terra batuda i roca. Només entrar hi trobem les boixes corresponents a dues tines més a les quals s'hi pot accedir des del pis superior. La primera que es veu correspon a una tina de planta circular, amb cairons de rajola vermella. La tina està adossada al mur de la façana nord. La segona tina és de planta quadrada amb les mateixes característiques constructives. El sostre d'aquesta bodega aguanta el pes de la casa. Està fet amb volta de maó, resseguint la forma de la balma, i reforçat per arcs de pedra i pilars de maó. També hi ha un parell de piques plenes de terra, una d'elles sencera, d'un metre de costat per 60 cm d'alçada exterior. A la planta pis, deixant les tines del pis a mà dreta i entrant a una estança que encara queda parcialment dempeus, hi ha una finestra amb festejador que dona a la façana principal i gairebé adossat, un forn del qual es conserva la boca i la volta. Està fet de pedra i maó, amb l'exterior arrebossat amb morter de calç. Deixant de banda aquests elements destacables, la planta pis ha sofert moltes modificacions; es veuen voltes mig tapades per envans de totxo, finestres tapiades i escales d'accés al segon pis, de pedra. Destaquen dues llindes de la façana interior orientada a llevant, amb gravats i inscripcions, que no s'han pogut identificar. | 08182-176 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Una altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1985 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6963900,1.9389700 | 411711 | 4616611 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al costat de la masia hi trobem dues construccions independents; la que fa referència a corral pels animals i un conjunt de dues tines més, una de les quals conserva la barraca de la boixa. L'heura ha envaït gran part d'aquest conjunt. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59591 | Cal Padre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-padre | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XIX | Malgrat l'amenaça d'esfondrament de la casa, el celler encara és accessible degut a la solidesa dels murs i les voltes de canó fetes de pedra. Les sis boixes estan fetes amb carreus de pedra per escairats i amb el perfil arrodonit. | Mas situat en el vessant meridional de la Serra dels Ermitanets, en un revolt a mà esquerra del camí que va cap al Farell. Està construït en un aterrassament amb afloraments rocosos, adaptant-se a l'orografia del terreny. És de planta rectangular, amb l'entrada per la façana de migdia. Ha perdut la coberta i amenaça enderroc. Això no obstant, per les restes localitzades, sabem que la teulada era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana i bigam de fusta que suportaven una coberta de teula àrab, amb el ràfec fet amb lloses de pedra planes. Consta de planta baixa i dos pisos, o pis i golfes; amb altres edificacions auxiliars com les corts, els galliners, el graner i els estables o les tines. A la planta pis encara es conserva el forn de pa al qual s'hi accedia per una escala de pedra molt estreta que hi ha al fons del celler. L'era és una solera de pedra de terra batuda. Orientada al sud-oest, per sota l'era, aprofitant el desnivell de la roca hi ha una bassa de planta oval, orientada al sud-oest, una cisterna per l'aigua de boca impermeabilitzada amb morter de calç i amb coberta de lloses per aproximació de filades de la qual només en queda parcialment l'arrencada de la volta. S'han fet moltes reformes al llarg del temps, a mida que s'engrandia el mas, com demostren les construccions annexes que tapen les diferents voltes i finestrals. Destaquen dues tines adossades a la casa per la part orientada a llevant. La primera tina és de petites dimensions, d'1,10 metres de diàmetre, feta amb maó pla, ordinari posat en sentit vertical, sense vidriar. A mà dreta, una segona tina de 2,50 metres de costat per 4 metres de fondària, conserva part dels brancals i les dues frontisses de ferro de la portella de fusta (estava orientada al nord). Entrant pel portal dovellat, que hi ha davant de l'era, s'accedeix a les corts, on es conserven part de les menjadores. Al fons, una porta dona accés al celler on es poden observar un total de sis boixes. El mas està envoltat per un mur de pedra seca parcialment enderrocat. | 08182-193 | Serra dels Ermitanets | En el llibre de Ballbé, sobre els topònims (Ballbe, 2000) parla de la Casa Nova i la Casa Vella de Cal Padre com dues antigues cases de pagès, situades ambdós costats del camí. La primera correspondria a la casa gran i la segona, molt més petita, de planta baixa i pis amb una tina adossada a mà dreta. Aquesta construcció està situada a la dreta del camí baixant cap a la riera de la Santa Creu. Segons Ballbé, la casa hauria rebut el nom de Cal Padre perquè l'anterior propietari havia estudiat per capellà però va penjar els hàbits. | 41.6815500,1.9105600 | 409326 | 4614993 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | No s'ha pogut accedir a la resta de les tines perquè la vegetació és molt densa i n'impedeix l'accés. Per sota del camí, davant la casa mateix, hi ha dos conjunts de tines. El primer conjunt està a peu de camí, comprèn una tina amb la barraca corresponent, adossada a un habitatge de planta baixa i pis. Una vintena de metres en direcció oest hi ha un segon conjunt de tines amb la barraca. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59602 | Forn de calç de Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-can-serra | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVII-XIX | Enderroc interior, vegetació circumdant; però estructures ben conservades. L'accés original se'l va emportar la riuada de l'any 1962. | Forn de calç aixecat en el marge esquerre de la Riera de Mura, a prop de Rocafort. És de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, més ampla a l'exterior (1,4 x 1,87 m) que a l'interior (0,75 x 1,34 m). La paret circumdant del forn aprofita una gran roca despresa de la cinglera per assentar-s'hi. Està feta de pedres irregulars unides amb morter de calç i falcades amb pedruscall. L'entrada en forma d'embut l'encapçala un arc escarser fet de maons posats a llibret. L'interior de la cambra de cocció, conserva una part arrebossada sense rubrefactar i mesura 3 metres de diàmetre i es conserva una alçada de 2,75 metres. | 08182-204 | Riera de Mura | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia per a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola, per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, i es convertia en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.7092900,1.9397600 | 411794 | 4618043 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59610 | Forn de La Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-la-serra-de-pungrau | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XIX | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent a la masia de La Serra de Pungrau. Està construït aprofitant un marge proper de la casa, a peu de l'antic camí que conduïa passant per darrera el mas Donzell, a la Serra de Pungrau, al fons d'una feixa de cultiu de cereals. És una construcció de planta rectangular (7, 3 x 8 metres), amb una alçada conservada de 3 metres de façana. La façana principal que dóna accés a la cambra de combustió està orientada a migdia. Té una doble embocadura amb arcs de mig punt, recolzats en basaments que s'eixamplen. Els murs són fets de pedra seca i morter de calç. L'obertura de les arcades és d'1'60/65 m d'amplada per una alçada de 2'10 metres, que varia per l'acumulació de terra. L'alçada conservada des de l'interior de la cambra de combustió és d'uns cinc metres. No conserva la graella. L'accés per carregar i descarregar-la s'obre a l'angle nord occidental. | 08182-212 | La Serra de Pungrau | Aquest forn, per les seves dimensions no serviria únicament per proveir material constructiu a la masia de La Serra de Pungrau, sinó, molt probablement, per abastir altres finques. | 41.7198500,1.9081200 | 409177 | 4619248 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59611 | La Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-serra-de-pungrau | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XIX | No s'hi viu amb el que comporta pel manteniment. | En un punt estratègic de l'altiplà de La Serra, en el seu vessant meridional, s'aixeca la masia de La Serra de Pungrau, una de les finques històriques d'aquest lloc juntament amb Casajoana, que s'ubica molt a prop seu. Es tracta d'una masia que ha tingut diverses ampliacions, les darreres al segle XVIII i XIX, fruit de la puixança econòmica pel conreu de la vinya, però actualment sense ús productiu ni residencial. Això afecta al manteniment de les diferents estructures i al seu estat de conservació. L'edifici principal és de planta quadrangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules àrabs i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. D'aquesta façana en destaca la seva composició simètrica a partir de tres eixos de verticalitat, amb el portal d'entrada i un balcó en l'eix principal. Diverses finestres es troben tapiades amb maó. Els paraments són de pedra vista amb un lleuger arremolinament a la part baixa. Les llindes de finestres i portes acostumen a ser de pedra treballada, algunes amb dates inscrites (1753, ANTON SERRA 1881 i A S 1886); però d'altres són fetes de maons. L'era es troba al costat de llevant i al seu voltant s'aixequen edificacions annexes dedicades a la producció. A la part posterior hi ha quatre tines, des de fora només se'n veu una, darrerament reutilitzades com a dipòsits d'aigua. També es veu per una finestra que comunica amb el pati les restes d'una premsa de vi. A tocar de l'era hi ha un pou cobert amb dos pedrissos, inutilitzat. | 08182-213 | La Serra de Pungrau | Les dades documentals més antigues conegudes per ara daten del segle XIV. En un pergamí de l'any 1360 es fa constar que l'abat del monestir de Sant Benet de Bages signa una àpoca pels drets de l'esmentat mas. Tres anys després hi ha un altra document on es diu que 'Els posseïdors dels masos de Marc i Pontgraces firmen un acte de vassallatge a favor del Pieter i dels seus successors del monestir de Sant Benet de Bages'. En el fogatge de l'any 1497 s'esmenta el cap de família. I en una confessió de domini feta per Salvador Prat, l'any 1635, Miquel Serra, és el propietari del mas Pon Grau i també del mas Bosegos. Segons explica Miquel Ballbé (1998) els propietaris l'havien informat que la casa havia estat sempre de la mateixa família. De fet, en el cadastre de 1773, Joan Serra, propietari va haver de pagar '171 rals per nou jornals de camps de secà, un quartal d'hort de secà, set jornals d'erm, sis jornals de terreny rocós, un jornal de vinya, la casa amb el personal i un germà de mosso, més un bou i un ruc'. Ja a principis de segle XX, al 1907 el propietari surt esmentat com Antoni Serra del Pungrau. | 41.7197400,1.9069300 | 409078 | 4619237 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59577 | Forn de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ca-narbocet | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XVIII | Per la part superior està envoltat de bardisses, i en els marges hi ha crescut alguns espècimens de pi blanc (Pinus halepensis) que han provocat un moviment estructural, i la caiguda d'algunes de les pedres de la façana. | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent a la masia de Ca n'Arbocet construït aprofitant un marge proper de la casa i del torrent de la Font de l'Àlber. És una construcció feta en pedra seca, aprofitant l'alçada del marge (entre 3 i 4 metres d'alçada). Es conserva la cambra de combustió i la de cocció, amb les parets laterals fins a una alçada aproximada de quatre metres. La graella està coberta per restes vegetals i només es pot veure molt parcialment. La boca de la fogaina o cambra de combustió té forma piramidal, amb pedres que es van aproximant a la llinda, deixant la part baixa molt més ampla (2,35 m) que la part superior (1,10 m). L' alçada actual és d'1,60 metres. La coberta d'aquesta boca està feta amb dues lloses planes de grans dimensions que fan de llinda. Per sobre mateix hi ha dues pedres en triangle recolzada una amb l'altra (mesura 60 cm d'amplada màxima per 40 cm d'alçada). Tota la part superior de la façana es va recobrint de pedra seca més o menys desbastada de mides regulars, calçades amb pedruscall de mida petita i mitjana. Hi ha una mena de pilar mig enderrocat que podria tractar-se d'una xemeneia, però la vegetació impedeix comprovar-ho. Des de la feixa superior, entremig de la bardissa, es pot veure la cambra de combustió, també anomenada laboratori, que mesura uns quatre metres de costat per una alçada de tres a quatre metres, amb les parets arrebossades. La part superior del marge, on hi ha la cambra de combustió, és una zona molt plana, erma, on es troben escampades les restes de producció excessivament cuita o trencada. Es podria tractar de la solera on es feien els diferents materials (maons, teules, cairons...) i deixar assecar al sol abans d'enfornar. | 08182-179 | Ca n'Arbocet | Segons ens explica la família, tots els cairons, teules, maons i altres elements constructius de fang de Can n'Arbocet, varen sortir d'aquest forn. | 41.7104800,1.9210100 | 410236 | 4618194 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59583 | Forn d'obra de Cal Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-cal-flequer | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XVIII | El mur on hi ha l'accés a la fogaina està enderrocat. Els marges estan plens de restes de teula, maons i cairons. No s'ha localitzat la solera, però és molt probable que s'emprés el mateix claper del torrent, ja que la roca és extremadament plana en aquest indret. | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent al mas de Cal Flequer, construït aprofitant un marge a mà esquerra del camí que va a Can Casassaies, molt a prop del torrent que porta el nom de la casa. Per sota del forn hi ha el que sembla l'accés a una feixa però que de fet era l'accés originari al forn i al torrent. És una construcció feta en pedra seca, aprofitant l'alçada del marge (entre 3 i 4 metres d'alçada). Es conserva la cambra de combustió i la de cocció, amb tres de les parets laterals fins a una alçada aproximada de quatre metres. Al seu interior hi ha un cirerer d'arboç; la graella està coberta per restes vegetals i només es pot veure molt parcialment si es decanta la terra i fullaraca que s'hi ha dipositat amb el pas del temps. La boca de la fogaina o cambra de combustió està tapada per l'enderroc de la façana principal, ubicada per sota del camí. L'alçada conservada des de la graella és de 3,20 metres d'alçada. Els murs de la cambra de combustió estan fets amb pedra seca més o menys desbastada de mides regulars calçades amb pedruscall de mida petita i mitjana i arrebossats per dintre amb morter de calç, que mesura tres metres de costat. Per dalt del camí, orientada a llevant, es conserva la porta (1,30 metres d'amplada x 1,50 metres d'alçada), una obertura a nivell de la plaça que servia per carregar i descarregar. | 08182-185 | Torrent del Flequer | 41.7005900,1.9231600 | 410401 | 4617094 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59583-foto-08182-185-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59583-foto-08182-185-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i els terrers d'argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrials consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta quadrangular o circular, amb un pilar cilíndric o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix i que és l'indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen una tonalitat vermellosa. | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59614 | Les Grauetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-grauetes | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XVIII | S'ha restaurat fa poc temps. | La Masia de Les Grauetes està situada per sota el turó del Montgrós, arran de l'antic Camí Ral. És de planta quadrangular i consta de planta baixa, pis i golfes sobre elevades degut a l'aixecament de la teulada originària. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes de les cases i masos del territori i això és visible observant els baixos dels murs estructurals. Tant els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç, sense arrebossar. Les pedres cantoneres, estan més ben escairades i desbastades. Les obertures de la façana es distribueixen de forma irregular i en destaca el portal rodó dovellat. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals, llindes i ampits de pedra. A la façana de llevant hi ha una tina adossada. L'accés al brescat es feia a través de vuit graons ben alts, de pedra. A l'alçada de l'últim graó s'observa una zona fortament erosionada de la tina. La coberta amb el bigam de fusta característic no es conserva. Els actuals propietaris hi han col·locat una reixa de protecció i conserva el posts o brescat de fusta. La boixa és visible des del celler de la casa. La façana principal de la casa està protegida per un pati interior murallat on hi havia l'era (per fotografies antigues l'era era la prolongació de la codina on està construïda la casa). Arran de façana, els propietaris hi han fet un hort per l'autoconsum. A l'interior de la masia també s'hi conserva una part del celler amb algunes bótes de vi i a la planta pis, el forn de pa. A l'exterior prop del camí, en els horts mig erms hi ha un pou o cisterna amb el pedrís per a posar la galleda. Està arrebossat amb morter de calç i té alguns afegits de ciment i una teuladeta amb un caramull de ciment. | 08182-216 | Camí de les Roques s/n - Rocafort | D'aquesta masia no se'n sap massa cosa. Per Miquel Ballbé, el motiu de 'Les Grauetes' provindria del cognom 'Grau', diminutiu i feminitzat. | 41.7054500,1.9374500 | 411597 | 4617619 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Els propietaris que la van adquirir no fa pas massa temps, l'estan restaurant amb les comoditats actuals però respectant els elements patrimonials i la seva estructura. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59616 | Cal Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tinet | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XVIII | Petita masia construïda damunt d'una codina, a tocar del camí de les Roques cap a les Grauetes, a la sortida del nucli urbà de Rocafort. És de planta quadrangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a migdia. A la planta principal, s'hi han adossat diferents construccions. A la planta baixa hi ha el celler amb la premsa, les bótes i les corts del bestiar. Es conserva el terra originari fet de pedra. A la planta pis hi ha les habitacions i la sala - menjador. La portalada d'accés és de doble fulla, de fusta protegida amb xapa de ferro clavetejada. Els baixos de la façana han estat arrebossats de ciment. Adossada a mà dreta de la façana hi ha una tina molt ben conservada, amb la porta de tancament i el brescat amb la biga. La boixa està a l'interior del celler. No es conserven els graons d'accés o la rampa. A la dreta de la tina hi ha un portal de fusta que dona pas al pati interior. Destaca una pedra col·locada verticalment al brancal dret, amb un gravat 'Plans'. Al davant de la façana principal hi ha l'era. Pel costat oposat al camí, orientat al sud-oest, hi ha els murs de contenció amb els graons que condueixen a les diferents feixes murades. Hi ha un hort per al consum diari i arbres fruiters. | 08182-218 | Carrer de les Roques,13 - Rocafort | Amb motiu d'una reforma, es va aixecar lleugerament la teulada i es van tapar dues tines que estaven dins de la casa. Molts dels estris domèstics han estat cedits per la família i formen part del fons del Museu de Rocafort. | 41.7121300,1.9343700 | 411350 | 4618364 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59696 | Bassa i horts de Can Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-horts-de-can-serra-de-pungrau | XVII-XX | Actualment la bassa està en desús, tot i que quan plou s'omple d'aigua. Els recintes, es mantenen nets, malgrat hi creixen gramínies. | Bassa i horts del mas de Can Serra de Pungrau, ubicats a peu del camí que va des del castell de Rocafort fins a la Serra de Pungrau i Casajoana. A mà esquerra hi ha la bassa característica d'aquestes contrades. Es tracta d'una bassa natural, amb una solera de pedra inclinada envoltada per tres costats de pedra i terra compactada. S'hi acumulen les aigües pluvials. Al costat s'hi aixequen els murs d'una estructura rectangular de dos metres d'alçada per 0,80 metres de gruix. Per un dels costats hi ha una escala volada amb quatre graons que permeten accedir a l'interior. La pedra emprada està desbastada i les cantoneres ben escairades, fetes amb pedra molt més gran. Els murs estan consolidats amb morter de calç i per sobre s'hi ha col·locat unes lloses planes de l'amplada del mur. L'interior està ple de terra i les restes visibles del mur no estan impermeabilitzades amb morter de calç. Adossada a aquesta construcció hi ha les restes d'un altre tancat, una mica més estret. | 08182-298 | Can Serra de Pungrau | Segons informació oral proporcionada pel senyor Valentí Toscas, aquest espai rectangular no ha estat mai una bassa sinó que es tractava de l'hort de Can Serra de Pungrau, al qual els propietaris hi accedien des d'un caminoi que sortia directament de l'era de la casa. El recinte del costat també estava murat, però amb l'aparició de nova maquinària per al conreu, les feixes es van eixamplar transformant el paisatge. | 41.7220900,1.9093500 | 409282 | 4619496 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59697 | Resclosa de Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-can-serra-de-lesglesia | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XX | Només es veuen els forats excavats a la roca | Restes de la resclosa de Can Serra de l'Església ubicades a la riera de Mura, en el seu pas per Rocafort. Es tracta de 20 forats excavats a la pedra, a banda i banda d'una fissura o escletxa d'uns dos metres de fondària, molt a prop de les restes d'una bauma obrada. Al costat dret de l'esquerda hi ha 5 forats i a l'altra 15. Tots tenen una estructura quadrada de 26 a 28 cm de costat per una profunditat de 30 cm. Al fons de cadascun d'aquests encaixos hi ha 9 forats (disposats en tres fileres de tres) simètrics, de 3,5 cm de diàmetre per 5 cm de fondària. | 08182-299 | Riera de Mura | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb troncs d'arbre, taulons de fusta, i pedra. El seu objectiu era el de retenir i augmentar el nivell d'aigua en aquest punt per ser conduïda a voluntat fins allà on convingués a través d'una canal. Això implicava un bon coneixement de l'orografia del terreny, i sobre tot del riu. Un cop localitzada la roca mare s'hi excavaven uns forats, de planta rodona o quadrada. Ens aquests encaixos s'hi col·locaven verticalment els taulons de fusta. Depenent de l'envergadura de la construcció, l'estructura es podia reforçar amb una segona filera intercalada o bé amb uns tornapuntes de fusta. Segons explica el senyor Valentí Baylina si només es veuen aquests forats és perquè abans la riera era més estreta. La resclosa va ser construïda pels seus avantpassats per portar aigua a través d'una canal parcialment excavada al terra i a la roca (de la qual encara en queden restes visibles) fins als horts que estaven al costat de la casa. Malauradament la riuada de l'any 1962, no només se la va emportar sinó que modificà la llera de la riera, eixamplant-la en aquest indret, tal i com es coneix avui dia. | 41.7094300,1.9397500 | 411794 | 4618058 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Un cop passat el grup de 15, al davant mateix hi ha les restes d'un muret i un tinell obrat que estaven construïts aprofitant la bauma formada per la caiguda de varis rocs de grans dimensions al llit de la riera. A mà esquerra per sobre d'aquests blocs, hi ha les restes, força ben conservades, d'un forn de calç de la mateixa propietat . | 98|119|94 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59708 | Pi de maig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-maig | AMADES, Joan (1988). Costumari Català. El Curs de l'any. Vol. III. Corpus - Primavera. Pàg. 356 a 372 1i 908 Ed. Salvat Editores. Barcelona BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. VILARRUBIAS, Daniel; TALAVERA, Marc (2013). La Festa de l'Arbre de Maig a Igualada, dins Revista d'Igualada, núm. 43. Ed. Revista d'Igualada. Anoia. Abril, pàgs. 40 a 51. | XVII-XX | Manifestació no vigent | Tradició desapareguda que consistia en la 'plantada' d'un pi, prèviament tallat a muntanya, a la plaça del poble, (actualment plaça de Catalunya). La celebració començava la nit abans del Roser de Maig. Els joves anaven a Talamanca a serrar l'arbre, ja que tenien fama de ser els més bells. L'esporgaven deixant unes branques formoses a la capçada i en treien l'escorça. En acabat, el duien a braços cap al poble seguint un ritual molt específic: els portants s'aturaven en uns llocs fixes, per reposar i menjar un xic. En arribar a la plaça, el clot per encabir-lo ja estava a punt. Allí es dreçava, amb un pom de roses al capdamunt, i s'assegurava fermament per evitar ensurts ja que el pi restaria uns quants mesos fins que no el traguessin, després del 8 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Roser. S'encerclava amb una catifa de flors i durant el tot el dia es ballava i cantava al seu voltant . A la tarda hi havia competicions entre els més atrevits. El tronc s'havia empastifat amb una bona capa de sabó que el feia lliscós. El que arribava dalt, s'empotava un pollastre com a premi. El dia de la Mare de Déu, tot el poble reunit per a la celebració, es tallava a trossos i es venien. Els diners de la venda es destinaven a obres benèfiques i a la confraria. | 08182-310 | Rocafort | Com en altres indrets de Catalunya, l'Arbre de Maig, havia estava íntimament relacionat amb la festa de la Mare de Déu del Roser . Segons Joan Amades, des d'època medieval. Originàriament es tractaria d'una tradició lligada al món rural. L'element central seria un arbre, en el cas de Rocafort, un pi al voltant del qual es desenvolupava tota la festa. A partir del sacrifici d'aquest arbre i els diferents actes rituals al seu voltant, es demanava per intersecció de la Mare Naturalesa prosperitat i abundància. | 41.7164100,1.9357100 | 411467 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A Igualada, la festa del Pi de Maig, està íntimament relaciona amb la confraria del Roser i la capta d'unes dones anomenades majorales del Roser que aprofitaven qualsevol celebració per oferir unes flors i passar la bacina tot recollint uns dinerets. Una de les documentades és el llevat de taula que en el cas de Rocafort s'ha documentat a la Festa Major. Josefina Oliveras parla de la captació de diners per la confraria, durant el llevat de taula (Festa Major) i el Pi de Maig, però no s'ha pogut documentar oralment cap notícia relacionada amb una hipotètica Confraria del Roser. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59734 | Bauma de Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-de-can-serra | AYMAMÍ i DOMINGO, Gener (2010). Breus notes sobre el trogloditisme a la comarca del Bages. Dins, revista Dovella, tardor-hivern, pàgs. 5 - 15. | XVII-XX | Regular. Com qualsevol element geològic, cal fer atenció als despreniments. | Bauma obrada amb restes de murs realitzats en pedra seca i encaixos de bigam. La part central és la més ampla, mesura uns quatre metres de fondària, mentre que la llargada és d'uns quaranta metres. La roca, composta de gresos i conglomerats presenta a la part superior, un seguit d'encaixos quadrangulars, disposats horitzontalment que confirmen l'existència en altres temps de bigues de fusta que permetrien engrandir l'estança, sota cobert. La majoria estan fortament erosionats i se'n comptabilitzen més de trenta. A l'extrem dret hi ha les restes d'un muret de pedra seca que neix de l'interior. A la part central un espai rectangular molt ben delimitat, d'uns 10 m2 del qual en queda el mur de la façana de 8 metres d'amplada per 3,5 metres d'alçada. Els dos laterals conserven una amplada màxima d' 1,90 metres i 1,50 metres respectivament. El gruix dels murs oscil·la entre 0,80 i 1,00 metre. Destaca l'obertura central que segueix la tècnica constructiva de les barraques de vinya, Mesura 1,10 metres d'alçada per 0,80 d'amplada amb una llinda plana i estreta. | 08182-336 | Can Serra | Segons informació facilitada pel senyor Valentí Tosques ens explica que la bauma havia estat habitada fa segles per els de Can Serra, que més endavant farien construir la Casa Nova. Les restes que s'observen actualment podrien ser el resultat de reconstruccions modernes per adaptar l'espai més alt i ample, com a barraca de vinya, ja que al voltant s'observen les antigues marjades de pedra seca que havien estat plantades de vinya i olivera. | 41.7248700,1.9045100 | 408884 | 4619809 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59734-foto-08182-336-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Des del Pont de Vilomara cal agafar la carretera BV-1224 en direcció al nucli de Rocafort. A mà esquerra, en el trencall que mena al castell, continuar la pista forestal que mena a Can Toscas i Can Lleonart. Deixant les cases a mà esquerra seguir la pista que ens portaria a Can Casajoana, sempre recte fins a localitzar, a mà dreta de la pista una feixa de grans dimensions. Cal vorejar-la en sentit descendent fins a localitzar novament un camí de l'amplada d'un carro, empedrat, que a voltes s'estreny. Des de l'extrem de la feixa fins a la bauma cal comptar uns dos-cents cinquanta metres, que transcorren per sobre el cingle. Un corriolet a mà esquerra, entre la brolla de romaní permet baixar per unes roques, de manera a poder caminar per sota la cinglera. El corriolet que la va resseguint en direcció oest, ens mena directe a la cavitat. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59682 | Goig de la Mare de Déu de Montserrat de la Capella del Marquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-de-la-mare-de-deu-de-montserrat-de-la-capella-del-marquet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic; i que diuen així: Déu-nos vida i claredat / sol d'amor, que'ns il·lumina: DEL MARQUET, SANTA REGINA /MADONA DE MONTSERRAT. / Quants anys fa, Mare de Déu, que la vostra Imatge bella / des d'aquesta humil capella / nostres cors tan fort atreu? / Flor del cel, que el Llobregat / ve a regar-la amb sa joguina.... etc/ Admirada de tothom / és per Vós oh Verge Pura / la bonica arquitectura / del Palau que us dóna el nom. / Perderia majestat / sense vostra faç divina... etc. / Com el pont que sobre el riu / uneix les dues riberes, / vostre amor no té fronteres / i a tots per igual somriu . / Amb un gest de pietat / Vostre front sempre s'inclina... etc. / Escoltant perennement / les remors del riu que us canta / compreneu més la complanta / d'aquest nostre prec fervent / que'ns surt del cor llatzerat / a Vós Rosa sense espina... etc. / Amb l'amor del nostre pit / entron vostre, flama viva, / la capella primitiva / de bell nou hem embellit. / Un ex-vot de germandat / sigui el blanc de la calcina... etc. Lletra i música de Mn. Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugenia del Congost. V/. Ora pro nobis Sancta Dei Genitrix. R/. Ut digni efficiamur promissionibus Christi. Oremus: Concéde, misericors Déus, fragilitati nostrae praesidium, ut qui Sanctae Dei Genitricis memoriam agimus intercessionis ejus auxilio a nostris inquitátibus resurgamus. Per eumden Christum Dominum Nostrum, R/. Amen. L'Ilm. Sr. Bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, ha concedit als presents GOIGS, 100 dies d'indulgència. Amb llicència eclesiàstica. | 08182-284 | Pont de Vilomara | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6928800,1.8729700 | 406214 | 4616292 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Mn Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugènia del Congost | El goig forma part de la col·lecció de Goigs 'Santa Eulàlia' amb el núm. 17. Al verso del goig hi ha un recull històric de la capella fet per Joan Font i Rius (1957), on dona els diferents noms que ha rebut en llarg del temps (Santa Maria de Mata d'Arcs, Matadars, Matadés i Marquet per la masia que té al costat); de la seva estructura original i de dues peces importants, el retaule gòtic (venut pel propietar idel mas Marquet a uns antiquaris de Barcelona, que el baixaren en un tren de mercaderies, el capvespre del 19 d'agost de 1912 i que es trobaria al Museu d'Art de Catalunya). i la talla d'una imatge de la Mare de Déu, venerada com a la Mare de Déu de Montserrat (actualment al Museu d'Art de Catalunya).Joan Font explica que durant una de les guerres del segle XIX, la imatge original de la Mare de Déu de Montserrat, procedent del Monestir va ser amagada a l'interior de la capella i que potser l'advocació a la Mare de Déu de Montserrat quedés vinculada a la imatge titular. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59683 | Goig en alabansa del gloriós príncep dels apòstols Sant Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-en-alabansa-del-glorios-princep-dels-apostols-sant-pere | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig que es canten en alabança a Sant Pere, que se venera a la capella de Sant Pere d'Oristrell; i que diuen així: Pues del Cel sou destinat / en la Iglesia per Pastor: / Siau nostre intercessor / Sant Pere Apostol sagrat. / Los Reis y Barca deixareu, / quant vos cridà lo Senyor, / y tot terreno tresor / ab lo affecte renunciareu: / noble acció, que'os ha alcansat, / ser dels homens Pescador, etc. / Jesu-Christ per tres vegades, / ostre amor volgué provar, / y en vostre cor vá encontrar, / de amor prendas elevades: / Per això de son Ramát, / vos constitueix Pastor, etc. / Quant gloriós lo Redemptor, / en lo Thabor se mostra, / allí s' volia quedà, / contemplant-lo, vostre amor: / Mes, vos tenia guardat / to un Cel vostre Señor, etc. / Quant en la Cena volgué / vostres peus Jesús rentar, / molt vos vareu admirar, / y ‘ os escusareu també. / Vencé á vostra humilitat / la voluntat del Señor, / En Gethsemani monstrareu / á vostre mestre lo amor, / quant dels Jueus al furor, / valerós vos oposareu: / Malco ha ben experimentat / de vostre zel lo valor etc. / Es veritat que negareu / tres vegades al Senyor; / però mil ab amarch plor / penitent lo confessareu: / Lo cant del Gall ha estat / per Vos viu despertador, etc. / En vostres mans lo Senyor / ha posat las Claus del Cel, / fentvos com á Amich molt fiel, / de gracias dispensador: / De vstra grant potestat / Jesu-Christ bix faidor, etc. / Al revés del Redemptor / foreu vos crucificat, / habentlo humil demanat per fugir tant gran favor: / Pero lo honor escusat, / vos porta major honor, etc. / Aquesta família, y Casa, / vos honora per Patró, / y baix vostra protecció, / segura, y feliç descansa. / Com á Pare us ha invocat, / y ‘ os invoca en tot amor, etc. / Quant lo Senyor indignat / vol castigá al Pecador: / Siau nostre intercessor / Sant Pere Apostol Sagrat, etc. v.) tu es Petrus / r.) Et super hanc petram, aedificabo Ecclesiam meam. Oremus. / Deus qui Beato Petro Apóstolo tuo, collatis clávibus Regni caelestis, ligandi, atque solvendi Pontificium tradisti: concedí ut intercesionis ejus auxilio, á pecatorum nostrorum nexibus liberemur. Qui vivis, et regnes in secula seculorum. Amen. / Manresa: Impr. De Joseph Abadal. Any 1879 | 08182-285 | Sant Pere d'Oristrell | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7091500,1.9061100 | 408995 | 4618062 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | El goig va ser imprès a la impremta de Joseph Abadal de Manresa, l'any 1879. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59684 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 totes dues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena de 1960 diuen així: Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena/ oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara/. La Betania, villa amena / amb vostres Llatze i Maria, / sou bressols i companyia / on vostre infància es destrena. / Per les dolçors de l'escena / que a vostra infantes amara, / oho Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En el cim de una carena / munta el castell de Magdala: / el dimoni, us hi endogala / amb vicis de tota mena. / Pel remordiment i pena / que a vostra ànima aclapara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Fins avui foreu sirena / que als pecadors captivava: de avui més, la dona brava / que romp del crim la cadena. / Per la llum del Cel que us mena / a penitencia tan rara, / oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara. / Comenceu la vostra esmena / ungent de Jesús els peus: /si us murmuren moltes veus / Déu vos don remissió lena. / Per lo perfum de la Cena / que al mon tot dilecta encara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Si fou gran la vostra pena / i penitencies grans, / que ho diguin vostres germans / de Betania, villa amena. / Per los plors, que vostra trena / rossa com l'or eixugada, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / La faç de Jesús morena / teniu per hoste a vegades / que en ses converses sagrades / amb amor us anomena. / Per la llum que us enllumina / veient a Déu cara a cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En la mes tràgica escena / la mort de Déu al Calvari, / si els Apòstols van faltar-hi, / no pas Vos, de valor plena. / Per les llàgrimes de pena / que llisquen per vostra cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Hortelá de faç morena / digam si'l amor m'ha pres : / era al sepulcre i no hi es. / - No em coneixes Magdalena? / Per la sorpresa sens mena / amb que Déu se us mostra ara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Allà en la volta serena / de les delícies del cel: / hi brilleu com gai estel / de gracia i de gloria plena. / Per lo poder que us omplena / la vista de Déu lo Pare, / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Eix Poble que us anomena / advocada i compatrona / les vostres glories pregona / amb cor devot i veu plena. / Tan en la ditxa serena / com en la mort que aclapara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Elegit eam Deus et praelegit eam in tabernaculo sub facit eam. / Oremus / Beatae Mariae Magdalena, quaesumus domine, suffragiis adjuvemur; cujus precibus exoratus, quatriduanum fratrem. Lagarum vivum ab inferis resuscitasti; Qui vivis et regnes etc. Etc. / Amb llicencia. / Manresa .- Imprenta i Llibreria de Josep Roca.- Any 1930 | 08182-286 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59727 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 ambdues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena diuen així: 'Goig de la Gloriosa y Benaventurada Santa Maria Magdalena, que se venera en la capella del Pont de Vilumara del Terme de Rocafort' de 1873: Puig que fóreu perdonada / absolta á culpa y pena, / siau la nostra advocada / gloriosa Magdalena. / Lo vostre nom es María / que vol dir illuminada / perquè foreu perdonada / de Jesus que es vostra guia: / y de totes pars armada / contra el mal de culpa y pena, etc. / De Syro y Eucaria nobles / Magdalena, vos nasquéreu, / dos germans en aquell poble / Marta y Lásaro tinguéreu: / del castell sou nomenada / de Magdaló Magdalena, etc. / Predicant nostre Senyor / al poble de la Judea, / reprenent al pecador / del pecat que tan afea: / per ell sou illuminada / perdonant-vos culpa y pena, etc. / Sent rica y agraciada, / noble y alegre de cor / molt prest foreu enllasada / en los llassos del amor, / y quedáreu prest nafrada / com ánima que va en pena, etc. / Despres de esser convertida / per Jesus nostre Senyor, /fereu santíssima vida / servint á Deu ab gran fervor, / per los Angels exaltada / cantant cansons á veu plena, etc. / Gran penintencia fereu / per lo espany de trenta anys, / prop Marsella vos visquéreu / per Jesus patin afanys: / del amor divinal plena / en lo Cel foreu portada, etc. / De gloria sou coronada / exempta de tota pena, / siau la nsotra advocada / gloriosa Magdalena. v. Diffusa est gratia in labius tuis. / r. Propterea benedixit te Deus in aeternum. Oremus. / Beatea Mariae Magdalenae, quasesumus Domine sufragiis adjuvemur: cujus precibus exortatus, quatriduanum fratrem Lozarum vivum ab infer is resuscitasti, qui vivis etc. / Manresa: Impremta de Roca, carrer de S. Miquel, núm. 15. - 1873 | 08182-329 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59539 | Can Toscas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-toscas | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII | Masia situada prop del castell de Rocafort, damunt la Serra. És de planta quadrangular irregular, a conseqüència de diversos afegits. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les plantes superiors estan llogades com habitatge i la planta baixa s'ha adaptat amb una cuina, però conserva el celler que es continua utilitzant per l'elaboració de vi, utilitzant la premsa antiga de la casa. Destaca l'existència de dues tines cilíndriques: una a adossada a la façana septentrional, amb la boixa en el celler; i l'altra a la façana de ponent. Actualment estan reaprofitades com a dipòsits d'aigua, que s'utilitza pel rec de l'hort. | 08182-141 | Rocafort | La casa es documenta a partir de 1735, segons informació oral transmesa per Ballbè (1998). L'any 1907 el propietari era Josep Torres. | 41.7179000,1.9197800 | 410144 | 4619019 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Els mapes de l'ICC han equivocat el nom de la casa i la marquen com a Can Lleonard, i a Can Lleonard el marquen com a La Tosca. | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59688 | L'Hospici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhospici-0 | XVIII | Externament, es tracta de dues cases entre mitgeres unides per dins. Formen una planta rectangular i consten de planta baixa, pis i golfes. A la part posterior hi havia l'hort o pati. Com tot el poble, s'aixequen damunt la roca que cal retallar per habilitar les plantes baixes. Aquesta casa destaca per conservar, amb mobiliari inclòs, la distribució i els espais originaris; amb la curiositat que a la planta pis hi havia el forn de pa, que normalment es troba a les plantes baixes. Antigament, la planta baixa estava destinada al bestiar. A l'entrada hi havia un fogó i un fumeral d'obra on es feia la calderada pels animals. A la part posterior hi ha tot un sistema de dipòsits i canalitzacions de recollida de l'aigua pluvial, pel consum de persones i animals. Aprofitant el pendent, l'aigua s'anava decantant i depurant. També hi ha una tina d'obra amb la boixa pel vi. Pujant per l'escala que hi ha a l'entrada s'arriba a la planta pis, on hi trobem la cuina, la llar de foc, amb l'escó i el forn. Al davant i al peu de l'escala que dóna al segon pis hi trobem el rentamans, de pedra. La cuina és d'obra i funcionava amb carbó. Conserva les portes de fusta de manera que quan no s'utilitzava quedava tancada com un armari. A l'altre extrem de la gran sala, hi ha una taula llarga per menjar. El sòl de la planta combina trams de rajola i trams enllosats de pedra. Originàriament, la casa s'acabava en aquest punt. Fa 65 anys es va ampliar per adequar alguns espais a les necessitats del moment. El cos de la casa del costat està aprofitat per posar-hi les habitacions, ja que havia estat una mena d'hostatgeria per a viatgers. | 08182-290 | Carrer Major, 15-17 08254 - Rocafort | Antigament havia estat una hostatgeria destinada als comerciants del vi i viatgers. D'aquí li ve el nom de l'Hospici. L'avi dels actuals propietaris la va comprar, n'amplià la part posterior i respectà la resta com estava. | 41.7160600,1.9353800 | 411439 | 4618799 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 59525 | Forn d'obra de la Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-la-casa-nova-de-sant-jaume | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVIII-XIX | Cobert de vegetació i en desús, però sembla que manté l'estructura intacta. | Es tracta d'una teuleria, és a dir, un forn de bòbila en el que es feien teules per les cobertes de la casa, però segurament també maons i altres elements constructius. Està format per la cambra de combustió i la cambra de cocció, separades per una graella. Les parets laterals estan excavades en el marge i es troben rubefactades a conseqüència de les altes temperatures assolides per les diferents coccions. La boca d'accés a la cambra de combustió està mig colgada de terra i s'obre a la façana septentrional. Tot i estar envoltat i cobert de bardisses i vegetació, que en redueixen considerablement la visibilitat, la seva superfície és quadrada i mesura quatre mestres de costat. La façana nord, per on s'alimenta la cambra de combustió, està feta de pedra irregular de dimensions mitjanes. L'obertura està delimitada per una doble arcada; una primera filera de pedres posades a plec de llibre i a sota, un arc de maó pla amb una triple filera. | 08182-127 | Casa Nova de Sant Jaume | El forn de la Casa Nova de Sant Jaume segurament va ser construït per proveir-se de material per a la construcció de l'antiga casa , desapareguda fa molts anys. Aquest era un fet comú en èpoques antigues, i en tenim un altres exemples documentats en el municipi. | 41.6951300,1.8919800 | 407799 | 4616521 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59527 | Tines de la Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-casa-nova-de-sant-jaume | AA.DD (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÈ, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XVIII-XIX | Modernament per consolidar alguna esquerda en la estructura s'hi ha col·locat ciment. | Conjunt de cinc tines adossades, sense barraca, ubicades a peu del camí que va del nucli del Pont de Vilomara cap a la Casa Nova de Sant Jaume. Al darrera mateix hi ha un camp de conreu de cereals i l'antic mas, mig enderrocat. Estan adossades les unes amb les altres formant una pla rectangular. El terreny on es van construir aprofitava el desnivell del marge que oscil·la entre dos i quatre metres d'alçada aproximadament. No es conserven cap de les barraques, que estaven adossades a la part posterior, a tocar de la feixa. Les boques d'entrada estan protegides per retalls de malla electrosoldada emprats en els forjats i paviments. Els muntants o brancals són verticals amb llinda simple, plana i de fusta. Els murs estan construïts amb pedra irregular, de mida gran i mitjana reforçada amb pedruscall, lleugerament desbastada. Els paredats estan collats i arrebossats amb morter de calç. Només una d'elles, conserva la coberta. Les altres estan envaïdes per l' heura (Hedera hèlix). La tina I, més pròxima a la casa, és de planta rodona. Conserva el marxapeus i una sola llinda, plana. L'accés mesura 1,50 metres d'alçada per 1,25 metres d'amplada. El gruix de murs és de 0,55 metres. La coberta és per aproximació de filades amb la clau de volta visible. Conserva un tronquet encastat pels seus dos extrems per sota la cúpula. A l'interior hi ha el dipòsit, de planta rodona que mesura uns 3 metres de fondària, amb els cairons (40 x 40 cm) força malmesos. A l'interior hi ha brutícia. La tina II està adossada a la núm. I i a la núm. III. És de planta circular. No conserva ni els brancals ni la coberta però els cairons estan en molt bon estat. Al seu interior hi creix una figuera. Les tines núm. III, IV i V estan incorporades dins d'un edifici de planta rectangular, amb coberta a un sol vessant, de teula àrab i bigam de fusta de la qual gairebé no en queda res. Les tines núm. III i IV tenen una planta rectangular però al seu interior hi ha dos dipòsits compartimentats. Es pot observar perfectament l'arrebossat dels murs per impermeabilitzar el dipòsit i els cairons estan molt ben conservats. S'hi accedeix per la mateixa porta de la qual es conserven els brancals i el marxapeus en molt bon estat. La tina núm. V presenta una planta rectangular de les mateixes característiques que les anteriors. Destaca la llinda de fusta que encara es conserva. Al seu interior hi creix un arbre. | 08182-129 | Casa Nova de Sant Jaume | La masia formava part d'una gran pairalia dedicada a la viticultura. | 41.6952000,1.8914300 | 407753 | 4616529 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Malgrat haver desaparegut les barraques, no es pot accedir a les boixes degut a la gran quantitat d'esbarzers que han creat una barrera infranquejable. Les portes no es conserven però hi ha restes de peces pertanyents a les frontisses i als encaixos fets als brancals.Sembla que aquestes mateixes bardisses i l'heura cobririen un altre grup de tines, que per altres fonts sabem que podrien ser-ne tres més. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59575 | Tines de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | No conserven la coberta i l'heura ho està envaint tot. | Conjunt de dues tines annexes de planta circular i cairons de rajola vermella envernissada que de la coberta només conserven una biga de fusta i algunes teules del tipus àrab. Aquest grup està aixecat a llevant de la masia de Can Casassaies, i aprofita el desnivell d'un marge d'uns tres metres d'alçada. Les portes d'accés al brescat estan orientades a migdia i les boixes es troben a la façana septentrional. En el cas de la primera tina, la boixa està ubicada a 1,20 metres del terra. Està emmarcada i té un pedrís. Conserva les frontisses de tancament de la portella de fusta que servien per a protegir les tines de possibles robatoris. La segona tina presenta un ampli contrafort que reforça la base. La boixa està protegida per una barraca de pedra seca. En tot cas si hi havien dues barraques, només es conserva la del costat de ponent. El seu estat de conservació és molt bo, malgrat estar coberta d'heura. Està recolzada a la tina i al marge de pedra seca. Parcialment excavada a la roca per sota el marge, té una planta circular de 2,40 metres de diàmetre interior per 2,20 metres d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament corbats, amb una triple llinda plana. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Al fons hi ha la boixa, emmarcada per tres lloses, que mesura un metre d'alçada per un metre d'amplada (mides exteriors). En el que podríem anomenar brancal dret conserva una frontissa de ferro on hi ha penjat un cassó metàl·lic. Està orientada al nord-est. | 08182-177 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Un a altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1085 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6961900,1.9395400 | 411758 | 4616589 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59589 | Can Lleonard | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-lleonard | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | Masia situada al vessant meridional del Puig de la Creueta, en el camí del castell de Rocafort a la Serra, en una zona amb terrasses ermes i d'altres amb olivera i cereals. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs, amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a llevant. Està lleugerament excavada a la roca, per tal d'adaptar-se al desnivell natural de terreny. S'observen dues tines adossades a la casa. La primera d'elles està situada a la façana de ponent. En la darrera reforma de la casa, s'ha reconvertit en dipòsit per les aigües pluvials procedents de la teulada. Té una xapa de ciment al damunt amb una obertura tapada senzillament per una xapa de plàstic i un broc de plàstic fa de sobreeixidor. Es conserven dos graons de pedra adossats a la façana. La segona tina, està adossada a la façana de migdia. És una construcció quadrada, de pedra sense desbastar amb coberta a un sol vessant, de teula àrab. Està arrebossada amb morter de calç. Té sis graons de pedra que permeten accedir al brescat. Està protegida amb una portella de fusta. | 08182-191 | Rocafort | Sempre ha estat ocupada per la mateixa família i ha mantingut el mateix cognom: Lleonard. | 41.7184700,1.9170500 | 409918 | 4619086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La configuració actual és fruit de nombrosos afegits que han anat canviant la fisonomia original de la masia. La segona tina queda entremig de diversos murs i estances de caràcter productiu de la masia. La porta principal original ara dóna accés al celler i l'actual porta d'entrada és posterior. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59592 | Forn de calç del Torrent de la Santa Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-la-santa-creu | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del Departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XIX | Deteriorat per l'abandó i la manca d'ús. | Forn de calç situat al marge esquerre d'un camí que baixa de Cal Padre i enllaça amb el camí que des de la Casa Nova de Sant Jaume mena al Farell o a Sant Jaume de Vallhonesta. El forn s'ubica molt a prop de la Riera de la Santa Creu. És de planta circular amb 2,5 metres de diàmetre interior, i està excavat aprofitant el desnivell del marge. L'alçada conservada és d'1,70 metres i resten dues fileres de pedra seca a la part superior. | 08182-194 | Torrent de la Santa Creu - Pla de la Mandra | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6849300,1.9056000 | 408918 | 4615374 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Es troba enmig d'una roureda. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59621 | Tines de l'Escudelleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-lescudelleta | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Està format per 11 tines de planta circular i un total de set barraques. La part inferior de l'edifici que conté els cups de les tines és feta de pedra i morter de calç i tenen l'interior recobert de cairons vermells. La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són fets amb pedra sense material d'unió, on es localitzen les entrades de les tines que s'obren a llevant. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes on descansa la coberta de cúpula feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. Observant el conjunt per les portes d'entrada a les tines, descriurem les edificacions d'esquerra a dreta. El primer grup (A) és format per 4 tines situades en filera. Les entrades d'aquestes donen al mateix camí i els brocs dels dipòsits queden protegits per les tres barraques que formen part d'aquest grup. Les tines 1 i 2 tenen la peculiaritat de tenir l'entrada al dipòsit i sortida dels brocs a la mateixa vertical. Això és perquè la coberta de la barraca, on trobem els brocs, queda al mateix nivell que el terreny que permet l'accés a les entrades d'aquestes tines. La tina número 1 té una única llinda, de 135 cm de llargada per 40 cm d'amplada i 16 cm de gruix, la porta és de forma rectangular. La tina 2 té una llinda de 140 x 40 x 15 cm, la porta és també rectangular i havia perdut part de la coberta dels murs superiors que van ser reconstruïts en les tasques de rehabilitació. La tina núm. 3 té dues llindes, una exterior de dimensions 135 x 37 x 17 cm i una d'interior. La porta té forma arrodonida ja que a mida que creix en alçada les filades per a la confecció dels muntants es van aproximant. L'accés es realitza per sobre de la coberta de la barraca, igual que les anteriors tines. Té un amagatall i sota la cúpula s'observa un tronc encastat horitzontalment en el que si lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. El broc queda protegit per una barraca construïda en la seva part posterior. La tina núm. 4 té accés a l'entrada mitjançant una rampa feta de pedra i coberta amb sorra. Té dues llindes, una exterior de dimensions 135 x 37 x 14 cm i una d'interior i, sota la cúpula s'hi observa un tronc encastat horitzontal per lligar la corda. A 20 metres trobem el conjunt B de 6 tines. Les tres primeres tenen l'accés directe des del camí i les tres darreres des de l'interior d'una barraca comuna. Les tines 5 i la 6 tenen l'accés per sobre de la coberta de la barraca que protegeix els brocs. Amb una única llinda de 140 x 44 x 11 cm, per a la primera i una de 160 x 33 x 20 cm, per a la segona. La tina núm. 7 també té una sola llinda de 110 x 60 x 14 cm. La sortida del broc està situada al nord-est de la mateixa, a l'interior d'una petita construcció que la protegeix conjuntament amb el de la tina número 8. Presenta les restes d'una frontissa a un dels muntants d'accés i a l'interior hi veiem un amagatall, una finestreta i un tronc encastat sota la cúpula. Les portes d'accés a les tres darreres tines esmentades són de forma rectangular. Les tres següents tines tenen l'accés dins d'una barraca comuna. Les tines número 8, 9, i 10 tenen una única llinda de dimensions 140 x 50 x 14 cm, 120 x 50 x 14 i 125 x 40 x 14 respectivament. Les tres presenten una finestreta i la darrera tina, a més, té un amagatall, i conserva el tronc encastat sota la llosa que tanca la cúpula. La distancia que presenten entre les llindes i les lloses que cobreixen la cúpula és molt petita. A 11 m d'aquest grup hi ha la darrera tina del conjunt (C), que es troba aïllada de la resta de la construcció. El seu accés es fa pel mateix camí i el broc de sortida és protegit per la seva pròpia barraca. Té una única llinda de dimensions 160 x 60 x 18 cm, l'entrada és de forma rectangular i presenta les restes de les frontisses.</p> | 08182-223 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7003000,1.9046700 | 408862 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4 trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. Durant el trajecte passarem les tines del Bleda. A uns 2,2 Km observarem al peu del torrent, aquest important conjunt de tines. Per arribar-hi, continuem pel camí fins trobar a pocs metres un trencall a mà dreta que baixa el torrent. Baixem per aquest i tot seguit contemplarem aquest grup. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||
| 59622 | Tines del Ricardo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-ricardo | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades per iniciativa del Consorci de les Valls del Montcau. Es van fer també diversos treballs de consolidació d'estructures, arranjament de camins i restitució de senyalització durant 2012-14 a càrrec de Diputació de Barcelona (Ricardo, Bleda, Tosques i Escudelleta). | <p>Conjunt de 6 tines de planta circular i 2 barraques. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç, amb la part interior de la tina folrada amb cairons vermells. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, on es localitzen les entrades. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes, sobre el que s'assenta la coberta, feta de cúpula amb el mètode d'aproximació de filades, que està coberta d'una capa de sorra i pedruscall. Podem agrupar les tines en 3 grups, cada un format per dues tines; també hi ha dues barraques. El primer grup de dues tines tenen la peculiaritat de tenir l'entrada al dipòsit i sortida dels brocs a la mateixa vertical. És degut a què la coberta de la barraca, on trobem els brocs, al mateix nivell del terreny . La tina número 1 té una única llinda, que està esquerdada, de 63 cm d'amplada, 160 cm de llargada i 10 cm de gruix. La tina número 2 també té una única llinda, de 57 x 140 x 15 cm. Les dues tines es troben juntes. A 1,50 m trobem un altre grup de dues tines que també es troben juntes. Els seus brocs es troben mirant al torrent i queden emmarcats en un requadre interior al mur. La tina número 3 té una llinda de forma trapezoïdal de 60 x 170 x 13 cm; s'observa, sota la cúpula, les restes de les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. La tina número 4 es troba suposadament inacabada ja que no presenta l'enrajolat. A continuació trobem la tina número 5, que no conserva la teulada, però si es conserva en força bon estat els murs ja que es va rehabilitar. Queden les restes d'una frontissa que indiquen on anava la porta d'entrada i el cup de la tina es troba protegit per una reixa disposada al lloc on aniria el brescat. A 1,50 m es localitza la darrera tina del conjunt, la número 6. La seva entrada és construïda amb dues llindes, una d'interior i l'altre exterior (d'uns 90 cm de longitud ). És possible que durant la construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés el dipòsit de la tina, ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter i, la darrera filada de rajoles sembla més nova. El broc es troba protegit per una petita coberta. A l'interior de la segona barraca es conserva la base d'una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l'ús. És tracta de la pica sobre la que descansava l'estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca. Es troba en mal estat de conservació ja que està trencada en diversos fragments. Existeixen dues barraques al costat d'aquest conjunt. La primera s'emplaça sota de les entrades de les tines 1 i 2, de forma que queda semi-soterrada. La seva planta és de forma rectangular de 2,50 m x 7,00 m de llargada. La paret de l'esquerra és de pedra amorterada i la de la dreta s'utilitza l'aflorament de roca del terreny. La coberta de pedra i morter de calç és feta amb volta de canó i la porta és el mateix arc, tot i que només resta oberta la meitat esquerra i tapiada en pedra l'altra meitat. A l'interior, i a una distancia de 4,7 m entre ells, trobem els dos brocs del primer grup de tines situats al parament esquerre; així mateix un muret de mig metre d'alçada, paral·lel i a 70 cm del parament frontal i dret, del que se'n desconeix la seva utilitat; també hi ha un amagatall. La segona barraca és independent de les altres construccions. És de planta rectangular de 3,40 x 3,20 m. Els murs són de pedra seca i la coberta de falsa cúpula. La porta, de la que en queden les restes de les frontisses, té dues llindes, una interior de 140 x 44 cm i una exterior de 165 x 20 cm. El gruix de les parets és de 60 cm. A l'interior hi trobem les restes de la base d'una premsa; un prestatge al parament sud-est; un foc a terra a la cantonada sud; tres finestretes i quatre amagatalls</p> | 08182-224 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7010300,1.9116200 | 409442 | 4617155 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4 trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí cap a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. Durant el trajecte passarem les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment, a uns 2,80 Km de la carretera, trobem les d'en Ricardo. A uns 2,2 Km observarem al peu del torrent, aquest important conjunt de tines que es troben al llit del Flequer. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer i a Can Casassaies. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||
| 59623 | Tines del Camí del Flequer I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-i | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Grup format per dues tines de planta circular amb una barraca que comparteixen, i una edificació auxiliar darrere de les tines. Prenent el camí com a punt de referència, i observant el conjunt de cara, descrivim d'esquerra a dreta. La tina número 1 presenta la part inferior dels murs de l'edifici que conté els cups de les tines. Estan realitzats amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Es troba en força mal estat, mancant-ne rajoles, la part superior dels murs, i la coberta per complert. Al seu interior presenta runa i força vegetació. La tina número 2, està construïda igual que l'anterior, en manca igualment la part superior dels murs i la coberta. També amb presència de vegetació a l'interior. En ambdues, hi ha una rampa de pedra, coberta amb sorra, que en permet l'accés a la tina. En general el conjunt es troba en un estat força deteriorat. Formant part del grup hi ha una barraca i una edificació auxiliar. La barraca està construïda amb pedra seca i es troba en relatiu bon estat de conservació. La planta és rectangular, amb dimensions interiors de 3,60 m x 3,10 m d'amplada. La porta d'entrada té 1,40 m d'alçada per 0,70 m d'amplada, i presenta dues llindes, una interior i l'altre exterior. Al seu interior trobem diversos elements: s'obren els dos brocs de les tines; també tres fornícules als murs que feien la funció d'armaris o prestatges; dues estaques de fusta clavades al parament esquerre just al costat de l'entrada; i fent cantonada amb el parament continu, una xemeneia amb conducció dels fums independent i directa a l'exterior. La coberta de falsa cúpula és folrada exteriorment per sorra i pedruscall, i manca la llosa superior. Darrera les dues tines trobem les restes d'una altra edificació de pedra seca. Aquesta podia emprar-se com a refugi o habitatge en certes èpoques de l'any. És de planta irregular, amb unes dimensions de 3,80 m x 2,30 m d'amplada aproximadament. Els murs que resten en peus, fins una alçada de 1,40 m, són d'uns 0,60 m de gruix. Al parament sud-oest existeixen dos forats, tapiats amb morter de calç, que correspondrien a dues finestres, i al nord-oest s'ubica la porta d'entrada que tenia una amplada d'uns 0,80 m, on encara queden les restes de les frontisses d'una porta.</p> | 08182-225 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7014100,1.9130400 | 409560 | 4617196 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer el de l'esquerra i a Can Casassaies el de la dreta. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||
| 59624 | Tines del Camí del Flequer II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-ii | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Format per una tina aïllada que es situa al marge esquerre del camí que va a Cal Flequer. És una construcció de planta circular, amb la part inferior dels murs de l'edifici que conté els cups de les tines fet de pedra i morter de calç i l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina, en aquest cas, amb llinda única de 150 cm de llarg per 50 cm d'ample. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres sobre el que descansa la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades, i coberta per una capa de sorra i pedruscall. Una rampa de pedra, coberta amb sorra, permet l'accés a la tina. S'aprecien també, les restes de la construcció d'una barraca que tancava el broc de sortida de la mateixa, però de la que no queden vestigis.</p> | 08182-226 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7012200,1.9135200 | 409600 | 4617174 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Can Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines d'en Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer el de l'esquerra i a Can Casassaies el de la dreta. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines al peu del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||
| 59625 | Tines del Camí del Flequer III | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-iii | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Format per una tina aïllada que es situa al marge dret del camí que va al mas Flequer. La construcció és de planta circular. La part inferior dels murs és realitzada amb pedra i morter de calç i presenta l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior és feta amb pedra sense material d'unió, on es localitzaria l'entrada a la tina. El conjunt de la construcció es troba en força mal estat, havent-ne desaparegut la part superior del mur i la coberta per complet. La runa de la pròpia construcció omple conjuntament amb vegetació el fons de la tina, impossibilitant-ne la visió del broc, que tampoc es veu per la part exterior. Tot i el deteriorat estat en el que es troba, podríem suposar que l'entrada a la tina donava al camí d'en Flequer i el broc de sortida cara al torrent del mateix nom. La pedra amb la que ha estat construïda es troba molt deteriorada essent molt trencadissa. Es tracta d'una única tina sense cap tipus d'edificació auxiliar.</p> | 08182-227 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7011100,1.9139300 | 409634 | 4617161 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al quilòmetre 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí cap a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins. El de l'esquerra a Cal Flequer i el de la dreta a Can Casassaies. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||
| 59626 | Tines de les Balmes Roges | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-balmes-roges | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6.</p> | XVIII-XIX | L'estat general de conservació és correcte, tot i que hi ha parts de les tines i les barraques que tenen manques d'elements i es troben plenes de runa. La resta de la balma té runa a l'interior. | <p>Aquest conjunt de tines estan obrades aprofitant la balma com a sostre i com a paret. Conjunt format per dos grups de tines separades 42 m entre elles. El primer grup situat a la banda oest està format per dues tines, una barraca i una construcció auxiliar de planta rectangular. Les dues tines són de planta circular, construïdes en pedra amorterada i en alçada arriben just sota la roca de la balma. El dipòsit és revestit amb cairons amb morter de calç. L'entrada es fa des de la part superior de la barraca central, a través d'obertures rectangulars sense llinda i des del sostre de la barraca a través d'una rampa d'accés de terra i pedra situada al lateral de la tina número 2. La tina núm. 1 té una fondària de 2,40 m i un diàmetre de 2,08 m, presenta una finestra a la part superior. La tina núm. 2 fa 1,92 m de diàmetre i 2 m de fondària. Ambdues estan separades per una barraca al mig en la que s'obren les boixes al seu interior, estan emmarcades amb pedra carejada. La coberta de la barraca és plana i lleugerament inclinada feta amb lloses de pedra, i forma un replà per poder abocar el raïm a través de les obertures que se situen a la part superior. El segon grup de tines està situat a la banda est de la balma, format per una tina i una barraca situades dins una edificació auxiliar que aprofita la balma per al tancament en la part més profunda (5 m) i ampla (24,20 m), està delimitada per un mur exterior amb una porta d'accés al recinte, 232també alberga les menjadores, cosa que indica que es podria haver utilitzat per guardar-hi ramats. La tina núm. 3 és de planta circular, de 2 m de diàmetre i el seu broc dóna a l'interior d'una construcció de planta quadrada annexa a la tina adossada al cantó oest. Per a l'accés al dipòsit hi ha una rampa de pedra coberta amb sorra. El mur del dipòsit és de pedra i morter de calç i presenta l'interior revestit de cairons. El conjunt presenta 2 barraques i 2 edificacions auxiliars. Al primer grup hi trobem una barraca ubicada entre les dues tines, i una edificació auxiliar adossada a l'est de la tina núm. 2. Ambdues empren l'aflorament de la roca com a parament nord. La barraca de planta rectangular fa 1,55 x 2,50 m. Els murs són de pedra seca i la coberta és amb volta amorterada, plana a l'exterior. L'entrada de 75 x 130 cm, amb dos muntants verticals i la llinda en arc rebaixat. Al seu interior observem un amagatall al parament oest; una banqueta de 70 cm d'amplada al llarg de tot el parament nord, i els dos brocs de les tines, cadascun d'ells emmarcat en un quadre de pedra. L'edificació auxiliar és de planta rectangular (3,80 x 2,15 m). Els murs són de pedra amorterada sobre els que recolza el voladís que pren contacte directe amb la roca de balma. El gruix de les parets és de 43 cm. La porta d' entrada de 130 x 200 cm d'alçada, té dos muntants verticals sobre els que reposen dos troncs fent la funció de llinda. Al segon grup a dins la balma hi trobem una barraca, a la banda oest de la tina, i altra edificació auxiliar on queden incloses la tina i la barraca. La barraca és de planta irregular (1,90 m d'ample per 2,60 m de llarg). El seu parament est correspon als murs de la tina; el nord i l'oest a la pròpia roca i el sud fet amb pedra amorterada. La coberta és plana i feta amb troncs de fusta com a bigues i lloses de pedra planeres de grans dimensions a sobre. El gruix del parament és de 47 cm. L'entrada, de 65 x 130 cm, presenta encaixos al muntant esquerre i te llinda de pedra de 90 x 17 x 38 cm. L'edificació auxiliar tanca al sud amb un doble mur de pedra amorterada d'uns 70 cm de gruix i 24 m de longitud. Tanca a l'est amb la pròpia balma davant la qual s'enfila un mur de pedra mig enrunat. Al N queda tancat amb la mateixa roca, i a l'oest amb la roca i un petit tram de mur. Al mur que tanca pel sud hi ha una obertura que tancada posteriorment. A l'interior hi ha la base de pedra d'una premsa per al vi a l'inici de la rampa i una menjadora al parament est.</p> | 08182-228 | Serra de Puig Gili | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.6924800,1.9195600 | 410090 | 4616197 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Rates-pinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Seguirem el camí fins arribar a un trencall on el camí de l'esquerra ens duria fins la Vall del Flequer i on es troba la tina de l'Olla. El deixarem darrera continuant pel mateix fins arribar a un trencall a mà esquerra que ens durà directament al conjunt de tines de les Balmes Roges. En el mateix recinte interior de la balma i a prop de la tina núm. 3, hi trobem la base d'una premsa de pedra i el forat on es recolzava la biga a la paret de la balma, i que encara conserva una biga ubicada en aquest lloc, tot i que no sembla pertànyer a la premsa. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||
| 59627 | Tines del Docte grup 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-docte-grup-1 | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6.</p> | XVIII-XIX | L'estat de conservació general és dolent i els dos conjunts actualment es troben mig tapats per la vegetació. | <p>Tina més propera a l'antiga casa de ca la Miquela i a la pedrera. Està format per tres tines de planta circular (tina 1, 2 i 3) i tres barraques de planta quadrangular que es troben en un desnivell del terreny, de manera que la porta de la tina queda al nivell superior d'un costat i la de la barraca al nivell inferior de l'altre costat. La part inferior de l'edifici que conté els cups és feta amb pedra i morter de calç i la superior amb pedra seca sense morter, cobertes amb volta. Sobre els murs s'estén el voladís, fet de pedres més planes, i la coberta de cúpula feta amb el mètode d'aproximació de filades amb una capa de sorra i pedruscall al damunt. L'entrada a les tines es troba a la part superior, obertes a migdia, i es conserven les llindes, una d'elles amb una inscripció. Observant el conjunt de cara a les portes d'entrada de les tines, descrivim les edificacions d'esquerra a dreta. La tina número 1 ha perdut la coberta. La tina número 2 té dues llindes; l'entrada s'estreny per emmotllar-se a la mida de les llindes. Al dessota de la coberta hi ha un tronc encastat on es penjava la corda que servia per subjectar-se mentre es trepitjava el raïm. L'interior del cup presenta encaixos a la cinquena i a la setena filada de cairons. La tina número 3 té dues llindes, una exterior amb la data 1873, i altra interior. Al mur oposat a l'entrada hi ha una finestra. Les boixes de les tres tines es localitzen a l'interior de les barraques que es troben oposades a les portes. Aquestes barraques són de planta rectangular i no conserven les cobertes que serien a un vessant. Cada grup de tina i barraca és independent dels altres, tot i que es troben una al costat de l'altre. L'interior dels cups de les tines està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Hi ha un altre grup molt proper que es troba dins el terme municipal de Mura.</p> | 08182-229 | Camí de la Santa Creu de Palou | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.6825500,1.9201500 | 410126 | 4615094 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El conjunt de tines del Docte es troba al peu del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou venint d' El Pont de Vilomara. Camí de Santa Creu de Palou a Cal Padre. Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 cal prendre el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre, la tina de la pedrera i, a uns 480 metres trobem a aquest grup de tines. Molt a prop hi ha un altre grup format per tres tines i restes de tres barraques, que porta el nom de Tines del Docte grup 2, i que es troben dins el t.m. De Mura. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||
| 59629 | Tines de les Solanes I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-solanes-i | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. 'Memòria de la rehabilitació de les tines: Solanes i Llobregat-Tres Salts'. Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau.</p> | XVIII-XIX | Les Tines de Les Solanes van ser restaurades l'any 2007, en el marc del 'V Concurs de rehabilitació i conservació de les barraques de vinya, i altres construccions en pedra seca' convocat per la DO Pla de Bages, i amb la coordinació del Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau. El projecte va anar a càrrec de l' arquitecta tècnica Maria Dolors Perramon i Fàbregas per encàrrec del Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau, finalitzat el desembre de 2006. | <p>Conjunt format per 8 tines de planta exterior quadrangular que es troben al voltant o formant part de dues barraques de planta quadrangular. La part inferior dels murs, que formen l'estructura que alberga els dipòsits de les tines és realitzada amb pedra i morter de calç, i la part superior amb pedra sense material d'unió. L'interior de tots els dipòsits estan recoberts de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades, de 40 x 40 cm, excepte les de la tina núm. 1 que amiden 35 x 35 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes, sobre el que descansen les cobertes corresponents que estan construïdes amb el mètode d'aproximació de filades. Per sobre s'estén una capa de sorra i pedruscall. Totes les tines tenen el dipòsit circular però l'edificació que les alberga és de planta quadrangular, estan disposades al voltant de dues edificacions auxiliars que estan comunicades entre si. Es descriuen començant per la tina situada al nord-est i prosseguint amb les altres seguint la direcció de les agulles del rellotge. Les tines 1 i 2 estan construïdes sobre el nivell pla de terreny i tenen l'entrada al dipòsit a uns 3,5 m d'alçada. L'entrada per a la tina núm. 1 amida 120 cm d'alçada per 85 cm d'amplada. Les dues presenten la coberta ensorrada. Els seus brocs es localitzen al parament nord-est i queden a l'interior d'un engruiximent del mur que queda tancat alhora per una porta metàl·lica a la part exterior. La tina núm. 3 ha perdut la part superior dels murs i la coberta per complert; al seu cantó sud-est hi ha una rampa que segurament duia fins el seu accés però que actualment és inexistent. El broc s'ubica al parament nord-est. De la tina número 4 tant sols en queda el dipòsit i l'accés es realitzaria probablement pel parament sud-oest, per l'interior de l'edificació, on encara es poden veure les arrencades d'uns graons al costat de la boixa. Les tines 5 i 6 formen un conjunt que comparteixen exteriorment la mateixa coberta, tot i que interiorment són independents, amb la cúpula construïda per aproximació de filades i coberta amb pedruscall i terra. Es conserven en bon estat els murs. La tina núm. 5 és de planta rectangular però amb l'angle est semicircular; l' accés es localitza al parament sud-est, amb ambdós muntants monolítics sobre els que recolza una única llinda de 97 cm de llargada per 32 cm d'amplada per 10 cm de gruix. La boixa dóna a l'exterior, a la façana SE. La tina núm. 6 es troba al costat de l'anterior i és de planta quadrangular. Té una obertura a la part superior del mur SE i la boixa dóna a l'interior de la barraca adossada a la paret SO. Les tines 7 i 8 es conserven també amb murs i coberta senceres. L'accés de la número 7 es realitza per una porta al nivell superior de la tina, amb muntants verticals i llinda de 135 cm per 35 cm per 14 cm. El dipòsit ha perdut les dues filades superiors de rajoles. La boixa dóna a una barraca adossada al mur SO. L'accés de la tina núm. 8 també conserva els dos muntants verticals i dues llindes, una exterior de 142 cm per 48 cm per 7 cm i una d'interior. L'entrada queda per sobre del nivell del terra; així que per accedir hi ha uns graons de pedra clavats al mateix parament de l'entrada i al de la tina núm. 7. Els murs presenten tres finestres i dos amagatalls de grans dimensions. La boixa dóna a la barraca que té adossada al mur SO. La coberta de les dues tines està feta per aproximació de filades i coberta amb pedruscall i terra, igual que les barraques.</p> | 08182-231 | Riera de Mura - Sant Esteve | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7223400,1.8816500 | 406979 | 4619553 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Navarcles i direcció cap a Sant Benet del Bages, agafarem el camí de les Generes fins arribar al pont de les Generes i a la font dels Burjons, continuarem pel camí de l'esquerra, passant per un petit camp i, a uns 1.100 metres del pont trobarem una bifurcació. Prendrem el camí de la dreta deixant enrere el Camí de les Bases i continuant uns 400 metres arribarem a una altra cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra. Seguint el camí deixarem enrere les tines del camí de les Generes. Prosseguirem el trajecte fins arribar a la riera de Mura on seguirem el camí que la voreja, riera avall, fins trobar una esplanada de pedra viva al mateix llit on podrem contemplar el conjunt de tines de la Riera de Mura, també anomenades Les Solanes. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||
| 59630 | Tines de La Lluca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-lluca | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació en el que es troba el conjunt és correcte, tot i que el sostre de la tina núm. 1 s'ha esfondrat. | La construcció se situa pròxima a la Riera de Santa Creu. Format per tres tines i tres barraques. La Tina núm.1 i la núm. 2 es troben alineades i formen un sol cos. Pel seu cantó esquerre s'estén un mur de contenció que sosté les terres que conformen l'entrada d'aquestes dues tines. Ambdues, són de planta circular. La part inferior dels murs és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior és feta amb pedra sense material d'unió on es localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. Finalment, es tanca amb la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 té una llinda de dimensions 140 cm de llargada per 32 cm d'amplada per 15 cm de gruix (a partir d'ara llindes; llargada x amplada x gruix). La porta, a l'igual que la tina núm. 2, és de forma rectangular i se'n veuen les restes de frontisses. Sota la cúpula s'observa un tronc encastat on es lliga una corda que s'emprava per agafar-se durant la trepitja del raïm. És possible que durant la construcció o bé posterior a aquesta, se n'amplies el dipòsit de la tina, ja que la penúltima filada presenta uns encaixos iguals als de la última que es troben tapats per morter. A més, per sobre de la filada superior s'estén una franja de morter d'un metre d'ample que cobreix les pedres. La Tina núm. 2 té una llinda de 124 x 44 x 12 cm. Al seu interior hi trobem tres amagatalls i també una fusta encastada sota la coberta. Els brocs de les dues tines queden protegits per la barraca construïda a la part posterior de les mateixes. La Tina núm. 3 és de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. Els murs són fets amb pedra i morter de calç. La coberta és de volta amb pedres amorterades. Sobre aquesta, s'hi col·loquen lloses més planes fent-ne una altra capa i finalment s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. El dipòsit queda dividit en dues parts iguals per un mur vertical que està enrajolat per ambdues cares. Les mides de les rajoles són iguals a les altres, però aquestes són planes. Cada una de les dues parts del dipòsit, té broc propi, i tenen sortida a la barraca que se situa a la part posterior de la tina. Aquesta, té una finestra i mostra restes de les peces del que formava part la frontissa de la porta. Les diferències en la construcció que presenten el primer grup de dues tines envers la tercera, fa pensar en dues fases o èpoques en la seva construcció. Edificis auxiliars: Construcció amb tres edificacions auxiliars. La primera barraca d'aquest grup es localitza darrera les Tines núm.1 i núm.2. És de planta rectangular amb 5,50 m d'ample per 3,07 m de llarg. Gruix de les parets d'uns 60 cm. Es troba en un estat força deteriorat ja que en manca la part superior dels murs i la coberta per complert. Si s'observen els dos brocs de les tines amb claredat; entre ells disten 290 cm. La segona barraca s'ubica darrera la Tina núm. 3. També és de planta rectangular amb 2,35 m d'ample per 2,08 m de llarg. Els murs són fets amb pedra molt ben treballada i la coberta és de volta. Gruix de les parets d'uns 62 cm. Té una llinda de dimensions 105 x 39 x 19 cm. La porta d'entrada és de 90 cm x 170 cm d'alçada, presenta les restes de frontisses i en destaca l'encaix fet al muntant dret per fer-la més hermètica. A l'interior i veiem els dos brocs de la Tina núm. 3 i tres amagatalls. La darrera, és una construcció de pedra amorterada molt deteriorada. En falta la part superior dels murs i la coberta. La pròpia runa i la vegetació que qui ha crescut n'impossibiliten l'accés. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 4,30 m de llarg (mides exteriors). Gruix de les parets d'uns 48 cm. En resta part de les frontisses. Cal esmentar l'existència, junt al mur de contenció, de les restes d'una pedra de la base d'una premsa manual. | 08182-232 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6932700,1.8968100 | 408198 | 4616309 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt fins uns 1.200 metres. Aquí deixarem el camí per trobar-nos amb el conjunt que ens queda a mà dreta. L'accés és dolent. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59631 | Tines Ratapinyades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-ratapinyades | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació d'una de les tines és correcte, i de l'altre és deficitari ja que falta la coberta. | La construcció se situa al marge dret del camí que hi duu. Es tracta d'un conjunt format de dues tines i una edificació auxiliar. Les dues tines es troben alineades i formen un sol cos. Observant el conjunt enfront a les portes d'entrada, descrivim les edificacions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. Els murs són fets amb pedra ben treballada i morter de calç. Al seu interior i trobem el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La coberta és de volta amb pedres amorterades i sobre aquesta s'hi col·loquen lloses més planes fent-ne una altra capa on finalment s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. Els muntants per a l'entrada acaben en volta. Presenta tres amagatalls a l'interior i una peça de ferro de petites dimensions clavada sota la cúpula. La Tina núm. 2 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. L'entrada i la coberta s'han esfondrat, omplint de runa conjuntament amb vegetació l'interior del dipòsit. Tot i el seu mal estat, s'observen diferències clares en quant a la seva construcció envers la núm. 1. La part inferior dels murs són fets de pedra i morter de calç i la part superior de pedra sense material d'unió on es localitzaria l'entrada a la tina. La coberta, encara que inexistent, es creu que era feta amb el mètode d'aproximació de filades; es dedueix a partir de les darreres filades existents a la part superior del mur, on es veu un tram on aquestes van aproximant-se. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La primera filada de rajoles comença molt per sota del que és habitual; a 2,20 m de l'entrada. Té una finestra. Les diferències constructives que presenten entre elles, fa pensar en dues fases o èpoques en la seva realització. També ho confirma la diferència en l'aparença de les pedres de les dues tines. Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. | 08182-233 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6925100,1.9032400 | 408732 | 4616218 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt fins uns 1.700 metres on trobarem les tines situades al marge dret del mateix camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59632 | Tines de l'Olla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-lolla | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació de dues tines és dolent ja que tenen la coberta deteriorada o no la conserven. | Conjunt format per cinc tines i dues barraques. Les cinc tines formen tres grups que es descriuen a continuació. El primer grup es localitza a l'oest del conjunt i és format per dues tines de planta circular. Els murs d'ambdues es realitzen amb pedra i morter de calç i presenten l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. L'accés, independent per a cada una de les tines, es realitza de tal manera que es va estrenyent a mesura que pugem en alçada fins tancar-se amb la llinda. La Tina núm. 1, situada més al sud, té una única llinda, de 90 cm de llargada per 40 cm d'amplada per 17 cm de gruix i la Tina núm. 2 també amb una única llinda de dimensions 130 x 44 x 15 cm respectivament. Sobre els murs d'ambdues s'estén el voladís realitzat amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 ha perdut la llosa superior que cobria la coberta. Els brocs de les dues es localitzen a l'interior d'una barraca comuna. A dos metres a l'est del primer grup es localitzen les Tines núm. 3 i la núm. 4. Aquestes formen un sol cos a l'interior del qual trobem els dos dipòsits amb planta rectangular. Els murs de la construcció són de pedra amorterada i els dipòsits estan revestits amb peces ceràmiques envernissades. Al parament sud hi ha tres finestres; la central, es troba a una alçada de 2,90 m respecte l'exterior i ha usat dos troncs per a la funció de llinda i, les dues restants, que es troben a una alçada de 4 m i ubicades una a cada lateral de la primera. La porta d'accés, comuna per a les dues tines, té una amplada de 140 cm i n'ha perdut la llinda. La coberta ha desaparegut, sembla però, que fos feta amb pendent a una aigua. Els respectius brocs es localitzen al parament oposat al de l'entrada, quedant els seus orificis enrassats amb el parament i, a una distància entre ells de 190 cm. Aquests, estaven protegits per un petit porxo realitzat amb maons amorterats del que en queden les restes. La Tina núm. 5 es troba a 5,80 m al nord de la Tina núm. 4. La part inferior és realitzada amb pedra i morter de calç amb el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, és de forma rectangular amb una llinda de dimensions 110 x 55 x 16 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres i finalment, la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades. El broc no ha estat localitzat. La primera barraca és comuna per a les tines núm. 1 i la núm. 2. És de planta irregular d'uns 2 m d'ample per 1,60 m de llarg. És construïda amb el mètode d'aproximació per filades des de la seva base. El muntant esquerre per a l'entrada es troba mig ensorrat i el dret presenta les restes d'una frontissa. El gruix de les parets és de 50 cm. A l'interior, al cantó oest, sembla de l'existència d'una llar de foc amb xemeneia amb sortida a l'exterior i, al cantó est, trobem els brocs de les dues tines. La runa en cobreix l'interior, alhora que hi creix vegetació. El seu estat de conservació és força ruïnós. La darrera barraca queda adossada a la Tina núm. 5. La seva planta és de forma rectangular amb 2,40 m d'ample per 1,65 m de llarg. Els murs es realitzen amb pedra seca i, part de la coberta feta de falsa cúpula, es troba ensorrada. El gruix de les parets és d'uns 50 cm. La llinda que conformava l'entrada es troba a punt de caure i té unes dimensions de 110 x 40 x 13 cm. El broc de la tina no ha estat localitzat, probablement però, es trobi colgat a l'interior d'aquesta barraca. | 08182-234 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6952800,1.9126600 | 409520 | 4616516 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59633 | Tina del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-companyo | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La construcció és formada per una única tina i una barraca ubicada a l'entrada de la primera. La planta interior de la tina és circular menter que a la seva base exterior és rectangular. La part inferior de la construcció és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i tres finestres. L'entrada presenta els muntants verticals, actualment però, ja no en conserva la llinda. Igualment, ha perdut la coberta en la seva totalitat. El broc es localitza al cantó oposat a l'entrada, i queda emmarcat a l'interior del mur en un rectangle de 60 cm d'amplada per 90 cm d'alçada del que alhora en sobresurt la pedra que el conforma. El conjunt de la construcció es troba força deteriorat i a l'interior hi creix vegetació. | 08182-235 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6876600,1.9258600 | 410608 | 4615656 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem aquesta tina. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59634 | Tines del Camí del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-companyo | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La construcció se situa pròxima a Santa Creu de Palou. És formada per un grup de dues tines, amb dipòsit de planta circular i planta exterior en forma de vuit, i una barraca. La part inferior de la construcció és realitzada amb pedra i morter de calç i l'interior dels dipòsits està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió on es localitza la porta d'accés, comuna per a les dues tines i encarada al camí. L'esmentada obertura per l'accés té la mateixa amplada de baix a dalt i la llosa que fa funció de llinda n'ha desaparegut. La Tina núm. 1 presenta dues finestres i la Tina núm. 2 en té tres. Les dues cobertes s'han ensorrat completament. Els dos brocs s'ubiquen a la part posterior de la construcció i a l'interior de la barraca. La construcció es troba força malmesa i la vegetació l'envolta i hi creix a l'interior. Adossada a la part posterior de les tines localitzem una barraca realitzada amb murs de pedra seca i que ha perdut totalment la coberta. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 2,18 m de llarg. L'entrada es localitza al parament sud i té una amplada de 92 cm; se n'ha ensorrat la part superior i no presenta la llinda. El gruix de les parets és de 46 cm. A l'interior si observen els dos brocs de les tines a una distància entre ells de 280 cm; la pedra que els conforma sobresurt dels murs. A més, hi trobem pedres, de la pròpia construcció, i vegetació que hi creix. | 08182-236 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6861800,1.9264600 | 410656 | 4615491 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó seguint el camí avall a uns 200 metres i al marge dret veurem aquest grup de dues tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59635 | Tines del Boines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-boines | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada | Es tracta d'una construcció formada per dues tines i una barraca. Tot el conjunt forma un sol cos de forma quasi perfectament rectangular, de 4,70 m per 6,80 m, quedant les dues tines a l'interior de la mateixa construcció. La part inferior dels murs es feta amb pedra amorterada, corresponent als dos dipòsits, i la part superior és de pedra seca, de la que s'ha ensorrat gran part. Cal indicar la presència de fragments de peces ceràmiques (teules) inserides als murs, segurament durant la seva construcció. La coberta ha desaparegut totalment. L'entrada és comuna per a les dues tines i té una amplada de 130 cm; és construïda amb els muntants verticals, sobre els que recolzaria la llinda, en aquest cas inexistent. Descrivim les tines tenint com a referència la porta d'entrada i d'esquerra a dreta. La Tina núm.1 té el dipòsit amb planta circular. L'interior d'aquest és recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura; és possible que durant la seva construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter, iguals als de la filada superior. La Tina núm. 2 té el dipòsit amb planta rectangular i és de menor dimensió. El seu interior també es presenta enrajolat amb el mateix tipus de peces ceràmiques, en aquest cas completament planes. Els brocs d'ambdues tines es troben a la barraca ubicada a la part posterior. En aquest conjunt trobem una barraca de pedra seca i emplaçada al sud-oest. La seva planta és rectangular de 3,70 m d'ample per 2,40 m de llarg. La coberta, part superior dels murs i muntants per a l'accés s'han ensorrat. El gruix dels seus murs és de 50 cm. Té una finestra al parament nord-oest i al seu interior hi observem 2 amagatalls i els dos brocs de les tines. | 08182-237 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també en mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6872600,1.9309300 | 411029 | 4615606 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume, on deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans, continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó i, seguint el camí avall, a pocs metres, passarem pel costat de la tina del Camí del Companyó. Continuant pel mateix camí arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. En aquest punt, ens enfilarem riera amunt per un sender en molt mal estat i amb molta vegetació fins trobar una planura a pocs minuts on es troba aquest grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59636 | Tines de Cal Padre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-cal-padre | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | Les dues tines es troben en mal estat de conservació i en part enrunades. | Hi trobem dos grups de tines, independents entre elles, dues barraques i una edificació. Observant el conjunt per les portes d'entrada a les tines, descrivim les construccions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1, s'ubica dins una edificació davant de la Casa vella del Padre, a l'altre banda del camí. Aquesta, té el dipòsit circular tot i que el conjunt de l'edificació exterior és de planta rectangular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs corresponen als de l'edificació. La Tina núm. 2 es troba a uns 20 metres de la primera construcció, cap a ponent. La seva planta és de forma circular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra, força treballada i sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. La coberta n'ha desaparegut quasi per complert. Tot i això, la presència de dos troncs travats sobre els murs, fan pensar que diferents troncs col·locats paral·lels sobre aquests feien la funció de bigues, sobre les quals, es col·locaven lloses de pedra planes per a tancar així la tina. Per tal d'evacuar l'aigua segurament la coberta era a una o dues aigües. La porta d'accés és de forma rectangular i comença a un metre sobre el nivell del terra, n'ha desaparegut la llinda i en queden restes de frontisses. L'interior és ple de runa i voltat de vegetació. Edificacions auxiliars Una edificació auxiliar dins la que trobem la Tina núm. 1, i dues barraques per a la Tina núm. 2. L'edificació on s'ubica la primera tina és de planta rectangular i en l'actualitat el seu estat de conservació és força ruïnós. Consta de planta baixa, on trobem el dipòsit de la tina i una cambra amb volta de mig punt de pedra, on hi ha el broc d'aquesta. Sobre la planta baixa hi hauria una primera planta on s'ubicarien altres estances de l'habitacle. D'aquesta primera planta no en queda pràcticament res, ja que s'ha ensorrat i la coberta també n'ha desaparegut totalment. Tot el conjunt és construït amb pedra amorterada. Hi hauria un total de tres entrades per al conjunt de la construcció; una porta per a l'accés directe al dipòsit de la tina, una per a la cambra de 95 cm x 113 cm d'alçada i la darrera per a l'accés a les dependències de la primera planta. La Tina núm. 2 presenta dues barraques. La primera s'ubica a la part posterior de la tina. És de planta rectangular de 2,40 m d'ample per 2,50 m de llarg. Construcció de pedra ben carejada i amorterada. Ha perdut la totalitat de la coberta. Té la porta d'accés mig derruïda i presenta un encaix a un dels laterals per a una millor estanquitat al seu tancament. El gruix de les parets és de 53 cm. A l'interior i trobem el broc de la Tina i tres amagatalls. La segona barraca s'ubica a continuació de la primera i al cantó est. Construcció de pedra i coberta de falsa cúpula. És de planta semicircular amb 1'90 m al punt més ample per 2,30 m de llarg. El gruix de les parets és d'uns 45 cm. Té una finestra. Per a la porta d'entrada, de 77 cm x 153 cm d'alçada, té dues llindes; una d'exterior de 110 cm de llargada per 29 cm d'amplada per 16 cm de gruix i una d'interior. Dins la barraca i trobem tres amagatalls i una obertura que comunica ambdues barraques. | 08182-238 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6811000,1.9102100 | 409296 | 4614944 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix i, a uns 1.700 metres, arribarem a la masia de Cal Padre on se situen aquests dos grups de tines. Les tines es troben a mà dreta del camí al costat d'una petita planura quedant amagades per la vegetació. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59637 | Tina de la Pedrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-pedrera | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació ja que està quasi tota enrunada i mig desapareguda. | Tina situada al marge esquerre del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou, al costat d'una antiga pedrera. Es tracta d'una tina actualment pràcticament inexistent. En resta en peus part del mur que constituïa el dipòsit i alguns cairons. La resta ha anat desapareixent progressivament degut a que es troba al mateix tall del camí. | 08182-239 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6823600,1.9144700 | 409653 | 4615079 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-2.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre i, a uns 550 metres trobem aquesta tina, al peu del camí i costat mateix de la pedrera del Farell. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59638 | Tina de l'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-loliva | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | El conjunt de la construcció es troba en força bon estat, degut a un acurat treball durant la construcció. | La construcció és constituïda per una única tina i la seva barraca. La planta de la tina és circular. La part inferior és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. L'entrada, de forma rectangular, era formada per dues llindes, una d'interior i una exterior; la darrera es mostra partida i n'ha caigut una part (les mides de la llinda sencera eren 115 cm de llargada per 40 cm d'ample per 7 cm de gruix ). Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. A l'interior s'hi localitza una fusta encastada sota la coberta, un amagatall i les restes de dues frontisses senceres per a la porta. La barraca es localitza a la part posterior de la tina. És de planta rectangular amb 5,70 m d'ample per 3,40 m de llarg. Construcció feta amb pedra seca, amb blocs de pedra de grans dimensions i ben treballats. La coberta i la part superior dels murs han desaparegut. Gruix de les parets de 44cm. La porta d'entrada és de 106 cm d'amplada i presenta encaix a un dels laterals. A l'interior i tapat amb fang trobem el broc de la tina que queda emmarcat a l'interior del parament. Al voltant de la barraca s'observen restes de teules de ceràmica, aquestes podrien haver format part de la coberta de la barraca, o potser, van ser usades com a pegat. La vegetació hi creix a l'interior i el seu estat de conservació és força ruïnós. | 08182-240 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6817700,1.9047900 | 408846 | 4615024 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Can Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobem una cruïlla, agafarem el camí de la dreta que es dirigeix a Vallhonesta, deixant darrera el camí de Can Padre. Seguint pel camí i a uns 1.300 metres de la cruïlla trobem l'antiga casa de ca l'Oliva. Per accedir-hi continuarem camí amunt fins trobar un trencall a ma dreta molt poc practicat que ens durà fins la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59639 | Tina Resclosa del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-resclosa-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina se situa al marge del camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció d'una única tina de planta, tan exterior com interior de forma circular. La part inferior d'aquesta és construeix amb pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i dues finestres que donen al camí. L'entrada és de forma rectangular i s'acaba amb una llinda de dimensions 150 cm de llargada per 46 cm d'amplada per 18 cm de gruix. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de pedruscall. El broc pel qual en sortia el vi es troba al cantó oposat de l'entrada, aquest queda emmarcat en un doble requadre de 90 cm d'ample per 80 cm d'alt que sobresurt del parament a dos nivells, el requadre exterior 40 cm i l'interior 30 cm. | 08182-241 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7313800,1.8970400 | 408272 | 4620540 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines es segueix pel camí que ressegueix el Llobregat fins a la passera que travessa el riu i es continua fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i continuant el trajecte agafant el camí de la dreta que passa al costat d'una antiga granja. A uns 950 metres veurem la Tina Solitària i a uns 100 metres més la Transformada. Prosseguirem pel mateix camí fins trobar-nos a uns 1000 metres de l'anterior, aquesta tina, situada al marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59640 | Tina Camí de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-cami-de-sant-esteve | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina núm. 1 està inacabada. | Les tines se situen pròximes al camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció formada per dues tines i indicis d'una barraca. Les descrivim d'esquerra a dreta col·locant-nos davant de les suposades entrades. La Tina nº1 és de planta interior i exterior circular. Si l'observem des d'on se suposa que s'ubicaria el broc, veurem que fins a 1,30 m des de la seva base, és de forma rectangular. Segurament, aquesta base rectangular que envolta el dipòsit circular servia per a un millor assentament de la construcció. Tan sols existeixen els murs fets amb pedra amorterada que haurien conformat la tina pròpiament dita. Aquesta, se suposa inacabada ja que no presenta l'enrajolat interior. Tampoc presenta la pedra que faria de broc, ja que segurament es col·locaria durant l'enrajolat del dipòsit. La Tina nº2 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. La part inferior dels murs són fets de pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Ha perdut la coberta i la part superior dels murs. El broc es troba segellat amb morter de calç. L'interior és ple de runa de la pròpia construcció. Al lateral nord-est d'ambdues tines s'observen uns encaixos que es van usar o s'haguessin usat com a recolzament de bigues de fusta per al sostre d'una o varies barraques. Actualment aquesta construcció no presenta cap barraca ni edificació auxiliar. Trobem, però a 1,60 m del lateral nord-est de la segona tina, el que semblaria la base o fonaments d'una barraca. Les mesures exteriors d'aquesta serien 1,60 m d'ample per 2,70 m de llarg. A més, ja s'ha indicat de l'existència d'uns encaixos als paraments de les tines en aquest mateix lateral de la construcció que podrien ser usats com a recolzament de bigues de fusta per al sostre d'una o varies barraques. Tot i això, la poca quantitat de restes trobades fa dubtar de si realment es varen acabar o no de construir. | 08182-242 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7314000,1.8981100 | 408361 | 4620541 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de la Riera de Mura 7-1, i seguint el camí veurem les Tines Solitària, Transformada, la 7-4 i la 7-5 i, a uns 100 metres de la darrera trobarem aquest nou grup. La construcció se separa uns metres del marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59641 | Tina Baga de les Cucoles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-baga-de-les-cucoles | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació general del conjunt no és massa bo ja que es troba enrunat. | La tina se situa pròxima al camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció formada per una tina i una barraca. Tina de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. S'ha trobat l'interior del dipòsit ple d'aigua. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de calç i, la part superior, amb pedra sense material d'unió. La llinda per a l'entrada i la coberta s'han esfondrat. La coberta, encara que inexistent, es creu que era amb pendent a una aigua. Aquest fet es dedueix per la inclinació que prenen els paraments perpendiculars al de l'entrada, aquests decreixen de forma quasi lineal fins trobar-se amb el parament posterior. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades, ho podem afirmar, ja que se n'observa part de la filada superior i, per l'estanquitat que confereix al contenir aigua. El broc es localitza a l'interior de la barraca, aquest consisteix en un bloc de pedra força treballat al que se l'hi ha realitzat un orifici. El bloc esmentat, sobresurt uns centímetres respecte els murs de la tina. La barraca es troba adossada al parament est de la tina. És de planta rectangular amb 3,90 m d'ample per uns 2,50 m de llarg. Per a la realització del parament sud aprofita un sortint de roca, la resta es realitza amb murs de pedra seca. El gruix de les parets és de 46 cm. La porta d'entrada té una amplada de 84 cm i n'ha perdut la llinda que la tancava. Igualment, n'ha perdut la coberta totalment. A l'interior hi trobem el broc de la tina. | 08182-243 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7290900,1.8999300 | 408509 | 4620283 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i es segueix el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les Tines Solitària, Transformada, Resclosa Ventaiol, Solei Generes i camí Sant Esteve. A 300 metres de la darrera tina un caminet que s'enfila a mà dreta i que ens duu fins al costat mateix de la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,75 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc