Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59685 | Santa Magdalena del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-del-pla | AA. VV. (1988). Darreres intervencions del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona a la comarca del Bages; dins Dovella, núm. 26, pp.47-51. AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AGUILAR I GUILLÉN, A. (1991). 'Recerca arqueològica a Santa Magdalena del Pla (El Pont de Vilomara, Bages)'. A: Actuacions en el patrimoni edificat medievali modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica: II. La recerca arqueològica. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1991. (Quaderns científics i tècnics; núm. 3), pp.155-161. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Castell de Rocafort; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 355-356. | XI-XII | Restaurada entre 1985 i 1987 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. | Capella situada dins el clos del cementiri del poble, orientada est-oest. Consta d'una única nau amb volta de canó lleugerament apuntada; i amb absis semicircular, tan ample com la mateixa nau, i sense decoració exterior. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i s'obre a la nau mitjançant un arc toral que divideix la nau en dos trams. La porta d'accés s'obre al mur de migdia. Està formada per un arc de mig punt dovellat, amb una llinda de descàrrega al damunt. | 08182-287 | Passeig de la Pau, s/n | Aquesta església estava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc conegut com Vilomara, com una capella rural, dedicada a Santa Maria. Durant uns segles fou propietat del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Vilomara (Villa Amara)es documenta per primer cop l'any 982. Quan Llop Sanç entra de monjo a Sant Benet de Bages, l'any 1077, l'església ja existia. La donació que en aquell moment fa, es confirma el 1118, en la donació d' Ermessenda, vídua de Berenguer d'Ulció, i Elisenda, filla seva. L'església apareix sovint en documents del segle XIII amb el nom de Santa Maria del Pla. Després oscil·la entre Santa Maria i Santa Magdalena; i, finalment, s'imposa el darrer. | 41.7041300,1.8718700 | 406139 | 4617542 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Durant la restauració de 1985, el campanar vell fou desmuntat i es substituí per un d'exempt, a la dreta del tester, fet en ferro i coure que conté la campana antiga. | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59690 | Sant Romà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. PLADEVALL, Antoni (1977). Capelles i santuaris del bisbat de Vic; dins Full Diocesà, núm. 3469, del 9 d'octubre de 1977. Vic. SARRET i ARBÓS, J. (1924). Butlletí del Club Pirinenc Terrassa, núm. 5. | XIV-XVIII | Manquen teules en un bon tram posterior, que han estat suplantades per planxes de fibrociment. | Capella situada dins la propietat de La Roviralta, a ponent del terme municipal i a prop del riu Llobregat. Està construïda en un altell rocós que permet tenir una bona panoràmica de ponent. És d'una sola nau de planta rectangular, orientada de llevant a ponent, amb la capçalera recta. L'entrada és per la façana de ponent, després de pujar set graons de pedra. El portal és dovellat. Destaca un senzill banc de pedra a banda i banda de l'escalinata d'accés, que presideix una petita plaça, delimitada per un mur baix d'obra. El campanar és de cadireta i està situat en el carener, paral·lel a la façana de ponent. Està presidit per una creu de pedra. No té campana. | 08182-292 | La Roviralta | Els orígens de la capella cal situar-los en el segle XIV. S'inicia per ordre de Pere de Sitjar l'any 1347. Però la seva mort prematura, l'any següent, i l'arribada de la pesta negra van endarrerir-ne la construcció al 1353. L'autor és Pere d'Alarigues, mestre de cases de Manresa. El cost fou de 40 lliures més els materials. Guillema, vídua de Pere de Sitjar, va fundar un benefici presbiterial, l'obtentor del qual havia de viure prop de la capella de Sant Vicenç del castell de Rocafort i havia de celebrar dos dies a la setmana a la capella de Sant Romà màrtir. El 25 de setembre de 1358 va anomenar Pere de Roviralta, beneficiat del presbiteriat i el presentà al bisbe de Vic. A partir d'aquest moment només se sap l'estat ruïnós que la capella tenia l'any 1752 i que abans de 1780 es deuria restaurar perquè s'hi torna a celebrar. L'any 1936 no es va escapar de les destrosses generalitzades que patí el patrimoni religiós i es destruí el retaule del segle XVIII i la imatge del sant. | 41.7129700,1.8773700 | 406609 | 4618517 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 9 d'agost és la festa patronal i a la capella s'hi celebra missa, que antigament s'anunciava a toc de campana. En acabar la celebració s'hi canten els goigs i se serveix un refrigeri a tots els assistents a la placeta del davant de la capella. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59738 | Casa parroquial del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-parroquial-del-pont | Casa adossada a la façana occidental de l'església de la Divina. És de planta rectangular i consta de quatre nivells adaptats al desnivell del terreny. La coberta és de teules àrabs a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Aquest és l'element més característic des del punt de vista arquitectònic, ja que es mostra a partir d'una galeria en planta i primer pis, de tres arcs, suportats per dos pilars. A la planta superior hi ha un petit terrat amb barana de ferro. Davant hi trobem l'entrada principal, amb un pati i una porta que tanca el barri. També hi ha un altre accés en el nivell soterrani, que s'hi accedeix des de les escales que baixen de la plaça fins la carretera. La façana principal està arrebossada i pintada de blanc, mentre que les façanes occidental i septentrional són d'obra vista. Les obertures tenen un emmarcament de maó i destaquen dos balcons amb barana de ferro en les obertures centrals de les dues plantes pis. A la part superior hi ha una planta més baixa, tipus golfes. | 08182-340 | Plaça Major, 1 | Era l'antiga casa del rector, però des de fa un temps que ja no hi viu. | 41.7003400,1.8705300 | 406022 | 4617122 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||
| 59499 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-118 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Conjunt compost, format per dues barraques de pedra seca. Està ubicat per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. El conjunt està construït aprofitant el desnivell natural del marge, en una zona erma on hi creixen espontanis el pi blanc (Pinus halepensis) i la brolla de romaní. La planta general presenta una forma de 'L'. Les dues barraques estan adossades per un extrem, sense comunicació interior. La barraca destinada al pagès, és de planta circular, amb els murs aplomats. A mà esquerra de l'entrada té un contrafort d'un metre d'alçada. El diàmetre interior mesura 2,30 metres. El tancament de la coberta és de falsa cúpula, és a dir, per superposició de filades en anells concèntrics de menor diàmetre fins tancar la volta. Conserva bona part del cobriment de terra amb pedruscall i el caramull és visible. El voladís està format per una doble filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,55 metres. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,20 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada. No té cap tinell a l'interior, però conserva una espitllera, orientada a l'oest. Adossada, a mà dreta, hi ha la segona barraca. És de planta rectangular, de 3,60 x 2,35 metres (mides preses a l'interior). És una construcció molt ben feta, amb la pedra perfectament desbastada i molt ben escairada, calçada amb pedruscall. El tancament de la coberta és de falsa cúpula, per superposició de filades. Conserva el cobriment de terra amb pedruscall. El voladís està format per una filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,60 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda, plana. La porta mesura 1,70 metres d'alçada per 1 ,03 metres d'amplada. Havia tingut porta de fusta. Entrant a mà esquerra, hi ha un nínxol construït dins del marge, d'1,40 metres de fondària per 30 cm de costat, emprat per a guardar-hi les eines, perpalines o el perpal. Al davant, entrant hi ha dos cubs o dipòsits de planta rectangular d'1,10 metres d'amplada per 2,30 de llargària i 1,15 metres de fondària. Estan construïts amb fileres de maons i impermeabilitzats amb morter de calç. Presenten un encaix per a col·locar els taulons més coneguts amb el nom de ports o brescats, que permetien col·locar el raïm i aixafar-lo. Cadascun d'aquests dipòsits té una boixa per la part davantera que consisteix en un orifici de sortida gairebé a tocar del terra. Els arrebossats superiors que han impermeabilitzat part de l'estructura, han agafat el color grana característic del raïm. Té una obertura a mena d'espitllera orientada al sud però està tapiada i falcada amb una pedra. La façana està orientada a l'oest. | 08182-101 | Solella de les monges | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6946100,1.8969000 | 408208 | 4616458 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10492. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59527 | Tines de la Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-casa-nova-de-sant-jaume | AA.DD (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÈ, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XVIII-XIX | Modernament per consolidar alguna esquerda en la estructura s'hi ha col·locat ciment. | Conjunt de cinc tines adossades, sense barraca, ubicades a peu del camí que va del nucli del Pont de Vilomara cap a la Casa Nova de Sant Jaume. Al darrera mateix hi ha un camp de conreu de cereals i l'antic mas, mig enderrocat. Estan adossades les unes amb les altres formant una pla rectangular. El terreny on es van construir aprofitava el desnivell del marge que oscil·la entre dos i quatre metres d'alçada aproximadament. No es conserven cap de les barraques, que estaven adossades a la part posterior, a tocar de la feixa. Les boques d'entrada estan protegides per retalls de malla electrosoldada emprats en els forjats i paviments. Els muntants o brancals són verticals amb llinda simple, plana i de fusta. Els murs estan construïts amb pedra irregular, de mida gran i mitjana reforçada amb pedruscall, lleugerament desbastada. Els paredats estan collats i arrebossats amb morter de calç. Només una d'elles, conserva la coberta. Les altres estan envaïdes per l' heura (Hedera hèlix). La tina I, més pròxima a la casa, és de planta rodona. Conserva el marxapeus i una sola llinda, plana. L'accés mesura 1,50 metres d'alçada per 1,25 metres d'amplada. El gruix de murs és de 0,55 metres. La coberta és per aproximació de filades amb la clau de volta visible. Conserva un tronquet encastat pels seus dos extrems per sota la cúpula. A l'interior hi ha el dipòsit, de planta rodona que mesura uns 3 metres de fondària, amb els cairons (40 x 40 cm) força malmesos. A l'interior hi ha brutícia. La tina II està adossada a la núm. I i a la núm. III. És de planta circular. No conserva ni els brancals ni la coberta però els cairons estan en molt bon estat. Al seu interior hi creix una figuera. Les tines núm. III, IV i V estan incorporades dins d'un edifici de planta rectangular, amb coberta a un sol vessant, de teula àrab i bigam de fusta de la qual gairebé no en queda res. Les tines núm. III i IV tenen una planta rectangular però al seu interior hi ha dos dipòsits compartimentats. Es pot observar perfectament l'arrebossat dels murs per impermeabilitzar el dipòsit i els cairons estan molt ben conservats. S'hi accedeix per la mateixa porta de la qual es conserven els brancals i el marxapeus en molt bon estat. La tina núm. V presenta una planta rectangular de les mateixes característiques que les anteriors. Destaca la llinda de fusta que encara es conserva. Al seu interior hi creix un arbre. | 08182-129 | Casa Nova de Sant Jaume | La masia formava part d'una gran pairalia dedicada a la viticultura. | 41.6952000,1.8914300 | 407753 | 4616529 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Malgrat haver desaparegut les barraques, no es pot accedir a les boixes degut a la gran quantitat d'esbarzers que han creat una barrera infranquejable. Les portes no es conserven però hi ha restes de peces pertanyents a les frontisses i als encaixos fets als brancals.Sembla que aquestes mateixes bardisses i l'heura cobririen un altre grup de tines, que per altres fonts sabem que podrien ser-ne tres més. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59489 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-108 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | L'aixopluc té alguna filtració d'aigua i un lleuger moviment estructural. | Conjunt de dues barraques de pedra seca amb aljub i pica per a fer el caldo bordelès. Estan ubicades aprofitant el mur de pedra seca que separa dues feixes, al lloc conegut com la Vinya Rodona. En realitat, es tracta de la característica barraca doble o composta, formada per l'estança del pagès i adossada l'estança del bestiar, però que en aquest cas, estan separades per la cisterna o aljub, que aprofita un aflorament de roca. La barraca de pagès es troba al costat occidental del conjunt i està envoltada d'avellaners (Corylus avellana) i mata (Lentiscus pistachia). És de planta quadrada i mesura 3,20 metres de costat (mides preses a l'exterior). La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta està molt ben conservat. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. Té una ferradura collada amb morter de calç al brancal dret. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 1,30 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Per damunt hi ha una lleixa tancada sense obertura de llum. Conserva tres tinells a l'interior i disposa de tres obertures, a mena d'espitlleres; una orientada a l'est i les altres dues orientades al sud-oest i al nord-oest respectivament. La barraca està orientada al sud. L'aixopluc per la mula s'ubica a l'extrem oriental del conjunt. Té una estructura troncocònica, amb la coberta de lloses planes. Està enrasada al mur amb la façana aparent. L'obertura mesura 1,75 metres d'alçada per 1,25metres d'amplada. Al fons hi ha la menjadora, que va de punta a punta en el sentit ample. Mesura 70 cm alçada per 55 cm d'amplada. Ambdós costats dels murs hi ha els encaixos per a encabir-hi una branca o tronc d'un diàmetre aproximat de 15 a 18 cm que permet col·locar el farratge per l'animal. Té dues obertures a mena d'espitlleres per deixar entrar la llum, orientades al sud i al nord-oest respectivament. El cobriment de terra de la coberta es manté força bé, tot i que ha perdut una part del voladís. Està orientat a l'oest. Pel seu costat esquerre està recolzat al contrafort d'un aljub de grans dimensions excavat al marge. És de planta rectangular d'uns 3,5 metres de llargària per 2 metres d'amplada i 0,80 metres de fondària. La coberta segueix la mateixa tècnica de la pedra per aproximació de filades amb un cobriment exterior de terra amb pedruscall per evitar filtracions. El seu interior està impermeabilitzat. Té una boca amb un pedrís de pedra, per posar la galleda. A mà dreta a un metre i mig i integrada al mur també hi ha una pica on encara es veuen les marques deixades pel sulfat de coure, que servia per a la preparació del caldo bordelès, un plaguicida a base de sulfat de coure i calç morta (anomenada també calç apagada). | 08182-91 | Vinya Rodona | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6854000,1.9022900 | 408643 | 4615430 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59489-foto-08182-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59489-foto-08182-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59489-foto-08182-91-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraques inventariades per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10356 i 10357. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59529 | Bassa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-1 | XIX-XX | Esquerdes per manca d'ús. | Conjunt de dues basses per a la recollida d'aigües pluvials ubicades per sota mateix del camí de terra que puja cap el Pi rodó. Totes dues estan excavades a la roca i reforçades amb carreus de pedra irregular. Són de planta rectangular. La primera d'elles, està excavada aprofitant el marge a peu del camí mateix. Mesura 2,40 per 3,50 metres, amb una fondària d'1,60 metres. Al seu interior hi ha crescut un canyissar. La part sud de la bassa s'ha reforçat amb un mur circular de pedra seca d'1,10 metres d'alçada aproximada. La segona bassa està reforçada amb murs de pedra seca de fins a 1,50 metres d'alçada per una amplada de mur que oscil·la entre 1,15 i 1,40 metres. La fondària és d'1,60 metres. Està força neta de vegetació i els murs interns tenen restes de pintura d'un to grana, potser impermeabilitzant. | 08182-131 | Basses del Pi rodó | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7017200,1.8788600 | 406717 | 4617267 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59529-foto-08182-131-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59529-foto-08182-131-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59529-foto-08182-131-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al costat de les dues basses, en direcció nord-oest hi ha una barraca de planta circular. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59650 | Tines Ermitanets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-ermitanets | Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | Conjunt de dues tines amb dues construccions adossades, formant un sol grup i que es troben a 500m d'alçada, en una zona aturonada dalt la Serra dels Ermitanets i properes a les Balmes Roges. Una de les tines per la part exterior és quadrada i per la interior circular, i l'altre circular, amb un diàmetre de 2,5m. Les dues han perdut la teulada. S'accedia des del camí que arriba a la part superior per una àmplia rampa artificial a la banda nord, i rematada per uns graons al peu de cada finestra de les tines per les que s'abocava el raïm. Estan adossades a dues edificacions auxiliars, una sense sostre i a l'altre resten parts dels murs. Aquesta tina no s'esmenta a la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del Consorci de les Valls del Montcau el 2005. Tot i que és visible, va ser descrita i identificada per Eloi Font i publicada al seu blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ | 08182-252 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6860700,1.9133800 | 409567 | 4615492 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Des de El Pont de Vilomara agafarem el camí que porta al Farell i a Santa Creu de Palou, seguint pel camí al cap de 2km arribarem a les tines i la Casa Nova de Sant Jaume. Prendrem el camí que passa per davant la casa, i creuarem la riera. Seguirem camí amunt deixant enrere les tines de la Lluca i Ratapinyades. Trobarem un trencall, prendrem el de l'esquerra deixant enrere el que ens duria cap al torrent de Santa Creu de Palou. Continuarem pel camí i mes endavant prendrem el camí de la dreta, l'altre ens duria a la Vall del Flequer. Seguirem camí amunt i a uns 150 m a la vostra esquena podrem observar les tines de l'Olla, continuarem i passat 1 km deixarem enrere el camí que ens duria a les tines de les Balmes Roges. Continuarem pel camí fins arribar a un encreuament de camins. Prendrem el segon a la dreta i a uns 25m prendrem el que surt a l'esquerra. A uns 400 m veurem aquets grup de tines a dalt del turó. El camí és ample i està força arreglat fins a la Casa Nova de Sant Jaume, a partit d'aquí, si s'hi vol anar amb cotxe, només es apte amb 4x4 fins al coll (encreuament de camins), a partir d'aquí s'ha d'anar a peu. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59649 | Tines del Mal Pas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mal-pas | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blog: http://torcularium.blogspot.com.es/ http://bagesterradevins.cat/patrimoni | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | Conjunt de dues tines amb dues construccions adossades, formant un sol grup. Té una tina circular, i l'altre rectangular exteriorment i amb el cup circular. Parets amb desperfectes i sostre desaparegut. La part inferior de la tina es realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Una de les tines fa 2,6m de diàmetre per 2m de fondària i està dins una estructura externa quadrada. Al costat hi ha la segona tina, circular i més petita, de 1,4m de diàmetre per 2,9m de fondària. Les dues tines tenen una capacitat de 21.000 litres. No conserven la teulada. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. Construcció amb dues barraques i altra construcció auxiliar. La tina més gran té una àmplia barraca annexa que no conserva la teulada, i a la que dona la boixa de la tina emmarcada entre pedres tallades. A un racó d'aquesta hi ha un petit habitacle amb l'entrada feta d'arc per aproximació de filades; segurament s'utilitzaria d'aixopluc per al bestiar. La tina més petita també tenia una barraca adossada situada al costat de la anterior. Aquesta tina surt a la publicació de Miquel Ballbé (1993) però no surt a la publicació de les tines feta pel Consorci de les Valls del Montcau el 2005. | 08182-251 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6913100,1.9097000 | 409268 | 4616078 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina de Ratapinyades i seguint el camí per sobre del Torrent de la Font de la Rovira i per sota de la pista que uneix el Racó dels Manresans amb les Balmes Roges. Trobarem un primer revolt molt tancat seguit a 140m d'altra revolt, les tines es troben en la vertical del punt mig entre els dos revolts. Cal baixar per la banda del segon revolt. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59575 | Tines de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | No conserven la coberta i l'heura ho està envaint tot. | Conjunt de dues tines annexes de planta circular i cairons de rajola vermella envernissada que de la coberta només conserven una biga de fusta i algunes teules del tipus àrab. Aquest grup està aixecat a llevant de la masia de Can Casassaies, i aprofita el desnivell d'un marge d'uns tres metres d'alçada. Les portes d'accés al brescat estan orientades a migdia i les boixes es troben a la façana septentrional. En el cas de la primera tina, la boixa està ubicada a 1,20 metres del terra. Està emmarcada i té un pedrís. Conserva les frontisses de tancament de la portella de fusta que servien per a protegir les tines de possibles robatoris. La segona tina presenta un ampli contrafort que reforça la base. La boixa està protegida per una barraca de pedra seca. En tot cas si hi havien dues barraques, només es conserva la del costat de ponent. El seu estat de conservació és molt bo, malgrat estar coberta d'heura. Està recolzada a la tina i al marge de pedra seca. Parcialment excavada a la roca per sota el marge, té una planta circular de 2,40 metres de diàmetre interior per 2,20 metres d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament corbats, amb una triple llinda plana. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Al fons hi ha la boixa, emmarcada per tres lloses, que mesura un metre d'alçada per un metre d'amplada (mides exteriors). En el que podríem anomenar brancal dret conserva una frontissa de ferro on hi ha penjat un cassó metàl·lic. Està orientada al nord-est. | 08182-177 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Un a altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1085 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6961900,1.9395400 | 411758 | 4616589 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59604 | Tines de Cal Víctor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-cal-victor | Varis autors (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed. El Farell edicions. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 149, 150 i 271. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. xx. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Dins la col·lecció'Quaderns' núm. 6. Ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. Arxiu de Ca n'Oristrell | XVI-XIX | Molt enderrocada. Caldria condicionar el camí d'accés a la finca. | Conjunt de tines amb barraca i habitatge estacional, ubicades al capdamunt d'un turó de 506 metres d'alçada, entre dues torrenteres de desaigüen al torrent del Flequer. L'únic accés possible és per la Vall del Flequer, però està completament emboscada de pi blanc (Pinus halepensis), cirerer d'arboç (Arbutus unedo) i una espessa brolla de romaní amb argelaga, d'ençà que hi van haver els incendis de l'any 1985. A la part més alta del turó hi ha un seguit de murs mig emboscats que encerclen les restes d'una altra construcció completament enrunada. Fora d'aquest perímetre hi ha un edifici de planta poligonal, amb planta baixa i pis. Al seu interior hi ha dues tines; la primera, de planta circular on es recolzen diferents murs de l'edifici i l'altra adossada a la façana nord. Aquesta última conserva la llinda de fusta de la porta d'accés al brescat i a la cantonada exterior, una pedra d'esmolar que sobresurt de la resta, amb un orifici per lligar-hi el bestiar de càrrega. S'accedeix a les tines per una mateixa rampa. L'interior conserva els cairons vidriats de 40 x 40 cm. L'edifici no conserva la coberta però podria haver estat a un sol vessant si es té en compte l'alçada dels murs. A l'interior es conserven els encaixos del bigam del primer pis i alguns tinells de pedra a la planta baixa. També es conserven els brancals de la portalada d'accés i varies finestres amb els brancals i llinda de pedra i un arc. La pedra emprada en la construcció està poc desbastada de mida mitjana i petita; en canvi la de les obertures i cantonades s'utilitzen carreus ben desbastats i de mida més grossa. Al voltant d'aquesta construcció hi ha les restes d'altres edificacions que probablement hagin estat les corts i altres dependències annexes pròpies d'aquestes construccions aïllades. | 08182-206 | Turó de Colldat | Aquesta propietat no s'esmenta ni al cadastre ni als fogatges consultats, per la qual cosa hem de suposar que hauria rebut un altre nom que possiblement fos el de Colldat, com diu Ballbè (1998). Amb aquest topònim en resta una font molt propera a la casa. I precisament amb aquest nom, en un dels Liber Ideorum Minorisse, s'esmenta un tal Bernat de Colldat en els focs de l'any 1307. I en un fogatge datat del segle XIV, s'esmenten les cases d'en Bernat de Colldat juntament amb les de'n Bernat de Carosa, d'en Guillem d'Arbocet, de Guillem de Garriga, i d'en Pere Marc. Durant la primera meitat del segle XX un incendi va provocar l'enderroc de la teulada. | 41.6956900,1.9278300 | 410783 | 4616545 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59604-foto-08182-206-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59604-foto-08182-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59604-foto-08182-206-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Malgrat desbrossar el seu interior, no s'ha pogut localitzar cap de les boixes. Segurament estiguin mig colgades per la runa. Es tractaria d'una construcció semblant al conjunt de tines amb barraca i habitatge estacional de Cal Padre i no pas d'un mas. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59556 | Tines del Mas Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mas-flequer | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | Sostres esfondrats o malmesos. | Conjunt de tres tines ubicades al costat de ponent del Mas Flequer. Són de planta cilíndrica adossades entre elles i construïdes aprofitant un marge del terreny, com és habitual en aquest tipus de construccions. Tot i que la construcció original és de pedra en sec, s'hi veuen reparacions o reforços amb argamassa. L'interior està recobert de cairons de rajola vermella. Una ha perdut completament la coberta. Les dues llindes conservades són de fusta. | 08182-158 | El Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill i un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7010600,1.9212700 | 410245 | 4617148 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Descripció feta a partir de fotos d'arxiu perquè la propietat estava envoltada d'una tanca. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59632 | Tines de l'Olla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-lolla | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació de dues tines és dolent ja que tenen la coberta deteriorada o no la conserven. | Conjunt format per cinc tines i dues barraques. Les cinc tines formen tres grups que es descriuen a continuació. El primer grup es localitza a l'oest del conjunt i és format per dues tines de planta circular. Els murs d'ambdues es realitzen amb pedra i morter de calç i presenten l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. L'accés, independent per a cada una de les tines, es realitza de tal manera que es va estrenyent a mesura que pugem en alçada fins tancar-se amb la llinda. La Tina núm. 1, situada més al sud, té una única llinda, de 90 cm de llargada per 40 cm d'amplada per 17 cm de gruix i la Tina núm. 2 també amb una única llinda de dimensions 130 x 44 x 15 cm respectivament. Sobre els murs d'ambdues s'estén el voladís realitzat amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 ha perdut la llosa superior que cobria la coberta. Els brocs de les dues es localitzen a l'interior d'una barraca comuna. A dos metres a l'est del primer grup es localitzen les Tines núm. 3 i la núm. 4. Aquestes formen un sol cos a l'interior del qual trobem els dos dipòsits amb planta rectangular. Els murs de la construcció són de pedra amorterada i els dipòsits estan revestits amb peces ceràmiques envernissades. Al parament sud hi ha tres finestres; la central, es troba a una alçada de 2,90 m respecte l'exterior i ha usat dos troncs per a la funció de llinda i, les dues restants, que es troben a una alçada de 4 m i ubicades una a cada lateral de la primera. La porta d'accés, comuna per a les dues tines, té una amplada de 140 cm i n'ha perdut la llinda. La coberta ha desaparegut, sembla però, que fos feta amb pendent a una aigua. Els respectius brocs es localitzen al parament oposat al de l'entrada, quedant els seus orificis enrassats amb el parament i, a una distància entre ells de 190 cm. Aquests, estaven protegits per un petit porxo realitzat amb maons amorterats del que en queden les restes. La Tina núm. 5 es troba a 5,80 m al nord de la Tina núm. 4. La part inferior és realitzada amb pedra i morter de calç amb el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, és de forma rectangular amb una llinda de dimensions 110 x 55 x 16 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres i finalment, la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades. El broc no ha estat localitzat. La primera barraca és comuna per a les tines núm. 1 i la núm. 2. És de planta irregular d'uns 2 m d'ample per 1,60 m de llarg. És construïda amb el mètode d'aproximació per filades des de la seva base. El muntant esquerre per a l'entrada es troba mig ensorrat i el dret presenta les restes d'una frontissa. El gruix de les parets és de 50 cm. A l'interior, al cantó oest, sembla de l'existència d'una llar de foc amb xemeneia amb sortida a l'exterior i, al cantó est, trobem els brocs de les dues tines. La runa en cobreix l'interior, alhora que hi creix vegetació. El seu estat de conservació és força ruïnós. La darrera barraca queda adossada a la Tina núm. 5. La seva planta és de forma rectangular amb 2,40 m d'ample per 1,65 m de llarg. Els murs es realitzen amb pedra seca i, part de la coberta feta de falsa cúpula, es troba ensorrada. El gruix de les parets és d'uns 50 cm. La llinda que conformava l'entrada es troba a punt de caure i té unes dimensions de 110 x 40 x 13 cm. El broc de la tina no ha estat localitzat, probablement però, es trobi colgat a l'interior d'aquesta barraca. | 08182-234 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6952800,1.9126600 | 409520 | 4616516 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59543 | Font de l'Adjutori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ladjutori | Cal netejar la vegetació que l'envolta per evitar que les arrels i les heures provoquin el seu esfondrament. En el moment de visitar la font, no hi havia aigua. | Construcció de pedra seca ubicada en un marge de les feixes de l'Adjutori, excavada en profunditat, fins anar a trobar la deu d'aigua. S'hi accedeix a través de cinc graons de pedra disposats en fort pendent. La boca d'entrada mesura 1,30 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada, amb el marxapeus recobert de terra. La fondària total és de 2,80 metres. Tota l'estructura està feta de pedra. La llinda ha fet moviment i l'heura i vegetació herbàcia l'estant recobrint. Per damunt mateix hi ha una bardissa i al davant s'hi ha plantat un caquier. | 08182-145 | Vinya de l'Adjutori - Rocafort | 41.7189400,1.9191800 | 410096 | 4619136 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||
| 59582 | Dipòsit de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-vinya-1 | XIX | La pica es veu en bon estat. Caldria netejar-la de la mica de brolla que hi té al voltant i al seu interior. | Dipòsit de vinya o cisterna ubicada a mà dreta d'un corriol que s'inicia al costat de l'era i condueix fins a ca n'Arbocet antic. Està construït arran de terra i la seva identificació és fa difícil degut a la profusió de vegetació (herbassar i brolla de romaní) que hi ha crescut dins i al voltant. La seva estructura és molt senzilla; de planta quadrangular, està excavat a la roca i parcialment al terra i arrebossat amb morter de calç per la seva part interior. Mesura un metre de costat per 70 cm de fondària. Tot el perímetre del dipòsit està reforçat amb una filera de pedres, tal vegada per evitar que la terra entri al seu interior. | 08182-184 | l'Arbocet | Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb pedra seca i/o maó, i impermeabilitzades amb morter de calç. | 41.7099200,1.9275100 | 410776 | 4618125 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59530 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-0 | XIX-XX | Dipòsit pel magatzematge d'aigua retallat parcialment a la roca, i encabit en un marge de pedra seca, a peu de camí, per sota del Pi rodó, que du directament al mig d'unes feixes plantades d'ametllers i oliveres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de tancament al damunt. Per sota de la coberta i collat en els dos brancals d'obertura, hi ha una barra de ferro per lligar la corda amb la galleda. Al davant com a tancament i a l'alçada d'un pedrís, hi ha una llosa de pedra segellada i col·locada en sentit vertical. A l'esquerra hi ha un banc de pedra on posteriorment s'hi va posar un petit dipòsit modern on es devia fer la barreja bordelesa, ja que conté restes de sulfat de coure. L'interior és de planta rectangular, i mesura un metre d'amplada per un metre i mig de llargària i 0,60 metres de fondària. | 08182-132 | Pi rodó | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7008000,1.8787800 | 406709 | 4617165 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Seguint el mateix marge, a una vintena de metres al sud hi ha una barraca de vinya. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59544 | Dipòsit de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-vinya-0 | https://ca.wikipedia.org/wiki/Oïdi | XIX-XX | Dipòsit per la recollida d'aigua, amb la que s'elaborava la barreja o 'caldo bordelès' (boullie bordelaise), que es feia barrejant aigua i calç amb sulfat de coure. S'aplicava a la vinya amb la sulfatadora i servia per mantenir els pàmpols del cep sans de la malaltia anomenada cendrosa. També coneguda com l'oïdi o malura blanca. Està situat en un corriol del vessant meridional del torrent del Flequer, en una zona obaga. És de planta semi esfèrica, amb el costat sud recte (1'25 metres d'amplada) i el costat septentrional arrodonit (1'4 m) i una profunditat d'1'20 m. Està excavat a la roca i amb l'interior impermeabilitzat. Conserva una primera filera de pedres de la coberta, que seria per aproximació de filades. | 08182-146 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | L'oïdi és causat per moltes espècies diferents de fongs de l'ordre Erysiphales. És una de les malalties més fàcils de detectar, ja que fa taques blanques a les fulles i les tiges i aquestes acaben per ser recobertes pel fong. Les fulles de sota són les més afectades però l'oïdi pot aparèixer en qualsevol part de la planta. Quan la malaltia progressa les taques es fan més grosses i denses i es forma un gran nombre d'espores asexuals que estenen l'oïdi per tota la planta. Aquesta plaga aparegué a Europa a mitjans del segle XIX provinent d'Amèrica. Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades a la roca. | 41.6988900,1.9000200 | 408473 | 4616930 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59542 | Cisterna de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cisterna-de-vinya | https://ca.wikipedia.org/wiki/Oïdi | XIX | Dipòsit situat en una zona de pendent lleuger, entre dues barraques de vinya, al capdavall d'una canal natural de recollida d'aigües pluvials. Amb l'aigua recollida es feia la barreja o 'caldo bordelès' (boullie bordelaise), barrejant -la amb calç i sulfat de coure. S'aplicava a la vinya amb la sulfatadora i servia per mantenir els pàmpols del cep sans de la malaltia anomenada cendrosa; també coneguda com l'oïdi o malura blanca. És de planta rectangular i mesura 2,20 per 2 metres. Està excavat a la roca i té l'interior impermeabilitzat. La coberta està realitzada amb volta de lloses per aproximació de filades, deixant una obertura central. | 08182-144 | En una antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | L'oïdi és causat per moltes espècies diferents de fongs de l'ordre Erysiphales. És una de les malalties més fàcils de detectar, ja que fa taques blanques a les fulles i les tiges i aquestes acaben per ser recobertes pel fong. Les fulles de sota són les més afectades però l'oïdi pot aparèixer en qualsevol part de la planta. Quan la malaltia progressa les taques es fan més grosses i denses i es forma un gran nombre d'espores asexuals que estenen l'oïdi per tota la planta. Aquesta plaga aparegué a Europa a mitjans del segle XIX provinent d'Amèrica. Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades a la roca. | 41.7058600,1.8821200 | 406994 | 4617723 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La cisterna està ubicada entre les barraques 3021 i 3023 de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59700 | Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mura-talamanca-i-rocafort-tres-pobles-de-mala-mort | PERNAU, Gabriel (2012). Rocafort de Bages. L'irresistible encant dels pobles de mala mort; a http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/ROCAFORT-BAGES_0_791920831.html http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/search?q=font+freda+del+flequer | XIX-XX | Dita popular d'origen desconegut que es transmet via oral de generació en generació. Aquests tres pobles veïns entre ells i, per tant, vinculats a un mateix devenir històric, comparteixen a més a més uns modus de producció o unes condicions geopolítiques que els predestinen a compartir una migrada evolució econòmica. Tenint en consideració les característiques històriques, aquesta dita, contraposada a la coneguda 'Reus, París i Londres' no podria ser anterior als estralls de la fil·loxera a la comarca. Amb el pas del temps i els canvis socio-econòmics, l'orgull de pertinença a una identitat concreta fa que la gent de Mura, Talamanca i Rocafort facin un gir a la dita i la reconverteixin en 'Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de la bona sort'. I és que pensen que avui dia són uns privilegiats de viure en un entorn semblant. | 08182-302 | Rocafort | Històricament, la població i l'activitat econòmica es concentraven a Rocafort, mentre que el Pont de Vilomara eren quatre cases al marge del camí que conduïa a Barcelona i a Manresa, i del pont medieval sobre el Llobregat. Fins que va arribar la industrialització i la fil·loxera va arruïnar el negoci de la vinya. Fruit d'aquesta doble coincidència, el Pont de Vilomara es va omplir de fàbriques tèxtils i de nouvinguts, mentre que Rocafort es despoblava de manera irremeiable en perdre la principal font d'ingressos i quedar lluny dels grans eixos de comunicació. Així, un municipi que antigament s'havia anomenat Rocafort o Rocafort de Bages va passar a dir-se Rocafort i Vilomara el 1917 i Pont de Vilomara i Rocafort des de fa trenta anys. L'equilibri de forces s'havia invertit. Avui Rocafort s'omple durant els mesos de bon temps de persones a la recerca d'una forma de viure tranquil·la. | 41.7164200,1.9356800 | 411465 | 4618839 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 59739 | Antiga cooperativa agrícola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-cooperativa-agricola | http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1450/casal-de-la-infancia.htm | XIX-XX | Edifici de planta rectangular construït per fer-hi el celler cooperatiu, amb una gran nau amb la coberta a dues aigües i sostinguda per encavallades. Destaquen les obertures de les façanes: en planta baixa en són tres, la central és la més ampla i són d'arc escarser. En el pis superior hi ha una triple obertura feta de maons amb arcs esglaonats. La central és més alta que les laterals. El capcer és recte, amagant el carener perpendicular a la façana. L'espai compta amb dues plantes i pretén ser un espai de lleure, cultural i educatiu que permeti conciliar vida laboral i familiar. És un espai amb zones per a fer teatre, projector per veure filmacions, ordinadors, jocs, espais per fer manualitats, en definitiva, un espai polivalent pensat per als infants del poble. | 08182-341 | Carrer de Santa Magdalena, 4 | Es tracta de l'antic celler de la cooperativa Salellas, adequat per l'Ajuntament com a casal municipal de la infància. Es va inaugurar el 19 de març de 2011 amb l'ajut econòmic de la Diputació de Barcelona. | 41.7003000,1.8709400 | 406056 | 4617118 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59739-foto-08182-341-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59739-foto-08182-341-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A l'interior es conserva el molí mecànic, amb els dipòsits. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59701 | Fàbrica tèxtil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-textil-0 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. | XIX | Edifici fabril construït a mitjan del segle XIX. Es tracta d'una nau de planta rectangular amb la coberta a dos vessants i el carener perpendicular a la façana. És de planta baixa i pis, amb les obertures simètriques. Al seu voltant s'han anat annexant edificis adossats en funció de les necessitats del moment. Pel costat de la llera esquerra del riu es conserva la turbina i una xemeneia de maons, amb el canal que des de la resclosa conduïa l'aigua per proporcionar energia elèctrica a la fàbrica. Separada pel carrer principal del poble, hi ha a mà dreta, en direcció Rocafort una altra nau molt més petita amb la qual es comuniquen a partir d'un passadís exterior que travessa el carrer, i que està ubicat a la planta pis. Els murs estan arrebossats amb morter. | 08182-303 | Passatge Sant Joan, 22 | L'evolució de la població al municipi del Pont de Vilomara, està estretament lligada a la vida fabril. Entre finals del segle XIX i principis del segle XX es construeixen dues fàbriques de filats i teixits de cotó conegudes amb el nom de 'més amunt', propietat de la casa Jover i 'més avall', propietat la casa Regordosa. Els antecedents s'han de buscar en les escoles de filadores que Carles III va ordenar crear l'any 1786. Una nota, citada per Miquel Ballbé parlant de les fàbriques diu: 'En el mes d'agost, en el lloc de Mura, de Manresa, es troben dues escoles de filats de la llana establertes per en Miquel Vinyals i Francesc i Josep Galí. Despeses que corren al seu càrrec. Que el mateix any es crearen dues de noves a Talamanca i una altra a Rocafort. Especifica que la construcció de l'esdifici per a l'escola de Rocafort va costar 570 lliures,moneda de Catalunyas'. Els projectes de construcció de la primera fàbrica, 'de més avall' van iniciar-se l'any 1841. Joan Bautista Vilaseca va fer un establiment en favor d'Antoni Jover i Sans i de Marià Regordosa i Casas, al Pla de Roques de Santa Magdalena, en els terrenys de l'Heretat del Pont i així poder construir una presa i un canal. El permís de construcció els va arribar un any després de l'Ajuntament de Manresa. Les obres comencen el 22 de gener de 1843. Per altra banda, durant l'any 1845 en plena construcció de la fàbrica, de dos edificis simètrics de dues plantes, separats per un mur mitger. Vilaseca, propietari de l'Heretat posa un plet que fa aturar les obres i que acabarà partint la propietat i la fàbrica. La primera, ubicada al nord tenia l'edifici amb el terreny del voltant. Anirà a parar a mans de l'Antoni Jover; la segona part de la fàbrica, ubicada a migdia, també tindrà una casa i un hort adquirit al sr. Isidre Payà. Això no obstant, els dos propietaris gaudiran a parts iguals l'aigua, el carcabà i el canal. A més a més a mitges hauran de construir de nou el pont del Pla de les Roques per a poder passar-hi un carro i una carretera per anar de Manresa fins a les fàbriques o mantenir la que ja existia. L'any 1848 les màquines ja estaven en funcionament. La gent venia a treballar del mateix municipi i Rocafort, de Mura, Talamanca i Manresa. El 17 de gener de 1902 una caldera de vapor de la fàbrica d'Antoni Jover, explota i hi moren dotze persones que estaven treballant ambdues fàbriques. Hi haurà més de quaranta ferits. L'explosió van ser tant gran que un noi que estava en aquells moments en el pati de la fàbrica Regordosa, va rebre l'impacte d'un maó i va morir a l'instant. Moren, Joan Clapers, Pere Casas, Manuel suñer, Enric Pla i Àngela Sellarés a la fàbrica Jover. Àngela i Antònia Musterni, Josefa Giralt, Àngela Ballbè, Maria Prunés, Francesca Caellas i Josefa Casablanca a la fàbrica Regordosa Hermanos. El poble sencer i dels voltants es van abocar a prestar auxili a les famílies damnificades. Al març del mateix any, Pere Regalado Jover i Martínez va vendre la seva part a Romà Regordosa i Soldevila, propietari de la segona fàbrica. El 24 d'octubre de 1928, es va produir un incendi, amb pèrdues molt importants. Els propietaris, llavors Torres-Regordosa i la casa arrendatària Indústries i Magatzems Jorba, S.A. després de passar un acord, la reconstrueixen. Arribarà a tenir 150 teixidors i 8.500 pues de filatura de cotó. Arribat l'any 1966 Romà Torres i Regordosa vend la totalitat a Indústries i Magatzems Jorba, de Manresa. L'any 1920 es construeix la fàbrica 'Manufactures Quera S.A.', coneguda també amb el nom de 'fàbrica nova', a la part alta del poble. Però malgrat donar feina a unes cent persones i amb més de 500 pues de cotó, la crisi tèxtil la va obligar a tancar al cap de dos anys. | 41.6992600,1.8699600 | 405973 | 4617003 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59701-foto-08182-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59701-foto-08182-303-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Actualment la fàbrica rep el nom de Kidam i funciona com a indústria de tints. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59722 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-14 | FERRANDO i ROIG, Antonio (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç de Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 15. RIERA, Antoni (2003). La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa en la Baja Edad Media, dins de Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 23/24. Publicacions de la Universitat de Barcelona. | XI-XX | Alguns trams estan asfaltats i d'altres s'han perdut. | El Camí Ral era la via de comunicació que comunicava Barcelona i Manresa i que travessava pel terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort. De Barcelona a Manresa el recorregut del Camí Ral era el següent: un cop fora de la ciutat, passant pels barris del Clot i de Sant Andreu, el camí anava fins el coll de Montcada, cap al Vallès, travessant Ripollet i Barberà en direcció Sabadell. Un cop a la ciutat es circulava per l'actual Passeig de Manresa en direcció nord-oest i deixant Sant Julià d'Altura, s'arribava a la Creu de Bessanta, on hi havia una bifurcació. D'aquí sortia un brancal o ramal cap a l'esquerra que menava a Terrassa. El de la dreta anava a Castellar del Vallès i Caldes de Montbui. La principal conduïa fins a Matadepera, que remuntant la riera de les Arenes arribava fins a l'Hostal de la Barata. A partir d'aquí calia travessar la Serra de l'Obac. Un cop passats els colls Estret i Daví, la ruta es feia més suau. Passats els colls de la Morella i de Gipó, s'arribava a l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta que passant per la Casanova de Sant Jaume arribava fins al Pont de Vilomara, on creuant el riu Llobregat pel pont antic es passava pel pla de Cal Gravat, Sant Bartomeu i Santa Clara entrant a Manresa. Ferrando (1988), descriu un tram del Camí Ral en el seu pas pel Pont de Vilomara procedent de l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta: 'el camí ral voreja el gran casal per la dreta fins arribar a l'era, des d'on continua entre ruïnes i marges de pedra. La ruta remunta i volta per l'esquerra un esperó rocós que s'alça davant la casa fins arribar a un collet. En aquest punt l'autèntic camí ral continuava pel ramal de l'esquerra, que al cap de poc es perd. Cal passar a l'altra banda de l'abrupte collet, on trobarem un corriol conegut pel nom de la Drecera fosca, el qual es pot seguir per la dessolada vessant de la riera de Sant Jaume fins a retrobar el camí ral en una esplanada on conflueixen diversos camins. Pel de la dreta, que ateny novament la carena (NW). Aquí el camí ral surt del terme de Sant Vicenç de Castellet i s'endinsa breument pel de Mura, per passar al cap de poc al terme del Pont de Vilomara. Es passa de llarg un trencall a mà dreta, i aviat vindrà un segon que s'haurà de seguir tot deixant l'ample camí carreter a mà esquerra. A partir d'aquest punt el camí esdevé un xic confús en alguns trams, i cal parar molta atenció per a no perdre'l. Es voregen uns llargs marges empedrats, i per la carena s'assoleix un collet, on el camí es bifurca. Es deixa el ramal de l'esquerra, que puja a un dipòsit d'aigua i se segueix pel de la dreta que davalla el Serrat dels Trons avall fins arribar al nucli urbà del Pont de Vilomara per on s'haurà de travessar el pont antic'. El pont antic forma part del traçat del Camí Ral que travessava el riu Llobregat i pujava cap el Coll de Coscolla, passant per l'hostal de Sant Jaume De Vallhonesta. Aquest camí ja està documentat l'any 1007 en el seu pas pel coll de Gam o coll de Daví. També s'ha documentat un ramal que des de dins el nucli de Rocafort, concretament el carrer de les roques, pujaria en direcció al Bofí i passaria pel costat mateix de la masia de les Grauetes. | 08182-324 | El Pont de Vilomara i Rocafort | La comarca del Bages destaca per dues característiques rellevants, en primer lloc hi travessa el riu Llobregat i els seus afluents; en segon lloc, és un pol important de comunicacions entre el Barcelona i el Pirineu i les planes cerealistes de Lleida, la Segarra i la part oriental de Catalunya. Les vies de comunicació van continuar essent les mateixes fins ben entrat el segle XIX. Totes elles passaven per Manresa, i d'aquí partien cap a Barcelona, o Terrassa, passant pel Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. A finals del segle XVIII el tram del Coll de Daví es trobava en molt mal estat, la qual cosa motivà que s'intentés arranjar projectant millores en el traçat. Però al voltant dels anys 1804 les obres es varen abandonar degut a que es construeix un nou camí que unirà Manresa amb la carretera de Barcelona a Madrid per Can Maçana. La ruta, patirà les guerres napoleòniques i no es podrà acabar fins entrat l'any 1835. Tanmateix va ser emprat durant encara uns quants anys per al transport a bast del cotó des del port de la Ciutat Comtal fins a les indústries tèxtils de pobles com Sant Vicenç de Castellet o Castellgalí. Amb la inauguració el 3 de juliol de 1850 de la línia fèrria entre Terrassa i Manresa, el Camí Ral s'anirà abandonant quedant relegat a un camí ramader. Alguns dels personatges famosos que varen freqüentar el Camí Ral, en Perot Rocaguinarda, en Trucafort, conegut també com a Gabriel Torrent de la Goula, en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, i en Capablanca. | 41.7008900,1.8697400 | 405957 | 4617184 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | En realitat no existeix un sol camí Ral i les notícies de vegades es contradiuen. A més a més se sobreposen altres camins que la gent ha anat assimilant al camí Ral. | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59540 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac | AMBRÓS I MONSONÍS, Jordi (1998). Text normatiu. Modificació del Pla Especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Diputació de Barcelona. LORENZO, C.; FERNANDEZ, I. (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Ed. Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pla d'ús públic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. | El parc vetlla per mantenir i assegurar els valors de caire educatiu, recreatiu i d'interès científic, a partir de l'aprofitament controlat dels recursos del parc i l'activitat dels seus habitants. | El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són, Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. Està format per dos massissos imponents dels quals en rep el nom. Ambdós conflueixen al Coll d'Estenalles. A Sant Llorenç de Munt, destaquen els cims del Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada. A la Serra de l'Obac, sobresurt el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals: el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. A més a més, és entre les capçades dels dos cims més alts que transcorre la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit i aquest clima condiciona la vegetació i la fauna. Fins els 600 metres d'altitud predominen les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que en les zones obagues poden ésser substituïts o conviuen amb la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. En el parc hi ha presència de l'ocupació humana des de la Prehistòria. Molts dels nuclis antics s'han originat a l'Alta Edat Mitjana. I a més a més de capelles, ermites, grans masos abandonats, monestirs tenim un altre tipus de patrimoni més de caire popular i no menys interessant que demostra la interacció de l'home en el paisatge. Parlem de les construccions de terrasses per plantar-hi vinya i de les barraques de vinya, de les tines on en trobem una gran representació a la Vall del Flequer, dels trulls, de les restes de carboneres, de pous de glaç, de forns de calç i forns d'obra i de les fonts i construccions relacionades amb l'aigua. | 08182-142 | El Pont de Vilomara | L'any 1932 la Generalitat republicana incorpora aquest espai en el planejament, degut al seu valor paisatgístic i natural, constant ja la necessitat de protecció. L'any 1936 s' inclou en un sistema de parcs naturals provincial establert pel pla General d'Ordenació de la Província de Barcelona. Des del 1972 el massís de Sant Llorenç està protegit per un Pla especial d'ordenació que ha promogut la Diputació de Barcelona, dictant mesures legals de protecció i conservació en un Pla d'Ordenació fet per la Diputació de Barcelona i delimitant l'àrea del parc. L'any 1982, s'aprova la revisió del Pla General ampliant a 9.638 ha. L'any 1987 la Generalitat aprova el decret que permet acomplir al parc les exigències de la Llei d'Espais Naturals (106/1987 de 20 de febrer, pel que es crea el Parc). Actualment, després d'una darrera ampliació de protecció (decret 328/1992 de 14 de desembre), el Pla especial arriba a les 13.694 hectàrees, distribuïdes en 12 municipis de tres comarques diferents. A la comarca del Bages, Monistrol de Calders, Mura, El Pont de Vilomara, Talamanca i Sant Vicenç de Castellet. Al Vallès Occidental, Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Terrassa. | 41.6908100,1.8994900 | 408418 | 4616033 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el parc té un Centre d'Informació ubicat al nucli de Rocafort. Allí s'hi pot veure una exposició permanent titulada 'Les tines al mig de la muntanya' que explica en imatges tot el procés de preparació del terreny per al cultiu de la vinya i els elements patrimonials relacionats amb l'ofici de vinyataire. La Diputació de Barcelona té en propietat un 45% de la superfície protegida. Des de l'any 1994, el Parc està agermanat amb el de Huétor (província de Granada), amb el que manté un pla de treball triennal. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 59707 | Festa Major al Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-al-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. | XIX-XX | Festivitat vigent | El Pont de Vilomara celebra la seva Festa Major en honor a Santa Magdalena, patrona del poble, i ho fa el cap de setmana més proper a la festivitat de la santa (22 de juliol). Conserva els elements formals amb la salutació d'inici de la Festa a càrrec de l'hereu, la pubilla i la dama d'honor del municipi i es celebra el tradicional Ofici Solemne a la Capella de Santa Maria Magdalena del Pla amb el cant dels goigs. A més a més hi ha una sèrie d'actes festius destinats a tot tipus de públic i que varia en funció de les realitats de cada any però que mantenen una mateixa estructura basada en la música, l'esport, la gastronomia, la cultura i la tradició. Destaca el concurs anual de de dibuix amb aquarel·la que enguany ha celebrat la XXIII edició , i la cercavila amb els Gegants i Grallers del Grup d'Infància i Joventut, molt arrelat als vilomarencs i vilomarenques. | 08182-309 | Pont de Vilomara | 41.7008500,1.8744700 | 406350 | 4617175 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fotografies penjades a la xarxa de diferents autors. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59721 | Fons bibliogràfic del centre de documentació del Parc de Sant Llorenç del Munt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-bibliografic-del-centre-de-documentacio-del-parc-de-sant-llorenc-del-munt | XX-XXI | El Pont de Vilomara i Rocafort forma part dels 12 municipis que integren el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. El Centre de Documentació ofereix un servei bibliogràfic i documental adreçat a investigadors però també adreçada a persones interessades en el planejament i tasques de gestió dels espais protegits. Dins d'aquest fons es poden trobar temes diversos, ja siguin històrics i naturals relacionats amb el Parc. Hi ha més de 2.000 documents classificats a més de fotografies. Tenen un Dossier Bibliogràfic on es llista la documentació existent i la que s'hi va incorporant. | 08182-323 | Casa Bauman, Av. del Jacquard, 1. 08222 TERRASSA | El Centre de Documentació es va crear amb l'objectiu d'oferir un servei bibliogràfic i documental adreçat a la recerca, el planejament i la gestió que es realitza als espais naturals protegits gestionats per la Diputació de Barcelona, així com també per donar suport als estudiosos i investigadors que hi fan recerca. També col·laboren en els programes de divulgació i informació que sobre el massís es duen a terme i en les trobades d'estudiosos que periòdicament organitza l'Àrea d'Espais Naturals. La seva base de dades bibliogràfiques es pot consultar per Internet. | 41.7151500,1.9348800 | 411396 | 4618698 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 57 | 3.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||
| 59714 | Fons documental de l'Arxiu Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-municipal-7 | http://xam.diba.cat/wiki/arxiu-municipal-de-pont-de-vilomara-rocafort http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1765/arxiu-municipal.htm | XX | El Servei d'Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort és el servei de l'ajuntament destinat a l'organització, classificació, conservació i difusió del patrimoni documental local. El servei gestiona els documents que provenen de les oficines municipals i són d'utilitat per a l'administració municipal i per garantir els drets dels ciutadans, els documents de conservació permanent, i fons i col·leccions de particulars, entitats i organismes vinculats al municipi de Pont de Vilomara i Roquefort. L´Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort forma part de la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de la Diputació de Barcelona des de l'any 2005. | 08182-316 | Pl. Ajuntament, 1 | L'arxiu municipal de Pont de Vilomara i Roquefort conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental del municipi. La part més important és la dels fons generats per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'institucions, fons d'entitats i fons personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. El quadre de fons aplega la informació bàsica del conjunt de fons i col·leccions de l'Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort: Fons de l'Administració Local 101 Ajuntament de Pont de Vilomara i Roquefort Fons públics no municipals 201 Jutjat de Pau de Pont de Vilomara i Roquefort (1850-2012), 10 m. Fons privats 304 Cooperativa Popular Vilumarense (1934-1978), 0.5 m. | 41.7012000,1.8746000 | 406362 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59714-foto-08182-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59714-foto-08182-316-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els serveis que ofereix són: consulta de fons; reprografia, assessorament a arxius d'entitats i associacions; suport a la investigació.Horaris de consulta a concretar.Consultes i informació: 938 318 811 i e-mail: pont@elpont.cat | 98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59730 | Elaboració de vi de tina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/elaboracio-de-vi-de-tina | XXI | El celler Abadal, propietat de la família Roqueta, ha recuperat la tècnica d'elaboració del vi de tina, tan característic d'aquesta zona. Ho ha fet en una tina de pedra seca ubicada a les vinyes del mas Arbocet, que dona nom al vi que en surt. Es tracta d'un projecte experimental pioner, centrat en l'elaboració de vi a partir de varietats autòctones com el sumoll, la pansera, el punxó fort, el garnatxot, o el mandó, picapoll, cua de moltó, malvasia de Manresa entre d' altres. La vinya és amb ceps de més de 70 anys, seguint mètodes tradicionals. Per elaborar el vi de tina, el cupatge es fa a la vinya, collint les varietats blanques i negres al mateix moment i fermentant tot el raïm junt. Es verema en caixes i el cupatge majoritari de negre amb un percentatge de raïm blanc (pansera) es realitza a la mateixa vinya. Encubat i fermentat en tina de pedra seca. Encubat del raïm mixt entre la manera tradicional, aixafant el raïm sobre el brescat amb els peus i deixant caure el most, pells i rapa a la tina, i l'encubat actual, desrapant el raïm per tal de separar la totalitat de la rapa, eliminant un 70% de la rapa. La fermentació s'inicia sense cap additiu, essent els llevats propis del raïm els responsables de la mateixa. Fermentació sense control de temperatura. La temperatura del raïm a l'entrada no va superar els 16ºC i la fermentació no va sobrepassar els 25ºC. Es fa un control diari de densitats, temperatura i tast per valorar la seva evolució. Es realitzen dos descubats després de 17 i 26 dies de maceració. Tast: color vermell cirera amb reflexos blavosos brillants. El nas destaquen les notes fresques de fruita vermella licorosa (gerds, maduixeta de bosc) amb tocs de garrofa i anís i fons especiat. Sensació aromàtica marcada de notes balsàmiques (pi, romaní, fullaraca) que recorda el paisatge que l'envolta. En boca té una entrada golosa i una acidesa viva que manté en un perfil estructurat recte i que anirà perfilant-se amb el pas del temps. Marcada tipicitat. | 08182-332 | Ca l'Arbocet | Valentí Roqueta funda Abadal l'any 1983, en honor a les arrels i a la tradició vitivinícola de la família al Bages, que es remunta al segle XII, en concret a l'any 1199. El celler està ubicat a Santa Maria d'Horta d' Avinyó, al voltant de la masia familiar on s'han elaborat vins durant més de nou segles. En la seva aposta pel territori com a camí de diferenciació i identitat, Abadal treballa per afermar la tradició vitícola de la zona amb innovació i modernitat. Seguint una línia d'investigació clara, tant en el treball de recuperació de varietats autòctones del Bages - com per exemple picapoll i mandó -, com en la investigació de tècniques de vinificació ancestrals, amb l'objectiu de posar en valor referents històrics del Bages. El Bages és una zona tradicionalment vinícola que va arribar a tenir més de 30.000 ha. de vinya, però entre finals de segle XIX i el primer quart del segle XX la va perdre gairebé tota, degut a la fil·loxera i a l'arribada de la revolució industrial. L'any 2009 Abadal impulsa la línia de treball Paisatges 1883 -anomenat d'aquesta forma per ser l'any de màxim esplendor de la viticultura del Bages -, que s'inspira en el coneixement vitícola i l'herència varietal de la família Roqueta. I un dels projectes en que es concreta Paisatges 1883 és el Vi de Tina Mas Arbocet. El projecte del Vi de Tina neix l'any 2012, de la voluntat d'Abadal de recuperar una forma de vinificació antiga, per tal d'experimentar i veure com donar més identitat als vins actuals, aplicant-hi els coneixements obtinguts. Amb la recuperació del patrimoni de pedra seca del Bages, a l'hora aconseguint que els vins siguin més autèntics i més identificats amb el territori. Aquestes tines, joies de la viticultura i l'arquitectura ancestral, estan construïdes a partir de pedra seca i, úniques a Europa i al món, actualment al Bages hi ha més de 100 conjunts i es troben únicament en aquesta zona. A l'interior de la tina hi ha rajoles de ceràmica cuita, que entren en contacte directe amb el raïm al fermentar. Abadal recupera aquestes vinificacions per experimentar quines sensacions aporta al vi un material menys inert que el que es fa servir en l'actualitat. El raïm s'aboca a la tina i s'aixafa de forma suau amb els peus, fermentant-se dins la tina a la temperatura natural d'aquesta. | 41.7116200,1.9242500 | 410507 | 4618318 | 2012 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59730-foto-08182-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59730-foto-08182-332-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Miquel Palau és l'enòleg d'Abadal que té cura d'aquesta elaboració. L'any 2017 rep el Premi Honorífic al Futur, atorgat per la Guía de Vins de Catalunya 2018, que premia la trajectòria i la innovació. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59694 | Fons de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-linstitut-cartografic-i-geologic-de-catalunya-0 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. www.icgc.cat | XX | El fons fotogràfic i cartogràfic de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya referent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort està format per sis col·leccions diferents: 1.- Col·lecció cartografia: es tracta de fulls delineats en paper polièster, amb i sense toponímia, de 50 x 70, a escala 1:5.000 i 1:10.000. consisteix en una sèrie d'11 mapes topogràfics realitzats entre els anys 1993 i 1994 a partir dels vols efectuats l'any 1986. Escala 1:5000. També hi ha una sèrie d'11 mapes topogràfics revisats i editats en segona edició l'any 2000, a escala 1:5000. Més una altra sèrie de 10 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) a partir d'un vol realitzat l'any 1967, a escala 1:5000. Una sèrie de 8 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1977, a escala 1:5000. Una sèrie de 6 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1980, a escala 1:5000. I, finalment, una sèrie de 3 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1967, a escala 1:10.000. 2.- Col·lecció d'ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona realitzada a partir de fotografia aèria obtinguda el juliol de 1986 a escala 1:22.000. Els fulls d'aquesta sèrie corresponen a la divisió 12 x 8 de la malla de distribució del Mapa topografico nacional de España, 1:50.000, de 80 x 60 cm. També hi ha, 11 ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona l'any 1967. 3.- Fons Cuyàs: 1 Fotografia realitzada per Narcís Cuyàs i Parera (1881- 1953) del drac, al Pont de Vilomara l'any 1983 (RF.11160) 4.- Ortofotomapes realitzats per l'Institut Cartogràfic de Catalunya amb toponímia: primera edició del juliol de 1987. 5.- Un mapa planimètric i 1 topogràfic del Pont de Vilomara i Rocafort (1914) . Es tracta d'una còpia manuscrita d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000. (registre RM.125322 i R 125323 respectivament). 6.- 5 ortofotos de l'àrea geogràfica del Pont de Vilomara realitzades el desembre de 1962 pels Servicios Aéreos Comerciales Españoles, del qual n'era el fotògraf Carlos Rodríguez Escalona. Area geogràfica el Pont de Vilomara (registres RFSACE.2334; RFSACE.2335; RFSACE.2336; RFSACE.2337 I RFSACE.2338. | 08182-296 | Parc de Montjuic (08038 - Barcelona) | L'ICGC és adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. Des de la seva creació l'any 1982, i reprenent la tasca iniciada pels serveis geogràfics de la Mancomunitat i de la Generalitat a l'època de la República, l'ICGC ha esmerçat els seus esforços en situar en uns nivells d'innovació i modernitat els estudis i la producció cartogràfica fets a Catalunya. Corresponen a l'ICGC, en l'exercici de les competències de la Generalitat sobre geodèsia i cartografia, les següents funcions: establir, gestionar, conservar i millorar la infraestructura física i els sistemes tecnològics necessaris per a construir i gestionar el Servei de Posicionament Geodèsic Integrat de Catalunya i el manteniment de les bases de dades topogràfiques que hi donen suport. | 41.5170100,2.3585500 | 446477 | 4596351 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Fotos: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | 98 | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59691 | Fons del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-del-servei-de-patrimoni-local-de-la-diputacio-de-barcelona | CARBÓ, Pablo (1991). Intervenció arquitectònica a l'església de Santa Magdalena del Pla. El Pont de Vilomara (Bages); dins Quaderns científics i tècnics, 3. Diputació de Barcelona. CLOSA, Joan i LACUESTA, Raquel (ed) (2014). Restaurar o reconstruir. Actuacions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments. Memòria SPAL 202-2012. 2 vols. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ, A.; LACUESTA, R. I LÓPEZ, A. (1990). Cóm i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Memòria 1985-1989. Diputació de Barcelona. Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A.; CASTILLA DEL PINO, C.; FERNÁNDEZ ALBA, A. (1995). Patrimoni: Memòria o malson?. Memòria 1990-1992. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antonio (2006). Conservació preventiva: última etapa. Memòria SPAL 1991-2001. Diputació de Barcelona. LACUESTA CONTRERAS, Raquel (1998). El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra 1915-1981. Vol. III. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, pàgs.. 1016-1088. | XX | El fons relacionat amb El Pont de Vilomara i Rocafort del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona consta de documentació escrita i gràfica d'edificis de la població. Procedeixen de l'antic servei de Conservación de Monumentos históricos i de l'Institut d'Estudis Catalans. Es troba en diferents carpetes classificades per intervencions i/o monuments dins de tres capses. En una primera capsa hi ha força fotografies de Santa Magdalena del Pla, Ca n'Oristrell, Capella de Sant Pere, Capella de Sant Romà i Pont gòtic. Totes corresponen a l'any 1968 i en la majoria no consta l'autor de les fotografies. Una procedeix de l'Àlbum meravella i és un clixé de Mayné. En aquesta mateixa capsa hi trobem documentació relacionada amb l'església del Marquet, també coneguda com Santa Maria de Matadars. Es tracta majoritàriament de dibuixos de la planta, talls longitudinals o transversals i aixecaments. A més a més, una cinquantena de fotografies dels anys 1912, 1918, 1934, 1954 i 1962. Algunes procedeixen de l'arxiu Mas de l'Institut Ametller o del Puig i Cadafalch. També hi ha una imatge de la Mare de Déu del Marquet (s- XII-XIII), feta l'any 1928, procedent de l'Àlbum meravelles (CEC del Bages). La segona capsa correspon a la documentació relacionada amb el projecte de restauració de l'església de Santa Magdalena del Pla, entre els anys 1982 i 1986. La darrera capsa conté fotografies d'autors diversos del Pont Vell i de les diverses actuacions arqueològiques i de restauració realitzades entre 1987 i 1992. També hi ha una carpeta amb dos sobres amb fotografies de tines i barraques realitzades per Lluís Cuspinera i Raquel Lacuesta, entre els anys 2007 i 2009. | 08182-293 | Carrer Comte d'Urgell, 187 - Edifici del rellotge - (08036 - Barcelona) | El Servei de Patrimonide Local fou creat l'any 1914 per la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, com a conseqüència de la 'Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments' feta per l'Institut d'Estudis Catalans. Ha tingut tres directors en més de 80 anys: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978) i des de l'any 1981, Antoni González i Moreno-Navarro. Entre 1915 i 1929, la seu del servei era el Palau de la Generalitat. | 41.7009700,1.8744600 | 406350 | 4617188 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 59574 | Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XIX | No conserva la coberta i algunes parets mitgeres s'han esfondrat. La vegetació va envaint l'espai, sobretot l'heura. I l'incendi de 1985 va afectar greument les estructures. | El mas Casassaies és una de les grans heretats del terme, tot i que una bona part de les terres pertanyien a Mura. Malgrat els indicis documentals, que ens situen en el segle XIV, futures recerques podrien aportar noves dades de la seva antigor. La principal característica de la construcció de la masia n'és la seva ubicació, tant per motius obvis com imperceptibles. La seva situació enlairada als quatre vents i en un lloc força recòndit i allunyat de vies importants de comunicació en són els obvis. Els més ocults es veuen durant la visita ja que una part de la construcció, segurament la més antiga de la masia, és sota bauma. És de planta rectangular però consta de diversos cossos que s'han anat afegint amb el temps. El cos principal està format per la planta baixa i dos pisos. La teulada és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. El ràfec està fet amb llesques de pedra plana. L'accés principal és un portal rodó dovellat del segle XIX; la dovella central porta gravada la data de 1801. Damunt seu, es conserva els brancals i la llinda amb pedra ben escairada d'un antic balcó amb festejador i sense reixa. La resta de finestres també tenen els ampits, els brancals i la llinda treballades i la majoria tenen festejadors. És justament al segon pis, on hi ha dues finestres orientades a llevant amb sengles llindes gravades. A la planta baixa hi trobem dos cossos regulars: el central i el de llevant; i un tercer cos a ponent, està construït adaptant-se al terreny rocós, sota la bauma. El cos de llevant era el destinat al bestiar, on encara es veu la menjadora. Al fons hi ha una gran tina de 3,10 metres de diàmetre intern per 3,20 metres d'alçada. Està recoberta amb cairons de rajola vermella (40 x 40 cm). Es pot accedir al seu interior a través d'un forat fet a la paret que hi ha al fons de la cort. L'accés original a la tina és a partir de l'escala de pedra que s'inicia al fons del cos central de la casa (pel costat dret s'accedeix a la part superior de la tina i per l'esquerra s'accedeix a les dependències de la planta pis). La boixa d'aquesta tina es troba al costat dret de l'inici de l'escala. En el cos central també es conserva una premsa de cargol, encaixada al mur, amb la data de 1800 gravada a la fusta. Darrera seu, per sota l'escala d'accés al pis superior, hi ha l'entrada al celler. Una sala de grans dimensions amb una sola compartimentació al fons, de terra batuda i roca. Només entrar hi trobem les boixes corresponents a dues tines més a les quals s'hi pot accedir des del pis superior. La primera que es veu correspon a una tina de planta circular, amb cairons de rajola vermella. La tina està adossada al mur de la façana nord. La segona tina és de planta quadrada amb les mateixes característiques constructives. El sostre d'aquesta bodega aguanta el pes de la casa. Està fet amb volta de maó, resseguint la forma de la balma, i reforçat per arcs de pedra i pilars de maó. També hi ha un parell de piques plenes de terra, una d'elles sencera, d'un metre de costat per 60 cm d'alçada exterior. A la planta pis, deixant les tines del pis a mà dreta i entrant a una estança que encara queda parcialment dempeus, hi ha una finestra amb festejador que dona a la façana principal i gairebé adossat, un forn del qual es conserva la boca i la volta. Està fet de pedra i maó, amb l'exterior arrebossat amb morter de calç. Deixant de banda aquests elements destacables, la planta pis ha sofert moltes modificacions; es veuen voltes mig tapades per envans de totxo, finestres tapiades i escales d'accés al segon pis, de pedra. Destaquen dues llindes de la façana interior orientada a llevant, amb gravats i inscripcions, que no s'han pogut identificar. | 08182-176 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Una altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1985 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6963900,1.9389700 | 411711 | 4616611 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al costat de la masia hi trobem dues construccions independents; la que fa referència a corral pels animals i un conjunt de dues tines més, una de les quals conserva la barraca de la boixa. L'heura ha envaït gran part d'aquest conjunt. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59553 | Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | X-XX | La part més transformada és la que correspon als pisos superiors on s'han adequat a les necessitats actuals. | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. L'antiga façana, amb portal rodó dovellat, orientada a migdia, ha quedat tapada per edificacions auxiliars de caràcter productiu. Però aquesta façana ja era una ampliació de la part més antiga, coneguda amb el nom de Torre Moruna. Un document del segle XIII ja parla d'aquesta torre quan es refereix a la capella de Sant Pere com a 'capella de la torre'. És de planta rectangular i encara conserva espitlleres de defensa. Possiblement hagi perdut altura en alguna reforma, però la resta es conserva poc alterada. Aquesta torre va quedar integrada a la construcció de la masia a causa de les successives ampliacions. Posteriorment s'hi van anar afegint estructures de producció en diferents èpoques: la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, un trull i les tines. D'aquestes darrers, hi trobem un grup aïllat, als quatre vents, de tres tines cilíndriques i deu més adossades a la casa. Tant en el sector de llevant com en el de ponent. | 08182-155 | El Pont de Vilomara | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7093400,1.9041000 | 408828 | 4618086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Destaca, a part de les tines, un trull, amb tots els seus components i amb una de les pedres porta la data de 1884 gravada. En el celler també es conserven dues bótes congrenyades i de cadireta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59554 | Tines de Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. La masia disposa d'una sèrie d'edificis auxiliars de caràcter productiu. Els més destacats són les tines. Adossades a la casa n'hi ha 10; però destaca un conjunt de tres tines datades l'any 1884. Dues comparteixen obertura. Totes tres són cilíndriques amb recobriment de cairons de rajola vermella. La boixa es troba a la cara sud, mentre que l'accés a les posts es feia per la cara nord, aprofitant el desnivell del terreny. | 08182-156 | Ca n'Oristrell | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7095400,1.9033400 | 408765 | 4618109 | 1884 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59618 | La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roviralta | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIII-XIX | El mas Roviralta és una de les finques més extenses i antigues del Pont de Vilomara. La masia s'ubica, en un punt dominant visualment entre el Solell de la Roviralta, el Clot dels Noguers i el bosc que porta el mateix nom que el mas. Dins de la propietat hi circulen varis torrents com el de Sant Romà i el de la Font de la Roviralta, que desaigüen al riu Llobregat en el seu pas pel municipi. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. El cos principal és de planta quadrangular, amb la coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana . Adossades al cos principal, hi ha altres edificacions auxiliars de caràcter productiu com la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, l'antic trull i tines. Es conserva el celler i el forn de pa. A més de les tines que es troben a la pairalia, n'hi ha d'aïllades, als quatre vents; el primer grup, està compost per dues tines cilíndriques amb les barraques corresponents, construïdes l'any 1752; estan ubicades a tocar d'una gravera. El segon grup també està compost per dues tines, datades de l'any 1828 i conegudes amb el nom de tines de l'Hort. També hi ha quatre forns de calç, dos d'ells encara perceptibles. Així com una font a uns 100 metres de la casa. Les dues darreres ampliacions corresponen al segle XVIII i al segle XIX. Aquesta darrera feta per la besàvia dels actuals propietaris i és la que amplia per migdia la superfície de la casa, cobrint un espai com si es tractés d'un carrer de pas i ocultant l'actual entrada de portal adovellat. | 08182-220 | El Pont de Vilomara | La família actual són els descendents directes de Can Roviralta. La primera referència escrita data del segle XIII. En un pergamí de 1281, s'esmenta entre altres propietaris, a Bernat Roviralta, que signen plegats una confessió de domini a favor de Pere de sitjar, senyor de Rocafort. Posteriorment, en un document de l'any 1300 s'esmenta a Guillem de Roviralta com a cap de família. Quatre anys després, Bernat de Roviralta, establí a Guillem Torre el dret de caça a les seves terres. L'any 1362 un tal Pere de Roviralta renuncia al beneficiat de les capelles de Sant Vicenç i de Sant Romà i al 1370 renuncia a tots els drets que tenia sobre el mas i va fer un establiment. Segons consta a la documentació, la construcció de l'ermita de Sant Romà va anar a càrrec de Pere de Sitjar i quan aquest va morir, la seva vídua, Guillema de Nerell, l'any 1353. A mitjans del segle XVI, en el fogatge de 1553 hi ha dos focs registrats com a Rovira. Se'ls diferencia perquè un està situat al pont i l'altra és Joan Rovira que viuria al Mas més antic. A partir d'aquest moment comença un procés d'expansió de la propietat; s'adquireixen els masos de Vilardell, Carossa, Posa i Garriga (en el terme de Rocafort) i Planes (Talamanca) i en dues confessions a favor del monestir de Sant Benet de Bages, l'any 1636 i 1658 es reafirma la possessió dels masos. Durant el segle XVIII el mas inicia l'expansió del conreu de la vinya, com ho testimonien el gran nombre de barraques i tines que es localitzen en la seva propietat. En el cadastre del 1773, la propietat passa a mans de Maria Roviralta i Aguilar i una part d'aquest està en mans de Josep Casajoana, i que hagué de pagar 241 rals per vint-i-cinc jornals de camps de secà, un jornal de bosc, mig jornal de vinya, un quartal de secà, dinou jornals d'erm, la casa amb el personal i dos mossos, dos bous i un ruc. A principis del segle XX, l'any 1907 la propietat està en mans de Joan Camprubí i Josep Casajoana i Viladoms. Actualment, els propietaris són els germans Joan, Salvador i Josep Camprubí. | 41.7167500,1.8796800 | 406807 | 4618934 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El mas havia tingut forn d'obra propi i possiblement de calç. Actualment encara conserva un bon conjunt de barraques de vinya, moltes d'elles en un estat de conservació excel·lent i varis grups de tines. El primer conjunt té la llinda gravada amb el nom de TONI KOMAS ' 1752. La documentació parla de la venda d'una peça de terra pertinença del mas Roviralta, realitzada l'any1750 per Silvestre Serra pagès de Rocafort a favor d'Anton Comas. En un segon document, es diu que en Francesc Aguilar, pagès de Rocafort i la seva esposa Maria Aguilar i Rovira de Roviralta, signen un conveni segons el qual 'donen facultat y concedeixen ple poder al sobre dit Anton Comas (...) de fer una tina de modo apareixerà a ell y als seus allí ahon voldran dins de aquella pessa de terra de tinguda de una quaratera de sembradura de blat poch mes o menos, situada en dit terme de Rocafort de pertiencias del mas de Roviralta, que dit Anton Comas te y posseeix a rabassa morta, per títol de venda son favor feta per Silvestre Serra, pagès del mateix terme de Rocafort (...). La qual pessa de terra fou establerte a favor de dit Silvestre Serra a rabassa morta per Magi Vilar i de Sola y Maria Rosa Vilar y Font Sirarench, conjugues'. A prop de les tines de Roviralta també hi ha un segon conjunt conegut com les tines de l'Hort, construïdes al voltant de 1828, que consisteix en dues tines circulars encaironades, amb la coberta en perfecte estat de conservació. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59726 | Festa del Pubillatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-pubillatge-0 | XX-XXI | El pubillatge és una tradició arrelada a molts pobles de Catalunya, especialment a l'interior. Els joves escollits representen el seu municipi arreu on van, en un context cultural i festiu. La festa del pubillatge al Pont de Vilomara i Rocafort se celebra des de l'any 1993. Els primers anys era anual, però en l'actualitat es fa cada dos anys. Es fa per la Festa del Contribuent, que al principi es feia el segon diumenge de juny i ara es fa el segon diumenge de març. Precisament l'any 1993 es va incorporar aquesta activitat a les que ja es feien per aquesta singular festa. Fins l'any 2008 s'escollia la Pubilla, una Primera Dama i una Segona Dama. Però des del 2009 s'escullen la Pubilla, l' Hereu i la Primera Dama. Les diferents entitats del poble poden presentar els seus candidats i candidates, que han de tenir entre 16 i 21 anys. L'Ajuntament facilita el formulari d'inscripció que ha d'omplir cada entitat. El jurat està format en l'actualitat per set persones: la Pubilla sortint, l'Hereu sortint, el regidor de cultura i quatre persones relacionades amb el pubillatge de fora el municipi. Per evitar gustos i discrepàncies locals. Es tracta de dos representants de Manresa, un de Sant Vicenç de Castellet i un altre de Castellgalí. Es reuneix el dijous de la mateixa setmana amb els candidats. Se'ls hi facilita un qüestionari amb una trentena de preguntes de caràcter variat, de cultura general i coneixement del poble. Algunes es responen tipus text i d'altres són de resposta ràpida. Al final han de fer un redactat d'unes 25 línies. Un professional de l'educació corregeix el treball. També se'ls fa una prova oral on cada jurat pot fer una pregunta, si vol. Quan se'ls ha entrevistat a tots es vota, triant un noi i dues noies amb puntuació per ordre de preferència. La suma dels vots de tots els jurats dona l'ordre final. El resultat es posa en un sobre que es tanca. Llavors el dissabte al vespre, quan es fa la proclamació pública es fa una cercavila des de l'Ajuntament fins el centre cívic i es fa un espectacle previ, que dura mitja hora. En aquest moment es fa el traspàs i la imposició de banda i faixa. Durant els dos anys que dura l'honor de ser la Pubilla o l'Hereu tenen l'atribució de representar el municipi en actes públics i festius, com la Festa Major, on fan el Pregó, o les diferents trobades de Pubilles i Hereus de Catalunya. També passen a representar el municipi en els concursos de Pubilla i Hereu de la Catalunya Central i de Catalunya. Precisament l'any 2002 l'Alba Rodríguez Aguilar fou proclamada Pubilla del Bages i posteriorment la Marina Carreras Miravitlla ho fou de la Catalunya central i de Catalunya. | 08182-328 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Durant els segles XVIII i XIX la pubilla era la dona instituïda hereva per conservar la propietat quan no hi havia fill. Aquesta figura jurídica i legal és pròpia de Catalunya que sorgeix a l'Edat Mitjana per tal d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar basada en l'agricultura. En cas de contraure matrimoni amb un noi que no era hereu, aquest havia d'aportar certs bens en concepte d'aixovar i en determinats indrets, que prometia a la pubilla la soldada que era una quantitat pagada normalment els primers 10 anys de matrimoni. El pubill era un fill no instituït hereu. A la Catalunya Vella, si un pubill es casava amb una pubilla, acostumava a aportar un dot a favor de la seva muller o aixovar que consistia en diners que aquest rebia dels pares o si ja no en tenia, de l'hereu. A partir de la meitat del segle XX, arreu de Catalunya va iniciar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava imposat per la moralitat, imposada pel franquisme que es basava en la bellesa física i les virtuts morals de la candidata. L'any 2000, al Foment de les Tradicions Catalanes, es va demanar la figura de l'hereu que finalment es va imposar. El propòsit del Foment és de preservar la història i els costums de Catalunya. Aquest permet un segon nivell que és escollir una dama i un fadrí. | 41.6999900,1.8727800 | 406208 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Informació facilitada per Francesc Closas, Regidor de Cultura. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 59660 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 | BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. | El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. | 08182-262 | Pont de Vilomara | Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. | 41.7091500,1.8694300 | 405943 | 4618102 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 59720 | Salpàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salpas-0 | XIX-XX | Manifestació no vigent | El salpàs és una tradició d'origen cristià en que el rector d'una comunitat visitava durant la Pasqua totes les cases i especialment les de pagès, per beneir-les amb aigua i sal. El rector emprava el salpasser per aspergir les portes i llindes de les cases i també les corts del bestiar. Tots aquests elements que formaven part del ritual tenien un efecte protector envers les malalties i calamitats. En acabar, el rector podia quedar-se a menjar amb la família o rebia algun donatiu, moltes vegades ous, depenent de la riquesa de la casa. | 08182-322 | Rocafort | Aquest costum té el seu origen en la tradició jueva en remembrança de la pintada que els hebreus van fer a les portes de les seves cases per alliberar-se de les plagues d'Egipte. El cristianisme la va fer seva beneint l'aigua i la sal dipositats en un recipient amb una candela al mig. En alguns indrets la sal sobrant es donava al bestiar i l'aigua beneita als nens per tal de protegir-los contra les malalties. Juntament amb aquesta tradició i que encara perdura és la col·locació de la fulla de palma en forma de creu beneïda al portaló o porta de casa, senyal de protecció. | 41.7169300,1.9364200 | 411527 | 4618895 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 59724 | Dites relacionades amb els llops de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dites-relacionades-amb-els-llops-de-rocafort | ESTRUCH i SUBIRANA, Maria (2004). Avui dia ja no es veu l'orella del llop. (Memòria històrica del llop a la comarca del Bages). Dins Revista Dovella, primavera - estiu, pàgs. 37 a 43 | XVIII-XX | Recull bibliogràfic | Els de Rocafort i els de Navarcles comparteixen una dita amb lleugeres variants. Els primers diuen: ' Talamanca el llop s'hi tanca, a Mura el llop hi pastura, a Rocafort el llop s'hi ha mort i al Pont l'hi fan el clot'; mentre que els segons responen: 'A Mura el llop hi pastura; a Granera, el llop hi té la pastera; a Talamanca el llop s'hi tanca i a Rocafort el llop s'hi mor'. | 08182-326 | El Pont de Vilomara i Rocafort | lsidre Casasaies, pagés del Pont de Vilomara nascut el 1865, explicava que un dia tornant de Sant Vicenç per la pujada del Marcet, li van sortir dos llops. Es va deslligar la faixa i l'anava arrossegant per terra, bo i movent-la com si fos una serp fins arribar a casa. | 41.7154600,1.9350000 | 411407 | 4618733 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El Pla del Llop és un topònim que cal situar dins La Roviralta. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 59658 | Roca de les Creus de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. | En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-260 | Urbanització River Park - Casajoana | El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7158500,1.8915500 | 407793 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59611 | La Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-serra-de-pungrau | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XIX | No s'hi viu amb el que comporta pel manteniment. | En un punt estratègic de l'altiplà de La Serra, en el seu vessant meridional, s'aixeca la masia de La Serra de Pungrau, una de les finques històriques d'aquest lloc juntament amb Casajoana, que s'ubica molt a prop seu. Es tracta d'una masia que ha tingut diverses ampliacions, les darreres al segle XVIII i XIX, fruit de la puixança econòmica pel conreu de la vinya, però actualment sense ús productiu ni residencial. Això afecta al manteniment de les diferents estructures i al seu estat de conservació. L'edifici principal és de planta quadrangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules àrabs i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. D'aquesta façana en destaca la seva composició simètrica a partir de tres eixos de verticalitat, amb el portal d'entrada i un balcó en l'eix principal. Diverses finestres es troben tapiades amb maó. Els paraments són de pedra vista amb un lleuger arremolinament a la part baixa. Les llindes de finestres i portes acostumen a ser de pedra treballada, algunes amb dates inscrites (1753, ANTON SERRA 1881 i A S 1886); però d'altres són fetes de maons. L'era es troba al costat de llevant i al seu voltant s'aixequen edificacions annexes dedicades a la producció. A la part posterior hi ha quatre tines, des de fora només se'n veu una, darrerament reutilitzades com a dipòsits d'aigua. També es veu per una finestra que comunica amb el pati les restes d'una premsa de vi. A tocar de l'era hi ha un pou cobert amb dos pedrissos, inutilitzat. | 08182-213 | La Serra de Pungrau | Les dades documentals més antigues conegudes per ara daten del segle XIV. En un pergamí de l'any 1360 es fa constar que l'abat del monestir de Sant Benet de Bages signa una àpoca pels drets de l'esmentat mas. Tres anys després hi ha un altra document on es diu que 'Els posseïdors dels masos de Marc i Pontgraces firmen un acte de vassallatge a favor del Pieter i dels seus successors del monestir de Sant Benet de Bages'. En el fogatge de l'any 1497 s'esmenta el cap de família. I en una confessió de domini feta per Salvador Prat, l'any 1635, Miquel Serra, és el propietari del mas Pon Grau i també del mas Bosegos. Segons explica Miquel Ballbé (1998) els propietaris l'havien informat que la casa havia estat sempre de la mateixa família. De fet, en el cadastre de 1773, Joan Serra, propietari va haver de pagar '171 rals per nou jornals de camps de secà, un quartal d'hort de secà, set jornals d'erm, sis jornals de terreny rocós, un jornal de vinya, la casa amb el personal i un germà de mosso, més un bou i un ruc'. Ja a principis de segle XX, al 1907 el propietari surt esmentat com Antoni Serra del Pungrau. | 41.7197400,1.9069300 | 409078 | 4619237 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59689 | Era del Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/era-del-mas-arbocet | XVIII-XIX | Era de batre que correspon a Ca l' Arbocet, però situada uns 25 metres al nord-est de la masia, al costat d'un camí i en una zona més elevada. És de planta oval, d'uns 20 metres de la part més ampla i 15 del costat curt; amb uns 240 metres quadrats de superfícies, en part enrajolada amb cairons i en part empedrada. Un mur de pedra seca l'envolta i fa de contenció del marge. | 08182-291 | Mas Arbocet | L'era, un dels elements més importants de tota masia, és cada cop un element més rar. Moltes s'han perdut per donar pas a noves construccions, tot i haver-se conservat la masia. Però es tracta d'un element fonamental per entendre el funcionament d'un mas, dedicat al conreu. La imatge de l'era acostuma a anar acompanyada dels pallers. | 41.7104200,1.9233800 | 410433 | 4618185 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 59635 | Tines del Boines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-boines | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada | Es tracta d'una construcció formada per dues tines i una barraca. Tot el conjunt forma un sol cos de forma quasi perfectament rectangular, de 4,70 m per 6,80 m, quedant les dues tines a l'interior de la mateixa construcció. La part inferior dels murs es feta amb pedra amorterada, corresponent als dos dipòsits, i la part superior és de pedra seca, de la que s'ha ensorrat gran part. Cal indicar la presència de fragments de peces ceràmiques (teules) inserides als murs, segurament durant la seva construcció. La coberta ha desaparegut totalment. L'entrada és comuna per a les dues tines i té una amplada de 130 cm; és construïda amb els muntants verticals, sobre els que recolzaria la llinda, en aquest cas inexistent. Descrivim les tines tenint com a referència la porta d'entrada i d'esquerra a dreta. La Tina núm.1 té el dipòsit amb planta circular. L'interior d'aquest és recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura; és possible que durant la seva construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter, iguals als de la filada superior. La Tina núm. 2 té el dipòsit amb planta rectangular i és de menor dimensió. El seu interior també es presenta enrajolat amb el mateix tipus de peces ceràmiques, en aquest cas completament planes. Els brocs d'ambdues tines es troben a la barraca ubicada a la part posterior. En aquest conjunt trobem una barraca de pedra seca i emplaçada al sud-oest. La seva planta és rectangular de 3,70 m d'ample per 2,40 m de llarg. La coberta, part superior dels murs i muntants per a l'accés s'han ensorrat. El gruix dels seus murs és de 50 cm. Té una finestra al parament nord-oest i al seu interior hi observem 2 amagatalls i els dos brocs de les tines. | 08182-237 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també en mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6872600,1.9309300 | 411029 | 4615606 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume, on deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans, continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó i, seguint el camí avall, a pocs metres, passarem pel costat de la tina del Camí del Companyó. Continuant pel mateix camí arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. En aquest punt, ens enfilarem riera amunt per un sender en molt mal estat i amb molta vegetació fins trobar una planura a pocs minuts on es troba aquest grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59525 | Forn d'obra de la Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-la-casa-nova-de-sant-jaume | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVIII-XIX | Cobert de vegetació i en desús, però sembla que manté l'estructura intacta. | Es tracta d'una teuleria, és a dir, un forn de bòbila en el que es feien teules per les cobertes de la casa, però segurament també maons i altres elements constructius. Està format per la cambra de combustió i la cambra de cocció, separades per una graella. Les parets laterals estan excavades en el marge i es troben rubefactades a conseqüència de les altes temperatures assolides per les diferents coccions. La boca d'accés a la cambra de combustió està mig colgada de terra i s'obre a la façana septentrional. Tot i estar envoltat i cobert de bardisses i vegetació, que en redueixen considerablement la visibilitat, la seva superfície és quadrada i mesura quatre mestres de costat. La façana nord, per on s'alimenta la cambra de combustió, està feta de pedra irregular de dimensions mitjanes. L'obertura està delimitada per una doble arcada; una primera filera de pedres posades a plec de llibre i a sota, un arc de maó pla amb una triple filera. | 08182-127 | Casa Nova de Sant Jaume | El forn de la Casa Nova de Sant Jaume segurament va ser construït per proveir-se de material per a la construcció de l'antiga casa , desapareguda fa molts anys. Aquest era un fet comú en èpoques antigues, i en tenim un altres exemples documentats en el municipi. | 41.6951300,1.8919800 | 407799 | 4616521 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59704 | Vot de poble | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vot-de-poble | OLIVERAS FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i institucions. Impremta Copi-gràfic Manresa. TURA, Montserrat; SOLANO, Jordi (2013). Vot de poble (Els tres genets de l'Apocalipsi), dins Revista Notes, núm. 28. Pàgs. 33 a 56. Ed. Centre d'Estudis Molletans. Ajuntament de Mollet del Vallès. | XVI-XX | Breu nota bibliogràfica | Es tracta d'una tradició originada a partir de les epidèmies que van assolar la comarca del Bages al segle XVI. Consistia en una romeria o processó que feien els homes del poble agrupats sota la institució dels 'Romeus' des de Rocafort fins a la cova de la Mare de Déu de Montserrat. Un cop allí, feien una ofrena de cera i almoina mantenint viu l'acompliment d'un vot que havia fet no només el poble de Rocafort sinó altres pobles veïns. El dilluns de Pasqua de bon matí, mentre les campanes de Talamanca sonaven per acomiadar els seus romeus, que anaven en processó resant el rosari fins a l'església de Santa Maria, els romeus del poble de Rocafort s'hi aplegaven tot esperant als seus veïns. Un cop allí (rebuts amb el toc de campanes corresponent, resaven plegats l'anomenada 'reglamentària del rosari' i sortien en romiatge cap a Montserrat. El primer anava amb la carbasseta característica dels pelegrins i guiava el rosari. Anaven descalços, amb les espardenyes lligades a la cintura d'una túnica de color blau, la valona i la caputxa ribetejada de blanc. Al darrera del grup, portaven un animal de càrrega amb les sàrries plenes de provisions. Recorrien Sant Vicenç, Castellbell i El Vilar, la Bauma cap a Monistrol i Montserrat. Només s'aturaven allí on hi havia una capella, ermita o església pel temps just de fer una pregaria. Un cop a Montserrat, oïen missa i feien l'ofrena a la Mare de Déu. Després de menjar i descansar una mica, s'entornaven cap el poble, aquesta vegada calçats. | 08182-306 | Rocafort | 41.7169000,1.9363900 | 411524 | 4618891 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 59686 | Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-rocafort | AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV (1984). El Pont de Vilomara i Rocafort ; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 38-39. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XVI-XVII | Església de finals del gòtic construïda damunt l'edificació romànica. En aquest moment es capgira l'orientació. El temple romànic tenia una orientació est-oest i la nova església la té nord-sud. Consta d'una única nau amb transsepte i un absis poligonal. La coberta és de volta de canó lleugerament apuntada. En el segle XVII, probablement el 1646, se li afegeixen dues capelles al costat de llevant. La porta d'accés es troba a la façana de migdia, formada per un arc de mig punt amb petites dovelles regulars. Fou refet de nou, ja que l'original gòtic fou enderrocat durant la Guerra Civil (1936-39). Al seu damunt, s'obre un ull de bou. El segon ull de bou, que s'obre en aquesta façana està desplaçat a llevant. També hi ha una petita obertura o finestra delimitada per quatre pedres, una a cada costat. Destaquen de la façana un rellotge de sol canònic, al costat de la porta, i un rellotge de sol tradicional. A la part septentrional, adossat a l'absis, hi ha el campanar de torre i planta quadrangular, amb coberta piramidal de teules; amb una obertura a cada costat. A l'interior, hi trobem un cor, al que s'accedeix per l'actual sagristia, desplaçada del lloc original. Les parets d'aquesta estan totalment decorades per un mural expressionista, obra d'Àngel Millàn Rigol, fet l'any 1994. També poden veure's diverses làpides sepulcrals dels segles XVII i XVIII i una fornícula gòtica decorada. Entre 1964 i 1990 comença un llarg procés de recuperació de l'església, malmesa a partir de la Guerra Civil. La façana es repica i es deixa de pedra vista, igual que l'interior. Es refà un nou campanar i s'instal·len noves campanes. Es restaura el rellotge de sol i es desplaça el sarcòfag del seu lloc originari. De tots els elements, el més destacable és el sarcòfag de Pere de Sitjar, darrer senyor de Rocafort, construït en el segle XIV per Berenguer Ferrer. | 08182-288 | Plaça de l'Església, s/n - Rocafort | Aquesta església estava dins l'antic terme de Néspola primer, i del castell de Rocafort després; al lloc que s'anomenava Palau Aveza. Inicialment apareix com a sufragània, però aviat adquireix la categoria de parròquia que encara conserva. Fou una fundació comtal, i era propietat dels senyors del castell fins que aquest passà a mans del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Palau Aveza apareix amb diferents grafies durant molt de temps, fins que el nom de Rocafort s'imposa, primer al castell i després a l'església. | 41.7170600,1.9363300 | 411520 | 4618909 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-3.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fins l'any 1854, el cementiri de Rocafort estava davant mateix de la porta d'entrada a l'església. Aquell any s'acorda traslladar el cementiri a l'actual ubicació. | 93|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59729 | Mare de Déu de la Divina Gràcia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-la-divina-gracia | http://www.elpont.cat/pl6/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/llocs-d-interes2/id32/esglesia-mare-de-deu-de-la-divina-gracia.htm | XIX | Església parroquial del Pont de Vilomara dedicada a la Mare de Déu de la Divina Gràcia. Està situada al nou eixample de la població originat pel procés d'industrialització del Llobregat i desplaça a l'antiga església de Santa Magdalena del Pla. És d'estil neogòtic, amb arcs ogivals, d'una única nau i amb capelles laterals, separades per columnes. | 08182-331 | Plaça Major, 1 | Es va inaugurar i beneir el 12 de setembre de 1868. Pel llenguatge utilitzat i el to em sembla interessant reproduir un article que es publicà a l'època: 'Encargóse el proyecto al conocido y reputado arquitecto D. José Oriol Mestres, y bajo su inteligente dirección se ha construido el nuevo templo de arquitectura gótica, que es sin duda alguna la mas propia para templo cristiano: el arte ojival, con sus arcos bifurcados y terminados en punta que tienden siempre a lo alto, indican la mansión por la que suspira el creyente, elevan su alma mas allá de lo mundano y recuerdan en fin al sectario de Cristo, el origen de donde viene y el fin a donde va; la nueva iglesia por tanto, a templo de cristianos destinada, cumplirá con su objeto y por ello merece plácemes el arquitecto que la ha proyectado'. La fabrica es de cal y canto, revocada y blanqueada interiormente, tiene una sola nave, presbiterio, cuatro capillas laterales, separadas únicamente por columnas, lo cual da al conjunto mayor esbeltez y holgura. El rico altar mayor que en el presbiterio se ostenta, creemos que lo han costeado los señores Jover, i el de la Virgen de los Dolores en una de las capillas, débese a la piedad del Rdo. Padre Enrich. La iglesia, según el proyecto, no está aún terminada; faltan cuatro capillas, pues debe tener seis por parte y falta la torre del campanario. Lo edificado, sin embargo, basta para las necesidades de la parroquia y los vecinos del pueblo no abandonaran el intento de completar la obra a medida que haya recursos disponibles para ello.' | 41.7003000,1.8706900 | 406035 | 4617118 | 1868 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-3.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Josep Oriol Mestres | 116|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59688 | L'Hospici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhospici-0 | XVIII | Externament, es tracta de dues cases entre mitgeres unides per dins. Formen una planta rectangular i consten de planta baixa, pis i golfes. A la part posterior hi havia l'hort o pati. Com tot el poble, s'aixequen damunt la roca que cal retallar per habilitar les plantes baixes. Aquesta casa destaca per conservar, amb mobiliari inclòs, la distribució i els espais originaris; amb la curiositat que a la planta pis hi havia el forn de pa, que normalment es troba a les plantes baixes. Antigament, la planta baixa estava destinada al bestiar. A l'entrada hi havia un fogó i un fumeral d'obra on es feia la calderada pels animals. A la part posterior hi ha tot un sistema de dipòsits i canalitzacions de recollida de l'aigua pluvial, pel consum de persones i animals. Aprofitant el pendent, l'aigua s'anava decantant i depurant. També hi ha una tina d'obra amb la boixa pel vi. Pujant per l'escala que hi ha a l'entrada s'arriba a la planta pis, on hi trobem la cuina, la llar de foc, amb l'escó i el forn. Al davant i al peu de l'escala que dóna al segon pis hi trobem el rentamans, de pedra. La cuina és d'obra i funcionava amb carbó. Conserva les portes de fusta de manera que quan no s'utilitzava quedava tancada com un armari. A l'altre extrem de la gran sala, hi ha una taula llarga per menjar. El sòl de la planta combina trams de rajola i trams enllosats de pedra. Originàriament, la casa s'acabava en aquest punt. Fa 65 anys es va ampliar per adequar alguns espais a les necessitats del moment. El cos de la casa del costat està aprofitat per posar-hi les habitacions, ja que havia estat una mena d'hostatgeria per a viatgers. | 08182-290 | Carrer Major, 15-17 08254 - Rocafort | Antigament havia estat una hostatgeria destinada als comerciants del vi i viatgers. D'aquí li ve el nom de l'Hospici. L'avi dels actuals propietaris la va comprar, n'amplià la part posterior i respectà la resta com estava. | 41.7160600,1.9353800 | 411439 | 4618799 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 59710 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-20 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. | XIX-XX | Festa recuperada des de 2014 i adaptada. Es canten el diumenge de Pasqua, a la sortida de Missa, després a la plaça petita, davant de Can Jaumet, davant de casa de l'Anna Grau Guanyabens, davant la casa l'Elizabet Brunet i, finalment, davant la casa de l'Anna Cruz, que n'és la directora del grup. Aquest grup està format per una vintena d'adults i una vintena d'infants. Es canten caramelles escrites pel Jaumet, i altres veins del poble; sense acompanyament musical. Els homes van amb texans, camisa blanc a, faixa vermella i espardenyes. Les dones amb faldilles, camisa blanca, espardenyes i una xarxa al cap. Amb els diners recollits es fa una sortida conjunta, com ara al Tibidabo. | 08182-312 | Rocafort | En temps passats, el cant de les Caramelles anava acompanyat d'una dansa anomenada el Ball de Cascavells. Mentre uns cantaven, els altres ballaven. Al cap d'una estona intercanviaven els rols. L'acompanyament musical es feia amb acordió, tot i que alguns anys s'hi havia afegir el violí i d'altres el flabiol, la guitarra i el cornetí. El dissabte de Glòria, després del repic de campanes que donava pas a la celebració de la Pasqua, començaven les caramelles. Vestits amb una camisa blanca, la faixa, la barretina i un mocador vermell al coll i a les cames, les polaines amb els cascavells es passaven el dia visitant una rere l'altra totes les cases i masos del poble. Duien un cistell ben guarnit al capdamunt d'un pal de fusta que apropaven a les finestres de les cases per recollir els obsequis. De dansaires n'hi havia, segons la disponibilitat, vuit, dotze i fins a setze (l'indispensable és que el nombre de balladors havia de ser múltiple de quatre). El pendó era de color grana amb el nom de Rocafort de Bages. Cada quatre dansaires duien una mena de bandera més petita que el pendó que mentre dansaven l'entrecreuaven. Durant el ball, creaven una rotllana que feien i desfeien; es donaven les mans tot corrent, saltant i giravoltant formant diferents figures molt vistoses, com per exemple 'el quadre', format per quatre grups de quatre dansaires amb la seva pròpia bandera; o 'la boja', on en filera i mig corbats passaven corrent per dessota la bandera que el capdavanter del grup mantenia inclinada. També podien fer una rotllana mentre ballaven fins que tot d'un plegat s'aturaven i donant un cop sec amb els peus al terra, en silenci, només se sentia el so dels cascavells. Aquest moviment s'anava repetint fins que cap al final, s'ajuntaven, amb la mà posada a l'espatlla del company, i disminuïen el saltiró fins quedar totalment en silenci. Amb el pas dels anys, i l'abandonament progressiu de molts masos, els caramellaires de Rocafort s'havien desplaçat als pobles veïns, on eren acollits amb gran delit. El diumenge de Pasqua era dedicat a Rocafort. El dilluns de Pasqua, cantaven a Sant Esteve, seguit de Navarcles i al capvespre a la plaça Major de Manresa per competir amb altres colles, i tornant encara s'aturaven al Pont de Vilomara on finalitzaven la seva actuació. Alguns anys havien anat també a Mura i a Sant Vicenç de Castellet. La tradició es va perdre fins que l'any 2014 es va tornar a reprendre | 41.7169400,1.9364000 | 411525 | 4618896 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59710-foto-08182-312-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fotos cedides pel Museu de Rocafort | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59673 | Font de la Plaça Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-catalunya | XX | Font d'aigua de boca, instal·lada a la Plaça Catalunya de Rocafort, al costat de la casa núm. 3. davant de les antigues escoles. La font està col·locada damunt d'una solera quadrangular de lloses de pedra grisenca, sota l'ombra d'un parell de pins. Es tracta d'un mur fet amb pedra irregular, i les cantonades desbastades creant un angle recte, collades amb morter. Per sobre d'aquesta paret hi ha un voladís de pedra de 5 cm de gruix. En aquest mur hi ha una aixeta amb polsador de llautó. L'aigua sobrant es recull en una pica tallada en un bloc de pedra sorrenca recolzada damunt d'un pilar fet amb dos carreus de pedra quadrangulars. A la cara frontal de la pica hi ha la data en que es va inaugurar. | 08182-275 | Plaça Catalunya - Rocafort | A la part frontal de la pica d'aigua hi ha gravada la data de la inauguració de la font, el 27 de setembre de l'any 1986. | 41.7165000,1.9356200 | 411460 | 4618848 | 1986 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59578 | Font Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vella-2 | XIX | Font de planta quadrangular construïda per recollir l'aigua que brolla d'una déu per un raconet arran de terra. Està ubicada a cinc metres de la torrentera de ca n'Arbocet, a la llera dreta, que desaigua al torrent de la font de l'Àlber, darrera el mas. Al voltant d'ella hi ha un bosc de pi blanc (Pinus halepensis) amb algun roure i la vegetació arbustiva característica de romaní i argelaga. Està parcialment excavada a la roca, aixecada amb pedra seca i impermeabilitzada per la part interior amb morter de calç. Mesura 3,90 metres de llargària per 2,90 metres d'amplada (mides preses a l'exterior). La coberta és de pedra, formant una volta de canó rebaixada. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç i l'encanyissat. L'interior mesura 2,40 metres 1,65 metres d'amplada i 0,60 metres de fondària aprofitable. La boca és de grans dimensions, i permet l'accés d'una persona en cas de reparacions o neteja. Té una llosa plana (95 cm de llarg per 75 cm d'amplada) per a posar-hi la galleda o el càntir. Mesura 0,90 metres d'amplada, per 0,85 metres d'alçada. | 08182-180 | L'Arbocet | 41.7090100,1.9241800 | 410498 | 4618028 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La Font Vella, permetia proveir-se d'aigua de boca en cas de necessitat. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,54 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml