Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59529 | Bassa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-1 | XIX-XX | Esquerdes per manca d'ús. | Conjunt de dues basses per a la recollida d'aigües pluvials ubicades per sota mateix del camí de terra que puja cap el Pi rodó. Totes dues estan excavades a la roca i reforçades amb carreus de pedra irregular. Són de planta rectangular. La primera d'elles, està excavada aprofitant el marge a peu del camí mateix. Mesura 2,40 per 3,50 metres, amb una fondària d'1,60 metres. Al seu interior hi ha crescut un canyissar. La part sud de la bassa s'ha reforçat amb un mur circular de pedra seca d'1,10 metres d'alçada aproximada. La segona bassa està reforçada amb murs de pedra seca de fins a 1,50 metres d'alçada per una amplada de mur que oscil·la entre 1,15 i 1,40 metres. La fondària és d'1,60 metres. Està força neta de vegetació i els murs interns tenen restes de pintura d'un to grana, potser impermeabilitzant. | 08182-131 | Basses del Pi rodó | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7017200,1.8788600 | 406717 | 4617267 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59529-foto-08182-131-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59529-foto-08182-131-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59529-foto-08182-131-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al costat de les dues basses, en direcció nord-oest hi ha una barraca de planta circular. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59530 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-0 | XIX-XX | Dipòsit pel magatzematge d'aigua retallat parcialment a la roca, i encabit en un marge de pedra seca, a peu de camí, per sota del Pi rodó, que du directament al mig d'unes feixes plantades d'ametllers i oliveres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de tancament al damunt. Per sota de la coberta i collat en els dos brancals d'obertura, hi ha una barra de ferro per lligar la corda amb la galleda. Al davant com a tancament i a l'alçada d'un pedrís, hi ha una llosa de pedra segellada i col·locada en sentit vertical. A l'esquerra hi ha un banc de pedra on posteriorment s'hi va posar un petit dipòsit modern on es devia fer la barreja bordelesa, ja que conté restes de sulfat de coure. L'interior és de planta rectangular, i mesura un metre d'amplada per un metre i mig de llargària i 0,60 metres de fondària. | 08182-132 | Pi rodó | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7008000,1.8787800 | 406709 | 4617165 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Seguint el mateix marge, a una vintena de metres al sud hi ha una barraca de vinya. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 59531 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-1 | XIX-XX | L'estructura sembla haver patit l'acció del foc. La coberta té alguns pegats barruers de ciment. | Aljub excavat a la roca, al mig d'una feixa conreada com a horta, per sobre del camí que va des del Pont de Vilomara a la Casa Nova de Sant Jaume. És de planta circular de 2,30 metres de diàmetre per 1,20 metres de fondària. Els murs que aguanten la coberta s'aixequen des del terra entre 70 i 40 centímetres per salvar el lleuger desnivell de la feixa en aquesta zona. Damunt hi reposa una llosa de pedra de grans dimensions que originàriament estava recoberta amb terra i pedruscall donant la sensació d'una volta per aproximació de filades. Pel costat nord hi ha l'obertura o boca, que permet extreure l'aigua amb una galleda lligada a una corda. A ambdós costats hi ha els brancals amb un marxapeus arran de terra per agenollar-se. A dos metres de la boca, en direcció nord, hi ha les restes d'una pica per a la preparació del caldo bordelès. Està adossada al marge, feta amb lloses de pedra i arrebossada per la part interior. Mesura 0,70 per 0,50 metres amb una fondària de 0,45 metres. Es poden observar les marques deixades pel sulfat de coure. | 08182-133 | Camí de la Casa Nova | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7003500,1.8807600 | 406873 | 4617112 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 59532 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-2 | XIX-XX | Cobert de vegetació i terra. | Aljub retallat parcialment a la roca, i encabit en un marge de pedra seca, en una feixa que hi ha per sobre del torrent mateix que neix al Serrat dels Trons, en la seva confluència amb el camí que va del Pont de Vilomara a la Casa Nova de Sant Jaume. És de planta circular d'uns 2,30 metres de diàmetre. Està reforçada per una estructura exterior quadrada per on s'endevinen les antigues canals que desaiguaven al seu interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades. La boca orientada a l'est mesura 0,70 per 0,60 metres. Té un pedrís per a deixar la galleda o recipient d'extreure l'aigua del seu interior. A mà dreta mateix hi ha una mena de pica feta amb carreus plans, mig amagada per la vegetació. | 08182-134 | Camí de la Casa Nova | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7000000,1.8806000 | 406859 | 4617074 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59532-foto-08182-134-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59532-foto-08182-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59532-foto-08182-134-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | L'aljub està a tocar d'una barraca pel seu costat sud. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59533 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-3 | XIX-XX | La coberta ha fet moviment. La llinda s'ha després del brancal i presenta varies esquerdes a nivell estructural. | Aljub excavat a la roca, al peu mateix del carrer de l'Arbocet, al Raval de Ca l'Envetat. És de planta circular de 2,30 metres de diàmetre. La part aèria està construïda amb pedra seca, i l'alçada és de 2,20 metres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, recoberta parcialment de terra i pedruscall. Ha perdut una part del voladís. La boca està orientada al sud-oest. Els murs queden tallats a mena de brancals. Una llosa plana fa de llinda d'una portella de fusta reinflada pel pas del temps. Té un marxapeus o graó per accedir-hi i una gran llosa de pedra de tancament col·locada verticalment. | 08182-135 | Carrer de l'Arboçet | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7082700,1.8728500 | 406226 | 4618000 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 59563 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-4 | XIX-XX | Tan l'interior com l'exterior es troben en prou bon estat de conservació, tot i estar en desús. Però cal fer una neteja de tota la vegetació arbòria morta que li ha caigut al damunt i de les bardisses que estan creixent al seu voltant. | Aljub retallat parcialment a la roca, i excavat en el marge, en una feixa estreta, a la llera dreta del Torrent de Can Serra. És de planta mixta, amb una base quadrada que mesura un metre de costat per un de fondària. Les parets estan arrebossades. La coberta és de lloses per aproximació de filades. La boca orientada al sud-oest, mesura 60 cm d'alçada per 60 cm d'amplada. Té un pedrís per posar la galleda o recipient per extreure l'aigua, de 40 cm de fondària per 60 cm d'amplada. Té un graó de pedra senzill, col·locat al davant de l'obertura, per accedir amb més facilitat a l'aigua. | 08182-165 | Can Serra - Rocafort | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7208800,1.9350700 | 411420 | 4619334 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 59590 | Font de Ca n'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ca-noliva | XIX | Malgrat estar situat a peu del camí, només ha perdut un parell de lloses de la coberta. Malauradament, el seu interior ha estat emprat com abocador. | Font retallada parcialment a la roca, a peu de camí, en un revolt de la pista que va de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta, a mà dreta, a tocar del torrent de Ca n'Oliva. A mà dreta neix un camí que condueix a l'antic mas Oliva. És de planta circular, parcialment retallat a la roca i recobert de pedra sense desbastar. Mesura 1,20 metres de diàmetre i té una obertura de boca de 50 cm de costat. La fondària és de 60 cm. La coberta està feta de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de pedra de tancament al damunt. Arran de terra, davant de la boca hi ha un pedrís de pedra per recolzar els genolls i a mà esquerra una altra pedra molt ben desbastada que podria ser posterior per protegir-la i impedir el seu enfonsament. | 08182-192 | Camí de Ca n'Oliva | Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb maó. | 41.6808500,1.9044300 | 408815 | 4614922 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | S'inclou en un treball de l'escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59582 | Dipòsit de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-vinya-1 | XIX | La pica es veu en bon estat. Caldria netejar-la de la mica de brolla que hi té al voltant i al seu interior. | Dipòsit de vinya o cisterna ubicada a mà dreta d'un corriol que s'inicia al costat de l'era i condueix fins a ca n'Arbocet antic. Està construït arran de terra i la seva identificació és fa difícil degut a la profusió de vegetació (herbassar i brolla de romaní) que hi ha crescut dins i al voltant. La seva estructura és molt senzilla; de planta quadrangular, està excavat a la roca i parcialment al terra i arrebossat amb morter de calç per la seva part interior. Mesura un metre de costat per 70 cm de fondària. Tot el perímetre del dipòsit està reforçat amb una filera de pedres, tal vegada per evitar que la terra entri al seu interior. | 08182-184 | l'Arbocet | Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb pedra seca i/o maó, i impermeabilitzades amb morter de calç. | 41.7099200,1.9275100 | 410776 | 4618125 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 59708 | Pi de maig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-maig | AMADES, Joan (1988). Costumari Català. El Curs de l'any. Vol. III. Corpus - Primavera. Pàg. 356 a 372 1i 908 Ed. Salvat Editores. Barcelona BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. VILARRUBIAS, Daniel; TALAVERA, Marc (2013). La Festa de l'Arbre de Maig a Igualada, dins Revista d'Igualada, núm. 43. Ed. Revista d'Igualada. Anoia. Abril, pàgs. 40 a 51. | XVII-XX | Manifestació no vigent | Tradició desapareguda que consistia en la 'plantada' d'un pi, prèviament tallat a muntanya, a la plaça del poble, (actualment plaça de Catalunya). La celebració començava la nit abans del Roser de Maig. Els joves anaven a Talamanca a serrar l'arbre, ja que tenien fama de ser els més bells. L'esporgaven deixant unes branques formoses a la capçada i en treien l'escorça. En acabat, el duien a braços cap al poble seguint un ritual molt específic: els portants s'aturaven en uns llocs fixes, per reposar i menjar un xic. En arribar a la plaça, el clot per encabir-lo ja estava a punt. Allí es dreçava, amb un pom de roses al capdamunt, i s'assegurava fermament per evitar ensurts ja que el pi restaria uns quants mesos fins que no el traguessin, després del 8 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Roser. S'encerclava amb una catifa de flors i durant el tot el dia es ballava i cantava al seu voltant . A la tarda hi havia competicions entre els més atrevits. El tronc s'havia empastifat amb una bona capa de sabó que el feia lliscós. El que arribava dalt, s'empotava un pollastre com a premi. El dia de la Mare de Déu, tot el poble reunit per a la celebració, es tallava a trossos i es venien. Els diners de la venda es destinaven a obres benèfiques i a la confraria. | 08182-310 | Rocafort | Com en altres indrets de Catalunya, l'Arbre de Maig, havia estava íntimament relacionat amb la festa de la Mare de Déu del Roser . Segons Joan Amades, des d'època medieval. Originàriament es tractaria d'una tradició lligada al món rural. L'element central seria un arbre, en el cas de Rocafort, un pi al voltant del qual es desenvolupava tota la festa. A partir del sacrifici d'aquest arbre i els diferents actes rituals al seu voltant, es demanava per intersecció de la Mare Naturalesa prosperitat i abundància. | 41.7164100,1.9357100 | 411467 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A Igualada, la festa del Pi de Maig, està íntimament relaciona amb la confraria del Roser i la capta d'unes dones anomenades majorales del Roser que aprofitaven qualsevol celebració per oferir unes flors i passar la bacina tot recollint uns dinerets. Una de les documentades és el llevat de taula que en el cas de Rocafort s'ha documentat a la Festa Major. Josefina Oliveras parla de la captació de diners per la confraria, durant el llevat de taula (Festa Major) i el Pi de Maig, però no s'ha pogut documentar oralment cap notícia relacionada amb una hipotètica Confraria del Roser. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59711 | Monument a Anselm Clavé | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-anselm-clave-6 | XX | Monument situat en una petita placeta enjardinada en la confrontació dels carrers d'Àngel Guimerà, Mossèn Jacint Verdaguer i carrer de Sant Pere Regalat. Consta d'un monòlit de pedra amb una placa de marbre collada a la part frontal amb la inscripció 'J.A. CLAVE. 24 JULIOL 1982'. Al capdamunt, hi ha un bloc de pedra sedimentària amb la part superior tallada en forma de teuladeta, a doble vessant, on s'hi ha collat la cara realitzada en bronze del compositor i escriptor català. A banda i banda del monòlit s'hi ha plantat unes iuques. El conjunt queda protegit per l'ombra d'un parell de pins blancs. | 08182-313 | Plaça Anselm Clavé - El Pont de Vilomara | Com molts pobles de Catalunya, El Pont de Vilomara i Rocafort té una placeta dedicada al que va ser polític, compositor i escriptor català, a més de fundador del moviment coral i impulsor del moviment associatiu. Anselm Clavé va néixer el 21 d'abril de l'any 1824 i morí el 24 de febrer de 1874. La placa porta la data de la seva inauguració, el 24 de juliol de l'nay 1982. | 41.7027000,1.8735600 | 406277 | 4617381 | 1982 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59711-foto-08182-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59711-foto-08182-313-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 59614 | Les Grauetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-grauetes | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XVIII | S'ha restaurat fa poc temps. | La Masia de Les Grauetes està situada per sota el turó del Montgrós, arran de l'antic Camí Ral. És de planta quadrangular i consta de planta baixa, pis i golfes sobre elevades degut a l'aixecament de la teulada originària. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes de les cases i masos del territori i això és visible observant els baixos dels murs estructurals. Tant els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç, sense arrebossar. Les pedres cantoneres, estan més ben escairades i desbastades. Les obertures de la façana es distribueixen de forma irregular i en destaca el portal rodó dovellat. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals, llindes i ampits de pedra. A la façana de llevant hi ha una tina adossada. L'accés al brescat es feia a través de vuit graons ben alts, de pedra. A l'alçada de l'últim graó s'observa una zona fortament erosionada de la tina. La coberta amb el bigam de fusta característic no es conserva. Els actuals propietaris hi han col·locat una reixa de protecció i conserva el posts o brescat de fusta. La boixa és visible des del celler de la casa. La façana principal de la casa està protegida per un pati interior murallat on hi havia l'era (per fotografies antigues l'era era la prolongació de la codina on està construïda la casa). Arran de façana, els propietaris hi han fet un hort per l'autoconsum. A l'interior de la masia també s'hi conserva una part del celler amb algunes bótes de vi i a la planta pis, el forn de pa. A l'exterior prop del camí, en els horts mig erms hi ha un pou o cisterna amb el pedrís per a posar la galleda. Està arrebossat amb morter de calç i té alguns afegits de ciment i una teuladeta amb un caramull de ciment. | 08182-216 | Camí de les Roques s/n - Rocafort | D'aquesta masia no se'n sap massa cosa. Per Miquel Ballbé, el motiu de 'Les Grauetes' provindria del cognom 'Grau', diminutiu i feminitzat. | 41.7054500,1.9374500 | 411597 | 4617619 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59614-foto-08182-216-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Els propietaris que la van adquirir no fa pas massa temps, l'estan restaurant amb les comoditats actuals però respectant els elements patrimonials i la seva estructura. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59659 | Pedra de les Creus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-les-creus | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. COMELLAS, J. (1987), 'L'enigma de la 'pedra de les creus' de Rocafort, Regió 7, 20 de juny. DAURA, A.; GALOBART, J. (1983 a), L'arqueologia al Bages (lI), Les Fonts, Quaderns de Recerca i Divulgació. 6, Manresa. Nota 2, pàg. 58 i pàg. 61. DAURA, A., GALOBART, J., (1983 b), 'Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages', Dovella, 8, Manresa, pàgs. 33-36. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995), L'arqueologia al Bages, Monogràfics, 15. Centre d'Estudis del Bages, pàg. 286. Manresa. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | L'any 1992 es va adequar l'actual espai per protegir-la. | La Roca de les Creus és un gran bloc prismàtic, originàriament emplaçat de manera horitzontal que servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals, en el camí que anava del mas Roviralta a Rocafort. Estava situada dalt de la carena del camí que va del mas de La Roviralta a Rocafort. Quan hi havia enterraments a Rocafort, les comitives del difunt es paraven en aquest lloc i resaven una absolta i marcaven una creu. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats, sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del segle XVII, ja que unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des d'època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-261 | Rocafort | Disposem per a la Roca de les Creus d'un cert nombre de referències documentals que des del segle XVII ens especifiquen, sense cap mena de dubte, el caràcter termenal que posseïa aquest bloc. Així, una escriptura datada del di a 20 de març de l'any 1635 esmenta ja el bloc de pedra de terme i en un altre document datat del dia 29 de novembre de 1695 hom es refereix al bloc com un element termenal ben significat i consensuat. Així, a tall d'exemple. aquest segon document diu , entre altres coses: '' ... DIE VIGESSIMA NONA MENSIS NOEMBRIS ANNO A NAY E D(O)NI MILLESIMO SEXCENTESSIMO NONAGESIMO QUINTO IN MANSO ROVIRA DE ROVIRALTA TERMINI ET PARA STA MARIA DE ROCHAFORT VICENS DlOS' Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7172400,1.9364600 | 411531 | 4618929 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També rep els noms de Pedra de les Creus o Còdol de les Creus.No es troba en el seu emplaçament original perquè patia atacs vandàlics molt sovint. | 94|85 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59726 | Festa del Pubillatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-pubillatge-0 | XX-XXI | El pubillatge és una tradició arrelada a molts pobles de Catalunya, especialment a l'interior. Els joves escollits representen el seu municipi arreu on van, en un context cultural i festiu. La festa del pubillatge al Pont de Vilomara i Rocafort se celebra des de l'any 1993. Els primers anys era anual, però en l'actualitat es fa cada dos anys. Es fa per la Festa del Contribuent, que al principi es feia el segon diumenge de juny i ara es fa el segon diumenge de març. Precisament l'any 1993 es va incorporar aquesta activitat a les que ja es feien per aquesta singular festa. Fins l'any 2008 s'escollia la Pubilla, una Primera Dama i una Segona Dama. Però des del 2009 s'escullen la Pubilla, l' Hereu i la Primera Dama. Les diferents entitats del poble poden presentar els seus candidats i candidates, que han de tenir entre 16 i 21 anys. L'Ajuntament facilita el formulari d'inscripció que ha d'omplir cada entitat. El jurat està format en l'actualitat per set persones: la Pubilla sortint, l'Hereu sortint, el regidor de cultura i quatre persones relacionades amb el pubillatge de fora el municipi. Per evitar gustos i discrepàncies locals. Es tracta de dos representants de Manresa, un de Sant Vicenç de Castellet i un altre de Castellgalí. Es reuneix el dijous de la mateixa setmana amb els candidats. Se'ls hi facilita un qüestionari amb una trentena de preguntes de caràcter variat, de cultura general i coneixement del poble. Algunes es responen tipus text i d'altres són de resposta ràpida. Al final han de fer un redactat d'unes 25 línies. Un professional de l'educació corregeix el treball. També se'ls fa una prova oral on cada jurat pot fer una pregunta, si vol. Quan se'ls ha entrevistat a tots es vota, triant un noi i dues noies amb puntuació per ordre de preferència. La suma dels vots de tots els jurats dona l'ordre final. El resultat es posa en un sobre que es tanca. Llavors el dissabte al vespre, quan es fa la proclamació pública es fa una cercavila des de l'Ajuntament fins el centre cívic i es fa un espectacle previ, que dura mitja hora. En aquest moment es fa el traspàs i la imposició de banda i faixa. Durant els dos anys que dura l'honor de ser la Pubilla o l'Hereu tenen l'atribució de representar el municipi en actes públics i festius, com la Festa Major, on fan el Pregó, o les diferents trobades de Pubilles i Hereus de Catalunya. També passen a representar el municipi en els concursos de Pubilla i Hereu de la Catalunya Central i de Catalunya. Precisament l'any 2002 l'Alba Rodríguez Aguilar fou proclamada Pubilla del Bages i posteriorment la Marina Carreras Miravitlla ho fou de la Catalunya central i de Catalunya. | 08182-328 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Durant els segles XVIII i XIX la pubilla era la dona instituïda hereva per conservar la propietat quan no hi havia fill. Aquesta figura jurídica i legal és pròpia de Catalunya que sorgeix a l'Edat Mitjana per tal d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar basada en l'agricultura. En cas de contraure matrimoni amb un noi que no era hereu, aquest havia d'aportar certs bens en concepte d'aixovar i en determinats indrets, que prometia a la pubilla la soldada que era una quantitat pagada normalment els primers 10 anys de matrimoni. El pubill era un fill no instituït hereu. A la Catalunya Vella, si un pubill es casava amb una pubilla, acostumava a aportar un dot a favor de la seva muller o aixovar que consistia en diners que aquest rebia dels pares o si ja no en tenia, de l'hereu. A partir de la meitat del segle XX, arreu de Catalunya va iniciar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava imposat per la moralitat, imposada pel franquisme que es basava en la bellesa física i les virtuts morals de la candidata. L'any 2000, al Foment de les Tradicions Catalanes, es va demanar la figura de l'hereu que finalment es va imposar. El propòsit del Foment és de preservar la història i els costums de Catalunya. Aquest permet un segon nivell que és escollir una dama i un fadrí. | 41.6999900,1.8727800 | 406208 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Informació facilitada per Francesc Closas, Regidor de Cultura. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 59658 | Roca de les Creus de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. | En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-260 | Urbanització River Park - Casajoana | El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7158500,1.8915500 | 407793 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59635 | Tines del Boines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-boines | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada | Es tracta d'una construcció formada per dues tines i una barraca. Tot el conjunt forma un sol cos de forma quasi perfectament rectangular, de 4,70 m per 6,80 m, quedant les dues tines a l'interior de la mateixa construcció. La part inferior dels murs es feta amb pedra amorterada, corresponent als dos dipòsits, i la part superior és de pedra seca, de la que s'ha ensorrat gran part. Cal indicar la presència de fragments de peces ceràmiques (teules) inserides als murs, segurament durant la seva construcció. La coberta ha desaparegut totalment. L'entrada és comuna per a les dues tines i té una amplada de 130 cm; és construïda amb els muntants verticals, sobre els que recolzaria la llinda, en aquest cas inexistent. Descrivim les tines tenint com a referència la porta d'entrada i d'esquerra a dreta. La Tina núm.1 té el dipòsit amb planta circular. L'interior d'aquest és recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura; és possible que durant la seva construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter, iguals als de la filada superior. La Tina núm. 2 té el dipòsit amb planta rectangular i és de menor dimensió. El seu interior també es presenta enrajolat amb el mateix tipus de peces ceràmiques, en aquest cas completament planes. Els brocs d'ambdues tines es troben a la barraca ubicada a la part posterior. En aquest conjunt trobem una barraca de pedra seca i emplaçada al sud-oest. La seva planta és rectangular de 3,70 m d'ample per 2,40 m de llarg. La coberta, part superior dels murs i muntants per a l'accés s'han ensorrat. El gruix dels seus murs és de 50 cm. Té una finestra al parament nord-oest i al seu interior hi observem 2 amagatalls i els dos brocs de les tines. | 08182-237 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també en mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6872600,1.9309300 | 411029 | 4615606 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume, on deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans, continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó i, seguint el camí avall, a pocs metres, passarem pel costat de la tina del Camí del Companyó. Continuant pel mateix camí arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. En aquest punt, ens enfilarem riera amunt per un sender en molt mal estat i amb molta vegetació fins trobar una planura a pocs minuts on es troba aquest grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59630 | Tines de La Lluca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-lluca | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació en el que es troba el conjunt és correcte, tot i que el sostre de la tina núm. 1 s'ha esfondrat. | La construcció se situa pròxima a la Riera de Santa Creu. Format per tres tines i tres barraques. La Tina núm.1 i la núm. 2 es troben alineades i formen un sol cos. Pel seu cantó esquerre s'estén un mur de contenció que sosté les terres que conformen l'entrada d'aquestes dues tines. Ambdues, són de planta circular. La part inferior dels murs és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior és feta amb pedra sense material d'unió on es localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. Finalment, es tanca amb la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 té una llinda de dimensions 140 cm de llargada per 32 cm d'amplada per 15 cm de gruix (a partir d'ara llindes; llargada x amplada x gruix). La porta, a l'igual que la tina núm. 2, és de forma rectangular i se'n veuen les restes de frontisses. Sota la cúpula s'observa un tronc encastat on es lliga una corda que s'emprava per agafar-se durant la trepitja del raïm. És possible que durant la construcció o bé posterior a aquesta, se n'amplies el dipòsit de la tina, ja que la penúltima filada presenta uns encaixos iguals als de la última que es troben tapats per morter. A més, per sobre de la filada superior s'estén una franja de morter d'un metre d'ample que cobreix les pedres. La Tina núm. 2 té una llinda de 124 x 44 x 12 cm. Al seu interior hi trobem tres amagatalls i també una fusta encastada sota la coberta. Els brocs de les dues tines queden protegits per la barraca construïda a la part posterior de les mateixes. La Tina núm. 3 és de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. Els murs són fets amb pedra i morter de calç. La coberta és de volta amb pedres amorterades. Sobre aquesta, s'hi col·loquen lloses més planes fent-ne una altra capa i finalment s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. El dipòsit queda dividit en dues parts iguals per un mur vertical que està enrajolat per ambdues cares. Les mides de les rajoles són iguals a les altres, però aquestes són planes. Cada una de les dues parts del dipòsit, té broc propi, i tenen sortida a la barraca que se situa a la part posterior de la tina. Aquesta, té una finestra i mostra restes de les peces del que formava part la frontissa de la porta. Les diferències en la construcció que presenten el primer grup de dues tines envers la tercera, fa pensar en dues fases o èpoques en la seva construcció. Edificis auxiliars: Construcció amb tres edificacions auxiliars. La primera barraca d'aquest grup es localitza darrera les Tines núm.1 i núm.2. És de planta rectangular amb 5,50 m d'ample per 3,07 m de llarg. Gruix de les parets d'uns 60 cm. Es troba en un estat força deteriorat ja que en manca la part superior dels murs i la coberta per complert. Si s'observen els dos brocs de les tines amb claredat; entre ells disten 290 cm. La segona barraca s'ubica darrera la Tina núm. 3. També és de planta rectangular amb 2,35 m d'ample per 2,08 m de llarg. Els murs són fets amb pedra molt ben treballada i la coberta és de volta. Gruix de les parets d'uns 62 cm. Té una llinda de dimensions 105 x 39 x 19 cm. La porta d'entrada és de 90 cm x 170 cm d'alçada, presenta les restes de frontisses i en destaca l'encaix fet al muntant dret per fer-la més hermètica. A l'interior i veiem els dos brocs de la Tina núm. 3 i tres amagatalls. La darrera, és una construcció de pedra amorterada molt deteriorada. En falta la part superior dels murs i la coberta. La pròpia runa i la vegetació que qui ha crescut n'impossibiliten l'accés. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 4,30 m de llarg (mides exteriors). Gruix de les parets d'uns 48 cm. En resta part de les frontisses. Cal esmentar l'existència, junt al mur de contenció, de les restes d'una pedra de la base d'una premsa manual. | 08182-232 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6932700,1.8968100 | 408198 | 4616309 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt fins uns 1.200 metres. Aquí deixarem el camí per trobar-nos amb el conjunt que ens queda a mà dreta. L'accés és dolent. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59631 | Tines Ratapinyades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-ratapinyades | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació d'una de les tines és correcte, i de l'altre és deficitari ja que falta la coberta. | La construcció se situa al marge dret del camí que hi duu. Es tracta d'un conjunt format de dues tines i una edificació auxiliar. Les dues tines es troben alineades i formen un sol cos. Observant el conjunt enfront a les portes d'entrada, descrivim les edificacions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. Els murs són fets amb pedra ben treballada i morter de calç. Al seu interior i trobem el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La coberta és de volta amb pedres amorterades i sobre aquesta s'hi col·loquen lloses més planes fent-ne una altra capa on finalment s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. Els muntants per a l'entrada acaben en volta. Presenta tres amagatalls a l'interior i una peça de ferro de petites dimensions clavada sota la cúpula. La Tina núm. 2 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. L'entrada i la coberta s'han esfondrat, omplint de runa conjuntament amb vegetació l'interior del dipòsit. Tot i el seu mal estat, s'observen diferències clares en quant a la seva construcció envers la núm. 1. La part inferior dels murs són fets de pedra i morter de calç i la part superior de pedra sense material d'unió on es localitzaria l'entrada a la tina. La coberta, encara que inexistent, es creu que era feta amb el mètode d'aproximació de filades; es dedueix a partir de les darreres filades existents a la part superior del mur, on es veu un tram on aquestes van aproximant-se. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La primera filada de rajoles comença molt per sota del que és habitual; a 2,20 m de l'entrada. Té una finestra. Les diferències constructives que presenten entre elles, fa pensar en dues fases o èpoques en la seva realització. També ho confirma la diferència en l'aparença de les pedres de les dues tines. Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. | 08182-233 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6925100,1.9032400 | 408732 | 4616218 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt fins uns 1.700 metres on trobarem les tines situades al marge dret del mateix camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59632 | Tines de l'Olla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-lolla | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació de dues tines és dolent ja que tenen la coberta deteriorada o no la conserven. | Conjunt format per cinc tines i dues barraques. Les cinc tines formen tres grups que es descriuen a continuació. El primer grup es localitza a l'oest del conjunt i és format per dues tines de planta circular. Els murs d'ambdues es realitzen amb pedra i morter de calç i presenten l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. L'accés, independent per a cada una de les tines, es realitza de tal manera que es va estrenyent a mesura que pugem en alçada fins tancar-se amb la llinda. La Tina núm. 1, situada més al sud, té una única llinda, de 90 cm de llargada per 40 cm d'amplada per 17 cm de gruix i la Tina núm. 2 també amb una única llinda de dimensions 130 x 44 x 15 cm respectivament. Sobre els murs d'ambdues s'estén el voladís realitzat amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 ha perdut la llosa superior que cobria la coberta. Els brocs de les dues es localitzen a l'interior d'una barraca comuna. A dos metres a l'est del primer grup es localitzen les Tines núm. 3 i la núm. 4. Aquestes formen un sol cos a l'interior del qual trobem els dos dipòsits amb planta rectangular. Els murs de la construcció són de pedra amorterada i els dipòsits estan revestits amb peces ceràmiques envernissades. Al parament sud hi ha tres finestres; la central, es troba a una alçada de 2,90 m respecte l'exterior i ha usat dos troncs per a la funció de llinda i, les dues restants, que es troben a una alçada de 4 m i ubicades una a cada lateral de la primera. La porta d'accés, comuna per a les dues tines, té una amplada de 140 cm i n'ha perdut la llinda. La coberta ha desaparegut, sembla però, que fos feta amb pendent a una aigua. Els respectius brocs es localitzen al parament oposat al de l'entrada, quedant els seus orificis enrassats amb el parament i, a una distància entre ells de 190 cm. Aquests, estaven protegits per un petit porxo realitzat amb maons amorterats del que en queden les restes. La Tina núm. 5 es troba a 5,80 m al nord de la Tina núm. 4. La part inferior és realitzada amb pedra i morter de calç amb el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, és de forma rectangular amb una llinda de dimensions 110 x 55 x 16 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres i finalment, la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades. El broc no ha estat localitzat. La primera barraca és comuna per a les tines núm. 1 i la núm. 2. És de planta irregular d'uns 2 m d'ample per 1,60 m de llarg. És construïda amb el mètode d'aproximació per filades des de la seva base. El muntant esquerre per a l'entrada es troba mig ensorrat i el dret presenta les restes d'una frontissa. El gruix de les parets és de 50 cm. A l'interior, al cantó oest, sembla de l'existència d'una llar de foc amb xemeneia amb sortida a l'exterior i, al cantó est, trobem els brocs de les dues tines. La runa en cobreix l'interior, alhora que hi creix vegetació. El seu estat de conservació és força ruïnós. La darrera barraca queda adossada a la Tina núm. 5. La seva planta és de forma rectangular amb 2,40 m d'ample per 1,65 m de llarg. Els murs es realitzen amb pedra seca i, part de la coberta feta de falsa cúpula, es troba ensorrada. El gruix de les parets és d'uns 50 cm. La llinda que conformava l'entrada es troba a punt de caure i té unes dimensions de 110 x 40 x 13 cm. El broc de la tina no ha estat localitzat, probablement però, es trobi colgat a l'interior d'aquesta barraca. | 08182-234 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6952800,1.9126600 | 409520 | 4616516 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59633 | Tina del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-companyo | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La construcció és formada per una única tina i una barraca ubicada a l'entrada de la primera. La planta interior de la tina és circular menter que a la seva base exterior és rectangular. La part inferior de la construcció és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i tres finestres. L'entrada presenta els muntants verticals, actualment però, ja no en conserva la llinda. Igualment, ha perdut la coberta en la seva totalitat. El broc es localitza al cantó oposat a l'entrada, i queda emmarcat a l'interior del mur en un rectangle de 60 cm d'amplada per 90 cm d'alçada del que alhora en sobresurt la pedra que el conforma. El conjunt de la construcció es troba força deteriorat i a l'interior hi creix vegetació. | 08182-235 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6876600,1.9258600 | 410608 | 4615656 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem aquesta tina. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59634 | Tines del Camí del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-companyo | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La construcció se situa pròxima a Santa Creu de Palou. És formada per un grup de dues tines, amb dipòsit de planta circular i planta exterior en forma de vuit, i una barraca. La part inferior de la construcció és realitzada amb pedra i morter de calç i l'interior dels dipòsits està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió on es localitza la porta d'accés, comuna per a les dues tines i encarada al camí. L'esmentada obertura per l'accés té la mateixa amplada de baix a dalt i la llosa que fa funció de llinda n'ha desaparegut. La Tina núm. 1 presenta dues finestres i la Tina núm. 2 en té tres. Les dues cobertes s'han ensorrat completament. Els dos brocs s'ubiquen a la part posterior de la construcció i a l'interior de la barraca. La construcció es troba força malmesa i la vegetació l'envolta i hi creix a l'interior. Adossada a la part posterior de les tines localitzem una barraca realitzada amb murs de pedra seca i que ha perdut totalment la coberta. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 2,18 m de llarg. L'entrada es localitza al parament sud i té una amplada de 92 cm; se n'ha ensorrat la part superior i no presenta la llinda. El gruix de les parets és de 46 cm. A l'interior si observen els dos brocs de les tines a una distància entre ells de 280 cm; la pedra que els conforma sobresurt dels murs. A més, hi trobem pedres, de la pròpia construcció, i vegetació que hi creix. | 08182-236 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6861800,1.9264600 | 410656 | 4615491 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó seguint el camí avall a uns 200 metres i al marge dret veurem aquest grup de dues tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59636 | Tines de Cal Padre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-cal-padre | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | Les dues tines es troben en mal estat de conservació i en part enrunades. | Hi trobem dos grups de tines, independents entre elles, dues barraques i una edificació. Observant el conjunt per les portes d'entrada a les tines, descrivim les construccions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1, s'ubica dins una edificació davant de la Casa vella del Padre, a l'altre banda del camí. Aquesta, té el dipòsit circular tot i que el conjunt de l'edificació exterior és de planta rectangular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs corresponen als de l'edificació. La Tina núm. 2 es troba a uns 20 metres de la primera construcció, cap a ponent. La seva planta és de forma circular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra, força treballada i sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. La coberta n'ha desaparegut quasi per complert. Tot i això, la presència de dos troncs travats sobre els murs, fan pensar que diferents troncs col·locats paral·lels sobre aquests feien la funció de bigues, sobre les quals, es col·locaven lloses de pedra planes per a tancar així la tina. Per tal d'evacuar l'aigua segurament la coberta era a una o dues aigües. La porta d'accés és de forma rectangular i comença a un metre sobre el nivell del terra, n'ha desaparegut la llinda i en queden restes de frontisses. L'interior és ple de runa i voltat de vegetació. Edificacions auxiliars Una edificació auxiliar dins la que trobem la Tina núm. 1, i dues barraques per a la Tina núm. 2. L'edificació on s'ubica la primera tina és de planta rectangular i en l'actualitat el seu estat de conservació és força ruïnós. Consta de planta baixa, on trobem el dipòsit de la tina i una cambra amb volta de mig punt de pedra, on hi ha el broc d'aquesta. Sobre la planta baixa hi hauria una primera planta on s'ubicarien altres estances de l'habitacle. D'aquesta primera planta no en queda pràcticament res, ja que s'ha ensorrat i la coberta també n'ha desaparegut totalment. Tot el conjunt és construït amb pedra amorterada. Hi hauria un total de tres entrades per al conjunt de la construcció; una porta per a l'accés directe al dipòsit de la tina, una per a la cambra de 95 cm x 113 cm d'alçada i la darrera per a l'accés a les dependències de la primera planta. La Tina núm. 2 presenta dues barraques. La primera s'ubica a la part posterior de la tina. És de planta rectangular de 2,40 m d'ample per 2,50 m de llarg. Construcció de pedra ben carejada i amorterada. Ha perdut la totalitat de la coberta. Té la porta d'accés mig derruïda i presenta un encaix a un dels laterals per a una millor estanquitat al seu tancament. El gruix de les parets és de 53 cm. A l'interior i trobem el broc de la Tina i tres amagatalls. La segona barraca s'ubica a continuació de la primera i al cantó est. Construcció de pedra i coberta de falsa cúpula. És de planta semicircular amb 1'90 m al punt més ample per 2,30 m de llarg. El gruix de les parets és d'uns 45 cm. Té una finestra. Per a la porta d'entrada, de 77 cm x 153 cm d'alçada, té dues llindes; una d'exterior de 110 cm de llargada per 29 cm d'amplada per 16 cm de gruix i una d'interior. Dins la barraca i trobem tres amagatalls i una obertura que comunica ambdues barraques. | 08182-238 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6811000,1.9102100 | 409296 | 4614944 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix i, a uns 1.700 metres, arribarem a la masia de Cal Padre on se situen aquests dos grups de tines. Les tines es troben a mà dreta del camí al costat d'una petita planura quedant amagades per la vegetació. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59637 | Tina de la Pedrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-pedrera | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació ja que està quasi tota enrunada i mig desapareguda. | Tina situada al marge esquerre del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou, al costat d'una antiga pedrera. Es tracta d'una tina actualment pràcticament inexistent. En resta en peus part del mur que constituïa el dipòsit i alguns cairons. La resta ha anat desapareixent progressivament degut a que es troba al mateix tall del camí. | 08182-239 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6823600,1.9144700 | 409653 | 4615079 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-2.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre i, a uns 550 metres trobem aquesta tina, al peu del camí i costat mateix de la pedrera del Farell. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59638 | Tina de l'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-loliva | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | El conjunt de la construcció es troba en força bon estat, degut a un acurat treball durant la construcció. | La construcció és constituïda per una única tina i la seva barraca. La planta de la tina és circular. La part inferior és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. L'entrada, de forma rectangular, era formada per dues llindes, una d'interior i una exterior; la darrera es mostra partida i n'ha caigut una part (les mides de la llinda sencera eren 115 cm de llargada per 40 cm d'ample per 7 cm de gruix ). Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. A l'interior s'hi localitza una fusta encastada sota la coberta, un amagatall i les restes de dues frontisses senceres per a la porta. La barraca es localitza a la part posterior de la tina. És de planta rectangular amb 5,70 m d'ample per 3,40 m de llarg. Construcció feta amb pedra seca, amb blocs de pedra de grans dimensions i ben treballats. La coberta i la part superior dels murs han desaparegut. Gruix de les parets de 44cm. La porta d'entrada és de 106 cm d'amplada i presenta encaix a un dels laterals. A l'interior i tapat amb fang trobem el broc de la tina que queda emmarcat a l'interior del parament. Al voltant de la barraca s'observen restes de teules de ceràmica, aquestes podrien haver format part de la coberta de la barraca, o potser, van ser usades com a pegat. La vegetació hi creix a l'interior i el seu estat de conservació és força ruïnós. | 08182-240 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6817700,1.9047900 | 408846 | 4615024 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Can Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobem una cruïlla, agafarem el camí de la dreta que es dirigeix a Vallhonesta, deixant darrera el camí de Can Padre. Seguint pel camí i a uns 1.300 metres de la cruïlla trobem l'antiga casa de ca l'Oliva. Per accedir-hi continuarem camí amunt fins trobar un trencall a ma dreta molt poc practicat que ens durà fins la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59639 | Tina Resclosa del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-resclosa-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina se situa al marge del camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció d'una única tina de planta, tan exterior com interior de forma circular. La part inferior d'aquesta és construeix amb pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i dues finestres que donen al camí. L'entrada és de forma rectangular i s'acaba amb una llinda de dimensions 150 cm de llargada per 46 cm d'amplada per 18 cm de gruix. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de pedruscall. El broc pel qual en sortia el vi es troba al cantó oposat de l'entrada, aquest queda emmarcat en un doble requadre de 90 cm d'ample per 80 cm d'alt que sobresurt del parament a dos nivells, el requadre exterior 40 cm i l'interior 30 cm. | 08182-241 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7313800,1.8970400 | 408272 | 4620540 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines es segueix pel camí que ressegueix el Llobregat fins a la passera que travessa el riu i es continua fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i continuant el trajecte agafant el camí de la dreta que passa al costat d'una antiga granja. A uns 950 metres veurem la Tina Solitària i a uns 100 metres més la Transformada. Prosseguirem pel mateix camí fins trobar-nos a uns 1000 metres de l'anterior, aquesta tina, situada al marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59640 | Tina Camí de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-cami-de-sant-esteve | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina núm. 1 està inacabada. | Les tines se situen pròximes al camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció formada per dues tines i indicis d'una barraca. Les descrivim d'esquerra a dreta col·locant-nos davant de les suposades entrades. La Tina nº1 és de planta interior i exterior circular. Si l'observem des d'on se suposa que s'ubicaria el broc, veurem que fins a 1,30 m des de la seva base, és de forma rectangular. Segurament, aquesta base rectangular que envolta el dipòsit circular servia per a un millor assentament de la construcció. Tan sols existeixen els murs fets amb pedra amorterada que haurien conformat la tina pròpiament dita. Aquesta, se suposa inacabada ja que no presenta l'enrajolat interior. Tampoc presenta la pedra que faria de broc, ja que segurament es col·locaria durant l'enrajolat del dipòsit. La Tina nº2 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. La part inferior dels murs són fets de pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Ha perdut la coberta i la part superior dels murs. El broc es troba segellat amb morter de calç. L'interior és ple de runa de la pròpia construcció. Al lateral nord-est d'ambdues tines s'observen uns encaixos que es van usar o s'haguessin usat com a recolzament de bigues de fusta per al sostre d'una o varies barraques. Actualment aquesta construcció no presenta cap barraca ni edificació auxiliar. Trobem, però a 1,60 m del lateral nord-est de la segona tina, el que semblaria la base o fonaments d'una barraca. Les mesures exteriors d'aquesta serien 1,60 m d'ample per 2,70 m de llarg. A més, ja s'ha indicat de l'existència d'uns encaixos als paraments de les tines en aquest mateix lateral de la construcció que podrien ser usats com a recolzament de bigues de fusta per al sostre d'una o varies barraques. Tot i això, la poca quantitat de restes trobades fa dubtar de si realment es varen acabar o no de construir. | 08182-242 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7314000,1.8981100 | 408361 | 4620541 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de la Riera de Mura 7-1, i seguint el camí veurem les Tines Solitària, Transformada, la 7-4 i la 7-5 i, a uns 100 metres de la darrera trobarem aquest nou grup. La construcció se separa uns metres del marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59641 | Tina Baga de les Cucoles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-baga-de-les-cucoles | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació general del conjunt no és massa bo ja que es troba enrunat. | La tina se situa pròxima al camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció formada per una tina i una barraca. Tina de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. S'ha trobat l'interior del dipòsit ple d'aigua. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de calç i, la part superior, amb pedra sense material d'unió. La llinda per a l'entrada i la coberta s'han esfondrat. La coberta, encara que inexistent, es creu que era amb pendent a una aigua. Aquest fet es dedueix per la inclinació que prenen els paraments perpendiculars al de l'entrada, aquests decreixen de forma quasi lineal fins trobar-se amb el parament posterior. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades, ho podem afirmar, ja que se n'observa part de la filada superior i, per l'estanquitat que confereix al contenir aigua. El broc es localitza a l'interior de la barraca, aquest consisteix en un bloc de pedra força treballat al que se l'hi ha realitzat un orifici. El bloc esmentat, sobresurt uns centímetres respecte els murs de la tina. La barraca es troba adossada al parament est de la tina. És de planta rectangular amb 3,90 m d'ample per uns 2,50 m de llarg. Per a la realització del parament sud aprofita un sortint de roca, la resta es realitza amb murs de pedra seca. El gruix de les parets és de 46 cm. La porta d'entrada té una amplada de 84 cm i n'ha perdut la llinda que la tancava. Igualment, n'ha perdut la coberta totalment. A l'interior hi trobem el broc de la tina. | 08182-243 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7290900,1.8999300 | 408509 | 4620283 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i es segueix el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les Tines Solitària, Transformada, Resclosa Ventaiol, Solei Generes i camí Sant Esteve. A 300 metres de la darrera tina un caminet que s'enfila a mà dreta i que ens duu fins al costat mateix de la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59642 | Tina Camí del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-cami-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunada | La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu al Ventaiol. Conjunt format per una tina i una barraca. La part inferior de la tina es realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. No es pot determinar la fondària del dipòsit amb exactitud, ja que presenta runa de la pròpia construcció a l'interior i no se n'ha trobat el broc. Construcció amb una barraca de de planta quasi circular de 2,20 m de diàmetre i adossada al cantó nord de la tina. Realitzada amb pedra seca i coberta de falsa cúpula, de la que en manquen les lloses superiors que en fan de clau. L'entrada presenta ambdós muntants verticals sobre els que recolzen dues llindes, una exterior de 90 cm de llargada per 30 d'amplada per 8 cm de gruix i una altra d'interior. La porta d'entrada és de 0,55 x 1,07 m d'alçada. El gruix de les parets és de 70 cm. A l'interior hi trobem un amagatall situat al nord-est. El broc de la tina no ha estat localitzat, probablement es troba dins la barraca colgat per la sorra. | 08182-244 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7299300,1.8947500 | 408079 | 4620382 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59642-foto-08182-244-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59642-foto-08182-244-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59642-foto-08182-244-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina a l'esquerra del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59643 | Tina del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina se situa pròxima a la masia del Ventaiol. La construcció és constituïda per una única tina de planta circular. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de calç i presenta l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. L'entrada es realitza amb els dos muntants verticals sobre els que reposa una sola llinda de dimensions 150 cm de llargada per 50 cm d'amplada 16 cm de gruix. Resten encastades al muntant les peces que constituïen les frontisses. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres, que tenen la funció d'evacuació de l'aigua de la pluja. La coberta es realitza amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una fina capa de sorra i pedruscall. A l'interior, sota la falsa cúpula, s'hi localitza una fusta encastada on hi ha lligada una corda usada durant a la trepitja del raïm. El broc del dipòsit no ha estat localitzat, segurament es troba sota la sorra acumulada al voltant dels murs. Per a la realització de la tina s'han emprat pedres de gran dimensió que han estat ben carejades permetent que el conjunt de la construcció es trobi actualment en força bon estat de conservació. | 08182-245 | Mas Ventaiol, Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7262000,1.8960000 | 408178 | 4619966 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí, veurem les Tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens durà fins el mas Ventaiol on se situa la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59644 | Tina de l'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-larbocet | http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina està en bon estat i la barraca en mal estat de conservació i en part enrunada. | La tina es troba al peu del camí que ens porta al mas Arbocet, a 180m al nord-est del mas. La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu al mas Arbocet i molt a prop d'aquest. Conjunt format per una tina i una barraca. És una tina amb una construcció adossada. La tina és de planta circular i té la part inferior realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. La construcció te una barraca adossada de planta rectangular de la que ha desaparegut la coberta. A ella s'obre la boixa de la tina. A l'interior de la barraca es conserva part de la base d'una antiga premsa de pedra així com el cargol de fusta, que forma part del conjunt i que està relacionada amb l'ús. És tracta de la pica sobre la que descansava l'estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca. | 08182-246 | Mas Arbocet | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7116200,1.9242600 | 410508 | 4618318 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Actualment s'hi fa vi amb el sistema tradicional de deixar-lo fermentar in situ a la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59645 | Tina de l'Enric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-lenric | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | la tina conserva la teulada però el cobert en part enrunat. | La construcció se situa al mig del bosc. Conjunt format per una tina i una barraca adossada. El nom de la tina el va posar Miquel Ballbé, ja que va ser la persona que li va mostrar. Miquel Ballbé la va incloure al seu inventari el 1993. La tina és de planta circular amb l'interior enrajolat amb un diàmetre de 2.60m i 2,80m de fondària. La boixa que dóna a la barraca queda tapada per vegetació. Construcció amb una barraca de la que només resten parts dels murs en mal estat. | 08182-247 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6898400,1.9381800 | 411636 | 4615885 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal d' El Pont de Vilomara, molt propera a la tina Solitària del Boines, en una zona de difícil accés i plena de vegetació. Queda una mica per sobre de la tina Solitària del Boines, just sobre un revolt que fa en travessar el torrent. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59646 | Tina solitària (Boines) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-solitaria-boines | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal de El Pont de Vilomara, molt propera a la tina del Boines La tina és de planta circular, amb els murs inferiors de pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estenia una capa de sorra i pedruscall. És visible la boixa que s'obre a l'exterior de la tina. No s'observa barraca. | 08182-248 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6887700,1.9393800 | 411735 | 4615765 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt, deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Rates Pinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó, la tina del Camí del Companyó. Continuant i arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal de El Pont de Vilomara, molt propera a la tina del Boines, en una zona de difícil accés i plena de vegetació. No és visible fins que s'està al costat. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59647 | Tines de La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-roviralta | http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XIX | La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu a La Roviralta. Conjunt format per dues tines i dues barraques. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes i la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades coberta amb una capa de sorra i pedruscall. Construcció amb dues barraques adossades i situades al nivell inferior, de planta semicircular. A elles donen les boixes de les dues tines. La porta d'una barraca porta inscrita a la llinda la data 1828. | 08182-249 | La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7169700,1.8734400 | 406288 | 4618966 | 1828 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59647-foto-08182-249-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59647-foto-08182-249-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i ens dirigirem cap al bosc de les Marcetes. Travessant l'autopista agafarem el camí que ens dura a la llera del riu Llobregat, el creuarem (el pas del riu, no està adaptat i si baixa molta aigua no es pot passar) i agafarem el camí direcció a la casa de Rubiralta. Trobarem les tines a la cruïlla del camí que porta a can Rubiralta. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59648 | Tines Gravera de La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-gravera-de-la-roviralta | http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu a La Roviralta. Conjunt format per dues tina i una barraca. Les dues tines són de planta circular i es troben formant un únic edifici. La part inferior de la tina és de pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. El conjunt no conserva la coberta, però si tota l'alçada dels murs que permet veire que la coberta era a doble vessant, possiblement de lloses de pedra. Igual que la barraca. Construcció amb una barraca de planta rectangular, la porta té llinda horitzontal de pedra amb una inscripció en la que es llegeix KOMAS i una data il·legible. Conserva la teula a doble vessant feta amb lloses de pedra. | 08182-250 | La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7183500,1.8709600 | 406084 | 4619122 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59648-foto-08182-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59648-foto-08182-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59648-foto-08182-250-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i ens dirigirem cap al bosc de les Marcetes. Travessant l'autopista agafarem el camí que ens dura a la llera del riu Llobregat, el creuarem (el pas del riu, no està adaptat i si baixa molta aigua no es pot passar) i agafarem el camí direcció a la casa de Rubiralta. Trobarem les tines al peu del camí que porta a can Rubiralta, al costat d'un camp de cultiu. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59649 | Tines del Mal Pas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mal-pas | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blog: http://torcularium.blogspot.com.es/ http://bagesterradevins.cat/patrimoni | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | Conjunt de dues tines amb dues construccions adossades, formant un sol grup. Té una tina circular, i l'altre rectangular exteriorment i amb el cup circular. Parets amb desperfectes i sostre desaparegut. La part inferior de la tina es realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Una de les tines fa 2,6m de diàmetre per 2m de fondària i està dins una estructura externa quadrada. Al costat hi ha la segona tina, circular i més petita, de 1,4m de diàmetre per 2,9m de fondària. Les dues tines tenen una capacitat de 21.000 litres. No conserven la teulada. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. Construcció amb dues barraques i altra construcció auxiliar. La tina més gran té una àmplia barraca annexa que no conserva la teulada, i a la que dona la boixa de la tina emmarcada entre pedres tallades. A un racó d'aquesta hi ha un petit habitacle amb l'entrada feta d'arc per aproximació de filades; segurament s'utilitzaria d'aixopluc per al bestiar. La tina més petita també tenia una barraca adossada situada al costat de la anterior. Aquesta tina surt a la publicació de Miquel Ballbé (1993) però no surt a la publicació de les tines feta pel Consorci de les Valls del Montcau el 2005. | 08182-251 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6913100,1.9097000 | 409268 | 4616078 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina de Ratapinyades i seguint el camí per sobre del Torrent de la Font de la Rovira i per sota de la pista que uneix el Racó dels Manresans amb les Balmes Roges. Trobarem un primer revolt molt tancat seguit a 140m d'altra revolt, les tines es troben en la vertical del punt mig entre els dos revolts. Cal baixar per la banda del segon revolt. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59650 | Tines Ermitanets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-ermitanets | Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | Conjunt de dues tines amb dues construccions adossades, formant un sol grup i que es troben a 500m d'alçada, en una zona aturonada dalt la Serra dels Ermitanets i properes a les Balmes Roges. Una de les tines per la part exterior és quadrada i per la interior circular, i l'altre circular, amb un diàmetre de 2,5m. Les dues han perdut la teulada. S'accedia des del camí que arriba a la part superior per una àmplia rampa artificial a la banda nord, i rematada per uns graons al peu de cada finestra de les tines per les que s'abocava el raïm. Estan adossades a dues edificacions auxiliars, una sense sostre i a l'altre resten parts dels murs. Aquesta tina no s'esmenta a la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del Consorci de les Valls del Montcau el 2005. Tot i que és visible, va ser descrita i identificada per Eloi Font i publicada al seu blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ | 08182-252 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6860700,1.9133800 | 409567 | 4615492 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Des de El Pont de Vilomara agafarem el camí que porta al Farell i a Santa Creu de Palou, seguint pel camí al cap de 2km arribarem a les tines i la Casa Nova de Sant Jaume. Prendrem el camí que passa per davant la casa, i creuarem la riera. Seguirem camí amunt deixant enrere les tines de la Lluca i Ratapinyades. Trobarem un trencall, prendrem el de l'esquerra deixant enrere el que ens duria cap al torrent de Santa Creu de Palou. Continuarem pel camí i mes endavant prendrem el camí de la dreta, l'altre ens duria a la Vall del Flequer. Seguirem camí amunt i a uns 150 m a la vostra esquena podrem observar les tines de l'Olla, continuarem i passat 1 km deixarem enrere el camí que ens duria a les tines de les Balmes Roges. Continuarem pel camí fins arribar a un encreuament de camins. Prendrem el segon a la dreta i a uns 25m prendrem el que surt a l'esquerra. A uns 400 m veurem aquets grup de tines a dalt del turó. El camí és ample i està força arreglat fins a la Casa Nova de Sant Jaume, a partit d'aquí, si s'hi vol anar amb cotxe, només es apte amb 4x4 fins al coll (encreuament de camins), a partir d'aquí s'ha d'anar a peu. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59651 | Tines Entre dues Valls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-entre-dues-valls | Ballbé i Boada, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Ballbé i Boada, Miquel (1998) El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Centre d'Estudis del Bages i Ajuntament de El Pont de Vilomara, Monografies 20. Pàg. 134-135. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni Blogg de David Hernàndez: http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com.es/2016/01/tines-entre-dues-valls-i-altres.html Blogg de Eloi Font: http://torcularium.blogspot.com.es/2016/01/tines-entre-dues-valls.html | XVIII-XIX | El conjunt es troba en bon estat de conservació tot i que hi ha algunes esquerdes. En estar assentat a un marge seria convenient fer una consolidació ja que pot perillar la seva estructura | La denominació d'aquestes tines la va posar en Miquel Ballbé per la seva ubicació enlairada entre la vall del Flequer i la vall de Sant Jaume. Actualment queden dins un bosc que les fa quasi invisibles, i per aquest motiu no van sortir al recull que va fer el Consorci de les Valls del Montcau l'any 2005. Es tracta de dues tines de planta rectangular exteriorment i amb els cups circulars, amb dues construccions adossades. El conjunt està situat en un desnivell que permet l'accés als cups per la part superior. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç i l'interior del cup recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. Sobre els murs es suporta la coberta, tant la de les tines com les de les barraques és de volta de canó de pedra i es conserven en bon estat. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades i a sobre s'estén una capa de sorra i pedruscall. L'accés superior de la tina situada a l'est encara conserva una frontissa de la porta de fusta que tancava. Té dues barraques adossades, una d'elles, la situada més al sud, té dos pisos i s'observa una xemeneia que servia per a la sortida de fums de la llar de foc del pis. També hi ha un forat a terra que connecta la planta superior amb la inferior. Les boixes de les tines donen a les barraques. La segona barraca és d'una planta. | 08182-253 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6950400,1.9038700 | 408788 | 4616498 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt on trobarem les tines de la Lluca i després les de Ratapinyades situades al marge dret del mateix camí, arribarem a una cruïlla sota el Racó dels Manresans. Cap a la dreta es segueix fins a les balmes Roges i serra dels Ermitanets, i per l'esquerra remunta a la carena de Puig Gili, direcció que cal prendre; a 900m de la cruïlla trobarem a l'esquerra una barraca ensorrada i al següent racó hi ha les tines a la dreta. Cal entrar una mica al bosc per veure-les bé. La pista baixa per altra costat de la carena fins a les tines del Ricardo, des de les quals també s'hi pot arribar. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59652 | Tines de la Font de la Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-font-de-la-rovira | http://torcularium.blogspot.com.es/ CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | Grup format per dues tines simètriques, cadascuna de planta quadrada d'1,80m de costat. No es pot veure la boixa i per tan no es pot precisar l'alçada del cup. Segons expliquen al blog Torcularium, 'la part superior està tapada per un envà horitzontal que només deixa una obertura per tancar amb una tapa quadrada. Amb aquest sistema s'estalviaven de posar-hi una capa de fang per segellar la tina en el moment de la fermentació del most, però també significa que havien de fer servir per força una premsa, ja que no hi ha cabuda per un brescat'. També anomenades Tines del Torrent de la Font de la Rovira. | 08182-254 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6911100,1.9167800 | 409857 | 4616048 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina de Ratespinyades i seguint el camí per sobre del Torrent de la Font de la Rovira i per sota de la pista que uneix el Racó dels Manresans amb les Balmes Roges. Trobarem un primer revolt molt tancat seguit a 140m d'altra revolt, les tines del Mal Pas es troben en la vertical del punt mig entre els dos revolts, un cop passat el revolt remuntem el camí que voreja el torrent i en un revolt talla la pista el mateix torrent proper a la Font de la Rovira, en aquest camí són les tines de la Font de la Rovira, per sota les Tines del mal Pas | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59653 | Tines del Racó del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-raco-del-companyo | Suades, R. (2016). Guia interactiva de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. DVD. Centre Excursionista de Terrassa i Unió Excursionista de Sabadell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni Blog d'Eloi Font: http://torcularium.blogspot.com.es/2016/02/tines-del-raco-del-companyo.html Blog de David Hernàndez: http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com.es http://torcularium.blogspot.com.es/2016/02/tines-del-raco-del-companyo.html | XVIII-XIX | L'estat de conservació és deficitari ja que falta la coberta. | Aquestes tines havien restat inèdites fins que les va localitzar en David Hernàndez, i va fer la descripció Eloi Font al seu blog. Es tracta d'un conjunt format per dues tines de planta circular exteriorment i interiorment, que estan situades una al costat de l'altra. La situada més al nord és de menor diàmetre, 2m, i l'altra de 2,5m. La part inferior de la construcció està feta amb pedra i morter de calç i l'interior de les tines està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, i és on es localitza l'entrada a les tines, que presentava els muntants verticals, actualment no en conserva la llinda ja que han perdut la coberta en la seva totalitat. La coberta era feta de falsa cúpula per aproximació de filades i encara s'endevina l'arrencada. La boixa de la tina més petita dona directament a l'exterior i quedava tancada a ran de terra per una petita porta. Actualment la porta ja no existeix però hi ha les senyals de les frontisses de ferro. A pocs metres per sota el conjunt hi ha mitja pedra d'una antiga base de premsa. Al costat hi ha les restes d'una cabana o barraca amb 1,40m de l'alçada dels murs de pedra seca. Aquesta barraca tenia dos recintes, cadascun amb la seva entrada, el més estret adossat a la tina gran i a on donava la boixa que no és visible. La barraca més allunyada tenia unes dimensions exteriors de 3.25 x 2.90 m, i el conjunt de les dues 6.10 x 4.05m. | 08182-255 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6892800,1.9238600 | 410444 | 4615838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Seguim el camí direcció Mura i deixem els trencants de Santa Creu i Farell, agafant poc després una pista a esquerra que ens porta a les tines del Camí del Companyó i del Companyó. A 100 m de la Tina del Companyó en direcció a la Tina dels Ermitanets i a les Balmes Rojes la pista fa un revolt per la interferència d'un torrent que baixa de Puig-Gili. Cal pujar torrent amunt seguint els rastres enmig del bosc fins arribar a un punt, a uns 250 m, on el pendent de la riba (dreta hidrogràfica) es suavitza i fa una mena de planell poblat de pins. A l'altre extrem d'aquest pla hi ha les tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59654 | Tines de les Solanes II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-solanes-ii | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. 'Memòria de la rehabilitació de les tines: Solanes i Llobregat-Tres Salts'. Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau. | XVIII-XIX | Grup situat a uns 8 metres al nord-est d'un altre grup de 8 tines. Està format per tres tines de planta circular que es presenten alineades, les tines 9, 10 i 11. Tan sols en resten els dipòsits folrats amb cairons ceràmics essent els seu estat de conservació molt deteriorat. Únicament s'ha localitzat el broc de la número 11, encarat a la riera, i que queda emmarcat a l'interior del mur exterior de la tina. Es troben molt tapades per bardisses. | 08182-256 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7223300,1.8818900 | 406999 | 4619552 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Navarcles i direcció cap a Sant Benet del Bages, agafarem el camí de les Generes fins arribar al pont de les Generes i a la font dels Burjons, continuarem pel camí de l'esquerra, passant per un petit camp i, a uns 1.100 metres del pont trobarem una bifurcació. Prendrem el camí de la dreta deixant enrere el Camí de les Bases i continuant uns 400 metres arribarem a una altra cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra. Seguint el camí deixarem enrere les tines del camí de les Generes. Prosseguirem el trajecte fins arribar a la riera de Mura on seguirem el camí que la voreja, riera avall, fins trobar una esplanada de pedra viva al mateix llit on podrem contemplar el conjunt de tines de la Riera de Mura, també anomenades Les Solanes. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59736 | Tina de la Baga de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-baga-de-casajoana | AA.VV. (2005) Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed Farell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ https://www.google.com/maps/d/viewer?hl=ca&mid=1V7gzthmRa-dcGrW05xHIQ-7Wc1s&ll=41.713905048079326%2C1.8840854828285956&z=19 https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/tina-de-la-baga-de-casajoana | XVIII-XIX | ha perdut la coberta. | Tina aïllada amb barraca adossada, de planta circular. Conserva part de l'alçada dels murs però no la teulada. També conserva el dipòsit recobert de cairons de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La construcció està situada aprofitant el desnivell del terreny. Al costat hi trobem la barraca, de planta rectangular, possiblement cobert amb teulada a un sol vessant. A l'interior hi ha la boixa de la tina. | 08182-338 | Entre la urbanització River Parc i La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt, que marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el segle XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar el nostre país. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7137700,1.8846400 | 407215 | 4618598 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest conjunt de tines no s'esmenta en la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del consorci de les valls del Montcau (2005). Ha estat identificada per Jordi Griera-Cors. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59737 | Tina del camí d'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-cami-doristrell | AA.VV. (2005) Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed Farell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ https://www.google.com/maps/d/viewer?hl=ca&mid=1V7gzthmRa-dcGrW05xHIQ-7Wc1s&ll=41.713905048079326%2C1.8840854828285956&z=19 https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/tina-del-cami-d-oristrell | XVIII-XIX | Ensorrament parcial de cobertes i murs. | Tina aïllada amb barraca adossada, de planta rectangular. Conserva part de la teulada, a un vessant i amb l'accés a la tina, oposat al de la barraca que es troba en un nivell inferior. Al costat hi ha la barraca, també de planta rectangular, que disposa d'una porta amb llinda recta. A l'interior s'hi pot veure la boixa per buidar la tina. | 08182-339 | Can Oristrell | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt. Aquest marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, per la presència de tines a totes les cases i també al bell mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el segle XIX. Del segle XIV hi ha moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona La primera documentació on s'esmenta l'existència de tines en el sector del Bages data del segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7086400,1.8987400 | 408381 | 4618014 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59737-foto-08182-339-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest conjunt de tines no s'esmenta en la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del Consorci de les Valls del Montcau (2005). Ha estat identificada per Jordi Girera-Cors. Eloi Font ho va publicat al seu web. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59721 | Fons bibliogràfic del centre de documentació del Parc de Sant Llorenç del Munt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-bibliografic-del-centre-de-documentacio-del-parc-de-sant-llorenc-del-munt | XX-XXI | El Pont de Vilomara i Rocafort forma part dels 12 municipis que integren el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. El Centre de Documentació ofereix un servei bibliogràfic i documental adreçat a investigadors però també adreçada a persones interessades en el planejament i tasques de gestió dels espais protegits. Dins d'aquest fons es poden trobar temes diversos, ja siguin històrics i naturals relacionats amb el Parc. Hi ha més de 2.000 documents classificats a més de fotografies. Tenen un Dossier Bibliogràfic on es llista la documentació existent i la que s'hi va incorporant. | 08182-323 | Casa Bauman, Av. del Jacquard, 1. 08222 TERRASSA | El Centre de Documentació es va crear amb l'objectiu d'oferir un servei bibliogràfic i documental adreçat a la recerca, el planejament i la gestió que es realitza als espais naturals protegits gestionats per la Diputació de Barcelona, així com també per donar suport als estudiosos i investigadors que hi fan recerca. També col·laboren en els programes de divulgació i informació que sobre el massís es duen a terme i en les trobades d'estudiosos que periòdicament organitza l'Àrea d'Espais Naturals. La seva base de dades bibliogràfiques es pot consultar per Internet. | 41.7151500,1.9348800 | 411396 | 4618698 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 57 | 3.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||||||
| 59691 | Fons del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-del-servei-de-patrimoni-local-de-la-diputacio-de-barcelona | CARBÓ, Pablo (1991). Intervenció arquitectònica a l'església de Santa Magdalena del Pla. El Pont de Vilomara (Bages); dins Quaderns científics i tècnics, 3. Diputació de Barcelona. CLOSA, Joan i LACUESTA, Raquel (ed) (2014). Restaurar o reconstruir. Actuacions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments. Memòria SPAL 202-2012. 2 vols. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ, A.; LACUESTA, R. I LÓPEZ, A. (1990). Cóm i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Memòria 1985-1989. Diputació de Barcelona. Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A.; CASTILLA DEL PINO, C.; FERNÁNDEZ ALBA, A. (1995). Patrimoni: Memòria o malson?. Memòria 1990-1992. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antonio (2006). Conservació preventiva: última etapa. Memòria SPAL 1991-2001. Diputació de Barcelona. LACUESTA CONTRERAS, Raquel (1998). El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra 1915-1981. Vol. III. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, pàgs.. 1016-1088. | XX | El fons relacionat amb El Pont de Vilomara i Rocafort del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona consta de documentació escrita i gràfica d'edificis de la població. Procedeixen de l'antic servei de Conservación de Monumentos históricos i de l'Institut d'Estudis Catalans. Es troba en diferents carpetes classificades per intervencions i/o monuments dins de tres capses. En una primera capsa hi ha força fotografies de Santa Magdalena del Pla, Ca n'Oristrell, Capella de Sant Pere, Capella de Sant Romà i Pont gòtic. Totes corresponen a l'any 1968 i en la majoria no consta l'autor de les fotografies. Una procedeix de l'Àlbum meravella i és un clixé de Mayné. En aquesta mateixa capsa hi trobem documentació relacionada amb l'església del Marquet, també coneguda com Santa Maria de Matadars. Es tracta majoritàriament de dibuixos de la planta, talls longitudinals o transversals i aixecaments. A més a més, una cinquantena de fotografies dels anys 1912, 1918, 1934, 1954 i 1962. Algunes procedeixen de l'arxiu Mas de l'Institut Ametller o del Puig i Cadafalch. També hi ha una imatge de la Mare de Déu del Marquet (s- XII-XIII), feta l'any 1928, procedent de l'Àlbum meravelles (CEC del Bages). La segona capsa correspon a la documentació relacionada amb el projecte de restauració de l'església de Santa Magdalena del Pla, entre els anys 1982 i 1986. La darrera capsa conté fotografies d'autors diversos del Pont Vell i de les diverses actuacions arqueològiques i de restauració realitzades entre 1987 i 1992. També hi ha una carpeta amb dos sobres amb fotografies de tines i barraques realitzades per Lluís Cuspinera i Raquel Lacuesta, entre els anys 2007 i 2009. | 08182-293 | Carrer Comte d'Urgell, 187 - Edifici del rellotge - (08036 - Barcelona) | El Servei de Patrimonide Local fou creat l'any 1914 per la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, com a conseqüència de la 'Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments' feta per l'Institut d'Estudis Catalans. Ha tingut tres directors en més de 80 anys: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978) i des de l'any 1981, Antoni González i Moreno-Navarro. Entre 1915 i 1929, la seu del servei era el Palau de la Generalitat. | 41.7009700,1.8744600 | 406350 | 4617188 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||||
| 59703 | Ballet de Déu de Rocafort o de la morratxa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ballet-de-deu-de-rocafort-o-de-la-morratxa | OLIVERAS FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i institucions. Impremta Copi-gràfic Manresa. | XIX-XX | No es balla per manca de gent. | Ball dansat per homes i dones en sortir de l'Ofici de la Festa Major de Maig, diada dedicada a Sant Felip i Sant Jaume. La música i la coreografia era semblant a la de Berga, amb algunes particularitats. La distribució musical originària era feta a partir de tirades de sis en sis compassos, però posteriorment es van modificar perquè les tirades fossin de vuit compassos. Els administradors del ball eren dos homes, seguit d'un nombre variable de noies. A l'inici del ball els dos administradors formaven dues fileres seguits per les noies. Els dansaires caminaven amb el braç enlaire, aguantant la morratxa. Avançaven d'esquena, donant la cara a les noies que els seguien amb moviments rítmics. Els balladors es lluïen fent filigranes, i escampant l'aigua beneïda de les morratxes. Les dansaires les corresponien ballant al seu voltant. Els punts bàsics de la dansa són el punt de dansa o punt de ball pla i el punt de perdiu o relliscat amb una corranda de contrapunt final. | 08182-305 | Rocafort | El ball es va perdre durant molts anys, tal vegada per la manca de jovent al poble, però a l'any 1979 es va tornar a revifar la tradició que durà uns quants anys. Es ballava pel dia 1 de maig, a la Plaça Gran. Però va tornar a desaparèixer i d'ençà ja no hi ha hagut cap més iniciativa. De vegades havia vingut l'Esbart Dansaires Manresans del Casal Cultural. | 41.7164100,1.9356600 | 411463 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En una època no concretada del segle XX les noies van deixar d'utilitzar el vestit tradicional. | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 59716 | Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocafort | XI-XX | Rocafort de Bages és el nucli antic del municipi, situat en un massís rocós al nord-est del terme municipal i envoltat d'un paisatge agrest i rocós. Està delimitat en bona part per la Riera de Nespres (actual riera de Mura) i a un quilòmetre del castell que dóna nom al nucli i que en fou l'origen. La construcció més destacada del conjunt és l'església dedicada a Santa Maria, d'origen romànic. És possible que la capella originària romànica pertanyés al mas de Can Serra de l'església. Estava dins l'antic terme de Néspola primer, i del castell de Rocafort després; al lloc que s'anomenava Palau Aveza. Inicialment apareix com a sufragània, però aviat adquireix la categoria de parròquia que encara conserva. Fou una fundació comtal, i era propietat dels senyors del castell fins que aquest passà a mans del monestir de Sant Benet de Bages. Actualment el carrer Montserrat, que canvia el nom a carrer Major, a partir de la plaça Gran, travessa el nucli i uneix la carretera BV-1224, que mena al Pont de Vilomara, amb el camí de Mura, de factura relativament recent, ja que abans la circulació rodada acabava davant la masia de Can Serra de l'Església. Aquests carrers es converteixen, doncs, en l'arteria principal del nucli. La línia que marca el carrer Montserrat amb el Camí del Prat també explica l'evolució de Rocafort, ja que des d'aquí cap a ponent, les terres pertanyien al Prat i cap a llevant llevant a Can Serra. Segons la documentació de la casa el propietari de Can Serra, ens explicava que les cases del carrer Major que miren a llevant es van construir al segle XVIII, al voltant de 1780, i les que miren a ponent, cent anys després. Aquests són els principals carrers del nucli; però també trobem el carrer Montcau que és una variant del carrer Montserrat i el carrer de les Roques, que en direcció sud mena a les finques de Cal Tinet i Les Grauetes. | 08182-318 | Rocafort | El castell de Rocafort és un castell termenat, documentat el 902 amb el nom de castell de Nèspola i des del 1023 amb el nom de Rocafort. Aquest castell era el centre d'un antic terme anomenat Nèspola, que comença a esser documentat el 926 i el 1022 es documentà com a 'Castell de Nèspola que diuen Rocafort'. Les cases fortes d'aquest terme i que es mantenen són El Prat i Can Riera de l'església. De les parcel·les d'aquestes dues cases es forma l'actual nucli de Rocafort, a partir del segle XVII, però sobretot, XVIII i XIX. Un primitiu terme anomenat Nèspola, comprenia els castells de Rocafort, Mura i Talamanca. Però a finals del segle X, se separa en els tres termes dels castells esmentats. El terme de Nèspola es documenta l'any 926. L'any 1022 es documenta com a 'castell de Nèspola que diuen Rocafort', i ja no es torna a trobar el nom antic. Es tractava d'un domini comtal amb importants alous. Molt aviat els va adquirir la família que s'anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou. L'any 976 el comte Borrell ven a Riculf el castell de Nèspola. L'any 984, Unifred, fill o nebot de Riculf, compra al comte Borrell un alou al lloc d'Ullastrell (avui Oristell). La família Rocafort tingué el domini eminent del castell, tot i que mai s'ha trobat cap acte de vassallatge, fins que el 1281 Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar, fill i procurador de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. Durant poc més de mig segle estigué en mans de la família Sitjar. El darrer senyor fou Pere de Sitjar, que es casa amb Guillemona, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere morí poc abans de l'inici de la Pesta Negra, el 1348, i la seva vídua encarregà el sarcòfag que hi ha a l'església parroquial de Rocafort, i restaurà la capella del castell. En el testament, la vídua de Pere de Sitjar, deixa el castell al monestir de Sant Benet del Bages. Possiblement fou habitat fins la Guerra Civil catalana de la Generalitat contra Joan II, o una mica abans. | 41.7153400,1.9349800 | 411405 | 4618719 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 59558 | Mas Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-casajoana | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. SARRET i ARBÓS, Joaquim (1921). Monumenta Historica Civitatis Minorisae, Vol. I pàgs. 337 i 349. | XVI-XX | No està habitada i, per tant, el manteniment no és l'adequat. Una part del sostre no conserva les teules. | Masia situada en un altiplà conegut com La Serra, que s'estén de llevant a ponent. La seva situació és predominant, però actualment està enmig de la urbanització River Park. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a ponent. Està envoltada per una closa, que en el sector meridional es converteix en un mur de contenció. La casa està construïda damunt una gran llosa rocosa, que s'aprofita per decantar part de les aigües pluvials cap a un gran aljub que es posa per sota la casa; i part cap a un altre dipòsit pel bestiar. Les dependències dels quals s'ubiquen a la part septentrional. També a la part posterior hi ha les dues tines. La façana principal es disposa simètricament a partir de tres eixos de verticalitat, a partir dels quals es conformen les diferents obertures, amb els muntants, ampits i llindes de pedra ben escairada. A la planta baixa, en destaca el portal, amb porta de fusta i portella, amb dues petites obertures als costats. A la planta pis, presideix un balcó amb barana de ferro i dues finestres als costats. La planta superior es distribueix en tres finestres iguals. El parament és arrebossat a excepció de la segona planta i els escaires, on es deixa veure la pedra treballada. La dovella central del portal d'entrada porta gravada la data de 1884 i la dovella central de la portalada del barri porta la data de 1629. En aquesta també hi ha una inscripció en molt mal estat i difícil de llegir sense fer un calc. Els muntants d'aquesta portalada no hi són, i s'han substituït per maons. Damunt la llinda de fusta d'una de les tines hi ha una pedra amb la data de 1889 gravada. | 08182-160 | Casajoana | El document més antic de la casa és de l'any 1428. També surt en el fogatge de 1497 i 1553, amb el nom de Bernat Casayoana. Es coneix l'existència d'un dietari del segle XVII pertanyent a aquesta casa i publicat per Joaquim Sarret (1921-25). En el cadastre de 1773, el cap de família és Josep Casajoana, que ha de pagar un total de 143 rals per nou jornals de camps de secà, dos i mig de bosc, dotze jornals d'erm, deu jornals de terreny rocós, un cortal d'hort de secà, dos jornals de vinya, una casa amb el personal i un mosso, una mula, dos bous, un ruc, un porc i vint-i-vuit xais. El 1907 el propietari era Valentí Casajoana. Quan Miquel Ballbè (1998) escriu el seu llibre, encara estava habitada. | 41.7205100,1.9041300 | 408846 | 4619326 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Exteriorment sembla restaurat, però part del sostre està esfondrat. Segons Ballbè (1998) tenia forn d'obra. A les dependències es conserva les restes d'un trull, i una premsa. A part de les dues tines comentades. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59615 | El Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-prat-4 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVI-XVIII | La Masia del Prat està situada a la vall de la riera de Mura al seu pas per Rocafort, en el punt més alt de la fondalada, protegida per les torrenteres de Can Serra de l'Església i de Can Prat que desaigüen a la riera. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa quadrangular de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes de les cases i masos de Rocafort i això és visible en moltes de les estances. Els paraments són de pedra sense arrebossar, ben escairada a les cantonades i amb les parts visibles desbastades. A la façana hi destaca el portal dovellat. Per damunt seu el retalla un balcó, amb barana de ferro, afegit posteriorment. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada. Consta de cossos i estructures de producció: la pallissa, l'era, els cellers, corts, trull i tines. Es conserva una tina amb la seva barraca a l'exterior, al davant de la façana principal de la casa. Està construïda damunt d'una codina. Conserva el posts o brescat de fusta i la coberta amb el bigam de fusta i teula àrab. S'hi accedeix a partir de dos graons de pedra. La porta està protegida per una barana de ferro. La barraca està adossada a la tina amb l'accés interior tapiat. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana, de teula àrab. Fa poc va ser restaurada i s'utilitza com a estança per a convidats. Al davant es conserva un celler amb les bótes. Totes les estances de la casa amb alguna excepció, han estat restaurades respectant al màxim la pedra i els sostres de volta catalana o amb bigam de fusta i s'han reconvertit en allotjaments independents amb cuina integrada. | 08182-217 | Camí del Prat, 1 - Rocafort | El document més antic localitzat fins ara data de 1317, on surt el nom de Guillem de Prat com a propietari del mas. L'any 1334 el Mas d'en Prat apareix esmentat com a propietat del rector de Rocafort. En el fogatge de l'any 1497, el cap de família és en Jaume Prat i en de l'any 1553, en Rafael Prat. Al segle XVII, concretament en un document de l'any 1635, Salvador Prat, confessa que sota el domini del monestir de Sant Benet de Bages té en alou els masos Prat, Riera, Hort i part del mas Bosegos que compartia amb en Miquel Serra del Pon Grau. Al cadastre de l'any 1773, en Francesc Prat, propietari ha de pagar un total de 177 rals per nou jornals de camps de secà i un jornal i mig de bosc, un quartal d'hort de secà, nous jornals d'erm, quatre jornals de terreny rocós, la casa amb el personal i un mosso, un mul i dos bous. Entrat al segle XIX, concretament l'any 1860, Maria i Valentí Urpina compren a Josep Casajoana, hereu de Francesc Casajoana, els drets emfitèutics d'una peça de terra que pertanyia al mas Prat, subjecta a la prestació d'una quarta part de la collita al propietari del Prat. D'ençà, la casa ha conegut varis propietaris que l'han ampliat i restaurat. Actualment és un allotjament rural. | 41.7183800,1.9319700 | 411159 | 4619060 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | En les zones enjardinades de la casa hi ha elements decoratius que en altres temps havien estat emprats pel treball de la terra i l'elaboració de l'oli i el vi. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59444 | Tines de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-ca-narbocet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIX | La masia de Ca n'Arbocet es troba a la part alta del Torrent de la Font de l'Àlber, en el seu vessant septentrional. Separat uns metres de la casa, al seu costat occidental hi trobem un conjunt de tres tines situades estratègicament per aprofitar el desnivell del sòl. La càrrega o entrada al brescat es per la part nord i les boixes es troben a la façana meridional, on abans també hi havia el trull de l'oli. Es tracta d'una construcció de planta rectangular feta de pedra seca combinada amb pedra unida amb morter de calç. De les tres tines, només dues conserven la coberta, feta per aproximació de filades i reompliment de terra lligada amb pedruscall i amb la presència de crespinells (planta de la família dels sèdums) que retenen la terra. Totes tres són circulars revestides amb cairons de rajola vermella. | 08182-46 | Ca n'Arbocet | El document més antic que parla d'aquest mas és de l'any 984, quan el comte Borrell ven a Unifred i a la seva muller un alou dins el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell i que afronta per orient 'amb el terme d'Arbocet'. No especifica l'existència de cap mas, però l'actual construcció no fou la primera. A llevant de l'actual masia, a uns 1000 metres, encara es conservaven les restes enrunades d'una antiga masia: la primera construcció de l'Arbocet. L'any 1281, Pere d'Arbocet n'era el propietari, que signà una confessió de domini a favor de Pere Sitjar, senyor de Rocafort. L'any 1305 el nom del propietari era Guillem d'Arbocet. No sabem quan es perd el cognom Arbocet, però els dels actuals propietaris, Gibert, apareix l'any 1773. El primer que coneixem és Antoni Gibert, pare de dotze fills. Segons el cadastre hagué de pagar 59 rals per dotze quarteres de secà, un jornal de bosc, mig jornal d'hort de secà, dotze jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa, un mul, un bou i dos porcs. | 41.7100700,1.9225900 | 410367 | 4618147 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquestes tines estan inventariades per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 173. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59566 | Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-arbocet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XX | Masia construïda damunt la roca de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal; que està orientada a migdia. Però l'accés és lateral per la banda de llevant, ja que el desnivell de la roca en aquest lloc fa que s'hagi tancat el barri amb edifici de producció, on hi havia les porqueres i la premsa, que encara es conserva. El portal és de punt rodó adovellat i damunt la dovella central hi ha la data de 1728 gravada. La planta baixa està dedicada als espais de producció com el celler, on es conserven diverses bótes, una de congreny i cadireta. També és l'espai on hi ha les boixes de tres tines adossades a la casa, a la paret septentrional. D'aquestes tres, dues aprofiten el desnivell i tenen l'accés a peu pla. La del mig disposa d'uns graons per accedir als taulons del brescat. Les tres són cilíndriques amb cairons de rajola vermella. De la planta baixa en surt l'escala de pedra que porta a la planta principal. El terra d'aquest primer tram també és fet de grans lloses de pedra mentre que el paviment del celler és de terra trepitjada. | 08182-168 | Mas Arbocet | El document més antic que parla d'aquest mas és de l'any 984, quan el comte Borrell ven a Unifred i a la seva muller un alou dins el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell i que afronta per orient 'amb el terme d'Arbocet'. No especifica l'existència de cap mas, però l'actual construcció no fou la primera. A llevant de l'actual masia, a uns 1000 metres, encara es conservaven les restes enrunades d'una antiga masia: la primera construcció de l'Arbocet. L'any 1281, Pere d'Arbocet n'era el propietari, que signà una confessió de domini a favor de Pere Sitjar, senyor de Rocafort. L'any 1305 el nom del propietari era Guillem d'Arbocet. No sabem quan es perd el cognom Arbocet, però els dels actuals propietaris, Gibert, apareix l'any 1773. El primer que coneixem és Antoni Gibert, pare de dotze fills. Segons el cadastre hagué de pagar 59 rals per dotze quarteres de secà, un jornal de bosc, mig jornal d'hort de secà, dotze jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa, un mul, un bou i dos porcs. | 41.7101800,1.9229400 | 410396 | 4618159 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Darrera les tines hi havia el trull o molí de l'oli. L'actual propietari ens explicava que sota l'actual camí encara hi ha una pedra pertanyent al trull.També conserva una cisterna excavada a la roca i que es posa per sota el nivell de la casa, de grans dimensions que recull les aigües pluvials. L'avi de l'actual propietari és el darrer que hi va entrar per netejar-la i explicava que un carro podia fer la volta al seu interior.L'era de batre es conserva a 25 metres al nord-est. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.