Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59508 | Font de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-casassaies | Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. | Font de planta rectangular excavada a la roca, en un indret ombrívol, on neix el torrent de Can Casassaies, que alhora alimenta el torrent del Flequer per la seva llera esquerra. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix grèvol i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Està parcialment excavada a la roca. Mesura 4,50 metres de llargària per 3,10 metres d'amplada. La coberta és de pedra, ben escairada, i molt regular, formant una volta de canó rebaixada, que a l'interior arrenca de sobre la roca mateix. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç al rejuntar la pedra per impermeabilitzar la coberta. Per la part exterior, el cobriment està fet a partir d'un rebliment de terra d'uns 0,90 metres d'alçada que s'aguanta amb un mur de pedra seca amb carreus força regulars i amb el costat exterior pla. L'aigua brolla d'una déu natural, al fons. No s'ha pogut determinar la profunditat. La boca és de grans dimensions, (1,90 metres d'amplada per 1,07 d'alçada màxima). Sembla que antigament dos murets laterals estrenyien la boca d'accés a la déu d'aigua. S'observen dos graons que permetrien baixar, però la foscor i l'aigua impedeixen veure-hi amb claredat si n'hi ha d'altres. A l'exterior, a mà dreta, hi ha un mur de pedra seca que mesura 4,30 metres de llargada per 2 metres d'alçada màxima. Aquest mur de cop i volta entra cap el marge creant una estructura força arrodonida d'1,70 metres de diàmetre aproximat. Tal vegada una mena d'aixopluc del qual ja no en queda la coberta. Al costat esquerre no s'endevina cap mur per estar recobert de terra i vegetació. A un parell de metres arran de camí s'observa una estructura rectangular, de cinc metres de llargària per 0,80 metres d'amplada màxima i de 0,55 d'amplada útil. Està fet amb pedra. Es tracta d'un abeurador pel bestiar. | 08182-110 | Torrent de Casassaies | 41.6929100,1.9380700 | 411631 | 4616226 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||||
| 59540 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac | AMBRÓS I MONSONÍS, Jordi (1998). Text normatiu. Modificació del Pla Especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Diputació de Barcelona. LORENZO, C.; FERNANDEZ, I. (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Ed. Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pla d'ús públic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. | El parc vetlla per mantenir i assegurar els valors de caire educatiu, recreatiu i d'interès científic, a partir de l'aprofitament controlat dels recursos del parc i l'activitat dels seus habitants. | El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són, Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. Està format per dos massissos imponents dels quals en rep el nom. Ambdós conflueixen al Coll d'Estenalles. A Sant Llorenç de Munt, destaquen els cims del Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada. A la Serra de l'Obac, sobresurt el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals: el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. A més a més, és entre les capçades dels dos cims més alts que transcorre la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit i aquest clima condiciona la vegetació i la fauna. Fins els 600 metres d'altitud predominen les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que en les zones obagues poden ésser substituïts o conviuen amb la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. En el parc hi ha presència de l'ocupació humana des de la Prehistòria. Molts dels nuclis antics s'han originat a l'Alta Edat Mitjana. I a més a més de capelles, ermites, grans masos abandonats, monestirs tenim un altre tipus de patrimoni més de caire popular i no menys interessant que demostra la interacció de l'home en el paisatge. Parlem de les construccions de terrasses per plantar-hi vinya i de les barraques de vinya, de les tines on en trobem una gran representació a la Vall del Flequer, dels trulls, de les restes de carboneres, de pous de glaç, de forns de calç i forns d'obra i de les fonts i construccions relacionades amb l'aigua. | 08182-142 | El Pont de Vilomara | L'any 1932 la Generalitat republicana incorpora aquest espai en el planejament, degut al seu valor paisatgístic i natural, constant ja la necessitat de protecció. L'any 1936 s' inclou en un sistema de parcs naturals provincial establert pel pla General d'Ordenació de la Província de Barcelona. Des del 1972 el massís de Sant Llorenç està protegit per un Pla especial d'ordenació que ha promogut la Diputació de Barcelona, dictant mesures legals de protecció i conservació en un Pla d'Ordenació fet per la Diputació de Barcelona i delimitant l'àrea del parc. L'any 1982, s'aprova la revisió del Pla General ampliant a 9.638 ha. L'any 1987 la Generalitat aprova el decret que permet acomplir al parc les exigències de la Llei d'Espais Naturals (106/1987 de 20 de febrer, pel que es crea el Parc). Actualment, després d'una darrera ampliació de protecció (decret 328/1992 de 14 de desembre), el Pla especial arriba a les 13.694 hectàrees, distribuïdes en 12 municipis de tres comarques diferents. A la comarca del Bages, Monistrol de Calders, Mura, El Pont de Vilomara, Talamanca i Sant Vicenç de Castellet. Al Vallès Occidental, Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Terrassa. | 41.6908100,1.8994900 | 408418 | 4616033 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el parc té un Centre d'Informació ubicat al nucli de Rocafort. Allí s'hi pot veure una exposició permanent titulada 'Les tines al mig de la muntanya' que explica en imatges tot el procés de preparació del terreny per al cultiu de la vinya i els elements patrimonials relacionats amb l'ofici de vinyataire. La Diputació de Barcelona té en propietat un 45% de la superfície protegida. Des de l'any 1994, el Parc està agermanat amb el de Huétor (província de Granada), amb el que manté un pla de treball triennal. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59543 | Font de l'Adjutori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ladjutori | Cal netejar la vegetació que l'envolta per evitar que les arrels i les heures provoquin el seu esfondrament. En el moment de visitar la font, no hi havia aigua. | Construcció de pedra seca ubicada en un marge de les feixes de l'Adjutori, excavada en profunditat, fins anar a trobar la deu d'aigua. S'hi accedeix a través de cinc graons de pedra disposats en fort pendent. La boca d'entrada mesura 1,30 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada, amb el marxapeus recobert de terra. La fondària total és de 2,80 metres. Tota l'estructura està feta de pedra. La llinda ha fet moviment i l'heura i vegetació herbàcia l'estant recobrint. Per damunt mateix hi ha una bardissa i al davant s'hi ha plantat un caquier. | 08182-145 | Vinya de l'Adjutori - Rocafort | 41.7189400,1.9191800 | 410096 | 4619136 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||||
| 59567 | Font de Colldat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-colldat | Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. | Font excavada a la roca, per sota d'una bauma, en un racó ombrívol del torrent de Colldat. Aquest neix al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac i desaigua al Torrent del Flequer. Es nodreix de tres torrenteres: les dues primeres neixen al Pla de les Bruixes i aboquen les aigües per la llera esquerra, just per sobre del naixement de la font. La tercera, molt més curta, s'afegeix per la llera dreta uns metres més avall de la font. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Al mateix peu de la font hi ha un peu de boix grèvol (Ilex aquifolium) de dimensions considerables, així com dispersos per tot el corriol que mena a la font. I per sobre, al costat oposat de la déu, un roure bessó de grans dimensions. La font està excavada per sota del nivell del torrent, anant a buscar la déu d'aigua. Per protegir-la se li va construir a mà esquerra, un muret fet de pedra irregular, calçat amb pedruscall, d'un metre d'alçada per 1, 50 metres de fondària, amb un contrafort d'un metre i mig d'amplada per protegir la font de les torrentades. La boca té una alçada màxima de 0,95 cm amb tres graons, el primer d'ells és un roc pla que a més de permetre agenollar-se, sembla protegir la boca de l'entrada de la terra i fullaraca. Al damunt, recolzats a la roca de la bauma, hi ha tres lloses de pedra, amb reblert de pedruscall. Per sobre la coberta hi ha una mica de terra amb fullaraca, provinent dels marges del torrent on hi ha crescut vegetació enfiladissa i algun jove arbust. | 08182-169 | Torrent de Colldat | 41.6951400,1.9313800 | 411078 | 4616480 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El boix grèvol (Ilex aquifolium) es troba protegit a tot el territori de Catalunya (Ordre de 28 d'octubre de 1986 per la qual es regula el verd ornamental nadalenc i es protegeix el boix grèvol), que implica la prohibició de la recol·lecció, la tallada i el desarrelament d'aquesta espècie o de qualsevol de les seves parts, incloses les seves llavors, així com la seva comercialització. Excepcionalment, la Direcció General del Medi Rural podrà autoritzar la recollida i l'ús d'exemplars d'aquesta espècie o d'alguna de les seves parts per a finalitats científiques, educatives, o tractaments silvícoles que precisi la conservació de l'espècie. Només es permetrà la venda de boix grèvol procedent de fora de Catalunya quan en la comunitat Autònoma d'origen no estigui protegit. En aquest cas, el venedor o intermediari haurà de poder demostrar documentalment la procedència. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||||
| 59660 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 | BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. | El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. | 08182-262 | Pont de Vilomara | Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. | 41.7091500,1.8694300 | 405943 | 4618102 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59677 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de la casa des de fa generacions. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08182-279 | Ca n'Oristrell | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.7093000,1.9040400 | 408823 | 4618081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59678 | Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP | Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. | 08182-280 | Riu Llobregat | El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. | 41.7069900,1.8716200 | 406122 | 4617860 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||||
| 59679 | Zona de nidificació de l'abellerol (Merops apiaster) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-labellerol-merops-apiaster | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ | En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. | S'ha detectat un gran nombre de nius als torrents i rieres de Rocafort, però també als marges de feixes i camins o corriols de terra, de les propietats del Mas Casassaies, de Ca n'Arbocet, Ca n'Oristrell, de Can Serra de l'església, o Can Prat, on l'abellerol no té por de conviure amb els seus propietaris. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als 8 cm i fins a dos metres de fondària, com un túnel, que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per a nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. La seva alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles, i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses (uns 32 grams diaris), regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. El seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils com les serps que ataquen directament els nius. | 08182-281 | Rocafort | 41.6954500,1.9396000 | 411762 | 4616506 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de les espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59680 | Zona de nidificació de l'àliga cuabarrada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-laliga-cuabarrada | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sp=HIEFAS | L'àliga cuabarrada (Aquila fasciata) és un rapinyaire diürn. També rep el nom d'àliga perdiguera o de Bonelli. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. | 08182-282 | Pont de Vilomara | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. | 41.7012000,1.8746300 | 406364 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquesta espècie està en perill crític a Catalunya i en perill a nivell Europeu. L'àrea de cria té una gran importància ja que no només és el lloc de reproducció d'aquesta espècie sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. Cal protegir l'espècie, sobretot en època de reproducció i cria, restringint els accessos i les activitats esportives i/o lúdiques. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||||
| 59725 | Font de la riera de Santa Magdalena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-riera-de-santa-magdalena | no raja | Font ubicada a la riera de Santa Magdalena, molt a prop del pont de Rocafort. Per accedir-hi cal deixar el pont a mà esquerra i agafar un camí de terra a mà dreta que comunica directament amb la riera. A una vintena de metres només entrar, hi ha, a mà esquerra un bloc de pedra de grans dimensions. La font es troba al davant mateix d'unes alzines, al bell mig de la riera, aprofitant un queixal que fa la roca. Del bloc de pedra del camí, surt un corriol que baixa cap a la riera, i que en un moment donat es transforma en uns esglaons de morter. Al final dels esglaons hi ha un muret de totxo formant una 'L', de 70 cm d'alçada. El broc es redueix a un tub collat amb ciment ràpid. | 08182-327 | Riera de Santa Magdalena | 41.7043000,1.8771000 | 406574 | 4617555 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||||
| 59662 | Tècnica d'escorçar els pins | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tecnica-descorcar-els-pins | XVIII-XX | Ofici perdut | Ofici boscà, perdut, que formava part de les tasques que realitzaven els homes per aprofitar tot allò que la natura els oferia. Consistia, un cop tallat un pi, en llevar l'escorça fins a trobar la teia. S'utilitzava com a biga per a la seva robustesa i sobretot perquè no es corca. També en podien treure els taulons per les portalades que han de resistir les inclemències del temps. Les estelles d'aquesta fusta s'aprofitaven per a la llar de foc i també per fer llum, perquè crema amb molta facilitat degut a la resina, tot i que fumejava molt. | 08182-264 | Rocafort | Els de Can Toscas ho feien com a ofici. | 41.7095000,1.9035600 | 408783 | 4618104 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Informació oral facilitada pel senyor Valentí de Ca n'Oristrell. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||
| 59664 | Ofici de pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofici-de-pastor-0 | XX-XXI | testimonial en el municipi. | Les pastures del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort són visitades per un ramat de més de quatre-centres ovelles i cabres. El seu propietari, Josep Serra, conegut com a Jan Pastor, que baixa des de Viladordis, ha volgut recuperar la raça ripollesa autòctona en perill d'extinció. Les cabres, les ven com a vianda. De la llet de les ovelles també en fa formatges però les ven com a vianda de qualitat. | 08182-266 | Pont de Vilomara | 41.7037200,1.8790000 | 406731 | 4617488 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59730 | Elaboració de vi de tina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/elaboracio-de-vi-de-tina | XXI | El celler Abadal, propietat de la família Roqueta, ha recuperat la tècnica d'elaboració del vi de tina, tan característic d'aquesta zona. Ho ha fet en una tina de pedra seca ubicada a les vinyes del mas Arbocet, que dona nom al vi que en surt. Es tracta d'un projecte experimental pioner, centrat en l'elaboració de vi a partir de varietats autòctones com el sumoll, la pansera, el punxó fort, el garnatxot, o el mandó, picapoll, cua de moltó, malvasia de Manresa entre d' altres. La vinya és amb ceps de més de 70 anys, seguint mètodes tradicionals. Per elaborar el vi de tina, el cupatge es fa a la vinya, collint les varietats blanques i negres al mateix moment i fermentant tot el raïm junt. Es verema en caixes i el cupatge majoritari de negre amb un percentatge de raïm blanc (pansera) es realitza a la mateixa vinya. Encubat i fermentat en tina de pedra seca. Encubat del raïm mixt entre la manera tradicional, aixafant el raïm sobre el brescat amb els peus i deixant caure el most, pells i rapa a la tina, i l'encubat actual, desrapant el raïm per tal de separar la totalitat de la rapa, eliminant un 70% de la rapa. La fermentació s'inicia sense cap additiu, essent els llevats propis del raïm els responsables de la mateixa. Fermentació sense control de temperatura. La temperatura del raïm a l'entrada no va superar els 16ºC i la fermentació no va sobrepassar els 25ºC. Es fa un control diari de densitats, temperatura i tast per valorar la seva evolució. Es realitzen dos descubats després de 17 i 26 dies de maceració. Tast: color vermell cirera amb reflexos blavosos brillants. El nas destaquen les notes fresques de fruita vermella licorosa (gerds, maduixeta de bosc) amb tocs de garrofa i anís i fons especiat. Sensació aromàtica marcada de notes balsàmiques (pi, romaní, fullaraca) que recorda el paisatge que l'envolta. En boca té una entrada golosa i una acidesa viva que manté en un perfil estructurat recte i que anirà perfilant-se amb el pas del temps. Marcada tipicitat. | 08182-332 | Ca l'Arbocet | Valentí Roqueta funda Abadal l'any 1983, en honor a les arrels i a la tradició vitivinícola de la família al Bages, que es remunta al segle XII, en concret a l'any 1199. El celler està ubicat a Santa Maria d'Horta d' Avinyó, al voltant de la masia familiar on s'han elaborat vins durant més de nou segles. En la seva aposta pel territori com a camí de diferenciació i identitat, Abadal treballa per afermar la tradició vitícola de la zona amb innovació i modernitat. Seguint una línia d'investigació clara, tant en el treball de recuperació de varietats autòctones del Bages - com per exemple picapoll i mandó -, com en la investigació de tècniques de vinificació ancestrals, amb l'objectiu de posar en valor referents històrics del Bages. El Bages és una zona tradicionalment vinícola que va arribar a tenir més de 30.000 ha. de vinya, però entre finals de segle XIX i el primer quart del segle XX la va perdre gairebé tota, degut a la fil·loxera i a l'arribada de la revolució industrial. L'any 2009 Abadal impulsa la línia de treball Paisatges 1883 -anomenat d'aquesta forma per ser l'any de màxim esplendor de la viticultura del Bages -, que s'inspira en el coneixement vitícola i l'herència varietal de la família Roqueta. I un dels projectes en que es concreta Paisatges 1883 és el Vi de Tina Mas Arbocet. El projecte del Vi de Tina neix l'any 2012, de la voluntat d'Abadal de recuperar una forma de vinificació antiga, per tal d'experimentar i veure com donar més identitat als vins actuals, aplicant-hi els coneixements obtinguts. Amb la recuperació del patrimoni de pedra seca del Bages, a l'hora aconseguint que els vins siguin més autèntics i més identificats amb el territori. Aquestes tines, joies de la viticultura i l'arquitectura ancestral, estan construïdes a partir de pedra seca i, úniques a Europa i al món, actualment al Bages hi ha més de 100 conjunts i es troben únicament en aquesta zona. A l'interior de la tina hi ha rajoles de ceràmica cuita, que entren en contacte directe amb el raïm al fermentar. Abadal recupera aquestes vinificacions per experimentar quines sensacions aporta al vi un material menys inert que el que es fa servir en l'actualitat. El raïm s'aboca a la tina i s'aixafa de forma suau amb els peus, fermentant-se dins la tina a la temperatura natural d'aquesta. | 41.7116200,1.9242500 | 410507 | 4618318 | 2012 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59730-foto-08182-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59730-foto-08182-332-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Miquel Palau és l'enòleg d'Abadal que té cura d'aquesta elaboració. L'any 2017 rep el Premi Honorífic al Futur, atorgat per la Guía de Vins de Catalunya 2018, que premia la trajectòria i la innovació. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59663 | Aquest és més fort que una teia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aquest-es-mes-fort-que-una-teia | XVIII-XX | Aquesta dita comú a Rocafort, prové de l'ofici bosca d'escorçador de pi. Es referia a la comparació d'un jove robust al d'una teia, que és la fusta que es troba al cor del pi, la més forta. | 08182-265 | Rocafort | 41.7095200,1.9034500 | 408774 | 4618106 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Informació oral facilitada pel senyor Valentí de Ca n'Oristrell. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59700 | Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mura-talamanca-i-rocafort-tres-pobles-de-mala-mort | PERNAU, Gabriel (2012). Rocafort de Bages. L'irresistible encant dels pobles de mala mort; a http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/ROCAFORT-BAGES_0_791920831.html http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/search?q=font+freda+del+flequer | XIX-XX | Dita popular d'origen desconegut que es transmet via oral de generació en generació. Aquests tres pobles veïns entre ells i, per tant, vinculats a un mateix devenir històric, comparteixen a més a més uns modus de producció o unes condicions geopolítiques que els predestinen a compartir una migrada evolució econòmica. Tenint en consideració les característiques històriques, aquesta dita, contraposada a la coneguda 'Reus, París i Londres' no podria ser anterior als estralls de la fil·loxera a la comarca. Amb el pas del temps i els canvis socio-econòmics, l'orgull de pertinença a una identitat concreta fa que la gent de Mura, Talamanca i Rocafort facin un gir a la dita i la reconverteixin en 'Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de la bona sort'. I és que pensen que avui dia són uns privilegiats de viure en un entorn semblant. | 08182-302 | Rocafort | Històricament, la població i l'activitat econòmica es concentraven a Rocafort, mentre que el Pont de Vilomara eren quatre cases al marge del camí que conduïa a Barcelona i a Manresa, i del pont medieval sobre el Llobregat. Fins que va arribar la industrialització i la fil·loxera va arruïnar el negoci de la vinya. Fruit d'aquesta doble coincidència, el Pont de Vilomara es va omplir de fàbriques tèxtils i de nouvinguts, mentre que Rocafort es despoblava de manera irremeiable en perdre la principal font d'ingressos i quedar lluny dels grans eixos de comunicació. Així, un municipi que antigament s'havia anomenat Rocafort o Rocafort de Bages va passar a dir-se Rocafort i Vilomara el 1917 i Pont de Vilomara i Rocafort des de fa trenta anys. L'equilibri de forces s'havia invertit. Avui Rocafort s'omple durant els mesos de bon temps de persones a la recerca d'una forma de viure tranquil·la. | 41.7164200,1.9356800 | 411465 | 4618839 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||||
| 59724 | Dites relacionades amb els llops de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dites-relacionades-amb-els-llops-de-rocafort | ESTRUCH i SUBIRANA, Maria (2004). Avui dia ja no es veu l'orella del llop. (Memòria històrica del llop a la comarca del Bages). Dins Revista Dovella, primavera - estiu, pàgs. 37 a 43 | XVIII-XX | Recull bibliogràfic | Els de Rocafort i els de Navarcles comparteixen una dita amb lleugeres variants. Els primers diuen: ' Talamanca el llop s'hi tanca, a Mura el llop hi pastura, a Rocafort el llop s'hi ha mort i al Pont l'hi fan el clot'; mentre que els segons responen: 'A Mura el llop hi pastura; a Granera, el llop hi té la pastera; a Talamanca el llop s'hi tanca i a Rocafort el llop s'hi mor'. | 08182-326 | El Pont de Vilomara i Rocafort | lsidre Casasaies, pagés del Pont de Vilomara nascut el 1865, explicava que un dia tornant de Sant Vicenç per la pujada del Marcet, li van sortir dos llops. Es va deslligar la faixa i l'anava arrossegant per terra, bo i movent-la com si fos una serp fins arribar a casa. | 41.7154600,1.9350000 | 411407 | 4618733 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El Pla del Llop és un topònim que cal situar dins La Roviralta. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59697 | Resclosa de Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-can-serra-de-lesglesia | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XX | Només es veuen els forats excavats a la roca | Restes de la resclosa de Can Serra de l'Església ubicades a la riera de Mura, en el seu pas per Rocafort. Es tracta de 20 forats excavats a la pedra, a banda i banda d'una fissura o escletxa d'uns dos metres de fondària, molt a prop de les restes d'una bauma obrada. Al costat dret de l'esquerda hi ha 5 forats i a l'altra 15. Tots tenen una estructura quadrada de 26 a 28 cm de costat per una profunditat de 30 cm. Al fons de cadascun d'aquests encaixos hi ha 9 forats (disposats en tres fileres de tres) simètrics, de 3,5 cm de diàmetre per 5 cm de fondària. | 08182-299 | Riera de Mura | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb troncs d'arbre, taulons de fusta, i pedra. El seu objectiu era el de retenir i augmentar el nivell d'aigua en aquest punt per ser conduïda a voluntat fins allà on convingués a través d'una canal. Això implicava un bon coneixement de l'orografia del terreny, i sobre tot del riu. Un cop localitzada la roca mare s'hi excavaven uns forats, de planta rodona o quadrada. Ens aquests encaixos s'hi col·locaven verticalment els taulons de fusta. Depenent de l'envergadura de la construcció, l'estructura es podia reforçar amb una segona filera intercalada o bé amb uns tornapuntes de fusta. Segons explica el senyor Valentí Baylina si només es veuen aquests forats és perquè abans la riera era més estreta. La resclosa va ser construïda pels seus avantpassats per portar aigua a través d'una canal parcialment excavada al terra i a la roca (de la qual encara en queden restes visibles) fins als horts que estaven al costat de la casa. Malauradament la riuada de l'any 1962, no només se la va emportar sinó que modificà la llera de la riera, eixamplant-la en aquest indret, tal i com es coneix avui dia. | 41.7094300,1.9397500 | 411794 | 4618058 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Un cop passat el grup de 15, al davant mateix hi ha les restes d'un muret i un tinell obrat que estaven construïts aprofitant la bauma formada per la caiguda de varis rocs de grans dimensions al llit de la riera. A mà esquerra per sobre d'aquests blocs, hi ha les restes, força ben conservades, d'un forn de calç de la mateixa propietat . | 98|119|94 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59698 | Pont Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-vell-4 | <p>DAURA, A.; GALOBART, J.; PIÑERO, J. L'arqueologia al Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, 1995.(Monogràfics; 15). GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. GUITART, J. 'Els gravats del Pont Vell'. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. 169. MAS CASAS, J.M. Ensayos históricos sobre Manresa. Manresa, 1882. 1836-1882. SARRET ARBÓS, J. Història de Manresa. Manresa, 1910. SITJES, X. Els ponts medievals del Bages. Manresa: Centre Excursionista de la Comarca del Bages, 1988. (Monografies de Temes Locals i Comarcals; 6). SOLER MARCH, A. 'Els ponts medievals de Manresa'. Civtat. 17.</p> | XIII-XIV | Entre 1989 i 1991 s'efectuen treballs de restauració per part de la Diputació de Barcelona a instàncies de l'Ajuntament de Pont de Vilomara i Rocafort. La remodelació s'inaugura el 4 d'abril de 1992. | <p>El pont sobre el Llobregat s'emplaça en una zona de roca erosionada pel riu, al seu pas pel poble del nucli del Pont de Vilomara i Rocafort i el Raval de Manresa. Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts 'd'esquena d'ase'. Està estructurat en nou arcades de mamposteria d'obertura desigual, l'amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s'acosten al centre. Tots els arcs són de mig punt a excepció del quart que és apuntat. La directriu del pont forma un angle suau de 9º. Mesura 129 metres de llargada . Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l'altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades. En la part alta d'un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l'aigua. Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació. El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca. L'escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilamora i Rocafort.</p> | 08182-300 | Pont de Vilomara | <p>Construït cap a la fi del segle XIII, fou reconstruït entre 1617 i 1624 i modificat l'any 1843. El primer document que referencia un pont en el lloc de Vilomara és de l'any 1012. Altres documents posteriors que parlen d'un pont en aquest lloc daten del segle XIII. Segons una nota manuscrita de l'arxiver Joaquim Sarret Arbós (1931), els ponts de Rajadell, Vilomara, Cabrianes i Castellbell i El Vilar es construeixen a cost del Comú de la ciutat de Manresa. El 7 de març de 1383 el Consell de Manresa nomena una comissió per administrar la construcció del de Rajadell. En el mateix text, s'indica que seguidament es comença la construcció del Pont de Vilomara. Però aquestes notes situen el pont en una data molt més tardana que altres informacions trobades. Com la promesa, l'any 1314, de Guillem d'Artés, ciutadà de Manresa, a la Universitat i als seus prohoms de reparació del pont de Vilomara. O l'altra de 1330, quan Pere de Sitjar, senyor del castell de Rocafort, concedeix a Guillem Marquet de Matadars, dos molins que tenia prop del pont de Vilomara. Els anys 1617 i 1621 va patir dues crescudes del riu que li van ocasionar forces desperfectes i que el Consell de Manresa va fer reparar. Es coneix el nom del mestres de cases que hi va intervenir, Pere Bòria. En el segle XIX, amb la instal·lació d'una fàbrica tèxtil, es va veure afectat per la construcció d'un canal industrial per sota de la primera arcada del marge esquerre. L'increment del trànsit rodat, la portada d'aigua corrent al Raval de Manresa i les riuades de l'any 1971, són els principals esdeveniments del segle XX. L'any 1973 amb la inauguració del nou pont, facilita que el vell es converteixi en una via veïnal i en permet la seva conservació.</p> | 41.7008600,1.8693600 | 405925 | 4617181 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-3.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | BCIN | National Monument Record | Civil | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Amb la restauració es van posar al descobert uns cinc metres més de pont que estaven colgats. | 93|85 | 49 | 1.5 | 1768 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||
| 59702 | Resclosa i canal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-canal | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. | XIX | Resclosa i canal de desviació d'aigües del riu Llobregat al seu pas pel Pont de Vilomara i Rocafort que transformaven la força de l'aigua en energia hidràulica. Aquest dos elements estan fonamentats en la construcció d'una fàbrica tèxtil. La resclosa és un gran mur de pedra que va d'un costat a l'altre del riu Llobregat, amb un bagant de descàrrega al lateral esquerre. Quan s'obren les comportes, l'aigua baixa en direcció al canal amb la força suficient per fer moure la turbina. El canal està construït al vessant esquerre del riu, on també hi ha la caseta de la comporta. L'aigua baixa canalitzada a l'aire lliure, tot i que segons esmenta Ballbé, cadascun dels propietaris tenia l'obligació de cobrir la seva part sense perjudicar el pas de les aigües. L'obra està feta amb carreus de pedra segellats a la roca i arrebossats de formigó. | 08182-304 | Riu Llobregat | La resclosa i el canal es construeixen amb motiu de la instal·lació de la primera fàbrica de teixits al Pont de Vilomara i Rocafort, l'any 1841. El lloc es coneix com el Pla de Roques de Santa Magdalena, que pertanyien a l'Heretat del Pont. Joan Bautista Vilaseca fa un establiment a favor d'Antoni Jover i Sans i Marià Regordosa i Casas per a construir la presa i el canal. L'any 1842 l'Ajuntament de Manresa concedeix el permís, que haurà de passar per sota el primer arc del pont. Les obres s'inicien el 22 de gener de 1843 i finalitzen l'any 1846. Un plet del senyor Vilaseca, propietari dels terrenys, finalitzarà amb la divisió de la futura fàbrica en dues parts i la repartició a parts iguals de l'aigua, el canal i el carcabà. La compra de la bomba de la turbina també anà a càrrec dels dos propietaris. | 41.7058700,1.8704400 | 406022 | 4617737 | 1841 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59702-foto-08182-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59702-foto-08182-304-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59722 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-14 | FERRANDO i ROIG, Antonio (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç de Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 15. RIERA, Antoni (2003). La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa en la Baja Edad Media, dins de Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 23/24. Publicacions de la Universitat de Barcelona. | XI-XX | Alguns trams estan asfaltats i d'altres s'han perdut. | El Camí Ral era la via de comunicació que comunicava Barcelona i Manresa i que travessava pel terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort. De Barcelona a Manresa el recorregut del Camí Ral era el següent: un cop fora de la ciutat, passant pels barris del Clot i de Sant Andreu, el camí anava fins el coll de Montcada, cap al Vallès, travessant Ripollet i Barberà en direcció Sabadell. Un cop a la ciutat es circulava per l'actual Passeig de Manresa en direcció nord-oest i deixant Sant Julià d'Altura, s'arribava a la Creu de Bessanta, on hi havia una bifurcació. D'aquí sortia un brancal o ramal cap a l'esquerra que menava a Terrassa. El de la dreta anava a Castellar del Vallès i Caldes de Montbui. La principal conduïa fins a Matadepera, que remuntant la riera de les Arenes arribava fins a l'Hostal de la Barata. A partir d'aquí calia travessar la Serra de l'Obac. Un cop passats els colls Estret i Daví, la ruta es feia més suau. Passats els colls de la Morella i de Gipó, s'arribava a l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta que passant per la Casanova de Sant Jaume arribava fins al Pont de Vilomara, on creuant el riu Llobregat pel pont antic es passava pel pla de Cal Gravat, Sant Bartomeu i Santa Clara entrant a Manresa. Ferrando (1988), descriu un tram del Camí Ral en el seu pas pel Pont de Vilomara procedent de l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta: 'el camí ral voreja el gran casal per la dreta fins arribar a l'era, des d'on continua entre ruïnes i marges de pedra. La ruta remunta i volta per l'esquerra un esperó rocós que s'alça davant la casa fins arribar a un collet. En aquest punt l'autèntic camí ral continuava pel ramal de l'esquerra, que al cap de poc es perd. Cal passar a l'altra banda de l'abrupte collet, on trobarem un corriol conegut pel nom de la Drecera fosca, el qual es pot seguir per la dessolada vessant de la riera de Sant Jaume fins a retrobar el camí ral en una esplanada on conflueixen diversos camins. Pel de la dreta, que ateny novament la carena (NW). Aquí el camí ral surt del terme de Sant Vicenç de Castellet i s'endinsa breument pel de Mura, per passar al cap de poc al terme del Pont de Vilomara. Es passa de llarg un trencall a mà dreta, i aviat vindrà un segon que s'haurà de seguir tot deixant l'ample camí carreter a mà esquerra. A partir d'aquest punt el camí esdevé un xic confús en alguns trams, i cal parar molta atenció per a no perdre'l. Es voregen uns llargs marges empedrats, i per la carena s'assoleix un collet, on el camí es bifurca. Es deixa el ramal de l'esquerra, que puja a un dipòsit d'aigua i se segueix pel de la dreta que davalla el Serrat dels Trons avall fins arribar al nucli urbà del Pont de Vilomara per on s'haurà de travessar el pont antic'. El pont antic forma part del traçat del Camí Ral que travessava el riu Llobregat i pujava cap el Coll de Coscolla, passant per l'hostal de Sant Jaume De Vallhonesta. Aquest camí ja està documentat l'any 1007 en el seu pas pel coll de Gam o coll de Daví. També s'ha documentat un ramal que des de dins el nucli de Rocafort, concretament el carrer de les roques, pujaria en direcció al Bofí i passaria pel costat mateix de la masia de les Grauetes. | 08182-324 | El Pont de Vilomara i Rocafort | La comarca del Bages destaca per dues característiques rellevants, en primer lloc hi travessa el riu Llobregat i els seus afluents; en segon lloc, és un pol important de comunicacions entre el Barcelona i el Pirineu i les planes cerealistes de Lleida, la Segarra i la part oriental de Catalunya. Les vies de comunicació van continuar essent les mateixes fins ben entrat el segle XIX. Totes elles passaven per Manresa, i d'aquí partien cap a Barcelona, o Terrassa, passant pel Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. A finals del segle XVIII el tram del Coll de Daví es trobava en molt mal estat, la qual cosa motivà que s'intentés arranjar projectant millores en el traçat. Però al voltant dels anys 1804 les obres es varen abandonar degut a que es construeix un nou camí que unirà Manresa amb la carretera de Barcelona a Madrid per Can Maçana. La ruta, patirà les guerres napoleòniques i no es podrà acabar fins entrat l'any 1835. Tanmateix va ser emprat durant encara uns quants anys per al transport a bast del cotó des del port de la Ciutat Comtal fins a les indústries tèxtils de pobles com Sant Vicenç de Castellet o Castellgalí. Amb la inauguració el 3 de juliol de 1850 de la línia fèrria entre Terrassa i Manresa, el Camí Ral s'anirà abandonant quedant relegat a un camí ramader. Alguns dels personatges famosos que varen freqüentar el Camí Ral, en Perot Rocaguinarda, en Trucafort, conegut també com a Gabriel Torrent de la Goula, en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, i en Capablanca. | 41.7008900,1.8697400 | 405957 | 4617184 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | En realitat no existeix un sol camí Ral i les notícies de vegades es contradiuen. A més a més se sobreposen altres camins que la gent ha anat assimilant al camí Ral. | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59713 | Mare de Déu de Matadars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-matadars | http://museunacional.cat/ca/colleccio/mare-de-deu-de-matadars/anonim/004392-000 | XII | Imatge sedent de la Mare de Déu amb el nen Jesús assegut als seus genolls. Es tracta d'una talla de fusta amb restes de policromia de la segona meitat del segle XII. La composició respon al tipus de Sedes Sapientiae, en una composició totalment frontal. El Nen conserva part de la corona, que en el cas de la figura de la mare, ha desaparegut. De la policromia que es conserva, destaquen les formes arquitectòniques dels laterals del tron i les quatre bandes vermelles verticals sobre fons groc del dors, de sentit heràldic. Les seves dimensions són 60,5 x 32 x 27, 5 | 08182-315 | Capella de Santa Maria de Matadars | Procedeix de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet. | 41.6928700,1.8731300 | 406227 | 4616290 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-3.jpg | Física | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Provinent de la col·lecció Plandiura, l'any 1932. Ubicada a la sala 10 del MNAC, Núm. del catàleg: 004392-000 | 92|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59717 | Sepulcre de Pere de Sitjar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sepulcre-de-pere-de-sitjar | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ESPAÑOL BERTRÁN, Francesca. 'El escultor trecentista Berenguer Ferrer un eslabón más en la penetración del arte francés en Cataluña'. Anuario del Departamento de Historia y Teoría del Arte, Universidad Autónoma de Madrid. ISSN 1130-5517, Nº 2, 1990 , págs. 75-96. [en línia] <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=152751&orden=282708&info=link> PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIV | Seria convenient restituir-lo en l'emplaçament original i musealitzar-lo. | Sarcòfag esculpit per Berenguer Ferrer l'any 1355 per allotjar les despulles de Pere de Sitjar. Posteriorment s'hi van posar també les de la seva dona, Guillema, i les dues filles. Es tracta d'un ossari en forma d'arqueta amb estàtua jacent del personatge a la tapa. Les dues mènsules que el sostenen, originalment estaven ubicades a la part alta de la fornícula i el sarcòfag es recolzava directament sobre el mur. Una d'elles és la que ens indica el propietari del sarcòfag, amb una inscripció que diu així: 'Aquest monument es del honrat en Pere de Sitjar, Senyor de Rocafort, a qui per Deu Amen dit Pater Noster'. L'ossari consta del sarcòfag amb la corresponent tapa, presidida per la imatge del difunt en alt relleu, amb les dues mènsules. L'escena en relleu que es desenvolupa en la part frontal és molt comuna en contextos funeraris, sobretot a Itàlia. Es tracta de la presentació de la familia Sitjar davant la Mare de Déu. A l'extrem dret es pot identificar a Sant Vicenç, ja que era el patró de la família i el titular de la capella del castell. Vesteix una dalmàtica i sosté un llibre amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta presenta la família davant Santa Maria. Els quatre personatges, Pere, Guillema i les dues filles, estan agenollats i amb les mans en actitud de pregària. Guillema està representada com a vídua. Les filles porten brial amb mantell superior amb ornaments florals al cap. Les dones llueixen paternòsters al coll. Pere de Sitjar vesteix de militar. Els laterals del sarcòfag no estan decorats perquè no eren vistos en la seva posició original. Francesca Español (1990) destaca la semblança entre la figura de Pere Sitjar del fronatl i la de la tapa. En aquesta darrera, està representat inclinat cap a la dreta, possiblement per fer-lo més visible. Reposa el cap damunt un coixí i els peus damunt el llom d'un gos. La reproducció de l'arnès militar és molt completa i pròpia del segle XIV. De la corretja pengen una espasa i una daga. En el pom i la creu de l'espasa i a la creu de la daga ha gravat les inscripcions següents: AVE GRATIA. SALVE R(EGIATA), BENEDICTUS. Les mènsules adopten la forma d'éssers fantàstics, amb trets zoomorfes i antropomorfes, però amb els caps grotescos. | 08182-319 | Església de Santa Maria de Rocafort | Pere de Sitjar era el senyor de Rocafort i mor l'any 1348, deixant la seva dona, Guillema, vídua i amb dues filles. Existeixen dos documents que parlen d'aquest sarcòfag, que ens permeten saber-ne l'autor, el preu i la data. Un és del 16 d'agost de 1354 i l'altre del 23 de desembre de 1355. Berenguer Ferrer, de Manresa, cobra 100 lliures per la feina i triga un any en enllestir l'encàrrec. Per un document datat el 18 de juliol de 1356 sabem que sis mesos després de conclòs el sarcòfag es procedeix al trasllat de les restes de Pere de Sitjar a l'església. Les restes de la dona i de les filles els dipositaren els monjos de Sant Benet de Bages, hereus del castell de Rocafort. El sarcòfag es va salvar de la destrucció durant la Guerra Civil espanyola gràcies a Lluís Rubiralta, delegat per al salvament del patrimoni artístic, i a un grup de voluntaris que el traslladaren a la santa Cova de Manresa, emparant-se amb la normativa de la Generalitat de Catalunya. | 41.7170500,1.9362900 | 411516 | 4618908 | 1355 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Berenguer Ferrer | Actualment es conserva a l'interior de l'església, però desplaçat del seu lloc original, que és una fornícula coronada per una arcada gòtica, situada en el mateix mur nord. | 93|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||
| 59723 | Retaule de Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-joan-baptista-santa-eulalia-i-sant-sebastia | BORONAT i TRILL, Maria Josep (1999). La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Junta de Museus de Catalunya i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, pàg. 670 | XV | Retaule dedicat a Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià, compost per tres taules grans on es presenten els tres sants, taula cimal amb l'escena del Calvari i bancal o predel·la, on es representen tres escenes de martiri de cada un dels sants titulars. Pintada al tremp sobre fusta. Les seves dimensions son 448 x 299 cm i la cronologia de la segona meitat del segle XV. | 08182-325 | Capella de Santa Maria de Matadars | Procedeix de l'església de Santa Maria del Marquet o Matadars. | 41.6928700,1.8729700 | 406214 | 4616290 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Adquirit l'any 1918 als germans Carles i Sebastià Junyer, conjuntament amb d'altres peces. Ubicat a les sales de reserva del MNAC, Núm. inventari 15814. | 93|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59740 | Molí de l'antic celler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lantic-celler | http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1450/casal-de-la-infancia.htm | XX | Molí d'oli o trull mecànic format per la premsa, el dislacerador mecànic i els dipòsits. Es conserven i s'exposen els cofins i la mola. La premsa és de la casa E. Cebelli de Reus i el dislacerador de la casa Salvatella. | 08182-342 | Carrer de Santa Magdalena, 4 | Es tracta de l'antic celler de la cooperativa Salellas, adequat per l'Ajuntament com a casal municipal de la infància. Es va inaugurar el 19 de març de 2011 amb l'ajut econòmic de la Diputació de Barcelona. | 41.7003300,1.8709500 | 406057 | 4617121 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59740-foto-08182-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59740-foto-08182-342-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els tallers Salvatella van ser uns tallers metal·lúrgics de fundició i construcció de maquinària situats vora el parc municipal de Tortosa. També conserven maquinària Salvatella, el Celler Cooperatiu de Gandesa i el Sindicat Agrícola d'Ulldecona. | 98 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59682 | Goig de la Mare de Déu de Montserrat de la Capella del Marquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-de-la-mare-de-deu-de-montserrat-de-la-capella-del-marquet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic; i que diuen així: Déu-nos vida i claredat / sol d'amor, que'ns il·lumina: DEL MARQUET, SANTA REGINA /MADONA DE MONTSERRAT. / Quants anys fa, Mare de Déu, que la vostra Imatge bella / des d'aquesta humil capella / nostres cors tan fort atreu? / Flor del cel, que el Llobregat / ve a regar-la amb sa joguina.... etc/ Admirada de tothom / és per Vós oh Verge Pura / la bonica arquitectura / del Palau que us dóna el nom. / Perderia majestat / sense vostra faç divina... etc. / Com el pont que sobre el riu / uneix les dues riberes, / vostre amor no té fronteres / i a tots per igual somriu . / Amb un gest de pietat / Vostre front sempre s'inclina... etc. / Escoltant perennement / les remors del riu que us canta / compreneu més la complanta / d'aquest nostre prec fervent / que'ns surt del cor llatzerat / a Vós Rosa sense espina... etc. / Amb l'amor del nostre pit / entron vostre, flama viva, / la capella primitiva / de bell nou hem embellit. / Un ex-vot de germandat / sigui el blanc de la calcina... etc. Lletra i música de Mn. Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugenia del Congost. V/. Ora pro nobis Sancta Dei Genitrix. R/. Ut digni efficiamur promissionibus Christi. Oremus: Concéde, misericors Déus, fragilitati nostrae praesidium, ut qui Sanctae Dei Genitricis memoriam agimus intercessionis ejus auxilio a nostris inquitátibus resurgamus. Per eumden Christum Dominum Nostrum, R/. Amen. L'Ilm. Sr. Bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, ha concedit als presents GOIGS, 100 dies d'indulgència. Amb llicència eclesiàstica. | 08182-284 | Pont de Vilomara | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6928800,1.8729700 | 406214 | 4616292 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Mn Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugènia del Congost | El goig forma part de la col·lecció de Goigs 'Santa Eulàlia' amb el núm. 17. Al verso del goig hi ha un recull històric de la capella fet per Joan Font i Rius (1957), on dona els diferents noms que ha rebut en llarg del temps (Santa Maria de Mata d'Arcs, Matadars, Matadés i Marquet per la masia que té al costat); de la seva estructura original i de dues peces importants, el retaule gòtic (venut pel propietar idel mas Marquet a uns antiquaris de Barcelona, que el baixaren en un tren de mercaderies, el capvespre del 19 d'agost de 1912 i que es trobaria al Museu d'Art de Catalunya). i la talla d'una imatge de la Mare de Déu, venerada com a la Mare de Déu de Montserrat (actualment al Museu d'Art de Catalunya).Joan Font explica que durant una de les guerres del segle XIX, la imatge original de la Mare de Déu de Montserrat, procedent del Monestir va ser amagada a l'interior de la capella i que potser l'advocació a la Mare de Déu de Montserrat quedés vinculada a la imatge titular. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59683 | Goig en alabansa del gloriós príncep dels apòstols Sant Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-en-alabansa-del-glorios-princep-dels-apostols-sant-pere | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig que es canten en alabança a Sant Pere, que se venera a la capella de Sant Pere d'Oristrell; i que diuen així: Pues del Cel sou destinat / en la Iglesia per Pastor: / Siau nostre intercessor / Sant Pere Apostol sagrat. / Los Reis y Barca deixareu, / quant vos cridà lo Senyor, / y tot terreno tresor / ab lo affecte renunciareu: / noble acció, que'os ha alcansat, / ser dels homens Pescador, etc. / Jesu-Christ per tres vegades, / ostre amor volgué provar, / y en vostre cor vá encontrar, / de amor prendas elevades: / Per això de son Ramát, / vos constitueix Pastor, etc. / Quant gloriós lo Redemptor, / en lo Thabor se mostra, / allí s' volia quedà, / contemplant-lo, vostre amor: / Mes, vos tenia guardat / to un Cel vostre Señor, etc. / Quant en la Cena volgué / vostres peus Jesús rentar, / molt vos vareu admirar, / y ‘ os escusareu també. / Vencé á vostra humilitat / la voluntat del Señor, / En Gethsemani monstrareu / á vostre mestre lo amor, / quant dels Jueus al furor, / valerós vos oposareu: / Malco ha ben experimentat / de vostre zel lo valor etc. / Es veritat que negareu / tres vegades al Senyor; / però mil ab amarch plor / penitent lo confessareu: / Lo cant del Gall ha estat / per Vos viu despertador, etc. / En vostres mans lo Senyor / ha posat las Claus del Cel, / fentvos com á Amich molt fiel, / de gracias dispensador: / De vstra grant potestat / Jesu-Christ bix faidor, etc. / Al revés del Redemptor / foreu vos crucificat, / habentlo humil demanat per fugir tant gran favor: / Pero lo honor escusat, / vos porta major honor, etc. / Aquesta família, y Casa, / vos honora per Patró, / y baix vostra protecció, / segura, y feliç descansa. / Com á Pare us ha invocat, / y ‘ os invoca en tot amor, etc. / Quant lo Senyor indignat / vol castigá al Pecador: / Siau nostre intercessor / Sant Pere Apostol Sagrat, etc. v.) tu es Petrus / r.) Et super hanc petram, aedificabo Ecclesiam meam. Oremus. / Deus qui Beato Petro Apóstolo tuo, collatis clávibus Regni caelestis, ligandi, atque solvendi Pontificium tradisti: concedí ut intercesionis ejus auxilio, á pecatorum nostrorum nexibus liberemur. Qui vivis, et regnes in secula seculorum. Amen. / Manresa: Impr. De Joseph Abadal. Any 1879 | 08182-285 | Sant Pere d'Oristrell | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7091500,1.9061100 | 408995 | 4618062 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | El goig va ser imprès a la impremta de Joseph Abadal de Manresa, l'any 1879. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59684 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 totes dues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena de 1960 diuen així: Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena/ oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara/. La Betania, villa amena / amb vostres Llatze i Maria, / sou bressols i companyia / on vostre infància es destrena. / Per les dolçors de l'escena / que a vostra infantes amara, / oho Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En el cim de una carena / munta el castell de Magdala: / el dimoni, us hi endogala / amb vicis de tota mena. / Pel remordiment i pena / que a vostra ànima aclapara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Fins avui foreu sirena / que als pecadors captivava: de avui més, la dona brava / que romp del crim la cadena. / Per la llum del Cel que us mena / a penitencia tan rara, / oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara. / Comenceu la vostra esmena / ungent de Jesús els peus: /si us murmuren moltes veus / Déu vos don remissió lena. / Per lo perfum de la Cena / que al mon tot dilecta encara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Si fou gran la vostra pena / i penitencies grans, / que ho diguin vostres germans / de Betania, villa amena. / Per los plors, que vostra trena / rossa com l'or eixugada, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / La faç de Jesús morena / teniu per hoste a vegades / que en ses converses sagrades / amb amor us anomena. / Per la llum que us enllumina / veient a Déu cara a cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En la mes tràgica escena / la mort de Déu al Calvari, / si els Apòstols van faltar-hi, / no pas Vos, de valor plena. / Per les llàgrimes de pena / que llisquen per vostra cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Hortelá de faç morena / digam si'l amor m'ha pres : / era al sepulcre i no hi es. / - No em coneixes Magdalena? / Per la sorpresa sens mena / amb que Déu se us mostra ara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Allà en la volta serena / de les delícies del cel: / hi brilleu com gai estel / de gracia i de gloria plena. / Per lo poder que us omplena / la vista de Déu lo Pare, / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Eix Poble que us anomena / advocada i compatrona / les vostres glories pregona / amb cor devot i veu plena. / Tan en la ditxa serena / com en la mort que aclapara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Elegit eam Deus et praelegit eam in tabernaculo sub facit eam. / Oremus / Beatae Mariae Magdalena, quaesumus domine, suffragiis adjuvemur; cujus precibus exoratus, quatriduanum fratrem. Lagarum vivum ab inferis resuscitasti; Qui vivis et regnes etc. Etc. / Amb llicencia. / Manresa .- Imprenta i Llibreria de Josep Roca.- Any 1930 | 08182-286 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||
| 59703 | Ballet de Déu de Rocafort o de la morratxa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ballet-de-deu-de-rocafort-o-de-la-morratxa | OLIVERAS FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i institucions. Impremta Copi-gràfic Manresa. | XIX-XX | No es balla per manca de gent. | Ball dansat per homes i dones en sortir de l'Ofici de la Festa Major de Maig, diada dedicada a Sant Felip i Sant Jaume. La música i la coreografia era semblant a la de Berga, amb algunes particularitats. La distribució musical originària era feta a partir de tirades de sis en sis compassos, però posteriorment es van modificar perquè les tirades fossin de vuit compassos. Els administradors del ball eren dos homes, seguit d'un nombre variable de noies. A l'inici del ball els dos administradors formaven dues fileres seguits per les noies. Els dansaires caminaven amb el braç enlaire, aguantant la morratxa. Avançaven d'esquena, donant la cara a les noies que els seguien amb moviments rítmics. Els balladors es lluïen fent filigranes, i escampant l'aigua beneïda de les morratxes. Les dansaires les corresponien ballant al seu voltant. Els punts bàsics de la dansa són el punt de dansa o punt de ball pla i el punt de perdiu o relliscat amb una corranda de contrapunt final. | 08182-305 | Rocafort | El ball es va perdre durant molts anys, tal vegada per la manca de jovent al poble, però a l'any 1979 es va tornar a revifar la tradició que durà uns quants anys. Es ballava pel dia 1 de maig, a la Plaça Gran. Però va tornar a desaparèixer i d'ençà ja no hi ha hagut cap més iniciativa. De vegades havia vingut l'Esbart Dansaires Manresans del Casal Cultural. | 41.7164100,1.9356600 | 411463 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En una època no concretada del segle XX les noies van deixar d'utilitzar el vestit tradicional. | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59719 | Ball de cascavells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-cascavells-2 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIX-XX | Des de Rocafort s'està intentant recuperar aquesta dansa, però hi falten participants. | La dansa de cascavells consisteix en una rotllana de parelles, que van els uns darrere els altres i el noi davant la noia. La dansa es divideix en quatre parts corresponents a les quatre melodies diferents. La primera, es va caminant cap a la dreta amb el punt de cascavells (picar amb el peu esquerra al terra per aixecar la cama dreta i movent el turmell; i en abaixar la cama, donem un impuls per aixecar la cama contrària). Quan la melodia es repeteix, els dansaires fan mitja volta cap a l'interior del cercle i continuen caminant en sentit contrari. Les noies acaben encarades amb els nois i es donen les mans. La segona part, amb les mans agafades a l'alçada del cap les parelles salten al compàs. Un cop el peu dret, un cop el peu esquerre. Es deixen anar i fent un salt, els nois fan mitja volta quedant en la posició inicial. A la tercera part els dansaires voltent al galop cap a la dreta i agafant-se de les mans, ho fan en sentit contrari. Finalment es col·loquen en grups de quatre i amb les mans dretes al centre, van voltant sense parar. Es deixen anar i fan el mateix amb la mà esquerra. Finalment la dansa s'acaba amb tots els dansaires agafats formant una gran rotllana i saludant al mateix temps. | 08182-321 | Plaça Catalunya | Aquest ball es feia per la Pasqua Florida, amb el cant de Caramelles. Era i és un ball molt estès arreu del Principat, emprant coreografies i melodies ben diferents. El ball de cascavells no només acompanyava a les caramelles, sinó que es podia ballar en altres ocasions com per allunyar els mals esperits de les llars, per anar a fer els esquellots als vidus que es casaven en segones núpcies i per rebre i acomiadar visitants. Inicialment només la ballaven els homes. Duien uns camals amb cascavells. Posteriorment, en afegir-se les dones, podien portar cascavells a les faldilles. | 41.7164100,1.9356100 | 411459 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'any 2015, amb motiu dels actes de la Festa Major, a Rocafort, el 19 d'abril es va fer un taller de ball de bastons i cascavells per la Colla Bastonera de Súria. | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59727 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 ambdues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena diuen així: 'Goig de la Gloriosa y Benaventurada Santa Maria Magdalena, que se venera en la capella del Pont de Vilumara del Terme de Rocafort' de 1873: Puig que fóreu perdonada / absolta á culpa y pena, / siau la nostra advocada / gloriosa Magdalena. / Lo vostre nom es María / que vol dir illuminada / perquè foreu perdonada / de Jesus que es vostra guia: / y de totes pars armada / contra el mal de culpa y pena, etc. / De Syro y Eucaria nobles / Magdalena, vos nasquéreu, / dos germans en aquell poble / Marta y Lásaro tinguéreu: / del castell sou nomenada / de Magdaló Magdalena, etc. / Predicant nostre Senyor / al poble de la Judea, / reprenent al pecador / del pecat que tan afea: / per ell sou illuminada / perdonant-vos culpa y pena, etc. / Sent rica y agraciada, / noble y alegre de cor / molt prest foreu enllasada / en los llassos del amor, / y quedáreu prest nafrada / com ánima que va en pena, etc. / Despres de esser convertida / per Jesus nostre Senyor, /fereu santíssima vida / servint á Deu ab gran fervor, / per los Angels exaltada / cantant cansons á veu plena, etc. / Gran penintencia fereu / per lo espany de trenta anys, / prop Marsella vos visquéreu / per Jesus patin afanys: / del amor divinal plena / en lo Cel foreu portada, etc. / De gloria sou coronada / exempta de tota pena, / siau la nsotra advocada / gloriosa Magdalena. v. Diffusa est gratia in labius tuis. / r. Propterea benedixit te Deus in aeternum. Oremus. / Beatea Mariae Magdalenae, quasesumus Domine sufragiis adjuvemur: cujus precibus exortatus, quatriduanum fratrem Lozarum vivum ab infer is resuscitasti, qui vivis etc. / Manresa: Impremta de Roca, carrer de S. Miquel, núm. 15. - 1873 | 08182-329 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||
| 59705 | Festa Major de la Mare de Déu de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-mare-de-deu-de-rocafort | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. : http://www.elpont.cat/pl3/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/festes-fires-i-tradicions/id27/festes-a-rocafort-de-bages.htm | XIX-XX | Festivitat vigent | Rocafort celebra la seva Festa Major d'estiu en honor a la seva patrona, Santa Maria, el dia 15 d'agost i durant la setmana prèvia i posterior a la festa. Conserva els elements formals celebrant el Pregó i el tradicional Ofici Solemne, amb el cant dels goigs dedicats a la Mare de Déu i l'acompanyament de la coral del Pont de Vilomara. Però també manté aspectes que li donen un valor afegit, com exposicions o el taller de cuina i de sardanes. El gruix de les activitats està relacionat amb la festa i la música, balls, concerts, festa infantil (un ruixat d'escuma, teatre, jocs de futbolí i xocolatada) i cercavila amb els gegants i caps grossos. La festa finalitza amb un ball popular i un sopar a la fresca. | 08182-307 | Rocafort | Antigament (es desconeixen les dates), la Festa Major s'iniciava amb l'Ofici Solemne a l'església de la Mare de Déu de Rocafort o Santa Maria de Rocafort. La celebració era musicada i cantada i es cantaven els goigs. En sortir, les autoritats seguides de tota la gent del poble anaven fins l'Ajuntament. Allí, un grup de joves del poble dansava 'La Morratxa' (anomenat també ballet de Déu de Rocafort). Acabat el ball hi havia concert. Després tothom anava a casa on els comensals es reunien al voltant de la taula especialment dreçada amb motiu del dia festiu. | 41.7153900,1.9350000 | 411407 | 4618725 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Rocafort té dues festes majors igual d'importants les dues; una per la festa patronímica de Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 3 de maig i la del 15 d'agost, en honor a la Mare de Déu de Rocafort. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59706 | Festa Major de l'1 de maig de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-l1-de-maig-de-rocafort | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. http://www.rocafort.cat/ | XIX-XX | Festivitat vigent | Rocafort celebra la seva Festa Major d'estiu en honor als seus patrons Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 1 de maig. Conserva els elements formals celebrant el tradicional Ofici Solemne i la benedicció del terme des del padró. A més a més hi ha una sèrie d'actes festius destinats a tot tipus de públic i que varia en funció de les realitats de cada any però que mantenen una mateixa estructura basada en la música, l'esport, la gastronomia, la cultura i la tradició. Destaca el lliurament anual de Premis de Poesia 'Josefina Oliveras' , molt arrelat als rocarfortins i rocafortines i la trobada de Caramelles, tradició recuperada l'any 2014 i el ball de bastons. | 08182-308 | Rocafort | Antigament (es desconeixen les dates), la Festa Major s'iniciava amb l'Ofici Solemne a l'església de la Mare de Déu de Rocafort o Santa Maria de Rocafort. La celebració era musicada i cantada i es cantaven els goigs. En sortir, les autoritats seguides de tota la gent del poble anaven fins l'Ajuntament. Allí, un grup de joves del poble dansava 'La Morratxa' (anomenat també ballet de Déu de Rocafort). Acabat el ball hi havia concert. Després tothom anava a casa on els comensals es reunien al voltant de la taula especialment dreçada amb motiu del dia festiu. | 41.7168900,1.9364200 | 411527 | 4618890 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59706-foto-08182-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59706-foto-08182-308-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Rocafort té dues festes majors igual d'importants; una per la festa patronímica de Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 1 de maig i la del 15 d'agost, en honor a la Mare de Déu de Rocafort. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59707 | Festa Major al Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-al-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. | XIX-XX | Festivitat vigent | El Pont de Vilomara celebra la seva Festa Major en honor a Santa Magdalena, patrona del poble, i ho fa el cap de setmana més proper a la festivitat de la santa (22 de juliol). Conserva els elements formals amb la salutació d'inici de la Festa a càrrec de l'hereu, la pubilla i la dama d'honor del municipi i es celebra el tradicional Ofici Solemne a la Capella de Santa Maria Magdalena del Pla amb el cant dels goigs. A més a més hi ha una sèrie d'actes festius destinats a tot tipus de públic i que varia en funció de les realitats de cada any però que mantenen una mateixa estructura basada en la música, l'esport, la gastronomia, la cultura i la tradició. Destaca el concurs anual de de dibuix amb aquarel·la que enguany ha celebrat la XXIII edició , i la cercavila amb els Gegants i Grallers del Grup d'Infància i Joventut, molt arrelat als vilomarencs i vilomarenques. | 08182-309 | Pont de Vilomara | 41.7008500,1.8744700 | 406350 | 4617175 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fotografies penjades a la xarxa de diferents autors. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59708 | Pi de maig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-maig | AMADES, Joan (1988). Costumari Català. El Curs de l'any. Vol. III. Corpus - Primavera. Pàg. 356 a 372 1i 908 Ed. Salvat Editores. Barcelona BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. VILARRUBIAS, Daniel; TALAVERA, Marc (2013). La Festa de l'Arbre de Maig a Igualada, dins Revista d'Igualada, núm. 43. Ed. Revista d'Igualada. Anoia. Abril, pàgs. 40 a 51. | XVII-XX | Manifestació no vigent | Tradició desapareguda que consistia en la 'plantada' d'un pi, prèviament tallat a muntanya, a la plaça del poble, (actualment plaça de Catalunya). La celebració començava la nit abans del Roser de Maig. Els joves anaven a Talamanca a serrar l'arbre, ja que tenien fama de ser els més bells. L'esporgaven deixant unes branques formoses a la capçada i en treien l'escorça. En acabat, el duien a braços cap al poble seguint un ritual molt específic: els portants s'aturaven en uns llocs fixes, per reposar i menjar un xic. En arribar a la plaça, el clot per encabir-lo ja estava a punt. Allí es dreçava, amb un pom de roses al capdamunt, i s'assegurava fermament per evitar ensurts ja que el pi restaria uns quants mesos fins que no el traguessin, després del 8 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Roser. S'encerclava amb una catifa de flors i durant el tot el dia es ballava i cantava al seu voltant . A la tarda hi havia competicions entre els més atrevits. El tronc s'havia empastifat amb una bona capa de sabó que el feia lliscós. El que arribava dalt, s'empotava un pollastre com a premi. El dia de la Mare de Déu, tot el poble reunit per a la celebració, es tallava a trossos i es venien. Els diners de la venda es destinaven a obres benèfiques i a la confraria. | 08182-310 | Rocafort | Com en altres indrets de Catalunya, l'Arbre de Maig, havia estava íntimament relacionat amb la festa de la Mare de Déu del Roser . Segons Joan Amades, des d'època medieval. Originàriament es tractaria d'una tradició lligada al món rural. L'element central seria un arbre, en el cas de Rocafort, un pi al voltant del qual es desenvolupava tota la festa. A partir del sacrifici d'aquest arbre i els diferents actes rituals al seu voltant, es demanava per intersecció de la Mare Naturalesa prosperitat i abundància. | 41.7164100,1.9357100 | 411467 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A Igualada, la festa del Pi de Maig, està íntimament relaciona amb la confraria del Roser i la capta d'unes dones anomenades majorales del Roser que aprofitaven qualsevol celebració per oferir unes flors i passar la bacina tot recollint uns dinerets. Una de les documentades és el llevat de taula que en el cas de Rocafort s'ha documentat a la Festa Major. Josefina Oliveras parla de la captació de diners per la confraria, durant el llevat de taula (Festa Major) i el Pi de Maig, però no s'ha pogut documentar oralment cap notícia relacionada amb una hipotètica Confraria del Roser. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59710 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-20 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. | XIX-XX | Festa recuperada des de 2014 i adaptada. Es canten el diumenge de Pasqua, a la sortida de Missa, després a la plaça petita, davant de Can Jaumet, davant de casa de l'Anna Grau Guanyabens, davant la casa l'Elizabet Brunet i, finalment, davant la casa de l'Anna Cruz, que n'és la directora del grup. Aquest grup està format per una vintena d'adults i una vintena d'infants. Es canten caramelles escrites pel Jaumet, i altres veins del poble; sense acompanyament musical. Els homes van amb texans, camisa blanc a, faixa vermella i espardenyes. Les dones amb faldilles, camisa blanca, espardenyes i una xarxa al cap. Amb els diners recollits es fa una sortida conjunta, com ara al Tibidabo. | 08182-312 | Rocafort | En temps passats, el cant de les Caramelles anava acompanyat d'una dansa anomenada el Ball de Cascavells. Mentre uns cantaven, els altres ballaven. Al cap d'una estona intercanviaven els rols. L'acompanyament musical es feia amb acordió, tot i que alguns anys s'hi havia afegir el violí i d'altres el flabiol, la guitarra i el cornetí. El dissabte de Glòria, després del repic de campanes que donava pas a la celebració de la Pasqua, començaven les caramelles. Vestits amb una camisa blanca, la faixa, la barretina i un mocador vermell al coll i a les cames, les polaines amb els cascavells es passaven el dia visitant una rere l'altra totes les cases i masos del poble. Duien un cistell ben guarnit al capdamunt d'un pal de fusta que apropaven a les finestres de les cases per recollir els obsequis. De dansaires n'hi havia, segons la disponibilitat, vuit, dotze i fins a setze (l'indispensable és que el nombre de balladors havia de ser múltiple de quatre). El pendó era de color grana amb el nom de Rocafort de Bages. Cada quatre dansaires duien una mena de bandera més petita que el pendó que mentre dansaven l'entrecreuaven. Durant el ball, creaven una rotllana que feien i desfeien; es donaven les mans tot corrent, saltant i giravoltant formant diferents figures molt vistoses, com per exemple 'el quadre', format per quatre grups de quatre dansaires amb la seva pròpia bandera; o 'la boja', on en filera i mig corbats passaven corrent per dessota la bandera que el capdavanter del grup mantenia inclinada. També podien fer una rotllana mentre ballaven fins que tot d'un plegat s'aturaven i donant un cop sec amb els peus al terra, en silenci, només se sentia el so dels cascavells. Aquest moviment s'anava repetint fins que cap al final, s'ajuntaven, amb la mà posada a l'espatlla del company, i disminuïen el saltiró fins quedar totalment en silenci. Amb el pas dels anys, i l'abandonament progressiu de molts masos, els caramellaires de Rocafort s'havien desplaçat als pobles veïns, on eren acollits amb gran delit. El diumenge de Pasqua era dedicat a Rocafort. El dilluns de Pasqua, cantaven a Sant Esteve, seguit de Navarcles i al capvespre a la plaça Major de Manresa per competir amb altres colles, i tornant encara s'aturaven al Pont de Vilomara on finalitzaven la seva actuació. Alguns anys havien anat també a Mura i a Sant Vicenç de Castellet. La tradició es va perdre fins que l'any 2014 es va tornar a reprendre | 41.7169400,1.9364000 | 411525 | 4618896 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59710-foto-08182-312-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fotos cedides pel Museu de Rocafort | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59726 | Festa del Pubillatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-pubillatge-0 | XX-XXI | El pubillatge és una tradició arrelada a molts pobles de Catalunya, especialment a l'interior. Els joves escollits representen el seu municipi arreu on van, en un context cultural i festiu. La festa del pubillatge al Pont de Vilomara i Rocafort se celebra des de l'any 1993. Els primers anys era anual, però en l'actualitat es fa cada dos anys. Es fa per la Festa del Contribuent, que al principi es feia el segon diumenge de juny i ara es fa el segon diumenge de març. Precisament l'any 1993 es va incorporar aquesta activitat a les que ja es feien per aquesta singular festa. Fins l'any 2008 s'escollia la Pubilla, una Primera Dama i una Segona Dama. Però des del 2009 s'escullen la Pubilla, l' Hereu i la Primera Dama. Les diferents entitats del poble poden presentar els seus candidats i candidates, que han de tenir entre 16 i 21 anys. L'Ajuntament facilita el formulari d'inscripció que ha d'omplir cada entitat. El jurat està format en l'actualitat per set persones: la Pubilla sortint, l'Hereu sortint, el regidor de cultura i quatre persones relacionades amb el pubillatge de fora el municipi. Per evitar gustos i discrepàncies locals. Es tracta de dos representants de Manresa, un de Sant Vicenç de Castellet i un altre de Castellgalí. Es reuneix el dijous de la mateixa setmana amb els candidats. Se'ls hi facilita un qüestionari amb una trentena de preguntes de caràcter variat, de cultura general i coneixement del poble. Algunes es responen tipus text i d'altres són de resposta ràpida. Al final han de fer un redactat d'unes 25 línies. Un professional de l'educació corregeix el treball. També se'ls fa una prova oral on cada jurat pot fer una pregunta, si vol. Quan se'ls ha entrevistat a tots es vota, triant un noi i dues noies amb puntuació per ordre de preferència. La suma dels vots de tots els jurats dona l'ordre final. El resultat es posa en un sobre que es tanca. Llavors el dissabte al vespre, quan es fa la proclamació pública es fa una cercavila des de l'Ajuntament fins el centre cívic i es fa un espectacle previ, que dura mitja hora. En aquest moment es fa el traspàs i la imposició de banda i faixa. Durant els dos anys que dura l'honor de ser la Pubilla o l'Hereu tenen l'atribució de representar el municipi en actes públics i festius, com la Festa Major, on fan el Pregó, o les diferents trobades de Pubilles i Hereus de Catalunya. També passen a representar el municipi en els concursos de Pubilla i Hereu de la Catalunya Central i de Catalunya. Precisament l'any 2002 l'Alba Rodríguez Aguilar fou proclamada Pubilla del Bages i posteriorment la Marina Carreras Miravitlla ho fou de la Catalunya central i de Catalunya. | 08182-328 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Durant els segles XVIII i XIX la pubilla era la dona instituïda hereva per conservar la propietat quan no hi havia fill. Aquesta figura jurídica i legal és pròpia de Catalunya que sorgeix a l'Edat Mitjana per tal d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar basada en l'agricultura. En cas de contraure matrimoni amb un noi que no era hereu, aquest havia d'aportar certs bens en concepte d'aixovar i en determinats indrets, que prometia a la pubilla la soldada que era una quantitat pagada normalment els primers 10 anys de matrimoni. El pubill era un fill no instituït hereu. A la Catalunya Vella, si un pubill es casava amb una pubilla, acostumava a aportar un dot a favor de la seva muller o aixovar que consistia en diners que aquest rebia dels pares o si ja no en tenia, de l'hereu. A partir de la meitat del segle XX, arreu de Catalunya va iniciar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava imposat per la moralitat, imposada pel franquisme que es basava en la bellesa física i les virtuts morals de la candidata. L'any 2000, al Foment de les Tradicions Catalanes, es va demanar la figura de l'hereu que finalment es va imposar. El propòsit del Foment és de preservar la història i els costums de Catalunya. Aquest permet un segon nivell que és escollir una dama i un fadrí. | 41.6999900,1.8727800 | 406208 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Informació facilitada per Francesc Closas, Regidor de Cultura. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||||
| 59735 | Festa del Contribuent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-contribuent | http://www.elpont.cat/pl3/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/festes-fires-i-tradicions/id25/festa-del-contribuent.htm | XX | La Festa del Contribuent no és una festa ancestral, ni tradicional en el sentit clàssic de la paraula. No respon a cap manifestació de caràcter identitari ni folklòric; però és una festa molt original i sorgida de valors molt actuals que responen a unes necessitats socials molt concretes, com el de fomentar el reciclatge. Per tant amb uns criteris d'actualitat, sostenibilitat i participació social. Comença l'any 1988, quan l'equip de govern decideix invertir els diners que, en aquell moment, donava la recollida selectiva del vidre. Encara que ara sembli estrany, va haver-hi una època en que molta gent i entitats de caràcter social recollien ampolles de vidre perquè els pagaven. Ara més aviat és a la inversa. Com que va ser molt ben rebut per la ciutadania, des de l'Ajuntament es va pensar que calia revertir els diners que les empreses que el recollien pagaven a la Corporació. D'aquesta manera neix la Festa, amb el propòsit de recompensar els Contribuents, que com qualsevol altre ciutadà, pagaven religiosament els seus impostos. La idea central de la festa era la gratuïtat de tots els actes que se celebressin, així com el sorteig de l'exempció del pagament d'impostos i taxes durant l'any a un contribuent. Davant l'èxit d'aquesta primera festa, ha anat creixent fins al punt que s'ha convertit en una segona festa major i és molt esperada pels vilatans. Fins a l'any 2013, se celebrava durant el segon cap de setmana del mes de juny. Des de llavors, la festa ha passat a celebrar-se el segon cap de setmana de març. Actualment comprèn tot el cap de setmana, de divendres a dilluns (que és una de les festes locals del municipi). Els actes comencen el divendres amb Ball per a Joves. El dissabte un dels actes més representatius és, a part dels torneigs de petanca, ocellaire i futbol, el Ball del Contribuent, que se celebra la nit de dissabte. El diumenge, entre altres actes, el que defineix la festa: L'ARRIBADA DEL RECAPTADOR, que és una paròdia teatral en que al final es fa el sorteig entre tots els contribuents de l'afortunat que se'n lliura de pagar-los durant aquell any. Entre mig de tot aquest acte hi ha una cercavila en que s'envolen milers de bitllets, dels que una gran quantitat són premiats i bescanviables per diners. A més també es reparteixen molts i molts caramels. Finalment el dilluns es dedica el dia a l'activitat infantil amb gran varietat d'actes per a la canalla. En aquesta festa s'inclou la proclamació de la Pubilla i l'Hereu del Pont de Vilomara i Rocafort. | 08182-337 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Es comença a fer l'any 1988 i a partir de 1993 s'incorpora la proclamació de la Pubilla dins els actes de la festa. | 41.6999900,1.8728600 | 406215 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59735-foto-08182-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59735-foto-08182-337-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Fotos extretes de la pàgina web de l'Ajuntament. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59655 | Jaciment del Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. BENET CLARÀ, A. (1985). Història de Manresa. Dels orígens al segle XI. Manresa. DAURA, Antoni, GOLOBART, Joan i PIÑERO, J(1995). L'arqueologia al Bages; Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15. Manresa. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010). Carta arqueologia del Bages. El Pont de Vilomara i Rocafort. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Forats d'una possible palanca o torre; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pàg. 357. | IX-XV | Caldria prospectar la riba esquerra del riu per saber si existeixen els forats paral·lels de l'altre costat. | Amb el nom de Pont de Vilomara, la Carta arqueològica defineix la ubicació d'una sèrie de forats rodons excavats a la roca situats després de travessar el pont gòtic, 50 metres aigües avall. En un aflorament rocós a tocar del cabal d'aigua. Segons la font consultada, són 16 o 17 forats, d'uns 20 cm de diàmetre i 8 cm de profunditat, formant dos rengles asimètrics. La manca de més dades en dificulta la seva interpretació. Per a alguns, es podria tractar del lloc on s'aixecarien els pals o cabirons de suport d'una primitiva palanca o torre de fusta. També s'apunta la possibilitat que fos una resclosa. Però la possibilitat més factible és que es tractés d'una passera de fusta, anterior al pont actual, o relacionada amb la construcció del pont. | 08182-257 | Riu Llobregat | 41.7004600,1.8690400 | 405898 | 4617137 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els forats descrits es troben a la riba dreta del Llobregat, dins el terme municipal de Manresa, però l'àrea delimitada en el polígon de la Carta arqueològica de la Generalitat, inclou la riba esquerra, corresponent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59656 | La Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creueta-5 | <p>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona.</p> <p>PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1983). Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages; dins Dovella, núm. 8. Manresa, pp. 33-34.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 84-85.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1984). Necròpolis de La Creueta; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 356-357.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 26-29. </span></span></p> | V-X | La zona pateix accions de vandalisme i els responsables i veïns gairebé prefereixen que siguin difícil de distingir per protegir-les millor. La pedra de les creus ja la van haver de traslladar per evitar la seva destrucció. | <p>Necròpolis medieval localitzada al puig conegut amb el nom de La Creueta, a l'extrem nord-oriental del terme municipal, a prop de Rocafort. Es tracta d'un cementiri amb tombes del tipus 'cista', delimitades per lloses; orientades est - oest. N'hi ha dues de visibles que mesuren 1'80 x 0'58 m, la més gran i 1'25 x 0'55 m l'altra. Se n'entreveu una tercera al costat, colgada per matolls, però n'hi deuen haver més. Miquel Ballbè (1998) en va veure fins a cinc. En una s'hi localitzaren restes òssies en connexió anatòmica, i dos cranis al costat de ponent. A l'altre enterrament s'hi localitzà una mandíbula inferior. Hi ha lloses clavades verticalment que podrien indicar els límits de la fossana. Les mides publicades a la Catalunya romànica (1984), no coincideixen amb les que vam prendre durant la nostra visita. Potser es tracta de tombes diferents.</p> | 08182-258 | La Serra | <p>El mes de juliol de l'any 1985, després de les diferents intervencions que es van fer al jaciment (veure bibliografia), un gran incendi afecta la zona i deixa al descobert diverses tombes que no s'havien documentat arqueològicament. Amb la recuperació de la capa vegetal tornen a quedar colgades sense que s'hagi fet cap altra intervenció.</p> | 41.7191400,1.9148500 | 409736 | 4619162 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A la CCAA està mal ubicat, i les informacions que s'hi llegeixen relacionades amb la visita que hi van fer són incorrectes. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59657 | Solana del racó de les monges | https://patrimonicultural.diba.cat/element/solana-del-raco-de-les-monges | <p>CLARET I TARDA, J. M. 'Visita a la necròpolis de la Solana de les Monges'. Butlletí del Centre Excursionista Montserrat. p.6-8.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 83-84.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 25-26. </span></span></p> | V-XV | No resta cap testimoni visible, cobert per la vegetació. | <p>Es tracta d'una zona abrupta de solana en pendent acusat vers la riera de la Casa Nova, amb alguns afloraments rocosos i vegetació densa dominada pel pi blanc i el sotabosc espès d'arbusts amb molta preponderància del romaní. En aquesta zona es coneix l'existència d'una necròpolis formada per tres tombes del tipus cista, a més d'una quarta no segura (només conserva una llosa). Les tombes consistien en caixes funeràries constituïdes per vàries lloses en els dos costats llargs i dues en els extrems i la coberta constituïda de vàries lloses, amb l'orientació típica d'oest a est i de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal. Una d'elles, que es prengué com a model, feia 1,96 m de llarg, 0,58 m d'ample a la capçalera i 0,50 m als peus i una fondària de 0,43 m. Pel tipus de tomba descrita, en cista amb orientació d'oest a est, només es pot apuntar una cronologia àmplia que abastaria des d'època visigòtica fins al final de l'alta edat mitjana. L'estat de conservació de la necròpolis s'ha de considerar desconegut ja que ni en la confecció de la Carta arqueològica del Bages el 1988 ni en la revisió de 2010 es va poder valorar.</p> | 08182-259 | Solella de les Monges | <p>Aquesta necròpolis fou descoberta per atzar en obrir-se una pista forestal a finals dels anys 70 del segle XX i fou donada a conèixer per membres de la secció d'arqueologia del Centre Excursionista Montserrat. Malauradament, les accions furtives van començar a degradar ràpidament el seu estat de conservació.</p> | 41.6961800,1.8954800 | 408092 | 4616634 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59657-foto-08182-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59657-foto-08182-259-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del nucli del Pont de Vilomara pel camí de la Casa Nova que arrenca des del sector nord-est del poble, rodeja el turó de Catric-Catrac pel nord i enfila en direcció sud-est a una certa alçada sobre el marge esquerre de la riera de la Casa Nova. Transcorreguts 2,1 quilòmetres s'arriba a la Casa Nova de Sant Jaume, actualment abandonada, on cal prendre el camí que travessa la riera pel seu llit rocós i enfila el pendent abrupte del marge dret de la riera en la zona coneguda com a Solella de les Monges. A mig quilòmetre des del llit de la riera es troba un trencall a l'esquerra que s'enfila muntanya amunt. El jaciment s'ubica a dos-cents metres, tot i que no es veu res per la vegetació existent. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59658 | Roca de les Creus de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. | En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-260 | Urbanització River Park - Casajoana | El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7158500,1.8915500 | 407793 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||
| 59665 | Ca l'Arbocet antic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-larbocet-antic | XV-XVI | antic mas desmuntat del que només se'n conserva un munt de pedres amuntegades i el record. | Restes d'un antic mas situades en unes feixes de conreu de cereals, on s'hi han plantat oliveres. Al capdavall de dos turons que conflueixen: la Costa del Penjat i la Bassa dels Tres Colls. S'hi accedeix fàcilment a través d'un estret corriol que surt de darrera l'era de Ca n'Arbocet, en terreny de Can Serra, s'amunteguen les runes de l'antic mas de Ca l'Arbocet. No s'hi distingeix cap mur originari de l'antiga masia, només alguns marges de pedra seca que potser aprofitarien construccions anteriors. A més, posteriorment s'hi ha obert pas per la maquinària agrícola i s'ha aterrassat el terreny. | 08182-267 | Costa del Penjat | És el punt originari de la masia de Ca l'Arbocet que es va abandonar per manca d'aigua segons ens ha in format la mateixa família. Molta de la pedra va servir per a la construcció de l'actual. | 41.7111100,1.9295300 | 410946 | 4618255 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||
| 59675 | Mas Donzell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-donzell | XVI-XVII | No es pot resseguir cap estructura amb una mica de forma. | Al costat mateix del camí que mena del Castell de Rocafort a la Serra de Pungrau, passat un camp d'ametllers seguit d' oliverar, a mà esquerra, hi ha l'entrada del que sembla un camí de terra que porta directament a la bassa del mas de la Serra de Pungrau. A mà dreta d'aquest camí i just per sobre de la bassa, hi ha un turonet emboscat. Només entrar-hi ja s'observa un amuntegament de pedres resultat de l'enderrocament del mas. | 08182-277 | Camí del Castell de Rocafort a la Serra de Pungrau | Segons informació oral proporcionada pel senyor Valentí Toscas, quan ell era petit, passant-hi a peu, la seva mare li havia ensenyat aquest antic mas, enderrocat, que ella ja el sabia enderrocat de petita. La bassa que hi ha al darrera era propietat d'aquest mas. De fet tot i tenir unes dimensions considerables, ocupava tota la superfície de la roca que en aquest indret fa un lleuger pendent. Els propietaris de la Serra de Pungrau, per necessitats d'aigua, van aprofitar l'antiga bassa, engrandint-la amb una màquina per la part més fonda. Des d'aquí el camí anava al Mas Ventaiol i baixava a la Bauma de la Serra on hi havia viscut els avantpassats de Pungrau abans de construir l'actual mas. | 41.7197800,1.9120200 | 409501 | 4619236 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59675-foto-08182-277-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59675-foto-08182-277-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Una actuació arqueològica podria posar a la llum les dimensions d'aquest antic mas. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59691 | Fons del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-del-servei-de-patrimoni-local-de-la-diputacio-de-barcelona | CARBÓ, Pablo (1991). Intervenció arquitectònica a l'església de Santa Magdalena del Pla. El Pont de Vilomara (Bages); dins Quaderns científics i tècnics, 3. Diputació de Barcelona. CLOSA, Joan i LACUESTA, Raquel (ed) (2014). Restaurar o reconstruir. Actuacions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments. Memòria SPAL 202-2012. 2 vols. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ, A.; LACUESTA, R. I LÓPEZ, A. (1990). Cóm i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Memòria 1985-1989. Diputació de Barcelona. Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A.; CASTILLA DEL PINO, C.; FERNÁNDEZ ALBA, A. (1995). Patrimoni: Memòria o malson?. Memòria 1990-1992. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antonio (2006). Conservació preventiva: última etapa. Memòria SPAL 1991-2001. Diputació de Barcelona. LACUESTA CONTRERAS, Raquel (1998). El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra 1915-1981. Vol. III. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, pàgs.. 1016-1088. | XX | El fons relacionat amb El Pont de Vilomara i Rocafort del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona consta de documentació escrita i gràfica d'edificis de la població. Procedeixen de l'antic servei de Conservación de Monumentos históricos i de l'Institut d'Estudis Catalans. Es troba en diferents carpetes classificades per intervencions i/o monuments dins de tres capses. En una primera capsa hi ha força fotografies de Santa Magdalena del Pla, Ca n'Oristrell, Capella de Sant Pere, Capella de Sant Romà i Pont gòtic. Totes corresponen a l'any 1968 i en la majoria no consta l'autor de les fotografies. Una procedeix de l'Àlbum meravella i és un clixé de Mayné. En aquesta mateixa capsa hi trobem documentació relacionada amb l'església del Marquet, també coneguda com Santa Maria de Matadars. Es tracta majoritàriament de dibuixos de la planta, talls longitudinals o transversals i aixecaments. A més a més, una cinquantena de fotografies dels anys 1912, 1918, 1934, 1954 i 1962. Algunes procedeixen de l'arxiu Mas de l'Institut Ametller o del Puig i Cadafalch. També hi ha una imatge de la Mare de Déu del Marquet (s- XII-XIII), feta l'any 1928, procedent de l'Àlbum meravelles (CEC del Bages). La segona capsa correspon a la documentació relacionada amb el projecte de restauració de l'església de Santa Magdalena del Pla, entre els anys 1982 i 1986. La darrera capsa conté fotografies d'autors diversos del Pont Vell i de les diverses actuacions arqueològiques i de restauració realitzades entre 1987 i 1992. També hi ha una carpeta amb dos sobres amb fotografies de tines i barraques realitzades per Lluís Cuspinera i Raquel Lacuesta, entre els anys 2007 i 2009. | 08182-293 | Carrer Comte d'Urgell, 187 - Edifici del rellotge - (08036 - Barcelona) | El Servei de Patrimonide Local fou creat l'any 1914 per la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, com a conseqüència de la 'Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments' feta per l'Institut d'Estudis Catalans. Ha tingut tres directors en més de 80 anys: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978) i des de l'any 1981, Antoni González i Moreno-Navarro. Entre 1915 i 1929, la seu del servei era el Palau de la Generalitat. | 41.7009700,1.8744600 | 406350 | 4617188 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||||
| 59692 | Fons de l'Arxiu Gavin | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-gavin | <p>GAVIN, Josep Maria (1984) Inventari d'esglésies. Bages. Vol. 5. Artestudio edicions. Barcelona. http://arxiugavin.wordpress.com</p> | XX | <p>El fons referent a Pont de Vilomara i Rocafort que es pot trobar en l'Arxiu Gavín està integrat per una col·lecció de fotografies i postals, una petita mostra de goigos d' advocacions de les esglésies i capelles del municipi i un conjunt d'articles i documentació escrita diversa. Pel que fa a les fotografies, hi ha més de 600 imatges, entre fotografies en blanc i negre, en color i postals. El grup més antic és el de les esglésies de Rocafort i Pont: Santa Maria, Sant Pere d'Oristrell, Sant Romà de Roviralta, Santa Magdalena, també del Castell. Són fotografies en blanc i negre datades entre finals dels anys 60 del segle XX i 1979, fruit del treball de camp de Josep Maria Gavín. Josep Sansalvador, col·laborador de l'arxiu és l'autor de 200 fotografies en color, també de les esglésies del municipi. Totes les de Josep Maria Gavin i alguna de Josep Sansalvador estan classificades en àlbums amb el núm. 6, corresponent a la comarca del Bages. Cal afegir 340 fotografies procedents del fons Ramon Centelles que foren donades a l'arxiu Gavín. Estan agrupades per temàtiques, com l'arquitectura rural (tines i barraques), l'església de Santa Maria de Rocafort, el Pont de Vilomara, la flora, o els masos com el Flequer o Can Casassaies, on destaca un conjunt de fotografies d'una excavació amb la descoberta d'un antic trull d'oli amb la base de la premsa. Però sobretot, destaca perquè hi ha 75 fotografies de tines fetes entre els anys 2000 i 2006, 14 d'elles del procés de restauració. Així com 18 fotografies de barraques de vinya. També trobem, fruit de diverses donacions, 42 postals i fotografies diverses en blanc i negre i en color. Destaquen fotografies de Can Casassaies, les Grauetes i el Mas Cornadelles. A més de les imatges, disposa d'una petita mostra de cinc goigs que comprenen, un goig en 'alabansa del gloriós príncep dels apòstol Pere', còpia de l'original imprès a Manersa, impremta de Joseph Abadal l'any 1879; un goig 'a la llaor de Santa Maria Magdalena compatrona de Pont de Vilumara', imprès a Manresa a la impremta i llibreria de Josep roca l'any 1930; 3 exemplars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, 'Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic', de l'any 1957. Finalment, classificats temàticament en una caixa, es guarden 110 articles de premsa i fulletons turístics des dels anys 1970, acords municipals, publicacions del museu o l'informe per adoptar l'escut heràldic.</p> | 08182-294 | Monestir de les Avellanes (Ctra. C-12 PK 181 - 25612 Os de Balaguer) | <p>L'Arxiu Gavín és un arxiu generat per la iniciativa personal de Josep Maria Gavin i Barceló. Va néixer a Barcelona, el 21 de juny de 1930 i de ben petit comença a ser un aferrissat col·leccionista. Als quatre anys comença la seva col·lecció d'estampes de Sant Josep. Estudià al col·legi Balmes del Pp. Escolapis fins l'any 1945 i després d'algunes feinetes, entrà a treballar a La Caixa de Pensions l'any 1949. Després d'algunes experiències com a actor (de pastorets i de films), l'any 1952 fa el servei militar, i allà exerceix, com no, de fotògraf. Anys després, el 1966, entra com a soci de la UEC, i allà coneix a estudiosos que li ajuden a cercar esglésies als llibres. Com a resultat d'aquest ímpetu primerenc, l'any 1978 surt el primer volum de l'Inventari d'Esglésies. L'any 1979 és nomenat President dels Amics de l'Art Romànic de Barcelona, càrrec que ocupa durant 4 anys. De la mateixa manera, és nomenat Vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc, fins el 1989. L'any 1984 obté la Creu de Sant Jordi, al mateix temps la seva situació laboral li permet dedicar-se a temps complet a la tasca de l'arxiu. A més al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos guardons, entre els quals, quatre Guiness. A inicis del anys vuitanta Gavín fa donació a la Generalitat del fons de l'arxiu que tenia fins llavors. Des dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni l'arxiu creix molt, de fet arriba a triplicar el volum de documentació del seu fons. A causa d'això es veu obligat a buscar un nova ubicació tant per a emmagatzemar la documentació com per a garantir la continuïtat de l'arxiu. Fins aleshores estava a Valldoreix (Vallès occidental). Després d'un llarg periple buscant nova ubicació, Gavín es posa en contacte amb l'Institut de Germans Maristes de Catalunya, amb el qual arriben a un acord. A finals del 2006 s'acaben les obres de l'edifici que allotjarà l'arxiu al Monestir de les Avellanes i es fa el trasllat de gran part de la documentació. El juny del 2007 se signà l'acord per tal que tot l'arxiu es conservés al Monestir de les Avellanes. El 4 d'octubre del 2008 es va inaugurar oficialment la nova seu.</p> | 41.7009400,1.8745000 | 406353 | 4617185 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'Arxiu Gavín ha definit el seu fons segons l'activitat generada per Josep Maria Gavín. La naturalesa d'aquest fons recull documentació de temàtica religiosa, així com de cultura popular catalana. Actualment l'arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1500 metres lineals. La tipologia dels documents també és diversa, ja que conserva documentació en suport paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives i postals, i finalment objectes. El fons de l'Arxiu Gavín es divideix en tres grans apartats, Fons documentals, Col·leccions i Biblioteca. Els fons documentals d'arxiu, contenen la documentació relacionada amb la tasca de crear o recollir documents sobre pobles, esglésies i personatges de Catalunya: Fons de pobles i comarques de Catalunya (FPC); Fons de l'inventari d'esglésies de Catalunya (IEC); Fons de personatges celebres catalans (PCC). L'Inventari d'esglésies és l'obra mestra d'en Josep Maria Gavín. Aquest és el testimoni fotogràfic de 26.444 fons temàtics de l'Arxiu Gavin edificis religiosos. Actualment s'està treballant de nou en l'actualització de l'inventari. El fons conté imatges d'esglésies, capelles, monestirs, priorats, convents, ermites, santuaris, cartoixes, catedrals, oratoris privats, oratoris públics, etc., o sia, qualsevol edifici religiós (catòlic) de Catalunya. I s'entén la Catalunya Gran, amb les comarques franceses, Andorra i Franja de Ponent. Segons la Library of Congress de Washington, és l'únic inventari exhaustiu que existeix de tota una nació. | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | |||||||||||
| 59714 | Fons documental de l'Arxiu Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-municipal-7 | http://xam.diba.cat/wiki/arxiu-municipal-de-pont-de-vilomara-rocafort http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1765/arxiu-municipal.htm | XX | El Servei d'Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort és el servei de l'ajuntament destinat a l'organització, classificació, conservació i difusió del patrimoni documental local. El servei gestiona els documents que provenen de les oficines municipals i són d'utilitat per a l'administració municipal i per garantir els drets dels ciutadans, els documents de conservació permanent, i fons i col·leccions de particulars, entitats i organismes vinculats al municipi de Pont de Vilomara i Roquefort. L´Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort forma part de la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de la Diputació de Barcelona des de l'any 2005. | 08182-316 | Pl. Ajuntament, 1 | L'arxiu municipal de Pont de Vilomara i Roquefort conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental del municipi. La part més important és la dels fons generats per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'institucions, fons d'entitats i fons personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. El quadre de fons aplega la informació bàsica del conjunt de fons i col·leccions de l'Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort: Fons de l'Administració Local 101 Ajuntament de Pont de Vilomara i Roquefort Fons públics no municipals 201 Jutjat de Pau de Pont de Vilomara i Roquefort (1850-2012), 10 m. Fons privats 304 Cooperativa Popular Vilumarense (1934-1978), 0.5 m. | 41.7012000,1.8746000 | 406362 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59714-foto-08182-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59714-foto-08182-316-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els serveis que ofereix són: consulta de fons; reprografia, assessorament a arxius d'entitats i associacions; suport a la investigació.Horaris de consulta a concretar.Consultes i informació: 938 318 811 i e-mail: pont@elpont.cat | 98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||
| 59731 | Fons dipositats a l'Arxiu Episcopal de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-episcopal-de-vic-0 | http://www.abev.net/ | XII-XX | L'Arxiu Episcopal de Vic conté molt poca informació de les parròquies del Pont de Vilomara i Rocafort, així com de les diferents capelles com per exemple la de Santa Magdalena (1/138 - Fons 3.30). També hi ha informació de les visites pastorals. En el fons 1.1. Mensa Episcopal conté les llistes i convocatòria de beneficis vacants, les llistes de candidats i els fulls de mèrits dels candidats, entre els anys 1799 i 1800. També es poden trobar els beneficis fundats en diferents esglésies del bisbat des del mot Queralt fins al de Voltregà inclusiva, entre 1690 i 1878 o els comptes del culte de l'arxiprestat en relació a Santa Magdalena del Pont de Vilomara i Santa Maria de Rocafort. En el fons 3 Conventuals, Capelles i Santuaris, 3.30 altres capelles, es pot consultar les memòries de restauració de la capella de Santa Magdalena. Pel que fa a l'arxiu parroquial tant de Santa Maria de Vilomara com de Santa Maria de Rocafort consta que, a excepció de les partides sagramentals de Santa Maria de Vilomara, la resta de documentació (llibres de Baptismes, matrimonis, defuncions, consuetes, notarials, testaments i documentació administrativa) d'ambdues van ser destruïts l'any 1936. Això no obstant, ens consta que en una casa privada del municipi s'han conservat una sèrie de pergamins procedents de la parròquia de Santa Maria de Rocafort, del qual es desconeix l'estat de conservació. En el catàleg de visites pastorals, en consten 44 de numerades. La primera d'elles es fa a Santa Maria de Rocafort el 1331/12/05 nonas desembre (sign. topogràfica AEV 1200/2 -antic 1200 B-f70); la següent data dos segles més enllà, el 1575/07/05 (AEV 1207/2 - antic 1207 B-f122v). Continua fins la número 43 de 1856/06/13 (AEV 1242/4 (antic 1242 D-f72v). La darrera visita que consta a l'Arxiu Episcopal està referenciada com a Pont, Maria del 27/04/1689 (AP A-B-C-D-H-I.N.U/1/1 - f120). | 08182-333 | Pont de Vilomara i Rocafort | L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és un conjunt documental i bibliogràfic singular pel seu volum i el seu abast cronològic. Conté la documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del bisbat de Vic, i d'altres fons no eclesiàstics de gran significació que ha anat aplegant al llarg del temps, referits tots ells al territori del bisbat. Conté també la Biblioteca Episcopal, que destaca pel volum dels seus fons i per la seva antiguitat, amb prop de 200 incunables i més de 300 manuscrits des del segle VIII. Això i el fet que ha estat un dels centres cabdals en la cultura catalana moderna confereixen a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una especial rellevància i projecció, tant a nivell nacional com internacional. | 41.7003500,1.8707300 | 406038 | 4617123 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 | ||||||||||
| 59732 | Fons dipositats a l'Arxiu Comarcal del Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-comarcal-del-bages | XIII-XX | A l'Arxiu Comarcal del Bages, a Manresa, es conserva documentació diversa relacionada amb el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Hi ha per exemple el fons de la Cambra Agrària Local entre els anys 1916/1946-1993. Destaquen més generalment els fons notarials dels segles XIII - XV i el fons de l'Ofici de la Comptadoria d'Hipoteques de Manresa. Aquest ofici va entrar en funcionament després de la publicació de la reial Pragmàtica de 1768. D'altra banda, el Fons del Reial Cadastre s'inicia el 1714, quan s'estableix aquest nou impost que substitueix l'antic sistema tributari medieval. Aquest nou impost gravava directament als contribuents. Dels cadastres del Pont de Vilomara i Rocafort es conserven documents entre els anys 1741 i 1797. Destaca també el fons del Veguer, amb registres que comencen l'any 1276. Des de la seva pàgina web es pot accedir al XAC_Premsa: premsa històrica digitalitzada. S'hi poden consultar diaris com Lo torronyau (05/09/1885); La Verdad (14/04/1886); La Covadonga catalana (18/01/1902) o l'Amic del Poble (10/02/1917) pels més antics. | 08182-334 | Av. de Sant Ignasi, 40 (08241 - Manresa) | 41.7011900,1.8746300 | 406364 | 4617212 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 94|98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:22 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,41 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml