Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59564 | Barraca del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-solei | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca situada en una feixa o bancal, plantada amb ceps novells, a la Vinya del Solei. Està enrasada i integrada a un mur de pedra seca d'1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,05 metres d'alçada per 0,40 metres d'amplada. Per sobre de la llinda hi ha les restes del voladís, fet amb llesques de pedra plana. El gruix dels murs és de 0,40 metres. A l'interior, la planta és rectangular i mesura 1,25 metres de fondària per un metre d'amplada. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. A l'exterior, està molt ben protegida per la terra i vegetació herbàcia. No té cap tinell a l'interior. En el mateix marge hi ha una arnera i al final de la feixa una cisterna que recull les aigües canalitzades de la pluja que provenen de més amunt. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-166 | Mas Arbocet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7111900,1.9210600 | 410241 | 4618273 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||||||
| 59566 | Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-arbocet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XX | Masia construïda damunt la roca de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal; que està orientada a migdia. Però l'accés és lateral per la banda de llevant, ja que el desnivell de la roca en aquest lloc fa que s'hagi tancat el barri amb edifici de producció, on hi havia les porqueres i la premsa, que encara es conserva. El portal és de punt rodó adovellat i damunt la dovella central hi ha la data de 1728 gravada. La planta baixa està dedicada als espais de producció com el celler, on es conserven diverses bótes, una de congreny i cadireta. També és l'espai on hi ha les boixes de tres tines adossades a la casa, a la paret septentrional. D'aquestes tres, dues aprofiten el desnivell i tenen l'accés a peu pla. La del mig disposa d'uns graons per accedir als taulons del brescat. Les tres són cilíndriques amb cairons de rajola vermella. De la planta baixa en surt l'escala de pedra que porta a la planta principal. El terra d'aquest primer tram també és fet de grans lloses de pedra mentre que el paviment del celler és de terra trepitjada. | 08182-168 | Mas Arbocet | El document més antic que parla d'aquest mas és de l'any 984, quan el comte Borrell ven a Unifred i a la seva muller un alou dins el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell i que afronta per orient 'amb el terme d'Arbocet'. No especifica l'existència de cap mas, però l'actual construcció no fou la primera. A llevant de l'actual masia, a uns 1000 metres, encara es conservaven les restes enrunades d'una antiga masia: la primera construcció de l'Arbocet. L'any 1281, Pere d'Arbocet n'era el propietari, que signà una confessió de domini a favor de Pere Sitjar, senyor de Rocafort. L'any 1305 el nom del propietari era Guillem d'Arbocet. No sabem quan es perd el cognom Arbocet, però els dels actuals propietaris, Gibert, apareix l'any 1773. El primer que coneixem és Antoni Gibert, pare de dotze fills. Segons el cadastre hagué de pagar 59 rals per dotze quarteres de secà, un jornal de bosc, mig jornal d'hort de secà, dotze jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa, un mul, un bou i dos porcs. | 41.7101800,1.9229400 | 410396 | 4618159 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Darrera les tines hi havia el trull o molí de l'oli. L'actual propietari ens explicava que sota l'actual camí encara hi ha una pedra pertanyent al trull.També conserva una cisterna excavada a la roca i que es posa per sota el nivell de la casa, de grans dimensions que recull les aigües pluvials. L'avi de l'actual propietari és el darrer que hi va entrar per netejar-la i explicava que un carro podia fer la volta al seu interior.L'era de batre es conserva a 25 metres al nord-est. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59568 | Aljub de l'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-de-larbocet | XIX-XX | Deteriorat per l'abandó i el pas del temps. No es conserva la coberta. | Safareig de pedra seca ubicat a les vinyes de Ca n'Arbocet, prop del mas. Està adossat a un marge de 2,30 metres d'alçada i impermeabilitzat interiorment amb morter de calç. És de planta rectangular i mesura 1,30 metres de llargària per 0,90 metres d'amplada. L'interior està reblert de terra per evitar el seu enfonsament, i per l'exterior l'alçada és d'1,12 metres. Resta dempeus el brancal esquerre adossat a un mur de pedra irregular que s'endinsa al marge. Mesura 1,40 metres d'alçada per 36 cm d'amplada. Del dret només en queda una minsa part i mesura 40 cm d'alçada per 50 cm d'amplada. La rentadora està formada per dues lloses rectangulars de 40 cm d'amplada. A l'esquerra, per sota de la llosa de la rentadora, hi ha les restes d'una canal de zinc que feia de sobreeixidor. Per sota del brancal dret, a la cantonada amb el mur posterior, hi ha dues teules col·locades cara i cara per on entrava l'aigua d'omplir el safareig. La coberta no es conserva. | 08182-170 | Mas Arbocet | L'aigua provenia d'un complicat sistema de recollida d'aigües pluvials. Aquestes es canalitzaven mitjançant reguerons i murets construïts en els pendents de les feixes del vessant de migdia i septentrional de Ca n'Arbocet i desaiguaven a una bassa excavada en el bancal superior. Un cop els sediments s'havien dipositat al fons i l'aigua es tornava clara, en funció de les necessitats, s'obria la comporta (una llosa plana de pedra o una planxa de fusta) que permetia omplir el safareig, a través d'una canal soterrada. La resta s'aprofitava per a regar. Els descendents actuals parlen del gran enrenou que suposava per rentar la roba, encara no fa pas massa anys, mentre no varen tenir l'aigua corrent a casa. Originàriament es rentava aprofitant l'aigua que quedava dipositada en els clots naturals de la roca que hi ha a la riera que passa pel darrera de la casa. | 41.7115400,1.9237800 | 410468 | 4618309 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||
| 59644 | Tina de l'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-larbocet | http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina està en bon estat i la barraca en mal estat de conservació i en part enrunada. | La tina es troba al peu del camí que ens porta al mas Arbocet, a 180m al nord-est del mas. La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu al mas Arbocet i molt a prop d'aquest. Conjunt format per una tina i una barraca. És una tina amb una construcció adossada. La tina és de planta circular i té la part inferior realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. La construcció te una barraca adossada de planta rectangular de la que ha desaparegut la coberta. A ella s'obre la boixa de la tina. A l'interior de la barraca es conserva part de la base d'una antiga premsa de pedra així com el cargol de fusta, que forma part del conjunt i que està relacionada amb l'ús. És tracta de la pica sobre la que descansava l'estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca. | 08182-246 | Mas Arbocet | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7116200,1.9242600 | 410508 | 4618318 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Actualment s'hi fa vi amb el sistema tradicional de deixar-lo fermentar in situ a la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59689 | Era del Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/era-del-mas-arbocet | XVIII-XIX | Era de batre que correspon a Ca l' Arbocet, però situada uns 25 metres al nord-est de la masia, al costat d'un camí i en una zona més elevada. És de planta oval, d'uns 20 metres de la part més ampla i 15 del costat curt; amb uns 240 metres quadrats de superfícies, en part enrajolada amb cairons i en part empedrada. Un mur de pedra seca l'envolta i fa de contenció del marge. | 08182-291 | Mas Arbocet | L'era, un dels elements més importants de tota masia, és cada cop un element més rar. Moltes s'han perdut per donar pas a noves construccions, tot i haver-se conservat la masia. Però es tracta d'un element fonamental per entendre el funcionament d'un mas, dedicat al conreu. La imatge de l'era acostuma a anar acompanyada dels pallers. | 41.7104200,1.9233800 | 410433 | 4618185 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||||
| 59643 | Tina del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina se situa pròxima a la masia del Ventaiol. La construcció és constituïda per una única tina de planta circular. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de calç i presenta l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. L'entrada es realitza amb els dos muntants verticals sobre els que reposa una sola llinda de dimensions 150 cm de llargada per 50 cm d'amplada 16 cm de gruix. Resten encastades al muntant les peces que constituïen les frontisses. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres, que tenen la funció d'evacuació de l'aigua de la pluja. La coberta es realitza amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una fina capa de sorra i pedruscall. A l'interior, sota la falsa cúpula, s'hi localitza una fusta encastada on hi ha lligada una corda usada durant a la trepitja del raïm. El broc del dipòsit no ha estat localitzat, segurament es troba sota la sorra acumulada al voltant dels murs. Per a la realització de la tina s'han emprat pedres de gran dimensió que han estat ben carejades permetent que el conjunt de la construcció es trobi actualment en força bon estat de conservació. | 08182-245 | Mas Ventaiol, Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7262000,1.8960000 | 408178 | 4619966 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí, veurem les Tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens durà fins el mas Ventaiol on se situa la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59692 | Fons de l'Arxiu Gavin | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-gavin | <p>GAVIN, Josep Maria (1984) Inventari d'esglésies. Bages. Vol. 5. Artestudio edicions. Barcelona. http://arxiugavin.wordpress.com</p> | XX | <p>El fons referent a Pont de Vilomara i Rocafort que es pot trobar en l'Arxiu Gavín està integrat per una col·lecció de fotografies i postals, una petita mostra de goigos d' advocacions de les esglésies i capelles del municipi i un conjunt d'articles i documentació escrita diversa. Pel que fa a les fotografies, hi ha més de 600 imatges, entre fotografies en blanc i negre, en color i postals. El grup més antic és el de les esglésies de Rocafort i Pont: Santa Maria, Sant Pere d'Oristrell, Sant Romà de Roviralta, Santa Magdalena, també del Castell. Són fotografies en blanc i negre datades entre finals dels anys 60 del segle XX i 1979, fruit del treball de camp de Josep Maria Gavín. Josep Sansalvador, col·laborador de l'arxiu és l'autor de 200 fotografies en color, també de les esglésies del municipi. Totes les de Josep Maria Gavin i alguna de Josep Sansalvador estan classificades en àlbums amb el núm. 6, corresponent a la comarca del Bages. Cal afegir 340 fotografies procedents del fons Ramon Centelles que foren donades a l'arxiu Gavín. Estan agrupades per temàtiques, com l'arquitectura rural (tines i barraques), l'església de Santa Maria de Rocafort, el Pont de Vilomara, la flora, o els masos com el Flequer o Can Casassaies, on destaca un conjunt de fotografies d'una excavació amb la descoberta d'un antic trull d'oli amb la base de la premsa. Però sobretot, destaca perquè hi ha 75 fotografies de tines fetes entre els anys 2000 i 2006, 14 d'elles del procés de restauració. Així com 18 fotografies de barraques de vinya. També trobem, fruit de diverses donacions, 42 postals i fotografies diverses en blanc i negre i en color. Destaquen fotografies de Can Casassaies, les Grauetes i el Mas Cornadelles. A més de les imatges, disposa d'una petita mostra de cinc goigs que comprenen, un goig en 'alabansa del gloriós príncep dels apòstol Pere', còpia de l'original imprès a Manersa, impremta de Joseph Abadal l'any 1879; un goig 'a la llaor de Santa Maria Magdalena compatrona de Pont de Vilumara', imprès a Manresa a la impremta i llibreria de Josep roca l'any 1930; 3 exemplars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, 'Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic', de l'any 1957. Finalment, classificats temàticament en una caixa, es guarden 110 articles de premsa i fulletons turístics des dels anys 1970, acords municipals, publicacions del museu o l'informe per adoptar l'escut heràldic.</p> | 08182-294 | Monestir de les Avellanes (Ctra. C-12 PK 181 - 25612 Os de Balaguer) | <p>L'Arxiu Gavín és un arxiu generat per la iniciativa personal de Josep Maria Gavin i Barceló. Va néixer a Barcelona, el 21 de juny de 1930 i de ben petit comença a ser un aferrissat col·leccionista. Als quatre anys comença la seva col·lecció d'estampes de Sant Josep. Estudià al col·legi Balmes del Pp. Escolapis fins l'any 1945 i després d'algunes feinetes, entrà a treballar a La Caixa de Pensions l'any 1949. Després d'algunes experiències com a actor (de pastorets i de films), l'any 1952 fa el servei militar, i allà exerceix, com no, de fotògraf. Anys després, el 1966, entra com a soci de la UEC, i allà coneix a estudiosos que li ajuden a cercar esglésies als llibres. Com a resultat d'aquest ímpetu primerenc, l'any 1978 surt el primer volum de l'Inventari d'Esglésies. L'any 1979 és nomenat President dels Amics de l'Art Romànic de Barcelona, càrrec que ocupa durant 4 anys. De la mateixa manera, és nomenat Vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc, fins el 1989. L'any 1984 obté la Creu de Sant Jordi, al mateix temps la seva situació laboral li permet dedicar-se a temps complet a la tasca de l'arxiu. A més al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos guardons, entre els quals, quatre Guiness. A inicis del anys vuitanta Gavín fa donació a la Generalitat del fons de l'arxiu que tenia fins llavors. Des dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni l'arxiu creix molt, de fet arriba a triplicar el volum de documentació del seu fons. A causa d'això es veu obligat a buscar un nova ubicació tant per a emmagatzemar la documentació com per a garantir la continuïtat de l'arxiu. Fins aleshores estava a Valldoreix (Vallès occidental). Després d'un llarg periple buscant nova ubicació, Gavín es posa en contacte amb l'Institut de Germans Maristes de Catalunya, amb el qual arriben a un acord. A finals del 2006 s'acaben les obres de l'edifici que allotjarà l'arxiu al Monestir de les Avellanes i es fa el trasllat de gran part de la documentació. El juny del 2007 se signà l'acord per tal que tot l'arxiu es conservés al Monestir de les Avellanes. El 4 d'octubre del 2008 es va inaugurar oficialment la nova seu.</p> | 41.7009400,1.8745000 | 406353 | 4617185 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'Arxiu Gavín ha definit el seu fons segons l'activitat generada per Josep Maria Gavín. La naturalesa d'aquest fons recull documentació de temàtica religiosa, així com de cultura popular catalana. Actualment l'arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1500 metres lineals. La tipologia dels documents també és diversa, ja que conserva documentació en suport paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives i postals, i finalment objectes. El fons de l'Arxiu Gavín es divideix en tres grans apartats, Fons documentals, Col·leccions i Biblioteca. Els fons documentals d'arxiu, contenen la documentació relacionada amb la tasca de crear o recollir documents sobre pobles, esglésies i personatges de Catalunya: Fons de pobles i comarques de Catalunya (FPC); Fons de l'inventari d'esglésies de Catalunya (IEC); Fons de personatges celebres catalans (PCC). L'Inventari d'esglésies és l'obra mestra d'en Josep Maria Gavín. Aquest és el testimoni fotogràfic de 26.444 fons temàtics de l'Arxiu Gavin edificis religiosos. Actualment s'està treballant de nou en l'actualització de l'inventari. El fons conté imatges d'esglésies, capelles, monestirs, priorats, convents, ermites, santuaris, cartoixes, catedrals, oratoris privats, oratoris públics, etc., o sia, qualsevol edifici religiós (catòlic) de Catalunya. I s'entén la Catalunya Gran, amb les comarques franceses, Andorra i Franja de Ponent. Segons la Library of Congress de Washington, és l'únic inventari exhaustiu que existeix de tota una nació. | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||||
| 59439 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-61 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Ha estat restaurada en data posterior al 2008. | Barraca de pedra seca ubicada al mig del vessant orientat a migdia de les feixes de Cal Tinell, plantades d'olivera. És una construcció aïllada, realitzada damunt la roca, de planta circular, de 2,40 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta està desproveït de vegetació. El voladís està molt ben conservat. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,30 metres d'alçada per 0,75 metres d'amplada màxima. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al sud-oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Recolzat al brancal dret de la porta, neix un banc de pedra que aprofita la roca natural. Mesura 1,10 metres de llargària per 40 cm d'alçada. Està orientada al nord-est. Per sobre mateix de la barraca, hi ha una cisterna o pica de planta rectangular en desús i mig colgada per la terra. S'observen les restes dels murs arrebossats per a la seva impermeabilització i també les lloses de pedra del perímetre. Mesura 1,20 per 0,80 metres respectivament. | 08182-41 | Oliverar de Cal Tinell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7116600,1.9227900 | 410386 | 4618324 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59439-foto-08182-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59439-foto-08182-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59439-foto-08182-41-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3036. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59570 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-158 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Segons informació donada per Ca n'Arbocet, aquesta barraca tenia una mata (Pistacia lestiscus) molt gran que la colgava. Es va voler tallar perquè estava enfonsant la barraca, però ja no s'hi va ser a temps i l'estructura va cedir. | Barraca de pedra seca ubicada al mig del vessant orientat a migdia, per sobre de les feixes de Cal Tinell, plantades d'olivera. És una construcció aïllada, excavada parcialment damunt de la roca, de planta circular d'uns 2,50 metres de diàmetre interior i adossada al marge de la feixa. Està enderrocada. Per la part posterior s'observa l'arrancada de la coberta feta de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 65 cm. La barraca estava orientada al sud. A les feixes dels voltants de la barraca, en direcció nord i sud, hi ha tres cisternes o dipòsits de petites dimensions en molt mal estat de conservació. | 08182-172 | Oliverar de Can Tinet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7119000,1.9225100 | 410363 | 4618350 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59570-foto-08182-172-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59570-foto-08182-172-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59570-foto-08182-172-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59694 | Fons de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-linstitut-cartografic-i-geologic-de-catalunya-0 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. www.icgc.cat | XX | El fons fotogràfic i cartogràfic de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya referent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort està format per sis col·leccions diferents: 1.- Col·lecció cartografia: es tracta de fulls delineats en paper polièster, amb i sense toponímia, de 50 x 70, a escala 1:5.000 i 1:10.000. consisteix en una sèrie d'11 mapes topogràfics realitzats entre els anys 1993 i 1994 a partir dels vols efectuats l'any 1986. Escala 1:5000. També hi ha una sèrie d'11 mapes topogràfics revisats i editats en segona edició l'any 2000, a escala 1:5000. Més una altra sèrie de 10 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) a partir d'un vol realitzat l'any 1967, a escala 1:5000. Una sèrie de 8 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1977, a escala 1:5000. Una sèrie de 6 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1980, a escala 1:5000. I, finalment, una sèrie de 3 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1967, a escala 1:10.000. 2.- Col·lecció d'ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona realitzada a partir de fotografia aèria obtinguda el juliol de 1986 a escala 1:22.000. Els fulls d'aquesta sèrie corresponen a la divisió 12 x 8 de la malla de distribució del Mapa topografico nacional de España, 1:50.000, de 80 x 60 cm. També hi ha, 11 ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona l'any 1967. 3.- Fons Cuyàs: 1 Fotografia realitzada per Narcís Cuyàs i Parera (1881- 1953) del drac, al Pont de Vilomara l'any 1983 (RF.11160) 4.- Ortofotomapes realitzats per l'Institut Cartogràfic de Catalunya amb toponímia: primera edició del juliol de 1987. 5.- Un mapa planimètric i 1 topogràfic del Pont de Vilomara i Rocafort (1914) . Es tracta d'una còpia manuscrita d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000. (registre RM.125322 i R 125323 respectivament). 6.- 5 ortofotos de l'àrea geogràfica del Pont de Vilomara realitzades el desembre de 1962 pels Servicios Aéreos Comerciales Españoles, del qual n'era el fotògraf Carlos Rodríguez Escalona. Area geogràfica el Pont de Vilomara (registres RFSACE.2334; RFSACE.2335; RFSACE.2336; RFSACE.2337 I RFSACE.2338. | 08182-296 | Parc de Montjuic (08038 - Barcelona) | L'ICGC és adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. Des de la seva creació l'any 1982, i reprenent la tasca iniciada pels serveis geogràfics de la Mancomunitat i de la Generalitat a l'època de la República, l'ICGC ha esmerçat els seus esforços en situar en uns nivells d'innovació i modernitat els estudis i la producció cartogràfica fets a Catalunya. Corresponen a l'ICGC, en l'exercici de les competències de la Generalitat sobre geodèsia i cartografia, les següents funcions: establir, gestionar, conservar i millorar la infraestructura física i els sistemes tecnològics necessaris per a construir i gestionar el Servei de Posicionament Geodèsic Integrat de Catalunya i el manteniment de les bases de dades topogràfiques que hi donen suport. | 41.5170100,2.3585500 | 446477 | 4596351 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Fotos: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | 98 | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59701 | Fàbrica tèxtil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-textil-0 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. | XIX | Edifici fabril construït a mitjan del segle XIX. Es tracta d'una nau de planta rectangular amb la coberta a dos vessants i el carener perpendicular a la façana. És de planta baixa i pis, amb les obertures simètriques. Al seu voltant s'han anat annexant edificis adossats en funció de les necessitats del moment. Pel costat de la llera esquerra del riu es conserva la turbina i una xemeneia de maons, amb el canal que des de la resclosa conduïa l'aigua per proporcionar energia elèctrica a la fàbrica. Separada pel carrer principal del poble, hi ha a mà dreta, en direcció Rocafort una altra nau molt més petita amb la qual es comuniquen a partir d'un passadís exterior que travessa el carrer, i que està ubicat a la planta pis. Els murs estan arrebossats amb morter. | 08182-303 | Passatge Sant Joan, 22 | L'evolució de la població al municipi del Pont de Vilomara, està estretament lligada a la vida fabril. Entre finals del segle XIX i principis del segle XX es construeixen dues fàbriques de filats i teixits de cotó conegudes amb el nom de 'més amunt', propietat de la casa Jover i 'més avall', propietat la casa Regordosa. Els antecedents s'han de buscar en les escoles de filadores que Carles III va ordenar crear l'any 1786. Una nota, citada per Miquel Ballbé parlant de les fàbriques diu: 'En el mes d'agost, en el lloc de Mura, de Manresa, es troben dues escoles de filats de la llana establertes per en Miquel Vinyals i Francesc i Josep Galí. Despeses que corren al seu càrrec. Que el mateix any es crearen dues de noves a Talamanca i una altra a Rocafort. Especifica que la construcció de l'esdifici per a l'escola de Rocafort va costar 570 lliures,moneda de Catalunyas'. Els projectes de construcció de la primera fàbrica, 'de més avall' van iniciar-se l'any 1841. Joan Bautista Vilaseca va fer un establiment en favor d'Antoni Jover i Sans i de Marià Regordosa i Casas, al Pla de Roques de Santa Magdalena, en els terrenys de l'Heretat del Pont i així poder construir una presa i un canal. El permís de construcció els va arribar un any després de l'Ajuntament de Manresa. Les obres comencen el 22 de gener de 1843. Per altra banda, durant l'any 1845 en plena construcció de la fàbrica, de dos edificis simètrics de dues plantes, separats per un mur mitger. Vilaseca, propietari de l'Heretat posa un plet que fa aturar les obres i que acabarà partint la propietat i la fàbrica. La primera, ubicada al nord tenia l'edifici amb el terreny del voltant. Anirà a parar a mans de l'Antoni Jover; la segona part de la fàbrica, ubicada a migdia, també tindrà una casa i un hort adquirit al sr. Isidre Payà. Això no obstant, els dos propietaris gaudiran a parts iguals l'aigua, el carcabà i el canal. A més a més a mitges hauran de construir de nou el pont del Pla de les Roques per a poder passar-hi un carro i una carretera per anar de Manresa fins a les fàbriques o mantenir la que ja existia. L'any 1848 les màquines ja estaven en funcionament. La gent venia a treballar del mateix municipi i Rocafort, de Mura, Talamanca i Manresa. El 17 de gener de 1902 una caldera de vapor de la fàbrica d'Antoni Jover, explota i hi moren dotze persones que estaven treballant ambdues fàbriques. Hi haurà més de quaranta ferits. L'explosió van ser tant gran que un noi que estava en aquells moments en el pati de la fàbrica Regordosa, va rebre l'impacte d'un maó i va morir a l'instant. Moren, Joan Clapers, Pere Casas, Manuel suñer, Enric Pla i Àngela Sellarés a la fàbrica Jover. Àngela i Antònia Musterni, Josefa Giralt, Àngela Ballbè, Maria Prunés, Francesca Caellas i Josefa Casablanca a la fàbrica Regordosa Hermanos. El poble sencer i dels voltants es van abocar a prestar auxili a les famílies damnificades. Al març del mateix any, Pere Regalado Jover i Martínez va vendre la seva part a Romà Regordosa i Soldevila, propietari de la segona fàbrica. El 24 d'octubre de 1928, es va produir un incendi, amb pèrdues molt importants. Els propietaris, llavors Torres-Regordosa i la casa arrendatària Indústries i Magatzems Jorba, S.A. després de passar un acord, la reconstrueixen. Arribarà a tenir 150 teixidors i 8.500 pues de filatura de cotó. Arribat l'any 1966 Romà Torres i Regordosa vend la totalitat a Indústries i Magatzems Jorba, de Manresa. L'any 1920 es construeix la fàbrica 'Manufactures Quera S.A.', coneguda també amb el nom de 'fàbrica nova', a la part alta del poble. Però malgrat donar feina a unes cent persones i amb més de 500 pues de cotó, la crisi tèxtil la va obligar a tancar al cap de dos anys. | 41.6992600,1.8699600 | 405973 | 4617003 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59701-foto-08182-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59701-foto-08182-303-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Actualment la fàbrica rep el nom de Kidam i funciona com a indústria de tints. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59685 | Santa Magdalena del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-del-pla | AA. VV. (1988). Darreres intervencions del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona a la comarca del Bages; dins Dovella, núm. 26, pp.47-51. AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AGUILAR I GUILLÉN, A. (1991). 'Recerca arqueològica a Santa Magdalena del Pla (El Pont de Vilomara, Bages)'. A: Actuacions en el patrimoni edificat medievali modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica: II. La recerca arqueològica. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1991. (Quaderns científics i tècnics; núm. 3), pp.155-161. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Castell de Rocafort; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 355-356. | XI-XII | Restaurada entre 1985 i 1987 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. | Capella situada dins el clos del cementiri del poble, orientada est-oest. Consta d'una única nau amb volta de canó lleugerament apuntada; i amb absis semicircular, tan ample com la mateixa nau, i sense decoració exterior. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i s'obre a la nau mitjançant un arc toral que divideix la nau en dos trams. La porta d'accés s'obre al mur de migdia. Està formada per un arc de mig punt dovellat, amb una llinda de descàrrega al damunt. | 08182-287 | Passeig de la Pau, s/n | Aquesta església estava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc conegut com Vilomara, com una capella rural, dedicada a Santa Maria. Durant uns segles fou propietat del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Vilomara (Villa Amara)es documenta per primer cop l'any 982. Quan Llop Sanç entra de monjo a Sant Benet de Bages, l'any 1077, l'església ja existia. La donació que en aquell moment fa, es confirma el 1118, en la donació d' Ermessenda, vídua de Berenguer d'Ulció, i Elisenda, filla seva. L'església apareix sovint en documents del segle XIII amb el nom de Santa Maria del Pla. Després oscil·la entre Santa Maria i Santa Magdalena; i, finalment, s'imposa el darrer. | 41.7041300,1.8718700 | 406139 | 4617542 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Durant la restauració de 1985, el campanar vell fou desmuntat i es substituí per un d'exempt, a la dreta del tester, fet en ferro i coure que conté la campana antiga. | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59530 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-0 | XIX-XX | Dipòsit pel magatzematge d'aigua retallat parcialment a la roca, i encabit en un marge de pedra seca, a peu de camí, per sota del Pi rodó, que du directament al mig d'unes feixes plantades d'ametllers i oliveres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de tancament al damunt. Per sota de la coberta i collat en els dos brancals d'obertura, hi ha una barra de ferro per lligar la corda amb la galleda. Al davant com a tancament i a l'alçada d'un pedrís, hi ha una llosa de pedra segellada i col·locada en sentit vertical. A l'esquerra hi ha un banc de pedra on posteriorment s'hi va posar un petit dipòsit modern on es devia fer la barreja bordelesa, ja que conté restes de sulfat de coure. L'interior és de planta rectangular, i mesura un metre d'amplada per un metre i mig de llargària i 0,60 metres de fondària. | 08182-132 | Pi rodó | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7008000,1.8787800 | 406709 | 4617165 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Seguint el mateix marge, a una vintena de metres al sud hi ha una barraca de vinya. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||
| 59714 | Fons documental de l'Arxiu Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-municipal-7 | http://xam.diba.cat/wiki/arxiu-municipal-de-pont-de-vilomara-rocafort http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1765/arxiu-municipal.htm | XX | El Servei d'Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort és el servei de l'ajuntament destinat a l'organització, classificació, conservació i difusió del patrimoni documental local. El servei gestiona els documents que provenen de les oficines municipals i són d'utilitat per a l'administració municipal i per garantir els drets dels ciutadans, els documents de conservació permanent, i fons i col·leccions de particulars, entitats i organismes vinculats al municipi de Pont de Vilomara i Roquefort. L´Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort forma part de la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de la Diputació de Barcelona des de l'any 2005. | 08182-316 | Pl. Ajuntament, 1 | L'arxiu municipal de Pont de Vilomara i Roquefort conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental del municipi. La part més important és la dels fons generats per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'institucions, fons d'entitats i fons personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. El quadre de fons aplega la informació bàsica del conjunt de fons i col·leccions de l'Arxiu Municipal de Pont de Vilomara i Roquefort: Fons de l'Administració Local 101 Ajuntament de Pont de Vilomara i Roquefort Fons públics no municipals 201 Jutjat de Pau de Pont de Vilomara i Roquefort (1850-2012), 10 m. Fons privats 304 Cooperativa Popular Vilumarense (1934-1978), 0.5 m. | 41.7012000,1.8746000 | 406362 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59714-foto-08182-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59714-foto-08182-316-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els serveis que ofereix són: consulta de fons; reprografia, assessorament a arxius d'entitats i associacions; suport a la investigació.Horaris de consulta a concretar.Consultes i informació: 938 318 811 i e-mail: pont@elpont.cat | 98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59479 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-99 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Està parcialment ensorrada. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt de les Vinyes del Racó, en direcció nord, pujant pel camí que va a Sant Romà. És una construcció aïllada, construïda parcialment damunt la roca i aprofitant el marge d'un revolt natural de la feixa, a tocar d'un bosc de pi blanc (Pinus halepensis). És de planta circular, de 2,70 metres de diàmetre interior. La coberta és troncocònica i forma una falsa cúpula. No conserva el caramull i el sostre amenaça despreniment degut al pes d'una gran mata que ha arrelat per darrera de la construcció. El gruix dels murs és de 0,97 metres. L'entrada mesura 1,58 metres d'alçada per 0,87 metres d'amplada, amb llinda plana i una lleixa triangular al capdamunt. Al seu interior hi ha un tinell arran de terra de planta semicircular i una lleixa triangular al damunt. El costat dret exterior està ensorrat. Està orientada a migdia. | 08182-81 | Pla del Llop | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7102800,1.8744000 | 406358 | 4618222 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59479-foto-08182-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59479-foto-08182-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59479-foto-08182-81-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5949. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59711 | Monument a Anselm Clavé | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-anselm-clave-6 | XX | Monument situat en una petita placeta enjardinada en la confrontació dels carrers d'Àngel Guimerà, Mossèn Jacint Verdaguer i carrer de Sant Pere Regalat. Consta d'un monòlit de pedra amb una placa de marbre collada a la part frontal amb la inscripció 'J.A. CLAVE. 24 JULIOL 1982'. Al capdamunt, hi ha un bloc de pedra sedimentària amb la part superior tallada en forma de teuladeta, a doble vessant, on s'hi ha collat la cara realitzada en bronze del compositor i escriptor català. A banda i banda del monòlit s'hi ha plantat unes iuques. El conjunt queda protegit per l'ombra d'un parell de pins blancs. | 08182-313 | Plaça Anselm Clavé - El Pont de Vilomara | Com molts pobles de Catalunya, El Pont de Vilomara i Rocafort té una placeta dedicada al que va ser polític, compositor i escriptor català, a més de fundador del moviment coral i impulsor del moviment associatiu. Anselm Clavé va néixer el 21 d'abril de l'any 1824 i morí el 24 de febrer de 1874. La placa porta la data de la seva inauguració, el 24 de juliol de l'nay 1982. | 41.7027000,1.8735600 | 406277 | 4617381 | 1982 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59711-foto-08182-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59711-foto-08182-313-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||
| 59719 | Ball de cascavells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-cascavells-2 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIX-XX | Des de Rocafort s'està intentant recuperar aquesta dansa, però hi falten participants. | La dansa de cascavells consisteix en una rotllana de parelles, que van els uns darrere els altres i el noi davant la noia. La dansa es divideix en quatre parts corresponents a les quatre melodies diferents. La primera, es va caminant cap a la dreta amb el punt de cascavells (picar amb el peu esquerra al terra per aixecar la cama dreta i movent el turmell; i en abaixar la cama, donem un impuls per aixecar la cama contrària). Quan la melodia es repeteix, els dansaires fan mitja volta cap a l'interior del cercle i continuen caminant en sentit contrari. Les noies acaben encarades amb els nois i es donen les mans. La segona part, amb les mans agafades a l'alçada del cap les parelles salten al compàs. Un cop el peu dret, un cop el peu esquerre. Es deixen anar i fent un salt, els nois fan mitja volta quedant en la posició inicial. A la tercera part els dansaires voltent al galop cap a la dreta i agafant-se de les mans, ho fan en sentit contrari. Finalment es col·loquen en grups de quatre i amb les mans dretes al centre, van voltant sense parar. Es deixen anar i fan el mateix amb la mà esquerra. Finalment la dansa s'acaba amb tots els dansaires agafats formant una gran rotllana i saludant al mateix temps. | 08182-321 | Plaça Catalunya | Aquest ball es feia per la Pasqua Florida, amb el cant de Caramelles. Era i és un ball molt estès arreu del Principat, emprant coreografies i melodies ben diferents. El ball de cascavells no només acompanyava a les caramelles, sinó que es podia ballar en altres ocasions com per allunyar els mals esperits de les llars, per anar a fer els esquellots als vidus que es casaven en segones núpcies i per rebre i acomiadar visitants. Inicialment només la ballaven els homes. Duien uns camals amb cascavells. Posteriorment, en afegir-se les dones, podien portar cascavells a les faldilles. | 41.7164100,1.9356100 | 411459 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'any 2015, amb motiu dels actes de la Festa Major, a Rocafort, el 19 d'abril es va fer un taller de ball de bastons i cascavells per la Colla Bastonera de Súria. | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||||
| 59673 | Font de la Plaça Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-catalunya | XX | Font d'aigua de boca, instal·lada a la Plaça Catalunya de Rocafort, al costat de la casa núm. 3. davant de les antigues escoles. La font està col·locada damunt d'una solera quadrangular de lloses de pedra grisenca, sota l'ombra d'un parell de pins. Es tracta d'un mur fet amb pedra irregular, i les cantonades desbastades creant un angle recte, collades amb morter. Per sobre d'aquesta paret hi ha un voladís de pedra de 5 cm de gruix. En aquest mur hi ha una aixeta amb polsador de llautó. L'aigua sobrant es recull en una pica tallada en un bloc de pedra sorrenca recolzada damunt d'un pilar fet amb dos carreus de pedra quadrangulars. A la cara frontal de la pica hi ha la data en que es va inaugurar. | 08182-275 | Plaça Catalunya - Rocafort | A la part frontal de la pica d'aigua hi ha gravada la data de la inauguració de la font, el 27 de setembre de l'any 1986. | 41.7165000,1.9356200 | 411460 | 4618848 | 1986 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||
| 59671 | Rellotge de sol de Cal Mestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-cal-mestre | FARRÉ, E.; VALHONRAT, J.M.; BOU, C.; VENTURA, J.; ELIAS, X.; NOGUÉ, J. (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Col·lecció Patrimoni per Descobrir. Ed. Efadós. SOLER, Rafael; VICENÇ, Josep (1988). El tiempo verdadero, de cómo pasan las hores con el Sol. Ed. Formentor. Palma de Mallorca. http://www.gnomonica.cat | XVIII-XIX | Rellotge de sol ubicat a la façana orientada al sud-est de Cal Mestre. La façana es va restaurar i el rellotge ha desaparegut. Durant l'obra es va deixar preparat un suport de superfície quadricular fet de ciment, amb el gnòmon d'origen collat. Per una fotografia de l'any 2001 localitzada a l'Inventari de rellotges de sol de Catalunya, se'n pot fer la descripció: Era del tipus vertical declinant i estava policromat, pintat damunt d'una superfície quadricular, feta amb un arrebossat de calç molt minsa. Els colors emprats eren, l'ocre pel fons i una terra vermellosa pel marc de delimitació o tancament del quadrant i una per la delimitació interna, distant de cinc centímetres que conforma l'espai on s'hi havia dibuixat un semi cercle solar del qual naixien les línies horàries del mateix color que les sanefes. Entre aquestes dues, s'hi havia disposat les hores del dia, en xifres àrabs. El gnòmon de vareta de secció circular és de ferro i encara es conserva. | 08182-273 | Plaça Catalunya, núm. 4 - Rocafort | L'edifici eren les antigues escoles. | 41.7165600,1.9357400 | 411470 | 4618854 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquest rellotge consta a l'Inventari de rellotges de sol dels Països Catalans amb el número de referència 1678. Una de les poques fotografies conservades és la que consta a l'inventari, realitzada per M. Dalmau el 4 de març de l'any 2001. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59674 | Font de la Plaça Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-gran | XX | Font ubicada en un angle de la Plaça Gran que porta l'aigua d'un pou municipal. És una construcció senzilla, de pedra local, consistent en un pilar de planta rectangular situat damunt un petit basament quadrat, i enllosat amb la mateixa pedra de la plaça. El brollador és de polsador. La pica és poligonal feta de pedra, adossada al pilar i suportada per un basament, també de pedra i també adossat al pilar principal. | 08182-276 | Plaça Gran - Rocafort | 41.7155100,1.9349300 | 411401 | 4618738 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59674-foto-08182-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59674-foto-08182-276-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||||
| 59729 | Mare de Déu de la Divina Gràcia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-la-divina-gracia | http://www.elpont.cat/pl6/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/llocs-d-interes2/id32/esglesia-mare-de-deu-de-la-divina-gracia.htm | XIX | Església parroquial del Pont de Vilomara dedicada a la Mare de Déu de la Divina Gràcia. Està situada al nou eixample de la població originat pel procés d'industrialització del Llobregat i desplaça a l'antiga església de Santa Magdalena del Pla. És d'estil neogòtic, amb arcs ogivals, d'una única nau i amb capelles laterals, separades per columnes. | 08182-331 | Plaça Major, 1 | Es va inaugurar i beneir el 12 de setembre de 1868. Pel llenguatge utilitzat i el to em sembla interessant reproduir un article que es publicà a l'època: 'Encargóse el proyecto al conocido y reputado arquitecto D. José Oriol Mestres, y bajo su inteligente dirección se ha construido el nuevo templo de arquitectura gótica, que es sin duda alguna la mas propia para templo cristiano: el arte ojival, con sus arcos bifurcados y terminados en punta que tienden siempre a lo alto, indican la mansión por la que suspira el creyente, elevan su alma mas allá de lo mundano y recuerdan en fin al sectario de Cristo, el origen de donde viene y el fin a donde va; la nueva iglesia por tanto, a templo de cristianos destinada, cumplirá con su objeto y por ello merece plácemes el arquitecto que la ha proyectado'. La fabrica es de cal y canto, revocada y blanqueada interiormente, tiene una sola nave, presbiterio, cuatro capillas laterales, separadas únicamente por columnas, lo cual da al conjunto mayor esbeltez y holgura. El rico altar mayor que en el presbiterio se ostenta, creemos que lo han costeado los señores Jover, i el de la Virgen de los Dolores en una de las capillas, débese a la piedad del Rdo. Padre Enrich. La iglesia, según el proyecto, no está aún terminada; faltan cuatro capillas, pues debe tener seis por parte y falta la torre del campanario. Lo edificado, sin embargo, basta para las necesidades de la parroquia y los vecinos del pueblo no abandonaran el intento de completar la obra a medida que haya recursos disponibles para ello.' | 41.7003000,1.8706900 | 406035 | 4617118 | 1868 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-3.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Josep Oriol Mestres | 116|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59738 | Casa parroquial del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-parroquial-del-pont | Casa adossada a la façana occidental de l'església de la Divina. És de planta rectangular i consta de quatre nivells adaptats al desnivell del terreny. La coberta és de teules àrabs a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Aquest és l'element més característic des del punt de vista arquitectònic, ja que es mostra a partir d'una galeria en planta i primer pis, de tres arcs, suportats per dos pilars. A la planta superior hi ha un petit terrat amb barana de ferro. Davant hi trobem l'entrada principal, amb un pati i una porta que tanca el barri. També hi ha un altre accés en el nivell soterrani, que s'hi accedeix des de les escales que baixen de la plaça fins la carretera. La façana principal està arrebossada i pintada de blanc, mentre que les façanes occidental i septentrional són d'obra vista. Les obertures tenen un emmarcament de maó i destaquen dos balcons amb barana de ferro en les obertures centrals de les dues plantes pis. A la part superior hi ha una planta més baixa, tipus golfes. | 08182-340 | Plaça Major, 1 | Era l'antiga casa del rector, però des de fa un temps que ja no hi viu. | 41.7003400,1.8705300 | 406022 | 4617122 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||||||
| 59712 | Plafó ceràmic de la Plaça de Santa Margarida | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-ceramic-de-la-placa-de-santa-margarida | XX | Gran plafó ceràmic compost per 351 rajols ceràmics policromats amb tons suaus. Està adossat a la façana d'un edifici públic construït l'any 1973. Es pot contemplar des del carrer del Mestre Saura amb el carrer de l'Arquitecte Gaudí. Es tracta d'una obra realista de caràcter simbòlic on s'exalten els elements culturals més identitaris o significatius del poble. La iconografia representada d'esquerra a dreta és: els gegants Berenguer i Sibil·la; el Pont Vell, sobre el riu Llobregat al seu pas del municipi; les esglésies de la Mare de Déu de la divina Gràcia, Santa Maria de Matadars i Santa Magdalena del Pla. A la part inferior esquerra, l'escut representatiu del municipi i a mà dreta, el nom del plafó. Està dedicat a la Plaça de la Margarida. El plafó està signat per D'Ernés, Ceràmiques Queralt, S.L., i realitzat l'any 1999. | 08182-314 | Plaça Santa Margarida | La plaça de Santa Margarida va ser inaugurada l'any 1999 amb una àrea de jocs, un sortidor d'aigua amb zona enjardinada i un plafó ceràmic ubicat a la façana posterior d'un edifici públic actualment emprat per emetre la ràdio municipal, Frecuence-radio.com. Va ser realitzat per D'Ernés, i cuit a l'empresa Ceràmiques Queralt, S.L, el mateix any de la inauguració de la plaça. | 41.7014100,1.8717000 | 406121 | 4617240 | 1999 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59712-foto-08182-314-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59712-foto-08182-314-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | D'Ernés, Ceràmiques Queralt, S.L | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59668 | Pedró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedro-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XX | Pedró ubicat a un costat de la plaça de l'església de Santa Maria de Rocafort, prop d'un xiprer i emmarcat per la banda de llevant i pel nord per un muret de pedra, que fa la funció de pedrís. La creu és de ferro, instal·lada damunt un pilar de secció quadrada de pedra, amb la part superior més ampla i que recorda un altar. Aquest pilar se situa a la vegada damunt un basament fet de carreus irregulars units amb ciment, també de secció quadrada. Al centre del pilar hi ha quatre rajols de gres collats amb ciment amb la inscripció ' Atura't caminant, i aquí, assegut, esguarda el cel i les muntanyes que tens per horitzó i el temple del costat, que la quietud hi guarda per qui a frec del llavi hi porta una oració'. | 08182-270 | Plaça de l'Esaglésia , s/n | Un pedró consisteix en una creu de ferro o de pedra posada sobre un pilar o una petita taula de pedra on els capellans beneïen el terme per demanar protecció sobre les collites i els seus habitants. Normalment el padró es col·locava en llocs enlairats i també a proximitat dels llocs de culte. El dia 1 de maig, es fa la benedicció del terme. Antigament la benedicció és feia el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu. Després de la seva desaparició, l'any 1978 es va construir el pedró actual i es va reiniciar la festa de la benedicció. | 41.7168300,1.9364200 | 411527 | 4618883 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59668-foto-08182-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59668-foto-08182-270-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En un costat de la plaça de l'església, a peu del camí de Rocafort a Mura. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59669 | Rellotge de sol de Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-santa-maria-de-rocafort | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. http://www.gnomonica.cat/index.php/inventari/inventari-10742 | XIX | A la part inferior esquerra es pot llegir: 'RESTAURAT el 15-08-1995 J. Mollar' (Josep Mollar, un pintor de la comarca), corroborat pels membres del Museu. | Rellotge de sol del tipus vertical declinant, amb orientació sud - oest, realitzat a la façana principal de l'església, per sobre de la portalada. Es tracta d'un rellotge ornamental i policromat, de superfície quadrada, pintat damunt d'un arrebossat de ciment. El rellotge està dibuixat a l'interior d'una circumferència, de fons groc i sanefes lineals de color rosa i blau. La circumferència queda emmarcada en un requadre pintat de color terra i emmarcat per una sanefa lineal de color blau. La sanefa exterior consisteix en un dibuix geomètric a l'infinit pintada de color blau amb fons blanc. El gnòmon o estilet, de vareta, està collat a la paret i és de secció circular. Neix del mig d'una flor de 7 pètals pintats de color rosa i blau. Les hores, representades amb xifres àrabs estan delimitades entre dues sanefes lineals dels mateixos colors. La línia o meridià que marca les dotze del migdia és perpendicular i porta dibuixat el senyal de l'Àngelus. Les hores estan representades des de les 7 a les 6. Les línies horàries senceres marquen les hores, les mitges línies les mitges hores i els punts, els quarts. No té lema. | 08182-271 | Plaça de l'Església | En una fotografia de l'arxiu Villegas publicada al llibre de Miquel Ballbè, pàgina 101, s'observa un rellotge de sol gairebé semblant a l'actual. Es desconeix si a la part inferior hi havia lema. | 41.7169800,1.9364000 | 411525 | 4618900 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Consta a l'Inventari de Rellotges de Sol dels Països Catalans, de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de registre 1.484. A la descripció s'hi fa constar erròniament que ha estat restaurat per J. Millar. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59670 | Rellotge de sol canònic de Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-canonic-de-santa-maria-de-rocafort | X-XIII | Manca el gnòmon de vareta i determinar la seva ubicació original. La línia central sembla sobresortir clarament de la semicircumferència i fortament erosionada. | Rellotge de sol del tipus canònic, cisellat en un carreu reaprofitat de la portalada principal de la façana, orientada al sud-oest, de l'església de Santa Maria de Rocafort. No conserva el gnòmon de vareta però si que es poden observar 12 línies ben traçades, i dues semi-circumferències. Les quatre línies centrals prolonguen la línia horària fins al segon cercle. | 08182-272 | Plaça de l'Església | Els rellotges canònics no mesuraven les hores com les entenem ara, sinó que mesuraven els moments rellevants dels eclesiàstics. Normalment estaven encarats a migdia, amb el gnòmon perpendicular i amb les línies que assenyalaven la hora Tèrcia, la Sexta, i la Nona segons la regla de Sant Benet. Seguint aquesta norma, les altres ratlles podien ser afegides posteriorment per donar una aparença de rellotge vertical. | 41.7169800,1.9363800 | 411524 | 4618900 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59670-foto-08182-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59670-foto-08182-272-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | No consta a l'Inventari de Rellotges de sol de Catalunya. També rep el nom popular de rellotge de missa. En una fotografia de l'arxiu Villegas publicada al llibre de Miquel Ballbè, pàgina 101, destaca el carreu amb el rellotge a la part esquerra de la portalada. | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59686 | Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-rocafort | AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV (1984). El Pont de Vilomara i Rocafort ; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 38-39. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XVI-XVII | Església de finals del gòtic construïda damunt l'edificació romànica. En aquest moment es capgira l'orientació. El temple romànic tenia una orientació est-oest i la nova església la té nord-sud. Consta d'una única nau amb transsepte i un absis poligonal. La coberta és de volta de canó lleugerament apuntada. En el segle XVII, probablement el 1646, se li afegeixen dues capelles al costat de llevant. La porta d'accés es troba a la façana de migdia, formada per un arc de mig punt amb petites dovelles regulars. Fou refet de nou, ja que l'original gòtic fou enderrocat durant la Guerra Civil (1936-39). Al seu damunt, s'obre un ull de bou. El segon ull de bou, que s'obre en aquesta façana està desplaçat a llevant. També hi ha una petita obertura o finestra delimitada per quatre pedres, una a cada costat. Destaquen de la façana un rellotge de sol canònic, al costat de la porta, i un rellotge de sol tradicional. A la part septentrional, adossat a l'absis, hi ha el campanar de torre i planta quadrangular, amb coberta piramidal de teules; amb una obertura a cada costat. A l'interior, hi trobem un cor, al que s'accedeix per l'actual sagristia, desplaçada del lloc original. Les parets d'aquesta estan totalment decorades per un mural expressionista, obra d'Àngel Millàn Rigol, fet l'any 1994. També poden veure's diverses làpides sepulcrals dels segles XVII i XVIII i una fornícula gòtica decorada. Entre 1964 i 1990 comença un llarg procés de recuperació de l'església, malmesa a partir de la Guerra Civil. La façana es repica i es deixa de pedra vista, igual que l'interior. Es refà un nou campanar i s'instal·len noves campanes. Es restaura el rellotge de sol i es desplaça el sarcòfag del seu lloc originari. De tots els elements, el més destacable és el sarcòfag de Pere de Sitjar, darrer senyor de Rocafort, construït en el segle XIV per Berenguer Ferrer. | 08182-288 | Plaça de l'Església, s/n - Rocafort | Aquesta església estava dins l'antic terme de Néspola primer, i del castell de Rocafort després; al lloc que s'anomenava Palau Aveza. Inicialment apareix com a sufragània, però aviat adquireix la categoria de parròquia que encara conserva. Fou una fundació comtal, i era propietat dels senyors del castell fins que aquest passà a mans del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Palau Aveza apareix amb diferents grafies durant molt de temps, fins que el nom de Rocafort s'imposa, primer al castell i després a l'església. | 41.7170600,1.9363300 | 411520 | 4618909 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-3.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fins l'any 1854, el cementiri de Rocafort estava davant mateix de la porta d'entrada a l'església. Aquell any s'acorda traslladar el cementiri a l'actual ubicació. | 93|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59660 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 | BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. | El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. | 08182-262 | Pont de Vilomara | Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. | 41.7091500,1.8694300 | 405943 | 4618102 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||||
| 59664 | Ofici de pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofici-de-pastor-0 | XX-XXI | testimonial en el municipi. | Les pastures del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort són visitades per un ramat de més de quatre-centres ovelles i cabres. El seu propietari, Josep Serra, conegut com a Jan Pastor, que baixa des de Viladordis, ha volgut recuperar la raça ripollesa autòctona en perill d'extinció. Les cabres, les ven com a vianda. De la llet de les ovelles també en fa formatges però les ven com a vianda de qualitat. | 08182-266 | Pont de Vilomara | 41.7037200,1.8790000 | 406731 | 4617488 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||||
| 59680 | Zona de nidificació de l'àliga cuabarrada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-laliga-cuabarrada | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sp=HIEFAS | L'àliga cuabarrada (Aquila fasciata) és un rapinyaire diürn. També rep el nom d'àliga perdiguera o de Bonelli. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. | 08182-282 | Pont de Vilomara | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. | 41.7012000,1.8746300 | 406364 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquesta espècie està en perill crític a Catalunya i en perill a nivell Europeu. L'àrea de cria té una gran importància ja que no només és el lloc de reproducció d'aquesta espècie sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. Cal protegir l'espècie, sobretot en època de reproducció i cria, restringint els accessos i les activitats esportives i/o lúdiques. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||||||
| 59682 | Goig de la Mare de Déu de Montserrat de la Capella del Marquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-de-la-mare-de-deu-de-montserrat-de-la-capella-del-marquet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic; i que diuen així: Déu-nos vida i claredat / sol d'amor, que'ns il·lumina: DEL MARQUET, SANTA REGINA /MADONA DE MONTSERRAT. / Quants anys fa, Mare de Déu, que la vostra Imatge bella / des d'aquesta humil capella / nostres cors tan fort atreu? / Flor del cel, que el Llobregat / ve a regar-la amb sa joguina.... etc/ Admirada de tothom / és per Vós oh Verge Pura / la bonica arquitectura / del Palau que us dóna el nom. / Perderia majestat / sense vostra faç divina... etc. / Com el pont que sobre el riu / uneix les dues riberes, / vostre amor no té fronteres / i a tots per igual somriu . / Amb un gest de pietat / Vostre front sempre s'inclina... etc. / Escoltant perennement / les remors del riu que us canta / compreneu més la complanta / d'aquest nostre prec fervent / que'ns surt del cor llatzerat / a Vós Rosa sense espina... etc. / Amb l'amor del nostre pit / entron vostre, flama viva, / la capella primitiva / de bell nou hem embellit. / Un ex-vot de germandat / sigui el blanc de la calcina... etc. Lletra i música de Mn. Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugenia del Congost. V/. Ora pro nobis Sancta Dei Genitrix. R/. Ut digni efficiamur promissionibus Christi. Oremus: Concéde, misericors Déus, fragilitati nostrae praesidium, ut qui Sanctae Dei Genitricis memoriam agimus intercessionis ejus auxilio a nostris inquitátibus resurgamus. Per eumden Christum Dominum Nostrum, R/. Amen. L'Ilm. Sr. Bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, ha concedit als presents GOIGS, 100 dies d'indulgència. Amb llicència eclesiàstica. | 08182-284 | Pont de Vilomara | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6928800,1.8729700 | 406214 | 4616292 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Mn Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugènia del Congost | El goig forma part de la col·lecció de Goigs 'Santa Eulàlia' amb el núm. 17. Al verso del goig hi ha un recull històric de la capella fet per Joan Font i Rius (1957), on dona els diferents noms que ha rebut en llarg del temps (Santa Maria de Mata d'Arcs, Matadars, Matadés i Marquet per la masia que té al costat); de la seva estructura original i de dues peces importants, el retaule gòtic (venut pel propietar idel mas Marquet a uns antiquaris de Barcelona, que el baixaren en un tren de mercaderies, el capvespre del 19 d'agost de 1912 i que es trobaria al Museu d'Art de Catalunya). i la talla d'una imatge de la Mare de Déu, venerada com a la Mare de Déu de Montserrat (actualment al Museu d'Art de Catalunya).Joan Font explica que durant una de les guerres del segle XIX, la imatge original de la Mare de Déu de Montserrat, procedent del Monestir va ser amagada a l'interior de la capella i que potser l'advocació a la Mare de Déu de Montserrat quedés vinculada a la imatge titular. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59698 | Pont Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-vell-4 | <p>DAURA, A.; GALOBART, J.; PIÑERO, J. L'arqueologia al Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, 1995.(Monogràfics; 15). GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. GUITART, J. 'Els gravats del Pont Vell'. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. 169. MAS CASAS, J.M. Ensayos históricos sobre Manresa. Manresa, 1882. 1836-1882. SARRET ARBÓS, J. Història de Manresa. Manresa, 1910. SITJES, X. Els ponts medievals del Bages. Manresa: Centre Excursionista de la Comarca del Bages, 1988. (Monografies de Temes Locals i Comarcals; 6). SOLER MARCH, A. 'Els ponts medievals de Manresa'. Civtat. 17.</p> | XIII-XIV | Entre 1989 i 1991 s'efectuen treballs de restauració per part de la Diputació de Barcelona a instàncies de l'Ajuntament de Pont de Vilomara i Rocafort. La remodelació s'inaugura el 4 d'abril de 1992. | <p>El pont sobre el Llobregat s'emplaça en una zona de roca erosionada pel riu, al seu pas pel poble del nucli del Pont de Vilomara i Rocafort i el Raval de Manresa. Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts 'd'esquena d'ase'. Està estructurat en nou arcades de mamposteria d'obertura desigual, l'amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s'acosten al centre. Tots els arcs són de mig punt a excepció del quart que és apuntat. La directriu del pont forma un angle suau de 9º. Mesura 129 metres de llargada . Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l'altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades. En la part alta d'un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l'aigua. Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació. El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca. L'escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilamora i Rocafort.</p> | 08182-300 | Pont de Vilomara | <p>Construït cap a la fi del segle XIII, fou reconstruït entre 1617 i 1624 i modificat l'any 1843. El primer document que referencia un pont en el lloc de Vilomara és de l'any 1012. Altres documents posteriors que parlen d'un pont en aquest lloc daten del segle XIII. Segons una nota manuscrita de l'arxiver Joaquim Sarret Arbós (1931), els ponts de Rajadell, Vilomara, Cabrianes i Castellbell i El Vilar es construeixen a cost del Comú de la ciutat de Manresa. El 7 de març de 1383 el Consell de Manresa nomena una comissió per administrar la construcció del de Rajadell. En el mateix text, s'indica que seguidament es comença la construcció del Pont de Vilomara. Però aquestes notes situen el pont en una data molt més tardana que altres informacions trobades. Com la promesa, l'any 1314, de Guillem d'Artés, ciutadà de Manresa, a la Universitat i als seus prohoms de reparació del pont de Vilomara. O l'altra de 1330, quan Pere de Sitjar, senyor del castell de Rocafort, concedeix a Guillem Marquet de Matadars, dos molins que tenia prop del pont de Vilomara. Els anys 1617 i 1621 va patir dues crescudes del riu que li van ocasionar forces desperfectes i que el Consell de Manresa va fer reparar. Es coneix el nom del mestres de cases que hi va intervenir, Pere Bòria. En el segle XIX, amb la instal·lació d'una fàbrica tèxtil, es va veure afectat per la construcció d'un canal industrial per sota de la primera arcada del marge esquerre. L'increment del trànsit rodat, la portada d'aigua corrent al Raval de Manresa i les riuades de l'any 1971, són els principals esdeveniments del segle XX. L'any 1973 amb la inauguració del nou pont, facilita que el vell es converteixi en una via veïnal i en permet la seva conservació.</p> | 41.7008600,1.8693600 | 405925 | 4617181 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-3.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | BCIN | National Monument Record | Civil | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Amb la restauració es van posar al descobert uns cinc metres més de pont que estaven colgats. | 93|85 | 49 | 1.5 | 1768 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||
| 59707 | Festa Major al Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-al-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. | XIX-XX | Festivitat vigent | El Pont de Vilomara celebra la seva Festa Major en honor a Santa Magdalena, patrona del poble, i ho fa el cap de setmana més proper a la festivitat de la santa (22 de juliol). Conserva els elements formals amb la salutació d'inici de la Festa a càrrec de l'hereu, la pubilla i la dama d'honor del municipi i es celebra el tradicional Ofici Solemne a la Capella de Santa Maria Magdalena del Pla amb el cant dels goigs. A més a més hi ha una sèrie d'actes festius destinats a tot tipus de públic i que varia en funció de les realitats de cada any però que mantenen una mateixa estructura basada en la música, l'esport, la gastronomia, la cultura i la tradició. Destaca el concurs anual de de dibuix amb aquarel·la que enguany ha celebrat la XXIII edició , i la cercavila amb els Gegants i Grallers del Grup d'Infància i Joventut, molt arrelat als vilomarencs i vilomarenques. | 08182-309 | Pont de Vilomara | 41.7008500,1.8744700 | 406350 | 4617175 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fotografies penjades a la xarxa de diferents autors. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||||
| 59731 | Fons dipositats a l'Arxiu Episcopal de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-episcopal-de-vic-0 | http://www.abev.net/ | XII-XX | L'Arxiu Episcopal de Vic conté molt poca informació de les parròquies del Pont de Vilomara i Rocafort, així com de les diferents capelles com per exemple la de Santa Magdalena (1/138 - Fons 3.30). També hi ha informació de les visites pastorals. En el fons 1.1. Mensa Episcopal conté les llistes i convocatòria de beneficis vacants, les llistes de candidats i els fulls de mèrits dels candidats, entre els anys 1799 i 1800. També es poden trobar els beneficis fundats en diferents esglésies del bisbat des del mot Queralt fins al de Voltregà inclusiva, entre 1690 i 1878 o els comptes del culte de l'arxiprestat en relació a Santa Magdalena del Pont de Vilomara i Santa Maria de Rocafort. En el fons 3 Conventuals, Capelles i Santuaris, 3.30 altres capelles, es pot consultar les memòries de restauració de la capella de Santa Magdalena. Pel que fa a l'arxiu parroquial tant de Santa Maria de Vilomara com de Santa Maria de Rocafort consta que, a excepció de les partides sagramentals de Santa Maria de Vilomara, la resta de documentació (llibres de Baptismes, matrimonis, defuncions, consuetes, notarials, testaments i documentació administrativa) d'ambdues van ser destruïts l'any 1936. Això no obstant, ens consta que en una casa privada del municipi s'han conservat una sèrie de pergamins procedents de la parròquia de Santa Maria de Rocafort, del qual es desconeix l'estat de conservació. En el catàleg de visites pastorals, en consten 44 de numerades. La primera d'elles es fa a Santa Maria de Rocafort el 1331/12/05 nonas desembre (sign. topogràfica AEV 1200/2 -antic 1200 B-f70); la següent data dos segles més enllà, el 1575/07/05 (AEV 1207/2 - antic 1207 B-f122v). Continua fins la número 43 de 1856/06/13 (AEV 1242/4 (antic 1242 D-f72v). La darrera visita que consta a l'Arxiu Episcopal està referenciada com a Pont, Maria del 27/04/1689 (AP A-B-C-D-H-I.N.U/1/1 - f120). | 08182-333 | Pont de Vilomara i Rocafort | L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és un conjunt documental i bibliogràfic singular pel seu volum i el seu abast cronològic. Conté la documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del bisbat de Vic, i d'altres fons no eclesiàstics de gran significació que ha anat aplegant al llarg del temps, referits tots ells al territori del bisbat. Conté també la Biblioteca Episcopal, que destaca pel volum dels seus fons i per la seva antiguitat, amb prop de 200 incunables i més de 300 manuscrits des del segle VIII. Això i el fet que ha estat un dels centres cabdals en la cultura catalana moderna confereixen a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una especial rellevància i projecció, tant a nivell nacional com internacional. | 41.7003500,1.8707300 | 406038 | 4617123 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||||
| 59599 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-65 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca està molt ben realitzada i caldria recobrir correctament la llosa de tancament de la volta perquè no s'hi filtri aigua i ensorri la barraca. Fa relativament poc que el bosc s'ha podat i les restes vegetals no s'han triturat, sinó que s'ha deixat in situ. | Barraca de pedra seca ubicada a mà esquerra del camí que va de les Tines del Ricardo a les Balmes Roges, abans d'arribar al coll del Puig Gili. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada per un bosc de pi blanc (Pinus halepensis), cirerer d'arboç (Arbutus unedo) i brolla de romaní amb matabou (Bupleurum fruticosum). És de planta quadrangular amb cúpula troncocònica, i mesura de 4,50 metres de façana per 4,20 metres de costat, respectivament (mides preses a l'exterior). Està aixecada retallant un marge per donar estabilitat a la barraca. La coberta està construïda amb la tècnica de la falsa volta amb la clau de volta ben visible. Conserva gairebé tot el voladís que la protegeix de les filtracions d'aigua. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall on hi creixen crespinells. El gruix dels murs és de 0,70 metres. Els brancals o muntants estan lleugerament desbastats, calçats amb pedruscall de mida mitjana i petita en forma de falca. Són verticals i tenen dues llindes planes. La porta d'entrada està ben centrada en relació a l'eix vertical de la façana; mesura 1,42 metres d'alçada per 0,85 metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana orientada al nord i a l'oest, respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva un tinell de la mida d'un càntir. Destaca per l'alçada, tres bigues de fusta encaixades a la roca que com un altell servien per a fer-hi el jaç al qual s'hi accedia amb una escala de fusta. La barraca està orientada al sud. | 08182-201 | Racó de les Tines - Serra de Puig Gili | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6978900,1.9058200 | 408955 | 4616813 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59600 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-66 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Si no es repara la coberta, s'acabarà enfonsant i el roldor i la bardissa l'acabaran colgant. | Barraca de pedra seca ubicada dalt d'un marge, a mà esquerra del camí que va de les Tines del Ricardo a les Balmes Roges, abans d'arribar al coll del Puig Gili. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada per un bosc de pi blanc (Pinus halepensis), cirerer d'arboç (Arbutus unedo) i brolla de romaní amb roldor (Coriaria myrtifolia). L'obertura de la pista fa que s'hi hagi de grimpar per accedir-hi. És una construcció aïllada, integrada al mur amb la façana aparent, de planta circular, d'1,70 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta enfonsada. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut deixant al descobert les lloses i el pedruscall. També ha perdut una part important del voladís, sobretot per la part posterior. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes i han perdut part dels murs laterals dels marges.Té una sola llinda plana i al damunt una lleixa amb obertura interior. La porta mesura 1,16 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. És una construcció senzilla, sense espitlleres, però amb un tinell petit a l'interior. | 08182-202 | Racó de les Tines - Serra de Puig Gili | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6987400,1.9037600 | 408784 | 4616909 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59494 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-113 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | No conserva la coberta ni la porta d'entrada. | Barraca de pedra seca ubicada a mà esquerra, arran de la pista que transcorre pel Puig Gili, i que va cap a les Balmes Roges, a la solera coneguda com a Racó dels Manresans. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Es tracta d'una construcció mig enderrocada, de planta quadrangular, de 4 per 4,30 metres (mides preses a l'exterior). Està construïda aprofitant el desnivell natural del terreny, amb l'eix de la barraca paral·lel al mur. De la coberta només es conserva l'arrencada i una alçada màxima 1,90 metres. El gruix dels murs dempeus oscil·la entre 0,75 i 0,80 metres. No es conserva la porta d'entrada, però les restes conservades indiquen que els brancals eren rectes (se'n conserva una alçada aproximada de 0,70 cm) i que estava desplaçada a la dreta de la façana. En una de les parets interiors es conserven dos tinells superposats de 30 cm de costat per 40 cm de fondària i una obertura a mena d'espitllera orientada al sud. La barraca estava orientada a l'oest. | 08182-96 | Racó dels Manresans | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6922600,1.9120200 | 409463 | 4616181 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59494-foto-08182-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59494-foto-08182-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59494-foto-08182-96-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10487. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59495 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-114 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Caldria desbrossar tota la vegetació del voltant i de la coberta per tal d'evitar que s'ensorri. | Barraca de pedra seca ubicada a la Serra de Puig Gili, a tocar del torrent de les Arcades, en un revolt del camí on hi ha una figuera de grans dimensions. Està envoltada de brolla de romaní i roldor, en un bosc dens de pin blanc (Pinus halepensis). La barraca està gairebé tapada per l' heura (Hedera hèlix). És de planta quadrangular i mesura 3,40 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està recolzada al mur per la part posterior. Les façanes laterals semblen haver estat reforçades amb un contrafort que dona la imatge d'una façana trapezoïdal. La coberta està construïda amb la tècnica de la falsa volta i la clau de volta ben visible. Degut a la gran quantitat d'heura que hi ha damunt de la coberta es fa molt difícil veure l'estat en que es troba el cobriment i el voladís. El gruix dels murs és de 0,50 metres. Els brancals o muntants estan calçats amb pedruscall de mida mitjana i petita en forma de falca. Són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està ben centrada en relació a l'eix vertical de la façana; mesura 1,15 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Per sobre de la llinda hi ha una lleixa amb obertura interior. Entrant a mà esquerra hi ha dos tinells. La barraca està orientada al nord. | 08182-97 | Racó dels Manresans | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6942700,1.9114400 | 409417 | 4616405 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59495-foto-08182-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59495-foto-08182-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59495-foto-08182-97-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10488. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59535 | Barraca de la Vinya del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-del-raco | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Malgrat l'entorn està molt net, cal tallar els rebrots de la figuera i consolidar la coberta i alguna esquerda estructural. | Barraca de pedra seca ubicada a la Vinya del Racó. En unes feixes on també hi ha una plantació d'oliveres i ametllers. És una construcció aïllada, construïda a l'extrem d'una feixa, aprofitant el marge de pedra seca. És de planta circular d'1,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El voladís exterior i la coberta de terra gairebé han desaparegut. L'entrada mesura un metre d'alçada per 0,75 d'amplada, amb llinda plana. El gruix dels murs és de 50 centímetres. El brancal dret està col·locat directament sobre el mur del marge. Té una petita obertura cap el nord, i un tinell no massa gran al brancal dret, aprofitant la solidesa del marge. Pel costat de llevant hi creix o rebrota una figuera, i el mateix passa al davant de la porta. Està orientada al sud. | 08182-137 | Raval de Ca l'Envetat | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7090300,1.8739500 | 406319 | 4618084 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59535-foto-08182-137-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59535-foto-08182-137-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59535-foto-08182-137-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59478 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-98 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca està en un excel·lent estat de conservació, degut a la cura que en té el seu propietari. Al darrera mateix de la barraca, hi ha una plantació d'iridàcies per anar substituïnt les que es van morint de la coberta. | Barraca de pedra seca ubicada a la Vinya del Racó. En unes feixes on també hi ha una plantació d'oliveres i ametllers. Es tracta d'una construcció aïllada aixecada parcialment damunt de la roca. És de planta circular, i mesura 2,30 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior en molt bon estat de conservació. El cobriment de terra amb pedruscall de la coberta es manté intacte gràcies a la plantació d'iris, una planta monocotiledònia de la família de les iridàcies. El gruix del murs és de 73 centímetres. L'entrada mesura 1,48 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus de pedra. Per sobre de la llinda, hi ha una pedra gravada amb les inicials GOST 19 i a sota la data 1825 (19 d'agost 1825). Al seu interior hi ha dos tinells superposats de 45 per 40 centímetres. Té dues obertures a mena d'espitlleres. Presenta algunes esquerdes a nivell estructural que s'han restaurat amb pedra lligada amb ciment. La porta està orientada al sud-est. A la dreta de la porta, hi ha un petit mur de 50 centímetres d'alçada per 1,30 de llargària que serveix de banc. Al brancal dret, a 1,10 metres d'alçada hi ha pintada la marca del GR (blanc i vermell). | 08182-80 | Raval de l'Envetat | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7094500,1.8733600 | 406270 | 4618131 | 1825 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59478-foto-08182-80-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59478-foto-08182-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59478-foto-08182-80-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5946. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||
| 59602 | Forn de calç de Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-can-serra | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVII-XIX | Enderroc interior, vegetació circumdant; però estructures ben conservades. L'accés original se'l va emportar la riuada de l'any 1962. | Forn de calç aixecat en el marge esquerre de la Riera de Mura, a prop de Rocafort. És de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, més ampla a l'exterior (1,4 x 1,87 m) que a l'interior (0,75 x 1,34 m). La paret circumdant del forn aprofita una gran roca despresa de la cinglera per assentar-s'hi. Està feta de pedres irregulars unides amb morter de calç i falcades amb pedruscall. L'entrada en forma d'embut l'encapçala un arc escarser fet de maons posats a llibret. L'interior de la cambra de cocció, conserva una part arrebossada sense rubrefactar i mesura 3 metres de diàmetre i es conserva una alçada de 2,75 metres. | 08182-204 | Riera de Mura | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia per a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola, per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, i es convertia en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.7092900,1.9397600 | 411794 | 4618043 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59697 | Resclosa de Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-can-serra-de-lesglesia | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XX | Només es veuen els forats excavats a la roca | Restes de la resclosa de Can Serra de l'Església ubicades a la riera de Mura, en el seu pas per Rocafort. Es tracta de 20 forats excavats a la pedra, a banda i banda d'una fissura o escletxa d'uns dos metres de fondària, molt a prop de les restes d'una bauma obrada. Al costat dret de l'esquerda hi ha 5 forats i a l'altra 15. Tots tenen una estructura quadrada de 26 a 28 cm de costat per una profunditat de 30 cm. Al fons de cadascun d'aquests encaixos hi ha 9 forats (disposats en tres fileres de tres) simètrics, de 3,5 cm de diàmetre per 5 cm de fondària. | 08182-299 | Riera de Mura | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb troncs d'arbre, taulons de fusta, i pedra. El seu objectiu era el de retenir i augmentar el nivell d'aigua en aquest punt per ser conduïda a voluntat fins allà on convingués a través d'una canal. Això implicava un bon coneixement de l'orografia del terreny, i sobre tot del riu. Un cop localitzada la roca mare s'hi excavaven uns forats, de planta rodona o quadrada. Ens aquests encaixos s'hi col·locaven verticalment els taulons de fusta. Depenent de l'envergadura de la construcció, l'estructura es podia reforçar amb una segona filera intercalada o bé amb uns tornapuntes de fusta. Segons explica el senyor Valentí Baylina si només es veuen aquests forats és perquè abans la riera era més estreta. La resclosa va ser construïda pels seus avantpassats per portar aigua a través d'una canal parcialment excavada al terra i a la roca (de la qual encara en queden restes visibles) fins als horts que estaven al costat de la casa. Malauradament la riuada de l'any 1962, no només se la va emportar sinó que modificà la llera de la riera, eixamplant-la en aquest indret, tal i com es coneix avui dia. | 41.7094300,1.9397500 | 411794 | 4618058 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Un cop passat el grup de 15, al davant mateix hi ha les restes d'un muret i un tinell obrat que estaven construïts aprofitant la bauma formada per la caiguda de varis rocs de grans dimensions al llit de la riera. A mà esquerra per sobre d'aquests blocs, hi ha les restes, força ben conservades, d'un forn de calç de la mateixa propietat . | 98|119|94 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59629 | Tines de les Solanes I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-solanes-i | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. 'Memòria de la rehabilitació de les tines: Solanes i Llobregat-Tres Salts'. Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau.</p> | XVIII-XIX | Les Tines de Les Solanes van ser restaurades l'any 2007, en el marc del 'V Concurs de rehabilitació i conservació de les barraques de vinya, i altres construccions en pedra seca' convocat per la DO Pla de Bages, i amb la coordinació del Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau. El projecte va anar a càrrec de l' arquitecta tècnica Maria Dolors Perramon i Fàbregas per encàrrec del Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau, finalitzat el desembre de 2006. | <p>Conjunt format per 8 tines de planta exterior quadrangular que es troben al voltant o formant part de dues barraques de planta quadrangular. La part inferior dels murs, que formen l'estructura que alberga els dipòsits de les tines és realitzada amb pedra i morter de calç, i la part superior amb pedra sense material d'unió. L'interior de tots els dipòsits estan recoberts de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades, de 40 x 40 cm, excepte les de la tina núm. 1 que amiden 35 x 35 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes, sobre el que descansen les cobertes corresponents que estan construïdes amb el mètode d'aproximació de filades. Per sobre s'estén una capa de sorra i pedruscall. Totes les tines tenen el dipòsit circular però l'edificació que les alberga és de planta quadrangular, estan disposades al voltant de dues edificacions auxiliars que estan comunicades entre si. Es descriuen començant per la tina situada al nord-est i prosseguint amb les altres seguint la direcció de les agulles del rellotge. Les tines 1 i 2 estan construïdes sobre el nivell pla de terreny i tenen l'entrada al dipòsit a uns 3,5 m d'alçada. L'entrada per a la tina núm. 1 amida 120 cm d'alçada per 85 cm d'amplada. Les dues presenten la coberta ensorrada. Els seus brocs es localitzen al parament nord-est i queden a l'interior d'un engruiximent del mur que queda tancat alhora per una porta metàl·lica a la part exterior. La tina núm. 3 ha perdut la part superior dels murs i la coberta per complert; al seu cantó sud-est hi ha una rampa que segurament duia fins el seu accés però que actualment és inexistent. El broc s'ubica al parament nord-est. De la tina número 4 tant sols en queda el dipòsit i l'accés es realitzaria probablement pel parament sud-oest, per l'interior de l'edificació, on encara es poden veure les arrencades d'uns graons al costat de la boixa. Les tines 5 i 6 formen un conjunt que comparteixen exteriorment la mateixa coberta, tot i que interiorment són independents, amb la cúpula construïda per aproximació de filades i coberta amb pedruscall i terra. Es conserven en bon estat els murs. La tina núm. 5 és de planta rectangular però amb l'angle est semicircular; l' accés es localitza al parament sud-est, amb ambdós muntants monolítics sobre els que recolza una única llinda de 97 cm de llargada per 32 cm d'amplada per 10 cm de gruix. La boixa dóna a l'exterior, a la façana SE. La tina núm. 6 es troba al costat de l'anterior i és de planta quadrangular. Té una obertura a la part superior del mur SE i la boixa dóna a l'interior de la barraca adossada a la paret SO. Les tines 7 i 8 es conserven també amb murs i coberta senceres. L'accés de la número 7 es realitza per una porta al nivell superior de la tina, amb muntants verticals i llinda de 135 cm per 35 cm per 14 cm. El dipòsit ha perdut les dues filades superiors de rajoles. La boixa dóna a una barraca adossada al mur SO. L'accés de la tina núm. 8 també conserva els dos muntants verticals i dues llindes, una exterior de 142 cm per 48 cm per 7 cm i una d'interior. L'entrada queda per sobre del nivell del terra; així que per accedir hi ha uns graons de pedra clavats al mateix parament de l'entrada i al de la tina núm. 7. Els murs presenten tres finestres i dos amagatalls de grans dimensions. La boixa dóna a la barraca que té adossada al mur SO. La coberta de les dues tines està feta per aproximació de filades i coberta amb pedruscall i terra, igual que les barraques.</p> | 08182-231 | Riera de Mura - Sant Esteve | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7223400,1.8816500 | 406979 | 4619553 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Navarcles i direcció cap a Sant Benet del Bages, agafarem el camí de les Generes fins arribar al pont de les Generes i a la font dels Burjons, continuarem pel camí de l'esquerra, passant per un petit camp i, a uns 1.100 metres del pont trobarem una bifurcació. Prendrem el camí de la dreta deixant enrere el Camí de les Bases i continuant uns 400 metres arribarem a una altra cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra. Seguint el camí deixarem enrere les tines del camí de les Generes. Prosseguirem el trajecte fins arribar a la riera de Mura on seguirem el camí que la voreja, riera avall, fins trobar una esplanada de pedra viva al mateix llit on podrem contemplar el conjunt de tines de la Riera de Mura, també anomenades Les Solanes. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||
| 59639 | Tina Resclosa del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-resclosa-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina se situa al marge del camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció d'una única tina de planta, tan exterior com interior de forma circular. La part inferior d'aquesta és construeix amb pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i dues finestres que donen al camí. L'entrada és de forma rectangular i s'acaba amb una llinda de dimensions 150 cm de llargada per 46 cm d'amplada per 18 cm de gruix. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de pedruscall. El broc pel qual en sortia el vi es troba al cantó oposat de l'entrada, aquest queda emmarcat en un doble requadre de 90 cm d'ample per 80 cm d'alt que sobresurt del parament a dos nivells, el requadre exterior 40 cm i l'interior 30 cm. | 08182-241 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7313800,1.8970400 | 408272 | 4620540 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines es segueix pel camí que ressegueix el Llobregat fins a la passera que travessa el riu i es continua fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i continuant el trajecte agafant el camí de la dreta que passa al costat d'una antiga granja. A uns 950 metres veurem la Tina Solitària i a uns 100 metres més la Transformada. Prosseguirem pel mateix camí fins trobar-nos a uns 1000 metres de l'anterior, aquesta tina, situada al marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59640 | Tina Camí de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-cami-de-sant-esteve | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina núm. 1 està inacabada. | Les tines se situen pròximes al camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció formada per dues tines i indicis d'una barraca. Les descrivim d'esquerra a dreta col·locant-nos davant de les suposades entrades. La Tina nº1 és de planta interior i exterior circular. Si l'observem des d'on se suposa que s'ubicaria el broc, veurem que fins a 1,30 m des de la seva base, és de forma rectangular. Segurament, aquesta base rectangular que envolta el dipòsit circular servia per a un millor assentament de la construcció. Tan sols existeixen els murs fets amb pedra amorterada que haurien conformat la tina pròpiament dita. Aquesta, se suposa inacabada ja que no presenta l'enrajolat interior. Tampoc presenta la pedra que faria de broc, ja que segurament es col·locaria durant l'enrajolat del dipòsit. La Tina nº2 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. La part inferior dels murs són fets de pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Ha perdut la coberta i la part superior dels murs. El broc es troba segellat amb morter de calç. L'interior és ple de runa de la pròpia construcció. Al lateral nord-est d'ambdues tines s'observen uns encaixos que es van usar o s'haguessin usat com a recolzament de bigues de fusta per al sostre d'una o varies barraques. Actualment aquesta construcció no presenta cap barraca ni edificació auxiliar. Trobem, però a 1,60 m del lateral nord-est de la segona tina, el que semblaria la base o fonaments d'una barraca. Les mesures exteriors d'aquesta serien 1,60 m d'ample per 2,70 m de llarg. A més, ja s'ha indicat de l'existència d'uns encaixos als paraments de les tines en aquest mateix lateral de la construcció que podrien ser usats com a recolzament de bigues de fusta per al sostre d'una o varies barraques. Tot i això, la poca quantitat de restes trobades fa dubtar de si realment es varen acabar o no de construir. | 08182-242 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7314000,1.8981100 | 408361 | 4620541 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de la Riera de Mura 7-1, i seguint el camí veurem les Tines Solitària, Transformada, la 7-4 i la 7-5 i, a uns 100 metres de la darrera trobarem aquest nou grup. La construcció se separa uns metres del marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59641 | Tina Baga de les Cucoles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-baga-de-les-cucoles | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació general del conjunt no és massa bo ja que es troba enrunat. | La tina se situa pròxima al camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció formada per una tina i una barraca. Tina de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. S'ha trobat l'interior del dipòsit ple d'aigua. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de calç i, la part superior, amb pedra sense material d'unió. La llinda per a l'entrada i la coberta s'han esfondrat. La coberta, encara que inexistent, es creu que era amb pendent a una aigua. Aquest fet es dedueix per la inclinació que prenen els paraments perpendiculars al de l'entrada, aquests decreixen de forma quasi lineal fins trobar-se amb el parament posterior. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades, ho podem afirmar, ja que se n'observa part de la filada superior i, per l'estanquitat que confereix al contenir aigua. El broc es localitza a l'interior de la barraca, aquest consisteix en un bloc de pedra força treballat al que se l'hi ha realitzat un orifici. El bloc esmentat, sobresurt uns centímetres respecte els murs de la tina. La barraca es troba adossada al parament est de la tina. És de planta rectangular amb 3,90 m d'ample per uns 2,50 m de llarg. Per a la realització del parament sud aprofita un sortint de roca, la resta es realitza amb murs de pedra seca. El gruix de les parets és de 46 cm. La porta d'entrada té una amplada de 84 cm i n'ha perdut la llinda que la tancava. Igualment, n'ha perdut la coberta totalment. A l'interior hi trobem el broc de la tina. | 08182-243 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7290900,1.8999300 | 408509 | 4620283 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i es segueix el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les Tines Solitària, Transformada, Resclosa Ventaiol, Solei Generes i camí Sant Esteve. A 300 metres de la darrera tina un caminet que s'enfila a mà dreta i que ens duu fins al costat mateix de la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59642 | Tina Camí del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-cami-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunada | La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu al Ventaiol. Conjunt format per una tina i una barraca. La part inferior de la tina es realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. No es pot determinar la fondària del dipòsit amb exactitud, ja que presenta runa de la pròpia construcció a l'interior i no se n'ha trobat el broc. Construcció amb una barraca de de planta quasi circular de 2,20 m de diàmetre i adossada al cantó nord de la tina. Realitzada amb pedra seca i coberta de falsa cúpula, de la que en manquen les lloses superiors que en fan de clau. L'entrada presenta ambdós muntants verticals sobre els que recolzen dues llindes, una exterior de 90 cm de llargada per 30 d'amplada per 8 cm de gruix i una altra d'interior. La porta d'entrada és de 0,55 x 1,07 m d'alçada. El gruix de les parets és de 70 cm. A l'interior hi trobem un amagatall situat al nord-est. El broc de la tina no ha estat localitzat, probablement es troba dins la barraca colgat per la sorra. | 08182-244 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7299300,1.8947500 | 408079 | 4620382 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59642-foto-08182-244-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59642-foto-08182-244-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59642-foto-08182-244-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina a l'esquerra del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||
| 59654 | Tines de les Solanes II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-solanes-ii | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. 'Memòria de la rehabilitació de les tines: Solanes i Llobregat-Tres Salts'. Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau. | XVIII-XIX | Grup situat a uns 8 metres al nord-est d'un altre grup de 8 tines. Està format per tres tines de planta circular que es presenten alineades, les tines 9, 10 i 11. Tan sols en resten els dipòsits folrats amb cairons ceràmics essent els seu estat de conservació molt deteriorat. Únicament s'ha localitzat el broc de la número 11, encarat a la riera, i que queda emmarcat a l'interior del mur exterior de la tina. Es troben molt tapades per bardisses. | 08182-256 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7223300,1.8818900 | 406999 | 4619552 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Navarcles i direcció cap a Sant Benet del Bages, agafarem el camí de les Generes fins arribar al pont de les Generes i a la font dels Burjons, continuarem pel camí de l'esquerra, passant per un petit camp i, a uns 1.100 metres del pont trobarem una bifurcació. Prendrem el camí de la dreta deixant enrere el Camí de les Bases i continuant uns 400 metres arribarem a una altra cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra. Seguint el camí deixarem enrere les tines del camí de les Generes. Prosseguirem el trajecte fins arribar a la riera de Mura on seguirem el camí que la voreja, riera avall, fins trobar una esplanada de pedra viva al mateix llit on podrem contemplar el conjunt de tines de la Riera de Mura, també anomenades Les Solanes. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,31 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc