Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59487 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-106 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té alguns esfondraments. | Barraca de pedra seca ubicada al mig del bosc, pujant pel camí en direcció a La Roviralta. És una construcció aïllada aixecada parcialment damunt de la roca, aprofitant el marge. És de planta circular, però a conseqüència de l'orografia, la façana de ponent i part de la del migdia són rectes. Mesura 1,50 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta enfonsada. Ha tingut algun despreniment a nivell del voladís exterior i del mur de llevant. El cobriment és de terra amb pedruscall i ha perdut el recobriment vegetal característic. El gruix dels murs és de 0,65 metres. L'entrada és de llinda plana i mesura 1,05 metres d'alçada per 0,67 metres d'amplada. A l'interior hi ha un tinell de tres nivells superposats, de més gran a més petit. Té una finestra a modus d'espitllera en el mur de llevant. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-89 | La Roviralta | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7158400,1.8763900 | 406532 | 4618837 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59487-foto-08182-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59487-foto-08182-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59487-foto-08182-89-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10305. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59647 | Tines de La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-roviralta | http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XIX | La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu a La Roviralta. Conjunt format per dues tines i dues barraques. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes i la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades coberta amb una capa de sorra i pedruscall. Construcció amb dues barraques adossades i situades al nivell inferior, de planta semicircular. A elles donen les boixes de les dues tines. La porta d'una barraca porta inscrita a la llinda la data 1828. | 08182-249 | La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7169700,1.8734400 | 406288 | 4618966 | 1828 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59647-foto-08182-249-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59647-foto-08182-249-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i ens dirigirem cap al bosc de les Marcetes. Travessant l'autopista agafarem el camí que ens dura a la llera del riu Llobregat, el creuarem (el pas del riu, no està adaptat i si baixa molta aigua no es pot passar) i agafarem el camí direcció a la casa de Rubiralta. Trobarem les tines a la cruïlla del camí que porta a can Rubiralta. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59648 | Tines Gravera de La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-gravera-de-la-roviralta | http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu a La Roviralta. Conjunt format per dues tina i una barraca. Les dues tines són de planta circular i es troben formant un únic edifici. La part inferior de la tina és de pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. El conjunt no conserva la coberta, però si tota l'alçada dels murs que permet veire que la coberta era a doble vessant, possiblement de lloses de pedra. Igual que la barraca. Construcció amb una barraca de planta rectangular, la porta té llinda horitzontal de pedra amb una inscripció en la que es llegeix KOMAS i una data il·legible. Conserva la teula a doble vessant feta amb lloses de pedra. | 08182-250 | La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7183500,1.8709600 | 406084 | 4619122 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59648-foto-08182-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59648-foto-08182-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59648-foto-08182-250-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i ens dirigirem cap al bosc de les Marcetes. Travessant l'autopista agafarem el camí que ens dura a la llera del riu Llobregat, el creuarem (el pas del riu, no està adaptat i si baixa molta aigua no es pot passar) i agafarem el camí direcció a la casa de Rubiralta. Trobarem les tines al peu del camí que porta a can Rubiralta, al costat d'un camp de cultiu. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59690 | Sant Romà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. PLADEVALL, Antoni (1977). Capelles i santuaris del bisbat de Vic; dins Full Diocesà, núm. 3469, del 9 d'octubre de 1977. Vic. SARRET i ARBÓS, J. (1924). Butlletí del Club Pirinenc Terrassa, núm. 5. | XIV-XVIII | Manquen teules en un bon tram posterior, que han estat suplantades per planxes de fibrociment. | Capella situada dins la propietat de La Roviralta, a ponent del terme municipal i a prop del riu Llobregat. Està construïda en un altell rocós que permet tenir una bona panoràmica de ponent. És d'una sola nau de planta rectangular, orientada de llevant a ponent, amb la capçalera recta. L'entrada és per la façana de ponent, després de pujar set graons de pedra. El portal és dovellat. Destaca un senzill banc de pedra a banda i banda de l'escalinata d'accés, que presideix una petita plaça, delimitada per un mur baix d'obra. El campanar és de cadireta i està situat en el carener, paral·lel a la façana de ponent. Està presidit per una creu de pedra. No té campana. | 08182-292 | La Roviralta | Els orígens de la capella cal situar-los en el segle XIV. S'inicia per ordre de Pere de Sitjar l'any 1347. Però la seva mort prematura, l'any següent, i l'arribada de la pesta negra van endarrerir-ne la construcció al 1353. L'autor és Pere d'Alarigues, mestre de cases de Manresa. El cost fou de 40 lliures més els materials. Guillema, vídua de Pere de Sitjar, va fundar un benefici presbiterial, l'obtentor del qual havia de viure prop de la capella de Sant Vicenç del castell de Rocafort i havia de celebrar dos dies a la setmana a la capella de Sant Romà màrtir. El 25 de setembre de 1358 va anomenar Pere de Roviralta, beneficiat del presbiteriat i el presentà al bisbe de Vic. A partir d'aquest moment només se sap l'estat ruïnós que la capella tenia l'any 1752 i que abans de 1780 es deuria restaurar perquè s'hi torna a celebrar. L'any 1936 no es va escapar de les destrosses generalitzades que patí el patrimoni religiós i es destruí el retaule del segle XVIII i la imatge del sant. | 41.7129700,1.8773700 | 406609 | 4618517 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 9 d'agost és la festa patronal i a la capella s'hi celebra missa, que antigament s'anunciava a toc de campana. En acabar la celebració s'hi canten els goigs i se serveix un refrigeri a tots els assistents a la placeta del davant de la capella. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59733 | Rellotge de sol de La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-roviralta | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XX | Rellotge de sol d'autor ubicat a la façana de migdia del casal de La Roviralta. És del tipus vertical declinat, de forma circular. Està situat a un parell de metres del terra, a mà esquerra d'un portal. El suport està fet amb morter de ciment, sobresortint per la part inferior de la façana. Les sanefes, les hores, les línies horàries i l'astre solar d'on neix el gnòmon estan decorades amb còdols petits de riera de diferents mides. El gnòmon o estilet, és una vareta de ferro collada en el mateix morter. Per sobre de l'astre solar, hi ha les quatres barres de la Senyera. | 08182-335 | La Roviralta | La família actual són els descendents directes de La Roviralta. La primera referència escrita data del segle XIII. En un pergamí de 1281, s'esmenta entre altres propietaris, a Bernat Roviralta, que signen plegats una confessió de domini a favor de Pere de sitjar, senyor de Rocafort. Posteriorment, en un document de l'any 1300 s'esmenta a Guillem de Roviralta com a cap de família. Quatre anys després, Bernat de Roviralta, establí a Guillem Torre el dret de caça a les seves terres. L'any 1362 un tal Pere de Roviralta renuncia al beneficiat de les capelles de Sant Vicenç i de Sant Romà i al 1370 renuncia a tots els drets que tenia sobre el mas i va fer un establiment. Segons consta a la documentació, la construcció de l'ermita de Sant Romà va anar a càrrec de Pere de Sitjar i quan aquest va morir, la seva vídua, Guillema de Nerell, l'any 1353. A mitjans del segle XVI, en el fogatge de 1553 hi ha dos focs registrats com a Rovira. Se'ls diferencia perquè un està situat al pont i l'altra és Joan Rovira que viuria al Mas més antic. A partir d'aquest moment comença un procés d'expansió de la propietat; s'adquireixen els masos de Vilardell, Carossa, Posa i Garriga (en el terme de Rocafort) i Planes (Talamanca) i en dues confessions a favor del monestir de Sant Benet de Bages, l'any 1636 i 1658 es reafirma la possessió dels masos. Durant el segle XVIII el mas inicia l'expansió del conreu de la vinya, com ho testimonien el gran nombre de barraques i tines que es localitzen en la seva propietat. En el cadastre del 1773, la propietat passa a mans de Maria Roviralta i Aguilar i una part d'aquest està en mans de Josep Casajoana, i que hagué de pagar 241 rals per vint-i-cinc jornals de camps de secà, un jornal de bosc, mig jornal de vinya, un quartal de secà, dinou jornals d'erm, la casa amb el personal i dos mossos, dos bous i un ruc. A principis del segle XX, l'any 1907 la propietat està en mans de Joan Camprubí i Josep Casajoana i Viladoms. Actualment, els propietaris són els germans Joan, Salvador i Josep Camprubí. | 41.7167400,1.8796500 | 406804 | 4618933 | 1970 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59733-foto-08182-335-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59733-foto-08182-335-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Jaume Camprubí | El rellotge va ser realitzat pel pare dels actuals propietaris als anys 1970 del segle XX. Les línies solars les va fer a partir de l'observació. Les hores senyalen de les 7 del matí a les 6 de la tarda, en xifres romanes. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||
| 59457 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-77 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La coberta ha perdut el voladís, i va rebre de ple la virulència de l'incendi de l'any 1985. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant orientat al sud-oest, conegut com la Miranda. Està construïda en una terrassa molt estreta, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, amb profusió de bardisses i argelaga. És de planta quadrada, mesura 3,45 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està aixecada damunt de la roca i excavada en el marge per la part de ponent. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta ha caigut. El gruix dels murs és de 67 cm. Els brancals o muntants estan inclinats amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat dret de la façana; mesura 1,56 metres d'alçada per 0,77metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana nord-oest i a la de llevant, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva una lleixa per sobre de la llinda. Té una alzina que està creixent al costat mateix de la porta. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-59 | La Miranda - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7169300,1.9225100 | 410370 | 4618909 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59457-foto-08182-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59457-foto-08182-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59457-foto-08182-59-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3055. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59463 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-83 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Sembla que hi ha hagut una esllavissada i la vegetació impossibilita el seu accés. | Barraca de pedra seca de petites dimensions ubicada a la part més baixa del vessant orientat al sud-oest, de la Miranda, a pocs metres a la banda esquerra de la carretera que mena del Pont de Vilomara a Rocafort. Està construïda sota d'una paret rocallosa, en una feixa enclotada i la seva visibilitat és gairebé nul·la degut a la vegetació de bardisses, garric i herbassars. És de planta quadrada, mesura 2,20 metres de costat (mides preses a l'exterior). La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta ha caigut. El gruix dels murs és de 45 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 0,90 d'alçada per 0,50metres d'amplada. La façana sud-est està lleugerament atalussada amb un contrafort. La barraca està orientada al sud-oest. Per a la seva descripció s'ha utilitzat la fotografia realitzada el 12 de desembre de l'any 2008, obtinguda a partir del Observatori del Paisatge. | 08182-65 | La Miranda - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7161400,1.9214600 | 410281 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59463-foto-08182-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59463-foto-08182-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59463-foto-08182-65-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3118. Precisament, la tercera fotografia (Drac Verd de Sitges), extreta d'aquest projecte, permet veure la construcció, a l'any 2008. S'observa que no estava tan colgada per la vegetació com en la visita feta durant la realització d'aquest Mapa. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59537 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-145 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Per les seves característiques, que la fan única, caldria desemboscar-la i restaurar les parts estructurals afectades per les arrels de la vegetació. | Barraca de pedra seca ubicada a la part més planera del vessant conegut com la Miranda, en la interjecció interior de dos murs, integrada sota el marge. Està completament envoltada d'herbassar, bardisses i garric amb una desena de pins joves al davant mateix. És una construcció de grans dimensions, de planta lleugerament ovalada, amb un contrafort per la part sud que ha sofert un despreniment parcial per les arrels d'una mata (Pistacia lentiscus) que creix al marge superior, per sobre mateix de la cúpula. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. A l'exterior ha perdut gairebé tot el voladís. El gruix dels murs és de 65 cm de mitjana. Només té un brancal, a la part esquerra de la porta o passadís d'accés, ja que aprofita el marge de la intersecció per a la seva construcció. Té llinda triple. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera que permet la ventilació i l'entrada de la llum, que està orientada a sud-oest. El seu diàmetre interior oscil·la entre 2,80 per 2, 40 metres. Al fons hi ha una particularitat que la fa inusual; té un petit annex de planta aproximadament rodona, d'1,20 metres de diàmetre, excavat dins del marge. Per poder suportar la pressió s'han aixecat dos brancals o muntants verticals, de 50 cm de gruix i un metre d'alçada. L'interior no està recobert totalment de pedra, sinó que allí on la roca és ferma s'ha deixat al descobert. El sostre s'ha cobert amb lloses planes. Està orientada al sud-est. | 08182-139 | La Miranda - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7168300,1.9216500 | 410298 | 4618899 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59537-foto-08182-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59537-foto-08182-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59537-foto-08182-139-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59538 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-146 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a la part alta del vessant orientat al sud-oest, conegut com la Miranda. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, amb una gran quantitat d'herbassar i argelaga. És una construcció de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior, excavada a la roca i adossada al marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut algunes lloses del voladís, amb la qual cosa la terra amb pedruscall del recobriment exterior va caient amb el pas dels anys. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una única llinda. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitlleres que permet la ventilació i l'entrada de la llum, al costat nord-oest. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-140 | La Miranda - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7165400,1.9222900 | 410351 | 4618866 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59538-foto-08182-140-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59538-foto-08182-140-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59538-foto-08182-140-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59578 | Font Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vella-2 | XIX | Font de planta quadrangular construïda per recollir l'aigua que brolla d'una déu per un raconet arran de terra. Està ubicada a cinc metres de la torrentera de ca n'Arbocet, a la llera dreta, que desaigua al torrent de la font de l'Àlber, darrera el mas. Al voltant d'ella hi ha un bosc de pi blanc (Pinus halepensis) amb algun roure i la vegetació arbustiva característica de romaní i argelaga. Està parcialment excavada a la roca, aixecada amb pedra seca i impermeabilitzada per la part interior amb morter de calç. Mesura 3,90 metres de llargària per 2,90 metres d'amplada (mides preses a l'exterior). La coberta és de pedra, formant una volta de canó rebaixada. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç i l'encanyissat. L'interior mesura 2,40 metres 1,65 metres d'amplada i 0,60 metres de fondària aprofitable. La boca és de grans dimensions, i permet l'accés d'una persona en cas de reparacions o neteja. Té una llosa plana (95 cm de llarg per 75 cm d'amplada) per a posar-hi la galleda o el càntir. Mesura 0,90 metres d'amplada, per 0,85 metres d'alçada. | 08182-180 | L'Arbocet | 41.7090100,1.9241800 | 410498 | 4618028 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La Font Vella, permetia proveir-se d'aigua de boca en cas de necessitat. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||||
| 59579 | Safareig de pou de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-pou-de-ca-narbocet | XIX | Està envoltat de bardisses, però així que el temps ho permeti, els propietaris tenen la intenció de netejar-ho per a poder-lo preservar. | Safareig i pou en dessús ubicat a la llera esquerra del torrent de la Font de l'Àlber, entre les torrenteres de Ca n'Arbocet i Can Riera, en una feixa erma, a prop del mas. Es tracta d'un pou excavat a la roca, d'uns tres metres de fondària al qual s'hi va adossar posteriorment un safareig, de planta quadrada, d'1,80 metres de costat. Està construït amb maons. Té quatre pilars, un a cada extrem, de 28 cm de costat (es conserva un alçada màxima d'1,95 metres). A excepció del costat on hi ha el pou, té tres rentadores de pedra a una alçada de 80 cm del terra. Mesuren 1,20 metres de llargada per 50 cm de fondària. La profunditat del safareig és de 70 cm. Tenia una coberta feta de bigues de fusta amb teules. | 08182-181 | L'Arbocet | Per darrera mateix de la casa transcorre el torrent de la Font de l'Àlber. En una llesca del torrent on aflora la roca, molt a prop del mas hi ha dues cassoletes naturals, que quan plovia i baixava aigua, quedava aturada allí. Això permetia rentar la roba de la casa quan encara no tenien aigua corrent . Si les cassoletes eren buides, llavors anaven al safareig que s'omplia amb les galledes d'aigua del pou que hi ha al costat. Els maons per a la construcció del safareig van ser fabricats al forn d'obra de la casa. Al voltant del safareig i el pou la família hi tenia l'hort per a consum propi. Els pous són un element molt important en les zones geogràfiques caracteritzades per les sequeres i per tant era un recurs preuat i emprar per obtenir aigua. És per això que sovint es troben associats a basses, safareigs i abeuradors de bestiar. | 41.7101400,1.9208100 | 410219 | 4618157 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||
| 59581 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-54 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca és veu en perfecte estat, però cal una neteja de la vegetació que l'està engolint. Els propietaris tenen la intenció de netejar-la per a que es conservi un cop passin les fortes calors. | Barraca de pedra seca ubicada en el bosc de Ca n'Arbocet, per sobre de la llera esquerra del torrent de l'Àlber. Està adossada al marge i parcialment emboscada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Una gran heura l'està cobrint i un rebrot de figuera creix al seu costat. És una construcció aïllada, de planta circular que mesura 1,80 metres aproximats de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta i el voladís encara es conserven força bé. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,20 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Degut a la vegetació no es pot observar amb claredat si disposa d'alguna obertura o espitllera, que permeti la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al nord-est. | 08182-183 | L'Arbocet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7085800,1.9239100 | 410475 | 4617980 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Durant la Guerra Civil espanyola (1936-39) es va utilitzar com amagatall per evitar lleves.Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59717 | Sepulcre de Pere de Sitjar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sepulcre-de-pere-de-sitjar | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ESPAÑOL BERTRÁN, Francesca. 'El escultor trecentista Berenguer Ferrer un eslabón más en la penetración del arte francés en Cataluña'. Anuario del Departamento de Historia y Teoría del Arte, Universidad Autónoma de Madrid. ISSN 1130-5517, Nº 2, 1990 , págs. 75-96. [en línia] <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=152751&orden=282708&info=link> PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIV | Seria convenient restituir-lo en l'emplaçament original i musealitzar-lo. | Sarcòfag esculpit per Berenguer Ferrer l'any 1355 per allotjar les despulles de Pere de Sitjar. Posteriorment s'hi van posar també les de la seva dona, Guillema, i les dues filles. Es tracta d'un ossari en forma d'arqueta amb estàtua jacent del personatge a la tapa. Les dues mènsules que el sostenen, originalment estaven ubicades a la part alta de la fornícula i el sarcòfag es recolzava directament sobre el mur. Una d'elles és la que ens indica el propietari del sarcòfag, amb una inscripció que diu així: 'Aquest monument es del honrat en Pere de Sitjar, Senyor de Rocafort, a qui per Deu Amen dit Pater Noster'. L'ossari consta del sarcòfag amb la corresponent tapa, presidida per la imatge del difunt en alt relleu, amb les dues mènsules. L'escena en relleu que es desenvolupa en la part frontal és molt comuna en contextos funeraris, sobretot a Itàlia. Es tracta de la presentació de la familia Sitjar davant la Mare de Déu. A l'extrem dret es pot identificar a Sant Vicenç, ja que era el patró de la família i el titular de la capella del castell. Vesteix una dalmàtica i sosté un llibre amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta presenta la família davant Santa Maria. Els quatre personatges, Pere, Guillema i les dues filles, estan agenollats i amb les mans en actitud de pregària. Guillema està representada com a vídua. Les filles porten brial amb mantell superior amb ornaments florals al cap. Les dones llueixen paternòsters al coll. Pere de Sitjar vesteix de militar. Els laterals del sarcòfag no estan decorats perquè no eren vistos en la seva posició original. Francesca Español (1990) destaca la semblança entre la figura de Pere Sitjar del fronatl i la de la tapa. En aquesta darrera, està representat inclinat cap a la dreta, possiblement per fer-lo més visible. Reposa el cap damunt un coixí i els peus damunt el llom d'un gos. La reproducció de l'arnès militar és molt completa i pròpia del segle XIV. De la corretja pengen una espasa i una daga. En el pom i la creu de l'espasa i a la creu de la daga ha gravat les inscripcions següents: AVE GRATIA. SALVE R(EGIATA), BENEDICTUS. Les mènsules adopten la forma d'éssers fantàstics, amb trets zoomorfes i antropomorfes, però amb els caps grotescos. | 08182-319 | Església de Santa Maria de Rocafort | Pere de Sitjar era el senyor de Rocafort i mor l'any 1348, deixant la seva dona, Guillema, vídua i amb dues filles. Existeixen dos documents que parlen d'aquest sarcòfag, que ens permeten saber-ne l'autor, el preu i la data. Un és del 16 d'agost de 1354 i l'altre del 23 de desembre de 1355. Berenguer Ferrer, de Manresa, cobra 100 lliures per la feina i triga un any en enllestir l'encàrrec. Per un document datat el 18 de juliol de 1356 sabem que sis mesos després de conclòs el sarcòfag es procedeix al trasllat de les restes de Pere de Sitjar a l'església. Les restes de la dona i de les filles els dipositaren els monjos de Sant Benet de Bages, hereus del castell de Rocafort. El sarcòfag es va salvar de la destrucció durant la Guerra Civil espanyola gràcies a Lluís Rubiralta, delegat per al salvament del patrimoni artístic, i a un grup de voluntaris que el traslladaren a la santa Cova de Manresa, emparant-se amb la normativa de la Generalitat de Catalunya. | 41.7170500,1.9362900 | 411516 | 4618908 | 1355 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Berenguer Ferrer | Actualment es conserva a l'interior de l'església, però desplaçat del seu lloc original, que és una fornícula coronada per una arcada gòtica, situada en el mateix mur nord. | 93|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||
| 59736 | Tina de la Baga de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-baga-de-casajoana | AA.VV. (2005) Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed Farell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ https://www.google.com/maps/d/viewer?hl=ca&mid=1V7gzthmRa-dcGrW05xHIQ-7Wc1s&ll=41.713905048079326%2C1.8840854828285956&z=19 https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/tina-de-la-baga-de-casajoana | XVIII-XIX | ha perdut la coberta. | Tina aïllada amb barraca adossada, de planta circular. Conserva part de l'alçada dels murs però no la teulada. També conserva el dipòsit recobert de cairons de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La construcció està situada aprofitant el desnivell del terreny. Al costat hi trobem la barraca, de planta rectangular, possiblement cobert amb teulada a un sol vessant. A l'interior hi ha la boixa de la tina. | 08182-338 | Entre la urbanització River Parc i La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt, que marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el segle XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar el nostre país. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7137700,1.8846400 | 407215 | 4618598 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest conjunt de tines no s'esmenta en la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del consorci de les valls del Montcau (2005). Ha estat identificada per Jordi Griera-Cors. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59542 | Cisterna de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cisterna-de-vinya | https://ca.wikipedia.org/wiki/Oïdi | XIX | Dipòsit situat en una zona de pendent lleuger, entre dues barraques de vinya, al capdavall d'una canal natural de recollida d'aigües pluvials. Amb l'aigua recollida es feia la barreja o 'caldo bordelès' (boullie bordelaise), barrejant -la amb calç i sulfat de coure. S'aplicava a la vinya amb la sulfatadora i servia per mantenir els pàmpols del cep sans de la malaltia anomenada cendrosa; també coneguda com l'oïdi o malura blanca. És de planta rectangular i mesura 2,20 per 2 metres. Està excavat a la roca i té l'interior impermeabilitzat. La coberta està realitzada amb volta de lloses per aproximació de filades, deixant una obertura central. | 08182-144 | En una antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | L'oïdi és causat per moltes espècies diferents de fongs de l'ordre Erysiphales. És una de les malalties més fàcils de detectar, ja que fa taques blanques a les fulles i les tiges i aquestes acaben per ser recobertes pel fong. Les fulles de sota són les més afectades però l'oïdi pot aparèixer en qualsevol part de la planta. Quan la malaltia progressa les taques es fan més grosses i denses i es forma un gran nombre d'espores asexuals que estenen l'oïdi per tota la planta. Aquesta plaga aparegué a Europa a mitjans del segle XIX provinent d'Amèrica. Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades a la roca. | 41.7058600,1.8821200 | 406994 | 4617723 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La cisterna està ubicada entre les barraques 3021 i 3023 de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59502 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-121 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada en el vessant oriental de la Riera de Mura, per sota del camí que va des del mas Ventaiol cap a Sant Esteve. En una zona de feixes extremadament estretes a conseqüència del fort desnivell existent. És una construcció aïllada, de planta mixta, de 2,30 metres de diàmetre interior, construïda damunt de la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es conserva força bé, així com el voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Disposa de tres obertures a mena d'espitlleres que permeten la ventilació i l'entrada de la llum; una està orientada al nord i les dues restants al sud-oest. A l'interior es conserva un tinell que mesura 30 x 35 x 30 cm. S'observa una lleixa exterior per damunt de la llinda. La barraca està orientada al sud. | 08182-104 | El Ventaiol | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7283100,1.8949000 | 408089 | 4620202 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59502-foto-08182-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59502-foto-08182-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59502-foto-08182-104-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 11798. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59557 | Mas Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-ventaiol | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Ha patit les conseqüències de l'abandonament i del pillatge. | Mas ubicat al nord del terme municipal, en una elevació al vessant esquerre de la Riera de Mura, que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. El seu estat és ruïnós; sobretot a partir de l'incendi de 1985 que en cremà postes i bigues. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència del mas. Per unes escriptures conservades es coneixen els límits de la propietat: a orient amb Sant Esteve i la Serra de Pungrau, a migdia amb els del Mas Casajoana, a ponent amb els del Mas Jarreras i al nord amb el Mas Esteve. Antigament la casa tenia celler, trull, tines i premses. Una de les seves premses es va donar al Museu de Rocafort. | 08182-159 | El Ventaiol | L'any 1085 Umbert Ot, senyor de Rocafort, de Navarcles i dels castells de Conill, de Llaviera, de Matamargó i de Callús en fa donació al monestir de Sant Benet de Bages com a dot en entrar de monjo. No apareix en cap fogatge, però es coneixen persones que porten el nom Ventaiol, com ara Romeu Ventayol (1281) o Pere Ventayol (1337). Si que apareix en el cadastre de 1773 i el seu propietari consta que és Valentí Ventayol, que declara un jornal de terres de secà, dos jornals i mig d'erm, la casa amb la família, dos bous i un ruc, pels quals ha de pagar 30 rals. | 41.7260600,1.8960000 | 408178 | 4619951 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Una tina a la part septentrional es l'element més ben conservat. Dins la casa encara es pot veure una altra tina, amb els cairons de pedra. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59459 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-79 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca imponent, molt ben realitzada i conservada. Caldria netejar el seu voltant dels rosers silvestres, arbusts i l'heura que hi està creixent ja que en poc temps podrien enfonsar-la per la pressió que aquest tipus de vegetació efectua en les estructures de pedra seca. | Barraca de pedra seca doble o composta, ubicada a tocar d'un marge, al fons d'una gran feixa erma que hi ha al costat del camí que va de Can Prat a Ca l'Artesà, resseguint la riera de Mura. Està envoltada d'arbusts, algun roser salvatge i heura. És una construcció de planta doble, composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a l'esquerra, l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta, l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. La porta d'accés mesura 1,40 metres d'amplada per 1,60 metres d'alçada i una fondària total de 2,10 metres. El gruix dels brancals és de 0,50 metres. Destaca el brancal dret, fet amb una llosa col·locada verticalment i reforçada amb pedruscall. Al fons, hi ha la menjadora, feta al damunt d'un muret de 0,90 metres d'alçada i 0,50 metres d'amplada. Un tronc d'alzina recte es superposa a la pedra per donar la fondària necessària per posar el farratge. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. És de planta circular, amb la façana plana, de 2,40 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades. El cobriment de terra i pedruscall de la coberta es manté força bé gràcies a la presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sedum). El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són verticals, fets amb blocs de pedra força ben escairats, amb una sola llinda. La porta mesura ,30 metres d'alçada per una amplada de 65 cm. Té una obertura a mena d'espitllera orientada a l'oest que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud mentre que l'aixopluc per l'animal està orientat a l'oest. | 08182-61 | El Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7210100,1.9320300 | 411167 | 4619352 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3057.Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59460 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-80 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La disposició de la barraca i la forma que presenta el mur orientat a ponent, podrien indicar que la construcció havia estat més gran, tractant-se potser d'una barraca de planta doble, composta per dues estances separades, sense comunicació interior i formant un únic cos. | Barraca de pedra seca ubicada molt a prop de les feixes de Can Serra, en el vessant septentrional que dona a la riera de Mura. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb argelaga. Té un roure que creix per darrera mateix. És de planta mixta, i mesura 3,50 per 3 metres (mides preses a l'exterior). L'interior té una planta irregular, amb una mida màxima de 2,25 metres. Està aixecada parcialment damunt de la roca i adossada a un marge de pedra seca per la part de llevant. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta està força ben conservat. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està completament desplaçada al costat dret de la façana i mesura 1 metre d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al sud, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Té dos tinells ubicats al fons, un a tocar de l'altre. La barraca està orientada al sud. Uns metres més avall hi ha una cisterna, de planta rectangular, fet amb pedra i arrebossat per la part interior. Conserva l'arrencada de lloses de la coberta. Mesura 1,60 metres d'amplada per 2,70 metres de llargària (mides preses des de l'exterior). Té un metre de fondària. | 08182-62 | El Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7212800,1.9328700 | 411238 | 4619381 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59460-foto-08182-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59460-foto-08182-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59460-foto-08182-62-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3058. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59461 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-81 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca està molt ben feta, i la presència de crespinells a la coberta reté la mica de terra que queda. Cal restaurar aquesta part del mur i coberta. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, entre el torrent de Can Serra i el de Can Prat. És una construcció aïllada, de planta circular, de dos metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es conserva en part deixant al descobert les lloses de tancament de la volta i una part del pedruscall de rebliment. Ha perdut una part important del voladís per la banda posterior, provocant un moviment estructural que ha causat l'enderroc d'una part de la corona exterior del mur. El gruix dels murs és de 55 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. S'observen tres obertures a mena d'espitlleres orientades a l'est, al nord i a l'oest, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. Disposa d'un tinell arran de terra que mesura 40 x 35 x 35 cm respectivament. La barraca està orientada al sud. | 08182-63 | El Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7214300,1.9335200 | 411292 | 4619397 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59461-foto-08182-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59461-foto-08182-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59461-foto-08182-63-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3059. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59462 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-82 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Cal restaurar una part del mur i la coberta per evitar que s'acabi de malmetre. També hi està començant a créixer una heura (Hedera hèlix), que pot afectar a l'estructura. | Barraca de pedra seca ubicada en unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, entre el torrent de Can Serra i el de Can Prat. És una construcció aïllada, de planta circular, de dos metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta gairebé ha desaparegut, deixant al descobert les lloses de tancament de la volta i una part del pedruscall de rebliment. Ha patit una esllavissada de la coberta per la part posterior com a conseqüència de l'impacte de la branca d'un pi, provocant un petit enderroc de la corona exterior del mur. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,50 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades al nord i al sud-oest, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. Té un tinell arran de terra que mesura 40 x 35 x 35 cm respectivament. La barraca està orientada al sud. | 08182-64 | El Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7205800,1.9338000 | 411314 | 4619302 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59462-foto-08182-64-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59462-foto-08182-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59462-foto-08182-64-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3060. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59709 | Gegants i figures festives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-i-figures-festives | http://webs.gegants.cat/bagesbergueda/colles-vocalia/els-gegants-del-bages-2/ | XX | Actualment El Pont de Vilomara i Rocafort té un patrimoni festiu representat per dues parelles de gegants i el gegantó. La particularitat més destacable i el fet distintiu són la parella del Berenguer i la Sibil·la, que representen els senyors del castell de Rocafort i Vilomara. Són obra de l'acreditat mestre artesà de figures i entremesos, Sendo Vall Castelló, de Sant Vicenç de Castellet. Van ser construïts l'any 1993. El gegant pesa 80 kg i té una alçada de 3,85 metres. La geganta pesa 65 kg i la seva alçada és de 3,75 metres. L'any 1996, es creen dos gegants més, més petits, que van facilitar la incorporació de nova gent a la colla de geganters. Representen en Pere, fill de Berenguer i Sibil·la, i la Guillema, l'esposa d'en Pere. Tots dos tenen les mateixes mides i el mateix pes: 31 kg per una alçada de 3,25 metres. L'any 1991 neix el gegantó Humbert i tres capgrossos inaugurats anomenats Jaumet, Magdalena i Jepetó. A més a més de participar activament en trobades, bateigs i festes majors del municipi, els gegants són presents a la Trobada Comarcal de Gegants. | 08182-311 | El Pont de Vilomara i Rocafort | La història dels gegants està relacionada amb la història del poble. L'any 1281, el senyor del castell de Rocafort, Humbert de Rocafort, se'l ven a Pere de Sitjar. Aquest serà succeït pel seu fill Berenguer, que es casarà amb la Sibil·la (filla de Ramon de Solà, ciutadà de Manresa). Berenguer mor l'any 1318 i fa donació del castell i del terme al seu fill Pere i a la seva futura esposa Guillema. Sibil·la, la mare d'en Pere accedeix amb la condició de que haurien de viure al castell, quan ella era senyora, i en cas de discòrdia, viuria a la part més alta de les torres, sense que ningú pogués accedir-hi sense el seu permís ni passar del portal. | 41.7010100,1.8745500 | 406357 | 4617192 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59709-foto-08182-311-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59709-foto-08182-311-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Amb els gegants va néixer la Colla Gegantera i de Capgrossos i els grallers que acompanyen als gegants en els seus balls i animen la festa. El Grup està compost de persones de totes les edats. També hi ha un grup de grallers. Es fan diferents sortides a trobades de gegants de Catalunya i participen activament a les festes del poble (Festa Major -correaigua-, Festa del Contribuent (Trobada de Gegants) o Cavalcada de Reis. | 98 | 53 | 2.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59722 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-14 | FERRANDO i ROIG, Antonio (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç de Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 15. RIERA, Antoni (2003). La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa en la Baja Edad Media, dins de Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 23/24. Publicacions de la Universitat de Barcelona. | XI-XX | Alguns trams estan asfaltats i d'altres s'han perdut. | El Camí Ral era la via de comunicació que comunicava Barcelona i Manresa i que travessava pel terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort. De Barcelona a Manresa el recorregut del Camí Ral era el següent: un cop fora de la ciutat, passant pels barris del Clot i de Sant Andreu, el camí anava fins el coll de Montcada, cap al Vallès, travessant Ripollet i Barberà en direcció Sabadell. Un cop a la ciutat es circulava per l'actual Passeig de Manresa en direcció nord-oest i deixant Sant Julià d'Altura, s'arribava a la Creu de Bessanta, on hi havia una bifurcació. D'aquí sortia un brancal o ramal cap a l'esquerra que menava a Terrassa. El de la dreta anava a Castellar del Vallès i Caldes de Montbui. La principal conduïa fins a Matadepera, que remuntant la riera de les Arenes arribava fins a l'Hostal de la Barata. A partir d'aquí calia travessar la Serra de l'Obac. Un cop passats els colls Estret i Daví, la ruta es feia més suau. Passats els colls de la Morella i de Gipó, s'arribava a l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta que passant per la Casanova de Sant Jaume arribava fins al Pont de Vilomara, on creuant el riu Llobregat pel pont antic es passava pel pla de Cal Gravat, Sant Bartomeu i Santa Clara entrant a Manresa. Ferrando (1988), descriu un tram del Camí Ral en el seu pas pel Pont de Vilomara procedent de l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta: 'el camí ral voreja el gran casal per la dreta fins arribar a l'era, des d'on continua entre ruïnes i marges de pedra. La ruta remunta i volta per l'esquerra un esperó rocós que s'alça davant la casa fins arribar a un collet. En aquest punt l'autèntic camí ral continuava pel ramal de l'esquerra, que al cap de poc es perd. Cal passar a l'altra banda de l'abrupte collet, on trobarem un corriol conegut pel nom de la Drecera fosca, el qual es pot seguir per la dessolada vessant de la riera de Sant Jaume fins a retrobar el camí ral en una esplanada on conflueixen diversos camins. Pel de la dreta, que ateny novament la carena (NW). Aquí el camí ral surt del terme de Sant Vicenç de Castellet i s'endinsa breument pel de Mura, per passar al cap de poc al terme del Pont de Vilomara. Es passa de llarg un trencall a mà dreta, i aviat vindrà un segon que s'haurà de seguir tot deixant l'ample camí carreter a mà esquerra. A partir d'aquest punt el camí esdevé un xic confús en alguns trams, i cal parar molta atenció per a no perdre'l. Es voregen uns llargs marges empedrats, i per la carena s'assoleix un collet, on el camí es bifurca. Es deixa el ramal de l'esquerra, que puja a un dipòsit d'aigua i se segueix pel de la dreta que davalla el Serrat dels Trons avall fins arribar al nucli urbà del Pont de Vilomara per on s'haurà de travessar el pont antic'. El pont antic forma part del traçat del Camí Ral que travessava el riu Llobregat i pujava cap el Coll de Coscolla, passant per l'hostal de Sant Jaume De Vallhonesta. Aquest camí ja està documentat l'any 1007 en el seu pas pel coll de Gam o coll de Daví. També s'ha documentat un ramal que des de dins el nucli de Rocafort, concretament el carrer de les roques, pujaria en direcció al Bofí i passaria pel costat mateix de la masia de les Grauetes. | 08182-324 | El Pont de Vilomara i Rocafort | La comarca del Bages destaca per dues característiques rellevants, en primer lloc hi travessa el riu Llobregat i els seus afluents; en segon lloc, és un pol important de comunicacions entre el Barcelona i el Pirineu i les planes cerealistes de Lleida, la Segarra i la part oriental de Catalunya. Les vies de comunicació van continuar essent les mateixes fins ben entrat el segle XIX. Totes elles passaven per Manresa, i d'aquí partien cap a Barcelona, o Terrassa, passant pel Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. A finals del segle XVIII el tram del Coll de Daví es trobava en molt mal estat, la qual cosa motivà que s'intentés arranjar projectant millores en el traçat. Però al voltant dels anys 1804 les obres es varen abandonar degut a que es construeix un nou camí que unirà Manresa amb la carretera de Barcelona a Madrid per Can Maçana. La ruta, patirà les guerres napoleòniques i no es podrà acabar fins entrat l'any 1835. Tanmateix va ser emprat durant encara uns quants anys per al transport a bast del cotó des del port de la Ciutat Comtal fins a les indústries tèxtils de pobles com Sant Vicenç de Castellet o Castellgalí. Amb la inauguració el 3 de juliol de 1850 de la línia fèrria entre Terrassa i Manresa, el Camí Ral s'anirà abandonant quedant relegat a un camí ramader. Alguns dels personatges famosos que varen freqüentar el Camí Ral, en Perot Rocaguinarda, en Trucafort, conegut també com a Gabriel Torrent de la Goula, en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, i en Capablanca. | 41.7008900,1.8697400 | 405957 | 4617184 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | En realitat no existeix un sol camí Ral i les notícies de vegades es contradiuen. A més a més se sobreposen altres camins que la gent ha anat assimilant al camí Ral. | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59724 | Dites relacionades amb els llops de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dites-relacionades-amb-els-llops-de-rocafort | ESTRUCH i SUBIRANA, Maria (2004). Avui dia ja no es veu l'orella del llop. (Memòria històrica del llop a la comarca del Bages). Dins Revista Dovella, primavera - estiu, pàgs. 37 a 43 | XVIII-XX | Recull bibliogràfic | Els de Rocafort i els de Navarcles comparteixen una dita amb lleugeres variants. Els primers diuen: ' Talamanca el llop s'hi tanca, a Mura el llop hi pastura, a Rocafort el llop s'hi ha mort i al Pont l'hi fan el clot'; mentre que els segons responen: 'A Mura el llop hi pastura; a Granera, el llop hi té la pastera; a Talamanca el llop s'hi tanca i a Rocafort el llop s'hi mor'. | 08182-326 | El Pont de Vilomara i Rocafort | lsidre Casasaies, pagés del Pont de Vilomara nascut el 1865, explicava que un dia tornant de Sant Vicenç per la pujada del Marcet, li van sortir dos llops. Es va deslligar la faixa i l'anava arrossegant per terra, bo i movent-la com si fos una serp fins arribar a casa. | 41.7154600,1.9350000 | 411407 | 4618733 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El Pla del Llop és un topònim que cal situar dins La Roviralta. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59726 | Festa del Pubillatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-pubillatge-0 | XX-XXI | El pubillatge és una tradició arrelada a molts pobles de Catalunya, especialment a l'interior. Els joves escollits representen el seu municipi arreu on van, en un context cultural i festiu. La festa del pubillatge al Pont de Vilomara i Rocafort se celebra des de l'any 1993. Els primers anys era anual, però en l'actualitat es fa cada dos anys. Es fa per la Festa del Contribuent, que al principi es feia el segon diumenge de juny i ara es fa el segon diumenge de març. Precisament l'any 1993 es va incorporar aquesta activitat a les que ja es feien per aquesta singular festa. Fins l'any 2008 s'escollia la Pubilla, una Primera Dama i una Segona Dama. Però des del 2009 s'escullen la Pubilla, l' Hereu i la Primera Dama. Les diferents entitats del poble poden presentar els seus candidats i candidates, que han de tenir entre 16 i 21 anys. L'Ajuntament facilita el formulari d'inscripció que ha d'omplir cada entitat. El jurat està format en l'actualitat per set persones: la Pubilla sortint, l'Hereu sortint, el regidor de cultura i quatre persones relacionades amb el pubillatge de fora el municipi. Per evitar gustos i discrepàncies locals. Es tracta de dos representants de Manresa, un de Sant Vicenç de Castellet i un altre de Castellgalí. Es reuneix el dijous de la mateixa setmana amb els candidats. Se'ls hi facilita un qüestionari amb una trentena de preguntes de caràcter variat, de cultura general i coneixement del poble. Algunes es responen tipus text i d'altres són de resposta ràpida. Al final han de fer un redactat d'unes 25 línies. Un professional de l'educació corregeix el treball. També se'ls fa una prova oral on cada jurat pot fer una pregunta, si vol. Quan se'ls ha entrevistat a tots es vota, triant un noi i dues noies amb puntuació per ordre de preferència. La suma dels vots de tots els jurats dona l'ordre final. El resultat es posa en un sobre que es tanca. Llavors el dissabte al vespre, quan es fa la proclamació pública es fa una cercavila des de l'Ajuntament fins el centre cívic i es fa un espectacle previ, que dura mitja hora. En aquest moment es fa el traspàs i la imposició de banda i faixa. Durant els dos anys que dura l'honor de ser la Pubilla o l'Hereu tenen l'atribució de representar el municipi en actes públics i festius, com la Festa Major, on fan el Pregó, o les diferents trobades de Pubilles i Hereus de Catalunya. També passen a representar el municipi en els concursos de Pubilla i Hereu de la Catalunya Central i de Catalunya. Precisament l'any 2002 l'Alba Rodríguez Aguilar fou proclamada Pubilla del Bages i posteriorment la Marina Carreras Miravitlla ho fou de la Catalunya central i de Catalunya. | 08182-328 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Durant els segles XVIII i XIX la pubilla era la dona instituïda hereva per conservar la propietat quan no hi havia fill. Aquesta figura jurídica i legal és pròpia de Catalunya que sorgeix a l'Edat Mitjana per tal d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar basada en l'agricultura. En cas de contraure matrimoni amb un noi que no era hereu, aquest havia d'aportar certs bens en concepte d'aixovar i en determinats indrets, que prometia a la pubilla la soldada que era una quantitat pagada normalment els primers 10 anys de matrimoni. El pubill era un fill no instituït hereu. A la Catalunya Vella, si un pubill es casava amb una pubilla, acostumava a aportar un dot a favor de la seva muller o aixovar que consistia en diners que aquest rebia dels pares o si ja no en tenia, de l'hereu. A partir de la meitat del segle XX, arreu de Catalunya va iniciar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava imposat per la moralitat, imposada pel franquisme que es basava en la bellesa física i les virtuts morals de la candidata. L'any 2000, al Foment de les Tradicions Catalanes, es va demanar la figura de l'hereu que finalment es va imposar. El propòsit del Foment és de preservar la història i els costums de Catalunya. Aquest permet un segon nivell que és escollir una dama i un fadrí. | 41.6999900,1.8727800 | 406208 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Informació facilitada per Francesc Closas, Regidor de Cultura. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||||||
| 59735 | Festa del Contribuent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-contribuent | http://www.elpont.cat/pl3/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/festes-fires-i-tradicions/id25/festa-del-contribuent.htm | XX | La Festa del Contribuent no és una festa ancestral, ni tradicional en el sentit clàssic de la paraula. No respon a cap manifestació de caràcter identitari ni folklòric; però és una festa molt original i sorgida de valors molt actuals que responen a unes necessitats socials molt concretes, com el de fomentar el reciclatge. Per tant amb uns criteris d'actualitat, sostenibilitat i participació social. Comença l'any 1988, quan l'equip de govern decideix invertir els diners que, en aquell moment, donava la recollida selectiva del vidre. Encara que ara sembli estrany, va haver-hi una època en que molta gent i entitats de caràcter social recollien ampolles de vidre perquè els pagaven. Ara més aviat és a la inversa. Com que va ser molt ben rebut per la ciutadania, des de l'Ajuntament es va pensar que calia revertir els diners que les empreses que el recollien pagaven a la Corporació. D'aquesta manera neix la Festa, amb el propòsit de recompensar els Contribuents, que com qualsevol altre ciutadà, pagaven religiosament els seus impostos. La idea central de la festa era la gratuïtat de tots els actes que se celebressin, així com el sorteig de l'exempció del pagament d'impostos i taxes durant l'any a un contribuent. Davant l'èxit d'aquesta primera festa, ha anat creixent fins al punt que s'ha convertit en una segona festa major i és molt esperada pels vilatans. Fins a l'any 2013, se celebrava durant el segon cap de setmana del mes de juny. Des de llavors, la festa ha passat a celebrar-se el segon cap de setmana de març. Actualment comprèn tot el cap de setmana, de divendres a dilluns (que és una de les festes locals del municipi). Els actes comencen el divendres amb Ball per a Joves. El dissabte un dels actes més representatius és, a part dels torneigs de petanca, ocellaire i futbol, el Ball del Contribuent, que se celebra la nit de dissabte. El diumenge, entre altres actes, el que defineix la festa: L'ARRIBADA DEL RECAPTADOR, que és una paròdia teatral en que al final es fa el sorteig entre tots els contribuents de l'afortunat que se'n lliura de pagar-los durant aquell any. Entre mig de tot aquest acte hi ha una cercavila en que s'envolen milers de bitllets, dels que una gran quantitat són premiats i bescanviables per diners. A més també es reparteixen molts i molts caramels. Finalment el dilluns es dedica el dia a l'activitat infantil amb gran varietat d'actes per a la canalla. En aquesta festa s'inclou la proclamació de la Pubilla i l'Hereu del Pont de Vilomara i Rocafort. | 08182-337 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Es comença a fer l'any 1988 i a partir de 1993 s'incorpora la proclamació de la Pubilla dins els actes de la festa. | 41.6999900,1.8728600 | 406215 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59735-foto-08182-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59735-foto-08182-337-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Fotos extretes de la pàgina web de l'Ajuntament. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59426 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-48 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | El seu interior és ple de deixalles. | Barraca de pedra seca ubicada a peu de camí, al bell mig d'uns bancals d'ametllers i oliveres. És una construcció aïllada, aixecada parcialment damunt de la roca i adossada completament al marge. Tot i que la façana és força rectilínia, la seva planta és circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha tingut despreniments a nivell del voladís exterior. El cobriment de terra amb pedruscall es va mantenint gràcies a la presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sedum). El gruix dels murs és de 0,55 metres. L'entrada és de llinda plana i mesura 1,20 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada. Disposa de marxapeus. Al seu interior conserva un doble tinell superposat (el que està arran de terra mesura 50 cm per 30 cm i el superior, més petit, 35 cm per 30 cm). Té una petita obertura ubicada a l'est, gairebé colgada per la terra que va baixant amb la pluja. Està orientada a l'oest. A vint metres en direcció nord-est, adossat al mateix muret de pedra, hi ha un aljub per a la recollida d'aigües pluvials. | 08182-28 | El Pont de Vilomara | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7007200,1.8786900 | 406701 | 4617156 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59426-foto-08182-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59426-foto-08182-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59426-foto-08182-28-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3016. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59427 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-49 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Ha estat parcialment arrebossada amb ciment pòrtland, protegint les esquerdes. | Barraca de pedra seca ubicada en una feixa, al bell mig d'uns bancals d'ametllers i oliveres. És una construcció aïllada, aixecada parcialment damunt de la roca i adossada lleugerament al marge pel costat de migdia. La planta és circular, d'1,90 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha tingut despreniments a nivell del voladís exterior. El cobriment de terra amb pedruscall es va mantenint gràcies a la presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sedum). El caramull és visible. El gruix dels murs és de 0,60 metres. L'entrada és de llinda plana, mesura 1,45 metres d'alçada per 0,75 metres d'amplada. Al capdamunt de la porta hi ha una lleixa. Al seu interior conserva un tinell (40 x 40 x 35 cm). Té tres obertures a mena d'espitllera orientades a l'oest, al nord i a l'est respectivament. La porta és de fusta i està folrada per la part exterior amb xapa reaprofitada d'un antic bidó de carburant. Està collada als brancals amb ciment pòrtland i té una balda de tancament. Està orientada al sud. | 08182-29 | El Pont de Vilomara | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7005700,1.8777300 | 406621 | 4617140 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59427-foto-08182-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59427-foto-08182-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59427-foto-08182-29-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3017. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59428 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-50 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | El seu interior està ple de deixalles. | Barraca de pedra seca ubicada en una feixa ampla parcialment enllosada de pedra i envoltada d'arbres fruiters com l'ametller i pruneres amb gran profusió de plantes aromàtiques, com la farigola. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 2,58 metres de costat, i recolzada parcialment en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. Ha perdut part del voladís. El gruix dels murs és de 58 cm. L'entrada està situada lleugerament a la dreta de la façana, mesura 1,20 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana i tinell al cap de munt. La barraca està orientada al sud-oest. A un metre de la porta hi ha una cisterna o dipòsit obert retallat a la roca, de planta lleugerament ovalada, d'1,40 metres de diàmetre. Es troba totalment embardissat. | 08182-30 | El Pont de Vilomara | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7023400,1.8775100 | 406605 | 4617337 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59428-foto-08182-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59428-foto-08182-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59428-foto-08182-30-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3018. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59540 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac | AMBRÓS I MONSONÍS, Jordi (1998). Text normatiu. Modificació del Pla Especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Diputació de Barcelona. LORENZO, C.; FERNANDEZ, I. (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Ed. Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pla d'ús públic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. | El parc vetlla per mantenir i assegurar els valors de caire educatiu, recreatiu i d'interès científic, a partir de l'aprofitament controlat dels recursos del parc i l'activitat dels seus habitants. | El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són, Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. Està format per dos massissos imponents dels quals en rep el nom. Ambdós conflueixen al Coll d'Estenalles. A Sant Llorenç de Munt, destaquen els cims del Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada. A la Serra de l'Obac, sobresurt el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals: el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. A més a més, és entre les capçades dels dos cims més alts que transcorre la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit i aquest clima condiciona la vegetació i la fauna. Fins els 600 metres d'altitud predominen les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que en les zones obagues poden ésser substituïts o conviuen amb la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. En el parc hi ha presència de l'ocupació humana des de la Prehistòria. Molts dels nuclis antics s'han originat a l'Alta Edat Mitjana. I a més a més de capelles, ermites, grans masos abandonats, monestirs tenim un altre tipus de patrimoni més de caire popular i no menys interessant que demostra la interacció de l'home en el paisatge. Parlem de les construccions de terrasses per plantar-hi vinya i de les barraques de vinya, de les tines on en trobem una gran representació a la Vall del Flequer, dels trulls, de les restes de carboneres, de pous de glaç, de forns de calç i forns d'obra i de les fonts i construccions relacionades amb l'aigua. | 08182-142 | El Pont de Vilomara | L'any 1932 la Generalitat republicana incorpora aquest espai en el planejament, degut al seu valor paisatgístic i natural, constant ja la necessitat de protecció. L'any 1936 s' inclou en un sistema de parcs naturals provincial establert pel pla General d'Ordenació de la Província de Barcelona. Des del 1972 el massís de Sant Llorenç està protegit per un Pla especial d'ordenació que ha promogut la Diputació de Barcelona, dictant mesures legals de protecció i conservació en un Pla d'Ordenació fet per la Diputació de Barcelona i delimitant l'àrea del parc. L'any 1982, s'aprova la revisió del Pla General ampliant a 9.638 ha. L'any 1987 la Generalitat aprova el decret que permet acomplir al parc les exigències de la Llei d'Espais Naturals (106/1987 de 20 de febrer, pel que es crea el Parc). Actualment, després d'una darrera ampliació de protecció (decret 328/1992 de 14 de desembre), el Pla especial arriba a les 13.694 hectàrees, distribuïdes en 12 municipis de tres comarques diferents. A la comarca del Bages, Monistrol de Calders, Mura, El Pont de Vilomara, Talamanca i Sant Vicenç de Castellet. Al Vallès Occidental, Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Terrassa. | 41.6908100,1.8994900 | 408418 | 4616033 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el parc té un Centre d'Informació ubicat al nucli de Rocafort. Allí s'hi pot veure una exposició permanent titulada 'Les tines al mig de la muntanya' que explica en imatges tot el procés de preparació del terreny per al cultiu de la vinya i els elements patrimonials relacionats amb l'ofici de vinyataire. La Diputació de Barcelona té en propietat un 45% de la superfície protegida. Des de l'any 1994, el Parc està agermanat amb el de Huétor (província de Granada), amb el que manté un pla de treball triennal. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||||
| 59548 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-150 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX-XX | S'eixampla cap enfora degut a la pressió de la mateixa estructura. | Barraca de pedra seca ubicada a sota d'una alzina, a mà dreta de la carretera que va des del Pont de Vilomara a Rocafort, en unes feixes ermes. És de planta quadrada i mesura 2,60 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està parcialment excavada en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. Ha perdut una gran part del voladís. El gruix dels murs és de 45 cm. Els brancals o muntants de l'entrada presenten una forma arquejada, amb una doble llinda plana. Per damunt hi ha una lleixa amb obertura exterior. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat dret de la façana; mesura 1,35 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, situada a la façana oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. A la feixa superior, just per darrera de la barraca hi ha un dipòsit de planta rectangular que mesura 2,60 metres de llargada per 1,80 d'amplada i un metre de fondària. Està fet de maó pla i arrebossat amb morter de calç, que ha perdut la coberta de lloses. | 08182-150 | El Pont de Vilomara | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7046000,1.8826200 | 407034 | 4617582 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59548-foto-08182-150-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59548-foto-08182-150-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59548-foto-08182-150-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59553 | Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | X-XX | La part més transformada és la que correspon als pisos superiors on s'han adequat a les necessitats actuals. | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. L'antiga façana, amb portal rodó dovellat, orientada a migdia, ha quedat tapada per edificacions auxiliars de caràcter productiu. Però aquesta façana ja era una ampliació de la part més antiga, coneguda amb el nom de Torre Moruna. Un document del segle XIII ja parla d'aquesta torre quan es refereix a la capella de Sant Pere com a 'capella de la torre'. És de planta rectangular i encara conserva espitlleres de defensa. Possiblement hagi perdut altura en alguna reforma, però la resta es conserva poc alterada. Aquesta torre va quedar integrada a la construcció de la masia a causa de les successives ampliacions. Posteriorment s'hi van anar afegint estructures de producció en diferents èpoques: la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, un trull i les tines. D'aquestes darrers, hi trobem un grup aïllat, als quatre vents, de tres tines cilíndriques i deu més adossades a la casa. Tant en el sector de llevant com en el de ponent. | 08182-155 | El Pont de Vilomara | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7093400,1.9041000 | 408828 | 4618086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Destaca, a part de les tines, un trull, amb tots els seus components i amb una de les pedres porta la data de 1884 gravada. En el celler també es conserven dues bótes congrenyades i de cadireta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59618 | La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roviralta | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIII-XIX | El mas Roviralta és una de les finques més extenses i antigues del Pont de Vilomara. La masia s'ubica, en un punt dominant visualment entre el Solell de la Roviralta, el Clot dels Noguers i el bosc que porta el mateix nom que el mas. Dins de la propietat hi circulen varis torrents com el de Sant Romà i el de la Font de la Roviralta, que desaigüen al riu Llobregat en el seu pas pel municipi. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. El cos principal és de planta quadrangular, amb la coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana . Adossades al cos principal, hi ha altres edificacions auxiliars de caràcter productiu com la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, l'antic trull i tines. Es conserva el celler i el forn de pa. A més de les tines que es troben a la pairalia, n'hi ha d'aïllades, als quatre vents; el primer grup, està compost per dues tines cilíndriques amb les barraques corresponents, construïdes l'any 1752; estan ubicades a tocar d'una gravera. El segon grup també està compost per dues tines, datades de l'any 1828 i conegudes amb el nom de tines de l'Hort. També hi ha quatre forns de calç, dos d'ells encara perceptibles. Així com una font a uns 100 metres de la casa. Les dues darreres ampliacions corresponen al segle XVIII i al segle XIX. Aquesta darrera feta per la besàvia dels actuals propietaris i és la que amplia per migdia la superfície de la casa, cobrint un espai com si es tractés d'un carrer de pas i ocultant l'actual entrada de portal adovellat. | 08182-220 | El Pont de Vilomara | La família actual són els descendents directes de Can Roviralta. La primera referència escrita data del segle XIII. En un pergamí de 1281, s'esmenta entre altres propietaris, a Bernat Roviralta, que signen plegats una confessió de domini a favor de Pere de sitjar, senyor de Rocafort. Posteriorment, en un document de l'any 1300 s'esmenta a Guillem de Roviralta com a cap de família. Quatre anys després, Bernat de Roviralta, establí a Guillem Torre el dret de caça a les seves terres. L'any 1362 un tal Pere de Roviralta renuncia al beneficiat de les capelles de Sant Vicenç i de Sant Romà i al 1370 renuncia a tots els drets que tenia sobre el mas i va fer un establiment. Segons consta a la documentació, la construcció de l'ermita de Sant Romà va anar a càrrec de Pere de Sitjar i quan aquest va morir, la seva vídua, Guillema de Nerell, l'any 1353. A mitjans del segle XVI, en el fogatge de 1553 hi ha dos focs registrats com a Rovira. Se'ls diferencia perquè un està situat al pont i l'altra és Joan Rovira que viuria al Mas més antic. A partir d'aquest moment comença un procés d'expansió de la propietat; s'adquireixen els masos de Vilardell, Carossa, Posa i Garriga (en el terme de Rocafort) i Planes (Talamanca) i en dues confessions a favor del monestir de Sant Benet de Bages, l'any 1636 i 1658 es reafirma la possessió dels masos. Durant el segle XVIII el mas inicia l'expansió del conreu de la vinya, com ho testimonien el gran nombre de barraques i tines que es localitzen en la seva propietat. En el cadastre del 1773, la propietat passa a mans de Maria Roviralta i Aguilar i una part d'aquest està en mans de Josep Casajoana, i que hagué de pagar 241 rals per vint-i-cinc jornals de camps de secà, un jornal de bosc, mig jornal de vinya, un quartal de secà, dinou jornals d'erm, la casa amb el personal i dos mossos, dos bous i un ruc. A principis del segle XX, l'any 1907 la propietat està en mans de Joan Camprubí i Josep Casajoana i Viladoms. Actualment, els propietaris són els germans Joan, Salvador i Josep Camprubí. | 41.7167500,1.8796800 | 406807 | 4618934 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El mas havia tingut forn d'obra propi i possiblement de calç. Actualment encara conserva un bon conjunt de barraques de vinya, moltes d'elles en un estat de conservació excel·lent i varis grups de tines. El primer conjunt té la llinda gravada amb el nom de TONI KOMAS ' 1752. La documentació parla de la venda d'una peça de terra pertinença del mas Roviralta, realitzada l'any1750 per Silvestre Serra pagès de Rocafort a favor d'Anton Comas. En un segon document, es diu que en Francesc Aguilar, pagès de Rocafort i la seva esposa Maria Aguilar i Rovira de Roviralta, signen un conveni segons el qual 'donen facultat y concedeixen ple poder al sobre dit Anton Comas (...) de fer una tina de modo apareixerà a ell y als seus allí ahon voldran dins de aquella pessa de terra de tinguda de una quaratera de sembradura de blat poch mes o menos, situada en dit terme de Rocafort de pertiencias del mas de Roviralta, que dit Anton Comas te y posseeix a rabassa morta, per títol de venda son favor feta per Silvestre Serra, pagès del mateix terme de Rocafort (...). La qual pessa de terra fou establerte a favor de dit Silvestre Serra a rabassa morta per Magi Vilar i de Sola y Maria Rosa Vilar y Font Sirarench, conjugues'. A prop de les tines de Roviralta també hi ha un segon conjunt conegut com les tines de l'Hort, construïdes al voltant de 1828, que consisteix en dues tines circulars encaironades, amb la coberta en perfecte estat de conservació. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59408 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-31 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té un lleuger moviment estructural amb un quasi imperceptible bombament de la façana esquerra. | Barraca de pedra seca ubicada al Pla del Riu, entre el riu Llobregat i el raval de Ca l'Embetat, en terres de la Roviralta. Està al bell mig d'uns camps plantats de vinya i presseguers. És de planta quadrangular, i mesura 5,75 per 5,30 metres (mides preses a l'exterior). L'interior presenta una planta circular que mesura 3 metres de diàmetre, amb una cúpula troncocònica. Està aixecada damunt d'una gran roca que sobresurt del nivell del sòl. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. Ha perdut una part del voladís o ràfec de la coberta. Per sota del ràfec, als quatre costats sobresurten unes biguetes de pedra que fan de contrapès per repartir el pes de la cúpula. El gruix dels murs és d' 1,10 metres. Els brancals o muntants són verticals amb 4 llindes planes. Dues suporten el pes de la façana i les altres suporten el pes de la volta. El brancal de l'esquerra és una mica més llarg, adaptant-se a la roca. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat esquerre de la façana; mesura un metre i mig d'alçada per un metre d'amplada (mides preses des de l'interior) i 2,16 metres d'alçada, per 1,17 metres d'amplada (mides preses a l'exterior). Per accedir-hi cal salvar el desnivell de la roca mare. Disposa de tres obertures, a mena d'espitlleres, a la façana orientada al nord-est, al nord-oest i al sud-oest respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva tres tinells i un pedrís de pedra volat incorporat a la mateixa construcció. La barraca està orientada al sud. | 08182-10 | El Pla del Riu | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7119100,1.8712000 | 406094 | 4618406 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2794. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59556 | Tines del Mas Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mas-flequer | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | Sostres esfondrats o malmesos. | Conjunt de tres tines ubicades al costat de ponent del Mas Flequer. Són de planta cilíndrica adossades entre elles i construïdes aprofitant un marge del terreny, com és habitual en aquest tipus de construccions. Tot i que la construcció original és de pedra en sec, s'hi veuen reparacions o reforços amb argamassa. L'interior està recobert de cairons de rajola vermella. Una ha perdut completament la coberta. Les dues llindes conservades són de fusta. | 08182-158 | El Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill i un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7010600,1.9212700 | 410245 | 4617148 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Descripció feta a partir de fotos d'arxiu perquè la propietat estava envoltada d'una tanca. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59456 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-76 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Malgrat la seva bona aparença, la coberta està totalment desprotegida amb un moviment estructural general que ha provocat un lleuger bombament d'una de les façanes. La llosa de tancament porta la marca d'unes inicials realitzades amb esprai de color vermell. | Barraca de pedra seca ubicada a sota del claper que hi ha al capdamunt de la Bassa dels Tres Colls. Està envoltada de brolla de romaní, pi blanc (Pinus halepensis) i ginebró (Juniperus comunis). És de planta quadrada, parcialment excavada a la roca i mesura tres metres de costat (mides preses a l'exterior). L'interior mesura 1,40 per 2,15 metres respectivament. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible (hi entra la claror i l'aigua de pluja). El cobriment exterior característic amb terra lligada amb pedruscall gairebé és inexistent, i en conseqüència ha anat perdent el voladís de llosa plana que la protegeix de les filtracions d'aigua cap a l'interior. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està desplaçada cap a l'esquerra en referència al centre de la façana; mesura 1,15 metres d'alçada per 0,50 metres d'amplada. La barraca està orientada al sud. | 08182-58 | Costa del Penjat | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7125600,1.9297000 | 410962 | 4618416 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59456-foto-08182-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59456-foto-08182-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59456-foto-08182-58-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3054.Aquest indret rep el nom de Bassa dels Tres Colls degut a una bassa que encara es conserva, situada a la confluència dels camins, excavada parcialment a la roca, creant un lleuger pendent perquè l'aigua no marxi. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59665 | Ca l'Arbocet antic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-larbocet-antic | XV-XVI | antic mas desmuntat del que només se'n conserva un munt de pedres amuntegades i el record. | Restes d'un antic mas situades en unes feixes de conreu de cereals, on s'hi han plantat oliveres. Al capdavall de dos turons que conflueixen: la Costa del Penjat i la Bassa dels Tres Colls. S'hi accedeix fàcilment a través d'un estret corriol que surt de darrera l'era de Ca n'Arbocet, en terreny de Can Serra, s'amunteguen les runes de l'antic mas de Ca l'Arbocet. No s'hi distingeix cap mur originari de l'antiga masia, només alguns marges de pedra seca que potser aprofitarien construccions anteriors. A més, posteriorment s'hi ha obert pas per la maquinària agrícola i s'ha aterrassat el terreny. | 08182-267 | Costa del Penjat | És el punt originari de la masia de Ca l'Arbocet que es va abandonar per manca d'aigua segons ens ha in format la mateixa família. Molta de la pedra va servir per a la construcció de l'actual. | 41.7111100,1.9295300 | 410946 | 4618255 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||
| 59718 | Llinda de la Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llinda-de-la-rectoria | PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. Pàg.36 i 37 | XVII | Llinda de pedra que correspon a la porta d'accés de la rectoria construïda al costat de l'església de Santa Maria de Rocafort. Els brancals són de carreus de pedra però la llinda descansa damunt de rajols plans com si antigament la porta hagués estat més baixa. Porta la següent inscripció: 'SPARENS RECTORE' i al damunt la data d'execució '1676' amb el monograma H i una petita creu al damunt. Simbolitza o representa el Santíssim nom de Jesús. En ella s'observen restes de fòssils així com de pintura blanca i de la piqueta del picapedrer a l'hora de polir la cara visible. | 08182-320 | Corriol de Cal Prat - al costat de la Plaça de l'Església | 41.7169500,1.9362500 | 411513 | 4618897 | 1676 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59718-foto-08182-320-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59718-foto-08182-320-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Estructural | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A la planta pis, hi ha dues finestres més amb les llindes gravades. La que es troba al damunt de la porta té gravada l'any 1630. | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59558 | Mas Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-casajoana | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. SARRET i ARBÓS, Joaquim (1921). Monumenta Historica Civitatis Minorisae, Vol. I pàgs. 337 i 349. | XVI-XX | No està habitada i, per tant, el manteniment no és l'adequat. Una part del sostre no conserva les teules. | Masia situada en un altiplà conegut com La Serra, que s'estén de llevant a ponent. La seva situació és predominant, però actualment està enmig de la urbanització River Park. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a ponent. Està envoltada per una closa, que en el sector meridional es converteix en un mur de contenció. La casa està construïda damunt una gran llosa rocosa, que s'aprofita per decantar part de les aigües pluvials cap a un gran aljub que es posa per sota la casa; i part cap a un altre dipòsit pel bestiar. Les dependències dels quals s'ubiquen a la part septentrional. També a la part posterior hi ha les dues tines. La façana principal es disposa simètricament a partir de tres eixos de verticalitat, a partir dels quals es conformen les diferents obertures, amb els muntants, ampits i llindes de pedra ben escairada. A la planta baixa, en destaca el portal, amb porta de fusta i portella, amb dues petites obertures als costats. A la planta pis, presideix un balcó amb barana de ferro i dues finestres als costats. La planta superior es distribueix en tres finestres iguals. El parament és arrebossat a excepció de la segona planta i els escaires, on es deixa veure la pedra treballada. La dovella central del portal d'entrada porta gravada la data de 1884 i la dovella central de la portalada del barri porta la data de 1629. En aquesta també hi ha una inscripció en molt mal estat i difícil de llegir sense fer un calc. Els muntants d'aquesta portalada no hi són, i s'han substituït per maons. Damunt la llinda de fusta d'una de les tines hi ha una pedra amb la data de 1889 gravada. | 08182-160 | Casajoana | El document més antic de la casa és de l'any 1428. També surt en el fogatge de 1497 i 1553, amb el nom de Bernat Casayoana. Es coneix l'existència d'un dietari del segle XVII pertanyent a aquesta casa i publicat per Joaquim Sarret (1921-25). En el cadastre de 1773, el cap de família és Josep Casajoana, que ha de pagar un total de 143 rals per nou jornals de camps de secà, dos i mig de bosc, dotze jornals d'erm, deu jornals de terreny rocós, un cortal d'hort de secà, dos jornals de vinya, una casa amb el personal i un mosso, una mula, dos bous, un ruc, un porc i vint-i-vuit xais. El 1907 el propietari era Valentí Casajoana. Quan Miquel Ballbè (1998) escriu el seu llibre, encara estava habitada. | 41.7205100,1.9041300 | 408846 | 4619326 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Exteriorment sembla restaurat, però part del sostre està esfondrat. Segons Ballbè (1998) tenia forn d'obra. A les dependències es conserva les restes d'un trull, i una premsa. A part de les dues tines comentades. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59492 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-111 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | El roser silvestre que creix al voltant de la construcció impedeix l'accés al seu interior. | Barraca de pedra seca situada en una antiga feixa de conreu actualment erma, a prop de la Casa Nova de Sant Jaume. És una construcció aïllada, de planta rectangular de 3,8 per 4,6 metres. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb clau de volta. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El gruix mig del mur és de 60 cm. L'entrada, amb llinda plana i una lleixa al damunt, mesura 1,55 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Es troba lleugerament desplaçada a la dreta de la façana. A l'interior, hi ha un armari o tinell i una obertura tapada amb pedres; però en l'actualitat no s'ha pogut comprovar perquè l'entrada està tapada amb un roser silvestre, a l'igual que la façana nord. Està orientada a l'est. | 08182-94 | Casa Nova de Sant Jaume | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6954100,1.8876500 | 407439 | 4616557 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59492-foto-08182-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59492-foto-08182-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59492-foto-08182-94-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10485. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59525 | Forn d'obra de la Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-la-casa-nova-de-sant-jaume | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVIII-XIX | Cobert de vegetació i en desús, però sembla que manté l'estructura intacta. | Es tracta d'una teuleria, és a dir, un forn de bòbila en el que es feien teules per les cobertes de la casa, però segurament també maons i altres elements constructius. Està format per la cambra de combustió i la cambra de cocció, separades per una graella. Les parets laterals estan excavades en el marge i es troben rubefactades a conseqüència de les altes temperatures assolides per les diferents coccions. La boca d'accés a la cambra de combustió està mig colgada de terra i s'obre a la façana septentrional. Tot i estar envoltat i cobert de bardisses i vegetació, que en redueixen considerablement la visibilitat, la seva superfície és quadrada i mesura quatre mestres de costat. La façana nord, per on s'alimenta la cambra de combustió, està feta de pedra irregular de dimensions mitjanes. L'obertura està delimitada per una doble arcada; una primera filera de pedres posades a plec de llibre i a sota, un arc de maó pla amb una triple filera. | 08182-127 | Casa Nova de Sant Jaume | El forn de la Casa Nova de Sant Jaume segurament va ser construït per proveir-se de material per a la construcció de l'antiga casa , desapareguda fa molts anys. Aquest era un fet comú en èpoques antigues, i en tenim un altres exemples documentats en el municipi. | 41.6951300,1.8919800 | 407799 | 4616521 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59527 | Tines de la Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-casa-nova-de-sant-jaume | AA.DD (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÈ, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XVIII-XIX | Modernament per consolidar alguna esquerda en la estructura s'hi ha col·locat ciment. | Conjunt de cinc tines adossades, sense barraca, ubicades a peu del camí que va del nucli del Pont de Vilomara cap a la Casa Nova de Sant Jaume. Al darrera mateix hi ha un camp de conreu de cereals i l'antic mas, mig enderrocat. Estan adossades les unes amb les altres formant una pla rectangular. El terreny on es van construir aprofitava el desnivell del marge que oscil·la entre dos i quatre metres d'alçada aproximadament. No es conserven cap de les barraques, que estaven adossades a la part posterior, a tocar de la feixa. Les boques d'entrada estan protegides per retalls de malla electrosoldada emprats en els forjats i paviments. Els muntants o brancals són verticals amb llinda simple, plana i de fusta. Els murs estan construïts amb pedra irregular, de mida gran i mitjana reforçada amb pedruscall, lleugerament desbastada. Els paredats estan collats i arrebossats amb morter de calç. Només una d'elles, conserva la coberta. Les altres estan envaïdes per l' heura (Hedera hèlix). La tina I, més pròxima a la casa, és de planta rodona. Conserva el marxapeus i una sola llinda, plana. L'accés mesura 1,50 metres d'alçada per 1,25 metres d'amplada. El gruix de murs és de 0,55 metres. La coberta és per aproximació de filades amb la clau de volta visible. Conserva un tronquet encastat pels seus dos extrems per sota la cúpula. A l'interior hi ha el dipòsit, de planta rodona que mesura uns 3 metres de fondària, amb els cairons (40 x 40 cm) força malmesos. A l'interior hi ha brutícia. La tina II està adossada a la núm. I i a la núm. III. És de planta circular. No conserva ni els brancals ni la coberta però els cairons estan en molt bon estat. Al seu interior hi creix una figuera. Les tines núm. III, IV i V estan incorporades dins d'un edifici de planta rectangular, amb coberta a un sol vessant, de teula àrab i bigam de fusta de la qual gairebé no en queda res. Les tines núm. III i IV tenen una planta rectangular però al seu interior hi ha dos dipòsits compartimentats. Es pot observar perfectament l'arrebossat dels murs per impermeabilitzar el dipòsit i els cairons estan molt ben conservats. S'hi accedeix per la mateixa porta de la qual es conserven els brancals i el marxapeus en molt bon estat. La tina núm. V presenta una planta rectangular de les mateixes característiques que les anteriors. Destaca la llinda de fusta que encara es conserva. Al seu interior hi creix un arbre. | 08182-129 | Casa Nova de Sant Jaume | La masia formava part d'una gran pairalia dedicada a la viticultura. | 41.6952000,1.8914300 | 407753 | 4616529 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Malgrat haver desaparegut les barraques, no es pot accedir a les boixes degut a la gran quantitat d'esbarzers que han creat una barrera infranquejable. Les portes no es conserven però hi ha restes de peces pertanyents a les frontisses i als encaixos fets als brancals.Sembla que aquestes mateixes bardisses i l'heura cobririen un altre grup de tines, que per altres fonts sabem que podrien ser-ne tres més. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59721 | Fons bibliogràfic del centre de documentació del Parc de Sant Llorenç del Munt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-bibliografic-del-centre-de-documentacio-del-parc-de-sant-llorenc-del-munt | XX-XXI | El Pont de Vilomara i Rocafort forma part dels 12 municipis que integren el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. El Centre de Documentació ofereix un servei bibliogràfic i documental adreçat a investigadors però també adreçada a persones interessades en el planejament i tasques de gestió dels espais protegits. Dins d'aquest fons es poden trobar temes diversos, ja siguin històrics i naturals relacionats amb el Parc. Hi ha més de 2.000 documents classificats a més de fotografies. Tenen un Dossier Bibliogràfic on es llista la documentació existent i la que s'hi va incorporant. | 08182-323 | Casa Bauman, Av. del Jacquard, 1. 08222 TERRASSA | El Centre de Documentació es va crear amb l'objectiu d'oferir un servei bibliogràfic i documental adreçat a la recerca, el planejament i la gestió que es realitza als espais naturals protegits gestionats per la Diputació de Barcelona, així com també per donar suport als estudiosos i investigadors que hi fan recerca. També col·laboren en els programes de divulgació i informació que sobre el massís es duen a terme i en les trobades d'estudiosos que periòdicament organitza l'Àrea d'Espais Naturals. La seva base de dades bibliogràfiques es pot consultar per Internet. | 41.7151500,1.9348800 | 411396 | 4618698 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 57 | 3.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||||||
| 59661 | Santa Maria de Matadars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-matadars | <p>ALTÉS, F.X. A (1994). El Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994. Volim I: a. (Studia Monastica; núm. 36), pp. 253-262. ALTÉS, F.X. A (1995). Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. Volum II: . (Studia Monastica; 37), pp. 393. ALTÉS, F.X. A (1996). El Diplomatari del Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996. Volum III:. (Studia Monastica; 38), pp. 297. BARRAL i ALTET, Xavier (1980). Les pintures murals romàniques d'Olèrdola, Calafell, Marmellar i Matadars. Barcelona: Artestudi, (Art romànic; 11), p.141. BARRAL i ALTET, Xavier (1981). L'art pre-romànic a Catalunya: segles IX-X. Barcelona: Edicions 62, pp. 303. BENET, A. [et al.] 81984). Santa Maria de Matadars (o del Marquet); dins AA. DD. Catalunya Romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984. volum XI: . pp. 328-334. CARRASCAL, S.; MALGOSA, A.: Estudi antropològic. Inclòs a la memòria d'intervenció arqueològica de 2007-2008. Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia FIERRO, X. ET ALII: Memòria de l'excavació a l'església de Santa Maria de Matadars (Pont de Vilomara i Rocafort, Bages), 2 Volums. Campanyes 2007-2008. Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia. FONTAINE, Jacques. L'art préroman hispanique; Art mozarabe. Saint-Léger-Vauban: Zodiaque, 1973-1977. 2. (La nuit des temps; 38; 47). GALÍ, D.; PUIG, J. 'Estudi artístic. La decoració pictòrica de l'interior'. A: S.P.A.L. Estudi Històric (documental, constructiu i artístic) de l'església de Santa Maria de Matadars (El Pont de Vilomara i Rocafort). Barcelona: Diputació de Barcelona. pp.37-39. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. GISBERT, Adell I albert, Joan (1982). El transsepte elevat d'algunes esglésies alt medievals. Notes per a un estudi; dins Quaderns d'estudis medievals. [Barcelona] 1, núm. 7 , pp.405-423. GOMEZ-MORENO, Manuel (1919). Iglesias mozárabes: arte español de los siglos IX a XI. Madrid: Centro de estudios históricos. JUNYENT, Eduard (1983). L'arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Barcelona: Curial; Abadia de Montserrat. (Textos i estudis de cultura catalana; 3), pp. 243. LACUESTA, R. 81981). Església de Santa Maria del Marquet o de Matadars; dins AA. DD. El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra. 1915-1981. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1998. Volum II. pp. 569-577. LÓPEZ, A.; CAIXAL, A. (2009). La primera campaña de excavación en la iglesia de Santa María de Matadars o de Marquet; dins Espacio, Tiempo y Forma (Homenaje al profesor E. Ripoll Perelló). [Madrid] 1, pp.337-352. Serie I, Nueva época. LÓPEZ, A; CAIXAL, À.; GÓMEZ, A. (2007). L'excavació arqueològica a l'entorn immediat de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (El Pont de VIlomara i Rocafort, Bages); dins el III Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell, 2007. II. pp. 680 -688. MARTORELL, Jeroni (1935). L'eslgésia mossàrab del Marquet; dins Revista Esplai, núm. 199, pp. 1118-1119. MONTANYÀ, E. Pàgines comarcals. Pont de Vilumara. Industria i Comerç. 17. PUIG i CADAFALCH, Josep; FALGUERA, Antoni de; GODAY CASALS, Josep. (1918). L'arquitectura romànica a Catalunya. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1909-1918. 4. SITJES i MOLINS, Xavier (1977). Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, pp. 251. VILA, A. 'Pont de Vilumara. La Capella del Marquet'. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarrca del Bages. VILLEGAS, Francesc (1973). Otra iglesia restaurada: Santa Maria de Matadars. Manresa. dissabte, 23 de juny de 1973.</p> | I-XI | L'església fou parcialment restaurada el 1950. Posteriorment s'hi han fet excavacions arqueològiques i de restauració a càrrec e la Diputació de Barcelona. | <p>S'accedeix des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1229 en direcció a Sant Vicenç de Castellet. A 800 metres del nucli, a l'alçada del punt quilomètric 4, cal entrar a mà esquerra en un carrer senyalitzat que mena a la zona de Santa Maria de Matadars, adjacent a la mateixa carretera. El conjunt de l'església de Santa Maria de Matadars i la necròpolis adjacent es troben actualment en una zona urbanitzada al sud del nucli del Pont de Vilomara i sobre el marge esquerre del Llobregat. L'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet, anomenada així per trobar-se al costat de la masia del Marquet, consta en l'actualitat de dos elements diacrònics: d'una banda, la capçalera preromànica, formada per una nau de planta rectangular i dues capelles laterals (els dos braços del transsepte), i de l'altra, la nau romànica que tradicionalment s'ha datat del segle XI i que es va adaptar a la capçalera original amb una notable desviació cap al nord-est. La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector es cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l'edifici. L'element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l'absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l'arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l'absis principal. La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d'aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle XI a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d'una petita espadanya. A l'interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes</p> | 08182-263 | Carretera de Sant Vicenç de Castellet, s/n | <p>El lloc i l'església de Matadars són coneguts documentalment des de l'any 956, en què Ansulf cedí l'alou de 'Matadarcs'; amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjans del segle XII, l'església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d'una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte. Les intervencions arqueològiques van evidenciar diverses etapes d'ocupació. Les primeres fases corresponen a l'època romana, que correspondrien a una vil·la. En els estrats de fundació de l'església van aparèixer materials ceràmics de filiació romana; fora de context hi havia ceràmiques comunes de la Tarraconense o de procedència itàlica i africana, així com restes d'opus signínum, tègula i lateri. A l'exterior del mur sud de l'església es va localitzar la cantonada d'un lacus revestit d'opus signínum, molt malmès per la inclusió posterior d'una tomba medieval. També cal destacar un conjunt de ceràmiques grises de pastes molt ben depurades amb decoracions geomètriques, corresponents a final de l'Antiguitat Tardana o Alta Edat Mitjana i és possible que corresponguin a aquest moment (segles VII-VIII) dues sitges amortitzades en el moment de construcció de l'església preromànica. Del segle XVIII existeixen referències documentals, i se sap que ben entrat el segle es bastí un paller adossat al mas Marquet, fet que va malmetre l'estratigrafia associada a l'estança i als annexos del segle XIII. L'any 1822 l'església passà a dependre de la de Sant Vicenç de Castellet que era sufragània de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell. Més tard, amb la desamortització de Mendizábal, l'església passà a mans de la família Casajoana, propietària del Mas Marquet. El 1934 es començaren les obres de restauració que, amb diverses interrupcions i canvis de projecte, continuen fins a l'actualitat. L'estudi antropològic de la necròpolis s'efectuà a partir de les restes de varis dels individus exhumats. Aquests es trobaven en diversos estats de conservació, i es van localitzar en posició decúbit supí amb un o els dos braços flexionats sobre el cos en la majoria dels casos. El ritual funerari practicat indica que es llençava una petita quantitat de terra sobre la tomba abans de segellar-la amb la llosa superior. Els individus eren de constitució robusta, i els húmers i els cúbits tendien a ser arrodonits, fet que mostra una activitat muscular poc incident, que també s'observa en les extremitats inferiors. Les patologies òssies més observades són artrosis, relacionades amb activitats continuades de sobrecàrrega. No es detecten signes indicatius de deficiències nutricionals a nivell ossi, però sí un acusat desgast dentari i reabsorció alveolar.</p> | 41.6928800,1.8729800 | 406215 | 4616292 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-3.jpg | Legal | Visigot|Pre-romànic|Romànic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 2003 se signà un conveni entre l'ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort i la Diputació que tenia per objecte dur a terme 'Actuacions d'Urgència a l'ermita de Santa Maria de Matadars'. Així, les intervencions de 2003-2004 i 2007-2008 i l'estudi documental i artístic de l'edifici van permetre als directors del projecte establir una seqüència cronològica de l'evolució del monument. | 87|91|92|83 | 45 | 1.1 | 1781 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||
| 59742 | Can Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-riera-4 | XVIII-XX | Antiga masia reconvertida en segona residència que conserva l'autenticitat estructural i constructiva, situada entre l'Oristrell i Ca n'Arbocet; en un punt elevat entre la riera de Rocafort i el torrent de la Font de l'Àlber. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. El carener és paral·lel a la façana principal, orientada a llevant. El barri que es forma davant la façana queda delimitat per un mur perimetral, una portalada i edificacions annexes. | 08182-344 | Carretera de Pont a Rocafort PK 2 | 41.7114200,1.9137800 | 409636 | 4618306 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59742-foto-08182-344-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59742-foto-08182-344-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aïllades de la masia, per la banda de ponent hi ha un conjunt que sembla format per dues tines ben conservades. No s'ha pogut visitar la finca i, per tant, no es poden donar més detalls. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||||
| 59693 | Fons fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-del-centre-excursionista-de-catalunya-0 | <p>BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. xx. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. http://mdc1.cbuc.cat/index.php</p> | XIX-XX | <p>El fons fotogràfic de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya conté un total de 23 fotografies relacionades amb el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Són imatges datades entre els anys 1890 i 2005, realitzades per diversos fotògrafs, la majoria d'ells professionals. Estan classificades en tres fons diferents: els fons personals; les col·leccions fotogràfiques i per últim el Fons Fotogràfic Estudi de la Masia Catalana. 1.- Els fons personals del Centre Excursionista de Catalunya incorpora els fons fotogràfics personals dels quals els mateixos autors o familiars han fet donació al CEC. En el cas del Pont de Vilomara i Rocafort hi ha les fotografies de Camil José Guiu (1937-1991), membre soci del CEC. 2.- Les col·leccions fotogràfiques del CEC inclouen dues tipologies d'agrupacions fotogràfiques. Per un costat, les realitzades per afeccionats que n'han fet donació al centre; i per l'altra, les que es van establir a l'arxiu amb l'objectiu d'organitzar-les segons el seu format, com per exemple les diapositives de vidre en format 8 x 10, o les plaques de vidre 6 x 13 cm estereoscòpic, o les fotografies de vidre en gelatina i plata, blanc i negre de 9 x 12 cm que l'Entitat utilitzava per il·lustrar les conferències que es donaven des del Centre. D'aquest arxiu hi ha fotografies d'autors com Marcel·lí Gausachs i Gausachs, i Germà Garcia Fernàndez i Joan Cubells. 3.- De fons d'Estudi de la Masia Catalana, hi ha una fotografia general d'una masia, desconeguda, de l'Arxiu Mas.</p> | 08182-295 | Carrer del Paradís, 10-12 (08002 Barcelona) | <p>El Romanticisme va ser un moviment cultural, polític i social que va néixer a Europa a mitjans del segle XIX. A Catalunya, com a resultat de la passió d'il·lustres prohoms per revifar la història del nostre país i enlairar l'ús de la nostra llengua, s'inicia l'anomenada Renaixença Catalana. En aquest context, el 26 de novembre de 1876, Josep Fiter junt amb César August Torras, Ramon Aràbia, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, determinaren la creació d'una associació excursionista per a desenvolupar una veritable entitat pública i legalitzada per emprendre una tasca cultural per redreçar Catalunya. «Amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques». El 7 d'abril de 1891 es va elegir Antoni Rubió i Lluch com a president del Centre Excursionista de Catalunya, fent constar explícitament que el CEC era continuador de l'associació creada el 1876, i origen de l'excursionisme associatiu, unint-se així en una sola entitat les vessants culturals i esportives, que durant 13 anys havien actuat separadament (l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876) i Associació d'Excursions Catalana (1878). Pel desembre d'aquest històric any, al local social del CEC, es donaren les conferències fonamentals a càrrec de Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó, i Pompeu Fabra (tots ells socis del Centre) sobre la proposta de les normes ortogràfiques i ordenació de la llengua catalana vigents avui. El 1892 el Centre prengué part activa en la redacció de les anomenades «Bases de Manresa», que varen suposar en aquell moment una important proposta per a l'articulació de l'Estat Espanyol. El 1891 comença l'edició mensual del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, sota la direcció de Francesc Carreras i Candi, en les pàgines dels quals es posa de manifest la gran tasca de l'excursionisme com a missió i com a suplència cultural i científica. La col·lecció dels Butlletins és part essencial de les biblioteques estudioses de la llengua i la cultura catalanes. Als estatuts de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, denominació inicial del Centre Excursionista de Catalunya, hi consta com a objectiu prioritari de l'entitat 'Fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu.' Una de les eines emprades per aquesta finalitat serà la fotografia, que a finals del segle XIX ja havia assolit un grau de perfecció tècnica, i alhora simplificació, que permeteren la seva difusió massiva la centúria següent. Fou així com els socis del CEC van començar a acompanyar les seves conferències amb projeccions d'imatges obtingudes durant les seves excursions, fotografies que a més, sovint eren emprades en la confecció del Butlletí del Centre. Avui dia es conserven més de 13.000 d'aquestes llanternes de projecció de doble vidre de 8 x 10 cm.</p> | 41.7012135,1.8746014 | 406362 | 4617215 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59693-foto-08182-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59693-foto-08182-295-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98 | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||
| 59430 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-52 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al cap damunt d'una zona aterrassada, amb abundància de bardisses i restes d'olivera i ametller. Per damunt mateix hi passa el carrer del Farell que comunica amb la zona urbana. És una construcció aïllada, aixecada parcialment damunt de la roca i adossada al marge. És de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior en bon estat. El cobriment de terra de la coberta es manté intacte gràcies a la presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sedum). El gruix dels murs és de 0,60 metres. L'entrada mesura 1,32 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada, amb llinda plana i retallada de manera que ressegueix el perfil rodó de la barraca. Està orientada a llevant. A l'interior conserva un tinell o fornícula de 0,40 per 0,35 metres. A cinquanta metres al sud, hi ha una bassa, parcialment retallada a la roca i d'accés molt dificultós per l'abundant presència de bardissars que la cobreixen en la seva pràctica totalitat. | 08182-32 | Carrer del Farell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7025800,1.8758800 | 406470 | 4617365 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59430-foto-08182-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59430-foto-08182-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59430-foto-08182-32-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3020 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59528 | Bassa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-0 | XIX-XX | Està totalment envoltada de bardisses | Bassa per a la recollida d'aigües pluvials ubicada per sota mateix del carrer del Farell, en la intersecció amb el camí de terra que puja direcció al Pi rodó. El fort pendent, els rebaixos pel costat nord i la vegetació en dificulten l'accés i la visibilitat. Està excavada a la roca i reforçada amb carreus de pedra irregular. És de planta quadrada i mesura uns 2,50 metres de costat. | 08182-130 | Carrer del Farell | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7021900,1.8762600 | 406501 | 4617322 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59528-foto-08182-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59528-foto-08182-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59528-foto-08182-130-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | En direcció nord-oest, seguint la mateixa feixa, hi ha una barraca de vinya de planta circular. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59616 | Cal Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tinet | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XVIII | Petita masia construïda damunt d'una codina, a tocar del camí de les Roques cap a les Grauetes, a la sortida del nucli urbà de Rocafort. És de planta quadrangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a migdia. A la planta principal, s'hi han adossat diferents construccions. A la planta baixa hi ha el celler amb la premsa, les bótes i les corts del bestiar. Es conserva el terra originari fet de pedra. A la planta pis hi ha les habitacions i la sala - menjador. La portalada d'accés és de doble fulla, de fusta protegida amb xapa de ferro clavetejada. Els baixos de la façana han estat arrebossats de ciment. Adossada a mà dreta de la façana hi ha una tina molt ben conservada, amb la porta de tancament i el brescat amb la biga. La boixa està a l'interior del celler. No es conserven els graons d'accés o la rampa. A la dreta de la tina hi ha un portal de fusta que dona pas al pati interior. Destaca una pedra col·locada verticalment al brancal dret, amb un gravat 'Plans'. Al davant de la façana principal hi ha l'era. Pel costat oposat al camí, orientat al sud-oest, hi ha els murs de contenció amb els graons que condueixen a les diferents feixes murades. Hi ha un hort per al consum diari i arbres fruiters. | 08182-218 | Carrer de les Roques,13 - Rocafort | Amb motiu d'una reforma, es va aixecar lleugerament la teulada i es van tapar dues tines que estaven dins de la casa. Molts dels estris domèstics han estat cedits per la família i formen part del fons del Museu de Rocafort. | 41.7121300,1.9343700 | 411350 | 4618364 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||
| 59533 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-3 | XIX-XX | La coberta ha fet moviment. La llinda s'ha després del brancal i presenta varies esquerdes a nivell estructural. | Aljub excavat a la roca, al peu mateix del carrer de l'Arbocet, al Raval de Ca l'Envetat. És de planta circular de 2,30 metres de diàmetre. La part aèria està construïda amb pedra seca, i l'alçada és de 2,20 metres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, recoberta parcialment de terra i pedruscall. Ha perdut una part del voladís. La boca està orientada al sud-oest. Els murs queden tallats a mena de brancals. Una llosa plana fa de llinda d'una portella de fusta reinflada pel pas del temps. Té un marxapeus o graó per accedir-hi i una gran llosa de pedra de tancament col·locada verticalment. | 08182-135 | Carrer de l'Arboçet | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7082700,1.8728500 | 406226 | 4618000 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,06 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml