Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59550 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-152 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX-XX | És una barraca de grans dimensions que caldria preservar. A la part posterior sembla haver-hi hagut una altra estança destinada potser al bestiar de càrrega, ben delimitada de la qual només en queden els murs d'uns 70 cm d'alçada i tot l'enderroc de la coberta. | Barraca de pedra seca ubicada en unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb roldor, per sota del camí que condueix a la Serra de Puig Gili. És una construcció aïllada, de planta circular, de dimensions considerables excavada a la roca i al marge. Mesura tres metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall. La llosa de tancament s'ha mogut, deixant entrar la llum i la pluja a l'interior. Conserva una bona part del voladís. El gruix dels murs és de 75 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Conserva un tinell construït damunt de la roca. La barraca està orientada al sud. | 08182-152 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6987300,1.9053800 | 408919 | 4616906 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59551 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-153 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX-XX | Només es conserva la part posterior de la barraca. | Barraca de pedra seca ubicada en un marge al costat dret pujant pel camí particular que mena cap el mas de Ca n'Oristrell. L'antiga feixa està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Està adossada a un marge de pedra i és de planta circular. La coberta era de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible, de la qual només en queda l'arrencada a la part posterior. | 08182-153 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7080800,1.8972500 | 408256 | 4617953 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59551-foto-08182-153-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59551-foto-08182-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59551-foto-08182-153-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59553 | Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | X-XX | La part més transformada és la que correspon als pisos superiors on s'han adequat a les necessitats actuals. | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. L'antiga façana, amb portal rodó dovellat, orientada a migdia, ha quedat tapada per edificacions auxiliars de caràcter productiu. Però aquesta façana ja era una ampliació de la part més antiga, coneguda amb el nom de Torre Moruna. Un document del segle XIII ja parla d'aquesta torre quan es refereix a la capella de Sant Pere com a 'capella de la torre'. És de planta rectangular i encara conserva espitlleres de defensa. Possiblement hagi perdut altura en alguna reforma, però la resta es conserva poc alterada. Aquesta torre va quedar integrada a la construcció de la masia a causa de les successives ampliacions. Posteriorment s'hi van anar afegint estructures de producció en diferents èpoques: la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, un trull i les tines. D'aquestes darrers, hi trobem un grup aïllat, als quatre vents, de tres tines cilíndriques i deu més adossades a la casa. Tant en el sector de llevant com en el de ponent. | 08182-155 | El Pont de Vilomara | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7093400,1.9041000 | 408828 | 4618086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Destaca, a part de les tines, un trull, amb tots els seus components i amb una de les pedres porta la data de 1884 gravada. En el celler també es conserven dues bótes congrenyades i de cadireta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59554 | Tines de Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. La masia disposa d'una sèrie d'edificis auxiliars de caràcter productiu. Els més destacats són les tines. Adossades a la casa n'hi ha 10; però destaca un conjunt de tres tines datades l'any 1884. Dues comparteixen obertura. Totes tres són cilíndriques amb recobriment de cairons de rajola vermella. La boixa es troba a la cara sud, mentre que l'accés a les posts es feia per la cara nord, aprofitant el desnivell del terreny. | 08182-156 | Ca n'Oristrell | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7095400,1.9033400 | 408765 | 4618109 | 1884 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59555 | El Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-flequer-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Una part es troba en procés de restauració per usos lúdics i l'altra part resta sense coberta. | Mas situat en una elevació al vessant septentrional del torrent del Flequer, en un aterrassament amb floracions rocoses damunt les quals s'aixeca la masia. És de planta poligonal per adaptar-se al terreny, amb l'entrada a la part posterior, perquè a la façana de migdia hi ha un marge rocós. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a nord. S'ha fet diverses reformes al llarg del temps. Una de les més destacades és la galeria de migdia. Consta de tres plantes, completada amb altres edificacions auxiliars com l'era, tres grups de tines, dos integrats o adossats a la casa i un tercer grup independent. A ponent hi havia una gran bassa i dependències de producció. | 08182-157 | Vall del Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill, un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7009200,1.9214600 | 410260 | 4617133 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59556 | Tines del Mas Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mas-flequer | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | Sostres esfondrats o malmesos. | Conjunt de tres tines ubicades al costat de ponent del Mas Flequer. Són de planta cilíndrica adossades entre elles i construïdes aprofitant un marge del terreny, com és habitual en aquest tipus de construccions. Tot i que la construcció original és de pedra en sec, s'hi veuen reparacions o reforços amb argamassa. L'interior està recobert de cairons de rajola vermella. Una ha perdut completament la coberta. Les dues llindes conservades són de fusta. | 08182-158 | El Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill i un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7010600,1.9212700 | 410245 | 4617148 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59556-foto-08182-158-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Descripció feta a partir de fotos d'arxiu perquè la propietat estava envoltada d'una tanca. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59557 | Mas Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-ventaiol | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Ha patit les conseqüències de l'abandonament i del pillatge. | Mas ubicat al nord del terme municipal, en una elevació al vessant esquerre de la Riera de Mura, que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. El seu estat és ruïnós; sobretot a partir de l'incendi de 1985 que en cremà postes i bigues. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència del mas. Per unes escriptures conservades es coneixen els límits de la propietat: a orient amb Sant Esteve i la Serra de Pungrau, a migdia amb els del Mas Casajoana, a ponent amb els del Mas Jarreras i al nord amb el Mas Esteve. Antigament la casa tenia celler, trull, tines i premses. Una de les seves premses es va donar al Museu de Rocafort. | 08182-159 | El Ventaiol | L'any 1085 Umbert Ot, senyor de Rocafort, de Navarcles i dels castells de Conill, de Llaviera, de Matamargó i de Callús en fa donació al monestir de Sant Benet de Bages com a dot en entrar de monjo. No apareix en cap fogatge, però es coneixen persones que porten el nom Ventaiol, com ara Romeu Ventayol (1281) o Pere Ventayol (1337). Si que apareix en el cadastre de 1773 i el seu propietari consta que és Valentí Ventayol, que declara un jornal de terres de secà, dos jornals i mig d'erm, la casa amb la família, dos bous i un ruc, pels quals ha de pagar 30 rals. | 41.7260600,1.8960000 | 408178 | 4619951 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59557-foto-08182-159-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Una tina a la part septentrional es l'element més ben conservat. Dins la casa encara es pot veure una altra tina, amb els cairons de pedra. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59558 | Mas Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-casajoana | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. SARRET i ARBÓS, Joaquim (1921). Monumenta Historica Civitatis Minorisae, Vol. I pàgs. 337 i 349. | XVI-XX | No està habitada i, per tant, el manteniment no és l'adequat. Una part del sostre no conserva les teules. | Masia situada en un altiplà conegut com La Serra, que s'estén de llevant a ponent. La seva situació és predominant, però actualment està enmig de la urbanització River Park. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a ponent. Està envoltada per una closa, que en el sector meridional es converteix en un mur de contenció. La casa està construïda damunt una gran llosa rocosa, que s'aprofita per decantar part de les aigües pluvials cap a un gran aljub que es posa per sota la casa; i part cap a un altre dipòsit pel bestiar. Les dependències dels quals s'ubiquen a la part septentrional. També a la part posterior hi ha les dues tines. La façana principal es disposa simètricament a partir de tres eixos de verticalitat, a partir dels quals es conformen les diferents obertures, amb els muntants, ampits i llindes de pedra ben escairada. A la planta baixa, en destaca el portal, amb porta de fusta i portella, amb dues petites obertures als costats. A la planta pis, presideix un balcó amb barana de ferro i dues finestres als costats. La planta superior es distribueix en tres finestres iguals. El parament és arrebossat a excepció de la segona planta i els escaires, on es deixa veure la pedra treballada. La dovella central del portal d'entrada porta gravada la data de 1884 i la dovella central de la portalada del barri porta la data de 1629. En aquesta també hi ha una inscripció en molt mal estat i difícil de llegir sense fer un calc. Els muntants d'aquesta portalada no hi són, i s'han substituït per maons. Damunt la llinda de fusta d'una de les tines hi ha una pedra amb la data de 1889 gravada. | 08182-160 | Casajoana | El document més antic de la casa és de l'any 1428. També surt en el fogatge de 1497 i 1553, amb el nom de Bernat Casayoana. Es coneix l'existència d'un dietari del segle XVII pertanyent a aquesta casa i publicat per Joaquim Sarret (1921-25). En el cadastre de 1773, el cap de família és Josep Casajoana, que ha de pagar un total de 143 rals per nou jornals de camps de secà, dos i mig de bosc, dotze jornals d'erm, deu jornals de terreny rocós, un cortal d'hort de secà, dos jornals de vinya, una casa amb el personal i un mosso, una mula, dos bous, un ruc, un porc i vint-i-vuit xais. El 1907 el propietari era Valentí Casajoana. Quan Miquel Ballbè (1998) escriu el seu llibre, encara estava habitada. | 41.7205100,1.9041300 | 408846 | 4619326 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59558-foto-08182-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Exteriorment sembla restaurat, però part del sostre està esfondrat. Segons Ballbè (1998) tenia forn d'obra. A les dependències es conserva les restes d'un trull, i una premsa. A part de les dues tines comentades. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59559 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-154 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Ensorrada en la seva major part. | Barraca de pedra seca ubicada al costat d'un camí d'accés restringit, paral·lel al camí de Sant Esteve. Està adossada a un marge i és de planta circular. Està ensorrada i completament coberta per la brolla i les bardisses. Les restes visibles són el mur posterior i l'arrencada de la coberta per la part posterior, que era de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. | 08182-161 | Baga de les Cucoles | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7310800,1.8944900 | 408059 | 4620509 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59559-foto-08182-161-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59559-foto-08182-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59559-foto-08182-161-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59560 | Bauma del Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-del-prat | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | El sostre s'ha enfonsat i les restes dels murs estan mig colgats. | Balma murada de petites dimensions ubicada a mà dreta, en un revolt, baixant des del nucli antic de Rocafort cap a Can Prat. A mà dreta hi ha tres graons retallats a la roca per salvar el desnivell de la feixa inferior. Tot i no ser gaire ampla, originàriament devia fer uns set metres de llargària. El mur de pedra seca, conservat amb una part del brancal esquerre, mesura dos metres de llargària per 0,80 metres d'amplada i 1,10 metres d'alçada. El tros de brancal mesura 60 cm d'alçada. La pedra emprada per al tancament és força irregular, alternat amb pedruscall per obtenir un mur ferm. | 08182-162 | Camí del Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7181500,1.9348400 | 411397 | 4619032 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59560-foto-08182-162-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59560-foto-08182-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59560-foto-08182-162-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59561 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-155 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Ensorrada en la seva major part. | Barraca de pedra seca ubicada a mà esquerra d'un corriol que travessa les feixes de Can Serra. És una construcció aïllada, aprofitant el pendent del turonet, de planta circular, que mesura 1,50 metres de diàmetre interior. Està ensorrada i envoltada per una espessa brolla de romaní. Les restes visibles són el mur posterior i l'arrencada de la coberta, que era de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs era d'uns 50 cm aproximadament. La barraca estava orientada al sud-oest. | 08182-163 | Can Serra - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7212600,1.9357100 | 411474 | 4619376 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59561-foto-08182-163-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59561-foto-08182-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59561-foto-08182-163-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59562 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-156 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La presència de dos pins força grans per la part del darrera i l'espessa brolla de romaní que creix al voltant i a lacoberta, fan perillar la seva estructura. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, al costat esquerre de la llera del torrent de Can Serra. És una construcció aïllada, de planta circular de 2,10 metres de diàmetre interior. Està construïda aprofitant la roca i adossada al marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es conserva força bé, tot i que ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana, molt irregular. La porta mesura un metre d'alçada per 0,70 metres d'amplada màxima. No s'observen obertures per permetre el pas de la llum i la ventilació. La barraca està orientada a l'est. | 08182-164 | Can Serra - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7214400,1.9337700 | 411313 | 4619398 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59562-foto-08182-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59562-foto-08182-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59562-foto-08182-164-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59563 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-4 | XIX-XX | Tan l'interior com l'exterior es troben en prou bon estat de conservació, tot i estar en desús. Però cal fer una neteja de tota la vegetació arbòria morta que li ha caigut al damunt i de les bardisses que estan creixent al seu voltant. | Aljub retallat parcialment a la roca, i excavat en el marge, en una feixa estreta, a la llera dreta del Torrent de Can Serra. És de planta mixta, amb una base quadrada que mesura un metre de costat per un de fondària. Les parets estan arrebossades. La coberta és de lloses per aproximació de filades. La boca orientada al sud-oest, mesura 60 cm d'alçada per 60 cm d'amplada. Té un pedrís per posar la galleda o recipient per extreure l'aigua, de 40 cm de fondària per 60 cm d'amplada. Té un graó de pedra senzill, col·locat al davant de l'obertura, per accedir amb més facilitat a l'aigua. | 08182-165 | Can Serra - Rocafort | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7208800,1.9350700 | 411420 | 4619334 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||
| 59564 | Barraca del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-solei | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca situada en una feixa o bancal, plantada amb ceps novells, a la Vinya del Solei. Està enrasada i integrada a un mur de pedra seca d'1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,05 metres d'alçada per 0,40 metres d'amplada. Per sobre de la llinda hi ha les restes del voladís, fet amb llesques de pedra plana. El gruix dels murs és de 0,40 metres. A l'interior, la planta és rectangular i mesura 1,25 metres de fondària per un metre d'amplada. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. A l'exterior, està molt ben protegida per la terra i vegetació herbàcia. No té cap tinell a l'interior. En el mateix marge hi ha una arnera i al final de la feixa una cisterna que recull les aigües canalitzades de la pluja que provenen de més amunt. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-166 | Mas Arbocet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7111900,1.9210600 | 410241 | 4618273 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59566 | Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-arbocet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XX | Masia construïda damunt la roca de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal; que està orientada a migdia. Però l'accés és lateral per la banda de llevant, ja que el desnivell de la roca en aquest lloc fa que s'hagi tancat el barri amb edifici de producció, on hi havia les porqueres i la premsa, que encara es conserva. El portal és de punt rodó adovellat i damunt la dovella central hi ha la data de 1728 gravada. La planta baixa està dedicada als espais de producció com el celler, on es conserven diverses bótes, una de congreny i cadireta. També és l'espai on hi ha les boixes de tres tines adossades a la casa, a la paret septentrional. D'aquestes tres, dues aprofiten el desnivell i tenen l'accés a peu pla. La del mig disposa d'uns graons per accedir als taulons del brescat. Les tres són cilíndriques amb cairons de rajola vermella. De la planta baixa en surt l'escala de pedra que porta a la planta principal. El terra d'aquest primer tram també és fet de grans lloses de pedra mentre que el paviment del celler és de terra trepitjada. | 08182-168 | Mas Arbocet | El document més antic que parla d'aquest mas és de l'any 984, quan el comte Borrell ven a Unifred i a la seva muller un alou dins el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell i que afronta per orient 'amb el terme d'Arbocet'. No especifica l'existència de cap mas, però l'actual construcció no fou la primera. A llevant de l'actual masia, a uns 1000 metres, encara es conservaven les restes enrunades d'una antiga masia: la primera construcció de l'Arbocet. L'any 1281, Pere d'Arbocet n'era el propietari, que signà una confessió de domini a favor de Pere Sitjar, senyor de Rocafort. L'any 1305 el nom del propietari era Guillem d'Arbocet. No sabem quan es perd el cognom Arbocet, però els dels actuals propietaris, Gibert, apareix l'any 1773. El primer que coneixem és Antoni Gibert, pare de dotze fills. Segons el cadastre hagué de pagar 59 rals per dotze quarteres de secà, un jornal de bosc, mig jornal d'hort de secà, dotze jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa, un mul, un bou i dos porcs. | 41.7101800,1.9229400 | 410396 | 4618159 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Darrera les tines hi havia el trull o molí de l'oli. L'actual propietari ens explicava que sota l'actual camí encara hi ha una pedra pertanyent al trull.També conserva una cisterna excavada a la roca i que es posa per sota el nivell de la casa, de grans dimensions que recull les aigües pluvials. L'avi de l'actual propietari és el darrer que hi va entrar per netejar-la i explicava que un carro podia fer la volta al seu interior.L'era de batre es conserva a 25 metres al nord-est. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59567 | Font de Colldat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-colldat | Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. | Font excavada a la roca, per sota d'una bauma, en un racó ombrívol del torrent de Colldat. Aquest neix al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac i desaigua al Torrent del Flequer. Es nodreix de tres torrenteres: les dues primeres neixen al Pla de les Bruixes i aboquen les aigües per la llera esquerra, just per sobre del naixement de la font. La tercera, molt més curta, s'afegeix per la llera dreta uns metres més avall de la font. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Al mateix peu de la font hi ha un peu de boix grèvol (Ilex aquifolium) de dimensions considerables, així com dispersos per tot el corriol que mena a la font. I per sobre, al costat oposat de la déu, un roure bessó de grans dimensions. La font està excavada per sota del nivell del torrent, anant a buscar la déu d'aigua. Per protegir-la se li va construir a mà esquerra, un muret fet de pedra irregular, calçat amb pedruscall, d'un metre d'alçada per 1, 50 metres de fondària, amb un contrafort d'un metre i mig d'amplada per protegir la font de les torrentades. La boca té una alçada màxima de 0,95 cm amb tres graons, el primer d'ells és un roc pla que a més de permetre agenollar-se, sembla protegir la boca de l'entrada de la terra i fullaraca. Al damunt, recolzats a la roca de la bauma, hi ha tres lloses de pedra, amb reblert de pedruscall. Per sobre la coberta hi ha una mica de terra amb fullaraca, provinent dels marges del torrent on hi ha crescut vegetació enfiladissa i algun jove arbust. | 08182-169 | Torrent de Colldat | 41.6951400,1.9313800 | 411078 | 4616480 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El boix grèvol (Ilex aquifolium) es troba protegit a tot el territori de Catalunya (Ordre de 28 d'octubre de 1986 per la qual es regula el verd ornamental nadalenc i es protegeix el boix grèvol), que implica la prohibició de la recol·lecció, la tallada i el desarrelament d'aquesta espècie o de qualsevol de les seves parts, incloses les seves llavors, així com la seva comercialització. Excepcionalment, la Direcció General del Medi Rural podrà autoritzar la recollida i l'ús d'exemplars d'aquesta espècie o d'alguna de les seves parts per a finalitats científiques, educatives, o tractaments silvícoles que precisi la conservació de l'espècie. Només es permetrà la venda de boix grèvol procedent de fora de Catalunya quan en la comunitat Autònoma d'origen no estigui protegit. En aquest cas, el venedor o intermediari haurà de poder demostrar documentalment la procedència. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59568 | Aljub de l'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-de-larbocet | XIX-XX | Deteriorat per l'abandó i el pas del temps. No es conserva la coberta. | Safareig de pedra seca ubicat a les vinyes de Ca n'Arbocet, prop del mas. Està adossat a un marge de 2,30 metres d'alçada i impermeabilitzat interiorment amb morter de calç. És de planta rectangular i mesura 1,30 metres de llargària per 0,90 metres d'amplada. L'interior està reblert de terra per evitar el seu enfonsament, i per l'exterior l'alçada és d'1,12 metres. Resta dempeus el brancal esquerre adossat a un mur de pedra irregular que s'endinsa al marge. Mesura 1,40 metres d'alçada per 36 cm d'amplada. Del dret només en queda una minsa part i mesura 40 cm d'alçada per 50 cm d'amplada. La rentadora està formada per dues lloses rectangulars de 40 cm d'amplada. A l'esquerra, per sota de la llosa de la rentadora, hi ha les restes d'una canal de zinc que feia de sobreeixidor. Per sota del brancal dret, a la cantonada amb el mur posterior, hi ha dues teules col·locades cara i cara per on entrava l'aigua d'omplir el safareig. La coberta no es conserva. | 08182-170 | Mas Arbocet | L'aigua provenia d'un complicat sistema de recollida d'aigües pluvials. Aquestes es canalitzaven mitjançant reguerons i murets construïts en els pendents de les feixes del vessant de migdia i septentrional de Ca n'Arbocet i desaiguaven a una bassa excavada en el bancal superior. Un cop els sediments s'havien dipositat al fons i l'aigua es tornava clara, en funció de les necessitats, s'obria la comporta (una llosa plana de pedra o una planxa de fusta) que permetia omplir el safareig, a través d'una canal soterrada. La resta s'aprofitava per a regar. Els descendents actuals parlen del gran enrenou que suposava per rentar la roba, encara no fa pas massa anys, mentre no varen tenir l'aigua corrent a casa. Originàriament es rentava aprofitant l'aigua que quedava dipositada en els clots naturals de la roca que hi ha a la riera que passa pel darrera de la casa. | 41.7115400,1.9237800 | 410468 | 4618309 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||
| 59569 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-157 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Està enderrocada en la seva major part. | Barraca de pedra seca ubicada en una feixa emboscada de brolla de romaní i pi blanc (Pinus halepensis), al costat esquerre del camí que va des del Castell de Rocafort fins la Bassa dels Tres Colls. És una construcció aïllada, realitzada parcialment damunt de la roca, de planta mixta d'uns 2,50 metres de diàmetre interior. Està enderrocada. Per la part posterior s'observa l'arrancada de la coberta feta de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 65 cm. La barraca estava orientada al sud-est. | 08182-171 | Bassa dels Tres Colls | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7132600,1.9233300 | 410433 | 4618501 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59569-foto-08182-171-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59569-foto-08182-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59569-foto-08182-171-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59570 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-158 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Segons informació donada per Ca n'Arbocet, aquesta barraca tenia una mata (Pistacia lestiscus) molt gran que la colgava. Es va voler tallar perquè estava enfonsant la barraca, però ja no s'hi va ser a temps i l'estructura va cedir. | Barraca de pedra seca ubicada al mig del vessant orientat a migdia, per sobre de les feixes de Cal Tinell, plantades d'olivera. És una construcció aïllada, excavada parcialment damunt de la roca, de planta circular d'uns 2,50 metres de diàmetre interior i adossada al marge de la feixa. Està enderrocada. Per la part posterior s'observa l'arrancada de la coberta feta de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 65 cm. La barraca estava orientada al sud. A les feixes dels voltants de la barraca, en direcció nord i sud, hi ha tres cisternes o dipòsits de petites dimensions en molt mal estat de conservació. | 08182-172 | Oliverar de Can Tinet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7119000,1.9225100 | 410363 | 4618350 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59570-foto-08182-172-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59570-foto-08182-172-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59570-foto-08182-172-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59571 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-159 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | L'estructura general de la barraca ha fet moviment, i sense cap intervenció immediata és probable que acabi ensorrant-se. | Barraca de pedra seca situada al vessant septentrional de la Serra de Coma d'en Bou, prop d'una torrentera que desemboca a la riera de Mura. Està envoltada d'alzines i roures amb sotabosc de roldor. És una construcció de planta doble, rectangular, excavada parcialment al pendent natural del terreny. Mesura 3,40 per 4,46 metres, i està composta per dues estances separades per un mur de 0,68 metres i comunicades interiorment, formant un únic cos. Aquest pas mesura 70 cm d'alçada per 60 cm d'amplada. La llinda és una llosa plana amb els costats irregulars, recolzada en part per sobre del mur de la menjadora i al brancal esquerre. En relació a la façana principal, a la dreta hi ha l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a l'esquerra la del pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. L'obertura mesura d'1,70 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Té una fondària total de tres metres. Al fons, hi ha la menjadora amb un muret de 70 cm d'alçada per 50 cm de fondària. A cada costat de la menjadora, s'observen els encaixos on es col·locava un tronc que feia de tancament i evitava que el farratge per al bestiar anés a terra. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. És de planta rectangular i mesura 2,40 per 1,70 metres (mesures preses a l'interior). La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es manté parcialment, deixant al descobert una part de les lloses i el pedruscall de rebliment. També ha perdut una bona part del voladís. El gruix dels murs és de 55 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda, plana. La porta mesura 0,90 metres d'alçada per una amplada de 60 cm. Té tres obertures a mena d'espitlleres que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. Dues estan construïdes a la façana orientada al sud-oest i la tercera a la façana orientada al nord-oest. | 08182-173 | Can Serra - Riera de Mura | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7074200,1.9410400 | 411898 | 4617834 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59571-foto-08182-173-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59571-foto-08182-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59571-foto-08182-173-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics.Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59572 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-160 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Ben aviat, el brancal esquerra caurà i la barraca s'haurà convertit en un amuntegament de pedres menjades per la vegetació. | Barraca de pedra seca ubicada en el marge, a tocar del camí que puja cap al mas Casassaies, a mà esquerra, en una corba. Està enderrocada i envoltada de brolla de romaní i roldor. Les restes visibles són la part de la corona dreta (gruix dels murs, de 70 cm amb una alçada d'un metre per la part exterior) que estava construïda aprofitant el desnivell natural del terreny. També queden dempeus els brancals que aguanten una sola llinda plana, lleugerament inclinats cap a l'interior. La porta mesura un metre d'alçada per 60 cm. d'amplada. Està encarada al sud. | 08182-174 | Camí de Can Casassaies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7002600,1.9382900 | 411660 | 4617042 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59572-foto-08182-174-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59572-foto-08182-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59572-foto-08182-174-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59573 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-161 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Es comença a ensorrar per la part posterior. | Barraca de pedra seca ubicada en el vessant occidental del Torrent de Colldat, a l'extrem d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní no massa lluny de la font de Colldat. S'hi accedeix des de la llera esquerra del torrent, travessant una torrentera que neix no massa lluny de Cal Victor i que alimenta el torrent de Colldat. És una construcció aïllada, de planta circular de dos metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut i ha deixat al descobert les lloses i el pedruscall, i es comença a ensorrar per la part posterior. També ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,30 metres d'alçada per 0,55 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitlleres orientada a l'est, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Cal remarcar el treball de la pedra que es veu des de l'interior; ha estat retallada formant una mitja lluna invertida. Disposa d'un tinell arran de terra. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-175 | Torrent de Colldat | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6955900,1.9294700 | 410919 | 4616532 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59573-foto-08182-175-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59573-foto-08182-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59573-foto-08182-175-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59574 | Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XIX | No conserva la coberta i algunes parets mitgeres s'han esfondrat. La vegetació va envaint l'espai, sobretot l'heura. I l'incendi de 1985 va afectar greument les estructures. | El mas Casassaies és una de les grans heretats del terme, tot i que una bona part de les terres pertanyien a Mura. Malgrat els indicis documentals, que ens situen en el segle XIV, futures recerques podrien aportar noves dades de la seva antigor. La principal característica de la construcció de la masia n'és la seva ubicació, tant per motius obvis com imperceptibles. La seva situació enlairada als quatre vents i en un lloc força recòndit i allunyat de vies importants de comunicació en són els obvis. Els més ocults es veuen durant la visita ja que una part de la construcció, segurament la més antiga de la masia, és sota bauma. És de planta rectangular però consta de diversos cossos que s'han anat afegint amb el temps. El cos principal està format per la planta baixa i dos pisos. La teulada és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. El ràfec està fet amb llesques de pedra plana. L'accés principal és un portal rodó dovellat del segle XIX; la dovella central porta gravada la data de 1801. Damunt seu, es conserva els brancals i la llinda amb pedra ben escairada d'un antic balcó amb festejador i sense reixa. La resta de finestres també tenen els ampits, els brancals i la llinda treballades i la majoria tenen festejadors. És justament al segon pis, on hi ha dues finestres orientades a llevant amb sengles llindes gravades. A la planta baixa hi trobem dos cossos regulars: el central i el de llevant; i un tercer cos a ponent, està construït adaptant-se al terreny rocós, sota la bauma. El cos de llevant era el destinat al bestiar, on encara es veu la menjadora. Al fons hi ha una gran tina de 3,10 metres de diàmetre intern per 3,20 metres d'alçada. Està recoberta amb cairons de rajola vermella (40 x 40 cm). Es pot accedir al seu interior a través d'un forat fet a la paret que hi ha al fons de la cort. L'accés original a la tina és a partir de l'escala de pedra que s'inicia al fons del cos central de la casa (pel costat dret s'accedeix a la part superior de la tina i per l'esquerra s'accedeix a les dependències de la planta pis). La boixa d'aquesta tina es troba al costat dret de l'inici de l'escala. En el cos central també es conserva una premsa de cargol, encaixada al mur, amb la data de 1800 gravada a la fusta. Darrera seu, per sota l'escala d'accés al pis superior, hi ha l'entrada al celler. Una sala de grans dimensions amb una sola compartimentació al fons, de terra batuda i roca. Només entrar hi trobem les boixes corresponents a dues tines més a les quals s'hi pot accedir des del pis superior. La primera que es veu correspon a una tina de planta circular, amb cairons de rajola vermella. La tina està adossada al mur de la façana nord. La segona tina és de planta quadrada amb les mateixes característiques constructives. El sostre d'aquesta bodega aguanta el pes de la casa. Està fet amb volta de maó, resseguint la forma de la balma, i reforçat per arcs de pedra i pilars de maó. També hi ha un parell de piques plenes de terra, una d'elles sencera, d'un metre de costat per 60 cm d'alçada exterior. A la planta pis, deixant les tines del pis a mà dreta i entrant a una estança que encara queda parcialment dempeus, hi ha una finestra amb festejador que dona a la façana principal i gairebé adossat, un forn del qual es conserva la boca i la volta. Està fet de pedra i maó, amb l'exterior arrebossat amb morter de calç. Deixant de banda aquests elements destacables, la planta pis ha sofert moltes modificacions; es veuen voltes mig tapades per envans de totxo, finestres tapiades i escales d'accés al segon pis, de pedra. Destaquen dues llindes de la façana interior orientada a llevant, amb gravats i inscripcions, que no s'han pogut identificar. | 08182-176 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Una altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1985 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6963900,1.9389700 | 411711 | 4616611 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59574-foto-08182-176-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al costat de la masia hi trobem dues construccions independents; la que fa referència a corral pels animals i un conjunt de dues tines més, una de les quals conserva la barraca de la boixa. L'heura ha envaït gran part d'aquest conjunt. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59575 | Tines de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | No conserven la coberta i l'heura ho està envaint tot. | Conjunt de dues tines annexes de planta circular i cairons de rajola vermella envernissada que de la coberta només conserven una biga de fusta i algunes teules del tipus àrab. Aquest grup està aixecat a llevant de la masia de Can Casassaies, i aprofita el desnivell d'un marge d'uns tres metres d'alçada. Les portes d'accés al brescat estan orientades a migdia i les boixes es troben a la façana septentrional. En el cas de la primera tina, la boixa està ubicada a 1,20 metres del terra. Està emmarcada i té un pedrís. Conserva les frontisses de tancament de la portella de fusta que servien per a protegir les tines de possibles robatoris. La segona tina presenta un ampli contrafort que reforça la base. La boixa està protegida per una barraca de pedra seca. En tot cas si hi havien dues barraques, només es conserva la del costat de ponent. El seu estat de conservació és molt bo, malgrat estar coberta d'heura. Està recolzada a la tina i al marge de pedra seca. Parcialment excavada a la roca per sota el marge, té una planta circular de 2,40 metres de diàmetre interior per 2,20 metres d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament corbats, amb una triple llinda plana. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Al fons hi ha la boixa, emmarcada per tres lloses, que mesura un metre d'alçada per un metre d'amplada (mides exteriors). En el que podríem anomenar brancal dret conserva una frontissa de ferro on hi ha penjat un cassó metàl·lic. Està orientada al nord-est. | 08182-177 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Un a altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1085 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6961900,1.9395400 | 411758 | 4616589 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59576 | Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serra-de-lesglesia | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIV-XX | Can Serra de l'església s'alça a l'extrem nord de l'elevació rocosa on s'aixeca el nucli urbà de Rocafort. La masia de planta rectangular consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teules àrabs a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. L'estructura de la casa manté algunes diferències respecte a d'altres masies. A la planta baixa hi ha l'entrada clàssica dels masos amb les diferents dependències ambdós costats; originàriament a l'entrada hi havia el bestiar i a mà esquerra la cuina amb el forn de pa. En construir posteriorment el costat dret, es va desallotjar el bestiar de l'entrada i van anar a la nova cort. Al fons, on normalment hi ha el celler, s'havia emprat com a graner. La planta pis està delimitada per la sala on tots els comensals es reunien al voltant de la taula i a cada costat les diferents dependències i habitacions. Finalment, sota coberta hi havia el paller, que actualment està reformat com a dependències d'ús familiar. També es conserva l'antiga era, el celler i dependències annexes que s'han reconvertit per a usos terciaris, com un restaurant. L'antic femer, excavat a la roca és ara una piscina. També conserva la bassa excavada a la roca. Del celler es conserva un trull d'oli amb les dues pedres i el mecanisme de rotació i una premsa de cargol i la roda, de fusta, que n'augmentava la pressió en el darrer tram de la premsada. Aquesta premsa, segons informació del propietari, tan s'utilitzava per acabar de treure el màxim profit de la premsada per obtenir oli, com per la verema. Al costat, hi ha els dipòsits de decantació i una caldera per mantenir l'aigua calenta que també havia estat emprada per destil·lar licor. Al costat hi trobem la part de la bodega amb algunes bótes que fins fa poc encara s'utilitzaven, diferenciant les de vi ranci, moscatell, vi dolç o vinagre i vi negre. Les terres de Can Serra contenen el forn de calç de la Riera de Mura i la resclosa que l'any 1962 es va perdre per una riuada. Captava l'aigua per regar els horts de la casa a partir d'un rec excavat a la roca i al terra que arribava fins a la casa. També tenia forn d'obra propi. | 08182-178 | Rocafort | La casa ha estat des dels orígens propietat de la mateixa família. Només ha canviat dos cops de cognoms pel tema d'heretar una pubilla. La primera vegada fou a principis del segle XIX quan el cap de família, Martí Serra de l'Església, mor deixant la dona embarassada d'una filla. Amb poc més de 15 anys la casen amb el segon fill dels Vives de Sant Vicençs. Des de llavors el cognom Serra es perd en favor de Vives. La segona vegada que canviarà de cognom serà en la propera generació, ja que el marit porta el cognom de Baylina. El terreny sobre el que s'han alçat les cases de Rocafort, del nucli actual, pertanyen una part a Can Prat i l'altra a Can Serra de l'església. Les primeres referències documentals de la propietat reculen fins el segle X, segons informació de Valentí Baylina. Tot i que en la bibliografia (Ballvè: 1998) es comença parlant de Ramon Serra, documentat l'any 1317. Aquestes terres rendien vassallatge als senyors del Castell de Rocafort fins que la vídua de Pere de Sitjar en fa donació a Sant Benet de Bages. Sembla que l'actual església de Santa Maria podria pertànyer antigament al mas, així com la capella de Sant Aon (Abundi), avui desapareguda. | 41.7168600,1.9361800 | 411507 | 4618887 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | És un dels dos masos, conjuntament amb Can Prats, que ostentaven la propietat de la major part de terres del terme. Del camí del Prat cap a ponent pertanyien a Can Prat i cap a llevant a Can Serra. Segons la documentació de la casa el propietari ens explicava que les cases del carrer Major que miren a llevant es van construir al segle XVIII, al voltant de 1780, i les que miren a ponent, cent anys després. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59577 | Forn de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ca-narbocet | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XVIII | Per la part superior està envoltat de bardisses, i en els marges hi ha crescut alguns espècimens de pi blanc (Pinus halepensis) que han provocat un moviment estructural, i la caiguda d'algunes de les pedres de la façana. | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent a la masia de Ca n'Arbocet construït aprofitant un marge proper de la casa i del torrent de la Font de l'Àlber. És una construcció feta en pedra seca, aprofitant l'alçada del marge (entre 3 i 4 metres d'alçada). Es conserva la cambra de combustió i la de cocció, amb les parets laterals fins a una alçada aproximada de quatre metres. La graella està coberta per restes vegetals i només es pot veure molt parcialment. La boca de la fogaina o cambra de combustió té forma piramidal, amb pedres que es van aproximant a la llinda, deixant la part baixa molt més ampla (2,35 m) que la part superior (1,10 m). L' alçada actual és d'1,60 metres. La coberta d'aquesta boca està feta amb dues lloses planes de grans dimensions que fan de llinda. Per sobre mateix hi ha dues pedres en triangle recolzada una amb l'altra (mesura 60 cm d'amplada màxima per 40 cm d'alçada). Tota la part superior de la façana es va recobrint de pedra seca més o menys desbastada de mides regulars, calçades amb pedruscall de mida petita i mitjana. Hi ha una mena de pilar mig enderrocat que podria tractar-se d'una xemeneia, però la vegetació impedeix comprovar-ho. Des de la feixa superior, entremig de la bardissa, es pot veure la cambra de combustió, també anomenada laboratori, que mesura uns quatre metres de costat per una alçada de tres a quatre metres, amb les parets arrebossades. La part superior del marge, on hi ha la cambra de combustió, és una zona molt plana, erma, on es troben escampades les restes de producció excessivament cuita o trencada. Es podria tractar de la solera on es feien els diferents materials (maons, teules, cairons...) i deixar assecar al sol abans d'enfornar. | 08182-179 | Ca n'Arbocet | Segons ens explica la família, tots els cairons, teules, maons i altres elements constructius de fang de Can n'Arbocet, varen sortir d'aquest forn. | 41.7104800,1.9210100 | 410236 | 4618194 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59578 | Font Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vella-2 | XIX | Font de planta quadrangular construïda per recollir l'aigua que brolla d'una déu per un raconet arran de terra. Està ubicada a cinc metres de la torrentera de ca n'Arbocet, a la llera dreta, que desaigua al torrent de la font de l'Àlber, darrera el mas. Al voltant d'ella hi ha un bosc de pi blanc (Pinus halepensis) amb algun roure i la vegetació arbustiva característica de romaní i argelaga. Està parcialment excavada a la roca, aixecada amb pedra seca i impermeabilitzada per la part interior amb morter de calç. Mesura 3,90 metres de llargària per 2,90 metres d'amplada (mides preses a l'exterior). La coberta és de pedra, formant una volta de canó rebaixada. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç i l'encanyissat. L'interior mesura 2,40 metres 1,65 metres d'amplada i 0,60 metres de fondària aprofitable. La boca és de grans dimensions, i permet l'accés d'una persona en cas de reparacions o neteja. Té una llosa plana (95 cm de llarg per 75 cm d'amplada) per a posar-hi la galleda o el càntir. Mesura 0,90 metres d'amplada, per 0,85 metres d'alçada. | 08182-180 | L'Arbocet | 41.7090100,1.9241800 | 410498 | 4618028 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La Font Vella, permetia proveir-se d'aigua de boca en cas de necessitat. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||
| 59579 | Safareig de pou de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-pou-de-ca-narbocet | XIX | Està envoltat de bardisses, però així que el temps ho permeti, els propietaris tenen la intenció de netejar-ho per a poder-lo preservar. | Safareig i pou en dessús ubicat a la llera esquerra del torrent de la Font de l'Àlber, entre les torrenteres de Ca n'Arbocet i Can Riera, en una feixa erma, a prop del mas. Es tracta d'un pou excavat a la roca, d'uns tres metres de fondària al qual s'hi va adossar posteriorment un safareig, de planta quadrada, d'1,80 metres de costat. Està construït amb maons. Té quatre pilars, un a cada extrem, de 28 cm de costat (es conserva un alçada màxima d'1,95 metres). A excepció del costat on hi ha el pou, té tres rentadores de pedra a una alçada de 80 cm del terra. Mesuren 1,20 metres de llargada per 50 cm de fondària. La profunditat del safareig és de 70 cm. Tenia una coberta feta de bigues de fusta amb teules. | 08182-181 | L'Arbocet | Per darrera mateix de la casa transcorre el torrent de la Font de l'Àlber. En una llesca del torrent on aflora la roca, molt a prop del mas hi ha dues cassoletes naturals, que quan plovia i baixava aigua, quedava aturada allí. Això permetia rentar la roba de la casa quan encara no tenien aigua corrent . Si les cassoletes eren buides, llavors anaven al safareig que s'omplia amb les galledes d'aigua del pou que hi ha al costat. Els maons per a la construcció del safareig van ser fabricats al forn d'obra de la casa. Al voltant del safareig i el pou la família hi tenia l'hort per a consum propi. Els pous són un element molt important en les zones geogràfiques caracteritzades per les sequeres i per tant era un recurs preuat i emprar per obtenir aigua. És per això que sovint es troben associats a basses, safareigs i abeuradors de bestiar. | 41.7101400,1.9208100 | 410219 | 4618157 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||
| 59580 | Barraca de les vinyes del Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-vinyes-del-tinet | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Pateix un alt grau d'enderroc. | Barraca de pedra seca ubicada al capdavall del turó de la Bassa dels Tres Colls, en terres de Ca n'Arbocet, a mà esquerra d'un corriol que s'inicia al costat de l'era i condueix fins a Ca n'Arbocet antic. Està enderrocada i emboscada per un estrat arbustiu i arbori de pi blanc (Pinus halepensis) amb mata (Lesticus pistachia). Les restes visibles són, part de la coberta; una part de la corona de la barraca amb un gruix de murs de 60 cm a 90 cm per la part posterior; una part de l'interior a la qual s'hi pot accedir de manera perillosa des del darrera del marge on estava adossada la barraca, que ha patit un enderroc degut a la filtració d'aigua de la coberta; i la part superior de la porta d'entrada, ja que la resta està mig colgat de pedres i terra, degut al mateix enderroc. El marge on es recolza la barraca estava reforçat amb pedra irregular, combinant dues mides de pedruscall que es fan encara ben visibles, de mida mitjana o petita-mitjana, alguns d'ells en forma de tascó i blocs més grans disposats regularment. Tenia una planta circular d'aproximadament 1,80 a 2,10 metres de diàmetre interior. L'eix de la barraca era perpendicular al mur amb els brancals o muntants rectes. El pes de la coberta i els agents meteorològics després del seu abandonament han comportat el seu enfonsament. La llinda era simple, plana, i al damunt hi havia una lleixa oberta cap a l'interior que permetia l'entrada de la llum i la ventilació de l'estança. Es desconeix l'alçada de la porta, però l'amplada era de 70 cm. Els marges estan esfondrats i la terra i el pedregam de construcció es troben repartits entremig de la vegetació herbàcia. La porta estava encarada al sud-oest. | 08182-182 | Vinyes del Tinet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7103600,1.9264700 | 410690 | 4618175 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59580-foto-08182-182-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59580-foto-08182-182-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59580-foto-08182-182-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59581 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-54 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca és veu en perfecte estat, però cal una neteja de la vegetació que l'està engolint. Els propietaris tenen la intenció de netejar-la per a que es conservi un cop passin les fortes calors. | Barraca de pedra seca ubicada en el bosc de Ca n'Arbocet, per sobre de la llera esquerra del torrent de l'Àlber. Està adossada al marge i parcialment emboscada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Una gran heura l'està cobrint i un rebrot de figuera creix al seu costat. És una construcció aïllada, de planta circular que mesura 1,80 metres aproximats de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta i el voladís encara es conserven força bé. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,20 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Degut a la vegetació no es pot observar amb claredat si disposa d'alguna obertura o espitllera, que permeti la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al nord-est. | 08182-183 | L'Arbocet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7085800,1.9239100 | 410475 | 4617980 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Durant la Guerra Civil espanyola (1936-39) es va utilitzar com amagatall per evitar lleves.Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59582 | Dipòsit de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-vinya-1 | XIX | La pica es veu en bon estat. Caldria netejar-la de la mica de brolla que hi té al voltant i al seu interior. | Dipòsit de vinya o cisterna ubicada a mà dreta d'un corriol que s'inicia al costat de l'era i condueix fins a ca n'Arbocet antic. Està construït arran de terra i la seva identificació és fa difícil degut a la profusió de vegetació (herbassar i brolla de romaní) que hi ha crescut dins i al voltant. La seva estructura és molt senzilla; de planta quadrangular, està excavat a la roca i parcialment al terra i arrebossat amb morter de calç per la seva part interior. Mesura un metre de costat per 70 cm de fondària. Tot el perímetre del dipòsit està reforçat amb una filera de pedres, tal vegada per evitar que la terra entri al seu interior. | 08182-184 | l'Arbocet | Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb pedra seca i/o maó, i impermeabilitzades amb morter de calç. | 41.7099200,1.9275100 | 410776 | 4618125 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||
| 59583 | Forn d'obra de Cal Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-cal-flequer | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XVIII | El mur on hi ha l'accés a la fogaina està enderrocat. Els marges estan plens de restes de teula, maons i cairons. No s'ha localitzat la solera, però és molt probable que s'emprés el mateix claper del torrent, ja que la roca és extremadament plana en aquest indret. | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent al mas de Cal Flequer, construït aprofitant un marge a mà esquerra del camí que va a Can Casassaies, molt a prop del torrent que porta el nom de la casa. Per sota del forn hi ha el que sembla l'accés a una feixa però que de fet era l'accés originari al forn i al torrent. És una construcció feta en pedra seca, aprofitant l'alçada del marge (entre 3 i 4 metres d'alçada). Es conserva la cambra de combustió i la de cocció, amb tres de les parets laterals fins a una alçada aproximada de quatre metres. Al seu interior hi ha un cirerer d'arboç; la graella està coberta per restes vegetals i només es pot veure molt parcialment si es decanta la terra i fullaraca que s'hi ha dipositat amb el pas del temps. La boca de la fogaina o cambra de combustió està tapada per l'enderroc de la façana principal, ubicada per sota del camí. L'alçada conservada des de la graella és de 3,20 metres d'alçada. Els murs de la cambra de combustió estan fets amb pedra seca més o menys desbastada de mides regulars calçades amb pedruscall de mida petita i mitjana i arrebossats per dintre amb morter de calç, que mesura tres metres de costat. Per dalt del camí, orientada a llevant, es conserva la porta (1,30 metres d'amplada x 1,50 metres d'alçada), una obertura a nivell de la plaça que servia per carregar i descarregar. | 08182-185 | Torrent del Flequer | 41.7005900,1.9231600 | 410401 | 4617094 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59583-foto-08182-185-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59583-foto-08182-185-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i els terrers d'argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrials consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta quadrangular o circular, amb un pilar cilíndric o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix i que és l'indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen una tonalitat vermellosa. | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59584 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-55 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Contràriament al que sembla, els rocs aprofitats per a la construcció de la barraca són molt irregulars, per la qual cosa les infiltracions d'aigua amb el pas del temps i la pèrdua de la terra de la coberta han provocat el seu enfonsament parcial. | Barraca de pedra seca ubicada en un claper, a mitja alçada del turó de Cornadelles, per sobre de la llera esquerra del torrent de Casassaies. És una construcció aïllada, de planta circular amb una lleugera irregularitat en la construcció que s'aprecia en el moment d'accedir a l'interior, degut a l'aprofitament de la roca com a mur de sosteniment. Mesura 1,60 metres de diàmetre interior. Està construïda aprofitant la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. La coberta està parcialment enfonsada i només queda una part del cobriment de lloses amb el pedruscall. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb dues llindes planes. La porta, mesura 1,17metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada màxima. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-186 | Torrent Casassaies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6982500,1.9361900 | 411482 | 4616821 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59585 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-56 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té un peu de mata que creix arran del mur i una de les lloses de tancament de la volta ha fet moviment, amb la qual cosa s'accelerarà el procés d'enfonsament de la coberta degut a les infiltracions d'aigua de pluja. La llinda presenta una esquerda per la meitat, que aguanta per la pressió de la mica de coberta sobre els brancals. | Barraca de pedra seca ubicada en una feixa erma, per sobre de la llera dreta del torrent de Casassaies. És una construcció aïllada, de planta mixta, amb l'eix de la barraca paral·lel al mur. Mesura 2,70 metres de diàmetre. La coberta té forma cònica, construïda amb la tècnica de la falsa volta. La corona exterior està parcialment enderrocada, però conserva la coberta, tot i que la manca de voladís i recobriment de terra fa que les infiltracions d'aigua de pluja penetrin per la pedra que queda dempeus, afeblint cada vegada més l'estructura. El gruix dels murs és de 0,60 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb dues llindes planes. Destaca les dimensions de la primera pedra del brancal esquerra. La porta, mesura 1,50 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada a ponent, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. | 08182-187 | Torrent Casassaies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6979000,1.9369000 | 411541 | 4616781 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59585-foto-08182-187-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59585-foto-08182-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59585-foto-08182-187-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59586 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-57 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca de dimensions considerables i el seu estat de conservació és molt bo. Caldria desbrossar el seu entorn immediat (a excepció de les espècies protegides) de la vegetació que l'envolta i treure l'heura per evitar que no es malmeti. | Barraca de pedra seca ubicada a la baga del Flequer, a mà esquerra, per sota el marge del camí que mena a Can Casassaies, al peu d'una torrentera (sense nom) que desaigua al torrent del Flequer. Està envoltada per boixos (Buxus sempervirents) i pi blanc (Pinus halepensis) pel costat del marge. Per sobre la coberta i part posterior, heura (Hedera hèlix) que la fan gairebé imperceptible per al caminant. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,30 metres de diàmetre interior. Està adossada parcialment al marge i construïda damunt d'un estret terraplè reforçat per un muret de 40 cm de pedra seca que evita l'entrada d'aigua de la torrentera en cas de pluja. La pedra emprada per a la seva construcció és força regular, desbastada La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta està en força bon estat, malgrat l'heura que li creix al damunt. El voladís està en molt bon estat. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana de grans dimensions. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Té una lleixa al damunt amb tancament interior. No disposa de cap obertura a mena d'espitllera que permeti la ventilació i l'entrada de la llum, però si que disposa de dos tinells superposats, un de més gran arran de terra, i el segon més petit a sobre. La barraca està orientada a llevant. | 08182-188 | Torrent del Flequer | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6988800,1.9205400 | 410181 | 4616907 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge.Com en moltes de les barraques, els ocells aprofiten per niar. En aquesta un escurçó (Vipera latasti) havia pres possessió de la barraca | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59587 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-58 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | A més a més de l'enderroc, fa un temps en aquest bosc hi va haver una esporgada considerable. Però les restes vegetals no es van triturar i estan completament seques escampades per tot el bosc. En el cas d'aquesta barraca, té un amuntegament de branques seques de pi al damunt i al voltant, que la fan gairebé inaccessible. | Barraca de pedra seca ubicada al sector d'obaga de la Serra de Puig Gili, pel sender (SL-52) que mena des de les tines de l'Escudelleta, a les tines del Tosques, un cop s'ha salvat el desnivell del terreny amb uns graons de pedra, a mà esquerra, per sobre d'una altra barraca enderrocada parcialment. Es tracta d'una construcció de planta irregular, enderrocada, que es va construir aprofitant un grup de rocs de grans dimensions. La coberta estava feta amb lloses per aproximació de filades de les quals encara en queden algunes disposades per la part superior, tapant les esquerdes deixades entre una roca i l'altra. Al davant hi ha un gran amuntegament de pedres resultat de l'enfonsament. La barraca estava orientada al nord-oest. | 08182-189 | Torrent del Flequer | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7002200,1.9008800 | 408547 | 4617076 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59587-foto-08182-189-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59587-foto-08182-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59587-foto-08182-189-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59588 | Barraca d'en Toscas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-den-toscas | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | El seu propietari, Valentí Toscas, la va restaurar durant l'estiu de l'any 2015. Estava mig enfonsada. Els seus coneixements en l'art de treballar la pedra han fet que la restauració segueixi tots els cànons. | Barraca de pedra seca restaurada l'any 2015, ubicada a Can Toscas, al capdavall de l'oliverar. És una construcció recolzada parcialment al marge, de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior per impedir que l'aigua de pluja es filtri cap a l'interior. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,17 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Té una portella de fusta i està collada a un marc de ciment. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al sud-oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. | 08182-190 | Can Tosques | El seu propietari, Valentí Toscas, la va restaurar durant l'estiu de l'any 2015. La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7158400,1.9188600 | 410065 | 4618792 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59588-foto-08182-190-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59588-foto-08182-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59588-foto-08182-190-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59589 | Can Lleonard | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-lleonard | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | Masia situada al vessant meridional del Puig de la Creueta, en el camí del castell de Rocafort a la Serra, en una zona amb terrasses ermes i d'altres amb olivera i cereals. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs, amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a llevant. Està lleugerament excavada a la roca, per tal d'adaptar-se al desnivell natural de terreny. S'observen dues tines adossades a la casa. La primera d'elles està situada a la façana de ponent. En la darrera reforma de la casa, s'ha reconvertit en dipòsit per les aigües pluvials procedents de la teulada. Té una xapa de ciment al damunt amb una obertura tapada senzillament per una xapa de plàstic i un broc de plàstic fa de sobreeixidor. Es conserven dos graons de pedra adossats a la façana. La segona tina, està adossada a la façana de migdia. És una construcció quadrada, de pedra sense desbastar amb coberta a un sol vessant, de teula àrab. Està arrebossada amb morter de calç. Té sis graons de pedra que permeten accedir al brescat. Està protegida amb una portella de fusta. | 08182-191 | Rocafort | Sempre ha estat ocupada per la mateixa família i ha mantingut el mateix cognom: Lleonard. | 41.7184700,1.9170500 | 409918 | 4619086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La configuració actual és fruit de nombrosos afegits que han anat canviant la fisonomia original de la masia. La segona tina queda entremig de diversos murs i estances de caràcter productiu de la masia. La porta principal original ara dóna accés al celler i l'actual porta d'entrada és posterior. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59590 | Font de Ca n'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ca-noliva | XIX | Malgrat estar situat a peu del camí, només ha perdut un parell de lloses de la coberta. Malauradament, el seu interior ha estat emprat com abocador. | Font retallada parcialment a la roca, a peu de camí, en un revolt de la pista que va de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta, a mà dreta, a tocar del torrent de Ca n'Oliva. A mà dreta neix un camí que condueix a l'antic mas Oliva. És de planta circular, parcialment retallat a la roca i recobert de pedra sense desbastar. Mesura 1,20 metres de diàmetre i té una obertura de boca de 50 cm de costat. La fondària és de 60 cm. La coberta està feta de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de pedra de tancament al damunt. Arran de terra, davant de la boca hi ha un pedrís de pedra per recolzar els genolls i a mà esquerra una altra pedra molt ben desbastada que podria ser posterior per protegir-la i impedir el seu enfonsament. | 08182-192 | Camí de Ca n'Oliva | Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb maó. | 41.6808500,1.9044300 | 408815 | 4614922 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | S'inclou en un treball de l'escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59591 | Cal Padre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-padre | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XIX | Malgrat l'amenaça d'esfondrament de la casa, el celler encara és accessible degut a la solidesa dels murs i les voltes de canó fetes de pedra. Les sis boixes estan fetes amb carreus de pedra per escairats i amb el perfil arrodonit. | Mas situat en el vessant meridional de la Serra dels Ermitanets, en un revolt a mà esquerra del camí que va cap al Farell. Està construït en un aterrassament amb afloraments rocosos, adaptant-se a l'orografia del terreny. És de planta rectangular, amb l'entrada per la façana de migdia. Ha perdut la coberta i amenaça enderroc. Això no obstant, per les restes localitzades, sabem que la teulada era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana i bigam de fusta que suportaven una coberta de teula àrab, amb el ràfec fet amb lloses de pedra planes. Consta de planta baixa i dos pisos, o pis i golfes; amb altres edificacions auxiliars com les corts, els galliners, el graner i els estables o les tines. A la planta pis encara es conserva el forn de pa al qual s'hi accedia per una escala de pedra molt estreta que hi ha al fons del celler. L'era és una solera de pedra de terra batuda. Orientada al sud-oest, per sota l'era, aprofitant el desnivell de la roca hi ha una bassa de planta oval, orientada al sud-oest, una cisterna per l'aigua de boca impermeabilitzada amb morter de calç i amb coberta de lloses per aproximació de filades de la qual només en queda parcialment l'arrencada de la volta. S'han fet moltes reformes al llarg del temps, a mida que s'engrandia el mas, com demostren les construccions annexes que tapen les diferents voltes i finestrals. Destaquen dues tines adossades a la casa per la part orientada a llevant. La primera tina és de petites dimensions, d'1,10 metres de diàmetre, feta amb maó pla, ordinari posat en sentit vertical, sense vidriar. A mà dreta, una segona tina de 2,50 metres de costat per 4 metres de fondària, conserva part dels brancals i les dues frontisses de ferro de la portella de fusta (estava orientada al nord). Entrant pel portal dovellat, que hi ha davant de l'era, s'accedeix a les corts, on es conserven part de les menjadores. Al fons, una porta dona accés al celler on es poden observar un total de sis boixes. El mas està envoltat per un mur de pedra seca parcialment enderrocat. | 08182-193 | Serra dels Ermitanets | En el llibre de Ballbé, sobre els topònims (Ballbe, 2000) parla de la Casa Nova i la Casa Vella de Cal Padre com dues antigues cases de pagès, situades ambdós costats del camí. La primera correspondria a la casa gran i la segona, molt més petita, de planta baixa i pis amb una tina adossada a mà dreta. Aquesta construcció està situada a la dreta del camí baixant cap a la riera de la Santa Creu. Segons Ballbé, la casa hauria rebut el nom de Cal Padre perquè l'anterior propietari havia estudiat per capellà però va penjar els hàbits. | 41.6815500,1.9105600 | 409326 | 4614993 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | No s'ha pogut accedir a la resta de les tines perquè la vegetació és molt densa i n'impedeix l'accés. Per sota del camí, davant la casa mateix, hi ha dos conjunts de tines. El primer conjunt està a peu de camí, comprèn una tina amb la barraca corresponent, adossada a un habitatge de planta baixa i pis. Una vintena de metres en direcció oest hi ha un segon conjunt de tines amb la barraca. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59592 | Forn de calç del Torrent de la Santa Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-la-santa-creu | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del Departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XIX | Deteriorat per l'abandó i la manca d'ús. | Forn de calç situat al marge esquerre d'un camí que baixa de Cal Padre i enllaça amb el camí que des de la Casa Nova de Sant Jaume mena al Farell o a Sant Jaume de Vallhonesta. El forn s'ubica molt a prop de la Riera de la Santa Creu. És de planta circular amb 2,5 metres de diàmetre interior, i està excavat aprofitant el desnivell del marge. L'alçada conservada és d'1,70 metres i resten dues fileres de pedra seca a la part superior. | 08182-194 | Torrent de la Santa Creu - Pla de la Mandra | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6849300,1.9056000 | 408918 | 4615374 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Es troba enmig d'una roureda. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59593 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-59 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Aquesta com d'altres barraques conserven a l'interior ampolles o bidons de plàstic, i altres andròmines. Caldria mantenir-les netes. | Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, per sobre de la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume. Queda penjada a una vintena de metres d'alçada. Està enrasada a un mur de pedra seca. S'hi accedeix des de la riera mateix, pujant en ziga-zaga i resseguint un corriol d'1,20 metres d'amplada màxima, arran del penjat natural. Al davant hi creix un ametller. Forma part d'un espai marjat, on s'aprofita la roca natural del terreny i estretes baumes que alternen amb murets, rampes i escales volades transformant un terreny pedregós amb fort pendent en un paisatge totalment integrat i productiu (ametller i olivera) que no perjudica el territori i amb un nul impacte ambiental. És de planta quadrangular i mesura 3,90 metres de façana per 3,50 metres de fondària (mides preses a l'exterior). La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís es conserva gairebé sencer. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants són rectes amb les pedres ben desbastades intercalant pedruscall de mida mitjana i petita. Té una sola llinda plana. Al capdamunt hi ha una lleixa oberta cap a l'interior. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 1,53 metres d'alçada per un metre d'amplada màxima. Té tres tinells a l'interior, amb pedrís i llinda. Destaca el de mà dreta, excavat dins del marge en sentit horitzontal, d'un metre i mig de fondària. Té una alçada de 50 cm i el sostre està fet de lloses planes de grans dimensions, tal vegada per endreçar-hi les eines. Disposa d'una obertura, a mena d'espitllera orientada a l'oest. La barraca està orientada al sud. | 08182-195 | Riera de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6968100,1.8872000 | 407404 | 4616712 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59593-foto-08182-195-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59593-foto-08182-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59593-foto-08182-195-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59594 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-60 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Tant la barraca com la bassa estan en molt bon estat. Cal però una desbrossada de l'entorn immediat. | Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, per sobre de la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume. Està construïda en la interjecció interior de dos murs, en un punt on hi ha un amuntegament de rocs de grans dimensions, envoltats de bardissar. S'hi accedeix des de la riera mateix, enfilant-se a la feixa des de la llera dreta, per entremig de rocs caiguts i arrossegats pels aiguats. És una construcció de planta circular de 2,8 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta encara es manté, tot i que la manca de manteniment fa que vagi caient degut a l'erosió provocada per la pluja i el vent. Les lloses del voladís es conserven en molt bon estat. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. Te marxapeus de pedra. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 1,05 metres d'amplada. Conserva la portella de fusta i una anella de tancament collada al brancal amb morter de calç. A la façana exterior s'observa que ha patit una restauració o consolidació dels brancals, amb un arrebossat de morter de calç i ciment en alguns indrets. Al seu interior es pot apreciar el domini de la tècnica constructiva, amb l'aprofitament d'un dels rocs com a corona natural. Té dos tinells sobreposats i no disposa de cap obertura a mena d'espitllera. A ma dreta de la façana, quasi imperceptible degut a l'herbassar que hi creix, hi ha un muret de pedra d'uns seixanta centímetres d'alçada que fa funció de banc. Resseguint aquest mur, a sota mateix hi ha un dipòsit o bassa de planta rectangular de dos metres per 4,10 de costat (mides preses a l'interior) i 80 cm a un metre de fondària, amb un pedrís de 45 cm d'amplada, que recollia l'aigua procedent de les canals obertes entre els bancals. Està fet de pedra seca i arrebossat per a la seva impermeabilització. Pel costat de la riera li està creixent una heura que si no es talla el colgarà totalment. La barraca està orientada al sud-est. La barraca i la bassa formen part d'un espai marjat, on s'aprofita la roca natural del terreny i estretes baumes que alternen amb murets, rampes i escales volades transformant un terreny pedregós amb fort pendent en un paisatge totalment integrat i productiu (ametller i olivera) que no perjudica el territori i amb un nul impacte ambiental. | 08182-196 | Riera de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6970500,1.8859400 | 407299 | 4616740 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59594-foto-08182-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59594-foto-08182-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59594-foto-08182-196-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59595 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-61 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Malgrat dona una bona imatge de conservació, caldria consolidar algunes parts que han patit pels moviments estructurals. | Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, a la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume, en direcció al Pont de Rocafort. S'hi accedeix a partir d'un camí de terra més o menys transitable que hi ha a la llera de la riera. És de planta quadrangular i mesura 3,20 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està recolzada a un mur de pedra seca de dos metres i mig d'alçada. La façana de ponent està parcialment integrada al desnivell natural del marge que se sosté mercès a un mur de pedra d'un metre d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís es conserva gairebé sencer. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes amb les pedres sense desbastar, intercalant pedruscall de mida mitjana i petita. Té una sola llinda, plana. Al capdamunt hi ha una lleixa oberta cap a l'interior. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 1,25 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada Té dos tinells a l'interior, amb pedrís i llinda. Destaca el de sota, amb el gravat: J.S.S. entre una sanefa en forma d'espina de peix. Arran de mur, per terra hi ha quatre lloses planes d'un gruix de 10 cm. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-197 | Riera de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6977200,1.8834300 | 407091 | 4616818 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge.El terra pla de la barraca s'ha convertit en una llodriguera per als conills (Oryctolagus cuniculus). | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59596 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-62 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca petita que amb el cobriment de la coberta i un manteniment mínim de desbrossat i neteja interior podria durar molts anys. En cas contrari les filtracions d'aigua provocaran el seu enfonsament. | Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, en una terrassa per sobre de la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume. S'hi accedeix per dins la riera, des del pont de Rocafort; un cop deixat a mà esquerra el camí que porta a Can Martinet cal agafar el següent trencall, sempre pel mateix costat. A l'arribar al primer revolt, hi ha un panell que senyala la presència d'arnes d'abelles. A mà dreta arran del marge de la riera, hi ha la barraca, envoltada de mata (Pistacia lentiscus). Està construïda damunt d'un terreny rocós amb una gran abundància de farigola (Thymus vulgaris). És una construcció de planta circular d'1,65 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut i malgrat es conserva bona part del voladís, l'erosió provocada per la pluja i el vent, fa que l'estructura faci moviment. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,35 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al nord-est que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-198 | Riera de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6977600,1.8836500 | 407110 | 4616822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59597 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-63 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Es tracta d'una barraca situada en una zona actualment emboscada i amb un desnivell del terreny important que dificulta el seu accés. Sense manteniment de la coberta i desbrossament de l'entorn immediat, acabarà enfonsant-se. | Barraca de pedra seca situada en el vessant de llevant de la Solella de les Monges, sota la Serra del Nis. Està construïda per sobre d'una pedrera en desús, al capdamunt d'un marge de terra, totalment envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb argelaga (Genista scorpius). És de planta quadrangular i mesura 2,90 metres de costat (mides preses a l'exterior). La part posterior està parcialment adossada al marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El voladís que protegeix el mur de les filtracions d'aigua es conserva parcialment. El cobriment exterior de terra lligada amb pedruscall s'ha perdut gairebé, deixant a la vista el caramull, que ha fet moviment i deixa entrar la claror a l'interior de la barraca. El gruix dels murs és de 50 cm. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada cap a l'esquerra. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats, amb una sola llinda plana i una lleixa al capdamunt. Té una alçada d'1,35 metres i una obertura màxima de 0,65 metres d'amplada. No disposa de cap obertura ni espitllera que permetin el pas de la claror i la ventilació. A l'interior es pot observar un tinell amb llinda i pedrís en molt bon estat. La barraca està orientada al sud. | 08182-199 | Solella de les Monges | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6975200,1.8880300 | 407474 | 4616790 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59597-foto-08182-199-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59597-foto-08182-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59597-foto-08182-199-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59598 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-64 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Molt enderrocada | Barraca de pedra seca de doble ús, ubicada al capdamunt d'unes terrasses de conreu abandonades, d'olivera i ametller, a la Serra de Cal Nis, en el vessant sud de la Solella de les Monges. Està situada al mig d'una feixa, envoltada de brolla de romaní i integrada parcialment al mur de pedra. Les dues estances han cedit i està mig enfonsada. És una construcció de planta doble, que es va construir aprofitant la solidesa i l'alçada del marge. Estava composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a la dreta, una estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a l'esquerra, l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de lloses planes. Al fons hi ha un pedrís de pedra d'una 70 cm d'alçada i uns 45 cm d'amplada, que formava part de la menjadora. Encara s'observen els encaixos a banda i banda. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur mitjaner de construcció d'on neix la coberta. Per les restes conservades es tracta d'una coberta feta de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. Podria tenir un diàmetre d'uns dos metres. El gruix dels murs és de 60 cm. No es conserven els brancals. El conjunt estava orientat al sud-oest. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 08182-200 | Solella de les Monges | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6983800,1.8855800 | 407271 | 4616889 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59598-foto-08182-200-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59598-foto-08182-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59598-foto-08182-200-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59599 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-65 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca està molt ben realitzada i caldria recobrir correctament la llosa de tancament de la volta perquè no s'hi filtri aigua i ensorri la barraca. Fa relativament poc que el bosc s'ha podat i les restes vegetals no s'han triturat, sinó que s'ha deixat in situ. | Barraca de pedra seca ubicada a mà esquerra del camí que va de les Tines del Ricardo a les Balmes Roges, abans d'arribar al coll del Puig Gili. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada per un bosc de pi blanc (Pinus halepensis), cirerer d'arboç (Arbutus unedo) i brolla de romaní amb matabou (Bupleurum fruticosum). És de planta quadrangular amb cúpula troncocònica, i mesura de 4,50 metres de façana per 4,20 metres de costat, respectivament (mides preses a l'exterior). Està aixecada retallant un marge per donar estabilitat a la barraca. La coberta està construïda amb la tècnica de la falsa volta amb la clau de volta ben visible. Conserva gairebé tot el voladís que la protegeix de les filtracions d'aigua. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall on hi creixen crespinells. El gruix dels murs és de 0,70 metres. Els brancals o muntants estan lleugerament desbastats, calçats amb pedruscall de mida mitjana i petita en forma de falca. Són verticals i tenen dues llindes planes. La porta d'entrada està ben centrada en relació a l'eix vertical de la façana; mesura 1,42 metres d'alçada per 0,85 metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana orientada al nord i a l'oest, respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva un tinell de la mida d'un càntir. Destaca per l'alçada, tres bigues de fusta encaixades a la roca que com un altell servien per a fer-hi el jaç al qual s'hi accedia amb una escala de fusta. La barraca està orientada al sud. | 08182-201 | Racó de les Tines - Serra de Puig Gili | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6978900,1.9058200 | 408955 | 4616813 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59600 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-66 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Si no es repara la coberta, s'acabarà enfonsant i el roldor i la bardissa l'acabaran colgant. | Barraca de pedra seca ubicada dalt d'un marge, a mà esquerra del camí que va de les Tines del Ricardo a les Balmes Roges, abans d'arribar al coll del Puig Gili. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada per un bosc de pi blanc (Pinus halepensis), cirerer d'arboç (Arbutus unedo) i brolla de romaní amb roldor (Coriaria myrtifolia). L'obertura de la pista fa que s'hi hagi de grimpar per accedir-hi. És una construcció aïllada, integrada al mur amb la façana aparent, de planta circular, d'1,70 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta enfonsada. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut deixant al descobert les lloses i el pedruscall. També ha perdut una part important del voladís, sobretot per la part posterior. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes i han perdut part dels murs laterals dels marges.Té una sola llinda plana i al damunt una lleixa amb obertura interior. La porta mesura 1,16 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. És una construcció senzilla, sense espitlleres, però amb un tinell petit a l'interior. | 08182-202 | Racó de les Tines - Serra de Puig Gili | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6987400,1.9037600 | 408784 | 4616909 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59600-foto-08182-202-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,90 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.