Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82074 | Can Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tomas-1 | XVII | Antiga masia de planta rectangular, avui reconvertida en casa de poble, de planta rectangular de 16,5 metres d'amplada per 5,5 de fondària i d'una sola crugia paral·lela a la façana. L'edifici fa cantonada amb la via pública als costats sud i oest i té dues construccions adossades: a la part davantera, un engradiment de la mateixa casa que es projecta sobre la secció de llevant, i, a la part del darrere, un habitatge amb el número 39 que pertany a una altra finca i que, en origen, podia haver-ne estat també una ampliació. La construcció en qüestió consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada a migdia i té davant seu un petit pati reclòs amb una tanca de gelosia feta amb maons. L'aiguavés de ponent és més alt i té imbricacions de maó i teula allà on el ràfec vola, a diferència del tremujal de llevant, que és més baix i recull les aigües pluvials en tres trams de tortugada ceràmica. De fet, les dues seccions corresponen propietats diferents. Els paraments de la primera són arrebossats i pintats de color cru, sobre un sòcol o arrimador de maons; metre que els de la segona son revestits fins a baix i pintats de blanc. En origen, la façana es componia sobre quatre eixos verticals, dels quals en resten dos a la vista. Les obertures són allindades i estan emmarcades en pedra granítica ben escairada i bisellada. A la planta baixa hi ha el portal, amb una inscripció a la llinda. La porta és de dues fulles vidriades, amb tarja rectangular, i la finestra del costat té l'ampit de ceràmica. La finestra que hi ha damunt de la porta és d'ordre superior i té l'ampit esculpit. La del costat és més menuda i té un ampit pla monolític. Els tancaments són de fusta i les obertures estan protegides amb persianes enrotllables i porticons interiors. La façana oest té una sola finestra de component vertical a la primera planta. El volum adossat sobre l'altra meitat de la casa té una primera part amb coberta plana i dues finestres laterals encarades a l'oest, que obeeix, amb tota probabilitat, a la necessitat d'instal·lar-hi una comuna. La segona part pertany a un tercer habitatge, situat al número 43. Té teulada d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. La façana sud es presenta esglaonada i sensiblement modificada. Conserva una finestra de component vertical amb reixa i guardapols d'obra a la planta baixa, i dues amb ampits d'obra a la planta primera, però ha substituït la coberta de la secció inferior per una terrassa correguda situada a l'altura del pis superior amb barana en forma de gelosia de maons. L'era de la masia ha estat seccionada pel carrer. En resta una part, reconvertida en pati de terra, a l'altre costat del vial. El recinte té una morera al centre i es troba delimitat per un mur longitudinal d'obra amb gelosia de peces prefabricades de ceràmica i emmarcat a llevant i ponent per dos antics magatzems d'obra de planta baixa amb cobertes de teula a dues aigües i tortugada ceràmica. | 08193-55 | Carrer de l'Església, núm. 41. Barri de la Poca Farina. | 41.6225400,2.5693000 | 464120 | 4607958 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||
| 82077 | Cementiri municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-19 | XIX-XXI | Es va reformar completament l'any 2014. | Recinte dedicat a la sepultura dels difunts del municipi. L'entrada se situa al costat de ponent, en un lateral, al costat de l'església. Reformat amb molt cura el 2014, conserva la disposició dels fossars de les antigues parròquies del Montnegre. El conjunt ocupa una superfície en forma de trapezi de 330 metres quadrats adossada a la façana sud de l'església parroquial. El perímetre interior està voltat per diverses galeries de nínxols d'entre 3 i 4 fileres, amb un total de 190 caselles. Els mòduls alternen les fornícules amb arc de mig punt i component vertical amb d'altres d'arc rebaixat i component apaïsat. Les cobertes són de teula d'un sol aiguavés amb pendent cap a l'interior i canal per a la recollida d'aigües pluvials. Els nínxols més antics tenen les làpides de marbre blanc i pertanyen a les famílies Canyelles, Pagès-Pera, Torrent i Verdura. La inscripció del nínxol número 12, propietat d'Antònia Roig, permet datar-les de principis del segle passat: 'Aquí descansan los restos de Miguel Arañó y Maresma. Falleció en 1900 a la edad de 77 años'. El contorn està pavimentat amb brick o llamborda ceràmica prefabricada i al centre hi ha un parterre amb pedra volcànica i grava blanca i algunes plantes de romaní i espígol. L'espai està equipat amb una font, un parell de bancs de pedra i una columna de llum. | 08193-58 | Carrer de l'Església, s/n. Barri de la Poca Farina. | Durant la jornada del referèndum d'autodeterminació de Catalunya celebrat l'1 d'octubre de 2017, la Guàrdia Civil es va presentar a Sant Iscle de Vallalta amb l'objectiu de decomissar les urnes i impedir la votació. Malgrat les amenaces verbals i la violència exhibida, les urnes van ser amagades dins d'un nínxol del cementiri i no van ser poder localitzades pels seus perseguidors. | 41.6234000,2.5694000 | 464129 | 4608054 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||
| 82085 | Parc dels Vegetals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-dels-vegetals | Espai obert situat al capdavall del barri de la Poca Farina, en el marge esquerre de la riera de Vallalta. Es tracta d'un parc lineal paral·lel al curs fluvial de 4.300 metres quadrats de superfície, comptant els talussos inferiors i superiors a la plataforma intermèdia. El terreny és propietat del Bisbat de Girona, però existeix un acord amb l'Ajuntament per destinar-lo a ús públic. El parc va ser inaugurat el 26 d'octubre de 2008. El seu accés està limitat a vianants amb una cadena, i el límit amb la riera està tancat amb una barana de fusta tractada. En l'extrem sud del parc hi ha un escenari cobert per fer-hi activitats lúdiques, com ara les diades de la maduixa, al maig, i el bolet, a l'octubre. La zona està il·luminada amb balises i equipada amb alguns bancs i papereres. L'entorn és poblat de la vegetació pròpia d'un ecosistema mediterrani típic de ribera, amb plàtans, lledoners, alzines, acàcies, pins pinyers i algun llorer, a més d'arbusts i lianes pròpies dels boscos humits, com l'arç blanc, l'aranyoner, l'esbarzer, l'arítjol, el galzeran, l'heura, la vidalba, el sanguinyol, el lligabosc atlàntic, el càrex pèndol i la falguera. | 08193-66 | Carrer de Josep Maria Collet, s/n | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Propietat privada. Accés públic. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||||
| 82101 | Fita de terme 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fita-de-terme-2-0 | XIX | Bloc de granit en forma de prisma irregular, amb punta arrodonida i tot ell lleugerament treballat amb cisell, que emergeix 83 centímetres de la superfície i presenta cares paral·leles de 23 centímetres de gruix per 57 centímetres d'amplada amb la finalitat d'indicar la partió de termes. A la cara nord s'observa una incisió en forma de punta de fletxa, en direcció a terra, que podria correspondre a la lletra 'V', de Vallgorguina. | 08193-82 | Prop del Pla de les Bruixes, pel camí de Collsacreu a Coll Senís. Límit de St. Iscle i Vallgorguina. | Segons la documentació conservada a l'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta, les actes d'atermenament amb els pobles veïns daten de l'any 1851. La fita en qüestió apareix identificada amb el número 1 en l'acta de l'atermenament que es va realitzar el 23 de desembre de 1889. En el document s'indica que [el mojón] 'se halla situado en la Sierra del Ollé y Pujol. Su forma es cuadrado, sus dimensiones ochenta centímetros de altura, está cosntruido de piedra del país, se ha acordado blanquearlo y señalarlo con el número 1 y la inicial S.A.V. correspondiente a esta población en la cara que mira al termino municipal de la misma'. El 20 de maig de 1919, la mateixa pedra és designada en tercer lloc en el quadern de delimitació dels termes d'Arenys de Munt i Sant Iscle al sot de l'Oradella. Els altres dos senyals es van enclavar a l'eix del torrent i aquest, a la capçalera. A la documentació és descrit com 'un hito de piedra mal labrada que afecta la forma de un paralelelípedo rectangular, cuyas dimensiones son: cincuenta centímetres de longitud por treinta centímetres de latitud en su base y ochenta y cinco centímetres de altura, teniendo gravada en la cara N la letra majúscula 'V' y en la cara S la letra majúscula 'A'. Esta situado en el punto más bajo del collado llamdo de 'Coll de Genís' en cuyo punto nace el torrente de Oradella, a unos siete metros de la margen S del camino de Can Paraira y en terreno de monte alto de alcornoques propiedad de Don Joaquín Pujol Lloveras [...] Este mojón es común a los términos municipales de Arenys de Munt, de San Acisclo de Vallalta, y de Vallgorguina'. | 41.6415100,2.5368600 | 461429 | 4610078 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82101-foto-08193-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82101-foto-08193-82-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||
| 82107 | Pou i safareig de Can Torrus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-safareig-de-can-torrus | XIX-XX | Conjunt destinat a la captació i elevació d'aigua subterrània per a usos agrícoles i domèstics format per un pou de planta circular i un safareig annex per fer-hi la bugada. El complex es troba a un costat del carrer, a la vora d'un petit hort delimitat amb tanca metàl·lica. Al seu davant hi ha la masia de Can Torrus, propietat a la qual pertany. El brocal és fet d'obra i es troba sobrealçat per una construcció semicircular amb una obertura a la cara davantera en forma d'arc escarser, de 130 centímetres d'altura per 93 d'amplada, protegida per una portella metàl·lica de factura moderna. Al seu damunt hi ha un dipòsit cilíndric amb una trapa superior de ferro en concordança estètica amb la resta d'elements: tots arrebossats i pintats de color blanc. Als costats de la portella hi ha, a la seva mateixa altura, sengles pilarets d'obra: a la dreta, un relleix per deixar-hi estris, i a l'esquerra, una petita aigüera quadrangular amb un broc que davalla de la cisterna. La pica desaigua directament al safareig annex. Es tracta d'una piscina rectangular de 80 centímetres de profunditat amb una partició interna que dona lloc a dos espais gairebé simètrics 167 centímetres d'amplada per 116 i 113 de llargària, respectivament. Les parets laterals i posteriors són rematades amb cairons de fang cuit de 24 per 24 centímetres i la part frontal sosté un rentador de ciment lliscat. Els dos vasos del safareig estan comunicats i un d'ells desguassa per la base, a través d'un orifici amb sortida a l'hort. Tot i ser propietat de Can Torrus, els veïns asseguren que les cases del carrer se'n podien servir abans de l'arribada de l'aigua corrent. D'això ja en fa més de 50 anys i des de llavors ningú no recorda haver-lo vist en funcionament. Malgrat el temps transcorregut, el conjunt es troba en perfecte estat de conservació. Se'n desconeix la data de construcció. Segurament la cisterna és un afegit posterior, però el fet que als peus del rentador hi hagi una graonada formada per sis carreus en línia ben escairats i que damunt el portal de Can Torrus hi figuri l'any 1847 indueix a pensar que potser sigui coetani. | 08193-88 | Davant del número 33 del carrer de l'Església | 41.6228400,2.5691900 | 464111 | 4607992 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82107-foto-08193-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82107-foto-08193-88-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||
| 82111 | Font de la canal de la Freixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canal-de-la-freixa | XX | Flux natural d'aigua que neix en el fondal de la canal de la Freixa, en les immediacions de la urbanització Font del Montnegre. S'hi accedeix a través d'un corriol ben fresat des de l'extrem occidental del carrer de l'Avet, en el mateix punt que aquest veïnat enllaça amb la pista o camí de terra que condueix a Can Vives de la Cortada. La font s'inscriu en un entorn humit dominat per la vegetació de ribera, amb un clar predomini del roure de fulla gran. El brollador no està senyalitzat, però és conegut i freqüentat per algunes persones que hi van a omplir garrafes. La captació és conduïda per un coll de mina, no gaire llarg i totalment embardissat, fins a un frontal de totxo prefabricat col·locat a trencajunt d'1,25 metres d'altura i 1,9 metres d'amplada. L'aigua surt a raig per una aixeta amb polsador que és tothora oberta i retorna immediatament al torrent. Al seus peus hi ha una solera de formigó quadrangular de 1,96 metres de costat, amb un banc corregut d'obra a un dels costats. | 08193-92 | A l'extrem occidental de la urbanització Font del Montnegre. | 41.6552300,2.5652200 | 463799 | 4611589 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||
| 82099 | Arxiu Parroquial de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-sant-iscle-de-vallalta | <p>ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA (2019). Arxius parroquials. Consultat 20 maig 2010, des de https://www.arxiuadg.org/index.php/arxius/parroquies.html ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1939-1944). Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta. https://www.arxiuadg.org/index.php/arxius/parroquies.html</p> | XIX-XXI | <p>A la sagristia de l'església parroquial de Sant Iscle hi ha una prestatgeria oberta amb publicacions del Bisbat i alguns arxivadors de cartró amb el contingut següent: exemplars del full parroquial de finals dels anys 70 i la dècada dels 80 del segle XX; reimpressions dels tres goigs vinculats a la parròquia (Sant Iscle i Santa Victòria, Mare de Déu de la Salut i Sagramental), targetes commemoratives dels portadors del penó de Sant Feliu per la Festa Major (1942-1976, amb algunes faltes), així com de les benediccions de la campanes Josefa-Catalina-Lluïsa (1942) i Maria Rosa-Heidi-Malen (1958). Es localitza també un llibre de comptes de la parròquia des de l'any 1939 fins a finals de la dècada de 1950, un plànol amb les propietats del Bisbat al centre urbà, de 1981, i una carpeta amb la memòria i el pressupost, en fotocòpia, de les obres de conservació realitzades amb motiu del 900 aniversari de la consagració de l'església, l'any 1990. Res de tot això no està inventariat ni ordenat, i tot es troba en males condicions de conservació a causa de la humitat. El gruix de l'Arxiu Parroquial de Sant Iscle de Vallalta es troba dipositat a l'Arxiu Diocesà de Girona, d'acord amb les disposicions del Bisbat de Girona i el decret episcopal sobre el trasllat dels arxius parroquials d'1 de març de 1986 i la nota de Vicaria General de 13 de setembre de 2005. Dels llibres sagramentals de baptismes, confirmacions, matrimonis i òbits establerts des d'inicis del segle XVI, només se'n conserven les confirmacions a partir de 1780 i els tres darrers llibres d'expedients matrimonials de 1941 a 1999. En conjunt, a ''Arxiu Diocesà hi ha 26 unitats documentals vinculades directament o indirecta a Sant Iscle de Vallalta. La més antiga és de 1627 i fa referència a una 'Informació rebuda a instància dels obrers de Sant Iscle de Vallalta'. A continuació hi ha el 'Llibre dels Aniversaris y Missas de las Isglésias de Canet y Sant Iscle de Vallalta dels actes de creacions, lluïcions y esmerços de censals per celebració de ditas missas y aniversaris de las institucions y fundacions de aquells' (1633-1729) i el llibre d'assentaments de 'Testaments y Codicils presos de temps de mi lo Dr. Ramon Balle prevere y rector de la Iglésia de Sant Aciscle de Vallalta qu's pendran en la dita vila de Canet y en son terme y districte' (1653-1668). Del 1731 hi ha un plet iniciat pel rector i la comunitat de preveres de Canet de Mar contra els procuradors del marquès d'Aitona sobre dret de pastures a Sant Iscle de Vallalta. El 'Segrest de Margarida Montalt, de Sant Iscle de Vallalta' data de mitjan segle i de finals del XVIII i principis del XIX hi ha diverses dispenses matrimonials per grau de consanguinitat.</p> | 08193-80 | Pujada de Sant Martí, 12 (Girona) | <p>El fons documental custodiat a l'Arxiu Parroquial es va malmetre a l'inici de la Guerra Civil. Com a resposta a l'alçament militar i al suport de la jerarquia eclesiàstica, el 24 de juliol de 1936 es va produir el 'saqueo de la Iglesia Parroquial, Casa Rectoral, objetos de culto y archivo parroquial'. En ocasió de la instrucció de la Causa General instigada per les autoritats franquistes, el juny de 1942 el rector Vicens Clopés va declarar que 'el Archivo Parroquial estaba formado por los libros de sacramentos, bautismo, matrimonio, óbitos, visitas pastorales, consueta, libros de administración de las diversas cofradías y de la Junta de Obra, y además por una caja de un metro de alto por un metro y medio de longitud y setenta centímetros de ancho conteniendo varios legajos de documentos antiguos y unos cincuenta pergaminos de distintes épocas, cuyo valor no pueden precisar', si bé s'hi apunta que el seu valor econòmic ascendia a 20.000 pessetes.</p> | 41.6243075,2.5691221 | 464106 | 4608155 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82099-foto-08193-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82099-foto-08193-80-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Àlex Asensio | Tota la documentació ha estat inventariada i digitalitzada, i es troba a disposició dels investigadors i el públic en general a la seu de l'Arxiu Diocesà, amb la limitació expressa que 'aquesta consulta es fa sempre a partir de les dades de més de 100 anys per assegurar-ne la seva privacitat d'acord amb les lleis vigents'. Les fotografies aportades són dels documents que es conserven actualment a les dependències de l'església de Sant Iscle de Vallalta. | 98 | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82021 | Inscultura del Pla de Forcs o Pedra de les Olles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/inscultura-del-pla-de-forcs-o-pedra-de-les-olles | ABELANET, Jean (1986): Signes sans paroles. Cent siècles d'art rupestre en Europe Occidentale. París: Hachette, pp. 161 i ss. BASSOLS FERNÁNDEZ, Immaculada (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 6586. GENERALITAT DE CATALUNYA (2008). Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona: Servei d'Arqueologia i Paleontologia PASCUAL GUASCH, Ricard (1988). La piedra con «cúpulas» del Pla de Forcs (Sant Iscle de Vallalta, Maresme, Barcelona). Barcelona: Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, pp. 445-453. | -XXVI/-XIX | Jaciment d'època prehistòrica consistent en una gran roca amb inscultures en forma de cassoletes, la qual forma part d'un aflorament granític format per tres grans pedres alineades de forma natural en sentit N-S, i d'altres pedres secundàries situades vessant avall. Aquest tipus d'afloraments rocosos són un fenomen geomorfològic característic de la Serralada Litoral anomenat 'caos de boles'. La roca amb inscultures té una planta ovalada, amb una base de 1,8m i una alçada de fins a 2,30m. El nom de Pedra de les Olles li ve donat per les fins a 25 cavitats (o cassoletes), algunes exemptes i d'altres unides entre elles mitjançant reguerons, que té excavades de forma artificial. Les cassoletes presenten diferents morfologies i dimensions: 19 són circulars, 5 el·líptiques (totes elles fan entre 8 i 20cm de diàmetre i entre 3-4cm de profunditat), una és cilíndrica (amb 40cm de diàmetre i una profunditat de 6cm), i una pren la forma de canal de desguàs cap enfora. Les incisions van ser practicades mitjançant la percussió amb altres materials petris, la qual cosa els confereix la típica secció en U, a diferència de les d'època ibèrica, romana o medieval en què l'ús d'eines metàl·liques dóna com a resultat seccions més profundes i en forma de V. Aquest tret, juntament amb el fet que les inscultures en forma de cassoleta es relacionen amb el fenomen megalític, permeten adscriure el jaciment una cronologia entre el Neolític mig/final i el Calcolític. Tot i la prospecció duta a terme l'any 2008 en motiu de la revisió de la Carta Arqueològica del Maresme, en què es va documentar i situar la pedra, no es coneixen altres jaciments arqueològics propers que puguin aportar més dades en relació a la cronologia. No hi ha consens pel què fa la interpretació d'aquest tipus de monuments. Algunes interpretacions sostenen que les inscultures serien marcadors o fites territorials que indicarien punts de reunió d'un grup humà o bé límits o lloc de pas. D'altres, en canvi, els atribueixen funcions de culte als deus o als difunts. En aquest cas, es creu que les cassoletes i els reguerons haurien servit per vessar els líquids de les libacions i ofrenes rituals. Jean Abelanet (1986) apuntà la hipòtesi que aquest tipus d'estructures serien una mena d'altar dedicat al culte d'una deessa prehistòrica de l'agricultura, la fertilitat i la vida d'ultratomba. La disposició de les cavitats de la Pedra de les Olles recordaria els antics kernoi grecs: un sistema format per un vas central i una sèrie de petits recipients anomenats kotiliskoi al seu voltant. Per Pascual Guasch, qui identificà i estudià l'element l'any 1988, seria 'incerta' tant la datació com la interpretació de la seva finalitat. L'autor no descarta algun tipus de relació amb la mort i 'amb algun element líquid' com l'aigua pel seu 'paper purificador', sense rebutjar, però, que sigui 'una simple manifestació de litolatria' vinculada a 'la veneració a certes pedres situades en les cruïlles' (PASCUAL, 1988:452). Aquest jaciment apareix citat en diversos estudis d'Immaculada Bassols. | 08193-2 | Pla de Forcs (o Pla de Forques o de Feres), en les inmediacions del GR-83, a tocar d'una clariana. | Sovint, les pedres insculturades es troben prop d'altres monuments megalítics, sepultures o assentaments. Per la seva perdurabilitat i ubicació preeminent a la capçalera de la Vallalta, és possible que les cassoletes del Pla de Forcs hagin estat reutilitzades al llarg dels segles. L'element, que va ser identificat i estudiat per Ricard Pascual Guasch l'any 1988, apareix citat en diversos estudis més recents d'Immaculada Bassols. L'any 2013, el Consorci del Parc del Montnegre i el Corredor hi va instal·lar un plafó informatiu amb finalitat divulgativa. | 41.6507300,2.5454700 | 462152 | 4611098 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-3.jpg | Legal | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés al jaciment és fàcil i està senyalitzat. Es troba allunyat del nucli urbà, però s'hi pot arribar a través d'una pista practicable a peu o amb vehicle.Cronologia: Neolític final -2500 / Calcolític - 1800 | 78|76 | 1754 | 1.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82081 | Macarronada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/macarronada | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). Macarronada popular. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Gent de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 29. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2007). Pla d'acció cultural de la Vallalta. Barcelona: Centre d'Estudis i Recursos Culturals, p. 22. | XX-XXI | Es tracta d'un sopar popular a l'aire lliure que se celebra el divendres de Festa Major, generalment l'última setmana de juliol. Abans es feia al pati de les escoles, però amb la reurbanització de la plaça de les Basses s'ha transferit a aquest espai. La Macarronada va començar com a divertiment d'un grup d'amics i amigues. Poc després es va obrir al públic i ha acabat esdevenint un dels reclams amb més èxit del programa. L'activitat és promoguda per una colla de persones sota el nom de Penya Macarronaire i acostuma a aplegar uns 500 comensals. Per tal de garantir-ne el bon funcionament, cal adquirir prèviament el tiquet a l'Ajuntament. A més d'un preu diferent per als menors i majors de 13 anys, s'ofereix un pica-pica i degustacions de macarrons cuinats de cinc o sis maneres. Després del sopar hi ha el Concert Jove, o, com diuen els seus impulsors, 'desemprés de la Macarronada, festa sonada!'. | 08193-62 | Plaça de les Basses, s/n | La Macarronada es va deixar de celebrar durant tres anys. La represa va arribar el 2012, de manera que el 2019 es compleix el 20è aniversari. | 41.6247300,2.5690000 | 464097 | 4608201 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82081-foto-08193-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82081-foto-08193-62-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||
| 82118 | Torrent del sot de l'Oradella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-sot-de-loradella | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1920). CUALL 60403. Itinerario de la línia de límite entre Arenys de Munt y San Acisclo de Vallalta. Natura local (2019). Ruta pel sot d'Oradella. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella PONS I GURÍ, Josep M. (2006). Recull d'estudis d'història jurídica catalana. Volum IV. Barcelona: Fundació Noguera, pp. 125-129. https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella | Afectat per la manca de gestió forestal i hidràulica i per la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs estacional d'aigua que neix a 340 metres d'altitud, entre el Pla de les Bruixes i la Serra de l'Oller. Des de ben antic, el seu curs fa de partió entre les parròquies i termes de Sant Martí d'Arenys i Sant Iscle de Vallalta. A l'acta de d'atermenament de 1919 s'indica que dins del seu curs hi ha col·locades dues fites de delimitació, actualment emboscades. El torrent es pot resseguir de forma intermitent mitjançant dues vies paral·leles. El tram inferior és vorejat pel camí de Can Rocosa Petit, amb connexió directa a la carretera BV-5111, i el curs mig i superior és accessible des de la pista forestal que n'enllaça la capçalera amb la urbanització de Collsacreu a través de la Vall de Llunes. Als peus d'aquesta via hi ha les úniques restes que es conserven de l'antiga masia de Cal Caballé, ja que el terreny ha estat explanat. Es tracta d'un pou d'aigua amb la corresponent caseta i algunes conduccions de gerrer pels voltants; d'un safareig amb rentador de planta rectangular amb contraforts laterals per subjectar el camí i d'un dipòsit circular de 2,5 metres de diàmetre reforçat amb cèrcols de ferro. En total, el torrent descriu un recorregut rectilini de 2,6 quilòmetres de longitud en direcció SE fins a desembocar a la riera de Vallalta, a 140 metres d'altitud. Al llarg del seu curs rep per ponent les aportacions del sot de l'Aulet i del torrent de Vall de Llunes. Es tracta de dues fondalades humides, poblades de roures, verns i castanyers. En canvi, al costat de llevant predominen els pins, suros i alzines, i els recs que hi desemboquen són de poca entitat i règim torrencial. La verneda del sot de l'Oradella es troba força degradada, amb pocs exemplars madurs i molts rebrots, com a conseqüència de les tales successives i del seu desplaçament en benefici de les plantacions de pollancres i plàtans, així com per la proliferació de l'acàcia. També hi tenen presència destacada el llorer i les avellanoses | 08193-99 | A l'extrem occidental del municipi, en direcció NO-SE | En el nostre context geogràfic, el nom d'Oradella es troba documentat com a antropònim i com a topònim, a través de la forma 'Lloradella', qui sap si per referir-se a un lloc amb abundància de llorers. L'any 1358, Bonanat Lloradella es trobava entre els homes de la universitat de Sant Iscle de Vallalta i d'altres parròquies veïnes que van crear un censal mort de 4.000 sous per oferir-los al comte d'Osona, a canvi de no fer servei d'obres al castell de Montpalau. D'altra banda el 1644, els pagesos Antoni Joan i Bartomeu Oller es van comprometre a realitzar feines de tasca i braçatge en una peça anomenada la Lloradella, propietat de Ca l'Arquer. El seu caràcter limítrof i la seva entitat i longitud, superiors a les fondalades circumveïnes, explica que alguns documents facin extensiu el nom d'Oradella a la riera de Vallalta. De fet, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 apareixen les dues denominacions: 'torrent de Oradella' per referir-se al torrent pròpiament dit, i 'riera de Oradella' per designar la riera de Vallalta. | 41.6313400,2.5482400 | 462371 | 4608944 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa de la manca de gestió forestal i hidràulica, així com de la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia (Robinia pseudoacacia). | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||
| 82091 | Goig del Santíssim Sagrament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-del-santissim-sagrament | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. | XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català normatiu, les 'Cobles en alabansa del Stm. Sagrament amb motiu del vot que feren el dia 25 de Juny de l'any 1808 els veïns de la Parròquia de SANT ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada incorpora al bell mig de la primera línia de text del títol una imatge amb una medalla sostinguda per dos àngels. El document va ser estampat a Gràfics Miró, d'Arenys de Mar, i reprodueix un text a dues columnes en què es relata un episodi de la Guerra del Francès ocorregut l'any 1808, quan 'un petit núvol sortí / i donà pluja abundant / semblant a un altre diluvi / corrent les rieres en gran; / no poden passar avant / aquell exèrcit dolent' que pretenia reduir a cendres la població. La composició inclou una tornada que diu així: 'Tots amb el cap inclinat / cantem molt devotament / Per sempre sia alabat / el Santíssim Sagrament'. El text fa referència a 'la promesa que feren nostres passats a Déu, per sa gran finesa' i finalitza amb un Oremus en llatí: 'Deus qui nobis sub Sacramento mirabili passionis tuae memoriam reliquisti, tribue quaesumus ita nos Corporis et Sanguinis tui sacra mysteria venerari, ut redemptionis tuae fructus in nobis jugiter sentiamus. Qui vivis et regnas'. | 08193-72 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||
| 82075 | Pont del polígon industrial del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-poligon-industrial-del-moli | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 18. NAVAS FERRER, Teresa (2007). Història de les carreteres del territori de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 149, 153, 155. | XX | Pont de maçoneria d'un sol ull construït sobre la riera de Vallalta amb la finalitat de garantir la connexió per carretera entre Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta. El vial que el creua se situa a la cota 107 i té una amplada de 5 metres. El pont fa 28 metres de longitud comptant els murs, lleugerament atalussats, de les plataformes d'aproximació. L'obra es feta de paredat poligonal amb pedres de granit de mida irregular lligades amb morter. Els ampits laterals de protecció van ser eliminats per millorar l'amplada i seguretat de la via, i substituïts per una boina metàl·lica suplementada amb una barana amb dos passamans. L'altura total des de la llera fins al nivell actual de la calçada amb prou feines arriba als 4 metres. La volta de canó fa 12 metres de llum i 3 d'altura en l'espinada: 1,5 fins a la línia d'arrencada i 1,5 metres de fletxa. La boca del pont descansa sobre dos tallamars laterals coronats per peces triangulars de pedra esculpida que actuen com a salmers. La volta adopta la forma d'un arc rebaixat i és feta d'obra arrebossada amb aparença de dovelles uniformes en els arcs exteriors, amb un encadenat motllurat per la part inferior. El revestiment de l'intradós simula un encoixinat de carreus ben escairades col·locats a trencajunt. La plataforma viària descansa directament sobre una imposta de coronament feta de maons a sardinell que desvia l'aigua que regalima per la paret. | 08193-56 | Sobre la riera de Vallalta, en el pk 22,3 de la carretera BV-5128. | La infraestructura apareix representada i identificada com a ''Puente' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. La construcció de la carretera entre Sant Cebrià i Sant Cebrià de Vallalta va ser completada entre els anys 1906 i 1911, a càrrec de la Diputació de Barcelona. En el Pla de camins de 1905 de l'ens provincial apareix dibuixada com a 'camí preferent'. El 1908, el municipi segueix figurant com a poble 'incomunicat' i en el Pla de 1910 és descrita com a 'camí veïnal planificat'. | 41.6223300,2.5786500 | 464899 | 4607931 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82075-foto-08193-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82075-foto-08193-56-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||
| 82109 | Parc del Montnegre i el Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-del-montnegre-i-el-corredor-1 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 30. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins. BOADA I JUNCÀ, Martí (1984). Flora, fauna i plantes remeieres del Baix Montseny-Montnegre. Sant Celoni: Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny. BOADA I JUNCÀ, Martí (1990). Fauna i home al Montseny i al Montnegre. Santa Maria de Palautordera: Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. CARDÓS, Agustín (1951). Montnegre i Corredor. Barcelona: Miquel Arimany. CROS, R. M. (1985). Flora biològica del Montnegre. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. FÁBREGAS, Mar (2018). Informe resum. Acompanyament al procés participatiu d'informació sobre el desenvolupament de la modificació en curs del planejament Parc del Montnegre i el Corredor. Sessió informativa de Sant Iscle de Vallalta celebrada el 25 d'octubre de 2018. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/211864862/02_20181025_Sant_Iscle.pdf/14ee61ff-9362-4529-a4ff-20999d8961a7 LASSERRA, V. De (1911). Excursions curtes del Foix al Tordera i de la mar a les Serres Occidentals del Penedès, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny i Montnegre. Barcelona: L'Avenç. LLOBET, Salvador (1966). Montnegre. Coll Sa Creu - Hortsavinyà - Vall del Tordera - Fuirosos - Vallmanya - Montbrugós y Vall Alta. Mapa topográfico. Guía cartográfica. Excursiones - Turismo. Granollers: Editorial Alpina. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf PANAREDA CLOPÉS, Josep M; PINTÓ FUSALBA, Josep i ROMO DÍAZ, Àngel (2019). 'Els arbres espontanis del Montnegre i el Corredor'. III Trobada d'Estudiosos del Montnegre i el Corredor. Monografies, 32. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 105-110. PORTALS, Joan (1998). El Montnegre, una història de mil anys. Arenys de Mar: Els llibres del Set-ciències. RIERA i IBERN, Salvador (1992). El triangle Montseny-Corredor-Montnegre. Quadern de caça. Sant Celoni: Coop. Sant Celoni. https://parcs.diba.cat/es/web/montnegre/proposta-modificacio-ein-montnegre-corredor | Pels seus valors naturals intrínsecs, l'any 1989 va ser aprovat el Pla Especial del Montnegre i el Corredor, un document normatiu que delimita com a Parc Natural una superfície de 15.012 hectàrees sobre les quals estableix una zonificació del sòl, en regula els usos i defineix els nivells de protecció. L'any 1992, 14.701 d'aquestes hectàrees van ser incloses en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya i, l'any 2006, dins la xarxa Natura 2000. El Parc del Montnegre i el Corredor està integrat dins la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació, té la seu a Vallgorguina i compta des de l'any 2002 amb una Oficina d'Informació a Sant Iscle, en dependències de l'Ajuntament. L'àmbit del Parc és gestionat per un Consell Coordinador format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i tretze municipis: vuit del Maresme (Arenys de Munt, Dosrius, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Tordera), quatre del Vallès Oriental (Llinars del Vallès, Sant Celoni, Vallgorguina i Vilalba Sasserra) i Fogars de la Selva. L'òrgan rector presta suport als ajuntaments en matèria de conservació, foment de l'ús públic, promoció sostenible del territori, educació ambiental, senyalització d'itineraris i d'elements d'interès, gestió forestal, manteniment de la xarxa viària i prevenció d'incendis, entre més. En el cas de Sant Iscle de Vallalta, la seva col·laboració és clau en l'organització de la Fira del Bolet i de diverses activitats esportives i de lleure, com curses esportives i caminades populars. A més de ser el municipi del Maresme amb més massa arbòria, Sant Iscle de Vallalta té 879 hectàrees dins del Parc, la qual cosa representa més de la meitat de la superfície del terme. Per aquest motiu, el municipi aposta per erigir-se 'la porta del Montnegre' com a línia estratègica de treball per posar en valor els seus actius històrics, patrimonials i naturals. La totalitat d'aquestes hectàrees estan localitzades en la meitat nord, en els contraforts de solell del turó Gros i el turó d'en Vives, sempre per damunt de la cota 275. La comunitat natural més característica és l'alzinar litoral, constituïda per un estrat d'espècies quercínies amb diverses variants, segons quina sigui l'espècie predominant: el suro o surera, que es distribueix pels vessants més secs i assolellats, o bé l'alzina, amb un elevat recobriment arbori i arbustiu que li dona un caràcter més ombrívol i fresc. El gran nombre i diversitat d'espècies que alberga (roure de diversos tipus, arboç, bruc, marfull, galzeran, matapoll, viola, heura, esparreguera...) el converteixen en un hàbitat del màxim interès. Les condicions climàtiques i edàfiques d'algunes fondalades afavoreixen la presència de dues comunitats menors, però molt interessants: el bosc de ribera, amb presència de verns, oms, freixes, gatells, llorers i avellaners, i les rouredes, més escasses i localitzades, de roure martinenc, roure de fulla gran, roure cerrioide i roure glaner o africà. Les comunitats d'alteració són les que apareixen a causa de l'acció antròpica sobre les comunitats naturals, ja sigui per tala o incendi, o bé com a conseqüència de la recuperació del bosc sobre els erms o conreus abandonats. Les més comunes són les pinedes de pi pinyer i les garrigues, les brolles i les màquies, que sovint fan de sotabosc; però també les castanyedes i fins i tot les suredes, afavorides dècades enrere per la mà de l'home. Per últim hi ha les comunitats no naturals, entre les quals s'inclouen els conreus agrícoles, en franca regressió, i les repoblacions forestals o plantacions d'arbredes de pi pinyer, pi blanc o bord, pi pinastre i pi insigne. | 08193-90 | Carrer de les Escoles, 2 (Punt d'Informació del Parc) | Des de principis de 2017, les administracions públiques que integren el Consell Coordinador del Parc han estat elaborant una proposta de modificació i ampliació de l'àmbit de l'EIN amb l'objectiu de salvaguardar i garantir la viabilitat ecològica dels ecosistemes i hàbitats d'interès que el 1989 en van quedar al marge. La proposta preveu, a més, la incorporació de sis nous municipis: Argentona, Calella, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Pol de Mar, Sant Vicenç de Montalt i Santa Susanna. Per tal de donar a conèixer la proposta de nova delimitació elaborada, l'octubre de 2018 es va celebrar una sessió informativa a Sant Iscle de Vallalta, a la qual van assistir una vintena de propietaris de finques rústiques de la població. A nivell local, l'ampliació de l'EIN implicaria un augment significatiu de la superfície protegida, ja que aquesta incorporaria la majoria de fondalades i espais intersticials actuals situats entre els 180 i els 300 metres d'altitud al quadrant nord del terme municipal. | 41.6243400,2.5691600 | 464110 | 4608158 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: D'acord amb el biòtop mediterrani, la fauna característica del massís inclou, entre els mamífers, el senglar, que es multiplica sense aturador, l'esquirol, que minva de forma alarmant, el cabirol, el gat mesquer o geneta, el gorjablanc o fagina, la guineu, el toixó, la mostela, l'eriçó, la musaranya, el liró gris, el talp, el ratolí de bosc i el rat buf. Entre les aus hi destaquen l'àliga marcenca, l'aligot, l'esparver, l'astor, l'oriol, el pinsà borroner, el gaig, la becada, l'oreneta, la puput, la cadernera, el pica-soques, el picot o les mallerengues. Entre els rèptils, la serp de vidre, la serp blanca, la serp d'aigua i el llangardaix ocel·lat. I entre els amfibis, el tòtil, la granota, la reineta, el tritó i la salamandra. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||
| 82086 | La Roca Caganera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roca-caganera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 32. | Pedra granítica de proporcions irregulars encastada al terra. La fama li ve per la tradició oral que li assigna una significació escatològica: s'explica que els pagesos i caminaires la feien servir per amagar les seves natges de les mirades indiscretes. Lluny d'estar-se'n, els isclencs la reivindiquen amb orgull, fins al punt que va donar nom a la primera capçalera local d'ençà de la dictadura, l'any 1980. La Roca Caganera forma part de tots els itineraris de natura i senderisme que discorren a l'entorn del GR-5 i n'és parada obligada. Per aquest motiu se n'ha arranjat l'espai amb la col·locació d'una tanca de fusta, al darrere, i d'un banc per seure-hi, al costat. | 08193-67 | Al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler. | 41.6293000,2.5672500 | 463953 | 4608710 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-3.jpg | Inexistent | Prehistòric | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquest indret està situat al nord del centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, on comença el camí de terra que porta al veïnat de la Salut, Ca l'Oller, coll Senís i Can Vives de la Cortada. | 76 | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||
| 82106 | Aqüeducte del molí de Sant Iscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-moli-de-sant-iscle | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 33. | XIX-XX | L'estructura presenta esquerdes i l'arrebossat està molt malmès. | Aqüeducte d'un sol ull de 10 metres de llum que conduïa l'aigua procedent d'una captació superior fins a l'actual plaça de les Basses, on hi havia l'estany i el cup que accionaven el mecanisme de funcionament del molí fariner de Sant Iscle. Aquesta canalització era propietat de Can Camps, com el molí i les basses, i actualment es troba en desús. L'aqüeducte obeïa a la necessitat de salvar la depressió del torrent de Ca l'Aranyó i creuar-lo en sentit transversal d'oest a est. La construcció emergeix a la superfície des del talús de terres del carrer de la llibertat en direcció a una antiga zona de feixes, actualment edificada. De fet, el terç est de l'arc ha estat massissat i juntament amb la paret que el precedeix constitueix avui dia el mur de tanca posterior de la propietat situada en el número 26 de l'avinguda de Barcelona. L'obertura descriu un arc rebaixat. Els cantells de formació de la volta són fets de maons a sardinell, mentre que a l'intradós són col·locats de cantell. L'estructura té un gruix aproximat de 50 centímetres i suporta al damunt un paredat de maó arrebossat per on transita el rec. El conjunt es troba en un estat de conservació precari, ja que l'arc presenta esquerdes laterals i internes, i el revestiment superior de la cara sud té alguns despreniments. | 08193-87 | Av. De Barcelona, entre els números 26-28. Al tram inferior del torrent de Ca l'Aranyó. | 41.6252500,2.5663100 | 463873 | 4608260 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||
| 82110 | Font del Montnegre o de la Casa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-montnegre-o-de-la-casa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XIX | Es va refer l'any 1974 | Deu d'aigua perenne que raja al bell mig d'un muret de pedra granítica que descriu una composició simètrica amb tres graons a cada costat. La conjunt té una altura d'1,7 metres i una amplada de 4,2 metres a la base. Damunt del broc de ferro hi ha una placa metàl·lica amb la següent llegenda, en lletres majúscules: 'Font Montnegre / Año 1877 / Reconstruida en 1974'. La construcció té un gruix de 90cm i fa de repeu a una segona paret de contenció, darrera de la qual hi ha petita cisterna enterrada, aprofitant el caient de la muntanya. Aquest segon parament és fet d'esquistos de pissarra o llicorella lligats amb morter i està coronat per una pedra irregular que duu gravada la llegenda 'ML 1788', sense que se sàpiga del cert si fa referència a la font o si bé procedeix de la Casa Nova de Mas Pons, avui desapareguda. | 08193-91 | Al capdamunt de la urbanització Font del Montnegre, a la qual dona nom | 41.6569700,2.5682400 | 464051 | 4611781 | 1877 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Efectivament, la font es troba en terres de l'antic mas, al peu de l'antic camí del Montnegre que comunicava Sant Iscle de Vallalta amb Sant Celoni a través del coll de Mas Pons o coll de les Basses. Tots tres elements -casa, camí i font- apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Actualment, s'hi accedeix a través d'un camí de terra que surt de l'últim carrer la urbanització Font del Montnegre, que s'estén als seus peus. S'hi pot arribar o bé pel carrer Major del Montnegre, o bé pel carrer del Castanyer. Al seu darrere hi ha un bosc d'alzines que s'enfila fins a la carena i al davant hi ha una petita plataforma equipada amb dos banc de fusta, a mode de mirador. Un rètol adverteix que es tracta d'aigua no tractada. Fins fa poc, en aquest indret hi creixien dos faigs ufanosos, que es beneficiaven de la infiltració de l'aigua sobrant. El primer va morir anys enrere i el segon ho ha fet recentment, afeblit per la sequera i producte d'una ventada. Tenia una soca de 3,4m. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82112 | Font de Can Doda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-doda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XX | La sequera ha probocat la manca d'aigua i l'entorn ple de fusta impedeix accedir-hi. | Font d'aigua perenne que neix sota un greny de roca granítica, a l'esquerra d'un petit barranc que desemboca en el sot de l'Infern. El brollador és fàcilment accessible a través d'un corriol i està senyalitzat amb un rètol instal·lat pel Parc del Montnegre i el Corredor als peus del GR-5. El broc és fet de canonada de plàstic i està entubat directament dins del terreny saulonenc i falcat amb un rajol prefabricat d'encadellat. La sortida de l'aigua es troba a tan sols un pam d'altura d'una petita pica delimitada amb pedres, per on s'infiltra de seguida i alimenta les arrels d'un avellaner i d'un parell de saücs. En les immediacions hi ha un canó de fibrociment abandonat d'1 metre de longitud que podria correspondre a l'antic conducte. | 08193-93 | A 90 metres del tram del GR-5 que uneix el torrent de la Font de la Salut amb Can Vives de la Cortad | 41.6378100,2.5631900 | 463620 | 4609656 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Durant la realització del Mapa de Patrimoni s'han efectuat una tala que ha eliminat completament la plantació de pi insigne que hi havia de camí a la font, per la qual cosa el fondal està completament pelat. Aquests treballs han malmès l'avellaner i la vegetació arbustiva de l'entorn, que han vist també alterades les condicions d'assolellament. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82103 | Vi bullit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vi-bullit | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 42. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 9-17. PUIGHERMANAL, Josep (2000). Entrevista als vinaters isclencs. El sabor perdut de Sant Iscle de Vallalta. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 12-13. | XX | Fins als anys 60 del segle XX, bona part de les muntanyes de la Vallalta eren plantades de ceps i el vi constituïa la principal font d'ingressos de les famílies pageses, de manera que durant la campanya de la verema 'era bonic veure les vinyes plenes de gent. Uns es dedicaven a tallar el raïm, els altres amb el carro el traginaven cap al celler [...] Tot plegat provocava un gran moviment per les vinyes, carreteres i camins; per tot el poble se sentia el repicar de les premses, l'olor del vi bullit, de la llenya cremada i també l'olor tan característica de les despulles del raïm o la brisa' (GINESTA, 2007:14). Efectivament, fins i tot després de la fil·loxera hi havia vinyes des de la Creu de Canet fins a Cal Paraire i Can Vives de la Cortada, i la majoria de masies tenien premsa i celler. Els més importants eren els de Ca l'Oller i Can Camps, que encara conserven la maquinària i les botes; però també n'hi havia en cases més modestes, com les premses de fusta d'un cargol de Can Xona o Ca l'Alomar, i d'altres de mecàniques, més modernes, com a Can Maresme. A Can Vila s'hi feia un vi de taula que tenia molta anomenada i es distribuïa per tota la zona, des de Calella fins a Sant Celoni. A Sant Iscle era costum bullir una part del most de la primera premsada -que era anomenat 'verge' perquè no havia fermentat al cup- i afegir-lo posteriorment a les botes en una proporció del 10% com a conservant natural i per donar-li més cos. Altres testimonis afirmen que 'al vi de solell se li afegia un 20% de bullit, mentre que el vi d'obaga en necessita un 30%'. Ginesta explica (2007:16) que 'l'ebullició s'efectuava a l'aire lliure, en una caldera d'aram que podia tenir una capacitat de 100 a 300 litres. La caldera es situava en una construcció d'obra [la 'fogaina'] amb un espai buit a sota per fer el foc'. De fogaines se'n conserven almenys dues: una a Can Vila i una altra a Can Parera. Després de bullir-lo, es traspassava el vi a un cup gran i d'allí, a un cup més petit o 'sot' contigu, i, finalment, s'afegia a les botes que contenien el vi fermentat. En canvi, a Can Jaume dels Crestats expliquen que el vi bullit l'abocaven primer a una bota buida i la deixaven un temps tancada perquè amb l'escalfor quedés ben segellada, abans de trafegar-lo. El fet de bullir-lo comporta una disminució del 50% de la matèria primera per efecte de l'evaporació. El propietari de Can Xica i el masover de Can Roig del Castell confirmen aquests càlculs, però asseguren que la minva paga la pena perquè el vi que en resulta és de més qualitat. A Can Xica, aquest procés es fa ara amb cremadors de gas butà, durant hores. Amb dues tongades en tenen prou per enfortir les 500 ampolles que cada any produeixen amb raïms de la finca i que embotellen amb l'etiqueta que l'Ajuntament els facilita per distribuir durant la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. L'any 2000 encara quedaven cinc vinaters casolans que elaboraven entre 8.000 i 9.000 litres de vi amb raïm comprat al Penedès i al Priorat. Els elaboradors expliquen que 'els anys de beca forta van ser els 30, 40 i 50' i que aleshores 'encara es van portar ceps nous'. El vi de Sant Iscle era 'dolcenc i amb un punt àcid. Es venia jove, flaquet i de molt bon paladar'. Cada casa era una bogeda. L'avi Cucut explicava que les botes de roure i castanyer procedien d'Arbúcies, Canet i Hostalric, i que la premsa de casa era feta a Can Gaspar de Mataró l'any 1917. | 08193-84 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A Sant Iscle, les varietats tradicionals recuperades després de la fil·loxera eren el cep negre, el mandó i la pansa rosada d'Alella, tot i que a Ca la Xica el seu vi el fan amb macabeu i garnatxa negra. Segons Ginesta (2007:16), a més de vi de taula, també se'n feia 'vi del racó' o 'de postres' després de barrejar-lo 'amb vi most', i arrop, 'que era una mena de confitura que s'obtenia després de tornar a fer bullir el vi amb tota mena de fruites fins que quedava amb una consistència més sòlida'. A Can Jaume dels Crestats recorden que era una menja típica dels mesos d'hivern i que a més de pomes, peres i préssecs també hi posaven una varietat d'albergínies molt petites. | 98 | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||
| 82054 | Veïnat de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/veinat-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 50. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 27, p. 105. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34356. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 24. | XVIII-XIX | Veïnat format per un rengle de sis habitatges entre mitgeres amb la façana principal encarada a migdia. El barri deu el seu nom a l'ermita que hi ha al seu davant, a l'altre costat del torrent. Es tracta d'un grup de cases de cós de planta baixa i pis amb les cobertes fetes de teula amb el carener paral·lel al carrer. Segons l'altura, formen dos grups: un de més baix, format per les dues primeres edificacions, i un de mig metre més alt, integrat per tota la resta. Sumen, en conjunt, 48 metres lineals de façana i totalitzen 500 metres quadrats en planta. Les façanes, molt senzilles, es componen sobre dos eixos verticals. A la planta baixa hi ha el portal i una finestra de llinda plana, i, a dalt, dues finestres alineades de les mateixes característiques. El cornisament és senzill i rematat amb una tortugada ceràmica, si bé els baixants són d'altres materials. Els paraments són arrebossats i pintats majoritàriament de color blanc o bé terrós. Al davant s'alternen els espais buits, antigament ocupats per horts, amb algunes construccions aïllades. A la part del darrere hi ha la masia de Cal Vermell. Al sector de ponent encara hi resten feixes per sembrar, que eren irrigades amb l'aigua d'una bassa que pertanyia al veïnat. | 08193-35 | Barri de la Salut, al nord del nucli urbà, en el marge esquerre del Torrent de la Font de la Salut. | El nucli apareix identificat com a 'Vehinat o Arrabal de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Les cases més antigues del conjunt conserven el malnom dels seus estadants: Can Blens, Can Damià, Can Calaita i Can Pere Serena o Can Marieta Dansa. | 41.6315100,2.5658600 | 463839 | 4608956 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés al veïnat es fa a través del camí de terra que va del centre urbà fins a Can Vila, tot resseguint el torrent de la Font de la Salut fins a Can Querol.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C. | 119|98 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82073 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre VI, Annex informatiu. Inventari d'altres habitatges en sòl no urbanitzable. Element I-2, pp. 731-732. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. | XVIII | Reformada íntegrament a principis del segle XXI. | Habitatge unifamiliar aïllat, fruit de la rehabilitació integral d'una antiga edificació d'origen rural efectuada al mateix temps que la de Can Roig, al seu costat. Es tracta d'un edifici de planta en forma d'ela (L) compost de planta baixa i primer pis amb coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. Els paraments són arrebossats i pintats de color òxid, amb totes les obertures de llinda plana i els tancaments d'alumini. La casa es troba orientada a migdia i es compon sobre cinc eixos verticals. En planta baixa, presenta portal rematat en arc carpanell flanquejat per dues finestres a cada costat. Aquestes es troben protegides amb reixes i persianes enrotllables. La porta principal és precedida de tres graons i consta de dues fulles de posts de fusta rematades amb tarja de vidre. Al primer pis hi ha una terrassa interior amb barana de ferro, en posició centrada, i dues finestres quadrades a cada flanc. Les façanes de llevant i tramuntana es descomponen en dues seccions cadascuna, a causa de la reculada del cos posterior de la casa. El costat nord del volum davanter és totalment cec i el costat est segueix un eix vertical a raó d'una finestra per planta. En canvi, les façanes del volum del darrere apareixen sense compondre i es caracteritzen per l'acusat component vertical de les obertures: a la cara est, una porta i dues finestres en planta baixa i dues més al primer pis, i, a la cara nord, dues finestres a la planta baixa i tres més al primer pis i una balconera al pis de dalt. Adossat a l'oest hi ha un garatge d'una sola planta i forma de trapezi amb caiguda cap al nord. El conjunt es completa amb dues soleres enrajolades amb toves que fa les funcions de terrassa, una al davant de la casa i una altra en l'espai que antecedeix la porta lateral del cos posterior. L'edifici està equipat amb plaques solars a la teulada i amb una instal·lació de calefacció amb tub d'hacer inoxidable collat a la façana principal. | 08193-54 | Veïnat de Cal Paraire, a l'extrem nord-oest del municipi, dins del Parc del Montnegre i el Corredor. | 41.6531000,2.5449800 | 462112 | 4611361 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àles Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. I-2.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82029 | Can Maresme o Can Joan Canyellas i Maresme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-maresme-o-can-joan-canyellas-i-maresme | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 16. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-27, pp. 315-323. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 1, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. ARXIU GENERAL D'ÍNDIES. Indiferent General, 2138, Núm. 128. Juan Cañellas y Pablo Cañellas, 1807. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. 'Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 29. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8958. | XVI-XIX | Masia de 15 metres de façana i 16 de fondària composta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. Es tracta, en origen, d'una masia de tipus basilical amb tres crugies que donen lloc a tres eixos verticals de composició simètrica. Com correspon a aquesta tipologia, la nau central és lleugerament més alta que les laterals, com és de veure en el segon tram de l'edificació. La façana principal està arrebossada i orientada a sud-est. Presenta portal central d'arc rebaixat flanquejat per una altra porta allindada i una finestra amb reixa de ferro forjat. A la primera planta hi ha tres balcons ampitats amb barana de ferro i, a les golfes, una balconera central amb ampit de balustres ceràmics. Els tancaments són de fusta i estan protegits amb persianes de corda. A la part superior, entre l'eix central i l'eix dret, hi ha un rellotge de sol de forma rectangular pintat amb bau de Montserrat amb la inscripció 'AÑO 1877' a la part de dalt i el nom de 'JUAN CAÑELLAS I MARESMA' a la part de sota, amb numeració aràbiga i senyal per a les mitges hores. La façana és coronada per un ràfec amb imbricacions de maó pla en forma d'escates. En el tram posterior de la masia corresponents a les crugies laterals apareixen cobertes esglaonades més baixes. La del sector nord-est adopta forma de cobert i acull una premsa i cup de vi. Dites façanes apareixen sense compondre, amb llindes, brancals i ampits de pedra ben escairada. Les finestres acostumen a ser reixades. Adossada al nord-oest hi ha la masoveria, de planta rectangular, que es compon de planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants i carener paral·lel a la façana on hi ha l'accés. A l'est, hi ha un conjunt de construccions agrícoles, actualment en desús. El pas entre la masia i aquestes edificacions és tancat per pòrtic, que fa de baluard. En una plataforma inferior, hi ha una antiga mola de pedra d'un trull d'oli, així com una bassa amb rentador i un abeurador que s'alimenten amb aigua de mina. Al nord, a l'altre costat del camí d'accés i en una plataforma superior, hi ha l'antic paller, que conserva l'era enrajolada. Es tracta d'un edifici de planta rectangular obert al sud i amb coberta a dues vessants sustentada per la part davantera sobre un pilar de carreus ben escairats. | 08193-10 | Veïnat de Can Cortada, al quadrant nord-oest del terme, dins el Parc del Montnegre i el Corredor. | La masia apareix representada amb el nom de 'Can Maresma' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de 'M. Maresma' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. A l'Arxiu General d'Índies es conserva un expedient de l'any 1807 en què els germans Joan i Pau Cañellas, 'hijos de José Cañellas y de Teresa Cañellas y Maresma', sol·liciten permís per embarcar-se amb destinació a Amèrica 'para pasar a Santa Marta, a la casa de comercio de su tío José Maresma'. Durant la Guerra Civil, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme va requisar la finca en absència del seu propietari, Josep Cañellas Torrus, considerat afecte al bàndol nacional. | 41.6414100,2.5498900 | 462514 | 4610061 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82029-foto-08193-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82029-foto-08193-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82029-foto-08193-10-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia es troba situada a la vessant de solell d'un repeu del Pla del Montserrat, en una clariana dins d'un bosc d'alzines i sureres. S'hi accedeix a través d'un camí de terra que enllaça Ca l'Oller amb el Pla de Forcs, al qual s'arriba pel camí a coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-27. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82046 | Can Jaumet dels Crestats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jaumet-dels-crestats | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-19, pp. 245-252. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 19, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34348. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Arenys de Munt: Amadeu Ginesta, p. 41. PINEDA, Ll. i TIÓ, P. (1979). Masies del Maresme. Can Jaumet dels Crestats. Cingles, núm. 38. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. | XVII-XIX | Reformes dutes a terme durant el segle XIX. | Masia molt modesta de planta rectangular de 18,5 metres d'amplada per 8 de fondària. L'edifici s'adapta a la topografia del terreny, per la qual cosa es compon de planta baixa i pis a la part davantera i d'un sol nivell de circulació a la part posterior. La casa presenta una sola crugia paral·lela a la façana principal, orientada a migdia, amb coberta amb dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana de l'edifici primigeni apareix sense compondre, amb dues obertures per planta. A peu pla hi ha un portal amb llinda de fusta precedit per dos graons de pedra ben escairada en forma de semicercle, i una finestra d'obra. A la planta superior es repeteix el mateix esquema, amb una finestra amb llinda de fusta i una altra d'obra, amb ampits de pedra. Els tancaments són de fusta. Els paraments davanters són pintats de color blanc, mentre que tota la resta estan arrebossats amb morter de calç. La masia té adossades sengles construccions complementàries a les façanes de llevant i ponent que generen noves obertures sobre el pla de façana. A l'est, apareix un volum de planta rectangular en direcció N-S de dues alçades i coberta amb caiguda lateral cap a l'exterior. Aquest cos compta, a la façana de migdia, amb una porta de garatge de dues fulles amb posts de fusta i, sobre seu, una finestra d'obra. A la paret de llevant hi ha dos finestrons sota la coberta i un més, de recent obertura, a la reculada de ponent. Ben bé a l'altre costat del conjunt hi ha un cos quadrangular amb porta a la planta baixa i finestra d'obra al primer pis, i una xemeneia amb barret de teules en l'angle N-O que dona servei a tota la masia. Antigament, aquests annexos donaven continuïtat als aiguavessos originals, com encara passa al costat oest; però el volum de llevant va ser ampliat longitudinalment i realçat, per la qual cosa interromp el tremujal de la masia. L'entorn de la casa es troba sense pavimentar. El pati d'entrada es troba delimitat per un mur de pedra seca que dona origen a una feixa destinada a horta, situada en una cota inferior. | 08193-27 | Al quadrant nord del terme, entre els rials de Can Pona, a l'est, i de Can Jaumet, a l'oest. | Segons testimoni dels propietaris, la casa pertany a la seva família des de 1780, tot i que ja existia amb anterioritat. La masia apareix representada amb el nom de 'Cal Crestat' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6455900,2.5684000 | 464058 | 4610518 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Segons els seus propietaris, el nom de la casa deriva d'un ancestre que tenia les bèsties castrades. La propietat està situada al vessant de solell del Pla de Bassa, en una fondalada amb vegetació de ribera i algunes feixes amb avellaners.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-19. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82045 | Can Xica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xica | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-23, pp. 281-289. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 18, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34347. | XVIII-XX | Totalment reformada a principis de la dècada de 1980. | Forma part d'un complex de tres cases d'origen rural situades sobre distintes plataformes i recloses dins d'un baluard. Can Xica ocupa la cota inferior. Es tracta d'una masia molt senzilla de planta rectangular de 12 metres d'amplada per 6 de fondària composta de planta baixa i pis. Té coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, parcialment orientada a migdia. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb alguna pedra vista, i totes les obertures estan protegides amb porticons exteriors de fusta. Els vèrtexs de les teulades se situen a diferent nivell, la qual cosa indicaria que l'edifici és el resultat de la juxtaposició de dos volums perpendiculars. De la crugia més alta en surt una xemeneia d'obra, mentre que la crugia més baixa concentra les úniques obertures que hi ha a peu pla: un portal d'obra amb arc escarser i una finestra allindada. Adossat a ponent hi ha un cos auxiliar més menut que ha estat afegit a l'habitatge des de dins després de paredar parcialment l'antiga porta exterior i transformar-la en finestra, col·locant-hi una pedra desbastada com a ampit. La masia presenta quatre obertures al primer pis: una amb arc rebaixat i dues de llinda plana a la façana principal, i una darrera al costat de llevant. L'edifici es troba molt desvirtuat i totalment voltat de construccions annexes: al nord hi té una altra casa; a l'oest, un volum auxiliar de planta rectangular, i, al sud, un altre cobert d'obra i una pèrgola amb un emparrat. Al davant de la casa hi ha un jardí pavimentat amb toves ceràmiques, amb una font d'aigua procedent de mina i una bassa. | 08193-26 | Veïnat de la Cortada, a la confluència dels torrents de la Roureda i de Can Vives. | La masia va ser reformada i ampliada a partir de 1980. Anteriorment hi va existir una bòbila. | 41.6448400,2.5562400 | 463045 | 4610440 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquesta masia isolada es troba al quadrant nord-occidental del terme municipal, a la vessant de solell d'un repeu del turó del Montnegre, sobre les masies veïnes de Can Bruno i Can Feliçó.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-23. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82052 | Can Xicrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xicrau | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-30, pp. 347-355. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 24, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34354. | XV-XX | Reformada al segle XX. | Masia de planta rectangular de 16 metres de façana per 5 de fondària d'una sola crugia paral·lela a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a sol ixent i presenta una distribució simètrica de les obertures a partir de tres eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color ocre. A la planta baixa hi ha tres finestres intercalades amb dos portals d'arc rebaixat amb brancals i tres dovelles de pedra. En una de les claus hi ha gravada una creu sobre una base triangular o Mont del Calvari que s'identifica, a escala local, amb la creu de Canet. Les portes són de fusta i consten de dues fulles vidrades protegides amb llangardaixos de ferro forjat, tal com passa amb les finestres laterals. En canvi, la situada al centre té una reixa amb brèndoles tornejades i els brancals i la llinda de pedra ben escairada. A la planta primera hi ha tres finestres d'obra allindades, emmarcades amb pintura grisa. La masia té quatre cossos adossats. Els dos primers es troben lleugerament reculats respecte del pla de façana per tal de respectar el volum original. Al nord hi ha un construcció auxiliar de planta rectangular i única amb coberta d'un sol aiguavés i dues portes d'accés, una a llevant i l'altra a tramuntana. Al sud hi ha un porxo sobre quatre pilars amb jàssera, bigues i llates de fusta, solera de rajola i coberta de teula àrab d'un sol aiguavés. Aquesta façana té una finestra a la planta baixa i una altra amb reixa de llangardaix a la planta primera. Per últim, la façana oest té un sol finestró al primer pis i dos annexos: un de rectangular a la planta baixa amb coberta de teula i un altre de planta quadrangular i dues alçades amb sostre pla sobre el qual descansa un dipòsit de fibrociment. Aquest volum alberga la comuna i la fosa sèptica. | 08193-33 | Veïnat de la Cortada, entre el camí de Can Vives de la Cortada per Can Xica i el camí de Coll Senís. | El segle XIX rebia el nom de 'Casa Gallart'. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Xicareu' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de 'Can Sallart' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. A més de Can Xicrau, també és coneguda com a Can Xic Grau i Can Xic Gran. | 41.6379000,2.5578700 | 463177 | 4609668 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82052-foto-08193-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82052-foto-08193-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82052-foto-08193-33-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada al nord del nucli urbà, al marge esquerre del torrent de la Font de la Salut, al costat de Can Patiràs, Can Pere Serena, Ca l'Arellano i Can Carrabiscu.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-30. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82025 | Can Vives de la Cortada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-de-la-cortada | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-4, pp. 105-114. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 12, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 9, 16 i 27. ARXIU GRÀFIC-BIBLIOTECA ETSAB. ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D'ARQUITECTURA DE BARCELONA. Plano geométrico de la propiedad de Don Francisco Vivas de la Cortada situada al confín Norte del término municipal de San Acisclo de Vallalta. Núm. de registre 13371. Universitat Politècnica de Catalunya. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. BONET I GARÍ, Lluís (1983). Les masies del Maresme: estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Barcelona: Montblanc-Martín, C.E.C. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 33. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8954. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades: Daniel Rangil, p. 226. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil. P. 162. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVI-XIX | En ruïnes. | Històricament, es tracta d'una de les masies més importants del municipi, ja que dóna nom a diversos topònims: el turó sobre el qual s'assenta, la roureda que el circumda i el torrent que hi davalla pel sector occidental. Després del seu despoblament a mitjan segle XX, la masia va patir un procés de degradació que l'ha conduït al seu estat actual. Segons els amidaments, resten dempeus menys del 20% de les antigues edificacions, i es troben en un estat molt precari. Del nucli originari amb prou feines s'endevinen, cobertes de malesa, les plantes de l'assentament del cos principal i de la pallissa del sector oriental. Es tractava d'una masia de tipus basilical amb una crugia central de planta baixa i dos pisos amb carener perpendicular a la façana, orientada a migdia, i coberta de teula amb dos aiguavessants. Presentava una obertura a cada nivell amb brancals i llindes de pedra. La porta tenia esculpida una canaleta al perímetre intern i els ampits de les finestres estaven decorats amb tres modillons. El cos lateral de llevant estava format per dues crugies d'11,5 metres d'amplada i 11,6 de fondària. La façana presentava una porta amb arc escarser i una altra d'allindada, a més de sengles finestres gòtiques al primer pis, sense alinear, amb brancals i ampits de granit; avui desaparegudes. Una remunta sobre la primera de les crugies obria una tercera lluerna molt senzilla, i introduïa un joc de teulades amb caiguda frontal i posterior que amputaven parcialment l'aiguavessant primigeni. El complex es va ampliar pel costat de ponent a principis del segle XIX amb l'addició d'una ala lateral de quatre alçades: semisoterrani, planta baixa, primer pis i golfes. Aquest volum es projectava 5 metres per davant del pla de façana de la masia per donar pas a una disposició en forma d'ela (L) invertida. Els nous capcers apuntaven a migdia i tramuntana, amb un òcul a cadascun dels frontons, carener perpendicular i coberta de teula d'un aiguavés amb caiguda cap a ponent. Els nivells intermedis estaven destinats a la millora residencial dels seus estadants, tal com palesa, pel costat oest, la construcció d'una galeria exterior equipada amb una latrina a cada planta, així com una gran terrassa i un rellotge de sol esgrafiat amb la data de 1827 al pis de dalt. Al seu torn, la secció est integrava dins de l'edificació dues galeries cobertes amb diverses finestres consecutives de punt rodó. Aquesta part s'ha ensorrat totalment, deixant a la vista la divisió interna en dos espais transversals per mitjà d'una paret central d'un sol maó de gruix sobre la qual descansen els caps de biga. La secció oest constitueix, hores d'ara, l'única part recognoscible de tot el conjunt gràcies a l'apuntalament lateral que li proporciona el sistema d'arcs i voltes a sardinell sustentat per quatre pilastres exteriors de maó i dos contraforts -en posició anterior i posterior- de pedra escairada. El parament i l'intradós de la planta inferior són de maçoneria, mentre que la resta d'obra de fàbrica és tota de maó pla arrebossat amb morter de calç i pintat de color blanc. La volta que sustenta les comunes és travessada en un dels angles per un baixant d'aigües grises fet amb peces cilíndriques de ceràmica i el ràfec de la teulada és rematat amb tortugada. Al davant de la masia hi ha una bassa amb aigua de planta trapezoïdal d'entre 4 i 5 metres de costat, protegida amb una tanca de torsió metàl·lica. | 08193-6 | Al quadrant nord-est del terme municipal, al vessant sud del turó d'en Vives. | L'any 1679, l'hereu de Can Vives de la Cortada va maridar la pubilla de Can Palau. L'any 1701, el fill d'aquest matrimoni, Jaume Vives i Josep del Palau, es va casar amb Teresa Villar i Carreras, de Calella. A l'arxiu de l'Escola Superior d'Arquitectura es conserva un 'Plano geométrico de la propiedad de Don Francisco Vivas de la Cortada' de la segona meitat del segle XIX en què apareixen delimitades totes les terres del municipi que pertanyien al mas. Estaven concentrades en el quadrant nord-occidental del terme i englobaven un total de 64 peces de terra de diverses qualitats, moltes de les quals havien estat establertes a pagesos de la rodalia. D'acord amb els nostres amidaments, la superfície total vorejava les 530 hectàrees, sense tenir en compte les propietats situades al vessant nord del Montnegre. L'amillarament de 1852 estimava un producte líquid imposable de 17.502 rals de billó, la qual cosa representava prop del 8% de la quota global del municipi. A més del nom, conreu i qualitat de les terres hi consten 18 homes a parceria. La casa també tenia un ramat de 25 ovelles, a més de quatre cabres, dos bous, un parell d'eugues i una mula. En un dels marges del plànol hi ha un dibuix de la masia. S'hi poden veure la portalada que donava entrada al conjunt, format per la masia primigènia i l'ampliació de finals del XIX. També hi apareixen representants un paller a l'aire lliure i un carro dins d'un magatzem. El 1857 figurava com a propietari de la masia Facund Vives de la Cortada, que era un dels cinc principals contribuents del municipi. La masia apareix grafiada amb el nom de 'Can Vivas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'Can Vives de la Cortada' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Daniel Rangil (RANGIL, 2008:226) recull el testimoni oral de Josep Alzina, dit en Pitu Minaire, el qual recorda que 'a dintre del celler de Can Vives hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres, o poder vint metres, bastant ampla, que travessava per sota tota la casa dels masovers'. El mateix autor (RANGIL, 2011:162) dona veu al paranyer de Sant Celoni Lluís Ibern, dit en Peixa, que de jove es dedicava a parar trampes pel Montnegre i la conca de la Tordera per vendre la pell dels animals (conills, esquirols, gats marcs i gorjablancs). Ibern va iniciar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil, l'any 1936, i explica que a les nits 'dormia en barraques de carboners o de roders' i que, quan podia, 'anava a l'Hostal de Montnegre' o bé l'acollien en masos de Sant Iscle com la 'Casa Nova de Mas Ponts, Can Vives de la Cortada o Can Giralt'. | 41.6521200,2.5535100 | 462822 | 4611249 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: El safareig va ser recuperat d'entre 2015 i 2016 i es recolza sobre la paret posterior d'un antic paller de dues plantes, en estat ruïnós. Al sector de llevant hi ha, al mateix nivell de terres que la masia, un edifici de corrals de 4,7 x 17,5 metres amb set particions internes i les corresponents voltes de maó pla. Sota seu i a peu pla del camí hi ha una construcció de pedra semi soterrada que forma un sòcol de 25 metres de longitud orientat a migdia, amb diverses seccions cobertes amb volta catalana. La paret frontal té tres petits orificis de ventilació emmarcats amb lloses i dues portes amb brancals de paredat irregular i llindes en forma d'arcs rebaixats amb quatre fileres de maons plans. Una porta metàl·lica impedeix l'entrada a la primera estança, mentre que la segona, parcialment paredada, dóna accés a una nau correguda que es troba connectada amb la terrassa de sobre mitjançant una obertura zenital al sostre.S'hi accedeix a través de qualsevol dels dos ramals, inferior i superior, en què es divideix la pista forestal corresponent a l'antic camí de Can Vives de la Cortada, que connecta el Pla de Forcs amb la urbanització de la Font del Montnegre i altres masos del terme. Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Tipus de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-4.Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82069 | Can Sauleda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sauleda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-44, pp. 477-484. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. | XVIII | En ruïnes. | Masia en estat ruïnós de planta rectangular amb diversos cossos adossats a migdia i ponent. En origen, constava de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. En l'actualitat, únicament resten alguns panys de paredat comú de les façanes i de les divisions interiors, arrebossats i pintats de color blanc, així com algunes obertures i l'encaix de les bigues i dels forjats en algunes parets. Es tracta de vestigis en estat d'abandonament, plens d'esbarzers i matolls. | 08193-50 | Veïnat de Can Palau, entre els fondals de Can Pera, a l'oest, i de Can Vendrell, a l'est | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. | 41.6437300,2.5826000 | 465240 | 4610305 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les restes de la masia se situen al vessant de ponent del turó d'en Miquel Tracó (o Tranco), damunt d'unes feixes i molt a prop del camí de Can Malhivern a Can Castellar. La pista d'accés està tancada amb cadenes.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-44.Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla Especial del Montnegre i el Corredor. Serralada de Marina. DIBA. Servei de Parcs Naturals. 1989. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82094 | Sardana de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1950). Sardana Dones d'Aigua. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Dones d'aigua. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/obra.php?codi=1.1FonPal015 ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Font i Palmarola, Josep. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/compositor.php?autor_id=800 https://acfbarcelona.cat/arxiu/ https://musicsperlacobla.cat/ | XX | Sardana composta amb instrumentació per a cobla l'any 1951 pel compositor Josep Font i Palmarola. La lletra va ser elaborada per l'isclenc Jaume Verdura Pera, que la va dedicar, 'ben afectuosament, a les gentils germanes Matilde, Josefina, Maria Rosa i Antònia Verdura Salicrú'. Inspirada en la llegenda local de les dones d'aigua, la peça no es va arribar mai a enregistrar. Tanmateix, a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona (ACFB) es conserva l'edició tipogràfica en un document amb codi 1.1FonPal015, juntament amb l'obra 'Records de Torelló', del mateix autor. La lletra corresponent a l'obertura diu així: 'La lluna ha eixit quan ve la nit, del llac dormit / les nimfes han ressorgit / Volves de fum, cants i perfums de blanc escum / La vall és plena de llum, tra-la-la-ra / tra-la-ra-la, dona d'aigua sorgeix, tra-la-ra, tra-la-ra / la Vallalta s'embelleix, tra-la-ra, tra-la-ra / Els pastors mig encisats, tra-la-ra, tra-la-ra' | 08193-75 | La peça va ser estrenada en l'audició de sardanes del primer dia de la Festa Major de 1950. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1951 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Jaume Verdura i Pera (lletra) i Josep Font i Palmarola (música). | Jaume Verdura i Pera era un erudit local, autor de diverses notes històriques que il·lustraven els programes de la Festa Major de Sant Iscle.Per la seva part, Josep Font i Palmarola (Vic, 1898 - Barcelona, 1960) va escriure més de 80 sardanes i quasi 300 temes per a goigs. Va col·laborar estretament amb l'escriptor i frare caputxí Josep Puig i Bosch, més conegut com a Hilari d'Arenys de Mar. Aquesta relació l'acostà al Maresme, on va musicar els goigs del Santíssim Sagrament de la parròquia de Sant Julià d'Argentona, amb lletra de Josep Lladó, i els de la Verge de la Santa Perseverança d'Arenys de Mar, amb lletra de l'esmentat Josep Puig.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 57 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||
| 82095 | Els geperuts, ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-geperuts-ball-de-bastons-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 165-168. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, pp. 88-90 i 93. Bastoners de Sant Iscle de Vallalta (2019). Consultat 20 maig 2019, des de http://www.animadedansa.com/poblacio/bastoners-de-sant-iscle-de-vallalta/ BATISTA I ROCA, Josep M. I CARRERAS I ARTAU, Tomàs (1922). Manual de per a recerques d'etnografia de Catalunya. Barcelona: Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya de la Universitat de Barcelona, pp. 64-65. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). El ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta [fotografies I a IX]. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/piresolver?id=CSICAR000112866 Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://simurg.bibliotecas.csic.es/ | Segons Joan Amades (AMADES, 1998:120) 'el Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta' era 'el més famós de tota la Costa de Llevant'. El folklorista el va conèixer el 29 de maig de 1928 en una excursió a Calella, interpretat pel 'flubioler' Joan Roig Carbó, dit el Nan, que aleshores comptava 55 anys i era nat a Tordera, 'però fa molts anys que resideix a Calella'. El ball consta de sis parts, les partitures de les quals van ser aplegades i numerades de la 70 a la 76 pel mateix Amades a l''Obra del Cançoner Popular de Catalunya'. La cinquena part rep el nom dels geperuts. Rosa Arbolés n'ha reportat la lletra: 'Tot geperut, geperut / li deia a la Pepeta / Tot geperut, geperut / li deia estàs fotut / Gira el barret i tomba-li / tomba-li, tomba-li / Gira el barret i tomba-li / Tomba-li el barret'. Amades (1998:168) detalla que 'se li dona el nom de ball dels geperuts perquè en ballar-lo piquen amb el bastó a terra, i per això han d'ajupir-se i anar geperuts. A aquest ball se li dona un caient cerimoniós i reverent, i sol ser tocat solament davant de les autoritats i en casos de solemnitat. El fet de picar a terra enclou el sentit d'acatament i reverència a la persona en honor de la qual es fa la ballada'. El ball de bastons de Sant Iscle era representat per vuit balladors, tots homes, abillats amb la clàssica muda blanca dels bastoners: camisa, pantalons i mitjons blancs, faixa i corbata vermella, espardenyes de veta vermella o negra i un casquet ratllat blau i vermell. El grup era acompanyat d'un flabiol i un tamborí. Segons Tomàs Carreras (CARRERAS, 1922:64), 'a Sant Iscle els balladors formen una colla, no una societat. No hi ha càrrecs; solament un dels joves, en Josep Maynou (àlias Carrabisco) actua de cap de colla i és qui fa els tractes. Ballen 'sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides'. Del fons comú son pagades les despeses de les sortides i dels bastons, puix se'n trenquen molts. El vestit se'l paga cadascú. A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d'agost) que és la Festa Major del poble. També van a altres pobles, i 'allí on convingui' si els contracten. Els vells de la colla, que fan els oficis auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i son els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix, senzillament insubstituïble. D'aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla'. 'Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malalts'. Aquest grup d'homes era format per Isidro Buch, Carrabisco, Josep Gallart, Jaume Planas, Tonet de can Paturo, Joanet Vinyals, Miquel Pere Serena, Josep Casals, Pere Roig, Martí de ca l'Aranyó, Pep Paturo i Toribi Beneta. Tant el relat de Carreras com el 'Diccionari de la dansa' estan il·lustrats amb fotografies del grup de bastoners actuant a la Festa Major de Sant Pol de Mar, el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, de 1920. | 08193-76 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies aportades per representar el vall de bastons de Sant Iscle han estat extretes de l'arxiu fotogràfic del CSIC. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||||||
| 82042 | Ermita i font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-i-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 69. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 8, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34344 | XIX-XX | Restaurada el 1970. | Temple votiu dedicat a la Mare de Déu de la Salut situat als peus del camí que ressegueix el torrent de la Roureda o de la Font de la Salut, que en pren el nom. La capella descansa sobre dues terrasses, encastada sobre la segona i amb accés des de la primera, mitjançant una escala de set graons de maó a sardinell. La construcció s'inscriu en sentit transversal damunt d'una plataforma paral·lela al camí que és continguda per un mur de maçoneria rematat amb un ampit corregut de maó pla. Als peus de la feixa de dalt hi ha també un pedrís de les mateixes característiques i un petit pany de paret de menudall amb un arc rebaixat i una font encastada a sota. És la font de la Salut, actualment seca. Tot plegat dona forma a una esplanada de terra amb tres plataners de grans dimensions. L'ermita té planta rectangular de 4 metres d'amplada per 8 de fondària i coberta de teula a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta es troba orientada al nord-est i consta d'una sola nau. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. Les úniques obertures se situen al davant: un portal de llinda plana i un òcul circular guardat amb reixa que fa de rosetó. La porta consta de dues fulles de posts de fusta, amb sengles finestres sobre els muntants protegides amb llangardaixos. La façana és coronada per una espadanya d'obra, sense campana, i rematada per una creu de ferro. Al pinyó del capcer posterior hi ha una peça de ciment en forma de rombe on consta la data de la restauració: '19 / 1970 / Diciembre'. A partir de l'observació de fotografies antigues, es constata que ha estat molt transformada. En concret, han desaparegut l'arc de mig punt del portal, l'espadanya original amb la creu d'obra al capdamunt, les cartel·les que sostenien la cornisa, així com les motllures perimetrals del rosetó i de les pilastres ornamentals que emmarcaven la façana. També van ser talats alguns dels plàtans que hi havia prop seu, possiblement perquè les arrels en malmetien la construcció. | 08193-23 | Al nord-est del nucli urbà, entre els veïnats de la Salut (N-E), de Can Llop (N) i de Can Soler (S). | La construcció de l'ermita va ser finançada per la família Prats, propietària del mas Santa Victòria -l'actual Can Vila-, per aconseguir el guariment de la seva filla, Fermina Prats Casas. L'any 1885 s'hi va celebrar la primera missa. Des de llavors, va quedar instituïda la Festa de la Salut. El darrer diumenge d'agost s'oficiava missa i es passava el rosari. La celebració ha viscut períodes de discontinuïtat i darrerament s'ha reconvertit en una trobada popular amenitzada per una cobla i els Cantaires de Sant Iscle, que ofereixen un mos als assistents. L'edificació apareix identificada com a 'Ermita de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6306500,2.5651000 | 463775 | 4608860 | 1885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||
| 82059 | Casa vella de Mas Ponç (o Mas Pons) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-mas-ponc-o-mas-pons | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). PlaEespecial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-5, pp. 115-122. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 9 i 16. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. | XVIII | En ruïnes. | Masia en ruïnes que ha perdut la teulada i els forjats intermedis, totalment embardissada. La construcció, molt modesta, era feta de paredat irregular arrebossat amb morter de calç. Es componia d'una planta baixa en forma d'ela (L) de 16 metres de façana i dues crugies perpendiculars d'un sol ambient cadascuna: una lateral de 12 metres de fondària, al costat de ponent, i l'altra, de 6. Els dos espais es comunicaven mitjançant un pas de porta interior amb arc escarser practicat sobre una paret de càrrega. Damunt seu, i reproduint el mateix esquema, s'alçava un cos anterior de 6,3 per 10,5 metres amb dues estances il·luminades i ventilades per sengles finestres frontals: una amb llinda de fusta i l'altra de pedra desbastada, sense ampits. La façana, orientada a migdia, es completa amb la porta de l'habitatge, en posició centrada i amb llinda de fusta, flanquejada d'una petita obertura a la seva esquerra i d'una finestra reixada a l'esquerra. Al seu costat hi sobresurt un volum quadrangular que podria correspondre a un antic forn. Annex a llevant, hi ha una construcció auxiliar de planta única i coberta amb caiguda cap en la mateixa direcció. Es tracta d'una cambra fosca amb accés directe des de l'exterior pel costat est. Al voltant de la masia es localitzen altres construccions agrícoles arruïnades. | 08193-40 | Dins el Parc del Montnegre i el Corredor, a l'est de la urbanització Font del Montnegre. | La masia apareix grafiada amb el nom de 'la Casa Vella' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'la Casavella' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6547700,2.5760200 | 464698 | 4611534 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les ruïnes estan situades al quadrant nord del terme municipal, entre el fondo de Can Pera i el torrent de la Casa Vella, al qual dona nom. Les restes ocupa un dels vessants del turó Gros, entremig de dos ramals d'una pista forestal que connecta la urbanització de la Font del Montnegre amb el sector oriental del massís.L'accés a les ruïnes es pot fer des de dos punts: des del sud, pel trencant de terra que surt del camí del Montnegre abans d'arribar a la urbanització, o bé pel nord, des de la pista que arrenca de la Ronda Inferior del Montnegre, a l'extrem nord-est de la urbanització.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-5.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82072 | Can Roig del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-roig-del-castell | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 14, 43 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-65, pp. 685-690. | XVIII-XX | Masia ampliada el segle XIX i reformada a finals del XX com a casa de colònies. | Conjunt arquitectònic de caràcter rural format per la juxtaposició d'una antiga masia i d'un cos adossat el segle XIX que se situa a una cota 2 metres més alta. Aquest altre edifici està bastit damunt la secció de llevant del mas, de manera que n'ha perviscut poc més de la meitat. A nivell volumètric únicament resulta recognoscible un volum de 6,5 metres d'amplada per 9 de fondària amb dues plantes i coberta a una vessant cap a l'oest. Suplementàriament, a la façana de migdia, que és la principal, és possible distingir l'encast d'un tram de la construcció primigènia a l'arrencada del segon edifici. Aquest fet hauria comportat la conversió d'una antiga finestra del primer pis en porta a peu pla de la nova plataforma, i explicaria la manca de simetria en la composició de l'eix vertical de la nova construcció. La diferència de textura dels revestiments exteriors fa palesa aquesta circumstància. La masia és arrebossada i pintada de color blanc per davant, mentre que l'edifici del segle XIX és fet de paredat comú vist. El cos de la masia conserva el portal i una finestra de llinda plana amb reixa de ferro a la planta baixa i una altra al pis de sobre. A l'espai del capcer hi ha una placa de pedra amb el nom de la casa i un plafó ceràmic d'època contemporània format per 40 peces amb un rellotge de sol amb números romans i els quatre pals de la senyera amb la llegenda 'Tempus fugit omnia mutant Catalonia manet'. A la façana posterior hi ha una finestra i una porta a l'altura de la primera planta que dona accés a la muntanya, així com una barbacoa a nivell inferior. L'edifici adossat per l'est té una longitud de 12 metres i s'ordena sobre eixos verticals amb portal central i finestra lateral a la planta baixa i tres finestres al pis de dalt. La façana nord apareix sense compondre amb diverses obertures i una escala llevadissa de ferro a la primera planta. Les façanes est i oest es componen sobre dos eixos verticals, la qual cosa dona com a resultat quatre finestres a llevant i dues a la remunta de ponent sobre la masia. Totes les obertures tenen llinda i arc de descàrrega de maó. A 15 metres al sud de l'edifici principal hi ha diverses construccions auxiliars amb cobertes de teula d'un sol aiguavés per acollir-hi uns lavabos realitzats l'any 1998. En l'entorn hi ha altres instal·lacions de lleure, com ara una pèrgola de pilars cilíndrics de formigó i estructura de perfils metàl·lics amb una taula i dos bancs correguts fets de trencadís, a més d'una font i un camp de futbol d'herba. | 08193-53 | Al quadrant sud-oest del terme municipal, entre el torrent de Can Roig i el turó d'en Noè. | La masia apareix representada amb el nom de 'Can Roig del Castell' tant en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914, com en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona o del Río Tordera a escala 1:40.000, del mateix any. Els seus propietaris van ser, juntament amb els de Ca l'Aranyó, els primers a introduir el conreu de la maduixa a Sant Iscle durant la dècada de 1950. També s'hi feien cireres i nous. Des de la dècada de 1970 fins a l'any 2004, la finca va funcionar com a casa de colònies, regida per la Comunitat de Frares Caputxins d'Arenys de Mar. Durant aquest temps es van realitzar diverses obres de reforma i millora de les instal·lacions. El 2008, la Comissió Territorial d'Urbanisme de Barcelona va aprovar el Pla especial d'actuació específica d'interès públic per implantar un centre de rehabilitació de menors a la finca, que no ha estat mai desenvolupat. | 41.6178400,2.5620400 | 463513 | 4607439 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-65. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82114 | Torrent de la Roureda o de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-la-roureda-o-de-la-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. | Afectat pel pas d'infraestructures, per la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs d'aigua que neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per raons òbvies. Antigament, aquest tret devia ser un fet determinant per fixar el topònim, però el reconeixement actual no permet afirmar que avui dia constitueixi un tret característic. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Junts donen origen a la riera de Can Vives de la Cortada. Finalment, entre Cal Xicgrau i Can Parera, aquest curs s'ajunta a la cota 177 amb el torrent procedent de Ca l'Oller i junts es converteixen en el torrent de la Font de la Salut. A efectes de datació del topònim, es desconeix si la font existia abans que no es construís l'ermita, el 1885. En tot cas, i a la llum de la documentació gràfica, els dos noms van ser ambivalents al llarg de la primera meitat del segle XX i només a partir de llavors s'han anat especialitzant per referir-se a trams diferents de la mateixa conca hidrogràfica. El torrent de la Roureda és el principal afluent de la riera de Vallalta. Hi desemboca pel costat de llevant del barri de la Poca Farina, després de completar 5 quilòmetres de recorregut. Ho fa amb un fil d'aigua superficial gràcies a les aportacions que recull del Sot de l'Infern, del torrent de Can Vila, del torrent de Cal Vermell, de la canal de Can Coll i del fondo de Can Camps. En el passat, alimentava les basses del poble. La llera no és transitable, però es pot resseguir en paral·lel a peu, en bicicleta i vehicle a motor, amb algunes intermitències. El curs inferior resulta visible des de la travessia urbana de la carretera BV-2128, entre Cal Rei el pont d'entrada al centre urbà. Aquest tram té aires de parc fluvial, hi ha una font equipada amb bancs per fer-hi estada i fins i tot es pot creuar a través de dues passeres per a vianants. A continuació, la topografia s'enlaira i impedeix de retrobar el torrent fins al pont de Can Coll, un cop passada la Roca Caganera. Des d'aquest punt, hi ha una pista paral·lela molt ampla, però les vistes són limitades a causa de l'espessor de la vegetació. En tot aquest tram, el predomini de la plataneda és abassegador, en combinació amb l'acàcia, l'alzina i el llorer. Entre el veïnat de la Salut i Cal Paturo el llit del riu és ple de canya i davant de Can Bosc s'ha detectat la presència de bambú. | 08193-95 | En el quadrant nord-occidental del terme, en direcció N-SE | 41.6369500,2.5587100 | 463246 | 4609563 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa del pas d'infraestructures de sanejament, la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia, la canya i la canya de bambú. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||||
| 82120 | Torrent de Can Palau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-can-palau | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. | Aquest curs estacional d'aigua drena una extensa conca hidrogràfica que abasta des la urbanització de la Font del Montnegre fins al turó de Ca l'Alomar i la Serra de Salt, que limita amb la urbanització de Can Palau, ja dins de Sant Cebrià de Vallalta. Sobre la cartografia, el torrent no és identificat amb el seu nom fins que s'ajunten els fondos de Can Pera i de Can Xona (tributaris, al seu torn, dels de Mas Castellar, l'un, i dels de Can Vendrell i Can Patalina, l'altre), però la mateixa orografia palesa que el seu origen es troba més amunt: al torrent de la Casa Vella, a 680 metres d'altitud. Així les coses, el torrent té 2 quilòmetres de recorregut entre la seva desembocadura a la riera de Vallalta, a la cota 85, i la confluència dels esmentats fondals. A aquest còmput caldria afegir 3 quilòmetres més per al ramal de la Casa Vella i 1,3 per al de Can Xona. En general, el seu llit és estret i abrupte, amb alguns saltants de roques i caos de boles. El curs alt és poblat per un bosc d'alzinar mixt amb presència de roures esparsos. De Can Malhivern en avall, el rec s'enfondeix i les hores d'insolació minven per l'efecte pantalla que produeix la Serra de Salt. En aquest entorn hi predomina la plataneda, que comparteix hàbitat amb les espècies acostumades (acàcia, llorer, avellaner...) i alguns lledoners. És possible resseguir el torrent a través d'una pista forestal paral·lela situada en el marge esquerre. | 08193-101 | En el quadrant nord-oriental del terme, en direcció N-S | 41.6373000,2.5822700 | 465209 | 4609592 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82120-foto-08193-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82120-foto-08193-101-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2020-07-14 00:00:00 | Àlex Asensio | Malgrat l'endegament, l'estat de conservació del torrent es considera bo pel manteniment i l'aprofitament silvícola que es fa del curs inferior de la riera. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||||
| 82119 | Riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. CODINA, Marina i DE LECEA, Eva (2017). Guia d'espècies exòtiques invasores d'ambients -fluvials. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 13-20. CONTACONTES, Perot i PUCHADES, Violeta (2010). La Riera de la Vallalta. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 4. GARCÍA, Evelyn i GUTIÉRREZ, Cèsar (2008). La gestió i recuperació de la vegetació de ribera. Guia tècnica per a actuacions en riberes. Barcelona: Agència Catalana de l'Aigua. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf | Adectada per la mala gestió hidrològica,pel pas d'infraestructures de sanejament, per la proliferació d'espècies vegetals invasores i per abocaments incontrolats de brossa. | Curs d'aigua intermitent procedent d'Arenys de Munt que neix a 300 metres d'altitud prop de la masia de Can Vallalta i desemboca a la riera de Sant Pol de Mar. Al seu pas per Sant Iscle aplega les aigües d'escorrentia del Montnegre que hi aboquen els torrents de Ca l'Aranyó, de la Roureda i de Can Palau, així com les que li lliuren per la banda de marina els torrents de Cal Roig, de Cal Sec, del Fraguer i d'en Torres. La riera de Vallalta entra a Sant Iscle en el punt on conflueix amb el sot de l'Oradella, a 140 metres d'altitud, i travessa el municipi en direcció Est. Antigament hi duia sempre aigua, que s'utilitzava per al reg i per fer funcionar els molins d'en Torres i de Can Camps. En l'actualitat no és transitable, llevat d'un petit tram de camí rodat per accedir a Cal Sec. A principis del segle XX, el seu traçat va ser aprofitat per construir-hi la carretera paral·lela que connecta Sant Cebrià de Vallalta amb Arenys de Munt. Es tracta d'un recorregut sinuós de 3 quilòmetres que finalitza poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent de Can Palau, a 83 metres d'altitud. El meandre més pronunciat correspon a l'esperó sobre el qual s'assenta el nucli antic del poble, a l'entorn de l'església i la sagrera. A la part baixa del tossal hi ha el Parc dels Vegetals, un espai de lleure i gaudi ciutadà habilitat sobre les antigues hortes de la parròquia que pretén afavorir la relació ancestral dels isclencs amb la riera i posar en valor els seus atributs ambientals. La llera i els marges són totalment coberts de vegetació, amb predomini clar de la plataneda. Hi abunden els exemplars amb tres i quadre peus d'una sola soca. No hi falta tampoc l'acàcia, estesa pertot, i l'ailant, encara en estat incipient. Malgrat les limitacions imposades per aquestes espècies i per l'explotació del freàtic, sobre l'eix del seu curs es configura un bosc mixt en galeria en què hi són representades les espècies pròpies dels ambients de ribera mediterranis: el vern, el freixe, el salze, l'om i el llorer, al costat de l'alzina i el roure. Es tracta, majoritàriament, d'arbres de fulla caduca, per la qual cosa la riera ofereix diferents gammes cromàtiques i diversos canvis de paisatge al llarg de l'any. A més de l'aigua en superfície més o menys constant, l'escassa insolació i l'elevada humitat atmosfèrica afavoreixen un estrat arbustiu i herbaci dens i ric en espècies. Entre els arbustos hi abunda l'arç blanc, el gatell i el sanguinyol. I entre les plantes, l'heura (Hedera hèlix), l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arítjol (Smilax aspera), la búgula (Ajuga reptants), la falguera (Polystichum setiferum), el malcoratge (Mercurialis perennis), la campaneta d'ortiga (Campanula trachelium), la mèlica (Melica uniflora), la malva (Malva sylvestris), el galzeran (Ruscus aculeatus), la sanícula (Sanicula europaea) i la viola silvestre (Viola sylvestris), entre d'altres. Allà on circula aigua s'hi troben comunitats ben assentades cintes d'aigua o càrex pèndol (Carex pendula), i allà on s'estanca o s'infiltra, cua de cavall (Equisetum telmateia). Al llarg del recorregut no s'ha observat una presència destacada de la canya (Arundo donax), més enllà de l'entorn del gual del pavelló poliesportiu; però sí s'ha constatat l'extensió de la canya de bambú a través de dos nuclis d'irradiació: un al terme municipal d'Arenys de Munt i un altre al voltant del pont que uneix la carretera BV-2128 amb Can Ginebre, dins el terme municipal de Sant Cebrià de Vallalta. | 08193-100 | Al terç interior del terme municipal, en direcció O-E | En el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 la riera de Vallalta apareix identificada amb el nom de 'riera de Oradella'. | 41.6221600,2.5686100 | 464063 | 4607916 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació de la riera es considera regular a causa dels endegaments de què ha estat objecte (en particular, a la zona del polígon industrial, però també al carrer de Josep Maria Collet i a Can Ginebre), l'existència de captacions d'aigua (pous) dins la llera sense conservar ni senyalitzar, o el pas d'infraestructures de sanejament. Hi ha altres aspectes sobre els quals es podria incidir, com ara de la manca de gestió hidràulica, la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia i la canya de bambú, i els abocaments incontrolats de brossa i restes de jardineria. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||
| 82105 | Passera del torrent de la Roureda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-del-torrent-de-la-roureda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. | XX | Passera de 6 metres de llum feta d'obra i fusta que travessa el curs baix del torrent de la Roureda Vallalta en sentit E-O, ja que es tracta d'un curs d'aigua força constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera connectava el centre de la població amb el camí que menava a Sant Cebrià de Vallalta. El pont consta d'un pilar d'obra a cada riba precedits de tres graons de maó pla que permeten pujar i baixar a la plataforma de creuament. La palanca pròpiament dita salva una altura de 95 centímetres al costat est i de 180 centímetres a l'oest i és feta d'un sol tauló de fusta ben escairat de 20 centímetres de gruix i 46 centímetres d'amplada. Una senzilla barana de ferro amb el passamà situat a 92 centímetres d'altura garanteix la seguretat dels vianants. | 08193-86 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218800,2.5700400 | 464182 | 4607885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | A la confluència de la riera de Vallalta amb el torrent de la Roureda | 80 metres aigües amunt hi ha una altra passera d'obra amb baranes de ferro (amb coordenades X: 464205 Y: 4607971 H: 114.1), exempta d'interès patrimonial, que creua el torrent en la mateixa direcció i que comunica el barri de la Poca Farina amb la travessia urbana de la carretera BV-5128. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||
| 82104 | Passera de Cal Sec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-de-cal-sec | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Riera i església de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3798 BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3751 | XX | Les fustes estan en mal estat de conservació, cruixeixen al passar i tota la estructura fimbreja. | Passera de 7,8 metres de longitud feta de ferro que travessa la riera de Vallalta en sentit N-S, ja que es tracta d'un curs d'aigua constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera unia el centre de la població amb la masia de Cal Sec, que li dona nom. L'estructura portant consisteix en una ànima de ferro de fosa completament plana formada per dos travessers longitudinals units per petites nervacions transversals que descansa, tota ella, directament sobre els marges del torrent. Les baranes laterals estan doblades i són sostingudes per ferros en forma de creu. El passamà té una altura de tan sols 46 centímetres i la plataforma de pas està formada per quatre taulons amb una separació lateral de dos dits entre cadascun d'ells. Actualment, les fustes es troben en mal estat de conservació: cruixen quan es trepitgen i tota l'estructura fimbra. Si bé hi ha una petita porta de barrots que n'impedeix l'accés des de la riba nord, no hi ha cap senyal ni indicació de prohibició expressa, la qual cosa revesteix una gran perillositat. | 08193-85 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218600,2.5698800 | 464168 | 4607882 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A la Biblioteca de Catalunya es conserva una fotografia feta per Josep Salvany l'any 1916, titulada 'Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta', d'una palanca de fusta que podria haver precedit l'actual passera de ferro de Cal Sec.Prop de 500 metres aigües amunt hi havia una altra passera feta de posts i baranes de fusta que creuava la riera en la mateixa direcció i que comunicava la riba esquerra amb el camí a Can Preses i Can Rotllo. Pels volts de l'any 2000, la llera va ser endegada amb esculleres de pedra i la vella passera va ser substituïda per una de nova (amb coordenades X: 463395 Y: 4608201 H: 119.5), exempta d'interès patrimonial, que dóna accés a la zona poliesportiva del pavelló municipal. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una altra imatge de Josep Salvany, també de l'any 1916, anomenada 'Riera i església de Sant Iscle de Vallalta', en què apareix una passera de fusta que, per les vistes de l'entorn, podria correspondre a l'anteriorment descrita, si bé la plataforma d'accés també podria haver patit modificacions. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82034 | Ca l'Aranyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-laranyo | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 53. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-56, pp. 593-601. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 13, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8964. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 20. | XVII-XVIII | Algunes modificacions durant el segle XIX. | Masia de planta potencialment quadrangular de 13 metres d'amplada per 14 de fondària formada per dues crugies paral·leles a la façana. Es compon de planta baixa i pis, i té coberta de dues vessants amb el carener perpendicular. Hi predomina la teula, si bé el tremujal de llevant del volum del darrere està apedaçat amb planxes de fibrociment. L'edifici està orientat a migdia, però la secció de ponent del cos davanter resta inacabada en dues terceres parts, amb pedres d'espera a l'aresta exterior. Aquest fet ha possibilitat l'obertura de dues finestres ''obra -a raó d'una per planta- en el mur de ponent, alhora que ha origina a una reculada fins al cos posterior que ha estat parcialment ocupada per un volum adossat de planta baixa i coberta amb caiguda cap a l'oest. El pla de façana està arrebossat i es compon sobre dos eixos verticals. A la nau central hi ha dues finestres de pedra bisellada: una reixada en planta baixa, i una altra amb l'ampit esculpit al pis de dalt. L'eix lateral reprodueix l'esquema, però situa a peu pla un portal de pedra amb llinda monolítica gravada amb la inscripció 'AY 1601' i, sota seu, el monograma de Jesús -HHS- i el nom de Maria. El volum posterior s'adapta al desnivell del terreny, de manera que es pot accedir directament al primer pis des de l'exterior a través d'una porta lateral practicada en el costat de ponent. L'obertura té els brancals de pedra i finalitza en forma d'arc rebaixat amb una línia de maons plans. A la façana nord hi ha un parell de finestres emmarcades en pedra, ambdues concentrades en la secció de ponent. La del primer pis té el contorn bisellat i està paredada amb maons i morter, mentre que la inferior està protegida amb reixada i té la llinda esquerdada. La masia presenta diversos cossos adossats a la façana de llevant. N'hi ha de planta baixa i de dues alçades. En tots els casos, tenen els fonaments en una plataforma inferior i són fets amb obra de paredat en bon estat, la qual cosa contrasta amb el mal estat de les teulades. | 08193-15 | Al quadrant meridional del municipi, al nord del centre urbà i a tocar del veïnat d'en Soler. | La masia és representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix representada amb el nom de 'Ca l'Aranyó' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Els seus propietaris van ser, juntament amb els de Cal Roig del Castell, els primers a introduir el conreu de la maduixa a Sant Iscle durant la dècada de 1950. | 41.6285000,2.5626400 | 463569 | 4608623 | 1601 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia se situa 'Fora vila', al vessant de solell del turó de l'Oller, entre uns camps de conreu i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Tipus de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015 (M-58). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||
| 82071 | Can Palau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-palau-4 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 18-19. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-50, pp. 533-542. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XIV-XX | S'hi han dut a terme diverses reformes al llarg dels segles XVIII, XIX i XX. | Conjunt de construccions tancades per un baluard, el cos principal de les quals està orientat a migdia seguint una línia d'edificació que s'arrenglera amb els portals d'accés al pati situats als extrems est i oest. Els elements més destacats són tres: en primer lloc, una era enrajolada de planta circular, voltada d'un pedrís de les mateixes característiques, situada a ponent, fora del complex. En segon lloc, la murada. El recinte descriu una planta rectangular i té un perímetre aproximat de 115 metres. Està format per un mur de paredat comú que en alguns trams ha estat suplantat per les parets exteriors d'edificis d'habitatge més recents. Pel front meridional descansa sobre una feixa de conreu situada a cota inferior, la qual cosa en magnifica la presència i li atorga funcions de mur de contenció. El pati interior és de terra, amb una plantació lineal de moreres. S'hi accedeix a través del susdits portals de llevant i ponent. A més, n'hi ha un tercer al costat de tramuntana per donar entrada a un seguit de construccions auxiliars, entre les quals hi hauria l'antiga cotxera. Es tracta d'obertures de gran altura per permetre el pas de carruatges, amb brancals i dovelles de pedra en forma d'arc escarser i marquesines de teula a dos aiguavessos amb cabirons de fusta. En una de les arcades hi ha gravada la data de 1909. En tercera instància, cal consignar les restes més antigues de la masia. S'identifiquen com a tals dues construccions. Un primer volum de planta rectangular de 8,5 metres d'amplada per 7 de fondària situat en posició centrada, rere la primera línia d'edificació actual, i un segon cos de planta baixa i pis amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda cap a l'est. La primera edificació era l'habitatge pròpiament dit. Consta de planta baixa, primera i segona amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda posterior. Pel costat sud només hi sobresurt l'última planta, que apareix arrebossada i amb una finestra al mig. La façana nord és feta de paredat comú vist i actua com a tancament exterior del recinte. Està ordenada sobre dos eixos verticals amb dues obertures per planta, entre les quals hi destaca una finestra emmarcada en pedra i tres finestres amb brancals i arc de descàrrega de maó massís. Separat lleugerament de la masia, en direcció oest, hi ha un cobert de fibrociment d'un sol aiguavés, sostingut per pilars de totxana, que serveix de garatge. | 08193-52 | Veïnat de Can Palau, entre els torrents de Can Palau i de Can Banús. | La masia constituïa una de les cases fortes de l'antiga parròquia i terme de Sant Iscle, com ho demostren tant les estratègies matrimonials com el fet que els seus estadants portessin el cognom Josep del Palau des de l'any 1600 al 1800. El 1650, l'hereu Pere Jaume Josep del Palau va esposar Maria Ginebra, i el 1679 la pubilla del mas va entroncar amb els propietaris de Can Vives de la Cortada. A l'entorn de 1760, Antoni Josep del Palau va ser alcalde del municipi. Un segle després, Manuel Vives i Palau va transferir la propietat a la seva neboda, Rosa Cot Vives i Palau, casada amb Jaume Collet, els quals van donar inici a la nissaga actual. La masia és identificada amb el nom de 'Can Palau' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any apareix representada, per bé que sense esmentar-ne el nom, en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6337400,2.5825200 | 465228 | 4609196 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-50. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82050 | Can Ginebre o Ginebra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ginebre-o-ginebra | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7, 14 i 53. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 23, p. 104. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. Fons ANC1-1087-T-2846. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig.antiga: 2098. Redempció de servitud atorgada per Pere Ginebra, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, com a procurador de Francesc de Maçanet, donzell de Castelló d'Empúries, a favor de Miquela, filla de Jaume Juiol, de la mateixa parròquia. Calella, 1416. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. Fons ANC1-172-T-523. Llinatge d'Arquer. Concòrdia signada entre Maties Arquer, ciutadà honrat de Barcelona i Bartolomé Ginebra i Torrent, llaurador de Sant Iscle de Vallalta. Arenys de Mar, 1838. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 4226-I. | XX | Antiga masia reconvertida en torre d'estiueig que dona nom a la urbanització construïda en els terrenys de la finca. De la construcció primigènia no en queda rastre, fruit de les successives remodelacions i ampliacions. Es tracta d'un edifici de planta rectangular de 17 metres de longitud per 10 de fondària amb coberta de teula paral·lela a la façana principal, orientada al sud-est. Té planta baixa i pis. A cada punta hi ha una edificació adossada que funciona com a habitatge independent. La del costat nord-est mesura 9 metres de longitud per 7 de fondària, consta de dues crugies paral·leles i és de la mateixa alçària que el cos central, però té la coberta perpendicular, la qual cosa origina una façana amb frontó triangular per encabir-hi les golfes. L'esquema es repeteix a l'extrem sud-oest. En aquest cas, però, l'edifici fa 9 metres de longitud per 11 de fondària i consta de planta baixa, primer i segon pis. La planta adopta forma d'ela (L), ja que la secció posterior fa una reculada que dona lloc a un garatge i, damunt seu, una terrassa. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. El pla de façana es compon sobre eixos verticals: dos a cadascuna de les edificacions laterals i quatre a la del mig. L'edifici es caracteritza per l'ús de la fusta en els tancaments, les baranes dels balcons i els ampitadors, així com en les llindes de les obertures, reforçades amb tornapuntes. El mateix material es repeteix tant en els cabirons de fusta del voladís perimetral, com en els que sostenen les marquesines de teula i obra que fan de trencaaigües a les finestres, balconades i portals. La pedra i el maó hi tenen un paper secundari, essent presents en alguns brancals, pedrissos i murs de tanca. La línia d'edificacions se situa sobre una plataforma en direcció SO-NE amb un pati arbrat al seu davant i una feixa longitudinal inferior amb hort i piscina. Al sector de tramuntana hi ha un frontó i una pista esportiva, i, a l'altre extrem, un bosc de cedres pins. Una tanca de bardissa clou la finca perimetralment. En el camí d'accés a la urbanització hi ha les restes de l'antic ingrés a la propietat. Si bé la marquesina d'entrada ha estat eliminada per facilitar el pas de vehicles de gàlib elevat, es conserven els pilars de pedra escairada que la sostenien i, al seu costat, el portal adovellat en forma d'arc rodó que feien servir els vianants. | 08193-31 | Veïnat de Can Ginebre, al carrer de Can Ginebre, vora la partió amb Sant Cebrià de Vallalta. | A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserven dos documents referits al llinatge Ginebra. El més antic és un pergamí datat a Calella el 10 de juliol de 1416 en què Pere Ginebra, actuant com a procurador de Francesc de Maçanet, donzell de Castelló d'Empúries, redimeix de servitud Miquela Juiol, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, a canvi del pagament de 55 sous. D'altra banda, el 4 de juny de 1838, Bartolomé Ginebra i Torrent, pagès, i Maties Arquer, ciutadà honrat de Barcelona, van signar davant del notari d'Arenys de Mar la concòrdia que posava fi al plet sostingut entre ambdues parts a raó de la pretensió de la part actora que el possessor del mas Ginebra pagués vint-i-una pensions de cens per la venda a carta de gràcia que féu el vescomte de Cabrera el 1569 a Joan Arquer per 31 lliures. Casa pensió reclamada comprenia una quartera d'ordi, tres octaus i mig de civada, mitja lliura de cera, una gallina i dos ous. Amb aquell acord i a la vista de la documentació aportada per Ginebra, Arquer anul·lava el procediment i dirigia la seva pretensió contra Bartomeu Puigvert i els seus tutors, Jaume Vives de la Cortada i Isidre Torrent, d'una banda, i contra Pere Terradas i Coll, pagès de Sant Cebrià, de l'altra. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Ginebar' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6226000,2.5807800 | 465077 | 4607960 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | S'hi accedeix a través dels vials que condueixen a la urbanització de Can Ginebre a través dels ponts situats en els pk 22.9 i 23.4 de la carretera BV-5128 entre Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82084 | Llegenda de la Barraca dels Matiners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-barraca-dels-matiners | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 26-27. VERDURA, Matilde; FIDEL, Cristina, i ESPERALBA, Jordi (2010). La cova màgica del sot de Bisarós. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 5. | Es tracta de l'adaptació d'una llegenda popular que l'estudiosa local Matilde Verdura havia sentit explicar als seus pares i que ella mateixa s'ha encarregat de fixar en una versió per a adults i en una altra per a infants. Diu que les aigües descendents del coll de Basses es precipiten al sot de Bisarós. En aquest indret hi havia una cova natural habitada per sàtirs i faunes, que per les nits sortien del cau a empaitar les nimfes del bosc. En certa ocasió, aquella fressa joliua va atraure l'atenció de tres germanes fadrines, que van ser descobertes i portades a la gruta, d'on mai més no en van eixir. Malgrat que els seus crits i gemecs se sentien per aquella raconada, ningú no va trobar-les. I passat el temps, hi van néixer tres pollancres per recordar-les i fer memòria de la seva imprudència. Temps a venir, la cova del sot de Bisarós va mudar el nom pel de la Barraca dels Matiners per l'amagatall que oferia als bandolers, tot i que també va aixoplugar-hi carboners, caçadors i boscaters en general. | 08193-65 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Recollida per Matilde Verdura | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||||||||
| 82036 | Antiga Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-rectoria-2 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, p. 20. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 7, p. 104. AMAT I TEIXIDÓ, Jordi (2013). 'La pèrdua del patrimoni artístic a la comarca del Maresme vist per la presidència de l'Audiència Territorial de Barcelona, l'any 1937', a El Maresme i la conflictivitat bèl·lica, V Trobada d'entitats de recerca local i comarcal del Maresme, pp.115-130. ARXIU HISTÒRIC NACIONAL. Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta, 1939-1944. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8966. | XVI-XVIII | Parcialment arruïnat | Complex format per un seguit de construccions propietat del Bisbat de Girona corresponents a l'antiga rectoria de l'església parroquial de Sant Iscle implantades sobre un terreny de 700 metres quadrats de superfície, aproximadament. L'edifici principal descriu una planta rectangular de 20 metres de longitud i una fondària que oscil·la d'11 a 9 metres en els seus extrems. Té la façana principal orientada a ponent, alineada en direcció N-S amb el carrer de l'Església. Consta de planta baixa i un pis amb coberta de teula a dues aigües amb el carener paral·lel a façana. Els paraments són de paredat arrebossat i pintat de color blanc, molt malmesos. Totes les obertures tenen llinda plana i algunes estan emmarcades en pedra. La façana apareix sense compondre, però suggereix igualment l'existència de tres crugies. El portal se situa al centre, amb brancals de pedra, llinda de fusta i porta de dues fulles de posts. Als laterals hi ha sengles finestres amb ampit d'obra, cortina enrotllable i reixa de ferro forjat bombada amb el tram inferior decorat amb filigrana de reganyols i punxes als barrots transversals. Al primer pis hi ha tres finestres amb brancals i ampits de pedra, dos dels quals esculpits, i llindes de fusta. Als extrems hi ha dues finestres més menudes, una d'arc rodó i l'altra plana, i, immediatament a sobre, el coronament de la façana mitjançant un ràfec amb una imbricació de caps de teula. La façana nord té un portal d'obra i un ventalló a peu pla i dues finestres protegides amb reixes de forja al pis de dalt. El costat sud té una obertura tapiada a la secció davantera de la primera planta. A continuació i lleugerament reculat, hi té adossat un cos de planta quadrangular de 5 metres de costat i dos nivells de circulació. La coberta, ara esfondrada, tenia dues vessants amb teula a salt de garsa sobre llates de fusta. Des de l'exterior, l'accés es produïa pel costat de migdia a través d'una porta, avui arruïnada, amb brancals de maó massís i ventalla superior protegida amb llangardaixos. Al primer pis hi ha dues arcades pariones amb ampit corregut de maó pla, que en serien tres si comptem la que ha estat paredada al costat de ponent. Aquesta construcció auxiliar es troba perfectament alineada amb la façana est de la rectoria i arranada al mateix nivell. En el punt d'entrega dels dos edificis hi ha una un contrafort de davalla de la teulada i un arc cegat fet amb maó de cantell que s'hi recolza a l'altura del primer forjat. Sobre els dos elements hi descansava, antigament, una biga raconera que sostenia la comuna. La façana de llevant conserva dues finestres emmarcades en pedra i ampits esculpits a la primera planta de la segona i tercera crugia, i una altra a la planta baixa d'aquesta darrera secció. Per aquesta banda, l'edifici descansa sobre un terreny destinat a horta i presenta diversos cossos afegits amb cobertes d'un sol aiguavés. N'hi ha dos de planta baixa -un, davant del susdit arc cegat, i l'altre, entre la primera i segona crugia- i encara un tercer de dues plantes situat a l'angle nord-est que eixampla el pla de façana pel costat de tramuntana i depassa l'altura de la rectoria en el punt d'arrencada. | 08193-17 | Carrer de l'Església, núm. 29. Al centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | La documentació que integra la Causa General contra la revolució marxista a Sant Iscle detalla que el 24 de juliol de 1937 es va produir el 'saqueo de la Iglesia Parroquial, Casa Rectoral, objetos de culto y archivo parroquial'. Segons l'informe de l'Audiència Territorial de Barcelona, el juliol de 1936 la rectoria va ser malmesa pels revolucionaris i s'hi van instal·lar les seus locals dels sindicats CNT, d'orientació anarquista, i UGT, de tendència socialista. També els horts de la rectoria i de l'església, que havien estat incorporats al patrimoni municipal, eren conreats sota la supervisió de la CNT. El juny de 1942, el rector Vicens Clopés declarava que 'en la Casa Rectoral se produjeron los siguientes daños: Saqueo del mobiliario particular perteneciente al entonces cura párroco Rdo. Modesto Maspoch, valorado aproximadament en unes diez mil pesetas. Y desperfectos ocasionados en el edificio de un valor de cinco mil pesetas'. | 41.6231200,2.5693800 | 464127 | 4608023 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82036-foto-08193-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82036-foto-08193-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82036-foto-08193-17-3.jpg | Legal | Barroc|Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 96|98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82024 | Cal Paraire | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-paraire-4 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Edicions Els 2 Pins, p. 23. Canet de Mar. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-3, pp. 95-104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 6, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 28. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals, 1989. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8951. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta.. | XVIII-XXI | Reformat al segle XXI. | Conjunt d'edificacions que en el passat havien correspost a tres habitatges rurals: Cal Paraire, que dóna nom al veïnat, Cal Sila i Can Farriol. En l'actualitat, les tres unitats han estat restaurades i formen una sola propietat. El complex se situa al peu del camí a coll Senís, que termeneja amb Sant Celoni. Al marge esquerre i dins del municipi veí hi ha un antic paller de planta triangular amb parets de maçoneria i coberta de teula àrab amb caiguda al nord. La façana sud adopta forma semiel·líptica i té dues obertures, una sobre l'altra, corresponent als dos estatges. Al costat dret del camí hi trobem, sobre el mateix pla de façana, el tester de Cal Paraire i la paret exterior d'un cos annex de planta irregular de grans dimensions amb carener en direcció N-S i dos aiguavessants. Actualment adequat per a ús residencial, aquest volum presentava dos nivells de circulació interna: un de lleugerament sobrealçat respecte del nivell d'accés i un altre de semisoterrat, tal com indiquen les corresponents finestres. S'hi pot accedir des de l'exterior a través d'un porta amb brancals de pedra i llinda de roure. Al seu costat hi apareix adossat un absis de paredat irregular i secció troncocònica de 2 metres d'altura rematada amb lloses de pedra. Es tracta, probablement, d'un antic forn associat a la xemeneia d'obra que hi ha al quadrant N-O de la teulada. L'edifici més destacat se situa al sud del complex. Es tracta d'una construcció rectangular de planta baixa i pis amb la façana principal orientada a migdia, igual que la coberta. En el passat disposava d'una sola xemeneia i cada crugia constava d'una porta i una finestra. La reforma efectuada a principis del segle XXI va alçar el punt d'arrencada de les finestres del pis superior, així com la teulada mitjançant la formació d'un ràfec amb dues filades de maons i una de teules al mig. També s'hi van construir dos fumerals, un a cada extrem, del mateix material. A més, es van netejar els brancals i llindes, mentre que els paraments van ser arrebossats amb morter, sense pintar. A la planta baixa s'ha adoptat l'arc rebaixat de maons per a totes les obertures. D'aquesta manera, s'ha conservat la fesomia de la porta del sector oriental, la del centre ha vist substituïda l'antiga llinda de fusta i la de l'esquerra ha estat transformada en finestra. Al primer pis, les finestres llueixen llindes planes de granit d'una sola peça i ampits de maó. Pel que fa als brancals, n'hi ha de pedra, de maó i mixtos. Els tancaments són de fusta amb ventalles de tres vidres a cada fulla. Al davant de la casa hi ha una pèrgola metàl·lica i una piscina amb aparença de bassa, així com un pou de brocal esfèric a la feixa inferior. | 08193-5 | Veïnat de Cal Paraire, al vessant de migdia del turó de Can Camps, a lextrem nord-est del municipi | La masia apareix grafiada amb el nom de 'Mas Peraire' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'Can Peraire' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6529200,2.5445200 | 462074 | 4611342 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La propietat es troba en un entorn poblat de boscos de pins i alzines dins l'Espai d'Interès Natural del Parc del Montnegre i el Corredor.Protecció:Pla General d'Ordenació Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-3. | 119|98 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82040 | Can Pona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pona | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 17 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 24. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-20, pp. 253-261. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 3, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34342. PINEDA, Ll. i TIÓ, P. (1979). Masies del Maresme. Can Pona. Cingles, núm. 41. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVII-XX | Edifici reformat a mitjans de segle XX. | Masia de grans dimensions transformada en una casa de camp amb aires d'estiueig, incloent-hi masoveria. La casa i l'antropònim donen nom a un torrent (de Can Pona) i un turó (d'en Pona). El conjunt es compon de dos cossos juxtaposats que descriuen una sola planta en forma d'ela (L). El braç llarg és format per l'edifici primigeni. Es tracta d'una construcció rectangular alineada en sentit E-O amb planta baixa i pis, i coberta de dos tremujals amb el carener paral·lel a les façanes de migdia i tramuntana. El tester de llevant presenta dues finestres d'obra per planta i sengles agrupacions de tres orificis circulars cadascuna a cada costat del frontó, a mode de respiralls. La part davantera apunta l'existència de tres crugies transversals, que funcionen com a habitatges independents. La més oriental consta de porta i finestra de dues fulles amb reixa bombada a peu pla, així com de tres finestres a la primera planta i un respirall rectangular sota de la coberta. La secció central repeteix el patró amb distinta cadència, si bé únicament disposa de dues finestres al pis de dalt. Tots els tancaments són de fusta i les obertures són fetes amb brancals i llindes planes de pedra granítica ben escairada. Per la part posterior, ambdues seccions reprodueixen un mateix esquema d'obertures format per un respirall, una finestra d'obra i una porta que dona accés des de la planta superior a una terrassa comuna. Es tracta d'una plataforma de reblert sustentada per un mur perimetral de menudall rematat per una barana feta amb gelosia de maons. Aquest espai està degudament enrajolat amb peces ceràmiques i es troba equipat amb porxada i barbacoa d'obra. En origen, l'accés principal a la masia es produïa a través d'un portal amb brancals i onze dovelles de granit. Hi destaca la ventalla de dues fulles per la composició de plafons i remitjos. L'ingrés es troba a l'extrem occidental del pla de façana, que actualment s'encasta dins el tester de l'altre edifici. Damunt la porta hi ha una única finestra emmarcada amb pedra, amb l'ampit profusament esculpit i una incisió d'arc en cortina a la llinda. Aquesta crugia va ser sobrealçada amb un pis més, que és il·luminat a través de dos arcs de mig punt agrupats. Sobre el parament que queda lliure al costat de la cantonada hi ha pintat un rellotge de sol, emmarcat dins d'un hexàgon. Es tracta d'una reproducció molt recent, i no gaire fidel, d'un esgrafiat anterior. El braç curt del complex se situa en direcció N-S i està format per planta baixa i dos pisos amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana de ponent. Per aquesta banda, l'edificació presenta diverses obertures d'obra, sense compondre: en planta baixa, una porta de servei i una finestra reixada; al primer pis, dues finestres rectangulars, una de quadrada i una amb arc rebaixat, i, al segon pis, tres arcades amb ampits de gelosia ceràmica a la secció nord i tres finestres rectangulars a la secció meridional, a més de dos respiralls sota la coberta. Aquesta ala és coronada per una torratxa de planta circular formada per dos cilindres concèntrics units per una teulada intermèdia troncocònica i rematats per tres graons de teules. El tram superior fa les funcions de mirador, amb una galeria de cinc finestres de punt rodó. La seqüència és veu interrompuda per la part de llevant, que és aprofitada per amagar el pas d'una xemeneia. El tester septentrional és completament cec i la façana est solament té finestrons i una porta a l'altura de la primera planta per accedir a la susdita terrassa interior. Entre els elements de continuïtat hi destaquen els contraforts de maó situats en tres de les cantonades del conjunt (S-E, S-O i N-O), les tres filades d'imbricacions ceràmiques del ràfec, així com el tractament uniforme de la majoria de paraments, arrebossats i pintats de color cru. | 08193-21 | Al nord del terme municipal, entre els rials de Can Jaumet dels Crestats i de Can Pona. | Històricament, Can Pona ha estat una de les cases fortes de la població, gràcies tant a la quantitat de terres que aglutinava com a la participació dels seus caps de família en la vida social i política del municipi. El 1857, el seu propietari, Josep Pera Muntalt, era un dels principals contribuents de la població. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Pona' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any figura també identificada de la mateixa manera en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6444500,2.5693200 | 464134 | 4610391 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'edifici es troba a la vessant de solell d'un repeu del turó del Montnegre, en una clariana amb algunes feixes i hivernacles dedicats al conreu de la flor i planta ornamental.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-20. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82023 | Can Vadó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vado | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, p. 23. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-1, pp. 75-83. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 10, p. 104. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8953/4213-I. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVIII-XXI | Masia molt modesta de planta poligonal formada per la juxtaposició de tres cossos rectangulars amb entrades independents des de l'exterior. El conjunt és abraçat en el seu flanc meridional per les construccions, annexes, de Can Minguet i Can Mateu. Tot el volum consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i tortugada ceràmica a les façanes anterior i posterior. La façana principal està orientada a ponent i es troba precedida d'una gran era enrajolada amb peces de fang quadrangulars i delimitada per un muret perimetral de maçoneria, la qual cosa li confereix un aire especial. El frontis de la masia és tot arrebossat i pintat de color blanc, i tota la fusteria exterior està protegida amb tampes o porticons de color granat. Originalment, l'edificació primigènia es componia de tres crugies, la més septentrional de les quals va ser substituïda per una remunta que n'ha alterat l'altura i la direcció de la teulada, que desaigua a la cara nord. Aquest cos es presenta lleugerament avançat respecte del pla de façana i consta d'una porta a peu pla i d'una finestra a la planta superior. A la planta baixa s'obre, en posició centrada, l'accés principal. Es tracta d'una porta adovellada amb arc rebaixat de pedra granítica i llinda de tres peces. La clau del portal té gravat un signe cruciforme molt rudimentari que la tradició oral identifica amb la creu de Canet per la semblança entre la base triangular de la incisió i la peanya d'aquell calvari. Al costat dret de l'entrada hi ha una rajola ceràmica amb el número 52, seguida d'una finestra reixada i, a continuació, una absidiola rectangular corresponent al forn de pa. Sobre la seva projecció vertical, a l'angle anterior de la coberta, hi sobresurt una xemeneia de maó amb barret d'obra, totalment refeta. Al pis de dalt hi ha dues finestres, una amb ampit d'obra i l'altre de pedra llaurada. La carener és paral·lel a la façana, amb un sol aiguavessant. Al costat esquerre hi trobem l'esmentada remunta, que dóna la volta a la casa per deixar pas un tercer volum amb coberta perpendicular a dues vessants. La paret septentrional presenta dues finestres reixades i una obertura menor a la planta baixa, així com una finestra apaïsada al pis de dalt. Aquesta paret es troba parcialment encastada dins la muntanya, on s'ha construït una piscina de factura moderna en forma d'ela (L) i s'ha habilitat una zona de lleure sota l'ombra d'un plataner i d'un grup de lledoners. A prop seu hi ha una pila de granit sencera, fora del seu context original, amb finalitat ornamental. La façana de llevant de la masia es veu constreta per l'edificació de Can Mateu, deixant-ne l'espai just per encabir una finestra apaïsada al primer pis i una porta, a la planta baixa, amb ventalla i brancals de pedra rematats per una llinda de dues peces bisellades que dona sortida a una eixida interior amb un emmacat de pedruscall. Al pati hi ha una antiga premsa de vi portàtil, en molt mal estat, i una barbacoa moderna d'obra. En conjunt es completa, al costat nord, amb una pallissa de dos cossos recolzada sobre la muntanya. Es tracta d'una construcció de paredat comú amb bigam de fusta, maó pla i teula a un sol vessant. El volum de la dreta, més alt, conserva l'obertura de l'estatge superior, mentre que el del cos de l'esquerra, més baix, ha estat paredat. | 08193-4 | Veïnat de Cal Paraire, a l'extrem nord-est del municipi, dins el Parc del Montnegre i el Corredor. | 41.6532100,2.5445700 | 462078 | 4611374 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | També coneguda com a Can Vador.La masia es troba situada a la vessant de migdia del turó de Can Camps, en un entorn poblat de boscos de pins i alzines. Forma part del conjunt de cases del Barri de Cal Paraire.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-1.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annexos 2 i 3. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||||
| 82027 | Can Pera o Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pera-o-pere | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 54 i contraportada s/n. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8 i 21-22. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-15, pp. 191-199. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 8 i 16. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. BONET I GARÍ, LLUÍS. Les masies del Maresme: estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Editorial Montblanc-Martín, C.E.C, 1983. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8956. VERDURA PERA, Jaume. Can Palau. Programa de Festa Major. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, 1967. | XVI-XX | Masia senyorívola de planta lleugerament rectangular de 14 metres d'amplada per 16,6 de fondària, amb una ala lateral a la secció nord que li confereix una fesomia en forma d'ela (L). La casa es compon de planta baixa i pis. Presenta tres crugies perpendiculars a la façana principal, orientada a llevant. Té coberta amb dos aiguavessos amb el carener també perpendicular. Els paraments són de paredat comú vist lligat amb morter. Les cantoneres són totes de pedra ben escairada, formant un encadenat. La façana presenta una composició simètrica sobre tres eixos verticals, amb un portal central d'arc de mig punt de brancals i onze dovelles de pedra granítica, flanquejat per dos pedrissos i dues finestres amb brancals i llinda d'una sola peça, i ampit de pedra esculpida amb espitllera a la part inferior. Davant seu hi ha l'antiga era pavimentada amb toves ceràmiques. La porta té ventalla de vidre i tots els tancaments són de fusta. A la planta primera hi ha tres finestres com les de la planta baixa, essent la central de major ordre. A la façana de migdia apareix, lleugerament reculat respecte del pla de façana, un cos porticat de planta baixa i pis de 6 metres d'amplada per 10,5 de llargària. Presenta accés a peu pla des d'una plataforma inferior a través d'un arc de mig punt de maçoneria, així com una finestra a l'estatge superior amb brancals i sis dovelles de granit. Aquest volum acull una galeria amb quatre balconeres d'arc rodó amb tancament de vidre i baranes de ferro. La resta de façanes estan arrebossades i pintades de color argilós. Els paraments del volum original presenten totes les obertures emmarcades en pedra, idèntiques a les de la façana principal, algunes totalment o parcialment paredades. En canvi, les del cos afegit a l'angle nord-oriental són d'obra, reixades en planta baixa i apaïsades i amb tancaments de quatre fulles sota teulada. Al voltant de la casa han proliferat les construccions auxiliars d'una sola planta i coberta d'un sol tremujal. Inicialment vinculades als usos agrícoles, actualment ho estan al lleure i la conservació dels jardins. L'accés a la propietat es produeix a través d'un passeig arbrat que circumda un jardí amb una bassa amb nenúfars. Al sector al nord-est del recinte hi ha una col·lecció d'escultures modernes i una piscina amb una porxada lateral amb coberta a dos vessants de 21 metres de longitud per 5 d'amplada, a mode d'umbracle. | 08193-8 | Al sector nord del terme municipal, entre el torrent de Can Palau i el fondo de Can Pera. | Hi ha la creença, no acreditada documentalment, que la masia va ser un antic convent i la seu del tribunal de la Inquisició. La seva construcció es remunta al segle XVII. Al davant de la masia es conserva un trull d'oli amb la data de 1636 gravada sobre la pedra. En una dovella interior, hi ha incisa una creu i la inscripció llatina 'Genis Pera me fecit als + 7bre: 1761'. En una rajola entre llates de l'embigat, hi ha pintada la data de 1885. Durant la Guerra Civil, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme va requisar la finca en absència del seu propietari, Narcís Puig Valls, que era considerat afecte al bàndol nacional. La masia apareix representada, per bé que sense especificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. D'altra banda, figura com a 'San Pera' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera del mateix any. | 41.6465100,2.5773400 | 464803 | 4610616 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82027-foto-08193-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82027-foto-08193-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82027-foto-08193-8-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-15. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82031 | Can Casa, Can Cases o Can Manolo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-casa-can-cases-o-can-manolo | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-54, pp. 575-583. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA(2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 2, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8960. | XVII-XX | Reformes ss. XIX-XX. | Masia de planta quadrangular de 12 metres d'amplada per 11 de fondària de dues crugies paral·leles a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a migdia amb composició simètrica sobre tres eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa hi ha un portal d'arc de mig punt amb llindar, brancals i tretze dovelles de pedra granítica, flanquejat per sengles finestres apaïsades emmarcades en pedra i ampits esculpits. La porta consta de dues fulles vidriades i tarja de ventall. A la planta primera hi ha tres finestres de pedra amb ampits esculpits. En la documentació gràfica de 1985 s'observa l'existència en el capcer d'un rellotge de sol actualment desaparegut, tot i que resten indicis del perímetre de la seva circumferència. El cos principal és doblat pel costat nord amb una ampliació de l'habitatge de les mateixes característiques volumètriques. La façana posterior apareix sense compondre. En planta baixa presenta una porta en l'angle N-O, seguida d'un finestró i dues finestres apaïsades d'obra a l'altre costat. Al primer pis hi ha quatre finestres allindades, sense observar una cadència precisa. Els paraments laterals de la masia han estat engolits per construccions més recents d'una sola crugia perpendicular en sentit N-S que eixamplen el pla de façana. El cos adossat a llevant té una sola planta amb coberta d'un aiguavés cap a l'exterior i presenta una finestra apaïsada a la façana sud. Al seu torn, el volum de ponent té de dues plantes i presenta coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana oest. Aquesta es compon sobre dos eixos verticals amb portal d'arc rebaixat de dues fulles de posts amb tatxes i una finestra a peu pla, i dos balcons amb brèndoles de ferro forjat a la planta superior, tot emmarcat en pedra. Entre les dues balconades hi ha un rellotge de sol tapat per l'heura. La façana sud presenta una finestra emplomada a la planta baixa amb ampit a sardinell i balcó volat al primer pis, tot amb brancals i llindes de pedra. La façana nord té un portal d'arc rebaixat de dues fulles de posts de fusta per al pas de carruatges i, a la primera planta, una finestra i un finestró d'obra. El volum té les cantoneres de pedra ben escairada i és coronat per un voladís amb cabirons d'obra pintats de color marró. Al davant de la masia hi ha una era enrajolada amb cairons de tres ditades, delimitada per un pedrís o banc corregut en forma de mitja lluna. A l'altre costat hi ha una piscina i un jardí amb diverses edificacions complementàries adaptades al desnivell del terreny. | 08193-12 | Al sud-est del terme municipal, a mig camí entre el nucli urbà i Can Ginebre. | La masia apareix representada amb el nom de ‘Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també identificada en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. En aquesta casa hi nasqué Jaume Verdura Pera, estudiós local fill dels masovers de la finca. | 41.6234400,2.5758700 | 464668 | 4608055 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-54. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82055 | Can Verdura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-verdura | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8 i 25. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-55, pp. 585-592. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 26, p. 105. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. | XVIII-XX | Reformes dutes a terme durant els segles XIX i XX. | Masia de planta en forma d'ela (L) invertida de tres crugies perpendiculars que donen lloc a una composició de la façana sobre tres eixos verticals. La crugia de ponent és 4 metres més curta que les dues primeres i dona origen a una reculada amb diverses obertures en les dues façanes de l'angle resultant: un portal allindat de grans dimensions a la façana posterior de la primer crugia, i una porta alçada, precedida de 5 graons, a la planta baixa i un balcó amb brèndoles de ferro a la primera planta de la façana lateral del cos principal. La masia consta de planta baixa i pis, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular, xemeneies d'obra als dos tremujals i tortugades frontal i posterior per a la recollida d'aigües pluvials, amb baixants de gerrer. Els paraments són arrebossats i pintats de color ocre. La façana principal mira cap al migdia. A la planta baixa hi ha un portal central amb brancals i llinda de pedra, flanquejat per un altre portal d'arc rebaixat a la secció de llevant i per una finestra amb reixa a la secció de ponent. Entremig hi ha una caseta per al gos, feta d'obra. Les portes consten de dues fulles de posts de fusta. Al primer pis hi ha un balcó al centre, una finestra amb llinda de pedra a la dreta i una altra amb ampit de rajola ceràmica a l'esquerra. Els tancaments són de fusta, protegits amb persianes de cordill de color verd. La façana oest apareix sense compondre. Té una finestra allindada a la planta baixa, tancada amb reixa, i tres d'arc de mig punt a la planta primera. La masia s'ha anat ampliant amb l'addició de diverses construccions auxiliars. La crugia central de la façana posterior té adossat un cos rectangular de 5,5 per 12 metres en direcció nord i una sola planta amb coberta d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. Per la seva part, la secció davantera de la masia té adossat, pel costat de llevant, un edifici de planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 20 de longitud disposat en direcció N-S. Aquest brancal genera una ala lateral que es projecta cap endavant i delimita l'era de la masia per orient. El volum es compon de dues plantes amb coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, encarada a ponent. Com a edifici auxiliar, presenta múltiples obertures: sis portes a la planta baixa, la qual cosa dona idea de la seva distribució interior, i una porta al pis superior per a facilitar l'emmagatzematge de productes agrícoles. Al davant de la casa hi ha una gran era enrajolada i un parell de moreres. A un nivell inferior, sobre una antiga feixa de conreu, es conserven un trull de pedra per moldre olives i un pou circular fet de paredat comú amb dues piques: una a l'altura del brocal i una altra a peu pla. | 08193-36 | Camí particular paral·lel al carrer de Francesc Macià, a llevant del nucli urbà. | A mitjan segle XIX, els propietaris de Can Verdura figuraven entre els principals contribuents del municipi. Tot i la proximitat al nucli, la família va obrir casa al centre de la població per a major comoditat i per significar la seva ascendència sobre la vida social. De fet, l'antropònim dona nom també a un pujol proper -el turó d'en Verdura-, situat al nord. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6242900,2.5722100 | 464364 | 4608151 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia es troba al vessant de solell d'un turó parcialment urbanitzat, entre una clariana i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015. M-55. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82028 | Ca l'Oller o Can Fradera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loller-o-can-fradera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 9-11. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-28, pp. 325-335. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 12, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Sangha Activa s'instal·la a Ca l'Oller. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 16 i 28. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-115. Llinatge Arquer. Confessió i reconeixença atorgada per Joan de Catà, agricultor i propietari del mas Catà, de la parròquia de Sant Martí d'Arenys, a favor d'Antoni Joan Oller, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta. Sant Martí d'Arenys, 1522. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-133. Llinatge Arquer. Confessió i reconeixença atorgada per Antoni Joan Oller, agricultor i veí de Sant Iscle de Vallalta, a favor de Guillem Arquer de Goscons, agricultor i possessor del mas Catà de Goscons, parròquia de Sant Martí d'Arenys. Pineda, 1534. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-181. Llinatge Arquer. Definició atorgada per Margarida, filla de Joan Arquer, agricultor veí de Goscons, parròquia de Sant Martí d'Arenys, esposa de Segimon Oller, agricultor de La Cortada, Sant Iscle de Vallalta, a favor del seu pare. Sant Iscle de Vallalta, 1589. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 30. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8957. PUIGHERMANAL, Josep (2001). Retrobant Dones d'Aigua. Entrevista a Jaume Fuster. Santiscle, revista d'informació local, núm. 3, pp. 13-15. SALICRÚ I PLANS, Joan (1992). L'avi Joan. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina. | XX | Construcció del segle XX sobre un masia anterior. | Torre d'estiueig de planta rectangular de 15 metres d'amplada per 12 de fondària construïda sobre una masia d'època anterior. L'edifici es compon de planta baixa, primera i segona, amb coberta a quatre vessants i torratxa central de planta quadrangular amb els vèrtexs aixamfranats. En relació a la masia, la façana principal s'ha desplaçat a llevant i es troba precedida per una escalinata amb balustres de filigrana i flanquejada per dues palmeres. Presenta composició simètrica sobre tres eixos verticals. El parament reprodueix de dalt a baix un encoixinat de diverses proporcions, recreant un palau medieval. Al centre hi ha el portal d'accés, amb els brancals decorats en forma de pilastres jòniques amb el fust estriat, i les inicials 'JF' esculpides a la falsa clau de la llinda. La porta és de fusta i consta de dues fulles. Sobre seu hi ha un balcó corregut sostingut amb mènsules acabades en voluta i barana de balustres amb filigrana a mode de claustra o traceria. Al centre de la primera planta s'obre una balconera emmarcada amb motllures i protegida per una persiana de llibret de dues fulles. Als dos extrems apareixen sengles tribunes semi octogonals coronades que davallen fins al terra. Aquests cossos sortints consten de tres finestres per planta -una frontal i dues laterals- i estan profusament decorats amb dues línies de frisos rematats amb cresteria. Entre la primera i la segona planta hi ha dues motllures corregudes: una a l'altura del pis, i una altra a l'arrencada de les finestres. Es tracta de nou obertures de mig punt agrupades de tres en tres, disposades simètricament i amb mainells divisoris formats per dues columnes. La façana és rematada per un voladís amb cabirons de fusta, i emmarcada per sengles cadenes cantoneres. La torratxa central presenta finestres geminades de mig punt a cadascun dels costats i és coronada per una coberta de teules vidriades. El costat de migdia correspon a la façana principal de la masia, novament composta sobre tres eixos verticals. A l'extrem S-O s'hi conserva el portal d'arc de mig punt original, amb brancals i onze dovelles de granit. La porta és de fusta i consta de dues fulles envidrades, amb tarja de ventall. A l'altre costat hi ha una finestra allindada. Al primer pis apareixen tres finestrals -els laterals amb ampits de balustres- i cinc finestres d'arc rodó a la segona planta, tres de les quals agrupades al centre. El parament és arrebossat i pintat de color cru. La façana oest té un edifici adossat sense interès arquitectònic més enllà de la pervivència, en planta baixa, d'una porta amb brancals i llinda de pedra, precedida de quadre graons. Per la seva part, la façana nord està unida a un cos de planta rectangular de 21 x 6 metres en direcció NO-SE. La planta baixa d'aquest edifici presenta un finestral amb gelosia, una porta de garatge amb arc carpanell i tres finestres emmarcades amb maó. El mur exterior de la primera secció està decorat amb trencadís ceràmic i la llegenda 'DONES D'AIGUA', mentre que el parament de la segona està arrebossat. El primer tram correspon a l'antiga cotxera de la casa i consta únicament de planta baixa. La coberta és plana, feta de rajola, i serveix de terrassa i com a pas per accedir des del primer pis de la torre a l'altre extrem de l'ala, on hi ha un saló diàfan il·luminat a través de dues galeries laterals de 8 arcs de mig punt cadascuna. La coberta és de teula a quatre vessants, amb ràfec de cabirons. A l'entorn de la torre hi ha altres exemples de l'ús del trencadís, com ara algunes jardineres, un banc corregut i un pou amb un plafó ceràmic del Sagrat Cor, protegit amb una reixa i rematat amb una cúpula semiesfèrica. | 08193-9 | Al nord dels turons de l'Oller i la Cogulera, Dins el Parc del Montnegre i el Corredor. | La casa dona nom a un torrent i a un forn de rajoleria alhora -la canal del Forn de Ca l'Oller-, a un pujol -el turó de l'Oller- i a un vessant montuós: el banc de l'Oller. En origen, els Oller eren pagesos de remença vinculats a Can Vives de la Cortada i tenien com a senyors intermedis els Arquer, del mas Catà de Goscons de Sant Martí d'Arenys, per als quals el 1644 encara havien de fer tasca i braçatge. Eren, però, pagesos grassos, ja que el 1522 Antoni Joan Oller va adquirir una peça de terra a la parròquia veïna de 15 jornals de treball, que el mateix Oller tornarà a vendre per un preu més alt 20 anys després. De fet, les dues nissagues arriben fins i tot a entroncar: el 1589, Margarida Arquer va esposar Segimon Oller i va aportar 300 lliures en dot. La masia fou adquirida i reedificada com a palauet seguint paràmetres eclèctics a principis del segle XX per Joaquim Fradera, negociant de Barcelona, com a regal a la seva estimada. Tant la mansió com el llac i el jardí romàntic s'inscriuen en un període de prosperitat econòmica en què sovintejaven les festes i reunions socials. Després d'un desencís amorós, el matrimoni es va trencar i la propietat es va transferir a Llorenç Soler Fradera. Amb l'esclat de la Guerra Civil, la finca va ser abandonada i requisada pel Comitè de Milícies local, que en va malmetre la capella. Un cop finalitzat el conflicte, els amos hi van tornar i van costejar la reconstrucció dels altars de Sant Llorenç i Sant Josep de l'església parroquial. Posteriorment, va heretar la finca Ricard Fradera, i, encara més endavant, el qui fóra president del Futbol Club Barcelona, Agustí Montal. Després d'anys de degradació, l'abril de 2017 s'hi va instal·lar una comunitat budista que ha arranjat la finca i hi imparteix cursos i seminaris de meditació, filosofia i creixement personal, a més d'obrir els jardins regularment al públic. La casa apareix representada amb el nom de 'Can Oller' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també recollida amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6390100,2.5514600 | 462644 | 4609794 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-3.jpg | Legal | Modernisme|Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: El complex residencial s'inscriu en una finca de gran extensió que inclou diverses construccions auxiliars, un llac romàntic que és creuat per un pont revestit amb trencadís, una zona de pícnic i el parc de les Dones d'Aigua. En aquest darrer espai, situat en una plataforma inferior voltada de vegetació frondosa, hi ha un segon llac artificial -l'anomenat 'estany de les oques'- de forma allargassada i perímetre ondulat d'uns 50 metres de llargada.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-28. | 105|116|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | |||||||
| 82022 | Can Castellar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-castellar-1 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 14. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-14, pp. 191-199. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 8 i 16. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8950. | XVI-XX | Masia de planta quadrangular quasi perfecta de 10,5 metres d'amplada per 9 de fondària formada per dues crugies paral·leles a la façana principal, de carener perpendicular i coberta de teula àrab amb dos aiguavessos. La façana principal, orientada a migdia, presenta dos accessos a diferent nivell: a peu pla, una porta de dues fulles amb arc rebaixat de maons i, a la seva dreta, una porta rectangular sobre la roca mare, que serveix de fonament a l'edificació. El conjunt es completa amb la juxtaposició de tres cossos més: una antiga torre a ponent i dues ampliacions successives de l'habitatge a la part posterior. La masia se situa sobre un podi, actualment sostingut per una paret de blocs prefabricats de formigó arrebossats amb morter. Consta de planta baixa i pis, amb totes les façanes arrebossades i pintades de color terrós. L'entrada se situa lleugerament desplaçada respecte de l'eix de simetria. Té llindar d'un sol graó, brancals de pedra i arc carpanell de tres dovelles irregulars amb incisió d'arc en cortina a la clau. La porta té dues fulles de posts subjectats per cinc línies de tatxes. Al costat dret hi ha una finestra d'obra d'arc rebaixat i ampit de maons plans, protegida amb reixa. Damunt d'aquestes obertures s'alineen dues finestres gòtiques. La del centre té esculpides dues motllures de mig bossell a l'ampit, mentre que l'altra és feta amb maons plans. Els brancals són tots de pedra bisellada, igual que les llindes: planes i guarnides amb arcs de cortina. Entre les dues finestres hi ha esgrafiat un rellotge de sol quadrangular, sensiblement escrostonat a la part superior. Hi té representada un estel de vuit puntes i, damunt seu, una esfera solar els rajos de la qual assenyalen les hores en punt, escrites amb numeració aràbiga. La coberta està rematada amb una filera de maons plans amb una imbricació en forma d'escata. A la façana de ponent hi ha dues finestres verticals a planta baixa i dues d'apaïsades al primer pis, totes noves. Els brancals són de pedra, les llindes de fusta i els ampits de maó pla fet a mà. Adossat a ponent hi ha un volum que recorda una torre, falcat per dos contraforts d'aparell divers. La planta té forma de prisma de 3,6 per 5 metres. Aquest cos dona continuïtat al pla de façana, però supera lleugerament la masia en altura, la qual cosa obliga a desaiguar una porció de la teulada per la part anterior mitjançant un canaló vertical que emboca en un dipòsit. Tot el cos s'assenta sobre una terrassa inferior i consta de planta baixa i dos pisos amb coberta de teula amb caiguda cap a l'oest. Al costat sud té una porta a peu pla i una finestra per cada nivell i al costat oest hi ha una obertura a la primera planta. La part posterior és totalment opaca. L'accés des de l'exterior als cossos posteriors es produeix a través d'una porta amb llinda de fusta i brancals de pedra situada a la façana de llevant. Damunt seu hi ha una finestra de les mateixes característiques, amb ampit de maó pla. A nivell compositiu, la façana oest es completa amb tres finestres d'obra, una a la planta baixa i dues al pis de sobre. La façana nord té una finestra reixada i una ala sobresortint d'una sola planta amb coberta de teula a dues vessants i una porta que dóna accés a una terrassa enrajolada amb toves. Aquest volum concentra l'única xemeneia de tot el conjunt, el barret de la qual, fet d'obra, ha estat sobrealçat per millorar-ne el tiratge. A pocs metres de distància, dins d'un bosc d'alzines, hi ha una bassa de planta lleugerament rectangular de 3,8 per 5,2 metres que ha estat adaptada com a piscina. A la cota més baixa del complex hi ha l'antiga era, amb restes d'enrajolat. Vinculat a aquest espai de treball hi trobem un magatzem agrícola fet de maçoneria amb planta rectangular i coberta de teula àrab amb un sol aiguavessant amb caiguda cap a ponent. | 08193-3 | Al sector nord-est del municipi, dins el Parc del Montnegre i el Corredor, prop del fondo homònim. | La masia apareix representada, per bé que sense especificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. D'altra banda, figura com a 'Can Castella' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera del mateix any. | 41.6479000,2.5816200 | 465160 | 4610769 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82022-foto-08193-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82022-foto-08193-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82022-foto-08193-3-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Situada a la vessant de solell del turó del Montnegre, a la masia s'hi accedeix a través de la pista corresponent a l'antic camí de Can Castellar, que comunica les masies de Can Patalina i Can Pera, i la carretera que mena a la urbanització de la Font del Montnegre.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-14.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 | ||||||||
| 82044 | Can Bodriques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bodriques | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 15, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34346. | XVII-XVIII | Habitatge aïllat de planta quadrangular d'11 metres de costat amb un cos adossat al davant, de planta trapezoïdal i coberta cap amb caiguda cap a migdia, que clou l'era d'entrada a la casa per l'oest. També hi ha dues moreres alineades amb el carrer. L'edifici s'assenta sobre una plataforma continguda per un mur frontal de paredat que es divideix en dos brancals pel costat de llevant, la qual cosa dona lloc a una petita feixa longitudinal a nivell inferior. La masia consta de planta baixa i pis, amb dues crugies paral·leles a la façana i coberta a dues aigües amb el carener perpendicular. La secció de ponent és un pèl més curta i 40 centímetres més alta que l'anterior. Entremig de les dues hi ha un contrafort de paredat comú. Aquest element es repeteix en l'angle sud-est. L'edifici mira cap al migdia i es compon sobre quatre eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb totes les obertures emmarcades en pedra. A la planta baixa hi ha dos portals intercalats amb finestres, i, al primer pis, tres finestres i una balconada lateral amb arcada de mig punt i ampit de maons. Les seccions que formen la façana de llevant tenen entrades independents. A la planta baixa de la secció davantera hi ha un portal acabat en arc rebaixat i un finestró, i una finestra al pis de dalt. A la secció posterior hi ha una porta de llinda plana i, sobre seu, una finestra amb reixa i ampit de pedra. Al seu davant hi ha un pou de planta circular. | 08193-25 | Carrer de la Creu 6-4, al veïnat de Can Soler. Al nord del nucli històric de Sant Iscle de Vallalta. | 41.6256100,2.5674700 | 463970 | 4608300 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82044-foto-08193-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82044-foto-08193-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82044-foto-08193-25-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La finca disposa d'un segon accés de terra procedent del carrer del Doctor Barri.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-01-17 09:42 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 154,25 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.