Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82020 | Dolmen de mas Barraquer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dolmen-de-mas-barraquer | BASSOLS FERNÁNDEZ, IMMACULADA (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Núm. Reg.: 6586 GENERALITAT DE CATALUNYA (2008): Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona. Servei d'Arqueologia i Paleontologia SERRA I VILARÓ, JOAN (1927): La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona. Museu Arqueològic Diocesà. | -XIX/-XIII | Desaparegut, desconegut. | Dolmen, actualment desaparegut., documentat per mossèn Joan Serra i Vilaró l'any 1927. En el moment de la seva documentació només en restava dreta una pedra de 0,25m d'ample, 0,45m de llarg i 1,05m d'alçada; així com una altra llosa caiguda de 0,25m de gruix, 0,62m de llarg i 1,05m d'alt, de la qual encara es veia el lloc que prèviament havia ocupat. | 08193-1 | A l'oest del municipi, en un punt pla prop del cim del turó de Ca l'Oller | 41.6338800,2.5521000 | 462694 | 4609225 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-3.jpg | Legal | Prehistòric|Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Fruit de l'excavació del túmul, mossèn Serra i Vilaró trobà fragments d'almenys set vasos ceràmics corresponents, segons l'autor, a les formes típiques de l'edat dels metalls. A la vora d'una de les peces s'hi apreciava una línia d'incisions que tipològicament podria correspondre al període del bronze inicial o bronze mig. Sota la direcció d'Immaculada Bassols, l'any 2005 es dugué a terme una prospecció superficial per tal de localitzar les restes del dolmen, el resultat de la qual fou negatiu. Només es documentà una llosa dreta la part visible de la qual feia 0,5m d'alçada, 0,5m d'amplada i 0,25m degruix, relacionada amb els límits de la finca, però sense cap vinculació aparent amb el dolmen. L'any 2008, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme, es tornà a explorar la zona, novament amb resultats negatius pel qè fa el dolmen. El que sí es va localitzar, a 55m de la fita documentada l'any 2005, fou una altra llosa amb les mateixes característiques i dimensions.L'accés al lloc on suposadament es trobava el dolmen es fa des del nucli urbà de St. Iscle de Vallalta, pel veïnat d'en Soler, seguint el camí cap a ca l'Aranyó i la pista principal en direcció a l'oest, cap a la Cogulera. El jaciment es troba per sobre dels Bancals de ca l'Oller, en una zona de bosc i matolls amb afloraments de roca mare.Datació Bronze antic -1800 / Bronze mig -1200 | 76|79 | 1754 | 1.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82023 | Can Vadó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vado | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, p. 23. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-1, pp. 75-83. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 10, p. 104. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8953/4213-I. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVIII-XXI | Masia molt modesta de planta poligonal formada per la juxtaposició de tres cossos rectangulars amb entrades independents des de l'exterior. El conjunt és abraçat en el seu flanc meridional per les construccions, annexes, de Can Minguet i Can Mateu. Tot el volum consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i tortugada ceràmica a les façanes anterior i posterior. La façana principal està orientada a ponent i es troba precedida d'una gran era enrajolada amb peces de fang quadrangulars i delimitada per un muret perimetral de maçoneria, la qual cosa li confereix un aire especial. El frontis de la masia és tot arrebossat i pintat de color blanc, i tota la fusteria exterior està protegida amb tampes o porticons de color granat. Originalment, l'edificació primigènia es componia de tres crugies, la més septentrional de les quals va ser substituïda per una remunta que n'ha alterat l'altura i la direcció de la teulada, que desaigua a la cara nord. Aquest cos es presenta lleugerament avançat respecte del pla de façana i consta d'una porta a peu pla i d'una finestra a la planta superior. A la planta baixa s'obre, en posició centrada, l'accés principal. Es tracta d'una porta adovellada amb arc rebaixat de pedra granítica i llinda de tres peces. La clau del portal té gravat un signe cruciforme molt rudimentari que la tradició oral identifica amb la creu de Canet per la semblança entre la base triangular de la incisió i la peanya d'aquell calvari. Al costat dret de l'entrada hi ha una rajola ceràmica amb el número 52, seguida d'una finestra reixada i, a continuació, una absidiola rectangular corresponent al forn de pa. Sobre la seva projecció vertical, a l'angle anterior de la coberta, hi sobresurt una xemeneia de maó amb barret d'obra, totalment refeta. Al pis de dalt hi ha dues finestres, una amb ampit d'obra i l'altre de pedra llaurada. La carener és paral·lel a la façana, amb un sol aiguavessant. Al costat esquerre hi trobem l'esmentada remunta, que dóna la volta a la casa per deixar pas un tercer volum amb coberta perpendicular a dues vessants. La paret septentrional presenta dues finestres reixades i una obertura menor a la planta baixa, així com una finestra apaïsada al pis de dalt. Aquesta paret es troba parcialment encastada dins la muntanya, on s'ha construït una piscina de factura moderna en forma d'ela (L) i s'ha habilitat una zona de lleure sota l'ombra d'un plataner i d'un grup de lledoners. A prop seu hi ha una pila de granit sencera, fora del seu context original, amb finalitat ornamental. La façana de llevant de la masia es veu constreta per l'edificació de Can Mateu, deixant-ne l'espai just per encabir una finestra apaïsada al primer pis i una porta, a la planta baixa, amb ventalla i brancals de pedra rematats per una llinda de dues peces bisellades que dona sortida a una eixida interior amb un emmacat de pedruscall. Al pati hi ha una antiga premsa de vi portàtil, en molt mal estat, i una barbacoa moderna d'obra. En conjunt es completa, al costat nord, amb una pallissa de dos cossos recolzada sobre la muntanya. Es tracta d'una construcció de paredat comú amb bigam de fusta, maó pla i teula a un sol vessant. El volum de la dreta, més alt, conserva l'obertura de l'estatge superior, mentre que el del cos de l'esquerra, més baix, ha estat paredat. | 08193-4 | Veïnat de Cal Paraire, a l'extrem nord-est del municipi, dins el Parc del Montnegre i el Corredor. | 41.6532100,2.5445700 | 462078 | 4611374 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | També coneguda com a Can Vador.La masia es troba situada a la vessant de migdia del turó de Can Camps, en un entorn poblat de boscos de pins i alzines. Forma part del conjunt de cases del Barri de Cal Paraire.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-1.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annexos 2 i 3. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82037 | Villa Conchi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-conchi | GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8967. | XX | Casa entre mitgeres situada al final del carrer de Sant Jaume, en la filera de cases corresponent al costat de ponent. Atès que fa cantonada, presenta façanes a llevant i migdia; aquesta última, precedida d'un estret pati corregut que facilita l'accés a l'habitatge. L'edifici té planta rectangular d'una sola crugia de 4 metres d'amplada per 9 de fondària i consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. Recentment ha estat objecte d'una reforma integral que ha comportat la remunta de l'obra, la substitució de la teulada, l'alteració de les obertures i el desplaçament de la cornisa. La casa es compon sobre quatre eixos verticals al costat de migdia i un de sol a llevant. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb el terç superior de totes les obertures emmarcades amb motllures fetes amb peces quadrades de ceràmica vidriada de color blau marí, a raó de 4 rajoles per a l'eix vertical i un número variable per a l'horitzontal, segons la distància a cobrir. Els tancaments són majoritàriament de fusta pintada de la mateixa tonalitat i els ampits són fets amb rajola vidriada de color marró. La porta se situa a la primera secció de la façana sud. Consta d'una sola fulla de fusta, amb tarja superior de vidre. Al seu costat hi ha tres finestres: iguales les dues primers, i més petita la darrera. Al primer pis es repeteix la cadència: tres obertures de component vertical, però amb tancaments diferents entre sí i lleugerament desplaçades respecte de les de la planta baixa, i una quarta d'apaïsada amb el vidre abatible. Aquesta variabilitat és deguda a la remoció de la façana associada a la reforma de l'habitatge. Més concretament, s'ha obert una nova finestra a la planta baixa, se n'ha rebaixat una altra al pis de dalt i, sobretot, es troba a faltar un finestral gòtic que hi havia damunt de la porta. A la façana de llevant hi ha, a la planta baixa, una finestra de dues fulles i quatre vidres a cadascuna d'elles, amb porticons interiors. Les rajoles que fan de motllura són les originals i presenten un regruix arrodonit en el perfil exterior. Damunt seu hi ha un balcó amb barana de ferro fos, amb el voladís inferior de la llosana decorat amb peces blaves. En aquest cas, la vella porta de fusta ha estat substituïda per una de corredissa amb tarja de vidre rectangular i perfils d'alumini de color blau. Les rajoles de la motllura estan guarnides amb dues petites peces romboïdals de color groc, a mode de llàgrimes. Al seu costat hi ha una composició ceràmica de grans dimensions amb la mateixa forma geomètrica: es tracta d'un escaquer de cinc rajoles blanques i quatre de blaves, i quatre més en cadascuna de les arestes. A l'altre costat del balcó, incisa en la cantonada, hi ha una fornícula de guix amb forma d'arc apuntat que fa de xamfrà i que, antigament, podria haver custodiat la figura del sant que dona nom al carrer. Es conserva la peanya, de base circular, però el vèrtex del nínxol està danyat i escrostonat. L'antiga cornisa de la façana ha estat reemplaçada per una faixa correguda de rajoles, i l'antiga tortugada de gerrer ha estat eliminada i substituïda per una canal de PVC. | 08193-18 | Carrer de Sant Jaume, núm. 18. | 41.6238500,2.5691800 | 464111 | 4608104 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82037-foto-08193-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82037-foto-08193-18-2.jpg | Legal | Noucentisme|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 106|119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82038 | Can Tort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tort | GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8968. | XIX-XX | Habitatge de planta lleugerament rectangular de 8 metres de façana per 10,5 de fondària amb façana amb alineació al carrer per la cara nord-est. Consta de soterrani -com palesen els respiralls arran de sòl de la façana-, planta baixa i primer pis. Té coberta de teula a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana i xemeneia d'obra al tremujal davanter, en l'angle format pel cavalló i el capcer de ponent. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. Originalment, la casa mostrava una composició simètrica sobre tres eixos verticals. En el moment de la seva inclusió en l'Inventari de Patrimoni, presentava un portal d'obra en posició centrada precedit de tres esglaons, flanquejat per sengles finestres de component vertical amb porticons de dues fulles i reixes de barrots verticals amb travessers de punxes. La porta era de fusta, de dues fulles, amb tarja de vidre. Ja aleshores, la secció lateral de llevant de la planta baixa acollia un establiment comercial, mentre que el pis de dalt es destinava a habitatge unifamiliar. En l'actualitat, l'activitat econòmica s'ha estès també a la secció central, la qual cosa n'ha modificat l'estructura i la disposició formal dels elements. L'accés s'ha desplaçat a la secció de ponent i l'ingrés s'efectua mitjançant una escala interior de cinc graons aplacada amb peces de marbre. L'obertura de l'altre costat ha estat eixamplada i ha adoptat la forma d'una finestra d'un sol vidre, igual que ha passat amb l'antic portal. Sobre seu hi ha un rètol comercial corregut amb il·luminació incorporada. Al pis de dalt, els canvis han estat menors. Al centre es manté el balcó amb barana de ferro forjat amb reganyols, flanquejat per dues finestres. Les obertures han perdut l'ampit motllurat d'obra i la del costat est ha estat recrescuda. Les persianes de cordill han estat substituïdes per d'altres de caixa de plàstic blanc i l'alumini ha substituït els tancaments de fusta. Aquesta modificació ha afectat també el bastiment de la capelleta o fornícula en forma d'arc apuntat que hi ha entre el balcó i la finestra de llevant. També ha desaparegut el fanalet de forja que la il·luminava per dalt i el braç de ferro de sota per sostenir el ciri o llum d'oli. El coronament conserva la cornisa motllurada per ocultar la canal, així com l'acroteri. El pla de façana es completa amb un cos adossat a l'est que penetra fins a la meitat de l'edifici. Té una porta de garatge tancada amb persiana metàl·lica enrotllable a la planta baixa i coberta plana amb barana de maons. Una porta situada al mig del primer pis de la casa dóna accés a la terrassa. Antigament, la façana oest tenia adossada una nau industrial a la planta baixa. A l'altura del primer pis hi ha una petita finestra quadrada sota el carener. La façana sud-oest té un jardinet al davant i una marquesina correguda a l'alçada del forjat del primer pis, amb tres finestres a sobre. | 08193-19 | Avinguda de Barcelona, núm. 3. Centre urbà. | 41.6246100,2.5682700 | 464036 | 4608188 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82044 | Can Bodriques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bodriques | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 15, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34346. | XVII-XVIII | Habitatge aïllat de planta quadrangular d'11 metres de costat amb un cos adossat al davant, de planta trapezoïdal i coberta cap amb caiguda cap a migdia, que clou l'era d'entrada a la casa per l'oest. També hi ha dues moreres alineades amb el carrer. L'edifici s'assenta sobre una plataforma continguda per un mur frontal de paredat que es divideix en dos brancals pel costat de llevant, la qual cosa dona lloc a una petita feixa longitudinal a nivell inferior. La masia consta de planta baixa i pis, amb dues crugies paral·leles a la façana i coberta a dues aigües amb el carener perpendicular. La secció de ponent és un pèl més curta i 40 centímetres més alta que l'anterior. Entremig de les dues hi ha un contrafort de paredat comú. Aquest element es repeteix en l'angle sud-est. L'edifici mira cap al migdia i es compon sobre quatre eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb totes les obertures emmarcades en pedra. A la planta baixa hi ha dos portals intercalats amb finestres, i, al primer pis, tres finestres i una balconada lateral amb arcada de mig punt i ampit de maons. Les seccions que formen la façana de llevant tenen entrades independents. A la planta baixa de la secció davantera hi ha un portal acabat en arc rebaixat i un finestró, i una finestra al pis de dalt. A la secció posterior hi ha una porta de llinda plana i, sobre seu, una finestra amb reixa i ampit de pedra. Al seu davant hi ha un pou de planta circular. | 08193-25 | Carrer de la Creu 6-4, al veïnat de Can Soler. Al nord del nucli històric de Sant Iscle de Vallalta. | 41.6256100,2.5674700 | 463970 | 4608300 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82044-foto-08193-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82044-foto-08193-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82044-foto-08193-25-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La finca disposa d'un segon accés de terra procedent del carrer del Doctor Barri.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82049 | Vil·la Maria Rosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-maria-rosa | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 22, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 4351. | XX | Casa d'estiueig de l'any 1935 composta de planta baixa i pis dins d'una parcel·la de 544 metres quadrats. El solar es troba separat del carrer per una tanca d'obra i gelosia ceràmica. Es tracta d'una construcció rectangular de 9 metres d'amplada per 12 de fondària amb coberta molt pronunciada a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. A cada extrem de l'aresta hi ha un element decoratiu en forma de pinya vidriada. La teulada té volada als quatre vents amb cabirons d'obra amb aparença de fusta i goteró perimetral. El ràfec n'amoroseix el pendent i li conferix al conjunt certa reminiscència oriental, a mode de pagoda. La marquesina del portal d'accés reforça aquesta impressió, tot i que antigament inspirava un record més aviat alpí, ja que a cada costat de l'edifici hi havien avets de grans dimensions. La façana principal està encarada a ponent, perfectament alineada amb el barri d'entrada a la finca, molt senzill: porta de barrots de ferro d'una sola fulla fins a l'altura de cintura, emmarcada per dues pilastres d'obra coronades per esferes de pedra. La casa està sobrealçada damunt d'un podi de 50 centímetres revestit de pedra aplacada i delimitat per una verdugada de tres filades de maons a trencajunt. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru, en contrast amb el color grana o roig anglès dels tancaments i els elements de ceràmica i fang cuit. La composició és simètrica i molt sòbria en tots els seus costats; un equilibri que únicament és trencat pel nombre de xemeneies: dues al costat nord i una al sud. La planta baixa presenta, al centre, un portal emmarcat per dues columnes d'ordre toscà que sostenen un petit porxo de teules menudes sobre un arquitrau d'aire orientalitzant. La porta és precedida per un parell d'esglaons i consta d'una sola fulla de fusta. A cada costat hi ha una finestra de component vertical protegida amb ampit de ceràmica vidriada, persianes de llibret i trencaaigües superior amb una imbricació de tres rengles de maons: dos de plans i el del mig, en punxa. Al centre del pis superior s'obre una finestra bífora d'arc de mig punt amb capitells i trencaaigües superior resseguint la forma. Al capcer hi figura el nom de la casa, confegit en peces ceràmiques i dues línies de text, escrit en dues minúscules: 'vil·la maria rosa'. A la façana de llevant, la planta baixa es projecta un metre i mig cap enfora, la qual cosa genera un porxo amb tres arcades de mig punt i, damunt seu, una terrassa correguda amb paviment de rajol i ampit de gelosia ceràmica dividit per pilars en tres tramades. Al pis de dalt hi ha una balconera al centre, coronada per un trencaaigües, flanquejada per dues finestres, amb les acostumades persianes de llibret. Les façanes laterals segueixen el mateix patró: la secció davantera apareix nua, mentre que en el segon tram se succeeixen dues finestres amb el corresponent trencaaigües, una al mig, de component vertical, i l'altra a l'extrem, també vertical al costat sud i apaïsada, en canvi, a la cara nord. Ben alineades amb la primera de cadascuna d'aquestes obertures, afloren dels tremujals de migdia i tramuntana sengles mansardes amb cobertes de teula a dues aigües i finestres apaïsades amb tarja de vidre triangular. La finca disposa de pou, barbacoa d'obra i d'un cobert d'un sol aiguavés amb caiguda cap endavant per guardar-hi el cotxe, situat en l'angle sud-est. | 08193-30 | Carrer de les Escoles, núm. 27 | 41.6231900,2.5706000 | 464229 | 4608030 | 1935 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La propietat està situada a llevant del nucli històric de Sant Iscle de Vallalta, al marge esquerre del torrent de la Font de la Salut o de la Roureda.Protecció: Pla General d'Ordenació de St. Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. | 106|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82073 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre VI, Annex informatiu. Inventari d'altres habitatges en sòl no urbanitzable. Element I-2, pp. 731-732. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. | XVIII | Reformada íntegrament a principis del segle XXI. | Habitatge unifamiliar aïllat, fruit de la rehabilitació integral d'una antiga edificació d'origen rural efectuada al mateix temps que la de Can Roig, al seu costat. Es tracta d'un edifici de planta en forma d'ela (L) compost de planta baixa i primer pis amb coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. Els paraments són arrebossats i pintats de color òxid, amb totes les obertures de llinda plana i els tancaments d'alumini. La casa es troba orientada a migdia i es compon sobre cinc eixos verticals. En planta baixa, presenta portal rematat en arc carpanell flanquejat per dues finestres a cada costat. Aquestes es troben protegides amb reixes i persianes enrotllables. La porta principal és precedida de tres graons i consta de dues fulles de posts de fusta rematades amb tarja de vidre. Al primer pis hi ha una terrassa interior amb barana de ferro, en posició centrada, i dues finestres quadrades a cada flanc. Les façanes de llevant i tramuntana es descomponen en dues seccions cadascuna, a causa de la reculada del cos posterior de la casa. El costat nord del volum davanter és totalment cec i el costat est segueix un eix vertical a raó d'una finestra per planta. En canvi, les façanes del volum del darrere apareixen sense compondre i es caracteritzen per l'acusat component vertical de les obertures: a la cara est, una porta i dues finestres en planta baixa i dues més al primer pis, i, a la cara nord, dues finestres a la planta baixa i tres més al primer pis i una balconera al pis de dalt. Adossat a l'oest hi ha un garatge d'una sola planta i forma de trapezi amb caiguda cap al nord. El conjunt es completa amb dues soleres enrajolades amb toves que fa les funcions de terrassa, una al davant de la casa i una altra en l'espai que antecedeix la porta lateral del cos posterior. L'edifici està equipat amb plaques solars a la teulada i amb una instal·lació de calefacció amb tub d'hacer inoxidable collat a la façana principal. | 08193-54 | Veïnat de Cal Paraire, a l'extrem nord-oest del municipi, dins del Parc del Montnegre i el Corredor. | 41.6531000,2.5449800 | 462112 | 4611361 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àles Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. I-2.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82074 | Can Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tomas-1 | XVII | Antiga masia de planta rectangular, avui reconvertida en casa de poble, de planta rectangular de 16,5 metres d'amplada per 5,5 de fondària i d'una sola crugia paral·lela a la façana. L'edifici fa cantonada amb la via pública als costats sud i oest i té dues construccions adossades: a la part davantera, un engradiment de la mateixa casa que es projecta sobre la secció de llevant, i, a la part del darrere, un habitatge amb el número 39 que pertany a una altra finca i que, en origen, podia haver-ne estat també una ampliació. La construcció en qüestió consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada a migdia i té davant seu un petit pati reclòs amb una tanca de gelosia feta amb maons. L'aiguavés de ponent és més alt i té imbricacions de maó i teula allà on el ràfec vola, a diferència del tremujal de llevant, que és més baix i recull les aigües pluvials en tres trams de tortugada ceràmica. De fet, les dues seccions corresponen propietats diferents. Els paraments de la primera són arrebossats i pintats de color cru, sobre un sòcol o arrimador de maons; metre que els de la segona son revestits fins a baix i pintats de blanc. En origen, la façana es componia sobre quatre eixos verticals, dels quals en resten dos a la vista. Les obertures són allindades i estan emmarcades en pedra granítica ben escairada i bisellada. A la planta baixa hi ha el portal, amb una inscripció a la llinda. La porta és de dues fulles vidriades, amb tarja rectangular, i la finestra del costat té l'ampit de ceràmica. La finestra que hi ha damunt de la porta és d'ordre superior i té l'ampit esculpit. La del costat és més menuda i té un ampit pla monolític. Els tancaments són de fusta i les obertures estan protegides amb persianes enrotllables i porticons interiors. La façana oest té una sola finestra de component vertical a la primera planta. El volum adossat sobre l'altra meitat de la casa té una primera part amb coberta plana i dues finestres laterals encarades a l'oest, que obeeix, amb tota probabilitat, a la necessitat d'instal·lar-hi una comuna. La segona part pertany a un tercer habitatge, situat al número 43. Té teulada d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. La façana sud es presenta esglaonada i sensiblement modificada. Conserva una finestra de component vertical amb reixa i guardapols d'obra a la planta baixa, i dues amb ampits d'obra a la planta primera, però ha substituït la coberta de la secció inferior per una terrassa correguda situada a l'altura del pis superior amb barana en forma de gelosia de maons. L'era de la masia ha estat seccionada pel carrer. En resta una part, reconvertida en pati de terra, a l'altre costat del vial. El recinte té una morera al centre i es troba delimitat per un mur longitudinal d'obra amb gelosia de peces prefabricades de ceràmica i emmarcat a llevant i ponent per dos antics magatzems d'obra de planta baixa amb cobertes de teula a dues aigües i tortugada ceràmica. | 08193-55 | Carrer de l'Església, núm. 41. Barri de la Poca Farina. | 41.6225400,2.5693000 | 464120 | 4607958 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82082 | Pessebre monumental | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pessebre-monumental | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Santiscle, revista d'informació local, núm. 26. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Gent de Sant Iscle. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 23. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 72. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). Missatge del pessebre. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. TURÓN, Susanna (1996). La tradició del pessebre a Sant Iscle. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 12-13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA. Sant Iscle. Revista d'informació local. Núm. 26. Desembre 2017, p. 10. | XX-XXI | Representació figurativa sobre el naixement de Jesús que es fa durant el temps de Nadal en un petit local de la parròquia. Es tracta d'una cotxera de planta rectangular de 12 metres quadrats amb coberta en forma de volta de tartana. El revestiment exterior està en mal estat a causa de les filtracions d'aigua, per la qual cosa es detecten problemes d'humitat a l'interior. Els impulsors del pessebre són en Goyo Fonseca i en Pere Pera, que cada any dissenyen i executen un diorama lleugerament diferent respecte de l'anterior. Les limitacions de l'espai en dificulten la disposició, sempre des de la mateixa perspectiva, i els obliga a començar la feina per la capçalera per anar marxant de recules. L'horitzó és sempre serrat de muntanyes, i el color blavet de les parets fa el paper de la volta celeste. Totes les edificacions i figures són fetes i decorades manualment a partir de materials com el fang, la fusta o el Porexpan. Els exemplars vegetals acostumen a ser sempre naturals. L'escenari que en resulta no és cap recreació, sinó que és la concreció d'un paisatge projectat en la imaginació dels seus faedors. Els punts de contacte amb la realitat local no sempre predominen, però són significatius. No hi falta mai l'ermita de la Salut i alguna al·lusió als antics quefers del món rural, com les feines pròpies del temps de verema. El pessebre s'inaugura cada 24 de desembre després de la missa del gall i queda instal·lat fins passat Reis. Durant aquest període, es pot visitar cada dia de 18 a 20h i els festius, de 12 a 21h. | 08193-63 | Carrer de l'Església, s/n, al davant del número 17 | 41.6238200,2.5689700 | 464094 | 4608100 | 1983 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82082-foto-08193-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82082-foto-08193-63-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Goyo Carrasco i Pere Pera | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82083 | Llegenda de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. | Les dones d'aigua són éssers mitològics amb aparença de fada que viuen en les aigües continentals com ara estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs i grutes. L'existència d'aquestes divinitats femenines té el seu origen en creences paganes anteriors al cristianisme, per a les quals l'element líquid és font generadora de vida i feminitat. Efectivament, l'aigua fertilitza la terra i regenera la natura. Als Pirineus i al Montseny existeixen llegendes de dones d'aigua que es pentinen les crineres i renten les seves robes les nits de lluna plena mentre entonen melodies encisadores. La gent creia que si algú era capaç de prendre'ls un vestit, mai no més no passaria pena. Hi ha també versions enfrontades pel que fa a la seva bondat, des del convenciment que no dubtaven a convertir les seves ofrenes en or o bé en carbó segons si la persona que les havia vistes en mantenia o no el secret. El seu record era encara molt viu en l'imaginari popular de principis del segle XX i va donar pas a la formulació de rondalles i romanços. Folkloristes com Joan Amades en van recollir les veus i les van traslladar als costumaris, i poetes i escriptors com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer les van incorporar al seus relats. En el cas de Sant Iscle, la presència de dones d'aigua està lligada al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat 'd'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques' i que 'ho havia sentit contar cent vegades al pare'. Diu així: 'Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula'. Aquell home no en va treure profit, però 'un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res'. Més recentment, Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis. Com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com 'les nenes de l'escola estaven molt espantades' perquè 'explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors'. I, finalment, el de Rosa Buhils, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua 'estava prenyada' i les seves companyes 'van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle'. Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores 'li van posar un grapat d'algo a la falda' a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que 'quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat' i va veure que era segó. 'Mal llamp!', va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que 'les miques que havien quedat eren or'. | 08193-64 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: Joan Amades va plasmar-ne una altra versió, més polida, al seu recull de rondallística. Però és l'autora i estudiosa local Matilde Verdura la darrera ploma que l'ha recreada i qui l'ha fixada en l'imaginari col·lectiu, fins al punt d'inspirar la creació d'una parella de gegants i de donar nom a l'escola pública del poble. Es tracta de la història d'amor consumat entre una dona d'aigua i un pastor anomenat Iscle, i del part del seu fillet a mans 'd'una una velleta que vivia a Can Patiràs, la casa més propera'. Com resa la tradició, 'les companyes agraïdes obsequiaren la llevadora omplint-li el davantal amb quelcom que l'encuriosí [...] i el desencís la colpí: era segó. S'ho va prendre com una befa i el llençà d'aquí enllà', però quan va ser a casa 'totes les arruguetes i pleguets on hi quedaren restes s'havien convertit en or puríssim'. El desenllaç té dos finals possibles. El primer diu que 'baixà a la riera i es llençà a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat'. Una altra tradició assegura que Can Patiràs sempre més va tenir bones anyades. Quant al pastor, va pagar cara la seva gosadia i vagareja eternament pel Montnegre buscant la seva enamorada. L'any 2001, el cantautor Jaume Arnella va rebre l'encàrrec de compondre un romanço inspirat en aquesta contalla que va ser estrenat a Ca l'Oller com a cloenda del cicle de concerts 'Primavera de les Arts'. | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||||
| 82084 | Llegenda de la Barraca dels Matiners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-barraca-dels-matiners | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 26-27. VERDURA, Matilde; FIDEL, Cristina, i ESPERALBA, Jordi (2010). La cova màgica del sot de Bisarós. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 5. | Es tracta de l'adaptació d'una llegenda popular que l'estudiosa local Matilde Verdura havia sentit explicar als seus pares i que ella mateixa s'ha encarregat de fixar en una versió per a adults i en una altra per a infants. Diu que les aigües descendents del coll de Basses es precipiten al sot de Bisarós. En aquest indret hi havia una cova natural habitada per sàtirs i faunes, que per les nits sortien del cau a empaitar les nimfes del bosc. En certa ocasió, aquella fressa joliua va atraure l'atenció de tres germanes fadrines, que van ser descobertes i portades a la gruta, d'on mai més no en van eixir. Malgrat que els seus crits i gemecs se sentien per aquella raconada, ningú no va trobar-les. I passat el temps, hi van néixer tres pollancres per recordar-les i fer memòria de la seva imprudència. Temps a venir, la cova del sot de Bisarós va mudar el nom pel de la Barraca dels Matiners per l'amagatall que oferia als bandolers, tot i que també va aixoplugar-hi carboners, caçadors i boscaters en general. | 08193-65 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Recollida per Matilde Verdura | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||||
| 82085 | Parc dels Vegetals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-dels-vegetals | Espai obert situat al capdavall del barri de la Poca Farina, en el marge esquerre de la riera de Vallalta. Es tracta d'un parc lineal paral·lel al curs fluvial de 4.300 metres quadrats de superfície, comptant els talussos inferiors i superiors a la plataforma intermèdia. El terreny és propietat del Bisbat de Girona, però existeix un acord amb l'Ajuntament per destinar-lo a ús públic. El parc va ser inaugurat el 26 d'octubre de 2008. El seu accés està limitat a vianants amb una cadena, i el límit amb la riera està tancat amb una barana de fusta tractada. En l'extrem sud del parc hi ha un escenari cobert per fer-hi activitats lúdiques, com ara les diades de la maduixa, al maig, i el bolet, a l'octubre. La zona està il·luminada amb balises i equipada amb alguns bancs i papereres. L'entorn és poblat de la vegetació pròpia d'un ecosistema mediterrani típic de ribera, amb plàtans, lledoners, alzines, acàcies, pins pinyers i algun llorer, a més d'arbusts i lianes pròpies dels boscos humits, com l'arç blanc, l'aranyoner, l'esbarzer, l'arítjol, el galzeran, l'heura, la vidalba, el sanguinyol, el lligabosc atlàntic, el càrex pèndol i la falguera. | 08193-66 | Carrer de Josep Maria Collet, s/n | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Propietat privada. Accés públic. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||
| 82086 | La Roca Caganera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roca-caganera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 32. | Pedra granítica de proporcions irregulars encastada al terra. La fama li ve per la tradició oral que li assigna una significació escatològica: s'explica que els pagesos i caminaires la feien servir per amagar les seves natges de les mirades indiscretes. Lluny d'estar-se'n, els isclencs la reivindiquen amb orgull, fins al punt que va donar nom a la primera capçalera local d'ençà de la dictadura, l'any 1980. La Roca Caganera forma part de tots els itineraris de natura i senderisme que discorren a l'entorn del GR-5 i n'és parada obligada. Per aquest motiu se n'ha arranjat l'espai amb la col·locació d'una tanca de fusta, al darrere, i d'un banc per seure-hi, al costat. | 08193-67 | Al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler. | 41.6293000,2.5672500 | 463953 | 4608710 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-3.jpg | Inexistent | Prehistòric | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquest indret està situat al nord del centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, on comença el camí de terra que porta al veïnat de la Salut, Ca l'Oller, coll Senís i Can Vives de la Cortada. | 76 | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82089 | Gegants de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2010). Els gegants han fet 5 anys!. Santiscle, revista d'informació local, núm. 19. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 6. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Gent de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8-9. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Ja tenim gegants!. Santiscle, revista d'informació local, núm. 10. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 3. | XXI | Parella de gegants formada per un personatge femení i un de masculí que representen els protagonistes de la llegenda de les Dones d'Aigua: ella és una goja o dona d'aigua, i ell, un pastor anomenat Iscle, com el patró de la població. Les figures van ser concebudes i creades artesanalment per una colla de veïns liderada per David Mora, Miquel Safont i Eduard Turon -en col·laboració amb Anna Bachs, Joan Campeny i Jordi Comas- amb la voluntat de dinamitzar la cultura d'arrel tradicional. Dins dels paràmetres del món geganter, tenen una mida mitjana. L'estructura va ser feta per Francesc Malpesa i el vestuari és obra d'Armanda Belle Russell. L'Iscle duu barretina i vesteix a la manera tradicional catalana amb camisa de lli de màniga llarga, armilla carmesina amb l'escut del municipi al pit i corbatí amb llaçada del mateix color. La dona d'aigua porta una túnica blava translúcida i destaca per la seva fesomia: pits turgents, orelles punxegudes i cabell pèl-roig guarnit amb flors i fulles d'heura. El seu bateig es va celebrar el 29 de juliol de 2005 en el marc de la Festa Major i va tenir com a padrins la Carlota, de Canet de Mar, i en Pere Botero, de Tordera. Des de llavors, els gegants de Sant Iscle realitzen sortides fora del municipi i participen amb regularitat en les cercaviles que es fan al poble coincidint amb les principals fites del calendari festiu, especialment per Festa Major, sempre acompanyats per un grup de grallers i timbalers anomenat Les Mallerengues de Sant Iscle de Vallalta. L'any 2018, els gegants van ser representats en un mural a la plaça de les Basses, coincidint amb la remodelació d'aquest espai. | 08193-70 | Carrer de les Escoles, 2 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 2005 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82089-foto-08193-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82089-foto-08193-70-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les dues primeres fotografies han estat obtingudes a través de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, mentre que la tercera és de captura pròpia. | 98 | 52 | 2.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82091 | Goig del Santíssim Sagrament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-del-santissim-sagrament | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. | XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català normatiu, les 'Cobles en alabansa del Stm. Sagrament amb motiu del vot que feren el dia 25 de Juny de l'any 1808 els veïns de la Parròquia de SANT ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada incorpora al bell mig de la primera línia de text del títol una imatge amb una medalla sostinguda per dos àngels. El document va ser estampat a Gràfics Miró, d'Arenys de Mar, i reprodueix un text a dues columnes en què es relata un episodi de la Guerra del Francès ocorregut l'any 1808, quan 'un petit núvol sortí / i donà pluja abundant / semblant a un altre diluvi / corrent les rieres en gran; / no poden passar avant / aquell exèrcit dolent' que pretenia reduir a cendres la població. La composició inclou una tornada que diu així: 'Tots amb el cap inclinat / cantem molt devotament / Per sempre sia alabat / el Santíssim Sagrament'. El text fa referència a 'la promesa que feren nostres passats a Déu, per sa gran finesa' i finalitza amb un Oremus en llatí: 'Deus qui nobis sub Sacramento mirabili passionis tuae memoriam reliquisti, tribue quaesumus ita nos Corporis et Sanguinis tui sacra mysteria venerari, ut redemptionis tuae fructus in nobis jugiter sentiamus. Qui vivis et regnas'. | 08193-72 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82092 | Goigs a nostra senyora de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-nostra-senyora-de-la-font-de-la-salut | ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (2002). Jacint Verdaguer i Montserrat. Barcelona: Publicacions de I'Abadia de Montserrat, pp. 84-86. BLANCH, Jacinto (1906). Vida del v. Anton M. Claret y Clará, arquebisbe, fundador dels Missionistes Fills del Còr de Maria per lo R. P. J. B. Barcelona: Vida de Joseph Cunill. CAMPABADAL I BREU, Joan (2002). 'Tres goigs inèdits de Jacint Verdaguer, 3'. Amics dels Goigs, núm. 106, p. 29. CARDONA I ROIG, Osvald (1986). Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona: Editorial Barcino, p. 166. CASANOVES I CASALS, Manuel (2002). 'Verdaguer i Claret'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 211-214. MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. PONS I SERRA, Amadeu (2005). 'Exposició: Quin goig de... goigs!'. Consultat 20 maig 2019, des de http://bid.ub.edu/14pons.htm SALARICH I VERDAGUER, Joaquim (1882). 'Efemèrides vigatanes'. Discursos-Articles-Pròlechs. Edició de la Il·lustració Catalana, vol. XXVI. Vic: Estampa de Ramon Anglada, pp. 223-224. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VERDAGUER I SANTALÓ, Jacint (1894). Veus del Bon Pastor o Cántichs Espirituals dels P.P. Missionistes Fills del Immaculat Cor de Maria. Vic: Estampa de Ramon Anglada. | XIX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volander que conté els 'Goigs dedicats á Nostre Senyora baix la advocació de la Font de la Salut, venerada en lo poble de Sant Iscle de Vallalta, partit judicial de Arenys de Mar, provincia de Barcelona, Bisbat de Girona, en la súa Capella de propietat particular situada á prop d'una font de aigua saludable, fresca y abundosa, nascuda entre rocas dintre del Mas anomenat Santa Victoria'. El càntic va ser estampat l'any 1893 a la impremta mataronina de Felicià Horta i Vives, domiciliada al carrer d'Argentona. Organitzat en dues columnes separades per un filet vertical, el text es compon d'onze estrofes de vuit versos cadascuna, acabades sempre amb la mateixa imprecació: 'Salve, humil Verge María / gran Reina de la Salut'. La segona part del goig explica la sanació miraculosa de la pubilla del mas Santa Victòria: 'Una nena idolatrada / mes rosseta qu'un fil d'or / n'arrivá de tan malalta / a las portas de la mort / Y á Vos, Verge, si n'es viva / á Vos sola, n'és degut / D'aquí n'es que la família / llur afecte per probar / en Sant Iscle aqueixa ermita / prop la font en feu alsar / Fou ofrenda pura y filla / d'uns cors plens de gratitud / Feu que en cambi, Verge Santa / l'aigüa del próxim esquey / vinguia á ser per vostre gracia / als mals nostres bon remey'. La còpia conservada no reprodueix cap imatge, però incorpora algunes dades informatives al peu de la composició. En lletra més menuda, s'hi explica que 'aqueixa Capella [...] es una prometensa en acció de gracias a la Santíssima Verge; y fou benehida en ella sa primera misa, lo dia 7 de Octubre del any 1885'. S'hi fa constar que 'S. Santedat lo actual Papa Lleó XIII, se digna concedir Indulgencia plenaria a totas las personas que visitarán á Nostre Senyora en aquesta Capella lo dia de la festa de la mateixa resánt á la intenció del Sumo Pontífice: y cent dies de Indulgencia tots los dias á totas las personas que devotament visitarán á la mateixa Nostre Senyora y resarán devant d'ella cinch vegadas la 'Salutació angélica', ó la antífona 'Salve Regina'. També 'los P.P. Missionistes han concedit cuaranta dias de Indulgencia á totas aquellas personas que [...] resarán una 'Ave Maria' ó 'Salve Regina'. | 08193-73 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1893 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les referències al Pontífex i als missionistes franciscans en un mateix goig responen a un moment històric en què aquests càntics no només eren producte de la poesia devocional d'arrel popular, sinó que també hi havia autors d'anomenada, com Jacint Verdaguer, que conreaven aquest gènere catequètic amb finalitats propagandístiques. Lleó XIII va ser Papa de Roma entre 1878 i 1903. El 1881, va fer de la Moreneta patrona de Catalunya. L'any següent, Verdaguer va prologar un recull de notes històriques que duia per nom 'Efemèrides vigatanes' publicat pel seu cosí Joaquim Salarich en què el poeta lloava a qui 'tingué la ventura de portar en sos braços i el qui col·locà en lo millor trono del món a la Moreneta de Montserrat, princesa de Catalunya, fins a la providencial fundació del Sant Institut dels Fills del Cor de Maria per l'apòstol modern de la nostra terra'. Verdaguer, que també va dedicar un himne al combatiu papa Lleó XIII, es referia a la congregació fundada 30 anys enrere a la mateixa ciutat de Vic per Antoni Maria Claret: els missioners o missionistes claretians, que practicaven l'apostolat per combatre les idees liberals i fer créixer la fe cristiana entre els creients.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82093 | Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-patatuf-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2008). El ball del Patatuf, a les festes de la Mercè. Santiscle, revista d'informació local, núm. 15. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 56-57. INVENTARI DE DANSES VIVES DE CATALUNYA (2019). Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta Patatuf, el ball de Sant Iscle de Vallalta. Maresme. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.youtube.com/watch?v=CTCJ7AJB6Vo Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 2. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta | Variant local del ball conegut amb el nom de patatuf que antigament s'havia ballat al litoral català, des de la Tordera fins al camp de Tarragona. A la comarca del Maresme era típic d'Alella, Calella, Palafolls i Santa Susanna, a més de Sant Iscle, on va ser recuperat coincidint amb el quinzè aniversari dels cantaires de la població, l'any 1998. Es ballava el cap de setmana més proper a l'1 d'agost, diada de Sant Feliu, coincidint amb la festa patronal. El nom sembla derivar de la forma onomatopeica dels tres picaments de mans que es fan en iniciar cada repetició. El ball aplega homes i dones, tots vestits a la manera tradicional catalana, i en el cas de Sant Iscle és interpretat amb música de cobla, tot i que també existeix una versió per a gralla per a l'acompanyament dels gegants. Consta de dues parts: a la primera, els balladors piquen tres cops de mans i fan un lleuger punteig. A la segona, es balla la figura pròpiament dita, que en aquest cas rep el nom de sardana, al final de la qual hom canvia de parella. La durada varia segons la quantitat de parelles que hi participen i acaba quan es retroba la parella inicial. A diferència del ball pla, el patatuf no admet la introducció de nous balladors un cop s'ha començant la dansa. | 08193-74 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Un grup de dotze dansaires van actuar a les places de Sant Jaume i de la Catedral de Barcelona, amb motiu de les festes de la Mercè de l'any 2008. Existeix un vídeo del ball del patatuf de Sant Iscle a Youtube que va ser pujat per Josep Puighermanal Oller el 2 de maig de 2009.Aquesta mateixa gravació està també recollida al web de l'Inventari de Danses Vives de Catalunya elaborat per l'Esbart Català de Dansaires, on consta una fitxa descriptiva del ball amb el codi IPCIDV-4-1138.Quant al vestuari, l'home portava camisa blava, calçat de vellut, mitges blanques, espardenyes, llacet o corbata i 'jaquetilla'. Les dones vestien faldilles de cretona, cosset de vellut, sabates negres amb sivelles, mitges, davantal negre amb puntes, ret i mitenes negres.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 56 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||||
| 82095 | Els geperuts, ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-geperuts-ball-de-bastons-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 165-168. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, pp. 88-90 i 93. Bastoners de Sant Iscle de Vallalta (2019). Consultat 20 maig 2019, des de http://www.animadedansa.com/poblacio/bastoners-de-sant-iscle-de-vallalta/ BATISTA I ROCA, Josep M. I CARRERAS I ARTAU, Tomàs (1922). Manual de per a recerques d'etnografia de Catalunya. Barcelona: Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya de la Universitat de Barcelona, pp. 64-65. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). El ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta [fotografies I a IX]. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/piresolver?id=CSICAR000112866 Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://simurg.bibliotecas.csic.es/ | Segons Joan Amades (AMADES, 1998:120) 'el Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta' era 'el més famós de tota la Costa de Llevant'. El folklorista el va conèixer el 29 de maig de 1928 en una excursió a Calella, interpretat pel 'flubioler' Joan Roig Carbó, dit el Nan, que aleshores comptava 55 anys i era nat a Tordera, 'però fa molts anys que resideix a Calella'. El ball consta de sis parts, les partitures de les quals van ser aplegades i numerades de la 70 a la 76 pel mateix Amades a l''Obra del Cançoner Popular de Catalunya'. La cinquena part rep el nom dels geperuts. Rosa Arbolés n'ha reportat la lletra: 'Tot geperut, geperut / li deia a la Pepeta / Tot geperut, geperut / li deia estàs fotut / Gira el barret i tomba-li / tomba-li, tomba-li / Gira el barret i tomba-li / Tomba-li el barret'. Amades (1998:168) detalla que 'se li dona el nom de ball dels geperuts perquè en ballar-lo piquen amb el bastó a terra, i per això han d'ajupir-se i anar geperuts. A aquest ball se li dona un caient cerimoniós i reverent, i sol ser tocat solament davant de les autoritats i en casos de solemnitat. El fet de picar a terra enclou el sentit d'acatament i reverència a la persona en honor de la qual es fa la ballada'. El ball de bastons de Sant Iscle era representat per vuit balladors, tots homes, abillats amb la clàssica muda blanca dels bastoners: camisa, pantalons i mitjons blancs, faixa i corbata vermella, espardenyes de veta vermella o negra i un casquet ratllat blau i vermell. El grup era acompanyat d'un flabiol i un tamborí. Segons Tomàs Carreras (CARRERAS, 1922:64), 'a Sant Iscle els balladors formen una colla, no una societat. No hi ha càrrecs; solament un dels joves, en Josep Maynou (àlias Carrabisco) actua de cap de colla i és qui fa els tractes. Ballen 'sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides'. Del fons comú son pagades les despeses de les sortides i dels bastons, puix se'n trenquen molts. El vestit se'l paga cadascú. A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d'agost) que és la Festa Major del poble. També van a altres pobles, i 'allí on convingui' si els contracten. Els vells de la colla, que fan els oficis auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i son els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix, senzillament insubstituïble. D'aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla'. 'Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malalts'. Aquest grup d'homes era format per Isidro Buch, Carrabisco, Josep Gallart, Jaume Planas, Tonet de can Paturo, Joanet Vinyals, Miquel Pere Serena, Josep Casals, Pere Roig, Martí de ca l'Aranyó, Pep Paturo i Toribi Beneta. Tant el relat de Carreras com el 'Diccionari de la dansa' estan il·lustrats amb fotografies del grup de bastoners actuant a la Festa Major de Sant Pol de Mar, el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, de 1920. | 08193-76 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies aportades per representar el vall de bastons de Sant Iscle han estat extretes de l'arxiu fotogràfic del CSIC. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||||
| 82096 | Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-de-sant-iscle-de-vallalta | AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 170. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, p. 239. | XIX-XX | A l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya', Joan Amades i Joan Tomàs apleguen amb el número 79 la partitura del 'Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta', que probablement van recollir durant una visita a Calella el 29 de maig de 1928 a través de l'informador local Joan Roig Carbó, dit el Nan. Els autors expliquen que 'el Ball de les Gitanes de Sant Iscle de Vallalta presenta un aspecte un xic especial. Es reuneixen el fadrins en una colla el dilluns de Carnaval i juntament amb els músics se'n va a recórrer les cases de la població on hi ha noies i les conviden a ballar fent una ballada en cada casa. Un cop han voltat així tot el poble, surten a les masies i cases que es troben en despoblat'. Al seu 'Diccionari de la dansa', el mateix Amades i Francesc Pujol identifiquen Sant Iscle de Vallalta com una de les poblacions on tenia arrelament, i apunten que 'en alguns llocs del Maresme donaven el nom d'espolsada al Ball de les gitanes'. | 08193-77 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Fotografia de la partitura extreta del llibre d'Amades citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||||
| 82098 | Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-sant-iscle-de-vallalta | NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis i MURO, José Ignacio (2006). El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 206. ROCAFIGUERA, Anna (2017). Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://xam.diba.cat/wiki/arxiu-municipal-de-sant-iscle-de-vallalta | XIX-XXI | El Servei d'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta s'encarrega de l'organització, classificació, conservació i difusió del patrimoni documental local, incloent-hi alguns fons i col·leccions de particulars, entitats i organismes vinculats al municipi. El servei gestiona els documents que provenen de les oficines municipals i són d'utilitat per a l'administració municipal, a més de garantir el dret de consulta als ciutadans. L'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta forma part de la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de la Diputació de Barcelona des de l'any 2007. La part més important correspon a la documentació generada per l'administració municipal al llarg del temps. Tot i que formalment el quadre de fons reflecteix la unitat d'arxiu i no fa distinció entre la documentació administrativa i la històrica, aquesta darrera es remunta a mitjan segle XIX. Hi destaquen les actes d'atermenament amb Canet de Mar (1841) i la resta de municipis limítrofs (1851). Les actes del ple estan recollides des de 1851 i les de la Junta Municipal des de 1887. El compte general data de 1852 i el llibre de caixa, de 1895. La correspondència d'entrada s'enceta el 1859 i el llibre de registre de sortides, el 1924. Hi ha un grapat de documents de l'any 1849: el primer llibre d'amillarament, la primera contribució territorial i l'impost de consums, cereals, sal, vi, aiguardent i licors. Els primers padrons de la contribució industrial són de 1871; els de la contribució urbana, de 1882, i els de la contribució territorial, rústica i pecuària, de 1887. S'hi conserven els expedients generals de quintes des de 1863 i els expedients d'exempció de mossos des de 1879. En matèria d'educació, es recull informació de la junta local de primer ensenyament de 1876 a 1953, així com notícies relatives a l'ensenyament primari des de 1879 fins a l'actualitat. Pel que fa demografia i veïnatge, l'impost de cèdules personals data de 1884 i el padró d'habitants, de 1923. Els primers censos electorals es confegeixen el 1894. El 1923 s'elabora el cens patronal i obrer, i el 1939, el cens de racionament. Els projectes d'utilitat pública més antics fan referència a l'enllumenat (1923) i al safareig públic (1936-1946). Com a fons públic no municipal hi ha dipositada l'activitat generada pel Jutjat de Pau des de 1890, amb 4 metres lineals, i, com a fons privats, hi figuren la documentació de la cambra agrària local, amb 0.11 metres, i de la Delegació Local de FET y de las JONS, amb 0.46 metres. A més de sistematitzar la gestió documental i de custodiar i conservar els seus fons, l'Arxiu Municipal és atès per una arxivera itinerant de la Diputació de Barcelona, juntament amb la persona encarregada designada com a responsable interna de l'Ajuntament. Hi ha un dia a la setmana destinat a atendre, en hores convingudes de dilluns a divendres de 11 a 13 h, les consultes externes que es puguin plantejar. L'Arxiu Municipal també ofereix serveis de consulta a particulars, reprografia, suport a la investigació i assessorament en matèria d'arxiu a entitats i associacions. | 08193-79 | Carrer de les Escoles, núm. 2 | 41.6243300,2.5691400 | 464108 | 4608157 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A l'Arxiu Municipal es conserva el 'Plano geométrico del término municipal de Sn Aciscle de Vellalta' fet per l'arquitecte Carlos Gauran el 1860 a escala 1:5.000. Té unes dimensions de 126 per 115 centímetres i reprodueix un parcel·lari numerat amb 1.086 unitats, amb les respectives seccions cadastrals amb la identificació nominal (de la A a la F), i la representació de la xarxa hidrogràfica i la toponímia dels masos. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82102 | Súties | https://patrimonicultural.diba.cat/element/suties | RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil. p. 33. | XX | Estat de conservació dolent, a causa de l'abandonament del carboneig i de la proliferació del bosc. | Les súties són forats artificials practicats a terra de proporcions rectangulars, generalment inferiors a 1 metre d'amplada i a 2 de llargada, que s'utilitzaven per fer carbonet de les branques primes mitjançant la seva combustió, a mode de forn. S'utilitzava el menudall de tota mena de fusta: alzina, arboç, bruc, castanyer i pi. Quan la sútia era plena de branca, s'hi atiava un foc ben viu fins que prenia tota la llenya. Acte seguit, es colgava de la mateixa terra que s'havia excavat perquè cremés lentament, fins a consumir tot l'oxigen. Passats un parell o tres de dies, es destapava, es garbellava i en sortia un carbó de trossos petits, el 'carbonet', que es posava en paperines i servia per encendre els brasers i cuinar plats ràpids, com ara una truita. | 08193-83 | Element dispers, generalment en llocs emboscats, difícil d'identificar. | 41.6320400,2.5567900 | 463084 | 4609018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82102-foto-08193-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82102-foto-08193-83-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquests elements es troben dispersos pel territori, de manera que no es poden associar directament a cap propietat. Les coordenades indicades en la present fitxa corresponen a un dels emplaçaments on se n'han indentificat, però no pas a l'únic on n'hi han. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82103 | Vi bullit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vi-bullit | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 42. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 9-17. PUIGHERMANAL, Josep (2000). Entrevista als vinaters isclencs. El sabor perdut de Sant Iscle de Vallalta. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 12-13. | XX | Fins als anys 60 del segle XX, bona part de les muntanyes de la Vallalta eren plantades de ceps i el vi constituïa la principal font d'ingressos de les famílies pageses, de manera que durant la campanya de la verema 'era bonic veure les vinyes plenes de gent. Uns es dedicaven a tallar el raïm, els altres amb el carro el traginaven cap al celler [...] Tot plegat provocava un gran moviment per les vinyes, carreteres i camins; per tot el poble se sentia el repicar de les premses, l'olor del vi bullit, de la llenya cremada i també l'olor tan característica de les despulles del raïm o la brisa' (GINESTA, 2007:14). Efectivament, fins i tot després de la fil·loxera hi havia vinyes des de la Creu de Canet fins a Cal Paraire i Can Vives de la Cortada, i la majoria de masies tenien premsa i celler. Els més importants eren els de Ca l'Oller i Can Camps, que encara conserven la maquinària i les botes; però també n'hi havia en cases més modestes, com les premses de fusta d'un cargol de Can Xona o Ca l'Alomar, i d'altres de mecàniques, més modernes, com a Can Maresme. A Can Vila s'hi feia un vi de taula que tenia molta anomenada i es distribuïa per tota la zona, des de Calella fins a Sant Celoni. A Sant Iscle era costum bullir una part del most de la primera premsada -que era anomenat 'verge' perquè no havia fermentat al cup- i afegir-lo posteriorment a les botes en una proporció del 10% com a conservant natural i per donar-li més cos. Altres testimonis afirmen que 'al vi de solell se li afegia un 20% de bullit, mentre que el vi d'obaga en necessita un 30%'. Ginesta explica (2007:16) que 'l'ebullició s'efectuava a l'aire lliure, en una caldera d'aram que podia tenir una capacitat de 100 a 300 litres. La caldera es situava en una construcció d'obra [la 'fogaina'] amb un espai buit a sota per fer el foc'. De fogaines se'n conserven almenys dues: una a Can Vila i una altra a Can Parera. Després de bullir-lo, es traspassava el vi a un cup gran i d'allí, a un cup més petit o 'sot' contigu, i, finalment, s'afegia a les botes que contenien el vi fermentat. En canvi, a Can Jaume dels Crestats expliquen que el vi bullit l'abocaven primer a una bota buida i la deixaven un temps tancada perquè amb l'escalfor quedés ben segellada, abans de trafegar-lo. El fet de bullir-lo comporta una disminució del 50% de la matèria primera per efecte de l'evaporació. El propietari de Can Xica i el masover de Can Roig del Castell confirmen aquests càlculs, però asseguren que la minva paga la pena perquè el vi que en resulta és de més qualitat. A Can Xica, aquest procés es fa ara amb cremadors de gas butà, durant hores. Amb dues tongades en tenen prou per enfortir les 500 ampolles que cada any produeixen amb raïms de la finca i que embotellen amb l'etiqueta que l'Ajuntament els facilita per distribuir durant la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. L'any 2000 encara quedaven cinc vinaters casolans que elaboraven entre 8.000 i 9.000 litres de vi amb raïm comprat al Penedès i al Priorat. Els elaboradors expliquen que 'els anys de beca forta van ser els 30, 40 i 50' i que aleshores 'encara es van portar ceps nous'. El vi de Sant Iscle era 'dolcenc i amb un punt àcid. Es venia jove, flaquet i de molt bon paladar'. Cada casa era una bogeda. L'avi Cucut explicava que les botes de roure i castanyer procedien d'Arbúcies, Canet i Hostalric, i que la premsa de casa era feta a Can Gaspar de Mataró l'any 1917. | 08193-84 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A Sant Iscle, les varietats tradicionals recuperades després de la fil·loxera eren el cep negre, el mandó i la pansa rosada d'Alella, tot i que a Ca la Xica el seu vi el fan amb macabeu i garnatxa negra. Segons Ginesta (2007:16), a més de vi de taula, també se'n feia 'vi del racó' o 'de postres' després de barrejar-lo 'amb vi most', i arrop, 'que era una mena de confitura que s'obtenia després de tornar a fer bullir el vi amb tota mena de fruites fins que quedava amb una consistència més sòlida'. A Can Jaume dels Crestats recorden que era una menja típica dels mesos d'hivern i que a més de pomes, peres i préssecs també hi posaven una varietat d'albergínies molt petites. | 98 | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82104 | Passera de Cal Sec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-de-cal-sec | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Riera i església de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3798 BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3751 | XX | Les fustes estan en mal estat de conservació, cruixeixen al passar i tota la estructura fimbreja. | Passera de 7,8 metres de longitud feta de ferro que travessa la riera de Vallalta en sentit N-S, ja que es tracta d'un curs d'aigua constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera unia el centre de la població amb la masia de Cal Sec, que li dona nom. L'estructura portant consisteix en una ànima de ferro de fosa completament plana formada per dos travessers longitudinals units per petites nervacions transversals que descansa, tota ella, directament sobre els marges del torrent. Les baranes laterals estan doblades i són sostingudes per ferros en forma de creu. El passamà té una altura de tan sols 46 centímetres i la plataforma de pas està formada per quatre taulons amb una separació lateral de dos dits entre cadascun d'ells. Actualment, les fustes es troben en mal estat de conservació: cruixen quan es trepitgen i tota l'estructura fimbra. Si bé hi ha una petita porta de barrots que n'impedeix l'accés des de la riba nord, no hi ha cap senyal ni indicació de prohibició expressa, la qual cosa revesteix una gran perillositat. | 08193-85 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218600,2.5698800 | 464168 | 4607882 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A la Biblioteca de Catalunya es conserva una fotografia feta per Josep Salvany l'any 1916, titulada 'Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta', d'una palanca de fusta que podria haver precedit l'actual passera de ferro de Cal Sec.Prop de 500 metres aigües amunt hi havia una altra passera feta de posts i baranes de fusta que creuava la riera en la mateixa direcció i que comunicava la riba esquerra amb el camí a Can Preses i Can Rotllo. Pels volts de l'any 2000, la llera va ser endegada amb esculleres de pedra i la vella passera va ser substituïda per una de nova (amb coordenades X: 463395 Y: 4608201 H: 119.5), exempta d'interès patrimonial, que dóna accés a la zona poliesportiva del pavelló municipal. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una altra imatge de Josep Salvany, també de l'any 1916, anomenada 'Riera i església de Sant Iscle de Vallalta', en què apareix una passera de fusta que, per les vistes de l'entorn, podria correspondre a l'anteriorment descrita, si bé la plataforma d'accés també podria haver patit modificacions. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82105 | Passera del torrent de la Roureda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-del-torrent-de-la-roureda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. | XX | Passera de 6 metres de llum feta d'obra i fusta que travessa el curs baix del torrent de la Roureda Vallalta en sentit E-O, ja que es tracta d'un curs d'aigua força constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera connectava el centre de la població amb el camí que menava a Sant Cebrià de Vallalta. El pont consta d'un pilar d'obra a cada riba precedits de tres graons de maó pla que permeten pujar i baixar a la plataforma de creuament. La palanca pròpiament dita salva una altura de 95 centímetres al costat est i de 180 centímetres a l'oest i és feta d'un sol tauló de fusta ben escairat de 20 centímetres de gruix i 46 centímetres d'amplada. Una senzilla barana de ferro amb el passamà situat a 92 centímetres d'altura garanteix la seguretat dels vianants. | 08193-86 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218800,2.5700400 | 464182 | 4607885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | A la confluència de la riera de Vallalta amb el torrent de la Roureda | 80 metres aigües amunt hi ha una altra passera d'obra amb baranes de ferro (amb coordenades X: 464205 Y: 4607971 H: 114.1), exempta d'interès patrimonial, que creua el torrent en la mateixa direcció i que comunica el barri de la Poca Farina amb la travessia urbana de la carretera BV-5128. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82106 | Aqüeducte del molí de Sant Iscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-moli-de-sant-iscle | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 33. | XIX-XX | L'estructura presenta esquerdes i l'arrebossat està molt malmès. | Aqüeducte d'un sol ull de 10 metres de llum que conduïa l'aigua procedent d'una captació superior fins a l'actual plaça de les Basses, on hi havia l'estany i el cup que accionaven el mecanisme de funcionament del molí fariner de Sant Iscle. Aquesta canalització era propietat de Can Camps, com el molí i les basses, i actualment es troba en desús. L'aqüeducte obeïa a la necessitat de salvar la depressió del torrent de Ca l'Aranyó i creuar-lo en sentit transversal d'oest a est. La construcció emergeix a la superfície des del talús de terres del carrer de la llibertat en direcció a una antiga zona de feixes, actualment edificada. De fet, el terç est de l'arc ha estat massissat i juntament amb la paret que el precedeix constitueix avui dia el mur de tanca posterior de la propietat situada en el número 26 de l'avinguda de Barcelona. L'obertura descriu un arc rebaixat. Els cantells de formació de la volta són fets de maons a sardinell, mentre que a l'intradós són col·locats de cantell. L'estructura té un gruix aproximat de 50 centímetres i suporta al damunt un paredat de maó arrebossat per on transita el rec. El conjunt es troba en un estat de conservació precari, ja que l'arc presenta esquerdes laterals i internes, i el revestiment superior de la cara sud té alguns despreniments. | 08193-87 | Av. De Barcelona, entre els números 26-28. Al tram inferior del torrent de Ca l'Aranyó. | 41.6252500,2.5663100 | 463873 | 4608260 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82107 | Pou i safareig de Can Torrus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-safareig-de-can-torrus | XIX-XX | Conjunt destinat a la captació i elevació d'aigua subterrània per a usos agrícoles i domèstics format per un pou de planta circular i un safareig annex per fer-hi la bugada. El complex es troba a un costat del carrer, a la vora d'un petit hort delimitat amb tanca metàl·lica. Al seu davant hi ha la masia de Can Torrus, propietat a la qual pertany. El brocal és fet d'obra i es troba sobrealçat per una construcció semicircular amb una obertura a la cara davantera en forma d'arc escarser, de 130 centímetres d'altura per 93 d'amplada, protegida per una portella metàl·lica de factura moderna. Al seu damunt hi ha un dipòsit cilíndric amb una trapa superior de ferro en concordança estètica amb la resta d'elements: tots arrebossats i pintats de color blanc. Als costats de la portella hi ha, a la seva mateixa altura, sengles pilarets d'obra: a la dreta, un relleix per deixar-hi estris, i a l'esquerra, una petita aigüera quadrangular amb un broc que davalla de la cisterna. La pica desaigua directament al safareig annex. Es tracta d'una piscina rectangular de 80 centímetres de profunditat amb una partició interna que dona lloc a dos espais gairebé simètrics 167 centímetres d'amplada per 116 i 113 de llargària, respectivament. Les parets laterals i posteriors són rematades amb cairons de fang cuit de 24 per 24 centímetres i la part frontal sosté un rentador de ciment lliscat. Els dos vasos del safareig estan comunicats i un d'ells desguassa per la base, a través d'un orifici amb sortida a l'hort. Tot i ser propietat de Can Torrus, els veïns asseguren que les cases del carrer se'n podien servir abans de l'arribada de l'aigua corrent. D'això ja en fa més de 50 anys i des de llavors ningú no recorda haver-lo vist en funcionament. Malgrat el temps transcorregut, el conjunt es troba en perfecte estat de conservació. Se'n desconeix la data de construcció. Segurament la cisterna és un afegit posterior, però el fet que als peus del rentador hi hagi una graonada formada per sis carreus en línia ben escairats i que damunt el portal de Can Torrus hi figuri l'any 1847 indueix a pensar que potser sigui coetani. | 08193-88 | Davant del número 33 del carrer de l'Església | 41.6228400,2.5691900 | 464111 | 4607992 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82107-foto-08193-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82107-foto-08193-88-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82108 | Tapes de claveguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tapes-de-claveguera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2018). Agenda Sant Iscle de Vallalta 2019, s/n. | XXI | Col·lecció d'obres pictòriques i visuals plasmades a través de diverses tècniques sobre tapes de clavegueram de ciment de 40 centímetres de costat, signades per artistes locals. Es tracta d'una iniciativa de l'Ajuntament de Sant Iscle per singularitzar el nucli antic de la població i promoure l'art de carrer. La col·locació de les primeres tapes es va realitzar el 8 de novembre de 2010 i actualment ja hi ha una desena d'obres instal·lades, de temàtica lliure. Algunes tenen relació directa amb el poble i n'hi ha que recreen visions idíl·liques o retrospectives i d'altres que s'inspiren en elements botànics, entre més. | 08193-89 | Carrers de l'Església i de Sant Jaume | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 2018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82108-foto-08193-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82108-foto-08193-89-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Artistes locals | 98 | 51 | 2.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82110 | Font del Montnegre o de la Casa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-montnegre-o-de-la-casa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XIX | Es va refer l'any 1974 | Deu d'aigua perenne que raja al bell mig d'un muret de pedra granítica que descriu una composició simètrica amb tres graons a cada costat. La conjunt té una altura d'1,7 metres i una amplada de 4,2 metres a la base. Damunt del broc de ferro hi ha una placa metàl·lica amb la següent llegenda, en lletres majúscules: 'Font Montnegre / Año 1877 / Reconstruida en 1974'. La construcció té un gruix de 90cm i fa de repeu a una segona paret de contenció, darrera de la qual hi ha petita cisterna enterrada, aprofitant el caient de la muntanya. Aquest segon parament és fet d'esquistos de pissarra o llicorella lligats amb morter i està coronat per una pedra irregular que duu gravada la llegenda 'ML 1788', sense que se sàpiga del cert si fa referència a la font o si bé procedeix de la Casa Nova de Mas Pons, avui desapareguda. | 08193-91 | Al capdamunt de la urbanització Font del Montnegre, a la qual dona nom | 41.6569700,2.5682400 | 464051 | 4611781 | 1877 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Efectivament, la font es troba en terres de l'antic mas, al peu de l'antic camí del Montnegre que comunicava Sant Iscle de Vallalta amb Sant Celoni a través del coll de Mas Pons o coll de les Basses. Tots tres elements -casa, camí i font- apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Actualment, s'hi accedeix a través d'un camí de terra que surt de l'últim carrer la urbanització Font del Montnegre, que s'estén als seus peus. S'hi pot arribar o bé pel carrer Major del Montnegre, o bé pel carrer del Castanyer. Al seu darrere hi ha un bosc d'alzines que s'enfila fins a la carena i al davant hi ha una petita plataforma equipada amb dos banc de fusta, a mode de mirador. Un rètol adverteix que es tracta d'aigua no tractada. Fins fa poc, en aquest indret hi creixien dos faigs ufanosos, que es beneficiaven de la infiltració de l'aigua sobrant. El primer va morir anys enrere i el segon ho ha fet recentment, afeblit per la sequera i producte d'una ventada. Tenia una soca de 3,4m. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 82111 | Font de la canal de la Freixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canal-de-la-freixa | XX | Flux natural d'aigua que neix en el fondal de la canal de la Freixa, en les immediacions de la urbanització Font del Montnegre. S'hi accedeix a través d'un corriol ben fresat des de l'extrem occidental del carrer de l'Avet, en el mateix punt que aquest veïnat enllaça amb la pista o camí de terra que condueix a Can Vives de la Cortada. La font s'inscriu en un entorn humit dominat per la vegetació de ribera, amb un clar predomini del roure de fulla gran. El brollador no està senyalitzat, però és conegut i freqüentat per algunes persones que hi van a omplir garrafes. La captació és conduïda per un coll de mina, no gaire llarg i totalment embardissat, fins a un frontal de totxo prefabricat col·locat a trencajunt d'1,25 metres d'altura i 1,9 metres d'amplada. L'aigua surt a raig per una aixeta amb polsador que és tothora oberta i retorna immediatament al torrent. Al seus peus hi ha una solera de formigó quadrangular de 1,96 metres de costat, amb un banc corregut d'obra a un dels costats. | 08193-92 | A l'extrem occidental de la urbanització Font del Montnegre. | 41.6552300,2.5652200 | 463799 | 4611589 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82112 | Font de Can Doda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-doda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XX | La sequera ha probocat la manca d'aigua i l'entorn ple de fusta impedeix accedir-hi. | Font d'aigua perenne que neix sota un greny de roca granítica, a l'esquerra d'un petit barranc que desemboca en el sot de l'Infern. El brollador és fàcilment accessible a través d'un corriol i està senyalitzat amb un rètol instal·lat pel Parc del Montnegre i el Corredor als peus del GR-5. El broc és fet de canonada de plàstic i està entubat directament dins del terreny saulonenc i falcat amb un rajol prefabricat d'encadellat. La sortida de l'aigua es troba a tan sols un pam d'altura d'una petita pica delimitada amb pedres, per on s'infiltra de seguida i alimenta les arrels d'un avellaner i d'un parell de saücs. En les immediacions hi ha un canó de fibrociment abandonat d'1 metre de longitud que podria correspondre a l'antic conducte. | 08193-93 | A 90 metres del tram del GR-5 que uneix el torrent de la Font de la Salut amb Can Vives de la Cortad | 41.6378100,2.5631900 | 463620 | 4609656 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Durant la realització del Mapa de Patrimoni s'han efectuat una tala que ha eliminat completament la plantació de pi insigne que hi havia de camí a la font, per la qual cosa el fondal està completament pelat. Aquests treballs han malmès l'avellaner i la vegetació arbustiva de l'entorn, que han vist també alterades les condicions d'assolellament. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82113 | GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gr-5-de-sant-celoni-a-canet-de-mar | https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet | El GR-5 és el sender de gran recorregut que uneix Sitges i Canet de Mar després de realitzar una corba de 214 quilòmetres que travessa els parcs naturals del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, el Montseny, i el Montnegre i el Corredor. Si bé està plantejat en sentit horari, el recorregut també es pot realitzar en direcció contrària; és a dir, sortint des de platja i acabant dalt la muntanya. Per aquest tram, se solen plantejar dues etapes possibles: o bé una de 23,7 quilòmetres entre Sant Celoni i Canet o bé una de 17 quilòmetres entre Sant Martí de Montnegre i Canet. Tot i el desnivell acumulat, la dificultat de l'itinerari és considera mitjana i el temps estimat per completar-les és de 8 hores i 15 minuts, i de 4 hores i 45 minuts, respectivament. En tots dos casos, el punt més alt del recorregut és el coll de Basses, a 720 metres d'altitud, que és la porta d'entrada a Sant Iscle. A continuació, el GR-5 passa per Can Vives de la Cortada i davalla fins al Sot de l'Infern per Can Serena i Can Parera. A l'altura de Can Bosc, el camí ressegueix el marge dret del torrent de la Roureda i passa per l'ermita de la Salut i la Roca Caganera abans d'arribar a la Plaça Major. Un cop creuada la riera de Vallalta per gual del pavelló municipal, el GR enfila amunt per Can Preses i Can Rotllo fins a treure a sortir al camí de Safiguera i acomiadar-se de Sant Iscle a la Creu de Canet. L'itinerari està correctament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor i és de bon fer, ja que les pistes són amples i estan ben mantingudes. La ruta és coneguda com 'el sender dels miradors' per les panoràmiques sobre el Montseny i la Vallalta que s'ofereixen des de coll de Basses i per les vistes del litoral que s'observen des de Pedracastell. | 08193-94 | Camí que va del coll de Basses a la Creu de Canet, i viceversa | 41.6473100,2.5591400 | 463288 | 4610713 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El recorregut del GR-5 transita per alguns camins històrics del municipi. Ho fa parcialment entre l'aiguabarreig del sot de l'Infern i el nucli urbà, i reprodueix fil per randa el camí de Can Vives i la pujada a la Creu de Canet des de Can Preses fins a Pedracastell. Tots tres apareixen representants en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El GR-5 recorre diferents trams dels camins grafiats amb els números 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni), 5 (camí de Pedracastell, per Can Roig del Castell), 13 (camí de Can Vives de la Cortada, per Can Parera) i 15 (camí de la Font del Montnegre a Cal Paraire) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82114 | Torrent de la Roureda o de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-la-roureda-o-de-la-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. | Afectat pel pas d'infraestructures, per la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs d'aigua que neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per raons òbvies. Antigament, aquest tret devia ser un fet determinant per fixar el topònim, però el reconeixement actual no permet afirmar que avui dia constitueixi un tret característic. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Junts donen origen a la riera de Can Vives de la Cortada. Finalment, entre Cal Xicgrau i Can Parera, aquest curs s'ajunta a la cota 177 amb el torrent procedent de Ca l'Oller i junts es converteixen en el torrent de la Font de la Salut. A efectes de datació del topònim, es desconeix si la font existia abans que no es construís l'ermita, el 1885. En tot cas, i a la llum de la documentació gràfica, els dos noms van ser ambivalents al llarg de la primera meitat del segle XX i només a partir de llavors s'han anat especialitzant per referir-se a trams diferents de la mateixa conca hidrogràfica. El torrent de la Roureda és el principal afluent de la riera de Vallalta. Hi desemboca pel costat de llevant del barri de la Poca Farina, després de completar 5 quilòmetres de recorregut. Ho fa amb un fil d'aigua superficial gràcies a les aportacions que recull del Sot de l'Infern, del torrent de Can Vila, del torrent de Cal Vermell, de la canal de Can Coll i del fondo de Can Camps. En el passat, alimentava les basses del poble. La llera no és transitable, però es pot resseguir en paral·lel a peu, en bicicleta i vehicle a motor, amb algunes intermitències. El curs inferior resulta visible des de la travessia urbana de la carretera BV-2128, entre Cal Rei el pont d'entrada al centre urbà. Aquest tram té aires de parc fluvial, hi ha una font equipada amb bancs per fer-hi estada i fins i tot es pot creuar a través de dues passeres per a vianants. A continuació, la topografia s'enlaira i impedeix de retrobar el torrent fins al pont de Can Coll, un cop passada la Roca Caganera. Des d'aquest punt, hi ha una pista paral·lela molt ampla, però les vistes són limitades a causa de l'espessor de la vegetació. En tot aquest tram, el predomini de la plataneda és abassegador, en combinació amb l'acàcia, l'alzina i el llorer. Entre el veïnat de la Salut i Cal Paturo el llit del riu és ple de canya i davant de Can Bosc s'ha detectat la presència de bambú. | 08193-95 | En el quadrant nord-occidental del terme, en direcció N-SE | 41.6369500,2.5587100 | 463246 | 4609563 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa del pas d'infraestructures de sanejament, la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia, la canya i la canya de bambú. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82115 | Camí de la Creu de Canet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-creu-de-canet | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet | El camí de la Creu de Canet s'inicia al veïnat de Can Preses i transcorre per una pista de 2,6 quilòmetres de longitud que salva un desnivell positiu de 215 metres. La carretera és de terra, té una amplada mitjana de 4 metres i es troba ben mantinguda. La primera meitat és costeruda, però a partir del coll de Safiguera, el camí es fa més lleuger i encara més ample. Per no tornar pel mateix lloc, es pot fer un recorregut circular retrocedint uns metres i agafant la pista que surt a mà dreta i que baixa pel Rocar fins arribar al pont del polígon del Molí, a la carretera BV-5128. Aquest trencant passa per davant de les ruïnes de la masia de Can Torrus Vell, assolada per l'exèrcit francès l'any 1808. Tant la pujada com la baixada es realitzen per camins històrics del municipi que apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. Totes dues pistes són aptes per anar amb cotxe, a peu o en bicicleta, i el nivell de dificultat es considera baix. El temps estimat per completar la volta és de 2 hores. | 08193-96 | Camí que uneix el centre urbà de Sant Iscle amb la Creu de Canet, a Pedracastell | 41.6130000,2.5681900 | 464023 | 4606900 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82115-foto-08193-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82115-foto-08193-96-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El camí de la Creu de Canet descrit en aquesta fitxa reprodueix la traça dels camins grafiats amb els números 5 (camí de Pedracastell per Can Roig o camí de Collsafiguera) i 6 (camí de Can Torrus Vell a la Creu de Canet) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. La ruta no està senyalitzada com a tal, si bé als extrems del camí de Safiguera hi ha dos rètols amb diverses indicacions de direcció i distància situats prop de la partió amb Arenys de Munt i de la Creu de Canet. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82116 | Camí de Sant Iscle de Vallalta a coll Senís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-sant-iscle-de-vallalta-a-coll-senis | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). SL-C 105. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 94. http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 | Es tracta del camí històric que antigament unia Sant Iscle de Vallalta amb Vallgorguina, a més de fer marrada cap a Olzinelles i Sant Celoni. Per aquest motiu apareix representat amb el nom de 'Cº de Coll Genís' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El primer tram comença al carrer del Doctor Barri i passa per davant de la Roca Caganera i l'ermita de la Salut. És planer i enllaça el centre urbà amb els veïnats de la Salut i Cal Llop, tot resseguint el torrent de la Roureda pel seu marge dret. La pista és molt ampla i permet perfectament el pas de vehicles en tots dos sentits de la marxa. És també una via estructuradora del territori i el poblament, ja que té diversos brancals al llarg del seu recorregut que porten a Can Coll, Can Vila i la Cogulera, així com dues ramificacions que menen a Can Vives de la Cortada a través de Can Parera i Can Serena, l'una, i de Can Carrabisco i Can Xica, l'altra. A partir de Cal Llop, el camí perd amplada i guanya altura. El 1916, el propietari de Ca l'Oller va sol·licitar permís a l'Ajuntament per construir un pont per salvar el torrent, de manera que el gorg de les Dones d'aigua queda a mà esquerra, sota el talús del camí. Després de deixar enrere Can Maresme i de fer dues dobles giragonses, la pista arriba a la carena i es troba amb el camí de Collsacreu a Cal Paraire. La cruïlla es coneix amb el nom dels Quatre Camins i fa partió amb els termes de Vallgorguina i Sant Celoni. Per aquest motiu hi ha una fita de pedra en un dels marges. El camí està ben mantingut i és apte per anar en cotxe, a peu o en bicicleta, si es va amb compte amb els xaragalls de l'últim tram. En total, el camí té una longitud de 3 quilòmetres i es pot fer caminant en poc més d'1 hora, després de superar un desnivell positiu de 190 metres. | 08193-97 | Camí que uneix el nucli urbà de Sant Iscle amb els Quatre Camins i la pista carenera, i viceversa | 41.6359300,2.5615500 | 463482 | 4609448 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82116-foto-08193-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82116-foto-08193-97-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El camí comparteix el tram inicial des del centre urbà fins a Can Bosc amb el GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar. A més, tot el seu traçat se superposa amb la primera part del sender local 105 (SL-C 105), una ruta circular de 9,5 quilòmetres i 706 metres de desnivell acumulat que passa pel Pla de Forcs i retorna al poble per l'esmentat GR-5, a través del ramal que va de Can Vives de la Cortada fins a Can Bosc, passant per Can Serena. Ateses les coincidències, el camí històric de Sant Iscle a coll Senís està profusament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor amb marques de direcció blanc-i-vermelles per al GR-5 i blanc-i-verdes per al SL-C 105.El camí de Sant Iscle de Vallalta a Coll Senís descrit en aquesta fitxa coincideix amb el primer tram del camí grafiat amb el número 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82117 | Camí del Pla de les Bruixes a la Font del Montnegre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-del-pla-de-les-bruixes-a-la-font-del-montnegre | FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). SL-C 105. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). GR-83. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/gr-83/gr-83-etapa-2 Natura local (2019). Pla de Forcs per la serra. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pla-de-forcs-la-serra | Aquest itinerari és, realitat, la suma d'un seguit de camins històrics que circumdaven el quadrant nord del terme municipal en sentit E-O a través de la serra i recosien les diverses masies que hi havia a les faldes de la muntanya, des del Pla de les Bruixes fins a Ca l'Alomar. Aquests camins apareixen dibuixats sense solució de continuïtat en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 amb les denominacions següents: 'Cº de la Plana de las Bruja'', 'Cº de Cal Peraire', 'Camino de Can Vivas', 'Camino de la Casa Vella' i 'Camino de Can Alomar'. Avui dia, aquest recorregut es veu estroncat per la urbanització de la Font del Montnegre i més endavant es fon en la boscúria a partir de la Casa Vella. Amb la pèrdua de la connexió transversal, els únics camins per accedir a les masies de Can Josepic, Can Giralt, Cal Sidret, Cal Quim Giralt, Can Jan i Can Alomar són els que segueixen els cursos longitudinals dels torrents i rials. El camí actual neix a la urbanització Collsacreu d'Arenys de Munt i permet el creuament de vehicles fins al Pla de les Bruixes. A partir d'aquest punt, proliferen els desmunts i la pista transita sovint en trinxera, amb una amplada mai inferior als 4 metres. El recorregut té una longitud total de 4 quilòmetres dins de Sant Iscle de Vallalta: 660 metres entre el límit de terme municipal i els Quatre Camins de coll Senís; 670 metres fins al Pla de Forcs; 1.100 metres fins a Can Vives de la Cortada, i 1.600 metres fins a la Font del Montnegre. Cada tram té les seves característiques. Els tres primers són aptes per a vehicles a motor, bicicletes i caminants, mentre que el quart és perillós per les esllavissades de rocs i molt més exigent físicament a causa del pendent, ja que passa de 410 a 552 metres d'altitud. | 08193-98 | Camí que uneix el Pla de les Bruixes amb la urbanització de la Font del Montnegre, i viceversa | 41.6529900,2.5545800 | 462912 | 4611345 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82117-foto-08193-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82117-foto-08193-98-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El tram del camí entre Collsacreu i el Pla de Forcs se superposa amb la segona de les etapes del sender de gran recorregut GR-83, dit del 'Canigó' o 'camí del Nord', que va de Mataró al coll de Malrem, als Pirineus. L'itinerari recrea el camí de l'exili que van fer els republicans l'any 1939, després de la Guerra Civil.A més, el tram situat entre els Quatre Camins, al coll Senís, i Can Vives de la Cortada comparteix traçat amb el sender local SL-C 105. Per aquesta antiga masia hi passa també, procedent de Sant Celoni, el GR-5, en direcció a Canet de Mar. Per tot plegat, els respectius trams del camí es troben profusament senyalitzats mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor amb marques de direcció blanc-i-vermelles per als GR i blanc-i-verdes per al SL-C 105. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82120 | Torrent de Can Palau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-can-palau | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. | Aquest curs estacional d'aigua drena una extensa conca hidrogràfica que abasta des la urbanització de la Font del Montnegre fins al turó de Ca l'Alomar i la Serra de Salt, que limita amb la urbanització de Can Palau, ja dins de Sant Cebrià de Vallalta. Sobre la cartografia, el torrent no és identificat amb el seu nom fins que s'ajunten els fondos de Can Pera i de Can Xona (tributaris, al seu torn, dels de Mas Castellar, l'un, i dels de Can Vendrell i Can Patalina, l'altre), però la mateixa orografia palesa que el seu origen es troba més amunt: al torrent de la Casa Vella, a 680 metres d'altitud. Així les coses, el torrent té 2 quilòmetres de recorregut entre la seva desembocadura a la riera de Vallalta, a la cota 85, i la confluència dels esmentats fondals. A aquest còmput caldria afegir 3 quilòmetres més per al ramal de la Casa Vella i 1,3 per al de Can Xona. En general, el seu llit és estret i abrupte, amb alguns saltants de roques i caos de boles. El curs alt és poblat per un bosc d'alzinar mixt amb presència de roures esparsos. De Can Malhivern en avall, el rec s'enfondeix i les hores d'insolació minven per l'efecte pantalla que produeix la Serra de Salt. En aquest entorn hi predomina la plataneda, que comparteix hàbitat amb les espècies acostumades (acàcia, llorer, avellaner...) i alguns lledoners. És possible resseguir el torrent a través d'una pista forestal paral·lela situada en el marge esquerre. | 08193-101 | En el quadrant nord-oriental del terme, en direcció N-S | 41.6373000,2.5822700 | 465209 | 4609592 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82120-foto-08193-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82120-foto-08193-101-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2020-07-14 00:00:00 | Àlex Asensio | Malgrat l'endegament, l'estat de conservació del torrent es considera bo pel manteniment i l'aprofitament silvícola que es fa del curs inferior de la riera. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82121 | Forn d'obra de Ca l'Oller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-ca-loller | PUJOL VILASECA, Joan (2007). De la teuleria a la bòbila. L'Erol, núm. 92. Berga. Àmbit de Recerques del Berguedà, p. 26-28. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Els forns de rajoleria. L'Aulet. La revista del Montnegre i del Corredor, núm. 11. Sant Celoni. Associació de Propietaris del Montnegre i Corredor, p. 44-45. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades. Daniel Rangil, p. 149-156 | En ruïnes. | Forn d'obra destinat a la fabricació artesanal o proto-industrial de material de construcció fet a base d'argila cuita, com ara rajols i teules, per subministrar a les masies de l'entorn o bé a la propietat de la finca, com sembla ser el cas. La proximitat a Ca l'Oller i el topònim de l'indret on s'ubica n'assenyalarien la pertinença i vinculació a l'esmentada masia. La seva gènesi i raó de ser podria estar relacionada amb les obres i reformes efectuades a Ca l'Oller en el tombant del segle XX. L'elecció del lloc adient depenia de la disponibilitat de la matèria primera -en aquest cas, l'argila- i d'aigua per poder-la pastar. En aquest cas, el forn es troba situat en el marge esquerre del torrent o canal. La construcció està parcialment excavada en el terreny a mode de pou o trinxera, amb tres cares completament opaques i una sola obertura al costat de llevant. En aquest punt hi ha la boca del forn, un forat de 47 centímetres d'altura per 63 d'amplada a través del qual es carregava la cambra un cop iniciada la combustió. Aquesta obertura està emmarcada per un arc de mig punt amb d'1,3 metres de gàlib i un voladís de maó pla de 50 centímetres que reforça i dona consistència a tota l'estructura. La cambra presenta una planta lleugerament rectangular de 2,15 metres d'ample per 3,55 de llarg. Les parets exteriors són reblertes amb terra i material de rebuig, mentre que les interiors són llises, fetes de tàpia i menudall arrebossat, i estan sobrealçades amb un mur perimetral de maons. Per la part de dins les peces estan col·locades a trencajunt, però els 48 centímetres d'amplada de l'obra permetien girar les de la segona línia i donar més força i estabilitat al conjunt. Situada al nivell inferior, a una fondària de 3,5 metres, hi havia la fogaina: un entramat de petites boques quadrades d'un pam per cada costat, si fa no fa, sostingudes per petits arcs de maó. Sobre aquesta graella s'amuntegaven les peces crues, que s'introduïen per una obertura lateral situada en el mur de tramuntana, a mitja altura. La portella fa 1,5 metres d'altura i 63 centímetres de base i està rematada amb una volta de maó pla. Actualment es troba paredada i sota la llinda s'hi pot veure una pila, perfectament disposada, de peces d'entibat. La cuita es feia amb feixines i durava almenys dos dies. El forn era obert per dalt. En el moment de fer la cuita s'hi posava una capa de teulissos de mig pam de gruix i es recobria tot amb una pasterada de fang. Durant la cocció s'hi practicaven orificis, o bé es tapaven, segons convingués, per aconduir el foc i facilitar una cuita uniforme a tots els racons. Daniel Rangil (Rangil, 2011:154) explica que 'acabada la cocció, calia un refredament molt lent per tal que no es trenqués res i per augmentar la duresa de les peces. Per damunt del fang s'hi abocava terra seca, que feia d'aïllant. Al cap d'uns dies, un cop fred, es desenfornava i s'apilaven les peces a l'aire lliure, a punt pel transport'. Malgrat els esforços, la qualitat se'n ressentia, ja que 'sovint les argiles eren poc depurades i els materials no prou sòlids a causa del procés de cocció'. Amb l'abandonament de l'activitat, el pas del temps ha compactat la terra i hi ha fet créixer la vegetació. Tot i així, encara s'hi troben moltes restes de rebuig. Hi destaquen els cairons de 24 x 24 x 3,5 cm, els maons de 28,5 x 14 x 4,5 i els pitxolins de 28 x 16 x 3,5 cm. També hi abunden les teules i, en menor mesura, algunes voltes d'entibat per bastir el sostre de les mines d'aigua. | 08193-102 | Al quadrant nord-oest del terme municipal, al marge esquerre del canal del Forn de Ca l'Oller. | 41.6396500,2.5439900 | 462022 | 4609869 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Daniel Rangil (RANGIL, 2011:149) explica que 'els rajolers eren pagesos que exercien aquest ofici de manera ambulant i temporal, a l'estiu, oferint el seus serveis a les masies. Els masovers els donaven allotjament, menjar i la meitat de la producció', a més de la llenya necessària.La demanda dels segles XVIII i XIX va comportar la proliferació de forns i l'especialització de l'ofici. La majoria eren forns petits, per abastir les necessitats pròpies o de compradors molt propers'. El propietari de Can Xica assegura que a la part posterior de la casa hi havia 'una bòbila' que no va veure funcionar mai i que actualment es troba desapareguda. Rangil també en dona notícies. El seu informador, Josep M. Pera, diu que es tractava d'un forn de rajols 'molt antic' i apunta que 'cap a baix al poble n'hi havia un altre que li deien 'el Forn', però no l'he vist actuar mai'. És el mateix cas que el Forn de Ca l'Oller, el qual havia estat fagocitat pel bosc i només ha estat possible de retrobar-lo després que s'hagi realitzat una bona estassada. | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82099 | Arxiu Parroquial de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-sant-iscle-de-vallalta | <p>ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA (2019). Arxius parroquials. Consultat 20 maig 2010, des de https://www.arxiuadg.org/index.php/arxius/parroquies.html ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1939-1944). Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta. https://www.arxiuadg.org/index.php/arxius/parroquies.html</p> | XIX-XXI | <p>A la sagristia de l'església parroquial de Sant Iscle hi ha una prestatgeria oberta amb publicacions del Bisbat i alguns arxivadors de cartró amb el contingut següent: exemplars del full parroquial de finals dels anys 70 i la dècada dels 80 del segle XX; reimpressions dels tres goigs vinculats a la parròquia (Sant Iscle i Santa Victòria, Mare de Déu de la Salut i Sagramental), targetes commemoratives dels portadors del penó de Sant Feliu per la Festa Major (1942-1976, amb algunes faltes), així com de les benediccions de la campanes Josefa-Catalina-Lluïsa (1942) i Maria Rosa-Heidi-Malen (1958). Es localitza també un llibre de comptes de la parròquia des de l'any 1939 fins a finals de la dècada de 1950, un plànol amb les propietats del Bisbat al centre urbà, de 1981, i una carpeta amb la memòria i el pressupost, en fotocòpia, de les obres de conservació realitzades amb motiu del 900 aniversari de la consagració de l'església, l'any 1990. Res de tot això no està inventariat ni ordenat, i tot es troba en males condicions de conservació a causa de la humitat. El gruix de l'Arxiu Parroquial de Sant Iscle de Vallalta es troba dipositat a l'Arxiu Diocesà de Girona, d'acord amb les disposicions del Bisbat de Girona i el decret episcopal sobre el trasllat dels arxius parroquials d'1 de març de 1986 i la nota de Vicaria General de 13 de setembre de 2005. Dels llibres sagramentals de baptismes, confirmacions, matrimonis i òbits establerts des d'inicis del segle XVI, només se'n conserven les confirmacions a partir de 1780 i els tres darrers llibres d'expedients matrimonials de 1941 a 1999. En conjunt, a ''Arxiu Diocesà hi ha 26 unitats documentals vinculades directament o indirecta a Sant Iscle de Vallalta. La més antiga és de 1627 i fa referència a una 'Informació rebuda a instància dels obrers de Sant Iscle de Vallalta'. A continuació hi ha el 'Llibre dels Aniversaris y Missas de las Isglésias de Canet y Sant Iscle de Vallalta dels actes de creacions, lluïcions y esmerços de censals per celebració de ditas missas y aniversaris de las institucions y fundacions de aquells' (1633-1729) i el llibre d'assentaments de 'Testaments y Codicils presos de temps de mi lo Dr. Ramon Balle prevere y rector de la Iglésia de Sant Aciscle de Vallalta qu's pendran en la dita vila de Canet y en son terme y districte' (1653-1668). Del 1731 hi ha un plet iniciat pel rector i la comunitat de preveres de Canet de Mar contra els procuradors del marquès d'Aitona sobre dret de pastures a Sant Iscle de Vallalta. El 'Segrest de Margarida Montalt, de Sant Iscle de Vallalta' data de mitjan segle i de finals del XVIII i principis del XIX hi ha diverses dispenses matrimonials per grau de consanguinitat.</p> | 08193-80 | Pujada de Sant Martí, 12 (Girona) | <p>El fons documental custodiat a l'Arxiu Parroquial es va malmetre a l'inici de la Guerra Civil. Com a resposta a l'alçament militar i al suport de la jerarquia eclesiàstica, el 24 de juliol de 1936 es va produir el 'saqueo de la Iglesia Parroquial, Casa Rectoral, objetos de culto y archivo parroquial'. En ocasió de la instrucció de la Causa General instigada per les autoritats franquistes, el juny de 1942 el rector Vicens Clopés va declarar que 'el Archivo Parroquial estaba formado por los libros de sacramentos, bautismo, matrimonio, óbitos, visitas pastorales, consueta, libros de administración de las diversas cofradías y de la Junta de Obra, y además por una caja de un metro de alto por un metro y medio de longitud y setenta centímetros de ancho conteniendo varios legajos de documentos antiguos y unos cincuenta pergaminos de distintes épocas, cuyo valor no pueden precisar', si bé s'hi apunta que el seu valor econòmic ascendia a 20.000 pessetes.</p> | 41.6243075,2.5691221 | 464106 | 4608155 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82099-foto-08193-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82099-foto-08193-80-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Àlex Asensio | Tota la documentació ha estat inventariada i digitalitzada, i es troba a disposició dels investigadors i el públic en general a la seu de l'Arxiu Diocesà, amb la limitació expressa que 'aquesta consulta es fa sempre a partir de les dades de més de 100 anys per assegurar-ne la seva privacitat d'acord amb les lleis vigents'. Les fotografies aportades són dels documents que es conserven actualment a les dependències de l'església de Sant Iscle de Vallalta. | 98 | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82060 | Ca n'Alomar o Ca l'Alomar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-nalomar-o-ca-lalomar | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-6, pp. 123-132. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor. Pp. 8 i 17. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1703). “Reial Audiència. Plets Civils”, 26214. Causa de Jeroni Alomar, pagès de Sant Iscle de Vallalta, contra Isidre Torrent, pagès de Sant Cebrià de Vallalta. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (1490). ANC1-1087-T-1734. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig.antiga: 1608. Venda atorgada per Miquel Alomar i el seu fill Salvi Alomar, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, a favor de Bernat Roger, batlle del terme del castell de Montpalau. Calella. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (1520). ANC1-1087-T-1817. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig. antiga: 1069. Venda atorgada per Jaume Alomar, pagès de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, a favor de Bernat Salvador, mercader de Calella. Pineda. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (1508). ANC1-1087-T-1828. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig.antiga: 1080. Venda atorgada per Salvi Alomar, per Salvi Alomar, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, per Pere Dalmau i per la seva muller Caterina, de Santa Eulàlia d'Hortsavinyà, a favor de Francina Fornells, vídua de Bernat Fornells, de Mataró. Pineda. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (1572). ANC1-1087-T-1967. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig.antiga: 1219. Venda atorgada per Antiga Alomar, vídua, i el seu fill Joan Alomar, propietaris del mas Alomar, a favor de Bernat Melcior Salvador, mercader, i Joan Boscà, notari reial de Calella, tutors de Magí Teulada. Calella. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 34. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil, p. 329. | XVII-XX | Conjunt format per la juxtaposició de dos edificis de planta baixa i pis: el primigeni, orientat a migdia i situat en una cota inferior, i un d'afegit, incardinat a llevant i situat en una plataforma superior. La masia original descriu una planta lleugerament rectangular de 15 metres d'amplada per 11 de fondària. La façana principal descriu tres crugies, amb carener perpendicular i dos aiguavessos. El portal se situa a la primera secció, amb brancals de pedra i llinda de fusta, al costat d'un finestró de pedra amb espitllera. A l'altre extrem hi ha un porxo de pedra amb arc de mig punt, que deixa a entreveure el forjat amb bigues de fusta i revoltó de maó. A la planta primera s'obren tres finestres amb ampits i llindes d'una sola peça i brancals de pedra granítica, tot ben escairat. Hi destaca el rellotge de sol, amb numeració aràbiga i senyal per a les mitges hores. Repintat seguint el model antic, hi llueix la data de 1832. Al tester oriental hi ha un plafó de ceràmica blanc-i-blava de dotze rajoles amb el dibuix d'un sol somrient amb la llegenda 'Ca l'Alomar. Lloat siguis senyor meu amb totes les teves criatures', acompanyada d'una dedicatòria a la família Carbonell Masvidal d'agost de 1974. L'edifici adossat té coberta de dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. En planta baixa té dos portals amb brancals de pedra i llinda de fusta, i una finestra tota de pedra de grans dimensions. El pis de dalt n'hi té dues, més petites, del mateix estil. Les dues façanes estan arrebossades i pintades de blanc, però mostren deliberadament alguns elements de pedra noble, com les obertures i les cantoneres. La resta de paraments són tots massissos, de paredat comú. La juxtaposició de volums provoca una endinsada al costat oest que deixa a la vista un petit cos adossat vinculat a l'habitatge, així com un contrafort que reforça el punt per on treu el cap una de les dues xemeneies d'obra de la casa. El conjunt es completa, al sud-est, amb una construcció auxiliar de maçoneria i planta rectangular situat prop de l'accés a la finca. L'edifici s'orienta a ponent, té coberta de teula amb caiguda frontal i es compon d'una planta baixa amb tres obertures amb llindes de fusta i d'un cos alçat dotat d'altell, al qual s'accedeix directament des de l'exterior a través d'una portella i d'un pont amb quatre graons per salvar el rec que l'envolta. | 08193-41 | Veïnat de Can Palau, al Parc del Montnegre i el Corredor, a les immediacions del torrent homònim. | A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserven diverses vendes de censals morts fetes pels estadants del mas Alomar que abasten un espectre cronològic que va de finals del segle XV a finals del XVI. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó s'hi conserva un plet de principis del XVIII. La masia apareix grafiada amb el nom de 'Can Alomar' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el mateix nom en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Daniel Rangil (RANGIL, 2011:329) recull el testimoni oral de Rosa Buhils sobre l'enterrament d'una filla de la casa de 'setze o disset anys'. Segons el seu relat, 'ca l'Alomar és molt amunt i la van haver d'anar a enterrar a Sant Iscle', i 'després els hi van fer a can Domingo un berenar de cullera'. En època contemporània hi feien estades d'estiu alguns membres de la comunitat monàstica de Montserrat. | 41.6528800,2.5917600 | 466007 | 4611318 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82060-foto-08193-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82060-foto-08193-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82060-foto-08193-41-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La finca està situada en un dels vessants del turó de Ca n'Alomar, al peu d'una pista forestal corresponent a l'anomenat camí de la serra de Salt o de Xiquers que connecta amb la urbanització de Can Palau.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-6.Llista d'edificis i indrets d'interès arquitectònic, històric, arqueològic o paisatgístic. Annex 2. Pla Especial del Montnegre i el Corredor. Serralada de Marina. DIBA. Servei de Parcs Naturals. 1989. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82050 | Can Ginebre o Ginebra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ginebre-o-ginebra | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7, 14 i 53. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 23, p. 104. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. Fons ANC1-1087-T-2846. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig.antiga: 2098. Redempció de servitud atorgada per Pere Ginebra, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, com a procurador de Francesc de Maçanet, donzell de Castelló d'Empúries, a favor de Miquela, filla de Jaume Juiol, de la mateixa parròquia. Calella, 1416. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. Fons ANC1-172-T-523. Llinatge d'Arquer. Concòrdia signada entre Maties Arquer, ciutadà honrat de Barcelona i Bartolomé Ginebra i Torrent, llaurador de Sant Iscle de Vallalta. Arenys de Mar, 1838. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 4226-I. | XX | Antiga masia reconvertida en torre d'estiueig que dona nom a la urbanització construïda en els terrenys de la finca. De la construcció primigènia no en queda rastre, fruit de les successives remodelacions i ampliacions. Es tracta d'un edifici de planta rectangular de 17 metres de longitud per 10 de fondària amb coberta de teula paral·lela a la façana principal, orientada al sud-est. Té planta baixa i pis. A cada punta hi ha una edificació adossada que funciona com a habitatge independent. La del costat nord-est mesura 9 metres de longitud per 7 de fondària, consta de dues crugies paral·leles i és de la mateixa alçària que el cos central, però té la coberta perpendicular, la qual cosa origina una façana amb frontó triangular per encabir-hi les golfes. L'esquema es repeteix a l'extrem sud-oest. En aquest cas, però, l'edifici fa 9 metres de longitud per 11 de fondària i consta de planta baixa, primer i segon pis. La planta adopta forma d'ela (L), ja que la secció posterior fa una reculada que dona lloc a un garatge i, damunt seu, una terrassa. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. El pla de façana es compon sobre eixos verticals: dos a cadascuna de les edificacions laterals i quatre a la del mig. L'edifici es caracteritza per l'ús de la fusta en els tancaments, les baranes dels balcons i els ampitadors, així com en les llindes de les obertures, reforçades amb tornapuntes. El mateix material es repeteix tant en els cabirons de fusta del voladís perimetral, com en els que sostenen les marquesines de teula i obra que fan de trencaaigües a les finestres, balconades i portals. La pedra i el maó hi tenen un paper secundari, essent presents en alguns brancals, pedrissos i murs de tanca. La línia d'edificacions se situa sobre una plataforma en direcció SO-NE amb un pati arbrat al seu davant i una feixa longitudinal inferior amb hort i piscina. Al sector de tramuntana hi ha un frontó i una pista esportiva, i, a l'altre extrem, un bosc de cedres pins. Una tanca de bardissa clou la finca perimetralment. En el camí d'accés a la urbanització hi ha les restes de l'antic ingrés a la propietat. Si bé la marquesina d'entrada ha estat eliminada per facilitar el pas de vehicles de gàlib elevat, es conserven els pilars de pedra escairada que la sostenien i, al seu costat, el portal adovellat en forma d'arc rodó que feien servir els vianants. | 08193-31 | Veïnat de Can Ginebre, al carrer de Can Ginebre, vora la partió amb Sant Cebrià de Vallalta. | A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserven dos documents referits al llinatge Ginebra. El més antic és un pergamí datat a Calella el 10 de juliol de 1416 en què Pere Ginebra, actuant com a procurador de Francesc de Maçanet, donzell de Castelló d'Empúries, redimeix de servitud Miquela Juiol, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, a canvi del pagament de 55 sous. D'altra banda, el 4 de juny de 1838, Bartolomé Ginebra i Torrent, pagès, i Maties Arquer, ciutadà honrat de Barcelona, van signar davant del notari d'Arenys de Mar la concòrdia que posava fi al plet sostingut entre ambdues parts a raó de la pretensió de la part actora que el possessor del mas Ginebra pagués vint-i-una pensions de cens per la venda a carta de gràcia que féu el vescomte de Cabrera el 1569 a Joan Arquer per 31 lliures. Casa pensió reclamada comprenia una quartera d'ordi, tres octaus i mig de civada, mitja lliura de cera, una gallina i dos ous. Amb aquell acord i a la vista de la documentació aportada per Ginebra, Arquer anul·lava el procediment i dirigia la seva pretensió contra Bartomeu Puigvert i els seus tutors, Jaume Vives de la Cortada i Isidre Torrent, d'una banda, i contra Pere Terradas i Coll, pagès de Sant Cebrià, de l'altra. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Ginebar' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6226000,2.5807800 | 465077 | 4607960 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | S'hi accedeix a través dels vials que condueixen a la urbanització de Can Ginebre a través dels ponts situats en els pk 22.9 i 23.4 de la carretera BV-5128 entre Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82063 | Can Patalina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-patalina | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-10, pp. 159-166. | XVI-XX | Masia de planta rectangular de 14 metres de longitud per 9 de fondària amb façana principal orientada a migdia, carener perpendicular i coberta de teula àrab de dos aiguavessants. La caiguda cap a l'est ocupa dues de les tres crugies, fruit de l'ampliació de la construcció primigènia al llarg del segle XIX. Consta de planta baixa i pis, amb tots els paraments arrebossats i pintats de color blanc. L'entrada se situa sota l'eix del capcer, amb brancals i llinda de granit en forma d'arc escarser i porta amb ventalla de dues fulles. L'accés es troba precedit per dos graons de pedra i d'un enrajolat de toves, sota una pèrgola metàl·lica. Als dos extrems hi ha sengles finestres amb ampits, brancals i llindes plana de pedra ben escairada, protegides per reixa de forja. La de ponent és més antiga i la de llevant és més moderna i consta de dues fulles. Al primer pis es conserven dues finestres gòtiques d'arc conopial lobulat. La situada a ponent és de dimensions més reduïdes i té l'ampit decorat amb tres esferes, i la del centre hi té carasses esculpides. A l'altre costat hi ha un balcó ampitador amb brèndoles de ferro i una porta vidriada de dues fulles. I entre les dues obertures hi ha un rellotge de sol que reprodueix a petita escala el contorn de l'arc rebaixat de la balconera, per la qual cosa dati també possiblement del segle XIX. El conjunt es completa amb dos annexos rectangulars de planta única i coberta de teula amb caiguda cap enfora: un a la façana de llevant, contemporani i sense cap interès, i un altre a la façana de ponent que destaca per un seguit de finestres emmarcades en pedra i per un portal reixat amb brancals de granit i arc rebaixat amb clau de maons a sardinell. | 08193-44 | Veïnat de Can Palau, entre els fondos de Can Castellar i de Can Patalina. | A l'interior de l'habitatge hi ha una llinda amb la data de 1823. La masia apareix representada, sense ser identificada pel nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Els propietaris actuals van adquirir la finca la dècada de 1970. Molt deteriorada, la van sotmetre a un procés de restauració que va concloure el 1989. | 41.6485700,2.5865200 | 465569 | 4610841 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82063-foto-08193-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82063-foto-08193-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82063-foto-08193-44-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada en un dels vessants del turó de Ca n'Alomar sobre una zona de feixes de conreu propera a un camí secundari que uneix el camí de Can Xona amb la urbanització de Can Palau.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-10. | 93|94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82055 | Can Verdura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-verdura | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8 i 25. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-55, pp. 585-592. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 26, p. 105. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. | XVIII-XX | Reformes dutes a terme durant els segles XIX i XX. | Masia de planta en forma d'ela (L) invertida de tres crugies perpendiculars que donen lloc a una composició de la façana sobre tres eixos verticals. La crugia de ponent és 4 metres més curta que les dues primeres i dona origen a una reculada amb diverses obertures en les dues façanes de l'angle resultant: un portal allindat de grans dimensions a la façana posterior de la primer crugia, i una porta alçada, precedida de 5 graons, a la planta baixa i un balcó amb brèndoles de ferro a la primera planta de la façana lateral del cos principal. La masia consta de planta baixa i pis, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular, xemeneies d'obra als dos tremujals i tortugades frontal i posterior per a la recollida d'aigües pluvials, amb baixants de gerrer. Els paraments són arrebossats i pintats de color ocre. La façana principal mira cap al migdia. A la planta baixa hi ha un portal central amb brancals i llinda de pedra, flanquejat per un altre portal d'arc rebaixat a la secció de llevant i per una finestra amb reixa a la secció de ponent. Entremig hi ha una caseta per al gos, feta d'obra. Les portes consten de dues fulles de posts de fusta. Al primer pis hi ha un balcó al centre, una finestra amb llinda de pedra a la dreta i una altra amb ampit de rajola ceràmica a l'esquerra. Els tancaments són de fusta, protegits amb persianes de cordill de color verd. La façana oest apareix sense compondre. Té una finestra allindada a la planta baixa, tancada amb reixa, i tres d'arc de mig punt a la planta primera. La masia s'ha anat ampliant amb l'addició de diverses construccions auxiliars. La crugia central de la façana posterior té adossat un cos rectangular de 5,5 per 12 metres en direcció nord i una sola planta amb coberta d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. Per la seva part, la secció davantera de la masia té adossat, pel costat de llevant, un edifici de planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 20 de longitud disposat en direcció N-S. Aquest brancal genera una ala lateral que es projecta cap endavant i delimita l'era de la masia per orient. El volum es compon de dues plantes amb coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, encarada a ponent. Com a edifici auxiliar, presenta múltiples obertures: sis portes a la planta baixa, la qual cosa dona idea de la seva distribució interior, i una porta al pis superior per a facilitar l'emmagatzematge de productes agrícoles. Al davant de la casa hi ha una gran era enrajolada i un parell de moreres. A un nivell inferior, sobre una antiga feixa de conreu, es conserven un trull de pedra per moldre olives i un pou circular fet de paredat comú amb dues piques: una a l'altura del brocal i una altra a peu pla. | 08193-36 | Camí particular paral·lel al carrer de Francesc Macià, a llevant del nucli urbà. | A mitjan segle XIX, els propietaris de Can Verdura figuraven entre els principals contribuents del municipi. Tot i la proximitat al nucli, la família va obrir casa al centre de la població per a major comoditat i per significar la seva ascendència sobre la vida social. De fet, l'antropònim dona nom també a un pujol proper -el turó d'en Verdura-, situat al nord. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6242900,2.5722100 | 464364 | 4608151 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia es troba al vessant de solell d'un turó parcialment urbanitzat, entre una clariana i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015. M-55. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82026 | Can Vila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vila-5 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-39, pp. 431-442. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 4, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 28-29. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. ‘Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. BONET I GARÍ, LLUÍS (1983). Les masies del Maresme: un estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Barcelona: Montblanc-Martín, CEC. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8955. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 16 i 18. SUBIÑÀ COLL, Enric (2011). Valoració del patrimoni arqueològic del Maresme. V Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme. | XV-XIX | Abandonat. | Conjunt de tres construccions esglaonades i alineades sobre el mateix pla de façana, cadascuna amb els respectius portals d'accés i amb cobertes de teula de dos aiguavessos amb els careners paral·lels. Aquest front edificat es presenta sense compondre i orientat al sud-est. Els paraments són arrebossats i pintats de color clar, amb diversos despreniments i un estat de conservació deficient. Els edificis més antics se situen al centre i el sector sud-oest. Es tracta de dos habitatges de planta baixa i pis amb cobertes de dos aiguavessos amb els careners paral·lels a la façana principal. El de l'extrem té planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 7,5 de fondària i és de menor alçària que la resta. En façana, presenta un portal de dues fulles en planta baixa i una finestra allindada al primer pis. Al costat sud-oest té una finestra de pedra amb reixa de ferro forjat al primer nivell i una altra de component vertical al pis superior. Pel vèrtex d'aquest capcer aflora l'única xemeneia d'obra de tot el complex. L'edifici central té planta sensiblement rectangular de 9,5 metres de façana i 12,8 de fondària. Al centre hi ha un contrafort, que és correspost a la part del darrere per una altra falca. Als seus costats hi ha una finestra d'obra de component vertical i el portal d'accés, amb brancals de pedra i llinda de fusta sobre dos permòdols que descriuen un arc deprimit convex. A banda i banda hi ha sengles pedrissos de paredat comú. A la planta primera hi ha una finestra de pedra amb arc lobulat i una balconera amb ampit de balustres ceràmics amb gallons a la panxa i persiana de llibret de quatre fulles. Tant a la primera planta de les façanes sud-oest i nord-oest apareixen dues finestres amb brancals i llinda de pedra amb nous exemples d'arc deprimit convex. L'habitatge situat a llevant és més recent. Té planta trapezoïdal, amb una reculada a la cara nord. Per raons estilístiques i formals, la seva altura va obligar a suplementar, fins a igualar-les, les façanes dels edificis precedents amb acroteris, que van ser decorats amb baranes de balustres pintades al fresc. La façana s'organitza en dos eixos de composició verticals. A la planta baixa hi ha el portal, amb brancals de pedra i llinda plana de tres dovelles, i una finestra. La porta consta de dues fulles de posts de fusta i la resta d'obertures estan protegides amb persianes de llibret. Sobre seu hi apareixen dues balconeres i un balcó corregut amb balustrada i voladís sostingut per quatre revoltons i apuntalat per cinc tornapuntes de forja. En un dels costats hi ha esgrafiat un rellotge de sol de principis del segle XIX. Té forma rectangular, numeració aràbiga i senyal per a les mitges hores. A la part superior hi ha una inscripció amb el text 'Declina a l'orient 12 Gs y 16 ms POLO 40 Gs y 30 ms'. Damunt seu, i gairebé esborrades, hi ha dues àmfores als costats i una creu al centre amb la llegenda 'In hoc signo vinces', que significa 'amb aquest signe venceràs' i que podria estar relacionada amb el fet que antigament la masia rebia el nom de Mas Santa Victòria. La façana de llevant té únicament una finestra reixada a la primera planta, situada a la secció posterior, i al costat nord hi ha una porta amb arc escarser. Encara s'hi conserva una fogaina per bullir el vi. Es tracta d'una construcció cilíndrica feta de maó amb una obertura o 'boca' a la part inferior per introduir-hi la llenya i fer-hi foc. A la part superior es col·locava una caldera d'aram amb capacitat de 100 a 130 litres amb el most o 'vi verge', sense fermentar. Amb el vi bullit i reduït a la meitat (GINESTA, 2007:16) se n'obtenia el grau just de dolçor i de graduació, que servia per elaborar vi de taula, arrop i vi 'de racó' o de postres. A l'angle nord-est del conjunt hi ha una bassa rectangular i, a l'oest, una petita era enrajolada. | 08193-7 | A la solana del turó de Montbrugós, entre els torrents de la Salut, de Can Vermell i de Can Vila. | Antigament es coneixia amb el nom de Mas Santa Victòria i s'hi feia un dels millors vins de Sant Iscle. A finals del segle XIX pertanyia a la família Prats, que el 1885 va finançar la construcció de l'ermita de la Salut com agraïment a la curació de la seva filla Fermina Prats Casas. Més endavant, la propietat va passar als hereus de Ramon Cunill, que va ser secretari del primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Durant la Guerra Civil, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme va requisar la propietat al seu titular, Francesc Prats Cases, 'considerat facciós'. La masia apareix representada amb el nom de ‘Can Vila' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any és identificada amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6341900,2.5651800 | 463784 | 4609253 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-39. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 82109 | Parc del Montnegre i el Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-del-montnegre-i-el-corredor-1 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 30. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins. BOADA I JUNCÀ, Martí (1984). Flora, fauna i plantes remeieres del Baix Montseny-Montnegre. Sant Celoni: Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny. BOADA I JUNCÀ, Martí (1990). Fauna i home al Montseny i al Montnegre. Santa Maria de Palautordera: Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. CARDÓS, Agustín (1951). Montnegre i Corredor. Barcelona: Miquel Arimany. CROS, R. M. (1985). Flora biològica del Montnegre. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. FÁBREGAS, Mar (2018). Informe resum. Acompanyament al procés participatiu d'informació sobre el desenvolupament de la modificació en curs del planejament Parc del Montnegre i el Corredor. Sessió informativa de Sant Iscle de Vallalta celebrada el 25 d'octubre de 2018. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/211864862/02_20181025_Sant_Iscle.pdf/14ee61ff-9362-4529-a4ff-20999d8961a7 LASSERRA, V. De (1911). Excursions curtes del Foix al Tordera i de la mar a les Serres Occidentals del Penedès, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny i Montnegre. Barcelona: L'Avenç. LLOBET, Salvador (1966). Montnegre. Coll Sa Creu - Hortsavinyà - Vall del Tordera - Fuirosos - Vallmanya - Montbrugós y Vall Alta. Mapa topográfico. Guía cartográfica. Excursiones - Turismo. Granollers: Editorial Alpina. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf PANAREDA CLOPÉS, Josep M; PINTÓ FUSALBA, Josep i ROMO DÍAZ, Àngel (2019). 'Els arbres espontanis del Montnegre i el Corredor'. III Trobada d'Estudiosos del Montnegre i el Corredor. Monografies, 32. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 105-110. PORTALS, Joan (1998). El Montnegre, una història de mil anys. Arenys de Mar: Els llibres del Set-ciències. RIERA i IBERN, Salvador (1992). El triangle Montseny-Corredor-Montnegre. Quadern de caça. Sant Celoni: Coop. Sant Celoni. https://parcs.diba.cat/es/web/montnegre/proposta-modificacio-ein-montnegre-corredor | Pels seus valors naturals intrínsecs, l'any 1989 va ser aprovat el Pla Especial del Montnegre i el Corredor, un document normatiu que delimita com a Parc Natural una superfície de 15.012 hectàrees sobre les quals estableix una zonificació del sòl, en regula els usos i defineix els nivells de protecció. L'any 1992, 14.701 d'aquestes hectàrees van ser incloses en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya i, l'any 2006, dins la xarxa Natura 2000. El Parc del Montnegre i el Corredor està integrat dins la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació, té la seu a Vallgorguina i compta des de l'any 2002 amb una Oficina d'Informació a Sant Iscle, en dependències de l'Ajuntament. L'àmbit del Parc és gestionat per un Consell Coordinador format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i tretze municipis: vuit del Maresme (Arenys de Munt, Dosrius, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Tordera), quatre del Vallès Oriental (Llinars del Vallès, Sant Celoni, Vallgorguina i Vilalba Sasserra) i Fogars de la Selva. L'òrgan rector presta suport als ajuntaments en matèria de conservació, foment de l'ús públic, promoció sostenible del territori, educació ambiental, senyalització d'itineraris i d'elements d'interès, gestió forestal, manteniment de la xarxa viària i prevenció d'incendis, entre més. En el cas de Sant Iscle de Vallalta, la seva col·laboració és clau en l'organització de la Fira del Bolet i de diverses activitats esportives i de lleure, com curses esportives i caminades populars. A més de ser el municipi del Maresme amb més massa arbòria, Sant Iscle de Vallalta té 879 hectàrees dins del Parc, la qual cosa representa més de la meitat de la superfície del terme. Per aquest motiu, el municipi aposta per erigir-se 'la porta del Montnegre' com a línia estratègica de treball per posar en valor els seus actius històrics, patrimonials i naturals. La totalitat d'aquestes hectàrees estan localitzades en la meitat nord, en els contraforts de solell del turó Gros i el turó d'en Vives, sempre per damunt de la cota 275. La comunitat natural més característica és l'alzinar litoral, constituïda per un estrat d'espècies quercínies amb diverses variants, segons quina sigui l'espècie predominant: el suro o surera, que es distribueix pels vessants més secs i assolellats, o bé l'alzina, amb un elevat recobriment arbori i arbustiu que li dona un caràcter més ombrívol i fresc. El gran nombre i diversitat d'espècies que alberga (roure de diversos tipus, arboç, bruc, marfull, galzeran, matapoll, viola, heura, esparreguera...) el converteixen en un hàbitat del màxim interès. Les condicions climàtiques i edàfiques d'algunes fondalades afavoreixen la presència de dues comunitats menors, però molt interessants: el bosc de ribera, amb presència de verns, oms, freixes, gatells, llorers i avellaners, i les rouredes, més escasses i localitzades, de roure martinenc, roure de fulla gran, roure cerrioide i roure glaner o africà. Les comunitats d'alteració són les que apareixen a causa de l'acció antròpica sobre les comunitats naturals, ja sigui per tala o incendi, o bé com a conseqüència de la recuperació del bosc sobre els erms o conreus abandonats. Les més comunes són les pinedes de pi pinyer i les garrigues, les brolles i les màquies, que sovint fan de sotabosc; però també les castanyedes i fins i tot les suredes, afavorides dècades enrere per la mà de l'home. Per últim hi ha les comunitats no naturals, entre les quals s'inclouen els conreus agrícoles, en franca regressió, i les repoblacions forestals o plantacions d'arbredes de pi pinyer, pi blanc o bord, pi pinastre i pi insigne. | 08193-90 | Carrer de les Escoles, 2 (Punt d'Informació del Parc) | Des de principis de 2017, les administracions públiques que integren el Consell Coordinador del Parc han estat elaborant una proposta de modificació i ampliació de l'àmbit de l'EIN amb l'objectiu de salvaguardar i garantir la viabilitat ecològica dels ecosistemes i hàbitats d'interès que el 1989 en van quedar al marge. La proposta preveu, a més, la incorporació de sis nous municipis: Argentona, Calella, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Pol de Mar, Sant Vicenç de Montalt i Santa Susanna. Per tal de donar a conèixer la proposta de nova delimitació elaborada, l'octubre de 2018 es va celebrar una sessió informativa a Sant Iscle de Vallalta, a la qual van assistir una vintena de propietaris de finques rústiques de la població. A nivell local, l'ampliació de l'EIN implicaria un augment significatiu de la superfície protegida, ja que aquesta incorporaria la majoria de fondalades i espais intersticials actuals situats entre els 180 i els 300 metres d'altitud al quadrant nord del terme municipal. | 41.6243400,2.5691600 | 464110 | 4608158 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: D'acord amb el biòtop mediterrani, la fauna característica del massís inclou, entre els mamífers, el senglar, que es multiplica sense aturador, l'esquirol, que minva de forma alarmant, el cabirol, el gat mesquer o geneta, el gorjablanc o fagina, la guineu, el toixó, la mostela, l'eriçó, la musaranya, el liró gris, el talp, el ratolí de bosc i el rat buf. Entre les aus hi destaquen l'àliga marcenca, l'aligot, l'esparver, l'astor, l'oriol, el pinsà borroner, el gaig, la becada, l'oreneta, la puput, la cadernera, el pica-soques, el picot o les mallerengues. Entre els rèptils, la serp de vidre, la serp blanca, la serp d'aigua i el llangardaix ocel·lat. I entre els amfibis, el tòtil, la granota, la reineta, el tritó i la salamandra. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82064 | Can Xona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xona-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-11, pp. 167-174. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. | XVIII-XX | Reformada a mitjan segle XX | Masia de planta rectangular de 14 m de long i 6,5 de fondària de dues crugies paral·lela a la façana. Consta d'un nivell semisoterrat, planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. Hi destaca el fumeral d'obra, sobre la part posterior del tremujal de ponent. La façana principal està orientada a migdia, sense compondre, i tots els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, molt desgastat. El portal es troba lleugerament escorat a llevant respecte de l'eix de simetria. Com la resta d'obertures, està emmarcat en pedra granítica ben escairada. Presenta arc de rebaixat amb tres dovelles i porta amb ventalla exterior i porticons interiors de posts de fusta clavetejada. L'accés està sobreelevat, precedit d'una escala exterior de granit de vuit graons. Al flanc de ponent hi ha tres finestres de mides dispars, totes amb llindes planes i ampits monolítics, protegides per un parell de llangardaixos. Al primer pis hi ha cinc finestres: les quatre primeres se situen a la mateixa altura i guarden les mateixes proporcions, amb fort component vertical. Al mig del capcer, entre les dues finestres centrals, hi ha esgrafiat un rellotge de sol circular del s XVIII amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores. La cinquena obertura és més ampla i es troba desplaçada a la secció oest. Els tancaments són de fusta amb finestres de llibret de dues tampes i porticons interiors. La façana de ponent té, a la secció posterior, una portella i una finestra de llinda plana a l'alçada de la planta semisoterrada, i dues finestres amb ampit d'obra protegides amb llangardaixos a la secció davantera del primer pis, que donen llum a la cuina. Aquesta part de la casa descansa sobre una terrassa massissa bastida damunt d'una feixa. La façana nord té tres finestres a la planta baixa i dues al pis de dalt, a la secció de ponent. En tres quartes parts de la seva longitud està doblada per un cos adossat de planta rectangular de 13 metres de llarg per 4,5 de fondària amb el carener igualment perpendicular. Aquesta construcció s'adapta al pendent de la muntanya en direcció E-O, de manera que una de les dues plantes se situa per semisoterrada, per sota del nivell d'accés. L'entrada a aquest volum es produeix des de l'exterior pel costat de tramuntana a través d'un portal d'obra de llinda plana precedit d'un pati enrajolat amb maons. La porta és d'encadellat de fusta d'un sol batent i al seu costat hi ha dues finestres reixades. Al costat est hi ha una finestra i al costat oest dues amb reixes bombades. Al seus peus hi ha un cobert de planta baixa. La façana de llevant està comprimida entre aquest darrer cos adossat i un altre en sentit perpendicular, pel davant. Aquest volum es presenta esglaonada i es projecta com una ala sobre la primera secció de la façana original, amb la qual està connectada interiorment. Tot plegat confereix al conjunt una forma d'ela (L) que abraça el pati davanter, ocupat per una era circular de 5 metres de radi i 80 metres quadrats pavimentada amb cairons ceràmics. Aquest edifici lateral presenta una planta rectangular de 7 metres de llargària per 5 de fondària i consta de planta baixa i pis, amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda cap a l'est. A la cara oest hi ha quatre obertures: a la planta baixa, un finestró amb llangardaix i un finestral amb reixa de barrots verticals amb una faixa inferior de reganyols, i, al primer pis, dues finestres més amb reixa bombada i viseres d'obra, a mode de guardapols. La paret de llevant té una finestra apaïsada a l'angle i s'assenta sobre el mur d'una petita bassa annexa de 10 m2 i planta quadrangular alimentada per una mina d'aigua. La paret de migdia és cega i es veu prolongada per un porxo de nova construcció amb pilars de pedra rejuntada amb morter, bigam de fusta i coberta de teula amb pendent cap al sud. Tot l'entorn està enrajolat: l'era amb cairons posats de caixó i la resta del perímetre per maons rectangulars col·locats a la mescla. | 08193-45 | Veïnat de Can Palau, entre el fondo d Can Xona, a l'oest, i la serra de Salt, a l'est. | Dins la casa hi ha una premsa de vi d'un cargol encastada a la paret amb la data de '1811' incisa sobre el banc de fusta, dividida en el centre per una creu llatina. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Xona' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix amb la variant ‘Can Chona' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Entre 1945 i 1950 es van dur a terme una reforma de la casa que va afectar la cuina i el paviment dels terres, de gres amb dibuix de ditada. | 41.6483100,2.5914500 | 465979 | 4610810 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-3.jpg | Legal | Contemporani|Minimalisme|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Masia situada en el vessant de solell d'una antiga zona de feixes de conreu, prop d'un camí secundari que uneix el camí de Can Xona amb la urbanització de Can Palau.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-11. | 98|118|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82077 | Cementiri municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-19 | XIX-XXI | Es va reformar completament l'any 2014. | Recinte dedicat a la sepultura dels difunts del municipi. L'entrada se situa al costat de ponent, en un lateral, al costat de l'església. Reformat amb molt cura el 2014, conserva la disposició dels fossars de les antigues parròquies del Montnegre. El conjunt ocupa una superfície en forma de trapezi de 330 metres quadrats adossada a la façana sud de l'església parroquial. El perímetre interior està voltat per diverses galeries de nínxols d'entre 3 i 4 fileres, amb un total de 190 caselles. Els mòduls alternen les fornícules amb arc de mig punt i component vertical amb d'altres d'arc rebaixat i component apaïsat. Les cobertes són de teula d'un sol aiguavés amb pendent cap a l'interior i canal per a la recollida d'aigües pluvials. Els nínxols més antics tenen les làpides de marbre blanc i pertanyen a les famílies Canyelles, Pagès-Pera, Torrent i Verdura. La inscripció del nínxol número 12, propietat d'Antònia Roig, permet datar-les de principis del segle passat: 'Aquí descansan los restos de Miguel Arañó y Maresma. Falleció en 1900 a la edad de 77 años'. El contorn està pavimentat amb brick o llamborda ceràmica prefabricada i al centre hi ha un parterre amb pedra volcànica i grava blanca i algunes plantes de romaní i espígol. L'espai està equipat amb una font, un parell de bancs de pedra i una columna de llum. | 08193-58 | Carrer de l'Església, s/n. Barri de la Poca Farina. | Durant la jornada del referèndum d'autodeterminació de Catalunya celebrat l'1 d'octubre de 2017, la Guàrdia Civil es va presentar a Sant Iscle de Vallalta amb l'objectiu de decomissar les urnes i impedir la votació. Malgrat les amenaces verbals i la violència exhibida, les urnes van ser amagades dins d'un nínxol del cementiri i no van ser poder localitzades pels seus perseguidors. | 41.6234000,2.5694000 | 464129 | 4608054 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82088 | Placa commemorativa de la Festa Votada o Festa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-de-la-festa-votada-o-festa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Recuperem tradicions. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 3-4. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). 25 de juny, una data històrica. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1992-1994). Programes d'actes de la Festa Nova. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. DE LA FUENTE BERMÚDEZ, Vicente (2006). Diego Masana i Majó. Un escultor modernista entre Barcelona i l'Argentina. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ), Butlletí XXX, pp. 65-73. El centenario de la Guerra de la Independencia en Sant Iscle de Vallalta. La Ilustración Artística, núm. 1383 (29 de juny de 1908), p.430. RANGIL I BRUNET, DANIEL (2017). Llegendes d'invasors a Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html SÀIZ I XIQUÉS, Carles (2008). Ricard de Capmany i Roura (1871-1947). La passió romàntica per l'art medieval. El Sot de l'Aubó, núm. 26. Canet de Mar: Centre d'Estudis Canetencs, pp. 3-11. http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html | XIX | Afectades per fongs i líquens. | A la façana de l'església parroquial hi ha dues plaques que commemoren un episodi de la Guerra del Francès ocorregut a Sant Iscle de Vallalta el 25 de juny de 1808. La primera de les làpides està signada per 'D. Massana', a partir d'un text de 'Ricart Cammany'. Es tracta de l'escultor modernista Dídac Massana i Majó, que va treballar per a Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i al castell de Sant Florentina, i del canetenc Ricard de Campmany i Roura, pintor i decorador casat amb Júlia de Montaner, hereva del castell de l'esmentat castell i comtessa de la Vall de Canet. La làpida està emmarcada per la part superior amb una motllura rectangular sostinguda per dos capitells, afectada per biocolonització de líquens, fongs i altres microorganismes. Al centre hi ha un escut amb sant Iscle i santa Victòria flanquejat per la paraula 'SOM ATENS' i una representació en relleu de diversos membres d'aquest cos irregular, tocats amb barretina. A sota hi apareix aquest text, escrit en majúscules: '1808-1908. El poble de Sant Iscle a sos avis de l'any vuyt. Ab la fe al cor y les armes a les mans lliuraren al poble'l 25 de juny del extermini decretat pe'l frances. Commemorém anyalment llurs religió i patriotisme.' A la seva vora n'hi ha una altra amb l'escut actual de la població i la inscripció següent, també en caixa alta: 'Sant Iscle de Vallalta, 1908-2008. Pels fets ocorreguts el 25 de juny'. El relleu del fons fa al·lusió a la sobtada i miraculosa rierada i representa un corrent d'aigua embravit. | 08193-69 | Carrer de l'Església, 1 | El 25 de juny de 1808, les dones, els infants i la gent gran del poble es van refugiar dins el temple per protegir-se de la ira dels soldats napoleònics, que prèviament havien estat atacats pels sometents de la zona. Segons la creença popular, els precs dels refugiats van provocar una intensa tempesta i, acte seguit, una avinguda d'aigua que va desbaratar el setge i va causar gran mortaldat entre les tropes invasores. Després d'aquest favor diví, els isclencs es van tornar a aplegar en comunió i van fer el vot solemne de reverenciar cada any aquest succés; vet aquí que aquest homenatge rebi el nom de Festa Votada o Festa Nova, per distingir-la de la Festa Major. L'episodi s'inscriu en la primera etapa de l'ocupació francesa, quan les tropes de Napoleó Bonaparte pretenien emparar-se del castell d'Hostalric. Procedents de Barcelona, van travessar el Maresme pel litoral amb la finalitat de remuntar la Tordera, però des del primer moment van patir l'escomesa dels sometents a Montgat, Mataró, Sant Pol de Mar i Calella. Davant les dificultats per prosseguir el seu camí, es van desviar per Sant Pol a través de la riera de Vallalta amb la intenció de passar a Sant Celoni per Vallgorguina. En aquesta marrada, els francesos van ser víctimes de les emboscades dels sometents de la rodalia. La veu popular assegura que en el moment de depurar responsabilitats, la gent de Canet va involucrar als veïns de Sant Iscle i això va provocar la represàlia dels francesos contra la població. El 25 de juny van començar els saquejos i incendis pel sector de Can Torrus Vell, Can Roig del Castell, Ca l'Escloper i Can Preses. Assabentats del perill, els homes van tornar a agafar les armes i els més desvalguts van cercar la misericòrdia de l'Altíssim, que va atendre les seves súpliques i va desfermar un aiguat tan descomunal que es va endur els gavatxos riera avall. Sergi Alcalde (comunicació personal, 22 de setembre de 2018) explica que 'durant el segle XIX, les autoritats de Sant Iscle es negaven a fer presència durant la Festa Major de Canet (fet acostumat entre pobles veïns) i, per descomptat, les autoritats de Canet tampoc no eren convidades a la Festa Major de Sant Iscle. Vet aquí perquè en un acte de perdó públic, i en el centenari de l'esdeveniment, el Sr. Montaner va regalar la placa esculpida que hi ha a la façana de l'església Parroquial de Sant Iscle'. | 41.6235500,2.5693000 | 464121 | 4608070 | 1908 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-3.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Dídac Massana i Majó | Antigament, en ocasió de la Festa Votada s'hi feia una missa solemne i una processó en què els nens i nenes anaven abillats amb els vestits de comunió. També hi havia sardanes i balls de tarda i nit, a la plaça i al Sindicat. La celebració va ser recuperada el 1991 per iniciativa del Grup Isclenc i es va celebrar amb algunes intermitències fins al 2017. | 105 | 51 | 2.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||
| 82076 | Pont de Can Ginebre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-can-ginebre | ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1939-1944). Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta. | XX | Pont de maçoneria d'un sol ull construït inicialment sobre la riera de Vallalta amb la finalitat de garantir la connexió entre Can Ginebre, a la riba nord, i la carretera que uneix Sant Cebrià amb Sant Iscle de Vallalta, a migdia. Amb la urbanització de la finca, el pont dona servei a tot el veïnat. El vial que el creua se situa a la cota 93 i té una amplada de 4,5 metres. El pont fa 12 metres de longitud comptant els murs que subjecten la plataforma, que s'eixamplen als dos extrems. Està mancat d'ampits de protecció lateral perquè els ha perdut o bé perquè han quedat terraplenats. En el seu lloc hi ha instal·lades unes baranes modernes de ferro. L'altura total des de la llera fins al nivell actual de la calçada amb prou feines arriba als 4 metres. La volta de canó fa 4 metres de llum i 2,4 d'altura en l'espinada: 80 centímetres fins a la línia d'arrencada i 1,6 metres de fletxa. La volta descansa sobre un sòcol de paredat comú amb pedres irregulars de grans dimensions lligades amb morter, i és tota ella feta de maó pla, rematada amb arcs a sardinell. | 08193-57 | Sobre la riera de Vallalta, en el PK 22.9 de la carretera BV-5128. | El mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 no recull l'existència del pont, però sí hi apareix representat en color vermell el camí d'accés a Can Ginebre. El gual sobre la riera va deixar d'existir quan l'alcalde Martí Caballé, de la CNT, 'hizo construir el Puente llamado de casa Ginebra cargando fuertes tributos a diversas persones de derechas', segons consta en la Causa General oberta el 1939 per les noves autoritats franquistes. El pont es devia executar durant el seu mandat, entre març de 1937 i juny de 1938. | 41.6223300,2.5786500 | 464899 | 4607931 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82076-foto-08193-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82076-foto-08193-57-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82056 | Molí d'en Torrus o de la riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-torrus-o-de-la-riera-de-vallalta | ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1667). “Reial Audiència. Plets Civils”, 26613. Causa de Joan Torró (o Torras), pagès de Sant Iscle de Vallalta, i després Pere Torró, pagès, contra diversos creditors. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1554). “Ordes Religiosos i Militars. Monacals-Hisenda”, Volum 807. Capbreus del priorat de Sant Marçal del Montseny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41546. RANGIL I BRUNET, Daniel (2009). Vògits, modolons i desfedors. Recull de la memòria oral del Montnegre (II). Capellades: Daniel Rangil, pp. 72-74. | XVIII | Molt transformat per l'adequació en restaurant | Molí fariner de planta rectangular de 12 metres de longitud i 7 d'amplada, aproximadament. L'edifici primigeni constava de tres nivells de circulació, que tenien la consideració de planta soterrani, planta baixa i primer pis per la façana principal, orientada a llevant. Al costat de ponent, hi havia la bassa, avui terraplenada i convertida en jardí, de manera que únicament hi sobreeixia la planta superior, que acollia l'habitatge del moliner. Entre la plataforma anterior i la posterior hi ha 4 metres de diferència. Els paraments són fets de paredat comú amb menudall i còdols de riu. Els brancals, ampits i llindes de les obertures són de maó massís, rematades en forma d'arc rebaixat amb peces de cantell. Aquest material és també present en la imbricació de la cornisa i en algunes arestes de l'edifici. A l'angle sud-est hi ha tres pedres lligades, en espera d'una possible ampliació. La construcció ha estat molt transformada amb l'addició de diversos cossos i volums, fruit de la rehabilitació i adequació com a restaurant de què va ser objecte l'any 1989. Com en l'actualitat, l'edifici es componia de tres crugies perpendiculars i tenia coberta de teula de dos aiguavessos amb el carener paral·lel. Les dues primeres seccions han estat remuntades mig metre i la secció nord ha estat sobrealçada amb una planta per igualar-ne l'altura. Aquesta darrera té un terrat pla que acull una xemeneia amb la sortida de fums de la cuina, així com totes les instal·lacions de climatització de l'establiment. Per tal de camuflar-les s'ha format un acroteri perimetral seguint les mateixes pautes estètiques que la resta de paraments i coronat amb una línia de teules. La façana principal es compon sobre tres eixos verticals. El portal original se situa a l'extrem sud i actualment està inutilitzat amb una reixa de ferro de nou encuny. Al centre hi ha dues finestres amb reixes antigues i a l'extrem nord s'ha obert un portal amb ventalla, protegit amb una reixa mòbil, que dona accés a un cobert de planxes asfàltiques sobre una armadura de fusta on es fa la brasa del restaurant. En les immediacions hi ha una torre elèctrica de mitja tensió que enlletgeix la visió. A la façana sud només hi aflora la planta superior, al mig de la qual hi ha una porta amb arc escarser de maons i una reixa oscil·lant de nova fabricació. Al seu interior hi ha un dels menjadors del local. Els nous usos de l'edifici han traslladat l'accés principal a la façana oest. L'ingrés s'efectua a través d'un cos afegit que fa les funcions de rebedor i distribuïdor, amb entrada en forma d'arc rebaixat al costat sud i una finestra geminada d'arc de rodó a la cara oest. A continuació hi ha una lluerna sobre el pou o cup del molí que segueix el pendent de la teulada. La claraboia dona llum zenital a una escala de cargol feta de fusta que comunica amb la cuina de l'establiment, situada a la planta inferior. Per unir el pou amb les dependències de la planta baixa ha estat necessari obrir un esvoranc en el mur de càrrega. El molí se situa en posició transversal a la riera, de manera que els fonaments de la cara nord s'enfondeixen en el marge dret de la llera. A la part inferior hi ha dues galeries superposades formades per dues voltes rodones cadascuna que constitueixen el cacau o canal de desguàs, alhora que actuen també com a contraforts del mur de contenció de la plataforma sobre la qual s'assentaven el molí i la bassa. Damunt d'aquest sòcol es forma un gran arc central rebaixat que va del forjat fins al sostre de la planta baixa. Actualment, la meitat inferior d'aquesta obertura està paredada i la part superior dona claror a la cuina, juntament amb una altra finestra reixada situada a la banda nord. | 08193-37 | Al quadrant sud-est del terme, al marge dret de la riera de Vallalta, en el pk 23,2 de la BV-5128. | El molí es troba situat 50 metres aigües amunt de la confluència de la riera de Vallalta i el torrent d'en Torres. Aquest darrer davalla de Can Torrus Vell, que el segle XVI era anomenat 'mas Torró'. L'edificació apareix identificada com a 'Molí d'en Torres' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Al seu llibre 'Vògits, modolons i desfedors', Daniel Rangil (RANGIL 2009:72) explica el funcionament del 'molí d'en Torrus' a través del testimoni de Joan Bassols. Descendent d'una família de moliners, Bassols va rellevar el pare a la seva mort, l'any 1949, i va estar-s'hi fins que l'aparició dels molins elèctrics va fer-lo abandonar l'activitat, el 1953, ja que 'no érem els amos dels molins i també havíem de pagar una mica d'arrendament'. Els moliners cobraven un preu als pagesos que els duien el gra, tot i que 'si no tenien diners et quedaves un tant'. D'això se'n deia 'morturant' i representava un 10 per cent: 'per 50 quilos de gra que portaven, cinc quilos per al moliner'. Al molí d'en Torrus hi havia dues moles, amb dos carcabans. 'A última hora només en fèiem anar una', però antigament funcionaven les dues: una per a consum humà i l'altra per al bestiar. D'aquesta manera també s'evitava que els primers i últims grans de cada molta es barregessin, ja que tant aviat es molia blat com ordi, civada, aglans o faves seques per engreixar els porcs. 'El molí començava a la tardor' i s'hi feien dues bassades diàries: una al matí i una a la tarda. La bassa 'era grossa' i trigava 'sis o vuit hores a ser plena', tenint en compte que 'la riera baixava quasi tot l'any'. Cada bassada 'durava tres hores i mitja' i hi 'baixava un bon rec', però 'si la feies al vespre no podies engegar fins a les quatre o les cinc de la matinada'. El pou del molí tenia 'deu metres' de fondària i 'a baix hi havia com una roda de carro, però amb esclops'. El rodet era de fusta i 's'havia d'anar falcant perquè no marxés. Amb una palanca graduada amb un bastó li donaves la pressió' adient per fer girar l'eix de la mola de dalt. 'Tenies dos bastons amb una creueta perquè si volies més de pressa posaves el mes gros', i a l'inrevés. La pedra de dalt 'era molt bona'. Pesava prop de tres tones i feia vuitanta o setanta centímetres de gruix i un metre i mig de diàmetre, amb tres cèrcols de ferro. La de sota, en canvi, 'ja havia servit molts anys' i 'poder feia trenta centímetres', ja que 'només tenia dos cèrcols'. De tant en tant s'havien de 'picar les regates amb unes escodes. Això ho fèiem cada mig any perquè sinó anava quedant fina i no treballava'. La pedra sotana era fixa, mentre que la de sobre s'havia d'aixecar i tombar amb una grua que hi havia al costat'. | 41.6216200,2.5762800 | 464701 | 4607853 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: La cara nord es completa amb la remunta o refacció del primer pis. Avui dia acull la barra del bar i un dels dos menjadors del restaurant. Es tracta d'una gran sala voltada de finestres emmarcades en maó: una a llevant, dues a ponent i quatre a tramuntana. A l'esplanada exterior situada a ponent hi ha un aparcament de terra reservat als clients i, seguidament, una terrassa exterior amb tarima i pèrgola de fusta, per un costat, i un parterre de gespa, per l'altre. Al mig d'aquest espai hi ha exposades dues moles de pedra semienterrades i recolzades entre elles; una de sencera i l'altra, possiblement trencada per la meitat. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82054 | Veïnat de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/veinat-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 50. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 27, p. 105. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34356. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 24. | XVIII-XIX | Veïnat format per un rengle de sis habitatges entre mitgeres amb la façana principal encarada a migdia. El barri deu el seu nom a l'ermita que hi ha al seu davant, a l'altre costat del torrent. Es tracta d'un grup de cases de cós de planta baixa i pis amb les cobertes fetes de teula amb el carener paral·lel al carrer. Segons l'altura, formen dos grups: un de més baix, format per les dues primeres edificacions, i un de mig metre més alt, integrat per tota la resta. Sumen, en conjunt, 48 metres lineals de façana i totalitzen 500 metres quadrats en planta. Les façanes, molt senzilles, es componen sobre dos eixos verticals. A la planta baixa hi ha el portal i una finestra de llinda plana, i, a dalt, dues finestres alineades de les mateixes característiques. El cornisament és senzill i rematat amb una tortugada ceràmica, si bé els baixants són d'altres materials. Els paraments són arrebossats i pintats majoritàriament de color blanc o bé terrós. Al davant s'alternen els espais buits, antigament ocupats per horts, amb algunes construccions aïllades. A la part del darrere hi ha la masia de Cal Vermell. Al sector de ponent encara hi resten feixes per sembrar, que eren irrigades amb l'aigua d'una bassa que pertanyia al veïnat. | 08193-35 | Barri de la Salut, al nord del nucli urbà, en el marge esquerre del Torrent de la Font de la Salut. | El nucli apareix identificat com a 'Vehinat o Arrabal de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Les cases més antigues del conjunt conserven el malnom dels seus estadants: Can Blens, Can Damià, Can Calaita i Can Pere Serena o Can Marieta Dansa. | 41.6315100,2.5658600 | 463839 | 4608956 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés al veïnat es fa a través del camí de terra que va del centre urbà fins a Can Vila, tot resseguint el torrent de la Font de la Salut fins a Can Querol.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C. | 119|98 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,75 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml