Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82070 | Can Vendrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vendrell-2 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-50, pp. 485-492. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVIII-XX | Reformada al segles XIX i XX. | Masia de planta rectangular de 16 metres d'amplada per 5,5 de fondària i crugia única paral·lela a la façana principal, si bé acaba adoptant forma d'ela (L) per l'addició d'un cos posterior com ampliació de la secció de ponent. A la façana principal, orientada a migdia, apareix amb coberta simètrica a dues vessants amb el carener perpendicular, amb les obertures sense compondre. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa presenta dos portals amb brancals i llinda de pedra -el principal, amb ventalla de dues fulles, i, el secundari, d'una sola- i dues finestres d'obra apaïsades. A la planta primera té quatre finestres amb ampits esculpits i brancals i llindes en pedra bisellada. Els tancaments són de fusta, amb porticons interiors de color verd, i els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. Al capcer hi ha un rellotge de sol esfèric, amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores. A la part superior apareix la data de la seva restauració: 'AÑO 1892'. Adossat a ponent hi ha un cos de planta rectangular i única, amb coberta d'una vessant amb caiguda lateral. Aquest volum se situa lleugerament reculat respecte del pla de façana, vers al qual s'obre una porta amb un brancal de pedra i llinda de fusta, així com un finestró emmarcat per quatre peces de granit. La façana oest es completa amb una porta de servei a la primera planta i tres finestres -una amb brancals i llinda de pedra i dues d'obra- al pis de dalt. La façana est del cos principal té únicament un finestró d'obra en planta baixa, mentre que la del cos posterior en presenta dues; una per planta. Per la seva part, els paraments de tramuntana són totalment cecs. La casa disposa d'una terrassa davantera amb solera de tova ceràmica i pèrgola a la secció de ponent. L'espai es troba delimitat per un muret de paredat comú amb una escala de tres graons en posició central que dona accés a un gran jardí de gespa. A l'extrem oest hi ha una piscina i l'antiga era, enrajolada, amb un cobert per a la barbacoa. | 08193-51 | Veïnat de Can Palau, entre els fondos de Can Patalina i de Can Castellar. | La masia és identificada amb el nom de 'Can Vendrell' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any apareix representada amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6411500,2.5846300 | 465407 | 4610018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82070-foto-08193-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82070-foto-08193-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82070-foto-08193-51-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada al quadrant nord-oriental del terme municipal, al vessant de solell del turó d'en Miquel Tracó (o Tranco).Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-45. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 82071 | Can Palau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-palau-4 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 18-19. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-50, pp. 533-542. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XIV-XX | S'hi han dut a terme diverses reformes al llarg dels segles XVIII, XIX i XX. | Conjunt de construccions tancades per un baluard, el cos principal de les quals està orientat a migdia seguint una línia d'edificació que s'arrenglera amb els portals d'accés al pati situats als extrems est i oest. Els elements més destacats són tres: en primer lloc, una era enrajolada de planta circular, voltada d'un pedrís de les mateixes característiques, situada a ponent, fora del complex. En segon lloc, la murada. El recinte descriu una planta rectangular i té un perímetre aproximat de 115 metres. Està format per un mur de paredat comú que en alguns trams ha estat suplantat per les parets exteriors d'edificis d'habitatge més recents. Pel front meridional descansa sobre una feixa de conreu situada a cota inferior, la qual cosa en magnifica la presència i li atorga funcions de mur de contenció. El pati interior és de terra, amb una plantació lineal de moreres. S'hi accedeix a través del susdits portals de llevant i ponent. A més, n'hi ha un tercer al costat de tramuntana per donar entrada a un seguit de construccions auxiliars, entre les quals hi hauria l'antiga cotxera. Es tracta d'obertures de gran altura per permetre el pas de carruatges, amb brancals i dovelles de pedra en forma d'arc escarser i marquesines de teula a dos aiguavessos amb cabirons de fusta. En una de les arcades hi ha gravada la data de 1909. En tercera instància, cal consignar les restes més antigues de la masia. S'identifiquen com a tals dues construccions. Un primer volum de planta rectangular de 8,5 metres d'amplada per 7 de fondària situat en posició centrada, rere la primera línia d'edificació actual, i un segon cos de planta baixa i pis amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda cap a l'est. La primera edificació era l'habitatge pròpiament dit. Consta de planta baixa, primera i segona amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda posterior. Pel costat sud només hi sobresurt l'última planta, que apareix arrebossada i amb una finestra al mig. La façana nord és feta de paredat comú vist i actua com a tancament exterior del recinte. Està ordenada sobre dos eixos verticals amb dues obertures per planta, entre les quals hi destaca una finestra emmarcada en pedra i tres finestres amb brancals i arc de descàrrega de maó massís. Separat lleugerament de la masia, en direcció oest, hi ha un cobert de fibrociment d'un sol aiguavés, sostingut per pilars de totxana, que serveix de garatge. | 08193-52 | Veïnat de Can Palau, entre els torrents de Can Palau i de Can Banús. | La masia constituïa una de les cases fortes de l'antiga parròquia i terme de Sant Iscle, com ho demostren tant les estratègies matrimonials com el fet que els seus estadants portessin el cognom Josep del Palau des de l'any 1600 al 1800. El 1650, l'hereu Pere Jaume Josep del Palau va esposar Maria Ginebra, i el 1679 la pubilla del mas va entroncar amb els propietaris de Can Vives de la Cortada. A l'entorn de 1760, Antoni Josep del Palau va ser alcalde del municipi. Un segle després, Manuel Vives i Palau va transferir la propietat a la seva neboda, Rosa Cot Vives i Palau, casada amb Jaume Collet, els quals van donar inici a la nissaga actual. La masia és identificada amb el nom de 'Can Palau' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any apareix representada, per bé que sense esmentar-ne el nom, en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6337400,2.5825200 | 465228 | 4609196 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-50. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 82072 | Can Roig del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-roig-del-castell | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 14, 43 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-65, pp. 685-690. | XVIII-XX | Masia ampliada el segle XIX i reformada a finals del XX com a casa de colònies. | Conjunt arquitectònic de caràcter rural format per la juxtaposició d'una antiga masia i d'un cos adossat el segle XIX que se situa a una cota 2 metres més alta. Aquest altre edifici està bastit damunt la secció de llevant del mas, de manera que n'ha perviscut poc més de la meitat. A nivell volumètric únicament resulta recognoscible un volum de 6,5 metres d'amplada per 9 de fondària amb dues plantes i coberta a una vessant cap a l'oest. Suplementàriament, a la façana de migdia, que és la principal, és possible distingir l'encast d'un tram de la construcció primigènia a l'arrencada del segon edifici. Aquest fet hauria comportat la conversió d'una antiga finestra del primer pis en porta a peu pla de la nova plataforma, i explicaria la manca de simetria en la composició de l'eix vertical de la nova construcció. La diferència de textura dels revestiments exteriors fa palesa aquesta circumstància. La masia és arrebossada i pintada de color blanc per davant, mentre que l'edifici del segle XIX és fet de paredat comú vist. El cos de la masia conserva el portal i una finestra de llinda plana amb reixa de ferro a la planta baixa i una altra al pis de sobre. A l'espai del capcer hi ha una placa de pedra amb el nom de la casa i un plafó ceràmic d'època contemporània format per 40 peces amb un rellotge de sol amb números romans i els quatre pals de la senyera amb la llegenda 'Tempus fugit omnia mutant Catalonia manet'. A la façana posterior hi ha una finestra i una porta a l'altura de la primera planta que dona accés a la muntanya, així com una barbacoa a nivell inferior. L'edifici adossat per l'est té una longitud de 12 metres i s'ordena sobre eixos verticals amb portal central i finestra lateral a la planta baixa i tres finestres al pis de dalt. La façana nord apareix sense compondre amb diverses obertures i una escala llevadissa de ferro a la primera planta. Les façanes est i oest es componen sobre dos eixos verticals, la qual cosa dona com a resultat quatre finestres a llevant i dues a la remunta de ponent sobre la masia. Totes les obertures tenen llinda i arc de descàrrega de maó. A 15 metres al sud de l'edifici principal hi ha diverses construccions auxiliars amb cobertes de teula d'un sol aiguavés per acollir-hi uns lavabos realitzats l'any 1998. En l'entorn hi ha altres instal·lacions de lleure, com ara una pèrgola de pilars cilíndrics de formigó i estructura de perfils metàl·lics amb una taula i dos bancs correguts fets de trencadís, a més d'una font i un camp de futbol d'herba. | 08193-53 | Al quadrant sud-oest del terme municipal, entre el torrent de Can Roig i el turó d'en Noè. | La masia apareix representada amb el nom de 'Can Roig del Castell' tant en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914, com en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona o del Río Tordera a escala 1:40.000, del mateix any. Els seus propietaris van ser, juntament amb els de Ca l'Aranyó, els primers a introduir el conreu de la maduixa a Sant Iscle durant la dècada de 1950. També s'hi feien cireres i nous. Des de la dècada de 1970 fins a l'any 2004, la finca va funcionar com a casa de colònies, regida per la Comunitat de Frares Caputxins d'Arenys de Mar. Durant aquest temps es van realitzar diverses obres de reforma i millora de les instal·lacions. El 2008, la Comissió Territorial d'Urbanisme de Barcelona va aprovar el Pla especial d'actuació específica d'interès públic per implantar un centre de rehabilitació de menors a la finca, que no ha estat mai desenvolupat. | 41.6178400,2.5620400 | 463513 | 4607439 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-65. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 82073 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre VI, Annex informatiu. Inventari d'altres habitatges en sòl no urbanitzable. Element I-2, pp. 731-732. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. | XVIII | Reformada íntegrament a principis del segle XXI. | Habitatge unifamiliar aïllat, fruit de la rehabilitació integral d'una antiga edificació d'origen rural efectuada al mateix temps que la de Can Roig, al seu costat. Es tracta d'un edifici de planta en forma d'ela (L) compost de planta baixa i primer pis amb coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. Els paraments són arrebossats i pintats de color òxid, amb totes les obertures de llinda plana i els tancaments d'alumini. La casa es troba orientada a migdia i es compon sobre cinc eixos verticals. En planta baixa, presenta portal rematat en arc carpanell flanquejat per dues finestres a cada costat. Aquestes es troben protegides amb reixes i persianes enrotllables. La porta principal és precedida de tres graons i consta de dues fulles de posts de fusta rematades amb tarja de vidre. Al primer pis hi ha una terrassa interior amb barana de ferro, en posició centrada, i dues finestres quadrades a cada flanc. Les façanes de llevant i tramuntana es descomponen en dues seccions cadascuna, a causa de la reculada del cos posterior de la casa. El costat nord del volum davanter és totalment cec i el costat est segueix un eix vertical a raó d'una finestra per planta. En canvi, les façanes del volum del darrere apareixen sense compondre i es caracteritzen per l'acusat component vertical de les obertures: a la cara est, una porta i dues finestres en planta baixa i dues més al primer pis, i, a la cara nord, dues finestres a la planta baixa i tres més al primer pis i una balconera al pis de dalt. Adossat a l'oest hi ha un garatge d'una sola planta i forma de trapezi amb caiguda cap al nord. El conjunt es completa amb dues soleres enrajolades amb toves que fa les funcions de terrassa, una al davant de la casa i una altra en l'espai que antecedeix la porta lateral del cos posterior. L'edifici està equipat amb plaques solars a la teulada i amb una instal·lació de calefacció amb tub d'hacer inoxidable collat a la façana principal. | 08193-54 | Veïnat de Cal Paraire, a l'extrem nord-oest del municipi, dins del Parc del Montnegre i el Corredor. | 41.6531000,2.5449800 | 462112 | 4611361 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àles Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. I-2.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82074 | Can Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tomas-1 | XVII | Antiga masia de planta rectangular, avui reconvertida en casa de poble, de planta rectangular de 16,5 metres d'amplada per 5,5 de fondària i d'una sola crugia paral·lela a la façana. L'edifici fa cantonada amb la via pública als costats sud i oest i té dues construccions adossades: a la part davantera, un engradiment de la mateixa casa que es projecta sobre la secció de llevant, i, a la part del darrere, un habitatge amb el número 39 que pertany a una altra finca i que, en origen, podia haver-ne estat també una ampliació. La construcció en qüestió consta de planta baixa i pis i té la coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada a migdia i té davant seu un petit pati reclòs amb una tanca de gelosia feta amb maons. L'aiguavés de ponent és més alt i té imbricacions de maó i teula allà on el ràfec vola, a diferència del tremujal de llevant, que és més baix i recull les aigües pluvials en tres trams de tortugada ceràmica. De fet, les dues seccions corresponen propietats diferents. Els paraments de la primera són arrebossats i pintats de color cru, sobre un sòcol o arrimador de maons; metre que els de la segona son revestits fins a baix i pintats de blanc. En origen, la façana es componia sobre quatre eixos verticals, dels quals en resten dos a la vista. Les obertures són allindades i estan emmarcades en pedra granítica ben escairada i bisellada. A la planta baixa hi ha el portal, amb una inscripció a la llinda. La porta és de dues fulles vidriades, amb tarja rectangular, i la finestra del costat té l'ampit de ceràmica. La finestra que hi ha damunt de la porta és d'ordre superior i té l'ampit esculpit. La del costat és més menuda i té un ampit pla monolític. Els tancaments són de fusta i les obertures estan protegides amb persianes enrotllables i porticons interiors. La façana oest té una sola finestra de component vertical a la primera planta. El volum adossat sobre l'altra meitat de la casa té una primera part amb coberta plana i dues finestres laterals encarades a l'oest, que obeeix, amb tota probabilitat, a la necessitat d'instal·lar-hi una comuna. La segona part pertany a un tercer habitatge, situat al número 43. Té teulada d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. La façana sud es presenta esglaonada i sensiblement modificada. Conserva una finestra de component vertical amb reixa i guardapols d'obra a la planta baixa, i dues amb ampits d'obra a la planta primera, però ha substituït la coberta de la secció inferior per una terrassa correguda situada a l'altura del pis superior amb barana en forma de gelosia de maons. L'era de la masia ha estat seccionada pel carrer. En resta una part, reconvertida en pati de terra, a l'altre costat del vial. El recinte té una morera al centre i es troba delimitat per un mur longitudinal d'obra amb gelosia de peces prefabricades de ceràmica i emmarcat a llevant i ponent per dos antics magatzems d'obra de planta baixa amb cobertes de teula a dues aigües i tortugada ceràmica. | 08193-55 | Carrer de l'Església, núm. 41. Barri de la Poca Farina. | 41.6225400,2.5693000 | 464120 | 4607958 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82074-foto-08193-55-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82075 | Pont del polígon industrial del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-poligon-industrial-del-moli | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 18. NAVAS FERRER, Teresa (2007). Història de les carreteres del territori de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 149, 153, 155. | XX | Pont de maçoneria d'un sol ull construït sobre la riera de Vallalta amb la finalitat de garantir la connexió per carretera entre Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta. El vial que el creua se situa a la cota 107 i té una amplada de 5 metres. El pont fa 28 metres de longitud comptant els murs, lleugerament atalussats, de les plataformes d'aproximació. L'obra es feta de paredat poligonal amb pedres de granit de mida irregular lligades amb morter. Els ampits laterals de protecció van ser eliminats per millorar l'amplada i seguretat de la via, i substituïts per una boina metàl·lica suplementada amb una barana amb dos passamans. L'altura total des de la llera fins al nivell actual de la calçada amb prou feines arriba als 4 metres. La volta de canó fa 12 metres de llum i 3 d'altura en l'espinada: 1,5 fins a la línia d'arrencada i 1,5 metres de fletxa. La boca del pont descansa sobre dos tallamars laterals coronats per peces triangulars de pedra esculpida que actuen com a salmers. La volta adopta la forma d'un arc rebaixat i és feta d'obra arrebossada amb aparença de dovelles uniformes en els arcs exteriors, amb un encadenat motllurat per la part inferior. El revestiment de l'intradós simula un encoixinat de carreus ben escairades col·locats a trencajunt. La plataforma viària descansa directament sobre una imposta de coronament feta de maons a sardinell que desvia l'aigua que regalima per la paret. | 08193-56 | Sobre la riera de Vallalta, en el pk 22,3 de la carretera BV-5128. | La infraestructura apareix representada i identificada com a ''Puente' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. La construcció de la carretera entre Sant Cebrià i Sant Cebrià de Vallalta va ser completada entre els anys 1906 i 1911, a càrrec de la Diputació de Barcelona. En el Pla de camins de 1905 de l'ens provincial apareix dibuixada com a 'camí preferent'. El 1908, el municipi segueix figurant com a poble 'incomunicat' i en el Pla de 1910 és descrita com a 'camí veïnal planificat'. | 41.6223300,2.5786500 | 464899 | 4607931 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82075-foto-08193-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82075-foto-08193-56-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82076 | Pont de Can Ginebre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-can-ginebre | ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1939-1944). Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta. | XX | Pont de maçoneria d'un sol ull construït inicialment sobre la riera de Vallalta amb la finalitat de garantir la connexió entre Can Ginebre, a la riba nord, i la carretera que uneix Sant Cebrià amb Sant Iscle de Vallalta, a migdia. Amb la urbanització de la finca, el pont dona servei a tot el veïnat. El vial que el creua se situa a la cota 93 i té una amplada de 4,5 metres. El pont fa 12 metres de longitud comptant els murs que subjecten la plataforma, que s'eixamplen als dos extrems. Està mancat d'ampits de protecció lateral perquè els ha perdut o bé perquè han quedat terraplenats. En el seu lloc hi ha instal·lades unes baranes modernes de ferro. L'altura total des de la llera fins al nivell actual de la calçada amb prou feines arriba als 4 metres. La volta de canó fa 4 metres de llum i 2,4 d'altura en l'espinada: 80 centímetres fins a la línia d'arrencada i 1,6 metres de fletxa. La volta descansa sobre un sòcol de paredat comú amb pedres irregulars de grans dimensions lligades amb morter, i és tota ella feta de maó pla, rematada amb arcs a sardinell. | 08193-57 | Sobre la riera de Vallalta, en el PK 22.9 de la carretera BV-5128. | El mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 no recull l'existència del pont, però sí hi apareix representat en color vermell el camí d'accés a Can Ginebre. El gual sobre la riera va deixar d'existir quan l'alcalde Martí Caballé, de la CNT, 'hizo construir el Puente llamado de casa Ginebra cargando fuertes tributos a diversas persones de derechas', segons consta en la Causa General oberta el 1939 per les noves autoritats franquistes. El pont es devia executar durant el seu mandat, entre març de 1937 i juny de 1938. | 41.6223300,2.5786500 | 464899 | 4607931 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82076-foto-08193-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82076-foto-08193-57-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82077 | Cementiri municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-19 | XIX-XXI | Es va reformar completament l'any 2014. | Recinte dedicat a la sepultura dels difunts del municipi. L'entrada se situa al costat de ponent, en un lateral, al costat de l'església. Reformat amb molt cura el 2014, conserva la disposició dels fossars de les antigues parròquies del Montnegre. El conjunt ocupa una superfície en forma de trapezi de 330 metres quadrats adossada a la façana sud de l'església parroquial. El perímetre interior està voltat per diverses galeries de nínxols d'entre 3 i 4 fileres, amb un total de 190 caselles. Els mòduls alternen les fornícules amb arc de mig punt i component vertical amb d'altres d'arc rebaixat i component apaïsat. Les cobertes són de teula d'un sol aiguavés amb pendent cap a l'interior i canal per a la recollida d'aigües pluvials. Els nínxols més antics tenen les làpides de marbre blanc i pertanyen a les famílies Canyelles, Pagès-Pera, Torrent i Verdura. La inscripció del nínxol número 12, propietat d'Antònia Roig, permet datar-les de principis del segle passat: 'Aquí descansan los restos de Miguel Arañó y Maresma. Falleció en 1900 a la edad de 77 años'. El contorn està pavimentat amb brick o llamborda ceràmica prefabricada i al centre hi ha un parterre amb pedra volcànica i grava blanca i algunes plantes de romaní i espígol. L'espai està equipat amb una font, un parell de bancs de pedra i una columna de llum. | 08193-58 | Carrer de l'Església, s/n. Barri de la Poca Farina. | Durant la jornada del referèndum d'autodeterminació de Catalunya celebrat l'1 d'octubre de 2017, la Guàrdia Civil es va presentar a Sant Iscle de Vallalta amb l'objectiu de decomissar les urnes i impedir la votació. Malgrat les amenaces verbals i la violència exhibida, les urnes van ser amagades dins d'un nínxol del cementiri i no van ser poder localitzades pels seus perseguidors. | 41.6234000,2.5694000 | 464129 | 4608054 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82078 | Plaça de les Basses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-les-basses | CARRASCO REDONDO, Tere (1997). 'Inauguració de la plaça de les Basses'. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1, p. 6. | Plaça pública situada sobre la plataforma que ocupaven les antigues basses del molí fariner de Can Camps. El recinte descriu una planta rectangular de 630 metres quadrats per límits físics pels quatre costats: un front edificat per l'oest; una tanca de torsió metàl·lica i una plantació arbustiva pel nord; la mateixa tanca i el desnivell de la terrassa inferior per l'est, i la façana posterior d'una de les cases amb entrada per la plaça major, al sud. Aquesta paret està decorada amb un mural que representa els principals trets d'identitat de la població, entre els qual destaquen la parella de gegants, una maduixa, un bolet i l'escut del municipi. L'espai ha estat recentment urbanitzat, gràcies a un ajut de la Diputació de Barcelona, i acull diversos esdeveniments socials com alguns actes de la Festa del Bolet, el Dia Internacional dels Drets dels Infants o el Mercat de Segona Mà de la Marató de TV3. L'extrem nord de la plaça té el sòl de sauló i acull una àrea de jocs infantils, mentre que el sector sud està pavimentat: una part amb rajola i una altra amb morter acolorit. En l'angle sud-est hi ha un escenari d'obra protegit per una marquesina amb armadura de fusta. Al costat oest hi ha una grada correguda i una font encastada a la paret. A més, hi ha diverses jardineres amb flors i plantes, i algunes moreres i lledoners per fer-hi ombra. Al sector de llevant es conserven les restes del mur de contenció de la bassa, així com la meitat de la secció del pou del molí fins a una altura d'1 metre. | 08193-59 | Plaça de les Basses, s/n | La plaça va ser inaugurada el 25 de juny de 1996. | 41.6247300,2.5690000 | 464097 | 4608201 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82078-foto-08193-59-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82079 | Festa de la Maduixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-la-maduixa | https://www.facebook.com/Diada-màgica-de-la-maduixa-i-del-vi-Sant-Iscle-de-Vallalta-426350484160468/ AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). I Diada de la maduixa i mostra gastronòmica. Santiscle, revista d'informació local, núm. 1, p. 9. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 73. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2007). Pla d'acció cultural de la Vallalta. Barcelona: Centre d'Estudis i Recursos Culturals, p. 22 i 51 CONSELL COMARCAL DEL MARESME (2012). Guia gastronòmica del Maresme. Mataró: Consorci Costa de Barcelona-Maresme, p. 10. CONSELL COMARCAL DEL MARESME (2019). Temps de maduixes al Maresme 2019, del 27 d'abril al 2 de juny. Mataró: Consorci Costa de Barcelona-Maresme. | XX-XXI | Fira comercial i popular organitzada per l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, en col·laboració amb el Consell Comarcal del Maresme i el Consorci de Promoció Turística Costa de Barcelona-Maresme, amb múltiples finalitats: fomentar l'activitat econòmica, promoure els productes de proximitat, atraure visitants al poble i afavorir la cohesió social del municipi. Es tracta de la diada festiva de més anomenada i projecció exterior. Si bé amb anterioritat s'havia celebrat l'anomenada Festa dels maduixers, la Festa de la Maduixa i el Vi pròpiament dita es va iniciar el 1999 amb la intenció de rellançar el sector i de recuperar també la tradició vitivinícola. Més endavant es van afegir a la iniciativa Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar, i es van crear unes Jornades Gastronòmiques complementàries amb el suport del Consell Comarcal i la col·laboració de diversos restauradors de la zona. Després d'un període de reflexió en que no ha deixat mai de celebrar-se, l'esdeveniment s'ha redefinit i rebatejat com la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. D'aquesta manera es dóna entrada a la dimensió fantàstica i mitològica, tan atractiva i alhora tan vinculada a la població, ja sigui per la llegenda de les Dones d'Aigua com pels topònims que s'hi relacionen, com ara el Pla de les Bruixes o el Sot de l'Infern. La prova és que cada cop són més les persones de totes les edats que s'hi disfressen. La diada té lloc un dels primers diumenge de maig i engloba altres activitats paral·leles: un esmorzar popular i una fira artesana amb venda de maduixes i vi al Parc dels Vegetals; una Marxa Màgica circular de 10 quilòmetres per l'entorn natural; un concurs de decoració per diversos racons del poble; una trobada de puntaires i una cercavila gegantera i un espectacle familiar. Durant la jornada, alguns restaurants i establiments d'alimentació ofereixen plats, menges i llepolies que tenen la maduixa com a protagonista. | 08193-60 | Centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, a l'entorn del Parc dels Vegetals. | Recentment s'han jubilat els darrers productors de maduixots -o 'fragues'- de Sant Iscle. El seu conreu es remunta als anys 50 del segle XX, quan va ser introduït pels propietaris de Ca l'Aranyó i Can Roig del Castell després de comprar-ne llavors de França a Arenys de Munt. Les primeres collites eren de sequer, com la vinya; però amb el temps s'hi van construir basses i es van instal·lar hivernacles i sistemes de regadiu per millorar-ne la producció. De les més de 600 varietats que es cultivaven al Maresme els anys 80 se n'ha passat a només quatre: la Pájaro, l'Albión, la Gaviota i la Monterrey. Malgrat els esforços, la competència de Huelva i Almeria -en preu i quantitat- copa els mercats i deixa poc marge de benefici als pagesos locals. De fet, la desaparició de les últimes explotacions de Sant Iscle contrasta amb l'impuls al sector a través del món de la gastronomia per part de les administracions públiques i altres agents privats del territori. A la darrera edició de la publicació 'Temps de maduixes al Maresme' hi són presents quinze municipis (Arenys de Mar, Arenys de Munt, Cabrera de Mar, Calella, Canet de Mar, Malgrat de Mar, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Dalt, Santa Susanna, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Sant Pol de Mar i Vilassar de Dalt) i el Consorci d'Enoturisme de la DO Alella. | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 1999 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82079-foto-08193-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82079-foto-08193-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 98 | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 82080 | Festa i fira del Bolet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-i-fira-del-bolet | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2014). 17a Festa del Bolet. Sant Iscle de Vallalta. 26 d'octubre de 2014. Programa d'activitats, p. 3. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 73. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Sant Iscle, terra de bolets. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins. https://www.facebook.com/festadelbolet/ | XX-XXI | Programa d'activitats vinculades a la divulgació micològica, el coneixement del territori i la cultura gastronòmica. Es tracta d'una iniciativa de l'Ajuntament de Sant Iscle que compta amb la col·laboració del teixit associatiu i comercial del municipi, així com del Parc del Montnegre i el Corredor. Se celebra al llarg de la darrera setmana d'octubre i, per les mateixes dates, el Consell Comarcal edita i distribueix material informatiu sobre les Jornades gastronòmiques de la cuina del bolet al Maresme. En el cas de Sant Iscle, la majoria dels establiments de restauració i alimentació ofereixen al llarg d'aquells dies i de tot el mes de novembre diverses creacions i especialitats culinàries elaborades amb bolets autòctons. A nivell popular, el programa presenta una oferta rica i consolidada que inclou tallers familiars, jocs infantils, sortides de camp amb especialistes de la Societat Catalana de Micologia, una fira artesana i una exposició dels bolets presents per aquelles dates al municipi. La majoria d'actes es concentren el darrer diumenge d'octubre. Hi destaquen el 'Trial 4x4' per a vehicles de ràdio control, que es desenvolupa per diversos indrets del poble, i dues experiències vinculades al programa 'Viu el Parc' de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació: un 'ral·li fotogràfic' sobre tres temes sorpresa que es lliuren en el moment de la inscripció, i l'espectacle infantil que cada any clou la fira al Parc dels Vegetals. El dia abans té lloc el raid 'Tocats pels bolets', amb la participació de multitud d'equips formats per famílies i colles d'amics. Es disputa al pavelló municipal i inclou divertides proves d'habilitat i cooperació. Atesa la proximitat en el calendari, la Festa del Bolet allarga la mà fins al dia de Tots Sants i d'aquesta manera dona també més volada a la Castanyada i Halloween. | 08193-61 | Centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, a l'entorn del Parc dels Vegetals. | La Festa del Bolet se celebra de forma ininterrompuda des del 1998. La primera edició va ser una iniciativa de la revista L'Eixida, amb la voluntat de difondre i potenciar la riquesa natural i cultural del poble. Amb la col·laboració del Grup Isclenc, es va organitzar una diada que comprenia una exposició de bolets, un concurs boletaire i un tast de platets, entre més. Amb els anys, la Festa es va anar fent grossa i es va convertir en fira. A més de les entitats del poble, cal ressenyar la implicació i la tasca pedagògica que realitza durant les setmanes prèvies l'Escola Dones d'Aigua. | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 1997 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82080-foto-08193-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82080-foto-08193-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82081 | Macarronada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/macarronada | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). Macarronada popular. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Gent de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 29. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2007). Pla d'acció cultural de la Vallalta. Barcelona: Centre d'Estudis i Recursos Culturals, p. 22. | XX-XXI | Es tracta d'un sopar popular a l'aire lliure que se celebra el divendres de Festa Major, generalment l'última setmana de juliol. Abans es feia al pati de les escoles, però amb la reurbanització de la plaça de les Basses s'ha transferit a aquest espai. La Macarronada va començar com a divertiment d'un grup d'amics i amigues. Poc després es va obrir al públic i ha acabat esdevenint un dels reclams amb més èxit del programa. L'activitat és promoguda per una colla de persones sota el nom de Penya Macarronaire i acostuma a aplegar uns 500 comensals. Per tal de garantir-ne el bon funcionament, cal adquirir prèviament el tiquet a l'Ajuntament. A més d'un preu diferent per als menors i majors de 13 anys, s'ofereix un pica-pica i degustacions de macarrons cuinats de cinc o sis maneres. Després del sopar hi ha el Concert Jove, o, com diuen els seus impulsors, 'desemprés de la Macarronada, festa sonada!'. | 08193-62 | Plaça de les Basses, s/n | La Macarronada es va deixar de celebrar durant tres anys. La represa va arribar el 2012, de manera que el 2019 es compleix el 20è aniversari. | 41.6247300,2.5690000 | 464097 | 4608201 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82081-foto-08193-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82081-foto-08193-62-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82082 | Pessebre monumental | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pessebre-monumental | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Santiscle, revista d'informació local, núm. 26. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Gent de Sant Iscle. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 23. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 72. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). Missatge del pessebre. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. TURÓN, Susanna (1996). La tradició del pessebre a Sant Iscle. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 12-13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA. Sant Iscle. Revista d'informació local. Núm. 26. Desembre 2017, p. 10. | XX-XXI | Representació figurativa sobre el naixement de Jesús que es fa durant el temps de Nadal en un petit local de la parròquia. Es tracta d'una cotxera de planta rectangular de 12 metres quadrats amb coberta en forma de volta de tartana. El revestiment exterior està en mal estat a causa de les filtracions d'aigua, per la qual cosa es detecten problemes d'humitat a l'interior. Els impulsors del pessebre són en Goyo Fonseca i en Pere Pera, que cada any dissenyen i executen un diorama lleugerament diferent respecte de l'anterior. Les limitacions de l'espai en dificulten la disposició, sempre des de la mateixa perspectiva, i els obliga a començar la feina per la capçalera per anar marxant de recules. L'horitzó és sempre serrat de muntanyes, i el color blavet de les parets fa el paper de la volta celeste. Totes les edificacions i figures són fetes i decorades manualment a partir de materials com el fang, la fusta o el Porexpan. Els exemplars vegetals acostumen a ser sempre naturals. L'escenari que en resulta no és cap recreació, sinó que és la concreció d'un paisatge projectat en la imaginació dels seus faedors. Els punts de contacte amb la realitat local no sempre predominen, però són significatius. No hi falta mai l'ermita de la Salut i alguna al·lusió als antics quefers del món rural, com les feines pròpies del temps de verema. El pessebre s'inaugura cada 24 de desembre després de la missa del gall i queda instal·lat fins passat Reis. Durant aquest període, es pot visitar cada dia de 18 a 20h i els festius, de 12 a 21h. | 08193-63 | Carrer de l'Església, s/n, al davant del número 17 | 41.6238200,2.5689700 | 464094 | 4608100 | 1983 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82082-foto-08193-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82082-foto-08193-63-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Goyo Carrasco i Pere Pera | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82083 | Llegenda de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. | Les dones d'aigua són éssers mitològics amb aparença de fada que viuen en les aigües continentals com ara estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs i grutes. L'existència d'aquestes divinitats femenines té el seu origen en creences paganes anteriors al cristianisme, per a les quals l'element líquid és font generadora de vida i feminitat. Efectivament, l'aigua fertilitza la terra i regenera la natura. Als Pirineus i al Montseny existeixen llegendes de dones d'aigua que es pentinen les crineres i renten les seves robes les nits de lluna plena mentre entonen melodies encisadores. La gent creia que si algú era capaç de prendre'ls un vestit, mai no més no passaria pena. Hi ha també versions enfrontades pel que fa a la seva bondat, des del convenciment que no dubtaven a convertir les seves ofrenes en or o bé en carbó segons si la persona que les havia vistes en mantenia o no el secret. El seu record era encara molt viu en l'imaginari popular de principis del segle XX i va donar pas a la formulació de rondalles i romanços. Folkloristes com Joan Amades en van recollir les veus i les van traslladar als costumaris, i poetes i escriptors com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer les van incorporar al seus relats. En el cas de Sant Iscle, la presència de dones d'aigua està lligada al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat 'd'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques' i que 'ho havia sentit contar cent vegades al pare'. Diu així: 'Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula'. Aquell home no en va treure profit, però 'un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res'. Més recentment, Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis. Com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com 'les nenes de l'escola estaven molt espantades' perquè 'explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors'. I, finalment, el de Rosa Buhils, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua 'estava prenyada' i les seves companyes 'van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle'. Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores 'li van posar un grapat d'algo a la falda' a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que 'quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat' i va veure que era segó. 'Mal llamp!', va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que 'les miques que havien quedat eren or'. | 08193-64 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: Joan Amades va plasmar-ne una altra versió, més polida, al seu recull de rondallística. Però és l'autora i estudiosa local Matilde Verdura la darrera ploma que l'ha recreada i qui l'ha fixada en l'imaginari col·lectiu, fins al punt d'inspirar la creació d'una parella de gegants i de donar nom a l'escola pública del poble. Es tracta de la història d'amor consumat entre una dona d'aigua i un pastor anomenat Iscle, i del part del seu fillet a mans 'd'una una velleta que vivia a Can Patiràs, la casa més propera'. Com resa la tradició, 'les companyes agraïdes obsequiaren la llevadora omplint-li el davantal amb quelcom que l'encuriosí [...] i el desencís la colpí: era segó. S'ho va prendre com una befa i el llençà d'aquí enllà', però quan va ser a casa 'totes les arruguetes i pleguets on hi quedaren restes s'havien convertit en or puríssim'. El desenllaç té dos finals possibles. El primer diu que 'baixà a la riera i es llençà a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat'. Una altra tradició assegura que Can Patiràs sempre més va tenir bones anyades. Quant al pastor, va pagar cara la seva gosadia i vagareja eternament pel Montnegre buscant la seva enamorada. L'any 2001, el cantautor Jaume Arnella va rebre l'encàrrec de compondre un romanço inspirat en aquesta contalla que va ser estrenat a Ca l'Oller com a cloenda del cicle de concerts 'Primavera de les Arts'. | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||||
| 82084 | Llegenda de la Barraca dels Matiners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-barraca-dels-matiners | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 26-27. VERDURA, Matilde; FIDEL, Cristina, i ESPERALBA, Jordi (2010). La cova màgica del sot de Bisarós. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 5. | Es tracta de l'adaptació d'una llegenda popular que l'estudiosa local Matilde Verdura havia sentit explicar als seus pares i que ella mateixa s'ha encarregat de fixar en una versió per a adults i en una altra per a infants. Diu que les aigües descendents del coll de Basses es precipiten al sot de Bisarós. En aquest indret hi havia una cova natural habitada per sàtirs i faunes, que per les nits sortien del cau a empaitar les nimfes del bosc. En certa ocasió, aquella fressa joliua va atraure l'atenció de tres germanes fadrines, que van ser descobertes i portades a la gruta, d'on mai més no en van eixir. Malgrat que els seus crits i gemecs se sentien per aquella raconada, ningú no va trobar-les. I passat el temps, hi van néixer tres pollancres per recordar-les i fer memòria de la seva imprudència. Temps a venir, la cova del sot de Bisarós va mudar el nom pel de la Barraca dels Matiners per l'amagatall que oferia als bandolers, tot i que també va aixoplugar-hi carboners, caçadors i boscaters en general. | 08193-65 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Recollida per Matilde Verdura | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||||
| 82085 | Parc dels Vegetals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-dels-vegetals | Espai obert situat al capdavall del barri de la Poca Farina, en el marge esquerre de la riera de Vallalta. Es tracta d'un parc lineal paral·lel al curs fluvial de 4.300 metres quadrats de superfície, comptant els talussos inferiors i superiors a la plataforma intermèdia. El terreny és propietat del Bisbat de Girona, però existeix un acord amb l'Ajuntament per destinar-lo a ús públic. El parc va ser inaugurat el 26 d'octubre de 2008. El seu accés està limitat a vianants amb una cadena, i el límit amb la riera està tancat amb una barana de fusta tractada. En l'extrem sud del parc hi ha un escenari cobert per fer-hi activitats lúdiques, com ara les diades de la maduixa, al maig, i el bolet, a l'octubre. La zona està il·luminada amb balises i equipada amb alguns bancs i papereres. L'entorn és poblat de la vegetació pròpia d'un ecosistema mediterrani típic de ribera, amb plàtans, lledoners, alzines, acàcies, pins pinyers i algun llorer, a més d'arbusts i lianes pròpies dels boscos humits, com l'arç blanc, l'aranyoner, l'esbarzer, l'arítjol, el galzeran, l'heura, la vidalba, el sanguinyol, el lligabosc atlàntic, el càrex pèndol i la falguera. | 08193-66 | Carrer de Josep Maria Collet, s/n | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Propietat privada. Accés públic. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||
| 82086 | La Roca Caganera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roca-caganera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 32. | Pedra granítica de proporcions irregulars encastada al terra. La fama li ve per la tradició oral que li assigna una significació escatològica: s'explica que els pagesos i caminaires la feien servir per amagar les seves natges de les mirades indiscretes. Lluny d'estar-se'n, els isclencs la reivindiquen amb orgull, fins al punt que va donar nom a la primera capçalera local d'ençà de la dictadura, l'any 1980. La Roca Caganera forma part de tots els itineraris de natura i senderisme que discorren a l'entorn del GR-5 i n'és parada obligada. Per aquest motiu se n'ha arranjat l'espai amb la col·locació d'una tanca de fusta, al darrere, i d'un banc per seure-hi, al costat. | 08193-67 | Al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler. | 41.6293000,2.5672500 | 463953 | 4608710 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-3.jpg | Inexistent | Prehistòric | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquest indret està situat al nord del centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, on comença el camí de terra que porta al veïnat de la Salut, Ca l'Oller, coll Senís i Can Vives de la Cortada. | 76 | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82087 | Les Dones d'aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 16 i 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 32 i 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà. Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona. Diputació de Barcelona, p. 94. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. PUIGHERMANAL, Josep (2001). Retrobant Dones d'Aigua. Entrevista a Jaume Fuster. Santiscle, revista d'informació local, núm. 3. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 13-15. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. San Acisclo de Vallalta, en la Dona d'aigua. Joaquim Castells. Fotografia 14 x 9 cm. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/sant-iscla-vallalta-domma-daigua-post-fotgr-joaquin-castells-fotgr-1919-14x9-cm~x29210786 | Gorg situat en el curs baix del torrent de Ca l'Oller, poc abans de confluir amb el torrent de Can Vives i donar origen al torrent de la Roureda o de la Font de la Salut. L'indret es troba aigües avall de la finca de Ca l'Oller, a la qual pertany. El paratge pren el nom de la llegenda homònima, que la veu popular identifica amb el sot de Can Patiràs, per la qual cosa ha adquirit un hàlit màgic. Es tracta d'una fondalada humida, fresca i ombrívola, coberta de molsa i poblada per espècies vegetals pròpies dels boscos de ribera com la falguera i les avellanoses. El saltant d'aigua té una altura aproximada de 6 metres i és format per roques de grans dimensions, la disposició d'algunes de les quals ha donat forma a una petita cova o avenc per on s'escola l'aigua. Als peus de la cascada hi ha el gorg pròpiament dit. A principis del segle XX, el nou propietari de Ca l'Oller, J. Fradera, hi va dur a terme una petita intervenció que s'inscrivia en el seu propòsit de convertir l'antiga masia en un palauet o torre d'estiueig i de dotar-la d'un seguit de jardins romàntics amb llacs i jocs d'aigua. En aquest cas, hi va fer construir -o potser ja hi era- una modesta resclosa d'obra de poc més de mig metre d'altura. Malgrat l'estacionalitat del torrent, el nivell del toll es mantenia constant durant tot l'any. Si bé se n'ha perdut la comporta o portella de ferro, la paret conserva intacta l'obertura amb arc escarser que permetia de desguassar, així com el remat de pedres a mode de merlets que facilitava el creuament del fondal sense sucar-hi el peus. En l'actualitat, pel torrent gairebé no baixa aigua, de manera que per la cascada només hi cau un regalim. A més de la secada dels darrers anys, el torrent acusa la manca de manteniment de les mines que alimentaven les basses i estanys de Ca l'Oller, els sobreeixidors de les quals li'n tornaven l'escreix. Tot i pertànyer a la propietat de Ca l'Oller i estar delimitat per un mur de tanca paral·lel al camí que mena a la casa, el parc de la Dona d'Aigua es troba obert al públic i és accessible a peu des de l'esmentada pista forestal. Malgrat la seva decrepitud, l'espai està raonablement ben mantingut. | 08193-68 | Camí de Ca l'Oller, s/n | Hi ha una postal editada per la casa Espadalé, de mitjan segle XX, il·lustrada amb un pla zenital de la resclosa. Existeix també, a Internet, una sèrie d'imatges preses pel fotògraf Joaquim Castells l'any 1919 amb distintes vistes de la cascada i el gorg. L'indret apareix representat amb el nom de 'Las Donas d'Aigua' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. | 41.6380500,2.5545600 | 462901 | 4609686 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82087-foto-08193-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82087-foto-08193-68-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La llegenda de les Dones d'aigua té un gran predicament a Sant Iscle de Vallalta i forma part de l'imaginari col·lectiu dels seus habitants. En el decurs del temps ha donat nom a una sardana, així com als gegants, a l'escola i a algun establiment comercial de la població. Amb l'ànim de projectar la identitat del municipi a través de la llegenda, i de l'indret, la Festa de la Maduixa i el Vi n'ha introduït el component esotèric en la seva formulació i ha estat reconvertida en la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82088 | Placa commemorativa de la Festa Votada o Festa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-de-la-festa-votada-o-festa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Recuperem tradicions. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 3-4. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). 25 de juny, una data històrica. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1992-1994). Programes d'actes de la Festa Nova. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. DE LA FUENTE BERMÚDEZ, Vicente (2006). Diego Masana i Majó. Un escultor modernista entre Barcelona i l'Argentina. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ), Butlletí XXX, pp. 65-73. El centenario de la Guerra de la Independencia en Sant Iscle de Vallalta. La Ilustración Artística, núm. 1383 (29 de juny de 1908), p.430. RANGIL I BRUNET, DANIEL (2017). Llegendes d'invasors a Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html SÀIZ I XIQUÉS, Carles (2008). Ricard de Capmany i Roura (1871-1947). La passió romàntica per l'art medieval. El Sot de l'Aubó, núm. 26. Canet de Mar: Centre d'Estudis Canetencs, pp. 3-11. http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html | XIX | Afectades per fongs i líquens. | A la façana de l'església parroquial hi ha dues plaques que commemoren un episodi de la Guerra del Francès ocorregut a Sant Iscle de Vallalta el 25 de juny de 1808. La primera de les làpides està signada per 'D. Massana', a partir d'un text de 'Ricart Cammany'. Es tracta de l'escultor modernista Dídac Massana i Majó, que va treballar per a Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i al castell de Sant Florentina, i del canetenc Ricard de Campmany i Roura, pintor i decorador casat amb Júlia de Montaner, hereva del castell de l'esmentat castell i comtessa de la Vall de Canet. La làpida està emmarcada per la part superior amb una motllura rectangular sostinguda per dos capitells, afectada per biocolonització de líquens, fongs i altres microorganismes. Al centre hi ha un escut amb sant Iscle i santa Victòria flanquejat per la paraula 'SOM ATENS' i una representació en relleu de diversos membres d'aquest cos irregular, tocats amb barretina. A sota hi apareix aquest text, escrit en majúscules: '1808-1908. El poble de Sant Iscle a sos avis de l'any vuyt. Ab la fe al cor y les armes a les mans lliuraren al poble'l 25 de juny del extermini decretat pe'l frances. Commemorém anyalment llurs religió i patriotisme.' A la seva vora n'hi ha una altra amb l'escut actual de la població i la inscripció següent, també en caixa alta: 'Sant Iscle de Vallalta, 1908-2008. Pels fets ocorreguts el 25 de juny'. El relleu del fons fa al·lusió a la sobtada i miraculosa rierada i representa un corrent d'aigua embravit. | 08193-69 | Carrer de l'Església, 1 | El 25 de juny de 1808, les dones, els infants i la gent gran del poble es van refugiar dins el temple per protegir-se de la ira dels soldats napoleònics, que prèviament havien estat atacats pels sometents de la zona. Segons la creença popular, els precs dels refugiats van provocar una intensa tempesta i, acte seguit, una avinguda d'aigua que va desbaratar el setge i va causar gran mortaldat entre les tropes invasores. Després d'aquest favor diví, els isclencs es van tornar a aplegar en comunió i van fer el vot solemne de reverenciar cada any aquest succés; vet aquí que aquest homenatge rebi el nom de Festa Votada o Festa Nova, per distingir-la de la Festa Major. L'episodi s'inscriu en la primera etapa de l'ocupació francesa, quan les tropes de Napoleó Bonaparte pretenien emparar-se del castell d'Hostalric. Procedents de Barcelona, van travessar el Maresme pel litoral amb la finalitat de remuntar la Tordera, però des del primer moment van patir l'escomesa dels sometents a Montgat, Mataró, Sant Pol de Mar i Calella. Davant les dificultats per prosseguir el seu camí, es van desviar per Sant Pol a través de la riera de Vallalta amb la intenció de passar a Sant Celoni per Vallgorguina. En aquesta marrada, els francesos van ser víctimes de les emboscades dels sometents de la rodalia. La veu popular assegura que en el moment de depurar responsabilitats, la gent de Canet va involucrar als veïns de Sant Iscle i això va provocar la represàlia dels francesos contra la població. El 25 de juny van començar els saquejos i incendis pel sector de Can Torrus Vell, Can Roig del Castell, Ca l'Escloper i Can Preses. Assabentats del perill, els homes van tornar a agafar les armes i els més desvalguts van cercar la misericòrdia de l'Altíssim, que va atendre les seves súpliques i va desfermar un aiguat tan descomunal que es va endur els gavatxos riera avall. Sergi Alcalde (comunicació personal, 22 de setembre de 2018) explica que 'durant el segle XIX, les autoritats de Sant Iscle es negaven a fer presència durant la Festa Major de Canet (fet acostumat entre pobles veïns) i, per descomptat, les autoritats de Canet tampoc no eren convidades a la Festa Major de Sant Iscle. Vet aquí perquè en un acte de perdó públic, i en el centenari de l'esdeveniment, el Sr. Montaner va regalar la placa esculpida que hi ha a la façana de l'església Parroquial de Sant Iscle'. | 41.6235500,2.5693000 | 464121 | 4608070 | 1908 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-3.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Dídac Massana i Majó | Antigament, en ocasió de la Festa Votada s'hi feia una missa solemne i una processó en què els nens i nenes anaven abillats amb els vestits de comunió. També hi havia sardanes i balls de tarda i nit, a la plaça i al Sindicat. La celebració va ser recuperada el 1991 per iniciativa del Grup Isclenc i es va celebrar amb algunes intermitències fins al 2017. | 105 | 51 | 2.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||
| 82089 | Gegants de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2010). Els gegants han fet 5 anys!. Santiscle, revista d'informació local, núm. 19. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 6. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Gent de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8-9. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Ja tenim gegants!. Santiscle, revista d'informació local, núm. 10. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 3. | XXI | Parella de gegants formada per un personatge femení i un de masculí que representen els protagonistes de la llegenda de les Dones d'Aigua: ella és una goja o dona d'aigua, i ell, un pastor anomenat Iscle, com el patró de la població. Les figures van ser concebudes i creades artesanalment per una colla de veïns liderada per David Mora, Miquel Safont i Eduard Turon -en col·laboració amb Anna Bachs, Joan Campeny i Jordi Comas- amb la voluntat de dinamitzar la cultura d'arrel tradicional. Dins dels paràmetres del món geganter, tenen una mida mitjana. L'estructura va ser feta per Francesc Malpesa i el vestuari és obra d'Armanda Belle Russell. L'Iscle duu barretina i vesteix a la manera tradicional catalana amb camisa de lli de màniga llarga, armilla carmesina amb l'escut del municipi al pit i corbatí amb llaçada del mateix color. La dona d'aigua porta una túnica blava translúcida i destaca per la seva fesomia: pits turgents, orelles punxegudes i cabell pèl-roig guarnit amb flors i fulles d'heura. El seu bateig es va celebrar el 29 de juliol de 2005 en el marc de la Festa Major i va tenir com a padrins la Carlota, de Canet de Mar, i en Pere Botero, de Tordera. Des de llavors, els gegants de Sant Iscle realitzen sortides fora del municipi i participen amb regularitat en les cercaviles que es fan al poble coincidint amb les principals fites del calendari festiu, especialment per Festa Major, sempre acompanyats per un grup de grallers i timbalers anomenat Les Mallerengues de Sant Iscle de Vallalta. L'any 2018, els gegants van ser representats en un mural a la plaça de les Basses, coincidint amb la remodelació d'aquest espai. | 08193-70 | Carrer de les Escoles, 2 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 2005 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82089-foto-08193-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82089-foto-08193-70-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les dues primeres fotografies han estat obtingudes a través de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, mentre que la tercera és de captura pròpia. | 98 | 52 | 2.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82090 | Goigs de Sant Iscle i Santa Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-iscle-i-santa-victoria-1 | ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2019). Iscle i Victòria, dos sants cordovesos venerats a Calalunya. Consultat 20 maig 2019, des de http://www.joanarimanyjuventeny.cat/sants-tradicionals/iscle-i-victoria-dos-sants-cordovesos-venerats-catalunya/ ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2013). Sants tradicionals catalans: santes i sants de la religiositat popular de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell. Il·lustració de coberta. BIBLIOTECA DIGITAL DEL CENTRE DE LECTURA (2019). Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (germans) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de https://bd.centrelectura.cat/items/show/14632 CAVALLÉ I CRIVILLÉS, Antoni (1991). 'Castell de Sant Iscle'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 348. GALIMANY I ARNAU, Manuel (1991). 'Sant Salvador de Breda'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, pp. 274-279. GENERALITAT DE CATALUNYA (2019). Castell de Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1953 MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. OLIVAR DAYDÍ, Alexandre (1977). 'Goigs dels gloriosos germans màrtirs Sant Iscle i Santa Victoria'. Catàleg dels Manuscrits de la Biblioteca del Monestir de Montserrat. Scripta et documenta, 25. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 228. PLADEVALL FONT, Antoni (1991). 'Sant Iscle i Santa Victòria del castell de Vidreres'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 349. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VIÑOLAS ESTEVA, Josep Maria (2019). Goigs a Sant Iscle i Santa Victòria. Consultat 20 maig 2019, des de https://algunsgoigs.blogspot.com/search?q=sant+iscle | XVIII-XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català prefabrià, els 'Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (GERMANS) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada està exempta d'imatges i va ser estampada a la impremta gironina de la Tipografia Moderna, domiciliada a la plaça de la Independència. El document reprodueix íntegrament, a dues columnes dins d'una orla, un text més antic recollit sense variacions en goigs d'altres parròquies i oratoris, com són els casos de Bàscara, a l'Alt Empordà; de Centenys, al Pla de l'Estany, o de Surp, a la vall d'Àssua. El precedent més antic d'aquesta versió correspon als goigs del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, imprès igualment a Girona per l'estamper i llibreter Jaume Bro l'any 1754. Existeix també una edició del segle XIX corresponent als Gloriosos germans Sants Asiscle y Victoria, patrons de la parròquia de Dosrius estampada a la Impremta Abadal de Mataró. El text conté una glossa que comença dient 'De Espanya sou naturals / y en Córdova vos criáreu' i una tornada que resa així: 'Lliris ab sanch esmaltats / flors del verger de la Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siau nostres advocats'. La composició acaba amb l'Oremus següent: 'Deus, qui nos concedis Sanctorum Martirum tuorum Aciscli, et Victoria, natalitia colore da nobis in eterna beatitudine de corum societate gaudere. Per Christum Dominum... Amen'. | 08193-71 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | Sant Iscle o Aciscle i la seva germana Santa Victòria van ser dos cristians cordovesos martiritzats i assassinats l'any 303 dC, en temps de l'emperador Dioclecià. Després de ser torturats, Iscle morí decapitat i Victòria va ser assagetada. Per això se'ls representa junts. Ell acostuma a vestir una túnica curta i ella una altra de llarga fins als talons, pròpies dels joves romans. Com a atributs porten la palma del martiri, tots dos; una espasa, ell, i unes fletxes, ella. Una passió tardana del segle X narra que el prefecte de la ciutat, Dió, va ficar-los en un forn encès, on van romandre pregant i cantant himnes. Dió va fer que els lliguessin pedres i els llencessin al riu Guadalquivir, on van surar fins arribar a la riba. Penjats d'una foguera, les flames no van tocar-los i, desviant-se, van cremar i matar centenars de pagans que assistien al turment. Finalment, van ser occits: ella amb sagetes i ell, decapitat. Canonitzats per l'església catòlica, la seva festivitat s'escau el 17 de novembre. Aquesta data va ser molt important en la litúrgia hispana perquè era el sant que anunciava l'inici del llarg advent hispà; de sis setmanes. Sant Iscle és esmentat pels principals hagiògrafs de l'església hispano-visigoda i mossàrab, mentre que Santa Victòria només és reconeguda a partir del segle VIII. Tots dos són patrons de la ciutat de Còrdova, on hi havia una basílica dedicada a Sant Iscle abans de la conquesta musulmana. El segle VI, el rei visigot Àkhila I va provocar una revolta popular després d'haver-ne profanat la tomba. A Catalunya, la seva influència es va mantenir en llocs i esglésies on la litúrgia visigoda es mantingué fins al segle X i XI. Les seves restes es conservaven a la capella del castell de Sant Iscle, a Vidreres, fins que van ser donades el 1263 pel vescomte Guerau de Cabrera al monestir de Sant Salvador de Breda. Segons Galimany (1991:278), 'encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936-39. No obstant això, el rector [...] aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara'. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'origen dels goigs el trobem al segle XVIII, tot i que la versió impresa documentada data de l'entorn de 1900.A la parròquia de Sant Iscle de Vallalta ens han facilitat còpia d'un segon goig. Es tracta del 'muntatge i edició' dels 'Goigs dels gloriosos germans martirs Sant Asciscle y Santa Victoria' realitzat l'agost de 1996 per Joan Rodon i Moles, de Figueres. Aparentment, la publicació no guarda relació directa amb Sant Iscle de Vallalta i més aviat sembla que es tracti d'un goig genèric. L'edició reprodueix, a l'encapçalament, la mateixa xilografia dels sants que il·lustrava la susdita impressió de 1754 i incorpora, a la part inferior, una partitura amb la lloança. L'entradeta substitueix l'acostumada 'Martirs de Christo estimats / que gosáu de eterna Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siáu nostres advocats' per una altra, usada per als patrons de Sauleda, sufragània de Sant Pere Cercada, que diu així: 'Puig sou de Cristo estimats, / y gosau de eterna gloria / Mártirs Asciscle, y Victoria / siau nostres advocats'.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82091 | Goig del Santíssim Sagrament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-del-santissim-sagrament | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. | XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català normatiu, les 'Cobles en alabansa del Stm. Sagrament amb motiu del vot que feren el dia 25 de Juny de l'any 1808 els veïns de la Parròquia de SANT ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada incorpora al bell mig de la primera línia de text del títol una imatge amb una medalla sostinguda per dos àngels. El document va ser estampat a Gràfics Miró, d'Arenys de Mar, i reprodueix un text a dues columnes en què es relata un episodi de la Guerra del Francès ocorregut l'any 1808, quan 'un petit núvol sortí / i donà pluja abundant / semblant a un altre diluvi / corrent les rieres en gran; / no poden passar avant / aquell exèrcit dolent' que pretenia reduir a cendres la població. La composició inclou una tornada que diu així: 'Tots amb el cap inclinat / cantem molt devotament / Per sempre sia alabat / el Santíssim Sagrament'. El text fa referència a 'la promesa que feren nostres passats a Déu, per sa gran finesa' i finalitza amb un Oremus en llatí: 'Deus qui nobis sub Sacramento mirabili passionis tuae memoriam reliquisti, tribue quaesumus ita nos Corporis et Sanguinis tui sacra mysteria venerari, ut redemptionis tuae fructus in nobis jugiter sentiamus. Qui vivis et regnas'. | 08193-72 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82092 | Goigs a nostra senyora de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-nostra-senyora-de-la-font-de-la-salut | ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (2002). Jacint Verdaguer i Montserrat. Barcelona: Publicacions de I'Abadia de Montserrat, pp. 84-86. BLANCH, Jacinto (1906). Vida del v. Anton M. Claret y Clará, arquebisbe, fundador dels Missionistes Fills del Còr de Maria per lo R. P. J. B. Barcelona: Vida de Joseph Cunill. CAMPABADAL I BREU, Joan (2002). 'Tres goigs inèdits de Jacint Verdaguer, 3'. Amics dels Goigs, núm. 106, p. 29. CARDONA I ROIG, Osvald (1986). Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona: Editorial Barcino, p. 166. CASANOVES I CASALS, Manuel (2002). 'Verdaguer i Claret'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 211-214. MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. PONS I SERRA, Amadeu (2005). 'Exposició: Quin goig de... goigs!'. Consultat 20 maig 2019, des de http://bid.ub.edu/14pons.htm SALARICH I VERDAGUER, Joaquim (1882). 'Efemèrides vigatanes'. Discursos-Articles-Pròlechs. Edició de la Il·lustració Catalana, vol. XXVI. Vic: Estampa de Ramon Anglada, pp. 223-224. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VERDAGUER I SANTALÓ, Jacint (1894). Veus del Bon Pastor o Cántichs Espirituals dels P.P. Missionistes Fills del Immaculat Cor de Maria. Vic: Estampa de Ramon Anglada. | XIX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volander que conté els 'Goigs dedicats á Nostre Senyora baix la advocació de la Font de la Salut, venerada en lo poble de Sant Iscle de Vallalta, partit judicial de Arenys de Mar, provincia de Barcelona, Bisbat de Girona, en la súa Capella de propietat particular situada á prop d'una font de aigua saludable, fresca y abundosa, nascuda entre rocas dintre del Mas anomenat Santa Victoria'. El càntic va ser estampat l'any 1893 a la impremta mataronina de Felicià Horta i Vives, domiciliada al carrer d'Argentona. Organitzat en dues columnes separades per un filet vertical, el text es compon d'onze estrofes de vuit versos cadascuna, acabades sempre amb la mateixa imprecació: 'Salve, humil Verge María / gran Reina de la Salut'. La segona part del goig explica la sanació miraculosa de la pubilla del mas Santa Victòria: 'Una nena idolatrada / mes rosseta qu'un fil d'or / n'arrivá de tan malalta / a las portas de la mort / Y á Vos, Verge, si n'es viva / á Vos sola, n'és degut / D'aquí n'es que la família / llur afecte per probar / en Sant Iscle aqueixa ermita / prop la font en feu alsar / Fou ofrenda pura y filla / d'uns cors plens de gratitud / Feu que en cambi, Verge Santa / l'aigüa del próxim esquey / vinguia á ser per vostre gracia / als mals nostres bon remey'. La còpia conservada no reprodueix cap imatge, però incorpora algunes dades informatives al peu de la composició. En lletra més menuda, s'hi explica que 'aqueixa Capella [...] es una prometensa en acció de gracias a la Santíssima Verge; y fou benehida en ella sa primera misa, lo dia 7 de Octubre del any 1885'. S'hi fa constar que 'S. Santedat lo actual Papa Lleó XIII, se digna concedir Indulgencia plenaria a totas las personas que visitarán á Nostre Senyora en aquesta Capella lo dia de la festa de la mateixa resánt á la intenció del Sumo Pontífice: y cent dies de Indulgencia tots los dias á totas las personas que devotament visitarán á la mateixa Nostre Senyora y resarán devant d'ella cinch vegadas la 'Salutació angélica', ó la antífona 'Salve Regina'. També 'los P.P. Missionistes han concedit cuaranta dias de Indulgencia á totas aquellas personas que [...] resarán una 'Ave Maria' ó 'Salve Regina'. | 08193-73 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1893 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les referències al Pontífex i als missionistes franciscans en un mateix goig responen a un moment històric en què aquests càntics no només eren producte de la poesia devocional d'arrel popular, sinó que també hi havia autors d'anomenada, com Jacint Verdaguer, que conreaven aquest gènere catequètic amb finalitats propagandístiques. Lleó XIII va ser Papa de Roma entre 1878 i 1903. El 1881, va fer de la Moreneta patrona de Catalunya. L'any següent, Verdaguer va prologar un recull de notes històriques que duia per nom 'Efemèrides vigatanes' publicat pel seu cosí Joaquim Salarich en què el poeta lloava a qui 'tingué la ventura de portar en sos braços i el qui col·locà en lo millor trono del món a la Moreneta de Montserrat, princesa de Catalunya, fins a la providencial fundació del Sant Institut dels Fills del Cor de Maria per l'apòstol modern de la nostra terra'. Verdaguer, que també va dedicar un himne al combatiu papa Lleó XIII, es referia a la congregació fundada 30 anys enrere a la mateixa ciutat de Vic per Antoni Maria Claret: els missioners o missionistes claretians, que practicaven l'apostolat per combatre les idees liberals i fer créixer la fe cristiana entre els creients.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82093 | Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-patatuf-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2008). El ball del Patatuf, a les festes de la Mercè. Santiscle, revista d'informació local, núm. 15. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 56-57. INVENTARI DE DANSES VIVES DE CATALUNYA (2019). Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta Patatuf, el ball de Sant Iscle de Vallalta. Maresme. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.youtube.com/watch?v=CTCJ7AJB6Vo Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 2. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta | Variant local del ball conegut amb el nom de patatuf que antigament s'havia ballat al litoral català, des de la Tordera fins al camp de Tarragona. A la comarca del Maresme era típic d'Alella, Calella, Palafolls i Santa Susanna, a més de Sant Iscle, on va ser recuperat coincidint amb el quinzè aniversari dels cantaires de la població, l'any 1998. Es ballava el cap de setmana més proper a l'1 d'agost, diada de Sant Feliu, coincidint amb la festa patronal. El nom sembla derivar de la forma onomatopeica dels tres picaments de mans que es fan en iniciar cada repetició. El ball aplega homes i dones, tots vestits a la manera tradicional catalana, i en el cas de Sant Iscle és interpretat amb música de cobla, tot i que també existeix una versió per a gralla per a l'acompanyament dels gegants. Consta de dues parts: a la primera, els balladors piquen tres cops de mans i fan un lleuger punteig. A la segona, es balla la figura pròpiament dita, que en aquest cas rep el nom de sardana, al final de la qual hom canvia de parella. La durada varia segons la quantitat de parelles que hi participen i acaba quan es retroba la parella inicial. A diferència del ball pla, el patatuf no admet la introducció de nous balladors un cop s'ha començant la dansa. | 08193-74 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Un grup de dotze dansaires van actuar a les places de Sant Jaume i de la Catedral de Barcelona, amb motiu de les festes de la Mercè de l'any 2008. Existeix un vídeo del ball del patatuf de Sant Iscle a Youtube que va ser pujat per Josep Puighermanal Oller el 2 de maig de 2009.Aquesta mateixa gravació està també recollida al web de l'Inventari de Danses Vives de Catalunya elaborat per l'Esbart Català de Dansaires, on consta una fitxa descriptiva del ball amb el codi IPCIDV-4-1138.Quant al vestuari, l'home portava camisa blava, calçat de vellut, mitges blanques, espardenyes, llacet o corbata i 'jaquetilla'. Les dones vestien faldilles de cretona, cosset de vellut, sabates negres amb sivelles, mitges, davantal negre amb puntes, ret i mitenes negres.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 56 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||||
| 82094 | Sardana de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1950). Sardana Dones d'Aigua. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Dones d'aigua. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/obra.php?codi=1.1FonPal015 ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Font i Palmarola, Josep. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/compositor.php?autor_id=800 https://acfbarcelona.cat/arxiu/ https://musicsperlacobla.cat/ | XX | Sardana composta amb instrumentació per a cobla l'any 1951 pel compositor Josep Font i Palmarola. La lletra va ser elaborada per l'isclenc Jaume Verdura Pera, que la va dedicar, 'ben afectuosament, a les gentils germanes Matilde, Josefina, Maria Rosa i Antònia Verdura Salicrú'. Inspirada en la llegenda local de les dones d'aigua, la peça no es va arribar mai a enregistrar. Tanmateix, a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona (ACFB) es conserva l'edició tipogràfica en un document amb codi 1.1FonPal015, juntament amb l'obra 'Records de Torelló', del mateix autor. La lletra corresponent a l'obertura diu així: 'La lluna ha eixit quan ve la nit, del llac dormit / les nimfes han ressorgit / Volves de fum, cants i perfums de blanc escum / La vall és plena de llum, tra-la-la-ra / tra-la-ra-la, dona d'aigua sorgeix, tra-la-ra, tra-la-ra / la Vallalta s'embelleix, tra-la-ra, tra-la-ra / Els pastors mig encisats, tra-la-ra, tra-la-ra' | 08193-75 | La peça va ser estrenada en l'audició de sardanes del primer dia de la Festa Major de 1950. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1951 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Jaume Verdura i Pera (lletra) i Josep Font i Palmarola (música). | Jaume Verdura i Pera era un erudit local, autor de diverses notes històriques que il·lustraven els programes de la Festa Major de Sant Iscle.Per la seva part, Josep Font i Palmarola (Vic, 1898 - Barcelona, 1960) va escriure més de 80 sardanes i quasi 300 temes per a goigs. Va col·laborar estretament amb l'escriptor i frare caputxí Josep Puig i Bosch, més conegut com a Hilari d'Arenys de Mar. Aquesta relació l'acostà al Maresme, on va musicar els goigs del Santíssim Sagrament de la parròquia de Sant Julià d'Argentona, amb lletra de Josep Lladó, i els de la Verge de la Santa Perseverança d'Arenys de Mar, amb lletra de l'esmentat Josep Puig.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 57 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82095 | Els geperuts, ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-geperuts-ball-de-bastons-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 165-168. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, pp. 88-90 i 93. Bastoners de Sant Iscle de Vallalta (2019). Consultat 20 maig 2019, des de http://www.animadedansa.com/poblacio/bastoners-de-sant-iscle-de-vallalta/ BATISTA I ROCA, Josep M. I CARRERAS I ARTAU, Tomàs (1922). Manual de per a recerques d'etnografia de Catalunya. Barcelona: Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya de la Universitat de Barcelona, pp. 64-65. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). El ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta [fotografies I a IX]. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/piresolver?id=CSICAR000112866 Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://simurg.bibliotecas.csic.es/ | Segons Joan Amades (AMADES, 1998:120) 'el Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta' era 'el més famós de tota la Costa de Llevant'. El folklorista el va conèixer el 29 de maig de 1928 en una excursió a Calella, interpretat pel 'flubioler' Joan Roig Carbó, dit el Nan, que aleshores comptava 55 anys i era nat a Tordera, 'però fa molts anys que resideix a Calella'. El ball consta de sis parts, les partitures de les quals van ser aplegades i numerades de la 70 a la 76 pel mateix Amades a l''Obra del Cançoner Popular de Catalunya'. La cinquena part rep el nom dels geperuts. Rosa Arbolés n'ha reportat la lletra: 'Tot geperut, geperut / li deia a la Pepeta / Tot geperut, geperut / li deia estàs fotut / Gira el barret i tomba-li / tomba-li, tomba-li / Gira el barret i tomba-li / Tomba-li el barret'. Amades (1998:168) detalla que 'se li dona el nom de ball dels geperuts perquè en ballar-lo piquen amb el bastó a terra, i per això han d'ajupir-se i anar geperuts. A aquest ball se li dona un caient cerimoniós i reverent, i sol ser tocat solament davant de les autoritats i en casos de solemnitat. El fet de picar a terra enclou el sentit d'acatament i reverència a la persona en honor de la qual es fa la ballada'. El ball de bastons de Sant Iscle era representat per vuit balladors, tots homes, abillats amb la clàssica muda blanca dels bastoners: camisa, pantalons i mitjons blancs, faixa i corbata vermella, espardenyes de veta vermella o negra i un casquet ratllat blau i vermell. El grup era acompanyat d'un flabiol i un tamborí. Segons Tomàs Carreras (CARRERAS, 1922:64), 'a Sant Iscle els balladors formen una colla, no una societat. No hi ha càrrecs; solament un dels joves, en Josep Maynou (àlias Carrabisco) actua de cap de colla i és qui fa els tractes. Ballen 'sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides'. Del fons comú son pagades les despeses de les sortides i dels bastons, puix se'n trenquen molts. El vestit se'l paga cadascú. A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d'agost) que és la Festa Major del poble. També van a altres pobles, i 'allí on convingui' si els contracten. Els vells de la colla, que fan els oficis auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i son els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix, senzillament insubstituïble. D'aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla'. 'Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malalts'. Aquest grup d'homes era format per Isidro Buch, Carrabisco, Josep Gallart, Jaume Planas, Tonet de can Paturo, Joanet Vinyals, Miquel Pere Serena, Josep Casals, Pere Roig, Martí de ca l'Aranyó, Pep Paturo i Toribi Beneta. Tant el relat de Carreras com el 'Diccionari de la dansa' estan il·lustrats amb fotografies del grup de bastoners actuant a la Festa Major de Sant Pol de Mar, el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, de 1920. | 08193-76 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies aportades per representar el vall de bastons de Sant Iscle han estat extretes de l'arxiu fotogràfic del CSIC. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||||
| 82096 | Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-de-sant-iscle-de-vallalta | AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 170. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, p. 239. | XIX-XX | A l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya', Joan Amades i Joan Tomàs apleguen amb el número 79 la partitura del 'Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta', que probablement van recollir durant una visita a Calella el 29 de maig de 1928 a través de l'informador local Joan Roig Carbó, dit el Nan. Els autors expliquen que 'el Ball de les Gitanes de Sant Iscle de Vallalta presenta un aspecte un xic especial. Es reuneixen el fadrins en una colla el dilluns de Carnaval i juntament amb els músics se'n va a recórrer les cases de la població on hi ha noies i les conviden a ballar fent una ballada en cada casa. Un cop han voltat així tot el poble, surten a les masies i cases que es troben en despoblat'. Al seu 'Diccionari de la dansa', el mateix Amades i Francesc Pujol identifiquen Sant Iscle de Vallalta com una de les poblacions on tenia arrelament, i apunten que 'en alguns llocs del Maresme donaven el nom d'espolsada al Ball de les gitanes'. | 08193-77 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Fotografia de la partitura extreta del llibre d'Amades citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||||
| 82097 | Fotografies de Tomàs Carreras i Artau vinculades a Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fotografies-de-tomas-carreras-i-artau-vinculades-a-sant-iscle-de-vallalta | BOSCARO, Roberta; GARCÍA CAPARRÓS, Isabel i LOSADA FERNÁNDEZ, Carmen (2014). 'El Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya'. Enredadera, núm. 23. Madrid: CSIC, pp. 28-30. CALVO I CALVO, Lluís (1990). Catàleg de materials etnogràfics de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Barcelona: Institució Milà i Fontanals-CSIC. CALVO I CALVO, Lluís (1993). ‘L'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. El projecte noucentista de renovació i institucionalització de l'Etnografia Catalana'. Aportacions a la Història de l'Antropologia Catalana i Hispànica. Barcelona: Generalitat de Catalunya. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Cuadernos de fotografías y libro de registro. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1480939214517/1/LOG_0000/ CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Fotografías. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1443610072191/1/LOG_0000/ CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Postales. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1480592971210/0/ ROMA, Josefina (2016). 'L'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Tomàs Carreras i Artau i Josep M. Batista i Roca' Revista d'Etnologia de Catalunya, núm. 41, pp. 56-66. TINOCO DÍAZ, J. Fernando; JIMÉNEZ FERNÁNDEZ, Pablo i LOSADA FERNÁNDEZ, Carmen (2018). 'Recuperació, catalogació i digitalització de la documentació de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya'. Ítem, núm. 64. Barcelona: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, pp. 107-124. https://www.imf.csic.es/index.php/servicios/unidad-de-documentacion/fondo-tomas-carreras-i-artau/arxiu-d-etnografia-i-folklore-de-catalunya-aefc | XX | Sèrie d'imatges del primer quart del segle XX vinculades a Sant Iscle de Vallalta realitzades els anys 1920 i 1922 pel director de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC), Tomàs Carreras i Artau; unes a Sant Pol i les altres a Sant Iscle mateix. Es tracta de material gràfic que forma part de la Xarxa de Biblioteques i Arxius del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), com a organisme dipositari dels fons de l'AEFC, i que es pot consultar en línia. El fons de l'AEFC es compon de set dels vuit quaderns amb anotacions de camp de què constava originalment. Els volums abasten des de la sèrie A-I, de juliol de 1918, fins a la sèrie 99, de setembre de 1924; amb un buit temporal que va del 29 de desembre de 1922 al 24 de maig de 1924. En total, el fons aplega 4.056 fotografies i 786 postals, 33 de les quals (entre positius i negatius) fan referència a Sant Iscle de Vallalta. Tot i que no constitueixen pròpiament una col·lecció, ja que són de temàtica diversa, revesteixen un interès indubtable perquè constitueixen l'únic testimoni d'un seguit d'usos i costums dels seus habitants i d'algunes vistes de la població que han desaparegut. Hi destaca la sèrie de nou fotografies del ball de bastons de Sant Iscle realitzada el 25 de juliol de 1920 en ocasió de la Festa Major de Sant Pol de Mar, així com les fotografies preses pel mateix Carreras durant la seva visita a Sant Iscle el 19 de setembre de 1922. Es tracta de la façana de Can Gruic; el retrat de l'avi que feia de correu entre Sant Iscle, Sant Cebrià i Sant Pol; l'assecador de blat de moro de Can Bodriques o Ca la Munda i diverses vistes del nucli antic i dels carrers de l'Església i de Sant Jaume. El conjunt es completa amb tres postals, atribuïdes al mateix Carreras, del mateix any: una de la plaça, una segona del carrer de l'Església i una tercera del 'santuari de la Salut'. | 08193-78 | Carrer de les Egipcíaques, núm. 15 (Barcelona). Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC). | L'AEFC va ser fundada el novembre de 1915 per Tomàs Carreras i Artau al seminari de la seva Càtedra d'Ètica a la Universitat de Barcelona amb la finalitat de recopilar dades per realitzar un inventari etnogràfic sobre Catalunya. En la creació de l'AEFC, Carreras va comptar amb la col·laboració de Josep Maria Batista i Roca, Rossend Serra i Pagès, Felip Pedrell i Sabaté i de nombrosos historiadors, etnòlegs, folkloristes, literats, excursionistes i religiosos. Al seu apogeu, aquesta xarxa de col·laboradors va mobilitzar més de tres-centes persones. El 1945 el fons, sota l'empara de la Facultat de Filosofia i Lletres, es va incorporar al CSIC i el 1968 es va integrar dins la Institució Milà i Fontanals, situada al carrer Egipcíaques de Barcelona. L'any 1986, Lluís Calvo va emprendre la reorganització i inventari del fons, i posteriorment va publicar un primer catàleg de materials. | 41.6243300,2.5691400 | 464108 | 4608157 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82097-foto-08193-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82097-foto-08193-78-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Tomàs Carreras i Artau | Les fotografies que il·lustren aquesta fitxa han estat obtingudes al web del CSIC. | 98 | 55 | 3.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82098 | Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-sant-iscle-de-vallalta | NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis i MURO, José Ignacio (2006). El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 206. ROCAFIGUERA, Anna (2017). Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://xam.diba.cat/wiki/arxiu-municipal-de-sant-iscle-de-vallalta | XIX-XXI | El Servei d'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta s'encarrega de l'organització, classificació, conservació i difusió del patrimoni documental local, incloent-hi alguns fons i col·leccions de particulars, entitats i organismes vinculats al municipi. El servei gestiona els documents que provenen de les oficines municipals i són d'utilitat per a l'administració municipal, a més de garantir el dret de consulta als ciutadans. L'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta forma part de la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de la Diputació de Barcelona des de l'any 2007. La part més important correspon a la documentació generada per l'administració municipal al llarg del temps. Tot i que formalment el quadre de fons reflecteix la unitat d'arxiu i no fa distinció entre la documentació administrativa i la històrica, aquesta darrera es remunta a mitjan segle XIX. Hi destaquen les actes d'atermenament amb Canet de Mar (1841) i la resta de municipis limítrofs (1851). Les actes del ple estan recollides des de 1851 i les de la Junta Municipal des de 1887. El compte general data de 1852 i el llibre de caixa, de 1895. La correspondència d'entrada s'enceta el 1859 i el llibre de registre de sortides, el 1924. Hi ha un grapat de documents de l'any 1849: el primer llibre d'amillarament, la primera contribució territorial i l'impost de consums, cereals, sal, vi, aiguardent i licors. Els primers padrons de la contribució industrial són de 1871; els de la contribució urbana, de 1882, i els de la contribució territorial, rústica i pecuària, de 1887. S'hi conserven els expedients generals de quintes des de 1863 i els expedients d'exempció de mossos des de 1879. En matèria d'educació, es recull informació de la junta local de primer ensenyament de 1876 a 1953, així com notícies relatives a l'ensenyament primari des de 1879 fins a l'actualitat. Pel que fa demografia i veïnatge, l'impost de cèdules personals data de 1884 i el padró d'habitants, de 1923. Els primers censos electorals es confegeixen el 1894. El 1923 s'elabora el cens patronal i obrer, i el 1939, el cens de racionament. Els projectes d'utilitat pública més antics fan referència a l'enllumenat (1923) i al safareig públic (1936-1946). Com a fons públic no municipal hi ha dipositada l'activitat generada pel Jutjat de Pau des de 1890, amb 4 metres lineals, i, com a fons privats, hi figuren la documentació de la cambra agrària local, amb 0.11 metres, i de la Delegació Local de FET y de las JONS, amb 0.46 metres. A més de sistematitzar la gestió documental i de custodiar i conservar els seus fons, l'Arxiu Municipal és atès per una arxivera itinerant de la Diputació de Barcelona, juntament amb la persona encarregada designada com a responsable interna de l'Ajuntament. Hi ha un dia a la setmana destinat a atendre, en hores convingudes de dilluns a divendres de 11 a 13 h, les consultes externes que es puguin plantejar. L'Arxiu Municipal també ofereix serveis de consulta a particulars, reprografia, suport a la investigació i assessorament en matèria d'arxiu a entitats i associacions. | 08193-79 | Carrer de les Escoles, núm. 2 | 41.6243300,2.5691400 | 464108 | 4608157 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A l'Arxiu Municipal es conserva el 'Plano geométrico del término municipal de Sn Aciscle de Vellalta' fet per l'arquitecte Carlos Gauran el 1860 a escala 1:5.000. Té unes dimensions de 126 per 115 centímetres i reprodueix un parcel·lari numerat amb 1.086 unitats, amb les respectives seccions cadastrals amb la identificació nominal (de la A a la F), i la representació de la xarxa hidrogràfica i la toponímia dels masos. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82099 | Arxiu Parroquial de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-sant-iscle-de-vallalta | <p>ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA (2019). Arxius parroquials. Consultat 20 maig 2010, des de https://www.arxiuadg.org/index.php/arxius/parroquies.html ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1939-1944). Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta. https://www.arxiuadg.org/index.php/arxius/parroquies.html</p> | XIX-XXI | <p>A la sagristia de l'església parroquial de Sant Iscle hi ha una prestatgeria oberta amb publicacions del Bisbat i alguns arxivadors de cartró amb el contingut següent: exemplars del full parroquial de finals dels anys 70 i la dècada dels 80 del segle XX; reimpressions dels tres goigs vinculats a la parròquia (Sant Iscle i Santa Victòria, Mare de Déu de la Salut i Sagramental), targetes commemoratives dels portadors del penó de Sant Feliu per la Festa Major (1942-1976, amb algunes faltes), així com de les benediccions de la campanes Josefa-Catalina-Lluïsa (1942) i Maria Rosa-Heidi-Malen (1958). Es localitza també un llibre de comptes de la parròquia des de l'any 1939 fins a finals de la dècada de 1950, un plànol amb les propietats del Bisbat al centre urbà, de 1981, i una carpeta amb la memòria i el pressupost, en fotocòpia, de les obres de conservació realitzades amb motiu del 900 aniversari de la consagració de l'església, l'any 1990. Res de tot això no està inventariat ni ordenat, i tot es troba en males condicions de conservació a causa de la humitat. El gruix de l'Arxiu Parroquial de Sant Iscle de Vallalta es troba dipositat a l'Arxiu Diocesà de Girona, d'acord amb les disposicions del Bisbat de Girona i el decret episcopal sobre el trasllat dels arxius parroquials d'1 de març de 1986 i la nota de Vicaria General de 13 de setembre de 2005. Dels llibres sagramentals de baptismes, confirmacions, matrimonis i òbits establerts des d'inicis del segle XVI, només se'n conserven les confirmacions a partir de 1780 i els tres darrers llibres d'expedients matrimonials de 1941 a 1999. En conjunt, a ''Arxiu Diocesà hi ha 26 unitats documentals vinculades directament o indirecta a Sant Iscle de Vallalta. La més antiga és de 1627 i fa referència a una 'Informació rebuda a instància dels obrers de Sant Iscle de Vallalta'. A continuació hi ha el 'Llibre dels Aniversaris y Missas de las Isglésias de Canet y Sant Iscle de Vallalta dels actes de creacions, lluïcions y esmerços de censals per celebració de ditas missas y aniversaris de las institucions y fundacions de aquells' (1633-1729) i el llibre d'assentaments de 'Testaments y Codicils presos de temps de mi lo Dr. Ramon Balle prevere y rector de la Iglésia de Sant Aciscle de Vallalta qu's pendran en la dita vila de Canet y en son terme y districte' (1653-1668). Del 1731 hi ha un plet iniciat pel rector i la comunitat de preveres de Canet de Mar contra els procuradors del marquès d'Aitona sobre dret de pastures a Sant Iscle de Vallalta. El 'Segrest de Margarida Montalt, de Sant Iscle de Vallalta' data de mitjan segle i de finals del XVIII i principis del XIX hi ha diverses dispenses matrimonials per grau de consanguinitat.</p> | 08193-80 | Pujada de Sant Martí, 12 (Girona) | <p>El fons documental custodiat a l'Arxiu Parroquial es va malmetre a l'inici de la Guerra Civil. Com a resposta a l'alçament militar i al suport de la jerarquia eclesiàstica, el 24 de juliol de 1936 es va produir el 'saqueo de la Iglesia Parroquial, Casa Rectoral, objetos de culto y archivo parroquial'. En ocasió de la instrucció de la Causa General instigada per les autoritats franquistes, el juny de 1942 el rector Vicens Clopés va declarar que 'el Archivo Parroquial estaba formado por los libros de sacramentos, bautismo, matrimonio, óbitos, visitas pastorales, consueta, libros de administración de las diversas cofradías y de la Junta de Obra, y además por una caja de un metro de alto por un metro y medio de longitud y setenta centímetros de ancho conteniendo varios legajos de documentos antiguos y unos cincuenta pergaminos de distintes épocas, cuyo valor no pueden precisar', si bé s'hi apunta que el seu valor econòmic ascendia a 20.000 pessetes.</p> | 41.6243075,2.5691221 | 464106 | 4608155 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82099-foto-08193-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82099-foto-08193-80-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Àlex Asensio | Tota la documentació ha estat inventariada i digitalitzada, i es troba a disposició dels investigadors i el públic en general a la seu de l'Arxiu Diocesà, amb la limitació expressa que 'aquesta consulta es fa sempre a partir de les dades de més de 100 anys per assegurar-ne la seva privacitat d'acord amb les lleis vigents'. Les fotografies aportades són dels documents que es conserven actualment a les dependències de l'església de Sant Iscle de Vallalta. | 98 | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82100 | Fita de terme 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fita-de-terme-1-0 | INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1889). ACTLL 2080492. Acta de deslinde y amojonamiento del termino municipal de Olcinellas y Vilardell. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1889). ACTLL 2080621. Acta de deslinde y amojonamiento del termino municipal de San Acisclo de Vallalta [corresponent a Vallgorguina]. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1922). CUALL 62746. Itinerario de la línea límite entre los términos de San Acisclo de Vallalta y de Vallgorguina | XIX | Bloc de granit en forma de prisma irregular, amb punta arrodonida i tot ell lleugerament treballat amb cisell, que emergeix 90 centímetres de la superfície i presenta cares paral·leles de 28 centímetres de gruix per 42 centímetres d'amplada amb la finalitat d'indicar la partió de termes. De fet, tres de les quatre cares de la fita tenen retolat amb pintura blanca i lletres majúscules (en vertical, una sota de l'altra), el nom del municipi amb el qual limiten. Al costat sud-est, Sant Iscle de Vallalta; al sud-oest, Vallgorguina, i a nord-est, Sant Celoni (antigament, Olzinelles). | 08193-81 | Coll Senís, a l'entreforc dels Quatre Camins que separa St. Iscle, Vallgorguina i St. Celoni. | Segons la documentació conservada a l'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta, les actes d'atermenament amb els pobles veïns daten de l'any 1851. La fita en qüestió podria ser la cinquena de les instal·lades entre Sant Celoni i Sant Iscle, venint del turó d'en Vives, la qual 'tiene tres caras, una de Olcinellas, otras de San Acisclo y otra de Vallgorguina la cual està en la derecha del camino que dirige al punto llamado los cuatro caminos', segons consta en un quadern del 14 de novembre de 1889. La seva existència queda també recollida en l'acta de la comissió municipal per a la delimitació amb Vallgorguina, el 23 de desembre del mateix any: 'Su forma es cuadrado, sus dimensiones un metro de altura, esta construido de piedra del país, se ha acordado blanquearlo y señalarlo con el número 2 y la inicial S.A.V, correpsondiente a esta población en la cara que mira al termino municipal de la misma'. Se'n torna a tenir notícia l'any 1919, en ocasió d'un nou atermenament amb Vallgorguina, quan és descrita com a 'hito de piedra irregular de 0,43 m de longitud por 0,33 m de latitud y 0,90 de altura, sitio 'La Plana de Cal Gras' en la margen O del Cº de Can Paraira y en terreno de Me de alcornoques propio de D. José Gras, en la parte mas baja de un collado [...] Es común a los términos de Olcinellas, de San Acisclo de Vallalta y de Vallgorguina'. | 41.6456300,2.5401400 | 461705 | 4610534 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82100-foto-08193-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82100-foto-08193-81-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82101 | Fita de terme 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fita-de-terme-2-0 | XIX | Bloc de granit en forma de prisma irregular, amb punta arrodonida i tot ell lleugerament treballat amb cisell, que emergeix 83 centímetres de la superfície i presenta cares paral·leles de 23 centímetres de gruix per 57 centímetres d'amplada amb la finalitat d'indicar la partió de termes. A la cara nord s'observa una incisió en forma de punta de fletxa, en direcció a terra, que podria correspondre a la lletra 'V', de Vallgorguina. | 08193-82 | Prop del Pla de les Bruixes, pel camí de Collsacreu a Coll Senís. Límit de St. Iscle i Vallgorguina. | Segons la documentació conservada a l'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta, les actes d'atermenament amb els pobles veïns daten de l'any 1851. La fita en qüestió apareix identificada amb el número 1 en l'acta de l'atermenament que es va realitzar el 23 de desembre de 1889. En el document s'indica que [el mojón] 'se halla situado en la Sierra del Ollé y Pujol. Su forma es cuadrado, sus dimensiones ochenta centímetros de altura, está cosntruido de piedra del país, se ha acordado blanquearlo y señalarlo con el número 1 y la inicial S.A.V. correspondiente a esta población en la cara que mira al termino municipal de la misma'. El 20 de maig de 1919, la mateixa pedra és designada en tercer lloc en el quadern de delimitació dels termes d'Arenys de Munt i Sant Iscle al sot de l'Oradella. Els altres dos senyals es van enclavar a l'eix del torrent i aquest, a la capçalera. A la documentació és descrit com 'un hito de piedra mal labrada que afecta la forma de un paralelelípedo rectangular, cuyas dimensiones son: cincuenta centímetres de longitud por treinta centímetres de latitud en su base y ochenta y cinco centímetres de altura, teniendo gravada en la cara N la letra majúscula 'V' y en la cara S la letra majúscula 'A'. Esta situado en el punto más bajo del collado llamdo de 'Coll de Genís' en cuyo punto nace el torrente de Oradella, a unos siete metros de la margen S del camino de Can Paraira y en terreno de monte alto de alcornoques propiedad de Don Joaquín Pujol Lloveras [...] Este mojón es común a los términos municipales de Arenys de Munt, de San Acisclo de Vallalta, y de Vallgorguina'. | 41.6415100,2.5368600 | 461429 | 4610078 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82101-foto-08193-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82101-foto-08193-82-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82102 | Súties | https://patrimonicultural.diba.cat/element/suties | RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil. p. 33. | XX | Estat de conservació dolent, a causa de l'abandonament del carboneig i de la proliferació del bosc. | Les súties són forats artificials practicats a terra de proporcions rectangulars, generalment inferiors a 1 metre d'amplada i a 2 de llargada, que s'utilitzaven per fer carbonet de les branques primes mitjançant la seva combustió, a mode de forn. S'utilitzava el menudall de tota mena de fusta: alzina, arboç, bruc, castanyer i pi. Quan la sútia era plena de branca, s'hi atiava un foc ben viu fins que prenia tota la llenya. Acte seguit, es colgava de la mateixa terra que s'havia excavat perquè cremés lentament, fins a consumir tot l'oxigen. Passats un parell o tres de dies, es destapava, es garbellava i en sortia un carbó de trossos petits, el 'carbonet', que es posava en paperines i servia per encendre els brasers i cuinar plats ràpids, com ara una truita. | 08193-83 | Element dispers, generalment en llocs emboscats, difícil d'identificar. | 41.6320400,2.5567900 | 463084 | 4609018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82102-foto-08193-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82102-foto-08193-83-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquests elements es troben dispersos pel territori, de manera que no es poden associar directament a cap propietat. Les coordenades indicades en la present fitxa corresponen a un dels emplaçaments on se n'han indentificat, però no pas a l'únic on n'hi han. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82103 | Vi bullit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vi-bullit | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 42. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 9-17. PUIGHERMANAL, Josep (2000). Entrevista als vinaters isclencs. El sabor perdut de Sant Iscle de Vallalta. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 12-13. | XX | Fins als anys 60 del segle XX, bona part de les muntanyes de la Vallalta eren plantades de ceps i el vi constituïa la principal font d'ingressos de les famílies pageses, de manera que durant la campanya de la verema 'era bonic veure les vinyes plenes de gent. Uns es dedicaven a tallar el raïm, els altres amb el carro el traginaven cap al celler [...] Tot plegat provocava un gran moviment per les vinyes, carreteres i camins; per tot el poble se sentia el repicar de les premses, l'olor del vi bullit, de la llenya cremada i també l'olor tan característica de les despulles del raïm o la brisa' (GINESTA, 2007:14). Efectivament, fins i tot després de la fil·loxera hi havia vinyes des de la Creu de Canet fins a Cal Paraire i Can Vives de la Cortada, i la majoria de masies tenien premsa i celler. Els més importants eren els de Ca l'Oller i Can Camps, que encara conserven la maquinària i les botes; però també n'hi havia en cases més modestes, com les premses de fusta d'un cargol de Can Xona o Ca l'Alomar, i d'altres de mecàniques, més modernes, com a Can Maresme. A Can Vila s'hi feia un vi de taula que tenia molta anomenada i es distribuïa per tota la zona, des de Calella fins a Sant Celoni. A Sant Iscle era costum bullir una part del most de la primera premsada -que era anomenat 'verge' perquè no havia fermentat al cup- i afegir-lo posteriorment a les botes en una proporció del 10% com a conservant natural i per donar-li més cos. Altres testimonis afirmen que 'al vi de solell se li afegia un 20% de bullit, mentre que el vi d'obaga en necessita un 30%'. Ginesta explica (2007:16) que 'l'ebullició s'efectuava a l'aire lliure, en una caldera d'aram que podia tenir una capacitat de 100 a 300 litres. La caldera es situava en una construcció d'obra [la 'fogaina'] amb un espai buit a sota per fer el foc'. De fogaines se'n conserven almenys dues: una a Can Vila i una altra a Can Parera. Després de bullir-lo, es traspassava el vi a un cup gran i d'allí, a un cup més petit o 'sot' contigu, i, finalment, s'afegia a les botes que contenien el vi fermentat. En canvi, a Can Jaume dels Crestats expliquen que el vi bullit l'abocaven primer a una bota buida i la deixaven un temps tancada perquè amb l'escalfor quedés ben segellada, abans de trafegar-lo. El fet de bullir-lo comporta una disminució del 50% de la matèria primera per efecte de l'evaporació. El propietari de Can Xica i el masover de Can Roig del Castell confirmen aquests càlculs, però asseguren que la minva paga la pena perquè el vi que en resulta és de més qualitat. A Can Xica, aquest procés es fa ara amb cremadors de gas butà, durant hores. Amb dues tongades en tenen prou per enfortir les 500 ampolles que cada any produeixen amb raïms de la finca i que embotellen amb l'etiqueta que l'Ajuntament els facilita per distribuir durant la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. L'any 2000 encara quedaven cinc vinaters casolans que elaboraven entre 8.000 i 9.000 litres de vi amb raïm comprat al Penedès i al Priorat. Els elaboradors expliquen que 'els anys de beca forta van ser els 30, 40 i 50' i que aleshores 'encara es van portar ceps nous'. El vi de Sant Iscle era 'dolcenc i amb un punt àcid. Es venia jove, flaquet i de molt bon paladar'. Cada casa era una bogeda. L'avi Cucut explicava que les botes de roure i castanyer procedien d'Arbúcies, Canet i Hostalric, i que la premsa de casa era feta a Can Gaspar de Mataró l'any 1917. | 08193-84 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A Sant Iscle, les varietats tradicionals recuperades després de la fil·loxera eren el cep negre, el mandó i la pansa rosada d'Alella, tot i que a Ca la Xica el seu vi el fan amb macabeu i garnatxa negra. Segons Ginesta (2007:16), a més de vi de taula, també se'n feia 'vi del racó' o 'de postres' després de barrejar-lo 'amb vi most', i arrop, 'que era una mena de confitura que s'obtenia després de tornar a fer bullir el vi amb tota mena de fruites fins que quedava amb una consistència més sòlida'. A Can Jaume dels Crestats recorden que era una menja típica dels mesos d'hivern i que a més de pomes, peres i préssecs també hi posaven una varietat d'albergínies molt petites. | 98 | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82104 | Passera de Cal Sec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-de-cal-sec | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Riera i església de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3798 BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3751 | XX | Les fustes estan en mal estat de conservació, cruixeixen al passar i tota la estructura fimbreja. | Passera de 7,8 metres de longitud feta de ferro que travessa la riera de Vallalta en sentit N-S, ja que es tracta d'un curs d'aigua constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera unia el centre de la població amb la masia de Cal Sec, que li dona nom. L'estructura portant consisteix en una ànima de ferro de fosa completament plana formada per dos travessers longitudinals units per petites nervacions transversals que descansa, tota ella, directament sobre els marges del torrent. Les baranes laterals estan doblades i són sostingudes per ferros en forma de creu. El passamà té una altura de tan sols 46 centímetres i la plataforma de pas està formada per quatre taulons amb una separació lateral de dos dits entre cadascun d'ells. Actualment, les fustes es troben en mal estat de conservació: cruixen quan es trepitgen i tota l'estructura fimbra. Si bé hi ha una petita porta de barrots que n'impedeix l'accés des de la riba nord, no hi ha cap senyal ni indicació de prohibició expressa, la qual cosa revesteix una gran perillositat. | 08193-85 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218600,2.5698800 | 464168 | 4607882 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A la Biblioteca de Catalunya es conserva una fotografia feta per Josep Salvany l'any 1916, titulada 'Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta', d'una palanca de fusta que podria haver precedit l'actual passera de ferro de Cal Sec.Prop de 500 metres aigües amunt hi havia una altra passera feta de posts i baranes de fusta que creuava la riera en la mateixa direcció i que comunicava la riba esquerra amb el camí a Can Preses i Can Rotllo. Pels volts de l'any 2000, la llera va ser endegada amb esculleres de pedra i la vella passera va ser substituïda per una de nova (amb coordenades X: 463395 Y: 4608201 H: 119.5), exempta d'interès patrimonial, que dóna accés a la zona poliesportiva del pavelló municipal. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una altra imatge de Josep Salvany, també de l'any 1916, anomenada 'Riera i església de Sant Iscle de Vallalta', en què apareix una passera de fusta que, per les vistes de l'entorn, podria correspondre a l'anteriorment descrita, si bé la plataforma d'accés també podria haver patit modificacions. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82105 | Passera del torrent de la Roureda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-del-torrent-de-la-roureda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. | XX | Passera de 6 metres de llum feta d'obra i fusta que travessa el curs baix del torrent de la Roureda Vallalta en sentit E-O, ja que es tracta d'un curs d'aigua força constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera connectava el centre de la població amb el camí que menava a Sant Cebrià de Vallalta. El pont consta d'un pilar d'obra a cada riba precedits de tres graons de maó pla que permeten pujar i baixar a la plataforma de creuament. La palanca pròpiament dita salva una altura de 95 centímetres al costat est i de 180 centímetres a l'oest i és feta d'un sol tauló de fusta ben escairat de 20 centímetres de gruix i 46 centímetres d'amplada. Una senzilla barana de ferro amb el passamà situat a 92 centímetres d'altura garanteix la seguretat dels vianants. | 08193-86 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218800,2.5700400 | 464182 | 4607885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | A la confluència de la riera de Vallalta amb el torrent de la Roureda | 80 metres aigües amunt hi ha una altra passera d'obra amb baranes de ferro (amb coordenades X: 464205 Y: 4607971 H: 114.1), exempta d'interès patrimonial, que creua el torrent en la mateixa direcció i que comunica el barri de la Poca Farina amb la travessia urbana de la carretera BV-5128. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82106 | Aqüeducte del molí de Sant Iscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-moli-de-sant-iscle | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 33. | XIX-XX | L'estructura presenta esquerdes i l'arrebossat està molt malmès. | Aqüeducte d'un sol ull de 10 metres de llum que conduïa l'aigua procedent d'una captació superior fins a l'actual plaça de les Basses, on hi havia l'estany i el cup que accionaven el mecanisme de funcionament del molí fariner de Sant Iscle. Aquesta canalització era propietat de Can Camps, com el molí i les basses, i actualment es troba en desús. L'aqüeducte obeïa a la necessitat de salvar la depressió del torrent de Ca l'Aranyó i creuar-lo en sentit transversal d'oest a est. La construcció emergeix a la superfície des del talús de terres del carrer de la llibertat en direcció a una antiga zona de feixes, actualment edificada. De fet, el terç est de l'arc ha estat massissat i juntament amb la paret que el precedeix constitueix avui dia el mur de tanca posterior de la propietat situada en el número 26 de l'avinguda de Barcelona. L'obertura descriu un arc rebaixat. Els cantells de formació de la volta són fets de maons a sardinell, mentre que a l'intradós són col·locats de cantell. L'estructura té un gruix aproximat de 50 centímetres i suporta al damunt un paredat de maó arrebossat per on transita el rec. El conjunt es troba en un estat de conservació precari, ja que l'arc presenta esquerdes laterals i internes, i el revestiment superior de la cara sud té alguns despreniments. | 08193-87 | Av. De Barcelona, entre els números 26-28. Al tram inferior del torrent de Ca l'Aranyó. | 41.6252500,2.5663100 | 463873 | 4608260 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 82107 | Pou i safareig de Can Torrus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-safareig-de-can-torrus | XIX-XX | Conjunt destinat a la captació i elevació d'aigua subterrània per a usos agrícoles i domèstics format per un pou de planta circular i un safareig annex per fer-hi la bugada. El complex es troba a un costat del carrer, a la vora d'un petit hort delimitat amb tanca metàl·lica. Al seu davant hi ha la masia de Can Torrus, propietat a la qual pertany. El brocal és fet d'obra i es troba sobrealçat per una construcció semicircular amb una obertura a la cara davantera en forma d'arc escarser, de 130 centímetres d'altura per 93 d'amplada, protegida per una portella metàl·lica de factura moderna. Al seu damunt hi ha un dipòsit cilíndric amb una trapa superior de ferro en concordança estètica amb la resta d'elements: tots arrebossats i pintats de color blanc. Als costats de la portella hi ha, a la seva mateixa altura, sengles pilarets d'obra: a la dreta, un relleix per deixar-hi estris, i a l'esquerra, una petita aigüera quadrangular amb un broc que davalla de la cisterna. La pica desaigua directament al safareig annex. Es tracta d'una piscina rectangular de 80 centímetres de profunditat amb una partició interna que dona lloc a dos espais gairebé simètrics 167 centímetres d'amplada per 116 i 113 de llargària, respectivament. Les parets laterals i posteriors són rematades amb cairons de fang cuit de 24 per 24 centímetres i la part frontal sosté un rentador de ciment lliscat. Els dos vasos del safareig estan comunicats i un d'ells desguassa per la base, a través d'un orifici amb sortida a l'hort. Tot i ser propietat de Can Torrus, els veïns asseguren que les cases del carrer se'n podien servir abans de l'arribada de l'aigua corrent. D'això ja en fa més de 50 anys i des de llavors ningú no recorda haver-lo vist en funcionament. Malgrat el temps transcorregut, el conjunt es troba en perfecte estat de conservació. Se'n desconeix la data de construcció. Segurament la cisterna és un afegit posterior, però el fet que als peus del rentador hi hagi una graonada formada per sis carreus en línia ben escairats i que damunt el portal de Can Torrus hi figuri l'any 1847 indueix a pensar que potser sigui coetani. | 08193-88 | Davant del número 33 del carrer de l'Església | 41.6228400,2.5691900 | 464111 | 4607992 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82107-foto-08193-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82107-foto-08193-88-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82108 | Tapes de claveguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tapes-de-claveguera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2018). Agenda Sant Iscle de Vallalta 2019, s/n. | XXI | Col·lecció d'obres pictòriques i visuals plasmades a través de diverses tècniques sobre tapes de clavegueram de ciment de 40 centímetres de costat, signades per artistes locals. Es tracta d'una iniciativa de l'Ajuntament de Sant Iscle per singularitzar el nucli antic de la població i promoure l'art de carrer. La col·locació de les primeres tapes es va realitzar el 8 de novembre de 2010 i actualment ja hi ha una desena d'obres instal·lades, de temàtica lliure. Algunes tenen relació directa amb el poble i n'hi ha que recreen visions idíl·liques o retrospectives i d'altres que s'inspiren en elements botànics, entre més. | 08193-89 | Carrers de l'Església i de Sant Jaume | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 2018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82108-foto-08193-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82108-foto-08193-89-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Artistes locals | 98 | 51 | 2.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82109 | Parc del Montnegre i el Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-del-montnegre-i-el-corredor-1 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 30. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins. BOADA I JUNCÀ, Martí (1984). Flora, fauna i plantes remeieres del Baix Montseny-Montnegre. Sant Celoni: Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny. BOADA I JUNCÀ, Martí (1990). Fauna i home al Montseny i al Montnegre. Santa Maria de Palautordera: Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. CARDÓS, Agustín (1951). Montnegre i Corredor. Barcelona: Miquel Arimany. CROS, R. M. (1985). Flora biològica del Montnegre. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. FÁBREGAS, Mar (2018). Informe resum. Acompanyament al procés participatiu d'informació sobre el desenvolupament de la modificació en curs del planejament Parc del Montnegre i el Corredor. Sessió informativa de Sant Iscle de Vallalta celebrada el 25 d'octubre de 2018. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/211864862/02_20181025_Sant_Iscle.pdf/14ee61ff-9362-4529-a4ff-20999d8961a7 LASSERRA, V. De (1911). Excursions curtes del Foix al Tordera i de la mar a les Serres Occidentals del Penedès, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny i Montnegre. Barcelona: L'Avenç. LLOBET, Salvador (1966). Montnegre. Coll Sa Creu - Hortsavinyà - Vall del Tordera - Fuirosos - Vallmanya - Montbrugós y Vall Alta. Mapa topográfico. Guía cartográfica. Excursiones - Turismo. Granollers: Editorial Alpina. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf PANAREDA CLOPÉS, Josep M; PINTÓ FUSALBA, Josep i ROMO DÍAZ, Àngel (2019). 'Els arbres espontanis del Montnegre i el Corredor'. III Trobada d'Estudiosos del Montnegre i el Corredor. Monografies, 32. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 105-110. PORTALS, Joan (1998). El Montnegre, una història de mil anys. Arenys de Mar: Els llibres del Set-ciències. RIERA i IBERN, Salvador (1992). El triangle Montseny-Corredor-Montnegre. Quadern de caça. Sant Celoni: Coop. Sant Celoni. https://parcs.diba.cat/es/web/montnegre/proposta-modificacio-ein-montnegre-corredor | Pels seus valors naturals intrínsecs, l'any 1989 va ser aprovat el Pla Especial del Montnegre i el Corredor, un document normatiu que delimita com a Parc Natural una superfície de 15.012 hectàrees sobre les quals estableix una zonificació del sòl, en regula els usos i defineix els nivells de protecció. L'any 1992, 14.701 d'aquestes hectàrees van ser incloses en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya i, l'any 2006, dins la xarxa Natura 2000. El Parc del Montnegre i el Corredor està integrat dins la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació, té la seu a Vallgorguina i compta des de l'any 2002 amb una Oficina d'Informació a Sant Iscle, en dependències de l'Ajuntament. L'àmbit del Parc és gestionat per un Consell Coordinador format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i tretze municipis: vuit del Maresme (Arenys de Munt, Dosrius, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Tordera), quatre del Vallès Oriental (Llinars del Vallès, Sant Celoni, Vallgorguina i Vilalba Sasserra) i Fogars de la Selva. L'òrgan rector presta suport als ajuntaments en matèria de conservació, foment de l'ús públic, promoció sostenible del territori, educació ambiental, senyalització d'itineraris i d'elements d'interès, gestió forestal, manteniment de la xarxa viària i prevenció d'incendis, entre més. En el cas de Sant Iscle de Vallalta, la seva col·laboració és clau en l'organització de la Fira del Bolet i de diverses activitats esportives i de lleure, com curses esportives i caminades populars. A més de ser el municipi del Maresme amb més massa arbòria, Sant Iscle de Vallalta té 879 hectàrees dins del Parc, la qual cosa representa més de la meitat de la superfície del terme. Per aquest motiu, el municipi aposta per erigir-se 'la porta del Montnegre' com a línia estratègica de treball per posar en valor els seus actius històrics, patrimonials i naturals. La totalitat d'aquestes hectàrees estan localitzades en la meitat nord, en els contraforts de solell del turó Gros i el turó d'en Vives, sempre per damunt de la cota 275. La comunitat natural més característica és l'alzinar litoral, constituïda per un estrat d'espècies quercínies amb diverses variants, segons quina sigui l'espècie predominant: el suro o surera, que es distribueix pels vessants més secs i assolellats, o bé l'alzina, amb un elevat recobriment arbori i arbustiu que li dona un caràcter més ombrívol i fresc. El gran nombre i diversitat d'espècies que alberga (roure de diversos tipus, arboç, bruc, marfull, galzeran, matapoll, viola, heura, esparreguera...) el converteixen en un hàbitat del màxim interès. Les condicions climàtiques i edàfiques d'algunes fondalades afavoreixen la presència de dues comunitats menors, però molt interessants: el bosc de ribera, amb presència de verns, oms, freixes, gatells, llorers i avellaners, i les rouredes, més escasses i localitzades, de roure martinenc, roure de fulla gran, roure cerrioide i roure glaner o africà. Les comunitats d'alteració són les que apareixen a causa de l'acció antròpica sobre les comunitats naturals, ja sigui per tala o incendi, o bé com a conseqüència de la recuperació del bosc sobre els erms o conreus abandonats. Les més comunes són les pinedes de pi pinyer i les garrigues, les brolles i les màquies, que sovint fan de sotabosc; però també les castanyedes i fins i tot les suredes, afavorides dècades enrere per la mà de l'home. Per últim hi ha les comunitats no naturals, entre les quals s'inclouen els conreus agrícoles, en franca regressió, i les repoblacions forestals o plantacions d'arbredes de pi pinyer, pi blanc o bord, pi pinastre i pi insigne. | 08193-90 | Carrer de les Escoles, 2 (Punt d'Informació del Parc) | Des de principis de 2017, les administracions públiques que integren el Consell Coordinador del Parc han estat elaborant una proposta de modificació i ampliació de l'àmbit de l'EIN amb l'objectiu de salvaguardar i garantir la viabilitat ecològica dels ecosistemes i hàbitats d'interès que el 1989 en van quedar al marge. La proposta preveu, a més, la incorporació de sis nous municipis: Argentona, Calella, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Pol de Mar, Sant Vicenç de Montalt i Santa Susanna. Per tal de donar a conèixer la proposta de nova delimitació elaborada, l'octubre de 2018 es va celebrar una sessió informativa a Sant Iscle de Vallalta, a la qual van assistir una vintena de propietaris de finques rústiques de la població. A nivell local, l'ampliació de l'EIN implicaria un augment significatiu de la superfície protegida, ja que aquesta incorporaria la majoria de fondalades i espais intersticials actuals situats entre els 180 i els 300 metres d'altitud al quadrant nord del terme municipal. | 41.6243400,2.5691600 | 464110 | 4608158 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: D'acord amb el biòtop mediterrani, la fauna característica del massís inclou, entre els mamífers, el senglar, que es multiplica sense aturador, l'esquirol, que minva de forma alarmant, el cabirol, el gat mesquer o geneta, el gorjablanc o fagina, la guineu, el toixó, la mostela, l'eriçó, la musaranya, el liró gris, el talp, el ratolí de bosc i el rat buf. Entre les aus hi destaquen l'àliga marcenca, l'aligot, l'esparver, l'astor, l'oriol, el pinsà borroner, el gaig, la becada, l'oreneta, la puput, la cadernera, el pica-soques, el picot o les mallerengues. Entre els rèptils, la serp de vidre, la serp blanca, la serp d'aigua i el llangardaix ocel·lat. I entre els amfibis, el tòtil, la granota, la reineta, el tritó i la salamandra. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82110 | Font del Montnegre o de la Casa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-montnegre-o-de-la-casa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XIX | Es va refer l'any 1974 | Deu d'aigua perenne que raja al bell mig d'un muret de pedra granítica que descriu una composició simètrica amb tres graons a cada costat. La conjunt té una altura d'1,7 metres i una amplada de 4,2 metres a la base. Damunt del broc de ferro hi ha una placa metàl·lica amb la següent llegenda, en lletres majúscules: 'Font Montnegre / Año 1877 / Reconstruida en 1974'. La construcció té un gruix de 90cm i fa de repeu a una segona paret de contenció, darrera de la qual hi ha petita cisterna enterrada, aprofitant el caient de la muntanya. Aquest segon parament és fet d'esquistos de pissarra o llicorella lligats amb morter i està coronat per una pedra irregular que duu gravada la llegenda 'ML 1788', sense que se sàpiga del cert si fa referència a la font o si bé procedeix de la Casa Nova de Mas Pons, avui desapareguda. | 08193-91 | Al capdamunt de la urbanització Font del Montnegre, a la qual dona nom | 41.6569700,2.5682400 | 464051 | 4611781 | 1877 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Efectivament, la font es troba en terres de l'antic mas, al peu de l'antic camí del Montnegre que comunicava Sant Iscle de Vallalta amb Sant Celoni a través del coll de Mas Pons o coll de les Basses. Tots tres elements -casa, camí i font- apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Actualment, s'hi accedeix a través d'un camí de terra que surt de l'últim carrer la urbanització Font del Montnegre, que s'estén als seus peus. S'hi pot arribar o bé pel carrer Major del Montnegre, o bé pel carrer del Castanyer. Al seu darrere hi ha un bosc d'alzines que s'enfila fins a la carena i al davant hi ha una petita plataforma equipada amb dos banc de fusta, a mode de mirador. Un rètol adverteix que es tracta d'aigua no tractada. Fins fa poc, en aquest indret hi creixien dos faigs ufanosos, que es beneficiaven de la infiltració de l'aigua sobrant. El primer va morir anys enrere i el segon ho ha fet recentment, afeblit per la sequera i producte d'una ventada. Tenia una soca de 3,4m. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 82111 | Font de la canal de la Freixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canal-de-la-freixa | XX | Flux natural d'aigua que neix en el fondal de la canal de la Freixa, en les immediacions de la urbanització Font del Montnegre. S'hi accedeix a través d'un corriol ben fresat des de l'extrem occidental del carrer de l'Avet, en el mateix punt que aquest veïnat enllaça amb la pista o camí de terra que condueix a Can Vives de la Cortada. La font s'inscriu en un entorn humit dominat per la vegetació de ribera, amb un clar predomini del roure de fulla gran. El brollador no està senyalitzat, però és conegut i freqüentat per algunes persones que hi van a omplir garrafes. La captació és conduïda per un coll de mina, no gaire llarg i totalment embardissat, fins a un frontal de totxo prefabricat col·locat a trencajunt d'1,25 metres d'altura i 1,9 metres d'amplada. L'aigua surt a raig per una aixeta amb polsador que és tothora oberta i retorna immediatament al torrent. Al seus peus hi ha una solera de formigó quadrangular de 1,96 metres de costat, amb un banc corregut d'obra a un dels costats. | 08193-92 | A l'extrem occidental de la urbanització Font del Montnegre. | 41.6552300,2.5652200 | 463799 | 4611589 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82112 | Font de Can Doda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-doda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XX | La sequera ha probocat la manca d'aigua i l'entorn ple de fusta impedeix accedir-hi. | Font d'aigua perenne que neix sota un greny de roca granítica, a l'esquerra d'un petit barranc que desemboca en el sot de l'Infern. El brollador és fàcilment accessible a través d'un corriol i està senyalitzat amb un rètol instal·lat pel Parc del Montnegre i el Corredor als peus del GR-5. El broc és fet de canonada de plàstic i està entubat directament dins del terreny saulonenc i falcat amb un rajol prefabricat d'encadellat. La sortida de l'aigua es troba a tan sols un pam d'altura d'una petita pica delimitada amb pedres, per on s'infiltra de seguida i alimenta les arrels d'un avellaner i d'un parell de saücs. En les immediacions hi ha un canó de fibrociment abandonat d'1 metre de longitud que podria correspondre a l'antic conducte. | 08193-93 | A 90 metres del tram del GR-5 que uneix el torrent de la Font de la Salut amb Can Vives de la Cortad | 41.6378100,2.5631900 | 463620 | 4609656 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Durant la realització del Mapa de Patrimoni s'han efectuat una tala que ha eliminat completament la plantació de pi insigne que hi havia de camí a la font, per la qual cosa el fondal està completament pelat. Aquests treballs han malmès l'avellaner i la vegetació arbustiva de l'entorn, que han vist també alterades les condicions d'assolellament. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 82113 | GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gr-5-de-sant-celoni-a-canet-de-mar | https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet | El GR-5 és el sender de gran recorregut que uneix Sitges i Canet de Mar després de realitzar una corba de 214 quilòmetres que travessa els parcs naturals del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, el Montseny, i el Montnegre i el Corredor. Si bé està plantejat en sentit horari, el recorregut també es pot realitzar en direcció contrària; és a dir, sortint des de platja i acabant dalt la muntanya. Per aquest tram, se solen plantejar dues etapes possibles: o bé una de 23,7 quilòmetres entre Sant Celoni i Canet o bé una de 17 quilòmetres entre Sant Martí de Montnegre i Canet. Tot i el desnivell acumulat, la dificultat de l'itinerari és considera mitjana i el temps estimat per completar-les és de 8 hores i 15 minuts, i de 4 hores i 45 minuts, respectivament. En tots dos casos, el punt més alt del recorregut és el coll de Basses, a 720 metres d'altitud, que és la porta d'entrada a Sant Iscle. A continuació, el GR-5 passa per Can Vives de la Cortada i davalla fins al Sot de l'Infern per Can Serena i Can Parera. A l'altura de Can Bosc, el camí ressegueix el marge dret del torrent de la Roureda i passa per l'ermita de la Salut i la Roca Caganera abans d'arribar a la Plaça Major. Un cop creuada la riera de Vallalta per gual del pavelló municipal, el GR enfila amunt per Can Preses i Can Rotllo fins a treure a sortir al camí de Safiguera i acomiadar-se de Sant Iscle a la Creu de Canet. L'itinerari està correctament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor i és de bon fer, ja que les pistes són amples i estan ben mantingudes. La ruta és coneguda com 'el sender dels miradors' per les panoràmiques sobre el Montseny i la Vallalta que s'ofereixen des de coll de Basses i per les vistes del litoral que s'observen des de Pedracastell. | 08193-94 | Camí que va del coll de Basses a la Creu de Canet, i viceversa | 41.6473100,2.5591400 | 463288 | 4610713 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El recorregut del GR-5 transita per alguns camins històrics del municipi. Ho fa parcialment entre l'aiguabarreig del sot de l'Infern i el nucli urbà, i reprodueix fil per randa el camí de Can Vives i la pujada a la Creu de Canet des de Can Preses fins a Pedracastell. Tots tres apareixen representants en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El GR-5 recorre diferents trams dels camins grafiats amb els números 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni), 5 (camí de Pedracastell, per Can Roig del Castell), 13 (camí de Can Vives de la Cortada, per Can Parera) i 15 (camí de la Font del Montnegre a Cal Paraire) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82114 | Torrent de la Roureda o de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-la-roureda-o-de-la-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. | Afectat pel pas d'infraestructures, per la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs d'aigua que neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per raons òbvies. Antigament, aquest tret devia ser un fet determinant per fixar el topònim, però el reconeixement actual no permet afirmar que avui dia constitueixi un tret característic. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Junts donen origen a la riera de Can Vives de la Cortada. Finalment, entre Cal Xicgrau i Can Parera, aquest curs s'ajunta a la cota 177 amb el torrent procedent de Ca l'Oller i junts es converteixen en el torrent de la Font de la Salut. A efectes de datació del topònim, es desconeix si la font existia abans que no es construís l'ermita, el 1885. En tot cas, i a la llum de la documentació gràfica, els dos noms van ser ambivalents al llarg de la primera meitat del segle XX i només a partir de llavors s'han anat especialitzant per referir-se a trams diferents de la mateixa conca hidrogràfica. El torrent de la Roureda és el principal afluent de la riera de Vallalta. Hi desemboca pel costat de llevant del barri de la Poca Farina, després de completar 5 quilòmetres de recorregut. Ho fa amb un fil d'aigua superficial gràcies a les aportacions que recull del Sot de l'Infern, del torrent de Can Vila, del torrent de Cal Vermell, de la canal de Can Coll i del fondo de Can Camps. En el passat, alimentava les basses del poble. La llera no és transitable, però es pot resseguir en paral·lel a peu, en bicicleta i vehicle a motor, amb algunes intermitències. El curs inferior resulta visible des de la travessia urbana de la carretera BV-2128, entre Cal Rei el pont d'entrada al centre urbà. Aquest tram té aires de parc fluvial, hi ha una font equipada amb bancs per fer-hi estada i fins i tot es pot creuar a través de dues passeres per a vianants. A continuació, la topografia s'enlaira i impedeix de retrobar el torrent fins al pont de Can Coll, un cop passada la Roca Caganera. Des d'aquest punt, hi ha una pista paral·lela molt ampla, però les vistes són limitades a causa de l'espessor de la vegetació. En tot aquest tram, el predomini de la plataneda és abassegador, en combinació amb l'acàcia, l'alzina i el llorer. Entre el veïnat de la Salut i Cal Paturo el llit del riu és ple de canya i davant de Can Bosc s'ha detectat la presència de bambú. | 08193-95 | En el quadrant nord-occidental del terme, en direcció N-SE | 41.6369500,2.5587100 | 463246 | 4609563 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa del pas d'infraestructures de sanejament, la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia, la canya i la canya de bambú. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 82115 | Camí de la Creu de Canet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-creu-de-canet | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet | El camí de la Creu de Canet s'inicia al veïnat de Can Preses i transcorre per una pista de 2,6 quilòmetres de longitud que salva un desnivell positiu de 215 metres. La carretera és de terra, té una amplada mitjana de 4 metres i es troba ben mantinguda. La primera meitat és costeruda, però a partir del coll de Safiguera, el camí es fa més lleuger i encara més ample. Per no tornar pel mateix lloc, es pot fer un recorregut circular retrocedint uns metres i agafant la pista que surt a mà dreta i que baixa pel Rocar fins arribar al pont del polígon del Molí, a la carretera BV-5128. Aquest trencant passa per davant de les ruïnes de la masia de Can Torrus Vell, assolada per l'exèrcit francès l'any 1808. Tant la pujada com la baixada es realitzen per camins històrics del municipi que apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. Totes dues pistes són aptes per anar amb cotxe, a peu o en bicicleta, i el nivell de dificultat es considera baix. El temps estimat per completar la volta és de 2 hores. | 08193-96 | Camí que uneix el centre urbà de Sant Iscle amb la Creu de Canet, a Pedracastell | 41.6130000,2.5681900 | 464023 | 4606900 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82115-foto-08193-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82115-foto-08193-96-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El camí de la Creu de Canet descrit en aquesta fitxa reprodueix la traça dels camins grafiats amb els números 5 (camí de Pedracastell per Can Roig o camí de Collsafiguera) i 6 (camí de Can Torrus Vell a la Creu de Canet) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. La ruta no està senyalitzada com a tal, si bé als extrems del camí de Safiguera hi ha dos rètols amb diverses indicacions de direcció i distància situats prop de la partió amb Arenys de Munt i de la Creu de Canet. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82116 | Camí de Sant Iscle de Vallalta a coll Senís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-sant-iscle-de-vallalta-a-coll-senis | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). SL-C 105. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 94. http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 | Es tracta del camí històric que antigament unia Sant Iscle de Vallalta amb Vallgorguina, a més de fer marrada cap a Olzinelles i Sant Celoni. Per aquest motiu apareix representat amb el nom de 'Cº de Coll Genís' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El primer tram comença al carrer del Doctor Barri i passa per davant de la Roca Caganera i l'ermita de la Salut. És planer i enllaça el centre urbà amb els veïnats de la Salut i Cal Llop, tot resseguint el torrent de la Roureda pel seu marge dret. La pista és molt ampla i permet perfectament el pas de vehicles en tots dos sentits de la marxa. És també una via estructuradora del territori i el poblament, ja que té diversos brancals al llarg del seu recorregut que porten a Can Coll, Can Vila i la Cogulera, així com dues ramificacions que menen a Can Vives de la Cortada a través de Can Parera i Can Serena, l'una, i de Can Carrabisco i Can Xica, l'altra. A partir de Cal Llop, el camí perd amplada i guanya altura. El 1916, el propietari de Ca l'Oller va sol·licitar permís a l'Ajuntament per construir un pont per salvar el torrent, de manera que el gorg de les Dones d'aigua queda a mà esquerra, sota el talús del camí. Després de deixar enrere Can Maresme i de fer dues dobles giragonses, la pista arriba a la carena i es troba amb el camí de Collsacreu a Cal Paraire. La cruïlla es coneix amb el nom dels Quatre Camins i fa partió amb els termes de Vallgorguina i Sant Celoni. Per aquest motiu hi ha una fita de pedra en un dels marges. El camí està ben mantingut i és apte per anar en cotxe, a peu o en bicicleta, si es va amb compte amb els xaragalls de l'últim tram. En total, el camí té una longitud de 3 quilòmetres i es pot fer caminant en poc més d'1 hora, després de superar un desnivell positiu de 190 metres. | 08193-97 | Camí que uneix el nucli urbà de Sant Iscle amb els Quatre Camins i la pista carenera, i viceversa | 41.6359300,2.5615500 | 463482 | 4609448 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82116-foto-08193-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82116-foto-08193-97-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El camí comparteix el tram inicial des del centre urbà fins a Can Bosc amb el GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar. A més, tot el seu traçat se superposa amb la primera part del sender local 105 (SL-C 105), una ruta circular de 9,5 quilòmetres i 706 metres de desnivell acumulat que passa pel Pla de Forcs i retorna al poble per l'esmentat GR-5, a través del ramal que va de Can Vives de la Cortada fins a Can Bosc, passant per Can Serena. Ateses les coincidències, el camí històric de Sant Iscle a coll Senís està profusament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor amb marques de direcció blanc-i-vermelles per al GR-5 i blanc-i-verdes per al SL-C 105.El camí de Sant Iscle de Vallalta a Coll Senís descrit en aquesta fitxa coincideix amb el primer tram del camí grafiat amb el número 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82117 | Camí del Pla de les Bruixes a la Font del Montnegre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-del-pla-de-les-bruixes-a-la-font-del-montnegre | FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). SL-C 105. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). GR-83. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/gr-83/gr-83-etapa-2 Natura local (2019). Pla de Forcs per la serra. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pla-de-forcs-la-serra | Aquest itinerari és, realitat, la suma d'un seguit de camins històrics que circumdaven el quadrant nord del terme municipal en sentit E-O a través de la serra i recosien les diverses masies que hi havia a les faldes de la muntanya, des del Pla de les Bruixes fins a Ca l'Alomar. Aquests camins apareixen dibuixats sense solució de continuïtat en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 amb les denominacions següents: 'Cº de la Plana de las Bruja'', 'Cº de Cal Peraire', 'Camino de Can Vivas', 'Camino de la Casa Vella' i 'Camino de Can Alomar'. Avui dia, aquest recorregut es veu estroncat per la urbanització de la Font del Montnegre i més endavant es fon en la boscúria a partir de la Casa Vella. Amb la pèrdua de la connexió transversal, els únics camins per accedir a les masies de Can Josepic, Can Giralt, Cal Sidret, Cal Quim Giralt, Can Jan i Can Alomar són els que segueixen els cursos longitudinals dels torrents i rials. El camí actual neix a la urbanització Collsacreu d'Arenys de Munt i permet el creuament de vehicles fins al Pla de les Bruixes. A partir d'aquest punt, proliferen els desmunts i la pista transita sovint en trinxera, amb una amplada mai inferior als 4 metres. El recorregut té una longitud total de 4 quilòmetres dins de Sant Iscle de Vallalta: 660 metres entre el límit de terme municipal i els Quatre Camins de coll Senís; 670 metres fins al Pla de Forcs; 1.100 metres fins a Can Vives de la Cortada, i 1.600 metres fins a la Font del Montnegre. Cada tram té les seves característiques. Els tres primers són aptes per a vehicles a motor, bicicletes i caminants, mentre que el quart és perillós per les esllavissades de rocs i molt més exigent físicament a causa del pendent, ja que passa de 410 a 552 metres d'altitud. | 08193-98 | Camí que uneix el Pla de les Bruixes amb la urbanització de la Font del Montnegre, i viceversa | 41.6529900,2.5545800 | 462912 | 4611345 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82117-foto-08193-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82117-foto-08193-98-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El tram del camí entre Collsacreu i el Pla de Forcs se superposa amb la segona de les etapes del sender de gran recorregut GR-83, dit del 'Canigó' o 'camí del Nord', que va de Mataró al coll de Malrem, als Pirineus. L'itinerari recrea el camí de l'exili que van fer els republicans l'any 1939, després de la Guerra Civil.A més, el tram situat entre els Quatre Camins, al coll Senís, i Can Vives de la Cortada comparteix traçat amb el sender local SL-C 105. Per aquesta antiga masia hi passa també, procedent de Sant Celoni, el GR-5, en direcció a Canet de Mar. Per tot plegat, els respectius trams del camí es troben profusament senyalitzats mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor amb marques de direcció blanc-i-vermelles per als GR i blanc-i-verdes per al SL-C 105. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||||
| 82118 | Torrent del sot de l'Oradella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-sot-de-loradella | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1920). CUALL 60403. Itinerario de la línia de límite entre Arenys de Munt y San Acisclo de Vallalta. Natura local (2019). Ruta pel sot d'Oradella. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella PONS I GURÍ, Josep M. (2006). Recull d'estudis d'història jurídica catalana. Volum IV. Barcelona: Fundació Noguera, pp. 125-129. https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella | Afectat per la manca de gestió forestal i hidràulica i per la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs estacional d'aigua que neix a 340 metres d'altitud, entre el Pla de les Bruixes i la Serra de l'Oller. Des de ben antic, el seu curs fa de partió entre les parròquies i termes de Sant Martí d'Arenys i Sant Iscle de Vallalta. A l'acta de d'atermenament de 1919 s'indica que dins del seu curs hi ha col·locades dues fites de delimitació, actualment emboscades. El torrent es pot resseguir de forma intermitent mitjançant dues vies paral·leles. El tram inferior és vorejat pel camí de Can Rocosa Petit, amb connexió directa a la carretera BV-5111, i el curs mig i superior és accessible des de la pista forestal que n'enllaça la capçalera amb la urbanització de Collsacreu a través de la Vall de Llunes. Als peus d'aquesta via hi ha les úniques restes que es conserven de l'antiga masia de Cal Caballé, ja que el terreny ha estat explanat. Es tracta d'un pou d'aigua amb la corresponent caseta i algunes conduccions de gerrer pels voltants; d'un safareig amb rentador de planta rectangular amb contraforts laterals per subjectar el camí i d'un dipòsit circular de 2,5 metres de diàmetre reforçat amb cèrcols de ferro. En total, el torrent descriu un recorregut rectilini de 2,6 quilòmetres de longitud en direcció SE fins a desembocar a la riera de Vallalta, a 140 metres d'altitud. Al llarg del seu curs rep per ponent les aportacions del sot de l'Aulet i del torrent de Vall de Llunes. Es tracta de dues fondalades humides, poblades de roures, verns i castanyers. En canvi, al costat de llevant predominen els pins, suros i alzines, i els recs que hi desemboquen són de poca entitat i règim torrencial. La verneda del sot de l'Oradella es troba força degradada, amb pocs exemplars madurs i molts rebrots, com a conseqüència de les tales successives i del seu desplaçament en benefici de les plantacions de pollancres i plàtans, així com per la proliferació de l'acàcia. També hi tenen presència destacada el llorer i les avellanoses | 08193-99 | A l'extrem occidental del municipi, en direcció NO-SE | En el nostre context geogràfic, el nom d'Oradella es troba documentat com a antropònim i com a topònim, a través de la forma 'Lloradella', qui sap si per referir-se a un lloc amb abundància de llorers. L'any 1358, Bonanat Lloradella es trobava entre els homes de la universitat de Sant Iscle de Vallalta i d'altres parròquies veïnes que van crear un censal mort de 4.000 sous per oferir-los al comte d'Osona, a canvi de no fer servei d'obres al castell de Montpalau. D'altra banda el 1644, els pagesos Antoni Joan i Bartomeu Oller es van comprometre a realitzar feines de tasca i braçatge en una peça anomenada la Lloradella, propietat de Ca l'Arquer. El seu caràcter limítrof i la seva entitat i longitud, superiors a les fondalades circumveïnes, explica que alguns documents facin extensiu el nom d'Oradella a la riera de Vallalta. De fet, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 apareixen les dues denominacions: 'torrent de Oradella' per referir-se al torrent pròpiament dit, i 'riera de Oradella' per designar la riera de Vallalta. | 41.6313400,2.5482400 | 462371 | 4608944 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa de la manca de gestió forestal i hidràulica, així com de la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia (Robinia pseudoacacia). | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 82119 | Riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. CODINA, Marina i DE LECEA, Eva (2017). Guia d'espècies exòtiques invasores d'ambients -fluvials. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 13-20. CONTACONTES, Perot i PUCHADES, Violeta (2010). La Riera de la Vallalta. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 4. GARCÍA, Evelyn i GUTIÉRREZ, Cèsar (2008). La gestió i recuperació de la vegetació de ribera. Guia tècnica per a actuacions en riberes. Barcelona: Agència Catalana de l'Aigua. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf | Adectada per la mala gestió hidrològica,pel pas d'infraestructures de sanejament, per la proliferació d'espècies vegetals invasores i per abocaments incontrolats de brossa. | Curs d'aigua intermitent procedent d'Arenys de Munt que neix a 300 metres d'altitud prop de la masia de Can Vallalta i desemboca a la riera de Sant Pol de Mar. Al seu pas per Sant Iscle aplega les aigües d'escorrentia del Montnegre que hi aboquen els torrents de Ca l'Aranyó, de la Roureda i de Can Palau, així com les que li lliuren per la banda de marina els torrents de Cal Roig, de Cal Sec, del Fraguer i d'en Torres. La riera de Vallalta entra a Sant Iscle en el punt on conflueix amb el sot de l'Oradella, a 140 metres d'altitud, i travessa el municipi en direcció Est. Antigament hi duia sempre aigua, que s'utilitzava per al reg i per fer funcionar els molins d'en Torres i de Can Camps. En l'actualitat no és transitable, llevat d'un petit tram de camí rodat per accedir a Cal Sec. A principis del segle XX, el seu traçat va ser aprofitat per construir-hi la carretera paral·lela que connecta Sant Cebrià de Vallalta amb Arenys de Munt. Es tracta d'un recorregut sinuós de 3 quilòmetres que finalitza poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent de Can Palau, a 83 metres d'altitud. El meandre més pronunciat correspon a l'esperó sobre el qual s'assenta el nucli antic del poble, a l'entorn de l'església i la sagrera. A la part baixa del tossal hi ha el Parc dels Vegetals, un espai de lleure i gaudi ciutadà habilitat sobre les antigues hortes de la parròquia que pretén afavorir la relació ancestral dels isclencs amb la riera i posar en valor els seus atributs ambientals. La llera i els marges són totalment coberts de vegetació, amb predomini clar de la plataneda. Hi abunden els exemplars amb tres i quadre peus d'una sola soca. No hi falta tampoc l'acàcia, estesa pertot, i l'ailant, encara en estat incipient. Malgrat les limitacions imposades per aquestes espècies i per l'explotació del freàtic, sobre l'eix del seu curs es configura un bosc mixt en galeria en què hi són representades les espècies pròpies dels ambients de ribera mediterranis: el vern, el freixe, el salze, l'om i el llorer, al costat de l'alzina i el roure. Es tracta, majoritàriament, d'arbres de fulla caduca, per la qual cosa la riera ofereix diferents gammes cromàtiques i diversos canvis de paisatge al llarg de l'any. A més de l'aigua en superfície més o menys constant, l'escassa insolació i l'elevada humitat atmosfèrica afavoreixen un estrat arbustiu i herbaci dens i ric en espècies. Entre els arbustos hi abunda l'arç blanc, el gatell i el sanguinyol. I entre les plantes, l'heura (Hedera hèlix), l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arítjol (Smilax aspera), la búgula (Ajuga reptants), la falguera (Polystichum setiferum), el malcoratge (Mercurialis perennis), la campaneta d'ortiga (Campanula trachelium), la mèlica (Melica uniflora), la malva (Malva sylvestris), el galzeran (Ruscus aculeatus), la sanícula (Sanicula europaea) i la viola silvestre (Viola sylvestris), entre d'altres. Allà on circula aigua s'hi troben comunitats ben assentades cintes d'aigua o càrex pèndol (Carex pendula), i allà on s'estanca o s'infiltra, cua de cavall (Equisetum telmateia). Al llarg del recorregut no s'ha observat una presència destacada de la canya (Arundo donax), més enllà de l'entorn del gual del pavelló poliesportiu; però sí s'ha constatat l'extensió de la canya de bambú a través de dos nuclis d'irradiació: un al terme municipal d'Arenys de Munt i un altre al voltant del pont que uneix la carretera BV-2128 amb Can Ginebre, dins el terme municipal de Sant Cebrià de Vallalta. | 08193-100 | Al terç interior del terme municipal, en direcció O-E | En el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 la riera de Vallalta apareix identificada amb el nom de 'riera de Oradella'. | 41.6221600,2.5686100 | 464063 | 4607916 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació de la riera es considera regular a causa dels endegaments de què ha estat objecte (en particular, a la zona del polígon industrial, però també al carrer de Josep Maria Collet i a Can Ginebre), l'existència de captacions d'aigua (pous) dins la llera sense conservar ni senyalitzar, o el pas d'infraestructures de sanejament. Hi ha altres aspectes sobre els quals es podria incidir, com ara de la manca de gestió hidràulica, la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia i la canya de bambú, i els abocaments incontrolats de brossa i restes de jardineria. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,75 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.