Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 63270 | Castell de Coaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-coaner | <p>BASTARDAS, Josep (2014). De les terres de Domenic als termes de Castelltallat, Fals i Camps. Una visió històrica sobre els dominis senyorials d'aquest territori des de l'època carolíngia fins a l'època moderna (ss. X-XVI). Treball inèdit. BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 408. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Castell de Coaner', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 461-465. BOLÒS, J (1997). Castells de la Catalunya Central. Angle editorial. Fundació Caixa Manresa. CABAÑERO, B (1996). Los castillos catalanes del siglo X. Circunstancias históricas y cuestiones arquitectónicas. Saragossa. CATALÀ, Pere; A.P. (1976). 'Castells de Sant Mateu de Bages -o de les Planes-, Salo, Meià i Claret'; Els Castells catalans, vol. V. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 759 - 771. Pujades, J. (2001): Memòria de l'excavació arqueològica desenvolupada l'any 2001 al Castell de Coaner. Núm. mem. 3723. COMAS ARS, Bernat (2010, 2011). 'Retalls de Coaner (part 1, part 2)', web Amics de Coaner (http://www.amicsdecoaner.org) SITJES MOLINS, Xavier (2013). Els castells i torres medievals del Bages, Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció Monogràfics, 29, Manresa, p. 60-63 VILADÉS LLORENS, Ramon (2012). D'un temps d'un país. El Semís de Coaner. La Patumaire Edicions, Berga (edició particular), p. 52-55.</p> | X-XIV | Restaurat el 2001 | <p>Antic castell del qual en resta una torre circular i els fonaments d'unes estances adjacents que devien correspondre a l'habitatge del castlà. Està situat sobre un turó rodejat en part de penya-segats i al costat de la masia de can Serra i de l'església parroquial de Coaner. La torre de Coaner és una construcció creada per a la defensa col·lectiva i un bon exemple dels primers castells de torre circulars. Té una alçada de 16,4 m i un diàmetre exterior de 7,3 m. Exteriorment es troba ben conservada i pràcticament no té obertures. La porta, com era habitual, es troba a una alçada considerable, en aquest cas a uns 7 m de terra, al nivell del primer pis i encarada a llevant. Té els brancals avançats respecte l'arc, essent l'obertura exterior de la porta més ampla que a l'extrem inferior. El parament és fet amb pedres trencades, sense escairar ni polir, unides amb morter de calç i disposades en filades, per bé que en alguns trams sembla perdre la regularitat. S'aprecia una clara línia de separació entre la part més alta i la part baixa, que podria correspondre a la separació entre dos pisos. A la part superior es mantenen encara els merlets com a element defensiu. L'espai interior és ocupat pels baixos, dos pisos i un terrat superior. La separació dels nivells superiors ve donada per dues arcades situades al centre de la torre que van d'una banda a l'altra. A les parets del pis que correspon al nivell de la porta, sobre l'arrebossat de morter de calç, es conserven una sèrie d'interessants grafits, datats als segles XIII o XIV. Representen bàsicament diversos vaixells i una construcció. Sobre un carreu de l'arcada, també hi ha gravada una escena amb animals. Les excavacions realitzades l'any 2001 han posat el descobert dues estances al costat nord, gairebé adossades al mas de can Serra, i vestigis del recinte murat que envoltava la torre. Aquests treballs van permetre documentar sis fases evolutives del conjunt. S'hauria iniciat a la segona meitat del segle X, moment en què s'aixecà la torre amb els merlets inclosos. Al segle XI hi hauria la primera expansió del recinte fortificat, mentre que al llarg de l'edat mitjana es farien contínues reformes fins al 1300, quan es remodelaria la torre i el castell. Entorn d'aquests anys es van realitzar els grafits. A partir del segle XVII el castell s'aniria abandonant com a lloc residencial.</p> | 08229-409 | Nucli de Coaner. Demarcació de Coaner | <p>Alberto López Mullor, del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, l'any 1995 va trobar en aquest indret abundant ceràmica ibèrica, per la qual cosa és del tot probable que, com succeeix en molts altres casos, el castell medieval estigui situat sobre en antic poblat o oppidum ibèric. Alguns historiadors creuen que, abans de la construcció de la torre de pedra actual, a la segona meitat del segle X, ja hi havia en aquest indret alguns tipus de fortificació més precària. Segons J BASTARDAS (2014) es tractaria d'un dels castells que en un document de l'any 955 s'esmenten amb el terme Terra Gardila (terra de guàrdies). El primer esment documental del castell com a tal és de l'any 960 amb el nom de Quovece negro, i formava part del comtat de Berga, com gairebé tota la vall de la riera de Coaner, on es situava la marca de Berga (a la riba dreta del riu Cardener). Era un castell termenat. El domini eminent pertanyia als comtes de Cerdanya, i després de l'estroncament d'aquesta dinastia als comtes de Barcelona. Segons les excavacions arqueològiques, la construcció de la torre de pedra devia fer-se en aquesta segona meitat del segle X, una mica abans de la consagració de l'església de Sant Julià, l'any 1024. El feudatari comtal del castell (que apareix amb el nom de Codener) era el senyor de Catelladral, Ramon Bernat de Castelladral, que entre el 1068 i 1135 jurà fidelitat a quatre comtes diferents per aquest castell. Després apareix una família anomenada Coaner, si bé semblen més uns castlans que uns feudataris comtals. L'any 1319 apareix, també amb la funció de castlà, Arnau de Vernet. El segle XIV el castell entrà en un seguit de vendes i recompres reials molt habitual en aquest període. Així, el 1381, el rei Pere el Cerimoniós va vendre el castell al noble Francesc de Perellós junt amb altres de la vegueria del Bages. Més tard, els habitants de Santpedor van comprar el 1400 aquest conjunt de castells i viles, i el 1424 van vendre al comte de Cardona la jurisdicció dels castells de Coaner i Torroella. Per tant, la casa comtal de Cardona esdevingué senyora del castell de Coaner i l'incorporà al seu comtat, on es va mantenir fins a l'extinció dels senyorius. Entorn del segle XVI al costat del castell es formà un mas, que a mitjans d'aquest segle estava sota el domini del mas Soler Nou, molt proper. L'any 1555 amb el casament entre Constança Solernou (que va rebre aquest i altres masos com a dot) i Narcís Torras de Serrateix en funda la nissaga dels propietari de can Serra, que és el nom d'aquesta masia, propietària actualment del castell. L'any 2001 el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, en col·laboració amb l'Ajuntament de Sant Mateu de Bages, portà a terme una intervenció arqueològica a la torre en el marc del projecte de restauració i consolidació de la mateixa.</p> | 41.8326700,1.7131900 | 393150 | 4631998 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63270-foto-08229-409-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63270-foto-08229-409-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Simbòlic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||
| 62977 | La Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-sala-12 | <p>BASTARDAS, Josep (2014). De les terres de Domenic als termes de Castelltallat, Fals i Camps. Una visió històrica sobre els dominis senyorials d'aquest territori des de l'època carolíngia fins a l'època moderna (ss. X-XVI). Treball inèdit. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Santa Maria de la Sala', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 454-455. GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 173). PIÑERO, Jordi (2011). Mapa del patrimoni cultural de Puig-Reig. Fitxa 224 (Periques). Diputació de Barcelona. SITJES MOLINS, Xavier (1961). 'L'Art antic a la comarca de Bages. Sta. Maria de la Sala', Bages, núm. 96, Manresa, p. 8. SITJES MOLINS, Xavier (2010). Arquitectura civil medieval al Bages. Centre d'Estudis del Bages, Amics de l'Art Romànic del Bages, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Manresa, p. 19-23.</p> | X-XIX | Casal en semi-ruïna, sense coberta. En greu procés de degradació. | <p>Antiga domus o casal fortificat situat en un altiplà, al vessant d'un turó que es troba a la zona oriental de la serra anomenada precisament de la Sala. Es tracta d'un indret amb un bon domini visual, tot i que estret, sobre la zona d'Antius, cap a l'est del terme de Sant Mateu. També té contacte visual amb el gran casal de ca l'Eloi. La casa, que es troba en estat de semi-ruïna i ha perdut la coberta, té annexada l'església romànica de la Mare de Déu de la Sala. El cos residencial adopta la forma d'una sòlida edificació de planta quadrada, perfectament regular (d'uns 14 metres de costat) i amb espitlleres a la part baixa. Constava de planta baixa més un pis i possiblement golfes. La façana principal, orientada vers migdia, presenta un aspecte sobri, amb un mur fet de carreus ben disposats en fileres i amb poques obertures. L'excepció és un gran finestral situat al primer pis que, sesons Xavier SITJAS (2010: 10) era inicialment una finestra biforada o geminada i més tard es convertí en balcó. Està decorada als laterals amb unes impostes decorades amb palmetes que, segons Sitjas, són del tipus romànic tardà. Tal vegada es tracti de peces aprofitades de l'església. Més avall destaquen quatre espitlleres de doble esqueixada alineades al nivell de la planta baixa. Quatre estan capçades amb arcs mitrals o angulars monolítics, molt semblants als que trobem en moltes esglésies romàniques. Més avall trobem el portal d'entrada, fet amb un arc de dovelles de color vermellós. En aquesta façana especialment s'hi poden distingir dos tipus d'aparellat: el que es troba a la part baixa (on hi ha les espitlleres) és de característiques romàniques, fet amb carreuons més petits i amb tendència a la forma quadrada, mentre que al de la part alta hi predominen els carreus de tamany més gran i de forma rectangular. Això indicaria que, possiblement, la base de la construcció és obra dels segles XI-XIII, en correspondència amb els elements romànics, i que posteriorment, tal vegada a partir del segle XV en endavant, va patir diverses refeccions. Els murs de la resta de façanes tenen un tipus d'aparellat semblant i presenten característiques força homogènies. A llevant un sòlid contrafort reforça la paret, que té dos finestrals amb ampits treballats, els quals es podrien datar als segles XVI o XVII. El mur de ponent es troba pràcticament esfondrat, però s'hi observa una espitllera. Segons Xavier Sitjas, l'any 1982 el mur encara estava dempeus i hi havia a la part baixa quatre espitlleres sense esqueixada i d'arc de mig punt. A l'interior de la casa la part oest de la planta baixa és ocupada per un magnífic celler sustentat amb quatre arcs diafragmàtics apuntats. Algunes de les dovelles dels arcs, igual com les del portal d'entrada a la casa, són fetes amb pedra de color vermellós que li donen un aire distintiu. A la part nord es conserven dues tines, una altra a l'interior del celler i una més aïllada a la banda est. Pel costat de migdia es conserven restes d'un muret que conformava un petit pati davanter allargassat. Al sud-est s'estén un ampli cobert d'una sola planta que ha perdut la coberta. A la banda de ponent queda un tram força llarg i ben conservat de l'antic camí d'accés, protegit per bons marges de pedra seca. El camí està associat a alguna estructura gairebé adjacent de funció indeterminada. En un turó situat uns 300 m al sud-est de la Sala es conserven les restes d'una casa coneguda com el Casalot de la Sala.</p> | 08229-132 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | <p>El lloc de la Sala constituïa un nucli important, d'origen molt antic, en aquesta zona estratègica de la serra de Castelltallat. Cal dir que només uns 800 m a l'est hi trobem un possible jaciment ibèric. Les notícies documentals sobre la Sala, però, són escasses. Segons Albert Benet, la casa o domus de La Sala està documentada des del segle XII, però en canvi no s'ha trobat constància de l'església en aquests anys. Molt probablement la casa és anterior a l'església, ja que aquesta no té el portal a la banda de migdia, com és habitual, sinó que pel fer d'haver-hi la casa en aquest costat es va situar a la façana nord. L'estudiós Josep Bastardas sosté la tesi que, a finals del segle X, era una possessió del noble Sal·la qui, segons aquest autor, dominava la part més oriental de la serra de Castelltallat, coneguda posteriorment com a serra d'Ares o serra de la Sala. El membre més destacat d'aquesta poderosa família fou el fundador del monestir de Sant Benet de Bages. Segons Bastardas la Sala hauria funcionat com un centre administratiu de les possessions d'aquesta família a la zona. Posteriorment les terres haurien passat dels Sala al monestir de Sant Benet de Bages i, a finals del segle X, a Santa Cecília de Montserrat (segons un document que pertany al fons d'aquest monestir). Aquest monestir va ampliar així els seus dominis en aquesta zona amb la possessió d'un ampli territori que, pels volts del segle XIV, era conegut amb el nom de batllia de Cans (BASTARDAS, 2014). Fos quin fos el seu senyor, el cert és que la rellevància de l'edifici i el fet que disposava d'una església denoten sens dubte que aquest era un centre estratègic en el domini d'aquesta zona de la serra de Castelltallat, inclosa dins l'antic terme del castell de Sant Mateu. De l'anàlisi arquitectònica en podem deduir que la base de la construcció actual és obra dels segles XII-XIII (de característiques romàniques) amb refeccions posteriors, tal vegada a partir del segle XV en endavant, però sense gaires canvis estructurals. Un altre fet rellevant és que molt a prop trobem un altra gran casal, en aquest cas gòtic, però de característiques molt similars. Josep Bastardas sosté la tesi que l'Orde del Temple va tenir una presència destacada a la Serra de Castelltallat. Segons aquest estudiós, l'orde tenia possessions al sector de ponent d'aquesta serra (Claret dels Cavallers, Vilalta i Castelltallat) i també més a llevant, concretament en els dos casals de la Sala i ca l'Eloi. Bastardas argumenta que hi ha documentació del seu l'arxiu particular (procedent del mas Bastardas de Fals) que permet afirmar que entorn de l'any 1230 un personatge molt important dins l'Orde del Temple, Bernat de Claret, administrava terres que podrien situar-se a la zona de ca l'Eloi i la Sala. Si aquesta hipòtesi fos confirmada ajudaria a explicar l'existència d'aquests dos grans casals, basttits en la seva estructura bàsica entre els segles XII-XIII, d'arquitectura molt similar i que reflexteixen una tipologia força allunyada de la d'un mas convencional. Un paral·lel en aquesta mena de casal gòtic rural podria ser el de Periques: un convent-granja de la comanda templera de Puig-Reig (PIÑERO, 2011). En definitiva, la Sala i ca l'Eloi podrien formar part d'un complex templer iniciat a la primera època d'aquest orde el qual, segons Bastardas, estaria vinculat als vescomtes de Cardona i a la comanda templera de Granyera (Cervera). Tot i que no es tractaria d'una comanda templera, ja que la documentació no ho avala, a la pràctica funcionaria d'una manera semblant, sota un administrador en la persona de Bernat de Claret. Un altre element que avalaria aquesta hipòtesi és la presència en un petit mas molt proper (el Solarot) d'un gravat amb una creu patent o templera, tot i que la seva datació és incerta. (continua en l'apartat d'observacions)</p> | 41.8182500,1.7291500 | 394451 | 4630378 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62977-foto-08229-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62977-foto-08229-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62977-foto-08229-132-3.jpg | Legal | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | (continuació de l'apartat d'història) En un capbreu de 1334 la Sala apareix com un edifici enderrocat que tenia un nom propi que reflectia el seu passat notable: l'Enderrocada. Sembla que, ja en època moderna, la Sala va perdre el seu antic estatus i va funcionar com una masia més convencional. Dels segles XVIII o XIX en són testimoni les diverses tines que, igual com en la majoria d'explotacions rurals, es troben també a la Sala. El conjunt fou abandonat abans de 1966 i, des d'aleshores, alguns elements de l'església van ser espoliats. Pel que fa a l'església, no devia passar de capella rural. Durant molts anys va acollir una imatge d'alabastre, del segle XIV, coneguda com la Verge Blanca. Tenia molta veneració a la parròquia de Sant Mateu, ja que tenia la consideració de patrona. Ja fa anys que aquesta imatge va desaparèixer i no s'ha pogut localitzar. L'edifici va arribar en bon estat fins als nostres dies, però en abandonar-se el lloc ja havia desaparegut un capitell i una columna del portal, i abans de 1970 desaparegué l'altra columna i el capitell, i després les dovelles de l'arcada. | 92|94|98|85 | 46 | 1.2 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||
| 63413 | Arxiu parroquial de Sant Mateu de Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-sant-mateu-de-bages | <p>NOGUERA, Valentí (1904). Monografia del poble de Sant Mateu de Bages, Manresa. PLANAS, Joan (1969). Les Planes de Sant Mateu. Barcelona, ed. Jover.</p> | XVI-XXI | <p>Arxiu de la parròquia de Sant Mateu de Bages, que es conserva en un local de la rectoria. Pel que fa a llibres sagramentals, els de matrimonis s'inicien el 1543 i,amb alguna interrupció, continua fins a l'actualitat; el de defuncions s'inicia el 1662 i, amb alguna interrupció, continua fins a l'actualitat; el de baptismes s'inicia el 1797 i, amb una interrupció (1856-1880), continua fins a l'actualitat. També es conserven altres volums sobre la Confraria del Roser (des de 1600), les Sant Isidre (des de 1667) i les de Sant Pere, Sant Salvador i Sant Antoni (des de 1683) i la de Sant Mateu (des de 1771). Així mateix, hi trobem llibres notarials de testaments, capítols matrimonials i altres, així com documentació diversa sobre consuetes, notes sobre rectors o la casa rectoral i alguns altres.</p> | 08229-560 | Rectoria de Sant Mateu de Bages. Demarcació de Sant Mateu de Bages | <p>La rectoria de Sant Mateu de Bages va ser objecte d'un assalt amb espoliació de documents i diners el 10 d'abril de 1650. Un fet semblant devia tenir lloc cap a l'any 1693, ja que en una nota es diu 'Per cuant habem tingut notícia que falten molts actes y escriptures del arxiu de la Rectoria, manam a totas y qualsevols personas que sapian o hagin oit a dir que algú o alguns ne tingan, los denuncien a Nos o a nostre Degà de Manresa' (PLANAS, 1969: 29). Ja al final del segle XIX, mossèn Valentí Noguera (rector de Sant Mateu des de 1888 fins a 1899) va ordenar l'arxiu, complint ordre del bisbe Morgades i redactà també una monografia sobre el poble. L'arxiu de la parròquia va salvar-se en part de l'espoliació durant la Guerra Civil de 1936. Segons una nota de l'any 1939 tan sols van desaparèixer els llibres de baptismes (1856-1880), el d'òbits (entorn de 1939), el de visites pastorals i el de 'Statu Animorum'. Més recentment, Laura Vencerre ha fet una tasca de classificació de l'arxiu.</p> | 41.7955400,1.7349400 | 394895 | 4627849 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63413-foto-08229-560-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63413-foto-08229-560-2.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 63418 | Arxiu parroquial de Castelltallat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-castelltallat | XVI-XX | <p>Arxiu de la parròquia de Sant Miquel de Castelltallat, que es conserva actualment en una masia de la zona per l'acord que han arribat entre els veïns i el rector, amb la finalitat de garantir-ne la seva conservació. Conté els següents documents, referits a llibres sagramentals: Baptismes (1803 a 1952), Confirmacions (1813-1856, 1859-1877, 1881-1952), Matrimonis (1588-1761, 1857-1976), Defuncions (1588-1761, 1857-1976). També es conserven altres documents, referits a rendes i fundacions (1820 i 1840), un llibre d'usos i costums de la vida parroquial de l'any 1815, un llevador de rendes de l'any 1751 i un llevador de l'obra de l'església de l'any 1819. Així mateix, es conserva documentació notarial. Concretament, de Francesc Salvany (1588-1608, 1622-1631), de Pere Perpinyà (1574-1588), manuals de Pere Màrtir Roca (1631-1641), Manuals de Francesc Roca (1641-1666), manual de Petrum Aldebo i de Devant (1671-1690, 1682-1689, 1678-1682), i Obra (1613-1834).</p> | 08229-565 | Demarcació de Castelltallat | 41.7936500,1.6329800 | 386420 | 4627769 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63418-foto-08229-565-1.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En les coordenades hem consignat l'emplaçament de l'església parroquial, tot i que actualment l'arxiu és custodiat en alguna masia de la zona, una ubiació que no és permanent sinó que pot estar subjecta a canvis. Per motius de seguretat els veïns de Castelltallat prefereixen que la ubicació concreta es mantingui en l'anonimat. | 98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||
| 63411 | Arxius parroquials de Coaner, Salo i Valls de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxius-parroquials-de-coaner-salo-i-valls-de-torroella | XX-XXI | <p>Arxius de les parròquies de Coaner, Salo i Valls de Torroella que es conserven actualment a la parròquia de Súria, ja que el rector d'aquesta parròquia més gran n'ha assumit la responsabilitat des de fa uns anys. Concretament, de la parròquia de Coaner es conserven els següents documents, referits a llibres sagramentals: Baptismes des de 1918 a l'actualitat ; Defuncions des de 1918 a l'actualitat; Confirmacions des de 1919 a l'actualitat; Matrimonis des de 1931 a l'actualitat. De la parròquia de Salo es conserven els següents documents, referits a llibres sagramentals: Baptismes des de 1931 a l'actualitat; Defuncions des de 1931 a l'actualitat; Matrimonis des de 1930 a l'actualitat. De la parròquia de Valls de Torroella es conserven els següents documents, referits a llibres sagramentals: Baptismes des de 1854 a l'actualitat; Confirmacions des de 1919 a l'actualitat; Matrimonis des de 1919 a l'actualitat; Defuncions des de 1918 a l'actualitat.</p> | 08229-558 | Parròquia de Súria. Carrer Sant Antoni M. Claret, 14. 08260 - Súria | 41.7966100,1.7325800 | 394701 | 4627971 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||||
| 63059 | Bandera de les Caramelles de Sant Mateu de Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandera-de-les-caramelles-de-sant-mateu-de-bages | <p>AA.DD (2017). Memòries Castelltallat. Història popular de la pagesia al municipi de Sant Mateu de Bages. L'Arada, SCCL, p. 26-27, 91, 92. PLANAS, Joan (1969). Les Planes de Sant Mateu. Barcelona, ed. Jover. VILAR, Ramon; CRIVILLÉ, Josep; LÓPEZ ARCOS, Pilar; HERNÀNDEZ, Antoni J. (2003). El ball de cascavells. Ajuntament de Súria; Centre d'Estudis del Bages. P. 84 bis, 157, 227, 232.</p> | XX | <p>Bandera insignia de les Caramelles de Sant Mateu de Bages, que es conserva a l'interior de l'església parroquial. Es tracta d'una bandera catalana que està decorada en un lateral amb una orla floral i les següents inscripcions: 'Els homes de demà' i 'S. Mateu de Bages. Any 1921'.</p> | 08229-182 | Església de Sant Mateu. Demarcació de Sant Mateu de Bages | <p>Les Caramelles s'han de posar en relació amb les festes del cicle de primavera, que suposaven un esclat d'alegria popular en forma de cants i balls. La Pasqua i el Roser de Maig eren les principals festes d'aquest cicle. Sembla que tant el cant de les caramelles com algun tipus de ball amb cascavells ja eren ben presents a la zona de Manresa al final del segle XVI. Segons un document de l'Arxiu de la Seu de Manresa, l'any 1594 uns manresans van cantar caramelles en diferents pobles de la vegueria. Anaven acompanyats de flauta, tamborino i cornamusa, i alguns dels joves 'ballaven los cascabells' (VILAR et alii, 2003: 15-16). A començament del segle XX (1908) es disposa ja d'una fotografia de la colla del ball de Cascavells de Sant Mateu de Bages. Cal dir que al municipi de Sant Mateu de Bages era un dels llocs on tant les caramelles, anomenades popularment camilleres, com el ball de cascavells estava més arrelat. En un moment donat a aquesta tradició s'hi van afegir els grups de trabucaires o galejadors. Les músiques eren populars i les lletres les solien redactar autors anònims. L'escriptor Joan Planas en el seu llibre sobre la masia de les Planes fa una descripció de com era, segons el seu record, la festa de Pasqua i les Caramelles a les primeres dècades del segle XX (PLANAS, 1969: 74). El dissabte de Glòria a les deu es posaven repicar les campanes de l'església. Seguidament la quitxalla esclatava en un gran xivarri amb ferregots i llaunes. Havia arribat la Pasqua de Resurrecció que era, junt amb la festa major, la festivitat més senyalada del poble. Es celebrava amb diverses funcions religioses i actes profans, però l'acte estel·lar eren les caramelles, en aquesta zona anomenades popularment 'camilleres', que tenien lloc entre dissabte i diumenge. Encapçalava la comitiva dels camillaires una dotzena de trabucaires, que anaven disparant els seus trets consecutivament. Després venien els camillaires, amb el cap de colla al davant que portava la bandera repenjada a l'espatlla, seguia el portador de la panera, adornada amb profusió de cintes i flors. Tot seguit venia una mula també engalanada que portava dues sàrries on s'anaven dipositant els ous regalats. La resta de la comitiva era formada pels músics, amb els seus instruments més aviat rudimentaris, cantaires i balladors. La colla feia un itinerari que passava les principals masies del pla de Sant Mateu: les Planes, la Sala, la Rabassola, la Rabassa... Les actuacions començaven amb una cantada dels camillaires. Després es feia el ball de cascavells. En les cases més fortes els propietaris convidaven a un refrigeri. En acabat, es feia el ball rodó en el qual els camillaires treien a ballar les dones de la casa al ritme de polca o vals. El punt final de les caramelles era a l'església parroquial. Després de celebrar un ofici solemne, davant la porta de l'església es ballava per darrera vegada el ball de cascavells. Finalment, es distribuïen entre els camillaires, asseguts a terra fent rotllana a l'era de cal Pla, els ous recollits per les cases i guardats a les portadores. Al nucli de Castelltallat també hi ha una antiga tradició de caramelles, que es solien cantar amb l'acompanyament d'un acordionista i incloïen també alguns balls, entre ells el ball de cascavells i el ball de bastons. L'esquema de les caramelles era semblant al descrit per la zona de Sant Mateu. Entre els anys 1956 i 1958 les cançons foren escrites per Pere Campàs, capellà de la parròquia de Castelltallat en aquests anys. Des del 1977 les caramelles es ballen conjuntament entre els nuclis de Sant Mateu i Castelltallat, i són mixtes. Després d'un període curt en què van deixar de fer-se, a partir de 1988 es van recuperar i s'han fet de manera ininterrompuda fins a l'actualitat.</p> | 41.7956600,1.7347100 | 394876 | 4627863 | 1921 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-01-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||
| 63163 | Casalot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casalot | <p>BASTARDAS, Josep (2014). De les terres de Domenic als termes de Castelltallat, Fals i Camps. Una visió històrica sobre els dominis senyorials d'aquest territori des de l'època carolíngia fins a l'època moderna (ss. X-XVI). Treball inèdit. BOLÓS, Jordi; TORNER, Marta (1985). 'El Castellot de Castelltallat. Una construcció rural de la Baixa Edat Mitjana', Cardener, núm. 2, Cardona, p. 99-107. GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 85). RODRÍGUEZ BERNAL, Francesc (2016). Col·lecció diplomàtica de l'Archivo Ducal de Cardona (965-1230), Fundació Noguera (Col·lecció Diplomataris, 71), Barcelona, p. 563-564. Doc. 366. SITJES MOLINS, Xavier (2010). Arquitectura civil medieval al Bages. Centre d'Estudis del Bages, Amics de l'Art Romànic del Bages, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Manresa, p. 23-26. VILA, J.M. (2002). 'L'Arqueologia dels masos'. L'Art Gòtic a Catalunya. Vol III. Arquitectura. Dels palaus a les masies. (coord. RIU, E). Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 242-245.</p> | XIV-XV | En ruïnes, li falta la coberta. Estructuralment els murs semblen estables. | <p>Casal medieval amb característiques de fortificació. Està situat a uns 1.300 m al sud-oest del castell de Castelltallat, i podria correspondre a una sala on residien els castlans o feudataris del castell o bé a algun estament senyorial, segons la tesi que defensa Xavier SITJAS (2010) i que considerem la més probable. O bé un mas fortificat pertanyent a pagesos enriquits, segons la tesi de Jordi BOLÓS i Marta TORNER (1985). El casal, actualment en ruïnes, es troba emplaçat a la carena de la Serra de Castelltallat, en contacte visual amb l'antic castell. Es tracta d'una construcció molt sòlida i pràcticament sense obertures, feta amb un aparell molt regular de carreus petits, disposats en filades i sense lligar amb morter. En diversos punts s'hi observen espitlleres. L'edificació és de planta lleugerament trapezial i mesura 11 x 8 m. Constava de planta baixa més un pis. La casa s'ha conservat dempeus fins a uns 10 m d'alçada, però ha perdut la coberta. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal format per un arc de mig punt una mica rebaixat, confeccionat per grans dovelles. Al costat de ponent d'aquesta façana es conserva una finestra amb traces del que devia ser un arc trilobulat. A les cantonades de la part posterior els blocs que la formen s'imbriquen, sobresortint de la façana, en previsió d'una amplicació de la casa per aquesta banda que no es va arribar a produir. Pels costats de ponent queden els fonaments d'antics coberts o construccions adossades i abundants enderrocs. A l'interior la casa es distribueix en dues habitacions, una de més gran, i una de més petita amb una porta adintellada que s'obre vers el sud-oest. Existí una primera planta, a la que s'accedia, en cas d'urgència, per la part posterior mitjançant una porta sobreelevada sobre el terreny. Possiblement hi havia també una escala de fusta a l'interior. Segons BOLÓS/TORNER (1985), a la planta baixa hi haurien les corts, al primer pis hi hauria el menjador, la cuina i una cambra amb la finestra més sumptuosa.</p> | 08229-286 | Demracació de Castelltallat | <p>L'existència d'aquest casal medieval ha despertat la curiositat i l'interès d'alguns estudiosos, però poques són les certeses que en tenim. El Casalot es troba situat en un pla que controlava els camins que pugen de la vall de Fonollosa i d'Aguilar a Castelltallat, a prop d'on creuaven amb el que transcorria per la carena de la Serra de Castelltallat. Els historiadors Jordi Bolòs i Marta Torner han fet un petit estudi monogràfic de caire arqueològic sobre aquesta casa, posteriorment revisat per Xavier Sitjas, amb unes conclusions força diferents. Però cap d'ells aporta documentació històrica. Sitjas considera que la construcció és una sala fortificada, que es va construir en una sola fase i que podria datar als segles XIV-XV. Per les característiques tipològiques considerem que això és força raonable. Per la seva banda, Bolós/Torner consideren que l'edifici és bàsicament del segle XV, que s'hauria bastit en diverses fases i que s'hauria sobrealçat. Tanmateix, les característiques homogènies de l'aparellat no semblen corroborar aquesta hipòtesi. Segons aquests autors es tractaria d'un mas fortificat pertanyent a pagesos benestants, més que no pas a una família senyorial. Una altra possibilitat que apuntem és en relació amb la tesi que ha formulat l'estudiós Josep Bastardas (2014), el qual sosté que entorn de 1130 la família vescomtal dels Cardona va introduir l'Orde del Temple en diferents punts de la serra de Castelltallat i, en concret, al triangle format pel castell de Castelltallat, Claret dels Cavallers i Vilalta, així com en una zona més a llevant d'aquesta serra. En aquest sentit, les característiques arquitectòniques del Casalot s'avindrien amb algun tipus d'establiment auxiliar del castell. Així, la hipotètica presència templera hauria portat a bastir una domus propera entre els segles XII-XIII. Segons Bastardas, en un document de 1135 sobre els dominis dels Cardona a Castelltallat es fa referència al 'placito de Castrum Talato' (RODRÍGUEZ: 563). El terme placito podria indicar que el castell incloïa alguna mena de dependència externa. El Casalot va ser habitat fins a principis del segle XX, però gairebé no ha sofert modificacions. Això ha permès que la construcció hagi quedat fossilitzada en la seva tipologia originària i molt arcaica.</p> | 41.7975400,1.6342500 | 386533 | 4628199 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63163-foto-08229-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63163-foto-08229-286-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També conegut com Castellot | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||
| 63010 | Castell de Sant Mateu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-sant-mateu | <p>Arbués, C., Sánchez, E. (1995-1997): Memòria de l'excavació arqueològica al castell de les Planes de Sant Mateu de Bages. Núm. 2510 BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 406-407. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Castell de Sant Mateu', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 448-449. CABALLÉ, G. (2003): Memòria de l'excavació arqueològica realitzada al castell de Sant Mateu. Núm. mem. 4953 CATALÀ, Pere; A.P. (1976). 'Castells de Sant Mateu de Bages (o de les Planes-) Salo, Meià i Claret'; Els Castells catalans, vol. V. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 759 – 771. NOGUERA, Valentí (1904). Monografia del poble de Sant Mateu de Bages, Manresa, p. 4. SITJES MOLINS, Xavier (2013). Els castells i torres medievals del Bages, Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció Monogràfics, 29, Manresa, p. 97-98.</p> | X-XIV | En ruïna. Actuació de consolidació. | <p>Castell medieval en estat de ruïna situat al cim d'un turó que s'eleva uns dotze metres sobre el seu entorn, vora la masia de les Planes i l'antic camí d'accés al nucli de Sant Mateu de Bages (actual BV-3003, de Callús a Castelltallat). El cim del turó conforma una plataforma més o menys el·líptica, i la muralla del castell s'adapta a aquesta forma. A l'interior hi trobem un seguit d'estances distribuïdes a banda i banda d'un corredor central. Després de les excavacions que s'hi ha practicat han quedat visibles els basaments i alguna paret d'aquestes estances. L'aparell dels paraments és fet amb carreuons mitjans, escantonats i disposats en filades horitzontals, de clara factura romànica i lligats amb morter. Les estances que es troben a la part central devien correspondre a la part noble del castell, ja que han conservat l'inici de columnes a les portes i l'arrencada d'arcs diafragmàtics a l'interior. A la banda est es conserva una cisterna rectangular amb un angle arrodonit que fa 2,70 metres de llarg i 1,40 d'ample amb una fondària de 1,50 metres. Al nord, una de les estances s'ha identificat com a graner. Al costat est hi havia la porta d'accés al recinte, que donava al corredor central, i al costat sud del portal es conserven restes d'una torre alt-medieval i d'un baluard. Pel costat nord es conserva el tros més gran de muralla, que fa uns 20 metres de llargada i en el punt més alt arriba als 5,5 metres. Les excavacions realitzades en els darrers anys han permès diferenciar tres fases constructives. La primera és dels segles X-XI, moment fundacional al qual pertany el fonament d'una torre. La segona és del segle XIII, quan es produeix una reforma total del castell i aquest adopta una planta ovalada, tot reaprofitant els materials de l'edificació anterior. Finalment, als segles XIII-XIV es modifica la distribució interna de l'edifici, especialment al costat NE. Als peus del turó i vora la carretera hi ha l'església de Sant Miquel de les Planes (parcialment romànica) que era la capella del castell. Entre aquesta església i el turó del castell s'estén un camp on en època medieval es concentraven els masos Corts, Cardó, Conill i Vila, que van subsistir fins a principis del segle XVIII. Segons mossèn Valentí NOGUERA (1904: 4) en època baix medieval aquests masos formaven un petit nucli, potser en forma de carrer, que es coneixia com la Villa. Cal dir també que des del castell es divisen dos punts de guaita medievals: al nord-est la torre del Fusteret (del segle XI, en terme de Súria) i cap al sud-est el mas Guardiola que, tot i que no n'hi ha constància documental, ben segur era una torre de guaita vinculada al castell de Sant Mateu.</p> | 08229-125 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | <p>Segons Josep Bastardas, el lloc de Sant Mateu de Bages s'ha de relacionar amb l'indret que en un document de l'any 955 s'anomena Terra Witizza. En aquesta zona s'ha documentat arqueològicament una important presència de població visigòtica; concretament la necròpolis (molt propera al castell) del Collet del Cargol, mentre que al subsòl de l'església parroquial (també propera) es conserva un conjunt de tombes antropomòrfiques que es poden datar entre els segles VI i X. El castell de Sant Mateu defensava una part de l'actual terme municipal, concretament la zona sud-oriental. Apareix documentat per primera vegada l'any 983 en l'acta de Consagració del Monestir de Sant Llorenç de Bagà. Entre les possessions d'aquest monestir hi havia el castell de Sant Mateu. Inicialment el domini eminent era dels comtes de Barcelona, si bé ben aviat els feudataris reals foren els Cardona. Tot i que aquesta dependència dels Cardona podria ser anterior, es confirma l'any 1083. En alguns documents consta una primitiva capella situada al mateix castell, la qual devia perdre's en l'ampliació del recinte i llavors es construí la capella romànica, situada als peus del castell i més a prop del camí. No se sap com el castell de Sant Mateu sortí del domini dels Cardona per passar a la família Boixadors. El cert és que les relacions entre ambdues famílies ja existien abans del 1124, quan es féu una concòrdia entre els Cardona i els Boixadors. Això no obsta perquè els Cardona vinculessin aquest castell al districte vescomtal el 1314. Aleshores el senyor del castell era Berenguer de Boixadors, casat amb Blanca, i a la seva mort (el 1306) passà als seus descendents. El 1381 aquesta família amplià els seus dominis, ja que comprà al rei Pere el Cerimoniós el mer i mixt imperi del castell de Sant Mateu. Al segle XV el domini passà als Gàver i, per matrimoni, als Peguera, la qual encara mantenia la senyoria al segle XVII en la persona de Galceran de Peguera. L'evolució posterior és poc coneguda. L'any 1718 el senyor jurisdiccional era Ignàsia de Soler, mentre que l'any 1789 era Fernando de Guzmán. En el moment de la desaparició dels senyorius jurisdiccionals, l'any 1831, el senyor era el baró de Finestracs. L'incendi que va patir el Bages l'any 1994 va provocar la desaparició de la vegetació que fins aleshores cobria les restes del castell i va empitjorar el seu estat. Durant els anys següents es van portar a terme obres de consolidació i excavacions arqueològiques que van permetre documentar la totalitat de la planta del castell i les fases constructives. Concretament es van portar a terme diversos camps de treball entre 1995 i 1997. Del 2000 al 2003 s'hi han realitzat diverses campanyes encarregades a l'empresa Arqueociència i dirigides per Clara Arbués, Goretti Vila o Gemma Caballé.</p> | 41.8010200,1.7418400 | 395477 | 4628449 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63010-foto-08229-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63010-foto-08229-125-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||
| 62935 | Capitells preromànics de Sant Mateu de Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capitells-preromanics-de-sant-mateu-de-bages | <p>AINAUD, Joan (1948). 'Nota sobre iglesias prerománicas', Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona, vol. VI (3 i 4), p. 313-321. BARRAL ALTET, Xavier (1981). L'art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X. Barcelona, Edicions 62, p. 232. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Sant Mateu de Bages', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 449-452. LLONCH, S.; TARRACO, E. (1979). 'Dos capiteles inéditos de tipo califal y procedencia catalana'. Congreso de Arte y Cultura mozárabe, Toledo. RUBIRALTA, Lluís. Memòries (document inèdit). [SITJES MOLINS, Xavier] (1959). 'El Arte antiguo en la Comarca de Bages. Sant Mateu de Bages', Bages, núm. 71, Manresa, p. 13. SITJES MOLINS, Xavier (1977). Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa, p. 180-183, 201-201.</p> | X-XI | <p>Conjunt de quatre capitells procedents del campanar preromànic de l'església parroquial de Sant Mateu de Bages, actualment conservats (i exposats) al Museu Comarcal de Manresa. Concretament, tenen els números d'inventari MCM 4187-4190. Els capitells són esculpits amb pedra sorrenca i mesuren uns 25 cms d'alçària. La forma s'adscriu a l'esquema bàsic derivat de l'ordre corinti. És a dir, tenen una forma tronco piramidal invertida que es corona amb tres daus a cada cara. Tres dels capitells presenten dos registres superposats de fulles molt elementals, mentre que el quart presenta un motiu ornamental vegetal diferent. Els quatre capitells pertanyen al tipus conegut com a corinti califal. Més concretament, entrarien dins un dels tipus estudiats per Félix Hernández i Georges Gallard sobre els quals encara no hi ha un consens per saber si es tracta d'obres del segle X o bé pertanyen ja al primer art romànic.</p> | 08229-73 | Museu Comarcal de Manresa, Via de Sant Ignasi, 40. 08240 - Manresa | <p>El lloc de Sant Mateu de Bages està vinculat a vestigis pertanyents a l'època visigòtica (necròpolis del Collet del Cargol) i, en el lloc mateix de l'església, a una altra necròpolis de tombes antropomorfes datable entre els segles VI i XII. L'església preromànica, de la qual se n'ha conservat el campanar, és datada al segle X. Concretament, es consagrà l'any 983, moment en el que el campanar ja hi figura. L'església consta com a donació del comte de Cerdanya al monestir de Sant Llorenç prop de Bagà. L'any 1078 apareix una església de Sant Mateu, que cal suposar que és aquesta, en una deixa de la família vescomtal de Cardona. Cal suposar, doncs, que aleshores pertanyia als Cardona. L'any 1154 apareix en una llista de parròquies i des d'aleshores ha mantingut la funció parroquial. L'edifici havia sofert diverses reformes, però l'any 1831 fou substituït per un nou edifici ja que l'antic es trobava molt malmès, el qual es va inaugurar el 17 de setembre de 1831. De la construcció antiga només es conservà l'antic campanar. L'església va ser profanada durant la Guerra civil de 1936, i tots els elements mobiliaris van quedar destruïts, excepte un sarcòfag gòtic. Pel que fa al campanar, va ser restaurat l'any 2000 tot restituint-lo a la seva forma primitiva. L'obra s'inaugurà el 2002. A la part dels finestrals geminats s'hi van reconstruir les columnes centrals i, al damunt, s'hi va col·locar una reproducció dels capitells originaris, feta pel mestre picapedrer Ramon Balcells. Els capitells originaris van ser traslladats al Museu de Manresa en el context de la Guerra Civil de 1936, quan l'anomenat Equip de Salvament del Patrimoni de la capital del Bages va dur a terme una important tasca per protegir l'art religiós que estava en perill arran dels fets revolucionaris. Lluís Rubiralta, responsable d'aquest equip, esmenta com es va procedir al desmuntatge d'aquests capitells el dia 1 de desembre de 1936, junt amb altres objectes de l'església i de l'arxiu parroquial. Hom suposa que els capitells preromànics actualment exposats al Museu són els que aleshores es van extreure de Sant Mateu de Bages.</p> | 41.7966100,1.7325800 | 394701 | 4627971 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62935-foto-08229-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62935-foto-08229-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62935-foto-08229-73-3.jpg | Legal | Pre-romànic|Medieval | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Educació | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 91|85 | 53 | 2.3 | 1773 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||
| 62950 | Creu de la Plaça de Sant Mateu de Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-la-placa-de-sant-mateu-de-bages | XX | <p>Creu de terme emplaçada a un extrem de la plaça del mateix nom, al nucli de Sant Mateu, entre l'actual edifici de l'Ajuntament i la casa anomenada La Creu. Consta d'un pedestal de pedra de planta circular amb tres graons d'una alçada considerable. En comparació el fust, també de pedra, és força curt. És un fust de secció quadrangular, amb els contorns que adopten lleument una forma quadrilobul·lada. A la part superior hi ha la creu, de ferro, amb un triangle a la base i decorada amb gravats de motius geomètrics. Al fust de la creu hi ha encastada una rajola amb la següent inscripció: 'Atura't, vianant! Seu i reposa damunt la meva falda maternal. Repara en l'empedrat que el recer enllosa, i en la creu que hi llueix, i en cada cosa, una ofrena de goig celestial'. El primer graó del pedestal és d'un tipus de pedra, sorrenca, diferent de la resta.</p> | 08229-97 | Plaça de la Creu | <p>No coneixem notícies antigues d'aquesta creu, que devia marcar un encreuament de camins al lloc on, a la segona meitat del segle XIX, es va formar el primer carrer al nucli de Sant Mateu. Probablement la creu és d'aquesta època.</p> | 41.7968100,1.7324800 | 394693 | 4627993 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62950-foto-08229-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62950-foto-08229-97-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 51 | 2.1 | 1781 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||
| 62981 | Església de la Mare de Déu de la Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-la-mare-de-deu-de-la-sala | <p>BASTARDAS, Josep (2014). De les terres de Domenic als termes de Castelltallat, Fals i Camps. Una visió històrica sobre els dominis senyorials d'aquest territori des de l'època carolíngia fins a l'època moderna (ss. X-XVI). Treball inèdit. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Santa Maria de la Sala', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 454-455. PIÑERO, Jordi (2011). Mapa del patrimoni cultural de Puig-Reig. Fitxa 224 (Periques). Diputació de Barcelona. SITJES MOLINS, Xavier (1961). 'L'Art antic a la comarca de Bages. Sta. Maria de la Sala', Bages, núm. 96, Manresa, p. 8. SITJES MOLINS, Xavier (2010). Arquitectura civil medieval al Bages. Centre d'Estudis del Bages, Amics de l'Art Romànic del Bages, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Manresa, p. 19-23.</p> | XIII | Estat ruïnós greu. Gros esvoranc a l'absis. Li falta la coberta. El mur exterior s'obre i amenaça de caure. | <p>Església romànica, actualment en estat ruïnós, que es troba al costat del mas fortificat conegut com La Sala. Es tracta d'una construcció de dimensions modestes, aixecada al segle XIII. És d'una sola nau capçada amb absis semicircular vers el nord-est, seguint la mateixa orientació de la casa. Actualment el centre de l'absis s'ha esfondrat, però tenia una finestra rematada amb arc monolític apuntat. Hi havia mostres que aquesta part de l'absis havia estat sobrealçada. El portal exterior era a tramuntana, fet obligat per la presència de la casa al costat de migdia. Però avui només en queda un forat a la paret. Era un bonic exemple de romànic tardà format per dos arcs de mig punt adovellats emmarcats per una arquivolta decorada amb un motiu geomètric. L'element més interessant eren els dos capitells, decorats amb motius vegetals i similars als de la galeria oriental del claustre de l'Estany: un romànic tardà, tal vegada de la segona meitat del segle XIII. La nau sembla allargada per la banda de ponent, ja que en aquest costat l'aparell no és de tan bona factura. Els murs són fets amb carreuons ben tallats i disposats en filades. A l'interior, la coberta de la nau consistia en un embigat. Ja en els nostres dies, han desaparegut també els capitells de la portalada i altres elements arquitectònics després del procés d'abandonament del lloc en els darrers anys.</p> | 08229-136 | Masia de La Sala. Demarcació de Sant Mateu de Bages | <p>El lloc de la Sala constituïa un nucli important, d'origen molt antic, en aquesta zona estratègica de la serra de Castelltallat. Cal dir que només uns 800 m a l'est hi trobem un possible jaciment ibèric. Les notícies documentals sobre la Sala, però, són escasses. Segons Albert Benet, la casa o domus de La Sala està documentada des del segle XII, però en canvi no s'ha trobat constància de l'església en aquests anys. Molt probablement la casa és anterior a l'església, ja que aquesta no té el portal a la banda de migdia, com és habitual, sinó que pel fer d'haver-hi la casa en aquest costat es va situar a la façana nord. L'estudiós Josep Bastardas sosté la tesi que, a finals del segle X, era una possessió del noble Sal·la qui, segons aquest autor, dominava la part més oriental de la serra de Castelltallat, coneguda posteriorment com a serra d'Ares o serra de la Sala. El membre més destacat d'aquesta poderosa família fou el fundador del monestir de Sant Benet de Bages. Segons Bastardas la Sala hauria funcionat com un centre administratiu de les possessions d'aquesta família a la zona. Posteriorment les terres haurien passat dels Sala al monestir de Sant Benet de Bages i, a finals del segle X, a Santa Cecília de Montserrat (segons un document que pertany al fons d'aquest monestir). Aquest monestir va ampliar així els seus dominis en aquesta zona amb la possessió d'un ampli territori que, pels volts del segle XIV, era conegut amb el nom de batllia de Cans (BASTARDAS, 2014). Fos quin fos el seu senyor, el cert és que la rellevància de l'edifici i el fet que disposava d'una església denoten sens dubte que aquest era un centre estratègic en el domini d'aquesta zona de la serra de Castelltallat, inclosa dins l'antic terme del castell de Sant Mateu. De l'anàlisi arquitectònica en podem deduir que la base de la construcció actual és obra dels segles XII-XIII (de característiques romàniques) amb refeccions posteriors, tal vegada a partir del segle XV en endavant, però sense gaires canvis estructurals. Un altre fet rellevant és que molt a prop trobem un altra gran casal, en aquest cas gòtic, però de característiques molt similars. Josep Bastardas sosté la tesi que l'Orde del Temple va tenir una presència destacada a la Serra de Castelltallat. Segons aquest estudiós, l'orde tenia possessions al sector de ponent d'aquesta serra (Claret dels Cavallers, Vilalta i Castelltallat) i també més a llevant, concretament en els dos casals de la Sala i ca l'Eloi. Bastardas argumenta que hi ha documentació del seu l'arxiu particular (procedent del mas Bastardas de Fals) que permet afirmar que entorn de l'any 1230 un personatge molt important dins l'Orde del Temple, Bernat de Claret, administrava terres que podrien situar-se a la zona de ca l'Eloi i la Sala. Si aquesta hipòtesi fos confirmada ajudaria a explicar l'existència d'aquests dos grans casals, basttits en la seva estructura bàsica entre els segles XII-XIII, d'arquitectura molt similar i que reflexteixen una tipologia força allunyada de la d'un mas convencional. Un paral·lel en aquesta mena de casal gòtic rural podria ser el de Periques: un convent-granja de la comanda templera de Puig-Reig (PIÑERO, 2011). En definitiva, la Sala i ca l'Eloi podrien formar part d'un complex templer iniciat a la primera època d'aquest orde el qual, segons Bastardas, estaria vinculat als vescomtes de Cardona i a la comanda templera de Granyera (Cervera). Tot i que no es tractaria d'una comanda templera, ja que la documentació no ho avala, a la pràctica funcionaria d'una manera semblant, sota un administrador en la persona de Bernat de Claret. Un altre element que avalaria aquesta hipòtesi és la presència en un petit mas molt proper (el Solarot) d'un gravat amb una creu patent o templera, tot i que la seva datació és incerta. (continua en l'apartat d'observacions)</p> | 41.8183400,1.7291900 | 394455 | 4630388 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62981-foto-08229-136-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62981-foto-08229-136-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62981-foto-08229-136-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | (continuació de l'apartat d'història) En un capbreu de 1334 la Sala apareix com un edifici enderrocat que tenia un nom propi que reflectia el seu passat notable: l'Enderrocada. Sembla que, ja en època moderna, la Sala va perdre el seu antic estatus i va funcionar com una masia més convencional. Dels segles XVIII o XIX en són testimoni les diverses tines que, igual com en la majoria d'explotacions rurals, es troben també a la Sala. El conjunt fou abandonat abans de 1966 i, des d'aleshores, alguns elements de l'església van ser espoliats. Pel que fa a l'església, no devia passar de capella rural. Durant molts anys va acollir una imatge d'alabastre, del segle XIV, coneguda com la Verge Blanca. Tenia molta veneració a la parròquia de Sant Mateu, ja que tenia la consideració de patrona. Ja fa anys que aquesta imatge va desaparèixer i no s'ha pogut localitzar. L'edifici va arribar en bon estat fins als nostres dies, però en abandonar-se el lloc ja havia desaparegut un capitell i una columna del portal, i abans de 1970 desaparegué l'altra columna i el capitell, i després les dovelles de l'arcada. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||
| 63086 | Serra de Castelltallat (PEIN) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-castelltallat-pein | <p>AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa. L'Arada Cooperativa (2015). Memòria i Paisatge a Sant Mateu de Bages. Història dels boscos. Paisatges d'aigua. La riera de Salo i la riera de Coaner (fullets)</p> | <p>Espai d'interès natural (declarat PEIN) que abasta el conjunt de la serra de Castelltallat i, en conseqüència, una part molt substancial del terme municipal de Sant Mateu de Bages. Concretament, l'espai protegit té com a límit nord la riera de Coaner i, pel sud, diversos torrents que es troben a la part meridional del terme. Actualment, la superfície total de l'àrea PEIN és de 4.961 ha, de les quals la gran majoria es troben dins del municipi de Sant Mateu de Bages (4.796 ha). Les 165 ha restants corresponen al municipi de Súria. La serra de Castelltallat, originada per un plegament contemporani a la formació dels Pirineus fa 16 milions d'anys, s'estira en direcció sud-oest i nord-est, entre la Molsosa i el riu Cardener. Separa les valls de les rieres de Coaner (al nord) i de Rajadell (al sud). A la zona de Sant Mateu rep el nom de Serra de la Sala. Es tracta d'una serra de relleu suau per ambdues vessants, coronada per una altiplà estructural que assoleix els 900 m d'altitud. És una excel·lent mostra del paisatge mediterrani i submediterrani, amb predomini del bosc dins un mosaic en què hi són representats dos grans dominis de vegetació. Els vessants obacs tenen un domini de les rouredes seques de roure de fulla petita (Violo-Quercetum faginae). Actualment d'aquesta roureda només en resten petits retalls, ja que ha estat substituïda per grans pinedes de pinassa i pi roig. Els vessants solells, en canvi, són coberts per la vegetació mediterrània del domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae). En aquest ambient hi predominen les brolles calcícoles, sobretot on abans hi havia feixes, que ocupen una gran extensió, acompanyades de pinedes de pi blanc, junt amb retalls de garrigues o prats secs. És de remarcar la presència de ruac (Ononis tridentata) en aquelles brolles on el substrat conté petites capes de guix. La fauna és la típica dels boscos mediterranis. Entre les espècies més representatives hi trobem porcs senglars, cabirols, llebres, conills, guineus, perdius o aus rapinyaires.</p> | 08229-209 | Zona central del municipi | <p>La Serra de Castelltallat va ser declarada PEIN l'any 1992 per la importància de la gran massa de bosc de pinassa que es troba als seus vessants. Ha estat sovint afectada per incendis forestals; especialment el gran incendi de la Catalunya central que va tenir lloc el 1994, i també el de 1998. L'espai natural compta amb diversos elements d'atracció. Entre els més representatius hi ha l'observatori astronòmic inaugurat fa uns anys, emplaçat en un punt dominant de la serralada, a 910 m d'altitud.</p> | 41.8096500,1.6636600 | 388997 | 4629505 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63086-foto-08229-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63086-foto-08229-209-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-06-22 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63057 | Museu de Sant Mateu de Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/museu-de-sant-mateu-de-bages | XIX-XX | La majoria dels objectes han estat netejats i restaurats | <p>Exposició permanent d'eines i utillatge agrícola antic que està emplaçada en una sala de la Rectoria de Sant Mateu de Bages. Concretament, ocupa un ampli espai de la planta baixa on també es pot veure el conjunt de tombes antropomorfes excavades a la roca que van ser descobertes al subsòl d'aquest punt de l'edifici. La col·lecció consta d'un conjunt variat d'eines i també de màquines antigues, les quals estan acompanyades d'unes cartel·les informatives. Entre d'altres objectes hi trobem aixades, pics i eines per cavar; arades, mesures, garbells, carretons... També hi ha objectes domèstics antics, com ara esclops, balances, una pastera, una filadora, un burro per escalfar els llits... La col·lecció també consta d'algunes màquines més grosses, representatives dels primers temps de la mecanització del camp. Entre d'altres: una embaladora primitiva, una maquina de ventar, un esterrossadora, una màquina per a aixafar cànem o una màquina de desgranar blat de moro. També es conserva una gran màquina de segar, procedent de la masia de cal Carné, que ha estat restaurada i completada per un fuster. Durant un temps va estar exposada a l'exterior com a mostra d'homenatge als antics segadors. Recentment, però, ha estat reubicada per motius de seguretat a l'interior de l'edifici. A l'antic celler de la Rectoria, també a la planta baixa, es conserven alguns objectes més, pendents de restaurar.</p> | 08229-180 | Rectoria de Sant Mateu. Demarcació de Sant Mateu de Bages | <p>Les tombes excavades a la roca van ser localitzades al subsòl de la Rectoria pels volts de l'any 1965 en uns rebaixos del paviment. Uns anys més tard, entorn de 1972, l'aleshores rector de la parròquia de Sant Mateu de Bages, mossèn Miquel Rodríguez, va organitzar una recollidida d'eines del camp i utillatge agrícola antic entre les masies de la zona. La col·lecció aplegada es va exposar de manera permanent, junt amb les tombes, en aquest espai de la planta baixa de la Rectoria, en el que es va anomenar Museu de Sant Mateu. Amb el decurs dels anys s'hi incorporaren alguns objectes i d'altres van desaparèixer. Més recentment, el local es va anar degradant a causa de la humitat i les filtracions d'aigua de l'edifici, fins al punt que les tombes van quedar mig cobertes i el Museu va haver de restar tancat durant uns anys. El grup de Priores de Sant Mateu, junt amb el nou rector, van impulsar una campanya per tal d'arranjar de nou l'espai que va comptar amb la col·laboració d'un bon nombre de gent del poble. Es van netejar i restaurar els objectes de la col·lecció, amb la participació del taller de restauració de Roser Coll, i es van confeccionar unes cartel·les explicatives. Així, l'any 2010 el Museu va poder ser reinaugurat. Actualment s'obre en les diades assenyalades i també per visites concertades, i en tenen cura el grup de Priores, vinculat a la Parròquia. Pel que fa a les plantes superiors de l'edifici de la Rectoria, van estar uns anys llogades a una entitat vinculada al bisbat que hi portava a terme activitats diverses. Des de fa uns temps, però, es troben desocupades i pendents d'una rehabilitació.</p> | 41.7955700,1.7349700 | 394898 | 4627852 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63057-foto-08229-180-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63057-foto-08229-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63057-foto-08229-180-3.jpg | Física | Popular|Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 53 | 2.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 63416 | Gegants de Valls de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-valls-de-torroella | XX | <p>Gegant i geganta del poble de Valls de Torroella, que van ser creats l'any 1981 i 1982 respectivament. Representen dos reis arquetípics, els quals no tenen cap relació directa amb la història del poble. El gegant es diu Francesc, porta corona, un vestit verd i sosté amb la mà alçada una bara. La geganta es diu Maria Teresa, porta un vestit grana i blanc i llueix un pom de flors a la mà. La cara i les mans dels dos gegants són fets amb fibra de vidre, cosa que en el seu moment va ser una novetat. Els noms dels gegants van ser posats en honor dels seus constructors. Concretament, la cara i les mans van ser fetes per Francesc Ferrer, mentre que el disseny i l'elaboració dels vestits va anar a càrrec de Maria Teresa Carreras.</p> | 08229-563 | Teatre de Valls de Torroella (Carretera de Cardona, s/n). Demarcació de Valls de Torroella | <p>Va ser la Comissió de festes de Valls de Torroella qui va promoure la confecció d'uns gegants per donar més vistositat i alegria a les festes del poble. Els dos reis van ser confeccionats per la mateixa gent de Valls de Torroella. El gegant va sortir per primera vegada per la festa major de 1981. El 31 de juliol de l'any següent es va organitzar el seu comiat de solter, que va consistir en un cercavila nocturn i esbojarrat, també dins de la festa major. L'endemà d'aquest acte s'estrenava en la mateixa festa major la nova geganta. El 1983 el gegant va ser objecte d'un 'canvi de cara'. La colla de geganters es va constituir poc després de tenir els gegants. És formada per un grup de joves del poble i ha participat en diverses trobades, portant els gegants de Valls per diferents indrets de Catalunya. A partir de 1984 els acompanya també un grup de grallers propi, integrat per gent del poble. Actualment, els gegants Francesc i Maria Teresa son presents a totes les festes de Valls de Torroella, i també a les d'algun poble veí, si se'ls demana la seva presència.</p> | 41.8482700,1.7221300 | 393918 | 4633719 | 1981 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63416-foto-08229-563-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Lúdic | 2020-01-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Pere Lladó Camprubí | 98 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63271 | Grafits del Castell de Coaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/grafits-del-castell-de-coaner | <p>BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 408. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Castell de Coaner', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 461-465. BOLÒS, J (1997). Castells de la Catalunya Central. Angle editorial. Fundació Caixa Manresa. SITJES MOLINS, Xavier (2013). Els castells i torres medievals del Bages, Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció Monogràfics, 29, Manresa, p. 60-63</p> | XIII-XIV | <p>Grafits d'època medieval que es troben a l'interior del castell de Coaner. Concretament, a les parets del pis que correspon al nivell de la porta, sobre l'arrebossat del morter de calç. El conjunt de grafits representen bàsicament diversos vaixells i una construcció. Els vaixells són de vela llatina (triangular) i tenen rems. En algun d'ells s'hi veu també el timó. Per les seves característiques, especialment pels rems, sembla que podria tractar-se de galeres. Una hipòtesi és que les escenes dibuixades podrien correspondre a una batalla naval en la qual hauria participat l'autor, possiblement empresonat a la torre. L'estil dels dibuixos és senzill però d'una gran precisió, de manera que fins i tot es poden comptar perfectament el nombre de rems o s'hi poden veure els plecs de la vela al gràtil. Aquests grafits devien fer-se en la mateixa època en què es varen bastir les arcades interiors, en el segle XIII, o tal vegada en el següent. Les característiques dels vaixells representats també fan suposar aquesta datació. Així mateix, sobre un carreu de l'arcada hi ha gravada una escena amb animals.</p> | 08229-410 | Castell de Coaner. Demarcació de Coaner | <p>Alberto López Mullor, del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, l'any 1995 va trobar en aquest indret abundant ceràmica ibèrica, per la qual cosa és del tot probable que, com succeeix en molts altres casos, el castell medieval estigui situat sobre en antic poblat o oppidum ibèric. Alguns historiadors creuen que, abans de la construcció de la torre de pedra actual, a la segona meitat del segle X, ja hi havia en aquest indret alguns tipus de fortificació més precària. Segons J BASTARDAS (2014) es tractaria d'un dels castells que en un document de l'any 955 s'esmenten amb el terme Terra Gardila (terra de guàrdies). El primer esment documental del castell com a tal és de l'any 960 amb el nom de Quovece negro, i formava part del comtat de Berga, com gairebé tota la vall de la riera de Coaner, on es situava la marca de Berga (a la riba dreta del riu Cardener). Era un castell termenat. El domini eminent pertanyia als comtes de Cerdanya, i després de l'estroncament d'aquesta dinastia als comtes de Barcelona. Segons les excavacions arqueològiques, la construcció de la torre de pedra devia fer-se en aquesta segona meitat del segle X, una mica abans de la consagració de l'església de Sant Julià, l'any 1024. El feudatari comtal del castell (que apareix amb el nom de Codener) era el senyor de Catelladral, Ramon Bernat de Castelladral, que entre el 1068 i 1135 jurà fidelitat a quatre comtes diferents per aquest castell. Després apareix una família anomenada Coaner, si bé semblen més uns castlans que uns feudataris comtals. L'any 1319 apareix, també amb la funció de castlà, Arnau de Vernet. El segle XIV el castell entrà en un seguit de vendes i recompres reials molt habitual en aquest període. Així, el 1381, el rei Pere el Cerimoniós va vendre el castell al noble Francesc de Perellós junt amb altres de la vegueria del Bages. Més tard, els habitants de Santpedor van comprar el 1400 aquest conjunt de castells i viles, i el 1424 van vendre al comte de Cardona la jurisdicció dels castells de Coaner i Torroella. Per tant, la casa comtal de Cardona esdevingué senyora del castell de Coaner i l'incorporà al seu comtat, on es va mantenir fins a l'extinció dels senyorius. Entorn del segle XVI al costat del castell es formà un mas, que a mitjans d'aquest segle estava sota el domini del mas Soler Nou, molt proper. L'any 1555 amb el casament entre Constança Solernou (que va rebre aquest i altres masos com a dot) i Narcís Torras de Serrateix en funda la nissaga dels propietari de can Serra, que és el nom d'aquesta masia, propietària actualment del castell. L'any 2001 el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, en col·laboració amb l'Ajuntament de Sant Mateu de Bages, portà a terme una intervenció arqueològica a la torre en el marc del projecte de restauració i consolidació de la mateixa.</p> | 41.8326800,1.7131600 | 393147 | 4632000 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63271-foto-08229-410-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'interior del castell està pendent d'una intervenció per protegir els grafits i adequar-lo a les visites. De moment l'interior no és visitable. Imatges: reproduccions d'escenes dels grafits segons un dibuix de J. Bolòs | 85 | 47 | 1.3 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||
| 63298 | Jaciment paleontològic de can Prat Barrina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-can-prat-barrina | <p>ARAGONÈS VALLS (1998). Nota sobre el jaciment d´icnites de la Serra de Catelltallat. Treball inèdit, consultable a l'Arxiu Servei Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. PIÑERO, Jordi; PUJOL, Ferran (2016). Viatge al cor de Catalunya. 20 indrets geològics i històrics al Geoparc de la Catalunya Central. Valls, Cossetània Edicions, p. 24-26.</p> | <p>Jaciment paleontològic que consisteix en un conjunt d'icnites (petjades fossilitzades) sobre una plataforma de roca calcària. El jaciment, que es troba al costat mateix d'un camí rural, uns 700 m al sud de la masia del mateix nom, té un gran interès que és el millor d'aquestes característiques quant al seu estat de conservació, extensió i quantitat d'icnites. Les petjades o icnites corresponen a l'època geològica de l'Oligocè, compresa entre 34 i 23 milions d'anys enrere, i van ser fetes molt probablement per l'espècie Entelodon magnum: un antecessor o parent dels actuals senglars. El jaciment ocupa un espai de 200 m. quadrats, en el qual hi trobem petjades diverses, sobretot en tres zones: a la part més elevada (a l'esquerra de l'espectador), a l'extrem oposat i entremig. Les petjades formen diferents 'camins' o carrerades, i especialment és visible una banda molt trepitjada a la zona central, que va d'est a oest. Les petjades tenen formes i profunditats diferents, amb un diàmetre d´entre 10 i 20 cms i uns 15 cms de profunditat. Les més característiques són del tipus didàctil (de dos dits), però d'altres tendeixen a formes més ovalades i també n'hi ha de tridàctiles (amb tres dits). Les variacions de la forma són conseqüència més aviat del grau d'humitat del fang en el moment que les petjades van ser impreses. La distància entre les petjades és d´entre 0,5 i 1 metre. Moltes encara conserven l´argila que les fossilitzava. Fa 30 milions d'anys el terreny on ara hi ha la serra de Castelltallat era una zona plana amb llacs i tolls més o menys efímers. L'indret on ara hi ha la masia de can Prat Barrina era un lloc de pas habitual de manades d'animals que anaven a abeurar a aquests llacs, i sembla que els que més van trepitjar aquestes terres pantanoses eren de l'espècie Entelodon magnum. Aquests mamífers de pes considerable van deixar les seves petjades sobre el fang humit que, molts anys després, acabaria transformant-se en roca calcària. El context de flora i fauna associats suggereixen un clima subtropical.</p> | 08229-437 | Demarcació de Castelltallat | <p>Al segle XX tot aquest sector estava cobert de terra i va ser per l'activitat d'una explotació de carbó (les mines del Siller de Bertrans) que es va retirar el recobriment i va aflorar la roca natural amb una gran quantitat d'icnites, que es trobaven en molt bon estat de preservació. Aquestes mines van estar en actiu a les dècades de 1940 i 50. Al Bages s'han trobat restes de l'Oligocè en el jaciment lacustre de Fonollosa-13, amb primats, rosegadors i insectívors. També s'han trobat mamífers fòssils d'aquesta època a la Costa de la Vila (Castellnou) i a Santpedor.</p> | 41.8029800,1.5981700 | 383545 | 4628851 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63298-foto-08229-437-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63298-foto-08229-437-3.jpg | Inexistent | Paleògen | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El lloc està habilitat amb un plafó informatiu i didàctic del PEIN Serra de Castelltallat | 124 | 1792 | 5.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 63084 | Vall de la Riera de Coaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vall-de-la-riera-de-coaner | <p>AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa. L'Arada Cooperativa (2015). Memòria i Paisatge a Sant Mateu de Bages. Història dels boscos. Paisatges d'aigua. La riera de Salo i la riera de Coaner (fullets)</p> | <p>La riera de Coaner neix a prop de la Molsosa i pren un sentit d'oest a est fins a desembocar al riu Cardener aigües amunt de Súria, després d'un recorregut d'uns 13 km que transcorren integrament dins del terme municipal de Sant Mateu de Bages. Es tracta d'una riera d'aigua neta, ja que no té cap població a la vora, i és la més important del municipi. Té un cabal escàs i irregular, però a l'estiu no s'arriba a assecar. En el primer tram la riera ha de superar un fort desnivell i passa per uns quants salts d'aigua acompanyats de gorgs amagats entre la vegetació. El segon tram, que comença just abans d'arribar al castell de Coaner, és força més planer. Un aspecte remarcable és que en determinats punts del seu recorregut es pot observar en les parets verticals del congost la falla coneguda com l'anticlinal de Súria. Aquesta falla té el seu paratge més conegut a l'indret de Mig-Món (Súria), però es pot seguir al llarg d'uns 40 km des de Navàs (a l'est) fins a Castellfollit de Riubregós (a l'oest); en aquest tram oest al pas de la vall de la riera de Coaner. En aquesta vall trobem vistes espectaculars dels estrats inclinats que conformen la paret nord del congost, sobretot per la banda nord. Aquesta falla es va formar fa uns 16 milions d'anys, en el moment que les forces tectòniques que aixecaven els Pirineus van provocar el trencament del plegament que s'estava formant en aquest terreny. Des de fa uns anys la falla de Mig-Món i el seu entorn constitueixen un dels indrets destacats del Geoparc Mundial Unesco de la Catalunya Central i és visitada per geòlegs de tot el món. Pel que fa a la vegetació, les ribes de la riera són ocupades pel paisatge propi dels boscos de ribera, amb salze blanc i verd, situats en les zones més humides a tocar de la riera. Més enllà hi ha l'àlber, el freixe de fulla petita i el pollancre. En trams amb més disponibilitat d'aigua és on s'hi desenvolupa el bosc de ribera més pròpiament, amb arbres caducifolis que van acompanyats d'un sotabosc. Habitualment hi trobem llúpol, vidalba, sanguinyol, saüc, sarga i gatell, però també és habitual trobar-hi arç blanc, esbarzers i heures. Entre la fauna associada als boscos de ribera cal destacar el picot garser petit, el rossinyol, el cargolet, el papamosques gris, l'ànec collverd, l'oriol, el blauet, la cuereta torretenera o la blanca, el corriol petit, el bernat pescaire, la polla d'aigua. També hi trobem el ratpenat d'aigua, i la tortuga de rierol, entre d'altres. La riera de Coaner marca el límit nord de l'espai PEIN de la serra de Castelltallat. Des del punt de vista de l'aprofitament humà, a banda de nodrir molins i serradores com la del Semìs, ha estat sempre un indret d'esbarjo com els banys estivals o anar a caçar crancs.</p> | 08229-207 | Demarcació de Coaner | 41.8340500,1.7081000 | 392729 | 4632158 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63084-foto-08229-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63084-foto-08229-207-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-02-11 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 63297 | Jaciment ibèric al castell de Castelltallat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-iberic-al-castell-de-castelltallat | <p>VILA, J.M. (1999). Sant Miquel de Castelltallat - Turo Sobre l'Església. Treball inèdit a l'Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 2610. Vila, G.; Vila, J.M.; Cantos, J.A.; Fauquet, J. (1999-2003): Memòria de les Intervencions arqueològiques al Castell de Castelltat. Treball inèdit a l'Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia. N. 4912 (4 vol.) Web Ajuntament de Sant Mateu de Bages (castell de Castelltallat): http://www.santmateudebages.cat/index.php?tipus=5&info=541&menu=129&cat=202&cat_dir=192</p> | IV-III aC | Jaciment molt arrasat | <p>Restes arqueològiques d'un assentament ibèric situades al capdamunt d'un turó, juntament amb l'antic castell de Castelltallat, l'església de Sant Miquel de Castelltallat i l'actual Observatori Astronòmic de Castelltallat. Les excavacions arqueològiques fetes amb motiu de la construcció de l'Observatori van permetre constatar l'existència d'un assentament ibèric anterior al castell medieval, del qual se'n van identificar dues sitges i alguns murs de poca entitat. Entre el material ceràmic recuperat destaquen diversos fragments de ceràmica àtica de figures negres, així com altres produccions d'importació, a més de les ceràmiques autòctones ibèriques. El jaciment es pot situar amb una cronologia que va del segle IV al III aC. Podria tractar-se d'un poblat amb una funció de refugi o defensa, del qual cal destacar la bona visibilitat del turó, amb vistes a llarga distància que arriben fins a la serra del Port del Comte (al nord) i Montserrat (al sud).</p> | 08229-436 | Castell de Castelltallat. Demarcació de Castelltallat | <p>Amb motiu de la construcció de l'Observatori astronòmic de Castelltallat per part de l'Agència de Promoció Turística de la Diputació de Barcelona es van portar a terme un seguit de campanyes d'intervencions arqueològiques entre els anys 1999 i 2001. Les excavacions van ser fetes el 1999 per la Diputació de Barcelona i els anys posteriors els treballs foren encarregats a l'empresa Arqueociència. La presència a dalt el turó d'un gran enderroc va fer pensar que es tractava del castell, que tradicionalment s'ha situat a l'entorn de l'església de Sant Miquel. Segons la tradició oral, aquesta església va ser bastida en part aprofitant les pedres dels antics edificis castrals. A part de les restes del castell les excavacions van permetre documentar l'existència del jaciment ibèric.</p> | 41.7939200,1.6325400 | 386384 | 4627799 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63297-foto-08229-436-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63297-foto-08229-436-2.jpg | Legal | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|80 | 1754 | 1.4 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||
| 63179 | Castell de Castelltallat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-castelltallat | <p>BASTARDAS, Josep (2014). De les terres de Domenic als termes de Castelltallat, Fals i Camps. Una visió històrica sobre els dominis senyorials d'aquest territori des de l'època carolíngia fins a l'època moderna (ss. X-XVI). Treball inèdit. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Castell de Castelltallat', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 456-457. BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 407-408. CATALÀ, Pere; A.P. (1976). 'Castells de Sant Mateu de Bages -o de les Planes-, Salo, Meià i Claret'; Els Castells catalans, vol. V. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 759 - 771. SITJES MOLINS, Xavier (2013). Els castells i torres medievals del Bages, Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció Monogràfics, 29, Manresa, p. 58-60. VILA, J.M. (1999). Sant Miquel de Castelltallat - Turo Sobre l'Església. Treball inèdit a l'Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 2610. Vila, G.; Vila, J.M.; Cantos, J.A.; Fauquet, J. (1999-2003): Memòria de les Intervencions arqueològiques al Castell de Castelltat. Treball inèdit a l'Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia. N. 4912 (4 vol.) Web Ajuntament de Sant Mateu de Bages (castell de Castelltallat): http://www.santmateudebages.cat/index.php?tipus=5&info=541&menu=129&cat=202&cat_dir=192</p> | IVaC-XIII | Ruïnes ben conservades | <p>Restes de l'antic castell de Castelltallat situades al capdamunt d'un turó, juntament amb l'església de Sant Miquel de Castelltallat i, des de fa uns anys, l'Observatori Astronòmic. El conjunt ocupa una superfície de planta més o menys quadrada d'uns 20 x 20 metres. S'hi poden diferenciar diverses fases constructives. De la primera etapa (878-948) se'n conserven els fonaments d'una torre de planta quadrada, arrebossada amb morter de calç, que està situada al vessant nord-est del turó. A mitjan segle X se li va adossar una construcció rectangular allargassada a la part més alta, junt amb una sèrie de petits habitacles amb les seves llars de foc que podrien pertànyer als seus constructors. Aquestes primeres edificacions conformaven la fesomia del castell en els seus inicis. Cap a mitjan del segle XI es construí el recinte murallat que forma la planta actual. El castell tenia com a elements destacats l'antiga torre i la sala rectangular adjacent, i el nou espai es va anar compartimentant en diferents àmbits, amb la construcció d'una nova sala a ponent i un pati central que patiria una reducció progressiva de l'espai. La resta de murs i estructures corresponen a diferents ampliacions i remodelacions dels segles XII-XIII. L'abandó del castell es produí cap a finals del segle XIII o inicis del XIV, amb una ocupació esporàdica al segle XVII, quan sembla que s'utilitzà el pati com a zona de conreu.</p> | 08229-310 | Demarcació de Castelltallat | <p>Les intervencions arqueològiques han permès constatar l'existència d'un assentament ibèric al cim d'aquest turó, del qual s'han documentat sitges i alguns murs de poca entitat, amb una cronologia que va del segle IV al III aC. El castell de Castelltallat es troba documentat per primera vegada l'any 937 amb la denominació de castro Montedono, tot i que ja hem dit que els testimoni arqueològics permeten afirmar que el seu origen és anterior, com a mínim de finals del segle IX. L'any 948 el comte dóna a Santa Cecília de Montserrat unes parellades i diferents terres que té a 'Archa' i 'Mulier Mortua', llocs situats al comtat de Manresa i en terme del 'castro Montedonno'. Durant tot el segle X es continua mantenint aquesta denominació fins que en una donació datada del 996 es comença a utilitzar la denominació de 'castrodon, qui dicitur Castro tallato'. Més endavant en algun cas s'utilitza la forma llatinitzada castroscisso. Era un castell termenat. Andreu Galera planteja la hipòtesi que a partir d'un únic terme castral de grans dimensions, el Montdó, es generessin a partir del darrer quart del segle X altres termes més petits: el de Castelltallat, el del castell de Sant Mateu i el de Fals. El domini eminent del Castelltallat era en mans dels comtes de Barcelona que tenien moltes propietats en el terme d'aquest castell, com ho demostren les donacions comtals al monestir de Santa Cecília de Montserrat fetes a mitjan segle X i pel fet que es tracta d'un dels castells que la comtessa Ermessenda va empenyorar el 1023 al seu fill Berenguer Ramon I com a garantia de la pau que havien signat. El domini feudal havia estat confiat a la casa vescomtal de Cardona (ja consta així l'any 1010 ) dins l'òrbita de la qual es va mantenir fins a època moderna. Al segle XI hi ha documentada una família de castlans que es cognominava Castelltallat i que apareix als diversos actes de la família vescomtal de Cardona, ja sigui com a testimonis o com a marmessors. La principal i gairebé única figura d'aquesta dinastia de castlans fou Ermemir de Castelltallat, fill de Bel·lúcia, que entre 1039 i el 1050 jurà fidelitat al comte de Barcelona Ramon Berenguer I i a la seva muller Elisabet pels honors comtals i concretament per la parròquia de Castelltallat. Després ja no es troba documentada una línia clara de castlans. L'historiador Andreu Galera fa referència a Ermemir de Castelltallat com a membre del grup de 'fideles' que envoltava el vescomte de Cardona i que amb els seus fills es trobava entre els caps de llinatge vescomtal a la primera meitat del segle XI. Aquesta família s'expandí amb la tinença d'altres castells situats al comtat de Manresa. Entorn de l'any 1080 el castlà de Castelltallat era Bernat Berenguer, que va jurar fidelitat al vescomte Folch II de Cardona pels castells de Castelltallat i de Molsosa. L'any 1156 el castell de Castelltallat apareix en mans de Ramon de Cardona que, segons Serra Vilaró, era un fill bastard del vescomte cardoní, per la qual cosa sembla clar que en aquell moment el castell es trobava sota el domini directe de la casa de Cardona que en podia disposar de manera lliure. (continua a l'apartat observacions)</p> | 41.7939200,1.6325400 | 386384 | 4627799 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63179-foto-08229-310-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63179-foto-08229-310-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63179-foto-08229-310-3.jpg | Legal | Ibèric|Medieval|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | (continuació de l'apartat història) Segons una hipòtesi proposada per l'estudiós Josep BASTARDAS (2014), entorn de 1130 aquest castell i altres llocs de la serra de Castelltallat dominades pels Cardona (Claret dels Cavallers i Vilalta, així com la zona de la Sala i ca l'Eloi) haurien entrat sota l'òrbita de l'Orde del Temple. Possiblement no hauria estat per gaires anys, de manera que quan aquest orde va ser dissolt, a principis del segle XIV, ja no hi tindrien una presència directa. La propietat hauria passat de nou als Cardona, que que n'haurien conservat el domini directe. A partir d'aquest moment, segons les dades arqueològiques, el castell és abandonat i es produeix el seu enrunament progressiu. L'any 1314 el castell de Castelltallat fou inclòs entre els que passaren a formar part del vescomtat cardoní. Posteriorment, quan Pere el Cerimoniós va crear el comtat de Cardona el 1375 hi va incloure el castell de Castelltallat, que també va passar a formar part del Marquesat a partir de finals del segle XV. Els Cardona passaren a exercir-hi tota la jurisdicció civil i criminal probablement per usurpació i no pas per compra, la qual cosa va crear un greu conflicte ja en època de Jaume I. Durant aquest període apareix esmentat el cavaller Jaume Soler com a castlà de Castelltallat els anys 1314 i 1347, i ja en el segle XVI es documenta Bernat de Peguera amb aquest mateix càrrec. Les característiques i l'evolució del castell es coneixen sobretot gràcies a les campanyes d'intervencions arqueològiques dutes a terme entre els anys 1999 i 2001, motivades pel projecte de construcció d'un observatori astronòmic per part de l'Agència de Promoció Turística de la Diputació de Barcelona. Les excavacions van ser fetes el 1999 per la Diputació de Barcelona i els anys posteriors els treballs foren encarregats a l'empresa Arqueociència. Segons la tradició oral, l'església va ser bastida en part aprofitant les pedres dels antics edificis del castell. | 81|85|80 | 1754 | 1.4 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||
| 63201 | Castell de Claret dels Cavallers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-claret-dels-cavallers | <p>BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Castell de Claret', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 460-461. BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 403 - 418. BASTARDAS, Josep (2014). De les terres de Domenic als termes de Castelltallat, Fals i Camps. Una visió històrica sobre els dominis senyorials d'aquest territori des de l'època carolíngia fins a l'època moderna (ss. X-XVI). Treball inèdit. CATALÀ, Pere; A.P. (1976). 'Castells de Sant Mateu de Bages -o de les Planes-, Salo, Meià i Claret'; Els Castells catalans, vol. V. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 759 - 771. Diversos autors (2010). Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Diplomatari 50, vol. III. Fundació Noguera. Barcelona. Doc. 671, p. 1120-1123. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert; SERRA SELLARÈS, Francesc (2008). 'Claret dels Cavallers (Sant Mateu de Bages)', Dovella, núm. 96 (estiu, 2008), Manresa, p. 5-19. RODRÍGUEZ BERNAL, Francesc (2009). Els vescomtes de Cardona al segle XII. Una història a través dels seus testaments. Lleida, Universitat d'Estudis Ilerdencs - Fundació Pública de la Diputació de Lleida. SALVADÓ I MONTORIOL, Joan (2012). El Monestir benedictí de Sant Benet de Bages. Fons documental: identificació, edició i estudi. Segles XI-XII. Universitat de Lleida. Tom. III. Segles XI-XII, (898-1123), p. 1408-1415, doc. 956. SANJUST, Àngel (1955). Breus notes històriques de l'arbre de la família de la casa Serra de Claret de Cavallers. Manresa, Impremta Sant Josep.</p> | XI-XV | Restes molt escadusseres, castell pràcticament destruït | <p>Restes força escadusseres d'un antic castell, emplaçat al cim del turonet que d'aixeca just sobre l'església de Sant Pere i del mas de can Serra, en el nucli de Claret dels Cavallers. La planta de la fortalesa devia seguir l'orografia allargassada del turó en sentit est-oest, en un espai no gaire més llarg d'una vintena de metres. De la construcció tan sols en resten diversos murs que formen angle i tanquen el que devia ser la muralla per llevant. El mur té una alçada d'uns 8 metres i està parcialment tapat per un cobert amb tines obrat posteriorment. El parament és de qualitat, format per carreus força grans i ben disposats en filades. Aquests murs conformaven una cambra que, a la seva planta inferior, encara conserva una cisterna coberta amb una interessant volta apuntada i dotada amb diverses mènsules, molt ben conservada. Les estances superiors d'aquesta estructura no s'han conservat, però sembla que a mitjan segle XIX encara es conservava el brocal de la cisterna. Més cap a ponent del turó s'observen restes molt més exígües d'alguna estructura fonamentada sobre la roca, i per bona part del turó es troben restes d'enderrocs i de morter amb calç. Probablement el recinte jussà de la fortalesa inclouria les actuals cases de can Serra, masoveria de can Serra i can Ferrer, així com la mateixa església. Les façanes de migdia d'aquestes cases, bastides sobre un terreny amb fort desnivell, tenen l'aparença d'una muralla, amb la part baixa atal·lussada i sense obertures. És probable que part de les restes vinculades a l'antiga fortificació hagin quedat integrades en aquestes edificacions actuals o bé al seu subsòl.</p> | 08229-332 | Demarcació de Claret dels Cavallers | <p>Aquest lloc està documentat l'any 1031 com un alou que era d'un germà del castlà de Castelltallat, i l'església apareix el 1032 ja com a Sant Pere de Claret (SALVADÓ, 213). En aquesta època altmedieval no està clar que existís un castell i, en tot cas, una possible fortificació no tenia un terme definit, com sí el va tenir posteriorment (BENET, 1984: 460). Sembla que al seu origen formava part del comtat de Cerdanya, tot i que també podria ser que pertangués al de Barcelona. Amb anterioritat al segle XIII són poques les notícies que coneixem de Claret dels Cavallers. L'estudiós Josep Bastardas sosté una tesi, que tot seguit resumim, sobre el seu origen i la posterior vinculació a l'Orde del Temple. Entre d'altra documentació, aporta notícies extretes de l'arxiu familiar del mas Bastardas (de Fals) i del diplomatari recentment publicat dels Cardona (RODRÍGUEZ, 2009). Segons Bastardas, a principis del segle XI el lloc s'anomenava Terra de Llívol (terra de livolo) tal com consta en un document de 1013 i d'altres de posteriors. N'hauria quedat el testimoni d'un turó proper anomenat Puigdellívol. El nom de Llívol pertanyia a una dama poderosa que tenia possessions en aquesta terra de frontera. Les terres de Llívol i altres propietats haurien passat als Cardona en la segona dècada del segle XI, i constituïen un conjunt de dominicatures vescomtals o condomines que en alguns casos es compartien amb l'església de Sant Vicenç de Cardona. Al voltant de 1134 el lloc hauria entrat sota influència de l'Orde del Temple i, segons Bastardas, seria el moment en que s'hi construí un castell o domus. S'hauria anomenat Cavalleria de Talamanca. El terme cavalleria indicaria que s'hi armaven cavallers. Mentre que el nom de Talamanca tindria a veure amb qui en va ser el primer responsable, Bernat Ramon de Talamanca, que apareix en un document de 1094, el qual amb el seu successor Guillem de Talamanca hauria dirigit la cavalleria. Josep Bastardas apunta la possibilitat que aquesta cavalleria podria ser la mateixa que en fonts alienes als Cardona era coneguda com a Cavalleria Graniana (és a dir, de Granyera) perquè hauria estat sota el domini de la comanda templera de Granyera. En un document de l'any 1134 s'especifica que la Cavalleria Graninana era un noviciat auspiciat per les màximes autoritats on nombrosos cavallers, principalment de la marca del Llobrebós i la Segarra, van jurar fidelitat al Temple (DD.AA., 2010: 1120 ). Des de finals del segle XII Bernat de Claret fou comanador de Gardeny (a Montsó) i era també membre de la comunitat de Granyera. Aquest important personatge de l'Orde del Temple hauria pres el relleu dels Talamanca en la direcció de la Cavalleria. El seu fill, Berenguer, va obtenir de la família vescomtal de Cardona el privilegi de posserir una torre a l'actual mas de Roters, molt proper a Claret dels Cavallers. Segons la hipòtesi de Josep Bastardas, Claret de Cavallers formava part d'un complex a la part de ponent de la serra de Castelltallat, juntament amb el mas Vilalta i el castell de Castelltallat. Claret de Cavallers seria el lloc on els que havien de ser armats cavallers feien el seu jurament. Un fet que ho reforça és que en un document l'església s'anomena Sant Pere de 'Iuro'. El mateix topònim de Claret dels Cavallers reforça aquesta idea, ja que faria referència a la família ja esmentada, que estava emparentada amb els Claret que eren senyors de Torà i de Cervera. L'epítet 'dels Cavallers' s'hauria imposat per diferenciar aquest lloc d'una altre, a Torà, també pertanyent a la família Claret i que s'anomenava Claret dels Pagesos. Recentment al cementiri de Claret dels Cavallers s'hi ha localitzat una estela funerària amb una creu patent, cosa que reforçaria la hipòtesi de la presència templera. Una altra tradició (que prové del Diccionari Nomenclàtor de Pobles de Catalunya) diu que el topònim prové de l'anomenada Casa del Cavaller, antiga denominació del castell. (Continua a l'apartat observacions)</p> | 41.8215600,1.6466000 | 387601 | 4630850 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63201-foto-08229-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63201-foto-08229-332-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | (continuació de l'apartat història) Possiblement la presència de l'Orde del Temple no hauria durat gaires anys, de manera que quan es va dissoldre, a principis del segle XIV, ja no hi tenien una presència directa. La propietat hauria passat de nou als Cardona, que que n'haurien conservat el domini directe. Per la seva banda, Albert FÀBREGA (2008) no dóna crèdit a la hipòtesi templera i considera que fins a finals del segle XIII no es pot reconstruir de manera fiable la història d'aquest lloc. Per aquest autor la primera referència a tenir en compte és del 1296, quan el bisbe de Vic nomena rector a la parròquia de Claret dels Cavallers. Als segle XIV es constata que el lloc de Claret estava vinculat als comtes i després ducs de Cardona, que hi exerciren la jurisdicció civil i criminal fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. En un rang inferior, altres famílies continuaven exercint drets senyorials sobre el castell de Claret. Així, en un document de 1309 consta que la família Sant Guillem (que probablement es pot identificar amb el castell de Sant Guim, de la plana de Guissona) tenien drets sobre el castell de Claret dels Cavallers, i també que aleshores el batlle del terme era Bernat de Claret, que era fill de Ferrer de Claret dels Pagesos. Tot i que el fet que la família Claret tingui diverses branques en dificulta la seva adscripció, segons Fàbrega aquesta branca provenia de Claret dels Pagesos. Al segle XV la senyoria pertanyia a la família Sescomes i l'any 1404, per casament de la pubilla Elisabet Sescomes amb Joan de Peguera, passà a aquesta segona família. Al segle XV els senyors continuaven sent una branca dels Peguera. Joan Peguera Vilata morí abans de 1431 i el succeí el seu fill Joan de Peguera i Sescomes (mort després de 1466), i a aquest el seu fill Joan de Peguera i Sorribes, i a aquest Bernat de Peguera i Jorba. Quan aquest va morir, el 4 de març de 1564, es va fer un invenari dels béns del castell de Claret dels Cavallers. Gràcies a aquest document sabem que el castell posseïa un estable, un celler, una cuina, tres cambres i un pastador. Aleshores el castell era habitat, però gairebé segur que no pels Peguera, que tenien el seu casal senyorial a Manresa. És possible que estigués ocupat per masovers, els quals estan ben testimoniats ja al segle XVII. L'hereva de Bernat Peguera fou Isabel Peguera, casada amb Gaspar Llentes, de Manresa, de manera que el domini de Claret va passar als Llentes. El 1589 el titular era Marc Antoni Llentes i de Gàver. El 1617 consten com a senyors dels castells i termes de Claret, Salo i Matamargó Jeroni de Peguera i el seu fill Jacint de Peguera, habitants de Manresa. L'any 1651 Jordi de Peguera i Guilla consta com a habitant del castell de Claret dels Cavallers. Ja al segle XVIII, concretament el 1730, el senyor alodial del terme era el Col·legi de Sant Ignasi de Manresa, pertanyent als Jesuïtes. Abans sembla que ho havia estat l'abat de Cardona. D'altra banda, fins a mitjan segle XVII hi ha documentada l'existència de masovers al castell de Claret. Cal dir que Claret dels Cavallers era considerada una 'quadra' independent, però en la documentació sempre apareix formant part del terme de Castelltallat, fins que l'any 1857 quedà integrat dins el municipi de Sant Mateu de Bages. Pel que fa als masos que van configurar el petit nucli a redós del castell, sabem que fins el 1587 només hi havia un mas principal, el Serra, i un altre de secundari que es coneixia com a Serra de baix. A partir d'aleshores, amb motiu d'un casament, aquest últim va passar a ser el mas Ferrer de Claret de Cavallers. Durant els segles XVII i XVIII aquest petit nucli de Claret de Cavallers devia expandir-se i adquirir l'aspecte actual. L'any 1911 el carrer de Claret dels Cavallers es va remodelar i s'obrí el carreró actual, ja que abans el pas entre els dos masos discorria per un porxo sota can Serra. | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||
| 63206 | Retaule del santuari de la Mare de Déu de Coaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-santuari-de-la-mare-de-deu-de-coaner | <p>FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2005), 'Sobre les esglésies de Coaner', Dovella, núm. 90. Manresa, p. 5-9. PUIG FORASTÉ, Teresa (1998). Retaule del Santuari de la Mare de Déu de Coaner. Súria, Centre Excursionista de Súria. VILAMALA, Joan (2015). 'Noves aportaciona a l'obra de Segimon Pujol (1668-1759)'. Ausa, núm. 27, Patronat d'Estudis Osonencs, Vic, p. 145-162. VILAMALA, Joan (2016). 'Fantasia barroca', El Salí (octubre 2016), Súria, p. 34-40.</p> | XVIII | Recentment restaurat, però tal vegada li convindria una restauració més definitiva | <p>Retaule d'època barroca situat a l'altar major de l'església santuari de la Mare de Déu de Coaner. És obra de Segimón Pujol de Gurb, qui el va fer entre 1715 i 1716. S'incsriu en el període intermedi de la retaulística barroca, caracteritzat per l'ús de la columna solomònica. Es tracta d'una obra de tamany mitjà en fusta tallada i policromada, que adopta la forma reticular característica dels retaules de tipus narratiu. S'estructura en cinc carrers i, en alçada, consta de pedestal, predel·la i tres cossos o pisos més àtic, aquest últim conservat molt parcialment. A la fornícula central s'hi aixeca un templet amb pedestal on hi havia la imatge romànica de la Verge de Coaner, que des de fa uns anys es guarda a l'església de Valls de Torroella. Al nivell de pedestal hi trobem l'altar, de pedra, sobre el qual hi ha una escalinata de cinc graons i, a la part central, el sagrari. A ambdós costats del pedestal hi ha sengles portes que donen al cambril on hi havia la imatge. La predel·la consta de les següents escenes, d'esquerra a dreta: Oració a l'hort de Getsemaní, Flagel·lació, Coronació d'espines i Camí del Calvari. El primer pis, a l'esquerra, té l'Anunciació i el Naixement de Jesús i, a la dreta, la Presentació de Jesús al Temple i la visita d'Isabel a Maria. Al segon pis hi trobem la Resurrecció, l'Ascensió, la Pentacosta i Jesús al Temple. El segon i tercer pis són separats per un ampli entaulament ric en decoració. El tercer pis només té tres escenes: l'Assumpció de Maria, la Crucifixió i la Coronació de la Verge. L'àtic, que només era al carrer central i ha pràcticament desaparegut, devia representar la figura del Pare Etern. Les parts d'ensemblatge són decorades amb angelets i decoració vegetal entre els elements arquitectònics. Les columnes són de tipus salomònic.</p> | 08229-337 | Santuari de la Mare de Déu de Coaner. Demarcació de Coaner | <p>El retaule va ser realitzat entre 1715 i 1716. Aquest segon any es va finalitzar i és el que figura en una inscripció del mateix retaule. L'autor és Segimón Pujol (1668-1759), de Gurb, que prové d'una nissaga de retaulistes d'aquesta població. És un autor poc estudiat ja que pertany a la fase del barroc tardà, menys considerat. L'estudiós Joan VILAMALA (2015, 2016) li ha dedicat diversos articles en els quals ressegueix amb força detall la seva biografia. Segimon va fer el seu aprenentatge amb els Moretó de Vic i posteriorment es traslladà al taller dels Grau, a Manresa. Aquí va conèixer Josep Sunyer, que el va influir notablement. Segons Vilamala, per les escenes del rosari Pujol es va inspirar en gravats, entre d'altres, d'Agustí Pujol, un dels millors escultors catalans. Entre els retaules de Segimon Pujol hi ha el del Roser de Matamargó, que va realitzar juntament amb el seu fill el 1730. El retaule de Coaner s'emmarca encara en la segona etapa de la retaulística barroca, caracterítzada per l'ús de la columna de tipus salomònic. En ple 1715, després de la Guerra de Successió, es tractava ja d'un model tardà, que es pot explicar pel context rural del seu autor.</p> | 41.8327000,1.7115800 | 393016 | 4632004 | 1716 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63206-foto-08229-337-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63206-foto-08229-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63206-foto-08229-337-3.jpg | Física | Barroc|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Segimon Pujol (treball d'escultura) | Inscripció de la data del retaule en el primer graó de l'escalinata: 1716. | 96|94 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||
| 62988 | Retaule Major de Sant Miquel Arcàngel de l'església de Castelltallat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-major-de-sant-miquel-arcangel-de-lesglesia-de-castelltallat | <p>BOSCH, Joan 1990). Els retaules d'Escultura del Bages del segle XVII; Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 160-161, 246. Web Ajuntament de Sant Mateu de Bages (llocs d'interès, Castelltallat): http://www.santmateudebages.cat/index.php?tipus=5&info=521&menu=129&cat=202&cat_dir=192</p> | XVII | Restaurat el 2002 | <p>Retaule de Sant Miquel Arcàngel emplaçat a l'altar major de l'església parroquial de Castelltallat. Es tracta d'un retaule de gran valor, restaurat l'any 2002 pels Serveis de Restauració de Béns Mobles del Departament de Cultura de la Generalitat. És d'estil barroc i data del 1613. En la línia dels pocs retaules coneguts d'aquesta època primerenca del barroc, es caracteritza per una rigorosa, severa i diàfana composició arquitectònica. Està format per cinc carrers verticals i, de baix a dalt, consta d'un pedestal d'imitació d'obra, predel·la i tres pisos. El tercer s'adapta a l'arc del presbiteri. L'arquitectura del retaule, d'ordre corinti, és formada per columnes que suporten arquitraus i frontons. Les columnes són del tipus balustrada i, en el terç inferior, estan decorades amb caps d'angelots. Pel que fa a l'autoria, només es coneix el nom del fuster que hi va treballar: Hilari Orta, de Manresa. Tanmateix, les pintures s'han atribuït, amb reserves, al pintor manresà Jeroni Soler. Les diverses escenes són pintades sobre tela. A la part inferior la predel·la conté escenes d'intervencions angèliques a l'antic testament: Josué, Moisés travessant el mar Roig, l'expulsió d'Adam i Eva, etc. El primer pis conté altres escenes amb la intervenció de l'arcàngel. La imatge central de Sant Miquel reduint el diable amb la llança i també les laterals són modernes. El segon pis conté cinc pintures amb representacions dels quatre arcàngels als carrers laterals i de la trobada entre sant Francesc i sant Domènec al central, més ample. El tercer pis es composa d'una sola tela central amb la imatge del calvari coronada per un frontó circular i dues volutes en què s'inscriuren unes teles amb les imatges de la Verge i l'àngel de l'Anunciació.</p> | 08229-305 | Església parroquial de Castelltallat. Demarcació de Castelltallat | <p>Aquest retaule és fet l'any 1613 i l'autor de la part arquitectònica és el fuster manresà Hilari Orta. Segons l'especialista en art barroc Joan Bosch, les pintures són un autèntic unicum pel que fa al programa iconogràfic. Es tracta de pintures molt remarcables i que no tenen pràcticament paral·lels en aquesta zona. Bosch les atribueix, amb reserves, al pintor Jeroni Soler, que és el més actiu durant aquest anys a la zona. Jeroni Soler (pare i fill), reconeguts pintors manresans, van tenir actuacions diverses a l'àrea de Sant Mateu de Bages i rodalies (BOSCH, 1990: 161). Cal dir que els retaules de Claret de Cavallers són molt semblants i es podrien atribuir als mateixos autors.</p> | 41.7937000,1.6330700 | 386428 | 4627774 | 1613 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62988-foto-08229-305-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62988-foto-08229-305-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62988-foto-08229-305-3.jpg | Física | Barroc|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 96|94 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 63198 | Retaule major de Sant Pere de Claret dels Cavallers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-major-de-sant-pere-de-claret-dels-cavallers | <p>BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 161-162, 246. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert; SERRA SELLARÈS, Francesc (2008). 'Claret dels Cavallers (Sant Mateu de Bages)', Dovella, núm. 96 (estiu, 2008), Manresa, p. 5-19. FÀBREGA, Albert (2014). Informe tècnic sobre l'església i els retaules de Sant Pere de Claret dels Cavallers (Sant Mateu de Bages). Treball inèdit.</p> | XVII | En procés de restauració | <p>Retaule de tradició renaixentista situat a l'altar major de l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers. Es tracta d'un retaule d'estructura plana, característic de l'etapa plateresca, format per diferents taules pintades a l'oli i separades per columnes i elements de fusta tallada i policromada. Les columnes són acanalades (del tipus balustrada) amb capitells corintis, i en els entaulaments hi trobem caps de putti o angelets. El retaule s'estructura en quatre cossos o pisos (dividits en cinc carrers) més un sòcol. El primer pis conté la predel·la, amb cinc escenes. D'esquerra a dreta: Sant Miquel lluitant contra un dimoni, un àngel de la guarda i un infant, el sant Sudari, sant Sebastià i sant Bernardí de Siena. El segon pis té al centre la imatge de sant Pere en una fornícula (es tracta d'una imatge moderna). A l'esquerra dues escenes: Jesús camí del Calvari amb sant Pere en primer pla amb les claus, i en la segona l'alliberament miraculós de sant Pere de la presó. A la dreta dues més: la conversió de sant Pere en deixeble i la crucifixió de Pere cap per avall. El tercer pis presenta cinc escenes més, d'esquerra a dreta: un àngel de genolls, sant Jeroni fent penitència, Jesús donant les claus a sant Pere, sant Joan Baptista i la Verge davant d'un llibre obert. L'àtic conté una única taula que representa la Crucifixió de Crist. En el remat del retaule sorprèn la representació d'un cap que treu la llengua de forma burlesca. Les semblances de l'estil pictòric d'aquest retaule amb el Major de Castelltallat, especialment en les escenes de major qualitat, com ara l'escena central en què sant Pere rep les claus, han fet pensar que ambdós podien haver sortit del mateix taller, i més tenint en compte que l'església de Claret dels Cavallers tenia clars vincles amb la de Castelltallat, ja que n'era sufragània. Sembla, però, que el retaule de Claret dels Cavallers seria una mica anterior, ja que denota una tècnica menys madura, i es podria situar al voltant de l'any 1600. Pel que fa a l'autoria, la part escultòrica es pot dir que és obra d'un taller manresà. Probablement es tracta del taller dels Rubió (BOSCH, 1990: 256). Pel que fa al treball de pintura i daurat, probablement és obra de Jeroni Soler. Tant el pare com el fill són reconeguts pintors manresans que van tenir actuacions diverses a l'àrea de Sant Mateu de Bages i rodalies (FÀBREGA, 2014: 6). L'especialista en escultura barroca Joan Bosch no tracta a fons aquest retaule en el seu excel·lent llibre sobre els tallers d'escultura al Bages del segle XVII perquè no hi va poder accedir.</p> | 08229-329 | A l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers. Demarcació de Claret dels Cavallers | <p>L'any 1912 el fuster Pere Ferrer i Trulls va restaurar l'altar major, concretament els baixos i la part de l'altar. El 1918 el retaule va ser restaurat pel pintor i daurador Lluís Trulls i Soldevila. Durant la Guerra Civil de 1936 els escamots revolucionaris van entrar a l'església amb intenció de fer-hi destrosses, però finalment els retaules es van poder salvar, tot i que alguns van ser desmuntats i es van trencar. A la dècada de 1940 es va realitzar una restauració de la part corresponent a l'altar. L'any 2015 l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers fou declarada Bé Cultural d'Interès Local (BCIL). El 2017 el retaule major es troba en procés de restauració al Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès.</p> | 41.8215100,1.6468300 | 387620 | 4630844 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63198-foto-08229-329-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63198-foto-08229-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63198-foto-08229-329-3.jpg | Legal | Renaixement|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Atribuït al taller dels Rubió de Manresa (escultura) | Informació facilitada per Pere Vidal | 95|94 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||
| 63199 | Retaule de Sant Isidre de Claret dels Cavallers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-isidre-de-claret-dels-cavallers | <p>BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 161-162, 246. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert; SERRA SELLARÈS, Francesc (2008). 'Claret dels Cavallers (Sant Mateu de Bages)', Dovella, núm. 96 (estiu, 2008), Manresa, p. 5-19. FÀBREGA, Albert (2014). Informe tècnic sobre l'església i els retaules de Sant Pere de Claret dels Cavallers (Sant Mateu de Bages). Treball inèdit.</p> | XVII | <p>Retaule de tradició renaixentista situat a l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers, concretament en una capella lateral a la banda de migdia. És un retaule de dimensions modestes, fet amb escenes pintades sobre fusta i amb una fornícula central. Està situat sobre un sòcol i s'estructura en tres nivells o pisos, amb tres carrers cadascun. Els carrers estan separats amb columnes del tipus balustrada. Al centre trobem una escultura de sant Isidre dins d'un nínxol apetxinat. A la mà dreta té la rella d'una arada i l'esquerra està en una actitud d'haver sostingut algun altre objecte. El bancal o predel·la conté tres escenes que semblen representar els tres estaments de la societat. A l'esquerra veiem tres personatges que serien els burgesos, mercaders o banquers; al centre dos personatges amb espases que representarien el braç militar; a la dreta tres personatges que mostres objectes sagrats, en representació del braç eclesiàstic. Al primer pis o cos central la taula de l'esquerra mostra sant Judes Tadeu amb una massa i una destral; a la dreta hi trobem sant Antoni de Pàdua portant un lliri a l'espatlla. El pis superior acull en l'escena central la Mare de Déu coronada com a reina del cel envoltada de penitents. A la dreta hi ha un clergue i un frare dominic de peu pregant; al carrer de l'esquerra es veuen dos personatges amb capa i espasa, sembla que dialogant. En general aquest retaule té una arquitectura molt similar a la del retaule major d'aquesta mateixa església. Això fa suposar que va sortir del mateix taller i en la mateixa època. Probablement, doncs, el retaule de Sant Isidre és contemporani del de Sant Pere: s'hauria confeccionat entorn del 1600 al taller dels Rubió, de Manresa.</p> | 08229-330 | A l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers. Demarcació de Claret dels Cavallers | <p>No es coneixen notícies històriques de la realització d'aquest retaule. Pels trets estilístics i per comparació amb el retaule major d'aquesta mateixa església i amb el retaule de Castelltallat es pot situar entorn del 1600, i correspon al renaixentisme de tradició plateresca. Durant la Guerra Civil de 1936 els escamots revolucionaris van entrar a l'església amb intenció de fer-hi destrosses, però finalment els retaules es van poder salvar, tot i que aquest va ser desmuntat i mostra algunes taules trencades. L'any 2015 l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers fou declarada Bé Cultural d'Interès Local (BCIL). El 2017 el retaule major es troba en procés de restauració al Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès, mentre que el retaule de Sant Isidre està pendent d'una bona restauració.</p> | 41.8214900,1.6468700 | 387623 | 4630842 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63199-foto-08229-330-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63199-foto-08229-330-2.jpg | Legal | Barroc|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Pere Vidal | 96|94 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 62989 | Retaule del Roser de l'església de Castelltallat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-lesglesia-de-castelltallat | <p>Web Ajuntament de Sant Mateu de Bages (llocs d'interès, Castelltallat): http://www.santmateudebages.cat/index.php?tipus=5&info=521&menu=129&cat=202&cat_dir=192</p> | XVII, XIX | <p>Retaule dedicar al Roser i situat en una capella lateral de l'església parroquial de Castelltallat. Integra elements dels segles XVII i XIX. Concretament, les taules amb relleus que representen els misteris del Roser i que estan situades a la predel·la i al pis superior són de l'època del barroc (segle XVII). A la predel·la, d'esquerra a dreta, hi trobem les escenes de l'Oració a l'hort, la flagel·lació, Maria i Maria Magdalena a la creu, Coronació d'espines i Camí del Calvari. Al pis superior hi ha les escenes de la Coronació de la Verge i Jesús al Temple; en uns medallons laterals hi ha dues escenes més. La resta, és a dir, l'estructura arquitectònica del retaule, és de començaments del XIX (1805-1817) i va ser encarregada al taller de l'escultor Tomàs Padró, de Manresa. La composició arquitectònica adopta una estructura neoclàssica, amb una imatge de la Verge en una fornícula central.</p> | 08229-306 | Església parroquial de Castelltallat. Demarcació de Castelltallat | <p>La del Roser va ser la primera capella lateral de l'església i es va construir l'any 1582. Per les caracerístiques de les talles barroques aquestes semblen obres una mica més tardanes, del segle XVII. En desconeixem l'autoria. Tal com hem dit, l'estructura del retaule actual és de començament del segle XIX (1805-1817) i fet pel taller de l'escultor manresà Tomàs Padró.</p> | 41.7937000,1.6329600 | 386419 | 4627775 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62989-foto-08229-306-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62989-foto-08229-306-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62989-foto-08229-306-3.jpg | Física | Barroc|Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 96|98|99|94 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 62990 | Retaule del sant Crist de l'església de Castelltallat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-sant-crist-de-lesglesia-de-castelltallat | <p>Web Ajuntament de Sant Mateu de Bages (llocs d'interès, Castelltallat): http://www.santmateudebages.cat/index.php?tipus=5&info=521&menu=129&cat=202&cat_dir=192</p> | XVIII | <p>Retaule dedicat al Sant Crist i situat en una capella lateral de l'església parroquial de Castelltallat. És d'estil barroc i està datat al 1703. Se'n desconeix l'autoria. Consisteix en un entaulament sustentat amb dues columnes salomòniques per banda, amb un espai central on hi trobem un conjunt escultòric que representa la Crucifixió, amb Maria i sant Joan Evangelista als costats. És remarcable el treball de les quatre columnes salomòniques, decorades amb parres de raïm i angelets, així com el frontó, on hi ha la imatge de Déu Pare entre dos angelets.</p> | 08229-307 | Església parroquial de Castelltallat. Demarcació de Castelltallat | <p>La del Sant Crist fou la segona capella lateral que es construí a l'església (el 1677), després de la del Roser. El retaule és fet uns anys després, el 1703, segons indica una incripció situada al mateix fris. Correspon, per tant, a la segona etapa de la retaulística barroca (1670-1730) que es caracteritza principalment per l'ús de la columna salomònica. Molt probablement el retaule va ser confeccionat per algun dels nombrosos tallers d'escultors barrocs que en aquesta època hi havia a Manresa. L'interès de les columnes va fer que s'exhibissin a Barcelona amb motiu de l'exposició universal del 1929. Durant la Guerra Civil es va malmetre la base del retaule, que ara és d'obra.</p> | 41.7936800,1.6328900 | 386413 | 4627772 | 1703 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62990-foto-08229-307-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62990-foto-08229-307-2.jpg | Física | Barroc|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 96|94 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63200 | Retaule del Roser de Claret dels Cavallers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-claret-dels-cavallers | <p>BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Castell de Claret', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 460-461. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert; SERRA SELLARÈS, Francesc (2008). 'Claret dels Cavallers (Sant Mateu de Bages)', Dovella, núm. 96 (estiu, 2008), Manresa, p. 5-19. FÀBREGA, Albert (2014). Informe tècnic sobre l'església i els retaules de Sant Pere de Claret dels Cavallers (Sant Mateu de Bages). Treball inèdit.</p> | XVII | <p>Retaule pertanyent a l'època del barroc, situat a l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers, concretament en una capella lateral al costat nord. És un retaule de dimensions modestes, fet amb escenes pintades sobre fusta i amb una fornícula central. Està situat sobre un pedestal i s'estructura en un sòcol (sense predel·la), dos pisos i àtic, cadascun dividit amb tres carrers. Aquest és el més modern dels tres retaules que es conserven en aquesta església, concretament va ser realitzat l'any 1651. La decoració dels elements arquitectònics és més complexa que en els altres dos retaules i denota ja uns models característics de la primera etapa del barroc barroc (vigent entre 1620 i 1670). Cada carrer està separat amb columnes acanalades del tipus balustrada, d'ordre corinti. Al primer carrer hi trobem (a l'esquerra) Jesús al palau de Pilat colpejat pels soldats i, a la dreta, la Flagel·lació. Al segon pis (a l'esquerra) es representa l'adoració dels pastors i (a la dreta) els tres Reis d'Orient. El carrer central és ocupat per una talla de la Verge del Roser (que no és l'originària) situada dins un nínxol apetxinat. La part superior o àtic conté, a l'esquerra, la representació d'un àngel i, a la dreta, l'Esperit Sant en forma de colom i la Verge Maria. Les dues escenes es complementen formant l'Anunciació. A la taula central hi trobem una representació de Crist ressuscitat. A la part inferior del retaule, on hi ha el crucifix, hi podem veure dues ferradures, que són l'emblema de cal Ferrer, la casa que va pagar el retaule.</p> | 08229-331 | A l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers. Demarcació de Claret dels Cavallers | <p>El contracte per la construcció d'aquest retaule es va fer el 2 de desembre de 1651, i va costar 150 lliures. El va pagar Manuel Ferrer, del mas de cal Ferrer de Claret dels Cavallers. És obra del taller manresà dels Rubió, tot i que a causa de la mort inesperada de Josep Rubió, l'any 1666, va ser acabat pel taller dels Generes. Sembla que el daurat del retaule va fer-se l'any 1678 pel mestre Perarnau. Durant la Guerra Civil de 1936 els escamots revolucionaris van entrar a l'església amb intenció de fer-hi destrosses, però finalment els retaules es van poder salvar. L'any 2015 l'església de Sant Pere de Claret dels Cavallers fou declarada Bé Cultural d'Interès Local (BCIL). El 2017 el retaule major es troba en procés de restauració al Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès, mentre que el retaule del Roser està pendent d'una bona restauració.</p> | 41.8215000,1.6467800 | 387616 | 4630843 | 1651-66 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63200-foto-08229-331-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63200-foto-08229-331-2.jpg | Legal | Barroc|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Josep Rubió i taller dels Generes, de Manresa (escultura); mestre Perarnau (daurat) | Informació oral facilitada per Pere Vidal | 96|94 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||
| 63058 | Sarcòfag gòtic de Guillem Despuig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-gotic-de-guillem-despuig | XIV | <p>Sarcòfag gòtic que es troba a l'interior de l'església parroquial de Sant Mateu de Bages, penjat en una de les capelles laterals. Hi havia enterrat el rector de la parròquia, Guillem Despuig, que va morir l'any 1392. Consisteix en una caixa de pedra rectangular amb la seva coberta. Antigament el sarcòfag estava encastat a la paret. A la cara davantera té gravats dos escuts inscrits dins d'una orla. Contenen un rusc coronat amb la flor de lis i corresponen a la família Despuig. Entre els escuts s'hi pot llegir el següent text en llatí i amb lletra gòtica: 'Hic iacet Guilelmus de Podio. Rector Ecclesie Sancti Mathei, qui obit XVIII die, mensis Januarii, anno domini MCCCXCII'. La traducció és: Ací jau Guillem Despuig, rector de l'església de Sant Mateu, que morí el dia 18 del mes de gener, de l'any del Senyor 1392.</p> | 08229-181 | Església de Sant Mateu. Demarcació de Sant Mateu de Bages. | <p>Sobre Guillem Despuig només sabem que era rector de la parròquia de Sant Mateu de Bages l'any en què va morir, el 1392. Coneixem el rectorologia de la parròquia des del 1264, quan era rector Maimó Rossella. L'església parroquial de Sant Mateu de Bages és una reconstrucció del primer terç del segle XIX. Va ser profanada durant la Guerra civil de 1936, i pràcticament tot el mobiliari i l'ornamentació interior van quedar destruïts. Entre els pocs elements que se'n van salvar destaca aquest sarcòfag gòtic.</p> | 41.7956300,1.7345900 | 394866 | 4627859 | 1392 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63058-foto-08229-181-1.jpg | Física | Gòtic | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-01-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 93 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 63369 | Festa Major de Sant Mateu de Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-sant-mateu-de-bages | NOGUERA, Valentí (1904). Monografia del poble de Sant Mateu de Bages, Manresa. PLANAS, Joan (1969). Les Planes de Sant Mateu. Barcelona, ed. Jover | XVI-XXI | Actualment la Festa Major de Sant Mateu de Bages té lloc el tercer diumenge de setembre en honor del patró del poble, que litúrgicament se celebra el dia 21 de setembre. El programa d'actes sol començar el divendres; el dissabte s'organitzen activitats culturals i esportives. Entre les més seguides s'ha popularitzat un concurs de truites. Finalitza amb un sopar popular i ball. El diumenge hi ha la missa major a l'església parroquial i, a la tarda, algun espectacle infantil. Durant les festes obre les portes l'anomenat Museu de Sant Mateu de Bages, on es pot veure una necròpolis alt-medieval i mostra d'eines agrícoles tradicionals. | 08229-516 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | De manera sorprenent i poc habitual tenim notícies que la Festa Major de Sant Mateu ja es celebrava l'any 1582 i incloïa balls. Aquest coneixement ens ve d'un fet luctuós que va tenir lloc aquest any. Segons es descriu en un cartipàs de l'Arxiu parroquial, durant la Festa Major de 1582 es va produir un gran avalot, que es va saldar amb tres morts. A l'hora de les ballades de la tarda a la plaça una discussió va provocar que es formessin dos bàndols. El batlle Pere Planas va fer aturar la festa, però això no va impedir que un tret de pedrenyal matés un home. Poc després un dels bàndols s'emparà en lloc sagrat al cementiri, al costat del campanar, i des d'allà dispararen i mataren un altre home, en van ferir mortalment un altre i dos més quedaren nafrats. Com a resultat de la brega l'església fou tancada. L'agutzil de Manresa havia acudit al lloc per detenir un acusat de falsificar moneda. D'aquesta manera la justícia de Manresa va intervenir en els fets i un metge va portar a terme autòpsies a dos dels tres cadàvers. Aquest episodi revela la rivalitat existent entre diferents faccions de gent del poble i també forans, ja que alguns dels morts no eren de Sant Mateu. Així mateix, sorprèn també la facilitat amb què van aparèixer i es van utilitzar armes de foc arran d'una simple discussió (PLANAS, 1969: 37). L'escriptor Joan Planas (del mas de les Planes) fa una descripció dels seus records de la Festa Major a les primeres dècades del segle XX. Durant els dies de preparació el principal tema girava a l'entorn de quina de les quatre orquestres més habituals calia escollir. La Festa durava dos dies, però el diumenge tenien lloc els actes principals. Al matí es celebrava la missa solemne. En acabat, l'orquestra esclatava en una marxa profana, que era seguida per la processó. Al davant hi anaven tres banderes de confraries, una d'elles de grans dimensions. Presidia la imatge de sant Mateu i tancaven la comitiva els clergues i les autoritats locals. La processó es dirigia cap a una era on es feia una parada. Allà els fidels es disposaven en rotllana i un tenor de l'orquestra cantava, en un 'castellà pintoresc', una mena d'himne en honor del sant patró. Després es retornava a l'església, on tot el poble cantava els goigs de Sant Mateu. Es feien dos balls, de tarda i de nit, que tenien lloc a la sala de ball del poble, que aquell dia quedava petita per encabir tota la gernació que hi acudia. Després del primer ball i del sopar tenia lloc una serenata a la rectoria. L'orquestra hi arribava silenciosament, flanquejada per nombroses atxes enceses. El concert es feia a l'aire lliure i sota la llum dels estels. En general es tocaven dues peces: una de més clàssica i un vals. Després l'orquestra retornava a la sala, on començava el ball de nit. El segon dia els actes de la festa, tant els religiosos com els profans, eren semblants als del diumenge, però d'un nivell més modest (PLANAS, 1969: 69). En aquest sentit és curiós que el rector de la parròquia, mossèn Valentí NOGUERA (1904: 40) critica en la seva monografia sobre Sant Mateu de Bages el fet que durant la festa les diversions s'han multiplicat i els balls són tants que 'si antes ni hi havia prou ab un per tot el poble y per els forasters, ara se'n necessiten més'. Ja a la dècada de 1960 les orquestres que es solien contractar eren la Meravella, Solistes Reunits o Fonts de Manlleu. El diumenge al matí es feia missa amb orquestra i, en sortir, vermut. A la tarda hi havia concert i ball de nit. Els músics es quedaven a dormir (es repartien dos a cada casa) i el dilluns tornaven a fer ball de tarda. El dilluns al matí es feia una missa per als difunts del poble. | 41.7955600,1.7341400 | 394829 | 4627852 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63369-foto-08229-516-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63369-foto-08229-516-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Neus Vilardaga, de les Planes | 94|98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63139 | Alzina del Mas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-mas | Alzina centenària i de grans dimensions, emplaçada a la masia anomenada el Mas, prop de Castelltallat. Es troba en un petit promontori vora l'era de la masia. Tradicionalment era un punt de trobada dels veïns de l'entorn. Es diu que sota seu hi cap un ramat sencer de bens. Actualment la masia és propietat de Biosca i està destinada a allotjament d'agroturisme. Sembla al segle XIX hi havia una alzina més gran que va ser talada. Aleshores es decidí deixar l'actual, que ja tenia unes dimensions considerables. | 08229-262 | A la masia anomenada El Mas. Demarcació de Castelltallt | 41.7993500,1.6107300 | 384582 | 4628431 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63139-foto-08229-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63139-foto-08229-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||||
| 63352 | Horts de la colònia Valls de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/horts-de-la-colonia-valls-de-torroella | FÀBREGA, Albert; FONS, Ramon; LLOBET, Ester (2014). Fàbriques de riu. Compendi d'història del tèxtil al mig Cardener; Ajuntament de Callús, Ajuntament de Navàs, Ajuntament de Sant Mateu de Bages; Ajuntament de Súria, 112. | XX | Ampli espai d'horta situat al sud de la colònia Valls de Torroella, sota el pont de la carretera de Salo. Actualment els horts són regats directament amb aigua del riu, però antigament s'aprofitaven les aigües de desguàs dels Pisos Nous i també l'aigua sobrant del canal mitjançant un sobreeixidor que hi havia prop de la palanca. Els horts ocupen una àmplia zona rere la fàbrica i les cases anomenades Pisos Nous i fins la riba del riu Cardener. Avui dia el conreu dels horts gaudeix de bona salut i encara són molts els habitants de l'antiga colònia industrial que menen la seva parcel·la. Els horts han estat un puntal per a la subsistència dels obrers des de la fundació de la colònia. Antigament hi havia altres horts al costat de l'església i també rere el camp de futbol. Aquests altres horts es regaven amb aigua captada al pou que hi ha a la zona de la Pèrgola, d'aquí era enviada a un dipòsit situat més amunt que distribuïa l'aigua a pisos i horts. | 08229-499 | Colònia Valls de Torroella. Demarcació de Valls de Torroella | En el darrer quart de segle XIX es fundà en terres del mas Palà (en terme de Navàs) una primera colònia industrial: Palà de Torroella. El promotor fou Joan Palà i Valls, propietari del mas i advocat, que residia a Barcelona. El naixement d'una nova colònia, a un quilòmetre aigua avall del Cardener, es produí arran d'unes desavinences entre Joan Palà i el seu cosí Esteve Valls; aquest fundà la nova fàbrica i colònia, coneguda com a Valls de Torroella o Palà Nou. La nova colònia estava emplaçada als dos costat del riu Cardener i, en conseqüència pertanyia a dos municipis: Sant Mateu de Bages i Navàs. L'edifici fabril i la major part dels pisos eren al marge dret del riu. Fa uns anys tot l'espai de la colònia s'unificà sota el terme de Sant Mateu. Inicialment la colònia va pertànyer a l'agregat de Coaner, encara que molt aviat adquirí força pròpia com a nucli més poblat del municipi. La fàbrica va començar a funcionar entre 1903 i 1904. Esteve i el seu fill Isidre formaven part de dues companyies, vinculades també amb la fàbrica de Vilafruns (Balsareny). La nova empresa fou dirigida pel fill del fundador, Isidre Valls i Pallarols, nascut a Sallent, enginyer industrial amb experiència i polític. Primer com a societat familiar a nom particular i, des de 1916, com a Manufacturas Valls, la qual es constituí el 1918 com a societat anònima. El 1903 s'hi traslladava maquinària de Palà, a la qual s'hi afegiria l'any següent la procedent de Vilafruns. Així, la fàbrica va començar a funcionar amb 3.200 fusos i 120 telers. També s'instal·là un primitiu sistema d'humidificació, així com l'enllumenat elèctric. El 1907 la colònia va patir els efectes de la gran riuada del Cardener, que afectà tota la fàbrica i part dels habitatges, que s'hagueren de reconstruir. Les aigües van pujar sis metres per sobre del curs normal del riu. El canal s'havia construït el 1903 pel contractista Ramon Calveras i aquell any s'hi instal·lava la turbina. El 1904 es planificava el sistema de reg per als horts, un dels puntals de l'economia domèstica dels obrers. El 1908 es construïa el desguàs i la casa de comportes; és a dir, l'edifici de la central hidroelèctrica. La fàbrica es va ampliar els anys 1915-16 (la secció de filatura) i 1931-33 (les naus centrals de filatura i teixits). A mitjan dels anys 1920 tenia 8.228 usos, 306 telers i 310 treballadors. A més, van funcionar durant uns anys dues petites indústries tèxtils filials: 'Bernadó i nebots' (1916-24) i 'Valls i Mir' (1918-22). El 1933 Valls de Torroella comptava amb 550 habitants. En els anys cinquanta la fàbrica Valls va obtenir uns gran resultats econòmics i es succeïren les ampliacions de capital. El 1975 l'imperi Valls ocupava les primeres posicions del rànquing de la filatura espanyola. La societat formava part d'un gran consorci integrat per diferents empreses de tot l'estat. Al capdavant de Manufacturas Valls hi havia Isidre Valls Taberner (que en va ser gerent prop de mig segle), vinculat a un poderós clan familiar que incloïa actius com ara el Banc Popular i que més endavant el seus descendents consolidarien. Pel que fa a la fàbrica, al final de la dècada de 1960 s'ampliava la secció de filatura i el 1970 s'alçava un segon pis a la nau central per ubicar-hi la zona de preparació de teixits. Les darreres crisis econòmiques van ocasionar una gran reestructuració l'any 1979, seguida d'una segona dos anys més tard. El març de 1983 arribà la primera reconversió, que afectà un total de 69 treballadors, i el 1984 la segona reconversió, que afectà 60 persones. Tot això va fer que dels 630 treballadors que tenia la indústria es passés a 269. El tancament definitiu de la fàbrica es produí el 1991. Posteriorment les naus fabrils foren venudes per instal·lar-hi diferents empreses. Entre les més destacades hi ha Qualque, Bolvent i ca l'Arenys (fabricant de la cervesa artesana la Guineu). Recentment un incendi patit en la nau 1 (a ponent) va obligar a reconstruir bona part de l'edificació. | 41.8459800,1.7192700 | 393677 | 4633469 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63352-foto-08229-499-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63352-foto-08229-499-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 63038 | Ca l'Eloi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-leloi | BASTARDAS, Josep (2014). De les terres de Domenic als termes de Castelltallat, Fals i Camps. Una visió històrica sobre els dominis senyorials d'aquest territori des de l'època carolíngia fins a l'època moderna (ss. X-XVI). Treball inèdit. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Santa Maria de la Sala', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 454-455. GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 175). PIÑERO, Jordi (2011). Mapa del patrimoni cultural de Puig-Reig. Fitxa 224 (Periques). Diputació de Barcelona. | XIII-XIX | En ruïna. Sense coberta i en greu procés de degradació. | Antic casal gòtic de característiques senyorials, posteriorment transformat en una masia, el qual es troba actualment en estat de semi-ruïna. Es troba emplaçat a l'extrem est d'un petit altiplà (anomenat pla de ca l'Eloi), amb excel·lents vistes sobre la conca del Cardener i també amb contacte visual amb la masia de La Sala. Precisament comparteix amb aquesta altra casa unes característiques arquitectòniques i un patró d'edifici pràcticament idèntic i que podria explicar-se per la presència de l'Orde del Temple en aquesta zona. El conjunt té el casal gòtic com a nucli de la construcció, al qual se li va afegir un cos adossat a llevant (al segle XVIII) i un seguit de coberts de treball que avui ocupen les cares sud i oest. El casal gòtic és un edifici de planta rectangular perfectament planificat i regular, força alt i bastit amb uns sòlids murs fets amb carreus rectangulars de tamany mitjà ben disposats en filades. Consta de planta baixa més un pis i planta sota coberta. El portal d'entrada, adovellat, es trobava a la façana est i actualment ha quedat integrat dins l'ampliació del cos lateral. Però la façana més distingida era la de migdia. Sembla que tenia com a elements principals dos finestrals simètrics, dels quals s'ha conservat el de l'esquerra. Es tracta d'un finestral gòtic geminat, el qual ha perdut la columneta central. El de la dreta podia ser de característiques similars, però sembla que es remodelà per transformar-lo en una finestra més petita. La part superior presenta una galeria amb dues arcades que podria ser posterior. En aquesta façana hi ha també una porta molt simple. La resta de façanes del casal tenen diverses finestres, de distribució força regular, emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Destaca la que hi ha a la façana de ponent, amb una llinda decorada amb un arc renaixentista. L'interior del casal presenta una estructura perfectament planificada que es distribueix en base dues crugies pràcticament simètriques. Així, les dues primeres plantes de l'edifici es sustentaven en tres arcs diafragmàtics ogivals a cada crugia. Això configurava unes àmplies sales de caràcter noble tant a la planta baixa com al primer pis. Aquesta estructura s'ha conservat de manera parcial a causa de l'esfondrament de la part central de l'edifici i de modificacions puntuals fetes en l'última fase de la masia. Cal remarcar que les dovelles dels arcs diafragmàtics, així com altres blocs petris significatius, han estat fets amb un tipus de pedra de color vermellós, un recurs ornamental que s'utilitza de manera similar a La Sala i en altres masies antigues de la zona. Possiblement al segle XVIII, o tal vegada ja amb anterioritat, el casal fou adaptat com a masia convencional bo i afegint-hi el cos de llevant i un bon nombre de coberts. Això no obstant, l'estructura bàsica del casal gòtic s'ha conservat en els seus trets bàsics. Considerem que ca l'eloi és un exemple excepcional d'aquest tipus de casal gòtic rural. Pel fet de conservar l'estructura interior en bona part i amb relativament poques alteracions i per la seva possible vinculació amb els templers. | 08229-161 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | Podria ser que aquest gran casal gòtic formés part d'un complex que tenia dos edificis destacats, molt propers, comunicats visualment entre si i de característiques arquitectòniques pràcticament idèntiques. Es tracta de la Sala i ca l'Eloi. Sobre cap dels dos coneixem gaire documentació antiga. En referència a la Sala, la casa o domus està documentada des del segle XII, tot i que molt probablement era anterior. L'estudiós Josep BASTARDAS (2014) sosté la tesi que la Sala era el centre administratiu d'un territori que, a finals del segle X, va passar al domini del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Aquest autor també sosté que l'Orde del Temple va tenir una presència destacada a la Serra de Castelltallat, amb possessions al sector de ponent d'aquesta serra (Claret dels Cavallers, Vilalta i Castelltallat) i també més a llevant, concretament en els dos casals de la Sala i ca l'Eloi. Bastardas argumenta que hi ha documentació del seu l'arxiu particular (procedent del mas Bastardas de Fals) que permet afirmar que entorn de 1230 un personatge molt important dins l'Orde del Temple, Bernat de Claret, administrava terres que podrien situar-se a la zona de ca l'Eloi i de la Sala. Si aquesta hipòtesi fos confirmada ajudaria a explicar l'existència d'aquests dos grans casals, basttits en la seva estructura bàsica entre els segles XII-XIII, d'arquitectura molt similar i que reflexteixen una tipologia força allunyada de la d'un mas convencional. Un paral·lel en aquesta mena de casal gòtic rural podria ser el de Periques: un convent-granja de la comanda templera de Puig-Reig (PIÑERO, 2011). En definitiva, la Sala i ca l'Eloi podrien formar part d'un complex templer iniciat a la primera època d'aquest orde el qual, segons Bastardas, estaria vinculat als vescomtes de Cardona i a la comanda templera de Granyera (Cervera). Tot i que no es tractaria d'una comanda templera, ja que la documentació no ho avala, a la pràctica funcionaria d'una manera semblant, sota un administrador en la persona de Bernat de Claret. Un altre element que avalaria aquesta hipòtesi és la presència en un petit mas molt proper (el Solarot) d'un gravat amb una creu patent o templera, tot i que la seva datació és incerta. Pel que fa específicament al mas de ca l'Eloi, l'any 1552 ja apareix amb aquest nom (Aloy). Concretament en un document dels censos del castell de Sant Mateu amb motiu del casament de la filla de l'antic senyor Gàver amb el nou senyor, de la família Peguera (Arxiu Comarcal del Bages, AHPM 4241, notari Antoni Lluís Avellà, 1559-1564). Concretament hi apareix un tal Joan Tries, alies Aloy. Això fa suposar que amb anterioritat la casa ja es coneixia amb aquest nom. Tanmateix, sembla que els Aloy a Sant Mateu de Bages no són anteriors al segle XVI. Segons informa la inscripció d'una llinda de la casa, el 1799 el propietari era Joan Aloy. | 41.8116000,1.7255300 | 394140 | 4629644 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63038-foto-08229-161-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63038-foto-08229-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63038-foto-08229-161-3.jpg | Legal | Medieval|Contemporani|Gòtic|Modern|Renaixement | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda d'una finestra del cos de llevant: JUAN ALOY ME FESIT 1788 IHSUns 500 m al sud-oest de ca l'Eloi es conserven les restes d'una casa coneguda com a Casalot de ca l'Eloi. | 85|98|93|94|95 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 63325 | Castell de Mejà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-meja | BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 408-409. CATALÀ, Pere; A.P. (1976). 'Castells de Sant Mateu de Bages -o de les Planes-, Salo, Meià i Claret'; Els Castells catalans, vol. V. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 759 - 766. | X-XV | Pràcticament no en queden rastres visibles | Antic castell del qual actualment no en queden pràcticament vestigis visibles, el qual estava situat en una elevació, el Collet del Puig, sobre l'antiga església parroquial de Santa Margarida de Mejà i el mas el Puig, que probablement fou l'hereu del castell. A la part alta del turó s'observen vestigis molt escadussers d'una possible torre circular i d'enderrocs. El castell ocuparia la part alta d'un turó allargassat, i devia consistir en una simple torre. El turó proporciona una defensa natural pels flancs nord i sud, amb importants espadats. El costat més desprotegit és el de ponent, on trobem vestigis d'un possible fossat excavat al terreny natural. Actualment tot el turó és ocupat per bosc de pi. El castell de Mejà estaria situat sobre el camí que discorria paral·lel a la riera de Salo (antigament anomenada riu Duàrria) i que passaria també per les Feixes de Coaner i Salo. | 08229-464 | Demarcació de Mejà | El castell de Mejà apareix documentat a partir de l'any 975, quan el comte Oliba Cabrera de Cerdanya-Berga va fer donació d'un alou que afrontava amb el castell de Mejà. El domini eminent estigué en mans dels comtes de Cerdanya-Berga i passà posteriorment als de Barcelona. Formava part juntament amb el de Salo i Coaner de la marca de Berga; és a dir, la línia fronterera amb els sarraïns del comtat de Berga. La termonologia llatina (castrum Mediano) fa que es pugui confondre amb el castell de Maians. L'any 989 un tal Miró, conegut també com Marcucio o Mir de la Marca, va adquirir una gran quantitat de terres en aquesta zona, sobretot vinyes, i esdevingué un senyor molt poderós. El primer feudatari del que tenim constància és Ramon Bernat de Castelladral, que també ho era del castell de Coaner. En el jurament de fidelitat els dos castells apareixen junts. El terme del castell de Mejà era molt petit i és possible que fos absorvit pel de Salo i, com aquest, passés a dependre de la família Òdena. Al segle XIV ja pertanyia a la família dels Cardona i estava vinculat al vescomtat creat el 1314. Els Cardona hi exercien la jurisdicció civil i criminal fins a una època indeterminada en què el terme fou cedit a l'abat de Sant Vicenç de Cardona, que l'any 1718 consta com a senyor de Mejà. Aquest domini encara persistia l'any 1831, poc abans de la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. L'estudiós Josep Bastardas sosté la idea que el topònim Puig (Podio) en el context cultural dels francs té la connotació d'un punt de reunió dels habitants d'un territori, especialment militars, per fer pactes i acords. I posa els exemples del jaciment del Collet del Cargol de Sant Mateu de Bages (antigament nomenat Coma del Puig), el Puig de Sant Pere (a Súria) o el Puig (a Rajadell). Segons aquesta hipòtesi, el Puig o Collet del Puig, seria un punt significatiu i de trobada, ubicat als peus de l'antic castell de Mejà, però possiblement amb una tradició anterior al castell, i al costat també de l'església de Santa Margarida. Quan el castell va iniciar el seu declivi, possiblement entorn dels segles XV i XVI, va anar perdent les seves funcions i, tal com succeeix amb altres castells, el substituí un mas sorgit al seu costat, en aquest cas al lloc del Puig. Adossada a l'església parroquial hi havia una petita construcció anomenada el Comú, que devia fer funcions de casa del comú de Mejà. De manera que es pot deduir que a les proximitats de l'antic castell es va formar un nucli amb les autoritats de Mejà, que constituïa una mena de quadra autònoma respecte al terme de Salo. El mas Puig es devia formar als segles XV-XVI. La família dels propietaris s'anomenaven Puig. Aquest mas tenia un hostal (cal Puig Xic) i un molí. Algun membre de la família Puig devia ser batlle; d'aquí el nom de cal Batlle amb què més tard es va conèixer cal Puig Xic. | 41.8414500,1.6619600 | 388911 | 4633038 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63325-foto-08229-464-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació històrica facilitada per Josep Bastardas i Isidre DalmasesAquest castell no consta a la llista de castells declarats Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 63422 | Cal Rutllat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rutllat | XIV-XVII | En ruïnes, entorn abandonat | Antic mas actualment en ruïnes emplaçat en un coster, a la vora sud d'un camí ascendent, prop del torrent de Claret dels Cavallers. Se'n conserven restes dels murs fins a una alçada d'un metre aproximadament, els quals conformen un cos residencial de planta més o menys quadrada, compartimentat interiorment amb unes quatre estances. La tipologia constructiva i les restes visibles denoten una obra força arcaica, de tradició medieval, amb un aparell fet de pedres allargades. La casa deu fer força temps que es va abandonar i ha conservat, per tant, l'estructura originària, sense cap modificació moderna. Al costat de ponent i als laterals s'hi observen restes d'antics coberts i marges de pedra seca de bona qualitat. | 08229-569 | Demarcació de Claret dels Cavallers | Hom tenia constància documental de l'existència d'un mas Rutllat o Rutllan per referències indirectes en documents. Per exemple, en un document de can Serra de 1941 s'esmenta com a afrontament la carena de cal Rotllan. Tot i que ja fa molt temps que la casa es troba en ruïna, gent gran de la zona encara guardava memòria de la seva ubicació i del nom del mas. A partir d'aquesta informació poc concreta, es pot deduir que es tractaria d'un mas força antic, probablement d'origen medieval, i que hauria estat abandonat en un moment força reculat. | 41.8213400,1.6519000 | 388041 | 4630818 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63422-foto-08229-569-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63422-foto-08229-569-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63422-foto-08229-569-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Mas que apareix denominat com cal Rutllat o cal Rutllan.Aquest mas no consta al Catàleg de masies del municipi.Informació facilitada per Pere Vidal. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63251 | Molí de Salo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-salo | CAROL, Josep (1992). Salo, història d'un poble o Fills per l'Església, Casal Parroquial, Cervera, p. 4, 21, 22. GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 16). | XVII-XX | Antic molí emplaçat vora la riera de Salo, uns 300 metres al nord-est del nucli de Salo. El conjunt consta d'un gran cos residencial que integra la casa de l'amo, l'antiga masoveria i les instal··lacions del molí, així com els vestigis de la bassa del molí i un bon nombre de coberts aïllats, tant a llevant com a ponent de la casa. El cos residencial adopta una planta totalment irregular, amb tres grans construccions que formen dos angles i que són el fruit de múltiples fases d'ampliació. El cos més antic és el de migdia, concretament la part central on hi trobem un portal adovellat que dóna pas a les instal·lacions del molí. D'aquí la casa es va expandir (sobretot al segle XVII) cap als dos costats. La distribució d'aquesta façana és totalment irregular. Consta de planta baixa més dos pisos. Hi trobem diversos portals, finestres i balcons de tipologia ben diversa. Destaca una finestra situada al segon pis decorada amb motllures de tradició renaixentista. L'altre cos també força antic és el de llevant, on hi trobem diverses finestres amb llindes i brancals de pedra. Aquests cossos constituïen l'antiga casa de l'amo. L'any 1908, després d'uns greus aiguats, es va procedir a una important remodelació i s'aixecà un nou cos, corresponent a la nova casa de l'amo. La seva façana, encarada a l'est, és una obra més regular, amb portal rematat amb arc escarser, balcó i dues finestres. Aquesta construcció de principis de segle XX és una obra d'àmplies proporcions que s'allarga cap a l'oest i al nord adoptant una planta en forma de L. Té diverses obertures, ja de distribució més regular, sobretot a la façana encarada cap a migdia. Posteriorment, ja a la dècada de 1960, aquesta part s'amplià amb un nou cos, a l'angle nord-est, obrat amb totxo. Entre els angles que formen aquestes grans construccions hi queda un espai en forma de quadrat que era ocupat per la bassa del molí, i que s'allarga cap a ponent. Al costat de llevant s'aixequen tres grans conjunts de coberts aïllats que han conservat molt bé la seva tipologia tradicional. El que hi ha més al sud (construït l'any 1902) tenia un espai als baixos que era anomenat el Recolliment dels pobres i donava servei a gent amb pocs recursos. A llevant hi ha coberts més petits i una zona enjardinada. Pel que fa a les instal·lacions de l'antic molí, es troben en força bon estat de conservació. La bassa té una forma molt allargada, de 70 x 10 m. Un aspecte interessant és que l'entrada d'aigua cap al molí es feia mitjançant un pou de forma cilíndrica. Aquest fet gens habitual, juntament amb la circumstància que en el pou l'aigua hi neix, ens fa pensar que es tractava d'un antic aprofitament d'aquest aflorament natural que podria ser anterior al molí, tot i que l'obra actual, feta amb grossos carreus perfectament escairats i de molta qualitat, és contemporània al molí. Un altre fet remarcable és que el molí funcionava amb un mecanisme de roda vertical, contràriament al que és més habitual, la roda horitzontal. Es conserva molt bé l'estança on anava col·locada la roda: una sala molt alta i coberta amb volta apuntada. Tota l'obra és de gran qualitat i feta amb carreus ben escairats. A la volta s'observa el forat per on queia l'aigua i, a la part inferior, el túnel del carcabà (actualment tapiat) per on l'aigua desguassava cap a la riera. Actualment hi trobem una turbina, que a mitjans de segle XX va substituir l'antiga roda. A la cambra del damunt es conserven les dues moles que tenia el molí: una per a la farina i l'altra per a l'oli. | 08229-390 | Demarcació de Salo | En un document de l'any 966 en què el comte de Cerdanya Sunifred atorga el castell de Salo al monestir de Sant Llorenç prop Bagà es fa esment que els drets del castell incloïen dos molins emplaçats al riu anomenat Duàrria (riera de Salo). És ben segur, doncs, que un d'aquests molins era el Molí de Salo, que en els seus inicis estaria, com era habitual, sota el domini del senyor del castell (CAROL, 1992: 4). L'existència d'un aflorament natural d'aigua al punt d'entrada de la bassa cap al molí ens fa pensar que en aquest lloc des d'antic hi havia hagut algun tipus d'aprofitament de l'aigua, tal vegada un simple pou o viver. Cal dir que una mica més avall de la resclosa del molí hi ha l'anomenat Toll d'aigua calenta, on l'aigua té una temperatura més alta. Tal com succeeix amb altres molins, a més del molí fariner n'hi havia un d'oli i també una ferreria. L'altre molí esmentat en el document era, amb tota probabilitat, el que estava molt a prop del castell de Mejà i posteriorment passà al mas el Puig, successor d'aquest castell. D'aquest segon molí actualment només en resten vestigis de la resclosa i el rec. Les construccions més antigues del conjunt, que són la part baixa del molí, es podrien situar de manera genèrica entre els segles XIII-XVII. Tota aquesta part és una obra molt sòlida i de qualitat, amb una interessant volta apuntada de tradició gòtica. És en aquest sector on hi trobem les inscripcions més antigues, que són del 1633 i 1636. Al segle XVIII el molí ja era propietat de la família Esquius, que continua habitant-lo en l'actualitat. A mitjan de segle XIX el propietari era Josep Esquius, casat amb Josepa. El següent hereu fou Josep Esquius Portella, i els següents: Josep Esquius Lleopart, Josep M. Esquius Gangonells i Josep Esquius Gràcia. El Molí de Salo era una de les cases més fortes d'aquest terme, i va anar adquirint diversos masos de la zona: l'Oriol, cal Trilla i el Puig. Pels volts del tombant de segle XX Josep Esquius Portella va adquirir el Solsonet i, al nucli del poble, cal Pastor i cal Teixidor. Un germà de Josep fou mossèn Àngel Esquius Portella (1887-1943), capellà a Bergús, Cardona, Llanera i, en els seus darrers anys, a la mateixa parròquia de Salo. A mitjans del segle XIX un fadristern dels Esquius va fundar un altre molí i ferreria, situat més a prop de Salo. S'anomenà cal Ferrer de la Creu i va estar en funcionament fins ben entrat el segle XX. El fort aiguat que l'any 1907 va afectar les conques del riu Cardener va provocar greus destrosses al Molí de Salo, sobretot a la masoveria, que era la construcció més propera a la riera. L'any següent Josep Esquius Portella va portar a terme una important remodelació del conjunt: edificà una nova casa de l'amo, a la part més alta (al nord), i la masoveria ocupà una part de l'antiga casa de l'amo, que era al cos de migdia. A mitjans de segle XX Josep Esquius Lleopart va substituir l'antiga roda hidràulica per una turbina. Això va permetre que el molí generés electricitat que es subministrava al poble de Salo. A partir d'aleshores el molí treballava de nits, mentre que de dia funcionava com una petita central elèctrica. El Molí de Salo va funcionar fins a la dècada de 1960. | 41.8465900,1.6472500 | 387699 | 4633628 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63251-foto-08229-390-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63251-foto-08229-390-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63251-foto-08229-390-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Finestra sobre el portal adovellat: 1633Portal dret de la façana de migdia: 1636Portal esquerra de la façana de migdia: 1855Porta esquerra façana de migdia: 1855Dovella del portal de la façana est: JOSEP ESQUIUS Y PORTELLA any 1908Cobert del sud-est: 1902 J.E. En un dels portals sud hi ha una inscripció moderna amb el número 1391. Tal vegada algú coneixedor d'algun document va fer inscriure aquesta data, o tal vegada es tracti d'algun tipus de registre que no té res a veure amb cap any.Informació oral facilitada per Josep Esquius Gràcia | 119|98|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 62966 | Molí del Carner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-carner | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 241). | XVIII-XIX | Estructuralment bo. Entorn envaít per la vegetació. | Antic molí fariner situat al costat de la rasa de Fontanet, just al punt de confluència amb la rasa del Carner. Es tracta d'un indret obac i molt humit que es caracteritzava per tenir gran abundància d'aigua. Les captacions fetes recentment, però, han provocat que la rasa de Fontanet hagi perdut bona part del seu antic cabal. En aquest indret hi ha dues cases més: cal Jepet Subirana (a la dreta) i el Molí (una casa situada a la part més alta, que ha adoptat aquest nom però que no té res a veure amb el molí originari). L'autèntic molí del Carner s'ha conservat estructuralment força bé i consta de tots els elements integrants d'aquest tipus d'infraestructura hidràulica: la casa, la bassa (situada a la part posterior) el rec i la resclosa. Pel que fa a l'habitatge, és una edificació força petita, de planta rectangular, amb planta baixa més un pis. A la planta superior hi havia l'habitatge del moliner, a la planta baixa les instal·lacions del molí i al nivell soterrani la part del carcabà, on encara hi deu haver la roda hidràulica. La façana, encarada al sud-est, té dos portals i, a la planta superior, dues finestres. Aquestes són pràcticament les úniques obertures existents, emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Precisament a la llinda de la porta es conserva una inscripció i un gravat molt original i interessant. A més d'informar dels promotors del molí (construït l'any 1777 pels propietaris de cal Carné) té com a decoració central la figura d'un cavaller muntant el seu cavall. Els murs de la casa són fets amb un aparell format per petits carreus. A la part posterior hi ha adossada la bassa, que adopta una planta més o menys triangular. A la part més fonda, on hi havia l'entrada d'aigua cap al carcabà, té una alçada de més de dos metres. L'interior es troba totalment cobert per la vegetació i pràcticament no és visible. El rec té una llargada d'uns 240 m fins a la resclosa. | 08229-113 | Sant Mateu de Bages | Tal com informa la inscripció de la llinda, aquest molí fou construït per Josep Carner i el seu fill Ramon Carner l'any 1777. La referència a Marià Mestre Pons és menys clara. Podria tractar-se del mestre de cases o tal vegada del moliner. El molí era propietat del mas de cal Carné, situat al nucli de Sant Mateu de Bages. Les seves terres tenien una gran extensió i arribaven fins a la rasa de Fontanet. A l'altra vessant començaven les terres d'un altre gran mas, el de Sant Andreu (ja en terme de Fals, Fonollosa). A cal Carné es conserva una altra inscripció que, segons sembla, procedia d'aquest molí i que diu 'PERA ROBIRA J SANS 1860'. El molí va treballar almenys fins ben entrat el segle XIX. Durant els anys de la Guerra Civil de 1936, per motius d'escassetat es va tornar a posar en funcionament, ja que el mecanisme es conservava en bones condicions. Poc després fou destrossat. Les dues moles del molí es conserven actualment a cal Carné. | 41.7813400,1.7235600 | 393926 | 4626286 | 1777 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62966-foto-08229-113-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62966-foto-08229-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62966-foto-08229-113-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda del portal: 'AVE MARIA PURISIMA. JOSEPHUS CARNER ET RAYMUNDUS CARNER EJUS FILIUS ME FECERUNT ANO 1777. MARIANO MES TRE PONS'. És a dir: Ave Maria Puríssima. Josep Carner i Ramon Carner, el seu fill, em van fer l'any 1777. Marià Mestre Pons.Informació oral facilitada per Jordi Carné | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||
| 63032 | Molí del Semís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-semis | L'Arada Cooperativa, Memòria i paisatge a Sant Mateu de Bages (fullet), p. 15 VILADÉS LLORENS, Ramon (2012). D'un temps d'un país. El Semís de Coaner. La Patumaire Edicions, Berga (edició particular). | XVII-XX | Estructuralment bo. Entorn envaït per la vegetació. | Antic molí fariner, posteriorment ampliat també com a serradora, que es troba vora la masia del Semís, en un meandre que conforma la riera de Coaner. El conjunt consta de l'edifici del molí (amb un cos adossat al costat nord on es situa la serradora), una gran bassa, el rec (que s'ha perdut en bona part) i les restes de la resclosa. Pel que fa al molí pròpiament, és una construcció de dimensions modestes, de planta rectangular, amb planta baixa més un pis. L'edificació s'aixeca en un terreny en pendent sota la bassa i per la façana més visible, encarada a llevant, té dues finestres emmarcades amb maó. Tal vegada la construcció hagi estat ampliada o modificada al segle XIX però en tot cas sobre una base més antiga. L'entrada era pel costat nord i conserva l'antic portal, amb una inscripció a la llinda del segle XVII. Aquest portal va quedar integrat més endavant en la construcció adossada de la serradora, que és d'una sola planta i té una gran portalada de fusta que ocupa tota la capçalera nord. La part del carcabà (és a dir, l'espai subterrani per on desguassava l'aigua del molí) es troba als baixos de la façana sud. L'interior del molí conserva, tot i que en estat precari, bona part dels mecanismes i l'utillatge corresponent. És a dir: part de l'eix i la roda hidràulica, així com altra maquinària del molí. A la part de la serradora es conserva també el mecanisme de transmissió i l'última serradora. La construcció del molí té adossada a ponent la bassa, de grans dimensions, que adopta una planta irregular i que mesura uns 50 x 30 m. En bona part es tracta d'una bassa excavada al terreny natural que, en la part de llevant, que és la que dóna al molí i té una major profunditat, consta d'un potent mur bastit sobre un desnivell del terreny. Interiorment la bassa conserva en algun punt restes d'un empedrat de revestiment. Es conserva el forat de captació de l'aigua de la bassa cap al molí. La resclosa, que s'ha conservat parcialment, es troba a l'oest de la masia, per on discorre la riera de Coaner. D'aquí sortia el rec, conservat només en alguns trams, que envoltava la masia per la part baixa sota els coberts, tot fent un giravolt semblant al que fa el meandre de la mateixa riera, fins a desembocar a la part sud de la bassa. | 08229-155 | Demarcació de Coaner | Coneixem amb força detall la història d'aquest mas gràcies a la publicació d'un estudi monogràfic fer per un parent de la casa: Ramon VILADÉS (2012). Aquest mas ja consta en un document del 1117 en relació a una donació del monestir de Ripoll. El document es guarda a la casa, i fins ara no s'ha pogut esbrinar exactament la relació que hi havia amb l'esmentat monestir. Des d'aquesta època hi ha constància de la família Semís i se'n coneix la seva genealogia, estudiada per un parent capellà de la família, tot i que amb algunes llacunes. El primer membre conegut d'aquesta família és Guillem de Semís (documentat el 1185). Més tard, Guillema de Semís (1281). Fins a l'any 1385 el mas apareix sempre com 'des Semirs'. El nom originari que se'n deriva, els Emirs, és certament evocador de l'època del domini musulmà. A partir de 1559 ja el trobem sempre com a mas del Semís. A partir del segle XIV, quan consta un tal Borràs de Semís (1318), les dades genealògiques s'han pogut documentar amb més continuïtat. El cognom Semís es va mantenir fins a mitjan segle XIX, quan Antònia Semís es casà amb un pubill, Jaume Viladés, provinent del mas de can Viladés (a Sant Amanç, Rajadell). Des d'alehores i fins a l'actualitat els propietaris del mas mantenen el cognom Vilaladés. Ramon Viladés fa una hipòtesi de l'evolució constructiva del mas des dels seus orígens. Les obres principals estan documentades els anys 1636, 1636-73, 1696, 1705-08 (aquestes d'un volum considerable), i entre 1708 i 1740. Ja als segles XIX i XX es van fer noves obres. Com a mínim ja del segle XVII (l'any 1602, segons la inscripció d'un dels portals) existia la masoveria del Semís, al costat de la casa antiga. No es coneix la data de construcció del molí, al costat del mas, del qual el 1685 se n'amplià la bassa. En aquesta època, segons consta en documents de la casa, era portat per treballadors procedents de la immigració occitana. Aquest molí fariner, posteriorment convertit en serradora, que darrerament funcionava amb una serra de cinta. Les serradores hidràuliques tenien un seguit de màquines que serraven longitudinalment els troncs. En el cas del Semís, a més a més, hi havia hagut un fuster, amb la qual cosa ja fabricava els productes acabats, principalment elaborats amb pins que sortien de la mateixa obaga de la finca. A diferència de les serradores més industrials, que serraven els pins prèviament seleccioants per fer-ne pals, serradores com la de Semís elaboraven principalment taulons i fustes fetes a mida per fer els mobles o gàbies. La serradora del Semís era l'única que hi havia a la zona, i va estar activa fins al final de la dècada de 1960. Antigament hi havia hagut també la serradora de Roquerols. Fins fa uns trenta anys la riera pràcticament no s'assecava mai. Tanmateix, sempre calia racionar l'aigua per mirar que l'activitat no quedés aturada. | 41.8304200,1.6788500 | 390294 | 4631792 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63032-foto-08229-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63032-foto-08229-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63032-foto-08229-155-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a l'antic portal a la façana nord: 16[??]Informació oral facilitada per Josep ViladésConstrucció no inclosa en el Catàleg de masies | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 63341 | Casa de l'Amo de la colònia Valls de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-lamo-de-la-colonia-valls-de-torroella | BADIA MASGRAU, Josep M. (1988). 'Navas', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 168. BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 412. FÀBREGA, Albert; FONS, Ramon; LLOBET, Ester (2014). Fàbriques de riu. Compendi d'història del tèxtil al mig Cardener; Ajuntament de Callús, Ajuntament de Navàs, Ajuntament de Sant Mateu de Bages; Ajuntament de Súria. | XX | Antiga casa de l'amo de la colònia Valls de Torroella, que esta annexada a l'angle sud-oest de les naus fabrils que es troben a la part septentrional del conjunt fabril. Al seu costat hi ha l'antiga casa del director, que està annexada a l'angle nord-oest de les naus situades més al sud. La casa de l'amo és una edificació de principis de la dècada de 1940. Es tracta d'una torre elegant, que segueix el model de la casa del director (més antiga) però en una versió encara més sòbria i pràcticament sense elements decoratius ni sumptuosos. Consta d'un cos de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i té la coberta a quatre vessants. Al costat de migdia té adossats altres cossos de construcció més moderna que desdibuixen la composició originària de l'edifici. Així, les úniques façanes visibles són les situades a sud i oest. Estan pintades de blanc i mostren una composició elegant però simple, basada en sèries de finestres de distribució regular que tenen un emmarcament lleugerament motllurat. Igual que a la Casa del Director, un dels pocs elements que destaca és una àmplia cornisa amb una franja sota seu on hi trobem una sèrie de petites obertures corresponents a les golfes, en aquest cas intercalades amb rectangles decoratius. Aquesta casa, sembla que ja des d'antic, ha quedat incorporada com una dependència de les naus, actualment de l'empresa Qualque, de manera que gairebé es confon amb la resta de l'espai productiu. Això li ha fet perdre el seu caràcter simbòlic com a edifici destacat dins el conjunt de l'antiga colònia. | 08229-488 | Colònia Valls de Torroella. Demarcació de Valls de Torroella | En el darrer quart de segle XIX es fundà en terres del mas Palà (en terme de Navàs) una primera colònia industrial: Palà de Torroella. El promotor fou Joan Palà i Valls, propietari del mas i advocat, que residia a Barcelona. El naixement d'una nova colònia, a un quilòmetre aigua avall del Cardener, es produí arran d'unes desavinences entre Joan Palà i el seu cosí Esteve Valls; aquest fundà la nova fàbrica i colònia, coneguda com a Valls de Torroella o Palà Nou. La nova colònia estava emplaçada als dos costat del riu Cardener i, en conseqüència pertanyia a dos municipis: Sant Mateu de Bages i Navàs. L'edifici fabril i la major part dels pisos eren al marge dret del riu. La fàbrica va començar a funcionar entre 1903 i 1904. Esteve i el seu fill Isidre formaven part de dues companyies, vinculades també amb la fàbrica de Vilafruns (Balsareny). La nova empresa fou dirigida pel fill del fundador, Isidre Valls i Pallarols, nascut a Sallent, enginyer industrial amb experiència i polític. Primer com a societat familiar a nom particular i, des de 1916, com a Manufacturas Valls, la qual es constituí el 1918 com a societat anònima. El 1903 s'hi traslladava maquinària de Palà, a la qual s'hi afegiria l'any següent la procedent de Vilafruns. La fàbrica es va ampliar els anys 1915-16 (la secció de filatura) i 1931-33 (les naus centrals de filatura i teixits). A mitjan dels anys 1920 tenia 8.228 usos, 306 telers i 310 treballadors. El 1933 Valls de Torroella comptava amb 550 habitants. En els anys cinquanta la fàbrica Valls va obtenir uns gran resultats econòmics i es succeïren les ampliacions de capital. El 1975 l'imperi Valls ocupava les primeres posicions del rànquing de la filatura espanyola. La societat formava part d'un gran consorci integrat per diferents empreses de tot l'estat. Al capdavant de Manufacturas Valls hi havia Isidre Valls Taberner (que en va ser gerent prop de mig segle), vinculat a un poderós clan familiar que incloïa actius com ara el Banc Popular i que més endavant el seus descendents consolidarien. Pel que fa a la fàbrica, al final de la dècada de 1960 s'ampliava la secció de filatura i el 1970 s'alçava un segon pis a la nau central per ubicar-hi la zona de preparació de teixits. Inicialment, l'amo tenia un pis situat als blocs a tocar de la Carretera de Cardona. Al cap d'uns anys es construí una casa per a l'amo adossada a una de les naus de la fàbrica. Posteriorment, a principis de la dècada de 1940, es construí una altra casa annexada a les naus, en aquest cas les del sector nord. Aleshores el director passà a residir a la torre més antiga (anomenada des d'aleshores Casa del Director) i la casa nova fou destinada a l'amo per quan feia les seves estades a la colònia. Durant molts anys va ser director de la fàbrica Josep Basora Arderiu, pare dels coneguts futbolistes Joaquim i Estanislau Basora, que van iniciar-se al club de futbol de la colònia. Josep Basora fou assassinat el 1949 en un atemptat a Castellar del Vallès perpetrat per un presumpte militant de la CNT, juntament amb l'amo, Josep M. Valls Rusiñol (Pepín Valls). El següent director fou el fill de l'anterior, Josep Basora Brunet. La família Basora va viure en diverses cases de la colònia, entre elles la casa del director i, ja a la dècada de 1950 en un dels quatre xalets que es van construir rere el camp de futbol i que estaven destinats al director, el majordom, el metge i l'amo, si bé aquest últim mai va arribar a instal·lar-s'hi. Així mateix, hi havia una altra casa destinada a càrrecs directius al costat de llevant de les naus. La fàbrica de la colònia va fer el tancament definitiu el 1991. Posteriorment les naus fabrils foren venudes per instal·lar-hi diferents empreses. Entre les més destacades hi ha Qualque, Bolvent i ca l'Arenys (fabricant de la cervesa artesana la Guineu). Recentment un incendi patit en la nau 1 (a ponent) va obligar a reconstruir bona part de l'edificació. | 41.8469700,1.7200700 | 393745 | 4633578 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La Casa del Director també es coneix com Torre Vella i la Casa de l'Amo com a Torre Nova. | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||
| 63340 | Casa del Director de la colònia Valls de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-director-de-la-colonia-valls-de-torroella | BADIA MASGRAU, Josep M. (1988). 'Navas', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 168. BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 412. FÀBREGA, Albert; FONS, Ramon; LLOBET, Ester (2014). Fàbriques de riu. Compendi d'història del tèxtil al mig Cardener; Ajuntament de Callús, Ajuntament de Navàs, Ajuntament de Sant Mateu de Bages; Ajuntament de Súria. | XX | Antiga casa del director de la colònia Valls de Torroella, que està annexada a l'angle nord-oest de les naus fabrils que es troben a la part meridional del conjunt fabril. Al seu costat hi ha l'antiga casa de l'amo, annexada a l'angle sud-oest de les naus situades més al nord. La casa del director és una edificació elegant però pràcticament sense elements decoratius ni sumptuosos. Consta d'un cos principal de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes, i amb coberta a quatre vessants) més un cos adossat (de planta rectangular i més ample) situat al costat sud i també de dues plantes. Tot l'edifici té els murs pintats de blanc. Les tres façanes visibles segueixen un esquema similar, amb finestres tancades per persianes de porticons al primer pis, mentre que a la planta baixa les finestres són protegides per reixes de ferro. Als costats nord i oest hi ha àmplies balconades amb baranes de fosa. El portal principal, situat a la façana de ponent, es troba dins uns mena de vestíbul obert. Un dels elements més visibles és una àmplia cornisa amb una franja sota seu on hi trobem una sèrie de petites obertures corresponents a les golfes. Pel que fa al cos adossat, destaca un terrat situat al pis superior dotat amb una pèrgola de fusta. Aquest cos és adossat pel sud a la nau fabril. | 08229-487 | Colònia Valls de Torroella. Demarcació de Valls de Torroella | En el darrer quart de segle XIX es fundà en terres del mas Palà (en terme de Navàs) una primera colònia industrial: Palà de Torroella. El promotor fou Joan Palà i Valls, propietari del mas i advocat, que residia a Barcelona. El naixement d'una nova colònia, a un quilòmetre aigua avall del Cardener, es produí arran d'unes desavinences entre Joan Palà i el seu cosí Esteve Valls; aquest fundà la nova fàbrica i colònia, coneguda com a Valls de Torroella o Palà Nou. La nova colònia estava emplaçada als dos costat del riu Cardener i, en conseqüència pertanyia a dos municipis: Sant Mateu de Bages i Navàs. L'edifici fabril i la major part dels pisos eren al marge dret del riu. La fàbrica va començar a funcionar entre 1903 i 1904. Esteve i el seu fill Isidre formaven part de dues companyies, vinculades també amb la fàbrica de Vilafruns (Balsareny). La nova empresa fou dirigida pel fill del fundador, Isidre Valls i Pallarols, nascut a Sallent, enginyer industrial amb experiència i polític. Primer com a societat familiar a nom particular i, des de 1916, com a Manufacturas Valls, la qual es constituí el 1918 com a societat anònima. El 1903 s'hi traslladava maquinària de Palà, a la qual s'hi afegiria l'any següent la procedent de Vilafruns. La fàbrica es va ampliar els anys 1915-16 (la secció de filatura) i 1931-33 (les naus centrals de filatura i teixits). A mitjan dels anys 1920 tenia 8.228 usos, 306 telers i 310 treballadors. El 1933 Valls de Torroella comptava amb 550 habitants. En els anys cinquanta la fàbrica Valls va obtenir uns gran resultats econòmics i es succeïren les ampliacions de capital. El 1975 l'imperi Valls ocupava les primeres posicions del rànquing de la filatura espanyola. La societat formava part d'un gran consorci integrat per diferents empreses de tot l'estat. Al capdavant de Manufacturas Valls hi havia Isidre Valls Taberner (que en va ser gerent prop de mig segle), vinculat a un poderós clan familiar que incloïa actius com ara el Banc Popular i que més endavant el seus descendents consolidarien. Pel que fa a la fàbrica, al final de la dècada de 1960 s'ampliava la secció de filatura i el 1970 s'alçava un segon pis a la nau central per ubicar-hi la zona de preparació de teixits. Inicialment, l'amo tenia un pis situat als blocs a tocar de la Carretera de Cardona. Al cap d'uns anys es construí una casa per a l'amo adossada a una de les naus de la fàbrica. Posteriorment, a principis de la dècada de 1940, es construí una altra casa annexada a les naus, en aquest cas les del sector nord. Aleshores el director passà a residir a la torre més antiga (anomenada des d'aleshores Casa del Director) i la casa nova fou destinada a l'amo per quan feia les seves estades a la colònia. Durant molts anys va ser director de la fàbrica Josep Basora Arderiu, pare dels coneguts futbolistes Joaquim i Estanislau Basora, que van iniciar-se al club de futbol de la colònia. Josep Basora fou assassinat el 1949 en un atemptat a Castellar del Vallès perpetrat per un presumpte militant de la CNT, juntament amb l'amo, Josep M. Valls Rusiñol (Pepín Valls). El següent director fou el fill de l'anterior, Josep Basora Brunet. La família Basora va viure en diverses cases de la colònia, entre elles la casa del director i, ja a la dècada de 1950 en un dels quatre xalets que es van construir rere el camp de futbol i que estaven destinats al director, el majordom, el metge i l'amo, si bé aquest últim mai va arribar a instal·lar-s'hi. Així mateix, hi havia una altra casa destinada a càrrecs directius al costat de llevant de les naus. La fàbrica de la colònia va fer el tancament definitiu el 1991. Posteriorment les naus fabrils foren venudes per instal·lar-hi diferents empreses. Entre les més destacades hi ha Qualque, Bolvent i ca l'Arenys (fabricant de la cervesa artesana la Guineu). Recentment un incendi patit en la nau 1 (a ponent) va obligar a reconstruir bona part de l'edificació. | 41.8467400,1.7200700 | 393744 | 4633552 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63340-foto-08229-487-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63340-foto-08229-487-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La Casa del Director també es coneix com Torre Vella i la Casa de l'Amo com a Torre Nova. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63335 | Colònia de Valls o Valls de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-de-valls-o-valls-de-torroella | BADIA MASGRAU, Josep M. (1988). 'Navas', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 168. BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 412. FÀBREGA, Albert; FONS, Ramon; LLOBET, Ester (2014). Fàbriques de riu. Compendi d'història del tèxtil al mig Cardener; Ajuntament de Callús, Ajuntament de Navàs, Ajuntament de Sant Mateu de Bages; Ajuntament de Súria. VILADÉS LLORENS, Ramon (2012). D'un temps d'un país. El Semís de Coaner. La Patumaire Edicions, Berga (edició particular). | XX | Antiga colònia industrial, coneguda amb el nom de Colònia Valls o Palà Nou, que constitueix actualment l'únic nucli pròpiament urbà del municipi de Sant Mateu de Bages. Es troba distribuïda a ambdues ribes del riu Cardener, comunicades entre si per una palanca de ferro i també pel pont de la carretera de Salo (BV-3002). Igualment l'antiga carretera de Cardona travessa la colònia en paral·lel al riu. Amb poques modificacions urbanístiques recents, el nucli conserva l'estructura de la colònia originària i es pot considerar un del exemples més interessants i complets d'aquest tipus d'establiment fabril que cal emmarcar en el context de la industrialització de les conques del Cardener i del Llobregat al llarg dels segles XIX i XX. A la riba dreta de la colònia (a ponent) hi trobem el gran espai on hi ha instal·lades les diverses naus fabrils, avui ocupades per tallers de diferents empreses. Pràcticament integrades en aquest complex hi ha les antigues cases de l'amo i del director. Més a ponent hi trobem dos grans blocs d'habitatges: el primer conegut com les Galeries i el segon com a Pisos Nous (inaugurats el 1933). Al costat destaca l'imponent edifici que integra l'església parroquial, l'antiga residència de monges i escoles, inaugurat el 1926. Al seu davant s'estén una zona enjardinada i, més a llevant, hi ha el camp de futbol així com altres instal·lacions esportives i d'esbarjo que s'hi ha adequat recentment. També hi ha una àmplia zona de garatges i coberts que s'han establert en els antics galliners. A la riba esquerra del riu (a llevant) hi trobem els primers blocs d'habitatges que es van construir, a peu de la carretera de Cardona, més dos blocs d'habitatges construïts a la dècada de 1960 i anomenats Sant Josep. Al tram més al nord de la carretera de Cardona s'aixequen algunes cases particulars entre mitgeres. Algunes van ser construïdes amb anterioritat a la fundació de la colònia, com ca l'Espelta, ca la Pastora o la Carnisseria, però totes han estat substancialment reformades. Com a edificacions singulars cal destacar en aquest sector el Casino i teatre. Més a llevant hi ha un ampli espai amb coberts i instal·lacions diverses, també aprofitades dels antics galliners. Recentment una part del bloc de pisos a l'extrem nord ha estat enderrocat i en aquest espai s'hi ha urbanitzat una placeta on també hi ha l'accés a una subseu de l'Ajuntament. El sector més meridional, tocant a la riba del Cardener, és ocupat per un ampli espai amb horts que continuen sent conreats pels mateixos habitants de la colònia. La resclosa es troba uns 200 m riu amunt. El canal discorre per la riba dreta del Cardener i condueix les aigües cap a l'edifici on hi ha la central hidroelèctrica, situada al costat de la fàbrica. | 08229-482 | Demarcació Valls de Torroella | En aquest indret, per on transcorria la carretera de Manresa a Cardona, hi havia a finals del segle XIX unes tres cases: ca l'Espelta, ca la Pastora i la Carnisseria. Els terrenys pertanyien en bona part al mas Gibergues. En el darrer quart de segle XIX es fundà en terres del mas Palà (en terme de Navàs) una primera colònia industrial: Palà de Torroella. El promotor fou Joan Palà i Valls, propietari del mas i advocat, que residia a Barcelona. El naixement d'una nova colònia, a un quilòmetre aigua avall del Cardener, es produí arran d'unes desavinences entre Joan Palà i el seu cosí Esteve Valls; aquest fundà la nova fàbrica i colònia, coneguda com a Colònia Valls o Palà Nou. La nova colònia estava emplaçada als dos costat del riu Cardener i, en conseqüència, pertanyia a dos municipis: Sant Mateu de Bages i Navàs. L'any 2000 es va fer efectiva la unificació de tot el nucli de Valls de Torroella sota el terme de Sant Mateu. Inicialment la colònia va pertànyer a l'agregat de Coaner, encara que molt aviat adquirí força pròpia com a nucli més poblat del municipi. La fàbrica va començar a funcionar entre 1903 i 1904. Esteve i el seu fill Isidre formaven part de dues companyies, vinculades també amb la fàbrica de Vilafruns (Balsareny) que s'havia cremat. La nova empresa fou dirigida pel fill del fundador, Isidre Valls i Pallarols, nascut a Sallent, enginyer industrial amb experiència, polític que arribà a ser diputat a Corts i casat a Antònia Taberner, d'una important família barcelonina. Primerament era una societat familiar a nom particular i, des de 1916, funcionà com a Manufacturas Valls, la qual es constituí el 1918 en societat anònima. A l'inici la fàbrica tenia 3200 fusos i 120 telers. També s'instal·là una turbina i un primitiu sistema d'humidificació, així com l'enllumenat elèctric. El 1907 la colònia va patir els efectes de la gran riuada del Cardener, que afectà tota la fàbrica i part dels habitatges, que s'hagueren de reconstruir. Les aigües van pujar sis metres per sobre del curs normal del riu. El 1908 es construïa el desguàs del canal i la casa de comportes. La fàbrica es va ampliar els anys 1915-16 i 1931-33. A mitjan dels anys 1920 tenia 8.228 usos, 306 telers i 310 treballadors. A més, van funcionar durant uns anys dues petites indústries tèxtils filials: 'Bernadó i nebots' (1916-24) i 'Valls i Mir' (1918-22). Els primers habitatges es construïren entorn de 1903 al costat de la carretera de Manresa a Solsona. El 1904 ja es disposava d'església, escoles, capellà i monges (dominiques procedents de Palà), però en una primera ubicació als baixos de les cases de la carretera. Entre 1907 i el 1912 es feu un segon bloc de pisos, anomenats les Galeries, situats a la dreta del riu i al darrera de la fàbrica. Al sud d'aquests i a peu de la carretera de Salo s'acabà l'any 1933 un bloc de quaranta pisos (els Pisos Nous). Amb aquests la colònia comptava amb 127 unitats d'habitatge. El 1909 es començaven els treballs de construcció del pont de la carretera, en el marc de la construcció de la carretera de Salo, sota la tutela de la Diputació de Barcelona. El mateix any s'habilità una primera palanca de fusta sobre el riu que comunicava les dues parts de la colònia i substituïa un antic gual. El 1933 fou substituïda per l'actual palanca de ferro. De seguida la colònia comptà amb diversos comerços. El 1921 s'aixecà el cafè i teatre, conegut també com a Casino. La següent obra important va ser el conjunt format per l'església i les escoles, al nord de les Galeries. El 7 de novembre de 1926 fou beneïda la nova església, posada sota el patronatge del Sagrat Cor. A la banda de migdia s'hi alçà la rectoria i l'escola per a nens i, al cantó nord, el convent de les Germanes Dominiques i el col·legi per a nenes; tot aquest conjunt es va fer segons un projecte d'Higini Negra, espòs de Maria Valls Taberner. (continua a l'apartat Observacions) | 41.8472100,1.7203600 | 393769 | 4633604 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63335-foto-08229-482-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63335-foto-08229-482-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | (Continuació de l'apartat Història) En aquests primers anys dues entitats van tenir una gran rellevància: la Germandat de Sant Esteve fou fundada el 1907 amb l'objectiu de socórrer els membres socis quan estaven malalts. Celebraven la festa del patró el primer diumenge d'agost, però des del 1925 es traspassà a l'últim, que era la diada de la festa major. L'altra entitat fou la Cooperativa Valls, que gestionava el cafè i un forn de pa. Tenia associats bona part dels obrers i funcionaria com a mínim d'ençà de 1918 i fins 1972. En el terreny cultural cal destacar el Grup Artístic Joventut i el Grup Avantguardista de la Federació de Joves Cristians. Aquest darrer tingué una intensa activitat i va contribuir en gran manera a la formació dels nois de la colònia. Conjuntament amb els avantguardistes de Súria i de Callús, publicaren la revista L'Atrevit, portaveu dels avantguardistes del Baix Cardener; en van sortir 14 números l'any 1933. La major part de les col·laboracions eren fetes pels mateixos nois del grup i es feien ressò de l'esperit catòlic i català de l'agrupació. També cal fer esment d'una entitat esportiva: el Futbol Club Colònia Valls, del qual en sortirien els barcelonistes Joaquim i Estanislau Basora, fills del director de la fàbrica.El 1933 la Colònia Valls comptava amb 550 habitants. En els anys cinquanta la fàbrica Valls va obtenir uns gran resultats econòmics i es succeïren les ampliacions de capital. El 1975 l'imperi Valls ocupava les primeres posicions del rànquing de la filatura espanyola. La societat formava part d'un gran consorci integrat per diferents empreses de tot l'estat. Al capdavant de Manufacturas Valls hi havia Isidre Valls Taberner (que en va ser gerent prop de mig segle), vinculat a un poderós clan familiar que incloïa actius com ara el Banc Popular i més endavant el seus descendents consolidarien. A principis de la dècada de 1940 es construí una casa al costat de la torre del director, construïda en l'etapa inicial de la colònia. Les dues a tocar de la fàbrica. Era destinada a l'amo per quan feia les seves estades a la colònia. A la dècada de 1950 es construí l'actual central hidroelèctrica, per la qual cosa el traçat primitiu del canal sota la fàbrica fou desviat. El nou salt d'aigua s'instal·là en un pou de 12 m de profunditat, per sota del nivell del riu. Pel que fa a la fàbrica, al final de la dècada de 1960 s'ampliava la secció de filatura i el 1970 s'alçava un segon pis a la nau central. Entre 1967 i 1969 s'enjardinava l'entorn de l'església (anteriorment hi havia horts) amb escales, un estany i una pèrgola, i s'afegia un campanar de torre a l'església. També en aquesta època s'inauguraven nous blocs d'habitatge, anomenats Sant Josep, així com uns xalets per a càrrecs directius a tocar del camp de futbol. L'any 1982 una nova riuada inundà els baixos dels blocs d'habitatges Sant Josep. Més recentment, s'ha enderrocat una part dels habitatges que donaven a la carretera i s'ha urbanitzat l'espai lliure. En aquest sector s'hi ha ubicat una part de la seu de l'Ajuntament.Les darreres crisis econòmiques van ocasionar una gran reestructuració l'any 1979, seguida d'una segona dos anys més tard. El març de 1983 arribà la primera reconversió, que afectà un total de 69 treballadors, i el 1984 la segona reconversió, que afectà 60 persones. Tot això va fer que dels 630 treballadors que tenia la indústria es passés a 269. El tancament definitiu de la fàbrica es produí el 1991. Posteriorment les naus fabrils foren venudes per instal·lar-hi diferents empreses. Entre les més destacades hi ha Qualque, Bolvent i ca l'Arenys (fabricant de la cervesa artesana la Guineu). | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63101 | Església de Sant Martí de les Feixes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-marti-de-les-feixes | BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 411. CAROL, Josep (1992). Salo, història d'un poble o Fills per l'Església, Casal Parroquial, Cervera, p. 30. MARTÍ FEIXAS, Josep (1928). Història de les Feixas, Manresa. SERRA PERIS, Joan (2003). Les Feixes de Coaner (edició particular). | XI | En ruïna i pendent d'una restauració | Antiga església romànica que posteriorment fou convertida en masia i ara resta en estat de ruïna i abandonada. Es troba al lloc conegut com la Solana (500 m al nord-oest de les Feixes de Coaner) on hi havia l'emplaçament originari d'aquesta masia, que el 1595 es traslladà a la ubicació actual. De l'antiga capella en resta l'absis i el mur nord. Constava d'una sola nau i era capçada a llevant per un absis semicircular, que és l'element més ben conservat. Està ornat amb faixes i arcuacions a la manera llombarda habitual del segle XI; concretament, amb un fris de dobles arcuacions cegues entre bandes llombardes. Al compartiment central hi ha una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt fet amb dovelles. L'aparell, fet amb carreus de tamany petit només escantonats, és disposat ordenadament en fileres. Pel que fa als mur nord de la nau, s'hi observen les noves obertures que s'hi van fer per adaptar la construcció a l'ús domèstic, entre d'altres un forn de pa. | 08229-224 | Demarcació de Coaner | Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Coaner i no degué passar mai de capella rural o sufragània de la parròquia de Sant Miquel de Castelltallat. Albert BENET (1984: 460) considera que aquesta església podria ser esmentada l'any 1298 amb el nom de Sant Martí de Cursu, però no hi ha elements suficients per afirmar amb seguretat que el lloc s'anomenava d'aquesta manera. L'església quedà fora de culte quan es construí la nova capella dins l'edifici del mas de les Feixes. Se'n demanà la llicència el 1670 i es construí el 1671 (tal com indica la inscripció de la llinda). La nova capella va obtenir llicència del bisbe de Solsona perquè s'hi enterressin els difunts de la família. El 1712 hi ha constància que ja estava en funcionament una nova església, situada als baixos del mas, mentre que l'anterior va quedar com a dependència de treball. La llicència per edificar-la, però, no es va demanar fins el 1717, i també es va obtenir llicència per a fer-hi enterraments. Així, en poc espai de temps es construïren tres capelles dedicades a Sant Martí. Aquesta tercera església en alguns moments va fer funcions de parròquia, ja que la de Coaner quedava lluny i tenia els accessos difícils. Aquesta capella continua tenint culte de manera esporàdica, especialment per la festivitat de sant Martí de Tours. | 41.8449300,1.6860900 | 390920 | 4633394 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63101-foto-08229-224-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63101-foto-08229-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63101-foto-08229-224-3.jpg | Inexistent | Medieval|Romànic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85|92 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63066 | Església de Sant Martí de les Planes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-marti-de-les-planes | BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Sant Martí de les Planes', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 453-454. OLIVARES, D.; TORRAS, M. 'Memòria de la neteja i adequació de l'església de Sant Martí de les Planes. Sant Mateu de Bages, 21 de juny-4 de juliol de 1993'. Amics de l'Art Romànic del Bages. Butlletí de divulgació i informació, núm. 100, p. 435-442. VILLEGAS MARTÍNEZ, Francesc (1981). 'Recuperació d'una església romànica del Bages: Sant Martí de les Planes', Dovella, núm. 3 (desembre, 1981), p. 35-37. | XII-XIII | Església en ruïna, excavada i consolidada. | Antiga església romànica, actualment en ruïnes, que es troba situada en un emplaçament atípic, enmig d'un coster que descendeix per la banda nord respecte al pla de Sant Mateu de Bages. És una edificació romànica datable al final del segle XII o potser ja al XIII. Consta d'una petita nau gairebé quadrada i té la particularitat que està capçada per un absis rectanglar, lleugerament més estret. L'orientació és cap a llevant, amb una certa desviació cap al nord. El portal es trobava al capdavall del mur de migdia. Les mides de la nau són 9,54 m de llargària per 6,6 m d'amplària. Els murs, que en alguns punts es conserven fins a més de dos metres d'alçada, presenten un aparell de qualitat, fet amb grossos carreus. Estan farcits amb pedra a l'interior i tenen un gruix considerable, d'1,25 m. La gruixària dels murs en relació a les dimensions modestes del temple li devien conferir un aspecte sòlid i massís. Sembla que la capçalera era il·luminada per tres estrets finestrals. En el mur nord s'hi observa una certa dislocació del parament que alguns han atribuït a un possible terratrèmol. A l'interior el paviment és resseguit per una bancada força ample que devia servir per seure, mentre que la part del presbiteri, separada amb dos graons, era lleugerament més alta. Als murs laterals de l'absis hi ha tres petits forats que devien servir per guardar-hi objectes. En la intervenció de neteja de l'any 1993 es va posar al descobert un habitacle adossat al mur de migdia del presbiteri, el qual no es va arribar a excavar. Exteriorment hi ha altres murs al costat sud-oest, que semblen correspondre a una altra edificació annexa, actualment soterrada. Un aspecte que ens crida l'atenció d'aquesta església és la seva ubicació en un punt excèntric, enmig d'un coster, en un lloc on no hi ha cap mas i molt a prop d'una altra església romànica, la de Sant Miquel de les Planes. Aquesta altra era la capella del castell de Sant Mateu i es troba uns 400 m al sud-est de la de sant Martí. La relació entre una església dedicada a sant Martí (situada en una cota més baixa) i una església dedicada a sant Miquel (al cim d'un turó) és característica de l'època alt-medieval i molt habitual, per exemple, en terres del Prepirineu. El fet que l'església dedicada a Sant Miquel es trobi en una elevació dominant s'explica pel simbolisme d'aquest arcàngel com a custodi i protector. Per això ens sembla que l'església de Sant Martí no té gaire sentit si no s'entén en relació amb la de Sant Miquel, totes dues dins de la propietat de la masia de Les Planes. Així mateix, és probable que vora l'església hi passés algun camí antic. | 08229-189 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | D'aquesta església se'n coneixen poques dades. Apareix esmentada l'any 1361 quan entre d'altres esglésies de Sant Mateu es fa un llegat a Sant Martí, que ha de correspondre a aquesta església. Segurament no va passar de capella rural, sufragània de la de Sant Mateu. El segle XVII ja devia estar sense culte. El 1981 els Amics de l'Art Romànic van fer una neteja del lloc, ja que les ruïnes es trobaven mig colgades. Això va suposar que s'excavés en part el conjunt i va permetre determinar el perímetre de la construcció. L'any 1993 s'hi realitzà una intervenció arqueològica, encarregada a l'empresa Arqueociència, que va anar a càrrec de David Olivares i Marc Torras i que va consistir en la neteja i adequació de l'església. Segons sembla, molta de la pedra enderrocada ha estat utilitzada en les construccions de les cases veïnes. | 41.8034900,1.7386200 | 395214 | 4628727 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63066-foto-08229-189-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63066-foto-08229-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63066-foto-08229-189-3.jpg | Inexistent | Medieval|Romànic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85|92 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63009 | La Guardiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-guardiola-1 | BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). Atles del comtat de Manresa (798-993). Barcelona, Rafael Dalmau Editor, p. 44. GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 236). | XI-XIX | En fase de rehabilitació | Antiga guàrdia o lloc de guaita vinculada al castell de Sant Mateu de Bages, posteriorment convertida en un petit mas. Es troba situada en un lloc estratègic, a l'extrem sud-est de l'altiplà de Sant Mateu, amb perfecta connexió visual amb el castell, a uns 1.500 m, i amb un gran domini també sobre la vall que s'obre al sud-est, cap a la plana de la Llauna, la masia de Jaumandreu i la zona de Callús, en el context de la conca del Cardener. Actualment hi trobem un mas de dimensions modestes, de planta irregular i totalment atípic. El cos residencial, que compta només amb planta baixa i golfes, és una construcció complexa, fruit de diverses etapes. El nucli originari es troba a l'angle oest. Concretament, al mur nord-oest s'hi poden veure traces d'antigues construccions fetes amb un aparell de carreus mitjans i ben disposats en fileres. En un punt s'insinua la forma cilíndrica d'una antiga torre, que posteriorment ha quedat integrada a la construcció del mas. També hi ha una part de mur atal·lussat i, més amunt, una barreja de tipus constructius amb una part feta amb carreus reaprofitats. També a l'interior del mas, en aquest mateix sector, es conserven murs fets amb el mateix tipus d'aparellat i un arc apuntat, actualment tapiat. Aquesta hipotètica construcció originària, possiblement en forma de torre de guaita amb les seves dependències, evolucionà cap a un mas medieval, que després s'amplià cap a est i nord. La façana principal del mas, encarada al sud-oest, presenta una aspecte auster i rústec, amb dos senzills portals emmarcats amb brancals de pedra i finestres petites a la planta superior. L'aparell és força més irregular que en l'altre mur. El cos residencial compta amb petits coberts adossats al nord-est i a ponent, així com una tina cilíndrica adossada al sud-est. A llevant trobem una construcció aïllada corresponent a una pallissa, de construcció força antiga i amb un interessant arc apuntat a la part de l'entrada. Una mica més al nord es conserva una tina aïllada. La Guardiola és un exemple atípic i molt interessant d'un mas de característiques medievals que ha quedat fossilitzat en aquesta fase arcaica i que ha tingut poques alteracions modernes. | 08229-124 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | S'ha remarcat en algunes ocasions que des del castell de Sant Mateu de Bages es divisen dos punts de guaita coneguts: al nord-est la torre del Fusteret (del segle XI, en terme de Súria) i cap al sud-est el mas Guardiola. No coneixem cap notícia documental que vinculi aquest mas com a guaita del castell però tots els factors així ho donen a entendre: el mateix topònim La Guardiola, les restes constructives conservades i l'emplaçament del mateix en un lloc estratègic que abans hem descrit. Segons Jordi BOLÒS (2004: 44) per aquesta vall, i prop del mas Subirana (ja en terme de Fals) hi passava un camí medieval anomenat via Subirana, documentat l'any 950. Aquest camí s'ajuntava més endavant amb el camí de Castelltallat i es dirigia vers les terres de ponent. Així doncs, la Guardiola era, amb gairebé tota seguretat, un lloc de guaita vinculat al castell de Sant Mateu, que probablement en època alt-medieval tenia una torre circular. Una part de la construcció del mas actual podria correspondre a aquesta torre. No tenim cap notícia, però, de la família que custodiava aquesta guàrdia en època medieval. Probablement pertanyia a l'estament militar i tenia llaços de vassallatge amb el senyor del terme. El 'mansus de Gardiolis' com a tal, apareix documentat en un capbreu del monestir de Santa Cecília de Montserrat de l'any 1259. Pagava com a cens al monestir la tasca (una onzena part de la collita). Malauradament, no coneixem notícies més concretes sobre aquest interessant mas. Cal dir que a la banda nord del castell de Sant Mateu hi ha uns turons també amb molt bones vistes i en un punt estratègic de control de camins que són anomenats les Guàrdies. Al cim del turó principal hi ha una barraca que, tal vegada, podria haver estat construïda aprofitant vestigis d'alguna torre de guaita o defensa. | 41.7884600,1.7488900 | 396043 | 4627046 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63009-foto-08229-124-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63009-foto-08229-124-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63009-foto-08229-124-3.jpg | Legal | Medieval|Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85|119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63300 | Cal Domenjó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-domenjo | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 18). | XVII-XX! | Antiga masia reconstruïda pràcticament de nou. Les obres estan paralitzades | Antiga masia de dimensions mitjanes emplaçada a un extrem de l'altiplà on es troba el raval de Mejà, amb bones vistes sobre la vall de la riera de Salo. L'edificació de la casa ha estat pràcticament refeta de nou en una actuació del 2013, de manera que actualment el conjunt és format per aquest cos més un cobert antic a llevant i un seguit de naus corresponents a una granja moderna escampades al voltant. El cos residencial és de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos. Els murs són de pedra però s'han aixecat de nou, i l'interior també és de nova construcció. Les façanes principals són les de llevant i ponent, i es distribueixen en base a tres eixos d'obertures, seguint més o menys el model d'una masia tradicional. A la cara nord s'hi ha planificat una terrassa i la façana té una balcó al pis superior. L'única construcció que manté la tipologia originària és el cobert de llevant, que es troba actualment en males condicions i semi-derruït. | 08229-439 | Demarcació de Mejà | Cal Domenjó és la casa més antiga del raval de Mejà que actualment es troba en un altiplà sobre la riera de Salo. De l'antiga masia pràcticament no en queda pràcticament res, però devia ser un mas important i sobre les seves terres al segle XIX s'hi van establir casetes més petites que actualment formen aquest raval. Cal Rojas, per exemple, fou construïda el 1882 i al principi pagava un cens a cal Domenjó. A les primeres dècades del segle XX Cal Domenjó es trobava en decadència i va passar per diferents amos que tenien dificultats econòmiques, de manera que va acabar en subhasta pública. La va comprar Àngel Soler Carol, que era el propietari de cal Pastor. El nou propietari buscava una casa més gran, ja que cal Pastor era molt petita. La néta d'Àngel es casà amb Lluís Rojas Jové, de cal Rojas. D'aquesta manera les dues propietats van quedar unificades. | 41.8504400,1.6657500 | 389241 | 4634031 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63300-foto-08229-439-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63300-foto-08229-439-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63300-foto-08229-439-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En un balcó: Restaurada per P. Soler 2013Inscripció trobada en una llinda interior corresponent al segle XVIIInformació facilitada per Lluís Rojas Jové | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 63165 | Castelltallat (mas en ruïnes) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castelltallat-mas-en-ruines | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 112). | Indet. | En ruïnes, sense coberta i en procés de degradació | Antiga masia de petit tamany, actualment en ruïnes, que està emplaçada a la Solana de Sadernà: un contrafort meridional de la Serra de Castelltallat. Concretament, es troba uns 1.500 m al sud-est del nucli de Castelltallat. La masia s'assenta en un terreny inclinat, al vessant de llevant d'aquest serrat, de manera que la part davantera tenia una planta més. Se'n conserven els murs perimetrals del cos residencial, excepte el de llevant, que s'ha esfondrat. La casa tenia una planta més o menys quadrada, i constava de planta baixa més un pis. L'única porta conservada és a la façana de ponent, però possiblement la façana principal es trobava en el mur esfondrat de llevant. Interiorment la casa es distribuïa en dues crugies, i la del costat sud sembla posterior. Adossada al mur de ponent es conserva la fonamentació d'una construcció semi-circular de funció desconeguda. Podria tractar-se d'una torrella de vigilància ja que, quan estava dempeus, des de la part superior probablement es podia establir connexió visual amb el castell de Castelltallat. Tanmateix, pel seu aspecte no sembla una construcció gaire antiga. La casa tenia coberts adossats als costats nord i sud, així com una construcció aïllada a llevant. | 08229-288 | Demarcació de Castelltallat | No coneixem notícies històriques d'aquest mas que, pel fet d'anomenar-se Castelltallat i per la seva situació relativament pròxima al nucli on hi havia el castell, podria ser d'origen força antic. Sembla que pel costat hi passava un camí en sentit nord-sud que discorria per la carena del serrat i que comunicava Castelltallat amb la zona de Fonollosa. Amb les dades disponibles és difícil donar una datació d'aquest mas, que podria ser originari d'època medieval i reformat posteriorment. | 41.7818400,1.6422500 | 387170 | 4626445 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63165-foto-08229-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63165-foto-08229-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63165-foto-08229-288-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63118 | Bertrans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bertrans-0 | AADD. (1978). Sant Pere de Vilalta. Escola Decroly de Barcelona. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Sant Martí de Bertrans', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 457-458. GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 75). | XVII-XX | Masia enderrocada que ha conservat molt parcialment alguns elements | Antiga masia, possiblement d'origen medieval, que ha estat derruïda i de la qual en queden restes molt escadusseres. A la dècada de 1980 els seus propietaris van construir al lloc on hi havia la masia un cobert. De l'antiga masia només en resta un corral i, a la part posterior, el femer, cobert amb volta de pedra. Aquestes construccions es troben enganxades a la masia de can Prat Barrina i separades per un mur de pedra. | 08229-241 | Demarcació de Castelltallat | Aquest lloc era anomenat antigament Breners i és documentat l'any 1031 amb les grafies de 'Breneros' i 'Breners'. En aquest document ja apareix l'església de Sant Martí de Breneres. El topònim actual de Bertrans correspon a la masia, ja que els hereus de Bertrans tenien cura de l'església almenys des del segle XVII. Pel que fa a la masia de Bertrans, és possible que el seu origen fos en època medieval. Al segle XVII era un dels principals masos de Castelltallat, el primer en l'aportació per pagar la cera de la parròquia, amb 14 lliures. Més tard, possiblement al segle XVI, s'edificà en aquest mateix lloc una altra masia gairebé a tocar, la de can Prat Barrina. Ja al segle XX, els propietaris de Bertrans eren la família Capsada, de Cardona. Hi tenien uns masovers que hi van viure fins la dècada de 1970. Posteriorment la casa es trobava en males condicions i va ser derruïda per construir-hi al seu damunt l'actual cobert. | 41.8065400,1.5980000 | 383537 | 4629247 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63118-foto-08229-241-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63118-foto-08229-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63118-foto-08229-241-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda: 1799Informació facilitada per Joan Muns i Laia Muns | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 63264 | Horts de can Gras | https://patrimonicultural.diba.cat/element/horts-de-can-gras | XIX-XX | Indret abandonat i envaït per la vegetació | Antiga zona d'horta que pertanyia a la masia propera de can Gras i que actualment és ocupada per una interessant vegetació de ribera enmig d'una fondalada humida per on baixa la rasa del Carner. Fa uns anys, abans que a Fontanet s'hi instal·lés una potent captació d'aigua que encara s'utilitza per al subministrament del nucli de Sant Mateu de Bages, tota aquesta zona era molt abundant en aigua. Per això els propietaris de can Gras van triar-la per habilitar-hi els seus horts, en un punt relativament llunyà de la casa però que els permetia aprofitar les aigües pluvials, que baixaven canalitzades a través dels camps. Això es feia mitjançant un sistema de canalitzacions que començava als camps situats sota la masia del Prat, on hi ha el canvia de vessant que desguassa en direcció sud-est. Així, l'aigua de les pluges era canalitzada pels marges d'un camp allargassat que es coneix com el Clot del Prat. Es tracta de rases laterals que conflueixen al lloc anomenat el Poal, al final dels camps, on desembocaven en un torrent o rasa que avui és pràcticament sec, anomenat del Carner, el qual aquí inicia un descens amb fort desnivell que compta amb diversos salts d'aigua. En una esplanada a mig descens hi havia els horts, avui ocupats per un canyissar i una frondosa vegetació. En quest indret també hi havia una font, avui pràcticament seca. En paral·lel a aquest torrent i seguint la vall hi passava el camí antic que venia de Comallonga i can Gras per dirigir-se cap a cal Guinardé i el molí de cal Carner. | 08229-403 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | 41.7861300,1.7177800 | 393454 | 4626825 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63264-foto-08229-403-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63264-foto-08229-403-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||
| 63125 | Corts de Biosca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corts-de-biosca | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm.109). PARCERISAS, Roser (2001). Biosca (treball inèdit) | XX | Antigues corts de porcs i femer de la masia de Biosca reconvertits en vivenda i que actualment funcionen com a casa d'agroturisme. La construcció, que està adossada a l'angle sud-est de la masia, és de planta rectangular i consta de dues plantes. A la part inferior es conserva l'antic femer, de grans dimensions i amb coberta de volta de pedra. A la part superior hi ha la vivenda. Aquesta part és la que ha estat més reconstruïda en la rehabilitació que s'hi va practicar els anys 1980, quan es va obrar la part alta i s'obriren les diverses finestres. A la façana de migdia s'ha conservat part d'uns coberts adossats, que antigament servien com a magatzems i garatge on es guardava el tractor. Al seu damunt s'hi ha habilitat una terrassa. L'accés a la casa es fa per unes escales que donen directament a la planta superior des de la petita façana de ponent, adossada a la masia. A la façana oposada hi ha un altre portal que dóna accés a l'antic femer. Tots els murs són de maçoneria i a pedra vista. | 08229-248 | Adossada a la masia de Biosca. Demarcació de Castelltallat | L'any 995 en un document sobre el dot del comte Borrell a Ermessenda ja s'esmenta aquest lloc, aleshores anomenat Calmeits, Calmells o kalmegos. El mot significa un petit altiplà terrassat i fa al·lusió a l'indret on es troba la masia: un indret calmat i amb un emplaçament privilegiat, amb esplèndides vistes cap al sud i entorn de la zona de Montserrat (ABADAL, 1999: 561). En aquesta època probablement encara no s'havia aixecat el mas, però la troballa d'una moneda del rei Jaume II en les proximitats suggereix que, com a mínim al final del segle XIII o inicis del XIV, el lloc ja era habitat. El mas i la família dels seus propietaris van adoptar el nom del lloc: Calmeits. Un membre d'aquesta família, Maria Calmeits, ja apareix documentada en un matrimoni fet a la masia de Semís, l'any 1404. I altres membres amb aquest cognom es troben també documentats a partir d'aquest segle XV. A partir d'aquí coneixem amb força detall la genealogia i l'evolució històrica del mas gràcies a l'estudi fet per la historiadora Roser PARCERISAS (2001). La genealogia coneguda comença a mitjan segle XVI, amb Francesc Calmeits (nascut el 1547). La seva hereva va ser una pubilla, Joana Calmeits, que el 1565 es casa amb Rafel Mata i, en segones núpcies, amb Pau Biosca, del qual no se'n sap la procedència. A partir de la mort de Pau, el 1608, el mas comença a anomenar-se Biosca i lentament es desplaça la denominació de Calmeits. Els descendents de Pau Biosca van mantenir el cognom al llarg de 300 anys. Del 1683 es conserva un inventari que permet fer-se una idea de com era la casa en aquell moment. Al segle XVIII Biosca va participar en la bonança econòmica general i va concedir diferents establiments en les seves terres per fer-hi vinyes. Durant aquest segle i l'anterior la masia s'anà engrandint fins a convertir-se en el gran casal que és actualment. A partir de la meitat del segle XIX es van encadenar dues hereves successives, cosa que provocà un segon canvi de cognom dels propietaris. M. Teresa Biosca (1817-1877) es casà amb Martí Soler. En la següent generació M. Antònia Soler Biosca (1895-1911) es casà amb Pere Duoscastella Figuera, procedent de la masia de Figuera, de Sant Mateu de Bages. Des d'aleshores els hereus van portar el cognom Duocastella fins a l'actual hereva, Anna Duocastella Figuera, casada amb Pere Fons. L'any 1900 Maria Antònia Solé Biosca i el seu fill Martí Duocastella Solé van fer construir una gran bassa, coneguda com el Viver de Biosca. L'any 1917 es van portar a terme reformes importants al conjunt de la masia: es remodelà la façana principal amb la introducció dels balcons i també es reforma el cos del sud-est, de manera que a dalt hi havien les corts de porcs i a la part inferior el femer. Ja a la dècada de 1980 aquesta construcció es va reconvertir en una segona vivenda i, entorn de 1993, inicià una nova etapa sent la primera casa d'agroturisme del Bages. Actualment l'explotació agropecuària del mas Biosca continua en actiu i dins d'una línia de producció ecològica. Informació facilitada per Anna Duocastella i Pere Fons | 41.7795200,1.6176200 | 385119 | 4626221 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63125-foto-08229-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63125-foto-08229-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63125-foto-08229-248-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 63218 | Mines del Siller de Bertrans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mines-del-siller-de-bertrans | AA.DD (2017). Memòries Castelltallat. Història popular de la pagesia al municipi de Sant Mateu de Bages. L'Arada, SCCL, p. 36-37. | XX | Pràcticament sense restes visibles. Cobert per la vegetació | Antigues mines de lignit emplaçades prop de l'antiga masia de Bertrans. Pràcticament no en queden restes visibles, a excepció d'un amuntegament de residus de color grisós que correspondrien al runam de la mina. La boca de la mina era petita i possiblement ha quedat obturada. Estava situada al costat mateix dels residus (al sud-oest) i actualment és coberta per vegetació. | 08229-357 | Demarcació de Castelltallat | Entre els anys 1940 i 50 la política d'aïllament econòmic i d'autarquia van propiciar que s'explotessin diverses mines de carbó de baixa qualitat. És el cas de les diverses mines de lignit que es van obrir a Castelltallat: les de l'Esquerrer, d'Utgés, del Milhomes o de Reguant, del Siller de Bertrans i les de Vailina de Roters. Aquest fet va suposar un gran moviment en la vida tradicional de Castelltallat i dels pobles veïns, que van acollir a centenars de treballadors, molts vinguts de fora i també veïns de la zona que hi anaven a ser el servei militar. En alguns casos, però, els joves pagaven de sota mà i s'estalviaven de fer els treballs a la mina. Les precàries condicions van motivar que a les mines de Cal Milhomes s'hi morissin dos miners. A l'Arxiu Nacional hi ha informació i plànols sobre algunes de les mines. Alguns miners vivien en barraques, d'altres s'estaven en alguna de les cases de la zona. Pel que fa a les mines del Siller de Bertrans, eren propietat d'un tal Siller i es trobaven prop del mas de Bertrans. Alguns dels minaires s'allotjaven a la masia de can Prat Barrina, adjacent a la de Bertrans. | 41.8037300,1.5951400 | 383295 | 4628939 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63218-foto-08229-357-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 63277 | Mines de Mihomes o de Reguant | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mines-de-mihomes-o-de-reguant | AA.DD (2017). Memòries Castelltallat. Història popular de la pagesia al municipi de Sant Mateu de Bages. L'Arada, SCCL, p. 36-37, 44-45, 132-133. | XX | Boques de les mines tapades, envaït per la vegetació | Antigues mines de lignit emplaçades uns 150 m al sud de la casa de cal Milhomes, al voltant d'una esplanada que hi ha vora un camí. De les mines en queda algun rastre de les cinc o sis boques que hi havia al voltant d'aquesta zona però que actualment es troben pràcticament cobertes. L'esplanada es feia servir per triar el carbó. Actualment tot el sector és ple de vegetació. | 08229-416 | Demarcació de Castelltallat | Entre els anys 1940 i 50 la política d'aïllament econòmic i d'autarquia van propiciar que s'explotessin diverses mines de carbó de baixa qualitat. És el cas de les diverses mines de lignit que es van obrir a Castelltallat: les de l'Esquerrer, d'Utgés, de cal Milhomes o Reguant, del Siller de Bertrans i les de Vailina de Roters. Aquest fet va suposar un gran moviment en la vida tradicional de Castelltallat i dels pobles veïns, que van acollir a centenars de treballadors, molts vinguts de fora i també veïns de la zona que hi anaven a ser el servei militar. En alguns casos, però, els joves pagaven de sota mà i s'estalviaven de fer els treballs a la mina. Les precàries condicions van motivar que a les mines de Cal Milhomes s'hi morissin dos miners. A l'Arxiu Nacional hi ha informació i plànols sobre algunes de les mines. Alguns miners vivien en barraques, d'altres s'estaven en alguna de les cases de la zona. Pel que fa a les mines d'Utgés és molt recordada la barraca del Méndez, treballador d'aquesta mina que vivia en aquest lloc. Sobre les mines del Milhomes, cal dir que eren propietat de la família Reguant de Súria, que també tenien el polvorí anomenat de Reguant. L'encarregat de les mines era un tal Jacint Vilaseca (Cintet), de la casa de cal Palà, a Prades. L'explotació a l'interior de les mines es feia mitjançant vagonetes amb rails. A l'anomenat Museu de l'Avi (al mas Pujol, de Súria, propietat de la família Reguant) s'hi exposa alguna fotografia i documents de l'explotació d'aquesta mina. Valentí Reguant, pare de l'actual propietari, n'havia fet l'explotació. | 41.8123000,1.6123500 | 384740 | 4629867 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63277-foto-08229-416-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Àngel Bosch | 98 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 113,92 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/