Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 85911 | Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oriols | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 56. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions força grans, emplaçada entre el pla del Ciuró i el pla d'Aguiló, en una zona on la riera d'Oló fa una sèrie de meandres. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta aixa més un pis i golfes) més un pati davanter fet d'obra que, al dessota, té un femer. Al femer s'hi accedeix per un lateral, ja que el terreny fa pendent cap aquesta banda. La casa ha estat construïda en dues fases. La part més antiga és la del sud-oest. En aquesta part la façana s'estructura en base a dos eixos d'obertures, amb el portal a la dreta. Aquestes obertures combinen els emmarcaments amb llindes i brancals de pedra i d'altres fets de maó. Això fa que es pugui datar probablement al segle XIX. Posteriorment s'amplià cap al nord-est, amb una construcció més irregular i amb menys obertures. Els murs són de maçoneria. En general, la casa ha conservat els volums i la tipologia constructiva originàries. | 08258-195 | Sector nord-oest del terme municipal | La casa d'Oriols no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Per la seva tipologia constructiva podria considerar-se una obra bàsicament del segle XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 Oriols consta que estava habitada. | 41.8955700,2.0293900 | 419485 | 4638637 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85911-foto-08258-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85911-foto-08258-195-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 56 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: el topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues. La gent de la zona el pronuncia amb una erra. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85913 | Capella de Sant Francesc de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-francesc-de-torroella | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XIX | Estructuralment bé, però algunes parts es conserven en precari i amb usos no adequats | Petita capella situada al costat de la gran masia de Torroella, al nord del terme i molt a prop ja de Sant Feliu Sasserra. És molt semblant a la que es troba a la propietat veïna del mas Torre d'Oriols. Consta d'una sola nau amb una peita sagristia adossada a l'angle nord-est. La façana principal, encarada a migdia, consta d'un portal rectangular emmarcat amb carreus de pedra picada i, al seu damunt, un medalló oval amb un gravat molt gastat, cal suposar que de sant Francesc d'Assís, titular de la capella. Més amunt hi ha un òcul. Els murs són de maçoneria, reforçats amb grans pedres cantoneres. L'interior té un petit cor a l'entrada. La capella va ser durant un temps galliner i actualment serveix de magatzem. | 08258-197 | A la masia de Torroella, al sector nord-oest del terme municipal | Aquesta capella es troba a Torroella, un gran mas d'origen medieval que als segles XVIII i XIX s'amplià i era un dels més importants de la zona, com també ho era el mas veí de la Torre d'Oriols. Ambdues cases tenen força paral·lelismes, i les dues disposaven de capelles. L'hereu del mas, Francesc Torroella, va fer construir el 1860 aquesta capella dedicada a Sant Francesc d'Assís. La de Sant Pere d'Oriols o de les Cigales s'havia aixecat dos anys abans i és molt semblant. És possible que fos el mateix mestre d'obres el qui fes les dues, servint-se dels mateixos plànols. | 41.9103800,2.0207200 | 418784 | 4640290 | 1860 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85913-foto-08258-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85913-foto-08258-197-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85914 | Canamasses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canamasses | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 63. | XVIII-XX | Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada a l'extrem d'un altiplà i arrecerada per un turonet a la seva esquena. És molt a prop de l'actual carretera i de l'antic camí ral de Vic. Consta d'un cos residencial de planta rectangular, amb cossos adossats als dos costats de construcció molt recent. Originàriament la casa era més estreta i s'estructurava en base a dos eixos d'obertures, amb un portal d'arc escarser. Posteriorment s'amplià cap a la dreta, amb un nou eix d'obertures. Els murs són fets de maçoneria, a pedra vista, i totes les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. | 08258-198 | Al sector nord-est del terme municipal | Aquesta casa no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Per la seva tipologia podria ser una construcció del segle XVIII o principis del XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 Canamasses consta com a habitada. Recentment la casa ha estat rehabilitada i ampliada. | 41.8931400,2.0715400 | 422978 | 4638329 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85914-foto-08258-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85914-foto-08258-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 63 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85922 | El Ciuró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ciuro-0 | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 53, 73, 105, 107, 109, 112. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 54. | XIV-XX | Masia de caire senyorial, de dimensions força grans, que està adossada a una torre considerada medieval i que està emplaçada prop de l'antic castell d'Aguiló. La masia es troba al pla del Ciuró, vora la riera Gavarresa, per on devia passar el camí, mentre que el castell se suposa que era a la part alta del turó. La torre és una edificació de planta quadrada de cinc pisos que mesura 16 m d'alçària per 7 de banda. Una escala de cargol puja de baix a dalt, amb 44 esglaons. Totes les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Les dues centrals tenen interessant motllures al trencaaigües. Una d'elles té dos petits relleus amb una cara d'home i l'altra de dona. Tanmateix, aquestes finestres més grans són posteriors, ja que encara es veu el rastre de les finestres més antigues, que són més petites i espitllerades. A començaments de segle XX una de les finestres (la del primer pis) s'havia transformat en balcó. La torre és rematada amb una sèrie d'arcs estrets de pedra, segurament amb funcions defensives, sobre un fris de pedra. Aquesta torre sol datar-se als segles XIV-XV, tot i que no descartem que pugui ser posterior. El cos residencial va quedar adossat posteriorment a la torre, tot i que la masia és d'origen medieval i en els seus inicis devia ser més petita. És de planta més o menys quadrada i té un cos adossat al nord (probablement ja del segle XIX), un altre de més petit adossat a l'angle nord-est i coberts aïllats al sud. Consta de planta baixa més un pis i golfes. L'estructura de la masia és setcentista (del 1696, segons la llinda del portal d'entrada). La façana principal, encarada a migdia, té un portal de mig punt fet amb grans dovelles. La distribució de les obertures en aquesta façana és molt regular, fet que denota que la casa es va remodelar amb un criteri força unitari probablement al segle XVII. En diferents llocs les finestres tenen motius decoratius com ara rosetes i d'altres de tradició gòtica. | 08258-372 | Sector nord-oest del terme municipal | El mas Ciuró està documentat des de principis del segle XIV. Formava part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Hom suposa que aquest castell es trobava sobre el puig que hi ha vora el mas Ciuró, però en realitat se'n desconeix el seu emplaçament precís. Per aquesta proximitat fou un dels masos principals de la zona, i tenia una vinculació directa amb el castell. Sembla que al Ciuró hi havia la ferreria del castell ja que, per notícies orals, sabem que fa uns anys es va vendre una enclusa que es guardava a la casa i que tenia inscrita una data del segle XVI. A més, a uns 250 m hi havia un molí (el Molí del Ciuró) que conserva possibles restes medievals. Ambdues funcions solien ser monopoli del senyor. D'altra banda, la masia del Ciuró conserva una torre considerada medieval. Hom creu que antigament el Ciuró s'havia anomenat 'Torre d'Oló', i que la torre servia per vigilar la part de la Gavarresa, des d'on hagués estat fàcil envair Oló. Cal tenir present que al final del segle XIII el castell d'Aguiló es va reedificar, possiblement en un emplaçament diferent de l'originari. Una possibilitat a tenir en compte és que la torre del Ciuró coincidís amb aquest segon emplaçament del castell, tot i que sobre l'emplaçament del castell no hi ha res clar. Aquesta torre sol datar-se al segles XIV-XV. Els senyors del castell eren la família Aguiló, que tenien la propietat o drets sobre alguns dels masos de la quadra. Consta que el 1329 Ramon i Saura d'Aguiló tenien drets sobre el mas Ciuró. Concretament, varen reconèixer tenir “per Arnau d'Oló i Alamanda un censal de 2 sous i 8 diners, una penyora d'ordre i una jova o jornal de llaurar sobre el mas Ciuró (PLADEVALL, 1991: 53)”. Aquest mateix any Ot de Montcada va comprar tot el terme d'Oló, incloent-hi la quadra d'Aguiló, i els homes de Ciuró, que en aquell moment eren cinc, així com els de la resta de masos de la Vall d'Aguiló, van prestar homenatge al nou senyor del castell. Pel que fa als pagesos emfiteutes del mas, eren la família Ciuró. En una llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Ciuró, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. I en el fogatge de 1553 hi consta Joan Ciuró. Després de la crisi del segle XIV el Ciuró va annexionar-se diversos masos rònecs i va enfortir-se encara més, tot esdevenint un dels més grans del terme. La major part del casal és una mica posterior, i es devia edificar al segle XVII (el 1696 segons uns inscripció del portal d'entrada). Ja a principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès, el mas Ciuró fou cremat. En aquesta època era propietat de la família Rocafort, originaris del mas Rocafort, que era el més important del terme d'Oló. L'havien obtingut gràcies a un casament hereu-pubilla. Eren una família de propietaris rurals amb ascendents senyorials que, en aquesta època, van realitzar una hàbil política matrimonial i de compra de masos amb problemes per engrandir la seva heretat. Van posseir el mas Sors de Castellcir, el mas Parer de Sant Feliu de Rodors, el mas Armadans de Sant Cugat de Gavadons i el mas Vilasoleiat a Fussimanya. A mitjans del segle XIX la família Rocafort deixà la seva casa pairal d'Oló i es traslladà a Artés, una població més on van tenir un paper destacat en la vida social i econòmica. Van fundar la fàbrica Berenguer en aquesta localitat, i a començament del segle XX Ramon de Rocafort fou diputat provincial. Quan Ramon de Rocafort va morir en el seu inventari hi constava un patrimoni immens. La seva herència va ser complicada i el patrimoni es va dividir, però cap hereu no va residir en cap dels masos. Tots formaven part de la classe mitjana barcelonina. A la dècada de 1970 el Ciuró canvià de propietaris i, pels volts de 1980, va ser objecte d'una restauració que li va canviar lleugerament la fesomia. | 41.8920300,2.0247300 | 419094 | 4638248 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85922-foto-08258-372-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85922-foto-08258-372-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 54 (Pla Especial Urbanístic 2011)Llinda al portal d'entrada: 1696Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85923 | Cal Sastre Burdó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-sastre-burdo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 161. | XVIII-XX | Casa emplaçada al nucli urbà d'Oló amb una façana d'influència noucentista. És una edificació entre mitgeres, de planta més o menys quadrada, i disposa de planta baixa més un pis. La façana principal és emblanquinada i s'hi destaquen les formes que rematen les portes dels balcons i el coronament superior de l'edifici, fetes amb maó vermell. Als baixos la casa tenia establiments comercials i les portes s'han remodelat modernament. Al primer pis hi ha dos balcons amb baranes de forja. El coronament superior de la façana té una doble cresta de formes sinuoses. | 08258-373 | Carrer Major, 13-15. Nucli urbà d'Oló | Aquesta casa es troba al final carrer Major, el qual es va formar als segles XVII-XVIII. No coneixem informació sobre quan es va remodelar l'edifici per dotar-lo de la façana noucentista, però devia ser entorn de la dècada de 1930. Per aquests anys també es va remodelar cal Met (situada una mica més amunt) que hi té certes similituds. Antigament aquest immoble només constava d'una casa, que devia haver pertangut a un sastre. A mitjans de segle XX encara era propietat dels Burdó. Un membre d'aquest família, Francesc Burdó, va ser alcalde d'Oló entre 1953 i 1961. Durant una temporada la construcció fou separada en dues cases, i després es tornà a unificar. A les últimes dècades del segle XX els propietaris eren el matrimoni Burdó-Valeri, una gent emprenedora que hi van posar una merceria, una pastisseria i un magatzem de pinsos. Més recentment hi ha hagut una perruqueria. | 41.8733500,2.0352700 | 419945 | 4636164 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85923-foto-08258-373-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85924 | El Cau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cau-0 | XX | Nau industrial construïda el 1965 va acollir durant molts anys una sala de ball que va ser molt popular i que es coneixia amb el nom d'El Cau. És una construcció de planta rectangular amb uns baixos semisoterranis (on hi havia telers) i una planta baixa (on hi havia la sala de ball). Es tracta d'una construcció funcional que, a la façana que dóna al carrer, conserva una escalinata d'accés amb dos blocs de formigó que conserven les lletres 'EL CAU', per on s'accedia a la sala. | 08258-374 | Carrer Barcelona, 10. Nucli urbà d'Oló | A la casa de cal Comes, situada en el mateix carrer en els números 4 i 2, hi vivia Lluís Comes i la seva esposa Àngels. Entorn de la dècada de 1960 el matrimoni inicià una petita empresa tèxtil. El nom comercial era Lluan: una combinació de Lluís i Àngels. Van començar amb uns quants telers als baixos de la casa i la fàbrica s'anà ampliant amb una nau situada més amunt, i posteriorment encara amb una altra nau més gran, construïda el 1965 i que es va conèixer com El Cau. Als baixos d'aquesta nau hi havia els telers, i a la planta superior s'hi va instal·lar una sala de ball que, durant uns anys, es va fer molt popular. La sala de ball El Cau va estar en actiu fins a la dècada de 1980. Actualment la planta superior és un magatzem de l'Ajuntament i a baixa hi ha un garatge. | 41.8724100,2.0346400 | 419891 | 4636061 | 1965 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85924-foto-08258-374-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85927 | Casa Nova del Tonet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-del-tonet | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 03.</p> | XVIII-XX | En ruïnes | <p>Casa de pagès en ruïnes emplaçada al costat del camí que va a l'Espinalt i a Vilamorena. Se'n conserven parcialment els murs fins a l'alçada del sostre, però tot l'entorn està envaït per la vegetació. Consta de dues construccions separades per uns metres. Al nord hi ha el cos residencial principal, de planta més o menys quadrada i que devia tenir dues plantes. La part de migdia, on hi devia haver el portal principal, és la que es troba més derruïda. Els murs són de maçoneria i tenen poques obertures, que són amb llindes i brancals de pedra. A l'angle nord-est es conserven dues tines que tenen la peculiaritat de ser de planta ovalada. Uns metres al sud hi ha una construcció aïllada corresponent a un cobert.</p> | 08258-87 | Sector sud-oest del terme municipal | <p>La denominació de 'casa nova' juntament amb la tipologia constructiva ens fan pensar que es tracta d'un d'aquests habitatges rurals que van sorgir al segle XVIII o principis del XIX, però no en coneixem notícies documentals antigues. Tan sols sabem que la Casa Nova del Tonet apareix en un llistat de cases i albergs rurals de 1930, i llavors estava habitada. Fins la dècada de 1960 encara hi vivien, i més tard va quedar abandonada. En tenia la propietat la masia dels Plans.</p> | 41.8391300,2.0070900 | 417562 | 4632392 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85927-foto-08258-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85927-foto-08258-87-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-03-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 03 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 85928 | Església de Santa Creu de la Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-creu-de-la-plana | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Santa Creu de la Plana', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 390-391. CANAMASSES GÜELL, Josep (2019). 'Restauració de Santa Creu de la Plana', Amics de l'Art Romànic del Bages, el Butlletí, núm. 189 (maig-agost, 2019), p. 3-4. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 210. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Santa Creu de la Plana', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1067-1068. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Santa Creu de la Plana, de Sant Joan d'Oló', Full Diocesa, núm. 3223, Vic 21 de gener de 1973. | XII-XVIII | Restaurada el 2019 | Església romànica (del segle XII) emplaçada prop del mas de la Plana, que forma part del nucli de Sant Joan d'Oló. És una construcció senzilla i austera però elegant i ben proporcionada que ha conservat plenament la tipologia romànica originària, tot i que als segles XVII-XVIII s'hi van fer lleus reformes. Consta d'una sola nau amb absis semi-circular orientat a llevant. Els murs són llisos i sense cap mena d'ornamentació. Al centre de l'absis té una finestreta de doble esqueixada acabada amb arc de mig punt. El portal és a la banda de ponent. Aquest mur, que té una finestra en forma de creu llatina, és rematat amb un campanar d'espadanya d'una sola obertura. El mur tester, a la banda oposada, sobresurt per sobre de la teulada i és coronat amb una petita creu de pedra. El mur de migdia té una petita finestra amb arc de mig punt, així com una porta que es va obrir en les obres dels segles XVII-XVIII. En aquesta època també es va construir el contrafort lateral, motivat per una esquerda a la façana. En la recent restauració l'interior ha quedat molt ben endreçat, amb les parets a pedra vista. L'altar s'ha traslladat a la part exterior de l'entrada i permet fer-hi cerimònies de culte divers. Així mateix, en aquesta zona davantera hi trobem un element commemoratiu funerari contemporani, d'estil orientalitzant i amb un gran quars. La intenció és que aquest continuï sent un espai sagrat viu i obert a tothom. | 08258-88 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, sector sud-oest del terme municipal | Aquesta església es troba dins de la parròquia de Sant Joan d'Oló i no va passar de capella rural. Apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d'Oló. Hom suposava (PLADEVALL, 1991: 210) que al voltant de l'església hi podia haver una 'sagrera de Santa Creu' que està documentada el 1166, però notícies més recents semblen indicar que aquesta sagrera es trobaria al raval de Santa Eulàlia. L'any 1175 els senyors del terme del castell d'Oló, Pere d'Oló i la seva muller Dolça, van fer un primer llegat pietós en el seu testament a l'església de la Santa Creu. També se'n fa esment en documents de l'arxiu de Sant Joan d'Oló els anys 1413 i 1512. Així mateix, durant el segle XV surt esmentada una família cognominada de Santa Creu, que devia tenir el seu mas prop de la capella. Al segle XVII, en construir-se la nova església parroquial de Sant Joan d'Oló en un emplaçament molt proper, l'església de la Santa Creu s'anà eclipsant. Tot i això, entre els segles XVII-XVIII s'hi van fer reformes, que van consistir a sobrealçar la nau uns 80 cm per construir-hi una volta, es va cegar la finestra de l'absis, es va tancar la porta originària i se'n va obrir una de nova al mur de migdia, i els murs es van revestir amb argamassa, de manera que el parament gairebé no era visible. Ja al segle XIX , l'església fou profanada durant la Guerra Civil de 1936. Aleshores va quedar sense culte i es va destinar a paller, però va sofrir poques modificacions. A finals de 1989 s'inicià el procés de restauració per part de la Diputació de Barcelona i la Fundació ESICO, que aleshores n'era la propietària. S'hi va fer una fonamentació nova, consistent en uns “sabata” de formigó, es repassà la teulada, es tirà a terra la volta enguixada construïda al segle XVII i es va tornar a obrir la finestra de l'absis i la porta originària. El 2002 la propietat passà a la Fundació la Plana, una organització que ja estava instal·lada a la masia des de 1986 i que organitza activitats pioneres en camps molt diversos. El 2018 i 19 aquesta fundació ha finançat una nova restauració de l'església. La direcció de l'obra ha anat a càrrec de l'arquitecte local Guillem Sala Güell, amb la participació dels Amics de l'Art Romànic del Bages. L'actuació ha consistit principalment en fer una teulada nova, un nou paviment i trobar una nova campana per a l'espadanya. També s'ha portat a terme una excavació arqueològica en el perímetre exterior, que ha resultat negativa, i s'han realitzat sondejos en l'enguixat de l'absis per determinar si conservaven restes de pintures romàniques, amb un resultat també negatiu. L'església ha quedat com una sala d'actes que permet també la realització de cerimònies de cultes diversos. | 41.8494200,2.0118200 | 417968 | 4633530 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Llobet, dels Amics de l'Art Romànic del Bages | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85930 | Església de Sant Agustí de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-agusti-de-la-riera | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XVIII-XX | Petita capella emplaçada al mas La Riera, concretament al sector de ponent i separada de la part residencial per un camí. Consta d'una sola nau, de planta rectangular, que està adossada a la sagristia i a d'altres dependències de treball de la masia. Es tracta d'una construcció molt austera i sense cap element ornamental a destacar. La façana principal, orientada a llevant vers el camí, presenta un portal amb arc escarser, un òcul al seu damunt i un senzill campanar d'espadanya de maó que remata l'obra. Els murs són arrebossats. L'Església queda lleugerament alçada respecte al camí i té un xiprer a un dels costats. L'interior és cobert amb falsa volta de canó, actualment enguixada, i es troba en estat precari. | 08258-90 | A la masia de la Riera, sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Pertanyia a la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Després de la Guerra Civil la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. | 41.8428300,1.9866000 | 415866 | 4632822 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85930-foto-08258-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85930-foto-08258-90-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||
| 85931 | Armenteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/armenteres | <p>DELGADO OREA, Edgar Efren (2020). <em>Armenteras y el Chamanasterior: 1000 años de historia</em>.</p> <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 72, 107, 165.</p> <p>SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 12.</p> | XIX-XXI | <p>Masia de dimensions considerables, d'origen medieval, emplaçada en una esplanada propera a l'església romànica de Sant Joan d'Oló vell. El conjunt consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més dos pisos i golfes) que té un bon nombre de coberts annexos que s'allargassen cap al sud-oest, així com un pavelló de nova construcció polifuncional i un altre cobert antic al sud-est. El cos residencial inicialment era més petit i en un moment donat, sembla que fruit d'una important reforma al segle XVIII, es convertí en un gran casal de tres plantes, d'arquitectura molt regular. La façana principal, encarada al sud-est, presenta una distribució en base a tres eixos d'obertures. El portal és adovellat, amb un interessant escut de Catalunya a la dovella central que també representa a la part inferior unes armes, possiblement en referència al significat del nom Armenteres. La resta d'obertures són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i les de la façana principal han estat transformades en balcons. Els murs són de maçoneria i a pedra vista. En la façana sud-oest s'han adaptat antigues galeries i s'ha reconstruït l'espai amb un ampli porxo que enllaça amb els coberts adossats, molt ben rehabilitats i adaptats com a espais multifuncionals. Interiorment la masia conserva els espais tradicionals, mentre que la planta superior és la que ha sofert més modificacions per acollir els dormitoris del centre. A l'entorn de la masia i distribuïts per l'ampli espai de la finca s'han adequat múltiples indrets amb tòtems i altres elements diversos que entronquen amb les cultures indígenes, per exemple a l'anomenat 'Lago del Loto'. En un lloc proper al camí d'accés es conserven algunes restes d'una serradora moderna que pertanyia al mas.</p> | 08258-91 | Sector sud-oest del terme municipal | <p>El mas Armenteres és d'origen medieval. La primera referència que en coneixem el del 1394, quan en la llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló hi figura Bernat Armenteres. Cal suposar que aleshores era l'hereu del mas. En el fogatge de 1515 hi apareix 'lo mas Armenteres', pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi consta Valentí Armenteres. Està clar, doncs, que la família de cognom Armenteres eren els propietaris del mas, però no en coneixem notícies històriques més concretes, llevat de les inscripcions a la mateixa façana de la casa. La del 1646 ens indica que la masia ja tenia una certa rellevància, a jutjar per la rica decoració de caràcter religiós que es pot veure en la finestra. Al segle XVIII, i tal vegada també al llarg del XIX, Armenteres es transformà en un casal de dimensions considerables, però no en coneixem els detalls. Ja al segle XX, en plena Guerra Civil el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del municipi. Entorn de 1954 la família Llonch, que feia poc havien establert la seva segona residència a Sant Joan d'Oló, van comprar la finca d'Armenteres, que incloïa una caseta prop de l'església parroquial (cal Feliu). Els Llonch eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Van fer reconstruir la caseta prop de la Rectoria per tal d'instal·lar-s'hi. Llavors s'anomenà cal Llonch i actualment és Armenteres de Dalt, i també la pallissa, actualment coneguda com a Torre d'Armenteres. Mentrestant, al mas Armenteres hi havia masovers, que fins els volts de 1965 eren la família Serra. Els Llonch es van estar a Sant Joan d'Oló fins els volts de 1985 quan, després d'haver-se arruïnat, van vendre les seves propietats. Joan Llonch Arquer va vendre el mas Armenteres a Agustín Orea, d'origen mexicà i persona polifacètica. Anteriorment havia format part de la comunitat instal·lada a la masia veïna de la Plana, fins que adquirí Armenteres i decidí crear el seu propi centre per fomentar activitats inspirades en el xamanisme i altres disciplines afins. En una llinda de la casa s'hi pot llegir el terme 'Chamanasterio'. La masia es va anar rehabilitant amb l'ajuda de voluntaris, i s'hi va instal·lar a viure també la família d'Orea. Actualment Armenteres és un espai comunitari que s'ofereix per a activitats i estades de caire divers.</p> <p>Els actuals propietaris han editat un llibre amb la història de la masia des dels seus inicis fins a l'actualitat (DELGADO, 2020).</p> | 41.8497000,1.9972400 | 416758 | 4633575 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85931-foto-08258-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85931-foto-08258-91-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-03-22 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 12 (Pla Especial Urbanístic 2011) Actualment ha estat transformada en un centre d'activitats i està envolada d'espais per a usos lúdics i diversos, però ha conservat molt bé la tipologia tradicional. L'edifici presenta les següents inscripcions: En una llinda de la façana nord-oest, primer pis: SATA. T. SAI[?] SANTISIM SACRAMENT ANY 1646 En una llinda de la façana nord-oest, segon pis: MDCCLXVIII (1768) Inscripció en un dels coberts: CHAMANASTERIOR 1212 2012 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85932 | Les Tosques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-tosques | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 65, 72, 107, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 01. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en un promontori rocallós que s'aixeca sobre la riera d'Oló, al límit sud-occidental del terme municipal. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes), al qual s'hi ha annexat un cos transversal a migdia en forma de porxo i un pati tancat o barri amb coberts laterals. La masia originària ben segur que era més petita, i l'edificació actual és fruit de múltiples fases d'ampliació que han donat com a resultat una estructura força atípica. Així, la façana principal ha quedat coberta per aquest porxo amb voltes de pedra i arcades, i també el portal, adovellat. A la part alta aquesta façana es completa amb una galeria de dues arcades. La resta de façanes, en bona part arrebossades, no presenta elements remarcables. Al nord la casa té adossat un cobert de treball, i a ponent trobem un altre portal. Més al nord hi ha encara un altre cobert aïllat de maó. | 08258-92 | Sector sud-oest del terme municipal | El topònim de les Tosques ve del fet que en aquest indret hi aflora molta pumicita, popularment anomenada pedra tosca. El mas és d'origen medieval. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figuren Jaume Toscas i Pere Toscas. Cal suposar que un dels dos era l'hereu del mas en aquest moment. En el fogatge de 1515 (conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) hi apareix 'lo mas Tosques', pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló, i en el fogatge de 1553 Joan Tosgues. La família Toscas va continuar al front de l'heretat en els següents segles, i el mas devia ampliar-se en diferents fases, sobretot als segles XVIII i XIX. A la segona meitat de la dinovena centúria hi va entrar un pubill de cognom Vila procedent de la masia de cal Costa, de l'Estany. Era el besavi de l'actual propietari, que es va vendre cal Costa i es va quedar a viure a les Tosques, com també ho van fer els seus descendents. L'actual propietari, Vila, a la dècada de 1990 va marxar a viure a Artés, i llavors a les Tosques hi van quedar com a masovers Josep Bordó i Angeleta Cruselles, que s'hi van estar molts anys. Actualment hi ha uns altres masovers. | 41.8376900,1.9821300 | 415488 | 4632256 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85932-foto-08258-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85932-foto-08258-92-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 01 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85933 | El Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-coll-4 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110 | XVIII-XIX | En ruïnes | Casa de pagès, en ruïnes, que s'emplaça vora el camí de Vilarasau, molt propera a dues cases més, també en ruïnes: ca l'Oller i cal Pere Riera. Es troba a la part alta d'unes feixes, en un estat força arrasat i molt coberta per la vegetació. Es mantenen els murs perimetrals, a una alçada d'un metre i escaig. Al nord-est es conserven dues tines amb cairons. La façana principal devia estar encarada al sud-est, però en l'estat actual no se'n pot apreciar cap detall. Al sud-oest queden vestigis del que devien ser coberts adossats. | 08258-93 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa, que podria ser obra del segle XVIII o principis del XIX. Com a mínim ja al segle XIX ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll formaven part del mas veí de Rojans, el qual tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens sobre aquestes cases. El Coll encara apareix en un llistat de cases rurals de 1930, però llavors ja no estava habitada. L'any 1996 els que fins aleshores eren masovers de Rojans, la família Mas Sors, van comprar la propietat de Rojans, que incloïa aquestes cases. Actualment el propietari és Pere Mas Sors. . | 41.8506600,2.0393100 | 420252 | 4633641 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85933-foto-08258-93-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85935 | Rojans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rojans | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 24. | X-XXI | Masia de dimensions més aviat petites, d'origen medieval, emplaçada vora un dels ramals del camí de Sant Jaume que venia del monestir de l'Estany. Consta d'un cos residencial (de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos, el segon sobrealçat modernament al nivell de les golfes) amb coberts adossats al nord, al sud i al sud-est, de manera que pràcticament envolten la casa, deixant un petit pati davanter tancat en forma de barri. El cos residencial és una construcció uniforme que no ha sofert ampliacions visibles, llevat del sobrealçament del segon pis. La façana principal, encarada a llevant, té un portal adovellat amb arc escarser i presenta una distribució força irregular, amb algunes obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra que han estat modificades parcialment amb maó. Una d'elles s'ha transformat en balcó. Les finestres del segon pis (obra feta entorn de 2001) són fetes ja amb maó. Destaca la presència en aquesta façana d'una pedra reaprofitada d'un antic finestral gòtic lobulat. La façana posterior (a ponent) presenta una estructura similar, amb tres finestres al primer pis que, originàriament, eren emmarcades amb pedra picada. Els murs són fets amb un aparell de petits carreus força regular, més o menys disposats en filades. L'interior de la casa conserva molt bé la tipologia constructiva originària. La masia conserva una cisterna i dues tines, també té un forn d'obra. | 08258-95 | Sector sud-est del terme municipal | El mas Rojans és documentat des de mitjans de segle X. També es troba documentat en el fogatge de 1515 amb el nom Casa de Rojans, i formava part de la parròquia de Santa Maria d'Oló. La presència d'una capçalera de finestral gòtic a la façana dóna a entendre que es devia aprofitar d'una anterior construcció i que, per tant, en època baix-medieval Rojans devia ser una masia petita però d'una certa categoria. Cal dir que hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Rojans. Cal pensar que aleshores era l'hereu del mas. Segons la inscripció d'una llinda del 1581, es pot deduir que en aquest moment la masia es va reformar i devia ser llavors quan el cos residencial va adquirir l'aspecte actual. A mitjans del segle XIX Rojans era propietat de Joan Soler Vilarassau, que era notari, propietari del mas Vilarasau, resident primer a Moià i després a Sarrià. Sembla, per tant, que en aquesta època o tal vegada amb anterioritat Rojans havia passat al mas Vilarasau. Joan Soler Vilarassau va vendre Rojans a Fructuós Tantiñà Antonell i d'aquest va passar al seu fill: Antoni Tantiñà Vila, resident a Castellterçol. Segons les escriptures d'aquesta època Rojans tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens, de tres cases molt pròximes entre si, que es troben en direcció a llevant: ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll. Durant els anys de la Guerra Civil a la casa s'hi van amagar un parell o tres d'homes de l'Alzina (masia fora del terme d'Oló) per evitar d'anar al front. Durant tots aquests anys, a Rojans hi vivien masovers. Pels volts de 1939 o 40 van entrar-hi com a masovers Pere Sors Solà i la seva esposa Margarida Oller Vilaseca, provinents del mas veí de Torrecogusa. El matrimoni va tenir tres filles. Una d'elles és Elvira Sors Vilaseca, que va continuar a Rojans i es va casar el 1955 amb Joan Mas Capdevila, procedent de Viladrau. Van tenir set fills, alguns dels quals continuen vivint al mas. L'any 1996 es van decidir a comprar la propietat de Rojans. Actualment el propietari és Pere Mas Sors, que continua portant l'explotació agropecuària. Posteriorment, entorn de 2001, van fer diverses obres: van sobrealçar la casa amb el segon pis, van ampliar algunes finestres i van reformar els coberts. | 41.8489800,2.0301300 | 419488 | 4633464 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85935-foto-08258-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85935-foto-08258-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 24 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta la següent inscripció a la llinda del balcó: 1581Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas Sors | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85936 | Torrecogussa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrecogussa | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 41, 43, 63, 107. | XI-XIX | En ruïnes | Masia de petites dimensions actualment en ruïnes, d'origen medieval i construïda molt probablement sobre una anterior torre de guaita. Es troba emplaçada al cim d'un turonet sobre un promontori rocallós i en una posició dominant, amb bones vistes cap al nord. La masia consta d'un cos residencial de planta quadrada que ocupa una estreta franja a la part superior del promontori. Tenia dues plantes, amb un cos adossat al nord-est que correspon a una tina amb la seva rampa d'accés. De la casa se'n conserven bàsicament els murs perimetrals fins a l'alçada pràcticament de la coberta. Aquesta part residencial, aixecada probablement en una sola fase constructiva, és d'una tipologia força arcaica, tal vegada dels segles XVI o XVII, i s'ha mantingut molt íntegrament, sense modificacions modernes. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal adovellat i al seu damunt devia tenir un finestral, que ha quedat esfondrat. Els murs són fets amb pedres devastades o escairades que en algun punt es disposen més o menys en filades. Pràcticament no hi ha finestres, i les que es poden veure són de mida molt petita. La casa tenia coberts al sud i a l'oest, actualment semi-derruïts, els quals devien formar un petit barri. Un dels aspectes més interessants són les restes d'una possible torre, situades a l'angle nord-oest de la casa. Es tracta dels fonaments d'una estructura de planta quadrada, de 3,80 m d'amplada, que és anterior al cos residencial, de manera que aquest s'hauria construït sobre les ruïnes d'aquesta hipotètica torre. Per la banda de ponent trobem estructures complementàries a la torre, i per la cara nord hi ha una altra estructura, molt sòlida i de gran amplària. És reblerta al seu interior amb terra i té tot l'aspecte d'una muralla perimetral, fonamentada en part sobre la roca i que sembla continuar en direcció sud fins que s'ajuntaria amb la zona de coberts meridional, entremig d'una bona quantitat d'enderrocs. | 08258-96 | Sector central del terme municipal | En el llibre monogràfic sobre Oló Antoni PLADEVALL (1991: 43) planteja la possibilitat que alguns topònims referits a torres puguin correspondre a torres de guaita o de defensa complementàries del castell d'Oló, ja que aquest està situat en una posició força enclotada i no té una vista gaire extensa del seu terme. Entre aquests topònims hi ha la Torre Magre, la Torre d'Orriols, Torruella, Torrespalla, Torrecugussa, la Torre de Gerald i la Guàrdia d'Oló; aquesta última documentada a partir del 1056. Les restes que hem descrit d'una possible torre amb la seva muralla perimetral podrien avalar aquesta hipòtesi. Així, inicialment en aquest indret s'hi hauria aixecat una torre (Torre Cugussa), que estaria situada en una posició dominant i a prop d'un important camí. En efecte, uns 400 metres en direcció a llevant hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. Tanmateix, ens manques dades documentals o arqueològiques més precises per acabar de confirmar la possibilitat d'aquesta torre medieval. D'altra banda, cal dir que entorn de 1150 el monestir de Sant Benet de Bages era propietari del mas Torre Cugussa. En aquesta època aquest cenobi tenia àmplies possessions a la zona anomenada Tres Vics (entorn de l'actual mas de la Plana), i també cobrava rendes dels masos de Pere Paüc de Tres Vics i de Vilamorena, a més d'altres terres de la zona (PLADEVALL, 1991: 41). Posteriorment, quan la torre hauria perdut la seva funció estratègica i militar, probablement a partir dels segles XIII o XIV, s'hauria convertit en un mas. L'habitatge actual podria ser una mica posterior, tal vegada dels segles XVI o XVII, però no en coneixem notícies documentals concretes. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Berenguer sa Torra, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. I en el fogatge de 1515 hi consta la casa d'en Torra, en aquest cas de la parròquia de Santa Maria d'Oló i probablement referit al mas Torre, també conegut com a Torre d'Orriols. És possible que en el primer cas el Torra calgui associar-lo a Torre Cogussa. Així mateix, en un llistat de cases rurals de 1930 encara hi apareix una casa anomenada La Torre propera a aquesta zona. No sabem quan ni en quines circumstàncies hauria pogut adoptar el nom de Torrecogussa, que consta en altres documents ja més tardans, mentre que la denominació popular és la de Torrecabussa. Ja al segle XX aquesta casa era propietat dels Plans: un gran mas que estenia els seus terrenys cap al sud de Sant Joan d'Oló. Els propietaris eren la família Plans i Torrecagussa era habitada per masovers. Probablement els últims masovers van ser Pere Sors Solà i la seva esposa Margarida Oller Vilaseca, que s'hi van estar entorn de la dècada de 1930, abans de traslladar-se al mas veí de Rojans. Més endavant Torrecogussa va quedar abandonada. | 41.8540300,2.0276500 | 419288 | 4634027 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85936-foto-08258-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85936-foto-08258-96-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Popularment es coneix també amb la denominació de Torrecabussa.Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Pere, Marc, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85937 | Mas Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-rovira-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108 SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 26. | XIX-XX | Casa de pagès reconstruïda modernament sobre antigues casetes més petites que abans formaven un carrer rural. Es troba emplaçada vora el camí que uneix Oló i Sant Joan d'Oló, molt a prop d'una gran superfície de granges que inclouen la casa de cal Felip, de la mateixa propietat. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més dos pisos). L'edificació conserva part dels murs perimetrals de pedra de les casetes antigues i, a la planta baixa, les estances on hi havia cellers i estables, amb cobertes de volta catalana. També es conserva un portal amb brancals i llinda de pedra, situat a migdia. Per aquesta part l'edificació es va ampliar amb una àmplia terrassa. Els murs de la casa són actualment arrebossats i pintats, i totes les finestres i la resta d'elements exteriors són de construcció moderna. | 08258-97 | Sector central del terme municipal | Originàriament a l'indret on avui hi ha la casa anomenada mas Rovira hi havia un raval rural conegut com a Carrer de Peucalçó. Era un conjunt de casetes adossades molt petites que es devia originar al segle XIX, com altres ravals pagesos similars, coincidint amb el moment d'expansió de la vinya. Les cases es van construir en terrenys que devien ser del mas Tosselles, proper a la zona però avui derruït. Molt a prop també hi havia la casa de cal Felip, que avui encara es conserva i ha quedat envoltada per les naus de la granja. Concretament, el Carrer de Peucalçó era format per sis cases. D'oest a est: cal Pau, cal Clavell, Cal Bisquera, cal Fuster, cal Guetsira i cal Rector. A part, hi havia la ja esmentada de cal Felip, una mica més a ponent. Aquesta última era la casa més gran i possiblement la més antiga del barri. Cada casa tenia el seu tros de terreny, amb vinyes i oliveres. Les cases del carrer es devien abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Rector, cal Clavell i cal Fuster ja consten com a no habitades. En canvi, cal Felip sí que era habitada. A la dècada de 1920 Magí Rovira n'era el masover i hi menava terres. Després va anar de masover a la Careta, junt amb la seva esposa Ramona Armenteres, i s'hi van estar 26 anys. Quan entorn de 1954 es va posar a la venda la casa de cal Felip la família Rovira es va decidir a comprar-la, ja que encara hi treballaven les terres. Primer es van instal·lar a cal Felip i hi van fer algunes reformes. Aleshores les cases de Peucalçó feia temps que estaven desocupades i en procés de ruïna. Els Rovira van anar comprant les casetes amb els seus terrenys per tal d'agrupar la propietat. Entorn de 1970 es van decidir a reconstruir la casa de cal Pau, que era que la que estava en millors condicions, i part de les adjacents. Però la major part de l'habitatge es va haver de construir de nou, i la resta de casetes es va acabar arrasant. A aquesta nova edificació se la va denominar mas Rovira. Al voltant d'aquests anys es van anar construint també les naus de la granja que actualment envolten la casa de cal Felip. Llorenç Rovira Armenteres, fill de Magí i Ramona, va tenir molt interès en l'arranjament del camí que comunica amb el nucli d'Oló, anomenat camí de la Salada, ja que era una infraestructura fonamental per poder tirar endavant l'explotació agropecuària. L'asfaltat es va fer entorn de 1980, sent alcalde Joan Vilà. Anteriorment hi havia un camí de carro que tenia un pendent encara més acusat que l'actual. | 41.8594500,2.0392900 | 420261 | 4634617 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85937-foto-08258-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85937-foto-08258-97-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 26 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Llorenç Rovira Armenteres | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85938 | Cal Felip | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-felip-3 | XIX-XX | Edifici sense ús definit i mancat de manteniment | Casa de pagès de dimensions considerables que ha quedat envoltada actualment per una gran superfície de granges. Està emplaçada vora el camí que uneix Oló i Sant Joan d'Oló, molt a prop de l'actual mas Rovira, de la mateixa propietat. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes). La casa, que devia aixecar-se al final del segle XVIII o principis del XIX, conserva força bé la tipologia tradicional, però amb les reformes que s'hi van fer a la dècada de 1950, quan es va sobrealçar a la planta de les golfes. La façana principal, encarada més o menys vers migdia, presenta un aspecte molt senzill, amb portes i finestres parcialment emmarcades amb maó, fruit de l'esmentada reforma. Els murs són de maçoneria, amb restes de semi-arrebossat. La resta de façanes pràcticament no té obertures i no s'hi observen elements d'especial interès. | 08258-98 | Sector central del terme municipal | Originàriament a l'indret on avui hi ha la casa anomenada mas Rovira hi havia un raval rural conegut com a Carrer de Peucalçó. Era un conjunt de casetes adossades molt petites que es devia originar al segle XIX, com altres ravals pagesos similars, coincidint amb el moment d'expansió de la vinya. Les cases es van construir en terrenys que devien ser del mas Tosselles, proper a la zona però avui derruït. Molt a prop també hi havia la casa de cal Felip, que avui encara es conserva i ha quedat envoltada per les naus de la granja. Concretament, el Carrer de Peucalçó era format per sis cases. D'oest a est: cal Pau, cal Clavell, Cal Bisquera, cal Fuster, cal Guetsira i cal Rector. A part, hi havia la ja esmentada de cal Felip, una mica més a ponent. Aquesta última era la casa més gran i possiblement la més antiga del barri. Cada casa tenia el seu tros de terreny, amb vinyes i oliveres. Les cases del carrer es devien abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Rector, cal Clavell i cal Fuster ja consten com a no habitades. En canvi, cal Felip sí que era habitada. A la dècada de 1920 Magí Rovira n'era el masover i hi menava terres. Després va anar de masover a la Careta, junt amb la seva esposa Ramona Armenteres, i s'hi van estar 26 anys. Quan entorn de 1954 es va posar a la venda la casa de cal Felip la família Rovira es va decidir a comprar-la, ja que encara hi treballaven les terres. Primer es van instal·lar a cal Felip i hi van fer algunes reformes. Aleshores les cases de Peucalçó feia temps que estaven desocupades i en procés de ruïna. Els Rovira van anar comprant les casetes amb els seus terrenys per tal d'agrupar la propietat. Entorn de 1970 es van decidir a reconstruir la casa de cal Pau, que era que la que estava en millors condicions, i part de les adjacents. Però la major part de l'habitatge es va haver de construir de nou, i la resta de casetes es va acabar arrasant. A aquesta nova edificació se la va denominar mas Rovira. Al voltant d'aquests anys es van anar construint també les naus de la granja que actualment envolten la casa de cal Felip. Llorenç Rovira Armenteres, fill de Magí i Ramona, va tenir molt interès en l'arranjament del camí que comunica amb el nucli d'Oló, anomenat camí de la Salada, ja que era una infraestructura fonamental per poder tirar endavant l'explotació agropecuària. L'asfaltat es va fer entorn de 1980, sent alcalde Joan Vilà. Anteriorment hi havia un camí de carro que tenia un pendent encara més acusat que l'actual. | 41.8588900,2.0383900 | 420186 | 4634556 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85938-foto-08258-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85938-foto-08258-98-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Llorenç Rovira ArmenteresAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85940 | Tosselles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tosselles | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 73, 107, 108. | XIV-XIX | En ruïna | Ruïnes d'un antic mas d'origen medieval. És de dimensions mitjanes i està emplaçat en un contrafort de l'altiplà on hi ha actualment el mas Rovira. Se'n conserven els murs al nivell de fonamentació i fins a una alçada aproximada d'un metre. El cos residencial adopta una planta rectangular i tenia un barri amb diversos coberts a la part davantera, enfront de la façana principal, que estava encarada vers el sud-oest. Però en l'estat actual tan sols s'insinua un buit que devia correspondre al portal. La part més ben conservada és la posterior, on s'hi poden veure dues tines cilíndriques revestides amb els típics cairons. | 08258-100 | Sector central del terme municipal | Aquest mas té un origen medieval i en coneixem algunes notícies referides als segles XIV i XVI. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Berenguer de Tuselles; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Tosselles', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi apareix Joan Toselles. Així doncs, està clar que el mas era habitat per una família de cognom Tosselles. No en coneixem més notícies documentals, però suposem que va sortir consolidat de la crisi baix-medieval i va prosperar als segles XVIII i XIX. Sembla que les seves terres s'estenien a l'altiplà situat més al sud, on actualment es troba el mas Rovira. En aquest indret més planer al segle XIX, coincidint amb el moment d'apogeu de la vinya, s'hi originà un raval pagès en forma de carrer, cal suposar que per voluntat dels mateixos propietaris de Tosselles. Era conegut com el Carrer de Peucalçó, i tenia sis cases més una setena casa aïllada: cal Felip. Constituïen un conjunt de casetes adossades molt petites, cadascuna amb els seus terrenys que incloïen vinya i oliveres. Aquest raval es devia abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. Pel que fa a Tosselles, la casa devia entrar en decadència probablement també per aquesta època. En un llistat de cases rurals de 1930 encara consta com a habitada, però ja entrat el segle XX va restar en bona part desocupada i inicià el procés d'enrunament. A mitjans de segle XX el propietari era un home d'Oló que també posseïa cal Felip. Entorn de 1954 la finca es va posar a la venda i la va comprar Magí Rovira, que ja hi treballava algunes terres. En tots aquests anys el mas Tosselles ha restat abandonat, però la família Rovira en canvi va reedificar una casa a l'indret on hi havia l'antic carrer de Peucalçó, coneguda avui com a mas Rovira. | 41.8628800,2.0381400 | 420170 | 4634999 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85940-foto-08258-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85940-foto-08258-100-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Llorenç Rovira ArmenteresAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85941 | Cal Fuster | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-fuster-8 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 15. | XVIII-XX | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions mitjanes que està adossada a una altra casa, cal Po, i que forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i un cobert adossat a migdia de menor alçada. Sembla que la casa es va edificar en una sola fase (el 1799 segons la llinda de la porta) i el 1877 s'hi hauria afegit el cobert. La façana principal, encarada al nord-est, es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb un portal emmarcat amb llinda i brancals de pedra igual que la resta d'obertures. En canvi, les obertures del cobert són emmarcades ja amb maó. La casa conserva la tipologia tradicional sobretot en aquesta façana davantera, excepte una finestra a la planta baixa que s'ha modificat. El parament s'ha deixat a pedra vista. Per contra, la façana posterior, que originàriament era de tàpia, en la rehabilitació recent es va haver de refer, i ara presenta unes finestres més àmplies. També l'interior es va haver de refer pràcticament de nou. En el cobert adossat es conserva un interessant forn de pa que els actuals propietaris han restaurat. | 08258-101 | Nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | L'església parroquial de Sant Joan d'Oló es va edificar en la ubicació actual al segle XVII (beneïda el 1639), en un emplaçament més planer i més accessible que la originària romànica. Però al seu voltant no hi havia cap nucli de cases, sinó masos aïllats. Els més propers eren Armenteres, la Plana i els Plans. Fou en terres dels Plans que a finals del segle XVIII i sembla que al llarg del XIX van anar sorgint noves casetes que es van situar prop de l'església, però sense formar un nucli urbà pròpiament. Gairebé totes eres masoveries dels Plans, i així la família Plans es va consolidar com el principal poder fàctic de la zona. Sembla que les primeres cases en edificar-se van ser les que estan més a la vora de l'església. La primera i única que tenim més o menys datada és cal Fuster, que es va construir el 1799 segons la inscripció de la llinda. Després devien venir cal Po, ca l'Abellar i cal Feliu. Aquesta última era una masoveria d'Armenteres, i pels volts de 1954 es va reconstruir gairebé de nou. Actualment es denomina Armenteres de Dalt i l'antiga pallissa és la Torre d'Armenteres. Ca la Mestra (antigament coneguda com l'Estudi) es va edificar pels volts de 1917 per tal que fos l'escola d'aquesta zona. Pel que fa a cal Fuster, no en coneixem gaires més notícies. Segons les inscripcions de les llindes, el fundador de la casa hauria estat Agustí Plana o bé Plans (no es llegeix bé) el 1799, i el 1877 s'hauria ampliat amb el cobert adossat a migdia. El 1930 encara consta com a habitada en un llistat de cases rurals. A mitjans de segle XX la casa devia quedar abandonada i es trobava en força mal estat quan, pels volts de 1977, un grup de tres famílies van comprar cal Fuster, cal Po, ca l'Abellà i una granja propera. Eren les famílies Martí, Casas i Cortadellas, de Barcelona, que tenien la intenció d'engegar un projecte d'explotació de la granja al mateix temps que iniciaven un canvi de vida en un entorn més natural. Uns anys més tard, pels volts de 1986, les propietats es van dividir. Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado van quedar-se a cal Fuster i cal Po, mentre que les famílies d'Antoni Martí Arís i de Carme Casas Gassó es van quedar a ca l'Abellà. En aquests darrers anys els nous propietaris hi han fet reformes importants, ja que les dues cases adossades, sobretot cal Po, es trobaven en força mal estat. La façana davantera s'ha restaurat mantenint les característiques originàries, però la façana posterior i els interiors s'han hagut de refer. | 41.8469500,2.0044800 | 417356 | 4633263 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85941-foto-08258-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85941-foto-08258-101-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 15 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la llinda del portal: 1799A la llinda del balcó: Agostí Plan[a]Al cobert sud: 1877Informació facilitada per Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85942 | Cal Po | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-po-1 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 15. | XIX-XX | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions petites que està adossada a una altra casa, cal Fuster, i que forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis). La teulada, contràriament a cal Fuster, té el carener paral·lel a la façana principal, que està encarada vers el nord-oest. Sembla que originàriament era més curta i en un moment donat s'allargà. Aquest nucli inicial es distribueix en base a dos eixos d'obertures, tots amb llindes i brancals de pedra, mentre que a l'extrem s'hi ha afegit una finestra modernament. La casa conserva la tipologia tradicional sobretot en aquesta façana davantera. El parament s'ha deixat a pedra vista. Per contra, la façana posterior en la rehabilitació recent es va haver de refer, i ara presenta unes finestres més àmplies. També l'interior es va haver de refer pràcticament de nou. | 08258-102 | Nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | L'església parroquial de Sant Joan d'Oló es va edificar en la ubicació actual al segle XVII (beneïda el 1639), en un emplaçament més planer i més accessible que la originària romànica. Però al seu voltant no hi havia cap nucli de cases, sinó masos aïllats. Els més propers eren Armenteres, la Plana i els Plans. Fou en terres dels Plans que a finals del segle XVIII i sembla que al llarg del XIX van anar sorgint noves casetes que es van situar prop de l'església, però sense formar un nucli urbà pròpiament. Gairebé totes eres masoveries dels Plans, i així la família Plans es va consolidar com el principal poder fàctic de la zona. Sembla que les primeres cases en edificar-se van ser les que estan més a la vora de l'església. La primera i única que tenim més o menys datada és cal Fuster, que es va construir el 1799 segons la inscripció de la llinda. Després devien venir cal Po, ca l'Abellar i cal Feliu. Aquesta última era una masoveria d'Armenteres, i pels volts de 1954 es va reconstruir gairebé de nou. Actualment es denomina Armenteres de Dalt i l'antiga pallissa és la Torre d'Armenteres. Ca la Mestra (antigament coneguda com l'Estudi) es va edificar pels volts de 1917 per tal que fos l'escola d'aquesta zona. Pel que fa a cal Fuster, no en coneixem gaires més notícies. Segons les inscripcions de les llindes, el fundador de la casa hauria estat Agustí Plana o bé Plans (no es llegeix bé) el 1799, i el 1877 s'hauria ampliat amb el cobert adossat a migdia. El 1930 encara consta com a habitada en un llistat de cases rurals. A mitjans de segle XX la casa devia quedar abandonada i es trobava en força mal estat quan, pels volts de 1977, un grup de tres famílies van comprar cal Fuster, cal Po, ca l'Abellà i una granja propera. Eren les famílies Martí, Casas i Cortadellas, de Barcelona, que tenien la intenció d'engegar un projecte d'explotació de la granja al mateix temps que iniciaven un canvi de vida en un entorn més natural. Uns anys més tard, pels volts de 1986, les propietats es van dividir. Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado van quedar-se a cal Fuster i cal Po, mentre que les famílies d'Antoni Martí Arís i de Carme Casas Gassó es van quedar a ca l'Abellà. En aquests darrers anys els nous propietaris hi han fet reformes importants, ja que les dues cases adossades, sobretot cal Po, es trobaven en força mal estat. La façana davantera s'ha restaurat mantenint les característiques originàries, però la façana posterior i els interiors s'han hagut de refer. | 41.8470600,2.0043500 | 417345 | 4633275 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85942-foto-08258-102-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 13 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació facilitada per Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85943 | Ca l'Abellà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-labella-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 18. | XIX-XX | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions mitjanes que forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més un pis) amb uns coberts adossats a la part de nord. L'edificació sembla aixecada en una sola fase constructiva. La façana principal, encarada vers llevant, es distribueix en base a tres eixos d'obertures, totes emmarcades amb maó. El portal s'ha cobert modernament amb un petit rebedor que sobresurt. Els murs són de maçoneria, i conserven restes de l'arrebossat tradicional. A l'angle sud-est la casa queda descoberta mitjançant una galeria. En la recent rehabilitació s'ha adossat un porxo a la cara sud, per on hi ha una entrada lateral, així com uns coberts de maó a l'angle nord-oest. La casa ha conservat força bé la tipologia i els volums originaris. A l'interior hi ha un petit celler soterrani, i es conserva també una cisterna que recull les aigües pluvials. | 08258-103 | Nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | L'església parroquial de Sant Joan d'Oló es va edificar en la ubicació actual al segle XVII (beneïda el 1639), en un emplaçament més planer i més accessible que la originària romànica. Però al seu voltant no hi havia cap nucli de cases, sinó masos aïllats. Els més propers eren Armenteres, la Plana i els Plans. Fou en terres dels Plans que a finals del segle XVIII i sembla que al llarg del XIX van anar sorgint noves casetes que es van situar prop de l'església, però sense formar un nucli urbà pròpiament. Gairebé totes eres masoveries dels Plans, i així la família Plans es va consolidar com el principal poder fàctic de la zona. Sembla que les primeres cases en edificar-se van ser les que estan més a la vora de l'església. La primera i única que tenim més o menys datada és cal Fuster, que es va construir el 1799 segons la inscripció de la llinda. Després devien venir cal Po, ca l'Abellar i cal Feliu. Aquesta última era una masoveria d'Armenteres, i pels volts de 1954 es va reconstruir gairebé de nou. Actualment es denomina Armenteres de Dalt i l'antiga pallissa és la Torre d'Armenteres. Ca la Mestra (antigament coneguda com l'Estudi) es va edificar pels volts de 1917 per tal que fos l'escola d'aquesta zona. Pel que fa a ca l'Abellà, no en coneixem gaires més notícies. La tipologia de la casa, amb els emmarcaments fets de maó, sembla correspondre ja al segle XIX. Segons el cadastre, però (no sempre fiable) l'any de construcció és el 1800. El 1913 s'hauria construït el cobert adossat al nord, que antigament era una cort de porcs. El 1930 “ca l'Abeià” encara consta com a habitada en un llistat de cases rurals. Més endavant la casa va quedar abandonada fins que, pels volts de 1977, un grup de tres famílies van comprar cal Fuster, cal Po, ca l'Abellà i una granja propera. Eren les famílies Martí, Casas i Cortadellas, de Barcelona, que tenien la intenció d'engegar un projecte d'explotació de la granja al mateix temps que iniciaven un canvi de vida en un entorn més natural. Uns anys més tard, pels volts de 1986, les propietats es van dividir. Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado van quedar-se a cal Fuster i cal Po, mentre que les famílies d'Antoni Martí Arís i de Carme Casas Gassó es van quedar a ca l'Abellà. En aquests darrers anys els nous propietaris hi han fet reformes importants, afegint els elements externs que ja hem comentat i rehabilitant l'interior. | 41.8485700,2.0051900 | 417417 | 4633442 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85943-foto-08258-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85943-foto-08258-103-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 18 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció a la porta del cobert nord: 1913Informació oral facilitada per Antoni Martí Arís | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85944 | Ca la Mestra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-mestra-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 139-140. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 19. | XX | Recentment rehabilitada | Casa rural de petites dimensions que forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló i que n'havia estat l'escola. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (de planta baixa més un pis i golfes). És una construcció molt senzilla, que originàriament tenia un petit pis per a la mestra a la planta superior i una aula a la planta baixa. Els accessos es feien per la cara de ponent. La porta de l'esquerra era la del pis, i la de la dreta (actualment convertida en finestra) la de l'escola. Els murs són de maçoneria, i totes les obertures són emmarcades amb maó. En la recent rehabilitació s'ha adossat un porxo a la façana de migdia i s'ha enjardinat l'entorn. | 08258-104 | Nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Les primeres notícies conegudes sobre l'ensenyament primari a Sant Joan d'Oló són del segle XIX, tot i que ben segur des de més antic la parròquia ja tenia mestres. La població dispersa del municipi d'Oló obligava a que hi haguessin dos mestres: un per Oló i un altre per a Sant Joan d'Oló. Però la situació precària i les males condicions feien que els mestres duressin poc. A Sant Joan d'Oló el 1905 es van plantejar fins i tot tancar l'escola, però la Junta Provincial no ho va permetre. El 1910 van decidir que hi anés una mestra en lloc d'un mestre. L'abril de 1917 la mestra demanava una casa o habitació per viure de forma independent, sense haver de compartir habitatge amb altres famílies. El mes d'agost de 1917 hi ha notícies d'una subhasta per fer les obres d'una nova escola, que és la casa que la gent va anomenar popularment l'Estudi i que avui és coneguda com ca la Mestra. S'adjudicaren per 1.095 pessetes a Ramon Torres Font, de Moià (FERRER, 1991: 140). Segons la informació oral, però, els principals impulsors del projecte van ser la família Plans, propietaris del mas els Plans, que eren el principal poder fàctic de la zona. Ells haurien cedit els terrenys i el material per a l'obra, mentre que els masovers de la zona, la majoria en casetes que eren propietat dels Plans, hi haurien contribuït posant-hi ma d'obra. En un llistat de cases rurals de 1930 l'edifici hi consta com a 'escola St. Joan'. Durant la Guerra Civil de 1936 les masies dels Plans i Armenteres van ser confiscades per l'Ajuntament, i l'escola sembla que va servir com a centre d'acollida de mestres i persones refugiades que estaven en situació de perill. Entre d'altres, hi va passar un oncle-avi del president de la Generalitat Artur Mas. Els anys posteriors a la guerra feia de mestre el rector, mossèn Josep Ferrer. Més endavant, entorn dels anys 1950, la plaça de mestra la va ocupar durant molt temps la senyoreta Angelina Clusellas. Era soltera i els caps de setmana tornava a casa de la seva família a Artés. Els veïns de la Sant Joan es tornaven per anar-la a buscar, i també li oferien obsequis en espècies per facilitar-li la subsistència. Durant la setmana vivia en l'habitatge del primer pis en unes condicions extremament precàries: amb una cuina de fogonet, sense aigua corrent i amb algunes parts de la casa semi-derruïdes. L'escola era molt modesta. Tenia una sola aula a la planta baixa on s'hi barrejaven nens i nenes de diferents edats. Quan la mestra es va jubilar, pels volts de 1974, l'escola va tancar definitivament. En aquest temps ja només tenia uns cinc alumnes. La casa es va llogar als actuals propietaris, Pere Mas Casanovas i Conxita García, que hi van fer reformes estructurals importants, ja que l'immoble es trobava en unes condicions molt deficients. Van fonamentar els murs de la casa de nou, hi van afegir el porxo, la coberta nova, etc. Pels volts de 2004 van comprar la casa a l'Ajuntament. | 41.8467300,2.0060100 | 417482 | 4633237 | 1917 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85944-foto-08258-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85944-foto-08258-104-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 19 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Pere Mas Casanovas i Conxita García | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 85945 | Mas de Sant Miquel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-sant-miquel | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 107, 115, 206-207. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Miquel d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 392-393. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Miquel d'Oló', Full Diocesà, núm. 3500, Vic 14 de maig de 1978. | XIV-XVIII | Recentment restaurat i consolidat | Masia de dimensions no gaire grans, d'origen medieval, que està situada al costat de l'església romànica de Sant Miquel d'Oló, a l'extrem d'un altiplà amb excel·lents vistes. Consta d'un cos residencial, de planta rectangular (de planta baixa més un pis i antigament golfes) que té un petit cos afegit a l'angle sud-est corresponent a una tina. A més, dos antics coberts aïllats al sud-oest, l'esmentada església i actualment les infraestructures d'un celler de vins que s'està habilitant a l'indret. Originàriament la casa era més petita i ocupava les estances de la part de llevant, i posteriorment s'amplià cap al nord i s'aixecà el primer pis. Les estructures interiors, actualment restaurades, són un bon testimoni d'aquesta evolució d'un petit mas medieval en diferents fases. Finalment, al segle XVIII (entre 1716 i 1735, segons les inscripcions de la façana) l'edifici es va reestructurar amb una ampliació cap a ponent i sud que li va donar l'aspecte actual. La façana principal, encarada a ponent, és la mostra més evident d'aquesta reforma, que va donar uniformitat a l'edifici però amb una distribució no del tot regular. En destaquen un magnífic portal adovellat en un costat, tres finestres al primer pis (emmarcades amb llindes i brancals de pedra) i un contrafort. És interessant l'escut que hi ha esculpit a la dovella central del portal, que devia correspondre a la comunitat de beneficiats de Moià, propietaris del mas al segle XVIII. L'aparell dels murs és fet amb petits carreus més o menys escairats i en filades, però no del tot regulars, actualment a pedra vista. La resta de murs té unes característiques similars, amb diverses finestres de distribució irregular. A l'interior es conserva l'embigat de fusta del sostre i, al primer pis, una aigüera i un festejador, a més de la tina. | 08258-105 | Sector central del terme municipal | Per aquest altiplà hi passava el camí que anava cap a l'Estany, que era també un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. Això, junt amb les bones vistes de l'indret cap al nord, sobre la vall de la riera d'Oló i fins el Pirineu, ajuda a explicar l'existència de l'església romànica de Sant Miquel. I el mas que va adoptar el mateix nom devia sorgir posteriorment. Les primeres notícies es refereixen a l'església, que era una simple capella rural i ja està documentada el 1130. Al principi es coneixia com a Sant Miquel d'Olzinelles, però després aquest topònim es va perdre. Al segle XIII l'església s'esmenta en testaments de la família dels Oló, que eren els senyors del castell. Pel que fa al mas pròpiament, en la llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Bernat de Sant Miquel. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquell moment. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Sant Miquel', i en el fogatge de 1553 hi apareix 'Benet Sanct Miguell'. Així doncs, es pot deduir que el mas és d'origen medieval, que molt probablement ja devia existir amb anterioritat al segle XIV i que els propietaris eren la família cognominada Sant Miquel. Com és de suposar, l'església estava molt vinculada al mas. Així ho demostra el fet que, el 22 de novembre de 1608, l'aleshores propietari, Esteve de Sant Miquel, va firmar un contracte amb el pintor Joan Belill per pintar i daurar un retaule dedicat al sant titular de la capella. Aquest retaule es va fer, però no s'ha conservat. El fet sorprenent és que l'obra s'havia de pagar totalment en espècies; concretament, es valorava en dotze quarteres de forment i un porc a elecció del pintor, que s'havia de donar per la festa de Nadal. Joan Belill era un pintor i daurador mallorquí, nascut a Alcúdia, que s'havia establert al Bages i va treballar en aquesta zona i també al Moianès. Precisament aquests anys, entre 1607 i 1610, va treballar també en altres esglésies de la parròquia (GALOBART, 1996: 71-81). A finals del segle XVII la capella i el mas Sant Miquel eren propietat de la comunitat de beneficiats de Moià. Al segle XVIII es van portar a terme reformes importants tant al mas com a l'església. Segons les inscripcions conservades, entre 1716 i 1735 la casa es va ampliar per la façana de ponent i va adoptar l'aspecte uniforme actual. És interessant l'escut que es pot veure a la dovella central del portal, amb una sanefa laberíntica que cal suposar que era l'emblema de la comunitat de beneficiats de Moià. En la tradició oral hi ha que afirma que el mas hauria servit com a hospital per a monjos o eclesiàstics. Sigui com sigui, els beneficiats de Moià van ser-ne els propietaris fins el segle XIX. Després Bonaventura Vilaressau va comprar el mas i el 1857 va refer l'església. El bisbe l'autoritzava per poder celebrar-hi missa, cosa que es feia només un cop a l'any, per la festa del seu patró. Ja a principis del segle XX el propietari sembla que era un tal doctor Feliu, de Cardedeu. Entorn de la dècada de 1910 hi va arribar com a masover el pare d'Antonio Noguerola, que s'hi va estar fins els anys 1930 o 40. Antonio, el fill, en va marxar quan tenia 11 anys. Llavors el mas que restar abandonat, igual que l'església. Més endavant van comprar aquesta finca i la de Torigues els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Posteriorment la va comprar Joan Casanova (propietari d'una empresa de materials per a la construcció). I el 2013 la va comprar Oriol Garriga, originari de Granollers, que hi està portant a terme un interessant projecte per crear un celler de vins amb la marca 'Celler Sant Miquel d'Oló'. En aquests darrers anys ha construït les naus del celler semisoterrades, ha consolidat estructuralment el mas i el 2014 va fer restaurar l'església. En la intervenció, que va comptar amb la participació de l'arqueòleg Eduard Sánchez, es va refer la teulada i el campanar d'espadanya. | 41.8737300,2.0700800 | 422834 | 4636175 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85945-foto-08258-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85945-foto-08258-105-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 49 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la dovella central del portal: 1716 i escutEn una llinda de la façana principal: 1735Informació oral facilitada per Oriol Garriga | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85946 | Església de Sant Miquel d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-miquel-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 107, 115, 206-207. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Miquel d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 392-393. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Miquel', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1066-1067. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Miquel d'Oló', Full Diocesà, núm. 3500, Vic 14 de maig de 1978. | XI, XVIII | Restaurada el 2014 | Petita església romànica emplaçada al costat del mas Sant Miquel, a l'extrem d'un altiplà amb excel·lents vistes cap al Pirineu. És una construcció senzilla i austera, desproveïda de tota mena d'ornamentació, bastida probablement a principis del segle XI i sobrealçada al segle XVIII de manera força grollera. Consta d'una sola nau capçada amb un absis semicircular orientat a llevant. L'absis té una finestreta de doble esqueixada coronada amb un arc de mig punt. Al mur de migdia hi trobem el portal, acabat amb arc de mig punt adovellat. Al mur frontal, a ponent, hi ha una altra finestra, rematada amb arc de mig punt. A la part alta el campanar d'espadanya va ser suprimit en les reformes que van desfigurar l'església i en la recent restauració s'ha restituït. L'aparell primitiu és fet amb carreuons ben ordenats en filades i col·locats a trenca-junt, mentre que la part sobrealçada ha estat obrada de manera més irregular. A l'interior la nau era coberta amb volta de canó, però al segle XVIII fou substituïda per una falsa volta de guix i de maçoneria, en el mateix moment que es va sobrealçar la nau. Actualment se'n poden veure encara algunes mostres. La intervenció arqueològica que s'hi ha practicat en la recent restauració ha mostrat que originàriament el paviment era més avall, i que la nau tenia una bancada de pedra perimetral on seien els feligresos durant la missa. En aquesta intervenció també s'ha restituït la teulada de lloses sobre l'absis, tal com era primitivament. | 08258-106 | Al mas Sant Miquel, sector central del terme municipal | Per aquest altiplà hi passava el camí cap a l'Estany, que era també un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. Això, junt amb les bones vistes de l'indret cap al nord, sobre la vall de la riera d'Oló i fins el Pirineu, ajuda a explicar l'existència de l'església, que al costat tenia un mas amb el mateix nom. No va passar de capella rural, dins de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Dels primers anys només se'n coneixen algunes dades disperses, com ara dos llegats testamentaris de 1130 i 1162. En els testaments de Guillem d'Oló (1203) i de Berenguer d'Oló (1205), que eren membres de la nissaga que ostentava la senyoria del terme, se l'anomena com a Sant Miquel d'Olzinelles, però després aquest topònim es va perdre. També apareix citada el 1270 i 1331, data en què el bisbe de Vic prohibeix que s'hi celebri missa els diumenges perquè això restava feligresos a la parròquia d'Oló. En una visita pastoral de l'any 1600 el bisbe va manar que s'havia de refer i enrajolar el paviment a prop de la porta. Com és de suposar, l'església estava molt vinculada al mas Sant Miquel. Així ho demostra el fet que, el 22 de novembre de 1608, l'aleshores propietari d'aquest mas, Esteve de Sant Miquel, va firmar un contracte amb el pintor Joan Belill per pintar i daurar un retaule dedicat al sant titular de la capella. Aquest retaule es va fer, però no s'ha conservat. El fet sorprenent és que l'obra s'havia de pagar totalment en espècies; concretament, es valorava en dotze quarteres de forment i un porc a elecció del pintor, que s'havia de donar per la festa de Nadal. Joan Belill era un pintor i daurador mallorquí, nascut a Alcúdia, que s'havia establert al Bages i va treballar en aquesta zona i també al Moianès. Precisament aquests anys, entre 1607 i 1610, va treballar també en altres esglésies de la parròquia (GALOBART, 1996: 71-81). L'any 1686 es té notícia que s'hi pot tornar a dir missa els diumenges i festes per donar facilitats als cinc masos que hi havia a la vora. Aleshores la capella i el mas Sant Miquel eren propietat de la comunitat de beneficiats de Moià. Al segle XVIII es van portar a terme les reformes ja esmentades; és a dir, la substitució de la volta i el sobre-alçament dels murs. Podria ser que s'haguessin fet entorn de l'any 1716, quan el mas Sant Miquel també fou remodelat. La propietat de la comunitat de beneficiats de Moià va durar fins el segle XIX. Després Bonaventura Vilaressau va comprar el mas i el 1857 va refer l'església. El bisbe l'autoritzava per poder celebrar-hi missa, cosa que es feia només un cop a l'any, per la festa del seu patró. Ja a principis del segle XX el propietari sembla que era un tal doctor Feliu, de Cardedeu. El 1936 la capella va restar fora de culte, i entorn de 1950 el mas també va quedar abandonat, quan en van marxar els últims masovers. Ja a la segona meitat del segle van comprar aquesta finca i la de Torigues els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Posteriorment la va comprar Joan Casanova (propietari d'una empresa de materials per a la construcció). I el 2013 la va comprar Oriol Garriga, originari de Granollers, que hi està portant a terme un interessant projecte per crear un celler de vins amb la marca 'Celler Sant Miquel d'Oló'. En aquests darrers anys ha construït les naus d'un celler semisoterrat, ha consolidat estructuralment el mas i el 2014 va fer restaurar l'església. En la intervenció, que va comptar amb la participació de l'arqueòleg Eduard Sánchez, es va refer la teulada i el campanar d'espadanya. | 41.8738100,2.0697200 | 422804 | 4636184 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85946-foto-08258-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85946-foto-08258-106-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Oriol Garriga | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85950 | Moratones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moratones | <p>PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 72, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 23.</p> | XIV-XXI | La casa antiga ha quedat fora d'ús i sense un manteniment habitual | <p>Masia de dimensions grans, d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'un petit altiplà sobre la vall de la riera d'Oló. És l'últim mas de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Consta del cos residencial de l'antiga masia, a la qual s'hi ha adossat una caseta de nova construcció (el 1943) a l'angle nord-est, més dos coberts aïllats que abans eren pallissa i cort de porcs, a la banda sud. El cos residencial antic és de planta quadrangular i té planta baixa més un pis i golfes. Originàriament devia ser més petita i s'amplià en diferents fases, sobretot al segle XVIII, tal com indica una inscripció. Més tard, segurament ja al segle XIX, la casa s'amplià cap a migdia. La façana principal és encarada a ponent, i el 1957 es va renovar tot adossant-hi un cos porxat amb doble nivell d'arcades de totxo que imita l'estil tradicional. Però a l'interior encara es conserva la façana anterior, amb un portal adovellat i una altra porta a l'esquerra, situada a un nivell més baix i que era l'accés habitual a les estances de la casa. Antigament tot aquest sector quedava tancat dins d'un barri. La resta de façanes tenen parament de maçoneria, majoritàriament a pedra vista, i conserven algunes de les finestres originàries, emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La casa conserva dues tines cilíndriques a la planta baixa de la casa nova, on antigament hi havia una zona de coberts. L'era es trobava al sector sud-oest, i actualment és encimentada.</p> | 08258-110 | Sector central del terme municipal | <p>Aquest mas és d'origen medieval i la primera notícia que en coneixem es refereix al llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Bartomeu de Moratones; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Una mica més endavant, en el fogatge de 1515 hi apareix 'lo mas Moratones', pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló; i en el fogatge de 1553 Anthoni Moratones. Per tant, es pot dir que almenys des del segle XIV la família de cognom Moratones habitava aquest mas. Al segle XVIII la casa es va engrandir, tal com indica la inscripció d'una llinda: 'Jaume Moratonas me fecit esent fadrí lo any 1741'. Moratones era una casa modesta, que no havia absorbit altres masos ni tenia masoveries. Tot i això, en el cementiri de Sant Joan d'Oló teníem una llosa amb el seu nom, igual que els Plans. A finals del segle XIX els Moratones continuaven vivint al mas. En aquesta època va néixer Lluís Moratones Coll, que era l'hereu i tenia diversos germans. Es va casar amb Roseta Solà Herms, de la casa de cal Mas, al nucli de Dalt del poble d'Oló. El matrimoni no va tenir fills, i tots els germans de Lluís eren concos i s'havien quedat a viure a Moratonas, excepte Àngela Moratonas Coll, que es va casar amb Josep Vilarmau i van marxar a la masia de cal Pons (Gaià). L'hereu d'aquest matrimoni fou Josep Vilarmau Moratonas, que es va dedicar professionalment al sector dels recanvis de cotxes. Josep va heretar els masos de cal Pons i Moratones. A la dècada de 1940 a Moratones hi vivien els seus oncles. El que va morir més tard es deia Joanet i el cuidaven una família de masovers. Josep hi passava temporades amb la seva família, i el 1943 va aixecar la casa nova, construïda sobre unes tines i coberts. Uns anys més tard, el 1957, va fer una altra reforma important quan va adossar un cos porxat a la façana principal, a ponent. D'aquesta manera es reforçava una paret que estava cedint. L'hereu de Josep Vilarmau Moratones ha fet actuacions de consolidació els anys 2000 i el 2015.</p> | 41.8585700,2.0261600 | 419170 | 4634532 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85950-foto-08258-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85950-foto-08258-110-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2021-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 23 (Pla Especial Urbanístic 2011) L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda d'una finestra de la façana est: Jaume Moratonas me fecit esent fadrí lo any 1741 Inscripció a la casa nova, façana nord: Josep Vilarmau Moratonas 1943, Pere Vilarmau Coll 2000 Inscripcions a la façana de ponent: JVM 1957, PVC 2015 | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 85951 | Torigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torigues | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 104, 107, 206. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 45. | XVIII-XXI | Recentment rehabilitada | Masia de dimensions mitjanes, probablement d'origen medieval, que està emplaçada a l'altiplà per on transcorre el camí tradicional cap a l'Estany, prop del Serrat de Torigues. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular, que fa un queixal al sud-est. Originàriament tenia planta baixa més un pis i golfes, i en la recent rehabilitació les golfes s'han transformat en un segon pis. També té coberts a la banda de llevant que formen un barri i, a més, una casa de pedra construïda recentment que imita la tipologia tradicional i que està dedicada a l'allotjament rural. El cos residencial antic presenta una distribució força atípica que reflecteix el creixement de l'edificació en múltiples fases. La façana principal, encarada a llevant, és de distribució irregular, amb un portal rectangular i finestres majoritàriament emmarcades amb maó. Altres finestres, sobretot en el cos que sobresurt, són amb llindes i brancals de pedra. En general la casa ha conservat exteriorment les característiques constructives tradicionals, amb algunes modificacions en les obertures. A la resta de façanes les finestres són també amb llindes i brancals de pedra, però algunes s'han modificat recentment. A la façana nord hi ha una zona porxada als baixos i els arcs de les plantes superiors també s'han modificat; abans n'hi havia menys. A l'angle nord-oest hi ha adossada una petita capella, construïda el 1902 però molt reconstruïda. Són interessants els coberts de llevant, ara rehabilitats i on es conserva una premsa, mentre que el centre del barri és presidit per una magnífica olivera. | 08258-111 | Sector central del terme municipal | Aquest mas és probablement d'origen medieval, i la primera notícia que en coneixem es refereix al llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Jaume de Turigues; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Més endavant, no sabem perquè, el mas no consta en el fogatge de 1515 ni en el de 1553, i per tant no podem descartar que l'edifici que ha pervingut fins els nostres dies sigui posterior. A la casa només es conserva una inscripció a l'interior amb la data de 1779. Per la seva tipologia es pot deduir que la masia s'ha anat bastint en diferents fases, però l'obra principal sembla correspondre a aquest segle XVIII. Consta que la casa tenia un molí d'oli. No en coneixem més notícies fins el 1902, quan l'aleshores propietari, Josep Felius Quer, va fer construir la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que el rector de Sau residia en aquest mas i hi feia escola per als nens de les cases de les rodalies. Aleshores hi vivien masovers. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, els masovers eren Miquel Ollé i la seva esposa Maria Codina. Tenien quatre filles i cinc fills, i dos dels marits de les filles durant els anys de la guerra van estar amagats en el bosc, en una mina que van fer. Ja més endavant, entorn de la dècada de 1970 van comprar aquesta finca i la de Sant Miquel els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Més recentment la va adquirir Eduard Pallarès, que va rehabilitar en profunditat la casa i els coberts, i va aixecar una casa de nova construcció per dedicar-la a allotjament rural. També es va reconstruir pràcticament de nou la capella, que es trobava molt derruïda. Ara s'hi diu missa un cop a l'any. | 41.8652500,2.0505300 | 421201 | 4635251 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85951-foto-08258-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85951-foto-08258-111-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 45 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda interior. 1779 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85952 | Capella del Roser de Torigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-del-roser-de-torigues | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 45. | XX-XXI | Recentment rehabilitada | Petita capella construïda el 1902 i adossada al mas Torigues, a l'angle nord-oest de la casa. Consta d'una sola nau, que mesura 8 per 4 metres. La façana, alineada amb la casa i encarada al nord, és molt senzilla. Compta amb un portal i un òcul, tots emmarcats amb maó, i un campanar d'espadanya a la part superior. La façana de ponent té una petita finestreta, i la coberta s'ha habilitat recentment com a terrassa. L'interior s'ha refet pràcticament de nou, amb una volta enguixada. Anteriorment hi havia instal·lat un molí de gra. | 08258-112 | A la masia de Torigues, al sector central del terme municipal | El mas Torigues és probablement d'origen medieval, i la primera notícia que en coneixem es refereix al llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Jaume de Turigues; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Més endavant, no sabem perquè, el mas no consta en el fogatge de 1515 ni en el de 1553, i per tant no podem descartar que l'edifici que ha pervingut fins els nostres dies sigui posterior. A la casa només es conserva una inscripció a l'interior amb la data de 1779. Per la seva tipologia es pot deduir que la masia s'ha anat bastint en diferents fases, però l'obra principal sembla correspondre a aquest segle XVIII. Consta que la casa tenia un molí d'oli. No en coneixem més notícies fins el 1902, quan l'aleshores propietari, Josep Felius Quer, va fer construir la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que el rector de Sau residia en aquest mas i hi feia escola per als nens de les cases de les rodalies. Aleshores hi vivien masovers. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, els masovers eren Miquel Ollé i la seva esposa Maria Codina. Tenien quatre filles i cinc fills, i dos dels marits de les filles durant els anys de la guerra van estar amagats en el bosc, en una mina que van fer. Ja més endavant, entorn de la dècada de 1970 van comprar aquesta finca i la de Sant Miquel els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Més recentment la va adquirir Eduard Pallarès, que va rehabilitar en profunditat la casa i els coberts, i va aixecar una casa de nova construcció per dedicar-la a allotjament rural. També es va reconstruir pràcticament de nou la capella, que es trobava molt derruïda. Ara s'hi diu missa un cop a l'any. | 41.8652900,2.0504400 | 421194 | 4635256 | 1902 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85952-foto-08258-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85952-foto-08258-112-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85953 | L'Alberch | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lalberch | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 73, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 41. | XIV-XX | Masia de dimensions no gaire grans, d'origen medieval, emplaçada vora un camí als afores del nucli d'Oló, a un quilòmetre aproximadament. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més un pis i golfes) amb coberts antics adossats a la part de migdia i altres de més moderns una mica més enllà. Es pot deduir que en època baix-medieval la casa ocupava la part central i devia tenir aspecte de torre, amb poca extensió i ja molt alta, amb tres plantes. Precisament al nivell de les golfes és on s'ha conservat un magnífic finestral gòtic geminat en força bones condicions, tot i que l'arquet de la dreta no és l'originari. Es substituí per un nou bloc de pedra en una recent restauració. A aquesta època correspon la façana nord i els baixos de la casa, on es conserva un arc diafragmàtic lleugerament apuntat, i també el que era l'antic portal, adovellat, a la façana de migdia. Aquí hi havia el celler, que conserva una tina cilíndrica que s'hi devia construir en un moment posterior. En els murs exteriors l'aparellat corresponent a aquesta època baix-medieval és de força qualitat, fet amb carreus regulars de tamany petit i disposats més o menys en filades. Observant la façana nord es pot deduir que en algun moment la casa es va esfondrar parcialment, potser a causa d'un incendi, ja que hi ha indicis de fusta cremada en aquest sector. La part de ponent va ser refeta i ampliada amb un tipus de parament fet de lloses molt estretes i que no té res a veure amb l'anterior. Així mateix, al segle XVIII es devien construir les dependències de migdia que van deixar l'antic portal dins la zona de coberts. Llavors la casa s'amplià cap a llevant i es va dotar d'una nova façana principal. En donen testimoni les dues inscripcions que s'hi conserven. És una façana no del tot regular, que consta d'un portal adovellat que dóna accés als coberts i una altra porta a la dreta, emmarcada amb llinda i brancals de pedra, que permet accedir directament al primer pis. La resta de finestres també són emmarcades amb pedra picada. Aquest mur és l'únic que es va arrebossar en la recent restauració de la casa; la resta es va deixar a pedra vista. | 08258-113 | Sector central del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. En època baix-medieval devia ser una casa no gaire gran però de certa categoria, tal com demostra l'existència d'un bonic finestral gòtic. Tal vegada era una domus o casa forta, en forma de torre. La primera referència documental que en coneixem és d'aquesta època, quan en una reunió de veïns que es va fer el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi va assistir un tal Berenguer Salverc; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Una mica més endavant, en el fogatge de 1515, hi apareix 'la casa d'en Alberch'; i en el fogatge de 1553 hi figura un tal Pe Joan Alberch. Aquestes dades semblen suggerir que més aviat la casa va prendre el nom de la família que hi vivia (Salverc o Alberch), més que no pas al contrari, ja que en el document de 1394 hi diu Berenguer Salverc, no pas Berenguer de s'Alberc, que és la fórmula amb què s'anomenen la major part dels altres caps de casa. Tanmateix, per la seva situació propera al nucli d'Oló tampoc es pot descartar que en el seu origen hagués estat un lloc d'hostalatge o alberg. Cal dir, però, que el camí vell de Vic no passava per aquest indret sinó més al nord, prop de cal Vinegrer i el Puget. Relativament a prop de l'Alberg hi passava un altre camí, el camí dels Perdols, que seguia la direcció nord-est i que continuava cap els Perdols, el Canadell i Canamasses. La família de cognom Alberch es va mantenir al front de la casa com a mínim fins al segle XVIII, tal com indiquen les dues inscripcions que es conserven. El 1705 l'hereu era Jaume Alberch, i el 1767 Josep Alberch. En aquesta època la casa es va ampliar cap a llevant i es dotà d'una nova façana i un nou portal, i des d'aleshores sembla que no va créixer gaire més. Dins les seves terres l'heretat tenia tres casetes petites o masoveries que en depenien. Encara estaven habitades a començaments de segle XX, però poc després van quedar abandonades. Eren cal Cucut i cal Ros, que van desaparèixer quan es va construir la carretera de l'Eix Transversal, i cal Llinet, de la qual en resten els fonaments d'algunes parets, uns 400 metres al nord/nord-oest. En la fitxa de l'inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat (IPA) es diu que en aquesta casa hi va néixer un músic de gran vàlua en èpoques passades, però no en coneixem més detalls. Al tombant de segle XX els propietaris devien quedar endeutats i la casa es va haver de vendre en subhasta pública. La van comprar a mitges Josep Sala Saladich i un altre home, conegut com el 'Sebes'. Però Josep va acabat comprant-li la seva part i s'instal·là a viure-hi amb la seva família. Procedia de la casa de cal Saladich, del raval de Santa Eulàlia. En la generació anterior la pubilla, de cognom Saladich, s'havia casat amb un Sala, de manera que el cognom que havia donat peu al sobrenom de la casa es va acabar perdent. Més endavant a cal Saladich hi van viure masovers, mentre que la família Sala s'ha mantingut a durant tot el segle XX a l'Alberch, al llarg de quatre generacions, i encara en són els propietaris. El fill i hereu de Josep Sala Saladich fou Josep Sala Senties; l'hereu d'aquest fou Jaume Sala Portí, casat amb Neus Vilar. El següent hereu i actual propietari és Josep Sala Vilar. En els darrers anys ha anat fent obres de rehabilitació; principalment la remodelació dels espais d'habitatge i la restauració de les façanes. | 41.8795300,2.0441600 | 420690 | 4636842 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85953-foto-08258-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85953-foto-08258-113-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 41 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: L'AuberchL'edifici presenta les següents inscripcions: Inscripció a la llinda del portal: 1705 Jaume AlberchInscripció a la llinda d'una finestra de la façana: Joseph A[b]h 1767Informació oral facilitada per Josep Sala Vilar i Neus Vilar | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85956 | Rectoria de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-joan-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 16. | XVII-XX | Edifici de la rectoria de Sant Joan d'Oló, que està adossat al costat de ponent de l'església i, junt amb el cementiri i el comunidor, forma un conjunt molt representatiu d'una parròquia rural bastida durant el segle XVII. És una construcció de planta més o menys rectangular, més llarga que l'església per la part de darrere, i consta de planta baixa més un pis i golfes. El casal que es va aixecar al segle XVII era més petit, i el 1759 (segons una inscripció) s'amplià per davant amb un cos porxat. Més tard, segurament ja al segle XIX o començament del XX, s'allargà per la part posterior, es va refer per complet la façana de ponent i sembla que també es va sobrealçar tot l'edifici. La primitiva façana principal, encarada al sud i alineada amb la de l'església, ha quedat pràcticament tapada per aquest cos davanter que a la part dreta té un porxo al nivell del primer pis, sostingut per un pilar. L'antic portal adovellat queda mig cobert a sota però continua en ús. La porxada devia complir la funció d'aixoplugar els feligresos en cas de pluja. A la part esquerra hi veiem un balcó emmarcat amb llinda i brancals de pedra i, a la part superior, una finestra que ja és feta amb maó. La façana de ponent és remarcablement llarga i presenta una distribució d'obertures força regular, fets que denoten que va ser bastida en una sola fase. En aquesta part l'aparell constructiu és un tipus de maçoneria característic del segle XIX o principis del XX, i les obertures són totes emmarcades amb maó. Al llarg de les parets s'hi han deixat uns foradets en rengleres que devien servir per sostenir les bastides. L'interior de la casa conserva la tipologia tradicional. Als baixos hi havia estables i altres dependències de treball. El primer pis es distribueix al voltant de la sala, i les diferents estances mantenen l'ambientació pròpia d'una casa rectoral. | 08258-116 | Sector sud-oest del terme municipal | A principis del segle XVII l'església antiga havia quedat petita i degut al seu emplaçament no tenia possibilitats d'ampliar-se, de manera que es va decidir construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i més accessible per als masos. El complex d'edificis parroquials fou construït pel mestre de cases Santacana, i la nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639, data molt propera a la festa de la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. Els retaules que es conserven a l'església són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Des del segle XVII l'església no sembla haver sofert reformes importants, però la rectoria sí. Segons una inscripció, el 1759 s'amplià per la part davantera, i al segle XIX o començaments del XX es tornà a reformar, tal com queda evidenciat en el mateix edifici. Durant gairebé un any, entre maig de 1842 i febrer de 1843, va ser rector de la parròquia Antoni M. Claret, encara en la primera etapa de la seva trajectòria. La seva figura ha estat incorporada en el retaule major. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. A la dècada de 1940 Sant Joan d'Oló mantenia la seva vitalitat com a petit nucli rural. Al segle XIX havien sorgit algunes casetes a redós de l'església que conformaven un petit nucli dispers, cosa que va reforçar el sentiment de comunitat. La parròquia exercia de nucli cohesionador, ja que Sant Joan sempre ha format part del terme d'Oló i no ha disposat d'institucions pròpies. A la Rectoria hi vivia el mossèn, que també feia de mestre. Els parroquians contribuïen al manteniment del rector fent aportacions amb espècies, i les dones de les diferents cases es repartien les tasques de neteja i manteniment. Les tradicions religioses seguien ben vives: novenes, les santes missions o les processons, que consistien a fer una volta a l'església (especialment per Corpus, quan es guarnia amb boix el comunidor). També es beneïa un pedró que hi havia a ca l'Abellà i un altre a la Plana. Els dies de festa a la tarda es passava el rosari, i a la sortida hi havia qui es quedava a jugar a les cartes a la Rectoria. I el tercer diumenge d'agost es celebrava la festa major (actualment s'ha canviat pel primer diumenge d'agost). Entorn de 1952 la família Llonch va establir la seva segona residència a la Rectoria. Eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Havien fet amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a instal·lar-se a les golfes, on van adequar tot d'habitacions. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana, i pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou una caseta molt propera a l'església (actualment Armenteres de Dalt). Després de mossèn Ferrer va venir Josep Bonals, i després, entorn de la dècada de 1950, Jaume Montanyà, que va ser l'últim que va residir a la Rectoria. Més endavant la part de les golfes es va llogar a particulars, però l'edifici encara manté el mobiliari propi d'una casa rectoral. Entre d'altres l'anomenada habitació del pare Claret, que és on dormien els rectors. Algunes dels mobles, però, han estat portats de fora. | 41.8475000,2.0044900 | 417357 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 16 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda de la façana principal: 1759Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Montse Mas, Montse Antonell, Joan Vila Fàbregas i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85963 | El Pardols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pardols | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73, 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 43. | XVI-XIX | Estructuralment bé, però presenta un manteniment precari | Masia de dimensions modestes emplaçada a l'extrem d'una plana, anomenada precisament Pla del Pardols. Consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa més un pis i golfes) amb un cobert aïllat al sud-oest. La casa presenta una estructura totalment atípica, fruit d'un procés de creixement complex i peculiar. Sembla que el nucli originari és el cos central cobert a un vent, però aviat es devia ampliar cap al sud, on hi trobem una eixida coberta i al costat una finestra amb decoració de tradició renaixentista, amb una llinda que té gravat un arc conopial i una roseta. D'altra banda, a l'angle nord-est i en la cota més alta s'hi pot veure un cos en forma de torre, amb tres pisos, que bé podria ser d'origen medieval, però també dels segles XVI-XVII. Aquesta torre mai ha format part de l'habitatge, ja que a la planta baixa hi van fer una tina i a la part superior un dipòsit d'aigua. Al segle XVIII la casa es va ampliar amb un nou cos al sud-oest construït en diferents fases, tal com indiquen les llindes de 1700 i 1790. Però es va deixar una separació respecte al cos més antic per on puja l'escala que dóna accés a la primera planta de la casa. Aquesta distribució sembla indicar que el nou habitatge era independent i tenia el seu accés per la façana de ponent. El resultat de tot plegat és una edificació amb diferents cossos i a diferents alçades que té la seva façana principal encarada al sud-est, amb un petit clos davanter. L'aparell constructiu dels murs reflecteix també aquesta diversitat, amb trams fets amb carreus ben escairats i altres més irregulars o que conserven restes d'arrebossat tradicional. A la façana de llevant diversos contraforts consoliden l'estructura de la casa. Interiorment, s'ha mantingut en bona mesura la tipologia tradicional, i al celler es conserven un parell de premses. Uns 50 m a ponent hi ha una bassa. | 08258-123 | Sector central del terme municipal | Tot i que aquest mas no surti esmentat en documents medievals, almenys amb el nom de Pardols, no podem descartar que tingui aquest origen. La primera notícia que en coneixem és del fogatge de 1553, quan s'esmenta 'en Perdols'. Cal suposar que era el sobrenom del cap de casa o de la casa, que formava part de la parròquia de Santa Maria d'Oló. A aquesta època deu correspondre la part on es troba la finestra renaixentista. Pel que fa a la torre, ja hem expressat els nostres dubtes sobre si podria ser d'origen medieval (dels segles XIV-XV), o bé dels segles XVI-XVII, moment en què hi havia una forta incidència de les bandositats i molts masos es van fortificar. Cal dir que per aquest indret hi passava el camí del Pardols, que recorria l'altiplà al sud de la serra de Segalers. Al segle XVIII la casa s'amplià amb el cos de ponent, i probablement al segle XIX encara es van fer ampliacions o reformes a la part nord-oriental. En un llistat de cases rurals de 1930 el Pardols consta com a habitada. A la dècada de 1940 en un turonet que hi ha prop del mas es va construir un oratori dedicat a Sant Sebastià. El va fer Pepet Ollé Serarols, un paleta que durant la guerra s'havia passat al bàndol franquista i en acabar, en agraïment d'haver pogut tornar, va construir aquesta capelleta en terme d'aquesta masia d'on n'era fill. Ja a la segona meitat del segle XX el propietari era Joan Roca, que vivia a la casa de cal Vinyés, d'Avinyó. Aleshores als Pardols encara hi vivien masovers. Entorn de 2017 Roca la va vendre a l'actual propietari, de nacionalitat francesa. | 41.8832200,2.0471500 | 420943 | 4637249 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85963-foto-08258-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85963-foto-08258-123-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 43 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: En una llinda del cos de ponent: 1790En una llinda de la façana sud-est: 1700En alguns llocs el nom del mas s'escriu 'Perdols'Informació oral facilitada per Josep Sala Vilar, de l'Auberch | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85965 | La Manola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-manola-0 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 22. | XIV-XIX | En ruïna. Esquerda al mur de migdia que amenaça esfondrar-se | Masia de dimensions modestes, d'origen medieval i actualment en ruïnes. Està emplaçada en un coster vora el torrent de Cal Cases. Se'n conserven els murs perimetrals fins a l'alçada aproximadament de la coberta, que conformen una planta rectangular (amb planta baixa més un pis) compartimentada en dos espais interiors. Al costat de llevant la casa té adossat un cos amb dues tines cilíndriques. Es tracta d'una edificació d'aparença arcaica i de tipologia medieval, que pràcticament no ha evolucionat amb afegitons moderns. Els murs són fets amb un aparell de bona qualitat, amb carreus petits ben disposats en filades. No està clar si tota la construcció va ser aixecada en una sola fase o bé l'estança de llevant podria ser més antiga. En aquesta part llevantina és on trobem una obra més compacta, amb un aparellat molt regular i en un punt s'hi insinua una filada d'opus spicatum. Probablement per tot això s'ha conservat més sencera, mentre que la cambra de ponent té alguns murs esfondrats, en especial el de migdia, on previsiblement hi hauria el portal d'entrada. Exteriorment, la casa té algunes finestres de petit tamany, la majoria amb llindes de fusta i brancals de pedra, però alguna és tota de pedra. Tots aquests elements ens fan plantejar la possibilitat que en època medieval la Manola hagués estat una casa forta en forma de torre. | 08258-125 | Sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és molt probablement d'origen medieval. Les primeres notícies que coneixem del topònim Manola són de 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Bernat sa Manola, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. El problema és que en aquesta zona hi ha dos masos amb aquest mateix topònim: la Manola i cal Manola. Aquest últim es troba una mica més a ponent, en el serrat anomenat precisament de la Manola, però per pocs metres ja es situa en terme municipal d'Avinyó. Cal Manola és un mas molt interessant i amb unes característiques que el fan peculiar: la seva tipologia constructiva és atípica, ja que els seus murs estan fets en bona part amb pedra seca i adopten una planta inusualment allargassada. A més, està envoltat per unes oliveres centenàries que donen a entendre que aquest conreu constituïa el seu modus vivendi principal, en lloc del cereal o la vinya. Així doncs, no podem establir amb tota seguretat si aquest Bernat sa Manola cal assignar-lo a un o altre mas. El que podem deduir és que ambdues cases devien ser habitades per diferents branques d'una mateixa família, una família amb el cognom o sobrenom de Manola, el qual, tot i que pugui semblar estrany a la tradició autòctona, ja està documentat al segle XIV. També podem suggerir que, per les seves tipologies constructives, ambdues cases són molt antigues. Cal Manola és un mas de característiques arcaiques, però la Manola respon a una tipologia més clarament medieval i, per la seva forma compacta, fins i tot podia haver estat originàriament una torre a l'estil d'una domus o casa forta. Poca informació més tenim al respecte. En els fogatges de 1515 i 1553 ja no hi apareix el topònim ni el cognom Manola. La construcció primitiva de la Manola gairebé no va evolucionar. Al segle XIX encara estava habitada, com ho demostra l'existència de les tines amb cairons pròpies d'aquest moment. Ja al segle XX, en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 encara hi apareix amb el mateix nom de la Manola, i l'altre mas hi consta com a can Manola. Però en canvi en altres llistats cap d'aquestes cases no hi apareixen. En aquesta època devia tractar-se d'una casa molt modesta o que feia temps que ja estava deshabitada. | 41.8420800,2.0221300 | 418815 | 4632705 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85965-foto-08258-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85965-foto-08258-125-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 22 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85966 | Capelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capelles-0 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 44. | XIX-XX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïna, que està emplaçada en un contrafort septentrional de l'altiplà per on passa el camí de l'Estany. Just davant seu hi ha l'anomenat cingle de Capelles. Se'n conserven els murs fins a una alçada desigual, en el sector més al nord gairebé fins a la coberta. Configuren una edificació de planta quadrada (de planta baixa més un pis i golfes), que està compartimentada interiorment en quatre grans estances. A migdia, que és on hi devia haver el portal, la casa es troba més esfondrada. En aquest sector devia tenir alguns coberts adossats a un petit barri. La casa ha conservat la tipologia tradicional i gairebé no ha sofert afegitons moderns, tan sols unes mínimes reformes interiors fetes amb totxo modern. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i no s'hi veuen gaires finestres. Les que s'han conservat són amb llinda de fusta. | 08258-126 | Sector central del terme municipal | Capelles no apareix en els fogatges antics del terme, per això el més probable és que sigui una construcció de finals del segle XVIII o començaments del XX, motivada per l'expansió de a vinya. Era una masoveria del mas veí de Rodoreda. No sembla que la casa hagi tingut gaires ampliacions. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que Capelles estava deshabitada, però fins la dècada de 1940 sembla que hi va viure gent. Més endavant va quedar ja abandonada i en procés de ruïna. | 41.8726400,2.0485200 | 421043 | 4636073 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85966-foto-08258-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85966-foto-08258-126-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 44 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms Bota, de Rodoreda | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85967 | Rosselles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rosselles | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 42. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada en un planell prop de la carretera que va a Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa més un pis). La casa, que es troba mig enclotada al costat d'un marge lateral, ha conservat exteriorment la tipologia tradicional. La façana principal, encarada a migdia, ha quedat gairebé tapada per coberts adossats als laterals, que formen un petit barri davanter. Té un portal amb llinda de fusta i dues finestres, una emmarcada parcialment amb maó i l'altre amb pedra picada. A la façana posterior s'observen altres finestres, de distribució irregular. Els murs són de maçoneria i conserven un semi-arrebossat tradicional. | 08258-127 | Sector central del terme municipal | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. En una llista de cases rurals de 1930 consta que estava habitada. | 41.8689100,2.0458000 | 420813 | 4635662 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85967-foto-08258-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85967-foto-08258-127-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 42 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85968 | El Joncar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-joncar | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73, 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 40. | XVI-XX | Casa de pagès que està documentada al segle XVI però que al XIX va ser remodelada gairebé per complet. Està emplaçada vora la carretera que va cap a Sant Joan d'Oló, enmig d'una forta pujada. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (de planta baixa més dos pisos) amb un petit cos adossat a l'angle nord (probablement una tina) i una zona de coberts als sud-oest. La casa presenta una estructura molt regular, fruit de la reconstrucció esmentada. Al sector de llevant i en el cos adossat, que té una finestra emmarcada amb llinda i brancals de pedra, és on es conserva part d'obra que podria correspondre al mas antic. La façana principal, encarada vers el sud-est, té porta i tres finestres a cada pis, amb un garatge a la planta baixa, però totes les obertures semblen remodelades modernament. La façana posterior, al nord-oest, conserva millor la tipologia característica del segle XIX, amb dos eixos d'obertures que estan emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08258-128 | Sector central del terme municipal | Aquesta casa apareix esmentada en el fogatge de 1553, on es diu 'Berenguer Pla està al Juncàs'. Per tant, s'entén que la casa es deia el Joncàs o Joncar, i estava habitada per un tal Berenguer Pla. A jutjar per l'edificació actual, aquest mas originari sembla que va ser remodelat i reconstruït gairebé de nou a la segona meitat del segle XIX o començament del XX. En una llista de cases rurals de 1930 consta que 'el Juncà' estava habitada. L'any 1989 estava deshabitada. | 41.8678100,2.0403900 | 420363 | 4635545 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85968-foto-08258-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85968-foto-08258-128-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 40 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85969 | La Deu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-deu | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 39. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions modestes que està emplaçada en un petit replà prop de la carretera que va cap a Sant Joan d'Oló. Conserva només parcialment la tipologia constructiva tradicional, ja que ha estat ampliada i força remodelada. Consta d'un cos residencial més antic de planta quadrada (amb planta semisoterrani, més planta baixa i golfes), al qual s'hi ha adossat un cos davanter, al sud, amb coberta a diferents nivells i que actualment constitueix la façana principal de la casa. Aquest afegit sembla una obra força recent, del segle XX, i queda en bona part cobert per l'heura. El cos antic conserva els murs de maçoneria, a pedra vista, però les obertures han estat refetes amb totxo modern i formigó. | 08258-129 | Sector central del terme municipal | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del final del segle XVIII o del XIX. Ja al segle XX, en una llista de cases rurals de 1930 consta que La Deu estava habitada; i el 1989 també ho estava. | 41.8685900,2.0394900 | 420289 | 4635632 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85969-foto-08258-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85969-foto-08258-129-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 39 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85970 | Armenteres de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/armenteres-de-dalt | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 17. | XIX-XX | Casa rural reconstruïda pràcticament de nou pels volts de 1954 sobre una anterior i modesta casa de pagès. Forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular (de planta baixa més dos pisos i golfes) i té pràcticament a tocar la casa més petita anomenada Torre d'Armenteres, que inicialment eren els seus coberts i més endavant s'adaptà com a caseta auxiliar on s'allotjava el servei. Armenteres de Dalt és una edificació refeta gairebé de nova planta i concebuda com a segona residència d'una família d'alt nivell social. Les estructures són fetes amb formigó, però estilísticament la casa pren com a model les construccions rurals populars, i ho fa d'una manera gens ostentosa. L'entrada habitual és a la façana nord i dóna directament al primer pis. Hi veiem diferents finestres de punt rodó que evoquen les d'una masia tradicional, igual com les que trobem a la façana sud. La façana del sud-oest presenta diferents tipologies d'obertures, totes perfectament alineades en cadascun dels tres nivells, mentre que la façana de llevant és més regular. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i gairebé totes les finestres són emmarcades amb maó. | 08258-130 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament aquesta casa es deia cal Feliu i devia ser una de les casetes que van sorgir al segle XIX a l'entorn de l'església de Sant Joan d'Oló. En aquest cas no era una masoveria dels Plans, com la resta, sinó del mas Armenteres. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Feliu consta com a habitada, però a mitjans de segle XX ja es trobava pràcticament en ruïnes. En aquests anys (entorn de 1952) van desembarcar a Sant Joan d'Oló la família Llonch. Eren uns rics industrial de Sabadell, del sector de la llana, i s'hi van estar més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular. Al principi venien per fer acampada a la zona, ja que eren afeccionats a l'excursionisme i a l'esquí. Van fer amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a establir-se a la Rectoria, on van adequar tot d'habitacions a les golfes. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana. Pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou la casa de cal Feliu, que va passar a ser coneguda com a cal Llonch. A la part de baix hi havia la pallissa o uns coberts (actualment la Torre d'Armenteres) que es va destinar a allotjament del servei. La família Llonch portava un alt tren de vida que contrastava amb l'ambient rural de Sant Joan d'Oló. Venien amb cotxes conduïts per xofers i acompanyats d'un gran nombre de servents. Teresa Moratonas (de la masia de la Canal) els va fer de minyona durant força anys. Són recordats per les seves aficions, com ara muntar a cavall, i sobretot perquè organitzaven uns banquets multitudinaris en els quals hi assistien representants de l'alta societat i la flor i nata de Sabadell, incloent-hi alcaldes, bisbes i oficials de la Guàrdia Civil. A Sabadell els Llonch vivien en una gran mansió. Joan Llonch, casat amb Rosa Arquer Costajussà, estava al capdavant de l'empresa. El matrimoni va tenir sis fills, tots mascles: Josep, Joaquim, Joan, Jordi, Ramon i Francesc. L'hereu, Josep Llonch Arquer, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb M. Assumpta Plans Fígols, filla dels propietaris del mas hegemònic de la parròquia: els Plans. A la jove parella els van muntar una moderna granja de vedells prop de la zona perquè fos la seva font de subsistència, però la granja va durar pocs anys. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni, i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Efectivament, en els anys següents l'imperi industrial dels Llonch va entrar progressivament en declivi, afectat per seriosos problemes judicials. Entorn de 1985 els Llonch van marxar de Sant Joan d'Oló i alguns d'ells es van establir a Navarcles. Aleshores els propietaris eren Joan Llonch Arquer i Ramon Arquer (un tiet), que van vendre les dues cases a tres germans de cognom Sala. Més tard, Armenteres de Dalt va quedar per Ramon Sala, i la Torre d'Armenteres per Joan Sala, que encara en són els propietaris. | 41.8465600,2.0045700 | 417363 | 4633219 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85970-foto-08258-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85970-foto-08258-130-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 17 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: cal Feliu i cal LlonchInformació oral facilitada per Joan i Ramon Sala i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85971 | Torre d'Armenteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-darmenteres | SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 14. | XIX-XX | Casa rural que en un principi era una pallissa o coberts de la casa veïna i que va ser refeta en bona part pels volts de 1954 de la mà d'una família de potentats que van convertir-la en la caseta on s'allotjava el seu servei. Forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Ja a finals de segle XX va ser allargada cap al nord i sobrealçada pels actuals propietaris. La casa consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes). La façana principal, encarada al sud-oest, presenta actualment, fruit d'aquesta última remodelació, tres eixos d'obertures. Les més antigues són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08258-131 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament aquesta era la pallisa de la casa del costat, que es deia cal Feliu i devia ser una de les casetes que van sorgir al segle XIX a l'entorn de l'església de Sant Joan d'Oló. En aquest cas no era una masoveria dels Plans, com la resta, sinó del mas Armenteres. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Feliu consta com a habitada, però a mitjans de segle XX ja es trobava pràcticament en ruïnes. En aquests anys (entorn de 1952) van desembarcar a Sant Joan d'Oló la família Llonch. Eren uns rics industrial de Sabadell, del sector de la llana, i s'hi van estar més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular. Al principi venien per fer acampada a la zona, ja que eren afeccionats a l'excursionisme i a l'esquí. Van fer amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a establir-se a la Rectoria, on van adequar tot d'habitacions a les golfes. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana. Pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou la casa de cal Feliu, que va passar a ser coneguda com a cal Llonch. A la part de baix hi havia la pallissa o uns coberts (actualment la Torre d'Armenteres) que es va destinar a allotjament del servei. La família Llonch portava un alt tren de vida que contrastava amb l'ambient rural de Sant Joan d'Oló. Venien amb cotxes conduïts per xofers i acompanyats d'un gran nombre de servents. Teresa Moratonas (de la masia de la Canal) els va fer de minyona durant força anys. Són recordats per les seves aficions, com ara muntar a cavall, i sobretot perquè organitzaven uns banquets multitudinaris en els quals hi assistien representants de l'alta societat i la flor i nata de Sabadell, incloent-hi alcaldes, bisbes i oficials de la Guàrdia Civil. A Sabadell els Llonch vivien en una gran mansió. Joan Llonch, casat amb Rosa Arquer Costajussà, estava al capdavant de l'empresa. El matrimoni va tenir sis fills, tots mascles: Josep, Joaquim, Joan, Jordi, Ramon i Francesc. L'hereu, Josep Llonch Arquer, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb M. Assumpta Plans Fígols, filla dels propietaris del mas hegemònic de la parròquia: els Plans. A la jove parella els van muntar una moderna granja de vedells prop de la zona perquè fos la seva font de subsistència, però la granja va durar pocs anys. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni, i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Efectivament, en els anys següents l'imperi industrial dels Llonch va entrar progressivament en declivi, afectat per seriosos problemes judicials. Entorn de 1985 els Llonch van marxar de Sant Joan d'Oló i alguns d'ells es van establir a Navarcles. Aleshores els propietaris eren Joan Llonch Arquer i Ramon Arquer (un tiet), que van vendre les dues cases a tres germans de cognom Sala. Més tard, Armenteres de Dalt va quedar per Ramon Sala, i la Torre d'Armenteres per Joan Sala, que encara en són els propietaris. | 41.8465400,2.0044200 | 417350 | 4633217 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85971-foto-08258-131-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 14 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Joan i Ramon Sala i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85975 | Grassetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/grassetes | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 63, 73, 107, 108, 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 48. Web Amagats: a sobreviure: https://sites.google.com/site/historiesdelaguerracivil/grassetes | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, que està emplaçada a la vora d'un estret altiplà que es coneix com a Pla de Grassetes. Consta d'un cos residencial que és format per una part central més antiga (amb coberta a dues vessants) que té cossos adossats als dos laterals, amb cobertes a una sola vessant. La casa disposa de planta baixa més un pis i golfes. Tots els murs actualment són arrebossats amb ciment, cosa que dificulta l'observació de les diferents fases de creixement de l'edifici. Tot i això, es pot deduir que el nucli originari era aquest cos central, que al final del segle XVII (segons una inscripció) s'amplià cap al sud-oest i, probablement ja al segle XIX, s'amplià amb un altre cos cap a la banda oposada, al nord-est i segurament també a ponent. La façana principal, encarada vers el sud-est, presenta un aspecte força irregular i ha estat modificada. Té un portal rectangular i diverses obertures al primer pis. Antigament devien ser amb llindes i brancals de pedra, però ara estan tapades amb ciment i la majoria s'han transformat en balcons. En aquesta façana també hi veiem dos contraforts que sostenen la casa, ja que el terreny fa un lleuger pendent cap aquest costat. A la façana del sud-oest hi ha una galeria oberta i el balcó del costat (que abans era finestra) és l'única que s'ha deixat a pedra vista, ja que conserva una inscripció. | 08258-135 | Al sector central del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i la primera referència que en coneixem és de 1311, amb motiu d'una venda que va fer Elisenda (vídua de Guilabert de Centelles i mare d'un altre Guilabert de Centelles) a Bernat d'Oló i al seu fill Pere. La venda era sobre unes terres i drets que cada any havia de rebre el graner del castell d'Oló, entre d'altres sobre el mas Grasset (PLADEVALL, 1991: 56). Una mica més tard, el 1394, en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Joan de Grasetes; cal suposar que era el cap de casa en aquest moment. En el fogatge de 1515 hi apareix 'la casa d'en Grassetes', que formava part de la parròquia de Santa Maria d'Oló, i en el fogatge de 1553 hi consta Pere Graçetes. De tot això se'n pot deduir que, almenys des del segle XIV, els habitants del mas eren la família Grassetes, i que sobre aquest mas hi tenien drets famílies feudals de la zona, com els senyors d'Oló. En els segles següents no en coneixem gaires més notícies concretes, però hem de suposar que el mas va continuar habitat i es va consolidar. Segons la inscripció conservada, el 1696 la casa es va ampliar cap al sud-oest, i probablement ja al XIX s'hauria ampliat novament. Ja al segle XX, en una llista de cases rurals de 1930 consta que Grassetes no estava habitada. Els propietaris vivien fora i la casa estava habitada per masovers. Quan va esclatar la Guerra Civil, el 1936, els masovers eren la família Vilageliu. Durant els tres anys que va durar la guerra prop de la casa hi va estar amagat en un forat sota terra Pau Farré, marit d'una de les filles. Els últims masovers, a la segona meitat del segle XX, van ser la família Ferrer o Farré. Actualment la casa està dividida al seu interior en dos pisos que són de lloguer. | 41.8857000,2.0626600 | 422233 | 4637510 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85975-foto-08258-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85975-foto-08258-135-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 48 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda de la façana sud-oest: 1696 junt al símbol de Jesucrist | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85977 | Església de Sant Jaume de Vilanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-jaume-de-vilanova | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 38. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Jaume de Vilanova', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 393-395. DOMÈNECH, J (1934). 'Sant Jaume de Vilanova del Pla', Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 465, Barcelona, p. 68-70. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p 73, 107, 197-198. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Jaume de Vilanova', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1071-1073. PLADEVALL, Antoni (1971). 'Capelles i Santuaris del bisbat De Vic. Sant Jaume de Vilanova', Hoja Diocesana, núm. 3152, Vic 12 de setembre de 1971. VIGUÉ, Jordi (1975). Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 165-186. | XI-XII | Església que ha quedat adossada al mas Vilanova, emplaçada junt al mas sobre un petit promontori a l'anomenat Pla del Vent. Es tracta d'una de les poques esglésies romàniques de planta circular que hi ha a Catalunya. És una construcció de finals del segle XI o principis del XII, de dimensions reduïdes i amb un absis semi-circular orientat a llevant, en el qual s'hi incorpora encara la decoració llombarda. Concretament, un fris d'arcuacions cegues amb dues faixes llombardes entre les quals hi ha una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt. El portal és a la banda de migdia, rematat amb un senzill arc de mig punt adovellat, i la porta llueix una ferramenta que imita les formes romàniques. L'aparell és fet amb blocs de pedra escairats però irregulars i disposats en filades. A l'interior la nau és coberta amb una cúpula de mitja esfera feta amb petits blocs de pedra que es disposen en forma d'espiral. Una particularitat és la presència de quatre fornícules, dues de les quals més grans. Entremig de dues de les fornícules hi ha una finestra que ha estat cegada quan el mas es va adossar a l'església. L'absis s'uneix a la nau circular mitjançant un petit cos cobert amb volta de canó. El paviment ha estat fet modernament amb lloses de pedra. Al costat de la porta s'hi pot veure una finestra força alta que permetia comunicar amb les estances del mas. Des de fa temps les esglésies de planta circular han cridat l'atenció i han estat objecte de diversos estudis, el més recent de Jordi Vigué. A Catalunya n'hi ha unes vuit d'època romànica; entre les quals la del castell de Sallent o la Rodona de Vic. Moltes es poden datar a la primera meitat del segle XI i corresponen a una de les primeres formes del romànic, que va continuar però durant tot el segle XII. Aquest tipus de temple en rotonda s'associa en general amb el Sant Sepulcre de Jerusalem o bé amb la dedicació a la Mare de Déu, si bé a Catalunya trobem també altres dedicacions, com la mateixa de Sant Jaume. | 08258-137 | Al mas Vilanova, al sector nord-est del terme municipal | El lloc de Vilanova, dins del terme del castell d'Oló i de la parròquia de Santa Maria d'Oló, apareix documentat l'any 1093. Les primeres notícies són de l'església de Sant Jaume de Vilanova, que és una construcció romànica de finals del segle XI o principis del XII. L'any 1175 s'esmenta en el testament d'Arnau d'Oló, pertanyent a la família dels senyors del castell d'Oló. També hi ha altres referències, sobretot deixes de la Cúria Fumada de Vic, entre 1243 i 1372. Després sembla que devia quedar fora de culte. Cal dir que dins l'heretat del mas Vilanova hi havia una altra església: Sant Pere de Vilanova. Apareix documentada el 1063, i novament el 1206 juntament amb Sant Jaume, i al segle XIV se'n perd el rastre. Des d'aleshores devia quedar abandonada. Les restes d'aquesta església van ser identificades entorn de 1990, quan es preparava el llibre 'Oló, un poble, una història', i més o menys la notícia es recull en aquesta publicació (PLADEVALL, 1991: 197) i en la Catalunya Romànica (BENET i altres, 1984: 394). Actualment es pot confirmar plenament la seva existència. Segons la gent de la zona, el lloc on es troben les ruïnes es coneixia com el Serrat o el Turó de Sant Pere. Pel que fa al mas, en coneixem les primeres notícies al segle XIV, tot i que devia ser força anterior. En un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló el 1394 hi consta Pere de Vilanova; cal suposar que era el cap de casa en aquest moment. Més tard, en el fogatge de 1553 hi consta Pere Puig Vilanova, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Podria tractar-se d'un pubill de cognom Puig que havia entrat recentment al mas. Tal com hem dit, al segle XVIII (tal vegada entorn de 1798) el mas s'engrandí notablement i va quedar adossat a l'església. Tal com ens informa la inscripció de la llinda, el 1798 la família Vilanova continuava al front del mas, i llavors l'hereu era Jaume Vilanova. Al segle XIX la masia va continuar creixent. En una revisió dels límits parroquials que es va fer en aquesta època el mas i l'església (que llavors estava sense culte) van passar de la parròquia de Santa Maria d'Oló a la de Sant Feliu de Terrassola. Ja al segle XX, el 1931 Jaume Peyrí, catedràtic de la facultat de medicina, va adquirir el mas Vilanova i va restaurar la capella de Sant Jaume, que havia estat destinada a cort de porcs. La restauració fou encarregada al prestigiós arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, que també va dissenyar la torre residencial que es troba uns 300 metres al sud. El 1933 la capella fou oberta novament al culte i se'n celebrà un hipotètic mil·lenari, ja que hom suposava que s'havia construït l'any 1033, tal com ha quedat inscrit en una llosa. A la mort del doctor Peyrí la propietat passà a Manel Font, un ric industrial cotonaire que estava casat amb Roser Gorina i, per tant, era el gendre de Joan Gorina, el ric propietari de Rocabruna. Posteriorment, Vilanova fou propietat de Manuel de Sanllehí. En aquesta època l'heretat era molt més gran, i incloïa la Rovirassa, la Benfeta i la Torre de Vilanova. Després de la mort de Sanllehí els seus hereus van segregar la propietat per vendre-la en quatre peces separades. Joan Bassets i Victòria Mialet van comprar el mas Vilanova el 1999. El seu fill Joan és l'actual propietari. Pel que fa a l'església, des del 1936 es trobava fora de culte, però l'any 1971 fou objecte d'una neteja i ara torna a tenir culte. Al mas Vilanova s'hi va celebrar el 1973 per primera vegada la festa ara coneguda com la Diada del Soler, que inicialment era una trobada de pares i nens del Moviment Júnior i amb el temps ha esdevingut oberta a tothom. Es feia una arrossada i una missa de camp a l'església de Sant Jaume. El 1979 la trobada es va traslladar a la masia del Soler. | 41.8913700,2.0821200 | 423854 | 4638123 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85977-foto-08258-137-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85977-foto-08258-137-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Gravat a la llosa d'entrada a l'església: MXXXIII (el 1033 és la data en què hom suposava que s'havia erigit l'església) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85978 | Torre de Vilanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-vilanova | <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 197. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 85.</p> | XX | En procés de rehabilitació | <p>Torre residencial dissenyada per J. Puig i Cadafalch i erigida a la dècada de 1930 enmig d'un bosc de pins, uns 300 metres al sud del mas Vilanova, llavors pertanyent a la mateixa finca. Dalt d'un petit promontori boscós s'aixeca aquest casal d'estil historicista que s'inspira en les formes del romànic. L'edifici combina diferents volums i alçades, amb dos cossos principals i una torre central més alta. La façana principal, encarada al nord, té un cos central que sobresurt, on hi trobem l'entrada sota una volta porxada, un finestral geminat i arcuacions llombardes que ressegueixen tot el perímetre sota la teulada. El cos de ponent té una galeria porticada al primer pis. En les façanes laterals i posterior es combinen obertures de diferents formes emmarcades amb pedra picada. Destaquen els reixats de les finestres de planta baixa. Els murs són fets amb carreus petits lleugerament encoixinats. La casa és envoltada per un petit jardinet amb pins i xiprers, amb excel·lents vistes sobre la vall de la riera d'Oló.</p> | 08258-138 | Sector nord-est del terme municipal | <p>Aquesta torre fou construïda per l'antic propietari del mas Vilanova, que en aquesta època (a la dècada de 1930) formava part de la mateixa finca. Era Jaume Peyrí, catedràtic de la facultat de medicina, que el 1931 havia adquirit el mas Vilanova. Va encarregar la restauració de la capella romànica de Sant Jaume de Vilanova (adossada al mas) al prestigiós arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch. Va ser per aquesta època que també va encarregar-li els plànols i la direcció d'obra d'aquesta torre. En el cadastre hi consta el 1933 com a any de construcció. Segons fonts orals, el motiu que estigués emplaçada enmig del bosc és que una dona o filla del propietari patia d'asma, i es va considerar que li seria favorable un entorn amb pins, que són beneficiosos per les afeccions de respiració. Cal recordar que Jaume Peyrí era professor de medicina. També es diu que la construcció es va fer per rivalitzar amb el castell que Joan Gorina s'havia fet construir a Rocabruna. A la mort del doctor Peyrí la propietat passà al senyor Font, un industrial cotonaire, i posteriorment fou propietat de Manuel de Sanllehí. En aquesta època l'heretat era molt més gran, i incloïa la Rovirassa i altres masos, així com també la Torre de Vilanova. Després de la mort de Sanllehí els seus hereus van segregar la propietat per vendre-la en peces separades. Des d'aleshores el mas Vilanova i la Torre de Vilanova són propietats diferents. Actualment la casa es troba en procés de rehabilitació.</p> | 41.8885000,2.0813900 | 423790 | 4637805 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85978-foto-08258-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85978-foto-08258-138-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2021-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 65 (Pla Especial Urbanístic 2011) L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda del portal: SOLVTIVS FCENO | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 85979 | Canadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canadell | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73, 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 61. | XVI-XX | Masia de dimensions força grans emplaçada en un altiplà a la banda sud de la Carena de Segalers. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa semi-soterrada més un pis i golfes) que té adossats coberts al nord-oest i al sud-oest una casa més alta de nova construcció (feta pels volts de 2003). Més al sud i a l'entorn hi trobem equipaments d'una factoria d'elaboració de formatges i naus de granges. Els murs exteriors de la casa es troben avui totalment arrebossats amb ciment, cosa que en dificulta l'observació de les fases constructives. Sembla, però, que el nucli originari seria al sector nord, i als segles XVIII o XIX es devia ampliar cap al sud, amb uns espais amb obertures més grans, actualment molt reformats. La façana principal, encarada vers ponent, té una distribució força irregular i ha estat també reformada. Queda parcialment tapada pels cossos annexos, però encara s'hi poden veure dues obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La façana posterior (a llevant) és la que conserva millor la tipologia tradicional. Té adossat un petit cos annex amb dues voltes de pedra. En una d'elles s'hi conserva la boca d'un antic forn de pa. L'interior de la casa ha estat àmpliament remodelat. Encara hi queda una interessant aigüera del segle XVIII que té el brollador en forma de rostre humà. També es conserven dues tines | 08258-139 | Sector nord-est del terme municipal | Coneixem notícies indirectes d'aquest mas en el fogatge de 1553, on hi consta Antoni Canadell, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era el cap de casa del mas. En fogatges anteriors el Canadell no hi apareix, però no es pot descartar que la casa sigui més antiga i que anteriorment hagués tingut un altre nom. Al segle XVIII es va ampliar (es conserva una inscripció de 1761), i tal vegada també al XIX. Fins a mitjans de la dinovena centúria els propietaris eren encara la família Canadell. Però en aquesta època no van tenir descendència i per això van deixar el mas en herència a un matrimoni que hi havien treballat com a mossos, de cognom Bertrans. Ells i els seus descendents fins a l'actualitat han continuat al front de la masia. El seu hereu va ser Josep Bertrans Portí, casat amb Francisca Senties Torner. L'hereu d'aquest matrimoni va ser Josep Bertrans Senties, casat amb Àngela Portí Berengueres. En la següent generació Maria Rosa Bertrans Portí va ser l'hereva, i es va casar amb Joan Puigoriol (procedent de Malla, Vic). El matrimoni va tenir tres fills. L'hereu és Ramon Puigoriol, casat amb Pilar Font Cortadas, procedent d'Avinyó. Entorn de 1962 els Bertrans van comprar la masia veïna del Soler, que anteriorment pertanyia als Plans. Pels volts de 1993 Pilar Font va iniciar a la masia una factoria d'elaboració de formatges. Entorn de 2003 es va aixecar la casa nova adossada com a habitatge per un dels fills. | 41.8893900,2.0662000 | 422531 | 4637917 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85979-foto-08258-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85979-foto-08258-139-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 61 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció interior en una aigüera: 1761Informació oral facilitada per Maria Rosa Bertrans Portí i Pilar Font Cortadas | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85980 | El Soler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-soler-11 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73, 165, 192-193. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 62. | XVI-XXI | Masia de dimensions mitjanes emplaçada a l'extrem d'un altiplà conegut com el Pla dels Ginebrers, al vessant sud de la Carena de Segalers. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes) que té una gran pallissa a ponent i alguns coberts a llevant. Originàriament la casa era més curta i més estreta i posteriorment es va ampliar, sobretot al segle XIX. El 1955 s'hi va afegir un annex en forma d'un porxo davanter, i entorn de l'any 2000 la casa es va sobrealçar i se li va donar forma de planta basilical. El resultat és una façana principal molt regular i simètrica que s'inspira en el model d'una masia clàssica. Consta d'un doble porxo central amb tres arcs a cada pis i amb una altra arcada a les golfes, més finestres laterals. El cos central superior té vidrieres als laterals que il·luminen les estances del tercer pis. Els murs de la part antiga de la construcció tenen un parament de força qualitat i que sembla antic. En canvi les obertures, de distribució molt irregular, són majoritàriament emmarcades amb maó i fruit de les reformes del segle XIX. A la façana de ponent la casa està apuntalada amb tres contraforts, i al nord té adossat un pou. És interessant també la construcció de la pallissa, molt gran i feta el 1881. La casa conserva dues tines. | 08258-140 | Sector nord-est del terme municipal | Coneixem notícies indirectes d'aquest mas en el fogatge de 1553, on hi consta 'lo bastart Soler', de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Aquesta referència crua i directa ens dóna a entendre que en aquest moment el mas era habitat per un fill il·legítim que prenia el cognom de Soler. En fogatges anteriors el Soler no hi apareix, però no es pot descartar que la casa sigui més antiga i que anteriorment hagués tingut un altre nom. La data de 1666 inscrita en una placa indica, segons els seus propietaris, que a la casa hi havia alguna referència amb aquest any. Però tot sembla indicar que va ser durant el segle XIX que la masia va créixer considerablement, i també en aquest moment es va construir la gran pallissa. Ja al segle XX, en plena Guerra Civil l'Ajuntament va decidir la confiscació d'aquest i altres masos del municipi. En aquesta època el Soler pertanyia al gran mas dels Plans, de la parròquia de Sant Joan d'Oló, i el 1962 l'aleshores propietari, Francisco Plans, el va vendre a la família Bertrans, del mas veí del Canadell. Des d'aleshores la casa ha tingut alguns estadants de cap de setmana. Però el Soler és molt conegut a Oló perquè des de 1979 acull anualment la festa coneguda com la Diada del Soler, que va començar com una trobada de pares i nens del Moviment Júnior però amb el temps ha esdevingut oberta a tothom. La festa va començar el 1973 al mas Vilanova, i després es va traslladar al Soler, on hi havia la possibilitat d'aixoplugar-se a la casa en cas de mal temps. | 41.8877600,2.0701000 | 422852 | 4637732 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85980-foto-08258-140-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85980-foto-08258-140-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 62 (Pla Especial Urbanístic 2011)Placa moderna sobre el portal: 'El Soler, any 1666 - 1955'A la dovella central del portal de la pallissa: 1881 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85983 | Capella dels Dolors del mas Clapers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-dels-dolors-del-mas-clapers | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XIX | Petita capella emplaçada al cotat del mas Clapers, dins la parròquia de Sant Joan d'Oló. És una construcció senzilla que consta d'una sola nau, amb una sagristia adossada a un lateral. La capella és alineada amb el mas, de manera que la façana principal queda encarada al sud-est. Té un portal emmarcat amb llinda i brancals de pedra amb una inscripció de la data 1853 i un gravat del Sagrat Cor. Més amunt té un petit òcul. Curiosament, el campanar d'espadanya no és col·locat a la façana principal, sinó en un lateral, mirant cap al mas Clapers. Sota el campanar hi havia un pas elevat que comunicava el mas amb el cor de l'església. Avui aquest pas ja no existeix i les obertures han estat tapiades. Els murs de la capella són arrebossats i pintats de blanc. A l'interior la nau és coberta amb volta de canó amb llunetes. Té un petit cor a l'entrada, i conserva un interessant retaule inspirat en les formes del barroc final, amb una imatge en la fornícula de la Mare de Déu dels Dolors. | 08258-143 | Al mas Clapers, al sector sud-est del terme municipal | Al segle XIX hi ha constància que els propietaris del mas Calpers eren la família Postius. Un membre d'aquesta família consta en una inscripció que hi ha en un pont proper, però ja en terme d'Avinyó. El 1853, tal com indica una inscripció, es va construir la capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, al costat mateix de la casa. Segons informació oral, l'últim membre de la família Postius va morir sense descendència el 1917, a causa de l'epidèmia de grip. En aquesta data encara va tenir temps de fer obres, tal com es desprèn de la inscripció en una reixa. Una descendent dels Postius, de Manresa, ha fet un treball escolar sobre la masia i la família. En aquesta època va comprar el mas un pastor de la muntanya, i després passà per diferents propietaris. En un document de 1941 consta que el propietari era Ramon Gasòliva Pons, que devia fer obres d'arranjament a la capella perquè rep permís del bisbe per celebrar-hi missa. Es diu que el 1953 la capella es va pintar. També sembla que en va ser propietari un tal Ramon Prat. Entorn de 1960 els Clapers es va vendre a una indústria paperera que en va explotar el bosc. Llavors la casa va quedar abandonada. Quan aquesta empresa va fer fallida, pels volts de 1980, va comprar el mas Ramon Sala Casadesús, que durant els anys de la Guerra Civil, sent ell petit, havia viscut a la casa amb els seus pares que hi feien de masovers. A partir d'aleshores els Sala van rehabilitar progressivament el mas. Pels volts de l'any 2000 el fill, Xavier Sala Ribalta, va implementar-hi un projecte de casa de colònies; per això actualment els Clapers forma part de la xarxa d'albergs i cases de colònies. | 41.8201800,2.0314200 | 419559 | 4630265 | 1853 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85983-foto-08258-143-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85983-foto-08258-143-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Xavier Sala Ribalta | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85984 | Solà de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sola-de-sant-esteve | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 459, 472.. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 789. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 71, 72, 111. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 10. | X-XIX | En ruïnes | Masia de grans dimensions i actualment en ruïnes, d'origen medieval, que està emplaçada en un terreny amb desnivell i terrassat vora la riera de Malrubí. Uns metres més avall, a l'altre costat del camí, hi ha el Molí del Solà. Era una de les masies més importants del terme, però va quedar abandonada i avui tan sols se'n conserven murs mig esfondrats, els quals marquen un perímetre construït molt ampli. Destaca un mur molt sòlid i de gran qualitat que s'aixeca a la part posterior, fet amb carreus ben escairats. A la part defora té adossada una tina i, a la part inferior d'aquest mur, hi devia haver el celler, que estava reforçat amb arcs diafragmàtics. La resta de murs de la casa es conserven més parcialment i fins a una alçada desigual. A llevant hi ha una cambra coberta amb volta de pedra, tal vegada un femer. Al sector nord, darrera la casa, es conserven restes de coberts. | 08258-144 | Al sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. Segons un document de 1213, aquest any estava en possessió de la senyora del castell d'Oló, Elisenda d'Oló, i juntament amb el seu fill Pere i la muller d'aquest, Geralda, va vendre al sacerdot Constantí de l'Estany el mas Solà inferior, en el qual hi vivia Pere Batlle, per 300 sous. A més del mas també va vendre una llarga llista de drets que tenia sobre el terme: censos, jornals, dret de molinya o de moldre, ferreria, redempcions de persones, etc (PLADEVALL, 1991: 56). Una mica més endavant, el 1390, el mas era del mateix rei, Joan I. El 15 d'octubre aquest va vendre per 330 sous a l'abat de l'Estany tot el domini directe i qualsevol altre dret que tingués sobre el mas Solà, del terme del castell d'Oló (PLADEVALL, 1976: 789). Totes aquestes dades ens indiquen que era un mas important, i a més disposava d'un molí fariner. Els vestigis gòtics d'aquest molí ens informen que ja existia en aquesta època. També es dedueix que hi havia un mas Solà inferior i un de superior. Com a hipòtesi podem considerar que l'inferior podria ser el molí, que es troba just a sota de la casa principal. Precisament, el valor afegit d'aquest mas, que com hem vist pertanyia a les més altes instàncies, es devia al fet que tenia el seu molí i que devia generar unes bones rendes. Cal dir que, degut al fet que quedava força allunyat i incomunicat de la resta del terme i de la parròquia, durant una època les terres al voltant d'aquest mas eren un territori que formava una quadra amb autonomia civil, i per aquest motiu apareix de forma diferenciada en alguns documents. Probablement per això el mas no consta en el fogatge de 1515, però sí en el de 1553, on hi apareix Valentí Solà, pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló. En els segles següents gairebé no en coneixem informació, però ben segur que va continuar sent un dels masos més importants. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló, però com que quedava molt allunyat el 1682 es va erigir una capella dedicada a Sant Esteve i situada a uns 300 metres de la casa. Més endavant el mas sol ser conegut amb la denominació de Solà de Sant Esteve. La capella devia tenir un retaule barroc del qual, segons es diu, n'hauria quedat una escultura exempta de Sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Actualment aquesta imatge es conserva a l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. De totes maneres, els propietaris del Solà tenien bancs propis a l'església parroquial; concretament dos, un d'ells datat el 1894. Es diu que sovint eren els últims d'arribar a missa, per la dificultat del desplaçament, però tot i això sempre els esperaven, fet que indica que eren un dels masos importants de la parròquia. Segons fonts orals, entorn del segle XIX un pastor del Solà de Sant Esteve que havia acumulat estalvis va fer una deixa testamentària perquè cada any, per la festa major de la parròquia de Sant Joan d'Oló, es fes el repartiment d'un panet en sortir de missa. Aquest costum es va mantenir fins els volts de 1950. En plena Guerra Civil, el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del terme. La masia va ser habitada almenys fins a la dècada de 1960. Segons el cadastre, el 1965 encara s'hi van fer obres. Després va restar abandonada. Pel que fa al molí, encara funcionava fins els volts de la dècada de 1940. Més endavant, la família dels moliners es va traslladar al Molí del Perer ja que, pel fet d'estar situat aigües amunt de la riera de Malrubí, tenia més cabal. Fa uns anys a la casa del molí s'hi va construir un cos adossat amb la intenció de crear-hi una casa de colònies, però finalment el projecte es va traslladar a la Ruca, dins de la urbanització pròxima de l'Urbisol | 41.8160800,2.0391300 | 420194 | 4629802 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85984-foto-08258-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85984-foto-08258-144-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 10 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85985 | Molí del Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-sola-1 | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 52. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 459, 472.. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 789. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 71, 72, 111. | XIII-XX | Estructuralment bé, coberta en estat precari | Antic molí fariner, d'origen medieval, emplaçat uns 50 metres al sud-oest de la masia del Solà de Sant Esteve i vora la riera de Malrubí. És un bon exemple de molí de tradició medieval, ja que els seus elements principals presenten una factura de característiques gòtiques i de molt bona qualitat, especialment el pou de la bassa. El punt de captació on hi havia la resclosa del molí devia ser uns 500 m amunt de la riera de Malrubí. El rec desembocava en una bassa allargada, separada uns metres del molí pròpiament. El conjunt del molí consta de les antigues instal·lacions per moldre, al nord, i de la casa del moliner, a la banda sud i separada per un petit pati. El molí pròpiament és una edificació adossada a un terreny amb forta pendent. Consta d'un sòlid mur fet amb carreus ben tallats i té una única porta, amb arc adovellat, que dóna pas a una cambra coberta amb volta apuntada molt ben feta, que és on hi havia la mola. Les dues pedres de la mola es conserven a fora. El pou per on baixava l'aigua des de la bassa passa per la part de darrera fins al carcabà (on hi havia la roda hidràulica), que està situat a sota d'aquesta cambra. Desguassa uns metres avall, i encara es conserva el forat de sortida del carcabà. La casa del moliner és una construcció de petites dimensions però força antiga. És de planta rectangular (consta de planta baixa més un pis) i té adossat un cos de construcció recent. Les parets són de maçoneria i les finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Vora la casa hi ha un antic brollador per on baixava canalitzada amb canonades de plom l'aigua que sortia d'un sobreeixidor de la bassa. La bassa del molí devia servir també per regar una àmplia zona d'horts més al sud, a les terrasses que hi ha vora la riera, on encara s'hi troben nombrosos exemplars d'arbres fruiters. | 08258-145 | Prop del Solà de Sant Esteve, al sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. Segons un document de 1213, aquest any estava en possessió de la senyora del castell d'Oló, Elisenda d'Oló, i juntament amb el seu fill Pere i la muller d'aquest, Geralda, va vendre al sacerdot Constantí de l'Estany el mas Solà inferior, en el qual hi vivia Pere Batlle, per 300 sous. A més del mas també va vendre una llarga llista de drets que tenia sobre el terme: censos, jornals, dret de molinya o de moldre, ferreria, redempcions de persones, etc (PLADEVALL, 1991: 56). Una mica més endavant, el 1390, el mas era del mateix rei, Joan I. El 15 d'octubre aquest va vendre per 330 sous a l'abat de l'Estany tot el domini directe i qualsevol altre dret que tingués sobre el mas Solà, del terme del castell d'Oló (PLADEVALL, 1976: 789). Totes aquestes dades ens indiquen que era un mas important, i a més disposava d'un molí fariner. Els vestigis gòtics d'aquest molí ens informen que ja existia en aquesta època. També es dedueix que hi havia un mas Solà inferior i un de superior. Com a hipòtesi podem considerar que l'inferior podria ser el molí, que es troba just a sota de la casa principal. Precisament, el valor afegit d'aquest mas, que com hem vist pertanyia a les més altes instàncies, es devia al fet que tenia el seu molí i que devia generar unes bones rendes. Cal dir que, degut al fet que quedava força allunyat i incomunicat de la resta del terme i de la parròquia, durant una època les terres al voltant d'aquest mas eren un territori que formava una quadra amb autonomia civil, i per aquest motiu apareix de forma diferenciada en alguns documents. Probablement per això el mas no consta en el fogatge de 1515, però sí en el de 1553, on hi apareix Valentí Solà, pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló. En els segles següents gairebé no en coneixem informació, però ben segur que va continuar sent un dels masos més importants. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló, però com que quedava molt allunyat el 1682 es va erigir una capella dedicada a Sant Esteve i situada a uns 300 metres de la casa. Més endavant el mas sol ser conegut amb la denominació de Solà de Sant Esteve. La capella devia tenir un retaule barroc del qual, segons es diu, n'hauria quedat una escultura exempta de Sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Actualment aquesta imatge es conserva a l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. De totes maneres, els propietaris del Solà tenien bancs propis a l'església parroquial; concretament dos, un d'ells datat el 1894. Es diu que sovint eren els últims d'arribar a missa, per la dificultat del desplaçament, però tot i això sempre els esperaven, fet que indica que eren un dels masos importants de la parròquia. Segons fonts orals, entorn del segle XIX un pastor del Solà de Sant Esteve que havia acumulat estalvis va fer una deixa testamentària perquè cada any, per la festa major de la parròquia de Sant Joan d'Oló, es fes el repartiment d'un panet en sortir de missa. Aquest costum es va mantenir fins els volts de 1950. En plena Guerra Civil, el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del terme. La masia va ser habitada almenys fins a la dècada de 1960. Segons el cadastre, el 1965 encara s'hi van fer obres. Després va restar abandonada. Pel que fa al molí, encara funcionava fins els volts de la dècada de 1940. Més endavant, la família dels moliners es va traslladar al Molí del Perer ja que, pel fet d'estar situat aigües amunt de la riera de Malrubí, tenia més cabal. Fa uns anys a la casa del molí s'hi va construir un cos adossat amb la intenció de crear-hi una casa de colònies, però finalment el projecte es va traslladar a la Ruca, dins de la urbanització pròxima de l'Urbisol | 41.8156300,2.0387500 | 420162 | 4629753 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85985-foto-08258-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85985-foto-08258-145-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Hèctor TousAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85987 | Capella del Solà de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-del-sola-de-sant-esteve | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XVII | Estructuralment bé, coberta en estat precari | Capella rural situada al capdamunt d'un promontori uns 300 metres a ponent del mas denominat precisament Solà de Sant Esteve. Es troba a la vall de la riera de Malrubí, sobre el camí que condueix al mas. És una construcció del segle XVII (probablement de 1682, segons indica la llinda de la façana). Consta d'una sola nau amb una sagristia adossada en un lateral. La façana principal, encarada més o menys a ponent, presenta un portal de tradició més aviat renaixentista, amb un frontó clàssic i dues pilastres adossades. Al seu damunt hi ha una finestra vertical i l'edifici és rematat amb un campanar d'espadanya de dos ulls. Els murs són fets amb carreus de mida mitjana ben escairats (en alguna part conserven un semi-arrebossat tradicional), i als laterals són reforçats amb sòlids contraforts. L'interior és cobert amb volta de canó amb llunetes feta de rajol. Té un petit cor a l'entrada i, sota el paviment, hi ha els forats de dues antigues tombes. | 08258-147 | Prop de la masia del Solà de Sant Esteve, al sector sud-est del terme municipal | El mas Solà, avui en ruïnes, és d'origen medieval i devia ser un dels més importants de la zona. Sens dubte havien de ser els seus propietaris els que van erigir aquesta capella. El lloc formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló, però com que quedava molt allunyat el 1682, segons indica la inscripció, es va erigir aquesta capella situada a uns 300 metres de la casa i dedicada a Sant Esteve. Més endavant el mas sol ser conegut amb la denominació de Solà de Sant Esteve. Devia tenir un retaule barroc del qual, segons es diu, n'hauria quedat una escultura exempta de Sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Actualment es conserva a l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. De totes maneres, els propietaris del Solà tenien bancs propis a l'església parroquial; concretament dos, un d'ells datat el 1894. Es diu que sovint eren els últims d'arribar a missa, per la dificultat del desplaçament, però tot i això sempre els esperaven, fet que indica que eren un dels masos importants de la parròquia. El mas Solà resta abandonat, i ja fa temps que aquesta capella no té culte. Fins i tot havia servit com a pallissa. | 41.8153400,2.0357100 | 419909 | 4629723 | 1682 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85987-foto-08258-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85987-foto-08258-147-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda de la façana: R 1682 D | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 85988 | La Garrigota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-garrigota | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 110, 165. | XIX-XX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions força grans, avui en ruïnes, emplaçada en un planell que s'aixeca sobre la riera de Malrubí. Se'n conserven els murs fins a l'alçada pràcticament de la coberta, en un entorn molt envaït per la vegetació. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada, i devia tenir planta baixa més un pis. La façana principal, on hi havia el portal, devia ser la de migdia, mirant cap a la vall, però és precisament la part que es troba més esfondrada. Els murs són fets amb pedra més o menys escairada, i gairebé no s'hi observen obertures. L'única finestra visible és emmarcada amb maons. La construcció sembla feta en una sola fase constructiva i no ha patit modificacions modernes. Al costat de ponent es conserven restes de coberts | 08258-148 | Al sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa, que no apareix en els fogatges antics i que, per la seva tipologia constructiva, podria correspondre al segle XVIII o al XIX. Devia ser una casa mal coneguda i amb una condició marginal, perquè no consta ni en un mapa molt exhaustiu del 1920 fet per l'Instituto Geográfico Estadístico, ni tampoc en un llistat de cases rurals del municipi de 1930. En canvi, sabem que el 1936, en plena guerra civil, aquesta casa igual que altres masos del municipi, va ser confiscada per l'Ajuntament. El 1989 la Garrigota ja es trobava en ruïnes. | 41.8270300,2.0485700 | 420991 | 4631009 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85988-foto-08258-148-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85989 | El Verdaguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-verdaguer-10 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 64. | XVI-XX | Masia de dimensions mitjanes, emplaçada en una terrassa de la riera d'Oló per la banda nord. Consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa més dos pisos), amb coberts aïllats al nord-oest. La casa és fruit de dues fases principals. La part antiga és la del nord, i a mitjans de segle XX es va construir el cos del sud-est, que inclou una àmplia terrassa, com a residència per als masovers. La construcció s'assenta en un terreny amb desnivell, de manera que la façana principal, encarada al sud-oest, queda retallada per aquest pendent. Es distribueix en tres eixos d'obertures, amb un portal lateral d'arc escarser i un balcó central. L'accés habitual, però, es fa per la façana lateral del nord-oest, que queda més alta i té una planta menys. En general, l'aspecte exterior de la casa, amb les parets arrebossades i pintades de blanc, sembla fruit d'una reforma tardana, feta al segle XIX o començament del XX. Entre els elements més interessants destaca un dels coberts que estava dedicat a l'elaboració del vi. És una construcció de pedra que a la part posterior té una tina, a la qual s'hi accedia per una escala lateral, i a la part davantera tenia la premsa i altres instal·lacions auxiliars. Així mateix, prop del camí d'entrada hi ha una construcció semblant a una barraca que era un aljub d'aglans, un element gens habitual. Una mica més lluny queden les restes d'un forn d'obra. | 08258-149 | Sector nord-est del terme municipal | Les primeres notícies que coneixem d'aquest mas són del fogatge de 1553, on hi consta Pere Verdaguer, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era el cap de casa del mas Verdaguer. No en coneixem més dades fins a principis del segle XX, quan la família de cognom Verdaguer continuava al front del mas. Cap a mitjans d'aquest segle l'hereva de la casa i filla única, Mercè Verdaguer, va marxar a Vic per desavinences amb els seus pares. Els pares van restar encara un temps al mas i van portar a terme l'allargament de la casa per la part de migdia, i llavors hi van entrar masovers. Els actuals propietaris són els descendents de l'hereva, que continuen residint a Vic i ara porten el cognom Emblàs. En aquest període per la masia del Verdaguer hi han passat tres famílies de masovers, els actuals van entrar pels volts de 1985. | 41.8918700,2.0789600 | 423592 | 4638181 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85989-foto-08258-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85989-foto-08258-149-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 64 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Ramona Rocadembosc | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85992 | Sant Martí de Puig-Ermengol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-marti-de-puig-ermengol | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 107, 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 79. | XVIII-XIX | En ruïnes | Mas o casa rural de dimensions modestes, actualment en ruïna, que sembla que havia estat un hostal. Està emplaçada a l'altiplà denominat Serrat de Sant Martí, per on hi passava el camí ral que comunicava Avinyó i Vic. De la casa tan sols en resta el mur de migdia, on encara s'hi pot veure el portal, emmarcat amb llinda i brancals de pedra. És fet de maçoneria i té a l'extrem dret una finestreta emmarcada amb maó. A la part central té una construcció adossada. Uns 20 metres al sud-oest de la casa hi havia l'església romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, de la qual actualment no en queda cap rastre. El camí ral passava per davant de la casa i continuava en direcció nord per un camí amb pujada que, fins no fa gaire, encara conservava un interessant empedrat. La recent actuació per arranjar el camí ha acabat també amb aquestes restes. | 08258-152 | Sector nord-est del terme municipal | El lloc de Puig-Ermengol, anomenat també Llossa-corba, és documentat des de 1082, i l‘església de Sant Martí de Puig-Ermengol apareix esmentada el 1197. Pel que fa al mas o casa Sant Martí, podria tractar-se d'una construcció força posterior. En el llistat de veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta un tal Ramon de Mas Martí, però tenim els nostres dubtes de si cal identificar-lo amb el cap de casa d'aquest mas, ja que en els fogatges del segle XVI no hi consta cap mas Martí ni Sant Martí. Per la tipologia de la construcció conservada sembla més aviat un edifici aixecat als segles XVIII o XIX. Segons la tradició popular era un hostal, i podria haver-se construït ja amb aquesta funció, atès que es troba emplaçat a peu del camí ral que anava cap a Vic, probablement al punt on hi havia una cruïlla. Al llarg de la segona meitat del segle XIX es va construir la carretera moderna que comunicava Avinyó i Vic, la qual substituïa l'antic camí ral. En aquest indret la nova carretera feia un recorregut lleugerament més meridional, de manera que l'existència de l'hostal deixava de tenir sentit. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que el mas Sant Martí ja no estava habitat. La capella no se sap quan va quedar sense culte, però des de 1940 s'ha anat espoliant. | 41.9032800,2.0921500 | 424700 | 4639436 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85992-foto-08258-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85992-foto-08258-152-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 79 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet ManubensL'església de Sant Martí de Puig-Ermengol forma part dels elements no fitxats d'aquest inventari. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85993 | La Benfeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-benfeta | XIX-XX | En ruïnes però consolidat | Antiga casa de pagès o tal vegada només coberts que es troba en ruïnes i que ha estat recentment consolidada i arranjada. Està ubicada en un planell amb molt bones vistes, al nord de l'altiplà entre la Carena de Segalers i el Serrat de Sant Martí. De la construcció se'n conserven estructures disperses i una part ha estat recentment coberta amb teulada i adequada com a barraqueta. Pel seu estat parcial, és difícil fer-se una idea de com devia ser aquesta casa, que tal vegada eren uns simples coberts de treball. Els camps de l'entorn eren oliveres, i encara se'n conserven alguns exemplars de la varietat verdal. | 08258-153 | Sector nord-est del terme municipal | La Benfeta no consta en cap llistat de cases, ni antic ni modern. I tampoc consta cap casa en aquest lloc en els mapes antics. Per tant, devia tractar-se d'una construcció molt modesta o sense una residència permanent. O simplement eren coberts de treball. Formava part de la gran heretat del mas Vilanova, fins que a finals del segle XX els hereus van segregar la propietat en quatre peces separades i aquesta va ser una d'elles. Recentment, el propietari va portar a terme la consolidació de les restes de la construcció. | 41.9005600,2.0808700 | 423761 | 4639144 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85993-foto-08258-153-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas GüellAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 86000 | El Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bosc-5 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 107, 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 46. | XIV-XIX | En ruïnes | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'un altiplà amb bones vistes per ambdós costats: al torrent del Bosc al sud i a la riera d'Oló al nord. Se'n conserven els murs de manera desigual però en general fins pràcticament a l'alçada de la coberta. Consta d'un gran cos residencial de planta rectangular (que tenia planta baixa més un pis i golfes) més un cobert aïllat al sud-est que era la pallissa, junt a un femer semi-soterrat cobert amb volta de pedra. La casa es devia bastir en diferents fases. Probablement la part de llevant és la més antiga. És aquí on hi trobem una finestra de tradició renaixentista decorada amb arc conopial. Per la cara interna aquesta finestra té un festejador i, al seu costat, una interessant aigüera. Posteriorment (als segles XVIII o XIX) la casa es devia ampliar cap a ponent, on s'hi van afegir també alguns cossos adossats. La façana principal estava encarada cap a migdia, que és precisament la part que es troba més esfondrada. Els murs dels cos principal són fets amb carreus més o menys escairats. En canvi, els cossos de ponent tenen un parament més irregular i amb pedra més petita. En general la casa té poques obertures, i solen ser amb llinda de fusta. | 08258-160 | Sector central del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval, i la primera referència que en coneixem és del 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Bartomeu del Bosc de Buscanes. Cal diferenciar-lo d'un altre assistent: Guillem des Bosc de la vall d'Aguiló. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa de Bosch de Boscanes', i en el fogatge de 1553 hi apareix Jaume Bosch, però també s'esmenta: 'Joan Bosch esta a Ronis'. De tot això es pot interpretar que originàriament aquest mas era conegut com a Bosc de Boscanes, per diferenciar-lo de l'altre mas també denominat Bosc de la mateixa parròquia. Aquest altre devia estar situat prop de l'antic castell d'Aguiló, a la vall d'Aguiló, i no ha arribat fins als nostres dies. Ambdós formaven part de la parròquia de Santa Maria d'Oló i eren habitats per famílies que tenien el cognom Bosch. En aquest segle XVI devia ser un mas força pròsper. En dóna testimoni el magnífic finestral amb arc conopial renaixentista. Durant els segles XVIII i XIX va acabar de créixer fins a convertir-se en un gran casal, però no en coneixem notícies concretes. Ja al segle XX, en un llistat de cases rurals de 1930 el Bosc consta com a habitada. El 1989 la masia ja estava en ruïnes. | 41.8766800,2.0566700 | 421725 | 4636514 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86000-foto-08258-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86000-foto-08258-160-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 46 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 154,91 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.