Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 85974 | Panet de la Festa Major de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/panet-de-la-festa-major-de-sant-joan-dolo | XIX-XX | Tradició es desús | Durant molts anys a Sant Joan d'Oló era costum per la festa major fer un repartiment de panets després de la missa. Molta gent guardava tot l'any el panet perquè estava beneït i portava benastrugança. Durant els anys d'escassedat de la postguerra venien gent de força lluny per poder menjar el panet. La festa del panet o del panellet està arrelada en molts territoris de Catalunya, especialment al sud-est del Bages. Originàriament estava relacionada amb la protecció dels camps per la primavera, especialment per Sant Marc, quan el blat comença a créixer, i era també un gest de solidaritat cap als més pobres. En el cas de Sant Joan d'Oló aquest costum es va instaurar amb motiu d'una deixa testamentària d'un pastor de la masia del Solà de Sant Esteve, possiblement al segle XIX. Era un pastor de les muntanyes que havia fet estalvis. La tradició del panet es va mantenir fins els volts de 1950. | 08258-134 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8473800,2.0046700 | 417372 | 4633310 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85974-foto-08258-134-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca i Teresa Moratonas | 63 | 4.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85872 | Sardana Rosa d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-rosa-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180. FREIXA, Lluís (1975). Santa Maria d'Oló, Vic. | XX | Sardana amb lletra escrita el 1955 per Miquel Bosch Jover i amb música composada el mateix any per l'autor manresà Francesc Juanola Reixach. S'inspira en la rosa que apareix en l'escut de Santa Maria d'Oló, i que simbolitza popularment 'l'olor' que suggereix la sonoritat del nom del municipi: 'la rosa més flairosa que perfuma el nom d'Oló'. El nom Rosa d'Oló fou adoptat més tard per una colla sardanista del poble. La lletra de la sardana és la següent: En l'escut del nostre poble / una rosa hi ha florit: / el blasó més bell i noble / que tots junts portem al pit. Ella encén totes les coses / amb flameig primaveral, / les noies són les roses / que collim amb l'ideal. Puntejant una sardana, / enlairem el nostre escut, / ell les roses agermana / de la Fe i de Virtut. Pàtria nostra, beneïda; / flor d'Amor i de Treball: / del jardí d'aquesta vida / sigues sempre el bon mirall. La sardana ben airosa / dansem tots de bo i millor, / per la rosa més flairosa / que perfuma el nom d'Oló! | 08258-50 | La sardana Rosa d'Oló va ser una iniciativa de mossèn Sebastià Codina Padrós, que l'any 1955 era vicari a Oló i actualment és rector de Vacarisses. Aquest any mossèn Codina va organitzar un autocar per anar a la festa major d'Hostalets de Balenyà, d'on ell era originari. Allà hi vivia Miquel Bosch Jover (Calders, 1900-Hostalets de Balenyà, 1960), qui fou un destacat mestre, pedagog i escriptor, director durant molts anys de la revista Jorba. Mossèn Codina va anar a veure Miquel Bosch per demanar-li si podia escriure la lletra d'una sardana dedicada al poble d'Oló. A l'hora de tornar Miquel Bosch els va anar a acomiadar i, a dalt de l'autocar, els va llegir la sardana i els la va lliurar. Més tard, es va encarregar la música a Francesc Juanola. Francesc Juanola Reixach (Tortellà, 1891-Manresa, 1968) fou compositor de música per a cobla i altres gèneres populars. Aquest mateix any 1955 va compondre la música per a la sardana Rosa d'Oló. El manuscrit original d'aquesta sardana es conserva a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona. Uns anys més tard, el 1958, va sorgir al municipi l'Agrupació Sardanista de Santa Maria d'Oló. Va néixer en el si de les activitats d'Acció Catòlica, i va arribar a tenir 138 socis. Organitzaven una audició mensual, i també van desenvolupar una important tasca organitzant concursos comarcals i regionals de colles sardanistes. L'entitat participava en els concursos amb la colla local anomenada precisament Rosa d'Oló, que va ser fundada l'any 1962 el dia de la festivitat de Sant Pere. En tenien cura especialment Pere Portabella, Francesc Valeri i Josep M. Camprubí. Assajaven a l'era de la Bola. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 1955 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85872-foto-08258-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85872-foto-08258-50-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Francesc Juanola Reixach (música); Miquel Bosch Jover (lletra) | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 86074 | Ball de bastons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-bastons-7 | <p>BALLÚS, Glòria (2000). Guia de festes del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció guies, núm. 2, Manresa, p. 216. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180-181, 191-192. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 473. SENTIES ANTONELL, Marta ; JUBANY SÁNCHEZ, Míriam (2002). Bastoners d'Oló (Treball de recerca de 2n Batxillerat). VILÀ SABATA, Pilar; ROCA BUJONS, Maria (1984).Els bastoners de Sta. Maria d'Oló. Treball inèdit de Magisteri.</p> | XIX-XXI | Tradició vigent | <p><span><span><span>Ball tradicional que continua vigent a Santa Maria d’Oló de la mà de la colla de bastoners. Solen sortir a ballar en dues dates fixes: per Pasqua florida, juntament amb les Caramelles, i per la Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya, que cada any s’organitza en un poble diferent. Per la celebració de Pasqua florida al migdia totes les colles es concentren a la plaça de l’Església Nova per fer la cantada i ballada conjunta, després d’haver ballat per places i carrers del poble. També surten a ballar quan hi ha un esdeveniment important, com ara la visita d’una autoritat o el Correllengua.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La colla dels bastoners es compon de vuit balladors: quatre s’anomenen paradors i quatre rematadors (un d’aquets quatre rematadors porta la bandera i és l’abanderat) . Actualment les quatre o cinc colles existents vesteixen igual: van vestits amb una brusa blanca, calces amples de color blanc, un faldell (que a la colla anomenen faldilla), uns camals amb cascavells, una faixa de color vermell i un barret de tipus canotier (típic dels anys 1920) folrat de roba de color blanc, amb una cinta groga o vermella (segons el porti un parador o un rematador). També porten unes cintes de colors situades al darrera i guarnides amb flors, i encara una cinta que travessa el pit i l’esquena, de la clavícula al maluc i d’esquerra a dreta amb color groc (si és un parador) i de dreta a esquerra i vermella (si és un rematador). Als peus calcen espardenyes de vetes de color blanc amb mitjons del mateix color. Els bastons són fets de fusta d’alzina; tenen una llargada de 45 cm i un diàmetre de 3,5 cm. Pel que fa al mocador, a Catalunya hi ha colles que el porten al cap i altres al barret. Oló forma part d’aquests segons, i hi ha una teoria que diu que els que el portaven al barret vénen de tradició de traginers i transhumància, mentre que el que els altres són més característics de la zona litoral.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment els balls són els següents: l’airosa, el tralara o picotí xic, la processó, el saltador, el picotí gros, el rotllet i els quatre cantons. Pels volts de l’any 1985 s’hi va afegir una combinació de dos balls (el saltador i el picotí gros) a la qual se l’anomena el quatre per quatre. Els vuit balls antics segueixen la coreografia tradicional. L’any 2011 es van estrenar dos balls més. Són els balls anomenats el bastoner i el flabiolaire, amb música de Lluís Marmi i coreografia de Damià Güell i Sabata, que és qui actualment s’encarrega d’ensenyar les coreografies. Els balls nous mantenen en bona part la coreografia tradicional, però se n’hi ha afegit alguna que ballen altres colles de bastoners. L’any 2019 s’incorporà un altre ball nou anomenat Primera trobada, en record dels bastoners d’Oló que van organitzar la primera trobada de bastoners de Catalunya. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa als instruments musicals que acompanyen el ball, aquests han anat variant amb el temps. Es va començar amb un flabiol de pastor. A la dècada de 1950 es tocava amb harmònica, als anys setanta es tornà al flabiol. En aquest moment es van escriure per primera vegada les partitures dels balls a càrrec del fabliolaire Lluís Coma. Els anys vuitanta es tocava amb flauta aguda, i en l’actualitat es torna a fer amb flabiol. Cal dir que Oló és dels pocs pobles on es manté només aquest instrument.</span></span></span></p> | 08258-232 | Santa Maria d'Oló | <p><span><span><span>Els bastoners a Oló ja devien existir al segle XIX o tal vegada amb anterioritat. La primera notícia coneguda, però, és del 2 de març de 1901, quan un grup de socis demanaven els vestits dels bastoners al president de la Congregació de Sant Lluís Gonçaga per poder sortir amb les Caramelles el dia de Pasqua. D’això es dedueix que no era una entitat organitzada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant els tres anys de la guerra civil els bastoners van deixar de ballar. Després de la guerra alguns balls van sofrir modificacions. Va ser el cas de la Pastoreta, que es convertí en una peça titulada Marxa Real. Així mateix, els bastons es van pintar amb la bandera d’Espanya. Els anys 1950 un grup de dones, entre elles Maria Vila, decidiren confeccionar nous vestits amb roba donada per Manufactures Borràs. Els vestits antics s’havien fet malbé a causa de la humitat de la rectoria. Més endavant hi va haver breus períodes d’interrupció: a la dècada de 1960 (uns pocs anys) i també a la dècada de 1970. L’any 1977 es va crear una colla de balladors més joves: la colla dels petits. Quan s’unien les dues colles es podien aconseguir uns efectes coreogràfics força espectaculars i, a més, s’assegurava la renovació del grup amb components de noves generacions. Aquest mateix any Maria Oliveres va confeccionar una nova bandera dels bastoners, i des d’aleshores es balla amb dues banderes. Una la porta la colla dels grans i l’altra la colla dels petits.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Un any abans, el 6 de juny de 1976, s’havia celebrat la primera Trobada Nacional de Bastoners a Oló. El grup de bastoners local va tenir una notable influència en el seu impuls. En aquesta primera edició, organitzada conjuntament amb el Grup Cultural Guillem d’Oló, hi van participar sis colles, incloent-hi la d’Oló. Aquesta trobada, organitzada cada any en un poble i per una colla diferent, ha arribat a aplegar més de 80 colles. L’any 1990, amb motiu de la celebració dels 1.100 anys de l’aparició escrita del nom d’Oló, es va fer una trobada de diferents generacions de persones que havien ballat amb els bastoners d’Oló. Va comptar amb cinc colles del poble. El 1996 les noies es van integrar al ball de bastons, a petició seva. El vestit que porten és el mateix del bastoners. També en aquesta dècada de 1990 Fina Sala Oliveras va dissenyar l’anagrama.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 2000 es va celebrar una trobada titulada “25 anys de trobades i més de 100 ballades”. Aquest dia es va inaugurar el monument als bastoners que hi ha davant de l’església nova. El disseny és d’Albert Manubens. El 2008 es va presentar a Oló el llibre “32 anys de trobades i 22 anys de la coordinadora de ball de bastons”. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant aquest darrer període s’ha ensenyat a tocar el ball de bastons als més petits i també el flabiol i la música dels balls a diferents generacions. Com ja hem dit, el 2011 es van estrenar dos balls nous: el bastoner i el fabliolaire. Pels volts de 2014 l’agrupació va redactar uns estatus per primera vegada. Actualment hi ha una junta que està al front de l’entitat. El 2015 es va celebrar una trobada titulada “40 anys de trobades” en la que es va convidar a les mateixes colles de l’any 1976 i s’hi va afegir la de Prats de Lluçanès, ja que aquest municipi cada any convida la colla d’Oló per la festa major.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La pintura dels bastons ha anat variant al llarg del temps. A la dècada de 1910 estaven pintats en dues franges helicoïdals, una de negre i l’altre marró granat. Se’n conserven dos bastons. En la postguerra, tal com hem dit, es van pintar amb la bandera d’Espanya. L’any 1950, amb la vinguda de la mare de Deu de Fàtima, es van pintar de color blau i blanc, i a la dècada de 1970, quan es va reprendre el ball, s’assajava amb els bastons de la bandera d’Espanya (bastons vells) i es ballava amb bastons pintats amb la senyera. A partir de la dècada de 1980 els bastons no estan pintats, ja que d’aquesta manera tenen més bona sonoritat.</span></span></span></p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86074-foto-08258-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86074-foto-08258-232-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-03-12 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell, Damià Güell Sabata i Josep Güell Sabata. Fotografies facilitades per la Colla de bastoners i caramelles, i per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 86075 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-44 | BALLÚS, Glòria (2000). Guia de festes del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció guies, núm. 2, Manresa, p. 216. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180-181, 191-192, 212. FREIXA, Lluís (1975). Retall d'història del municipi de Santa Maria d'Oló, Vic. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 473. Anònim (1996). 'Aniversari cultural', Ologràfic, núm. 3 (abril de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 4. | XIX-XXI | Tradició vigent | Les caramelles s'han de posar en relació amb les festes del cicle de primavera, que suposaven un esclat d'alegria popular en forma de cants i balls. La Pasqua i el Roser de Maig eren les principals festes d'aquest cicle. A Santa Maria d'Oló les caramelles tenen una important tradició i arrelament, i han estat tradicionalment vinculades al ball de bastons. Actualment les cantades de caramelles es fan per Pasqua florida. La colla de caramellaires surt a cantar amb l'acompanyament dels bastoners. Ho fan el dissabte en els ravals i en alguns carrers del poble, i el diumenge al matí comencen pel casc antic i fan la resta de carrers. Al migdia acaben a la plaça de l'Església nova, on es canten i ballen totes les peces. Després de les actuacions recullen presents de la gent que els escolta. Els diners recaptats serveixen per pagar els desplaçaments dels bastoners i també un sopar a tots els cantants i balladors. Aquest any 2020 s'ha fet un nou arranjament per tornar a cantar el Vals de cal Borrasca, una cançó popular pròpia d'Oló que s'atribueix a Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) i que ja es cantava en les caramelles a principis de segle XX. | 08258-233 | Santa Maria d'Oló | La tradició de les caramelles al municipi d'Oló ja és present almenys des del segle XIX. D'aquesta època reculada se'n coneixen notícies disperses. Se sap que sovint sortien colles vinculades amb entitats o també en funció de certes rivalitats. Mossèn Lluís FREIXA (1975) ha pogut remuntar la memòria oral referida a les Caramelles al 1870. Parla de rivalitats entre el cor de Sant Pere, format per homes, i el Cor de Santa Filomena, format per dones. El 1901 un grup de socis de la Congregació de Sant Lluís Gonçaga demanava els vestits dels bastoners al seu president per poder sortir amb les Caramelles el dia de Pasqua. D'això es dedueix que aquesta congregació també preparava les seves caramelles, a més dels bastoners. En un moment determinat, quan als anys 1920 s'organitzà el club de futbol, també els membres d'aquesta entitat es van convertir en animadors de les caramelles, fins que van desaparèixer. En aquesta època una persona molt vinculada a la música popular i a les tradicions fou Josep Camprubí Vilar (1872- 1946), més conegut com l'Avi Borrasca. Era pagès però la seva gran passió fou la música. Era autodidacta i de jove tocava l'acordió. Col·laborà en totes les festes del poble, especialment religioses, i dirigí el cor Parroquial fins entrada la dècada de 1920. Fos o no ell el compositor del popular Vals de cal Borrasca (ja que hi ha diferents teories) el cert és que va ensenyar aquesta melodia (que es cantava sobretot a les caramelles), la va popularitzar i la va difondre a les generacions posteriors. En un principi les caramelles començaven a cantar pels ravals i acabaven al poble el mateix matí de Pasqua. A mesura que el poble es va fer més gran es va cantar als ravals el dissabte a la tarda i al poble el diumenge al matí (això com a mínim des dels anys 1930). Els diners recaptats servien per realitzar alguna excursió. Tradicionalment, els mestres i metges solien contribuir a organitzar les caramelles, que s'assajaven al Centre Catòlic i algunes vegades comptaven amb la participació de la Cobla Principal del Bages. A la dècada de 1950 la direcció anava a càrrec de la mestra Dolors Comellas Morrall i el metge Jaume Palomeras Marçal. Els anys 1960 va assumir-ne la responsabilitat Joan Canamasas Puigbó. En aquesta època hi ha constància que els caramellaires van fer sortides a diferents ciutats catalanes. Els anys 1970 Lluís Coma Coll va assumir la direcció de les caramelles. Aleshores es cantava un pupurri sobre els esdeveniments polítics locals, a més d'altres peces tradicionals, i en una ocasió es va tornar a cantar el Vals de cal Borrasca. Cap al final de la dècada de 1970 o principis dels vuitanta va agafar el relleu Jordi Portabella Ciuró, amb l'ajuda de Marta Güell o Marta de Moratones. Els anys 1985 i 1986 va dirigir les caramelles Ignasi Balançó, amb l'ajuda de Teresa Rodorerda Ollé. Fins aquesta data les caramelles es cantaven a tres veus. A partir d'aquí i fins a l'actualitat s'han cantat a una sola veu. El següent director va ser Pere Jubany Serra. L'any 1992 en particular no hi va haver caramelles, només ball de bastons. L'any següent va assumir la direcció Joan Camprubí Puig, que ho va fer uns quants anys. A principis de la dècada del 2000 van encarregar-se de la direcció alumnes avançats de l'escola de música, com la Íngrid Prat València o la Laia Prat Ciuró. Altres anys els directors van ser diversos: una mestra de l'escola o una parella de músics (la Rosa i en Carles Bisquerra). Al final de la dècada ho va fer la professora de l'escola de música Laura Gual. Finalment, a la segona dècada del segle XXI se n'ha fet càrrec l'escola de música. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86075-foto-08258-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86075-foto-08258-233-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies facilitades per la Colla de bastoners i caramelles, i per Josep Canamasas GüellInformació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 86081 | Sardana Castell d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-castell-dolo | XX | Sardana composada per Joan Lázaro l'any 1989 amb motiu del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló i estrenada en l'acte central d'aquest esdeveniment, el 24 de juny del mateix any. Joan Lázaro Costa (Manresa, 1944) és compositor, membre actiu de diferents colles sardanistes i autor d'un centenar de sardanes. La sardana Castell d'Oló és una peça instrumental, sense lletra. Fou encarregada per l'Associació Castell d'Oló, responsable de l'organització dels actes commemoratius, i va ser concebuda com una contribució musical a l'esdeveniment del mil-centenari que el poble d'Oló va celebrar amb gran solemnitat. Aquesta sardana, igual que la dels Gegants d'Oló, es toca en alguna audició esporàdica quan s'escau que ve una cobla coneguda i se'ls facilita la partitura. | 08258-239 | L'Associació Castell d'Oló es va fundar l'abril de 1988 davant la proximitat del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló, que s'esqueia l'any següent. Aquest grup va ser el responsable de l'organització dels actes del mil-centenari, que van durar tot l'any 1989 i entre els quals cal comptar-hi la publicació del llibre 'Oló, un poble, una història'. L'acte central, en el qual es va estrenar la sardana Castell d'Oló, va tenir lloc el 24 de juny de 1989. Els actes es van cloure amb la inauguració d'un monòlit commemoratiu el 29 d'abril de 1990. | 41.8703100,2.0339600 | 419832 | 4635828 | 1989 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86081-foto-08258-239-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Lázaro Costa | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86082 | Sardana els Gegants d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-els-gegants-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 185-186. | XX | Sardana composada per Daniel Gasulla Porta l'any 1991 sobre el tema dels gegants d'Oló. Daniel Gasulla (Martorell, 1970) és farmacèutic, músic, compositor i director de cobla. És autor de més de cent sardanes. Aquesta sardana és una peça instrumental, sense lletra. Va ser un oferiment a la colla de geganters que va fer Josep García Bravo, barceloní però amb segona residència a Oló. Josep García és una persona molt vinculada al món de la sardana i va fer el contacte amb el compositor, amic seu. Aquesta sardana, igual que la del Castell d'Oló, es toca en alguna audició esporàdica quan va una cobla coneguda i se'ls facilita la partitura. | 08258-240 | A Oló no hi havia gegants fins que el 1983 un grup de persones, animades especialment per Ramon Basomba, fill de Sant Vicenç de Castellet però resident a Oló els caps de setmana, van construir un gegant que van anomenar Mansuet. L'any 1985 es van constituir com a entitat i van estrenar la companya del gegant, anomenada Agneta. Va ser en el marc de la primera festa de la Focaifa. El 1986 el Mansuet fou substituït per un altre gegant de menys pes: el Florenci. La sardana Gegants d'Oló fou encarregada per Josep García Bravo i composta per Daniel Gasulla Porta l'any 1991. S'estrenà un diumenge de festa major, el 25 d'agost de 1991, amb la cobla Orquestra Marina. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 1991 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Daniel Gasulla Porta | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86083 | Vals de can Borrasca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vals-de-can-borrasca | Anònim (1996). 'Aniversari cultural', Ologràfic, núm. 3 (abril de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 4. VILAR CAMPRUBÍ, Albert (1996). 'Dos aclariments sobre l'article de l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 11-12. CAMPRUBÍ PUIG, Joan (1996). 'Més sobre l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 12. | XIX-XX | Cançó popular que es canta tradicionalment a Oló, especialment en l'àmbit de les Caramelles. No hi ha constància que es canti a cap altre lloc de Catalunya. La seva autoria s'ha atribuït a Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca), tot i que en aquest punt hi ha informacions difuses i discrepància d'opinions, tal com detallem en l'apartat d'història. És un vals força llarg, amb canvis de compàs i pensat per ser cantat per homes. Aquesta cançó és molt popular a Oló i la seva lletra perdura en la memòria col·lectiva del poble. Té una estructura musical molt semblant a una nadala titulada 'La mula i el bou', també anònima però relacionada o atribuïda igualment a l'avi Borrasca. L'any 2001 va ser editada pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. El 2003 s'hi va fer un arranjament, obra del músic manresà Josep M. Descarga, per tal de simplificar-ne la partitura i adaptar-la per a una sola veu i, instrumentalment, per a dues trompetes, clarinet i fiscorn. També es va modificar el text en algunes parts per ser cantat com a vals de caramelles. La lletra, ja modificada, diu així: 'L'alba ja en punta a l'orient. Fora quitxalla, fem rotllo tot el jovent. Va el flabiol. Sols el vals ja comencem. Vinga la gralla. Déu sap quan l'acabarem, sortint el sol. Són les parelles del ball. Sí, del ball català, catalanes de cor, sí, de cor. Seguint el ritme amb detall i ballant i dansant amb bon peu aquest vals d'amor. Ai quin vals més refilat fan les nines i donzells. Semblen ocellets pintats quan pel bosc juguen entre ells. Ai quin vals més refilat fan les nines i donzells. Semblen ocellets pintats quan pel bosc juguen entre ells. Tireu les roses i poms de flors per premiar-los els cants d'amors. Ai ninetes falagueres, sou lleugeres com ocells. Sou discretes i precioses com les roses i clavells, com les roses i clavells, com les roses i clavells. Que visca la Pasqua, diada de goig, que visca la gresca que omplena els cors amb flors i guirnaldes. Guarnim els balcons que nostres cantades són càntics d'amor, són càntics d'amor. D'aquest vals tan preciós de segur se'n parlarà, i una llàgrima d'amor que mai més s'oblidarà. D'aquest vals tan preciós de segur se'n parlarà, i una llàgrima d'amor que mai més s'oblidarà, que mai més s'oblidarà.' | 08258-241 | D'aquesta peça musical en tenien la partitura la família Camprubí, de can Borrasca. Tal com dèiem, l'origen de la peça i la seva autoria estan envoltats d'informacions difuses i no coincidents. Alguns afirmen que Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) la va introduir i popularitzar al poble. D'altres consideren que la va compondre ell, i que en un principi tenia per títol 'L'alba ja apunta a Orient' o simplement 'El Vals'. Una altra possibilitat que s'ha suggerit és que l'avi Borrasca va obtenir aquesta cançó del seu cunyat, Lluís Casadejús, de cal Jan Cinto. Josep Camprubí Vilar (1872- 1946) fou una persona molt vinculada a la música i a les tradicions com el ball de bastons. Era pagès però la seva gran passió fou la música. Era autodidacta i de jove tocava l'acordió. Col·laborà en totes les festes del poble, especialment religioses, i dirigí el cor Parroquial fins entrada la dècada de 1920. Fos o no ell el compositor del popular vals, el cert és que va ensenyar aquesta melodia a les generacions posteriors, que la cantaven sobretot a les caramelles. Josep Camprubí també fou jutge de pau, un càrrec que va administrar amb equanimitat sense deixar-se influir per les pressions dels cacics del poble. Això li va costar una acusació injusta en el cas de l'assassinat de Joan Rodoreda, l'hereu del mas Rodoreda, perpetrat el diumenge de rams de 1928. D'aquest assassinat va acabar sabent-se qui era l'inductor i l'autor material, que van quedar impunes. Però els cacics locals van aprofitar els fets per perjudicar els seus opositors. L'avi Borrasca era una figura molesta i, junt amb altres persones, fou detingut, portat a Vic i humiliat. Finalment, però, va haver de ser deixat en llibertat per manca de proves. Eren els anys de la dictadura de Primo de Rivera. A la dècada de 1970 en una ocasió es va tornar a cantar el Vals de cal Borrasca per les caramelles, quan les dirigia Lluís Coma Coll. Més recentment, el grup olonenc Sac i Bombo en va gravar una versió pròpia per al festival Tradicionàrius el 1995. I poc després, el 2003, el vals va ser editat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Aquest mateix any s'hi va fer l'arranjament que ja hem esmentat, per part de Josep M. Descarga. I encara el 2020 s'hi ha fet un nou arranjament per poder cantar la peça en les caramelles. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 86086 | Goigs de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-feliu-de-terrassola | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 26-27. | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a l'església parroquial de Sant Feliu de Terrassola en honor del seu titular, el màrtir sant Feliu, també anomenat l'africà. Ja fa temps que aquests goigs no es canten. La tornada diu així: 'Puix que sou de Terrassola / patró i ens afavoriu: / deu-nos pau, salut i joia, / gloriós màrtir sant Feliu'. | 08258-244 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme muncipal | 41.8946200,2.1021800 | 425522 | 4638466 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86086-foto-08258-244-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86086-foto-08258-244-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són edicions de 1857 (Impremta de Valls, Vic), de 1829 (Tipografia Franciscana, Vic), 1945 (Ed. Sala) i una altra sense datar de l'Impremta Anglada, de Vic.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86087 | Goigs de Sant Agustí del mas Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-agusti-del-mas-riera | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a la capella del mas Riera, de la parròquia de Sant Joan d'Oló, en honor al seu patró sant Agustí. Aquesta capella es va construir al costat del mas Riera al segle XVIII. Els goigs, però, ja fa temps que no es canten. La lletra dels goigs, que fa referència molt explícita al mas Riera i a la seva gent, comença així: 'Aquest mas, que és meravella / d'escaienta solitud, / us ha alçat una capella / celebrant vostra virtut. Si amb fe tan sincera / us honrem tots els d'aquí'. I ve la tornada, que fa: 'Preguem pels del mas Riera / gloriós sant Agustí'. | 08258-245 | Capella de Sant Agustí del mas Riera, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8428300,1.9866000 | 415866 | 4632822 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86087-foto-08258-245-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són dues edicions diferents de l'any 1946, fetes pel Bisbat de Vic. Una d'elles té per títol 'Cobles devotes que es canten a la capella de Sant Agustí, bisbe i doctor, erigida en el mas Riera, de Sant Joan d'Oló'.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86088 | Goigs de Sant Miquel d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-miquel-dolo | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a l'església de Sant Miquel d'Oló en honor al seu titular. Aquesta església és romànica i es troba al costat del mas denominat també Sant Miquel. Ja fa temps, però, que els goigs no es canten. El títol de l'exemplar consultat és: 'Goigs del gloriós arcàngel sant Miquel, que se venera en la sua antiquíssima capella en la parròquia d'Oló, una hora distant del poble'. La tornada fa així: 'Qui voldrá ser prosperát / en la terra y en lo cel, / prenga per seu advocat / al Arcángel Sant Miquel'. | 08258-246 | Església de Sant Miquel d'Oló, al sector central del terme municipal | 41.8738100,2.0697200 | 422804 | 4636184 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició de la Impremta de Pau Roca, de Manresa, de 1844.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 86089 | Goigs de la Santa Creu del mas Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-la-santa-creu-del-mas-rodoreda | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que van ser escrits i musicats expressament per a la capella de la Santa Creu del mas Rodoreda, construïda l'any 1951. La música és del mestre Torrents. La lletra i els dibuixos són de l'arquitecte Mascaró, inspirats per Joan Verdaguer. Joan Verdaguer era olonenc, nascut a la casa de cal Pregones i persona molt devota. Pel que fa a Mascaró, possiblement es refereix a l'arquitecte de mitjans de segle XX Joaquim Mascaró. Ja fa temps que aquests goigs no es canten. La lletra fa referència principalment a les facultats de protecció atribuïdes a la creu: 'Des de aquí La Rodoreda / guardeu-nos de llamps i trons / conreus, remats, casa i cleda / i feu-nos a tots més bons'. | 08258-247 | Capella de la Santa Creu del mas Rodoreda, al sector central del terme municipal | Entorn de 1940 va comprar la masia de Rodoreda Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. Va ser en aquest moment que es va contractar un paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres a diversos llocs de la masia. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix es va construir una creu de terme de pedra picada situada al camí d'entrada del mas. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. | 41.8665700,2.0583900 | 421855 | 4635390 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Mestre Torrents (música); Joaquim Mascaró (lletra) | L'exemplar consultat és una edició sense datar però amb esment de les autories.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86090 | Goigs de Sant Vicenç de Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc-de-vilarassau | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a Sant Vicenç de Vilarassau, església d'origen romànic situada al costat del mas Vilarasau. L'edició consultada té el següent títol: 'Goigs del gloriós Sant Vicens que se cantan en sa Iglesia sufragánea de la Parroquia de Oló'. Ja fa temps, però, que aquests goigs no es canten. Estan dedicats a sant Vicenç Ferrer, i la tornada fa així: 'Puig sou nostre advocat / y os reclamám de bon cor, / Vicens benaventurat /deslliuraunos del dolor'. | 08258-248 | Església de Sant Vicenç de Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | 41.8454300,2.0417000 | 420444 | 4633059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició probablement del segle XIX però sense datar, impresa a la Impremta de la viuda de Martí Trullàs, al carrer Sobrerroca de Manresa.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 86091 | Goigs de Nostra Senyora de Lurdes de Sant Vicenç de Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-nostra-senyora-de-lurdes-de-sant-vicenc-de-vilarassau | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, concretament en relació al retaule i altar que, des de 1897, estava presidit per la Mare de Déu de Lurdes. Segons concessió del bisbe de Vic Josep Morgades Gili, el cant d'aquests goigs tenia 40 dies d'indulgència. Ja fa temps, però, que aquests goigs no es canten. En la lletra es fa referència a aquesta església: 'Si á Fransa os heu presentat / sota una roca escabrosa, / de hont surt l'aiygua mès preciosa, / també aquí sota el serrat / de Sant Vicens nomenat / vostra imatge es font de amor'. | 08258-249 | Església de Sant Vicenç de Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | L'església de Sant Vicenç de Vilarasau és d'origen romànic. Al final del segle XIX, concretament el 1896, s'hi va construir un retaule neogòtic i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser que abans hi havia per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona conservaven encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluja i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores s'hi van fer modificacions: trasllat del retaule de la Mare de Déu de Lurdes a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció d'un setial a l'absis, eliminació del cor i restauració de les parets a pedra vista. | 41.8454300,2.0417000 | 420444 | 4633059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició 1899, sent bisbe de Vic Josep Morgades i Gili, impresa a la tipografia Catòlica de Sant Josep de Vic.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86092 | Goigs de l'apòstol Sant Pere de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-lapostol-sant-pere-de-la-parroquia-dolo | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Es cantaven el 29 de juny, per la festivitat de Sant Pere, però ja fa temps que aquests goigs no es canten. Una part de la lletra fa així: 'Als devots d'aquesta frau / lloch y térme de Oló, / llum y guia los siáu / per arribar al tresor; / puix vos lo teniu tancat / no vulláu ser rigurós: / Siáu de tots advocat / Sant Pere molt gloriós'. | 08258-250 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86092-foto-08258-250-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són edicions de 1850 i 1867 (Impremta de J. Valls, de Vic).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86093 | Goigs de Sant Joan Baptista de la parròquia de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista-de-la-parroquia-de-sant-joan-dolo | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a la parròquia de Sant Joan d'Oló en honor del seu patró. En l'edició consultada el seu títol és. 'Goigs a llaor de Sant Joan Baptista en la seva degollació, que es canten a la seva Parròquia de Sant Joan d'Oló, bisbat de Vich'. Es cantaven el 24 de juny, per la festivitat de sant Joan Baptista, però ja fa temps que aquests goigs no es canten. Una part de la lletra fa així: 'L'ajut vostra sémpre espera / la parròquia d'Oló, / feu-la fidel al Senyor, / concediu-li fe sincera; / al venir l'hora darrera / visiteu la nostra llar'. | 08258-251 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8475100,2.0047000 | 417375 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86093-foto-08258-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86093-foto-08258-251-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Entre els exemplars consultats hi ha una edició probablement del segle XIX (Impremta Anglada, de Vic), reeditada el 1981 pels Amics de l'Art Romànic en facsímil, i d'altres sense datar.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86094 | Goigs de Sant Esteve de la capella del mas Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-esteve-de-la-capella-del-mas-sola | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a la capella del Solà Sant Esteve, vora el mas del mateix nom. Avui el mas és en ruïnes, mentre que la capella, erigida el 1682, es conserva dempeus. En l'edició consultada el títol és: 'Goigs a l'invenció del proto-martir Sant Esteve, patró del Solà de Sant Esteve'. Es cantaven el 26 de desembre, per la diada de Sant Esteve, però ja fa temps que aquesta capella està fora de culte i que els goigs no es canten. Els versets dels goigs acaben així: 'Proto-Màrtir de fe santa / vostres goigs canta, / puix sou en vostra Invenció / del Solà gloriós Patró'. | 08258-252 | Capella del Solà de Sant Esteve, al sector sud-est del terme municipal | 41.8153400,2.0357100 | 419909 | 4629723 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86094-foto-08258-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86094-foto-08258-252-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són edicions de 1932 i 1948 (Impremta de Josep Roca, Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86095 | Goigs de Nostra Senyora d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-nostra-senyora-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 201. | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Es cantaven el 2 d'agost, que és la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, ja que el retaule major, d'època barroca, que encara avui presideix l'església està dedicat a aquesta advocació. Almenys des del 1839 hi havia una 'administració' o confraria dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. La festivitat coincidia amb l'època de la festa major, que es celebrava el quart diumenge de setembre. Ja fa temps, però, que aquesta goigs no es canten. El final de la peça fa així: 'Puix ja estau coronada / per Princesa del tresor: / Siau la nostra Advocada / Mare de Deu de Olò'. | 08258-253 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició probablement del segle XIX (Impremta d'Ignasi Abadal, carrer Sant Miquel de Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86096 | Goigs de Sant Sebastià de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-sebastia-de-la-parroquia-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 190. | XIX | Fa pocs anys que s'han deixat de cantar | Goigs que fins fa pocs anys encara es cantaven a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló el 20 de gener, per la festa de Sant Sebastià. La devoció a Sant Sebastià, advocat contra les epidèmies, va tenir una important revifada al final del segle XIX i durant un temps la festa de Sant Sebastià tenia el paper de festa major d'hivern a Oló. Actualment els de Sant Sebastià són els únics goigs que es continuen cantant al poble. Entre els seus versos hi llegim els següents: 'Aquest poble pecador / de Oló anomenat, / pues ell vos es servidor / vullauli ser advocat: / perque sia preservat / de tant gran cruel sentencia'. | 08258-254 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | El culte a sant Sebastià, que és advocat en els casos de pestes i epidèmies, va tenir una important revifada a finals del segle XIX. Sembla, però, que a principis d'aquest segle ja tenia un cert arrelament a Santa Maria d'Oló. Consta que el 1838 la Confraria de les Dones feia celebrar un ofici i una processó en honor seu. Els anys 1884 i 1885 hi va haver a tot Catalunya una forta epidèmia de còlera que va provocar una gran mortaldat. A Santa Maria d'Oló, com en altres poblacions, es van fer invocacions a sant Sebastià per demanar-li que el còlera no arribés al poble. S'explica que l'epidèmia va arribar molt a prop perquè els ocells van morir fins al Torrent Fondo (entre Vilagur i Puigneró) i la serra Borina. En agraïment a sant Sebastià es celebra aquesta festa cada 20 de febrer. Tal com hem dit, sembla que la festa ja es feia anteriorment i en aquest moment s'oficialitzà de manera més solemne (FERRER i altres, 1991: 190). Per l'epidèmia de grip de 1918 es va tornar a invocar sant Sebastià, tot i que aquesta vegada el grip va provocar algunes víctimes. A la dècada de 1950 Sant Sebastià era una de les dues festes locals i tenia el paper de festa major d'hivern. Aleshores la seva celebració era únicament religiosa. Es feia una missa i el cant dels Goigs de Sant Sebastià. | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició de 1871 (Impremta de Roca, carrer de St. Miquel, Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86097 | Goigs de Sant Marc de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-marc-de-la-parroquia-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 201. | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. En l'edició consultada el seu títol és: 'Goigs del gloriós Evangelista Sant March, qual imatge se venera en la sua parròquia de Sta. Maria de Oló, bisbat de Vich'. Almenys des de 1839 a l'església hi havia una confraria dedicada a sant Marc, la qual s'encarregava de vetllar pel culte a aquest sant. Els goigs es cantaven el 25 d'abril, per la festivitat de sant Marc, però ja fa temps que no es canten. Entre els versets dels goigs s'hi diu el següent: 'Per so en vostra santedat / per tants devots venerada, /en Oló y en altres llochs honrada / ab temple han reedificat / que'l temps destruhit tenía: / Sant March benaventurat, /socorreulo nit y día'. | 08258-255 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició de 1914 (Impremta de Ll. Anglada, Vic).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86098 | Goigs de Sant Salvador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-salvador-0 | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment en alguna capella d'Oló que no hem pogut identificar, tal vegada en alguna capella de l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Entre els versets dels goigs hi ha referències a una capella i a Oló: 'en esta Capella / Cercada de camins / Velan com ovella / Los pobles vehins, / En tan bella imatge / Troban son pastor / (...) Quants pujan á Oló / Pera visitarvos, / en tota penúria / Vulgau consolarlos; / Sal, aibua, y ventura / Donéulos Senyor'. | 08258-256 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició probablement del segle XIX (Impremta de Josep Roca - Sant Miquel, núm. 15, Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 86099 | Goigs de la Sagrada Família de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-la-sagrada-familia-de-la-parroquia-dolo | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. L'exemplar consultat té per títol: 'Goigs en llaor de la Sagrada Família que canta la seva associació de la parròquia de Sta. Maria d'Oló, bisbat de Vic'. La música és de mossèn F. Baldelló. Ja fa temps que aquests goigs no es canten. Entre els seus versets hi trobem el següent paràgraf: 'Us venera fervorosa / i amb creixent devoció / nostra Parròquia d'Oló. / Cada llar cerca afanyosa / de poder retre'us honor / i heure vostre companyia'. | 08258-257 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Mn. F. Baldelló (música) | L'exemplar consultat és una edició de 1936 publicat pels Amics dels Goigs.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86100 | Goigs de Sant Antoni Abat de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-antoni-abat-de-la-parroquia-dolo | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló el 17 de gener, per la festivitat de Sant Antoni Abat. En l'edició consultada el títol és: 'Goigs del gloriós S. Antoni Abat ques cantan en la iglesia parroquial de Sta. Maria de Oló, bisbat de Vich'. Ja fa temps, però, que aquests goigs no es canten. | 08258-258 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'exemplar consultat és una edició de 1901 (Estampa de Lluís Roca, Manresa).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 86101 | Goigs dels Sants Màrtirs Pius, Firma i Honorat de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-dels-sants-martirs-pius-firma-i-honorat-de-la-parroquia-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 201. | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló dedicats als sants màrtirs Pius, Firma i Honorat, les relíquies dels quals es conserven en aquest temple. Es cantaven el 2 d'agost, que és la festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, advocació que presideix el retaule major de l'església. Aquesta festivitat coincidia amb l'època de la festa major, que es celebrava el quart diumenge de setembre. Almenys des de 1839 a l'església hi havia una 'administració' o confraria dedicada als sants màrtirs, la qual s'encarregava de vetllar pel culte a aquests sants. Aquests goigs van ser dels últims que encara es cantaven a Oló, entorn de la dècada de 1960, però ara ja fa temps que no es canten. En les edicions més modernes dels goigs (concretament la de 1959) entre els seus versets hi trobem el següent paràgraf: 'el poble d'Oló postrat / davant relíquies tant santes, / sent el deixar vostres plantes / sense veure's consolat. / tingue-ne, doncs, pietat, / ateneu tots els seus plors'. I la tornada fa: 'Sigueu nostres protectors / Sants Pius, Firma i Honorat'. | 08258-259 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86101-foto-08258-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86101-foto-08258-259-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Hi ha edicions diferents d'aquests goigs. En les edicions més antigues no hi ha referència explícita al poble d'Oló. Són les de 1881 (Impremta de Valls, Vic), 1901 (Impremta Lluís Roca, Manresa) i 1929 (Impremta Josep Roca, de Manresa). En una edició de 1959 (impresa a Gràfiques Bausili, Manresa) ja hi ha la referència a Oló.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86102 | Goigs de Santa Llúcia de la parròquia d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-santa-llucia-de-la-parroquia-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 201. | XX | Goigs que ja no es canten | Goigs que es cantaven tradicionalment a l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. En l'edició consultada el seu títol és: 'Goigs de la gloriosa Santa Llúcia, verge y màrtyr que's venera en la parroquia de Santa Maria de Oló'. Almenys des de 1839 a l'església hi havia una 'administració' o confraria dedicada santa Llúcia, la qual s'encarregava de vetllar pel culte a aquesta santa. Aquests goigs, però, ja fa temps que no es canten. | 08258-260 | Església parroquial de Santa Maria d'Oló. Plaça de l'Església, Oló | 41.8706900,2.0340700 | 419842 | 4635870 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86102-foto-08258-260-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Els exemplars consultats són edicions de 1909 i 1912 (Impremta Anglada, Vic).Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet. | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85873 | Llegendes de la Bruixa de Berengueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-la-bruixa-de-berengueres | TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 31-32, 33-34. Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/154-a-olo-hi-ha-mes/histories-i-llegendes-dolo/llegendes-de-la-bruixa-de-berengueres.html | XIX-XX | Llegendes publicades | Llegendes sobre una bruixa anomenada Berengueres, que habitava a la masia amb el mateix nom. Es tracta de versions adaptades localment d'alguns dels temes més freqüents en les llegendes sobre bruixes, com són la transformació en animals o la capacitat de donar mal d'ulls. Segons la tradició, les bruixes tenien afinitat amb determinats animals, de manera que podien transformar-se per exemple en gats, però també en galls o altres bèsties. També cavalcaven marrans o altres animals per recórrer llargues distàncies. Normalment el color dels gats és el negre, associat al maligne, però en aquest cas el color del gall és el blanc, que també té un simbolisme especial, ja que és el color iniciàtic o de la puresa. Una de les històries atribuïdes a aquesta bruixa diu que el propietari de la masia d'Orriols, no gaire lluny de Berengueres, cada dia quan tancava les ovelles al corral es trobava un gall molt gros de color blanc que, tot fent batec d'ales, donava un gran espant al bestiar. Després li costava molt poder reconduir les ovelles altre cop al corral. Això li passava dos o tres dies per setmana, i el pobre home estava desesperat. El pastor va demanar ajuda a un veí seu, que va dir que sabia com resoldre el problema. El dimarts següent el noi es va presentar a casa del pastor amb una escopeta carregada amb bales beneïdes. En veure el gall li va disparar a les cames i aquest va desaparèixer. L'endemà els veïns de Berengueres es van trobar a la dona enllitada i amb una ferida de bala a la cama. D'aquesta manera la gent de les rodalies va descobrir que la dona que vivia a Berengueres era una bruixa. Una altra història atribuïda a aquesta bruixa es refereix als seus poders per encomanar mal d'ulls. Es diu que la bruixa Berengueres anava sovint a Santa Maria d'Oló, perquè era el poble que tenia més a prop i on recollia les provisions per viure. Els habitants d'Oló quan la veien se n'allunyaven perquè deien que només de passar pel seu costat et podia encomanar qualsevol mal, sobretot a les criatures. Un dia es va trobar a una nena petita i la Berengueres li va posar la mà al damunt de l'espatlla i li va dir 'Ets una nena molt maca però no tens gaire salut'. L'endemà la nena va emmalaltir. A poc a poc, va deixar de menjar i els remeis que li donaven no li feien efecte. Quan estava ja molt feble la mare va explicar la situació a una veïna, que de seguida va pensar que estava embruixada. Li va preguntar si havia parlat amb la bruixa Berengueres, i la nena va contestar que no havia parlat amb ella, però que la Berengueres li havia dit aquells mots a l'oïda. Així la veïna va confirmar que la nena estava embruixada i patia mal d'ull. Per ajudar-la van fer venir el capellà i el mossèn va recitar oracions per desembruixar-la. A partir d'aleshores l'estat de la nena va millorar. La fama de la bruixa era tanta que les autoritats van determinar tancar-la a la presó. El dia que la van anar a buscar, enfurismada, es va agafar a la xemeneia i per més que l'estiraven no hi havia manera de treure-la, fins al punt que la van haver de fer sortir amb el clemàstecs agafats a les mans. Cal dir que aquestes llegendes pràcticament no es conserven vives en la memòria popular, ja que ni els propietaris de la masia Berengueres ni la gent del poble en general n'han sentit a parlar. Tanmateix, no deixen de ser sorprenents uns dibuixos que van aparèixer no fa gaire en unes obres practicades en aquesta masia. Es tracta d'uns galls marcats sobre la calç d'una paret i que tenien uns pals a sota. L'existència dels pals, però, sembla suggerir que la intenció dels dibuixos era més aviat tenir comptabilitzats els galls de la casa. | 08258-51 | Masia Les Berengueres. Sector nord-oest del terme municipal | 41.8971300,2.0392300 | 420303 | 4638801 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85873-foto-08258-51-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquestes llegendes s'han inclòs en una Ruta de les Bruixes de Santa Maria d'Oló, organitzada per l'empresa Colltur.Informació oral facilitada per Roser Aimerich i Jaume Codina, de la masia de Berengures | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85874 | Llegenda de la Bruixa Picamilla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-bruixa-picamilla | TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 75-77. Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/154-a-olo-hi-ha-mes/histories-i-llegendes-dolo/llegenda-de-la-bruixa-picamilla.html | XIX-XX | Llegenda publicada | Llegenda sobre una bruixa anomenada Picamilla. Combina dos temes habituals en aquest tipus d'històries: la capacitat de les bruixes per provocar tempestes i la seva afinitat amb determinats animals. Segons la tradició, algunes bruixes tenien la capacitat per transformar-se per exemple en gats, però també en galls o altres bèsties. També cavalcaven marrans o altres animals per recórrer llargues distàncies. Normalment el color dels gats és el negre, associat al maligne. En aquest cas es tracta d'un gat ros. La llegenda explica que a Oló hi havia la bruixa Picamilla i tothom tenia clar que era la responsable dels temporals. Per això els veïns la vigilaven, però quan li treien els ulls del damunt ella aprofitava per provocar pedregades que arrasaven els conreus. El diable era qui li havia conferit aquests poders i, per poder despistar els seus vigilants, també li va donar la capacitat de transformar-se en un gat de color ros que sempre li feia companyia i era el seu doble. Així, cada vegada que volia fer-ne alguna de les seves es convertia en animal i desapareixia als ulls dels seus veïns. Els veïns van decidir demanar consell a un home que entenia molt d'aquestes coses, que els hi va explicar que la bruixa i el gat eren un mateix ésser, i que si volien acabar amb ella haurien de disparar-li amb un cartutx amb sal beneïda. Uns dies després van començar a formar-se núvols de tempesta. El mossèn i alguns homes del poble van decidir fer cas a l'expert i van anar a casa de la bruixa Picamilla per demanar-li explicacions. Però no hi era i una veïna els va dir que feia hores que no la veia. En canvi, davant de la porta hi havia el gat llepant-se els bigotis. Aleshores van agafar l'escopeta i van disparar un tret al gat, que després de deixar anar un miol es va fondre. Segons la creença popular la sal es barreja amb la sang i expulsa del cos el poder del dimoni. Al dia següent va córrer la notícia que la Picamilla s'havia estimbat per un turonet i s'havia trencat una cama. Des d'aquell dia la Picamilla sempre més va fer bondat. Altres expliquen que va morir a conseqüència de les ferides. | 08258-52 | Cal Picamill, raval de Santa Eulàlia. Sector central del terme municipal | 41.8801900,2.0305100 | 419558 | 4636928 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta llegenda s'ha inclòs en una Ruta de les Bruixes de Santa Maria d'Oló, organitzada per l'empresa Colltur. Cal dir també que al raval de Santa Eulàlia hi ha una casa anomenada cal Picamill. | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85973 | Miracle del Pare Claret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/miracle-del-pare-claret | XIX | Tradició poc coneguda | Miracle atribuït a sant Antoni Maria Claret, que va ser rector de la parròquia de Sant Joan d'Oló entre maig de 1842 i febrer de 1843. Segons Lluís Bacardit, estudiós sallentí de la figura del Pare Claret, durant aquest període es diu que en una ocasió va ser reclamat perquè anés a donar l'extremunció a un moribund que es trobava a la masia de Moratones. Quan van arribar a la parròquia per avisar-lo el mossèn va dir que ja n'havia tornat, i el malalt s'hauria curat. | 08258-133 | Parròquia de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8586900,2.0261800 | 419172 | 4634545 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85973-foto-08258-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85973-foto-08258-133-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85921 | Fons documental de la parròquia de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-santa-maria-dolo | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 199. http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XIV-XX | <p>Fons de l'arxiu de la parròquia de Santa Maria d'Oló, que es pot considerar entre els més ben conservats de la Catalunya central. Des de no fa gaires anys es troba a l'Arxiu Episcopal de Vic. Pel que fa a l'arxiu parroquial pròpiament, s'han conservats els llibres sagramentals des del segle XVI, però també altres documents més antics, com ara pergamins o manuals notarials des del segle XIV, així com consuetes, llibres de l'obra de l'església i altres documents d'interès. En aquest àmbit s'inclouen les següents sèries documentals: baptismes, 17 llibres (1536-1944); confirmacions, 1 llibre (1753-1895); matrimonis, 10 llibres (1536-1976); defuncions, 11 llibres (1536-1964); vària sacramental, 6 llibres (1776-1972); aniversaris i celebracions, 10 llibres (1601-1972); administració de l'obra, 4 llibres (1661-1971); visites pastorals, 3 llibres (1536-2006); consuetes, 3 llibres (1701-1962); confraries, 12 llibres (1611-1971); manuals notarials, 22 llibres (1336-1800); capítols matrimonials, 7 llibres (1501-1850); testaments, 9 llibres (1501-1900); actes notarials, 4 llibres (1625-1900); capbreus parroquials, 1 llibre (1301-1400); processos, 1 llibre (1509-1513); pergamins, 4 unitats (1301-1700). A més, també es conserva documentació sobre comptes i factures, llevadors de rendes, causes pies i altres documents d'administració. Aquest fons també inclou documentació generada per la batllia o l'ajuntament de Santa Maria d'Oló entre els segles XVII i XIX. Entre d'altres: el Llibre del Consell, certificats i correspondència (entre 1776 i 1866); censals, cadastre, comptes i rebuts (entre 1663 i 1846); qüestions de seguretat pública (1648) i de població (1801-1899).</p> | 08258-371 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>L'església parroquial de Santa Maria d'Oló està documentada des del segle X. A mitjans de segle XVII es construí una església nova i també una rectora nova, i a mitjans de segle XX s'edificà una església moderna a la zona de l'eixample d'Oló. Durant la Guerra Civil de 1936 a la Rectoria s'hi instal·là l'Ajuntament i el Comitè Revolucionari. Però a Oló la guerra no va tenir les conseqüències desastroses com en altres llocs, i la major part dels retaules de l'església i l'arxiu es van poder salvar. En bona part fou degut a l'enginy del qui era secretari de l'Ajuntament, Josep M. Vilar Colomer (el Pepet Mas), que va induir els anticlericals a cremar només les figures dels retaules. Tot i això, es van destruir alguns retaules menors i totes les imatges. Des de fa uns anys el fons documental de la parròquia s'ha traslladat a l'Arxiu Episcopal de Vic.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86165 | Fons documental de l'Arxiu municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-municipal-21 | GINEBRA MOLINS, Rafael (26-02-2020), nota de premsa a la Comunitat de la Xarxa d'Arxius Municipals: http://xam.diba.cat/news/2020/02/26/arxiu-municipal-de-santa-maria-d-olo-ha-finalitzat-tractament-del-fons-de-antiga-emp | XIX-XXI | Fons documental de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló que es conserva en un semisoterrani d'un edifici annex a la casa consistorial, dins del mateix recinte. Concretament, a sota la llar d'infants. Inclou la documentació històrica i també l'arxiu administratiu en curs, però la part de la documentació semi-activa es troba en una sala de la planta baixa de l'Ajuntament, guardada en armaris compactes. Ja fa uns anys que l'arxiu ha estat objecte d'una intervenció d'ordenació i adequació per part de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Seguint el quadre de classificació d'aquest ordenament, els fons inclouen els següents grups de sèries: 1. Administració general (documentació conservada des de 1845), 2. Hisenda (des de 1842), 3. Proveïments (des de 1924), 4. Serveis socials (des de 1925), 5. Sanitat (des de 1853), 6. Obres i urbanisme (des de 1882), 7. Seguretat pública (des de 1860), 8. Serveis militars (des de 1832), 9. Població (des de 1863), 10. Eleccions (des de 1858), 11. Ensenyament (des de 1874), 12. Cultura (des de 1926), 13. Serveis agropecuaris i medi ambient (des de 1865), 14. Col·leccions factícies (des de 1930). A més d'aquests fons generats per l'administració pròpia de l'Ajuntament, a l'arxiu es conserven també fons provinents del jutjat de pau (1845-1993), de la Jefatura local del Movimiento (1967-1977), de la Cooperativa d'habitatges Dalt les Cases (1943-1984), així com un destacat fons de l'empresa Hemalosa (1932-2018). Els documents més antics de l'arxiu estan relacionats amb els allotjaments militars i subministraments a la tropa (1832-1844). | 08258-333 | Avinguda Manuel López, 1. Nucli urbà d'Oló | Entre juny de 1997 i febrer de 1998 es va portar a terme la primera fase de classificació i ordenació de l'arxiu municipal per part de la Diputació de Barcelona. El 20 de novembre de 2008 es va firmar el conveni d'adhesió per entrar a formar part del Programa de Manteniment en la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. En aquests moments l'arxiver encarregat és Rafael Ginebra Molins. Recentment, el 2018, s'ha incorporat a l'arxiu un interessant fons provinent de l'empresa HEMALOSA, que va ser, durant molts anys, el principal puntal de l'economia d'Oló. Tanmateix, bona part d'aquesta documentació no fa referència a Oló sinó a altres seus d'aquesta empresa, que tenia per exemple diferents fàbriques a Valladolid. | 41.8738900,2.0346700 | 419896 | 4636225 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86165-foto-08258-333-2.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Rafael Ginebra Molins, arxiver itinerant de la OPC Diputació de Barcelona | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86222 | Fons documental de la parròquia de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-sant-joan-dolo | <p>http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XVII-XX | <p>Fons documental de la parròquia de Sant Joan d'Oló, que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic excepte els llibres més recents. Inclou les següents sèries: Baptismes, 5 llibres entre 1628-1979; Confirmacions, 4 llibres, entre 1711 i 1979; Matrimonis, 5 llibres, entre 1716 i 1950; Defuncions, 2 llibres, entre 1716 i 1856; Vària sacramental, 2 llibres, entre 1950 i 1960; Aniversaris i celebracions, 5 llibres, entre 1701 i 1842; Administració de l'obra, 3 llibres, entre 1631 i 1881; consuetes, 3 llibres, entre 1600 i 1940; Inventaris parroquials, 1 llibre, entre 1931 i 1960; comptes i factures, 1 llibre, entre 1941 i 1946.</p> | 08258-400 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>A principis del segle XVII es construí la nova església parroquial de Sant Joan d'Oló, en un emplaçament més planer i més accessible per als masos que l'església antiga. La nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. Gràcies a això també es va poder evitar la destrucció de l'arxiu parroquial.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86223 | Fons documental de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-sant-feliu-de-terrassola | <p>http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XVI-XX | <p>Fons documental de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic excepte els llibres més recents. Inclou les següent sèries: Baptismes, 3 llibres entre 1592 i 1980; Confirmacions, 3 llibres entre 1592 i 1967; Matrimonis, dos llibres entre 1857 i 2005; Defuncions, 2 llibres entre 1857 i 1990; Vària sacramental, 1 llibre entre 1857 i 1990; Aniversaris i celebracions, 2 llibres entre 1810 i 1874; Llibres de l'Obra, 8 llibres entre 1625 i 1980; Visites pastorals, 2 llibres entre 1619 i 1874; Llevadors de rendes, 1 llibre entre 1628 i 1686, i Fundacions i causes pies, 1 llibre entre 1944 i 1983.</p> | 08258-401 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>L'església parroquial de Sant Feliu de Terrassola és documentada a partir de l'any 927, primer com a Sant Feliu in Centas. Molt aviat va ser parròquia d'un ampli sector al nord-est del terme del Castell d'Oló, que incloïa l'Estany, on després s'hi fundà el monestir. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església de Sant Feliu fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. Des de fa uns anys els fons de l'arxiu parroquial s'han traslladat a l'Arxiu Episcopal de Vic.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85875 | Destrals neolítiques de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/destrals-neolitiques-de-sant-joan-dolo | XLV-X aC | <p>Conjunt de dues destrals de pedra polimentada de tipus neolític que es conserven al Museu Episcopal de Vic, amb els números d'inventari MEV 4889 i 4890. No se'n coneix cap informació del context on es van trobar, tan sols que són procedents de 'Sant Joan d'Oló' i que van ingressar al museu pels volts de 1914-1915. Foren adquirides per dues pessetes cadascuna. Aquest tipus de destrals són característiques del neolític, però es van utilitzar fins èpoques molt més recents. Tanmateix, el fet de trobar-se guardades en un museu com el de Vic ens fa suposar que van ser identificades per algun capellà de la parròquia i que es trobaven en un context en què és versemblant atribuir-les a un possible jaciment de l'època del neolític. En tal cas es tractaria d'un dels testimonis més antics de la història del municipi, juntament amb el megàlit del Pla de la Bassa de can Garriga. Tot i que, lògicament, aquesta afirmació s'ha de prendre amb moltes reserves atesa la poca informació que hi ha al respecte.</p> | 08258-53 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85875-foto-08258-53-2.jpg | Legal i física | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 86045 | Imatges de sant Antoni Abat i sant Isidre de l'església de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatges-de-sant-antoni-abat-i-sant-isidre-de-lesglesia-de-sant-feliu-de-terrassola | XVIII-XIX | <p>Conjunt de dues talles de fusta que representen les figures de sant Antoni Abat i sant Isidre, emplaçades al vestíbul de l'església de Sant Feliu de Terrassola. Les dues tenen una tipologia i mides molt semblants, i devien formar part d'un mateix retaule, que no s'ha conservat. Són talles de fusta sense policromar, força grans. Sant Antoni Abat apareix amb el seu atribut habitual del porquet, amb un llibre a la mà i en acció de beneir. Sant Isidre sosté una aixada amb una mà i unes espigues de blat amb l'altra. A l'església de Sant Feliu de Terrassola hi ha documentada l'existència de diversos retaules de l'època del barroc, els quals no s'han conservat. N'hi havia un de Sant Feliu, un de dedicat a sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista, un de Sant Sebastià i també altres de menors dedicats al Roser i a sant Pere. Però no sembla pas que cap coincideixi amb els dos sants objecte d'aquesta fitxa. Per la seva tipologia, aquestes escultures més aviat es podrien datar en una època més tardana, tal vegada a finals del segle XVIII o ja al XIX.</p> | 08258-203 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | 41.8945500,2.1021200 | 425517 | 4638458 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86045-foto-08258-203-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86045-foto-08258-203-3.jpg | Física | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Ornamental | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 86085 | Gegants d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 185-186. | XX | Els gegants d'Oló són una parella, anomenats Florenci i Agneta. L'Agneta representa una pagesa amb vestit de mudar. Porta un davantal i una gallina a la mà dreta. El vestit ha estat confeccionat recentment per Maria Josep Muñoz, veïna del poble. El Florenci representa un pagès català, vestit amb armilla, faixa i boina. Té la particularitat de simular que tira aigua pel puro i que orina. La roba que porta actualment també és obra de Maria Josep Muñoz. El cap fou confeccionat per Judith Tullà. També hi ha tres gegantons, que són el Paperines, el Roc i la Rosa d'Oló. El Paperines porta un tros de regalèssia a la boca, que també treu aigua. Abans havia estat un capgròs que sortia per la Focaifa a tirar aigua, acompanyat d'un xusco que tirava farina. El seu vestit el va elaborar Anna Grau, veïna del poble. El Roc també havia estat un capgròs originàriament. Els dos noms fan referència a dues fonts del municipi. La roba és obra de Maria Josep Muñoz i l'estructura de Fusta és de Lluís Portabella. La Rosa d'Oló és la última incorporació. El nom fa referència a la rosa que apareix en l'escut d'Oló i també a la sardana anomenada Rosa d'Oló. Representa una bastonera. El cavallet de fusta va ser elaborat per la fusteria Lluís Portabella. La roba i el cap son obra de Yolanda Portí. Tots els gegants es guarden en un garatge de la Plaça Catalunya. | 08258-243 | Plaça Catalunya, s/n | A Oló no hi havia gegants fins que el 1983 un grup de veïns del nucli antic van construir el Mansuet. L'impulsor va ser Ramon Basomba, fill de Sant Vicenç de Castellet però resident a Oló els caps de setmana. El cap del gegant el va pintar Judith Tullà Cuffí, també veïna del nucli antic. El vestit el va confeccionar Montserrat Carol i Mari Carmen Martin (Mari del Río). Pesava 100 kg i representava un pagès vestit amb roba de mudar. El Mansuet tirava aigua pel puro. El 1984 es va crear també la colla de grallers d'Oló, amb la finalitat principal d'acompanyar els gegants en les seves sortides, tot i que després van actuar també de manera independent. El seu nom artístic era La Colla del Fa, però ara ja no tenen aquest nom. Aquest mateix any 1984 durant la Festa Major del poble la colla gegantera d'Oló va fer d'amfitriona d'altres colles en la trobada anual que s'ha celebrat tots els anys que la colla ha estat activa. Els geganters també es va encarregar durant un temps (entre 1985 i 1992), d'organitzar la Focaifa: una festa molt popular que consistia en una cercavila pel nucli antic amb els gegants que acabava amb una guerra de foc, aigua i farina. La primera edició, el 1985, va ser també quan la colla es va constituir com a entitat i es va estrenar la companya del gegant, anomenada Agneta. La van confeccionar alguns veïns de Dalt del poble, i el vestit va ser obra de Maria Vila (Maria del Manel). Originàriament tirava pets de farina, però des que es va deixar de fer la Focaifa ja no ho fa. La barreja d'aigua i farina no eren una bona idea fora del marc d'aquesta festa. El vestit que duia era diferent a l'actual: portava un cistell amb una gallina a la mà dreta. El primer cap de l'Agneta el va pintar també Judith Tullà Cuffí, però es va espatllar i fou substituït per un altre de no gaire agraciat comprat en un taller. El 1986, quan va entrar Pere Canamasses com a cap de colla, el Mansuet fou substituït per un altre gegant de menys pes: el Florenci, que és l'actual parella de l'Agneta. L'estructura del Florenci va ser elaborada també pels veïns del nucli antic. El cap es va comprar fet en un taller, i fou pintat igualment per Judith Tullà Cuffí. La Rosa Sala (Tia Rosa) va col·laborar en la confecció del vestit. Pere Canamasses va liderar el grup fins el 1992. Després d'una aturada puntual, va ser Lluís Portabella qui va posar-se al capdavant de la colla i va fer-la renéixer el 1995. L'any següent es va encarregar un cap nou per a l'Agneta a Gaví Boixader, del Taller Gavins de Torelló. L'Agneta i el Florenci abans pesaven 50 kg cadascun, ja que estaven fets de ferro. Més endavant se'ls va canviar l'estructura. Fusteria Lluís Portabella va elaborar els cavallets de fusta i Gaví Boixader va fer el cos de fibra. Els següents caps de colla van ser Carme Carrera, que va començar el 2003, Núria Alcoceba, que va començar pels volts de 2011, i Carina Aubach, que va començar el 2019 i és l'actual cap de colla. | 41.8745200,2.0351600 | 419937 | 4636294 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públicFotografies facilitades per l'associació de gegantersInformació facilitada per Lluís Portabella, Carme Carrera, Núria Alcoceba, Yolanda Portí, Núria Graells, Berta Rovira i Carina Aubach (de l'associació de geganters d'Oló) | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 86114 | Col·lecció Espai Hemalosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-espai-hemalosa | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 30. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 124, 125, 135, 139, 179-180, 216. GINEBRA MOLINS, Rafael (26-02-2020), nota de premsa a la Comunitat de la Xarxa d'Arxius Municipals: http://xam.diba.cat/news/2020/02/26/arxiu-municipal-de-santa-maria-d-olo-ha-finalitzat-tractament-del-fons-de-antiga-emp MENÉNDEZ, Francesc Xavier (2020). Píndoles de memòria familiar. Annex 6: Els López (i els Roger Gallés). Treball inèdit. SAUS CANAMASAS, David (2004). Hemalosa: naixement, creixement i mort d'una empresa. Treball de recerca, IES Miquel Bosch i Jover (treball inèdit). | XIX-XX | Col·lecció d'objectes que es conserven al centre d'Interpretació de l'Espai HEMALOSA, que és una de les seccions de l'Ecomuseu del Moianès. El centre està emplaçat en una nau de l'antiga fàbrica López, posteriorment coneguda com HEMALOSA. Sota el títol 'Oló, a ritme de teler', el centre d'interpretació explica la història de la industrialització al poble, i especialment de la fàbrica de Manuel López, que fou la més important. El centre inclou diversos plafons informatius on, entre d'altres aspectes, s'explica el procés de tissatge i de filat que es feia l'any 1945. També s'hi exposen alguns objectes de l'antiga fàbrica: catàlegs, mostres, instruccions, eines de precisió, llançadores, etc. Però els objectes principals són dos telers. Un dels telers és del tipus de garrot i procedeix d'una fàbrica de Calders (no pertanyia a Hemalosa). És un teler de tres calaixos que permetia treballar amb tres colors diferents. Fou construït a finals del segle XIX a Catalunya. El mecanisme de canvi de calaixos havia estat fabricat per C. Prat, de Santpedor. L'altre és un teler automàtic suís de la marca Saurier, de 100 W. Està equipat amb una maquineta de la mateixa casa, de setze pintes. És una màquina molt versàtil, ja que pot teixir tota classe d'articles. Aquest teler va ser desenvolupat per la Société Adolph Saurer (Suïssa). L'any 1948 HEMALOSA en va comprar sis unitats, i dos es van desmuntar per poder-los copiar. A partir de la còpia se'n van fabricar prop de 200. A diferència de l'altre, aquest teler sí que pot funcionar. També s'hi conserven dues plegadores grans, de fusta, així com unes pintes i pues. Aquestes últimes procedeixen d'una fàbrica de Barcelona. El centre d'interpretació té un petit espai dedicat a informació més general sobre el poble d'Oló i el seu patrimoni, més un punt d'atenció al públic. Aquí s'hi exposen tres maniquins amb la indumentària antiga dels Reis que van ser comprats de la cavalcada de Barcelona a finals de la dècada de 1950. A Oló l'economat d'Hemalosa s'encarregaven de passar els reis als fills dels treballadors. En un espai annex s'hi ha habilitat un gran auditori i dues sales polivalents. | 08258-272 | Espai Hemalosa (centre d'Interpretació de l'Ecomuseu del Moianès). Plaça de Catalunya, s/n | Després d'un període de crisi industrial a Oló, als anys 1920 s'hi van establir dues fàbriques, que a les dècades següents havien de ser la base econòmica de la població: primer la fàbrica Borràs i després la fàbrica López. Les dues van tenir una gran rivalitat i també diferències polítiques entre elles. Manuel López Antolí (1899-1940) era fill d'un mestre d'escola i abans de construir la fàbrica era viatjant de drogueria (o de queviures). L'any 1924 va fundar una fàbrica a Oló (Algodonera Española), que en els anys posteriors va tenir un gran creixement i a la dècada de 1930 ja s'havia convertit en la més gran del poble. La vinguda dels López sembla que es deu a la seva coneixença amb Antoni Altimires Manant, qui li hauria promès que reuniria 10 cases que li deixarien 200 duros cadascuna amb la condició que construís la fàbrica a Oló i no a Perafita, tal com ell volia. Aquests prestamistes van passar a ser el accionistes principals. Cal dir que Manuel López es va casar amb Eulàlia Roger Gallés en data desconeguda, i per tant estava emparentat amb els germans Roger de Castellterçol, que sembla que ja havien iniciat una fàbrica a Oló uns anys abans (MENÉNDEZ, 2020: 16). La fàbrica produïa llençols i obtenia la força motriu d'un motor que funcionava amb olis pesants. El 1925 declarava 20 telers. Aquest any es construïa la casa avui coneguda com cal Teléfonos destinada a habitatges de l'amo i del director. Una prova de la prosperitat de l'empresa és que el 1929 va participar a l'Exposició Universal de Barcelona amb estand propi. El 1930 ja tenia 40 telers de cotó, 34 de seda i dues màquines de cosir. El 1932 s'ampliava la fàbrica amb una secció de fibres artificials (raió) i es començava a dedicar al folre. El 1936 tenia 102 telers i era la primera fàbrica de la població, amb 166 persones treballant-hi. El 1939 López va engegar una fàbrica de tints i acabats a Valladolid (FERRER, 1991: 125). Manuel López era una persona conservadora i fins i tot va promoure una revolta en contra de la proclamació de la República, però en general tot i el control que exercia sobre el poble sembla que el tracte amb els treballadors era cordial i proper. Això va canviar després que ell morís el 1940 a Barcelona, sense fills. Els hereus van passar a ser el matrimoni format per Carme Vidal López (la seva neboda) i Joan M. Roger Gallés, els quals van crear la raó social HEMALOSA (una abreviació de 'Herederos de Manuel López'). Joan M. Roger va arribar a ser procurador a Corts (1971-1977) i tinent d'alcalde de Barcelona. El matrimoni ja residia a Oló el 1935 i hi consten fins l'any 1940. En aquesta nova etapa l'actitud dels empresaris va ser més obertament paternalista i caciquil, i van tendir a considerar el poble com si fos una colònia industrial. Així, van impulsar i finançar alguns serveis al poble: l'arribada del telèfon, l'asfaltat de la carretera, un centre recreatiu o un hostal. Entre els anys 1945 i 1960 l'empresa va construir blocs de pisos per als treballadors, preveient que es necessitaria molta mà d'obra de fora, i el 1947 s'obrí un economat. El matrimoni Vidal-Roger va afavorir també l'obertura d'un cafè i van actuar com a benefactors del poble, pagant per exemple viatges a Roma per assistir a la beatificació de sant Antoni Maria Claret. Però l'obra més emblemàtica va ser la construcció d'una nova església. El 1955 van iniciar els tràmits per finançar-ne l'obra. Sota la direcció del matrimoni Vidal-Roger la fàbrica va expandir-se i diversificà la producció. S'amplià la secció de fibres artificials i amb treball de folre. L'empresa tenia la seu a Barcelona i a Madrid. A Valladolid van acabar tenint també diverses fàbriques. La principal fou Textil Castilla S.A. (TECASA), que el 1961 va absorbir altres empreses, les quals acabarien dins el conglomerat d'HEMALOSA el 1969. Així el grup empresarial podia completar tot el cercle de producció en les seves pròpies fàbriques. La crisi del tèxtil va motivar que el 1978 la fàbrica d'Oló es declarés en suspensió de pagaments i fes una reducció de plantilla, però va continuar funcionant fins el 1996. Posteriorment, la major part de les naus foren enderrocades. Només en va restar una, que s'adaptà per acollir l'espai Hemalosa, un centre polivalent que també acull una secció de l'ecomuseu del Moianès i que es va obrir al públic el 2017. L'ampli solar de l'antiga factoria que resta s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya. El 2018 el fons documental d'HEMALOSA va ingressar a l'arxiu municipal. | 41.8747500,2.0359200 | 420000 | 4636319 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86114-foto-08258-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86114-foto-08258-272-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Francesc Xavier Riera i Josep Canamasas Güell(Continuació de l'apartat d'Història) La crisi del tèxtil va motivar que el 1978 la fàbrica d'Oló es declarés en suspensió de pagaments i fes una reducció de plantilla, però va continuar funcionant fins el 1996. Posteriorment, la major part de les naus foren enderrocades. Només en va restar una, que s'adaptà per acollir l'espai Hemalosa, un centre polivalent que també acull una secció de l'ecomuseu del Moianès i que es va obrir al públic el 2017. L'ampli solar de l'antiga factoria que resta s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya. El 2018 el fons documental d'HEMALOSA va ingressar a l'arxiu municipal. | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86164 | Col·lecció de pintura de l'Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-pintura-de-lajuntament-5 | XX | Col·lecció de pintura pertanyent a l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló que s'ha aplegat a partir del concurs de pintura que durant uns anys es feia per la festa major. Consta d'unes 14 obres, d'estils i tècniques diferents però que representen vistes i paisatges de Santa Maria d'Oló. Es troben repartits en diverses sales de l'Ajuntament, i vuit es guarden actualment en un local municipal del carrer Barcelona. Entre els anys 1984 i 1994 aproximadament per la festa major es van organitzar diversos concursos de pintura ràpida, de dibuix o de dibuix infantil. Els primers premis del concurs es quedaven a l'Ajuntament. | 08258-332 | Avinguda Manuel López, 1. Nucli urbà d'Oló | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86164-foto-08258-332-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85876 | Creu processional de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-processional-de-santa-maria-dolo | <p>MATAS BLANXART, M. Teresa (1984). 'Santa Maria d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 388-389. THOBY, P (1953). Les croix limousines. De la fin du XII siècle au debut du XIVe siècle. Editions A. et J. Picard et Cia., París.</p> | XIII | <p>Creu processional romànica procedent de l'església de Santa Maria d'Oló i conservada al Museu Episcopal de Vic, amb el número d'inventari MEV 176. Es tracta d'una creu completament metàl·lica, d'aram, que es podria datar al final del segle XIII. Hom la considera una de les darreres manifestacions de l'escola llemosina dins del romànic, amb alguns elements que insinuen ja les formes del gòtic, com ara la volumetria de les figures. Els estudis actuals, però, no acaben de determinar si totes les creus metàl·liques d'aquesta època són de procedència llemosina; és a dir, fabricades a la ciutat occitana de Llemotges, com es creia fins ara, o bé hi hauria també tallers a la Península. En tot cas, es tracta d'una peça força rara i sense gaires paral·lels estilístics ni iconogràfics La creu mesura 30 x 23 cm. És del tipus floronada amb una expansió aureolada central. L'anvers és ocupat per la figura de Crist amb el cap lleugerament torçat i inclinat cap a la dreta, i el cos insinuant un lleuger defalliment. Els braços de la creu tenen sengles expansions ovalades on hi podem veure relleus de les figures (possiblement afegides posteriorment) de Maria i de sant Joan. També hi ha una expansió oval a la part superior, mentre que a la part inferior del tronc hi ha una altra figura, no identificada. La figura de Crist presenta una anatomia que s'allunya de la tradició bizantina: les costelles són descrites d'una manera convencional i adopten un esquema vagament vegetal. La part alta de les cames està coberta amb un perizonium. El fons de la creu és gravat amb un element vegetal que es cargola sobre si mateix tot formant arabescs, mentre que el perfil de la creu és decorada amb una sanefa. Al costat del revers la creu té aplicada una peça circular dins la qual hi ha la Maiestas Domini sobre un fons d'esmalt blau sembrat de flors. La figura de Crist hi apareix en actitud de beneir i sosté un llibre tancat. La decoració gravada al revers és més rica i treballada que la de l'anvers. Presenta uns rínxols vegetals i als extrems del tronc i braços de la creu la figuració de tres dels símbols del Tetramorf: el lleó, l'àliga i el brau.</p> | 08258-54 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | <p>Aquesta creu, procedent de l'església de Santa Maria d'Oló, es trobava ja al Museu Episcopal de Vic des d'abans de l'any 1898. La peça es pot datar al segle XIII però sembla haver sofert moltes vicissituds al llarg de la seva història. Entre d'altres modificacions en un moment donat s'hi van afegir possiblement les figures de Maria i sant Joan, de factura volumètrica semblant a la Maiestas Domini del revers.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85876-foto-08258-54-2.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85887 | Retaule de la Mare de Déu de Lurdes de Sant Vicenç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-la-mare-de-deu-de-lurdes-de-sant-vicenc-de-vilarasau | <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 207-208. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81.</p> | XIX | <p>Retaule d'estil neogòtic construït l'any 1896 i que originàriament presidia l'altar de l'església de Sant Vicenç de Vilarasau. En un principi acollia una imatge gòtica de la Mare de Déu del Roser, i un any després de la construcció del retaule es substituí per una marededéu de Déu de Lurdes moderna. Posteriorment, el 1990, el retaule es traslladà a l'emplaçament actual, la sagristia de l'església, per tal de deixar lliure l'absis. Actualment el retaule es troba sobre un altar amb base de marbre on hi llegim 'ANY 1901'. Potser perquè es va fer més tard que el retaule o perquè ja es trobava prèviament a la sagristia. El retaule pròpiament és de fusta daurada i policromada. Es distribueix en tres capelletes col·locades de costat i formades per traceries que imiten un gòtic tardà de caire flamíger. Cada capelleta és rematada amb un arc conopial lobulat. Les imatges que hi ha actualment són modernes, i corresponen a sant Josep, la Mare de Déu de Lurdes (actualment la titular) i sant Isidre. La imatge originària, dedicada al Roser, es conserva en un altre emplaçament.</p> | 08258-65 | A l'església de Sant Vicenç de Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | <p>L'any 1868 l'església d'origen romànic de Sant Vicenç de Vilarasau va ser declarada parròquia rural degut a la distància d'unes dues hores que la separa del poble d'Oló. El problema és que no tenia rectoria, i això feia que els capellans assignats duressin poc temps. Els veïns es comprometien a posar els materials per la construcció d'una rectoria, però no podien assumir el cost de la mà d'obra. Finalment, es va acordar una solució que consistí en nomenar un vicari a Oló encarregat d'aquesta parròquia. El primer fou Mn. Joan Portell, que va intentar dignificar la parròquia i a partir de 1896 va impulsar diverses reformes. Concretament, el 1896 es va construir el nou retaule i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser gòtica per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). La qüestió és que la categoria de parròquia no va durar gaire, i amb el despoblament del camp Sant Vicenç tornà a convertir-se en sufragània. A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona mantenien encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluges i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores es van algunes modificacions: trasllat del retaule a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció del setial, eliminació del cor i deixar les parets a pedra vista. També es va treure l'enrajolat del terra. Molta de la pedra que s'utilitzà era procedent del mas Vilagur.</p> | 41.8454900,2.0417200 | 420445 | 4633065 | 1896 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85887-foto-08258-65-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85916 | Retaule major de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-major-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | <p>BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa. CASES BARDOLET, Jordi; PLANES CASALS, Llorenç (1994). El retaule barroc. Sortida a Santa Maria d'Oló i visita al Museu Comarcal de Manresa. Un Museu per aprendre, núm. 4, Museu Comarcal de Manresa. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 15-66.</p> | XVII | Restaurat el 1991 | <p>Retaule emplaçat a l'altar major de l'església de Santa Maria d'Oló, obra de l'escultor Pau Sunyer i dedicat a la Mare de Déu de l'Assumpció. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de dimensions força grans, que mesura 8,40 metres d'alçada per 6,30 d'ample. Correspon a la primera etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per una concepció encara molt narrativa, seguint la tradició renaixentista, i un format més aviat pla. En aquesta etapa les columnes adopten una forma semblant a un balustre, tot i que en aquest cas algunes de la part superior ja són columnes salomòniques, pròpies de l'etapa següent. Els capitells són d'ordre mixt. El retaule s'estructura en base a predel·la més tres andanes o cossos horitzontals, i té cinc carrers o seccions verticals. A la part superior està rematat amb pinacles i altres detalls ornamentals. Aquest retaule es considera una obra primerenca de Pau Sunyer, representativa d'un barroc de caràcter rural. El pedestal té una porta a cada banda que dóna a la part posterior del retaule. La de l'esquerra esta decorada amb santa Eulàlia i la de la dreta amb santa Madrona, cadascuna flanquejada per figures de cariàtides. Als laterals on hi havia adossada la mesa de l'altar s'hi pot llegir el nom 'Oló' i, damunt del sagrari, la data 1663, que correspon a l'any de contractació del retaule. A la predel·la (que és el primer nivell narratiu, situat a la part inferior) s'hi representen, tal com és habitual, les escenes de la passió de Crist. D'esquerra a dreta hi trobem Jesús a l'hort de Getsemaní, la Flagel·lació, la Crucifixió, la Coronació d'espines i Jesús camí del Calvari. En aquest nivell també hi podem veure les figures de mig cos de doctors de l'església: el de l'esquerra és possiblement Agustí d'Hipona i el de la dreta Tomàs d'Aquino. A la primera andana s'hi representen les escenes narratives del Naixement de Jesús i l'adoració dels pastors (segon carrer) i Presentació de Jesús al temple (quart carrer). Crida l'atenció el cap de bou del naixement, que és una mena de carota sobreposada a la figura de sant Josep, i també la presència d'un frare predicador, que en aquest retaule queda fora de lloc. En la resta de registres hi ha fornícules amb imatges modernes de sant Josep (primer carrer) i sant Antoni Maria Claret (al cinquè carrer). A la part superior de les fornícules hi podem veure representacions de sant Marc evangelista (amb el seu símbol del lleó i llibres que al·ludeixen als evangelis) i de sant Mateu (amb el seu símbol d'un home alat). La fornícula central, que conté el sagrari expositor, té un plafó escultòric que és diferent de la resta perquè s'hi va afegir al segle XVIII, d'estil rococó. A la segona andana hi ha a la fornícula central una imatge moderna de la Mare de Déu de l'Assumpta. Abans de la Guerra Civil hi havia la imatge homònima aprofitada d'un anterior retaule que hi hagué abans del de Sunyer, i que era obra de l'escultor Francesc Rovira. Pel que fa a les escenes narratives, hi trobem la Pentecosta (tercer carrer) i l'Adoració dels Reis Mags (quart carrer). Als carrers exteriors hi ha novament fornícules amb imatges modernes: de sant Jaume (a l'esquerra) i de sant Roc (a la dreta). La tercera andana té solament els tres carrers centrals. Al primer s'hi representa l'escena de la Coronació de la Verge; al central, com és habitual, el conjunt de la Crucifixió amb les imatges de la Mare de Déu (a l'esquerra) i sant Joan Evangelista (a la dreta). Al tercer carrer hi ha l'Assumpció de la Mare de Déu. Finalment, al cimal que corona el retaule hi trobem la representació habitual del Pare Etern.</p> | 08258-366 | Plaça de l'Església, s/n | <p>L'església actual de Santa Maria d'Oló es construí a la primer meitat del segle XVII en diferents fases, aproximadament entre 1631 i 1646. Sabem que a l'església antiga hi havia hagut un retaule major de l'any 1418 obra del pintor Francesc Feliu, i el 1630 (precisament en el moment d'iniciar-se les obres de la nova església) s'inaugurà un nou retaule major, encarregat a l'escultor Francesc Rovira. S'hi va estar pocs anys, perquè el 1663 es va contractar un nou retaule, que és l'actual. No en sabem els motius però podem sospitar que, atès que a la parròquia de Sant Joan d'Oló l'escultor Pau Sunyer hi estava construint un fastuós retaule, els feligresos d'Oló no van voler ser menys i el 1663 n'encarregaren un altre al mateix escultor manresà. El contracte amb Pau Sunyer es va signar el 15 de gener de 1663. En el document, estudiat per Joan GALOBART (1996: 22), crida l'atenció que nombrosos parroquians van ser presents en la signatura del contracte, cosa poc habitual. El preu pactat fou de 650 lliures i el model a imitar era el retaule del Roser de la parroquial de Moià. El retaule antic de Francesc Rovira fou venut al mateix Pau Sunyer, tot i que el nou retaule va conservar de l'anterior la imatge central de l'Assumpta. El contracte també deixa clar que Pau Sunyer faria l'obra en col·laboració amb el seu fill Josep Sunyer. Pau Sunyer era nascut a Barcelona i entorn de 1639 s'establí al Bages, primer a Sallent i després a Manresa. És el fundador d'una important nissaga d'escultors manresans que va tenir com a principal representant el seu fill, Josep Sunyer. Pau va entrar primer al taller d'un altre escultor, el més reconegut en aquell moment a Manresa: Joan Grau. En aquest sentit cal dir que, tot i que en el contracte d'Oló estipulava que el retaule s'havia de fer 'a modo i traça' del de Moià, el veritable model en què s'inspirà Sunyer fou el retaule del Roser de Sant Pere Màrtir de Manresa, obra precisament de Joan Grau. Un exemple d'aquesta dependència iconogràfica és la presència d'un frare predicador en l'escena del Naixement del retaule d'Oló. Aquesta figura estava justificada en el retaule model d'una església dels dominics, però no té sentit a l'església d'Oló. Posteriorment Pau Sunyer va tenir el seu propi taller al carrer del Pedregar, a Manresa. La seva obra va ser molt nombrosa, tant al Moianès com en poblacions més allunyades, però la que ens ha arribat és escassa. Només dues de les seves obres ens han arribat senceres i in situ, i són precisament els dos retaules que es conserven al municipi de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer morí el 1694. El retaule d'Oló es va construir en tres etapes. La primera entre 15 de gener de 1663 i 15 de novembre de 1663. La segona entre 15 de novembre de 1663 i 1 d'agost de 1666. La tercera entre 1 d'agost de 1666 i 25 de maig de 1673. En aquesta data van quedar enllestides les escenes de la tercera andana i Sunyer va rebre l'última paga. El retaule estava acabat en la seva part escultòrica i parcialment daurat. Tanmateix, un fet sorprenent és que, segons Josep GALOBART (1996: 49), el daurat i pintat definitiu no es van fer fins força més tard, potser a la segona meitat del segle XVIII, tot i que tampoc queda del tot clar. Per al finançament del retaule es va haver de recórrer, a més dels fons habituals de què disposaven totes les confraries de l'església, a fons extraordinaris com llegats testamentaris i fins i tot una talla o impost a tots els caps de casa. Ja al segle XX, durant la Guerra Civil de 1936 es van cremar cinc de les imatges de les fornícules i es van malmetre de manera considerable els baixos del retaule a cops de destral, de manera que algunes figures van quedar amb la cara mutilada. Gràcies a l'enginy del secretari de l'Ajuntament, Pepet Mas, es va poder aturar la destrucció dels retaules barrocs a canvi de deixar cremar les figures religioses que contenien. El 1991 s'inaugurà la restauració del retaule, feta per Jordi Abancó, de Moià.</p> | 41.8709200,2.0344100 | 419870 | 4635895 | 1663 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85916-foto-08258-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85916-foto-08258-366-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Pau Sunyer i Josep Sunyer (escultors) | Propietat privada. Accés públic A la dècada de 1970 aquest i altres elements del patrimoni del poble es van reivindicar en una sèrie d'audiovisuals dedicats al patrimoni artístic i històric d'Oló. | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||
| 85917 | Retaule de Sant Isidre de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-isidre-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | <p>GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 67-70.</p> | XVII | Important afectació de corcs i tèrmits que estan destruint parts del retaule | <p>Retaule barroc dedicat a sant Isidre i situat en una capella lateral, a la dreta, de l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Es tracta d'una peça de mides relativament petites, que fa 4,10 metres d'alçada per 2,30 m d'ample. Correspon a la segona etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per l'ús de la columna de tipus salomònic, el fust de la qual adopta una forma enroscada. Els capitells són d'ordre corinti. El retaule té un pedestal on hi ha la mesa de l'altar (reformada i pintada modernament) amb figures d'angelets o putti als laterals (el de l'esquerra pràcticament s'ha perdut). Consta d'una predel·la més dos cossos o nivells superiors. La predel·la, que és l'estreta franja inferior, té com a la taula central una escena de la vida de Sant Isidre. És el seu episodi més conegut: el miracle dels bous llaurant guiats per un àngel mentre el sant prega agenollat. Damunt seu, el cos central té una fornícula flanquejada per columnes salomòniques que originàriament acollia una imatge del sant titular. Ara és buida. El cos superior o cimal té motius ornamentals semblants als de la predel·la i és coronat amb un medalló de mig relleu amb la figura de perfil de sant Marc acompanyat del seu símbol, el lleó, i en actitud d'escriure el seu Evangeli. Aquesta imatge es justifica perquè a la parròquia hi havia una confraria dedicada a sant Marc. Aquest és un retaule senzill però elegant i esvelt, obra d'un bon tallista del qual no se n'ha pogut acreditar documentalment la identitat. Per similituds observades amb els retaules de sant Isidre de les parròquies de Sant Boi del Lluçanès i de Moià, l'estudiós Josep GALOBART (1996: 69) n'atribueix l'autoria a l'escultor vigatà Joan Francesc Morató.</p> | 08258-367 | Plaça de l'Església, s/n | <p>L'església actual de Santa Maria d'Oló es construí a la primer meitat del segle XVII en diferents fases, aproximadament entre 1631 i 1646. El fet més remarcable és que encara avui s'hi conserven in situ dos retaules de l'època del barroc, un d'ells el dedicat a sant Isidre. El culte a sant Isidre s'imposà a tot Espanya i a Catalunya a partir de la seva canonització l'any 1622, i a instàncies del rei Felip IV. A Santa Maria d'Oló es degué introduir pocs anys després, de manera més o menys simultània a altres poblacions properes del Moianès: Moià, Castellterçol, l'Estany, Horta d'Avinyó... El 1692 ja hi havia un altar que els pagesos de Santa Maria d'Oló havien dedicat a sant Isidre, i aquell any en una visita pastoral el bisbe els exhortava a que “fasen un retaula en que puga ab decoro venerarse tan glorios Sant y Patro dels pagesos Sant Isidro”. Els pagesos van fer cas al bisbe, i molt aviat van contractar un retaule a la mesura de les seves possibilitats. Però no se n'ha pogut identificar el contracte i no en coneixem els detalls, ni qui va ser l'escultor ni el daurador. El retaule de Sant Isidre devia estar acabat i col·locat l'any 1699, però el 1703 encara se n'estava pagant algun termini.</p> | 41.8708400,2.0344200 | 419871 | 4635887 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85917-foto-08258-367-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85917-foto-08258-367-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85918 | Pica baptismal de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | XVI-XVII | <p>Pica baptismal de l'església parroquial de Santa Maria d'Oló, emplaçada després de l'entrada a l'esquerra. És una peça de marbre que consta d'una base triangular, un fust en forma de balustre i el receptacle superior circular amb la vora octogonal. La tapa, de fusta, és posterior. La seva datació tal vegada podria situar-se entorn dels segles XVI-XVII.</p> | 08258-368 | Plaça de l'Església, s/n | 41.8708700,2.0342000 | 419853 | 4635890 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85918-foto-08258-368-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85957 | Retaule del Roser de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló (estat provisional) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo-estat-provisional | <p>ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106. BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 90, 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 95-104.</p> | XVI-XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Retaule d'una capella lateral de l'església parroquial de Sant d'Oló que està dedicat al Roser però que es troba en un estat provisional, fruit de la seva peculiar història i després de la restauració que s'hi va practicar el 1992. En el seu estat actual combina escenes del cicle del Roser amb altres de la vida de Sant Joan Baptista; aquestes últimes formaven part del retaule originari. El retaule és format per escenes narratives pintades, algunes sobre fusta (les antigues, del primer retaule) i d'altres sobre tela (les modernes). Fins fa poc es desconeixia l'autoria de les pintures antigues i de les més modernes. Recentment, l'especialista Irene ABRIL (2019: 96) ha atribuït les antigues a l'artista vigatà Joaquim Albareda, que va estar actiu entre 1594 i 1614. Així, el retaule primitiu es pot datar al tombant dels segles XVI-XVII, mentre que l'adaptació al cicle del Roser es va fer entorn de 1645. L'estructura bàsica és la del retaule primitiu, de superfície plana i que reflecteix una concepció fonamentalment narrativa de tradició gòtica i renaixentista. Consta d'un sòcol, predel·la i dues andanes o cossos horitzontal, dividits en cinc carrers o seccions verticals. Les escenes són separades per columnes estriades. Tot seguit fem la descripció de les escenes en el seu estat actual. El nivell més baix és una mena de sòcol o predel·la (afegida el 1645), amb una pintura central que representa la Crucifixió. Es pot observar que la pintura ha estat retallada per la seva base. A la predel·la, que és la franja estreta inferior, hi trobem (d'esquerra a dreta) l'Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, la Presentació de Jesús al Temple i Jesús entre els doctors de la Llei. La primera andana té representades, a l'extrem esquerra, la Flagel·lació i Jesús a l'hort de Getsemaní (una sobre l'altra), seguides de l'Anunciació, la fornícula central amb una imatge moderna de la Mare de Déu del Roser, la Visitació i, a l'extrem dret, Jesús Camí del Calvari i la Coronació d'espines (una sobre l'altra). A la tercera andana s'hi representa el Baptisme de Jesús al Jordà, la Coronació de la Mare de Déu i la Degollació de Sant Joan Baptista. El retaule és coronat amb un característic frontó renaixentista. En una altra fitxa incloem la descripció de quatre escenes del Roser que han estat separades del retaule així com la descripció de com era el retaule abans de la restauració de 1992.</p> | 08258-117 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. Pel que fa al retaule objecte d'aquesta fitxa, cal dir que originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i es trobava a l'església antiga. L'especialista de la Universitat de Girona Irene Abril n'atribueix l'autoria a Joaquim Albareda, pintor vigatà que va estar actiu entre 1594 i 1614, i que també és autor de la taula de la pentecosta de la catedral de Vic. L'atribució de les pintures de Sant Joan d'Oló, però, encara no té una base documental que la ratifiqui. Quan el retaule es va traslladar a l'església nova s'advertí que, per les seves dimensions reduïdes, no es podia aprofitar com a retaule major. Aleshores es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. En un document hi consta que el 1645 l'escultor-fuster Jacint Possa cobrava per 'lo afegiment' al retaule del Roser. La paraula afegiment remarca que es tractava d'afegir alguna cosa, no pas de construir un retaule nou. Jacint Possa s'encarregà dels treballs de fusteria, però no coneixem qui va ser l'autor de les noves pintures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants. Cap a finals del segle XX tota l'església es trobava afectada d'una plaga de tèrmits, de manera que el 1992 es començà un tractament que va incloure la restauració de tots els retaules. La sorpresa va saltar quan, en desmuntar-se els plafons, es va poder comprovar que sota d'algunes pintures fetes sobre tela n'apareixien unes altres de més antigues fetes sobre fusta, les quals corresponien a un programa iconogràfic del cicle de sant Joan Baptista. Un cop restaurades, la intenció era restituir el retaule del Roser i deixar a part les pintures del retaule anterior dedicat a sant Joan Baptista. Tanmateix, per motius econòmics s'optà per una actuació que havia de ser provisional, deixant a part les pintures del Roser en una paret lateral. Aquesta és la situació en que es troben actualment, a l'espera d'una intervenció que esdevingui definitiva.</p> | 41.8475300,2.0045600 | 417363 | 4633327 | 1645 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85957-foto-08258-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85957-foto-08258-117-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Atribuït a Joaquim Albareda (pintures antigues) | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||
| 85958 | Retaule del Roser de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló (escenes separades) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo-escenes-separades | <p>ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106. BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 90, 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 95-104.</p> | XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Conjunt de quatre pintures del retaule del Roser de Sant Joan d'Oló, les quals actualment es troben separades provisionalment a l'espera d'una intervenció definitiva que restitueixi el retaule al seu estat abans de la restauració que s'hi va practicar el 1992. Fruit de la peculiar història d'aquest retaule es va optar per una solució provisional separant aquestes escenes que hi havien estat afegides el 1645, quan es va adaptar un retaule anterior dedicat a Sant Joan Baptista per convertir-lo en un retaule del Roser. Aquestes quatre pintures separades es troben a la paret lateral de la capella. El seu autor és desconegut i poden datar-se entorn de 1645. Es tracta de pintures a l'oli sobre tela, mentre que les pintures del primer retaule eren sobre taula de fusta. Les escenes són les següents: la Pentecosta i l'Assumpció de la Mare de Déu (anaven situades a la segona andana del retaule); la Resurrecció i l'Ascensió de Jesús (anaven situades a la primera andana). Incloem tot seguit una descripció de com era el retaule del Roser abans de la restauració de 1992 ja que, probablement, en el futur tornarà a adoptar aquesta forma. L'estructura bàsica és la del retaule primitiu, tan sols lleument adaptada el 1645, de superfície plana i que reflecteix una concepció fonamentalment narrativa de tradició gòtica i renaixentista. Consta d'un sòcol, predel·la i dues andanes o cossos horitzontal, dividits en cinc carrers o seccions verticals. Les escenes eren les següents. El sòcol era igual; és a dir, amb una pintura de la Crucifixió. La predel·la també era igual, incloent les cinc escenes que constitueixen els misteris de goig del cicle del Roser: Anunciació, Visitació, Naixement, Presentació de Jesús al Temple i Jesús perdut al temple entre els doctors de la llei. A la primera andana hi havia una variació en les escenes del segon i quart carrer. Abans la Flagel·lació de Jesús, Jesús a l'hort de Getsemaní (una sobre l'altra al primer carrer), Resurrecció de Jesús, fornícula amb una imatge moderna de la Mare de Déu del Roser, Ascensió de Jesús, Jesús camí del Calvari i Coronació d'espines (les dues últimes, una sobre l'altra al cinquè carrer). La segona andana tenia variacions en les pintures laterals, que abans estaven dedicades a la Pentecosta i a l'Assumpció de la Mare de Déu. Al centre hi havia la Coronació de la Mare de Déu.</p> | 08258-118 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. Pel que fa al retaule objecte d'aquesta fitxa, cal dir que originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i es trobava a l'església antiga. L'especialista de la Universitat de Girona Irene Abril n'atribueix l'autoria a Joaquim Albareda, pintor vigatà que va estar actiu entre 1594 i 1614, i que també és autor de la taula de la pentecosta de la catedral de Vic. L'atribució de les pintures de Sant Joan d'Oló, però, encara no té una base documental que la ratifiqui. Quan el retaule es va traslladar a l'església nova s'advertí que, per les seves dimensions reduïdes, no es podia aprofitar com a retaule major. Aleshores es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. En un document hi consta que el 1645 l'escultor-fuster Jacint Possa cobrava per 'lo afegiment' al retaule del Roser. La paraula afegiment remarca que es tractava d'afegir alguna cosa, no pas de construir un retaule nou. Jacint Possa s'encarregà dels treballs de fusteria, però no coneixem qui va ser l'autor de les noves pintures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants. Cap a finals del segle XX tota l'església es trobava afectada d'una plaga de tèrmits, de manera que el 1992 es començà un tractament que va incloure la restauració de tots els retaules. La sorpresa va saltar quan, en desmuntar-se els plafons, es va poder comprovar que sota d'algunes pintures fetes sobre tela n'apareixien unes altres de més antigues fetes sobre fusta, les quals corresponien a un programa iconogràfic del cicle de sant Joan Baptista. Un cop restaurades, la intenció era restituir el retaule del Roser i deixar a part les pintures del retaule anterior dedicat a sant Joan Baptista. Tanmateix, per motius econòmics s'optà per una actuació que havia de ser provisional, deixant a part les pintures del Roser en una paret lateral. Aquesta és la situació en que es troben actualment, a l'espera d'una intervenció que esdevingui definitiva.</p> | 41.8475700,2.0045700 | 417364 | 4633331 | 1645 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85958-foto-08258-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85958-foto-08258-118-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85959 | Retaule major de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-major-de-sant-joan-dolo | <p>BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 105-109. MIRALPEIX VILAMALA, Francesc (2019). 'El Moianès, l'art i l'arquitectura barroques a Catalunya i un epíleg sobre el pintor Marià Colomer Parés', Modiliuanum, núm. 60, Moià, p. 91-106.</p> | XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992). Tot i això, el retaule té alguna pintura malmesa i/o amb brutícia que caldria revisar. | <p>Retaule dedicat a sant Joan Baptista i emplaçat a l'altar major de l'església de Sant Joan d'Oló. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de format força gran que mesura 8,40 metres d'alçada per 5,60 d'ample. Correspon a la primera etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per una concepció encara molt narrativa (seguint la tradició renaixentista) i per una disposició pràcticament plana. En aquesta etapa les columnes adopten una forma semblant a un balustre, tot i que en aquest cas en trobem dues que ja són del tipus salomònic. Els capitells són d'ordre mixt. El retaule és format per elements escultòrics en la part ornamental i en la predel·la, però les escenes principals són pintades sobre tela i són més tardanes. L'autor de la part escultòrica i de la concepció del retaule és Pau Sunyer. Les pintures són d'autor desconegut, però segons l'especialista Francesc Miralpeix corresponen ja al segle XVIII i són obra d'un pintor influït molt directament per l'obra d'Antoni Viladomat (MIRALPEIX, 2019: 99). Estructuralment, el retaule es composa d'un pedestal, predel·la, tres andanes o cossos horitzontals més el cimal, i està dividit en cinc carrers o seccions verticals. El pedestal té al centre el frontal d'altar i als dos extrems hi ha dues portes que donen accés al darrera del retaule. Són decorades amb relleus de sant Zacaries (pare de Joan Baptista, a l'esquerra), i sant Joaquim (a la dreta). També hi ha dos medallons que tenen pintades unes inscripcions: 'Concluído en 1853' (es refereix al daurat o restauració del retaule) i 'Ex-Voto'. A la predel·la s'hi representen en alt-relleu quatre escenes força simples de la passió de Crist. D'esquerra a dreta: Jesús pregant a l'hort de Getsemaní, la Flagel·lació, la Coronació d'espines i Jesús camí del Calvari. A la primera andana hi veiem als extrems dues fornícules; la de l'esquerra conté una imatge moderna de sant Antoni Maria Claret. La presència d'aquest sant sallentí està justificada perquè va ser vicari de la parròquia durant gairebé dos anys. La fornícula de la dreta acull una imatge moderna de sant Antoni Abat. Als carrers dos i quatre hi ha teles pintades corresponents a sant Andreu i a un bisbe, possiblement Agustí d'Hipona. La part més interessant de tot el retaule és el sagrari-expositor que es troba a la part central. És una de les poques peces d'aquesta mena que s'ha conservat a la Catalunya central, de molt bona factura i molt ben conservada. Adopta l'estructura d'un templet hexagonal, completat a la part superior amb un frontó i una cúpula o cimbori, coronada amb una petita imatge de la Immaculada. A la segona andana hi trobem fornícules als extrems, amb imatges exemptes de la mateixa època del retaule; concretament de santa Llúcia i de santa Elisabet. Són de les poques escultures exemptes que s'han conservat de Pau Sunyer. Als carrers dos i quatre hi trobem novament teles pintades: el Baptisme de Jesús al riu Jordà i la Degollació de sant Joan Baptista. Al mig hi ha la fornícula central amb una imatge del titular, sant Joan Baptista. Prové de l'antic retaule major de l'església vella de Sant Joan d'Oló. A la tercera andana hi ha dues teles pintades, que representen la Mare de Déu Dolorosa (a l'esquerra) i sant Joan Evangelista (a la dreta). A la part central hi ha una creu sense imatge. El retaule és rematat per un cimal on hi ha una balustrada amb el Pare Etern.</p> | 08258-119 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 25 d'agost de 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. El retaule major de Sant Joan és el segon, cronològicament, dels tres retaules. Va ser concebut tenint en compte ja les mides més amples del nou temple, uns vint anys després que aquest fos beneït. No se'n coneix el contracte, però sabem, per diferents documents, que el 1660 el retaule ja es construïa, i que l'any 1664 encara es pagava. L'autor va ser Pau Sunyer, el mateix escultor que per aquestes dates treballava en el retaule major de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer era nascut a Barcelona i entorn de 1639 s'establí al Bages, primer a Sallent i després a Manresa, quan el 1655 fou admès a la Confraria de fusters d'aquesta ciutat. Ell és el fundador d'una important nissaga d'escultors manresans que va tenir com a principal representant el seu fill, Josep Sunyer. Pau va entrar primer al taller d'un altre escultor, el més reconegut en aquell moment a Manresa: Joan Grau. El seu fill, Francesc Grau, va ser també mestre de Pau. Més endavant, Pau Sunyer va tenir el seu propi taller al carrer del Pedregar. La seva obra va ser molt nombrosa, tant al Moianès com en poblacions més allunyades, però la que ens ha arribat és escassa. Només dues de les seves obres es poden contemplar senceres i in situ, i són precisament els dos retaules que es conserven al municipi de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer morí el 1694 a Manresa. Si bé no s'ha trobat el contracte en que s'encarregava aquest retaule major de Sant Joan d'Oló, sí que es coneix un document amb l'esborrany del projecte iconogràfic que havia de fer l'escultor Pau Sunyer, tot i que al final es va decidir col·locar pintures sobre tela en lloc de relleus en la segona i tercera andana. Les pintures conservades, però, són més tardanes: del segle XVIII. L'obra segueix com a model el retaule major de l'església del monestir de Sant Benet de Bages, executada pel que havia estat mestre de Pau Sunyer, Francesc Grau. L'estructura dels dos retaules és la mateixa, i també tenen moltes similituds en algunes de les teles pintades i altres detalls ornamentals. Segons l'especialista Francesc Miralpeix, les pintures són clarament del segle XVIII i s'hi van afegir posteriorment, tal vegada quan el 1852 el retaule es va restaurar. Són obra d'un pintor influït molt directament pels models del gran referent de la pintura catalana d'aquest moment: Antoni Viladomat. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants.</p> | 41.8476000,2.0046500 | 417371 | 4633335 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85959-foto-08258-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85959-foto-08258-119-3.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Pau Sunyer (escultura); autor de les pintures desconegut | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85960 | Retaule de Sant Isidre de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-isidre-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 111-129.</p> | XVIII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Retaule dedicat a sant Isidre i emplaçat en una capella lateral de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de petit format, que mesura 5 metres d'alçada per 3,50 d'ample. Correspon a la tercera (i última) etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per un concepte menys narratiu i més orientat a l'exaltació del motiu central, en aquest cas la figura de sant Isidre. L'autor del retaule és desconegut; tan sols coneixem l'autoria del daurador, Jaume Basil. Estructuralment, el retaule es composa d'un pedestal, predel·la, dues andanes o seccions horitzontals més cimal, i es divideix en tres carrers o seccions verticals. Les columnes són del tipus salomònic, amb capitells d'ordre mixt. A la part central del pedestal hi ha l'altar, de formes i regust italians. La predel·la, que és l'estreta franja situada a la part inferior, té diversos elements decoratius vegetals que omplen tot l'espai excepte la part central, que és el doble d'alta. Aquest detall trenca l'horitzontalitat de la composició i li dóna esveltesa i elegància. Dins d'un emmarcament el·líptic hi podem veure un relleu que representa una escena de la vida de sant Isidre; concretament, el miracle en què el sant, a petició del cavaller Joan de Vargas, va fer brollar aigua d'una roca. L'escena té una composició original i molt reeixida. A la primera andana hi ha tres fornícules. Contenen imatges modernes de sant Isidre (centre) i sant Josep (dreta).La de l'esquerra està buida. A la segona andana l'esquema és similar, amb fornícules que contenen imatges modernes de sant Joan Baptista (esquerra) i del Roser (dreta). La fornícula central és ocupada per una imatge de sant Sebastià, que és el sant patró d'Oló. Possiblement és del segle XVII; és a dir, anterior al retaule i la procedència és desconeguda. A la part superior del carrer central hi ha el cimal, amb una representació característica del Pare Etern.</p> | 08258-120 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 25 d'agost de 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. El retaule de Sant Isidre és el tercer, cronològicament, dels tres retaules. De la part escultòrica no en coneixem cap notícia documental, però per la seva tipologia es pot situar cap a mitjans del segle XVIII. És l'obra barroca més tardana que es conserva al terme d'Oló. Els únics documents que coneixem referits a aquest retaule són uns rebuts de l'any 1781 per la feina del daurador, que va ser Jaume Basil. Amb tota probabilitat formava part d'un llinatge de coneguts pintors i dauradors de Vic. El cost total del daurat va ascendir a 275 lliures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants.</p> | 41.8475200,2.0047400 | 417378 | 4633326 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85960-foto-08258-120-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jaume Basil (daurador); escultor desconegut | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85961 | Pica baptismal de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-de-sant-joan-dolo | XVII, XIX | Li manquen dos porticons de la tapa de fusta | <p>Pica baptismal de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló, col·locada en una estança tancada que es troba entrant a la dreta del temple. Sobre un pedestal de guix de planta rectangular que s'estreny a la part de dalt hi ha un suport que envolta de la pica, i que té la particularitat d'estar fet amb fusta. Inclou una tapa superior de forma piramidal a la qual li manquen alguns porticons. A l'interior hi ha la pica pròpiament dita, de marbre, que disposa d'una segona tapa. A la part frontal de fusta s'hi pot llegir la data 1638. Curiosament, és un any abans que es beneís l'església, el 25 d'agost de 1639. I en el pedestal hi consta 1856.</p> | 08258-121 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8474500,2.0047500 | 417379 | 4633318 | 1638 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85961-foto-08258-121-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85972 | Frontal d'altar de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/frontal-daltar-de-sant-joan-dolo | <p>GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 106.</p> | XVII-XVIII | Pintura no restaurada, força gastada | <p>A la part de l'altar del retaule major de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló es conserva un curiós frontal d'altar; concretament, un frontal funerari. És una pintura sobre tela que constitueix una peça força rara. A l'anvers té un motiu decoratiu força simple i de poca qualitat i, en el seu revers, la pintura d'un esquelet dins una urna, representant la mort. S'utilitzava el dia de difunts, dos de novembre, i també en misses de defuncions. En separar-se la mesa de l'altar, després del concili Vaticà II, es posà aquest frontal adossat al seu darrera, a sota l'expositor o manifestador. Segons Josep SOLER (1996: 106) una peça semblant s'ha conservat a l'església parroquial d'Angostrina, a la Cerdanya francesa.</p> | 08258-132 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al retaule major | 41.8475800,2.0047300 | 417377 | 4633332 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85972-foto-08258-132-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 86043 | Pica baptismal de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-de-sant-feliu-de-terrassola | <p>BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 8. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre; BARRAL, Xavier (1984). 'Sant Feliu de Terrassola', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 399. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Feliu de Terrassola', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1079.</p> | IX-XIII | Objecte força reconstruït | <p>Pica baptismal emplaçada a l'absidiola de l'església romànica de Sant Feliu de Terrassola. Té unes dimensions considerables, ja que era una pica de bateig per immersió. És feta de pedra arenisca i adopta una forma semiesfèrica, amb la base escapçada. Mesura 73 cm d'alçada total i té un diàmetre extern de 90 cm, mentre que l'intern és de 76 cm. Com a element decoratiu tan sols té una estria acanalada a manera de corda que ressegueix la part superior. Al gruix de la pedra hi ha uns encaixos que devien servir per acoblar-hi la tapa. La pica té un peu troncocònic. Pel que fa a la seva datació, no hi ha acord. Alguns la situen al segle XIII (JUNYENT; MAZCUÑAN, 1984: 399) i d'altres en època preromànica. Aquesta pica ha passat per diverses vicissituds i la seva forma actual és fruit d'una recomposició integral feta el 1984, ja que es trobava pràcticament esmicolada.</p> | 08258-201 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | <p>Aquesta pica té al seu darrere unes circumstàncies desafortunades que són relatades per l'antic rector, mossèn Josep Bellpuig, en unes memòries inèdites que va escriure sobre Sant Feliu de Terrassola. Van recollir la pica a l'antic cementiri de l'església i ja estava trencada en dos o tres trossos grans, amb pèrdues d'un 30 per cent. Li van fer un arranjament improvisat que va durar de 1953 fins a 1973. Aquest any, en plenes obres de restauració de l'església, es va esllavissar un roc gros que va caure de ple sobre la pica i la va esberlar en mil trossets. La seva recomposició era molt difícil, un veritable trencaclosques, però uns anys després, l'estiu de 1984, l'aleshores ermità Joan Raurell 'la va recompondre a la seva manera', amb un resultat acceptable (BELLPUIG, 1982: 8).</p> | 41.8946300,2.1022700 | 425529 | 4638467 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86043-foto-08258-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86043-foto-08258-201-3.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 86044 | Imatge de la Mare de Déu de l'església de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatge-de-la-mare-de-deu-de-lesglesia-de-sant-feliu-de-terrassola | XVII-XVIII | <p>Escultura exempta de fusta tallada, daurada i policromada que representa la Mare de Déu i que està emplaçada en un mur lateral de l'església de Sant Feliu de Terrassola. És una obra de l'època del barroc i representa la Verge, vestida amb un mantell blau, sobre un núvol i acompanyada als seus peus per tres angelets. A l'església de Sant Feliu de Terrassola hi ha documentada l'existència de diversos retaules de l'època del barroc, els quals no s'han conservat. N'hi havia un de Sant Feliu, un de dedicat a sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista, un de Sant Sebastià i també altres de menors dedicats al Roser i a sant Pere. Possiblement aquesta imatge formava part d'un d'aquests retaules.</p> | 08258-202 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | 41.8945400,2.1022200 | 425525 | 4638457 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86044-foto-08258-202-2.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85925 | Abeurador municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/abeurador-municipal | XIX-XX | Abeurador situat en un lateral a l'inici del carrer Major. És format per una pica esculpida en un sol bloc de pedra, el qual és encastat al marge del carrer, davant de la casa de cal Jan. Ara té una aixeta moderna. Antigament tenia un petit cobert. Quan a la dècada de 1960 es va pavimentar el carrer aleshores va quedar encastat a sota. Per aquest indret arriba un camí amb forta pujada que ve de la font del Roc i que enllaçava amb el camí vell cap a Sant Joan d'Oló, que passava pel costat de la riera. Era, per tant, un dels accessos al poble. Encara fins ben entrat el segle XX els pagesos que es desplaçaven a Oló, sobretot les dones, hi deixaven lligades les mules o les burres. | 08258-375 | Carrer Major. Nucli urbà d'Oló | 41.8728600,2.0355800 | 419970 | 4636110 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85925-foto-08258-375-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85925-foto-08258-375-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,90 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc