Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 85824 | Molí del Pla 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-pla-2 | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 30-31. | XVIII | En estat de semi-ruïna. Coberta esfondrada | Molí fariner que forma part d'un conjunt de dos molins situats molt a prop l'un de l'altre, a uns 50 m. Estan emplaçats a tocar de la Riera del Molí, en el seu pas per sota de Sant Feliu de Terrassola, en una fondalada estreta i de difícil accés. Aquest molí, anomenat número dos, era la instal·lació principal que acollia també l'habitatge del moliner. Es troba vora un espectacular salt d'aigua natural de la riera d'uns 10 m d'alçada. D'aquesta manera, tot i l'escàs cabal de la riera el marcat desnivell proporcionava força al salt d'aigua del molí. Aquest molí consta de la bassa i l'edificació pròpiament del molí, on hi havia també l'habitatge del moliner. La bassa és al costat sud i se'n conserven els murs nord i est. El rec que omplia la bassa havia de venir paral·lel a la riera i se'n pot intuir alguna traça però de seguida es perd. La resclosa devia trobar-se no gaire lluny, aproximadament uns 200 metres riera amunt, però no sembla que s'hagi conservat. Devia ser força senzilla, ja que la riera és molt estreta. A la part interior de la bassa es conserva el pou per on l'aigua queia cap al carcabà. Té uns dos metres de diàmetre i està revestit de maó. Al costat hi ha un sobreeixidor amb les marques i l'arqueta de tancament. L'edificació amb l'habitatge s'assenta en una cota inferior, a la part baixa del saltant. És al marge esquerre de la riera i adossada parcialment al cingle. És de planta més o menys quadrada, amb un cos adossat a ponent sobre un terreny amb desnivell. La casa ha conservat els murs exteriors però la teulada s'ha esfondrat. Constava de planta baixa més un pis i possiblement golfes, a més de la part subterrània del carcabà. La façana principal mira cap al sud. Té el portal, emmarcat amb llinda i brancals de pedra, amb un arc de descàrrega al damunt i dues finestres. A l'interior, la planta baixa era coberta amb volta de pedra, ara mig esfondrada. Aquí és on hi havia la sala de mòlta, de la qual només es conserva la mola sotana. Al pis superior hi devia haver l'habitatge. El desguàs del carcabà devia ser al costat est, però actualment no se'n veu cap rastre. | 08258-2 | Parròquia de Sant Feliu de Terrassola, al sector de llevant del terme municipal | Tal com hem dit, a la riera denominada del Molí hi havia tres molins. Els dos molins denominats Molí del Pla 1 i Molí del Pla 2 no podem assegurar que pertanyessin al mas el Pla, ja que es troben separats uns 700 m. En el molí del Pla 2 hi ha a la porta de l'edifici una inscripció del 1739. Però això no vol dir que el molí no fos anterior, tot i que la construcció actual sembla força homogènia. Més aviat fa la impressió que aquesta riera havia estat aprofitada des d'una època molt reculada, tal vegada medieval, mitjançant els diferents salts d'aigua. L'existència, per exemple, d'una espectacular cascada vora el Molí del Pla 2 facilitava el rendiment d'aquests molins en un curs fluvial de cabal molt modest. El molí del Visó o molí del Pla (que és el que es troba sota la masia) sí que pertanyia al mas El Pla. Així ho testimonia la inscripció de la dovella de l'any 1644, que fa referència a Joan Pla, que aleshores devia ser el propietari. Sembla, doncs, que aquest any es devia construir el molí. A més, una curiosa llinda que es troba a l'habitatge principal de la masia sembla fer referència a les moles del molí. Ja fa molt de temps que tots aquests molins deuen haver quedat en desús. Segons es diu en el llibre dedicat als molins del Moianès, el Molí del Pla 2 va funcionar 'fins a la passada maltempsada'. | 41.8922400,2.1001300 | 425349 | 4638203 | 1739 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85824-foto-08258-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85824-foto-08258-2-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda: 1739 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 85825 | Molí del Pla 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-pla-1 | AYMAMÍ DOMINGO, Gener; PALLARÈS-PERSONAT, Joan (1994). Els molins hidràulics del Moianès i de la riera de Caldes. Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya; Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 30-31. | XVIII | En ruïna | Molí fariner que forma part d'un conjunt de dos molins situats molt a prop l'un de l'altre, a uns 50 m de distància. Són a tocar de la Riera del Molí, en el seu pas per sota de Sant Feliu de Terrassola, en una fondalada estreta i de difícil accés. Dels dos, aquest molí, anomenat número u, era el secundari, mentre que l'altre acollia la instal·lació principal i l'habitatge del moliner. Els dos molins aprofitaven dos respectius salts d'aigua naturals de la riera. En aquest cas el salt d'aigua era molt més modest, tan sols d'uns pocs metres. D'aquesta manera, tot i l'escàs cabal de la riera, el marcat desnivell dels salts proporcionava força als molins. Aquest molí només consta d'una petita bassa adjacent i de l'edifici del mateix molí. Aquest és de planta quadrada i tan sols se'n conserva el nivell del carcabà i els fonaments de la planta baixa. S'assenta en un terreny amb desnivell, pràcticament adossat a la roca que conforma el salt d'aigua de la riera. Al pis superior de l'edificació és on hi havia la sala de mòlta i encara s'hi conserva la mola sotana (és a dir, de les dues moles la que anava situada a la part inferior). El nivell inferior correspon al carcabà, que és la part per on transcorria l'aigua que feia girar la roda. Aquesta cambra es conserva intacta: allargassada i coberta amb volta de pedra. Té el forat de desguàs de forma quadrada. Pel que fa a la bassa, té una planta més o menys rectangular. En l'estat actual no s'hi aprecia el pou mitjançant el qual l'aigua queia cap al carcabà, que deu haver quedat colgat sota terra. Tampoc s'aprecia el rec o el sistema de captació de l'aigua cap a la bassa. Seria interessant poder establir la connexió entre la sortida d'aigua del molí principal, que actualment no és visible, i el seu aprofitament per nodrir la bassa d'aquest molí secundari. | 08258-3 | Parròquia de Sant Feliu de Terrassola, al sector de llevant del terme municipal | Tal com hem dit, a la riera denominada del Molí hi havia tres molins. Els dos molins denominats Molí del Pla 1 i Molí del Pla 2 no podem assegurar que pertanyessin al mas el Pla, ja que es troben separats uns 700 m. En el molí del Pla 2 hi ha a la porta de l'edifici una inscripció del 1739. Però això no vol dir que el molí no fos anterior, tot i que la construcció actual sembla força homogènia. Més aviat fa la impressió que aquesta riera havia estat aprofitada des d'època molt reculada, tal vegada medieval, mitjançant els diferents salts d'aigua. L'existència, per exemple, d'una espectacular cascada vora el Molí del Pla 2 facilitava el rendiment d'aquests molins en un curs fluvial de cabal molt modest. El molí del Visó o molí del Pla (que és el que es troba sota la masia) sí que pertanyia al mas El Pla. Així ho testimonia la inscripció de la dovella de l'any 1644, que fa referència a Joan Pla, que aleshores devia ser el propietari. Sembla, doncs, que aquest any es devia construir el molí. A més, una curiosa llinda que es troba a l'habitatge principal de la masia sembla fer referència a les moles del molí. Ja fa molt de temps que tots aquests molins deuen haver quedat en desús. Segons es diu en el llibre dedicat als molins del Moianès, el Molí del Pla 2 va funcionar 'fins a la passada maltempsada'. | 41.8928900,2.1001700 | 425353 | 4638275 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85825-foto-08258-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85825-foto-08258-3-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85826 | Pla de la Bassa de can Garriga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-de-la-bassa-de-can-garriga | DAURA, A.; GALOBART, J.; PIÑERO, J (1995). L'arqueologia al Bages. Manresa, Centre d'Estudis del Bages (Monogràfics, núm. 15), p. 50-51. PETIT MENDIZÁBAL, M. Àngels (1987). Memòria de l'excavació duta terme a la cista neolítica del Pla de la Bassa de Can Garriga (Santa Maria d'Oló, Bages). Treball inèdit consultable a Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia (núm. Reg. 225). PETIT MENDIZÁBAL, M. Àngels (1993). 'La cista neolítica del Pla de la Bassa de Can Garriga (Santa Maria d'Oló, Bages)', Estudis Universitaris Catalans (Homenatge a Miquel Tarradell). Vol. XXIX (setè de la tercera època), ed. Curial, Barcelona, p. 149-158. POU, Roser (2005). Memòria de la prospecció superficial dels terrenys afectats pel projecte de millora general. Desdoblament Eix Transversal carretera- C-25, tram Artés-Vic. Treball inèdit consultable a Servei d'Arqueologia i Paleontologia (núm. Reg. X). | XXXV-XXVaC | Enterrament megalític, concretament del tipus cista, que es troba en un punt destacat de la carena de Segalers, actualment a pocs metres de la carretera BP-4313. Concretament es situa a la part alta d'un petit promontori allargassat, i té una orientació que segueix perfectament l'eix est-oest, sense cap mena de desviació respecte al nord magnètic. El sepulcre, que es pot incloure en el grup anomenat solsonià, està ben delimitat per lloses de pedra de gres, però no se n'ha conservat la coberta, i algunes de les lloses es troben partides. Les mides del megàlit són 2 m de llarg per 1,10 m d'ample i una alçària màxima conservada d'un metre. L'excavació que es va practicar a l'interior del megàlit no va proporcionar pràcticament restes, ja que havia estat espoliat prèviament. De tota manera, s'hi van poder recollir 30 fragments de terrissa corresponent a un vas de forma hemiesfèrica i amb una petita nansa de pont, assimilable al tipus 18 d'Ana M. Muñoz, així com 9 fragments d'ossos humans. Per les característiques generals de l'enterrament i la seva tipologia solsoniana, juntament amb la datació de la ceràmica, aquest megàlit es pot situar cronològicament vers el Neolític Mitjà (entre el 3500 i 2500 aC.). | 08258-4 | Sector central del terme municipal | 41.8902800,2.0584200 | 421886 | 4638023 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85826-foto-08258-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85826-foto-08258-4-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'any 1986 Guillem Rubió comunicà a Joan Surroca, conservador del Museu Arqueològic de Moià, l'existència d'aquesta tomba que, de fet, ja era coneguda per alguna gent del lloc, que l'havien espoliada anys abans. Davant del perill que comportava el fet de trobar-se al costat de la carretera i en un punt freqüentat per l'activitat forestal, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya hi va realitzar una excavació d'urgència l'any 1987, sota la direcció de M. Àngels Petit. L'any 2005 s'hi va portar a terme una prospecció superficial dels terrenys de l'entorn, amb motiu del desdoblament de l'Eix Transversal. S'encarregà a l'empresa IGR EMAP i la va dirigir Roser Pou Calvet. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 85828 | Espai Natural Protegit del Moianès i la Riera de Muntanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-natural-protegit-del-moianes-i-la-riera-de-muntanyola-0 | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. | Espai natural inclòs dins el PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya) que abasta una extensa àrea de la comarca del Moianès a l'entorn de la capital, Moià, i que inclou diversos municipis, entre ells Santa Maria d'Oló. Concretament, l'àrea dins el terme municipal d'Oló es troba al nord d'aquest PEIN i conforma una llengua entorn de l'eix central del municipi que va d'est a oest, tot seguint el curs de la riera d'Oló. La superfície total del PEIN és de 10.583,77 ha, de les quals 1.426,15 es troben dins el terme de Santa Maria d'Oló; això suposa un 13,47 %. Aquest espai protegit comprèn una àmplia representació dels sistemes naturals i del paisatge de la comarca del Moianès, situada en un dels extrems de l'àrea humida del nord-est de Catalunya. La flora i la vegetació d'aquest espai conserven alguns elements submediterranis força rars a la resta del territori català. A nivell faunístic és un bon representant de les espècies forestals amb influència mediterrània. També és remarcable la presència de destacades espècies pròpies dels ecosistemes fluvials, així com d'alguns indrets d'interès geològic; entre ells la zona del Brai, a tocar del nucli urbà d'Oló. El territori situat dins el terme d'Oló ve condicionat pel curs de la riera d'Oló, que transcorre per un paisatge d'orografia abrupta, modelada per l'erosió de l'aigua, amb cingles i terrasses fluvials, torrents que formen salts d'aigua i nombrosos xaragalls. La riera d'Oló presenta un cabal variable segons l'època de l'any, i en alguns moments de l'estiu arriba a quedar pràcticament seca. Als marges de la riera hi trobem vegetació riberenca que, en alguns trams, ha donat lloc a bosc de ribera. Aquests espais solen servir com a corredors biològics de moltes espècies. En aquest ecosistema de medi aquàtic hi trobem els peixos autòctons, com la bagra o el barb cua-roig; també una gran diversitat d'insectes aquàtics, entre els quals la papallona graèllsia, l'espiadimonis i diverses libèl·lules. Així mateix, hi és ben present el bernat pescaire i també s'hi han detectat alguns exemplars de llúdriga, un mamífer protegit i en perill d'extinció. Més enllà de l'entorn aquàtic al llarg de l'espai protegit s'aixequen també algunes formacions muntanyoses. D'est a oest, el Serrat Gran, la Serra de la Vila, la Serra del Castell i el Serrat de les Tosqueres. | 08258-6 | Eix central del terme municipal, entorn de la riera d'Oló | L'Espai Natural Protegit del Moianès i la Riera de Muntanyola va ser incorporat al PEIN l'any 1992 en virtut del decret 328/1992. Posteriorment es va ampliar l'espai protegit mitjançant el decret 166/2010. Així mateix, mitjançant el Pla especial se'n va fer la delimitació definitiva, que es va complementar amb un règim normatiu bàsic de protecció amb determinacions específiques per a aquest espai. | 41.8840000,2.0762500 | 423358 | 4637310 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85828-foto-08258-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85828-foto-08258-6-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85830 | Cingle del Macari | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-del-macari | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Cingle força espectacular i d'un gran interès geològic que està relacionat amb l'anomenat Brai d'Oló. Està emplaçat molt a la vora del poble d'Oló, al seu costat de llevant i sobre la riera d'Oló, i és un dels principals elements que dóna personalitat a aquest paisatge peculiar de l'entorn d'Oló. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal que deixa al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas el cingle del Macari es troba en una zona encara no afectada pel plec, de manera que els estrats són horitzontals; és a dir, en la mateixa disposició de quan s'hi van dipositar com a sediments. Com que la riera ha dut a terme una important tasca erosiva, el turó presenta un tall vertical on es poden veure perfectament els estrats, d'un color roig intens. Són margues i gresos característics de l'anomenada Formació Artés. S'hi distingeixen múltiples capes, dipositades en successives inundacions de l'antiga plana que hi havia fa més de 23 milions d'anys, durant l'Oligocè. Riera avall i no gaire lluny, els terrenys es troben ja afectats pel plec anticlinal, i al Serrat del Segimon, per exemple, podem observar com la disposició dels estrats ja és molt inclinada, pràcticament vertical. | 08258-8 | Sector central del terme municipal, a l'est del nucli urbà d'Oló | 41.8749800,2.0381100 | 420182 | 4636343 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85830-foto-08258-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85830-foto-08258-8-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85831 | Serrat del Segimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-del-segimon | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Serrat d'un gran interès des del punt de vista geològic, ja que forma part de l'anomenat Brai d'Oló. El serrat s'estén al costat de llevant de la riera d'Oló, molt a prop del mateix poble d'Oló, i és un dels principals elements que dóna personalitat al paisatge peculiar de l'entorn d'aquesta localitat. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal, de manera que l'erosió de la riera ha deixat al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas, el Serrat de Segimon es troba de ple en la zona afectada pel plec anticlinal, que és un tipus de plegament en què el centre ha quedat més aixecat que les vores. L'eix de l'anticlinal es trobaria just a l'espai buit on la riera ha excavat la seva vall. Per això al Serrat del Segimon els estrats geològics estan inclinats cap al sud. En canvi, al Cingle del Macari, que es troba més al nord i encara no està afectat pel plegament, els estrats continuen disposats horitzontalment, tal com s'hi van dipositar com a sediments. Els materials del Serrat del Segimon són margues i gresos de l'anomenada Formació d'Artés, d'un color roig o rosat. Són una mica més antics que els del cingle del Macari, segurament a causa d'una falla en la que el marge sud es va elevar respecte al nord. El lloc ideal per observar el Serrat del Segimon és des del seu vessant sud, a l'altra banda del Torrent Salat. Pel turó que hi ha a aquesta banda puja un caminet que condueix cap a un mirador dotat amb un plafó informatiu sobre la geologia del lloc. Des d'aquest punt es pot apreciar perfectament la disposició fortament inclinada, gairebé vertical, dels estrats. En aquesta banda és el torrent Salat qui ha fet el treball erosiu tot deixant al descobert els estrats. | 08258-9 | Sector central del terme municipal, a l'est del nucli urbà d'Oló | 41.8724300,2.0391900 | 420269 | 4636059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85831-foto-08258-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85831-foto-08258-9-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85832 | Rubís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rubis | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 107, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 50. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada a un costat del Serrat anomenat del Rubís, amb bones vistes cap al nord. Té una planta força atípica, que consta de tres cossos sobreposats un davant de l'altre, amb alçades lleugerament diferents, més uns coberts situats al sud que formen un barri. Possiblement el cos més antic és el que es troba a la part central, després s'hi hauria afegit el que es troba a la part posterior (al nord), i finalment el que està adossat a la part davantera (al sud). Aquest últim és més estret i més alt (amb quatre plantes), ja que el terreny fa un pendent considerable per la banda de ponent. Al costat d'aquest cos avançat hi ha una terrassa per on s'accedeix a la planta residencial de la casa. Sembla que originàriament la façana principal era aquesta que s'aixeca rere la terrassa, on encara hi ha un portal emmarcat amb llinda i brancals de pedra. A la façana de ponent aquest cos té una interessant finestra amb motllures de pedra picada, possiblement dels segles XVII-XVIII. Els murs de la casa són de maçoneria i les obertures es distribueixen de manera força irregular. Algunes han estat modificades modernament. A la façana posterior hi ha un pou-cisterna, amb un dipòsit soterrani de dimensions considerables. El cobert situat al sud-est conserva un interessant forn de pa i una tina. | 08258-10 | Sector est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval, i la primera referència que en coneixem és del 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Bernat de Rubís, de la parròquia de Santa Maria d'Oló; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En els fogatges de 1515 i 1553, en canvi, el Rubís no hi apareix. Cal suposar, però, que el mas va continuar i que s'engrandí sobretot en els segles XVII i XVIII, i tal vegada també al XIX, tal com sembla indicar la seva tipologia constructiva. Ja al segle XX en un llistat de cases rurals de 1930 consta que el Rubís estava habitada. A la dècada de 1970 el propietari va impulsar la creació d'una urbanització que no estava legalitzada. Tenia una oficina situada al bosc i va crear una vuitantena de parcel·les a la zona. Pel que fa a la masia pròpiament, a mitjans de segle XX havia quedat abandonada i es trobava en males condicions quan, entorn de 1990, la va comprar l'actual propietari, Juan Ortíz, que la va anar rehabilitant progressivament. En aquests darrers anys a les rodalies del Rubís hi ha sorgit una petita urbanització il·legal. | 41.8649200,2.0723700 | 423013 | 4635195 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85832-foto-08258-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85832-foto-08258-10-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 50 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Juan Ortiz | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85833 | Font del Roc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-roc-0 | GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 85. | Font emplaçada al costat de la riera d'Oló, força a prop del mateix poble d'Oló. Es troba en un planell fresc i ombrívol, aixoplugat per diferents plàtans. L'indret està equipat amb taules de pícnic i també compta amb un plafó informatiu del PEIN del Moianès. Es divideix en dues àrees. La que es troba al sud és la font antiga. Compta amb un parapet d'obra amb dos nivells de brolladors i piques. L'àrea més al nord es va arranjar a la dècada de 1970 i compta amb un sol brollador. En aquest sector l'aigua és molt abundosa i més amunt de la font hi ha diverses surgències naturals, sembla que de vetes diferents. Una està canalitzada en una mina i s'utilitza per regar els horts que hi ha al costat, i que es troben a una cota més alta que la font. En un d'aquests horts terrassats hi ha l'anomenada barraca del Jepet, que és una curiosa balma de pedra tosca. | 08258-11 | Sector central del terme municipal | 41.8693900,2.0366200 | 420052 | 4635724 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85833-foto-08258-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85833-foto-08258-11-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85835 | Cingle del Llop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-del-llop | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | El Cingle del Llop, junt amb el Cingle Grona, és un dels més espectaculars de la riera Gavarresa. Ambdós es troben en un dels seus meandres, tot just entrar al terme de Santa Maria d'Oló. En aquest indret, prop de la Frau, la riera forma un gran meandre orientat cap al nord. Sobre la primera corba del meandre la riera ha anat erosionant el serrat anomenat Baga de cal Llop i ha configurat aquest imponent cingle. Des de la mateixa carena del serrat comença un gran tall pràcticament vertical que arriba fins a la riera. La paret adopta una forma arrodonida que va perfilant la mitja circumferència d'aquesta corba del meandre. I ben bé fregant els peus del cingle discorre la riera. És sorprenent el contrast entre el curs de la riera, que se situa en un terreny totalment planer i envoltada per un esplèndid bosc de ribera, i la paret vertical del cingle, d'un roig intens, que s'eleva fins a una alçada d'uns 70 metres. Tot i que l'ascensió a la part alta del serrat és una mica dificultosa, val la pena per poder contemplar una espectacular vista de tot el cingle. Una mica més endavant, en el sector més exterior del meandre, hi trobem el Cingle Grona. En el seu curs mitjà la riera Gavarresa travessa el municipi de Santa Maria d'Oló pel seu sector nord-occidental. És un tram amb poc pendent en què la riera perd velocitat i adopta una estructura en forma de meandres, obrint camí a mesura que va desgastant el terreny. La riera ha anat erosionant els serrats per on passa i, com a resultat, n'han quedat unes espectaculars cingleres que deixen a la vista els estrats sedimentaris, que són fets amb materials molt tous: margues, gresos, guixos i argiles, normalment d'un color roig força intens. | 08258-13 | Sector nord-occidental del terme | 41.8994500,2.0373200 | 420147 | 4639060 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85835-foto-08258-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85835-foto-08258-13-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85836 | Cingle Grona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-grona | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | Remoció de terres a l'esplanada interior del meandre per destinar-les a conreu | El Cingle Grona, junt amb el Cingle del Llop, és un dels més espectaculars de la riera Gavarresa. Ambdós es troben en un dels seus meandres, tot just entrar al terme de Santa Maria d'Oló. En aquest indret, prop de la Frau, la riera forma un meandre de grans dimensions orientat cap al nord. En el sector més exterior del meandre la riera ha anat erosionant el serrat anomenat Costa Grona i ha configurat aquest cingle, d'una gran bellesa plàstica. La meitat inferior del serrat presenta un tall pràcticament vertical que deixa a la vista els estrats sedimentaris, d'un color rogenc. Ben bé als peus del cingle discorre la riera, que perfora literalment la paret del cingle i s'enfonsa sota la roca. Al costat s'aixequen els arbres d'un bosc de Ribera conformat tan sols per una estreta franja. Més enllà, en l'espai interior del meandre, s'obre una bona esplanada que permet tenir una vista de conjunt de tot el meandre. Un centenar de metres riera amunt, en la corba inicial del meandre, hi ha el Cingle del Llop. En el seu curs mitjà la riera Gavarresa travessa el municipi de Santa Maria d'Oló pel seu sector nord-occidental. És un tram amb poc pendent en què la riera perd velocitat i adopta una estructura en forma de meandres, obrint camí a mesura que va desgastant el terreny. La riera ha anat erosionant els serrats per on passa i, com a resultat, n'han quedat unes espectaculars cingleres que deixen a la vista els estrats sedimentaris, que són fets de materials molt tous: margues, gresos, guixos i argiles, normalment d'un color roig força intens. | 08258-14 | Sector nord-occidental del terme | 41.9023800,2.0375700 | 420172 | 4639385 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85836-foto-08258-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85836-foto-08258-14-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85837 | Serrat d'Aguiló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-daguilo | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | Turó prominent emplaçat vora la riera Gavarresa, a l'alçada de la masia del Ciuró. És un dels cims destacats d'aquesta contrada, amb el seu perfil més identificable a la cara nord, sobre la masia d'Orriols, on queda tallat per un cingle de paret vertical on són visibles els estrats sedimentaris de color vermellós. És un dels cingles característics que ha erosionat la riera Gavarresa al llarg dels diversos meandres que forma en aquesta zona. Les cares sud i est del serrat, en canvi, són de pendent molt més suau i en part conreats. El Serrat d'Aguiló té una alçada de 453 metres i, des del seu vessant nord i occidental, presenta unes magnífiques vistes sobre la conca de la Gavarresa i tot el territori que s'estén més al nord. Precisament en una de les puntes occidentals del turó hom suposa que hi havia emplaçat l'antic castell d'Aguiló, documentat en època medieval, del qual en quedarien unes restes molt escadusseres. | 08258-15 | Sector nord-occidental del terme | 41.8928900,2.0281300 | 419377 | 4638341 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||||
| 85838 | Oratori de Sant Pelegrí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oratori-de-sant-pelegri | XIX-XX | Cornisa i coronament parcialment derruïts, estat d'abandó | Petit oratori que estava situat a la vora l'antic camí que conduïa a la masia del Ciuró i que estava dedicat a sant Pelegrí. Actualment el camí passa uns 20 metres cap a ponent. Consisteix en un edicle en forma de petita torre i coronat amb un frontó semicircular. A la cara davantera, té una fornícula de forma rectangular, tancada amb una reixa. A l'interior, actualment buit, hi devia haver una imatge o pintura de sant Pelegrí. L'oratori és fet de pedra (maçoneria) i té algunes parts amb maó; per exemple el coronament de cornisa i frontó. Conserva restes d'un arrebossat de tonalitat clara. Per la seva tipologia, podria tractar-se d'una obra del tombant de segle XX. | 08258-16 | Sector nord-occidental del terme municipal | 41.8904900,2.0247300 | 419092 | 4638077 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85838-foto-08258-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85838-foto-08258-16-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85839 | Capella de Sant Pere d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-pere-doriols | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. | XIX | Coberta que amenaça d'esfondrar-se, interior molt degradat i amb mostres de vandalisme | Petita capella rural construïda l'any 1866 en terrenys del mas Torre d'Oriols. Es troba emplaçada en un petit replà lateral d'un altiplà que actualment està conreat. Consta d'una sola nau, de planta rectangular, amb una petita sagristia adossada. La façana principal, encarada més o menys a ponent, només té un òcul superior i el portal, amb una llinda de pedra decorada que és l'únic ornament exterior. Al centre d'aquesta llinda hi ha gravat l'emblema papal, que inclou la mitra i dues claus, aquestes en al·lusió a sant Pere, titular de la capella. Al seu costat hi ha la data: 'Año 1866' i, a la part inferior, una inscripció que diu: 'Tibidabo claves regni celorum'; és a dir, et dono les claus del regne dels cels. Els murs de la construcció són de maçoneria, amb un arrebossat tradicional d'un color clar. Davant de la façana hi ha un petit replà per on baixava un caminet de dalt del turó. L'interior es troba degradat i en molt mal estat. Conserva restes d'una decoració neoclàssica, amb una coberta amb volta de canó amb llunetes feta de maó. A la part inicial de la nau hi ha un petit cor. | 08258-17 | Sector nord-occidental del terme municipal | Aquesta capella es troba dins la propietat de la Torre d'Oriols, un mas probablement d'origen medieval i que, juntament amb el de Torroella, era un dels més importants de la zona. Tal com indica la inscripció de la llinda, la capella es devia construir l'any 1866, cal suposar que per part dels propietaris del mas. El cert és que no en coneixem cap notícia històrica concreta. Només sabem que durant la Guerra Civil de 1936 fou saquejada i cremada. En els darrers anys el seu procés de degradació s'ha agreujat. La tipologia d'aquesta capella és molt semblant a la de Sant Francesc del mas Torroella, per la qual cosa hom suposa que les va construir el mateix metres de cases, servint-se dels mateixos plànols. La de Sant Francesc es va aixecar dos anys després. | 41.8989300,2.0215600 | 418839 | 4639017 | 1866 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85839-foto-08258-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85839-foto-08258-17-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Sant Pere de les Cigales, El topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 85840 | Camí vell de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-vell-de-sant-joan-dolo | BOLÒS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). Atles del comtat de Manresa (798-993). Rafael Dalmau Editor, Barcelona. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 149-150. | X-XIX | Camí antic que ha conservat alguns trams amb l'empedrat tradicional i altres elements d'interès. Era un dels eixos principals que, des d'època medieval, vertebraven el terme del castell d'Oló, en aquest cas de nord a sud tot comunicant els dos nuclis principals: Oló i Sant Joan d'Oló. L'empedrat es conserva tan sols en una petita part del sector inicial, quan el camí ascendeix cap al turó de Dalt del Poble. La part més ben conservada es troba entorn de l'aqüeducte del Molí del Coix, entre la riera d'Oló i el turó on s'assenta el nucli antic d'Oló. Passat el molí, el camí es separa de l'actual pista que discorre paral·lel a la riera. Tot pujant, passa a tocar de l'aqüeducte i segueix després fent ziga-zagues fins arribar a Dalt del Poble per la Plaça de Baix o de la Independència. El tram que ha conservat un empedrat de bona qualitat són tan sols una cinquantena de metres a partir de l'aqüeducte. En aquest sector el ferm del camí és cobert amb lloses planes i unes altres de més primes que fan de travesseres, i compta també amb un sòlid mur de contenció lateral. En aquest tram té una amplada d'uns dos metres, però és un camí bast, no apte per a carruatges. Més amunt, el camí es torna més irregular i sol estar marcat, tan sols, amb pedres que fan de vores. El mapa del terme municipal fet per l'Instituto Geográfico y estadístico l'any 1920 ens dóna un bon detall del recorregut que feia aquest antic camí. Des de Sant Joan d'Oló es dirigia en direcció nord cap a la masia dels Plans i baixava per un corriol estret i amb fort pendent (que s'ha conservat força bé però sense empedrat) fins a trobar la Riera d'Oló a l'alçada del Molí d'Altimires, on hi havia una palanca per travessar la riera. D'aquí continuava en paral·lel a la riera pel seu costat nord fins al Molí del Coix. Aquí es desviava cap a l'aqüeducte i pujava directe cap al poble per l'itinerari que ja hem assenyalat. Dins del poble, el camí enllaçava amb el camí d'Avinyó a Vic, que en el mapa s'anomena 'Camino viejo de Vich' i passa prop del Putxet. Un altre dels elements d'interès d'aquest camí és la palanca que hi havia rere el Molí d'Altimires i de la qual se'n conserven alguns vestigis. Aquesta palanca es devia anar reconstruint a mesura que les riuades la feien malbé. En els darrers temps n'hi havia una que estava dotada d'un curiós sistema basculant o mòbil per evitar que se l'emportessin les riuades. La palanca estava dividida en dues meitat, cadascuna fermada a una de les ribes mitjançant una cadena. Quan baixava una torrentada la palanca s'obria pel mig i les dues parts basculaven en la direcció de l'aigua com si fossin les agulles d'un rellotge. Un cop passava el perill les dues parts es tornaven a ajuntar. Aquesta palanca s'utilitzava encara a la dècada de 1940, els anys de la postguerra. Se'n conserven les dues pilastres que tenia a banda i banda de la riera. La del costat nord és a pocs metres del Molí d'Altimires. Té uns graons de pedra formigonada i encara hi ha la cadena. A la riba sud es conserva també la pilastra, coberta per la vegetació. Cal dir que en aquest punt la torre del Molí d'Altimires constituïa en època medieval un punt de vigilància i control d'aquest pas de la riera. | 08258-18 | Sector central del terme municipal, prop del nucli d'Oló | Tenim un primer esquema de com era la xarxa de camins a l'època alt-medieval gràcies al treball de Jordi BOLÒS (2004: 45). El camí més important feia un itinerari transversal que enllaçava Avinyó amb Vic passant per la carena de Segalers, en un itinerari que devia ser semblant al de l'actual carretera BP-4313. En documentació antiga s'esmenta com a strada manresana (any 951) o 'estrata qui pergit per Serra de Olone' (any 984). Un altre camí destacat faria un recorregut també transversal però més al sud, comunicant Horta d'Avinyó, Sant Joan d'Oló i l'Estany. Una part d'aquest darrer camí fou més endavant un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany, passava per Sant Miquel i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. Finalment, l'altre camí important era el que unia Oló i Sant Joan d'Oló, aquest en sentit nord-sud. En el seu tram pròxim a Oló el camí discorria en paral·lel a la riera d'Oló. Segons aquest esquema, el nucli d'Oló (on hi havia el castell) no quedava en la cruïlla de camins, sinó lleugerament desplaçat al sud. Concretament, uns dos quilòmetres al sud de la cruïlla principal. L'emplaçament del castell obeeix a la defensa del camí en aquest punt proper a la riera d'Oló. I una mica més avall hi havia una torre que també defensava el camí, concretament en el punt estratègic on travessava la riera per una palanca. Es tracta de la torre i molí d'Altimires: una torre de vigilància que, curiosament, combinava també la funció de molí fariner. Tot i que no en coneixem notícies documentals, suposem al seu inici estava sota el domini senyorial, i després va passar al mas Altimires. A grans trets, aquest esquema devia perdurar en el temps fins que, a mitjans de segle XIX, alguns dels camins tradicionals, que eren tots ells de bast, es van començar a transformar en camins carreters. En general eren camins secundaris, tot i que el d'Avinyó a Vic tenia la consideració de camí ral. A la segona meitat del segle es van construir les dues carreteres que passen pel terme. En primer lloc, la carretera d'Avinyó a Vic (l'actual BP-4313), seguint més o menys el traçat de l'antic camí medieval. Va ser un procés llarg: les primeres gestions es feien el 1867, entorn de 1871 s'hi estava treballant i a principis de segle XX la carretera ja estava enllestida. D'altra banda, es va construir també la carretera que enllaça amb l'Estany i Moià (l'actual C-59). El 1887 s'hi estava treballant i probablement a principis de segle també estava acabada. Ramon de Rocafort, propietari de la gran mansió de Rocafort, era diputat provincial i sembla que hauria aprofitat la seva posició per afavorir la construcció de les carreteres, que passaven prop de les seves terres (FERRER, 1991: 149). Finalment, va caldre encara construir un tram de dos quilòmetres per enllaçar amb el poble d'Oló. L'any 1901 se'n començava a parlar, però l'obra no va quedar enllestida fins el 1917, i l'asfaltat el 1957, a càrrec de l'empresa HEMALOSA. Pel que fa a l'actual pista o carretera local que va d'Oló a Sant Joan d'Oló, conegut popularment com a Camí de la Salada i que va constituir l'alternativa al camí vell d'Oló, es va anar adequant en diferents moments. El seu traçat ha variat força amb el temps, ja que inicialment feia un recorregut més al sud a l'alçada de Moratones. L'asfaltat de la pista es va fer entorn de 1980, sent alcalde Joan Vilà. Anteriorment hi havia un camí de carro que tenia un pendent encara més acusat que l'actual. | 41.8686200,2.0332600 | 419772 | 4635641 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85840-foto-08258-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85840-foto-08258-18-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85841 | Serrat i Mirador del Picamill | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-i-mirador-del-picamill | Anònim 'El poble i el seu entorn. Santa Maria d'Oló . Itinerari de paisatge i patrimoni. Ruta 6' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. | Turó característic proper al nucli d'Oló el cim del qual s'ha adequat com a mirador. Es troba entre els ravals de Rovirola i Santa Eulàlia, i vora la casa de cal Tripeta. Des de la banda de Rovirola el turó mostra el seu perfil més peculiar, en forma semblant a una gepa de camell. En el punt més alt, de 684 metres d'altitud, s'hi ha instal·lat el mirador, de petites dimensions, que consta d'un banc, una barana de fusta i un màstil amb la bandera catalana. Mirant en direcció nord s'obté una bona perspectiva que arriba fins les muntanyes del Pirineu: Port del Compte, Rasos de Peguera, el Cadí, Puigllaçada, Puigmal i Bastiments. Més en primer terme, destaca la vista sobre la Gavarresa i els diversos cingles que aquesta riera ha anat tallant al seu pas, i que contrasten pel color rogenc de la terra sobre un fons verd derivat de la important massa boscosa. A la cara oposada; és a dir, mirant cap sud, la vista és sobre el poble d'Oló, que queda enfonsat en els terrenys més baixos i ondulants a l'entorn de la Riera d'Oló. | 08258-19 | Sector central del terme municipal, prop del nucli d'Oló | 41.8810200,2.0305400 | 419562 | 4637020 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85841-foto-08258-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85841-foto-08258-19-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En alguns llocs és anomenat Serrt de cal Tripeta | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85842 | Castell d'Aguiló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-daguilo | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Castell d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 385-388. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 461-463. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 782-792. PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p 39-67. | X-XIII | Estat de conservacio desconegut. Molt possiblement les restes del castell, de conservar-se, es trobin molt arrasades. | El castell d'Aguiló era un satèl·lit del castell principal i cap del terme, que era el d'Oló. La seva raó de ser era que el castell principal quedava en una posició força enclotada i descentrada respecte al principal camí de la zona, que era el camí ral d'Avinyó a Vic. Aquest itinerari passava per la carenada de Segalers, en un recorregut semblant al que fa l'actual Eix Transversal. La carena separava les terres situades més al nord de la resta del terme. Per tot això, la funció del castell d'Aguiló era controlar la part nord-occidental, que inclou la vall de la Gavarresa i el final de la riera de Segalers. Aquests territoris formen una mena d'entrant del terme d'Oló, entre els d'Avinyó i Sant Feliu Sasserra i part del d'Oristà. La documentació assenyala que el castell estava situat en el puig que hi ha sobre el mas Ciuró. En realitat, però, se'n desconeix el seu emplaçament amb precisió. A més, amb el transcurs dels anys el castell va canviar de lloc una vegada, o sigui que va tenir dues ubicacions, i al segle XIV ja havia desaparegut. Amb el que actualment coneixem se'ns presenten diverses ubicacions possibles que podrien acollir les restes d'aquest castell medieval que, de ben segur, en cas de conservar-se han de ser molt escadusseres. L'emplaçament que se sol donar per suposat és a la part més alta i occidental del Serrat d'Aguiló (coordenades UTM ETRS89: 419403, 4638348). Aquesta és la interpretació més òbvia del fet que el castell es trobava en el puig que hi ha sobre el mas. Així consta en la fitxa de l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (IPA) i fins i tot en els mapes de l'Institut Cartogràfic, on s'hi indica el 'Castell d'Aguiló'. Aquest indret és bo per les vistes dominants que té sobre la vall de la riera Gavarresa, i també sobre el camí antic que devia recórrer aquesta vall i que vertebrava els territoris situats al nord. Tanmateix, sobre el terreny no existeix cap vestigi que indiqui que en aquest indret hi podia haver hagut un castell. Un segon emplaçament possible és al cim d'aquest mateix serrat però a l'extrem nord (coordenades UTM ETR S89: 419540, 463879). Aquest indret també té bones vistes sobre la vall de la Gavarresa, però es troba en una zona on el cingle, molt vertical, s'ha anat erosionant, de manera que les possibles restes del castell podrien haver-se esllavissat. Un argument a favor d'aquesta hipòtesi és que a baix de la riera hom hi ha trobat algun carreu de grans dimensions i molt ben escairat que, tal vegada, s'hauria desprès de la part alta del cingle. Un tercer emplaçament possible és en un altre turó que es troba uns 250 m al sud-est del mas Ciuró (coordenades UTM ETR S89: 419333 4638091) . Segons els caçadors de la zona, és aquí que s'anomenava Serrat d'Aguiló. Aquesta localització està orientada, més que a la Gavarresa, cap a la vall de la riera de Segalers, sobre la qual té excel·lents vistes i, per tant, podia controlar el camí ral abans esmentat, que passava per la carena de Segalers. Prop del cim d'aquest turó hi trobem una barraca envoltada d'un munt d'enderrocs considerable. Aquest seria un punt que caldria explorar més en profunditat. Una altra possibilitat a tenir en compte és que la reconstrucció tardana del castell fos la torre de defensa que es troba al mas Ciuró. En efecte, en aquesta masia hi ha una sòlida torre que sol datar-se als segles XIV-XV. I encara podem afegir que Antoni Pladevall esmenta en relació al castell d'Aguiló l'existència de dos pous o cisternes i unes restes de parets (1991: 52). Aquests pous es troben entre l'emplaçament 1 i l'emplaçament 3; és a dir, al costat del camí que va a Berengueres i just al punt on aquest travessa un camp (coordenades UTM ETR S89: 419380, 4638132). Al nostre parer, no creiem que aquesta posició en una petita vall entre dos turons sigui la més apta per a un castell. Els pous abans tenien més fondària però encara es conserven. | 08258-20 | Sector nord-occidental del terme municipal | El castell d'Aguiló surt documentat per primera vegada l'any 981, segons es diu en la fitxa d'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat. Tal com hem dit, era un castell secundari vinculat al principal, el castell d'Oló, i devia estar custodiat pels seus castlans o cavallers guardians. Per un altre document de 1078 se sap que aleshores pertanyia a Folc Armengol, nét de Guillem d'Oló o de Mediona, igual que el castell d'Oló. Al llarg del segle XIII el territori de la Vall d'Aguiló al voltant d'aquest castell es va constituir com una quadra. Les quadres eren termes autònoms, ben delimitats, els senyors dels quals posseïen certa jurisdicció sobre el territori i els seus habitants. En aquesta època al front del castell hi havia una família noble, amb el rang de cavallers, que va adoptar el cognom d'Aguiló. Els primers representants coneguts són Arnau d'Aguiló i Guillem d'Aguiló (1267 a 1294). Al final del segle XIII sembla que el castell es va reedificar quan, en un pacte firmat el 1294, els senyors del castell d'Oló van donar llicència a Guillem d'Aguiló per a canviar de lloc el castell o reedificar-lo en un altre lloc, amb la condició de tenir-lo habitat almenys cinc dies a la setmana i que es donés potestat als senyors sempre que aquests li demanessin. A Guillem d'Aguiló el va succeir Ramon d'Aguiló, documentat entre 1394 i 1310. En aquest darrer any va morir i deixà els seus fills sota tutoria de la seva muller Blanca i dels senyors d'Oló. Quan Blanca va morir els seus marmessors van arrendar per cinc anys el castell a Guillem Gasull i la seva muller Guillermina. El darrer representant de la família Aguiló ben documentat és el cavaller Pere, fill de Ramon d'Aguiló i de Blanca. Segons la documentació del segle XIV la demarcació del castell d'Aguiló incloïa els masos Ciuró, Garriga, Jeremies, Abadia, Puigbarba, Ansepeus, Sala de Segalers, Berengueres i segurament alguns altres dels quals no n'ha arribat notícia i que van desaparèixer arran de la crisi baix-medieval. La família Aguiló tenia la propietat o drets sobre alguns d'aquests masos. Concretament, el 1329 consta que tenia drets sobre el mas Ciuró, molt proper al castell, i també que aquest any els Aguiló van vendre el mas Berengueres a un ric ciutadà de Vic, així com tot el delme que rebien a la vall i quadra d'Aguiló. D'altra banda, els senyors del castell d'Oló encara anaven més justos de diners i el 1333 van vendre a Ot de Montcada tot el terme d'Oló, dintre del qual s'hi comprenia la vall i quadra d'Aguiló. El dia 1 de gener de l'any següent els habitants de la Vall d'Aguiló van prestar homenatge al nou senyor del castell d'Oló i de la Vall d'Aguiló pels seus masos i persones. Tal com ja hem dit, el mas Ciuró tenia una vinculació molt directa amb el castell. Aquest mas té una torre que sol datar-se als segles XIV-XV, i sembla que va acollir la ferreria del castell ja que, per notícies orals, sabem que fa uns anys es va vendre una enclusa que es guardava a la casa i que tenia inscrita una data del segle XVI. A més, a uns 250 m hi havia un molí (el Molí del Ciuró) que conserva possibles restes medievals. Ambdues funcions solien ser monopoli del senyor. La denominació de quadra d'Aguiló es va mantenir fins el segle XVI, però al llarg del segle XV ja havia perdut importància perquè el seu terme o demarcació gairebé s'havia despoblat. De fet, des del segle XIV els territoris dels castells d'Oló i d'Aguiló es troben pràcticament refosos i sota un únic batlle (PLADEVALL, 1991: 53 ). | 41.8929600,2.0284500 | 419403 | 4638348 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85842-foto-08258-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85842-foto-08258-20-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas GüellBé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) en virtut del decret de 22/04/1949. Data de publicació al BOE 05/05/1949. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 85843 | Església de Sant Joan d'Oló vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-joan-dolo-vella | ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Joan d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 389-390. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Jona (o Sant Joan Vell)', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1063-1065. | XI-XVII | En ruïnes. Els murs presenten algunes esquerdes, i l'interior és envaït per la vegetació per falta de manteniment. | Església romànica, probablement de la segona meitat del segle XI, que fou la primitiva parròquia de Sant Joan d'Oló. Està emplaçada dalt d'un turó molt estret i en un terreny enclotat entre dues rieres. Ha conservat molt bé la tipologia romànica originària, ja que no ha sofert pràcticament modificacions. L'església es troba en semi-ruïna però conserva els murs exteriors, sense la coberta. És d'una sola nau, amb l'absis orientat de manera aproximativa (condicionat per la forma del turó) cap a sol ixent. L'absis és ornat amb arcuacions cegues i faixes llombardes. Al centre té una finestra de doble esqueixada força gran, rematada amb un arc de mig punt. El portal d'accés és al mur de migdia i es troba parcialment derruït, però conserva vestigis de l'arc de mig punt que el coronava. En aquest mur hi ha una altra finestra de doble esqueixada, semblant a la de l'absis. L'aparell és fet amb blocs de pedra escantonats i disposats en filades i a trenca-junt. Crida l'atenció el fet que alguns carreus són de pedra tosca o travertí, i s'han utilitzat expressament com a detall ornamental, especialment en punts rellevants com porta, finestres i cantoneres. Probablement es van extreure del Serrat de les Tosqueres, un lloc proper on hi ha afloraments de travertí. L'interior devia estar cobert amb volta de canó, de la qual no n'ha quedat rastre. En canvi, sí que és visible l'arc d'obertura de l'absis, de mig punt i adovellat. Al costat de llevant del turó, a un nivell lleugerament més baix que l'església, hi trobem un seguit de construccions en ruïna que podrien correspondre a dependències parroquials o també a una sagrera. Entre nombrosos enderrocs, hi podem identificar diversos murs que conformaven unes cinc estances, disposades segons una distribució que s'adapta a les particularitats de terreny. A la peça situada més al nord hi trobem una interessant construcció cilíndrica semblant a una tina, coberta amb volta de pedra. L'aspecte d'aquest conjunt és el d'una petita sagrera que s'hauria format a la falda del turó, amb un muret que tancava el recinte per aquesta banda. Per l'exterior hi passa un corriol empedrat que voreja les ruïnes i puja fins al cim per la cara nord. | 08258-21 | Sector sud-oest del terme municipal | Aquesta església es trobava dins el terme del castell d'Oló, al sector sud-occidental. L'església de Sant Joan d'Oló primitiva (emplaçada en un turonet proper a Armenteres) està documentada l'any 1081 i ben aviat devia assumir funcions de parròquia; així consta el 1136. Al seu voltant hi va sorgir una sagrera, però s'hagué d'encabir a la falda del turó perquè a dalt no hi havia espai. Devia passar a dependre de la canònica de l'Estany el 1364, quan es formalitzà la compra del castell d'Oló per part del monestir de l'Estany. Aquesta comunitat havia acumulat un important patrimoni entre el Moianès, el Bages i l'Osona i s'havia convertit en el principal poder fàctic de la zona. Probablement aquest domini va durar fins el 1592, moment en què s'extingí la canònica i el monestir va ser secularitzat. Des d'aleshores les seves possessions van estar regides per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Així era encara el 1686, quan el bisbe de Vic visità la parròquia i ho va fer constar en l'acta. A principis del segle XVII l'església antiga havia quedat petita i degut al seu emplaçament no tenia possibilitats d'ampliar-se, de manera que es va decidir construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i més accessible per als masos. El complex d'edificis parroquials fou construït pel mestre de cases Santacana, i la nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639, data molt propera a la festa de la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. Els retaules que es conserven a l'església són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. El de la Mare de Déu del Roser originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i provenia de l'església antiga. Fins fa poc es desconeixia l'autoria de les pintures antigues i les més modernes. Recentment, l'especialista de la Universitat de Lleida Irene ABRIL (2019: 96) ha atribuït les pintures antigues a l'artista vigatà Joaquim Albareda, que va estar actiu entre 1594 i 1614. Uns anys després de la construcció de l'església nova es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. Aquesta adaptació es va fer entorn de 1645 i hi va participar l'escultor-fuster Jacint Possa, però desconeixem qui fou l'autor de les noves pintures. | 41.8514300,1.9970400 | 416744 | 4633767 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85843-foto-08258-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85843-foto-08258-21-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Sant Joan VellL'indret ha estat adequat amb un plafó informatiu del PEIN del Moianès, un banc i baranes de fusta en algun sector. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 85845 | Creu de terme del cementiri de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-del-cementiri-de-sant-joan-dolo | XV | Creu de terme o creu monumental gòtica (del segle XV) situada al cementiri de Sant Joan d'Oló. S'aixeca en una situació preeminent al centre del recinte funerari, que està adossat a l'església parroquial. Consta d'un pedestal cilíndric, d'uns 40 cm de diàmetre. El fust és octogonal i molt esvelt, d'uns 15 cm de diàmetre. La seva base és troncocònica i afuada. És coronat amb un capitell simple, característic de les creus de terme. A la part superior hi ha la creu, de forma gòtica tradicional, amb un medalló caironat amb la imatge de Crist clavat a la creu en una cara i de la Verge a l'altra. | 08258-23 | Al cementiri de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Segons la fitxa de l'inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat (IPA), aquesta creu estava emplaçada en una altre lloc i, per motius de seguretat, es decidí traslladar-la a l'interior del cementiri. Tanmateix, aquest trasllat es devia fer força anys enrere, abans del 1936, ja que els habitants de la zona recorden haver-la vist sempre en la ubicació actual. | 41.8474100,2.0048000 | 417383 | 4633313 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85845-foto-08258-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85845-foto-08258-23-3.jpg | Legal i física | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85846 | Cingleres dels Plans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingleres-dels-plans | Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. | Cingle característic d'aquest tram de la Riera d'Oló amb els estrats geològics, d'un color rosat, que han quedat al descobert per la tasca erosiva de la riera. Es troba molt a prop de l'església vella de Sant Joan d'Oló. Precisament en un dels extrems del turó on hi ha les restes d'aquesta església romànica s'hi ha adequat un petit mirador encarat cap a aquest espectacular cingle. En aquest sector la Riera d'Oló forma un ampli meandre. A la part de llevant, on la tasca erosiva de la riera ha estat més intensa, s'aixeca un serrat de forma triangular que en una de les seves cares presenta un tall pràcticament vertical, d'uns 80 metres. Ha deixat al descobert els materials sedimentaris, dipositats en estrats horitzontals. | 08258-24 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8528400,2.0004900 | 417032 | 4633920 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85846-foto-08258-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85846-foto-08258-24-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Les indicacions d'accés (emplaçament) són per arribar al mirador | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85847 | Oratori de Sant Pere Màrtir | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oratori-de-sant-pere-martir | XX | Petit oratori construït en data desconeguda i reubicat amb una petita reforma l'any 1960. Es troba emplaçat en una cruïlla de camins vora l'actual mas Rovira, i podria tenir alguna relació amb el pas del Camí de Sant Jaume per aquest sector. L'oratori s'aixeca 100 metres al nord del mas Rovira, en el punt on la carretera de Sant Joan d'Oló es troba amb un camí que marxa en direcció sud, cap a Vilarasau. Consisteix en un edicle de planta quadrada, pintat de blanc, amb una fornícula que acull una imatge moderna de sant Pere Màrtir, amb dos dels seus atributs habituals: una clau i un llibre. La construcció és coberta amb una teuladeta que té una creu de ferro al damunt. Una inscripció sota la teulada diu: 'Año 1960'. | 08258-25 | Prop del mas Rovira, al sector central del terme municipal | No coneixem l'any de construcció d'aquest oratori que, per la seva tipologia, tal vegada podria correspondre al segle XVIII o XIX. Estava emplaçat a la cruïlla entre el camí que va entre Oló i Sant Joan d'Oló (camí de la Salada) i el camí que es dirigeix cap a Vilarasau. Cal dir que en època medieval per aquest sector hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i anava cap a Rojans (el camí actual trenca una mica més endavant), i continuava pel mas la Careta cap a Artés. Per tant, aquest era un lloc de pas ja des d'antic, i no es pot descartar del tot un origen medieval d'aquest oratori, però no tenim indicis fiables que ens informin sobre la seva antiguitat. Originàriament, l'emplaçament de l'oratori era lleugerament diferent, ben al costat del camí de bast anterior a l'actual carretera. Entorn de 1960 un camió el va tombar i la família Rovira, propietaris de l'actual mas Rovira, el va reubicar en la data que està inscrita, mantenint més o menys la tipologia antiga. Sant Pere Màrtir era patró dels pubills, i a la dècada de 1990 els pubills d'Oló van fer una trobada en aquest indret i van reposar la imatge del sant a la fornícula, que llavors estava buida. | 41.8608400,2.0401000 | 420330 | 4634771 | 1960 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85847-foto-08258-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85847-foto-08258-25-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Llorenç Rovira Armenteres, del mas Rovira | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85848 | Barraca 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-0 | XXI | Recentment reconstruïda | Barraca de pedra seca, de planta rectangular i adossada a un terreny amb desnivell, vora la Riera d'Oló. Té el sostre de falsa cúpula cobert amb túmul i plantes al damunt. La porta d'entrada és amb llinda de pedra plana. En aquest lloc hi havia dues barraques i, entorn de 2010, el Consorci del Moianès hi va fer una intervenció que va consistir en reconstruir una barraca amb part de les dues originàries. | 08258-26 | Sector central del terme municipal | 41.8655300,2.0261000 | 419174 | 4635305 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Té al costat un plafó de l'Espai Natural Protegit del Moianès amb informació sobre les barraques de pedra seca. La zona està adequada amb un banc, ja que forma part d'un dels itineraris. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85849 | Barraca 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-0 | XIX-XX | Barraca de pedra seca, de planta quadrada i de petites dimensions. És adossada per la part posterior al terreny, vora la Riera d'Oló. Té el sostre de falsa cúpula cobert amb túmul i plantes al damunt. La porta d'entrada és amb llinda de pedra plana. | 08258-27 | Sector central del terme municipal | 41.8653200,2.0256800 | 419139 | 4635282 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||||
| 85850 | Barraca 3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-3-1 | XIX-XX | Coberta en bona part esfondrada | Barraca de pedra seca, de planta circular, amb el sostre de falsa cúpula, que en bona part s'ha esfondrat. | 08258-28 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8964100,2.0818600 | 423838 | 4638682 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85851 | Barraca 4 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-4-0 | XIX-XX | Coberta parcialment esfondrada i amb perill d'esfondrament total | Barraca de pedra seca, de planta circular i força gran. Té el sostre de falsa cúpula cobert amb túmul, que es troba parcialment esfondrada. La porta d'entrada és rectangular però li falta la llinda. | 08258-29 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8974700,2.0843100 | 424043 | 4638798 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85852 | Barraca 5 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-5-0 | XIX-XX | Barraca de pedra seca, de planta rectangular, baixa però força allargassada. És adossada a un terreny amb pendent. Té el sostre de falsa cúpula cobert amb restes del túmul al seu damunt. La porta d'entrada és amb llinda de pedra plana. La barraca es troba vora la masia del Prat d'Oriols. | 08258-30 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8975200,2.0353900 | 419985 | 4638848 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||||
| 85853 | Barraca 6 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-6-0 | XIX-XX | Molt tapada per la vegetació | Barraca de pedra seca, de planta quadrada i força gran. Té el sostre de falsa cúpula. La porta d'entrada és amb llinda de pedra plana. La barraca es troba al sector de la Frau, en una zona de ribera de la riera Gavarresa. | 08258-31 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.9010400,2.0348000 | 419940 | 4639239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85854 | Barraca 7 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-7-0 | XIX-XX | Ha perdut la part superior, inclosa la coberta | Barraca de pedra seca, de planta quadrada, parcialment adossada a un terreny amb desnivell. Ha perdut la coberta i tota la part superior. | 08258-32 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.9005400,2.0206600 | 418767 | 4639197 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85854-foto-08258-32-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85855 | Barraca 8 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-8-0 | XIX-XX | Parcialment esfondrada, ha perdut la coberta. | Barraca o cobert emplaçat al serrat d'Aguiló. És de planta rectangular, i ha perdut la coberta, que era a un sol vessant. En un dels angles els murs s'han esfondrat. Interiorment té una pilastra. | 08258-33 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8920100,2.0303600 | 419561 | 4638241 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85855-foto-08258-33-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85856 | Barraca 9 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-9-0 | XIX-XX | Parcialment esfondrada i sense coberta | Barraca o cobert situada a la part alta d'un turonet que hi ha al sud del Serrat d'Aguiló. És un lloc amb excel·lents vistes sobre la vall de la Riera de Segalers. Tenia planta rectangular i es troba parcialment derruïda i sense coberta, amb una pila d'enderrocs al seu interior i al voltant. Cal dir que aquest turó és anomenat Serrat d'Aguiló pels caçadors de la zona i és un dels emplaçaments possibles del castell d'Aguiló, del qual se'n desconeix la seva ubicació precisa. | 08258-34 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8905900,2.0276600 | 419335 | 4638086 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85856-foto-08258-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85856-foto-08258-34-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85857 | Barraca 10 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-10-0 | XIX-XX | Barraca de pedra seca, de planta rectangular i de dimensions força grans, situada enmig d'un camp. Té el sostre amb bigues de fusta que suporten un túmul de terra al damunt. La porta d'entrada és amb llinda de fusta. | 08258-35 | Sector central del terme municipal | 41.8724100,2.0241400 | 419020 | 4636071 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85857-foto-08258-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85857-foto-08258-35-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85858 | Barraca 11 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-11-1 | XIX-XX | Coberta esfondrada | Barraca de pedra seca, de planta quadrada. El sostre era amb bigues de fusta, a un sol vessant, però s'ha esfondrat. La porta és amb llinda de pedra plana. | 08258-36 | Sector central del terme municipal | 41.8715200,2.0242900 | 419031 | 4635972 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85859 | Barraca 12 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-12-1 | XIX-XX | Semi-derruïda | Barraca de pedra seca, de planta quadrada i situada al marge d'un camp, al Pla de cal Portí. Es troba semi-derruïda, i només conserva dues parets. | 08258-37 | Sector central del terme municipal | 41.8755000,2.0219900 | 418845 | 4636416 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85860 | Barraca 13 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-13-1 | XIX-XX | Força derruïda | Barraca de pedra seca, de planta quadrada que es troba força derruïda, vora un camí. Només se'n conserva la part inferior. | 08258-38 | Sector central del terme municipal | 41.8741000,2.0229500 | 418923 | 4636259 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85861 | Barraca 14 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-14-1 | XX | Barraca de pedra seca, de planta quadrada. El sotre és amb falsa cúpula amb túmul de terra al damunt. La porta és amb llinda de pedra plana. | 08258-39 | Sector central del terme municipal | 41.8718000,2.0276300 | 419309 | 4636000 | 1906 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85861-foto-08258-39-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en brancal de la porta: 1906 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 85862 | Barraca 15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-15-2 | XIX-XX | Barraca de pedra seca que es troba pràcticament adossada a una altra barraca (al costat nord del conjunt). És de planta rectangular, amb coberta de falsa cúpula que conserva més o menys el túmul de terra al seu damunt. La porta és amb llinda de pedra plana. | 08258-40 | Sector central del terme municipal | 41.8806800,2.0498100 | 421160 | 4636965 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85862-foto-08258-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85862-foto-08258-40-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85863 | Barraca 16 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-16-2 | XIX-XX | Barraca de pedra seca que es troba pràcticament adossada a una altra barraca (al costat sud del conjunt). És de planta circular, amb coberta de falsa cúpula i túmul de terra al seu damunt. La porta és amb llinda de pedra plana. | 08258-41 | Sector central del terme municipal | 41.8806400,2.0498300 | 421162 | 4636960 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85863-foto-08258-41-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85864 | Barraca 17 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-17-1 | XIX-XX | Lleus esllavissaments a la paret | Barraca de pedra seca de planta circular. Té el sostre de falsa cúpula cobert amb túmul de terra. La porta és amb llinda de pedra plana. | 08258-42 | Sector central del terme municipal | 41.8801700,2.0475600 | 420973 | 4636910 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85864-foto-08258-42-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85865 | Barraca 18 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-18-2 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra de planta quadrada, prop del mas el Pardols. La coberta era a un sol vessant, però s'ha perdut. | 08258-43 | Sector central del terme municipal | 41.8836100,2.0442900 | 420706 | 4637295 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85866 | Barraca 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-19-2 | XIX-XX | S'ha esfondrat la coberta | Barraca de pedra seca de planta rectangular, prop del raval de la Rovirola. El sostre devia ser de falsa cúpula, però s'ha esfondrat. | 08258-44 | Sector central del terme municipal | 41.8763100,2.0203200 | 418708 | 4636507 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85867 | Barraca 20 (de la Font de les Hortes) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-20-de-la-font-de-les-hortes | XIX | Coberta per la vegetació però ben conservada | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula que conserva el túmul de terra, actualment ple de vegetació. La porta és amb llinda de pedra plana. Està situada al costat de la Font de les Hortes, vora la carretera a Sant Joan d'Oló. Aquesta barraca va ser feta per constructors de barraques ceretans, els quals tenien gran domini de la tècnica de la pedra seca. Es pot observar en el fet que les pedres són de tamany més gros i estan disposades de manera diferent, moltes d'elles verticals. A més, té la particularitat que està datada al 1881, segons la inscripció. | 08258-45 | Sector central del terme municipal | 41.8652800,2.0440500 | 420663 | 4635260 | 1881 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85867-foto-08258-45-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una pedra al costat de la porta: 1881 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85868 | Barraca 21 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-21-2 | XIX-XX | Barraca de pedra seca, de planta irregular, adossada en un terreny amb desnivell, enmig d'un camp . Té coberta de falsa cúpula i porta amb llinda de pedra plana. | 08258-46 | Sector central del terme municipal | 41.8816900,2.0330600 | 419772 | 4637093 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||||
| 85869 | Barraca 22 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-22-1 | XIX-XX | Parets lleument esllavissades | Barraca de pedra seca, de planta irregular i atípica, amb una cambra més o menys circular que té adossat una mena de cobert lateral. El sostre és amb falsa cúpula, que conserva restes del túmul de terra que el cobria. La porta és amb llinda de pedra plana. | 08258-47 | Sector central del terme municipal | 41.8828200,2.0522300 | 421364 | 4637200 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85869-foto-08258-47-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85870 | Barraca 23 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-23-2 | XIX-XX | Barraca de pedra seca, de planta rectangular, parcialment adossada a un terreny amb desnivell, al marge d'un camp. Té el sostre de falsa cúpula amb túmul de terra al damunt. La porta és amb llinda de pedra plana. | 08258-48 | Sector central del terme municipal | 41.8831400,2.0394900 | 420307 | 4637248 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||||
| 85871 | Barraca 24 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-24-2 | XIX-XX | Parcialment esfondrada | Barraca de pedra seca de planta irregular, adossada a un terreny amb desnivell, al marge d'un camp. El sostre era de falsa cúpula, però s'ha esfondrat i l'interior de la barraca ha quedat colmatat per les pedres. La porta és amb llinda de pedra plana. | 08258-49 | Sector central del terme municipal | 41.8835200,2.0398600 | 420338 | 4637289 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85871-foto-08258-49-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85872 | Sardana Rosa d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-rosa-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180. FREIXA, Lluís (1975). Santa Maria d'Oló, Vic. | XX | Sardana amb lletra escrita el 1955 per Miquel Bosch Jover i amb música composada el mateix any per l'autor manresà Francesc Juanola Reixach. S'inspira en la rosa que apareix en l'escut de Santa Maria d'Oló, i que simbolitza popularment 'l'olor' que suggereix la sonoritat del nom del municipi: 'la rosa més flairosa que perfuma el nom d'Oló'. El nom Rosa d'Oló fou adoptat més tard per una colla sardanista del poble. La lletra de la sardana és la següent: En l'escut del nostre poble / una rosa hi ha florit: / el blasó més bell i noble / que tots junts portem al pit. Ella encén totes les coses / amb flameig primaveral, / les noies són les roses / que collim amb l'ideal. Puntejant una sardana, / enlairem el nostre escut, / ell les roses agermana / de la Fe i de Virtut. Pàtria nostra, beneïda; / flor d'Amor i de Treball: / del jardí d'aquesta vida / sigues sempre el bon mirall. La sardana ben airosa / dansem tots de bo i millor, / per la rosa més flairosa / que perfuma el nom d'Oló! | 08258-50 | La sardana Rosa d'Oló va ser una iniciativa de mossèn Sebastià Codina Padrós, que l'any 1955 era vicari a Oló i actualment és rector de Vacarisses. Aquest any mossèn Codina va organitzar un autocar per anar a la festa major d'Hostalets de Balenyà, d'on ell era originari. Allà hi vivia Miquel Bosch Jover (Calders, 1900-Hostalets de Balenyà, 1960), qui fou un destacat mestre, pedagog i escriptor, director durant molts anys de la revista Jorba. Mossèn Codina va anar a veure Miquel Bosch per demanar-li si podia escriure la lletra d'una sardana dedicada al poble d'Oló. A l'hora de tornar Miquel Bosch els va anar a acomiadar i, a dalt de l'autocar, els va llegir la sardana i els la va lliurar. Més tard, es va encarregar la música a Francesc Juanola. Francesc Juanola Reixach (Tortellà, 1891-Manresa, 1968) fou compositor de música per a cobla i altres gèneres populars. Aquest mateix any 1955 va compondre la música per a la sardana Rosa d'Oló. El manuscrit original d'aquesta sardana es conserva a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona. Uns anys més tard, el 1958, va sorgir al municipi l'Agrupació Sardanista de Santa Maria d'Oló. Va néixer en el si de les activitats d'Acció Catòlica, i va arribar a tenir 138 socis. Organitzaven una audició mensual, i també van desenvolupar una important tasca organitzant concursos comarcals i regionals de colles sardanistes. L'entitat participava en els concursos amb la colla local anomenada precisament Rosa d'Oló, que va ser fundada l'any 1962 el dia de la festivitat de Sant Pere. En tenien cura especialment Pere Portabella, Francesc Valeri i Josep M. Camprubí. Assajaven a l'era de la Bola. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 1955 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85872-foto-08258-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85872-foto-08258-50-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Francesc Juanola Reixach (música); Miquel Bosch Jover (lletra) | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 85873 | Llegendes de la Bruixa de Berengueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-la-bruixa-de-berengueres | TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 31-32, 33-34. Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/154-a-olo-hi-ha-mes/histories-i-llegendes-dolo/llegendes-de-la-bruixa-de-berengueres.html | XIX-XX | Llegendes publicades | Llegendes sobre una bruixa anomenada Berengueres, que habitava a la masia amb el mateix nom. Es tracta de versions adaptades localment d'alguns dels temes més freqüents en les llegendes sobre bruixes, com són la transformació en animals o la capacitat de donar mal d'ulls. Segons la tradició, les bruixes tenien afinitat amb determinats animals, de manera que podien transformar-se per exemple en gats, però també en galls o altres bèsties. També cavalcaven marrans o altres animals per recórrer llargues distàncies. Normalment el color dels gats és el negre, associat al maligne, però en aquest cas el color del gall és el blanc, que també té un simbolisme especial, ja que és el color iniciàtic o de la puresa. Una de les històries atribuïdes a aquesta bruixa diu que el propietari de la masia d'Orriols, no gaire lluny de Berengueres, cada dia quan tancava les ovelles al corral es trobava un gall molt gros de color blanc que, tot fent batec d'ales, donava un gran espant al bestiar. Després li costava molt poder reconduir les ovelles altre cop al corral. Això li passava dos o tres dies per setmana, i el pobre home estava desesperat. El pastor va demanar ajuda a un veí seu, que va dir que sabia com resoldre el problema. El dimarts següent el noi es va presentar a casa del pastor amb una escopeta carregada amb bales beneïdes. En veure el gall li va disparar a les cames i aquest va desaparèixer. L'endemà els veïns de Berengueres es van trobar a la dona enllitada i amb una ferida de bala a la cama. D'aquesta manera la gent de les rodalies va descobrir que la dona que vivia a Berengueres era una bruixa. Una altra història atribuïda a aquesta bruixa es refereix als seus poders per encomanar mal d'ulls. Es diu que la bruixa Berengueres anava sovint a Santa Maria d'Oló, perquè era el poble que tenia més a prop i on recollia les provisions per viure. Els habitants d'Oló quan la veien se n'allunyaven perquè deien que només de passar pel seu costat et podia encomanar qualsevol mal, sobretot a les criatures. Un dia es va trobar a una nena petita i la Berengueres li va posar la mà al damunt de l'espatlla i li va dir 'Ets una nena molt maca però no tens gaire salut'. L'endemà la nena va emmalaltir. A poc a poc, va deixar de menjar i els remeis que li donaven no li feien efecte. Quan estava ja molt feble la mare va explicar la situació a una veïna, que de seguida va pensar que estava embruixada. Li va preguntar si havia parlat amb la bruixa Berengueres, i la nena va contestar que no havia parlat amb ella, però que la Berengueres li havia dit aquells mots a l'oïda. Així la veïna va confirmar que la nena estava embruixada i patia mal d'ull. Per ajudar-la van fer venir el capellà i el mossèn va recitar oracions per desembruixar-la. A partir d'aleshores l'estat de la nena va millorar. La fama de la bruixa era tanta que les autoritats van determinar tancar-la a la presó. El dia que la van anar a buscar, enfurismada, es va agafar a la xemeneia i per més que l'estiraven no hi havia manera de treure-la, fins al punt que la van haver de fer sortir amb el clemàstecs agafats a les mans. Cal dir que aquestes llegendes pràcticament no es conserven vives en la memòria popular, ja que ni els propietaris de la masia Berengueres ni la gent del poble en general n'han sentit a parlar. Tanmateix, no deixen de ser sorprenents uns dibuixos que van aparèixer no fa gaire en unes obres practicades en aquesta masia. Es tracta d'uns galls marcats sobre la calç d'una paret i que tenien uns pals a sota. L'existència dels pals, però, sembla suggerir que la intenció dels dibuixos era més aviat tenir comptabilitzats els galls de la casa. | 08258-51 | Masia Les Berengueres. Sector nord-oest del terme municipal | 41.8971300,2.0392300 | 420303 | 4638801 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85873-foto-08258-51-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquestes llegendes s'han inclòs en una Ruta de les Bruixes de Santa Maria d'Oló, organitzada per l'empresa Colltur.Informació oral facilitada per Roser Aimerich i Jaume Codina, de la masia de Berengures | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85874 | Llegenda de la Bruixa Picamilla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-bruixa-picamilla | TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 75-77. Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/154-a-olo-hi-ha-mes/histories-i-llegendes-dolo/llegenda-de-la-bruixa-picamilla.html | XIX-XX | Llegenda publicada | Llegenda sobre una bruixa anomenada Picamilla. Combina dos temes habituals en aquest tipus d'històries: la capacitat de les bruixes per provocar tempestes i la seva afinitat amb determinats animals. Segons la tradició, algunes bruixes tenien la capacitat per transformar-se per exemple en gats, però també en galls o altres bèsties. També cavalcaven marrans o altres animals per recórrer llargues distàncies. Normalment el color dels gats és el negre, associat al maligne. En aquest cas es tracta d'un gat ros. La llegenda explica que a Oló hi havia la bruixa Picamilla i tothom tenia clar que era la responsable dels temporals. Per això els veïns la vigilaven, però quan li treien els ulls del damunt ella aprofitava per provocar pedregades que arrasaven els conreus. El diable era qui li havia conferit aquests poders i, per poder despistar els seus vigilants, també li va donar la capacitat de transformar-se en un gat de color ros que sempre li feia companyia i era el seu doble. Així, cada vegada que volia fer-ne alguna de les seves es convertia en animal i desapareixia als ulls dels seus veïns. Els veïns van decidir demanar consell a un home que entenia molt d'aquestes coses, que els hi va explicar que la bruixa i el gat eren un mateix ésser, i que si volien acabar amb ella haurien de disparar-li amb un cartutx amb sal beneïda. Uns dies després van començar a formar-se núvols de tempesta. El mossèn i alguns homes del poble van decidir fer cas a l'expert i van anar a casa de la bruixa Picamilla per demanar-li explicacions. Però no hi era i una veïna els va dir que feia hores que no la veia. En canvi, davant de la porta hi havia el gat llepant-se els bigotis. Aleshores van agafar l'escopeta i van disparar un tret al gat, que després de deixar anar un miol es va fondre. Segons la creença popular la sal es barreja amb la sang i expulsa del cos el poder del dimoni. Al dia següent va córrer la notícia que la Picamilla s'havia estimbat per un turonet i s'havia trencat una cama. Des d'aquell dia la Picamilla sempre més va fer bondat. Altres expliquen que va morir a conseqüència de les ferides. | 08258-52 | Cal Picamill, raval de Santa Eulàlia. Sector central del terme municipal | 41.8801900,2.0305100 | 419558 | 4636928 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta llegenda s'ha inclòs en una Ruta de les Bruixes de Santa Maria d'Oló, organitzada per l'empresa Colltur. Cal dir també que al raval de Santa Eulàlia hi ha una casa anomenada cal Picamill. | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 85875 | Destrals neolítiques de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/destrals-neolitiques-de-sant-joan-dolo | XLV-X aC | <p>Conjunt de dues destrals de pedra polimentada de tipus neolític que es conserven al Museu Episcopal de Vic, amb els números d'inventari MEV 4889 i 4890. No se'n coneix cap informació del context on es van trobar, tan sols que són procedents de 'Sant Joan d'Oló' i que van ingressar al museu pels volts de 1914-1915. Foren adquirides per dues pessetes cadascuna. Aquest tipus de destrals són característiques del neolític, però es van utilitzar fins èpoques molt més recents. Tanmateix, el fet de trobar-se guardades en un museu com el de Vic ens fa suposar que van ser identificades per algun capellà de la parròquia i que es trobaven en un context en què és versemblant atribuir-les a un possible jaciment de l'època del neolític. En tal cas es tractaria d'un dels testimonis més antics de la història del municipi, juntament amb el megàlit del Pla de la Bassa de can Garriga. Tot i que, lògicament, aquesta afirmació s'ha de prendre amb moltes reserves atesa la poca informació que hi ha al respecte.</p> | 08258-53 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85875-foto-08258-53-2.jpg | Legal i física | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85876 | Creu processional de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-processional-de-santa-maria-dolo | <p>MATAS BLANXART, M. Teresa (1984). 'Santa Maria d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 388-389. THOBY, P (1953). Les croix limousines. De la fin du XII siècle au debut du XIVe siècle. Editions A. et J. Picard et Cia., París.</p> | XIII | <p>Creu processional romànica procedent de l'església de Santa Maria d'Oló i conservada al Museu Episcopal de Vic, amb el número d'inventari MEV 176. Es tracta d'una creu completament metàl·lica, d'aram, que es podria datar al final del segle XIII. Hom la considera una de les darreres manifestacions de l'escola llemosina dins del romànic, amb alguns elements que insinuen ja les formes del gòtic, com ara la volumetria de les figures. Els estudis actuals, però, no acaben de determinar si totes les creus metàl·liques d'aquesta època són de procedència llemosina; és a dir, fabricades a la ciutat occitana de Llemotges, com es creia fins ara, o bé hi hauria també tallers a la Península. En tot cas, es tracta d'una peça força rara i sense gaires paral·lels estilístics ni iconogràfics La creu mesura 30 x 23 cm. És del tipus floronada amb una expansió aureolada central. L'anvers és ocupat per la figura de Crist amb el cap lleugerament torçat i inclinat cap a la dreta, i el cos insinuant un lleuger defalliment. Els braços de la creu tenen sengles expansions ovalades on hi podem veure relleus de les figures (possiblement afegides posteriorment) de Maria i de sant Joan. També hi ha una expansió oval a la part superior, mentre que a la part inferior del tronc hi ha una altra figura, no identificada. La figura de Crist presenta una anatomia que s'allunya de la tradició bizantina: les costelles són descrites d'una manera convencional i adopten un esquema vagament vegetal. La part alta de les cames està coberta amb un perizonium. El fons de la creu és gravat amb un element vegetal que es cargola sobre si mateix tot formant arabescs, mentre que el perfil de la creu és decorada amb una sanefa. Al costat del revers la creu té aplicada una peça circular dins la qual hi ha la Maiestas Domini sobre un fons d'esmalt blau sembrat de flors. La figura de Crist hi apareix en actitud de beneir i sosté un llibre tancat. La decoració gravada al revers és més rica i treballada que la de l'anvers. Presenta uns rínxols vegetals i als extrems del tronc i braços de la creu la figuració de tres dels símbols del Tetramorf: el lleó, l'àliga i el brau.</p> | 08258-54 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | <p>Aquesta creu, procedent de l'església de Santa Maria d'Oló, es trobava ja al Museu Episcopal de Vic des d'abans de l'any 1898. La peça es pot datar al segle XIII però sembla haver sofert moltes vicissituds al llarg de la seva història. Entre d'altres modificacions en un moment donat s'hi van afegir possiblement les figures de Maria i sant Joan, de factura volumètrica semblant a la Maiestas Domini del revers.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85876-foto-08258-54-2.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85877 | Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilarassau | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Vicenç de Vilarassau', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 391-392. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 93, 104, 115. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 471. RIERA FONTS, Carles (2018). 'Sebastià Soler i Vilarassau, farmacèutic militar i metge', Modilianum, núm. 59 (2n semestre, 2018), Moià, p. 5-43. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 27. | X-XXI | Masia de grans dimensions, d'origen medieval. La seva estructura originària, molt ben planificada en forma de quatre naus amb un pati central, així com l'existència de dues habitacions a la primera planta semblants a unes cel·les, han induït a pensar que en algun moment podia havia estat un convent, però no es coneix cap notícia documental que avali aquesta hipòtesi. En tot cas, podem assegurar que en època medieval no era una masia convencional, sinó probablement una domus o casa forta que devia pertànyer a alguna instància important. El casal es troba emplaçat en un promontori força estratègic, al costat d'on hi ha l'església romànica de Sant Vicenç de Vilarasau. El conjunt és format per una gran construcció residencial, que compta amb una torre de defensa, més un bon nombre de coberts a llevant i un barri o clos tancat al sud. Tal com hem dit, la part residencial té el seu origen en una construcció de planta quadrada amb pati central. Tres de les naus (al sud, est i nord) consten en total de 17 arcs diafragmàtica apuntats. La nau de migdia no té arcs, però presenta, sobretot en el mur exterior, un parament de característiques medievals, fet amb petits carreus ben disposats i està reforçat amb contraforts. La resta de murs corresponents a aquest recinte quadrat tenen característiques similars. Sobre aquesta base d'època baix-medieval amb el temps Vilarasau va evolucionar cap a una masia més convencional. A la nau de ponent hi trobem el celler, amb grans bótes. El pati central es va modificar i va quedar relativament desdibuixat, amb la inclusió de construccions més funcionals. Als segles XVII i XVIII la casa s'amplià i, amb posterioritat a 1681, es dotà de la torre de defesa. En un moment donat (tal vegada al segle XIX) dues de les naus del pati interior (a sud i oest) es van sobrealçar per fer-hi una galeria porxada de dos pisos obrada amb pilastres i columnes de maó, cosa que acaba de donar a la construcció un aspecte conventual. La façana principal, a migdia, és part de l'obra baix-medieval però es devia sobrealçar i modificar als segles XVII-XVIII. Compta amb un portal adovellat més diverses finestres emmarcades amb brancals i llindes de pedra. L'estructura és força atípica, amb una teulada partida amb vessants a diferents nivells que mostren l'evolució complexa de l'edificació. A l'angle nord-est s'aixeca la torre, de planta quadrada. És de quatre pisos, comptant que a la part subterrània hi ha una tina. La façana de tramuntana presenta una petita terrassa porxada on hi ha una cisterna que recull les aigües pluvials, perfectament canalitzades. En aquesta façana hi ha diverses dates inscrites a les llindes corresponents als segles XVII i XVIII, les quals indicarien que en aquest època la masia va ser ampliada sobretot en aquest sector. A l'interior, la casa ha conservat molt bé les característiques constructives originàries. Al primer pis, en l'ala sud, hi trobem les dues habitacions que recorden cel·les de convent. Totes dues d'un format idèntic i amb un òcul de forma oval sobre la porta. A llevant del cos principal hi trobem uns coberts de forma allargada que pràcticament enllacen amb l'església. En un d'ells es conserva la premsa de vi. | 08258-55 | Sector sud-est del terme municipal | El mas Vilarasau correspon a l'antiga vila 'Ansaldi', documentada des de l'any 957. Aquesta antiga vil·la o mas estava lligada a l'existència de l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, que es troba al seu costat, documentada l'any 1134, al principi com a parròquia i després com a sufragània de Santa Maria d'Oló. L'estructura originària de la domus o casa forta que és la base de la masia actual, i que inclou un gran nombre d'arcs apuntats, devia aixecar-se en època baix-medieval. S'ha dit que es podria haver construït al voltant dels segles XV-XVI, però el cert és que no disposem de dades concretes que ens informin ni de la cronologia ni de l'estatus que tenia aquest gran casal de característiques gòtiques. Una dada tal vegada significativa és que en el llistat de persones que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló el 1394, on hi apareixen gairebé tots els caps de família dels masos, no hi consta cap representant de Vilarasau. Als segles XVII i XVIII la masia es va ampliar i remodelar, tal com indiquen les diverses inscripcions que ja hem comentat. Del 1631 coneixem un inventari de béns del mas. En aquesta data la casa tenia una mula, un burro i una burra. A la cuina tenia totes les eines necessàries per conrear les vinyes: parpal, aixades, magalles, magall i palafangues. Tenia també un alambí per destil·lar el vi dolent i obtenir aiguardent. Al celler tenia una tina de pedra i una de fusta; 5 bótes grans, 3 de 2,5 cargues, i dues bótes petites; 4 portadores, 2 barrals i 2 cèrcols de bótes grosses. Tenia, a més, una arada, un jou i 4 relles i 4 garbells (FERRER, 1991: 93). En aquesta època ja era, doncs, un mas convencional. També consta que havia tingut un molí d'oli o trull. Sabem que, almenys des del segle XVII, els propietaris eren la família de cognom Vilarassau. Així, el 1608 Jaume Vilarassau va encarregar al pintor Joan Belill un retaule per a l'església de Sant Vicenç. Aquest retaule no s'ha conservat (GALOBART, 1996: 71-81). Més endavant, coneixem els noms d'alguns membres de la família gràcies al treball genealògic que ens han deixat consultar els actuals propietaris. El següent hereu conegut és Francisco Vilarasau, que devia néixer a mitjans del segle XVII. Es casà amb Teresa Gumà. El següent hereu fou Valentí Vilarasau Gumà, casat amb Margarita Portabella. El següent hereu fou Francisco Vilarasau Portabella, casat amb Rosa Espaniella(?). El següent hereu fou Isidro Vilarasau Espaniella (?), casat amb Raimunda Barnils. El següent hereu fou Bernardí Vilarasau Barnils (1790-1847), casat amb Francesca Casamitjana Torres (1793-1846). Sabem que Bernardí ja no residia al mas Vilarasau, sinó al carrer del Forn de Moià. Consta com a pagès hisendat i el 1834 era regidor de l'Ajuntament. L'hereva d'aquest matrimoni fou Anna Vilarasau Casamitjana (1814-1850), que es casà el 1834 amb Silvestre Soler Errando (1815-1875). Per tant, a partir d'aquesta generació els hereus van perdre el cognom Vilarasau i van adoptar el de Soler, que encara es manté en l'actualitat. Silvestre procedia d'una família d'antics paraires enriquits. Estaven emparentats amb altres famílies benestants de Moià, com els Batlles, que eren metges, i també amb la famosa nissaga de Sallent dels Torres Amat. El seu oncle era Fèlix Torres Amat, bisbe d'Astorga. La residència habitual de la família en aquesta època era la casa del cal Perxer, a la cantonada del carrer de les Joies, de Moià. El matrimoni va tenir cinc fills. L'hereu fou Joan Soler Vilarasau (1836-1917). Va ser notari i es casà amb Rita Torrens Jové (1851-1934). Rita era de Sarrià, i el matrimoni es va instal·lar en aquesta localitat barcelonina, que va ser la residència de la família en els anys posteriors. Un germà de Joan era Sebastià Soler Vilarassau (1839-1888), qui fou un destacat farmacèutic militar i metge. Exercí a Cuba i Filipines, i va ser mereixedor de diverses condecoracions. Gràcies a un article molt ben documentat sobre la seva biografia aparegut recentment hem pogut obtenir algunes dades sobre la família en aquesta època (RIERA, 2018: 8-13). L'hereu de Joan i Rita fou Joan Soler Torrens. Va fer carrera de medicina, com ja havia fet el seu oncle, s'establí de metge al Prat de Llobregat i es casà amb Angelita Feu Rodes. Joan era una persona liberal i freqüentava els ambients artístics i bohemis de la Barcelona dels primers decennis del segle XX. Tenia poc interès en la propietat del mas Vilarasau, del qual en tenien us de fruit les seves germanes, les quals sí que van continuar freqüentant el mas i amb qui Joan va tenir certes desavinences. Es diu que Joan Soler Torrens portava alguns dels seus pacients de tuberculosi a Vilarasau perquè es recuperessin. L'hereu de Joan i Angelita fou Joan Soler Feu, nascut el 1920 i també metge com el seu pare. Es casà amb Mercè Hewitson Espanyol, d'ascendència anglesa però nascuda ja a Barcelona. Joan era l'hereu de Vilarasau però l'us de fruit continuava, com en la generació anterior, en mans de les seves tietes. Durant tot aquest temps a Vilarasau hi residien masovers. Quan el mas va quedar lliure de l'us de fruit i els darrers masovers, que eren la família Rabat Roca, van marxar, entorn de 1976, Joan va començar a restaurar la masia. En aquest moment el mas ja no conservava la documentació i pràcticament la totalitat del mobiliari havia desaparegut. L'hereu de Joan i Mercè fou Joan Soler Hewitson, actual propietari. El 1986 es casà amb Francesca Güell Sala. Una mica abans Joan havia continuat les restauracions de la masia i entorn de 1980 s'hi instal·là definitivament, i més tard la seva família. Des d'aleshores ell i el seu fill han tirat endavant l'explotació agropecuària. Cal dir que en les escriptures de Vilarasau conta que des de feia anys tenia dues masoveries, que eren l'Illa i la Casa Nova de Sau. No en coneixem notícies documentals però ambdues semblen construccions relativament recents, del segle XVIII o principis del XIX. A mes, posseïa el mas Vilagur, aquest molt més antic, d'origen medieval, i que consta com una peça a part. Sembla que, almenys al segle XIX, els Soler Vilarasau també haurien tingut la propietat del mas Rojans. Se sap que Vilarasau tenia un forn d'obra, però se'n desconeix la ubicació. També es diu que era coneguda popularment com la Casa de les Mules, perquè que s'hi venien a fer tractes amb mules que ja estaven ensinistrades. | 41.8451900,2.0408300 | 420371 | 4633033 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85877-foto-08258-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85877-foto-08258-55-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 27 (Pla Especial Urbanístic 2011)El nom oficial del mas és Vilarasau, de vegades escrit amb dues esses. Popularment, però, és més conegut com a SauLlindes amb inscripcions a la façana nord: 17(?), 1683, 1681, '1789 V. M (?) SSDSO Roser', 2002.Informació facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,75 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/