Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 85878 | Església de Sant Vicenç de Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-vicenc-de-vilarassau | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Vicenç de Vilarassau', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 391-392. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 207-208. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Vicenç de Vilarassau', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1069-1071. | XI-XVII | Església romànica emplaçada al lloc de Vilarasau, en un punt força estratègic vora el mas d'aquest mateix nom. És una església d'una sola nau i amb absis semicircular, orientat a llevant. En època moderna (vers 1650) s'hi afegí al nord una segona nau que fou convertida en sagristia. L'església va ser construïda a la segona meitat del segle XI i adopta plenament les formes llombardes. Així, l'absis és decorat amb arcuacions cegues i quatre faixes llombardes. També té una finestreta de doble esqueixada rematada amb arc de mig punt fet amb una doble sèrie de petites dovelles. Al mur de migdia segueixen les arcuacions cegues i també hi trobem dues finestres iguals que la de l'absis. Al mur de ponent hi ha la porta principal, que és moderna. La llinda és decorada amb el gravat d'una creu patent sobre un monticle esquemàtic que simbolitza el Gòlgota. Al damunt s'hi aixeca un campanar d'espadanya que ha estat refet i engruixit. La campana és d'una altra procedència. L'aparell de la construcció romànica és fet amb blocs de pedra mitjans tallats i disposats en filades i a trencajunt. El pati davanter de l'església servia fins èpoques relativament recents com a cementiri, i també la zona al voltant d'on hi ha la creu al nord del camí. En aquests llocs hi apareixen abundants restes òssies. Els difunts eren enterrats directament a terra, embolicats amb un mantell. A l'interior la nau és coberta amb volta de canó, reforçada amb un arc toral que la divideix en dos trams. Les parets actualment són a pedra vista, mentre que la volta s'ha enguixat. A la conca de l'absis hi ha restes de pintures romàniques que es conserven en molt mal estat a causa de les humitats. Al mur nord hi ha un portal modern que comunica amb la sagristia. S'hi conserva un retaule neogòtic de finals del segle XIX, actualment dedicat a la Verge de Lurdes. En la darrera restauració, feta el 1990, es va traslladar el retaule, que fins aleshores es trobava a l'absis i, en el seu lloc, es construí un curiós setial de pedra i fusta adossat a la paret de l'absis junt a un banc. Qui estava al front de la intervenció, mossèn Saborit, el va fer perquè el bisbe en la seva visita pogués seure en un lloc preeminent. En aquestes obres també es va eliminar un petit cor de fusta que hi havia a l'entrada de l'església. Actualment només en queden les escales que permetien accedir-hi. | 08258-56 | Vora el mas Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | Aquest lloc és documentat per primera vegada l'any 957 com a Villare Ansaldi, referit al mas Vilarasau que es troba al costat. L'església apareix esmentada el 1134. Només l'any 1284 s'esmenta com a parròquia, però ja no apareix més amb aquesta categoria. Sembla més aviat que la major part del temps va ser sufragània de Santa Maria d'Oló; així consta en la visita episcopal de 1686. Per tant, hom suposa que devia seguir les mateixes vicissituds que la parròquia mare, la qual el 1364 passà a dependre de la canònica de l'Estany i, després que s'extingí la canònica i el monestir de l'Estany va ser secularitzat, va passar a ser regida per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir de l'Estany. Així era encara el 1686, quan el bisbe de Vic va visitar la parròquia. Procedent d'aquesta església es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser, possiblement dels segles XIV o XV, actualment guardada en un altre emplaçament. Per la seva proximitat amb el mas Vilarassau els propietaris d'aquest gran casal tenien una influència molt directa sobre l'església. Fins i tot s'ha apuntat la hipòtesi, per les característiques especials de la masia, que Vilarasau en algun moment podia haver estat un convent, però no hi ha cap document que ho confirmi. L'estudiós Josep GALOBART (1996: 71-81) en el seu llibre sobre el retaules barrocs d'Oló ens dóna notícies d'un retaule que el propietari del mas Sau, Jaume Vilarassau, va encarregar per aquesta església, però que no s'ha conservat. El contracte és del 22 de juny de 1608 i el destinatari era el pintor Joan Belill, que havia de pintar i daurar un retaule de sant Vicenç. Joan Belill era un pintor i daurador mallorquí, nascut a Alcúdia, que s'havia establert al Bages i va treballar en aquesta zona i també al Moianès. Precisament aquests anys, entre 1607 i 1610, va treballar també en altres esglésies de la parròquia d'Oló. El preu acordat fou de 45 lliures, i el transport havia d'anar a càrrec de Jaume Vilarassau. És possible que es tractés, més que d'un retaule nou, de la reforma d'un d'antic. Una mica abans, vers el 1586, l'edifici de l'església s'havia consolidat, i més tard, vers el 1650, s'hi afegí la nau al nord que va fer funcions de sagristia. També es modificà la porta i, a l'interior, es construí un petit cor. Ja al segle XIX, degut a la distància d'unes dues hores fins a Oló l'església va ser declarada parròquia rural el 1868. El problema és que no tenia rectoria, i això feia que els capellans assignats duressin poc temps. Els veïns es comprometien a posar els materials per la construcció d'una rectoria, però no podien assumir el cost de la mà d'obra. Finalment, es va acordar una solució que consistí en nomenar un vicari a Oló encarregat d'aquesta parròquia. El primer fou Mn. Joan Portell, que va intentar dignificar la parròquia i a partir de 1896 va impulsar diverses reformes. Concretament, el 1896 es va construir el retaule neogòtic i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser que abans hem esmentat per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). La qüestió és que la categoria de parròquia no va durar gaire, i amb el despoblament del camp Sant Vicenç tornà a convertir-se en sufragània. A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona conservaven encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluja i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores es van fer les modificacions que ja hem esmentat: trasllat del retaule a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció del setial, eliminació del cor i restauració de les parets a pedra vista. També es va treure l'enrajolat del terra. Molta de la pedra utilitzada era procedent del mas proper de Vilagur. | 41.8454300,2.0417000 | 420444 | 4633059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85878-foto-08258-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85878-foto-08258-56-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Sant Vicenç de ViladessauInformació oral facilitada per Francesca Güell Sala, de Vilarasau. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85879 | Creu de Sant Vicenç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-sant-vicenc-de-vilarasau | XVIII | Creu monumental situada vora l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, al marge nord del camí. Es tracta d'una creu molt simple, que consta d'un pedestal fet de pedres amb una llosa quadrada al damunt, on hi ha encastada la creu, de ferro, amb les astes lleugerament eixamplades. No coneixem cap notícia documental sobre aquesta creu. Per la seva tipologia és difícil donar-li una datació concreta. Tal vegada podria correspondre als segles XVIII o XIX. El terreny amb pendent al voltant de la creu, així com també al pati davanter de l'església, fins èpoques relativament recents encara s'utilitzava com a cementiri. En aquests llocs hi apareixen abundants restes òssies. Els difunts eren enterrats directament a terra, embolicats amb un llençol. Probablement es tractava doncs d'una creu de fossar, que indicava la presència del cementiri. | 08258-57 | Vora l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, al sector sud-est del terme municipal | 41.8455500,2.0416400 | 420439 | 4633072 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85879-foto-08258-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85879-foto-08258-57-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85880 | Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rodoreda | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 112, 206. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 47. | X-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval i decorada a la façana principal amb elements renaixentistes. Consta d'un gran cos residencial (de planta més o menys rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes) més una ala a llevant que ha estat reconstruïda modernament sobre antics coberts, un gran pati enjardinat, coberts adossats a ponent i un gran cobert independent més a llevant. El cos residencial principal és fet en dues fases: la part del darrere és més antiga i es va allargar, possiblement al segle XVII, fins a la façana actual. Aquesta està encarada al sud-est, vers un esplèndid jardí. Consta d'un portal emmarcat amb grans dovelles i un trencaaigües. Al primer pis té finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Però destaquen les de l'eix central. Una és d'estil renaixentista, i consta d'un frontó partit sobre un trencaaigües rectangular amb motllures laterals. Té un escut que no hem pogut identificar, fet de diverses creus que formen una mena de quadrat, tal vegada corresponent a una alta dignitat eclesiàstica. L'altre finestra (al nivell de les golfes) té gravats dos escuts de Barcelona i sanefes decoratives. Considerem que aquests finestrals pertanyen a aquesta fase d'ampliació vers el 1636, i mostren que en aquesta època la masia devia pertànyer a algun senyor important, ja fos laic o eclesiàstic, tal vegada el monestir de l'Estany, però no coneixem notícies concretes en aquest sentit. Una altra possibilitat és que les finestres s'haguessin introduït en una altra època, per exemple a mitjans de segle XX, quan el llavors propietari tenia relació de parentiu amb Josep Puig i Cadafalch. Però pel que coneixem aquesta hipòtesi és pràcticament descartable. Ja hem dit que el sector de llevant fou remodelat a mitjans de segle XX per convertir-lo en una ala amb els baixos porxats mitjançant grans arcades i, al primer pis, una sèrie de finestrals que imiten els tradicionals. A l'extrem s'hi construí una capella, dedicada a la Santa Creu. El recinte queda tancat pel sud amb un mur que, a ponent, forma un terrat enlairat. En aquestes obres, que van durar força anys i van anar a càrrec d'un paleta i picapedrer, es va construir també una mena de garita situada en un angle sobre una antiga eixida, així com una galeria descoberta feta amb pilastres de pedra picada a la part posterior. En el terrat d'aquesta galeria hi ha un pou-cisterna. | 08258-58 | Sector central del terme municipal | El mas és documentat l'any 957 (segons fitxa IPA), però no en tenim notícies més concretes fins el segle XIV. El 27 de novembre de 1362 'el cavaller Ramon de Peguera defineix per 2.500 sous a Sibil·la, muller de Pere de Montcada, el feu i la castlania d'Oló i el mas Rodoreda' (FERRER, 1991: 112). Per tant, cal entendre que Rodoreda estava vinculat d'alguna manera a les possessions del castlà d'Oló. Torna a sortir el 1389, quan l'abat de l'Estany dóna autorització per passar els béns del mas (FERRER, 1991: 112). S'entén doncs que també devia tenir vinculació amb el monestir de l'Estany. Tot plegat no ens acaba d'aclarir quin era l'estatus d'aquest mas, però es dedueix que era una possessió important vinculada als poders fàctics de la zona. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Francesc de Rodoreda; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rodoreda', i en el de 1553, Pere Radoresa. Tal com ens informa la inscripció de la façana, l'any 1636 els propietaris encara portaven el cognom Rodoreda. En aquest moment la casa es devia allargar cap al sud, i la presència dels finestrals renaixentistes en aquesta façana donen a entendre que continuava sent un mas important. Les seves terres arribaven fins el mateix poble d'Oló. Com a hipòtesi podem sospitar que depenia del monestir de l'Estany, que des de 1592 estava regit per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de diferents diòcesis. Els escuts de Barcelona del finestral podrien fer al·lusió a la diòcesi de Barcelona. Al segle XVIII devien continuar les ampliacions, però en canvi no s'hi aprecien gaires reformes corresponents al XIX. A inicis del segle XX el propietari era Joan Pont, un pubill que procedia de la casa de la Vall d'Avinyó i que fou assassinat molt a prop del mas, en el punt on ara s'aixeca una creu commemorativa (creu del Jan). Va ser el 31 de març de 1928, i l'instigador fou el seu propi fill. El motiu era que tenia por que deixés l'herència a la seva germana. El van matar quan es dirigia a peu pel camí cap a Oló amb la intenció d'anar al mercat del ram de Vic. Quan la Guàrdia Civil va investigar l'assassinat i descobrí que havia estat instigat pel seu propi fill va tancar el cas sense resoldre'l. Al cap d'un temps la família es va vendre el mas i va marxar a viure a Prats de Lluçanès. Entorn de 1940 va comprar la masia Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. En aquest moment es va contractar una paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix es va construir una creu de terme de pedra picada al camí d'entrada. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. Tot i això, no sembla que en aquest moment es fes cap canvi a la façana principal. Ramon Conill també va fer arranjar el camí de l'Estany, ja que va ser un dels primers a tenir cotxe. Entorn de 1943 van entrar com a masovers la família Busoms. El primer fou Esteve Busoms Pons, amb la seva muller Felisa Bota Torrent. Van tenir dues filles, una de les quals, M. Dolors Busoms, es va quedar a la masia. Després de la mort de Ramon Cunill hi va haver certes desavinences entre propietaris i masovers, que no es van resoldre fins que el 1995 els Busoms es van decidir a comprar el mas. El 1999 van construir les diverses naus agropecuàries que hi ha a l'entorn. Actualment el fill de Dolors Busoms continua al front de l'explotació. | 41.8666400,2.0580300 | 421825 | 4635398 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85880-foto-08258-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85880-foto-08258-58-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 47 (Pla Especial Urbanístic 2011)Està emplaçada en un replà vora el camí que històricament porta a l'Estany, i sembla que havia tingut vincles amb aquest monestir. L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda d'una finestra de la façana principal: Berna[r]di Rodoreda ma feta 1636Altres inscripcions: 1642, 1757Inscripcions a la terrassa posterior: MDCCLXXIII (1773), 1757Hi ha una tradició popular que diu que antigament hi havia un baró de Rodoreda, cosa que explicaria la majestuositat de la casa. Aquest noble hauria practicat el 'dret de cuixa'.Informació facilitada per M. Dolors Busoms Bota i Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85881 | Finestrals renaixentistes del mas Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finestrals-renaixentistes-del-mas-rodoreda | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 112. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. | XVII | Algunes parts del frontó s'han erosionat | Conjunt de dues finestres amb una rica decoració emplaçades a la façana principal del mas Rodoreda. Es troben a l'eix central de la façana, sobre el portal d'entrada. Una de les finestres (situada al nivell del primer pis) és d'estil clarament renaixentista. Consta d'un frontó partit amb una orla central, dues rosetes i escuts laterals. A sota té un trencaaigües d'angles rectes i motllures al marc de la finestra. En la motllura superior té un escut que no hem pogut identificar, fet de diverses creus que formen una mena de quadrat. Tal vegada correspon a una alta dignitat eclesiàstica. L'altra finestra (situada al nivell de les golfes) té gravats als brancals dos escuts de Barcelona i sanefes decoratives en forma d'arabescos. Considerem que aquests finestrals pertanyen a una fase d'ampliació del mas vers el 1636, i mostren que en aquesta època la masia devia pertànyer a algun senyor important, ja fos laic o eclesiàstic, tal vegada el monestir de l'Estany, però no coneixem notícies concretes en aquest sentit. Una altra possibilitat és que les finestres s'haguessin introduït en una altra època, per exemple a mitjans de segle XX, quan el llavors propietari tenia relació de parentiu amb Josep Puig i Cadafalch. Però pel que coneixem aquesta hipòtesi és pràcticament descartable. | 08258-59 | Mas Rodoreda, al sector central del terme municipal | El mas és documentat ja l'any 957, però no en tenim notícies més concretes fins el segle XIV. El 27 de novembre de 1362 'el cavaller Ramon de Peguera defineix per 2.500 sous a Sibil·la, muller de Pere de Montcada, el feu i la castlania d'Oló i el mas Rodoreda' (FERRER, 1991: 112). Per tant, cal entendre que Rodoreda estava vinculat d'alguna manera a les possessions del castlà d'Oló. Torna a sortir el 1389, quan l'abat de l'Estany dóna autorització per passar els béns del mas (FERRER, 1991: 112). S'entén doncs que també devia tenir vinculació amb el monestir de l'Estany. Tot plegat no ens acaba d'aclarir quin era l'estatus d'aquest mas, però es dedueix que era una possessió important vinculada als poders fàctics de la zona. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Francesc de Rodoreda; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rodoreda', i en el de 1553, Pere Radoresa. Tal com ens informa la inscripció de la façana, l'any 1636 els propietaris encara portaven el cognom Rodoreda. En aquest moment la casa es devia allargar cap al sud, i la presència dels finestrals renaixentistes en aquesta façana donen a entendre que continuava sent un mas important. Les seves terres arribaven fins el mateix poble d'Oló. Com a hipòtesi podem sospitar que depenia del monestir de l'Estany, que des de 1592 estava regit per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de diferents diòcesis. Els escuts de Barcelona del finestral podrien fer al·lusió a la diòcesi de Barcelona. Al segle XVIII devien continuar les ampliacions, però en canvi no s'hi aprecien gaires reformes corresponents al XIX. A inicis del segle XX el propietari era Joan Pont, un pubill que procedia de la casa de la Vall d'Avinyó i que fou assassinat molt a prop del mas, en el punt on ara s'aixeca una creu commemorativa (creu del Jan). Va ser el 31 de març de 1928, i l'instigador fou el seu propi fill. El motiu era que tenia por que deixés l'herència a la seva germana. El van matar quan es dirigia a peu pel camí cap a Oló amb la intenció d'anar al mercat del ram de Vic. Quan la Guàrdia Civil va investigar l'assassinat i descobrí que havia estat instigat pel seu propi fill va tancar el cas sense resoldre'l. Al cap d'un temps la família es va vendre el mas i va marxar a viure a Prats de Lluçanès. Entorn de 1940 va comprar la masia Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. En aquest moment es va contractar una paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix es va construir una creu de terme de pedra picada al camí d'entrada. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. Tot i això, no sembla que en aquest moment es fes cap canvi a la façana principal. Ramon Conill també va fer arranjar el camí de l'Estany, ja que va ser un dels primers a tenir cotxe. Entorn de 1943 van entrar com a masovers la família Busoms. El primer fou Esteve Busoms Pons, amb la seva muller Felisa Bota Torrent. Van tenir dues filles, una de les quals, M. Dolors Busoms, es va quedar a la masia. Després de la mort de Ramon Cunill hi va haver certes desavinences entre propietaris i masovers, que no es van resoldre fins que el 1995 els Busoms es van decidir a comprar el mas. El 1999 van construir les diverses naus agropecuàries que hi ha a l'entorn. Actualment el fill de Dolors Busoms continua al front de l'explotació. | 41.8665600,2.0581200 | 421833 | 4635390 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85881-foto-08258-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85881-foto-08258-59-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms Bota | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85882 | Capella de la Santa Creu del mas Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-la-santa-creu-del-mas-rodoreda | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 112, 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. | XX | Estructuralment bé, interior en condicions precàries | Capella adossada al final d'un cos lateral del mas Rodoreda. Va ser construïda juntament amb aquest cos i inaugurada l'any 1951, dedicada a la Santa Creu. És d'una sola nau, de planta rectangular. La façana principal està encarada al sud-oest i dóna al jardí de la masia. Consta d'un campanar d'espadanya, un rosetó i un portal rematat amb un timpà de punt rodó. En el timpà hi ha una pintura de sant Francesc d'Assís envoltat de coloms blancs. La façana és esgrafiada amb un motiu geomètric consistent en una trama de cercles que contenen flors i estrelles. Originàriament al voltant del rosetó hi havia pintat un Sagrat Cor. La construcció queda adossada a un terreny amb desnivell, i la resta de murs són a pedra vista. A la façana sud-est hi ha un petit finestral. L'interior s'utilitza actualment com a magatzem, ja que la capella va quedar fora de culte fa uns cinquanta anys. | 08258-60 | Mas Rodoreda, al sector central del terme municipal | Entorn de 1940 va comprar la masia de Rodoreda Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. Va ser en aquest moment que es va contractar un paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix, es va construir una creu de terme de pedra picada situada al camí d'entrada del mas. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. | 41.8665700,2.0583900 | 421855 | 4635390 | 1951 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85882-foto-08258-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85882-foto-08258-60-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms BotaInterior utilitzat com a magatzem | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85883 | Creu de terme del mas Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-del-mas-rodoreda | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 112. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. | XX | Es conserva la pilastra però ha perdut la creu | Creu de terme construïda modernament, entorn de 1951 juntament amb la capella del mas Rodoreda, dedicada precisament a la Santa Creu. La creu està emplaçada vora el camí d'accés al mas. Consta d'una base quadrada amb una pilastra octogonal al seu damunt, feta amb diferents blocs de pedra. La part superior s'eixampla a manera de capitell amb diferents motllures. La creu, que era de pedra picada, s'ha perdut. Es va esmicolar fa uns anys, ja que estava feta de sauló poc resistent. L'autor dels treballs de picapedrer va ser Cándido Bargallo, que també s'encarregà de construir la capella i va fer altres obres a la masia en aquesta època. Tot i ser una creu moderna, el bloc de pedra sota el capitell té una inscripció amb la data 1743. No tenim cap explicació per aquesta data. Tal vegada el picapedrer va utilitzar alguna pedra més antiga i d'una altra procedència, malgrat que l'aspecte general de la pilastra és molt homogeni. És molt semblant al treball que el mateix picapedrer va fer a la galeria posterior de la masia. | 08258-61 | Mas Rodoreda, al sector central del terme municipal | Entorn de 1940 va comprar la masia de Rodoreda Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. Va ser en aquest moment que es va contractar un paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix, es va construir una creu de terme de pedra picada situada al camí d'entrada del mas. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. | 41.8670100,2.0588400 | 421893 | 4635439 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85883-foto-08258-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85883-foto-08258-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Cándido Bargallo (picapedrer) | Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms Bota | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85884 | Vilagur | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilagur | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 104, 114-115. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 29. | XIV-XIX | En ruïnes, i en procés de degradació perillós | Masia de dimensions modestes, probablement d'origen medieval. Es troba en semi-ruïna però ha conservat molt bé la tipologia originària, ja que pràcticament no va sofrir modificacions modernes. Es troba emplaçada en un promontori vora l'antic camí que d'Oló anava al Molí del Perer i a Moià. Pràcticament tota la construcció és obra dels segles XVI-XVII, i adopta una estructura curiosa que té el seu centre en una sala amb quatre arcs apuntats que se sostenen en un pilar central. Probablement en aquesta mateixa època la casa ja es va ampliar amb un cos davanter, a migdia, que presenta una finestra amb arc conopial, probablement datat en aquest mateix moment (segles XVI-XVII). La façana de ponent presenta una altra finestra amb arc conopial, que indicaria una cronologia similar. Es diu que la casa es va ampliar al segle XIX, però devia ser amb petits cossos poc significatius adossats a llevant i ponent. Exteriorment, la masia té poques obertures, amb algunes excepcions que ja hem esmentat. Presenta un aparellat de força qualitat, amb carreus petits més o menys disposats en filades. El portal principal és adovellat i està situat a llevant. Al seu damunt hi ha una inscripció de 1630 que fa referència a Ramon Abadal Vilagú i la seva muller Maria, l'hereva. Al costat de ponent es conserven les restes d'una premsa, i a la paret nord diverses espitlleres. Al costat de llevant es pot veure un arc actualment tapiat acompanyat de festejadors. La masia estava tancada en forma de clos, amb un cobert a ponent construït ja el 1679. L'interior de la casa conserva diferents elements d'interès. L'estança situada més al nord té adossat un pou. La sala que es troba al sud té un forn de pa, de dos metres de llargada, i una cuina. També es diu que hi ha una pica de pedra per oli d'un metre i mig de llargària i buidada amb dos forats de mig metre de fondària. Però en l'estat actual ruïnós no l'hem pogut identificar. Així mateix, hi ha constància que aquest mas tenia un molí d'oli o trull. | 08258-62 | Sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és, ben probablement, d'origen medieval. Un membre de la família Vilagur, Berenguer de Vilagur, apareix esmentat en una reunió de caps de casa d'Oló per demanar la redempció del terme el 1394. En el fogatge de 1515 (conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) hi apareix 'la casa de Vilagur', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. No es pot descartar que la sala dels arcs sigui d'època baix-medieval, però va ser entorn dels segles XVI i XVII quan la masia es va reformar i va adoptar pràcticament l'aparença actual. Són nombroses les inscripcions amb dates corresponents a aquest període, concretament al segle XVII, que es troben en diferents indrets de la casa. En una d'elles, de l'any 1630 o tal vegada 1639, se'ns informa que llavors l'hereva era una tal Maria, possiblement Vilagú, que es devia casar amb un pubill: Ramon d'Abadal Vilagú. No coneixem gaire més informació. Es diu que al segle XIX la masia fou ampliada, però ja hem dit que, pel que es pot observar, les obres fetes són poc significatives. Des de fa anys Vilagur forma part de l'heretat del gran mas veí de Vilarasau, sempre però com una peça a part de la resta de masoveries. Entorn de 1940 encara hi vivien masovers, però posteriorment fou abandonada i el seu estat de degradació és progressiu. Cal dir que molta pedra de Vilagur s'ha utilitzat per restaurar la masia de Vilarasau, i també l'església de Sant Vicenç de Vilarasau. | 41.8508800,2.0515700 | 421270 | 4633655 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85884-foto-08258-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85884-foto-08258-62-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 29 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la llinda d'un corral: 1600Llinda a la cara nord:1[6]71A la dovella central d'un cobert a ponent: 16[7]9Inscripció sobre el portal al sud-est: Ramon Abadal Vilagú i Maria sa muller hereva, 1630 (o 39?)Informació oral facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala, de Vilarasau. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85885 | Creu del Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-jan | VILAR CAMPRUBÍ, Albert (1996). 'Dos aclariments sobre l'article de l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 11-12. | XX | Creu de pedra aixecada en memòria de Joan Pont, propietari del mas Rodoreda, molt proper, que fou assassinat en aquest lloc l'any 1928. Està emplaçada al costat del camí que, a peu, enllaçava la zona de Rodoreda amb el poble d'Oló. Consta d'un pedestal amb diferents motllures i, al damunt, hi ha la creu, molt ample, de línies rectes i sense cap decoració. A la part davantera del pedestal s'hi llegeix la següent inscripció: 'JOAN PONT (RODOREDA) / FOU ASSASSINAT AQUI / EL 31 DE MARÇ DE 1928 / PREGUEU PER LA SEVA ANIMA'. | 08258-63 | Sector central del terme municipal | Joan Pont procedia de la casa de la Vall d'Avinyó i va entrat com a pubill a la masia de la Rodoreda, una de les principals del terme. Per això era conegut com a Jan de la Vall o Jan de la Rodoreda. Fou assassinat per instigació del seu propi fill, i els executors del crim haurien estat tres homes d'Oló. El motiu era que tenia por que deixés l'herència a la seva germana. Segons es diu, el van matar quan es dirigia a peu pel camí cap a Oló amb la intenció d'anar al mercat del ram de Vic. Segons la inscripció de la creu, el fet luctuós va tenir lloc el 31 de març de 1928. En un primer moment la Guàrdia Civil va detenir Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) i sis persones més, que foren portades a Vic i humiliades. Josep Camprubí era jutge de pau, un càrrec que administrava amb equanimitat i sense deixar-se influir per les pressions dels cacics locals. Segurament això li va costar aquesta acusació injusta. Eren els temps de la dictadura de Primo de Rivera, i els cacics van aprofitar per castigar els seus opositors: l'avi Borrasca era una figura molesta, ja que es negava a castigar els olonecs que per necessitat caçaven conills en els vedats dels grans propietaris com Rocafort. Els acusats van ser deixats en llibertat per manca de proves. Quan la Guàrdia Civil va investigar més a fons descobrí que l'assassinat havia estat instigat pel mateix fill del difunt, i va tancar el cas sense fer cap més detenció, de manera que els autors del crim van quedar impunes. Al cap d'un temps els propietaris de Rodoreda es van vendre i van marxar a viure a Prats de Lluçanès. | 41.8667800,2.0466100 | 420878 | 4635424 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85885-foto-08258-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85885-foto-08258-63-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms Bota (del mas Rodoreda) i Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85886 | Forn de calç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-vilarasau | XIX-XX | Ha perdut la coberta o cobriment, envaït per la vegetació | Forn de calç emplaçat uns 150 m en direcció S/S-W de la masia de Vilarasau, en un petit promontori al costat d'una bassa. Consisteix en un forat cilíndric, de 2,30 metres de diàmetre, amb les parets interiors revestides de pedra i arrebossades. Té una escala d'accés cap a l'interior del forn feta amb lloses encastades a la paret lateral. A la part posterior s'insinua l'arrencada d'una possible coberta en forma de cúpula de pedra. Els actuals propietaris de Vilarasau no tenen informació sobre aquest element que, per la seva tipologia, sembla correspondre a un forn de calç. Vilarasau comptava també amb un forn d'obra o teuleria, però se'n desconeix l'emplaçament. | 08258-64 | Prop del mas Vilarasau, al sector sud-est del terme municipal | 41.8439300,2.0403700 | 420331 | 4632893 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85886-foto-08258-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85886-foto-08258-64-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85887 | Retaule de la Mare de Déu de Lurdes de Sant Vicenç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-la-mare-de-deu-de-lurdes-de-sant-vicenc-de-vilarasau | <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 207-208. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81.</p> | XIX | <p>Retaule d'estil neogòtic construït l'any 1896 i que originàriament presidia l'altar de l'església de Sant Vicenç de Vilarasau. En un principi acollia una imatge gòtica de la Mare de Déu del Roser, i un any després de la construcció del retaule es substituí per una marededéu de Déu de Lurdes moderna. Posteriorment, el 1990, el retaule es traslladà a l'emplaçament actual, la sagristia de l'església, per tal de deixar lliure l'absis. Actualment el retaule es troba sobre un altar amb base de marbre on hi llegim 'ANY 1901'. Potser perquè es va fer més tard que el retaule o perquè ja es trobava prèviament a la sagristia. El retaule pròpiament és de fusta daurada i policromada. Es distribueix en tres capelletes col·locades de costat i formades per traceries que imiten un gòtic tardà de caire flamíger. Cada capelleta és rematada amb un arc conopial lobulat. Les imatges que hi ha actualment són modernes, i corresponen a sant Josep, la Mare de Déu de Lurdes (actualment la titular) i sant Isidre. La imatge originària, dedicada al Roser, es conserva en un altre emplaçament.</p> | 08258-65 | A l'església de Sant Vicenç de Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | <p>L'any 1868 l'església d'origen romànic de Sant Vicenç de Vilarasau va ser declarada parròquia rural degut a la distància d'unes dues hores que la separa del poble d'Oló. El problema és que no tenia rectoria, i això feia que els capellans assignats duressin poc temps. Els veïns es comprometien a posar els materials per la construcció d'una rectoria, però no podien assumir el cost de la mà d'obra. Finalment, es va acordar una solució que consistí en nomenar un vicari a Oló encarregat d'aquesta parròquia. El primer fou Mn. Joan Portell, que va intentar dignificar la parròquia i a partir de 1896 va impulsar diverses reformes. Concretament, el 1896 es va construir el nou retaule i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser gòtica per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). La qüestió és que la categoria de parròquia no va durar gaire, i amb el despoblament del camp Sant Vicenç tornà a convertir-se en sufragània. A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona mantenien encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluges i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores es van algunes modificacions: trasllat del retaule a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció del setial, eliminació del cor i deixar les parets a pedra vista. També es va treure l'enrajolat del terra. Molta de la pedra que s'utilitzà era procedent del mas Vilagur.</p> | 41.8454900,2.0417200 | 420445 | 4633065 | 1896 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85887-foto-08258-65-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85888 | L'Illa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lilla-1 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108-109. | XVIII-XIX | En ruïna, ha perdut la coberta | Casa de pagès actualment en ruïnes, de dimensions força grans i emplaçada en una esplanada que recorda una illa prop de la confluència de diversos torrents amb la riera de Malrubí. Consta d'un cos residencial que té un nucli inicial a ponent i més tard s'amplià cap a llevant, donant lloc així a una construcció molt allargassada. És de planta rectangular, amb planta baixa més un pis o golfes. La façana principal, encarada a migdia, presenta un portal amb llinda i brancals de pedra i diverses finestres, algunes emmarcades parcialment amb maó. L'edificació ha perdut la teulada però conserva els murs interiors. Ha conservat bé les característiques constructives originàries, sense modificacions modernes, i per la seva tipologia es podria considerar una obra del segle XVIII o principis del XIX. A la part posterior té una rasa artificial que desemboca en una bassa. S'utilitzava per regar els horts que hi havia situats al sud. | 08258-66 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals d'aquesta casa de pagès que, per la seva tipologia, podria ser obra dels segles XVIII o principis del XIX, com probablement també ho devia ser la Casa Nova de Sau. Des de fa molts anys, tal vegada des dels seus inicis, les dues eren masoveries del gran mas de Vilarasau. Els darrers masovers de l'Illa foren els avantpassats dels propietaris de Puigneró, però ja fa molts anys que la casa va quedar abandonada. En un llistat de cases rurals de 1930 l'Illa ja no hi apareix. | 41.8395300,2.0535600 | 421421 | 4632393 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85888-foto-08258-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85888-foto-08258-66-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala, de Vilarasau.Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85889 | Casa nova de Sau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-sau | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108-109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 25. | XVIII-XXI | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions modestes emplaçada uns 300 metres al sud-oest del gran mas de Vilarasau, més conegut com a Sau, que és la casa mare. S'aixeca sobre un planell amb bones vistes al sud. Consta d'un cos residencial construït en una sola fase, de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) més un cobert adossat al nord-est que és més baix. La façana principal, encarada al sud-est, presenta una composició simple, amb dos eixos d'obertures. Les de planta baixa amb llindes de fusta, les del primer pis amb llindes i brancals de pedra. Amb la rehabilitació que ara s'està duent a terme la finestra de la dreta es converteix en un balcó. El mur de la façana és de maçoneria, amb restes de semi-arrebossat. La resta de façanes tenen característiques similars, però s'han arrebossat amb ciment. La rehabilitació actual es fa amb molt bon criteri i respectant tots els elements antics que s'han pogut conservar. En alguns casos s'ha utilitzat fusta de sequoia per complementar els ornaments interiors. | 08258-67 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals d'aquesta casa de pagès que, per la seva tipologia, podria ser obra dels segles XVIII o principis del XIX, com probablement també ho devia ser l'Illa. Tanmateix, segons dades del cadastre l'any de construcció seria el 1600. En aquests casos el cadastre no sempre és fiable i dubtem d'una datació tan antiga per a una casa que es denomina 'casa nova'. Sigui com sigui, des de fa molts anys, tal vegada des dels seus inicis, tant l'Illa com la Casa Nova de Sau eren masoveries del gran casal de Vilarasau. En un llistat de cases rurals de 1930 la Casa nova de Sau encara consta com a habitada. Els últims masovers es deien Berenguer. Després la casa va tenir llogaters una temporada i s'utilitzà també com a corral. El 2019 s'hi està acabant una rehabilitació integral impulsada per una filla dels propietaris de Vilarasau. | 41.8434200,2.0384000 | 420167 | 4632838 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85889-foto-08258-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85889-foto-08258-67-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 25 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala, de Vilarasau. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85890 | Ca l'Oller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loller-1 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108-109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 81. | XVIII-XIX | En ruïna | Petita masia o casa de pagès, en ruïnes, que s'emplaça vora el camí de Vilarasau, molt propera a dues cases més, també en ruïnes: cal Pere Riera i el Coll. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més golfes) del qual se'n conserven els murs exteriors i part dels interiors fins pràcticament l'alçada de la coberta. La façana principal, encarada a migdia, conserva restes del portal, emmarcat amb maó però que s'ha convertit en un gran esvoranc. Els murs són de maçoneria, amb les pedres cantoneres més o menys escairades. La casa té poques obertures i petites. La construcció sembla aixecada en una sola fase constructiva, que podria correspondre al segle XVIII o principis del XIX. L'interior, molt envaït per la vegetació, està compartimentat en dues naus longitudinals, amb diferents estances. | 08258-68 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XVIII o principis del XIX. Com a mínim ja al segle XIX ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll formaven part del mas veí de Rojans, el qual tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens sobre aquestes cases. Ca l'Oller encara apareix en un llistat de cases rurals de 1930, i fins aquest moment aproximadament va ser habitada per Teresa i Lluís Vilaseca, que n'eren els masovers i estaven emparentats amb els masovers de Rojans. Posteriorment ca l'Oller ja va ser abandonada. L'any 1996 els que fins aleshores eren masovers de Rojans, la família Mas Sors, van comprar la propietat de Rojans, que incloïa aquestes cases. Actualment el propietari és Pere Mas Sors. | 41.8494300,2.0427600 | 420537 | 4633502 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85890-foto-08258-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85890-foto-08258-68-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 81 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas Sors | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85891 | Cal Pere Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pere-riera | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108-109. | XVIII-XIX | En ruïnes | Masia o casa de pagès, en ruïnes, que s'emplaça vora el camí de Vilarasau, molt propera a dues cases més, també en ruïnes: ca l'Oller i el Coll. S'aixeca sobre un terreny amb desnivell uns 30 metres a l'est del camí, i actualment ha quedat gairebé coberta per la vegetació, cosa que la fa inaccessible. Pel poc que es pot observar sembla una construcció de planta quadrada, probablement amb planta baixa més un pis. La façana de llevant és la que té una major alçària i és més visible, però també està coberta per la vegetació. La casa ha perdut la teulada. | 08258-69 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa, que podria ser obra del segle XVIII o principis del XIX. Com a mínim ja al segle XIX ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll formaven part del mas veí de Rojans, el qual tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens sobre aquestes cases. Cal Pere Riera encara apareix en un llistat de cases rurals de 1930, però llavors ja no estava habitada. Devia ser per aquesta època que en van marxar els últims masovers, i la casa va quedar ja definitivament abandonada. L'any 1996 els que fins aleshores eren masovers de Rojans, la família Mas Sors, van comprar la propietat de Rojans, que incloïa aquestes cases. Actualment el propietari és Pere Mas Sors. | 41.8478700,2.0413900 | 420421 | 4633330 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85891-foto-08258-69-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85892 | Barraca 25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-25-2 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca de planta circular, adossada al marge d'un camp. Té porta rectangular amb llinda de pedra plana i ha perdut la coberta. | 08258-70 | Prop de Rodoreda, sector central del terme municipal | 41.8694100,2.0592400 | 421929 | 4635705 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85893 | Barraca 26 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-26-1 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta circular, força gran. Està adossada al marge d'un camp, té porta rectangular amb llinda de pedra plana i coberta de falsa cúpula amb un túmul de pedres al damunt. L'interior conserva una lleixa de pedra. | 08258-71 | Prop de Rodoreda, sector central del terme municipal | 41.8703300,2.0582600 | 421849 | 4635808 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||||
| 85894 | Barraca 27 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-27-1 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta irregular, adossada al marge d'un camp. Té porta rectangular amb llinda de pedra plana, i la coberta de falsa cúpula amb túmul. Adossat a la façana té un banc de pedra. | 08258-72 | Prop de Sau, sector sud-est del terme municipal | 41.8465300,2.0378000 | 420121 | 4633184 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||||
| 85895 | Barraca 28 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-28-1 | XIX-XX | Barraca de pedra seca, força petita, de planta circular i adossada a un marge. Té porta rectangular amb llinda de pedra i coberta de falsa cúpula, sense túmul. | 08258-73 | Prop de Sau, sector sud-est del terme municipal | 41.8464000,2.0371500 | 420067 | 4633171 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||||
| 85896 | Barraca 29 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-29-1 | XIX-XX | En ruïna | Restes d'una barraca de pedra seca en ruïnes. És de planta circular i es troba al costat del camí que va a Vilarasau. | 08258-74 | Prop de ca l'Oller, sector sud-est del terme municipal | 41.8503500,2.0409400 | 420387 | 4633606 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85896-foto-08258-74-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85897 | Barraca 30 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-30-1 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca de planta circular, situada al costat del camí a la Careta. Té porta rectangular amb llina de pedra i ha perdut la coberta. | 08258-75 | Prop de la Careta, sector sud-est del terme municipal | 41.8398900,2.0334200 | 419749 | 4632451 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85897-foto-08258-75-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85898 | Casetes de Puigneró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casetes-de-puignero | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 80. | XVIII-XIX | En ruïna, ha perdut bona part de la teulada | Casa de pagès en estat semi-derruït, de dimensions força grans, emplaçada a l'extrem d'un altiplà i uns 700 metres al sud-oest de la masia de Puigneró. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més un pis) amb un cobert adossat al nord i uns coberts aïllats, molt derruïts, uns metres a ponent. El nucli inicial de la construcció és la part central, que posteriorment es va eixamplar a ponent i a llevant. En aquest últim cos tenia una galeria oberta que actualment es troba molt derruïda. La façana principal, encarada a migdia, té com a eix central un portal i una finestra emmarcats amb llinda i brancals de pedra. Els murs són de maçoneria, sense arrebossar, però en els interiors s'hi poden veure murs fets de tova. La resta de façanes pràcticament no té obertures. L'interior de la casa conserva la tipologia tradicional, ja que no ha sofert modificacions modernes, però en un estat molt precari. A la planta baixa hi havia els estables, i al primer pis la part residencial. La teulada s'ha esfondrat parcialment. Als coberts de ponent es conserva una tina amb cairons. Més enllà, a la part alta, hi trobem una bassa excavada terra. | 08258-76 | Sector central del terme municipal | Aquesta casa era una masoveria de Puigneró, probablement construïda al segle XVIII, tal com indica la inscripció de la façana principal. La data d'aquesta llinda sembla tenir una errada, ja que l'any que hi consta és una xifra amb cinc números. Tot i això, s'entén clarament que la data correspon al segle XVIII. Josep Portí seria probablement el fundador de la casa. Ja al XIX es devia ampliar amb els cossos de nova construcció, a ponent i llevant. No en coneixem notícies documentals, tan sols que, segons un llistat de cases rurals de 1930, en aquesta data encara estava habitada. Les Casetes de Puigneró, igual que la casa mare de Puigneró, eren propietat d'una família que tenia el mateix cognom Puigneró i que fins els volts de 1940 va habitar a la masia principal. Després van marxar a Artés, i posteriorment a Tarragona, on encara viu l'actual propietària. Els últims masovers de les Casetes de Puigneró van ser la família de Dominga Bordó Ollé, que venia de Castellterçol i s'hi va estar fins els volts de 1940. Posteriorment la casa va restar abandonada definitivament. Quan es va casar Dominga es traslladà a Puigneró, i és la mare de l'actual masover d'aquesta masia. | 41.8518700,2.0352500 | 419916 | 4633780 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85898-foto-08258-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85898-foto-08258-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 80 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció a la llinda de la finestra principal: Joseph Porti. Any [17402]Informació oral facilitada per Joan Prat Bordó, de Puigneró | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85899 | Puigneró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puignero | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 73, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 28. | XIV-XX | Manteniment insuficient, parts de coberta en precari | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, que està molt ben emplaçada sobre un altiplà amb excel·lents vistes en totes direccions. Consta d'un gran cos residencial de planta més o menys rectangular (de planta baixa més un pis i golfes) amb un bon nombre de cossos i coberts adossats, principalment al nord-est i al sud-est (aquest últim era l'antiga casa dels masovers). La masia també compta amb una sòlida pallissa, situada més al nord, precedida per una era enllosada. El cos residencial és fruit de nombroses ampliacions que són difícils de precisar. La façana principal, encarada a migdia, és força irregular i queda en bona part coberta per diferents elements adossats. L'antiga casa dels masovers, a ponent, junt amb altres coberts configura un clos tancat o barri que, segons una inscripció, va ser construït en una data tan primerenca com el 1583. La façana té un portal adovellat que queda mig amagat sota un porxo de dos pisos, mentre que al nivell de les golfes s'insinua una galeria amb arcades, actualment tapiada. La façana de ponent és més regular i conserva diverses finestres amb llindes i brancals de pedra, amb un pou adossat al mig. La façana nord també té una estructura força regular, amb algunes finestres que s'han transformat en balcons. Tot el conjunt conserva molt bé la tipologia constructiva tradicional, ja que no ha sofert modificacions estructurals importants. | 08258-77 | Sector central del terme municipal | Puigneró és un mas d'origen medieval però no en coneixem gaires notícies documentals. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Pere Puigneró; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En el fogatge de 1515 (conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) hi apareix 'la casa d'en Puignaró', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi consta Pere Puigneto. Sembla que la família Puigneró va continuar al capdavant del mas de manera ininterrompuda, però no en coneixem detalls. En època moderna la casa es devia anar ampliant, tal com en deixen constància diverses inscripcions dels segles XVI, XVII i XVIII. És remarcable la inscripció del portal del barri, de 1583, en la qual s'interpreta que Felip Puigneró fou qui va portar a terme aquesta ampliació, i també la d'una finestra de la façana nord, amb un escut. És curiós que en les diferents inscripcions el cognom Puigneró apareix abreviat de diverses maneres, i no gens fàcils de desxifrar. Ja entrat el segle XX la família dels propietaris continuaven sent els Puigneró i encara residien al mas. Quan va esclatar la Guerra Civil el propietari era Josep Puigneró Iglésies, que es va haver d'amagar a la casa per no haver d'anar a la guerra, igual que un germà seu, el qual després de la guerra el van matar davant de l'església d'Oló. Pels volts de 1940 la família va marxar per traslladar-se a Artés i després a Tarragona, on encara viu l'actual propietària. Un cosí d'aquesta família és el polític Jordi Puigneró Ferrer, actualment conseller de la Generalitat. Quan els propietaris van deixar la masia hi va entrar com a masover Pere Prat Prat, que venia de Sant Feliu Sasserra. El seu fill fou Feliu Prat Torrebadella, casat amb Dominga Bordó Ollé. La família de Dominga havia residit durant uns anys a les Casetes de Puigneró com a masovers. El fill del matrimoni és Joan Prat bordó, que continua com a masover a Puigneró. Puigneró tenia dues masoveries, actualment en ruïnes: les Casetes de Puigneró es van construir molt probablement al segle XVIII; la casa anomenada cal Jan es trobava en el camí de ca l'Oller cap a Puigneró, i pràcticament no en queda rastre. Joan Prat Bordó, que ha mantingut en actiu l'explotació agropecuària del mas, encara recorda que fins a la dècada de 1960 hi voltaven molts mossos, i fins i tot bosquerols procedents d'Andalusia que s'instal·laven a la pallissa de la masia. | 41.8558900,2.0411000 | 420407 | 4634220 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85899-foto-08258-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85899-foto-08258-77-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 28 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la llinda del portal del barri: PHELIP PAP / VGNA PO / NA MA FE / T 1583A la llinda del balcó de la façana principal: JOAN PUX 1627A la llinda de la finestra sobre el portal: 17(?)Inscripció i gravat en una llinda de la façana nord: [?] PUNº 160[0], 1801Informació oral facilitada per Joan Prat Bordó, de Puigneró | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85900 | La Careta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-careta | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 72, 107, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 09. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en una cruïlla de camins vora un dels ramals del camí de Sant Jaume, que venia del monestir de l'Estany. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més dos pisos) amb coberts al costat de llevant que acaben formant un clos tancat o barri davant la façana sud. Originàriament la casa era més petita i al segle XIX (el 1887, segons la inscripció del portal) va ampliar-se per adquirir el perímetre actual. La façana principal, orientada aproximadament a migdia, és fruit d'aquesta reforma i adopta unes característiques plenament vuitcentistes. S'estructura en base a tres eixos d'obertures, amb emmarcaments de maó, les quals a la primera planta són en forma de balcons. El portal és amb arc escarser, característic d'aquesta època. La façana de ponent destaca per una àmplia galeria amb quatre arcades, també de maó. Els murs són de pedra, amb carreus més o menys devastats, i conserven restes d'arrebossat. A l'exterior del recinte, a ponent, hi ha un altre cobert aïllat. | 08258-78 | Sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Sa Careta, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. En el fogatge de 1515 hi consta “lo mas Carera”, i en el de 1553 Cebrià Careta. Cal dir que aquest mas es troba en un encreuament de camins i hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. No coneixem més notícies concretes d'aquest mas ni de la família Careta. Tal com hem dit, el 1887 s'hi va portar a terme una ampliació substancial, segons testimonia la inscripció del portal. A començaments de segle XX el propietari vivia a Artés i la casa era habitada per masovers. Al final de la dècada de 1920 hi va entrar com a masover Magí Rovira, que s'hi va estar junt amb la seva esposa Ramona Armenteres 26 anys. En van marxar entorn de 1954, quan van comprar la casa de cal Felip, avui integrada en l'anomenat mas Rovira. En temps més recents al mas ha estat rehabilitat i es troba actualment en bones condicions. | 41.8362200,2.0315200 | 419587 | 4632046 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85900-foto-08258-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85900-foto-08258-78-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 09 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta la següent inscripció a la dovella central del portal: 1887Informació oral facilitada per Llorenç Rovira Armenteres, del mas Rovira | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85902 | Cal Cases Xic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cases-xic | XIX-XX | Casa en ruïnes molt arrasada | Restes d'una antiga casa de pagès avui en ruïnes i pràcticament arrasada. Es troba uns 300 m al nord/nord-est de cal Cases, i tan sols en queden algunes estructures de fonamentació al costat del camí, a ponent. Són murs de maçoneria lligats amb morter i que adopten una distribució ortogonal. Amb unes restes tan escadusseres no és possible deduir com podia ser la casa però, com el seu nom indica, devia tractar-se d'una masoveria de Torrespaia, igual que cal Cases però encara més petita. | 08258-80 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies antigues de cal Cases Xic, però devia ser, com cal Cases, una masoveria de Torrespaia. Tal vegada es devia aixecar al segle XVIII o principis del XIX. Ja al segle XX, els propietaris de Torrespaia vivien a Artés. | 41.8370900,2.0266000 | 419180 | 4632147 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85902-foto-08258-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85902-foto-08258-80-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85903 | Torrespaia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrespaia | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 43, 107, 108. | XIV-XX | En ruïnes | Restes d'una masia en ruïnes que es troben emplaçades vora un dels antics ramals del camí de Sant Jaume, el que venia del monestir de l'Estany. Concretament, les ruïnes es situen en el trencall amb el camí que va a cal Cases. Era una masia important, però només en queden algunes estructures semisoterrades i, a la part nord, alguns murs de més alçada. Al costat meridional hi podem veure una cambra semisoterrada coberta amb volta de pedra. El lloc on hi devia haver la façana principal, a migdia, s'ha perdut totalment. Més al nord hi ha restes del mur perimetral que arriba fins a l'alçada del que devia ser el sostre, però totalment cobert per la vegetació. En aquest sector també hi ha dues tines i, al nivell inferior, una altra cambra coberta amb volta de pedra, tal vegada un femer. | 08258-81 | Sector sud-est del terme municipal | Aquesta masia és probablement d'origen medieval, però gairebé no en coneixem notícies antigues. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Pere Sa Torra Respaia. Cal suposar que era el cap de casa de la masia que es correspon amb la de Torrespaia. Això indicaria una evolució interessant del topònim, que en un principi sembla referir-se a una masia que era una torre, Torre Respaia, i posteriorment hauria evolucionat cap a Torrespalla i Torrespaia. Antoni PLADEVALL (1991: 43) considera que el topònim podria suggerir l'existència d'una torre de guaita auxiliar del castell d'Oló. En els fogatges del segle XVI, però, no hi trobem referències a aquest mas, i no en coneixem més notícies fins el segle XX. En una llista de cases rurals de 1930 apareix com a Torrespaia i estava habitada. Es devia tractar d'una masia important, que tenia molt a prop la masoveria de cal Cases i probablement també cal Cases Xic. A la dècada de 1970 la masia ja era ensorrada. Els propietaris vivien a Artés, i eren els mateixos de cal Cases. Pels volts de 1985 el propietari va acabar de destruir la construcció per tal d'aprofitar-ne les pedres per a la masia que tenia a Castellnou de Bages, i també es va utilitzar pedres en les obres de la casa veïna de cal Cases. | 41.8327000,2.0257000 | 419099 | 4631660 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85903-foto-08258-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85903-foto-08258-81-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Jaume Codina, de Berengueres.Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85905 | L'Espinalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lespinalt-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 106, 107, 112, 215. PIÑERO SUBIRANA, Jordi (2018). La colònia Jorba. 125 anys d'història entre natura. Ajuntament de Calders, p. 14. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 2. | X-XXI | Recentment rehabilitada | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, emplaçada sobre un promontori en una petita esplanada. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes) amb un petit cos adossat a l'angle nord-est i altres de més petits al nord, així com un cobert independent que antigament era una granja i recentment s'ha adequat com a hotel rural. El nucli inicial és la part central de la casa, i posteriorment s'amplià cap llevant i cap a ponent. La façana principal, encarada aproximadament a migdia, presenta una distribució en base a dos eixos d'obertures centrals, amb un portal adovellat i finestres de diferents mides emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Les dues superiors tenen trencaaigües motllurats i una és rematada amb arc conopial. Per tot això aquesta part es podria datar als segles XVI o XVII, i posteriorment s'hauria fet l'ampliació als laterals. La part antiga és obrada amb carreus de petit tamany més o menys disposats en filades. La resta de façanes presenta obertures de tipologies diverses. L'interior de la casa ha conservat bé les característiques tradicionals, sobretot a la sala i les cambres. Davant la façana hi ha un petit barri i restes d'antics coberts que es van enderrocar en les últimes obres. Uns metres a llevant hi havia la pallissa i més coberts que també es van aterrar. Pel que fa a l'antiga granja, és una construcció molt regular, de tipus fabril, amb un ritme d'obertures emmarcades amb maó. Segons la inscripció del portal, es va construir l'any 1897. La masia també conserva diverses tines, així com una bassa que recentment ha estat restaurada. | 08258-83 | Sector sud-oest del terme municipal | L'Espinalt és un mas d'origen medieval. Sabem que l'any 1390 Galceran Sespinal, síndic, va donar l'ordre a Bernat del Solà per pagar un impost per obres al castell. Uns anys més tard en un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consten Salvador Espinal i Galceran Espinal, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Cal suposar, doncs, que la família Espinalt habitava aquest mas. I si Galceran era síndic devia tenir una certa rellevància. En canvi, el mas no consta en el fogatge de 1515 ni en el de 1553. Probablement al segle XVII la masia es va remodelar substancialment. Així sembla indicar-ho una inscripció interior del 1645 i l'aspecte de la façana. En aquesta època el mas encara era habitat per la família Espinalt. Devia ser una família benestant i amb un cert nivell cultural, que es podia permetre que un dels seus membres, el prevere Joan Espinalt, fos enterrat a l'església de Sant Joan d'Oló, en una sepultura de 1637 que també incloïa 'els de la casa dels Espinalt'. A més, a la segona meitat d'aquest segle hi va néixer Isidre Espinalt Travera, que fou l'iniciador d'una destacada nissaga d'escultors en alabastre i fusta que va treballar a la zona de la Conca de Barberà i a les comarques de Tarragona. Devia ser un cabaler del mas que decidí emigrar al poble de Sarral. En aquesta població es treballava l'alabastre gràcies a les diverses pedreres que s'havien descobert arran de la construcció de Poblet. Isidre Espinalt comença a rebre encàrrecs a finals del segle XVII i va continuar a les primeres dècades del XVIII, quan va treballar per al monestir d'Escala Dei i a Tarragona. Va morir el 1737, i el seu nét va prosseguir la tasca escultòrica en aquelles terres. Tornant al mas, el 1775 l'Espinalt fou venut per deutes al Capítol de l'església de Vic, per un preu de 21.259 lliures, una xifra considerable que demostra la categoria de la casa. Entorn de 1890 Lluís Gomis va comprar l'Espinalt juntament amb el mas Gomis, també dit Vilaseca; situat aquest últim prop d'Horta d'Avinyó. Lluís Gomis era registrador de la propietat i estava vinculat a una de les principals famílies de propietaris i industrials de Manresa. La seva filla Roser Gomis d'Abadal, que era la pubilla, es casà el 1920 amb Pere Jorba Valls, que era l'hereu de la família Jorba. Els Jorba eren els propietaris de la colònia Jorba (a Calders) i d'un imperi industrial i comercial que incloïa els populars magatzems Jorba de Manresa i més tard també els de Barcelona. El fill hereu d'aquest matrimoni va ser Lluís Jorba Gomis, que assumí també la direcció al capdavant del grup empresarial Jorba. Mentre que la masia de can Gomis es reconstruí i es convertí en el casal on els Gomis i els Jorba solien estiuejar, la masia de l'Espinalt es va mantenir com una masoveria i no s'hi van fer gaires reformes. El 1897 es va construir la nova pallissa. Per la casa hi van passar diverses famílies de masovers, entre d'altres els Pujalt entorn de 1952. Poc després la casa va quedar desocupada tret d'una estada esporàdica entorn de 1980. A la dècada de 1990 l'Espinalt es va utilitzar com a lloc d'esplai habilitat pel Moviment Junior d'Oló. Pels volts de 2009 el llavors propietari, Carles Jorba Garcia (un dels fills de Lluís Jorba), juntament amb uns amics i col·laboradors (Elia Bernaus i Dani Gulin) va decidir reconvertir la masia en un hotel rural. Per això recentment (entre 2004 i 2010) s'hi han anat fent importants obres de rehabilitació: s'han arrasat alguns coberts, s'ha adequat la construcció de la granja amb habitacions i s'ha condicionat la casa principal, on resideixen els administradors de l'hotel. El nou hotel s'emmarca dins una filosofia eco-sostenible i es defineix com a 'eco-friendly'. | 41.8367100,2.0017900 | 417119 | 4632128 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85905-foto-08258-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85905-foto-08258-83-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 02 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: Inscripció en una cambra: 1645Al portal de l'antiga pallissa: 1897Informació facilitada per Carles Jorba | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85908 | Puigpicó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puigpico | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, emplaçada a l'extrem d'un altiplà i a la vora del camí vell de Sant Joan d'Oló. Actualment en queden alguns murs, molt derruïts i només fins a l'alçada dels fonaments, enmig d'una clapa envaïda per la vegetació i amb abundants pedres i enderrocs. Pràcticament enganxada a les ruïnes s'aixeca una barraca de pedra seca, probablement construïda aprofitant les pedres de la casa. Els murs configuren un espai edificat de forma més o menys rectangular. La façana principal devia ser la de migdia, on ara hi ha la barraca, que és precisament la que es troba més esfondrada. | 08258-192 | Sector central del terme municipal | Aquesta casa no consta en els fogatges antics, ni tampoc en mapes o llistats de cases d'Oló de principis del segle XX. Devia tractar-se d'una modesta casa de pagès, probablement originada al final del segle XVIII o principis del XIX. Deu fer molt de temps que es troba abandonada, perquè en un mapa d'Oló de 1920 fet per l'Institut Geogràfic i Estadístic ja només hi consta la barraca. D'aquesta casa es diu que hi va venir a viure acabada de casar una filla de cal Mas, una important casa pairal situada a la punta de dalt del poble d'Oló. La noia estava contenta perquè des de l'esplanada on hi ha Puigpicó es té una bona vista del poble i cada dia es podia comunicar visualment amb la seva mare. A la barraca d'aquesta casa, així com en altres localitzacions de Santa Maria d'Oló, s'hi va rodar la pel·lícula “Penélope” (2017), de la directora Eva Vila. El seu pare era del poble, concretament de la casa de cal Quico Manyà. La pel·lícula és una revisió actualitzada de l'Odissea d'Homer. | 41.8634800,2.0226500 | 418885 | 4635080 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85908-foto-08258-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85908-foto-08258-192-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas GüellAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85909 | Torre d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-doriols | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 52, 63, 73, 109, 111. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 55. | XIV-XX | Estructuralment bé, però amb algunes parts abandonades o mancades de manteniment | Masia de dimensions força grans, probablement d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'una plana coneguda com a Oriols, i prop del torrent anomenat riu d'Ases. Es pot incloure dins un grup de masies que es troben al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i que es caracteritzen per tenir el seu origen en una mena de casa forta estreta i alta, en forma de torre, que amb el temps sol ampliar-se pels costats. En són exemples Bojons o Berengueres. En aquest cas el nucli originari és la part nord de la casa, probablement primer al nord-oest en forma de torre, després ampliada cap a l'est. Aquesta part és una construcció molt sòlida, feta amb carreus mitjans bens disposats en filades, i no sembla que en un principi tingués gaires obertures. Les finestres actuals són posteriors. Les parts més visibles d'aquesta construcció primitiva són a la façana de ponent i a la de llevant. De tot això en podem deduir que en un principi la casa tenia un aspecte de torre o de domus; d'aquí la seva denominació. Posteriorment (probablement al segle XVIII) s'amplià cap al sud i va adoptar la forma d'una masia més convencional, amb una façana principal força típica estructurada en tres eixos d'obertures força regulars, amb un portal adovellat al centre. Ja al segle XIX a aquesta façana se li adossà un cos a la part esquerra dotat amb una galeria oberta a dues cares que està formada per arcs rebaixats sobre pilars de maó i amb baranes de ferro. Els murs de la casa són a pedra vista, excepte la façana principal, que conserva l'arrebossat tradicional. Les finestres solen ser emmarcades amb llindes i brancals de pedra, però n'hi ha algunes de maó, corresponents a refeccions més modernes. La masia consta d'un cobert adossat a l'angle nord-oest, on hi ha una tina i una premsa. El passatge que hi ha entre aquest sector de la casa i el marge de pedra seca que sosté els camps, més elevats, l'anomenaven 'el Carrer'. Una altra zona de coberts al costat de llevant. Aquests formen un barri amb entrada per davant de la façana principal. A fora es conserva una era enrajolada. Al costat de la casa hi trobem les ruïnes d'un forn d'obra, d'un forn de calç i també d'una interessant bassa. | 08258-193 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas, probablement d'origen medieval, sembla que en un principi havia estat una torre. Per la seva situació en un lloc planer s'hauria de considerar més aviat una casa forta o domus que no pas una torre de vigilància. Aquest tipus de casa en forma de torre és freqüent en aquesta zona al nord d'Oló. Tanmateix, referides a l'època medieval no en coneixem notícies documentals. Per la situació on es troba (al sector nord del terme i a l'altre costat de la Serra de Segalers) sembla que hauria de formar part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Segons Antoni PLADEVALL (1991: 52), aquesta demarcació incloïa els masos Ciuró, Garriga, Jeremies, Abadia, Puigbarba, Ansepeus, Sala de Segalers, Berengueres i segurament alguns altres. És possible que el mas Torre fos un d'aquests altres, o bé que originàriament fos conegut amb un altre nom. Les primeres referències més explícites d'aquest mas les trobem en el fogatge de 1515, on hi consta 'la casa d'en Torra', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi apareix un tal Steve Torres. Sembla, doncs, que en aquesta primera època el mas era conegut simplement com a Torre, nom que al·ludeix clarament a la forma de la casa primitiva. Aquest primer casal fortificat va evolucionar al segle XVIII (1722 segons la dovella del portal) cap a una masia més gran, i al segle XIX (entre 1807 i 1883, segons algunes inscripcions) s'hi feren ampliacions, com ara la galeria. L'era enrajolada data de 1860. Així mateix, l'any 1866 es va construir una capella coneguda com Sant Pere de la Torre d'Oriols, situada a uns 500 m. Cal suposar que la van fer edificar els mateixos propietaris de la masia, però no en coneixem detalls. El fet demostra que en aquesta època la Torre d'Oriols continuava sent un dels masos preeminents de la zona. Ja al segle XX, en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 encara apareix amb simple nom de la Torre. En canvi, en un llistat de cases rurals de 1930 ja hi consta la denominació Torre Oriols. Llavors estava habitada. Entorn de 1980 encara hi vivien dos cosins, que eren els amos. | 41.9007100,2.0274000 | 419326 | 4639210 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85909-foto-08258-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85909-foto-08258-193-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 55 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: la Torre (fitxa IPA). El topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues.A la dovella central del portal: 1722En una llinda de la façana de ponent: 1807Una altra inscripció: 1883 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85910 | Prat d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prat-doriols | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 52, 73, 107, 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 57. | XIV-XX | Estructuralment bé, però diverses parts mancades de manteniment | Masia de petites dimensions, d'origen medieval, emplaçada al capdamunt d'un promontori encastellat que s'aixeca a un extrem del pla d'Aguiló, prop d'una zona on la riera d'Oló fa una sèrie de meandres. És formada per un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis), amb coberts adossats a llevant que formen un barri. El mur exterior d'aquest barri s'allarga cap al sud i oest tot formant gairebé una muralla que protegeix el turó en forma d'espadat per aquest costat. La casa originàriament devia ser més curta i en un moment donat s'allargà cap al sud. Tanmateix, les modificacions han estat mínimes i el mas ha conservat una tipologia força arcaica. La façana principal, encarada vers el nord-est, consta d'un portal amb llinda i brancals de pedra, igual que les dues finestres superiors. Els murs són fets de maçoneria, amb alguns carreus més o menys escairats, actualment a pedra vista. La façana de ponent consta de dos contraforts que sostenen la casa en el pendent que hi ha en aquest costat. Probablement ja al segle XIX s'hi van obrir dos balcons emmarcats amb maó. | 08258-194 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Ramon de Prat, de la parròquia de Santa Maria d'Oló; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En el fogatge de 1553 hi consta Joan Prat. Per la situació on es troba (al sector nord del terme i a l'altre costat de la Serra de Segalers) sembla que hauria de formar part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Segons Antoni PLADEVALL (1991: 52), aquesta demarcació incloïa els masos Ciuró, Garriga, Jeremies, Abadia, Puigbarba, Ansepeus, Sala de Segalers, Berengueres i segurament alguns altres. És possible que el mas Prat fos un d'aquests altres. De totes aquestes dades se'n pot deduir que en el seu origen el mas s'anomenava simplement Prat, i que era habitat per la família de cognom Prat. No en coneixem gaires més notícies. La tipologia de la construcció ens indica que és un mas poc evolucionat i força arcaic. A més, està situat al damunt d'un promontori gairebé encastellat i amb poques facilitats per créixer. Al segle XIX s'hi va fer alguna reforma, però el mas va mantenir les seves dimensions modestes. Ja al segle XX, en un llistat de cases rurals de 1930 encara consta amb la denominació de El Prat. Llavors estava habitada encara pels seus propietaris, però a la segona meitat del segle XX va restar majoritàriament deshabitada. | 41.8984700,2.0343900 | 419903 | 4638954 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85910-foto-08258-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85910-foto-08258-194-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 57 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: el topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85911 | Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oriols | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 56. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions força grans, emplaçada entre el pla del Ciuró i el pla d'Aguiló, en una zona on la riera d'Oló fa una sèrie de meandres. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta aixa més un pis i golfes) més un pati davanter fet d'obra que, al dessota, té un femer. Al femer s'hi accedeix per un lateral, ja que el terreny fa pendent cap aquesta banda. La casa ha estat construïda en dues fases. La part més antiga és la del sud-oest. En aquesta part la façana s'estructura en base a dos eixos d'obertures, amb el portal a la dreta. Aquestes obertures combinen els emmarcaments amb llindes i brancals de pedra i d'altres fets de maó. Això fa que es pugui datar probablement al segle XIX. Posteriorment s'amplià cap al nord-est, amb una construcció més irregular i amb menys obertures. Els murs són de maçoneria. En general, la casa ha conservat els volums i la tipologia constructiva originàries. | 08258-195 | Sector nord-oest del terme municipal | La casa d'Oriols no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Per la seva tipologia constructiva podria considerar-se una obra bàsicament del segle XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 Oriols consta que estava habitada. | 41.8955700,2.0293900 | 419485 | 4638637 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85911-foto-08258-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85911-foto-08258-195-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 56 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: el topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues. La gent de la zona el pronuncia amb una erra. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85912 | Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torroella-0 | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 43, 63, 73, 107, 109, 111. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 53. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, molt ben emplaçada a la part alta del pla que té el mateix nom, Torroella, i sobre un petit promontori amb molt bones vistes de l'entorn. Es pot incloure dins un grup de masies que es troben al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i que es caracteritzen per tenir el seu origen en una torre o casa forta que amb el temps es va ampliant. En són exemples Bojons, Berengueres o la Torre d'Oriols. En aquest cas, però, la suposició d'una antiga torre es deu més al topònim que no pas a les evidències arquitectòniques. De fet, la masia ha estat força modificada en successives ampliacions. El conjunt consta d'un cos residencial molt extens, de planta més o menys quadrada (de planta baixa més dos pisos), més una àmplia zona de coberts al sud que forma un clos tancat o barri, i una capella uns metres al nord. Ben segur que inicialment la construcció era força més petita, i devia situar-se a la part interior. Als segles XVIII i XIX s'amplià notablement i segurament llavors es devia bastir la façana principal. Està encarada a migdia i es composa d'un portal que destaca per les grans dovelles i, al seu damunt, una doble galeria d'arcs rebaixats sobre pilastres de pedra picada de bona qualitat. Originàriament era de quatre arcs a cada nivell, però els de l'extrem esquerra foren tapiats. Així mateix, a la part dreta hi havia un porxo ara també tapat. També en aquesta època (segurament al segle XIX) s'hi va afegir una torreta que sobresurt, suposem que amb la intenció de reforçar la identitat del topònim Torroella. Els murs de la casa són de maçoneria, coberts amb l'arrebossat tradicional. Ja al segle XX, a la façana de ponent s'hi va adossar un cos lateral d'obra molt regular i que compta amb una sèrie de finestres emmarcades amb maó i una gran terrassa superior amb barana d'obra calada. Al costat nord de la casa hi ha adossats coberts que corresponen a una cisterna i tines. Davant del portal del barri hi ha una era enrajolada. | 08258-196 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i sembla que en un principi havia estat una torre, com el mateix nom indica, un fet freqüent en aquesta zona al nord del terme d'Oló. A més, es troba en un emplaçament dominant, sobre un petit promontori amb molt bones vistes. Antoni PLADEVALL (1991: 43) també planteja aquesta possibilitat referint-se a diversos topònims de torres que podrien correspondre a torres de guaita o de defensa complementàries del castell d'Oló, ja que aquest està situat en una posició força enclotada i no té una vista gaire extensa del seu terme. Entre aquests topònims hi ha la Torre Magre, la Torre d'Oriols, Torruella, Torrespalla, Torrecugussa, la Torre de Gerald i la Guàrdia d'Oló; aquesta última documentada a partir del 1056. Tanmateix, cal dir que fins ara no coneixem validacions més concretes d'aquesta hipòtesi, sustentada bàsicament pel topònim. Del mas Torroella en coneixem referències documentals del segle XIV. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Jaume de Torroella, de la parròquia de Santa Maria d'Oló; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Torroella'. I en el fogatge de 1553 hi apareix Joan Torroella. D'aquestes dades se'n desprèn que en aquesta època el mas ja era conegut amb la denominació de Torroella, i que era una família amb el mateix cognom qui l'habitava. Dels segles posteriors no en coneixem gaires més notícies, però per l'evolució i l'engrandiment de la casa, sobretot als segles XVIII i XIX, no hi ha dubte que es convertí en un dels masos principals de la zona, juntament amb la Torre d'Oriols. La família dels propietaris continuaven sent els Torroella. El 1860 l'hereu era Francesc Torroella, el qual va fer construir una capella dedicada a Sant Francesc a pocs metres de la masia. És molt semblant a la de Sant Pere de la Torre d'Oriols, que es va aixecar dos anys abans, i possiblement fou el mateix mestre d'obres qui la va fer, servint-se dels mateixos plànols. Ja al segle XX, en un llistat de cases rurals de 1930 Torroella consta com a habitada. Entorn de l'any 2000 a la casa encara hi vivien masovers. | 41.9098300,2.0205900 | 418773 | 4640229 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85912-foto-08258-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85912-foto-08258-196-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 53 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions:Portalada d'accés al pati: 1764 Ave MariaLlinda interior: 1732 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85913 | Capella de Sant Francesc de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-francesc-de-torroella | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XIX | Estructuralment bé, però algunes parts es conserven en precari i amb usos no adequats | Petita capella situada al costat de la gran masia de Torroella, al nord del terme i molt a prop ja de Sant Feliu Sasserra. És molt semblant a la que es troba a la propietat veïna del mas Torre d'Oriols. Consta d'una sola nau amb una peita sagristia adossada a l'angle nord-est. La façana principal, encarada a migdia, consta d'un portal rectangular emmarcat amb carreus de pedra picada i, al seu damunt, un medalló oval amb un gravat molt gastat, cal suposar que de sant Francesc d'Assís, titular de la capella. Més amunt hi ha un òcul. Els murs són de maçoneria, reforçats amb grans pedres cantoneres. L'interior té un petit cor a l'entrada. La capella va ser durant un temps galliner i actualment serveix de magatzem. | 08258-197 | A la masia de Torroella, al sector nord-oest del terme municipal | Aquesta capella es troba a Torroella, un gran mas d'origen medieval que als segles XVIII i XIX s'amplià i era un dels més importants de la zona, com també ho era el mas veí de la Torre d'Oriols. Ambdues cases tenen força paral·lelismes, i les dues disposaven de capelles. L'hereu del mas, Francesc Torroella, va fer construir el 1860 aquesta capella dedicada a Sant Francesc d'Assís. La de Sant Pere d'Oriols o de les Cigales s'havia aixecat dos anys abans i és molt semblant. És possible que fos el mateix mestre d'obres el qui fes les dues, servint-se dels mateixos plànols. | 41.9103800,2.0207200 | 418784 | 4640290 | 1860 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85913-foto-08258-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85913-foto-08258-197-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85914 | Canamasses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canamasses | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 63. | XVIII-XX | Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada a l'extrem d'un altiplà i arrecerada per un turonet a la seva esquena. És molt a prop de l'actual carretera i de l'antic camí ral de Vic. Consta d'un cos residencial de planta rectangular, amb cossos adossats als dos costats de construcció molt recent. Originàriament la casa era més estreta i s'estructurava en base a dos eixos d'obertures, amb un portal d'arc escarser. Posteriorment s'amplià cap a la dreta, amb un nou eix d'obertures. Els murs són fets de maçoneria, a pedra vista, i totes les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. | 08258-198 | Al sector nord-est del terme municipal | Aquesta casa no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Per la seva tipologia podria ser una construcció del segle XVIII o principis del XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 Canamasses consta com a habitada. Recentment la casa ha estat rehabilitada i ampliada. | 41.8931400,2.0715400 | 422978 | 4638329 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85914-foto-08258-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85914-foto-08258-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 63 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85919 | Rellotge de sol de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | XVII | Rellotge de sol encastat a la cantonada dreta de la façana de l'església de Santa Maria d'Oló. Consisteix en un bloc de pedra amb la cara hexagonal que, a la part superior, té gravada la data 1688 i una inscripció il·legible. L'agulla hi ha estat afegida modernament. | 08258-369 | Plaça de l'Església, s/n | 41.8707700,2.0343500 | 419865 | 4635879 | 1688 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85920 | Creu de la Santa Missió de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-la-santa-missio-de-santa-maria-dolo | XX | Creu de pedra col·locada per la Santa Missió a la dècada de 1950 davant de l'església de Santa Maria d'Oló, dalt de l'escalinata d'accés. Consta d'un pedestal rectangular fet de totxo i arrebossat amb una llosa quadrada al seu damunt que suporta la creu. La creu és de pedra sobre una base quadrada escalonada. És una creu llatina molt senzilla, que té repujada en relleu una creu més estreta a cada cara. | 08258-370 | Plaça de l'Església, s/n | Durant les dècades de 1940 i 1950 les santes missions van tenir una revifada important i es van fer creus d'aquestes característiques a moltes poblacions. Les santes missions eren una sèrie continuada de prèdiques i altres exercicis pietosos fets en una localitat sota la direcció d'uns sacerdots anomenats missioners. Segons una inscripció pintada que hi havia en aquesta creu, es devia col·locar a la dècada de 1950. | 41.8707500,2.0342200 | 419854 | 4635877 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85920-foto-08258-370-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85920-foto-08258-370-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85922 | El Ciuró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ciuro-0 | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 53, 73, 105, 107, 109, 112. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 54. | XIV-XX | Masia de caire senyorial, de dimensions força grans, que està adossada a una torre considerada medieval i que està emplaçada prop de l'antic castell d'Aguiló. La masia es troba al pla del Ciuró, vora la riera Gavarresa, per on devia passar el camí, mentre que el castell se suposa que era a la part alta del turó. La torre és una edificació de planta quadrada de cinc pisos que mesura 16 m d'alçària per 7 de banda. Una escala de cargol puja de baix a dalt, amb 44 esglaons. Totes les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Les dues centrals tenen interessant motllures al trencaaigües. Una d'elles té dos petits relleus amb una cara d'home i l'altra de dona. Tanmateix, aquestes finestres més grans són posteriors, ja que encara es veu el rastre de les finestres més antigues, que són més petites i espitllerades. A començaments de segle XX una de les finestres (la del primer pis) s'havia transformat en balcó. La torre és rematada amb una sèrie d'arcs estrets de pedra, segurament amb funcions defensives, sobre un fris de pedra. Aquesta torre sol datar-se als segles XIV-XV, tot i que no descartem que pugui ser posterior. El cos residencial va quedar adossat posteriorment a la torre, tot i que la masia és d'origen medieval i en els seus inicis devia ser més petita. És de planta més o menys quadrada i té un cos adossat al nord (probablement ja del segle XIX), un altre de més petit adossat a l'angle nord-est i coberts aïllats al sud. Consta de planta baixa més un pis i golfes. L'estructura de la masia és setcentista (del 1696, segons la llinda del portal d'entrada). La façana principal, encarada a migdia, té un portal de mig punt fet amb grans dovelles. La distribució de les obertures en aquesta façana és molt regular, fet que denota que la casa es va remodelar amb un criteri força unitari probablement al segle XVII. En diferents llocs les finestres tenen motius decoratius com ara rosetes i d'altres de tradició gòtica. | 08258-372 | Sector nord-oest del terme municipal | El mas Ciuró està documentat des de principis del segle XIV. Formava part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Hom suposa que aquest castell es trobava sobre el puig que hi ha vora el mas Ciuró, però en realitat se'n desconeix el seu emplaçament precís. Per aquesta proximitat fou un dels masos principals de la zona, i tenia una vinculació directa amb el castell. Sembla que al Ciuró hi havia la ferreria del castell ja que, per notícies orals, sabem que fa uns anys es va vendre una enclusa que es guardava a la casa i que tenia inscrita una data del segle XVI. A més, a uns 250 m hi havia un molí (el Molí del Ciuró) que conserva possibles restes medievals. Ambdues funcions solien ser monopoli del senyor. D'altra banda, la masia del Ciuró conserva una torre considerada medieval. Hom creu que antigament el Ciuró s'havia anomenat 'Torre d'Oló', i que la torre servia per vigilar la part de la Gavarresa, des d'on hagués estat fàcil envair Oló. Cal tenir present que al final del segle XIII el castell d'Aguiló es va reedificar, possiblement en un emplaçament diferent de l'originari. Una possibilitat a tenir en compte és que la torre del Ciuró coincidís amb aquest segon emplaçament del castell, tot i que sobre l'emplaçament del castell no hi ha res clar. Aquesta torre sol datar-se al segles XIV-XV. Els senyors del castell eren la família Aguiló, que tenien la propietat o drets sobre alguns dels masos de la quadra. Consta que el 1329 Ramon i Saura d'Aguiló tenien drets sobre el mas Ciuró. Concretament, varen reconèixer tenir “per Arnau d'Oló i Alamanda un censal de 2 sous i 8 diners, una penyora d'ordre i una jova o jornal de llaurar sobre el mas Ciuró (PLADEVALL, 1991: 53)”. Aquest mateix any Ot de Montcada va comprar tot el terme d'Oló, incloent-hi la quadra d'Aguiló, i els homes de Ciuró, que en aquell moment eren cinc, així com els de la resta de masos de la Vall d'Aguiló, van prestar homenatge al nou senyor del castell. Pel que fa als pagesos emfiteutes del mas, eren la família Ciuró. En una llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Ciuró, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. I en el fogatge de 1553 hi consta Joan Ciuró. Després de la crisi del segle XIV el Ciuró va annexionar-se diversos masos rònecs i va enfortir-se encara més, tot esdevenint un dels més grans del terme. La major part del casal és una mica posterior, i es devia edificar al segle XVII (el 1696 segons uns inscripció del portal d'entrada). Ja a principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès, el mas Ciuró fou cremat. En aquesta època era propietat de la família Rocafort, originaris del mas Rocafort, que era el més important del terme d'Oló. L'havien obtingut gràcies a un casament hereu-pubilla. Eren una família de propietaris rurals amb ascendents senyorials que, en aquesta època, van realitzar una hàbil política matrimonial i de compra de masos amb problemes per engrandir la seva heretat. Van posseir el mas Sors de Castellcir, el mas Parer de Sant Feliu de Rodors, el mas Armadans de Sant Cugat de Gavadons i el mas Vilasoleiat a Fussimanya. A mitjans del segle XIX la família Rocafort deixà la seva casa pairal d'Oló i es traslladà a Artés, una població més on van tenir un paper destacat en la vida social i econòmica. Van fundar la fàbrica Berenguer en aquesta localitat, i a començament del segle XX Ramon de Rocafort fou diputat provincial. Quan Ramon de Rocafort va morir en el seu inventari hi constava un patrimoni immens. La seva herència va ser complicada i el patrimoni es va dividir, però cap hereu no va residir en cap dels masos. Tots formaven part de la classe mitjana barcelonina. A la dècada de 1970 el Ciuró canvià de propietaris i, pels volts de 1980, va ser objecte d'una restauració que li va canviar lleugerament la fesomia. | 41.8920300,2.0247300 | 419094 | 4638248 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85922-foto-08258-372-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85922-foto-08258-372-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 54 (Pla Especial Urbanístic 2011)Llinda al portal d'entrada: 1696Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85923 | Cal Sastre Burdó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-sastre-burdo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 161. | XVIII-XX | Casa emplaçada al nucli urbà d'Oló amb una façana d'influència noucentista. És una edificació entre mitgeres, de planta més o menys quadrada, i disposa de planta baixa més un pis. La façana principal és emblanquinada i s'hi destaquen les formes que rematen les portes dels balcons i el coronament superior de l'edifici, fetes amb maó vermell. Als baixos la casa tenia establiments comercials i les portes s'han remodelat modernament. Al primer pis hi ha dos balcons amb baranes de forja. El coronament superior de la façana té una doble cresta de formes sinuoses. | 08258-373 | Carrer Major, 13-15. Nucli urbà d'Oló | Aquesta casa es troba al final carrer Major, el qual es va formar als segles XVII-XVIII. No coneixem informació sobre quan es va remodelar l'edifici per dotar-lo de la façana noucentista, però devia ser entorn de la dècada de 1930. Per aquests anys també es va remodelar cal Met (situada una mica més amunt) que hi té certes similituds. Antigament aquest immoble només constava d'una casa, que devia haver pertangut a un sastre. A mitjans de segle XX encara era propietat dels Burdó. Un membre d'aquest família, Francesc Burdó, va ser alcalde d'Oló entre 1953 i 1961. Durant una temporada la construcció fou separada en dues cases, i després es tornà a unificar. A les últimes dècades del segle XX els propietaris eren el matrimoni Burdó-Valeri, una gent emprenedora que hi van posar una merceria, una pastisseria i un magatzem de pinsos. Més recentment hi ha hagut una perruqueria. | 41.8733500,2.0352700 | 419945 | 4636164 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85923-foto-08258-373-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85924 | El Cau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cau-0 | XX | Nau industrial construïda el 1965 va acollir durant molts anys una sala de ball que va ser molt popular i que es coneixia amb el nom d'El Cau. És una construcció de planta rectangular amb uns baixos semisoterranis (on hi havia telers) i una planta baixa (on hi havia la sala de ball). Es tracta d'una construcció funcional que, a la façana que dóna al carrer, conserva una escalinata d'accés amb dos blocs de formigó que conserven les lletres 'EL CAU', per on s'accedia a la sala. | 08258-374 | Carrer Barcelona, 10. Nucli urbà d'Oló | A la casa de cal Comes, situada en el mateix carrer en els números 4 i 2, hi vivia Lluís Comes i la seva esposa Àngels. Entorn de la dècada de 1960 el matrimoni inicià una petita empresa tèxtil. El nom comercial era Lluan: una combinació de Lluís i Àngels. Van començar amb uns quants telers als baixos de la casa i la fàbrica s'anà ampliant amb una nau situada més amunt, i posteriorment encara amb una altra nau més gran, construïda el 1965 i que es va conèixer com El Cau. Als baixos d'aquesta nau hi havia els telers, i a la planta superior s'hi va instal·lar una sala de ball que, durant uns anys, es va fer molt popular. La sala de ball El Cau va estar en actiu fins a la dècada de 1980. Actualment la planta superior és un magatzem de l'Ajuntament i a baixa hi ha un garatge. | 41.8724100,2.0346400 | 419891 | 4636061 | 1965 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85924-foto-08258-374-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85925 | Abeurador municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/abeurador-municipal | XIX-XX | Abeurador situat en un lateral a l'inici del carrer Major. És format per una pica esculpida en un sol bloc de pedra, el qual és encastat al marge del carrer, davant de la casa de cal Jan. Ara té una aixeta moderna. Antigament tenia un petit cobert. Quan a la dècada de 1960 es va pavimentar el carrer aleshores va quedar encastat a sota. Per aquest indret arriba un camí amb forta pujada que ve de la font del Roc i que enllaçava amb el camí vell cap a Sant Joan d'Oló, que passava pel costat de la riera. Era, per tant, un dels accessos al poble. Encara fins ben entrat el segle XX els pagesos que es desplaçaven a Oló, sobretot les dones, hi deixaven lligades les mules o les burres. | 08258-375 | Carrer Major. Nucli urbà d'Oló | 41.8728600,2.0355800 | 419970 | 4636110 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85925-foto-08258-375-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85925-foto-08258-375-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85926 | Forn de calç de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-la-riera | Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/llocs-dinteres/el-forn-de-calc-de-la-riera.html | XIX-XX | Forn de calç que pertanyia a la masia de la Riera. Està emplaçat vora el camí que va a la masia, però a 1,5 km de distància. Es tracta d'un forn de molt bona factura i que es conserva en bon estat. Exteriorment està dotat amb un sòlid mur davanter vora el camí que té una boca o porta d'accés. Això li dóna un aspecte més semblant a un forn de totxos que a un forn de calç. Aquest mur té una gruixària d'uns tres metres. La resta del forn segueix la tipologia habitual; és a dir, consisteix en un forat cilíndric excavat al sòl natural en un terreny amb pendent. Interiorment està revestit amb pedra. La cavitat, de dimensions considerables, mesura 4 metres de diàmetre i té una profunditat de 5 metres. És aquí on es dipositava la pedra calcària junt amb els feixos de llenya per cremar. La boca o porta que es troba en el mur permetia extreure la cendra, i també que entrés l'aire i accedir a la part baixa del forn. A l'altre costat del camí hi ha una construcció considerable que correspon a un molí fariner de construcció relativament recent. És el molí nou la Riera. | 08258-86 | Sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Durant la Guerra Civil el 1936 la Riera i altres masos del municipi van ser confiscats per l'Ajuntament. Després de la guerra la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. Els propietaris són els descendents d'aquella família i la casa antiga és habitada per masovers. Cal dir que la Riera era el mas més important de la zona sud-oest del terme, i les seves terres afrontaven amb les d'Altimires. Tenia un molí fariner, que estava situat a la riera d'Oló, uns 450 m riera amunt. No coneixem notícies d'aquest molí però, per la seva tipologia, podria ser força antic, tal vegada d'origen medieval. La Riera també tenia un forn de calç de grans dimensions, que es va construir a finals del segle XIX. Aproximadament a la mateixa època (o tal vegada ja a principis del XX) al costat del forn s'hi edificà un nou molí que funcionava amb un motor. Aleshores l'antic molí devia quedar abandonat. El molí nou i el forn de calç van funcionar fins a mitjans de segle XX. Segons el cadastre el 1950 encara s'haurien fet reformes importants a la construcció del molí. I la masia tenia encara un forn d'obra o teuleria. | 41.8525900,1.9844000 | 415696 | 4633908 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85926-foto-08258-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85926-foto-08258-86-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85928 | Església de Santa Creu de la Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-creu-de-la-plana | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Santa Creu de la Plana', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 390-391. CANAMASSES GÜELL, Josep (2019). 'Restauració de Santa Creu de la Plana', Amics de l'Art Romànic del Bages, el Butlletí, núm. 189 (maig-agost, 2019), p. 3-4. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 210. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Santa Creu de la Plana', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1067-1068. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Santa Creu de la Plana, de Sant Joan d'Oló', Full Diocesa, núm. 3223, Vic 21 de gener de 1973. | XII-XVIII | Restaurada el 2019 | Església romànica (del segle XII) emplaçada prop del mas de la Plana, que forma part del nucli de Sant Joan d'Oló. És una construcció senzilla i austera però elegant i ben proporcionada que ha conservat plenament la tipologia romànica originària, tot i que als segles XVII-XVIII s'hi van fer lleus reformes. Consta d'una sola nau amb absis semi-circular orientat a llevant. Els murs són llisos i sense cap mena d'ornamentació. Al centre de l'absis té una finestreta de doble esqueixada acabada amb arc de mig punt. El portal és a la banda de ponent. Aquest mur, que té una finestra en forma de creu llatina, és rematat amb un campanar d'espadanya d'una sola obertura. El mur tester, a la banda oposada, sobresurt per sobre de la teulada i és coronat amb una petita creu de pedra. El mur de migdia té una petita finestra amb arc de mig punt, així com una porta que es va obrir en les obres dels segles XVII-XVIII. En aquesta època també es va construir el contrafort lateral, motivat per una esquerda a la façana. En la recent restauració l'interior ha quedat molt ben endreçat, amb les parets a pedra vista. L'altar s'ha traslladat a la part exterior de l'entrada i permet fer-hi cerimònies de culte divers. Així mateix, en aquesta zona davantera hi trobem un element commemoratiu funerari contemporani, d'estil orientalitzant i amb un gran quars. La intenció és que aquest continuï sent un espai sagrat viu i obert a tothom. | 08258-88 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, sector sud-oest del terme municipal | Aquesta església es troba dins de la parròquia de Sant Joan d'Oló i no va passar de capella rural. Apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d'Oló. Hom suposava (PLADEVALL, 1991: 210) que al voltant de l'església hi podia haver una 'sagrera de Santa Creu' que està documentada el 1166, però notícies més recents semblen indicar que aquesta sagrera es trobaria al raval de Santa Eulàlia. L'any 1175 els senyors del terme del castell d'Oló, Pere d'Oló i la seva muller Dolça, van fer un primer llegat pietós en el seu testament a l'església de la Santa Creu. També se'n fa esment en documents de l'arxiu de Sant Joan d'Oló els anys 1413 i 1512. Així mateix, durant el segle XV surt esmentada una família cognominada de Santa Creu, que devia tenir el seu mas prop de la capella. Al segle XVII, en construir-se la nova església parroquial de Sant Joan d'Oló en un emplaçament molt proper, l'església de la Santa Creu s'anà eclipsant. Tot i això, entre els segles XVII-XVIII s'hi van fer reformes, que van consistir a sobrealçar la nau uns 80 cm per construir-hi una volta, es va cegar la finestra de l'absis, es va tancar la porta originària i se'n va obrir una de nova al mur de migdia, i els murs es van revestir amb argamassa, de manera que el parament gairebé no era visible. Ja al segle XIX , l'església fou profanada durant la Guerra Civil de 1936. Aleshores va quedar sense culte i es va destinar a paller, però va sofrir poques modificacions. A finals de 1989 s'inicià el procés de restauració per part de la Diputació de Barcelona i la Fundació ESICO, que aleshores n'era la propietària. S'hi va fer una fonamentació nova, consistent en uns “sabata” de formigó, es repassà la teulada, es tirà a terra la volta enguixada construïda al segle XVII i es va tornar a obrir la finestra de l'absis i la porta originària. El 2002 la propietat passà a la Fundació la Plana, una organització que ja estava instal·lada a la masia des de 1986 i que organitza activitats pioneres en camps molt diversos. El 2018 i 19 aquesta fundació ha finançat una nova restauració de l'església. La direcció de l'obra ha anat a càrrec de l'arquitecte local Guillem Sala Güell, amb la participació dels Amics de l'Art Romànic del Bages. L'actuació ha consistit principalment en fer una teulada nova, un nou paviment i trobar una nova campana per a l'espadanya. També s'ha portat a terme una excavació arqueològica en el perímetre exterior, que ha resultat negativa, i s'han realitzat sondejos en l'enguixat de l'absis per determinar si conservaven restes de pintures romàniques, amb un resultat també negatiu. L'església ha quedat com una sala d'actes que permet també la realització de cerimònies de cultes diversos. | 41.8494200,2.0118200 | 417968 | 4633530 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Llobet, dels Amics de l'Art Romànic del Bages | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85929 | La Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-riera-9 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 165, 206. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 11. | XVI-XX | Masia de dimensions considerables emplaçada en una esplanada vora un meandre de la riera d'Oló, en el seu tram meridional pel terme municipal. S'hi poden diferenciar clarament dues parts: la de la masia antiga (situada al nord-oest) i un gran casal de nova construcció (aixecat pels volts de 1945 i adossat a llevant). Així mateix, a la banda de ponent i separat pel camí que transcorre per aquest indret, hi ha un altre grup de construccions que inclou una església dedicada a Sant Agustí i diversos coberts que hi estan adossats. La masia originària és una edificació de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes). La façana principal, encarada a migdia, consta d'un portal adovellat i dues antigues finestres que s'han transformat en balcons, emmarcats amb llindes i brancals de pedra. En la resta de façanes la casa manté aquesta mateixa tipologia, de característiques setcentistes. Els murs són arrebossats i pintats de blanc. A migdia hi ha un cos adossat aguantat per quatre sòlids contraforts. A l'interior de la masia les escales que pugen a la casa són de pedra i d'estructura semicircular. Els baixos són coberts amb una volta apuntada, suspesa sobre grans arcs. Conserva quatre tines de gran capacitat, ja que aquest mas havia estat molt dedicat a la vinya. Pel que fa al nou l'habitatge, és un edifici de diferents volums, de tall clàssic, amb grans obertures de punt rodó al primer pis i una terrassa. Consta de tres pisos, i a ponent té un interessant jardí elevat, amb obres de ferro forjat a portes i escala. | 08258-89 | Sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Durant la Guerra Civil el 1936 la Riera i altres masos del municipi van ser confiscats per l'Ajuntament. Després de la guerra la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. Els propietaris són els descendents d'aquella família i la casa antiga és habitada per masovers. Cal dir que la Riera era el mas més important de la zona sud-oest del terme, i les seves terres afrontaven amb les d'Altimires. Tenia un molí fariner, que estava situat a la riera d'Oló, uns 450 m riera amunt. No coneixem notícies d'aquest molí però, per la seva tipologia, podria ser força antic, tal vegada d'origen medieval. La Riera també tenia un forn de calç de grans dimensions, que es va construir a finals del segle XIX. Aproximadament a la mateixa època (o tal vegada ja a principis del XX) al costat del forn s'hi edificà un nou molí que funcionava amb un motor. Aleshores l'antic molí devia quedar abandonat. El molí nou i el forn de calç van funcionar fins a mitjans de segle XX. Segons el cadastre el 1950 encara s'haurien fet reformes importants a la construcció del molí. També tenia un forn d'obra proper, que avui es troba en ruïnes. | 41.8428600,1.9868500 | 415887 | 4632826 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85929-foto-08258-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85929-foto-08258-89-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 11 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda del portal principal: 1755Inscripció en un balcó de la façana: RIERAInscripció a la façana nord: 1756Inscripció a l'escala: 1780 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85930 | Església de Sant Agustí de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-agusti-de-la-riera | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XVIII-XX | Petita capella emplaçada al mas La Riera, concretament al sector de ponent i separada de la part residencial per un camí. Consta d'una sola nau, de planta rectangular, que està adossada a la sagristia i a d'altres dependències de treball de la masia. Es tracta d'una construcció molt austera i sense cap element ornamental a destacar. La façana principal, orientada a llevant vers el camí, presenta un portal amb arc escarser, un òcul al seu damunt i un senzill campanar d'espadanya de maó que remata l'obra. Els murs són arrebossats. L'Església queda lleugerament alçada respecte al camí i té un xiprer a un dels costats. L'interior és cobert amb falsa volta de canó, actualment enguixada, i es troba en estat precari. | 08258-90 | A la masia de la Riera, sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Pertanyia a la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Després de la Guerra Civil la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. | 41.8428300,1.9866000 | 415866 | 4632822 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85930-foto-08258-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85930-foto-08258-90-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85932 | Les Tosques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-tosques | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 65, 72, 107, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 01. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en un promontori rocallós que s'aixeca sobre la riera d'Oló, al límit sud-occidental del terme municipal. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes), al qual s'hi ha annexat un cos transversal a migdia en forma de porxo i un pati tancat o barri amb coberts laterals. La masia originària ben segur que era més petita, i l'edificació actual és fruit de múltiples fases d'ampliació que han donat com a resultat una estructura força atípica. Així, la façana principal ha quedat coberta per aquest porxo amb voltes de pedra i arcades, i també el portal, adovellat. A la part alta aquesta façana es completa amb una galeria de dues arcades. La resta de façanes, en bona part arrebossades, no presenta elements remarcables. Al nord la casa té adossat un cobert de treball, i a ponent trobem un altre portal. Més al nord hi ha encara un altre cobert aïllat de maó. | 08258-92 | Sector sud-oest del terme municipal | El topònim de les Tosques ve del fet que en aquest indret hi aflora molta pumicita, popularment anomenada pedra tosca. El mas és d'origen medieval. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figuren Jaume Toscas i Pere Toscas. Cal suposar que un dels dos era l'hereu del mas en aquest moment. En el fogatge de 1515 (conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) hi apareix 'lo mas Tosques', pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló, i en el fogatge de 1553 Joan Tosgues. La família Toscas va continuar al front de l'heretat en els següents segles, i el mas devia ampliar-se en diferents fases, sobretot als segles XVIII i XIX. A la segona meitat de la dinovena centúria hi va entrar un pubill de cognom Vila procedent de la masia de cal Costa, de l'Estany. Era el besavi de l'actual propietari, que es va vendre cal Costa i es va quedar a viure a les Tosques, com també ho van fer els seus descendents. L'actual propietari, Vila, a la dècada de 1990 va marxar a viure a Artés, i llavors a les Tosques hi van quedar com a masovers Josep Bordó i Angeleta Cruselles, que s'hi van estar molts anys. Actualment hi ha uns altres masovers. | 41.8376900,1.9821300 | 415488 | 4632256 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85932-foto-08258-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85932-foto-08258-92-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 01 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85933 | El Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-coll-4 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110 | XVIII-XIX | En ruïnes | Casa de pagès, en ruïnes, que s'emplaça vora el camí de Vilarasau, molt propera a dues cases més, també en ruïnes: ca l'Oller i cal Pere Riera. Es troba a la part alta d'unes feixes, en un estat força arrasat i molt coberta per la vegetació. Es mantenen els murs perimetrals, a una alçada d'un metre i escaig. Al nord-est es conserven dues tines amb cairons. La façana principal devia estar encarada al sud-est, però en l'estat actual no se'n pot apreciar cap detall. Al sud-oest queden vestigis del que devien ser coberts adossats. | 08258-93 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa, que podria ser obra del segle XVIII o principis del XIX. Com a mínim ja al segle XIX ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll formaven part del mas veí de Rojans, el qual tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens sobre aquestes cases. El Coll encara apareix en un llistat de cases rurals de 1930, però llavors ja no estava habitada. L'any 1996 els que fins aleshores eren masovers de Rojans, la família Mas Sors, van comprar la propietat de Rojans, que incloïa aquestes cases. Actualment el propietari és Pere Mas Sors. . | 41.8506600,2.0393100 | 420252 | 4633641 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85933-foto-08258-93-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85934 | Forn d'obra de Rojans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-rojans | XIX | Semi-derruït la part posterior, diversos arbres han arrelat al voltant i entre els murs | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 50 m al nord-oest de la masia de Rojans. Conserva l'estructura força íntegra, però en estat de semi-ruïna a la part posterior. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra (amb la part interna feta de maó) en forma de planta quadrada i emplaçada en un terreny amb pendent, vora un camí. Està dividit en dos nivells, tot i que en l'estat actual els enderrocs han cobert les dues plantes. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals o bé amb volta. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat cap a ponent, conserva la boca de la fogaina, rematada amb arc escarser fet de maó. En aquest sector els enderrocs han fet pujar el nivell del sòl, que originàriament era més baix, i la boca ha quedat obturada. De la part superior, on hi havia la cambra de cocció, se'n conserven les parets parcialment. Però no és visible la porta d'accés, i tampoc la graella que separa les dues cambres, que ha quedat tapada pels enderrocs. A l'altre costat del camí encara es pot apreciar un esvoranc fet per l'extracció de terra argilosa que s'utilitzava per a l'elaboració de teules i maons. | 08258-94 | A la masia de Rojans, al sector sud-est del terme municipal | El mas Rojans és d'origen medieval. No tenim notícies sobre la data de construcció d'aquest forn, però per la seva tipologia es pot situar al segle XVIII o, més probablement, al XIX. Elvira Sors Vilaseca, mare de l'actual propietari, encara l'havia vist funcionar entorn de la dècada de 1940. El feien anar gent d'Oló, i fabricaven sobretot teules. Les teules de la casa del Joncar van ser fetes aquí. | 41.8495000,2.0297900 | 419460 | 4633522 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85934-foto-08258-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85934-foto-08258-94-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas Sors | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85935 | Rojans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rojans | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 24. | X-XXI | Masia de dimensions més aviat petites, d'origen medieval, emplaçada vora un dels ramals del camí de Sant Jaume que venia del monestir de l'Estany. Consta d'un cos residencial (de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos, el segon sobrealçat modernament al nivell de les golfes) amb coberts adossats al nord, al sud i al sud-est, de manera que pràcticament envolten la casa, deixant un petit pati davanter tancat en forma de barri. El cos residencial és una construcció uniforme que no ha sofert ampliacions visibles, llevat del sobrealçament del segon pis. La façana principal, encarada a llevant, té un portal adovellat amb arc escarser i presenta una distribució força irregular, amb algunes obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra que han estat modificades parcialment amb maó. Una d'elles s'ha transformat en balcó. Les finestres del segon pis (obra feta entorn de 2001) són fetes ja amb maó. Destaca la presència en aquesta façana d'una pedra reaprofitada d'un antic finestral gòtic lobulat. La façana posterior (a ponent) presenta una estructura similar, amb tres finestres al primer pis que, originàriament, eren emmarcades amb pedra picada. Els murs són fets amb un aparell de petits carreus força regular, més o menys disposats en filades. L'interior de la casa conserva molt bé la tipologia constructiva originària. La masia conserva una cisterna i dues tines, també té un forn d'obra. | 08258-95 | Sector sud-est del terme municipal | El mas Rojans és documentat des de mitjans de segle X. També es troba documentat en el fogatge de 1515 amb el nom Casa de Rojans, i formava part de la parròquia de Santa Maria d'Oló. La presència d'una capçalera de finestral gòtic a la façana dóna a entendre que es devia aprofitar d'una anterior construcció i que, per tant, en època baix-medieval Rojans devia ser una masia petita però d'una certa categoria. Cal dir que hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Rojans. Cal pensar que aleshores era l'hereu del mas. Segons la inscripció d'una llinda del 1581, es pot deduir que en aquest moment la masia es va reformar i devia ser llavors quan el cos residencial va adquirir l'aspecte actual. A mitjans del segle XIX Rojans era propietat de Joan Soler Vilarassau, que era notari, propietari del mas Vilarasau, resident primer a Moià i després a Sarrià. Sembla, per tant, que en aquesta època o tal vegada amb anterioritat Rojans havia passat al mas Vilarasau. Joan Soler Vilarassau va vendre Rojans a Fructuós Tantiñà Antonell i d'aquest va passar al seu fill: Antoni Tantiñà Vila, resident a Castellterçol. Segons les escriptures d'aquesta època Rojans tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens, de tres cases molt pròximes entre si, que es troben en direcció a llevant: ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll. Durant els anys de la Guerra Civil a la casa s'hi van amagar un parell o tres d'homes de l'Alzina (masia fora del terme d'Oló) per evitar d'anar al front. Durant tots aquests anys, a Rojans hi vivien masovers. Pels volts de 1939 o 40 van entrar-hi com a masovers Pere Sors Solà i la seva esposa Margarida Oller Vilaseca, provinents del mas veí de Torrecogusa. El matrimoni va tenir tres filles. Una d'elles és Elvira Sors Vilaseca, que va continuar a Rojans i es va casar el 1955 amb Joan Mas Capdevila, procedent de Viladrau. Van tenir set fills, alguns dels quals continuen vivint al mas. L'any 1996 es van decidir a comprar la propietat de Rojans. Actualment el propietari és Pere Mas Sors, que continua portant l'explotació agropecuària. Posteriorment, entorn de 2001, van fer diverses obres: van sobrealçar la casa amb el segon pis, van ampliar algunes finestres i van reformar els coberts. | 41.8489800,2.0301300 | 419488 | 4633464 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85935-foto-08258-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85935-foto-08258-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 24 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta la següent inscripció a la llinda del balcó: 1581Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas Sors | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85936 | Torrecogussa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrecogussa | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 41, 43, 63, 107. | XI-XIX | En ruïnes | Masia de petites dimensions actualment en ruïnes, d'origen medieval i construïda molt probablement sobre una anterior torre de guaita. Es troba emplaçada al cim d'un turonet sobre un promontori rocallós i en una posició dominant, amb bones vistes cap al nord. La masia consta d'un cos residencial de planta quadrada que ocupa una estreta franja a la part superior del promontori. Tenia dues plantes, amb un cos adossat al nord-est que correspon a una tina amb la seva rampa d'accés. De la casa se'n conserven bàsicament els murs perimetrals fins a l'alçada pràcticament de la coberta. Aquesta part residencial, aixecada probablement en una sola fase constructiva, és d'una tipologia força arcaica, tal vegada dels segles XVI o XVII, i s'ha mantingut molt íntegrament, sense modificacions modernes. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal adovellat i al seu damunt devia tenir un finestral, que ha quedat esfondrat. Els murs són fets amb pedres devastades o escairades que en algun punt es disposen més o menys en filades. Pràcticament no hi ha finestres, i les que es poden veure són de mida molt petita. La casa tenia coberts al sud i a l'oest, actualment semi-derruïts, els quals devien formar un petit barri. Un dels aspectes més interessants són les restes d'una possible torre, situades a l'angle nord-oest de la casa. Es tracta dels fonaments d'una estructura de planta quadrada, de 3,80 m d'amplada, que és anterior al cos residencial, de manera que aquest s'hauria construït sobre les ruïnes d'aquesta hipotètica torre. Per la banda de ponent trobem estructures complementàries a la torre, i per la cara nord hi ha una altra estructura, molt sòlida i de gran amplària. És reblerta al seu interior amb terra i té tot l'aspecte d'una muralla perimetral, fonamentada en part sobre la roca i que sembla continuar en direcció sud fins que s'ajuntaria amb la zona de coberts meridional, entremig d'una bona quantitat d'enderrocs. | 08258-96 | Sector central del terme municipal | En el llibre monogràfic sobre Oló Antoni PLADEVALL (1991: 43) planteja la possibilitat que alguns topònims referits a torres puguin correspondre a torres de guaita o de defensa complementàries del castell d'Oló, ja que aquest està situat en una posició força enclotada i no té una vista gaire extensa del seu terme. Entre aquests topònims hi ha la Torre Magre, la Torre d'Orriols, Torruella, Torrespalla, Torrecugussa, la Torre de Gerald i la Guàrdia d'Oló; aquesta última documentada a partir del 1056. Les restes que hem descrit d'una possible torre amb la seva muralla perimetral podrien avalar aquesta hipòtesi. Així, inicialment en aquest indret s'hi hauria aixecat una torre (Torre Cugussa), que estaria situada en una posició dominant i a prop d'un important camí. En efecte, uns 400 metres en direcció a llevant hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. Tanmateix, ens manques dades documentals o arqueològiques més precises per acabar de confirmar la possibilitat d'aquesta torre medieval. D'altra banda, cal dir que entorn de 1150 el monestir de Sant Benet de Bages era propietari del mas Torre Cugussa. En aquesta època aquest cenobi tenia àmplies possessions a la zona anomenada Tres Vics (entorn de l'actual mas de la Plana), i també cobrava rendes dels masos de Pere Paüc de Tres Vics i de Vilamorena, a més d'altres terres de la zona (PLADEVALL, 1991: 41). Posteriorment, quan la torre hauria perdut la seva funció estratègica i militar, probablement a partir dels segles XIII o XIV, s'hauria convertit en un mas. L'habitatge actual podria ser una mica posterior, tal vegada dels segles XVI o XVII, però no en coneixem notícies documentals concretes. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Berenguer sa Torra, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. I en el fogatge de 1515 hi consta la casa d'en Torra, en aquest cas de la parròquia de Santa Maria d'Oló i probablement referit al mas Torre, també conegut com a Torre d'Orriols. És possible que en el primer cas el Torra calgui associar-lo a Torre Cogussa. Així mateix, en un llistat de cases rurals de 1930 encara hi apareix una casa anomenada La Torre propera a aquesta zona. No sabem quan ni en quines circumstàncies hauria pogut adoptar el nom de Torrecogussa, que consta en altres documents ja més tardans, mentre que la denominació popular és la de Torrecabussa. Ja al segle XX aquesta casa era propietat dels Plans: un gran mas que estenia els seus terrenys cap al sud de Sant Joan d'Oló. Els propietaris eren la família Plans i Torrecagussa era habitada per masovers. Probablement els últims masovers van ser Pere Sors Solà i la seva esposa Margarida Oller Vilaseca, que s'hi van estar entorn de la dècada de 1930, abans de traslladar-se al mas veí de Rojans. Més endavant Torrecogussa va quedar abandonada. | 41.8540300,2.0276500 | 419288 | 4634027 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85936-foto-08258-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85936-foto-08258-96-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Popularment es coneix també amb la denominació de Torrecabussa.Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Pere, Marc, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85937 | Mas Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-rovira-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108 SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 26. | XIX-XX | Casa de pagès reconstruïda modernament sobre antigues casetes més petites que abans formaven un carrer rural. Es troba emplaçada vora el camí que uneix Oló i Sant Joan d'Oló, molt a prop d'una gran superfície de granges que inclouen la casa de cal Felip, de la mateixa propietat. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més dos pisos). L'edificació conserva part dels murs perimetrals de pedra de les casetes antigues i, a la planta baixa, les estances on hi havia cellers i estables, amb cobertes de volta catalana. També es conserva un portal amb brancals i llinda de pedra, situat a migdia. Per aquesta part l'edificació es va ampliar amb una àmplia terrassa. Els murs de la casa són actualment arrebossats i pintats, i totes les finestres i la resta d'elements exteriors són de construcció moderna. | 08258-97 | Sector central del terme municipal | Originàriament a l'indret on avui hi ha la casa anomenada mas Rovira hi havia un raval rural conegut com a Carrer de Peucalçó. Era un conjunt de casetes adossades molt petites que es devia originar al segle XIX, com altres ravals pagesos similars, coincidint amb el moment d'expansió de la vinya. Les cases es van construir en terrenys que devien ser del mas Tosselles, proper a la zona però avui derruït. Molt a prop també hi havia la casa de cal Felip, que avui encara es conserva i ha quedat envoltada per les naus de la granja. Concretament, el Carrer de Peucalçó era format per sis cases. D'oest a est: cal Pau, cal Clavell, Cal Bisquera, cal Fuster, cal Guetsira i cal Rector. A part, hi havia la ja esmentada de cal Felip, una mica més a ponent. Aquesta última era la casa més gran i possiblement la més antiga del barri. Cada casa tenia el seu tros de terreny, amb vinyes i oliveres. Les cases del carrer es devien abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Rector, cal Clavell i cal Fuster ja consten com a no habitades. En canvi, cal Felip sí que era habitada. A la dècada de 1920 Magí Rovira n'era el masover i hi menava terres. Després va anar de masover a la Careta, junt amb la seva esposa Ramona Armenteres, i s'hi van estar 26 anys. Quan entorn de 1954 es va posar a la venda la casa de cal Felip la família Rovira es va decidir a comprar-la, ja que encara hi treballaven les terres. Primer es van instal·lar a cal Felip i hi van fer algunes reformes. Aleshores les cases de Peucalçó feia temps que estaven desocupades i en procés de ruïna. Els Rovira van anar comprant les casetes amb els seus terrenys per tal d'agrupar la propietat. Entorn de 1970 es van decidir a reconstruir la casa de cal Pau, que era que la que estava en millors condicions, i part de les adjacents. Però la major part de l'habitatge es va haver de construir de nou, i la resta de casetes es va acabar arrasant. A aquesta nova edificació se la va denominar mas Rovira. Al voltant d'aquests anys es van anar construint també les naus de la granja que actualment envolten la casa de cal Felip. Llorenç Rovira Armenteres, fill de Magí i Ramona, va tenir molt interès en l'arranjament del camí que comunica amb el nucli d'Oló, anomenat camí de la Salada, ja que era una infraestructura fonamental per poder tirar endavant l'explotació agropecuària. L'asfaltat es va fer entorn de 1980, sent alcalde Joan Vilà. Anteriorment hi havia un camí de carro que tenia un pendent encara més acusat que l'actual. | 41.8594500,2.0392900 | 420261 | 4634617 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85937-foto-08258-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85937-foto-08258-97-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 26 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Llorenç Rovira Armenteres | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85938 | Cal Felip | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-felip-3 | XIX-XX | Edifici sense ús definit i mancat de manteniment | Casa de pagès de dimensions considerables que ha quedat envoltada actualment per una gran superfície de granges. Està emplaçada vora el camí que uneix Oló i Sant Joan d'Oló, molt a prop de l'actual mas Rovira, de la mateixa propietat. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes). La casa, que devia aixecar-se al final del segle XVIII o principis del XIX, conserva força bé la tipologia tradicional, però amb les reformes que s'hi van fer a la dècada de 1950, quan es va sobrealçar a la planta de les golfes. La façana principal, encarada més o menys vers migdia, presenta un aspecte molt senzill, amb portes i finestres parcialment emmarcades amb maó, fruit de l'esmentada reforma. Els murs són de maçoneria, amb restes de semi-arrebossat. La resta de façanes pràcticament no té obertures i no s'hi observen elements d'especial interès. | 08258-98 | Sector central del terme municipal | Originàriament a l'indret on avui hi ha la casa anomenada mas Rovira hi havia un raval rural conegut com a Carrer de Peucalçó. Era un conjunt de casetes adossades molt petites que es devia originar al segle XIX, com altres ravals pagesos similars, coincidint amb el moment d'expansió de la vinya. Les cases es van construir en terrenys que devien ser del mas Tosselles, proper a la zona però avui derruït. Molt a prop també hi havia la casa de cal Felip, que avui encara es conserva i ha quedat envoltada per les naus de la granja. Concretament, el Carrer de Peucalçó era format per sis cases. D'oest a est: cal Pau, cal Clavell, Cal Bisquera, cal Fuster, cal Guetsira i cal Rector. A part, hi havia la ja esmentada de cal Felip, una mica més a ponent. Aquesta última era la casa més gran i possiblement la més antiga del barri. Cada casa tenia el seu tros de terreny, amb vinyes i oliveres. Les cases del carrer es devien abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Rector, cal Clavell i cal Fuster ja consten com a no habitades. En canvi, cal Felip sí que era habitada. A la dècada de 1920 Magí Rovira n'era el masover i hi menava terres. Després va anar de masover a la Careta, junt amb la seva esposa Ramona Armenteres, i s'hi van estar 26 anys. Quan entorn de 1954 es va posar a la venda la casa de cal Felip la família Rovira es va decidir a comprar-la, ja que encara hi treballaven les terres. Primer es van instal·lar a cal Felip i hi van fer algunes reformes. Aleshores les cases de Peucalçó feia temps que estaven desocupades i en procés de ruïna. Els Rovira van anar comprant les casetes amb els seus terrenys per tal d'agrupar la propietat. Entorn de 1970 es van decidir a reconstruir la casa de cal Pau, que era que la que estava en millors condicions, i part de les adjacents. Però la major part de l'habitatge es va haver de construir de nou, i la resta de casetes es va acabar arrasant. A aquesta nova edificació se la va denominar mas Rovira. Al voltant d'aquests anys es van anar construint també les naus de la granja que actualment envolten la casa de cal Felip. Llorenç Rovira Armenteres, fill de Magí i Ramona, va tenir molt interès en l'arranjament del camí que comunica amb el nucli d'Oló, anomenat camí de la Salada, ja que era una infraestructura fonamental per poder tirar endavant l'explotació agropecuària. L'asfaltat es va fer entorn de 1980, sent alcalde Joan Vilà. Anteriorment hi havia un camí de carro que tenia un pendent encara més acusat que l'actual. | 41.8588900,2.0383900 | 420186 | 4634556 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85938-foto-08258-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85938-foto-08258-98-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Llorenç Rovira ArmenteresAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,90 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.