Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 85873 | Llegendes de la Bruixa de Berengueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-la-bruixa-de-berengueres | TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 31-32, 33-34. Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/154-a-olo-hi-ha-mes/histories-i-llegendes-dolo/llegendes-de-la-bruixa-de-berengueres.html | XIX-XX | Llegendes publicades | Llegendes sobre una bruixa anomenada Berengueres, que habitava a la masia amb el mateix nom. Es tracta de versions adaptades localment d'alguns dels temes més freqüents en les llegendes sobre bruixes, com són la transformació en animals o la capacitat de donar mal d'ulls. Segons la tradició, les bruixes tenien afinitat amb determinats animals, de manera que podien transformar-se per exemple en gats, però també en galls o altres bèsties. També cavalcaven marrans o altres animals per recórrer llargues distàncies. Normalment el color dels gats és el negre, associat al maligne, però en aquest cas el color del gall és el blanc, que també té un simbolisme especial, ja que és el color iniciàtic o de la puresa. Una de les històries atribuïdes a aquesta bruixa diu que el propietari de la masia d'Orriols, no gaire lluny de Berengueres, cada dia quan tancava les ovelles al corral es trobava un gall molt gros de color blanc que, tot fent batec d'ales, donava un gran espant al bestiar. Després li costava molt poder reconduir les ovelles altre cop al corral. Això li passava dos o tres dies per setmana, i el pobre home estava desesperat. El pastor va demanar ajuda a un veí seu, que va dir que sabia com resoldre el problema. El dimarts següent el noi es va presentar a casa del pastor amb una escopeta carregada amb bales beneïdes. En veure el gall li va disparar a les cames i aquest va desaparèixer. L'endemà els veïns de Berengueres es van trobar a la dona enllitada i amb una ferida de bala a la cama. D'aquesta manera la gent de les rodalies va descobrir que la dona que vivia a Berengueres era una bruixa. Una altra història atribuïda a aquesta bruixa es refereix als seus poders per encomanar mal d'ulls. Es diu que la bruixa Berengueres anava sovint a Santa Maria d'Oló, perquè era el poble que tenia més a prop i on recollia les provisions per viure. Els habitants d'Oló quan la veien se n'allunyaven perquè deien que només de passar pel seu costat et podia encomanar qualsevol mal, sobretot a les criatures. Un dia es va trobar a una nena petita i la Berengueres li va posar la mà al damunt de l'espatlla i li va dir 'Ets una nena molt maca però no tens gaire salut'. L'endemà la nena va emmalaltir. A poc a poc, va deixar de menjar i els remeis que li donaven no li feien efecte. Quan estava ja molt feble la mare va explicar la situació a una veïna, que de seguida va pensar que estava embruixada. Li va preguntar si havia parlat amb la bruixa Berengueres, i la nena va contestar que no havia parlat amb ella, però que la Berengueres li havia dit aquells mots a l'oïda. Així la veïna va confirmar que la nena estava embruixada i patia mal d'ull. Per ajudar-la van fer venir el capellà i el mossèn va recitar oracions per desembruixar-la. A partir d'aleshores l'estat de la nena va millorar. La fama de la bruixa era tanta que les autoritats van determinar tancar-la a la presó. El dia que la van anar a buscar, enfurismada, es va agafar a la xemeneia i per més que l'estiraven no hi havia manera de treure-la, fins al punt que la van haver de fer sortir amb el clemàstecs agafats a les mans. Cal dir que aquestes llegendes pràcticament no es conserven vives en la memòria popular, ja que ni els propietaris de la masia Berengueres ni la gent del poble en general n'han sentit a parlar. Tanmateix, no deixen de ser sorprenents uns dibuixos que van aparèixer no fa gaire en unes obres practicades en aquesta masia. Es tracta d'uns galls marcats sobre la calç d'una paret i que tenien uns pals a sota. L'existència dels pals, però, sembla suggerir que la intenció dels dibuixos era més aviat tenir comptabilitzats els galls de la casa. | 08258-51 | Masia Les Berengueres. Sector nord-oest del terme municipal | 41.8971300,2.0392300 | 420303 | 4638801 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85873-foto-08258-51-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquestes llegendes s'han inclòs en una Ruta de les Bruixes de Santa Maria d'Oló, organitzada per l'empresa Colltur.Informació oral facilitada per Roser Aimerich i Jaume Codina, de la masia de Berengures | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85874 | Llegenda de la Bruixa Picamilla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-bruixa-picamilla | TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 75-77. Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/154-a-olo-hi-ha-mes/histories-i-llegendes-dolo/llegenda-de-la-bruixa-picamilla.html | XIX-XX | Llegenda publicada | Llegenda sobre una bruixa anomenada Picamilla. Combina dos temes habituals en aquest tipus d'històries: la capacitat de les bruixes per provocar tempestes i la seva afinitat amb determinats animals. Segons la tradició, algunes bruixes tenien la capacitat per transformar-se per exemple en gats, però també en galls o altres bèsties. També cavalcaven marrans o altres animals per recórrer llargues distàncies. Normalment el color dels gats és el negre, associat al maligne. En aquest cas es tracta d'un gat ros. La llegenda explica que a Oló hi havia la bruixa Picamilla i tothom tenia clar que era la responsable dels temporals. Per això els veïns la vigilaven, però quan li treien els ulls del damunt ella aprofitava per provocar pedregades que arrasaven els conreus. El diable era qui li havia conferit aquests poders i, per poder despistar els seus vigilants, també li va donar la capacitat de transformar-se en un gat de color ros que sempre li feia companyia i era el seu doble. Així, cada vegada que volia fer-ne alguna de les seves es convertia en animal i desapareixia als ulls dels seus veïns. Els veïns van decidir demanar consell a un home que entenia molt d'aquestes coses, que els hi va explicar que la bruixa i el gat eren un mateix ésser, i que si volien acabar amb ella haurien de disparar-li amb un cartutx amb sal beneïda. Uns dies després van començar a formar-se núvols de tempesta. El mossèn i alguns homes del poble van decidir fer cas a l'expert i van anar a casa de la bruixa Picamilla per demanar-li explicacions. Però no hi era i una veïna els va dir que feia hores que no la veia. En canvi, davant de la porta hi havia el gat llepant-se els bigotis. Aleshores van agafar l'escopeta i van disparar un tret al gat, que després de deixar anar un miol es va fondre. Segons la creença popular la sal es barreja amb la sang i expulsa del cos el poder del dimoni. Al dia següent va córrer la notícia que la Picamilla s'havia estimbat per un turonet i s'havia trencat una cama. Des d'aquell dia la Picamilla sempre més va fer bondat. Altres expliquen que va morir a conseqüència de les ferides. | 08258-52 | Cal Picamill, raval de Santa Eulàlia. Sector central del terme municipal | 41.8801900,2.0305100 | 419558 | 4636928 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta llegenda s'ha inclòs en una Ruta de les Bruixes de Santa Maria d'Oló, organitzada per l'empresa Colltur. Cal dir també que al raval de Santa Eulàlia hi ha una casa anomenada cal Picamill. | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85875 | Destrals neolítiques de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/destrals-neolitiques-de-sant-joan-dolo | XLV-X aC | <p>Conjunt de dues destrals de pedra polimentada de tipus neolític que es conserven al Museu Episcopal de Vic, amb els números d'inventari MEV 4889 i 4890. No se'n coneix cap informació del context on es van trobar, tan sols que són procedents de 'Sant Joan d'Oló' i que van ingressar al museu pels volts de 1914-1915. Foren adquirides per dues pessetes cadascuna. Aquest tipus de destrals són característiques del neolític, però es van utilitzar fins èpoques molt més recents. Tanmateix, el fet de trobar-se guardades en un museu com el de Vic ens fa suposar que van ser identificades per algun capellà de la parròquia i que es trobaven en un context en què és versemblant atribuir-les a un possible jaciment de l'època del neolític. En tal cas es tractaria d'un dels testimonis més antics de la història del municipi, juntament amb el megàlit del Pla de la Bassa de can Garriga. Tot i que, lògicament, aquesta afirmació s'ha de prendre amb moltes reserves atesa la poca informació que hi ha al respecte.</p> | 08258-53 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85875-foto-08258-53-2.jpg | Legal i física | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85876 | Creu processional de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-processional-de-santa-maria-dolo | <p>MATAS BLANXART, M. Teresa (1984). 'Santa Maria d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 388-389. THOBY, P (1953). Les croix limousines. De la fin du XII siècle au debut du XIVe siècle. Editions A. et J. Picard et Cia., París.</p> | XIII | <p>Creu processional romànica procedent de l'església de Santa Maria d'Oló i conservada al Museu Episcopal de Vic, amb el número d'inventari MEV 176. Es tracta d'una creu completament metàl·lica, d'aram, que es podria datar al final del segle XIII. Hom la considera una de les darreres manifestacions de l'escola llemosina dins del romànic, amb alguns elements que insinuen ja les formes del gòtic, com ara la volumetria de les figures. Els estudis actuals, però, no acaben de determinar si totes les creus metàl·liques d'aquesta època són de procedència llemosina; és a dir, fabricades a la ciutat occitana de Llemotges, com es creia fins ara, o bé hi hauria també tallers a la Península. En tot cas, es tracta d'una peça força rara i sense gaires paral·lels estilístics ni iconogràfics La creu mesura 30 x 23 cm. És del tipus floronada amb una expansió aureolada central. L'anvers és ocupat per la figura de Crist amb el cap lleugerament torçat i inclinat cap a la dreta, i el cos insinuant un lleuger defalliment. Els braços de la creu tenen sengles expansions ovalades on hi podem veure relleus de les figures (possiblement afegides posteriorment) de Maria i de sant Joan. També hi ha una expansió oval a la part superior, mentre que a la part inferior del tronc hi ha una altra figura, no identificada. La figura de Crist presenta una anatomia que s'allunya de la tradició bizantina: les costelles són descrites d'una manera convencional i adopten un esquema vagament vegetal. La part alta de les cames està coberta amb un perizonium. El fons de la creu és gravat amb un element vegetal que es cargola sobre si mateix tot formant arabescs, mentre que el perfil de la creu és decorada amb una sanefa. Al costat del revers la creu té aplicada una peça circular dins la qual hi ha la Maiestas Domini sobre un fons d'esmalt blau sembrat de flors. La figura de Crist hi apareix en actitud de beneir i sosté un llibre tancat. La decoració gravada al revers és més rica i treballada que la de l'anvers. Presenta uns rínxols vegetals i als extrems del tronc i braços de la creu la figuració de tres dels símbols del Tetramorf: el lleó, l'àliga i el brau.</p> | 08258-54 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | <p>Aquesta creu, procedent de l'església de Santa Maria d'Oló, es trobava ja al Museu Episcopal de Vic des d'abans de l'any 1898. La peça es pot datar al segle XIII però sembla haver sofert moltes vicissituds al llarg de la seva història. Entre d'altres modificacions en un moment donat s'hi van afegir possiblement les figures de Maria i sant Joan, de factura volumètrica semblant a la Maiestas Domini del revers.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85876-foto-08258-54-2.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85877 | Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilarassau | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Vicenç de Vilarassau', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 391-392. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 93, 104, 115. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 471. RIERA FONTS, Carles (2018). 'Sebastià Soler i Vilarassau, farmacèutic militar i metge', Modilianum, núm. 59 (2n semestre, 2018), Moià, p. 5-43. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 27. | X-XXI | Masia de grans dimensions, d'origen medieval. La seva estructura originària, molt ben planificada en forma de quatre naus amb un pati central, així com l'existència de dues habitacions a la primera planta semblants a unes cel·les, han induït a pensar que en algun moment podia havia estat un convent, però no es coneix cap notícia documental que avali aquesta hipòtesi. En tot cas, podem assegurar que en època medieval no era una masia convencional, sinó probablement una domus o casa forta que devia pertànyer a alguna instància important. El casal es troba emplaçat en un promontori força estratègic, al costat d'on hi ha l'església romànica de Sant Vicenç de Vilarasau. El conjunt és format per una gran construcció residencial, que compta amb una torre de defensa, més un bon nombre de coberts a llevant i un barri o clos tancat al sud. Tal com hem dit, la part residencial té el seu origen en una construcció de planta quadrada amb pati central. Tres de les naus (al sud, est i nord) consten en total de 17 arcs diafragmàtica apuntats. La nau de migdia no té arcs, però presenta, sobretot en el mur exterior, un parament de característiques medievals, fet amb petits carreus ben disposats i està reforçat amb contraforts. La resta de murs corresponents a aquest recinte quadrat tenen característiques similars. Sobre aquesta base d'època baix-medieval amb el temps Vilarasau va evolucionar cap a una masia més convencional. A la nau de ponent hi trobem el celler, amb grans bótes. El pati central es va modificar i va quedar relativament desdibuixat, amb la inclusió de construccions més funcionals. Als segles XVII i XVIII la casa s'amplià i, amb posterioritat a 1681, es dotà de la torre de defesa. En un moment donat (tal vegada al segle XIX) dues de les naus del pati interior (a sud i oest) es van sobrealçar per fer-hi una galeria porxada de dos pisos obrada amb pilastres i columnes de maó, cosa que acaba de donar a la construcció un aspecte conventual. La façana principal, a migdia, és part de l'obra baix-medieval però es devia sobrealçar i modificar als segles XVII-XVIII. Compta amb un portal adovellat més diverses finestres emmarcades amb brancals i llindes de pedra. L'estructura és força atípica, amb una teulada partida amb vessants a diferents nivells que mostren l'evolució complexa de l'edificació. A l'angle nord-est s'aixeca la torre, de planta quadrada. És de quatre pisos, comptant que a la part subterrània hi ha una tina. La façana de tramuntana presenta una petita terrassa porxada on hi ha una cisterna que recull les aigües pluvials, perfectament canalitzades. En aquesta façana hi ha diverses dates inscrites a les llindes corresponents als segles XVII i XVIII, les quals indicarien que en aquest època la masia va ser ampliada sobretot en aquest sector. A l'interior, la casa ha conservat molt bé les característiques constructives originàries. Al primer pis, en l'ala sud, hi trobem les dues habitacions que recorden cel·les de convent. Totes dues d'un format idèntic i amb un òcul de forma oval sobre la porta. A llevant del cos principal hi trobem uns coberts de forma allargada que pràcticament enllacen amb l'església. En un d'ells es conserva la premsa de vi. | 08258-55 | Sector sud-est del terme municipal | El mas Vilarasau correspon a l'antiga vila 'Ansaldi', documentada des de l'any 957. Aquesta antiga vil·la o mas estava lligada a l'existència de l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, que es troba al seu costat, documentada l'any 1134, al principi com a parròquia i després com a sufragània de Santa Maria d'Oló. L'estructura originària de la domus o casa forta que és la base de la masia actual, i que inclou un gran nombre d'arcs apuntats, devia aixecar-se en època baix-medieval. S'ha dit que es podria haver construït al voltant dels segles XV-XVI, però el cert és que no disposem de dades concretes que ens informin ni de la cronologia ni de l'estatus que tenia aquest gran casal de característiques gòtiques. Una dada tal vegada significativa és que en el llistat de persones que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló el 1394, on hi apareixen gairebé tots els caps de família dels masos, no hi consta cap representant de Vilarasau. Als segles XVII i XVIII la masia es va ampliar i remodelar, tal com indiquen les diverses inscripcions que ja hem comentat. Del 1631 coneixem un inventari de béns del mas. En aquesta data la casa tenia una mula, un burro i una burra. A la cuina tenia totes les eines necessàries per conrear les vinyes: parpal, aixades, magalles, magall i palafangues. Tenia també un alambí per destil·lar el vi dolent i obtenir aiguardent. Al celler tenia una tina de pedra i una de fusta; 5 bótes grans, 3 de 2,5 cargues, i dues bótes petites; 4 portadores, 2 barrals i 2 cèrcols de bótes grosses. Tenia, a més, una arada, un jou i 4 relles i 4 garbells (FERRER, 1991: 93). En aquesta època ja era, doncs, un mas convencional. També consta que havia tingut un molí d'oli o trull. Sabem que, almenys des del segle XVII, els propietaris eren la família de cognom Vilarassau. Així, el 1608 Jaume Vilarassau va encarregar al pintor Joan Belill un retaule per a l'església de Sant Vicenç. Aquest retaule no s'ha conservat (GALOBART, 1996: 71-81). Més endavant, coneixem els noms d'alguns membres de la família gràcies al treball genealògic que ens han deixat consultar els actuals propietaris. El següent hereu conegut és Francisco Vilarasau, que devia néixer a mitjans del segle XVII. Es casà amb Teresa Gumà. El següent hereu fou Valentí Vilarasau Gumà, casat amb Margarita Portabella. El següent hereu fou Francisco Vilarasau Portabella, casat amb Rosa Espaniella(?). El següent hereu fou Isidro Vilarasau Espaniella (?), casat amb Raimunda Barnils. El següent hereu fou Bernardí Vilarasau Barnils (1790-1847), casat amb Francesca Casamitjana Torres (1793-1846). Sabem que Bernardí ja no residia al mas Vilarasau, sinó al carrer del Forn de Moià. Consta com a pagès hisendat i el 1834 era regidor de l'Ajuntament. L'hereva d'aquest matrimoni fou Anna Vilarasau Casamitjana (1814-1850), que es casà el 1834 amb Silvestre Soler Errando (1815-1875). Per tant, a partir d'aquesta generació els hereus van perdre el cognom Vilarasau i van adoptar el de Soler, que encara es manté en l'actualitat. Silvestre procedia d'una família d'antics paraires enriquits. Estaven emparentats amb altres famílies benestants de Moià, com els Batlles, que eren metges, i també amb la famosa nissaga de Sallent dels Torres Amat. El seu oncle era Fèlix Torres Amat, bisbe d'Astorga. La residència habitual de la família en aquesta època era la casa del cal Perxer, a la cantonada del carrer de les Joies, de Moià. El matrimoni va tenir cinc fills. L'hereu fou Joan Soler Vilarasau (1836-1917). Va ser notari i es casà amb Rita Torrens Jové (1851-1934). Rita era de Sarrià, i el matrimoni es va instal·lar en aquesta localitat barcelonina, que va ser la residència de la família en els anys posteriors. Un germà de Joan era Sebastià Soler Vilarassau (1839-1888), qui fou un destacat farmacèutic militar i metge. Exercí a Cuba i Filipines, i va ser mereixedor de diverses condecoracions. Gràcies a un article molt ben documentat sobre la seva biografia aparegut recentment hem pogut obtenir algunes dades sobre la família en aquesta època (RIERA, 2018: 8-13). L'hereu de Joan i Rita fou Joan Soler Torrens. Va fer carrera de medicina, com ja havia fet el seu oncle, s'establí de metge al Prat de Llobregat i es casà amb Angelita Feu Rodes. Joan era una persona liberal i freqüentava els ambients artístics i bohemis de la Barcelona dels primers decennis del segle XX. Tenia poc interès en la propietat del mas Vilarasau, del qual en tenien us de fruit les seves germanes, les quals sí que van continuar freqüentant el mas i amb qui Joan va tenir certes desavinences. Es diu que Joan Soler Torrens portava alguns dels seus pacients de tuberculosi a Vilarasau perquè es recuperessin. L'hereu de Joan i Angelita fou Joan Soler Feu, nascut el 1920 i també metge com el seu pare. Es casà amb Mercè Hewitson Espanyol, d'ascendència anglesa però nascuda ja a Barcelona. Joan era l'hereu de Vilarasau però l'us de fruit continuava, com en la generació anterior, en mans de les seves tietes. Durant tot aquest temps a Vilarasau hi residien masovers. Quan el mas va quedar lliure de l'us de fruit i els darrers masovers, que eren la família Rabat Roca, van marxar, entorn de 1976, Joan va començar a restaurar la masia. En aquest moment el mas ja no conservava la documentació i pràcticament la totalitat del mobiliari havia desaparegut. L'hereu de Joan i Mercè fou Joan Soler Hewitson, actual propietari. El 1986 es casà amb Francesca Güell Sala. Una mica abans Joan havia continuat les restauracions de la masia i entorn de 1980 s'hi instal·là definitivament, i més tard la seva família. Des d'aleshores ell i el seu fill han tirat endavant l'explotació agropecuària. Cal dir que en les escriptures de Vilarasau conta que des de feia anys tenia dues masoveries, que eren l'Illa i la Casa Nova de Sau. No en coneixem notícies documentals però ambdues semblen construccions relativament recents, del segle XVIII o principis del XIX. A mes, posseïa el mas Vilagur, aquest molt més antic, d'origen medieval, i que consta com una peça a part. Sembla que, almenys al segle XIX, els Soler Vilarasau també haurien tingut la propietat del mas Rojans. Se sap que Vilarasau tenia un forn d'obra, però se'n desconeix la ubicació. També es diu que era coneguda popularment com la Casa de les Mules, perquè que s'hi venien a fer tractes amb mules que ja estaven ensinistrades. | 41.8451900,2.0408300 | 420371 | 4633033 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85877-foto-08258-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85877-foto-08258-55-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 27 (Pla Especial Urbanístic 2011)El nom oficial del mas és Vilarasau, de vegades escrit amb dues esses. Popularment, però, és més conegut com a SauLlindes amb inscripcions a la façana nord: 17(?), 1683, 1681, '1789 V. M (?) SSDSO Roser', 2002.Informació facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85878 | Església de Sant Vicenç de Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-vicenc-de-vilarassau | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Vicenç de Vilarassau', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 391-392. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 207-208. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Vicenç de Vilarassau', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1069-1071. | XI-XVII | Església romànica emplaçada al lloc de Vilarasau, en un punt força estratègic vora el mas d'aquest mateix nom. És una església d'una sola nau i amb absis semicircular, orientat a llevant. En època moderna (vers 1650) s'hi afegí al nord una segona nau que fou convertida en sagristia. L'església va ser construïda a la segona meitat del segle XI i adopta plenament les formes llombardes. Així, l'absis és decorat amb arcuacions cegues i quatre faixes llombardes. També té una finestreta de doble esqueixada rematada amb arc de mig punt fet amb una doble sèrie de petites dovelles. Al mur de migdia segueixen les arcuacions cegues i també hi trobem dues finestres iguals que la de l'absis. Al mur de ponent hi ha la porta principal, que és moderna. La llinda és decorada amb el gravat d'una creu patent sobre un monticle esquemàtic que simbolitza el Gòlgota. Al damunt s'hi aixeca un campanar d'espadanya que ha estat refet i engruixit. La campana és d'una altra procedència. L'aparell de la construcció romànica és fet amb blocs de pedra mitjans tallats i disposats en filades i a trencajunt. El pati davanter de l'església servia fins èpoques relativament recents com a cementiri, i també la zona al voltant d'on hi ha la creu al nord del camí. En aquests llocs hi apareixen abundants restes òssies. Els difunts eren enterrats directament a terra, embolicats amb un mantell. A l'interior la nau és coberta amb volta de canó, reforçada amb un arc toral que la divideix en dos trams. Les parets actualment són a pedra vista, mentre que la volta s'ha enguixat. A la conca de l'absis hi ha restes de pintures romàniques que es conserven en molt mal estat a causa de les humitats. Al mur nord hi ha un portal modern que comunica amb la sagristia. S'hi conserva un retaule neogòtic de finals del segle XIX, actualment dedicat a la Verge de Lurdes. En la darrera restauració, feta el 1990, es va traslladar el retaule, que fins aleshores es trobava a l'absis i, en el seu lloc, es construí un curiós setial de pedra i fusta adossat a la paret de l'absis junt a un banc. Qui estava al front de la intervenció, mossèn Saborit, el va fer perquè el bisbe en la seva visita pogués seure en un lloc preeminent. En aquestes obres també es va eliminar un petit cor de fusta que hi havia a l'entrada de l'església. Actualment només en queden les escales que permetien accedir-hi. | 08258-56 | Vora el mas Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | Aquest lloc és documentat per primera vegada l'any 957 com a Villare Ansaldi, referit al mas Vilarasau que es troba al costat. L'església apareix esmentada el 1134. Només l'any 1284 s'esmenta com a parròquia, però ja no apareix més amb aquesta categoria. Sembla més aviat que la major part del temps va ser sufragània de Santa Maria d'Oló; així consta en la visita episcopal de 1686. Per tant, hom suposa que devia seguir les mateixes vicissituds que la parròquia mare, la qual el 1364 passà a dependre de la canònica de l'Estany i, després que s'extingí la canònica i el monestir de l'Estany va ser secularitzat, va passar a ser regida per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir de l'Estany. Així era encara el 1686, quan el bisbe de Vic va visitar la parròquia. Procedent d'aquesta església es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser, possiblement dels segles XIV o XV, actualment guardada en un altre emplaçament. Per la seva proximitat amb el mas Vilarassau els propietaris d'aquest gran casal tenien una influència molt directa sobre l'església. Fins i tot s'ha apuntat la hipòtesi, per les característiques especials de la masia, que Vilarasau en algun moment podia haver estat un convent, però no hi ha cap document que ho confirmi. L'estudiós Josep GALOBART (1996: 71-81) en el seu llibre sobre el retaules barrocs d'Oló ens dóna notícies d'un retaule que el propietari del mas Sau, Jaume Vilarassau, va encarregar per aquesta església, però que no s'ha conservat. El contracte és del 22 de juny de 1608 i el destinatari era el pintor Joan Belill, que havia de pintar i daurar un retaule de sant Vicenç. Joan Belill era un pintor i daurador mallorquí, nascut a Alcúdia, que s'havia establert al Bages i va treballar en aquesta zona i també al Moianès. Precisament aquests anys, entre 1607 i 1610, va treballar també en altres esglésies de la parròquia d'Oló. El preu acordat fou de 45 lliures, i el transport havia d'anar a càrrec de Jaume Vilarassau. És possible que es tractés, més que d'un retaule nou, de la reforma d'un d'antic. Una mica abans, vers el 1586, l'edifici de l'església s'havia consolidat, i més tard, vers el 1650, s'hi afegí la nau al nord que va fer funcions de sagristia. També es modificà la porta i, a l'interior, es construí un petit cor. Ja al segle XIX, degut a la distància d'unes dues hores fins a Oló l'església va ser declarada parròquia rural el 1868. El problema és que no tenia rectoria, i això feia que els capellans assignats duressin poc temps. Els veïns es comprometien a posar els materials per la construcció d'una rectoria, però no podien assumir el cost de la mà d'obra. Finalment, es va acordar una solució que consistí en nomenar un vicari a Oló encarregat d'aquesta parròquia. El primer fou Mn. Joan Portell, que va intentar dignificar la parròquia i a partir de 1896 va impulsar diverses reformes. Concretament, el 1896 es va construir el retaule neogòtic i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser que abans hem esmentat per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). La qüestió és que la categoria de parròquia no va durar gaire, i amb el despoblament del camp Sant Vicenç tornà a convertir-se en sufragània. A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona conservaven encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluja i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores es van fer les modificacions que ja hem esmentat: trasllat del retaule a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció del setial, eliminació del cor i restauració de les parets a pedra vista. També es va treure l'enrajolat del terra. Molta de la pedra utilitzada era procedent del mas proper de Vilagur. | 41.8454300,2.0417000 | 420444 | 4633059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85878-foto-08258-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85878-foto-08258-56-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Sant Vicenç de ViladessauInformació oral facilitada per Francesca Güell Sala, de Vilarasau. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85879 | Creu de Sant Vicenç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-sant-vicenc-de-vilarasau | XVIII | Creu monumental situada vora l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, al marge nord del camí. Es tracta d'una creu molt simple, que consta d'un pedestal fet de pedres amb una llosa quadrada al damunt, on hi ha encastada la creu, de ferro, amb les astes lleugerament eixamplades. No coneixem cap notícia documental sobre aquesta creu. Per la seva tipologia és difícil donar-li una datació concreta. Tal vegada podria correspondre als segles XVIII o XIX. El terreny amb pendent al voltant de la creu, així com també al pati davanter de l'església, fins èpoques relativament recents encara s'utilitzava com a cementiri. En aquests llocs hi apareixen abundants restes òssies. Els difunts eren enterrats directament a terra, embolicats amb un llençol. Probablement es tractava doncs d'una creu de fossar, que indicava la presència del cementiri. | 08258-57 | Vora l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, al sector sud-est del terme municipal | 41.8455500,2.0416400 | 420439 | 4633072 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85879-foto-08258-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85879-foto-08258-57-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85880 | Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rodoreda | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 112, 206. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 47. | X-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval i decorada a la façana principal amb elements renaixentistes. Consta d'un gran cos residencial (de planta més o menys rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes) més una ala a llevant que ha estat reconstruïda modernament sobre antics coberts, un gran pati enjardinat, coberts adossats a ponent i un gran cobert independent més a llevant. El cos residencial principal és fet en dues fases: la part del darrere és més antiga i es va allargar, possiblement al segle XVII, fins a la façana actual. Aquesta està encarada al sud-est, vers un esplèndid jardí. Consta d'un portal emmarcat amb grans dovelles i un trencaaigües. Al primer pis té finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Però destaquen les de l'eix central. Una és d'estil renaixentista, i consta d'un frontó partit sobre un trencaaigües rectangular amb motllures laterals. Té un escut que no hem pogut identificar, fet de diverses creus que formen una mena de quadrat, tal vegada corresponent a una alta dignitat eclesiàstica. L'altre finestra (al nivell de les golfes) té gravats dos escuts de Barcelona i sanefes decoratives. Considerem que aquests finestrals pertanyen a aquesta fase d'ampliació vers el 1636, i mostren que en aquesta època la masia devia pertànyer a algun senyor important, ja fos laic o eclesiàstic, tal vegada el monestir de l'Estany, però no coneixem notícies concretes en aquest sentit. Una altra possibilitat és que les finestres s'haguessin introduït en una altra època, per exemple a mitjans de segle XX, quan el llavors propietari tenia relació de parentiu amb Josep Puig i Cadafalch. Però pel que coneixem aquesta hipòtesi és pràcticament descartable. Ja hem dit que el sector de llevant fou remodelat a mitjans de segle XX per convertir-lo en una ala amb els baixos porxats mitjançant grans arcades i, al primer pis, una sèrie de finestrals que imiten els tradicionals. A l'extrem s'hi construí una capella, dedicada a la Santa Creu. El recinte queda tancat pel sud amb un mur que, a ponent, forma un terrat enlairat. En aquestes obres, que van durar força anys i van anar a càrrec d'un paleta i picapedrer, es va construir també una mena de garita situada en un angle sobre una antiga eixida, així com una galeria descoberta feta amb pilastres de pedra picada a la part posterior. En el terrat d'aquesta galeria hi ha un pou-cisterna. | 08258-58 | Sector central del terme municipal | El mas és documentat l'any 957 (segons fitxa IPA), però no en tenim notícies més concretes fins el segle XIV. El 27 de novembre de 1362 'el cavaller Ramon de Peguera defineix per 2.500 sous a Sibil·la, muller de Pere de Montcada, el feu i la castlania d'Oló i el mas Rodoreda' (FERRER, 1991: 112). Per tant, cal entendre que Rodoreda estava vinculat d'alguna manera a les possessions del castlà d'Oló. Torna a sortir el 1389, quan l'abat de l'Estany dóna autorització per passar els béns del mas (FERRER, 1991: 112). S'entén doncs que també devia tenir vinculació amb el monestir de l'Estany. Tot plegat no ens acaba d'aclarir quin era l'estatus d'aquest mas, però es dedueix que era una possessió important vinculada als poders fàctics de la zona. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Francesc de Rodoreda; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rodoreda', i en el de 1553, Pere Radoresa. Tal com ens informa la inscripció de la façana, l'any 1636 els propietaris encara portaven el cognom Rodoreda. En aquest moment la casa es devia allargar cap al sud, i la presència dels finestrals renaixentistes en aquesta façana donen a entendre que continuava sent un mas important. Les seves terres arribaven fins el mateix poble d'Oló. Com a hipòtesi podem sospitar que depenia del monestir de l'Estany, que des de 1592 estava regit per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de diferents diòcesis. Els escuts de Barcelona del finestral podrien fer al·lusió a la diòcesi de Barcelona. Al segle XVIII devien continuar les ampliacions, però en canvi no s'hi aprecien gaires reformes corresponents al XIX. A inicis del segle XX el propietari era Joan Pont, un pubill que procedia de la casa de la Vall d'Avinyó i que fou assassinat molt a prop del mas, en el punt on ara s'aixeca una creu commemorativa (creu del Jan). Va ser el 31 de març de 1928, i l'instigador fou el seu propi fill. El motiu era que tenia por que deixés l'herència a la seva germana. El van matar quan es dirigia a peu pel camí cap a Oló amb la intenció d'anar al mercat del ram de Vic. Quan la Guàrdia Civil va investigar l'assassinat i descobrí que havia estat instigat pel seu propi fill va tancar el cas sense resoldre'l. Al cap d'un temps la família es va vendre el mas i va marxar a viure a Prats de Lluçanès. Entorn de 1940 va comprar la masia Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. En aquest moment es va contractar una paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix es va construir una creu de terme de pedra picada al camí d'entrada. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. Tot i això, no sembla que en aquest moment es fes cap canvi a la façana principal. Ramon Conill també va fer arranjar el camí de l'Estany, ja que va ser un dels primers a tenir cotxe. Entorn de 1943 van entrar com a masovers la família Busoms. El primer fou Esteve Busoms Pons, amb la seva muller Felisa Bota Torrent. Van tenir dues filles, una de les quals, M. Dolors Busoms, es va quedar a la masia. Després de la mort de Ramon Cunill hi va haver certes desavinences entre propietaris i masovers, que no es van resoldre fins que el 1995 els Busoms es van decidir a comprar el mas. El 1999 van construir les diverses naus agropecuàries que hi ha a l'entorn. Actualment el fill de Dolors Busoms continua al front de l'explotació. | 41.8666400,2.0580300 | 421825 | 4635398 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85880-foto-08258-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85880-foto-08258-58-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 47 (Pla Especial Urbanístic 2011)Està emplaçada en un replà vora el camí que històricament porta a l'Estany, i sembla que havia tingut vincles amb aquest monestir. L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda d'una finestra de la façana principal: Berna[r]di Rodoreda ma feta 1636Altres inscripcions: 1642, 1757Inscripcions a la terrassa posterior: MDCCLXXIII (1773), 1757Hi ha una tradició popular que diu que antigament hi havia un baró de Rodoreda, cosa que explicaria la majestuositat de la casa. Aquest noble hauria practicat el 'dret de cuixa'.Informació facilitada per M. Dolors Busoms Bota i Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85881 | Finestrals renaixentistes del mas Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finestrals-renaixentistes-del-mas-rodoreda | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 112. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. | XVII | Algunes parts del frontó s'han erosionat | Conjunt de dues finestres amb una rica decoració emplaçades a la façana principal del mas Rodoreda. Es troben a l'eix central de la façana, sobre el portal d'entrada. Una de les finestres (situada al nivell del primer pis) és d'estil clarament renaixentista. Consta d'un frontó partit amb una orla central, dues rosetes i escuts laterals. A sota té un trencaaigües d'angles rectes i motllures al marc de la finestra. En la motllura superior té un escut que no hem pogut identificar, fet de diverses creus que formen una mena de quadrat. Tal vegada correspon a una alta dignitat eclesiàstica. L'altra finestra (situada al nivell de les golfes) té gravats als brancals dos escuts de Barcelona i sanefes decoratives en forma d'arabescos. Considerem que aquests finestrals pertanyen a una fase d'ampliació del mas vers el 1636, i mostren que en aquesta època la masia devia pertànyer a algun senyor important, ja fos laic o eclesiàstic, tal vegada el monestir de l'Estany, però no coneixem notícies concretes en aquest sentit. Una altra possibilitat és que les finestres s'haguessin introduït en una altra època, per exemple a mitjans de segle XX, quan el llavors propietari tenia relació de parentiu amb Josep Puig i Cadafalch. Però pel que coneixem aquesta hipòtesi és pràcticament descartable. | 08258-59 | Mas Rodoreda, al sector central del terme municipal | El mas és documentat ja l'any 957, però no en tenim notícies més concretes fins el segle XIV. El 27 de novembre de 1362 'el cavaller Ramon de Peguera defineix per 2.500 sous a Sibil·la, muller de Pere de Montcada, el feu i la castlania d'Oló i el mas Rodoreda' (FERRER, 1991: 112). Per tant, cal entendre que Rodoreda estava vinculat d'alguna manera a les possessions del castlà d'Oló. Torna a sortir el 1389, quan l'abat de l'Estany dóna autorització per passar els béns del mas (FERRER, 1991: 112). S'entén doncs que també devia tenir vinculació amb el monestir de l'Estany. Tot plegat no ens acaba d'aclarir quin era l'estatus d'aquest mas, però es dedueix que era una possessió important vinculada als poders fàctics de la zona. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Francesc de Rodoreda; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rodoreda', i en el de 1553, Pere Radoresa. Tal com ens informa la inscripció de la façana, l'any 1636 els propietaris encara portaven el cognom Rodoreda. En aquest moment la casa es devia allargar cap al sud, i la presència dels finestrals renaixentistes en aquesta façana donen a entendre que continuava sent un mas important. Les seves terres arribaven fins el mateix poble d'Oló. Com a hipòtesi podem sospitar que depenia del monestir de l'Estany, que des de 1592 estava regit per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de diferents diòcesis. Els escuts de Barcelona del finestral podrien fer al·lusió a la diòcesi de Barcelona. Al segle XVIII devien continuar les ampliacions, però en canvi no s'hi aprecien gaires reformes corresponents al XIX. A inicis del segle XX el propietari era Joan Pont, un pubill que procedia de la casa de la Vall d'Avinyó i que fou assassinat molt a prop del mas, en el punt on ara s'aixeca una creu commemorativa (creu del Jan). Va ser el 31 de març de 1928, i l'instigador fou el seu propi fill. El motiu era que tenia por que deixés l'herència a la seva germana. El van matar quan es dirigia a peu pel camí cap a Oló amb la intenció d'anar al mercat del ram de Vic. Quan la Guàrdia Civil va investigar l'assassinat i descobrí que havia estat instigat pel seu propi fill va tancar el cas sense resoldre'l. Al cap d'un temps la família es va vendre el mas i va marxar a viure a Prats de Lluçanès. Entorn de 1940 va comprar la masia Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. En aquest moment es va contractar una paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix es va construir una creu de terme de pedra picada al camí d'entrada. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. Tot i això, no sembla que en aquest moment es fes cap canvi a la façana principal. Ramon Conill també va fer arranjar el camí de l'Estany, ja que va ser un dels primers a tenir cotxe. Entorn de 1943 van entrar com a masovers la família Busoms. El primer fou Esteve Busoms Pons, amb la seva muller Felisa Bota Torrent. Van tenir dues filles, una de les quals, M. Dolors Busoms, es va quedar a la masia. Després de la mort de Ramon Cunill hi va haver certes desavinences entre propietaris i masovers, que no es van resoldre fins que el 1995 els Busoms es van decidir a comprar el mas. El 1999 van construir les diverses naus agropecuàries que hi ha a l'entorn. Actualment el fill de Dolors Busoms continua al front de l'explotació. | 41.8665600,2.0581200 | 421833 | 4635390 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85881-foto-08258-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85881-foto-08258-59-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms Bota | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85882 | Capella de la Santa Creu del mas Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-la-santa-creu-del-mas-rodoreda | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 112, 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. | XX | Estructuralment bé, interior en condicions precàries | Capella adossada al final d'un cos lateral del mas Rodoreda. Va ser construïda juntament amb aquest cos i inaugurada l'any 1951, dedicada a la Santa Creu. És d'una sola nau, de planta rectangular. La façana principal està encarada al sud-oest i dóna al jardí de la masia. Consta d'un campanar d'espadanya, un rosetó i un portal rematat amb un timpà de punt rodó. En el timpà hi ha una pintura de sant Francesc d'Assís envoltat de coloms blancs. La façana és esgrafiada amb un motiu geomètric consistent en una trama de cercles que contenen flors i estrelles. Originàriament al voltant del rosetó hi havia pintat un Sagrat Cor. La construcció queda adossada a un terreny amb desnivell, i la resta de murs són a pedra vista. A la façana sud-est hi ha un petit finestral. L'interior s'utilitza actualment com a magatzem, ja que la capella va quedar fora de culte fa uns cinquanta anys. | 08258-60 | Mas Rodoreda, al sector central del terme municipal | Entorn de 1940 va comprar la masia de Rodoreda Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. Va ser en aquest moment que es va contractar un paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix, es va construir una creu de terme de pedra picada situada al camí d'entrada del mas. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. | 41.8665700,2.0583900 | 421855 | 4635390 | 1951 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85882-foto-08258-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85882-foto-08258-60-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms BotaInterior utilitzat com a magatzem | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85883 | Creu de terme del mas Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-del-mas-rodoreda | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 112. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. | XX | Es conserva la pilastra però ha perdut la creu | Creu de terme construïda modernament, entorn de 1951 juntament amb la capella del mas Rodoreda, dedicada precisament a la Santa Creu. La creu està emplaçada vora el camí d'accés al mas. Consta d'una base quadrada amb una pilastra octogonal al seu damunt, feta amb diferents blocs de pedra. La part superior s'eixampla a manera de capitell amb diferents motllures. La creu, que era de pedra picada, s'ha perdut. Es va esmicolar fa uns anys, ja que estava feta de sauló poc resistent. L'autor dels treballs de picapedrer va ser Cándido Bargallo, que també s'encarregà de construir la capella i va fer altres obres a la masia en aquesta època. Tot i ser una creu moderna, el bloc de pedra sota el capitell té una inscripció amb la data 1743. No tenim cap explicació per aquesta data. Tal vegada el picapedrer va utilitzar alguna pedra més antiga i d'una altra procedència, malgrat que l'aspecte general de la pilastra és molt homogeni. És molt semblant al treball que el mateix picapedrer va fer a la galeria posterior de la masia. | 08258-61 | Mas Rodoreda, al sector central del terme municipal | Entorn de 1940 va comprar la masia de Rodoreda Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. Va ser en aquest moment que es va contractar un paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix, es va construir una creu de terme de pedra picada situada al camí d'entrada del mas. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. | 41.8670100,2.0588400 | 421893 | 4635439 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85883-foto-08258-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85883-foto-08258-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Cándido Bargallo (picapedrer) | Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms Bota | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85884 | Vilagur | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilagur | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 104, 114-115. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 29. | XIV-XIX | En ruïnes, i en procés de degradació perillós | Masia de dimensions modestes, probablement d'origen medieval. Es troba en semi-ruïna però ha conservat molt bé la tipologia originària, ja que pràcticament no va sofrir modificacions modernes. Es troba emplaçada en un promontori vora l'antic camí que d'Oló anava al Molí del Perer i a Moià. Pràcticament tota la construcció és obra dels segles XVI-XVII, i adopta una estructura curiosa que té el seu centre en una sala amb quatre arcs apuntats que se sostenen en un pilar central. Probablement en aquesta mateixa època la casa ja es va ampliar amb un cos davanter, a migdia, que presenta una finestra amb arc conopial, probablement datat en aquest mateix moment (segles XVI-XVII). La façana de ponent presenta una altra finestra amb arc conopial, que indicaria una cronologia similar. Es diu que la casa es va ampliar al segle XIX, però devia ser amb petits cossos poc significatius adossats a llevant i ponent. Exteriorment, la masia té poques obertures, amb algunes excepcions que ja hem esmentat. Presenta un aparellat de força qualitat, amb carreus petits més o menys disposats en filades. El portal principal és adovellat i està situat a llevant. Al seu damunt hi ha una inscripció de 1630 que fa referència a Ramon Abadal Vilagú i la seva muller Maria, l'hereva. Al costat de ponent es conserven les restes d'una premsa, i a la paret nord diverses espitlleres. Al costat de llevant es pot veure un arc actualment tapiat acompanyat de festejadors. La masia estava tancada en forma de clos, amb un cobert a ponent construït ja el 1679. L'interior de la casa conserva diferents elements d'interès. L'estança situada més al nord té adossat un pou. La sala que es troba al sud té un forn de pa, de dos metres de llargada, i una cuina. També es diu que hi ha una pica de pedra per oli d'un metre i mig de llargària i buidada amb dos forats de mig metre de fondària. Però en l'estat actual ruïnós no l'hem pogut identificar. Així mateix, hi ha constància que aquest mas tenia un molí d'oli o trull. | 08258-62 | Sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és, ben probablement, d'origen medieval. Un membre de la família Vilagur, Berenguer de Vilagur, apareix esmentat en una reunió de caps de casa d'Oló per demanar la redempció del terme el 1394. En el fogatge de 1515 (conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) hi apareix 'la casa de Vilagur', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. No es pot descartar que la sala dels arcs sigui d'època baix-medieval, però va ser entorn dels segles XVI i XVII quan la masia es va reformar i va adoptar pràcticament l'aparença actual. Són nombroses les inscripcions amb dates corresponents a aquest període, concretament al segle XVII, que es troben en diferents indrets de la casa. En una d'elles, de l'any 1630 o tal vegada 1639, se'ns informa que llavors l'hereva era una tal Maria, possiblement Vilagú, que es devia casar amb un pubill: Ramon d'Abadal Vilagú. No coneixem gaire més informació. Es diu que al segle XIX la masia fou ampliada, però ja hem dit que, pel que es pot observar, les obres fetes són poc significatives. Des de fa anys Vilagur forma part de l'heretat del gran mas veí de Vilarasau, sempre però com una peça a part de la resta de masoveries. Entorn de 1940 encara hi vivien masovers, però posteriorment fou abandonada i el seu estat de degradació és progressiu. Cal dir que molta pedra de Vilagur s'ha utilitzat per restaurar la masia de Vilarasau, i també l'església de Sant Vicenç de Vilarasau. | 41.8508800,2.0515700 | 421270 | 4633655 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85884-foto-08258-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85884-foto-08258-62-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 29 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la llinda d'un corral: 1600Llinda a la cara nord:1[6]71A la dovella central d'un cobert a ponent: 16[7]9Inscripció sobre el portal al sud-est: Ramon Abadal Vilagú i Maria sa muller hereva, 1630 (o 39?)Informació oral facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala, de Vilarasau. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85885 | Creu del Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-jan | VILAR CAMPRUBÍ, Albert (1996). 'Dos aclariments sobre l'article de l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 11-12. | XX | Creu de pedra aixecada en memòria de Joan Pont, propietari del mas Rodoreda, molt proper, que fou assassinat en aquest lloc l'any 1928. Està emplaçada al costat del camí que, a peu, enllaçava la zona de Rodoreda amb el poble d'Oló. Consta d'un pedestal amb diferents motllures i, al damunt, hi ha la creu, molt ample, de línies rectes i sense cap decoració. A la part davantera del pedestal s'hi llegeix la següent inscripció: 'JOAN PONT (RODOREDA) / FOU ASSASSINAT AQUI / EL 31 DE MARÇ DE 1928 / PREGUEU PER LA SEVA ANIMA'. | 08258-63 | Sector central del terme municipal | Joan Pont procedia de la casa de la Vall d'Avinyó i va entrat com a pubill a la masia de la Rodoreda, una de les principals del terme. Per això era conegut com a Jan de la Vall o Jan de la Rodoreda. Fou assassinat per instigació del seu propi fill, i els executors del crim haurien estat tres homes d'Oló. El motiu era que tenia por que deixés l'herència a la seva germana. Segons es diu, el van matar quan es dirigia a peu pel camí cap a Oló amb la intenció d'anar al mercat del ram de Vic. Segons la inscripció de la creu, el fet luctuós va tenir lloc el 31 de març de 1928. En un primer moment la Guàrdia Civil va detenir Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) i sis persones més, que foren portades a Vic i humiliades. Josep Camprubí era jutge de pau, un càrrec que administrava amb equanimitat i sense deixar-se influir per les pressions dels cacics locals. Segurament això li va costar aquesta acusació injusta. Eren els temps de la dictadura de Primo de Rivera, i els cacics van aprofitar per castigar els seus opositors: l'avi Borrasca era una figura molesta, ja que es negava a castigar els olonecs que per necessitat caçaven conills en els vedats dels grans propietaris com Rocafort. Els acusats van ser deixats en llibertat per manca de proves. Quan la Guàrdia Civil va investigar més a fons descobrí que l'assassinat havia estat instigat pel mateix fill del difunt, i va tancar el cas sense fer cap més detenció, de manera que els autors del crim van quedar impunes. Al cap d'un temps els propietaris de Rodoreda es van vendre i van marxar a viure a Prats de Lluçanès. | 41.8667800,2.0466100 | 420878 | 4635424 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85885-foto-08258-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85885-foto-08258-63-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms Bota (del mas Rodoreda) i Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85886 | Forn de calç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-vilarasau | XIX-XX | Ha perdut la coberta o cobriment, envaït per la vegetació | Forn de calç emplaçat uns 150 m en direcció S/S-W de la masia de Vilarasau, en un petit promontori al costat d'una bassa. Consisteix en un forat cilíndric, de 2,30 metres de diàmetre, amb les parets interiors revestides de pedra i arrebossades. Té una escala d'accés cap a l'interior del forn feta amb lloses encastades a la paret lateral. A la part posterior s'insinua l'arrencada d'una possible coberta en forma de cúpula de pedra. Els actuals propietaris de Vilarasau no tenen informació sobre aquest element que, per la seva tipologia, sembla correspondre a un forn de calç. Vilarasau comptava també amb un forn d'obra o teuleria, però se'n desconeix l'emplaçament. | 08258-64 | Prop del mas Vilarasau, al sector sud-est del terme municipal | 41.8439300,2.0403700 | 420331 | 4632893 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85886-foto-08258-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85886-foto-08258-64-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85887 | Retaule de la Mare de Déu de Lurdes de Sant Vicenç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-la-mare-de-deu-de-lurdes-de-sant-vicenc-de-vilarasau | <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 207-208. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81.</p> | XIX | <p>Retaule d'estil neogòtic construït l'any 1896 i que originàriament presidia l'altar de l'església de Sant Vicenç de Vilarasau. En un principi acollia una imatge gòtica de la Mare de Déu del Roser, i un any després de la construcció del retaule es substituí per una marededéu de Déu de Lurdes moderna. Posteriorment, el 1990, el retaule es traslladà a l'emplaçament actual, la sagristia de l'església, per tal de deixar lliure l'absis. Actualment el retaule es troba sobre un altar amb base de marbre on hi llegim 'ANY 1901'. Potser perquè es va fer més tard que el retaule o perquè ja es trobava prèviament a la sagristia. El retaule pròpiament és de fusta daurada i policromada. Es distribueix en tres capelletes col·locades de costat i formades per traceries que imiten un gòtic tardà de caire flamíger. Cada capelleta és rematada amb un arc conopial lobulat. Les imatges que hi ha actualment són modernes, i corresponen a sant Josep, la Mare de Déu de Lurdes (actualment la titular) i sant Isidre. La imatge originària, dedicada al Roser, es conserva en un altre emplaçament.</p> | 08258-65 | A l'església de Sant Vicenç de Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | <p>L'any 1868 l'església d'origen romànic de Sant Vicenç de Vilarasau va ser declarada parròquia rural degut a la distància d'unes dues hores que la separa del poble d'Oló. El problema és que no tenia rectoria, i això feia que els capellans assignats duressin poc temps. Els veïns es comprometien a posar els materials per la construcció d'una rectoria, però no podien assumir el cost de la mà d'obra. Finalment, es va acordar una solució que consistí en nomenar un vicari a Oló encarregat d'aquesta parròquia. El primer fou Mn. Joan Portell, que va intentar dignificar la parròquia i a partir de 1896 va impulsar diverses reformes. Concretament, el 1896 es va construir el nou retaule i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser gòtica per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). La qüestió és que la categoria de parròquia no va durar gaire, i amb el despoblament del camp Sant Vicenç tornà a convertir-se en sufragània. A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona mantenien encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluges i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores es van algunes modificacions: trasllat del retaule a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció del setial, eliminació del cor i deixar les parets a pedra vista. També es va treure l'enrajolat del terra. Molta de la pedra que s'utilitzà era procedent del mas Vilagur.</p> | 41.8454900,2.0417200 | 420445 | 4633065 | 1896 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85887-foto-08258-65-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85888 | L'Illa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lilla-1 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108-109. | XVIII-XIX | En ruïna, ha perdut la coberta | Casa de pagès actualment en ruïnes, de dimensions força grans i emplaçada en una esplanada que recorda una illa prop de la confluència de diversos torrents amb la riera de Malrubí. Consta d'un cos residencial que té un nucli inicial a ponent i més tard s'amplià cap a llevant, donant lloc així a una construcció molt allargassada. És de planta rectangular, amb planta baixa més un pis o golfes. La façana principal, encarada a migdia, presenta un portal amb llinda i brancals de pedra i diverses finestres, algunes emmarcades parcialment amb maó. L'edificació ha perdut la teulada però conserva els murs interiors. Ha conservat bé les característiques constructives originàries, sense modificacions modernes, i per la seva tipologia es podria considerar una obra del segle XVIII o principis del XIX. A la part posterior té una rasa artificial que desemboca en una bassa. S'utilitzava per regar els horts que hi havia situats al sud. | 08258-66 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals d'aquesta casa de pagès que, per la seva tipologia, podria ser obra dels segles XVIII o principis del XIX, com probablement també ho devia ser la Casa Nova de Sau. Des de fa molts anys, tal vegada des dels seus inicis, les dues eren masoveries del gran mas de Vilarasau. Els darrers masovers de l'Illa foren els avantpassats dels propietaris de Puigneró, però ja fa molts anys que la casa va quedar abandonada. En un llistat de cases rurals de 1930 l'Illa ja no hi apareix. | 41.8395300,2.0535600 | 421421 | 4632393 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85888-foto-08258-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85888-foto-08258-66-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala, de Vilarasau.Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85889 | Casa nova de Sau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-sau | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108-109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 25. | XVIII-XXI | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions modestes emplaçada uns 300 metres al sud-oest del gran mas de Vilarasau, més conegut com a Sau, que és la casa mare. S'aixeca sobre un planell amb bones vistes al sud. Consta d'un cos residencial construït en una sola fase, de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) més un cobert adossat al nord-est que és més baix. La façana principal, encarada al sud-est, presenta una composició simple, amb dos eixos d'obertures. Les de planta baixa amb llindes de fusta, les del primer pis amb llindes i brancals de pedra. Amb la rehabilitació que ara s'està duent a terme la finestra de la dreta es converteix en un balcó. El mur de la façana és de maçoneria, amb restes de semi-arrebossat. La resta de façanes tenen característiques similars, però s'han arrebossat amb ciment. La rehabilitació actual es fa amb molt bon criteri i respectant tots els elements antics que s'han pogut conservar. En alguns casos s'ha utilitzat fusta de sequoia per complementar els ornaments interiors. | 08258-67 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals d'aquesta casa de pagès que, per la seva tipologia, podria ser obra dels segles XVIII o principis del XIX, com probablement també ho devia ser l'Illa. Tanmateix, segons dades del cadastre l'any de construcció seria el 1600. En aquests casos el cadastre no sempre és fiable i dubtem d'una datació tan antiga per a una casa que es denomina 'casa nova'. Sigui com sigui, des de fa molts anys, tal vegada des dels seus inicis, tant l'Illa com la Casa Nova de Sau eren masoveries del gran casal de Vilarasau. En un llistat de cases rurals de 1930 la Casa nova de Sau encara consta com a habitada. Els últims masovers es deien Berenguer. Després la casa va tenir llogaters una temporada i s'utilitzà també com a corral. El 2019 s'hi està acabant una rehabilitació integral impulsada per una filla dels propietaris de Vilarasau. | 41.8434200,2.0384000 | 420167 | 4632838 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85889-foto-08258-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85889-foto-08258-67-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 25 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala, de Vilarasau. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85890 | Ca l'Oller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loller-1 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108-109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 81. | XVIII-XIX | En ruïna | Petita masia o casa de pagès, en ruïnes, que s'emplaça vora el camí de Vilarasau, molt propera a dues cases més, també en ruïnes: cal Pere Riera i el Coll. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més golfes) del qual se'n conserven els murs exteriors i part dels interiors fins pràcticament l'alçada de la coberta. La façana principal, encarada a migdia, conserva restes del portal, emmarcat amb maó però que s'ha convertit en un gran esvoranc. Els murs són de maçoneria, amb les pedres cantoneres més o menys escairades. La casa té poques obertures i petites. La construcció sembla aixecada en una sola fase constructiva, que podria correspondre al segle XVIII o principis del XIX. L'interior, molt envaït per la vegetació, està compartimentat en dues naus longitudinals, amb diferents estances. | 08258-68 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XVIII o principis del XIX. Com a mínim ja al segle XIX ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll formaven part del mas veí de Rojans, el qual tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens sobre aquestes cases. Ca l'Oller encara apareix en un llistat de cases rurals de 1930, i fins aquest moment aproximadament va ser habitada per Teresa i Lluís Vilaseca, que n'eren els masovers i estaven emparentats amb els masovers de Rojans. Posteriorment ca l'Oller ja va ser abandonada. L'any 1996 els que fins aleshores eren masovers de Rojans, la família Mas Sors, van comprar la propietat de Rojans, que incloïa aquestes cases. Actualment el propietari és Pere Mas Sors. | 41.8494300,2.0427600 | 420537 | 4633502 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85890-foto-08258-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85890-foto-08258-68-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 81 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas Sors | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85891 | Cal Pere Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pere-riera | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108-109. | XVIII-XIX | En ruïnes | Masia o casa de pagès, en ruïnes, que s'emplaça vora el camí de Vilarasau, molt propera a dues cases més, també en ruïnes: ca l'Oller i el Coll. S'aixeca sobre un terreny amb desnivell uns 30 metres a l'est del camí, i actualment ha quedat gairebé coberta per la vegetació, cosa que la fa inaccessible. Pel poc que es pot observar sembla una construcció de planta quadrada, probablement amb planta baixa més un pis. La façana de llevant és la que té una major alçària i és més visible, però també està coberta per la vegetació. La casa ha perdut la teulada. | 08258-69 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa, que podria ser obra del segle XVIII o principis del XIX. Com a mínim ja al segle XIX ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll formaven part del mas veí de Rojans, el qual tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens sobre aquestes cases. Cal Pere Riera encara apareix en un llistat de cases rurals de 1930, però llavors ja no estava habitada. Devia ser per aquesta època que en van marxar els últims masovers, i la casa va quedar ja definitivament abandonada. L'any 1996 els que fins aleshores eren masovers de Rojans, la família Mas Sors, van comprar la propietat de Rojans, que incloïa aquestes cases. Actualment el propietari és Pere Mas Sors. | 41.8478700,2.0413900 | 420421 | 4633330 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85891-foto-08258-69-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85892 | Barraca 25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-25-2 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca de planta circular, adossada al marge d'un camp. Té porta rectangular amb llinda de pedra plana i ha perdut la coberta. | 08258-70 | Prop de Rodoreda, sector central del terme municipal | 41.8694100,2.0592400 | 421929 | 4635705 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85893 | Barraca 26 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-26-1 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta circular, força gran. Està adossada al marge d'un camp, té porta rectangular amb llinda de pedra plana i coberta de falsa cúpula amb un túmul de pedres al damunt. L'interior conserva una lleixa de pedra. | 08258-71 | Prop de Rodoreda, sector central del terme municipal | 41.8703300,2.0582600 | 421849 | 4635808 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||||
| 85894 | Barraca 27 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-27-1 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta irregular, adossada al marge d'un camp. Té porta rectangular amb llinda de pedra plana, i la coberta de falsa cúpula amb túmul. Adossat a la façana té un banc de pedra. | 08258-72 | Prop de Sau, sector sud-est del terme municipal | 41.8465300,2.0378000 | 420121 | 4633184 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||||
| 85895 | Barraca 28 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-28-1 | XIX-XX | Barraca de pedra seca, força petita, de planta circular i adossada a un marge. Té porta rectangular amb llinda de pedra i coberta de falsa cúpula, sense túmul. | 08258-73 | Prop de Sau, sector sud-est del terme municipal | 41.8464000,2.0371500 | 420067 | 4633171 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||||
| 85896 | Barraca 29 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-29-1 | XIX-XX | En ruïna | Restes d'una barraca de pedra seca en ruïnes. És de planta circular i es troba al costat del camí que va a Vilarasau. | 08258-74 | Prop de ca l'Oller, sector sud-est del terme municipal | 41.8503500,2.0409400 | 420387 | 4633606 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85896-foto-08258-74-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85897 | Barraca 30 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-30-1 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca de planta circular, situada al costat del camí a la Careta. Té porta rectangular amb llina de pedra i ha perdut la coberta. | 08258-75 | Prop de la Careta, sector sud-est del terme municipal | 41.8398900,2.0334200 | 419749 | 4632451 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85897-foto-08258-75-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85898 | Casetes de Puigneró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casetes-de-puignero | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 80. | XVIII-XIX | En ruïna, ha perdut bona part de la teulada | Casa de pagès en estat semi-derruït, de dimensions força grans, emplaçada a l'extrem d'un altiplà i uns 700 metres al sud-oest de la masia de Puigneró. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més un pis) amb un cobert adossat al nord i uns coberts aïllats, molt derruïts, uns metres a ponent. El nucli inicial de la construcció és la part central, que posteriorment es va eixamplar a ponent i a llevant. En aquest últim cos tenia una galeria oberta que actualment es troba molt derruïda. La façana principal, encarada a migdia, té com a eix central un portal i una finestra emmarcats amb llinda i brancals de pedra. Els murs són de maçoneria, sense arrebossar, però en els interiors s'hi poden veure murs fets de tova. La resta de façanes pràcticament no té obertures. L'interior de la casa conserva la tipologia tradicional, ja que no ha sofert modificacions modernes, però en un estat molt precari. A la planta baixa hi havia els estables, i al primer pis la part residencial. La teulada s'ha esfondrat parcialment. Als coberts de ponent es conserva una tina amb cairons. Més enllà, a la part alta, hi trobem una bassa excavada terra. | 08258-76 | Sector central del terme municipal | Aquesta casa era una masoveria de Puigneró, probablement construïda al segle XVIII, tal com indica la inscripció de la façana principal. La data d'aquesta llinda sembla tenir una errada, ja que l'any que hi consta és una xifra amb cinc números. Tot i això, s'entén clarament que la data correspon al segle XVIII. Josep Portí seria probablement el fundador de la casa. Ja al XIX es devia ampliar amb els cossos de nova construcció, a ponent i llevant. No en coneixem notícies documentals, tan sols que, segons un llistat de cases rurals de 1930, en aquesta data encara estava habitada. Les Casetes de Puigneró, igual que la casa mare de Puigneró, eren propietat d'una família que tenia el mateix cognom Puigneró i que fins els volts de 1940 va habitar a la masia principal. Després van marxar a Artés, i posteriorment a Tarragona, on encara viu l'actual propietària. Els últims masovers de les Casetes de Puigneró van ser la família de Dominga Bordó Ollé, que venia de Castellterçol i s'hi va estar fins els volts de 1940. Posteriorment la casa va restar abandonada definitivament. Quan es va casar Dominga es traslladà a Puigneró, i és la mare de l'actual masover d'aquesta masia. | 41.8518700,2.0352500 | 419916 | 4633780 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85898-foto-08258-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85898-foto-08258-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 80 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció a la llinda de la finestra principal: Joseph Porti. Any [17402]Informació oral facilitada per Joan Prat Bordó, de Puigneró | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85899 | Puigneró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puignero | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 73, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 28. | XIV-XX | Manteniment insuficient, parts de coberta en precari | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, que està molt ben emplaçada sobre un altiplà amb excel·lents vistes en totes direccions. Consta d'un gran cos residencial de planta més o menys rectangular (de planta baixa més un pis i golfes) amb un bon nombre de cossos i coberts adossats, principalment al nord-est i al sud-est (aquest últim era l'antiga casa dels masovers). La masia també compta amb una sòlida pallissa, situada més al nord, precedida per una era enllosada. El cos residencial és fruit de nombroses ampliacions que són difícils de precisar. La façana principal, encarada a migdia, és força irregular i queda en bona part coberta per diferents elements adossats. L'antiga casa dels masovers, a ponent, junt amb altres coberts configura un clos tancat o barri que, segons una inscripció, va ser construït en una data tan primerenca com el 1583. La façana té un portal adovellat que queda mig amagat sota un porxo de dos pisos, mentre que al nivell de les golfes s'insinua una galeria amb arcades, actualment tapiada. La façana de ponent és més regular i conserva diverses finestres amb llindes i brancals de pedra, amb un pou adossat al mig. La façana nord també té una estructura força regular, amb algunes finestres que s'han transformat en balcons. Tot el conjunt conserva molt bé la tipologia constructiva tradicional, ja que no ha sofert modificacions estructurals importants. | 08258-77 | Sector central del terme municipal | Puigneró és un mas d'origen medieval però no en coneixem gaires notícies documentals. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Pere Puigneró; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En el fogatge de 1515 (conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) hi apareix 'la casa d'en Puignaró', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi consta Pere Puigneto. Sembla que la família Puigneró va continuar al capdavant del mas de manera ininterrompuda, però no en coneixem detalls. En època moderna la casa es devia anar ampliant, tal com en deixen constància diverses inscripcions dels segles XVI, XVII i XVIII. És remarcable la inscripció del portal del barri, de 1583, en la qual s'interpreta que Felip Puigneró fou qui va portar a terme aquesta ampliació, i també la d'una finestra de la façana nord, amb un escut. És curiós que en les diferents inscripcions el cognom Puigneró apareix abreviat de diverses maneres, i no gens fàcils de desxifrar. Ja entrat el segle XX la família dels propietaris continuaven sent els Puigneró i encara residien al mas. Quan va esclatar la Guerra Civil el propietari era Josep Puigneró Iglésies, que es va haver d'amagar a la casa per no haver d'anar a la guerra, igual que un germà seu, el qual després de la guerra el van matar davant de l'església d'Oló. Pels volts de 1940 la família va marxar per traslladar-se a Artés i després a Tarragona, on encara viu l'actual propietària. Un cosí d'aquesta família és el polític Jordi Puigneró Ferrer, actualment conseller de la Generalitat. Quan els propietaris van deixar la masia hi va entrar com a masover Pere Prat Prat, que venia de Sant Feliu Sasserra. El seu fill fou Feliu Prat Torrebadella, casat amb Dominga Bordó Ollé. La família de Dominga havia residit durant uns anys a les Casetes de Puigneró com a masovers. El fill del matrimoni és Joan Prat bordó, que continua com a masover a Puigneró. Puigneró tenia dues masoveries, actualment en ruïnes: les Casetes de Puigneró es van construir molt probablement al segle XVIII; la casa anomenada cal Jan es trobava en el camí de ca l'Oller cap a Puigneró, i pràcticament no en queda rastre. Joan Prat Bordó, que ha mantingut en actiu l'explotació agropecuària del mas, encara recorda que fins a la dècada de 1960 hi voltaven molts mossos, i fins i tot bosquerols procedents d'Andalusia que s'instal·laven a la pallissa de la masia. | 41.8558900,2.0411000 | 420407 | 4634220 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85899-foto-08258-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85899-foto-08258-77-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 28 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la llinda del portal del barri: PHELIP PAP / VGNA PO / NA MA FE / T 1583A la llinda del balcó de la façana principal: JOAN PUX 1627A la llinda de la finestra sobre el portal: 17(?)Inscripció i gravat en una llinda de la façana nord: [?] PUNº 160[0], 1801Informació oral facilitada per Joan Prat Bordó, de Puigneró | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85900 | La Careta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-careta | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 72, 107, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 09. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en una cruïlla de camins vora un dels ramals del camí de Sant Jaume, que venia del monestir de l'Estany. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més dos pisos) amb coberts al costat de llevant que acaben formant un clos tancat o barri davant la façana sud. Originàriament la casa era més petita i al segle XIX (el 1887, segons la inscripció del portal) va ampliar-se per adquirir el perímetre actual. La façana principal, orientada aproximadament a migdia, és fruit d'aquesta reforma i adopta unes característiques plenament vuitcentistes. S'estructura en base a tres eixos d'obertures, amb emmarcaments de maó, les quals a la primera planta són en forma de balcons. El portal és amb arc escarser, característic d'aquesta època. La façana de ponent destaca per una àmplia galeria amb quatre arcades, també de maó. Els murs són de pedra, amb carreus més o menys devastats, i conserven restes d'arrebossat. A l'exterior del recinte, a ponent, hi ha un altre cobert aïllat. | 08258-78 | Sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Sa Careta, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. En el fogatge de 1515 hi consta “lo mas Carera”, i en el de 1553 Cebrià Careta. Cal dir que aquest mas es troba en un encreuament de camins i hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. No coneixem més notícies concretes d'aquest mas ni de la família Careta. Tal com hem dit, el 1887 s'hi va portar a terme una ampliació substancial, segons testimonia la inscripció del portal. A començaments de segle XX el propietari vivia a Artés i la casa era habitada per masovers. Al final de la dècada de 1920 hi va entrar com a masover Magí Rovira, que s'hi va estar junt amb la seva esposa Ramona Armenteres 26 anys. En van marxar entorn de 1954, quan van comprar la casa de cal Felip, avui integrada en l'anomenat mas Rovira. En temps més recents al mas ha estat rehabilitat i es troba actualment en bones condicions. | 41.8362200,2.0315200 | 419587 | 4632046 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85900-foto-08258-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85900-foto-08258-78-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 09 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta la següent inscripció a la dovella central del portal: 1887Informació oral facilitada per Llorenç Rovira Armenteres, del mas Rovira | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85901 | Cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cases-1 | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 106, 108.</p> | XIX-XX | <p>Casa de pagès de dimensions mitjanes, que era una masoveria de Torrespaia i està emplaçada prop d'aquesta antiga masia avui derruïda. Actualment acull una comunitat de cohabitatge que s'ha instal·lat també en diferents pavellons construïts al seu voltant. La casa antiga és una construcció de planta rectangular (de planta baixa més un pis) amb coberts adossats al nord i a ponent que es van construir a la dècada de 1980. Inicialment el cos residencial era més petit i s'eixamplà a ponent (on hi havia la pallissa) i a llevant. La façana principal, encarada a migdia, s'estructura en dos eixos d'obertures, amb un portal rematat amb arc escarser i finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Els murs són de maçoneria, semi-arrebossats. Les finestres de la resta de façanes són amb llindes de fusta i maó. L'interior conserva força bé la tipologia constructiva tradicional. A llevant hi ha un cobert aïllat que ha estat en bona part reconstruït sobre una base de pedra antiga, així com una construcció allargassada i en forma de L que es va obrar també a la dècada de 1980 i que actualment acull estances per als residents. Molt a prop de Cal Cases hi havia una altra caseta, coneguda com cal Cases Xic, actualment en ruïnes.</p> | 08258-79 | Sector sud-est del terme municipal | <p>No coneixem notícies antigues de cal Cases. Sabem que era una masoveria de Torrespaia i, per la tipologia de l'edificació, devia construir-se al segle XVIII o principis del XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 consta com a habitada. Ja a la dècada de 1970 hi havia com a masovers uns germans de cognom Cases. Els propietaris eren els mateixos de Torrespaia i vivien a Artés. A la dècada de 1990 Frederic Boix va comprar la finca i va instal·lar a la casa un centre de rehabilitació de drogodependents que anteriorment havia estat a la masia veïna de la Plana. La gestió anava a càrrec de l'Institut Genus. Fou llavors quan es van construir els coberts adossats a la casa i també els pavellons de la zona de llevant. Per aquestes obres es va utilitzar pedra procedent de la masia veïna de Torrespaia, que es trobava en ruïnes. Des de 2007 cal Cases ha estat la seu d'una iniciativa pionera en el camp del cohabitatge, impulsada per persones que es van conèixer a l'Ateneu Rosa de Foc, al barri de Gràcia de Barcelona. La comunitat està constituïda en cooperativa (Can Cases SCCL) i segueix el model d'habitatge en cessió d'us. Actualment hi viuen una trentena de persones.</p> | 41.8341900,2.0256600 | 419098 | 4631826 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85901-foto-08258-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85901-foto-08258-79-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-03-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el núm. 07 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85902 | Cal Cases Xic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cases-xic | XIX-XX | Casa en ruïnes molt arrasada | Restes d'una antiga casa de pagès avui en ruïnes i pràcticament arrasada. Es troba uns 300 m al nord/nord-est de cal Cases, i tan sols en queden algunes estructures de fonamentació al costat del camí, a ponent. Són murs de maçoneria lligats amb morter i que adopten una distribució ortogonal. Amb unes restes tan escadusseres no és possible deduir com podia ser la casa però, com el seu nom indica, devia tractar-se d'una masoveria de Torrespaia, igual que cal Cases però encara més petita. | 08258-80 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies antigues de cal Cases Xic, però devia ser, com cal Cases, una masoveria de Torrespaia. Tal vegada es devia aixecar al segle XVIII o principis del XIX. Ja al segle XX, els propietaris de Torrespaia vivien a Artés. | 41.8370900,2.0266000 | 419180 | 4632147 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85902-foto-08258-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85902-foto-08258-80-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85903 | Torrespaia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrespaia | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 43, 107, 108. | XIV-XX | En ruïnes | Restes d'una masia en ruïnes que es troben emplaçades vora un dels antics ramals del camí de Sant Jaume, el que venia del monestir de l'Estany. Concretament, les ruïnes es situen en el trencall amb el camí que va a cal Cases. Era una masia important, però només en queden algunes estructures semisoterrades i, a la part nord, alguns murs de més alçada. Al costat meridional hi podem veure una cambra semisoterrada coberta amb volta de pedra. El lloc on hi devia haver la façana principal, a migdia, s'ha perdut totalment. Més al nord hi ha restes del mur perimetral que arriba fins a l'alçada del que devia ser el sostre, però totalment cobert per la vegetació. En aquest sector també hi ha dues tines i, al nivell inferior, una altra cambra coberta amb volta de pedra, tal vegada un femer. | 08258-81 | Sector sud-est del terme municipal | Aquesta masia és probablement d'origen medieval, però gairebé no en coneixem notícies antigues. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Pere Sa Torra Respaia. Cal suposar que era el cap de casa de la masia que es correspon amb la de Torrespaia. Això indicaria una evolució interessant del topònim, que en un principi sembla referir-se a una masia que era una torre, Torre Respaia, i posteriorment hauria evolucionat cap a Torrespalla i Torrespaia. Antoni PLADEVALL (1991: 43) considera que el topònim podria suggerir l'existència d'una torre de guaita auxiliar del castell d'Oló. En els fogatges del segle XVI, però, no hi trobem referències a aquest mas, i no en coneixem més notícies fins el segle XX. En una llista de cases rurals de 1930 apareix com a Torrespaia i estava habitada. Es devia tractar d'una masia important, que tenia molt a prop la masoveria de cal Cases i probablement també cal Cases Xic. A la dècada de 1970 la masia ja era ensorrada. Els propietaris vivien a Artés, i eren els mateixos de cal Cases. Pels volts de 1985 el propietari va acabar de destruir la construcció per tal d'aprofitar-ne les pedres per a la masia que tenia a Castellnou de Bages, i també es va utilitzar pedres en les obres de la casa veïna de cal Cases. | 41.8327000,2.0257000 | 419099 | 4631660 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85903-foto-08258-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85903-foto-08258-81-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Jaume Codina, de Berengueres.Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85904 | Vilamorena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilamorena | <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 41, 108, 165. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 05.</p> | XVIII-XX | En algunes parts s'ha esfondrat el sostre i es troben en semi-ruïna | <p>Masia de dimensions modestes, d'origen medieval, que s'ha anat ampliant en diferents fases fins adquirir les dimensions actuals. Es troba molt ben emplaçada a la part alta d'un turó conegut com el Serrat de Vilamorena. Consta d'un cos residencial en forma de L (de planta baixa més un pis) que es complementa amb barri, de manera que el conjunt forma un clos tancat més o menys de forma rectangular. El nucli inicial es troba al nord-est i sembla que la casa en un principi era força modesta. D'aquí s'hauria ampliat en diverses fases a ambdós costats, de manera que es configurà una edificació allargassada, probablement al segle XIX. Per la part posterior es poden observar les finestres, alguna amb llindes i brancals de pedra però la majoria emmarcades amb maó. La façana principal, en canvi, situada al sud-oest, no és visible ja que l'interior del barri es troba totalment envaït per la vegetació. Ja ben entrat el segle XX, entorn de 1961, es construí l'ala de ponent, que presenta una façana amb una galeria de quatre arcades, actualment tapiades. Aquesta part és la que es troba en pitjors condicions, semi-derruïda. Tots el murs són de maçoneria, a pedra vista.</p> | 08258-82 | Sector sud del terme municipal | <p>Tot i que aparentment no ho sembla, aquest mas és d'origen medieval. Se sap que entorn de 1150 el monestir de Sant Benet de Bages tenia béns i cobrava rendes dels masos de Pere Paüc de Tres Vics i de Vilamorena. També era propietari del mas Torre Cugussa i tenia àmplies possessions a la zona anomenada Tres Vics, entorn de l'actual mas de la Plana (PLADEVALL, 1991: 41). No coneixem més notícies antigues d'aquest mas i ignorem si la construcció actual podria conservar restes d'aquesta època tan reculada. Per la seva tipologia constructiva, el mas actual sembla més aviat obra del segles XVII o XVIII, i al llarg del segle XIX s'hauria anat ampliant en diverses fases. En un llistat de cases i albergs rurals de 1930 Vilamorena consta com a habitada. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos. A mitjans de segle XX els propietaris portaven el cognom Vilamorena i vivien a Artés, mentre que la casa era habitada per masovers. Els masovers eren Antonio Martín i Dolors Coca. Pels volts de 1961 es va construir l'ala de ponent, però al cap de poc, entorn de 1964, la casa ja va quedar abandonada. Pels volts de 2015 la va adquirir la família de vinaters Roqueta.</p> | 41.8297200,2.0121900 | 417974 | 4631342 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85904-foto-08258-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85904-foto-08258-82-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-03-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 05 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||
| 85905 | L'Espinalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lespinalt-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 106, 107, 112, 215. PIÑERO SUBIRANA, Jordi (2018). La colònia Jorba. 125 anys d'història entre natura. Ajuntament de Calders, p. 14. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 2. | X-XXI | Recentment rehabilitada | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, emplaçada sobre un promontori en una petita esplanada. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes) amb un petit cos adossat a l'angle nord-est i altres de més petits al nord, així com un cobert independent que antigament era una granja i recentment s'ha adequat com a hotel rural. El nucli inicial és la part central de la casa, i posteriorment s'amplià cap llevant i cap a ponent. La façana principal, encarada aproximadament a migdia, presenta una distribució en base a dos eixos d'obertures centrals, amb un portal adovellat i finestres de diferents mides emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Les dues superiors tenen trencaaigües motllurats i una és rematada amb arc conopial. Per tot això aquesta part es podria datar als segles XVI o XVII, i posteriorment s'hauria fet l'ampliació als laterals. La part antiga és obrada amb carreus de petit tamany més o menys disposats en filades. La resta de façanes presenta obertures de tipologies diverses. L'interior de la casa ha conservat bé les característiques tradicionals, sobretot a la sala i les cambres. Davant la façana hi ha un petit barri i restes d'antics coberts que es van enderrocar en les últimes obres. Uns metres a llevant hi havia la pallissa i més coberts que també es van aterrar. Pel que fa a l'antiga granja, és una construcció molt regular, de tipus fabril, amb un ritme d'obertures emmarcades amb maó. Segons la inscripció del portal, es va construir l'any 1897. La masia també conserva diverses tines, així com una bassa que recentment ha estat restaurada. | 08258-83 | Sector sud-oest del terme municipal | L'Espinalt és un mas d'origen medieval. Sabem que l'any 1390 Galceran Sespinal, síndic, va donar l'ordre a Bernat del Solà per pagar un impost per obres al castell. Uns anys més tard en un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consten Salvador Espinal i Galceran Espinal, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Cal suposar, doncs, que la família Espinalt habitava aquest mas. I si Galceran era síndic devia tenir una certa rellevància. En canvi, el mas no consta en el fogatge de 1515 ni en el de 1553. Probablement al segle XVII la masia es va remodelar substancialment. Així sembla indicar-ho una inscripció interior del 1645 i l'aspecte de la façana. En aquesta època el mas encara era habitat per la família Espinalt. Devia ser una família benestant i amb un cert nivell cultural, que es podia permetre que un dels seus membres, el prevere Joan Espinalt, fos enterrat a l'església de Sant Joan d'Oló, en una sepultura de 1637 que també incloïa 'els de la casa dels Espinalt'. A més, a la segona meitat d'aquest segle hi va néixer Isidre Espinalt Travera, que fou l'iniciador d'una destacada nissaga d'escultors en alabastre i fusta que va treballar a la zona de la Conca de Barberà i a les comarques de Tarragona. Devia ser un cabaler del mas que decidí emigrar al poble de Sarral. En aquesta població es treballava l'alabastre gràcies a les diverses pedreres que s'havien descobert arran de la construcció de Poblet. Isidre Espinalt comença a rebre encàrrecs a finals del segle XVII i va continuar a les primeres dècades del XVIII, quan va treballar per al monestir d'Escala Dei i a Tarragona. Va morir el 1737, i el seu nét va prosseguir la tasca escultòrica en aquelles terres. Tornant al mas, el 1775 l'Espinalt fou venut per deutes al Capítol de l'església de Vic, per un preu de 21.259 lliures, una xifra considerable que demostra la categoria de la casa. Entorn de 1890 Lluís Gomis va comprar l'Espinalt juntament amb el mas Gomis, també dit Vilaseca; situat aquest últim prop d'Horta d'Avinyó. Lluís Gomis era registrador de la propietat i estava vinculat a una de les principals famílies de propietaris i industrials de Manresa. La seva filla Roser Gomis d'Abadal, que era la pubilla, es casà el 1920 amb Pere Jorba Valls, que era l'hereu de la família Jorba. Els Jorba eren els propietaris de la colònia Jorba (a Calders) i d'un imperi industrial i comercial que incloïa els populars magatzems Jorba de Manresa i més tard també els de Barcelona. El fill hereu d'aquest matrimoni va ser Lluís Jorba Gomis, que assumí també la direcció al capdavant del grup empresarial Jorba. Mentre que la masia de can Gomis es reconstruí i es convertí en el casal on els Gomis i els Jorba solien estiuejar, la masia de l'Espinalt es va mantenir com una masoveria i no s'hi van fer gaires reformes. El 1897 es va construir la nova pallissa. Per la casa hi van passar diverses famílies de masovers, entre d'altres els Pujalt entorn de 1952. Poc després la casa va quedar desocupada tret d'una estada esporàdica entorn de 1980. A la dècada de 1990 l'Espinalt es va utilitzar com a lloc d'esplai habilitat pel Moviment Junior d'Oló. Pels volts de 2009 el llavors propietari, Carles Jorba Garcia (un dels fills de Lluís Jorba), juntament amb uns amics i col·laboradors (Elia Bernaus i Dani Gulin) va decidir reconvertir la masia en un hotel rural. Per això recentment (entre 2004 i 2010) s'hi han anat fent importants obres de rehabilitació: s'han arrasat alguns coberts, s'ha adequat la construcció de la granja amb habitacions i s'ha condicionat la casa principal, on resideixen els administradors de l'hotel. El nou hotel s'emmarca dins una filosofia eco-sostenible i es defineix com a 'eco-friendly'. | 41.8367100,2.0017900 | 417119 | 4632128 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85905-foto-08258-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85905-foto-08258-83-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 02 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: Inscripció en una cambra: 1645Al portal de l'antiga pallissa: 1897Informació facilitada per Carles Jorba | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85906 | La Canal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-canal-0 | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 04.</p> | XVIII-XX | <p>Casa de pagès de dimensions modestes emplaçada a l'extrem sud de la Serra de Vilamorena. És una construcció senzilla però ben conservada, que consta d'un cos residencial (de planta baixa més un pis i golfes) més dos coberts aïllats, un sense sostre. Originàriament la casa era més estreta i posteriorment s'amplià cap a ponent amb un cos lleugerament més alt. La façana principal, encarada a migdia, té un portal rematat amb arc escarser i una àmplia finestra al damunt. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. La resta de façanes pràcticament no té obertures, i les que hi ha són petites, amb llindes i brancals de pedra. La casa pràcticament no ha tingut reformes modernes i per això ha conservat bé les característiques constructives tradicionals. El cobert situat al nord conserva dues tines. Antigament hi havia més coberts a la part davantera de la casa, dels quals en queda algun rastre.</p> | 08258-84 | Sector sud del terme municipal | <p>No coneixem notícies antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia, podria datar-se al segle XVIII (segons el cadastre l'any de construcció és el 1700), tot i que no es pot descartar que tingui un origen anterior. Segons fonts orals, cap a la segona meitat del segle XIX Jaume Moratonas, que procedia de la masia de Moratonas i era mestre d'ofici, va comprar la Canal. Ells i els seus descendents hi van viure fins ben entrat el segle XX. El seu hereu fou Joan, que es va casar amb Julita Oller. L'hereu d'aquest matrimoni fou Josep, que es va casar amb Dolors Farràs. Cap a mitjans de segle XX els Moratonas feien anar un molí fariner que hi havia prop de la casa veïna de cal Tinet, i que avui dia està pràcticament desaparegut. Van marxar de la Canal pels volts de 1968. En els darrers anys la casa s'ha acondicionat, després de molt temps d'estar abandonada. Actualment la finca inclou la casa veïna de cal Tinet.</p> | 41.8245300,2.0110200 | 417870 | 4630767 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85906-foto-08258-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85906-foto-08258-84-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-03-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 04 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85907 | Cal Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tinet-1 | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 06.</p> | XVIII-XIX | En ruïnes | <p>Casa de pagès en ruïnes emplaçada prop de la confluència del torrent de la Canal amb el torrent de cal Tinet. Se'n conserven els murs fins a una alçada desigual, però en un entorn cobert per la vegetació. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (que tenia planta baixa més un pis i probablement golfes) amb petits coberts adossats als laterals. La façana principal devia ser la que està encarada al sud-est, davant del camí, però la part on hi devia haver el portal no és visible. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i pràcticament no s'hi observen obertures, que són emmarcades amb llindes i brancals de pedra o amb maons.</p> | 08258-85 | Sector sud del terme municipal | <p>No coneixem notícies antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia, podria datar-se al segle XVIII o principis del XIX, tot i que no es pot descartar que tingui un origen anterior. La notícia més antiga és que apareix en un llistat de cases rurals de 1930, i en aquest moment no estava habitada. Probablement la ubicació de la casa respon al fet que uns 100 metres més avall, just en el punt on el camí travessa el torrent, hi havia un molí fariner, conegut com el molí de cal Tinet. Segons fonts orals, a la dècada de 1950 la casa de cal Tinet ja estava abandonada, però el molí encara funcionava. El feien anar la família Vila, que eren els propietaris de la casa veïna de la Canal. Actualment aquest molí es troba totalment arrasat i no se'n veuen rastres. </p> | 41.8244700,2.0131700 | 418048 | 4630758 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85907-foto-08258-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85907-foto-08258-85-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-03-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 06 (Pla Especial Urbanístic 2011) A la confluència entre el camí i el torrent, uns 100 m al sud-oest (coordenades UTM ETRS89 417996;4630690), hi havia el molí de cal Tinet, del qual actualment no se'n veu cap rastre. | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||
| 85908 | Puigpicó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puigpico | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, emplaçada a l'extrem d'un altiplà i a la vora del camí vell de Sant Joan d'Oló. Actualment en queden alguns murs, molt derruïts i només fins a l'alçada dels fonaments, enmig d'una clapa envaïda per la vegetació i amb abundants pedres i enderrocs. Pràcticament enganxada a les ruïnes s'aixeca una barraca de pedra seca, probablement construïda aprofitant les pedres de la casa. Els murs configuren un espai edificat de forma més o menys rectangular. La façana principal devia ser la de migdia, on ara hi ha la barraca, que és precisament la que es troba més esfondrada. | 08258-192 | Sector central del terme municipal | Aquesta casa no consta en els fogatges antics, ni tampoc en mapes o llistats de cases d'Oló de principis del segle XX. Devia tractar-se d'una modesta casa de pagès, probablement originada al final del segle XVIII o principis del XIX. Deu fer molt de temps que es troba abandonada, perquè en un mapa d'Oló de 1920 fet per l'Institut Geogràfic i Estadístic ja només hi consta la barraca. D'aquesta casa es diu que hi va venir a viure acabada de casar una filla de cal Mas, una important casa pairal situada a la punta de dalt del poble d'Oló. La noia estava contenta perquè des de l'esplanada on hi ha Puigpicó es té una bona vista del poble i cada dia es podia comunicar visualment amb la seva mare. A la barraca d'aquesta casa, així com en altres localitzacions de Santa Maria d'Oló, s'hi va rodar la pel·lícula “Penélope” (2017), de la directora Eva Vila. El seu pare era del poble, concretament de la casa de cal Quico Manyà. La pel·lícula és una revisió actualitzada de l'Odissea d'Homer. | 41.8634800,2.0226500 | 418885 | 4635080 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85908-foto-08258-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85908-foto-08258-192-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas GüellAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85909 | Torre d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-doriols | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 52, 63, 73, 109, 111. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 55. | XIV-XX | Estructuralment bé, però amb algunes parts abandonades o mancades de manteniment | Masia de dimensions força grans, probablement d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'una plana coneguda com a Oriols, i prop del torrent anomenat riu d'Ases. Es pot incloure dins un grup de masies que es troben al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i que es caracteritzen per tenir el seu origen en una mena de casa forta estreta i alta, en forma de torre, que amb el temps sol ampliar-se pels costats. En són exemples Bojons o Berengueres. En aquest cas el nucli originari és la part nord de la casa, probablement primer al nord-oest en forma de torre, després ampliada cap a l'est. Aquesta part és una construcció molt sòlida, feta amb carreus mitjans bens disposats en filades, i no sembla que en un principi tingués gaires obertures. Les finestres actuals són posteriors. Les parts més visibles d'aquesta construcció primitiva són a la façana de ponent i a la de llevant. De tot això en podem deduir que en un principi la casa tenia un aspecte de torre o de domus; d'aquí la seva denominació. Posteriorment (probablement al segle XVIII) s'amplià cap al sud i va adoptar la forma d'una masia més convencional, amb una façana principal força típica estructurada en tres eixos d'obertures força regulars, amb un portal adovellat al centre. Ja al segle XIX a aquesta façana se li adossà un cos a la part esquerra dotat amb una galeria oberta a dues cares que està formada per arcs rebaixats sobre pilars de maó i amb baranes de ferro. Els murs de la casa són a pedra vista, excepte la façana principal, que conserva l'arrebossat tradicional. Les finestres solen ser emmarcades amb llindes i brancals de pedra, però n'hi ha algunes de maó, corresponents a refeccions més modernes. La masia consta d'un cobert adossat a l'angle nord-oest, on hi ha una tina i una premsa. El passatge que hi ha entre aquest sector de la casa i el marge de pedra seca que sosté els camps, més elevats, l'anomenaven 'el Carrer'. Una altra zona de coberts al costat de llevant. Aquests formen un barri amb entrada per davant de la façana principal. A fora es conserva una era enrajolada. Al costat de la casa hi trobem les ruïnes d'un forn d'obra, d'un forn de calç i també d'una interessant bassa. | 08258-193 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas, probablement d'origen medieval, sembla que en un principi havia estat una torre. Per la seva situació en un lloc planer s'hauria de considerar més aviat una casa forta o domus que no pas una torre de vigilància. Aquest tipus de casa en forma de torre és freqüent en aquesta zona al nord d'Oló. Tanmateix, referides a l'època medieval no en coneixem notícies documentals. Per la situació on es troba (al sector nord del terme i a l'altre costat de la Serra de Segalers) sembla que hauria de formar part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Segons Antoni PLADEVALL (1991: 52), aquesta demarcació incloïa els masos Ciuró, Garriga, Jeremies, Abadia, Puigbarba, Ansepeus, Sala de Segalers, Berengueres i segurament alguns altres. És possible que el mas Torre fos un d'aquests altres, o bé que originàriament fos conegut amb un altre nom. Les primeres referències més explícites d'aquest mas les trobem en el fogatge de 1515, on hi consta 'la casa d'en Torra', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi apareix un tal Steve Torres. Sembla, doncs, que en aquesta primera època el mas era conegut simplement com a Torre, nom que al·ludeix clarament a la forma de la casa primitiva. Aquest primer casal fortificat va evolucionar al segle XVIII (1722 segons la dovella del portal) cap a una masia més gran, i al segle XIX (entre 1807 i 1883, segons algunes inscripcions) s'hi feren ampliacions, com ara la galeria. L'era enrajolada data de 1860. Així mateix, l'any 1866 es va construir una capella coneguda com Sant Pere de la Torre d'Oriols, situada a uns 500 m. Cal suposar que la van fer edificar els mateixos propietaris de la masia, però no en coneixem detalls. El fet demostra que en aquesta època la Torre d'Oriols continuava sent un dels masos preeminents de la zona. Ja al segle XX, en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 encara apareix amb simple nom de la Torre. En canvi, en un llistat de cases rurals de 1930 ja hi consta la denominació Torre Oriols. Llavors estava habitada. Entorn de 1980 encara hi vivien dos cosins, que eren els amos. | 41.9007100,2.0274000 | 419326 | 4639210 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85909-foto-08258-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85909-foto-08258-193-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 55 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: la Torre (fitxa IPA). El topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues.A la dovella central del portal: 1722En una llinda de la façana de ponent: 1807Una altra inscripció: 1883 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85910 | Prat d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prat-doriols | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 52, 73, 107, 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 57. | XIV-XX | Estructuralment bé, però diverses parts mancades de manteniment | Masia de petites dimensions, d'origen medieval, emplaçada al capdamunt d'un promontori encastellat que s'aixeca a un extrem del pla d'Aguiló, prop d'una zona on la riera d'Oló fa una sèrie de meandres. És formada per un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis), amb coberts adossats a llevant que formen un barri. El mur exterior d'aquest barri s'allarga cap al sud i oest tot formant gairebé una muralla que protegeix el turó en forma d'espadat per aquest costat. La casa originàriament devia ser més curta i en un moment donat s'allargà cap al sud. Tanmateix, les modificacions han estat mínimes i el mas ha conservat una tipologia força arcaica. La façana principal, encarada vers el nord-est, consta d'un portal amb llinda i brancals de pedra, igual que les dues finestres superiors. Els murs són fets de maçoneria, amb alguns carreus més o menys escairats, actualment a pedra vista. La façana de ponent consta de dos contraforts que sostenen la casa en el pendent que hi ha en aquest costat. Probablement ja al segle XIX s'hi van obrir dos balcons emmarcats amb maó. | 08258-194 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Ramon de Prat, de la parròquia de Santa Maria d'Oló; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En el fogatge de 1553 hi consta Joan Prat. Per la situació on es troba (al sector nord del terme i a l'altre costat de la Serra de Segalers) sembla que hauria de formar part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Segons Antoni PLADEVALL (1991: 52), aquesta demarcació incloïa els masos Ciuró, Garriga, Jeremies, Abadia, Puigbarba, Ansepeus, Sala de Segalers, Berengueres i segurament alguns altres. És possible que el mas Prat fos un d'aquests altres. De totes aquestes dades se'n pot deduir que en el seu origen el mas s'anomenava simplement Prat, i que era habitat per la família de cognom Prat. No en coneixem gaires més notícies. La tipologia de la construcció ens indica que és un mas poc evolucionat i força arcaic. A més, està situat al damunt d'un promontori gairebé encastellat i amb poques facilitats per créixer. Al segle XIX s'hi va fer alguna reforma, però el mas va mantenir les seves dimensions modestes. Ja al segle XX, en un llistat de cases rurals de 1930 encara consta amb la denominació de El Prat. Llavors estava habitada encara pels seus propietaris, però a la segona meitat del segle XX va restar majoritàriament deshabitada. | 41.8984700,2.0343900 | 419903 | 4638954 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85910-foto-08258-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85910-foto-08258-194-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 57 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: el topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85911 | Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oriols | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 56. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions força grans, emplaçada entre el pla del Ciuró i el pla d'Aguiló, en una zona on la riera d'Oló fa una sèrie de meandres. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta aixa més un pis i golfes) més un pati davanter fet d'obra que, al dessota, té un femer. Al femer s'hi accedeix per un lateral, ja que el terreny fa pendent cap aquesta banda. La casa ha estat construïda en dues fases. La part més antiga és la del sud-oest. En aquesta part la façana s'estructura en base a dos eixos d'obertures, amb el portal a la dreta. Aquestes obertures combinen els emmarcaments amb llindes i brancals de pedra i d'altres fets de maó. Això fa que es pugui datar probablement al segle XIX. Posteriorment s'amplià cap al nord-est, amb una construcció més irregular i amb menys obertures. Els murs són de maçoneria. En general, la casa ha conservat els volums i la tipologia constructiva originàries. | 08258-195 | Sector nord-oest del terme municipal | La casa d'Oriols no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Per la seva tipologia constructiva podria considerar-se una obra bàsicament del segle XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 Oriols consta que estava habitada. | 41.8955700,2.0293900 | 419485 | 4638637 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85911-foto-08258-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85911-foto-08258-195-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 56 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: el topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues. La gent de la zona el pronuncia amb una erra. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85912 | Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torroella-0 | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 43, 63, 73, 107, 109, 111. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 53. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, molt ben emplaçada a la part alta del pla que té el mateix nom, Torroella, i sobre un petit promontori amb molt bones vistes de l'entorn. Es pot incloure dins un grup de masies que es troben al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i que es caracteritzen per tenir el seu origen en una torre o casa forta que amb el temps es va ampliant. En són exemples Bojons, Berengueres o la Torre d'Oriols. En aquest cas, però, la suposició d'una antiga torre es deu més al topònim que no pas a les evidències arquitectòniques. De fet, la masia ha estat força modificada en successives ampliacions. El conjunt consta d'un cos residencial molt extens, de planta més o menys quadrada (de planta baixa més dos pisos), més una àmplia zona de coberts al sud que forma un clos tancat o barri, i una capella uns metres al nord. Ben segur que inicialment la construcció era força més petita, i devia situar-se a la part interior. Als segles XVIII i XIX s'amplià notablement i segurament llavors es devia bastir la façana principal. Està encarada a migdia i es composa d'un portal que destaca per les grans dovelles i, al seu damunt, una doble galeria d'arcs rebaixats sobre pilastres de pedra picada de bona qualitat. Originàriament era de quatre arcs a cada nivell, però els de l'extrem esquerra foren tapiats. Així mateix, a la part dreta hi havia un porxo ara també tapat. També en aquesta època (segurament al segle XIX) s'hi va afegir una torreta que sobresurt, suposem que amb la intenció de reforçar la identitat del topònim Torroella. Els murs de la casa són de maçoneria, coberts amb l'arrebossat tradicional. Ja al segle XX, a la façana de ponent s'hi va adossar un cos lateral d'obra molt regular i que compta amb una sèrie de finestres emmarcades amb maó i una gran terrassa superior amb barana d'obra calada. Al costat nord de la casa hi ha adossats coberts que corresponen a una cisterna i tines. Davant del portal del barri hi ha una era enrajolada. | 08258-196 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i sembla que en un principi havia estat una torre, com el mateix nom indica, un fet freqüent en aquesta zona al nord del terme d'Oló. A més, es troba en un emplaçament dominant, sobre un petit promontori amb molt bones vistes. Antoni PLADEVALL (1991: 43) també planteja aquesta possibilitat referint-se a diversos topònims de torres que podrien correspondre a torres de guaita o de defensa complementàries del castell d'Oló, ja que aquest està situat en una posició força enclotada i no té una vista gaire extensa del seu terme. Entre aquests topònims hi ha la Torre Magre, la Torre d'Oriols, Torruella, Torrespalla, Torrecugussa, la Torre de Gerald i la Guàrdia d'Oló; aquesta última documentada a partir del 1056. Tanmateix, cal dir que fins ara no coneixem validacions més concretes d'aquesta hipòtesi, sustentada bàsicament pel topònim. Del mas Torroella en coneixem referències documentals del segle XIV. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Jaume de Torroella, de la parròquia de Santa Maria d'Oló; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Torroella'. I en el fogatge de 1553 hi apareix Joan Torroella. D'aquestes dades se'n desprèn que en aquesta època el mas ja era conegut amb la denominació de Torroella, i que era una família amb el mateix cognom qui l'habitava. Dels segles posteriors no en coneixem gaires més notícies, però per l'evolució i l'engrandiment de la casa, sobretot als segles XVIII i XIX, no hi ha dubte que es convertí en un dels masos principals de la zona, juntament amb la Torre d'Oriols. La família dels propietaris continuaven sent els Torroella. El 1860 l'hereu era Francesc Torroella, el qual va fer construir una capella dedicada a Sant Francesc a pocs metres de la masia. És molt semblant a la de Sant Pere de la Torre d'Oriols, que es va aixecar dos anys abans, i possiblement fou el mateix mestre d'obres qui la va fer, servint-se dels mateixos plànols. Ja al segle XX, en un llistat de cases rurals de 1930 Torroella consta com a habitada. Entorn de l'any 2000 a la casa encara hi vivien masovers. | 41.9098300,2.0205900 | 418773 | 4640229 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85912-foto-08258-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85912-foto-08258-196-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 53 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions:Portalada d'accés al pati: 1764 Ave MariaLlinda interior: 1732 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85913 | Capella de Sant Francesc de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-francesc-de-torroella | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XIX | Estructuralment bé, però algunes parts es conserven en precari i amb usos no adequats | Petita capella situada al costat de la gran masia de Torroella, al nord del terme i molt a prop ja de Sant Feliu Sasserra. És molt semblant a la que es troba a la propietat veïna del mas Torre d'Oriols. Consta d'una sola nau amb una peita sagristia adossada a l'angle nord-est. La façana principal, encarada a migdia, consta d'un portal rectangular emmarcat amb carreus de pedra picada i, al seu damunt, un medalló oval amb un gravat molt gastat, cal suposar que de sant Francesc d'Assís, titular de la capella. Més amunt hi ha un òcul. Els murs són de maçoneria, reforçats amb grans pedres cantoneres. L'interior té un petit cor a l'entrada. La capella va ser durant un temps galliner i actualment serveix de magatzem. | 08258-197 | A la masia de Torroella, al sector nord-oest del terme municipal | Aquesta capella es troba a Torroella, un gran mas d'origen medieval que als segles XVIII i XIX s'amplià i era un dels més importants de la zona, com també ho era el mas veí de la Torre d'Oriols. Ambdues cases tenen força paral·lelismes, i les dues disposaven de capelles. L'hereu del mas, Francesc Torroella, va fer construir el 1860 aquesta capella dedicada a Sant Francesc d'Assís. La de Sant Pere d'Oriols o de les Cigales s'havia aixecat dos anys abans i és molt semblant. És possible que fos el mateix mestre d'obres el qui fes les dues, servint-se dels mateixos plànols. | 41.9103800,2.0207200 | 418784 | 4640290 | 1860 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85913-foto-08258-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85913-foto-08258-197-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85914 | Canamasses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canamasses | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 63. | XVIII-XX | Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada a l'extrem d'un altiplà i arrecerada per un turonet a la seva esquena. És molt a prop de l'actual carretera i de l'antic camí ral de Vic. Consta d'un cos residencial de planta rectangular, amb cossos adossats als dos costats de construcció molt recent. Originàriament la casa era més estreta i s'estructurava en base a dos eixos d'obertures, amb un portal d'arc escarser. Posteriorment s'amplià cap a la dreta, amb un nou eix d'obertures. Els murs són fets de maçoneria, a pedra vista, i totes les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. | 08258-198 | Al sector nord-est del terme municipal | Aquesta casa no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Per la seva tipologia podria ser una construcció del segle XVIII o principis del XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 Canamasses consta com a habitada. Recentment la casa ha estat rehabilitada i ampliada. | 41.8931400,2.0715400 | 422978 | 4638329 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85914-foto-08258-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85914-foto-08258-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 63 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85915 | Església parroquial de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-feliu-de-terrassola | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre; BARRAL, Xavier (1984). 'Sant Feliu de Terrassola', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 396-399. BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit). FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 71, 196-197. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 133-137. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Feliu de Terrassola', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1074-1080. PLADEVALL, Antoni (1978). 'Sant Feliu de Terrassola', 'El castell d'Oló', dins A. Pladevall i J. Vigué: El Monestir Romànic De Santa Maria De L'Estany, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 92-93, 108-114. PLADEVALL, Antoni (1980). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Feliu de Terrassola', Full Diocesà, núm. 3611, Vic 29 de juny de 1980. SITJES MOLINS, Xavier (1979). 'Sant Feliu de Terrassola, església de doble nau', Ausa, vol. VIII, Vic 1975-1979, p. 146-148. | X-XX | Església romànica (del segle XI), emplaçada al capdamunt d'un turonet dominant i amb bones vistes. Té la particularitat que és de planta basilical però amb només dues naus i dos absis, cosa que la converteix en un exemple força rar, que a la Catalunya central té un altre paral·lel en Sant Ramon de Sobirana de Ferrans (Balsareny). No s'ha de confondre amb altres casos en què les dues naus són idèntiques. En aquest cas tot fa pensar que l'església havia de tenir tres naus seguint la planta basilical clàssica, però finalment es va quedar en dues. Per acabar-ho de complicar, l'església ha estat molt transformada al llarg del temps, sobretot al segle XVIII, quan se li va canviar l'orientació de manera que el presbiteri es situà al costat oposat, és a dir, a ponent. Així mateix, les restauracions de la dècada de 1970 han estat força intervencionistes i han comportat, entre d'altres coses, la reconstrucció dels dos absis en la seva posició inicial. Tot plegat fa que sovint costi destriar l'obra originària de les restauracions. Així doncs, l'absis principal, parcialment reconstruït, és decorat amb arcuacions cegues i faixes llombardes. Entre faixes s'obren finestres de doble esqueixada rematades amb un doble arc de dovelles. Al seu costat l'absidiola, totalment refeta amb pedra d'una altra església, segueix un esquema similar però amb només una finestra a la part central. Al mur de sobre l'absis hi ha una finestra cruciforme corresponent ja a l'obra del s. XVIII. Els murs perimetrals de l'església presenten un aparell ben ordenat i disposat en filades i a trenca-junt. El de migdia (actualment només visible des de l'interior de la rectoria) està decorat també amb arcuacions cegues, faixes llombardes i finestres de doble esqueixada, ara tapiades. A l'extrem sud hi ha el portal, que consta de dos arcs de mig punt fets amb dovelles i en degradació, amb una arquivolta entremig decorada amb cintes que s'entrellacen. Descansa sobre dues impostes (la de la dreta refeta). A ponent, el mur frontal té a la part superior una finestra geminada que va ser obrada en la restauració, mentre que al costat nord hi ha una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt. Al mur de tramuntana s'aixeca un massís campanar de torre que s'hi afegí a les darreries del s. XII o inicis del XIII. És llis i sense cap tipus de decoració; tan sols a la part alta té unes àmplies finestres rectangulars obertes als quatre vents. A ponent el conjunt va ser ampliat amb un cos que fa funcions de sagristia. A l'interior del temple es pot comprovar que les dues naus no són iguals, sinó que la de migdia (la principal) és més ampla i més alta. A més, està coberta amb encavallades de fusta modernes que volen imitar les primitives. La nau secundària, en canvi, és coberta amb una volta de canó rudimentària. Les dues naus s'uneixen mitjançant tres arcades adovellades d'on sorgeixen arcs torals que reforcen la volta. A l'absidiola hi ha una pica baptismal, recomposta l'any 1984 i de datació incerta, tal vegada del s. XIII. Al mur de migdia hi ha una imatge de la Mare de Déu que probablement procedeix d'algun dels retaules barrocs que hi havia i que no s'han conservat. I a la part de fora, a les estances del vestíbul, hi veiem dues talles en fusta de sant Antoni Abat i sant Isidre, probablement una mica més modernes. L'escultura en pedra de sant Feliu que reposa al mur de ponent és de finals de segle XX, feta per l'escultor de Santa Eulàlia de Riuprimer Josep Serra. També dins l'església, en el paviment es conserva la llosa de la tomba d'un rector enterrat el 1840. Fora de l'església, al nord i amb una magnífica vista panoràmica al front, hi trobem les restes d'un antic comunidor. Estava connectat amb l'església per un pas protegit. El 1943 ja estava en ruïnes i el 1989 s'hi aixecà una ara amb una creu. La llosa sobre la qual reposa és del comunidor. Així mateix, sota el campanar hi ha indicis d'un possible túnel de sortida que conduïa cap a la riera (BELLPUIG, 1982: 1, 12). | 08258-199 | Sector nord-est del terme municipal | El turó on s'assenta l'església és un lloc dominant i amb característiques defensives, de manera que és probable que hagi estat habitat des d'antic, tal com podrien testimoniar unes restes constructives aparegudes al subsòl del temple. El lloc apareix documentat primer com a Centas (any 927) i després el topònim queda fixat com a Terrassola (“Terracila”, 1154). La denominació es refereix al mas Terraciola, pròxim a l'església i documentat el 1093 i 1249. L'església és documentada a partir de 927 com a Sant Feliu in Centas. El 1249 va rebre unes terres al voltant de l'església anomenades el clos. Molt aviat va ser parròquia d'un ampli sector al nord-est del terme del Castell d'Oló, que incloïa l'Estany. Dins d'aquest territori, una de les seves esglésies, la de Santa Maria de l'Estany, es transformà en canònica agustiniana vers el 1080. Tot seguit el sacerdot de l'església de Terrassola va donar al monestir de l'Estany l'església de Sant Feliu, i des d'aleshores el sacerdot, amb el títol de monjo, es considerava un més de la comunitat de l'Estany. El temple romànic actual de Sant Feliu fou construït al final del s. XI i, tot i quedar inacabat per la falta de la tercera nau, fou consagrat el 1093, quedant unit a la canònica de l'Estany. Amb el temps, la comunitat de l'Estany va acumular un important patrimoni entre el Bages i l'Osona, i es convertí en el principal poder fàctic de la zona. El 1592 es van extingir les comunitats canòniques i el monestir va quedar secularitzat, però l'església de Sant Feliu no va obtenir la independència, sinó que continuà depenent de la canònica secular de l'Estany, que passà a ser regida per les Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Tenim notícia sobre diversos retaules barrocs en aquesta església, que no s'han conservat. Al principi del segle XVII el retaule major estava dedicat, com és lògic, a sant Feliu i estava situat a l'absis (se'n conserva una foto: BELLPUIG, 1982: 47-48). Es va construir entorn dels anys 1638-41, i l'autor fou Josep Giol, membre d'una nissaga d'escultors de la vila de Centelles. El cost total va ser de 265 lliures, pagades en part amb llegats testamentaris. A la nau secundària hi havia un retaule dedicat a sant Joan Baptista i també a sant Joan Evangelista. De fet, en l'acta de consagració de l'església ja es diu que està construïda en honor de sant Feliu i de sant Joan, i molt possiblement ja des d'aleshores els dos altars principals reflectien la dualitat d'aquesta titularitat compartida. D'aquest retaule se'n coneix el contracte, del 1615, gràcies al qual sabem que el pintor i daurador fou el vigatà Joan Antic Claramunt, i també tot el detall del programa iconogràfic. És interessant com a testimoni de la devoció compartida entre els dos sants Joans, una particularitat que es constata en moltes manifestacions de la devoció popular però que és menys freqüent en el fet de compartir un mateix retaule. Finalment hi havia un retaule al capdavall de la nau secundària que estava dedicat a sant Sebastià. El pintor fou també Joan Antic, i els dos retaules van ser contractats en el mateix document. Sembla que l'origen de la devoció a sant Sebastià té relació amb episodis de pesta de mitjan segle XVI. A més, l'església tenia també altars i retaules del Roser i de sant Pere, aquests de situació imprecisa (GALOBART, 1996: 135-145). En aquesta època la parròquia es finançava mitjançant tres bacins o administracions: el Bací de les Ànimes, l'Almoina del Dilluns de Pasqua i el Bací de l'Obra. Aquesta tercera recollia diners per al manteniment de l'església. Els obrers o encarregats del manteniment de la parròquia eren dos, que s'elegien el dia 1 de maig i exercien el seu càrrec durant un any (FERRER i altres, 1991: 196). Aleshores l'església tenia també un benefici eclesiàstic fundat per Petro de Solerio i Raimunda Bach. El 1775 s'ordenà la separació de Sant Feliu de Terrassola respecte de l'Estany, si bé no es va fer efectiva fins que va morir el darrer canonge, el 1809. El traspàs encara s'endarrerí per la Guerra del Francès fins el 1816, i l'any següent fou confirmada pel rei. En aquesta època, entorn de 1787, l'església va patir una transformació substancial: la seva orientació es va capgirar i l'interior es reformà, l'absis principal quedà suprimit i s'hi va fer l'entrada, i també es construí la rectoria al costat de migdia, al lloc on s'hi havia d'haver aixecat la tercera nau. Pel que fa a la rectoria, hi ha notícies que apunten que entorn de 1589 ja s'havia adossat a l'església una primera construcció amb funcions de rectoria. Desprès d'un incendi, va caldre aixecar la nova rectoria al segle XVIII. Aquesta constava de tres naus i era de dimensions força superiors a la rectoria anterior. En aquest moment la parròquia aconseguí també una batllia pròpia i autònoma de l'Estany, que va durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins del municipi de Santa Maria d'Oló. Més endavant hi hagué encara una certa controvèrsia sobre si aquest territori havia de formar part del partit judicial de Manresa (com Oló) o de Vic (com era fins aleshores). I el 1930 l'Estany va voler recuperar una part del terme, enfront l'oposició de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Aquests conflictes reflecteixen la situació de frontera d'aquest territori. Val a dir que la parròquia, formada pels diferents masos de la zona i aglutinada al voltant de l'església, va conservar ben vius un dinamisme i una identitat pròpia fins ben entrat el segle XX. El primer diumenge d'agost es celebrava la festa major. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. L'any 1943 hi va entrar com a rector Josep Bellpuig, que s'hi va estar una quarantena d'anys. Ha deixat un treball inèdit en el qual recull algunes de les seves vivències a Sant Feliu i, entre d'altres aspectes, detalla les diverses obres i el procés de restauració que s'hi va fer. El 1950 es va arranjar el campanar. Anteriorment no tenia escala fixa, ja que estava concebut com a element defensiu, i tenia un soterrani que tal vegada havia fet funcions de presó. Mn. Bellpuig detalla alguns indicis d'un possible túnel d'escapada sota el campanar que conduïa cap a la riera. Més tard, entre 1974 i 1977, el conjunt va ser restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. En aquesta obra es van aprofitar pedres de la capella romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, dins del mateix municipi, amb les quals es van reconstruir els absis i altres paraments interiors. El 1973 es van realitzar unes excavacions informals sota el paviment de l'església i es localitzà una cambra sepulcral subterrània o hipogeu a la nau principal, tal vegada del segle XVI. També van aparèixer restes constructives de difícil interpretació a la zona de l'absis, les quals podrien correspondre o alguna ocupació anterior o a una primitiva església preromànica. També en aquests anys (1970-1980) es van fer reformes a la façana principal de la rectoria, i l'any 1977 s'hi va adossar al darrere un nou cos rectangular. Per aquesta època el mossèn ja no hi vivia de manera regular i van fer-se càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes Garriga, els quals van impulsar múltiples reformes i arranjaments. El fossat i cementiri amb nínxols que hi havia a la part de l'absis fou suprimit i es construí un petit cementiri més a ponent. També es van reformar les restes de l'antic comunidor i es va fer l'arranjament general de l'entorn. Actualment l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola. | 41.8946200,2.1021800 | 425522 | 4638466 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85915-foto-08258-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85915-foto-08258-199-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Lurdes Garriga Comas | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85916 | Retaule major de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-major-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | <p>BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa. CASES BARDOLET, Jordi; PLANES CASALS, Llorenç (1994). El retaule barroc. Sortida a Santa Maria d'Oló i visita al Museu Comarcal de Manresa. Un Museu per aprendre, núm. 4, Museu Comarcal de Manresa. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 15-66.</p> | XVII | Restaurat el 1991 | <p>Retaule emplaçat a l'altar major de l'església de Santa Maria d'Oló, obra de l'escultor Pau Sunyer i dedicat a la Mare de Déu de l'Assumpció. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de dimensions força grans, que mesura 8,40 metres d'alçada per 6,30 d'ample. Correspon a la primera etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per una concepció encara molt narrativa, seguint la tradició renaixentista, i un format més aviat pla. En aquesta etapa les columnes adopten una forma semblant a un balustre, tot i que en aquest cas algunes de la part superior ja són columnes salomòniques, pròpies de l'etapa següent. Els capitells són d'ordre mixt. El retaule s'estructura en base a predel·la més tres andanes o cossos horitzontals, i té cinc carrers o seccions verticals. A la part superior està rematat amb pinacles i altres detalls ornamentals. Aquest retaule es considera una obra primerenca de Pau Sunyer, representativa d'un barroc de caràcter rural. El pedestal té una porta a cada banda que dóna a la part posterior del retaule. La de l'esquerra esta decorada amb santa Eulàlia i la de la dreta amb santa Madrona, cadascuna flanquejada per figures de cariàtides. Als laterals on hi havia adossada la mesa de l'altar s'hi pot llegir el nom 'Oló' i, damunt del sagrari, la data 1663, que correspon a l'any de contractació del retaule. A la predel·la (que és el primer nivell narratiu, situat a la part inferior) s'hi representen, tal com és habitual, les escenes de la passió de Crist. D'esquerra a dreta hi trobem Jesús a l'hort de Getsemaní, la Flagel·lació, la Crucifixió, la Coronació d'espines i Jesús camí del Calvari. En aquest nivell també hi podem veure les figures de mig cos de doctors de l'església: el de l'esquerra és possiblement Agustí d'Hipona i el de la dreta Tomàs d'Aquino. A la primera andana s'hi representen les escenes narratives del Naixement de Jesús i l'adoració dels pastors (segon carrer) i Presentació de Jesús al temple (quart carrer). Crida l'atenció el cap de bou del naixement, que és una mena de carota sobreposada a la figura de sant Josep, i també la presència d'un frare predicador, que en aquest retaule queda fora de lloc. En la resta de registres hi ha fornícules amb imatges modernes de sant Josep (primer carrer) i sant Antoni Maria Claret (al cinquè carrer). A la part superior de les fornícules hi podem veure representacions de sant Marc evangelista (amb el seu símbol del lleó i llibres que al·ludeixen als evangelis) i de sant Mateu (amb el seu símbol d'un home alat). La fornícula central, que conté el sagrari expositor, té un plafó escultòric que és diferent de la resta perquè s'hi va afegir al segle XVIII, d'estil rococó. A la segona andana hi ha a la fornícula central una imatge moderna de la Mare de Déu de l'Assumpta. Abans de la Guerra Civil hi havia la imatge homònima aprofitada d'un anterior retaule que hi hagué abans del de Sunyer, i que era obra de l'escultor Francesc Rovira. Pel que fa a les escenes narratives, hi trobem la Pentecosta (tercer carrer) i l'Adoració dels Reis Mags (quart carrer). Als carrers exteriors hi ha novament fornícules amb imatges modernes: de sant Jaume (a l'esquerra) i de sant Roc (a la dreta). La tercera andana té solament els tres carrers centrals. Al primer s'hi representa l'escena de la Coronació de la Verge; al central, com és habitual, el conjunt de la Crucifixió amb les imatges de la Mare de Déu (a l'esquerra) i sant Joan Evangelista (a la dreta). Al tercer carrer hi ha l'Assumpció de la Mare de Déu. Finalment, al cimal que corona el retaule hi trobem la representació habitual del Pare Etern.</p> | 08258-366 | Plaça de l'Església, s/n | <p>L'església actual de Santa Maria d'Oló es construí a la primer meitat del segle XVII en diferents fases, aproximadament entre 1631 i 1646. Sabem que a l'església antiga hi havia hagut un retaule major de l'any 1418 obra del pintor Francesc Feliu, i el 1630 (precisament en el moment d'iniciar-se les obres de la nova església) s'inaugurà un nou retaule major, encarregat a l'escultor Francesc Rovira. S'hi va estar pocs anys, perquè el 1663 es va contractar un nou retaule, que és l'actual. No en sabem els motius però podem sospitar que, atès que a la parròquia de Sant Joan d'Oló l'escultor Pau Sunyer hi estava construint un fastuós retaule, els feligresos d'Oló no van voler ser menys i el 1663 n'encarregaren un altre al mateix escultor manresà. El contracte amb Pau Sunyer es va signar el 15 de gener de 1663. En el document, estudiat per Joan GALOBART (1996: 22), crida l'atenció que nombrosos parroquians van ser presents en la signatura del contracte, cosa poc habitual. El preu pactat fou de 650 lliures i el model a imitar era el retaule del Roser de la parroquial de Moià. El retaule antic de Francesc Rovira fou venut al mateix Pau Sunyer, tot i que el nou retaule va conservar de l'anterior la imatge central de l'Assumpta. El contracte també deixa clar que Pau Sunyer faria l'obra en col·laboració amb el seu fill Josep Sunyer. Pau Sunyer era nascut a Barcelona i entorn de 1639 s'establí al Bages, primer a Sallent i després a Manresa. És el fundador d'una important nissaga d'escultors manresans que va tenir com a principal representant el seu fill, Josep Sunyer. Pau va entrar primer al taller d'un altre escultor, el més reconegut en aquell moment a Manresa: Joan Grau. En aquest sentit cal dir que, tot i que en el contracte d'Oló estipulava que el retaule s'havia de fer 'a modo i traça' del de Moià, el veritable model en què s'inspirà Sunyer fou el retaule del Roser de Sant Pere Màrtir de Manresa, obra precisament de Joan Grau. Un exemple d'aquesta dependència iconogràfica és la presència d'un frare predicador en l'escena del Naixement del retaule d'Oló. Aquesta figura estava justificada en el retaule model d'una església dels dominics, però no té sentit a l'església d'Oló. Posteriorment Pau Sunyer va tenir el seu propi taller al carrer del Pedregar, a Manresa. La seva obra va ser molt nombrosa, tant al Moianès com en poblacions més allunyades, però la que ens ha arribat és escassa. Només dues de les seves obres ens han arribat senceres i in situ, i són precisament els dos retaules que es conserven al municipi de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer morí el 1694. El retaule d'Oló es va construir en tres etapes. La primera entre 15 de gener de 1663 i 15 de novembre de 1663. La segona entre 15 de novembre de 1663 i 1 d'agost de 1666. La tercera entre 1 d'agost de 1666 i 25 de maig de 1673. En aquesta data van quedar enllestides les escenes de la tercera andana i Sunyer va rebre l'última paga. El retaule estava acabat en la seva part escultòrica i parcialment daurat. Tanmateix, un fet sorprenent és que, segons Josep GALOBART (1996: 49), el daurat i pintat definitiu no es van fer fins força més tard, potser a la segona meitat del segle XVIII, tot i que tampoc queda del tot clar. Per al finançament del retaule es va haver de recórrer, a més dels fons habituals de què disposaven totes les confraries de l'església, a fons extraordinaris com llegats testamentaris i fins i tot una talla o impost a tots els caps de casa. Ja al segle XX, durant la Guerra Civil de 1936 es van cremar cinc de les imatges de les fornícules i es van malmetre de manera considerable els baixos del retaule a cops de destral, de manera que algunes figures van quedar amb la cara mutilada. Gràcies a l'enginy del secretari de l'Ajuntament, Pepet Mas, es va poder aturar la destrucció dels retaules barrocs a canvi de deixar cremar les figures religioses que contenien. El 1991 s'inaugurà la restauració del retaule, feta per Jordi Abancó, de Moià.</p> | 41.8709200,2.0344100 | 419870 | 4635895 | 1663 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85916-foto-08258-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85916-foto-08258-366-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Pau Sunyer i Josep Sunyer (escultors) | Propietat privada. Accés públic A la dècada de 1970 aquest i altres elements del patrimoni del poble es van reivindicar en una sèrie d'audiovisuals dedicats al patrimoni artístic i històric d'Oló. | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||
| 85917 | Retaule de Sant Isidre de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-isidre-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | <p>GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 67-70.</p> | XVII | Important afectació de corcs i tèrmits que estan destruint parts del retaule | <p>Retaule barroc dedicat a sant Isidre i situat en una capella lateral, a la dreta, de l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Es tracta d'una peça de mides relativament petites, que fa 4,10 metres d'alçada per 2,30 m d'ample. Correspon a la segona etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per l'ús de la columna de tipus salomònic, el fust de la qual adopta una forma enroscada. Els capitells són d'ordre corinti. El retaule té un pedestal on hi ha la mesa de l'altar (reformada i pintada modernament) amb figures d'angelets o putti als laterals (el de l'esquerra pràcticament s'ha perdut). Consta d'una predel·la més dos cossos o nivells superiors. La predel·la, que és l'estreta franja inferior, té com a la taula central una escena de la vida de Sant Isidre. És el seu episodi més conegut: el miracle dels bous llaurant guiats per un àngel mentre el sant prega agenollat. Damunt seu, el cos central té una fornícula flanquejada per columnes salomòniques que originàriament acollia una imatge del sant titular. Ara és buida. El cos superior o cimal té motius ornamentals semblants als de la predel·la i és coronat amb un medalló de mig relleu amb la figura de perfil de sant Marc acompanyat del seu símbol, el lleó, i en actitud d'escriure el seu Evangeli. Aquesta imatge es justifica perquè a la parròquia hi havia una confraria dedicada a sant Marc. Aquest és un retaule senzill però elegant i esvelt, obra d'un bon tallista del qual no se n'ha pogut acreditar documentalment la identitat. Per similituds observades amb els retaules de sant Isidre de les parròquies de Sant Boi del Lluçanès i de Moià, l'estudiós Josep GALOBART (1996: 69) n'atribueix l'autoria a l'escultor vigatà Joan Francesc Morató.</p> | 08258-367 | Plaça de l'Església, s/n | <p>L'església actual de Santa Maria d'Oló es construí a la primer meitat del segle XVII en diferents fases, aproximadament entre 1631 i 1646. El fet més remarcable és que encara avui s'hi conserven in situ dos retaules de l'època del barroc, un d'ells el dedicat a sant Isidre. El culte a sant Isidre s'imposà a tot Espanya i a Catalunya a partir de la seva canonització l'any 1622, i a instàncies del rei Felip IV. A Santa Maria d'Oló es degué introduir pocs anys després, de manera més o menys simultània a altres poblacions properes del Moianès: Moià, Castellterçol, l'Estany, Horta d'Avinyó... El 1692 ja hi havia un altar que els pagesos de Santa Maria d'Oló havien dedicat a sant Isidre, i aquell any en una visita pastoral el bisbe els exhortava a que “fasen un retaula en que puga ab decoro venerarse tan glorios Sant y Patro dels pagesos Sant Isidro”. Els pagesos van fer cas al bisbe, i molt aviat van contractar un retaule a la mesura de les seves possibilitats. Però no se n'ha pogut identificar el contracte i no en coneixem els detalls, ni qui va ser l'escultor ni el daurador. El retaule de Sant Isidre devia estar acabat i col·locat l'any 1699, però el 1703 encara se n'estava pagant algun termini.</p> | 41.8708400,2.0344200 | 419871 | 4635887 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85917-foto-08258-367-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85917-foto-08258-367-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85918 | Pica baptismal de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | XVI-XVII | <p>Pica baptismal de l'església parroquial de Santa Maria d'Oló, emplaçada després de l'entrada a l'esquerra. És una peça de marbre que consta d'una base triangular, un fust en forma de balustre i el receptacle superior circular amb la vora octogonal. La tapa, de fusta, és posterior. La seva datació tal vegada podria situar-se entorn dels segles XVI-XVII.</p> | 08258-368 | Plaça de l'Església, s/n | 41.8708700,2.0342000 | 419853 | 4635890 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85918-foto-08258-368-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||||
| 85919 | Rellotge de sol de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | XVII | Rellotge de sol encastat a la cantonada dreta de la façana de l'església de Santa Maria d'Oló. Consisteix en un bloc de pedra amb la cara hexagonal que, a la part superior, té gravada la data 1688 i una inscripció il·legible. L'agulla hi ha estat afegida modernament. | 08258-369 | Plaça de l'Església, s/n | 41.8707700,2.0343500 | 419865 | 4635879 | 1688 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85920 | Creu de la Santa Missió de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-la-santa-missio-de-santa-maria-dolo | XX | Creu de pedra col·locada per la Santa Missió a la dècada de 1950 davant de l'església de Santa Maria d'Oló, dalt de l'escalinata d'accés. Consta d'un pedestal rectangular fet de totxo i arrebossat amb una llosa quadrada al seu damunt que suporta la creu. La creu és de pedra sobre una base quadrada escalonada. És una creu llatina molt senzilla, que té repujada en relleu una creu més estreta a cada cara. | 08258-370 | Plaça de l'Església, s/n | Durant les dècades de 1940 i 1950 les santes missions van tenir una revifada important i es van fer creus d'aquestes característiques a moltes poblacions. Les santes missions eren una sèrie continuada de prèdiques i altres exercicis pietosos fets en una localitat sota la direcció d'uns sacerdots anomenats missioners. Segons una inscripció pintada que hi havia en aquesta creu, es devia col·locar a la dècada de 1950. | 41.8707500,2.0342200 | 419854 | 4635877 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85920-foto-08258-370-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85920-foto-08258-370-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85921 | Fons documental de la parròquia de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-santa-maria-dolo | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 199. http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XIV-XX | <p>Fons de l'arxiu de la parròquia de Santa Maria d'Oló, que es pot considerar entre els més ben conservats de la Catalunya central. Des de no fa gaires anys es troba a l'Arxiu Episcopal de Vic. Pel que fa a l'arxiu parroquial pròpiament, s'han conservats els llibres sagramentals des del segle XVI, però també altres documents més antics, com ara pergamins o manuals notarials des del segle XIV, així com consuetes, llibres de l'obra de l'església i altres documents d'interès. En aquest àmbit s'inclouen les següents sèries documentals: baptismes, 17 llibres (1536-1944); confirmacions, 1 llibre (1753-1895); matrimonis, 10 llibres (1536-1976); defuncions, 11 llibres (1536-1964); vària sacramental, 6 llibres (1776-1972); aniversaris i celebracions, 10 llibres (1601-1972); administració de l'obra, 4 llibres (1661-1971); visites pastorals, 3 llibres (1536-2006); consuetes, 3 llibres (1701-1962); confraries, 12 llibres (1611-1971); manuals notarials, 22 llibres (1336-1800); capítols matrimonials, 7 llibres (1501-1850); testaments, 9 llibres (1501-1900); actes notarials, 4 llibres (1625-1900); capbreus parroquials, 1 llibre (1301-1400); processos, 1 llibre (1509-1513); pergamins, 4 unitats (1301-1700). A més, també es conserva documentació sobre comptes i factures, llevadors de rendes, causes pies i altres documents d'administració. Aquest fons també inclou documentació generada per la batllia o l'ajuntament de Santa Maria d'Oló entre els segles XVII i XIX. Entre d'altres: el Llibre del Consell, certificats i correspondència (entre 1776 i 1866); censals, cadastre, comptes i rebuts (entre 1663 i 1846); qüestions de seguretat pública (1648) i de població (1801-1899).</p> | 08258-371 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>L'església parroquial de Santa Maria d'Oló està documentada des del segle X. A mitjans de segle XVII es construí una església nova i també una rectora nova, i a mitjans de segle XX s'edificà una església moderna a la zona de l'eixample d'Oló. Durant la Guerra Civil de 1936 a la Rectoria s'hi instal·là l'Ajuntament i el Comitè Revolucionari. Però a Oló la guerra no va tenir les conseqüències desastroses com en altres llocs, i la major part dels retaules de l'església i l'arxiu es van poder salvar. En bona part fou degut a l'enginy del qui era secretari de l'Ajuntament, Josep M. Vilar Colomer (el Pepet Mas), que va induir els anticlericals a cremar només les figures dels retaules. Tot i això, es van destruir alguns retaules menors i totes les imatges. Des de fa uns anys el fons documental de la parròquia s'ha traslladat a l'Arxiu Episcopal de Vic.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85922 | El Ciuró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ciuro-0 | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 53, 73, 105, 107, 109, 112. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 54. | XIV-XX | Masia de caire senyorial, de dimensions força grans, que està adossada a una torre considerada medieval i que està emplaçada prop de l'antic castell d'Aguiló. La masia es troba al pla del Ciuró, vora la riera Gavarresa, per on devia passar el camí, mentre que el castell se suposa que era a la part alta del turó. La torre és una edificació de planta quadrada de cinc pisos que mesura 16 m d'alçària per 7 de banda. Una escala de cargol puja de baix a dalt, amb 44 esglaons. Totes les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Les dues centrals tenen interessant motllures al trencaaigües. Una d'elles té dos petits relleus amb una cara d'home i l'altra de dona. Tanmateix, aquestes finestres més grans són posteriors, ja que encara es veu el rastre de les finestres més antigues, que són més petites i espitllerades. A començaments de segle XX una de les finestres (la del primer pis) s'havia transformat en balcó. La torre és rematada amb una sèrie d'arcs estrets de pedra, segurament amb funcions defensives, sobre un fris de pedra. Aquesta torre sol datar-se als segles XIV-XV, tot i que no descartem que pugui ser posterior. El cos residencial va quedar adossat posteriorment a la torre, tot i que la masia és d'origen medieval i en els seus inicis devia ser més petita. És de planta més o menys quadrada i té un cos adossat al nord (probablement ja del segle XIX), un altre de més petit adossat a l'angle nord-est i coberts aïllats al sud. Consta de planta baixa més un pis i golfes. L'estructura de la masia és setcentista (del 1696, segons la llinda del portal d'entrada). La façana principal, encarada a migdia, té un portal de mig punt fet amb grans dovelles. La distribució de les obertures en aquesta façana és molt regular, fet que denota que la casa es va remodelar amb un criteri força unitari probablement al segle XVII. En diferents llocs les finestres tenen motius decoratius com ara rosetes i d'altres de tradició gòtica. | 08258-372 | Sector nord-oest del terme municipal | El mas Ciuró està documentat des de principis del segle XIV. Formava part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Hom suposa que aquest castell es trobava sobre el puig que hi ha vora el mas Ciuró, però en realitat se'n desconeix el seu emplaçament precís. Per aquesta proximitat fou un dels masos principals de la zona, i tenia una vinculació directa amb el castell. Sembla que al Ciuró hi havia la ferreria del castell ja que, per notícies orals, sabem que fa uns anys es va vendre una enclusa que es guardava a la casa i que tenia inscrita una data del segle XVI. A més, a uns 250 m hi havia un molí (el Molí del Ciuró) que conserva possibles restes medievals. Ambdues funcions solien ser monopoli del senyor. D'altra banda, la masia del Ciuró conserva una torre considerada medieval. Hom creu que antigament el Ciuró s'havia anomenat 'Torre d'Oló', i que la torre servia per vigilar la part de la Gavarresa, des d'on hagués estat fàcil envair Oló. Cal tenir present que al final del segle XIII el castell d'Aguiló es va reedificar, possiblement en un emplaçament diferent de l'originari. Una possibilitat a tenir en compte és que la torre del Ciuró coincidís amb aquest segon emplaçament del castell, tot i que sobre l'emplaçament del castell no hi ha res clar. Aquesta torre sol datar-se al segles XIV-XV. Els senyors del castell eren la família Aguiló, que tenien la propietat o drets sobre alguns dels masos de la quadra. Consta que el 1329 Ramon i Saura d'Aguiló tenien drets sobre el mas Ciuró. Concretament, varen reconèixer tenir “per Arnau d'Oló i Alamanda un censal de 2 sous i 8 diners, una penyora d'ordre i una jova o jornal de llaurar sobre el mas Ciuró (PLADEVALL, 1991: 53)”. Aquest mateix any Ot de Montcada va comprar tot el terme d'Oló, incloent-hi la quadra d'Aguiló, i els homes de Ciuró, que en aquell moment eren cinc, així com els de la resta de masos de la Vall d'Aguiló, van prestar homenatge al nou senyor del castell. Pel que fa als pagesos emfiteutes del mas, eren la família Ciuró. En una llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Ciuró, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. I en el fogatge de 1553 hi consta Joan Ciuró. Després de la crisi del segle XIV el Ciuró va annexionar-se diversos masos rònecs i va enfortir-se encara més, tot esdevenint un dels més grans del terme. La major part del casal és una mica posterior, i es devia edificar al segle XVII (el 1696 segons uns inscripció del portal d'entrada). Ja a principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès, el mas Ciuró fou cremat. En aquesta època era propietat de la família Rocafort, originaris del mas Rocafort, que era el més important del terme d'Oló. L'havien obtingut gràcies a un casament hereu-pubilla. Eren una família de propietaris rurals amb ascendents senyorials que, en aquesta època, van realitzar una hàbil política matrimonial i de compra de masos amb problemes per engrandir la seva heretat. Van posseir el mas Sors de Castellcir, el mas Parer de Sant Feliu de Rodors, el mas Armadans de Sant Cugat de Gavadons i el mas Vilasoleiat a Fussimanya. A mitjans del segle XIX la família Rocafort deixà la seva casa pairal d'Oló i es traslladà a Artés, una població més on van tenir un paper destacat en la vida social i econòmica. Van fundar la fàbrica Berenguer en aquesta localitat, i a començament del segle XX Ramon de Rocafort fou diputat provincial. Quan Ramon de Rocafort va morir en el seu inventari hi constava un patrimoni immens. La seva herència va ser complicada i el patrimoni es va dividir, però cap hereu no va residir en cap dels masos. Tots formaven part de la classe mitjana barcelonina. A la dècada de 1970 el Ciuró canvià de propietaris i, pels volts de 1980, va ser objecte d'una restauració que li va canviar lleugerament la fesomia. | 41.8920300,2.0247300 | 419094 | 4638248 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85922-foto-08258-372-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85922-foto-08258-372-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 54 (Pla Especial Urbanístic 2011)Llinda al portal d'entrada: 1696Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 160,65 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.