Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 86160 | Raval de la Rovirola (sector sud) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/raval-de-la-rovirola-sector-sud | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 82-91. | XVIII-XXI | Les cases mantenen la tipologia originària de manera desigual i parcial | El Raval de la Rovirola està emplaçat un km al nord-oest del nucli d'Oló. Dels tres ravals del poble és el més allunyat del centre i també el més gran. Les seves cases no queden ben agrupades, sinó que es troben més o menys separades en diferents nuclis que no tenen una denominació concreta, i a més queden tallades pel pas de la carretera; per això els hem diferenciat com a sector sud, sector nord i sector oest. El sector sud és el més gran i es troba a la banda de migdia de la carretera. S'estructura al voltant d'un carrer principal que va de nord a sud i altres de secundaris que són transversals. En el carrer transversal que es troba més al nord (vora la carretera) hi trobem les següents cases: cal Cortès (número 9) i cal Pere Portí (número 7). A l'altra banda: ca la Pastora (número 13) i cal Titet (número 11). Un tros més enllà hi ha tres cases més: cal Galló (número 3), cal Quirot (número 1) i cal Garrofiné. A la zona central hi ha diverses cases al voltant d'una placeta. Al nord hi veiem un solar on abans hi havia cal Moliner Vell i cal Mortal. Al seu costat hi ha cal Becu (estava derruïda i a principis del segle XXI la van reconstruir). A la banda sud hi ha cal Mestre (número 21) i, a llevant, dues cases adossades: Ca l'Avaro i cal Ximènes. Més al sud hi ha cal Tinoi (número 25). Lleugerament separades cap al sud, hi ha ca l'Oms o ca l'Unclus (número 29), que està adossada a cal Cruz. A cal Cruz antigament hi havia dues cases. En un petit carrer transversal al costat de ponent hi ha, al número 15, cal Moliner. Actualment són tres cases però originàriament era la mateixa. A la banda sud hi ha cal Bac. Seguint el camí en direcció sud (i separada 300 m) hi ha cal Miqueló, que ja és una petita masia, i 150 m més al sud hi havia cal Graci, actualment en ruïnes. També una mica separada, al sud-oest hi ha cal Portí. En general les cases d'aquest sector han conservat la tipologia constructiva tradicional, tot i que amb modificacions modernes de caire divers. Entre les més interessants des del punt de vista patrimonial cal esmentar ca la Pastora, cal Pere Portí, cal Titet o cal Moliner. | 08258-328 | Raval de la Rovirola, a les rodalies del nucli urbà | En general, els tres ravals d'Oló són més antics del que hom creia en un principi. Van aparèixer quan el nucli d'Oló encara estava en procés de creixement, segurament amb la finalitat que els habitants que es dedicaven a la pagesia disposessin d'habitatges més a prop dels camps i les vinyes. Al segle XVIII el sorgiment d'aquests ravals pagesos és un fenomen molt característic, ja que alguns propietaris, aprofitant la conjuntura de creixement agrari i demogràfic, van establir petites parcel·les als pagesos perquè s'hi construïssin cases amb horts i camps per plantar vinya. En el cas de la Rovirola ignorem qui fou el propietari que va incentivar la construcció de les cases. Tanmateix, la seva distribució poc regular denota un origen no gaire planificat i més aviat espontani. El topònim Rovirola es refereix a una roureda petita, de la qual encara en queda una mostra prop de cal Portí. Com passa amb els altres ravals, al principi hi havia algunes cases separades. Entre les més antigues cal esmentar cal Portí (té una inscripció del segle XVIII), cal Miqueló, cal Gregori (es guarden escriptures del 1711), cal Taran (té una llinda de 1776) o cal Podai (té una llinda del 1797). Aquestes dades suggereixen que les primeres cases van anar sorgint tot al llarg del segle XVIII. Al segle XIX el raval es va consolidar ja amb els diferents carrers, i moltes de les cases es van ampliar. El 1860 el raval de la Rovirola estava ben constituït, i aleshores s'hi diferenciaven tres carrers: el carrer Major del Raval, que tenia 18 cases, 11 d'habitades amb 14 famílies; el carrer de Dalt, amb 8 cases, 5 d'habitades, amb 6 famílies, i el carrer Avinyó, amb 11 cases, 9 d'habitades amb 10 famílies. El 1889 la situació no havia canviat gaire, i els tres carrers tenien 14, 6 i 8 famílies respectivament. El 1930 el conjunt del raval tenia 40 cases, però només 24 d'habitades. Posteriorment, el nombre de famílies continuava baixant: el 1961 eren 25, i el 1986 eren només 11. L'any 1930 els malnoms de les cases del Raval eren els següents: cal Músic, cal Purtí, ca l'Antueno, cal Podai, cal Soca, cal Moliné, cal Moliné Vell, cal Bach, cal Mortal, ca l'Avaro, cal Tinoi, Antueno, cal Jan Portí, cal Crus, cal Micaló, cal Pastora, cal Titet, cal Garrofiné, cal Quirot, cal Galló, cal Pere Purtí, cal Degà, ca l'Oriol, cal Jordi, cal Tararit, cal Pere Benet, cal Notari, Fàbrica Borràs, cal Pells, cal Gargori, cal Xicató, cal Jepets Nou, cal Coch, cal Jepeta, cal Jepeta Vell, Cobert Pere Benet, cal Jepets Vell, Cobert Gargori, ca la Mortal. | 41.8771900,2.0264300 | 419216 | 4636599 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86160-foto-08258-328-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86160-foto-08258-328-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Miquel Casas Oller (de cal Gregori) i Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 86032 | Raval de Santa Eulàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/raval-de-santa-eulalia | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 82-91, 210. | XII-XXI | Estat de conservació desigual de les cases, en general força reformades modernament | Raval situat als afores del nucli urbà d'Oló, en un altiplà allargassat que s'aixeca al costat de ponent del Torrent Gros. Aquest nucli sorgit als segles XVII-XVIII s'ha anat desenvolupant en diferents èpoques i ha acabat per ocupar una àrea considerable que té com a eix el carrer de Santa Eulàlia que, més al nord, es bifurca en dos camins o carrers. És un conjunt força divers on hi trobem algunes cases antigues que han conservat la seva tipologia tradicional, però de manera molt desigual. La majoria han estat substancialment reformades i algunes són de construcció recent. S'hi poden diferenciar diferents trams. En el que està situat més al sud (i probablement el més antic) la primera casa que hi trobem (separada uns metres més avall) és cal Frare. Al costat de llevant del carrer hi ha cal Castany (núm. 2), cal Pregones (núm. 4), cal Purtí (núm. 6), cal Creu (núm. 10) i cal Guirneu (núm. 12). Al costat de ponent hi ha ca l'Endalt o cal Ribes (núm. 5), un cobert (núm. 3) i una casa de construcció recent (núm. 1). La més antiga de totes és cal Creu, que molt probablement té el seu origen en una església romànica. Aïllades uns 100 m cap a ponent, al sector que es coneix com el Forn perquè antigament hi havia un forn d'obra (actualment desaparegut), hi ha cal Serrabassa Vell i cal Pere Gros, en ruïnes. I també aïllada però cap a llevant hi ha ca l'Ambròs, actualment aprofitada com a cobert. Al següent sector del carrer, passada la placeta, hi ha uns blocs de pisos moderns construïts entorn de l'any 2000 i, a ponent, cal Paisà (núm. 9) i cal Tampa (núm. 11). A llevant hi ha cal Rojans (núm. 16). En un trencall que baixa cap al carrer del Mig hi ha cal Saladic (núm. 18), que és una casa en forma de petit mas, de les més antigues i amb àmplies possessions als terrenys del seu entorn. Més al nord hi ha un sector intermedi amb blocs de cases construïts a la dècada de 1990 i d'altres de mitjans de segle XX. En el tram final (més al nord) el carrer es bifurca entre el camí que anava cap a Sant Feliu Sasserra (a ponent) i el que anava cap a Oristà (a llevant). En el Camí de Sant Feliu hi trobem cal Xico (núm. 47), dues cases més de construcció recent o molt reformades (núm. 49 i 51), cal Cristina (núm. 53), cal Ganxo (núm. 55), i cal Tifarra (núm. 59). En el Camí d'Oristà hi ha cal Bernat, que és una casa força gran i que ha conservat la tipologia tradicional, cal Picamill i, ja poc abans de la carretera, cal Tripeta. | 08258-297 | Rodalies del nucli urbà d'Oló | El raval de Santa Eulàlia té un antecedent en època medieval. És molt probable que hi hagués una capella dedicada a la Santa Creu, i al seu voltant s'hi va formar una sagrera o petit nucli de cases. La capella de la Santa Creu està documentada al segle XII (concretament el 1166) i estaria situada on ara hi ha la casa de cal Creu. En un principi, Antoni PLADEVALL (1991: 210) va suposar que aquests esments documentals es referien a la capella de la Santa Creu de la Plana, però notícies més recents indiquen amb força claredat que al terme hi havia dues capelles de la Santa Creu. Així ho fa pensar el mateix nom de la casa de cal Creu i el fet que, uns anys enrere, s'hi va produir la troballa fortuïta d'uns esquelets humans al seu subsòl, que correspondrien al fossar de la capella. Amb el temps la capella i la sagrera devien quedar abandonades. La formació definitiva del raval va començar als segles XVII i XVIII. Primer amb diferents cases en forma de petits masos més o menys agrupats. Entre aquestes segurament hi havia cal Saladic (té una llinda amb l'any 1678), cal Castany (té una llinda amb l'any 1694), cal Creu, cal Serrabassa Vell o cal Bernat. Ja cap al final del segle XVIII i sobretot al XIX el raval de Santa Eulàlia s'acabà de desenvolupar i va prendre la forma actual d'un carrer allargassat. En aquesta època, de fet, el sorgiment d'aquests ravals pagesos és un fenomen molt característic, ja que alguns propietaris, aprofitant la conjuntura de creixement agrari i demogràfic, van establir petites parcel·les als pagesos perquè s'hi construïssin cases adossades amb horts i camps per plantar vinya. Al terme d'Oló es van formar tres ravals: el que era conegut simplement com el Raval, el Raval de Santa Eulàlia i el Raval de la Rovirola. Al segle XIX en el Raval de Santa Eulàlia s'hi distingien tres petits nuclis o carrers, que s'anomenaven carrer Santa Eulàlia, amb 11 cases, habitades per 14 famílies; carrer d'Oristà, amb 2 cases, habitades per 2 famílies; i carrer de Sant Feliu, amb 6 cases, habitades per 4 famílies. Els noms dels carrers feien referència al fet que es trobaven en els camins que portaven cap a aquests pobles veïns. En el cens de 1889 les coses no havien canviat gaire. Al carrer Santa Eulàlia hi vivien 11 famílies, a l'Oristà hi vivien 3 famílies i al Sant Feliu 7 famílies. El 1930 al carrer Santa Eulàlia hi havia 19 cases, 12 habitades; al carrer Oristà , 8 cases, 3 habitades, i el carrer Sant Feliu no consta. L'any 1930 els malnoms de les cases del Raval eren els següents: cal Tifarra, cal Sampare, cal Ganxo, cal Cristina, cal Pòlit, cal Xico, cal Tinet, cal Saladich, Cobert Saladich, cal Rojans, cal Guirneu, cal Creu, cal Pregones, Cobert Pregones, cal Castany, cal Frare, cal Serrabassa Vell, Cobert Purtí. El 1961 al conjunt del raval hi vivien 18 famílies, i el 1986 eren 14. En els temps més recents el raval ha continuat creixent. A la dècada de 1990 s'hi van construir blocs de pisos, i també pels volts del 2000, quan es va urbanitzar la petita plaça que hi ha davant de cal Creu. | 41.8780200,2.0319100 | 419672 | 4636686 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86032-foto-08258-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86032-foto-08258-297-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per la família de cal Paisà i per Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 86166 | Rectoria antiga de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-antiga-de-santa-maria-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 142, 198-205. | XVII-XXI | Casa construïda pels volts de 1645 que fins fa poc va ser la rectoria de Santa Maria d'Oló i que avui és un habitatge particular. Es troba emplaçada a pocs metres de l'església, en un terreny amb fort pendent i terrassat que, en un principi, quedava fora del recinte de la muralla. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb baixos semisoterranis, planta baixa i un pis) i té adossat un cos més baix a ponent. El nucli originari era la part central. Posteriorment s'allargà pel darrera amb un cos més baix, també per davant amb un cos porxat i, finalment, s'hi adossà el cos de ponent, que sembla ja força modern. Per tant, la primitiva façana ha quedat coberta rere aquest cos que té un porxo a la planta baixa (el qual deixa entreveure el portal originari en forma d'arc rebaixat) i una galeria oberta al pis superior. Ara l'accés a la planta baixa es fa per una porta que s'ha obert modernament, ja que les dues plantes superiors estan segregades. Antigament on ara hi ha la porta hi havia una tina. La façana de llevant, retallada pel pas d'una escalinata, presenta diverses finestres de tipologia i distribució diversa. Les tres superiors, emmarcades amb maó, devien obrar-se ja al segle XIX. L'interior de la casa ha conservat força bé la tipologia originària. És especialment interessant la llinda que abans formava part de la façana exterior i en la qual s'hi representa el calze del Sagrat Sagrament junt amb la signatura C. DE. R. M., inicials que corresponen al rector Collderam, promotor de l'edifici. També és interessant el sector del pati, a la zona lateral i posterior. Queda limitat pel tram més alt que es conserva de l'antiga muralla, i hi trobem tres cisternes, de les quals en queda una de més visible. Aquestes cisternes captaven l'aigua mitjançant un curiós sistema de canalitzacions que venia de la teulada de l'església, passava per un carreró popularment anomenat les Canals i també per sobre la muralla. La casa també conserva tres tines; dues de més grans i una més petita. Un altre element d'interès és una mena de mina o hipogeu que es troba als baixos, al fons de la cambra semisoterrània de llevant. És un forat excavat al tapàs d'uns tres metres de llarg que va en direcció a la riera i, en un punt determinat, conforma dues plataformes. Pels volts de 2005 el propietari de l'immoble en va tapar l'entrada i ara no és accessible. Podria ser que es tractés d'un intent de construir una mina de sortida perquè en cas d'emergència es poguessin escapar els residents a la Rectoria, o tal vegada era una mena d'hipogeu de funció desconeguda. Cal recordar que per aquest sector hi passava la muralla, i no es pot descartar que fos un element anterior vinculat al recinte fortificat. | 08258-334 | Plaça de l'Església, 4. Nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) | A la primera meitat del segle XVII el poble d'Oló va créixer molt i l'església romànica havia quedat petita. Aleshores es decidí construir una església nova, que es va fer en diverses fases. El 1631 s'havia acabat la construcció de la capella del Sant Crist. El gros del conjunt de l'edifici es va construir a continuació i es finalitzà el 1646, data que es troba esculpida sobre el portal principal. Part de les obres van anar a càrrec del mestre de cases Esteve Puig, que el 1644 reconeixia haver cobrat 100 lliures com a primera paga. Pocs anys després es va construir el campanar: entorn de 1652, segons està gravat en una biga (GALOBART, 1996: 16). Pel que fa a la rectoria, antigament era en una casa de la Plaça Major o plaça de Dalt, la que té el sobrenom de Mossèn Joan (número 3). Pels volts de 1645, coincidint doncs amb les obres de l'església, es va construir també una nova rectoria. De la parròquia en coneixem els diferents rectors i també els vicaris des del segle XVI, els quals s'han recopilat al llibre 'Oló, un poble, una història' (FERRER i altres, 1991: 203). Tal com ens informa la interessant llinda a l'interior de l'edifici, el promotor de l'obra fou l'aleshores rector Josep Collderam, que a la llinda signa amb les inicials C. DE. R. M. El lloc on es va aixecar l'edifici quedava fora del recinte de les muralles. El casal originari es va ampliar en diverses fases. La darrera possiblement al segle XIX o ja al començament del XX. Durant la Guerra Civil de 1936 a la Rectoria s'hi instal·là l'Ajuntament i el Comitè Revolucionari. Segons es diu, els anticlericals volien destruir la llinda on s'hi representa el calze del Santíssim Sagrament, però el secretari de l'Ajuntament va aconseguir que no ho fessin i els va convèncer perquè simplement la tapessin amb guix i hi marquessin les quatre barres. La casa va mantenir la funció de Rectoria fins els volts de 1980. A més del rector, en aquesta casa hi vivien els vicaris de l'església, els quals després de 1946 van traslladar-se a l'antic convent de monges. Entorn de 1980 el rector va passar a viure en un pis de la casa anomenada cal Telèfons, i ja a la dècada de 1990 s'instal·là a l'actual rectoria en les dependències de l'església nova. Lluís Sans Masip, que ja tenia llogada una part de la casa, aleshores va comprar tot l'immoble. Posteriorment els dos pisos superiors s'han venut a un altre particular. | 41.8707500,2.0340500 | 419840 | 4635877 | 1645 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86166-foto-08258-334-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86166-foto-08258-334-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Lluís Sans Masip | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 86042 | Rectoria de Sant Feliuet de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-feliuet-de-terrassola | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre; BARRAL, Xavier (1984). 'Sant Feliu de Terrassola', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 396-399. BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit). FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 71, 196-197. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 133-137. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Feliu de Terrassola', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1074-1080. PLADEVALL, Antoni (1978). 'Sant Feliu de Terrassola', 'El castell d'Oló', dins A. Pladevall i J. Vigué: El Monestir Romànic De Santa Maria De L'Estany, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 92-93, 108-114. PLADEVALL, Antoni (1980). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Feliu de Terrassola', Full Diocesà, núm. 3611, Vic 29 de juny de 1980. SITJES MOLINS, Xavier (1979). 'Sant Feliu de Terrassola, església de doble nau', Ausa, vol. VIII, Vic 1975-1979, p. 146-148. | XVIII-XX | Casal corresponent a la rectoria i adossat al cantó de migdia de l'església de Sant Feliu de Terrassola. És una construcció molt sòlida aixecada al segle XVIII. És de planta rectangular (amb planta baixa més dos pisos) i té adossat a la part posterior un cos de nova construcció (1977). L'edifici s'acobla perfectament a l'església però amb una curiosa inversió, ja que la façana principal va de costat amb els dos absis i constitueix la cara més visible del conjunt, enfront d'una placeta davantera. Al seu torn, la caiguda de la teulada enllaça perfectament amb la nau lateral de l'església. Aquesta façana, però, va ser força modificada a la dècada de 1970, quan es portà a terme la restauració de l'església i se'n va alterar la composició. Abans tenia una galeria d'arcs rebaixats als dos pisos superiors. Amb la reforma aquest eix es va enfonsar cap endins i les galeries es transformaren en balcons. A sota hi ha un portal de pedra picada rectangular i ornamentat, i sota el vèrtex de la teulada s'hi construïren tres finestretes. La part esquerre ha quedat sobresortint lleugerament i té un balcó (que ja hi era) i una finestra tapiada. És a la façana de migdia on s'aprecien millor les característiques de l'edifici. Aquesta es distribueix en un seguit de finestres que, tot i ser de tipologia diversa, queden perfectament alineades al nivell de cada planta. Estan emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i a la part esquerra queden rastres d'una obertura en forma d'arc. Els murs són de pedra i reble, parcialment arrebossats, mentre que les cantonades són treballades amb carreus de pedra picada. El cos adossat a la part posterior no té cap interès especial. Des de l'interior de l'edifici de la rectoria s'accedeix a l'església. Les estances de la casa han conservat en bona mesura les característiques i l'estil d'una gran casa pairal. | 08258-200 | Església de Sant Feliu de Terrassola, al sector nord-est del terme municipal | El turó on s'assenta l'església és un lloc dominant i amb característiques defensives, de manera que és probable que hagi estat habitat des d'antic, tal com podrien testimoniar unes restes constructives aparegudes al subsòl del temple. El lloc apareix documentat primer com a Centas (any 927) i després el topònim queda fixat com a Terrassola (“Terracila”, 1154). La denominació es refereix al mas Terraciola, pròxim a l'església i documentat el 1093 i 1249. L'església és documentada a partir de 927 com a Sant Feliu in Centas. El 1249 va rebre unes terres al voltant de l'església anomenades el clos. Molt aviat va ser parròquia d'un ampli sector al nord-est del terme del Castell d'Oló, que incloïa l'Estany. Dins d'aquest territori, una de les seves esglésies, la de Santa Maria de l'Estany, es transformà en canònica agustiniana vers el 1080. Tot seguit el sacerdot de l'església de Terrassola va donar al monestir de l'Estany l'església de Sant Feliu, i des d'aleshores el sacerdot, amb el títol de monjo, es considerava un més de la comunitat de l'Estany. El temple romànic actual de Sant Feliu fou construït al final del s. XI i, tot i quedar inacabat per la falta de la tercera nau, fou consagrat el 1093, quedant unit a la canònica de l'Estany. Amb el temps, la comunitat de l'Estany va acumular un important patrimoni entre el Bages i l'Osona, i es convertí en el principal poder fàctic de la zona. El 1592 es van extingir les comunitats canòniques i el monestir va quedar secularitzat, però l'església de Sant Feliu no va obtenir la independència, sinó que continuà depenent de la canònica secular de l'Estany, que passà a ser regida per les Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Tenim notícia sobre diversos retaules barrocs en aquesta església, que no s'han conservat. Al principi del segle XVII el retaule major estava dedicat, com és lògic, a sant Feliu i estava situat a l'absis (se'n conserva una foto: BELLPUIG, 1982: 47-48). Es va construir entorn dels anys 1638-41, i l'autor fou Josep Giol, membre d'una nissaga d'escultors de la vila de Centelles. El cost total va ser de 265 lliures, pagades en part amb llegats testamentaris. A la nau secundària hi havia un retaule dedicat a sant Joan Baptista i també a sant Joan Evangelista. De fet, en l'acta de consagració de l'església ja es diu que està construïda en honor de sant Feliu i de sant Joan, i molt possiblement ja des d'aleshores els dos altars principals reflectien la dualitat d'aquesta titularitat compartida. D'aquest retaule se'n coneix el contracte, del 1615, gràcies al qual sabem que el pintor i daurador fou el vigatà Joan Antic Claramunt, i també tot el detall del programa iconogràfic. És interessant com a testimoni de la devoció compartida entre els dos sants Joans, una particularitat que es constata en moltes manifestacions de la devoció popular però que és menys freqüent en el fet de compartir un mateix retaule. Finalment hi havia un retaule al capdavall de la nau secundària que estava dedicat a sant Sebastià. El pintor fou també Joan Antic, i els dos retaules van ser contractats en el mateix document. Sembla que l'origen de la devoció a sant Sebastià té relació amb episodis de pesta de mitjan segle XVI. A més, l'església tenia també altars i retaules del Roser i de sant Pere, aquests de situació imprecisa (GALOBART, 1996: 135-145). En aquesta època la parròquia es finançava mitjançant tres bacins o administracions: el Bací de les Ànimes, l'Almoina del Dilluns de Pasqua i el Bací de l'Obra. Aquesta tercera recollia diners per al manteniment de l'església. Els obrers o encarregats del manteniment de la parròquia eren dos, que s'elegien el dia 1 de maig i exercien el seu càrrec durant un any (FERRER i altres, 1991: 196). Aleshores l'església tenia també un benefici eclesiàstic fundat per Petro de Solerio i Raimunda Bach. El 1775 s'ordenà la separació de Sant Feliu de Terrassola respecte de l'Estany, si bé no es va fer efectiva fins que va morir el darrer canonge, el 1809. El traspàs encara s'endarrerí per la Guerra del Francès fins el 1816, i l'any següent fou confirmada pel rei. En aquesta època, entorn de 1787, l'església va patir una transformació substancial: la seva orientació es va capgirar i l'interior es reformà, l'absis principal quedà suprimit i s'hi va fer l'entrada, i també es construí la rectoria al costat de migdia, al lloc on s'hi havia d'haver aixecat la tercera nau. Pel que fa a la rectoria, hi ha notícies que apunten que entorn de 1589 ja s'havia adossat a l'església una primera construcció amb funcions de rectoria. Desprès d'un incendi, va caldre aixecar la nova rectoria al segle XVIII. Aquesta constava de tres naus i era de dimensions força superiors a la rectoria anterior. En aquest moment la parròquia aconseguí també una batllia pròpia i autònoma de l'Estany, que va durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins del municipi de Santa Maria d'Oló. Més endavant hi hagué encara una certa controvèrsia sobre si aquest territori havia de formar part del partit judicial de Manresa (com Oló) o de Vic (com era fins aleshores). I el 1930 l'Estany va voler recuperar una part del terme, enfront l'oposició de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Aquests conflictes reflecteixen la situació de frontera d'aquest territori. Val a dir que la parròquia, formada pels diferents masos de la zona i aglutinada al voltant de l'església, va conservar ben vius un dinamisme i una identitat pròpia fins ben entrat el segle XX. El primer diumenge d'agost es celebrava la festa major. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. L'any 1943 hi va entrar com a rector Josep Bellpuig, que s'hi va estar una quarantena d'anys. Ha deixat un treball inèdit en el qual recull algunes de les seves vivències a Sant Feliu i, entre d'altres aspectes, detalla les diverses obres i el procés de restauració que s'hi va fer. El 1950 es va arranjar el campanar. Anteriorment no tenia escala fixa, ja que estava concebut com a element defensiu, i tenia un soterrani que tal vegada havia fet funcions de presó. Mn. Bellpuig detalla alguns indicis d'un possible túnel d'escapada sota el campanar que conduïa cap a la riera. Més tard, entre 1974 i 1977, el conjunt va ser restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. En aquesta obra es van aprofitar pedres de la capella romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, dins del mateix municipi, amb les quals es van reconstruir els absis i altres paraments interiors. El 1973 es van realitzar unes excavacions informals sota el paviment de l'església i es localitzà una cambra sepulcral subterrània o hipogeu a la nau principal, tal vegada del segle XVI. També van aparèixer restes constructives de difícil interpretació a la zona de l'absis, les quals podrien correspondre o alguna ocupació anterior o a una primitiva església preromànica. També en aquests anys (1970-1980) es van fer reformes a la façana principal de la rectoria, i l'any 1977 s'hi va adossar al darrere un nou cos rectangular. Per aquesta època el mossèn ja no hi vivia de manera regular i van fer-se càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes Garriga, els quals van impulsar múltiples reformes i arranjaments. El fossat i cementiri amb nínxols que hi havia a la part de l'absis fou suprimit i es construí un petit cementiri més a ponent. També es van reformar les restes de l'antic comunidor i es va fer l'arranjament general de l'entorn. Actualment l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola. | 41.8944900,2.1021700 | 425521 | 4638451 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86042-foto-08258-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86042-foto-08258-200-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 69 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Lurdes Garriga Comas(Continuació de l'apartat d'història). El 1775 s'ordenà la separació de Sant Feliu de Terrassola respecte de l'Estany, si bé no es va fer efectiva fins que va morir el darrer canonge, el 1809. El traspàs encara s'endarrerí per la Guerra del Francès fins el 1816, i l'any següent fou confirmada pel rei. En aquesta època, entorn de 1787, l'església va patir una transformació substancial: la seva orientació es va capgirar i l'interior es reformà, l'absis principal quedà suprimit i s'hi va fer l'entrada, i també es construí la rectoria al costat de migdia, al lloc on s'hi havia d'haver aixecat la tercera nau. Pel que fa a la rectoria, hi ha notícies que apunten que entorn de 1589 ja s'havia adossat a l'església una primera construcció amb funcions de rectoria. Desprès d'un incendi, va caldre aixecar la nova rectoria al segle XVIII. Aquesta constava de tres naus i era de dimensions força superiors a la rectoria anterior. En aquest moment la parròquia aconseguí també una batllia pròpia i autònoma de l'Estany, que va durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins del municipi de Santa Maria d'Oló. Més endavant hi hagué encara una certa controvèrsia sobre si aquest territori havia de formar part del partit judicial de Manresa (com Oló) o de Vic (com era fins aleshores). I el 1930 l'Estany va voler recuperar una part del terme, enfront l'oposició de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Aquests conflictes reflecteixen la situació de frontera d'aquest territori. Val a dir que la parròquia, formada pels diferents masos de la zona i aglutinada al voltant de l'església, va conservar ben vius un dinamisme i una identitat pròpia fins ben entrat el segle XX. El primer diumenge d'agost es celebrava la festa major.Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. L'any 1943 hi va entrar com a rector Josep Bellpuig, que s'hi va estar una quarantena d'anys. Ha deixat un treball inèdit en el qual recull algunes de les seves vivències a Sant Feliu i, entre d'altres aspectes, detalla les diverses obres i el procés de restauració que s'hi va fer. El 1950 es va arranjar el campanar. Anteriorment no tenia escala fixa, ja que estava concebut com a element defensiu, i tenia un soterrani que tal vegada havia fet funcions de presó. Mn. Bellpuig detalla alguns indicis d'un possible túnel d'escapada sota el campanar que conduïa cap a la riera. Més tard, entre 1974 i 1977, el conjunt va ser restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. En aquesta obra es van aprofitar pedres de la capella romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, dins del mateix municipi, amb les quals es van reconstruir els absis i altres paraments interiors. El 1973 es van realitzar unes excavacions informals sota el paviment de l'església i es localitzà una cambra sepulcral subterrània o hipogeu a la nau principal, tal vegada del segle XVI. També van aparèixer restes constructives de difícil interpretació a la zona de l'absis, les quals podrien correspondre o alguna ocupació anterior o a una primitiva església preromànica. També en aquests anys (1970-1980) es van fer reformes a la façana principal de la rectoria, i l'any 1977 s'hi va adossar al darrere un nou cos rectangular. Per aquesta època el mossèn ja no hi vivia de manera regular i van fer-se càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes Garriga, els quals van impulsar múltiples reformes i arranjaments. El fossat i cementiri amb nínxols que hi havia a la part de l'absis fou suprimit i es construí un petit cementiri més a ponent. També es van reformar les restes de l'antic comunidor i es va fer l'arranjament general de l'entorn. Actualment l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85956 | Rectoria de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-joan-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 16. | XVII-XX | Edifici de la rectoria de Sant Joan d'Oló, que està adossat al costat de ponent de l'església i, junt amb el cementiri i el comunidor, forma un conjunt molt representatiu d'una parròquia rural bastida durant el segle XVII. És una construcció de planta més o menys rectangular, més llarga que l'església per la part de darrere, i consta de planta baixa més un pis i golfes. El casal que es va aixecar al segle XVII era més petit, i el 1759 (segons una inscripció) s'amplià per davant amb un cos porxat. Més tard, segurament ja al segle XIX o començament del XX, s'allargà per la part posterior, es va refer per complet la façana de ponent i sembla que també es va sobrealçar tot l'edifici. La primitiva façana principal, encarada al sud i alineada amb la de l'església, ha quedat pràcticament tapada per aquest cos davanter que a la part dreta té un porxo al nivell del primer pis, sostingut per un pilar. L'antic portal adovellat queda mig cobert a sota però continua en ús. La porxada devia complir la funció d'aixoplugar els feligresos en cas de pluja. A la part esquerra hi veiem un balcó emmarcat amb llinda i brancals de pedra i, a la part superior, una finestra que ja és feta amb maó. La façana de ponent és remarcablement llarga i presenta una distribució d'obertures força regular, fets que denoten que va ser bastida en una sola fase. En aquesta part l'aparell constructiu és un tipus de maçoneria característic del segle XIX o principis del XX, i les obertures són totes emmarcades amb maó. Al llarg de les parets s'hi han deixat uns foradets en rengleres que devien servir per sostenir les bastides. L'interior de la casa conserva la tipologia tradicional. Als baixos hi havia estables i altres dependències de treball. El primer pis es distribueix al voltant de la sala, i les diferents estances mantenen l'ambientació pròpia d'una casa rectoral. | 08258-116 | Sector sud-oest del terme municipal | A principis del segle XVII l'església antiga havia quedat petita i degut al seu emplaçament no tenia possibilitats d'ampliar-se, de manera que es va decidir construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i més accessible per als masos. El complex d'edificis parroquials fou construït pel mestre de cases Santacana, i la nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639, data molt propera a la festa de la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. Els retaules que es conserven a l'església són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Des del segle XVII l'església no sembla haver sofert reformes importants, però la rectoria sí. Segons una inscripció, el 1759 s'amplià per la part davantera, i al segle XIX o començaments del XX es tornà a reformar, tal com queda evidenciat en el mateix edifici. Durant gairebé un any, entre maig de 1842 i febrer de 1843, va ser rector de la parròquia Antoni M. Claret, encara en la primera etapa de la seva trajectòria. La seva figura ha estat incorporada en el retaule major. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. A la dècada de 1940 Sant Joan d'Oló mantenia la seva vitalitat com a petit nucli rural. Al segle XIX havien sorgit algunes casetes a redós de l'església que conformaven un petit nucli dispers, cosa que va reforçar el sentiment de comunitat. La parròquia exercia de nucli cohesionador, ja que Sant Joan sempre ha format part del terme d'Oló i no ha disposat d'institucions pròpies. A la Rectoria hi vivia el mossèn, que també feia de mestre. Els parroquians contribuïen al manteniment del rector fent aportacions amb espècies, i les dones de les diferents cases es repartien les tasques de neteja i manteniment. Les tradicions religioses seguien ben vives: novenes, les santes missions o les processons, que consistien a fer una volta a l'església (especialment per Corpus, quan es guarnia amb boix el comunidor). També es beneïa un pedró que hi havia a ca l'Abellà i un altre a la Plana. Els dies de festa a la tarda es passava el rosari, i a la sortida hi havia qui es quedava a jugar a les cartes a la Rectoria. I el tercer diumenge d'agost es celebrava la festa major (actualment s'ha canviat pel primer diumenge d'agost). Entorn de 1952 la família Llonch va establir la seva segona residència a la Rectoria. Eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Havien fet amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a instal·lar-se a les golfes, on van adequar tot d'habitacions. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana, i pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou una caseta molt propera a l'església (actualment Armenteres de Dalt). Després de mossèn Ferrer va venir Josep Bonals, i després, entorn de la dècada de 1950, Jaume Montanyà, que va ser l'últim que va residir a la Rectoria. Més endavant la part de les golfes es va llogar a particulars, però l'edifici encara manté el mobiliari propi d'una casa rectoral. Entre d'altres l'anomenada habitació del pare Claret, que és on dormien els rectors. Algunes dels mobles, però, han estat portats de fora. | 41.8475000,2.0044900 | 417357 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 16 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda de la façana principal: 1759Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Montse Mas, Montse Antonell, Joan Vila Fàbregas i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85919 | Rellotge de sol de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | XVII | Rellotge de sol encastat a la cantonada dreta de la façana de l'església de Santa Maria d'Oló. Consisteix en un bloc de pedra amb la cara hexagonal que, a la part superior, té gravada la data 1688 i una inscripció il·legible. L'agulla hi ha estat afegida modernament. | 08258-369 | Plaça de l'Església, s/n | 41.8707700,2.0343500 | 419865 | 4635879 | 1688 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||||
| 85887 | Retaule de la Mare de Déu de Lurdes de Sant Vicenç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-la-mare-de-deu-de-lurdes-de-sant-vicenc-de-vilarasau | <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 207-208. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81.</p> | XIX | <p>Retaule d'estil neogòtic construït l'any 1896 i que originàriament presidia l'altar de l'església de Sant Vicenç de Vilarasau. En un principi acollia una imatge gòtica de la Mare de Déu del Roser, i un any després de la construcció del retaule es substituí per una marededéu de Déu de Lurdes moderna. Posteriorment, el 1990, el retaule es traslladà a l'emplaçament actual, la sagristia de l'església, per tal de deixar lliure l'absis. Actualment el retaule es troba sobre un altar amb base de marbre on hi llegim 'ANY 1901'. Potser perquè es va fer més tard que el retaule o perquè ja es trobava prèviament a la sagristia. El retaule pròpiament és de fusta daurada i policromada. Es distribueix en tres capelletes col·locades de costat i formades per traceries que imiten un gòtic tardà de caire flamíger. Cada capelleta és rematada amb un arc conopial lobulat. Les imatges que hi ha actualment són modernes, i corresponen a sant Josep, la Mare de Déu de Lurdes (actualment la titular) i sant Isidre. La imatge originària, dedicada al Roser, es conserva en un altre emplaçament.</p> | 08258-65 | A l'església de Sant Vicenç de Vilarassau, al sector sud-est del terme municipal | <p>L'any 1868 l'església d'origen romànic de Sant Vicenç de Vilarasau va ser declarada parròquia rural degut a la distància d'unes dues hores que la separa del poble d'Oló. El problema és que no tenia rectoria, i això feia que els capellans assignats duressin poc temps. Els veïns es comprometien a posar els materials per la construcció d'una rectoria, però no podien assumir el cost de la mà d'obra. Finalment, es va acordar una solució que consistí en nomenar un vicari a Oló encarregat d'aquesta parròquia. El primer fou Mn. Joan Portell, que va intentar dignificar la parròquia i a partir de 1896 va impulsar diverses reformes. Concretament, el 1896 es va construir el nou retaule i l'any següent es substituí la Mare de Déu del Roser gòtica per la Mare de Déu de Lurdes. La col·locació de la nova imatge va anar acompanyada d'una gran festa (GALOBART, 1996: 77). La qüestió és que la categoria de parròquia no va durar gaire, i amb el despoblament del camp Sant Vicenç tornà a convertir-se en sufragània. A començaments del segle XX a l'església funcionaven tres confraries: la de Sant Vicenç, la de Lurdes i la del Santíssim Sagrament. Fins èpoques força recents els veïns de la zona mantenien encara una important devoció a aquesta església. S'hi feien sobretot rogatoris en demanda de pluges i també nombroses prometences dels feligresos. El 1990 l'església va ser restaurada per voluntaris del poble i de l'Associació Castell d'Oló, sota la direcció de mossèn Saborit, de Sant Marçal del Relat. Aleshores es van algunes modificacions: trasllat del retaule a la sagristia per deixar lliure l'absis, construcció del setial, eliminació del cor i deixar les parets a pedra vista. També es va treure l'enrajolat del terra. Molta de la pedra que s'utilitzà era procedent del mas Vilagur.</p> | 41.8454900,2.0417200 | 420445 | 4633065 | 1896 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85887-foto-08258-65-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85917 | Retaule de Sant Isidre de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-isidre-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | <p>GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 67-70.</p> | XVII | Important afectació de corcs i tèrmits que estan destruint parts del retaule | <p>Retaule barroc dedicat a sant Isidre i situat en una capella lateral, a la dreta, de l'església parroquial de Santa Maria d'Oló. Es tracta d'una peça de mides relativament petites, que fa 4,10 metres d'alçada per 2,30 m d'ample. Correspon a la segona etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per l'ús de la columna de tipus salomònic, el fust de la qual adopta una forma enroscada. Els capitells són d'ordre corinti. El retaule té un pedestal on hi ha la mesa de l'altar (reformada i pintada modernament) amb figures d'angelets o putti als laterals (el de l'esquerra pràcticament s'ha perdut). Consta d'una predel·la més dos cossos o nivells superiors. La predel·la, que és l'estreta franja inferior, té com a la taula central una escena de la vida de Sant Isidre. És el seu episodi més conegut: el miracle dels bous llaurant guiats per un àngel mentre el sant prega agenollat. Damunt seu, el cos central té una fornícula flanquejada per columnes salomòniques que originàriament acollia una imatge del sant titular. Ara és buida. El cos superior o cimal té motius ornamentals semblants als de la predel·la i és coronat amb un medalló de mig relleu amb la figura de perfil de sant Marc acompanyat del seu símbol, el lleó, i en actitud d'escriure el seu Evangeli. Aquesta imatge es justifica perquè a la parròquia hi havia una confraria dedicada a sant Marc. Aquest és un retaule senzill però elegant i esvelt, obra d'un bon tallista del qual no se n'ha pogut acreditar documentalment la identitat. Per similituds observades amb els retaules de sant Isidre de les parròquies de Sant Boi del Lluçanès i de Moià, l'estudiós Josep GALOBART (1996: 69) n'atribueix l'autoria a l'escultor vigatà Joan Francesc Morató.</p> | 08258-367 | Plaça de l'Església, s/n | <p>L'església actual de Santa Maria d'Oló es construí a la primer meitat del segle XVII en diferents fases, aproximadament entre 1631 i 1646. El fet més remarcable és que encara avui s'hi conserven in situ dos retaules de l'època del barroc, un d'ells el dedicat a sant Isidre. El culte a sant Isidre s'imposà a tot Espanya i a Catalunya a partir de la seva canonització l'any 1622, i a instàncies del rei Felip IV. A Santa Maria d'Oló es degué introduir pocs anys després, de manera més o menys simultània a altres poblacions properes del Moianès: Moià, Castellterçol, l'Estany, Horta d'Avinyó... El 1692 ja hi havia un altar que els pagesos de Santa Maria d'Oló havien dedicat a sant Isidre, i aquell any en una visita pastoral el bisbe els exhortava a que “fasen un retaula en que puga ab decoro venerarse tan glorios Sant y Patro dels pagesos Sant Isidro”. Els pagesos van fer cas al bisbe, i molt aviat van contractar un retaule a la mesura de les seves possibilitats. Però no se n'ha pogut identificar el contracte i no en coneixem els detalls, ni qui va ser l'escultor ni el daurador. El retaule de Sant Isidre devia estar acabat i col·locat l'any 1699, però el 1703 encara se n'estava pagant algun termini.</p> | 41.8708400,2.0344200 | 419871 | 4635887 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85917-foto-08258-367-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85917-foto-08258-367-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85960 | Retaule de Sant Isidre de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-isidre-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 111-129.</p> | XVIII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Retaule dedicat a sant Isidre i emplaçat en una capella lateral de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de petit format, que mesura 5 metres d'alçada per 3,50 d'ample. Correspon a la tercera (i última) etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per un concepte menys narratiu i més orientat a l'exaltació del motiu central, en aquest cas la figura de sant Isidre. L'autor del retaule és desconegut; tan sols coneixem l'autoria del daurador, Jaume Basil. Estructuralment, el retaule es composa d'un pedestal, predel·la, dues andanes o seccions horitzontals més cimal, i es divideix en tres carrers o seccions verticals. Les columnes són del tipus salomònic, amb capitells d'ordre mixt. A la part central del pedestal hi ha l'altar, de formes i regust italians. La predel·la, que és l'estreta franja situada a la part inferior, té diversos elements decoratius vegetals que omplen tot l'espai excepte la part central, que és el doble d'alta. Aquest detall trenca l'horitzontalitat de la composició i li dóna esveltesa i elegància. Dins d'un emmarcament el·líptic hi podem veure un relleu que representa una escena de la vida de sant Isidre; concretament, el miracle en què el sant, a petició del cavaller Joan de Vargas, va fer brollar aigua d'una roca. L'escena té una composició original i molt reeixida. A la primera andana hi ha tres fornícules. Contenen imatges modernes de sant Isidre (centre) i sant Josep (dreta).La de l'esquerra està buida. A la segona andana l'esquema és similar, amb fornícules que contenen imatges modernes de sant Joan Baptista (esquerra) i del Roser (dreta). La fornícula central és ocupada per una imatge de sant Sebastià, que és el sant patró d'Oló. Possiblement és del segle XVII; és a dir, anterior al retaule i la procedència és desconeguda. A la part superior del carrer central hi ha el cimal, amb una representació característica del Pare Etern.</p> | 08258-120 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 25 d'agost de 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. El retaule de Sant Isidre és el tercer, cronològicament, dels tres retaules. De la part escultòrica no en coneixem cap notícia documental, però per la seva tipologia es pot situar cap a mitjans del segle XVIII. És l'obra barroca més tardana que es conserva al terme d'Oló. Els únics documents que coneixem referits a aquest retaule són uns rebuts de l'any 1781 per la feina del daurador, que va ser Jaume Basil. Amb tota probabilitat formava part d'un llinatge de coneguts pintors i dauradors de Vic. El cost total del daurat va ascendir a 275 lliures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants.</p> | 41.8475200,2.0047400 | 417378 | 4633326 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85960-foto-08258-120-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jaume Basil (daurador); escultor desconegut | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 85958 | Retaule del Roser de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló (escenes separades) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo-escenes-separades | <p>ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106. BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 90, 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 95-104.</p> | XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Conjunt de quatre pintures del retaule del Roser de Sant Joan d'Oló, les quals actualment es troben separades provisionalment a l'espera d'una intervenció definitiva que restitueixi el retaule al seu estat abans de la restauració que s'hi va practicar el 1992. Fruit de la peculiar història d'aquest retaule es va optar per una solució provisional separant aquestes escenes que hi havien estat afegides el 1645, quan es va adaptar un retaule anterior dedicat a Sant Joan Baptista per convertir-lo en un retaule del Roser. Aquestes quatre pintures separades es troben a la paret lateral de la capella. El seu autor és desconegut i poden datar-se entorn de 1645. Es tracta de pintures a l'oli sobre tela, mentre que les pintures del primer retaule eren sobre taula de fusta. Les escenes són les següents: la Pentecosta i l'Assumpció de la Mare de Déu (anaven situades a la segona andana del retaule); la Resurrecció i l'Ascensió de Jesús (anaven situades a la primera andana). Incloem tot seguit una descripció de com era el retaule del Roser abans de la restauració de 1992 ja que, probablement, en el futur tornarà a adoptar aquesta forma. L'estructura bàsica és la del retaule primitiu, tan sols lleument adaptada el 1645, de superfície plana i que reflecteix una concepció fonamentalment narrativa de tradició gòtica i renaixentista. Consta d'un sòcol, predel·la i dues andanes o cossos horitzontal, dividits en cinc carrers o seccions verticals. Les escenes eren les següents. El sòcol era igual; és a dir, amb una pintura de la Crucifixió. La predel·la també era igual, incloent les cinc escenes que constitueixen els misteris de goig del cicle del Roser: Anunciació, Visitació, Naixement, Presentació de Jesús al Temple i Jesús perdut al temple entre els doctors de la llei. A la primera andana hi havia una variació en les escenes del segon i quart carrer. Abans la Flagel·lació de Jesús, Jesús a l'hort de Getsemaní (una sobre l'altra al primer carrer), Resurrecció de Jesús, fornícula amb una imatge moderna de la Mare de Déu del Roser, Ascensió de Jesús, Jesús camí del Calvari i Coronació d'espines (les dues últimes, una sobre l'altra al cinquè carrer). La segona andana tenia variacions en les pintures laterals, que abans estaven dedicades a la Pentecosta i a l'Assumpció de la Mare de Déu. Al centre hi havia la Coronació de la Mare de Déu.</p> | 08258-118 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. Pel que fa al retaule objecte d'aquesta fitxa, cal dir que originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i es trobava a l'església antiga. L'especialista de la Universitat de Girona Irene Abril n'atribueix l'autoria a Joaquim Albareda, pintor vigatà que va estar actiu entre 1594 i 1614, i que també és autor de la taula de la pentecosta de la catedral de Vic. L'atribució de les pintures de Sant Joan d'Oló, però, encara no té una base documental que la ratifiqui. Quan el retaule es va traslladar a l'església nova s'advertí que, per les seves dimensions reduïdes, no es podia aprofitar com a retaule major. Aleshores es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. En un document hi consta que el 1645 l'escultor-fuster Jacint Possa cobrava per 'lo afegiment' al retaule del Roser. La paraula afegiment remarca que es tractava d'afegir alguna cosa, no pas de construir un retaule nou. Jacint Possa s'encarregà dels treballs de fusteria, però no coneixem qui va ser l'autor de les noves pintures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants. Cap a finals del segle XX tota l'església es trobava afectada d'una plaga de tèrmits, de manera que el 1992 es començà un tractament que va incloure la restauració de tots els retaules. La sorpresa va saltar quan, en desmuntar-se els plafons, es va poder comprovar que sota d'algunes pintures fetes sobre tela n'apareixien unes altres de més antigues fetes sobre fusta, les quals corresponien a un programa iconogràfic del cicle de sant Joan Baptista. Un cop restaurades, la intenció era restituir el retaule del Roser i deixar a part les pintures del retaule anterior dedicat a sant Joan Baptista. Tanmateix, per motius econòmics s'optà per una actuació que havia de ser provisional, deixant a part les pintures del Roser en una paret lateral. Aquesta és la situació en que es troben actualment, a l'espera d'una intervenció que esdevingui definitiva.</p> | 41.8475700,2.0045700 | 417364 | 4633331 | 1645 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85958-foto-08258-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85958-foto-08258-118-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 85957 | Retaule del Roser de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló (estat provisional) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo-estat-provisional | <p>ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106. BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 90, 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 95-104.</p> | XVI-XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Retaule d'una capella lateral de l'església parroquial de Sant d'Oló que està dedicat al Roser però que es troba en un estat provisional, fruit de la seva peculiar història i després de la restauració que s'hi va practicar el 1992. En el seu estat actual combina escenes del cicle del Roser amb altres de la vida de Sant Joan Baptista; aquestes últimes formaven part del retaule originari. El retaule és format per escenes narratives pintades, algunes sobre fusta (les antigues, del primer retaule) i d'altres sobre tela (les modernes). Fins fa poc es desconeixia l'autoria de les pintures antigues i de les més modernes. Recentment, l'especialista Irene ABRIL (2019: 96) ha atribuït les antigues a l'artista vigatà Joaquim Albareda, que va estar actiu entre 1594 i 1614. Així, el retaule primitiu es pot datar al tombant dels segles XVI-XVII, mentre que l'adaptació al cicle del Roser es va fer entorn de 1645. L'estructura bàsica és la del retaule primitiu, de superfície plana i que reflecteix una concepció fonamentalment narrativa de tradició gòtica i renaixentista. Consta d'un sòcol, predel·la i dues andanes o cossos horitzontal, dividits en cinc carrers o seccions verticals. Les escenes són separades per columnes estriades. Tot seguit fem la descripció de les escenes en el seu estat actual. El nivell més baix és una mena de sòcol o predel·la (afegida el 1645), amb una pintura central que representa la Crucifixió. Es pot observar que la pintura ha estat retallada per la seva base. A la predel·la, que és la franja estreta inferior, hi trobem (d'esquerra a dreta) l'Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, la Presentació de Jesús al Temple i Jesús entre els doctors de la Llei. La primera andana té representades, a l'extrem esquerra, la Flagel·lació i Jesús a l'hort de Getsemaní (una sobre l'altra), seguides de l'Anunciació, la fornícula central amb una imatge moderna de la Mare de Déu del Roser, la Visitació i, a l'extrem dret, Jesús Camí del Calvari i la Coronació d'espines (una sobre l'altra). A la tercera andana s'hi representa el Baptisme de Jesús al Jordà, la Coronació de la Mare de Déu i la Degollació de Sant Joan Baptista. El retaule és coronat amb un característic frontó renaixentista. En una altra fitxa incloem la descripció de quatre escenes del Roser que han estat separades del retaule així com la descripció de com era el retaule abans de la restauració de 1992.</p> | 08258-117 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. Pel que fa al retaule objecte d'aquesta fitxa, cal dir que originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i es trobava a l'església antiga. L'especialista de la Universitat de Girona Irene Abril n'atribueix l'autoria a Joaquim Albareda, pintor vigatà que va estar actiu entre 1594 i 1614, i que també és autor de la taula de la pentecosta de la catedral de Vic. L'atribució de les pintures de Sant Joan d'Oló, però, encara no té una base documental que la ratifiqui. Quan el retaule es va traslladar a l'església nova s'advertí que, per les seves dimensions reduïdes, no es podia aprofitar com a retaule major. Aleshores es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. En un document hi consta que el 1645 l'escultor-fuster Jacint Possa cobrava per 'lo afegiment' al retaule del Roser. La paraula afegiment remarca que es tractava d'afegir alguna cosa, no pas de construir un retaule nou. Jacint Possa s'encarregà dels treballs de fusteria, però no coneixem qui va ser l'autor de les noves pintures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants. Cap a finals del segle XX tota l'església es trobava afectada d'una plaga de tèrmits, de manera que el 1992 es començà un tractament que va incloure la restauració de tots els retaules. La sorpresa va saltar quan, en desmuntar-se els plafons, es va poder comprovar que sota d'algunes pintures fetes sobre tela n'apareixien unes altres de més antigues fetes sobre fusta, les quals corresponien a un programa iconogràfic del cicle de sant Joan Baptista. Un cop restaurades, la intenció era restituir el retaule del Roser i deixar a part les pintures del retaule anterior dedicat a sant Joan Baptista. Tanmateix, per motius econòmics s'optà per una actuació que havia de ser provisional, deixant a part les pintures del Roser en una paret lateral. Aquesta és la situació en que es troben actualment, a l'espera d'una intervenció que esdevingui definitiva.</p> | 41.8475300,2.0045600 | 417363 | 4633327 | 1645 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85957-foto-08258-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85957-foto-08258-117-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Atribuït a Joaquim Albareda (pintures antigues) | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 85916 | Retaule major de l'església de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-major-de-lesglesia-de-santa-maria-dolo | <p>BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa. CASES BARDOLET, Jordi; PLANES CASALS, Llorenç (1994). El retaule barroc. Sortida a Santa Maria d'Oló i visita al Museu Comarcal de Manresa. Un Museu per aprendre, núm. 4, Museu Comarcal de Manresa. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 15-66.</p> | XVII | Restaurat el 1991 | <p>Retaule emplaçat a l'altar major de l'església de Santa Maria d'Oló, obra de l'escultor Pau Sunyer i dedicat a la Mare de Déu de l'Assumpció. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de dimensions força grans, que mesura 8,40 metres d'alçada per 6,30 d'ample. Correspon a la primera etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per una concepció encara molt narrativa, seguint la tradició renaixentista, i un format més aviat pla. En aquesta etapa les columnes adopten una forma semblant a un balustre, tot i que en aquest cas algunes de la part superior ja són columnes salomòniques, pròpies de l'etapa següent. Els capitells són d'ordre mixt. El retaule s'estructura en base a predel·la més tres andanes o cossos horitzontals, i té cinc carrers o seccions verticals. A la part superior està rematat amb pinacles i altres detalls ornamentals. Aquest retaule es considera una obra primerenca de Pau Sunyer, representativa d'un barroc de caràcter rural. El pedestal té una porta a cada banda que dóna a la part posterior del retaule. La de l'esquerra esta decorada amb santa Eulàlia i la de la dreta amb santa Madrona, cadascuna flanquejada per figures de cariàtides. Als laterals on hi havia adossada la mesa de l'altar s'hi pot llegir el nom 'Oló' i, damunt del sagrari, la data 1663, que correspon a l'any de contractació del retaule. A la predel·la (que és el primer nivell narratiu, situat a la part inferior) s'hi representen, tal com és habitual, les escenes de la passió de Crist. D'esquerra a dreta hi trobem Jesús a l'hort de Getsemaní, la Flagel·lació, la Crucifixió, la Coronació d'espines i Jesús camí del Calvari. En aquest nivell també hi podem veure les figures de mig cos de doctors de l'església: el de l'esquerra és possiblement Agustí d'Hipona i el de la dreta Tomàs d'Aquino. A la primera andana s'hi representen les escenes narratives del Naixement de Jesús i l'adoració dels pastors (segon carrer) i Presentació de Jesús al temple (quart carrer). Crida l'atenció el cap de bou del naixement, que és una mena de carota sobreposada a la figura de sant Josep, i també la presència d'un frare predicador, que en aquest retaule queda fora de lloc. En la resta de registres hi ha fornícules amb imatges modernes de sant Josep (primer carrer) i sant Antoni Maria Claret (al cinquè carrer). A la part superior de les fornícules hi podem veure representacions de sant Marc evangelista (amb el seu símbol del lleó i llibres que al·ludeixen als evangelis) i de sant Mateu (amb el seu símbol d'un home alat). La fornícula central, que conté el sagrari expositor, té un plafó escultòric que és diferent de la resta perquè s'hi va afegir al segle XVIII, d'estil rococó. A la segona andana hi ha a la fornícula central una imatge moderna de la Mare de Déu de l'Assumpta. Abans de la Guerra Civil hi havia la imatge homònima aprofitada d'un anterior retaule que hi hagué abans del de Sunyer, i que era obra de l'escultor Francesc Rovira. Pel que fa a les escenes narratives, hi trobem la Pentecosta (tercer carrer) i l'Adoració dels Reis Mags (quart carrer). Als carrers exteriors hi ha novament fornícules amb imatges modernes: de sant Jaume (a l'esquerra) i de sant Roc (a la dreta). La tercera andana té solament els tres carrers centrals. Al primer s'hi representa l'escena de la Coronació de la Verge; al central, com és habitual, el conjunt de la Crucifixió amb les imatges de la Mare de Déu (a l'esquerra) i sant Joan Evangelista (a la dreta). Al tercer carrer hi ha l'Assumpció de la Mare de Déu. Finalment, al cimal que corona el retaule hi trobem la representació habitual del Pare Etern.</p> | 08258-366 | Plaça de l'Església, s/n | <p>L'església actual de Santa Maria d'Oló es construí a la primer meitat del segle XVII en diferents fases, aproximadament entre 1631 i 1646. Sabem que a l'església antiga hi havia hagut un retaule major de l'any 1418 obra del pintor Francesc Feliu, i el 1630 (precisament en el moment d'iniciar-se les obres de la nova església) s'inaugurà un nou retaule major, encarregat a l'escultor Francesc Rovira. S'hi va estar pocs anys, perquè el 1663 es va contractar un nou retaule, que és l'actual. No en sabem els motius però podem sospitar que, atès que a la parròquia de Sant Joan d'Oló l'escultor Pau Sunyer hi estava construint un fastuós retaule, els feligresos d'Oló no van voler ser menys i el 1663 n'encarregaren un altre al mateix escultor manresà. El contracte amb Pau Sunyer es va signar el 15 de gener de 1663. En el document, estudiat per Joan GALOBART (1996: 22), crida l'atenció que nombrosos parroquians van ser presents en la signatura del contracte, cosa poc habitual. El preu pactat fou de 650 lliures i el model a imitar era el retaule del Roser de la parroquial de Moià. El retaule antic de Francesc Rovira fou venut al mateix Pau Sunyer, tot i que el nou retaule va conservar de l'anterior la imatge central de l'Assumpta. El contracte també deixa clar que Pau Sunyer faria l'obra en col·laboració amb el seu fill Josep Sunyer. Pau Sunyer era nascut a Barcelona i entorn de 1639 s'establí al Bages, primer a Sallent i després a Manresa. És el fundador d'una important nissaga d'escultors manresans que va tenir com a principal representant el seu fill, Josep Sunyer. Pau va entrar primer al taller d'un altre escultor, el més reconegut en aquell moment a Manresa: Joan Grau. En aquest sentit cal dir que, tot i que en el contracte d'Oló estipulava que el retaule s'havia de fer 'a modo i traça' del de Moià, el veritable model en què s'inspirà Sunyer fou el retaule del Roser de Sant Pere Màrtir de Manresa, obra precisament de Joan Grau. Un exemple d'aquesta dependència iconogràfica és la presència d'un frare predicador en l'escena del Naixement del retaule d'Oló. Aquesta figura estava justificada en el retaule model d'una església dels dominics, però no té sentit a l'església d'Oló. Posteriorment Pau Sunyer va tenir el seu propi taller al carrer del Pedregar, a Manresa. La seva obra va ser molt nombrosa, tant al Moianès com en poblacions més allunyades, però la que ens ha arribat és escassa. Només dues de les seves obres ens han arribat senceres i in situ, i són precisament els dos retaules que es conserven al municipi de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer morí el 1694. El retaule d'Oló es va construir en tres etapes. La primera entre 15 de gener de 1663 i 15 de novembre de 1663. La segona entre 15 de novembre de 1663 i 1 d'agost de 1666. La tercera entre 1 d'agost de 1666 i 25 de maig de 1673. En aquesta data van quedar enllestides les escenes de la tercera andana i Sunyer va rebre l'última paga. El retaule estava acabat en la seva part escultòrica i parcialment daurat. Tanmateix, un fet sorprenent és que, segons Josep GALOBART (1996: 49), el daurat i pintat definitiu no es van fer fins força més tard, potser a la segona meitat del segle XVIII, tot i que tampoc queda del tot clar. Per al finançament del retaule es va haver de recórrer, a més dels fons habituals de què disposaven totes les confraries de l'església, a fons extraordinaris com llegats testamentaris i fins i tot una talla o impost a tots els caps de casa. Ja al segle XX, durant la Guerra Civil de 1936 es van cremar cinc de les imatges de les fornícules i es van malmetre de manera considerable els baixos del retaule a cops de destral, de manera que algunes figures van quedar amb la cara mutilada. Gràcies a l'enginy del secretari de l'Ajuntament, Pepet Mas, es va poder aturar la destrucció dels retaules barrocs a canvi de deixar cremar les figures religioses que contenien. El 1991 s'inaugurà la restauració del retaule, feta per Jordi Abancó, de Moià.</p> | 41.8709200,2.0344100 | 419870 | 4635895 | 1663 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85916-foto-08258-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85916-foto-08258-366-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Pau Sunyer i Josep Sunyer (escultors) | Propietat privada. Accés públic A la dècada de 1970 aquest i altres elements del patrimoni del poble es van reivindicar en una sèrie d'audiovisuals dedicats al patrimoni artístic i històric d'Oló. | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 85959 | Retaule major de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-major-de-sant-joan-dolo | <p>BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 105-109. MIRALPEIX VILAMALA, Francesc (2019). 'El Moianès, l'art i l'arquitectura barroques a Catalunya i un epíleg sobre el pintor Marià Colomer Parés', Modiliuanum, núm. 60, Moià, p. 91-106.</p> | XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992). Tot i això, el retaule té alguna pintura malmesa i/o amb brutícia que caldria revisar. | <p>Retaule dedicat a sant Joan Baptista i emplaçat a l'altar major de l'església de Sant Joan d'Oló. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de format força gran que mesura 8,40 metres d'alçada per 5,60 d'ample. Correspon a la primera etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per una concepció encara molt narrativa (seguint la tradició renaixentista) i per una disposició pràcticament plana. En aquesta etapa les columnes adopten una forma semblant a un balustre, tot i que en aquest cas en trobem dues que ja són del tipus salomònic. Els capitells són d'ordre mixt. El retaule és format per elements escultòrics en la part ornamental i en la predel·la, però les escenes principals són pintades sobre tela i són més tardanes. L'autor de la part escultòrica i de la concepció del retaule és Pau Sunyer. Les pintures són d'autor desconegut, però segons l'especialista Francesc Miralpeix corresponen ja al segle XVIII i són obra d'un pintor influït molt directament per l'obra d'Antoni Viladomat (MIRALPEIX, 2019: 99). Estructuralment, el retaule es composa d'un pedestal, predel·la, tres andanes o cossos horitzontals més el cimal, i està dividit en cinc carrers o seccions verticals. El pedestal té al centre el frontal d'altar i als dos extrems hi ha dues portes que donen accés al darrera del retaule. Són decorades amb relleus de sant Zacaries (pare de Joan Baptista, a l'esquerra), i sant Joaquim (a la dreta). També hi ha dos medallons que tenen pintades unes inscripcions: 'Concluído en 1853' (es refereix al daurat o restauració del retaule) i 'Ex-Voto'. A la predel·la s'hi representen en alt-relleu quatre escenes força simples de la passió de Crist. D'esquerra a dreta: Jesús pregant a l'hort de Getsemaní, la Flagel·lació, la Coronació d'espines i Jesús camí del Calvari. A la primera andana hi veiem als extrems dues fornícules; la de l'esquerra conté una imatge moderna de sant Antoni Maria Claret. La presència d'aquest sant sallentí està justificada perquè va ser vicari de la parròquia durant gairebé dos anys. La fornícula de la dreta acull una imatge moderna de sant Antoni Abat. Als carrers dos i quatre hi ha teles pintades corresponents a sant Andreu i a un bisbe, possiblement Agustí d'Hipona. La part més interessant de tot el retaule és el sagrari-expositor que es troba a la part central. És una de les poques peces d'aquesta mena que s'ha conservat a la Catalunya central, de molt bona factura i molt ben conservada. Adopta l'estructura d'un templet hexagonal, completat a la part superior amb un frontó i una cúpula o cimbori, coronada amb una petita imatge de la Immaculada. A la segona andana hi trobem fornícules als extrems, amb imatges exemptes de la mateixa època del retaule; concretament de santa Llúcia i de santa Elisabet. Són de les poques escultures exemptes que s'han conservat de Pau Sunyer. Als carrers dos i quatre hi trobem novament teles pintades: el Baptisme de Jesús al riu Jordà i la Degollació de sant Joan Baptista. Al mig hi ha la fornícula central amb una imatge del titular, sant Joan Baptista. Prové de l'antic retaule major de l'església vella de Sant Joan d'Oló. A la tercera andana hi ha dues teles pintades, que representen la Mare de Déu Dolorosa (a l'esquerra) i sant Joan Evangelista (a la dreta). A la part central hi ha una creu sense imatge. El retaule és rematat per un cimal on hi ha una balustrada amb el Pare Etern.</p> | 08258-119 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 25 d'agost de 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. El retaule major de Sant Joan és el segon, cronològicament, dels tres retaules. Va ser concebut tenint en compte ja les mides més amples del nou temple, uns vint anys després que aquest fos beneït. No se'n coneix el contracte, però sabem, per diferents documents, que el 1660 el retaule ja es construïa, i que l'any 1664 encara es pagava. L'autor va ser Pau Sunyer, el mateix escultor que per aquestes dates treballava en el retaule major de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer era nascut a Barcelona i entorn de 1639 s'establí al Bages, primer a Sallent i després a Manresa, quan el 1655 fou admès a la Confraria de fusters d'aquesta ciutat. Ell és el fundador d'una important nissaga d'escultors manresans que va tenir com a principal representant el seu fill, Josep Sunyer. Pau va entrar primer al taller d'un altre escultor, el més reconegut en aquell moment a Manresa: Joan Grau. El seu fill, Francesc Grau, va ser també mestre de Pau. Més endavant, Pau Sunyer va tenir el seu propi taller al carrer del Pedregar. La seva obra va ser molt nombrosa, tant al Moianès com en poblacions més allunyades, però la que ens ha arribat és escassa. Només dues de les seves obres es poden contemplar senceres i in situ, i són precisament els dos retaules que es conserven al municipi de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer morí el 1694 a Manresa. Si bé no s'ha trobat el contracte en que s'encarregava aquest retaule major de Sant Joan d'Oló, sí que es coneix un document amb l'esborrany del projecte iconogràfic que havia de fer l'escultor Pau Sunyer, tot i que al final es va decidir col·locar pintures sobre tela en lloc de relleus en la segona i tercera andana. Les pintures conservades, però, són més tardanes: del segle XVIII. L'obra segueix com a model el retaule major de l'església del monestir de Sant Benet de Bages, executada pel que havia estat mestre de Pau Sunyer, Francesc Grau. L'estructura dels dos retaules és la mateixa, i també tenen moltes similituds en algunes de les teles pintades i altres detalls ornamentals. Segons l'especialista Francesc Miralpeix, les pintures són clarament del segle XVIII i s'hi van afegir posteriorment, tal vegada quan el 1852 el retaule es va restaurar. Són obra d'un pintor influït molt directament pels models del gran referent de la pintura catalana d'aquest moment: Antoni Viladomat. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants.</p> | 41.8476000,2.0046500 | 417371 | 4633335 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85959-foto-08258-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85959-foto-08258-119-3.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Pau Sunyer (escultura); autor de les pintures desconegut | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 85834 | Riera Gavarresa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-gavarresa-6 | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | La riera Gavarresa al seu pas pel terme de Santa Maria d'Oló transcorre per espais d'un gran interès natural i d'una remarcable bellesa paisatgística. La riera neix als Prepirineus, vora les muntanyes d'Alpens, i té una longitud de 60 Km fins que desemboca al Llobregat, després d'haver travessat el Lluçanès i el Moianès. En el seu curs mitjà la Gavarresa travessa el municipi de Santa Maria d'Oló pel seu sector nord-occidental. Ho fa en un tram amb poc pendent en què la riera perd velocitat i adopta una estructura en forma de meandres, obrint-se camí a mesura que ha anat desgastant el terreny. La riera ha anat erosionant els serrats per on passa i, com a resultat, n'han quedat unes cingleres espectaculars, amb unes parets verticals que deixen a la vista els estrats sedimentaris, fets de materials tous, com ara margues, gresos, guixos i argiles, normalment d'un color roig força intens. Tot just entrar al terme de Santa Maria d'Oló, a l'indret conegut com la Frau, la riera forma un gran meandre orientat cap al nord amb dos grans cingles, possiblement els més espectaculars: el cingle del Llop i el cingle Grona. Tot seguit, la riera forma un altre gran meandre al pla d'Aguiló, en aquest cas orientat cap al sud, amb un gran cingle al Serrat d'Aguiló. Més endavant, passada la masia de Ciuró, trobem meandres menors, però també amb importants cingles a la zona de les Sorreres i les Planes. Als marges de la Gavarresa hi trobem boscos de ribera habitats per salzeda amb sarga i albaredes amb vinca. Les imponents cingleres i els talussos que ha perforat la riera són un indret ideal perquè hi instal·lin els seus nius aus rapinyaires com l'aligot, però també l'esparver, l'astor, el xoriguer, el duc o el roquerol. | 08258-12 | Sector nord-occidental del terme | 41.8939700,2.0320800 | 419706 | 4638457 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85834-foto-08258-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85834-foto-08258-12-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||||
| 86013 | Rocabruna (casal modernista) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocabruna-casal-modernista | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 29-34. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, p. 62, 64, 71, 106, 114, 198. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. TRESSERRAS, Josep (1920). Masia Rocabruna (Santa Maria d'Oló). Vic. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920). | XX | Casal d'estil modernista i eclèctic construït entre 1918 i 1920, que és conegut com el castell de Rocabruna, el qual es troba al costat de la masia antiga de Rocabruna. Els dos edificis, situats a pocs metres de distància, estaven units abans per un corredor alçat de pedra. Tot el recinte forma part actualment d'una finca privada i tancada. El casal o castell és una edificació de planta més o menys quadrada, de tres plantes i coberta a quatre vents, amb una espectacular cúpula central. És construït en pedra tot combinant la calcària grisenca amb el sauló vermellós. La façana principal, encarada al sud-oest, queda flanquejada per dues torres. La de llevant és més alta i d'un estil més eclèctic, mentre que la de ponent imita el romànic. El centre de la façana presenta dues grans balconades sospeses per columnes ornamentades amb capitells on s'hi troben esculpits animals rapinyaires i decoracions florals. Dessota hi ha un portal dovellat. A totes les cares de l'edifici s'hi veuen elements neoromànics, neogòtics, modernistes i altres formes característiques de l'arquitectura eclèctica. La façana posterior adquireix un caire més modernista, amb diferents formes i volums que inclouen una terrassa elevada. A la façana sud-est sobresurt l'absis d'una capella neogòtica dedicada a Sant Jordi. L'interior, actualment restaurat, és centrat per una gran escala de pedra picada que acaba imitant un claustre amb capitells historiats neomedievals. La llum hi ve donada per la gran cúpula ornamentada amb vitralls de colors que representen un cel amb ocells i, a la perifèria, vuit circumferències on hi ha simbolitzades les quatre estacions. L'entorn de la casa ha estat ornat amb jardins i escultures. En l'època que va ser propietat del príncep àrab, al final del segle XX, s'hi van afegir diversos elements exòtics que recorden el seu país d'origen. | 08258-173 | Sector nord-est del terme municipal | Aquest mas és documentat els anys 1225, 1231 i 1307. També sabem que el 1376 en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola hi va assistir Marc de Rocabruna. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rocabruna', i en el de 1553 Pere Roquabruna. És doncs un mas d'origen antic, i estava habitat per la família Rocabruna. Els Rocabruna sembla que van participar de forma activa en la vida política del país, tant a nivell local com general, però no a tant alt nivell com ho van fer els seus veïns del mas Rocafort. En un llibre escrit per Josep Tresserras, persona propera als propietaris (publicat el 1921 i amb una edició revisada el 1948) es dóna un bon nombre de notícies sobre aquest mas, en alguns casos basades en referències documentals. Tanmateix, es tracta d'unes notes força disperses i difícils de contextualitzar. Entre molts altres aspectes es parla, per exemple, de fets relacionats amb la Guerra de Successió, en la qual Francesc de Rocabruna hi hauria tingut un paper rellevant. Segons Llorenç FERRER (1996: 66), Rocabruna va anar incorporant diferents masos veïns: el Güell (a partir de 1792), la Vila i l'Alou, que es convertiren en masoveries seves. El 1785 la família Rocabruna va deixar d'habitar a la casa pairal per anar a viure entre l'Estany i Caldes de Montbuí. El 1850 el nom de Rocabruna es va perdre. En aquest moment els propietaris tenien el cognom Ribot de Morató. El llibre de Josep Tresserras ens proporciona un llistat dels propietaris des de mitjans del segle XIX. Són: Sebastià Ribot de Morató (1851-1858), Leandre Ribot de Morató (1858-1863), Sebastià Ribot de Morató (1863-1897), Antoni Riera Puig (1897-1904), Manuel Rúbio Garcia (1904-1915), Emília Bisbal (1915-1918), Hospital de Vic i Germanes dels pobres (1918-1919). Manuel Rúbio havia quedat vidu i sense descendència i, tot i que es casà amb una criada seva mallorquina, va deixar el mas a un hospital. Aleshores el mas tenia 230 quarteres, amb les masoveries ja esmentades, i era un dels més importants de la zona (FERRER, 1991: 114). El 1919 va comprar Rocabruna Joan Gorina i Sans, un fabricant de llanes de Sabadell que havia fet fortuna durant la primera Guerra Mundial. Pel que es veu, li va ser molt profitosa una operació de compra de la mercaderia d'un vaixell alemany que havia quedat retinguda al port de Barcelona i que va revendre a França i Itàlia. Amb els diners aconseguits, Gorina va poder fer realitat el seu caprici de construir-se un castell. Va comprar Rocabruna i va fer construir el nou casal al costat de l'antic mas en un estil modernista i eclèctic. Fou enllestit en tres anys (1918-1920). L'antiga masia es destinà al majordom i criats, i a la nova construcció s'hi van habilitar les dependències d'una residència de luxe que comptava amb un museu, sala d'armes, capella, sala de música o billar entre altres. L'arquitecte fou Eduard Balcells Buigas, que va néixer a Barcelona el 1877 i era cunyat de Joan Gorina. Fou arquitecte municipal de Cerdanyola, i les seves obres s'emmarquen des d'un modernisme ressagat fins al noucentisme. La capella de Rocabruna, dedicada a Sant Jordi, estava decorada amb vitralls dibuixats per l'artista noucentista originari de Sabadell Antoni Vila Arrufat. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació del mas Rocabruna entre d'altres del municipi. Joan Gorina va tenir quatre filles, que es van emparentar amb fabricants de Sabadell i Barcelona. La petita, Roser Gorina, es va casar amb Manel Font i Moreu, un ric negociant de cotó de Barcelona. El 1950 Manel Font va comprar a Josep Bofill, dentista de Barcelona, el mas veí de Rocafort i les masoveries de la Sala, Montcabré i el molí de Rocafort. El 1954 va morir Joan Gorina i en el seu testament deixava un mas a cada filla. Les hipoteques i els deutes aconsellaren mantenir indivisa la propietat fins que els gendres van decidir vendre, dotze anys després. Fou un dels gendres, Manel Font, que ja posseïa Rocafort, qui va comprar als seus cunyats Rocabruna i les masoveries. Aleshores els masovers eren Jordi Codina i Rosalia Oller. El 1968 va morir Manel Font i va deixar la propietat a la seva muller, Roser Gorina, sembla que per desconfiança amb el seu fill: Joaquim Font Gorina. La dona, però, va nomenar administrador el fill, el qual portava un tren de vida molt elevat i va arruïnar el patrimoni. Rocabruna va restar abandonada i les portalades d'algunes masoveries van ser venudes. L'any 1983 el Consell de Ministres autoritzava la venda del mas Rocafort, de 358 ha, al príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul, que el va convertir en residència de caps de setmana. El 1984 s'hi afegiren 525 noves hectàrees procedents del mas Rocabruna. El príncep saudita va fer tancar les seves propietats, va instal·lar-hi mesures de seguretat, però en general va ser respectuós amb el patrimoni (FERRER, 1991: 106). L'any 2002 la finca es va vendre a l'empresària russa Olga Farré. Més tard Rocabruna i el molí de Rocafort van ser segregades. Rocabruna fou adquirida per una família de potentats armenis, però actualment es troba en un litigi judicial. El 2005 el casal modernista va ser restaurat. | 41.9005000,2.1146100 | 426560 | 4639108 | 1918-20 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86013-foto-08258-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86013-foto-08258-173-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Eduard Balcells Buigas (arquitecte) | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 77 (Pla Especial Urbanístic 2011)Observacions: Fotografies fetes per Josep Canamasas Güell el 2005, abans de la restauració. | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 86017 | Rocabruna (masia antiga) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocabruna-masia-antiga | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 29-34. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, p. 62, 64, 71, 106, 114, 198. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. TRESSERRAS, Josep (1920). Masia Rocabruna (Santa Maria d'Oló). Vic. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920). | XIII-XX | Masia antiga de Rocabruna que es troba al costat del casal d'estil modernista i eclèctic que s'hi va construir entre 1918-1920 i que va ser conegut com el castell de Rocabruna. Els dos edificis, situats a pocs metres de distància, estaven units abans per un corredor alçat de pedra. Tot el recinte forma part actualment d'una finca privada i tancada. L'antiga masia és de planta rectangular, amb cossos adossats de diferents alçades. El cos més antic és el que es troba al sud-oest i té un format molt homogeni i regular. La façana principal és més o menys simètrica en base a tres eixos d'obertures, amb un portal adovellat al centre. Aquesta part, que podria correspondre als segles XVII-XVIII, té un parament de força qualitat, amb carreus petits més o menys escairats. Posteriorment s'hi afegí un cos al nord-est (més alt i de tres plantes) i a llevant, així com uns coberts adossats al darrere. En general, la casa ha conservat bé les característiques constructives tradicionals. Les finestres són majoritàriament emmarcades amb llindes i brancals de pedra. L'entorn de la casa ha estat ornat amb jardins i escultures. En l'època que va ser propietat del príncep àrab, al final del segle XX, s'hi van afegir diversos elements exòtics que recorden el seu país d'origen. | 08258-177 | Al sector nord-est del terme municipal | Aquest mas és documentat els anys 1225, 1231 i 1307. També sabem que el 1376 en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola hi va assistir Marc de Rocabruna. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rocabruna', i en el de 1553 Pere Roquabruna. És doncs un mas d'origen antic, i estava habitat per la família Rocabruna. Els Rocabruna sembla que van participar de forma activa en la vida política del país, tant a nivell local com general, però no a tant alt nivell com ho van fer els seus veïns del mas Rocafort. En un llibre escrit per Josep Tresserras, persona propera als propietaris (publicat el 1921 i amb una edició revisada el 1948) es dóna un bon nombre de notícies sobre aquest mas, en alguns casos basades en referències documentals. Tanmateix, es tracta d'unes notes força disperses i difícils de contextualitzar. Entre molts altres aspectes es parla, per exemple, de fets relacionats amb la Guerra de Successió, en la qual Francesc de Rocabruna hi hauria tingut un paper rellevant. Segons Llorenç FERRER (1996: 66), Rocabruna va anar incorporant diferents masos veïns: el Güell (a partir de 1792), la Vila i l'Alou, que es convertiren en masoveries seves. El 1785 la família Rocabruna va deixar d'habitar a la casa pairal per anar a viure entre l'Estany i Caldes de Montbuí. El 1850 el nom de Rocabruna es va perdre. En aquest moment els propietaris tenien el cognom Ribot de Morató. El llibre de Josep Tresserras ens proporciona un llistat dels propietaris des de mitjans del segle XIX. Són: Sebastià Ribot de Morató (1851-1858), Leandre Ribot de Morató (1858-1863), Sebastià Ribot de Morató (1863-1897), Antoni Riera Puig (1897-1904), Manuel Rúbio Garcia (1904-1915), Emília Bisbal (1915-1918), Hospital de Vic i Germanes dels pobres (1918-1919). Manuel Rúbio havia quedat vidu i sense descendència i, tot i que es casà amb una criada seva mallorquina, va deixar el mas a un hospital. Aleshores el mas tenia 230 quarteres, amb les masoveries ja esmentades, i era un dels més importants de la zona (FERRER, 1991: 114). El 1919 va comprar Rocabruna Joan Gorina i Sans, un fabricant de llanes de Sabadell que havia fet fortuna durant la primera Guerra Mundial. Pel que es veu, li va ser molt profitosa una operació de compra de la mercaderia d'un vaixell alemany que havia quedat retinguda al port de Barcelona i que va revendre a França i Itàlia. Amb els diners aconseguits, Gorina va poder fer realitat el seu caprici de construir-se un castell. Va comprar Rocabruna i va fer construir el nou casal al costat de l'antic mas en un estil modernista i eclèctic. Fou enllestit en tres anys (1918-1920). L'antiga masia es destinà al majordom i criats, i a la nova construcció s'hi van habilitar les dependències d'una residència de luxe que comptava amb un museu, sala d'armes, capella, sala de música o billar entre altres. L'arquitecte fou Eduard Balcells Buigas, que va néixer a Barcelona el 1877 i era cunyat de Joan Gorina. Fou arquitecte municipal de Cerdanyola, i les seves obres s'emmarquen des d'un modernisme ressagat fins al noucentisme. La capella de Rocabruna, dedicada a Sant Jordi, estava decorada amb vitralls dibuixats per l'artista noucentista originari de Sabadell Antoni Vila Arrufat. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació del mas Rocabruna entre d'altres del municipi. Joan Gorina va tenir quatre filles, que es van emparentar amb fabricants de Sabadell i Barcelona. La petita, Roser Gorina, es va casar amb Manel Font i Moreu, un ric negociant de cotó de Barcelona. El 1950 Manel Font va comprar a Josep Bofill, dentista de Barcelona, el mas veí de Rocafort i les masoveries de la Sala, Montcabré i el molí de Rocafort. El 1954 va morir Joan Gorina i en el seu testament deixava un mas a cada filla. Les hipoteques i els deutes aconsellaren mantenir indivisa la propietat fins que els gendres van decidir vendre, dotze anys després. Fou un dels gendres, Manel Font, que ja posseïa Rocafort, qui va comprar als seus cunyats Rocabruna i les masoveries. Aleshores els masovers eren Jordi Codina i Rosalia Oller. El 1968 va morir Manel Font i va deixar la propietat a la seva muller, Roser Gorina, sembla que per desconfiança amb el seu fill: Joaquim Font Gorina. La dona, però, va nomenar administrador el fill, el qual portava un tren de vida molt elevat i va arruïnar el patrimoni. Rocabruna va restar abandonada i les portalades d'algunes masoveries van ser venudes. L'any 1983 el Consell de Ministres autoritzava la venda del mas Rocafort, de 358 ha, al príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul, que el va convertir en residència de caps de setmana. El 1984 s'hi afegiren 525 noves hectàrees procedents del mas Rocabruna. El príncep saudita va fer tancar les seves propietats, va instal·lar-hi mesures de seguretat, però en general va ser respectuós amb el patrimoni (FERRER, 1991: 106). L'any 2002 la finca es va vendre a l'empresària russa Olga Farré. Més tard Rocabruna i el molí de Rocafort van ser segregades. Rocabruna fou adquirida per una família de potentats armenis, però actualment es troba en un litigi judicial. El 2005 el casal modernista va ser restaurat. | 41.9003600,2.1151800 | 426607 | 4639092 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86017-foto-08258-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86017-foto-08258-177-3.jpg | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 173 (Pla Especial Urbanístic 2011)Fotografies fetes per Josep Canamasas Güell el 2005, abans de la restauració. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 86008 | Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocafort-0 | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 29-31. CANYAMERES RAMONEDA, Esteve. 'Els germans Josep i Pere Rocafort Tortades: els grans genealogistes de famílies pageses de mas del segle XVIII'. Armora, Revista d'informació, anàlisi i investigació. Institució Catalana de Genealogia i Heràlica (ICGENHER), Barcelona, p. 11-41. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 62, 65, 71, 105-106, 114, 149, 210. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 57-70. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. | XII-XVIII | Masia senyorial edificada de bell nou a mitjans del segle XVII en forma d'un gran casal barroc. Està emplaçada a la part alta d'un turó prop del camí ral que anava cap a Vic. L'edifici adquireix un valor excepcional perquè ha conservat pràcticament intactes les característiques originàries i això el converteix en un exemple gens freqüent d'un conjunt nobiliari en l'àmbit rural català del segle XVII. Consta del gran casal de planta quadrada (amb planta baixa més dos pisos), un cos estret afegit al nord-est (entorn de 1754), més construccions auxiliars a llevant i una gran zona enjardinada al nord. El casal barroc fou construït entre 1643 i 1650, segons informen les inscripcions del portal i de la llinda d'una porta sota teulada. És una edificació totalment regular i perfectament planificada, que adopta exteriorment una aparença de casa fortificada, amb torrelles als quatre cantons. La façana principal, encarada al sud-oest, es distribueix en base a cinc eixos d'obertures. En el central destaca un portal adovellat amb una arquivolta ornamental recolzada sobre mènsules. Llueix a la dovella central un magnífic escut heràldic de la família, de factura barroca. Les finestres i dos balcons són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i uns cordons que sobresurten lleugerament separen les tres plantes de la casa. En les façanes laterals s'hi intercalen finestrals lobulats de tradició gòtica entre les finestres rectangulars. El cos ampliat del segle XVIII destaca per una galeria amb quatre arcs rebaixats. Les vidrieres hi van ser afegides en l'època que la finca va pertànyer a un príncep àrab, a finals del segle XX, i són dels pocs elements on s'hi aprecien detalls arabitzants. L'interior de la casa ha conservat íntegrament les característiques constructives i l'ambientació del casal barroc. Les estances es distribueixen entorn d'una sala central presidida per una gran xemeneia. Tant a l'interior de la casa com al jardí es conserven diversos elements que procedeixen de l'església romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol. | 08258-168 | Sector nord-est del terme municipal | L'investigador Esteve Canyameres en un article sobre genealogia aporta algunes dades reculades sobre el mas Rocafort en època medieval. La primera notícia coneguda és del 1190, quan l'hereu era Guillem de Rocafort. En segueixen alguns noms i dades disperses. Ja al segle XIV, en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola que es va fer el 1376 hi va assistir Bernat de Rocafort. Des del segle XIV el mas Rocafort comptava amb un oratori privat, que fou suprimit el 1733. La història d'aquest important mas està lligada als Rocafort, una família de pagesos ennoblits que més tard, al segle XIX, s'introduïren en el sector industrial. El mas va sortir molt reforçat de la crisi baix-medieval. Segons Llorenç FERRER (1996: 58) va ser sobretot gràcies a una política d'acostament cap a la monarquia en el context de les lluites del segle XV que van enfrontar el rei amb el poder senyorial. En el cas d'Oló això es va traduir en un llarg i turbulent conflicte entre els habitants del terme i el seu senyor, el monestir de l'Estany. Com a resultat, el rei Joan II concedí a Gilabert de Rocafort els privilegis de gaudir dels delmes d'Oló un temps, el mas veí de Rocabruna i no dependre de cap jurisdicció senyorial. També els atorgà el títol de cavaller donzell, amb la qual cosa entraven a formar part de la petita noblesa i els fills de Gilabert tenien dret a assistir a Corts. Durant el segle XVI Rocafort va ser un mas especialment dinàmic i va destacar per una bona estratègia d'aliances matrimonials, amb les quals va obtenir drets sobre diversos masos de la zona de Vic i altres contrades. Però el moment més brillant fou el segle XVII. Alguns indicadors de la prosperitat creixent del mas en aquesta època són l'accés massiu dels fills segons a càrrecs eclesiàstics, en alguns casos en places importants com Barcelona, novament les aliances matrimonials amb les principals cases de la plana de Vic i la introducció de branques secundàries de la família en el món dels mercaders a Barcelona, ciutat on tenien cases i possessions diverses. Fruit de tot això, entre els anys 1643 i 1650 el mas Rocafort va ser reconstruït de bell nou i es convertí en un impressionant casal barroc. Cal dir que eren els anys de la Guerra dels Segadors i un moment amb molta activitat del bandolerisme. Per això exteriorment la casa adopta l'aspecte d'una fortalesa, tot i que interiorment gaudia de les comoditats i el luxe d'una casa senyorial (FERRER, 1996: 58). En la fitxa d'inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat (IPA) s'afirma que durant la Guerra dels Segadors els Rocafort seguien ordres directes de Madrid, que la finca va ser desbastada i que la reconstrucció fou pagada en un 80 per cent per la cort. Sigui com sigui, el cert és la família va adoptar un estil de vida noble que s'emmirallava en els ambients de la cort, cosa que es reflecteix per exemple en els retrats a cavall d'alguns membres de la família que recorden els dels grans monarques de l'època. Segons un inventari de 1747 a la casa hi havia 25 quadres, sis dels quals de capellans de la família. També és interessant l'escut heràldic que apareix al portal de la casa i també en les pintures esmentades. Consta de diverses estrelles, un lleó que escala una muntanya (a l'esquerra) i un compàs sobre una rosa (a la dreta). Aquests últims símbols recorden inevitablement els de la maçoneria, malgrat que cal dir que a mitjans de segle XVII difícilment la maçoneria moderna podia haver arribat a Catalunya. El segle XVIII sembla que no va ser tan puixant i en aquesta època Rocafort es pot considerar un de tants masos acomodats. A la segona meitat del segle Josep Rocafort es va casar amb la pubilla del mas Ciuró (Maria Farreres) i el resultat va ser l'obtenció de diversos masos de fora el terme. En aquesta època dos fills de Rocafort que van fer carrera eclesiàstica, Josep i Pere Rocafort Tortades, van destacar perquè van ser pioners en els estudis genealògics de famílies pageses de masos. En un article dedicat a ells l'investigador Esteve Canyameres proporciona la genealogia coneguda de la família Rocafort. Ja al segle XIX els Rocafort són un bon exemple d'una família de propietaris rurals que van realitzar una hàbil política matrimonial i de compra de masos amb problemes per engrandir la seva heretat (FERRER, 1991: 105). L'hereu de Josep va ser Anton Rocafort, que es va casar amb una pubilla de Moià i a mitjans de segle XIX decidí abandonar el mas Rocafort per anar a residir al mas Farreres d'Artés, una localitat que aleshores començava a despuntar en l'àmbit de la viticultura i en una incipient industrialització. Al front del mas Rocafort hi van quedar masovers, i a partir d'aleshores els propietaris només l'utilitzaren com a residència ocasional. Això ha permès que s'hi fessin unes modificacions mínimes i la conservació del casal amb les seves característiques barroques. A Artés els Rocafort van tenir un paper destacat en la vida social i econòmica. Es van introduir en el sector de la viticultura i van intervenir en política quan a començament del segle XX Ramon de Rocafort fou diputat provincial. Sembla que hauria aprofitat la seva posició per afavorir la construcció de les carreteres d'Avinyó a Vic, i la de Moià, que passaven prop del mas Rocafort (FERRER, 1991: 149). També van invertir en activitats industrials, sent fundadors de la fàbrica de can Berenguer d'Artés. A principis del segle XX els Rocafort eren propietaris a més del mas Rocafort, del mas Ciuró d'Oló (gràcies a un casament hereu-pubilla), el mas Sors de Castellcir, el mas Ferreres d'Artés, el mas Parer de Sant Feliu de Rodors, el mas Armadans de Sant Cugat de Gavadons i el mas Vilasoleiat a Fussimanya. Tots aquests masos, molins i altres cases en un radi de trenta km del mas Rocafort. Quan Ramon de Rocafort va morir en el seu inventari hi constava un patrimoni immens. A més dels masos citats, hi havia el mas la Plana de Sant Joan d'Oló i altres de fora del municipi. La seva herència va ser complicada i el patrimoni es va dividir, però cap hereu no va residir en cap dels masos. Tots formaven part de la classe mitjana barcelonina. Abans de la Guerra Civil el mas Rocafort va passar a mans de Josep Bofill, dentista de Barcelona que també tenia altres masos i que estava casat amb una neboda de Ramon de Rocafort. El mas Rocafort era gestionat per Mn. Anton Berenguer, germà dels directors de la fàbrica de can Berenguer d'Artés. El 1950 Bofill va vendre Rocafort, el Molí de Rocafort, Montcabré i la Sala a Manel Font, casat amb Roser Gorina. Roser era filla de Joan Gorina, un ric fabricant de Sabadell que el 1919 havia comprat el mas Rocabruna i l'havia transformat en un castell. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació del mas Rocafort i altres del municipi. El 1968 va morir Manel Font i va deixar la propietat a la seva muller, Roser Gorina, sembla que per desconfiança amb el seu fill: Joaquim Font Gorina. Però la dona va nomenar administrador el fill, el qual portava un elevat tren de vida i finalment va arruïnar el patrimoni, que va ser embargat. El 1983 el Consell de Ministres autoritzava la venda del mas Rocafort, de 358 ha, al príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul, que el va convertir en residència de caps de setmana. El 1984 s'hi afegiren 525 noves hectàrees procedents del mas Rocabruna. El príncep saudita va fer tancar les seves propietats, va restaurar el casal i en general va ser respectuós amb la masia i l'entorn. Anys després de la seva mort, la finca es va vendre el 2002 a l'empresària russa Olga Farré. Més tard Rocabruna i el molí de Rocafort van ser segregades. | 41.9004800,2.1076200 | 425980 | 4639112 | 1643 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86008-foto-08258-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86008-foto-08258-168-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 73 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Salvador Tresserra | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85880 | Rodoreda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rodoreda | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 112, 206. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 47. | X-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval i decorada a la façana principal amb elements renaixentistes. Consta d'un gran cos residencial (de planta més o menys rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes) més una ala a llevant que ha estat reconstruïda modernament sobre antics coberts, un gran pati enjardinat, coberts adossats a ponent i un gran cobert independent més a llevant. El cos residencial principal és fet en dues fases: la part del darrere és més antiga i es va allargar, possiblement al segle XVII, fins a la façana actual. Aquesta està encarada al sud-est, vers un esplèndid jardí. Consta d'un portal emmarcat amb grans dovelles i un trencaaigües. Al primer pis té finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Però destaquen les de l'eix central. Una és d'estil renaixentista, i consta d'un frontó partit sobre un trencaaigües rectangular amb motllures laterals. Té un escut que no hem pogut identificar, fet de diverses creus que formen una mena de quadrat, tal vegada corresponent a una alta dignitat eclesiàstica. L'altre finestra (al nivell de les golfes) té gravats dos escuts de Barcelona i sanefes decoratives. Considerem que aquests finestrals pertanyen a aquesta fase d'ampliació vers el 1636, i mostren que en aquesta època la masia devia pertànyer a algun senyor important, ja fos laic o eclesiàstic, tal vegada el monestir de l'Estany, però no coneixem notícies concretes en aquest sentit. Una altra possibilitat és que les finestres s'haguessin introduït en una altra època, per exemple a mitjans de segle XX, quan el llavors propietari tenia relació de parentiu amb Josep Puig i Cadafalch. Però pel que coneixem aquesta hipòtesi és pràcticament descartable. Ja hem dit que el sector de llevant fou remodelat a mitjans de segle XX per convertir-lo en una ala amb els baixos porxats mitjançant grans arcades i, al primer pis, una sèrie de finestrals que imiten els tradicionals. A l'extrem s'hi construí una capella, dedicada a la Santa Creu. El recinte queda tancat pel sud amb un mur que, a ponent, forma un terrat enlairat. En aquestes obres, que van durar força anys i van anar a càrrec d'un paleta i picapedrer, es va construir també una mena de garita situada en un angle sobre una antiga eixida, així com una galeria descoberta feta amb pilastres de pedra picada a la part posterior. En el terrat d'aquesta galeria hi ha un pou-cisterna. | 08258-58 | Sector central del terme municipal | El mas és documentat l'any 957 (segons fitxa IPA), però no en tenim notícies més concretes fins el segle XIV. El 27 de novembre de 1362 'el cavaller Ramon de Peguera defineix per 2.500 sous a Sibil·la, muller de Pere de Montcada, el feu i la castlania d'Oló i el mas Rodoreda' (FERRER, 1991: 112). Per tant, cal entendre que Rodoreda estava vinculat d'alguna manera a les possessions del castlà d'Oló. Torna a sortir el 1389, quan l'abat de l'Estany dóna autorització per passar els béns del mas (FERRER, 1991: 112). S'entén doncs que també devia tenir vinculació amb el monestir de l'Estany. Tot plegat no ens acaba d'aclarir quin era l'estatus d'aquest mas, però es dedueix que era una possessió important vinculada als poders fàctics de la zona. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Francesc de Rodoreda; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rodoreda', i en el de 1553, Pere Radoresa. Tal com ens informa la inscripció de la façana, l'any 1636 els propietaris encara portaven el cognom Rodoreda. En aquest moment la casa es devia allargar cap al sud, i la presència dels finestrals renaixentistes en aquesta façana donen a entendre que continuava sent un mas important. Les seves terres arribaven fins el mateix poble d'Oló. Com a hipòtesi podem sospitar que depenia del monestir de l'Estany, que des de 1592 estava regit per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de diferents diòcesis. Els escuts de Barcelona del finestral podrien fer al·lusió a la diòcesi de Barcelona. Al segle XVIII devien continuar les ampliacions, però en canvi no s'hi aprecien gaires reformes corresponents al XIX. A inicis del segle XX el propietari era Joan Pont, un pubill que procedia de la casa de la Vall d'Avinyó i que fou assassinat molt a prop del mas, en el punt on ara s'aixeca una creu commemorativa (creu del Jan). Va ser el 31 de març de 1928, i l'instigador fou el seu propi fill. El motiu era que tenia por que deixés l'herència a la seva germana. El van matar quan es dirigia a peu pel camí cap a Oló amb la intenció d'anar al mercat del ram de Vic. Quan la Guàrdia Civil va investigar l'assassinat i descobrí que havia estat instigat pel seu propi fill va tancar el cas sense resoldre'l. Al cap d'un temps la família es va vendre el mas i va marxar a viure a Prats de Lluçanès. Entorn de 1940 va comprar la masia Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. En aquest moment es va contractar una paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix es va construir una creu de terme de pedra picada al camí d'entrada. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. Tot i això, no sembla que en aquest moment es fes cap canvi a la façana principal. Ramon Conill també va fer arranjar el camí de l'Estany, ja que va ser un dels primers a tenir cotxe. Entorn de 1943 van entrar com a masovers la família Busoms. El primer fou Esteve Busoms Pons, amb la seva muller Felisa Bota Torrent. Van tenir dues filles, una de les quals, M. Dolors Busoms, es va quedar a la masia. Després de la mort de Ramon Cunill hi va haver certes desavinences entre propietaris i masovers, que no es van resoldre fins que el 1995 els Busoms es van decidir a comprar el mas. El 1999 van construir les diverses naus agropecuàries que hi ha a l'entorn. Actualment el fill de Dolors Busoms continua al front de l'explotació. | 41.8666400,2.0580300 | 421825 | 4635398 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85880-foto-08258-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85880-foto-08258-58-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 47 (Pla Especial Urbanístic 2011)Està emplaçada en un replà vora el camí que històricament porta a l'Estany, i sembla que havia tingut vincles amb aquest monestir. L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda d'una finestra de la façana principal: Berna[r]di Rodoreda ma feta 1636Altres inscripcions: 1642, 1757Inscripcions a la terrassa posterior: MDCCLXXIII (1773), 1757Hi ha una tradició popular que diu que antigament hi havia un baró de Rodoreda, cosa que explicaria la majestuositat de la casa. Aquest noble hauria practicat el 'dret de cuixa'.Informació facilitada per M. Dolors Busoms Bota i Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85935 | Rojans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rojans | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 24. | X-XXI | Masia de dimensions més aviat petites, d'origen medieval, emplaçada vora un dels ramals del camí de Sant Jaume que venia del monestir de l'Estany. Consta d'un cos residencial (de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos, el segon sobrealçat modernament al nivell de les golfes) amb coberts adossats al nord, al sud i al sud-est, de manera que pràcticament envolten la casa, deixant un petit pati davanter tancat en forma de barri. El cos residencial és una construcció uniforme que no ha sofert ampliacions visibles, llevat del sobrealçament del segon pis. La façana principal, encarada a llevant, té un portal adovellat amb arc escarser i presenta una distribució força irregular, amb algunes obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra que han estat modificades parcialment amb maó. Una d'elles s'ha transformat en balcó. Les finestres del segon pis (obra feta entorn de 2001) són fetes ja amb maó. Destaca la presència en aquesta façana d'una pedra reaprofitada d'un antic finestral gòtic lobulat. La façana posterior (a ponent) presenta una estructura similar, amb tres finestres al primer pis que, originàriament, eren emmarcades amb pedra picada. Els murs són fets amb un aparell de petits carreus força regular, més o menys disposats en filades. L'interior de la casa conserva molt bé la tipologia constructiva originària. La masia conserva una cisterna i dues tines, també té un forn d'obra. | 08258-95 | Sector sud-est del terme municipal | El mas Rojans és documentat des de mitjans de segle X. També es troba documentat en el fogatge de 1515 amb el nom Casa de Rojans, i formava part de la parròquia de Santa Maria d'Oló. La presència d'una capçalera de finestral gòtic a la façana dóna a entendre que es devia aprofitar d'una anterior construcció i que, per tant, en època baix-medieval Rojans devia ser una masia petita però d'una certa categoria. Cal dir que hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Rojans. Cal pensar que aleshores era l'hereu del mas. Segons la inscripció d'una llinda del 1581, es pot deduir que en aquest moment la masia es va reformar i devia ser llavors quan el cos residencial va adquirir l'aspecte actual. A mitjans del segle XIX Rojans era propietat de Joan Soler Vilarassau, que era notari, propietari del mas Vilarasau, resident primer a Moià i després a Sarrià. Sembla, per tant, que en aquesta època o tal vegada amb anterioritat Rojans havia passat al mas Vilarasau. Joan Soler Vilarassau va vendre Rojans a Fructuós Tantiñà Antonell i d'aquest va passar al seu fill: Antoni Tantiñà Vila, resident a Castellterçol. Segons les escriptures d'aquesta època Rojans tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens, de tres cases molt pròximes entre si, que es troben en direcció a llevant: ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll. Durant els anys de la Guerra Civil a la casa s'hi van amagar un parell o tres d'homes de l'Alzina (masia fora del terme d'Oló) per evitar d'anar al front. Durant tots aquests anys, a Rojans hi vivien masovers. Pels volts de 1939 o 40 van entrar-hi com a masovers Pere Sors Solà i la seva esposa Margarida Oller Vilaseca, provinents del mas veí de Torrecogusa. El matrimoni va tenir tres filles. Una d'elles és Elvira Sors Vilaseca, que va continuar a Rojans i es va casar el 1955 amb Joan Mas Capdevila, procedent de Viladrau. Van tenir set fills, alguns dels quals continuen vivint al mas. L'any 1996 es van decidir a comprar la propietat de Rojans. Actualment el propietari és Pere Mas Sors, que continua portant l'explotació agropecuària. Posteriorment, entorn de 2001, van fer diverses obres: van sobrealçar la casa amb el segon pis, van ampliar algunes finestres i van reformar els coberts. | 41.8489800,2.0301300 | 419488 | 4633464 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85935-foto-08258-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85935-foto-08258-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 24 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta la següent inscripció a la llinda del balcó: 1581Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas Sors | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85967 | Rosselles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rosselles | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 42. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada en un planell prop de la carretera que va a Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa més un pis). La casa, que es troba mig enclotada al costat d'un marge lateral, ha conservat exteriorment la tipologia tradicional. La façana principal, encarada a migdia, ha quedat gairebé tapada per coberts adossats als laterals, que formen un petit barri davanter. Té un portal amb llinda de fusta i dues finestres, una emmarcada parcialment amb maó i l'altre amb pedra picada. A la façana posterior s'observen altres finestres, de distribució irregular. Els murs són de maçoneria i conserven un semi-arrebossat tradicional. | 08258-127 | Sector central del terme municipal | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. En una llista de cases rurals de 1930 consta que estava habitada. | 41.8689100,2.0458000 | 420813 | 4635662 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85967-foto-08258-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85967-foto-08258-127-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 42 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85832 | Rubís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rubis | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 107, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 50. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada a un costat del Serrat anomenat del Rubís, amb bones vistes cap al nord. Té una planta força atípica, que consta de tres cossos sobreposats un davant de l'altre, amb alçades lleugerament diferents, més uns coberts situats al sud que formen un barri. Possiblement el cos més antic és el que es troba a la part central, després s'hi hauria afegit el que es troba a la part posterior (al nord), i finalment el que està adossat a la part davantera (al sud). Aquest últim és més estret i més alt (amb quatre plantes), ja que el terreny fa un pendent considerable per la banda de ponent. Al costat d'aquest cos avançat hi ha una terrassa per on s'accedeix a la planta residencial de la casa. Sembla que originàriament la façana principal era aquesta que s'aixeca rere la terrassa, on encara hi ha un portal emmarcat amb llinda i brancals de pedra. A la façana de ponent aquest cos té una interessant finestra amb motllures de pedra picada, possiblement dels segles XVII-XVIII. Els murs de la casa són de maçoneria i les obertures es distribueixen de manera força irregular. Algunes han estat modificades modernament. A la façana posterior hi ha un pou-cisterna, amb un dipòsit soterrani de dimensions considerables. El cobert situat al sud-est conserva un interessant forn de pa i una tina. | 08258-10 | Sector est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval, i la primera referència que en coneixem és del 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Bernat de Rubís, de la parròquia de Santa Maria d'Oló; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En els fogatges de 1515 i 1553, en canvi, el Rubís no hi apareix. Cal suposar, però, que el mas va continuar i que s'engrandí sobretot en els segles XVII i XVIII, i tal vegada també al XIX, tal com sembla indicar la seva tipologia constructiva. Ja al segle XX en un llistat de cases rurals de 1930 consta que el Rubís estava habitada. A la dècada de 1970 el propietari va impulsar la creació d'una urbanització que no estava legalitzada. Tenia una oficina situada al bosc i va crear una vuitantena de parcel·les a la zona. Pel que fa a la masia pròpiament, a mitjans de segle XX havia quedat abandonada i es trobava en males condicions quan, entorn de 1990, la va comprar l'actual propietari, Juan Ortíz, que la va anar rehabilitant progressivament. En aquests darrers anys a les rodalies del Rubís hi ha sorgit una petita urbanització il·legal. | 41.8649200,2.0723700 | 423013 | 4635195 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85832-foto-08258-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85832-foto-08258-10-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 50 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Juan Ortiz | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85827 | Salt d'Aigua del Molí del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-daigua-del-moli-del-pla | Salt d'aigua de dimensions força espectaculars que es troba a la Riera del Molí just a l'indret on, al segle XVIII, s'hi va edificar un molí fariner, anomenat Molí del Pla 2. Precisament el molí aprofitava el potencial d'aquest desnivell provocat pel saltant. La riera del Molí és un curs fluvial força modest i d'escàs cabal, tributari de la Riera d'Oló, on desemboca al cap d'uns centenars de metres. En el sector proper a Sant Feliu de Terrassola la riera discorre per una fondalada ombrívola i frondosa. Just a tocar del molí, l'aigua cau per un tall vertical de la roca d'uns 10 metres d'alçada. El cingle és també força ample, de manera que al costat esquerre hi ha l'edificació del molí, pràcticament adossada a la roca. Habitualment per la riera hi baixa aigua tot l'any, tot i que la intensitat del salt depèn lògicament del règim de pluges. A la part baixa del salt es forma una petita esplanada totalment ombrívola on gairebé no hi entra el sol. Una cinquantena de metres riera avall trobem un altre salt d'aigua, aquest de menor alçada però aprofitat també amb la instal·lació d'un molí, tot i que de dimensions més modestes. És conegut com a Molí del Pla 1. | 08258-5 | Parròquia de Sant Feliu de Terrassola, al sector de llevant del terme municipal | 41.8922400,2.1001900 | 425354 | 4638203 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85827-foto-08258-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85827-foto-08258-5-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies 2 i 3 de Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||||
| 85992 | Sant Martí de Puig-Ermengol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-marti-de-puig-ermengol | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 107, 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 79. | XVIII-XIX | En ruïnes | Mas o casa rural de dimensions modestes, actualment en ruïna, que sembla que havia estat un hostal. Està emplaçada a l'altiplà denominat Serrat de Sant Martí, per on hi passava el camí ral que comunicava Avinyó i Vic. De la casa tan sols en resta el mur de migdia, on encara s'hi pot veure el portal, emmarcat amb llinda i brancals de pedra. És fet de maçoneria i té a l'extrem dret una finestreta emmarcada amb maó. A la part central té una construcció adossada. Uns 20 metres al sud-oest de la casa hi havia l'església romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, de la qual actualment no en queda cap rastre. El camí ral passava per davant de la casa i continuava en direcció nord per un camí amb pujada que, fins no fa gaire, encara conservava un interessant empedrat. La recent actuació per arranjar el camí ha acabat també amb aquestes restes. | 08258-152 | Sector nord-est del terme municipal | El lloc de Puig-Ermengol, anomenat també Llossa-corba, és documentat des de 1082, i l‘església de Sant Martí de Puig-Ermengol apareix esmentada el 1197. Pel que fa al mas o casa Sant Martí, podria tractar-se d'una construcció força posterior. En el llistat de veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta un tal Ramon de Mas Martí, però tenim els nostres dubtes de si cal identificar-lo amb el cap de casa d'aquest mas, ja que en els fogatges del segle XVI no hi consta cap mas Martí ni Sant Martí. Per la tipologia de la construcció conservada sembla més aviat un edifici aixecat als segles XVIII o XIX. Segons la tradició popular era un hostal, i podria haver-se construït ja amb aquesta funció, atès que es troba emplaçat a peu del camí ral que anava cap a Vic, probablement al punt on hi havia una cruïlla. Al llarg de la segona meitat del segle XIX es va construir la carretera moderna que comunicava Avinyó i Vic, la qual substituïa l'antic camí ral. En aquest indret la nova carretera feia un recorregut lleugerament més meridional, de manera que l'existència de l'hostal deixava de tenir sentit. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que el mas Sant Martí ja no estava habitat. La capella no se sap quan va quedar sense culte, però des de 1940 s'ha anat espoliant. | 41.9032800,2.0921500 | 424700 | 4639436 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85992-foto-08258-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85992-foto-08258-152-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 79 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació facilitada per Josep Canamasas Güell i Josep Llobet ManubensL'església de Sant Martí de Puig-Ermengol forma part dels elements no fitxats d'aquest inventari. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 86081 | Sardana Castell d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-castell-dolo | XX | Sardana composada per Joan Lázaro l'any 1989 amb motiu del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló i estrenada en l'acte central d'aquest esdeveniment, el 24 de juny del mateix any. Joan Lázaro Costa (Manresa, 1944) és compositor, membre actiu de diferents colles sardanistes i autor d'un centenar de sardanes. La sardana Castell d'Oló és una peça instrumental, sense lletra. Fou encarregada per l'Associació Castell d'Oló, responsable de l'organització dels actes commemoratius, i va ser concebuda com una contribució musical a l'esdeveniment del mil-centenari que el poble d'Oló va celebrar amb gran solemnitat. Aquesta sardana, igual que la dels Gegants d'Oló, es toca en alguna audició esporàdica quan s'escau que ve una cobla coneguda i se'ls facilita la partitura. | 08258-239 | L'Associació Castell d'Oló es va fundar l'abril de 1988 davant la proximitat del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló, que s'esqueia l'any següent. Aquest grup va ser el responsable de l'organització dels actes del mil-centenari, que van durar tot l'any 1989 i entre els quals cal comptar-hi la publicació del llibre 'Oló, un poble, una història'. L'acte central, en el qual es va estrenar la sardana Castell d'Oló, va tenir lloc el 24 de juny de 1989. Els actes es van cloure amb la inauguració d'un monòlit commemoratiu el 29 d'abril de 1990. | 41.8703100,2.0339600 | 419832 | 4635828 | 1989 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86081-foto-08258-239-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Lázaro Costa | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 86082 | Sardana els Gegants d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-els-gegants-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 185-186. | XX | Sardana composada per Daniel Gasulla Porta l'any 1991 sobre el tema dels gegants d'Oló. Daniel Gasulla (Martorell, 1970) és farmacèutic, músic, compositor i director de cobla. És autor de més de cent sardanes. Aquesta sardana és una peça instrumental, sense lletra. Va ser un oferiment a la colla de geganters que va fer Josep García Bravo, barceloní però amb segona residència a Oló. Josep García és una persona molt vinculada al món de la sardana i va fer el contacte amb el compositor, amic seu. Aquesta sardana, igual que la del Castell d'Oló, es toca en alguna audició esporàdica quan va una cobla coneguda i se'ls facilita la partitura. | 08258-240 | A Oló no hi havia gegants fins que el 1983 un grup de persones, animades especialment per Ramon Basomba, fill de Sant Vicenç de Castellet però resident a Oló els caps de setmana, van construir un gegant que van anomenar Mansuet. L'any 1985 es van constituir com a entitat i van estrenar la companya del gegant, anomenada Agneta. Va ser en el marc de la primera festa de la Focaifa. El 1986 el Mansuet fou substituït per un altre gegant de menys pes: el Florenci. La sardana Gegants d'Oló fou encarregada per Josep García Bravo i composta per Daniel Gasulla Porta l'any 1991. S'estrenà un diumenge de festa major, el 25 d'agost de 1991, amb la cobla Orquestra Marina. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 1991 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Daniel Gasulla Porta | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85872 | Sardana Rosa d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-rosa-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180. FREIXA, Lluís (1975). Santa Maria d'Oló, Vic. | XX | Sardana amb lletra escrita el 1955 per Miquel Bosch Jover i amb música composada el mateix any per l'autor manresà Francesc Juanola Reixach. S'inspira en la rosa que apareix en l'escut de Santa Maria d'Oló, i que simbolitza popularment 'l'olor' que suggereix la sonoritat del nom del municipi: 'la rosa més flairosa que perfuma el nom d'Oló'. El nom Rosa d'Oló fou adoptat més tard per una colla sardanista del poble. La lletra de la sardana és la següent: En l'escut del nostre poble / una rosa hi ha florit: / el blasó més bell i noble / que tots junts portem al pit. Ella encén totes les coses / amb flameig primaveral, / les noies són les roses / que collim amb l'ideal. Puntejant una sardana, / enlairem el nostre escut, / ell les roses agermana / de la Fe i de Virtut. Pàtria nostra, beneïda; / flor d'Amor i de Treball: / del jardí d'aquesta vida / sigues sempre el bon mirall. La sardana ben airosa / dansem tots de bo i millor, / per la rosa més flairosa / que perfuma el nom d'Oló! | 08258-50 | La sardana Rosa d'Oló va ser una iniciativa de mossèn Sebastià Codina Padrós, que l'any 1955 era vicari a Oló i actualment és rector de Vacarisses. Aquest any mossèn Codina va organitzar un autocar per anar a la festa major d'Hostalets de Balenyà, d'on ell era originari. Allà hi vivia Miquel Bosch Jover (Calders, 1900-Hostalets de Balenyà, 1960), qui fou un destacat mestre, pedagog i escriptor, director durant molts anys de la revista Jorba. Mossèn Codina va anar a veure Miquel Bosch per demanar-li si podia escriure la lletra d'una sardana dedicada al poble d'Oló. A l'hora de tornar Miquel Bosch els va anar a acomiadar i, a dalt de l'autocar, els va llegir la sardana i els la va lliurar. Més tard, es va encarregar la música a Francesc Juanola. Francesc Juanola Reixach (Tortellà, 1891-Manresa, 1968) fou compositor de música per a cobla i altres gèneres populars. Aquest mateix any 1955 va compondre la música per a la sardana Rosa d'Oló. El manuscrit original d'aquesta sardana es conserva a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona. Uns anys més tard, el 1958, va sorgir al municipi l'Agrupació Sardanista de Santa Maria d'Oló. Va néixer en el si de les activitats d'Acció Catòlica, i va arribar a tenir 138 socis. Organitzaven una audició mensual, i també van desenvolupar una important tasca organitzant concursos comarcals i regionals de colles sardanistes. L'entitat participava en els concursos amb la colla local anomenada precisament Rosa d'Oló, que va ser fundada l'any 1962 el dia de la festivitat de Sant Pere. En tenien cura especialment Pere Portabella, Francesc Valeri i Josep M. Camprubí. Assajaven a l'era de la Bola. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 1955 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85872-foto-08258-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85872-foto-08258-50-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Francesc Juanola Reixach (música); Miquel Bosch Jover (lletra) | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85837 | Serrat d'Aguiló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-daguilo | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | Turó prominent emplaçat vora la riera Gavarresa, a l'alçada de la masia del Ciuró. És un dels cims destacats d'aquesta contrada, amb el seu perfil més identificable a la cara nord, sobre la masia d'Orriols, on queda tallat per un cingle de paret vertical on són visibles els estrats sedimentaris de color vermellós. És un dels cingles característics que ha erosionat la riera Gavarresa al llarg dels diversos meandres que forma en aquesta zona. Les cares sud i est del serrat, en canvi, són de pendent molt més suau i en part conreats. El Serrat d'Aguiló té una alçada de 453 metres i, des del seu vessant nord i occidental, presenta unes magnífiques vistes sobre la conca de la Gavarresa i tot el territori que s'estén més al nord. Precisament en una de les puntes occidentals del turó hom suposa que hi havia emplaçat l'antic castell d'Aguiló, documentat en època medieval, del qual en quedarien unes restes molt escadusseres. | 08258-15 | Sector nord-occidental del terme | 41.8928900,2.0281300 | 419377 | 4638341 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||||||
| 85939 | Serrat de Mascarell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-de-mascarell | desconegut | Jaciment que sembla potencialment molt fèrtil | Possible jaciment arqueològic, fins ara desconegut, tal vegada d'època protohistòrica. Les restes arqueològiques es troben a la part més alta del serrat i s'adapten a la forma d'un promontori rocallós que s'eleva lleugerament de l'entorn més aviat planer. S'estenen en una àmplia superfície que adopta una forma de L i que s'allarga una quarantena de metres aproximadament en sentit est-oest i uns 30 metres en sentit nord-sud. En aquesta àrea s'hi observen un seguit d'estructures al nivell de fonamentació que, per la part exterior (al nord i a ponent), semblen conformar una muralla que estaria construïda a l'extrem d'una massa rocosa. Aquesta possible muralla gira tot fent un angle recte en un punt on s'insinuen els fonaments d'una torre circular. La possible muralla està formada per blocs de pedra de mida diversa, però en general força grans i ben adaptats a les formes de la roca natural. Per la cara interior hi trobem altres estructures que semblen configurar estances o habitatges adossats entre si i amb la muralla. Aquests murs estan envoltats d'abundants enderrocs. En aquesta cara interior el terreny fa un pendent suau i, a un nivell més baix, s'hi veuen altres murs adaptats a l'orografia que podrien correspondre ja a feixes de conreu modernes. Un factor important a tenir en compte, tal com abans apuntàvem, és el caràcter estratègic de l'indret. A part de la situació dominant, cal dir que uns 160 m al sud-est hi passava en època medieval un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany, passava prop de l'actual mas Rovira i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. En l'explotació superficial que hem practicat a l'indret no hem pogut recollir cap fragment de ceràmica que ens donés alguna pista sobre la cronologia del jaciment. | 08258-99 | Sector central del terme municipal | 41.8589100,2.0337300 | 419799 | 4634563 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85939-foto-08258-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85939-foto-08258-99-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Jordi I Llorenç Rovira, del mas Rovira.Es troba emplaçat a la part més alta del serrat anomenat de Mascarell, d'una orografia més aviat suau i que s'aixeca entre la vall de la riera d'Oló i un antic camí que discorre a l'altra banda, per l'altiplà. És un indret dominant, amb bones vistes sobre la vall i també vers el turó on hi ha el poble d'Oló. Actualment és ocupat per una clapa de bosc de pi envoltada de conreus. Els habitants del mas Rovira, que coneixien aquestes restes i ens n'han informat, suposen que són molt antigues però no en coneixen cap informació concreta. Tenint en compte tot el que hem exposat, considerem que es pot descartar que les restes corresponguin a un mas o a altres construccions rurals més a l'ús. Més aviat la disposició allargassada de les estructures entorn d'una possible muralla ens indueixen a pensar que es pot tractar d'un poblat amb elements defensius i en una fase d'urbanisme molt incipient. Això el podria situar en un horitzó cronològic entorn de l'edat del ferro o en època ibèrica. Tanmateix, no podem descartar que es tracti d'una construcció més moderna i amb una funcionalitat que ens és desconeguda. Sigui com sigui, considerem que es tracta d'un jaciment amb prou elements d'interès per merèixer un estudi arqueològic més aprofundit ja que, en cas de confirmar-se la seva antiguitat, podria constituir un assentament en molt bones condicions de conservació, d'unes dimensions importants i amb uns estrats potencialment fèrtils. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||
| 85831 | Serrat del Segimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-del-segimon | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Serrat d'un gran interès des del punt de vista geològic, ja que forma part de l'anomenat Brai d'Oló. El serrat s'estén al costat de llevant de la riera d'Oló, molt a prop del mateix poble d'Oló, i és un dels principals elements que dóna personalitat al paisatge peculiar de l'entorn d'aquesta localitat. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal, de manera que l'erosió de la riera ha deixat al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas, el Serrat de Segimon es troba de ple en la zona afectada pel plec anticlinal, que és un tipus de plegament en què el centre ha quedat més aixecat que les vores. L'eix de l'anticlinal es trobaria just a l'espai buit on la riera ha excavat la seva vall. Per això al Serrat del Segimon els estrats geològics estan inclinats cap al sud. En canvi, al Cingle del Macari, que es troba més al nord i encara no està afectat pel plegament, els estrats continuen disposats horitzontalment, tal com s'hi van dipositar com a sediments. Els materials del Serrat del Segimon són margues i gresos de l'anomenada Formació d'Artés, d'un color roig o rosat. Són una mica més antics que els del cingle del Macari, segurament a causa d'una falla en la que el marge sud es va elevar respecte al nord. El lloc ideal per observar el Serrat del Segimon és des del seu vessant sud, a l'altra banda del Torrent Salat. Pel turó que hi ha a aquesta banda puja un caminet que condueix cap a un mirador dotat amb un plafó informatiu sobre la geologia del lloc. Des d'aquest punt es pot apreciar perfectament la disposició fortament inclinada, gairebé vertical, dels estrats. En aquesta banda és el torrent Salat qui ha fet el treball erosiu tot deixant al descobert els estrats. | 08258-9 | Sector central del terme municipal, a l'est del nucli urbà d'Oló | 41.8724300,2.0391900 | 420269 | 4636059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85831-foto-08258-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85831-foto-08258-9-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||||
| 85841 | Serrat i Mirador del Picamill | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-i-mirador-del-picamill | Anònim 'El poble i el seu entorn. Santa Maria d'Oló . Itinerari de paisatge i patrimoni. Ruta 6' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. | Turó característic proper al nucli d'Oló el cim del qual s'ha adequat com a mirador. Es troba entre els ravals de Rovirola i Santa Eulàlia, i vora la casa de cal Tripeta. Des de la banda de Rovirola el turó mostra el seu perfil més peculiar, en forma semblant a una gepa de camell. En el punt més alt, de 684 metres d'altitud, s'hi ha instal·lat el mirador, de petites dimensions, que consta d'un banc, una barana de fusta i un màstil amb la bandera catalana. Mirant en direcció nord s'obté una bona perspectiva que arriba fins les muntanyes del Pirineu: Port del Compte, Rasos de Peguera, el Cadí, Puigllaçada, Puigmal i Bastiments. Més en primer terme, destaca la vista sobre la Gavarresa i els diversos cingles que aquesta riera ha anat tallant al seu pas, i que contrasten pel color rogenc de la terra sobre un fons verd derivat de la important massa boscosa. A la cara oposada; és a dir, mirant cap sud, la vista és sobre el poble d'Oló, que queda enfonsat en els terrenys més baixos i ondulants a l'entorn de la Riera d'Oló. | 08258-19 | Sector central del terme municipal, prop del nucli d'Oló | 41.8810200,2.0305400 | 419562 | 4637020 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85841-foto-08258-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85841-foto-08258-19-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En alguns llocs és anomenat Serrt de cal Tripeta | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||||
| 85984 | Solà de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sola-de-sant-esteve | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 459, 472.. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 789. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 71, 72, 111. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 10. | X-XIX | En ruïnes | Masia de grans dimensions i actualment en ruïnes, d'origen medieval, que està emplaçada en un terreny amb desnivell i terrassat vora la riera de Malrubí. Uns metres més avall, a l'altre costat del camí, hi ha el Molí del Solà. Era una de les masies més importants del terme, però va quedar abandonada i avui tan sols se'n conserven murs mig esfondrats, els quals marquen un perímetre construït molt ampli. Destaca un mur molt sòlid i de gran qualitat que s'aixeca a la part posterior, fet amb carreus ben escairats. A la part defora té adossada una tina i, a la part inferior d'aquest mur, hi devia haver el celler, que estava reforçat amb arcs diafragmàtics. La resta de murs de la casa es conserven més parcialment i fins a una alçada desigual. A llevant hi ha una cambra coberta amb volta de pedra, tal vegada un femer. Al sector nord, darrera la casa, es conserven restes de coberts. | 08258-144 | Al sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. Segons un document de 1213, aquest any estava en possessió de la senyora del castell d'Oló, Elisenda d'Oló, i juntament amb el seu fill Pere i la muller d'aquest, Geralda, va vendre al sacerdot Constantí de l'Estany el mas Solà inferior, en el qual hi vivia Pere Batlle, per 300 sous. A més del mas també va vendre una llarga llista de drets que tenia sobre el terme: censos, jornals, dret de molinya o de moldre, ferreria, redempcions de persones, etc (PLADEVALL, 1991: 56). Una mica més endavant, el 1390, el mas era del mateix rei, Joan I. El 15 d'octubre aquest va vendre per 330 sous a l'abat de l'Estany tot el domini directe i qualsevol altre dret que tingués sobre el mas Solà, del terme del castell d'Oló (PLADEVALL, 1976: 789). Totes aquestes dades ens indiquen que era un mas important, i a més disposava d'un molí fariner. Els vestigis gòtics d'aquest molí ens informen que ja existia en aquesta època. També es dedueix que hi havia un mas Solà inferior i un de superior. Com a hipòtesi podem considerar que l'inferior podria ser el molí, que es troba just a sota de la casa principal. Precisament, el valor afegit d'aquest mas, que com hem vist pertanyia a les més altes instàncies, es devia al fet que tenia el seu molí i que devia generar unes bones rendes. Cal dir que, degut al fet que quedava força allunyat i incomunicat de la resta del terme i de la parròquia, durant una època les terres al voltant d'aquest mas eren un territori que formava una quadra amb autonomia civil, i per aquest motiu apareix de forma diferenciada en alguns documents. Probablement per això el mas no consta en el fogatge de 1515, però sí en el de 1553, on hi apareix Valentí Solà, pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló. En els segles següents gairebé no en coneixem informació, però ben segur que va continuar sent un dels masos més importants. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló, però com que quedava molt allunyat el 1682 es va erigir una capella dedicada a Sant Esteve i situada a uns 300 metres de la casa. Més endavant el mas sol ser conegut amb la denominació de Solà de Sant Esteve. La capella devia tenir un retaule barroc del qual, segons es diu, n'hauria quedat una escultura exempta de Sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Actualment aquesta imatge es conserva a l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. De totes maneres, els propietaris del Solà tenien bancs propis a l'església parroquial; concretament dos, un d'ells datat el 1894. Es diu que sovint eren els últims d'arribar a missa, per la dificultat del desplaçament, però tot i això sempre els esperaven, fet que indica que eren un dels masos importants de la parròquia. Segons fonts orals, entorn del segle XIX un pastor del Solà de Sant Esteve que havia acumulat estalvis va fer una deixa testamentària perquè cada any, per la festa major de la parròquia de Sant Joan d'Oló, es fes el repartiment d'un panet en sortir de missa. Aquest costum es va mantenir fins els volts de 1950. En plena Guerra Civil, el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del terme. La masia va ser habitada almenys fins a la dècada de 1960. Segons el cadastre, el 1965 encara s'hi van fer obres. Després va restar abandonada. Pel que fa al molí, encara funcionava fins els volts de la dècada de 1940. Més endavant, la família dels moliners es va traslladar al Molí del Perer ja que, pel fet d'estar situat aigües amunt de la riera de Malrubí, tenia més cabal. Fa uns anys a la casa del molí s'hi va construir un cos adossat amb la intenció de crear-hi una casa de colònies, però finalment el projecte es va traslladar a la Ruca, dins de la urbanització pròxima de l'Urbisol | 41.8160800,2.0391300 | 420194 | 4629802 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85984-foto-08258-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85984-foto-08258-144-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 10 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85994 | Tombes del Serrat de Torigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tombes-del-serrat-de-torigues | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 190. | XIX | Estat del jaciment desconegut | Necròpolis consistent en un conjunt de tombes probablement del segle XIX. Està emplaçada a la falda d'un turó suau conegut com Serrat de Torigues, al costat del camí cap a l'Estany. Actualment hi ha visibles dues tombes del tipus cista, però segurament n'hi ha unes quantes més. Pel que sembla, les sepultures no estan orientades en una direcció específica. Aquesta necròpolis s'atribueix al segle XIX ja que a Oló hi ha una tradició que diu que en aquesta època hi va haver un brot de pesta que va provocar una gran mortaldat, i els difunts s'haurien enterrat en turons allunyats de la població. Es coneixen diferents indrets amb cistes similars. Sembla que a principis del segle XIX a Oló ja hi havia una tradició d'invocar a Sant Sebastià (advocat en casos de pestes i epidèmies), una advocació que va tenir una important revifada al final del segle. Aquesta epidèmia podria estar vinculada a l'origen de la devoció a Sant Sebastià al poble d'Oló. | 08258-154 | Sector central del terme municipal | 41.8643000,2.0450100 | 420742 | 4635151 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85994-foto-08258-154-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Oriol Garriga i Josep Canamasas Güell | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85951 | Torigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torigues | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 104, 107, 206. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 45. | XVIII-XXI | Recentment rehabilitada | Masia de dimensions mitjanes, probablement d'origen medieval, que està emplaçada a l'altiplà per on transcorre el camí tradicional cap a l'Estany, prop del Serrat de Torigues. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular, que fa un queixal al sud-est. Originàriament tenia planta baixa més un pis i golfes, i en la recent rehabilitació les golfes s'han transformat en un segon pis. També té coberts a la banda de llevant que formen un barri i, a més, una casa de pedra construïda recentment que imita la tipologia tradicional i que està dedicada a l'allotjament rural. El cos residencial antic presenta una distribució força atípica que reflecteix el creixement de l'edificació en múltiples fases. La façana principal, encarada a llevant, és de distribució irregular, amb un portal rectangular i finestres majoritàriament emmarcades amb maó. Altres finestres, sobretot en el cos que sobresurt, són amb llindes i brancals de pedra. En general la casa ha conservat exteriorment les característiques constructives tradicionals, amb algunes modificacions en les obertures. A la resta de façanes les finestres són també amb llindes i brancals de pedra, però algunes s'han modificat recentment. A la façana nord hi ha una zona porxada als baixos i els arcs de les plantes superiors també s'han modificat; abans n'hi havia menys. A l'angle nord-oest hi ha adossada una petita capella, construïda el 1902 però molt reconstruïda. Són interessants els coberts de llevant, ara rehabilitats i on es conserva una premsa, mentre que el centre del barri és presidit per una magnífica olivera. | 08258-111 | Sector central del terme municipal | Aquest mas és probablement d'origen medieval, i la primera notícia que en coneixem es refereix al llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Jaume de Turigues; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Més endavant, no sabem perquè, el mas no consta en el fogatge de 1515 ni en el de 1553, i per tant no podem descartar que l'edifici que ha pervingut fins els nostres dies sigui posterior. A la casa només es conserva una inscripció a l'interior amb la data de 1779. Per la seva tipologia es pot deduir que la masia s'ha anat bastint en diferents fases, però l'obra principal sembla correspondre a aquest segle XVIII. Consta que la casa tenia un molí d'oli. No en coneixem més notícies fins el 1902, quan l'aleshores propietari, Josep Felius Quer, va fer construir la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que el rector de Sau residia en aquest mas i hi feia escola per als nens de les cases de les rodalies. Aleshores hi vivien masovers. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, els masovers eren Miquel Ollé i la seva esposa Maria Codina. Tenien quatre filles i cinc fills, i dos dels marits de les filles durant els anys de la guerra van estar amagats en el bosc, en una mina que van fer. Ja més endavant, entorn de la dècada de 1970 van comprar aquesta finca i la de Sant Miquel els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Més recentment la va adquirir Eduard Pallarès, que va rehabilitar en profunditat la casa i els coberts, i va aixecar una casa de nova construcció per dedicar-la a allotjament rural. També es va reconstruir pràcticament de nou la capella, que es trobava molt derruïda. Ara s'hi diu missa un cop a l'any. | 41.8652500,2.0505300 | 421201 | 4635251 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85951-foto-08258-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85951-foto-08258-111-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 45 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda interior. 1779 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85971 | Torre d'Armenteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-darmenteres | SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 14. | XIX-XX | Casa rural que en un principi era una pallissa o coberts de la casa veïna i que va ser refeta en bona part pels volts de 1954 de la mà d'una família de potentats que van convertir-la en la caseta on s'allotjava el seu servei. Forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Ja a finals de segle XX va ser allargada cap al nord i sobrealçada pels actuals propietaris. La casa consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes). La façana principal, encarada al sud-oest, presenta actualment, fruit d'aquesta última remodelació, tres eixos d'obertures. Les més antigues són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08258-131 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament aquesta era la pallisa de la casa del costat, que es deia cal Feliu i devia ser una de les casetes que van sorgir al segle XIX a l'entorn de l'església de Sant Joan d'Oló. En aquest cas no era una masoveria dels Plans, com la resta, sinó del mas Armenteres. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Feliu consta com a habitada, però a mitjans de segle XX ja es trobava pràcticament en ruïnes. En aquests anys (entorn de 1952) van desembarcar a Sant Joan d'Oló la família Llonch. Eren uns rics industrial de Sabadell, del sector de la llana, i s'hi van estar més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular. Al principi venien per fer acampada a la zona, ja que eren afeccionats a l'excursionisme i a l'esquí. Van fer amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a establir-se a la Rectoria, on van adequar tot d'habitacions a les golfes. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana. Pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou la casa de cal Feliu, que va passar a ser coneguda com a cal Llonch. A la part de baix hi havia la pallissa o uns coberts (actualment la Torre d'Armenteres) que es va destinar a allotjament del servei. La família Llonch portava un alt tren de vida que contrastava amb l'ambient rural de Sant Joan d'Oló. Venien amb cotxes conduïts per xofers i acompanyats d'un gran nombre de servents. Teresa Moratonas (de la masia de la Canal) els va fer de minyona durant força anys. Són recordats per les seves aficions, com ara muntar a cavall, i sobretot perquè organitzaven uns banquets multitudinaris en els quals hi assistien representants de l'alta societat i la flor i nata de Sabadell, incloent-hi alcaldes, bisbes i oficials de la Guàrdia Civil. A Sabadell els Llonch vivien en una gran mansió. Joan Llonch, casat amb Rosa Arquer Costajussà, estava al capdavant de l'empresa. El matrimoni va tenir sis fills, tots mascles: Josep, Joaquim, Joan, Jordi, Ramon i Francesc. L'hereu, Josep Llonch Arquer, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb M. Assumpta Plans Fígols, filla dels propietaris del mas hegemònic de la parròquia: els Plans. A la jove parella els van muntar una moderna granja de vedells prop de la zona perquè fos la seva font de subsistència, però la granja va durar pocs anys. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni, i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Efectivament, en els anys següents l'imperi industrial dels Llonch va entrar progressivament en declivi, afectat per seriosos problemes judicials. Entorn de 1985 els Llonch van marxar de Sant Joan d'Oló i alguns d'ells es van establir a Navarcles. Aleshores els propietaris eren Joan Llonch Arquer i Ramon Arquer (un tiet), que van vendre les dues cases a tres germans de cognom Sala. Més tard, Armenteres de Dalt va quedar per Ramon Sala, i la Torre d'Armenteres per Joan Sala, que encara en són els propietaris. | 41.8465400,2.0044200 | 417350 | 4633217 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85971-foto-08258-131-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 14 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Joan i Ramon Sala i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85978 | Torre de Vilanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-vilanova | <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 197. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 85.</p> | XX | En procés de rehabilitació | <p>Torre residencial dissenyada per J. Puig i Cadafalch i erigida a la dècada de 1930 enmig d'un bosc de pins, uns 300 metres al sud del mas Vilanova, llavors pertanyent a la mateixa finca. Dalt d'un petit promontori boscós s'aixeca aquest casal d'estil historicista que s'inspira en les formes del romànic. L'edifici combina diferents volums i alçades, amb dos cossos principals i una torre central més alta. La façana principal, encarada al nord, té un cos central que sobresurt, on hi trobem l'entrada sota una volta porxada, un finestral geminat i arcuacions llombardes que ressegueixen tot el perímetre sota la teulada. El cos de ponent té una galeria porticada al primer pis. En les façanes laterals i posterior es combinen obertures de diferents formes emmarcades amb pedra picada. Destaquen els reixats de les finestres de planta baixa. Els murs són fets amb carreus petits lleugerament encoixinats. La casa és envoltada per un petit jardinet amb pins i xiprers, amb excel·lents vistes sobre la vall de la riera d'Oló.</p> | 08258-138 | Sector nord-est del terme municipal | <p>Aquesta torre fou construïda per l'antic propietari del mas Vilanova, que en aquesta època (a la dècada de 1930) formava part de la mateixa finca. Era Jaume Peyrí, catedràtic de la facultat de medicina, que el 1931 havia adquirit el mas Vilanova. Va encarregar la restauració de la capella romànica de Sant Jaume de Vilanova (adossada al mas) al prestigiós arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch. Va ser per aquesta època que també va encarregar-li els plànols i la direcció d'obra d'aquesta torre. En el cadastre hi consta el 1933 com a any de construcció. Segons fonts orals, el motiu que estigués emplaçada enmig del bosc és que una dona o filla del propietari patia d'asma, i es va considerar que li seria favorable un entorn amb pins, que són beneficiosos per les afeccions de respiració. Cal recordar que Jaume Peyrí era professor de medicina. També es diu que la construcció es va fer per rivalitzar amb el castell que Joan Gorina s'havia fet construir a Rocabruna. A la mort del doctor Peyrí la propietat passà al senyor Font, un industrial cotonaire, i posteriorment fou propietat de Manuel de Sanllehí. En aquesta època l'heretat era molt més gran, i incloïa la Rovirassa i altres masos, així com també la Torre de Vilanova. Després de la mort de Sanllehí els seus hereus van segregar la propietat per vendre-la en peces separades. Des d'aleshores el mas Vilanova i la Torre de Vilanova són propietats diferents. Actualment la casa es troba en procés de rehabilitació.</p> | 41.8885000,2.0813900 | 423790 | 4637805 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85978-foto-08258-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85978-foto-08258-138-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2021-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 65 (Pla Especial Urbanístic 2011) L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda del portal: SOLVTIVS FCENO | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 85909 | Torre d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-doriols | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 52, 63, 73, 109, 111. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 55. | XIV-XX | Estructuralment bé, però amb algunes parts abandonades o mancades de manteniment | Masia de dimensions força grans, probablement d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'una plana coneguda com a Oriols, i prop del torrent anomenat riu d'Ases. Es pot incloure dins un grup de masies que es troben al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i que es caracteritzen per tenir el seu origen en una mena de casa forta estreta i alta, en forma de torre, que amb el temps sol ampliar-se pels costats. En són exemples Bojons o Berengueres. En aquest cas el nucli originari és la part nord de la casa, probablement primer al nord-oest en forma de torre, després ampliada cap a l'est. Aquesta part és una construcció molt sòlida, feta amb carreus mitjans bens disposats en filades, i no sembla que en un principi tingués gaires obertures. Les finestres actuals són posteriors. Les parts més visibles d'aquesta construcció primitiva són a la façana de ponent i a la de llevant. De tot això en podem deduir que en un principi la casa tenia un aspecte de torre o de domus; d'aquí la seva denominació. Posteriorment (probablement al segle XVIII) s'amplià cap al sud i va adoptar la forma d'una masia més convencional, amb una façana principal força típica estructurada en tres eixos d'obertures força regulars, amb un portal adovellat al centre. Ja al segle XIX a aquesta façana se li adossà un cos a la part esquerra dotat amb una galeria oberta a dues cares que està formada per arcs rebaixats sobre pilars de maó i amb baranes de ferro. Els murs de la casa són a pedra vista, excepte la façana principal, que conserva l'arrebossat tradicional. Les finestres solen ser emmarcades amb llindes i brancals de pedra, però n'hi ha algunes de maó, corresponents a refeccions més modernes. La masia consta d'un cobert adossat a l'angle nord-oest, on hi ha una tina i una premsa. El passatge que hi ha entre aquest sector de la casa i el marge de pedra seca que sosté els camps, més elevats, l'anomenaven 'el Carrer'. Una altra zona de coberts al costat de llevant. Aquests formen un barri amb entrada per davant de la façana principal. A fora es conserva una era enrajolada. Al costat de la casa hi trobem les ruïnes d'un forn d'obra, d'un forn de calç i també d'una interessant bassa. | 08258-193 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas, probablement d'origen medieval, sembla que en un principi havia estat una torre. Per la seva situació en un lloc planer s'hauria de considerar més aviat una casa forta o domus que no pas una torre de vigilància. Aquest tipus de casa en forma de torre és freqüent en aquesta zona al nord d'Oló. Tanmateix, referides a l'època medieval no en coneixem notícies documentals. Per la situació on es troba (al sector nord del terme i a l'altre costat de la Serra de Segalers) sembla que hauria de formar part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Segons Antoni PLADEVALL (1991: 52), aquesta demarcació incloïa els masos Ciuró, Garriga, Jeremies, Abadia, Puigbarba, Ansepeus, Sala de Segalers, Berengueres i segurament alguns altres. És possible que el mas Torre fos un d'aquests altres, o bé que originàriament fos conegut amb un altre nom. Les primeres referències més explícites d'aquest mas les trobem en el fogatge de 1515, on hi consta 'la casa d'en Torra', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi apareix un tal Steve Torres. Sembla, doncs, que en aquesta primera època el mas era conegut simplement com a Torre, nom que al·ludeix clarament a la forma de la casa primitiva. Aquest primer casal fortificat va evolucionar al segle XVIII (1722 segons la dovella del portal) cap a una masia més gran, i al segle XIX (entre 1807 i 1883, segons algunes inscripcions) s'hi feren ampliacions, com ara la galeria. L'era enrajolada data de 1860. Així mateix, l'any 1866 es va construir una capella coneguda com Sant Pere de la Torre d'Oriols, situada a uns 500 m. Cal suposar que la van fer edificar els mateixos propietaris de la masia, però no en coneixem detalls. El fet demostra que en aquesta època la Torre d'Oriols continuava sent un dels masos preeminents de la zona. Ja al segle XX, en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 encara apareix amb simple nom de la Torre. En canvi, en un llistat de cases rurals de 1930 ja hi consta la denominació Torre Oriols. Llavors estava habitada. Entorn de 1980 encara hi vivien dos cosins, que eren els amos. | 41.9007100,2.0274000 | 419326 | 4639210 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85909-foto-08258-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85909-foto-08258-193-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 55 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: la Torre (fitxa IPA). El topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues.A la dovella central del portal: 1722En una llinda de la façana de ponent: 1807Una altra inscripció: 1883 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85936 | Torrecogussa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrecogussa | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 41, 43, 63, 107. | XI-XIX | En ruïnes | Masia de petites dimensions actualment en ruïnes, d'origen medieval i construïda molt probablement sobre una anterior torre de guaita. Es troba emplaçada al cim d'un turonet sobre un promontori rocallós i en una posició dominant, amb bones vistes cap al nord. La masia consta d'un cos residencial de planta quadrada que ocupa una estreta franja a la part superior del promontori. Tenia dues plantes, amb un cos adossat al nord-est que correspon a una tina amb la seva rampa d'accés. De la casa se'n conserven bàsicament els murs perimetrals fins a l'alçada pràcticament de la coberta. Aquesta part residencial, aixecada probablement en una sola fase constructiva, és d'una tipologia força arcaica, tal vegada dels segles XVI o XVII, i s'ha mantingut molt íntegrament, sense modificacions modernes. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal adovellat i al seu damunt devia tenir un finestral, que ha quedat esfondrat. Els murs són fets amb pedres devastades o escairades que en algun punt es disposen més o menys en filades. Pràcticament no hi ha finestres, i les que es poden veure són de mida molt petita. La casa tenia coberts al sud i a l'oest, actualment semi-derruïts, els quals devien formar un petit barri. Un dels aspectes més interessants són les restes d'una possible torre, situades a l'angle nord-oest de la casa. Es tracta dels fonaments d'una estructura de planta quadrada, de 3,80 m d'amplada, que és anterior al cos residencial, de manera que aquest s'hauria construït sobre les ruïnes d'aquesta hipotètica torre. Per la banda de ponent trobem estructures complementàries a la torre, i per la cara nord hi ha una altra estructura, molt sòlida i de gran amplària. És reblerta al seu interior amb terra i té tot l'aspecte d'una muralla perimetral, fonamentada en part sobre la roca i que sembla continuar en direcció sud fins que s'ajuntaria amb la zona de coberts meridional, entremig d'una bona quantitat d'enderrocs. | 08258-96 | Sector central del terme municipal | En el llibre monogràfic sobre Oló Antoni PLADEVALL (1991: 43) planteja la possibilitat que alguns topònims referits a torres puguin correspondre a torres de guaita o de defensa complementàries del castell d'Oló, ja que aquest està situat en una posició força enclotada i no té una vista gaire extensa del seu terme. Entre aquests topònims hi ha la Torre Magre, la Torre d'Orriols, Torruella, Torrespalla, Torrecugussa, la Torre de Gerald i la Guàrdia d'Oló; aquesta última documentada a partir del 1056. Les restes que hem descrit d'una possible torre amb la seva muralla perimetral podrien avalar aquesta hipòtesi. Així, inicialment en aquest indret s'hi hauria aixecat una torre (Torre Cugussa), que estaria situada en una posició dominant i a prop d'un important camí. En efecte, uns 400 metres en direcció a llevant hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. Tanmateix, ens manques dades documentals o arqueològiques més precises per acabar de confirmar la possibilitat d'aquesta torre medieval. D'altra banda, cal dir que entorn de 1150 el monestir de Sant Benet de Bages era propietari del mas Torre Cugussa. En aquesta època aquest cenobi tenia àmplies possessions a la zona anomenada Tres Vics (entorn de l'actual mas de la Plana), i també cobrava rendes dels masos de Pere Paüc de Tres Vics i de Vilamorena, a més d'altres terres de la zona (PLADEVALL, 1991: 41). Posteriorment, quan la torre hauria perdut la seva funció estratègica i militar, probablement a partir dels segles XIII o XIV, s'hauria convertit en un mas. L'habitatge actual podria ser una mica posterior, tal vegada dels segles XVI o XVII, però no en coneixem notícies documentals concretes. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Berenguer sa Torra, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. I en el fogatge de 1515 hi consta la casa d'en Torra, en aquest cas de la parròquia de Santa Maria d'Oló i probablement referit al mas Torre, també conegut com a Torre d'Orriols. És possible que en el primer cas el Torra calgui associar-lo a Torre Cogussa. Així mateix, en un llistat de cases rurals de 1930 encara hi apareix una casa anomenada La Torre propera a aquesta zona. No sabem quan ni en quines circumstàncies hauria pogut adoptar el nom de Torrecogussa, que consta en altres documents ja més tardans, mentre que la denominació popular és la de Torrecabussa. Ja al segle XX aquesta casa era propietat dels Plans: un gran mas que estenia els seus terrenys cap al sud de Sant Joan d'Oló. Els propietaris eren la família Plans i Torrecagussa era habitada per masovers. Probablement els últims masovers van ser Pere Sors Solà i la seva esposa Margarida Oller Vilaseca, que s'hi van estar entorn de la dècada de 1930, abans de traslladar-se al mas veí de Rojans. Més endavant Torrecogussa va quedar abandonada. | 41.8540300,2.0276500 | 419288 | 4634027 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85936-foto-08258-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85936-foto-08258-96-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Popularment es coneix també amb la denominació de Torrecabussa.Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Pere, Marc, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85903 | Torrespaia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrespaia | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 43, 107, 108. | XIV-XX | En ruïnes | Restes d'una masia en ruïnes que es troben emplaçades vora un dels antics ramals del camí de Sant Jaume, el que venia del monestir de l'Estany. Concretament, les ruïnes es situen en el trencall amb el camí que va a cal Cases. Era una masia important, però només en queden algunes estructures semisoterrades i, a la part nord, alguns murs de més alçada. Al costat meridional hi podem veure una cambra semisoterrada coberta amb volta de pedra. El lloc on hi devia haver la façana principal, a migdia, s'ha perdut totalment. Més al nord hi ha restes del mur perimetral que arriba fins a l'alçada del que devia ser el sostre, però totalment cobert per la vegetació. En aquest sector també hi ha dues tines i, al nivell inferior, una altra cambra coberta amb volta de pedra, tal vegada un femer. | 08258-81 | Sector sud-est del terme municipal | Aquesta masia és probablement d'origen medieval, però gairebé no en coneixem notícies antigues. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Pere Sa Torra Respaia. Cal suposar que era el cap de casa de la masia que es correspon amb la de Torrespaia. Això indicaria una evolució interessant del topònim, que en un principi sembla referir-se a una masia que era una torre, Torre Respaia, i posteriorment hauria evolucionat cap a Torrespalla i Torrespaia. Antoni PLADEVALL (1991: 43) considera que el topònim podria suggerir l'existència d'una torre de guaita auxiliar del castell d'Oló. En els fogatges del segle XVI, però, no hi trobem referències a aquest mas, i no en coneixem més notícies fins el segle XX. En una llista de cases rurals de 1930 apareix com a Torrespaia i estava habitada. Es devia tractar d'una masia important, que tenia molt a prop la masoveria de cal Cases i probablement també cal Cases Xic. A la dècada de 1970 la masia ja era ensorrada. Els propietaris vivien a Artés, i eren els mateixos de cal Cases. Pels volts de 1985 el propietari va acabar de destruir la construcció per tal d'aprofitar-ne les pedres per a la masia que tenia a Castellnou de Bages, i també es va utilitzar pedres en les obres de la casa veïna de cal Cases. | 41.8327000,2.0257000 | 419099 | 4631660 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85903-foto-08258-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85903-foto-08258-81-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Jaume Codina, de Berengueres.Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85912 | Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torroella-0 | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 43, 63, 73, 107, 109, 111. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 53. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, molt ben emplaçada a la part alta del pla que té el mateix nom, Torroella, i sobre un petit promontori amb molt bones vistes de l'entorn. Es pot incloure dins un grup de masies que es troben al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i que es caracteritzen per tenir el seu origen en una torre o casa forta que amb el temps es va ampliant. En són exemples Bojons, Berengueres o la Torre d'Oriols. En aquest cas, però, la suposició d'una antiga torre es deu més al topònim que no pas a les evidències arquitectòniques. De fet, la masia ha estat força modificada en successives ampliacions. El conjunt consta d'un cos residencial molt extens, de planta més o menys quadrada (de planta baixa més dos pisos), més una àmplia zona de coberts al sud que forma un clos tancat o barri, i una capella uns metres al nord. Ben segur que inicialment la construcció era força més petita, i devia situar-se a la part interior. Als segles XVIII i XIX s'amplià notablement i segurament llavors es devia bastir la façana principal. Està encarada a migdia i es composa d'un portal que destaca per les grans dovelles i, al seu damunt, una doble galeria d'arcs rebaixats sobre pilastres de pedra picada de bona qualitat. Originàriament era de quatre arcs a cada nivell, però els de l'extrem esquerra foren tapiats. Així mateix, a la part dreta hi havia un porxo ara també tapat. També en aquesta època (segurament al segle XIX) s'hi va afegir una torreta que sobresurt, suposem que amb la intenció de reforçar la identitat del topònim Torroella. Els murs de la casa són de maçoneria, coberts amb l'arrebossat tradicional. Ja al segle XX, a la façana de ponent s'hi va adossar un cos lateral d'obra molt regular i que compta amb una sèrie de finestres emmarcades amb maó i una gran terrassa superior amb barana d'obra calada. Al costat nord de la casa hi ha adossats coberts que corresponen a una cisterna i tines. Davant del portal del barri hi ha una era enrajolada. | 08258-196 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i sembla que en un principi havia estat una torre, com el mateix nom indica, un fet freqüent en aquesta zona al nord del terme d'Oló. A més, es troba en un emplaçament dominant, sobre un petit promontori amb molt bones vistes. Antoni PLADEVALL (1991: 43) també planteja aquesta possibilitat referint-se a diversos topònims de torres que podrien correspondre a torres de guaita o de defensa complementàries del castell d'Oló, ja que aquest està situat en una posició força enclotada i no té una vista gaire extensa del seu terme. Entre aquests topònims hi ha la Torre Magre, la Torre d'Oriols, Torruella, Torrespalla, Torrecugussa, la Torre de Gerald i la Guàrdia d'Oló; aquesta última documentada a partir del 1056. Tanmateix, cal dir que fins ara no coneixem validacions més concretes d'aquesta hipòtesi, sustentada bàsicament pel topònim. Del mas Torroella en coneixem referències documentals del segle XIV. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Jaume de Torroella, de la parròquia de Santa Maria d'Oló; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Torroella'. I en el fogatge de 1553 hi apareix Joan Torroella. D'aquestes dades se'n desprèn que en aquesta època el mas ja era conegut amb la denominació de Torroella, i que era una família amb el mateix cognom qui l'habitava. Dels segles posteriors no en coneixem gaires més notícies, però per l'evolució i l'engrandiment de la casa, sobretot als segles XVIII i XIX, no hi ha dubte que es convertí en un dels masos principals de la zona, juntament amb la Torre d'Oriols. La família dels propietaris continuaven sent els Torroella. El 1860 l'hereu era Francesc Torroella, el qual va fer construir una capella dedicada a Sant Francesc a pocs metres de la masia. És molt semblant a la de Sant Pere de la Torre d'Oriols, que es va aixecar dos anys abans, i possiblement fou el mateix mestre d'obres qui la va fer, servint-se dels mateixos plànols. Ja al segle XX, en un llistat de cases rurals de 1930 Torroella consta com a habitada. Entorn de l'any 2000 a la casa encara hi vivien masovers. | 41.9098300,2.0205900 | 418773 | 4640229 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85912-foto-08258-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85912-foto-08258-196-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 53 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions:Portalada d'accés al pati: 1764 Ave MariaLlinda interior: 1732 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 85940 | Tosselles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tosselles | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 73, 107, 108. | XIV-XIX | En ruïna | Ruïnes d'un antic mas d'origen medieval. És de dimensions mitjanes i està emplaçat en un contrafort de l'altiplà on hi ha actualment el mas Rovira. Se'n conserven els murs al nivell de fonamentació i fins a una alçada aproximada d'un metre. El cos residencial adopta una planta rectangular i tenia un barri amb diversos coberts a la part davantera, enfront de la façana principal, que estava encarada vers el sud-oest. Però en l'estat actual tan sols s'insinua un buit que devia correspondre al portal. La part més ben conservada és la posterior, on s'hi poden veure dues tines cilíndriques revestides amb els típics cairons. | 08258-100 | Sector central del terme municipal | Aquest mas té un origen medieval i en coneixem algunes notícies referides als segles XIV i XVI. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Berenguer de Tuselles; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Tosselles', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi apareix Joan Toselles. Així doncs, està clar que el mas era habitat per una família de cognom Tosselles. No en coneixem més notícies documentals, però suposem que va sortir consolidat de la crisi baix-medieval i va prosperar als segles XVIII i XIX. Sembla que les seves terres s'estenien a l'altiplà situat més al sud, on actualment es troba el mas Rovira. En aquest indret més planer al segle XIX, coincidint amb el moment d'apogeu de la vinya, s'hi originà un raval pagès en forma de carrer, cal suposar que per voluntat dels mateixos propietaris de Tosselles. Era conegut com el Carrer de Peucalçó, i tenia sis cases més una setena casa aïllada: cal Felip. Constituïen un conjunt de casetes adossades molt petites, cadascuna amb els seus terrenys que incloïen vinya i oliveres. Aquest raval es devia abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. Pel que fa a Tosselles, la casa devia entrar en decadència probablement també per aquesta època. En un llistat de cases rurals de 1930 encara consta com a habitada, però ja entrat el segle XX va restar en bona part desocupada i inicià el procés d'enrunament. A mitjans de segle XX el propietari era un home d'Oló que també posseïa cal Felip. Entorn de 1954 la finca es va posar a la venda i la va comprar Magí Rovira, que ja hi treballava algunes terres. En tots aquests anys el mas Tosselles ha restat abandonat, però la família Rovira en canvi va reedificar una casa a l'indret on hi havia l'antic carrer de Peucalçó, coneguda avui com a mas Rovira. | 41.8628800,2.0381400 | 420170 | 4634999 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85940-foto-08258-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85940-foto-08258-100-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Llorenç Rovira ArmenteresAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 86083 | Vals de can Borrasca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vals-de-can-borrasca | Anònim (1996). 'Aniversari cultural', Ologràfic, núm. 3 (abril de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 4. VILAR CAMPRUBÍ, Albert (1996). 'Dos aclariments sobre l'article de l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 11-12. CAMPRUBÍ PUIG, Joan (1996). 'Més sobre l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 12. | XIX-XX | Cançó popular que es canta tradicionalment a Oló, especialment en l'àmbit de les Caramelles. No hi ha constància que es canti a cap altre lloc de Catalunya. La seva autoria s'ha atribuït a Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca), tot i que en aquest punt hi ha informacions difuses i discrepància d'opinions, tal com detallem en l'apartat d'història. És un vals força llarg, amb canvis de compàs i pensat per ser cantat per homes. Aquesta cançó és molt popular a Oló i la seva lletra perdura en la memòria col·lectiva del poble. Té una estructura musical molt semblant a una nadala titulada 'La mula i el bou', també anònima però relacionada o atribuïda igualment a l'avi Borrasca. L'any 2001 va ser editada pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. El 2003 s'hi va fer un arranjament, obra del músic manresà Josep M. Descarga, per tal de simplificar-ne la partitura i adaptar-la per a una sola veu i, instrumentalment, per a dues trompetes, clarinet i fiscorn. També es va modificar el text en algunes parts per ser cantat com a vals de caramelles. La lletra, ja modificada, diu així: 'L'alba ja en punta a l'orient. Fora quitxalla, fem rotllo tot el jovent. Va el flabiol. Sols el vals ja comencem. Vinga la gralla. Déu sap quan l'acabarem, sortint el sol. Són les parelles del ball. Sí, del ball català, catalanes de cor, sí, de cor. Seguint el ritme amb detall i ballant i dansant amb bon peu aquest vals d'amor. Ai quin vals més refilat fan les nines i donzells. Semblen ocellets pintats quan pel bosc juguen entre ells. Ai quin vals més refilat fan les nines i donzells. Semblen ocellets pintats quan pel bosc juguen entre ells. Tireu les roses i poms de flors per premiar-los els cants d'amors. Ai ninetes falagueres, sou lleugeres com ocells. Sou discretes i precioses com les roses i clavells, com les roses i clavells, com les roses i clavells. Que visca la Pasqua, diada de goig, que visca la gresca que omplena els cors amb flors i guirnaldes. Guarnim els balcons que nostres cantades són càntics d'amor, són càntics d'amor. D'aquest vals tan preciós de segur se'n parlarà, i una llàgrima d'amor que mai més s'oblidarà. D'aquest vals tan preciós de segur se'n parlarà, i una llàgrima d'amor que mai més s'oblidarà, que mai més s'oblidarà.' | 08258-241 | D'aquesta peça musical en tenien la partitura la família Camprubí, de can Borrasca. Tal com dèiem, l'origen de la peça i la seva autoria estan envoltats d'informacions difuses i no coincidents. Alguns afirmen que Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) la va introduir i popularitzar al poble. D'altres consideren que la va compondre ell, i que en un principi tenia per títol 'L'alba ja apunta a Orient' o simplement 'El Vals'. Una altra possibilitat que s'ha suggerit és que l'avi Borrasca va obtenir aquesta cançó del seu cunyat, Lluís Casadejús, de cal Jan Cinto. Josep Camprubí Vilar (1872- 1946) fou una persona molt vinculada a la música i a les tradicions com el ball de bastons. Era pagès però la seva gran passió fou la música. Era autodidacta i de jove tocava l'acordió. Col·laborà en totes les festes del poble, especialment religioses, i dirigí el cor Parroquial fins entrada la dècada de 1920. Fos o no ell el compositor del popular vals, el cert és que va ensenyar aquesta melodia a les generacions posteriors, que la cantaven sobretot a les caramelles. Josep Camprubí també fou jutge de pau, un càrrec que va administrar amb equanimitat sense deixar-se influir per les pressions dels cacics del poble. Això li va costar una acusació injusta en el cas de l'assassinat de Joan Rodoreda, l'hereu del mas Rodoreda, perpetrat el diumenge de rams de 1928. D'aquest assassinat va acabar sabent-se qui era l'inductor i l'autor material, que van quedar impunes. Però els cacics locals van aprofitar els fets per perjudicar els seus opositors. L'avi Borrasca era una figura molesta i, junt amb altres persones, fou detingut, portat a Vic i humiliat. Finalment, però, va haver de ser deixat en llibertat per manca de proves. Eren els anys de la dictadura de Primo de Rivera. A la dècada de 1970 en una ocasió es va tornar a cantar el Vals de cal Borrasca per les caramelles, quan les dirigia Lluís Coma Coll. Més recentment, el grup olonenc Sac i Bombo en va gravar una versió pròpia per al festival Tradicionàrius el 1995. I poc després, el 2003, el vals va ser editat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Aquest mateix any s'hi va fer l'arranjament que ja hem esmentat, per part de Josep M. Descarga. I encara el 2020 s'hi ha fet un nou arranjament per poder cantar la peça en les caramelles. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||||
| 85884 | Vilagur | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilagur | FERRER, Llorenç, PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 104, 114-115. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 29. | XIV-XIX | En ruïnes, i en procés de degradació perillós | Masia de dimensions modestes, probablement d'origen medieval. Es troba en semi-ruïna però ha conservat molt bé la tipologia originària, ja que pràcticament no va sofrir modificacions modernes. Es troba emplaçada en un promontori vora l'antic camí que d'Oló anava al Molí del Perer i a Moià. Pràcticament tota la construcció és obra dels segles XVI-XVII, i adopta una estructura curiosa que té el seu centre en una sala amb quatre arcs apuntats que se sostenen en un pilar central. Probablement en aquesta mateixa època la casa ja es va ampliar amb un cos davanter, a migdia, que presenta una finestra amb arc conopial, probablement datat en aquest mateix moment (segles XVI-XVII). La façana de ponent presenta una altra finestra amb arc conopial, que indicaria una cronologia similar. Es diu que la casa es va ampliar al segle XIX, però devia ser amb petits cossos poc significatius adossats a llevant i ponent. Exteriorment, la masia té poques obertures, amb algunes excepcions que ja hem esmentat. Presenta un aparellat de força qualitat, amb carreus petits més o menys disposats en filades. El portal principal és adovellat i està situat a llevant. Al seu damunt hi ha una inscripció de 1630 que fa referència a Ramon Abadal Vilagú i la seva muller Maria, l'hereva. Al costat de ponent es conserven les restes d'una premsa, i a la paret nord diverses espitlleres. Al costat de llevant es pot veure un arc actualment tapiat acompanyat de festejadors. La masia estava tancada en forma de clos, amb un cobert a ponent construït ja el 1679. L'interior de la casa conserva diferents elements d'interès. L'estança situada més al nord té adossat un pou. La sala que es troba al sud té un forn de pa, de dos metres de llargada, i una cuina. També es diu que hi ha una pica de pedra per oli d'un metre i mig de llargària i buidada amb dos forats de mig metre de fondària. Però en l'estat actual ruïnós no l'hem pogut identificar. Així mateix, hi ha constància que aquest mas tenia un molí d'oli o trull. | 08258-62 | Sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és, ben probablement, d'origen medieval. Un membre de la família Vilagur, Berenguer de Vilagur, apareix esmentat en una reunió de caps de casa d'Oló per demanar la redempció del terme el 1394. En el fogatge de 1515 (conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) hi apareix 'la casa de Vilagur', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. No es pot descartar que la sala dels arcs sigui d'època baix-medieval, però va ser entorn dels segles XVI i XVII quan la masia es va reformar i va adoptar pràcticament l'aparença actual. Són nombroses les inscripcions amb dates corresponents a aquest període, concretament al segle XVII, que es troben en diferents indrets de la casa. En una d'elles, de l'any 1630 o tal vegada 1639, se'ns informa que llavors l'hereva era una tal Maria, possiblement Vilagú, que es devia casar amb un pubill: Ramon d'Abadal Vilagú. No coneixem gaire més informació. Es diu que al segle XIX la masia fou ampliada, però ja hem dit que, pel que es pot observar, les obres fetes són poc significatives. Des de fa anys Vilagur forma part de l'heretat del gran mas veí de Vilarasau, sempre però com una peça a part de la resta de masoveries. Entorn de 1940 encara hi vivien masovers, però posteriorment fou abandonada i el seu estat de degradació és progressiu. Cal dir que molta pedra de Vilagur s'ha utilitzat per restaurar la masia de Vilarasau, i també l'església de Sant Vicenç de Vilarasau. | 41.8508800,2.0515700 | 421270 | 4633655 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85884-foto-08258-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85884-foto-08258-62-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 29 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la llinda d'un corral: 1600Llinda a la cara nord:1[6]71A la dovella central d'un cobert a ponent: 16[7]9Inscripció sobre el portal al sud-est: Ramon Abadal Vilagú i Maria sa muller hereva, 1630 (o 39?)Informació oral facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala, de Vilarasau. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 85904 | Vilamorena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilamorena | <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 41, 108, 165. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 05.</p> | XVIII-XX | En algunes parts s'ha esfondrat el sostre i es troben en semi-ruïna | <p>Masia de dimensions modestes, d'origen medieval, que s'ha anat ampliant en diferents fases fins adquirir les dimensions actuals. Es troba molt ben emplaçada a la part alta d'un turó conegut com el Serrat de Vilamorena. Consta d'un cos residencial en forma de L (de planta baixa més un pis) que es complementa amb barri, de manera que el conjunt forma un clos tancat més o menys de forma rectangular. El nucli inicial es troba al nord-est i sembla que la casa en un principi era força modesta. D'aquí s'hauria ampliat en diverses fases a ambdós costats, de manera que es configurà una edificació allargassada, probablement al segle XIX. Per la part posterior es poden observar les finestres, alguna amb llindes i brancals de pedra però la majoria emmarcades amb maó. La façana principal, en canvi, situada al sud-oest, no és visible ja que l'interior del barri es troba totalment envaït per la vegetació. Ja ben entrat el segle XX, entorn de 1961, es construí l'ala de ponent, que presenta una façana amb una galeria de quatre arcades, actualment tapiades. Aquesta part és la que es troba en pitjors condicions, semi-derruïda. Tots el murs són de maçoneria, a pedra vista.</p> | 08258-82 | Sector sud del terme municipal | <p>Tot i que aparentment no ho sembla, aquest mas és d'origen medieval. Se sap que entorn de 1150 el monestir de Sant Benet de Bages tenia béns i cobrava rendes dels masos de Pere Paüc de Tres Vics i de Vilamorena. També era propietari del mas Torre Cugussa i tenia àmplies possessions a la zona anomenada Tres Vics, entorn de l'actual mas de la Plana (PLADEVALL, 1991: 41). No coneixem més notícies antigues d'aquest mas i ignorem si la construcció actual podria conservar restes d'aquesta època tan reculada. Per la seva tipologia constructiva, el mas actual sembla més aviat obra del segles XVII o XVIII, i al llarg del segle XIX s'hauria anat ampliant en diverses fases. En un llistat de cases i albergs rurals de 1930 Vilamorena consta com a habitada. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos. A mitjans de segle XX els propietaris portaven el cognom Vilamorena i vivien a Artés, mentre que la casa era habitada per masovers. Els masovers eren Antonio Martín i Dolors Coca. Pels volts de 1961 es va construir l'ala de ponent, però al cap de poc, entorn de 1964, la casa ja va quedar abandonada. Pels volts de 2015 la va adquirir la família de vinaters Roqueta.</p> | 41.8297200,2.0121900 | 417974 | 4631342 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85904-foto-08258-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85904-foto-08258-82-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-03-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 05 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 85976 | Vilanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilanova-3 | <p>BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 38. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Jaume de Vilanova', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 393-395. DOMÈNECH, J (1934). 'Sant Jaume de Vilanova del Pla', Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 465, Barcelona, p. 68-70. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p 73, 107, 192, 197-198. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Jaume de Vilanova', 'Iglesia de Pere de Vilanova', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1071-1074. PLADEVALL, Antoni (1971). 'Capelles i Santuaris del bisbat De Vic. Sant Jaume de Vilanova', Hoja Diocesana, núm. 3152, Vic 12 de setembre de 1971. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 66. VIGUÉ, Jordi (1975). Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 165-186.</p> | XI-XX | <p>Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, que està emplaçada juntament amb l'església romànica de Sant Jaume de Vilanova en un petit altiplà anomenat avui Pla del Vent. El conjunt és força ampli i consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa és un pis i golfes) que té adossats cossos diversos cap al nord-est (un dels quals comunica amb l'església, de planta circular) més un conjunt de pallissa i coberts a ponent i altres coberts al sud. El nucli originari de la casa era en aquest primer cos, que primitivament era més baix (es pot apreciar perfectament la marca de l'antiga teulada a dues vessants) i també més estret. L'any 1798 (segons una inscripció) la casa es va sobrealçar amb el pis de les golfes. No està clar si es va eixamplar també cap a la dreta o bé aquesta part és posterior. Probablement també en aquest segle XVIII la casa es va allargar cap a llevant, de manera que va quedar adossada a l'església. Al nord-est hi ha un cos molt llarg, que compta amb una àmplia terrassa, que és una construcció ja del segle XIX o començament del XX. La façana principal de la casa, orientada vers ponent, presenta una distribució no gaire regular, fruit d'aquestes ampliacions. Té un portal rematat amb arc escarser adovellat i finestres de diferent tipologia. Majoritàriament són amb llindes i brancals de pedra, incloent-hi una llinda on s'insinua un arc conopial, característic del segle XVI. A l'angle sud-est la casa té una galeria amb tres arcs rebaixats de maó que, tal com hem dit, sembla ja força tardana. Tots els murs són a pedra vista, i el parament de les parts més antigues és fet amb carreus més o menys escairats i disposats en filades.</p> | 08258-136 | Sector nord-est del terme municipal | <p>El lloc de Vilanova, dins del terme del castell d'Oló i de la parròquia de Santa Maria d'Oló, apareix documentat l'any 1093. Les primeres notícies són de l'església de Sant Jaume de Vilanova, que és una construcció romànica de finals del segle XI o principis del XII. L'any 1175 s'esmenta en el testament d'Arnau d'Oló, pertanyent a la família dels senyors del castell d'Oló. També hi ha altres referències, sobretot deixes de la Cúria Fumada de Vic, entre 1243 i 1372. Després sembla que devia quedar fora de culte. Cal dir que dins l'heretat del mas Vilanova hi havia una altra església: Sant Pere de Vilanova. Apareix documentada el 1063, i novament el 1206 juntament amb Sant Jaume, i al segle XIV se'n perd el rastre. Des d'aleshores devia quedar abandonada. Les restes d'aquesta església van ser identificades entorn de 1990, quan es preparava el llibre 'Oló, un poble, una història', i més o menys la notícia es recull en aquesta publicació (PLADEVALL, 1991: 197) i en la Catalunya Romànica (BENET i altres, 1984: 394). Actualment es pot confirmar plenament la seva existència. Segons la gent de la zona, el lloc on es troben les ruïnes es coneixia com el Serrat o el Turó de Sant Pere. Pel que fa al mas, en coneixem les primeres notícies al segle XIV, tot i que devia ser força anterior. En un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló el 1394 hi consta Pere de Vilanova; cal suposar que era el cap de casa en aquest moment. Més tard, en el fogatge de 1553 hi consta Pere Puig Vilanova, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Podria tractar-se d'un pubill de cognom Puig que havia entrat recentment al mas. Tal com hem dit, al segle XVIII (tal vegada entorn de 1798) el mas s'engrandí notablement i va quedar adossat a l'església. Tal com ens informa la inscripció de la llinda, el 1798 la família Vilanova continuava al front del mas, i llavors l'hereu era Jaume Vilanova. Al segle XIX la masia va continuar creixent. En una revisió dels límits parroquials que es va fer en aquesta època el mas i l'església (que llavors estava sense culte) van passar de la parròquia de Santa Maria d'Oló a la de Sant Feliu de Terrassola. Ja al segle XX, el 1931 Jaume Peyrí, catedràtic de la facultat de medicina, va adquirir el mas Vilanova i va restaurar la capella de Sant Jaume, que havia estat destinada a cort de porcs. La restauració fou encarregada al prestigiós arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, que també va dissenyar la torre residencial que es troba uns 300 metres al sud. El 1933 la capella fou oberta novament al culte i se'n celebrà un hipotètic mil·lenari, ja que hom suposava que s'havia construït l'any 1033, tal com ha quedat inscrit en una llosa. A la mort del doctor Peyrí la propietat passà a Manel Font, un ric industrial cotonaire que estava casat amb Roser Gorina i, per tant, era el gendre de Joan Gorina, el ric propietari de Rocabruna. Posteriorment, Vilanova fou propietat de Manuel de Sanllehí. En aquesta època l'heretat era molt més gran, i incloïa la Rovirassa, la Benfeta i la Torre de Vilanova. Després de la mort de Sanllehí els seus hereus van segregar la propietat per vendre-la en quatre peces separades el 1999. Pel que fa a l'església, des del 1936 es trobava fora de culte, però l'any 1971 fou objecte d'una neteja i ara torna a tenir culte. Al mas Vilanova s'hi va celebrar el 1973 per primera vegada la festa ara coneguda com la Diada del Soler, que inicialment era una trobada de pares i nens del Moviment Júnior i amb el temps ha esdevingut oberta a tothom. Es feia una arrossada i una missa de camp a l'església de Sant Jaume. El 1979 la trobada es va traslladar a la masia del Soler.</p> | 41.8913200,2.0819200 | 423837 | 4638117 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85976-foto-08258-136-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85976-foto-08258-136-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2021-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 66 (Pla Especial Urbanístic 2011). L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda de la façana de ponent: Jaume Vilanova 1798 Llinda de la façana de ponent: J S 1933 | 46 | 1.2 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 85877 | Vilarassau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilarassau | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Vicenç de Vilarassau', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 391-392. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 93, 104, 115. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 471. RIERA FONTS, Carles (2018). 'Sebastià Soler i Vilarassau, farmacèutic militar i metge', Modilianum, núm. 59 (2n semestre, 2018), Moià, p. 5-43. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 27. | X-XXI | Masia de grans dimensions, d'origen medieval. La seva estructura originària, molt ben planificada en forma de quatre naus amb un pati central, així com l'existència de dues habitacions a la primera planta semblants a unes cel·les, han induït a pensar que en algun moment podia havia estat un convent, però no es coneix cap notícia documental que avali aquesta hipòtesi. En tot cas, podem assegurar que en època medieval no era una masia convencional, sinó probablement una domus o casa forta que devia pertànyer a alguna instància important. El casal es troba emplaçat en un promontori força estratègic, al costat d'on hi ha l'església romànica de Sant Vicenç de Vilarasau. El conjunt és format per una gran construcció residencial, que compta amb una torre de defensa, més un bon nombre de coberts a llevant i un barri o clos tancat al sud. Tal com hem dit, la part residencial té el seu origen en una construcció de planta quadrada amb pati central. Tres de les naus (al sud, est i nord) consten en total de 17 arcs diafragmàtica apuntats. La nau de migdia no té arcs, però presenta, sobretot en el mur exterior, un parament de característiques medievals, fet amb petits carreus ben disposats i està reforçat amb contraforts. La resta de murs corresponents a aquest recinte quadrat tenen característiques similars. Sobre aquesta base d'època baix-medieval amb el temps Vilarasau va evolucionar cap a una masia més convencional. A la nau de ponent hi trobem el celler, amb grans bótes. El pati central es va modificar i va quedar relativament desdibuixat, amb la inclusió de construccions més funcionals. Als segles XVII i XVIII la casa s'amplià i, amb posterioritat a 1681, es dotà de la torre de defesa. En un moment donat (tal vegada al segle XIX) dues de les naus del pati interior (a sud i oest) es van sobrealçar per fer-hi una galeria porxada de dos pisos obrada amb pilastres i columnes de maó, cosa que acaba de donar a la construcció un aspecte conventual. La façana principal, a migdia, és part de l'obra baix-medieval però es devia sobrealçar i modificar als segles XVII-XVIII. Compta amb un portal adovellat més diverses finestres emmarcades amb brancals i llindes de pedra. L'estructura és força atípica, amb una teulada partida amb vessants a diferents nivells que mostren l'evolució complexa de l'edificació. A l'angle nord-est s'aixeca la torre, de planta quadrada. És de quatre pisos, comptant que a la part subterrània hi ha una tina. La façana de tramuntana presenta una petita terrassa porxada on hi ha una cisterna que recull les aigües pluvials, perfectament canalitzades. En aquesta façana hi ha diverses dates inscrites a les llindes corresponents als segles XVII i XVIII, les quals indicarien que en aquest època la masia va ser ampliada sobretot en aquest sector. A l'interior, la casa ha conservat molt bé les característiques constructives originàries. Al primer pis, en l'ala sud, hi trobem les dues habitacions que recorden cel·les de convent. Totes dues d'un format idèntic i amb un òcul de forma oval sobre la porta. A llevant del cos principal hi trobem uns coberts de forma allargada que pràcticament enllacen amb l'església. En un d'ells es conserva la premsa de vi. | 08258-55 | Sector sud-est del terme municipal | El mas Vilarasau correspon a l'antiga vila 'Ansaldi', documentada des de l'any 957. Aquesta antiga vil·la o mas estava lligada a l'existència de l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, que es troba al seu costat, documentada l'any 1134, al principi com a parròquia i després com a sufragània de Santa Maria d'Oló. L'estructura originària de la domus o casa forta que és la base de la masia actual, i que inclou un gran nombre d'arcs apuntats, devia aixecar-se en època baix-medieval. S'ha dit que es podria haver construït al voltant dels segles XV-XVI, però el cert és que no disposem de dades concretes que ens informin ni de la cronologia ni de l'estatus que tenia aquest gran casal de característiques gòtiques. Una dada tal vegada significativa és que en el llistat de persones que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló el 1394, on hi apareixen gairebé tots els caps de família dels masos, no hi consta cap representant de Vilarasau. Als segles XVII i XVIII la masia es va ampliar i remodelar, tal com indiquen les diverses inscripcions que ja hem comentat. Del 1631 coneixem un inventari de béns del mas. En aquesta data la casa tenia una mula, un burro i una burra. A la cuina tenia totes les eines necessàries per conrear les vinyes: parpal, aixades, magalles, magall i palafangues. Tenia també un alambí per destil·lar el vi dolent i obtenir aiguardent. Al celler tenia una tina de pedra i una de fusta; 5 bótes grans, 3 de 2,5 cargues, i dues bótes petites; 4 portadores, 2 barrals i 2 cèrcols de bótes grosses. Tenia, a més, una arada, un jou i 4 relles i 4 garbells (FERRER, 1991: 93). En aquesta època ja era, doncs, un mas convencional. També consta que havia tingut un molí d'oli o trull. Sabem que, almenys des del segle XVII, els propietaris eren la família de cognom Vilarassau. Així, el 1608 Jaume Vilarassau va encarregar al pintor Joan Belill un retaule per a l'església de Sant Vicenç. Aquest retaule no s'ha conservat (GALOBART, 1996: 71-81). Més endavant, coneixem els noms d'alguns membres de la família gràcies al treball genealògic que ens han deixat consultar els actuals propietaris. El següent hereu conegut és Francisco Vilarasau, que devia néixer a mitjans del segle XVII. Es casà amb Teresa Gumà. El següent hereu fou Valentí Vilarasau Gumà, casat amb Margarita Portabella. El següent hereu fou Francisco Vilarasau Portabella, casat amb Rosa Espaniella(?). El següent hereu fou Isidro Vilarasau Espaniella (?), casat amb Raimunda Barnils. El següent hereu fou Bernardí Vilarasau Barnils (1790-1847), casat amb Francesca Casamitjana Torres (1793-1846). Sabem que Bernardí ja no residia al mas Vilarasau, sinó al carrer del Forn de Moià. Consta com a pagès hisendat i el 1834 era regidor de l'Ajuntament. L'hereva d'aquest matrimoni fou Anna Vilarasau Casamitjana (1814-1850), que es casà el 1834 amb Silvestre Soler Errando (1815-1875). Per tant, a partir d'aquesta generació els hereus van perdre el cognom Vilarasau i van adoptar el de Soler, que encara es manté en l'actualitat. Silvestre procedia d'una família d'antics paraires enriquits. Estaven emparentats amb altres famílies benestants de Moià, com els Batlles, que eren metges, i també amb la famosa nissaga de Sallent dels Torres Amat. El seu oncle era Fèlix Torres Amat, bisbe d'Astorga. La residència habitual de la família en aquesta època era la casa del cal Perxer, a la cantonada del carrer de les Joies, de Moià. El matrimoni va tenir cinc fills. L'hereu fou Joan Soler Vilarasau (1836-1917). Va ser notari i es casà amb Rita Torrens Jové (1851-1934). Rita era de Sarrià, i el matrimoni es va instal·lar en aquesta localitat barcelonina, que va ser la residència de la família en els anys posteriors. Un germà de Joan era Sebastià Soler Vilarassau (1839-1888), qui fou un destacat farmacèutic militar i metge. Exercí a Cuba i Filipines, i va ser mereixedor de diverses condecoracions. Gràcies a un article molt ben documentat sobre la seva biografia aparegut recentment hem pogut obtenir algunes dades sobre la família en aquesta època (RIERA, 2018: 8-13). L'hereu de Joan i Rita fou Joan Soler Torrens. Va fer carrera de medicina, com ja havia fet el seu oncle, s'establí de metge al Prat de Llobregat i es casà amb Angelita Feu Rodes. Joan era una persona liberal i freqüentava els ambients artístics i bohemis de la Barcelona dels primers decennis del segle XX. Tenia poc interès en la propietat del mas Vilarasau, del qual en tenien us de fruit les seves germanes, les quals sí que van continuar freqüentant el mas i amb qui Joan va tenir certes desavinences. Es diu que Joan Soler Torrens portava alguns dels seus pacients de tuberculosi a Vilarasau perquè es recuperessin. L'hereu de Joan i Angelita fou Joan Soler Feu, nascut el 1920 i també metge com el seu pare. Es casà amb Mercè Hewitson Espanyol, d'ascendència anglesa però nascuda ja a Barcelona. Joan era l'hereu de Vilarasau però l'us de fruit continuava, com en la generació anterior, en mans de les seves tietes. Durant tot aquest temps a Vilarasau hi residien masovers. Quan el mas va quedar lliure de l'us de fruit i els darrers masovers, que eren la família Rabat Roca, van marxar, entorn de 1976, Joan va començar a restaurar la masia. En aquest moment el mas ja no conservava la documentació i pràcticament la totalitat del mobiliari havia desaparegut. L'hereu de Joan i Mercè fou Joan Soler Hewitson, actual propietari. El 1986 es casà amb Francesca Güell Sala. Una mica abans Joan havia continuat les restauracions de la masia i entorn de 1980 s'hi instal·là definitivament, i més tard la seva família. Des d'aleshores ell i el seu fill han tirat endavant l'explotació agropecuària. Cal dir que en les escriptures de Vilarasau conta que des de feia anys tenia dues masoveries, que eren l'Illa i la Casa Nova de Sau. No en coneixem notícies documentals però ambdues semblen construccions relativament recents, del segle XVIII o principis del XIX. A mes, posseïa el mas Vilagur, aquest molt més antic, d'origen medieval, i que consta com una peça a part. Sembla que, almenys al segle XIX, els Soler Vilarasau també haurien tingut la propietat del mas Rojans. Se sap que Vilarasau tenia un forn d'obra, però se'n desconeix la ubicació. També es diu que era coneguda popularment com la Casa de les Mules, perquè que s'hi venien a fer tractes amb mules que ja estaven ensinistrades. | 41.8451900,2.0408300 | 420371 | 4633033 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85877-foto-08258-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85877-foto-08258-55-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 27 (Pla Especial Urbanístic 2011)El nom oficial del mas és Vilarasau, de vegades escrit amb dues esses. Popularment, però, és més conegut com a SauLlindes amb inscripcions a la façana nord: 17(?), 1683, 1681, '1789 V. M (?) SSDSO Roser', 2002.Informació facilitada per Joan Soler Hewitson i Francesca Güell Sala. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 86213 | Viver de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-de-la-riera | XIX-XX | Viver pertanyent a La Riera que es troba emplaçat uns 140 m al sud d'aquesta masia, a l'altre costat de la riera d'Oló i en un entorn amb gran abundància d'aigua. El punt de captació de l'aigua és a la part baixa d'un coster i s'ha reforçat amb una petita construcció feta de pedra i amb tres filades de maó que formen una volta catalana. L'aigua que aflora sota aquesta volta queda embassada mitjançant una petita presa i conforma un toll de dimensions considerables. Aquest viver servia per regar horts de la masia de la Riera, que devien estar a l'esplanada que es troba al nord-oest, on ara hi ha un tancat per a les vaques. Uns 40 m al nord-est hi ha la Font de la Riera, que abasteix d'aigua la masia. | 08258-391 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8414000,1.9874900 | 415938 | 4632663 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86213-foto-08258-391-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86213-foto-08258-391-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||||
| 86218 | Viver i hort d'Altimires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-i-hort-daltimires | <p>Hort amb un viver que pertany al mas Altimires i que és dels últims que en cara és menat pel seu propietari (Josep Euras Barniol) a la manera tradicional. Està emplaçat uns 100 metres al sud-est de la masia, i té una extensió d'uns 40 metres de llargària. A l'extrem nord-est hi ha un petit viver gairebé amagat entre la vegetació, amb una llosa que fa de safareig. L'hort es manté de manera molt curosa i seguint l'estil hortícola tradicional, fet que és especialment visible en l'encanyissat de les tomaqueres o en les barraques (coberts) fets de canyes.</p> | 08258-396 | Sector central del terme municipal | 41.8656300,2.0128200 | 418072 | 4635329 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86218-foto-08258-396-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86218-foto-08258-396-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-03-12 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||||||
| 86185 | Xalet d'Hemalosa (casa de l'amo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xalet-dhemalosa-casa-de-lamo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 124-125, 139. | XX | En estat d'abandonament | Edifici en forma de xalet o torre residencial que en el seu origen havia estat la casa de l'amo de la fàbrica d'HEMALOSA. Es troba a l'avinguda Manuel López, al costat d'un altre xalet de tipologia pràcticament idèntica que havia estat residència del metge de l'empresa i que actualment és l'Ajuntament. El xalet es troba al costat de l'antiga fàbrica, en una zona enjardinada però dins de la propietat de l'empresa FACA, instal·lada en antigues dependències d'HEMALOSA. És una edificació no gaire gran, de planta més o menys quadrada amb un cos adossat a la part davantera, i consta de planta baixa més un pis. La composició arquitectònica és senzilla però elegant, de línies clares i amb un joc de volums interessant. A la façana principal, encarada al nord, hi destaca la presència de dos balcons. En el més gran sostingut sobre pilars i embigat de fusta. Com a elements decoratius tan sols cal remarcar els cabirons de fusta de la teulada, una discreta decoració a la barana del balcó i els forats de ventilació de formes triangulars que hi ha sota la teulada i també entre obertures. En la façana posterior el pinyó sota teulada consta d'una triada de finestres de punt rodó que donen a aquesta part un toc vagament noucentista. Els murs són arrebossats i pintats de blanc. A la façana de llevant sobresurt una petita tribuna a planta baixa. Sota el balcó hi ha una capelleta feta de rajola que representa una marededéu del Carme entre un paisatge costaner. És similar a la que hi ha al xalet de l'Ajuntament. | 08258-353 | Avinguda de Manuel López, s/n (recinte de l'empresa FACA). Nucli urbà d'Oló | La residència inicial de l'amo de la fàbrica López (que posteriorment fou coneguda amb el nom d'Hemalosa) era la casa anomenada cal Telèfons, del 1925. Posteriorment es construí un torre residencial a la zona on ara hi ha aquest xalet, però va durar poc temps, ja que a la dècada de 1950 es van edificar els dos xalets actuals com a habitatges per als directius. Aquestes torres residencials estan situades a l'Avinguda Manuel López i, per tant, eren molt a prop de la fàbrica. Una era per a l'amo de la fàbrica i a l'altre (l'actual ajuntament), en els darrers temps hi vivia el metge de l'empresa. El 1995 l'Ajuntament va comprar aquest segon xalet i, després d'una lleu rehabilitació, la nova seu de l'Ajuntament s'inaugurà l'abril de 1997. El primer xalet, però, va quedar dins de les dependències de l'empresa d'envasos de plàstic FACA. | 41.8738000,2.0343800 | 419871 | 4636215 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86185-foto-08258-353-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86185-foto-08258-353-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 154,91 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/