Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 86163 | Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ajuntament-17 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 139. | XX | Edifici en forma de xalet o torre residencial que en el seu origen havia estat residència per a directius d'HEMALOSA, i darrerament del metge de l'empresa, i que actualment és la seu de l'Ajuntament. Es troba a l'avinguda Manuel López i al costat de l'antiga fàbrica, en un entorn actualment enjardinat. És una edificació no gaire gran, de planta més o menys quadrada amb un cos adossat a la part davantera, i consta de planta baixa més un pis. La composició arquitectònica és senzilla però elegant, de línies clares i amb un joc de volums interessant. A la façana principal, encarada a l'avinguda, hi destaca la presència de dos balcons. En el més gran s'hi ha habilitat a sota un vestíbul. Com a elements decoratius tan sols cal remarcar els cabirons de fusta de la teulada i sota el balcó principal, una discreta decoració a la barana del balcó i els forats de ventilació de formes triangulars que hi ha sota la teulada i també entre obertures. En la façana posterior el pinyó sota teulada consta d'una triada de finestres de punt rodó que donen a aquesta part un toc vagament noucentista. Els murs són arrebossats i pintats de blanc. A la façana de llevant sobresurt una petita tribuna a planta baixa. En el vestíbul hi ha una capelleta feta de rajola que representa una marededéu. Està firmada per M. Pérez de los Santos. Cal dir que molt a prop hi ha un altre xalet, actualment dins la propietat de l'empresa FACA, que té una tipologia pràcticament idèntica. | 08258-331 | Avinguda Manuel López, 1. Nucli urbà d'Oló | La casa de la vila ha tingut diferents ubicacions al llarg del temps. La situació més antiga era dalt del poble, a la casa dita Cal Terme, a l'antic carrer Mesón (actualment Sant Jordi) número 1. Durant la guerra es va traslladar a la rectoria. Acabada la guerra va anar en una casa de l'avinguda de Manuel López, en una casa on ara hi ha l'hostal. Més tard es va traslladar a cal Manant, una casa d'influència modernista situada al carrer Sant Antoni. La seva propietària era Consuelo Altimires Pons, pertanyent a una família benestant que s'havia traslladat a Barcelona. Quan va morir va deixar al poble d'Oló aquesta casa amb l'obligació de destinar-la a casa de la vila. Els hereus de confiança de la finada (el matrimoni Roger-Vidal, propietaris d'HEMALOSA) en van fer donació al municipi. El nou ajuntament fou inaugurat el 21 d'agost de 1961. Però el 1977 ja es va iniciar un avantprojecte per construir un nou edifici consistorial al carrer Barcelona sense número. Va estar enllestit a principis de la dècada de 1980, i també incloïa el dispensari municipal (FERRER i altres, 1991: 139). En aquest emplaçament l'Ajuntament s'hi va estar fins els volts de 1997. Dos anys abans (el 1995) s'havia comprat un dels xalets que s'havien edificat a la dècada de 1950 com a habitatges per als directius d'HEMALOSA amb la intenció d'instal·lar-hi la seu del consistori. Aquestes torres residencials estan situades a l'Avinguda Manuel López i, per tant, eren molt a prop de la fàbrica. N'hi ha dues: una era per a l'amo de la fàbrica i en l'altre, en els darrers temps, hi vivia el metge de l'empresa. Aquesta última havia estat desocupada des del tancament de la fàbrica, i és l'actual Ajuntament. Després d'una lleu rehabilitació, el nou Ajuntament s'inaugurà l'abril de 1997. Pels volts de 2003 es va portar a terme l'enjardinament de l'entorn. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86163-foto-08258-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86163-foto-08258-331-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Administratiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 85827 | Salt d'Aigua del Molí del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-daigua-del-moli-del-pla | Salt d'aigua de dimensions força espectaculars que es troba a la Riera del Molí just a l'indret on, al segle XVIII, s'hi va edificar un molí fariner, anomenat Molí del Pla 2. Precisament el molí aprofitava el potencial d'aquest desnivell provocat pel saltant. La riera del Molí és un curs fluvial força modest i d'escàs cabal, tributari de la Riera d'Oló, on desemboca al cap d'uns centenars de metres. En el sector proper a Sant Feliu de Terrassola la riera discorre per una fondalada ombrívola i frondosa. Just a tocar del molí, l'aigua cau per un tall vertical de la roca d'uns 10 metres d'alçada. El cingle és també força ample, de manera que al costat esquerre hi ha l'edificació del molí, pràcticament adossada a la roca. Habitualment per la riera hi baixa aigua tot l'any, tot i que la intensitat del salt depèn lògicament del règim de pluges. A la part baixa del salt es forma una petita esplanada totalment ombrívola on gairebé no hi entra el sol. Una cinquantena de metres riera avall trobem un altre salt d'aigua, aquest de menor alçada però aprofitat també amb la instal·lació d'un molí, tot i que de dimensions més modestes. És conegut com a Molí del Pla 1. | 08258-5 | Parròquia de Sant Feliu de Terrassola, al sector de llevant del terme municipal | 41.8922400,2.1001900 | 425354 | 4638203 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85827-foto-08258-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85827-foto-08258-5-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies 2 i 3 de Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85828 | Espai Natural Protegit del Moianès i la Riera de Muntanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-natural-protegit-del-moianes-i-la-riera-de-muntanyola-0 | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. | Espai natural inclòs dins el PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya) que abasta una extensa àrea de la comarca del Moianès a l'entorn de la capital, Moià, i que inclou diversos municipis, entre ells Santa Maria d'Oló. Concretament, l'àrea dins el terme municipal d'Oló es troba al nord d'aquest PEIN i conforma una llengua entorn de l'eix central del municipi que va d'est a oest, tot seguint el curs de la riera d'Oló. La superfície total del PEIN és de 10.583,77 ha, de les quals 1.426,15 es troben dins el terme de Santa Maria d'Oló; això suposa un 13,47 %. Aquest espai protegit comprèn una àmplia representació dels sistemes naturals i del paisatge de la comarca del Moianès, situada en un dels extrems de l'àrea humida del nord-est de Catalunya. La flora i la vegetació d'aquest espai conserven alguns elements submediterranis força rars a la resta del territori català. A nivell faunístic és un bon representant de les espècies forestals amb influència mediterrània. També és remarcable la presència de destacades espècies pròpies dels ecosistemes fluvials, així com d'alguns indrets d'interès geològic; entre ells la zona del Brai, a tocar del nucli urbà d'Oló. El territori situat dins el terme d'Oló ve condicionat pel curs de la riera d'Oló, que transcorre per un paisatge d'orografia abrupta, modelada per l'erosió de l'aigua, amb cingles i terrasses fluvials, torrents que formen salts d'aigua i nombrosos xaragalls. La riera d'Oló presenta un cabal variable segons l'època de l'any, i en alguns moments de l'estiu arriba a quedar pràcticament seca. Als marges de la riera hi trobem vegetació riberenca que, en alguns trams, ha donat lloc a bosc de ribera. Aquests espais solen servir com a corredors biològics de moltes espècies. En aquest ecosistema de medi aquàtic hi trobem els peixos autòctons, com la bagra o el barb cua-roig; també una gran diversitat d'insectes aquàtics, entre els quals la papallona graèllsia, l'espiadimonis i diverses libèl·lules. Així mateix, hi és ben present el bernat pescaire i també s'hi han detectat alguns exemplars de llúdriga, un mamífer protegit i en perill d'extinció. Més enllà de l'entorn aquàtic al llarg de l'espai protegit s'aixequen també algunes formacions muntanyoses. D'est a oest, el Serrat Gran, la Serra de la Vila, la Serra del Castell i el Serrat de les Tosqueres. | 08258-6 | Eix central del terme municipal, entorn de la riera d'Oló | L'Espai Natural Protegit del Moianès i la Riera de Muntanyola va ser incorporat al PEIN l'any 1992 en virtut del decret 328/1992. Posteriorment es va ampliar l'espai protegit mitjançant el decret 166/2010. Així mateix, mitjançant el Pla especial se'n va fer la delimitació definitiva, que es va complementar amb un règim normatiu bàsic de protecció amb determinacions específiques per a aquest espai. | 41.8840000,2.0762500 | 423358 | 4637310 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85828-foto-08258-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85828-foto-08258-6-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85829 | Brai d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/brai-dolo | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | La presència de les instal·lacions de la fàbrica Sauleda, vora la riera, condicionen en certa manera l'apreciació del paisatge. | Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal que deixa al descobert les diferents capes de sediments. L'anomenat Brai d'Oló es troba a la riera d'Oló al seu pas sota el poble, i s'estén riera avall uns quants quilòmetres. En realitat, forma part d'una important estructura geològica que, junt amb la falla del Guix de Sallent i l'anticlinal de Súria, recorre el Bages pràcticament d'est a oest. Els indrets més interessants per descobrir el Brai d'Oló són el Cingle del Macari i el Serrat del Segimon, situats a tocar del nucli d'Oló, a llevant, i un parell de quilòmetres més avall la Serra de Borina. Hi ha alguns llocs habilitats com a miradors des d'on es pot apreciar de manera privilegiada el fenomen d'aquestes formacions geològiques. El mirador sobre el Serrat del Segimon es troba en un turó al seu vessant sud, a l'altra banda del Torrent Salat. A dalt del poble, la Plaça de Baix o Plaça de la Independència té bones vistes sobre la vall de la riera i els dos turons. El procés de formació d'aquest brai és el següent. Durant l'oligocè, fa més de 23 milions d'anys, tota aquesta zona era molt plana. Durant la formació dels Pirineus, fa uns onze milions d'anys, forts moviments tectònics van provocar la formació d'un plec anticlinal; és a dir, amb la part del centre més aixecada que a les vores. Ho va facilitar el fet que anteriorment la Catalunya central havia estat ocupada per un mar, i la sal que s'havia acumulat al subsòl va actuar com a lubricant i va facilitar el lliscament de les capes superiors que van formar aquest plegament. Al lloc on es va formar el plec hi passava la riera d'Oló que, enlloc de desviar-se, simplement compensava l'aixecament enduent-se més terres i roques. Així es va anar formant l'anomenat brai d'Oló que avui es pot observar en aquesta vall (GIRABAL, 2016: 82). En el flanc nord-oest de l'anticlinal de Santa Maria d'Oló en general les capes de sediments s'han mantingut força horitzontals. En canvi, en el flanc sud-est les capes es troben inclinades verticalment, amb el cabussament (pendent) inclinat cap al sud. L'erosió provocada per la riera ha deixat ben al descobert els estrats, dipositats durant l'època de l'Eocè. En aquest sector la llera de la riera es troba vora la fondària on es localitzen els materials salins aixecats per l'anticlinal. Així, al turó de Dalt del Poble i al Cingle del Macari s'hi poden observar els estrats horitzontals, mentre que al Serrat del Segimon, una mica més avall, la disposició dels estrats ja és molt inclinada, pràcticament vertical. | 08258-7 | Sector central del terme municipal, vora el nucli urbà d'Oló | 41.8739700,2.0376400 | 420142 | 4636231 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85829-foto-08258-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85829-foto-08258-7-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85830 | Cingle del Macari | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-del-macari | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Cingle força espectacular i d'un gran interès geològic que està relacionat amb l'anomenat Brai d'Oló. Està emplaçat molt a la vora del poble d'Oló, al seu costat de llevant i sobre la riera d'Oló, i és un dels principals elements que dóna personalitat a aquest paisatge peculiar de l'entorn d'Oló. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal que deixa al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas el cingle del Macari es troba en una zona encara no afectada pel plec, de manera que els estrats són horitzontals; és a dir, en la mateixa disposició de quan s'hi van dipositar com a sediments. Com que la riera ha dut a terme una important tasca erosiva, el turó presenta un tall vertical on es poden veure perfectament els estrats, d'un color roig intens. Són margues i gresos característics de l'anomenada Formació Artés. S'hi distingeixen múltiples capes, dipositades en successives inundacions de l'antiga plana que hi havia fa més de 23 milions d'anys, durant l'Oligocè. Riera avall i no gaire lluny, els terrenys es troben ja afectats pel plec anticlinal, i al Serrat del Segimon, per exemple, podem observar com la disposició dels estrats ja és molt inclinada, pràcticament vertical. | 08258-8 | Sector central del terme municipal, a l'est del nucli urbà d'Oló | 41.8749800,2.0381100 | 420182 | 4636343 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85830-foto-08258-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85830-foto-08258-8-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85831 | Serrat del Segimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-del-segimon | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Serrat d'un gran interès des del punt de vista geològic, ja que forma part de l'anomenat Brai d'Oló. El serrat s'estén al costat de llevant de la riera d'Oló, molt a prop del mateix poble d'Oló, i és un dels principals elements que dóna personalitat al paisatge peculiar de l'entorn d'aquesta localitat. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal, de manera que l'erosió de la riera ha deixat al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas, el Serrat de Segimon es troba de ple en la zona afectada pel plec anticlinal, que és un tipus de plegament en què el centre ha quedat més aixecat que les vores. L'eix de l'anticlinal es trobaria just a l'espai buit on la riera ha excavat la seva vall. Per això al Serrat del Segimon els estrats geològics estan inclinats cap al sud. En canvi, al Cingle del Macari, que es troba més al nord i encara no està afectat pel plegament, els estrats continuen disposats horitzontalment, tal com s'hi van dipositar com a sediments. Els materials del Serrat del Segimon són margues i gresos de l'anomenada Formació d'Artés, d'un color roig o rosat. Són una mica més antics que els del cingle del Macari, segurament a causa d'una falla en la que el marge sud es va elevar respecte al nord. El lloc ideal per observar el Serrat del Segimon és des del seu vessant sud, a l'altra banda del Torrent Salat. Pel turó que hi ha a aquesta banda puja un caminet que condueix cap a un mirador dotat amb un plafó informatiu sobre la geologia del lloc. Des d'aquest punt es pot apreciar perfectament la disposició fortament inclinada, gairebé vertical, dels estrats. En aquesta banda és el torrent Salat qui ha fet el treball erosiu tot deixant al descobert els estrats. | 08258-9 | Sector central del terme municipal, a l'est del nucli urbà d'Oló | 41.8724300,2.0391900 | 420269 | 4636059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85831-foto-08258-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85831-foto-08258-9-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85834 | Riera Gavarresa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-gavarresa-6 | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | La riera Gavarresa al seu pas pel terme de Santa Maria d'Oló transcorre per espais d'un gran interès natural i d'una remarcable bellesa paisatgística. La riera neix als Prepirineus, vora les muntanyes d'Alpens, i té una longitud de 60 Km fins que desemboca al Llobregat, després d'haver travessat el Lluçanès i el Moianès. En el seu curs mitjà la Gavarresa travessa el municipi de Santa Maria d'Oló pel seu sector nord-occidental. Ho fa en un tram amb poc pendent en què la riera perd velocitat i adopta una estructura en forma de meandres, obrint-se camí a mesura que ha anat desgastant el terreny. La riera ha anat erosionant els serrats per on passa i, com a resultat, n'han quedat unes cingleres espectaculars, amb unes parets verticals que deixen a la vista els estrats sedimentaris, fets de materials tous, com ara margues, gresos, guixos i argiles, normalment d'un color roig força intens. Tot just entrar al terme de Santa Maria d'Oló, a l'indret conegut com la Frau, la riera forma un gran meandre orientat cap al nord amb dos grans cingles, possiblement els més espectaculars: el cingle del Llop i el cingle Grona. Tot seguit, la riera forma un altre gran meandre al pla d'Aguiló, en aquest cas orientat cap al sud, amb un gran cingle al Serrat d'Aguiló. Més endavant, passada la masia de Ciuró, trobem meandres menors, però també amb importants cingles a la zona de les Sorreres i les Planes. Als marges de la Gavarresa hi trobem boscos de ribera habitats per salzeda amb sarga i albaredes amb vinca. Les imponents cingleres i els talussos que ha perforat la riera són un indret ideal perquè hi instal·lin els seus nius aus rapinyaires com l'aligot, però també l'esparver, l'astor, el xoriguer, el duc o el roquerol. | 08258-12 | Sector nord-occidental del terme | 41.8939700,2.0320800 | 419706 | 4638457 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85834-foto-08258-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85834-foto-08258-12-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85835 | Cingle del Llop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-del-llop | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | El Cingle del Llop, junt amb el Cingle Grona, és un dels més espectaculars de la riera Gavarresa. Ambdós es troben en un dels seus meandres, tot just entrar al terme de Santa Maria d'Oló. En aquest indret, prop de la Frau, la riera forma un gran meandre orientat cap al nord. Sobre la primera corba del meandre la riera ha anat erosionant el serrat anomenat Baga de cal Llop i ha configurat aquest imponent cingle. Des de la mateixa carena del serrat comença un gran tall pràcticament vertical que arriba fins a la riera. La paret adopta una forma arrodonida que va perfilant la mitja circumferència d'aquesta corba del meandre. I ben bé fregant els peus del cingle discorre la riera. És sorprenent el contrast entre el curs de la riera, que se situa en un terreny totalment planer i envoltada per un esplèndid bosc de ribera, i la paret vertical del cingle, d'un roig intens, que s'eleva fins a una alçada d'uns 70 metres. Tot i que l'ascensió a la part alta del serrat és una mica dificultosa, val la pena per poder contemplar una espectacular vista de tot el cingle. Una mica més endavant, en el sector més exterior del meandre, hi trobem el Cingle Grona. En el seu curs mitjà la riera Gavarresa travessa el municipi de Santa Maria d'Oló pel seu sector nord-occidental. És un tram amb poc pendent en què la riera perd velocitat i adopta una estructura en forma de meandres, obrint camí a mesura que va desgastant el terreny. La riera ha anat erosionant els serrats per on passa i, com a resultat, n'han quedat unes espectaculars cingleres que deixen a la vista els estrats sedimentaris, que són fets amb materials molt tous: margues, gresos, guixos i argiles, normalment d'un color roig força intens. | 08258-13 | Sector nord-occidental del terme | 41.8994500,2.0373200 | 420147 | 4639060 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85835-foto-08258-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85835-foto-08258-13-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85836 | Cingle Grona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-grona | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | Remoció de terres a l'esplanada interior del meandre per destinar-les a conreu | El Cingle Grona, junt amb el Cingle del Llop, és un dels més espectaculars de la riera Gavarresa. Ambdós es troben en un dels seus meandres, tot just entrar al terme de Santa Maria d'Oló. En aquest indret, prop de la Frau, la riera forma un meandre de grans dimensions orientat cap al nord. En el sector més exterior del meandre la riera ha anat erosionant el serrat anomenat Costa Grona i ha configurat aquest cingle, d'una gran bellesa plàstica. La meitat inferior del serrat presenta un tall pràcticament vertical que deixa a la vista els estrats sedimentaris, d'un color rogenc. Ben bé als peus del cingle discorre la riera, que perfora literalment la paret del cingle i s'enfonsa sota la roca. Al costat s'aixequen els arbres d'un bosc de Ribera conformat tan sols per una estreta franja. Més enllà, en l'espai interior del meandre, s'obre una bona esplanada que permet tenir una vista de conjunt de tot el meandre. Un centenar de metres riera amunt, en la corba inicial del meandre, hi ha el Cingle del Llop. En el seu curs mitjà la riera Gavarresa travessa el municipi de Santa Maria d'Oló pel seu sector nord-occidental. És un tram amb poc pendent en què la riera perd velocitat i adopta una estructura en forma de meandres, obrint camí a mesura que va desgastant el terreny. La riera ha anat erosionant els serrats per on passa i, com a resultat, n'han quedat unes espectaculars cingleres que deixen a la vista els estrats sedimentaris, que són fets de materials molt tous: margues, gresos, guixos i argiles, normalment d'un color roig força intens. | 08258-14 | Sector nord-occidental del terme | 41.9023800,2.0375700 | 420172 | 4639385 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85836-foto-08258-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85836-foto-08258-14-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85837 | Serrat d'Aguiló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-daguilo | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Cingleres de la Gavarresa. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura. Ruta 3' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. FENOY GALINDO, Elsa; VILANOVA ROS, Josep (1991). 'El paisatge d'Oló: relleu, clima i vegetació', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 10-37. | Turó prominent emplaçat vora la riera Gavarresa, a l'alçada de la masia del Ciuró. És un dels cims destacats d'aquesta contrada, amb el seu perfil més identificable a la cara nord, sobre la masia d'Orriols, on queda tallat per un cingle de paret vertical on són visibles els estrats sedimentaris de color vermellós. És un dels cingles característics que ha erosionat la riera Gavarresa al llarg dels diversos meandres que forma en aquesta zona. Les cares sud i est del serrat, en canvi, són de pendent molt més suau i en part conreats. El Serrat d'Aguiló té una alçada de 453 metres i, des del seu vessant nord i occidental, presenta unes magnífiques vistes sobre la conca de la Gavarresa i tot el territori que s'estén més al nord. Precisament en una de les puntes occidentals del turó hom suposa que hi havia emplaçat l'antic castell d'Aguiló, documentat en època medieval, del qual en quedarien unes restes molt escadusseres. | 08258-15 | Sector nord-occidental del terme | 41.8928900,2.0281300 | 419377 | 4638341 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||||
| 85846 | Cingleres dels Plans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingleres-dels-plans | Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. | Cingle característic d'aquest tram de la Riera d'Oló amb els estrats geològics, d'un color rosat, que han quedat al descobert per la tasca erosiva de la riera. Es troba molt a prop de l'església vella de Sant Joan d'Oló. Precisament en un dels extrems del turó on hi ha les restes d'aquesta església romànica s'hi ha adequat un petit mirador encarat cap a aquest espectacular cingle. En aquest sector la Riera d'Oló forma un ampli meandre. A la part de llevant, on la tasca erosiva de la riera ha estat més intensa, s'aixeca un serrat de forma triangular que en una de les seves cares presenta un tall pràcticament vertical, d'uns 80 metres. Ha deixat al descobert els materials sedimentaris, dipositats en estrats horitzontals. | 08258-24 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8528400,2.0004900 | 417032 | 4633920 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85846-foto-08258-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85846-foto-08258-24-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Les indicacions d'accés (emplaçament) són per arribar al mirador | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85913 | Capella de Sant Francesc de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-francesc-de-torroella | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XIX | Estructuralment bé, però algunes parts es conserven en precari i amb usos no adequats | Petita capella situada al costat de la gran masia de Torroella, al nord del terme i molt a prop ja de Sant Feliu Sasserra. És molt semblant a la que es troba a la propietat veïna del mas Torre d'Oriols. Consta d'una sola nau amb una peita sagristia adossada a l'angle nord-est. La façana principal, encarada a migdia, consta d'un portal rectangular emmarcat amb carreus de pedra picada i, al seu damunt, un medalló oval amb un gravat molt gastat, cal suposar que de sant Francesc d'Assís, titular de la capella. Més amunt hi ha un òcul. Els murs són de maçoneria, reforçats amb grans pedres cantoneres. L'interior té un petit cor a l'entrada. La capella va ser durant un temps galliner i actualment serveix de magatzem. | 08258-197 | A la masia de Torroella, al sector nord-oest del terme municipal | Aquesta capella es troba a Torroella, un gran mas d'origen medieval que als segles XVIII i XIX s'amplià i era un dels més importants de la zona, com també ho era el mas veí de la Torre d'Oriols. Ambdues cases tenen força paral·lelismes, i les dues disposaven de capelles. L'hereu del mas, Francesc Torroella, va fer construir el 1860 aquesta capella dedicada a Sant Francesc d'Assís. La de Sant Pere d'Oriols o de les Cigales s'havia aixecat dos anys abans i és molt semblant. És possible que fos el mateix mestre d'obres el qui fes les dues, servint-se dels mateixos plànols. | 41.9103800,2.0207200 | 418784 | 4640290 | 1860 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85913-foto-08258-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85913-foto-08258-197-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 85956 | Rectoria de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-joan-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 16. | XVII-XX | Edifici de la rectoria de Sant Joan d'Oló, que està adossat al costat de ponent de l'església i, junt amb el cementiri i el comunidor, forma un conjunt molt representatiu d'una parròquia rural bastida durant el segle XVII. És una construcció de planta més o menys rectangular, més llarga que l'església per la part de darrere, i consta de planta baixa més un pis i golfes. El casal que es va aixecar al segle XVII era més petit, i el 1759 (segons una inscripció) s'amplià per davant amb un cos porxat. Més tard, segurament ja al segle XIX o començament del XX, s'allargà per la part posterior, es va refer per complet la façana de ponent i sembla que també es va sobrealçar tot l'edifici. La primitiva façana principal, encarada al sud i alineada amb la de l'església, ha quedat pràcticament tapada per aquest cos davanter que a la part dreta té un porxo al nivell del primer pis, sostingut per un pilar. L'antic portal adovellat queda mig cobert a sota però continua en ús. La porxada devia complir la funció d'aixoplugar els feligresos en cas de pluja. A la part esquerra hi veiem un balcó emmarcat amb llinda i brancals de pedra i, a la part superior, una finestra que ja és feta amb maó. La façana de ponent és remarcablement llarga i presenta una distribució d'obertures força regular, fets que denoten que va ser bastida en una sola fase. En aquesta part l'aparell constructiu és un tipus de maçoneria característic del segle XIX o principis del XX, i les obertures són totes emmarcades amb maó. Al llarg de les parets s'hi han deixat uns foradets en rengleres que devien servir per sostenir les bastides. L'interior de la casa conserva la tipologia tradicional. Als baixos hi havia estables i altres dependències de treball. El primer pis es distribueix al voltant de la sala, i les diferents estances mantenen l'ambientació pròpia d'una casa rectoral. | 08258-116 | Sector sud-oest del terme municipal | A principis del segle XVII l'església antiga havia quedat petita i degut al seu emplaçament no tenia possibilitats d'ampliar-se, de manera que es va decidir construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i més accessible per als masos. El complex d'edificis parroquials fou construït pel mestre de cases Santacana, i la nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639, data molt propera a la festa de la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. Els retaules que es conserven a l'església són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Des del segle XVII l'església no sembla haver sofert reformes importants, però la rectoria sí. Segons una inscripció, el 1759 s'amplià per la part davantera, i al segle XIX o començaments del XX es tornà a reformar, tal com queda evidenciat en el mateix edifici. Durant gairebé un any, entre maig de 1842 i febrer de 1843, va ser rector de la parròquia Antoni M. Claret, encara en la primera etapa de la seva trajectòria. La seva figura ha estat incorporada en el retaule major. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. A la dècada de 1940 Sant Joan d'Oló mantenia la seva vitalitat com a petit nucli rural. Al segle XIX havien sorgit algunes casetes a redós de l'església que conformaven un petit nucli dispers, cosa que va reforçar el sentiment de comunitat. La parròquia exercia de nucli cohesionador, ja que Sant Joan sempre ha format part del terme d'Oló i no ha disposat d'institucions pròpies. A la Rectoria hi vivia el mossèn, que també feia de mestre. Els parroquians contribuïen al manteniment del rector fent aportacions amb espècies, i les dones de les diferents cases es repartien les tasques de neteja i manteniment. Les tradicions religioses seguien ben vives: novenes, les santes missions o les processons, que consistien a fer una volta a l'església (especialment per Corpus, quan es guarnia amb boix el comunidor). També es beneïa un pedró que hi havia a ca l'Abellà i un altre a la Plana. Els dies de festa a la tarda es passava el rosari, i a la sortida hi havia qui es quedava a jugar a les cartes a la Rectoria. I el tercer diumenge d'agost es celebrava la festa major (actualment s'ha canviat pel primer diumenge d'agost). Entorn de 1952 la família Llonch va establir la seva segona residència a la Rectoria. Eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Havien fet amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a instal·lar-se a les golfes, on van adequar tot d'habitacions. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana, i pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou una caseta molt propera a l'església (actualment Armenteres de Dalt). Després de mossèn Ferrer va venir Josep Bonals, i després, entorn de la dècada de 1950, Jaume Montanyà, que va ser l'últim que va residir a la Rectoria. Més endavant la part de les golfes es va llogar a particulars, però l'edifici encara manté el mobiliari propi d'una casa rectoral. Entre d'altres l'anomenada habitació del pare Claret, que és on dormien els rectors. Algunes dels mobles, però, han estat portats de fora. | 41.8475000,2.0044900 | 417357 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 16 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda de la façana principal: 1759Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Montse Mas, Montse Antonell, Joan Vila Fàbregas i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85993 | La Benfeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-benfeta | XIX-XX | En ruïnes però consolidat | Antiga casa de pagès o tal vegada només coberts que es troba en ruïnes i que ha estat recentment consolidada i arranjada. Està ubicada en un planell amb molt bones vistes, al nord de l'altiplà entre la Carena de Segalers i el Serrat de Sant Martí. De la construcció se'n conserven estructures disperses i una part ha estat recentment coberta amb teulada i adequada com a barraqueta. Pel seu estat parcial, és difícil fer-se una idea de com devia ser aquesta casa, que tal vegada eren uns simples coberts de treball. Els camps de l'entorn eren oliveres, i encara se'n conserven alguns exemplars de la varietat verdal. | 08258-153 | Sector nord-est del terme municipal | La Benfeta no consta en cap llistat de cases, ni antic ni modern. I tampoc consta cap casa en aquest lloc en els mapes antics. Per tant, devia tractar-se d'una construcció molt modesta o sense una residència permanent. O simplement eren coberts de treball. Formava part de la gran heretat del mas Vilanova, fins que a finals del segle XX els hereus van segregar la propietat en quatre peces separades i aquesta va ser una d'elles. Recentment, el propietari va portar a terme la consolidació de les restes de la construcció. | 41.9005600,2.0808700 | 423761 | 4639144 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85993-foto-08258-153-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas GüellAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 86029 | Barraca del Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-jepet | Balma de pedra tosca que es troba als horts de la Font del Roc i que s'anomena barraca del Jepet perquè s'ha utilitzat tradicionalment per guardar-hi eines dels horts. Aquesta zona té una gran abundància d'aigua, i antigament un salt d'aigua queia per sobre la balma. A la roca encara s'hi poden veure alguns fòssils. | 08258-189 | Sector central del terme municipal | 41.8698400,2.0371200 | 420094 | 4635773 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86029-foto-08258-189-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||||
| 86049 | Camí dels Perdols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-dels-perdols | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 149-150. | XIV-XIX | Tram reduït ben conservat; la resta s'ha perdut en bona part | Tram empedrat i molt ben conservat d'un camí antic, el camí dels Perdols, que era una variant del Camí Vell de Vic i que es localitza prop de la casa de cal Corbo, als afores del poble d'Oló. Durant uns 80 m aquest camí conserva un empedrat de bona qualitat. Actualment el camí s'inicia al sud del carrer de Maurici Camprubí Fornells, en direcció nord-est, i el tram empedrat arriba fins passada la casa de cal Corbo. És un camí estret, de poc més d'un metre d'ample, i per tant no apte per a carruatges; és a dir, un camí de bast o de ferradura. Està protegit per marges de pedra seca a ambdós costats de manera més o menys continuada. És un tram de pujada, que eren els que habitualment s'havien d'empedrar per tal d'evitar-ne el desgast. Més endavant, el camí continua en direcció nord-est entremig d'uns camps per l'anomenat Pla de la Morena, però ja sense empedrat. | 08258-207 | Afores del poble d'Oló | El Camí ral de Vic, que des d'època medieval enllaçava les poblacions d'Avinyó i Vic, passava en terme de Santa Maria d'Oló per la carena de Segalers. Com que Oló quedava desplaçat al sud d'aquest eix de comunicació principal, des del poble sortida l'anomenat Camí Vell de Vic, que enllaçava amb el camí ral a l'alçada de la casa del Putxet. Sortia del poble per l'actual carrer de Vic i continuava per ca la Pastora i Colltort en direcció nord. El Camí dels Perdols era una variant del Camí Vell de Vic que transcorria en direcció nord-est. Es bifurcava de l'anterior on actualment hi ha la Cooperativa de Cases Noves. Enfilava una pujada prop de cal Corbo i cal Comellas i discorria en paral·lel al camí ral però lleugerament més al sud, tot connectant diferents masos d'aquest altiplà. Passava prop de l'Alberch, una casa d'origen medieval el nom de la qual suggeriria que podia haver fet funcions d'alberg o d'hostal, però el cert és que no n'hi ha cap prova. Després del mas els Perdols el camí passava prop de Bovetes: una enigmàtica construcció amb aparença de fortificació medieval de la qual tampoc no en sabem res. Aquestes dades, però, apunten que l'origen d'aquest camí és força antic, com a mínim d'època medieval. L'itinerari continuava en direcció al Canadell i Canamasses... Aquest esquema de camins queda perfectament recollit en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920. A la segona meitat del segle XIX es van construir les dues carreteres que passen pel terme. En primer lloc, la carretera d'Avinyó a Vic (l'actual BP-4313), seguint més o menys el traçat de l'antic camí ral medieval. Va ser un procés llarg: les primeres gestions es feien el 1867, entorn de 1871 s'hi estava treballant i a principis de segle XX la carretera ja estava enllestida. D'altra banda, es va construir també la carretera que enllaça amb l'Estany i Moià (l'actual C-59). El 1887 s'hi estava treballant i probablement a principis de segle també estava acabada (FERRER, 1991: 149). Finalment, va caldre encara construir un tram de dos quilòmetres per enllaçar amb el poble d'Oló. L'any 1901 se'n començava a parlar, però l'obra no va quedar enllestida fins el 1917, i l'asfaltat el 1957, a càrrec de l'empresa HEMALOSA. | 41.8768700,2.0386200 | 420227 | 4636552 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86049-foto-08258-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86049-foto-08258-207-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 86058 | Ca la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-pastora-1 | SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 36. | XIX-XX | Casa en procés de rehabilitació | Casa de pagès de dimensions modestes, emplaçada als afores d'Oló; concretament, molt a prop del pas de l'anomenat Camí Vell de Vic, que enllaçava el nucli d'Oló amb el camí ral que anava d'Avinyó a Vic. És una edificació molt senzilla, de planta quadrada i amb dos cossos adossats. El que està situat al nord és més alt i té dues plantes, mentre que el que es troba al sud només té planta baixa. La façana principal, encarada vers ponent, té senzillament una porta i una finestra emmarcades amb llindes i brancals de pedra (al cos nord) i una finestra (al cos sud). Els murs són de maçoneria i amb poc morter, gairebé de pedra seca. | 08258-216 | Afores del poble d'Oló. Carrer de Maurici Camprubí Fornells, s/n | No coneixem notícies documentals antigues gaire concretes d'aquesta casa que, per la seva tipologia, podria ser obra del segle XVIII. Segons el cadastre (no sempre del tot fiable), l'any de construcció seria el 1700. Pel que sembla, era una casa molt modesta. En un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 hi apareix com si fos una simple barraca. | 41.8789400,2.0376800 | 420152 | 4636783 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86058-foto-08258-216-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 36 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86112 | Gorg de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-rocafort | Entorn abandonat i sense cuidar | Gorg de la riera d'Oló amb un petit salt d'aigua, emplaçat uns 300 metres a ponent del Pont de Rocafort i a prop també del Molí de Rocafort. En aquest indret, envoltat per una exuberant vegetació de ribera, la riera conforma un toll d'aigua força gran. No fa pas tants anys que encara solia venir-hi el jovent i la quitxalla a banyar-s'hi. | 08258-270 | Sector nord-est del terme municipal | 41.8970000,2.1056200 | 425810 | 4638727 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86112-foto-08258-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86112-foto-08258-270-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: la gent de l'Estany en diuen Gorg de la Torre | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 86131 | Costa de Santa Eulàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/costa-de-santa-eulalia | XVIII-XX | Camí tradicional que comunica el raval de Santa Eulàlia amb la carretera d'accés a Oló, per anar al poble. S'anomena costa perquè ha de salvar el desnivell provocat per la vall del Torrent Gros, que discorre de nord a sud tot separant dos altiplans. El tram més ben conservat és el que va del raval fins al torrent. Consisteix en un corriol estret que ha conservat força bé l'empedrat tradicional. Després del torrent el corriol ha estat arranjat modernament amb elements de fusta. Aquest corriol separa dues propietats: els camps situats al sud són de cal Saladich, i els del nord són de ca l'Ambròs, que és la caseta que hi ha en aquest sector. | 08258-289 | Rodalies del nucli urbà, prop del raval de Santa Eulàlia | 41.8788400,2.0327400 | 419742 | 4636776 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86131-foto-08258-289-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86131-foto-08258-289-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 86148 | Muralles d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralles-dolo | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 460, 462. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 42, 81-91. | XI-XVII | Estat de conservació desigual. Alguns sectors han quedat abandonats | Recinte murallat probablement d'època medieval que encercla tot el nucli antic d'Oló, conegut popularment com Dalt del Poble. Es tracta de la muralla no només del castell, que ocupava tan sols la part oriental del turó, sinó de tota la sagrera que va sorgir al costat de l'església i que s'estenia per tota la superfície del turó. La muralla s'ha conservat de manera força íntegra, tot i que només a les parts baixes, que feien de mur de contenció al perímetre de la muntanya. No hi ha cap llenç de mur que s'aixequi en alçada. El sector més ben conservat és el de migdia, on a la part central constava d'una doble muralla. La superior és formada per les mateixes façanes exteriors de les cases (cal Puigneró, la Caseta d'en Ruvís, cal Xola i cal Ferrer). S'hi conserven diferents arcs apuntats que permetien desguassar l'aigua del subsòl. La muralla inferior (que constituïa el recinte exterior principal) es pot seguir des de l'oratori de Sant Antoni Abat fins a cal Mas. Es troba adossada a la falda del turó, i té unes característiques similars a l'altra però amb una major solidesa. També consta de diversos arcs més o menys apuntats. L'aparell és fet de maçoneria o, en algun tram, amb carreus més o menys escairats i de forma allargassada. Sota l'actual a Plaça de Baix hi havia un dels portals per accedir al poble, del qual sortia el camí que anava cap a Sant Joan d'Oló. Sembla que estaria protegit per una mena de baluard o torre en forma d'angle obert. En quedarien vestigis al mur exterior de l'era de cal Mas. La muralla continuava per sota de cal Mas, on es conserva un tram que ha quedat lleugerament separat i per davant, fet de petits carreus i amb una disposició molt inclinada que podria ser la reminiscència d'una muralla més antiga. A l'alçada de cal Gabatxo i cal Trist el turó forma una defensa natural. Després la muralla es dirigia cap a la Plaça de l'Església, deixant a fora l'edifici de la Rectoria, que es va construir més tard, al segle XVII. Al pati de la Rectoria es conserva el tram de més alçada de la muralla, que bàsicament és també un mur de contenció. Continuava pel carrer Major fins que devia enllaçar amb el tram inicial a l'alçada de l'oratori de Sant Antoni. Aquí hi devia haver l'altre portal principal d'accés a la vila murallada, d'on sortia el camí per anar cap a Avinyó, cap a Vic (per l'actual carrer de Vic) o cap al Lluçanès. Un altre element d'interès és una espècie de mina o hipogeu que es troba als baixos de la Rectoria, al fons de la cambra semisoterrània de llevant. Només té una llargada d'uns tres metres, i actualment ha estat tapiat pel seu propietari. Podria ser que es tractés d'un intent de construir una mina de sortida perquè en cas d'emergència es poguessin escapar els residents a la Rectoria, o tal vegada era algun tipus d'hipogeu anterior i de funció desconeguda. | 08258-316 | Nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) | El turó de Dalt del Poble té unes excel·lents condicions defensives ja que, tot i no tenir un gran altitud, adopta unes formes abruptes que, en diferents punts, ofereixen una defensa natural. En època medieval hi havia el castell i l'església d'Oló, i s'hi va formar també una sagrera amb un petit nucli de cases que és l'origen de l'actual poble. Tota la part alta del turó quedava encerclada i protegida per una muralla que abastava un perímetre considerable. Probablement, la sagrera va créixer de manera progressiva en cercles concèntrics. El primer cercle devia arribar fins al carrer Mesón (actualment Sant Jordi); el segon cercle ja arribava fins al límit del turó. Al segle XIV ja devia haver arribat fins aquest segon cercle. Un document conservat a cal Nanjo informa que el 1452 es van comprar dues cases de la sagrera i que en aquell moment ja eren velles. Són cal Nanjo i cal Tinet, que formen part d'aquest primer cercle. Però la tipologia arcaica de cal Puigneró, situada més enllà, suggereix que el segon cercle molt probablement ja devia existir també en aquest moment. També es conserva documentació que indica que cal Mas ja existia i que acollia les cavallerisses del castell. Pel que fa a la datació del recinte murat, no en coneixem dades documentals. El seu format força unitari ens fa pensar que és una obra fonamentalment del segle XIV, tot i que possiblement ja existia abans i posteriorment es devia anar reparant i mantenint. Entre 1386 i 1420 van tenir lloc els episodis més violents de l'enfrontament entre el poble d'Oló i el seu senyor, el monestir de l'Estany, i és precisament llavors quan la defensa del castell i del poble era més justificada. A conseqüència de la crisi baix-medieval, a finals del segle XIV la sagrera d'Oló devia quedar disminuïda. Fins ara es deia que pràcticament havia desaparegut, o que hi van quedar només tres o quatre famílies (GÜELL, 1988: 460). Tanmateix, considerem que aquest despoblament potser no va ser tan generalitzat com s'havia cregut. El cert és que al segle XVI es va tornar activar la construcció (o més aviat la reconstrucció) de cases a dalt del turó, fet que va suposar la formació definitiva del poble. No coneixem gaires dades al respecte, però diverses inscripcions de llindes indicarien que l'empenta més forta va tenir lloc al segle XVII, tot coincidint amb la construcció de la nova església. El procés, però, va ser lent; el 1686 hi havia 30 cases juntes, i el 1782 ja eren 67. Primerament es van formar dues places, la de l'església i la Plaça de Dalt (actualment Plaça major), així com tres carrers: el carrer de França, que recorda la immigració occitana d'aquesta època, el carrer del Mesón (avui carrer de Sant Jordi), anomenat així per una taverna de propietat municipal que hi havia, i el carrer Castell, emplaçat prop de l'antiga fortalesa. Tot aquest sector devia prendre la forma actual entre els segles XVI i XVII. | 41.8703900,2.0346000 | 419885 | 4635836 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86148-foto-08258-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86148-foto-08258-316-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86171 | Costa Xica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/costa-xica-0 | XIV-XX | La part final ha estat arranjada i es conserva bé. La part més propera al torrent està pràcticament perduda i coberta per la vegetació | Corriol que permetia accedir al turó de Dalt del Poble pel seu vessant nord. Tradicionalment hi havia tres costes que pujaven al nucli antic d'Oló: la Costa de cal Mas era la part final del camí que venia de Sant Joan d'Oló; la Costa de Sant Antoni o Costa Gran era l'entrada principal, per carrer que antigament s'anomenava Carrer Major, i la Costa Xica era el tram final d'un corriol que venia del Raval, a l'altre costat del torrent. Des de la carretera fins a la part superior, on desemboca en el carrer Sant Antoni, el corriol s'ha conservat bé. És un pas estret, amb fort pendent, que ha estat adequat amb un empedrat modern i una barana de fusta. Continuava cap a baix el torrent fent un recorregut en ziga-zagues. Aquesta part ja no s'utilitza i es troba envaïda per la vegetació, però encara se'n veuen les traces. A l'altra banda del torrent el camí enllaçava amb al carrer del Raval. Tot l'entorn d'aquest vessant del turó, que també conserva restes de l'antiga muralla, és obac i frondós, poblat per lledoners i escàrcies. És un dels paratges més interessants de l'entorn d'Oló, i contrasta vivament amb la part més seca de la vall de la riera d'Oló. | 08258-339 | Nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) | L'origen d'aquest corriol cal situar-lo probablement en època medieval, quan al turó hi havia el castell, l'església i una sagrera protegida per una muralla. La Costa Xica devia ser un dels tres accessos al recinte murallat. A la dècada de 1980 un particular (el Jaumet de cal Macià) es va encarregar d'arranjar aquest corriol i de fer-hi l'empedrat. Des de fa uns anys, quan es fa el Pessebre Vivent a Dalt del Poble la primera escena, l'Anunciació, es situa en aquest paratge. | 41.8712500,2.0345300 | 419881 | 4635932 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86171-foto-08258-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86171-foto-08258-339-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 86215 | Font de la Teula | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-teula-14 | Entorn sense cuidar i de difícil accés | Font emplaçada en un coster del Serrat de la Manola, prop de la masia de la Riera. L'aigua raja per un brollador en un empedrat enmig d'una zona boscosa amb molt de boix. Sota el brollador s'ha format una superfície corba que recorda una teula. Al costat de la font s'ha habilitat un petit racó amb una taula circular i bancs fets de ciment però que imiten troncs de fusta. | 08258-393 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8409200,1.9880600 | 415985 | 4632609 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86215-foto-08258-393-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86215-foto-08258-393-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 86220 | Gola de l'Escaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gola-de-lescaleta | Cingle o gola espectacular que es troba a la vall de la riera Gavarresa, sobre el pla anomenat de Jeremies i prop de la masia de la Vall. Després de transitar per l'extens pla, en aquest indret la riera fa un meandre. A la riba sud s'aixeca la paret d'aquest cingle de forma corba i de tall gairebé vertical que deixa al descobert els materials geològics propis de la formació d'Artés, d'un color rosat. Les margues i argiles, més toves, s'alternen amb estrats de roca més dura que formen uns queixals de formes anguloses que recorden una escala. D'aquí la denominació de gola de l'Escaleta. El desnivell entre la part alta del cingle i el pla de la riera és molt acusat, d'uns 100 metres. És interessant el contrast entre el vermell sec de la gola i el verd frondós del bosc de ribera que s'estén al llarg del curs fluvial tot conformant un paisatge de notable bellesa. | 08258-398 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.8815600,2.0066000 | 417576 | 4637103 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86220-foto-08258-398-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||||
| 86221 | Font de Canamasses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-canamasses | Font que es troba a l'obaga de Canamasses, a la vall de la riera de Segalers i uns 700 metres al nord de la casa que té el mateix nom. Es tracta d'una font de clot, amb un cabal reduït però que no s'asseca mai. | 08258-399 | Sector nord-est del terme municipal | 41.8993700,2.0684900 | 422733 | 4639023 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86221-foto-08258-399-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 85844 | Comunidor de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/comunidor-de-sant-joan-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 95, 130. PIÑERO SUBIRANA, Jordi (2019). 'Comunidor de Gaià' (Mapa del Patrimoni Cultural de Gaià, fitxa 171). Consultable a internet: http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08054# | XVII | Comunidor de la parròquia de Sant Joan d'Oló, emplaçat a l'esplanada que hi ha davant de l'església nova. Va ser construït vers l'any 1649, i és l'únic que es conserva al terme d'Oló i un dels pocs exemples conservats a Catalunya d'aquest tipus de construcció que es troba gairebé als marges de l'ortodòxia religiosa i que servia per exorcitzar els mals esperits i lluitar contra les tempestes. Consisteix en una estructura quadrada, pràcticament orientada segons els punts cardinals, amb accés pel cantó nord, mirant a la rectoria. Els murs només arriben fins a mitja alçada. La part superior és oberta, i quatre pilars a cadascuna de les cantonades suporten l'estructura de la coberta, sostinguda sobre bigues de fusta. La teulada és a quatre vessants, coronada amb un remat de pedra que té al damunt un penell. L'interior del comunidor és enrajolat i, al centre, té una ara de forma piramidal sostinguda per una pilastra. Aquesta peça va ser renovada l'any 1953, segons indica una inscripció. El comunidor junt amb l'església nova de Sant Joan d'Oló, la rectoria i el cementiri formen un conjunt molt representatiu d'una parròquia rural bastida durant el segle XVII. | 08258-22 | Vora l'església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | A partir del segle XVI l'Església optà per impulsar la construcció de comunidors vora les parròquies en un intent per canalitzar les pràctiques ancestrals i populars que es feien des de temps immemorials per conjurar les tempestes. Des del comunidor el sacerdot beneïa el terme i conjurava el mal temps, especialment les pedregades. Algunes dates especialment rellevants solien ser les festes dedicades a la Creu (el 3 de maig i el 14 de setembre). Entesa com a símbol de protecció, la creu tenia un gran valor en el context agrícola tradicional. Aleshores els feligresos solien anar en processó al comunidor per demanar bon temps. Així mateix, quan hi havia temporal el campaner tenia l'obligació de tocar a 'tro i temporal', i si el perill augmentava el mossèn havia d'anar al comunidor a fer pregàries per fer marxar el mal temps. En el seu llibre dedicat als retaules barrocs d'Oló l'estudiós Josep GALOBART (1996: 95) diu que el comunidor de Sant Joan d'Oló es va construir vers el 1649. Aquest any els obrers encarregats de l'administració de la parròquia van pagar 2 lliures i 8 sous del bací de l'obra a uns fusters d'Avinyó per 'enfustar lo comunidor'. Feia pocs anys que s'havia construït la nova església de la parròquia, beneïda el 1639, la qual s'havia emplaçat en un terreny més avinent i mes planer que l'antiga. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. A l'ara de l'interior del comunidor hi ha la data de 1953, moment en què la construcció devia ser objecte d'una renovació. L'ara i la coberta són d'aquest any. Més tard, a la tardor del 1988 el comunidor va ser restaurat per voluntaris de l'Associació Castell d'Oló i amb la col·laboració de la parròquia. | 41.8472100,2.0044700 | 417355 | 4633291 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85844-foto-08258-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85844-foto-08258-22-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Cultural | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a l'ara: Renovado -9-1953 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85875 | Destrals neolítiques de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/destrals-neolitiques-de-sant-joan-dolo | XLV-X aC | <p>Conjunt de dues destrals de pedra polimentada de tipus neolític que es conserven al Museu Episcopal de Vic, amb els números d'inventari MEV 4889 i 4890. No se'n coneix cap informació del context on es van trobar, tan sols que són procedents de 'Sant Joan d'Oló' i que van ingressar al museu pels volts de 1914-1915. Foren adquirides per dues pessetes cadascuna. Aquest tipus de destrals són característiques del neolític, però es van utilitzar fins èpoques molt més recents. Tanmateix, el fet de trobar-se guardades en un museu com el de Vic ens fa suposar que van ser identificades per algun capellà de la parròquia i que es trobaven en un context en què és versemblant atribuir-les a un possible jaciment de l'època del neolític. En tal cas es tractaria d'un dels testimonis més antics de la història del municipi, juntament amb el megàlit del Pla de la Bassa de can Garriga. Tot i que, lògicament, aquesta afirmació s'ha de prendre amb moltes reserves atesa la poca informació que hi ha al respecte.</p> | 08258-53 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85875-foto-08258-53-2.jpg | Legal i física | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 85876 | Creu processional de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-processional-de-santa-maria-dolo | <p>MATAS BLANXART, M. Teresa (1984). 'Santa Maria d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 388-389. THOBY, P (1953). Les croix limousines. De la fin du XII siècle au debut du XIVe siècle. Editions A. et J. Picard et Cia., París.</p> | XIII | <p>Creu processional romànica procedent de l'església de Santa Maria d'Oló i conservada al Museu Episcopal de Vic, amb el número d'inventari MEV 176. Es tracta d'una creu completament metàl·lica, d'aram, que es podria datar al final del segle XIII. Hom la considera una de les darreres manifestacions de l'escola llemosina dins del romànic, amb alguns elements que insinuen ja les formes del gòtic, com ara la volumetria de les figures. Els estudis actuals, però, no acaben de determinar si totes les creus metàl·liques d'aquesta època són de procedència llemosina; és a dir, fabricades a la ciutat occitana de Llemotges, com es creia fins ara, o bé hi hauria també tallers a la Península. En tot cas, es tracta d'una peça força rara i sense gaires paral·lels estilístics ni iconogràfics La creu mesura 30 x 23 cm. És del tipus floronada amb una expansió aureolada central. L'anvers és ocupat per la figura de Crist amb el cap lleugerament torçat i inclinat cap a la dreta, i el cos insinuant un lleuger defalliment. Els braços de la creu tenen sengles expansions ovalades on hi podem veure relleus de les figures (possiblement afegides posteriorment) de Maria i de sant Joan. També hi ha una expansió oval a la part superior, mentre que a la part inferior del tronc hi ha una altra figura, no identificada. La figura de Crist presenta una anatomia que s'allunya de la tradició bizantina: les costelles són descrites d'una manera convencional i adopten un esquema vagament vegetal. La part alta de les cames està coberta amb un perizonium. El fons de la creu és gravat amb un element vegetal que es cargola sobre si mateix tot formant arabescs, mentre que el perfil de la creu és decorada amb una sanefa. Al costat del revers la creu té aplicada una peça circular dins la qual hi ha la Maiestas Domini sobre un fons d'esmalt blau sembrat de flors. La figura de Crist hi apareix en actitud de beneir i sosté un llibre tancat. La decoració gravada al revers és més rica i treballada que la de l'anvers. Presenta uns rínxols vegetals i als extrems del tronc i braços de la creu la figuració de tres dels símbols del Tetramorf: el lleó, l'àliga i el brau.</p> | 08258-54 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | <p>Aquesta creu, procedent de l'església de Santa Maria d'Oló, es trobava ja al Museu Episcopal de Vic des d'abans de l'any 1898. La peça es pot datar al segle XIII però sembla haver sofert moltes vicissituds al llarg de la seva història. Entre d'altres modificacions en un moment donat s'hi van afegir possiblement les figures de Maria i sant Joan, de factura volumètrica semblant a la Maiestas Domini del revers.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85876-foto-08258-54-2.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85921 | Fons documental de la parròquia de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-santa-maria-dolo | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 199. http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XIV-XX | <p>Fons de l'arxiu de la parròquia de Santa Maria d'Oló, que es pot considerar entre els més ben conservats de la Catalunya central. Des de no fa gaires anys es troba a l'Arxiu Episcopal de Vic. Pel que fa a l'arxiu parroquial pròpiament, s'han conservats els llibres sagramentals des del segle XVI, però també altres documents més antics, com ara pergamins o manuals notarials des del segle XIV, així com consuetes, llibres de l'obra de l'església i altres documents d'interès. En aquest àmbit s'inclouen les següents sèries documentals: baptismes, 17 llibres (1536-1944); confirmacions, 1 llibre (1753-1895); matrimonis, 10 llibres (1536-1976); defuncions, 11 llibres (1536-1964); vària sacramental, 6 llibres (1776-1972); aniversaris i celebracions, 10 llibres (1601-1972); administració de l'obra, 4 llibres (1661-1971); visites pastorals, 3 llibres (1536-2006); consuetes, 3 llibres (1701-1962); confraries, 12 llibres (1611-1971); manuals notarials, 22 llibres (1336-1800); capítols matrimonials, 7 llibres (1501-1850); testaments, 9 llibres (1501-1900); actes notarials, 4 llibres (1625-1900); capbreus parroquials, 1 llibre (1301-1400); processos, 1 llibre (1509-1513); pergamins, 4 unitats (1301-1700). A més, també es conserva documentació sobre comptes i factures, llevadors de rendes, causes pies i altres documents d'administració. Aquest fons també inclou documentació generada per la batllia o l'ajuntament de Santa Maria d'Oló entre els segles XVII i XIX. Entre d'altres: el Llibre del Consell, certificats i correspondència (entre 1776 i 1866); censals, cadastre, comptes i rebuts (entre 1663 i 1846); qüestions de seguretat pública (1648) i de població (1801-1899).</p> | 08258-371 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>L'església parroquial de Santa Maria d'Oló està documentada des del segle X. A mitjans de segle XVII es construí una església nova i també una rectora nova, i a mitjans de segle XX s'edificà una església moderna a la zona de l'eixample d'Oló. Durant la Guerra Civil de 1936 a la Rectoria s'hi instal·là l'Ajuntament i el Comitè Revolucionari. Però a Oló la guerra no va tenir les conseqüències desastroses com en altres llocs, i la major part dels retaules de l'església i l'arxiu es van poder salvar. En bona part fou degut a l'enginy del qui era secretari de l'Ajuntament, Josep M. Vilar Colomer (el Pepet Mas), que va induir els anticlericals a cremar només les figures dels retaules. Tot i això, es van destruir alguns retaules menors i totes les imatges. Des de fa uns anys el fons documental de la parròquia s'ha traslladat a l'Arxiu Episcopal de Vic.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 85928 | Església de Santa Creu de la Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-creu-de-la-plana | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Santa Creu de la Plana', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 390-391. CANAMASSES GÜELL, Josep (2019). 'Restauració de Santa Creu de la Plana', Amics de l'Art Romànic del Bages, el Butlletí, núm. 189 (maig-agost, 2019), p. 3-4. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 210. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Santa Creu de la Plana', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1067-1068. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Santa Creu de la Plana, de Sant Joan d'Oló', Full Diocesa, núm. 3223, Vic 21 de gener de 1973. | XII-XVIII | Restaurada el 2019 | Església romànica (del segle XII) emplaçada prop del mas de la Plana, que forma part del nucli de Sant Joan d'Oló. És una construcció senzilla i austera però elegant i ben proporcionada que ha conservat plenament la tipologia romànica originària, tot i que als segles XVII-XVIII s'hi van fer lleus reformes. Consta d'una sola nau amb absis semi-circular orientat a llevant. Els murs són llisos i sense cap mena d'ornamentació. Al centre de l'absis té una finestreta de doble esqueixada acabada amb arc de mig punt. El portal és a la banda de ponent. Aquest mur, que té una finestra en forma de creu llatina, és rematat amb un campanar d'espadanya d'una sola obertura. El mur tester, a la banda oposada, sobresurt per sobre de la teulada i és coronat amb una petita creu de pedra. El mur de migdia té una petita finestra amb arc de mig punt, així com una porta que es va obrir en les obres dels segles XVII-XVIII. En aquesta època també es va construir el contrafort lateral, motivat per una esquerda a la façana. En la recent restauració l'interior ha quedat molt ben endreçat, amb les parets a pedra vista. L'altar s'ha traslladat a la part exterior de l'entrada i permet fer-hi cerimònies de culte divers. Així mateix, en aquesta zona davantera hi trobem un element commemoratiu funerari contemporani, d'estil orientalitzant i amb un gran quars. La intenció és que aquest continuï sent un espai sagrat viu i obert a tothom. | 08258-88 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, sector sud-oest del terme municipal | Aquesta església es troba dins de la parròquia de Sant Joan d'Oló i no va passar de capella rural. Apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d'Oló. Hom suposava (PLADEVALL, 1991: 210) que al voltant de l'església hi podia haver una 'sagrera de Santa Creu' que està documentada el 1166, però notícies més recents semblen indicar que aquesta sagrera es trobaria al raval de Santa Eulàlia. L'any 1175 els senyors del terme del castell d'Oló, Pere d'Oló i la seva muller Dolça, van fer un primer llegat pietós en el seu testament a l'església de la Santa Creu. També se'n fa esment en documents de l'arxiu de Sant Joan d'Oló els anys 1413 i 1512. Així mateix, durant el segle XV surt esmentada una família cognominada de Santa Creu, que devia tenir el seu mas prop de la capella. Al segle XVII, en construir-se la nova església parroquial de Sant Joan d'Oló en un emplaçament molt proper, l'església de la Santa Creu s'anà eclipsant. Tot i això, entre els segles XVII-XVIII s'hi van fer reformes, que van consistir a sobrealçar la nau uns 80 cm per construir-hi una volta, es va cegar la finestra de l'absis, es va tancar la porta originària i se'n va obrir una de nova al mur de migdia, i els murs es van revestir amb argamassa, de manera que el parament gairebé no era visible. Ja al segle XIX , l'església fou profanada durant la Guerra Civil de 1936. Aleshores va quedar sense culte i es va destinar a paller, però va sofrir poques modificacions. A finals de 1989 s'inicià el procés de restauració per part de la Diputació de Barcelona i la Fundació ESICO, que aleshores n'era la propietària. S'hi va fer una fonamentació nova, consistent en uns “sabata” de formigó, es repassà la teulada, es tirà a terra la volta enguixada construïda al segle XVII i es va tornar a obrir la finestra de l'absis i la porta originària. El 2002 la propietat passà a la Fundació la Plana, una organització que ja estava instal·lada a la masia des de 1986 i que organitza activitats pioneres en camps molt diversos. El 2018 i 19 aquesta fundació ha finançat una nova restauració de l'església. La direcció de l'obra ha anat a càrrec de l'arquitecte local Guillem Sala Güell, amb la participació dels Amics de l'Art Romànic del Bages. L'actuació ha consistit principalment en fer una teulada nova, un nou paviment i trobar una nova campana per a l'espadanya. També s'ha portat a terme una excavació arqueològica en el perímetre exterior, que ha resultat negativa, i s'han realitzat sondejos en l'enguixat de l'absis per determinar si conservaven restes de pintures romàniques, amb un resultat també negatiu. L'església ha quedat com una sala d'actes que permet també la realització de cerimònies de cultes diversos. | 41.8494200,2.0118200 | 417968 | 4633530 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Llobet, dels Amics de l'Art Romànic del Bages | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86113 | Espai HEMALOSA (antiga Fàbrica López) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-hemalosa-antiga-fabrica-lopez | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 30. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 124, 125, 135, 139, 179-180, 216. GINEBRA MOLINS, Rafael (26-02-2020), nota de premsa a la Comunitat de la Xarxa d'Arxius Municipals: http://xam.diba.cat/news/2020/02/26/arxiu-municipal-de-santa-maria-d-olo-ha-finalitzat-tractament-del-fons-de-antiga-emp MENÉNDEZ, Francesc Xavier (2020). Píndoles de memòria familiar. Annex 6: Els López (i els Roger Gallés). Treball inèdit. SAUS CANAMASAS, David (2004). Hemalosa: naixement, creixement i mort d'una empresa. Treball de recerca, IES Miquel Bosch i Jover (treball inèdit). | XX | Conjunt d'edificacions que s'han conservat del gran complex de l'antiga fàbrica López, posteriorment coneguda com HEMALOSA. L'element principal és la nau antiga, que és l'única que s'ha conservat i que ha estat habilitada com a espai cultural polivalent (Espai Hemalosa), però també queden vestigis d'altres dependències de l'antiga fàbrica. La nau conservada és de planta rectangular i d'una sola planta. És una construcció de tipus fabril, caracteritzada pels típics finestrals emmarcats amb maó a les dues façanes laterals. En un dels extrems la construcció queda realçada amb una mena de frontó de perfil sinuós vagament modernista amb un rellotge al mig. És interessant la reixa de ferro cargolat que té les inicials M i L (Manuel López). Aquesta nau té una superfície de 15.000 m2 i conté un centre d'interpretació que, sota el títol 'Oló, a ritme de teler', explica la història de la industrialització al poble, i especialment de la fàbrica de Manuel López, que fou la més important. És una de les seccions de l'Ecomuseu del Moianès. Al voltant de l'actual plaça de Catalunya hi podem veure altres dependències de l'antiga fàbrica. Al nord queda una construcció allargassada i adaptada al perfil encorbat del terreny on hi havia diversos serveis: fusteria, caldera, menjadors, recanvis, motors d'electricitat i tallers diversos. L'espai on ara hi ha la plaça era ocupat per un gran edifici de tres plantes que es va construir pels volts de 1940, després d'enderrocar la segona nau que hi havia en paral·lel a la primera. Aquest edifici acollia les seccions de repassat, ordits i tissatge, així com tallers i oficines. Una mica després, pels volts de 1945, es van construir encara unes naus més àmplies a l'altre costat de la carretera, les quals han estat reutilitzades per l'empresa FACA. Prop de l'angle sud-est de l'actual plaça Catalunya encara hi havia la caseta anomenada dels pagadors (on els treballadors recollien la paga), que connectava amb el terreny més baix on hi havia els horts de la mestressa (Carme Vidal) i també la casa de l'amo per l'entrada posterior (cal Telèfons). | 08258-271 | Plaça de Catalunya, s/n. Nucli urbà d'Oló | Després d'un període de crisi industrial a Oló, als anys 1920 s'hi van establir dues fàbriques, que a les dècades següents havien de ser la base econòmica de la població: primer la fàbrica Borràs i després la fàbrica López. Les dues van tenir una gran rivalitat i també diferències polítiques entre elles. Manuel López Antolí (1899-1940) era fill d'un mestre d'escola i abans de construir la fàbrica era viatjant de drogueria (o de queviures). L'any 1924 va fundar una fàbrica a Oló (Algodonera Española), que en els anys posteriors va tenir un gran creixement i a la dècada de 1930 ja s'havia convertit en la més gran del poble. La vinguda dels López sembla que es deu a la seva coneixença amb Antoni Altimires Manant, qui li hauria promès que reuniria 10 cases que li deixarien 200 duros cadascuna amb la condició que construís la fàbrica a Oló i no a Perafita, tal com ell volia. Aquests prestamistes van passar a ser el accionistes principals. Cal dir que Manuel López es va casar amb Eulàlia Roger Gallés en data desconeguda, i per tant estava emparentat amb els germans Roger de Castellterçol, que sembla que ja havien iniciat una fàbrica a Oló uns anys abans (MENÉNDEZ, 2020: 16). La fàbrica produïa llençols i obtenia la força motriu d'un motor que funcionava amb olis pesants. El 1925 declarava 20 telers. Aquest any es construïa la casa avui coneguda com cal Teléfonos destinada a habitatges de l'amo i del director. Una prova de la prosperitat de l'empresa és que el 1929 va participar a l'Exposició Universal de Barcelona amb estand propi. El 1930 ja tenia 40 telers de cotó, 34 de seda i dues màquines de cosir. El 1932 s'ampliava la fàbrica amb una secció de fibres artificials (raió) i es començava a dedicar al folre. El 1936 tenia 102 telers i era la primera fàbrica de la població, amb 166 persones treballant-hi. El 1939 López va engegar una fàbrica de tints i acabats a Valladolid (FERRER, 1991: 125). Manuel López era una persona conservadora i fins i tot va promoure una revolta en contra de la proclamació de la República, però en general tot i el control que exercia sobre el poble sembla que el tracte amb els treballadors era cordial i proper. Això va canviar després que ell morís el 1940 a Barcelona, sense fills. Els hereus van passar a ser el matrimoni format per Carme Vidal López (la seva neboda) i Joan M. Roger Gallés, els quals van crear la raó social HEMALOSA (una abreviació de 'Herederos de Manuel López'). Joan M. Roger va arribar a ser procurador a Corts (1971-1977) i tinent d'alcalde de Barcelona. El matrimoni ja residia a Oló el 1935 i hi consten fins l'any 1940. En aquesta nova etapa l'actitud dels empresaris va ser més obertament paternalista i caciquil, i van tendir a considerar el poble com si fos una colònia industrial. Així, van impulsar i finançar alguns serveis al poble: l'arribada del telèfon, l'asfaltat de la carretera, un centre recreatiu o un hostal. Entre els anys 1945 i 1960 l'empresa va construir blocs de pisos per als treballadors, preveient que es necessitaria molta mà d'obra de fora, i el 1947 s'obrí un economat. El matrimoni Vidal-Roger va afavorir també l'obertura d'un cafè i van actuar com a benefactors del poble, pagant per exemple viatges a Roma per assistir a la beatificació de sant Antoni Maria Claret. Però l'obra més emblemàtica va ser la construcció d'una nova església. El 1955 van iniciar els tràmits per finançar-ne l'obra. Sota la direcció del matrimoni Vidal-Roger la fàbrica va expandir-se i diversificà la producció. S'amplià la secció de fibres artificials i amb treball de folre. L'empresa tenia la seu a Barcelona i a Madrid. A Valladolid van acabar tenint també diverses fàbriques. La principal fou Textil Castilla S.A. (TECASA), que el 1961 va absorbir altres empreses, les quals acabarien dins el conglomerat d'HEMALOSA el 1969. Així el grup empresarial podia completar tot el cercle de producció en les seves pròpies fàbriques. La crisi del tèxtil va motivar que el 1978 la fàbrica d'Oló es declarés en suspensió de pagaments i fes una reducció de plantilla, però va continuar funcionant fins el 1996. Posteriorment, la major part de les naus foren enderrocades. Només en va restar una, que s'adaptà per acollir l'espai Hemalosa, un centre polivalent que també acull una secció de l'ecomuseu del Moianès i que es va obrir al públic el 2017. L'ampli solar de l'antiga factoria que resta s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya. El 2018 el fons documental d'HEMALOSA va ingressar a l'arxiu municipal. | 41.8746500,2.0356400 | 419977 | 4636308 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86113-foto-08258-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86113-foto-08258-271-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Cultural | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Francesc Xavier Riera i Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 86114 | Col·lecció Espai Hemalosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-espai-hemalosa | COMELLAS SALA, Tània (2017). L'arquitectura modernista i noucentista de Santa Maria d'Oló. Treball de recerca. INS Miquel Bosch i Jover, p. 30. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 124, 125, 135, 139, 179-180, 216. GINEBRA MOLINS, Rafael (26-02-2020), nota de premsa a la Comunitat de la Xarxa d'Arxius Municipals: http://xam.diba.cat/news/2020/02/26/arxiu-municipal-de-santa-maria-d-olo-ha-finalitzat-tractament-del-fons-de-antiga-emp MENÉNDEZ, Francesc Xavier (2020). Píndoles de memòria familiar. Annex 6: Els López (i els Roger Gallés). Treball inèdit. SAUS CANAMASAS, David (2004). Hemalosa: naixement, creixement i mort d'una empresa. Treball de recerca, IES Miquel Bosch i Jover (treball inèdit). | XIX-XX | Col·lecció d'objectes que es conserven al centre d'Interpretació de l'Espai HEMALOSA, que és una de les seccions de l'Ecomuseu del Moianès. El centre està emplaçat en una nau de l'antiga fàbrica López, posteriorment coneguda com HEMALOSA. Sota el títol 'Oló, a ritme de teler', el centre d'interpretació explica la història de la industrialització al poble, i especialment de la fàbrica de Manuel López, que fou la més important. El centre inclou diversos plafons informatius on, entre d'altres aspectes, s'explica el procés de tissatge i de filat que es feia l'any 1945. També s'hi exposen alguns objectes de l'antiga fàbrica: catàlegs, mostres, instruccions, eines de precisió, llançadores, etc. Però els objectes principals són dos telers. Un dels telers és del tipus de garrot i procedeix d'una fàbrica de Calders (no pertanyia a Hemalosa). És un teler de tres calaixos que permetia treballar amb tres colors diferents. Fou construït a finals del segle XIX a Catalunya. El mecanisme de canvi de calaixos havia estat fabricat per C. Prat, de Santpedor. L'altre és un teler automàtic suís de la marca Saurier, de 100 W. Està equipat amb una maquineta de la mateixa casa, de setze pintes. És una màquina molt versàtil, ja que pot teixir tota classe d'articles. Aquest teler va ser desenvolupat per la Société Adolph Saurer (Suïssa). L'any 1948 HEMALOSA en va comprar sis unitats, i dos es van desmuntar per poder-los copiar. A partir de la còpia se'n van fabricar prop de 200. A diferència de l'altre, aquest teler sí que pot funcionar. També s'hi conserven dues plegadores grans, de fusta, així com unes pintes i pues. Aquestes últimes procedeixen d'una fàbrica de Barcelona. El centre d'interpretació té un petit espai dedicat a informació més general sobre el poble d'Oló i el seu patrimoni, més un punt d'atenció al públic. Aquí s'hi exposen tres maniquins amb la indumentària antiga dels Reis que van ser comprats de la cavalcada de Barcelona a finals de la dècada de 1950. A Oló l'economat d'Hemalosa s'encarregaven de passar els reis als fills dels treballadors. En un espai annex s'hi ha habilitat un gran auditori i dues sales polivalents. | 08258-272 | Espai Hemalosa (centre d'Interpretació de l'Ecomuseu del Moianès). Plaça de Catalunya, s/n | Després d'un període de crisi industrial a Oló, als anys 1920 s'hi van establir dues fàbriques, que a les dècades següents havien de ser la base econòmica de la població: primer la fàbrica Borràs i després la fàbrica López. Les dues van tenir una gran rivalitat i també diferències polítiques entre elles. Manuel López Antolí (1899-1940) era fill d'un mestre d'escola i abans de construir la fàbrica era viatjant de drogueria (o de queviures). L'any 1924 va fundar una fàbrica a Oló (Algodonera Española), que en els anys posteriors va tenir un gran creixement i a la dècada de 1930 ja s'havia convertit en la més gran del poble. La vinguda dels López sembla que es deu a la seva coneixença amb Antoni Altimires Manant, qui li hauria promès que reuniria 10 cases que li deixarien 200 duros cadascuna amb la condició que construís la fàbrica a Oló i no a Perafita, tal com ell volia. Aquests prestamistes van passar a ser el accionistes principals. Cal dir que Manuel López es va casar amb Eulàlia Roger Gallés en data desconeguda, i per tant estava emparentat amb els germans Roger de Castellterçol, que sembla que ja havien iniciat una fàbrica a Oló uns anys abans (MENÉNDEZ, 2020: 16). La fàbrica produïa llençols i obtenia la força motriu d'un motor que funcionava amb olis pesants. El 1925 declarava 20 telers. Aquest any es construïa la casa avui coneguda com cal Teléfonos destinada a habitatges de l'amo i del director. Una prova de la prosperitat de l'empresa és que el 1929 va participar a l'Exposició Universal de Barcelona amb estand propi. El 1930 ja tenia 40 telers de cotó, 34 de seda i dues màquines de cosir. El 1932 s'ampliava la fàbrica amb una secció de fibres artificials (raió) i es començava a dedicar al folre. El 1936 tenia 102 telers i era la primera fàbrica de la població, amb 166 persones treballant-hi. El 1939 López va engegar una fàbrica de tints i acabats a Valladolid (FERRER, 1991: 125). Manuel López era una persona conservadora i fins i tot va promoure una revolta en contra de la proclamació de la República, però en general tot i el control que exercia sobre el poble sembla que el tracte amb els treballadors era cordial i proper. Això va canviar després que ell morís el 1940 a Barcelona, sense fills. Els hereus van passar a ser el matrimoni format per Carme Vidal López (la seva neboda) i Joan M. Roger Gallés, els quals van crear la raó social HEMALOSA (una abreviació de 'Herederos de Manuel López'). Joan M. Roger va arribar a ser procurador a Corts (1971-1977) i tinent d'alcalde de Barcelona. El matrimoni ja residia a Oló el 1935 i hi consten fins l'any 1940. En aquesta nova etapa l'actitud dels empresaris va ser més obertament paternalista i caciquil, i van tendir a considerar el poble com si fos una colònia industrial. Així, van impulsar i finançar alguns serveis al poble: l'arribada del telèfon, l'asfaltat de la carretera, un centre recreatiu o un hostal. Entre els anys 1945 i 1960 l'empresa va construir blocs de pisos per als treballadors, preveient que es necessitaria molta mà d'obra de fora, i el 1947 s'obrí un economat. El matrimoni Vidal-Roger va afavorir també l'obertura d'un cafè i van actuar com a benefactors del poble, pagant per exemple viatges a Roma per assistir a la beatificació de sant Antoni Maria Claret. Però l'obra més emblemàtica va ser la construcció d'una nova església. El 1955 van iniciar els tràmits per finançar-ne l'obra. Sota la direcció del matrimoni Vidal-Roger la fàbrica va expandir-se i diversificà la producció. S'amplià la secció de fibres artificials i amb treball de folre. L'empresa tenia la seu a Barcelona i a Madrid. A Valladolid van acabar tenint també diverses fàbriques. La principal fou Textil Castilla S.A. (TECASA), que el 1961 va absorbir altres empreses, les quals acabarien dins el conglomerat d'HEMALOSA el 1969. Així el grup empresarial podia completar tot el cercle de producció en les seves pròpies fàbriques. La crisi del tèxtil va motivar que el 1978 la fàbrica d'Oló es declarés en suspensió de pagaments i fes una reducció de plantilla, però va continuar funcionant fins el 1996. Posteriorment, la major part de les naus foren enderrocades. Només en va restar una, que s'adaptà per acollir l'espai Hemalosa, un centre polivalent que també acull una secció de l'ecomuseu del Moianès i que es va obrir al públic el 2017. L'ampli solar de l'antiga factoria que resta s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya. El 2018 el fons documental d'HEMALOSA va ingressar a l'arxiu municipal. | 41.8747500,2.0359200 | 420000 | 4636319 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86114-foto-08258-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86114-foto-08258-272-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Francesc Xavier Riera i Josep Canamasas Güell(Continuació de l'apartat d'Història) La crisi del tèxtil va motivar que el 1978 la fàbrica d'Oló es declarés en suspensió de pagaments i fes una reducció de plantilla, però va continuar funcionant fins el 1996. Posteriorment, la major part de les naus foren enderrocades. Només en va restar una, que s'adaptà per acollir l'espai Hemalosa, un centre polivalent que també acull una secció de l'ecomuseu del Moianès i que es va obrir al públic el 2017. L'ampli solar de l'antiga factoria que resta s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya. El 2018 el fons documental d'HEMALOSA va ingressar a l'arxiu municipal. | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 86165 | Fons documental de l'Arxiu municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-municipal-21 | GINEBRA MOLINS, Rafael (26-02-2020), nota de premsa a la Comunitat de la Xarxa d'Arxius Municipals: http://xam.diba.cat/news/2020/02/26/arxiu-municipal-de-santa-maria-d-olo-ha-finalitzat-tractament-del-fons-de-antiga-emp | XIX-XXI | Fons documental de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló que es conserva en un semisoterrani d'un edifici annex a la casa consistorial, dins del mateix recinte. Concretament, a sota la llar d'infants. Inclou la documentació històrica i també l'arxiu administratiu en curs, però la part de la documentació semi-activa es troba en una sala de la planta baixa de l'Ajuntament, guardada en armaris compactes. Ja fa uns anys que l'arxiu ha estat objecte d'una intervenció d'ordenació i adequació per part de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Seguint el quadre de classificació d'aquest ordenament, els fons inclouen els següents grups de sèries: 1. Administració general (documentació conservada des de 1845), 2. Hisenda (des de 1842), 3. Proveïments (des de 1924), 4. Serveis socials (des de 1925), 5. Sanitat (des de 1853), 6. Obres i urbanisme (des de 1882), 7. Seguretat pública (des de 1860), 8. Serveis militars (des de 1832), 9. Població (des de 1863), 10. Eleccions (des de 1858), 11. Ensenyament (des de 1874), 12. Cultura (des de 1926), 13. Serveis agropecuaris i medi ambient (des de 1865), 14. Col·leccions factícies (des de 1930). A més d'aquests fons generats per l'administració pròpia de l'Ajuntament, a l'arxiu es conserven també fons provinents del jutjat de pau (1845-1993), de la Jefatura local del Movimiento (1967-1977), de la Cooperativa d'habitatges Dalt les Cases (1943-1984), així com un destacat fons de l'empresa Hemalosa (1932-2018). Els documents més antics de l'arxiu estan relacionats amb els allotjaments militars i subministraments a la tropa (1832-1844). | 08258-333 | Avinguda Manuel López, 1. Nucli urbà d'Oló | Entre juny de 1997 i febrer de 1998 es va portar a terme la primera fase de classificació i ordenació de l'arxiu municipal per part de la Diputació de Barcelona. El 20 de novembre de 2008 es va firmar el conveni d'adhesió per entrar a formar part del Programa de Manteniment en la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. En aquests moments l'arxiver encarregat és Rafael Ginebra Molins. Recentment, el 2018, s'ha incorporat a l'arxiu un interessant fons provinent de l'empresa HEMALOSA, que va ser, durant molts anys, el principal puntal de l'economia d'Oló. Tanmateix, bona part d'aquesta documentació no fa referència a Oló sinó a altres seus d'aquesta empresa, que tenia per exemple diferents fàbriques a Valladolid. | 41.8738900,2.0346700 | 419896 | 4636225 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86165-foto-08258-333-2.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Rafael Ginebra Molins, arxiver itinerant de la OPC Diputació de Barcelona | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 86222 | Fons documental de la parròquia de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-sant-joan-dolo | <p>http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XVII-XX | <p>Fons documental de la parròquia de Sant Joan d'Oló, que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic excepte els llibres més recents. Inclou les següents sèries: Baptismes, 5 llibres entre 1628-1979; Confirmacions, 4 llibres, entre 1711 i 1979; Matrimonis, 5 llibres, entre 1716 i 1950; Defuncions, 2 llibres, entre 1716 i 1856; Vària sacramental, 2 llibres, entre 1950 i 1960; Aniversaris i celebracions, 5 llibres, entre 1701 i 1842; Administració de l'obra, 3 llibres, entre 1631 i 1881; consuetes, 3 llibres, entre 1600 i 1940; Inventaris parroquials, 1 llibre, entre 1931 i 1960; comptes i factures, 1 llibre, entre 1941 i 1946.</p> | 08258-400 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>A principis del segle XVII es construí la nova església parroquial de Sant Joan d'Oló, en un emplaçament més planer i més accessible per als masos que l'església antiga. La nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. Gràcies a això també es va poder evitar la destrucció de l'arxiu parroquial.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 86223 | Fons documental de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-parroquia-de-sant-feliu-de-terrassola | <p>http://www.abev.net/%5Cdefault.htm (Web de l'Arxiu Episcopal de Vic)</p> | XVI-XX | <p>Fons documental de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic excepte els llibres més recents. Inclou les següent sèries: Baptismes, 3 llibres entre 1592 i 1980; Confirmacions, 3 llibres entre 1592 i 1967; Matrimonis, dos llibres entre 1857 i 2005; Defuncions, 2 llibres entre 1857 i 1990; Vària sacramental, 1 llibre entre 1857 i 1990; Aniversaris i celebracions, 2 llibres entre 1810 i 1874; Llibres de l'Obra, 8 llibres entre 1625 i 1980; Visites pastorals, 2 llibres entre 1619 i 1874; Llevadors de rendes, 1 llibre entre 1628 i 1686, i Fundacions i causes pies, 1 llibre entre 1944 i 1983.</p> | 08258-401 | Arxiu Episcopal de Vic. Carrer Santa Maria, 1. 08500 - Vic | <p>L'església parroquial de Sant Feliu de Terrassola és documentada a partir de l'any 927, primer com a Sant Feliu in Centas. Molt aviat va ser parròquia d'un ampli sector al nord-est del terme del Castell d'Oló, que incloïa l'Estany, on després s'hi fundà el monestir. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església de Sant Feliu fou saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. Des de fa uns anys els fons de l'arxiu parroquial s'han traslladat a l'Arxiu Episcopal de Vic.</p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 86111 | Pont de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-rocafort | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 149-150. | XX | Pont anomenat de Rocafort, emplaçat a la carretera de Moià a Sant Feliu de Terrassola (C-59) sobre la riera d'Oló, més o menys al km. 51,3 d'aquesta via. Es troba uns 200 m al sud del gran mas de Rocafort. Fou bastit pels volts de 1901, i adopta una tipologia pròpia dels ponts construïts en aquesta època, la majoria sota la tutela de la Diputació de Barcelona. El pont té una llargària d'uns 60 metres i consta d'un sol arc de gran alçada i amplada. L'arrancada de l'arc és marcada per una imposta. La volta de l'arc és revestida amb carreus perfectament regulars, mentre que les parets laterals tenen un aparell d'obra poligonal més irregular. Als dos extrems les bases del pont són reforçades amb una mena d'atalussat més ample. El costat nord disposa d'un corredor que permet passar persones i animals. La part superior originàriament era acabada amb baranes de pedra. Actualment són metàl·liques. | 08258-269 | Sector nord-est del terme municipal | A la segona meitat del segle XIX es van construir les dues carreteres que passen pel terme de Santa Maria d'Oló. En primer lloc, la carretera d'Avinyó a Vic (l'actual BP-4313), seguint més o menys el traçat de l'antic camí medieval. Va ser un procés llarg: les primeres gestions es feien el 1867, entorn de 1871 s'hi estava treballant i a principis de segle XX la carretera ja estava enllestida. D'altra banda, es va construir també la carretera que enllaça amb l'Estany i Moià (l'actual C-59). El 1887 s'hi estava treballant i probablement a principis de segle també estava acabada. Sembla que el pont de Rocafort s'hauria construir pels volts de 1901. Ramon de Rocafort, propietari de la gran mansió de Rocafort, era diputat provincial i sembla que hauria aprofitat la seva posició per afavorir la construcció de les carreteres, que passaven prop de les seves terres (FERRER, 1991: 149). Finalment, va caldre encara construir un tram de dos quilòmetres per enllaçar amb el poble d'Oló. L'any 1901 se'n començava a parlar, però l'obra no va quedar enllestida fins el 1917, i l'asfaltat el 1957, a càrrec de l'empresa HEMALOSA. | 41.8982800,2.1089300 | 426086 | 4638866 | 1901 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86111-foto-08258-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86111-foto-08258-269-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 85833 | Font del Roc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-roc-0 | GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 85. | Font emplaçada al costat de la riera d'Oló, força a prop del mateix poble d'Oló. Es troba en un planell fresc i ombrívol, aixoplugat per diferents plàtans. L'indret està equipat amb taules de pícnic i també compta amb un plafó informatiu del PEIN del Moianès. Es divideix en dues àrees. La que es troba al sud és la font antiga. Compta amb un parapet d'obra amb dos nivells de brolladors i piques. L'àrea més al nord es va arranjar a la dècada de 1970 i compta amb un sol brollador. En aquest sector l'aigua és molt abundosa i més amunt de la font hi ha diverses surgències naturals, sembla que de vetes diferents. Una està canalitzada en una mina i s'utilitza per regar els horts que hi ha al costat, i que es troben a una cota més alta que la font. En un d'aquests horts terrassats hi ha l'anomenada barraca del Jepet, que és una curiosa balma de pedra tosca. | 08258-11 | Sector central del terme municipal | 41.8693900,2.0366200 | 420052 | 4635724 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85833-foto-08258-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85833-foto-08258-11-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 86020 | Llinda del molí d'Altimires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llinda-del-moli-daltimires | XIII-XIV | Llinda emplaçada a la torre de defensa medieval que és al mateix temps el Molí d'Altimires, una combinació que no deixa de ser curiosa i atípica. Concretament, es troba a la finestra de la façana nord-est, que és la seva façana principal, encarada al camí. La llinda és de pedra, de forma més o menys rectangular. Té gravades dues roses sexifòlies i, al centre, una creu sobre un triangle que simbolitza el mont Gòlgota. Aquests elements tenen un simbolisme destacat, que remarcava la importància d'aquesta construcció, situada estratègicament en un camí principal d'accés al castell d'Oló. La rosa de sis fulles és un símbol solar de tradició pagana que es considera una reminiscència precristiana del culte al sol. A Catalunya s'han trobat roses sexifòlies en edificis, art funerari, mobiliari i joieria. Aquest motiu ornamental fou especialment emprat als Pirineus per part dels pastors. Una altra interpretació, no necessàriament incompatible amb l'anterior, és que les dues circumferències al·ludeixen a les dues moles del molí. Així ho interpretava almenys un membre de la família Altimires que va decorar una llinda de la seva casa al poble d'Oló amb dues rodes que representen, en aquest cas ben clarament, les d'un molí. No disposem de gaires elements per datar aquesta llinda, que podria situar-se, igual que la mateixa construcció de la torre, als segles XIII-XV. | 08258-180 | Al molí d'Altimires, al sector central del terme municipal | El fet de combinar una torre de defensa amb un molí és totalment atípic, però considerem que aquesta construcció fou concebuda amb aquesta doble funció ja des del seu inici. Hi ha qui creu, però, que el molí s'hi hauria instal·lat posteriorment. En tot cas, la funció com a torre de defensa és ben clara, i estava relacionada amb la posició estratègica de l'indret, que es troba en una cruïlla on el camí d'Oló a Sant Joan d'Oló travessava la riera per una palanca. Per la tipologia de la torre es podria datar entorn dels segles XIII-XIV. Tot i que no en coneixem dades documentals, cal suposar que en un principi era possessió del senyor del terme, ja que en època medieval els molins solien ser monopoli dels senyors, i més tenint en compte que la torre complia funcions defensives auxiliars del castell. La família Altimires devia encarregar-se de fer anar el molí, tal vegada ho feien el Salvador o Berenguer d'Altimires que apareixen citats en un llistat de caps de casa que van participar en una reunió feta el 1394 per tractar de la redempció del terme d'Oló. Amb el temps la família devia aprofitar els drets adquirits i el molí va quedar com una propietat del mas Altimires. De tot això se'n dedueix que la família Altimires tenia un tracte de proximitat amb els poders vinculats a la senyoria del castell d'Oló i, per tant, ja des d'antic aquest mas situat a un quilòmetre aproximadament del molí va ser un dels més importants del terme. No es pot descartar que el Molí d'Altimires tingués alguna relació amb les infraestructures hidràuliques que ara formen part del el Molí del Coix, riera amunt i als peus del nucli d'Oló. Allà hi ha un interessant aqüeducte de datació desconeguda i un rec que travessa la roca, unes obres de força calat per a un simple molí particular. Per la cota d'altitud es pot deduir que el punt de captació d'aigües del molí d'Altimires devia trobar-se en aquella zona. Als segles XVII-XVIII es devia construir la casa del moliner, adossada a la torre. El molí va seguir funcionant fins el final del segle XIX. Encara una àvia de l'actual propietari d'Altimires l'havia vist en actiu. | 41.8647800,2.0240600 | 419004 | 4635223 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86020-foto-08258-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86020-foto-08258-180-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 86074 | Ball de bastons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-bastons-7 | <p>BALLÚS, Glòria (2000). Guia de festes del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció guies, núm. 2, Manresa, p. 216. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180-181, 191-192. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 473. SENTIES ANTONELL, Marta ; JUBANY SÁNCHEZ, Míriam (2002). Bastoners d'Oló (Treball de recerca de 2n Batxillerat). VILÀ SABATA, Pilar; ROCA BUJONS, Maria (1984).Els bastoners de Sta. Maria d'Oló. Treball inèdit de Magisteri.</p> | XIX-XXI | Tradició vigent | <p><span><span><span>Ball tradicional que continua vigent a Santa Maria d’Oló de la mà de la colla de bastoners. Solen sortir a ballar en dues dates fixes: per Pasqua florida, juntament amb les Caramelles, i per la Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya, que cada any s’organitza en un poble diferent. Per la celebració de Pasqua florida al migdia totes les colles es concentren a la plaça de l’Església Nova per fer la cantada i ballada conjunta, després d’haver ballat per places i carrers del poble. També surten a ballar quan hi ha un esdeveniment important, com ara la visita d’una autoritat o el Correllengua.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La colla dels bastoners es compon de vuit balladors: quatre s’anomenen paradors i quatre rematadors (un d’aquets quatre rematadors porta la bandera i és l’abanderat) . Actualment les quatre o cinc colles existents vesteixen igual: van vestits amb una brusa blanca, calces amples de color blanc, un faldell (que a la colla anomenen faldilla), uns camals amb cascavells, una faixa de color vermell i un barret de tipus canotier (típic dels anys 1920) folrat de roba de color blanc, amb una cinta groga o vermella (segons el porti un parador o un rematador). També porten unes cintes de colors situades al darrera i guarnides amb flors, i encara una cinta que travessa el pit i l’esquena, de la clavícula al maluc i d’esquerra a dreta amb color groc (si és un parador) i de dreta a esquerra i vermella (si és un rematador). Als peus calcen espardenyes de vetes de color blanc amb mitjons del mateix color. Els bastons són fets de fusta d’alzina; tenen una llargada de 45 cm i un diàmetre de 3,5 cm. Pel que fa al mocador, a Catalunya hi ha colles que el porten al cap i altres al barret. Oló forma part d’aquests segons, i hi ha una teoria que diu que els que el portaven al barret vénen de tradició de traginers i transhumància, mentre que el que els altres són més característics de la zona litoral.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment els balls són els següents: l’airosa, el tralara o picotí xic, la processó, el saltador, el picotí gros, el rotllet i els quatre cantons. Pels volts de l’any 1985 s’hi va afegir una combinació de dos balls (el saltador i el picotí gros) a la qual se l’anomena el quatre per quatre. Els vuit balls antics segueixen la coreografia tradicional. L’any 2011 es van estrenar dos balls més. Són els balls anomenats el bastoner i el flabiolaire, amb música de Lluís Marmi i coreografia de Damià Güell i Sabata, que és qui actualment s’encarrega d’ensenyar les coreografies. Els balls nous mantenen en bona part la coreografia tradicional, però se n’hi ha afegit alguna que ballen altres colles de bastoners. L’any 2019 s’incorporà un altre ball nou anomenat Primera trobada, en record dels bastoners d’Oló que van organitzar la primera trobada de bastoners de Catalunya. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa als instruments musicals que acompanyen el ball, aquests han anat variant amb el temps. Es va començar amb un flabiol de pastor. A la dècada de 1950 es tocava amb harmònica, als anys setanta es tornà al flabiol. En aquest moment es van escriure per primera vegada les partitures dels balls a càrrec del fabliolaire Lluís Coma. Els anys vuitanta es tocava amb flauta aguda, i en l’actualitat es torna a fer amb flabiol. Cal dir que Oló és dels pocs pobles on es manté només aquest instrument.</span></span></span></p> | 08258-232 | Santa Maria d'Oló | <p><span><span><span>Els bastoners a Oló ja devien existir al segle XIX o tal vegada amb anterioritat. La primera notícia coneguda, però, és del 2 de març de 1901, quan un grup de socis demanaven els vestits dels bastoners al president de la Congregació de Sant Lluís Gonçaga per poder sortir amb les Caramelles el dia de Pasqua. D’això es dedueix que no era una entitat organitzada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant els tres anys de la guerra civil els bastoners van deixar de ballar. Després de la guerra alguns balls van sofrir modificacions. Va ser el cas de la Pastoreta, que es convertí en una peça titulada Marxa Real. Així mateix, els bastons es van pintar amb la bandera d’Espanya. Els anys 1950 un grup de dones, entre elles Maria Vila, decidiren confeccionar nous vestits amb roba donada per Manufactures Borràs. Els vestits antics s’havien fet malbé a causa de la humitat de la rectoria. Més endavant hi va haver breus períodes d’interrupció: a la dècada de 1960 (uns pocs anys) i també a la dècada de 1970. L’any 1977 es va crear una colla de balladors més joves: la colla dels petits. Quan s’unien les dues colles es podien aconseguir uns efectes coreogràfics força espectaculars i, a més, s’assegurava la renovació del grup amb components de noves generacions. Aquest mateix any Maria Oliveres va confeccionar una nova bandera dels bastoners, i des d’aleshores es balla amb dues banderes. Una la porta la colla dels grans i l’altra la colla dels petits.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Un any abans, el 6 de juny de 1976, s’havia celebrat la primera Trobada Nacional de Bastoners a Oló. El grup de bastoners local va tenir una notable influència en el seu impuls. En aquesta primera edició, organitzada conjuntament amb el Grup Cultural Guillem d’Oló, hi van participar sis colles, incloent-hi la d’Oló. Aquesta trobada, organitzada cada any en un poble i per una colla diferent, ha arribat a aplegar més de 80 colles. L’any 1990, amb motiu de la celebració dels 1.100 anys de l’aparició escrita del nom d’Oló, es va fer una trobada de diferents generacions de persones que havien ballat amb els bastoners d’Oló. Va comptar amb cinc colles del poble. El 1996 les noies es van integrar al ball de bastons, a petició seva. El vestit que porten és el mateix del bastoners. També en aquesta dècada de 1990 Fina Sala Oliveras va dissenyar l’anagrama.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 2000 es va celebrar una trobada titulada “25 anys de trobades i més de 100 ballades”. Aquest dia es va inaugurar el monument als bastoners que hi ha davant de l’església nova. El disseny és d’Albert Manubens. El 2008 es va presentar a Oló el llibre “32 anys de trobades i 22 anys de la coordinadora de ball de bastons”. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant aquest darrer període s’ha ensenyat a tocar el ball de bastons als més petits i també el flabiol i la música dels balls a diferents generacions. Com ja hem dit, el 2011 es van estrenar dos balls nous: el bastoner i el fabliolaire. Pels volts de 2014 l’agrupació va redactar uns estatus per primera vegada. Actualment hi ha una junta que està al front de l’entitat. El 2015 es va celebrar una trobada titulada “40 anys de trobades” en la que es va convidar a les mateixes colles de l’any 1976 i s’hi va afegir la de Prats de Lluçanès, ja que aquest municipi cada any convida la colla d’Oló per la festa major.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La pintura dels bastons ha anat variant al llarg del temps. A la dècada de 1910 estaven pintats en dues franges helicoïdals, una de negre i l’altre marró granat. Se’n conserven dos bastons. En la postguerra, tal com hem dit, es van pintar amb la bandera d’Espanya. L’any 1950, amb la vinguda de la mare de Deu de Fàtima, es van pintar de color blau i blanc, i a la dècada de 1970, quan es va reprendre el ball, s’assajava amb els bastons de la bandera d’Espanya (bastons vells) i es ballava amb bastons pintats amb la senyera. A partir de la dècada de 1980 els bastons no estan pintats, ja que d’aquesta manera tenen més bona sonoritat.</span></span></span></p> | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86074-foto-08258-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86074-foto-08258-232-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-03-12 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell, Damià Güell Sabata i Josep Güell Sabata. Fotografies facilitades per la Colla de bastoners i caramelles, i per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86075 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-44 | BALLÚS, Glòria (2000). Guia de festes del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció guies, núm. 2, Manresa, p. 216. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 180-181, 191-192, 212. FREIXA, Lluís (1975). Retall d'història del municipi de Santa Maria d'Oló, Vic. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 473. Anònim (1996). 'Aniversari cultural', Ologràfic, núm. 3 (abril de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 4. | XIX-XXI | Tradició vigent | Les caramelles s'han de posar en relació amb les festes del cicle de primavera, que suposaven un esclat d'alegria popular en forma de cants i balls. La Pasqua i el Roser de Maig eren les principals festes d'aquest cicle. A Santa Maria d'Oló les caramelles tenen una important tradició i arrelament, i han estat tradicionalment vinculades al ball de bastons. Actualment les cantades de caramelles es fan per Pasqua florida. La colla de caramellaires surt a cantar amb l'acompanyament dels bastoners. Ho fan el dissabte en els ravals i en alguns carrers del poble, i el diumenge al matí comencen pel casc antic i fan la resta de carrers. Al migdia acaben a la plaça de l'Església nova, on es canten i ballen totes les peces. Després de les actuacions recullen presents de la gent que els escolta. Els diners recaptats serveixen per pagar els desplaçaments dels bastoners i també un sopar a tots els cantants i balladors. Aquest any 2020 s'ha fet un nou arranjament per tornar a cantar el Vals de cal Borrasca, una cançó popular pròpia d'Oló que s'atribueix a Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) i que ja es cantava en les caramelles a principis de segle XX. | 08258-233 | Santa Maria d'Oló | La tradició de les caramelles al municipi d'Oló ja és present almenys des del segle XIX. D'aquesta època reculada se'n coneixen notícies disperses. Se sap que sovint sortien colles vinculades amb entitats o també en funció de certes rivalitats. Mossèn Lluís FREIXA (1975) ha pogut remuntar la memòria oral referida a les Caramelles al 1870. Parla de rivalitats entre el cor de Sant Pere, format per homes, i el Cor de Santa Filomena, format per dones. El 1901 un grup de socis de la Congregació de Sant Lluís Gonçaga demanava els vestits dels bastoners al seu president per poder sortir amb les Caramelles el dia de Pasqua. D'això es dedueix que aquesta congregació també preparava les seves caramelles, a més dels bastoners. En un moment determinat, quan als anys 1920 s'organitzà el club de futbol, també els membres d'aquesta entitat es van convertir en animadors de les caramelles, fins que van desaparèixer. En aquesta època una persona molt vinculada a la música popular i a les tradicions fou Josep Camprubí Vilar (1872- 1946), més conegut com l'Avi Borrasca. Era pagès però la seva gran passió fou la música. Era autodidacta i de jove tocava l'acordió. Col·laborà en totes les festes del poble, especialment religioses, i dirigí el cor Parroquial fins entrada la dècada de 1920. Fos o no ell el compositor del popular Vals de cal Borrasca (ja que hi ha diferents teories) el cert és que va ensenyar aquesta melodia (que es cantava sobretot a les caramelles), la va popularitzar i la va difondre a les generacions posteriors. En un principi les caramelles començaven a cantar pels ravals i acabaven al poble el mateix matí de Pasqua. A mesura que el poble es va fer més gran es va cantar als ravals el dissabte a la tarda i al poble el diumenge al matí (això com a mínim des dels anys 1930). Els diners recaptats servien per realitzar alguna excursió. Tradicionalment, els mestres i metges solien contribuir a organitzar les caramelles, que s'assajaven al Centre Catòlic i algunes vegades comptaven amb la participació de la Cobla Principal del Bages. A la dècada de 1950 la direcció anava a càrrec de la mestra Dolors Comellas Morrall i el metge Jaume Palomeras Marçal. Els anys 1960 va assumir-ne la responsabilitat Joan Canamasas Puigbó. En aquesta època hi ha constància que els caramellaires van fer sortides a diferents ciutats catalanes. Els anys 1970 Lluís Coma Coll va assumir la direcció de les caramelles. Aleshores es cantava un pupurri sobre els esdeveniments polítics locals, a més d'altres peces tradicionals, i en una ocasió es va tornar a cantar el Vals de cal Borrasca. Cap al final de la dècada de 1970 o principis dels vuitanta va agafar el relleu Jordi Portabella Ciuró, amb l'ajuda de Marta Güell o Marta de Moratones. Els anys 1985 i 1986 va dirigir les caramelles Ignasi Balançó, amb l'ajuda de Teresa Rodorerda Ollé. Fins aquesta data les caramelles es cantaven a tres veus. A partir d'aquí i fins a l'actualitat s'han cantat a una sola veu. El següent director va ser Pere Jubany Serra. L'any 1992 en particular no hi va haver caramelles, només ball de bastons. L'any següent va assumir la direcció Joan Camprubí Puig, que ho va fer uns quants anys. A principis de la dècada del 2000 van encarregar-se de la direcció alumnes avançats de l'escola de música, com la Íngrid Prat València o la Laia Prat Ciuró. Altres anys els directors van ser diversos: una mestra de l'escola o una parella de músics (la Rosa i en Carles Bisquerra). Al final de la dècada ho va fer la professora de l'escola de música Laura Gual. Finalment, a la segona dècada del segle XXI se n'ha fet càrrec l'escola de música. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86075-foto-08258-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86075-foto-08258-233-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies facilitades per la Colla de bastoners i caramelles, i per Josep Canamasas GüellInformació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86076 | Festa de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-sant-sebastia-3 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 190. Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/festes-i-fires/festa-major-dhivern-sant-sebastia.html | XIX-XXI | Tradició vigent | Festa que se celebra el 20 de gener en honor a sant Sebastià per haver protegit el poble d'una epidèmia de còlera a finals del segle XIX. Actualment es celebra una missa a l'església vella, que és l'única que s'hi fa en tot l'any, i fins no fa gaire encara es cantaven els tradicionals Goigs de Sant Sebastià. Aquest dia o el següent dia feiner és festiu a Oló i alguns anys l'Ajuntament ha programat una obra de teatre o alguna activitat especial per celebrar-ho. | 08258-234 | Santa Maria d'Oló | El culte a sant Sebastià, que és advocat en els casos de pestes i epidèmies, va tenir una important revifada a finals del segle XIX. Sembla, però, que a principis d'aquest segle ja tenia un cert arrelament a Santa Maria d'Oló. Consta que el 1838 la Confraria de les Dones feia celebrar un ofici i una processó en honor seu. Els anys 1884 i 1885 hi va haver a tot Catalunya una forta epidèmia de còlera que va provocar una gran mortaldat. A Santa Maria d'Oló, com en altres poblacions, es van fer invocacions a sant Sebastià per demanar-li que el còlera no arribés al poble. S'explica que l'epidèmia va arribar molt a prop perquè els ocells van morir fins al Torrent Fondo (entre Vilagur i Puigneró) i la serra Borina. Oló va fer un 'vot de poble' a sant Sebastià i, en agraïment, es celebra aquesta festa cada 20 de febrer. Tal com hem dit, sembla que la festa ja es feia anteriorment i en aquest moment s'oficialitzà de manera més solemne (FERRER i altres, 1991: 190). Per l'epidèmia de grip de 1918 es va tornar a invocar sant Sebastià, tot i que aquesta vegada el grip va provocar algunes víctimes. A la dècada de 1940 es va construir, prop de la masia del Perdols, un oratori dedicat a Sant Sebastià. El va fer Pepet Ollé Serarols, un paleta que durant la guerra s'havia passat al bàndol franquista i en acabar, en agraïment d'haver pogut tornar, va construir aquesta capelleta en terme d'aquesta masia d'on n'era fill. A la dècada de 1950 Sant Sebastià era una de les dues festes locals. Aleshores la seva celebració era únicament religiosa. Es feia una missa i el cant dels Goigs de Sant Sebastià. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86076-foto-08258-234-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86077 | Diada del Soler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diada-del-soler | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 192-193. Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/festes-i-fires/la-diada-del-soler.html | XX-XXI | Tradició vigent | Festa que va començar com una trobada de pares i nens del Moviment Júnior però que, amb el temps, ha esdevingut una trobada popular oberta a tothom. Es celebra el tercer cap de setmana de maig a la masia del Soler. El dissabte a la tarda els nens hi van caminant. Quan arriben paren les tendes, sopen i fan jocs de nit. El diumenge al matí moltes famílies del poble i de fora ajuden a parar taula i participen en l'arrossada popular que es fa a continuació. | 08258-235 | Masia del Soler, al sector nord-est del terme municipal | Aquesta festa es va organitzar per primera vegada el 13 de maig de 1973 per part del Moviment Júnior local, adreçada només a pares i nens que participaven en les activitats de l'entitat que es feien al mas Vilanova. Els primers anys es celebrava al mas i al seu entorn. Es feia una arrossada i a la capella romànica de Sant Jaume s'hi feia una missa de camp. El 1979 la festa es va traslladar al mas Soler, igualment espaiós i amb la possibilitat de disposar de la casa en cas de mal temps. Actualment ja no es fa missa al matí ni sardanes a la tarda, però durant molts anys es va mantenir aquesta tradició. Les sardanes en part es van deixar de fer perquè molts anys plovia. Darrerament, algun any s'ha fet espectacle musical, a vegades al matí o algun any a la tarda. | 41.8875300,2.0698200 | 422829 | 4637707 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86077-foto-08258-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86077-foto-08258-235-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies de Josep Canamasas GüellInformació facilitada per Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86078 | Festa Major de Santa Maria d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-santa-maria-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 194, 201. Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/festes-i-fires/la-festa-major-destiu.html | XIX-XXI | Festa vigent | La festa major de Santa Maria d'Oló es celebra a finals d'agost (entorn del quart diumenge d'aquest mes) i dura sis dies. S'inicia el dijous al vespre amb el pregó i la projecció d'alguna pel·lícula o alguna xerrada. El dissabte es fa un repic general de campanes per donar per començada la festa des d'un punt de vista litúrgic. En la resta de dies es combinen activitats diverses destinades a totes les edats i públics: jocs infantils, baixada d'andròmines, tornejos esportius i jocs de taula, dinars, sopars... El diumenge al matí es celebra ofici solemne a l'església nova (fa uns anys hi intervenia el cor parroquial), i el dilluns missa de difunts. No hi falta el cercavila dels gegants, que sempre compta amb algunes colles convidades. Aquestes trobades de gegants es van començar el 1986. Finalment, el dimarts al migdia es fa l'acomiadament, amb un dinar i alguna actuació. | 08258-236 | Santa Maria d'Oló | Al segle XIX s'encarregava d'organitzar la festa major l'administració o confraria de la Mare de Déu dels Àngels, documentada ja el 1839. Això evidencia que en aquesta època, tal com era habitual, la festa tenia un caràcter predominantment religiós i, de manera progressiva, s'hi devien introduir actes de caire més lúdic. El 1896 el poble estava dividit en tres bàndols, i cadascun muntava el seu propi envelat. Una orquestra tocava a la plaça Major, una altra a la bassa del comú (a cal Pons) i la tercera a ca l'Ambrós, al carrer de la 'Mundosa'. Tradicionalment la festa es celebrava el quart diumenge de setembre. Així consta almenys l'any 1901. Però com que s'esqueia en temps de verema el 1906 l'Ajuntament acordà canviar la data pel quart diumenge d'agost, que és la que s'ha mantingut fins a l'actualitat (FERRER, 1991: 194). A la dècada de 1950 el programa era una mica més variat. Concretament, el 1958 el diumenge es feien tres misses (una de matinal, una de dialogada i a les 11 missa solemne, amb assistència de les autoritats). El dilluns es feia missa de difunts. Possiblement va ser aquest any l'última vegada que es van cantar els goigs tradicionals. Com a actes lúdics hi havia un festival infantil, espectacles d'humor, teatre, sardanes, un partit de futbol i castell de focs. Com a mínim des de la dècada dels cinquanta la festa major durava quatre dies, a la dècada de 1980 es va ampliar a cinc, i concretament a partir de l'any 1992 es va allargar fins als sis dies que dura en l'actualitat. Des de 1979 la festa major és organitzada per una comissió en la que hi participen diverses entitats en coordinació amb la regidoria de cultura de l'Ajuntament. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86078-foto-08258-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86078-foto-08258-236-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografies de Josep Canamasas GüellInformació facilitada per Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86079 | Pessebre vivent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pessebre-vivent-9 | Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/festes-i-fires/el-pessebre-vivent.html | XX-XXI | Tradició vigent | Pessebre vivent que s'organitza a Dalt del poble (nucli antic) el dissabte i diumenge abans de la Fira de Nadal. És l'únic pessebre vivent que es fa a la comarca del Moianès, i ha anat guanyant anomenada ja que, any rere any, es va millorant per tal d'aconseguir una presentació més acurada. Durant els dos dies els racons d'aquesta part del poble s'omplen amb quadres escènics de caràcter bíblic i estampes que evoquen els oficis i costums tradicionals. Algunes de les escenes que es representen són l'Anunciació, els pastors, el serrador, el celler, el terrisser, el fuster, el forjador, el fangador, les rentadores, la cuina, la taverna, el flabiolaire, el pelleter, les filadores, el menjador, el naixement, l'herbolària, les cosidores o el carreter. El recorregut s'acaba a la plaça del mercat amb un bon nombre de parades: de pa, fruita, vidre, bacallà, formatge... I al final hi sol haver pa torrat, botifarra i vi per a tothom. Mentre la gent menja pot contemplar, en una altra plaça, el ball que els dimonis fan a l'infern. Cal ressaltar que els figurants són els mateixos habitants del nucli antic, i en la major part dels casos són tots els membres de la família els que hi participen. El públic assistent ve majoritàriament dels pobles veïns, però també d'arreu de Catalunya. Ronda una mitjana d'unes 1.200 persones entre els dos dies. L'organització va a càrrec de l'Associació Castell d'Oló. | 08258-237 | Santa Maria d'Oló (Dalt del Poble) | El pessebre vivent va començar l'any 2013 quan, en un dinar de germanor, els veïns del nucli antic van decidir representar-lo. Anteriorment, pels volts de la dècada de 1970, ja se n'havien fet un parell de representacions, però a baix el poble i en un format més teatralitzat. Es va partir d'una sèrie d'escenes senzilles i clàssiques que s'han mantingut i millorat, i cada any se n'hi han afegit de noves, amb alguns canvis en les darreres edicions. En un principi només es feia una representació a l'any. Des del 2016 se'n fan dues: una el dissabte i l'altre el diumenge. Els primers anys constava que l'organització anava a càrrec dels veïns de Dalt del Poble, però com que no eren cap entitat ni tenien estatus legal des del 2017 l'acte depèn de l'Associació Castell d'Oló. Les primeres representacions van coincidir amb la Fira de Nadal, però ja fa tres anys que es representa el cap de setmana abans de la fira. | 41.8707000,2.0342200 | 419854 | 4635871 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86079-foto-08258-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86079-foto-08258-237-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas GüellFotografies de Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86080 | Caminada popular d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caminada-popular-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 193. Web Ajuntament Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/actualitat/agenda/xxxviii-caminada-popular-dolo.html | XX-XXI | Activitat vigent | Caminada popular que es porta a terme l'últim diumenge de maig per indrets del terme d'Oló però amb un recorregut cada any diferent. Iniciada l'any 1982, és una de les més antigues de Catalunya. L'itinerari passa per cases de pagès, ermites, molins, etc. D'aquesta manera es dóna a conèixer el patrimoni històric i cultural del municipi. La llargada pot oscil·lar entre els 15 i els 20 km, amb un desnivell d'uns 200 metres. Al llarg dels anys gairebé no ha variat el tipus de caminada. Se surt a 2/4 de 8 del matí, hi ha quatre controls amb avituallaments i, més o menys al mig de la caminada, s'ofereix un esmorzar de pa amb botifarra. Al final també es dóna un record a cada participant. La mitjana dels participants ronda els 200, i s'ha arribat a un màxim de 300 persones. | 08258-238 | Diferents indrets del terme de Santa Maria d'Oló | La primera Caminada popular d'Oló es va fer el dia 20 de juny de 1982. La iniciativa va sorgir d'un grup de jovent del poble que habitualment anaven els diumenges al matí a caminar. Va ser amb motiu de la tercera Setmana Cultural (una idea que havia sorgit del Grup Cultural Guillem d'Oló) que la Comissió Municipal de Cultura i Festes va organitzar aquesta primera caminada. Durant uns anys va ser aquest mateix grup de joves qui anava organitzant l'activitat. El 1988 es va fundar l'Associació Castell d'Oló, i a partir d'aleshores aquesta entitat es va fer càrrec de la Caminada, des de la setena edició fins a la trentena, el 2011. La trentena edició va ser de transició i llavors va agafar-ne el relleu el Centre Excursionista d'Oló (CEO). En un principi la Caminada es feia el segon diumenge de juny, després va passar al primer diumenge i, des de la dissetena caminada, va quedar fixada en l'últim diumenge del mes de maig. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86080-foto-08258-238-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86080-foto-08258-238-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas GüellFotografies de Josep Canamasas Güell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86081 | Sardana Castell d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-castell-dolo | XX | Sardana composada per Joan Lázaro l'any 1989 amb motiu del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló i estrenada en l'acte central d'aquest esdeveniment, el 24 de juny del mateix any. Joan Lázaro Costa (Manresa, 1944) és compositor, membre actiu de diferents colles sardanistes i autor d'un centenar de sardanes. La sardana Castell d'Oló és una peça instrumental, sense lletra. Fou encarregada per l'Associació Castell d'Oló, responsable de l'organització dels actes commemoratius, i va ser concebuda com una contribució musical a l'esdeveniment del mil-centenari que el poble d'Oló va celebrar amb gran solemnitat. Aquesta sardana, igual que la dels Gegants d'Oló, es toca en alguna audició esporàdica quan s'escau que ve una cobla coneguda i se'ls facilita la partitura. | 08258-239 | L'Associació Castell d'Oló es va fundar l'abril de 1988 davant la proximitat del mil-centenari de la primera referència documental del nom d'Oló, que s'esqueia l'any següent. Aquest grup va ser el responsable de l'organització dels actes del mil-centenari, que van durar tot l'any 1989 i entre els quals cal comptar-hi la publicació del llibre 'Oló, un poble, una història'. L'acte central, en el qual es va estrenar la sardana Castell d'Oló, va tenir lloc el 24 de juny de 1989. Els actes es van cloure amb la inauguració d'un monòlit commemoratiu el 29 d'abril de 1990. | 41.8703100,2.0339600 | 419832 | 4635828 | 1989 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86081-foto-08258-239-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Lázaro Costa | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 86082 | Sardana els Gegants d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-els-gegants-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 185-186. | XX | Sardana composada per Daniel Gasulla Porta l'any 1991 sobre el tema dels gegants d'Oló. Daniel Gasulla (Martorell, 1970) és farmacèutic, músic, compositor i director de cobla. És autor de més de cent sardanes. Aquesta sardana és una peça instrumental, sense lletra. Va ser un oferiment a la colla de geganters que va fer Josep García Bravo, barceloní però amb segona residència a Oló. Josep García és una persona molt vinculada al món de la sardana i va fer el contacte amb el compositor, amic seu. Aquesta sardana, igual que la del Castell d'Oló, es toca en alguna audició esporàdica quan va una cobla coneguda i se'ls facilita la partitura. | 08258-240 | A Oló no hi havia gegants fins que el 1983 un grup de persones, animades especialment per Ramon Basomba, fill de Sant Vicenç de Castellet però resident a Oló els caps de setmana, van construir un gegant que van anomenar Mansuet. L'any 1985 es van constituir com a entitat i van estrenar la companya del gegant, anomenada Agneta. Va ser en el marc de la primera festa de la Focaifa. El 1986 el Mansuet fou substituït per un altre gegant de menys pes: el Florenci. La sardana Gegants d'Oló fou encarregada per Josep García Bravo i composta per Daniel Gasulla Porta l'any 1991. S'estrenà un diumenge de festa major, el 25 d'agost de 1991, amb la cobla Orquestra Marina. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 1991 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Daniel Gasulla Porta | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 86083 | Vals de can Borrasca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vals-de-can-borrasca | Anònim (1996). 'Aniversari cultural', Ologràfic, núm. 3 (abril de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 4. VILAR CAMPRUBÍ, Albert (1996). 'Dos aclariments sobre l'article de l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 11-12. CAMPRUBÍ PUIG, Joan (1996). 'Més sobre l'avi Borrasca', Ologràfic, núm. 4 (agost de 1996), Santa Maria d'Oló, p. 12. | XIX-XX | Cançó popular que es canta tradicionalment a Oló, especialment en l'àmbit de les Caramelles. No hi ha constància que es canti a cap altre lloc de Catalunya. La seva autoria s'ha atribuït a Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca), tot i que en aquest punt hi ha informacions difuses i discrepància d'opinions, tal com detallem en l'apartat d'història. És un vals força llarg, amb canvis de compàs i pensat per ser cantat per homes. Aquesta cançó és molt popular a Oló i la seva lletra perdura en la memòria col·lectiva del poble. Té una estructura musical molt semblant a una nadala titulada 'La mula i el bou', també anònima però relacionada o atribuïda igualment a l'avi Borrasca. L'any 2001 va ser editada pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. El 2003 s'hi va fer un arranjament, obra del músic manresà Josep M. Descarga, per tal de simplificar-ne la partitura i adaptar-la per a una sola veu i, instrumentalment, per a dues trompetes, clarinet i fiscorn. També es va modificar el text en algunes parts per ser cantat com a vals de caramelles. La lletra, ja modificada, diu així: 'L'alba ja en punta a l'orient. Fora quitxalla, fem rotllo tot el jovent. Va el flabiol. Sols el vals ja comencem. Vinga la gralla. Déu sap quan l'acabarem, sortint el sol. Són les parelles del ball. Sí, del ball català, catalanes de cor, sí, de cor. Seguint el ritme amb detall i ballant i dansant amb bon peu aquest vals d'amor. Ai quin vals més refilat fan les nines i donzells. Semblen ocellets pintats quan pel bosc juguen entre ells. Ai quin vals més refilat fan les nines i donzells. Semblen ocellets pintats quan pel bosc juguen entre ells. Tireu les roses i poms de flors per premiar-los els cants d'amors. Ai ninetes falagueres, sou lleugeres com ocells. Sou discretes i precioses com les roses i clavells, com les roses i clavells, com les roses i clavells. Que visca la Pasqua, diada de goig, que visca la gresca que omplena els cors amb flors i guirnaldes. Guarnim els balcons que nostres cantades són càntics d'amor, són càntics d'amor. D'aquest vals tan preciós de segur se'n parlarà, i una llàgrima d'amor que mai més s'oblidarà. D'aquest vals tan preciós de segur se'n parlarà, i una llàgrima d'amor que mai més s'oblidarà, que mai més s'oblidarà.' | 08258-241 | D'aquesta peça musical en tenien la partitura la família Camprubí, de can Borrasca. Tal com dèiem, l'origen de la peça i la seva autoria estan envoltats d'informacions difuses i no coincidents. Alguns afirmen que Josep Camprubí Vilar (l'avi Borrasca) la va introduir i popularitzar al poble. D'altres consideren que la va compondre ell, i que en un principi tenia per títol 'L'alba ja apunta a Orient' o simplement 'El Vals'. Una altra possibilitat que s'ha suggerit és que l'avi Borrasca va obtenir aquesta cançó del seu cunyat, Lluís Casadejús, de cal Jan Cinto. Josep Camprubí Vilar (1872- 1946) fou una persona molt vinculada a la música i a les tradicions com el ball de bastons. Era pagès però la seva gran passió fou la música. Era autodidacta i de jove tocava l'acordió. Col·laborà en totes les festes del poble, especialment religioses, i dirigí el cor Parroquial fins entrada la dècada de 1920. Fos o no ell el compositor del popular vals, el cert és que va ensenyar aquesta melodia a les generacions posteriors, que la cantaven sobretot a les caramelles. Josep Camprubí també fou jutge de pau, un càrrec que va administrar amb equanimitat sense deixar-se influir per les pressions dels cacics del poble. Això li va costar una acusació injusta en el cas de l'assassinat de Joan Rodoreda, l'hereu del mas Rodoreda, perpetrat el diumenge de rams de 1928. D'aquest assassinat va acabar sabent-se qui era l'inductor i l'autor material, que van quedar impunes. Però els cacics locals van aprofitar els fets per perjudicar els seus opositors. L'avi Borrasca era una figura molesta i, junt amb altres persones, fou detingut, portat a Vic i humiliat. Finalment, però, va haver de ser deixat en llibertat per manca de proves. Eren els anys de la dictadura de Primo de Rivera. A la dècada de 1970 en una ocasió es va tornar a cantar el Vals de cal Borrasca per les caramelles, quan les dirigia Lluís Coma Coll. Més recentment, el grup olonenc Sac i Bombo en va gravar una versió pròpia per al festival Tradicionàrius el 1995. I poc després, el 2003, el vals va ser editat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Aquest mateix any s'hi va fer l'arranjament que ja hem esmentat, per part de Josep M. Descarga. I encara el 2020 s'hi ha fet un nou arranjament per poder cantar la peça en les caramelles. | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 62 | 4.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 86084 | Festa major de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-sant-joan-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 194. | XIX-XXI | Festa actualment vigent | La festa major de Sant Joan d'Oló des de fa uns anys es celebra el primer diumenge d'agost (abans es feia el tercer diumenge d'agost), i dura tot el cap de setmana. El dissabte es fa un sopar popular, el diumenge es celebra la missa, que fins fa poc era cantada. També es realitzen activitats infantils, concert, un sopar de cloenda i es munten parades d'artesania a la placeta davant de l'església. | 08258-242 | Parròquia de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament la festa major de Sant Joan d'Oló es celebrava per les proximitats del 29 d'agost, coincidint amb la festivitat del degollament de sant Joan Baptista, patró de l'església. Normalment era el tercer diumenge d'agost. Com era habitual, en temps més reculats devia ser una festa preponderantment religiosa, i al llarg del segle XIX i del XX s'hi devien introduir progressivament actes més lúdics. A la dècada de 1940 l'acte central continuava sent la missa amb ofici cantat, habitualment amb l'orquestra Sol i Lluna d'Artés. També es feia processó al voltant de l'església, traient les banderes i els gonfanons. Durant molts anys a la sortida de missa es feia un repartiment de panets a tots els assistents, un costum que té paral·lels en la tradició de les festes del panellet, molt arrelades en alguns pobles de la Catalunya central. També es donava un ramet de flors. Les festes comptaven amb un programa editat. Incloïen un partit de futbol, que es feia en un camp que hi havia al costat de l'Estudi (actualment ca la Mestra), i els típics balls d'envelat, amb orquestra i acordionista. L'envelat es muntava un any a l'era de cal Fuster (al costat de l'església) i l'any següent a l'esplanada que hi ha al costat de l'Estudi. Es guarnia amb boixos i a la nit hi havia plantats llums de carburo. Cap al final de la dècada de 1950, coincidint amb l'època del despoblament del món rural, la festa major va deixar de fer-se durant uns anys. A la dècada següent es va reprendre amb la data ja canviada; és a dir, el primer diumenge d'agost, que és més propícia per a les tasques del camp. En els anys següents encara es feia la missa cantada, el futbol i en algunes ocasions una cursa popular, auto-cross o jocs infantils. | 41.8472800,2.0046100 | 417367 | 4633299 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86084-foto-08258-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86084-foto-08258-242-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca i Montse Mas.Fotografies fetes per Montse Antonell | 2116 | 4.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 86085 | Gegants d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-dolo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 185-186. | XX | Els gegants d'Oló són una parella, anomenats Florenci i Agneta. L'Agneta representa una pagesa amb vestit de mudar. Porta un davantal i una gallina a la mà dreta. El vestit ha estat confeccionat recentment per Maria Josep Muñoz, veïna del poble. El Florenci representa un pagès català, vestit amb armilla, faixa i boina. Té la particularitat de simular que tira aigua pel puro i que orina. La roba que porta actualment també és obra de Maria Josep Muñoz. El cap fou confeccionat per Judith Tullà. També hi ha tres gegantons, que són el Paperines, el Roc i la Rosa d'Oló. El Paperines porta un tros de regalèssia a la boca, que també treu aigua. Abans havia estat un capgròs que sortia per la Focaifa a tirar aigua, acompanyat d'un xusco que tirava farina. El seu vestit el va elaborar Anna Grau, veïna del poble. El Roc també havia estat un capgròs originàriament. Els dos noms fan referència a dues fonts del municipi. La roba és obra de Maria Josep Muñoz i l'estructura de Fusta és de Lluís Portabella. La Rosa d'Oló és la última incorporació. El nom fa referència a la rosa que apareix en l'escut d'Oló i també a la sardana anomenada Rosa d'Oló. Representa una bastonera. El cavallet de fusta va ser elaborat per la fusteria Lluís Portabella. La roba i el cap son obra de Yolanda Portí. Tots els gegants es guarden en un garatge de la Plaça Catalunya. | 08258-243 | Plaça Catalunya, s/n | A Oló no hi havia gegants fins que el 1983 un grup de veïns del nucli antic van construir el Mansuet. L'impulsor va ser Ramon Basomba, fill de Sant Vicenç de Castellet però resident a Oló els caps de setmana. El cap del gegant el va pintar Judith Tullà Cuffí, també veïna del nucli antic. El vestit el va confeccionar Montserrat Carol i Mari Carmen Martin (Mari del Río). Pesava 100 kg i representava un pagès vestit amb roba de mudar. El Mansuet tirava aigua pel puro. El 1984 es va crear també la colla de grallers d'Oló, amb la finalitat principal d'acompanyar els gegants en les seves sortides, tot i que després van actuar també de manera independent. El seu nom artístic era La Colla del Fa, però ara ja no tenen aquest nom. Aquest mateix any 1984 durant la Festa Major del poble la colla gegantera d'Oló va fer d'amfitriona d'altres colles en la trobada anual que s'ha celebrat tots els anys que la colla ha estat activa. Els geganters també es va encarregar durant un temps (entre 1985 i 1992), d'organitzar la Focaifa: una festa molt popular que consistia en una cercavila pel nucli antic amb els gegants que acabava amb una guerra de foc, aigua i farina. La primera edició, el 1985, va ser també quan la colla es va constituir com a entitat i es va estrenar la companya del gegant, anomenada Agneta. La van confeccionar alguns veïns de Dalt del poble, i el vestit va ser obra de Maria Vila (Maria del Manel). Originàriament tirava pets de farina, però des que es va deixar de fer la Focaifa ja no ho fa. La barreja d'aigua i farina no eren una bona idea fora del marc d'aquesta festa. El vestit que duia era diferent a l'actual: portava un cistell amb una gallina a la mà dreta. El primer cap de l'Agneta el va pintar també Judith Tullà Cuffí, però es va espatllar i fou substituït per un altre de no gaire agraciat comprat en un taller. El 1986, quan va entrar Pere Canamasses com a cap de colla, el Mansuet fou substituït per un altre gegant de menys pes: el Florenci, que és l'actual parella de l'Agneta. L'estructura del Florenci va ser elaborada també pels veïns del nucli antic. El cap es va comprar fet en un taller, i fou pintat igualment per Judith Tullà Cuffí. La Rosa Sala (Tia Rosa) va col·laborar en la confecció del vestit. Pere Canamasses va liderar el grup fins el 1992. Després d'una aturada puntual, va ser Lluís Portabella qui va posar-se al capdavant de la colla i va fer-la renéixer el 1995. L'any següent es va encarregar un cap nou per a l'Agneta a Gaví Boixader, del Taller Gavins de Torelló. L'Agneta i el Florenci abans pesaven 50 kg cadascun, ja que estaven fets de ferro. Més endavant se'ls va canviar l'estructura. Fusteria Lluís Portabella va elaborar els cavallets de fusta i Gaví Boixader va fer el cos de fibra. Els següents caps de colla van ser Carme Carrera, que va començar el 2003, Núria Alcoceba, que va començar pels volts de 2011, i Carina Aubach, que va començar el 2019 i és l'actual cap de colla. | 41.8745200,2.0351600 | 419937 | 4636294 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públicFotografies facilitades per l'associació de gegantersInformació facilitada per Lluís Portabella, Carme Carrera, Núria Alcoceba, Yolanda Portí, Núria Graells, Berta Rovira i Carina Aubach (de l'associació de geganters d'Oló) | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 86121 | Font de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-montserrat-1 | XX | Font de construcció recent emplaçada en una zona enjardinada al final dels carrers de Lleida i de Tarragona (per la banda sud), on hi ha el sector de la Cooperativa de les Cases Noves. Consisteix en una estructura de pedra i rajola amb una placa ceràmica de la Mare de Déu de Montserrat. La Cooperativa de les Cases Noves es va urbanitzar a la dècada de 1970. Aquesta font és posterior. | 08258-279 | Carrer de Lleida. Nucli urbà d'Oló | 41.8756900,2.0355800 | 419973 | 4636424 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86121-foto-08258-279-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,75 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/