Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 80553 | Nucli urbà de Sant Vicenç de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-urba-de-sant-vicenc-de-castellet | <p>AA.VV. (1981). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. El Bages, el Berguedà i el Solsonès. Ed. Enciclopèdia Catalana. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions. AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XI, El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.</p> | XII-XIX | <p>El municipi de Sant Vicenç de Castellet està situat al sector meridional del Bages, per ell discorre el Llobregat en direcció nord-sud, que ha configurat la vall al·luvial on es localitza el municipi. Aquesta conca d'erosió, limita al nord amb els relleus tabulars de Castellgalí, a l'est amb la serralada de Vallhonesta i a l'oest amb la de Castellet. El relleu és força pla, amb variacions d'altitud que oscil·len entre el 200 i els 600 metres. Es distingeixen clarament 7 zones al terme, delimitades per la seva evolució històrica i relació geogràfica amb el territori: el poble de Sant Vicenç, en el que podem distingir el nucli antic, el Raval de les Roques (Altes i Baixes) i el barri de la Balconada; el Clot i Raval Nou; Castellet amb el barri de la Farinera i el polígon industrial al seu entorn; Clot del Tufau, depenent eclesiàsticament i relacionat geogràficament amb Castellgalí; Serrat de la Beguda, depenent eclesiàsticament de Castellbell; Vallhonesta, amb una independència històrica clara fins el segle XVIII; Boades, amb relació geogràfica amb Castellgalí. Cal destacar que l'estructura territorial queda partida pel pas del riu Llobregat que divideix el territori en dues zones clarament diferenciades. La població està bàsicament concentrada al poble, mentre que a la resta és disseminada en masies, formant tres nuclis de masos, el de Vallhonesta, el del Clot del Tufau i el Serrat de la Beguda. Podem dir que al poble hi ha una certa qualitat urbanística, ja que els edificis generalment no excedeixen de dos pisos. Pel que fa al poblament disseminat, ha experimentat un lleuger increment els darrers anys amb la restauració de masies dels petits nuclis de Vallhonesta, Clot del Tufau i Serrat de la Beguda, fonamentalment com a primeres residències. Les masies de Sant Vicenç es van configurar entorn a l'economia agrícola de la zona, marcada per l'explotació de la vinya. Hi ha alguns grans masos dels que depenien altres petites cases de rabassaires que explotaven la terra. Entre els masos més importants destaquen Els Fabrers, can Cases, can Fiter (a la zona del Clot del Tufau); can Marcet, can Forns, Sant Jaume, can Serra, les Vinyes (a Vallhonesta); el Clot de la Serra, can Solé (a el Clot); Ginferrer, Sant Joan de Dalt (al poble); les Vives (a la Farinera). Pràcticament tots els masos tenen tines que tipològicament es poden situar entre els segles XVII-XVIII, així com barraques de vinya escampades per les terres que explotaven i que confereixen una característica destacable al territori. El nucli urbà està marcat pel pas de les dues vies de tren que parteixen el casc urbà, i delimitat pel pas del riu Llobregat i la carretera C-55, i per l'autopista C-16. Hi destaquen sis barris molt ben diferenciats per aquestes divisions: el nucli antic que manté una estructura reticulada (entre l'Avinguda Secretari Canal, el Passatge dels Catalans, cal Balet i la via de Renfe), el Barri de les Roques (entre la via de Renfe, el bosc de Sant Joan de Dalt, el Torrent de cal Sant Joan, i la Balconada), el barri de l'institut (delimitat per la via de Renfe i el Torrent de cal Sant Joan fins a la sortida de la carretera del Pont de Vilomara), el barri del Dr. Trias centrat en aquest carrer (delimitat per la via de Renfe, l'Avinguda Secretari Canal, la via dels Catalans, i el magatzem de Potasses), el barri que queda entre el Llobregat i la via dels Catalans, la Balconada (barri nou de xalets), el barri de la Farinera (a l'altre banda del Llobregat, i on hi ha crescut un polígon industrial). L'estructura urbana és majoritàriament de cases de planta i dos pisos, que s'ha mantingut també en l'obra nova. Hi ha un important nombre de cases construïdes durant els anys 20 i 30 del segle XX, que mantenen unes característiques molt concretes d'aquesta època entre el modernisme i l'art decó. Destaca la presència de diferents places i zones verdes repartides per tot el nucli, així com l'estructura de carrers en retícula, fet que mostra la modernitat del nucli.</p> | 08262-1 | Sant Vicenç de Castellet. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La història de Sant Vicenç de Castellet és la de dos nuclis que es van mantenir diferenciats fins el segle XIX: Castellet i Vallhonesta. El lloc de Castellet és documentat des del 1001, data en que apareix esmentat el castell en una butlla del papa Silvestre II al bisbe Sal·la d'Urgell. Les primeres notícies de l'església de Santa Maria de Castellet són del 1205, essent l'actual edifici del segle XIII i construït sobre el més antic pre-romànic. L'edifici romànic fou molt modificat l'any 1884. De l'església procedeix una talla romànica de la Mare de Déu de Castellet que es guarda al mas Les Vives. L'enclau de Vallhonesta es va mantenir com a municipi diferenciat del de Castellet. Conserva encara el seu caràcter rural d'origen medieval, i la seva ubicació l'ha consolidat com una de les portes d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Era un domini comtal que el 1115 apareix infeudat als Guàrdia de Montserrat com a Castlans. Aquest nucli rural de Vallhonesta conserva una part molt important del patrimoni del municipi. En destaca l'ermita romànica de Sant Pere, construïda el segle XI amb ampliacions del XIII, parròquia del terme fins el 1592 en que passà a ser sufragania de Sant Vicenç de Castellbell fins el 1685 en que passà a Sant Vicenç de Castellet. També el pas del camí Ral Barcelona-Manresa ha sigut un important element en la història de la zona des de l'Edat Mitjana. En quant a la morfologia urbana del poble, aquesta és totalment moderna i està lligada estretament al procés d'industrialització que es viu al segle XIX, i més concretament a partir de la dècada dels 1860-70, que es quan el poble comença a créixer gràcies a la instal·lació de fàbriques tèxtils que aprofiten l'aigua del riu com a força motriu. Un altre estímul pel desenvolupament va ser la construcció del ferrocarril Barcelona-Zaragoza. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques i el Raval Nou, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia (Llibre d'actes de l'Ajuntament, 23 de juny de 1871. AMSVC), carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Aquesta urbanització és possible gràcies a la Desamortització que va provocar la subhasta, a finals del 1859, de les terres de l'antiga heretat de Castellet que llavors pertanyia a l'Hospital de la Santa Creu. Bona part va ser comprada per pagesos benestants, alguns dels quals van cedir terres per equipaments del poble, com és el cas de la zona on es troba l'Ajuntament. La construcció dels ferrocarrils (Barcelona-Zaragoza al 1850; Catalans al 1924), el pont sobre el Llobregat al 1923; l'establiment de fàbriques (Mercader, 1850; Castells, 1870; Balet Vendrell, 1861; Armengol, 1893), va propiciar aquest augment de població i creixement del poble. En definitiva, la seva situació privilegiada, vora el riu, lloc de pas de vies de comunicació (ferrocarril, carretera), han estat factors claus per al seu desenvolupament.</p> | 41.6655900,1.8638400 | 405414 | 4613272 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80553-foto-08262-1-1.jpg | Inexistent | Medieval|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | El municipi compta amb un Pla General d'Ordenació Urbana de 27-7-1983. | 85|94|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80554 | Castell de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-castellet | <p>MONTANYA, F. (1948). Monografía histórica del castillo y santuario de Castellet. Sant Vicenç de Castellet. SANCHEZ, E. (1987). El poblament pre-romà al Bages. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa. P. 156. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages. CATALÀ, Pere (1976). Els castells catalans. Volum V. Dalmau Ed. Pp. 772-778. AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XI, El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Pp. 484-486. SARRET I ARBÓS, J. (1900). Breu relació al Santuari i imatge de Nostra Senyora de Castellet. Manresa. VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. MARTÍN, R. I altres (1987). Sant Vicenç de Castellet. A Història del Bages. Vol. II. Ed. Parcir. Manresa. Pàgs. 429-456).</p> | XIII | <p>El Castellet es troba a la banda dreta del riu Llobregat, dalt d'un turó rocós en el que hi ha el santuari i el castell. L'únic element que queda actualment de l'antic castell és la torre, que s'aixeca a l'extrem meridional del turó i construïda el segle XIII. De la resta d'elements, situats a la banda septentrional i més aplanada del serrat, tan sols resten algunes bases d'una muralla que s'adapta a la topografia del terreny i adquireixen forma el·líptica i de manera discontínua. Els murs fan uns 70 cm de gruix tot i que hi ha variacions, i amb diferents alçades arribant als 3 metres màxim. A la banda de migdia es poden veure clarament els basaments dels murs que formen dos compartiments perfectament delimitats. En un dels murs encara són visibles els galzes d'una porta en una obertura al mur. Restaven també vestigis d'un enllosat, situats entre la paret de tramuntana i l'estança de ponent, però que amb la darrera restauració han quedat molt tapats amb terra. La torre és una construcció prismàtica, de planta quadrada amb parets de carreus de pedra de 9 metres d'alçada de 90 cm de gruix a la base. A l'interior hi havia tres nivells, perceptibles pel desgruixament dels murs interns en els que es recolzarien uns empostissats. El tercer pis utilitzava com a paviment el mateix sostre de la torre formant un terrat. L'aparell és fet amb blocs de pedra voluminosos escantonats barroerament i disposats en filades horitzontals. Les quatre cantoneres estan reforçades amb blocs més grossos polits, tot unit amb morter de sorra i calç. Quatre merlets rematen la part superior de la torre. La porta d'entrada és de mig punt adovellada, oberta a la cara nord i a peu pla, tot i que en estar la torre construïda sobre una base rocosa és necessària una escala de pedra per accedir. Té dues finestres d'arc de mig punt a nivell del primer pis, una a llevant i altra a ponent. El 1278 el castell va patir la primera destrucció, tot i que el 1352 seria reconstruït en part, per tornar a ésser destruït durant la guerra civil (1462-1572) (SARRET I ARBÓS). És molt possible que la torre fou construïda a finals del segle XIII. La zona pateix erosió natural i això provoca que es separin pedres i hi hagi moltes esquerdes a la base del turó en el que es troba el conjunt. Durant la primera meitat del segle XX es van trobar fragments ceràmics de color rogenc a la vessant del turó, que van ser classificats com ibèrics. Una posterior neteja realitzada pel Centre Excursionista de Sant Vicenç tan sols va proporcionar mostres de ceràmica medieval, i no hem pogut veure els fragments presumiblement ibèrics, cosa que en fa posar en dubte l'existència d'ocupació anterior.</p> | 08262-2 | Castell de Castellet. Zona La Farinera. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El castell de Castellet és documentat des del 1001, en la butlla del Papa Silvestre II al Bisbe Sala d'Urgell, tot i que no és prou específic per assegurar que es tracti d'aquest Castellet. El 1099, en la butlla del Papa Urbà II al Bisbe Ot d'Urgell ja es cita com a propietat Castellet sota Manresa. En ser una propietat llunyana difícil de controlar, el 1179 el Bisbe Arnau de Preixens vengué al rei Alfons I el Cast el castell de Castellet, passant així a domini comtal. Els comtes infeudaren el castell a una família que es va posar el cognom de Castellet i que eren també senyors de Vacarisses. El 1278, Humbert de Rocafort (de Rocafort, Mura i Castellbell), gendre de Guillem de Castellet, destrueix el castell i s'apoderà en assassinar a Guillem. Entre 1279 i 1306 el posseïa Humbert de Rocafort, casat amb Sibil·la de Castellet. En morir aquest va quedar al davant de les possessions la seva vídua fins el 1315 en que heretà la seva filla Blanca casada amb Ramon de Cirera que serà senyor de Castellet i que traspassà el domini de Castellet al noble manresà Guillem de Camps el 1352, que realitzà una restauració important del santuari de Castellet. En època de Sibil·la la situació no devia ser econòmicament gaire bona ja que aquesta es va vendre els masos Vives i Serrahima l'any 1279 al noble A. Grevalosa de Manresa, i més tard el mas Villalonga situat a la sagrera de Sant Vicenç a Romeu Ricolf. Majoritàriament la població estava formada per remences, tal i com es dedueix de la redempció de Ramon Cases el 1342. Guillem de Camps, senyor de Castellet i de Castellbell, el 1360 va vendre les seves propietats a Joan de Segalers, ciutadà manresà. Essent hereua la seva filla actuà com a procurador Eimeric de Sallent que va ser nomenat hereu en morir aquesta sense fills junt a Anton Guillem de Muntanyans. Succeïren als Muntanyans els Cardona de Barcelona al 1549. Pau Amat i Cardona va ser senyor el 1648. L'últim senyor de Castellet va ser Marià d'Alegre d'Aparici i d'Amat, nomenat baró de Castellet el 1797 per Carles IV. En morir sense fills deixà tota la seva herència a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A finals del segle XIX hi van aparèixer a la costa diverses cistes que actualment ja no existeixen (DAURA, 1995).</p> | 41.6640300,1.8510500 | 404347 | 4613113 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80554-foto-08262-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80554-foto-08262-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80554-foto-08262-2-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | BIC per la Llei 16/ 19850625, i Decret de Castells 22 abril 1949. Segons Joaquim Sarret (1900), en fer la restauració del santuari el 1884, es van trobar ossos humans així com lloses sepulcrals procedents del possible cementiri antic del santuari i que alguns historiadors han relacionat amb un passat ibèric de Castellet (VILA, 1986). Les darreres obres de restauració van iniciar-se el setembre de 2001 per iniciativa de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet amb la col·laboració de la Generalitat i la Diputació de Barcelona. L'objectiu de les obres era fer un sanejament dels talussos del turó, fixar-ne la base, i relligar la part superior de la muntanya amb ancoratges. Cal assenyalar que la base del turó de Castellet està formada per grans roques on els darrers anys s'hi havien format grans esquerdes que feien perillar la seva estructura. La restauració del turó de Castellet va ser la primera fase de l'actuació feta per l'Ajuntament de Sant Vicenç. D'altra banda, les greus deficiències estructurals i de conservació de l'ermita de Castellet van originar encarregar un estudi de restauració i rehabilitació de l'ermita de Castellet. Les actuacions més importants van finalitzar al principis de 2003. Per fer de tot el conjunt un entorn més agradable i destacar la importància de l'indret per al municipi la zona ha estat enjardinada i està en marxa un projecte d'il·luminació del conjunt arquitectònic. El canvi de titularitat del Bisbat de Vic al consistori de Sant Vicenç es va realitzar el 13 de març de 2003. El conjunt restaurat i rehabilitat va ser inaugurat el 13 d'abril de 2003. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||
| 80555 | Sant Pere de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-de-vallhonesta | <p>AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XI, El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. GAVÍN, J.M. (1985). Inventari d'esglésies. Vol. 16 El Bages. Ed. Arxiu Gavín. Barcelona.</p> | XI-XII | <p>L'església de Sant Pere de Vallhonesta es troba a la banda de llevant del municipi, al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió i dominant el petit enclau dels masos de Vallhonesta. És una església construïda al segle XII a partir d'obres anteriors (segle XI i probablement pre-romànic). És d'una sola nau amb l'absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d'arc de mig punt, cobert amb volta de quart d'esfera i sobrealçat a partir dels arcs llombards amb un aparell més petit. L'element més singular és el campanar a ponent, que forma quatre obertures molt esveltes situades en dos pisos en un mur que continua respecte el mur de l'església. Les quatre obertures són cobertes amb arcs de mig punt de petites dovelles. En el mateix mur, a més dels forats de les bastides, hi ha una espitllera central. L'interior es troba bastant malmès, tot i que conserva una antiga decoració de pintura de temes geomètrics o florals estilitzats, gairebé idèntiques a les del Marquet o Matadars, però que es van malmetre al ser decorada i pintada de nou el 1884. Al mur de tramuntana hi ha l'afegitó d'una sagristia també tardana a la que s'accedeix a través d'una porta des del costat esquerre interior de l'absis. La volta interior, de canó, va ser revestida tardanament per altra volta recolzada sobre dos arcs formers adossats interiorment als murs de la nau, per això l'interior és força més estret que l'exterior. La portalada s'obre al mur de migjorn, d'arc de mig punt adovellat, que va ser reoberta en la restauració entre 1952-55, tapant la porta tardana que s'obria al mur de ponent. A la part final de l'església hi havia un cor modern al que s'accedia per una escala al costat de la porta. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l'antic altar que ara es troba a l'exterior de l'església. A l'interior hi havia dos altars laterals que van desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936: un dedicat a la Verge del Roser i altre Sant Josep. També es va malmetre el campanar, ja que van robar les campanes posant dinamita.</p> | 08262-3 | Sant Pere de Vallhonesta. Zona Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'església es trobava dins l'antic terme de Vallhonesta que constava com un enclau a part del de Castellet i ja documentat al segle XII com a domini comtal. Inicialment Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins el 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle XVI fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle XIX. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç. Hi ha poca documentació referent a l'església, essent la primera del 1115, quan Bernat de Guàrdia dóna a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment es citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial degut a la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials. Es constaten diferents etapes de construcció. La part més antiga és l'absis i l'inici de la nau, corresponents al segle XI. La resta de la nau s'edificà més tard possiblement per a reemplaçar una nau pre-romànica i que posteriorment es va refer en part el mur de ponent on s'assenta el campanar. Aquestes darreres obres sembla que es van fer a finals del segle XIII. El revestiment de la volta és la remodelació més moderna. Entre 1952 i 1955 va ser restaurada, amb campanyes posteriors que han millorat l'exterior principalment. L'any 1979 es crea la comissió de veïns de Vallhonesta. Es va fer una segona restauració assessorada pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya i l'assessorament de l'arqueòleg Ramon Camprubí, entre el 1983 i 1985, es repiquen i rejunten els murs exteriors, s'enderroca el cor i es consolida el campanar. De l'any 1936 al 1953 no es va celebrar culte, però des del 1954 es celebra cada any la festa del Panellet el dia 1 de maig.</p> | 41.6738700,1.8878600 | 407426 | 4614165 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80555-foto-08262-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80555-foto-08262-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80555-foto-08262-3-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Per tal de visitar l'interior de l'església cal demanar que obri el Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet. El dia 1 de maig es celebra l'Aplec del Panellet. | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80556 | Santa Maria de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-castellet | <p>DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages. BENET, A. (1985). Santa Maria de Castellet. A Catalunya Romànica. Vol. XI, El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Pp. 487-488. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SITJES I MOLINS, X. (1979). Una església pre-romànica a Castellet. A 'El Breny', nº 56, desembre. P. 10.</p> | XII-XIX | En procès de restauració | <p>Al costat de la torre del castell hi ha l'ermita de la Mare de Déu de Castellet, construïda al segle XII sobre una base d'una anterior església pre-romànica (utilitzant l'enderroc del destruït castell) i restaurada el 1884, que degué ser inicialment una església castellera i es convertí més tard en santuari marià. El que resta de l'ermita més antiga es va convertir en cisterna, fet que dificulta l'observació, però sembla que l'església romànica ocupava en bona part el traçat d'aquesta. Des de l'interior de la casa dels ermitans es pot observar part del mur de migjorn sobre el que s'aixeca el mur romànic que surt al menjador de la planta superior. Són també perceptibles les restes del muntant de tramuntana de l'arc triomfal que unia la nau amb el santuari, i entre els murs s'endevina l'antiga portalada. L'absis de l'antiga església és ocupat actualment per les escales que donen accés a l'església des de l'exterior i que queden a sobre de la cisterna. El primer edifici devia ser d'una nau amb un absis rectangular a llevant que estava separat de la nau amb un arc triomfal que no es distingia des de l'exterior. La porta principal s'obria a migdia. L'any 1884 aquest edifici romànic va ser molt modificat i el mur de migdia va ser suprimit modificant l'orientació de l'església; actualment l'antic edifici queda englobat dins els moderns paraments del santuari i l'entrada ocupa l'antic absis amb una porta a la que s'accedeix per una escalinata exterior que ressegueix aquesta anterior obra. L'interior mostra una coberta de volta de canó i en la darrera restauració es va eliminar l'enguixat deixant els murs de pedra que ha deixat al descobert tres trams diferenciats: el primer i el segon de pedra i el tercer, on ara hi ha l'altar, d'obra de maó, corresponent a l'ampliació tardana. L'antiga porta és actualment un armari obert a la sala de la casa dels ermitans, situada a l'esquerra de l'ermita, edifici que té planta soterrani (amb celler i la cisterna), planta baixa i pis.</p> | 08262-4 | Santuari de Castellet. Zona La Farinera. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El lloc de Castellet és documentat des del 1001, mentre que les primeres notícies de l'església són de 1205 quan es féu una deixa a Santa Maria de Castellet. És possible que la primitiva advocació fou a Sant Miquel, tal i com mostren unes deixes del 1341 i el fet de que les ermites castelleres generalment eren advocades al guardià del cel i també tenien un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII ja hi ha diferenciació entre la església del castell i la parroquial de Sant Vicenç situada a un lloc diferent. L'ermita de Santa Maria de Castellet dedicada a la Verge de Castellet ha estat al llarg de la història el santuari marià dels municipis del Bages Sud, iniciant-se la història d'aquest cap al segle XV, després que decaigué el castell. L'any 1341 tenia un sacerdot beneficiat que era a la vegada procurador de les rendes del senyor de Castellet (BENET, A., 1985). Hi consten romeries des del 1364, i més tardanament processons amb motiu de secades (1650) o epidèmies (còlera al 1854). En temps moderns el santuari estigués sempre a cura d'ermitans que recaptaven pel veral, primer autoritzats pels Amat, senyors del castell des del 1640, i després per la Junta de l'Hospital General de Barcelona, que succeí en les rendes als senyors de Castellet el 1840. El primer edifici pre-romànic fou abandonat i es construí un romànic que s'amplià el 1884. Com a església castellera estava vinculada al castell que depenia de la parròquia de Sant Vicenç; quan aquesta perdé la funció parroquial fou incorporada a la de Sant Vicenç de Castellebell fins que retornà a la dependència inicial quan Sant Vicenç assumí de nou funcions parroquials el 1870. Durant la Guerra Civil es van perdre els pocs ornaments religiosos que es guardaven, un altar sense cap estil artístic destacable i construït el 1891 on hi havia una imatge probablement datada al 1841; un altar del 1850 a la sagristia que contenia un Crist que segons Sarret i Arbós (1925) era de finals del XIII o inicis del XIV. Avui dia encara es conserva una talla romànica de fusta de la Mare de Déu de Castellet procedent del santuari i que es guarda a la masia Les Vives. La imatge actual que hi ha al santuari és una còpia de la romànica i que es va fer l'any 1950 per l'escultor Josep M. Camps i Arnau. La restauració de 1884 va ser promoguda per Mn. Ignasi Perramón de Sant Vicenç de Castellbell, custodi de Castellet, que també amplià el santuari allargant la nau en 9,87 m per la part de l'entrada amb murs de maó enguixats. A la part de l'altar s'aixeca l'alçada fins a 1,50 m més que la resta. L'any 1942 es restableix el culte al santuari celebrant-se des de llavors el tradicional aplec que s'havia interromput en començar la Guerra Civil. Les darreres obres de restauració van iniciar-se el setembre de 2001 per iniciativa de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet amb la col·laboració de la Generalitat i la Diputació de Barcelona. L'objectiu de les obres era fer un sanejament dels talussos del turó, fixar-ne la base, i relligar la part superior de la muntanya amb ancoratges. Cal assenyalar que la base del turó de Castellet està formada per grans roques on els darrers anys s'hi havien format grans esquerdes que feien perillar la seva estructura. La restauració del turó de Castellet va ser la primera fase de l'actuació feta per l'Ajuntament de Sant Vicenç. D'altra banda, les greus deficiències estructurals i de conservació de l'ermita de Castellet van originar encarregar un estudi de restauració i rehabilitació de l'ermita de Castellet. Les actuacions més importants van finalitzar al principis de 2003. Per fer de tot el conjunt un entorn més agradable i destacar la importància de l'indret per al municipi la zona ha estat enjardinada i està en marxa un projecte d'il·luminació del conjunt arquitectònic. El canvi de titularitat del Bisbat de Vic al consistori de Sant Vicenç es va realitzar el 13 de març de 2003. El conjunt restaurat i rehabilitat va ser inaugurat el 13 d'abril de 2003.</p> | 41.6639300,1.8508500 | 404330 | 4613102 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80556-foto-08262-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80556-foto-08262-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80556-foto-08262-4-3.jpg | Inexistent | Medieval|Pre-romànic|Romànic|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Segons explica la tradició la imatge de la Mare de Déu de Castellet fou trobada a la cisterna que es troba sota l'entrada actual de l'ermita i que correspon a la primera obra de l'església. L'any 2000 es va celebrar el 50è aniversari de l' entronització de la Mare de Déu de Castellet. L'aplec es celebra el segon cap de setmana de setembre. Els participants de l'Aplec pugen en romeria al santuari de Castellet acompanyats pels gegants. Es fa parada al pla de les Vives per esmorzar, tradicionalment coca i xocolata. Després de la missa a l'ermita hi ha actuacions de l'Esbart Dansaire Santvicentí, la Coral Al Vent i la Societat Coral l'Estrella. L'Aplec compta amb el solemne vals dels Barons de Castellet, que ballen els gegants Marià i Paula. La festa, .organitzada cada any per la Colla de Geganters del municipi, acaba amb un dinar de germanor. Segons la descripció feta per Pere Canal i Miquel Vila (1986), hi havia exvots a les parets. Els dos més antics de 1841 i 1843, de Segimon Bach i Jaime Playà; i d'altres de 1847, 1849, 1864, 1892, 1894. | 85|91|92|94|80 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80557 | Imatge de Santa Maria de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatge-de-santa-maria-de-castellet | <p>ROSSELL, R (1984). Santa Maria de Castellet. A 'Catalunya Romànica', vol. XI, El Bages, pp. 488. Barcelona. SARRET I ARBÓS, J. (1900). Breu relació al Santuari i imatge de Nostra Senyora de Castellet. Manresa. PLADEVALL, A. (1977). Capelles i santuaris del Bisbat de Vic. La Mare de Déu de Castellet de Bages. A 'Full diocesà' nº 3459, Vic, 31 de juliol. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.</p> | XII | Es troba en mal estat | <p>Imatge de la Mare de Déu entronitzada, de tipus sedent, en posició frontal amb el fill assegut sobre el genoll esquerre. Ambdós personatges van coronats i vestits amb túniques. La Mare de Déu té les mans esteses en actitud d'ofrena. El nen té la mà dreta donant la benedicció i amb l'esquerra sosté un llibre obert. Medeix aproximadament uns 60 cm d'alçada i respon a la tradició de les Marededéu trobades. La imatge està força deteriorada i no conserva restes de la policromia original.</p> | 08262-5 | Mas Les Vives. Zona la Farinera. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Segons la tradició, la imatge va ser trobada a la cisterna del santuari, probablement amagada pel senyor en època de la invasió sarraïna, entrant a formar part de la tradició de Maresdedéu trobades. Presidia originàriament el santuari del castell de Castellet, tot i que va ser traslladada al mas Les vives en diferents ocasions per ser custodiada. En època de la invasió napoleònica el 1809, abans que l'exèrcit francès entrés a la comarca, el rector custodi va aconsellar a l'ermità de Castellet que anés a treballar a la masia Les Vives i amagués allà la imatge de la Mare de Déu romànica, a més de les vestidures i tot el que trobés de valor. Posteriorment, en començar la Guerra Civil (1936-39) es va tornar a portar a Les Vives, on s'ha mantingut fins a l'actualitat. L'any 1942 es va posar una imatge provisional feta de forma senzilla i adaptació de la de Montserrat. L'any 1950 s'hi entronitzà una altra imatge imitació de la original romànica obra de l'escultor Josep M. Camps i Arnau. La imatge romànica sembla un exemplar datable al segle XII i es relaciona amb d'altres similars, com la de Montserrat, la Verge del Tura d'Olot, o la de Cornellà de Conflent.</p> | 41.6620200,1.8560500 | 404760 | 4612884 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80557-foto-08262-5-1.jpg | Inexistent | Romànic | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Les diverses restauracions i vernissos que s'han posat a sobre dificulten la visió de la talla. Al nen li manca el peu dret i part de l'esquerre. | 92 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80558 | Pintures murals de Sant Pere de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-murals-de-sant-pere-de-vallhonesta | <p>BARRAL, X. (1980). Les pintures murals romàniques d'Olèrdola, Calafell, Marmellar i Matadars. Artestudi Ed. Barcelona.</p> <p>CARBONELL, E. (1984). Les pintures de Sant Pere de Vallhonesta. A Catalunya Romànica, vol. XI El Bages. Pp. 492.</p> | XI | Es conserva molt poques restes | <p>A l'interior de l'absis de l'església de Sant Pere de Vallhonesta es conserven algunes traces de les antigues pintures murals que la decoraven. Es poden distingir dos estrats pictòrics: el primer, més recent realitzat el 1884, és situat sobre un arrebossat groller, la pintura es troba en molt mal estat de conservació i divideix la conca absidial en una successió de tres mitges corones circulars paral·leles a l'arc d'ingrés de l'absis i un semicercle central disposat segons l'eix de la volta absidial. La franja exterior, molt malmesa, amb el color irreconeixible per l'oxidació; la segona és vermella; la tercera és difícil especificar; la zona de tancament presenta un cel estrellat blau ultramar amb estels daurats. El mal estat d'aquesta pintura més moderna ha permès que quedi al descobert l'estrat més antic, el d'època romànica. La decoració d'aquesta etapa s'estén a més de la volta absidial per tot el mur cilíndric de l'absis on es pot veure clarament, ja que no es va sobreposar pintura tardana. Aquesta pintura és situada sobre un arrebossat fi i determina unes quadrícules de color gris, formant registres que imiten carreus ben tallats simulant l'aparell d'un mur amb les juntes desplaçades; dins les quadrícules hi ha un motiu vegetal format per una tija vertical de la qual surten fins a sis tiges, tres a cada costat, i formen cada una d'elles una voluta, tots en colors gris i vermell. Completen la decoració de les quadrícules, petits cercles i punts dels mateixos colors i ziga-zagues irregulars que ressegueixen les quadrícules. En conjunt són molt rudimentàries i de treball groller. Aquestes pintures tenen un paral·lel en les de Santa Maria de Matadars estudiades per Xavier Barral (1980) que tenen similituds amb pintures de Capadòcia, que tenen un sentit simbòlic representant el paradís d'època paleocristiana. En època del romànic aquest simbolisme ja s'havia perdut i tan sols són motius ornamentals vegetals. Per la tipologia, la datació de les pintures pot coincidir amb la de construcció de l'església, el segle XI. (Carbonell, 1984)</p> | 08262-6 | Església de Sant Pere. Zona Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'església es trobava dins l'antic terme de Vallhonesta que constava com un enclau a part del de Castellet i ja documentat al segle XII com a domini comtal. Inicialment Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins el 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle XVI fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle XIX. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç. Hi ha poca documentació referent a l'església, essent la primera del 1115, quan Bernat de Guàrdia dóna a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment es citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial degut a la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials. Es constaten diferents etapes de construcció. La part més antiga és l'absis i l'inici de la nau, corresponents al segle XI. La resta de la nau s'edificà més tard possiblement per a reemplaçar una nau pre-romànica i que posteriorment es va refer en part el mur de ponent on s'assenta el campanar. Aquestes darreres obres sembla que es van fer a finals del segle XIII. El revestiment de la volta és la remodelació més moderna. Entre 1952 i 1955 va ser restaurada, amb campanyes posteriors que han millorat l'exterior principalment. Entre el 1983 i 1985 es repiquen i rejunten els murs exteriors, s'enderroca el cor i es consolida el campanar.</p> | 41.6738700,1.8878600 | 407426 | 4614165 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80558-foto-08262-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80558-foto-08262-6-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | BCIL | 2023-06-07 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 92|85 | 47 | 1.3 | 1761 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||
| 80559 | Sarcòfag de Sant Pere de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-de-sant-pere-de-vallhonesta | <p>AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XI, El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. GAVÍN, J.M. (1985). Inventari d'esglésies. Vol. 16 El Bages. Ed. Arxiu Gavín. Barcelona.</p> | XII | tapa molt malmesa | <p>A l'interior de l'església de Sant Pere de Vallhonesta es conserva un sarcòfag de pedra de forma ortoèdrica que medeix 126 cm de llarg, 56 cm d'ample i 47 cm d'alçària. La tapa és de doble vessant i fa 27 cm des del vèrtex a la base. L'ornamentació és molt simple, ja que només és decorada a la cara frontal per una sanefa que ressegueix tot el perímetre del rectangle. La temàtica decorativa consisteix en un seguit de cercles a l'interior dels quals hi ha inscrits uns pètals. La tapa és molt malmesa i ha estat trossejada en tres fragments. Aquest sarcòfag, que devia ésser utilitzat com a ossera, reposa damunt uns peus de pedra amb decoracions.</p> | 08262-7 | Església de Sant Pere. Zona Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'església es trobava dins l'antic terme de Vallhonesta que constava com un enclau a part del de Castellet i ja documentat al segle XII com a domini comtal. Inicialment Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins el 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle XVI fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle XIX. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç. Hi ha poca documentació referent a l'església, essent la primera del 1115, quan Bernat de Guàrdia dóna a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment es citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial degut a la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials. Es constaten diferents etapes de construcció. La part més antiga és l'absis i l'inici de la nau, corresponents al segle XI. La resta de la nau s'edificà més tard possiblement per a reemplaçar una nau pre-romànica i que posteriorment es va refer en part el mur de ponent on s'assenta el campanar. Aquestes darreres obres sembla que es van fer a finals del segle XIII. El revestiment de la volta és la remodelació més moderna. Entre 1952 i 1955 va ser restaurada, amb campanyes posteriors que han millorat l'exterior principalment. Entre el 1983 i 1985 es repiquen i rejunten els murs exteriors, s'enderroca el cor i es consolida el campanar.</p> | 41.6738700,1.8878600 | 407426 | 4614165 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80559-foto-08262-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80559-foto-08262-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80559-foto-08262-7-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 92|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80560 | Bòbila cal Vidal, antic jaciment | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bobila-cal-vidal-antic-jaciment | <p>COLOMINAS, J. (1940). Nuevos sepulcros de fosa en Cataluña. Ampurias nº 2. ALMAGRO, M.; SERRA RÀFOLS, J.; COLOMINAS, J. (1945). Carta arqueológica de la provincia de Barcelona.Madrid. RIPOLL, E.; LLONGUERAS, M. (1963). La cultura neolítica de los sepulcros de fosa en Cataluña. Ampurias nº 25, Barcelona. P. 31. MUÑOZ, A.M. (1965). La cultura neolítica catalana de los sepulcros de fosa. Universitat de Barcelona. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages.</p> | 3500-2500 | Destruït | <p>Enterrament a l'aire lliure aïllat. Terrassa a la riba esquerra del riu Llobregat, dins els casc urbà del poble, en un solar utilitzat de magatzem per l'empresa Excavacions López. Es tractava d'un sepulcre de fosa neolític tipus sabadellià tapat amb lloses de mida desigual. Estava ubicat a gran fondària respecte el nivell del sòl, a 5 metres. Al seu interior hi havia un esquelet en posició arraulida, de costat i amb les cames doblegades. No es trobà aixovar, tan sols un fragment de sílex atípic per sobre les lloses coberteres. Cal assenyalar que al seu voltant s'hi trobà una capa de terra cremada.</p> | 08262-8 | C/ Eduard Peña, 144. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Va ser una troballa fortuïta al extreure terres per la bòbila de Cal Vidal, apareguent a una fondària de 5 metres. L'excavació es realitzà l'any 1934 per Mn. Valentí Santamaria i Lluís Rubiralta, membres de la secció d'arqueologia del Centre Excursionista Montserrat de Manresa. Es va donar a conèixer a la revista 'Ampurias' amb un estudi fet per Josep Colominas (1940). El material es troba dipositat al Museu Comarcal de Manresa.</p> | 41.6698200,1.8652200 | 405535 | 4613740 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Sense accés | Dolent | Inexistent | Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | S'inventaria perquè està documentat a la Carta Arqueològica de la Generalitat de Catalunya tot i que està destruït. | 78 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80561 | Carrer Igualtat, antic jaciment | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-igualtat-antic-jaciment | <p>COLOMINAS, J. (1940). Nuevos sepulcros de fosa en Cataluña. Ampurias nº 2. ALMAGRO, M.; SERRA RÀFOLS, J.; COLOMINAS, J. (1945). Carta arqueológica de la provincia de Barcelona.Madrid. RIPOLL, E.; LLONGUERAS, M. (1963). La cultura neolítica de los sepulcros de fosa en Cataluña. Ampurias nº 25, Barcelona. P. 31. MUÑOZ, A.M. (1965). La cultura neolítica catalana de los sepulcros de fosa. Universitat de Barcelona. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages.</p> | 3500-2500 | Destruït | <p>Enterrament aïllat. El jaciment es va localitzar en una plana propera a la riba esquerra del riu Llobregat, dins el casc urbà. Era un sepulcre de fossa neolític tipus sabadellià, amb dues grans lloses que el cobrien i els costats sense protecció. Aparegué a 1'80 metres de profunditat L'espai interior era quadrangular, 1'30 m de llarg, 0'75 m d'ample i 0'58 m de fondària. Al fons hi havia un esquelet humà en posició supina amb les cames doblegades. A l'entorn del coll hi havia un collaret amb 38 denes de calaïta i al costat un fragment de ganivet de sílex marró, una destral polida de basalt de forma triangular (20 mm de longitud), una altra de forma trapezoïdal (60 mm), un gran vas ovoidal amb dues nanses per banda de pasta rogenca i amb la base convexa (330 mm d'alt, 226 mm de diàmetre de boca), una petita tassa de pasta negrosa amb nanseta (65 mm alt, 90 mm diàmetre de boca). Actualment és impossible fer un estudi de les restes òssies ja que han estat barrejades amb d'altres jaciments.</p> | 08262-9 | C/ Igualtat (actual Passeig de la Pau), nº 27. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Va ser una troballa casual en una finca particular que es va fer el 6 d'octubre de l'any 1933 en fer una cisterna. Mn. Valentí Santamaria i Lluís Rubiralta, membres de la secció d'arqueologia del Centre Excursionista Montserrat de Manresa, van recollir l'aixovar i van prendre les dades. Es va donar a conèixer a la revista 'Ampurias' amb un estudi fet per Josep Colominas (1940). El material es troba dipositat al Museu Comarcal de Manresa.</p> | 41.6742300,1.8616300 | 405243 | 4614233 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80561-foto-08262-9-1.jpg | Inexistent | Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | S'inventaria perquè està documentat a la Carta Arqueològica de la Generalitat de Catalunya tot i que està destruït. | 78 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80562 | Vegetals fòssils | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vegetals-fossils | <p>FOLCH, R. (1988). Registre fòssil. Història Natural dels Països Catalans. Vol. 15: 174-75. Barcelona.</p> | <p>Als voltants de Sant Vicenç de Castellet s'han trobat els vegetals fòssils més antics pertanyents a l'era cenozoica. Les impressions vegetals apareixen sobre gresos de color groguenc. S'utilitzen com a material de construcció i es troben intercalades en l'eocè marí.</p> | 08262-10 | Sant Vicenç de Castellet, terme. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | 41.6627100,1.8463500 | 403954 | 4612971 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Paleògen | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Científic | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | El coneixement d'aquestes impressions vegetals s'ha fet a través de la Carta Paleontològica de Catalunya. | 124 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||||||
| 80563 | Sant Vicenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-vicenc | <p>MONTANYA, F. (1948). Monografía histórica del castillo y santuario de Castellet. Sant Vicenç de Castellet. SUADES, J. (1988). 'L'església neogòtica de Sant Vicenç de Castellet: història de la necessitat i les dificultats econòmiques de la seva construcció'. Dovella nº 29, Manresa, p. 13-17. GAVÍN, J.M. (1985). Inventari d'esglésies. Vol. 16 El Bages. Ed. Arxiu Gavín. Barcelona.</p> | XIX | <p>Edifici de planta basilical, amb una nau central i capelles laterals comunicades entre si, i absis orientat a tramuntana. La façana principal conserva les característiques inicials del temple tot i que la part alta es va modificar més tard. La porta central està formada per un arc ogival apuntat i suportat sobre dues columnes laterals, conservant la primera fesomia; la part alta va ser modificada i remata l'edifici en una teulada a doble vessant amb una finestra apuntada al centre i tres a cada banda més estretes. A dins l'arc hi ha una ceràmica amb l'imatge de Sant Vicenç obra de Sendo Vall. A cada costat de la façana s'havia d'erigir una torre-campanar, però tan sols es va construir la del costat esquerre, amb tres pisos amb una finestra a cada cara i a cada pis i rematat el segon amb arcs cecs llombards. A la banda del campanar que dona a ponent hi ha un rellotge que va ser donat per Maria Ginferrer l'any 1920. Les façanes laterals exteriors estan decorades amb finestres ogivals cegues; tres a cada banda, tantes com capelles interiors. Entre el sostre de les capelles laterals i el de la nau principal hi ha el mur de la nau en el que s'obren finestres circulars que proporcionen llum natural a l'interior. La construcció és de pedra en els paraments i maó a les finestres i arcs cecs laterals. La nau interior es coberta amb volta de creueria i teulada a doble vessant de teula a l'exterior. Actualment la façana es troba arrebossada i pintada. És un edifici eclèctic, amb predomini del neogòtic (arcs ogivals, voltes de creueria), imitant l'estil gòtic, tot i que també té alguns elements del romànic, com els arcs llombards de la torre campanar.</p> | 08262-11 | Carrer Montseny s/n. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'actual edifici de l'església parroquial de Sant Vicenç de Castellet va substituir una petita església romànica en créixer la població. Amb l'expansió industrial del municipi i l'increment de població que el va acompanyar, es va fer palesa la necessitat d'ampliar el temple existent o bé construir un de nou, impulsat pel rector mossèn Guiu. A l'acta municipal del dia 1 de març de 1872 (AMSVC) es fa la primera referència a la necessitat d'ampliar el temple i traslladar el cementiri que es trobava al costat. L'any 1877 es fa un expedient per demanar subvenció per erigir un nou temple. El 16 de novembre de 1879 es col·locà la primera pedra i es comença la construcció seguint el projecte de l'arquitecte Josep Torras i Argullol. El 21 de gener de 1881 es va beneir i inaugurar el temple, tot i que encara no estava acabat del tot degut a problemes pressupostaris. Encara al 1884 s'estava treballant en els fonaments. El 1927 encara faltaven moltes obres per tal d'acabar el temple, ja que l'Ajuntament va destinar diners a altres projectes més urgents, com el pont o el clavegueram. Abans de poder acabar les obres, el 6 d'octubre de 1934, amb motiu d'unes convulsions socials al país, es va calar foc a l'edifici destruint-se molts elements interiors com els retaules i ensorrant-se el sostre. Entre 1934 i 1935 es va reconstruir i es va transformar el seu aspecte per tal de donar-li la fesomia d'un edifici acabat tot i que diferent al projecte original. Es va modificar la façana principal seguint el nou projecte de l'arquitecte diocesà Josep M. Pericas, que no va incloure el rosetó central i la segona torre-campanar simètrica a la ja existent. En construir la nova església es va enderrocar l'antiga i es va canviar la ubicació del cementiri. La primitiva església advocada a Sant Vicenç es trobava entre cal Ginferrer i cal Castaño, a l'actual plaça Sant Vicenç (al carrer Vilomara nº 3) i tenia el cementiri al costat. La primera notícia històrica de l'església és de l'any 1315, en una escriptura signada per Sibil·la, senyora de Castellet (MONTANYÀ, 1948). Desconeixem l'estructura de l'antiga església, tot i que probablement seria de factura romànica i de petites dimensions. Aquesta era sufragania de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell. Pels volts del 1870 l'església de Sant Vicenç recupera les funcions de parroquial i són sufragànies d'ella les esglésies de Sant Pere de Vallhonesta i Sant Jaume de Vallhonesta. Pertany a la diòcesi de Vic. L'any 1920, Maria Ginferrer Viladés va llegar uns diners a l'església per tal de posar un rellotge al campanar.</p> | 41.6674200,1.8644800 | 405470 | 4613474 | 1879 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80563-foto-08262-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80563-foto-08262-11-2.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Josep Torras i Argullol. Façana de Josep M. Pericas. | 116|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80564 | Sant Jaume de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-jaume-de-vallhonesta | <p>SANZ, D. (2004). Projecte de restauració i rehabilitació del conjunt arquitectònic de Sant Jaume de Vallhonesta. Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet. Març de 2004. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. GAVÍN, J.M. (1985). Inventari d'esglésies. Vol. 16 El Bages. Ed. Arxiu Gavín. Barcelona.</p> | XII-XVI | <p>La capella de Sant Jaume es troba a la banda sud del conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta. És tracta d'una capella d'origen romànic refeta al segle XV, en bon estat de conservació gràcies a que es troba tancada. Té una nau central coberta amb volta de canó acabada en absis semicircular i una nau annexa a la dreta coberta amb teulada d'un vessant. Conserva un cloquer d'una finestra sense campana situat sobre el mur de la porta principal i al centre d'aquest; a la part superior hi ha una creu de ferro. La porta s'obre a la banda est i és d'arc de mig punt adovellat de pedra. La dovella central conserva una inscripció en mal estat, amb una creu central, la data 1479 a la part inferior i la inscripció que diu que va ser reformada per l'hereu Marcet. L'interior no presenta elements remarcables i es troba arrebossat. L'obra exterior és de pedra de diferents mides amb les cantoneres de blocs ben escairats i el sotateulada a la banda del mur té una decoració pictòrica formada per un seguit de signes vermells sobre un estuc de calç blanc. Es troba situada en un desnivell del terreny i sobre roca. Darrera de l'església hi ha la font de Sant Jaume, que alimentava la primera basa de l'hostal i després passava cap al pati. També hi havia una pedra de molí d'oli molt gran.</p> | 08262-12 | Sant Jaume de Vallhonesta. Zona Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta es troba situat en la carena de la serra de Sant Jaume, orientat en sentit est-oest i al peu del camí Ral Barcelona-Manresa. El conjunt està format per diversos edificis, el mas i l'hostal amb un estat de conservació pèssim, i l'església, que es conserva en bon estat. Tot i que l'església és d'origen romànic constant que el 1154 era parròquia, l'any 1479 va ser reformada per l'hereu Marcet, propietari del mas, tal i com consta a la inscripció de la dovella central de la porta. Eclesiàsticament la parròquia va deixar d'exercir com a tal essent la darrera constatació com a parroquial al 1154, moment en que passaria a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet. Tenim constància de que fins al segle XVII s'hi celebrava la Festa del Panellet. El 12 de setembre de 1689 el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, en una visita pastoral va prohibir fer-hi missa ja que la capella no disposava dels ornaments per la celebració, i demanava que l'almoina de pa cuit que es donava als pobres es traspassés a l'església de Sant Pere de Vallhonesta. Aquesta tradició es va mantenir fins al començament de la Guerra Civil i es va recuperar l'any 1954. L'enclavament de Vallhonesta el trobem documentat el 1115 com a domini comtal, i es devia estructurar al voltant d'uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme i centrats en les dues esglésies: Sant Jaume i Sant Pere. Al 1352 pertanyia a la noble família manresana dels Planella, per compra al rei Pere III (arxiu particular de Mn. Josep Lladó de Manresa ( Diari Castellet, 14, 1948). A mitjans del segle XVI era de la família Aymerich i per aliances matrimonials passà als senyors de Rajadell i de Vallformosa que el posseïren fins a finals del XIX. La població es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. La crisi de la baixa Edat Mitjana va reduir la població a 4 focs i no és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats l'any 1717.</p> | 41.6776400,1.9024800 | 408648 | 4614568 | 1479 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80564-foto-08262-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80564-foto-08262-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80564-foto-08262-12-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Coneguda també com Sant Jaume de l'Erm. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80565 | Els Fabrés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-fabres | <p>IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIII-XIX | <p>Els Fabrés és una de les cases importants de la zona del Clot del Tufau. Actualment és una casa molt homogènia, fruit d'ampliacions de diferents èpoques. És de planta rectangular, amb planta, pis i golfes que s'han habilitat com un altre pis-habitatge; coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a llevant. Actualment hi ha un accés directe als dos pisos des de l'exterior per la façana nord a través d'una escala moderna entre les tines i el pou. La casa té dues crugies principals a les que s'han afegit dues tines al nord i una eixida al sud. La porta principal, a llevant, s'obre a un petit baluard al que s'accedeix des de l'exterior a través d'una porta exempta d'arc de mig punt adovellat; aquesta també és d'arc adovellat amb llargues dovelles i una inscripció; la central es troba oberta a la crugia dreta, de manera que no queda centrada en la façana. La inscripció es troba inscrita en un medalló en relleu, a sobre el crismó (JHS) i a sota la data 1576. Ens ha comentat el propietari que quan va comprar la casa en una altra dovella de la porta hi havia la data 1425, però que estava en mal estat hi ha desaparegut amb el temps. Sobre la porta hi ha un balcó al primer pis i un balcó al segon. La llinda del balcó del primer pis és tallada en pedra amb formes ondulades. L'interior de la planta baixa està dividit en dues crugies paral·leles al carener i que formen dos trams diferenciats cada una d'elles. La que s'accedeix per la porta principal està coberta amb volta de canó seguida; a la banda dreta donen dues boixes de dues tines que ara es troben sota el primer pis de la casa, a l'entrada; aquestes tines eren de planta quadrada i ara es troben tapiades. Una de les boixes queda sobre un cup circular excavat a la pedra que queda sota el nivell del terra i que serviria possiblement per decantar el vi. Al fons una porta allindada de pedra dóna accés a un espai amb sostre pla sostingut sobre bigues de fusta que està suportat per un arc diafragma al centre en direcció perpendicular al carener. Aquesta és la part més antiga de la casa, on es troba ubicat el celler amb cinc vaixells de roure de grans dimensions. Els murs són d'un aparell gros i ben escairat amb presència d'opus spicatum. El mur de llevant és quasi tot d'opus spicatum d'una factura molt acurada i el de migdia té també part d'opus que és visible des de la crugia de l'altre costat. A aquest celler dóna la boixa d'una de les dues tines exteriors. La crugia de l'esquerra té tres trams diferenciats: el primer, més a llevant, és cobert per dues voltes de creueria de pedra; el segon i el tercer són coberts amb volta de canó de maons, fet que mostra que seria la part més moderna de la casa. La façana de migdia és singular, ja que el primer tram del costat de llevant, més antic, té una eixida al primer pis amb dos arcs, i una altra al segon pis amb tres arcs; a la banda esquerra, cap a ponent, hi ha un cos afegit a la façana que té una eixida amb dos arcs al primer pis. La casa té un total de quatre tines, dues tines a l'interior de la casa que han quedat tapiades sota la nova entrada feta al nord, i dues exteriors, en una construcció adossada a la façana de tramuntana. Aquestes dues tines són de planta quadrada i folrades amb cairons de ceràmica vermellosa. La boixa d'una dona al celler de l'arc diafragma, i l'altre dona a la mateixa façana, quedant ara tapada per la nova escala exterior d'accés. A la banda de llevant de l'escala hi ha una cisterna-pou de planta exterior quadrada, accessible des de una finestra del pis. Al pis es conserva l'estructura basilical amb la sala al centre, l'escala que comunica amb els cellers a la crugia esquerra i al fons (sobre els trams de crugia de ponent) hi ha les habitacions que conserven les llindes de pedra i una habitació amb alcova.</p> | 08262-13 | Els Fabrés. Zona Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La data més antiga de la casa és la que ens proporciona la inscripció d'una antiga llinda de porta, l'any 1425, confirmada pel fogatge de 1497, quan era de Berthomeu Fabrés (IGLÉSIES, 1991). L'any 1519, la filla de Bartomeu Febres, es casà amb Miquel Serra, hereu dels masos Serra i Figuera de Vallhonesta (ACA, D, Can Falguera, lligall 8). Al fogatge de 1553, hi surt Bertomeu Fabrés (IGLÉSIES, 1979). Tot i així, podem assegurar un passat anterior de la casa si tenim en compte l'arc diafragma i l'aparell d'opus spicatum del celler que ens remuntaria tipològicament al segle XIII, i mostrant que la primera casa era de petites dimensions, com una torre, i que ocuparia aquest espai. Posteriorment es van anar fent afegits per engrandir la casa, essent el primer la volta de la crugia central i les tines, possiblement entre els segles XVI i XVII. Al segle XVIII es farien les dues voltes de creueria i al XIX les de maó. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 9 parcers i era propietat de Jaume Enrich i Fabrés, essent un dels masos importants del Clot del Tufau junt a cal Cases i cal Fiter. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. El pare de l'actual propietari, Joan Torné, va comprar la casa l'any 1942 al Sr. Casajuana de Sant Fruitós. Va ser rehabilitada fa pocs anys pel paleta Escorsell, que a la zona és considerat un dels que realitza l'obra de manera tradicional respectant lo antic. Joan Molgosa va fer un estudi de la casa fa uns anys per encàrrec de la família i va trobar documentació a l'Arxiu Comarcal de Manresa, en concret un inventari de la casa del 1799.</p> | 41.6635900,1.8405100 | 403469 | 4613075 | 1425 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80565-foto-08262-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80565-foto-08262-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80565-foto-08262-13-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | La masia conserva altres elements destacables com un recipient per l'oli a l'interior, una mola de pedra d'esmolar recolzada a la façana exterior, i una mola de molí fariner que es conserva al jardí i que es va pujar de la veïna riera de Castellet. També hi ha una premsa de vi al celler. A més, la casa té una barraca de vinya, però es troba al terme de Castellgalí. La terra d'aquesta casa es troba repartida entre els termes de Sant Vicenç de Castellet i Castellgalí. Dins la propietat de la casa hi ha una sínia per regar l'hort que es troba al peu de la riera de Castellet. S'ha localitzat també una base de premsa de biga als entorns de la casa. Cal assenyalar que el Sr. Ignasi Torné és col·leccionista de tractors antics, i a més es aficionat a fer fotografies de barraques de vinya, tenint fotografiades moltes del terme de Castellgalí principalment. Té quatre tines, dues d'elles tapades. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80567 | Sínia dels Fabrés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-dels-fabres | XIX | No està l'estructura sencera | <p>Dins la propietat de la casa hi ha una sínia per regar l'hort que es troba al peu de la riera de Castellet. El que resta de l'estructura de la sínia es troba dins una caseta que hi ha a l'hort, d'estructura molt senzilla i coberta amb teulada a un vessant. A l'interior hi ha l'accés al pou que està cobert amb una volta amb una petita porta d'accés. L'estructura de la sínia es suporta en una biga al sostre que va de banda a banda de la caseta. D'aquesta penjava l'eix i encara es conserva la roda de l'engranatge de ferro. El terra conserva el cercle de terra i pedres trepitjada sobre el que voltava l'animal. Actualment s'extreu l'aigua del pou amb una bomba elèctrica que la puja fins al nivell d'un canal de maó que porta l'aigua fins a una bassa a l'altra banda del camí, davant la caseta. Per tal de deixar lliure el pas del camí i poder salvar l'alçada des de la sortida de la caseta fins a la bassa, hi ha un aqüeducte de dos arcs construït en pedra amb l'intradós de l'arc de maó. El conjunt és una mostra dels sistemes d'aprofitament de l'aigua als masos.</p> | 08262-15 | Els Fabrés. Zona Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Tot i que la data més antiga de la casa ens remunta a l'any 1425, la sínia seria construïda en l'època d'apogeu del mas, al segle XIX, degut a la tipologia d'aquest enginy. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 9 parcers i era propietat de Jaume Enrich i Fabrés, essent un dels masos importants del Clot del Tufau junt a cal Cases i cal Fiter. La sínia és un complex hidràulic format pel pou, l'estructura de la sínia, la bassa, a vegades un safareig, i sistemes de canalització de rec. El pou, generalment rectangular, disposava d' una maquinària per pujar l'aigua a la superfície. Aquesta maquinària està composta bàsicament per dues rodes, una horitzontal moguda per un animal, i una altra vertical. La roda vertical pujava l'aigua del pou amb els catúfols que la buidaven a la bassa del costat on s'acumulava pel seu ús. Els catúfols, generalment de fang o de fusta, tenien un petit forat al fons per tal de buidar-se quan la sínia s'aturava. La força motriu era la de les mules o d'altres animals de tir, que voltaven lligats a un eix vertical i feien girar la roda horitzontal situada sobre l'eix i que transmetia l'energia a la roda que pujava l'aigua a través d'un sistema d'engranatges de ferro. L'objectiu era pujar l'aigua i acumular-la en una bassa per la seva utilització en el regadiu dels horts per gravetat de la caiguda d'aquesta. L'animal girava en una plataforma circular en la que hi havia l'eix al centre. Hi podien haver de dos tipus, la que es situava sobre el pou i al voltant es construïa una plataforma empedrada que servia per que caminés el ruc; i la que tenia aquesta plataforma i la sínia desplaçada a un costat del pou amb la transmissió a través d'un eix horitzontal que comunica les dues rodes. Les sínies estaven generalment a prop de les rieres o sobre aigües subterrànies poc profundes i la seva finalitat era regar una petita extensió de terra destinada primordialment a cobrir les necessites bàsiques del mas. L'aigua s'extreia del pou mitjançant un sistema d'engranatges i cordes que primer eren de fusta i que gradualment varen ser substituts pel ferro i que utilitzaven la tracció animal per funcionar. Tot i que l'origen del sistema s'atribueix als àrabs, les sínies de la zona són construccions del segle XVIII o XIX. Les sínies eren construccions molt corrents en aquests entorns i facilitaven la recollida d'aigua i el rec per les terres, essent l'únic mitjà de fer conreables algunes terres a les que no es podia fer arribar l'aigua pel desnivell del terreny. Amb l'arribada dels nous avenços duts a terme de la ma de la revolució industrial el sistema d'extracció de l'aigua del subsòl va modernitzar-se amb la incorporació del motor elèctric que va substituir l'animal. Després de la Guerra Civil, es van substituir progressivament per motors de gasolina o elèctrics que han provocat l'abandó de la sínia, tot i que els pous segueixen en ús.</p> | 41.6621800,1.8390500 | 403345 | 4612921 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80567-foto-08262-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80567-foto-08262-15-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||||
| 80569 | Les Muntanyes Russes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-muntanyes-russes | <p>SANZ, D. (2001). Les Muntanyes Russes: patrimoni natural. A El Breny nº 261, juliol 2001. Www.iec.es/institucio/societats/ICHistoriaNatural/Bages/principal.htm (geologia del Bages) ABAD GARCÍA, A. (2001). Paleotaxodonta y pteriomorphia del eoceno del margen sur de la depresión central catalana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. www.tdx.cesca.es/TDX-1004102-145010.</p> | La freqüentació humana, els abocaments industrials o la pràctica del trial són accions agressives que posen en perill la seva subsistència. A més l'extrema dificultat amb què la vegetació s'hi estableix fa que l'equilibri natural d'aquest paratge sigui d'una gran fragilitat. Seria convenient adoptar mesures de protecció de les Muntanyes Russes determinant quines serien les mesures concretes que aquest espai necessita per tal que es pugui assegurar la permanència dels seus valors naturals. | <p>Les Muntanyes Russes són una formació geològica de margues blaves que han patit l'efecte erosiu de l'aigua. Aquesta formació es troba al peu del turó de Castellet, a la banda est d'aquest, i a prop de la riera de Castellet, en una zona que té un interès natural notable però que els darrers anys s'està convertint en un polígon industrial. Té una extensió aproximada de 400 m2 i un desnivell màxim de 60 metres. Aquestes margues blavenques són una singularitat característica del terme de Sant Vicenç de Castellet, i les trobem en diferents zones del terme essent les Muntanyes Russes la formació més gran en extensió i de formes més acusades degut a l'erosió. En ella es pot apreciar la sorprenent capacitat d'adaptació d'algunes espècies vegetals i líquens a un mitjà molt inhòspit i sotmès a una important oscil·lació tèrmica amb condicions d'extrema sequedat. A les parts mitjanes i altes dels turons l'absència total de sòl ha dificultat l'establiment de vegetació, tot i que determinades espècies han estat capaces de colonitzar-lo com alguns cianobacteris i diversos líquens, així com flors silvestres, com la dent de lleó (Taraxacum officinale). Entre les espècies arbòrees, només el pi blanc (Pinus halepensis) i alguns arbustos com el llentiscle (Pistacia lentiscus). A les parts baixes, en tractar-se d'espais ombrívols i humits a prop de la riera de Castellet, s'hi ha desenvolupat una vegetació molt més rica i diversa; trobem, a més de pi blanc, roure martinenc (Quercus humilis) i alguna alzina (Quercus ilex). El sotabosc és especialment variat i hi destaca la presència, entre d'altres, de l'esbarzer (Rubus ulmifolius), el fals aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), el romaní (Rosmarinus officinalis), la farigola (Thymus vulgaris) i l'argelaga (Genista scorpius). En quant a les espècies faunístiques, a les parts baixes dels turons, atapeïdes de vegetació, hi ha moltes espècies d'invertebrats i petits mamífers rosegadors com l'esquirol (Sciurus vulgaris). Convé destacar també la importància de les Muntanyes Russes com a jaciment fossilífer. Tot i que les troballes no han estat abundants, els exemplars que hi han aparegut són d'un valor excepcional. Destaquen algunes peces dentàries d'elasmobranquis (taurons, rajades, etc.), alguns espongiaris (Guettardia sp.), crustacis decàpodes, lamel·libranquis i coralls. Les Muntanyes Russes de Sant Vicenç son un paratge d' interès natural molt important i excepcional.</p> | 08262-17 | Zona la Farinera. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l'Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l'est i la cadena Ibèrica a l'oest i al sud. Durant part del terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d'aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d'aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages son de l'eocè superior o de començament de l'oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d'edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres. Les Muntanyes Russes de Sant Vicenç de Castellet són un exemple de bad-land, terme amb que es coneix aquest tipus de formació geològica, resultat de la sedimentació de successions estratigràfiques de lutites carbonàtiques durant el període Eocè. En el cas de les Muntanyes Russes, aquestes lutites o margues blaves d'origen marí són materials sedimentaris pertanyents a la formació geològica Santa Maria. L'aparença externa d'aquestes formacions fan palès l'efecte erosiu de l'aigua de la pluja, que ha donat lloc als característics xaragalls, pressents a diferents zones del terme de Sant Vicenç de Castellet.</p> | 41.6632900,1.8482500 | 404113 | 4613034 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Cal destacar que el valor paisatgístic d'aquest paratge l'ha convertit des d'antic en un lloc d'esbarjo habitual per a la gent del poble. La proximitat al nucli urbà, la facilitat d'accés, el pas de la riera de Castellet a la vora i l'existència d'algunes fonts properes han transformat les Muntanyes Russes en un espai molt popular i força freqüentat en estones d'oci. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||||||
| 80570 | Mur de cal Castaño Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mur-de-cal-castano-vell | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. VILA, M. (1948). La piqueta demoledora está derribando los últimos vestigios de la casa feudal Santvicentina. A 'El Castellet', número 10, febrer de 1948.</p> | XIII-XX | només es conserven algunes restes | <p>L'antiga casa senyorial de cal Castaño estava ubicada a la cantonada del Passeig de Pau Casals i la Plaça de Sant Vicenç, davant de l'estació de la Renfe. De l'antiga casa tan sols resten les bases del mur de tramuntana on encara es pot apreciar l'espai que ocupava una porta. El solar on hi havia hagut la casa és actualment el jardí de la casa que dona al carrer Eduard Peña. Durant la Guerra Civil es va fer un refugi soterrat en les ruïnes de l'antiga casa al que s'accedia passada la via del tren. Ja en aquella època la casa era una ruïna i acabada la Guerra es va acabar d'ensorrar pel perill que suposava. A la plaça de Sant Vicenç, davant el solar, que era un dels llocs cèntrics de l'antic Sant Vicenç, en fer el pas de canonades i la carretera, es van trobar ossos humans. Segons ens han explicat, en aquesta zona hi havia l'antic cementiri del poble i sembla que cal Castaño tenia també església. Segons consta al diari Castellet (nº 10, febrer 1948) hi havia un bloc de pedra del mur de la casa que tenia un croquis que podria ser de la planta de la casa més antiga. Explica que tenia baixos amb volta i un pati central al que s'entrava per una gran porta.</p> | 08262-18 | c/ Eduard Peña, 9. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Castaño era una masia senyorial de les més importants de Sant Vicenç de Castellet. Es va ensorrar l'any 1937, durant la Guerra Civil, pel bàndol republicà. El 1947 es va acabar de treure la runa del solar. Era una casa feudal i els seus murs s'estenien al llarg de la via del tren. El 1856 era habitada per 'el senyor' de Castellet i s'anomenava popularment 'la casa del senyor'. Fins el 1929 la tenien llogada la família Castaño i per això era conegut amb aquest sobrenom. Els de cal Castaño van construir una altra casa que també es coneix com Cal Castaño, al costat de l'estació, i que possiblement substituís com a vivenda a l'antiga ja que va ser abandonada en l'època en que es va construir aquesta nova, a finals del XIX. La casa de darrera que fa mitgera amb l'antiga cal Castaño, era de traginers que tenien bestiar per el transport. Ara estan fent obres al solar contigu al de cal Castaño i es pot apreciar una paret folrada amb cairons que seria d'una tina de planta quadrada. Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques i el Raval Nou, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. En un article del Castellet de l'any 1948 (VILA, 1948) hi ha la següent descripció de la casa: 'Aquella mansión estaba formada por un subterráneo planta baja con bóveda y un primer piso descomunal. Este estaba compuesto de unas grandes habitaciones, corredores, comedor y cosina, que se entreveía un sinúmero de modificaciones y obras, que por su cariz, probablemente, se practicaron el año 1905, por haber visto dicho año marcado en el dintel de entrada al piso. Tenía una entrada señorial, un patio con una escalera de piedra hecha con mucho gusto, con una terraza alrededor que daba a los interiores del piso y a un balcón que daba fuera. Por el patio se entraba enlos bajos, compuestos estos, de unas enormes celdas enlosadas, lóbregas y húmedas, donde durante muchos años el Ayuntamiento utilitzava una como prisión para delincuentes'.</p> | 41.6683200,1.8630500 | 405352 | 4613576 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80570-foto-08262-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80570-foto-08262-18-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Estructural | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Molt a prop del lloc on es trobava aquesta casa es va construir una altra que es coneix com cal Castaño nou. | 98|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80571 | Cal Ginferrer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ginferrer | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. VILA, M. (1955). La masia Ginferrer. Castellet núm. 127, agost 1955.</p> | XV-XVI | <p>Aquesta casa es troba situada al mig del poble. És d'estructura gran i ha estat fruit d'ampliacions en diferents èpoques. És de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes, teulada a quatre vessants, façana principal que oberta a ponent. Les diferents ampliacions i remodelacions han tapat l'estructura original tot i que es pot veure que era una casa important per les seves dimensions. L'interior s'estructura en tres crugies perpendiculars a la façana, cobertes amb volta de canó; a la crugia central, a la que dona l'escala d'accés al pis, la primera part de la volta és de crugia i de maó. Hi ha una porta adovellada que dona accés a aquest espai, amb les dovelles d'un costat mig tapades per la volta que suporta l'antiga eixida. Destaquen les dues voltes que es troben sota l'eixida a la façana de ponent, així com una estructura tipus torre amb una volta a la planta baixa que es troba a la banda dreta del conjunt, que possiblement formés part de l'antiga església. Es conserven dues llindes amb la data 1777, un s'ha utilitzat com a part de la paret de migdia. A la façana del carrer Eduard Peña destaca una reixa de ferro forjat d'estil modernista.</p> | 08262-19 | C/ Eduard Peña, 3. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques i el Raval Nou, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Tot i que desconeixem la data més antiga de construcció de la casa, ja s'esmenta al fogatge de 1553, Francesch Gimferrer (IGLÉSIES, 1979). A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 1 parcer i figurava entre els masos de Sant Vicenç. A la segona meitat del segle XIX hi havia instal·lada la casa consistorial. Ja anteriorment aquesta era la casa del batlle que seria habilitada per l'administració local. Durant la Guerra dels set anys la casa va ser assaltada per les tropes carlines degut a la condició de liberals dels habitants, com va passar també en altres cases de la zona. D'aquesta manera, gran part de la documentació municipal i privada va ser destruïda per les flames. Molts dels terrenys en els que està edificat el poble van ser cedits per Maria Ginferrer i eren de l'heretat Ginferrer: el cementiri, les cases dels carrers Maria Ginferrer i Sant Josep, l'actual plaça de l'Ajuntament. La cessió es va fer posant com a condició que s'hi venguessin els productes de la pagesia santvicentina al poble. El 1908 Francisco Ginferrer va instal·lar un cinematògraf que funcionava a gas. Al segle XX va servir d'escola, d'alcaldia, de jutjat i també per esbarjo dominical. La senyora Maria Ginferrer, propietaria a inicis del segle XX, va pagar el rellotge del campanar de l'església l'any 1918, entre d'altres aportacions altruistes.</p> | 41.6680100,1.8637000 | 405406 | 4613540 | 1553 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80571-foto-08262-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80571-foto-08262-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80571-foto-08262-19-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi havia una tina, però no es conserva res. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80572 | Sant Joan de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-joan-de-baix | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XV-XVIII | <p>De l'antic mas de Sant Joan de Baix resten pocs elements que encara ens mostren la importància que va tenir. Actualment el solar és ocupat per un bloc de pisos al que s'accedeix utilitzant l'antiga escala senyorial que forma angle i que queda situada dins d'un pati interior. També es conserva part d'un mur de caire modernista que dona al carrer Dr Trias, de pedra i maó, amb un gran finestral format per quatre obertures que formen un arc carpanel i coronat el conjunt amb una barana de forma sinuosa. Es conserven els baixos i els cellers.</p> | 08262-20 | Carrer Dr. Trias nº 9. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques i el Raval Nou, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. El mas Sant Joan de Baix , junt a cal Ginferrer, cal Castaño i Sant Joan de Dalt, va donar origen al nucli del poble de Sant Vicenç al segle XIX. Ni disposem de documentació que ens permeti fer un seguiment històric de la casa, i tampoc sabem si aquesta casa es va originar a la vegada que el mas Sant Joan de Dalt i si tindrien alguna relació. Al fogatge de 1497 (IGLÉSIES, 1991) ja s'esmenta a Berthomeu Sant Johan i al de 1553 (IGLÉSIES, 1979) a Joan Sanct Joan, sempre a la parròquia i terme de Sant Vicenç de Castellet, fet que podria confirmar l'existència d'una de les dues cases, o de les dues, ja al segle XV, però desconeixem exactament a quina es refereix. La manca de documentació arqueològica tampoc ens permet saber l'època de la casa. Tan sols sabem per gent que recorda que hi havia llindes a l'interior de l'antiga casa i que la més antiga era del 1670. Això ens mostraria el moment d'una de les ampliacions d'aquesta casa. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 26 parcers i era propietat de Pedro Gros, essent un dels més importants de Sant Vicenç. A inicis del segle XX era la casa pairal de Joan Calsina Padró, que va ser alcalde el 1911-12, i morí el 1923. El 1936 la família es va refugiar a Barcelona i la masia va quedar molt malmesa i més tard es va edificar al solar un bloc de pisos, tot i conservant alguns elements de la antiga casa que encara ens mostren la seva importància. Els documents més antics conservats són uns capítols matrimonials de l'any 1779 de Josep Gros Janjoandevaix pagès i hereu de la casa. El document porta el segell de Felip V. També un altre amb segell del rei Ferran VII de l'any 1830 en que es nomena batlle o alcalde a Pere Gros Sant Juan de Baix.</p> | 41.6676200,1.8620500 | 405268 | 4613499 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80572-foto-08262-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80572-foto-08262-20-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||||
| 80573 | Sant Joan de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-joan-de-dalt | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. AMBRÓS, Valentí. (1953). Nuestras masías, Sant Joan de Dalt. Castellet núm. 105, octubre 1953.</p> | XIII-XVIII | <p>Aquesta casa es troba a l'extrem est del poble de Sant Vicenç de Castellet amb una extensió total de la propietat del mas de 130 hectàrees. És una masia d‘estructura clàssica, de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. La casa té coberts adossats a banda i banda i queda tancada per davant amb uns coberts que són galliners i quadres de bestiar, de forma que conformen un baluard amb dues portes d'accés: una a l'est i l'altre a l'oest que comunica amb la bassa, l'hort i la pallissa. La casa està formada per dos cossos junts, el nord més elevat que el sud però tots dos amb la teulada amb la mateixa direcció. Les característiques constructives de la casa ens han permès esbrinar que el cos nord és el més antic. La façana principal presenta una estructura simètrica: planta baixa amb la porta al centre i una finestra a cada costat, pis amb tres finestres tipus balcó i golfes amb tres finestres més petites. Tota la façana està arrebossada i els volts de les finestres són de pedra; destaca la porta principal amb portalada adovellada amb dovelles estretes però molt llargues (130 cm) de pedra calcària i amb una data gravada a la clau de la que només es veuen les dues primeres xifres, 1 6. A la façana de tramuntana hi ha una porta oberta posteriorment, a meitat del segle XIX quan es faria una important rehabilitació de la casa, i que permet l'accés directament al pis a través d'una escala exterior. L'interior de la casa s'estructura en tres crugies perpendiculars a la façana principal. A la planta baixa aquestes crugies estan cobertes amb volta de canó rebaixada, el sostre de la central i la meitat sud de les dues laterals són de maó posat en forma d'espiga i pla; la meitat nord de les dues laterals són de pedra (corresponents al cos més antic). La volta central està tallada pel centre per l'escala de pedra que permet l'accés al pis i cada una de les laterals està dividida en tres espais on es troben antics estables i graners així com els cellers. Els cellers principals es concentraven al costat de la façana nord, ja que en aquesta i en la façana est es trobaven les tines (dues a la façana nord i dues a la est) i les boixes s'obrien als cellers. Al primer espai de la volta de la dreta (entrant per la porta principal) hi ha una cisterna sota el nivell del terra on s'acumula aigua de la pluja i una 'gruta' (passadís subterrani d'uns 8 m de llarg on amagaven menjar durant la guerra). Al segon espai de la volta de l'esquerra hi ha l'espai destinat a guardar l'oli amb un recipient circular de pedra d'aproximadament un metre de diàmetre interior i que porta gravada la data 1770. Al primer pis hi ha les habitacions de la casa situades a cada banda de la sala que ocupa la crugia central. A la sala s'obren les portes que tenen diferents dates gravades a la llinda de pedra: la que permet sortir a una terrassa afegida a la façana principal porta la data 1570; la que permet l'entrada a la sala des del cos nord, 1773 amb una creu al mig i tancada amb dos quadrants; una habitació al costat est, 'fabrera / 27 d 1773' (27 de febrer de 1773); una habitació al costat oest, 'fescit 3 portals / Maria St Joan d Dal / 1773'; al costat d'aquesta una habitació amb 1668 i una creu; també al costat est una porta amb la llinda que es va gravar amb el naixement de la neta 'Mireia 1992'. També hi ha data a la llinda d'una porta que hi ha al cos més antic situat al nord: 1211, i que dóna accés a la cuina actual. A les dues finestres que s'obren a la façana principal a les golfes també hi ha la data 1773. Les golfes es destinava a guardar les olives i el gra en diferents habitacions.</p> | 08262-21 | Sant Joan de Dalt. Barri Roques Altes. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Malgrat la poca documentació que disposem, podem fer un seguiment històric de la casa. Al fogatge de 1497 (IGLÉSIES, 1991) ja s'esmenta a Berthomeu Sant Johan i al de 1553 (IGLÉSIES, 1979) a Joan Sanct Joan, sempre a la parròquia i terme de Sant Vicenç de Castellet. Això ens confirma l'existència de la casa ja al segle XV. Les llindes gravades a l'interior de la sala també ens permeten conèixer la seva història. Hi ha una amb la data 1211, tot i que no podem assegurar que sigui d'aquesta època ja que podia ser re-aprofitada d'un altre lloc o haver-se esborrat part de la xifra, però és molt probable que la casa ja existís al segle XIII i que es reduís a la part que actualment es troba a tramuntana. Més tard, l'any 1570 es fa la porta de l'eixida del pis; el 1688 una segona ampliació amb l'obertura d'una porta a la sala i la construcció del cobert al costat, així com la porta principal que és del 1600 aproximadament, per tant l'estructura sud de la casa és d'aquesta època incloses les voltes; la següent ampliació és del 1773 en que s'obren tres portes a la sala tal i com especifica una de les inscripcions. Per tant, entre els segles XVII i XVIII és l'època de major impuls de la masia, en que l'explotació de les terres seria més important i quan es construïren les tines i el dipòsit de l'oli. La besàvia de l'actual propietari i el germà d'aquesta van venir de Salelles a la casa Sant Joan de Dalt com a mossos. En morir els amos, Francisca Playà, van donar-los la casa (cap a meitat del segle XIX). Hi havia pergamins referents a Tavèrnoles que el pare de l'actual propietari es va vendre; sembla que referents a la casa no hi havia res. Hem pogut saber que aquests pergamins eren 5 i que portaven les dates: 1337, 1344, 1349, 1481, 1631 (García i altres, sense data). A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 6 parcers i era de Juan Playá i Casajuana.</p> | 41.6685100,1.8672000 | 405698 | 4613592 | 1211 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80573-foto-08262-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80573-foto-08262-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80573-foto-08262-21-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | En un cobert al costat de la casa al que s'accedeix des del baluard, hi ha una premsa del vi que es subjecta amb una grossa biga de fusta. Aquesta premsa té uns 130 anys d'antiguitat. Al costat esquerre de la casa hi ha un cobert que té quasi tota la paret construïda de tàpia amb una porta d'entrada amb llinda de pedra i la data 1688 JHS. Hi ha 4 tines: dues a la façana de tramuntana a cada costat de la porta, i dues a la façana est. Són circulars i folrades amb cairons de ceràmica vidrada vermellosa. Destaca a l'exterior, al baluard, un gran recipient de pedra que s'utilitzava per posar a estovar el cànem. A la banda oest de la casa i a uns 100 metres d'aquesta, hi ha la pallissa, edifici d'una sola planta cobert amb teulada a doble vessant i amb un arc de mig punt al centre que el divideix en dos espais. Té quatre tines externes. S'ha utilitzat també el treball de batxillerat de Carlos García Bach, Félix de Sande González i Pedro de Sande González: 'La Masia', realitzat pels volts dels anys 1985 i que m'han deixat consultar la família Rosell. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80574 | Fons al Museu Comarcal de Manresa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-al-museu-comarcal-de-manresa | <p>COLOMINAS, J. (1940). Nuevos sepulcros de fosa en Cataluña. Ampurias nº 2. ALMAGRO, M.; SERRA RÀFOLS, J.; COLOMINAS, J. (1945). Carta arqueológica de la provincia de Barcelona.Madrid. RIPOLL, E.; LLONGUERAS, M. (1963). La cultura neolítica de los sepulcros de fosa en Cataluña. Ampurias nº 25, Barcelona. P. 31. MUÑOZ, A.M. (1965). La cultura neolítica catalana de los sepulcros de fosa. Universitat de Barcelona. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages.</p> | 3500-2500 | <p>Es troben diferents materials trobats a Sant Vicenç de Castellet. El material prové del sepulcre del carrer de la Igualtat: una gerra ovoidal amb dues nanses (nº inventari al Museu MCM 281), una petita tassa (MCM 282), dues destrals polides de basalt (MCM 284, MCM 285), una fulla de ganivet de sílex (MCM 283) i un collaret de calaïta (MCM 280). A més hi ha alguna resta humana sense determinar el tipus ni el nombre.</p> | 08262-22 | Museu Comarcal de Manresa. Via Sant Ignasi, 40. 08240 MANRESA | <p>Entre els anys 1933 i 1934 Mn. Valentí Santamaria i Lluís Rubiralta, membres de la secció d'arqueologia del Centre Excursionista Montserrat de Manresa, van realitzar les excavacions de les troballes fortuïtes fetes a Sant Vicenç de Castellet de dos sepulcres de fossa. Els materials que van recollir es troben dipositats al Museu Comarcal de Manresa.</p> | 41.7244100,1.8283800 | 402551 | 4619842 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 53 | 2.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||||||
| 80575 | Les Vives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-vives | <p>FERRER I ALÓS, LL. (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Col. Patrimoni Artístic de la Catalunya central, nº 4. Fundació Caixa de Manresa i Angle editorial. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. AA.VV. (1977). Les masies. Casa pairal Les Vives. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. AMBRÓS, V. (1953). Les Vives. Nuestras masías. A 'El Castellet' número 100, abril 1953.</p> | XIII-XVIII | <p>Masia de grans dimensions amb una planta totalment irregular formada per l'afegit de diferents cossos quadrats o rectangulars que repeteixen l'esquema basilical bàsic però orientats de manera diferent. Així, la façana principal orientada a migdia, és el reflex més evident del creixement espectacular de la masia: eixides, balconades, cobertes a doble vessant o a un sol vessant, careners paral·lels o perpendiculars. La masia acull i centra totes les dependències del mas (corts, pallisses, etc) al seu entorn. La planta baixa està formada per una estructura central formada per tres voltes paral·leles que fan una mica d'angle a la meitat del seu recorregut ja que són fetes en diferents èpoques. La de la banda de tramuntana és el celler i a ella donen les boixes de les tres tines que es troben en un cobert adossat a la casa i que forma un conjunt amb la façana nord. Aquestes voltes són de mig punt de pedra posada a plec de llibre i dos murs conserven fragments d'opus spicatum, els situats al centre de la planta. Per la banda de ponent hi ha afegida una altra volta perpendicular a les tres centrals i que està feta amb maó, per tant més moderna; en ella hi ha l'escala que puja al pis i l'accés es fa a través d'una porta adovellada que seria la principal. El pis té també accés directe per la façana de tramuntana, ja que la casa es troba situada en un desnivell del terreny, la porta és allindada i porta gravada la data 1791 i una creu al mig. Darrera la porta hi ha una segona porta amb reixa feta pel pare de l'actual propietari, en ferro forjat i en la que va posar la data 1398, que creia que era la més antiga de la casa. L'estructura del pis segueix la de la planta baixa, ja que la sala es troba sobre els tres extrems de ponent de les voltes centrals, i les habitacions, passadís i eixida segueixen la mateixa direcció que la resta de tram de les voltes que va ser fet més tardanament que els centrals (on hi ha opus spicatum). A la façana de migdia es va afegir una eixida amb quatre arcs de maó. Hi ha cinc tines al conjunt. Tres es troben en un cobert adossat a la façana de tramuntana i es troben seguides formant una estructura elevada. Són circulars i folrades amb cairons. Les altres dues tines són exemptes i es troben davant de la casa; una es troba dins un cobert circular i l'altre rectangular; totes dues són de cup circular folrat amb cairons. Hi ha un seguit de coberts i corts al costat de la casa que formen dues estructures amb tres voltes de canó cada una. En resum, la primera casa es trobava al centre de l'actual estructura i estava comporta per dues petites voltes que es van allargar i a les que posteriorment es van afegir altres voltes</p> | 08262-23 | Les Vives. Zona La Farinera. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La masia de can Vives és una de les més antigues del terme de Sant Vicenç, situada al peu de l'antic castell de Castellet i de la capella de Santa Maria de Castellet. Conserva la imatge de l'església de la Mare de Déu de Castellet. També un important arxiu familiar des de l'edat mitjana. Surt al fogatge de 1497, Gabriel Vives (IGLÉSIES, 1991) i al de 1553, en que Pere Vives que era batlle (IGLÉSIES, 1979). A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 8 parcers. La data més antiga referent a la nissaga Vives és 1230, per tant es remunta a la primera meitat del segle XIII, fet que la situa com una de les més antigues de la comarca. Els Vives, així com els masovers de les cases veïnes que actualment ja no existeixen: Mas de la Serra, la Coromina, Mas Ubac, el Masot, tenien l'obligació de pujar aigua del Llobregat al castell de Castellet en acabar els seus treballs habituals (CANAL-VILA, 1986). Des del segle XIV fins a l'actualitat s'han succeït a Les Vives 17 generacions, totes en línia masculina i conservant el cognom. Al segle XV, com a conseqüència de la pesta i les crisis va haver un despoblament que va provocar la concentració de propietats i masos a l'entorn dels més importants, com les Vives que el 1482 incorpora els masos rònecs de Codina i Ça Coromina. Les Vives era un dels masos més importants, amb patrimoni que s'estenia als municipis veïns i en que els amos exercien la batllia de forma continuada. Prop de Les Vives hi havia altres masos ara desapareguts: mas de la Serra, la Coromina, Juncà, mas Obac, el Masot. Segons ens ha dit el propietari, la casa tenia a la seva propietat unes 20 o 25 barraques de vinya de parcers que han desaparegut.</p> | 41.6620000,1.8561100 | 404765 | 4612882 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80575-foto-08262-23-1.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té cinc tines: dues exemptes i tres a l'interior de la casa. Conserva el cup d'un trull d'oli. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80576 | Fàbrica Soler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-soler | <p>AHDB. Expedient incoat per J. Font en representació de D.M. Cots en sol·licitud d'autorització per aprofitar fins a 6.000 litres/seg. d'aigua del Llobregat en Sant Vicenç de Castellet per donar moviment a la seva fàbrica de filats i teixits. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. VIRÓS, Ll. (2003). Sant Vicenç de Castellet, un cas d'industrialització hidràulica. VI Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Lleida. SUADES, J. (1996). Història gràfica de Sant Vicenç de Castellet, 1890-1936.</p> | XIX | alguns elements han desaparegut | <p>La fàbrica es troba al costat del riu Llobregat, a l'esquerra del Pont sortint del poble cap a la carretera C-55 i abans d'arribar a aquesta, situada entre la via dels Ferrocarrils de la Generalitat i el riu Llobregat. Forma un conjunt amb varis naus diferents que han estat fruit de diferents ampliacions i que es troben a l'entorn de la nau principal que es va construir en un inici. El conjunt es troba al marge del canal que encara s'utilitza per moure les turbines. La nau principal respon a les característiques dels edificis industrials de finals del segle XIX, una nau allargassada de planta i dos pisos, cobert amb teulada a doble vessant, amb finestrals a tot el perímetre de cada un dels pisos per tal de proporcionar el màxim de llum diürna. És un edifici de maó arrebossat. Al centre de la nau, a la banda de llevant, hi ha el cos de l'escala que permet l'accés a les plantes. A l'exterior hi ha una capelleta de pedra amb la imatge d'una Mare de Déu. A l'interior, les naus es suporten amb columnes de ferro colat de secció circular i sense base que suporten l'embigat de ferro dels sostres. Actualment hi ha tres turbines, dues de l'origen de la fàbrica i una més moderna. Les dues originals de les primeres fàbriques es troben a l'extrem nord de la nau, en uns espais destinats a la producció d'energia. Són dues turbines Francis amb regulador de pressió d'oli Escherwist i cía. Tot i que ara les turbines funcionen de forma automàtica amb un ordinador, encara es conserva l'antic pannell de control. Les dues turbines utilitzen l'aigua que porta el canal. La tercera turbina, instal·lada els anys 60 es troba ubicada en una nau nova situada a la banda sud-est de la nau antiga i independent d'aquesta. També és de tipus Francis i aprofita l'aigua que surt de les dues turbines anteriors. Les tres turbines s'utilitzen actualment per generar energia elèctrica que es ven a la xarxa. A la banda nord de la nau hi ha encara dempeus una de les dues xemeneies que havien tingut les dues fàbriques. És de maó, de secció circular.</p> | 08262-24 | Cal Soler. Nucli urbà de Sant Vicenç. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La fàbrica inicià l'activitat el 1867, quan Miquel Cots compra a Ignasi Dardet l'heretat torre del Breny i altres terrenys dels masos de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, per construir un canal i una fàbrica. El 1872 Miquel Cots va llogar la fàbrica de tres pisos a Joan Mercadé, i va vendre els terrenys del costat a Joaquim Font, marit de la seva néta i pubilla, Pilar Cots, per edificar una fàbrica de característiques similars a l'anterior, paret amb paret, i que utilitzés l'aigua del canal. En acabar l'obra, el 1874, la llogà al fabricant Jaume Castells. Per tant, l'edifici constava de dues fàbriques separades per una paret mitgera, arrendades als dos fabricants: Joan Mercadé i Jaume Castells; en morir Cots les dues fàbriques passaren a propietat de Joaquim Font, que les va arrendar a diferents fabricants: el 1891 a Narcís Mercadé i Avel·lí Vallès; el 1915 a Ròmul Bosch i Alsina i Manuel Figuerola i Morera. Al 1915 l'empresa Soler Buhigas, la Algodonera Catalana, passa a ser arrendatària única de les dues fàbriques, unificant-les en una sola. En aquesta època produïa 400 CV (NADAL, 1991). Aquesta empresa va créixer i va construir altres naus a l'entorn, i va obtenir el 1926 la patent del fil Cotolán, format per una mescla de llana i cotó. L'any 1931 canvia el nom per Hilados y Tintes Soler S.A. Va ser una de les fàbriques importants del municipi, que el 1890 sobre una població de 1.429 habitants ocupava a 280 persones. Les fàbriques funcionaven amb energia hidràulica i es va construir un canal com iniciativa de Miquel Cots per tal de proporcionar un salt per moure les turbines, fet que permetia a les empreses fabricar la seva pròpia energia amb l'aigua del Llobregat. El canal té uns 1.790 m de longitud, recollint les aigües de la confluència dels rius Llobregat i Cardener mitjançant una resclosa. Per a la construcció del salt d'aigua i de la resclosa es va aprofitar la pedra de la torre del Breny. Aquest canal es va convertir en un dels elements més ambiciosos de l'evolució industrial de Sant Vicenç. Però aquesta era una fàbrica mixta que utilitzava la força hidràulica però també el vapor degut a l'estacionalitat del cabal del riu, i per això es van construir les dues xemeneies de les que es conserva tan sols una.</p> | 41.6648700,1.8597200 | 405070 | 4613196 | 1867 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80576-foto-08262-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80576-foto-08262-24-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Miquel Cots, promotor. | La fàbrica Soler ha sigut també coneguda com fàbrica Cots, Mercadé i Castells, segons l'època d'ocupació. Del 1959 al 1973 l'empresa 'Hilados y Tintes Soler' editava el butlletí informatiu REFLEJOS. Els darrers temps la nau externa s'ha acondicionat com a sala polivalent amb un escenari i les diferents instal·lacions per acollir actes. | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||
| 80577 | Moles del trull d'oli de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moles-del-trull-doli-de-castellet | <p>VILA, M. (1954). El trull d'oli de Castellet. Castellet, nº 115, agost 1954. (hi ha un dibuix que reprodueix el molí). SARRET I ARBÓS, J. (1900). Breu relació al Santuari i imatge de Nostra Senyora de Castellet. Manresa.</p> | <p>Aquestes moles d'un antic trull d'oli es trobaven situades al peu de la roca del turó sobre el que hi ha la torre del castell de Castellet, on van ser posats l'any 2002. Actualment, des de l'any 2015, estan a l'entrada del poble, a la rotonda abans del pont, com un monument i envoltades d'algunes oliveres. Es tracta de dues moles d'un antic trull o molí d'oli, així com un bací de pedra. Les moles són de diferent diàmetre, una fa 141 cm de diàmetre i l'altre 100 cm de diàmetre. El bací de pedra buidada i amb un bec a un costat, fa uns 30 cm més que la mola d'ample.</p> | 08262-25 | SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els vestigis del molí o trull d'oli es trobaven a mitja muntanya de Castellet, vora el camí, tot i que no queden restes de l'edifici que albergaria el molí. Era propietat dels senyors de Castellet i, segons Sarret i Arbós (1900), a principis del segle XIX encara estava en funcionament, fent-se càrrec els ermitans de Castellet. Possiblement els vassalls del senyor tinguessin l'obligació de moldre, tot i que no hi ha documentació històrica que ho demostri.</p> | 41.6648200,1.8568000 | 404827 | 4613194 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80577-img202001261121380.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80577-img202001261121450.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80577-25.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | Inexistent | 2022-04-11 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Es troba ubicada a la rotonda de l'entrada del pont, en forma d'escultura, juntament amb unes oliveres. | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80578 | Cal Putxet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-putxet | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>Aquesta masia és la primera que trobem al pujar al barri de les Roques Altes. Aquest barri es va originar cap al segle XVII i podem dir que va ser el primer nucli de població concentrat de Sant Vicenç i que es trobava separat de l'altre nucli que formaven les cases cal Castaño i Sant Joan de Baix, més antigues. Al seu peu hi ha l'església parroquial de Sant Vicenç. És una casa de pedra d'estructura clàssica amb diferents cossos afegits en diferents èpoques. Te planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Per separar el pis d'habitatge de la planta baixa que ara es destina a menjador del restaurant, té dos accessos: la porta de baix allindada i dues al pis a les que s'accedeix a través d'una escala exterior. L'interior de la planta baixa està dividit en dues crugies cobertes amb volta de canó seguit de pedra; la de la dreta era el celler i a ella dóna la boixa de la tina que es troba a l'extrem N-E a l'exterior de la casa. La central està dividia pel mig per un arc i en ells es troba encastada a la paret Est, una premsa de vi. Aquesta ha utilitzat una grossa biga en la que entra el cargol de la premsa que té tallada a la roca la forma de l'estructura quadrada. Actualment s'ha ubicat el recipient d'una altra tina circular. Davant la porta principal de la casa i a l'entorn d'un pati, hi ha un seguit de coberts que antigament es destinaven al bestiar.</p> | 08262-26 | Can Putxet. Pujada de les Roques Altes nº 1. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'avi de l'actual propietària vivia a la casa El Ginebral de Rellinars i es va casar amb la pubilla de cal Putxet de Mura. Més tard va comprar la casa de les Roques Altes de Sant Vicenç per tenir facilitat d'allotjament quan anaven a comprar a Sant Vicenç i aquesta casa va rebre el nom d'on era originària la dona. En aquesta casa hi tenien llogaters que treballaven la terra. Fa uns anys als baixos de la casa i aprofitant els baixos de voltes, s'ha fet un restaurant. Per l'estructura general suposem que la casa és de principis del segle XVIII, ja que la premsa és d'aquesta època aproximadament. Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic.</p> | 41.6675900,1.8654000 | 405547 | 4613492 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80578-foto-08262-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80578-foto-08262-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80578-foto-08262-26-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina i conserva una premsa encastada a la paret del celler. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80579 | Cal Cotoliu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cotoliu | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>Cal Cotoliu ha estat molt reformada darrerament (entre 1988-89), tot i que conserva la seva estructura original. És una casa d'estructura clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. L'interior de la planta baixa està dividit en dos espais, un transversal en direcció E-W cobert amb volta de canó de mig punt seguida i que era el celler, en el que hi ha la boixa de la tina, un vaixell de roure i una bota; l'altre està dividit en tres espais perpendiculars al primer: a l'esquerra hi ha la tina que actualment està tapada, al centre una volta que dóna accés al pati, i a la dreta una altra volta. En aquest costat de la casa hi ha un cos adossat que també té els baixos en volta i que queda al costat del pou. El pou és accessible des de l'interior de la cuina actual que es situa al pis. Cal assenyalar que fent les obres de reforma es va trobar en un mur una pedra amb la data 1817 gravada i que s'ha utilitzat com a llinda de la porta d'accés a la cuina des del pati. En un d'aquests coberts hi havia dues tines que també estan tapades.</p> | 08262-27 | Cal Cotoliu. Pujada de les Roques Altes nº 13. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic.</p> | 41.6674600,1.8667800 | 405662 | 4613476 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80579-foto-08262-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80579-foto-08262-27-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | La casa ha estat molt reformada els últims anys, però s'ha conservat bastant la seva fesomia original. Coneguda també com ca la Felicitat, ja que l'antiga mestressa es deia així (besàvia de l'actual propietari). Té tres tines, però estàn tapades. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80580 | Cal Joan Domingo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-joan-domingo | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVII-XIX | La casa està abandonada i es comença a fer una rehabilitació. L'estat general és dolent. | <p>Aquesta casa es troba ubicada a l'extrem sud del terme, a la zona entre la Balconada i Castellbell, a prop del Raval Nou. Ha estat fruit de diferents ampliacions que són visibles en l'estructura general. La casa manté l'estructura de masia clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Davant la façana principal i la que dóna a l'est hi ha un baluard tancat amb un seguit de coberts i murs amb accés des del sud a través d'un portal d'arc de mig punt fet amb maó (de la mateixa època que l'eixida de la casa). A la planta baixa es pot observar l'evolució constructiva. La part més antiga és la que es troba a la banda nord, formada per dues crugies paral·leles cobertes amb volta de canó seguit de mig punt i que es troben en direcció E-W. Més tard s'ampliaria per cada costat E i W, afegint a la banda W una crugia perpendicular a les centrals i també de volta de canó, i per l'oest amb una crugia que té la tina al quadrant nord, i l'escala d'accés al pis al quadrant sud. Pel tipus de tina, circular i folrada amb rajoles de ceràmica marró, pensem que aquesta ampliació pot correspondre a finals del segle XVII. La boixa de la tina dóna al celler de volta, i aquesta té un galze a la boca per recolzar l'antiga tapa de fusta. La tercera fase d'ampliació correspon a la crugia que hi ha davant de la façana. Està formada per una crugia paral·lela a les altres dues. Al mig dóna la porta d'entrada allindada i s'ha fet un encreuament amb la volta similar a una volta de creueria per permetre l'alçada necessària per l'accés. Al pis, sobre aquesta crugia, hi ha una eixida oberta amb cinc arcs de mig punt fets de maó. Per la banda oest es van afegir uns coberts que formen part del tancament del baluard central. El pis segueix l'estructura de la planta, amb una sala central en direcció E-W, una habitació i la tina al costat nord, i l'eixida al costat sud. L'accés es fa a través d'una escala de pedra per l'est. L'eixida, possiblement construïda a finals del XVIII o principis del XIX, té dues etapes constructives ja que els tres arcs de l'esquerra de la façana són diferents que els dos de la dreta i a més es troben separats per un pilar que és part del mur. Aquests dos de la dreta correspondrien a una ampliació feta amb posterioritat. L'eixida va utilitzar-se com part de la casa i en ella hi ha la campana del foc a terra i una pica de pedra de l'aigüera. Les golfes tenen obert el mur del sud a modus d'assecador. La teulada ha estat reparada fa poc i s'ha augmentat una mica l'alçada total de la casa. En general les finestres son petites i hi ha poques, exceptuant les de l'eixida. El material constructiu bàsic és la pedra, tot i que alguna finestra i totes les de l'eixida són de maó. La pedra no està treballada, i tan sols alguna de les cantoneres està ben escairada.</p> | 08262-28 | Cal Joan Domingo. Zona Balconada. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Casa construïda en diferents etapes històriques. La primera corresponent a les dues voltes de la banda nord i que és difícil situar cronològicament ja que no disposem de documentació que ho confirmi. La segona fase corresponent a l'ampliació que es va fer a cada banda E i W incloent la tina. Per la tipologia de la tina ens atrevim a situar-la a finals del segle XVII. La tercera fase correspon a la construcció de l'eixida, possiblement feta al segle XVIII o XIX, mateixa època en que es va fer el tancament del pati davant la casa a modus de baluard. Es tracta d'una casa que no seria de les més importants en els seus orígens, però que l'adquirirà amb el temps diversificant el tipus d'explotació que es sumarà a la vinya. A l'entorn de la casa hi ha diferents barraques de vinya. Els anys 50 al poble coneixien la casa com 'el cortijo del Mingo', ja que hi vivien moltes famílies en els diferents coberts i divisions a la mateixa casa.</p> | 41.6569100,1.8668400 | 405651 | 4612305 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80580-foto-08262-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80580-foto-08262-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80580-foto-08262-28-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80581 | Cal Canyelles (cal Teta) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-canyelles-cal-teta | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona.</p> | XV-XIX | <p>Aquesta casa es troba a la zona sud del barri de la Balconada, entre aquest i el Raval Nou, al costat de la via del tren. És fruit de successives ampliacions que han afegit diferents cossos a l'estructura original que queda al centre. És una casa d'estructura basilical, amb planta, dos pisos i golfes, teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a ponent. L'interior de la planta baixa està format per tres crugies paral·leles cobertes amb volta de canó i que es troben en la mateixa direcció que el carener de la façana, N-S. Les voltes comuniquen entre elles amb unes portes al centre. A la banda sud donen dues boixes a la crugia de l'extrem est, dues més a la central, mentre que a la del costat oest hi ha l'escala que comunica amb el primer pis. A la central també hi ha part d'una premsa de vi de ferro. A la banda de migdia hi ha quatre tines, una la costat de l'altre. Dues ja han desaparegut perquè s'han aprofitat per fer una eixida i estan tapades pel paviment, però encara es conserven les dues de l'extrem est. Les quatre són quadrades i folrades amb cairons de ceràmica marrons. Els pisos segueixen a l'interior la mateixa estructura de tres crugies.</p> | 08262-29 | Cal Canyelles. Zona Raval Nou. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>No tenim documentació d'aquesta casa, excepte que surt al fogatge de 1497, Johan Canyelles (IGLÉSIES, 1991) i al de 1553, Miguel Canyelles (IGLÉSIES, 1979), fet que prova l'existència de la casa ja al segle XV. L'avi de cal Teta (actualment cal Solà), va comprar cal Canyelles i per això també es coneix amb el renom Teta. Aquesta casa seria una de les masies antigues del terme de Sant Vicenç, junt a Sant Joan de Dalt, cal Castaño, Ginferrer, les Vives, o el Soler de les Teules, que dependrien directament del senyor de Castellet i que van seguir la seva evolució amb l'auge del cultiu de la vinya.</p> | 41.6573600,1.8639800 | 405414 | 4612358 | 1497 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80581-foto-08262-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80581-foto-08262-29-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80582 | Cal Solà (antiga Cal Teta) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-sola-antiga-cal-teta | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | <p>Aquesta casa es troba a la zona sud del barri de la Balconada, entre aquest i el Raval Nou, junt a cal Guillemon i a prop de cal Joan Domino. El nom original era cal Teta, l'avi dels actuals habitants va comprar cal Canyelles i per això a aquesta casa li diuen també cal Teta. És una casa petita, d'estructura clàssica i senzilla que es troba situada en un desnivell del terreny. És de planta, pis i golfes, amb teulada a un vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. La planta baixa és de tres crugies, la més antiga coberta amb volta de canó seguit de pedra i en la mateixa direcció que el carener. Hi ha una tina, situada en un cobert enganxat a la casa per la banda nord i darrera de la crugia de la volta on dóna la boixa. És circular, folrada amb cairons vermellosos de ceràmica vidrada.</p> | 08262-30 | Can Solà. Zona Balconada. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'única informació documental que disposem és una data que havia gravada a un maó: 1831, i que ara no es conserva. Aquesta casa forma part del grup de cases que es troben sobre el Raval Nou i al costat de la Balconada. El seu origen estaria relacionat amb l'auge del cultiu de la vinya a finals del segle XIX.</p> | 41.6586300,1.8660900 | 405591 | 4612496 | 1831 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80582-foto-08262-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80582-foto-08262-30-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80583 | Cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cases-0 | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. MARTÍN, R. I altres (1987). Sant Vicenç de Castellet. A Història del Bages. Vol. II. Ed. Parcir. Manresa. Pàgs. 429-456).</p> | XIV-XVIII | Tot i que el pis està rehabilitat i s'utilitza com a habitatge, la planta baixa de la casa i l'estructura general es troba en un estat regular. Actualment s'està rehabilitant. | <p>Cal Cases és un mas fruit de diferents ampliacions en diferents etapes històriques. És una casa de planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a llevant. El cos principal té tres crugies perpendiculars a la façana: a la central dóna la porta principal allindada, mentre que la de la dreta és un dels cellers i és cobert amb volta de canó de pedra a la que s'obren dues boixes de dues tines que estaven adossades a la paret de tramuntana. Per la banda de tramuntana, a més de les antigues tines que formaven part de l'estructura de la casa, es va afegir al segle XVIII un cos amb forma de torre, de planta, pis i golfes, també amb teulada a doble vessant amb carener paral·lel a la façana que s'obre a llevant i a continuació de la del cos principal de la casa, i que ocupa només la meitat de la casa. La finestra del pis d'aquest cos té una inscripció amb la data 1746 i un crismó al mig. Les dues tines que formaven part de l'estructura de la casa actualment no existeixen, una s'ha convertit en la entrada nova al pis i l'altre en un bany. Cal destacar que l'escala principal que portava de la planta baixa al pis està tapiada i actualment no existeix. A la façana de ponent, per on s'accedeix al pis habitat, hi ha una altra tina exempta que destaca per la seva estructura. Es troba dins una construcció de planta quadrada coberta amb teulada a doble vessant i amb cúpula de canó de pedra cobrint l'interior. La tina és circular folrada amb rajoles de ceràmica vermelloses. La boixa dóna a un cobert que es troba adossat a aquesta i al que darrerament s'ha tret la teulada. Davant de la façana sud es va afegir més tard una eixida que suporta la meitat de llevant sobre una volta de canó.</p> | 08262-31 | Cal Cases. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La primera notícia històrica d'aquest mas la tenim l'any 1342 quan el pagès Ramon Cases és redimit (MARTIN, 1987). També surt al fogatge de 1553, Joan Cases (IGLÉSIES, 1979). La següent datació la trobem en la mateixa casa, en la llinda amb la data 1746, i que possiblement en marqui la data de la reconstrucció del mas. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 12 parcers i era propietat de Jaime Pla, essent un dels masos importants del Clot del Tufau junt a cal Fiter i cal Fabrés. Es va convertir en una masoveria del mas Pla de Castellgalí ja que, molt probablement els Pla s'emparentessin amb els Cases quedant aquesta com una masoveria. Amb això deduïm que l'origen de la casa és medieval, tot i que probablement fou abandonada al segle XVII quedant pràcticament derruïda; el segle XVIII es torna a reconstruir i es fan les tres tines, vivint l'època de màxim apogeu al segle XIX amb l'explotació de la vinya. A l'entorn de la casa hi ha un important nombre de barraques de vinya que demostren aquesta explotació del medi.</p> | 41.6652100,1.8445700 | 403809 | 4613251 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80583-foto-08262-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80583-foto-08262-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80583-foto-08262-31-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tenia tres tines, de les quals es conserva una. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80584 | Cal General | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-general | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa consta de dos cossos principals que comparteixen part de la teulada, i dos cossos afegits, un per la banda de migdia i l'altre per la de tramuntana. L'estructura és senzilla, de planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a ponent. Es troba situada al costat de la riera de Castellet en un terreny que fa desnivell, de manera que una part de la casa, la façana nord, queda a nivell del terreny mentre que els baixos de la resta de la casa també queden a nivell però per sota del pis. La porta principal s'obre a la façana nord, és allindada i senzilla. Murs exteriors de pedra de diferents mides i finestres voltades de blocs de pedra ben tallats. L'interior està estructurat en dues crugies. A la planta baixa hi ha dues crugies paral·leles a la façana principal (direcció N-S); la meitat oest forma un espai cobert amb una volta de canó amb la pedra disposada de forma plana i dividida per la meitat per un mur de pedra ben tallada i una porta que comunica els dos costats. A la banda est, hi ha també dues voltes de mig punt una mica rebaixades i disposades en direcció contrària a la volta anterior. En la zona de més cap al sud hi havia el celler, on s'obrien les boixes de les tines i on encara hi ha dos barrils. L'accés a la zona de les voltes es realitza a través d'una porta allindada de pedra que es troba protegida amb un cobert afegit que forma un terrat al pis superior. En aquest cobert es guarda una premsa de vi accionada per un volant de ferro; és un model senzill i modern de premsa. La planta pis no presenta elements interessants. Hi ha dues tines ubicades en espais diferents. Una es troba situada dins la mateixa estructura arquitectònica de la casa, a l'angle sud-est; i l'altre en una estructura de planta quadrada afegida a la façana sud. Les dues tines són circulars i amb les parets folrades amb cairons de ceràmica vermells. Actualment no s'utilitzen i fan de magatzem.</p> | 08262-32 | Cal General. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal General es troba a un petit nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). La casa actual de cal General és fruit de la unió de tres cases que estaven juntes: cal General, cal Felip i cal Felicó, fet que es veu clarament en l'estructura arquitectònica. És una casa de la segona meitat del segle XVIII, com les del seu voltant i que va sorgir com a casa de parcers de les terres. No conserven documentació.</p> | 41.6615000,1.8322600 | 402779 | 4612853 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80584-foto-08262-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80584-foto-08262-32-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines. Davant la casa hi ha l'estructura d'una sínia. Conserven també alguns barrils i una premsa de ferro. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80585 | Can Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tinet | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | <p>La casa ha estat molt reformada, amb un seguit de cossos afegits en diferents èpoques; tot i així es pot observar la seva evolució. Està construïda en un desnivell del terreny cap a la riera de Castellet. D'estructura clàssica i senzilla, de pedra, amb planta, pis i golfes; teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a SE. Es distribueix en dues crugies perpendiculars a la façana, a la planta baixa; i tres al pis. Això es degut a l'adaptació al terreny i a que tardanament es va afegir una crugia al pis a la banda NW per ubicar la cuina. Les dues crugies de la planta baixa estan cobertes amb volta de mig punt: la de ponent està arrebossada i la de llevant és de pedra posada plana. La primera era destinada al bestiar i la segona era el celler, en el que encara es conserven les botes i es pot veure la boixa de la tina a la paret est. Actualment la tina ja no existeix i s'ha adaptat com a rebost. S'accedeix a la planta per una porta allindada de pedra que porta gravada la data 1823 i el crismó al mig. El pis és accessible també a peu pla, degut al desnivell del terreny; la sala ocupa la crugia central, a l'esquerra hi ha dues habitacions i a la dreta hi ha la cuina i el rebost (fet aprofitant la tina). La finestra central del pis porta la data gravada: 1858. S'ha afegit un cos pel costat de llevant en el que s'ha fet un pis nou, darrera del qual hi havia un celler. A la banda de ponent de la casa, cap a la riera, hi ha l'hort i encara es conserva quasi intacta l'estructura d'una sínia.</p> | 08262-33 | Can Tinet. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Tinet es troba a un petit nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). Cal Tinet era una petita casa de parcers de cal Fiter, datada a inicis del segle XIX. El besavi de l'actual propietari vivia a cal Xesc i va comprar cal Tinet l'any 1876. El gendre d'aquest és el que va comprar cal Fiter i va saldar la hipoteca d'aquesta casa l'any 1939.</p> | 41.6636200,1.8290500 | 402515 | 4613092 | 1823 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80585-foto-08262-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80585-foto-08262-33-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Davant la casa hi ha l'estructura d'una sínia. Conserven també alguns barrils i una premsa de ferro. Hi havia una tina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80586 | Can Josepó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-josepo | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>Casa de planta rectangular i d'estructura clàssica, de planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a migdia. La casa aprofita un desnivell del terreny de manera que la planta baixa està a nivell del terra per la banda sud i el primer pis també està a nivell del terra a la banda nord. Els murs exteriors són de pedra de diferents mides i l'entorn de les finestres i portes són de blocs de pedra ben tallats. La façana principal té una estructura simètrica: a la planta baixa hi ha la porta al centre amb la llinda tallada per sota amb forma d'arc rebaixat amb la data 1836 gravada i una espitllera a cada costat; al primer pis hi ha un balcó central i dues finestres, una a cada costat; a les golfes, que s'han adaptat com un pis més a sota teulada, hi ha tres finestres, la central més gran i dues laterals més petites. A la façana nord hi havia una tina ubicada al centre amb les parets de la tina de cairons de pedra; més tard es va construir una nova tina folrada amb cairons de ceràmica vermella davant d'aquesta. Aquesta darrera tina va ser utilitzada posteriorment per fer una ampliació de la casa a tota la façana nord que es va cobrir amb una teulada a un vessant amb el caient cap a dins la casa. En aquest cos afegit les finestres i portes eren de pedra amb arc rebaixat i tota la part que correspon al pis és coberta amb volta de mig punt rebaixada en direcció E-W. A l'angle nord-est i al nivell inferior hi ha un celler cobert amb volta de pedra al que donen les aixetes (boixes) de les dues tines); aquest celler es troba a continuació de les tines. El seu interior presenta l'estructura de tres crugies. A la planta baixa les tres crugies estan cobertes amb volta de mig punt rebaixat feta amb pedra posada plana i comunicades entre elles per dues portes a cada una de les voltes laterals. La central està arrebossada i les laterals són de pedra vista. Al fons de la central hi ha l'escala de pedra que porta al pis i que fa angle. A la volta lateral dreta s'han ubicat els diferents objectes que formen la col·lecció privada d'objectes de la casa, i a l'esquerra hi ha la pastera i dos barrils de vi. Als dos pisos l'estructura és igual: la sala al mig i dues habitacions a cada costat de la sala amb les portes amb llindes de pedra. Davant de la casa hi ha encara la caseta que albergava la sínia que pujava l'aigua d'un pou. La riuada de l'any 2000 es va endur la teulada i quasi tota l'estructura de la sínia.</p> | 08262-34 | Can Josepó. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Josepó es troba a un petit nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). A cal Josepó es conserven uns pocs documents, aproximadament una vintena, en paper, quasi tots contractes de la terra. El més antic data del 1761 i és un contracte a rabassa morta del mas Fiter per les terres que explotaven els parcers de cal Josepó, això ens situa la casa cronològicament a mitjans del segle XVIII. També conserven diferents monedes, principalment del 1800 i alguns 'ochavos morunos' que ja eren a la casa.</p> | 41.6618400,1.8313100 | 402700 | 4612892 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80586-foto-08262-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80586-foto-08262-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80586-foto-08262-34-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Coneguda també com Ballarà, pel cognom de la família. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80587 | Can Fiter | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-fiter | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. VALLS, J. (2001). La rodalia de Castellbel i El Vilar, Bages. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 449-455.</p> | XVII | <p>Cal Fiter es troba situada sobre un serrat que rep el mateix nom i al que s'arriba des d'un camí que comunica les cases del Clot del Tufau. És una casa gran envoltada de coberts que tanquen l'era a modus de baluard. És construïda en pedra, amb blocs ben escairats; amb planta, i pis que queda sota teulada; teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Presenta una estructura clàssica i senzilla amb la façana asimètrica: porta allindada i quatre finestres situades de forma arbitrària sense seguir una estructura externa concreta i llindes de pedra sense decoració. Pel seu costat de ponent té adossada una tina a la que s'accedeix a través d'una escala exterior suportada per un arc carpanel de pedra que a la vegada fa les funcions de porta d'accés al pati interior. La tina és circular i folrada amb rajoles de ceràmica envernissada vermella. També en aquest costat hi ha un pou circular i hi ha afegit un altre cos que és un dels cellers, cobert amb volta de canó de pedra i al que dóna la boixa d'aquesta tina. Tres contraforts moderns a la part exterior suporten la volta ja que fa pocs anys es començava a obrir. A la façana posterior, al nord, hi ha una segona tina, també circular i amb accés exterior, que es troba dins una estructura quadrangular amb teulada a un vessant. La boixa d'aquesta tina dona al celler que es troba dins la mateixa casa. L'interior de la casa està distribuït en tres crugies perpendiculars a la façana, trobant-se el celler a la crugia nord. A prop de la casa hi ha una font que l'avi de l'actual propietari, Miquel Bosch Abadal, va arreglar, construint tres murs de contenció que són una veritable mostra d'obra d'enginyeria en pedra ja que les pedres es disposen verticals, a plec de llibre, i la paret té forma arquejada per garantir el suport del terra. L'entorn de la casa té un important nombre de barraques de vinya. El propietari creu que al voltant de la trentena.</p> | 08262-35 | Can Fiter. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Fiter es troba en el nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. Cal Fiter es troba sobre el serrat, dominant geogràficament les altres cases. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament), era propietat de Martín Vall, essent un dels masos importants del Clot del Tufau junt a cal Cases i cal Fabrés. Desconeixem el moment de construcció d'aquesta casa, i si es va utilitzar una obra anterior per aixecar la construcció actual que deu ser de finals del segle XVII per la tipologia de l'estructura. És possible que el primer mas es trobés al lloc on ara hi ha unes ruïnes, i que posteriorment s'aixequés on és ara, utilitzant les pedres de l'obra anterior. L'any 1756, la viuda de Josep Singla de Monistrol de Montserrat, va comprar a Francesc Fiter i Jaume Plans, pagesos de Sant Vicenç, el 'Campet de la Beguda' (VALLS, 2001). El besavi de l'actual propietari vivia a cal Xesc i va comprar cal Tinet l'any 1876. El gendre d'aquest és el que va comprar cal Fiter i va saldar la hipoteca d'aquesta casa l'any 1939. El comprador, Miquel Bosch Abadal que procedia de Castellfollit del Boix, i va fer moltes de les barraques de vinya del terme així com va reconstruir moltes altres. El nom de Fiter pot procedir de fita, final de terme, ja que la finca arriba al final del terme de Sant Vicenç. Desconeixem des de quan tenia aquest topònim.</p> | 41.6619100,1.8247700 | 402156 | 4612907 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80587-foto-08262-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80587-foto-08262-35-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi ha dues tines. A la porta hi ha la mola superior d'un trull d'oli. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80588 | Can Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ros-2 | XIX | està molt reformada | <p>La casa es troba ubicada en un conjunt situat a sota de l'autopista Barcelona-Manresa A-18 i al peu de la carretera de Sant Vicenç de Castellet al Pont de Vilomara BV-1229, i relacionat amb el barri de Boades que pertany a Castellgalí. Forma un conjunt amb les cases Terrers i cal Sastre Boix, de Castellgalí; i can Ros i can Jaume del Marcet, de Sant Vicenç, que es troben al costat del riu i sota el pont de l'autopista. Actualment la casa està molt reformada, de manera que no es conserven elements que mostrin el seu passat. La casa tenia la mateixa estructura que les de la zona: clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant i a l'interior dues crugies. Encara es conserva la volta a la planta baixa, al celler, i una data gravada a l'entrada, 1810. Hi havia dues tines, una circular i una quadrada, però el pare de l'actual propietària les va suprimir en fer ampliacions a la casa a inicis del segle XX. L'ampliació va consistir en l'afegit dels coberts i l'eixida, així com de les mateixes tines. Al costat de la casa passa el rec de cal Marcet i el pare de la propietària el va canalitzar amb parets de pedra perquè hi havia risc d'inundacions.</p> | 08262-36 | Can Ros. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de cultivar el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Els masos que es troben a la zona de Boaes tenien una relació molt directa amb els masos de Castellgalí i molts d'aquests eren de parcers del mas Rubió de Castellgalí o del mas Marcet de Vallhonesta; alguns també farien de parcers de vàries cases alhora. Cal Ros és una casa de principis del segle XIX, que sorgiria com a necessitat a l'increment notable de producció agrícola de vinya a la zona.</p> | 41.6873400,1.8690100 | 405876 | 4615681 | 1810 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80588-foto-08262-36-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80589 | Can Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jan-1 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | <p>Casa d'estructura clàssica amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Els murs són de pedra i la porta principal és allindada i situada al costat esquerre. Al pis hi ha dos balcons i a les golfes hi havia hagut un balcó suportat amb quatre pedres que surten de la façana i que possiblement s'utilitzaria per pujar el cereal per assecar. A la façana de darrera hi ha dues tines disposades en angle recte situades dins de dos estructures quadrades amb teulada a una vessant. Les tines són circulars i folrades amb cairons. A prop de la casa hi ha una sínia que pujava aigua d'un pou. També té dues barraques de vinya situades al seu terme.</p> | 08262-37 | Can Jan. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La casa rep aquest nom perquè eren amos els de cal Jan de Sant Vicenç (casa al costat de la Guardia Civil). A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) hi surt el mas però no s'esmenten parcers, possiblement perquè no tingués molta terra i ells mateixos podrien cultivar-la. Per tant aquest no seria un mas gaire important de Vallhonesta. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona</p> | 41.6814700,1.8718400 | 406103 | 4615026 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80589-foto-08262-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80589-foto-08262-37-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80590 | Can Casaler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-casaler | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | <p>Actualment la casa ha perdut la seva fesomia inicial, fonamentalment a l'exterior; però conserva les voltes a la planta baixa, a l'espai que ocupaven els cellers. La façana principal de la casa s'obre a migdia, estructurant-se en tres crugies perpendiculars a la façana; la central i la lateral dreta són cobertes amb volta de mig punt de pedra. Eren antics cellers als que donen les boixes de les dues tines situades a la part de darrera, a la façana nord. Les tines són circulars i folrades amb cairons; una d'elles està dividida per la meitat amb un mur, possiblement per colar el vi a l'altre. La boixa consisteix en un forat central en una pedra a la que s'ha encastat una aixeta. Altre element característic és la llinda de la porta principal. En fer la reforma actual van quedar al descobert unes lletres il·legibles. La volta central té tres trams diferenciats, el primer amb un arc de mig punt al centre i el tercer presenta un desnivell que es tradueix en una diferència d'alçada en la volta que queda una mica més elevada. A l'estructura central s'han afegit diferents coberts. Actualment la casa es destina a restaurant i turisme rural. A l'exterior, a la banda sud, on hi havia els horts i a prop del torrent del Rubió, hi ha les restes d'una sínia que era moguda amb un ruc. Encara resta l'eix central de ferro amb una roda engranada que transmetia l'energia que permetia extreure l'aigua del pou.</p> | 08262-38 | Can Casaler. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La casa pertany a l'antic terme de Vallhonesta, tot i que no apareix a cap fogatge. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els actuals amos de cal Fainé la van comprar al 1710, donant-li el nom actual, ja que abans es deia cal Casalé o Casalet, com encara apareix en alguna cartografia. Segons informació de la propietària, la casa ja existia al 1400 i al 1500, tot i que no ho hem pogut comprovar documentalment. En els seus orígens era una petita casa d'uns 25m² que va ser ampliada amb successives ocupacions. Aquesta part més antiga es correspondria amb el tram central de la volta del mig, ja que hi ha diferenciació en l'obra de cada tram. Posteriorment s'ampliaria la casa en afegir les tines que són les característiques del segle XVII. Al segle XVIII es va convertir en posada dels traginers que feien el recorregut de Manresa a Terrassa i Sabadell.</p> | 41.6811800,1.8685000 | 405825 | 4614997 | 1710 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80590-foto-08262-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80590-foto-08262-38-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Coneguda també com can Fainé, pel nom del restaurant. Té dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80591 | Cal Xic de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-xic-de-lagusti-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII-XIX | <p>Cal Xic de l'Agustí està situada davant de cal Fainé, al costat sud del torrent del Rubió. És una casa d'estructura clàssica, de planta, pis i golfes amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. No conserva elements remarcables excepte una tina de cairons adossada a la façana nord. L'estructura exterior és de murs de pedra i teulada a un vessant adossada a la paret de la casa; per dintre és circular i folrada amb cairons vermellosos.</p> | 08262-39 | Cal Xic de l'Agustí. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La casa pertanyia a ca l'Agustí de Castellgalí i era una masoveria d'aquesta casa construïda probablement vers el segle XVII. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona com ca l'Agustí. Aquest mas seria d'un parcer què, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència.</p> | 41.6807800,1.8671800 | 405714 | 4614954 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80591-foto-08262-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80591-foto-08262-39-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi ha dues barraques de vinya situades al seu terme. Té una tina. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80592 | Cal Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-noguera-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | <p>Es troba situada a la zona de Vallhonesta, al costat de can Miqueló, al peu del camí de la Serra a cal Jan. És una casa molt reformada que ha perdut la seva fesomia original, però que conserva dues tines adossades al mur sud-est. Son tines circulars, folrades amb cairons i amb estructura exterior també circular coberta amb teulada d'un sol vessant inclinada. La casa manté l'estructura interna amb dues crugies, però no conserva les voltes a la planta baixa. Té l'estructura clàssica, amb planta i pis, teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana actual.</p> | 08262-40 | Cal Noguera. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) surt el mas propietat de Juan Plans i es situa al terme de Sant Vicenç de Castellet, però no s'esmenten parcers, possiblement perquè no disposaria de molta terra i ells mateixos podrien cultivar-la. D'altra banda, al mateix amillarament els de cal Noguera eren parcers de Sant Jaume de Vallhonesta. Per tant aquest no seria un mas gaire important del terme de Sant Vicenç de Castellet i Vallhonesta. La població es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya.</p> | 41.6711100,1.8844300 | 407136 | 4613862 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80592-foto-08262-40-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | La casa està molt modificada respecte al seu estat originari. Té dues tines. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80593 | Cal Miqueló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-miquelo-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII | <p>La casa encara conserva la primitiva estructura amb planta, pis i golfes, amb teulada a dues vessants amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a ponent. Els murs són de pedra, amb finestres i portes amb llindes també de pedra. Al costat dret de la façana hi ha adossada una tina situada dins una estructura de planta quadrada, tot i que la tina es troba tapada.</p> | 08262-41 | Cal Miqueló. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest mas possiblement seria parcer del mas Serra o del Mas de Vallonesta o Serracanta que comptaven amb 16 i 18 parcers respectivament a l'Amillarament de 1860 (AHSVC).</p> | 41.6714500,1.8855600 | 407231 | 4613899 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80593-foto-08262-41-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80594 | La Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-18 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII-XVIII | En runes | <p>Es conserven les ruïnes d'aquesta casa que es troba ubicada en el conjunt de masos de Vallhonesta, després de cal Sala i abans d'arribar al torrent, a la dreta del camí que porta al conjunt. Amb les restes es pot observar que es tractaria d'una casa petita d'estructura senzilla, amb baixos, pis o golfes sota teulada, coberta a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obriria a ponent. Resten part dels murs exteriors, així com un mur interior que divideix la casa en dues crugies, alguna de les portes de comunicació (una d'arc de mig punt rebaixat de pedra), alguna finestra, però no queda res de la teulada. Degut al mal estat del conjunt i a la vegetació que ha crescut al seu interior, no podem veure si hi ha voltes a la planta baixa, tot i que és molt probable. Conserva també dues tines que estan adossades al mur de llevant, i situades de forma esglaonada. La de més a migdia té el mur extern de forma circular, no conserva la teulada, tot i que havia sigut de un sol vessant, la porta s'obria a migdia i a l'interior hi ha el cup de la tina, circular i folrat amb cairons marrons. L'altra es troba al costat d'aquesta cap al nord, estava dins un cobert quadrat al que s'accedia per una porta que ocupava quasi tota la façana de migdia, tal i com respon a l'estructura característica de les tines de la zona, sense teulada, i amb el cup de la tina circular i també folrat de cairons de ceràmica vidrada.</p> | 08262-42 | La Caseta. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Sala i cal Martí. Desconeixem el nom original d'aquesta casa, tot i que probablement pertanyia a cal Forns, el mas més important d'aquesta zona. La Caseta és el topònim que rep un petit cobert construït al costat del torrent i que albergava la sínia i un dipòsit que emmagatzemava aigua per les cases del nucli de Vallhonesta i que es troba sota cal Martí i davant d'aquestes ruïnes. Possiblement per aquest motiu ens han dit que les ruïnes reben el mateix nom. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència.</p> | 41.6736700,1.8917800 | 407752 | 4614138 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80594-foto-08262-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80594-foto-08262-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80594-foto-08262-42-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Es troba en ruïnes. Hi ha dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80595 | Cal Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-sala-5 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII | <p>Cal Sala forma part del conjunt de masos de Sant Pere de Vallhonesta. Es troba a la dreta del camí que porta a aquest conjunt i és el primer mas que trobem en deixar el camí principal. És una casa que ha patit diferents transformacions i ampliacions. Encara es pot veure l'estructura clàssica de planta basilical, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que actualment s'obre a tramuntana degut a la modificació. El baixos de la casa tenen dues crugies paral·leles entre elles i al carener, cobertes amb volta de canó seguit a les que donen les boixes de dues tines. L'estructura de les tines és externa a la casa, tot i que adossada a aquesta, i l'interior del cup és circular i folrat amb cairons de ceràmica vermellosa. A la banda de llevant s'ha afegit una eixida suportada sobre una tercera volta de canó i que presenta tres arcs de mig punt sobre quatre columnes modernes amb capitells que imiten capitells romànics. També a la façana de migdia hi ha una finestra amb columna de tipus romànic al mig. La casa està plena d'afegits decoratius d'imitació medieval, com per exemple un escut d'armes a sota d'una finestra de la façana de migdia. Cal assenyalar que no s'ha pogut accedir al seu interior ja que els propietaris no han posat facilitats i per tant no es pot documentar completament la casa.</p> | 08262-43 | Cal Sala. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Cal Sala va ser un mas de parcers depenents del mas Forns. No hi ha documentació que ens permeti reconstruir la seva història, tot i que podem dir que l'estructura general respon a la característica dels masos del segle XVII, tot i que possiblement s'edifiqués sobre una petita casa ja existent anteriorment. El fet de tenir dues tines, mostra que la producció de vinya seria important.</p> | 41.6734400,1.8905500 | 407649 | 4614114 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Davant la casa, a la banda de migdia i tocant a la riera, hi havia una sínia que els anys 1930 encara s'utilitzava (Arxiu fotogràfic J. Suades); actualment resta el pou i part de la caseta on hi havia la sínia que es troba davant de cal Martí i rep el sobrenom de La Caseta, igual que les ruïnes d'una casa que es troba entre aquest pou-sínia i cal Sala. | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||||||
| 80596 | Cal Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-marti-3 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII-XX | <p>Cal Martí es troba situada al lloc conegut com els masos de Vallhonesta, davant de l'església de Sant Pere de Vallhonesta. Es troba entre les ruïnes de La Caseta i cal Carreres. És un mas d'estructura clàssica, amb planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Els murs son de pedra de diferents mides i reble units amb morter de calç. La planta baixa de la casa presenta tres crugies perpendiculars a la façana, les dues laterals més estretes que la central i totes tres cobertes amb volta de pedra a plec de llibre i de mig punt. La volta central és en direcció paral·lela a la façana, mentre que les dues laterals són perpendiculars. La de ponent era l'antic celler. A l'esquerra de la porta principal es va fer un afegit per fer un terrat a nivell del pis que està suportat sobre una estructura de doble volta de canó. La casa és situada en un desnivell del terreny de manera que la porta de la façana posterior de tramuntana que dóna accés al pis, s'obre al nivell del terra. A la dreta d'aquesta porta hi ha adossada l'estructura d'una tina. L'edifici que alberga la tina és quadrat, mentre que la tina és circular i folrada amb cairons vermells. Té una capacitat de 5000 litres. Es va deixar d'utilitzar ja fa uns quants anys. La boixa de la tina dóna directament al celler. A un cobert a la part de darrera de la casa es conserva una premsa.</p> | 08262-44 | Cal Martí. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquest mas pertanyia a cal Forns fins que el 1774 va ser venut a Ramon Martí de Santa Maria de Viladordis per 100 lliures i a carta de gràcia (empenyorament) (SUADES, 1987; AHCM notari Ratllat, manual 1774, foli 2). Al contracte de venda s'especifica que era un mas deshabitat de cal Forns anomenat 'tros o part de casa', format per una cuina i una habitació a sol ixent i un portal exterior per accedir; a més s'acompanyava d'una peça de terra d'un quartà i mig per fer hort. La casa la va posseir la família Martí fins el 1860, quan Isidre, fill de Josep Martí de Manresa, ven el mas a l'hereu del mas Forns, Joan Pla i Solà (SUADES, 1987; AHCM, notari Ignacio Puig, foli 259). Això mostra que la casa ja existia abans d'aquesta venda; possiblement romangués abandonada un temps i amb aquesta venda va ser rehabilitada, ampliada i possiblement es construís la tina. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Aquest és el cas de cal Martí. Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Segons el propietari actual, aquesta casa la van comprar ja feta fa 8 generacions (comptant la de l'actual propietari), cosa que ens porta aproximadament a la segona meitat del segle XVIII amb la mateixa família.</p> | 41.6739400,1.8933200 | 407880 | 4614167 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80596-foto-08262-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80596-foto-08262-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80596-foto-08262-44-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. Abans d'arribar a la casa, un cop travessada la riera i a l'esquerra del camí, hi ha una caseta anomenada La Caseta que albergava una sínia que pujava aigua del pou. Actualment es fa amb una bomba elèctrica i la sínia ha desaparegut completament. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 80597 | Cal Forns | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-forns | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII | Molt reformada. Actualment està en rehabilitació. | <p>La casa està essent actualment rehabilitada, principalment la façana sud i l'entorn de la casa. La rehabilitació ha canviat en part la seva fesomia original, ja que alguns coberts s'han afegit a l'estructura general. Tot i així es pot observar l'estructura de la casa, de planta rectangular, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Aquesta façana es troba tapada per un pati interior i una construcció nova davant que ha utilitzat uns antics coberts i en la que s'han realitzat un seguit d'arcs de mig punt que donen a l'actual piscina. L'interior encara conserva l'estructura original de tres crugies perpendiculars a la façana i cobertes amb volta de pedra de mig punt cada una d'elles. En aquestes s'albergaven els cellers amb les boixes de les tines. Hi ha un total de cinc tines: dues que formen un conjunt de dues edificacions de planta quadrada i que es troben exemptes a la casa a l'extrem N-E. Les altres tres formen part de la casa i destaca una d'elles que és de planta circular externament. Totes tenen el cup circular i folrat amb cairons de ceràmica vidrada vermella. En general es troben en bon estat. Cal destacar que davant la casa hi ha una barraca de vinya i un cobert semblant a una barraca situat al marge però que és modern. Totes dues tenen porta de ferro i estan tancades. També al jardí hi ha una petita barraca miniatura que van construir els fills del propietari actual.</p> | 08262-45 | Cal Forns. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta és una de les cases antigues del terme de Vallhonesta, i una de les grans i més importants. Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere, trobant-se aquesta al peu del camí a cal Serra, després del trencant que porta als masos de Vallhonesta. Sembla que estava formada per diferents cases unides. L'any 1751, un 'aposento' del mas Forns passa a ser habitat pel fill, Josep Forns, i venut per 50 lliures (SUADES, 1987; AHCM, llibre notari Ratllat, manual 1751, folis 340-341). Aquesta part de la casa era la que es trobava a sol ixent. El 1765 es venia un altre 'aposento' del mas Forns a Francesc Moranes, pagès del terme de Rocafort, per vint-i-cinc lliures (SUADES, 1987; AHCM notari Ratllat, manual 1765, folis 139-140); aquesta part era la del mig de les tres que formaven cal Forns a més de la part per accedir que es trobava a migdia i tenia foc i aigua del pou; a més el venien un quartà d'horta. Cal assenyalar que aquestes parts de la casa es trobaven en mal estat i que les van haver de reedificar. També es va vendre un altre mas deshabitat que pertanyia a cal Forns l'any 1774 a Ramon Martí de Santa Maria de Viladordis per 100 lliures i a carta de gràcia (empenyorament) (SUADES, 1987; AHCM notari Ratllat, manual 1774, foli 2). El 1860 es tornà a comprar l'hereu del mas Forns, Joan Pla i Solà (SUADES, 1987; AHCM, notari Ignacio Puig, foli 259). Aquest mas és cal Martí, que es troba davant de cal Forns, al nucli de masos de Vallhonesta. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas Forns tenia 14 parcers (rabassaires) i era propietat de Juan Pla. Això mostra que el mas Forns disposava de masos rònecs que va vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que contribueix al repoblament de la zona i a l'increment de superfície conreada. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència.</p> | 41.6714200,1.8934900 | 407891 | 4613887 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80597-foto-08262-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80597-foto-08262-45-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Té cinc tines, dues exteriors i tres a la casa. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80598 | Hostal Sant Jaume de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hostal-sant-jaume-de-vallhonesta | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004.</p> | XII-XIX | en runes | <p>A la banda nord de l'era, davant el gran edifici del mas, es troben les ruïnes del que sembla va ser l'hostal de Vallhonesta. Forma un conjunt de tres edificacions en molt mal estat de conservació. La principal, que seria la casa, era de planta rectangular amb planta i pis, teulada a doble vessant amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Resten les parts de les parets del mas i un forn de pa a la paret de llevant que encara conserva la boca per la part interior de la casa, i la volta del forn a l'exterior que es troba en mal estat i perill d'esfondrament ja que el centre té un forat. A la banda sud, davant d'aquestes ruïnes, hi ha els quatre murs d'una altra construcció que sembla més antiga ja que té finestres espitllerades i un tipus d'obra més informe. Cap a la banda de ponent, vorejant el turó i a la mateixa alçada que aquestes edificacions, hi ha trams de mur de paret seca. Algunes fonts identifiquen el lloc com l'antic castell de Vallhonesta, esmentat en diferents documents però que encara no s'ha identificat.</p> | 08262-46 | Hostal Sant Jaume. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta es troba situat en la carena de la serra de Sant Jaume, orientat en sentit est-oest i al peu del camí Ral Barcelona-Manresa. El conjunt està format per diversos edificis, el mas i l'hostal amb un estat de conservació pèssim, i l'església, que es conserva en bon estat. El mas i l'hostal es troben separats per una era enrajolada. L'enclavament de Vallhonesta el trobem documentat el 1115 com a domini comtal, i es devia estructurar al voltant d'uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme i centrats en les dues esglésies: Sant Jaume i Sant Pere. Al 1352 pertanyia a la noble família manresana dels Planella, per compra al rei Pere III (arxiu particular de Mn. Josep Lladó de Manresa ( Diari Castellet, 14, 1948). A mitjans del segle XVI era de la família Aymerich i per aliances matrimonials passà als senyors de Rajadell i de Vallformosa que el posseïren fins a finals del XIX. La població es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. La crisi de la baixa Edat Mitjana va reduir la població a 4 focs i no és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats l'any 1717. El cultiu de la vinya i la comercialització va provocar un important creixement que es va traduir en l'ampliació de la superfície conreable amb la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que obligà a la construcció de murs de pedra seca, així com el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume. El pas del camí Ral Barcelona-Manresa ajuda a garantir aquesta prosperitat econòmica. L'arribada de la fil·loxera l'any 1893 no atura el ritme productiu i els camps es replanten amb cep americà, mantenint-se viva la vinya fins el segle XX, quan la introducció de la indústria tèxtil a Sant Vicenç va provocar un important descens demogràfic i l'abandó dels antics sistemes productius i dels masos que van restar abandonats com el de Sant Jaume. Des de fa pocs anys les cases de Vallhonesta s'han anat recuperant poc a poc i actualment quasi totes es troben restaurades i habitades, excepte casos puntuals com el de l'Hostal i mas de Sant Jaume. Sant Jaume era un dels hostals que es trobaven al peu del camí Ral, d'origen medieval i que va créixer amb el pas dels anys fins al moment de màxim esplendor als segles XVII i XVIII. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 18 parcers, essent un dels més importants de Vallhonesta, i pertanyia a Juan Marcet. A inicis del segle XX l'hostal encara estava en funcionament, habitat per la família Riera procedent de cal Padre (entre 1903 i 1911). També es van viure actes protagonitzats per maquis durant la postguerra. A partir dels anys 50 va quedar abandonat definitivament accelerant la seva decadència. El mas és esmentat documentalment per primera vegada al segle XV. El 1448 hi vivia Bartomeu Miraula, nomenat marmessor en el testament de Bartomeu de Poalor, del mas Poalor de Vallhonesta. Al fogatge de 1553 (IGLESIES, 1979) al mas hi vivia Jaume Marcet. A la segona meitat dels segle XVI i la primera del XVII s'esmenta en notícies d'actes de bandolerisme a la zona, nomenant l'hostatgeria de Sant Jaume (SANZ, 2004). Vallhonesta surt a la cartografia antiga des del mapa de 1580 de Gerhard Kremer, fins al de Josep Aparici del 1720. Al segle XVIII queda palesa la importància de l'hostal, constant al cadastre que podien acollir les quadres fins a 70 muls. Durant la Guerra del Francès va exercir funcions de caserna militar on hi havia el comandament d'altres punts de vigilància repartits pel Bages Sud i el Vallès. L'any 1811, en la retirada de les tropes franceses, aquestes van incendiar l'hostal, però el mas es va mantenir habitat fins els anys 40 del segle XX.</p> | 41.6779700,1.9021100 | 408618 | 4614605 | 1115 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80598-foto-08262-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80598-foto-08262-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80598-foto-08262-46-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80598-fasina-valhonesta.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2022-04-11 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | L'edifici no està protegit, però es troba dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Passa el GR-4, sender de gran recorregut a mig camí entre els monestirs de Montserrat i Sant Benet de Bages. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1761 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||
| 80599 | Mas Sant Jaume de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-sant-jaume-de-vallhonesta | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004.</p> | XII-XIX | en ruïnes | <p>El mas és l'edifici que trobem al centre, entre l'església i les ruïnes de l'hostal. És un edifici de grans proporcions que té la teulada esfondrada, així com quasi tots els murs de la part superior. Segueix la direcció de la carena, NW-SE, essent un edifici de planta rectangular allargada format per la superposició de diferents cossos, que tenia planta, pis i cellers semi-soterranis degut al desnivell del terreny, i cobert amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obria a migdia, tancada per un baluard. Tot i l'estat de runa, es pot accedir al terrat, la cuina i altres dependències. Al terrat hi ha dues cisternes protegides amb una malla de ferro. Degut al desnivell del terreny, el mur del costat nord és més alt que el sud, essent el que es troba més malmès. El pati superior, situat pel costat del portal de Barcelona i davant la capella, és el que es troba en millor estat del conjunt. Aquest pati està flanquejat per murs, inclou una basa, l'estructura d'una tina i una mola de trull que es troba a l'espai que ocuparia el celler, a l'extrem SE. Des del pati s'accedeix a la planta inferior de l'edifici baixant unes escales un cop travessada la porta adovellada. La planta inferior és un conjunt de quadres per bestiar cobertes amb voltes de pedra que suporten el primer pis. A l'altre extrem de les voltes hi ha un altre portal, en direcció Manresa, adovellat de pedra però amb un reforç de maó a la part interna de l'arc. Aquest espai inferior consta de tres crugies paral·leles: la central és un passadís cobert amb volta de canó seguida a la que s'obren les portes dels espais que hi ha a cada costat. Els espais laterals de la banda de ponent estan coberts amb voltes de canó perpendiculars al passadís central, mentre que les del costat de llevant, dues són perpendiculars i l'altre, més llarga, és paral·lela a la central. A més d'hostal la casa va mantenir una important activitat agrícola basada bàsicament en la vinya i la producció d'oli. Hi havia trulls i producció de vi, testimoniats per la presència de tines i moles del molí d'oli (resten dues, una d'elles reforçada amb un cèrcol de ferro).</p> | 08262-47 | Mas Sant Jaume. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta es troba situat en la carena de la serra de Sant Jaume, orientat en sentit est-oest i al peu del camí Ral Barcelona-Manresa. El conjunt està format per diversos edificis, el mas i l'hostal amb un estat de conservació pèssim, i l'església, que es conserva en bon estat. El mas i l'hostal es troben separats per una era enrajolada. L'enclavament de Vallhonesta el trobem documentat el 1115 com a domini comtal, i es devia estructurar al voltant d'uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme i centrats en les dues esglésies: Sant Jaume i Sant Pere. Al 1352 pertanyia a la noble família manresana dels Planella, per compra al rei Pere III (arxiu particular de Mn. Josep Lladó de Manresa ( Diari Castellet, 14, 1948). A mitjans del segle XVI era de la família Aymerich i per aliances matrimonials passà als senyors de Rajadell i de Vallformosa que el posseïren fins a finals del XIX. La població es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. La crisi de la baixa Edat Mitjana va reduir la població a 4 focs i no és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats l'any 1717. El cultiu de la vinya i la comercialització va provocar un important creixement que es va traduir en l'ampliació de la superfície conreable amb la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que obligà a la construcció de murs de pedra seca, així com el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume. El pas del camí Ral Barcelona-Manresa ajuda a garantir aquesta prosperitat econòmica. L'arribada de la fil·loxera l'any 1893 no atura el ritme productiu i els camps es replanten amb cep americà, mantenint-se viva la vinya fins el segle XX, quan la introducció de la indústria tèxtil a Sant Vicenç va provocar un important descens demogràfic i l'abandó dels antics sistemes productius i dels masos que van restar abandonats com el de Sant Jaume. Des de fa pocs anys les cases de Vallhonesta s'han anat recuperant poc a poc i actualment quasi totes es troben restaurades i habitades, excepte casos puntuals com el de l'Hostal i mas de Sant Jaume. Sant Jaume era un dels hostals que es trobaven al peu del camí Ral, d'origen medieval i que va créixer amb el pas dels anys fins al moment de màxim esplendor als segles XVII i XVIII. El mas és esmentat documentalment per primera vegada al segle XV. El 1448 hi vivia Bartomeu Miraula, nomenat marmessor en el testament de Bartomeu de Poalor, del mas Poalor de Vallhonesta. Al fogatge de 1553 (IGLESIES, 1979) al mas hi vivia Jaume Marcet. A la segona meitat dels segle XVI i la primera del XVII s'esmenta en notícies d'actes de bandolerisme a la zona, nomenant l'hostatgeria de Sant Jaume (SANZ, 2004). Vallhonesta surt a la cartografia antiga des del mapa de 1580 de Gerhard Kremer, fins al de Josep Aparici del 1720. Al segle XVIII queda palesa la importància de l'hostal, constant al cadastre que podien acollir les quadres fins a 70 muls. Durant la Guerra del Francès va exercir funcions de caserna militar on hi havia el comandament d'altres punts de vigilància repartits pel Bages Sud i el Vallès. L'any 1811, en la retirada de les tropes franceses, aquestes van incendiar l'hostal, però el mas es va mantenir habitat fins els anys 40 del segle XX. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 18 parcers, essent un dels més importants de Vallhonesta, i pertanyia a Juan Marcet. A inicis del segle XX l'hostal encara estava en funcionament, habitat per la família Riera procedent de cal Padre (entre 1903 i 1911). També es van viure actes protagonitzats per maquis durant la postguerra. A partir dels anys 50 va quedar abandonat definitivament accelerant la seva decadència.</p> | 41.6785800,1.9015000 | 408568 | 4614673 | 1115 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80599-foto-08262-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80599-foto-08262-47-2.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | L'edifici es troba dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Passa el GR-4, sender de gran recorregut a mig camí entre els monestirs de Montserrat i Sant Benet de Bages. Té una tina, tot i que segurament tindria més que ara no són visibles. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||
| 80600 | Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serra-14 | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XV-XIX | en runes | <p>És un dels masos importants de Vallhonesta, situat sobre un turó amb un domini important de territori. Encara es pot veure en les seves ruïnes l'esplendor d'aquesta casa així com el seu passat vitivinícola. És d'estructura molt gran, però es troba en molt mal estat de conservació i en perill d'esfondrament, conservant-se alguns murs i altres elements puntuals. De planta basilical, ha estat fruit de diferents etapes constructives que amaguen l'edifici més antic; amb planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. El cos principal està situat al centre i està format per dues crugies perpendiculars a la façana, a cada costat es va afegir una nova crugia coberta amb teulada a un vessant a continuació de la central, i davant la façana es va afegir una altre crugia en direcció perpendicular a l'eix de la casa i que constitueix l'entrada; s'accedeix a través d'una porta d'arc de mig punt al distribuïdor que dóna accés a la casa, cobert amb una volta d'aresta, que tapa l'antiga porta adovellada que permet l'accés a la crugia dreta de la part antiga de la casa; a l'esquerra hi ha un espai cobert amb volta de canó. El mateix turó fa de delimitació del conjunt format per la casa i altres edificis i coberts, mentre que per la part de davant, a migdia, queda tancat amb un mur i s'accedeix al conjunt a través d'un portal a la banda de llevant. La part més antiga de la casa està formada pel cos central distribuït en dues crugies paral·leles. Ha desaparegut tota la teulada i l'espai conté la runa. Al fons hi ha dos espais coberts amb volta de mig punt; la de la dreta encara existeix, i a ella donen dues boixes de dues tines que hi ha tocant al mur de tramuntana; la de l'esquerra està enfonsada i tan sols es veu la traça al mur que queda. Les dues voltes estan separades entre elles amb un arc diafragma en direcció N-S. La presència d'aquest arc ens fa pensar que aquestes dues voltes serien l'origen de la casa, essent aquesta la primera construcció al voltant de la qual es van recolzar les ampliacions successives. La segona fase constructiva seria l'ampliació davant d'aquestes voltes. L'ampliació més important és la que es va fer afegint una crugia a cada costat de la casa, cobertes amb teulada a un vessant i formant planta baixa i un pis. Es conserva en millor estat la de la dreta, amb una volta de canó seguit al tram nord, a la que donen dues boixes d'altres dues tines que es troben adossades a la paret nord i al costat de les altres tines. A la meitat d'aquesta crugia hi ha una tina que queda subterrània i que es troba entre aquesta crugia i la dreta de la part central de la casa; és circular i folrada amb cairons de ceràmica vidrada vermellosos. La crugia afegida a l'esquerra es troba enfonsada i tan sols es pot veure el lloc on recolzava la volta al mur de tramuntana que encara resta dempeus. Hi ha diferents construccions a l'entorn de la casa, però que es troben en mal estat. No sabem com son les quatre tines de la part de darrera, però suposem que són de cairons i circulars. Al pis, a la part de tramuntana de la casa, hi ha l'estructura d'una premsa de vi de ferro que està a l'aire lliure i que es troba en mal estat de conservació.</p> | 08262-48 | Can Serra. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. La Serra es troba a Vallhonesta, al turó de la Serra, dominant el torrent de les Pasteres. La seva ubicació estratègica la han convertit en escenari de diferents llegendes i fets protagonitzats per maquis. La referència història més antiga és l'esment al fogatge de 1497, en Johan Serra (IGLÉSIES, 1991), quan es correspondria a les dues voltes centrals, origen arquitectònic de la casa. L'any 1519, la filla de Bartomeu Febres (de la casa Fabrés del Clot del Tufau), es casà amb Miquel Serra, hereu dels masos Serra i Figuera de Vallhonesta (ACA, D, Can Falguera, lligall 8). Possiblement fou aquesta una de les poques cases de la zona que existien al segle XIV i que va superar les crisis, ja que consta el segle XV i També surt al fogatge de 1553, Miguel Serra (IGLÉSIES, 1979). La casa aniria adquirint importància al llarg del temps, ja que es van fent diferents ampliacions, principalment entre els segles XVII i XVIII. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 16 parcers i era propietat d'Ignasi Tatjer. No sabem fins quan va estar habitat, però possiblement patís la despoblació d'inicis del segle XX, restant abandonada i patint els efectes d'aquesta desocupació principalment a partir del anys 1950. Actualment el seu futur és incert, fet que pot suposar una pèrdua històrica del terme de Sant Vicenç.</p> | 41.6667800,1.9018700 | 408582 | 4613363 | 1497 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80600-foto-08262-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80600-foto-08262-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80600-foto-08262-48-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | La casa es troba en perill d'esfondrament total. Té quatre tines. Darrerament, el 2016, la paret sud s'ha esfondrat. També s'ha sabut que sota l'era hi havia un amagatall soterrani. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||
| 80601 | Can Vinyes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vinyes-1 | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIII-XIX | en runes | <p>Aquesta casa es troba actualment en ruïnes. Situada al capdamunt d'un turó, entre el torrent de les Pasteres i el torrent de Can Serra, dominant visualment un extens territori. La casa era de planta rectangular, amb planta, pis i golfes; també té un soterrani, cosa que ens ha explicat gent de la zona, però que actualment és inaccessible degut a l'estat de ruïna. La façana principal s'obre a migdia i mostra que era coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana. En aquesta es veu clarament la divisió en tres crugies perpendiculars a la façana i en cada una es pot veure obra diferent marcant carament la crugia central que es distingeix per l'arc de mig punt i la volta que cobreix l'accés principal a la casa a modus de porxo. A la crugia del costat dret s'intueix un arc igual que el del centre que va ser tapiat posteriorment. Tan sols es conserven fragments dels murs laterals i posterior, ja que tot l'interior de la casa està enfonsat. Es poden veure encara 2 espitlleres i un petit contrafort al mur que delimita amb el camí, al que hi ha adossada una estructura quadrada que podria ser un dipòsit. L'element més destacable de la casa és la presència de tines exemptes, és a dir, que no es troben enganxades a la casa, i que s'expliquen en una altra fitxa. Tot i que no ho hem vist, ens han explicat que hi ha un espai soterrani a la casa, inaccessible actualment degut a l'estat de ruïna, en el que hi ha un gran dipòsit d'oli de pedra de grans dimensions (aproximadament 3m per 80 cm) i en el que els amos de la casa es guardaven les escorrialles de la premsada d'oli que feien per la gent que els hi encarregaven, és a dir, que es quedaven sense dir-ho als propietaris.</p> | 08262-49 | Can Vinyes. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Desconeixem el moment de construcció inicial de la casa degut a manca de documentació, tot i que certs elements arquitectònics ens orienten a suposar que ja existiria al segle XIII, en el moment d'apogeu en l'ocupació de Vallhonesta. L'ampliació més important es faria durant el segle XVII, tenint un apogeu durant el segle XVIII, moment en que es construirien les tines exteriors. És probable que aquestes fossin utilitzades per parcers, de manera que quedaven independents de les tines de l'amo que es trobaven dins la casa. Tant el nombre de barraques de vinya com la quantitat de tines presents a la casa ens mostren la importància del cultiu i transformació de la vinya en aquesta zona. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 6 parcers i era de Miquel Boada. A l'entorn de la casa, al torrent de can Serra, hi ha un important nombre de barraques de vinya així com murs de pedra seca per fer marges de terra.</p> | 41.6631700,1.9030400 | 408674 | 4612961 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80601-foto-08262-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80601-foto-08262-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80601-foto-08262-49-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | L'estat de conservació és molt dolent i perilla que s'esfondri totalment en poc temps. Té quatre tines exemptes. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80602 | Cal Campaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-campaner-6 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004.</p> <p>SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18.</p> <p>SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac Història i arqueologia vistes per un excursionista. Pàg. 175-181.</span></span></span></p> | XIII-XX | Està en procès de rehabilitació | <p>Aquesta casa es troba al costat de l'església de Sant Pere de Vallhonesta. És una casa fruit de diferents èpoques, tot i que no es conserva l'estructura sencera. Actualment està formada per tres crugies, però tan sols una, la de tramuntana, es conserva dempeus degut a la rehabilitació que es va fer els anys 80. És una casa d'estructura senzilla, de planta i pis, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a llevant. L'interior és de dues crugies perpendiculars a la façana i l'estructura s'ha modificat i a l'interior hi ha dues sales, una amb material del Centre Excursionista i l'altre buida. A la banda de ponent hi ha les restes de la part més antiga de la casa. Es tracta de tres crugies paral·leles i paral·leles a la casa existent. La que queda al centre tan sols té planta baixa, essent utilitzada ara com a terrassa accessible des del primer pis de la casa. El mur del costat nord barreja filades d'opus spicatum amb filades d'obra horitzontal. La segona crugia, situada més a l'oest, es troba en mal estat perquè s'ha enfonsat part del mur de ponent i no conserva el sostre. El mur de tramuntana i el de ponent també presenten filades d'opus spicatum alternades amb filades horitzontals. Entre aquestes dues crugies hi ha un arc diafragma apuntat que es conserva en bon estat. La última i tercera crugia té a l'angle NW l'estructura d'una tina de la que resta el cup que actualment s'utilitza com a dipòsit d'aigua de pluja. És una tina quadrada i l'interior és folrat amb cairons. El mur que tanca el conjunt de la casa pel costat nord és compacte, de blocs de pedra ben tallats i de mides bastant uniformes, amb una espitllera a la part central baixa. Això ens mostra que va ser fer tot d'una vegada, essent un dels més antics de la casa. Al mur de la banda sud, pel que s'accedeix a l'interior de la part enrunada, hi ha un petit contrafort exterior. Cal assenyalar que encara queden restes del mur que lligava el cos reconstruït amb l'enrunat, i que el mur de darrera de la casa reconstruïda forma una mica d'angle.</p> | 08262-50 | Cal Campaner. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta casa faria les funcions de casa del capellà i rectoria de l'ermita de Sant Pere de Vallhonesta. Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins el 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle XVI fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle XIX. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç. La primera documentació referent a l'església és del 1115, quan Bernat de Guàrdia dóna a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment es citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial degut a la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. Aquest edifici del costat de l'església es correspondria amb la segona fase de reconstrucció d'aquesta, finals del segle XIII, tal i com mostren els murs i els arcs utilitzats en la part més antiga. La seva història aniria paral·lela a la de Sant Pere i, per tant, romandria ocupada durant tot el temps en que l'església estigués en actiu, principalment fins a la Guerra Civil Espanyola. Fa uns anys s'ha restaurat una part i s'utilitza com a refugi excursionista gestionat pel Centre Excursionista de Sant Vicenç des del 1980, moment en que es va restaurar part de la casa. Els darrers mesos s'ha rehabilitat la part sud de la casa, consolidant els arcs gòtics.</p> | 41.6737000,1.8877900 | 407420 | 4614146 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80602-foto-08262-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80602-foto-08262-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80602-foto-08262-50-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic | 2021-07-20 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tenia una tina. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 80603 | Can Clot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-clot | XVIII | <p>La casa es troba situada en un pla prominent, dominant el conjunt de cases del Clot, sota el turó de la Serra. És un mas vinculat històricament a Castellbell, tot i que es troba al terme de Sant Vicenç de Castellet. Forma part del conjunt de cases del Clot de Castellbell i està situada a la banda nord del camí que comunica Sant Vicenç amb Vallonesta per la vall de can Soler o del Clot. És una casa fruit de diferents ampliacions, de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre al migdia. Es troba situada en un desnivell del terreny de manera que part de la planta baixa es troba sota el nivell del terra. Està estructurada en dues crugies, la dreta, més ample, coberta amb volta de canó a la planta baixa i de la que parteix l'escala de pedra que permet l'accés al pis. A l'esquerra hi ha una altra crugia paral·lela coberta amb volta però més estreta i feta amb posterioritat, ja que es nota l'afegit a la façana. Darrera, hi ha un cobert adossat a la casa en el que es troben les tres tines juntes, dues quadrades i una circular, totes folrades amb cairons de ceràmica. Les boixes donen al celler principal. A la llinda de la porta de les tines hi ha gravada la data 1777, igual que a una porta que hi ha al mateix lateral de la casa.</p> | 08262-51 | Can Clot. El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>No disposem de documentació històrica de la casa i tan sols comptem amb les dates gravades a les llindes que ens situen cronològicament la casa a finals del segle XVIII: any 1777. La casa va ser realitzada en diferents èpoques, amb una primera fase en la que es van construir les tines i la volta més gran del celler, i una ampliació posterior al costat. L'actual propietari la va adquirir fa 25 anys en estat quasi de ruïna i ha fet importants rehabilitacions tot i conservant l'estructura general originària.</p> | 41.6659900,1.8868500 | 407330 | 4613291 | 1777 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80603-foto-08262-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80603-foto-08262-51-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||||
| 80604 | Can Soler de les Teules | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-soler-de-les-teules | <p>SARRET I ARBÓS, J. (1925). Munumenta historica civitatis minorisae. Manresa. Impremta i enquadernacions Sant Josep. Vol. V.</p> | XIII-XX | molt reformada | <p>Aquesta és una de les cases més antigues i més grans del terme de Sant Vicenç de Castellet. Es troba al raval del Clot, un cop passat el pont de l'autopista en el camí que va cap a Vallhonesta pel sud del terme. Està situada sobre un petit turó, fet que la posa en una situació de domini de l'entorn. La casa va ser construïda en diferents etapes, fet que queda ben palès en l'estructura arquitectònica. Està formada per dos cossos que es toquen perpendicularment i un conjunt de coberts que tanquen les edificacions formant un pati o baluard al centre, i al que s'accedeix per un portal adovellat d'arc de mig punt situat a la banda nord del conjunt. El cos més antic, orientat en direcció est-oest és d'estructura sòlida, de pedra, amb planta i pis, teulada a un sol vessant en baixada cap a l'exterior del conjunt. Les portes d'accés, dues a la planta i una al pis, s'obren al pati central. La planta baixa consta d'una única crugia coberta amb volta de canó amb pedra plana; el mur est és de grans blocs de pedra ben escairats, mentre que el mitjaner que es troba a la banda oest té fragments d'opus spicatum alternats amb filades horitzontals. El pis està essent reformat, però encara es pot distingir la compartimentació en espais paral·lels, entre els que hi ha un primer a la banda oest, el següent que era la cuina i que encara conserva la campana del foc a terra i el tercer que ha quedat tot unificat. Hi ha fragments d'opus spicatum, quatre filades a la part superior, al mur que dóna a la banda sud i un petit fragment al de la banda oest. Aquest cos no té golfes, tan sols una petita cambra d'aire que queda entre el sostre interior i la teulada. A la façana posterior, que dóna a est, hi ha un petit contrafort de pedra que suporta la planta baixa. L'altre cos de la casa es troba adossat a aquest per la banda nord formant angle recte i sense comunicació amb el primer, de manera que cada un d'ells és independent. És un cos també rectangular orientat nord-sud, amb planta, pis i golfes, teulada a un vessant amb el caient cap a l'interior del pati. Està construït adaptant-se a un gran bloc de roca que es troba al pati i sobre el que s'ha construït l'escala que permet l'accés al pis des del pati. Per la banda nord hi ha afegit el cos que forma la construcció que albergava les dues tines. Les tines eren circulars folrades amb cairons, i actualment es troben tapades; les boixes donaven a la planta baixa on hi havia el celler. A la façana de llevant que s'obre al pati central, es va afegir una eixida davant del pis que permet l'accés a aquest i que té tres arcs carpanels. Aquesta eixida es suporta sobre una volta N-S reforçada amb un mur al centre i que dóna accés als cellers de la planta baixa. Els cellers estan formats per dues voltes de canó paral·leles en direcció perpendicular a la volta que hi ha sota l'eixida, és a dir, en direcció E-W. El pis està dividit en dues crugies i no té elements remarcables trobant-se en mal estat. Aquest pis i les golfes van ser afegits amb posterioritat, ja que es veu clarament que la teulada estava més baixa i el pendent era en direcció contrària a l'actual. Al costat nord de l'estructura de les tines hi havia un cobert, que ara no té teulada, on hi havia la premsa. Encara es conserva part de l'estructura de la premsa: la biga central de fusta amb la data 1707 gravada entre dues lletres M, els muntants verticals, part de la gàbia, la base de pedra amb el canal circular per donar sortida al líquid, i l'eix central de la premsa amb el cargol de ferro que fa poc temps que es va desprendre del conjunt i que ara és al costat, a terra. La resta de construccions a l'entorn de la casa es conserven en part. Algunes han estat reconstruïdes darrerament per utilitzar com a corrals, i d'altres, les que es troben a la banda oest, tan sols resten els murs i la resta és una ruïna. En conjunt és un edifici interessant que caldria potenciar la seva rehabilitació seguint unes pautes que permetin conservar l'estructura antiga.</p> | 08262-52 | Can Soler de les Teules. El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Tot i que la documentació més antiga que cita la casa és de mitjans del segle XVI, l'estructura demostra que és més antiga. L'edifici més antic seria la meitat est del cos que es troba orientat est-oest, visible en la utilització d'opus spicatum i en la diferència d'estructura de la volta a la planta baixa. A aquest cos, possiblement construït a finals del segle XIV, es va afegir un altre que l'amplià. Més tard, probablement a finals del segle XVII es construís el cos afegit a l'est, a la mateixa època que les tines i la premsa, coincidint amb l'època d'apogeu de la vinya. Més tard es va augmentar l'alçada d'aquest cos en un pis més modificant l'orientació de la teulada. La construcció dels murs d'opus demostra un domini de la tècnica constructiva, no tan sols per la disposició dels blocs de pedra, sinó també perquè es troben alternats amb filades horitzontals. En un edicte de l'any 1549, Antoni Guillem de Muntanyans, senyor de Castellet, imposa als seus vassalls una multa perquè ningú pogués conrear, ni treballar ni pasturar en les terres del mas de les Teules (SARRET, 1925). Aquesta seria una de les cases importants de la zona del Clot de Castellet. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas de tenia 6 parcers i era propietat d'Ignasi March.</p> | 41.6686700,1.8835400 | 407059 | 4613592 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80604-foto-08262-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80604-foto-08262-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80604-foto-08262-52-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,90 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/