Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 80718 | Antic Sindicat de Pagesos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-sindicat-de-pagesos | XX | L'interior de l'edifici està bastant malmès | <p>L'edifici està format per dos cossos paral·lels, un que fa cantonada amb l'avinguda Secretari Canal que és un simple magatzem, i l'edifici més antic que es troba a continuació d'aquest ja al carrer Creixell. És un edifici d'una sola planta amb l'interior lliure, de manera que era un magatzem. L'element destacable és la façana, ja que té una estructura arquitectònica característica dels primers anys del segle XX i que es veu en altres edificis del municipi. És una façana simètrica, amb porta allindada al centre i una finestra rectangular a cada costat, totes les obertures amb un marc al voltant que les realça. A la part superior hi ha un frontó de forma semicircular amb decoració de pilastres encastades que marquen la simetria ja que es troben als angles i entre porta i finestres. A la base de totes elles hi ha una decoració floral i en els quadrants que queden entre mig hi ha diverses inscripcions i decoracions. Destaca al centre el cartell del SINDICATO AGRÍCOLA, la data a la part superior dreta 1918, la paraula AÑO a la banda superior esquerra, i una decoració floral al centre que reprodueix raïm, com a símbol de la pagesia de Sant Vicenç. L'interior de l'edifici està bastant malmès i tan sols resta un antic molí de gra que funcionava amb un motor elèctric. És un molí de ferro que està suportat sobre una estructura de ciment que permet posar els sacs per omplir; el gra es tirava des del pis de sobre directament a la tremuja. Porta la inscripció: CA---ON UNIVERSAL. MARCOS TORRA. CALLE RIERETA TALLER 15. BARCELONA. PAT. 91267. Del sindicat procedeix la màquina de batre que conserven a cal Xaparro de Dalt.</p> | 08262-166 | Carrer Creixell, 3. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'antic Sindicat Agrícola de Sant Vicenç de Castellet es va fundar pels volts de l'any 1912. Tindria el seu origen en la necessitat dels pagesos del terme d'unir-se per tal de resoldre problemes comuns, com la comercialització de productes, la compra de llavors, o compartir màquines. Després de la Guerra Civil es transformà en La Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos que actualment depèn del Ministeri d'Agricultura. L'any 1968 es va transformar el sindicat en cooperativa. Actualment està en desús.</p> | 41.6665900,1.8624600 | 405301 | 4613384 | 1918 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80718-foto-08262-166-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80718-foto-08262-166-2.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 105|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80687 | Antic dipòsit de reserva de màquines de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-diposit-de-reserva-de-maquines-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | Presenta un estat d'abandonament | <p>A la zona nord del conjunt de Renfe hi havia el dipòsit de màquines (actualment fóra de servei): era la instal·lació on les màquines eren revisades i carregades de combustible. Aquest dipòsit estava format per una rotonda amb una plataforma giratòria de la que sortien vies radials acabades en topalls que amortien el xoc dels vehicles que s'hi aturaven. Els vagons o locomotores es disposaven al voltant d'aquesta plataforma en forma circular. La plataforma giratòria és una peça circular que gira a l'interior d'una fossa i que serveix per canviar de via o de sentit una locomotora, un vagó, etc. Al costat hi havia un fossat que actualment es troba en mal estat, consistent en una fossa excavada al sòl amb la finalitat de poder examinar la part baixa dels vehicles. Hi havia també un dipòsit de fuel-oil que ha desaparegut. Es conserva la fossa de planta circular amb la plataforma que conté una via i una caseta, així com algunes de les vies radials i dels topalls de ciment. Hi havia 11 vies radials més la via principal d'entrada i de sortida de la plataforma. També resta un dels edificis de reserva. Actualment aquesta zona es troba sense ús i abandonada, amb alguns elements desapareguts i tot bastant cobert de vegetació.</p> | 08262-135 | Inici del carrer València 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Entrat ja en el segle XX, Sant Vicenç va tornar a rebre un nou estímul ferroviari: la construcció l'any 1917 del dipòsit d'aigua i la reserva de màquines. L'any 1914-1917 la Companyia de Ferrocarrils del Nord s'interessa per Sant Vicenç per instal·lar-hi el dipòsit de màquines. El fet va produir reticències dels veïns a més de l'interès de Manresa per instal·lar-lo al seu municipi. Finalment, la mediació de l'Ajuntament de Sant Vicenç va aconseguir la instal·lació al municipi. Aquest fet va suposar una onada de nous treballadors i un fort impuls per al comerç local, amés de suposar l'increment de població. L'estació de Sant Vicenç es convertia des de llavors en un punt de descans dels viatgers i en una de les estacions estratègiques del traçat Barcelona - Lleida - Saragossa. L'electrificació de la via entre 1926 i 1929 va acabar per convertint Sant Vicenç en un important nucli ferroviari. Però algunes millores tècniques com l'electrificació de les línies o la mecanització de processos que abans requerien una gran quantitat de mà d'obra van donar lloc, d'una banda, a la substitució de les locomotores de vapor per locomotores elèctriques i, d'un altra, la inevitable pèrdua de llocs de treball. El 1970 es va suprimir el servei de dipòsit en ser retirat definitivament les locomotores de vapor. Actualment la finalitat amb què va ser construïda la línia de Barcelona a Saragossa passant per Manresa i Lleida, ha canviat. El gran trànsit passa ara per Sant Vicenç de Calders i la línia interior ha quedat exclusivament per al trànsit de rodalies. Això ha provocat la disminució progressiva de la importància de Sant Vicenç com a enclavament ferroviari, així com l'abandó de les antigues instal·lacions.</p> | 41.6713600,1.8610800 | 405193 | 4613915 | 1917 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80687-foto-08262-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80687-foto-08262-135-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | A un dels edificis es va ubicar l'any 2009 el CAP de Sant Vicenç de castellet. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||
| 80686 | Antiga casa cap d'estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-casa-cap-destacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | No es conserva sencera | <p>En la zona d'influència de l'estació de Renfe, al costat de l'antic dipòsit de màquines, hi ha una casa que era la de l'antic cap d'estació on hi haurien també oficines. És una casa d'estil noucentista, similar a les cases del directius de les fàbriques tèxtils a la zona. És de planta rectangular, amb planta baixa i pis, a més d'un espai subterrani. A la coberta hi ha una part de terrassa a la que s'accedeix a través d'una caixa d'escala que forma un cos cúbic al centre de la part posterior de la casa, i una altra part coberta amb una teulada a tres vessants que actualment no conserva les teules. Té una estructura asimètrica, tot i que molt regular, amb finestrals llargs oberts al pis i a la planta, així com una porta d'entrada a la façana que dona a les vies i a la que s'accedeix a través d'una escala exterior. Combina el color vermell dels maons a les parets amb el color gris de les llindes de portes i finestres de ciment. La llinda de les portes i finestres de la planta baixa forma un arc carpanel, mentre que la de les finestres del pis és allindada amb una petita motllura esglaonada i ampit també motllurat. La barana de la terrassa és de maó entre pilars verticals de ciment. Es troba abandonada i quasi totes les portes i finestres estan tapiades.</p> | 08262-134 | Inici del carrer València. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet es va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe.</p> | 41.6719100,1.8608400 | 405174 | 4613977 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||||
| 80633 | Aplec de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-castellet | <p>SUADES, J. (1987). Tradicions santvicentines. El Breny, núm. 126.</p> | XX | <p>L'Aplec de Castellet es celebra el segon cap de setmana de setembre i gairebé sempre coincideix amb la Diada de l'11 de setembre o dies propers. Els participants de l'Aplec pugen en romeria al santuari de Castellet acompanyats pels gegants Els Barons de Castellet. Es fa parada al pla de les Vives per esmorzar, tradicionalment coca i xocolata. Seguidament s'arriba caminant a l'ermita on es celebra missa. En acabar, al pla dels dipòsits hi ha actuacions de l'Esbart Dansaire Santvicentí, la Coral Al Vent i la coral infantil Nou Horitzó de l'Associació Musical Castellet, i també una ballada de sardanes. L'Aplec compta amb el solemne vals dels Barons de Castellet, en Marià i la Paula. La festa acaba amb un dinar de germanor. És organitzada cada any per la Colla de Geganters del municipi amb col·laboració de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet.</p> | 08262-81 | Santuari de Castellet. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'ermita de Santa Maria de Castellet dedicada a la Verge de Castellet ha estat al llarg de la història el santuari marià dels municipis del Bages Sud, iniciant-se la història d'aquest cap al segle XV, després que decaigué el castell. L'any 1341 tenia un sacerdot beneficiat que era a la vegada procurador de les rendes del senyor de Castellet (BENET, A., 1985). Hi consten romeries des del 1364, i més tardanament processons amb motiu de secades (1650) o epidèmies (còlera al 1854). En època de guerra, els segles XVII i XVIII, el santuari s'abandonà, tot i que en acabar la Guerra del Francés es restaurà el culte. Acollia la devoció mariana més important d'aquesta zona sud del Bages, al que es feia peregrinació en època de sequeres o epidèmies i per la festa del santuari. En temps moderns el santuari estigué sempre a cura d'ermitans que recaptaven pel veral, primer autoritzats pels Amat, senyors del castell des del 1640, i després per la Junta de l'Hospital General de Barcelona, que succeí en les rendes als senyors de Castellet el 1840. El primer edifici pre-romànic fou abandonat i es construí un romànic que s'amplià el 1884. Pels volts de l'any 1928 el Centre Excursionista del Bages organitzava un aplec, essent el punt de reunió el bosc de Les Vives. Entre els actes es feia una missa, marxa excursionista, proves atlètiques, audició de sardanes, concurs fotogràfic i concurs literari. Actualment la tradició encara es manté viva i amb un nombre de participants creixent any rera any. L'any 1942 es restableix el culte al santuari celebrant-se des de llavors el tradicional aplec que s'havia interromput en començar la Guerra Civil.</p> | 41.6639300,1.8508500 | 404330 | 4613102 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||||||
| 80632 | Aplec de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-vallhonesta | <p>SUADES, J. (1991). 'La festa del panellet de Vallhonesta'. Dovella nº 37, Manresa, p. 14-15.</p> | XVII | <p>Aplec també conegut com La Festa del Panellet. Es celebra cada 1 de maig a l'ermita romànica de Sant Pere de Vallhonesta. Actualment és organitzada pel Centre Excursionista de Sant Vicenç i els Veïns de Vallhonesta, amb col·laboració de l'Agrupació Sardanista. Es celebra missa a les 10 hores del matí a càrrec del rector de Sant Vicenç. En acabar es reparteix el panellet als assistents i la gent aprofita per esmorzar a l'entorn de l'ermita. Després es fa una audició de sardanes i, finalment, hi ha gent que es queda a dinar al lloc. Molta gent acostuma a pujar-hi caminant fins a l'ermita.</p> | 08262-80 | Ermita Sant Pere de Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La informació més antiga de la festa és del segle XVII, en una visita pastoral del bisbe de Vic a Sant Jaume de Vallhonesta el 12 de desembre de l'any 1689. Aquest va prohibir la celebració de missa, sota pena d'excomunió, al·legant que l'església no tenia prou ornaments per la celebració (ADV). També apuntava que l'almoina de pa cuit que es donava a la capella es fes a partir d'aquell moment a Sant Pere de Vallhonesta (SUADES, 1991). Així es va fer fins a l'any 1936, moment en que la Guerra Civil va influir en el despoblament de la zona. L'any 1954 es va recuperar la tradició amb iniciativa del Centre Excursionista de Sant Vicenç, traslladant-la al dia del patró, el 2 de juny. El 1977 es torna a recuperar la diada tradicional, l'1 de maig, tal i com es manté actualment. L'any 2004 es celebrà la 50a edició. La tradició del repartiment de pa cuit com almoina és de procedència medieval.</p> | 41.6738700,1.8878600 | 407426 | 4614165 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | El Centre Excursionista celebra una marxa popular coincidint amb la Festa Major d'Hivern, i una marxa nocturna al juliol coincidint amb la Festa Major d'Estiu. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||||||
| 80616 | Arxiu Municipal de Sant Vicenç de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-sant-vicenc-de-castellet | <p>VILA, Emma. (2001). Reglament de l'Arxiu de Sant Vicenç de Castellet.</p> | XIX-XX | <p>En la seu central, ubicada actualment a Cal Soler, hi ha diferents espais de dipòsit ben acondicionats que contenen el fons històric. Hi ha també una zona de treball compartida amb els serveis informàtics de l'Ajuntament. El fons es troba conservat en unitats d'arxiu (caixes) que es guarden en estants metàl·lics. També hi ha dipòsit a la planta baixa de l'edifici de l'Ajuntament i està format per dos dipòsits, un amb estants i altre amb armaris compactes que guarden la documentació de tipus administratiu. El fons aplega documentació entre 1840 i 2002, essent el document més antic de l'arxiu un pressupost de l'any 1840, i predominant la documentació entre 1975 i 2002. Ocupa un volum de 3.402 unitats d'instal·lació amb 425 metres lineals de paper. El contingut de l'arxiu està classificat segons la normativa ISAD (G) i ISAAR (CPF) amb els següents camps centrals d'informació: administració general (1876-2001), hisenda (1856-1998), beneficència i assistència social (1908-1998), sanitat (1900-1997), obres i urbanisme (1870-1999), governació i seguretat pública (1904-1997), serveis militars (1863-1997), població (1871-2000), eleccions (1893-2000), instrucció pública (1861-2000). Els instruments de descripció de l'arxiu són: un inventari automatitzat (1840-2002), la Guia de l'Arxiu (1995), i el catàleg automatitzat de llicències ambientals (1960-2002).</p> | 08262-64 | Fàbrica de Cal Soler. Plaça Generalitat. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>A la segona meitat del segle XIX hi havia instal·lada la casa consistorial del municipi de Sant Vicenç de Castellet al mas Ginferrer, que ja anteriorment era la casa del batlle que seria habilitada per l'administració local. Anteriorment, les cases més importants eren les dels administradors locals, com els masos Sant Joan de Dalt i Les Vives. En aquestes cases, per tant, es va iniciar la recopilació de documentació municipal. Durant la Guerra dels set anys la casa Ginferrer va ser assaltada per les tropes carlines degut a la condició de liberals dels habitants, com va passar també en altres cases de la zona. D'aquesta manera, gran part de la documentació municipal i privada va ser destruïda per les flames, fet que ha provocat que en l'actual Arxiu Municipal no es conservi documentació molt antiga. L'actual Servei d'Arxiu municipal de Sant Vicenç de Castellet, té els seus orígens en el Projecte Pilot d'Arxivers Itinerants, que l'any 1992 va iniciar l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona amb la col·laboració de l'Associació d'Arxivers de Catalunya i el Centre d'Estudis del Bages. El Servei d'Arxiu municipal (SdA) és un servei públic de caràcter administratiu especialitzat en la gestió i el tractament de la documentació, en la seva custòdia i en la seva divulgació. El SdA administra, custodia i divulga el patrimoni documental que configura l'Arxiu municipal. L'Ajuntament garanteix el manteniment i promoció d'aquest servei i, d'acord amb la legislació vigent, li atribueix les següents competències: organitzar i difondre el patrimoni documental municipal, garantir el dret a la informació, facilitar la investigació i vetllar per la salvaguarda del patrimoni documental del municipi.</p> | 41.6649900,1.8596900 | 405068 | 4613210 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2022-04-11 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Diversos autors | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||||||
| 80629 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-16 | <p>SUADES, J.; MIQUEL, J.M. (1991). El Ball de Gitanes a Sant Vicenç de Castellet. Dovella nº 40, Manresa, p. 51-55.</p> <p>SUADES, J. (1987). Tradicions santvicentines. El Breny, núm. 126.</p> <p>VILÀ I FOLCH, J. 'Balls de Gitanes a l'extrem sud del Bages?'. Revista Serra d'Or, número 393.</p> <p>(1907) «De Sant Vicenç de Castellet». El Pla de Bages, 9 de febrer de 1907, núm. 857.</p> <p>Largo, Jordi Les Gitanes de Sant Vicenç de Castellet Sant Vicenç de Castellet, 2018. https://www.lesgitanes.cat/</p> <p>Alsina, Núria. (2016, maig 15). Llista de reproducció del Ball de gitanes. https://www.youtube.com/user/nurialsina/playlists</p> | XX | <p>El Ball de Gitanes compta amb una escenografia pròpia que el fa característic i que ballen unes 300 persones. Actualment, la Ballada popular està estructurada en diferents parts. Primer es fa una cercavila dels balladors pels carrers del poble fins arribar a la plaça de l'Ajuntament, acompanyants pels gegants dels Barons de Castellet i la colla de Grallers. Un cop a la plaça de l'Ajuntament ballen els Gegants el vals dels Barons per iniciar els actes amb la Colla d'antics dansaires, formada per les persones que van fundar l'Esbart en la seva primera època, i la Colla d'ex-dansaires de l'Esbart, formada per alguns dels dansaires que ballaven a l'Esbart en el moment en que es va recuperar el ball, l'any 1989, fan l'entrada a la plaça amb el Ball de Caldes. Seguidament es fa el Galop d'entrada amb la presentació i entrada a plaça de totes les colles participants a la ballada. Un cop totes les colles són a la plaça, formant una gran rotllana, es procedeix a fer el sorteig de la núvia de l'any següent, entre totes les noies que participen a la ballada d'aquell any. Conegut el nom, la núvia actual, li traspassa el mantó de núvia a la nomenada i se li fa lliurament d'una toia. La núvia sortint rep el ram de la geganta Paula. Galop de la núvia: Les colles es tornen a posar en marxa i es col·loquen cada una al seu lloc de la plaça on desenvoluparà el ball. El galop és encapçalat per la nova núvia i la seva parella. Els entremesos: una vegada les colles estan col·locades, es comença ballant El Xotis, seguidament Les Catxutxes, Les Contradanses, La jota i El Vals-jota, fent un petit moment de pausa entre cada ball, per facilitar l'entrada i sortida dels dansaires que no ballin tots els balls. L'any 1999 s'incorpora, dins el ball de Les Contradanses, la formació d'una figura d'estrella formada per totes les colles participants a la ballada, que va girant durant uns compassos al voltant del centre de la plaça. Galop final: els balladors de les diferents colles conviden a familiars i amics a participar en el galop final, per acomiadar la ballada. Ballada popular del Vals dels Barons: Ballada del Vals dels Barons. Per finalitzar l'acte, qui vol balla la sardana Cent galops per Sant Vicenç, estrenada l'any 2007 amb motiu del centenari de la primera ballada de gitanes: finalment, tots els participants a la ballada i espontanis que si vulguin afegir es col·loquen formant una gran rotllana de parelles, i es balla el Vals dels Barons. Cal destacar el vestuari amb el 'mantón de Manila' que porten les balladores. Des del 1992, cada any per Pasqua Granada, l'Esbart Santvicentí organitza una ballada popular a la Plaça de l'Ajuntament, formant colles de diferents edats que ha fet reviure i consolidar aquest ball que cada any té més acceptació. El darrer any s'ha recuperat el costum de posar mantons als balcons, fet que llueix la festa. L'any 2007 es crea la ballada infantil que es celebra el dissabte previ a la tarda, on els nens que vulguin, des de 3 anys fins a 14, poden ballar i d'aquesta manera iniciar-se a la tradició.</p> | 08262-77 | Sant Vicenç de Castellet | <p>El ball va ser introduït per un grup de picapedrers de Caldes de Montbui que van introduir aquest ball arrelat al Vallès per Carnestoltes. Era la colla dels primers picapedrers que van anar a treballar a Sant Vicenç dirigits pel 'Carmelo', i va ser ballat per primera vegada el 10 de febrer de 1907 a la plaça actual de l'Ajuntament. El ballaven amb noies de Sant Vicenç. Després d'una anys sense ballar-se en Pere Canal i Rius el recuperà i es torna a ballar l'any 1918. En aquella època es ballava per Carnestoltes i ara per la segona pasqua (Pasqua Granada). Posteriorment, L'Esbart Dansaire Santvicentí el ballà el 8 de desembre de 1984, i l'any 1989 estrena una recreació escènica després de fer un llarg treball de recerca que amplià el repertori amb nous balls. Sobre les partitures trobades, el músic manresà Josep Torras va preparar un guió musical, i el mestre Cohí i Grau, va crear la instrumentació per a cobla. Un any després de l'estrena de l'espectacle i incorporació al repertori habitual de l'Esbart, l'any 1990, es presenta la proposta i es convoca a tothom que vulgui de participar en la primera Ballada popular de Gitanes de Sant Vicenç, per la Segona Pasqua. Aquesta iniciativa és acollida al llarg dels anys amb tanta acceptació per part dels vilatans i de les diferents entitats, que el número de participants va augmentant any rera any. L'any 2007 es celebra el centenari de les gitanes i s'incorpra la ballada infantil, la nova sardana i també es crea l'Associació de Balladors del ball popular de Gitanes que a partir de llavors serà l'entitat encarregada d'organitzar i portar a terme tots els actes. També es crea el nou ball El valset del mil·lenari, tot i que actualment no es balla. Aquell any es va fer un concert amb l'adaptació per orquestra, petit cor i combo de les músiques de les gitanes a càrrec de Xavier Mestres; com també una adaptació per a cobla de Tres Quartans també adaptada per Xavier Mestres i que es va fer servir per celebrar la ballada del 10 de febrer de 2007. Actualment les Gitanes s'han fet molt populars i cada any creix el nombre de balladors i de colles.</p> | 41.6657700,1.8639600 | 405424 | 4613291 | 1907 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80629-foto-08262-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80629-foto-08262-77-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | Festa d'interès | 2026-03-25 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Música i orquestra Els Catalans de Manresa. | 98 | 62 | 4.4 | 2210 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||
| 80682 | Barraca de vinya camí del Tufau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-cami-del-tufau | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>La barraca es troba al peu d'un camí del Clot del Tufau, que va des de la urbanització cal Xesc al camí principal del Serrat de la Beguda. És un camí secundari que porta als coberts que es troben al costat de la barraca. Està feta aprofitant un turó petit que feia una mena de balma de petites dimensions a la roca. Davant d'aquesta balma es va fer una estructura de barraca de vinya, allargant les parets per cada banda i fent un mur que tanca per davant on hi ha la porta d'accés allindada. A l'interior es pot veure part de la volta que cobreix l'entrada, que respon a les característiques de les barraques de vinya: amb una superposició de filades de pedres planes, posades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra.</p> | 08262-130 | Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La zona del Clot del Tufau depenia dels masos Cases de Jaime Pla, mas Fabrés de Jaime Enrich y Fabrés i el mas Fiter de Martín Vall, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenien respectivament 12, 9 i 22 parcers. Aquesta barraca es troba en terres del mas Fabrés i per tant seria del mateix mas o d'un dels parcers que treballaven la seva terra. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6599500,1.8417700 | 403568 | 4612670 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: de balma. L'accés no és fàcil ja que s'ha d'entrar en una propietat privada. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80678 | Barraca de vinya de Serracanta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-serracanta | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | Restaurada l'any 2003. | <p>Aquesta barraca es troba a l'àrea d'influència de Sant Jaume de Vallhonesta, a prop de les ruïnes de l'antic mas Serracanta, al camí que porta de cal Noguera al camí a Sant Pere. És una barraca circular, exempta, que es troba en molt bon estat perquè l'any 2003 alguns membres del Centre Excursionista de Sant Vicenç la van restaurar. Té la porta allindada oberta a migdia i coberta amb falsa cúpula construïda a base de filades voladisses en que cada filada es projecta una mica més endins del recinte que la filada anterior. Aquest sistema de construcció es pot observar des de l'interior, on també es poden veure els petits finestrals de ventilació i les fornícules per recolzar coses. Destaca en general l'harmonia del conjunt, essent una barraca del tipus circular gran i representativa d'aquesta tipologia.</p> | 08262-126 | Serracanta. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren aparcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Serracanta era un dels masos importants que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 19 parcers, i es coneixia com mas Vallhonesta. Entre aquest i Sant Jaume es repartien l'extensió més important de terres de Vallhonesta. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6741300,1.8843500 | 407134 | 4614197 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80678-foto-08262-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80678-foto-08262-126-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tipologia: planta circular coberta amb falsa cúpula. L'accés és fàcil amb vehicle tot terreny. Es troba enmarcada dins l'itinerari senyalitzat SL-C53 de Sant Vicenç de Castellet a Sant Pere de Vallhonesta. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80677 | Barraca de vinya de cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-cases | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Cal Cases té vàries barraques de vinya al seu voltant que eren de parcers que cultivaven les terres. Aquesta barraca es troba en el bosc que hi ha entre la casa i el terme de Castellgalí, a un marge d'un camp. És la única barraca de planta rectangular de considerables dimensiones. La planta és allargada, amb porta allindada oberta a un dels costats més estrets a ponent. Les parets d'obra seca pugen verticals, i les lloses a vegades es falquen amb pedres més petites. Fan entre 50 i 60 cm de gruix. La pedra utilitzada és la calcària de Sant Vicenç. La paret de tramuntana es troba mig recolzada al marge. La coberta és amb cúpula semiesfèrica tancada amb lloses i vista des de l'interior té l'aspecte de les navetes menorquines, amb la paret de la porta formant angle recte amb les laterals i un absis a la paret oposada a la porta. El pas de la planta quadrada a la circular de la cúpula es fa amb el sistema de petxines de les cúpules amb pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Per l'exterior la cúpula està coberta de terra, fet que la impermeabilitza. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua.</p> | 08262-125 | Cal Cases. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos del Serrat Beguda i el Clot Tufau eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren parcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Cal Cases era un dels masos importants del Clot del Tufau, i que al 1865 comptava amb 12 parcers (AMSVC, Amillarament). La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6670800,1.8429600 | 403678 | 4613460 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta rectangular coberta amb falsa cúpula. L'accés s'ha de fer caminant. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80671 | Barraca de vinya de cal Fiter | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-fiter | <p>SOLER, J.M. (1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XX | <p>Miquel Bosch Abadal que procedia de Castellfollit del Boix, va comprar la casa i la finca del Fiter l'any 1939. Va construir algunes de les barraques de vinya del terme, així com va reconstruir moltes de les que ja existien a la zona. Tot i que la major part de les obres les va realitzar a partir del moment que va comprar la casa, va posar la data de compra a tots aquests elements que restaurava, com aquesta barraca o la font del Fiter. La barraca es troba a prop del camí de can Fiter a can Beu, tot just passada la cruïlla del camí que va a les masies del Serrat de la Beguda, a la banda dreta, en mig d'un camp en el que hi ha diferents feixes. És una barraca de planta quadrada, feta amb lloses de pedra bastant grosses. Te la porta centrada en una de les parets, la que dóna a llevant, amb llinda de pedra que porta gravada la data 1939 i les inicials MB, una a cada costat de les xifres, i al mig d'aquestes una creu. Els números estan escrits al revés. Es troba una mica recolzada en un marge per la part de darrera i en una cantonada s'ha posat una pedra de grans dimensions que forma l'angle. A la façana posterior hi ha oberta una petita finestra similar a una espitllera i a més, a l'interior, hi ha diferents fornícules i prestatges fetes a la mateixa paret interior amb lloses que s'utilitzaven per guardar tot tipus de coses. Les parets d'obra seca pugen verticals, i les lloses a vegades es falquen amb pedres més petites. Fan entre 50 i 60 cm de gruix. La pedra utilitzada és la calcària de Sant Vicenç. La coberta és amb cúpula semiesfèrica tancada amb lloses. El pas de la planta quadrada a la circular de la cúpula es fa amb el sistema de petxines de les cúpules amb pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Per l'exterior la cúpula està coberta de terra, fet que la impermeabilitza. Davant la porta hi ha un pou sec circular construït amb unes filades de pedra seca. Era per recollir aigua de pluja i emmagatzemar-la per després sulfatar els ceps.</p> | 08262-119 | Cal Fiter. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos del Serrat Beguda i el Clot Tufau eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren parcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Cal Fiter era el mas més important del Clot del Tufau, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6612500,1.8224900 | 401965 | 4612836 | 1939 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Miquel Bosch i Abadal | Tipologia: planta quadrada coberta amb falsa cúpula. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||
| 80683 | Barraca de vinya de cal Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-marcet | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Es troba al camp sobre la casa Marcet, dins la seva propietat. És de planta quadrada, petita, amb porta allindada oberta a migdia i a un costat, coberta amb falsa cúpula. Es troba en bon estat. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-131 | Cal Marcet. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Marcet era un dels masos més importants de Vallhonesta, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 31 parcers. A la finca de cal Marcet actualment hi ha aproximadament 30 barraques de vinya de les que moltes estan ensorrades o en mal estat. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6850500,1.8725300 | 406166 | 4615423 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80683-foto-08262-131-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta quadrada amb falsa cúpula. L'accés està restringit ja que es troba dins la propietat de cal Marcet. Cal vehicle tot terreny. | 119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80679 | Barraca de vinya de cal Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-noguera | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Barraca que es troba sota el camí que parteix de cal Noguera i surt al camí a Sant Pere de Vallhonesta. Es troba una mica enclotada en un marge del torrent de Cal Noguera. És una barraca circular, petita, que segueix la tipologia de les construccions de pedra seca, però amb la particularitat de que té uns petits murs que fan un tancat a la part de davant de la porta. Possiblement aquest tancat servís per guardar algun tipus de petit animal. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada. A prop de la barraca hi ha un dipòsit.</p> | 08262-127 | Cal Noguera. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Aquesta seria possiblement la barraca d'un parcer de Sant Jaume, o de la casa Noguera que era de Juan Plans. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas Sant Jaume tenia 18 parcers, essent un dels més importants de Vallhonesta. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6727100,1.8850600 | 407191 | 4614039 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80679-foto-08262-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80679-foto-08262-127-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tipologia: planta circular amb espai tancat davant. L'accés és fàcil amb vehicle tot terreny. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80681 | Barraca de vinya de can Soler de les Teules | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-can-soler-de-les-teules | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | Es troba en mal estat ja que la coberta no existeix i manca part dels murs. | <p>Es troba al peu del camí de can Soler de les Teules a Sant Vicenç, poc després del Soler i abans de travessar el pont de l'A-18 a la dreta del camí en un lloc elevat. Resten els murs d'una barraca de planta quadrada que era de dimensions considerables, amb una façana d'aproximadament 2,5 metres. Té la porta oberta a la façana de migdia i resten aproximadament entre 160 i 120 cm d'alçada dels murs; a la façana de la porta el mur és més alt que a la resta i es manté encara per sobre de la llinda de la porta. Està construïda amb blocs de pedra i lloses bastant regulars de mides amb les cantoneres ben escairades. La runa de la teulada es troba part a dintre i part a fora de les parets. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-129 | El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La barraca es troba en la zona d'influència del mas Soler de les Teules que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 6 parcers, essent aquesta una possible barraca d'un parcer o del propi mas. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6692600,1.8719100 | 406091 | 4613670 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80681-foto-08262-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80681-foto-08262-129-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta quadrada exempta. Es troba al peu del camí. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80680 | Barraca de vinya del Clot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-del-clot | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>La barraca es troba al camí que des del mas la Serra va al Clot, abans d'arribar al conjunt de masos, a la dreta del camí en un marge. És una barraca de planta quadrada que des de l'exterior no es distingeix clarament la seva estructura en estar adossada al marge per la part posterior. La porta s'obre a migdia i és allindada; la teulada és de volta i, en estar recolzada a la paret natural del marge, té la façana principal amb forma corba en la seva intersecció amb la volta. Les pedres utilitzades son informes i la volta s'ha cobert amb pedruscall. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-128 | El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta zona del Clot estava sota la influència dels masos Vinyes i la Serra de Vallhonesta, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenien 6 i 16 parcers respectivament, essent un dels més importants de Vallhonesta. Aquesta barraca seria molt probablement d'un parcer que treballaria terra del mas Serra. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afecten especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6682400,1.8890800 | 407519 | 4613538 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80680-foto-08262-128-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: adossada al marge. | 119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80676 | Barri de les Roques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-les-roques | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1996). Història gràfica de Sant Vicenç de Castellet, 1890-1936.</p> | XVIII | <p>El barri de les Roques es troba a la banda est del municipi, formant part de la mateixa trama urbana. Es troba sobre un turó i a la falda d'aquest, formant dos carrers principals, el més modern que va en direcció a l'antiga fàbrica del ciment i el barri de la Balconada, i el més antic sobre la roca i en direcció al camí Ral de Vallhonesta i el bosc de Sant Joan de Dalt. Tot i que s'han construït cases noves, encara es conserven les primeres cases que van constituir aquest barri, totes elles construïdes entre principis del segle XVIII i principis del XIX. Primer trobem, pujant a l'esquerra, cal Putxet (nº 1), cal Llorenç o cal Domingo (1766) (nº 5), cal Creus o Altimira, cal Forriols (1850) formada per la casa i uns pisos, cal Gepic (1760) (nº 12); i al costat dret, cal Tico o Cotoliu (nº 13). A la part que puja cap a la pujada del ciment hi ha tan sols una casa antiga, cal Cinto, a la part més alta. Totes les cases tenen tines, entre una i tres, així com tenien algunes feixes de terra al voltant en les que tenien vinyes. Les característiques arquitectòniques són similars en totes elles, d'estructura senzilla amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant, construïdes en pedra tot i que les ampliacions posteriors utilitzen el maó en finestres i portes. Totes tenen cellers coberts amb volta de canó de pedra al que donen les boixes de les tines, i moltes conserven encara la premsa del vi. Representen un barri característic, semblant al que formen els masos de Vallhonesta, els del Clot del Tufau o el Serrat de la Beguda, amb agrupació de cases de pagès molt similars i destinades a una agricultura vitivinícola que ha caracteritzat els darrers segles històrics de Sant Vicenç. La diferència amb les altres agrupacions de masos és que al peu d'aquest Raval de les Roques es va originar el nucli del poble de Sant Vicenç durant la segona meitat del segle XIX, quedant aquest barri com una part d'aquest poble. Cal recordar que en construir la via del tren de Renfe es va haver de dividir la terra que quedava entre els grans propietaris Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix, Ginferrer i també entre aquestes cases de les Roques Altes. En aquest barri hi ha la Font Saiola, font de clot que va ser la primera font pública. Estava tancada en una caseta de la que tenien clau els habitants de la zona de les Roques i que actualment no s'utilitza.</p> | 08262-124 | Nucli urbà de Sant Vicenç. Roques Altes. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituïnt un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt amb el torrent de la font Saiola pel mig. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic.</p> | 41.6676400,1.8663000 | 405622 | 4613497 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||||||
| 80708 | Bust de Francesc Macià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bust-de-francesc-macia | <p>LARGO, J. (2000). El bust de Francesc Macià torna al seu lloc. El Breny, festa Major 2002.</p> | XX | <p>Bust de pedra que representa a Francesc Macià. El 20 de desembre de 1931 el president de la Generalitat Republicana, Francesc Macià, junt amb Lluís Companys, van visitar Sant Vicenç per la inauguració del Centre de l'Esquerra Republicana, al carrer Pi i Maragall nº 35, actual Armengol. Per tant Sant Vicenç té un lligam històric amb aquest president i el bust és una manera de retre-li homenatge. Inscripcions: Francesc Macià i Llussà. 1859-1939. President de la Generalitat de Catalunya. 1931-1933. Catalans...! a Francesc Macià.</p> | 08262-156 | Plaça Generalitat. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El bust de Francesc Macià va ser esculpit per Felip Carmona, artista santvicentí, essent instal·lat a la plaça de la Generalitat. El bust va patir diverses bretolades; primer va ser robat i recuperat, després va aparèixer el bust sense cap, recuperant-se també; també havia sofert danys degut a les pluges i accions meteorològiques. Per això l'Ajuntament el va fer restaurar pel mateix escultor l'any 2000 essent retornat al seu lloc per la Festa Major d'Hivern, Així com es va instal·lat un focus per il·luminar a la nit.</p> | 41.6655100,1.8602400 | 405114 | 4613267 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Felip Carmona | L'any 2011 es va instal·lar una senyera gran a la plaça. | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||||
| 80560 | Bòbila cal Vidal, antic jaciment | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bobila-cal-vidal-antic-jaciment | <p>COLOMINAS, J. (1940). Nuevos sepulcros de fosa en Cataluña. Ampurias nº 2. ALMAGRO, M.; SERRA RÀFOLS, J.; COLOMINAS, J. (1945). Carta arqueológica de la provincia de Barcelona.Madrid. RIPOLL, E.; LLONGUERAS, M. (1963). La cultura neolítica de los sepulcros de fosa en Cataluña. Ampurias nº 25, Barcelona. P. 31. MUÑOZ, A.M. (1965). La cultura neolítica catalana de los sepulcros de fosa. Universitat de Barcelona. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages.</p> | 3500-2500 | Destruït | <p>Enterrament a l'aire lliure aïllat. Terrassa a la riba esquerra del riu Llobregat, dins els casc urbà del poble, en un solar utilitzat de magatzem per l'empresa Excavacions López. Es tractava d'un sepulcre de fosa neolític tipus sabadellià tapat amb lloses de mida desigual. Estava ubicat a gran fondària respecte el nivell del sòl, a 5 metres. Al seu interior hi havia un esquelet en posició arraulida, de costat i amb les cames doblegades. No es trobà aixovar, tan sols un fragment de sílex atípic per sobre les lloses coberteres. Cal assenyalar que al seu voltant s'hi trobà una capa de terra cremada.</p> | 08262-8 | C/ Eduard Peña, 144. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Va ser una troballa fortuïta al extreure terres per la bòbila de Cal Vidal, apareguent a una fondària de 5 metres. L'excavació es realitzà l'any 1934 per Mn. Valentí Santamaria i Lluís Rubiralta, membres de la secció d'arqueologia del Centre Excursionista Montserrat de Manresa. Es va donar a conèixer a la revista 'Ampurias' amb un estudi fet per Josep Colominas (1940). El material es troba dipositat al Museu Comarcal de Manresa.</p> | 41.6698200,1.8652200 | 405535 | 4613740 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Sense accés | Dolent | Inexistent | Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | S'inventaria perquè està documentat a la Carta Arqueològica de la Generalitat de Catalunya tot i que està destruït. | 78 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80659 | Ca l'Anton | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lanton-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | La casa es troba en ruïnes, fet que dificulta l'observació de les restes. | <p>Aquesta casa es troba actualment en ruïnes però permet veure la seva estructura originària. Casa de petites dimensions (aproximadament 10 metres de façana) amb planta, pis i golfes, d'estructura senzilla, coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Construïda amb pedra de diferents mides unides amb morter de calç. Degut a l'estat de runa avançat no podem distingir si la planta baixa seria coberta amb voltes tot i que suposem que seguiria la mateixa estructura que les cases de l'entorn. Si es pot veure clarament que l'edifici estava dividit en dues crugies ja que es conserva el mur central. Al costat de la façana i per la banda de ponent hi ha una estructura adossada que sembla una tina, tot i que l'interior no es pot distingir bé perquè es troba ple de runa. La casa es troba en una terrassa del terreny separada del camí per un mur de pedra.</p> | 08262-107 | Ca l'Antón. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Testagorda i ca l'Ambrós. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Serracanta, tot i que possiblement feu de parcer a d'altres masos. L'any 1759 el casalot del Toni, propietat del mas Serracanta, era venut a Anton Pons (SUADES, 1987; AHCM Notari Ratllat manual 1751, folis 7-8). Era una casa que devia estar en molt mal estat en el moment d'aquesta venda que es va fer a perpetuïtat i anava acompanyada d'una petita pesa de terra de mig quartà. Això mostra que el mas Serracanta disposava d'algun mas rònec que va vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que contribueix al repoblament de la zona i a l'increment de superfície conreada.</p> | 41.6727800,1.8952000 | 408035 | 4614036 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80659-foto-08262-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80659-foto-08262-107-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98|94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80665 | Ca l'Estevenó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lesteveno-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Està en procès de rehabilitació | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda i es troba al costat de cal Valent. Està composta per la casa central i dos afegits, un a cada banda. Es troba a un terreny en desnivell, quedant la banda Nord a la part més alta i la sud un pis més baix. El cos principal mostra una casa petita d'estructura senzilla feta de pedra, amb planta, pis i golfes, coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. A la façana de ponent hi ha una porta adovellada de pedra, però de factura moderna i que dona accés al primer pis de la casa. La planta baixa d'aquest cos es distribueix en dues crugies, en la de llevant hi ha galliners i corts per bestiar, i la de ponent té dues voltes de pedra paral·leles i perpendiculars al carener de la teulada. Per la banda de ponent es va afegir un cos rectangular enganxat a la façana d'aquest costat i que forma un porxo a la façana de migdia, protegint la porta d'entrada d'arc rebaixat de maó, que permet l'accés a les voltes de la planta baixa. Aquestes voltes albergaven uns cellers als que donava la boixa d'una tina que es troba en aquest nou cos afegit per la banda de ponent. Les finestres de les façanes de llevant son d'arc rebaixat de maó, igual que les portes. A la banda est hi ha un altre cobert afegit cobert amb teulada a un vessant, la planta baixa de l'interior és coberta amb volta en direcció paral·lela al carener de la teulada i al fons hi ha un dipòsit o tina de planta rectangular folrat amb rajoles de ceràmica vidrada vermellosa que es troba omplert amb runa.</p> | 08262-113 | Ca l'Estevenó. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Desconeixem l'època de construcció de la casa, tot i que la primera obra possiblement dati de mitjans del segle XIX amb ampliacions en èpoques posteriors.</p> | 41.6582700,1.8318900 | 402743 | 4612494 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80665-foto-08262-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80665-foto-08262-113-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | El nom de la casa l'hem trobat escrit de diferents formes: Estebanó, Estevanó, Estevenó. Agafem la que ens ha proposat l'Ajuntament com a vàlida. Té una tina circular, dues cisternes circulars, i una altre possible tina de planta rectangular. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80666 | Cal Butzac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-butzac | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. Es troba sota el grup de cases, al peu del camí del Gravat que porta a Ferreroles. La casa està formada per un conjunt d'edificacions afegides a un cos central. Aquest cos central és el d'un edifici petit, de planta rectangular, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener en direcció E-W. A la banda de llevant hi ha afegit un altre cos de les mateixes característiques amb una eixida a migdia que es suporta sobre una volta de pedra de canó. Perpendicular a aquesta hi ha el celler a la planta baixa, també cobert amb volta de canó i al que donen les boixes de les dues tines que hi ha al costat i externes a la casa. Les dues tines són circulars, folrades amb cairons i es troben dins de dos coberts amb teulada a un vessant i accessos independents.</p> | 08262-114 | Cal Butzac. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). La llinda que trobem a la finestra del primer pis porta gravada la data 1751 amb una creu al mig; això ens dona una possible datació de la construcció de la casa corresponent al mitjans del segle XVIII, època en que van ser construïdes moltes de les cases de la zona, coincidint amb l'apogeu de la vinya i dels contractes de rabassaires.</p> | 41.6566700,1.8297200 | 402560 | 4612319 | 1751 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines circulars. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80602 | Cal Campaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-campaner-6 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004.</p> <p>SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18.</p> <p>SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac Història i arqueologia vistes per un excursionista. Pàg. 175-181.</span></span></span></p> | XIII-XX | Està en procès de rehabilitació | <p>Aquesta casa es troba al costat de l'església de Sant Pere de Vallhonesta. És una casa fruit de diferents èpoques, tot i que no es conserva l'estructura sencera. Actualment està formada per tres crugies, però tan sols una, la de tramuntana, es conserva dempeus degut a la rehabilitació que es va fer els anys 80. És una casa d'estructura senzilla, de planta i pis, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a llevant. L'interior és de dues crugies perpendiculars a la façana i l'estructura s'ha modificat i a l'interior hi ha dues sales, una amb material del Centre Excursionista i l'altre buida. A la banda de ponent hi ha les restes de la part més antiga de la casa. Es tracta de tres crugies paral·leles i paral·leles a la casa existent. La que queda al centre tan sols té planta baixa, essent utilitzada ara com a terrassa accessible des del primer pis de la casa. El mur del costat nord barreja filades d'opus spicatum amb filades d'obra horitzontal. La segona crugia, situada més a l'oest, es troba en mal estat perquè s'ha enfonsat part del mur de ponent i no conserva el sostre. El mur de tramuntana i el de ponent també presenten filades d'opus spicatum alternades amb filades horitzontals. Entre aquestes dues crugies hi ha un arc diafragma apuntat que es conserva en bon estat. La última i tercera crugia té a l'angle NW l'estructura d'una tina de la que resta el cup que actualment s'utilitza com a dipòsit d'aigua de pluja. És una tina quadrada i l'interior és folrat amb cairons. El mur que tanca el conjunt de la casa pel costat nord és compacte, de blocs de pedra ben tallats i de mides bastant uniformes, amb una espitllera a la part central baixa. Això ens mostra que va ser fer tot d'una vegada, essent un dels més antics de la casa. Al mur de la banda sud, pel que s'accedeix a l'interior de la part enrunada, hi ha un petit contrafort exterior. Cal assenyalar que encara queden restes del mur que lligava el cos reconstruït amb l'enrunat, i que el mur de darrera de la casa reconstruïda forma una mica d'angle.</p> | 08262-50 | Cal Campaner. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta casa faria les funcions de casa del capellà i rectoria de l'ermita de Sant Pere de Vallhonesta. Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins el 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle XVI fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle XIX. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç. La primera documentació referent a l'església és del 1115, quan Bernat de Guàrdia dóna a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment es citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial degut a la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. Aquest edifici del costat de l'església es correspondria amb la segona fase de reconstrucció d'aquesta, finals del segle XIII, tal i com mostren els murs i els arcs utilitzats en la part més antiga. La seva història aniria paral·lela a la de Sant Pere i, per tant, romandria ocupada durant tot el temps en que l'església estigués en actiu, principalment fins a la Guerra Civil Espanyola. Fa uns anys s'ha restaurat una part i s'utilitza com a refugi excursionista gestionat pel Centre Excursionista de Sant Vicenç des del 1980, moment en que es va restaurar part de la casa. Els darrers mesos s'ha rehabilitat la part sud de la casa, consolidant els arcs gòtics.</p> | 41.6737000,1.8877900 | 407420 | 4614146 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80602-foto-08262-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80602-foto-08262-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80602-foto-08262-50-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic | 2021-07-20 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tenia una tina. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80581 | Cal Canyelles (cal Teta) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-canyelles-cal-teta | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona.</p> | XV-XIX | <p>Aquesta casa es troba a la zona sud del barri de la Balconada, entre aquest i el Raval Nou, al costat de la via del tren. És fruit de successives ampliacions que han afegit diferents cossos a l'estructura original que queda al centre. És una casa d'estructura basilical, amb planta, dos pisos i golfes, teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a ponent. L'interior de la planta baixa està format per tres crugies paral·leles cobertes amb volta de canó i que es troben en la mateixa direcció que el carener de la façana, N-S. Les voltes comuniquen entre elles amb unes portes al centre. A la banda sud donen dues boixes a la crugia de l'extrem est, dues més a la central, mentre que a la del costat oest hi ha l'escala que comunica amb el primer pis. A la central també hi ha part d'una premsa de vi de ferro. A la banda de migdia hi ha quatre tines, una la costat de l'altre. Dues ja han desaparegut perquè s'han aprofitat per fer una eixida i estan tapades pel paviment, però encara es conserven les dues de l'extrem est. Les quatre són quadrades i folrades amb cairons de ceràmica marrons. Els pisos segueixen a l'interior la mateixa estructura de tres crugies.</p> | 08262-29 | Cal Canyelles. Zona Raval Nou. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>No tenim documentació d'aquesta casa, excepte que surt al fogatge de 1497, Johan Canyelles (IGLÉSIES, 1991) i al de 1553, Miguel Canyelles (IGLÉSIES, 1979), fet que prova l'existència de la casa ja al segle XV. L'avi de cal Teta (actualment cal Solà), va comprar cal Canyelles i per això també es coneix amb el renom Teta. Aquesta casa seria una de les masies antigues del terme de Sant Vicenç, junt a Sant Joan de Dalt, cal Castaño, Ginferrer, les Vives, o el Soler de les Teules, que dependrien directament del senyor de Castellet i que van seguir la seva evolució amb l'auge del cultiu de la vinya.</p> | 41.6573600,1.8639800 | 405414 | 4612358 | 1497 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80581-foto-08262-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80581-foto-08262-29-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80646 | Cal Carreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-carreres-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII-XVIII | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Martí i cal Jeroni. És una casa de planta, pis i golfes, coberta amb teulada a un vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia i la vall que forma el torrent del Rubió que després es converteix en la riera de Vallhonesta. L'estructura és la que tenen els masos de la zona, característica de finals del XVIII: planta baixa coberta amb voltes de canó de pedra estructurada en dues crugies paral·leles entre si i a la façana. La primera d'aquestes voltes es troba dividida en tres espais: el central que és l'accés, el de l'esquerra que és un celler i el de la dreta que ocupa l'escala que puja al pis. La volta de tramuntana és tota seguida i a ella dóna la boixa de la única tina que es conserva i que ara fa les funcions de cisterna d'aigua, situada a la paret de llevant. A la banda de llevant es va afegir un altre cos cobert amb volta perpendicular a la façana i que actualment fa funcions de celler. A aquest espai donaven les boixes de dues tines més que ja van desaparèixer fa anys. Per la banda de tramuntana s'ha afegit a la casa un antic galliner que sembla que era part més antiga de la casa a la que es van anar afegint els cossos de davant. L'interior del pis ha estat molt modificat i no permet veure l'antiga estructura de tres crugies. La façana principal és senzilla, amb porta central allindada, tres finestres al pis i tres finestres petites a les golfes. Hi ha diversos coberts afegits als laterals de la casa, en un d'ells es conserva una premsa de cargol moderna. En fer la reforma actual va sortir el cargol de fusta d'una antiga premsa que s'havia utilitzat en l'estructura del sostre d'una habitació del pis.</p> | 08262-94 | Cal Carreres. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta. Fent la reforma actual es va trobar una teula amb una data de la segona meitat del XIX. No hi ha altres dates. Antigament la casa es deia cal Peret Carreras i actualment està inscrita com cal Carreras.</p> | 41.6733900,1.8943200 | 407963 | 4614105 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80646-foto-08262-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80646-foto-08262-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80646-foto-08262-94-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina convertida en cisterna. Hi havia dues més ara desaparegudes. També coneguda com Cal Peret, o Peret Carreras, nom de l'anterior propietari. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80583 | Cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cases-0 | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. MARTÍN, R. I altres (1987). Sant Vicenç de Castellet. A Història del Bages. Vol. II. Ed. Parcir. Manresa. Pàgs. 429-456).</p> | XIV-XVIII | Tot i que el pis està rehabilitat i s'utilitza com a habitatge, la planta baixa de la casa i l'estructura general es troba en un estat regular. Actualment s'està rehabilitant. | <p>Cal Cases és un mas fruit de diferents ampliacions en diferents etapes històriques. És una casa de planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a llevant. El cos principal té tres crugies perpendiculars a la façana: a la central dóna la porta principal allindada, mentre que la de la dreta és un dels cellers i és cobert amb volta de canó de pedra a la que s'obren dues boixes de dues tines que estaven adossades a la paret de tramuntana. Per la banda de tramuntana, a més de les antigues tines que formaven part de l'estructura de la casa, es va afegir al segle XVIII un cos amb forma de torre, de planta, pis i golfes, també amb teulada a doble vessant amb carener paral·lel a la façana que s'obre a llevant i a continuació de la del cos principal de la casa, i que ocupa només la meitat de la casa. La finestra del pis d'aquest cos té una inscripció amb la data 1746 i un crismó al mig. Les dues tines que formaven part de l'estructura de la casa actualment no existeixen, una s'ha convertit en la entrada nova al pis i l'altre en un bany. Cal destacar que l'escala principal que portava de la planta baixa al pis està tapiada i actualment no existeix. A la façana de ponent, per on s'accedeix al pis habitat, hi ha una altra tina exempta que destaca per la seva estructura. Es troba dins una construcció de planta quadrada coberta amb teulada a doble vessant i amb cúpula de canó de pedra cobrint l'interior. La tina és circular folrada amb rajoles de ceràmica vermelloses. La boixa dóna a un cobert que es troba adossat a aquesta i al que darrerament s'ha tret la teulada. Davant de la façana sud es va afegir més tard una eixida que suporta la meitat de llevant sobre una volta de canó.</p> | 08262-31 | Cal Cases. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La primera notícia històrica d'aquest mas la tenim l'any 1342 quan el pagès Ramon Cases és redimit (MARTIN, 1987). També surt al fogatge de 1553, Joan Cases (IGLÉSIES, 1979). La següent datació la trobem en la mateixa casa, en la llinda amb la data 1746, i que possiblement en marqui la data de la reconstrucció del mas. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 12 parcers i era propietat de Jaime Pla, essent un dels masos importants del Clot del Tufau junt a cal Fiter i cal Fabrés. Es va convertir en una masoveria del mas Pla de Castellgalí ja que, molt probablement els Pla s'emparentessin amb els Cases quedant aquesta com una masoveria. Amb això deduïm que l'origen de la casa és medieval, tot i que probablement fou abandonada al segle XVII quedant pràcticament derruïda; el segle XVIII es torna a reconstruir i es fan les tres tines, vivint l'època de màxim apogeu al segle XIX amb l'explotació de la vinya. A l'entorn de la casa hi ha un important nombre de barraques de vinya que demostren aquesta explotació del medi.</p> | 41.6652100,1.8445700 | 403809 | 4613251 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80583-foto-08262-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80583-foto-08262-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80583-foto-08262-31-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tenia tres tines, de les quals es conserva una. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80579 | Cal Cotoliu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cotoliu | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>Cal Cotoliu ha estat molt reformada darrerament (entre 1988-89), tot i que conserva la seva estructura original. És una casa d'estructura clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. L'interior de la planta baixa està dividit en dos espais, un transversal en direcció E-W cobert amb volta de canó de mig punt seguida i que era el celler, en el que hi ha la boixa de la tina, un vaixell de roure i una bota; l'altre està dividit en tres espais perpendiculars al primer: a l'esquerra hi ha la tina que actualment està tapada, al centre una volta que dóna accés al pati, i a la dreta una altra volta. En aquest costat de la casa hi ha un cos adossat que també té els baixos en volta i que queda al costat del pou. El pou és accessible des de l'interior de la cuina actual que es situa al pis. Cal assenyalar que fent les obres de reforma es va trobar en un mur una pedra amb la data 1817 gravada i que s'ha utilitzat com a llinda de la porta d'accés a la cuina des del pati. En un d'aquests coberts hi havia dues tines que també estan tapades.</p> | 08262-27 | Cal Cotoliu. Pujada de les Roques Altes nº 13. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic.</p> | 41.6674600,1.8667800 | 405662 | 4613476 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80579-foto-08262-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80579-foto-08262-27-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | La casa ha estat molt reformada els últims anys, però s'ha conservat bastant la seva fesomia original. Coneguda també com ca la Felicitat, ja que l'antiga mestressa es deia així (besàvia de l'actual propietari). Té tres tines, però estàn tapades. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80597 | Cal Forns | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-forns | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII | Molt reformada. Actualment està en rehabilitació. | <p>La casa està essent actualment rehabilitada, principalment la façana sud i l'entorn de la casa. La rehabilitació ha canviat en part la seva fesomia original, ja que alguns coberts s'han afegit a l'estructura general. Tot i així es pot observar l'estructura de la casa, de planta rectangular, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Aquesta façana es troba tapada per un pati interior i una construcció nova davant que ha utilitzat uns antics coberts i en la que s'han realitzat un seguit d'arcs de mig punt que donen a l'actual piscina. L'interior encara conserva l'estructura original de tres crugies perpendiculars a la façana i cobertes amb volta de pedra de mig punt cada una d'elles. En aquestes s'albergaven els cellers amb les boixes de les tines. Hi ha un total de cinc tines: dues que formen un conjunt de dues edificacions de planta quadrada i que es troben exemptes a la casa a l'extrem N-E. Les altres tres formen part de la casa i destaca una d'elles que és de planta circular externament. Totes tenen el cup circular i folrat amb cairons de ceràmica vidrada vermella. En general es troben en bon estat. Cal destacar que davant la casa hi ha una barraca de vinya i un cobert semblant a una barraca situat al marge però que és modern. Totes dues tenen porta de ferro i estan tancades. També al jardí hi ha una petita barraca miniatura que van construir els fills del propietari actual.</p> | 08262-45 | Cal Forns. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta és una de les cases antigues del terme de Vallhonesta, i una de les grans i més importants. Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere, trobant-se aquesta al peu del camí a cal Serra, després del trencant que porta als masos de Vallhonesta. Sembla que estava formada per diferents cases unides. L'any 1751, un 'aposento' del mas Forns passa a ser habitat pel fill, Josep Forns, i venut per 50 lliures (SUADES, 1987; AHCM, llibre notari Ratllat, manual 1751, folis 340-341). Aquesta part de la casa era la que es trobava a sol ixent. El 1765 es venia un altre 'aposento' del mas Forns a Francesc Moranes, pagès del terme de Rocafort, per vint-i-cinc lliures (SUADES, 1987; AHCM notari Ratllat, manual 1765, folis 139-140); aquesta part era la del mig de les tres que formaven cal Forns a més de la part per accedir que es trobava a migdia i tenia foc i aigua del pou; a més el venien un quartà d'horta. Cal assenyalar que aquestes parts de la casa es trobaven en mal estat i que les van haver de reedificar. També es va vendre un altre mas deshabitat que pertanyia a cal Forns l'any 1774 a Ramon Martí de Santa Maria de Viladordis per 100 lliures i a carta de gràcia (empenyorament) (SUADES, 1987; AHCM notari Ratllat, manual 1774, foli 2). El 1860 es tornà a comprar l'hereu del mas Forns, Joan Pla i Solà (SUADES, 1987; AHCM, notari Ignacio Puig, foli 259). Aquest mas és cal Martí, que es troba davant de cal Forns, al nucli de masos de Vallhonesta. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas Forns tenia 14 parcers (rabassaires) i era propietat de Juan Pla. Això mostra que el mas Forns disposava de masos rònecs que va vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que contribueix al repoblament de la zona i a l'increment de superfície conreada. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència.</p> | 41.6714200,1.8934900 | 407891 | 4613887 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80597-foto-08262-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80597-foto-08262-45-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Té cinc tines, dues exteriors i tres a la casa. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80584 | Cal General | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-general | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa consta de dos cossos principals que comparteixen part de la teulada, i dos cossos afegits, un per la banda de migdia i l'altre per la de tramuntana. L'estructura és senzilla, de planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a ponent. Es troba situada al costat de la riera de Castellet en un terreny que fa desnivell, de manera que una part de la casa, la façana nord, queda a nivell del terreny mentre que els baixos de la resta de la casa també queden a nivell però per sota del pis. La porta principal s'obre a la façana nord, és allindada i senzilla. Murs exteriors de pedra de diferents mides i finestres voltades de blocs de pedra ben tallats. L'interior està estructurat en dues crugies. A la planta baixa hi ha dues crugies paral·leles a la façana principal (direcció N-S); la meitat oest forma un espai cobert amb una volta de canó amb la pedra disposada de forma plana i dividida per la meitat per un mur de pedra ben tallada i una porta que comunica els dos costats. A la banda est, hi ha també dues voltes de mig punt una mica rebaixades i disposades en direcció contrària a la volta anterior. En la zona de més cap al sud hi havia el celler, on s'obrien les boixes de les tines i on encara hi ha dos barrils. L'accés a la zona de les voltes es realitza a través d'una porta allindada de pedra que es troba protegida amb un cobert afegit que forma un terrat al pis superior. En aquest cobert es guarda una premsa de vi accionada per un volant de ferro; és un model senzill i modern de premsa. La planta pis no presenta elements interessants. Hi ha dues tines ubicades en espais diferents. Una es troba situada dins la mateixa estructura arquitectònica de la casa, a l'angle sud-est; i l'altre en una estructura de planta quadrada afegida a la façana sud. Les dues tines són circulars i amb les parets folrades amb cairons de ceràmica vermells. Actualment no s'utilitzen i fan de magatzem.</p> | 08262-32 | Cal General. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal General es troba a un petit nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). La casa actual de cal General és fruit de la unió de tres cases que estaven juntes: cal General, cal Felip i cal Felicó, fet que es veu clarament en l'estructura arquitectònica. És una casa de la segona meitat del segle XVIII, com les del seu voltant i que va sorgir com a casa de parcers de les terres. No conserven documentació.</p> | 41.6615000,1.8322600 | 402779 | 4612853 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80584-foto-08262-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80584-foto-08262-32-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines. Davant la casa hi ha l'estructura d'una sínia. Conserven també alguns barrils i una premsa de ferro. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80663 | Cal Gepet de la Muntanya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gepet-de-la-muntanya | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. Es troba en la falda d'una muntanya, d'aquí el topònim, i pel seu costat passa l'antic camí que comunicava aquesta zona i el Clot del Tufau. Forma un conjunt amb la casa, les tines i uns coberts. A la banda de tramuntana hi ha les restes de la casa Cal Lluci que es troba deshabitada i en estat de ruïna. La base de la casa ens mostra que la seva estructura original ja seria com la veiem actualment, i que les ampliacions es farien al nivell del primer pis i dels afegits de coberts de l'entorn. És una casa de planta rectangular, amb una planta mig soterrada degut al desnivell que fa el terreny, un pis i les golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a ponent. L'estructura general és de planta amb dues crugies paral·leles al carener i que es repeteixen a la planta i al pis. A la planta baixa hi ha tres cellers, dos ocupen la crugia de ponent i l'altre la de llevant. Aquest és el celler més gran ja que la volta ocupa tota la llargària de la planta i té accés directe des de l'exterior a través d'un arc; al mur de llevant hi ha dos arcs de mig punt rebaixats que ocupen tota la llargària del mur i que es troben tapiats; a l'exterior suporten la paret dos contraforts. La volta és de pedra disposada a plec de llibre. A la crugia de ponent hi ha l'escala de pedra que baixa del pis, i dos cellers coberts amb volta de pedra, un ocupa el quadrant nord i la volta és en direcció E-W, perpendicular a la de la crugia contigua, i l'altre volta al quadrant sud és perpendicular a aquesta. Les boixes de les tines surten a la volta nord. Cal destacar que el terra de la zona d'entrada del primer pis és de lloses de pedra i que es va fer una ampliació sobre la volta sud que es va cobrir amb una volta de rajol. A l'exterior hi ha tres tines. Dues al mateix cobert, una de planta circular i l'altre rectangular, i la tercera a un altre cobert al costat d'aquest. Es troben a la banda de tramuntana, entre la casa i el camí. L'antic camí passa per davant de la casa i per tal de salvar un desnivell es va construir una volta de pedra a modus de pont adossat al mur de pedra natural i que s'utilitzava per guardar el carro. El conjunt, tot i que es troba en un estat una mica deixat, forma un grup de construccions harmònic i amb una gràcia arquitectònica degut a l'ús de la volta a l'exterior i a l'afegit de construccions diverses.</p> | 08262-111 | Cal Gepet de la Muntanya. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC), un d'ells era el que vivia a cal Gepet de la Muntanya, Josep Capvilaró. Aquesta casa, per la seva estructura arquitectònica, sembla una de les més antigues de la zona del Serrat de la Beguda, probablement de principis del segle XVII, tot i que desconeixem el seu origen real degut a la manca de documentació històrica.</p> | 41.6587400,1.8325900 | 402802 | 4612546 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80663-foto-08262-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80663-foto-08262-111-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tres tines: una rectangular i dues circulars de rajols. Conserva la premsa de vi d'estructura de ferro. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80675 | Cal Gepic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gepic | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1996). Història gràfica de Sant Vicenç de Castellet, 1890-1936.</p> | XVIII | <p>Cal Gepic és una casa feta en dues etapes diferents, fet que es veu en la seva estructura. La base és un edifici de planta, pis i golfes, amb la teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. El primer edifici es va construir a mitjans del segle XVIII, el 1760, format per tres crugies perpendiculars al carener, la central coberta amb volta (la part del final en pedra i el tram de l'entrada de maó), la lateral esquerra ara és coberta de maó fent volta tot i que originalment era sostre pla de bigues, i la lateral dreta que alberga l'escala d'accés al pis. La porta d'entrada principal és al centre i a la llinda hi ha gravada la data 1768 amb la rosa de la sort al mig. Aquesta porta ha quedat tapada amb l'ampliació del segle XIX, en la que es va afegir una nova crugia que ocupa tota la façana de migdia, coberta amb volta en direcció perpendicular a les anteriors i formant una eixida al primer pis amb tres arcs de mig punt de maó a la façana i un a cada lateral que es troben tapats. Aquest cos també forma planta, pis i golfes i està cobert amb teulada a un vessant. La porta d'accés es troba al centre, és allindada i porta gravada la data de l'ampliació: 1850. En aquesta volta que ara és l'entrada principal hi ha la premsa del vi que encara s'utilitza. La casa tenia dues tines: una adossada a la façana posterior que es va convertir en habitació, i altra adossada a la façana de ponent. Aquesta es troba dins una estructura de planta quadrada a la que s'accedeix a través d'una escala exterior. Les boixes donen als cellers interiors. Totes dues eren circulars i folrades amb rajoles de ceràmica vidrada vermella.</p> | 08262-123 | Cal Gepic. Roques Altes. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt amb el torrent de la font Saiola pel mig. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic. Cal Gepic és un dels masos antics d'aquesta zona, construït pels volts del 1760 en terres que depenien dels barons de Castellet, els Amat, i als que pagaven delme a través de l'administrador que era un Ginferrer. També pagaven delme a l'església de Sant Vicenç de Castellbell (ja que la parròquia de Castellet depenia d'aquesta). La documentació que es conserva a la casa ens permet saber que l'any 1791 es va vendre aquesta a Josep Casajuana i Marquet per part d'un parent seu (possiblement un germà) i s'especifica que és una casa amb tina, hort i terra campa que es troba en una zona en que el propietari era una Vilaseca. Tot i diferents successions familiars, es manté la mateixa línia però sense conservar el cognom ja que en alguns casos l'hereu era pubilla, com va ser el cas de la besàvia de l'actual propietària, que va ser la que va realitzar ampliacions a la casa el 1850.</p> | 41.6676100,1.8668300 | 405666 | 4613493 | 1760 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tenia dues tines, de les que es conserva una. També conserven la premsa. La família conserva documentació referent a la casa i procedent d'ella des del 1740. El nom de Gepic li ve de geperut, perquè els habitants eren comerciants de vi i altres i ho portaven carregat a l'esquena fins a les cases que els compraven, fet que els convertia amb el temps en geperuts. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80642 | Cal Geroni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-geroni-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Jeroni i cal Xacó. Casa d'estructura clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Aprofita el desnivell del terreny i es recolza en el marge de manera que part de la volta interior es troba sota terra. L'interior presenta una estructura en tres crugies paral·leles cobertes amb volta de canó que formen els cellers. A la banda de ponent de la casa hi ha adossada una tina que segueix les característiques generals d'aquestes, circular i folrada amb rajoles de ceràmica envernissada. La porta principal es troba al centre de la façana, a la llinda porta gravada la data 1840. A la banda de ponent de la casa hi ha un cobert que alberga una premsa de vi i en el que destaca la porta d'accés que forma un arc de pedra de tipus carpanel que segueix la forma de la biga de fusta que el suporta.</p> | 08262-90 | Cal Geroni. Valllhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta. L'única data que disposem és la que es troba a la llinda de la porta, 1840, tot i que pot ser la de la reforma més important de la casa que possiblement existís amb anterioritat.</p> | 41.6730400,1.8948800 | 408009 | 4614065 | 1840 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80642-foto-08262-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80642-foto-08262-90-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80571 | Cal Ginferrer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ginferrer | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. VILA, M. (1955). La masia Ginferrer. Castellet núm. 127, agost 1955.</p> | XV-XVI | <p>Aquesta casa es troba situada al mig del poble. És d'estructura gran i ha estat fruit d'ampliacions en diferents èpoques. És de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes, teulada a quatre vessants, façana principal que oberta a ponent. Les diferents ampliacions i remodelacions han tapat l'estructura original tot i que es pot veure que era una casa important per les seves dimensions. L'interior s'estructura en tres crugies perpendiculars a la façana, cobertes amb volta de canó; a la crugia central, a la que dona l'escala d'accés al pis, la primera part de la volta és de crugia i de maó. Hi ha una porta adovellada que dona accés a aquest espai, amb les dovelles d'un costat mig tapades per la volta que suporta l'antiga eixida. Destaquen les dues voltes que es troben sota l'eixida a la façana de ponent, així com una estructura tipus torre amb una volta a la planta baixa que es troba a la banda dreta del conjunt, que possiblement formés part de l'antiga església. Es conserven dues llindes amb la data 1777, un s'ha utilitzat com a part de la paret de migdia. A la façana del carrer Eduard Peña destaca una reixa de ferro forjat d'estil modernista.</p> | 08262-19 | C/ Eduard Peña, 3. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques i el Raval Nou, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Tot i que desconeixem la data més antiga de construcció de la casa, ja s'esmenta al fogatge de 1553, Francesch Gimferrer (IGLÉSIES, 1979). A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 1 parcer i figurava entre els masos de Sant Vicenç. A la segona meitat del segle XIX hi havia instal·lada la casa consistorial. Ja anteriorment aquesta era la casa del batlle que seria habilitada per l'administració local. Durant la Guerra dels set anys la casa va ser assaltada per les tropes carlines degut a la condició de liberals dels habitants, com va passar també en altres cases de la zona. D'aquesta manera, gran part de la documentació municipal i privada va ser destruïda per les flames. Molts dels terrenys en els que està edificat el poble van ser cedits per Maria Ginferrer i eren de l'heretat Ginferrer: el cementiri, les cases dels carrers Maria Ginferrer i Sant Josep, l'actual plaça de l'Ajuntament. La cessió es va fer posant com a condició que s'hi venguessin els productes de la pagesia santvicentina al poble. El 1908 Francisco Ginferrer va instal·lar un cinematògraf que funcionava a gas. Al segle XX va servir d'escola, d'alcaldia, de jutjat i també per esbarjo dominical. La senyora Maria Ginferrer, propietaria a inicis del segle XX, va pagar el rellotge del campanar de l'església l'any 1918, entre d'altres aportacions altruistes.</p> | 41.6680100,1.8637000 | 405406 | 4613540 | 1553 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80571-foto-08262-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80571-foto-08262-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80571-foto-08262-19-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi havia una tina, però no es conserva res. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80658 | Cal Gravat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gravat-2 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. Segueix l'estructura clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a llevant. En l'estructura es veu clarament l'evolució de la casa que està dividida en tres crugies paral·leles a la façana. A la planta baixa les crugies estan cobertes amb volta de canó de pedra comunicades entre elles amb una porta al centre i essent de diferents amplades: la de més a llevant, corresponent a l'edifici més antic, és la més ample; la del centre és una mica més estreta, i la tercera és la més estreta de les tres. A la banda de migdia hi ha adossades dues tines que es corresponen amb la volta central i amb la de ponent on s'obren les boixes. Tan sols es conserva la part baixa de les tines, que són circulars i que estan tapades per sobre amb un terrat exterior, de manera que l'estructura que les albergava ha desaparegut. A la banda de migdia de la part més antiga de la casa també hi havia una tina circular que actualment s'utilitza com a dipòsit d'aigua i que queda a sota del paviment exterior del carrer. La part més antiga de la casa és de pedra diferent de la més moderna, amb porta allindada i la llinda del balcó del pis gravada amb la inscripció ANY 1822 i el crismó al mig. Destaca un rellotge de fusta encastat a la paret de la sala al pis de la part més antiga de la casa. A la banda de ponent es va afegir més tard una quarta crugia coberta amb volta de canó seguit que queda mig enfonsada respecte al nivell del terra.</p> | 08262-106 | Cal Gravat. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Tal com es pot veure en l'estructura general, aquesta ha sigut fruït de diferents etapes. La primera corresponent a una petita casa amb una tina exterior que data d'inicis del segle (XIX), 1822, tal i com ens mostra la llinda del balcó. La segona fase es correspondria amb les següents dues crugies i les dues tines corresponents; la quarta crugia és possible que es construís en la mateixa època que aquestes darreres. Per tant, aquesta és una casa moderna, possiblement de parcers. No s'ha trobat documentació referent a la casa, i també hi ha la possibilitat que la part central sigui la més antiga (dues crugies i dues tines), i que s' afegissin més tard les de cada banda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). El nom de cal Gravat li ve perquè hi havia viscut un home que tenia la cara marcada per la verola.</p> | 41.6578000,1.8325100 | 402794 | 4612442 | 1822 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80658-foto-08262-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80658-foto-08262-106-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té tres tines. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80697 | Cal Guillemon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-guillemon | XVIII-XIX | Molt reformada | <p>És una casa d'estructura petita situada en un desnivell del terreny cap a la via de Renfe. Està composta per diferents edificis ja que les tines s'han rehabilitat com a part de la vivenda i han perdut la seva estructura original. La part central i més antiga de la casa és de planta, pis i golfes, teulada a doble vessant, carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Els baixos de la casa formen dues voltes i a elles donaven les dues boixes ara desaparegudes. També s'ha modificat l'estructura externa de la casa, fet que ha modificat molt els elements característics originaris.</p> | 08262-145 | Cal Guillemon. Raval Nou. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta casa forma part del grup de cases que es troben sobre el Raval Nou i al costat de la Balconada. El seu origen estaria relacionat amb l'auge del cultiu de la vinya a finals del segle XIX. No disposem d'informació documental d'aquesta casa i per tant no podem assegurar l'època de construcció tot i que la tipologia es correspon a les cases de finals del segle XVIII i principis del XIX.</p> | 41.6587100,1.8653200 | 405527 | 4612506 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80697-foto-08262-145-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi havia dues tines. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80657 | Cal Jaume del Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jaume-del-marcet | XIX | <p>La casa es troba ubicada en un conjunt situat a sota de l'autopista Barcelona-Manresa A-18 i al peu de la carretera de Sant Vicenç de Castellet al Pont de Vilomara BV-1229, i relacionada amb el barri de Boades que pertany a Castellgalí. Forma un conjunt amb les cases Terrers i cal Sastre Boix, de Castellgalí; i can Ros i can Jaume del Marcet, de Sant Vicenç, que es troben al costat del riu i sota el pont de l'autopista. La casa segueix l'estructura de les cases de la zona: estructura clàssica amb planta basilical; amb planta, pis i golfes; teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. L'estructura general és senzilla i no hi ha elements remarcables. A la banda oest de la casa hi ha afegida una construcció de pedra amb teulada a un vessant que alberga el celler amb volta de mig punt i una tina. A l'interior es repeteix l'estructura basilical amb tres crugies.</p> | 08262-105 | Cal Jaume del Marcet. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de cultivar el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Els masos que es troben a la zona de Bordes tenien una relació molt directa amb els masos de Castellgalí i moltes d'aquestes eren de parcers del mas Rubió de Castellgalí o del mas Marcel de Vallhonesta; alguns també farien de parcers de vàries cases alhora. Tot i que no tenim dades de la casa, aquesta seria de la mateixa època que les altres de la zona, principis del segle XIX.</p> | 41.6875200,1.8695900 | 405925 | 4615700 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80657-foto-08262-105-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||||
| 80580 | Cal Joan Domingo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-joan-domingo | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVII-XIX | La casa està abandonada i es comença a fer una rehabilitació. L'estat general és dolent. | <p>Aquesta casa es troba ubicada a l'extrem sud del terme, a la zona entre la Balconada i Castellbell, a prop del Raval Nou. Ha estat fruit de diferents ampliacions que són visibles en l'estructura general. La casa manté l'estructura de masia clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Davant la façana principal i la que dóna a l'est hi ha un baluard tancat amb un seguit de coberts i murs amb accés des del sud a través d'un portal d'arc de mig punt fet amb maó (de la mateixa època que l'eixida de la casa). A la planta baixa es pot observar l'evolució constructiva. La part més antiga és la que es troba a la banda nord, formada per dues crugies paral·leles cobertes amb volta de canó seguit de mig punt i que es troben en direcció E-W. Més tard s'ampliaria per cada costat E i W, afegint a la banda W una crugia perpendicular a les centrals i també de volta de canó, i per l'oest amb una crugia que té la tina al quadrant nord, i l'escala d'accés al pis al quadrant sud. Pel tipus de tina, circular i folrada amb rajoles de ceràmica marró, pensem que aquesta ampliació pot correspondre a finals del segle XVII. La boixa de la tina dóna al celler de volta, i aquesta té un galze a la boca per recolzar l'antiga tapa de fusta. La tercera fase d'ampliació correspon a la crugia que hi ha davant de la façana. Està formada per una crugia paral·lela a les altres dues. Al mig dóna la porta d'entrada allindada i s'ha fet un encreuament amb la volta similar a una volta de creueria per permetre l'alçada necessària per l'accés. Al pis, sobre aquesta crugia, hi ha una eixida oberta amb cinc arcs de mig punt fets de maó. Per la banda oest es van afegir uns coberts que formen part del tancament del baluard central. El pis segueix l'estructura de la planta, amb una sala central en direcció E-W, una habitació i la tina al costat nord, i l'eixida al costat sud. L'accés es fa a través d'una escala de pedra per l'est. L'eixida, possiblement construïda a finals del XVIII o principis del XIX, té dues etapes constructives ja que els tres arcs de l'esquerra de la façana són diferents que els dos de la dreta i a més es troben separats per un pilar que és part del mur. Aquests dos de la dreta correspondrien a una ampliació feta amb posterioritat. L'eixida va utilitzar-se com part de la casa i en ella hi ha la campana del foc a terra i una pica de pedra de l'aigüera. Les golfes tenen obert el mur del sud a modus d'assecador. La teulada ha estat reparada fa poc i s'ha augmentat una mica l'alçada total de la casa. En general les finestres son petites i hi ha poques, exceptuant les de l'eixida. El material constructiu bàsic és la pedra, tot i que alguna finestra i totes les de l'eixida són de maó. La pedra no està treballada, i tan sols alguna de les cantoneres està ben escairada.</p> | 08262-28 | Cal Joan Domingo. Zona Balconada. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Casa construïda en diferents etapes històriques. La primera corresponent a les dues voltes de la banda nord i que és difícil situar cronològicament ja que no disposem de documentació que ho confirmi. La segona fase corresponent a l'ampliació que es va fer a cada banda E i W incloent la tina. Per la tipologia de la tina ens atrevim a situar-la a finals del segle XVII. La tercera fase correspon a la construcció de l'eixida, possiblement feta al segle XVIII o XIX, mateixa època en que es va fer el tancament del pati davant la casa a modus de baluard. Es tracta d'una casa que no seria de les més importants en els seus orígens, però que l'adquirirà amb el temps diversificant el tipus d'explotació que es sumarà a la vinya. A l'entorn de la casa hi ha diferents barraques de vinya. Els anys 50 al poble coneixien la casa com 'el cortijo del Mingo', ja que hi vivien moltes famílies en els diferents coberts i divisions a la mateixa casa.</p> | 41.6569100,1.8668400 | 405651 | 4612305 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80580-foto-08262-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80580-foto-08262-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80580-foto-08262-28-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80667 | Cal Josepó del Serrat de la Beguda (Molist de Bravo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-josepo-del-serrat-de-la-beguda-molist-de-bravo | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda, es troba entre cal Gravat i ca l'Estevenó. És una casa que ha estat ampliada fa pocs anys. La seva estructura inicial mostra una casa de petit tamany, amb dues crugies a la planta baixa cobertes amb volta de canó orientada SW-NE i dividida per la meitat per l'escala que dona accés al pis. A la volta est donen les boixes de les dues tines adossades al mur de ponent. Són dues tines circulars ubicades dins una estructura de planta rectangular i cobertes amb volta de canó amb un arc intermig que les separa. Eren folrades de cairons vermells que es van treure fa uns anys per tal de destinar-les a cisterna per aigua. Actualment són accessibles des de l'interior de la casa ja que es va fer una ampliació moderna a la part de ponent. Destaca un pou-cisterna de planta circular cobert amb una cúpula cònica moderna. Al jardí es conserva una pedra que era un antic fogó de la casa. Hi havia una antiga llinda amb la data 1780 que es va treure en fer la reforma i que no es conserva.</p> | 08262-115 | Molist de Bravo. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Cal Josepó data de finals del segle XVIII, tal i com recordava una llinda a la casa amb la data 1780. Era d'un masover de cal Josepó del Clot del Tufau i per això portava el mateix nom. Actualment el propietari li ha posat el seu: Molist de Bravo.</p> | 41.6579400,1.8322200 | 402770 | 4612457 | 1780 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Coneguda també anteriorment com cal Pauleta. Té dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80664 | Cal Lluci | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-lluci | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Part en runes | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda i es troba al costat de cal Gepet de la Muntanya. Està formada per dos espais, un d'ells encara conserva la teulada i l'altre està mig ensorrat. El que conserva la teulada és una casa petita i senzilla, d'una planta i amb un pis a sobre a modus d'altell. Actualment l'interior està ensorrat i conserva la teulada a un vessant. Al costat hi ha un celler cobert amb volta de canó de pedra al que dóna la boixa de la tina que es troba a la banda de ponent. La tina va ser reutilitzada com a cisterna per recollir l'aigua de pluja. La resta d'edifici que es troba en ruïnes conserva la base d'alguns murs i entre ells les restes d'un forn de pa.</p> | 08262-112 | Cal Lluci. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Desconeixem la datació d'aquesta casa, però possiblement fou construïda al segle XVIII o XIX, coincidint amb l'auge de la vinya.</p> | 41.6589700,1.8326100 | 402804 | 4612571 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80664-foto-08262-112-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80608 | Cal Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-marcet | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18.</p> | XII-XIX | Actualment parts de la casa s'estan reformant o consolidant. | <p>Marcet és una de les cases més importants de Vallhonesta, que es troba a un extrem d'aquest terme, tocant a Boades. Ha estat fruit de diferents ampliacions en successives èpoques històriques, que es poden observar en l'estructura actual de l'edifici. Està formada per l'agrupació de diferents coberts i corts a l'estructura principal de la casa. L'ampliació de les golfes que ocupen la meitat de la casa feta a finals del segle XIX, han fet que exteriorment la imatge no mostri l'estructura principal. És una casa de planta, pis i golfes, coberta amb teulada que degut a aquesta ampliació és diferent a cada crugia, degut a això es fa la descripció començant per la planta baixa que marca l'evolució històrica de l'edifici. L'estructura base de la planta baixa és de tres crugies: dues de paral·leles, en direcció SE-NW, i la tercera perpendicular a aquestes en direcció SW-NE. A elles es suma la que correspon a l'eixida que es troba a la banda oest, així com les tines a est i altres coberts al nord. La crugia més antiga que sembla correspondre a la primera casa és la SW-NE. És coberta amb volta de mig punt i destaquen dos arcs d'arc de mig punt ample que tenen el punt central a nivell del terra. Són fets amb dovelles grosses; un es troba al centre de l'estança i l'altre ha quedat tapiat en fer un mur de compartimentació. Les boixes de les tres tines donaven a aquesta crugia per la banda est, tot i que una tina ha desaparegut (la del sud), i les dues de l'est s'aprofiten com a cisternes per l'aigua. L'accés a aquesta crugia es fa a través d'una antiga porta adovellada d'arc de mig punt que es troba mig tapada per una obertura posterior i per una de les voltes afegides perpendicularment. Possiblement es tracti de la primera porta d'accés a la casa que s'obra orientada al nord. El mur en el que s'obre aquesta porta és construït amb carreus grossos, ben tallats i disposats de forma uniforme, i en ell hi ha una part d'opus spicatum a la part alta de la crugia central. Les altres dues crugies són perpendiculars a aquesta, cobertes amb volta de canó amb un arc central de descàrrega d'arc de mig punt. Les dues voltes es comuniquen entre si per una porta en que la intersecció forma una volta de creueria, destacant els muntants de pedra de la porta. La crugia més a llevant té una porta de sortida directa al pati interior i la llinda exterior porta una inscripció que posa JOAN MARCET i la data 1769. Aquesta era la porta d'entrada a la casa abans que s'habilités la directa al pis. Per la banda més a l'oest, les dues voltes que hi ha sota l'eixida estan habilitades com dues habitacions petites on dormia el pastor i on guardava els seus estris. Al costat es troba l'escala de pedra en dos trams fent angle recte que ens porta al pis. L'espai on es troba l'escala també està cobert amb volta de canó. La casa tenia tres tines de la tipologia corresponent als segles XVII-XVIII: circulars folrades amb cairons vermells de ceràmica vidrada, ubicades dins una estructura de pedra de planta quadrada i coberta amb teulada a un vessant i adjacents al mur de la casa tocant als cellers. Dues es troben a la banda de llevant i actualment s'han habilitat com cisternes d'aigua. La tercera es trobava a la banda sud i es va destruir en fer la terrassa que permet la accés actual a la casa per la planta pis. La planta pis que es troba sobre les voltes, segueix una orientació perpendicular a les crugies centrals. Actualment l'accés principal es fa pel primer pis a la façana SE. La planta del pis s'estructura en tres crugies en direcció SW-NE, amb la sala ocupant tota la central, l'esquerra dividida en tres espais: el passadís d'accés, la cuina nova a un costat i dues habitacions a l'altre; la dreta té l'espai de l'escala que baixa a la planta i una habitació. Des de la sala s'accedeix a les golfes que ocupen la crugia de la banda sud i que es van fer a finals del segle XIX aixecant la teulada per aquesta banda. A la sala s'obre l'eixida per la banda oest.</p> | 08262-56 | Cal Marcet. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta és una de les cases grans del terme de Vallhonesta. Ja surt al fogatge de 1497, en Marcet (IGLÉSIES, 1991); i al de 1553, Joan Marcet que era batlle del terme (IGLÉSIES, 1979). Tant el fogatge com l'estructura de la casa ens mostra un edifici medieval que possiblement dati del segle XIII. Les ampliacions de la casa es farien en diferents èpoques, possiblement una primera a finals o inicis del segle XV; una segona al segle XVII, en la que es farien part de les voltes del celler; una tercera ampliació corresponent al segle XVIII, en la que s'ampliaria la casa i es refaria la sala, afegint l'eixida i altres coberts, així com les tines, corresponent a una època d'apogeu del mas. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 31 parcers i era propietat de Josep Marcet, essent un dels més importants de la zona. L'àvia de l'actual propietari portava el cognom Marcet: Montserrat Prunés Marcet, va ser la que va ampliar les golfes i modificar la direcció de la teulada. Als entorns del mas hi ha aproximadament unes 30 barraques de vinya, moltes en estat avançat de destrucció.</p> | 41.6878800,1.8752700 | 406398 | 4615734 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80608-foto-08262-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80608-foto-08262-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80608-foto-08262-56-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | (Continuació descripció) Per l'exterior encara es distingeix l'arc central que suportava aquesta i que té forma apuntada, enmig del qual es van fer les dues voltes de canó que suporten l'eixida i que ara són les habitacions del pastor. Les portes que donen a la sala tenen llindes gravades amb diferents dates: la de l'eixida té l'any 1774; la porta de l'habitació a l'esquerra de l'eixida, 1756 i el crismó; la porta de l'habitació de la banda nord, MARCET 1627. Per l'extrem nord de la sala hi ha una porta que dona sortida a una altra eixida amb dos arcs de mig punt de maó, per la que s'accedeix a la cuina antiga en la que hi ha el forn de pa. Al costat d'aquesta hi ha el pou-cisterna que porta la data 1778. A l'entorn d'aquest pati hi ha diferents coberts i corts que el tanquen. Per la banda est hi ha l'entrada principal antiga que ara és allindada però que encara conservava fa pocs anys una porta adovellada de mig punt que es va desmuntar perquè els carros no passaven. Hi havia una sínia al mateix lloc on hi havia el molí del Marcet, al peu del Llobregat. L'aigua es feia pujar fins a una bassa que hi ha sobre la casa i d'aquí s'utilitzava per regar una plantació de presseguers que va posar l'avi de l'actual propietari. Com a dada curiosa es destaquen uns grafittis que es conserven a les parets d'una habitació de la part més nova del primer pis, a la banda NW, en la que amb llapis hi ha apuntades dades de la collita de vinya i altres, entre la segona meitat del segle XIX i principis del XX. Té dues tines transformades en cisternes i hi havia una tercera ara desapareguda. Tot i que no hi ha restes que així ho confirmin, el fet de trobar-se a prop del jaciment de Boades i de la Torre del Breny han donat peu a alguns historiadors a aventurar que podia haver hagut una vila romana al lloc que ocupa la casa. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80596 | Cal Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-marti-3 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII-XX | <p>Cal Martí es troba situada al lloc conegut com els masos de Vallhonesta, davant de l'església de Sant Pere de Vallhonesta. Es troba entre les ruïnes de La Caseta i cal Carreres. És un mas d'estructura clàssica, amb planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Els murs son de pedra de diferents mides i reble units amb morter de calç. La planta baixa de la casa presenta tres crugies perpendiculars a la façana, les dues laterals més estretes que la central i totes tres cobertes amb volta de pedra a plec de llibre i de mig punt. La volta central és en direcció paral·lela a la façana, mentre que les dues laterals són perpendiculars. La de ponent era l'antic celler. A l'esquerra de la porta principal es va fer un afegit per fer un terrat a nivell del pis que està suportat sobre una estructura de doble volta de canó. La casa és situada en un desnivell del terreny de manera que la porta de la façana posterior de tramuntana que dóna accés al pis, s'obre al nivell del terra. A la dreta d'aquesta porta hi ha adossada l'estructura d'una tina. L'edifici que alberga la tina és quadrat, mentre que la tina és circular i folrada amb cairons vermells. Té una capacitat de 5000 litres. Es va deixar d'utilitzar ja fa uns quants anys. La boixa de la tina dóna directament al celler. A un cobert a la part de darrera de la casa es conserva una premsa.</p> | 08262-44 | Cal Martí. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquest mas pertanyia a cal Forns fins que el 1774 va ser venut a Ramon Martí de Santa Maria de Viladordis per 100 lliures i a carta de gràcia (empenyorament) (SUADES, 1987; AHCM notari Ratllat, manual 1774, foli 2). Al contracte de venda s'especifica que era un mas deshabitat de cal Forns anomenat 'tros o part de casa', format per una cuina i una habitació a sol ixent i un portal exterior per accedir; a més s'acompanyava d'una peça de terra d'un quartà i mig per fer hort. La casa la va posseir la família Martí fins el 1860, quan Isidre, fill de Josep Martí de Manresa, ven el mas a l'hereu del mas Forns, Joan Pla i Solà (SUADES, 1987; AHCM, notari Ignacio Puig, foli 259). Això mostra que la casa ja existia abans d'aquesta venda; possiblement romangués abandonada un temps i amb aquesta venda va ser rehabilitada, ampliada i possiblement es construís la tina. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Aquest és el cas de cal Martí. Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Segons el propietari actual, aquesta casa la van comprar ja feta fa 8 generacions (comptant la de l'actual propietari), cosa que ens porta aproximadament a la segona meitat del segle XVIII amb la mateixa família.</p> | 41.6739400,1.8933200 | 407880 | 4614167 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80596-foto-08262-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80596-foto-08262-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80596-foto-08262-44-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. Abans d'arribar a la casa, un cop travessada la riera i a l'esquerra del camí, hi ha una caseta anomenada La Caseta que albergava una sínia que pujava aigua del pou. Actualment es fa amb una bomba elèctrica i la sínia ha desaparegut completament. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80593 | Cal Miqueló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-miquelo-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII | <p>La casa encara conserva la primitiva estructura amb planta, pis i golfes, amb teulada a dues vessants amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a ponent. Els murs són de pedra, amb finestres i portes amb llindes també de pedra. Al costat dret de la façana hi ha adossada una tina situada dins una estructura de planta quadrada, tot i que la tina es troba tapada.</p> | 08262-41 | Cal Miqueló. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest mas possiblement seria parcer del mas Serra o del Mas de Vallonesta o Serracanta que comptaven amb 16 i 18 parcers respectivament a l'Amillarament de 1860 (AHSVC).</p> | 41.6714500,1.8855600 | 407231 | 4613899 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80593-foto-08262-41-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80592 | Cal Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-noguera-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | <p>Es troba situada a la zona de Vallhonesta, al costat de can Miqueló, al peu del camí de la Serra a cal Jan. És una casa molt reformada que ha perdut la seva fesomia original, però que conserva dues tines adossades al mur sud-est. Son tines circulars, folrades amb cairons i amb estructura exterior també circular coberta amb teulada d'un sol vessant inclinada. La casa manté l'estructura interna amb dues crugies, però no conserva les voltes a la planta baixa. Té l'estructura clàssica, amb planta i pis, teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana actual.</p> | 08262-40 | Cal Noguera. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) surt el mas propietat de Juan Plans i es situa al terme de Sant Vicenç de Castellet, però no s'esmenten parcers, possiblement perquè no disposaria de molta terra i ells mateixos podrien cultivar-la. D'altra banda, al mateix amillarament els de cal Noguera eren parcers de Sant Jaume de Vallhonesta. Per tant aquest no seria un mas gaire important del terme de Sant Vicenç de Castellet i Vallhonesta. La població es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya.</p> | 41.6711100,1.8844300 | 407136 | 4613862 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80592-foto-08262-40-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | La casa està molt modificada respecte al seu estat originari. Té dues tines. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80662 | Cal Papa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-papa | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Molt reformada | <p>La casa ha estat fruit de diferents ampliacions modernes que han tapat l'estructura original tot i que es pot observar fàcilment. La casa original era de planta i un pis i ocupava la part central de l'actual, i que tenia dues crugies perpendiculars al carener de la teulada, la de tramuntana coberta amb volta de canó de pedra ja que era el celler al que donava la boixa de la única tina que es troba a la banda de ponent. La tina és circular i es va picar la rajola ja que es va utilitzar com a cisterna durant un temps. Actualment es vol posar una escala de cargol per accedir al pis. La casa és de planta i dos pisos, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Es troba en un desnivell del terreny, de manera que per la façana de tramuntana s'accedeix directament al primer pis i a la part superior de la tina. La volta del celler s'ha mig tapat ja que s'ha encastat una cambra frigorífica. A la façana de migdia i a la de tramuntana es pot observar l'ampliació de la casa, pujant la teulada un pis i afegint un cos a la banda de llevant. L'element més característic és una pedra tallada que es troba sobre la porta de tramuntana del cobert adossat a la casa per ponent. Es tracta d'una inscripció formada per dos elements, l'inferior és una estrella de vuit puntes inscrita en un quadrat dins el que hi ha Crist crucificat amb dues figures femenines, una a cada banda, la Verge i Maria Magdalena; la superior és un cercle amb quatre flors de llis al voltant i amb una figura al centre que representa el tors i el cap d'un brau amb un ala i que suporta una inscripció il·legible, podria tractar-se d'un dels tetramorfs, Sant Lluc, representat pel brau. Ens ha explicat el propietari que en fer les obres actuals es va extreure aquesta decoració per netejar la paret i que es va poder veure que a la part de darrera de la pedra hi havia la mateixa imatge gravada, de manera que es troba per cada costat de la pedra. Actualment s'ha posat per la cara que estava oculta, ja que l'altre va ser mutilada pel besavi de l'actual propietari per por a represàlies en iniciar-se la Guerra Civil espanyola. La factura del gravat és indeterminada, però es molt probable que fou anterior a la casa i portada d'un altre lloc, desconeixent la procedència.</p> | 08262-110 | Cal Papa. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Papa es troba a un petit nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). La petita casa original, de planta i pis, amb dues crugies i la tina dins l'estructura de la casa, va ser ampliada afegint un cos a la banda de llevant i ampliant en un pis més, fet que va obligar a augmentar l'alçada de la teulada. També es va ampliar per la banda de tramuntana, afegint un cos nou al ja existent que hi havia al costat de la tina i que era un petit cobert. La casa data de mitjans del segle XIX, tal i com ens indicava una llinda a la porta principal que es va treure perquè estava en mal estat. Es podien llegir les dues primeres xifres d'una data: 18.</p> | 41.6638800,1.8318600 | 402749 | 4613117 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80662-foto-08262-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80662-foto-08262-110-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. Hi teia una sínia al peu de la riera que va desaparèixer amb la riuada del 2002. Actualment tan sols es conserva la volta que suportaria l'enginy. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80578 | Cal Putxet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-putxet | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>Aquesta masia és la primera que trobem al pujar al barri de les Roques Altes. Aquest barri es va originar cap al segle XVII i podem dir que va ser el primer nucli de població concentrat de Sant Vicenç i que es trobava separat de l'altre nucli que formaven les cases cal Castaño i Sant Joan de Baix, més antigues. Al seu peu hi ha l'església parroquial de Sant Vicenç. És una casa de pedra d'estructura clàssica amb diferents cossos afegits en diferents èpoques. Te planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Per separar el pis d'habitatge de la planta baixa que ara es destina a menjador del restaurant, té dos accessos: la porta de baix allindada i dues al pis a les que s'accedeix a través d'una escala exterior. L'interior de la planta baixa està dividit en dues crugies cobertes amb volta de canó seguit de pedra; la de la dreta era el celler i a ella dóna la boixa de la tina que es troba a l'extrem N-E a l'exterior de la casa. La central està dividia pel mig per un arc i en ells es troba encastada a la paret Est, una premsa de vi. Aquesta ha utilitzat una grossa biga en la que entra el cargol de la premsa que té tallada a la roca la forma de l'estructura quadrada. Actualment s'ha ubicat el recipient d'una altra tina circular. Davant la porta principal de la casa i a l'entorn d'un pati, hi ha un seguit de coberts que antigament es destinaven al bestiar.</p> | 08262-26 | Can Putxet. Pujada de les Roques Altes nº 1. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'avi de l'actual propietària vivia a la casa El Ginebral de Rellinars i es va casar amb la pubilla de cal Putxet de Mura. Més tard va comprar la casa de les Roques Altes de Sant Vicenç per tenir facilitat d'allotjament quan anaven a comprar a Sant Vicenç i aquesta casa va rebre el nom d'on era originària la dona. En aquesta casa hi tenien llogaters que treballaven la terra. Fa uns anys als baixos de la casa i aprofitant els baixos de voltes, s'ha fet un restaurant. Per l'estructura general suposem que la casa és de principis del segle XVIII, ja que la premsa és d'aquesta època aproximadament. Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic.</p> | 41.6675900,1.8654000 | 405547 | 4613492 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80578-foto-08262-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80578-foto-08262-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80578-foto-08262-26-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina i conserva una premsa encastada a la paret del celler. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80595 | Cal Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-sala-5 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII | <p>Cal Sala forma part del conjunt de masos de Sant Pere de Vallhonesta. Es troba a la dreta del camí que porta a aquest conjunt i és el primer mas que trobem en deixar el camí principal. És una casa que ha patit diferents transformacions i ampliacions. Encara es pot veure l'estructura clàssica de planta basilical, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que actualment s'obre a tramuntana degut a la modificació. El baixos de la casa tenen dues crugies paral·leles entre elles i al carener, cobertes amb volta de canó seguit a les que donen les boixes de dues tines. L'estructura de les tines és externa a la casa, tot i que adossada a aquesta, i l'interior del cup és circular i folrat amb cairons de ceràmica vermellosa. A la banda de llevant s'ha afegit una eixida suportada sobre una tercera volta de canó i que presenta tres arcs de mig punt sobre quatre columnes modernes amb capitells que imiten capitells romànics. També a la façana de migdia hi ha una finestra amb columna de tipus romànic al mig. La casa està plena d'afegits decoratius d'imitació medieval, com per exemple un escut d'armes a sota d'una finestra de la façana de migdia. Cal assenyalar que no s'ha pogut accedir al seu interior ja que els propietaris no han posat facilitats i per tant no es pot documentar completament la casa.</p> | 08262-43 | Cal Sala. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Cal Sala va ser un mas de parcers depenents del mas Forns. No hi ha documentació que ens permeti reconstruir la seva història, tot i que podem dir que l'estructura general respon a la característica dels masos del segle XVII, tot i que possiblement s'edifiqués sobre una petita casa ja existent anteriorment. El fet de tenir dues tines, mostra que la producció de vinya seria important.</p> | 41.6734400,1.8905500 | 407649 | 4614114 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Davant la casa, a la banda de migdia i tocant a la riera, hi havia una sínia que els anys 1930 encara s'utilitzava (Arxiu fotogràfic J. Suades); actualment resta el pou i part de la caseta on hi havia la sínia que es troba davant de cal Martí i rep el sobrenom de La Caseta, igual que les ruïnes d'una casa que es troba entre aquest pou-sínia i cal Sala. | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||||||
| 80698 | Cal Senyoret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-senyoret-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII-XX | <p>Casa d'estructura senzilla, situada en un desnivell del terreny, de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes, teulada a doble vessant amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. En l'estructura es pot apreciar l'evolució de la construcció realitzada en diferents etapes, dues o tres diferents. La casa està formada per tres cossos principals: dos paral·lels i un tercer perpendicular a aquest que forma la façana principal a migdia. A la planta baixa els dos cossos paral·lels estan coberts amb volta de canó, la volta dreta més llarga que l'esquerra fruït d'una ampliació que es pot observar a la part interna de la volta i que li dona a la planta una forma irregular per la banda NW formant un angle en el que es trobava el forn de pa elevat que tenia accés des de la cuina situada al pis. Al celler de la dreta donen les boixes de les dues tines que es troben a la banda de llevant de la casa. El cos afegit davant les dues voltes està situat transversalment i té els dos extrems de volta de canó en direcció perpendiculars a les anteriors, i la part central estava coberta amb revoltó que s'ha substituït per un sostre pla en l'actual remodelació. La porta principal és allindada i s'obre una mica desplaçada del centre. Sobre ella, al pis hi ha una eixida amb dos arcs de mig punt de pedra, i a les golfes s'obre un balcó central que portava una llinda amb la data 1846. A la façana de migdia es pot observar que la meitat del cos davanter també va ser afegit més tard, destacant l'angle agut que formen els murs a l'extrem SW. A l'interior del pis també s'observa aquesta distribució principal en tres cossos. Les tines es troben a la banda de llevant: una forma part de la mateixa estructura de la casa al costat de l'eixida, i l'altre a continuació però formant un cos ben diferenciat, coberta amb volta de mig punt a l'interior i una falsa cúpula a l'exterior. Sobre la porta d'accés a la tina destaca n angles de descàrrega sobre la llinda fet amb lloses de pedra. Totes dues tines són circulars i folrades amb cairons amb el galze per suportar la tapa de fusta. Entre la runa que es va treure per realitzar l'actual rehabilitació es va trobar una llinda amb la data 1772. Destaca el forn de pa, el pou situat al costat de les tines, i l'estructura en ruïnes d'un antic cobert situat entre la façana principal i les tines que possiblement albergués la premsa. També el llosat del pis que és de lloses de pedra. La casa té aproximadament 3 hectàrees de terreny al voltant.</p> | 08262-146 | Cal Senyoret. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Aquesta casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda, però es troba al vessant més proper a Castellbell, al mas Ferran. Possiblement els seus orígens els podem situar a inicis del segle XVIII, tot i que hi ha una llinda amb la data 1772. Els habitants de cal Senyoret es van endeutar i es van vendre casa i terres, construint-se una casa més petita a prop: ca n'Aiguadé, l'any 1923; per això suposem que cal Senyoret és anterior. Es va fer una important ampliació a mitjans del XIX, el 1846.</p> | 41.6559000,1.8446700 | 403804 | 4612217 | 1772 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80698-foto-08262-146-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80698-foto-08262-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80698-foto-08262-146-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi ha dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80582 | Cal Solà (antiga Cal Teta) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-sola-antiga-cal-teta | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | <p>Aquesta casa es troba a la zona sud del barri de la Balconada, entre aquest i el Raval Nou, junt a cal Guillemon i a prop de cal Joan Domino. El nom original era cal Teta, l'avi dels actuals habitants va comprar cal Canyelles i per això a aquesta casa li diuen també cal Teta. És una casa petita, d'estructura clàssica i senzilla que es troba situada en un desnivell del terreny. És de planta, pis i golfes, amb teulada a un vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. La planta baixa és de tres crugies, la més antiga coberta amb volta de canó seguit de pedra i en la mateixa direcció que el carener. Hi ha una tina, situada en un cobert enganxat a la casa per la banda nord i darrera de la crugia de la volta on dóna la boixa. És circular, folrada amb cairons vermellosos de ceràmica vidrada.</p> | 08262-30 | Can Solà. Zona Balconada. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'única informació documental que disposem és una data que havia gravada a un maó: 1831, i que ara no es conserva. Aquesta casa forma part del grup de cases que es troben sobre el Raval Nou i al costat de la Balconada. El seu origen estaria relacionat amb l'auge del cultiu de la vinya a finals del segle XIX.</p> | 41.6586300,1.8660900 | 405591 | 4612496 | 1831 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80582-foto-08262-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80582-foto-08262-30-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | |||||||
| 80654 | Cal Taiona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-taiona | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | <p>Era una petita casa de principis del segle XX amb una tina. A partir dels anys 1980 es va iniciar la rehabilitació que ha ampliat considerablement la casa i que ha canviat completament la seva fesomia. La tina ja no existeix.</p> | 08262-102 | Cal Taiona. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). Cal Taiona seria una petita barraca amb una tina que va ser ampliada degut a la seva ocupació com a habitatge permanent.</p> | 41.6625000,1.8358800 | 403082 | 4612960 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80654-foto-08262-102-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Al peu del camí d'entrada a la casa, que està al costat de la riera, hi ha una mola de molí de cereal. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80591 | Cal Xic de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-xic-de-lagusti-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII-XIX | <p>Cal Xic de l'Agustí està situada davant de cal Fainé, al costat sud del torrent del Rubió. És una casa d'estructura clàssica, de planta, pis i golfes amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. No conserva elements remarcables excepte una tina de cairons adossada a la façana nord. L'estructura exterior és de murs de pedra i teulada a un vessant adossada a la paret de la casa; per dintre és circular i folrada amb cairons vermellosos.</p> | 08262-39 | Cal Xic de l'Agustí. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La casa pertanyia a ca l'Agustí de Castellgalí i era una masoveria d'aquesta casa construïda probablement vers el segle XVII. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona com ca l'Agustí. Aquest mas seria d'un parcer què, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència.</p> | 41.6807800,1.8671800 | 405714 | 4614954 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80591-foto-08262-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80591-foto-08262-39-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi ha dues barraques de vinya situades al seu terme. Té una tina. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 | ||||||||
| 80622 | Camí ral Barcelona-Manresa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-barcelona-manresa | <p>ZAMORA, F. (1785). Diario de los viajes hechos en Cataluña. Edició de Curial, 1978. SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004.</p> | XIII-XIX | Alguns trams del camí al seu pas per Vallhonesta es troben en mal estat de conservació. | <p>Era un camí de carena, a l'estil romà, estratègic i pràctic que enllaçava amb una antiga via romana prop de Matadepera passant per Terrassa i Sabadell. El camí transcorre per llocs que ens permeten divisar esplèndides panoràmiques ja que ve de Rellinars carenejant, passa pels Hostalets del Daví, travessa el coll de Gipó i d'aquí torna a carenejar fins a Sant Jaume de Vallhonesta. Després travessa el Llobregat al Pont de Vilomara i arriba a Manresa. El camí es feia principalment per les carenes ja que oferien millor seguretat que les valls tancades. El trajecte durava unes 13 hores. Part del camí segueix el GR-4 fins a Sant Jaume de Vallhonesta, d'aquí va seguint la carena en trams en els que encara hi resten parts del paviment de pedra i de parets de pedra seca. El trajecte de camí que passava per la zona de Vallhonesta fins al Coll de Daví era de ferradura i a Terrassa passava a ser camí carreter fins a Barcelona.</p> | 08262-70 | Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Abans de la construcció de la carretera de Can Masana el 1835 i de l'arribada del ferrocarril a Manresa el 1859, aquesta va ser la via de comunicació més important i habitual entre Barcelona i Manresa. Conegut com camí Ral del Coll del Daví, era patrimoni de la corona i desprès de l'estat, per tant gaudia de protecció reial, era d'ús públic i estava exempt dels cànons de pas que els senyors feudals podien imposar al passar pels seus dominis. En els privilegis atorgats per Jaume I a la vila de Terrassa el 1228, disposava que el camí de Barcelona a Manresa havia de passar per aquesta vila, fet que va beneficiar el pas per Vallhonesta. Però l'existència del camí podria ser anterior a aquesta data si tenim en compte que el pont de Vilomara ja apareix documentat l'any 1193 (SANZ, 2004-2). Tot i que hi havia un altre camí que unia Barcelona amb Manresa passant per Martorell i per Montserrat pels colls de Can Masana i d'Arboç, amb un trajecte més llarg i per això el que passava per Vallhonesta era molt transitat, encara que de més difícil recorregut. Després de passar per Sabadell i Terrassa, el camí s'endinsava en la serra de l'Obac travessant zones abandonades i inhòspites que a partir del segle XVII es van convertir en escenari per l'activitat dels bandolers. També durant la Guerra del Francès i les guerres carlines va ser escenari de fugides i amagatalls, que han contribuït a convertir-la en una via amb moltes llegendes. Bandolers mítics com en Capablanca, maquis com en Massana, contalles sobre tresors, fets insòlits... han forjat un patrimoni tradicional a l'entorn del camí. El coll de Gipó és un lloc mític on hi ha documentats diferents assalts i emboscades entre els segle XVI i el XIX que han mantingut viva la tradició oral. A finals del XVIII queda constància que necessitava urgents reparacions. Zamora, el 1788, en fer el seu viatge, va testimoniar el mal estat del camí al seu pas per Vallhonesta (ZAMORA, 1788). Tot i que es continuà utilitzant durant la primera meitat del segle XIX, transportant a bast el cotó del port de Barcelona a les fàbriques de Castellgalí i Sant Vicenç de Castellet, la construcció de la carretera per can Massana que es va finalitzar el 1835, va marcar l'inici de la decadència de l'ús del camí que va quedar definitivament abandonat al construir-se la línia fèrria el 1859. A partir d'aquest moment el seu ús queda reduït a camí ramader.</p> | 41.6784300,1.9015400 | 408571 | 4614656 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80622-foto-08262-70-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80622-foto-08262-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80622-foto-08262-70-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | L'any 1997 el Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona va senyalitzar el tram més ben conservat del camí Ral amb fites per facilitar el seguiment. L'itinerari comenta al PK 9,2 de la carretera BV-1221 de Terrassa a Navarcles, i acaba al Pont de Vilomara, amb un recorregut de 14,7 km que es pot fer en unes 5 hores. | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-06-08 07:27 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 254,44 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/