Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 80659 | Ca l'Anton | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lanton-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | La casa es troba en ruïnes, fet que dificulta l'observació de les restes. | <p>Aquesta casa es troba actualment en ruïnes però permet veure la seva estructura originària. Casa de petites dimensions (aproximadament 10 metres de façana) amb planta, pis i golfes, d'estructura senzilla, coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Construïda amb pedra de diferents mides unides amb morter de calç. Degut a l'estat de runa avançat no podem distingir si la planta baixa seria coberta amb voltes tot i que suposem que seguiria la mateixa estructura que les cases de l'entorn. Si es pot veure clarament que l'edifici estava dividit en dues crugies ja que es conserva el mur central. Al costat de la façana i per la banda de ponent hi ha una estructura adossada que sembla una tina, tot i que l'interior no es pot distingir bé perquè es troba ple de runa. La casa es troba en una terrassa del terreny separada del camí per un mur de pedra.</p> | 08262-107 | Ca l'Antón. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Testagorda i ca l'Ambrós. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Serracanta, tot i que possiblement feu de parcer a d'altres masos. L'any 1759 el casalot del Toni, propietat del mas Serracanta, era venut a Anton Pons (SUADES, 1987; AHCM Notari Ratllat manual 1751, folis 7-8). Era una casa que devia estar en molt mal estat en el moment d'aquesta venda que es va fer a perpetuïtat i anava acompanyada d'una petita pesa de terra de mig quartà. Això mostra que el mas Serracanta disposava d'algun mas rònec que va vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que contribueix al repoblament de la zona i a l'increment de superfície conreada.</p> | 41.6727800,1.8952000 | 408035 | 4614036 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80659-foto-08262-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80659-foto-08262-107-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98|94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80660 | Tines exemptes de can Vinyes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-exemptes-de-can-vinyes | <p>SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages.</p> | XVIII | <p>L'element més destacable de la masia can Vinyes és la presència de tines. Són tines exemptes, és a dir, que no es troben enganxades a la casa, però que es troben elevades respecte al nivell del camí per facilitar l'extracció del vi. Hi ha dos grups amb dos tines cada un. El primer grup està format per una tina amb estructura exterior de planta circular i una altra de planta quadrada de pedra; l'interior de les tines està impermeabilitzat amb rajoles de ceràmica envernissada vermella i són circulars; a les dues els manca la teulada que s'ha enfonsat, cosa que està malmetent l'estructura general. Les altres dues es troben més a prop de la casa, cada cobert que les alberga és quadrat i les tines son circulars folrades amb rajoles vermelles al seu interior. La coberta d'aquestes dues tines és de pedra seca formant cúpula esfèrica tancada amb una gran llosa i que per la part externa és coberta amb terra per consolidar l'estructura general. Les quatre tines es troben a la banda nord de la casa i al costat del camí d'accés a aquesta. A l'entorn hi ha un important nombre de barraques de vinya.</p> | 08262-108 | Can Vinyes. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. Tant el nombre de barraques de vinya com la quantitat de tines presents a la casa ens mostren la importància del cultiu i transformació de la vinya en aquesta zona. Aquestes tines serien construïdes cap al segle XVIII-XIX, en el moment de màxim apogeu de la casa i del cultiu de la vinya a Vallhonesta. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 6 parcers i era de Miquel Boada. La tina era un element imprescindible per l'elaboració del vi. A la tina es tirava el most que sortia un cop xafat el raïm amb les premses; aquí fermentava fins a convertir-se en vi. Generalment les tines es feien en llocs amb desnivell per tal de que a sota es pogués obrir un forat, la boixa, pel qual es retirava el vi que després es guardava en botes; o bé es construïa una estructura elevada que permetés obtenir alçada. La diferència d'alçada permetia abocar el most per dalt amb comoditat i recollir el vi per baix. Les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana (RIU, 1989), mentre que les folrades amb cairons envernissats es feien a partir del segle XVII, ja que d'aquesta manera s'impermeabilitzava ( BALLBÉ, 1993). El conreu de la vinya va ser freqüent a la zona des de l'edat mitjana, amb un apogeu al segle XVII, moment en que es construeixen noves tines, i quasi desapareixent amb la fil·loxera a finals del segle XIX, tot i que es van plantar nous ceps americans que van mantenir el conreu de la vinya fins l'apogeu de la industrialització. L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases. Probablement les tines exteriors eren utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos.</p> | 41.6631700,1.9030400 | 408674 | 4612961 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80660-foto-08262-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80660-foto-08262-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80660-foto-08262-108-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||
| 80661 | Trull d'oli de can Testagorda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-doli-de-can-testagorda | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | El conjunt es troba en mal estat general de conservació. | <p>Davant la paret de ponent de la casa i al costat de l'antiga tina, hi havia un altre cobert o estructura que albergava un trull d'oli. Encara resta la mola circular de pedra dins un cup de trull de rajoles de ceràmica vermelles amb l'eix al centre de fusta. L'eix es troba en mal estat. El diàmetre del cup és d'aproximadament 150 cm, mentre que la mola té un diàmetre de 100 cm. També resta part del cup de pedra més antic que es troba a l'exterior d'aquesta estructura central. Tota aquesta estructura actualment es troba a l'exterior i per tant perilla que desaparegui en poc temps. Suposem que era moguda amb tracció animal com les sínies de la zona.</p> | 08262-109 | Can Testagorda. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Xacó i les ruïnes de ca l'Antón. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta.</p> | 41.6733800,1.8955400 | 408064 | 4614102 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80661-foto-08262-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80661-foto-08262-109-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Es tracta de l'únic trull d'oli quasi sencer que resta a la zona. | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80662 | Cal Papa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-papa | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Molt reformada | <p>La casa ha estat fruit de diferents ampliacions modernes que han tapat l'estructura original tot i que es pot observar fàcilment. La casa original era de planta i un pis i ocupava la part central de l'actual, i que tenia dues crugies perpendiculars al carener de la teulada, la de tramuntana coberta amb volta de canó de pedra ja que era el celler al que donava la boixa de la única tina que es troba a la banda de ponent. La tina és circular i es va picar la rajola ja que es va utilitzar com a cisterna durant un temps. Actualment es vol posar una escala de cargol per accedir al pis. La casa és de planta i dos pisos, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Es troba en un desnivell del terreny, de manera que per la façana de tramuntana s'accedeix directament al primer pis i a la part superior de la tina. La volta del celler s'ha mig tapat ja que s'ha encastat una cambra frigorífica. A la façana de migdia i a la de tramuntana es pot observar l'ampliació de la casa, pujant la teulada un pis i afegint un cos a la banda de llevant. L'element més característic és una pedra tallada que es troba sobre la porta de tramuntana del cobert adossat a la casa per ponent. Es tracta d'una inscripció formada per dos elements, l'inferior és una estrella de vuit puntes inscrita en un quadrat dins el que hi ha Crist crucificat amb dues figures femenines, una a cada banda, la Verge i Maria Magdalena; la superior és un cercle amb quatre flors de llis al voltant i amb una figura al centre que representa el tors i el cap d'un brau amb un ala i que suporta una inscripció il·legible, podria tractar-se d'un dels tetramorfs, Sant Lluc, representat pel brau. Ens ha explicat el propietari que en fer les obres actuals es va extreure aquesta decoració per netejar la paret i que es va poder veure que a la part de darrera de la pedra hi havia la mateixa imatge gravada, de manera que es troba per cada costat de la pedra. Actualment s'ha posat per la cara que estava oculta, ja que l'altre va ser mutilada pel besavi de l'actual propietari per por a represàlies en iniciar-se la Guerra Civil espanyola. La factura del gravat és indeterminada, però es molt probable que fou anterior a la casa i portada d'un altre lloc, desconeixent la procedència.</p> | 08262-110 | Cal Papa. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Papa es troba a un petit nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). La petita casa original, de planta i pis, amb dues crugies i la tina dins l'estructura de la casa, va ser ampliada afegint un cos a la banda de llevant i ampliant en un pis més, fet que va obligar a augmentar l'alçada de la teulada. També es va ampliar per la banda de tramuntana, afegint un cos nou al ja existent que hi havia al costat de la tina i que era un petit cobert. La casa data de mitjans del segle XIX, tal i com ens indicava una llinda a la porta principal que es va treure perquè estava en mal estat. Es podien llegir les dues primeres xifres d'una data: 18.</p> | 41.6638800,1.8318600 | 402749 | 4613117 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80662-foto-08262-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80662-foto-08262-110-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. Hi teia una sínia al peu de la riera que va desaparèixer amb la riuada del 2002. Actualment tan sols es conserva la volta que suportaria l'enginy. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80663 | Cal Gepet de la Muntanya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gepet-de-la-muntanya | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. Es troba en la falda d'una muntanya, d'aquí el topònim, i pel seu costat passa l'antic camí que comunicava aquesta zona i el Clot del Tufau. Forma un conjunt amb la casa, les tines i uns coberts. A la banda de tramuntana hi ha les restes de la casa Cal Lluci que es troba deshabitada i en estat de ruïna. La base de la casa ens mostra que la seva estructura original ja seria com la veiem actualment, i que les ampliacions es farien al nivell del primer pis i dels afegits de coberts de l'entorn. És una casa de planta rectangular, amb una planta mig soterrada degut al desnivell que fa el terreny, un pis i les golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a ponent. L'estructura general és de planta amb dues crugies paral·leles al carener i que es repeteixen a la planta i al pis. A la planta baixa hi ha tres cellers, dos ocupen la crugia de ponent i l'altre la de llevant. Aquest és el celler més gran ja que la volta ocupa tota la llargària de la planta i té accés directe des de l'exterior a través d'un arc; al mur de llevant hi ha dos arcs de mig punt rebaixats que ocupen tota la llargària del mur i que es troben tapiats; a l'exterior suporten la paret dos contraforts. La volta és de pedra disposada a plec de llibre. A la crugia de ponent hi ha l'escala de pedra que baixa del pis, i dos cellers coberts amb volta de pedra, un ocupa el quadrant nord i la volta és en direcció E-W, perpendicular a la de la crugia contigua, i l'altre volta al quadrant sud és perpendicular a aquesta. Les boixes de les tines surten a la volta nord. Cal destacar que el terra de la zona d'entrada del primer pis és de lloses de pedra i que es va fer una ampliació sobre la volta sud que es va cobrir amb una volta de rajol. A l'exterior hi ha tres tines. Dues al mateix cobert, una de planta circular i l'altre rectangular, i la tercera a un altre cobert al costat d'aquest. Es troben a la banda de tramuntana, entre la casa i el camí. L'antic camí passa per davant de la casa i per tal de salvar un desnivell es va construir una volta de pedra a modus de pont adossat al mur de pedra natural i que s'utilitzava per guardar el carro. El conjunt, tot i que es troba en un estat una mica deixat, forma un grup de construccions harmònic i amb una gràcia arquitectònica degut a l'ús de la volta a l'exterior i a l'afegit de construccions diverses.</p> | 08262-111 | Cal Gepet de la Muntanya. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC), un d'ells era el que vivia a cal Gepet de la Muntanya, Josep Capvilaró. Aquesta casa, per la seva estructura arquitectònica, sembla una de les més antigues de la zona del Serrat de la Beguda, probablement de principis del segle XVII, tot i que desconeixem el seu origen real degut a la manca de documentació històrica.</p> | 41.6587400,1.8325900 | 402802 | 4612546 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80663-foto-08262-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80663-foto-08262-111-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tres tines: una rectangular i dues circulars de rajols. Conserva la premsa de vi d'estructura de ferro. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80664 | Cal Lluci | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-lluci | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Part en runes | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda i es troba al costat de cal Gepet de la Muntanya. Està formada per dos espais, un d'ells encara conserva la teulada i l'altre està mig ensorrat. El que conserva la teulada és una casa petita i senzilla, d'una planta i amb un pis a sobre a modus d'altell. Actualment l'interior està ensorrat i conserva la teulada a un vessant. Al costat hi ha un celler cobert amb volta de canó de pedra al que dóna la boixa de la tina que es troba a la banda de ponent. La tina va ser reutilitzada com a cisterna per recollir l'aigua de pluja. La resta d'edifici que es troba en ruïnes conserva la base d'alguns murs i entre ells les restes d'un forn de pa.</p> | 08262-112 | Cal Lluci. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Desconeixem la datació d'aquesta casa, però possiblement fou construïda al segle XVIII o XIX, coincidint amb l'auge de la vinya.</p> | 41.6589700,1.8326100 | 402804 | 4612571 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80664-foto-08262-112-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80665 | Ca l'Estevenó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lesteveno-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Està en procès de rehabilitació | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda i es troba al costat de cal Valent. Està composta per la casa central i dos afegits, un a cada banda. Es troba a un terreny en desnivell, quedant la banda Nord a la part més alta i la sud un pis més baix. El cos principal mostra una casa petita d'estructura senzilla feta de pedra, amb planta, pis i golfes, coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. A la façana de ponent hi ha una porta adovellada de pedra, però de factura moderna i que dona accés al primer pis de la casa. La planta baixa d'aquest cos es distribueix en dues crugies, en la de llevant hi ha galliners i corts per bestiar, i la de ponent té dues voltes de pedra paral·leles i perpendiculars al carener de la teulada. Per la banda de ponent es va afegir un cos rectangular enganxat a la façana d'aquest costat i que forma un porxo a la façana de migdia, protegint la porta d'entrada d'arc rebaixat de maó, que permet l'accés a les voltes de la planta baixa. Aquestes voltes albergaven uns cellers als que donava la boixa d'una tina que es troba en aquest nou cos afegit per la banda de ponent. Les finestres de les façanes de llevant son d'arc rebaixat de maó, igual que les portes. A la banda est hi ha un altre cobert afegit cobert amb teulada a un vessant, la planta baixa de l'interior és coberta amb volta en direcció paral·lela al carener de la teulada i al fons hi ha un dipòsit o tina de planta rectangular folrat amb rajoles de ceràmica vidrada vermellosa que es troba omplert amb runa.</p> | 08262-113 | Ca l'Estevenó. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Desconeixem l'època de construcció de la casa, tot i que la primera obra possiblement dati de mitjans del segle XIX amb ampliacions en èpoques posteriors.</p> | 41.6582700,1.8318900 | 402743 | 4612494 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80665-foto-08262-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80665-foto-08262-113-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | El nom de la casa l'hem trobat escrit de diferents formes: Estebanó, Estevanó, Estevenó. Agafem la que ens ha proposat l'Ajuntament com a vàlida. Té una tina circular, dues cisternes circulars, i una altre possible tina de planta rectangular. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80666 | Cal Butzac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-butzac | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. Es troba sota el grup de cases, al peu del camí del Gravat que porta a Ferreroles. La casa està formada per un conjunt d'edificacions afegides a un cos central. Aquest cos central és el d'un edifici petit, de planta rectangular, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener en direcció E-W. A la banda de llevant hi ha afegit un altre cos de les mateixes característiques amb una eixida a migdia que es suporta sobre una volta de pedra de canó. Perpendicular a aquesta hi ha el celler a la planta baixa, també cobert amb volta de canó i al que donen les boixes de les dues tines que hi ha al costat i externes a la casa. Les dues tines són circulars, folrades amb cairons i es troben dins de dos coberts amb teulada a un vessant i accessos independents.</p> | 08262-114 | Cal Butzac. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). La llinda que trobem a la finestra del primer pis porta gravada la data 1751 amb una creu al mig; això ens dona una possible datació de la construcció de la casa corresponent al mitjans del segle XVIII, època en que van ser construïdes moltes de les cases de la zona, coincidint amb l'apogeu de la vinya i dels contractes de rabassaires.</p> | 41.6566700,1.8297200 | 402560 | 4612319 | 1751 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines circulars. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80667 | Cal Josepó del Serrat de la Beguda (Molist de Bravo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-josepo-del-serrat-de-la-beguda-molist-de-bravo | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda, es troba entre cal Gravat i ca l'Estevenó. És una casa que ha estat ampliada fa pocs anys. La seva estructura inicial mostra una casa de petit tamany, amb dues crugies a la planta baixa cobertes amb volta de canó orientada SW-NE i dividida per la meitat per l'escala que dona accés al pis. A la volta est donen les boixes de les dues tines adossades al mur de ponent. Són dues tines circulars ubicades dins una estructura de planta rectangular i cobertes amb volta de canó amb un arc intermig que les separa. Eren folrades de cairons vermells que es van treure fa uns anys per tal de destinar-les a cisterna per aigua. Actualment són accessibles des de l'interior de la casa ja que es va fer una ampliació moderna a la part de ponent. Destaca un pou-cisterna de planta circular cobert amb una cúpula cònica moderna. Al jardí es conserva una pedra que era un antic fogó de la casa. Hi havia una antiga llinda amb la data 1780 que es va treure en fer la reforma i que no es conserva.</p> | 08262-115 | Molist de Bravo. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Cal Josepó data de finals del segle XVIII, tal i com recordava una llinda a la casa amb la data 1780. Era d'un masover de cal Josepó del Clot del Tufau i per això portava el mateix nom. Actualment el propietari li ha posat el seu: Molist de Bravo.</p> | 41.6579400,1.8322200 | 402770 | 4612457 | 1780 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Coneguda també anteriorment com cal Pauleta. Té dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80668 | Can Simonet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-simonet-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. És una casa petita, de planta, pis i golfes amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. L'estructura interna presenta dues crugies paral·leles cobertes amb volta de canó seguida. La de l'esquerra, que és l'accés principal a la casa, és el celler al que dona la boixa de la tina, i la de la dreta és més baixa en estar en desnivell del terreny i la meitat està ocupada per la tina que té el mur exterior circular de pedra i visible des de la volta. La tina és circular i es van treure els cairons de ceràmica per utilitzar-la com a dipòsit d'aigua. La porta principal té llinda amb la data 1774 gravada, i a la paret de ponent hi ha una finestra amb la data 1750 i una creu al mig. A l'entorn de la casa hi ha diferents coberts fets en pedra molt ben disposada que tenen uns 100 anys. El propietari era picapedrer i va fer la porta d'entrada i la llar de foc amb pedra de Sant Vicenç.</p> | 08262-116 | Can Simonet. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Aquesta casa ha sigut sempre de la mateixa família des de la seva construcció el 1750. Els seus origen seria com a parcers d'un mas més important.</p> | 41.6567700,1.8352800 | 403023 | 4612324 | 1750 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80668-foto-08262-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80668-foto-08262-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80668-foto-08262-116-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80669 | Can Valent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valent-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda i es troba al costat de ca n'Estevanó. S'ha fet una important rehabilitació que ha modificat part de l'estructura del pis. Casa de planta, pis i golfes sota teulada, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal oberta a S. L'estructura es troba sobre una única volta a la planta baixa, volta de canó en direcció EW, a la que s'accedeix a través d'una porta allindada amb la data 1736 gravada. Al costat E hi ha una volta en direcció perpendicular que era el celler i a la que donava la boixa de la tina que es troba a l'angle NE. La tina és circular i folrada amb cairons vermells, s'ha obert una porta que dona al celler i actualment s'utilitza com a celler. A l'extrem, NW de la casa hi havia una altra tina de les mateixes característiques que actualment s'utilitza com a cisterna d'aigua. Davant la façana principal que s'obre al sud hi ha una eixida que forma un porxo obert amb dos arcs de mig punt. A sobre es va edificar una part nova de la casa. Sota aquesta eixida hi ha una volta de canó que manté l'alçada degut al desnivell del terreny que fa pendent. Per aquest motiu la porta d'entrada que s'utilitza ara i que dona al nord, es troba a nivell del terra tot i que dona accés al primer pis. Aquesta porta té la data 1845 gravada. Dins la casa es conserva la premsa de vi i un forat que permetia tirar el most premsat dins la tina. Als coberts que hi ha a la casa hi ha la data 1890 en dues llindes diferents.</p> | 08262-117 | Can Valent. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Cal Valent es construiria l'any 1736, amb ampliacions del 1845 i del 1890.</p> | 41.6583500,1.8314900 | 402710 | 4612504 | 1736 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80669-foto-08262-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80669-foto-08262-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80669-foto-08262-117-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80670 | Ruïnes del camp del Fiter | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ruines-del-camp-del-fiter | en runes | <p>A prop de la casa Fiter, en un camp que està delimitat amb murs de pedra seca que marquen feixes, hi ha les restes d'uns murs de pedra. És la base d'un mur d'uns 50 cm de gruix, construït amb pedra de diferents mides, algunes unides amb morter de calç. Aixeca tan sols entre 50 i 60 cm del nivell del sol i forma un perímetre de forma rectangular d'aproximadament 10 metres d'amplada. Destaca l'obertura central del lloc on aniria la porta, on hi ha una pedra amb forma de capitell dipositada sobre el mur. Es distingeixen clarament els angles dels murs i, tot i que actualment degut a l'herba que ha crescut i que no permet veure clarament les restes, al mig hi ha un mur mitjaner. A prop de les ruïnes hi ha dues barraques de vinya i la base d'un trull d'oli.</p> | 08262-118 | Cal Fiter. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Fiter es troba en el nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament), era propietat de Martín Vall, essent un dels masos importants del Clot del Tufau junt a cal Cases i cal Fabrés. Desconeixem el moment de construcció d'aquesta casa. És possible que es tractés del primer mas i que les pedres d'aquest es fessin servir per la construcció de la nova casa. La casa i finca va ser comprada l'any 1939 per Miquel Bosch Abadal que procedia de Castellfollit del Boix, i que va fer moltes de les barraques de vinya del terme i va reconstruir moltes altres. Quan ell ho va comprar aquestes ruïnes es trobaven igual que ara. El nom de Fiter pot procedir de fita, final de terme, ja que la finca arriba al final del terme de Sant Vicenç.</p> | 41.6603600,1.8217500 | 401902 | 4612738 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80670-foto-08262-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80670-foto-08262-118-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||||
| 80671 | Barraca de vinya de cal Fiter | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-fiter | <p>SOLER, J.M. (1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XX | <p>Miquel Bosch Abadal que procedia de Castellfollit del Boix, va comprar la casa i la finca del Fiter l'any 1939. Va construir algunes de les barraques de vinya del terme, així com va reconstruir moltes de les que ja existien a la zona. Tot i que la major part de les obres les va realitzar a partir del moment que va comprar la casa, va posar la data de compra a tots aquests elements que restaurava, com aquesta barraca o la font del Fiter. La barraca es troba a prop del camí de can Fiter a can Beu, tot just passada la cruïlla del camí que va a les masies del Serrat de la Beguda, a la banda dreta, en mig d'un camp en el que hi ha diferents feixes. És una barraca de planta quadrada, feta amb lloses de pedra bastant grosses. Te la porta centrada en una de les parets, la que dóna a llevant, amb llinda de pedra que porta gravada la data 1939 i les inicials MB, una a cada costat de les xifres, i al mig d'aquestes una creu. Els números estan escrits al revés. Es troba una mica recolzada en un marge per la part de darrera i en una cantonada s'ha posat una pedra de grans dimensions que forma l'angle. A la façana posterior hi ha oberta una petita finestra similar a una espitllera i a més, a l'interior, hi ha diferents fornícules i prestatges fetes a la mateixa paret interior amb lloses que s'utilitzaven per guardar tot tipus de coses. Les parets d'obra seca pugen verticals, i les lloses a vegades es falquen amb pedres més petites. Fan entre 50 i 60 cm de gruix. La pedra utilitzada és la calcària de Sant Vicenç. La coberta és amb cúpula semiesfèrica tancada amb lloses. El pas de la planta quadrada a la circular de la cúpula es fa amb el sistema de petxines de les cúpules amb pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Per l'exterior la cúpula està coberta de terra, fet que la impermeabilitza. Davant la porta hi ha un pou sec circular construït amb unes filades de pedra seca. Era per recollir aigua de pluja i emmagatzemar-la per després sulfatar els ceps.</p> | 08262-119 | Cal Fiter. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos del Serrat Beguda i el Clot Tufau eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren parcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Cal Fiter era el mas més important del Clot del Tufau, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6612500,1.8224900 | 401965 | 4612836 | 1939 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Miquel Bosch i Abadal | Tipologia: planta quadrada coberta amb falsa cúpula. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||
| 80672 | Pont de Sant Vicenç sobre el Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-sant-vicenc-sobre-el-llobregat | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. El pont de Sant Vicenç. Publicació de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet amb motiu de la inauguració de les obres d'ampliació del pont sobre el riu Llobregat el 8 de novembre de 1997. 1997. Recopilació de dades feta per Emma Vila, arxivera.</p> | XX | <p>El pont comunica la carretera C-55 amb el poble de Sant Vicenç i salva el riu Llobregat. És un pont de pedra i ciment que fa aproximadament 200 m de llarg, amb dos carrils per vehicles i dos per vianants separats del central amb una barana baixa de ferro. El pont es suporta sobre pilars que recolzen quatre arcs de 25 metres de llum cada un. A la part de sota del pont es pot observar perfectament l'ampliació realitzada. En aquesta es va procurar mantenir l'estètica de la primera obra inclòs el sistema d'il·luminació del pont que recorda als primers fanals que es van instal·lar. També es va recuperar la mateixa barana del primer pont. El primer pont és de pedra i els arcs es van fer amb cimbries sobre les que es posaven les dovelles. L'obra actual és de ciment armat.</p> | 08262-120 | Sant Vicenç de Castellet. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Amb l'expansió del municipi a inicis del segle XX es va fer necessari modificar els sistema de comunicació entre les dues ribes del riu Llobregat. Durant la segona meitat del segle XIX es va construir una palanca, que junt amb el pas dels carros al mateix riu i una barca per les èpoques de més crescuda, eren els sistemes de pas per vianants i carruatges. La iniciativa de construir un pont més sòlid va sorgir del llavors alcalde Àngel Vila i Llonch, degut a la riuada que el 1913 es va endur per tercera vegada la palanca deixant al poble incomunicat. Els terrenys en els que va ser edificat el pont van ser donats per grans propietaris: Joan Calsina, Miquel Vives, Maria Ginferrer i Francesca Playà. Àngel Vila i Llonch fins i tot va actuar com a contractista de les obres del pont en no presentar-se cap empresa a la subhasta per l'adjudicació de l‘obra, i amb la intenció de que no es retardés més el començament. Es va iniciar la construcció el desembre del 1920, però malauradament l'agost del 1921 una riuada es va endur el que ja s'havia construït i es va haver de tornar a començar; Àngel Vila va dimitir ja que no disposava de recursos econòmics per continuar l'obra. El substituí el tinent d'alcalde, Enric Callís i Bey, que prosseguí les obres del pont, inaugurant-se el 8 de setembre de 1923. A L'any 1939, amb motiu de la Guerra Civil, amb la retirada de l'exèrcit republicà (el 26 de gener) (el 27 va entrar l'exèrcit franquista) es va volar el pont i fins el 1942 no es va acabar de reconstruir pel mateix autor del pont anterior, Eduard Peña, i obra feta per l'empresa Fomento de Obras y Construcciones S.A. L'any 1996 s'inicien les obres per ampliar el pont mantenint la mateixa estètica original. S'eixampla amb un carril més i dues voreres per vianants. Es va inaugurar el 8 de novembre de 1997. Durant l'any 2015 es van fer millores de seguretat a les voreres. El 26 de gener de 2014 es va inaugurar un monument commemoratiu, ubicat al lateral del pont, amb motiu del 75è aniversari de la seva voladura i dels 90 anys de la seva inauguració.</p> | 41.6652300,1.8576100 | 404895 | 4613239 | 1923 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | La pedra utilitzada per construir el primer pont de Sant Vicenç es va extreure de la pedrera del Clot del Tufau. | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||
| 80673 | Sínia de can Casaler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-de-can-casaler | XIX | només queden algunes restes | <p>A l'exterior, a la banda sud, on hi havia els horts i a prop del torrent del Rubió, hi ha les restes d'una sínia que era moguda amb un ruc. Encara resta l'eix central de ferro amb dues rodes engranades que transmetien l'energia que permetia extreure l'aigua del pou que es troba al costat, a un dos metres de distància de l'eix central. L'eix es suporta amb una biga horitzontal de ferro. El pou és rectangular i disposa d'un petit safareig. Es troba ubicada al peu de l'hort i de la riera de Vallhonesta o del Rubió.</p> | 08262-121 | Can Fainé. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La sínia és un complex hidràulic format pel pou, l'estructura de la sínia, la bassa, a vegades un safareig, i sistemes de canalització de rec. El pou, generalment rectangular, disposava d' una maquinària per pujar l'aigua a la superfície. Aquesta maquinària està composta bàsicament per dues rodes, una horitzontal moguda per un animal, i una altra vertical. La roda vertical pujava l'aigua del pou amb els catúfols que la buidaven a la bassa del costat on s'acumulava pel seu ús. Els catúfols, generalment de fang o de fusta, tenien un petit forat al fons per tal de buidar-se quan la sínia s'aturava. La força motriu era la de les mules o d'altres animals de tir, que voltaven lligats a un eix vertical i feien girar la roda horitzontal situada sobre l'eix i que transmetia l'energia a la roda que pujava l'aigua a través d'un sistema d'engranatges de ferro. L'objectiu era pujar l'aigua i acumular-la en una bassa per la seva utilització en el regadiu dels horts per gravetat de la caiguda d'aquesta. L'animal girava en una plataforma circular en la que hi havia l'eix al centre. Hi podien haver de dos tipus, la que es situava sobre el pou i al voltant es construïa una plataforma empedrada que servia per que caminés el ruc; i la que tenia aquesta plataforma i la sínia desplaçada a un costat del pou amb la transmissió a través d'un eix horitzontal que comunica les dues rodes. Les sínies estaven generalment a prop de les rieres o sobre aigües subterrànies poc profundes i la seva finalitat era regar una petita extensió de terra destinada primordialment a cobrir les necessites bàsiques del mas. L'aigua s'extreia del pou mitjançant un sistema d'engranatges i cordes que primer eren de fusta i que gradualment varen ser substituts pel ferro i que utilitzaven la tracció animal per funcionar. Tot i que l'origen del sistema s'atribueix als àrabs, les sínies de la zona són construccions del segle XVIII o XIX. Les sínies eren construccions molt corrents en aquests entorns i facilitaven la recollida d'aigua i el rec per les terres, essent l'únic mitjà de fer conreables algunes terres a les que no es podia fer arribar l'aigua pel desnivell del terreny. Amb l'arribada dels nous avenços duts a terme de la ma de la revolució industrial el sistema d'extracció de l'aigua del subsòl va modernitzar-se amb la incorporació del motor elèctric que va substituir l'animal. Després de la Guerra Civil, es van substituir progressivament per motors de gasolina o elèctrics que han provocat l'abandó de la sínia, tot i que els pous segueixen en ús.</p> | 41.6811700,1.8683100 | 405809 | 4614997 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80673-foto-08262-121-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Actualment la casa es coneix com cal Fainé, nom dels propietaris actuals i del restaurant que alberga. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80674 | Molí del Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-marcet | <p>SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. AHCM manual del notari Ratllat i Fargas 1755, fol. 63-65.</p> | XVIII | Es conserva en estat de ruïna. | <p>Al costat del marge del riu Llobregat, sota la urbanització del Marquet, hi ha les restes de l'antic molí de Vallhonesta. Resta part de l'estructura amb els murs del molí que es tan banyats pel riu. Resta una alçada d'aproximadament dos metres de mur en un desnivell del terreny. No s'ha pogut accedir al carcavà ja que el riu toca els murs, però ens han dit que es conserva la volta interior. La darrera riuada de l'any 2002 es va emportar l'estructura d'una antiga sínia de finals del segle XIX que era moguda per tracció animal i que es trobava al costat del molí. L'estat de conservació és molt dolent.</p> | 08262-122 | Vallhonesta-Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'any 1755, Isidre Codul de Vacarisses, va comprar unes terres al mas Marcet a la riba del Llobregat per edificar un molí fariner (SUADES, 1987. AHCM manual del notari Ratllat i Fargas 1755, fol. 63-65), amb la condició de poder moldre tot lo que produís o li convingués al mas. Aquest molí ja no funcionava al 1845.</p> | 41.6895300,1.8732800 | 406235 | 4615919 | 1755 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Per arribar cal baixar al riu per un camí que parteix a l'altre costat de la carretera davant l'entrada a la urbanització Marquet. Cal seguir uns cent metres en direcció sud pel camí al costat del riu fins arribar a la paret del molí. | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||
| 80675 | Cal Gepic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gepic | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1996). Història gràfica de Sant Vicenç de Castellet, 1890-1936.</p> | XVIII | <p>Cal Gepic és una casa feta en dues etapes diferents, fet que es veu en la seva estructura. La base és un edifici de planta, pis i golfes, amb la teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. El primer edifici es va construir a mitjans del segle XVIII, el 1760, format per tres crugies perpendiculars al carener, la central coberta amb volta (la part del final en pedra i el tram de l'entrada de maó), la lateral esquerra ara és coberta de maó fent volta tot i que originalment era sostre pla de bigues, i la lateral dreta que alberga l'escala d'accés al pis. La porta d'entrada principal és al centre i a la llinda hi ha gravada la data 1768 amb la rosa de la sort al mig. Aquesta porta ha quedat tapada amb l'ampliació del segle XIX, en la que es va afegir una nova crugia que ocupa tota la façana de migdia, coberta amb volta en direcció perpendicular a les anteriors i formant una eixida al primer pis amb tres arcs de mig punt de maó a la façana i un a cada lateral que es troben tapats. Aquest cos també forma planta, pis i golfes i està cobert amb teulada a un vessant. La porta d'accés es troba al centre, és allindada i porta gravada la data de l'ampliació: 1850. En aquesta volta que ara és l'entrada principal hi ha la premsa del vi que encara s'utilitza. La casa tenia dues tines: una adossada a la façana posterior que es va convertir en habitació, i altra adossada a la façana de ponent. Aquesta es troba dins una estructura de planta quadrada a la que s'accedeix a través d'una escala exterior. Les boixes donen als cellers interiors. Totes dues eren circulars i folrades amb rajoles de ceràmica vidrada vermella.</p> | 08262-123 | Cal Gepic. Roques Altes. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt amb el torrent de la font Saiola pel mig. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic. Cal Gepic és un dels masos antics d'aquesta zona, construït pels volts del 1760 en terres que depenien dels barons de Castellet, els Amat, i als que pagaven delme a través de l'administrador que era un Ginferrer. També pagaven delme a l'església de Sant Vicenç de Castellbell (ja que la parròquia de Castellet depenia d'aquesta). La documentació que es conserva a la casa ens permet saber que l'any 1791 es va vendre aquesta a Josep Casajuana i Marquet per part d'un parent seu (possiblement un germà) i s'especifica que és una casa amb tina, hort i terra campa que es troba en una zona en que el propietari era una Vilaseca. Tot i diferents successions familiars, es manté la mateixa línia però sense conservar el cognom ja que en alguns casos l'hereu era pubilla, com va ser el cas de la besàvia de l'actual propietària, que va ser la que va realitzar ampliacions a la casa el 1850.</p> | 41.6676100,1.8668300 | 405666 | 4613493 | 1760 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tenia dues tines, de les que es conserva una. També conserven la premsa. La família conserva documentació referent a la casa i procedent d'ella des del 1740. El nom de Gepic li ve de geperut, perquè els habitants eren comerciants de vi i altres i ho portaven carregat a l'esquena fins a les cases que els compraven, fet que els convertia amb el temps en geperuts. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80676 | Barri de les Roques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-les-roques | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1996). Història gràfica de Sant Vicenç de Castellet, 1890-1936.</p> | XVIII | <p>El barri de les Roques es troba a la banda est del municipi, formant part de la mateixa trama urbana. Es troba sobre un turó i a la falda d'aquest, formant dos carrers principals, el més modern que va en direcció a l'antiga fàbrica del ciment i el barri de la Balconada, i el més antic sobre la roca i en direcció al camí Ral de Vallhonesta i el bosc de Sant Joan de Dalt. Tot i que s'han construït cases noves, encara es conserven les primeres cases que van constituir aquest barri, totes elles construïdes entre principis del segle XVIII i principis del XIX. Primer trobem, pujant a l'esquerra, cal Putxet (nº 1), cal Llorenç o cal Domingo (1766) (nº 5), cal Creus o Altimira, cal Forriols (1850) formada per la casa i uns pisos, cal Gepic (1760) (nº 12); i al costat dret, cal Tico o Cotoliu (nº 13). A la part que puja cap a la pujada del ciment hi ha tan sols una casa antiga, cal Cinto, a la part més alta. Totes les cases tenen tines, entre una i tres, així com tenien algunes feixes de terra al voltant en les que tenien vinyes. Les característiques arquitectòniques són similars en totes elles, d'estructura senzilla amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant, construïdes en pedra tot i que les ampliacions posteriors utilitzen el maó en finestres i portes. Totes tenen cellers coberts amb volta de canó de pedra al que donen les boixes de les tines, i moltes conserven encara la premsa del vi. Representen un barri característic, semblant al que formen els masos de Vallhonesta, els del Clot del Tufau o el Serrat de la Beguda, amb agrupació de cases de pagès molt similars i destinades a una agricultura vitivinícola que ha caracteritzat els darrers segles històrics de Sant Vicenç. La diferència amb les altres agrupacions de masos és que al peu d'aquest Raval de les Roques es va originar el nucli del poble de Sant Vicenç durant la segona meitat del segle XIX, quedant aquest barri com una part d'aquest poble. Cal recordar que en construir la via del tren de Renfe es va haver de dividir la terra que quedava entre els grans propietaris Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix, Ginferrer i també entre aquestes cases de les Roques Altes. En aquest barri hi ha la Font Saiola, font de clot que va ser la primera font pública. Estava tancada en una caseta de la que tenien clau els habitants de la zona de les Roques i que actualment no s'utilitza.</p> | 08262-124 | Nucli urbà de Sant Vicenç. Roques Altes. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituïnt un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt amb el torrent de la font Saiola pel mig. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic.</p> | 41.6676400,1.8663000 | 405622 | 4613497 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||||
| 80677 | Barraca de vinya de cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-cases | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Cal Cases té vàries barraques de vinya al seu voltant que eren de parcers que cultivaven les terres. Aquesta barraca es troba en el bosc que hi ha entre la casa i el terme de Castellgalí, a un marge d'un camp. És la única barraca de planta rectangular de considerables dimensiones. La planta és allargada, amb porta allindada oberta a un dels costats més estrets a ponent. Les parets d'obra seca pugen verticals, i les lloses a vegades es falquen amb pedres més petites. Fan entre 50 i 60 cm de gruix. La pedra utilitzada és la calcària de Sant Vicenç. La paret de tramuntana es troba mig recolzada al marge. La coberta és amb cúpula semiesfèrica tancada amb lloses i vista des de l'interior té l'aspecte de les navetes menorquines, amb la paret de la porta formant angle recte amb les laterals i un absis a la paret oposada a la porta. El pas de la planta quadrada a la circular de la cúpula es fa amb el sistema de petxines de les cúpules amb pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Per l'exterior la cúpula està coberta de terra, fet que la impermeabilitza. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua.</p> | 08262-125 | Cal Cases. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos del Serrat Beguda i el Clot Tufau eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren parcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Cal Cases era un dels masos importants del Clot del Tufau, i que al 1865 comptava amb 12 parcers (AMSVC, Amillarament). La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6670800,1.8429600 | 403678 | 4613460 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta rectangular coberta amb falsa cúpula. L'accés s'ha de fer caminant. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80678 | Barraca de vinya de Serracanta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-serracanta | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | Restaurada l'any 2003. | <p>Aquesta barraca es troba a l'àrea d'influència de Sant Jaume de Vallhonesta, a prop de les ruïnes de l'antic mas Serracanta, al camí que porta de cal Noguera al camí a Sant Pere. És una barraca circular, exempta, que es troba en molt bon estat perquè l'any 2003 alguns membres del Centre Excursionista de Sant Vicenç la van restaurar. Té la porta allindada oberta a migdia i coberta amb falsa cúpula construïda a base de filades voladisses en que cada filada es projecta una mica més endins del recinte que la filada anterior. Aquest sistema de construcció es pot observar des de l'interior, on també es poden veure els petits finestrals de ventilació i les fornícules per recolzar coses. Destaca en general l'harmonia del conjunt, essent una barraca del tipus circular gran i representativa d'aquesta tipologia.</p> | 08262-126 | Serracanta. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren aparcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Serracanta era un dels masos importants que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 19 parcers, i es coneixia com mas Vallhonesta. Entre aquest i Sant Jaume es repartien l'extensió més important de terres de Vallhonesta. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6741300,1.8843500 | 407134 | 4614197 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80678-foto-08262-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80678-foto-08262-126-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tipologia: planta circular coberta amb falsa cúpula. L'accés és fàcil amb vehicle tot terreny. Es troba enmarcada dins l'itinerari senyalitzat SL-C53 de Sant Vicenç de Castellet a Sant Pere de Vallhonesta. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80679 | Barraca de vinya de cal Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-noguera | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Barraca que es troba sota el camí que parteix de cal Noguera i surt al camí a Sant Pere de Vallhonesta. Es troba una mica enclotada en un marge del torrent de Cal Noguera. És una barraca circular, petita, que segueix la tipologia de les construccions de pedra seca, però amb la particularitat de que té uns petits murs que fan un tancat a la part de davant de la porta. Possiblement aquest tancat servís per guardar algun tipus de petit animal. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada. A prop de la barraca hi ha un dipòsit.</p> | 08262-127 | Cal Noguera. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Aquesta seria possiblement la barraca d'un parcer de Sant Jaume, o de la casa Noguera que era de Juan Plans. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas Sant Jaume tenia 18 parcers, essent un dels més importants de Vallhonesta. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6727100,1.8850600 | 407191 | 4614039 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80679-foto-08262-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80679-foto-08262-127-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tipologia: planta circular amb espai tancat davant. L'accés és fàcil amb vehicle tot terreny. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80680 | Barraca de vinya del Clot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-del-clot | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>La barraca es troba al camí que des del mas la Serra va al Clot, abans d'arribar al conjunt de masos, a la dreta del camí en un marge. És una barraca de planta quadrada que des de l'exterior no es distingeix clarament la seva estructura en estar adossada al marge per la part posterior. La porta s'obre a migdia i és allindada; la teulada és de volta i, en estar recolzada a la paret natural del marge, té la façana principal amb forma corba en la seva intersecció amb la volta. Les pedres utilitzades son informes i la volta s'ha cobert amb pedruscall. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-128 | El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta zona del Clot estava sota la influència dels masos Vinyes i la Serra de Vallhonesta, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenien 6 i 16 parcers respectivament, essent un dels més importants de Vallhonesta. Aquesta barraca seria molt probablement d'un parcer que treballaria terra del mas Serra. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afecten especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6682400,1.8890800 | 407519 | 4613538 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80680-foto-08262-128-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: adossada al marge. | 119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80681 | Barraca de vinya de can Soler de les Teules | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-can-soler-de-les-teules | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | Es troba en mal estat ja que la coberta no existeix i manca part dels murs. | <p>Es troba al peu del camí de can Soler de les Teules a Sant Vicenç, poc després del Soler i abans de travessar el pont de l'A-18 a la dreta del camí en un lloc elevat. Resten els murs d'una barraca de planta quadrada que era de dimensions considerables, amb una façana d'aproximadament 2,5 metres. Té la porta oberta a la façana de migdia i resten aproximadament entre 160 i 120 cm d'alçada dels murs; a la façana de la porta el mur és més alt que a la resta i es manté encara per sobre de la llinda de la porta. Està construïda amb blocs de pedra i lloses bastant regulars de mides amb les cantoneres ben escairades. La runa de la teulada es troba part a dintre i part a fora de les parets. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-129 | El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La barraca es troba en la zona d'influència del mas Soler de les Teules que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 6 parcers, essent aquesta una possible barraca d'un parcer o del propi mas. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6692600,1.8719100 | 406091 | 4613670 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80681-foto-08262-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80681-foto-08262-129-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta quadrada exempta. Es troba al peu del camí. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80682 | Barraca de vinya camí del Tufau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-cami-del-tufau | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>La barraca es troba al peu d'un camí del Clot del Tufau, que va des de la urbanització cal Xesc al camí principal del Serrat de la Beguda. És un camí secundari que porta als coberts que es troben al costat de la barraca. Està feta aprofitant un turó petit que feia una mena de balma de petites dimensions a la roca. Davant d'aquesta balma es va fer una estructura de barraca de vinya, allargant les parets per cada banda i fent un mur que tanca per davant on hi ha la porta d'accés allindada. A l'interior es pot veure part de la volta que cobreix l'entrada, que respon a les característiques de les barraques de vinya: amb una superposició de filades de pedres planes, posades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra.</p> | 08262-130 | Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La zona del Clot del Tufau depenia dels masos Cases de Jaime Pla, mas Fabrés de Jaime Enrich y Fabrés i el mas Fiter de Martín Vall, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenien respectivament 12, 9 i 22 parcers. Aquesta barraca es troba en terres del mas Fabrés i per tant seria del mateix mas o d'un dels parcers que treballaven la seva terra. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6599500,1.8417700 | 403568 | 4612670 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: de balma. L'accés no és fàcil ja que s'ha d'entrar en una propietat privada. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80683 | Barraca de vinya de cal Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-marcet | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Es troba al camp sobre la casa Marcet, dins la seva propietat. És de planta quadrada, petita, amb porta allindada oberta a migdia i a un costat, coberta amb falsa cúpula. Es troba en bon estat. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-131 | Cal Marcet. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Marcet era un dels masos més importants de Vallhonesta, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 31 parcers. A la finca de cal Marcet actualment hi ha aproximadament 30 barraques de vinya de les que moltes estan ensorrades o en mal estat. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6850500,1.8725300 | 406166 | 4615423 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80683-foto-08262-131-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta quadrada amb falsa cúpula. L'accés està restringit ja que es troba dins la propietat de cal Marcet. Cal vehicle tot terreny. | 119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80684 | Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-de-renfe-0 | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | <p>L'estació de Renfe forma un conjunt en el que es barregen els elements antics ara en desús amb els que s'han anat actualitzant i que encara presten servei. Així podem distingir entre la zona de viatgers i la zona de serveis. A la zona de viatgers destaca l'edifici de l'estació que disposa de vestíbul (sala d'espera amb bancs, informació horària i despatx de bitllets), cantina (servei de cafeteria, begudes i entrepans) (anteriorment la cantina ocupava un edifici a part fins que aquest es va ensorrar i actualment ocupa una espai de l'edifici de viatgers), lavabos, andanes. La zona de serveis està formada per la Cabina de circulació (despatx el cap d'estació rep per telèfon o per mitjans electrònics de senyalització, tota la informació necessària per dirigir correctament el tràfic ferroviari), despatx del cap d'estació, magatzem, antiga casa del cap d'estació (actualment fora de servei). L'edifici de la primera estació va ser substituït per un altre, tot i seguint l'estètica del primer edifici, de planta baixa i un pis, cobert amb teulada a quatre vessants. L'edifici presenta façanes que segueixen una estructura simètrica amb 6 portes a la planta baixa i 6 finestres al pis emmarcades per una motllura exterior que les realça amb un arc carpanel a la llinda superior. Destaca la marquesina que proporciona ombra a l'andana que hi ha davant l'edifici, amb un suport de 4 bigues de ferro adossades a la paret que segueix la mateixa estructura que les torres d'electrificació. A la marquesina es conserva penjat el rellotge circular que és el que hi havia a la primera estació. Al costat hi ha una petita caseta que substitueix a la que ja existia l'any 1909 on ara hi ha els serveis públics. El conjunt de Renfe ocupa un espai de 650 metres en el que es troben els diferents elements que formen el patrimoni del ferrocarril. Està centrat per la via principal al voltant de les que s'articulen la resta d'elements: les vies de reserva; el magatzem de sals potàssiques amb la bàscula, cintes transportadores i el bolcador de vagons; la rotonda amb la placa giratòria per dipòsit de màquines; el dipòsit d'aigua; la casa del cap d'estació; l'estació; la subestació elèctrica; la grua; la bàscula.</p> | 08262-132 | Passeig Pau Casals. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. La primera locomotora elèctrica que va fer aquest recorregut era de la sèrie 7001, una de les més antigues, i estava equipada per funcionar a 1.500 V. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe. L'any 1965 la línia Barcelona-Manresa passa de funcionar a 1.500 V a 3.000 V. El 2 de juny de 1970 es va fer l'últim servei a vapor del tren correu. La locomotora era una Mikado 2234.</p> | 41.6687200,1.8625900 | 405315 | 4613621 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||||
| 80685 | Moll de mercaderies de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moll-de-mercaderies-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | No existeix. | <p>Entre l'estació i l'antiga reserva de màquines hi ha el moll de mercaderies actualment en desús. És un ampli espai format per dos cossos diferenciats, un cobert i tancat, i un altre cobert però amb els costats oberts. La part tancada servia per emmagatzemar les mercaderies sense perill i la part davantera era el moll de càrrega i descàrrega dels vagons del ferrocarril amb una andana construïda a l'alçada del terra dels vagons i condicionada per l'entrada de les mercaderies. L'espai obert té una estructura molt característica que s'utilitzava per fer coberts de mercaderies a les estacions. Es troba aixecat del nivell del terra amb una plataforma de ciment a la que s'accedeix a través de diferents trams d'escales i una rampa. L'element remarcable era la coberta sostinguda amb un seguit de pilars de bigues de ferro (6) que suportaven una teulada a doble vessant de teula plana sobre llates de fusta sobre bigues de fusta perpendiculars a les de ferro. Les façanes extremes eren tancades amb un parament vertical de planxes de fusta fins a una alçada de 2 metres del terra, de manera que quedava tot obert amb dos metres d'alçada a tot el volt de l'estructura. També una paret de fusta seguia pels costats de manera que resta fora un voladís de la teulada. La part final de les planxes de fusta era tallada fent punxa de manera que li proporcionaven al conjunt una estètica concreta. Es tractava d' una construcció molt característica que tenia un atractiu especial degut a l'estructura. Al costat del moll hi ha una via paral·lela a aquest amb un topall que servia per acostar els vagons per carregar i descarregar.</p> | 08262-133 | Passeig Pau Casals. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe.</p> | 41.6690900,1.8624300 | 405302 | 4613662 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80685-foto-08262-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80685-foto-08262-133-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | L'estructura de fusta ja no existeix. Es manté la fitxa com a recordatori del que havia. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||
| 80686 | Antiga casa cap d'estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-casa-cap-destacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | No es conserva sencera | <p>En la zona d'influència de l'estació de Renfe, al costat de l'antic dipòsit de màquines, hi ha una casa que era la de l'antic cap d'estació on hi haurien també oficines. És una casa d'estil noucentista, similar a les cases del directius de les fàbriques tèxtils a la zona. És de planta rectangular, amb planta baixa i pis, a més d'un espai subterrani. A la coberta hi ha una part de terrassa a la que s'accedeix a través d'una caixa d'escala que forma un cos cúbic al centre de la part posterior de la casa, i una altra part coberta amb una teulada a tres vessants que actualment no conserva les teules. Té una estructura asimètrica, tot i que molt regular, amb finestrals llargs oberts al pis i a la planta, així com una porta d'entrada a la façana que dona a les vies i a la que s'accedeix a través d'una escala exterior. Combina el color vermell dels maons a les parets amb el color gris de les llindes de portes i finestres de ciment. La llinda de les portes i finestres de la planta baixa forma un arc carpanel, mentre que la de les finestres del pis és allindada amb una petita motllura esglaonada i ampit també motllurat. La barana de la terrassa és de maó entre pilars verticals de ciment. Es troba abandonada i quasi totes les portes i finestres estan tapiades.</p> | 08262-134 | Inici del carrer València. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet es va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe.</p> | 41.6719100,1.8608400 | 405174 | 4613977 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||
| 80687 | Antic dipòsit de reserva de màquines de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-diposit-de-reserva-de-maquines-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | Presenta un estat d'abandonament | <p>A la zona nord del conjunt de Renfe hi havia el dipòsit de màquines (actualment fóra de servei): era la instal·lació on les màquines eren revisades i carregades de combustible. Aquest dipòsit estava format per una rotonda amb una plataforma giratòria de la que sortien vies radials acabades en topalls que amortien el xoc dels vehicles que s'hi aturaven. Els vagons o locomotores es disposaven al voltant d'aquesta plataforma en forma circular. La plataforma giratòria és una peça circular que gira a l'interior d'una fossa i que serveix per canviar de via o de sentit una locomotora, un vagó, etc. Al costat hi havia un fossat que actualment es troba en mal estat, consistent en una fossa excavada al sòl amb la finalitat de poder examinar la part baixa dels vehicles. Hi havia també un dipòsit de fuel-oil que ha desaparegut. Es conserva la fossa de planta circular amb la plataforma que conté una via i una caseta, així com algunes de les vies radials i dels topalls de ciment. Hi havia 11 vies radials més la via principal d'entrada i de sortida de la plataforma. També resta un dels edificis de reserva. Actualment aquesta zona es troba sense ús i abandonada, amb alguns elements desapareguts i tot bastant cobert de vegetació.</p> | 08262-135 | Inici del carrer València 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Entrat ja en el segle XX, Sant Vicenç va tornar a rebre un nou estímul ferroviari: la construcció l'any 1917 del dipòsit d'aigua i la reserva de màquines. L'any 1914-1917 la Companyia de Ferrocarrils del Nord s'interessa per Sant Vicenç per instal·lar-hi el dipòsit de màquines. El fet va produir reticències dels veïns a més de l'interès de Manresa per instal·lar-lo al seu municipi. Finalment, la mediació de l'Ajuntament de Sant Vicenç va aconseguir la instal·lació al municipi. Aquest fet va suposar una onada de nous treballadors i un fort impuls per al comerç local, amés de suposar l'increment de població. L'estació de Sant Vicenç es convertia des de llavors en un punt de descans dels viatgers i en una de les estacions estratègiques del traçat Barcelona - Lleida - Saragossa. L'electrificació de la via entre 1926 i 1929 va acabar per convertint Sant Vicenç en un important nucli ferroviari. Però algunes millores tècniques com l'electrificació de les línies o la mecanització de processos que abans requerien una gran quantitat de mà d'obra van donar lloc, d'una banda, a la substitució de les locomotores de vapor per locomotores elèctriques i, d'un altra, la inevitable pèrdua de llocs de treball. El 1970 es va suprimir el servei de dipòsit en ser retirat definitivament les locomotores de vapor. Actualment la finalitat amb què va ser construïda la línia de Barcelona a Saragossa passant per Manresa i Lleida, ha canviat. El gran trànsit passa ara per Sant Vicenç de Calders i la línia interior ha quedat exclusivament per al trànsit de rodalies. Això ha provocat la disminució progressiva de la importància de Sant Vicenç com a enclavament ferroviari, així com l'abandó de les antigues instal·lacions.</p> | 41.6713600,1.8610800 | 405193 | 4613915 | 1917 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80687-foto-08262-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80687-foto-08262-135-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | A un dels edificis es va ubicar l'any 2009 el CAP de Sant Vicenç de castellet. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||
| 80688 | Dipòsit d'aigua de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-daigua-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | Presenta un estat d'abandonament | <p>Entre les vies del tren hi havia l'aiguada, element actualment desaparegut: lloc, amb un dipòsit especial, on es feia la càrrega d'aigua o aiguada d'un tren de vapor consistent en un braç elevat suportat amb una columna. Entre el moll de mercaderies i l'antic dipòsit de màquines encara resta un dels dos dipòsits elevats d'aigua. És de planta circular, situat sobre una estructura de bigues que l'eleva aproximadament tres metres del nivell del terra.</p> | 08262-136 | Inici del carrer València. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va suposar una onada de nous treballadors i un fort impuls per al comerç local. L'estació de Sant Vicenç es convertia des de llavors en un punt de descans dels viatgers i en una de les estacions estratègiques del traçat Barcelona-Lleida. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. La primera locomotora elèctrica que va fer aquest recorregut era de la sèrie 7001, una de les més antigues, i estava equipada per funcionar a 1.500 V. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1965 la línia Barcelona-Manresa passa de funcionar a 1.500 V a 3.000 V. El 2 de juny de 1970 es va fer l'últim servei a vapor del tren correu. La locomotora era una Mikado 2234, moment en el que es deixa d'utilitzar el dipòsit d'aigües. D'altra banda, tot i estar ubicat Sant Vicenç de Castellet al costat del riu Llobregat, tenia certs problemes per abastir d'aigua potable a la població. En un principi, quan es comencen a urbanitzar els carrers del poble i a construir cases, a mitjans del segle XIX, cada casa feia el seu pou per ús particular. Però en construir el pou mort al costat els residus passaven al pou d'aigua potable i això provocava epidèmies i tifus que va fer que morís un nombre considerable de gent. Degut a aquest problema, l'any 1913 l'Ajuntament comença la construcció del clavegueram. L'any 1914, en construir el dipòsit de Reserva de Màquines del Nord, es va constituir la Sociedad de Aguas per portar aigua al dipòsit i es va projectar el subministrament a tot el poble. Aquest primer subministrament es feia directament del riu i l'aigua a vegades no era clara ni estava filtrada fet que va condicionar la construcció del pou-mina l'any 1948 per la captació d'aigües al Llobregat al Clot de les Tinotes.</p> | 41.6709900,1.8617200 | 405246 | 4613873 | 1917 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||
| 80689 | Grua de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/grua-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | Presenta un estat d'abandonament | <p>Davant l'antic moll de mercaderies i a la part exterior hi ha una grua. És una grua que es troba anclada al terra amb un suport vertical d'obra i que té un únic braç. L'acció és mecànica a través de dues rodes motrius dentades situades a cada costat de l'eix que recullen una cadena que passa per sobre de l'estructura del braç i que sosté un ganxo de càrrega. La base de la grua es troba sobre una plataforma circular que permet que aquesta giri sobre el seu eix. Es troba situada davant el moll de mercaderies i al costat d'una via morta que acostava els vagons per fer càrrega i descàrrega.</p> | 08262-137 | Passeig Pau Casals. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe. La grua permetia elevar pesos mecànicament penjant-los d'un ganxo per tal de facilitar la càrrega i descàrrega de les mercaderies dels trens i dipositar-les al moll.</p> | 41.6692400,1.8623300 | 405294 | 4613679 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80689-foto-08262-137-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80690 | Subestació elèctrica de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/subestacio-electrica-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | <p>La subestació elèctrica és la instal·lació on es converteix el corrent elèctric, adequant-lo a la tensió i freqüència de la línia de contacte que necessita el ferrocarril. Generalment són telecomandades des d'una central que governa tota una línia o regió. A Catalunya hi ha 57 subestacions elèctriques (40 de silici i 17 de vapor de mercuri). La de Sant Vicenç es governa des de Barcelona. La subestació està formada per un edifici i l'estructura de transformació externa. L'edifici segueix les característiques d'altres edificis de la mateixa època destinats a aquesta finalitat: planta rectangular i senzilla construcció amb pocs elements decoratius que es redueixen a sis pilatres que recorrent les façanes principals des de la base fins a la teulada finalitzant en un pilar elevat sobre la teulada que li dona un aspecte característic singular. És un edifici de tipus industrial, amb grans finestrals oberts a la meitat de l'alçada de les parets per tal de proporcionar el màxim de llum natural a l'interior.</p> | 08262-138 | Nucli urbà de Sant Vicenç. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. La primera locomotora elèctrica que va fer aquest recorregut era de la sèrie 7001, una de les més antigues, i estava equipada per funcionar a 1.500 V. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 aquesta línia de ferrocarril va passar a formar part de la Renfe. L'any 1965 la línia Barcelona-Manresa passa de funcionar a 1.500 V a 3.000 V. El 2 de juny de 1970 es va fer l'últim servei a vapor del tren correu. La locomotora era una Mikado 2234.</p> | 41.6728100,1.8599300 | 405099 | 4614078 | 1929 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||||
| 80691 | Magatzem sals potàssiques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/magatzem-sals-potassiques | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | <p>Aquest edifici té una estructura molt característica. Està realitzat amb una base formada per 16 arcs de tipus parabòlic paral·lels sobre els que s'ha fet la coberta. La finalitat era realitzar una nau gran amb una llum important a l'interior i que permetés la cabuda de muntanyes de potassa. A la part de la clau dels arcs hi ha una llanterna seguida que ocupa tota la llargària de la nau i que té la teulada formant una volta seguida de mig punt. L'estructura de l'edifici, tot i que bastant actual, té semblança amb les naus industrials de les caves de la zona del Penedès. A la façana hi ha els rètols: SALES POTÁSICAS. ALMACÉN REGULADOR EMPALME SAN VICENTE.</p> | 08262-139 | Nucli urbà de Sant Vicenç. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>A la zona de mercaderies de l'estació de Renfe, al costat est de la via, hi ha el Magatzem regulador de sals potàssiques. Es va inaugurar cap als anys 40, gestionat els anys 2000 per l'empresa privada Tramer, i actualment ja no està en ús. És l'únic enllaç entre línies d'ample diferent a Catalunya i la seva funció és la recepció i distribució de sal sòdica i potàssica procedent de Súria i Sallent en vagons dels FGC (amb un ample de 1000 mm) a vagons de la Renfe (amb un ample de 1668 mm). De l'enllaç de Sant Vicenç surten trens cap al port de Barcelona o cap a altres punts de l'Estat i de l'estranger, especialment França, des d'on es distribueix cap a altres països europeus com Bèlgica o Itàlia. En arribar a l'enllaç, els vagons de potassa es descarreguen i per mitjà d'un sistema de cintes transportadores es carreguen altres vagons que transporten la mercaderia als seus compradors. Abans, però, de la seva mecanització, el mineral es traspassava d'un vagó a l'altre a cop de pala. En funció de la demanda, de vegades també es carreguen camions. El mineral sobrant s'emmagatzema i es ven posteriorment a un preu més baix. Actualment el control de la càrrega es programa electrònicament, però abans s'havia de fer pesant els vagons amb una bàscula que encara existeix tot i que ara està fora de servei. Forma part del conjunt el bolcador de vagons, el lloc de càrrega de vagons, les cintes transportadores i la bàscula.</p> | 41.6725000,1.8592600 | 405043 | 4614044 | 1940 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80691-foto-08262-139-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80692 | Estació FF CC | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-ff-cc | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA. VV. (1997). Els trens històrics de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Quadrens de didàctica i difusió, 10. Museu de la Ciència i laTècnica de Catalunya.</p> | XX | <p>L'edifici de l'estació és modern, tot i que s'inventaria per la relació històrica que té amb Sant Vicenç de Castellet. És un edifici d'una sola planta rectangular dividit en tres crugies que diferencien tres espais diferents. La teulada té voladís suportat sobre unes bigues de fusta que sobresurten de l'alçat de les parets. No conserva elements característics de la seva època original de construcció.</p> | 08262-140 | Carrer Cardener. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La xarxa Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya va ser fundada el 1918 per unir les ciutats més importants de Catalunya. El tram Manresa-Martorell que passava per Sant Vicenç es va inaugurar l'any 1924 amb una negativa inicial per part dels veïns de Sant Vicenç que no estaven d'acord amb el traçat que va aprovar el Govern. Finalment, amb mediació de l'Ajuntament i la intervenció del diputat Josep Creixell, es va arribar a un acord final que va permetre la construcció de la via i tres passos subterranis, ja que la línia travessava el poble i comportava problemes en el creixement urbanístic. Pel seu pas es va construir un pont de tres arcs a la plaça del Pi per donar accés a la fàbrica Soler, un altre d'un arc per donar pas a l'Avinguda Secretari Canal, i el pont de ferro sobre el Llobregat. El tram Monistrol de Montserrat-Manresa de la Companyia General de Ferrocarrils Catalans (nom que rebia aleshores) es va inaugurar l'any 1924. La importància de Sant Vicenç com a nucli ferroviari va créixer amb l'arribada de la línia dels Catalans i amb els treballs d'electrificació entre els anys 1926 i 1929.</p> | 41.6679300,1.8597100 | 405074 | 4613536 | 1924 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||||
| 80693 | Raval Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/raval-nou | <p>SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. VIRÓS, Ll. (2003). Sant Vicenç de Castellet, un cas d'industrialització hidràulica. VI Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Lleida.</p> | XIX | Presenta un estat d'abandonament en alguns habitatges | <p>El Raval Nou és un petit barri de Sant Vicenç de Castellet que queda tancat entre la via del tren de Renfe i la muntanya del ciment, i entre la casa Canyelles i la fàbrica Balet. Està format per un grup de cases entre les que destaquen dos edificis de pisos i una caseta que faria les funcions d'estació o baixador de mercaderies del ferrocarril. Els dos blocs de pisos conserven les característiques dels edificis d'habitatges obrers de l'època de la industrialització: edificis de pedra amb finestres i portes de maó, tres pisos d'habitatges en una estructura de planta rectangular allargada coberta amb teulada a doble vessant. Són edificis d'estructura senzilla i la seva funció era albergar els obrers que treballaven a la fàbrica que es trobava molt propera. A més hi ha dues cases més petites que tenen estructura de casa de pagès i que possiblement es construïssin a la mateixa època. Els pisos estan abandonats, mentre que les cases petites estan habitades. A més hi ha una petita caseta que controla el pas a nivell de la via i que possiblement fou la de la regulació d'aquest pas.</p> | 08262-141 | Nucli urbà de Sant Vicenç. Raval Nou. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La fàbrica Balet va ser la primera indústria que es va instal·lar a Sant Vicenç. La fàbrica va tenir dues etapes. La primera, 1828-1855, dedicada a la filatura i teixits de llana; la segona, a partir de 1855, es converteix en una fàbrica gran i es passa al sector cotoner vinculada a la burgesia manresana. L'any 1828, Joan Davant, sastre de Castellgalí, i els germans Francesc i Valentí Gibert de Terrassa, van edificar una fàbrica de teixits de llana. L'any 1845 fa societat amb Josep Feiner de Terrassa (SUADES, 1996). L'any 1855 s'hi formà una companyia per fabricar fils de llana formada per Anna Xatart, de Sant Martí de Provençals, i Maria Antònia Abadal, d'Avinyó. El 1858 s'amplia amb diferents socis, entre ells Manel Balet i s'introdueix la filatura de cotó. L'any 1858, el fill, Josep Balet, inicia un procés d'apropiació de l'empresa, culminant amb la compra de la fàbrica l'any 1867. Cap al 1870 s'amplia la fàbrica i s'incrementa l'energia hidràulica. L'any 1890, sobre una població de 1429 habitants, a la fàbrica Balet treballaven 557 persones, mostrant la importància que tenia la fàbrica en la economia del poble. El 1894 Josep Balet i Ballbé lloga la fàbrica a una empresa del seu nebot ('Manufacturas textiles Balet, Vendrell i cia.') que es dissol el 1920 per crear Manufacturas Textiles Balet Vendrell S.A., que compra la fàbrica, especialitzant-se en filatura i teixit de panes. En aquesta època generava 250 CV (NADAL, 1991). Era una fàbrica mixta que utilitzava la força hidràulica però també el vapor degut a l'estacionalitat del cabal del riu. El salt de la Balet es troba a prop de la fàbrica i té un canal curt, de poc més de 100 metres. Compartia el salt d'aigua concedit a Francisco Ginferrer, que l'emprava per regadiu amb una gran roda de calaixos vertical que feia pujar l'aigua a un aqüeducte que alimentava un sistema de canals. Balet disposava d'un canal que partia del salt de Ginferrer, aprofitant l'aigua que no movia la roda; això li permetia tenir un salt petit, de 2,51 m d'alçada amb el que movia dues turbines de 50 CV cada una, movent 600 fusos i 112 telers mecànics (VIRÓS, 2003). L'any 1869, Josep Balet va voler ampliar la capacitat productiva de la fàbrica, fet que va produir diferents expedients (AHDB, expedient d'aigües) en que demanava construir un canal paral·lel que li permès augmentar 1 m el salt i instal·lar una nova turbina aprofitant fins a 6.000 l/seg. Li portaven el cotó des del port de Barcelona, primer amb mules per camí Ral, i després amb el tren, tenint un camí propi a l'estació. Va patir una important inundació l'any 1907, tot i que la de 1971 va produir més estralls. L'any 1960, amb la crisi del sector tèxtil, deixà l'activitat i actualment hi ha instal·lades diferents empreses, restant abandonades algunes naus, la casa de l'amo i la casa de l'encarregat. La carretera que comunica la fàbrica amb el Raval Nou va ser construïda per Josep Balet cap el 1870.</p> | 41.6595900,1.8654400 | 405539 | 4612604 | 1870 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80693-foto-08262-141-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80694 | La Fabriqueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fabriqueta-2 | <p>FERRER, LL.; PIÑERO, J.; SERRA, R. ( 1997). El Llobregat: nervi de Catalunya. Angle Editorial. NADAL, J. (1991). La indústria cotonera. A Història Econòmica de la Catalunya Contemporània. Enciclopèdia Catalana. Vol. 3, pp. 13-86.</p> | XIX | <p>Aquesta fàbrica conserva l'aspecte de l'estructura inicial del moment de la construcció, tal i com es pot comprovar en fotografies antigues. És un edifici de planta rectangular allargada que és paral·lel al Llobregat i que es troba al costat d'aquest a l'extrem del pont de pedra que hi ha entrant al poble, entre el riu Llobregat i el canal de cal Soler. Aprofita el desnivell que fa el terreny de manera que per la banda que dona al riu presenta un pis més que per la banda que dona al canal de cal Soler. És cobert amb teulada a doble vessant i té finestrals a tot el perímetre de la paret, de forma rectangular amb un arc carpanel a la llinda superior. Es conserva l'entrada del salt d'aigua des del canal de cal Soler.</p> | 08262-142 | Via Augusta, 1. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'any 1893 aproximadament iniciava la seva activitat la fàbrica Armengol, avui coneguda com La Fabriqueta. Va començar l'activitat el 1893 amb uns 40 telers (Llibres de Matrícula Industrial, AHSVC). El propietari de Sant Joan de Baix, Pere Gros, va construir la fàbrica el 1893. Pere Gros pertanyia a una família que va tenir la primera fassina o fàbrica d'aiguardent el 1845. Va vendre la fàbrica abans d'acabar-la a Joseph Armengol, director de la fàbrica de Castellbell, que la va acabar i posar en funcionament (FERRER, 1997). Només feia producció de teixits i treballava per altres més grans. Cap al 1920 generava uns 30 CV a partir de força hidràulica de vapor (NADAL, 1991). Tenia un salt d'aigua al mig del poble.</p> | 41.6660000,1.8579600 | 404925 | 4613324 | 1893 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Pere Gros de Sant Joan de Baix | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||
| 80695 | Camí ramader | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-19 | <p>MIRALLES, F. i ROVIRA, J. (1999). Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Associació d'Amics dels Camins Ramaders. Informació oral de Pere Ambrós.</p> | XIII-XXI | Presenta un estat d'abandonament | <p>El ramal principal del camí ramader al seu pas per Sant Vicenç venia de Terrassa i Rellinars carenejant, passant pels Hostalets del Daví, carena del Panissar, coll de Gipó, Sant Jaume de Vallhonesta i fins al Pont de Vilomara passant pel Marquet on travessava el Llobregat per arribar fins a Manresa. Seguia el camí Ral de Barcelona a Manresa que anava carenejant. També hi havia altres camins que seguien els pastors, destacant el que passava pel mig del poble, de can Pedró seguia fins al Raval Nou i d'aquí fins a l'actual camp de futbol, carrer Pedraforca fins a passar davant l'església, i seguia per l'actual carrer Eduard Peña i enllaçava amb la carretera del Pont de Vilomara. El camí ral fou la via més important de comunicació de Barcelona amb Manresa, des de l'edat mitjana fins a principis del segle XIX, utilitzats alguns trams també com a camí ramader. El camí Ral era un camí de carena, a l'estil romà, estratègic i pràctic que enllaçava amb una antiga via romana prop de Matadepera passant per Terrassa i Sabadell. El camí es feia principalment per les carenes ja que oferien millor seguretat que les valls tancades. El trajecte durava unes 13 hores. Part del camí segueix el GR-4 fins a Sant Jaume de Vallhonesta, d'aquí va seguint la carena en trams en els que encara hi resten parts del paviment de pedra i de parets de pedra seca. El trajecte de camí que passava per la zona de Vallhonesta fins al Coll de Daví era de ferradura i a Terrassa passava a ser camí carreter fins a Barcelona. La decadència del camí ral va arribar amb la construcció de la carretera que uniria Manresa i Barcelona per can Maçana. L'obra es va iniciar l'any 1804 i no es va acabar fins a l'any 1835. Tot i així, el transport a bast de cotó des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de Sant Vicenç i Castellgalí encara es va continuar fent pel vell camí ral. La fi definitiva d'aquesta via de comunicació va arribar amb la construcció de la línia de ferrocarril entre Terrassa i Manresa, l'any 1859. Des de llavors va quedar reduït exclusivament a camí ramader que ara ja s'ha deixat d'utilitzar definitivament per aquest fi.</p> | 08262-143 | 08295 SANT VICENÇ DECASTELLET | <p>Els camins ramaders eren camins per on els ramats feien la transhumància des dels Pirineus i altres muntanyes fins a la terra baixa o la marina, i en els que els ramats tenen drets de pas. La majoria dels camins tenen més de mil anys d'antiguitat ja que els trobem documentats al segle IX, però la seva utilització és més antiga encara que no consten als mapes i que hi ha pocs documents escrits. S'estan perdent i oblidant, a vegades per falta d'ús i a vegades perquè els mateixos particulars els fan desaparèixer intencionadament o per desconeixement. Per això s'ha de recollir la tradició oral dels pocs pastors que els van fer i que encara ens poden ajudar a marcar els llocs de pas dels camins. El manteniment dels camins en ús és important perquè són corredors ecològics essencials per a la migració i l'intercanvi genètic d'espècies i modelen el paisatge. El primer camí ramader que es va organitzar era el que al segle XII feien els ramats del Císter per tal d'enviar els ramats a passar l'estiu a les verdes pastures de l'Alt Berguedà, el Ripollès i la Cerdanya.</p> | 41.6781800,1.9019800 | 408607 | 4614628 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80695-foto-08262-143-1.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Els camins ramaders estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de Vies Pecuàries. Segons la llei un camí ramader és la ruta per on discorre o ha discorregut el trànsit ramader, es a dir, que encara que no hi passi un ramat, la llei encara el considera com a tal. Es poden donar altres usos compatibles o complementaris a la seva naturalesa, donant prioritat al trànsit ramader. Són camins públics que gestiona la Generalitat de Catalunya a través del DARP. La llei obliga a inventariar, per protegir-les de les obres públiques, els particulars i l'abandonament en que es troben. Són imprescriptibles, es a dir, que el que ha estat camí ramader no pot deixar de ser-ho. Hi ha l'obligació de classificar-los des de l'any 1995, i s'han de senyalitzar per garantir el seu ús públic i la seva integritat. La informació del pas del camí s'ha obtingut oralment del pastor de Sant Vicenç Pere Ambrós. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80696 | Sardana 'Festa a Castellet' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-festa-a-castellet | <p>Informació de Rita Vila i Marta Samper de l'Agrupació Sardanista.</p> | XX | <p>La composició d'aquesta sardana va ser encarregada per l'Agrupació Sardanista al músic manresà Joan Lázaro, com a regal per la Colla de Geganters un dia de l'Aplec a Castellet de l'any 1996. Des de llavors es balla cada any com a cloenda de la festa amb els gegants i els geganters. Era president de l'Agrupació Sardanista Joan Gorgas.</p> | 08262-144 | Sant Vicenç de Castellet | <p>A més l'Agrupació Sardanista, ha recopilat les 12 sardanes que s'han fet al municipi dedicades a gent del poble des de l'any 1936 i amb elles estan preparant l'edició d'un CD. 1- Carme Formosa. 1935. Dedicada a Carme Batall. Composta per Francesc Juanola. 2- La petita del bar Serra. 1946. Dedicada a Teresa Serra. Composta per Manuel Bardina. 3- En Xavier i la Montserrat. 1953. Dedicada a Elia Vall Ginferrer. Composta per Francesc Juanola. 4- Sóc la Laura. 1961. dedicada a Eladia Farguell. Composta per Francesc Juanola. 5- Sant Vicenç de Castellet. 1964. Dedicada a l'Agrupació Sardanista. Composta per Francesc Juanola. 6- Sant Vicenç finestral de Montserrat. 1980. Dedicada al poble. Composta per Jaume Cristau. 7- En Fèlix. 1991. Dedicada a Fèlix Ruizsánchez. Composta per Jaume Cristau. 8- Santvicentina. 1995. Composta pel santvicentí Francesc Canal i Sender. 9- Festa a Castellet. 1996. Dedicada a Castellet i a la Colla Gegantera. Composta per Joan Lázaro. 10- A l'amic Valentí Santacreu. 1998. Dedicada a Valentí Santacreu. Composta per Jaume Cristau. 11- Tot dansant n'hem fet 50. 2001. Feta en el cinquentenari de l'Agrupació Sardanista. Composta per Tomàs Gil i Membrado. 12- La sardana del mil·lenari. 2001. Composta per Xavier Mestres.</p> | 41.6701600,1.8594500 | 405055 | 4613784 | 1996 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Vris | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||
| 80697 | Cal Guillemon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-guillemon | XVIII-XIX | Molt reformada | <p>És una casa d'estructura petita situada en un desnivell del terreny cap a la via de Renfe. Està composta per diferents edificis ja que les tines s'han rehabilitat com a part de la vivenda i han perdut la seva estructura original. La part central i més antiga de la casa és de planta, pis i golfes, teulada a doble vessant, carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Els baixos de la casa formen dues voltes i a elles donaven les dues boixes ara desaparegudes. També s'ha modificat l'estructura externa de la casa, fet que ha modificat molt els elements característics originaris.</p> | 08262-145 | Cal Guillemon. Raval Nou. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta casa forma part del grup de cases que es troben sobre el Raval Nou i al costat de la Balconada. El seu origen estaria relacionat amb l'auge del cultiu de la vinya a finals del segle XIX. No disposem d'informació documental d'aquesta casa i per tant no podem assegurar l'època de construcció tot i que la tipologia es correspon a les cases de finals del segle XVIII i principis del XIX.</p> | 41.6587100,1.8653200 | 405527 | 4612506 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80697-foto-08262-145-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi havia dues tines. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80698 | Cal Senyoret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-senyoret-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII-XX | <p>Casa d'estructura senzilla, situada en un desnivell del terreny, de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes, teulada a doble vessant amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. En l'estructura es pot apreciar l'evolució de la construcció realitzada en diferents etapes, dues o tres diferents. La casa està formada per tres cossos principals: dos paral·lels i un tercer perpendicular a aquest que forma la façana principal a migdia. A la planta baixa els dos cossos paral·lels estan coberts amb volta de canó, la volta dreta més llarga que l'esquerra fruït d'una ampliació que es pot observar a la part interna de la volta i que li dona a la planta una forma irregular per la banda NW formant un angle en el que es trobava el forn de pa elevat que tenia accés des de la cuina situada al pis. Al celler de la dreta donen les boixes de les dues tines que es troben a la banda de llevant de la casa. El cos afegit davant les dues voltes està situat transversalment i té els dos extrems de volta de canó en direcció perpendiculars a les anteriors, i la part central estava coberta amb revoltó que s'ha substituït per un sostre pla en l'actual remodelació. La porta principal és allindada i s'obre una mica desplaçada del centre. Sobre ella, al pis hi ha una eixida amb dos arcs de mig punt de pedra, i a les golfes s'obre un balcó central que portava una llinda amb la data 1846. A la façana de migdia es pot observar que la meitat del cos davanter també va ser afegit més tard, destacant l'angle agut que formen els murs a l'extrem SW. A l'interior del pis també s'observa aquesta distribució principal en tres cossos. Les tines es troben a la banda de llevant: una forma part de la mateixa estructura de la casa al costat de l'eixida, i l'altre a continuació però formant un cos ben diferenciat, coberta amb volta de mig punt a l'interior i una falsa cúpula a l'exterior. Sobre la porta d'accés a la tina destaca n angles de descàrrega sobre la llinda fet amb lloses de pedra. Totes dues tines són circulars i folrades amb cairons amb el galze per suportar la tapa de fusta. Entre la runa que es va treure per realitzar l'actual rehabilitació es va trobar una llinda amb la data 1772. Destaca el forn de pa, el pou situat al costat de les tines, i l'estructura en ruïnes d'un antic cobert situat entre la façana principal i les tines que possiblement albergués la premsa. També el llosat del pis que és de lloses de pedra. La casa té aproximadament 3 hectàrees de terreny al voltant.</p> | 08262-146 | Cal Senyoret. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Aquesta casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda, però es troba al vessant més proper a Castellbell, al mas Ferran. Possiblement els seus orígens els podem situar a inicis del segle XVIII, tot i que hi ha una llinda amb la data 1772. Els habitants de cal Senyoret es van endeutar i es van vendre casa i terres, construint-se una casa més petita a prop: ca n'Aiguadé, l'any 1923; per això suposem que cal Senyoret és anterior. Es va fer una important ampliació a mitjans del XIX, el 1846.</p> | 41.6559000,1.8446700 | 403804 | 4612217 | 1772 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80698-foto-08262-146-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80698-foto-08262-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80698-foto-08262-146-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Hi ha dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80699 | Can Aiguader | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-aiguader | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>Casa que ha estat fruit de diferents ampliacions realitzades en diferents èpoques històriques, la darrera és l'ampliació que s'està realitzant actualment. L'estructura general és de planta rectangular, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal oberta a migdia. Té planta, pis i golfes i es troba en un terreny que fa desnivell de manera que s'entra a peu pla a cada pis des d'una de les façanes. És de pedra de Sant Vicenç. A cada costat de la casa es va afegir un cos, el de la dreta forma un cobert i el de l'esquerra una eixida suportada sobre una volta. L'eixida té dos arcs de mig punt de maó al pis. A la façana de darrera hi ha l'estructura d'una tina adossada, i al costat hi ha una altra que forma part de la casa. Les dues tines són circulars interiorment, però els cairons es van treure per utilitzar-la com a cisterna per aigua. Interiorment la casa té un celler cobert amb volta de canó de pedra de mig punt i dues voltes perpendiculars a aquesta que són de rajol. Al celler de pedra donen les boixes de les dues tines. A una finestra del pis hi havia una llinda amb la data 1723 i dues creus; degut a que el seu estat de conservació era dolent, es va treure.</p> | 08262-147 | Can Aiguader. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Aquesta casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda, però es troba al vessant més proper a Castellbell, al mas Ferran. Va ser construïda el 1723 pels antics estadants del proper mas Senyoret. Aquests es van endeutar i es van vendre la casa i les terres, construint-se la casa de can Aiguader que en un principi era molt petita. L'any 1796 pel casament de la pubilla Francesca Torres amb Isidre Escorsell de Fonollossa, va canviar el cognom Torres per Escorsell que es manté a l'actualitat.</p> | 41.6575300,1.8437700 | 403731 | 4612399 | 1723 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80699-foto-08262-147-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80699-foto-08262-147-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | El propietari actual conserva alguna documentació familiar en paper des del 1790. El sobrenom d'Aiguader té darrera una llegenda. Deien que per anar al camp els pagesos portaven una carbassa per dur el vi i beure a galet. A l'habitant d'aquesta casa va caure i se li va trencar una dent, enrabiat va tirar la carbassa i se li va trencar, per la qual cosa no podia beure més que aigua del càntir. Per això, en to burleta li deien aiguader. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||
| 80700 | Els Dimonis i Dimoniets de la Colla de Geganters | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-dimonis-i-dimoniets-de-la-colla-de-geganters | <p>Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet (2002). Un recorregut per Sant Vicenç de Castellet. Editat per l'Ajuntament.</p> | XX | <p>El Malparit i la Figaflor: són els gegants que representen el creixement de la colla de geganters. El diable Malparit, pesa 34 quilos i medeix 3,60 metres. Es va construir l'any 1986, tot i que es feu una remodelació el 1998. Els constructors van ser la Colla de Geganters. La diablessa Figaflor, pesa 30 quilos i medeix 3,50 metres. Va ser construïda per la Colla de Geganters l'any 1987 amb una remodelació el 1999. El seu pes és menor que el dels gegants dels barons ja que estan fets d'alumini. Es va celebrar el seu casament el 1987. Un any després de casats van tenir dos nens: el Nen i la Nena. El Nen va 'néixer' l'any 1988 i la Nena el 1989. Representen dos nens vestits d'escolars, ell amb bata i ella amb uniforme blau. Pesen uns 25 quilos i amiden uns 3 metres d'alçada. La nena porta unes llargues trenes rosses i el nen porta cartera i una fona a la ma. Tots dos gegantons també tenen una bona bufanda i una gorra de llana per no passar fred quan arriba l'hivern. El cap d'aquests gegantons és fet de pasta de paper i el cos té una estructura de ferro i escuma. A diferència dels seus pares, però, el Nen i la Nena tenen un cavallet de fusta com a suport. En canvi, sí que n'han heretat els braços, ja que, com el Malparit i la Figaflor, són mòbils.</p> | 08262-148 | Sant Vicenç de Castellet | <p>El Malparit i la Figaflor representen una parella de dimonis. El dimoni va néixer en el sí de la colla per dotar d'un element ben característic el Correfoc de Sant Vicenç, que es troba integrat dins la Colla de Geganters. La seva imponent figura es fa veure en les cercaviles de foc, ja que és únicament en aquestes ocasions quan llança espurnes des de les seves grans banyes. Un any després de la seva creació, el Malparit va tenir una companya, la Figaflor. Tots dos formen una parella espectacular, no només per la seva alçada, sinó per les seves peculiars característiques. Es tracta de dos gegants en què l'habitual cavallet de suport per fer-los moure s'ha substituït per un sistema de motxilla que va subjecta al cos del geganter, la qual cosa els proporciona un gran dinamisme i permet una major aproximació a la gent. Un dinamisme que s'accentua amb els braços, ja que no són rígids, sinó mòbils, i això fa que voleïn amb l'embranzida dels gegants. El Malparit vesteix una casaca blau-marí de les mateixes característiques que les dels diables del grup de Correfoc, amb dos símbols d'aquesta festa, de gran tamany, presents al pit i a l'esquena, i flames als punys i al capdavall del vestit. També porta caputxa. Quant a la Figaflor, porta un vestit vermell cenyit a la cintura, i una capa negra rematada amb un voraviu daurat i un coll alçat. Es podria dir que el Malparit i la Figaflor són els gegants més actius de la colla ja que, a més de la participació del dimoni en el Correfoc, tots dos són presents a totes les trobades de gegants en què l'entitat participa arreu. D'aquesta manera, s'ha volgut evitar també el desgast dels Barons de Castellet i limitar la sortida d'aquests a situacions especialment destacades. El Nen i la Nena prenen part principalment en festes adreçades als infants. Són protagonistes destacats en la Festa del Cagatió, que organitza la mateixa Colla de Geganters, ja que ells són els encapçalen la cercavila que obre aquesta celebració i són els primers a picar el tronc nadalenc amb el seu bastó per comprovar que està a punt per descarregar per a tots els nens i nenes del poble. A més a més, han participat en la cavalcada de Reis anant a rebre Ses Majestats amb el fanalet en la seva arribada al poble. També han participat en altres iniciatives locals (com ara la cercavila del Jugem Cantant, que organitza la coral infantil local) i en trobades arreu de Catalunya.</p> | 41.6657700,1.8639600 | 405424 | 4613291 | 1986 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80700-foto-08262-148-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Lúdic | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Colla de Geganters | A Sant Vicenç de Castellet hi ha cinc parelles de gegants. | 98 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||
| 80701 | Casa Juan Moll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-juan-moll | XIX | Parts desaparegudes | <p>Casa de planta i dos pisos, amb teulada a doble vessant amb carener paral·lela a la façana principal que s'obre a migdia. La casa estava tancada per una valla de ferro i l'accés es feia a través d'una porta de reixa que encara existeix. A la façana principal s'obre la porta d'arc de mig punt amb la inscripció: Juan Moll any 1862, a la part frontal de l'arc. Es troba al centre i a cada costat hi ha dues portes grans rectangulars. Té dos balcons a cada pis situats de forma simètrica amb una petita finestra al mig. A la banda dreta de la casa hi havia uns antics coberts dels que tan sols es conserven part del murs de pedra, possiblement eren les quadres del bestiar.</p> | 08262-149 | Passeig de Pau Casals. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Possiblement aquesta casa era de traginers que tenien bestiar per el transport, conegut com Juan Moll. La casa és moderna, de finals del segle XIX i, possiblement, ocupi part del terreny de l'antiga casa cal Castaño Vell. Els traginers van tenir un paper molt important a Sant Vicenç, primer pel pas del camí Ral per Valhonesta i més tard amb la industrialització pel transport de mercaderies abans de l'arribada del ferrocarril. En aquest edifici hi havia la paqueteria del transportista Moll, on posteriorment es guardaven els paquets que arribaven en tren.</p> | 41.6669500,1.8427000 | 403656 | 4613446 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80701-foto-08262-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80701-foto-08262-149-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Aquesta casa també es coneix com Cal Castaño Nou. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||
| 80702 | Jaciment de fòssils camí de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-fossils-cami-de-vallhonesta | <p>www.iec.es/institucio/societats/ICHistoriaNatural/Bages/principal.htm (geologia del Bages) ABAD GARCÍA, A. (2001). Paleotaxodonta y pteriomorphia del eoceno del margen sur de la depresión central catalana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. www.tdx.cesca.es/TDX-1004102-145010.</p> | <p>Al terme de Sant Vicenç de Castellet hi ha quatre zones amb jaciments fossilífers: can Marcet, Sant Pere de Vallhonesta, el camí de Vallhonesta i les Muntanyes Russes. El jaciment del camí a Vallhonesta es troba a 1 km a l'est del municipi, dintre d'una capa de gresos amb discocyclines, intercalada dintre d'una sèrie arenosa-lutítica del complex de Sant Llorenç del Munt (Seqüència de Mura), conté valves de Chlamys biarritzensis, una espècie epifàunica que habitava preferentment en els biotherms coralins i dintre de la zona litoral i infralitoral superior. És un molusc bivalb del juràsic, té les valves lleugerament diferents, amb nervadures radials molt fines.</p> | 08262-150 | Camí de Boades a Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l'Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l'est i la cadena Ibèrica a l'oest i al sud. Durant part del terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d'aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d'aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages son de l'eocè superior o de començament de l'oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d'edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres.</p> | 41.6795900,1.8799300 | 406774 | 4614808 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80702-foto-08262-150-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80702-foto-08262-150-2.jpg | Inexistent | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Científic | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Fotografies de Chlamys biarritzensis (ABAD, 2001). | 125|123 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||
| 80703 | Jaciment de fòssils de Sant Pere de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-fossils-de-sant-pere-de-vallhonesta | <p>www.iec.es/institucio/societats/ICHistoriaNatural/Bages/principal.htm (geologia del Bages) ABAD GARCÍA, A. (2001). Paleotaxodonta y pteriomorphia del eoceno del margen sur de la depresión central catalana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. www.tdx.cesca.es/TDX-1004102-145010.</p> | <p>Al terme de Sant Vicenç de Castellet hi ha quatre zones amb jaciments fossilífers: can Marcet, Sant Pere de Vallhonesta, el camí de Vallhonesta i les Muntanyes Russes. El jaciment de Sant Pere de Vallhonesta està a 1,5 km al NE del municipi, dintre d'una capa de gresos amb discocyclines, intercalades dintre d'una sèrie arenosa-lutítica del complex de Sant Llorenç del Munt (seqüència de Mura). Conté algunes valves de Chlamys biarritzensis, una espècie epifàunica que habitava preferentment en els biotherms coralins i dintre de la zona litoral i infralitoral superior. És un molusc bivalb del juràsic, té les valves lleugerament diferents, amb nervadures radials molt fines.</p> | 08262-151 | Sant Pere de Vallhonesta. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l'Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l'est i la cadena Ibèrica a l'oest i al sud. Durant part del terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d'aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d'aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages son de l'eocè superior o de començament de l'oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d'edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres.</p> | 41.6744900,1.8868100 | 407339 | 4614235 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80703-foto-08262-151-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80703-foto-08262-151-2.jpg | Inexistent | Neògen|Paleògen | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Científic | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Fotografies de Chlamys biarritzensis (ABAD, 2001). | 125|124 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||
| 80704 | Jaciment de fòssils de les Muntanyes Russes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-fossils-de-les-muntanyes-russes | <p>www.iec.es/institucio/societats/ICHistoriaNatural/Bages/principal.htm (geologia del Bages) ABAD GARCÍA, A. (2001). Paleotaxodonta y pteriomorphia del eoceno del margen sur de la depresión central catalana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. www.tdx.cesca.es/TDX-1004102-145010.</p> | <p>Al terme de Sant Vicenç de Castellet hi ha quatre zones amb jaciments fossilífers: can Marcet, Sant Pere de Vallhonesta, el camí de Vallhonesta i les Muntanyes Russes. El jaciment de les Muntanyes Russes es troba a l'oest del municipi, darrera del turó de Castellet. A la zona s'ha localitzat exemplars excepcionals com peces dentaries d'elasmobranquis (taurons, rajades i afins); espongiaris fossilitzats (Guettardia sp.); crustacis decàpodes, lamel·libranquis i coralls, entre altres.</p> | 08262-152 | Les Muntanyes Russes. Castellet. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l'Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l'est i la cadena Ibèrica a l'oest i al sud. Durant part del terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d'aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d'aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages son de l'eocè superior o de començament de l'oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d'edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres.</p> | 41.6641000,1.8486200 | 404145 | 4613123 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80704-foto-08262-152-1.jpg | Inexistent | Neògen | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Científic | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Fotografia de Guattardia thiolati (ABAD, 2001). | 125 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||
| 80705 | Jaciment de fòssils de nummulits | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-fossils-de-nummulits | <p>www.iec.es/institucio/societats/ICHistoriaNatural/Bages/principal.htm (geologia del Bages) ABAD GARCÍA, A. (2001). Paleotaxodonta y pteriomorphia del eoceno del margen sur de la depresión central catalana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. www.tdx.cesca.es/TDX-1004102-145010.</p> | <p>Els nummulits són un dels grups de fòssils més característics de l'eocè marí. Per la seva forma de llentia, se'ls anomena popularment llenties o dinerets. En alguns indrets del Bages es troben en grans quantitats, ben individualitzats dins de terrenys margosos. També poden ser els constituents majoritaris d'una roca compacta: la calcària de Sant Vicenç, activament explotada com a roca ornamental. Trobem aquest tipus de fòssils en diferents zones del terme, entre les que destaquen la zona de Vallhonesta, el pla de les Roques (tram rocós i allargassat amb la forma d'una gran llosa inclinada) a la zona del Clot, el pla de Roca de la riera de Marganell (sota el Serrat Rodó i cal Senyoret al Serrat de la Beguda), o la zona del Padró, entre d'altres. La pedra calcària porta el nom de Sant Vicenç ja que s'explota i extreu a la zona en unes 12 pedreres en actiu que es troben en els termes municipal de Sant Vicenç, Castellgalí i Castellbell i el Vilar. S'extreu de la franja de l'eocè que s'estén entre Castellgalí i Monistrol de Calders, amb sorrenques, margues grises i calcàries. És una pedra de gran duresa que permet ésser polida i que té la característica de tenir fòssils, fet que li dona un aspecte atractiu a més del color gris-negre.</p> | 08262-153 | Sant Vicenç de Castellet. Terme. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l'Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l'est i la cadena Ibèrica a l'oest i al sud. Durant part del terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d'aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d'aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages son de l'eocè superior o de començament de l'oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d'edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres. Els nummulits es van extingir a la fi de l'oligocè. Eren protozous marins gegants -des de pocs mil·límetres fins a 6 cm de diàmetre- del grup dels foraminífers, amb un cos recobert d'una closca calcària. Els treballs sobre nummulits realitzats pel Dr. Valentí Masachs van contribuir a la datació dels diferents nivells de l'eocè marí de la comarca.</p> | 41.6693200,1.8950800 | 408020 | 4613652 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80705-foto-08262-153-1.jpg | Inexistent | Neògen | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Científic | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | La pedra que conté nummulits és la coneguda com calcària de Sant Vicenç. | 125 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | |||||||||
| 80706 | Escultura del Gremi de Carreters | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-del-gremi-de-carreters | XX | <p>L'escultura es troba en el centre d'una petita plaça a la cruïlla del Passeig Pau Casals, molt a prop de l'estació de Renfe. Consta de dos elements: un peu de pedra calcària de Sant Vicenç d'uns dos metres d'alçada que es troba sobre una base feta amb uns graons de pedra; i l'escultura d'un cavall de ferro colat. Porta dues plaques d'inscripció. La situada a més alçada: 75 aniversari del gremi de carreters i cansaladers. 1924-1982. L'altra placa, centrada en la base de pedra i més gran porta la inscripció: Gremi de carreters i cansaladers. Monument al cavall. Fidel amic de l'home. Sant Vicenç de Castellet. 17-1-82. Foneria Solvas S.L. El 9 de març de 2014 s'inaugurà una nova placa commemorativa amb motiu del centenari de la primera festa de Sant Antoni abat i els 90 anys del Gremi de Carreters i Cansandalers amb l'acompanyament de la unitat muntada de la guàrdia urbana de Barcelona. La placa de marbre amb un carruatge esculpit és obra de Clemente Cañadas.</p> | 08262-154 | Plaça del Cavall. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Maties Solé i Cabeza (Tàrrega 1903- ) organitzador de la festa de Sant Antoni Abat i gran aficionat al cant i al teatre, fundà junt a Jaume Piqué, el Gremi de Carreters de Sant Vicenç l'any 1924 i amb un conjunt de persones relacionades amb el món del cavall, el transport i la pagesia. La festa es celebrava des de 1914 en honor al seu patró, Sant Antoni Abad. En Maties era baster de l'Agència de Transports Moll que tenia 35 animals a Sant Vicenç, 15 a Súria i 5 a Manresa. Quan l'agència es va mecanitzar, en deixar de treballar, va obrir un establiment d'articles de pell, tapisseria i confecció de matalassos, al c/ Maria Ginferrer 15. El patró del gremi de carreters és Sant Antoni Abad, el 17 de gener, dia en que es celebren els Tres Tombs, festa que ha arrelat a diferents llocs de tot Catalunya. A Sant Vicenç el transport a bast era el mitjà tradicional que estava molt arrelat degut al pas del camí Ral. Abans de l'arribada del ferrocarril, a mitjans del segle XIX, el transport amb carro i animals de tir era el sistema per portar el producte als centre de venda més importants, Barcelona i Manresa, fet que va provocar que s'instal·lessin empreses dedicades al transport. A Sant Vicenç la festa es celebra el segon diumenge de març i és organitzada per la mateixa entitat. Aquesta forma part i és membre fundador de la Federació dels Tres Tombs de Catalunya.</p> | 41.6678900,1.8632900 | 405372 | 4613528 | 1983 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-04-18 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Foneria Solvas | La pedra va ser donada per l'ex president del Gremi, Joan Casals Baqué. L'escultura del cavall va ser feta per la foneria Solvas de Sant Vicenç de Castellet. És un monument promogut per la junta del gremi de carreters de carreters i cansaladers l'any 1983. | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||
| 80707 | L'Àngel de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/langel-de-castellet | <p>www.trama.net</p> | XXI | <p>L' àngel de Castellet és una obra d'Antolina Vilaseca, en la que destaquen dues referències locals : Montserrat i Castellet. A la pàgina web de l'artista explica: 'Com ésser dotat d'ales, l'àngel és la representació de las forces invisibles que relacionen el mon manifestat amb els orígens. Simbolitza l'espiritualitat i l'elevació, essent un element utilitzat pels artistes des de al menys 4.000 anys a. C., i se'ls pot trobar representats en formes quasi idèntiques a les cristianes a las coves budistes d'Ellora (Índia). L'àngel apareix damunt la muntanya de Castellet, emblema de Sant Vicenç,. Tota muntanya és però, un condensador d'energies que, sorgint de la terra, s'eleva cap el cel. En el conjunt de l'obra apareixen elements carregats de simbologia: el peix, animal de riquíssima significació, tant per la seva pertinença a l'aigua, origen de la vida, com per la dimensió divina que el cristianisme li ha atorgat. Aigua i peix apareixen al cel desproveïts de la seva condició material i reintegrats a l'univers únic dels orígens del mon i la vida. Apareix també un ull, un element que el cristianisme utilitza com a representació de Deu. Però l'ull és sobretot, la capacitat de 'veure' més enllà de lo habitual. Clarividència en resum. L'Àngel duu a la ma una estrella, figura representativa de la nit, de l'inconscient, de la intuïció. A la vegada, l'estrella és punt de referència, guia i lluminària'. Porta la inscripció: Àngel de Castellet. Autora: Antolina Vilaseca. Realització: Serralleria Castelló. Donada al municipi pels seus autors. 2001. Any del Mil·lenari.</p> | 08262-155 | Carrer Cardener. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'escultura va ser donada per l'artista Antolina Vilaseca i la serralleria Castelló el 25 de maig de 2002, com a aportació a la celebració del Mil·lenari del poble. L'Ajuntament és el propietari i s'encarrega de les tasques de manteniment. Es van cedir també els drets de reproducció, així es va fer una edició de cartells. El valor de la peça és de 7.000 €, tot i que va ser donada gratuïtament a l'Ajuntament. Antolina Vilaseca és una artista que realitza gravats en el seu taller Trama a Sant Vicenç de Castellet des de l'any 1995. En el taller també hi participa la seva filla Teresa Montsech Vilaseca.</p> | 41.6679400,1.8601100 | 405107 | 4613537 | 2001 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Antolina Vilaseca | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 | ||||||||||
| 80708 | Bust de Francesc Macià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bust-de-francesc-macia | <p>LARGO, J. (2000). El bust de Francesc Macià torna al seu lloc. El Breny, festa Major 2002.</p> | XX | <p>Bust de pedra que representa a Francesc Macià. El 20 de desembre de 1931 el president de la Generalitat Republicana, Francesc Macià, junt amb Lluís Companys, van visitar Sant Vicenç per la inauguració del Centre de l'Esquerra Republicana, al carrer Pi i Maragall nº 35, actual Armengol. Per tant Sant Vicenç té un lligam històric amb aquest president i el bust és una manera de retre-li homenatge. Inscripcions: Francesc Macià i Llussà. 1859-1939. President de la Generalitat de Catalunya. 1931-1933. Catalans...! a Francesc Macià.</p> | 08262-156 | Plaça Generalitat. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El bust de Francesc Macià va ser esculpit per Felip Carmona, artista santvicentí, essent instal·lat a la plaça de la Generalitat. El bust va patir diverses bretolades; primer va ser robat i recuperat, després va aparèixer el bust sense cap, recuperant-se també; també havia sofert danys degut a les pluges i accions meteorològiques. Per això l'Ajuntament el va fer restaurar pel mateix escultor l'any 2000 essent retornat al seu lloc per la Festa Major d'Hivern, Així com es va instal·lat un focus per il·luminar a la nit.</p> | 41.6655100,1.8602400 | 405114 | 4613267 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Felip Carmona | L'any 2011 es va instal·lar una senyera gran a la plaça. | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:07 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml