Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 66541 | La Vintrosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vintrosa | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa RU. 12. Ajuntament de Cercs | XVII-XVIII | Tot i que el conjunt no ha estat rehabilitat, la coberta de l'edificació principal ha estat sanejada i la de la pallissa desmuntada, apuntant a una possible millora. | Es tracta d'una masia d'època moderna ubicada en una zona de prats afeixats. Està constituïda per dues edificacions; la principal que funcionava com a habitatge i una pallissa, que s'aixeca independent, uns metres al sud. Els paraments de la construcció principal mostren diverses fases d'ampliació vers el nord i vers l'est, que ha donat lloc a un edifici de planta quadrangular que s'alça sobre PB+2. El fet de assentar-se en un desnivell provoca que l'edifici presenti diferents alçades. La coberta, de teula àrab, cau a dos vessants i té un carenat, orientat nord-sud, perpendicular a la façana principal (meridional) ). En quant als materials, es tracta d'una edificació construïda en base a murs de pedres irregulars de mida mitjana rejuntats amb morter de calç. A les cantonades es disposen carreus treballats de mida gran, fet que atribueix consistència i reforça l'estructura. Aquests carreus més grans també es troben en mig dels paraments, a l'alçada d'on cloïa l'edificació original prèvia a les ampliacions esmentades. Els paraments es troben a pedra vista. Les obertures són senzilles, de tall rectangular o quadrangular i acaben amb llinda de fusta. Es reparteixen, de manera desendreçada, entre la façana principal i les dues laterals. Hi destaquen dos balcons amb barana de ferro forjat que sobresurten, a l'alçada de la planta primera, del parament principal. Sotateulada es troba una galeria amb barana de fusta, que ocupa l'extrem sud-occidental de l'edifici. Del parament posterior arrenca una nau que s'annexa a l'edifici formant una zona de cobert i magatzem. Aquest cos, de tall rectangular i d'una planta, cobreix a un vessant en sentit nord i s'ha edificat en època recent. Tot i així, comparteix materials amb l'edificació principal (exceptuant l'embigat d'acer), creant un aspecte unitari en el conjunt. La pallissa presenta una estructura típica; de planta quadrangular, s'aixeca sobre PB+1, cobreix amb teula aràbiga a dos vessants i presenta la seva façana nord descoberta; els elements de càrrega interiors són pilars de pedra i maó massís. | 08268-51 | A l'oest del nucli de Sant Jordi de Cercs, entre l'ermita de Sant Jordi i el coll de Palou. | Arquitectònicament, la casa mostra diverses fases constructives corresponents a diferents períodes. Sembla que gran part de l'estructura pot correspondre a una cronologia entre els segles XVII i XVIII, tot i que amb reformes posteriors. A nivell documentalment, podem fer referència a la cita de la masia en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent al poble de Cercs hi ha anotada la Vintrosa, en la qual hi consta Josep Casals. | 42.1519800,1.8467600 | 404718 | 4667294 | 08268 | Cercs | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66541-foto-08268-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66541-foto-08268-51-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La masia està catalogada com a BCIL núm. 987-I, per Acord de Ple del Consell Comarcal del Berguedà, de 13/04/2005; recentment ha estat proposada la seva descatalogació. | 94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66542 | La Vitarella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vitarella | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa RU. 19. Ajuntament de Cercs | XVII-XIX | la masia es troba en procés de reforma i rehabilitació. | Es tracta d'una masia construïda a principis del segle XIX que ha sofert diverses modificacions i que, en l'actualitat, es troba en mig d'un important procés de restauració i consolidació. Una edificació principal (on es trobava l'habitatge) i d'altres de secundàries (pallissa, corrals, etc.) determinen un conjunt rural típic de la zona. La casa presenta una planta de tall rectangular i s'alça a diferent nivell sobre el terreny. Fruit d'aquest desnivell, la façana sud s'aixeca sobre planta baixa, primera planta i sotateulada, mentre que la nord ho fa des de la primera planta. La coberta, de teula àrab, cau a dos vessants i té un carenat, orientat nord-sud, perpendicular a la façana principal. Destaca un cos de galeries que sobresurt des de la façana sud i que ocupa la meitat dreta del parament. Aquest, però, es presenta encara inacabat i ressalta l'estructura metàl·lica encara sense tancaments. A nord i a ponent queden les resten muraries d'annexos que complementaven la unitat. En quant als materials, es tracta d'un edifici construït en base a murs de pedres irregulars de mida mitjana, rejuntats amb morter. A les cantonades es disposen carreus més grans, mínimament treballats, fet que atribueix consistència i reforça l'estructura. Les façanes es mostren a pedra vista. En quant a les obertures, aquestes són senzilles i de tall rectangular. Finestres i portes, que en conjunt s'han reforçat amb carreus de pedra escairats, es reparteixen al voltant de l'edifici de manera irregular. En alguns casos s'ha conservat la llinda de fusta original; destaca l'obertura de l'accés principal, a la façana sud, formada per una llinda en arc escarser adovellat. A l'interior posar en relleu la volta de canó amb que es cobreix la planta baixa, on encara es troben, entre d'altres, la menjadora i les escales que accedeixen a la primera planta. Igualment, part de la llar de foc de la primera planta construïda amb maó massís. En quant a la pallissa, es tracta d'una edificació independent, ubicada a ponent de l'habitatge i pràcticament enderrocada. Tipològicament, mantenia una estructura típica: edificació de planta baixa i sotateulada, que cobreix a dos vessants, amb era a la part frontal, al sud. És bastida amb murs de pedra de tall irregular i a les cantoneres, carreus més ben tallats. A la façana principal hi havia una gran obertura de línies rectes amb un pilar fet de carreus al centre. A l'interior trobem un altre pilar al centre de la planta com element de càrrega, en aquest cas de maó massís. | 08268-52 | A la banda est del pantà de la Baells, a la confluència de la Riera de Merdançol amb el pantà. | La masia mostra unes característiques constructives que poden correspondre a una cronologia moderna tardana, probablement a cavall del segle XVIII i XIX Documentalment, la Vitarella consta referenciada en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent al poble de la Baells. | 42.1328100,1.8816200 | 407571 | 4665127 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66542-foto-08268-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66542-foto-08268-52-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | L'estructura metàl·lica annexa a la façana sud, ocupa el lloc d'un antic cos de galeria que era conformat per materials més propis d'aquest tipus de masies, bàsicament pedra i fusta.De l'entorn més immediat, remarcar l'existència d'un punt d'aigua (font).La masia està situada en els límits de servitud del proper pantà de la Baells.Està catalogada com a BCIL núm. 992-I, per Acord de Ple del Consell Comarcal del Berguedà, de 13/04/2005; recentment ha estat proposada la seva descatalogació. | 94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66543 | Cal Xel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-xel | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa RU. 6. Ajuntament de Cercs | XIX | Masia emplaçada prop del torrent de les Garrigues, en una zona força planera i oberta. L'edifici mostra una estructura de planta allargada, formada per un volum principal que té planta rectangular amb dos cossos adossats que en sobresurten. La casa compta amb planta baixa i planta primera, té coberta a dues aigües amb carener orientat nord-oest a sud-est. Els murs de les façanes de l'edifici estan bastits en pedra, aquests mostren la superfície coberta per un arrebossat que no permet veure la tipologia d'acabat del material constructiu. Pel que fa a les obertures, la casa disposa de diversos accessos a l'interior de la planta baixa, portes i finestres són de característiques senzilles, algunes obertes o modificades contemporàniament, la majoria són de llinda de fusta. A la façana sud-est i cobrint-ne aproximadament la meitat de la superfície, hi ha un volum adossat, aquest era destinat al bestiar a planta baixa (conserva la traça de les corts, amb l'obertura del cóm) i a paller al nivell superior. Es tracta d'un edifici més aviat petit, de dos nivells de planta i coberta a dos vessants; en la façana sud manté l'estructura originària de les obertures encara que reformada, destaca la gran obertura de la planta superior que ocupa gran part del frontal. A la façana nord-oest hi ha un altre petit cos adossat, és de dos nivells i coberta a un sol vessant. | 08268-53 | A la zona central del municipi, prop del camí que porta a la Casanova de les Garrigues. | Consta que l'estructura actual de Cal Curt és el resultat de la fusió de dues cases adossades, la part més propera al torrent de les Garrigues era pròpiament Cal Curt, i la part del costat del camí era anomenada Cal Bernat. Encara que podria ser que alguna de les dues cases ja existís al segle XVIII, sembla que gran part del conjunt seria obra del segle XIX amb reformes del segle XX. | 42.1331300,1.8322200 | 403488 | 4665218 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A poca distància discorre el torrent de les Garrigues.Accés per camí forestal des de la pista asfaltada de la Casanova de les Garrigues.La masia està catalogada com a BCIL núm. 982-I, per Acord de Ple del Consell Comarcal del Berguedà, de 13/04/2005; recentment ha estat proposada la seva descatalogació. | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||||
| 66544 | Merolla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/merolla | IGLESIAS, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa Inv. 22. Ajuntament de Cercs SANTANDREU, M. D. (2006): La vila de Berga a l'edat mitjana. La família dels Berga. Tesi doctoral dirigida pel Dr. Manuel Riu i Riu. Universitat de Barcelona | XVIII-XIX | El conjunt ha estat restaurat respectant la morfologia tradicional de la masia rural. | Es tracta d'una masia construïda al llarg del segle XIX, formada per un conjunt d'edificacions que integren una explotació agro-ramadera. L'habitatge és l'edifici articulador del conjunt. Construït a partir d'una planta de tall rectangular de grans dimensions, consta de planta baixa i dues plantes pis; l'edifici està sobre un terreny en desnivell fet que determina que presenti diverses alçades de les seves façanes. La coberta, de teula àrab, cau a dos vessants i té un carenat, orientat nord-oest a sud-est, paral·lel a la façana d'accés (nord-est). Al costat sud-oest trobem un gran cos de tall rectangular que s'aixeca fins a la primera planta. La coberta d'aquest genera una terrassa a la que es pot accedir des del segon pis del cos principal. En quant als materials, és un edifici construït en base a murs de pedres irregulars de mida mitjana rejuntats amb morter de calç i industrial. A les cantonades es disposen carreus treballats de mida gran, fet que atribueix consistència i reforça l'estructura. A les parets es combina la pedra vista i l'arrebossat en alguns trams. La construcció presenta múltiples obertures i diversos accessos. Les obertures, repartides de manera asimètrica al voltant de l'edifici, són senzilles i de tall rectangular o bé quadrangular. Assenyalar la balconada amb barana de ferro que s'obre, a l'alçada de la primera planta, al parament sud-oest. Al costat nord-est, destaca un petit cos adossat de planta semicircular, d'un sol nivell i coberta a un sol vessant, que podria correspondre al cos d'un forn de pa. Entre els accessos, destacar l'escala que, adherida a la façana principal, dóna accés a la segona planta. Al voltant de l'edifici, repartides en un espai de terrasses, s'aixequen altres edificacions auxiliars pertanyents a l'explotació agro-ramadera. Entre aquestes es troben una pallissa, diversos coberts i magatzems, gran part de les quals presenten una barreja de materials constructius (pedra i maó massís); tot i així, el conjunt presenta un aspecte homogeni en quant a materials i models constructius. | 08268-54 | A la zona central del terme municipal. | El lloc de Merolla consta referenciat documentalment des del període medieval; un exemple el trobem en una referència al bosc situat al terme de Merolla, en un document del 1435 (SANTANDREU: 2006, VOL. I: 63). En el fogatge de 13 d'octubre de 1553, en la parròquia i terme de Serrals i Baells hi consta Bernat Casa al Mas de 'Maroja', que podria correspondre al mas Merolla (IGLESIES: 1979, 462). En el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent al poble de la Baells hi ha anotada la masia Merolla en la qual hi consta Ramon Cortina. | 42.1261400,1.8512900 | 405054 | 4664420 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66544-foto-08268-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66544-foto-08268-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66544-foto-08268-54-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A l'inventari de Piñero i Perarnau (1992) es recull una informació oral que indica que 'a tocar de la casa, en el marge esquerre del camí d'accés, hi ha un tros de paret molt curt feta amb carreus de pedra ben escairats i disposats regularment en filades que per tradició oral dels propietaris de la casa semblen correspondre a una antiga església. (..)sense una mínima intervenició en el terreny no permet confirmar aquesta versió.'L'accés a la masia es produeix per un tram de camí de rural que es bifurca des de la carretera C-1411a. | 98|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66545 | Fàbrica del Gas Pobre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-del-gas-pobre | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa I. 5. Ajuntament de Cercs SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Manresa: Zenobita edicions. TORRES, C.A.(1905) . Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | XX | l'edifici està abandonat i sense ús, però fa uns anys es va reformar la coberta. | La fàbrica està formada per dues edificacions. L'edifici principal, de majors dimensions, mostra planta rectangular, actualment l'interior és un únic espai, encara que amb estructures recents de forjats no acabats de construir i alguna distribució parcial. Exteriorment, les façanes sud-est i nord-oest compten amb dos nivells d'obertures de diferents característiques, distribuïdes de manera regular en els frontals, i a les façanes laterals, tres nivells horitzontals d'obertures repartides uniformement. La coberta és a dos vessants. Pel que fa a la façana sud-est, a nivell de planta baixa, trobem tres grans obertures de llinda en arc de mig punt de maó massís sobre muntants del mateix material, tot i que aquestes van ser modificades i posteriorment cegades, conservant-se només una obertura de menor dimensionat al centre; a la façana oposada, trobem la mateixa tipologia d'obertures, en aquesta hi ha una obertura d'accés al centre de la façana i a costat i costat, dues finestres. La resta d'obertures són de línies rectes i constitució senzilla, van ser realitzades recentment arran de les darreres obres de reforma i ampliació. De fet, aquest edifici mostra un realçat del volum realitzat contemporàniament. L'edifici del costat de llevant, és de mides menors, de planta rectangular i d'un sol nivell de planta; actualment no té coberta i es troba envaït per vegetació. Podem veure diverses obertures situades sobretot a la façana de ponent, són de tipus similar a les portes de l'edifici principal, arc de mig punt bastits amb maó massís i muntants del mateix material. Els dos volums mostren una tipologia constructiva similar, a partir de murs de paredat de pedra, reforçat als angles amb maó massís; la majoria d'obertures originals fetes en maó massís. | 08268-55 | Al peu de la carretera que puja a Sant Corneli. | Es tracta d'unes construccions de caire industrial corresponents a una antiga fàbrica de gas pobre. La seva construcció data de finals del segle XIX, encara que amb actuacions de reforma al segle XX. La construcció de la fàbrica va anar a càrrec del Sr. Olano, propietari de les mines de Sant Corneli. Existeixen testimonis gràfics de la fàbrica ja d'inicis del segle XX, en concret el Museu de les Mines de Cercs conserva una targeta postal on apareix la fàbrica i en que s'indica, Central elèctrica amb motors a gas pobre, la postal compta amb un text del mateix José E. Olano, signada al 10 de juny de1909. La fàbrica de gas pobre generava energia a partir de la creació d'un gas obtingut per la crema de carbó barrejat amb aigua, provocat per la reacció de nitrogen i òxid de carboni. L'energia que generava era emprada en la il·luminació de tallers, habitatge i enllumenat públic. Una petita línia de ferrocarril comunicava la fàbrica del gas pobre amb el nivell Esteve i el pla inclinat Natàlia-I. Consta que va ser un dels primers edificis construïts de les instal·lacions relacionades amb les mines a la zona de Sant Corneli, en l'època del Sr. José E. de Olano. | 42.1870000,1.8607000 | 405922 | 4671167 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66545-foto-08268-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66545-foto-08268-55-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66546 | Antigues instal·lacions mineres de les mines de Fígols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-installacions-mineres-de-les-mines-de-figols | BOIXADER, A. i SERRA, R. (2007): Viure al peu de la mina. Les colònies mineres de Cercs, Cercs i Manresa, Consorci Ruta Minera i Zenobita edicions. SALMERÓN, C. (1990): Els trens del Berguedà. Història dels ferrocarrils industrials del Berguedà, Barcelona, Terminus. | XIX-XX | la majoria de blocs d'habitatges han estat objecte de rehabilitació. Pel que fa a les estructures directament més vinculades a les infraestructures mineres, moltes estan abandonades i algunes són difícil localització, encara que són moltes les restes que es conserven. | L'activitat minera a la zona de Cercs va ser molt important entre la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XXI. Això va significar haver de construir edificis de tot tipus al voltant de les explotacions mineres per donar servei i allotjament als treballadors. La crisi iniciada en la dècada de 1970 va provocar un abandonament progressiu primer dels habitatges i posteriorment dels edificis de serveis i no s'han pogut conservar tots els components del conjunt industrial de les mines. Si més no, dels components desapareguts en resten fotografies. Els elements que s'han conservat de les antigues instal·lacions mineres de Cercs són diversos, d'entre els quals destaquem l'edifici de 'el Hogar del Minero' 'inicialment havia sigut escola i convent', la boca-mina de Sant Romà, l'edifici de les d'oficines, els habitatges i l'escola de la colònia Sant Josep, un pla inclinat, una sitja i una petita part de les instal·lacions de la colònia Consolació. L'edifici de 'el Hogar del Minero' forma part de la colònia de Sant Corneli. Actualment allotja la seu del Museu de les Mines de Cercs. Fou construït l'any 1919 com a escola i convent. Té planta baixa i dos pisos, amb teulada a doble vessant. La planta és rectangular i les obertures de la façana principal estan distribuïdes de forma regular. L'any 1931 les monges que l'ocupaven varen marxar i l'edifici es va reconvertir en centre d'esbarjo, amb cafè, barberia, cinematògraf i sala de jocs. La boca-mina de Sant Romà era l'entrada a la mina situada a tocar dels habitatges de la colònia de Sant Corneli. Per aquest motiu també se la coneix amb el nom de boca-mina de Sant Corneli. Va estar en explotació entre els anys 1882 i 1961. Es troba en un extrem de la plaça que avui en dia es coneix amb el nom de Sant Romà i que es va formar a partir dels abocaments de runa que es treien de la galeria. Actualment s'ha adaptat per poder ser visitat un tram de 450 m com a part de la visita del Museu de les Mines. La casa d'oficines, un edifici de planta rectangular, consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a dos vessants; bastit amb murs de pedra i obertures emmarcades amb maó massís. Va ser construït al 1919 i servia d'oficines de l'empresa i més tard com a habitatge dels encarregats de la mina. El grup d'habitatges del miners de Sant Josep, format per cinc blocs, l'escola i dos safareigs públics; tots els edificis van ser reformats per acollir habitatges més acord amb les necessitats actuals; els safareigs es conserva l'estrucura exterior de l'espai on es trobaven però els safareigs pròpiaments ja no existeixen; el conjunt va ser construït el 1920 prop de la galeria que li donava nom. El rentador de carbó, actualment desaparagut, era un dels edificis més visibles des de la C-16 ja que estava situat a la part més baixa de l'explotació. En el seu moment, era el punt de partida de la xarxa ferroviària que donava servei a les mines ja que era el lloc on es carregava el carbó rentat i classificat als vagons. Al marge d'aquests edificis també s'han conservat els habitatges de la colònia de Sant Corneli, molts han sofert reformes interiors. Tot i això, l'aspecte exterior del conjunt de blocs d'habitatges mantenen la majoria de característiques pròpies i originàries d'aquestes construccions. De la Consolació, que va conformar el grup d'explotació minera més important, en restes diversos edificis, encara que molts han desaparegut; es conserven alguns edificis de tallers, oficines, algun edifici d'habitatges. Es conserven la majoria de les boca-mines i hem de pensar que també de les galeries, a part de l'esmentada de Sant Romà, altres es troben tapiades o amagades per la vegetació. | 08268-56 | A la part nord del municipi. | La història de les explotacions mineres de Cercs no es pot entendre només a partir del component primari (el carbó i les mines), sinó que cal completar-la amb el que representen totes les instal·lacions que va caldre construir per mantenir durant tants anys (entre 1851 i 2011) una indústria primordial dins de l'economia no només del Berguedà sinó de tot Catalunya. La base d'aquestes instal·lacions fou la colònia, que podríem definir com un centre de treball integral ja que acull tant el lloc de treball -fàbriques, tallers, magatzems- com el lloc per viure -habitatges i serveis-. El procés d'industrialització de Catalunya s'identifica plenament amb les colònies, però no només, les tèxtils, situades a tocar dels rius per aprofitar el curs de l'aigua i la seva força per moure la maquinària, sinó també de les colònies mineres. Donades les circumstàncies, a la zona minera de Cercs no hi havia altra opció que construir colònies per als miners adaptant-se a les característiques del terreny i a la situació de les boca-mines. Es varen construir, entre 1880 i 1920 tres colònies: Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació. Disposaven de tot allò que es considerava necessari per viure i treballar: habitatges, escola, convent, església, cinema-teatre, safareigs, cantina, tallers, magatzems, oficines, etc. La seva vida activa es va allargar fins a la dècada de 1970, quan els treballadors de les mines varen començar a abandonar uns habitatges antics per nuclis urbans propers més ben dotats de serveis que les pròpies colònies. Les facilitats de transport dels anys 1970 permetien abandonar les antigues instal·lacions a peu de les mines. | 42.1834500,1.8630400 | 406110 | 4670770 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66546-foto-08268-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66546-foto-08268-56-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Entre els elements destacats de les antigues instal·lacions mineres però avui dia desapareguts hi ha la xarxa de transport exterior que comunicava les boca-mines amb l'estació del ferrocarril Fígols-les Mines. Aquesta xarxa estava condicionada pel desnivell que calia superar entre el punt més alt, la colònia de Sant Corneli, quasi a 1.000 m d'altitud amb el punt més baix, l'estació, a 643 m d'altitud. A partir d'un 10% d'inclinació del terreny, percentatge que al terme municipal de Cercs se supera de llarg, calia construir plans inclinats de doble via, que funcionaven per gravetat: les vagonetes plenes que baixaven arrossegaven les vagonetes buides que pujaven. Inicialment, tant la xarxa exterior com la xarxa interior es va construir amb el mateix ample de via que el tramvia de sang: 840 mm. A partir del moment que aquest tramvia de sang va deixar de funcionar (1904) l'amplada de les vies es va anar substituint per 500 mm. Tota la xarxa es repartia en sis nivells a diferents alçades: Estació (643 m), Consolació (707 m), Sant Josep (815 m), Esteve (876 m), Alfons (935 m) i Sant Corneli (952 m). La comunicació entre els diferents nivells es resolia mitjançant plans inclinats, funiculars, telefèrics i trams de via de 840 i de 500 mm. Els trams de via connectaven les galeries de les mines amb els extrems dels plans inclinats o dels funiculars. De fet, l'extensió de les vies per dins de les galeries sempre va ser molt superior a l'extensió de les vies per l'exterior. Els plans inclinats connectaven el nivell Sant Corneli amb el nivell Esteve (Porvenir I i II), i aquest amb el nivell Consolació (Natàlia I i II). Els funiculars comunicaven el nivell Sant Josep amb el nivell Consolació (Sant Josep), i aquest amb el nivell Estació (Consolació I i II). A més, hi havia dos telefèrics, un entre la boca-mina Alfons i la boca-mina Esteve (Alfons) i un altre entre el nivell Consolació i l'Estació (Roe). Amb el pas dels anys, a part de renovar els plans inclinats, es van anar construint noves instal·lacions: el pla inclinat Garganta, que comunicava el nivell Consolació amb una via que portava a l'abocador; el pla inclinat Central Tèrmica, que comunicava el nivell Estació amb la primera central construïda l'any 1931; i els telefèrics Schlams, Fusta, Estèrils I i Fàbrica de ciment. Val a dir que l'any 1955 es va asfaltar el camí de Sant Corneli i es van començar a utilitzar els camions per algun transport, de manera que algun dels elements esmentats va començar a entrar en desús.Els moviments de vagonetes, tan interiors com exteriors, es feien inicialment amb tracció animal. La progressiva mecanització de les instal·lacions va anar substituint els animals per locomotores fins a un total de 42 unitats, entre elèctriques i dièsel. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66547 | Carrer Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-15 | SERRA, Rosa. (et al.) (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Manresa: Zenobita edicions. | XVIII-XX | El carrer Major de Cercs té el seu inici a la carretera de Ribes, el carrer principal que creua el nucli de Cercs per la part baixa, i finalitza connectant amb una bifurcació, per una banda, amb el camí que portava a Peguera (o a l'ermita de Sant Jordi) i per l'altra, amb el carrer del cap de la costa. Es tracta d'un carrer de traçat irregular i perfil estret, format per cases entre mitgeres. La majoria d'aquestes cases són de planta baixa, planta pis i golfes, amb paraments de pedra irregular deixat a la vista i amb teulades cobertes generalment a dos vessants, amb teula àrab. En conjunt són cases de murs de pedra, amb obertures de configuració senzilla, algunes emmarcades en maó massís, tot i que també hi ha cases construïdes amb materials més contemporanis. | 08268-57 | Centre del nucli històric de Pont de Rabentí | Per la seva situació el carrer Major de Cercs devia formar part del traçat del camí ral de Berga a Bagà, com a punt de creuament amb el camí que s'enfilava cap a Peguera. La confluència del pont de Rabentí per sobre del riu de Peguera i el torrent de les Garrigues amb aquell creuament devia propiciar la construcció d'algun primer edifici durant el segle XVII, encara que la majoria es documenten a partir del segle XVIII. L'església que dóna el nom al poble (Santa Maria de Cercs o del pont de Rabentí) està situada quasi al peu d'aquest antic camí cap a Peguera; aproximadament a 1 km en direcció nord-oest del carrer Major, seguint pel camí de Peguera, s'arriba a l'ermita romànica de Sant Jordi de Cercs, antigament Sant Andreu. Segons el cens de Campoflorido de principis del segle XVIII, el conjunt format per la parròquia de Sant Andreu de Cercs i el castell de Blancafort estava format només per 14 cases (la majoria masies aïllades) i 66 habitants | 42.1486200,1.8608700 | 405879 | 4666905 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66547-foto-08268-57-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66548 | Carrer Cap de la Costa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-cap-de-la-costa | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa A. 3. Ajuntament de Cercs. SERRA, Rosa. (et al.) (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Berga: Zenobita edicions. | XVIII-XX | Sembla que aquest carrer segueix el traçat de l'antic camí ral entre Berga i Bagà com a continuació del carrer Major. Junt amb aquest, forma part del sector urbà més antic i tradicional de tot el terme municipal, sobretot després de les pèrdues dels nuclis antics de la Baells i de Sant Salvador de la Vedella sota les aigües del pantà de la Baells. El carrer del Cap de la Costa arrenca de la confluència del carrer Major amb el camí de Peguera en direcció est superant un desnivell pronunciat d'uns 50 m. A mig recorregut hi ha una corba molt tancada que orienta el camí cap a l'oest. De fet, les cases situades a la part alta del carrer, se les anomena i queden situades pròpiament, al capdamunt de la costa. Les cases que es van anar bastint a l'entorn del camí són cases tradicionals, la majoria de planta baixa i dos pisos tot i que alguna té un pis més, fins a tres. En conjunt són fetes amb paredat de pedra menuda, algun exemple amb parts de murs de tàpia. En la majoria dels casos, en la construcció dels edificis s'ha aprofitat les característiques del relleu en desnivell del terreny. Un gran nombre dels edificis tenen les teulades a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Pel que fa a les obertures, en generals són de configuració senzilla, la majoria de cases tenen balcons sortints i baranes tradicionals de ferro. Modernament s'han restaurat alguns dels edificis que es trobaven en un estat de degradació bastant avançat. Actualment connecta amb el nou nucli de Sant Jordi de Cercs. | 08268-58 | Part alta de l'antic nucli de Cercs | A banda i banda del traçat del camí ral, especialment entre finals del segle XIX i principis del XX, i coincidint amb els moments inicials del desenvolupament de la mineria al municipi, es van anar construint cases al llarg del seu recorregut. El camí passà a ser el recorregut de connexió amb diverses zones miners que s'estaven posant-se en funcionament cap a la zona de Sant Corneli i que constituirien la zona de treball de la majoria dels habitants del municipi. | 42.1497100,1.8633700 | 406087 | 4667024 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66548-foto-08268-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66548-foto-08268-58-2.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66549 | Castell de Blancafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-blancafort | <p>BOLÒS,J.; CURTO, A.; SERRA, A. (1984): 'El castell de Blancafort, al Berguedà', a Quaderns d'estudis medievals, núm. 11. Barcelona. CAMPRUBÍ SENSADA, J. (2006): Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida. CATALÀ, P. (1976): Els Castells Catalans, vol. V. Barcelona: Rafael Dalmau editor. Pàgs. 874-879. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa P. 3. Ajuntament de Cercs SANTANDREU, M.D., i altres (1998): Castells medievals del Berguedà. Vol.1. Ed. Amics del Romànic del Berguedà. Berga SANTANDREU, M.D ( 1982): Els castells del Berguedà en un document de l'any 1309. Revista del centre d'estudis berguedans. Berga: 110- 118. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. TORRES, C.A.(1905) . Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. VILARDAGA, J. (1890): Historia de Berga. Barcelona, 1890. VVAA. (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. P. 246</p> | XII | les estructures requeririen d'una actuació de consolidació ja que algunes parts amenacen enderroc. | <p>El castell està situat dalt d'un turó rocós i encinglerat amb bona visibilitat. Les estructures visibles dalt del turó són especialment dues, la torre del castell i les restes de l'església de Sant Miquel, a més, es distingeixen de manera discontinua diverses restes de murs, podent observar el que sembla correspon a un mur de tancament o clos. Les dimensions aportades del que es creu que seria el recinte emmurallat són entorn a uns 30 metres de llargada per uns 12 d'amplada (VVAA: 1985: pag. 243), segons dades aportades a l'article corresponent de l'obra de la Catalunya Romànica, que indica que aquest clos inclou només el castell, uns metres més avall hi hauria les restes de la capella castellera. La planta que defineix la torre és irregular, ja que s'adapta a la topografia del terreny, defineix una forma de tipus trapezoïdal amb un dels angles, el del penya-segat, arrodonit i els altres rectes. Les dimensions interiors són molt variables, aproximadament de llarg fa uns 8,30m i uns 5,5 d'amplada. Els murs són fets amb un parament regular construït a partir de carreus rectangular, disposats a trenca-junt i seguint filades regulars, el material d'unió és morter de calç; el gruix dels murs és d'uns 85 cm. Es conserva una alçada important de la torre, destacant especialment en la part de ponent. A l'interior es conserva la traça o els espais per als forjats, poden parlar, probablement, d'uns quatre nivells de plantes; es conserven els forats per encaixar les bigues i en el darrer nivell permòdols de pedra suposadament de suport de l'embigat. En els murs es conserven algunes obertures, de les quals han desaparegut la majoria dels acabats arquitectònics que les conformaven. A uns metres al nord de la torre, hi ha les restes del que s'interpreta com l'església de Sant Miquel de Blancafort. Les restes visibles conservades defineixen un edifici més aviat petit, que conformaria una nau de petites dimensions, de planta rectangular, amb un absis semicircular a llevant. En aquest sentit es conserva una part del mur de ponent fent angle amb el mur nord, i a la banda de llevant part d'un altre mur que defineix una forma arrodonida que es creu que correspondria a l'absis. Els murs són bastits amb carreus desbastats per bé que força escairats, disposats en filades i més o menys a trenca-junt, tot unit amb morter de calç. El murs mostren un gruix d'uns 85 cm. Al mur nord, a la part posterior, hi ha uns petits contraforts. Pel que fa a la resta de murs que s'observen en el turó, s'identifiquen de manera discontinua, per bé que tenen certa continuïtat per el costat de llevant. Mostren carreus també força escairats, disposats seguint filades i units amb morter de calç.</p> | 08268-59 | A la zona de sud-oest del municipi, al nord-est de la serra de la Figuerassa. | <p>Del 10 de febrer de 1166 data un document corresponent a una donació, i segurament confirmació, va ser realitzada per part del rei Alfons I el Cast a Pere de Berga i a tots els seus successors per tal que pogués construir una fortalesa, a canvi de l'obligació de fidelitat. El document diu : '..antea quam hedificares, facere domum ac forciam in loco que dicitur Blancafort, qui est in comitatu Ceritanie in termino castri de Peguera'. Aquest document constitueix el permís de construcció del castell i ens assenyala una cronologia de ple segle XII per aquest monument, cronologia identificable amb la tipologia d'arquitectura, especialment de parament de la torra. Pocs anys més tard, al 1174, el castell de Blancafort consta com una de les afrontacions aportades, cal pensar doncs, que el castell ja estava construït. Es considera com a zona d'influència del castell el que seria tota la vall de la riera de Metge. Tenint en compte la situació i visibilitat, si més no el control que podia exercir s'estendria molt més. El castell que restava vinculat als senyors de Berga, fou permutat l'any 1309, per part de Sibil·la, comtessa de Pallars i senyora de Berga al rei Jaume II, en la que cedia gairebé tots els castells que Sibil·la tenia al Berguedà entres els quals Blancafort; a canvi la comtessa va rebre la vila i castell de Tamarit, la vila de l'Arboç i el castell de Gelida. (SANTANDREU: 1982: 101-109). A l'any 1358 consta que el conseller reial Berenguer Oms, tenia el castell, hem de pensar que a carta reial. L'any1363, el castell de Blancafort junt amb altres indrets i drets va ser venut per la reina Elionor a Pere Fresc, habitant de Berga; pel que es diu en el document la venda degué produir-se per necessitats econòmiques de la corona arran de la guerra entre Aragó i Castella. Consta que en aquest període es trobaven sota jurisdicció de Blancafort i de la casa de Merolla un total de 24 famílies; dominis ostentats per la família Fresc, ja que el 1410 figura com a senyor Ramon Fresc. Arran de la guerra civil del segle XV el castell fou capturat pel rei (1463) i concedit, junta mb altres possessions a Guillem de Vila-setrú. Al segle XVII el castell forma part d'una disputa entre la Reial Audiència de Barcelona i els Agulló, acusats aquests darrers d'haver-se apropiat injustament de Blancafort, entre altres. Blancafort, Merola, Vall-llòbrega, es relacionen com a possessions reials en aquesta època.</p> | 42.1292600,1.8375100 | 403920 | 4664782 | 08268 | Cercs | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66549-foto-08268-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66549-foto-08268-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66549-foto-08268-59-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-25 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La torre del castell queda emplaçada en l'extrem més sortit cap a ponent d'una paret de roca vertical de força alçada, que el fa inaccessible per aquest costat, per contra per la banda més de llevant i sud, el turó és més accessible, determinant que per aquest extrem el mur de tancament hi sigui present. El camí d'accés al castell és pel costat de ponent, arribant al turó just davant de les restes de l'església. Aquestes queden en un nivell lleugerament inferior a la cota de la torra la qual es troba a la part més alta del conjunt. Als peus del corriol que puja al castell hi ha restes de murs que poden correspondre a alguna altra construcció. El castell de Blancafort també es pot classificar dins la tipologia de Conjunt arquitectònic. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||
| 66550 | Colònia minera de Sant Corneli | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-minera-de-sant-corneli | BOIXADER, A. i SERRA, R. (2007): Viure al peu de la mina. Les colònies mineres de Cercs, Cercs i Manresa, Consorci Ruta Minera i Zenobita edicions. SERRA, R. (1993): 'Les colònies mineres de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació ( Cercs, Berguedà)', a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, número 36, volum VIII, p. 209-225. SERRA, R. (2005): 'Les colònies mineres de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació (Cercs, Berguedà)', a L'Erol, números 86-87, p. 40-44. | XIX-XX | La colònia està situada a 990 m d'altitud, en el punt més elevat de tota la zona minera, a prop de la ubicació de l'antiga masia Capdevila, del molí fariner i de l'església de Sant Corneli, que li va donar nom a la colònia. Els edificis que la constituïen eren la cantina, construïda per una empresa italiana que explotava la mina Sant Romà, habitatges plurifamiliars per als miners i les seves famílies, construïts alguns per la mateixa empresa italiana i d'altres per l'empresari basc José Enrique de Olano, un edifici que servia d'habitatge per a Olano i que acollia també les oficines i l'administració de la mina i habitatges per als facultatius i els encarregats, un economat, una escola-convent (l'any 1931 es va convertir en 'el Hogar del Minero' i actualment és l'edifici principal del Museu de les Mines), un teatre-cinema, safareigs, farmaciola,... Tots els habitatges que es van construir a la colònia Sant Corneli eren plurifamiliars. Es varen construir en diferents etapes, essent els més antics de finals del segle XIX, probablement anteriors a 1895, i construïts per l'empresa italiana que explotava aleshores la mina Sant Romà. En conjunt, aquests primers habitatges, en nombre de 24, es concentraven en 2 blocs. Posteriorment, entre 1901 i 1904, es van construir 2 blocs de 12 habitatges cada un amb WC exterior. Entre 1905 i 1920 s'inicia una nova fase amb la construcció dels blocs més característics de la colònia, coneguts amb el nom de Santa Bàrbara, juntament amb 3 blocs de 3 plantes al carrer Porvenir i 2 blocs més a la zona coneguda com els 'Tilos'. Fou en aquest període també que l'edifici que utilitzava l'industrial Olano per viure i com oficines fou reformat i reconvertit en 18 habitatges de 54 m2 cada un. L'última fase de construcció d'habitatges data dels anys 1950-1955: es van construir 2 nous blocs d'habitatges plurifamiliars de 64 m2 al carrer de Santa Cecília. Aquests habitatges ja comptaven amb WC interior i servei d'aigua potable corrent. Un bloc era de 12 pisos i l'altre de 27 i estaven destinats a facultatius i capatassos de la mina. Els blocs d'habitatges són de planta allargassada. N'hi ha de 12, 14, 17 i 18 pisos, amb accés exterior mitjançant escales transversals o longitudinals. També són exteriors les comunes (els WC) i la carbonera. Les parets són de pedra vista, d'un gruix d'uns 40 cm i estructura de formigó armat, material molt innovador en els anys que es van construir els primers habitatges (1900-1920). Els emmarcaments de portes i finestres estaven fets amb maons. Les teulades són de doble vessant amb teules de ceràmica sobre entallat i cabirons de fusta. Un tret característic d'aquests blocs també és l'alineament repetitiu i successiu de les finestres a la façana principal. En total, la colònia està formada per 18 blocs d'habitatges. Els pisos eren petits: la majoria dels 263 que es van construir tenien com a màxim 35 m2 amb una estructura molt simple. L'espai més gran l'ocupava la cuina-menjador, equipada amb una cuina econòmica, una pica i un armari de racó, i disposaven de 2 o 3 habitacions. La comuna era exterior i no tenien aigua corrent. Hi havia pisos més grans (de 56, 63, 68 i 72 m2) però amb estructura similar. Les reformes efectuades a partir de 1988 van modificar substancialment tant les superfícies com les distribucions dels pisos. | 08268-60 | A la zona nord del municipi. | Les colònies mineres de Cercs es varen projectar i construir a semblança de les colònies tèxtils construïdes a la conca del Llobregat (entre altres llocs) i a les quals havien de facilitar una part del carbó que s'extreia de la mines de l'Alt Berguedà. Són l'únic exemple de colònies mineres que es conserva a Catalunya. La colònia de Sant Corneli es va començar a construir a finals del segle XIX al costat mateix de la galeria de la mina Sant Romà, que en aquell moment (1885) l'explotava una societat italiana, Garaveti, Vallino, Bovio & Cía. Aquesta empresa va construir els primers edificis que serien l'origen de la colònia Sant Corneli. Aquesta colònia va prendre un gran impuls a partir de 1895, quan José Enrique de Olano va comprar totes les mines de la zona de Cercs i va impulsar la modernització de la seva explotació. Les dificultats en les comunicacions i l'augment de les plantilles de miners i les seves famílies van obligar a construir habitatges i serveis bàsics al peu mateix de les mines. D'aquesta manera, l'empresari basc va compaginar la construcció de les colònies i l'impuls a l'explotació del carbó. L'any 1920 la colònia minera es trobava ja totalment configurada. De les tres colònies era la més gran i completa tant en nombre d'edificis com de superfície. A finals de la dècada de 1950 la boca-mina Sant Romà es va tancar. Durant la dècada de 1970 els miners varen anar abandonant els habitatges de les colònies i es varen anar desplaçant cap a nuclis urbans més ben comunicats i amb més serveis. En un termini d'uns trenta anys la població de la colònia va passar d'uns 1.100 habitants a poc més de 200. L'any 1988 l'empresa Carbones de Berga SA, propietària de la colònia, va posar a la venda els habitatges que foren comprats per molts miners, retornant la vida a la colònia. Paral·lelament, l'Ajuntament de Cercs i la Diputació de Barcelona van invertir per tal de facilitar l'accés als serveis públics bàsics (aigua, llum i clavegueram) i a les comunicacions per carretera. L'any 1990 l'empresa Carbones de Berga SA va donar a l'Ajuntament de Cercs el conjunt d'edificis que formaven els espais públics de la colònia (l'església, la rectoria, el teatre, 'el Hogar del Minero') i es va començar a plantejar el projecte de crear el futur Museu de la Mineria del Berguedà. Des de l'any 1999 una part de les antigues instal·lacions de la colònia minera de Sant Corneli conformen el Museu de les Mines de Cercs. | 42.1832300,1.8530500 | 405285 | 4670757 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66550-foto-08268-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66550-foto-08268-60-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Els edificis de serveis que s'anaren construint al mateix temps que els habitatges presenten idèntiques característiques que aquests: murs gruixuts de pedra, estructura de formigó armat, teulada de doble vessant amb teula àrab i emmarcaments de maó a portes i finestres. Entre aquests edificis destaquen:Un edifici de 430 m2 que inicialment estava destinat a teatre i que durant la dècada de 1950 es va convertir en cinema i centre d'activitats lúdiques i festives de la colònia.Un edifici de 3 plantes construït l'any 1911, de 144 m2, que servia d'economat: botiga de queviures, carnisseria, forn de pa, magatzem i un habitatge.Un edifici de 3 plantes construït l'any 1919 que va començar essent l'escola i el convent de la colònia: a la planta baixa hi havia els menjadors, a la primera planta les aules i la biblioteca i al pis superior hi havia la casa convent de les monges Carmelites. Durant la Segona República, l'any 1931, les monges van abandonar l'edifici i aleshores fou remodelat com a zona d'esbarjo. A partir d'aquest moment va adoptar el nom de 'el Hogar del Minero' i s'hi va construir a la primera planta un cafè, al pis superior un cinematògraf i una barberia i sota teulada una sala de jocs. També s'hi van habilitar dos habitatges.Un edifici de 3 plantes construït l'any 1919 destinat inicialment a les oficines de les mines i que va ser reformat a la dècada de 1930 quan aquests serveis es van traslladar a la colònia de la Consolació. Aquesta reforma va reconvertir l'edifici en habitatges i s'hi va instal·lar una farmaciola que va restar operativa com a dispensari de la colònia fins l'estiu de l'any 1992.El molí fariner i la masia Capdevila que hi havia prop de l'església de Sant Corneli foren reformats i reconvertits també en habitatges. Dins del molí s'hi encabí també la rectoria.Les coordenades corresponen a la plaça Sant Romà, considerada el centre de la colònia. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66551 | Colònia minera de Sant Josep | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-minera-de-sant-josep | BOIXADER, A. i SERRA, R. Viure al peu de la mina. Les colònies mineres de Cercs, Cercs i Manresa, Consorci Ruta Minera i Zenobita edicions. SERRA, R. (1993): 'Les colònies mineres de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació (Cercs, Berguedà)', a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, número 36, volum VIII, p. 209-225. SERRA, R. (2005): 'Les colònies mineres de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació (Cercs, Berguedà)', a L'Erol, números 86-87, p. 40-44. | XX | la pràctica totalitat dels edificis foren restaurats a finals del segle XX | De les tres colònies mineres de Cercs la de Sant Josep és la més petita. El seu nom prové de la mina a la qual donava servei. Estava constituïda únicament per cinc blocs d'habitatges per als miners i les seves famílies, una escola i un parell de safareigs públics. Cal tenir present que els habitatges no tenien aigua corrent (no en van tenir fins les reformes efectuades a partir de l'any 1989) i calia anar a buscar aigua a les fonts i rentar la roba en els safareigs públics. La construcció dels habitatges fou esglaonada seguint el pendent de la muntanya, com formant un amfiteatre, amb tres blocs a la part superior i dos blocs a la part inferior; per sota d'aquests dos últims blocs hi havia el petit edifici que allotjava l'escola. La comunicació entre ells es feia mitjançant camins i pels plans inclinats per on circulaven les vagonetes de carbó. Els blocs d'habitatges eren de planta allargassada, amb accés exterior mitjançant escales transversals o longitudinals. També eren exteriors les comunes i les carboneres. Les parets són de pedra vista, d'un gruix d'uns 40 cm i estructura de formigó armat, material molt innovador en els anys que es van construir aquests habitatges (1900-1910). Els emmarcaments de portes i finestres estaven fets amb maons. Les teulades eren de doble vessant amb teula àrab sobre llates i cabirons de fusta. Els pisos eren petits ja que tenien com a màxim 35 m2 amb una estructura molt simple. L'espai més gran l'ocupava la cuina-menjador, equipada amb una cuina econòmica, una pica i un armari de racó, i disposaven de dues o tres habitacions. La comuna era exterior i no tenien aigua corrent. | 08268-61 | A la zona nord del municipi.Carretera BV-4025 entre els punts km 1 i 2. | Les colònies mineres de Cercs es varen projectar i construir a semblança de les colònies tèxtils construïdes a la conca del Llobregat (entre altres llocs) i a les quals havien de facilitar una part del carbó que s'extreia de la mines de l'Alt Berguedà. Són l'únic exemple que es conserva a Catalunya de colònies mineres. La colònia minera de Sant Josep es va construir entre els anys 1900 i 1910, a prop de la mina del mateix nom. A finals de la dècada de 1950 es va tancar la boca-mina de Sant Josep. Durant la dècada dels anys 1970 la colònia fou abandonada progressivament pels miners que buscaven anar a viure a nuclis urbans amb més serveis i més ben comunicats. | 42.1838400,1.8617400 | 406003 | 4670815 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66551-foto-08268-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66551-foto-08268-61-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les coordenades corresponen a l'edifici d'habitatges que està enmig dels tres que es van construir a la part superior. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66552 | Colònia minera de la Consolació | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-minera-de-la-consolacio | ALSINA, G. (1997): 'La configuració territorial de la conca minera de l'Alt Berguedà. L'evolució d'un paisatge', a L'Erol, número 54, p. 10-20. BOIXADER, A. i SERRA, R. (2007): Viure al peu de la mina. Les colònies mineres de Cercs, Cercs i Manresa, Consorci Ruta Minera i Zenobita edicions. SERRA, R. (1993): 'Les colònies mineres de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació ( Cercs, Berguedà)', a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, número 36, volum VIII, p. 209-225. SERRA, R. (2005): 'Les colònies mineres de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació (Cercs, Berguedà)', a L'Erol, números 86-87, p. 40-44. | XX | no es conserven tots els edificis que es van construir per donar servei a l'explotació de les mines | El nom de la colònia prové del santuari de la Mare de Déu de la Consolació. El conjunt d'edificis que composava la colònia minera de la Consolació incloïa habitatges, economat, caserna per a la Guàrdia Civil, cantina, cinema, safareigs públics, rentadors de carbó, farmaciola, dispensari, magatzems, tallers, parc de la fusta, etc... Un dels elements destacats d'aquesta colònia és la torre que es va fer construir el propietari de les mines, José Enrique de Olano, a prop de l'estació del tren Olvan-Guardiola de Berguedà. A través del pla inclinat Consolació I la colònia es comunicava amb l'estació de tren de Fígols-les Mines. Altres plans inclinats (Porvenir I, Natàlia I), un telefèric (Roe) i un funicular (Consolació I) comunicaven la colònia Consolació amb les altres dues colònies, Sant Josep i Sant Corneli, situades a nivells superiors. Tots aquests elements es van construir abans de 1911. La transformació de la colònia en centre d'explotació i administració de l'empresa a partir de 1928, quan es va obrir la mina Consolació, va modificar el seu caràcter fins aleshores residencial i tots els seus habitatges, repartits entre edificis ad hoc i altres situats a les plantes superiors dels tallers i dels magatzems, es van habilitar com a magatzems i espais per a serveis, com la farmaciola i el dispensari i les oficines de l'empresa 'Carbones de Berga SA'. Per bé que aquest canvi d'ús va alterar l'interior dels habitatges, es percebien clarament les mateixes característiques que els habitatges de Sant Corneli i Sant Josep: blocs de planta allargassada, amb accés exterior mitjançant escales transversals o longitudinals. També eren exteriors les comunes i les carboneres. Les parets eren de pedra vista, d'un gruix d'uns 40 cm i estructura de formigó armat, material molt innovador per l'època en que es van construir aquests habitatges (1900-1920). Els emmarcaments de portes i finestres estaven fets amb maons. Les teulades són de doble vessant amb teula àrab sobre llates i cabirons de fusta. Eren pisos de dimensions petites, tenien com a màxim 35 m2 amb una estructura molt simple. Un espai comú, el més gran i central, destinat a cuina-menjador, equipada amb una cuina econòmica, una pica i un armari de racó, i dues o tres habitacions. La comuna era exterior i no tenien aigua corrent. Entre els edificis de serveis construïts a la zona de la Consolació cal fer esment dels rentadors de carbó. En aquest lloc arribava el carbó de les mines i abans de carregar-lo als vagons amb destí Berga o enviar-lo cap a la central tèrmica s'havia de netejar i classificar. És per això que aquest edifici es va construir a la part més baixa de les instal·lacions mineres, molt a prop de l'estació del ferrocarril. Era visible des de l'antiga carretera C-1411, actualment C-16, a l'alçada del punt quilomètric 108. Aquest edifici es va construir l'any 1931, per bé que a principis de segle XX se n'havia construït un altre. Estava fet amb formigó vist i estructurat en diferents nivells d'alçada, seguint el model anglès. Un altre dels elements destacats d'aquesta colònia fou la caserna de la guàrdia civil. És un dels pocs casos de colònia industrial a Catalunya que en tenia. Tenia, a la planta baixa, sala d'armes, habitatge per un porter, dos habitatges per a guàrdies civils casats, un espai per a guàrdies civils solters i tres banys i, a la planta primera, un pis amb despatx per al comandant de la caserna i tres comunes més. Aquest edifici va ser enderrocat l'any 1996. | 08268-62 | Al voltant del santuari de la Mare de Déu de la Consolació, especialment vers oest, costa amunt. | Les colònies mineres de Cercs es varen projectar i construir a semblança de les colònies tèxtils construïdes a la conca del Llobregat (entre altres llocs) i a les quals havien de facilitar una part del carbó que s'extreia de la mines de l'Alt Berguedà. Són l'únic exemple de colònies mineres que es conserva a Catalunya. La zona on es va acabar ubicant la colònia minera de la Consolació allotjava edificis relacionats amb l'explotació minera ja des de la segona meitat del segle XIX. Fou la zona escollida per a la construcció de l'estació del ferrocarril, inicialment de sang ja que les vagonetes eren arrossegades per matxos, i tots els elements necessaris per carregar el carbó –dipòsits i magatzems- a les vagonetes. L'any 1872 s'hi va construir una petita capella dedicada a Sant Josep. La colònia minera de la Consolació és la més moderna de les tres, per bé que els seus orígens són coetanis amb els de la colònia Sant Josep: a principis del segle XX es varen construir els primers habitatges per als treballadors i entre 1902 i 1906 es va construir la torre on residia la família d'Olano. Entre 1924 i 1926 es va començar a explotar la mina Nova o Consolació i a partir de 1926 la colònia de la Consolació es va convertir en el centre de l'explotació minera i va concentrar tant l'entrada i sortida de treballadors com la sortida de carbó, l'administració, el rentat del carbó, la farmaciola, etc. Amb aquest canvi els edificis que havien servit com habitatges foren reconvertits com a magatzems i espais per a serveis. Durant la dècada dels anys 1970 la colònia fou abandonada progressivament pels miners que decidien anar a viure a nuclis urbans amb més serveis i més ben comunicats. El mes de desembre de 1991 l'empresa 'Carbones de Berga SA' va decidir tancar definitivament l'activitat productiva de la mina Consolació i es va iniciar un procés d'abandonament de les instal·lacions. Entre els anys 1995 i 1996 es van enderrocar diversos edificis de la zona de la Consolació, excepte una sitja, la torre del comte de Fígols i el santuari de la Mare de Déu de la Consolació, entre altres, elements tots ells visibles des de la carretera C-16. Queden alguns altres edificis dempeus entre els quals el darrer edifici de tallers de l'empresa, oficines, i algun altre edifici de magatzem i habitatges. | 42.1816300,1.8619300 | 406016 | 4670570 | 08268 | Cercs | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66552-foto-08268-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66552-foto-08268-62-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les coordenades corresponen a l'edifici de tallers que encara es conserva i que està situat al costat de la boca-mina. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66553 | La Rodonella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-rodonella | SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Berga: Zenobita edicions. | XX | El nucli de la Rodonella està conformat per una estructura de petits carres, en sentit nord-sud, i dos o tres que els creuen verticalment i que en faciliten la comunicació. Es tracta d'un enclavament de nova creació, per bé que no el més modern del municipi, que és Sant Jordi. Les cases de la Rodonella es van anar construint a tocar de la casa vella de la Rodonella. En general són cases de tipus familiar, la majoria són d'estructura entre mitgeres, encara que també n'hi ha d'exemptes. La majoria dels edificis són de planta baixa i un o dos pisos, però també n'hi ha algunes de tres plantes pis; cal dir que els darrers anys també s'ha construït algun altres models d'habitatge. En conjunt són bastits amb materials contemporanis, parets de totxana o de totxo ceràmic, amb façanes arrebossades i moltes pintades; la majoria amb obertures simples i cobertes, generalment a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana de carrer. A uns metres al nord de la casa vella, presidint una mica de placeta, hi ha l'església, és un edifici de planta irregular, construït amb blocs de formigó, elements metàl·lics, i de la qual en destaca la coberta a quatre aigües suportada per una estructura metàl·lica que facilita disposar d'un espai obert i diàfan a l'interior. Anteriorment, a aquesta església, la Rodonella va tenir una altra petita església de molt pocs anys de vida; estava situada aproximadament davant de l'actual, però a l'altre cantó de la C-16. De fet, van ser les obres de la carretera que van determinar la seva desaparició. | 08268-63 | Al peu de la C-16. Entre Sant Jordi i la Tèrmica de Cercs. | La casa més antiga de la Rodonella és la masia anomenada casa vella de la Rodonella, aquesta sembla que podria ser obra del segle XVIII o XIX. La construcció de la majoria de les cases i per tant, la configuració de la trama urbana que significava la creació del nucli o barriada de la Rodonella, es van anar construint a l'entorn dels anys 50 i també 60 del segle XX. | 42.1633200,1.8555100 | 405458 | 4668544 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||||||
| 66554 | Edifici del Museu de les Mines de Cercs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-museu-de-les-mines-de-cercs | FONT, E.; SERRA, R. (2003): El Carbó [Terrassa]: Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, Biodiversitat i tecnodiversitat, 2. HAUSMANN, C. (2009): Carbó de pedra. Un món que desapareix. Vol. II: Segona part de la història de Carbons de Berga, S.A. Berga: Consell Comarcal del Berguedà. MAU, M. O. (2000): Història de Carbons de Berga, S.A. Berga: impressió de Noves Tecnologies Digitals. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Ajuntament de Cercs SERRA, R.(et al.) (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA, R. (2003): Terra de carbó: Cercs, Fígols, Vallcebre, Saldes i Guardiola de Berguedà. Manresa : Zenobita. SERRA, R. Les colònies mineres de Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació (Cercs, Berguedà). Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 36, vol. VIII SERRA, R. (1997): Les Mines de Cercs. Quaderns de didáctica i difusió, núm. 11. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Museu de les Mines de Cercs. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Manresa: Zenobita edicions. VV.AA. (1994). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà. Vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. VV.AA. (2003). El patrimoni miner de Catalunya. Guia de Mines i Museus de Geologia i Mineria. Barcelona: Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme | XX | El museu ocupa una part de les antigues instal·lacions de la colònia minera Sant Corneli, un dels pobles miners més ben conservats de Catalunya i de l'Estat espanyol. L'oficina central del museu està ubicada a l'edifici que va començar essent l'escola i convent i que a partir de 1931 s'anomenà 'el Hogar del Minero'. S'ha habilitat també un tram de 450 m de l'antiga mina Sant Romà perquè sigui accessible la seva visita amb un tren miner. La seu del museu es troba en un edifici de planta rectangular, format per planta baixa, primera i segona. Actualment té coberta a dos vessants amb carener orientat en paral·lel a la façana principal, anteriorment havia tingut coberta plana. L'edifici segueix la tipologia dels altres edificis existents a costat i costat, caracteritzats per una mateixa configuració arquitectònica i, originàriament, també dels espais interiors. Les façanes mostren una distribució regular del conjunt de les obertures, tant en horitzontal com en vertical. L'edifici està bastit amb murs de pedra delimitats a les cantoneres per maó massís; el maó també és present en l'emmarcament de les obertures de totes les plantes i en unes franges horitzontals de delimitació dels nivells disposades a manera decorativa. La façana posterior té menor alçada ja que l'edifici està bastit adossat al terreny, facilitant l'accés al nivell de la planta primera, el qual es produeix a través d'una curta escala. En aquest frontal la porta està situada centrada en la façana. Antigament constituïa la porta d'accés als habitatges d'aquesta planta i a l'escala d'accés al pis superior. Actualment, la planta baixa de l'edifici és ocupada per l'espai expositiu (el qual també ocupa la planta baixa de l'edifici del costat de ponent del museu); les plantes primera i segona acullen també dependències del museu. | 08268-64 | Plaça Sant Romà, s/n. Sant Corneli, 08698 Cercs | L'edifici principal del museu fou construït entre els anys 1918 i 1920. El seu primer ús era escola i convent de monges. L'any 1931 les monges varen marxar i es va traslladar l'escola a una altra ubicació i aleshores l'edifici fou destinat a serveis i esbarjo. A partir d'aquell moment va rebre el nom de 'el Hogar del Minero' i acollia un cafè, una biblioteca, una sala de jocs, una barberia, un cinematògraf i dos habitatges. Com la resta de la colònia, els edificis foren abandonats a mesura que es tancaven les mines i cedits a l'Ajuntament de Cercs l'any 1990. A partir d'aquell moment es va plantejar l'opció d'instal·lar-hi un museu dedicat a l'explotació del carbó. El museu va obrir les seves portes el 31 de gener de 1999 i va ser inaugurat oficialment per l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, el 19 de juny de 1999. | 42.1854100,1.8539200 | 405360 | 4670998 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66554-foto-08268-64-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El Museu de les Mines de Cercs és l'equipament turístic cultural més important del Berguedà. Forma part de la xarxa de Museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Està dedicat monogràficament al carbó. És alhora un museu de tècnica i d'història. Al mateix temps, és un centre d'interpretació per explicar i donar a conèixer les relacions entre aquest combustible fòssil i l'entorn geològic, paisatgístic, econòmic i humà de l'Alt Berguedà. A més del fons de materials diversos vinculats a l'eix temàtic del museu (el carbó, la vida quotidiana a l'entorn de la mineria, personatges destacats, etc.), el centre també acull un fons documental, del que en destaca l'arxiu de l'empresa 'Carbones de Berga SA' i un fons fotogràfic. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66555 | Nucli antic del pont de Rabentí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-del-pont-de-rabenti | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Ajuntament de Cercs. SERRA, Rosa. (et al.) (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Berga: Zenobita edicions. | XVIII-XX | Espai delimitat pel marge esquerra del riu de Peguera, l'extrem més occidental del nucli urbà incloses les cases aïllades que es troben en el camí de Peguera i totes les finques urbanes situades a la banda esquerra del carrer Major. És el nucli de cases més antic de tot el terme municipal després de la desaparició sota les aigües dels antics pobles de la Baells i de Sant Salvador de la Vedella. L'estructura urbana és de carrers estrets, de traçat tortuós tot adaptant-se al terreny en pendent i per tant, costeruts. Compta amb dos carrers principals, el carrer Major i el carrer de l'església, en els quals s'inicien altres petits carrerons i petits passatges particulars, tots de poca amplada, d'accés a peu i que en conformen una de les principals característiques del nucli. A l'entorn d'aquests carrers es van anar bastint els edificis que conformen aquell primer nucli, són cases de pedres, la majoria bastides compartint mitgeres, de poca alçada (PB+2P o PB+3P), i coberta a dues aigües; en conjunt amb obertures senzilles, amb alguns exemples emmarcades en maó massís. Destacar l'edifici de l'església de Santa Maria de Cercs o de pont de Rabentí, l'antic Ajuntament i la casa de Cal Cotoner Nou. El nucli a més d'haver-se desenvolupat urbanísticament a l'entorn del camí ral, també va anar-se eixamplant-se i creixent a partir de la configuració de nous carrers i més tardanament, al peu de la carretera de Berga a Ribes. | 08268-65 | A la zona central del municipil | La construcció del pont de Rabentí es situa a l'època medieval (probablement construït entre els segles XIII i XIV), no es té constància de l'existència d'edificis a la zona que tinguin origen i conservin restes d'aquest període. L'església actual, és obra bàsicament del segle XVIII. A l'entorn de l'antic pont de Rabentí i del camí ral que comunicava Berga amb Bagà es van anar construint un petit conjunt de cases que configurarien l'anomenat nucli del pont de Rabentí. La majoria de les cases semblen obra del segles XVIII i XIX. De fet, la creació i creixement del nucli del pont de Rabentí s'ha de situar durant l'últim terç del segle XIX quan van començar a prosperar les explotacions mineres i per tant, la seva història va estretament lligada a la mineria. Algunes cases antigues han desaparegut modernament essent substituïdes per edificacions noves. Al llarg del segle XX el nucli experimentà un creixement destacat, en especial a la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX, període en que també es va anar dotant de nous serveis al nucli. En aquests anys, coincidint amb el creixement urbanístic i poblacional, el canvi de denominació del poble per el de Cercs fou ja habitual. Cal dir, que hi ha algunes persones que encara parlen del nucli de Cercs referint-se com al pont de Rabentí. | 42.1486600,1.8603000 | 405832 | 4666911 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66555-foto-08268-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66555-foto-08268-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66555-foto-08268-65-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66556 | Nucli de Sant Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-de-sant-jordi | CLARET, J. M.; COSTA, A. (1983): 'Sant Jordi, poble inacabat', a L'Erol, núm. 6, pàg. 23-24. CLARET, J. M.; COSTA, A. (1988): 'El poble de Sant Jordi', a L'Erol, núm. 25 ('L'Urbanisme al Berguedà'), pàg. 61-65. JUNTA D'AIGÜES DE CATALUNYA (1990): 'El pantà de La Baells' a L'Erol, núm. 30, pàg. 31-32. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XX | El poble de Sant Jordi va ser construït en un indret delimitat pel Cap de la Costa al sud i els Emprius al nord; a l'oest quedaven el Galló i cal Fontaner i a l'est la carretera C-1411. És un lloc força planer, amb bona orientació, relativament proper al poble de Sant Salvador, i quedant situat a tocar de l'església medieval de Sant Andreu de Cercs, ara Sant Jordi. En el moment del projecte els terrenys escollits estaven completament deshabitats, només hi havia alguna masia propera. El poble es va projectar pensant amb tots els serveis d'un nucli modern, a partir d'habitatges unifamiliars i altres de plurifamiliars, en conjunt edificis de poca alçada, creant una configuració homogènia de les estructures, i conformant carrers i places al voltant d'una plaça central principal. El poble està bastit de manera esglaonada tot adaptant-se a la topografia del terreny. Les cases estan construïdes amb obra vista, totes amb el mateix tractament exterior i amb la voluntat d'integrar-les en l'entorn. En el disseny del nou poble es va procurar que tots els elements bàsics o més destacats que tenia Sant Salvador de la Vedella tinguessin el seu equivalent en el projecte. Així, a més dels habitatges i de l'església, també es va construir i traslladar una fàbrica tèxtil, Manufactures Sant Salvador, una escola i el dispensari; també un complex esportiu, encara que no tots els edificis projectats van arribar-se a construir, n'és un exemple el centre cívic. El projecte urbanístic i arquitectònic també va contemplar aspectes de caire social, pensant en una ubicació dels comerços i serveis a manera que es generés un eix comercial en el carrer i places principals. El projecte del poble va anar a càrrec d'un ampli equip de tècnics, dels quals els principals arquitectes executors de l'obra van ser Josep M. Claret i Agustí Costa; a més, en l'elecció del millor indret on ubicar el poble hi va participar un equip de geògrafs de la Universitat de Barcelona. Actualment és el nucli més poblat dins del terme municipal de Cercs i el que compta amb un nombre més gran de serveis per a la població: compta amb dispensari, parc d'adults, escola-bressol, el CEIP Sant Salvador, biblioteca, casal d'avis, zona esportiva amb camp de futbol i piscines i un parell de parcs infantils. Està connectat per carretera tant amb el nucli antic de Pont de Rabentí, al sud, com amb el nucli de la Rodonella, al nord, a més de connexió directa amb la C-16. | 08268-66 | A la zona central del terme municipal, al nord del nucli de Cercs. | El poble de Sant Jordi va néixer arran de la construcció del pantà de la Baells, ja que la creació d'aquesta infraestructura hidràulica va significar la desaparició sota les aigües del poble de Sant Salvador de la Vedella. També van desaparèixer el conjunt de la Baells, i alguna masia. Inicialment no estava prevista la construcció de cap nucli, es volia reubicar els veïns en el municipi i en poblacions veïnes, bàsicament Berga. Les pressions dels veïns de Sant Salvador i de l'Ajuntament van aconseguir que l'Administració accedís a la creació d'un nou poble que allotgés els veïns que havien de ser expropiats de les seves llars. Per tal de tirar endavant les negociacions amb l'Administració i la 'Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental', promotora del pantà, i, de fet, per gestionar tot el procés, es va crear el Patronat Local de l'Habitatge de Cercs. Els tràmits van ser complexos i llargs. L'acord entre l'Administració central i el poble de Sant Salvador va consistir, bàsicament, en que les indemnitzacions que havien de percebre cada un dels veïns afectats s'agrupaven en una única quantitat, que el Patronat Local de l'Habitatge de Cercs utilitzaria per a la construcció del nou poble. Les obres s'iniciaren a mitjans dels anys 70 amb moltes dificultats. La primera empresa adjudicatària de les obres, Ferrovial de Madrid, va acabar abandonant el projecte a mig començar per manca d'experiència en la construcció d'habitatges. Aleshores es va recórrer a contractistes de la comarca que varen acabar els edificis més necessaris: els habitatges per als habitants dels pisos de Sant Salvador. L'avançament de les obres del pantà va posar pressió a la continuïtat de les obres dels pisos nous. Finalment, el 1974 es va inaugurar el poble, tot i que els veïns de Sant Salvador de la Vedella es van traslladar als nous habitatges el 1976, quan va quedar completament cobert l'antic poble. La inauguració de l'any 1974, va ésser totalment simbòlica, ja que en aquell moment tot just s'havien iniciat les obres. | 42.1515800,1.8566100 | 405532 | 4667239 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Josep M. Claret, Agustí Costa i altres | Els autors principals del projecte van ser Josep M. Claret i Agustí Costa, especialment en la fase d'execució de les obres. També formaven part de l'equip redactor del projecte: César Frago Pérez, Alfons Roca Vilaregut i Jordi Viola Garriga, i de la direcció de les obres: Josep Maria Miró i Josep Gilabert, aparelladors. L'inici del projecte va se l'any 1971. Les obres es van realitzar a partir del 1973, i l'acabament i ocupació dels habitatges es va fer de manera esglaonada d'acord amb les necessitats derivades de les obres de l'embassament.Les coordenades pertanyen a la plaça del Primer Comte de Fígols. | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||||
| 66557 | Castell de Puigarbessós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-puigarbessos | CAMPRUBÍ SENSADA, J. (2006): Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa P. 4. Ajuntament de Cercs SANTANDREU, M.D., i altres (1998): Castells medievals del Berguedà. Vol.1. Ed. Amics del Romànic del Berguedà. Berga SANTANDREU, M.D ( 1982): Els castells del Berguedà en un document de l'any 1309. Revista del centre d'estudis berguedans. Berga: 110- 118. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. VVAA. (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. | XII | són poques les restes conservades del castell, encara que a nivell de jaciment es poden conservar estructures que no podem valorar cobertes de sediment. | Les restes del Castell de Puigarbessós són escasses i molt amagades per la vegetació. Es conserven i es poden observar algunes restes de murs. Les restes de murs conservats mostren un aparell fet de carreus desbastats de tall rectangular, units amb morter de calç argilós, els carreus estan disposats més o menys en filades i cercant una col·locació a trencajunt. De les diverses restes de murs visibles de les qual el pany de paret més ben conservat compta amb una alçada visible de quasi cinc metres i una llargada d'entorn al vuit metres. És destacable la presència d'alguna traça de finestra, així com alguna cantonera força ben conservada. L'emplaçament de les restes permeten vincular aquest castell amb una funció eminentment defensiva i de vigilància, ja que es troba situat en una zona amb molt bona visibilitat vers la una extensa àrea de la vall del riu Llobregat, des de Cercs i fins a de Pedret; la seva ubicació és per sobre i a l'alçada de l'aiguabarreig de la riera de Vilada. El bon camp visual també inclou el domini sobre part del camí que comunica Berga cap a la Portella tot passant pel pont de Pedret. A nivell de visibilitat, també té contacte directe amb altres punts castellers o de possible control visual. | 08268-67 | A la zona de sud del municipi, a l'àrea de Pedret, prop del límit municipal amb Vilada. | Les referències documentals publicades o conegudes que esmentin el castell són realment molt escasses. En aquest sentit, del segle XII consta una referència a l'indret, en relació a una notícia en que el comte Ramon Berenguer IV va cedí el lloc de Puigarbessós i altres indrets del Berguedà a Hugh de Peguera, com a mostra d'agraïment per l'ajuda rebuda arran de la conquesta de Tortosa. Posteriorment, al segle XIV, Sibil·la, comtessa de Pallars i senyora de Berga realitzà una permuta al rei Jaume II, en la que cedia gairebé tots els castells que Sibil·la tenia al Berguedà entres els quals Puigarbessós; a canvi la comtessa va rebre la vila i castell de Tamarit, la vila de l'Arboç i el castell de Gelida. (SANTANDREU: 1982: 101-109) | 42.1199100,1.8894600 | 408200 | 4663687 | 08268 | Cercs | Difícil | Dolent | Legal | Romànic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 92 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66558 | Mas A de Vilosiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-a-de-vilosiu | BOLÒS,J. (1984): Un mas pirinenc medieval: Vilosiu B (Cercs, Berguedà). Lleida: Universitat de Lleida, col. Espai/temps, núm. 26. CAMPRUBÍ SENSADA, J. (2006): Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida. CASTILLO, A. (1965): 'El manso medieval A de Vilosiu'. A Homenaje a Jaime Vives, I. Pàgs. 219-226 CATALÀ, P. (1976): Els Castells Catalans, vol. V. Barcelona: Rafael Dalmau editor. Pàgs. 874-879. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa AR. 1. Ajuntament de Cercs RIU, M. (1976):'El hàbitat en Catalunya en la Alta Edad Media', a Atti del Colloquio Internazionale di Arqeologia Medievale. Palermo, 1976, p. 3-15. RIU, M. (1978): 'Hàbitat, tècniques i economia rural', a Història de Catalunya. Vol. II. Ed. Salvat, p. 3-15. RIU, M. (1989): L'arqueologia medieval a Catalunya. Barcleona: Els llibres de la frontera. SANTANDREU, M.D., i altres (1998): Castells medievals del Berguedà. Vol.1. Ed. Amics del Romànic del Berguedà. Berga SANTANDREU, M.D ( 1982): Els castells del Berguedà en un document de l'any 1309. Revista del centre d'estudis berguedans. Berga: 110- 118. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. VVAA. (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VVAA. (1998): Catalunya Romànica. XXVII. Visió de síntesi. Restauracions i noves troballes. Bibliografia. Índexs generals. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. | IX-XIV | No s'han realitzat més actuacions i caldria almenys una consolidació de les estructures per evitar que es facin malbé. | El mas A de Vilosiu està situat, relativament a prop de la masia denominada Santamaria de les Garrigues, en una zona força planera i oberta cap al sud-est, encara que les restes arquitectòniques del mas s'emplacen a l'extrem oest d'aquest pla, quedant ubicades a redós del terreny natural, el qual és aprofitat per bastit les estructures. El mas es mostra conformat per diverses estances que es troben distribuïdes en diferents terrasses, per tant, a diferent alçada. En conjunt s'identifiquen unes 9 habitacions o dependències. Les construccions de la part inferior, mostren una planta irregular i allargada que aprofita la roca com a paret posterior i a la que s'adossa l'estructura; la resta d'estances situades al nivell de la feixa superior mostren també una planta irregular, resultat de l'adaptació al terreny i l'aprofitament de la mateixa topografia existent. De l'estructura d'habitació central, a la planta baixa, destaquen dues estances d'uns 15 metres quadrats. Els gruix dels murs és variable, entre 80 i 120 cm., pel que fa a l'alçada conservada dels murs, és d'uns 2 metres d'alçada i atenent també al dimensionat de la roca que aprofita, no devia superar de gaire aquest nivell. Destaca una porta que s'ha valorat com a pas divisori entre l'espai destinat al bestiar i el destinat a habitatge, aquest té una gran llinda plana monolítica de 220 cm de llarg. Els resultats proporcionats per les excavacions van permetre aportar unes hipòtesis en quant a l'ocupació dels espais, com el fet que alguns serien d'ús dels homes, altres del bestiar, també es va identificar una de les estances amb paviment de lloses, que es creu hauria estat utilitzat com a rebost i potser també dormitori; una altra estança com a menjador amb una llar de foc més o menys al centre; a més, també es documentà un forn en una de les cambres en la que també hi hauria hagut un foc a terra. | 08268-68 | A la zona de sud-oest del municipi, a l'àrea coneguda com Vilosiu o les Garrigues | Els anys 1960 i 1961 es dugué a terme una excavació arqueològica del mas, de la mà del professor Albert del Castillo i el Dr. Manuel Riu, de la Universitat de Barcelona. Els treballs realitzats van permetre aportar una hipòtesis de cronologia de les restes conservades. Podent situar l'origen de l'estructura del mas a l'alta edat mitjana entre els segles IX i X. La zona del mas formaria part de les terres situades dins l'àrea d'influència de l'església de Santa Margarida de Vilosiu; de fet, es creu que la zona hauria conformat un petit nucli a l'entorn de l'església, format per un conjunt de diversos masos, un dels qual seria l'objecte de redacció. El mas hauria estat ocupat des d'origen fins probablement al segle XIV, coincidint amb el període de crisi demogràfica, en que es degué abandonà. Al llarg d'aquests segles l'estructura experimentà algunes reformes i modificacions, algunes de les quals es situen al segle XII. L'església de Vilosiu es documenta cap l'any 839, l'entorn de la qual devia ser eminentment rural, format per una ocupació del territori en hàbitat dispers a partir de petits masos, en els que viurien una població essencialment dedicada a la ramaderia. L'any 980 consta una referencia consistent en una donació de l'església de Vilosiu amb quatre masos, potser un dels quals era aquest, donació feta pel comte de Cerdanya al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Masos que tornen a aparèixer referenciats en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç datada el 983. Posteriorment, en un llevador del monestir del 1125, torna a constar la menció als masos, en aquest es parla de les cases o 'hostal·lats' de Rovira, d'Arnaur, de Ramir i de Quintla junt amb el què els pertocava pagar. Com ja s'ha esmentat, es creu que aquests masos es van abandonar al segle XIV. Molt temps després, probablement ja al segle XVI, es degué edificar el proper mas de Santamaria de les Garrigues, el qual es conserva a relativament poca distància i encara que assenyala una tipologia arquitectònica més moderna, probablement derivat de reformes i modificacions importants. | 42.1303400,1.8302600 | 403322 | 4664910 | 08268 | Cercs | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66558-foto-08268-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66558-foto-08268-68-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | S'hi pot accedir des de diversos indrets. Des de la pista, d'accés tancat, que porta a la masia de Santamaria de les Garrigues, prendre un trencall que trobarem al costat esquerre. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66559 | Mas B de Vilosiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-b-de-vilosiu | BOLÒS,J.; CURTO, A.; SERRA, A. (1984): 'El castell de Blancafort, al Berguedà', a Quaderns d'estudis medievals, núm. 11. Barcelona. BOLÒS,J. (1984): Un mas pirinenc medieval: Vilosiu B (Cercs, Berguedà). Lleida: Universitat de Lleida, col. Espai/temps, núm. 26. CAMPRUBÍ SENSADA, J. (2006): Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida. CASTILLO, A. (1965): 'El manso medieval A de Vilosiu'. A Homenaje a Jaime Vives, I. Pàgs. 219-226 CATALÀ, P. (1976): Els Castells Catalans, vol. V. Barcelona: Rafael Dalmau editor. Pàgs. 874-879. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa AR. 2. Ajuntament de Cercs RIU, M. (1976): 'El hàbitat en Catalunya en la Alta Edad Media', a Atti del Colloquio Internazionale di Arqeologia Medievale. Palermo, 1976, p. 3-15. RIU, M. (1978): 'Hàbitat, tècniques i economia rural', a Història de Catalunya. Vol. II. Ed. Salvat, p. 3-15. RIU, M. (1989): L'arqueologia medieval a Catalunya. Barcleona: Els llibres de la frontera. SANTANDREU, M.D., i altres (1998): Castells medievals del Berguedà. Vol.1. Ed. Amics del Romànic del Berguedà. Berga SANTANDREU, M.D ( 1982): Els castells del Berguedà en un document de l'any 1309. Revista del centre d'estudis berguedans. Berga: 110- 118. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. VVAA. (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VVAA. (1998): Catalunya Romànica. XXVII. Visió de síntesi. Restauracions i noves troballes. Bibliografia. Índexs generals. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. | IX-XIV | No s'han realitzat més actuacions i caldria almenys una consolidació de les estructures per evitar que es facin malbé. | El Mas B de Vilosiu està construït arrambat a la roca, aprofitant-la com a part de l'estructura del mateix mas, defineix una planta irregular, tot i que gran part del conjunt conforma una planta aproximadament rectangular en sentit nord-sud, amb un cos sortint al costat de ponent; l'orientació és cap a llevant. Es pot definir com un mas d'estructura horitzontal sense pis superior. En els treballs arqueològics realitzats s'identificaren diversos espais, en total de cinc, dels quals es pot considerar que dos eren d'ús per al bestiar i tres destinats a les persones o ús domèstic. Els murs dels espais que es creu que eren d'ús del bestiar, estan construïts amb un acabat menys acurat format per pedres irregulars; per contra, les estances que s'atribueixen a ús més domèstic, els murs són de carreus desbastats. S'identificaren diverses obertures corresponents a portes i que permetien la comunicació interior entre els espais i també la pròpiament porta d'accés a l'interior del mas. A grans trets compta amb un espai no gaire gran al costat nord, d'ús de rebost i celler; al seu costat sud, una estança segurament destinada a dormitori i menjador; a continuació, també a migdia de l'anterior, una altra estança segurament d'ús més de magatzem i potser també pel bestiar. Aquesta darrera estança, s'interpreta com un espai mitger entre les estances destinades al bestiar i les d'ús de les persones; a partir d'aquesta es comunica a ponent, amb un altre espai en el que hi havia la cambra del forn, on també hi ha un banc de pedra; i al sud de la cambra central, una altra dependència d'ús per al bestiar i la qual obria ja a l'exterior. En algunes d'aquestes estances s'identificaren paviments i en almenys un dels àmbits les restes d'una coberta de lloses. Els materials recuperats en els treballs arqueològics són molt diversos, comptant amb un ampli conjunt de fragments ceràmics de cronologia medieval, especialment ceràmiques grises de cronologia àmplia, de datació entre finals del segle X fins inicis del segle XIV, encara que també algunes peces més tardanes, a més de diverses restes de fauna, fragments de peces metàl·liques de ferro i altres de bronze, junt amb altre tipus de material lític, vidre, etc. El conjunt es relaciona sobretot amb els usos propis del mas, peces de caire domèstic i d'ús en tasques agrícoles o ramaderes. | 08268-69 | A la zona de sud-oest del municipi, a l'àrea coneguda com Vilosiu o les Garrigues | Els anys 1960 i 1961 es dugué a terme una excavació arqueològica del mas A, de la mà del professor Albert del Castillo i el Dr. Manuel Riu, de la Universitat de Barcelona. En el marc dels primers estudis realitzats a la zona es detectaren i documentaren altres estructures, entre les quals també l'anomenat com a Mas B. Entre els anys 1984 i 1986 es van dur a terme tres campanyes d'excavació arqueològica al Mas B de Vilosiu. L'any 1984 es va dur a terme la primera campanya d'excavació del Mas B de Vilosiu, per part de Jordi Bolòs, Albert Curto i Assumpta Serra, com a membres del Departament d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona i subvencionades pel Servei d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Segons Jordi Bolòs, el nom del lloc de Vilosiu, que consta referenciat com a 'Vila Osyl' en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell (any 1000) en la que s'esmenta l'església, creu que pot portar a pensar que a la zona hi havia hagut 'una explotació senyorial', a manera de petit poblet format per un hàbitat dispers concentrat més o menys en una àrea propera, i que situa cronològicament poc abans de l'any 800. Segons la hipòtesi plantejada, poc temps després es degué bastir una església a la zona. De fet, documentalment, es té notícia d'una donació, feta l'any 980 pel comte Oliba I de Cerdanya al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, consistent en la donació de l'església de Vilosiu amb quatre masos ('quatuor mansos constructos'. Masos que es situen al terme del castell de Madrona, al lloc de Vilosiu. Poc després, en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, datada el 983, entre els béns del monestir hi consta l'església, amb els delmes, les primícies i les oblacions, i quatre masos amb les seves terres i vinyes. Posteriorment, en un llevador del monestir del 1125, torna a constar la menció als masos, en aquest s'aporta els noms de les cases, es parla dels masos Revira (Rovira), d'Arnald, de Ranmir i de Chintla (Quintla o Quíntila) junt amb el què els pertocava pagar. La datació del mas pròpiament i segons els resultats aportats en els estudis realitzats a partir de les excavacions arqueològiques que s'hi dugueren a terme, situen l'ocupació del mas entre l'any 1000 i inicis del segle XIV. Com ja s'ha esmentat, es creu que aquest mas junt amb altres dels masos de Vilosiu es van abandonar al segle XIV. Serà temps després, probablement ja al segle XVI, quan es degué edificar el proper mas de Santamaria de les Garrigues, el qual es conserva a relativament poca distància i encara que assenyala una tipologia arquitectònica més moderna, probablement derivat de reformes i modificacions importants. | 42.1302700,1.8276300 | 403105 | 4664905 | 08268 | Cercs | Difícil | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | S'hi pot accedir des de diversos indrets. Des de la pista que porta cap a la Casanova de les Garrigues un cop passat l'indret de la font de la salamandra. | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||||
| 66560 | Poblat de la Jaça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/poblat-de-la-jaca | BOLÒS,J. (1984): Un mas pirinenc medieval: Vilosiu B (Cercs, Berguedà). Lleida: Universitat de Lleida, col. Espai/temps, núm. 26. RIU, M. (1976): 'El hábitat en Catalunya en la Alta Edad Media (siglos IX-XII)', a Atti del Colloquio Internazionale di Arqueologia Medievale. Palerm. RIU, M. (1989): L'arqueologia medieval a Catalunya. Barcleona: Els llibres de la frontera. | XII-XIII | les restes estan molt cobertes de vegetació i enderroc. | Les restes del poblat medieval defineixen un estructura de petits habitatges bastits a redós i aprofitant una cinglera de roca. Al peu de la paret de roca s'hi identifiquen un seguit d'estructures de murs, que defineixen uns quants habitatges, quatre o cinc, que aprofiten la roca com a part estructural, o sigui una de les parets de les cases i a les quals s'adossen les estructures dels murs. Aquests habitatges es troben construïts un al costat de l'altre. Davant la filera d'habitatges, per tant, de les seves façanes es defineix com un pas o carrer. El lloc està ocupat per vegetació i es fa difícil tenir una correcte visió de les estructures. | 08268-70 | Al peu d'una paret de roca, situada a uns 600 m al nord-oest de la Casanova de les Garrigues | L'any 1961 el professor de la Universitat de Barcelona va realitzar una exploració de la zona. Segons les informacions publicades pel Dr. Manuel Riu, es creu que el poblat fou habitat entre els segles XII i XIII, considerant que es tractaria d'un petit nucli dedicat bàsicament a activitats ramaderes. (RIU: 1989: 56) | 42.1402000,1.8200200 | 402491 | 4666016 | 08268 | Cercs | Difícil | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||||
| 66561 | Possibles restes de Santa Maria de Vilosiu o de les Garrigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/possibles-restes-de-santa-maria-de-vilosiu-o-de-les-garrigues | BOLÒS,J.; CURTO, A.; SERRA, A. (1984): 'El castell de Blancafort, al Berguedà', a Quaderns d'estudis medievals, núm. 11. Barcelona. BOLÒS,J. (1984): Un mas pirinenc medieval: Vilosiu B (Cercs, Berguedà). Lleida: Universitat de Lleida, col. Espai/temps, núm. 26. CAMPRUBÍ SENSADA, J. (2006): Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida. CASTILLO, A. (1965): 'El manso medieval A de Vilosiu'. A Homenaje a Jaime Vives, I. Pàgs. 219-226 CATALÀ, P. (1976): Els Castells Catalans, vol. V. Barcelona: Rafael Dalmau editor. Pàgs. 874-879. RIU, M. (1976): 'El hàbitat en Catalunya en la Alta Edad Media', a Atti del Colloquio Internazionale di Arqeologia Medievale. Palermo, 1976. RIU, M. (1978): 'Hàbitat, tècniques i economia rural', a Història de Catalunya. Vol. II. Ed. Salvat. RIU, M. (1989): L'arqueologia medieval a Catalunya. Barcleona: Els llibres de la frontera. VVAA. (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VVAA. (1998): Catalunya Romànica. XXVII. Visió de síntesi. Restauracions i noves troballes. Bibliografia. Índexs generals. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. | X-XIV | les restes estan molt cobertes de vegetació i enderroc. | Les restes d'estructures identificades a uns 150 m a l'oest de la masia de la Casanova de les Garrigues, podrien correspondre a l'antiga església coneguda com Santa Maria de les Garrigues o de Vilosiu. De fet, a la vall de Vilosiu s'hi localitzen diverses restes d'estructures, repartides per una extensa àrea. Del conjunt de restes identificades, aquestes es considera que podrien correspondre a l'antiga església, sense que aquest fet es pugui confirmar sense estudis més acurats o una recerca a fons. A l'indret són visibles diverses restes de panys de murs, entre els qual destaquen els que defineixen un espai principal, a l'entorn del qual es poden distingir altres restes de parets. El conjunt té gran quantitat d'enderroc i vegetació que hi ha crescut, fet que no permet tenir una bona visió de les estructures conservades. El dimensionat dels murs, el tipus de carreus i en conjunt la configuració que mostren les restes, fan pensar en la possible correspondència amb l'església. A l'entorn més immediat es distingeixen altres restes de murs molt amagades per la vegetació. Altres de les restes localitzades a la vall poden correspondre a estructures de masos, per bé, que també caldrien recerques que concretessin les característiques i funcions d'aquestes restes. En conjunt, del total de restes que s'han identificat i que podrien correspondre a possibles masos, incloent les restes de la possible església, són un total de deu. Entre aquests, a la vall hi ha els masos identificats com a Mas A i Mas B de Vilosiu que van ser excavats i estudiats, permeten apuntar una cronologia medieval per a la seva ocupació. | 08268-71 | A la zona de sud-oest del municipi, a l'àrea coneguda com Vilosiu o les Garrigues | L'església de Santa Maria de Vilosiu consta que es trobava dins el terme del castell de Madrona, al comtat de Berga; sembla que era església parroquial depenent del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i formava part del Bisbat d'Urgell. El lloc de Vilosiu consta referenciat al l'any 980, en una donació feta pel comte Oliba I de Cerdanya al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, consistent en la donació de l'església de Vilosiu amb quatre masos ('quatuor mansos constructos'. En aquesta període sembla que l'església seria el centre d'un petit nucli de poblament rural. Poc després, en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, datada el 983, entre els béns del monestir hi consta l'església, amb els delmes, les primícies i les oblacions, i quatre masos amb les seves terres i vinyes. En un llevador del monestir del 1125, torna a constar la cita als masos i s'aporta els noms de les cases, es parla dels masos Revira (Rovira), d'Arnald, de Ranmir i de Chintla (Quintla o Quíntila) i la relació del què els pertocava pagar. La recerca arqueològica realitzada als masos A i B, va permetre situar l'ocupació d'aquests entre l'any 1000 i inicis del segle XIV. | 42.1366800,1.8232800 | 402755 | 4665622 | 08268 | Cercs | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66561-foto-08268-71-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Tal i com s'ha indicat, sense una recerca a fons es fa difícil poder atribuir amb seguretat aquestes restes a l'esmentada església. Tal i com s'ha assenyalat en altres fitxes d'elements immobles de la zona, l'emplaçament exacte de l'església de Vilosiu és desconeguda, encara que s'ha situat i cregut que pot ubicar-se més propera a la masia de Santa Maria de les Garrigues. Les diverses hipòtesi restaran pendents de confirmació. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66562 | Forats d'antigues rescloses de Pedret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forats-dantigues-rescloses-de-pedret | BOLÒS, J. (1985): 'Rescloses de Pedret'. Catalunya Romànica XII: El Berguedà. Barcelona: 236-238 CASTELLANO, A. (1997): 'La història de Sant Quirze de Pedret a través dels testimonis documentals', a L'Erol, núm. 55. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa AR. 3. Ajuntament de Cercs SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. TORRES, C.A.(1905) . Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. VILA CARABASSA, J.M. (2009): Estudio arqueològico del puente de Pedret (Cercs, Berguedà) VILA CARABASSA, J.M. (2001): 'Intervenció arqueològica al Pont de Pedret', a Actes de les Jornades d'Arqueologia i Paleontologia 2001: Comarques de Barcelona 1996-2001: La Garriga VVAA. (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. P. 246 | XI? | Els forats es localitzen a les roques que hi ha al davant del pont de Pedret, per la cara sud, a banda i banda del riu, en unes plaques de roca llisa, polida pel pas de l'aigua. Defineixen diferents alineacions de clots. Una primera filera o línia, que consta d'uns 30 forats que ocupen una llargada d'uns 25 metres. Seguit hi ha altres fileres de forats, s'han distingit una filera de 12, una de 51 i una de 22 forats, entre costat i costat del riu. Segons les interpretacions, consideren aquestes línies com a tres possibles fileres corresponents a tres possibles rescloses. La majoria dels forats són de planta circular, per bé, que també n'hi ha alguns de quadrats, la seva funció seria la d'encaix de bigues de fusta. Les mides dels forats oscil·len entre els 18, 20 i 25cm, i una mitjana de 15 cm de profunditat. | 08268-72 | A la zona de sud del municipi, al peu del riu Llobregat. | Es creu que aquests forats podien haver estat part de la infraestructura d'un molí; de fet, que constituirien els encaixos de suport d'unes estructures de fusta que formarien part d'una presa o resclosa que serviria per derivar aigua cap un molí a través d'un canal. Consten documents que fan referència a un molí a la zona de Pedret en el segle XI, dada que es relacionaria amb aquestes estructures negatives. Cal anotar que metres més avall, es conserven restes d'un molí, del qual la majoria d'elements visibles són de cronologies més tardanes, segles XVIII i XIX. Es considera que no seria el mateix molí que el medieval, ni potser exactament el mateix emplaçament, dades però que no estan contrastades ni aclarides. A manca d'estudis que permetin posar llum a aquesta qüestió; si més no, la presència de molins a la zona i per tant, l'aprofitament hidràulic de les aigües del Llobregat en aquesta àrea, queda palesa. La hipòtesis més estesa sobre la funcionalitat d'aquests encaixos és que formaven part d'una estructura de resclosa, en la que les bigues eren unides a la cara interior amb travessers disposats horitzontalment, també de fusta, cohesionat i cegat amb terra. Aquests tipus de rescloses s'han documentat en diferents casos, en especial per al període medieval, encara que hi ha exemples que han perdurat en el temps fins segles més tard. Progressivament les rescloses de fusta es van anar substituint per preses de mur de pedra. Cal anotar, que els estudis arqueològics i documentals realitzats arran de la restauració del pont de Pedret a l'any 2000, assenyalen que aquests encaixos, o si més no part d'aquests, podrien haver format part de l'estructura d'un pont més antic, un pont que podria haver estat bàsicament de fusta. | 42.1078700,1.8818000 | 407549 | 4662358 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66562-foto-08268-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66562-foto-08268-72-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La presència d'aquests encaixos a la zona de Pedret ha tingut dues interpretacions bàsicament. Una és que es tracta d'encaixos que formaven part d'una resclosa d'un molí, i l'altra possibilitat, és que fossin part d'una estructura d'un antic pont de fusta. Sembla també probable que la quantitat d'encaixos existent pot respondre a que uns havien estat part del pont i els altres de la presa, cas de ser així, caldria esbrinar les cronologies de cada element. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66563 | Central tèrmica de Cercs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/central-termica-de-cercs | FONT, E. i SERRA, R. (2003): El Carbó, Terrassa, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. LATORRE, X. (1995): Història de l'Aigua a Catalunya, Barcelona i Premià de Mar, l'autor. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa Inv. 2. Ajuntament de Cercs SERRA, R. i FONT, E. (2005): 'La central tèrmica de Cercs: carbó i electricitat des de 1929', a L'Erol, número 85, p. 27-32. TENCI, R; SERRA, R. (2013):' La Central Tèrmica de Fígols, una història en imatges', a L'Erol, número 116, p. 8-14. | XX | La central tèrmica és coneguda sobretot per les dues grans xemeneies que la conformen. D'aquestes xemeneies, la més alta i estreta, amb una alçada de 120 m i adoptant una forma més estilitzada, correspon a la xemeneia de fums. Està conformada per una base de formigó d'amplada similar a la boca superior i es troba ubicada a la part alta del conjunt de la central. La xemeneia més ample, és de fet, la torre de refrigeració; té una alçada de 103 m. Visualment aquesta té una presència molt més destacable pel seu gran dimensionat; el diàmetre de la base és de 68 m i l'amplada de la boca a l'entorn dels 30 m. La seva ubicació és a la part baixa de la central, més propera a la carretera C-16. La ubicació de la central tèrmica responia a la proximitat a les dues principals fonts de proveïment: per una banda el carbó procedent de la mina Consolació i per l'altra l'aigua necessària per a la refrigeració i que s'obtenia del torrent de la Garganta. Amb tot, a causa de les dificultats orogràfiques de la zona va caldre fer grans moviments de terra per fer una esplanada artificial. La central transformava l'energia primària procedent del carbó en una energia secundària que era l'electricitat. Els darrers anys de producció d'energia elèctrica consta que generava una mitjana anual de 865 milions de kw i tenia una potència de 160.000 kw/hora. Els quatre components essencials d'una central termoelèctrica són: la caldera, la turbina de vapor, l'alternador i el transformador. A la caldera es produeix la combustió del carbó, que transforma l'aigua en vapor a pressió. Aquest vapor es converteix en energia mecànica de rotació fent girar les pales de la turbina. La turbina està unida per un eix a l'alternador, que és on es transforma l'energia mecànica en energia elèctrica. Un cop generat el corrent elèctric, aquest és conduït cap al transformador, on se li augmenta la tensió per tal de poder-lo traslladar a grans distàncies sense pèrdues. A ple rendiment, la central consumia cada dia 2.500 tones de carbó, de les quals 1.200 acabaven convertides en cendra que es dipositava al peu de la caldera, i necessitava 500 tones per hora d'aigua, de les quals 350 s'alliberaven a l'atmosfera en forma de vapor d'aigua a través de la torre de refrigeració. Els fums de la combustió del carbó sortien per la xemeneia més alta i estreta i, a causa del seu alt contingut de diòxid de sofre (SO2), foren els causants d'una pluja àcida que va afectar 30.000 ha al voltant de la central. | 08268-73 | Al peu de la carretera C-16, entre els punts km 107 i 108 | Al lloc on s'ubica la central tèrmica de Cercs ja hi havia hagut una central tèrmica amb anterioritat. Aquesta primera central era coneguda amb el nom de central de Fígols i va ser construïda entre els anys 1929 i 1931 per un trust de tres importants empreses elèctriques catalanes. La construcció d'aquesta central responia a l'objectiu d'aprofitar el carbó de les mines de l'Alt Berguedà per generar electricitat. Tenia una potència de 14 MW. En el seu moment, l'estructura arquitectònica de la primera central es va considerar innovadora constructivament pel sistema de formigó armat utilitzat. Aquesta primera central tèrmica va tenir un paper molt important durant la Guerra Civil i la postguerra , fins que a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat va quedar obsoleta. Actualment encara es conserva l'edifici central i són visibles algunes estructures d'aquella primera tèrmica. L'actual central tèrmica es va començar a construir l'any 1968; per a la seva obra es va bastir un campament obrer en un turó situat al davant mateix de la central. L'obra va anar a càrrec de l'empresa COPISA. L'entrada en funcionament, després d'un any de proves, fou el 12 d'agost de 1971. Fins l'any 1985 tot el carbó que consumia la tèrmica de Cercs provenia de les mines de lignit de la conca minera de l'Alt Berguedà, les del costat mateix de la central, que eren propietat de Carbones de Berga SA, i les de Saldes, que eren propietat de Carbones Pedraforca SA. Per una sentència judicial del mateix any 1985, a partir d'aquest any i de manera progressiva fins el 1991 una part del carbó del Berguedà va deixar pas a hulla importada de Sudàfrica. Aquesta hulla tenia un contingut de sofre molt menor que el lignit i d'aquesta manera es va aconseguir reduir les emissions de diòxid que durant anys havien provocat la pluja àcida. A partir de 1991, coincidint amb el tancament definitiu de l'empresa Carbones de Berga SA, la tèrmica cremava un 60% de lignit procedent de les mines de Saldes i un 40% d'hulla sud-africana. Aquesta situació va durar fins a finals de l'any 2004. A partir de gener de 2005 la tèrmica només cremava hulla procedent dels països de l'est d'Europa per tal de complir amb els acords presos a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic a Kyoto l'any 1997. El tancament definitiu de la central tèrmica fou el 31 de desembre de 2011, de manera que va estar en actiu una mica més de 40 anys. | 42.1728400,1.8574600 | 405633 | 4669598 | 08268 | Cercs | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66563-foto-08268-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66563-foto-08268-73-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Fins fa pocs anys des del Museu de les Mines de Cercs es realitzaven visites guiades al conjunt. Actualment, la central està tancada i a l'espera que s'acabi de determinar el seu destí; les darreres notícies publicades apunten que diferents institucions treballen per donar un ús al conjunt entorn a les energies renovables.Dins dels fons documentals de l'ANC pertanyents a l'empresa Fuerzas Eléctricas de Cataluña SA (ANC1-211) hi ha digitalitzada una col·lecció de 458 fotografies realitzades entre els anys 1969 i 1977 relacionades amb les obres de construcció de la central (1969-1971) i les obres d'ampliació (1977). L'accés a aquestes fotografies és lliure.Les coordenades corresponen a la xemeneia de refrigeració. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66564 | Canal Industrial de Berga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canal-industrial-de-berga-0 | CAMPRUBÍ, J. (1994): 'El Canal Industrial de Berga (1 i 2)', dins Fàbriques i Empreses, Manresa, Ajuntament de Manresa, 2 volums. FERRER, LL., PIÑERO, J. i SERRA, R. (1997): 'El Canal Industrial de Berga', dins El Llobregat: nervi de Catalunya, Manresa i Berga, Angle, Centre d'Estudis del Bages i Àmbit de Recerques del Berguedà, p. 101-107. GROS, F. (1982): 'Marcel·lí Buxadé i el Canal Industrial de Berga', a Revista del Centre d'Estudis Berguedans, número 1, p. 13-22. LATORRE, X. (1995): Història de l'Aigua a Catalunya, Barcelona i Premià de Mar, l'autor. (pàgines 186-200) MUNTANYÀ, J., NOGUERA, J., PUNTAS, J., SANTANDREU, J. i VILARDAGA, J. (1985): 'El centenari de la concessió del Canal Industrial de Berga' (dossier), a L'Erol, número 13, p. 19-42. NOGUERA, J. (1989): Berga en temps del Canal Industrial (1885-1900), Berga, Àmbit de Recerques del Berguedà. | XIX-XX | Es tracta d'un canal de 20,02 km, d'una amplada de 3 m, d'una fondària a cel obert d'1,5 m i amb foradades en un trenta-cinc per cent del seu recorregut. Porta un cabal de 2,349 m3/s. Inicialment tenia divuit salts o aprofitaments projectats, dels quals al final només se'n van construir tres. El canal salva un desnivell de 195,11 m i té una energia potencial de 5.202,90 cavalls. Tot i adaptar-se a les dificultats del relleu, el canal es va dissenyar intentant escapar dels problemes geològics, dels obstacles naturals i de les expropiacions forçoses. L'encert en el traçat ha quedat demostrat en el fet que més de cent anys després el canal encara està en servei. El canal travessa el terme municipal de Cercs de nord a sud. Més de la meitat de les foradades que es van haver de construir es troben dins d'aquest municipi, inclosa la més llarga de totes que servia per salvar el creuament amb les instal·lacions de la mina Consolació. Inicialment aquesta foradada tenia 400 m de túnel i l'any 1943 es va acabar allargant fins els 800 m. Al marge de les foradades, dins del municipi de Cercs hi ha dos aqüeductes, un que salva el desnivell de la riera de Peguera i l'altre que salva el torrent de les Garrigues. El primer està format per set arcs de llum amb volta de mig punt; el segon només té un sol arc. Cal tenir en compte que segons el projecte del promotor, Marcel·lí Buxadé, la finalitat del canal era proveir d'aigua com a font d'energia a la ciutat de Berga, de manera que el pas per Cercs només era una servitud. El municipi de Cercs no se'n beneficiava de cap de les maneres. L'amplada del canal permetia circular amb una petita barca que s'utilitzava per a reparacions, fins i tot podia circular per l'interior de la majoria de les foradades. Actualment s'han reforçat amb formigó alguns punts que s'havien anat degradant, especialment després dels aiguats de 1982. | 08268-74 | Diversos indrets del terme municipal | A mitjan segle XIX Berga havia vist decaure la consolidació econòmica, amb base a la indústria cotonera i tèxtil que s'havia instal·lat a finals del segle XVIII. Per aquest motiu es pensà en fer arribar a Berga l'aigua del Llobregat i poder, així, revitalitzar econòmicament la ciutat. El 16 de gener de 1884, l'enginyer Marcel·lí Buxadé va presentar al Govern Civil de Barcelona un escrit sol·licitant una concessió d'aigües superficials dels rius Llobregat i Saldes. Aquesta sol·licitud va provocar, entre altres, una certa oposició entre alguns veïns dels pobles de Cercs i la Baells que temien que el riu quedés sec i el bestiar no hi pogués abeurar. Finalment, el 13 d'agost de 1885 i gràcies a una intervenció del diputat Manuel Farguell, Marcel·lí Buxadé va aconseguir la concessió per poder fer realitat el seu projecte. Les obres hagueren de començar precipitadament i sense tenir assegurat el finançament de tota l'obra el mes de desembre de 1885, d'acord amb el plec de condicions imposat pel governador civil de Barcelona, Antonio González Salesio. El finançament es buscà majoritàriament en les subscripcions populars, molt importants inicialment, però que no aconseguiren reunir el conjunt del capital. Finalment, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Berga també varen concedir algunes subvencions. A causa de les dificultats per trobar finançament la seva construcció s'endarrerí més del que estava previst. Finalment, el 17 de setembre de 1899 s'inaugurà l'obra. Els anys 1939 i 1978 va caldre reparar l'aqüeducte dels Planàs, situat a la sortida del túnel de la Comassa, dins del terme municipal de Cercs. En ambdós casos es va trencar el canal i l'any 1978 es va solucionar definitivament amb la construcció d'un aqüeducte penjat. El juliol de 1958 es va construir el túnel anomenat de Sant Josep per protegir el canal de la caiguda de runam procedent de la mina del mateix nom, amb una llargada de 441 m. En època recent, una part del tram del canal que travessa el municipi de Cercs ha estat cobert. | 42.1346000,1.8665300 | 406326 | 4665343 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66564-foto-08268-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66564-foto-08268-74-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Travessa el municipi de nord a sud, des del pont vell de Guardiola de Berguedà fins la Colònia RosalLes coordenades corresponen al pas del canal pel sector del Planàs, on actualment hi ha un pont penjat. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66565 | Presa i pantà de la Baells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/presa-i-panta-de-la-baells | JUNTA D'AIGÜES DE CATALUNYA (1990): 'El pantà de la Baells', a L'Erol, número 30, p. 31-33. LATORRE, X. (1995): Història de l'Aigua a Catalunya, Barcelona i Premià de Mar, l'autor. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa inv. 1. Ajuntament de Cercs. S/A. (1998): 'L'aprofitament turístic del pantà de la Baells', a L'Erol, número 59, p. 65-66. | XX | Infraestructura hidràulica destinada a l'emmagatzematge i regulació de l'aigua del riu Llobregat, tot recollint també l'aigua de la riera de Vilada o del Merdançol, per abastir d'aigua l'àrea metropolitana de Barcelona i generar energia elèctrica. L'embassament de la Baells està situat a uns 32 km aigües avall del naixement del riu Llobregat, té una longitud de costa de 30,9 km, la superfície total inundada és de 365 ha pertanyents als municipis de Cercs, Vilada i la Quar, la seva cota màxima d'embassament extraordinari és de 633,7 m (sobre el nivell del mar), el seu volum és de 109,43 hm3 (tot i que en origen era de 115 hm3, però degut a la sedimentació s'ha anat reduint) i el cabal regulat mitjà és de 6,69 m3/s. La conca de l'embassament ocupa una superfície de 532 km2. La presa de la Baells és del tipus de volta gruixuda de doble curvatura, amb un desenvolupament de l'arc entre els estreps de 302,28 m., el gruix màxim de la presa a la seva base i al sòcol és de 27 metres i 8 metres a la coronació, l'alçària sobre els fonaments és de 102,35 m., assolint una cota de coronació de 632,35 m (sobre el nivell del mar). Per a la construcció de la presa es va haver de realitzar una excavació de 184.400 m3 i va requerir d'uns 400.000 m3 de formigó. Les parts principals de la presa són una corona o galeria superior, una xarxa interna de galeries d'inspecció construïdes longitudinalment i connectades en vertical per tres parts (a cada extrem i al centre), a la part inferior hi ha l'embocadura de la presa del desguàs de fons amb la cambra de vàlvules de desguàs de fons, també compta amb una cambra de vàlvules de desguàs de mig fons o intermedi junt amb al seu corresponent canal de descàrrega del desguàs (situada a la zona intermèdia a la part oest), i a la part superior a l'extrem més de llevant hi ha el sobreeixidor o desguàs superficial amb el seu gran canal de sobreeixidor superior. La presa de la Baells compta des del 1989 amb dues centrals hidroelèctriques situades després de la presa, amb la idea d'aprofitar el cabal d'aigua que surt pel fons de la presa. La primera central, coneguda amb el mateix nom que la presa i el pantà (central de la Baells) és la més gran del riu Llobregat, podent arribar a produir 23.000 MW d'energia a l'any. Per a la generació d'energia s'aprofita l'aigua expulsada pel sobreeixidor de fons que es troba a la part central de la presa, la qual és canalitzada a través d'un túnel fins a la turbina, que es troba en una construcció pocs metres més avall de la presa. Aquesta central té un cabal de 7,5 m3/s i 100 m de salt brut, que es converteixen en 77,61 m de salt net. La potència total instal·lada és de 5.000 Kw i està equipada amb dues turbines per a la generació d'electricitat. La segona central és coneguda amb el nom de Pedret; té un cabal concedit de 6 m3/s i 15,91 m de salt brut que es transformen en 15,18 m de salt net. La potència total instal·lada és de 800 Kw i està equipada amb una turbina. | 08268-75 | A la part sud del municipi, en el traçat del riu Llobregat amb l'aiguavés de la riera de Vilada. | A principis de segle XX i per encàrrec de la Confederació Sindical Hidrogràfica del Pirineu Oriental s'enceten estudis de pantans reguladors a la conca del Llobregat. Un informe de l'enginyer Rafael Coderch i Serra de l'any 1900 esmenta un possible pantà a la Baells, incompatible en aquell moment amb el traçat del ferrocarril de les mines de carbó de Guardiola de Berguedà que s'havia concedit el 17 d'abril de 1900. Per aquest motiu les obres d'aquest possible pantà no foren incloses en el 'Plan General de Canales y Pantanos de la zona de los Pirineos Orientales' redactat aquell mateix any 1900. L'opció de construir una presa a la zona de la Baells va quedar aparcada fins l'any 1934 quan es va estudiar a fons una nova regulació de la conca del Llobregat. Però els esdeveniments posteriors, especialment els derivats de la Guerra Civil, van deixar la qüestió novament aparcada fins l'any 1947, quan els mateixos usuaris del riu presenten una instància adreçada al Ministeri d'Obres Públiques sol·licitant un estudi i projecte definitiu per a la construcció d'una presa a la Baells. Segons els fons documentals de l'Agència Catalana de l'Aigua dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC1-547) aquests primers avantprojectes per construir la presa foren redactats el 25 de novembre de l'any 1949 i el projecte definitiu es va concretar l'any 1956, per bé que l'any 1972 s'hi van introduir algunes modificacions. Entre l'avantprojecte de 1949 i el projecte de 1956 l'obra va ser inclosa en el grup tercer del Pla General d'Obres Públiques per una Llei de 15 de juliol de 1954. El projecte de 1956 preveia un pantà de 93,7 hm3 amb una cota màxima de 623 m (sobre el nivell del mar), projecte que implicava una variant del ferrocarril de via estreta entre Berga i Guardiola de Berguedà d'un elevat cost econòmic. Aquest fet va paralitzar novament el projecte de presa a la Baells. La qüestió es va reprendre l'any 1968 amb un estudi sobre el projecte del sistema d'embassaments a la Baells i a la riera de Marlés. Aquest estudi preveu augmentar l'alçada de la presa per encabir fins a 115 hm3. Per tal de poder realitzar aquesta obra d'enginyeria civil van haver de realitzar-se un bon nombre d'expropiacions, les quals s'iniciaren l'any 1970. De fet, la construcció del pantà de la Baells va comportar la desaparició el poble de Sant Salvador de la Vedella i el nucli de la Baells, junt amb alguna masia més dispersa. Una altra pèrdua important va ser la línia de ferrocarril de Manresa a Guardiola, la qual es tancava el 1972. Pel que fa a l'inici dels treballs de l'obra per la construcció de la presa de l'embassament de la Baells van començar el 1971 i només van durar quatre anys. El projecte de la presa va anar a càrrec de Consulpresa i J.Llacer i les empreses constructores varen ser Entrecanales i Dragados y Construcciones. Tot i que el conjunt de les instal·lacions va entrar en servei la tardor de 1975, la inauguració oficial de la presa i l'embassament de la Baells va ser el 7 de febrer del 1976 per part del rei d'Espanya, Joan Carles I. Fins passats dos anys de la inauguració no es va omplir completament. Sota les aigües del pantà van quedar submergits els pobles de Sant Salvador de la Vedella i de la Baells, la carretera comarcal C-1411, l'antiga via del ferrocarril ja en desús, ponts com el de Miralles, camins i terres de conreu. La riuada dels dies 7 i 8 de novembre de 1982 va posar a prova tots els components de la presa, ja que van funcionar a ple rendiment i van complir amb escreix la seva funció de regulador de seguretat. La central hidroelèctrica de la presa de la Baells es va inaugurar l'any 1989, va ser projectada per l'empresa Hidroelèctrica del Segre i amb gestió de l'empresa Endesa; aquesta obra va suposar una aprofitament destacable de les funcions de la presa de la Baells, que fins llavors eren essencialment d'emmagatzematge. | 42.1219600,1.8784800 | 407295 | 4663926 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66565-foto-08268-75-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66565-foto-08268-75-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El Museu de les Mines de Cercs realitza visites guiades a la presa de la Baells en diverses dates al llarg de l'any. Coincidint amb el 40è aniversari de la inauguració del pantà de la Baells es van instal·lar uns nous panells informatius a la presa. L'any 1989 els ajuntaments de Vilada i de Cercs es plantegen aprofitar les possibilitats turístiques del pantà i encarreguen a la Diputació de Barcelona un estudi. Aquest estudi fou revisat i actualitzat l'any 1996 a partir d'una anàlisi global sobre actuacions en llacs i pantans artificials com a zones d'esbarjo. Aquest estudi incloïa tant els aspectes positius d'aquest aprofitament com els aspectes negatius i proposava la creació d'un Consorci de Promoció Turística com a òrgan gestor i integrador. Actualment es permet tant el bany com la pesca com la navegació (aquesta última amb certes restriccions) per tota l'àrea del pantà, excepte la zona de seguretat delimitada a tocar de la presa. Inclou una zona abalisada per a l'entrenament de la natació en aigües obertes de 1.000 m de recorregut. Des de fa uns anys funciona a Cercs un club nàutic gestionat per una empresa privada. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66566 | Safareigs de Sant Corneli | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareigs-de-sant-corneli | PERARNAU, J. i PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa P. 6. Ajuntament de Cercs PONS, Q.; BOIXADER, A. (2013): '1936. 'Hogueras en la noche' i les mines de Fígols', a L'Erol, núm. 113. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Berga: Zenobita edicions. | XX | Es tracta de dos safareigs independents, ambdós d'estructura de planta rectangular, de constitució i mesures similars i situats més o menys en paral·lel. En el safareig més de ponent l'estructura està conformada per dos dipòsits comunicats entre ells; l'entrada de l'aigua és al costat més nord, en el dipòsit més petit. El receptacle de mides majors mostra, en tres dels seus costats, la part superior dels murs inclinada cap l'interior del dipòsit per tal de permetre rentar la roba. El safareig situat més a ponent també té dos receptacles, en aquest cas el cup menor és al costat oposat a l'altre safareig i no es diferencia del conjunt del dipòsit. En aquest safareigs les quatre parets mostren la part superior inclinada cap l'interior del dipòsit. El safareig de llevant es troba protegit per una estructura de coberta a dues aigües, aquesta es sustenta en pilars de maó massís i un mur en l'extrem més nord, bastit adossat al marge del terreny, mostra la part inferior feta en pedra i la part superior en maó massís. El conjunt dels safareigs es troben delimitats per un tancament format en part per la mateixa estructura que cobreix el safareig del costat est, l'accés és a l'extrem nord-est. En l'actualitat el conjunt ha estat reformat, tant l'estructura de coberta com els cups dels safareigs. | 08268-76 | Situats a la part alta de Sant Corneli, a l'extrem nord-oest de la plaça de l'església. | Segons la bibliografia aquests safareigs van ser construïts a inicis dels anys 30 del segle XX, per part de l'empresa 'Carbones de Berga SA', propietària de la colònia de Sant Corneli. En origen no hi havia coberta en cap dels rentadors. No va ser fins períodes més recents que es va cobrir un dels safareigs i es va regularitzar el paviment. El desembre de 1990 l'empresa 'Carbones de Berga SA' va cedir els safareigs a l'ajuntament de Cercs. | 42.1839100,1.8520200 | 405201 | 4670834 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66566-foto-08268-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66566-foto-08268-76-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Segons s'indica en una placa informativa del safareig, el lloc va ser escenari de la pel·lícula 'Hogueras en la noche', un drama d'Arthur Porchet de l'any 1936. | 98 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66567 | Safareig del carrer del Cap de la Costa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-del-carrer-del-cap-de-la-costa | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa P. 5. Ajuntament de Cercs. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Manresa: Zenobita edicions. | XX | El safareig està construït en un rebaix fet al talús del terreny. De fet la seva estructura s'adossa a la mateixa roca. Es tracta d'un safareig de planta rectangular, amb la part superior de dos dels murs inclinada cap l'interior del dipòsit per tal de permetre rentar la roba, al costat sud i oest. El dipòsit està bastit amb murs que presenten un revestiment de morter industrial que no permet veure el material constructiu, per al costat nord un mur de pedra vista s'aixeca a major alçada que el nivell del dipòsit; en aquest mur hi ha una mena de cartel·la feta en ciment que indica l'any 1947. L'entrada de l'aigua és a l'angle nord-est. El safareig es troba construït damunt una plataforma que regularitza i anivella el paviment. Compta amb una coberta de bigues de fusta, llates i teula àrab, sustentada sobre pilars de maó massís. En la darrera remodelació es va instal·lar una barana de barrots de fusta. L'aigua que sobrant és conduïda cap un altre petit dipòsit, situat a l'extrem oest, a nivell del paviment, i fora del ras de la coberta. Al costat del safareig, hi ha una font; aquesta compta amb un frontal de constitució senzilla fet a partir de maó massís i formigó al centre del qual hi ha l'aixeta de llautó; a la base hi ha una petita pica revestida també amb ciment industrial. L'estructura està bastida arrambada al talús que conforma el terreny. | 08268-77 | A la part nord del nucli de Cercs, al carrer del Cap de la Costa. | Segons conta recollit (PIÑERO, PERARNAU: 1992), al mateix indret hi havia un safareig d'inicis del segle XX, el qual posteriorment es va abandonar. Al mateix lloc, l'any 1942, s'hi instal·lar l'actual safareig. La data que actualment consta al safareig és la de l'any 1947. Fa pocs anys l'estructura va ser reformada, construint una nova teulada, instal·lant baranes i fent una repassada general de tota l'estructura del safareig. | 42.1493400,1.8622600 | 405995 | 4666984 | 1947 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66567-foto-08268-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66567-foto-08268-77-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66568 | Safareig del torrent de les Garrigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-del-torrent-de-les-garrigues | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa P. 5. Ajuntament de Cercs. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Manresa: Zenobita edicions. | XX | El safareig del torrent de les Garrigues, també és anomenat com a safareig de la font gran, degut a la proximitat a aquesta popular font. Es tracta d'un safareig bastit a una cota per sota del nivell de la carretera i de l'accés a la zona de la font gran. L'accés és per el costat de la carretera (est) i és a través d'un curt tram d'escala de pocs graons. L'estructura del safareig és de planta rectangular, amb la part superior del mur nord inclinada cap a l'interior del dipòsit, no són visibles materials constructius ja que les parets estan arrebossades amb morter de ciment industrial. La construcció està bastida arrambada al mur que conforma el talús de la rampa d'accés a la zona de la font gran i que conforma el mur sud del safareig. El safareig està protegit per una coberta d'un sol vessant de bigues de fusta, llates i teula àrab, suportada per bigues de fusta que actuen com a pilars del teulat. En el mateix mur sud del talús, al costat mateix del safareig per l'extrem oest, hi ha les sortides d'aigua de la font gran, un conjunt de vuit tubs que ofereixen aigua constantment. que dos dels murs inclinada cap l'interior del dipòsit per tal de permetre rentar la roba, al costat sud i nord. Els murs del dipòsit presenten un revestiment de morter industrial que no permet veure el material constructiu. L'estructura del safareig queda, en part, amagada pel pont de la carretera. De fet, la construcció de la carretera i del pont que permet salvar el torrent de Peguera va afectar al safareig, condicionant la seva utilitat, ja que actualment només és accessible com a safareig per un dels costats. El dipòsit està protegit per una coberta senzilla, a un sol vessant, de bigues de fusta, llates i teula àrab, suportada per pilars de maó massís. Al costat oest hi ha l'entrada de l'aigua, que actualment és a partir d'un tub de formigó que forma part del traçat d'un antic canal d'un molí. A l'extrem oposat de l'entrada, per tant, al costat est, hi ha el desaigua del dipòsit del safareig el qual, de fet, constitueix la continuació del canal de l'antic molí. | 08268-78 | Al nucli de Cercs, al peu del torrent de les Garrigues i de la carretera de Ribes. | Aquest safareig junt amb el proper safareig del torrent de Peguera sembla que eren els més antics del nucli. Pel que fa al safareig del torrent de les Garrigues consta que es va bastir pels volts dels anys 20 del segle XX. L'indret on està ubicat constitueix la zona de partió dels antics termes de la Baells i Cercs (o Pont de Rabentí). Sembla que era especialment molt utilitzat per la propera casa de Ca la Bòrnia i també la de la Batllona. A l'altra banda del torrent, no gaire més amunt, consta que hi havia un antic tornall de Ca la Bòrnia, es diu que en el mateix indret antigament hi havia hagut un molí. | 42.1455000,1.8597300 | 405780 | 4666560 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66568-foto-08268-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66568-foto-08268-78-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | En el torrent, a la zona del safareig, hi podem veure una petita resclosa i l'inici d'un canal que abastia d'aigua un antic molí. La zona, especialment les fonts que hi ha al costat del safareig i la zona d'esbarjo situat aigües més amunt, i que es troba pròpiament al peu de la font gran, constitueixen una àrea molt freqüentada per gent que hi acudeix a buscar aigua però també a passar els dies d'estiu. | 98 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66569 | Safareig del torrent de Peguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-del-torrent-de-peguera | PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa P. 5. Ajuntament de Cercs. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Manresa: Zenobita edicions. | XIX-XX | El safareig està situat a una cota inferior a la de l'actual carretera de Ribes, que constitueix el carrer principal que creua el poble. S'hi accedeix per un curt tram d'escales i una rampa. Actualment es troba en desús i sense aigua. La seva ubicació és també al peu del torrent de Peguera, el qual li dóna nom. És un safareig de planta rectangular, amb la part superior de dos dels murs inclinada cap l'interior del dipòsit per tal de permetre rentar la roba, al costat sud i nord. Els murs del dipòsit presenten un revestiment de morter industrial que no permet veure el material constructiu. L'estructura del safareig queda, en part, amagada pel pont de la carretera. De fet, la construcció de la carretera i del pont que permet salvar el torrent de Peguera va afectar al safareig, condicionant la seva utilitat, ja que actualment només és accessible com a safareig per un dels costats. El dipòsit està protegit per una coberta senzilla, a un sol vessant, de bigues de fusta, llates i teula àrab, suportada per pilars de maó massís. Al costat oest hi ha l'entrada de l'aigua, que actualment és a partir d'un tub de formigó que forma part del traçat d'un antic canal d'un molí. A l'extrem oposat de l'entrada, per tant, al costat est, hi ha el desaigua del dipòsit del safareig el qual, de fet, constitueix la continuació del canal de l'antic molí. | 08268-79 | Al nucli de Cercs, al peu de la carretera de Ribes, al costat oposat de Ca l'Agustí. | Sembla que l'origen del safareig data de cap a finals dels anys 90 del segle XIX, encara que posteriorment va experimentar importants modificacions i reformes, en part degudes a la construcció de la pont de la carretera. També va comptar amb alguna modificació com a resultat de reformes en el canal del molí, del qual recull les aigües. | 42.1478600,1.8610600 | 405894 | 4666821 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66569-foto-08268-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66569-foto-08268-79-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66570 | Pont del Far | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-far | VILADÉS, R. (1984): 'Restauracions arquitectòniques al Berguedà: la masia del Bruc i el pont d'Alfar', a L'Erol, núm. 11. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa P. 1. Ajuntament de Cercs SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. TORRES, C.A.(1905) . Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. VVAA. (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VVAA. (1998): Catalunya Romànica. XXVII. Visió de síntesi. Restauracions i noves troballes. Bibliografia. Índexs generals. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. | XI-XII | no s'han realitzat noves actuacions al pont. A l'estructura hi ha crescut força vegetació. | Es tracta d'un pont romànic, situat en un tram força engorjat del riu Llobregat denominat el Far, nom que rebia una antiga masia, i potser casa forta, situada relativament prop del pont, però dins el terme de Guardiola, avui desapareguda. El pont té uns 32,50 metres de llargada i uns 2,70 metres d'amplada. El pont està format per dos arcs de mig punt, el central i més gran, té un dimensionat de 32 m de llum i una alçada de 2,9 metres; els pilars es recolzen directament sobre la roca. Pel que fa a l'arc més petit, aquest va ser recuperat arran dels treballs de restauració, aquest està fonamentat en un nivell més elevat que l'altre arc, quedant per sobre del pas habitual de les aigües, però que segurament tenia la funció de facilitar la circulació del riu en cas d'augment del cabal. L'arc petit va ser anul·lat a finals del segle XVIII. Els murs del conjunt del pont són fets a partir de carreus desbastats de mides més aviat petites, disposats a trenca-junt i formant filades més o menys regulars que prenen certa curvatura a l'entorn de l'arc central, el paviment actual és de pedres i còdols; els murs que actuen de barana es van recuperar arran de les obres de restauració i mostren un acabat similar. Les baranes tenen una amplada d'uns 45 cm i una alçada d'uns 66 cm. | 08268-80 | A la zona de nord del municipi, sobre el riu Llobregat. | El pont del Far forma part del recorregut del camí ral que comunicava Berga i la zona nord de la comarca, per tant, amb Bagà, La Pobla de Lillet, i per extensió amb la Cerdanya. En les descripcions aportades per Cèsar August Tores, arran de les excursions realitzades el 1905 a la comarca, ja fa esment al mal estat del pont, considerant-lo en un estat ruïnós. En motiu de les obres de la nova carretera C-1411, l'any 1990 es van dur a terme els treballs de restauració del pont per part del Servei d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, la restauració s'inaugurava el març del 1991. | 42.1849300,1.8677000 | 406497 | 4670930 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66570-foto-08268-80-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66570-foto-08268-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66570-foto-08268-80-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El pont del Far és l'únic pont romànic de la comarca conservat.El camí ral pujava per la dreta del riu, i en aquest punt travessava el Llobregat per continuar per l'altre costat. Continuava amunt pel congost. Cèsar August Torres diu que l'antic camí de ferradura passava més enlairat. | 92|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66571 | Pont de Pedret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-pedret | <p>BOLÒS, J. (1985): 'Rescloses de Pedret'. Catalunya Romànica XII: El Berguedà. Barcelona: 236-238 CAMPRUBÍ PLANS, J. (1996): 'El ferrocarril a la Catalunya Central', a Dovella, núm. 53: 35-42. Manresa. CASTELLANO, A. 1995. 'Església de Sant Quirze de Pedret, Cercs. Les fonts documentals'. Quaderns Científics i Tècnics, 6: Investigacions arqueológiques i històriques al Berguedà (II): 183-194. LÓPEZ MULLOR, A.; CAIXAL, A. (1995): 'Església de Sant Quirze de Pedret, Cercs. Excavacions arqueològiques. Campanyes 1989-1992'. Quaderns Científics i Tècnics,6: Investigacions arqueológiques i històriques al Berguedà (II): 194-359. MARISTANY, M. (1998): Els ponts de pedra de Catalunya. Barcelona. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa P. 2. Ajuntament de Cercs RIU, M. (1989): L'arqueologia medieval a Catalunya. Barcelona: Els llibres de la frontera. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. TORRES, C.A.(1905) . Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. VILA CARABASSA, J.M. (2009): Estudio arqueològico del puente de Pedret (Cercs, Berguedà) VILA CARABASSA, J.M. (2001): 'Intervenció arqueològica al Pont de Pedret', a Actes de les Jornades d'Arqueologia i Paleontologia 2001: Comarques de Barcelona 1996-2001: La Garriga. VVAA. (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.</p> | XV | <p>Pont sobre el riu Llobregat format per un gran arc central d'esquena d'ase, molt més alt que la resta, sota el qual discorren les aigües del riu, junt amb altres arcs a costat i costat. El pont té una llargada aproximada d' uns 80 metres, està orientat est oest en el sentit de pas. En total compta amb quatre arcs de diferents amplades; al costat de ponent n'hi ha dos de mig punt rebaixat (el de l'extrem més oest, de 5,6 m, i l'altre, de 5,9 m de llum), al centre el gran arc gran apuntat (ogival, de 14,4 m de llum) i a l'extrem de llevant, el quart arc, en aquest cas de mig punt (3,3 m). Són arcs bastits amb dovelles més aviat petites de pedra del tipus sorrenc, de pedra lleugerament més clara en l'arc central, que es recolzen sobre pilars de secció rectangular però que al costat nord els basaments mostren un acabament piramidal, a manera de trencaaigües; pel costat sud, aigües avall, presenta l'acabament rectangular dels pilars. A l'intradós de l'arc central, trobem línies superposades de forats associats al sistema de bastides utilitzat per la seva construcció. La caixa té una amplada lliure de 2,35 metres, per bé que l'amplada total de la construcció, o sigui del pont incloent les baranes és de 3,1 m. Les baranes són murs de paredat format per pedres de tall irregular coronat amb lloses planes, té una amplada de 38 cm i una alçada d'uns 80 cm per la cara interior. A la part inferior de la barana hi ha alguns petits forats de desaigua. El conjunt el parament dels murs és format per paredat de carreus desbastats i pedres irregulars, que amb certes diferencies en el global, que responen a les diverses reparacions realitzades al llarg dels anys. El paviment és bàsicament de còdols. Els resultats de l'excavació arqueològica realitzada l'any 1993 va permetre documentar dos nivells de paviments, el més antic provablement és l'original del període de construcció, i el segon, correspondria a l'actual, i s'ha situat cronològicament en els segles XVI i XVII. Els treballs arqueològics es van centrar en les terres que envoltaven la base del pont, per tal de localitzar nivells associats al moment de construcció de l'estructura i aproximar-se a una cronologia el més ajustada possible per a la data de construcció. També es va plantejar un estudi dels paraments des del punt de vista arqueològic, per tal d'identificar les diferents fases constructives, destruccions i reparacions sofertes.</p> | 08268-81 | A la zona de sud del municipi, sobre el riu Llobregat. | <p>El Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va realitzar una intervenció al monument ja l'any 1993, consistent en la documentació de l'estructura per tal de realitzar un projecte de restauració. En aquesta fase les van dur a terme uns sondeigs arqueològics en dos punts de la caixa del pont, per part de A. López Mullor i A. Caixal. L'any 2000 es van dur a terme diversos treballs arqueològics per la Diputació de Barcelona i a càrrec de Josep M. Vila. El mateix any 2000 es van concloure les obres de restauració, consistents en una consolidació estructural dels paraments, incloent el rejuntat dels carreus i la reparació d'esquerdes i fissures; es va impermeabilitzar el paviment i col·locar canals i reixes de desguàs, a més de tornar a posar en ús els forats de desguàs d'aigües; de fet, una consolidació global del pont i una adequació de l'entorn més immediat. Les conclusions aportades pels treballs arqueològics, complementat amb l'estudi de la documentació relacionada amb Pedret, van assenyalar un seguit de fases constructives del pont. En primer lloc fer esment a que les primeres notícies del lloc de Pedret es remunten al segle IX, en un context d'estructuració eclesiàstica del territori, acompanyat d'una ordenació civil i militar que facilitaria un assentament de la població existent; moment en que també es creu que es degué realitzar una recuperació o reestructuració de la xarxa de comunicacions. Els treballs realitzats entorn al pont, conclouen que a l'indret devia haver-hi un pont anterior (potser de tres arcs o quatre) del qual es conserva una part, coincidint amb la part interna de l'arc més oriental i part d'un estrep a la base del pilar de separació de l'arc central i el més occidental; aquesta primera fase va ser datada entre els segle XI-XII/XIII. Es documenta una segona fase de construcció entre finals del segle XIII i el segle XIV. En aquesta, cap a finals del segle XIII, sense que es pugui precisar exactament quant, es degué produir un ensorrament parcial del pont, afectant bàsicament l'arc central i els arrencaments laterals (es conserva un testament de l'any 1286, en que Ramon d'Avià feia una donació per les obres del pont de Pedret). Es creu que la reconstrucció del pont es degué realitzar a finals del segle XIII, i degueren consistit en aixecar un nou arc central i occidental, segurament de mig punt, dels que es conserva un arrencament oriental, a més d'altres reformes. El pont patiria un segon enfonsament no datat amb exactitud, i amb danys menors. Una tercera nova etapa d'obres data al segle XV, consistent en la reconstrucció de l'arc central del pont, tot configurant l'actual arc ogival. D'aquesta gran fase de reconstrucció també es documenten altres paraments, sembla que aprofitant materials anteriors. La quarta fase identificada es relaciona amb actuacions dutes a terme al segle XVI, entre les quals la construcció dels dos arcs del costat occidental, els quals es creu que es degueren bastir a manera de reforç de l'estructura. La construcció es situa en un moment de decadència, es coneix un document del 1510 en relació a la parròquia de Pedret que diu 'inhabitata et carens parrochianis'. Entre els segles XVI i XVII es van produir altres modificacions (cinquena fase). Dels segles XVII o XVIII es documenten les darreres reparacions conegudes, construcció d'un mur al tram occidental de la cara sud, altres reparacions al constat nord i la construcció d'un contrafort, entre altres, sembla que totes són obres i actuacions anteriors o contemporànies a la col·locació del paviment. L'aspecte que degué tenir el pont en finalitzar les obres d'aquesta fase, seria pràcticament el que ens ha arribat als nostre dies, en aquesta fase en que es degué col·locar el paviment actual. Ja de finals del segle XIX i inicis del XX es documenten altres actuacions, bàsicament uns coberts adossats, relacionats amb les obres de construcció del ferrocarril Olvan-Guardiola.</p> | 42.1080000,1.8817500 | 407545 | 4662372 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66571-foto-08268-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66571-alella.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | BCIL | 2021-11-18 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | En una de les lloses del costat oriental hi ha una creu gravada que s'ha interpretat que pot tractar-se d'una reutilització potser d'una pedra provinent de l'església de Sant Quirze de Pedret o potser com símbol d'una benedicció del propi pont. | 92|93|94|85 | 49 | 1.5 | 1761 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||
| 66572 | Pont de la Peirota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-la-peirota | BOIXADER, M. (1998): 'Projecte de reconstrucció del tram de ferrocarril Colònia Rosal-Pedret', a L'Erol, núm. 59. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà. SALMERÓN,C. (1990:): Els trens del Berguedà. Història dels ferrocarrils industrials del Berguedà. Col·lecció: Els trens de Catalunya, 14-B, Terminus, Barcelona. SERRA, R. (2006): 'Cercs: ponts de totes mides, camins de totes menes', a L'Erol, núm. 89. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. VVAA. (2008): Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions i paisatge. Diputació de Barcelona, Barcelona. | XIX | El pont està conformat per una estructura de més de 50 metres de llargada i una amplada aproximada d'uns 3,75 metres. L'estructura compta amb dos grans arcs de mig punt de 14 metres de llum, aquests són fets amb maó massís, la resta de construcció és de carreus més o menys ben escairats. | 08268-82 | Al riu Llobregat, entorn a 1 km al sud del pont de Pedret. | El pont del túnel de la Peirota es devia construir entre els anys 1902 i 1903. La obres del ferrocarril entre Olvan i Guardiola van ser adjudicades al contractista Magí Gallifa el 8 de juny de 1901. Es tractava d'un traçat de certa complexitat, ja que el terreny era molt abrupte, fet que comportava dificultats tècniques. La majoria de les obres van ser concloses a finals del 1903. La inauguració de la línia es produí al 21 de novembre de 1904. L'any 1972 el tramvia realitzava el seu darrer viatge. L'any 2015 s'ha realitzat una actuació de recuperació de la via verda que ressegueix el traçat del tramvia entre Olvan i Pedret, que ha comportat una neteja de la vegetació que hi havia a la part superior del pont i s'ha instal·lat una barana protectora de fusta. | 42.1006600,1.8889600 | 408131 | 4661550 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El pont rep més d'una denominació, també és conegut amb el nom de pont de Vilarrassa, mateix nom donat a alguns als dos túnels que es troben aigües avall del pont. | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||||
| 66573 | Pont de Rabentí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-rabenti | COROMINAS, R. (1991): 'El pont de Rabentí', a L'Erol, número 35, p. 7-9. SERRA, R. (2006): 'Cercs: ponts de totes mides, camins de totes menes', a L'Erol, número 89, p. 24-29. | XIII-XIV | part de les restes que es conservaven es van tornar a soterrar. La part del pilar que és visible es troba molt cobert de vegetació. | Infraestructura viària d'època probablement baix medieval que formava part de l'antic camí ral que anava de Berga cap a la Cerdanya per Bagà i el coll del Pendís. Servia per salvar les aigües del riu de Peguera i del torrent de les Garrigues en el punt del seu aiguabarreig. Era un pont de dues arcades, probablement de mig punt i d'un radi aproximat de 2,5 m, del que actualment només es conserva una part del pilar central, un mur adossat a Cal Baqué que podria ser part del lateral de l'estrep esquerra del pont i un mur de protecció de l'estrep de la dreta (aquest mur està actualment cobert i no és visible). L'aparell és format per carreus grans i ben escairats disposats en perfectes filades regulars. Probablement aquests carreus foren arrencats d'unes bancades de pedra calcària molt properes al pont, la qual cosa va permetre fer-los més grans que si els haguessin hagut de portar de més lluny. | 08268-83 | Dins del nucli històric de Cercs. Aiguabarreig del riu de Peguera i el torrent de les Garrigues | El pont de Rabentí formava part, juntament amb els ponts del Far i de la Senyora (també desaparegut) de l'antic camí ral de Berga a Bagà. Va ser ensorrat el 1848 en el decurs d'una batalla entre les forces carlines de Joan Castells i les liberals del Coronel Orio, dins de la segona guerra carlina o dels matiners. Fins a la construcció de l'antiga carretera comarcal 1411, l'any 1913, l'antic pont medieval fou substituït per dues palanques de fusta que creuaven el torrent de les Garrigues i el riu de Peguera, una mica més amunt del pont antic. | 42.1476200,1.8615000 | 405930 | 4666794 | 08268 | Cercs | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66573-foto-08268-83-1.jpg | Legal | Romànic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El pont de Rabentí marcava el límit entre els antics municipis de la Baells, al sud del pont, i Cercs, al nord del pont, units per l'absorció del primer pel segon l'any 1941.Actualment la vegetació cobreix bona part de la base del pilar central, de manera que només en són visibles alguns carreus.El pont de Rabentí marcava el límit entre els antics municipis de la Baells, al sud del pont, i Cercs, al nord del pont, units per l'absorció del primer pel segon l'any 1941.Actualment la vegetació cobreix bona part de la base del pilar central, de manera que només en són visibles alguns carreus.El novembre de 1983 Ramon Corominas va fer una reconstrucció hipotètica del pont a partir de les restes conservades (COROMINES: 1991). | 92 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66574 | Viaducte de Vilada o de la Baells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-vilada-o-de-la-baells | LATORRE, X. (1995): Història de l'Aigua a Catalunya, Barcelona i Premià de Mar, l'autor. SERRA, R. (2006): 'Cercs: ponts de totes mides, camins de totes menes', a L'Erol, número 89, p. 24-29. VVAA. (2008): Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions i paisatge. Diputació de Barcelona, Barcelona. | XX | El viaducte està situat entre els punts quilomètrics 152 i 153 de la carretera C-26, íntegrament dins del municipi de Cercs. Té una longitud de 484 m i una alçada de 100 m; en el moment de la seva construcció fou el més alt de l'Estat espanyol. Dibuixa una corba circular de 3.000 m de radi. Està suportat per 11 pilars. Els dos trams extrems tenen una amplada de 22 m, mentre els deu trams centrals tenen una amplada de 44 m. Està construït amb bigues prefabricades pretesades de 42 m de llarg i un forjat de formigó armat. | 08268-84 | Sobre el pantà de la Baells | La construcció de la presa de la Baells va obligar a modificar el traçat de l'antiga carretera que unia Berga amb Vilada passant pel nucli de la Baells. En el punt de creuament d'aquesta carretera amb el riu Llobregat s'hi va construir, entre els anys 1886 i 1897, un pont conegut amb el nom de Miralles que és el nom d'una masia propera. Aquest pont tenia tres arcs de mig punt i dos laterals massissos. El nou pantà va obligar a redissenyar completament l'antiga carretera en aquest tram, cosa que feia necessari construir un viaducte que salvés el pantà a poca distància de la presa i del pont de Miralles. El nou viaducte, que venia a substituir aquest antic pont, fou construït entre el mes de juny de 1974 i el mes de maig de 1975 per l'empresa 'Ferrovial SA'. Les obres foren dirigides per l'enginyer Juan Loureda. L'extrema sequera de l'any 1989 va fer baixar tant el nivell de l'aigua del pantà que va quedar al descobert un forat en un dels pilars del pont. Immediatament es va tallar la circulació de vehicles mentre duraven les obres de reparació i la connexió entre els dues vores del pantà es va mantenir gràcies a una embarcació que es va fer portar des del llac de Banyoles. | 42.1268500,1.8809500 | 407507 | 4664466 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66574-foto-08268-84-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Jesús Martínez Cólliga | Infraestructura viària que forma part de la carretera C-26 (o Eix Prepirinenc) que uneix Alfarràs (comarca del Segrià, en el límit amb la comunitat autònoma d'Aragó) amb Borrassà (comarca de l'Alt Empordà). | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66575 | Aqüeducte de Freixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-de-freixa | LACUESTA, R. i GONZÁLEZ, X. (2008): Ponts de la província de Barcelona: comunicacions i paisatge, Diputació de Barcelona, Barcelona. MUNTANYÀ, J., NOGUERA, J., PUNTAS, J., SANTANDREU, J. i VILARDAGA, J. (1985): 'El centenari de la Concessió del Canal Industrial de Berga', a l'Erol, número 13, p. 19-41. NOGUERA, J. (19898): Berga en temps del canal industrial (1885-1900), Els llibres de l'Àmbit, núm. 3, Berga, Àmbit de Recerques del Berguedà. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Berga: Zenobita edicions. TORRES, C.A.(1905) . Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | finals XIX | Infraestructura hidràulica que forma part del traçat del Canal Industrial de Berga, que pren aigua del riu Llobregat a la zona del Collet (dins del terme municipal de Guardiola de Berguedà), travessa tot el municipi de Cercs de nord a sud i torna a connectar amb el riu ja en el municipi de Berga. Permet salvar la riera de Peguera, a l'oest del nucli de Cercs. L'aqüeducte del canal industrial de Berga al creuament amb la riera de Peguera està conformat per un pont de 80 m de llargada i 22 m d'alçada; consta de 7 arcs de mig punt amb una llum de 6 m cadascun. La seva estructura està bastida en base a murs de carreus i pedres irregulars junt amb maó massís bàsicament als emmarcaments de pilars, arcs i parts del coronament del canal. Els basaments del pilars són bastits en pedres, mostren un major dimensionat en relació a la resta de l'alçat dels pilars. En algunes parts l'estructura mostra reforços metàl·lics. A cada extrem de l'aqüeducte el canal té continuïtat a través de foradades en la roca. | 08268-85 | Al torrent de Peguera, a pocs metres al nord-oest del poble de Cercs i al sud de Sant Jordi. | L'aqüeducte de Freixa fou construït entre els anys 1892 i 1894 i deu el seu nom al banquer i canalista Antoni Freixa i Coma, promotor de l'obra. Actualment en servei. | 42.1476400,1.8560000 | 405475 | 4666802 | 08268 | Cercs | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66575-foto-08268-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66575-foto-08268-85-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les referències de la fitxa IPA i al BCIL corresponen al Canal Industrial. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66576 | Aqüeducte del torrent de les Garrigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-torrent-de-les-garrigues | LACUESTA, R. i GONZÁLEZ, X. (2008): Ponts de la província de Barcelona: comunicacions i paisatge, Diputació de Barcelona, Barcelona. MUNTANYÀ, J., NOGUERA, J., PUNTAS, J., SANTANDREU, J. i VILARDAGA, J. (1985): 'El centenari de la Concessió del Canal Industrial de Berga', a l'Erol, número 13, p. 19-41. NOGUERA, J. (19898): Berga en temps del canal industrial (1885-1900), Els llibres de l'Àmbit, núm. 3, Berga, Àmbit de Recerques del Berguedà. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Berga: Zenobita edicions. TORRES, C.A.(1905) . Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | finals XIX | L'aqüeducte del canal industrial de Berga al creuament del torrent de les Garrigues està conformat per un pont d'entorn a 65 metres de llargada i una alçada de 30 metres. L'estructura compta amb un gran arc central de 20 metres de llum i dos arcs més petits de 8 metres d'amplada de llum. La construcció és feta de maçoneria de carreus junt amb pedres irregulars, el contorn del arcs mostra carreuat amb un acabat més treballat. L'estructura es mostra reforçada a partir d'alguns contraforts bastits d'origen. A cada extrem de l'aqüeducte el canal té continuïtat a través de túnels a la roca. | 08268-86 | Al torrent de les Garrigues, a pocs metres al sud-oest del poble de Cercs. | La construcció de l'aqüeducte es va construir entre els anys 1892 i 1894. | 42.1453000,1.8567300 | 405532 | 4666541 | 08268 | Cercs | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66576-foto-08268-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66576-foto-08268-86-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les referències de la fitxa IPA i al BCIL corresponen al Canal Industrial. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66577 | Antic traçat del tramvia de sang de Berga a les mines de Fígols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-tracat-del-tramvia-de-sang-de-berga-a-les-mines-de-figols | <p>CAMPILLO, X. (dir.) (2002): Les vies verdes com a equipament turístic: Anàlisi funcional i condicionament. El tramvia de sang de Berga a les mines de Fígols, Bellaterra, Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Universitat Autònoma de Barcelona. NOGUERA, J. i SISTACH, M. (1991): La mineria al Berguedà, Berga, Àmbit de Recerques del Berguedà. SALMERON, C. (1990): Els trens del Berguedà. Història dels ferrocarrils industrials del Berguedà, Barcelona, Terminus.</p> | XIX | en conjunt es troba en bon estat. Recentment s'ha dut a terme una actuació de rehabilitació, hi ha algun tram, però que s'ha hagut de modificar ja que algun tram del traçat no es conserva. | <p>Infraestructura ferroviària construïda per donar sortida al carbó que s'extreia de les mines de Cercs. Era una línia de ferrocarril de tracció animal, és a dir, les vagonetes eren arrossegades per matxos. Per a l'època en què es va construir aquest sistema ja era obsolet. Normalment en aquests casos el recorregut havia de tenir un cert pendent que afavorís la baixada per gravetat (en què les vagonetes solien anar plenes i no calgués arrossegar-les) mentre la pujada fos mitjançant cavalleries amb vagonetes buides. En el cas d'aquest traçat pràcticament no hi havia cap desnivell (el desnivell total acumulat només era de 80 m) i fins i tot el tram des de les mines fins a Berga feia una mica de pujada. En principi només tenia dues estacions, la d'inici a Berga i la final al peu del santuari de la Consolació. El recorregut dins del terme municipal de Cercs era el següent: hi entrava a l'alçada de l'Estany Clar i el Molí d'en Ponça, seguia direcció la Tossa, el Gall, la Comassa, travessava el torrent de les Garrigues i el riu de Peguera, seguia cap a les Mulleres del Gall, el pla de Sant Jordi, el coll de Melques, la Rodonella, la vall de la Garganta (on actualment hi ha la central tèrmica) i acabava a tocar del Santuari de la Mare de Déu de la Consolació. Per tal d'intentar mantenir el mateix nivell en tot el recorregut, aquest era molt sinuós (en alguns trams molt semblant al pas de l'actual C-16 per dins del municipi). La línia tenia una longitud de 14,5 km, dels quals 13,1 km estaven dins del terme municipal de Cercs. La plataforma ferroviària i els ponts tenien una amplada de 2 m. Les vies eren de fusta amb un recobriment metàl·lic superior i una amplada de 840 mm, poc habitual. En total hi havia vint viaductes o ponts, corbats i de poca llargada per mirar de mantenir sempre la mateixa cota; d'aquests vint ponts se'n conserven sis dins del tram de Cercs: sobre el molí d'en Ponça, sobre l'Estany Clar, sobre el camí de Tossa, sobre el torrent de les Garrigues, sobre el riu de Peguera i entre la Rodonella i la central tèrmica. En alguns trams la plataforma es sustentava en murs de pedra en sec, magníficament obrats i que encara es conserven en perfecte estat. Només hi havia un túnel, a la zona del Gall i avui en dia desaparegut per les obres de la C-16, i dues petites trinxeres, de les quals se'n conserva una a la zona del camí de Tossa. Les vies eren unes barres llargues fetes amb fusta de faig sobre les quals es clavaven, mitjançant escàrpies, uns passamans de ferro de 56x13 mm de secció que facilitaven el rodament dels vehicles. Les vies de fusta descasaven sobre travesses de fusta.</p> | 08268-87 | Diversos indrets del terme municipal. | <p>Fou construït entre els anys 1868 i 1871 per Ramon Salvadó, soci de l'empresa 'la Carbonera Española', que en aquell moment ja estava explotant algunes mines; és el ferrocarril més antic de la comarca del Berguedà. En els inicis donava sortida al carbó produït en aquesta zona que era consumit per les indústries berguedanes i per una bona part de les colònies industrials del riu Llobregat. A partir de 1887, quan va entrar en servei el tram de ferrocarril entre Manresa i Olvan, el carbó arribaria a altres indústries de la resta de Catalunya, per bé que calia transportar amb carros el carbó des de l'estació final de Berga, situada prop de cal Parraquer, fins l'estació d'Olvan, situada a tocar de la colònia Rosal, on acabava en aquell moment el ferrocarril. Es va clausurar l'any 1904 quan va entrar en servei el tram de ferrocarril de via estreta entre Cal Rosal i Guardiola de Berguedà. No obstant, la zona més propera a la Consolació va continuar donant servei fins a meitats del segle XX. Entre altres serveis, el tram entre Cercs i Fígols es va utilitzar per transportar les teules fabricades al cap del municipi i que anaven destinades als edificis de les colònies de Sant Josep i de Sant Corneli.</p> | 42.1776900,1.8629000 | 406090 | 4670131 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66577-foto-08268-87-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2020-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Tot i que la via es va desmantellar amb la idea de recuperar el màxim de material han quedat alguns petits trams de l'original sistema de vies. Hi ha un projecte per intentar recuperar la plataforma en una via verda que passaria per l'interior dels nuclis de Berga, Cercs, Sant Jordi, la Rodonella i la Consolació. Les coordenades pertanyen a l'emplaçament de l'antiga estació del ferrocarril 'Fígols-las Minas'. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66578 | Antic traçat del ferrocarril Manresa-Guardiola de Berguedà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-tracat-del-ferrocarril-manresa-guardiola-de-bergueda | BOIXADER, A. i SERRA, R. (2007): Viure al peu de la mina. Les colònies mineres de Cercs, Cercs i Manresa, Consorci Ruta Minera i Zenobita edicions. CUADROS, I. (1986): 'La mineria a l'Alt Berguedà. Evolució històrica', a Dovella, número 19, p. 31-36. PERARNAU, J. (1981): 'El carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències sòcio-econòmiques', a Dovella, número 3, p. 9-14. SALMERÓN, C. (1985): Els Ferrocarrils Catalans: Cent anys d'història, Barcelona, Terminus. SALMERÓN, C. (1990): Els trens del Berguedà. Història dels ferrocarrils industrials del Berguedà, Barcelona, Terminus. | XIX-XX | alguns dels trams es conserven i són emprats com a via verda, és el cas del traçat a la zona de Pedret. Altres parts han desaparegut, una part sota les aigües del pantà de la Baells, i d'altres per la construcció de la nova xarxa de comunicacions per carretera. | Infraestructura ferroviària de via única estreta (750 mm) que unia les poblacions de Manresa i Guardiola de Berguedà. A Manresa enllaçava amb la línia de Barcelona i a Guardiola de Berguedà enllaçava amb la línia que arribava fins la fàbrica del Clot del Moro (Castellar de n'Hug). Dins del terme municipal de Cercs hi havia tres estacions: la Baells, que fins l'any 1944 fou municipi propi independent, Cercs i Fígols-las Minas. També hi havia diversos carregadors de fusta: un entre el túnel Vilarrasa-2 i el pont de la Peirota (pertanyent a 'Carbones de Berga SA'); un altre després de l'estació de la Baells (pertanyent a la firma 'Vigo i Puig') i un tercer just en el límit del terme municipal amb la Nou i amb Guardiola de Berguedà, després de l'estació de Fígols-les Mines (pertanyent també a 'Carbones de Berga SA'). La via entrava dins de l'actual terme municipal de Cercs després de creuar el Rec del Corral de Montsent (en el moment que es va construir la línia era terme municipal de la Baells), en el marge esquerre del riu Llobregat. Després de travessar dos túnels (Vilarrasa-1, de 77 m de longitud, i Vilarrasa-2, de 185 m de longitud) i el torrent de Bossoms creuava el riu pel pont de la Peirota, després del qual hi havia un altre túnel en corba (Peirota-1, de 80 m de longitud) i un segon túnel considerat el més curt del món: Peirota-2, de 8 m de longitud. Seguia pel marge dret del riu fins el creuament amb el camí de Pedret, una mica més amunt del qual tornava a creuar el riu dues vegades, per sobre de dos ponts idèntics, travessant el Congost de la Baells fins arribar a l'estació de la Baells. Aquest tram de ferrocarril circulava per una vall estreta que s'acabava convertint en un congost. A la sortida de l'estació de la Baells un nou pont travessava el riu i la via seguia pel marge esquerra fins l'estació de Cercs, que disposava de diverses vies industrials, entre elles les que pertanyien a l'empresa 'Bofarull, Escobet i Cia'. Abans d'arribar al sector de la Consolació un nou pont, el de Sant Salvador, permetia creuar novament el riu cap al marge dret. Tot el tram de via del marge esquerra del riu entre la Baells i la Consolació avui en dia està negat per les aigües del pantà de la Baells. El pont de Sant Salvador es trobava a tocar de l'antic poble de Sant Salvador de la Vedella, també negat per les aigües. Un quilòmetre més amunt del pont, la via arribava a l'estació de Fígols-les Mines. Aquesta estació estava construïda dins dels terrenys d'una finca anomenada la Vedella, comprada per José Enrique de Olano a finals del segle XIX. Els primers elements que conformaren l'estació eren: l'edifici pròpiament de l'estació, les vies, un edifici proper a l'anterior amb una bàscula per pesar vagons, un edifici de dos pisos, els dipòsits o carregadors del carbó, un telefèric i la casa-xalet del director de les mines.Amb el temps, l'estació va disposar de dos ramals industrials, un utilitzat per FECSA per alimentar les dues centrals tèrmiques i l'altre que pertanyia a 'Carbones de Berga SA'. L'estació, situada a 643 m d'altitud, estava connectada amb les instal·lacions de la mina Consolació, situada a 782 m d'altitud, mitjançant un pla inclinat anomenat Consolació I que aprofitava l'antiga via fèrria de sang Berga-les Mines. Just després d'aquesta estació, la via tornava a travessar el riu per un pont metàl·lic d'un sol tram de 20 m de llum i ja sortia fora del terme municipal de Cercs. | 08268-88 | Diversos indrets del terme municipal | Poc abans de l'arribada del ferrocarril a Manresa (any 1859) ja es comencen a fer estudis i projectes per enllaçar la capital del Bages amb la comarca del Berguedà seguint el curs del riu Llobregat (des del 1840 estaven unides per carretera Manresa i Berga). Poc després, l'any 1866, són les empreses mineres de l'Alt Berguedà les que s'interessen per unir aquesta zona amb Manresa per ferrocarril; aquests projectes ja preveuen una línia entre Manresa i Guardiola de Berguedà. L'any 1867 es fa la concessió d'aquesta via a 'la Carbonera Española', en aquell moment la principal explotadora minera de la zona de Cercs, però el projecte resta aturat. Aquesta mateixa empresa va construir entre 1868 i 1870 el tramvia de sang que enllaçava les mines de la zona de la Consolació amb cal Parraquer, al nord de Berga, de manera que cada vegada era més urgent construir un ferrocarril que enllacés amb Manresa per donar sortida al carbó. Fins el 1879 no es presenta un nou projecte, en aquest cas d'un tramvia de vapor entre Manresa i Berga amb un ample de via de 750 mm, aprovat el 1880 i concedit el 1881 a una empresa de recent constitució: 'Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga' (TFEMB). L'any 1882 van començar les obres, l'any 1885 s'arribava a Puig-reig i l'any 1887 a la colònia Rosal, a mig camí entre Berga i Olvan. Aquí es va aturar la línia, però com a mínim el carbó que arribava a Berga ja es podia baixar fins aquesta última estació de cal Rosal. L'any 1890 es van fusionar les empreses 'Ferrocarril y Minas de Berga SA' i 'Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga'. L'any 1893 es va fer una concessió per 99 anys a la mateixa empresa que explotava el ferrocarril entre Manresa i Berga per allargar el recorregut entre la colònia Rosal i Guardiola de Berguedà. L'impulsor d'aquest tram de via fou l'enginyer basc José Enrique de Olano a través de la societat 'Ferrocarril y Minas de Berga', constituïda a Barcelona el 13 de desembre de 1881. Aquesta empresa havia iniciat l'any 1882 els treballs de construcció del tram de ferrocarril entre Cercs i Guardiola de Berguedà, treballs que es van aturar al cap de poc i van seguir així durant força anys. Després de múltiples dificultats, projectes que preveien enllaçar Guardiola de Berguedà amb Puigcerdà a través del coll de Jou i concessions més o menys fallides, el juny de 1901 es van adjudicar les obres entre Olvan (cal Rosal) i Guardiola i a finals de l'any 1903 la major part de les obres de fàbrica ja estaven llestes. Durant l'any següent s'acabaren els treballs i el 21 de novembre de l'any 1904 es va poder inaugurar aquest tram de ferrocarril que circulava entre Berga i Guardiola de Berguedà i que tenia una estació al peu de les mines de Cercs, coneguda amb el nom de Fígols-les Mines. Les instal·lacions d'aquesta estació es van anar construint entre 1893 i 1903. L'any 1919 es va constituir la 'Compañía General de Ferrocarriles Catalanes', de la qual formava part TFEMB, i que es va ocupar de l'explotació de la línia des d'aleshores; no obstant, aquesta última societat no va desaparèixer sinó que es va mantenir en actiu fins l'any 1978. L'any 1939 la majoria de ponts de la línia foren volats durant la retirada cap a França de les tropes republicanes. Entre 1939 i 1940 la línia es va anar posant en servei novament. L'any 1946 es va acabar la concessió atorgada l'any 1886 per 60 anys del tram entre Manresa i Olvan i la gestió de la línia va passar a la 'Jefatura de Explotación de Ferrocarriles por el Estado'. Com la concessió del tram entre Olvan i Guardiola era posterior i per 99 anys es va decidir, l'any 1961, atorgar a 'Ferrocarriles Catalanes' l'administració d'una línia amb diversos propietaris mitjançant un conveni. A partir de 1955 el transport per carretera suposava una competència per al tren, fins que el dia 2 de maig de 1972 es va clausurar aquesta línia, afectada entre altres coses per la futura construcció de la presa i pantà de la Baells. | 42.1061800,1.8800600 | 407403 | 4662172 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les coordenades pertanyen al creuament de les vies amb el camí de Pedret, just abans de creuar el pont de Pedret. Dins del terme municipal de Cercs es conserven dos trams: el primer arrenca des de la colònia Rosal fins al peu de la presa de la Baells, seguint el curs del riu Llobregat; el segon es troba a l'altre extrem del municipi, surt de l'antiga estació de càrrega a la Consolació fins a l'alçada del Far. El primer tram s'ha convertit en via verda i és totalment transitable a peu o en bicicleta; passa pel costat del pont de Pedret. En aquest tram es conserven alguns túnels, ponts, murs de contenció del traçat del ferrocarril,.. A la part nord del municipi, es conserva part del traçat, tot i que afectat per la construcció de l'antiga carretera C-1411; sí que es manté un túnel a la zona de la Consolació. | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||||
| 66579 | Antic traçat del ferrocarril Peguera-Cercs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-tracat-del-ferrocarril-peguera-cercs | SALMERON, C. (1990): Els trens del Berguedà. Història dels ferrocarrils industrials del Berguedà, Barcelona, Terminus. | XX | algunes parts del traçat es poden resseguir amb certa facilitat, altres estan en mal estat. | Infraestructura ferroviària que unia el poble de Peguera amb el nucli de Cercs. Estava format per cinc trams de via única units per quatre plans inclinats de doble via que facilitaven salvar el desnivell que s'havia de superar, uns 850 m, entre els dos extrems de la via. La via entrava al municipi de Cercs per un túnel de 64 m de llargada (el túnel dels Graus) a partir del qual recorria uns 7 km fins arribar al nucli de Cercs. En aquests 7 km hi havia tres plans inclinats i altres estructures de fàbrica (ponts, contraforts, carregadors, etc.). El punt final de la línia coincidia amb l'estació de Cercs del ferrocarril entre cal Rosal i Guardiola de Berguedà. La longitud total de la línia era de 9,100 km i l'ample de via era de 600 mm. Hi havia un túnel i tres ponts, dels quals destaca un que salvava el riu de Peguera; una part d'aquest pont era en forma de corba, tenia una longitud total de 126 m i la part central s'aixecava 26 m sobre el nivell del riu. Tenia 9 trams i fou construït amb estreps de pedra i troncs col·locats longitudinalment. Hi havia un altre pont, de 86 m de longitud, construït enterament amb fusta sobre uns aiguamolls propers a cal Galló. La segona secció de la via, que transitava per la part alta de Cercs, travessava les vies de l'antic tramvia de sang de Fígols a Berga. Sense cap mena de dubte els plans inclinats eren l'aspecte més destacat de la línia: el primer de tots tenia una longitud de 400 m i salvava un desnivell de 168 m. Es trobava a la sortida mateix de l'estació de Cercs del ferrocarril Manresa-Guardiola i les restes que en puguin quedar estan cobertes per les aigües del pantà de la Baells. El segon pla inclinat tenia la mateixa longitud, 400 m, i salvava un desnivell de 280 m. El tercer pla inclinat, l'últim dins del terme de Cercs, tenia la mateixa longitud, 400 m, i salvava un desnivell de 200 m. | 08268-89 | Diversos indrets del terme municipal. Sector occidental, seguint el curs del riu Peguera. | L'explotació de les mines de Peguera va començar a finals del segle XIX. Per treure el carbó d'allà la ruta més fàcil era baixar-lo per la vall del riu Peguera cap a Cercs, per on ja circulava un ferrocarril de sang i hi havia en projecte força avançat un ferrocarril de vapor de via estreta. L'any 1906 l'empresa 'Minas de Peguera SA' va començar la construcció d'un ferrocarril d'alta muntanya entre el poble de Peguera, a 1.510 m d'alçada, i Cercs, a 650 m d'alçada. La seva construcció es va acabar l'any 1910 i va funcionar regularment fins l'any 1928, quan es va tancar la mina 'Pepita' de Peguera, propietat en aquell moment de 'Pedro Arumí y Cía.', successora de l'empresa promotora del ferrocarril des de l'any 1918. Entre 1928 i 1942 aquest ferrocarril va funcionar ocasionalment només per baixar fusta. En aquesta època el propietari era la família del comte de Fígols. L'any 1942 l'empresa 'Serchs SA' va desmuntar completament les instal·lacions. | 42.1524200,1.8039600 | 401183 | 4667392 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66579-foto-08268-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66579-foto-08268-89-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Es tractava d'una de les instal·lacions de transport més interessants de la comarca del Berguedà, especialment per la manera de salvar el desnivell entre els dos extrems de la via, Peguera i Cercs. Entre les infraestructures de l'antiga via que encara es conserven dins del terme municipal de Cercs destaquen el túnel de Graus i un pont sobre el riu de Peguera, per bé que força malmesos ambdós. La part baixa del recorregut es pot seguir amb certa facilitat; la part alta s'ha cobert de vegetació i hi ha trams amb esllavissades.Des del poble de Peguera es connectava amb Gósol a través d'un telefèric. El ferrocarril, únic a la zona pels quatre plans inclinats que s'hagueren de construir, servia tant per baixar el carbó com per transportar la fusta extreta dels boscos de la zona de Moripol. El seu funcionament era complicat pels plans inclinats.Les coordenades corresponen a la zona de Graus de Peguera, on hi ha el túnel per on entrava la via al terme municipal de Cercs. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||
| 66580 | Camí de Berga a Urús per Coll de Jou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-berga-a-urus-per-coll-de-jou | AGRUPACIÓ DE MUNTANYENCS BERGUEDANS (1984): 'Pels camins del Berguedà', a l'Erol, , p. 75-81. CAMPILLO, X. (dir.) (2004): Inventari de camins de la comarca del Berguedà (segona fase). Consell Comarcal del Berguedà. Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Naturgest S.L. CAMPILLO, X. (dir.) (2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. GALERA, A. (1996): 'Els camins medievals en la Catalunya central: entorn les Stratae Kardonensia i la Via Salinaria'. Dovella, , 21-28. Mapa i guia excursionista Rasos de Peguera-Serra d'Ensija. Col·lecció E-25, Pirineu i Prepirineu. Editorial Alpina, edició 2004-2005. SERRA, R. i SANTANDREU, M. D. (1984): 'Dels camins romans a les carreteres asfaltades', a l'Erol, p. 12-22. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves vies de comunicació. | Camí catalogat com gran eix de transhumància: connectava el Penedès i les terres del pla de Lleida amb la Cerdanya a través de la vall del riu Llobregat i travessant el Pirineu pel coll de Jou. Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà' amb el Codi ICR1(CAMPILLO: 2007). Dins del terme municipal de Cercs l'antic traçat del camí s'ha vist alterat per les modernes vies de comunicació (la C-1411a, la BP-4654, la C-16, la C-26 i la BV-4025), pel creixement urbanístic dels nuclis de Cercs, Sant Jordi de Cercs i la Rodonella i per la industrialització de la zona de la Consolació. El camí entra a Cercs provinent de Berga per la zona de l'Estany Clar, a partir d'una desviació de la carretera BP-4654; surt de Cercs pel pont que travessa el riu Llobregat d'esquerra a dreta passat el santuari de la Consolació. En tot aquest tram els ramats tenien diversos llocs per aturar-se (dret de returada de 3 dies) i per passar una nit (dret de dormida). En el tram comprès dins de Cercs aquest camí ramader es creua amb el camí de Vilada (ICR25), amb dos camins que porten a Peguera (ICR94 i ICR91), amb el camí de la Garganta que prové de Fígols (ICR90) i amb el camí de la Nou (ICR89). L'amplada consuetudinària d'aquest camí està fixada en 32 m, per bé que podria arribar als 40 m d'amplada. | 08268-90 | Diferents indrets del terme municipal. | El conjunt dels camins ramaders forma part d'una complexa xarxa de vies de comunicació, que es poden categoritzar en diferents tipologies, entre els quals hi ha els grans eixos transhumants. Dins el terme municipal de Cercs té la categoria de gran eix transhumant el camí que provinent de Berga es dirigeix cap a Urús passant pel coll de Jou (ICR1); una altra categoria són els camins principals, com el camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs (ICR25) o el camí dels Pegueresos (ICR91) i, finalment, hi ha els camins secundaris, com el camí de Peguera a l'Estany (ICR35), el camí de la Nou de Berguedà (ICR89), el camí de la Garganta (ICR90), el camí de Coll Mercadal (ICR93) o el camí de Peguera (ICR94). Els camins ramaders estan connectats entre ells ja que la seva funció és permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet, a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1494300,1.8597600 | 405789 | 4666997 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Un camí ramader (o carrerada) és un camí públic destinat al desplaçament de ramats. Els camins ramaders són un bé de domini públic d'interès econòmic, social i ambiental. D'acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquests camins són de titularitat autonòmica i té per finalitat 'regular-ne l'ús, defensar la seva integritat i garantir-ne l'ús públic tant en quant facilitin el trànsit ramader com quan es destinin a altres usos compatibles o complementaris. A més, d'assegurar la correcta conservació dels camins ramaders, així com d'altres elements ambientals o culturalment valuosos directament vinculats a ells, mitjançant l'adopció de les mesures de protecció i restauració necessàries', a través del departament responsable, en aquest cas, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2.007 es va realitzar l'inventari dels camins ramaders del Berguedà per part del Grup de Defensa de la Natura, dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de 'Berguedà Iniciatives SD SL'. Es va establir una divisió de les vies de la següent manera: grans eixos de transhumància, camins principals i camins secundaris (vies que enllacen camins principals). L'amplada d'aquestes vies pot oscil·lar entre els 10 i els 75 m. L'extensió de les xarxes de carreteres asfaltades s'ha solapat, en alguna ocasió, amb els camins ramaders.Les coordenades pertanyen al camp de futbol de Sant Jordi de Cercs, per on el camí s'aplanava en arribar-hi | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66581 | Camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-baells-a-la-pobla-pel-catllaras | AGRUPACIÓ DE MUNTANYENCS BERGUEDANS (1984): 'Pels camins del Berguedà', a l'Erol, , p. 75-81. CAMPILLO, X. (dir.) (2004): Inventari de camins de la comarca del Berguedà (segona fase). Consell Comarcal del Berguedà. Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Naturgest S.L. CAMPILLO, X. (dir.) (2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. GALERA, A. (1996): 'Els camins medievals en la Catalunya central: entorn les Stratae Kardonensia i la Via Salinaria'. Dovella, , 21-28. Mapa i guia excursionista Rasos de Peguera-Serra d'Ensija. Col·lecció E-25, Pirineu i Prepirineu. Editorial Alpina, edició 2004-2005. SERRA, R. i SANTANDREU, M. D. (1984): 'Dels camins romans a les carreteres asfaltades', a l'Erol, p. 12-22. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves vies de comunicació. | Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà' amb el Codi ICR25, i catalogat com a camí principal que uneix l'antic nucli de la Baells amb la Pobla de Lillet per la serra del Catllaràs. Dins del terme municipal de Cercs l'antic traçat del camí s'ha vist alterat per les modernes vies de comunicació (la C-16 i la C-26). L'inici d'aquest camí és l'ICR1, el gran eix de transhumància que travessa Cercs de sud a nord seguint el curs del riu Llobregat. La descripció que en fa l'Inventari del recorregut dins del municipi de Cercs és la següent: 'Des del Gall de Cercs, a l'alçada del camí que porta a Peguera, i on s'hi pot trobar una returada en un turonet que queda a sobre, s'enfila per la pujada de Miralles, i es dirigeix cap al pont. Aquí, en el pont de Miralles es pot trobar a mà dreta el camí procedent de Pedret. Avui dia el pont ha quedat cobert pel pantà de la Baells. Segueix cap a la Serradora de la Baells, on es pot enllaçar amb el camí procedent de Sant Miquel de les Canals.' (CAMPILLO: 2007)Just després de travessar el viaducte de la Baells el camí surt ja del terme municipal de Cercs i entra en el de Vilada. L'amplada consuetudinària del camí és de 30 passes per banda aproximadament. | 08268-91 | Diferents indrets del terme municipal. Sector de la Baells. | El conjunt dels camins ramaders forma part d'una complexa xarxa de vies de comunicació, que es poden categoritzar en diferents tipologies, entre els quals hi ha els grans eixos transhumants. Dins el terme municipal de Cercs té la categoria de gran eix transhumant el camí que provinent de Berga es dirigeix cap a Urús passant pel coll de Jou (ICR1); una altra categoria són els camins principals, com el camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs (ICR25) o el camí dels Pegueresos (ICR91) i, finalment, hi ha els camins secundaris, com el camí de Peguera a l'Estany (ICR35), el camí de la Nou de Berguedà (ICR89), el camí de la Garganta (ICR90), el camí de Coll Mercadal (ICR93) o el camí de Peguera (ICR94). Els camins ramaders estan connectats entre ells ja que la seva funció és permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1268500,1.8809500 | 407507 | 4664466 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Un camí ramader (o carrerada) és un camí públic destinat al desplaçament de ramats. Els camins ramaders són un bé de domini públic d'interès econòmic, social i ambiental. D'acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquests camins són de titularitat autonòmica i té per finalitat 'regular-ne l'ús, defensar la seva integritat i garantir-ne l'ús públic tant en quant facilitin el trànsit ramader com quan es destinin a altres usos compatibles o complementaris. A més, d'assegurar la correcta conservació dels camins ramaders, així com d'altres elements ambientals o culturalment valuosos directament vinculats a ells, mitjançant l'adopció de les mesures de protecció i restauració necessàries', a través del departament responsable, en aquest cas, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2.007 es va realitzar l'inventari dels camins ramaders del Berguedà per part del Grup de Defensa de la Natura, dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de 'Berguedà Iniciatives SD SL'. Es va establir una divisió de les vies de la següent manera: grans eixos de transhumància, camins principals i camins secundaris (vies que enllacen camins principals). L'amplada d'aquestes vies pot oscil·lar entre els 10 i els 75 m. L'extensió de les xarxes de carreteres asfaltades s'ha solapat, en alguna ocasió, amb els camins ramaders.Les coordenades pertanyen al viaducte de la Baells. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66582 | Camí de Peguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-peguera | AGRUPACIÓ DE MUNTANYENCS BERGUEDANS (1984): 'Pels camins del Berguedà', a l'Erol, , p. 75-81. CAMPILLO, X. (dir.) (2004): Inventari de camins de la comarca del Berguedà (segona fase). Consell Comarcal del Berguedà. Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Naturgest S.L. CAMPILLO, X. (dir.) (2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. GALERA, A. (1996): 'Els camins medievals en la Catalunya central: entorn les Stratae Kardonensia i la Via Salinaria'. Dovella, , 21-28. Mapa i guia excursionista Rasos de Peguera-Serra d'Ensija. Col·lecció E-25, Pirineu i Prepirineu. Editorial Alpina, edició 2004-2005. SERRA, R. i SANTANDREU, M. D. (1984): 'Dels camins romans a les carreteres asfaltades', a l'Erol, p. 12-22. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves vies de comunicació. | Camí ramader catalogat com a camí secundari. Parteix el terme municipal de Cercs en dues meitats pràcticament per la seva part central. Té el seu inici en el gran eix de transhumància ICR1 (camí de Berga a Urús per coll de Jou) i el final en el camí de Peguera a l'Estany (ICR35). Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà' amb el Codi ICR94. La part inicial del camí s'ha vist alterada per la urbanització tant del nucli antic de Cercs com del barri nou de Sant Jordi. La descripció que en fa l'Inventari retalla la seva sortida: 'Des de l'ermita de Sant Jordi de Cercs surt un camí que va en direcció a Peguera. Passa pel collet d'Hortons i agafa en direcció a l'Erola passant per darrere de la casa de cal Torner i per Vall-llobrega. Passa per l'Erola i per la collada de Palou, on hi ha dormida de ramats.' A l'alçada dels Graus de Peguera el camí surt del terme municipal de Cercs i entra en el de Fígols. El tram del camí inclòs dins de Cercs es correspon actualment amb un camí forestal. (CAMPILLO: 2007). | 08268-92 | Diferents indrets del terme municipal. Sector central del terme municipal | El conjunt dels camins ramaders forma part d'una complexa xarxa de vies de comunicació, que es poden categoritzar en diferents tipologies, entre els quals hi ha els grans eixos transhumants. Dins el terme municipal de Cercs té la categoria de gran eix transhumant el camí que provinent de Berga es dirigeix cap a Urús passant pel coll de Jou (ICR1); una altra categoria són els camins principals, com el camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs (ICR25) o el camí dels Pegueresos (ICR91) i, finalment, hi ha els camins secundaris, com el camí de Peguera a l'Estany (ICR35), el camí de la Nou de Berguedà (ICR89), el camí de la Garganta (ICR90), el camí de Coll Mercadal (ICR93) o el camí de Peguera (ICR94). Els camins ramaders estan connectats entre ells ja que la seva funció és permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1526000,1.8235100 | 402798 | 4667389 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Un camí ramader (o carrerada) és un camí públic destinat al desplaçament de ramats. Els camins ramaders són un bé de domini públic d'interès econòmic, social i ambiental. D'acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquests camins són de titularitat autonòmica i té per finalitat 'regular-ne l'ús, defensar la seva integritat i garantir-ne l'ús públic tant en quant facilitin el trànsit ramader com quan es destinin a altres usos compatibles o complementaris. A més, d'assegurar la correcta conservació dels camins ramaders, així com d'altres elements ambientals o culturalment valuosos directament vinculats a ells, mitjançant l'adopció de les mesures de protecció i restauració necessàries', a través del departament responsable, en aquest cas, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2.007 es va realitzar l'inventari dels camins ramaders del Berguedà per part del Grup de Defensa de la Natura, dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de 'Berguedà Iniciatives SD SL'. Es va establir una divisió de les vies de la següent manera: grans eixos de transhumància, camins principals i camins secundaris (vies que enllacen camins principals). L'amplada d'aquestes vies pot oscil·lar entre els 10 i els 75 m. L'extensió de les xarxes de carreteres asfaltades s'ha solapat, en alguna ocasió, amb els camins ramaders.Les coordenades pertanyen al coll de l'Erola. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66583 | Camí de Peguera a l'Estany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-peguera-a-lestany | AGRUPACIÓ DE MUNTANYENCS BERGUEDANS (1984): 'Pels camins del Berguedà', a l'Erol, , p. 75-81. CAMPILLO, X. (dir.) (2004): Inventari de camins de la comarca del Berguedà (segona fase). Consell Comarcal del Berguedà. Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Naturgest S.L. CAMPILLO, X. (dir.) (2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. GALERA, A. (1996): 'Els camins medievals en la Catalunya central: entorn les Stratae Kardonensia i la Via Salinaria'. Dovella, , 21-28. Mapa i guia excursionista Rasos de Peguera-Serra d'Ensija. Col·lecció E-25, Pirineu i Prepirineu. Editorial Alpina, edició 2004-2005. SERRA, R. i SANTANDREU, M. D. (1984): 'Dels camins romans a les carreteres asfaltades', a l'Erol, p. 12-22. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves vies de comunicació. | Camí ramader que consta inventariat com a tal a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà' amb el Codi ICR35. És catalogat com a camí secundari, amb un recorregut de nord a sud que uneix l'ICR90 (camí de la Garganta) amb l'ICR36 (camí de Berga a Castellar del Riu). La descripció que es fa a l'Inventari del recorregut dins del municipi de Cercs és la següent: 'Des de Peguera aquest camí (…) segueix en direcció al coll de la Creu de Fumanya, on es troba amb altres camins procedents de Cercs. Segueix en direcció a Berga pel traçat aproximat del GR, passant per la font del Barranc de Graus i per la Baga de Noucomes. Una mica abans del coll de Noucomes deixa de seguir el GR, i continua cap a l'Estany, passant pels Horts i ben a prop de la casa. Continua cap a la Mare de Déu de la Corbera, i es creua amb el camí que ve de Collet Mercadal (ICR93).' Passat aquest creuament el camí surt del terme municipal de Cercs i entra en el terme de Castellar del Riu. (CAMPILLO: 2007) | 08268-93 | Diferents indrets del terme municipal. Sector més occidental del municipi. | El conjunt dels camins ramaders forma part d'una complexa xarxa de vies de comunicació, que es poden categoritzar en diferents tipologies, entre els quals hi ha els grans eixos transhumants. Dins el terme municipal de Cercs té la categoria de gran eix transhumant el camí que provinent de Berga es dirigeix cap a Urús passant pel coll de Jou (ICR1); una altra categoria són els camins principals, com el camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs (ICR25) o el camí dels Pegueresos (ICR91) i, finalment, hi ha els camins secundaris, com el camí de Peguera a l'Estany (ICR35), el camí de la Nou de Berguedà (ICR89), el camí de la Garganta (ICR90), el camí de Coll Mercadal (ICR93) o el camí de Peguera (ICR94). Els camins ramaders estan connectats entre ells ja que la seva funció és permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1332600,1.8093100 | 401595 | 4665258 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Un camí ramader (o carrerada) és un camí públic destinat al desplaçament de ramats. Els camins ramaders són un bé de domini públic d'interès econòmic, social i ambiental. D'acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquests camins són de titularitat autonòmica i té per finalitat 'regular-ne l'ús, defensar la seva integritat i garantir-ne l'ús públic tant en quant facilitin el trànsit ramader com quan es destinin a altres usos compatibles o complementaris. A més, d'assegurar la correcta conservació dels camins ramaders, així com d'altres elements ambientals o culturalment valuosos directament vinculats a ells, mitjançant l'adopció de les mesures de protecció i restauració necessàries', a través del departament responsable, en aquest cas, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2.007 es va realitzar l'inventari dels camins ramaders del Berguedà per part del Grup de Defensa de la Natura, dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de 'Berguedà Iniciatives SD SL'. Es va establir una divisió de les vies de la següent manera: grans eixos de transhumància, camins principals i camins secundaris (vies que enllacen camins principals). L'amplada d'aquestes vies pot oscil·lar entre els 10 i els 75 m. L'extensió de les xarxes de carreteres asfaltades s'ha solapat, en alguna ocasió, amb els camins ramaders.Les coordenades pertanyen a les cases de l'Estany. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66584 | Camí de Coll Mercadal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-coll-mercadal | AGRUPACIÓ DE MUNTANYENCS BERGUEDANS (1984): 'Pels camins del Berguedà', a l'Erol, , p. 75-81. CAMPILLO, X. (dir.) (2004): Inventari de camins de la comarca del Berguedà (segona fase). Consell Comarcal del Berguedà. Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Naturgest S.L. CAMPILLO, X. (dir.) (2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. GALERA, A. (1996): 'Els camins medievals en la Catalunya central: entorn les Stratae Kardonensia i la Via Salinaria'. Dovella, , 21-28. Mapa i guia excursionista Rasos de Peguera-Serra d'Ensija. Col·lecció E-25, Pirineu i Prepirineu. Editorial Alpina, edició 2004-2005. SERRA, R. i SANTANDREU, M. D. (1984): 'Dels camins romans a les carreteres asfaltades', a l'Erol, p. 12-22. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves vies de comunicació. | Camí catalogat com a camí secundari, amb un recorregut que comença de sud a nord i a mig camí tomba cap a l'oest, uneix l'ICR1 (camí de Berga a Urús pel coll de Jou) amb l'ICR35 (camí de Peguera a l'Estany). Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà' amb el Codi ICR93. Té el seu origen prop del castell de Sant Ferran de la població de Berga i entra dins del municipi de Cercs entre el serrat de la Figuerassa i la Mussolera. La descripció que en fa l'Inventari del recorregut dins del municipi de Cercs és la següent: 'Continua per la carena entre Vilaformiu i can Maurí, i per la carena que ve del castell de Blancafort. Aquí hi ha dret de returada de 3 dies i també dret de dormida. Segueix fins que es troba el camí que puja de Corbera i que va cap a l'Estany.' La major part del recorregut d'aquest camí és dins del terme municipal de Cercs i actualment es confon amb part d'una pista forestal que surt de la carretera BV-4242, passa pel peu del castell de Blancafort i per la Mare de Déu de la Corbera i acaba a la carretera BV-4243. (CAMPILLO: 2007) | 08268-94 | Diferents indrets del terme municipal. | El conjunt dels camins ramaders forma part d'una complexa xarxa de vies de comunicació, que es poden categoritzar en diferents tipologies, entre els quals hi ha els grans eixos transhumants. Dins el terme municipal de Cercs té la categoria de gran eix transhumant el camí que provinent de Berga es dirigeix cap a Urús passant pel coll de Jou (ICR1); una altra categoria són els camins principals, com el camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs (ICR25) o el camí dels Pegueresos (ICR91) i, finalment, hi ha els camins secundaris, com el camí de Peguera a l'Estany (ICR35), el camí de la Nou de Berguedà (ICR89), el camí de la Garganta (ICR90), el camí de Coll Mercadal (ICR93) o el camí de Peguera (ICR94). Els camins ramaders estan connectats entre ells ja que la seva funció és permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1276300,1.8344000 | 403660 | 4664604 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Un camí ramader (o carrerada) és un camí públic destinat al desplaçament de ramats. Els camins ramaders són un bé de domini públic d'interès econòmic, social i ambiental. D'acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquests camins són de titularitat autonòmica i té per finalitat 'regular-ne l'ús, defensar la seva integritat i garantir-ne l'ús públic tant en quant facilitin el trànsit ramader com quan es destinin a altres usos compatibles o complementaris. A més, d'assegurar la correcta conservació dels camins ramaders, així com d'altres elements ambientals o culturalment valuosos directament vinculats a ells, mitjançant l'adopció de les mesures de protecció i restauració necessàries', a través del departament responsable, en aquest cas, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2.007 es va realitzar l'inventari dels camins ramaders del Berguedà per part del Grup de Defensa de la Natura, dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de 'Berguedà Iniciatives SD SL'. Es va establir una divisió de les vies de la següent manera: grans eixos de transhumància, camins principals i camins secundaris (vies que enllacen camins principals). L'amplada d'aquestes vies pot oscil·lar entre els 10 i els 75 m. L'extensió de les xarxes de carreteres asfaltades s'ha solapat, en alguna ocasió, amb els camins ramaders.Les coordenades pertanyen a la Collada Baixa, punt del camí més proper al castell de Blancafort. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66585 | Camí de la Garganta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-garganta | AGRUPACIÓ DE MUNTANYENCS BERGUEDANS (1984): 'Pels camins del Berguedà', a l'Erol, , p. 75-81. CAMPILLO, X. (dir.) (2004): Inventari de camins de la comarca del Berguedà (segona fase). Consell Comarcal del Berguedà. Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Naturgest S.L. CAMPILLO, X. (dir.) (2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. GALERA, A. (1996): 'Els camins medievals en la Catalunya central: entorn les Stratae Kardonensia i la Via Salinaria'. Dovella, , 21-28. Mapa i guia excursionista Rasos de Peguera-Serra d'Ensija. Col·lecció E-25, Pirineu i Prepirineu. Editorial Alpina, edició 2004-2005. SERRA, R. i SANTANDREU, M. D. (1984): 'Dels camins romans a les carreteres asfaltades', a l'Erol, p. 12-22. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves vies de comunicació. | Camí catalogat com a camí secundari: amb un recorregut d'est a oest, uneix l'ICR1 (Camí de Berga a Urús pel coll de Jou) amb el poble de Peguera passant pel poble de Fígols; per aquest motiu també se'l coneix amb el nom de 'camí de Peguera a Fígols'. Dins del terme municipal de Cercs l'antic traçat del camí s'ha vist alterat per les modernes vies de comunicació (la C-16) i molt especialment per la construcció de la central tèrmica. Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà' amb el Codi ICR90. Té el seu origen a la carretera C-16 en el punt on comença la via d'accés a la tèrmica. La descripció que en fa l'Inventari del recorregut dins del municipi de Cercs és la següent: 'Sobre la casilla del Canal surt un camí ramader fins a la font de la Garganta, continua cap al racó dels Ais [Alls] i cap a la font de la Parera, on hi ha dret de borada.' La sortida del camí del terme municipal de Cercs és pel vessant sud del cingle de la Garganta. (CAMPILLO:2007) | 08268-95 | Diferents indrets del terme municipal. | El conjunt dels camins ramaders forma part d'una complexa xarxa de vies de comunicació, que es poden categoritzar en diferents tipologies, entre els quals hi ha els grans eixos transhumants. Dins el terme municipal de Cercs té la categoria de gran eix transhumant el camí que provinent de Berga es dirigeix cap a Urús passant pel coll de Jou (ICR1); una altra categoria són els camins principals, com el camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs (ICR25) o el camí dels Pegueresos (ICR91) i, finalment, hi ha els camins secundaris, com el camí de Peguera a l'Estany (ICR35), el camí de la Nou de Berguedà (ICR89), el camí de la Garganta (ICR90), el camí de Coll Mercadal (ICR93) o el camí de Peguera (ICR94). Els camins ramaders estan connectats entre ells ja que la seva funció és permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1742900,1.8529400 | 405262 | 4669764 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Un camí ramader (o carrerada) és un camí públic destinat al desplaçament de ramats. Els camins ramaders són un bé de domini públic d'interès econòmic, social i ambiental. D'acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquests camins són de titularitat autonòmica i té per finalitat 'regular-ne l'ús, defensar la seva integritat i garantir-ne l'ús públic tant en quant facilitin el trànsit ramader com quan es destinin a altres usos compatibles o complementaris. A més, d'assegurar la correcta conservació dels camins ramaders, així com d'altres elements ambientals o culturalment valuosos directament vinculats a ells, mitjançant l'adopció de les mesures de protecció i restauració necessàries', a través del departament responsable, en aquest cas, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2.007 es va realitzar l'inventari dels camins ramaders del Berguedà per part del Grup de Defensa de la Natura, dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de 'Berguedà Iniciatives SD SL'. Es va establir una divisió de les vies de la següent manera: grans eixos de transhumància, camins principals i camins secundaris (vies que enllacen camins principals). L'amplada d'aquestes vies pot oscil·lar entre els 10 i els 75 m. L'extensió de les xarxes de carreteres asfaltades s'ha solapat, en alguna ocasió, amb els camins ramaders.Les coordenades pertanyen a la font de la Garganta. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66586 | Camí de la Nou de Berguedà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-nou-de-bergueda | AGRUPACIÓ DE MUNTANYENCS BERGUEDANS (1984): 'Pels camins del Berguedà', a l'Erol, , p. 75-81. CAMPILLO, X. (dir.) (2004): Inventari de camins de la comarca del Berguedà (segona fase). Consell Comarcal del Berguedà. Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Naturgest S.L. CAMPILLO, X. (dir.) (2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. GALERA, A. (1996): 'Els camins medievals en la Catalunya central: entorn les Stratae Kardonensia i la Via Salinaria'. Dovella, , 21-28. Mapa i guia excursionista Rasos de Peguera-Serra d'Ensija. Col·lecció E-25, Pirineu i Prepirineu. Editorial Alpina, edició 2004-2005. SERRA, R. i SANTANDREU, M. D. (1984): 'Dels camins romans a les carreteres asfaltades', a l'Erol, p. 12-22. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves vies de comunicació. | Camí catalogat com a camí secundari: amb un recorregut de nord a sud, uneix l'ICR1 (Camí de Berga a Urús pel coll de Jou) amb l'ICR25 (Camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs) passant per la Nou. Dins del terme municipal de Cercs l'antic traçat del camí s'ha vist alterat pel pantà de la Baells i per les modernes vies de comunicació (la BV-4022). Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà' amb el Codi ICR89. Té el seu origen a la Cassassa i el seu final a la serra dels Conills; ambdós punts es troben dins del terme municipal de Cercs però la majoria del recorregut del camí és dins del municipi de la Nou, a la banda dreta del pantà de la Baells. La descripció que en fa l'Inventari del recorregut dins del municipi de Cercs és la següent: 'El camí sortia de la Cassassa i travessava el riu. (…) Segueix en direcció al Pla de Clarà. A la bassa del Pla es troben els camins que pugen de Berga.' Aquesta primera travessa del riu antigament es feia pel pont de Sant Salvador, avui en dia negat per les aigües del pantà de la Baells, i actualment s'ha de fer una mica més amunt, pel pont de la Nou. | 08268-96 | Diferents indrets del terme municipal. Al nord i a l'est del terme municipal | El conjunt dels camins ramaders forma part d'una complexa xarxa de vies de comunicació, que es poden categoritzar en diferents tipologies, entre els quals hi ha els grans eixos transhumants. Dins el terme municipal de Cercs té la categoria de gran eix transhumant el camí que provinent de Berga es dirigeix cap a Urús passant pel coll de Jou (ICR1); una altra categoria són els camins principals, com el camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs (ICR25) o el camí dels Pegueresos (ICR91) i, finalment, hi ha els camins secundaris, com el camí de Peguera a l'Estany (ICR35), el camí de la Nou de Berguedà (ICR89), el camí de la Garganta (ICR90), el camí de Coll Mercadal (ICR93) o el camí de Peguera (ICR94). Els camins ramaders estan connectats entre ells ja que la seva funció és permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1765700,1.8618400 | 406001 | 4670008 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Un camí ramader (o carrerada) és un camí públic destinat al desplaçament de ramats. Els camins ramaders són un bé de domini públic d'interès econòmic, social i ambiental. D'acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquests camins són de titularitat autonòmica i té per finalitat 'regular-ne l'ús, defensar la seva integritat i garantir-ne l'ús públic tant en quant facilitin el trànsit ramader com quan es destinin a altres usos compatibles o complementaris. A més, d'assegurar la correcta conservació dels camins ramaders, així com d'altres elements ambientals o culturalment valuosos directament vinculats a ells, mitjançant l'adopció de les mesures de protecció i restauració necessàries', a través del departament responsable, en aquest cas, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2.007 es va realitzar l'inventari dels camins ramaders del Berguedà per part del Grup de Defensa de la Natura, dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de 'Berguedà Iniciatives SD SL'. Es va establir una divisió de les vies de la següent manera: grans eixos de transhumància, camins principals i camins secundaris (vies que enllacen camins principals). L'amplada d'aquestes vies pot oscil·lar entre els 10 i els 75 m. L'extensió de les xarxes de carreteres asfaltades s'ha solapat, en alguna ocasió, amb els camins ramaders.Les coordenades pertanyen al pont de la Nou. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66587 | Camí dels Pegueresos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-dels-pegueresos | AGRUPACIÓ DE MUNTANYENCS BERGUEDANS (1984): 'Pels camins del Berguedà', a l'Erol, , p. 75-81. CAMPILLO, X. (dir.) (2004): Inventari de camins de la comarca del Berguedà (segona fase). Consell Comarcal del Berguedà. Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera, Naturgest S.L. CAMPILLO, X. (dir.) (2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. GALERA, A. (1996): 'Els camins medievals en la Catalunya central: entorn les Stratae Kardonensia i la Via Salinaria'. Dovella, , 21-28. Mapa i guia excursionista Rasos de Peguera-Serra d'Ensija. Col·lecció E-25, Pirineu i Prepirineu. Editorial Alpina, edició 2004-2005. SERRA, R. i SANTANDREU, M. D. (1984): 'Dels camins romans a les carreteres asfaltades', a l'Erol, p. 12-22. TORRES, C. A. (1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves vies de comunicació. | Camí catalogat com a camí principal que uneix el Gran Eix de transhumància ICR1 (camí de Berga a Urús pel coll de Jou) amb el camí secundari ICR35 (camí de Peguera a l'Estany), en sentit est-oest. Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà' amb el Codi ICR91. Dins del terme municipal de Cercs l'antic traçat del camí s'ha vist alterat per la construcció de la barriada de Sant Jordi de Cercs. L'inici d'aquest camí és l'ICR1, el Gran Eix de transhumància que travessa Cercs de sud a nord seguint el curs del riu Llobregat, a l'alçada del nucli de Sant Jordi de Cercs. La descripció que en fa l'Inventari del recorregut dins del municipi de Cercs és la següent: 'El camí surt aproximadament de Sant Jordi i agafa la carena de Carbonís. Segueix per l'era d'Esquerols [dels Esquirols] i va cap a la plana del Pou seguint per dalt de la carena.' En aquest punt el camí surt del terme municipal de Cercs i entra en el de Fígols. (CAMPILLO: 2007) | 08268-97 | Diferents indrets del terme municipal. Sector central del municipi | El conjunt dels camins ramaders forma part d'una complexa xarxa de vies de comunicació, que es poden categoritzar en diferents tipologies, entre els quals hi ha els grans eixos transhumants. Dins el terme municipal de Cercs té la categoria de gran eix transhumant el camí que provinent de Berga es dirigeix cap a Urús passant pel coll de Jou (ICR1); una altra categoria són els camins principals, com el camí de la Baells a la Pobla pel Catllaràs (ICR25) o el camí dels Pegueresos (ICR91) i, finalment, hi ha els camins secundaris, com el camí de Peguera a l'Estany (ICR35), el camí de la Nou de Berguedà (ICR89), el camí de la Garganta (ICR90), el camí de Coll Mercadal (ICR93) o el camí de Peguera (ICR94). Els camins ramaders estan connectats entre ells ja que la seva funció és permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1602900,1.8348600 | 403748 | 4668230 | 08268 | Cercs | Fàcil | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Un camí ramader (o carrerada) és un camí públic destinat al desplaçament de ramats. Els camins ramaders són un bé de domini públic d'interès econòmic, social i ambiental. D'acord amb la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries, aquests camins són de titularitat autonòmica i té per finalitat 'regular-ne l'ús, defensar la seva integritat i garantir-ne l'ús públic tant en quant facilitin el trànsit ramader com quan es destinin a altres usos compatibles o complementaris. A més, d'assegurar la correcta conservació dels camins ramaders, així com d'altres elements ambientals o culturalment valuosos directament vinculats a ells, mitjançant l'adopció de les mesures de protecció i restauració necessàries', a través del departament responsable, en aquest cas, el Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya. L'any 2.007 es va realitzar l'inventari dels camins ramaders del Berguedà per part del Grup de Defensa de la Natura, dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de 'Berguedà Iniciatives SD SL'. Es va establir una divisió de les vies de la següent manera: grans eixos de transhumància, camins principals i camins secundaris (vies que enllacen camins principals). L'amplada d'aquestes vies pot oscil·lar entre els 10 i els 75 m. L'extensió de les xarxes de carreteres asfaltades s'ha solapat, en alguna ocasió, amb els camins ramaders.Les coordenades pertanyen al cim de la Tossella, de 1.455 m d'altitud, punt més elevat del cingle de Carbonís. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||
| 66588 | Camí dels Bons Homes / GR 107 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-dels-bons-homes-gr-107-0 | VVAA (1998): El Camí dels Bons Homes. Topoguia de la ruta dels càtars GR-107. (Pròleg d'Antoni Dalmau), 1a edició, Altair i Consorci de Formació i Iniciatives Cercs-Berguedà, Barcelona. VVAA (2003): El Camí dels Bons Homes. Topoguia de la ruta dels càtars de Berga a Montsegur (nou tram amb sortida de Solsona fins a Gòsol) 2a edició, Altair. 2003. Barcelona. VVAA (2002): El Camí dels Bons Homes de Berga a Montsegur amb bicicleta. Editorial Altaïr. 2002. Barcelona. SUBIRANA , M.; LÓPEZ-MONNÉ, R. (2011): Guia per caminants curiosos: A peu per camins de càtars al Pirineu Català, 14 passejades i excursions', Edita Arola Editors, Col·lecció de Ferradura. Gener 2011 | XX | El Camí dels Bons Homes es correspon amb el sender de Gran Recorregut GR-107; es tracta d'una ruta que uneix el Santuari de Queralt a Berga amb el castell de Montségur a l'Arièja, França. Aquesta ruta o camí és promoguda amb el nom de Camí dels Bons Homes per tal de presentar-lo al públic com un itinerari turístic diferenciat, amb la característica que transcorre per les 'rutes' que van seguir els Càtars o Bons Homes en la seva migració creuant els Pirineus, forçats per les croades contra ells i la persecució de la Inquisició que es va produir durant els segle XIII i XIV. El traçat de la ruta que discorre pel municipi de Cercs forma part de la primera etapa del camí, la del santuari de Queralt a Gósol, que té dues opcions de recorregut, una és passant per Bonner, amb un total de 36,493 km (amb una durada de 9h i 58 min), i l'altre passant per Ferrús, amb un total de 33,538 km de recorregut (amb una durada de 9h 10 min, temps estipulats segons la guia oficial del camí). El camí s'inicia en el santuari de Queralt per bé que també es pot sortir de Berga. Com que es tracta d'un tram molt llarg es pot realitzar en dues jornades. El tram que discorre per Cercs segueix l'ICR35 (Camí ramader de Peguera a l'Estany): provinent d'Espinalbet i la Mare de Déu de la Corbera entra en el municipi pel coll d'Oreller; en aquest punt el Camí dels Bons Homes i el GR-107 es bifurquen, ja que aquest últim es desvia cap a la dreta en direcció can Casanova de les Garrigues. El Camí dels Bons Homes segueix el camí ramader per la dreta de l'Estany dessecat de Cercs i els dos recorreguts es retroben passat el coll de les Nou Comes. Després de passar per la baga de Noucomes s'arriba als barrancs dels Graus, on el camí entra en el terme municipal de Fígols, en el sector de Peguera. En total és un tram d'uns 3,4 km. A partir d'aquí el sender encara té molts quilòmetres per endavant, tot creuant els Pirineus en direcció Monségur, passant per pobles medievals, esglésies d'època romànica i castells, entre altres monuments patrimonials i, sobretot, en un entorn natural i paisatgístic impressionant. | 08268-98 | Diversos indrets del terme municipal | El Sender GR-107 / Camí dels Bons Homes va ser homologat per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya l'any 1995, passant a formar part de la Xarxa de Senders de Catalunya. El sender té un recorregut total de 201 km. L'any 1998 es va publicar la primera edició de la Topoguia de la ruta dels càtars per part de l'editorial Alpina i amb participació de diversos col·laboradors. Posteriorment es va editar la guia per fer la ruta en bicicleta i més endavant, l'any 2003, una nova edició de la topoguia actualitzada. L'any 2003 es va inaugurar una exposició permanent sobre el catarisme i el món medieval a Bagà, al Palau dels Pinós de Bagà que de fet és conegut com a Centre Medieval i dels Càtars. | 42.1424500,1.8161400 | 402174 | 4666271 | 08268 | Cercs | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Aquesta ruta es pot fer a peu, a cavall i, fins i tot, molts trams en bicicleta de muntanya. Per les opcions de fer la ruta en bicicleta o cavall és important informar-se abans ja que hi ha algunes rutes alternatives o variants específiques per aquestes opcions. El sender està senyalitzat de la manera habitual dels senders homologats com a GR, dues ratlles horitzontals, una blanca i una vermella. Part del trajecte coincideix amb un tram del GR-7. Fins i tot com a producte turístic també s'ofereix la possibilitat de fer la ruta en cotxe, seguint rutes alternatives que permeten anar descobrint les petjades del catarisme per les comarques del Berguedà, la Cerdanya, l'Alt Urgell, el Solsonès, i el departament francès de l'Arièja. Al llarg de la ruta es disposa d'un seguit de serveis del Consell Regulador del Camí dels Bons Homes, com són hotels, restaurants, albergs, empreses de guies, etc. El Consell disposa d'una oficina central que es troba al poble de Bagà. L'itinerari del Camí dels Bons Homes es pot realitzar partint tant de Berga com de Montségur, les guies ens expliquen el recorregut partint de Berga, però es pot optar per fer-ho des de l'Arièja seguint les passes en el sentit que van utilitzar els càtars en la seva fugida cap a terres catalanes de l'altra banda dels Pirineus. El catarisme es considera un moviment espiritual i religiós que es basava en la dualitat o lluita entre el Bé i el Mal, fomentant una església que recuperés els valors purs i senzills del cristianisme primitiu, en contraposició a l'ostentosa, corrupta i autoritària església romana del segle XIII. Els càtars eren partidaris d'una església basada en l'espiritualitat i la caritat, i afirmaven que Déu està en el cor dels fidels, i que no els calien temples ni catedrals. Els càtars també van ser anomenats bons homes i bones dames, així com bons cristians o amics de Déu, d'aquí el nom atorgat a aquesta ruta. Al segle XIII va ser considerat heretgia per l'Església catòlica de Roma i combatuda tant religiosament com políticament (a més de la implicació directa de l'església i del papa també hi va tenir un paper importantíssim en la seva croada el poder polític francès, que amb l'excusa de la lluita contra els càtars va veure la possibilitat d'ampliar els seus dominis sobre les terres dels comtats de Foix i de Tolosa de Llenguadoc, terres frontereres que finalment es perdrien a la batalla de Muret).Les coordenades corresponen al coll de les Nou Comes. | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | |||||||||||
| 66589 | Església nova de Sant Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-nova-de-sant-jordi | CLARET, J. M.; COSTA, A. (1983): 'Sant Jordi, poble inacabat', a L'Erol, núm. 6, pàg. 23-24. CLARET, J. M.; COSTA, A. (1988): 'El poble de Sant Jordi', a L'Erol, núm. 25 ('L'Urbanisme al Berguedà'), pàg. 61-65. JUNTA D'AIGÜES DE CATALUNYA (1990): 'El pantà de La Baells' a L'Erol, núm. 30, pàg. 31-32. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XX | L'església de Sant Jordi de Cercs és un edifici de planta quadrada amb un cos adossat sortint a l'angle nord-oest, el volum principal és cobert a quatre aigües i el cos menor a dos vessants seguint la línia de teulada del volum principal. És una construcció bastida en obra vista, combinada amb parts de formigó també vist, especialment en elements estructurals com els pilars i pòrtics; compta amb una gran vidriera com a portalada i finestrals de línies senzilles i rectes. L'edifici segueix els criteris estilístics del conjunt del poble. A l'interior l'edifici mostra un únic espai diàfan i lluminós (amb l'espai destinat a despatx a l'angle nord-oest), amb un caire més aviat modest i d'acabats senzills, en el que hi destaquen alguns elements. D'una banda, la mesa de l'altar construïda a partir d'una pedra de molí, mola que és emprada com a part superior de la taula i que es recolza sobre un pilar de pedra tosca, que sembla correspondre a una peça reaprofitada. D'altra banda, l'edifici acull i custòdia en dipòsit un altar d'estil barroc de Riner, en la mesa del qual hi ha la inscripció següent: 'Retaule originari de la parròquia de Riner –El Miracle-, suposadament de Carles Morató, traslladat a Sant Jordi, en concepte de dipòsit, als 10 dies d'octubre de 1986.' Aquest altar presideix i destaca en l'interior de l'edifici, contrastant amb la simplicitat de les línies arquitectòniques de l'estructura. El campanar de l'església és de cos exempt, situat a l'exterior just davant la façana de llevant. Està conformat per una estructura senzilla, formada per una base de maons que constitueixen el suport d'una estructura de bigues de ferro que configuren l'esquelet de suport de la campana, la qual és també un element reaprofitat, originari del santuari de la Consolació. L'edifici actual és únicament una part de l'edifici projectat, que comprenia també dos cossos d'edificació d'una sola planta, destinats a dependències parroquials, locals per escoltes o entitats cívico-religioses, i un espai de transició interior-exterior que connectaria l'església amb la plaça inferior. La disposició d'aquests cossos havia de delimitar i configurar la plaça projectada. | 08268-99 | En el creuament dels carrers de la Caixa d'Estalvis de Manresa i el carrer de Joan Carles I | L'església de Sant Jordi es va bastir de vell nou, conjuntament amb tot el poble, arran de la construcció de la presa de la Baells que suposava la desaparició del poble de Sant Salvador de la Vedella. El poble és el nucli més nou de tot el municipi, es va inaugurar el 1976 quan el Sant Salvador de la Vedella va quedar inundat per les aigües del pantà de La Baells. L'església és obra del mateix equip d'arquitectes redactor del projecte del poble, Josep M. Claret, Agustí Costa, César Frago Pérez, Alfons Roca Vilaregut i Jordi Viola Garriga, i de la direcció de les obres, Josep Maria Miró i Josep Gilabert, aparelladors. El disseny del campanar va anar a càrrec de Pere Claret (del despatx C3PO Arquitectes), es va bastir l'any 2004. | 42.1522700,1.8556300 | 405452 | 4667317 | 08268 | Cercs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66589-foto-08268-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66589-foto-08268-99-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La campana prové del santuari de la Consolació, es tracta d'una peça que es va fondre a València després de la Guerra Civil, pels volts dels anys 40; les anteriors havien desaparegut. | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 | ||||||||
| 66590 | Santuari de la Mare de Déu de la Consolació | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santuari-de-la-mare-de-deu-de-la-consolacio | ANGLERILL, R. (1894): Història de la imatge de la mare de Déu de la Consolació, Barcelona. GAVIN, Josep M. (1985). Inventari d'Esglésies. Núm. 17. Berguedà. Barcelona: Arxiu Gavin. PERARNAU, J.; PIÑERO, J. (1992): Catàleg de protecció del patrimoni històric, arquitectònic, natural i ambiental del terme municipal de Cercs. Fitxa R. 5. Ajuntament de Cercs. ROSSINYOL, J. M. i BILBAO, M. (2008): 'Història de la construcció del Santuari de la Consolació', a L'Erol, número 97, p. 28-31. SERRA, Rosa. (et al.) (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA, R. (2006): Cercs. La mirada del fotògraf. Berga: Zenobita edicions. TORRES, C.A.(1905): Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà. Barcelona. | XVII-XVIII | Des de fa anys es troba en estat ruïnós. | Es tracta d'un santuari marià format per una església, situada a la part del davant i una casa-ermita adossada al darrera. Es tracta d'una església d'una sola nau amb transsepte que forma una creu grega senzilla. Les dimensions que consten de l'església són: la façana té una alçada de 15 m i la paret del darrera, una alçada d'11 m; el creuer té, interiorment, una amplada de 5 m i una alçada d'11 m; el creuer està separat de l'altar per tres graons i la llargada que de la nau, des de la porta fins l'inici dels graons, és de 12 m i 5,5 m d'amplada . Sobre l'entrada hi ha un pis superior al qual s'accedeix per unes escales situades en el lateral esquerra. El temple és de planta de creu grega amb cambril i cúpula en el creuer. Als peus de l'església hi ha un petit cor, al qual s'accedeix per una escala situada en un del murs laterals. Els interiors mostren gran part dels ornamentacions de les parets, motllures i algunes pintures, encara que molt deteriorades. L'accés és una obertura de tall rectangular, per bé que és resultat d'una modificació, ja que es pot veure les dovelles d'una antiga porta que van ser retallades per crear l'obertura rectangular; flanquejant la porta dues llindes planes monolítiques d'unes petites obertures a la façana, amb una inscripció gravada que es refereix a l'almoina. Damunt la porta un petit òcul que dóna il·luminació a l'interior. I coronant la façana, un campanar d'espadanya amb dues obertures, tot fet de maó, actualment sense campanes. El conjunt presenta múltiples modificacions i obres menors. L'edifici adossat a l'església per el costat oest i nord, es troba en molt mal estat, presentant gran part dels interiors ensorrats. És un edifici que mostra diferents fases constructives. A grans trets està bastit amb murs de pedra vista, amb grans cantoneres de pedra més o menys escairada; pel que fa a les obertures, la majoria són de maó massís, però també n'hi ha diverses, especialment a la façana principal, que són de muntants de carreus i llindes en maó massís formant arcs. Al costat oest s'alcen les restes d'una altre edifici de caire més industrial, sembla que corresponia, a alguns dels habitatges o espais de serveis, bastit per acollir personal que treballava a les explotacions mineres. | 08268-100 | Carretera C-16, entre els punts km 108 i 109. | En l'emplaçament actual del santuari hi havia una església que l'any 1691 estava totalment abandonada, fins al punt que servia d'estable d'animals. A finals del segle XVII l'església fou restaurada i tancada per evitar més profanacions. Al llarg del segle XVIII la veneració per la mare de Déu de la Consolació anà en augment i rebia molts visitants. Durant aquest període l'església fou ampliada amb una capella, l'altar major, una sagristia, un campanar amb campana i un cambril. A finals del segle XVIII totes aquestes ampliacions s'havien quedat petites per l'allau de visitants atrets pel culte a la mare de Déu i es va prendre la decisió d'enderrocar la vella església i construir un edifici nou amb més capacitat i amb hostatgeria al costat per l'ermità i pels devots que hi passaven. Aquest nou edifici fou construït entre els anys 1783 i 1790 per iniciativa de fra Francesc Puig, prior de Sant Salvador de la Vedella, de la qual depenia el santuari. El director de les obres fou Pere Puig, de Berga. Les obres varen començar el 3 de maig de 1783. L'any 1785 l'església ja estava coberta i les voltes arribaven fins el presbiteri. El 30 de maig de l'any 1790 fou beneïda. Al marge del retaule barroc fou decorada amb pintures murals atribuïdes al pintor Tomàs Viladomat, però que els darrers estudis van concloure que devien pertànyer al seu cosí d'Antoni Viladomat (almenys pel que fa a les teles conservades al Museu Diocesà de Solsona i provinents del santuari). L'any 1792 fou decorada interiorment per Ramon Alios, artista natural de Tolosa de Llenguadoc i resident a Puigcerdà. L'any 1796 es va contractar a Manel Terrés, daurador de Berga, per embellir l'interior del santuari. A finals del segle XIX es va ampliar l'hostal amb tres dormitoris nous, un magatzem i un estable i un nou pis superior amb quatre dormitoris més. El retaule barroc va desaparèixer durant la Guerra Civil. Durant els anys de funcionament de les instal·lacions mineres donava servei religiós als treballadors de les mines. | 42.1795300,1.8630400 | 406104 | 4670335 | 08268 | Cercs | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66590-foto-08268-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66590-foto-08268-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08268/66590-foto-08268-100-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | L'any 2004 es va construir un campanar a la nova l'església de Sant Jordi, situada dins el nucli, en aquest s'hi va col·locar la campana que restava al santuari de la Consolació. | 98|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-12-05 08:27 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 325,03 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.