Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 67011 | Parc de Subirats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-de-subirats | XXI | Parc urbà ubicat al bell mig del nucli de Sant Pau d'Ordal. Diverses terrasses enjardinades són soportades per marges de pedra de grans proporcions. Els carrers que conformen el parc en forma de ziga - zaga salven el gran desnivell que hi ha entre el que era el torrent i els carrers del poble. Destaca l'estètica que combina els grans volums de pedra amb espècies conreades pròpies de la vegetació autòctona i conreada d'aquest territori : - Arbres: alzines, ametllers, figueres, lledoners, olivera, plàtan d'ombra, pollancre, cirerer i pomera. - Plantes aromàtiques: espígol, farigola, orenga, romaní, romaní rastrer, sàlvia i forni. - Arbustos: arboç, roser tapitzant, ginestera. - Flors: margarida groga, lliri. - Herbes: gram - Plantes enfiladisses: heura, vinya verge, taparera i vidalba. | 08273-228 | Sant Pau d'Ordal | Pel lloc que ocupa la plaça actualment, havia passat un torrent molt profund, que provocava un pendent molt pronunciat fins arribar a la part superior del poble. Com a zona humida i deprimida estava plena d'horts i feixes que aprofitaven les aigües freàtiques. L'antiga ruta entre la Granada i Barcelona creuava el torrent per l'anomenat 'Camí del Pedret' (ara pavimentat). Aquest va quedar en desús després de la construcció en un lloc proper del Pont de Can Ferrer (ara convertit en el carrer de Ponent). Als anys 60, es va soterrar la riera. Això va permetre reomplir la zona amb terres abocades, aconseguint així, l'actual esplanada de la plaça. Malgrat la superfície aconseguida, mai es va estabilitzar els forts pendents. L'accés a la part baix era molt dificultós i va afavorir la degradació de l'espai, recuperat amb la intervenció urbanística que l'ha convertit en parc urbà. | 41.3830100,1.7958900 | 399320 | 4581976 | 2005 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67011-foto-08273-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67011-foto-08273-228-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | 98 | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 67012 | Barraca F-10 / CB-34 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-f-10-cb-34 | A.A.V.V. CRESTABOCS. GRUP DE MUNTANYA D'ORDAL (2004): 'Barraques de pedra seca.' Ordal (Inèdit). A.A.V.V. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (1994): 'Les construccions amb pedra seca'. Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya. BASSEGODA I NONELL, J.(1976): 'Las barracas de viña'. Separata de la Revista San Jorge, Barcelona, Ed. Diputació de Barcelona. BASSEGODA I NONELL, J. (2000): 'Un quart de segle després', a Pedra seca, nº1. CASANOVES, E.; DOMÍNGUEZ, M.; MAÑÀ, A.(1992): 'Construccions de pedra seca a l'àmbit de la Mediterrània'. Barcelona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. MORA, Josep (DIR) (2001): Les cabanes i els marges. 1er curset d'estiu sobre arquitectura popular. Segarra - Urgell, del 7 a l'11 d'agost de 2000, Cervera, Ed. Associació Amics de l'Arquitectura Popular. PUJOL, J.Mª (2002): 'Patrimoni rural en perill'. La Fura. 17/23 maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Barraques de pedra seca'. Revista d'Ordal, nº41, pp. 2-10. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Inventari de barraques de vinya del terme municipal de Subirats'. (Inèdit) SASTRE COLL, Jaime (1989): 'Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca'. Trabajos del Museu de Menorca, nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó. SOLER, Araceli (2003): Calendari 'Subirats 2003. Barraques de vinya'. Ajuntament de Subirats. | XIX-XX | Una part de paret ha estat refeta recentment, sense que s'hagi aconseguit evitar la sensació de debilitats en l'estructura constructiva. | Construcció aixecada en pedra situada enmig d'una parcel·la urbanitzada sobre superfície plana, de planta circular i forma troncocònica, de 1,00 m. de diàmetre interior i una alçada màxima de 1,95 m. Destaquen les mides excepcionalment petites per aquest tipus de construcció. La construcció és de la tipologia de sostre de falsa volta, típic en aquestes edificacions (acostament de filades de pedra seca, sense cap mena de material d'unió, i amb una gran llosa per tapar el sostre). La llinda de la porta és plana. La barraca encara té al sostre exterior els lliris (planta habitualment utilitzada perquè les seves arrels subjectin la terra que cobreix la volta exteriorment). | 08273-229 | Carrer Sant Esteve (Ordal) | 41.3942700,1.8462600 | 403548 | 4583168 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67012-foto-08273-229-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Aquesta barraca ha quedat ubicada enmig d'una parcel·la urbanitzable, amb perill evident de desaparició si es decideix construir.Els codis utilitzats en la denominació d'aquesta barraca procedeixen de dos estudis diferents que han intentat sistematitzar la informació sobre aquests elements arquitectònics al terme de Subirats.El primer codi (lletra + número) procedeix d'un estudi inèdit realitzat per Araceli Soler i Jaume Rovira; d'aquest treball l'Ajuntament de Subirats tan sols posseeix un llistat on consten les coordenades UTM de les barraques, els autors del qual denominen d'aquesta manera. L'equip elaborador del present inventari ha pogut accedir a aquest llistat i n'ha respectat la denominació.El segon codi (dues lletres + número) correspon a l'estudi realitzat per Crestabocs, Grup de Muntanya d'Ordal, que ha estat consultat per l'equip elaborador del present inventari de patrimoni, respectant-ne igualment la denominació. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67013 | Barraca F9 / CB-33 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-f9-cb-33 | A.A.V.V. CRESTABOCS. GRUP DE MUNTANYA D'ORDAL (2004): 'Barraques de pedra seca.' Ordal (Inèdit). A.A.V.V. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (1994): 'Les construccions amb pedra seca'. Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya. BASSEGODA I NONELL, J.(1976): 'Las barracas de viña'. Separata de la Revista San Jorge, Barcelona, Ed. Diputació de Barcelona. BASSEGODA I NONELL, J. (2000): 'Un quart de segle després', a Pedra seca, nº1. CASANOVES, E.; DOMÍNGUEZ, M.; MAÑÀ, A.(1992): 'Construccions de pedra seca a l'àmbit de la Mediterrània'. Barcelona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. MORA, Josep (DIR) (2001): Les cabanes i els marges. 1er curset d'estiu sobre arquitectura popular. Segarra - Urgell, del 7 a l'11 d'agost de 2000, Cervera, Ed. Associació Amics de l'Arquitectura Popular. PUJOL, J.Mª (2002): 'Patrimoni rural en perill'. La Fura. 17/23 maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Barraques de pedra seca'. Revista d'Ordal, nº41, pp. 2-10. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Inventari de barraques de vinya del terme municipal de Subirats'. (Inèdit) SASTRE COLL, Jaime (1989): 'Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca'. Trabajos del Museu de Menorca, nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó. SOLER, Araceli (2003): Calendari 'Subirats 2003. Barraques de vinya'. Ajuntament de Subirats. | XIX-XX | Construcció aixecada en pedra situada enmig d'una parcel·la urbanitzada sobre superfície plana, de planta circular i forma troncocònica, de 2,30 m. de diàmetre interior i una alçada màxima de 1,85 m. La construcció és de la tipologia de sostre de falsa volta, típic en aquestes edificacions (acostament de filades de pedra seca, sense cap mena de material d'unió, i amb una gran llosa per tapar el sostre). La llinda de la porta és plana. | 08273-230 | Carrer Sant Esteve (Ordal) | 41.3944200,1.8461100 | 403536 | 4583185 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67013-foto-08273-230-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Aquesta barraca ha quedat ubicada enmig d'una parcel·la urbanitzable, amb perill evident de desaparició si es decideix construir.Els codis utilitzats en la denominació d'aquesta barraca procedeixen de dos estudis diferents que han intentat sistematitzar la informació sobre aquests elements arquitectònics al terme de Subirats.El primer codi (lletra + número) procedeix d'un estudi inèdit realitzat per Araceli Soler i Jaume Rovira; d'aquest treball l'Ajuntament de Subirats tan sols posseeix un llistat on consten les coordenades UTM de les barraques, els autors del qual denominen d'aquesta manera. L'equip elaborador del present inventari ha pogut accedir a aquest llistat i n'ha respectat la denominació.El segon codi (dues lletres + número) correspon a l'estudi realitzat per Crestabocs, Grup de Muntanya d'Ordal, que ha estat consultat per l'equip elaborador del present inventari de patrimoni, respectant-ne igualment la denominació. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 67016 | Carrer de Sant Isidre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-sant-isidre-0 | BOSCH DE NOIA, Ramon (inèdit): 'Arxiu històric de la propietat' FORNS SANTACANA, Maria; FORNS SANTACANA, Lluís (1975): 'Breu estudi sobre les masies de l'entorn de Sant Sadurní d'Anoia'. Tipografia Emporium. Barcelona. | XIX-XX | Conjunt de cases aïllat i adossades entre si de tipologia similar i característica d'aquest territori rural. La més antiga i destacada és la del mig, de planta baixa i dos pisos. Té el portal fet amb rajoles i arc escarser. No hi ha elements complementaris, com a detall s'observa una espiera a la finestra, d'on es podia veure sense necessitat d'obrir del tot el finestral. En la façana de darrera la casa, orientada al Sud, hi ha un rellotge de sol de forma rectangular i unes arcades cegues a on devien estar les golfes. | 08273-233 | Camí veïnal de Can Bosch a Can Rossell de la Llena, al NE del municipi | El carrer es va començar a construir a l'any 1861, en les terres que formaven part de l'heretat de casa Llopart del Mas Osset. El seu nom es deu a que un dels últims pagesos que vestien les calces clàssiques era un pagès d'aquest carrer, a qui la gent va posar el sobrenom de Sant Isidre, per la semblança amb la imatge de Sant Isidre de la vacina de l'almoina de l'església de Sant Joan de Sesrovires (Torre-ramona). El carrer també era conegut amb el renom del carrer de les Bruixes. | 41.4332400,1.8230900 | 401670 | 4587521 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67016-foto-08273-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67016-foto-08273-233-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | Al llarg del temps s'han reformat algunes cases d'aquest carrer, si bé la composició arquitectònica s'ha tendit a respectar. | 98 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67018 | Barraca G-38 / EM-45 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-g-38-em-45 | A.A.V.V. CRESTABOCS. GRUP DE MUNTANYA D'ORDAL (2004): 'Barraques de pedra seca.' Ordal (Inèdit). A.A.V.V. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (1994): 'Les construccions amb pedra seca'. Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya. BASSEGODA I NONELL, J.(1976): 'Las barracas de viña'. Separata de la Revista San Jorge, Barcelona, Ed. Diputació de Barcelona. BASSEGODA I NONELL, J. (2000): 'Un quart de segle després', a Pedra seca, nº1. CASANOVES, E.; DOMÍNGUEZ, M.; MAÑÀ, A.(1992): 'Construccions de pedra seca a l'àmbit de la Mediterrània'. Barcelona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. MORA, Josep (DIR) (2001): Les cabanes i els marges. 1er curset d'estiu sobre arquitectura popular. Segarra - Urgell, del 7 a l'11 d'agost de 2000, Cervera, Ed. Associació Amics de l'Arquitectura Popular. PUJOL, J.Mª (2002): 'Patrimoni rural en perill'. La Fura. 17/23 maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Barraques de pedra seca'. Revista d'Ordal, nº41, pp. 2-10. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Inventari de barraques de vinya del terme municipal de Subirats'. (Inèdit) SASTRE COLL, Jaime (1989): 'Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca'. Trabajos del Museu de Menorca, nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó. SOLER, Araceli (2003): Calendari 'Subirats 2003. Barraques de vinya'. Ajuntament de Subirats. | XIX-XX | L'entorn de la barraca és avui dia un lloc d'abocador de diferents materials i de runes d'obres, que estan començant a malmetre l'estructura exterior de la barraca; una petita part de la falsa volta ja s'ha ensorrat. | Construcció aixecada en pedra sobre superfície plana, de planta circular i forma troncocònica, de 2,50 m. de diàmetre interior i una alçada màxima de 2,00 m. La construcció és de la tipologia de sostre de falsa volta, típic en aquestes edificacions (acostament de filades de pedra seca, sense cap mena de material d'unió, i amb una gran llosa per tapar el sostre). Hi ha una fornícula interior i la llinda de la porta és plana. Els moviments de terra al voltant de la barraca, l'han deixada una mica colgada. Part del sostre està enrunat i exteriorment també hi ha una paret que comença a desmuntar-se. La part del sostre no enrunada presenta lliris plantats, les arrels del qual s'utilitzen per reforçar la unió de les pedres que conformen la cúpula de la barraca. | 08273-235 | Uns metres a l'est de l'extrem urbanitzat d'Ordal | 41.3965000,1.8553700 | 404313 | 4583406 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67018-foto-08273-235-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | Els codis utilitzats en la denominació d'aquesta barraca procedeixen de dos estudis diferents que han intentat sistematitzar la informació sobre aquests elements arquitectònics al terme de Subirats.El primer codi (lletra + número) procedeix d'un estudi inèdit realitzat per Araceli Soler i Jaume Rovira; d'aquest treball l'Ajuntament de Subirats tan sols posseeix un llistat on consten les coordenades UTM de les barraques, els autors del qual denominen d'aquesta manera. L'equip elaborador del present inventari ha pogut accedir a aquest llistat i n'ha respectat la denominació.El segon codi (dues lletres + número) correspon a l'estudi realitzat per Crestabocs, Grup de Muntanya d'Ordal, que ha estat consultat per l'equip elaborador del present inventari de patrimoni, respectant-ne igualment la denominació. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67020 | Forn de calç d'en Massana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-den-massana | ESTEVE, J.; MENSA, K. (2002): 'Els forns de calç', A 'Revista de l'Ateneu' n. 37. Ordal. | XIX-XX | El forn de calç està molt envaït per la vegetació, fet que provoca que les arrels de les plantes arrenquin el material de les parets. | El forn de calç és una cavitat de forma rodona d'uns tres o quatre metres de diàmetre (impossible accedir a l'interior) excavada en un marge abrupte d'una alçada d'entre cinc o sis metres. A la part superior del marge resten dues filades de pedres que tancaven el perímetre del forn, de forma circular. Està construït en forma d'olla, de manera que la part més ampla de l'edificació és la zona del mig. Aquest forn de calç s'ubica sota una pedrera d'on s'extreia la matèria prima pel forn i a prop de les restes de la barraca que servia pels vigilants del forn. | 08273-237 | A 350 m al sud de la urb. Muntanya Rodona, a la riera dels Vidrers | El procés de fabricació de la calç començava a la pedrera, on els homes esmicolaven la pedra i li donaven forma. Un cop trencada la pedra, la transportaven fins a lloc amb una vagoneta i la descarregaven a l'esplanada que hi havia a la part superior del forn. Aleshores, l'interior del forn s'omplia o bé de feixines o de taulons de fusta, que feien la funció de bastida, a una altura d'un metre aproximadament. Després es feia una volta amb les pedres. Aquesta era una operació complicada, que no la sabia pas fer tothom. La volta es començava a aixecar al cim de la banqueta, que era una mena de banc que hi havia al voltant del forn. Quan estava feta la volta, el forn s'acabava d'omplir de pedres de totes les mides fins a dalt de tot. Després es col·locava el que en deien 'curull', que era una volta feta de pedres grosses i de grava petita anomenada 'replom', en la part superior del forn, per seguidament tapar tots els forats amb calç amarada, deixant solament una corona en la part inferior del curull sense tapar. Al sector de la porta s'hi feia la 'davantera', una paret que tapava la boca del forn. En aquesta davantera s'hi deixava un forat, que era per on s'anava tirant la llenya. Quan s'hi començava a fer foc, operació que solia durar entre vuit i deu dies, tot depenia de les mides del forn, sempre hi havia d'estar un home sense parar mai (dia i nit). Per això, rotativament es rellevaven entre ells en torns de tres hores, i anaven d'aquesta manera alimentant el forn. Per a fer una cuita de calç se solien gastar de mil a dues mil feixes de llenya, les quals es dividien en 4 gavells (feixos més petits) per facilitar l'accés amb la forqueta a dins el forn. Per conèixer quan la pedra era cuita s'havia de vigilar el fum negre, però cap al final de l'operació el fum es tornava totalment groguenc i quasi desapareixia. Llavors es tapava totalment la part superior del curull amb calç fins que el foc s'ofegava, per això era constantment vigilat perquè no es tornés a encendre. Un cop apagat el foc, el forn es tapava durant un parell de dies i, en acabat, s'anava per treure la calç i carregar-la als carros. El procés de treure la calç començava per l'obertura de la portella situada en la part inferior del forn. Seguidament i amb una barrina o un pal anomenat 'perxa', es feien baixar les pedres de la part superior. A vegades es col·locava una planxa de ferro en l'interior del forn per facilitar la recollida de calç. També, en l'exterior i en la part superior del forn, es feia un forat per qual es burxava amb un ferro les pedres, per fer-les caure i després arreplegar-les. La cocció havia aconseguit fer la calcinació de les pedres calcàries. El carbonat de calç s'havia descompost en òxid de calç i anhídrid carbònic, que era eliminat en estat gasós per la part alta alta del forn; a l'interior restava l'òxid de calç viva. De mitjana 100 kg de pedra calcària es convertien en uns 46 o 50 kg de calç viva, en forma d'uns terrossos tous i molt porosos. En cada fornada sortien 22 o 23 camions de 6 tones, plens de calç. Finalment s'escurava l'olla, que era el procés de neteja de tota cendra que hi havia a dins el forn. Esteve i Mensa (2002) | 41.3708000,1.8158400 | 400970 | 4580597 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67020-foto-08273-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67020-foto-08273-237-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67021 | Centre Parroquial d'Ordal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/centre-parroquial-dordal | RAVENTÓS, Josep, pvre. (1968): '100 anys d'una petita comunitat parroquial. Sant Esteve d'Ordal, 1867-1967'. Barcelona. RAVENTÓS, Josep, pvre. (2003): 'Arrels Cristianes d'Ordal'. Parròquia de Sant Esteve. Vilafranca del Penedès. | XIX | L'edifici presenta una façana d'estètica i materials moderns poc destacada des del punt de vista patrimonial. La part d'interès des del punt de vista arquitectònic és l'interior de dos pisos on la fàbrica és de maó. Un vestíbul principal porta al pis inferior i una escala feta en una de les parets laterals dóna al pis superior. Aquest s'estructura en un espai central amb dos galeries laterals disposades simètricament. La volta catalana cobreix la part central, que recolza sobre parets de maó aguantades per dos arcs de mig punt a cada banda, que són els que separen l'espai central de les galeries. Les dues parelles d'arcs es disposen de manera paral·lela i destaca a l'intradós una línia de maons disposats per la part plana vista que formen un arc interior decoratiu. On els arcs completen la semicircumferència deixen d'estar col·locats per la part plana vista per passar a formar pilastres composades per quatre pilars de maons, que arriben fins al primer pis. Les galeries de les bandes aguanten el seu sostre igualment amb dos arcs de mig punt més petits que recolzen perpendicularment sobre els espais de paret entre arcs (arcs comentats anteriorment). En una de les galeries, tenen l'ajuda de dos elements formats per quatre línies de maons disposats paral·lels als arcs que estan encaixats a les dues parets principals de l'espai, a manera d'intereix; a l'altre aquests elements són substituïts per bigues de fusta que realitzen la mateixa funció. Un escenari d'obra dóna lloc a una porta que connecta amb un carrer diferent (c. Mossèn Isidre Solsona) al de l'entrada principal (c. del Parc). Del segon pis cal destacar una gran claraboia per l'entrada de la llum natural. El pis inferior té la mateixa composició que el superior pel que fa a la divisió dels espais, però l'espai central no està fet amb volta catalana i els arcs laterals no són de mig punt sinó rebaixats. Aquests arcs defineixen la volta catalana a les dues galeries, que segueixen un sentit perpendicular en referència a les del primer pis. Les parets laterals són de pedra, que ha estat lligada amb ciment en època moderna. | 08273-238 | c.Isidre Solsona, 12 | Hi ha una sola constància dels orígens d'aquest edifici, és l'elenc del començament de la construcció, el 31 de juliol de 1899. L'aportació que Mn. Isidre Solsona rep del P.Miquel Piera, pvre., pel començament de les obres del Casal de la Joventut és de cent duros. El terreny fou cedit per la Casa Rialt, propietat del Sr. Joan Romagosa d'Esparreguera. El pati adjacent fou cedit per Aurèlia Parellada i Gabriel Ayxelà. El 28 d'octubre de 1901 es van començar unes obres en el local de la joventut perquè pogués fer interinament d'església, que s'acaben el 8 de març de 1902, amb una despesa total de 440 duros i 4 ptes. Durant vint-i-vuit anys el Centre es fa servir d'església. No obstant això, no ha estat pas l'única funció d'aquest edifici. La Secció d'Associacionisme del Govern de la província de Barcelona durant la República espanyola, exigí a la parròquia la confecció d'un reglament basant-se en la Llei d'associacions de l'any 1887. Entre el articles d'aquest reglament es pot llegir: 'Art. 1. Se constituye en esta localidad una asociación con el nombre de - Casal Parroquial- con el objeto de trabajar para la civilización de todas las clases sociales, mediante el fomento de la cultura, en todos sus aspectos, según las normas de la yglesia Católica. Art. 2. Para lograr este objetivo creará cuantas secciones estime necesarias, y en especial de catecismo, conferencias, círculos de estudios, música, teatro, sport, fejocismo, como también escuela para niños y adultos de ambos sexos, biblioteca, sindicatos, mutualidades...'. Un cop en Centre es deixa de fer servir per celebrar actes de culte, es reobrí per respondre a les funcions recreatives, culturals i d'esplai. Era el 22 de juliol de l'any 1928, quan s'inaugurà solemnement amb una 'Estupenda funció recreativa'.Raventós (1968). Obrí l'acte el secretari de la 'Joventut Catòlica', en Joan Ros, poeta del poble. Les activitats més destacades del centre eren les vetllades musicals i teatrals. Es va crear un 'Reglamento de la Sección teatral del Centro Parroquial de San Estebán de Ordal'. Des de 1928 fins al 1960, el Centre va viure una època d'esplendor. Diumenges i festius es representaven obres teatrals i s'organitzaven moltes activitats per la gent del poble. En els seus inicis, el teatre fou el motor principal del local, cosa que despertà l'interès per mitjans informatius com La Vanguardia (18/12/1932). Les obres eren ben variades. El director, normalment era el mossèn del poble (Mn. Fortià, Mn. Rogell, el Sr. Camins). Es devien representar moltes obres, ja que a l'arxiu parroquial hi ha guardades gairebé 200 obres. En aquella època, no podien fer la mateixa obra representada per nois i noies juntes. Per això feren dos grups separats pel sexe. Als anys 50 ja es representaven obres mixtes. L'any 1964 Mn. Josep decidí reformar-lo per fer-hi altres activitats lúdiques i deixà el teatre perquè es fes a l'Ateneu. Aquest any es feren obres al Centre. Al final dels anys 70 els joves del poble utilitzaven el local com a joc de reunió. Des d'aleshores, amb més o menys continuïtat, el Centre ha estat la seu de diferents esplais. Actualment continua tenint l'ús d'esplai, a més de ser local d'assaig de caramelles, magatzem per guardar el bestiari de la festa major, lloc d'assaig de grallers i timbalers, i aules per fer activitats extraescolars. | 41.3972800,1.8510100 | 403950 | 4583497 | 1899 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67021-foto-08273-238-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67021-foto-08273-238-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Aquest edifici ha tingut diferents noms al llarg de la seva història: Centre Catòlic, Centre Parroquial, Casal de la Joventut, Escola Dominical i Social... | 98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 67022 | Forn de calç de Cal Fèlix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-cal-felix | ESTEVE, J.; MENSA, K. (2002): 'Els forns de calç', A 'Revista de l'Ateneu' n. 37. Ordal. | XIX-XX | L'estructura arquitectònica adjacent al forn pròpiament dit, això és, els espais de treball situats al davant de les boques del forn, es troba pràcticament enrunada.L'interior de les boques del forn està reomplert de terra. | Forn de calç de grans dimensions, dotat de dues boques d'alimentació de combustió, que destaquen per tenir l'arc d'entrada fet amb blocs de pedra de sauló, de color vermell, coneguda també com a pedra d'esmolar vermella, dotada de propietats refractaries. Aquestes boques es troben al basament d'una gran 'davantera', paret feta amb blocs irregulars de pedra calcària, on es deixava l'obertura de la boca d'entrada per tirar llenya. Les boques tenen unes dimensions de 2,20 m. d'amplada per 1, 70 m. d'alçada. Aquesta davantera té una longitud de 21 m.; i es poden apreciar dos trams: des de l'esquerra fins a la meitat hi ha un primer tram, que a la seva part més alta és recte; el segon tram, que ocupa l'altra meitat de la davantera, presenta, en canvi, una forma lleugerament arrodonida a la seva part més elevada. Als dos trams s'observa una filada d'encaixos de bigues de forma quadrada que va d'extrem a extrem de la paret. A uns 3,50 m. per davant d'aquest mur s'observen quatre columnes fetes de pedres lligades amb morter i arrebossades amb ciment, disposades de forma paral·lela a la paret anteriorment descrita, amb una distància aproximada de 4,80 m entre cadascuna d'elles. Les dues columnes que hi ha als extrems formen part d'un mur que tancava l'espai entre aquesta filera de columnes i la paret davantera del forn, i tenen una forma quadrada, mentre que les dues columnes que resten enmig són cilíndriques. Sobre les dues columnes situades més a l'esquerra es conserva una biga de ferro que conformava una gran entrada. El conjunt formava una gran nau coberta dividida en quatre grans espais, que permetia als calcinaires treballar a cobert; s'entrava per les portes situades entre les columnes, i des d'aquestes fins a les boques del forn restava un bon espai de treball. Immediatament darrera del forn, en un pla superior al que presenta les obertures de pedra de sauló, s'observen dues cavitats de forma circular associades a cada forn. Aquestes cavitats estan actualment reomplertes de terra, si bé es poden observar dues filades de blocs de pedra rectangulars que recorren el seu perímetre. A l'esquerra del conjunt es troba una casa enrunada que servia com a aixopluc als calcinaires, i a uns 50 m de distància del forn es troba la padrera d'on s'extreia la roca de la qual s'obtenia la calç. | 08273-239 | Coll de la Creu d'Ordal, límit amb Vallirana | Aquest forn el van començar a fer funcionar l'Eugeni Vendrell i el Fèlix Ros. Anys després, va passar a mans d'un tal Sr. Camins, de Badalona, i aquest el va vendre al Sr. Roca, de Molins de Rei, i propietari d'altres forns. El fet que hi hagi dos forns permetia que quan un estava en funcionament cremant la llenya i coent la pedra, en l'altre s'estaven fent els preparatius per fer la volta a l'interior del forn. D'aquesta manera no es parava mai la producció i els treballadors tenien feina durant tot l'any. Tots els que hi treballaven cobraven un jornal; hi varen treballar gent d'Ordal, del Pago i d'altres contrades. Per fer-ho funcionar hi participaven més de deu persones entre els que recollien la llenya i els que treballen en el forn de calç. Esteve i Mensa (2002) Segons els mateixos autors, als que hem consultat les dates de funcionament, el forn devia estar en actiu fins la dècada dels 70. El procés de fabricació de la calç començava a la pedrera, on els homes esmicolaven la pedra i li donaven forma. Un cop trencada la pedra, la transportaven fins a lloc amb una vagoneta i la descarregaven a l'esplanada que hi havia a la part superior del forn. Aleshores, l'interior del forn s'omplia o bé de feixines o de taulons de fusta, que feien la funció de bastida, a una altura d'un metre aproximadament. Després es feia una volta amb les pedres, era una operació complicada que no la sabia pas fer tothom. La volta es començava a aixecar al cim de la banqueta, que era una mena de banc que hi havia al voltant del forn. Quan estava feta la volta, el forn s'acabava d'omplir de pedres de totes les mides fins a dalt de tot. Després es col·locava el que en deien 'curull', una volta feta de pedres grosses i de grava petita anomenada 'replom', en la part superior del forn, per seguidament tapar tots els forats amb calç amarada, deixant solament una corona en la part inferior del curull sense tapar. Al sector de la porta s'hi feia la 'davantera', una paret que tapava la boca del forn, s'hi deixava un forat, que era per s'afegia la llenya. Quan s'hi començava a fer foc, operació que solia durar entre vuit i deu dies, tot depenia de les mides del forn, sempre hi havia un home sense parar mai (dia i nit). Per això, rotativament es rellevaven entre ells en torns de tres hores, i anaven d'aquesta manera alimentant el forn. Per a fer una cuita de calç se solien gastar de mil a dues mil feixes de llenya, les quals es dividien en 4 gavells (feixos més petits) per facilitar l'accés amb la forqueta a dins el forn. Per conèixer quan la pedra era cuita s'havia de vigilar el fum negre, però cap al final de l'operació el fum es tornava totalment groguenc i quasi desapareixia. Llavors es tapava totalment la part superior del curull amb calç fins que el foc s'ofegava, era constantment vigilat perquè no es tornés a encendre. Un cop apagat el foc, el forn es tapava durant un parell de dies i, en acabat, s'anava per treure la calç i carregar-la als carros. El procés de treure la calç començava per l'obertura de la portella situada en la part inferior del forn. Seguidament i amb una barrina o un pal anomenat 'perxa', es feien baixar les pedres de la part superior. A vegades es col·locava una planxa de ferro en l'interior del forn per facilitar la recollida. També, en l'exterior i en la part superior del forn, es feia un forat per qual es burxava amb un ferro les pedres, per fer-les caure i després arreplegar-les. La cocció feia la calcinació de les pedres calcàries. El carbonat de calç s'havia descompost en òxid de calç i anhídrid carbònic, que era eliminat en estat gasós per la part alta alta del forn; a l'interior restava l'òxid de calç viva. De mitjana 100 kg de pedra calcària es convertien en uns 46 o 50 kg de calç viva, en forma d'uns terrossos tous i molt porosos. En cada fornada sortien 22 o 23 camions de 6 tones, plens de calç. Finalment s'escurava l'olla, que era el procés de neteja de tota cendra que hi havia a dins el forn. Esteve i Mensa (2002) | 41.3900500,1.8678500 | 405347 | 4582676 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67022-foto-08273-239-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67022-foto-08273-239-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Per les seves dimensions, es tracta d'un dels forns més importants que es poden trobar en aquestes contrades. La concentració dels tres elements (forn, pedrera i caseta), converteix aquest punt en un lloc d'interès didàctic per entendre el funcionament dels forn i d'una feina molt comuna a les contrades, la dels calcinaires. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 67023 | Forn de calç del Pago I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-pago-i | ESTEVE, Joan; MENSA, Kim (2002): 'Els forns de calç a Ordal'. Revista d'Ordal. Nº37. | XIX-XX | La vegetació de l'entorn ha envaït el forn. L'interior de les boques del forn està reomplert de terra. | Forn de calç de base circular excavada en part al terra i en part a la roca mare, i a sobre amb blocs de pedra calcària irregular lligats amb morter de calç i sorra. Està construït en forma d'olla, de manera que la part més ampla de l'edificació és la zona del mig. La seva alçada total és d'uns 7-8 m. Al seu basament hi ha la boca per on s'alimentava el foc, d'arc rebaixat de maó pla que descansa sobre parets de blocs de pedra lligats amb morter; aquesta obertura té una amplada de 2,20 m. i una alçada de 2 m. La boca és oberta en una paret davantera, feta amb blocs de pedra calcària, reforçada amb un contrafort a l'esquerra de la boca. L'Interior del forn està actualment reomplert de terra i cobert per una vegetació força espessa, que en dificulta l'observació precisa. A l'àrea del forn es troba la pedrera associada, de la qual s'extreia la roca calcària que es calcificava. A uns 5 m del forn hi ha una caseta en runes, on s'aixoplugaven els calcinaires. | 08273-240 | En un camí al costat de la N-340 en sentit BCN-Vilafranca, a l'alçada del Pago. | El procés de fabricació de la calç començava a la pedrera, on els homes esmicolaven la pedra i li donaven forma. Un cop trencada la pedra, la transportaven fins a lloc amb una vagoneta i la descarregaven a l'esplanada que hi havia a la part superior del forn. Aleshores, l'interior del forn s'omplia o bé de feixines o de taulons de fusta, que feien la funció de bastida, a una altura d'un metre aproximadament. Després es feia una volta amb les pedres. Aquesta era una operació complicada, que no la sabia pas fer tothom. La volta es començava a aixecar al cim de la banqueta, que era una mena de banc que hi havia al voltant del forn. Quan estava feta la volta, el forn s'acabava d'omplir de pedres de totes les mides fins a dalt de tot. Després es col·locava el que en deien 'curull', que era una volta feta de pedres grosses i de grava petita anomenada 'replom', en la part superior del forn, per seguidament tapar tots els forats amb calç amarada, deixant solament una corona en la part inferior del curull sense tapar. Al sector de la porta s'hi feia la 'davantera', una paret que tapava la boca del forn. En aquesta davantera s'hi deixava un forat, que era per on s'anava tirant la llenya. Quan s'hi començava a fer foc, operació que solia durar entre vuit i deu dies, tot depenia de les mides del forn, sempre hi havia d'estar un home sense parar mai (dia i nit). Per això, rotativament es rellevaven entre ells en torns de tres hores, i anaven d'aquesta manera alimentant el forn. Per a fer una cuita de calç se solien gastar de mil a dues mil feixes de llenya, les quals es dividien en 4 gavells (feixos més petits) per facilitar l'accés amb la forqueta a dins el forn. Per conèixer quan la pedra era cuita s'havia de vigilar el fum negre, però cap al final de l'operació el fum es tornava totalment groguenc i quasi desapareixia. Llavors es tapava totalment la part superior del curull amb calç fins que el foc s'ofegava, per això era constantment vigilat perquè no es tornés a encendre. Un cop apagat el foc, el forn es tapava durant un parell de dies i, en acabat, s'anava per treure la calç i carregar-la als carros. El procés de treure la calç començava per l'obertura de la portella situada en la part inferior del forn. Seguidament i amb una barrina o un pal anomenat 'perxa', es feien baixar les pedres de la part superior. A vegades es col·locava una planxa de ferro en l'interior del forn per facilitar la recollida de calç. També, en l'exterior i en la part superior del forn, es feia un forat per qual es burxava amb un ferro les pedres, per fer-les caure i després arreplegar-les. La cocció havia aconseguit fer la calcinació de les pedres calcàries. El carbonat de calç s'havia descompost en òxid de calç i anhídrid carbònic, que era eliminat en estat gasós per la part alta alta del forn; a l'interior restava l'òxid de calç viva. De mitjana 100 kg de pedra calcària es convertien en uns 46 o 50 kg de calç viva, en forma d'uns terrossos tous i molt porosos. En cada fornada sortien 22 o 23 camions de 6 tones, plens de calç. Finalment s'escurava l'olla, que era el procés de neteja de tota cendra que hi havia a dins el forn. Esteve i Mensa (2002) | 41.3890000,1.8168400 | 401081 | 4582617 | 08273 | Subirats | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67023-foto-08273-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67023-foto-08273-240-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67024 | Forn de calç del Pago II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-pago-ii | ESTEVE, Joan; MENSA, Kim (2002): 'Els forns de calç a Ordal'. Revista d'Ordal. Nº37. | XIX-XX | La vegetació de l'entorn ha envaït el forn. A més, la volta i la davantera del forn s'han ensorrat. | Forn de calç de base circular excavada en part al terra i en part a la roca mare, de parets molt compactades i reforçades amb blocs de pedra calcària irregular lligats amb morter de calç a la banda on hi havia la 'davantera', paret on es deixava l'obertura de la boca d'entrada per tirar llenya. De la 'davantera' tan sols en resten alguns d'aquests blocs. L'alçada conservada del forn és d'uns 6 m. Està construït en forma d'olla, de manera que la part més ampla de l'edificació és la zona del mig. A uns cinc metres del forn, i associada a aquest hi ha ubicada una caseta de planta rectangular, d'unes dimensions aproximades de 5 x 3 m., feta amb blocs informes de pedra calcària. El sostre d'aquest edifici està enrunat, si bé per les parets s'observa que era d'un sol vessant. Conserva, però, la porta d'entrada, d'arc de maó pla rebaixat. | 08273-241 | Al costat de la N-340 en sentit Vilafranca-BCN, uns 150 m després del nucli del Pago | El procés de fabricació de la calç començava a la pedrera, on els homes esmicolaven la pedra i li donaven forma. Un cop trencada la pedra, la transportaven fins a lloc amb una vagoneta i la descarregaven a l'esplanada que hi havia a la part superior del forn. Aleshores, l'interior del forn s'omplia o bé de feixines o de taulons de fusta, que feien la funció de bastida, a una altura d'un metre aproximadament. Després es feia una volta amb les pedres. Aquesta era una operació complicada, que no la sabia pas fer tothom. La volta es començava a aixecar al cim de la banqueta, que era una mena de banc que hi havia al voltant del forn. Quan estava feta la volta, el forn s'acabava d'omplir de pedres de totes les mides fins a dalt de tot. Després es col·locava el que en deien 'curull', que era una volta feta de pedres grosses i de grava petita anomenada 'replom', en la part superior del forn, per seguidament tapar tots els forats amb calç amarada, deixant solament una corona en la part inferior del curull sense tapar. Al sector de la porta s'hi feia la 'davantera', una paret que tapava la boca del forn. En aquesta davantera s'hi deixava un forat, que era per on s'anava tirant la llenya. Quan s'hi començava a fer foc, operació que solia durar entre vuit i deu dies, tot depenia de les mides del forn, sempre hi havia d'estar un home sense parar mai (dia i nit). Per això, rotativament es rellevaven entre ells en torns de tres hores, i anaven d'aquesta manera alimentant el forn. Per a fer una cuita de calç se solien gastar de mil a dues mil feixes de llenya, les quals es dividien en 4 gavells (feixos més petits) per facilitar l'accés amb la forqueta a dins el forn. Per conèixer quan la pedra era cuita s'havia de vigilar el fum negre, però cap al final de l'operació el fum es tornava totalment groguenc i quasi desapareixia. Llavors es tapava totalment la part superior del curull amb calç fins que el foc s'ofegava, per això era constantment vigilat perquè no es tornés a encendre. Un cop apagat el foc, el forn es tapava durant un parell de dies i, en acabat, s'anava per treure la calç i carregar-la als carros. El procés de treure la calç començava per l'obertura de la portella situada en la part inferior del forn. Seguidament i amb una barrina o un pal anomenat 'perxa', es feien baixar les pedres de la part superior. A vegades es col·locava una planxa de ferro en l'interior del forn per facilitar la recollida de calç. També, en l'exterior i en la part superior del forn, es feia un forat per qual es burxava amb un ferro les pedres, per fer-les caure i després arreplegar-les. La cocció havia aconseguit fer la calcinació de les pedres calcàries. El carbonat de calç s'havia descompost en òxid de calç i anhídrid carbònic, que era eliminat en estat gasós per la part alta alta del forn; a l'interior restava l'òxid de calç viva. De mitjana 100 kg de pedra calcària es convertien en uns 46 o 50 kg de calç viva, en forma d'uns terrossos tous i molt porosos. En cada fornada sortien 22 o 23 camions de 6 tones, plens de calç. Finalment s'escurava l'olla, que era el procés de neteja de tota cendra que hi havia a dins el forn. Esteve i Mensa (2002) | 41.3884400,1.8185900 | 401226 | 4582552 | 08273 | Subirats | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67024-foto-08273-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67024-foto-08273-241-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Per accedir al forn cal caminar els 150 m. que el separen del nucli del Pago caminant al costat de la carretera N-340; pot ser perillós. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 67025 | Forn de calç el Pollet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-el-pollet | ESTEVE, Joan; MENSA, Kim (2002): 'Els forns de calç a Ordal'. Revista d'Ordal. Nº37. | XIX-XX | La vegetació de l'entorn ha envaït els forns. Les voltes dels forns estan ensorrades. | Forn de calç múltiple, ja que presenta tres bases circulars excavades en part al terra i en part a la roca mare, i a sobre amb blocs de pedra calcària irregular lligats amb morter de calç i sorra. Aquestes cavitats estan construïdes en forma d'olla, de manera que la part més ampla de l'edificació és la zona del mig. D'aquestes tres bases esmentades, dues estan connectades entre sí a través d'una obertura irregular excavada al terra, fent forma de vuit, mentre que la tercera esta separada de les primeres uns metres. Els diàmetres de les bases d'aquests forns oscil·len entre els 4 i els 5 m., mentre que les alçades van dels 2,50 m. fins als 3 m. Cap d'aquests elements presenta volta de maó pla, com s'observa en d'altres forns d'aquestes característiques, ja que no tenen 'davantera', la paret on es deixava l'obertura de la boca d'entrada per tirar llenya. | 08273-242 | En un camí que surt a la dreta de la N-340 en sentit Vilafranca-BCN, entre el Pago i Ordal | 41.3904400,1.8288400 | 402086 | 4582763 | 08273 | Subirats | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67025-foto-08273-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67025-foto-08273-242-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 67027 | Forn de vidre d'Ordal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-vidre-dordal | MENSA, Alejandro (2004): 'El forn de vidre'. L'Ateneu, núm. 42, desembre 2004. Ordal. RAVENTÓS, Josep, pvre. (1968): '100 anys d'una petita comunitat parroquial. Sant Esteve d'Ordal, 1867-1967'. Barcelona. | XIX | Edificació d'un sol cos, dividida en múltiples espais destinats a l'actualitat a habitatge, magatzems, garatges i hort. L'espai originalment dedicat als forns per fer el vidre és de planta quadrada (22 x 22 m) i fa 8,50 m. d'alçada. Té 4 naus formades per dos arcs centrals (fabricats amb maons) d'11 m d'obertura cadascun que divideixen el sostre en dues vessants mitjançant bigues de fusta. Obres modernes de totxo tapen parcialment l'obertura d'un dels arcs. També s'observen a l'actualitat restes d'arc que segueixen als dos arcs principals, de diàmetre menor. Els paraments de façana tenen grans finestrals i una gran porta de fusta oberta en un arc rebaixat. A les bandes de les portes hi ha petits contraforts als marges. Els materials utilitzats són els maons i la pedra. La façana lateral és la destinada a habitatge històricament, presenta una porta igual que la d'entrada al forn, de fusta i emmarcada en maons amb trencaaigües superior. A la part superior, tocant el límit de la teulada, es disposen quatre finestres amb ampit de pedra, alineades a la mateixa alçada en tota la façana, que a l'actualitat pertany a dos edificis diferents. A la banda de l'entrada al forn també hi ha habitatges a l'actualitat, davant d'elles s'han integrat en una terrassa moderna, les rodes de molí (moles) de pedra que s'havien utilitzat per triturar les ampolles que es reciclaven. També hi ha algunes pedres de sauló disposades per a decorar; aquesta pedra es coneixia també com a pedra d'esmolar vermella i cobria el forn interiorment, ja que tenia propietats refractaries. | 08273-244 | c. del Forn del vidre, 12 | El forn de vidre d'Ordal fou fundat l'any 1833 per Salvador Sala Masifern, natural de Sant Pons, població de Corbera de Llobregat des de la qual traslladà el forn fins a Ordal. Pertany als Mensa per herència de José Mensa, gendre d'Esteban Sala. L'any 1851, Esteve Sala lloga a Victòria Ricart Anet, propietària, un magatzem al carrer de Ferran VII per a destinar-lo a la venda de vidre del forn d'Ordal. El 1864 mor Esteve Sala; el seu gendre José Mensa Santilari es fa càrrec del forn, passant a la propietat de la família Mensa, que ja eren vidriers. Per la seva banda, els Sala pertanyen a una antiga nissaga de vidriers, documentada ja al segle XVIII. El local dels forns mesurava 22 x 22 m. i fa 8,50 m. d'alçada. Tenia 4 naus formades per dos arcs centrals d'11 m d'obertura cadascun. Segueixen a aquests dos arcs uns altres tres per costat, de diàmetre menor, i segueixen a aquest les parets de façana amb les finestres i una gran porta. A part de les arcades ja descrites, a les dues parets laterals hi havia uns altres 4 arcs per costat, que encapçalen les 4 naus a manera de claustre. Totes les parets tenen un gruix d'entre 50 i 60 cm. Aquests 8 arcs laterals donaven accés a altres estances. En una hi havia un altra gran porta per on s'entrava la llenya. Les altres eren per a serveis auxiliars, i a sobre, habitatges. A la part superior de les arcades centrals hi havia els fumerals (l'eixida de fums), així com a les capçaleres de les naus centrals. A la part superior de les parets laterals hi ha 4 finestres, 2 per costat; unes donen a l'exterior, i unes altres als habitatges per a vigilar el forn i als seus servidors durant la nit. El local tenia capacitat per contenir dos forns de gran producció. A l'exterior hi havia uns coberts prou grans per cobrir la llenya de la pluja i 5 carros i 2 vehicles. Les estances majors eren les destinades a quadres, amb capacitat per a 8 o 9 cavalleries, amb la seva pallissa, i les destinades a dormitori dels productors o mestres vidriers, amb 12 llits, entre individuals i dobles. També el 'pastador', o espai destinat a la composició del vidre, era força espaiós. I els altres espais (de 5 x 5m), eren estances destinades a despatxos, dues per als gresols, el graner, el rebost, cuina, forn de pa i habitacions diverses. A més dels galliners, horts, etc. A la part de l'angle dret de la façana del local hi havia un forn d'uns 2,50m de diàmetre i 1,10 d'alçada; la seva boca petita donava a l'interior. Al costat n'hi havia un altre més gran, de 3 m, refractari, amb boca de 80 cm, que permetia la ubicació dels gresols. Un tercer forn era contigu a la porta d'entrada al local, de dimensions mitjanes. La seva boca donava a l'exterior, i les seves parets, plat i parrilles eren de pedra de sauló vermellós. Els fums d'aquests últims forns sortien per la seva pròpia boca, sobre la qual hi havia una xemeneia. Aquests forns servien per coure uns 'pans' o blocs cúbics d'uns 22 cm per al vidre verd. Els forns tenien sota el seu plat o banc un corredor o cambra de combustió amb dues parrilles que els travessaven, i sota d'aquest, la seva 'glaia'. MENSA (2004) El paratge anomenat 'Fondo dels Vidriers', a Ordal, no té altra explicació que la d'haver estat un lloc molt frondós de pins, on durant molt de temps hi va haver una brigada de llenyataires tallant llenya per al forn. La plantilla de treballadors era d'uns 40 vidriers. Al capvespre els aprenents tenien una hora de pràctiques en l'art del vidre. També tenien les seves diversions, varen formar el famós Orfeó 'l'Oreneta' l'any 1905, amb Ramon Domènech i Julià com a director. Aprofitaven les estones vesprals per assajar. Dues dates hi havia cada any que els vidriers consideraven com a diades solemnes: la Festa de Santa Llúcia, la seva patrona, que era venerada a l'església d'Ordal en una imatge pagada per ells mateixos, i la festa de Sant Esteve, patró del poble: no faltava l'envelat dels vidriers, que feia competència a l'envelat del poble. RAVENTÓS (1968) | 41.3941400,1.8452500 | 403464 | 4583155 | 1833 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67027-foto-08273-244-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67027-foto-08273-244-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Segons els seu últim propietari, Alejandro Mensa, que encara va mantenir el forn en actiu, el forn de vidre d'Ordal va ser el de més gran capacitat que ha existit mai del tipus català. | 98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 67029 | Barraca F-12 / CB-13 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-f-12-cb-13 | A.A.V.V. CRESTABOCS. GRUP DE MUNTANYA D'ORDAL (2004): 'Barraques de pedra seca.' Ordal (Inèdit). A.A.V.V. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (1994): 'Les construccions amb pedra seca'. Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya. BASSEGODA I NONELL, J.(1976): 'Las barracas de viña'. Separata de la Revista San Jorge, Barcelona, Ed. Diputació de Barcelona. BASSEGODA I NONELL, J. (2000): 'Un quart de segle després', a Pedra seca, nº1. CASANOVES, E.; DOMÍNGUEZ, M.; MAÑÀ, A.(1992): 'Construccions de pedra seca a l'àmbit de la Mediterrània'. Barcelona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. MORA, Josep (DIR) (2001): Les cabanes i els marges. 1er curset d'estiu sobre arquitectura popular. Segarra - Urgell, del 7 a l'11 d'agost de 2000, Cervera, Ed. Associació Amics de l'Arquitectura Popular. PUJOL, J.Mª (2002): 'Patrimoni rural en perill'. La Fura. 17/23 maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Barraques de pedra seca'. Revista d'Ordal, nº41, pp. 2-10. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Inventari de barraques de vinya del terme municipal de Subirats'. (Inèdit) SASTRE COLL, Jaime (1989): 'Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca'. Trabajos del Museu de Menorca, nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó. SOLER, Araceli (2003): Calendari 'Subirats 2003. Barraques de vinya'. Ajuntament de Subirats. | XIX-XX | La part posterior de la barraca es troba semiderruïda. | Construcció aixecada en pedra en un pendent, de planta circular i forma troncocònica, de 2,20 m. de diàmetre interior i una alçada màxima d'1,90 m. La construcció és de la tipologia de sostre de falsa volta, típic en aquestes edificacions (acostament de filades de pedra seca, sense cap mena de material d'unió, i amb una gran llosa per tapar el sostre). Hi ha una fornícula interior i la llinda de la porta és plana. Cal destacar com a element singular d'aquesta construcció, la filada superior de pedra abans del sostre, col·locada a manera de voladís o cornisa, poc freqüent es aquest tipus de construcció. | 08273-246 | A 150 m a l'E de la depuradora d'Ordal | 41.3919700,1.8474300 | 403643 | 4582912 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67029-foto-08273-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67029-foto-08273-246-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Els codis utilitzats en la denominació d'aquesta barraca procedeixen de dos estudis diferents que han intentat sistematitzar la informació sobre aquests elements arquitectònics al terme de Subirats.El primer codi (lletra + número) procedeix d'un estudi inèdit realitzat per Araceli Soler i Jaume Rovira; d'aquest treball l'Ajuntament de Subirats tan sols posseeix un llistat on consten les coordenades UTM de les barraques, els autors del qual denominen d'aquesta manera. L'equip elaborador del present inventari ha pogut accedir a aquest llistat i n'ha respectat la denominació.El segon codi (dues lletres + número) correspon a l'estudi realitzat per Crestabocs, Grup de Muntanya d'Ordal, que ha estat consultat per l'equip elaborador del present inventari de patrimoni, respectant-ne igualment la denominació. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67030 | Barraca F-06 / CB-06 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-f-06-cb-06 | A.A.V.V. CRESTABOCS. GRUP DE MUNTANYA D'ORDAL (2004): 'Barraques de pedra seca.' Ordal (Inèdit). A.A.V.V. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (1994): 'Les construccions amb pedra seca'. Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya. BASSEGODA I NONELL, J.(1976): 'Las barracas de viña'. Separata de la Revista San Jorge, Barcelona, Ed. Diputació de Barcelona. BASSEGODA I NONELL, J. (2000): 'Un quart de segle després', a Pedra seca, nº1. CASANOVES, E.; DOMÍNGUEZ, M.; MAÑÀ, A.(1992): 'Construccions de pedra seca a l'àmbit de la Mediterrània'. Barcelona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. MORA, Josep (DIR) (2001): Les cabanes i els marges. 1er curset d'estiu sobre arquitectura popular. Segarra - Urgell, del 7 a l'11 d'agost de 2000, Cervera, Ed. Associació Amics de l'Arquitectura Popular. PUJOL, J.Mª (2002): 'Patrimoni rural en perill'. La Fura. 17/23 maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Barraques de pedra seca'. Revista d'Ordal, nº41, pp. 2-10. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Inventari de barraques de vinya del terme municipal de Subirats'. (Inèdit) SASTRE COLL, Jaime (1989): 'Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca'. Trabajos del Museu de Menorca, nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó. SOLER, Araceli (2003): Calendari 'Subirats 2003. Barraques de vinya'. Ajuntament de Subirats. | XIX-XX | El contrafort del costat esquerre de la porta està semiderruït. | Construcció aixecada en pedra en una superfície plana, de planta circular i forma troncocònica, de 2,60 m. de diàmetre interior i una alçada màxima d'1,90 m. La construcció és de la tipologia de sostre de falsa volta, típic en aquestes edificacions (acostament de filades de pedra seca, sense cap mena de material d'unió, i amb una gran llosa per tapar el sostre). Hi ha una fornícula interior i la llinda de la porta és plana. La volta està parcialment enfonsada. Destaquen les grans pedres utilitzades en un dels marcs de la porta i el contrafort, semiderruït, del costat esquerra. | 08273-247 | Fondo de la Romunga o del Peró, prop del corral homònim | 41.3889100,1.8470200 | 403604 | 4582573 | 08273 | Subirats | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67030-foto-08273-247-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Els codis utilitzats en la denominació d'aquesta barraca procedeixen de dos estudis diferents que han intentat sistematitzar la informació sobre aquests elements arquitectònics al terme de Subirats.El primer codi (lletra + número) procedeix d'un estudi inèdit realitzat per Araceli Soler i Jaume Rovira; d'aquest treball l'Ajuntament de Subirats tan sols posseeix un llistat on consten les coordenades UTM de les barraques, els autors del qual denominen d'aquesta manera. L'equip elaborador del present inventari ha pogut accedir a aquest llistat i n'ha respectat la denominació.El segon codi (dues lletres + número) correspon a l'estudi realitzat per Crestabocs, Grup de Muntanya d'Ordal, que ha estat consultat per l'equip elaborador del present inventari de patrimoni, respectant-ne igualment la denominació. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67031 | Barraca E-10 / LA-10 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-e-10-la-10 | A.A.V.V. CRESTABOCS. GRUP DE MUNTANYA D'ORDAL (2004): 'Barraques de pedra seca.' Ordal (Inèdit). A.A.V.V. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (1994): 'Les construccions amb pedra seca'. Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya. BASSEGODA I NONELL, J.(1976): 'Las barracas de viña'. Separata de la Revista San Jorge, Barcelona, Ed. Diputació de Barcelona. BASSEGODA I NONELL, J. (2000): 'Un quart de segle després', a Pedra seca, nº1. CASANOVES, E.; DOMÍNGUEZ, M.; MAÑÀ, A.(1992): 'Construccions de pedra seca a l'àmbit de la Mediterrània'. Barcelona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. MORA, Josep (DIR) (2001): Les cabanes i els marges. 1er curset d'estiu sobre arquitectura popular. Segarra - Urgell, del 7 a l'11 d'agost de 2000, Cervera, Ed. Associació Amics de l'Arquitectura Popular. PUJOL, J.Mª (2002): 'Patrimoni rural en perill'. La Fura. 17/23 maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Barraques de pedra seca'. Revista d'Ordal, nº41, pp. 2-10. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Inventari de barraques de vinya del terme municipal de Subirats'. (Inèdit) SASTRE COLL, Jaime (1989): 'Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca'. Trabajos del Museu de Menorca, nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó. SOLER, Araceli (2003): Calendari 'Subirats 2003. Barraques de vinya'. Ajuntament de Subirats. | XIX-XX | Construcció aixecada en pedra en una superfície lleugerament inclinada, de planta circular i forma troncocònica, de 1,80 m. de diàmetre interior i una alçada màxima de 2 m. La construcció és de la tipologia de sostre de falsa volta, típic en aquestes edificacions (acostament de filades de pedra seca, sense cap mena de material d'unió, i amb una gran llosa per tapar el sostre). Hi ha una fornícula interior, entrant a mà esquerra, a mitja paret, i la llinda de la porta és plana. La volta està coberta amb lliris (planta habitualment utilitzada perquè les seves arrels subjectin la terra que cobreix la volta exteriorment). La barraca està adossada a una paret corresponent a un antic marge de vinya, de la qual es conserva una longitud de 3,20 m. | 08273-248 | En un bosc a les serres d'Ordal, proper al nucli de Can Rial, desviant-se del GR-5 | 41.4031100,1.8471300 | 403634 | 4584149 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67031-foto-08273-248-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Els codis utilitzats en la denominació d'aquesta barraca procedeixen de dos estudis diferents que han intentat sistematitzar la informació sobre aquests elements arquitectònics al terme de Subirats.El primer codi (lletra + número) procedeix d'un estudi inèdit realitzat per Araceli Soler i Jaume Rovira; d'aquest treball l'Ajuntament de Subirats tan sols posseeix un llistat on consten les coordenades UTM de les barraques, els autors del qual denominen d'aquesta manera. L'equip elaborador del present inventari ha pogut accedir a aquest llistat i n'ha respectat la denominació.El segon codi (dues lletres + número) correspon a l'estudi realitzat per Crestabocs, Grup de Muntanya d'Ordal, que ha estat consultat per l'equip elaborador del present inventari de patrimoni, respectant-ne igualment la denominació. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 67032 | Barraca E-09 / LA-12 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-e-09-la-12 | A.A.V.V. CRESTABOCS. GRUP DE MUNTANYA D'ORDAL (2004): 'Barraques de pedra seca.' Ordal (Inèdit). A.A.V.V. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA (1994): 'Les construccions amb pedra seca'. Barcelona, Ed. Generalitat de Catalunya. BASSEGODA I NONELL, J.(1976): 'Las barracas de viña'. Separata de la Revista San Jorge, Barcelona, Ed. Diputació de Barcelona. BASSEGODA I NONELL, J. (2000): 'Un quart de segle després', a Pedra seca, nº1. CASANOVES, E.; DOMÍNGUEZ, M.; MAÑÀ, A.(1992): 'Construccions de pedra seca a l'àmbit de la Mediterrània'. Barcelona, Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics. MORA, Josep (DIR) (2001): Les cabanes i els marges. 1er curset d'estiu sobre arquitectura popular. Segarra - Urgell, del 7 a l'11 d'agost de 2000, Cervera, Ed. Associació Amics de l'Arquitectura Popular. PUJOL, J.Mª (2002): 'Patrimoni rural en perill'. La Fura. 17/23 maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Barraques de pedra seca'. Revista d'Ordal, nº41, pp. 2-10. ROVIRA, Jaume; SOLER, Araceli (2004): 'Inventari de barraques de vinya del terme municipal de Subirats'. (Inèdit) SASTRE COLL, Jaime (1989): 'Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca'. Trabajos del Museu de Menorca, nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó. SOLER, Araceli (2003): Calendari 'Subirats 2003. Barraques de vinya'. Ajuntament de Subirats. | XIX-XX | A l'exterior, a la banda esquerra del sostre s'observa un petit enderroc. | Construcció aixecada en pedra en una superfície lleugerament inclinada entre antics marges de vinya, de planta circular i forma troncocònica, de 2,45 m. de diàmetre interior i una alçada màxima de 2,60 m. La construcció és de la tipologia de sostre de falsa volta, típic en aquestes edificacions (acostament de filades de pedra seca, sense cap mena de material d'unió, i amb una gran llosa per tapar el sostre). Hi ha dues fornícules interiors disposades verticalment una sobre l'altre, separades per una llosa plana, a mitja paret, just enfront de la porta d'entrada. Igualment cal destacar dues petites obertures a cadascuna de les parets laterals, a mode d'espitlleres. La llinda de la porta és plana. La volta de la barraca està coberta únicament amb terra. La barraca està adossada a una paret corresponent a un antic marge de vinya, de la qual es conserva una longitud de 3,20 m. | 08273-249 | En un bosc a les serres d'Ordal, proper al nucli de Can Rial, desviant-se del GR-5 | 41.4010300,1.8461800 | 403552 | 4583919 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67032-foto-08273-249-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67032-foto-08273-249-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | Els codis utilitzats en la denominació d'aquesta barraca procedeixen de dos estudis diferents que han intentat sistematitzar la informació sobre aquests elements arquitectònics al terme de Subirats.El primer codi (lletra + número) procedeix d'un estudi inèdit realitzat per Araceli Soler i Jaume Rovira; d'aquest treball l'Ajuntament de Subirats tan sols posseeix un llistat on consten les coordenades UTM de les barraques, els autors del qual denominen d'aquesta manera. L'equip elaborador del present inventari ha pogut accedir a aquest llistat i n'ha respectat la denominació.El segon codi (dues lletres + número) correspon a l'estudi realitzat per Crestabocs, Grup de Muntanya d'Ordal, que ha estat consultat per l'equip elaborador del present inventari de patrimoni, respectant-ne igualment la denominació. | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67033 | Carrer del Comte de Lavern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-del-comte-de-lavern | ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 178 | XVIII-XX | Alineació de cases adossades en un sol carrer, aïllat, d'un nucli urbà. Destaca perquè les cases que el componen són d'una tipologia molt semblant, que defineix l'arquitectura popular i rural d'aquest territori. La tipologia més típica d'aquestes cases fetes de pedra per la tècnica de la mamposteria i arrebossades, és l'edifici entre mitgeres de dues plantes amb la composició de la façana molt similar: sòcol a la base de pedra o morter; centrant la composició, la porta principal d'arc escarser i dues finestres a banda i banda a la mateixa alçada; al primer pis tres obertures; els sostres són a doble vessant. | 08273-250 | Al nucli de Lavern | Arran de l'expansió agrícola i demogràfica del segle XVIII, fonamentada en el conreu de la vinya, van sorgir nuclis de cases de pagesos normalment lligades a les terres d'una masia gran, a la qual pagaven censos. Es va crear així una mostra notable d'arquitectura popular. El carrer comte de Lavern és, juntament amb el de Pere Grau, el més antic del poble de Lavern, sorgit al voltant de la masia de Can Martí de la Talaia, documentada ja al segle XIV. El carrer, no obstant, es conformà, com ja hem dit, cap als segles XVIII-XIX. | 41.3903400,1.7727500 | 397397 | 4582817 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67033-foto-08273-250-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | Al llarg del temps s'han reformat algunes cases d'aquest carrer, si bé la composició arquitectònica s'ha tendit a respectar.Pere Guerau Maristany i Oliver (1863-1927), fou un industrial i mecenes, ennoblit l'any 1911 pel rei Alfons XII, amb el títol de comte de Lavern, d'on el carrer pren el nom. | 98 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 67035 | Arxiu parroquial d'Ordal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-dordal | XIX-XX | Els documents més antics (pergamins) necessitarien ser restaurats. | <p>L'arxiu parroquial d'Ordal es compon de documents de contingut heterogeni. Recull els llibres de registre habituals de l'església: casaments, bateigs, comunions, defuncions... d'època recent, ja que l'arxiu es va cremar durant la guerra civil. El més destacat són alguns pergamins en mal estat de conservació (nombre i contingut indeterminat) que es van salvar de la crema, i les consuetes (llibres de costums, pràctiques d'una església) escrites pels primers rectors d'Ordal des de l'any 1868. Aquest fons documental recull les celebracions, els projectes i les realitats de la feligresia, els inventaris d'objectes de culte i les vivències dels rectors. Els documents van ser ordenats per Mn. Jaume Ximenes i el rector actual, Mn. Josep Raventós va transcriure els que estaven desordenats i els va agrupar, creant el que ell anomena 'el llibre vermell d'Ordal'. Altres documents d'interès pel coneixement de la història local són els relacionats amb el centre parroquial o centre catòlic, ubicat al centre del nucli d'Ordal. Entre aquests es conserven des del reglament de l'associació en època de la República o el reglament de la secció teatral creada al Centre. Cal destacar que hi ha un recull de 191obres de teatre escrites, que es van interpretar al llarg de l'existència de l'entitat, on destaca un exemplar original de la 'Ventafocs' signada per Josep M. Folch i Torres. Alguns missals antics completen aquest arxiu.</p> | 08273-252 | església de Sant Esteve d'Ordal | 41.3938300,1.8447000 | 403417 | 4583121 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67035-foto-08273-252-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Josep Anton Pérez | De l'estudi dels documents de l'arxiu, Mn. Josep Raventós ha editat dos llibres que relaten la història d'Ordal, però que segons ell no han exhaurit la riquesa documental d'aquest patrimoni documental. Les obres són: RAVENTÓS, Josep, pvre. (1968): '100 anys d'una petita comunitat parroquial. Sant Esteve d'Ordal, 1867-1967'. Barcelona. RAVENTÓS, Josep, pvre. (2003): 'Arrels Cristianes d'Ordal'. Parròquia de Sant Esteve. Vilafranca del Penedès. | 98 | 56 | 3.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 67037 | Corral del Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corral-del-bosc | XIX-XX | La construcció es troba en fase d'enrunament. | Construcció rural de planta rectangular (6 m X 12 m aprox.) , de parets de pedra i fàbrica de mamposteria lligada amb morter de calç. L'alçada màxima conservada dels murs és de 2 metres. Una de les parets està pràcticament derruïda. El corral està envaït per la vegetació. | 08273-254 | A 500 metres al S d'Ordal pel GR-5 | 41.3899200,1.8429100 | 403262 | 4582689 | 08273 | Subirats | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67037-foto-08273-254-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67037-foto-08273-254-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||||
| 67038 | Corral del Fondo del Peró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corral-del-fondo-del-pero | XIX-XX | La construcció es troba en fase d'enrunament. | Construcció rural de planta rectangular (10 m X 20 m aprox.) , de parets de pedra i fàbrica de mamposteria lligada amb morter de calç. Els blocs de pedra són irregulars i els forats estan reomplerts amb fragments de teula. L'alçada màxima conservada dels murs supera els 2 metres. S'observen restes de murs que havien dividit el corral interiorment. Alguns punts dels murs estan derruïts. El corral està envaït per la vegetació. Al costat de la construcció es conserva una pica de fer el caldo bordalès per sulfatar les vinyes, està feta amb maons i és de planta quadrada. | 08273-255 | A 650 m al sud d'Ordal, al Fondo del Peró o de la Remunga | 41.3887100,1.8479000 | 403677 | 4582549 | 08273 | Subirats | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67038-foto-08273-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67038-foto-08273-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||||
| 66824 | Carrer de la Font | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-la-font-0 | ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 178 | XVIII-XX | Alineació de cases adossades en un sol carrer, aïllat, d'un nucli urbà. Destaca perquè les cases que el componen són d'una tipologia molt semblant, que defineix l'arquitectura popular i rural d'aquest territori. La tipologia més típica d'aquestes cases fetes de pedra per la tècnica de la mamposteria i arrebossades, és l'edifici entre mitgeres de dues plantes amb la composició de la façana molt similar: sòcol a la base de pedra o morter; centrant la composició, la porta principal d'arc escarser i dues finestres a banda i banda a la mateixa alçada; al primer pis tres obertures; els sostres són a doble vessant. | 08273-41 | Sector Nord de la carretera BV-2428, al nucli de Sant Pau d'Ordal | Arran de l'expansió agrícola i demogràfica del segle XVIII, fonamentada en el conreu de la vinya, van sorgir nuclis de cases de pagesos normalment lligades a les terres d'una masia gran, a la qual pagaven censos. Es va crear així una mostra notable d'arquitectura popular. | 41.3852400,1.7970100 | 399417 | 4582222 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66824-foto-08273-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66824-foto-08273-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66824-foto-08273-41-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Al llarg del temps s'han reformat algunes cases; en aquest mateix carrer se'n pot observar alguna que respon més aviat a un estil arquitectònic noucentista-racionalista, mentre que també n'hi ha d'altres reformades de fa molt pocs anys.A mig carrer es troba la font que li dona nom. Es tracta d'una font d'obra, feta en un marc de maó coronat en forma de sostre a dues vessants i un basament quadrat a terra, igualment de maó, on s'ubica el desguàs per recollir l'aigua. El centre de la font està format per un plafó amb un escacat de rajoles de ceràmica blanques i blaves, amb una aixeta metàl·lica enmig, de la qual en raja l'aigua.Aquesta font és de la mateixa tipologia que les restants fonts artificials ubicades als nuclis de població del terme municipal de Subirats, factor que els confereix unitat estilística i identitària. | 98|94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66826 | Carrer de Can Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-can-rovira | ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 178 | XVIII-XX | Alineació de cases adossades en un sòl carrer, aïllat d'un nucli urbà. Destaca perquè les cases que el componen són d'una tipologia molt semblant, que defineix l'arquitectura popular i rural d'aquest territori. La tipologia més típica d'aquestes cases fetes de pedra per la tècnica de la mamposteria i arrebossades, és l'edifici entre mitgeres de dues plantes amb la composició de la façana molt similar: sòcol a la base de pedra o morter; centrant la composició, la porta principal d'arc escarser i dues finestres a banda i banda a la mateixa alçada; al primer pis tres obertures, la del mig amb balcó i la resta finestres, els sostres són a doble vessant. | 08273-43 | A 400 metres al S de Sant Pau d'Ordal | Arran de l'expansió agrícola i demogràfica del segle XVIII, fonamentada en el conreu de la vinya, van sorgir nuclis de cases de pagesos normalment lligades a les terres d'una masia gran, en aquest cas Can Rovira de la Serra (veure fitxa). Es va crear així una mostra notable d'arquitectura popular. | 41.3778800,1.7946300 | 399207 | 4581408 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66826-foto-08273-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66826-foto-08273-43-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | Al llarg del temps s'han reformat algunes cases d'aquest carrer, si bé la composició arquitectònica s'ha tendit a respectar. | 98|94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66828 | Carrer de Can Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-can-sala | ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 178 | XVIII-XX | La rehabilitació moderna d'una de les cases ha trencat l'estètica conjunta perquè no ha respectat la tipologia típica de les cases. | Alineació de cases adossades en un sòl carrer, aïllat d'un nucli urbà. Destaca perquè les cases que el componen són d'una tipologia molt semblant, que defineix l'arquitectura popular i rural d'aquest territori. La tipologia més típica d'aquestes cases fetes de pedra per la tècnica de la mamposteria i arrebossades, és l'edifici entre mitgeres de dues plantes amb la composició de la façana molt similar: sòcol a la base de pedra o morter; centrant la composició, la porta principal d'arc escarser i dues finestres a banda i banda a la mateixa alçada; al primer pis tres obertures; els sostres són a doble vessant. | 08273-45 | Al N del barri del Pago | Arran de l'expansió agrícola i demogràfica del segle XVIII, fonamentada en el conreu de la vinya, van sorgir nuclis de cases de pagesos normalment lligades a les terres d'una masia gran, a la qual pagaven censos. Es va crear així una mostra notable d'arquitectura popular. | 41.3890300,1.8136700 | 400816 | 4582623 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66828-foto-08273-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66828-foto-08273-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66828-foto-08273-45-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | La rehabilitació moderna d'una de les cases ha trencat l'estètica conjunta perquè no ha respectat la tipologia típica de les cases. | 98|94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66852 | Maset d'en Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/maset-den-lleo-0 | COLOMÉ, Josep (edició) (1997): 'Els móns d'Isidre Mata del Racó. Notes d'un propietari pagès al Penedès de la fi de l'Antic Règim'. Transcripció de Raimon Soler. IEP, 'Estudis i Documents', vol. XIV; Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia, 'Història de la vila', nº4. Ed. Ajuntament de Subirats; Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia i l'Institut d'Estudis Penedesencs. Maset d'en Lleó (2005): 'Centenari Casa Nova Maset d'en Lleó'. Fulletó. | XVII-XX | Antiga masia amb caves, l'edifici principal de la qual és una reforma realitzada a principis del segle XX sobre un anterior del segle XVII. És un edifici de planta quadrada amb alguns afegits, de dos pisos i golfes, amb teulada a doble vessant i cantoneres de pedra vista. Entre els afegits destaca una torrassa que sobresurt en alçada de la resta de l'edifici. Aquesta torrassa és de planta quadrada amb finestres als quatre vents i teulada a quatre vessants. A la façana principal les obertures són d'arc rebaixat, amb emmarcat de maons; destaca la ferramenta forjada del portal principal, així com la barana del balcó que hi ha a sobre de la porta, igualment de ferro forjat. De la masia antiga tan sols es conserva l'antiga façana amb un rellotge de Sol que hom troba a l'entrada lateral que des de l'exterior dóna a les caves, darrera d'un baluard que tanca la finca. D'aquesta façana tan sols es veu el tram del rellotge, que presenta, sota seu, un parell d'obertures amb els llindars de pedra i els arcs de maó vist, i a banda i banda del rellotge, dues petites finestres quadrades. El rellotge de Sol és modern; està decorat a partir d'una esfera que centra la composició. Aquesta esfera és el rellotge pròpiament dit, amb els fusos horaris; en la figura d'un Sol més petit, amb ulls, nas i boca, hi ha el gnòmon o vareta que projecta l'ombra indicadora de l'hora. Als voltants de l'esfera la decoració està feta a partir de gotims de raïm amb els seus pàmpols. Coronant el rellotge hi ha el nom de 'El Maset del Lleó' amb l'escut dels Massana. A sota hi ha una inscripció on es llegeix: 'Pels camins del cel el Sol va fent via. Mira l'hora que és i aprofita el dia'. A la banda dreta de la façana del rellotge hi ha l'edifici nou, descrit anteriorment; a l'esquerra ha hi la nau de la cava, de l'any 1905, contemporània a la casa nova. Del seu interior destaquen els pilars de maó vist, que suporten una interessant encavallada de fusta, algunes bigues de la qual són originals, i d'altres són posteriors, fetes a semblança de les antigues. | 08273-69 | A 1,2 km a l'oest de Sant Pau d'Ordal, carretera BV-2428 i camí terrer | La masia El Maset de Sant Pau d'Ordal s'havia anomenat antigament 'El Maset de les Canyes'. Després s'anomenà solament 'El Maset', fins que l'heretà el senyor Guillermo Lleó, moment en què passà a anomenar-se 'El Maset del Lleó'. Actualment el nom de la masia, juntament amb les terres que l'integren s'anomena 'Finca El Maset', ja que el seu propietari és el senyor Eudald Massana Noya, integrant de la novena generació d'aquesta família. En un principi estaven com a rabassers al Maset, fins que l'any 1975 esdevingueren propietaris. Els propietaris anteriors eren Modesto Lleó Ubach, Guillermo Lleó y de Moy, i Guillermo Lleó Royo, qui va vendre la finca a Antonio Massana Ràfols, pare de l'actual propietari, Eudald Massana Noya. Les terres de la finca El Maset pertanyien, en un principi, a cal Mata de la Plaça, de Sant Pau d'Ordal. Quan aquestes terres foren propietat de la família Lleó, aquests pagaven tributs en espècie al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, que pertanyia a l'abadia de Montserrat. Tot i que probablement era més antiga, trobem documentada la família Lleó des del Segle XVIII, concretament des de l'any 1781, en què s'esmenta Fèlix Lleó de Vilanoveta, de la parròquia de Sant Martí Sarroca, amo de la Casa Mata de la Plaça de Sant Pau d'Ordal. | 41.3813800,1.7809500 | 398068 | 4581812 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66852-foto-08273-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66852-foto-08273-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66852-foto-08273-69-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | També és coneguda amb el nom de Maset de les CanyesUn annex al celler, posterior a l'any 1905 fou un corral per a aus.A l'interior de la casa es conserva una interessant sèrie de fotografies antigues en blanc i negre, sobre els treballs a les vinyes. Hi ha retratats alguns dels membres de la família Massana Noya. | 98|94 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66888 | Can Massana de la Casa Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-massana-de-la-casa-vella | A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. A.A.V.V. (2005): 'Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat'. Edita: Mancomunitat de Municipis de l'Alt Penedès. (Suport CD-ROM) CAMPS I ARBOIX, Joaquim (1966): 'Les cases pairals catalanes'. Ed. Destino. Barcelona, p. 199. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 240-241. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 188. | XVIII/XIX | Masia de tipus basilical, amb teulada a dues vessants i quatre aiguavessos, amb planta baixa, primer pis i golfes situades al cos central triangular emergent. La porta principal és d'arc de mig punt, adovellada. Les finestres i cantoneres presenten carreus de pedra desbastats sense treballar. Les finestres del pis de les golfes, en canvi, són emmarcades en arc de mig punt de maó, la central lleugerament més gran que les laterals, amb la inscripció 'Any 1783' al centre. La finestra central, sobre el portal d'entrada, al primer pis, presenta, a l'interior, dos festejadors. També a l'interior hi ha un arc ogival de gran qualitat, i una llar de foc de rotllo. Reixa petita amb ferramenta de tipus espina de peix simple, anomenada de llangardaix, molt comú al municipi. Al costat nord d'aquesta masia hi ha un altre d'edificació més recent, d'estil eclèctic. La seva planta és quadrada, amb planta baixa i dos pisos, i terrat amb balustres i torratxa-mirador. Destaca la portal d'entrada, d'arc rebaixat, amb la inscripció '1893 CM' sobre la dovella central, així com les baranes de ferro forjat de les finestres centrals. | 08273-105 | N-340, km. 308,1 Prop de Cantallops | La família Massana es documenta des de l'any 1550, quan Joan Massana va construir el Maset del Curt, situat a la muntanya propera, avui en ruïnes. El 1648, Antoni Massana bastí, també a la muntanya, el Maset de Massana, que encara avui existeix. El 1773, un altre Joan Massana va fer aixecar l'actual Mas Massana. Quan l'any 1862 s'edificà l'edifici del costat nord, l'antiga masia fou destinada a habitatge de masovers i mossos. La masia ha estat restaurada recentment. El casal de Can Massana fou edificat l'any 1892 per Cristòfor Massana a la banda nord de l'antiga masia de Can Massana de la Casa Vella, com a habitatge permanent de la família propietària, els Massana. | 41.3713700,1.8022400 | 399833 | 4580676 | 1733 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66888-foto-08273-105-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66888-foto-08273-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66888-foto-08273-105-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | Joan Massana (edifici de 1773) i Cristòfor Massana (edifici de 1892) | Un baluard tanca les dues masies, formant un conjunt rural. | 98|94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||
| 66922 | Masia i molí de la Salada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-i-moli-de-la-salada | FORNS SANTACANA, Maria; FORNS SANTACANA, Lluís (1975): 'Breu estudi sobre les masies de l'entorn de Sant Sadurní d'Anoia'. Tipografia Emporium. Barcelona. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 235. | Masia de pedra arrebossada amb morter i tàpia, formada per dues cases adossades tancades per un baluard amb dues grans portes d'entrada, d'arc rebaixat. Disposa d'un espai on hi havia hagut un antic celler. El sostre, a doble vessant amb teula àrab, presenta encavallada de fusta. A l'exterior ha patit algunes refaccions, com la col·locació d'un dipòsit d'aigua. Les cases que conformen la masia són de dues plantes, amb obertures rectangulars al primer pis; algunes conserven els carreus dels llindars vistos. Davant de la masia, fora del baluard, hi ha un molí de vent utilitzat per extreure aigua d'un pou. El molí pròpiament dit és d'estructura de ferro, situat sobre una torre de planta quadrada de maó, la qual presenta, a la part baixa, una finestra antiga tapiada. Adossada a un costat de la torre hi havia hagut una habitació que va caure. | 08273-139 | A prop del torrent de la Salada, al nord de Can Bas. | La Salada s'esmenta documentalment des de l'any 1148, sota la forma 'ad celada', que vol dir lloc amagat. L'any 1303, segons consta al llibre de visites processals de l'Arxiu Diocesà de Barcelona, es parla a Lavern d'un Berenguer 'za Salada'. | 41.3812400,1.7963900 | 399359 | 4581779 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66922-foto-08273-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66922-foto-08273-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66922-foto-08273-139-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Masia pertanyent a la hisenda de Can Bas. | 98|94 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 67036 | Can Rialt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rialt | RAVENTÓS, Josep, pvre. (1968): '100 anys d'una petita comunitat parroquial. Sant Esteve d'Ordal, 1867-1967'. Barcelona. RAVENTÓS, Josep, pvre. (2003): 'Arrels Cristianes d'Ordal'. Parròquia de Sant Esteve. Vilafranca del Penedès. | XVI-XX | Petit nucli de cases sorgit al voltant de la propietat de Can Rialt, d'origen baix-medieval. La casa més antiga que es pot veure en aquest indret és una edificació de planta rectangular amb teulada a doble vessant, amb la façana principal orientada vers el nord, on destaca el portal d'entrada, d'arc de mig punt adovellat amb un petit fanalet de ferro forjat a la part superior de la dovella central i un banc d'obra adossat a la paret, que queda a la dreta de la porta principal. També a les finestres del primer pis, de forma quadrada, es poden veure els blocs de pedra quadrats, amb el marc treballat, d'estil renaixentista-barroc. Aquesta tipologia d'obertura es repeteix a una de les façanes laterals, únicament a les finestres del primer pis, ja que les de la planta baixa, tot i que són igualment quadrades, no presenten la pedra vista. Excepte aquests elements que presenten pedra vista, la resta de la façana està arrebossada amb ciment barrejat amb guix de color gris. La resta de cases que ocupen el carrer de Can Rialt són edificacions d'ús agrícola, fetes de blocs de pedra lligats amb morter de calç, amb alguna reparació amb ciment. La majoria són de planta quadrada o rectangular, moltes únicament de planta baixa o com a molt de dos pisos, amb teulada a un o a dos vessants. Algunes presenten un contrafort lateral, fet igualment de pedra. Cal destacar, finalment, un edifici situat en una posició elevada respecte la resta del nucli de Can Rialt, que li dona una presència urbana rellevant. Es tracta d'una casa de grans dimensions, isolada i tancada per un baluard, de planta quadrada amb teulada a quatre vessants i dues xemeneies, amb planta baixa, pis i golfes. Té la façana principal orientada al sud. Les parets són fetes de pedra lligada amb morter de calç i arrebossades amb una finíssima capa de guix gris, que atorga a la superfície de les façanes un aspecte llis. Totes les façanes presenten les seves obertures disposades de manera seriada, organitzades en tres fileres de tres finestres a cada paret, en total sis a cada costat. Les finestres de la planta baixa i primer pis són fetes de blocs de pedra vista, d'arc rebaixat, mentre que les finestres del pis superior són més petites i estan fetes amb maó. L'arc d'aquestes finestres és igualment rebaixat. Destaca la cornisa de l'edifici, feta de teules escalades. | 08273-253 | Entre la Capella de Sant Sebastià de Can Ravella i el nucli d'Ordal | L'actual nucli de Can Rialt prové de l'antiga propietat de Can Rialt, els documents més antics de la qual daten de finals del segle XIV. Juntament amb les famílies Ravella, Parellada i Guilera, els Rialt eren uns dels grans propietaris terratinents que hi havia a Ordal vers l'any 1500. Al segle XIX, el poder de la família era encara tan gran, que quan l'any 1824 es començaren a construir les cases del carrer Passadaines, a Ordal, foren els Rialt qui donaren el permís de construcció a Pau Muntaner, Josep Ros i Jaume Olivé, a quatre pessetes de cens i una gallina grassa pel mes de juny. (RAVENTÓS, 1968; 2003) | 41.3963900,1.8460300 | 403532 | 4583404 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67036-foto-08273-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67036-foto-08273-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/67036-foto-08273-253-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | 98|94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 66887 | Can Maristany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-maristany-0 | A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. A.A.V.V. (2005): 'Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat'. Edita: Mancomunitat de Municipis de l'Alt Penedès. (Suport CD-ROM). BASSEGODA I AMIGÓ, Bonaventura (1927): 'Elogio del primer conde de Lavern (1863-1926)'. Academia Provincial de Bellas Artes de Barcelona. Barcelona. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 240. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 190. | XX | Masia de planta rectangular, composta de planta baixa i pis, amb teulada a dues vessants. Les façanes presenten, a l'alçada del primer pis, arcades seguides d'arcs carpanells. Adossada a la capçalera hi ha una torre quadrangular, amb coberta de pavelló, alçada respecte a l'edifici principal. La masia disposa de grans cellers. Al voltant d'aquest edifici principal n'hi ha d'altres, amb funció agrícola. Totes aquestes edificacions resten tancades per un baluard que presenta un gran portal d'entrada d'arc rebaixat, emmarcat amb dovelles de pedra i coronat per un frontó triangular. | 08273-104 | A 700 m a l'est de la BV-2428 (km 4,85). A prop estació ferrocarril. | Aquesta masia no té tradició pairalística, en ser una construcció moderna, bastida entre els anys 1910-1912. Pere Guerau Maristany i Oliver (1863-1927), qui projectà la construcció de l'edifici, fou un industrial i mecenes, ennoblit l'any 1911 pel rei Alfons XII, amb el títol de comte de Lavern. Durant la Guerra Civil, Can Maristany va ser utilitzada els anys 1938 i 1939 com escola de pilots d'aviació de l'exèrcit republicà. Tot i ser de Subirats era coneguda i anomenada 'escuela de capacitación de pilotos de San Sadurní d'Anoia (anexa de la escuela de formación de pilotos de Sabadell - Barcelona)', ja que la Comandància de l'exèrcit de l'aire estava al c. Sant Antoni de Sant Sadurní d'Anoia. En aquell moment el propietari de la casa era Jacint Maristany 'Conde de Lavern'. Es van fer dues promocions de pilots: la primera de juny i juliol a desembre de 1938, la segona va entrar el gener de 1939. L'escola estava vinculada als camps d'aviació del Pla del Penedès, Sabadell i l'aeròdrom de Canudas. | 41.3975700,1.7769100 | 397756 | 4583614 | 1910-12 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66887-foto-08273-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66887-foto-08273-104-2.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | L'enginyer Eduard Maristany i Gibert i Pere Guerau Maristany i Oliver (1863-1927) | 102|98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66892 | Can l'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-lolivella | A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. A.A.V.V. (2005): 'Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat'. Edita: Mancomunitat de Municipis de l'Alt Penedès. (Suport CD-ROM). LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, pp. 242-243. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona,, p. 189-190. | XX | Masia composta de soterrani (celler), planta baixa i dos pisos, amb coberta a quatre vessants, amb un terrat central i una torratxa amb balustrades. La façana presenta una composició simètrica, amb balcons al primer pis i finestres d'arc de mig punt cecs al segon. La paret està esgrafiada reproduint la forma dels carreus. Destaca la forja de ferro a totes les obertures. A la cornisa de la teulada s'observa un ràfec amb permòdols, biguetes de fusta que recolzen sobre mènsules. La cornisa està coberta amb ceràmica vidrada en forma de triangles de color marró i blaus. | 08273-109 | Prop del nucli de Lavern | El mas de la Font Clara està documentat, juntament amb el de Can Mata, l'any 1152, segons consta al 'Llibre Blanc' de Santes Creus. Al segle XV, la masia pertanyia a la família Abelló, després, per mitjà de casament, va passar als Llobet i, finalment, a mitjans del segle XVI, passà als Olivella, també en virtut d'un matrimoni entre la pubilla Joana Llobet de la Font Clara i Antoni Olivella. Es té constància, per un document de l'any 1544, de les propietats de la família Olivella, de la qualitat dels vins que elaboraven, i de la varietat de recipients de què disposaven per a contenir i conservar el vi. Tot i que l'antiga masia era de tipus basilical, la que hom pot veure avui dia es va fer al primer terç del segle XX. | 41.3912800,1.7742500 | 397524 | 4582919 | 1916-31 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66892-foto-08273-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66892-foto-08273-109-2.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | També és coneguda amb el nom de Ca l'Olivella de la Font Clara o Ca l'Abelló. | 102|98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66921 | Can Bas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bas-0 | A.A.V.V. (2005): 'Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat'. Edita: Mancomunitat de Municipis de l'Alt Penedès. (Suport CD-ROM). A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. FORNS SANTACANA, Maria; FORNS SANTACANA, Lluís (1975): 'Breu estudi sobre les masies de l'entorn de Sant Sadurní d'Anoia'. Tipografia Emporium. Barcelona. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 234-237. QUEROL, Carles (2005): 'L'Atles de Can Guineu (1400-1865). Sant Sadurní d'Anoia i Subirats en la cartografia de Jaume Mir i Molins'. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 190 | XX | Casa aïllada, composta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a quatre vessants. La façana presenta una composició simètrica, amb balcons de ferro forjat a les portes del primer pis. Al segon pis, les finestres s'ordenen en una sèrie de finestres triforades i finestres dobles, d'arcs rebaixats, que s'alternen consecutivament. Els marcs de les obertures estan destacats en color marró clar, mentre que la superfície de la resta de la façana és arrebossada amb guix de color blanc. Cal destacar el ràfec de la teulada, amb cornisa de maó rom. A l'interior destaquen uns plafons de pintures al sostre de la sala principal, d'estil romàntic. L'edifici té un pati al davant, tancat per un baluard. Al jardí d'aquest pati hi ha una pica bugadera reutilitzada com a jardinera, que procedeix de Can Pujol (Sant Pau d'Ordal) Adossats a la casa hi ha uns cellers. | 08273-138 | A 300 m de la carretera BV-2154, km 0,5. | Primitivament va ser una masoveria juntament amb el maset de la Salada de la família Carbó de Puigfedó. La masia pairal d'aquesta família fou Can Bou, avui quasi en ruïnes. La masoveria de Can Bas es va independitzar de Can Bou l'any 1545. Els seus propietaris tenien el títol de Cabalers del rei Jaume II. Els Carbó són documentats a Lavern, segons documents conservats a l'Arxiu Diocesà, l'any 1369, any en què funden un benefici. Cap a l'any 1500, els Carbó doten un fill seu, de nom Antoni, la casa de Sant Joan Salerm i el maset de la Salada. La masoveria esdevé una nova pairalia anomenada Can Carbó de Sant Joan Salerm. L'any 1663, la pubilla Magdalena Carbó casà amb Pere Bas, qui dona, a partir d'aquell moment, nom a l'indret. Al seu torn, la pubilla Bas es casa, l'any 1771, amb Salvador Galimany. I el 1794 la pubilla Maria Rosa Galimany es casa amb Salvador Olivella, el cognom del qual ha perviscut fins avui. La hisenda fou saquejada durant la retirada de les tropes del mariscal Suchet, a la fi de la Guerra del Francès. L'aspecte de l'edifici actual és fruit d'una profunda refacció feta l'any 1913. | 41.3816800,1.7963600 | 399357 | 4581827 | 1913 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66921-foto-08273-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66921-foto-08273-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66921-foto-08273-138-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Pertany a Can Bas la masia de la Salada (veure fitxa 139). | 102|98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66956 | Església de Sant Esteve d'Ordal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-esteve-dordal | LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 214-216. RAVENTÓS, Josep, pvre. (1968): '100 anys d'una petita comunitat parroquial. Sant Esteve d'Ordal, 1867-1967'. Barcelona. RAVENTÓS, Josep, pvre. (2003): 'Arrels Cristianes d'Ordal'. Parròquia de Sant Esteve. Vilafranca del Penedès. | XX | Església de planta rectangular i cobert amb una teulada a dues vessants. La façana és d'estil neogòtic i s'orienta a l'oest. L'absis és recte, si bé la part posterior de l'església comparteix l'espai amb la sagristia. La planta de l'església presenta una nau central i dues nau laterals amb voltes de mig punt. L'element més modern del temple és la seva façana, d'estil neogòtic, ordenada a partir de tres cossos, un central i dos laterals. El cos central sobresurt pel campanar d'espadanya, amb teulada a dues vessants i obertura circular on hi ha una campana. Corona el campanar una creu de ferro. Els tres cossos de la façana estan dividits al mateix temps en dos pisos o registres. Al registre superior les dues finestres són d'arc ogival, mentre que al registre inferior són circulars amb formes quadrilobulades acabades al centre en forma de sageta amb decoració vegetal. La porta principal és d'arc ogival amb dues arquivoltes. El timpà, llis, està decorat amb pintures de les quals destaca un llibre on es llegeix la frase 'veig els cels oberts'. Les impostes i la llinda presenten decoració escultòrica de temàtica vegetal. La cantonada dreta de la façana es resolta a partir d'una estructura arquitectònica en forma de torreó, la teulada del qual acaba a l'alçada del primer registre de la façana de l'església. A la banda esquerra de l'església hi ha la rectoria, ara reconvertida en residència de gent gran. Es tracta d'una casa de dues plantes amb golfes. Les finestres dels dos primers pisos estan emmarcades en maó vist; les finestres de les golfes, en canvi, imiten les finestres de les galeries catalanes dels masos renaixentistes. A la cornisa s'observa un ràfec de biguetes de fusta. Igualment molt a prop de la cornisa s'observa una inscripció sobre el ciment amb la data '1986' juntament amb dos noms 'Maria Josep Raventós - Joan Ràfols'. | 08273-173 | c. del Forn de Vidre, al barri del Vidre (Ordal) | L'església de Sant Esteve d'Ordal és la més moderna de tot el terme municipal. Al segle XIX l'anhel comunitari de tenir un sacerdot es va traduir l'any 1867, en el decret d'erecció de la tinença parroquial de Sant Esteve d'Ordal per part del Bisbe de Barcelona, Dr. Pantaleó Montserrat. Va ser l'any 1963 quan el Bisbe de Barcelona, Dr. Modrego Casaus, va destinar a Mn. Josep Raventós a la tinença de Sant Esteve d'Ordal, que es preparà tota la documentació necessària per convertir la tinença en parròquia. El decret fou publicat al butlletí del Bisbat el dia 18 de gener de 1964. Raventós (2003) Fins la construcció d'aquesta església, els habitants d'Ordal utilitzaven primer la capella de Sant Esteve de Can Ravella (ara Sant Sebastià) i més tard el Centre Parroquial. El bisbe Pantaleó de Montserrat va fer una nova organització de parròquies, esdevenint Sant Esteve parròquia a costa de terrenys segregats de les de sant Pau d'Ordal i Sant Pere de Subirats. Tot i aquests canvis, la nova parròquia de Sant Esteve d'Ordal restà com a tinença de Sant Pere de Subirats. El primer mossèn va ser Jaume Mata; li van assignar la quantitat de 40 rals mensuals per a poder adquirir alguns objectes necessaris per servir i atendre les necessitats del culte. El 19 de març de 1870 s'estrenà la bandera del sant pagada pel pare Josep Vendrell, que va costar 25 duros. L'any següent es va concedir permís per posar una pila baptismal i construir el cementiri parroquial. La necessitat de construir el cementiri era molt urgent, ja que aquell any s'havia desencadenat una epidèmia entre la població, i moltes famílies es trobaven amb greus dificultats per a poder enterrar els seus difunts en el petit cementiri del castell de Subirats. Davant la negativa del Comte d'Olzinelles de sufragar les despeses d'una nova església quan la capella de Sant Esteve d'Ordal amenaçava de caure, el Bisbe de Barcelona, Dr. Jaume Català i Albosa, va optar per acceptar la cessió d'unes terres e la Casa Parellada i digué a Mn. Isidre Solsona que s'encarregués de gestionar amb el Degà de Vilafranca l'escriptura del terreny cedit i el projecte de la nova obra. Mort el bisbe, el seu substitut, Dr. Morgades i Gili aprovà els plànols presentats per l'arquitecte Eugeni Campllonch l'any 1900 i acceptà l'escriptura del terreny cedit. Mn. Isidre va fer una crida a la generositat a través d'una carta dirigida als mitjans de comunicació per sufragar les despeses del temple. El març de 1901es començà a construir una capella nova. Els feligresos hi van col·laborar amb prestacions personals, com ara peons, i també amb carruatges. Traginaven llenya i pedra per al forn de calç, que era conegut pel forn de Mn. Isidre. Transportaven terra per coure els maons i recollien sorra per les cunetes de la carretera. Mn. Isidre morí el 8 de gener de 1924, deixant l'obra inacabada. No va ser fins l'any 1927, quan les obres es reprenen definitivament, quan Mn. Trinitat Prat va ser nomenat tinent de Sant Esteve d'Ordal pel Sr. Bisbe Dr. Josep Miralles. També va anomenar arquitecte al marquès de Segnier, encomanant-se a l'empresa barcelonina Pujades i Llobet la construcció del temple, que fou obert al culte després de moltes vicissituds l'any següent, el 3 de maig de 1928. Raventós (2003) En començar la guerra civil, el 1936, l'església de Sant Sebastià va ser saquejada, perdent-se la majoria d'obres que hi havia al seu interior, a més de l'arxiu. D'aquest últim tan sols es van salvar alguns documents, com les consuetes. Durant el conflicte armat, la rectoria es va habilitar per donar cabuda als refugiats Un cop Sant Esteve d'Ordal esdevingué parròquia independent el 1963, es va adquirir un altar major, es va construir el presbiteri i la sagristia, es va pavimentar i pintar l'església i es va refer la façana inaugurada l'any 1967, element que finalitzava l'edifici definitivament, tal i com ha arribat a l'actualitat. | 41.3938300,1.8447000 | 403417 | 4583121 | 1927 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66956-foto-08273-173-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66956-foto-08273-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66956-foto-08273-173-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | Eugeni Campllonch i Parés | 102|116|98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66801 | La Foradada/Pas de Piles nº50 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-foradadapas-de-piles-no50 | GIRÓ ROMEU, Pere (1964): 'Quadern de camp'. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | VI-I aC | El jaciment es troba completament colgat sota un camp de conreu; les feines agrícoles poden haver provocat remocions en l'estratigrafia arqueològica. | El terreny on s'emplaça aquest jaciment està ocupat actualment per un camp de conreu de vinya que s'estén a banda i banda de la carretera C-243b que des de la rotonda que hi ha al davant de la masia de la Foradada va cap al nucli de Torre-ramona. No es trobà cap material en superfície, però podria haver-hi restes al subsòl. | 08273-18 | En un camp de cultiu de vinya, al davant de la masia La Foradada, 1,5 km a l'est de Sant Sadurní | El dia 26 de maig de 1964, en el decurs d'uns treballs agrícoles en uns camps al davant mateix de la casa de La Foradada, propietat del Sr. Josep Casanovas Carbó, del Pas de Piles nº50, el fill d'aquest va localitzar diversos fragments de ceràmica, a les zones del camp que eren més fosques. A les anotacions de camp de Pere Giró és on obtenim la primera informació de la troballa: 'Dn. José Casanovas, propietario de San Sadurní de Noya, nos avisó que se habian descubierto vestigios en terrenos de su propiedad; personados en su finca identificamos un campo de silos con cerámica de tipo primitivo con la cual se intentarán las reconstrucciones de varios vasos, y organizar luego las excavaciones.' (Arxiu Pere Giró-Museu de Vilafranca, 1964) Dos tipus de ceràmica foren identificats: - Ceràmica ibèrica comuna a torn, de la qual no n'hi ha cap mostra conservada al Museu de Vilafranca. - Ceràmica a mà, corresponent al període del Bronze Final. Al Museu de Vilafranca hi ha dipositat: - 1 base plana. - 1 vora exvasada de llavi pla i decoració de cordó amb incisions en el punt de contacte de la vora amb el cos de la peça. - 1 fragment informe amb acanalats. Segons les anotacions de Pere Giró, ambdós tipus de ceràmica s'ubicaven en llocs diferents, l'elaborada a mà en sectors on la màquina havia treballat a més profunditat, podent pertànyer perfectament a una fase pre o paleoibèrica, a jutjar pel tipus de tradició del Bronze. La manca de dades no permet interpretar el tipus de jaciment; si bé el Sr. Giró havia definit com a camp de sitges, en base a les concentracions de terres més fosques, també podria tractar-se d'un altre tipus d'estructura (fons de cabana?). | 41.4276300,1.8093800 | 400516 | 4586914 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66801-foto-08273-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66801-foto-08273-18-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | 79|80|81|76 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66791 | Balmes de la Bardera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balmes-de-la-bardera | RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | Tot i que conserven força bé el seu potencial estratigràfic, en algunes de les balmes més grans s'hi ha abocat deixalles. | Conjunt de balmes obertes en un aflorament calcari ric en fòssils marins, detectats especialment als sostres de les cavitats, conserva un claríssim potencial arqueològic, on es trobaren restes òssies i lítiques. Basant-se en els trets morfològics de les cavitats, de dimensions reduïdes, ha estat interpretat com un jaciment sepulcral, en el qual els materials formarien part del conjunt d'aixovar funerari. | 08273-8 | Sector situat uns 300 m. al nord/nord-est de la masia de La Bardera | Tot i que es coneixen des de l'any 1927, és l'any 1979 quan el Sr. Salvador Llorac i Santís efectua una exploració de la balma principal, situada més a l'est, i reaprofitada posteriorment com a refugi de pagès. L'equip d'arqueòlegs que confeccionaren la Carta Arqueològica de 1990 identificaren també altres 3 balmes, de dimensions més reduïdes, disposades al llarg de l'eix est-oest, encobertes de bosc de pi i alzina en els sectors central i oest. La balma explorada pel Sr. Llorac encara conserva en alguna zona una potència sedimentària d'1,20 m aprox., presentant en els talls, encara avui, restes òssies, algunes podrien ser humanes. Es va recollir el següent material: - Làmina de sílex fragmentada, amb retocs bilaterals (21 x 12 mm.) - Raspador de sílex (29 x 25 mm.) - Destral polida, fragmentada, de secció ovalada, amb concrecions de calcària (57 x 37 x 25 mm.) - Percussor de basalt, força desgastat i fracturat per la meitat (42 x 48 x 40 mm.).El material forma part de la col·lecció particular del Sr. Salvador Llorac i Santís (Sant Sadurní d'Anoia). | 41.4043600,1.7910700 | 398950 | 4584352 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66791-foto-08273-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66791-foto-08273-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66791-foto-08273-8-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 79|78 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 66793 | Coves de Can Ros/Coves del Torrent del Gavatx | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coves-de-can-roscoves-del-torrent-del-gavatx | RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | La situació de les coves en un vessant muntanyós situat en terreny boscós ha provocat que la vegetació sigui tan espessa que amenaci amb cobrir totalment el jaciment. | Conjunt de tres coves situades en un aflorament calcari orientades a nord/nord-oest, a mitja vessant de llevant per damunt del Torrent del Gavatx o de can Ros. - La cova nº1, la més gran, és més aviat una balma, amb unes dimensions de 3,20 m d'amplada x 1,20 m. D'alçada, en la boca, i una 3,80 m de profunditat, tot i que al fons hi ha una petita cavitat que s'endinsa fins 4/5 m en total). - La cova nº2, petita, es troba per sobre de la cova nº1, oberta a N/NW. La boca fa 1,30 m d'amplada i 2,20 d'alçada, amb una profunditat de 2,60 m. - La cova nº3 esta emplaçada en una penya inferior a la primera. Oberta a l'oest, té una amplada de boca d'1,20 m i una profunditat d'uns 2,50 m. | 08273-10 | Vessant muntanyós a l'est del Torrent del Gavatx. Masia de Can Ros a uns 450 n al sud/sud-est. | De la cova nº1 procedeix la major part del material recuperat els anys 1980/1981 i 1983, segons Anton Adell. El mateix any 1983 s'explorà la cova nº2, realitzat una cala interior, que va permetre la recollida de ceràmica i sílex. En conjunt es documenten: - 2 destrals de basalt senceres, polides. - Indústria lítica sense especificar. - Fragments de ceràmica a mà, també sense determinar. - Dents humanes. Aquest últim element portà als arqueòlegs elaboradors de la Carta Arqueològica de 1990 a considerar el jaciment com a possible lloc sepulcral; a més, les reduïdes dimensions de les cavitats afavoreixen aquesta hipòtesi. L'esmentat material forma part de la col·lecció particular de Salvador Llorach i Santís (Sant Sadurní d'Anoia). | 41.4086700,1.8225900 | 401591 | 4584794 | 08273 | Subirats | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66793-foto-08273-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66793-foto-08273-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66793-foto-08273-10-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 79|78 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 66880 | La Torre-ramona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-ramona | <p>A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. BOSCH DE NOIA I CASANOVAS, Ramon (1975): 'Castell de Subirats. Apunts per a la seva història: La casa-palau dels Gralla'. Aplecs de la Font Santa al castell de Subirats. 6 d'abril i 1 de maig de 1975 LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 228-230. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 183-184.</p> | XVI | <p>Casal senyorial de planta quadrangular amb pati central, compost de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a quatre vessants. La façana principal és orientada a llevant, de composició sòbria però elegant, on destaca al mig un gran portal d'arc de mig punt adovellat. A banda i banda hi han dues petites espitlleres i dues petites finestres. Damunt seu, al nivell del primer pis, hi ha tres finestres renaixentistes, amb els ampits, llindes, brancals i trencaigües de pedra motllurada amb mènsules decoratives. Sobre la finestra central hi ha un matacà de pedra polida, i una petita finestra a cada banda d'aquest. En aquesta façana s'observen restes d'un antic rellotge de Sol. Un ràfec envolta tota la teulada. A ponent es troba la façana de caire més monumental, amb set finestres profusament treballades, repartides entre els tres pisos. A la façana de llevant hi ha una torre adossada a la mateixa alçada que l'edifici, de forma rectangular, sense elements ornamentals destacables. Al primer pis de la paret nord hi ha un terrat amb balustrada amb tres finestres com les de la banda sud. Al pati interior trobem un arc escarser de grans dimensions, de pedra polida, així com dues premses verticals de vi. El portal que comunica amb el celler, a la banda esquerra, està feta amb carreus. Del celler en surt una mina o passadís subterrani, d'uns 90 m de longitud, molt ben conservat, que queda tallat, aproximadament als voltants de l'església de Sant Joan Sesrovires. Es tracta d'un túnel fet durant la construcció de l'edifici, el qual aprofitava la terra que s'extreia per construir part dels murs del palau i les obres que hi afronten. Més endavant s'hi van fer nínxols, utilitzats per guardar els productes que calia mantenir frescos, especialment durant els mesos de calor. La profunditat màxima d'aquest túnel és d'uns 4,5 m respecte el nivell del sòl. A la mateixa banda del celler hi ha uns petita escala de pedra que comunica amb un portal motllurat. Al costat hi ha una finestra renaixentista amb mènsules decorades amb caps d'àngels alats, corresponent a la que fou la dependència del cos de guàrdia i servents del palau. A la dreta del pati trobem l'entrada principal, amb arc escarser, així com l'escala principal, amb llambordes, que porta a la planta noble. Al primer pis hi ha dos finestrals d'època, al de ponent, les mènsules decorades amb bèsties fantàstiques, i al de la banda sud amb àngels alats. Al primer pis hi ha un passadís, amb quatre arcades ogivals amb fines columnetes, dotades de base i capitell, que formen un conjunt que despren gran esbeltesa arquitectònica. El sostre, restaurat, té l'enteixinat de fusta. A la dreta hi ha el portal d'entrada a la planta noble, d'estic gòtic flamíger, coronat per una gralla, i just a sota, un escut heràldic ovalat de quatre partions, sostingut per dos grius, amb restes de policromia. Les impostes estan també decorades amb animals fabulosos. A l'esquerra d'aquest portal n'hi ha un altre, també molt treballat i igual que l'anterior, però amb l'escut heràldic no timbrat i sense la gralla: és una obra posterior a la construcció del casal, i els escuts pertanyen a la família Ramon. Les finestres d'aquest pis nobles tenen dos festejadors cada una, i les del segon pis, un festejador cada una. El baluard del casal conforma una plaça, limitada per cases entre mitgeres a banda i banda, i conserva un mur amb merlets i portal d'entrada adovellat, que ara resta amagat entre les parets de les cases i magatzems.</p> | 08273-97 | Al nucli de Torre-ramona | <p>El 10 de desembre de 1493, el rei Ferran el Catòlic declarà incorporat a la Corona el terme de Subirats. L'any 1498, el notari de Vilafranca, Blasi Ferran, prevere, reconeix a Miquel Joan Gralla com a Senyor del Castell i terme de Subirats. En el llibre de viatges de Ferran el Catòlic, hi llegim que trobant-se el rei a Valladolid, el dia 4 del mes de febrer de l'any 1513 i en presència del seu notari Miquel Velázquez Climent, vengué els delmes i més drets que tenia a Subirats a Miquel Joan Gralla pel preu de 30.000 sous. Els Gralla, família molt rica, originària de Lleida, consten com prestigiosos mercaders exportadors de draps, en el segle XIII. El rei Ferran el Catòlic tenia gran estima per Miquel Joan Gralla, el qual fou Mestre Racional de Catalunya, militar i ambaixador, en els anys 1503 i 1504, i fins i tot testimoni del testament del Ferran el Catòlic. Miquel Joan Gralla es casà amb Anna Desplà, senyora d'Esponella i Desgüell; del seu matrimoni nasqué Francesc Joan Gralla Desplà, a favor del qui el seu pare testà l'any 1531, heretant totes les pertinences de Subirats, fou castlà i com el seu pare, Mestre Racional de Catalunya. L'any 1527 es casaria amb Guialmar d'Hostalrich-Sebastida. Comprà a Galceran de Barberà, en l'any 1513, el delme anomenat de Sant Just de Peralba, i l'any 1536, comprà a Joan Miquel de Montbuy, el delme de Vilarnau. Finalment comprà a Dionísia Joana i Dionís Joan de Subirats i Barberà en l'any 1542 el terç d'un delme d'Ordal (algunes peces de terra eren de les Parròquies de Sant Sadurní i Lavern). Francesc Joan Gralla i Desplà construí la casa - palau avui dia coneguda per Torre-Ramona durant el segle XVI; la seva construcció obeeix a la clàssica de transformació dels castells en palaus, per tenir més comoditats i estar situats en llocs més avinents, però amb certa fortificació. Del matrimoni de Francesc Joan Gralla i Guialmar d'Hostalric-Sabastida nasqueren dues noies, Jerònima, la gran, es casà amb Lluís de Requesens, lloctinent de Joan d'Àustria (germà bastard de Felip II) en la batalla de Lepanto (7/10/1571). La segona filla, anomenada Lucrècia es casà amb Francesc de Montcada, marquès d'Altona; heretaren del seu pare el patrimoni de Subirats. La Universitat de Subirats, no satisfeta amb el tracte que rebia dels Gralla, mitjançant un plet sol·licitaren la incorporació a la Corona, del Castell i terme de Subirats. Per Reial Sentència de l'Audiència el dia 30 d'octubre de 1568, es condemnà a Lucrècia Gralla, a atorgar retrovenda del Castell de Subirats juntament amb el seu terme i jurisdicció, reservant-se la casa-palau que havia construït el seu pare. Dos nois foren el fruit del matrimoni Montcada-Gralla, el primogènit Gastó de Montcada i Gralla, segon Marquès d'Aitona, i el fadristern Joan que fou Arquebisbe de Tarragona. L'any 1607, a Gastó de Montcada i Gralla, solament se li reconegueren sis declaracions de delmes i en cap no se'l reconeixia com a Senyor del Castell i la Baronia de Subirats. El dia 27 de gener de 1611, Gastó de Montcada i Gralla, vengué a Josep de Millsocós per 37600 lliures, els delmes particulars que encara posseïa a Subirats, però no el Castell de Subirats i el seu terme, ja que havia estat incorporat a la Corona després de la retrovenda efectuada per la seva mare Lucrècia Gralla, però si la nova casa-palau, ja que havia estat construïda pel seu avi Francesc Gralla i Desplà. Josep de Millsocós el donà després a la seva filla, Agnès de Millsocós. Agnès es va casar l'any 1619 amb Josep de Ramon, castlà de Sedó de Torrefeta (La Segarra). Aleshores el palau va prendre el nom de torre d'en Ramon, però quan al segle XIX passà a ser propietat de Paula de Ramon, esposa d'Àlvar de Fortuny, se'l va anomenar Torre-ramona, nom que perviu actualment. Membre destacat d'aquesta família va ser Miquel Ramon i Tord, general partidari de l'Arxiduc Carles d'Àustria durant la Guerra de Successió, qui fou ferit el 1714, li foren confiscats els béns i sofrí presó durant 11 anys.</p> | 41.4213500,1.8198900 | 401385 | 4586205 | 1517 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66880-foto-08273-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66880-foto-08273-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66880-foto-08273-97-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Renaixement|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Oriol Vilanova | Aquest edifici també és conegut amb el nom de casa Palau dels Gralla. | 93|94|95|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||
| 66867 | Sant Pere de Lavern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-de-lavern | A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. A.A.V.V. (1992): 'Catalunya Romànica'. Vol. XIX. El Penedès. L'Anoia. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. A.A.V.V. (2005): 'Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat'. Edita: Mancomunitat de Municipis de l'Alt Penedès. (Suport CD-ROM) CLARAMUNT, Jaume; MASSANA, Montserrat; VALLS, Jordi (1996): 'Campanars i campanes de l'Alt i el Baix Penedès'. Vilafranca del Penedès, p. 185. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès.' Ed. Ajuntament de Subirats, pp. 206-214; 271. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1978): 'El Penedès durant el període romànic', dins MISCEL·LÀNIA PENEDESENCA, 1978, vol. I, p. 85. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 190-191. | XX | Església d'estil neoromànic, edificada al mateix emplaçament que ocupava l'antiga església romànica, de la qual no en queda cap rastre, excepte algunes pedres, algunes amb marques de picapedrer. L'edifici és de planta rectangular, d'una sola nau, absis semicircular i façana amb porta d'arc de mig punt amb arquivolta, imposta i capitells decorats, dintell i timpà llis. Sobre la porta, una gran rosassa també molt ornamentada. Coronant la façana hi ha una creu de pedra amb ràfec i arqueria cega. A l'esquerra d'aquesta façana hi ha el campanar, de torre de planta quadrada, amb obertures per a les campanes i coronament de merlets esglaonats. El campanar, que fa 20,5 m. d'alçada, té una sola campana, de mida irregular, feta l'any 1940. A l'interior de la primera capella lateral, a l'esquerra del portal d'entrada a l'edifici, es conserva una pica baptismal de pedra calcària, romànica, la més gran de la comarca, datada al segle XI (veure fitxes associades). Cal destacar les pintures dels laterals de l'interior de l'església, es tracta de quatre grans murals, dos a cada banda, i un cinquè a l'absis, realitzats l'any 1951 per J. Busquets i F. Vidal i Gomà. Els temes representats són diversos episodis de la vida de Sant Pere i de Jesucrist, destacant el mural de l'absis, on es representa Sant Pere com a 'pescador d'homes', ja que apareix en una petita embarcació de pesca llençant xarxes a la mar 'pescant' persones. A l'entrada de l'església hi ha les restes de l'antiga creu de terme, de la qual es pot observar els graons i la columna. | 08273-84 | Carretera BV-2428, km 5,2, a 1 km de Lavern | Tot i que l'església actual és neogòtica, construïda entre els anys 1912 i 1925, ocupa el mateix emplaçament que l'església antiga, esmentada possiblement l'any 917, quan Ermenard i Udalard van cedir un alou als monjos de Sant Cugat, prop de l'Anoia, al riu de Bitlles, dins el terme del castell de Subirats. La primera menció segura de l'església és de l'any 1053, en el testament sacramental de Mir Lloc Sanç. També Guitard, en el seu testament, de l'any 1130, llega un morabatí a Sant Pere de Lavern per a celebrar misses. Consta també en el testament de Guillem Dalmau, l'existència d'un altar dedicat a Sant Martí dins l'església. El testament fou jurat per Berenguer i Guinabal sobre aquest altar l'any 1134. Al llarg del segles XII i XIII la parròquia surt esmentada en diverses donacions, fins i tot els anys 1279 i 1280, l'església va contribuir a les croades amb 40 i 38 sous respectivament. L'església antiga, la romànica, fou totalment destruïda, però per algunes fotografies conservades dels anys deu del segle XX, sabem que era un edifici ple d'afegits, amb un imponent campanar d'espadanya de dos pisos i dues obertures per pis que havia modificat enormement la seva primitiva estructura romànica. | 41.3973600,1.7665400 | 396889 | 4583603 | 1912-15 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66867-foto-08273-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66867-foto-08273-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66867-foto-08273-84-3.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 116|98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66796 | El Pago | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pago | MESTRES MERCADÉ, Josep (inèdit, 1976): 'Notes de camp' RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | IV-II aC | El jaciment es troba completament colgat sota un camp de conreu; les feines agrícoles poden haver provocat remocions en l'estratigrafia arqueològica. | Jaciment arrasat sota un camp de conreu de vinya i presseguer. No s'ha localitzat restes de material arqueològic a nivell de superfície. Tan sols una excavació arqueològica sistemàtica podria verificar si es conserven sitges com les trobades durant els treballs d'esplanació del terreny. | 08273-13 | En un camp de conreu 150 m. al nord-oest del nucli del Pago | Aquest jaciment va treure a la llum les seves restes durant els treballs d'esplanació dels terrenys agrícoles on es troba, l'any 1976. El seu propietari, Sr. Antonio Forns Raventós ho va comunicar a l'aleshores Director de la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilafranca, Pere Giró Romeu, qui reconegué el terreny, així com l'arqueòleg Josep Mestres i Mercadé. En les seves notes de camp, Mestres esmenta la destrucció d'unes 30 sitges que el propietari del terrenys recordava com '(...) taques fosques que es repetien sense ordre per tota la superfície del turó en número d'una trentena. Aquestes taques tenien una fondària de mig metre i una forma circular (...)' (MESTRES MERCADÉ, 1976). Quan els arqueòlegs realitzaren les seves visites no restava cap d'aquestes estructures, degut al fort rebaix fet al terreny. El conjunt de materials recollits tant pel propietari com en posteriors prospeccions es compon de: - Ceràmica a mà indígena ibèrica: una vora i algun fragment informe. - Ceràmica a torn ibèrica comuna de cocció oxidant, amb fragments informes de contenidors (àmfora, etc.), vores arrodonides de petit contenidor i alguns fragments informes amb decoració de pintura roja. - Ceràmica de vernís negre campaniana i una base amb decoració de palmetes estampillades pròpia de la ceràmica pre-campaniana. - Àmfora itàlica. - Fragment d'un possible suport per coure ceràmiques. - Ceràmiques passades de voltes per mala cocció i algun fragment de terra amb restes de vidrat que podria pertànyer a les parets d'un forn de ceràmica. - Molí rotatori de pedra arenisca. L'equip redactor de la Carta Arqueològica de 1990 va trobar encara alguns materials ceràmics, producte de la destrucció de les sitges, que provocà una forta dispersió de materials arqueològics. Només una part d'aquest material es troba dipositat al Museu de Vilafranca del Penedès. | 41.3863500,1.8131000 | 400764 | 4582327 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66796-foto-08273-13-1.jpg | Inexistent | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | 81 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66797 | Pujolet de l'Escuder/Pujolet de Ca l'Escuder | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pujolet-de-lescuderpujolet-de-ca-lescuder | GIRÓ ROMEU, Pere (inèdit, 1964): 'Quaderns de camp', vol. 7. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | III-I aC | El jaciment es troba completament colgat sota un camp de conreu; les feines agrícoles poden haver provocat remocions en l'estratigrafia arqueològica. | Fins ara el jaciment es delimita a partir de restes ceràmiques documentades especialment en el camí terrer que puja en pendent des de la carretera, dividint les vinyes, mentre que als camps pròpiament dits apareix poc material: - Ceràmica a torn ibèrica comuna de cocció oxidant, amb nanses de cinta i vores arrodonides de contenidor, a més de fragments informes. - 1 vora de ceràmica campaniana d'un petit plat (vernís negre molt erosionat). - Fragments d'àmfora itàlica. - Peça de pedra calcària treballada, amb una perforació central fins la meitat del gruix (no té sortida), de forma circular i amb una franja ben polimentada que l'emmarca. Les seves mides son: 4,5 cm de diàmetre, 1,7 cm de gruix total, 1 cm d'alçada de la franja polimentada i 0,9 cm de diàmetre de l'orifici. Els materials es troben dipositats al Museu de Vilafranca del Penedès. | 08273-14 | Al vessant d'un turó a peu de carretera C-243a; a uns 150 m a l'oest hi ha la masia de Ca l'Escuder. | Pere Giró Romeu i Josep Ma. Masachs, membres de la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilafranca, foren els descobridors d'aquest jaciment, el dia 22 d'agost de 1964. El terreny havia estat llaurat recentment amb maquinària agrícola, de tal forma que es van poder localitzar alguns fragments de ceràmica: 'Los fragmentos (cerámica ibérica de ánforas y romana) se hallan a lo largo de un camino que divide dicho campo y una viña colindante en una extensión de 50 m.' | 41.3969100,1.7510700 | 395595 | 4583572 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66797-foto-08273-14-1.jpg | Inexistent | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 81 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66798 | Les Cases d'en Rossell/Can Rossell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-cases-den-rossellcan-rossell | GIRÓ ROMEU, Pere (inèdit, 1950-1953): 'Quaderns de camp', vol. 3. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | III-I aC | El jaciment es troba completament colgat sota un camp de conreu; les feines agrícoles poden haver provocat remocions en l'estratigrafia arqueològica. | Jaciment ubicat en un camp de conreu de presseguers. No s'han trobat restes de cap tipus, de forma que l'única referència que tenim d'aquest jaciment és purament històrica/bibliogràfica. | 08273-15 | Al marge oest de la carretera BP-2427, a l'alçada del km 2,8, al costat d'una bòbila abandonada. | El 17 d'agost de l'any 1950, Pere Giró Romeu (de Vilafranca del Penedès) i Mossèn Lluís Via (membre de la Secció de Geologia del Museu de Vilafranca) van realitzar una excursió durant la qual van localitzar aquesta estació arqueològica, consistent en diversos materials ceràmics en un terreny al peu del camí que porta a Les Cases d'en Rossell, ocupat en aquella època per un conreu de vinya, i una estructura d'emmagatzematge en un marge: '(...) en el lado derecho (del camí que porta a Les Cases d'en Rossell) hemos hallado fragmentos de cerámica ibérica y romana y escasos fragmentos de campaniense en la viña de encima el margen de aquel camino. Podría tratarse de un silo ya que se ven en la citada pared o corte del margen de dicho camino piedras con la cerámica. Hemos extraído unos escasos fragmentos en la rápida ojeada practicada.' (GIRÓ ROMEU, 1950-1953). Només part d'aquest material es troba al Museu de Vilafranca del Penedès. | 41.4017700,1.8103200 | 400555 | 4584042 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66798-foto-08273-15-1.jpg | Inexistent | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 81 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66795 | Vinya de Dalt/Torre-ramona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-de-dalttorre-ramona | BELLMUNT, Joan (1966): AMPURIAS, vol. XXVIII, p. 261. BOSCH DE NOIA CASANOVAS, Ramon (1986): 'Castell de Subirats. El seu basament...' Notes històriques sobre Sant Sadurní d'Anoia i Subirats (Recull de treballs de divulgació apareguts en diverses publicacions). Sant Sadurní d'Anoia. Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia. LLORAC SANTÍS, Salvador (1988): Subirats. Visió general d'un municipi de l'alt Penedès. Subirats. Ajuntament de Subirats, p. 96 RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | III-I aC | El jaciment es troba completament colgat sota un camp de conreu; les feines agrícoles poden haver provocat remocions en l'estratigrafia arqueològica. | Jaciment desaparegut arran l'afectació que les obres de construcció de l'autopista A-7 durant els anys '70 del segle XX van ocasionar als terrenys adjacents. | 08273-12 | A l'alçada dels km. 15 i 15,5 de la carretera C-243a, a les terres del camí cap a Torre-ramona. | D'aquest jaciment no en tenim actualment constància material de cap mena, si bé sí disposem de notícies pretèrites, abans de l'obertura de l'actual autopista AP-7, als anys ‘70, i la modificació del traçat de camí que menava a Gelida. Aquests canvis han alterat el terreny de manera que impedeix la identificació de les troballes. El jaciment va ser descobert als anys ‘60 per Joan Bellmunt (Vilanova i la Geltrú), de la Secció d'Arqueologia del 'Centro de Estudios. Biblioteca-Museu Balaguer', qui localitzà elements arqueològics en superfície en una partida anomenada 'Vinya de Dalt', '(...) en el cruce de camino que desciende de Torre-ramona y la carretera de Sant Sadurní a Gelida (...)' (AMPURIAS, vol. XXVIII, 1966: 261), on va localitzar: - Restes de parets aixecades en sec visibles en aquell moment a banda i banda del camí de la 'Vinya de Dalt'. - Materials ceràmics (a partir de l'article a AMPURIAS, vol. XXVIII, 1966) - Fragments de vores i nanses d'àmfora ibèrica. - Vores i bases de vasos de diverses mides. - Ceràmica gris fragmentada. - 1 plat d'imitació de ceràmica campaniana. - 2 pedres passives de molí rotatori, una de calcàries i l'altra de granit (dipositades al Museu de la Geltrú, a Vilanova i la Geltrú). Com ja s'ha dit més amunt, el traçat de terrenys i camins ha estat molt modificat d'ençà dels anys ‘70, fet que va impedir a l'equip d'arqueòlegs redactors de la Carta Arqueològica de 1990 localitzar les restes descrites per Joan Bellmunt. | 41.4217100,1.8214800 | 401518 | 4586243 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66795-foto-08273-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66795-foto-08273-12-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | 81|80 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66799 | Can Bas-1/La Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bas-1la-plana | CONDE BERDÓS, Maria Josep (1987): 'Estudi sobre un recipient ibèric: vasos amb broc inferior'. Fonaments. Prehistòria i Món Antic als Països Catalans. Barcelona. Ed. Curial, n. 6, pp. 27-60. ESTRADA, J. (1969): 'Vias y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona.' Barcelona, Comisión de Urbanismo B65, p. 67. GIRÓ ROMEU, Pere (1950-1953). 'Quaderns de camp', vol. 3. Inèdit). GIRÓ ROMEU, Pere (1959): 'Avance sobre la probable aplicación de un Vaso Inédito íbero-romano.' V Congreso Arqueológico Nacional. Zaragoza, pp. 196-205. GIRÓ ROMEU, Pere (1960): 'Museo Arqueológico de Villafranca del Panadés (Barcelona)'. Memoria de los Museos Arqueológicos. Madrid, vol. XVI-XVII, fig.134. LLORACH SANTÍS, Salvador (1983): 'El Penedès durant el període romànic.' Sant Sadurní d'Anoia, p. 64. LLORACH SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Subirats, Ajuntament de Subirats, p. 96. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | IV-I aC | El jaciment es troba completament colgat sota un camp de conreu; les feines agrícoles poden haver provocat remocions en l'estratigrafia arqueològica. | Aquest jaciment es troba en un camp de conreu de vinya, tot just davant de l'entrada a la masia Can Bas de Lavern. Actualment tan sols es poden trobar alguns fragments de ceràmica ibèrica a torn i en superfície, però és possible que hi hagi estructures soterrades. | 08273-16 | Camp de conreu de vinya, tot just davant de l'entrada a la masia Can Bas de Lavern | El descobriment d'aquest jaciment data del 15 de març de 1951, quan Pere Giró i Romeu (llavors Director de la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilafranca) va localitzar en superfície uns fragments de ceràmica comuna ibèrica a torn a la vinya de davant la masia. Giró va descriure aquests fragments com a pertanyents a '(...) ánforas ibéricas sin cuello y asas cortas, oenochoe, kalathos pintado y lisa. Debe de haber algun silo.' (GIRÓ ROMEU, 1950-1953). En vista d'aquesta hipòtesi, Giró va demanar al propietari de Can Bas, Sr. Olivella, que mantingués al corrent al Museu de l'aparició de qualsevol resta arqueològica. Quatre anys més tard, juny de 1955, el Sr. Olivella notificà l'aparició de gran quantitat de fragments de ceràmica. Pere Giró va efectuar un reconeixement del terreny, localitzant al menys tres sitges destruïdes per maquinària agrícola, podent excavar tan sols una part d'una d'elles. Així és com es va poder documentar el següent conjunt ceràmic: - Ceràmica a mà ibèrica, només alguns fragments informes, un d'ells amb decoració de cordó. - Ceràmica ibèrica comuna a torn: fragments d'àmfores, de vasos globulars, de contenidors globulars de vora arrodonida i broc a la part inferior, de petits vasos de pasta gris... - Ceràmica de vernís negre de producció local (imitació de campaniana, base de peu anul·lar amb decoració de 4 palmetes estampillades asimètriques i una base de ceràmica Campaniana A. Pocs dies després (25 de juny de 1955) es trobà una quarta sitja, al sector més proper al camí que mena a la capella de Sant Joan de Salerm, de la qual es recuperà el següent lot de materials: - Fragments de dolium. - Un morter - Totxo molt gruixut de possible factura romana. - Ceràmica ibèrica comú a torn: fragments d'àmfores, de kalathos amb decoració pintada roja, i de part d'una vora d'un oenochoe. - Ceràmica a mà. - Ceràmica vidrada moderna o medieval (no descrita) | 41.4040800,1.7542400 | 395871 | 4584364 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66799-foto-08273-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66799-foto-08273-16-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 81|80 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66792 | Pujol d'en Figueres/Puig del Cocodril | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pujol-den-figuerespuig-del-cocodril | GIRÓ ROMEU, Pere (1961): 'Quadern de camp', vol. 7, maig. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. | IV aC-XVI | La situació del jaciment en un terreny erm ha provocat que el creixement de la vegetació i l'erosió exercida pels agents meteorològics estigui colgant les restes i provocant esllavissades a les restes visibles. | Conjunt d'estructures ubicades en un turó elevat al nord del terme municipal. Aquestes estructures són: - Acumulacions de blocs de pedra que conformen una àmplia línia que envolta el cim del turó, que delimita l'àrea, tret de la banda nord, d'accés més difícil. Resulta difícil interpretar aquestes restes: si bé podria tractar-se de la muralla d'un poblat iber, no hi ha dades definitives que permetin afirmar-ho, ja que l'únic que s'observa son amuntegaments de blocs irregulars, exagerats per altra banda, i que podrien formar part d'alguna construcció de funció i cronologia no definida, com per exemple, un clos de ramat. - Més de sis construccions circulars, al voltant d'un espai central sense estructures, i formades per murs d'una amplada aproximada de 0,80 m, de pedra seca amb blocs irregulars, amb un espai intern de 2,30 m x 2,20 m, amb l'accés delimitat a una banda. L'alçada conservada dels murs és d'uns 0,50 m. Podríem ser al davant de diverses estructures d'hàbitat al voltant d'un espai central distribuïdor de l'assentament, a mode de plaça, tot i que tampoc hi ha dades concloents per definir una cronologia i funció clares. - Diverses construccions rectangulars amb murs de pedra seca. - Tot i no haver estat localitzades, existeixen sitges citades en diverses publicacions i fonts orals. - Una àrea de dipòsit, probablement de recollida d'aigua, identificable pel canvi en la vegetació respecte a l'àrea en general. Si bé la cronologia del jaciment és de difícil adscripció pel que fa a les estructures, el material trobat permet fer un acostament una mica més esclaridor: - Molins de mà de granit i circulars rotatoris. - Fragments de sílex. - Peces de teler: fusaioles, alguna amb decoració incisa, i pondus (un amb decoració de cercles incisos). - Tègules (només a través de referències bibliogràfiques). - Un bloc d'arenisca amb traces d'ús (possible pedra d'esmolar?). - Ceràmica a mà ibèrica: vores rectes de llavi pla, informes amb decoració de cordons digitals, incisos senzills i un fragment de base plana. - Ceràmica a torn ibèrica comuna de cocció oxidant i alguna de cocció reductora: nanses de cinta, vores arrodonides de contenidor (àmfora), bases planes, vores exvasades (alguna amb decoració de pintura roja), vores zoomorfes de contenidor i informes, algun amb decoració de pintura roja. - Ceràmica de vernís negre campaniana: bases de peu anular, vores i informes. - 4 monedes romanes, una d'argent. 1 moneda ibèrica de la seca de Cesse. 1 moneda Macedònia del segle II a. C. - Àmfora romana (només a través de referències bibliogràfiques). - Gran quantitat de ceràmica grisa a torn medieval: informes amb decoració geomètrica incisa, perfils d'olles globulars i perfils de tenalles (algunes amb decoració incisa). | 08273-9 | Part nord del cim del turó envoltat pels torrents del Salt del Llop a l'est i de Font Santa a l'oest | L'existència d'aquest jaciment és coneguda ja des de l'any 1900; segons Font i Sagué es tracta d'una fortalesa romana. D'aleshores ençà, un nodrit grup d'aficionats a l'arqueologia han realitzat recollides de materials i cales de prospecció, però mai s'han dut a terme treballs d'excavació sistemàtica amb un estudi científic de l'assentament. Als anys ‘30 del segle XX, el pare Martí Grivé porta a terme una de les primeres intervencions-excavacions (segons els paràmetres de l'arqueologia d'aquell moment), qualificant el jaciment com a poblat-fortificació d'època ibèrica. Als anys ‘60, Pere Giró, en qualitat de 'Delegado Local de la Comisaría Provincial de Excavaciones' intenta programar un pla d'excavacions al jaciment, però no portarà endavant res més que la prospecció (GIRÓ ROMEU, 1961). Una dècada més tard, als anys ‘70, i segons notícia oral d'Anton Adell, de Sant Sadurní, un mestre de l'escola Sant Josep de Sant Sadurní d'Anoia realitzà nombroses cales al jaciment amb els seus alumnes, en concepte d'unes suposades 'pràctiques d'arqueologia', de les quals no se'n troba cap resultat. L'any 1986, Anton Ferrer (Vilanova i la Geltrú) i Anton Adell (Sant Sadurní d'Anoia) realitzen un plànol de l'assentament amb la distribució de les diverses estructures localitzades per ells, en base a la poca bibliografia existent i a les prospeccions per ells efectuades. Finalment, a les últimes dècades diversos particulars han portat a terme prospeccions els resultats de les quals no han estat divulgats. Algunes d'aquestes actuacions s'han fet sense els permisos adequats. | 41.4162600,1.8144800 | 400925 | 4585646 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66792-foto-08273-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66792-foto-08273-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66792-foto-08273-9-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Medieval|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Considerant la proximitat del Castell de Subirats, cal apreciar també la importància de les troballes medievals, de forma que podríem parlar d'un assentament ibèric amb un hàbitat medieval superposat. | 81|85|94|80 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66802 | Torrota d'en Pasteres/Torrota de Cal Pasteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrota-den-pasterestorrota-de-cal-pasteres | A.A.V.V. (1992): 'Catalunya Romànica'. Vol XIX: 'El Penedès. L'Anoia'. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 200. A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. AJUNTAMENT DE SUBIRATS (1984): Calendari 1985. 'Patrimoni Arquitectònic de Subirats'. BARCELÓ, Miquel; KIRCHNER, Helena; MARTÍ, Ramon; TORRES, José Manuel (1990): 'Informe de la segona campanya d'excavacions al Castell de Mediona (Alt Penedès)'. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya, p. 19. BOSCH DE NOIA CASANOVAS, Ramon (1973): 'Castell de Subirats. Apunts per a la seva història. El seu basament...' Programa dels Aplecs al Castell de Subirats (Aplec de la Font Santa). Subirats. BOSCH DE NOIA CASANOVAS, Ramon (1974): 'De la Comarca'. Cantillepa, Gelida: Publicació Mensual de la Ponència de Cultura de l'Ajuntament de Gelida, època III, any VI, nº 70. BOSCH DE NOIA CASANOVAS, Ramon (1976): 'Castell de Subirats. Apunts per a la seva història. Torrota d'en Pasteres-Columbari romà'. Programa dels Aplecs al Castell de Subirats (Aplec de la Font Santa). Subirat. BOSCH DE NOIA CASANOVAS, Ramon (1986): 'Castell de Subirats. El seu basament...'. Notes històriques sobre Sant Sadurní d'Anoia i Subirats, p. 40. CARAFÍ I MORERA, E. (1999): 'Les torres de Subirats, un patrimoni en perill'. TOT SUBIRATS, nº27, pp. 12-13. Publicat també al periòdic El 3 de vuit', del 30 de juliol de 1999, p. 22. ESTRADA, J. (1969): 'Vias y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona'. Barcelona, Comisión de Urbanismo B65, pp. 62-68. LLORACH I SANTÍS, Salvador (1986): 'El Penedès durant el període romànic'. Sant Sadurní d'Anoia, p. 54. PLADEVALL, Antoni; COLOMER, Ignasi M.; TOUS CASALS, Joan (1976): 'Columbaris, Colomers i Palomers'. Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya. Ed. Rafael Dalmau, p. 27. QUEROL, Carles (2005): 'L'Atles de Can Guineu (1400-1865). Sant Sadurní d'Anoia i Subirats en la cartografia de Jaume Mir i Molins'. P. 121. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986). 'Inventari de patrimoni arquitectònic de Catalunya. L'Alt Penedès'. Generalitat de Catalunya. Barcelona, p. 181 RAFEL I FONTANALS, Núria (1980): 'Contribució a l'estudi de diverses restes arquitectòniques publicades com a columbaris romans'. Fonaments. Ed. Curial, Barcelona, pp. 117-125. | X - XV | El material utilitzat en la construcció d'aquest edifici, la tàpia, s'ha anat deteriorant al llarg del temps, fins el punt que amenaça ruïna si no es prenen mesures preventives. | Torre de paredat i tàpia situada al peu del castell de Subirats, per sobre el veïnat de Torre-ramona. La planta d'aquest edifici és quadrada (5,60 x 5,60 m.). Els murs fan un gruix de 1,30 m a peu pla; a partir de 4m el mur perd uns 20 cm. La torre està formada per dos cossos diferenciats: l'inferior, amb una açada de 3 m i un gruix de 1,23 m, construït a base de blocs de pedra irregulars lligats amb argamassa de calç i terra, amb restes d'arrebossat per la seva cara interna. El cos superior té una alçada de 7 m; l'obra és de blocs encofrats de tàpia de manufactura bastant grollera, amb grans quantitats de teula i ceràmica. Aquests blocs tenen una alçada d'uns 80 cm i, entre l'un i l'altre hi ha uns forats amb llosetes. La porta està orientada cap al nord, i es situa a la part del mur que deixa de ser de pedra i morter per ser de tàpia. Fa una 90 cm d'ample x 2 m d'alt, amb els muntants fets de carreus o pedres. Cada mur té, a la seva banda interior, quatre filades de sis a vuit cel·les cadascuna (de 21 x 23 x 21 cm de mitjana), a partir de 4,39 m de sòl actual. | 08273-19 | Al sud-oest del nucli de Torre-ramona. | Segons Enric Carafí, el nom de 'Pasteres' li prové a aquesta torre d'un rabasser que havia tingut cura de les terres dels seus voltants. A mitjans de la dècada de 1960, un grup d'excursionistes de Vilanova i la Geltrú i Sitges (J. Serra Ciré, J. Virella, J. Bellmunt i A. Ferrer) descobriren la torrota i començaren a investigar-la. Juntament amb Pere Giró i Romeu (Vilafranca del Penedès), es van formular hipòtesis primerenques que definien la Torrota d'en Pasteres com a columbari (monument funerari d'època romana), on es col·locarien les urnes cineràries a les cel·les que hi ha a les parets. L'any 1980, però, Núria Rafel va refutar en un article aquesta hipòtesi, basant-se en el tipus de construcció, que no seria de tipus romà, així com les cel·les, de dimensions massa reduïdes com per a contenir les urnes cineràries a més de les ofrenes. Segons Ribé, Cebrià i Senabre (RIBÉ, CEBRIÀ, SENABRE, 1990), el més probable és que la torrota va tenir funcions defensives en un territori de frontera amb Al-Àndalus com fou el Penedès en època medieval, si bé es degué reaprofitar com a colomer un cop la marca es desplaçà cap al sud. També és possible, però, que la torrota hagués tingut des dels seus orígens ambdues finalitats, doncs la cria de coloms, documentada des del segle XI, era un dret feudal. Aquesta hipòtesi ve reforçada pel fet que al Penedès existeixen altres torres de característiques similars, que foren considerades columbaris romans i que avui s'accepta que tenen origen medieval com a torres de defensa i/o colomers (Torrota de Can Pinya, a Subirats; Columbari de l'Arborçar, a Avinyonet; Mas Pigot, a Castellet i la Gornal). No es trobà cap material en superfície, però podria haver-hi restes al subsòl. | 41.4187500,1.8223800 | 401589 | 4585913 | 08273 | Subirats | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66802-foto-08273-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66802-foto-08273-19-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | L'entorn immediat de la torrota ha estat netejat amb maquinària, ja que s'observen acumulacions de terra i pedres. | 85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66803 | Torrota de Can Pinya/Torre de Cal Pinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrota-de-can-pinyatorre-de-cal-pinya | A.A.V.V. (1992): 'Catalunya Romànica'. Vol XIX: El Penedès. L'Anoia. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 201. A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. BOSCH DE NOIA CASANOVAS, Ramon (1973): 'Castell de Subirats. Apunts per a la seva història. El seu basament...' Programa dels Aplecs al Castell de Subirats (Aplec de la Font Santa). Subirats. BOSCH DE NOIA CASANOVAS, Ramon (1974): 'De la Comarca'. Cantillepa, Gelida: Publicació Mensual de la Ponència de Cultura de l'Ajuntament de Gelida, època III, any VI, n. 70. BOSCH DE NOIA CASANOVAS, Ramon (1986): 'Notes històriques sobre Sant Sadurní d'Anoia i Subirats'. Subirats, p. 40. CARAFÍ I MORERA, E. (1999): 'Les torres de Subirats, un patrimoni en perill'. TOT SUBIRATS, nº27, pp. 12-13. Publicat també al periòdic El 3 de vuit', del 30 de juliol de 1999, p. 22. ESTRADA, J. (1969): 'Vias y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona'. Barcelona, Comisión de Urbanismo B65, pp. 62-68. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1986): 'El Penedès durant el període romànic'. Sant Sadurní d'Anoia, p. 54. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, pp. 200-206. PLADEVALL, Antoni; COLOMER, Ignasi M.; TOUS CASALS, Joan (1976): 'Columbaris, Colomers i Palomers'. Barcelona: Unió Excursionista de Catalunya. Ed. Rafael Dalmau, p. 27. RAFEL I FONTANALS, Núria (1980): 'Contribució a l'estudi de diverses restes arquitectòniques publicades com a columbaris romans'. Fonaments. Barcelona, Ed. Curial, pp. 117-125. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. 2/Alt Penedès.' Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 181. | X - XV | Les restes de la torrota estan molt envaïdes per la vegetació. A més el mas de Can Pinya també està en ruïnes. Tot el conjunt presenta un aspecte molt degradat. | Estructura de planta quadrada (5 x 5 m aprox.) i una alçada d'uns 7 m. D'aquesta antiga torre tan sols resten conservades, en estat molt precari, dues de les seves parets que fan angle (NE), part del mur sud, mig enrunat, i un altre llenç que arrenca de la paret est. Està totalment feta de tàpia, si bé conserva restes d'un arrebossat, segurament modern. Per la part interior les parets de l'edifici presenten una sèrie de cel·les disseminades, d'unes mides aproximades de 22 x 22 cm, la major part de les quals tenen sortida a l'exterior i forma abotzinada; algunes amb una petita llosa de pedra a la part superior del forat. | 08273-20 | A 600 m al nord-oest del nucli de Torre-ramona, al vessant nord del turó de la Giramola. | No es conserva cap notícia documental referent a la torre. El primer esment de l'existència d'aquesta torre el devem a José Serra Ciré, de Sitges, l'any 1965. La notícia propicià que el grup de recerques de l'Agrupació Excursionista Talaia, de Vilanova i la Geltrú (sobretot en Joan Virella), juntament amb Pere Giró i Romeu (l'aleshores Director de la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilafranca) s'interessessin per l'edifici. Existeixen fotografies que avalen que fins a principis dels anys ‘80 del segle XX es conservava tota la planta, excepte un tram de la paret NW, on ha devia haver la porta d'entrada, que ja estava en ruïnes. Els propietaris del mas proper de Can Pinya, però, derruïren les parets NW i sud per a construir un corral tancat, existent encara avui. L'ús com a corral ha provocat que hi quedin restes de teulades i bigues a l'interior, i petits coberts adossats a l'exterior. Si bé les primeres hipòtesis adjudicaven un ús funerari romà a l'edifici (columbari), els darrers estudis (RAFEL I FONTANALS, 1980) contradiuen aquesta versió, adduint que la tècnica i tipologia constructiva no és pròpia del món romà, i que les cel·les del mur són massa petites per contenir urnes cineràries amb ofrenes. També cal fer esment de la troballa d'un fragment de ceràmica àrab, datada al segle XI, incrustada dins la tàpia, el que fa pensar que la torre tenia, en els seus inicis, una finalitat defensiva, que posteriorment passà a ser un colomer, o bé que des del principi combinés les dues funcions. | 41.4199900,1.8271600 | 401990 | 4586045 | 08273 | Subirats | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66803-foto-08273-20-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | La torrota té adossat el mas homònim. Els seus habitants van fer servir la torrota com a annex agrícola. | 85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66805 | Torre de Can Llopart/Torrota de Can Llopart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-can-lloparttorrota-de-can-llopart | A.A.V.V. (1992): 'Catalunya Romànica', vol. XIX. El Penedès. L'Anoia. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 199. A.A.V.V. (1971): 'Els castells catalans', vol. III. Rafael Dalmau, editor. Barcelona, p. 767. A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. CARAFÍ I MORERA, E. (1999): 'Les torres de Subirats. Un patrimoni en perill'. TOT SUBIRATS, n. 27, novembre 1999, pp. 12-13. Publicat també al periòdic El 3 de vuit', del 30 de juliol de 1999, p. 22. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 219. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya'. Vol. 2. Alt Penedès. Barcelona, p. 181. | X-XV | L'any 2006 aquest edifici està en fase de consolidació per reparar determinades esquerdes que afecten la seva estructura. | Torre de guaita ubicada en un turó prop del nucli dels Casots. Era un edifici d'avançada depenent del castell de Subirats, en un lloc estratègic entre la depressió penedesenca i la conca del baix Anoia. El cos de la torre és de planta circular, amb un diàmetre interior de 2,10 m, i un gruix del mur de 1,25 m. Té una alçada total de 10 m, de forma troncocònica, amb la part superior una mica més estreta que la inferior. Els murs estan fets de carreus petits i irregulars, units amb un morter de baixa qualitat. Aquests murs presenten algunes espitlleres, formades per quatre pedres a costat i costat. A uns 3,5 m d'alçada hi ha l'obertura de la porta principal, al nivell de la qual hi ha una falsa cúpula. Al cim de la torre n'hi ha una altra. També a la part alta s'observa la col·locació d'un desguàs per evacuar l'aigua de pluja i evitar inundacions. Al voltant de la torre, a les bandes S i O, hi ha diverses parets que tanquen un recinte rectangular, partit per la meitat per un mur transversal, segurament relacionats amb l'estructura militar. Aquest recinte té una longitud de 30 m x 20 m d'amplada el gruix d'aquests murs és de 75 cm, excepte l'oriental, que fa 210 cm. Cal dir també que per la superfície es poden trobar fragments de ceràmiques medievals i modernes. | 08273-22 | Carretera BV-2427, km 4,3 a 300 m al nord-oest de la masia de Can Llopart de la Costa. | Fins ara hom no ha trobat cap document d'època medieval referent a aquesta torre, si bé cal associar-la al castell de Subirats, documentat de de l'any 917, i del qual la torre era punt de guaita i defensa. Pere Giró i Romeu, Director de la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilafranca del Penedès l'any 1968, va realitzar una sèrie de prospeccions inèdites aquell any, a la part baixa del turó, en el transcurs de les quals es van recollir, a nivell de superfície: - Fragments de ceràmica comuna ibèrica a torn. - La Base d'un vas de ceràmica comuna ibèrica a mà. - Fragments de pedra granítica, possiblement parts de molins de mà. L'equip que va confeccionar la Carta Arqueològica de l'Alt Penedès l'any 1990 no va poder documentar restes del període ibèric en tot el perímetre a peu del turó en superfície, si bé cal dir que els vessants N/NW i E són feixes ermes i abandonades, cobertes d'una espessa vegetació que feu impossible la prospecció. No se sap, per tant, si hi ha un establiment en vessant o dalt del turó, ni si es conserven més materials. | 41.4086900,1.8007500 | 399766 | 4584821 | 08273 | Subirats | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66805-foto-08273-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66805-foto-08273-22-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Enric Carafí i Morera, segons explica a un article publicat a la revista TOT SUBIRATS (veure bibliografia), documenta l'existència d'una pica de pedra tallada, que es va endur de la torre de Can Llopart als anys '80, i que es conserva a Gelida, a l'espera de poder-la integrar al seu lloc original. Sembla que aquesta pica pertany a la ocupació de la torre com a habitatge. | 85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||
| 66807 | Torre de la Guàrdia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-la-guardia | A.A.V.V. (1992): 'Catalunya Romànica'. Vol. XIX. El Penedès. L'Anoia. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. LLORAC SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 223. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol. 2. Alt Penedès. Barcelona, 1986, p.181. | La situació del jaciment en un terreny erm ha provocat que el creixement de la vegetació i l'erosió exercida pels agents meteorològics estigui provocant esllavissades a les restes visibles. | Restes d'una torre de guaita medieval, de planta quadrada, feta amb blocs de pedra de mida irregular, plena de terra a l'interior. Conserva una alçada d'uns dos metres, amb un tipus de sòcol de pedra de marge lligada amb fang, que envolta l'edifici. La cara est està semiderruïda. A les restes de la torre, però, hom pot observar traces de construcció moderna, el que fa pensar que les restes actuals puguin ser producte d'una modificació del segle XIX. | 08273-24 | Dalt del Turó de la Guàrdia, al nord de Sant Pau d'Ordal. | La manca de documentació sobre aquesta torre és absoluta, el seu origen alt-medieval es relaciona amb el sistema de guàrdia i defensa del castell de Subirats, juntament amb la Torre de Can Llopart. | 41.3912000,1.7906700 | 398896 | 4582891 | 08273 | Subirats | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66807-foto-08273-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66807-foto-08273-24-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | La forma quadrada de la torre no és gaire comú a la comarca.A l'interior de la torre hi ha un vèrtex geodèsic de recent construcció.A pocs metres de la cara est de la torre hi ha un gran forat a terra, de planta quadrada, de 2 x 2 x 4m. Recorda un forn de calç, però la seva funcionalitat resulta difícil de precisar, degut a que es troba completament envaït per la vegetació. | 85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66862 | Castell de Subirats i església de Sant Pere del Castell de Subirats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-subirats-i-esglesia-de-sant-pere-del-castell-de-subirats | <p>A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. A.A.V.V. (1992): 'Catalunya Romànica'. Vol. XIX. 'El Penedès. L'Anoia'. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 194-195. A.A.V.V. (2005): 'Pla Director Supramunicipal de Sostenibilitat'. Edita: Mancomunitat de Municipis de l'Alt Penedès. (Suport CD-ROM). BOSCH DE NOIA I CASANOVAS, Ramon (1974): 'Castell de Subirats. Apunts per a la seva història. El primer document escrit'. Aplecs de la Font Santa al Castell de Subirats. 20 i 21 d'abril, i 1 de maig de 1974. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, pp. 216-217. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1980): 'Els castells d'arrel romànica de l'Alt i el Baix Penedès', dins MISCEL·LÀNIA PENEDESENCA, 1980, vol. III, pp. 35-37. RAVENTÓS I ESCOFET, Josep; BOSCH DE NOIA I CASANOVAS, Ramon (1976): 'El Castell de Subirats'. Seix i Barral Germans, S. A. Barcelona. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 179-180.</p> | X-XII | Tot i que es va portar a terme una campanya de restauració de la torre de l'homenatge l'any 2003, l'edifici en conjunt presenta un aspecte ruïnós.D'altra banda s'observa que la vegetació comença a envair els recintes recentment adequats per a visitar després de la intervenció arqueològica.L'església es va refer l'any 1807; posteriorment, el 1973 es va realitzar una campanya de restauració, durant la qual es va afegir el portal de la façana de migdia, sobre l'antic portal barroc del segle XVII, d'estil neoromànic, amb arquivolta i capitells esculpits. A diferència del castell l'església es troba, doncs, en bon estat de conservació. | <p>Actualment el castell es troba en un estat semi-ruïnós. Estava reforçat per quatre torres de planta circular, de les que se'n conserva part d'una, que presenta espitlleres. També hi ha restes de parament de muralla, de carreus petits i irregulars. La torre d'homenatge o torre mestra, del segle X, és de planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes a l'interior i arrodonits a l'exterior. El mur nord, força alt, té un gruix de 80 cm, mentre l'est fa uns 275 cm. La torre devia tenir com a mínim tres sostres, dels quals es conserven les fileres de forats per a encabir les bigues. Els dos pisos inferiors del mur est presenten espitlleres. Al costat sud-oest de la torre mestra hi ha un espai identificat com a cisterna, només oberta per la part superior. A l'est de la cisterna hi ha encara altres estances. A l'est de la torre hi ha un vall o fossar, i més enllà existeix un segon recinte, enmig del qual s'aixeca una bestorre circular en ruïnes. L'edifici queda tancat a l'est per una muralla sobre la roca que la fonamenta. Al bell mig del recinte castral hi ha una construcció amb forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud, mancant-li la cara occidental. L'aparell de l'obra és de carreus grossos, amb una alçada conservada d'uns 4,3 m. L'interior és massís. És possible que la cronologia d'aquesta estructura sigui anterior a l'Edat Mitjana, reutilitzant una construcció anterior. L'església de Sant Pere del Castell de Subirats, d'origen al segle XI, és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres adossades als murs, una de les quals té una motllura esculpida. La nau és suportada per arcs formers amb un perfil semicircular, excepte els dos més occidentals, de perfil apuntat. La capçalera presenta un absis semicircular que aprofita part d'un absis anterior més petit, En aquesta part de l'absis es conserven alguns vestigis de pintures, amb un fris de triangles vermells. La projecció exterior de l'absis té forma quasi rectangular, amb un sostre de dues vessants. La porta de la façana sud, en arc de mig punt i ornamentada amb una arquivolta sobre dues columnes, va ser construïda en estil neoromànic durant la restauració, substituint un portal datat el 1809. La Mare de Déu de la Font Santa es guarda actualment a la capella del Roser, oberta al culte des de 1683, i que conserva decoració en estuc a les voltes d'aresta. La imatge actual és una còpia de la que va desaparèixer el 1936. A la part antiga de l'absis i a la part baixa de la façana sud es conserva una cantonada de la nau original. L'aparell és de reble, amb carreus de pedra tosca interposats. L'interior i la part més elevada del mur s'han fet amb carreus ben escairats i disposats en filades poc uniformes. Finalment, al tram est l'aparell és de carreu petit, alternant amb reble. El campanar és d'espadanya de dos ulls, si bé resta inacabat a causa de la restauració que va suprimir l'acabament barroc. Fora del recinte de l'església de Sant Pere del Castell trobem el cementiri parroquial de Subirats, inaugurat l'any 1.974. Tancat per una reixa, és cobert amb un sostre que imita una cavitat natural.</p> | 08273-79 | Carretera BV-2427, km. 3,8, al cim d'un turó, sobre els Casots. | <p>Sobre els inicis de l'ocupació de l'indret on s'aixeca el castell, alguns autors han proposat l'origen íbero-romà, en base a jaciments d'aquesta època propers (Pujol d'en Figueres, Vinya de Dalt/Torre-ramona,..), al pas de la Via Augusta pels peus del castell i a la troballa d'un mil·liari romà reaprofitat. Però fins ara aquestes hipòtesis no es poden contrastar, ja que aquests jaciments presenten un patró d'assentament diferent al del castell (a la plana, en terrenys conreables, menys abruptes). Sembla ser que ens trobem, doncs, davant d'una ocupació originàriament medieval. El castell de Subirats és l'edifici militar del que se'n té constància documental més reculada en el temps de tota la comarca, concretament de l'any 917. Sota el nom de 'Kastro Subiratos' trobem la residència dels vescomtes de Barcelona, fins que a al segle X la seva condició de plaça forta fronterera amb territori musulmà es desplaça a Olèrdola. A partir d'aquest moment resta sota jurisdicció de diversos castlans. Una de les dames més rellevants del Castell de Subirats va ser Elvira de Subirats, esposa d'Armengol VIII, l'últim comte d'Urgell. Elvira pactà amb el Rei Pere el casament de la seva filla Aurembiaix amb el fill del rei, el futur Jaume I el Conqueridor. La mort del rei a Muret l'any 1213 representà l'anul·lació d'aquest pacte. El 1220 va morir Elvira de Subirats deixant el comtat a la seva filla Aurembiaix, morta dos anys després del seu segon matrimoni sense descendència i finint-se així la línia directa dels Armengol. El castell fou manat enderrocar pel marquès de los Vélez, durant la Guerra dels Segadors. La intervenció arqueològica del 2.003 va permetre identificar la planta del recinte excavat, amb una potent muralla perimetral, accessos complicats i murs d'alçades considerables que minimitzen els punts febles del recinte. Es deduí que hi havia algun sistema d'accés elevat, mitjançant escales elevades o passarel·les. Com a emplaçament fortificat de frontera, s'hi feren reformes per procurar la subsistència en cas de setge, com la construcció d'una gran cisterna. Pel que fa a l'església de Sant Pere del castell de Subirats, la trobem documentada l'any 1030, si bé a principis del segle X ja hi havia al mateix lloc una petita capella castral. En un document de l'any 917, es diu que l'església estava dedicada a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. Els protectors d'aquest temple foren els Santmartí, senyors del castell de Subirats. Al llarg de la història, Sant Pere del castell de Subirats va anar acumulant riqueses i possessions. Al segle XIV la parròquia s'esmenta sovint a causa de les visites pastorals. De fet, ha mantingut la parroquialitat del terme fins el 1930, quan s'ha convertit en el santuari de la Mare de Déu de la Font Santa, en ser traslladada, el 1.726, la imatge que es venerava a la capella de la font de la Salut, als peus del castell. Durant les obres de restauració en una de les parets de l'absis aparegueren 9 monedes, classificades entre els segles XV i XIX, associades amb les ofrenes a la Mare de Déu de la Font Santa.</p> | 41.4159500,1.8170800 | 401142 | 4585608 | 08273 | Subirats | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66862-foto-08273-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66862-foto-08273-79-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Si bé el castell es troba en un estat semi-ruïnós (per tant té un estat de conservació dolent), la capella continua en ús i per tant es troba en bon estat. | 85 | 46 | 1.2 | 1771 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||
| 66864 | Església de Sant Pau d'Ordal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-pau-dordal | A.A.V.V. (1992): 'Catalunya Romànica'. Vol. XIX. El Penedès. L'Anoia. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 197-198. A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. CLARAMUNT, Jaume; MASSANA, Montserrat; VALLS, Jordi (1996): 'Campanars i campanes de l'Alt i el Baix Penedès'. Vilafranca del Penedès, p. 187. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, pp. 200-206. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1978): 'El Penedès durant el període romànic', dins MISCEL·LÀNIA PENEDESENCA, 1978, vol. I, p. 82. RIBÉ, G.; CEBRIÀ, A. i SENABRE, M.R. (1990): 'Carta Arqueològica de l'Alt Penedès.' Vilafranca del Penedès. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 181. | XII | Església d'una nau amb absis, portal adovellat i campanar de planta quadrada al costat esquerra de la façana principal, situada a llevant, en lloc de l'absis, degut a una profunda remodelació realitzada l'any 1919, de resultes de la qual la orientació de l'edifici està capgirada totalment, amb l'absis mirant a ponent. A la façana principal i en part de la façana sud hom pot observar un parament format per carreus ben escairats i polits, de mida irregular, disposats en filades uniformes. La façana sud presenta també una finestra d'una sola esqueixada, amb llinda monolítica retallada en arc. El campanar de torre, de planta quadrada, es troba a l'angle sud-est de l'edifici, i presenta un sol nivell de finestres, amb quatre obertures esveltes coronades per arcs de mig punt. L'aparell és similar al de les parets sud i est, si bé la part alta de la torre està totalment alterada, acabant en un terrat amb merlets als quatre angles. Aquest campanar té tres campanes. La de la cara nord fa 69 cm. de diàmetre i té una inscripció que diu 'Maria del Rosari. Sant Pau d'Ordal. 1955'. La campana de la cara est fa 88 cm. de diàmetre i té una inscripció escrita en llatí, que traduïda diu: 'En el baptisme dels infants m'alegro. En la mort dels fidels ploro. En tot temps lloo Déu. M'anomeno Paula. Parròquia de Sant Pau d'Ordal. Joan Borràs, Rector. Any del Senyor 1959. Em va fer Murua Vitoria. Espanya'. La tercera campana és al terrat i connectada al rellotge, i no presenta cap inscripció. A finals de l'any 1989 es va col·locar un sistema electro-mecànic que actua sobre les dues campanes grans, fent els tocs de l'Angelus, de Difunts i repica per cridar a missa, de forma automàtica. Aquest campanar té una alçada de 15 metres. Durant unes obres que es portaren a terme als anys ‘40 a la necròpolis d'època medieval pertanyent a l'església, al sector sud, van aparèixer dos elements arqueològics destacats (veure fitxes associades): un sarcòfag antropomorf fet de pedra calcària i una pica baptismal; tots dos elements d'època romànica. Les dues peces estan actualment conservades a l'interior de l'església. L'equip elaborador de la Carta Arqueològica de 1990 relaciona aquestes peces amb la primitiva construcció de l'edifici, o bé d'un anterior no documentat, també de tipus religiós. Quan es descobrí el sarcòfag també aparegueren força restes humanes. | 08273-81 | Plaça de l'església, s/n (Sant Pau d'Ordal)/Carrer de Sant Pau | La data més antiga de què tenim constància sobre l'església de Sant Pau d'Ordal són els anys 1054-1060, en què Mir Geribert, senyor del castell de Subirats, féu donació al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs de totes les seves possessions des del gorg negre al torrent i el prat, passant per Sant Pau. L'any 1095, l'església passà a ser propietat del cenobi de Sant Sebastià, en virtut de la donació que en va fer Arnau Mir de Santmartí, juntament amb la seva dona Jordana i el seu fill Jordà. Arnau Mir disposà també que els monjos celebressin un ofici per la seva ànima a l'església de Sant Pau. Aquesta cessió va ser ratificada pel bisbe de Barcelona l'any 1101. El 1147 es documenta també un plet entre el castlà de Subirats, Alaman, i el prior dels Gorgs, resolt a favor del segon. En aquest plet el castlà pretenia el dret de percepció de les civades, joves, palles, toltes i forces de la parròquia de Sant Pau. Aquest tipus de conflictes jurisdiccionals entre els senyors de Subirats i els priors dels Gorgs s'allargaren al llarg dels segles XIII i XIV. Finalment, el 1409, Sant Pau d'Ordal i Sant Sebastià dels Gorgs van passar a dependre de Montserrat, fins que el 1835, a causa de la desamortització de Mendizábal, fou retornada de nou a Subirats. El 1936 l'església i la rectoria van ser saquejades, destruint-se gran part del seu patrimoni documental. Actualment, a la rectoria es conserven els documents que es van salvar de la destrucció de l'arxiu parroquial de Sant Pau. Durant unes obres que es portaren a terme als anys ‘40 a la necròpolis d'època medieval pertanyent a l'església, al sector sud, van aparèixer dos elements arqueològics destacats (veure fitxes associades): un sarcòfag antropomorf fet de pedra calcària i una pica baptismal; tots dos elements d'època romànica. Les dues peces estan actualment conservades a l'interior de l'església. L'equip elaborador de la Carta Arqueològica de 1990 relaciona aquestes peces amb la primitiva construcció de l'edifici, o bé d'un anterior no documentat, també de tipus religiós. Quan es descobrí el sarcòfag també aparegueren força restes humanes. | 41.3814600,1.7959400 | 399322 | 4581804 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66864-foto-08273-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66864-foto-08273-81-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | 85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | |||||||||
| 66865 | Sant Joan Sesrovires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-joan-sesrovires | A.A.V.V. (1981): 'Pla General d'Ordenació Urbanística de Subirats'. Annex I. Ajuntament de Subirats. A.A.V.V. (1992): 'Catalunya Romànica'. Vol. XIX. El Penedès. L'Anoia. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 198. CLARAMUNT, Jaume; MASSANA, Montserrat; VALLS, Jordi (1996): 'Campanars i campanes de l'Alt i el Baix Penedès'. Vilafranca del Penedès, p. 189. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats. Subirats, 1988, pp. 262-263. ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p 183. | XII | Església d'una nau, coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, que arrenca d'una cornisa motllurada. La capçalera, a llevant, presenta un absis semicircular, lleugerament atalussat, amb una finestra al centre d'una sola esqueixada, paredada. L'absis està precedit per un tram presbiterial; tot aquest sector de l'edifici presenta, sobre el parament original, un segon tram arrebossat que suporta la teulada, i que presenta tres finestres molt estretes a mode d'espitlleres. A la façana nord s'obre la porta d'accés al temple, en arc de mig punt, prop de l'angle sud-oest. A la façana sud es pot observar una finestra, reformada. Aquesta façana queda tancada pel baluard del cementiri. A la façana oest es pot observar un ull de bou, també molt alterat, sota del campanar d'espadanya de dos ulls, que corona aquesta façana. Darrere de l'espadanya s'ha construït més modernament una teulada que permet accedir al campanar. El campanar, que fa 10 m. d'alçada, té una campana de 25 cm, que no presenta cap inscripció. L'edifici va quedar molt reformat amb l'afegitó d'una capella a l'angle nord-est, així com amb el sobrealçament de tota l'església, i la decoració interior, que amaga l'original, de la qual tan sols es veu la motllura, de quart de volta d'esfera, que formava el ràfec primigeni de la coberta de l'absis, i part dels paraments exteriors, on s'observa un parament de carreus irregulars, ben disposats, amb filades verticals i juntes encintades, que confereixen a l'edifici un aspecte de grans proporcions, però de tecnologia i detalls arcaïtzants. Al fons de la nau hi ha el cor, amb una escala de cargol al lateral. | 08273-82 | Al nucli de Torre-ramona, al cementiri. | L' edifici que ens ha arribat és data al segle XII, però existiria ja l'any 917. El primer esment documental on s'esmenta clarament l'església data de l'any 1325, en la concessió de sepultura atorgada pel bisbe Ponç de Gualba a Berenguer de Corbins al cementiri de l'església de Sant Joan, sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats des del segle XIII. Sembla que els feligresos de Sant Joan es negaven a pujar a l'església de Sant Pere del castell de Subirats a escoltar la missa en les festivitats, tal i com era costum. Berenguer de Corbins, per tal de solucionar aquesta situació hi fundà un benefici per a l'església de Sant Joan en honor de Sant Jaume i manà construir una capella amb altar per a la veneració del sant. El bisbe Font, com a recompensa, li va concedir el dret a sepultura l'any 1325. En una visita pastoral de 1414, es diu que mai no hi ha hagut a l'església les fonts baptismals ni la sagristia; en canvi es notifica la presència del sagrari. Pocs anys més tard, el 1438, el sagrari es retira, ja que no hi viu cap prevere. L'any 1930, la rectoria es trobava en un estat ruïnós, el que provocà que el rector s'instal·lés a la Torre-ramona. És en aquest moment quan Sant Joan va perdre les seves funcions parroquials, tot i que va seguir essent sufragània de Sant Pere del castell de Subirats. Quan es va restaurar l'església castellera, Sant Joan perdé aquest privilegi, i ara resta tancada gairebé tot l'any. | 41.4202900,1.8200300 | 401395 | 4586087 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66865-foto-08273-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66865-foto-08273-82-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-17 00:00:00 | Oriol Vilanova | Al fossar parroquial que hi ha al costat de l'església només s'hi enterren els veïns de Sant Joan.Aquesta església també s'anomena Església de Torre-ramona. | 85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 | ||||||||
| 66886 | Can Llopart de la Costa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llopart-de-la-costa | FORNS SANTACANA, Maria; FORNS SANTACANA, Lluís (1975): 'Breu estudi sobre les masies de l'entorn de Sant Sadurní d'Anoia'. Tipografia Emporium. Barcelona. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, pp. 239-240. MEDINA, Vicente: 'Los Llopart-Canals de Corbera venidos a Can Romagosa' (inèdit). ROSSELLÓ RAVENTÓS, Joan (1986): 'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Vol 2, Alt Penedès.' Barcelona, p. 185. | XIV | Masia de frontó triangular, amb teulada a dues vessants, amb planta baixa i pis. Tot i que amb el pas del temps la masia ha patit diverses transformacions, encara presenta elements medievals originals, tals com les quatre arcades ogivals de pedra treballada que hi ha al celler, datada de mitjan del segle XIV; dues arcades apuntades a l'entrada de la masia, també de finals del segle XIV o principis del XV, i una arcada d'arestes retocades amb anella al mig, al saló principal de la masia. El portal d'entrada a l'edifici és de mig punt, adovellat; a sobre hi ha una finestra gòtica coronella, sense columneta central, que antigament es trobava al sector de llevant. L'esmentat portal d'entrada no està centrat a la façana, sinó que es troba situat a l'esquerra. Les finestres de l'interior presenten festejadors, amb impostes decorades amb flors de quatre fulles i botó al mig, datades al segle XIV o principis del XV. La porta del celler és de carreus adovellats, amb arc escarser. Moltes finestres són de pedres treballades; en una d'elles, situada en una façana secundària, hi ha la data de 1744 a la llinda, així com un arc geminat trebolat, emmarcat per un arc d'ogiva. Les reixes són de ferro forjat; n'hi ha que tenen forma bombada, a mode de gelosia. Una mina comunica amb el pou de la finca, de grans dimensions. Posteriorment es va fer una construcció que amagava la part esquerra del brancal del portal, de manera que l'edifici va perdre bona part del seu aspecte senyorial. Avui, però, aquesta construcció ja no existeix. | 08273-103 | A ponent del Casots | És una de les masies més antigues de Subirats. Ja existia l'any 1385, aleshores s'anomenava mas de Maria Ferrer. El mateix any va passar a mans de Bernat Llopart, cunyat de Maria Ferrer, de la parròquia de Sant Pere de Subirats. Els Llopart són un llinatge antic, que encara conserven la propietat del mas i el mateix cognom. Així, avui encara hi ha Lloparts establerts en algunes masies properes a Subirats, com Can Llopart de les Alzines (a Sant Sadurní), a Masquefa i a Gelida també, o a Can Llopart de Corbera, d'on se suposa que prové el tronc comú. Segons Vicente Medina, el llinatge dels Llopart té uns orígens molt antics, íntimament lligats a la història del castell de Subirats, des del segle X, quan el comte Borrell II (947-992) va tornar amb homes d'armes de l'interior per la reconquesta del Comtat de Barcelona i les terres del sud del Llobregat. Així, el cognom Llopart, apòcope de 'Lleopart' antic, deriva del nom propi Lleopart, documentat al segle XI, com veiem, entre d'altres, en la figura del vescomte de Girona Lleopart, que va ocupar el càrrec entre els anys 920 i 930, o el jutge Lleopart, que va exercir en diverses ocasions en el tribunal de l'abadessa Emma, filla de Guifré el Pilós, al monestir de Sant Joan de les Abadesses. D'aquest nom propi, i seguint l'evolució comuna de l'aparició dels cognoms al segle XI, es va constituir en el patronímic Lleopart per a aquesta família. Guillem Lleopart era dipositari del testament d'Ermengarda de Barcelona, filla de Borrell II, redactat al castell de Subirats el 17 d'octubre de 1030. L'arxiu documental de la família Llopart s'inicia al segle XIV, amb nombrosos documents en pergamí. | 41.4067800,1.8032200 | 399969 | 4584606 | 1385 | 08273 | Subirats | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66886-foto-08273-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08273/66886-foto-08273-103-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-17 00:00:00 | Josep Anton Pérez | També és coneguda amb el nom de Can Ferrer.Can Llopart de la Costa és la masia amb més restes gòtiques conservades al municipi. L'edifici, però, ha estat saquejat en varies ocasions i actualment està restaurat.A l'actualitat l'edifici està relacionat les Caves Llopart. | 85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:57 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 168,45 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/