Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 67486 | El pi de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pi-de-lavenco | DOG-2480 N. 2480 DEL 22-9-1997. ORDRE de 3 de setembre 1997. INVENTARI DEL PATRIMONI NATURAL.'El pi de l'Avencó'. Servei de Parcs i Espais Naturals. Generalitat de Catalunya. | Estat de conservació precari. | Aquest pi pinyer (pinus pinea), es troba situat dins el camping de l'Avencó, al barri del mateix nom de forma relativament isolada, cap a la banda més est d'aquest espai de lleure. El seu estat vital és dubtós, ja que va patir l'impacte d'un llamp fa anys i la precarietat d'alguna de les seves branques és força evident. L'exemplar conserva una alçada de 21 m amb un volt de canó de 3'32 m mentre que la soca fa 3'83 m. La capçada és de forma triangular, amb una projecció de 15,25 m per 12 m per 13'48 m. Actualment conserva dues branques principals que es ramifiquen als 5'50 m, però que tenen un desenvolupament precari i la fulla no és gaire abundant. Tot i així no deixa de constituïr un bon exemplar de pi, en una zona on predominen roures i alzinars. | 08276-6 | Al barri de l'Avencó. | 41.7658100,2.2655200 | 438949 | 4624036 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67541 | Reserva natural de Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/reserva-natural-de-vallforners | La zona de Vallforners destaca per l'abruptuositat de les seves cingleres i la poca traça de la presència humana. La zona queda compresa entre els següents sots: Sot de la Font de Mas Déu, Sot de Noguereta, Sot dels Avellaners, Sot de la Figuerassa i torrent del Mojó. Es tracta d'un espai on abunda el roure i l'alzina, amb una recent i important aportació de pi. Com per la resta d'àrees ocupades per avetoses i rouredes de les zones de Reserva Natural Qualificada, s'ha procedit a elaborar estudis complerts sobre la seva evolució realitzant-se diversos inventaris fitosociològics. Reconeixement florístic de les zones de Reserva Natural Qualificada on s'ha de tenir en compte la corològica de les espècies vegetals endèmiques i/o amenaçades. | 08276-61 | Estribacions del Montseny. | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Els criteris seguits sorgiren en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7429700,2.3384100 | 444989 | 4621451 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67541-foto-08276-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67542 | Les alzines de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-alzines-de-lavenco | IPEC-Montseny (1998), n. 3921. DOG-2480 N. 2480 DEL 22-9-1997. ORDRE de 3 de setembre 1997. INVENTARI DEL PATRIMONI NATURAL. Servei de Parcs i Espais Naturals. Generalitat de Catalunya. | Conjunt de 18 alzines on, tres de les quals, s'han descrit i declarat arbres d'interès local. Alzina 1- exemplar que fa 14, 50 m d'alçada, amb un volt de canó de 2,21m i un volt de la soca de 4,90 m, amb una projecció horitzontal de la capçada de 18,50 m per 16 m; amb una ramificació de tres branques principals ramificades a 3,50 m. Alzina 2- individu de Quercus ilex, situat a 12'5 m de l'Alzina 1. Fent una alçada de 20 m, la més alta del conjunt, i amb una volta de canó de 2,37 m. El volt de la soca és de 4,25 m i la projecció horitzontal de la capçada és de 19 per 18 m. Aquest exemplar té tres branques principals que ramifiquen a 6,50 m. Alzina 3- Alzina situada a 29 m de l'Alzina 1 i a 28 m de l'alzina 2. Aquest exemplar fa una alçada aproximada d'uns 15 m, amb un volt de canó de 2'67 m. El volt de la soca és de 4,24 m; mentre que la capçada presenta una projecció de 21m per 18,30 m amb tres branques principals ramificades a 2'15 m. | 08276-62 | Al barri de l'Avencó. | Bona part d'aquestes alzines foren plantades al segle passat per la família Dachs, propietaris de l'Avencó. | 41.7650200,2.2595900 | 438456 | 4623952 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67549 | Alzina del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-bellit | DOG-2480 N. 2480 DEL 22-9-1997. ORDRE de 3 de setembre 1997. INVENTARI DEL PATRIMONI NATURAL. Servei de Parcs i Espais Naturals. Generalitat de Catalunya. VIVES, JM. (1996). Arbres monumentals i singulars del Montseny. Monografies del Montseny, 11. p.69-92. | Alzina que creix en un marge rodejada de camps de conreu, destacant entre el paisatge. Es tracta d'un exemplar viu de Quercus ilex d'uns 11 m d'alçada (tot i que se li han arribat a atribuir 12 m) i amb un volt de canó de 3,70 m. El volt de la soca fa uns 4,60 m, amb una capçada esfèrica que presenta una projecció de 18,70 m per 18,80 m. es desenvolupa en tres branques principals ramificades a una alçada de 1'80 m. A prop seu hi trobem dos forats, un de força gros, que no sembla haver afectat la vitalitat de l'arbre. L'alzina és en la major mesura, l'arbre que ocupa la major superfície del massís i en molts punt forma una massa boscosa important; des de les zones més baixes fins a 1000 m altitud. L'actitivat humana sobre el bosc (desforestació, producció de carbó vegetal...) fa que no trobem exemplars molt desenvolupats. Poden viure centenars d'anys i tot i que són de creixement lent, poden assolir dimensions importants. | 08276-69 | Pla de la Calma | Per la seva singularitat ha estat considerat un dels arbres monumentals més significatius del Montseny. | 41.7634700,2.3077700 | 442459 | 4623747 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67549-foto-08276-69-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||
| 67550 | Alzina de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-lagusti | DOG-2480 N. 2480 DEL 22-9-1997. ORDRE de 3 de setembre 1997. INVENTARI DEL PATRIMONI NATURAL. Servei de Parcs i Espais Naturals. Generalitat de Catalunya. | L'alzina és en la major mesura, l'arbre que ocupa la major superfície del massís i en molts punt forma una massa boscosa important; des de les zones més baixes fins a 1000 m altitud. L'actitivat humana sobre el bosc (desforestació, producció de carbó vegetal...) fa que no trobem exemplars molt desenvolupats. Poden viure centenars d'anys i tot i que són de creixement lent, poden assolir dimensions importants. | 08276-70 | Pla de la Calma. | Per la seva singularitat ha estat considerat un dels arbres monumentals més significatius del Montseny. | 41.7634500,2.3078300 | 442464 | 4623744 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67573 | Parc Natural del Montseny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-montseny-4 | DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS (1987). Estudi sobre la propietat forestal. Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS (1998). Viu el parc. El Montseny. Memòria. Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS. Tagamanent. 364-X. GURRI, F. (1997). Parcs Naturals de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona p. 133-150. | El Parc Natural del Montseny se situa a la serralada Pre-litoral catalana, de la qual n'és el massís més enlairat. Ocupa una extensió de de 30.010 ha distribuïdes entre divuit municipis que pertanyen a tres comarques (Osona, la Selva i el Vallès Oriental). Els seus límits naturals són la riera d'Arbúcies, els cursos alts de la riera Major i del riu Gurri, el Congost i la plana del Vallès. Tres grans conjunts muntanyosos configuren el massís: la carena del turó de l'Home (1.706 m) i Les Agudes (1.703 m) , el Matagalls (1.697 m) i el pla de la Calma (Puig Drau 1344 m), que, units pels colls de Sant Marçal i de Collformic respectivament, encerclen la conca alta del riu Tordera. El nom del massís, que prové del llatí Mont Signus (mont senyal), mostra la fesomia del seu relleu. Geològicament, el Montseny és format per dues fases orogèniques i es troba trencat per un gran nombre de falles que han originat una complexa composició de capes i materials. Així, es troben calcàries a la zona del Congost, granits a l'àrea de Gualba i pissarres al pla de la Calma. L'especial orografia del terreny, les diferències altitudinals i la distància del mar en una latitud típicament mediterrània condicionen una notable diversitat climàtica. A grans trets es pot dir que, a mida que es guanya alçada, el clima passa de ser mediterrani a muntanyós fred amb diferents estadis intermitjos i que varien segons l'orientació dels vessants. Les diferències d'humitat i temperatura expliquen la vegetació que es desenvolupa al Montseny. Des de la mediterrània a les parts baixes (alzinars, suredes i pinedes), la de muntanya mitjana plujosa (alzinar muntanyenc i rouredes), d'ambients centreuropeus per sobre dels 1.000 m (fagedes i avetoses) i, fins i tot, d'ambients subalpins als cims (matollars i prats culminals). La confluència d'aquests factors en un relleu abrupte, solcat de torrents i cingleres, dóna com a resultat una extraordinària varietat d'hàbitats. El seu gran valor ecològic s'evidencia amb la pervivència d'espècies com la dròsera, l'herba de Sant Segimon o la genciana groga, entre d'altres. En estreta relació amb la distribució de la vegetació, la fauna del Montseny es caracteritza també per l'existència d'espècies típiques de terres centreuropees a les zones altes del massís i per la fauna d'ambients més mediterranis a les parts baixes. La coincidència d'aquests dos grans grups en un espai relativament reduït es deu a què un gran nombre d'espècies hi troben les condicions adients per a desenvolupar-se: s'han documentat 270 espècies de vertebrats i més de 10. 000 d'invertebrats. El caràcter boscós del Montseny determina en gran manera la fauna que l'habita. A l'alzinar es troben el senglar, la guineu, la geneta o la rata cellarda entre els mamífers més coneguts; l'astor, el gaig o el pitroig entre les aus més comunes, i diversos tipus d'amfibis, rèptils i peixos. El que li confereix un caràcter més singular a la fauna però, són les espècies d'influència centreuropea, que sovint resten aïllades, com és el cas de la granota roja, el tritó pirinenc o la musaranya d'aigua. Altres espècies de distribució típicament centreuropea són la llebre, el liró, el grasset de muntanya, el pinsà borroner, el llangardaix verd o l'escurçó pirinenc. | 08276-93 | Al Montseny. | Al segle XX la muntanya comença a ser valorada com a entitat digna de les aspiracions dels afeccionats a les excursions i la natura. En una guia de l'època es parlava del Montseny com a 'regió desconeguda i admirable'. Al mes de marc del 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va celebrar al Matagalls el I Concurs de Esports d'Hivern. Els excursionistes crearen la Travessia del Montseny, que partint de la Vall del Congost, creuava la zona fins a Gualba, en un sol dia. Participar en aquest concurs es convertí en una competició i el rècord de 8 hores i mitja en propietat de la Secció muntanyenca del Centre Autonomista dels Dependents del Comerç, aconseguit el 1916, va ser superat el 1927 pel Centre Excursionista Barcelonès amb 4 hores i 24 minuts. Des de l'any 1977 en el sector barceloní i 1978 en el sector gironí, el massís del Montseny està legalment protegit per un pla especial d'ordenació promogut per les diputacions de Barcelona i Girona respectivament. L'any 1978 la UNESCO va incloure el Montseny dins la xarxa mundial de reserves de la biosfera del programa MAB (Home i Biosfera) Les Diputacions de Barcelona i Girona gestionen aquest espai protegit en col·laboració amb els municipis que en formen part i amb la participació dels diferents sectors implicats. El pla especial garanteix la preservació dels valors naturals i culturals del Montseny; l'ús públic ordenat de la muntanya, l'atenció a les demandes pedagògiques, la recerca científica i el suport al desenvolupament socioeconòmic de la zona. El principal objectiu del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona en la gestió d'aquest espai és, mitjançant fórmules participatives i de consens, donar compliment a aquest pla especial. | 41.7637900,2.3005900 | 441863 | 4623787 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La ocupació humana del Montseny ha portat a l'establiment d'unes activitats econòmiques específiques que modificaran les seves característiques. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||
| 67577 | La Creu de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creu-de-lagusti | GARCIA-PEY, E. (1998). La creu de l'Agustí. Retall de premsa. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 42, p.23. GARCIA- PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 124. | Prop del camí de la Calma, tocant pel costat de ponent de la masia de l'Agustí, es troba aquest collet que fa de pas entre la zona de la Calma i la del Turó. Es tracta d'una petita depressió a la carena d'una serralada o d'un contrafort per la qual es passa d'un vessant a altre de carena. En aquest punt es col·locà una creu de petites dimensions sobre una roca que es va esmicolar i va caure per la cinglera. | 08276-97 | Pla de la Calma, prop el mas Agustí. | Ens diu la llegenda que una pubilla del mas Agustí festejava amb l'hereu del Bellit i aquest sovint feia el camí per anar-la a veure. Una nit d'hivern negra i gebrada, després del festeig el noi va agafar el camí de tornada cap a casa, camí de les Credes, que és un punt de pas dificultós, on va tenir una topada impensada amb una llopada famolenca. Els familiars trobaren, l'endemà al matí, a l'estret pas unes poques restes de la seva roba. Per recordar el fet es posà una petita creu metàl·lica sobre una de les roques. Molt després un dia de pluja també s'endugué el rocam, sobre el qual hi havia la creu, la qual es creu que ha quedat congada sota l'esllavissada. Ningú va pensar d'anar a buscar-la ni restituïr-la. I avui es coneix el paratge com a creu de l'Agustí. Aquest paratge natural es troba en un punt geogràfic clau de comunicació entre els masos Bellver i Agustí amb la zona de la Calma, essent conegut des de sempre. | 41.7520200,2.3078700 | 442457 | 4622475 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67583 | Clot de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clot-de-la-mora | La zona del Clot de la Móra que ha estat definida com a Zona de Reserva Natural Qualificada, compren les estribacions de la riera del Pujol i el Torrent de la Figuera. Tota aquesta superfície de massa forestal es caracteritza per la presència de roure i alzina amb un petit percentatge de pineda. Hi dominen els boscos i el matollar on trobem una flora típica de la zona mediterrània, de subtipus humit. Els pendents abruptes de la vessant de la Móra caracteritzen aquest paisatge que ha tingut una evolució diferenciada respecte les altres zones arbòreas de la banda de la riera d'Avencó. | 08276-103 | Estribacions del Pla de la Calma | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Els criteris seguits sorgiren en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7853800,2.3130700 | 442919 | 4626176 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67583-foto-08276-103-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||||
| 67592 | Collet de la Creu de Can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collet-de-la-creu-de-can-coll | GARCIA- PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 124. | Prop del camí que baixa de Can Coll, tocant pel costat de ponent de la masia el Coll, es troba aquest collet que fa de pas entre la zona del Figaró-Vallcàrquera i la del Turó. Es tracta d'una petita depressió a la carena d'una serralada o d'un contrafort per la qual es es passa d'un vessant a altre de carena. En aquest punt es col·locà una creu recordatòria de petites dimensions que va caure i està perduda. | 08276-112 | Sota el Turó de Tagamanent. | Creueta metàl·lica que quedava situada al collet de Can Coll, en memòria d'un caçador que va morir a causa d'un tret involuntari d'un company de cacera. La creu va desaparèixer i el lloc es considera de gran bellesa paisatgístic, essent una zona de pas essencial en les comunicacions de la zona de Figaró amb el Turó de Tagamanent. | 41.7403600,2.2929000 | 441202 | 4621191 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67592-foto-08276-112-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||
| 67622 | Font d'en Vinyes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-den-vinyes | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 84. | Situada al costat del camí, a la cara de migdia de la riera del Pujol, en el camí que puja cap a la casa del mateix nom i un cop passat el pot de Picamena i el nou embassament. Es tracta d'un lloc obac, amb gran quantitat d'espècies botàniques i amb un accés immediat a la riera i al seu medi aquàtic. A la part més propera al camí, hi ha uns bancs de pedra que permeten seure al visitant i gaudir de l'entorn. | 08276-142 | pujant per l'esquerra de l'Avencó | Aquesta font, feta d'obra, ha estat arrenjada ben entrat el segle XX. Tot i que no s'en descarta un ús continuat de la mateixa des de molt temps abans, sobretot per les cases més properes com Ferreres o Picamena. El nom s'ha associat a la gran quantitat de vinyes que hi havia en els feixes de sobre la riera, i l'ús dels vinyetaires d'aquesta aigua. El lloc és molt freqüentat durant tot l'any, a l'hivern hi puja la gent d'Aiguafreda i rodalies a buscar-hi aigua, ja que té molta anomenada; i a l'estiu la gent hi puja d'excursió o a berenar. A part de la resta de l'any que hi passen excursionistes i ciclistes. | 41.7934500,2.2924000 | 441209 | 4627086 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67622-foto-08276-142-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||
| 67625 | Lledoner de Castellseguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoner-de-castellseguer | L'exemplar que ha estat considerat arbre d'interès local està junt altres dos lledoners (celtis australis), de característiques similars a l'individu estudiat però de mesures inferiors. Els tres arbres s'arrengleren davant la masia de Castellseguer, en el camí d'accés. El lledoner fa una alçada de 17 m, amb un volt de canó de 2, 80 m i amb un volt de soca de 5'50 m. La projecció de la capçada és de 16'60 m i aquest exemplar consta de dues branques ramificades a 6'5m de la base del tronc. | 08276-145 | Prop del Collet i Turó de Seguer. | 41.7349500,2.2794800 | 440081 | 4620600 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67625-foto-08276-145-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||||
| 67626 | Faig de Can Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/faig-de-can-figuera | Aquest exemplar de faig (Fagus sylvatica), es troba situat isolat al camí d'accés a Can Figuera, a uns 100 m i a l'esquerra del camí que porta a la casa. És fàcil visualitzar-lo ja que es troba enmig de la plana i rodejat de ginestell, ginebró, esbarzers i falgueres i a prop d'un pi roig (pinus sylvestris), en ple Pla de la Calma. L'alçada de l'arbre és d'uns 17 m, amb un volt de canó de 2,74 m, mentre que el volt de la soca de 6,97 m. La projecció de la capçada, que és de forma ovalada, és de 14'40m per 14'10m i es desenvolupa en sis ramificacions a una alçada de 2'80 m. Segons M. Boada, és l'únic faig del Pla de la Calma. | 08276-146 | Pla de la Calma, a Can Figuera. | 41.7735000,2.3292800 | 444256 | 4624846 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67626-foto-08276-146-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||||
| 67627 | Pi del camí de les casetes de la coveta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-del-cami-de-les-casetes-de-la-coveta | Aquest exemplar de pi pinyer (pinus pinea) es roba situat al camí de les casetes de la coveta. Es tracta d'un individu viu que fa una alçada d'uns 16 m amb una volta de canó de 2'60 m i un volt de la soca de 2'60 m. Fa uns 17 m de projecció de la capçada i aquesta és de forma globulosa. | 08276-147 | Barri de la Pedralba, carrer de la Font de la Coveta. | 41.7406200,2.2674500 | 439086 | 4621237 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||||
| 67628 | Alzina de l'Estany o del Parany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-lestany-o-del-parany | Exemplar de quercus ilex de la família Fagaceae que es troba situat prop de la masia de l'Agusti, al costat del GR-5, en un espai conegut com el Parany. Aquest arbre que fa una alçada aproximada de 8 m, amb un volt de canó de 1'20 m i un volt de soca de 3'50 m presenta una capçada rodona a nivell de 9, 40 m i una capçada perpendicular a 8'80 m, es troba en força bon estat de conservació. Semblen quatre rebrots d'una soca tallada fa molts anys. | 08276-148 | Pla de la Calma. | 41.7502900,2.3139500 | 442961 | 4622279 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67628-foto-08276-148-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||||
| 67629 | Roure del Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-torn | Aquest exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) es troba situat prop de la masia del Torn. Les seves dimensions, de caire indicatiu, ens donen una alçada d'uns 18 /19 m, amb un volt de canó de 3, 04 m mentre que per la soca, el volt és de 5,15 m. La projecció de la capçada és de 22'35m - 21'10m; i té un desenvolupament de tres branques ramificades a una alçada de 7'5 m. | 08276-149 | Vall del Congost, al Torn. | 41.7387500,2.2638600 | 438786 | 4621032 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||||
| 67633 | Els Degotalls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-degotalls-0 | GARCIA-PEY. E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 72-73. | Es tracta d'una petita balma d'on es recull l'aigua filtrada de la Font de Sant Joan. Aquesta ha anat produint unes calcificacions que donen lloc a la cavitat i on a davant s'hi va construïr un petit mur de contenció i una estructura atalussada amb unes escales d'accés. L'estructura es basa en el sistema de carreus de pedra local, ben escairats i disposats en filades regulars sense lligar. Tot el paratge ha estat adequat i acondicionat, per anar-hi a fer passejades o a berenar. | 08276-153 | Sobre el Barri de la Pedralba, al Folló. | Paratge que ha estat recentment arrreglat per la gent del Folló, per fer visitable bona part del turó de sobre la casa. Seguint el passeig de Sant Joan; i sota la font del mateix nom. El mas Folló ha estat arrenjat per restaurant i espai lúdic dedicat al turisme rural. | 41.7381800,2.2756500 | 439766 | 4620961 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Tot i que la seva construcció és força recent, ha esdevingut un dels paratges singulars del municipi. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||
| 67638 | Gorg de les senyores | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-les-senyores | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent. p. 85. | La riera d'Avencó es troba ubicada entre els termes municipals de Aiguafreda i Tagamanent i les seves aigües provene de la confluència entre la Riera del Pujol o Picamena i el torrent de la Figuera i la riera del Purgatori, per acabar desembocant al riu Congost. Espai de gran interès paisatgísitic format per un petit gorg situat entre la Platgeta i Pla de Llobins, arrecerat en un revolt de la riera. L'aigua que baixa queda impermeabilitada en aquest punt, un clot pregon al llit del corrent on aquest alenteix el seu curs. | 08276-158 | A l'Avencó. | Aquest espai natural és força visitat per la gent de les rodalies, els veïns d'Aiguafreda i el Tagamanent, ja que queda situat prop de la zona habitada de l'Avencó i hi va molta gent a passejar, i a l'estiu a banyar-s'hi o jugar. Un altre indret molt visitat, és la platgeta, aquesta al ser més planera, es va convertir en un punt molt recorregut pels banyistes. És desconeix l'origen del topònim que fa pensar es tractaria d'un gorg on només s'hi banyaven les senyores. | 41.7669200,2.2655900 | 438956 | 4624159 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67641 | Puig Drau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-drau | El Puig Drau, situat parcialment dins el municipi de Tagamanent, constitueix un dels punt més elevat de la zona, amb 1.344 m d'altitud. Aquest espai totalment muntanyós limita amb els següents torrents: el Sol de la font del Ginebre, el Sot de l'Infern i el Sot dels Avellaners. Hi dominen els boscos i el matollar on trobem una rica i variada flora de caràcter típicament mediterrani. L'abundàcia de les diferents espècies de plantes, amb la fauna associada, vindrà determianda per la diferent altura i tipus de sòl on es trobin, donant lloc a una successió tipològica de la vegetació molt particular. El bosc predominant d'aquestes fondalades és el roure i l'alzina, amb pi i altres espècies representatives. | 08276-161 | estribacions del pla de la Calma. | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Aquest puig va ser inclòs com a Zona de Reserva seguint els criteris establerts en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7642700,2.3483500 | 445833 | 4623809 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67641-foto-08276-161-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67642 | Alzinar de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzinar-de-lavenco | Alzinar de 21 peus de Quercus ilex que van des de la classe diamètrica 30 fins la 85, estant la majoría d'individus entre 40 i 50 cm de diàmetre. Les alçades oscil·len entre els 14,5 metres fins als 24 metres, la més alta. Veure Annex 1. D'aquest alzinar se'n poden destacar tres individus, que són els que tenen majors diàmetres: Alzina 1: exemplar de 224 cm de volt de canó, 330 cm de volt de soca, una alçada de 22 metres, diàmetre mid de projecció de capçada de 13,85 metres i 4 branques inserides a 3,10 metres. Alzina 2: individu de 242 cm de volta de canó, 288 cm de volt de soca, 24 metres d'alçada ( la més alta del conjunt), un diàmetre mig de projecció capçada de 15,3 metres i 4 branques ramificades a 6,5 metres d'alçada. Alzina 3: exemplar de 17 metres d'alçada, amb una volt de canó de 272 cm (la més grossa del conjunt), 331 cm de volt de sova, un diàmetre mig de projecció de capçada de 15,5 metres i 4 branques inserides a 2,15 metres d'alçada. | 08276-162 | Barri de l'Avencó | Bona part d'aquestes alzines foren plantades per la família Dachs, propietaris de l'Avencó. | 41.7649200,2.2593100 | 438432 | 4623941 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67642-foto-08276-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67642-foto-08276-162-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67643 | Til·ler de la Font de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tiller-de-la-font-de-sant-joan | Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 18 metres; una volta de canó de 195,5 cm i 204 cm de volta de soca; el diàmetre mig de projecció de capçada és de 15,33 m; aquesta s'insereix a una alçada de 1,60 metres, formant 7 branques principals. | 08276-163 | Finca del Folló | 41.7384900,2.2756900 | 439769 | 4620995 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||||
| 67644 | Til·ler de la Font Freda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tiller-de-la-font-freda | Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 21 m; una volta de canó de 198 cm i volta de soca de 304 cm. El diàmetre mig de projecció de capçada és de 16,43 m. La copa s'insereix a una alçada de 1,85 m i consta de 5 branques principals. | 08276-164 | Dins la finca del Folló, davant la Font Freda | 41.7418800,2.2730000 | 439549 | 4621373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67644-foto-08276-164-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||||
| 67645 | Alzina de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-lagusti-0 | Exemplar de Quercus ilex de la família de les Fagàcies de 9 metres d'alçada, 209 cm de volt de canó i 247 de volt de soca; té un diàmetre mig de projecció de capçada de 11,85 metres i 4 branques inserides a 2,1 metres d'alçada. | 08276-165 | Pla de la Calma | 41.7502800,2.3060800 | 442307 | 4622283 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||||
| 67646 | Pollancre de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pollancre-de-lagusti | Exemplar de Populus nigra de la família de les Fagàcies de 17 metres d'alçada, 365 cm de volt de canó, 390 de volt de soca, un diàmetre mig de capçada de 17,3 metres i 5 branques inserides a 1,9 metres d'alçada. | 08276-166 | Pla de la Calma | 41.7511000,2.3051200 | 442228 | 4622375 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||||
| 67647 | Roure de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-lagusti | Té algunes branques mortes. | Exemplar de Quercus humilis (roure martinenc) de la família de les Fagàcies de 25 metres d'alçada, 330 cm de volt de canó, 377 de volt de soca, 14,9 metres de diàmetre mig de projecció de capçada i 3 branques inserides a 2,7 metres d'alçada. | 08276-167 | Pla de la Calma | 41.7500400,2.3056400 | 442270 | 4622257 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67647-foto-08276-167-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67648 | Roure del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-bellit | Exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) de la família de les Fagàcies de 12,5 metres d'alçada, 208 cm de volt de canó i 280 de volt de soca, té un diàmetre mig de capçada de 12,7 metres i es ramifica en 4 branques a 2,4 metres d'alçada. | 08276-168 | Pla de la Calma | 41.7636000,2.3080800 | 442485 | 4623761 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||||
| 67649 | Alzina del Pou Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-pou-gran | Exemplar de Quercus ilex, família de les Fagàcies. És un peu de 13 metres d'alçada, 131,5 cm de volta de canó, 151 cm de volta de soca; té un diàmetre mig de capçada de 9,93 m, inserida a 1,88 m d'alçada i formada per tres branques principals. | 08276-169 | Barri de l'Avencó | 41.7652200,2.2584000 | 438357 | 4623975 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||||
| 67533 | Font de la Plaça de l'Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-lajuntament-2 | XX | Aquesta font es troba situada al costat de l'Ajuntament de Tagamanent, a la Plaça de la Vila. Es tracta d'una estructura de factura contemporània formada per pedres de dimensions variables lligades amb ciment que s'adossen a una gran pedra. La font té una aixeta d'obertura i una petita pica d'obra; a la part central hi ha una inscripció gravada a l'obra on es fa un recordatori a Mossèn Adjutori Vilalta i on es diu: 'Remunteu amb majestat /la gran ruta inconeguda/ entre temps i eternitat. Mossèn Adjutori Vilalta. 1908-1978.' | 08276-53 | Vall del Congost. | La construcció de la font, de caire molt contemporani, s'ha d'associar amb la ubicació de l'Ajuntament, aquest construït al 1978. La font està dedicada a Mossèn Adjutori Vilalta. Home del ripollès, fomat per claretians i posteriorment anà al seminari de Vic. Va ser ordenat sacerdot cap el 1932 i va ser mossèn de Tagamanent fins la seva mort. Composà poemes, cançons i sardanes de títols com: Batecs, Flors blanques, Pastoreta del Congost, Segon diumenge de maig, Veus Paternals. Promocionà la cultura catalana i el municipi de Tagamanent, essent un dels principals organitzadors de totes les activitats de caire religiós i cultural del poble. | 41.7375000,2.2670400 | 439049 | 4620891 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||||
| 67534 | Monument al Beat Miró de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-al-beat-miro-de-tagamanent | AAVV. (1999). Monogràfic dedicat al Beat Miró de Tagamanent. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent. n. 45. AAVV. (2000).Noticiari de l'Associació: inauguració del monument al Beat Miró de Tagamanent. | XX | Monolit de pedra rojenca local, on hi ha encastada la cara del Beat Miró de Tagamanent que s'ha tret del que hi ha a la tomba del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, on està enterrat. Amb una inscripció que diu: L'Associació de Veïns i Amics de Tagamanent en memòria del Beat Miró, fill de Tagamanent 1113-1161. I amb una llegenda que diu: 'En un món trasbalsat ets el mirall on tothom s'hauria de mirar.' | 08276-54 | Vall del Congost. | Monolit que s'inaugurà el 9 de setembre del 2000, dins els actes de la Festa Major de Tagamanent. es realitzà un doble ofici religiós i cívil i forma part d'una petita placeta dins l'urbanització de la Pedralba. MIRO DE TAGAMANENT: (Tagamanent, Vallès Oriental 1113- Sant Joan de les Abadesses, Ripollès 1161). Canonge agustinià i beat. Era fill de Ramon Berenguer de Tagamanent i Ermessenda i va ser lliurat pels seus pares a la canònica de Sant Joan de les Abadesses el 25 de juny del 1127, en el document d'oblació, també hi surten els noms dels seus germans: Pere, Arbert i Bernat. Allà va ser ordenat prevere hi protà una vida senzilla dedicada a l'estudi, l'oració, el dejuni i la caritat fins el 12 de setembre 1161, que morí. Dos segles després, Ramon de Bianya, abat de Sant Joan, que havia rebut del papa l'encàrrec de reformar la canònica agustiniana a Catalunya, volgué destacar la beatutiud del canonge i a causa de la veneració que se li professà manà, al 1345, que un artista segurament de la cort pontifícia d'Avinyó construís un sepulcre d'alabastre amb una estàtua jacent i una inscripció que recorda la seva vida. Les despulles foren col·locades el 28 d'agost, Festa de Sant Agustí, del 1345. Aquest sepulcre es troba prop del presbiteri, i està format per un sarcòfag d'alabastre de Beuda que té, en la seva cara anterior l'àliga de Sant Joan evangelista i a banda i banda, una inscripció rimada i l'escut dels Tagamanent. També hi ha una la figura de Miró, de forma estilitzada que remarca la seva espiritualitat i l'ascetisme, i que té un gos descansant als peus, volent significar la fidelitat de Miró a la regla canonical. El sepulcre fou profanat pels francesos el 1794, i traslladat a un absis proper; i malmès en part el 1936, tot i que la Generalitat de Catalunya el va retirar. Després, al 1939, va ser tornat al seu lloc original i recompost dins el programa de restauració del monestir entre 1948 i 1963. També hi ha una vida llatina anònima s. XIV que recorda la seva santedat. Aquest relat ha estat transmès per Flórez, que es valgué d'una transcripció de Caresmar, el qual va proposar que el nom del beat estigués en una de les cadires de la catedral nova de Lleida, entre els dels altres sants catalans. El seu culte, va començar arran de la seva mort i sempre se li ha atribuït favors i penjant exvots prop del seu sepulcre. La comunitat hi feia cremar llànties i eren conegudes les seves aptituds curatives que han pervingut fins els nostres dies. | 41.7409300,2.2653300 | 438910 | 4621273 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||||
| 67535 | Monòlit del pont de Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monolit-del-pont-de-santa-eugenia | ARXIU MUNICIPAL, Ajuntament de Tagamanent. VIVES, E. (1997). A Emili Castellanos Vila. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n. 40. | XX | Monòlit fet de pedra local, anomenada també pedra roja de Tagamanent, format per un sol bloc de 40 cm de gruix per quasi un metre d'alçada.La part superior presenta un acabat amb punxa a la banda dreta, i la pedra no presenta cap tractament en tota la superfície. Es troba situat abans del pont nou de Santa Eugènia, al barri de Santa Eugènia del Congost, a la banda dreta del camí. Aquest element està dedicat a Emili Castellanos Vila (1954-1995). | 08276-55 | Vall del Congost | Dedicat a Emili Castellanos Vila (1954-1995). Fet el maig 1997.Emili Castellanos fou lingüísta i escriptor, morí el 17 de nov de 1995 a Barcelona, als 41 anys. Era idealista, i llicenciat el filologia catalana. Dedicat a Tagamanent i la natura. Va fer el pregó de festa Major del 1991. L'Associació de veïns i Amics de Tagamanent va ser l'encarregat de recuperat el sector de l'antic camí de Tagamanent a Santa Eugènia, entre les cases de Can Morera i l'Església, de la inauguració del nou pont de Santa Eugènia (10 maig 1997) i del monolit dedicat a la seva memòria. | 41.7350400,2.2687500 | 439189 | 4620617 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67535-foto-08276-55-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||
| 67545 | Bugader de cendra de l'Agustí. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bugader-de-cendra-de-lagusti | LOPEZ, J. (1989). 'Els bugaders de cendra.' Muntanya 766. Butlleti CEC. Barcelona, p. 252-253. | XVIII-XIX | Dins el Museu Etnològic del Pla de la Calma. | Bugader de cendra, de pedra d'esmolar de caire local. Presenta la forma de gran vas globular, tot i que només en resta la meitat. Es troba situat al primer pis de la masia, a la zona de la cuina i prop de la llar de foc, per tal d'aprofitar l'aigua calenta per fer la bugada. Hi ha un atre fragment de bugader situat en una habitació del costat. | 08276-65 | Pla de la Calma, mas Agustí. | Els bugaders de cendra s'utilitzen per blanqueja la roba, aquesta era rentada prèviament abans de fer la bugada. Es dissolia la cendra amb aigua calenta i mentre s'escalfava l'aigua, el bugader s'omplia de roba i s'hi tirava la cendra, refredada i netejada de pols. Després s'abocava l'aigua, quan havia arrencat el bull; i un cop escolada es recollia pel sobreixidor i es retornava a la caldera per tornar-se a escalfar. | 41.7508800,2.3058200 | 442286 | 4622350 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67545-foto-08276-65-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98|119 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||
| 67579 | Vitrall de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vitrall-de-tagamanent | XX | En aquest senzill vitrall es veuen les parròquies històriques de Tagamanent: la principal al Turó de Santa Maria, Sant Cebrià de la Móra i Santa Eugènia del Congost. | 08276-99 | Vall del Congost. | Aquest vitrall va ser construït per ser colocat al nou ajuntament al 1979 i fou encàrregat a vidres Barnoles, una empresa especialista en vitralls i vidres de Vic. | 41.7380300,2.2667500 | 439025 | 4620950 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67579-foto-08276-99-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||
| 67584 | Imatge de Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatge-de-santa-eugenia-0 | XIV | <p>Aquesta imatge de talla polícroma en fusta, hauria format part d'un conjunt més gran dedicat a Santa Eugènia i que s'ubicaria en un punt indeterminat del retaule, segurament el cos principal. Les reduïdes dimensions de l'estàtua i els seus trets han fet dubtar de la seva autenticitat. Es tracta d'una figura empeus, simbolitzant a Santa Eugènia, amb una ploma a la mà dreta i un llibre a l'esquerra, situada sobre un petit pedestal.</p> | 08276-104 | Vall del Congost, barri de Santa Eugènia. | <p>Aquesta imatge hauria procedit del retaule d'estil Barroc dedicat a Santa Eugènia del Congost i que fou cremat i destruït al 1939, durant la Guerra Cívil. L'estàtua va estar guardada al mas Santaeugènia, on els propietaris, la família Castellanos en va tenir cura, fins que va ser retornada a l'església. Actualment és l'única imatge venerada en el recinte.</p> | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67584-foto-08276-104-1.jpg | Física | Gòtic | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-10 00:00:00 | Anna M. Gómez | 93 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||
| 67593 | Bugader de les Planes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bugader-de-les-planes | LOPEZ, J. (1989). 'Els bugaders de cendra.' Muntanya 766. Butlleti CEC. Barcelona, p. 252-253. | XVII | Sencer | Peça de grans dimensions, construida amb pedra local i situada al la cuina del mas les Planes. A la mateixa habitació s'hi pot observar el seu emplaçament original, al costat de la llar de foc, per escalfar l'aigua que s'havia d'utilitzar per blanquejar. Objecte de pedra amb una obertura central i circular de 0'5 m de diàmetre i amb un petit suport a la part inferior, per permetre evaquar l'aigua, un cop utilitzat. Aquesta peça es troba en molt bon estat de conservació, estant pràcticament sencer. | 08276-113 | A les Planes, sobre Vallcàrquera (Figaró). | En les cases d'època moderna es documenten una sèrie d'accessoris d'ús domèstic ampli. Els bugaders de cendra s'utilitzen per blanqueja la roba, aquesta era rentada prèviament abans de fer la bugada. Es dissolia la cendra amb aigua calenta i mentre s'escalfava l'aigua, el bugader s'omplia de roba i s'hi tirava la cendra, refredada i netejada de pols. Després s'abocava l'aigua, quan havia arrencat el bull; i un cop escolada es recollia pel sobreixidor i es retornava a la caldera per tornar-se a escalfar. | 41.7320600,2.2884800 | 440827 | 4620272 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||||
| 67611 | Quadres de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quadres-de-santa-eugenia-del-congost | XX | <p>Col·lecció formada per 8 obres pintades entre Albert Ràfols Cullerés i R. Goula. Es tracta de pintura sobra tela que representa diverses imatges i escenes religioses de la vida de Crist.</p> | 08276-131 | Vall del Congost, al barri de Santa Eugènia del Congost | <p>Ràfols Cullerés va nèixer a Barcelona el 1892, on morí al 1986. Pintor format a la Llotja amb Lluís Labarta, A. Mas i Fontdevila, que marxà a viure a Madrid, fou el pare de Ràfols Casamada, també il·llustre pintor, pedagog de l'art i el disseny. Albert Ràfols exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona al 1917 i a la Pinacoteca. Posteriorment es dedicà a ensenyar a pintar a grups burgesos de Barcelona i a realtizar encàrrecs diversos. De la seva pintura destaca l'enquadrament fotogràfic i la factura esbossada, d'on destaquen els seus interiors i retrats. L'encàrrec de decorar l'església de Santa Eugènia del Congost es realitzà després de la guerra civil espanyola; que va ser quan l'església va ser saquejada i bona part dels seus béns destruïts.</p> | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67611-foto-08276-131-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-01-16 00:00:00 | Anna M. Gómez | Ràfols i Goula | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||||
| 67612 | Canelobres de Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canelobres-de-santa-maria-de-tagamanent | <p>MORGADES, J (1893). Catálogo del Museo Arqueológico-Artísitco Episcopal de Vich. Vic. PLADEVALL, A. (1999)CATALUNYA ROMÀNICA vol. XXII. Barcelona, p. 240. PLADEVALL, A. (1999). 'Santa Maria de Tagamanent' a El vallès Occidental, el Vallès Oriental. Guies Comarcals. Catalunya Romànica. Ed. Pòrtic. Barcelona, p.178-180 .</p> | XIII | <p>L'anomenat Canelobre I de Tagamanent és una peça de ferro forjat que fa 1'60 m d'alt i una anella de 52'50 cm de diàmetre; presenta un corona de llum rotatòria, sobre un trespeus amb la base aplanada. La canya és ortogonal i decorada amb dos nusos circulars i un tercer de quadrat per aguantar la corona on es posa el llum. Aquesta corona és formada per quatre barres llises que en la seva base, fan forma de creu; els extrems d'aquestes barres estan acabades amb una flor de lis estilitzada i amb forma de forca o trident d'uns 18'5 cm alt, un dels quals es conserva incomplet. El segon Canelobre de Tagamanent és de ferro forjat i fa 1'80 m alt. Presenta una corona de llum rotatòria formada per quatre barres que s'uneixen en una arandela d'on en surt una estructura en forma de creu. Aquesta corona és dentada per la part de dalt. A la base trobem tres peus aplanat per les puntes que s'uneix a 14 cm del terra formant una canya gruixuda, circular i llisa, de 3 cm de diàmetre, amb dos forats circulars a la part baixa que fa que tingui dos sortints semicirculars a banda i banda. La canya s'estreny per aguantar la corona de llum i acaba en punta per poder sostenir el ciri.</p> | 08276-132 | Museu Episcopal de Vic | <p>Aquest primer canelobre de Tagamanent s'ha datat del segle XIII i hauria ingressat al Museu Episcopal de Vic, abans del 1893 on té el número d'inventari 1.342 i que s'associaria a un altre canelobre també procedent de Santa Maria i amb el número 1.341.Per altra banda, el segon canelobre de Tagamanent també s'ha datat del segle XIII i hauria ingressat al Museu Episcopal de Vic, en les mateixes condicions que l'anterior, on té el número d'inventari 1.341. La seva ubicació dins el temple de Santa Maria de Tagamanent sembla força clara tot i que se'n pugui precisar l'emplaçament. L'església de Santa Maria es cita per primera vegada a inicis del s. X dC. Aquesta primera construcció romànica el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc II, la va cedir al, 1098, al monestir de Santa Fe de Conques, amb l'objectiu de que hi fundés un monestir. Aquest, per raons desconegudes no s'arribà mai a fundar, i l'església passà a Sant Pere de Casserres, que era propietat dels vescomtes de Cardona, fins al 1257, tot i que fins el XIV els priors de Casserres presentaven el capellà o rector i cobraven una part de les rendes. Del segle XIV en endavant constarà com a parròquia del bisbat de Vic i a partir del XVII l'església prengué el caire de santuari marià. Tenim poca documentació sobre el terratrèmol del s. XV, però es documenten àmpliament les obres de manteniment i reforma realitzades al s. XVI, afegint-se dues naus laterals i la capella del Roser, es va eliminar el campanar d'espadanya, construint-se un de planta quadrada. A partir del XVIII, va entrar en un progressiu estat d'abandonament que es va accentuar al s. XIX i cap al 1940 la parroquialitat es traslladà a Santa Eugènia. La posició exacta dels canelobres dins el temple, el seu autor i comprador i la seva trajectòria històrica queden per precisar; tot i així poden dir que al llarg del segle XIX es procedí al buidatge de part de mobiliari de l'església i que en aquest cas, dues de les peces van anar al Museu Episcopal.</p> | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Sense ús | 2020-01-07 00:00:00 | Anna M. Gómez | Desconegut. | el Museu Episcopal de Vic està actualment en període de remodelació, i no és visitable. | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||||
| 67481 | Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-tagamanent | <p>AAVV. (1999). 'El Vallès Occidental i el Vallès Oriental'. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. AMADES, J. (1950). Costumari Català. Vol. I, Barcelona. p.62. AMADES, J. (1989). Imatge de la Mare de Déu Trobades a Catalunya. Ed. Selecta-Catòlica. p. 398-399. AMICS DE L'ART ROMÀNIC (1984). Santa Maria de Tagamanent. Circular nº 29. ARXIU CAPITULAR DE VIC, Calaix 6, documents 120 i 123. ARXIU NOTARIAL DE BARCELONA, Capbreu de Don Jaume de Rocabertí i de Tagamanent. Notari Joan Carles (1557-1584). CAIXAL, A. (1991). 'església de Santa Maria de Tagamanent. Recerca arqueològica'. Catalunya Romànica XVIII. Vallès Occidental. Vallès Oriental. Barcelona, p. 430-432. CAIXAL, A; AMIGÓ, J. (1991) 'Excavacions a l'església de Santa Maria de Tagamanent (Vallès Oriental, Barcelona)' a Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica, II. La recerca arqueològica. Quaderns científics i tècnics, 3, Diputació de Barcelona, p. 191-196. CAIXAL, A; CASTELLANOS, A. (1993). 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a Quaderns Científics i Tècnics, 5. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. p.363-370. CANYAMERES, F. (1970). El Vallès, vigor i bellesa. Barcelona. CATALÀ ROCA, P. (1969). 'Castell de Tagamanent' a Els Castells catalans, vol.II, Diputacio de Barcelona.p.64-69. FONTSERÉ, E; IGLÉSIES, J. (1971). Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906. Barcelona. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Maria de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. GÓMEZ, M. (1992). 'Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent', n. 28. GONZÀLEZ, A ISERN, J. (1985) 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a 32 Monuments Catalans. Diputació de Barcelona. P. 64-69. HILARI D'ARENYS DE MAR, P. (1968) Santa Fe del Montseny. Barcelona. JUNYENT, E. (1945). Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vic. Vic. PLADEVALL, A. (1984). 'Tagamanent'. Gran Geografia Comarcal. El Vallès i el Maresme. p.239-241. PLADEVALL, A; CATALÀ, P. (1969). Els castells catalans. Barcelona. PLADEVALL, A. (1970). 'Santa Maria de Tagamanent'. Hoja Diocesana de Vic. Any X, n.500, p. 28. PLADEVALL, A. (1988). Evocació de Tagamanent. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, n.8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval'. La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. PUIG I CADAFALCH, J; FALGUERA, A; GODAY, J. (1983). L'arquitectura romànica a Catalunya. Del segle IX al XII. Vol. II.Barcelona. ROSSELL, F.M. (1945). Liber Feudorum Maior. Edició i reconstitució. Barcelona. SERRA VILARÓ, J.(1966). 'Els senyors de Cardona' a Història de Cardona, vol. I. Tarragona. UDINA MARTORELL, F. (1951). El Archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Barcelona. VIVES, E. (1997). 'Personatges de Tagamanent. Tagamanent'. Associació d'Amics i Veïns, n. 38.</p> | XII-XX | Restaurada per la Diputació de Barcelona al 1986. El temple està tancat amb reixes situades a les principals obertures. | <p>L'estructura arquitectònica conservada de l'església de Santa Maria de Tagamanent, presenta una planta anòmala de creu llatina, amb la capçalera rectangular i la porta principal oberta a ponent, seguint la disposició de les esglésies cristianes. S'estructura entorn de nau central coberta amb volta de canó. Aquí, la volta apareix lleugerament apuntada i dividida en tres trams mitjançant dos arcs torals, un d'ells, al primer tram, arrenca de dues mènsules on s'obren les dues naus laterals, més curtes que la gran i cobertes amb volta de creueria. Aquesta nau és encapçalada per un absis de planta rectangular i de forma asimètric, cobert també amb volta apuntada i amb un cos elevat on hi havia existit el cambril de la Mare de Déu. La nau de tramuntana té un absis rectangular, com la central, mentre que la de migdia no en té, servint la capçalera com a sagristia i lloc de pas que portava cap a la casa rectoral i al tram d'escales que permetien accedir al cambril, d'estil gòtic i amb una portada d'arquivoltes motllurades. Les estructures romàniques es centrarien en una part dels murs laterals a la nau de tramuntana i la capçalera, insinuant una nau única, que segurament estaria coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals. La fàbrica utilitzada és de carreus ben escairats i lligats amb morter de calç. Als peus de les naus, com veurem més endavant (en el marc de les reformes del segle XVIII) hi trobem dos cossos adossats, afegits posteriorment, d'alçades diferents i cobertes inclinades que es lliuren al cos del campanar. La torre del campanar és al capdamunt de la façana de ponent i té la planta quadrada i la coberta plana amb dues grans obertures de mig punt on hi havia les campanes i una obertura més a cada una de les altres parets. Al mur de ponent hi trobem un òcul central i un portal amb dovelles amb regràs normal i tres arquivoltes sense cap mena de decoració i bastant malmeses, que recolzen sobre columnes de capitells motllurats, típiques també del gòtic tardà. La tècnica constructiva ulitizada en aquest cas és de maçoneria als paraments lateral i posterior, i de carreus de petites dimensions i ben escairats organitzats en filades a la façana principal, mentre que els angles estan reforçats amb grans carreus. L'accés al temple es troba encerclat per un pati tancat que delimita l'àrea del cementiri antic i del que en tenim evidència per les fotografies preses a principis de segle XX i per les restes de murs força malmesos (actualment no conservat). Al seu voltant s'observen restes d'antigues dependències; una de les quals, la casa rectoral, on hi ha una llinda inscrita amb la data de 1736.</p> | 08276-1 | Al Turó de Tagamanent | <p>Les primeres referències documentals que tenim de l'església de Santa Maria daten el seu origen al segle XI, però les intervencions arqueològiques realitzades a finals dels anys 80, evidenciaren l'absència d'estructures romàniques. A les excavacions aparegueren estructures que, segons els autors, podrien formar part de les dependències del recinte del castell, documentat des de l'any 945 (Arxiu Capitular de Vic) del qual no se'n tenia evidència física. L'església apareix esmentada amb la condició de parròquia al llarg del segle XI, fins el 1098 (Serra Vilaró, 1966) quan el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc, la va cedir a l'abat Begó del monestir francès de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) per tal de crear un monestir filial a la gran abadia occitana. Aquest projecte no arribà a realitzar-se i la parròquia de Tagamanent passà a l'església de Sant Martí, fins que, a mitjans del segle XIV (cap el 1361) es traslladà de nou a Santa Maria. El 1282 es documenten els altars de Santa Maria, Sant Joan i Sant Jaume i al 1307, també un altar dedicat a Sant Miquel i un espai pels castlans Tagamanent. En el segle XIV l'església de Santa Maria figura com a simple parròquia del Bisbat de Vic i serà al 1448, arran d'un document on es materialitza una demanda d'ajut per la reconstrucció i dotació de l'església que aquesta es bastirà de nou. Aquest document, localitzat al Registra Gratiarum de l'arxiu del Bisbat de Barcelona, esmenta que el conjunt de Santa Maria es trobava en situació de gran penúria a causa d'un seguit de sismes (el terratrèmol del 24 al 25 de maig amb epicentre a la zona del Vallès) que l'havien afectat seriosament. Es diu que l'església estava enderrocada en diversos punts i que a més de la reconstrucció era necessària la renovació dels ornaments i també els diversos objectes per al culte. Seguidament es procedí a la reconstrucció, pràcticament de nou, de les estructures arquitectòniques. Al llarg del segle XVI s'hi van fer algunes petites obres de manteniment i s'hi van afegir alguns retaules nous, com el de Sant Jaume, fet pel mestre Rafael Andreu; igualment al 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l'edifici afegint-se dues naus laterals i la Capella del Roser amb el seu retaule corresponent. També es va eliminar el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada on el 1627 s'hi posà una campana nova, alhora que es refeia la coberta de l'església. Documentalment ens consta que a mitjans del XVII, l'església fou, de nou, objecte d'algunes innovacions convertint-se en un fervorós santuari dedicat al culte marià, és en aquest moment quan es bastí la llegenda sobre la Mare de Déu trobada i es construí l'altar major i també la casa rectoral (1763). Al segle XIX se'ns documenta que al costat esquerra de l'església hi havia l'altar de la Puríssima (conegut també com l'oratori de Vilardebò) i l'altar de Sant Josep; mentre que al costat dret, hi havia l'altar de Sant Isidre (on hi havia la pica baptismal) i l'altar del Roser. A la capella fonda s'hi trobava l'altar del Sant Crist o del Santíssim sagrament. L'altar principal estava dedicat a Santa Maria. Malgrat les destrosses del temple, al llarg dels diversos conflictes bèl·lics, hi va haver un darrer intent de reconvertir el conjunt en casa monàstica. Aquest projecte fracassà i la parròquia es traspassà a l'església de Santa Eugènia del Congost, entre Aiguafreda i el Figaró, el 1940. L'any 1949 el senyor Josep Porter Rovira, va adquirir l'església i la casa rectoral a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent representada pel Rev. Adjutori Vilalta i Vilalta. El nou propietari reparà el sòl i arranjà el presbiteri de la nau nord construint-hi dos graons d'accés a l'absis, i l'any 1974 ho va vendre a la Diputació de Barcelona. Tres anys més tard la Corporació va declarar aquesta zona reserva natural i es començà a plantejar la seva restauració i adequació.</p> | 41.7476000,2.2960900 | 441474 | 4621993 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-3.jpg | Legal i física | Medieval|Romànic|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són múltiples les celebracions, tant cristianes com paganes, realitzades a dalt del Turó de Tagamanent. La tradició de romiatges i peregrinacions realitzades en punts elevats i en esglésies i ermites és molt comú a tot Catalunya. En el cas de Tagamanent l'exemple més actual és la celebració de l'Aplec de Primavera que es celebra cada any entre el turó i el collet de Sant Martí (veure fitxa). Però se'n documenten de molt més antics, els més coneguts són els de caire religiós de tradicció cristiana, com ara les processons i les peregrinacions, sobretot realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meterològiques (veure fitxa) . De caire més pagà, trobem les celebracions dels solsticis (tant el d'estiu com el d'hivern). Així, al cim del Tagamanent, per la vigília de Sant Joan, que és un dels dies més farcits de costums i creences, encenien quatre fogueres al voltant de l'església, encarades als 4 vents i tan grosses, que es veien des de tot el Vallès, el Congost, el Montseny i la Plana de Vic. Els focs es solien encendre per tal de guardar la casa de malalties, de lladres, de marfugues en general, d'embruixaments i de l'atac de mals esperits. J. Amades, també recull d'aquesta festivitat, que la fadrinalla d'Aiguafreda i del Figueró pujaven al cim del Tagamanent, i les noies, sobretot, s'havien lliurat al ball rodó al sò de cançons alegres i saltadores. L'encesa de focs dalt del Turó no només es documenta per Sant Joan, sinó que coincidint amb Nadal s'encenien grans focs, als quatre punts de l'esplanada de Santa Maria, per guiar a la gent de les rodalies cap a missa. També és una costum molt antiga que pel toc de l' Ave Maria del vespre a la vigília de Nostra Senyora de Setembre, que és festa principal de la Parròquia del Roser de Maig, de Sant Isidre i de Corpus, es facin més focs per tot el voltant del Turó. Una altra llegenda sobre el turó de Tagamanent fa referència a les seves campanes. Al descriure el Turó, Joan Portet diu que a l'Ermita hi havia uns parallamps i que aquests causaven moltes destroces ja que recorda haver vist part de la rectoria i pallissa destroçades pels llamps també recorda les 4 campanes que hi havia, la més grossa diu que se sentia des de Barcelona, era tal el so que hi va haver un campaner que va agafar un mall i la va escardar i tot i així no podien resistir el so. El ressò d'aquestes campanes era tan temut que es va estendre la llegenda arreu i el seu sò es va associar a la voluntat del diví. | 85|92|94|98 | 46 | 1.2 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||
| 67482 | Església de Sant Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-marti | <p>AAVV (1969). Els castells catalans II. Barcelona. p. 299-336. AAVV. (1991). 'Sant Martí'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 432. GAVÍN, J.M. (1990).'Sant Martí de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca. Monografies del Montseny', nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, nº8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval.' La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. VALL, R. (1988). 'Sant Martí de Tagamanent. El romànic del Vallès'. Dins Associació d'Amics de Tagamanent, 20, 1988. VALL, R.; MASVIDAL, A. (1983). El romànic al Vallès. Ed. Ausa. Sabadell. p. 78.</p> | XI | en runes. | <p>Petita església situada al peu del turó de Tagamanent. En resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d'absis, orientada al sud-est, amb el començament de la volta de quart d'esfera i l'arc triomfal on ha quedat un àbac. Aquest àbac, és visible per la cara interior, i el mur conservat fa 6 per 3 m alt i és força fragmentari. Es tracta d'una una nau única amb absis semicircular, ornamentat amb un fris de finestretes cegues. El mur sud, que encara roman més o menys sencer, presenta filades de carreus d'arenisca vermella de petites dimensions, ben escairats per la cara externa i ajuntat amb morter de calç, mostrant la fàbrica constructiva. Encara es poden observar els basaments dels murs que formen la planta, tot i el deteriorament progressiu de les estructures. Al seu entorn hi ha un cementiri, i ben aprop un seguit de murs sense identificar.</p> | 08276-2 | Al Turó de Tagamanent | <p>Aquest edifici de petites dimensions, dedicat a Sant Martí de Tours, fou construït avançat el segle XI i funcionà com a parròquia del terme. Documentada al 1009 com a 'Sancti Martini supra via', havia de ser església parroquial cap al 1098, en lloc de Santa Maria, quan aquesta havia d'esdevenir monestir. En aquest document s'esmenta també que el comte Ramon Berenguer I cedeix al vescomte Ramon Folc la meitat de l'alou de Vallforners. S'ha hipotetitzat sobre l'existència d'un temple anterior i sobre una possible reforma cap el 1070, que no s'ha pogut contrastar arqueològicament. Al costat hi tenia un cementiri, que donat el seu estat ruinós al 1357, el bisbe de Vic Ramon de Bellena, i en motiu d'una visita pastoral, ordenà recollir-ne els ossos i enterrar-los a l'església de Santa Maria. En aquest moment surt documentada com 'capellam publicam Sancti Martini que ut dicitur communiter fuit prima ecclesia'. L'any 1361, l'església de Santa Maria recuperà la parroquialitat, i la de Sant Martí, poc a poc es va anar malmetent, essent considerada una capella depenent de l'església principal o una capella de camí. Potser cal relacionar el trasllat de les funcions de parròquia a mitjan del segle XIV des de l'esglesiola de Sant Martí al capdamunt del cim, amb la construcció d'un temple de trets gòtics aprofitant part de les estructures de l'antic castell. La documentació arqueològica confirma aquest segon moment d'actuació en una data similar a aquella que esmenten les fonts escrites. Es desconeix com afectà a l'estructura el terratrèmol documentat al 1448, però queda clar que conservà el seu rol secundari fins el seu enrunament definitiu, considerat cap el segle XVIII.</p> | 41.7479600,2.2985500 | 441679 | 4622031 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67482-foto-08276-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67482-foto-08276-2-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha una sèrie d'estructures annexes no identificades. Tot hi estar força embardissat s'hi poden veure alguns ossos i restes de murs, esdevenint un conjunt de gran interès arqueològic. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||
| 67483 | Església de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-eugenia-del-congost | AAVV. (1991). Tagamanent. Butlletí informatiu, p. 5. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 124. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Eugènia del Congost' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998), n. 7414-7421-7455. JUNYENT, E. Itinerario histórico de las parroquias del obispado. Parroquia de Santa Eugenia del Congost. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. OLIVER, J. (inèdit). Història de Tagamanent. VIVES, E. (2001). 'Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò'. Monografies del Montseny, n. 16. p.186-207. | XII-XX | Església que va patir importants remodelacions en època moderna. | L'església situada a la part esquerra de la Vall del Congost, de reduïdes dimensions, es troba dedicada a Santa Eugènia. L'edifici és d'una sola nau, de carreus ben escairats, fets amb pedra local i lligats amb argamassa; les cantoneres també estan reforçades amb carreus de tamany més gran amb la doble funcionalitat: d'element arquitectònic i decoratiu. Tota l'estructura es troba situada sobre una petita plataforma que s'anivella amb el pendent natural del terreny on es troba annexada una petita sagristia, amb diverses dependències modernes i el cementiri. Aquesta plataforma per la seva cara sud-est és feta de carreus, alguns de grans dimensions de pedra local ben escairada, que en algun dels seus punts estaria buida, contenint algun tipus de dipòsit. En els seus inicis es tractaria d'un temple senzill d'una sola nau acabada amb absis que cap el 1690 va ser ampliat allargant la nau per la part del davant i aixecant la coberta. Es conserven restes de murs d'època romànica i un campanar d'espadanya. El seu interior ha estat força remodelat i actualment està emblanquinat i decorat amb cortines. | 08276-3 | Vall del Congost | Tenim coneixement del conjunt de Santa Eugènia des del 1038; en un document que la situa prop de la domus del Congost, tot i que aquesta domus no ha estat encara geogràficament localitzada. El 1194 s'esmenta aquest topònim relacionat amb un delme de Guillem Bonfill d'Aiguafreda, on es diu: 'ipsum meum X quod abeo et teneo ad Sancta Eugenia' i on també es fa esment de l'església. Es creu, doncs, que fou probablement a mitjans del segle XII, quan segurament es construí l'església romànica de Santa Eugènia del Congost. A nivell arquitectònic, d'aquesta fase en destaca la capella de Santa Eugènia (datada al s. XI i d'estil romànic) tot i que la fàbrica que ara s'observa és força més tardana; i també les restes de basaments de murs que es poden veure a la façana oest de la mateixa església. En les següents dades històriques es documenta que al 1306 els Santa Eugènia es van vendre els drets aparellats a la castlania de Montmany i que al 1333, la capella ja tenia cementiri propi. Un altre document del 1376 la cita com a capella de Sanctuginia on els pagesos hi feien deixes i també s'hi feien misses. Al llarg del segle XVII trobem un altre esment de la capella de Santa Eugènia del Congost, on es demostra la seva adscripció al mas de l'Església o mas Santa Eugènia, fins que al 1713 per cessió del mateix propietari passà de nou a la parròquia. En aquest context de segle XVIII i segle XIX es produirà una important remodelació arquitectònica del conjunt, esmentada en un document del 1843, on es diu que davant l'amenaça de ruïna s'amplia i es refà bona part de la teulada- aquesta obra anirà a compte dels veïns i es treballarà, fins i tot, els diumenges. A més, el creixement de masies al seu voltant i l'altura del Tagamanent (1055 m) van ser dos factors importants que van permetre la potenciació del seu culte i una certa difusió local. Aquesta situació va motivar que al 1878 es convertís en parròquia encara que va continuar mantenint certs vincles d'unió amb Santa Maria de Tagamanent. Actualment és l'únic centre urbà del terme amb església parroquial i cap de municipi com a conseqüència de l'abandó del Tagamanent durant la guerra civil del 1936-1939. La guerra també afectà Santa Eugènia, en va desaparèixer el retaule major d'època barroca i es va enfonsar tota la coberta, que va ser posteriorment restaurada. Segons E. Junyent 'aquest treball, a més de millorar l'interior del temple, ha motivat també la seva decoració interior especialment a l'absis, on es venera la imatge primitiva que va poder ser salvada'; també esmenta que hi ha un projecte de construcció d'un campanar de torre 'que vingui a substituir el poc graciós d'espadanya que s'aixeca sobra la façana principal' i que de moment s'ha mantingut. La data contemporània més significativa serà la de 1940 quan definitivament es traslladarà la parroquialitat de Tagamanent a Santa Eugènia. Respecte les estructures annexes, trobem que al 1955 es construí el nou cementiri; i que la última gran reforma tingué lloc a finals dels anys 60, amb la construcció de la nova sagristia, sobre el terreny del que havia estat l'antic cementiri. Una de les reformes successives més significativa ha estat el canvi de la campana de l'església; aquesta es documenta al llarg del segle XX: al 1910, 1944 i al 1967. | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67483-foto-08276-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67483-foto-08276-3-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquest conjunt religiós contempla l'església, la rectoria, el cementiri i el Pedró. Aquest últim traslladat en un espai dins del cementiri, molt a prop de l'església. S'hi havien realitzat diversos actes religiosos, un dels quals és la PROCESSÓ A BENEIR EL TERME. Aquest acte religiós de caire popular, consistia en anar a beneir el terme, i es sortia de l'església de Santa Eugènia per anar fins la Creu del Pedró de Santa Eugènia. Actualment, però, aquest acte ja no es celebra. També s'hi havia fet la PROCESSÓ DEL VIA CRUCIS, aquesta processó es celebrava el divendres Sant, i durant un període de temps, es sortia de l'església per anar fins al Pedró; després s'abandonà aquesta costum i l'acte es feia dins la mateixa església. 'algun any, va durar poc, es va fer la processó del Via Crucis, a fora l'església. S'anava fins al Pedró. Normalment la feien dins l'església'. Informant: Cinta Mateu. Una altra celebració religiosa era el CORPUS, aquesta festa es celebrà fins a finals dels anys 1970 a Santa Eugènia del Congost. Es feien catifes de flors i es celebrava la processó de Corpus que hi passava pel damunt. Aquesta processó feia un recorregut molt curt, uns 100 m al voltant de l'església. Aquesta festa es deixà de celebrar al morir Mn. Adjutori Vilalta el 1978, que n'era l'organitzador i l'impulsor principal. | 92|94|98|99|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||
| 67484 | Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cebria-de-la-mora | AAVV. (1984). Osona I, Ed. EC, Barcelona. p. 72-76. AAVV. (1991). 'El Vallès Oriental i el Vallès Occidental'. Catalunya romànica, vol. XVIII. Ed. EC. Barcelona. p. 433. AAVV. (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6. AAVV. (1999). 'Sant Cebrià de la Móra'. El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. CASTELLS, J; COMAS, P. (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Cebrià de la Móra' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. IPEC-Montseny (1998), n. 7412. PLADEVALL, A. (1965). 'Notícias históricas sobre la parròquia de Sant Cebrià de la Móra'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, n.3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, n.13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 87-86. VULART, A. (1999). 'La pintura i els seus artistes'. A III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.117-120. | XII-XVI-XX | Parcialment restaurada. La porta està tancada amb un candau que es pot demanar tant al mas el Clot com a l'Ajuntament o al mossèn. | Sant Cebrià de la Móra, va ser bastit com un temple romànic, segurament cap el segle XII, de parets gruixudes i de campanar no gaire alt, orientada a ponent. L'edifici estava format per una sola nau amb volta de canó seguit, i acabada amb un absis llis semi-circular cobert amb volta de quart d'esfera, amb una sola finestra central i de forma absidal, a llevant. Aquest absis presenta una obertura de 3'80 m ample per 2 m cobert per una volta de quart d'esfera; mentre que la nau té unes mides interiors de 6 m de llarg per 4'80 m d'ample. La porta es troba oberta cap a l'oest, i estaria emmarcada per un arc de mig punt adovellat, característic de les construccions d'aquest moment. De les estructures d'obertura primitives en queda, només, la finestra de l'absis ja que la resta de possibles obertures van desaparèixer en les posteriors remodelacions. Aquestes característiques han permès associar-la una tradició arquitectònica llombada i de caràcter marcadament rural, amb clars paral·lels en les esglésies parroquials de caire muntanyenc de la zona del Montseny (ex. El Brull, Sant Cristòfor de la Castanya...). A aquest conjunt s'afegiren, al XVI, dues capelles laterals de caire tardo-gòtic (cap el 1580), cobertes amb volta de creuer i columnes als angles de la nau, que li donaren la planta de creu llatina que es veu a l'actualitat. La capella del nord presenta capitells senzills a les arrencades dels arcs, i la del sud presenta una porta tapiada. El sistema constructiu utilitzat es basa en el carreu de pedra rojenca local, de carreus de mides variades, ben col·locats i en algun punt disposats en forma de plec de llibre. El cos central és amb nau de quatre trams de volta apuntada on es manté l'absis. Les reformes documentades del XVII, es centren en la portalada, ja esmentada, on hi ha una inscripció amb la data de 1722, delimitada per dues pedres allargades amb forma de jamba. També es reformarà La rectoria i el campanar, que es troba situat a l'angle nord-oest, de planta quadrada i amb dos forats de campana; que porta la data de 1799 gravada. A aquest campanar s'hi accedeix per una porta oberta a la capella nord a través d'una escala trencada i que es queda a mitja alçada. Altres restes d'elements arquitectònics singulars, són les restes d'armaris a la paret i rentamans. A banda i banda de l'entrada i fent cantonada amb les capelles, s'obren sengles altarets a la paret amb un petit taulell sobresortint 40 cm cap enfora a 90 cm alçada. I a l'absis es veuen encara les restes d'uns encaixos que podrien correspondre a un retaule d'uns 3'3 m alçada, mentre que l'ara de l'altar correspon una làpida funerària d'època moderna, i força difícil de llegir, donat el seu estat de conservació. | 08276-4 | Sota al Pla de la Calma. | L'estructura arquitectònica de San Cebrià de la Móra pertany a una església romànica del segle XI o XII, d'una sola nau, a la qual s'hi realitzaren importants reformes, una de les més destacades fou al 1580 amb l'afegiment de dues capelles laterals; i les del segle XVIII, passant per un important estat d'abandonament al llarg del s. XIX, per ser parcialment reformada al segle XX. El topònim de la Móra es documenta per primera vegada entre 898 i 917, tot i que en alguns documents del segle XI i XII és anomenada Sant Cebrià de Biscala, en relació una serra i un domini que s'anomenava així: 'Biscala', 'Bischala'. El nom de Móra, segurament d'origen vegetal, com el de la Figuera o la Perera era el nom d'una antiga villa rural o gran propietat que s'ha identificat amb el Clot. El termenat ja apareix escrit en una antiga consueta de la Móra redactada al 1666. L'adscripció a Sant Cebrià, ens pot fer pensar en una data reculada. Aquest sant fou un bisbe de Cartago i pare de l'Església que va ser martiritzat el 285, vinculat al primer cristianisme hispànic i molt venerat a Catalunya. La primera referència de l'església és del 1099, i al llarg dels segles XI i XII anirà apareixent en les llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, redactades al segle XII però segons A. Pladevall reflecteixen l'estat de la diòcesi del 1050 al 1154. En aquests documents el Presbiter de la Móra pagava al bisbe una taxa de 4 diners, aquesta suma l'hem de considerar important ja que estaria a la mitjana respecte altres parròquies. La documentació parroquial ens diu que al 1515 la parròquia tenia 5 famílies i al 1686, en tenia el doble; mentre que al 1782 arribava a les 12 famílies i al 1890 restava amb 7 famílies. Una dada important ens l'aporten les visites pastorals que detallen, de forma més o menys precisa algunes de les reformes que patí la Móra. La remodelació arquitectònica realitzada al segle XVIII, ens documenta, en el 1722, la construcció de la nova portalada de ponent, un cor i un rosetó, com també una sagristia adossada a la capella de la part meridional i es va arrebossar tota l'església. Al 1799, es bastí el nou campanar: una massissa construcció que recorda les velles torres de defensa. També entre el 1750 i 1799 s'aixecà la teulada de l'església per evitar les humitats denunciades en les diverses visites pastorals del 1746 i 1753. En una visita pastoral del 1590 es documenten, també, alguns dels béns mobles de l'església: un altar a la Mare de Déu dels Dolors, on s'hi esmenta l'advocació a la mare de Déu del Roser i a Nostra Senyora de Gràcia, documentada fins el 1876. Es creu que abans del 1352, hi havia un imatge o altar dedicat a la Mare de Déu, que amb el temps va passar a dir-se Santa Maria de Gràcia (1480-1666), Nostra Senyora de Nadal (1644) i Santa Maria de les Dones (1691). El temple fou cremat al 1936, durant la guerra civil espanyola, causant importants destrosses; en aquest moment va deixar de tenir capellà i es va agregar a la parròquia del Brull. En el moment de la seva destrucció, la Móra tenia un altar de tipus neoclàssic del XVIII, i els altars del Roser i dels Dolors. També hi havia, entre altres imatges menys rellevants, un gran Sant Crist en una fornícula i la Mare de Déu de Gràcia, que podia ser gòtica. Al 1948 s'encomanà la parròquia de la Móra i la de la Castanya a Mn. Coma, que va fer-hi diverses reformes. Al 1952 es va enderrocar la rectoria, es va rebaixar el teulat de l'església a nivell de volta i es va enllosar, al igual que a l'absis i a les capelles laterals; l'interior de l'església va ser repicat i arreglat el paviment, respectant només el cor tardà. L'edifici s'obrí al culte el 1953, després de la profanació del 1936, amb un aplec que es celebrà fins el 1980. Després s'hi feren actuacions de caràcter puntual (es posà un reixat) i la més recent, al 2000, consistí en l'arranjament de la teulada per encàrrec de l'Ajuntament de Tagamanent. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant l'església de la Móra hi havia, en una mica de placeta, el pedró, on s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE LA MÓRA. Per Corpus els pagesos i veïns de la Móra, com també gent d'altres punts del municipi de Tagamanent, anaven en processó al pedró de la Móra i allà es feia un ofici religiós; però aquest element no s'ha conservat. L' església apareix en el Catàleg Municipal amb incoació expedient. A l'interior de l'església, segons Vulart (veure bibliografia) es documenten frescos realitzats per l'escola del mestre d'Osor (X-XIII), de marcada tradicció romànica. Al voltant de l'església parroquial s'observen restes de murs, alguns corresponents a la rectoria, però possiblement s'hi haurien bastit altres dependències annexes en les diverses èpoques històriques documentades en la parròquia, les quals seria molt interessant tenir-ne un estudi arqueològic complet.La parròquia de Sant Cebrià s'estén pel vessant septentrional de la Calma, limitant per la riera de Picamena o de l'Avencó fins a Ferreres, pel camí ral que travessa la Calma des de Tagamanent a Collformic, pel Collet de Terrús i per ponent fins el Pla de Ginestar; apareix ja esmentat així al 1666, en una antiga consueta de la Móra. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||
| 67485 | El Bellver | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bellver | AMBRÓS, J. (1996). 'Projecte bàsic i executiu de la restauració de la masia el Bellver'. Parc Natural del Montseny. Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. AMBRÓS, J. (1999). Dos masias en el Montseny. Ed. Diseño. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ: Llibre VI Reial Patrimoni de Catalunya, Rosselló, Cerdanya. Tagamanent regest n.22. CASTELLANOS, J. (1990). 'Uns altres patrimonis'. Revista d'Amics de Tagamanent. n.23. DRAPER, J.M. (1902). 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1997). 'Els masos Agustí i Bellver'. Tagamanent. Museu etnològic de la Gabella. Arbúcies. (inèdit). FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1999). 'El Montseny: un exemple de relació permanent entre l'home i el medi. Inventari del patrimoni etnològic del Montseny'. a III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.265-268. GALÍ, D.; MICALÓ, A. (1998). Estudi històric de les masies de Ca l'Agustí i el Bellver de Tagamanent. Vol I i II. Diputació de Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 26, 161. IGLESIES, J. (1991), El fogatge 1497, vol. O. Fundació S. Vives Casajuana. Barcelona, p. 181. IPEC-Montseny (1998), n. 3720-3874. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. OSONA, A. (1893). Guia de las Montañas del Montseny. | XVII-XVIII | Restaurat per la Diputació de Barcelona al 1995. S'ha afegit al costat nord-oest un cos per a les instal·lacions centralitzades i la col·locació de panells de plaques fotovoltàiques. | Masia de grans dimensions que es troba dins d'una propietat que engloba el manso 'Las Planas', 'El Passarell', 'Paladrau Chic' i 'Casa Petit' rodejant tot el turó de Tagamanent. És un edifici, de caire ramader, de planta rectangular amb dos cossos afegits, un a cada costat i més avançats, creant un barri tancat amb mur i portalada d'accés. Els murs són de paredat comú rejuntat amb morter, amb grans lloses de pedra sorrenca, en voladiu. L'entrada es realitza per la portalada del barri, amb llinda monolítica, i amb la data 1778; al damunt hi ha una petita teulada a dues aigües, amb el carener paral·lel al mur. La resta del mur de tancament del barri és cobert per teula aràbiga i presenta un petit finestró quadrat. Als extrems del mur hi ha els testers dels dos cossos laterals, amb façanes de paredat comú i argamassa (la part restaurada s'ha reajuntat amb ciment acolorit). A l'interior del vestíbul es distribueixen les diferents sales, bàsicament quadres; mentre que al cos central hi trobem la cuina, amb la llar de foc, i el menjador. El cos de la dreta es cobreix a una sola vessant, té dues finestretes, la superior de les quals està emmarcada amb pedra. A la façana que dóna a l'interior del pati, trobem dues arcades d'arc rebaixat de diverses filades de totxo amb pilar central i capitells toscans. En aquest punt s'hi troba l'escala d'accés al segon pis, amb les 5 habitacions dedicades pròpiament a l'habitatge. L'altre cos està cobert a dues vessants i també té dues petites finestres al tester, la superior amb llinda monolítica, brancals de carreus i lleixa motllurada. La façana que dóna al pati té una finestra amb llinda monolítica, brancals de carreus de pedra amb les arestes bisellades i lleixa motllurada. Aquest cos també presenta obertures a l'exterior amb una disposició força simètrica i s'utilitzà com a galeria o solana. La façana principal, al fons del pati, presenta una portalada d'arc de mig punt, adovellada amb carreus i pedres ben tallades i un petit finestró a l'esquerra i dues finestres més grans a sota. A la façana posterior trobem cinc finestres més, distribuïdes amb certa regularitat i de tamany mig, amb el mateix tractament ornamental que les altres, i les de la planta baixa amb reixa. Cal destacar que a la part dreta d'aquesta façana de darrera en sobresurt el forn, un element bàsic i dispensable en l'economia domèstica d'una masia i àmpliament documentat en les masies del XVII i XVIII del municipi de Tagamanent. Com estructures annexes: hi ha un paller, que va servir d'habitatge als darrers masovers, i els corrals on s'hi gaurdava el bestiar (bàsicament bòvids i òvi-càprids, però també tot l'aviram). Al davant hi ha una terrassa de forma rectangular de pedra natural i un mur petit de tanca de paredat carejat. | 08276-5 | estribacions del Pla de la Calma. | El topònim apareix, per primera vegada, documentat en un pergamí datat del 15 de maig de 1374 on s'esmenta '...in pecia terra quam Bartholomaus de Bellver possidebat que erat de pertinentiys castri de Tagamanent'. Però en el 1304 surt la domus del Bellver en un procés del Castell de Tagamanent, conservat a l'Arxiu Històric Fidel Tila d'Arenys (notari Pere Angelets) . En el fogatge de 1365/1370 apareixen esmentats 15 focs al terme de Tagamanent però encara no es fa referència al nom de les cases. No serà fins al fogatge de 1497 que s'incorporaran els noms dels caps de casa, esmentant el nom de Pere Joan Bellver. En el llibre de Recana de Tagamanent del 1864, també s'esmenta la masia constant com la finca de Josep Vellber. Al 1954 la casa era dels descendents d'Antoni Tomos (veí de Tagamanent), i durant els darrers anys fou una masoveria. La primera fase constructiva documentada data del segle XIV com a castell de defensa, conservant-se part de l'antiga torre de vigilancia; s'ha proposat recular la data fins el segle XIII, ja que en una de les parets es poden veure varies línies d'espitlleres. La segona fase d'ampliació s'ha datat al segle XVI, moment en que s'adequarà com a hospederia fins el segle XVII i que es tancarà al segle XVIII; essent en aquesta fase quan es construeix el pati i la porta d'entrada actual. A finals del XIX va ser lloc de descans dels primers excursionistes del Montseny com diu OSONA, A. 'Can Bellver es lo mellor hostal, y en salvador Portet, fill de la casa, lo mellor guia'. | 41.7473200,2.3034000 | 442081 | 4621957 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67485-foto-08276-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67485-foto-08276-5-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquesta masia tenia tots els elements dispensables per la seva explotació. A part de les feixes de conreu al nord-est i al sud de finca documentant certa activitat agrària també hi havia un petit hort i una sèrie d'estructures complementaries. A la vora hi ha una petita estació metereològica, una font de mina i un safareig, situat sota la font. L'estructura d'aquest safareig és de planta rectangular construïda amb grans carreus, més o menys ben escairats de pedra local vermellosa, i col·locades de forma lleugerament inclinada. Fa 3 m per 4'6 m i presenta un pedrís de lloses de 60 m per 1'20 m. Estructura associada a la masia del Bellver, documentada des del s. XII. El safareig va ser restaurat al 1972. El safareig s'omplia per l'aigua de la font a través d'un vessador que hi mena, i hauria servit per regar els camps i horts propers i per rentar-hi la roba, la gent del Bellver.L'ús actual és el de Centre de serveis i d'atenció al visitant del Turó de Tagamanent (des del 2001). | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||
| 67487 | Pou Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-gran-0 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. BERNAD, F. (1991). 'Els pous de glaç a l'Avencó' a I Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Hospitalet de Llobregat. CANTARELL, C. (1992). 'Els pous de gel al Vallès Oriental' a Lauro, 4. p.3. IPEC-Montseny (1998) n.2460. LLOBET, S. (1947). El medio y la vida en el Montseny. CSIC. Barcelona 1947. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7, p. 61. NUET, J. (1970) 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. PLADEVALL, A. (1993). 'El negoci de la neu i del gel' a Sitja del Llop, 3. SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 9. | XVIII | Els accessos han estat condicionats per la visita. | Estructura construïda aprofitant el marge d'un camí i anivellant el terreny amb diferents murs de contenció. Segueix la tipologia descrita de secció circular i excavada a la part interna amb coberta semi-circular per la part externa. Al igual que al Pou Vell, el mur de folra és fet amb pedra local, tallada de dimensions diferents i poc treballada, seguint la tècnica de pedra vista, sense revestir, amb l'ús de petits còdols i d'anelles de ferro per falcar l'estructura. Es tracta d'una excavació vertical i cilíndrica, construïda en paret seca i tancada per una cúpula semiesfèrica amb volta de pedra. Aquesta cúpula té funció de cambra d'aire per mantenir el fred. Fa 9'5 m de fons des de la porta d'entrada on s'hi ha de sumar els 2'5 m de cúpula; donant un diàmetre aproximat d'uns 10 m. Els murs fan un gruix de 45 cm a la base per 60 cm a les parts més altres. Presenta tres obertures, dues de les quals són visibles des de fora i una tercera que només es veu des de l'interior. La més gran seria la porta d'entrada al pou, on hi aniria l'escala per poder baixar; aquesta té una llinda inscrita amb la data de 1766, que podria correspondre a una reforma o acondicionament d'aquest accés. La segona obertura es situa just a la banda contrària de la primera i és de dimensions força importants, fent uns 30 cm alt per 45 d'ample. Aquest segon accés correspondria a una obertura de tanca de volta que tanca el pou, emmarcada amb una sèrie de pilars verticals adossats que permetien transportar els blocs de gel. La tercera porta es va descobrir al 1955, i es creu que fou tapiada abans de les darreres campanyes d'empouar al 1931-1932. La coberta segueix la tipologia de cúpula d'obra, on també hi ha aparegut una sèrie de grafits. A la part inferior del pou es conserva un canal de desguàs per poder evacuar l'aigua fosa del gel, aquest es troba situat en una paret acabat amb arc de mig punt. Aquest tipus de canal no s'ha pogut documentar en cap més de les estructures, tot i la importància d'aquesta funció. | 08276-7 | Barri de l'Avencó | Els contractes d'arrendatari del pou gran, ens aporten una cronologia del segle XVII, moment en què els pous ja estarien en funcionament. La única referència arquitectònica és la llinda inscrita de la porta principal amb la data de 1766, indicant una possible reforma de tot el pou o un arranjament de la porta. Al llarg del segle XIX aquest pou apareix moltes vegades com inhabilitat i sense arrendar. En aquest pou podem veure una sèrie de pilars verticals que serien les úniques restes visibles del cobert o porxat on s'ubicaria el torn que permetria descarregar els blocs de gel. Els grafits de l'interior del pou no aporten, en aquest cas, gaires dades tècniques però si que permeten segur l'evolució de l'ús del pou i saber noms de persones, anys i comentaris com el que ens diu: 'pou ple'. La data de construcció seria la mateixa per la resta de pous, ja que presenten una tipologia semblant i apareixen citats junts des dels primers documents. Datat entre 1701 i 1754. | 41.7650900,2.2642200 | 438841 | 4623957 | 1701 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67487-foto-08276-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67487-foto-08276-7-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquestes construccions s'han d'emarcar en el comerç del gel a gran escala documentat a la zona obaga de l'Avencó, i s'ha d'associar a la resta d'estructures de presa, basses de gelar, etc.Existeix un conveni de cessió temporal d'ús a l'Ajuntament de Tagamanent que l'explota amb ús museístic. L'any 2006-2007 fou objecte d'una rehabilitació integral que va incloure la construcció d'una passera transversal entre les dues portes d'accés, la instal·lació de il·luminació museogràfica i la museització del fons del pou com si estigués en funcionament. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||
| 67488 | El Pou Vell (Pou Mitjà o Pou n. 2) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pou-vell-pou-mitja-o-pou-n-2 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. BERNAD, F. (1991). 'Els pous de glaç de l'Avencó'. I Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Hospitalet de Llobregat. CANTARELL, C. (1992). 'Els pous de gel al Vallès Oriental'. Lauro, 4, p. 3. IPEC-Montseny (1998). n. 2461. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. LÓPEZ, J. (1992).'Els pous de neu i de glaç al Montseny.' Monografies del Montseny, 7, p. 61. NUET, J. (1970). 'Els pous de neu del Montseny.' a Muntanya XCIV. Barcelona. PLADEVALL, A. (1993). 'El negoci de la neu i del gel'. Sitja del Llop, 3. SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. VIVES, E (1983). 'El glaç de Tagamanent'. Associació d'Amics i Veins de Tagamanent n.9. | XVII | L'entorn del pou ha estat condicionat per la seva visita. | Estructura de la que la seva única part visible del mur és la que folra el pou, semi-excavat a terra, per la seva cara interna. Està construit amb pedra tallada, de tamany irregular seguint una disposició de filades horitzontals a pedra vista. Presenta tres obertures, dues de les quals permeten l'accés a l'interior del pou, mentre que la tercera està tapiada i només és visible des de l'interior. Tindria una alçada màxima d'uns 13 m, amb un gruix d'uns 45 cm a la base de l'entrada i 60 a dalt, i un diàmetre de base de 9'20 m. La coberta del pou és de cúpula semiesfèrica, feta de pedra de petites dimensions (en comparació a la resta utilitzada) amb una alada de 2'75m i uns 8 m de diàmetre màxim. Aquesta cúpula, per dins, està enlluïda amb calç i presenta una sèrie de grafits. | 08276-8 | Barri de l'Avencó | Aquesta construcció s'emmarca dins les estructures de caire indústrial d'abastiment i manipulació del gel. No se sap quan es tapià la porta, el seu tancament potser és degut al mateix sistema que es feia servir per empouar les càrregues (omplint meitat i meitat del pou), i quedaria obsoleta davant les altres dues. Aquesta porta, protegida per evitar els raigs solars, estaria destinada a la sortida del glaç, i aniria precedida d'un cobert on es situaria el torn. Tot i que no queden restes del cobert, Gallardo (1933) ens fa pensar que les seves dimensions serien de 4 per 2m. i a la esplanada del davant es situarien els carros que transportarien el producte. A l'interior de la cúpula es documenten una sèrie de grafits: anys, noms i frases de diverses persones que hi podien haver treballat, i que quan el pou estaria ple, hi haurien deixat la seva marca. Es poden llegir noms com 'Jaume Serra Marsal, Met Serra, etc. o anys 'se llenó dia 19 enero 1910', '1929'. Cal remarcar que aquest pou s'ha d'associar als altres dos pous situats a les proximitats d'aquest i a tot un complex format per diverses basses i preses d'aigua. | 41.7647200,2.2637100 | 438798 | 4623916 | 1619 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67488-foto-08276-8-2.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Conjunt industrial de 3 pous i 2 basses.Existeix un conveni de cessió temporal d'ús a l'Ajuntament de Tagamanent que l'explota amb ús museístic. L'any 2006-2007es va incorporar a un itinerari interpretatiu de la producció tradicional de glaç a l'Avencó, del qual forma part també el Pou Gran de l'Avencó. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||
| 67489 | El Fornot d'Avencó (o El Forn, Pou Petit, o Pou n.1) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-fornot-davenco-o-el-forn-pou-petit-o-pou-n1 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. IPEC-Montseny (1998) n.2449. LLOBET, S. (1947). El medio y la vida en el Montseny. CSIC. Barcelona 1947.SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. | XVIII | L'Ajuntament de Tagamanent té previst un projecte d'adequació d'aquest conjunt. | El Fornot d'Avencó és de secció circular, amb tres obertures d'entrada. La superfície és irregular, amb paret de pedra vista i morter. La paret interna del pou també ha estat feta amb pedra disposada en filades hortizontals, sense cap mena de recobriment. L'estructura es conserva pràcticament en la seva totalitat. La seva disposició en un desnivell de terreny (natural o artificial), ha estat aprofitat, per situar les diferents obertures i la porta d'accés al seu interior. Actualment l'espai intern del pou està dividit en dos nivells o pisos amb els seus accessos corresponents (tot i que al pis superior s'observa una porta tapiada). La seva alçada màxima és d'uns 5 m, amb un gruix de murs d'uns 45 cm, i un diàmetre intern de 6,45 m i un diàmetre extern d'uns 7 m. La coberta del pou, com es veu ara, és plana i ha estat recentment refeta. L'obertura al nivell superior, actualment tapiada, acaba amb arc de mig punt. La porta d'accés al nivell superior és de fusta mentre que la porta d'accés al nivell inferior ha estat refeta amb material modern. A la llinda de maons i arrebossada es llegeix la data 1945 o 1975; data de les darreres reformes que s'hi van fer, abans de les realitzades al 1997. | 08276-9 | Barri de l'Avencó. | Tot i la dificultat de datar aquestes estructures, aquesta construcció s'associaria al conjunt de pous de glaç de l'Avencó. Els contractes d'arrendament esmenten els tres pous, aquest, per un document del 1770-1780 tindria una cabuda d'unes 400 càrregues. En la documentació coneguda, apareix amb diferents noms: Pou Xich o Forn (documentat el 1754); el Fornot d'Avencó (entre el 1770 i 1780) o Pou número 1 (designació feta per Antoni Gallardo el 1933). La data de 1945 ( o 1975) que es llegeix pot documentar una reforma que demostraria la seva llarga utilització i ús en les darreres campanyes. A diferència del Pou Gran, que a vegades no és arrendat durant una campanya concreta, el Pou Petit o Fornot apareix sempre en els contractes d'arrendament. Respecte la seva utilització, el nivell superior, actualment funciona com a magatzem d'eines. Durant les darreres campanyes també fou utilitzat com a magatzem on es guardava el boll (que es col·locaria a l'interior del pou, un cop s'obrís) i les eines (utilitzades en la fabricació del gel; com ara: ganxos, maces, serres...). El nivell inferior, va ser utilitzat com a dipòsit d'aigua. Encara s'hi observen les restes dels forats de l'embigat constructiu, disposat de manera regular. Datat entre 1701 i 1754. | 41.7656500,2.2652000 | 438923 | 4624018 | 1701 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67489-foto-08276-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67489-foto-08276-9-2.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Convindria fer una neteja de les pedres i terra acumulades, arreglar l'escala d'accés i determinar la presència o absència del canal de desguàs. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||
| 67490 | Capella de Sant Isidre de la Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-isidre-de-la-figuera | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. Tagamanent. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Isidre' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998) n.7342-7343-7413. PLADEVALL, A. (1965) 'Noticias historicas sobre Sant Cebrià'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, nº13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 97-99. | XVII | S'observa una reforma a la teulada, més tardana; apreciable en el caient est. | Edifici de planta rectangular, d'una sola nau i de dimensions modestes. A aquest cos principal s'hi afegí per la cara oest una estructura rectangular més reculada i coberta a una sola vertent que funcionaria com a sagristia. El sistema constructiu utilitzat és de pedra local lligada amb argamassa i la teulada a doble vessant i coberta amb lloses de pedra rojenca. Els angles de l'edifici estan formats per grans blocs de pedra rojenca local, situats verticalment i que funcionarien com a reforç de l'estructura. A la façana principal, la porta d'accés és rectangular i emmarcada també amb carreus de pedra vermellosa. Aquesta façana acaba coronada per un petit campanar d'espadanya, on s'hi veuen els espais on anava fixada una petita campana. | 08276-10 | Prop del mas de la Figuera | La capella pública del mas La Figuera s'erigí durant el segle XVII en el lloc conegut com el Prat de les Solanes. La cúria eclesiàstica de Vic donà permís a Pau Figuera per la seva construcció el 3 de febrer de 1625, per erigir una capella a prop del seu mas. I el seu culte es documenta ja al 1627. En la documentació ens apareix: 'item en dita parroquia, ço es en la casa de la Figuera y ha una capella sots invocatio de Sant Isidro en la qual son tots hornaments per dirse missa, y acostumen a dir misses del Sant de les Caritats se aplegan en un bací lo qual lo hereu de la Figuera acostuma aplegar en dita yglesia Sant Cypria de la Mora, totes les festes...se acostumen cantar los goig de Sant Isidro'. 'item acostuma lo hereu de la casa de La Figuera lo dia de la festa de Sant Isidro confessor, a quinze de maig, fer celebrar un ofici de sant Isidro en dita capella' 'item han acostumat los rectors passats a dir-hi misses y fer benedictions ço es lo dia de Sant Pere Martir y de Sant Llop y les dites misses se celebren per animes de Pau Figuera y Antoni Fita pastor, altres dies se ni acostumen a dir pero es ad libitum, ço es per Sant Josep, Sant Just, Sant Jaume, Sant Bartomeu y los Sants Ygnoscents'. Fou centre d'importants celebracions i festes com la festa Major de la Figuera i l'Aplec de Sant Isidre que es celebrava el 15 de maig, on s'aplegava la gent de la zona. També el rector de la Móra hi feia les benediccions de l'olivera el dia de Sant Pere Màrtir i les del pa per Sant Llop després de celebrar-hi missa i s'hi celebrava alguna eucarisita o algun aniversari per la gent del mas Figuera. Un cop s'hi deixà de fer culte, al 1936, la capella s'abandonà parcialment iniciant-se el seu procés de degradació. Durant un període de temps indeterminat fou ulitizat com estable, però també serví de magatzem o cabana per les eines agrícoles de la mateixa masia i actualment encara té aquesta funció. | 41.7739000,2.3238700 | 443807 | 4624894 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67490-foto-08276-10-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | S'hi va tancar el bestiar fins fa poc.Durant molts anys va ser el centre de la celebració de la L'APLEC DE SANT ISIDRE, celebrat el 15 de maig. Celebració on s'ajuntava la gent de la casa i de les rodalies i que tenia gran anomenada a tota la contrada. No temin gaire documentació que faci referència a aquesta festa i que ens detalli totes les activitats que s'hi portaven a terme. Cal suposar que hi hauria un o més d'un ofici religiós, algun menjar popular amenitzat amb música; després de l'ofici, que era l'acte central de la festa, s'anava fins el pedró. Actualment aquest es situa davant mateix de la capella, tot i que abans la seva ubicació estaria en un altre lloc i s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE SANT ISIDRE. Aquesta processó tenia lloc dins l'Aplec de Sant Isidre, i consistia en sortir en processó de la capella de Sant Isidre de la Figuera, portant una creu fins al pedró, on s'hi donava la volta i es reculava. Aquest acte religiós actualment tampoc no es celebra. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | |||||||
| 67491 | Jaciment prop Vedruna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-prop-vedruna | AAVV. (1990). 'Descobreixen al Figueró un fóssil de 240 milions d'anys'. El 9 Nou, 2 juliol de 1990, p. 15. AAVV. (1990). 'Troballa de fóssils a la Calma'. Plaça Gran, 5 de juliol 1990. GAETE, R.; GALOBART, A. (1990). Informe dels treballs de restauració i estudi de les restes fòssils del jaciment triàsic de la Móra. Tagamanent. Vallès Oriental. Memòria d'excavació. Servei d'Arqueologia de Catalunya (inèdit). GAETE, R.; GALOBART, A.(1995). Triàsic, el laberintodont del Montseny. Museu de Granollers, Ciències Naturals, Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Granollers. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993). 'El Laberintodont de la Calma. Un amfobi de 230 milions d'anys trobat al Montseny'. Lauro, 5. Granollers. p. 27-40. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994). 'Hallazgo de Parotosuchus sp (Amphibia Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma (cordilleras costeras catalanas). Resultados preliminares'. Geogaceta 16, Madrid, p. 61-63. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996). 'Primeros resultados sistemáticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de las facies Buntsandstein de la Móra. (Pla de la Calma, Barcelona)'. Cuadernos de Biologia Ibérica, 20, Madrid, p. 331-345. | Presenta problemes de conservació | Prop de la Móra, dins el sender de Gran Recorregut que des d'Aiguafreda a Collformic travessa el Pla de la Calma, en una zona de landes amb presència d'arbres de forma aïllada. El Pla de la Calma és una zona formada per gresos i argiles continentals de principis de l'Era Secundària que formava una costa marina amb aiguamolls. La troballa, a la part en un marge del mateix camí, en una llosa de 0'5 m, va consistí en una part de la columna vertebral d'un animal, en la qual es conserven les vertebres. | 08276-11 | al Pla de la Calma, prop de Font Vedruna o Font del Bresc. | Troballa realitzada per Emili Ramon i Pere Font al 1990. Aquesta troballa s'efectuà gràcies a l'excursió feta per aquests dos afeccionats a l'arqueologia que en un sortida al Montseny trobaren un conjunt petri que identificaren com a ossos. Aquestes estructures corresponien a dues unitats fòssils diferents: una formada per diferents vèrtebres fusionades en un bloc de gressos vermells; i l'altre, un conjunt d'ossos no identificables i situats a prop de la Móra. Aquesta informació arribà al Museu de Granollers i per intercessió del seu conservador Antoni Arrizabalaga, es notificà al Servei d'Arqueologia i a l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont que realitzaren una intervenció arqueològica en l'altre conjunt. El seu estudi queda pendent donada la dificultat d'establir paralels per aquesta època, ja que en contexots semblants només s'havien trobat restes disperses d'algun rèptil (ex. Chirotherium) i petjades. | 41.7861500,2.3247900 | 443894 | 4626253 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67491-foto-08276-11-2.jpg | Inexistent | Mesozoic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Col·lecció particular d'Emili Ramon. | 122 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||
| 67492 | Jaciment prop la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-prop-la-mora | AAVV. (1990). 'Descobreixen al Figueró un fóssil de 240 milions d'anys'. El 9 Nou, 2 juliol de 1990, p. 15. AAVV. (1990). 'Troballa de fóssils a la Calma'. Plaça Gran, 5 de juliol 1990. GAETE, R.; GALOBART, A. (1990). Informe dels treballs de restauració i estudi de les restes fòssils del jaciment triàsic de la Móra. Tagamanent. Vallès Oriental. Memòria d'excavació. Servei d'Arqueologia de Catalunya (inèdit). GAETE, R.; GALOBART, A.(1995). Triàsic, el laberintodont del Montseny. Museu de Granollers, Ciències Naturals, Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Granollers. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993). 'El Laberintodont de la Calma. Un amfobi de 230 milions d'anys trobat al Montseny'. Lauro, 5. Granollers. p. 27-40. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994). 'Hallazgo de Parotosuchus sp (Amphibia Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma (cordilleras costeras catalanas)'. Resultados preliminares. Geogaceta 16, Madrid, p. 61-63. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996). 'Primeros resultados sistemáticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de las facies Buntsandstein de la Móra. (Pla de la Calma, Barcelona)'. Cuadernos de Biologia Ibérica, 20, Madrid, p. 331-345. | Encara es poden observar les marques de l'extracció. | Jaciment situat en un terreny erm, en una zona de landes, i amb presència aïllada d'arbres. Les restes ocupaven una superfície de 2 m quadrats. El Pla de la Calma és una plana d'erosió formada geològicament per gresos i argiles vermelles de l'estrat denominat Buntsandstein, el més antic de l'era secundària. La textura granulosa de les gresoses fa dícil la fossilització d'animals i plantes, tot i que s'havien documentat alguns exemplars d'ossos i fulles. Aquests gresos són d'origen continental i formarien una mena de costa pantanosa perfectament habitable. La troballa consistí en una àrea d'ossos fóssils. Aquests, de color blanc i gris que destacava sobre la base que era de pedra rojenca, l'anomenada 'pedra del Figaró'. Associat a la fàcies Buntsandstein i dins la formació del jaciment de vertebrats del Montseny també es van localitzar petjades de rèptil, fragments de troncs, fulles i pol·len. La troballa principal consistí en part d'un crani de Laberintodont, un amfibi del triàsic, anterior als dinosaures. Els laberintodons apareixen a mitjans del devonià i s'associa la seva extinció a finals del triàsic, però recents troballes indiquen la seva presènciaen el juràssic i fins i tot en el cretaci. Aquests animals es caracteritzen perquè tenen plecs a la dentina, ullals en alguns ossos del paladar i vèrtebres compostes per més d'un element, amb 4 potes. Aquesta associació constitueix la fauna dominant durant el carbonífer i principi del permià abarcant els amfibis de majors dimensions que han existit, en algunes espècies amb un crani de més d'un metre de longitud. També inclou l'únic grup d'àmfibis d'hàbitats marins. | 08276-12 | Prop de Sant Cebrià de la Móra, al Pla de la Calma | Aquesta troballa es realitzà gràcies a l'avís fet per Emili Ramon i Pere Font, dos afeccionats a l'arqueologia que en una de les seves sortides al Montseny trobaren un conjunt que identificaren com a ossos. Aquestes estructures corresponien a dues unitats fòssils diferents: una formada per diferents vèrtebres fusionades en un bloc de gressos vermells; i l'altre, un conjunt d'ossos no identificables i situats a prop de la Móra. Aquesta informació arribà al Museu de Granollers i per intercessió del seu conservador Antoni Arrizabalaga, es notificà al Servei d'Arqueologia i a l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont. En una primera inspecció visual, JV Santafé, va creure que es tractava d'un rèptil cocodrilià. Es difícil establir paral·lels d'aquesta època, ja que en contextos semblants només s'havien trobat restes disperses d'algun rèptil (ex. Chirotherium) i petjades. Intervenció arqueològica que es realitzà els dies 27, 28 i 29 de juny de 1990, consistí en l'extracció de restes d'un vertebrat fòssil del Buntsanstein per Angel Galobart i Lorente de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell. | 41.7868700,2.3154500 | 443118 | 4626340 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67492-foto-08276-12-2.jpg | Inexistent | Mesozoic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Els treballs es portaren a terme el juny de 1990, i la restauració es va fer al 1993 entrant en un projecte CIRIT el 1994. Està publicat a la revista LAURO, Granollers i el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya té la memòria arqueològica. | 122 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||
| 67494 | Camí de la Caseta al Pla de Bassaus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-caseta-al-pla-de-bassaus | LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. Granollers. | Presenta problemes de manteniment per la seva situació | Al llarg del camí que s'enfila des de la Caseta de la Móra fins al Pla de Bassaus s'hi localitzaren fragments de sílex, producte d'una deposició secundària. Aquests fragments de sílex, són en alguns casos els rebutjos i en altres útils com sagetes, raspadors, etc. s'ha interpretat com un possible jaciment a l'aire lliure, lloc de centre de reproducció i explotació, taller de sílex. Més al sud d'aquest camí, en el lloc conegut com Pla de Camprodon també s'hi localitzà una àmplia zona de dispersió de sílex. | 08276-14 | Al Pla de la Calma. | La descoberta d'aquest material arqueològic va ser realitzada per Emili Ramon Valls i David Valls el 1986. La primerenca ocupació humana del Montseny ha estat àmpliament documentada en els dolmens de Serra de l'Arca (entre la zona d'Aiguafreda i del Brull), aportant una cronologia de finals del neolític, voltant el segon mil·leni abans de Crist. Aquest llocs d'enterrament no s'han pogut associar a espais d'assentament concrets aportant poca informacó sobre les primeres pràctiques humanes; tot i que alguns van ser excavats a principis de segle per afeccionats i després algunes peces foren dipositades al Museu Episcopal de Vic. Altres troballes provenen de la Serra de Gaserans, Montsoriu, Sant Llop i els raspadors de sílex del Turó de Santa Anna (Breda). La ocupació de les parts altes del Montseny, com seria el cas del Pla de la Calma, es documentarà més parcament; un exemple en serà el que es coneix com l'estela megalítica de la Sitja del Llop que junt amb les troballes de disperisó de sílex ajuda a evidenciar la presència humana, encara poc coneguda, en aquesta zona. | 41.7870200,2.3226100 | 443713 | 4626351 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67494-foto-08276-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67494-foto-08276-14-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Algunes de les peces es troben a la col·lecció particular d'Emili Ramon Valls. Al fer la fitxa no s'han trobat evidències d'aquesta activitat ni del material pertinent. Seria interessant que es fes un estudi arqueològic complert per documentar més concretament aquesta primera ocupació humana d'alta muntanya. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||
| 67495 | Pla de Camprodon o Cambrodon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-de-camprodon-o-cambrodon | LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. | Molt cobert per la vegetació. | Les restes arqueològiques es troben disperses per la superficie, documentant-se sagetes de sílex i atres fragments de rebuig. Aquesta dispersió de material s'ha associat a un jaciment a l'aire lliure; possiblement un taller de sílex o un lloc de centre de reproducció i explotació, situat en un terreny erm. El medi vegetal està format per landes, propi del Pla de la Calma i resultat d'un clima peculiar i una cultura pastoril. | 08276-15 | Pla de la Calma, Pla de Bassaus. | La troballa d'aquest material fou realitzat per Emili Ramon en una de les excursions que realitzava aquest afeccionat de Granollers per la Calma. La dispersió de material lític s'ha d'associar a una ocupació primerenca del Montseny i a unes pràctiques econòmiques desenvolupades. La zona de la Móra és força rica en troballes d'aquest període prehistòric; tot i que no s'ha pogut documentar cap dels assentament d'aquests primers grups humans. El material lític trobat: sobretot útils en ascle i làmina i abundant material de debitatge i rebuig ens indiquen l'existència d'una pràctica tecnològica associable a comunitats concretes. Altres troballes de la resta del montseny provenen de la Serra de Gesarans, Montsoriu, Sant Llop i els raspadors de sílex de Breda. El paral·lel més immediat el trobem en l'espai veí del camí de la Caseta al Pla de Bassaus on també es recollí material. Per conèixer millor aquests contextos històrics s'hauria de realitzar un estudi sobre la procedència del material i la tècnica de talla utilitzada; tambe seria interessant fer una prospecció sistemàtica a la zona. | 41.7813600,2.3211600 | 443588 | 4625724 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67495-foto-08276-15-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | No s'ha pogut identificar cap resta de material lític. | 79 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||||||
| 67497 | El Turó de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-turo-de-tagamanent | <p>ESTRADA, J. (1969). Vias y poblamiento romano en el territorio del Area Metropolitana de Barcelona. Comisión de Urbanismo, 65. ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967). 'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona)'. IPA. Monografias XXVIII. Barcelona. 1967.</p> | No s'observa, a vista, cap estructura de les documentades a la Carta Arqueològica. | <p>Turó situat sobre els nivells triàsics de la Calma, obtenint unes importants vistes a tota la vall del Congost, i tota la zona del Montseny. A part del conjunt monumental de Santa Maria de Tagamanent, s'han documentat restes de ceràmica ibèrica (comuna ibèrica, grollera, torn) que s'han associat a un lloc d'habitació amb estructures conservades, possiblement un poblat.</p> | 08276-17 | Al Turó de Tagamanent | <p>La ocupació del Turó de Tagamanent ja es documenta des del segle X, tot i que les restes visibles tinguin una cronologia a partir del segle XII, en el cas de l'església de Sant Martí, i molt més moderna, del XVI, per la resta d'estructures.</p> | 41.7475400,2.2961800 | 441481 | 4621986 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67497-foto-08276-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67497-foto-08276-17-2.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Medieval|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Tot i que l'església és l'element més remarcable del Turó, no n'és l'únic. | 79|80|81|85|76 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 | ||||
| 67498 | Bauma de les Creus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-de-les-creus | Presenta problemes de conservació | Aflorament d'arenisca que forma una bauma o abric amb tres concavitats no massa grans. Orientada a nord-oest. A la plataforma superior s'observen quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. Es troba a l'extrem nord d'una terrassa, en un desnivell formant un angle. A l'extrem sud-oest d'aquesta roca s'observa una esquerda vertical, la qual divideix de dalt a baix la roca. L'interior de la bauma no és massa gran i tampoc presenta un gruix de sediment important, fent difícil la seva entrada. Fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2'80 m i a l'interior 1'70 m amb una amplada aproximadament de 5'10 m. Existència d'un desnivell a la part interna del sòl de la bauma. | 08276-18 | Pla de la Calma. | Jaciment a l'aire lliure, lloc d'habitació amb estructures conservades indeterminades, junt a l'existència de representacions gràfiques i gravats sobre pedra. Aquests es troben molt mal conservats, però les dimensions de la bauma fan possible una ocupació de la mateixa. La ocupació humana d'abrics i coves està àmpliament documentada des del Paleolític Superior fins els eremitoris de l'edat mitjana. Per la zona del Montseny, és força difícil trobar paral·lels però per la zona de Moià o Sau-Tavertet, n'existeixen forces exemples (Cova del Toll, Bauma del Gai, Coll S'Avenc, Clingle Vermell...). Cal assenyalar que l'ús d'aquesta bauma resta encara indeterminat. | 41.7868300,2.3267200 | 444055 | 4626328 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67498-foto-08276-18-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | No s'observen restes de material arqueològic però s'inscriu en la zona de dispersió de troballes superficials de sílex. | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-10 15:17 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,20 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.