Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 67498 | Bauma de les Creus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-de-les-creus | Presenta problemes de conservació | Aflorament d'arenisca que forma una bauma o abric amb tres concavitats no massa grans. Orientada a nord-oest. A la plataforma superior s'observen quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. Es troba a l'extrem nord d'una terrassa, en un desnivell formant un angle. A l'extrem sud-oest d'aquesta roca s'observa una esquerda vertical, la qual divideix de dalt a baix la roca. L'interior de la bauma no és massa gran i tampoc presenta un gruix de sediment important, fent difícil la seva entrada. Fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2'80 m i a l'interior 1'70 m amb una amplada aproximadament de 5'10 m. Existència d'un desnivell a la part interna del sòl de la bauma. | 08276-18 | Pla de la Calma. | Jaciment a l'aire lliure, lloc d'habitació amb estructures conservades indeterminades, junt a l'existència de representacions gràfiques i gravats sobre pedra. Aquests es troben molt mal conservats, però les dimensions de la bauma fan possible una ocupació de la mateixa. La ocupació humana d'abrics i coves està àmpliament documentada des del Paleolític Superior fins els eremitoris de l'edat mitjana. Per la zona del Montseny, és força difícil trobar paral·lels però per la zona de Moià o Sau-Tavertet, n'existeixen forces exemples (Cova del Toll, Bauma del Gai, Coll S'Avenc, Clingle Vermell...). Cal assenyalar que l'ús d'aquesta bauma resta encara indeterminat. | 41.7868300,2.3267200 | 444055 | 4626328 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67498-foto-08276-18-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | No s'observen restes de material arqueològic però s'inscriu en la zona de dispersió de troballes superficials de sílex. | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||
| 67533 | Font de la Plaça de l'Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-lajuntament-2 | XX | Aquesta font es troba situada al costat de l'Ajuntament de Tagamanent, a la Plaça de la Vila. Es tracta d'una estructura de factura contemporània formada per pedres de dimensions variables lligades amb ciment que s'adossen a una gran pedra. La font té una aixeta d'obertura i una petita pica d'obra; a la part central hi ha una inscripció gravada a l'obra on es fa un recordatori a Mossèn Adjutori Vilalta i on es diu: 'Remunteu amb majestat /la gran ruta inconeguda/ entre temps i eternitat. Mossèn Adjutori Vilalta. 1908-1978.' | 08276-53 | Vall del Congost. | La construcció de la font, de caire molt contemporani, s'ha d'associar amb la ubicació de l'Ajuntament, aquest construït al 1978. La font està dedicada a Mossèn Adjutori Vilalta. Home del ripollès, fomat per claretians i posteriorment anà al seminari de Vic. Va ser ordenat sacerdot cap el 1932 i va ser mossèn de Tagamanent fins la seva mort. Composà poemes, cançons i sardanes de títols com: Batecs, Flors blanques, Pastoreta del Congost, Segon diumenge de maig, Veus Paternals. Promocionà la cultura catalana i el municipi de Tagamanent, essent un dels principals organitzadors de totes les activitats de caire religiós i cultural del poble. | 41.7375000,2.2670400 | 439049 | 4620891 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||
| 67541 | Reserva natural de Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/reserva-natural-de-vallforners | La zona de Vallforners destaca per l'abruptuositat de les seves cingleres i la poca traça de la presència humana. La zona queda compresa entre els següents sots: Sot de la Font de Mas Déu, Sot de Noguereta, Sot dels Avellaners, Sot de la Figuerassa i torrent del Mojó. Es tracta d'un espai on abunda el roure i l'alzina, amb una recent i important aportació de pi. Com per la resta d'àrees ocupades per avetoses i rouredes de les zones de Reserva Natural Qualificada, s'ha procedit a elaborar estudis complerts sobre la seva evolució realitzant-se diversos inventaris fitosociològics. Reconeixement florístic de les zones de Reserva Natural Qualificada on s'ha de tenir en compte la corològica de les espècies vegetals endèmiques i/o amenaçades. | 08276-61 | Estribacions del Montseny. | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Els criteris seguits sorgiren en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7429700,2.3384100 | 444989 | 4621451 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67541-foto-08276-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||
| 67560 | Indústria de calç, El Rieral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/industria-de-calc-el-rieral | Molt cobert per la vegetació. | Conjunt d'edificacions de diversa procedència que són de difícil descripció ja es troben molt cobertes per la vegetació. Es tracta d'una gran construcció de caire indústrial construïda a la pendent de la muntanya, prop de l'actual indústria Leiro. La zona, coneguda com el Rieral, s'hi documenta des d'època moderna una casa. A la part baixa de la muntanya i aprofitant la pendent s'hi troba ubicada una gran estructura construïda en carreus de pedra local ben escairats i de disposició regular tancada per les quatre bandes, i que s'ha interpretat com a contenidor. Al costat d'aquesta estructura hi ha un gran edifici en obra limitat per un mur de contenció on al seu interior s'hi troben dos forns de calç, d'una profunditat aproximada d'uns 12 metres. Aquests pous són excavats sobre el pendent natural, i amb una part construïda amb petits carreus de pedra local i obra reforçant l'esquelet del pou. Recolzada a l'esquena de la muntanya hi ha una presa. Aquesta és coneguda com la presa del Rieral, i tot i que és de factura moderna, per la part interior s'aprecia una fàbrica anterior de carreus de pedra local ben escairats. | 08276-80 | Vall del Congost. | Aquest complex de grans dimensions evidencia una gran activitat basada en la indústria de la calç, a la zona de Tagamanent. Es desconeix el moment exacte de funcionament d'aquests forns, tot i que es pot donar una data aproximada de finals del segle XIX, fins abans del anys 70 i es pot associar al Forn d'en Peret, situat prop de la Fontmolsa. Aquesta construcció respon a un forn de producció de calç d'abast industrial, situat a l'eix principal de comunicacions (la carretera de Ribes i actual nacional C-17) . La construcció del forn es solia fer a l'abric d'un pendent, com s'ha constatat en tots els forns documentats, ja que facilitava el seu procés productiu, la càrrega i buidatge de l'estructura. La boca del forn es trobarà a la part inferior del pendent des d'on és més fàcil l'accés, tant per la càrrega i descàrrega de les pedres com pel seu posterior transport i alimentació del forn. L'ús de la calç com element constructiu, barrejat amb sorra i aigua o sola, ha estat utilitzat, des de sempre, de forma tradicional. Aquest tipus d'activitat s'ha d'associar amb la presència de calcita com a matèria primera a la zona propera. El procés s'iniciava amb l'extracció de la pedra, que un cop col·locada dins el forn i a alta temperatura, esdevenia pols. La calç resulta de calcinar la pedra calcària, molt rica en carbonat calci i que un cop sotmesa a una temperatura de 900º o 1000 º C, se'n obtenia la calç. Quan aquesta substància surt del forn es presenta en terrossos d'òxid de calci de color rosat, que tradicionalment es coneix com a calç viva o calç de terrós i; la seva posterior manipulació permetrà que en la construcció s'utilitzi la calç en pasta o la calç en pols, les dues com a modalitats de l'hidròxid de calci. Per a la elaboració de la calç es coneixen dos sistemes: el sistema basat en el forn discontinuo o intermitent, i que ha perdurat fins els nostres dies; i el forn de tipus continuo o forn de raig. En aquest mateix punt de producció de calç es realitzaria la seva venta. | 41.7502000,2.2576800 | 438283 | 4622308 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67560-foto-08276-80-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | conjunt de gran interès pel patrimoni industrial del municipi. | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||
| 67562 | Llegenda de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lavenco | Els pagesos de la Vall de Tenes, que s'han de refiar de l'aigua que porta el rec per poder regar els camps i els horts, des de sempre tenen un ull posat a la saó que té la terra i l'altre al cabal de la riera. I van esperant el torn de l'aigua. És evident que si plou per amunt, a la capçalera del Tenes, la riera baixa més plena i el rec també reparteix amb més generositat. Però al llarg dels temps, els pagesos han observat que si només plou sobre l'Avencó, entre la Calma i Aiguafreda, la riera també porta més aigua. I creuen que entre l'Avencó - o la Blancó- i el Tenes hi ha un camí subterrani i secret que porta l'aigua fins a les Barbotes. Deu ser tota una aventura travessar els cingles de Bertí per sota les seves arrels. Diuen que fa molts i molts anys, dos germans que conreaven un tros al reial de Bigues es van haver de separar perquè no tenien prou terra per a tots dos. El petit va marxar i es va llogar de mosso en una masia de l'Avencó. Tot i que treballava de sol a sol, encara li quedava temps per a l'enyorament i, de nit, anava vora el riu a tirar pedretes a l'aigua perquè la mestressa de la casa li havia dit que era un bon remei per a la nostàlgia. Una nit de lluna, el pobre mosso estava tirant pedretes al riu, i de sobte, va sorgir de l'aigua una goja blanca i lluent. El noi va quedar embaladit i ella li va parlar amb suavitat dient-li que per molt que llancés pedretes, ami no es desfaria de la seva tristesa. Per aconseguir-ho havia de tirar-hi una mongeta d'aquell camp de mongeteres ufanoses que tenia darrere seu. Però no una qualsevol, sinó una mongeta d'or que hi havia dins una tavella. Que hi gravés una creu i la llancés a l'aigua amb força. El noi li va dir que no ho faria: no podia buscar aquella mongeta perquè en obrir les tavelles, encara tendres, malmetria totes les mongeteres i els amos el despatxarien. El mal encara seria pitjor. La goja li va suggerir que esperés la collita, però que s'arriscava que algú altre la trobés. I va desaparèixer, fonent-se dins l'aigua. Va arribar el novembre i l'era de la masia va quedar plena de mates de mongetera a punt de batre. El mosso, encara angoixat, colpejava amb la forca amb cos i ànima per veure si saltava alguna tavella seca aquella mongeta d'or. Però, enmig d'aquell tou de mongetes i brossa i fullaraca era impossible trobar-la. Però quan va haver de ventar-les, sacsejant amb el garbell, per ficar-les als sacs, allà al bell mig del sedàs, va parèixer la mongeta d'or distingint-se de les altres, blanques i nacrades. D'amagat, hi va fer una creu amb el ganivet i va córrer al riu a llançar-la amb l'esperança de guarir el seu enyorament. Però no va ser així. I el mosso es lamentada d'haver estat tant burro de fer cas a la goja. Ara almenys tindria una mongeta d'or. La seva malenconia encara va créixer més durant els set dies de pluja d'aquella tardor, que a l'Avencó va ser molt forta. Al cap d'una setmana, el mosso va rebre la visita inesperada del seu germà, que el venia a buscar perquè tornés a casa. Havia trobat una mongeta d'or a peu de riera, al Tenes, i ara eren rics per comprar més terra i poder treballar junts. Efectivament, hi havia una reu gravada a la mongeta d'or. | 08276-82 | Vall del Congost. Costat de Can Cortines. | Aquest tipus de llegendes relacionades amb els fenòmens naturals on hi entra la màgia i l'existència d'algun personatge fantasiós, són de clara influència romàntica. Per la zona del Montseny hi ha multitud de llegendes sobre bandolers, dones d'aigua i bruixes i els seus poders o encanteris. En un contex de legitimació de la nacionalitat i de creació de mites sorgeixen noves quimeres de caire social i sobretot moral. Una altra llegenda molt recorrent durant el segle XIX fou la dels tresors amagats, en arbres o dins les parets de cases abandonades. Per Tagamanent també trobem una llegenda d'aquest tipus: Diu la creença que al camí de Tagamanent hi ha una roca dita Centelles, que al punt de mitjanit es bada i deixa el pas lliure al qui se sent prou ardit per no fer cas d'una serpassa que obre un pam de boca i que llança uns bramuls esgarrifosos. Dins la roca hi ha un tresor incalculable, que hom pot agafar fàcilment, només però, durant el breu temps en què cauen les dotze batallades de mitjanit, després del so de les quals la roca es torna a cloure, fins l'any que ve a la mateixa hora, i si hom no té temps de sortir resta presoner i enclòs a dins. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67570 | Aplec de primavera de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-primavera-de-tagamanent | La festa de l'aplec de la Primavera, té lloc a dalt el turó de Tagamanent durant el matí del primer diumenge de juny. Es celebra un esmorzar popular, després una missa i una arrossada. També es poden realitzar altres actes de caire cultural. Aquest Aplec l'organitza l'Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, gent dels pobles veïns i residents, i tot i que no fa massa temps que es celebra, ha passat a ser la segona festa cultural més important del municipi, després de la Festa Major. | 08276-90 | A dalt el Turó de Tagamanent i Collet de Sant Martí | La tradicció dels Aplecs i rumiarges en els punts més elevats o en ermites i esglésies, és una constant de la cultura catalana documentada des d'època moderna. Aquesta festa constitueix la única manifestació festiva d'herència local, que tot i la seva contemporaneitat, aconsegueix aglutinar una població força dispersa i amb pocs elements en comú. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Lúdic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67571 | Arxiu Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-39 | XIX-XXI | Fons de formació recent , on es conserven els fons documentals generats per la mateixa administració municipal, i també recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar mitjançant cessió o donació. La documentació de l'arxiu municipal de Tagamanent descriu 448 unitats d'instal·lació i ocupa uns 48 metres lineals. Presenta tres fons documentals clarament diferencials: el que seria la documentació pròpiament MUNICIPAL, formada per: el Jutjat de Pau i Registre Civil, i el fons sindical. El fons municipal es divideix en Administració general a partir del 1862 fins a l'actualitat; Hisenda, des de 1853 fins el 1996. Proveïments i serveis a partir del 1945, Beneficiència i assistència social, en diferents moments a partir del 1944 amb les ajudes a orfes de guerra. Sanitat i Obres i urbanisme, des de 1956. Un apartat de seguretat pública des de 1990; Serveis militars i Instrucció Pública a partir del 1901. Eleccions municipals, sobretot, a partir de 1977; Població (amb el Padró municipal d'habitants) des del 1898 i cultura des del 1979, moment en què s'inaugurà el nou ajuntament. El JUTJAT DE PAU I REGISTRE CIVIL, documentat des del 1850; i un tercer fons de la Hermandad Sindical de Labradores i Ganaderos del 1974 al 1976. L'arxiu municipal també consta d'un destactat fons fotogràfic, amb imatges sobre el municipi, els seus indrets i elements arquitectònics; i també alguns aspectes de la vida quotidiana i rural. | 08276-91 | Vall del Congost, Ajuntament de Tagamanent. | L'arxiu municipal de Tagamanent, és un arxiu de documentació força moderna, amb documentació que no recula de mitjans del segle XIX. Aqeust fenòmen s'ha de relacionar amb les característiques del municipi i la seva història. La gran dispersió de la població en diferents masos i parròquies va fer que no es recollís un sol fons documental, sinó que tota la documentació més antiga, anava a mans de les parròquies i dels estadants de les mateixes masies. Serà a partir del segle XIX quan trobarem certa cohesió administrativa. | 41.7380300,2.2667500 | 439025 | 4620950 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Ordenació de l'Arxiu Minicipal que es realitzà en el marc d'un programa de col·laboració entre la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de la província per procedir a l'acondicionament, ordenació i inventari dels fons arxivístics. Aquest programa s'ha desenvolupat des del 1992 i l'ordenació per Tagamanent es realitzà al 1997. | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||||
| 67579 | Vitrall de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vitrall-de-tagamanent | XX | En aquest senzill vitrall es veuen les parròquies històriques de Tagamanent: la principal al Turó de Santa Maria, Sant Cebrià de la Móra i Santa Eugènia del Congost. | 08276-99 | Vall del Congost. | Aquest vitrall va ser construït per ser colocat al nou ajuntament al 1979 i fou encàrregat a vidres Barnoles, una empresa especialista en vitralls i vidres de Vic. | 41.7380300,2.2667500 | 439025 | 4620950 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67579-foto-08276-99-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||
| 67583 | Clot de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clot-de-la-mora | La zona del Clot de la Móra que ha estat definida com a Zona de Reserva Natural Qualificada, compren les estribacions de la riera del Pujol i el Torrent de la Figuera. Tota aquesta superfície de massa forestal es caracteritza per la presència de roure i alzina amb un petit percentatge de pineda. Hi dominen els boscos i el matollar on trobem una flora típica de la zona mediterrània, de subtipus humit. Els pendents abruptes de la vessant de la Móra caracteritzen aquest paisatge que ha tingut una evolució diferenciada respecte les altres zones arbòreas de la banda de la riera d'Avencó. | 08276-103 | Estribacions del Pla de la Calma | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Els criteris seguits sorgiren en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7853800,2.3130700 | 442919 | 4626176 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67583-foto-08276-103-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||||||
| 67584 | Imatge de Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatge-de-santa-eugenia-0 | XIV | <p>Aquesta imatge de talla polícroma en fusta, hauria format part d'un conjunt més gran dedicat a Santa Eugènia i que s'ubicaria en un punt indeterminat del retaule, segurament el cos principal. Les reduïdes dimensions de l'estàtua i els seus trets han fet dubtar de la seva autenticitat. Es tracta d'una figura empeus, simbolitzant a Santa Eugènia, amb una ploma a la mà dreta i un llibre a l'esquerra, situada sobre un petit pedestal.</p> | 08276-104 | Vall del Congost, barri de Santa Eugènia. | <p>Aquesta imatge hauria procedit del retaule d'estil Barroc dedicat a Santa Eugènia del Congost i que fou cremat i destruït al 1939, durant la Guerra Cívil. L'estàtua va estar guardada al mas Santaeugènia, on els propietaris, la família Castellanos en va tenir cura, fins que va ser retornada a l'església. Actualment és l'única imatge venerada en el recinte.</p> | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67584-foto-08276-104-1.jpg | Física | Gòtic | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-10 00:00:00 | Anna M. Gómez | 93 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||
| 67594 | Barraca d'artigaire al Pla de Ginestar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-dartigaire-al-pla-de-ginestar | en runes | Construcció que al estar enrunada i coberta de vegetació se'n fa la descripció. Es tractaria d'una estructura rectangular de mides variables d'uns 3 m de llarg i també uns 3 m d'amplada que tancarien una superfície quadrangular. La tècnica constructiva utilitzada és la pedra de dimensions considerables i de procedència local, diposada en filades planes fent junta a les cantoneres i que ha estat embastada i lligada amb argamassa. L'alçada conservada oscil·la entre el metre i metre i mig, portant a pensar que la coberta estaria a una mica més amunt de metre i mig. A nivell arquitectònic no presenta cap mur divisori interior, però si que hi podria haver alguna dependència annexe, no idenficada a causa dels importants amuntegaments de pedres del voltant. | 08276-114 | al Pla de la Calma, prop el Pla de Ginestar. | Aquesta barraca, construïda en un moment cronològic incert, s'ha de relacionar amb la resta d'estructures de tradició popular i comuna a tota la zona de la Calma. Construcció que ens evidencia la realització d'unes pràctiques econòmiques basades en la ramaderia i el pastoreig, però també en la desforestació de les zones de pastura i en la pràctica d'alguns cultius de caire residual i domèstic. Les barraques d'artigaire, són estructures senzilles per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir la gent que realitza aquestes tasques un cop són dalt la muntanya. Les principals funcions són les de oferir aixopluc, la de magatzem, i per resguard del temps, durant uns períodes determinats de l'any. La seva estructura és força senzilla, utilitzant material i pedra local, la majoria de vegades reaprofitada i poc treballada. La base és una estructura de pedra de poca alçada, construïda a pedra seca, i sovint falcada amb petites pedres situades a les juntures. La coberta sol ser més lleugera, una estructura de fusta, tot i que també es documenta àmpliament l'ús de les lloses. Aquestes construccions venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el desartigar els camps i fer crema de rostolls i altres maleses perquè el bestiar gaudeixi de noves zones, amb el temps, més aptes per pastures. És molt difícil atribuir a aquesta pràctica i a aquesta construcció un moment cronològic precís, l'ús de material constructiu com l'argamassa ens fan pensar en una cronologia tardana, d'entrada època moderna, tot i que no se'n té cap més dada indicativa. | 41.7690600,2.3330000 | 444561 | 4624351 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67594-foto-08276-114-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Les activitats relacionades amb la crema de rostolls i les pràctiques d'artigaire són de difícil identificació arquitectònica, aquesta barraca, segurament utilitzada com a magatzem, n'és un dels pocs exemples. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||
| 67608 | Fons parroquial de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-parroquial-de-santa-eugenia-del-congost | XX | Alguns documents estan en mal estat | <p>L'arxiu parroquial de Santa Eugènia del Congost va ser parcialment destruït durant la Guerra Civil Espanyola, del seu fons es conserva al bisbat de Vic, alguns documents de caire modern, mentre el llistat de naixements i defuncions a partir de la Guerra, si que es troba ubicat a Santa Eugènia. D'un fons paral·lel, pertanyent a la mateixa parròquia, trobem documentades una important col·lecció de Bíblies de tot el món, es tracta d'uns 500 exemplars de Bíblies escrites en tots els idiomes. A aquesta important col·lecció n'existeix una altra sobre icones bíbliques d'arreu del món, unes 25 procedents d'Africa. Àsia i Sud-Amèrica. També es documenta un destacat conjunt d'objectes religiosos i de tradició bíblica molt variat, on hi entren des d'objectes arqueològics a objectes litúrgics (des de sílex del Jordà, llànties d'època romana a un conjunt de rosaris del segle XVIII i XIX). En aquest conjunt també s'hi pot adscriure un important fons bibliogràfic de més de 2.000 exemplars de caire general sobre història, lingüística, religió etc. Respecte objectes pertanyents a l'església de Santa Eugènia del Congost, destaquen dos objectes de caire litúrgic, una vera creu i una justícia, de factura força moderna (segle XVIII-XX) que tenen el valor de pertànyer a Santa Eugènia.</p> | 08276-128 | Vall del Congost, Barri de Santa Eugènia. | <p>El mossèn actual de Santa Eugènia, José Pedro Inanraja, ha estat el recopilador de tot aquest material que es troba en procés de classificació i inventari. El recull es va iniciar a partir dels anys 50.</p> | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Regular | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Anna M. Gómez | S'ha escollit l'opció de fons documental per aquesta fitxa, perquè és la que aporta unes connotacions més genèriques respecte el patrimoni documental de Santa Eugènia, molt variat tant de contingut com de temàtica. | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||
| 67611 | Quadres de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quadres-de-santa-eugenia-del-congost | XX | <p>Col·lecció formada per 8 obres pintades entre Albert Ràfols Cullerés i R. Goula. Es tracta de pintura sobra tela que representa diverses imatges i escenes religioses de la vida de Crist.</p> | 08276-131 | Vall del Congost, al barri de Santa Eugènia del Congost | <p>Ràfols Cullerés va nèixer a Barcelona el 1892, on morí al 1986. Pintor format a la Llotja amb Lluís Labarta, A. Mas i Fontdevila, que marxà a viure a Madrid, fou el pare de Ràfols Casamada, també il·llustre pintor, pedagog de l'art i el disseny. Albert Ràfols exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona al 1917 i a la Pinacoteca. Posteriorment es dedicà a ensenyar a pintar a grups burgesos de Barcelona i a realtizar encàrrecs diversos. De la seva pintura destaca l'enquadrament fotogràfic i la factura esbossada, d'on destaquen els seus interiors i retrats. L'encàrrec de decorar l'església de Santa Eugènia del Congost es realitzà després de la guerra civil espanyola; que va ser quan l'església va ser saquejada i bona part dels seus béns destruïts.</p> | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67611-foto-08276-131-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-01-16 00:00:00 | Anna M. Gómez | Ràfols i Goula | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||
| 67625 | Lledoner de Castellseguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoner-de-castellseguer | L'exemplar que ha estat considerat arbre d'interès local està junt altres dos lledoners (celtis australis), de característiques similars a l'individu estudiat però de mesures inferiors. Els tres arbres s'arrengleren davant la masia de Castellseguer, en el camí d'accés. El lledoner fa una alçada de 17 m, amb un volt de canó de 2, 80 m i amb un volt de soca de 5'50 m. La projecció de la capçada és de 16'60 m i aquest exemplar consta de dues branques ramificades a 6'5m de la base del tronc. | 08276-145 | Prop del Collet i Turó de Seguer. | 41.7349500,2.2794800 | 440081 | 4620600 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67625-foto-08276-145-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||||||
| 67626 | Faig de Can Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/faig-de-can-figuera | Aquest exemplar de faig (Fagus sylvatica), es troba situat isolat al camí d'accés a Can Figuera, a uns 100 m i a l'esquerra del camí que porta a la casa. És fàcil visualitzar-lo ja que es troba enmig de la plana i rodejat de ginestell, ginebró, esbarzers i falgueres i a prop d'un pi roig (pinus sylvestris), en ple Pla de la Calma. L'alçada de l'arbre és d'uns 17 m, amb un volt de canó de 2,74 m, mentre que el volt de la soca de 6,97 m. La projecció de la capçada, que és de forma ovalada, és de 14'40m per 14'10m i es desenvolupa en sis ramificacions a una alçada de 2'80 m. Segons M. Boada, és l'únic faig del Pla de la Calma. | 08276-146 | Pla de la Calma, a Can Figuera. | 41.7735000,2.3292800 | 444256 | 4624846 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67626-foto-08276-146-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||||||
| 67627 | Pi del camí de les casetes de la coveta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-del-cami-de-les-casetes-de-la-coveta | Aquest exemplar de pi pinyer (pinus pinea) es roba situat al camí de les casetes de la coveta. Es tracta d'un individu viu que fa una alçada d'uns 16 m amb una volta de canó de 2'60 m i un volt de la soca de 2'60 m. Fa uns 17 m de projecció de la capçada i aquesta és de forma globulosa. | 08276-147 | Barri de la Pedralba, carrer de la Font de la Coveta. | 41.7406200,2.2674500 | 439086 | 4621237 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67628 | Alzina de l'Estany o del Parany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-lestany-o-del-parany | Exemplar de quercus ilex de la família Fagaceae que es troba situat prop de la masia de l'Agusti, al costat del GR-5, en un espai conegut com el Parany. Aquest arbre que fa una alçada aproximada de 8 m, amb un volt de canó de 1'20 m i un volt de soca de 3'50 m presenta una capçada rodona a nivell de 9, 40 m i una capçada perpendicular a 8'80 m, es troba en força bon estat de conservació. Semblen quatre rebrots d'una soca tallada fa molts anys. | 08276-148 | Pla de la Calma. | 41.7502900,2.3139500 | 442961 | 4622279 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67628-foto-08276-148-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||||||
| 67629 | Roure del Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-torn | Aquest exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) es troba situat prop de la masia del Torn. Les seves dimensions, de caire indicatiu, ens donen una alçada d'uns 18 /19 m, amb un volt de canó de 3, 04 m mentre que per la soca, el volt és de 5,15 m. La projecció de la capçada és de 22'35m - 21'10m; i té un desenvolupament de tres branques ramificades a una alçada de 7'5 m. | 08276-149 | Vall del Congost, al Torn. | 41.7387500,2.2638600 | 438786 | 4621032 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67630 | Llegenda de la Roca Centella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-roca-centella | Una altra llegenda basada en els tresors amagats en els espais naturals, esmenta la Roca Centella o Roca Centelles: Diu la creença que al camí de Tagamanent hi ha una roca dita Centelles, que al punt de mitjanit es bada i deixa el pas lliure al qui se sent prou ardit per no fer cas d'una serpassa que obre un pam de boca i que llança uns bramuls esgarrifosos. Dins la roca hi ha un tresor incalculable, que hom pot agafar fàcilment, només però, durant el breu temps en què cauen les dotze batallades de mitjanit, després del so de les quals la roca es torna a cloure, fins l'any que ve a la mateixa hora, i si hom no té temps de sortir resta presoner i enclòs a dins. | 08276-150 | Vall del Congost | Les llegendes associades a tresors amagats en espais màgics i en un entorn natural són molt comuns en tota la literatura fantàstica europea i, per extensió, la mundial. L'associació als fenòmens naturals sempres ha estat una costum cultural adoptada per comunitats rurals, i en aquest cas ha quedat ben palesa en el terme municipal de Tagamanent. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67641 | Puig Drau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-drau | El Puig Drau, situat parcialment dins el municipi de Tagamanent, constitueix un dels punt més elevat de la zona, amb 1.344 m d'altitud. Aquest espai totalment muntanyós limita amb els següents torrents: el Sol de la font del Ginebre, el Sot de l'Infern i el Sot dels Avellaners. Hi dominen els boscos i el matollar on trobem una rica i variada flora de caràcter típicament mediterrani. L'abundàcia de les diferents espècies de plantes, amb la fauna associada, vindrà determianda per la diferent altura i tipus de sòl on es trobin, donant lloc a una successió tipològica de la vegetació molt particular. El bosc predominant d'aquestes fondalades és el roure i l'alzina, amb pi i altres espècies representatives. | 08276-161 | estribacions del pla de la Calma. | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Aquest puig va ser inclòs com a Zona de Reserva seguint els criteris establerts en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7642700,2.3483500 | 445833 | 4623809 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67641-foto-08276-161-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||
| 67642 | Alzinar de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzinar-de-lavenco | Alzinar de 21 peus de Quercus ilex que van des de la classe diamètrica 30 fins la 85, estant la majoría d'individus entre 40 i 50 cm de diàmetre. Les alçades oscil·len entre els 14,5 metres fins als 24 metres, la més alta. Veure Annex 1. D'aquest alzinar se'n poden destacar tres individus, que són els que tenen majors diàmetres: Alzina 1: exemplar de 224 cm de volt de canó, 330 cm de volt de soca, una alçada de 22 metres, diàmetre mid de projecció de capçada de 13,85 metres i 4 branques inserides a 3,10 metres. Alzina 2: individu de 242 cm de volta de canó, 288 cm de volt de soca, 24 metres d'alçada ( la més alta del conjunt), un diàmetre mig de projecció capçada de 15,3 metres i 4 branques ramificades a 6,5 metres d'alçada. Alzina 3: exemplar de 17 metres d'alçada, amb una volt de canó de 272 cm (la més grossa del conjunt), 331 cm de volt de sova, un diàmetre mig de projecció de capçada de 15,5 metres i 4 branques inserides a 2,15 metres d'alçada. | 08276-162 | Barri de l'Avencó | Bona part d'aquestes alzines foren plantades per la família Dachs, propietaris de l'Avencó. | 41.7649200,2.2593100 | 438432 | 4623941 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67642-foto-08276-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67642-foto-08276-162-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||
| 67643 | Til·ler de la Font de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tiller-de-la-font-de-sant-joan | Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 18 metres; una volta de canó de 195,5 cm i 204 cm de volta de soca; el diàmetre mig de projecció de capçada és de 15,33 m; aquesta s'insereix a una alçada de 1,60 metres, formant 7 branques principals. | 08276-163 | Finca del Folló | 41.7384900,2.2756900 | 439769 | 4620995 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67644 | Til·ler de la Font Freda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tiller-de-la-font-freda | Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 21 m; una volta de canó de 198 cm i volta de soca de 304 cm. El diàmetre mig de projecció de capçada és de 16,43 m. La copa s'insereix a una alçada de 1,85 m i consta de 5 branques principals. | 08276-164 | Dins la finca del Folló, davant la Font Freda | 41.7418800,2.2730000 | 439549 | 4621373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67644-foto-08276-164-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||||||
| 67645 | Alzina de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-lagusti-0 | Exemplar de Quercus ilex de la família de les Fagàcies de 9 metres d'alçada, 209 cm de volt de canó i 247 de volt de soca; té un diàmetre mig de projecció de capçada de 11,85 metres i 4 branques inserides a 2,1 metres d'alçada. | 08276-165 | Pla de la Calma | 41.7502800,2.3060800 | 442307 | 4622283 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67646 | Pollancre de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pollancre-de-lagusti | Exemplar de Populus nigra de la família de les Fagàcies de 17 metres d'alçada, 365 cm de volt de canó, 390 de volt de soca, un diàmetre mig de capçada de 17,3 metres i 5 branques inserides a 1,9 metres d'alçada. | 08276-166 | Pla de la Calma | 41.7511000,2.3051200 | 442228 | 4622375 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67647 | Roure de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-lagusti | Té algunes branques mortes. | Exemplar de Quercus humilis (roure martinenc) de la família de les Fagàcies de 25 metres d'alçada, 330 cm de volt de canó, 377 de volt de soca, 14,9 metres de diàmetre mig de projecció de capçada i 3 branques inserides a 2,7 metres d'alçada. | 08276-167 | Pla de la Calma | 41.7500400,2.3056400 | 442270 | 4622257 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67647-foto-08276-167-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||
| 67648 | Roure del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-bellit | Exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) de la família de les Fagàcies de 12,5 metres d'alçada, 208 cm de volt de canó i 280 de volt de soca, té un diàmetre mig de capçada de 12,7 metres i es ramifica en 4 branques a 2,4 metres d'alçada. | 08276-168 | Pla de la Calma | 41.7636000,2.3080800 | 442485 | 4623761 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67649 | Alzina del Pou Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-pou-gran | Exemplar de Quercus ilex, família de les Fagàcies. És un peu de 13 metres d'alçada, 131,5 cm de volta de canó, 151 cm de volta de soca; té un diàmetre mig de capçada de 9,93 m, inserida a 1,88 m d'alçada i formada per tres branques principals. | 08276-169 | Barri de l'Avencó | 41.7652200,2.2584000 | 438357 | 4623975 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||||||
| 67572 | Processó a Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/processo-a-santa-maria-de-tagamanent | --Tagamanent relació histórica de l'antiga imatge de Maria Santíssima que's venera en sa Iglésia Parroquial del mateix nom. Impremta R. Anglada 1901. ANGLADA, M.A. (1990) 'La secada: un vell malson' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent. n.5. CASTELLS, J.(1992). Tagamanent i la Garriga. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 25, p. 170-172. GÓMEZ, M. (1992). Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n. 28. MAURI, J. (1953). Història de la Garriga. Barcelona. Vol. II, p. 171. | XX | El gran nombre de processons i rumiages realitzats al santuari de Santa Maria de Tagamanent, fa que no es pugui descriure un so ltipus de processó. En les diades assenyalades, els habitants dels pobles de les rodalies de Tagamanent pujaven a peu al santuari, sobretot per Pascua Granada, i allí realitzaven diferents misses i ofrenes a la Verge. | 08276-92 | Al Turó de Tagamanent. | La devoció a Maria Santíssima de Tagamanent va anar creixent, passant a ser un fervorós santuari marià. La documentació al respecte la tenim recollida en les diverses visites pastorals i la resta de documentació eclesiàstica, molta de la qual es troba al Bisbat de Vic desapareguda. Respecte el pelegrinatge a l'ermita, la documentació ens parla que nombroses parròquies veïnes pujaven a visitar la imatge, i que es repartien el dia de la visita, indicant una gran afluència al recinte. La gent de la Garriga, pujava en processó el dilluns de Pasqua; els de l'Ametlla el dia de Sant Pere, La gent d'Aiguafreda el dia de Sant Marc; els de Vallcarca el dia de Sant Jaume i els de Valldeneu, el dilluns de Pasqua de l'Esperit Sant. Apareix, en diversos documents del s. XVI i XVII la devoció del poble de la Garriga a la Mare de Déu de Tagamanent, en forma de processó. També es documenten altres referències aïllades com que el 16 de juny de 1672 es feu constar haver pagat a Esteve Puig, obrer, per lo que ha gastat per la processó de Tagamanent, la suma de 4 lliures, 10 sous, 4 diners. La processó es celebrava el dilluns de la Segona Pascua però en desconeixem els detalls ja que molta de la informació va desaparèixer durant la Guerra Civil. Es poden establir paral·lels a través de la consueta de 1699 per a la Mare de Déu de Montserrat. La Garriga enviava cada any, en compliment d'un vot de terme, romeus a Montserrat i a Tagamanent, a més d'altres ermites; però a causa de les despeses de la Guerra de Successió, la situació canvià. El 1712 s'esmenta un ple de l'Ajuntament que tracta el tema, fent diverses propostes: que es canviï el lloc, que només es deixi fer la de Tagamanent. Sembla que les dues romeries del vot del terme es deixaren de fer conjuntament, i es canvia per un ofici a celebrar al Santuari de Puiggraciòs, molt més proper. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són diverses les rondalles i llegendes relacionades amb esdeveniments miraculosos i èpoques de càstigs i males. Una anècdota sobre males collites ens diu que en un estiu de secada terrible, la gent dels pobles i les masies van pujar en rumiatge a l'ermita de Tagamanent per demanar la pluja. Aquesta peregrinació no devia ser de tota manera, una processó gaire ortodoxa, car que no la dirigí cap capellà, sinó l'ermità del petit santuari, un home que hi vivia sempre. Els pagesos estaven desesperats per la manca d'aigua i la necessitat de pluja era angoixosa; no es podia anar amb massa contemplacions, sembla, ni amb solemnes rogatives. Així doncs, el bon ermità, persona decidida, es dirigí al cel amb paraules comminatòries i severes, no pas amb súpliques humils. Segons relació de l'àvia, a fora de l'ermita de cara a un firmanet massa temps de color blau, exclamà amb veu forta:-Nostre Senyor, som aquí per l'aigua (o per la pluja) i volem pluja i no ens n'anirem sense pluja. I si no, envieu un llamp del cel que ho cremi tot!Tot seguit es va congriar una espessa nuvolada i un veritable aiguat deixà remullats i feliços a tots els qui havien pujat a Tagamanent a demanar pluja, jujant el prestigi de l'ermità i el de l'advocació al santuari. | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||
| 67482 | Església de Sant Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-marti | <p>AAVV (1969). Els castells catalans II. Barcelona. p. 299-336. AAVV. (1991). 'Sant Martí'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 432. GAVÍN, J.M. (1990).'Sant Martí de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca. Monografies del Montseny', nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, nº8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval.' La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. VALL, R. (1988). 'Sant Martí de Tagamanent. El romànic del Vallès'. Dins Associació d'Amics de Tagamanent, 20, 1988. VALL, R.; MASVIDAL, A. (1983). El romànic al Vallès. Ed. Ausa. Sabadell. p. 78.</p> | XI | en runes. | <p>Petita església situada al peu del turó de Tagamanent. En resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d'absis, orientada al sud-est, amb el començament de la volta de quart d'esfera i l'arc triomfal on ha quedat un àbac. Aquest àbac, és visible per la cara interior, i el mur conservat fa 6 per 3 m alt i és força fragmentari. Es tracta d'una una nau única amb absis semicircular, ornamentat amb un fris de finestretes cegues. El mur sud, que encara roman més o menys sencer, presenta filades de carreus d'arenisca vermella de petites dimensions, ben escairats per la cara externa i ajuntat amb morter de calç, mostrant la fàbrica constructiva. Encara es poden observar els basaments dels murs que formen la planta, tot i el deteriorament progressiu de les estructures. Al seu entorn hi ha un cementiri, i ben aprop un seguit de murs sense identificar.</p> | 08276-2 | Al Turó de Tagamanent | <p>Aquest edifici de petites dimensions, dedicat a Sant Martí de Tours, fou construït avançat el segle XI i funcionà com a parròquia del terme. Documentada al 1009 com a 'Sancti Martini supra via', havia de ser església parroquial cap al 1098, en lloc de Santa Maria, quan aquesta havia d'esdevenir monestir. En aquest document s'esmenta també que el comte Ramon Berenguer I cedeix al vescomte Ramon Folc la meitat de l'alou de Vallforners. S'ha hipotetitzat sobre l'existència d'un temple anterior i sobre una possible reforma cap el 1070, que no s'ha pogut contrastar arqueològicament. Al costat hi tenia un cementiri, que donat el seu estat ruinós al 1357, el bisbe de Vic Ramon de Bellena, i en motiu d'una visita pastoral, ordenà recollir-ne els ossos i enterrar-los a l'església de Santa Maria. En aquest moment surt documentada com 'capellam publicam Sancti Martini que ut dicitur communiter fuit prima ecclesia'. L'any 1361, l'església de Santa Maria recuperà la parroquialitat, i la de Sant Martí, poc a poc es va anar malmetent, essent considerada una capella depenent de l'església principal o una capella de camí. Potser cal relacionar el trasllat de les funcions de parròquia a mitjan del segle XIV des de l'esglesiola de Sant Martí al capdamunt del cim, amb la construcció d'un temple de trets gòtics aprofitant part de les estructures de l'antic castell. La documentació arqueològica confirma aquest segon moment d'actuació en una data similar a aquella que esmenten les fonts escrites. Es desconeix com afectà a l'estructura el terratrèmol documentat al 1448, però queda clar que conservà el seu rol secundari fins el seu enrunament definitiu, considerat cap el segle XVIII.</p> | 41.7479600,2.2985500 | 441679 | 4622031 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67482-foto-08276-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67482-foto-08276-2-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha una sèrie d'estructures annexes no identificades. Tot hi estar força embardissat s'hi poden veure alguns ossos i restes de murs, esdevenint un conjunt de gran interès arqueològic. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||
| 67502 | Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vallforners | <p>AAVV. (1991). El Vallès. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6, p.241. DANÉS, J. (1993). 'Estudi de la Masia Catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. n. XLIII. Barcelona. ÀNGEL DEL MONTSENY. (1902). 'Crónicas d'estiu. Tres dias al Montseny. I. De Cardedeu a Sant Segimon' a La Veu del Vallès; Portantveu de la Comarca, n.300. Sant Celoni. p. 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 64, 174-175. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Esteve de Vallforners' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín.</p> | XI-XVI | Habitatge dels masovers es va cremar el 1993 i l'interior ha estat reconstruïnt amb nous materials. | <p>Antic casal, el barri del qual és envoltat i tancat per un vallat de tipus modernista. Aquest grup d' edificacions està constituït la casa dels masovers, la masia, l'antiga torre forta i una capella; formant un conjunt de planta rectangular de tres cossos. La masoveria presenta planta baixa i un pis i està construïda amb murs de paredat comú, a perda vista, i coberta a doble vessant amb ràfec de teula girada. En destaca la portalada d'arc de mig punt de grans dovelles a prop de la masia, i una altra porta d'arc rebaixat amb brancals i carcanyols de totxo. Les finestres es distribueixen de forma regular, presenten llinda de fusta i brancals i àmpit de totxo, arrebossats i emblanquinats. La masia presenta planta baixa i dos pisos de paredat comú de pedres petites, parcialment arrebossat amb argamassa, amb pedres cantoneres. Les obertures es distribueixen de forma simètrica, amb una porta rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i marxapeu de pedra; una finestra emmarcada al costat de la porta, dos balcons al primer pis de diferents tractaments i dues finestres petites amb llinda de fusta, brancals de carreus irregulars i leixa emmotllurada, al segon pis. Per damunt la porta del casal hi hauria hagut un escut en marbre dels Rocabertí (ara, reutilitzat, a la capella). Respecte la torre forta, aquesta té la mateixa alçada que la masia, però amb un aparell de pedres de dinemisons més petites i amb pedres cantoneres a la dreta. Té cinc obertures, tipologicament semblants a les espitlleres, disposades de forma vertical i emmarcades per carreus de pedra. La capella està mig enrunada, i fa les funcios de corral. Es conserven els brancals de l'antiga porta d'accés, els murs de la nau i l'absis donant-li una forma semi-circular. Només està coberta la nau ja que l'absis funciona de pati del corral. La nova porta és més estreta, d'arc de mig punt i brancal de totxo vist. Hi ha una làpida de marbre que informa d'una restauració de la casa al 1610. Davant de la casahi ha una gran terrassa, sobre un mur de maçoneria carejada, formant talús i amb una tanca composta per un muret acabat . S'accedeix travessant una porta amb reixa, construïda el 1915 i limitada per dos pilars de forma cilindrica iamb elements ornamentals d'inspiració vegetal. Als angles de l'esplanada hi trobem sengles guaitadores.</p> | 08276-22 | Sobre el pantà de Vallforners (Cànoves). | <p>Casal documentat el 1009 quan els comtes Ramon Borell i Ermesenda lliuraren la meitat del seu domini aloidal als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda. Fou renovat a finals del XVI (com es documenta en un sector de la casa) pels senyors de Tagamanent. Dins la capella hi ha una làpida de marbre on en llatí es diu que la casa va ser edificada pel senyor de Tagamanent i restaurada el 1610 pel seu fill Dalmau de Rocabertí, de la família dels vescomtes de Peralada. Les darreres reformes les podem documentar en època modernista. A la capella hi ha una làpida de marbre on es pot llegir:'Dalmacius de Rocabarti Dominus castri de Tagamanent et de la Vall Fornes quat en us est sita in termino castri de Tagamanent ex familia comitum petra late et vie comitum de Rocabarti ob ore regis Philipi testii Hispaniarum et indiarum regis hec edificia a parte syi a fundamentis erecta ampliacit et decoravit anno 1610'. El gran mur de contenció d'estil modernista es construí al 1915, en un context de reforma de la casa. Sota el casal hi ha dos plans envoltats de murs on s'hi havia fet una fira de bestiari que s'ha de relacionar amb el caràcter ramader de la masia, com a centre aglutinador de la resta de masies de la zona.</p> | 41.7390800,2.3310100 | 444370 | 4621023 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-3.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. Hi ha una capella annexa en ruïnes, dedicada a Sant Esteve, situada al costat de l'entrada, per la part de migdia de la casa, actualment sense culte i utilitzada com a magatzem. Davant la porta hi ha una avinguda que baixa cap a dos planells, un circular tancat amb un muret de pedra i un altre, més inferior, sobre un esperó, de forma rectangular amb els vèrtex arrodonits, sobre un mur de contenció de maçoneria ordinària amb contraforts interiors. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||
| 67481 | Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-tagamanent | <p>AAVV. (1999). 'El Vallès Occidental i el Vallès Oriental'. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. AMADES, J. (1950). Costumari Català. Vol. I, Barcelona. p.62. AMADES, J. (1989). Imatge de la Mare de Déu Trobades a Catalunya. Ed. Selecta-Catòlica. p. 398-399. AMICS DE L'ART ROMÀNIC (1984). Santa Maria de Tagamanent. Circular nº 29. ARXIU CAPITULAR DE VIC, Calaix 6, documents 120 i 123. ARXIU NOTARIAL DE BARCELONA, Capbreu de Don Jaume de Rocabertí i de Tagamanent. Notari Joan Carles (1557-1584). CAIXAL, A. (1991). 'església de Santa Maria de Tagamanent. Recerca arqueològica'. Catalunya Romànica XVIII. Vallès Occidental. Vallès Oriental. Barcelona, p. 430-432. CAIXAL, A; AMIGÓ, J. (1991) 'Excavacions a l'església de Santa Maria de Tagamanent (Vallès Oriental, Barcelona)' a Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica, II. La recerca arqueològica. Quaderns científics i tècnics, 3, Diputació de Barcelona, p. 191-196. CAIXAL, A; CASTELLANOS, A. (1993). 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a Quaderns Científics i Tècnics, 5. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. p.363-370. CANYAMERES, F. (1970). El Vallès, vigor i bellesa. Barcelona. CATALÀ ROCA, P. (1969). 'Castell de Tagamanent' a Els Castells catalans, vol.II, Diputacio de Barcelona.p.64-69. FONTSERÉ, E; IGLÉSIES, J. (1971). Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906. Barcelona. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Maria de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. GÓMEZ, M. (1992). 'Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent', n. 28. GONZÀLEZ, A ISERN, J. (1985) 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a 32 Monuments Catalans. Diputació de Barcelona. P. 64-69. HILARI D'ARENYS DE MAR, P. (1968) Santa Fe del Montseny. Barcelona. JUNYENT, E. (1945). Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vic. Vic. PLADEVALL, A. (1984). 'Tagamanent'. Gran Geografia Comarcal. El Vallès i el Maresme. p.239-241. PLADEVALL, A; CATALÀ, P. (1969). Els castells catalans. Barcelona. PLADEVALL, A. (1970). 'Santa Maria de Tagamanent'. Hoja Diocesana de Vic. Any X, n.500, p. 28. PLADEVALL, A. (1988). Evocació de Tagamanent. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, n.8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval'. La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. PUIG I CADAFALCH, J; FALGUERA, A; GODAY, J. (1983). L'arquitectura romànica a Catalunya. Del segle IX al XII. Vol. II.Barcelona. ROSSELL, F.M. (1945). Liber Feudorum Maior. Edició i reconstitució. Barcelona. SERRA VILARÓ, J.(1966). 'Els senyors de Cardona' a Història de Cardona, vol. I. Tarragona. UDINA MARTORELL, F. (1951). El Archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Barcelona. VIVES, E. (1997). 'Personatges de Tagamanent. Tagamanent'. Associació d'Amics i Veïns, n. 38.</p> | XII-XX | Restaurada per la Diputació de Barcelona al 1986. El temple està tancat amb reixes situades a les principals obertures. | <p>L'estructura arquitectònica conservada de l'església de Santa Maria de Tagamanent, presenta una planta anòmala de creu llatina, amb la capçalera rectangular i la porta principal oberta a ponent, seguint la disposició de les esglésies cristianes. S'estructura entorn de nau central coberta amb volta de canó. Aquí, la volta apareix lleugerament apuntada i dividida en tres trams mitjançant dos arcs torals, un d'ells, al primer tram, arrenca de dues mènsules on s'obren les dues naus laterals, més curtes que la gran i cobertes amb volta de creueria. Aquesta nau és encapçalada per un absis de planta rectangular i de forma asimètric, cobert també amb volta apuntada i amb un cos elevat on hi havia existit el cambril de la Mare de Déu. La nau de tramuntana té un absis rectangular, com la central, mentre que la de migdia no en té, servint la capçalera com a sagristia i lloc de pas que portava cap a la casa rectoral i al tram d'escales que permetien accedir al cambril, d'estil gòtic i amb una portada d'arquivoltes motllurades. Les estructures romàniques es centrarien en una part dels murs laterals a la nau de tramuntana i la capçalera, insinuant una nau única, que segurament estaria coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals. La fàbrica utilitzada és de carreus ben escairats i lligats amb morter de calç. Als peus de les naus, com veurem més endavant (en el marc de les reformes del segle XVIII) hi trobem dos cossos adossats, afegits posteriorment, d'alçades diferents i cobertes inclinades que es lliuren al cos del campanar. La torre del campanar és al capdamunt de la façana de ponent i té la planta quadrada i la coberta plana amb dues grans obertures de mig punt on hi havia les campanes i una obertura més a cada una de les altres parets. Al mur de ponent hi trobem un òcul central i un portal amb dovelles amb regràs normal i tres arquivoltes sense cap mena de decoració i bastant malmeses, que recolzen sobre columnes de capitells motllurats, típiques també del gòtic tardà. La tècnica constructiva ulitizada en aquest cas és de maçoneria als paraments lateral i posterior, i de carreus de petites dimensions i ben escairats organitzats en filades a la façana principal, mentre que els angles estan reforçats amb grans carreus. L'accés al temple es troba encerclat per un pati tancat que delimita l'àrea del cementiri antic i del que en tenim evidència per les fotografies preses a principis de segle XX i per les restes de murs força malmesos (actualment no conservat). Al seu voltant s'observen restes d'antigues dependències; una de les quals, la casa rectoral, on hi ha una llinda inscrita amb la data de 1736.</p> | 08276-1 | Al Turó de Tagamanent | <p>Les primeres referències documentals que tenim de l'església de Santa Maria daten el seu origen al segle XI, però les intervencions arqueològiques realitzades a finals dels anys 80, evidenciaren l'absència d'estructures romàniques. A les excavacions aparegueren estructures que, segons els autors, podrien formar part de les dependències del recinte del castell, documentat des de l'any 945 (Arxiu Capitular de Vic) del qual no se'n tenia evidència física. L'església apareix esmentada amb la condició de parròquia al llarg del segle XI, fins el 1098 (Serra Vilaró, 1966) quan el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc, la va cedir a l'abat Begó del monestir francès de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) per tal de crear un monestir filial a la gran abadia occitana. Aquest projecte no arribà a realitzar-se i la parròquia de Tagamanent passà a l'església de Sant Martí, fins que, a mitjans del segle XIV (cap el 1361) es traslladà de nou a Santa Maria. El 1282 es documenten els altars de Santa Maria, Sant Joan i Sant Jaume i al 1307, també un altar dedicat a Sant Miquel i un espai pels castlans Tagamanent. En el segle XIV l'església de Santa Maria figura com a simple parròquia del Bisbat de Vic i serà al 1448, arran d'un document on es materialitza una demanda d'ajut per la reconstrucció i dotació de l'església que aquesta es bastirà de nou. Aquest document, localitzat al Registra Gratiarum de l'arxiu del Bisbat de Barcelona, esmenta que el conjunt de Santa Maria es trobava en situació de gran penúria a causa d'un seguit de sismes (el terratrèmol del 24 al 25 de maig amb epicentre a la zona del Vallès) que l'havien afectat seriosament. Es diu que l'església estava enderrocada en diversos punts i que a més de la reconstrucció era necessària la renovació dels ornaments i també els diversos objectes per al culte. Seguidament es procedí a la reconstrucció, pràcticament de nou, de les estructures arquitectòniques. Al llarg del segle XVI s'hi van fer algunes petites obres de manteniment i s'hi van afegir alguns retaules nous, com el de Sant Jaume, fet pel mestre Rafael Andreu; igualment al 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l'edifici afegint-se dues naus laterals i la Capella del Roser amb el seu retaule corresponent. També es va eliminar el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada on el 1627 s'hi posà una campana nova, alhora que es refeia la coberta de l'església. Documentalment ens consta que a mitjans del XVII, l'església fou, de nou, objecte d'algunes innovacions convertint-se en un fervorós santuari dedicat al culte marià, és en aquest moment quan es bastí la llegenda sobre la Mare de Déu trobada i es construí l'altar major i també la casa rectoral (1763). Al segle XIX se'ns documenta que al costat esquerra de l'església hi havia l'altar de la Puríssima (conegut també com l'oratori de Vilardebò) i l'altar de Sant Josep; mentre que al costat dret, hi havia l'altar de Sant Isidre (on hi havia la pica baptismal) i l'altar del Roser. A la capella fonda s'hi trobava l'altar del Sant Crist o del Santíssim sagrament. L'altar principal estava dedicat a Santa Maria. Malgrat les destrosses del temple, al llarg dels diversos conflictes bèl·lics, hi va haver un darrer intent de reconvertir el conjunt en casa monàstica. Aquest projecte fracassà i la parròquia es traspassà a l'església de Santa Eugènia del Congost, entre Aiguafreda i el Figaró, el 1940. L'any 1949 el senyor Josep Porter Rovira, va adquirir l'església i la casa rectoral a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent representada pel Rev. Adjutori Vilalta i Vilalta. El nou propietari reparà el sòl i arranjà el presbiteri de la nau nord construint-hi dos graons d'accés a l'absis, i l'any 1974 ho va vendre a la Diputació de Barcelona. Tres anys més tard la Corporació va declarar aquesta zona reserva natural i es començà a plantejar la seva restauració i adequació.</p> | 41.7476000,2.2960900 | 441474 | 4621993 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-3.jpg | Legal i física | Medieval|Romànic|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són múltiples les celebracions, tant cristianes com paganes, realitzades a dalt del Turó de Tagamanent. La tradició de romiatges i peregrinacions realitzades en punts elevats i en esglésies i ermites és molt comú a tot Catalunya. En el cas de Tagamanent l'exemple més actual és la celebració de l'Aplec de Primavera que es celebra cada any entre el turó i el collet de Sant Martí (veure fitxa). Però se'n documenten de molt més antics, els més coneguts són els de caire religiós de tradicció cristiana, com ara les processons i les peregrinacions, sobretot realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meterològiques (veure fitxa) . De caire més pagà, trobem les celebracions dels solsticis (tant el d'estiu com el d'hivern). Així, al cim del Tagamanent, per la vigília de Sant Joan, que és un dels dies més farcits de costums i creences, encenien quatre fogueres al voltant de l'església, encarades als 4 vents i tan grosses, que es veien des de tot el Vallès, el Congost, el Montseny i la Plana de Vic. Els focs es solien encendre per tal de guardar la casa de malalties, de lladres, de marfugues en general, d'embruixaments i de l'atac de mals esperits. J. Amades, també recull d'aquesta festivitat, que la fadrinalla d'Aiguafreda i del Figueró pujaven al cim del Tagamanent, i les noies, sobretot, s'havien lliurat al ball rodó al sò de cançons alegres i saltadores. L'encesa de focs dalt del Turó no només es documenta per Sant Joan, sinó que coincidint amb Nadal s'encenien grans focs, als quatre punts de l'esplanada de Santa Maria, per guiar a la gent de les rodalies cap a missa. També és una costum molt antiga que pel toc de l' Ave Maria del vespre a la vigília de Nostra Senyora de Setembre, que és festa principal de la Parròquia del Roser de Maig, de Sant Isidre i de Corpus, es facin més focs per tot el voltant del Turó. Una altra llegenda sobre el turó de Tagamanent fa referència a les seves campanes. Al descriure el Turó, Joan Portet diu que a l'Ermita hi havia uns parallamps i que aquests causaven moltes destroces ja que recorda haver vist part de la rectoria i pallissa destroçades pels llamps també recorda les 4 campanes que hi havia, la més grossa diu que se sentia des de Barcelona, era tal el so que hi va haver un campaner que va agafar un mall i la va escardar i tot i així no podien resistir el so. El ressò d'aquestes campanes era tan temut que es va estendre la llegenda arreu i el seu sò es va associar a la voluntat del diví. | 85|92|94|98 | 46 | 1.2 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||
| 67503 | Castell de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-tagamanent | <p>CAIXAL, A. (1991). 'església de Santa Maria de Tagamanent. Recerca arqueològica'. Catalunya Romànica XVIII. Vallès Occidental. Vallès Oriental. Barcelona, p. 430-432. CAIXAL, A; AMIGÓ, J. (1991) 'Excavacions a l'església de Santa Maria de Tagamanent (Vallès Oriental, Barcelona)' a Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica, II. La recerca arqueològica. Quaderns científics i tècnics, 3, Diputació de Barcelona, p. 191-196. CAIXAL, A; CASTELLANOS, A. (1993). 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a Quaderns Científics i Tècnics, 5. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. p.363-370. Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984) vol. 6, p.240. PLADEVALL, A.(1988). El castell de Tagamanent. Monografies del Montseny, nº3. Amics del Montseny, Viladrau, p.61-74. PLADEVALL, A. (1991). El Montseny a l'època medieval. Dominis i jurisdiccions. p. 83-106.</p> | XI | Caldria realitzar excavacions arqueològiques. | <p>Tan sols resten alguns basaments de murs, corresponents a l'edifici principal i restes de murs de defensa en dos punts. Els únics vestigis documentats en les diverses intervencions arqueològiques realitzades a la zona de l'església de Santa Maria de Tagamanent, es troben a la capçalera i la nau de tramuntana.</p> | 08276-23 | Al cim del Turó de Tagamanent | <p>Es documenta des de l'any 945 l'existència d'un castell, aquesta data correspon a un primer document en què es fa referència a unes vinyes i unes terres situades 'in termino de castro Tagamanent', a la Vallmagna, deixades a la catedral de Vic pel prevere Nectar. Aquest document juntament amb altres dos, del 947 i 990, fan esment de la venda d'un alou per part del comte Borrell II a Audesind i ens informen de la primitiva adscripció de Tagamanent a Ausona; i com a tal als vescomtes d'Osona (Udina Martorell, 1951, pp. 413-414). Un document mal datat del 1060, esmenta que Ramon Berenguer i la seva esposa Almodis donen als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda, la meitat de l'alou de Vallfornès; en aquest moment en que s'esmenta un espai fisíc real, una sala o residència, junt la seva coromina o hort i jardi pels comtes de Barcelona al Castell de Tagamanent i segurament també hi hauria una residència pels preveres. Al llarg del segle X apareix documentat junt amb altres castells d'Osona. El castell era habitat per una família de castlans, els Tagamanent, documentada des del 1082 (Català, 1969, pp.299-306). Més tard, passà als Cardona fins que al 1269, entrà a formar part del domini reial. El rei el va concedir en feu durant alguns anys, fins que al 1382 en va vendre la jurisdicció a Berenguer d'Hostalric. La propietat passà als Montbui al s. XV per casament, i més tard, als Rocabertí-Peralada. Des del XVI fou d'alta jurisdicció reial. Tingué un destacat protagonisme durant la guerra de Joan II (1462-1472) (Carreras, 1895, p.288) i el tornem a documentar prenent partit a favor de Felip V durant la Guerra de successió (1700-1714), i més tard durant la guerra del francés, quan fou escenari el 1812, de la victòria del guerriller Josep Manso sobre les tropes comandades pel general Lamarque (Canyameres, 1970, p.140). Aquest èxit significà el punt de partida de la carrera militar de Manso, arribant al càrrec de Capità General de Catalunya. Durant les excavacions realitzades al 1987 per Alvar Caixal i Mata, del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, no s'identificaren vestigis clars del castell, ja que l'excavació es centrà amb Santa Maria, però si que s'apuntaren estructures més antigues de difícil adscripció. A nivell jurisdiccional es parla de Tagamanent com a domini patrimonial annex al càrrec vescomtal d'Osona, documentat des del 947. Des del XI aquests vescomtes adoptaren el cognom Cardona i la seva jurisdicció comprenia tot el pla de la Calma, la Móra, la Castanya i Vallforners.</p> | 41.7475600,2.2958600 | 441455 | 4621988 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67503-foto-08276-23-1.jpg | Legal | Romànic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Anna M. Gómez | 92 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||
| 67497 | El Turó de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-turo-de-tagamanent | <p>ESTRADA, J. (1969). Vias y poblamiento romano en el territorio del Area Metropolitana de Barcelona. Comisión de Urbanismo, 65. ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967). 'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona)'. IPA. Monografias XXVIII. Barcelona. 1967.</p> | No s'observa, a vista, cap estructura de les documentades a la Carta Arqueològica. | <p>Turó situat sobre els nivells triàsics de la Calma, obtenint unes importants vistes a tota la vall del Congost, i tota la zona del Montseny. A part del conjunt monumental de Santa Maria de Tagamanent, s'han documentat restes de ceràmica ibèrica (comuna ibèrica, grollera, torn) que s'han associat a un lloc d'habitació amb estructures conservades, possiblement un poblat.</p> | 08276-17 | Al Turó de Tagamanent | <p>La ocupació del Turó de Tagamanent ja es documenta des del segle X, tot i que les restes visibles tinguin una cronologia a partir del segle XII, en el cas de l'església de Sant Martí, i molt més moderna, del XVI, per la resta d'estructures.</p> | 41.7475400,2.2961800 | 441481 | 4621986 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67497-foto-08276-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67497-foto-08276-17-2.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Medieval|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Tot i que l'església és l'element més remarcable del Turó, no n'és l'únic. | 79|80|81|85|76 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||
| 67506 | La Pedralba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pedralba | <p>GARCIA, MR.(1995). Les cases fortes del Callès. Lauro, 5. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 50-51, 168-169. GAVÍN, J.M. (1990). Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998) n.2447. PLADEVALL, A. Síntesi històrica i geogràfica. Monografies del Montseny, 3. p. 100-105.</p> | XII-XVII | Successives reformes. | <p>Edifici format per dos cossos adosats corresponents a diferents èpoques. La part nord és més antiga, de planta gairebé quadrada i teulada a 3 vessants. Aquesta part més vella té un portal a llevant; la paret nord no té obertura i el sistema constructiu és el de filades de carreus ben escairats de pedra local lligats amb morter. Aquesta part és la que correspon a la domus o casa forta. Aquesta construcció presenta un cos semi-circular afegit i amb la data de 1786 a la finestra definit per uan estructura simètrica on la disposició d'obertures, principalment finestres segueix un ordre geomètric d'ordenació, on hi predominen les estructures rectangulars. La part oest de la casa sembla datar del segle XVII i presenta un portal a la cara nord, amb barri. El sistema constructiu utilitzat és el de pedra (carreus ben escairats) i teula àrab, amb la façana arrebossada; destaquen els grans carreus feforçant les cantonades, matacà de pedra amb una espitllera i finestres conopials. Com elements singular destaca un escut dels Bru de Fiveller.</p> | 08276-26 | Al Barri de la Pedralba. | <p>Casa forta documentada des del segle XII, al 1178; tot i que podria ser anterior. Els propietaris van ser donzells, categoria social demostrada amb el nom Bru de Fiveller refòs actualment amb els comtes d'Alba de Liste. Aquesta construcció que té part edificada al segle XV sobre mur més antic i on es documenten una sèrie de reformes als segles XV i XVII, possiblement relacionades amb una sèrie d'incendis que patí. Datades per les inscripcions de les llindes de portes i finestres, una de les darreres amb la data 1817. En els diferents reculls cadastrals anirà apareixent aquest mas i les seves propietats, aquestes s'extenien, a principis del XX, fins la Vila, el Folló, la Torre, el Montcau i el Torn. En aquesta àmplia propietat s'hi havia conreat cereal, vinya i olivera i es creu que una part funcionà com a masoveria; fet que es documenta al 1793 amb l'existència de masovers a la Pedralba. La documentació sobre la propietat permetrà fer alguna esmena sobre els diferents amos que ha tingut aquest casal; la documetació més recent ens remet al 1861, moment en què el propietari era Joan Anton de Fabiller Marques de Biel i al 1914 quan era propietari Ricard Martorell de Fivaller. La seva ubicació prop la via que comunició entre Barcelona i el pla del Vallès amb la Plana de Vic i l'interior, i la seva estructura de mas-torre forta ens evidencien el caràcter estratègic i de control que tenia aquesta casa, situant-se a primera línia de defensa d'aquest eix de comunicacions.</p> | 41.7430100,2.2678700 | 439123 | 4621503 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67506-foto-08276-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67506-foto-08276-26-2.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Anna M. Gómez | Construcció de gran interès historico-arquitectònic. Al seu interior hi hauria hagut una petita capella d'adscripció desconeguda, segurament a Santa Maria. Aquesta capella de la casa ens apareix documentada en un casament entre Fèlix Vilardebò i Caterina Mirambell que va tenir lloc el 1799. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||
| 67586 | Can Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bosc-3 | <p>GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent. p.27,162. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 189.</p> | XVI-XVIII | En força mal estat de conservació, i molt embardissada. Un dels edificis annexos conserva la totalitat de les seves parets, però li manca la teulada. | <p>Les restes d'aquesta casa es troben ubicades en un petit turonet que s'aixeca sobre el Sot del Molinot. Tot i que aquesta casa tindria un camí d'accés, aquest no s'ha pogut localitzar, i el camí actual surt per un corriol que puja de la riera. L'estructura conservada ens permet documentar un cos principal i una sèrie de dependències; una de les quals, possiblement un petit corral o magatzem, conserva tota l'alçada original. El cos central està força enrunat, però s'hi pot apreciar una estructura de dos pisos, amb diverses estances. La tècnica constructiva utilitzada es basa en grans carreus de pedra local, ben escairats i lligats amb argamassa formant filades regulars. A la part superior del conjunt encara s'hi poden veure restes de l'embigat de fusta.</p> | 08276-106 | Estribació sud-est del Turó de Tagamanent. Sobre Vallcàrquera (Figaró). | <p>Són escasses les notícies documentals sobre el mas Bosc o Bosch de Tagamanent, també coneguda com la Casa del Bosc. Una de les primeres referències sobre el topònim bosc ens apareix en un document del segle XII, on s'esmenta 'P. De Bosco' sense fer cap referència de caire geogràfic. Aquest nom ens anirà apareixent en diversos fogatges del segle XVI, concretament en el 1515 i del 1553. Però serà en el cadastre de 1946 on s'esmentarà com a propietari a Francisco Bosch i Valls, i on ens apareixen els termenals del mas que afrontava per una part amb Vallforners i Valls, amb el mas Puig de Vallcàrquera i amb les cases de les Planes i can Coll. A nivell arquitectònic l'ús de material constructiu modern (pedres lligades amb argamassa) i les diverses llindes inscrites ens aporten una cronologia força moderna, del segles XVIII i XIX. Concretament en una llinda inscrita amb la data de 1797, en una de les finestres de la façana principal i a la dovella de la porta principal, en força mal estat de conservació, amb les dates poc precises de 1878 i 1887 i emmarcades per una figura geomètrica, que recorda un cercle creuat. Una de les poques notícies documentals, d'època moderna (segona meitat del XIX) sobre can Bosch és del diari d'Adelaida Vila i Vilardebò; on se'ns diu que quan es va casar l'avi Francisco Vilardebò i Oliveres, al 1871-1873, li varen donar per dot la casa de can Bosch de Tagamanent junt amb una caixa de llençols de bri.</p> | 41.7338000,2.3063300 | 442313 | 4620453 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67586-foto-08276-106-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||
| 67612 | Canelobres de Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canelobres-de-santa-maria-de-tagamanent | <p>MORGADES, J (1893). Catálogo del Museo Arqueológico-Artísitco Episcopal de Vich. Vic. PLADEVALL, A. (1999)CATALUNYA ROMÀNICA vol. XXII. Barcelona, p. 240. PLADEVALL, A. (1999). 'Santa Maria de Tagamanent' a El vallès Occidental, el Vallès Oriental. Guies Comarcals. Catalunya Romànica. Ed. Pòrtic. Barcelona, p.178-180 .</p> | XIII | <p>L'anomenat Canelobre I de Tagamanent és una peça de ferro forjat que fa 1'60 m d'alt i una anella de 52'50 cm de diàmetre; presenta un corona de llum rotatòria, sobre un trespeus amb la base aplanada. La canya és ortogonal i decorada amb dos nusos circulars i un tercer de quadrat per aguantar la corona on es posa el llum. Aquesta corona és formada per quatre barres llises que en la seva base, fan forma de creu; els extrems d'aquestes barres estan acabades amb una flor de lis estilitzada i amb forma de forca o trident d'uns 18'5 cm alt, un dels quals es conserva incomplet. El segon Canelobre de Tagamanent és de ferro forjat i fa 1'80 m alt. Presenta una corona de llum rotatòria formada per quatre barres que s'uneixen en una arandela d'on en surt una estructura en forma de creu. Aquesta corona és dentada per la part de dalt. A la base trobem tres peus aplanat per les puntes que s'uneix a 14 cm del terra formant una canya gruixuda, circular i llisa, de 3 cm de diàmetre, amb dos forats circulars a la part baixa que fa que tingui dos sortints semicirculars a banda i banda. La canya s'estreny per aguantar la corona de llum i acaba en punta per poder sostenir el ciri.</p> | 08276-132 | Museu Episcopal de Vic | <p>Aquest primer canelobre de Tagamanent s'ha datat del segle XIII i hauria ingressat al Museu Episcopal de Vic, abans del 1893 on té el número d'inventari 1.342 i que s'associaria a un altre canelobre també procedent de Santa Maria i amb el número 1.341.Per altra banda, el segon canelobre de Tagamanent també s'ha datat del segle XIII i hauria ingressat al Museu Episcopal de Vic, en les mateixes condicions que l'anterior, on té el número d'inventari 1.341. La seva ubicació dins el temple de Santa Maria de Tagamanent sembla força clara tot i que se'n pugui precisar l'emplaçament. L'església de Santa Maria es cita per primera vegada a inicis del s. X dC. Aquesta primera construcció romànica el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc II, la va cedir al, 1098, al monestir de Santa Fe de Conques, amb l'objectiu de que hi fundés un monestir. Aquest, per raons desconegudes no s'arribà mai a fundar, i l'església passà a Sant Pere de Casserres, que era propietat dels vescomtes de Cardona, fins al 1257, tot i que fins el XIV els priors de Casserres presentaven el capellà o rector i cobraven una part de les rendes. Del segle XIV en endavant constarà com a parròquia del bisbat de Vic i a partir del XVII l'església prengué el caire de santuari marià. Tenim poca documentació sobre el terratrèmol del s. XV, però es documenten àmpliament les obres de manteniment i reforma realitzades al s. XVI, afegint-se dues naus laterals i la capella del Roser, es va eliminar el campanar d'espadanya, construint-se un de planta quadrada. A partir del XVIII, va entrar en un progressiu estat d'abandonament que es va accentuar al s. XIX i cap al 1940 la parroquialitat es traslladà a Santa Eugènia. La posició exacta dels canelobres dins el temple, el seu autor i comprador i la seva trajectòria històrica queden per precisar; tot i així poden dir que al llarg del segle XIX es procedí al buidatge de part de mobiliari de l'església i que en aquest cas, dues de les peces van anar al Museu Episcopal.</p> | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Sense ús | 2020-01-07 00:00:00 | Anna M. Gómez | Desconegut. | el Museu Episcopal de Vic està actualment en període de remodelació, i no és visitable. | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||||
| 67520 | El Clot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-clot-0 | AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès. GARCIA-PEY, E. (1988). Tagamanent. Recull de noms de cases i llocs. Ajuntament de Tagamanent.p. 31-32, 163. IPEC-Montseny (1998), n. 3885. BARTOLOMÉ, J. (1998). Ecologia dels ramats d'ovi i cabrum al Pla de la Calma. Tesis Doctoral UAB. PUJOLRAS, X. (1998). Estudi d'una explotació ramadera al Pla de la Calma. Treball de final de carrera, Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. | XVIII | Recentment arrenjada i habilitada per a masoveria. | Aquest edifici consta d'una planta rectangular amb un cos allargat afegit a la part esquerra, formant una L. Els murs són de paredat comú, arrebossat amb morter de calç i deixant les cantoneres visibles. La coberta és a dues vessants, amb carener paral·lel a la façana principal i perpendicular al cos afegit. Aquest edifici central consta de planta baixa i pis i es troba fonamentat directament a la roca. En la seva façana principal destaca una portalada d'arc de mig punt de grans dovelles i brancals de pedra local. També es distribueixen a la façana 5 finestres de tamany desigual i disposades amb certa regularitat. Aquestes, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats amb les arestes bisellades. A prop del cos afegit, trobem una balconera, entre dues finestretes i que presenta un tractament similar a l'esmentat. El cos de l'esquerra, és més senzill, planta baixa amb tres portes, dues amb llinda i brancals de pedra sorrenca i la de la dreta amb llinda de fusta. La coberta és més baixa i les finestres estan distribuïdes amb certa regularitat. Davant del cos principal trobem un paller i un corral amb una coberta a una vessant seguint el pendent del terreny. L'era, és un gran espai empedrat que està formada per un paviment de lloses. I més avall trobem un pou, de planta circular, amb murs i coberta de paredat comú, com també les saleres per al bestiar. | 08276-40 | Estribacions del Montseny- Pla de la Calma. Prop Sant Cebrià de la Móra. | La masia del Clot, també anomenada el Clot de la Móra, apareix documentada al 1330, en una visita pastoral que fa el Bisbe Galzeran a l'església de Sant Cebrià de la Móra, on s'esmenta la doble distinció entre 'dez Clot Superior' i 'dez Clot Jussà', entre altres masos de la zona. En els fogatges del 1497 i el 1515 i 1553 tornaran a apareixer referències sobre la masia, apareix citat, nombroses vegades 'en Clot' i en algun moment s'esmenta el nom del propietari: Andreu Clot. Tot i que no s'ha pogut documentar arquitectònicament, el segle XVIII també hauria estat un segle d'importants reformes al mas, construint-se els diversos annexes agrícola-ramaders. Al segle XIX trobem com a propietari a Marià Clot Cortada, i serà a partir del mateix segle que es documentarà una despoblació general de la zona. A mitjans del segle XX, amb les reformes documentades a Sant Cebrià, s'esmenta que al Clot només hi havia el pastor, i l'estat de l'edifici estava bastant degradat. | 41.7869300,2.3086800 | 442556 | 4626351 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67520-foto-08276-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67520-foto-08276-40-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||
| 67523 | La jaça del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-jaca-del-bellit | AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. p.116 IPEC-Montseny (1998), n. 3878. | XVII-XVIII | Amb algunes reformes puntuals a la teulada. | Aquest edifici, de dimensions considerables, és de planta rectangular i d'una sola nau, per facilitar l'estabulament del bestiar. L'estructura està construïda sobre una gran base rocosa que serveix alhora de fonament i paviment interior natural, fent una lleugera inclinació que no es va arrenjar ja que facilitava l'evacuació de l'edifici. Presenta una coberta a dues vessants, amb lloses als ràfecs, axiò podria ser indicatiu de que anteriorment la coberta no fós de teula àrab sinó de lloses de pedra. L'accés es fa per una porta amb llinda i brancals de carreus ben escairats de pedra local. El tipus constructiu presenta una original solució de suports amb l'ús de pilars interiors de pedra, fins a mitja alçada i una superestructura de fusta en forma de triangle invertit on descansa la coberta. S'observa l''ús del paredat comú, amb restes d'arrebossat i pedres cantoneres. A part de la porta principal, trobem altres obertures, com és una petita finestra damunt de la porta d'accés diverses espitlleres a la resta de façanes. Aquestes seguiran el model constructiu de llinda, brancal i ampit de pedra. | 08276-43 | Pla de la Calma | La construcció d'aquesta jaça, de finalitats clarament ramaderes, és difícil de precisar. La seva pertanyença al mas Bellit queda fora de dubtes.Actualment encara és utilitzada pels masovers del Bellit per gaurdar-hi el bestiar, sobretot a l'estiu. Es coneix molt poc s'obre l'evolució històrica i arquitectònica del ma Bellit, una primera referència el situa al segle XII; però no serà més endavant, en tota la documentació del XV i XVI que es pot d'una estructura de mas consolidada i aquests noms podrien pertànyer al cap de casa del Bellit, en moments diferents. Aquest mas patí un gran nombre de reformes arquitectòniques que s'evidencien al llarg de tota la seva estructura. Serà entre el segle XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa, tant a l'estructura inferior com a la terrassa superior i a les proximitats. Les grans dimensions del conjunt arquitectònic ens fan pensar en una gran explotació ramadera que tindria la seva màxima esplendor al segle XVIII. | 41.7622500,2.3118700 | 442799 | 4623608 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67523-foto-08276-43-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Al davant del corral, el terreny presenta una pendent suau, amb poca vegetació, mentre que la resta és zona de bosc, amb les restes de l'ermita de Sant Nicolau. Aquesta jaça actualment encara és utilitzada per la gent del Bellit per guardar-hi bestiar. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||
| 67598 | Mines de Barita o del Sot de l'Afrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mines-de-barita-o-del-sot-de-lafrau | AAVV. (1975). 'Minas y canteras. Mapa 10' a Plan Especial del Parque Natural del Montseny. Diputació de Girona-Diputació de Barcelona. PLADEVALL, A. (1988). Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. | Tancades i el camí d'accés en molt mal estat | Conjunt de mines formades per diverses galeries obertes a la roca i d'una profunditat desconeguda. Només és apreciable la boca de l'entrada, feta d'obra, i que permetia l'accés a les mines. Actualment estan tancades. | 08276-118 | Sota el Turó de Tagamanent, al Sot de l'Afrau. | L'activitat humana més representativa del terme, després de la pagesia, és l'explotació de les pedreres. Aquesta activitat s'ha centrat en l'obtenció de materials de construcció, destacant la pedra vermella de Tagamanent i la pedra Nicorella; com també s'ha documentat una petita mina de baritina. Antigues mines de les que en resten visibles vàries boques obertes a la muntanya. Als anys 70, es va tornar a reempendre l'explotació d'aquesta mina per en Casacoberta de Vic, què durà uns 4 anys i on hi van treballar de 8 a 10 homes. S'obriren noves boques i pous de gran profunditat amb la inteció d'obtenir barita o el mineral de plom, però no va resultar rendible. Els obrers que treballaven en aquestes mines viven per la zona de Vallcàrquera. | 41.7410100,2.3029200 | 442036 | 4621256 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Dolent | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Actualment el seu accés és molt difícil, el camí que hi porta està molt perdut i les boques de les mines les van tancar als anys 70, per evitar danys.S'arriba pujant per Vallcàrquera (Figaró) cap a les Planes i la Caseta de l'Agustí fins al Pla de Santa Maria on per un camí perdut que hi ha a la dreta es travessa el sot de les Escamagues i el sot de Can Coll i puja pel sot de l'Afrau amunt. No s'hi ha pogut tenir accés. | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||||||
| 67484 | Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cebria-de-la-mora | AAVV. (1984). Osona I, Ed. EC, Barcelona. p. 72-76. AAVV. (1991). 'El Vallès Oriental i el Vallès Occidental'. Catalunya romànica, vol. XVIII. Ed. EC. Barcelona. p. 433. AAVV. (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6. AAVV. (1999). 'Sant Cebrià de la Móra'. El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. CASTELLS, J; COMAS, P. (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Cebrià de la Móra' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. IPEC-Montseny (1998), n. 7412. PLADEVALL, A. (1965). 'Notícias históricas sobre la parròquia de Sant Cebrià de la Móra'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, n.3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, n.13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 87-86. VULART, A. (1999). 'La pintura i els seus artistes'. A III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.117-120. | XII-XVI-XX | Parcialment restaurada. La porta està tancada amb un candau que es pot demanar tant al mas el Clot com a l'Ajuntament o al mossèn. | Sant Cebrià de la Móra, va ser bastit com un temple romànic, segurament cap el segle XII, de parets gruixudes i de campanar no gaire alt, orientada a ponent. L'edifici estava format per una sola nau amb volta de canó seguit, i acabada amb un absis llis semi-circular cobert amb volta de quart d'esfera, amb una sola finestra central i de forma absidal, a llevant. Aquest absis presenta una obertura de 3'80 m ample per 2 m cobert per una volta de quart d'esfera; mentre que la nau té unes mides interiors de 6 m de llarg per 4'80 m d'ample. La porta es troba oberta cap a l'oest, i estaria emmarcada per un arc de mig punt adovellat, característic de les construccions d'aquest moment. De les estructures d'obertura primitives en queda, només, la finestra de l'absis ja que la resta de possibles obertures van desaparèixer en les posteriors remodelacions. Aquestes característiques han permès associar-la una tradició arquitectònica llombada i de caràcter marcadament rural, amb clars paral·lels en les esglésies parroquials de caire muntanyenc de la zona del Montseny (ex. El Brull, Sant Cristòfor de la Castanya...). A aquest conjunt s'afegiren, al XVI, dues capelles laterals de caire tardo-gòtic (cap el 1580), cobertes amb volta de creuer i columnes als angles de la nau, que li donaren la planta de creu llatina que es veu a l'actualitat. La capella del nord presenta capitells senzills a les arrencades dels arcs, i la del sud presenta una porta tapiada. El sistema constructiu utilitzat es basa en el carreu de pedra rojenca local, de carreus de mides variades, ben col·locats i en algun punt disposats en forma de plec de llibre. El cos central és amb nau de quatre trams de volta apuntada on es manté l'absis. Les reformes documentades del XVII, es centren en la portalada, ja esmentada, on hi ha una inscripció amb la data de 1722, delimitada per dues pedres allargades amb forma de jamba. També es reformarà La rectoria i el campanar, que es troba situat a l'angle nord-oest, de planta quadrada i amb dos forats de campana; que porta la data de 1799 gravada. A aquest campanar s'hi accedeix per una porta oberta a la capella nord a través d'una escala trencada i que es queda a mitja alçada. Altres restes d'elements arquitectònics singulars, són les restes d'armaris a la paret i rentamans. A banda i banda de l'entrada i fent cantonada amb les capelles, s'obren sengles altarets a la paret amb un petit taulell sobresortint 40 cm cap enfora a 90 cm alçada. I a l'absis es veuen encara les restes d'uns encaixos que podrien correspondre a un retaule d'uns 3'3 m alçada, mentre que l'ara de l'altar correspon una làpida funerària d'època moderna, i força difícil de llegir, donat el seu estat de conservació. | 08276-4 | Sota al Pla de la Calma. | L'estructura arquitectònica de San Cebrià de la Móra pertany a una església romànica del segle XI o XII, d'una sola nau, a la qual s'hi realitzaren importants reformes, una de les més destacades fou al 1580 amb l'afegiment de dues capelles laterals; i les del segle XVIII, passant per un important estat d'abandonament al llarg del s. XIX, per ser parcialment reformada al segle XX. El topònim de la Móra es documenta per primera vegada entre 898 i 917, tot i que en alguns documents del segle XI i XII és anomenada Sant Cebrià de Biscala, en relació una serra i un domini que s'anomenava així: 'Biscala', 'Bischala'. El nom de Móra, segurament d'origen vegetal, com el de la Figuera o la Perera era el nom d'una antiga villa rural o gran propietat que s'ha identificat amb el Clot. El termenat ja apareix escrit en una antiga consueta de la Móra redactada al 1666. L'adscripció a Sant Cebrià, ens pot fer pensar en una data reculada. Aquest sant fou un bisbe de Cartago i pare de l'Església que va ser martiritzat el 285, vinculat al primer cristianisme hispànic i molt venerat a Catalunya. La primera referència de l'església és del 1099, i al llarg dels segles XI i XII anirà apareixent en les llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, redactades al segle XII però segons A. Pladevall reflecteixen l'estat de la diòcesi del 1050 al 1154. En aquests documents el Presbiter de la Móra pagava al bisbe una taxa de 4 diners, aquesta suma l'hem de considerar important ja que estaria a la mitjana respecte altres parròquies. La documentació parroquial ens diu que al 1515 la parròquia tenia 5 famílies i al 1686, en tenia el doble; mentre que al 1782 arribava a les 12 famílies i al 1890 restava amb 7 famílies. Una dada important ens l'aporten les visites pastorals que detallen, de forma més o menys precisa algunes de les reformes que patí la Móra. La remodelació arquitectònica realitzada al segle XVIII, ens documenta, en el 1722, la construcció de la nova portalada de ponent, un cor i un rosetó, com també una sagristia adossada a la capella de la part meridional i es va arrebossar tota l'església. Al 1799, es bastí el nou campanar: una massissa construcció que recorda les velles torres de defensa. També entre el 1750 i 1799 s'aixecà la teulada de l'església per evitar les humitats denunciades en les diverses visites pastorals del 1746 i 1753. En una visita pastoral del 1590 es documenten, també, alguns dels béns mobles de l'església: un altar a la Mare de Déu dels Dolors, on s'hi esmenta l'advocació a la mare de Déu del Roser i a Nostra Senyora de Gràcia, documentada fins el 1876. Es creu que abans del 1352, hi havia un imatge o altar dedicat a la Mare de Déu, que amb el temps va passar a dir-se Santa Maria de Gràcia (1480-1666), Nostra Senyora de Nadal (1644) i Santa Maria de les Dones (1691). El temple fou cremat al 1936, durant la guerra civil espanyola, causant importants destrosses; en aquest moment va deixar de tenir capellà i es va agregar a la parròquia del Brull. En el moment de la seva destrucció, la Móra tenia un altar de tipus neoclàssic del XVIII, i els altars del Roser i dels Dolors. També hi havia, entre altres imatges menys rellevants, un gran Sant Crist en una fornícula i la Mare de Déu de Gràcia, que podia ser gòtica. Al 1948 s'encomanà la parròquia de la Móra i la de la Castanya a Mn. Coma, que va fer-hi diverses reformes. Al 1952 es va enderrocar la rectoria, es va rebaixar el teulat de l'església a nivell de volta i es va enllosar, al igual que a l'absis i a les capelles laterals; l'interior de l'església va ser repicat i arreglat el paviment, respectant només el cor tardà. L'edifici s'obrí al culte el 1953, després de la profanació del 1936, amb un aplec que es celebrà fins el 1980. Després s'hi feren actuacions de caràcter puntual (es posà un reixat) i la més recent, al 2000, consistí en l'arranjament de la teulada per encàrrec de l'Ajuntament de Tagamanent. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant l'església de la Móra hi havia, en una mica de placeta, el pedró, on s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE LA MÓRA. Per Corpus els pagesos i veïns de la Móra, com també gent d'altres punts del municipi de Tagamanent, anaven en processó al pedró de la Móra i allà es feia un ofici religiós; però aquest element no s'ha conservat. L' església apareix en el Catàleg Municipal amb incoació expedient. A l'interior de l'església, segons Vulart (veure bibliografia) es documenten frescos realitzats per l'escola del mestre d'Osor (X-XIII), de marcada tradicció romànica. Al voltant de l'església parroquial s'observen restes de murs, alguns corresponents a la rectoria, però possiblement s'hi haurien bastit altres dependències annexes en les diverses èpoques històriques documentades en la parròquia, les quals seria molt interessant tenir-ne un estudi arqueològic complet.La parròquia de Sant Cebrià s'estén pel vessant septentrional de la Calma, limitant per la riera de Picamena o de l'Avencó fins a Ferreres, pel camí ral que travessa la Calma des de Tagamanent a Collformic, pel Collet de Terrús i per ponent fins el Pla de Ginestar; apareix ja esmentat així al 1666, en una antiga consueta de la Móra. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||
| 67492 | Jaciment prop la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-prop-la-mora | AAVV. (1990). 'Descobreixen al Figueró un fóssil de 240 milions d'anys'. El 9 Nou, 2 juliol de 1990, p. 15. AAVV. (1990). 'Troballa de fóssils a la Calma'. Plaça Gran, 5 de juliol 1990. GAETE, R.; GALOBART, A. (1990). Informe dels treballs de restauració i estudi de les restes fòssils del jaciment triàsic de la Móra. Tagamanent. Vallès Oriental. Memòria d'excavació. Servei d'Arqueologia de Catalunya (inèdit). GAETE, R.; GALOBART, A.(1995). Triàsic, el laberintodont del Montseny. Museu de Granollers, Ciències Naturals, Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Granollers. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993). 'El Laberintodont de la Calma. Un amfobi de 230 milions d'anys trobat al Montseny'. Lauro, 5. Granollers. p. 27-40. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994). 'Hallazgo de Parotosuchus sp (Amphibia Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma (cordilleras costeras catalanas)'. Resultados preliminares. Geogaceta 16, Madrid, p. 61-63. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996). 'Primeros resultados sistemáticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de las facies Buntsandstein de la Móra. (Pla de la Calma, Barcelona)'. Cuadernos de Biologia Ibérica, 20, Madrid, p. 331-345. | Encara es poden observar les marques de l'extracció. | Jaciment situat en un terreny erm, en una zona de landes, i amb presència aïllada d'arbres. Les restes ocupaven una superfície de 2 m quadrats. El Pla de la Calma és una plana d'erosió formada geològicament per gresos i argiles vermelles de l'estrat denominat Buntsandstein, el més antic de l'era secundària. La textura granulosa de les gresoses fa dícil la fossilització d'animals i plantes, tot i que s'havien documentat alguns exemplars d'ossos i fulles. Aquests gresos són d'origen continental i formarien una mena de costa pantanosa perfectament habitable. La troballa consistí en una àrea d'ossos fóssils. Aquests, de color blanc i gris que destacava sobre la base que era de pedra rojenca, l'anomenada 'pedra del Figaró'. Associat a la fàcies Buntsandstein i dins la formació del jaciment de vertebrats del Montseny també es van localitzar petjades de rèptil, fragments de troncs, fulles i pol·len. La troballa principal consistí en part d'un crani de Laberintodont, un amfibi del triàsic, anterior als dinosaures. Els laberintodons apareixen a mitjans del devonià i s'associa la seva extinció a finals del triàsic, però recents troballes indiquen la seva presènciaen el juràssic i fins i tot en el cretaci. Aquests animals es caracteritzen perquè tenen plecs a la dentina, ullals en alguns ossos del paladar i vèrtebres compostes per més d'un element, amb 4 potes. Aquesta associació constitueix la fauna dominant durant el carbonífer i principi del permià abarcant els amfibis de majors dimensions que han existit, en algunes espècies amb un crani de més d'un metre de longitud. També inclou l'únic grup d'àmfibis d'hàbitats marins. | 08276-12 | Prop de Sant Cebrià de la Móra, al Pla de la Calma | Aquesta troballa es realitzà gràcies a l'avís fet per Emili Ramon i Pere Font, dos afeccionats a l'arqueologia que en una de les seves sortides al Montseny trobaren un conjunt que identificaren com a ossos. Aquestes estructures corresponien a dues unitats fòssils diferents: una formada per diferents vèrtebres fusionades en un bloc de gressos vermells; i l'altre, un conjunt d'ossos no identificables i situats a prop de la Móra. Aquesta informació arribà al Museu de Granollers i per intercessió del seu conservador Antoni Arrizabalaga, es notificà al Servei d'Arqueologia i a l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont. En una primera inspecció visual, JV Santafé, va creure que es tractava d'un rèptil cocodrilià. Es difícil establir paral·lels d'aquesta època, ja que en contextos semblants només s'havien trobat restes disperses d'algun rèptil (ex. Chirotherium) i petjades. Intervenció arqueològica que es realitzà els dies 27, 28 i 29 de juny de 1990, consistí en l'extracció de restes d'un vertebrat fòssil del Buntsanstein per Angel Galobart i Lorente de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell. | 41.7868700,2.3154500 | 443118 | 4626340 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67492-foto-08276-12-2.jpg | Inexistent | Mesozoic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Els treballs es portaren a terme el juny de 1990, i la restauració es va fer al 1993 entrant en un projecte CIRIT el 1994. Està publicat a la revista LAURO, Granollers i el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya té la memòria arqueològica. | 122 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||
| 67491 | Jaciment prop Vedruna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-prop-vedruna | AAVV. (1990). 'Descobreixen al Figueró un fóssil de 240 milions d'anys'. El 9 Nou, 2 juliol de 1990, p. 15. AAVV. (1990). 'Troballa de fóssils a la Calma'. Plaça Gran, 5 de juliol 1990. GAETE, R.; GALOBART, A. (1990). Informe dels treballs de restauració i estudi de les restes fòssils del jaciment triàsic de la Móra. Tagamanent. Vallès Oriental. Memòria d'excavació. Servei d'Arqueologia de Catalunya (inèdit). GAETE, R.; GALOBART, A.(1995). Triàsic, el laberintodont del Montseny. Museu de Granollers, Ciències Naturals, Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Granollers. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993). 'El Laberintodont de la Calma. Un amfobi de 230 milions d'anys trobat al Montseny'. Lauro, 5. Granollers. p. 27-40. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994). 'Hallazgo de Parotosuchus sp (Amphibia Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma (cordilleras costeras catalanas). Resultados preliminares'. Geogaceta 16, Madrid, p. 61-63. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996). 'Primeros resultados sistemáticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de las facies Buntsandstein de la Móra. (Pla de la Calma, Barcelona)'. Cuadernos de Biologia Ibérica, 20, Madrid, p. 331-345. | Presenta problemes de conservació | Prop de la Móra, dins el sender de Gran Recorregut que des d'Aiguafreda a Collformic travessa el Pla de la Calma, en una zona de landes amb presència d'arbres de forma aïllada. El Pla de la Calma és una zona formada per gresos i argiles continentals de principis de l'Era Secundària que formava una costa marina amb aiguamolls. La troballa, a la part en un marge del mateix camí, en una llosa de 0'5 m, va consistí en una part de la columna vertebral d'un animal, en la qual es conserven les vertebres. | 08276-11 | al Pla de la Calma, prop de Font Vedruna o Font del Bresc. | Troballa realitzada per Emili Ramon i Pere Font al 1990. Aquesta troballa s'efectuà gràcies a l'excursió feta per aquests dos afeccionats a l'arqueologia que en un sortida al Montseny trobaren un conjunt petri que identificaren com a ossos. Aquestes estructures corresponien a dues unitats fòssils diferents: una formada per diferents vèrtebres fusionades en un bloc de gressos vermells; i l'altre, un conjunt d'ossos no identificables i situats a prop de la Móra. Aquesta informació arribà al Museu de Granollers i per intercessió del seu conservador Antoni Arrizabalaga, es notificà al Servei d'Arqueologia i a l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont que realitzaren una intervenció arqueològica en l'altre conjunt. El seu estudi queda pendent donada la dificultat d'establir paralels per aquesta època, ja que en contexots semblants només s'havien trobat restes disperses d'algun rèptil (ex. Chirotherium) i petjades. | 41.7861500,2.3247900 | 443894 | 4626253 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67491-foto-08276-11-2.jpg | Inexistent | Mesozoic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Col·lecció particular d'Emili Ramon. | 122 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||
| 67483 | Església de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-eugenia-del-congost | AAVV. (1991). Tagamanent. Butlletí informatiu, p. 5. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 124. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Eugènia del Congost' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998), n. 7414-7421-7455. JUNYENT, E. Itinerario histórico de las parroquias del obispado. Parroquia de Santa Eugenia del Congost. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. OLIVER, J. (inèdit). Història de Tagamanent. VIVES, E. (2001). 'Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò'. Monografies del Montseny, n. 16. p.186-207. | XII-XX | Església que va patir importants remodelacions en època moderna. | L'església situada a la part esquerra de la Vall del Congost, de reduïdes dimensions, es troba dedicada a Santa Eugènia. L'edifici és d'una sola nau, de carreus ben escairats, fets amb pedra local i lligats amb argamassa; les cantoneres també estan reforçades amb carreus de tamany més gran amb la doble funcionalitat: d'element arquitectònic i decoratiu. Tota l'estructura es troba situada sobre una petita plataforma que s'anivella amb el pendent natural del terreny on es troba annexada una petita sagristia, amb diverses dependències modernes i el cementiri. Aquesta plataforma per la seva cara sud-est és feta de carreus, alguns de grans dimensions de pedra local ben escairada, que en algun dels seus punts estaria buida, contenint algun tipus de dipòsit. En els seus inicis es tractaria d'un temple senzill d'una sola nau acabada amb absis que cap el 1690 va ser ampliat allargant la nau per la part del davant i aixecant la coberta. Es conserven restes de murs d'època romànica i un campanar d'espadanya. El seu interior ha estat força remodelat i actualment està emblanquinat i decorat amb cortines. | 08276-3 | Vall del Congost | Tenim coneixement del conjunt de Santa Eugènia des del 1038; en un document que la situa prop de la domus del Congost, tot i que aquesta domus no ha estat encara geogràficament localitzada. El 1194 s'esmenta aquest topònim relacionat amb un delme de Guillem Bonfill d'Aiguafreda, on es diu: 'ipsum meum X quod abeo et teneo ad Sancta Eugenia' i on també es fa esment de l'església. Es creu, doncs, que fou probablement a mitjans del segle XII, quan segurament es construí l'església romànica de Santa Eugènia del Congost. A nivell arquitectònic, d'aquesta fase en destaca la capella de Santa Eugènia (datada al s. XI i d'estil romànic) tot i que la fàbrica que ara s'observa és força més tardana; i també les restes de basaments de murs que es poden veure a la façana oest de la mateixa església. En les següents dades històriques es documenta que al 1306 els Santa Eugènia es van vendre els drets aparellats a la castlania de Montmany i que al 1333, la capella ja tenia cementiri propi. Un altre document del 1376 la cita com a capella de Sanctuginia on els pagesos hi feien deixes i també s'hi feien misses. Al llarg del segle XVII trobem un altre esment de la capella de Santa Eugènia del Congost, on es demostra la seva adscripció al mas de l'Església o mas Santa Eugènia, fins que al 1713 per cessió del mateix propietari passà de nou a la parròquia. En aquest context de segle XVIII i segle XIX es produirà una important remodelació arquitectònica del conjunt, esmentada en un document del 1843, on es diu que davant l'amenaça de ruïna s'amplia i es refà bona part de la teulada- aquesta obra anirà a compte dels veïns i es treballarà, fins i tot, els diumenges. A més, el creixement de masies al seu voltant i l'altura del Tagamanent (1055 m) van ser dos factors importants que van permetre la potenciació del seu culte i una certa difusió local. Aquesta situació va motivar que al 1878 es convertís en parròquia encara que va continuar mantenint certs vincles d'unió amb Santa Maria de Tagamanent. Actualment és l'únic centre urbà del terme amb església parroquial i cap de municipi com a conseqüència de l'abandó del Tagamanent durant la guerra civil del 1936-1939. La guerra també afectà Santa Eugènia, en va desaparèixer el retaule major d'època barroca i es va enfonsar tota la coberta, que va ser posteriorment restaurada. Segons E. Junyent 'aquest treball, a més de millorar l'interior del temple, ha motivat també la seva decoració interior especialment a l'absis, on es venera la imatge primitiva que va poder ser salvada'; també esmenta que hi ha un projecte de construcció d'un campanar de torre 'que vingui a substituir el poc graciós d'espadanya que s'aixeca sobra la façana principal' i que de moment s'ha mantingut. La data contemporània més significativa serà la de 1940 quan definitivament es traslladarà la parroquialitat de Tagamanent a Santa Eugènia. Respecte les estructures annexes, trobem que al 1955 es construí el nou cementiri; i que la última gran reforma tingué lloc a finals dels anys 60, amb la construcció de la nova sagristia, sobre el terreny del que havia estat l'antic cementiri. Una de les reformes successives més significativa ha estat el canvi de la campana de l'església; aquesta es documenta al llarg del segle XX: al 1910, 1944 i al 1967. | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67483-foto-08276-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67483-foto-08276-3-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquest conjunt religiós contempla l'església, la rectoria, el cementiri i el Pedró. Aquest últim traslladat en un espai dins del cementiri, molt a prop de l'església. S'hi havien realitzat diversos actes religiosos, un dels quals és la PROCESSÓ A BENEIR EL TERME. Aquest acte religiós de caire popular, consistia en anar a beneir el terme, i es sortia de l'església de Santa Eugènia per anar fins la Creu del Pedró de Santa Eugènia. Actualment, però, aquest acte ja no es celebra. També s'hi havia fet la PROCESSÓ DEL VIA CRUCIS, aquesta processó es celebrava el divendres Sant, i durant un període de temps, es sortia de l'església per anar fins al Pedró; després s'abandonà aquesta costum i l'acte es feia dins la mateixa església. 'algun any, va durar poc, es va fer la processó del Via Crucis, a fora l'església. S'anava fins al Pedró. Normalment la feien dins l'església'. Informant: Cinta Mateu. Una altra celebració religiosa era el CORPUS, aquesta festa es celebrà fins a finals dels anys 1970 a Santa Eugènia del Congost. Es feien catifes de flors i es celebrava la processó de Corpus que hi passava pel damunt. Aquesta processó feia un recorregut molt curt, uns 100 m al voltant de l'església. Aquesta festa es deixà de celebrar al morir Mn. Adjutori Vilalta el 1978, que n'era l'organitzador i l'impulsor principal. | 92|94|98|99|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||
| 67512 | El Vilardebò | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-vilardebo | AAVV. (1991). Tagamanent. butilletí Informatiu. Tagamanent, p. 7. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. p.66, 175-176. | XVII-XVIII | Ha estat restaurada per la Diputació de Barcelona | Masia aïllada i situada sobre el pendent natural del terreny. A nivell constructiu mostra una gran arcada exterior i una sèrie d'ampliacions successives relacionades amb annexos ramaders. Es tracta d'una gran planta rectangular organitzada en divesos annexes arquitectònics. La teulada és a doble vessant i al davant s'obre una era empedrada. L'edifici en si, presenta poques obertures i aquestes són força petites. Finestres enllindades amb pedra i una amb arc conopial, amb motllura a l'ampit (freqüent del segle XVII). Aquesta masia va passar per una fase de greu degradació i això fa que la majoria d'esturctures visibles responguin a les obres de reconstrucció que s'hi portaren a terme. | 08276-32 | Sobre el barri de la Pedralba, pujant al Turó de Tagamanent. | La poca fertilitat del terreny ha potenciat unes necessitats ramaderes que han afavorit la potenciació de les estructures arquitectòniques de la masia. Així doncs, la casa presenta unes dimensions extenses i annexes de cronologia àmplia i que ajuden a documentar aquest conjunt rural. La datació de les estructures s'ha fet per l'estil arquitectònic: finestres i obertures petites que donen una cronologia antiga, juntament amb l'arc conupial, amb motlluretes als costats i motllura a l'ampit, que trobem de forma força freqüent al XVII. Es docuementen, també, diferents inscripcions a les llindes de les finestres, referents a les dates de 1718, 1785, moment de grans refomes generals en totes les cases de pagès de la zona. La prosperitat de la masia queda plenament documentada durant el segle XIX, tot i que a finals del mateix segle va ser venuda per Sebastià Vilardebò (1804), ja que aquest va renunciar a l'herència del mas i es va fer capellà, arribant a ser canonge de Santa Maria del Mar de Barcelona. La Diputació de Barcelona va fer algunes reformes parcials a la casa, que havia arribat a quedar en un estat força malmès, s'arreglà la teulada i aguns annexes. Els masovers actuals fa uns 15 anys que hi són i la casa continua mantenint les funcions ramaderes i, en menys mesura, les agrícoles. | 41.7456000,2.2794900 | 440092 | 4621782 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67512-foto-08276-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67512-foto-08276-32-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Una de les anècdotes que s'explica sobre la proximitat de les cases de la Vila i el Vilardebò, és de quan la gent de la rodalia amania el plat de mongetes amb un setrill, i feia donant la volta sobre el plat: 'de la Vila a Vilardebò' i de 'Vilardebò a la Vila'. Aquesta acció té molts paral·lels en les masies de l'àrea d'Osona, sobretot les que estaven ben a prop i es documenta a inicis i mitjans del segle XX. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||
| 67524 | Castellseguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellseguer | AAVV. (1993). Rehabilitació de la masia Castellseguer. Revista de l'Associació d'amics i Veïns de Tagamanent, n.32, p. 9. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 117. IPEC-Montseny (1998), n. 4017. | XV-XVIII | Restaurada al 1986. Les estructures posteriors al cos principal són totes de factura contemporània. | Edifici construït sobre una terrassa accessible per una escalinata constitïda per un arc en llinda recta. Està formada per un nucli central de forma quadrangular i diversos cossos que li donen una planta en forma de L. Presenta murs de paredat comú, reajuntat amb morter de calç combinat amb pedres cantoneres ben escairades. L'arqueologia vertical ens permet documentar dues fases constructives, la més antiga on trobem la portalada principal, rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus de pedra sorrenca; i a sobre una finestra amb una llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats, amb arestes bisellades i lleixa motllurada. Més a la dreta es documenta una altra finestra amb perfil conopial a la llinda. A la part nova, que queda a l'esquerra, s'observa una altra finestra amb la data 1775 a la llinda; al seu damunt hi ha dues balconeres d'arc de mig punt, adovellats, amb brancals de carreus de pedra ben tallada i barana de totxo. Darrera aquestes balconeres, i dels murs que les envolten hi ha un terrat cobert. La inscripció registral de Granollers la descriu com a casa principal de planta baixa, primer pis i golfes; amb vàries quadres i magatzems d'ús agrícola. | 08276-44 | Prop del Collet i Turó de Seguer. | Al segle XII es documenta el nom de P. De Castellseguer en un inventari de masos tributaris del terme del Castell de Tagamanent. Aquest topònim anirà apareixent en diversos documents; per exemple en el fogatge del 1497 s'esmenta a Gabriel Castellseguer, i al 1515 a En Castell Seguer. Es desconeix, però, el moment exacte de la seva construcció, com també del seu primer propietari. L'estructura podria ser originària del XV, essent objecte de diverses modificacions, com ho documenten les diverses llindes inscrites: hi ha una inscripció a la porta amb el nom i data JOSEP CASTELLSEGUER 1610 i una altra a dues finestres de llinda de mig punt, amb la data de 1777. La masia serà principalment reformada al llarg del XVIII, per ser posteriorment abandonada al 1970 amb la mort del seu anterior propietari sr. Vicente Montal Cornelles i per problemes d'herència, per ser reconstruïda al 1986. A l'Amillarament de 1861 s'hi esmenta una vinya de tercera qualitat a la possessió de Castellseguer; també es diu que hi havia una de les premses de vi més grans de les rodalies, essent explotada de forma agrícola i forestal fins ben entrat el segle XX. | 41.7351000,2.2794200 | 440076 | 4620616 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67524-foto-08276-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67524-foto-08276-44-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant la casa troben un gran pla amb pins. A l'esquerra hi ha feixes de conreu i a la dreta, un bosc d'alzines; i actualment encara es poden observar les feixes de pedra seca, on s'hi hauria cultivat la vinya. A prop s'hi troben els brolladors i estanys de Fontanelles i les restes de la casa de la Caseta. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | |||||||
| 67530 | Les Planes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-planes-11 | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. CASTELLANOS, J. (1990. 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 25, 161. | XVII-XVIII | Ha estat recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. | Aquesta construcció d'estructura rectangular amb diferents dependències es troba ubicada en un petit pla, prop de les terres de conreu. Es tracta d'una estructura complexa formada per un cos principal on s'obren les diverses dependències o habitacions. L'estat de conservació d'aquest conjunt no és gaire bo, ja que bona part de la teulada està ensorrada i els nivells d'ús de les diferents estances presenten un important nivell d'enderroc. Es pot apreciar la planta baixa, amb l'entrada i la cuina, amb restes d'haver estat cremada. Serà en aquest punt on s'hi ubica el bugader de cendra i un forn d'ús domèstic. El sistema constructiu utilitzat es basa en els carreus de pedra poc treballats i de procedència local que es disposen en filades irregulars i lligats amb morter o argamassa. Les parets presenten un arrebossat interior i es conserva, en bona part les restes de les bigues i les teules de la coberta. Les obertures es disposaran simetricament en totes les cares de façana, aquestes estaran emmarcades per llindes de grans dimensions, en algun cas treballades. | 08276-50 | Sobre Vallcàrquera (Figaró). | Les estructures visibles d'aquest mas i la tècnica arquitectònica i constructiva utilitzada, remunten aquesta construcció a l'època moderna. No s'ha pogut documentar a la casa cap evidència de llinda inscrita o emmarcada que pogués aportar una cronologia més concreta de l'estructura. Per altra banda, les evidències documentals si que aportaran més informació del moment ocupacional d'aquest mas. Un pergamí del segle XII esmenta 'G. De ses Planes', però es desconeix si aquesta referència coincidiria amb aquest mas o si es tractaria d'un mas anterior ubicat en un altre punt. Els diferents fogatges dels segles XV i XVI referenciaran 'en Planes', 'lo mas Planes', 'na Planes viuda i Gaspar Planes'. De moment, no s'ha trobat documentació més especiífica d'aquest mas; del que si que en podem dir que en època moderna experimentà una remodelació important, passant després per un periode d'estancament i d'abandó definitiu. En Llorenç del Folló, diu que hi havia anat a mitjans del segle XX a aixecar alguna teulada i poder fer servir la casa de magatzem o com a refugi ocasional. | 41.7320600,2.2884800 | 440827 | 4620272 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67530-foto-08276-50-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||
| 67525 | El Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bellit | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. CASTELLANOS, J. (1990. 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 25, 161. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Nicolau' Vallés Oriental, Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín, vol.23. IPEC-Montseny (1998), n. 3867. | XII-XVIII | Conjunt de construccions adaptades al pendent del terreny natural. Aquestes edificacions, de forma allargada i esglaonada, presenten una estructura de tres cossos principals juxtaposats, de planta rectangular. Els tres cossos principals presenten murs de paredat comú i pedres cantoneres, amb teulada a doble vessant; i el tercer amb coberta a una sola vessant. El cos central és el dedicat a l'habitatge, el superior funciona com a paller i l'inferior com a capella (afegida el 1830). Es documenten diverses etapes constructives. La primera fase s'evidencia a l'area més propera al paller, la façana, amb planta baixa i pis i semisoterrani creat pel desnivell del terreny; presentant una disposició simètrica de les obertures, amb una portalada d'arc carpanell, amb brancals també de pedra ben tallada, excepte una porta al semisoterrani, destinada al pas d'animals força senzill. La segona fase, es situa a l'esquerra de l'anterior, entre el contrafort i la filera de pedres cantoneres embeguda dins del parament de façana, es caracteritza per un eix d'obertures, semblant a l'anterior però descentrat a la dreta. A la tercera fase s'evindencia l'empremta dun arc rebaixat de totxo, forçant la disposició irregular de les obertures.A la part central s'hi pot llegir la data de 1741. El Bellit, doncs, forma un conjunt molt complert d'habitatge, gran paller, barri, capella i pou, constituïnt una gran finca (d'unes 600 ha), majoria de bosc on s'hi practiva la pastura transhumant. | 08276-45 | Al Pla de la Calma. | Es coneix molt poc s'obre l'evolució històrica i arquitectònica d'aquest gran mas. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó Cancelleria hi ha un pergamí 4727, de finals del XII on apareix, per primera vegada, el topònim Belida, fàcilment adscribible al topònm Bellit; però al no fer-se cap precisió de caire geogràfic, no se'n pot dir gran cosa més. Aquest text fa referència a un capbreu de les rendes del Comte de Barcelona sobre el terme del castell de Tagamanent. El topònim també s'esmenta en els fogatges del 1515 i del 1553, on surt Joan Bellit i en Vellit, respectivament. Al segle XVI, ja podriem parlar d'una estructura de mas consolidada i aquests noms podrien pertànyer al cap de casa del Bellit, en moments diferents. Aquest mas patí un gran nombre de reformes arquitectòniques que s'evidencien al llarg de tota la seva estructura. Serà entre el segle XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa, tant a l'estructura inferior com a la terrassa superior. Les grans dimensions del conjunt arquitectònic ens fan pensar en una gran explotació ramadera, i on hi treballava més d'una família, segurament els Bellit. A partir de finals del segle XIX la casa s'anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós; actualment els masovers utilitzen la part dels estables, quedant deshabitada tot el què és la construcció senyorial. | 41.7640100,2.3083400 | 442507 | 4623806 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67525-foto-08276-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67525-foto-08276-45-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Destaca un rellotge de sol fet amb una petita llosa de pedra, que es troba situada a la cantonada més alta de la pallisa i que és sostingut per 3 claus de ferro. | 94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||
| 67567 | Capella de Sant Nicolau del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-nicolau-del-bellit | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. CASTELLANOS, J. (1990. 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 25, 161. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Nicolau' Vallés Oriental, Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín, vol.23. IPEC-Montseny (1998), n. 3867. | XIX | Presenta mal estat en algunes parts | La capella, es troba annexe a la casa del Bellit, fou afegida per Josep Maria Bellit el 1830 segons indica una inscripció a la llinda (JOSEP BELLIT, 1830), moment en que s'efectuaria el trasllat del culte. A la façana hi ha un òcul o ull de bou sobre la porta, que ajudaria a il·luminar el recinte i més amunt, una finestra amb dos ferros que haurien subjectat la campana. L'interior és d'una sola nau, amb l'altar i una petita sagristia a la part de darrera amb espais que s'haurien utilitzat com a sagrari i per armaris, així com la galeria coberta del lateral. La coberta és diferent de la casa que vessa cap a les façanes principal i posterior a nivell inferior de l'habitatge i la pallissa. Aquest conjunt apareix tancat per un mur de pedra a mode de barri. | 08276-87 | Pla de la Calma, al mas Bellit. | Al costat de ponent de la masia del Bellit, en un cos afegit, es va construir la nova capella en planta baixa i terrassa porticada a la part superior. A la llinda de la porta d'accés hi ha data de 1830, segurament fou en aquest moment quan es traslladà el culte de l'ermita de Sant Nicolau des de el turó a la capella, on es bastí un altar dedicat a Sant Nicolau, un sant documentat a partir del segle IX i de culte força tardà a les nostres terres. | 41.7639800,2.3081400 | 442490 | 4623803 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67567-foto-08276-87-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 | ||||||||
| 67515 | La Perera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-perera | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. DANÉS, J.(1933). 'Estudi de la masia catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, nº XLIII, Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 169. IPEC-Montseny (1998), n. 3921-3922-3836-3880. | XIV-XVIII | La part de la coberta ha estat restaurada recentment; mentre que l'obertura al pati interior no existia originàriament. Hi ha ruïnes de construccions auxiliars a l'est i oest. | Antic Mas-torre convertida en masia de planta rectangular, amb façana de paredat comú i pedres cantoneres a pedra vista, tot i s'observen restes d'arrebossat. A la façana principal trobem una portalada d'arc de mig punt adovellat amb la inscripció 'Reat. 1778' a la clau. Cal destacar les finestres emmarcades amb carreus emmotllurats de pedra, un dels quals amb imbrincacions a la part inferior i una altra finestra coronella d'un sol arc. A l'exterior de la casa, s'observa un contrafort a l'esquerra de la façana principal, i a la dreta trobem una gàrgola sobra una pica de pedra i sota una finestra cegada. La resta d'obertures corresponen a finestres quadrangulars, la majoria emmarcades per una pedra. Al costat nord trobem una aresta al mig de la façana que podria ser el testimoni de la transformació de l'antic mas-torre en masia. A prop hi ha un pou amb pedres treballades de forma circular. Es pot apreciar l'existència d'estructes properes destruïdes, que podrien correspondre a annexos de la mateixa casa o estructures més antigues. | 08276-35 | Estribacions del Pla de la Calma. | Antiga masia evolucionada que seguia el model del mas-torre, documentat cap al segle XII i conegut per tot el territori de la Catalunya Vella. La casa s'anà ampliant fins esdevenir una important masia ramadera, documentada al llarg dels segles XVII i XVIII; moment en què segurament s'afegiren els corrals ramaders. La documentació coneguda sobre la Parera és força parca; al segle XV, ens apareix el topònim 'En Perera' (fogatge de 1497) i més endavant al 1515 es parla de 'Samion Perera', però a part d'algun esment puntual del mas, no es fa cap referència més genèrica del mateix. A nivell arquitectònic, la data de 1778 inscrita a la dovella d'entrada de la casa, ens permetrà documentar una remodelació puntual segurament associada a alguna ampliació. Aquesta es confirma amb la presència d'una finestra geminada, situada a la façana principal i que data d'època moderna. Al 1939 les propietats d'aquest mas arribaven fins la Figuera, el torrent dels Fondrats; i cap a Vallcambrils fins el torrent de la Gacella. Aquestes terres, però, actualment formen part del mas Clot. Al llarg dels segles també va ser coneguda amb altres noms: el Corral i la Perera de la Móra. | 41.7791600,2.3003700 | 441858 | 4625494 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67515-foto-08276-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67515-foto-08276-35-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | A prop de la masia, direcció cap a la Figuera, trobem el pou de la Perera. Es tracta d'una construcció aïllada, de grans blocs de pedra local, de carreus ben treballats; aquesta presenta una forma semi-tubular i està fet sobre un esgraó, de forma troncocònica, fent 1'5 m de diàmetre. Com la majoria de cases de pagès, la Perera tenia tota una estructura d'abastament hidràulic. Aquesta consistia en una basa, excavada a la mateixa terra que recollia l'aigua de la pluja i que també servia per regar camps i hortes; mentre que pel consum humà s'agafava l'aigua de la mina. Un altre espai agrícola bàsic era l'era; a la Perera hi trobem una era enllosada en pedra local, no gaire ben conservada, on s'hi realitzava la batuda del gra feta amb matxos o vaques. | 94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,03 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc