Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 67481 | Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-tagamanent | <p>AAVV. (1999). 'El Vallès Occidental i el Vallès Oriental'. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. AMADES, J. (1950). Costumari Català. Vol. I, Barcelona. p.62. AMADES, J. (1989). Imatge de la Mare de Déu Trobades a Catalunya. Ed. Selecta-Catòlica. p. 398-399. AMICS DE L'ART ROMÀNIC (1984). Santa Maria de Tagamanent. Circular nº 29. ARXIU CAPITULAR DE VIC, Calaix 6, documents 120 i 123. ARXIU NOTARIAL DE BARCELONA, Capbreu de Don Jaume de Rocabertí i de Tagamanent. Notari Joan Carles (1557-1584). CAIXAL, A. (1991). 'església de Santa Maria de Tagamanent. Recerca arqueològica'. Catalunya Romànica XVIII. Vallès Occidental. Vallès Oriental. Barcelona, p. 430-432. CAIXAL, A; AMIGÓ, J. (1991) 'Excavacions a l'església de Santa Maria de Tagamanent (Vallès Oriental, Barcelona)' a Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica, II. La recerca arqueològica. Quaderns científics i tècnics, 3, Diputació de Barcelona, p. 191-196. CAIXAL, A; CASTELLANOS, A. (1993). 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a Quaderns Científics i Tècnics, 5. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. p.363-370. CANYAMERES, F. (1970). El Vallès, vigor i bellesa. Barcelona. CATALÀ ROCA, P. (1969). 'Castell de Tagamanent' a Els Castells catalans, vol.II, Diputacio de Barcelona.p.64-69. FONTSERÉ, E; IGLÉSIES, J. (1971). Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906. Barcelona. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Maria de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. GÓMEZ, M. (1992). 'Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent', n. 28. GONZÀLEZ, A ISERN, J. (1985) 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a 32 Monuments Catalans. Diputació de Barcelona. P. 64-69. HILARI D'ARENYS DE MAR, P. (1968) Santa Fe del Montseny. Barcelona. JUNYENT, E. (1945). Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vic. Vic. PLADEVALL, A. (1984). 'Tagamanent'. Gran Geografia Comarcal. El Vallès i el Maresme. p.239-241. PLADEVALL, A; CATALÀ, P. (1969). Els castells catalans. Barcelona. PLADEVALL, A. (1970). 'Santa Maria de Tagamanent'. Hoja Diocesana de Vic. Any X, n.500, p. 28. PLADEVALL, A. (1988). Evocació de Tagamanent. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, n.8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval'. La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. PUIG I CADAFALCH, J; FALGUERA, A; GODAY, J. (1983). L'arquitectura romànica a Catalunya. Del segle IX al XII. Vol. II.Barcelona. ROSSELL, F.M. (1945). Liber Feudorum Maior. Edició i reconstitució. Barcelona. SERRA VILARÓ, J.(1966). 'Els senyors de Cardona' a Història de Cardona, vol. I. Tarragona. UDINA MARTORELL, F. (1951). El Archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Barcelona. VIVES, E. (1997). 'Personatges de Tagamanent. Tagamanent'. Associació d'Amics i Veïns, n. 38.</p> | XII-XX | Restaurada per la Diputació de Barcelona al 1986. El temple està tancat amb reixes situades a les principals obertures. | <p>L'estructura arquitectònica conservada de l'església de Santa Maria de Tagamanent, presenta una planta anòmala de creu llatina, amb la capçalera rectangular i la porta principal oberta a ponent, seguint la disposició de les esglésies cristianes. S'estructura entorn de nau central coberta amb volta de canó. Aquí, la volta apareix lleugerament apuntada i dividida en tres trams mitjançant dos arcs torals, un d'ells, al primer tram, arrenca de dues mènsules on s'obren les dues naus laterals, més curtes que la gran i cobertes amb volta de creueria. Aquesta nau és encapçalada per un absis de planta rectangular i de forma asimètric, cobert també amb volta apuntada i amb un cos elevat on hi havia existit el cambril de la Mare de Déu. La nau de tramuntana té un absis rectangular, com la central, mentre que la de migdia no en té, servint la capçalera com a sagristia i lloc de pas que portava cap a la casa rectoral i al tram d'escales que permetien accedir al cambril, d'estil gòtic i amb una portada d'arquivoltes motllurades. Les estructures romàniques es centrarien en una part dels murs laterals a la nau de tramuntana i la capçalera, insinuant una nau única, que segurament estaria coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals. La fàbrica utilitzada és de carreus ben escairats i lligats amb morter de calç. Als peus de les naus, com veurem més endavant (en el marc de les reformes del segle XVIII) hi trobem dos cossos adossats, afegits posteriorment, d'alçades diferents i cobertes inclinades que es lliuren al cos del campanar. La torre del campanar és al capdamunt de la façana de ponent i té la planta quadrada i la coberta plana amb dues grans obertures de mig punt on hi havia les campanes i una obertura més a cada una de les altres parets. Al mur de ponent hi trobem un òcul central i un portal amb dovelles amb regràs normal i tres arquivoltes sense cap mena de decoració i bastant malmeses, que recolzen sobre columnes de capitells motllurats, típiques també del gòtic tardà. La tècnica constructiva ulitizada en aquest cas és de maçoneria als paraments lateral i posterior, i de carreus de petites dimensions i ben escairats organitzats en filades a la façana principal, mentre que els angles estan reforçats amb grans carreus. L'accés al temple es troba encerclat per un pati tancat que delimita l'àrea del cementiri antic i del que en tenim evidència per les fotografies preses a principis de segle XX i per les restes de murs força malmesos (actualment no conservat). Al seu voltant s'observen restes d'antigues dependències; una de les quals, la casa rectoral, on hi ha una llinda inscrita amb la data de 1736.</p> | 08276-1 | Al Turó de Tagamanent | <p>Les primeres referències documentals que tenim de l'església de Santa Maria daten el seu origen al segle XI, però les intervencions arqueològiques realitzades a finals dels anys 80, evidenciaren l'absència d'estructures romàniques. A les excavacions aparegueren estructures que, segons els autors, podrien formar part de les dependències del recinte del castell, documentat des de l'any 945 (Arxiu Capitular de Vic) del qual no se'n tenia evidència física. L'església apareix esmentada amb la condició de parròquia al llarg del segle XI, fins el 1098 (Serra Vilaró, 1966) quan el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc, la va cedir a l'abat Begó del monestir francès de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) per tal de crear un monestir filial a la gran abadia occitana. Aquest projecte no arribà a realitzar-se i la parròquia de Tagamanent passà a l'església de Sant Martí, fins que, a mitjans del segle XIV (cap el 1361) es traslladà de nou a Santa Maria. El 1282 es documenten els altars de Santa Maria, Sant Joan i Sant Jaume i al 1307, també un altar dedicat a Sant Miquel i un espai pels castlans Tagamanent. En el segle XIV l'església de Santa Maria figura com a simple parròquia del Bisbat de Vic i serà al 1448, arran d'un document on es materialitza una demanda d'ajut per la reconstrucció i dotació de l'església que aquesta es bastirà de nou. Aquest document, localitzat al Registra Gratiarum de l'arxiu del Bisbat de Barcelona, esmenta que el conjunt de Santa Maria es trobava en situació de gran penúria a causa d'un seguit de sismes (el terratrèmol del 24 al 25 de maig amb epicentre a la zona del Vallès) que l'havien afectat seriosament. Es diu que l'església estava enderrocada en diversos punts i que a més de la reconstrucció era necessària la renovació dels ornaments i també els diversos objectes per al culte. Seguidament es procedí a la reconstrucció, pràcticament de nou, de les estructures arquitectòniques. Al llarg del segle XVI s'hi van fer algunes petites obres de manteniment i s'hi van afegir alguns retaules nous, com el de Sant Jaume, fet pel mestre Rafael Andreu; igualment al 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l'edifici afegint-se dues naus laterals i la Capella del Roser amb el seu retaule corresponent. També es va eliminar el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada on el 1627 s'hi posà una campana nova, alhora que es refeia la coberta de l'església. Documentalment ens consta que a mitjans del XVII, l'església fou, de nou, objecte d'algunes innovacions convertint-se en un fervorós santuari dedicat al culte marià, és en aquest moment quan es bastí la llegenda sobre la Mare de Déu trobada i es construí l'altar major i també la casa rectoral (1763). Al segle XIX se'ns documenta que al costat esquerra de l'església hi havia l'altar de la Puríssima (conegut també com l'oratori de Vilardebò) i l'altar de Sant Josep; mentre que al costat dret, hi havia l'altar de Sant Isidre (on hi havia la pica baptismal) i l'altar del Roser. A la capella fonda s'hi trobava l'altar del Sant Crist o del Santíssim sagrament. L'altar principal estava dedicat a Santa Maria. Malgrat les destrosses del temple, al llarg dels diversos conflictes bèl·lics, hi va haver un darrer intent de reconvertir el conjunt en casa monàstica. Aquest projecte fracassà i la parròquia es traspassà a l'església de Santa Eugènia del Congost, entre Aiguafreda i el Figaró, el 1940. L'any 1949 el senyor Josep Porter Rovira, va adquirir l'església i la casa rectoral a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent representada pel Rev. Adjutori Vilalta i Vilalta. El nou propietari reparà el sòl i arranjà el presbiteri de la nau nord construint-hi dos graons d'accés a l'absis, i l'any 1974 ho va vendre a la Diputació de Barcelona. Tres anys més tard la Corporació va declarar aquesta zona reserva natural i es començà a plantejar la seva restauració i adequació.</p> | 41.7476000,2.2960900 | 441474 | 4621993 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-3.jpg | Legal i física | Medieval|Romànic|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són múltiples les celebracions, tant cristianes com paganes, realitzades a dalt del Turó de Tagamanent. La tradició de romiatges i peregrinacions realitzades en punts elevats i en esglésies i ermites és molt comú a tot Catalunya. En el cas de Tagamanent l'exemple més actual és la celebració de l'Aplec de Primavera que es celebra cada any entre el turó i el collet de Sant Martí (veure fitxa). Però se'n documenten de molt més antics, els més coneguts són els de caire religiós de tradicció cristiana, com ara les processons i les peregrinacions, sobretot realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meterològiques (veure fitxa) . De caire més pagà, trobem les celebracions dels solsticis (tant el d'estiu com el d'hivern). Així, al cim del Tagamanent, per la vigília de Sant Joan, que és un dels dies més farcits de costums i creences, encenien quatre fogueres al voltant de l'església, encarades als 4 vents i tan grosses, que es veien des de tot el Vallès, el Congost, el Montseny i la Plana de Vic. Els focs es solien encendre per tal de guardar la casa de malalties, de lladres, de marfugues en general, d'embruixaments i de l'atac de mals esperits. J. Amades, també recull d'aquesta festivitat, que la fadrinalla d'Aiguafreda i del Figueró pujaven al cim del Tagamanent, i les noies, sobretot, s'havien lliurat al ball rodó al sò de cançons alegres i saltadores. L'encesa de focs dalt del Turó no només es documenta per Sant Joan, sinó que coincidint amb Nadal s'encenien grans focs, als quatre punts de l'esplanada de Santa Maria, per guiar a la gent de les rodalies cap a missa. També és una costum molt antiga que pel toc de l' Ave Maria del vespre a la vigília de Nostra Senyora de Setembre, que és festa principal de la Parròquia del Roser de Maig, de Sant Isidre i de Corpus, es facin més focs per tot el voltant del Turó. Una altra llegenda sobre el turó de Tagamanent fa referència a les seves campanes. Al descriure el Turó, Joan Portet diu que a l'Ermita hi havia uns parallamps i que aquests causaven moltes destroces ja que recorda haver vist part de la rectoria i pallissa destroçades pels llamps també recorda les 4 campanes que hi havia, la més grossa diu que se sentia des de Barcelona, era tal el so que hi va haver un campaner que va agafar un mall i la va escardar i tot i així no podien resistir el so. El ressò d'aquestes campanes era tan temut que es va estendre la llegenda arreu i el seu sò es va associar a la voluntat del diví. | 85|92|94|98 | 46 | 1.2 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||
| 67483 | Església de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-eugenia-del-congost | AAVV. (1991). Tagamanent. Butlletí informatiu, p. 5. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 124. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Eugènia del Congost' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998), n. 7414-7421-7455. JUNYENT, E. Itinerario histórico de las parroquias del obispado. Parroquia de Santa Eugenia del Congost. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. OLIVER, J. (inèdit). Història de Tagamanent. VIVES, E. (2001). 'Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò'. Monografies del Montseny, n. 16. p.186-207. | XII-XX | Església que va patir importants remodelacions en època moderna. | L'església situada a la part esquerra de la Vall del Congost, de reduïdes dimensions, es troba dedicada a Santa Eugènia. L'edifici és d'una sola nau, de carreus ben escairats, fets amb pedra local i lligats amb argamassa; les cantoneres també estan reforçades amb carreus de tamany més gran amb la doble funcionalitat: d'element arquitectònic i decoratiu. Tota l'estructura es troba situada sobre una petita plataforma que s'anivella amb el pendent natural del terreny on es troba annexada una petita sagristia, amb diverses dependències modernes i el cementiri. Aquesta plataforma per la seva cara sud-est és feta de carreus, alguns de grans dimensions de pedra local ben escairada, que en algun dels seus punts estaria buida, contenint algun tipus de dipòsit. En els seus inicis es tractaria d'un temple senzill d'una sola nau acabada amb absis que cap el 1690 va ser ampliat allargant la nau per la part del davant i aixecant la coberta. Es conserven restes de murs d'època romànica i un campanar d'espadanya. El seu interior ha estat força remodelat i actualment està emblanquinat i decorat amb cortines. | 08276-3 | Vall del Congost | Tenim coneixement del conjunt de Santa Eugènia des del 1038; en un document que la situa prop de la domus del Congost, tot i que aquesta domus no ha estat encara geogràficament localitzada. El 1194 s'esmenta aquest topònim relacionat amb un delme de Guillem Bonfill d'Aiguafreda, on es diu: 'ipsum meum X quod abeo et teneo ad Sancta Eugenia' i on també es fa esment de l'església. Es creu, doncs, que fou probablement a mitjans del segle XII, quan segurament es construí l'església romànica de Santa Eugènia del Congost. A nivell arquitectònic, d'aquesta fase en destaca la capella de Santa Eugènia (datada al s. XI i d'estil romànic) tot i que la fàbrica que ara s'observa és força més tardana; i també les restes de basaments de murs que es poden veure a la façana oest de la mateixa església. En les següents dades històriques es documenta que al 1306 els Santa Eugènia es van vendre els drets aparellats a la castlania de Montmany i que al 1333, la capella ja tenia cementiri propi. Un altre document del 1376 la cita com a capella de Sanctuginia on els pagesos hi feien deixes i també s'hi feien misses. Al llarg del segle XVII trobem un altre esment de la capella de Santa Eugènia del Congost, on es demostra la seva adscripció al mas de l'Església o mas Santa Eugènia, fins que al 1713 per cessió del mateix propietari passà de nou a la parròquia. En aquest context de segle XVIII i segle XIX es produirà una important remodelació arquitectònica del conjunt, esmentada en un document del 1843, on es diu que davant l'amenaça de ruïna s'amplia i es refà bona part de la teulada- aquesta obra anirà a compte dels veïns i es treballarà, fins i tot, els diumenges. A més, el creixement de masies al seu voltant i l'altura del Tagamanent (1055 m) van ser dos factors importants que van permetre la potenciació del seu culte i una certa difusió local. Aquesta situació va motivar que al 1878 es convertís en parròquia encara que va continuar mantenint certs vincles d'unió amb Santa Maria de Tagamanent. Actualment és l'únic centre urbà del terme amb església parroquial i cap de municipi com a conseqüència de l'abandó del Tagamanent durant la guerra civil del 1936-1939. La guerra també afectà Santa Eugènia, en va desaparèixer el retaule major d'època barroca i es va enfonsar tota la coberta, que va ser posteriorment restaurada. Segons E. Junyent 'aquest treball, a més de millorar l'interior del temple, ha motivat també la seva decoració interior especialment a l'absis, on es venera la imatge primitiva que va poder ser salvada'; també esmenta que hi ha un projecte de construcció d'un campanar de torre 'que vingui a substituir el poc graciós d'espadanya que s'aixeca sobra la façana principal' i que de moment s'ha mantingut. La data contemporània més significativa serà la de 1940 quan definitivament es traslladarà la parroquialitat de Tagamanent a Santa Eugènia. Respecte les estructures annexes, trobem que al 1955 es construí el nou cementiri; i que la última gran reforma tingué lloc a finals dels anys 60, amb la construcció de la nova sagristia, sobre el terreny del que havia estat l'antic cementiri. Una de les reformes successives més significativa ha estat el canvi de la campana de l'església; aquesta es documenta al llarg del segle XX: al 1910, 1944 i al 1967. | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67483-foto-08276-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67483-foto-08276-3-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquest conjunt religiós contempla l'església, la rectoria, el cementiri i el Pedró. Aquest últim traslladat en un espai dins del cementiri, molt a prop de l'església. S'hi havien realitzat diversos actes religiosos, un dels quals és la PROCESSÓ A BENEIR EL TERME. Aquest acte religiós de caire popular, consistia en anar a beneir el terme, i es sortia de l'església de Santa Eugènia per anar fins la Creu del Pedró de Santa Eugènia. Actualment, però, aquest acte ja no es celebra. També s'hi havia fet la PROCESSÓ DEL VIA CRUCIS, aquesta processó es celebrava el divendres Sant, i durant un període de temps, es sortia de l'església per anar fins al Pedró; després s'abandonà aquesta costum i l'acte es feia dins la mateixa església. 'algun any, va durar poc, es va fer la processó del Via Crucis, a fora l'església. S'anava fins al Pedró. Normalment la feien dins l'església'. Informant: Cinta Mateu. Una altra celebració religiosa era el CORPUS, aquesta festa es celebrà fins a finals dels anys 1970 a Santa Eugènia del Congost. Es feien catifes de flors i es celebrava la processó de Corpus que hi passava pel damunt. Aquesta processó feia un recorregut molt curt, uns 100 m al voltant de l'església. Aquesta festa es deixà de celebrar al morir Mn. Adjutori Vilalta el 1978, que n'era l'organitzador i l'impulsor principal. | 92|94|98|99|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67484 | Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cebria-de-la-mora | AAVV. (1984). Osona I, Ed. EC, Barcelona. p. 72-76. AAVV. (1991). 'El Vallès Oriental i el Vallès Occidental'. Catalunya romànica, vol. XVIII. Ed. EC. Barcelona. p. 433. AAVV. (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6. AAVV. (1999). 'Sant Cebrià de la Móra'. El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. CASTELLS, J; COMAS, P. (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Cebrià de la Móra' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. IPEC-Montseny (1998), n. 7412. PLADEVALL, A. (1965). 'Notícias históricas sobre la parròquia de Sant Cebrià de la Móra'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, n.3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, n.13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 87-86. VULART, A. (1999). 'La pintura i els seus artistes'. A III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.117-120. | XII-XVI-XX | Parcialment restaurada. La porta està tancada amb un candau que es pot demanar tant al mas el Clot com a l'Ajuntament o al mossèn. | Sant Cebrià de la Móra, va ser bastit com un temple romànic, segurament cap el segle XII, de parets gruixudes i de campanar no gaire alt, orientada a ponent. L'edifici estava format per una sola nau amb volta de canó seguit, i acabada amb un absis llis semi-circular cobert amb volta de quart d'esfera, amb una sola finestra central i de forma absidal, a llevant. Aquest absis presenta una obertura de 3'80 m ample per 2 m cobert per una volta de quart d'esfera; mentre que la nau té unes mides interiors de 6 m de llarg per 4'80 m d'ample. La porta es troba oberta cap a l'oest, i estaria emmarcada per un arc de mig punt adovellat, característic de les construccions d'aquest moment. De les estructures d'obertura primitives en queda, només, la finestra de l'absis ja que la resta de possibles obertures van desaparèixer en les posteriors remodelacions. Aquestes característiques han permès associar-la una tradició arquitectònica llombada i de caràcter marcadament rural, amb clars paral·lels en les esglésies parroquials de caire muntanyenc de la zona del Montseny (ex. El Brull, Sant Cristòfor de la Castanya...). A aquest conjunt s'afegiren, al XVI, dues capelles laterals de caire tardo-gòtic (cap el 1580), cobertes amb volta de creuer i columnes als angles de la nau, que li donaren la planta de creu llatina que es veu a l'actualitat. La capella del nord presenta capitells senzills a les arrencades dels arcs, i la del sud presenta una porta tapiada. El sistema constructiu utilitzat es basa en el carreu de pedra rojenca local, de carreus de mides variades, ben col·locats i en algun punt disposats en forma de plec de llibre. El cos central és amb nau de quatre trams de volta apuntada on es manté l'absis. Les reformes documentades del XVII, es centren en la portalada, ja esmentada, on hi ha una inscripció amb la data de 1722, delimitada per dues pedres allargades amb forma de jamba. També es reformarà La rectoria i el campanar, que es troba situat a l'angle nord-oest, de planta quadrada i amb dos forats de campana; que porta la data de 1799 gravada. A aquest campanar s'hi accedeix per una porta oberta a la capella nord a través d'una escala trencada i que es queda a mitja alçada. Altres restes d'elements arquitectònics singulars, són les restes d'armaris a la paret i rentamans. A banda i banda de l'entrada i fent cantonada amb les capelles, s'obren sengles altarets a la paret amb un petit taulell sobresortint 40 cm cap enfora a 90 cm alçada. I a l'absis es veuen encara les restes d'uns encaixos que podrien correspondre a un retaule d'uns 3'3 m alçada, mentre que l'ara de l'altar correspon una làpida funerària d'època moderna, i força difícil de llegir, donat el seu estat de conservació. | 08276-4 | Sota al Pla de la Calma. | L'estructura arquitectònica de San Cebrià de la Móra pertany a una església romànica del segle XI o XII, d'una sola nau, a la qual s'hi realitzaren importants reformes, una de les més destacades fou al 1580 amb l'afegiment de dues capelles laterals; i les del segle XVIII, passant per un important estat d'abandonament al llarg del s. XIX, per ser parcialment reformada al segle XX. El topònim de la Móra es documenta per primera vegada entre 898 i 917, tot i que en alguns documents del segle XI i XII és anomenada Sant Cebrià de Biscala, en relació una serra i un domini que s'anomenava així: 'Biscala', 'Bischala'. El nom de Móra, segurament d'origen vegetal, com el de la Figuera o la Perera era el nom d'una antiga villa rural o gran propietat que s'ha identificat amb el Clot. El termenat ja apareix escrit en una antiga consueta de la Móra redactada al 1666. L'adscripció a Sant Cebrià, ens pot fer pensar en una data reculada. Aquest sant fou un bisbe de Cartago i pare de l'Església que va ser martiritzat el 285, vinculat al primer cristianisme hispànic i molt venerat a Catalunya. La primera referència de l'església és del 1099, i al llarg dels segles XI i XII anirà apareixent en les llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, redactades al segle XII però segons A. Pladevall reflecteixen l'estat de la diòcesi del 1050 al 1154. En aquests documents el Presbiter de la Móra pagava al bisbe una taxa de 4 diners, aquesta suma l'hem de considerar important ja que estaria a la mitjana respecte altres parròquies. La documentació parroquial ens diu que al 1515 la parròquia tenia 5 famílies i al 1686, en tenia el doble; mentre que al 1782 arribava a les 12 famílies i al 1890 restava amb 7 famílies. Una dada important ens l'aporten les visites pastorals que detallen, de forma més o menys precisa algunes de les reformes que patí la Móra. La remodelació arquitectònica realitzada al segle XVIII, ens documenta, en el 1722, la construcció de la nova portalada de ponent, un cor i un rosetó, com també una sagristia adossada a la capella de la part meridional i es va arrebossar tota l'església. Al 1799, es bastí el nou campanar: una massissa construcció que recorda les velles torres de defensa. També entre el 1750 i 1799 s'aixecà la teulada de l'església per evitar les humitats denunciades en les diverses visites pastorals del 1746 i 1753. En una visita pastoral del 1590 es documenten, també, alguns dels béns mobles de l'església: un altar a la Mare de Déu dels Dolors, on s'hi esmenta l'advocació a la mare de Déu del Roser i a Nostra Senyora de Gràcia, documentada fins el 1876. Es creu que abans del 1352, hi havia un imatge o altar dedicat a la Mare de Déu, que amb el temps va passar a dir-se Santa Maria de Gràcia (1480-1666), Nostra Senyora de Nadal (1644) i Santa Maria de les Dones (1691). El temple fou cremat al 1936, durant la guerra civil espanyola, causant importants destrosses; en aquest moment va deixar de tenir capellà i es va agregar a la parròquia del Brull. En el moment de la seva destrucció, la Móra tenia un altar de tipus neoclàssic del XVIII, i els altars del Roser i dels Dolors. També hi havia, entre altres imatges menys rellevants, un gran Sant Crist en una fornícula i la Mare de Déu de Gràcia, que podia ser gòtica. Al 1948 s'encomanà la parròquia de la Móra i la de la Castanya a Mn. Coma, que va fer-hi diverses reformes. Al 1952 es va enderrocar la rectoria, es va rebaixar el teulat de l'església a nivell de volta i es va enllosar, al igual que a l'absis i a les capelles laterals; l'interior de l'església va ser repicat i arreglat el paviment, respectant només el cor tardà. L'edifici s'obrí al culte el 1953, després de la profanació del 1936, amb un aplec que es celebrà fins el 1980. Després s'hi feren actuacions de caràcter puntual (es posà un reixat) i la més recent, al 2000, consistí en l'arranjament de la teulada per encàrrec de l'Ajuntament de Tagamanent. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant l'església de la Móra hi havia, en una mica de placeta, el pedró, on s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE LA MÓRA. Per Corpus els pagesos i veïns de la Móra, com també gent d'altres punts del municipi de Tagamanent, anaven en processó al pedró de la Móra i allà es feia un ofici religiós; però aquest element no s'ha conservat. L' església apareix en el Catàleg Municipal amb incoació expedient. A l'interior de l'església, segons Vulart (veure bibliografia) es documenten frescos realitzats per l'escola del mestre d'Osor (X-XIII), de marcada tradicció romànica. Al voltant de l'església parroquial s'observen restes de murs, alguns corresponents a la rectoria, però possiblement s'hi haurien bastit altres dependències annexes en les diverses èpoques històriques documentades en la parròquia, les quals seria molt interessant tenir-ne un estudi arqueològic complet.La parròquia de Sant Cebrià s'estén pel vessant septentrional de la Calma, limitant per la riera de Picamena o de l'Avencó fins a Ferreres, pel camí ral que travessa la Calma des de Tagamanent a Collformic, pel Collet de Terrús i per ponent fins el Pla de Ginestar; apareix ja esmentat així al 1666, en una antiga consueta de la Móra. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67485 | El Bellver | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bellver | AMBRÓS, J. (1996). 'Projecte bàsic i executiu de la restauració de la masia el Bellver'. Parc Natural del Montseny. Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. AMBRÓS, J. (1999). Dos masias en el Montseny. Ed. Diseño. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ: Llibre VI Reial Patrimoni de Catalunya, Rosselló, Cerdanya. Tagamanent regest n.22. CASTELLANOS, J. (1990). 'Uns altres patrimonis'. Revista d'Amics de Tagamanent. n.23. DRAPER, J.M. (1902). 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1997). 'Els masos Agustí i Bellver'. Tagamanent. Museu etnològic de la Gabella. Arbúcies. (inèdit). FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1999). 'El Montseny: un exemple de relació permanent entre l'home i el medi. Inventari del patrimoni etnològic del Montseny'. a III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.265-268. GALÍ, D.; MICALÓ, A. (1998). Estudi històric de les masies de Ca l'Agustí i el Bellver de Tagamanent. Vol I i II. Diputació de Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 26, 161. IGLESIES, J. (1991), El fogatge 1497, vol. O. Fundació S. Vives Casajuana. Barcelona, p. 181. IPEC-Montseny (1998), n. 3720-3874. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. OSONA, A. (1893). Guia de las Montañas del Montseny. | XVII-XVIII | Restaurat per la Diputació de Barcelona al 1995. S'ha afegit al costat nord-oest un cos per a les instal·lacions centralitzades i la col·locació de panells de plaques fotovoltàiques. | Masia de grans dimensions que es troba dins d'una propietat que engloba el manso 'Las Planas', 'El Passarell', 'Paladrau Chic' i 'Casa Petit' rodejant tot el turó de Tagamanent. És un edifici, de caire ramader, de planta rectangular amb dos cossos afegits, un a cada costat i més avançats, creant un barri tancat amb mur i portalada d'accés. Els murs són de paredat comú rejuntat amb morter, amb grans lloses de pedra sorrenca, en voladiu. L'entrada es realitza per la portalada del barri, amb llinda monolítica, i amb la data 1778; al damunt hi ha una petita teulada a dues aigües, amb el carener paral·lel al mur. La resta del mur de tancament del barri és cobert per teula aràbiga i presenta un petit finestró quadrat. Als extrems del mur hi ha els testers dels dos cossos laterals, amb façanes de paredat comú i argamassa (la part restaurada s'ha reajuntat amb ciment acolorit). A l'interior del vestíbul es distribueixen les diferents sales, bàsicament quadres; mentre que al cos central hi trobem la cuina, amb la llar de foc, i el menjador. El cos de la dreta es cobreix a una sola vessant, té dues finestretes, la superior de les quals està emmarcada amb pedra. A la façana que dóna a l'interior del pati, trobem dues arcades d'arc rebaixat de diverses filades de totxo amb pilar central i capitells toscans. En aquest punt s'hi troba l'escala d'accés al segon pis, amb les 5 habitacions dedicades pròpiament a l'habitatge. L'altre cos està cobert a dues vessants i també té dues petites finestres al tester, la superior amb llinda monolítica, brancals de carreus i lleixa motllurada. La façana que dóna al pati té una finestra amb llinda monolítica, brancals de carreus de pedra amb les arestes bisellades i lleixa motllurada. Aquest cos també presenta obertures a l'exterior amb una disposició força simètrica i s'utilitzà com a galeria o solana. La façana principal, al fons del pati, presenta una portalada d'arc de mig punt, adovellada amb carreus i pedres ben tallades i un petit finestró a l'esquerra i dues finestres més grans a sota. A la façana posterior trobem cinc finestres més, distribuïdes amb certa regularitat i de tamany mig, amb el mateix tractament ornamental que les altres, i les de la planta baixa amb reixa. Cal destacar que a la part dreta d'aquesta façana de darrera en sobresurt el forn, un element bàsic i dispensable en l'economia domèstica d'una masia i àmpliament documentat en les masies del XVII i XVIII del municipi de Tagamanent. Com estructures annexes: hi ha un paller, que va servir d'habitatge als darrers masovers, i els corrals on s'hi gaurdava el bestiar (bàsicament bòvids i òvi-càprids, però també tot l'aviram). Al davant hi ha una terrassa de forma rectangular de pedra natural i un mur petit de tanca de paredat carejat. | 08276-5 | estribacions del Pla de la Calma. | El topònim apareix, per primera vegada, documentat en un pergamí datat del 15 de maig de 1374 on s'esmenta '...in pecia terra quam Bartholomaus de Bellver possidebat que erat de pertinentiys castri de Tagamanent'. Però en el 1304 surt la domus del Bellver en un procés del Castell de Tagamanent, conservat a l'Arxiu Històric Fidel Tila d'Arenys (notari Pere Angelets) . En el fogatge de 1365/1370 apareixen esmentats 15 focs al terme de Tagamanent però encara no es fa referència al nom de les cases. No serà fins al fogatge de 1497 que s'incorporaran els noms dels caps de casa, esmentant el nom de Pere Joan Bellver. En el llibre de Recana de Tagamanent del 1864, també s'esmenta la masia constant com la finca de Josep Vellber. Al 1954 la casa era dels descendents d'Antoni Tomos (veí de Tagamanent), i durant els darrers anys fou una masoveria. La primera fase constructiva documentada data del segle XIV com a castell de defensa, conservant-se part de l'antiga torre de vigilancia; s'ha proposat recular la data fins el segle XIII, ja que en una de les parets es poden veure varies línies d'espitlleres. La segona fase d'ampliació s'ha datat al segle XVI, moment en que s'adequarà com a hospederia fins el segle XVII i que es tancarà al segle XVIII; essent en aquesta fase quan es construeix el pati i la porta d'entrada actual. A finals del XIX va ser lloc de descans dels primers excursionistes del Montseny com diu OSONA, A. 'Can Bellver es lo mellor hostal, y en salvador Portet, fill de la casa, lo mellor guia'. | 41.7473200,2.3034000 | 442081 | 4621957 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67485-foto-08276-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67485-foto-08276-5-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquesta masia tenia tots els elements dispensables per la seva explotació. A part de les feixes de conreu al nord-est i al sud de finca documentant certa activitat agrària també hi havia un petit hort i una sèrie d'estructures complementaries. A la vora hi ha una petita estació metereològica, una font de mina i un safareig, situat sota la font. L'estructura d'aquest safareig és de planta rectangular construïda amb grans carreus, més o menys ben escairats de pedra local vermellosa, i col·locades de forma lleugerament inclinada. Fa 3 m per 4'6 m i presenta un pedrís de lloses de 60 m per 1'20 m. Estructura associada a la masia del Bellver, documentada des del s. XII. El safareig va ser restaurat al 1972. El safareig s'omplia per l'aigua de la font a través d'un vessador que hi mena, i hauria servit per regar els camps i horts propers i per rentar-hi la roba, la gent del Bellver.L'ús actual és el de Centre de serveis i d'atenció al visitant del Turó de Tagamanent (des del 2001). | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67487 | Pou Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-gran-0 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. BERNAD, F. (1991). 'Els pous de glaç a l'Avencó' a I Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Hospitalet de Llobregat. CANTARELL, C. (1992). 'Els pous de gel al Vallès Oriental' a Lauro, 4. p.3. IPEC-Montseny (1998) n.2460. LLOBET, S. (1947). El medio y la vida en el Montseny. CSIC. Barcelona 1947. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7, p. 61. NUET, J. (1970) 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. PLADEVALL, A. (1993). 'El negoci de la neu i del gel' a Sitja del Llop, 3. SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 9. | XVIII | Els accessos han estat condicionats per la visita. | Estructura construïda aprofitant el marge d'un camí i anivellant el terreny amb diferents murs de contenció. Segueix la tipologia descrita de secció circular i excavada a la part interna amb coberta semi-circular per la part externa. Al igual que al Pou Vell, el mur de folra és fet amb pedra local, tallada de dimensions diferents i poc treballada, seguint la tècnica de pedra vista, sense revestir, amb l'ús de petits còdols i d'anelles de ferro per falcar l'estructura. Es tracta d'una excavació vertical i cilíndrica, construïda en paret seca i tancada per una cúpula semiesfèrica amb volta de pedra. Aquesta cúpula té funció de cambra d'aire per mantenir el fred. Fa 9'5 m de fons des de la porta d'entrada on s'hi ha de sumar els 2'5 m de cúpula; donant un diàmetre aproximat d'uns 10 m. Els murs fan un gruix de 45 cm a la base per 60 cm a les parts més altres. Presenta tres obertures, dues de les quals són visibles des de fora i una tercera que només es veu des de l'interior. La més gran seria la porta d'entrada al pou, on hi aniria l'escala per poder baixar; aquesta té una llinda inscrita amb la data de 1766, que podria correspondre a una reforma o acondicionament d'aquest accés. La segona obertura es situa just a la banda contrària de la primera i és de dimensions força importants, fent uns 30 cm alt per 45 d'ample. Aquest segon accés correspondria a una obertura de tanca de volta que tanca el pou, emmarcada amb una sèrie de pilars verticals adossats que permetien transportar els blocs de gel. La tercera porta es va descobrir al 1955, i es creu que fou tapiada abans de les darreres campanyes d'empouar al 1931-1932. La coberta segueix la tipologia de cúpula d'obra, on també hi ha aparegut una sèrie de grafits. A la part inferior del pou es conserva un canal de desguàs per poder evacuar l'aigua fosa del gel, aquest es troba situat en una paret acabat amb arc de mig punt. Aquest tipus de canal no s'ha pogut documentar en cap més de les estructures, tot i la importància d'aquesta funció. | 08276-7 | Barri de l'Avencó | Els contractes d'arrendatari del pou gran, ens aporten una cronologia del segle XVII, moment en què els pous ja estarien en funcionament. La única referència arquitectònica és la llinda inscrita de la porta principal amb la data de 1766, indicant una possible reforma de tot el pou o un arranjament de la porta. Al llarg del segle XIX aquest pou apareix moltes vegades com inhabilitat i sense arrendar. En aquest pou podem veure una sèrie de pilars verticals que serien les úniques restes visibles del cobert o porxat on s'ubicaria el torn que permetria descarregar els blocs de gel. Els grafits de l'interior del pou no aporten, en aquest cas, gaires dades tècniques però si que permeten segur l'evolució de l'ús del pou i saber noms de persones, anys i comentaris com el que ens diu: 'pou ple'. La data de construcció seria la mateixa per la resta de pous, ja que presenten una tipologia semblant i apareixen citats junts des dels primers documents. Datat entre 1701 i 1754. | 41.7650900,2.2642200 | 438841 | 4623957 | 1701 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67487-foto-08276-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67487-foto-08276-7-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquestes construccions s'han d'emarcar en el comerç del gel a gran escala documentat a la zona obaga de l'Avencó, i s'ha d'associar a la resta d'estructures de presa, basses de gelar, etc.Existeix un conveni de cessió temporal d'ús a l'Ajuntament de Tagamanent que l'explota amb ús museístic. L'any 2006-2007 fou objecte d'una rehabilitació integral que va incloure la construcció d'una passera transversal entre les dues portes d'accés, la instal·lació de il·luminació museogràfica i la museització del fons del pou com si estigués en funcionament. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||
| 67488 | El Pou Vell (Pou Mitjà o Pou n. 2) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pou-vell-pou-mitja-o-pou-n-2 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. BERNAD, F. (1991). 'Els pous de glaç de l'Avencó'. I Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Hospitalet de Llobregat. CANTARELL, C. (1992). 'Els pous de gel al Vallès Oriental'. Lauro, 4, p. 3. IPEC-Montseny (1998). n. 2461. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. LÓPEZ, J. (1992).'Els pous de neu i de glaç al Montseny.' Monografies del Montseny, 7, p. 61. NUET, J. (1970). 'Els pous de neu del Montseny.' a Muntanya XCIV. Barcelona. PLADEVALL, A. (1993). 'El negoci de la neu i del gel'. Sitja del Llop, 3. SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. VIVES, E (1983). 'El glaç de Tagamanent'. Associació d'Amics i Veins de Tagamanent n.9. | XVII | L'entorn del pou ha estat condicionat per la seva visita. | Estructura de la que la seva única part visible del mur és la que folra el pou, semi-excavat a terra, per la seva cara interna. Està construit amb pedra tallada, de tamany irregular seguint una disposició de filades horitzontals a pedra vista. Presenta tres obertures, dues de les quals permeten l'accés a l'interior del pou, mentre que la tercera està tapiada i només és visible des de l'interior. Tindria una alçada màxima d'uns 13 m, amb un gruix d'uns 45 cm a la base de l'entrada i 60 a dalt, i un diàmetre de base de 9'20 m. La coberta del pou és de cúpula semiesfèrica, feta de pedra de petites dimensions (en comparació a la resta utilitzada) amb una alada de 2'75m i uns 8 m de diàmetre màxim. Aquesta cúpula, per dins, està enlluïda amb calç i presenta una sèrie de grafits. | 08276-8 | Barri de l'Avencó | Aquesta construcció s'emmarca dins les estructures de caire indústrial d'abastiment i manipulació del gel. No se sap quan es tapià la porta, el seu tancament potser és degut al mateix sistema que es feia servir per empouar les càrregues (omplint meitat i meitat del pou), i quedaria obsoleta davant les altres dues. Aquesta porta, protegida per evitar els raigs solars, estaria destinada a la sortida del glaç, i aniria precedida d'un cobert on es situaria el torn. Tot i que no queden restes del cobert, Gallardo (1933) ens fa pensar que les seves dimensions serien de 4 per 2m. i a la esplanada del davant es situarien els carros que transportarien el producte. A l'interior de la cúpula es documenten una sèrie de grafits: anys, noms i frases de diverses persones que hi podien haver treballat, i que quan el pou estaria ple, hi haurien deixat la seva marca. Es poden llegir noms com 'Jaume Serra Marsal, Met Serra, etc. o anys 'se llenó dia 19 enero 1910', '1929'. Cal remarcar que aquest pou s'ha d'associar als altres dos pous situats a les proximitats d'aquest i a tot un complex format per diverses basses i preses d'aigua. | 41.7647200,2.2637100 | 438798 | 4623916 | 1619 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67488-foto-08276-8-2.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Conjunt industrial de 3 pous i 2 basses.Existeix un conveni de cessió temporal d'ús a l'Ajuntament de Tagamanent que l'explota amb ús museístic. L'any 2006-2007es va incorporar a un itinerari interpretatiu de la producció tradicional de glaç a l'Avencó, del qual forma part també el Pou Gran de l'Avencó. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||
| 67489 | El Fornot d'Avencó (o El Forn, Pou Petit, o Pou n.1) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-fornot-davenco-o-el-forn-pou-petit-o-pou-n1 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. IPEC-Montseny (1998) n.2449. LLOBET, S. (1947). El medio y la vida en el Montseny. CSIC. Barcelona 1947.SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. | XVIII | L'Ajuntament de Tagamanent té previst un projecte d'adequació d'aquest conjunt. | El Fornot d'Avencó és de secció circular, amb tres obertures d'entrada. La superfície és irregular, amb paret de pedra vista i morter. La paret interna del pou també ha estat feta amb pedra disposada en filades hortizontals, sense cap mena de recobriment. L'estructura es conserva pràcticament en la seva totalitat. La seva disposició en un desnivell de terreny (natural o artificial), ha estat aprofitat, per situar les diferents obertures i la porta d'accés al seu interior. Actualment l'espai intern del pou està dividit en dos nivells o pisos amb els seus accessos corresponents (tot i que al pis superior s'observa una porta tapiada). La seva alçada màxima és d'uns 5 m, amb un gruix de murs d'uns 45 cm, i un diàmetre intern de 6,45 m i un diàmetre extern d'uns 7 m. La coberta del pou, com es veu ara, és plana i ha estat recentment refeta. L'obertura al nivell superior, actualment tapiada, acaba amb arc de mig punt. La porta d'accés al nivell superior és de fusta mentre que la porta d'accés al nivell inferior ha estat refeta amb material modern. A la llinda de maons i arrebossada es llegeix la data 1945 o 1975; data de les darreres reformes que s'hi van fer, abans de les realitzades al 1997. | 08276-9 | Barri de l'Avencó. | Tot i la dificultat de datar aquestes estructures, aquesta construcció s'associaria al conjunt de pous de glaç de l'Avencó. Els contractes d'arrendament esmenten els tres pous, aquest, per un document del 1770-1780 tindria una cabuda d'unes 400 càrregues. En la documentació coneguda, apareix amb diferents noms: Pou Xich o Forn (documentat el 1754); el Fornot d'Avencó (entre el 1770 i 1780) o Pou número 1 (designació feta per Antoni Gallardo el 1933). La data de 1945 ( o 1975) que es llegeix pot documentar una reforma que demostraria la seva llarga utilització i ús en les darreres campanyes. A diferència del Pou Gran, que a vegades no és arrendat durant una campanya concreta, el Pou Petit o Fornot apareix sempre en els contractes d'arrendament. Respecte la seva utilització, el nivell superior, actualment funciona com a magatzem d'eines. Durant les darreres campanyes també fou utilitzat com a magatzem on es guardava el boll (que es col·locaria a l'interior del pou, un cop s'obrís) i les eines (utilitzades en la fabricació del gel; com ara: ganxos, maces, serres...). El nivell inferior, va ser utilitzat com a dipòsit d'aigua. Encara s'hi observen les restes dels forats de l'embigat constructiu, disposat de manera regular. Datat entre 1701 i 1754. | 41.7656500,2.2652000 | 438923 | 4624018 | 1701 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67489-foto-08276-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67489-foto-08276-9-2.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Convindria fer una neteja de les pedres i terra acumulades, arreglar l'escala d'accés i determinar la presència o absència del canal de desguàs. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||
| 67490 | Capella de Sant Isidre de la Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-isidre-de-la-figuera | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. Tagamanent. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Isidre' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998) n.7342-7343-7413. PLADEVALL, A. (1965) 'Noticias historicas sobre Sant Cebrià'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, nº13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 97-99. | XVII | S'observa una reforma a la teulada, més tardana; apreciable en el caient est. | Edifici de planta rectangular, d'una sola nau i de dimensions modestes. A aquest cos principal s'hi afegí per la cara oest una estructura rectangular més reculada i coberta a una sola vertent que funcionaria com a sagristia. El sistema constructiu utilitzat és de pedra local lligada amb argamassa i la teulada a doble vessant i coberta amb lloses de pedra rojenca. Els angles de l'edifici estan formats per grans blocs de pedra rojenca local, situats verticalment i que funcionarien com a reforç de l'estructura. A la façana principal, la porta d'accés és rectangular i emmarcada també amb carreus de pedra vermellosa. Aquesta façana acaba coronada per un petit campanar d'espadanya, on s'hi veuen els espais on anava fixada una petita campana. | 08276-10 | Prop del mas de la Figuera | La capella pública del mas La Figuera s'erigí durant el segle XVII en el lloc conegut com el Prat de les Solanes. La cúria eclesiàstica de Vic donà permís a Pau Figuera per la seva construcció el 3 de febrer de 1625, per erigir una capella a prop del seu mas. I el seu culte es documenta ja al 1627. En la documentació ens apareix: 'item en dita parroquia, ço es en la casa de la Figuera y ha una capella sots invocatio de Sant Isidro en la qual son tots hornaments per dirse missa, y acostumen a dir misses del Sant de les Caritats se aplegan en un bací lo qual lo hereu de la Figuera acostuma aplegar en dita yglesia Sant Cypria de la Mora, totes les festes...se acostumen cantar los goig de Sant Isidro'. 'item acostuma lo hereu de la casa de La Figuera lo dia de la festa de Sant Isidro confessor, a quinze de maig, fer celebrar un ofici de sant Isidro en dita capella' 'item han acostumat los rectors passats a dir-hi misses y fer benedictions ço es lo dia de Sant Pere Martir y de Sant Llop y les dites misses se celebren per animes de Pau Figuera y Antoni Fita pastor, altres dies se ni acostumen a dir pero es ad libitum, ço es per Sant Josep, Sant Just, Sant Jaume, Sant Bartomeu y los Sants Ygnoscents'. Fou centre d'importants celebracions i festes com la festa Major de la Figuera i l'Aplec de Sant Isidre que es celebrava el 15 de maig, on s'aplegava la gent de la zona. També el rector de la Móra hi feia les benediccions de l'olivera el dia de Sant Pere Màrtir i les del pa per Sant Llop després de celebrar-hi missa i s'hi celebrava alguna eucarisita o algun aniversari per la gent del mas Figuera. Un cop s'hi deixà de fer culte, al 1936, la capella s'abandonà parcialment iniciant-se el seu procés de degradació. Durant un període de temps indeterminat fou ulitizat com estable, però també serví de magatzem o cabana per les eines agrícoles de la mateixa masia i actualment encara té aquesta funció. | 41.7739000,2.3238700 | 443807 | 4624894 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67490-foto-08276-10-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | S'hi va tancar el bestiar fins fa poc.Durant molts anys va ser el centre de la celebració de la L'APLEC DE SANT ISIDRE, celebrat el 15 de maig. Celebració on s'ajuntava la gent de la casa i de les rodalies i que tenia gran anomenada a tota la contrada. No temin gaire documentació que faci referència a aquesta festa i que ens detalli totes les activitats que s'hi portaven a terme. Cal suposar que hi hauria un o més d'un ofici religiós, algun menjar popular amenitzat amb música; després de l'ofici, que era l'acte central de la festa, s'anava fins el pedró. Actualment aquest es situa davant mateix de la capella, tot i que abans la seva ubicació estaria en un altre lloc i s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE SANT ISIDRE. Aquesta processó tenia lloc dins l'Aplec de Sant Isidre, i consistia en sortir en processó de la capella de Sant Isidre de la Figuera, portant una creu fins al pedró, on s'hi donava la volta i es reculava. Aquest acte religiós actualment tampoc no es celebra. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67500 | Antiga rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-rectoria-1 | GAVÍN, J.M. (1990). 'Rectoria de Santa Eugènia del Congost' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 58. | XVIII | Casa i capella unides i situades aprofitant el pendent natural del terreny. La casa consta de 3 pisos (sala-celler al sotan, menjador, cuina, sala a la planta; habitacions, serveis, galeria; al primer pis). Coberta per una teulada que aiguavessa a la façana. Té una porta quadrada i adovellada, dues finestres rectangulars i el porxo al pis, que es troba orientat cap el riu Congost. La capella té teulada de doble vessant amb molt poc pendent i cobert amb tèula aràbiga. El campanar és amb forma d'espadanya, d'un sol ull, a sobre hi ha un petit rosetó amb la data de 1916 i la porta és quadrada i amb una llinda. A la façana posterior s'observa la part original i més antiga amb dues finestres petites i una de més grossa amb una llinda de pedra. El sistema constructiu és de mamposteria, maó, amb pedres més grosses a les cantonades. L'accés al pis de baix es pot realitzar tant des de l'interior, amb unes escales que baixen al costat de la cuina, o des de l'exterior, a pla del riu Congost. Aquest pis està cobert amb volta i s'hi conserva la resta d'una premsa, les juntes on anava encaixada a la paret i el seu espai d'ubicació. | 08276-20 | A la Vall del Congost. | Aquesta casa anomenada can Prat, la Rectoria Vella o senzillament la Casa Vella es troba emplaçada prop de l'eix tradicional de comunicacions a la Vall del Congost. Es desconeix el moment de construcció de la casa que es podria recular al segle XVIII; tot i que un dels pocs documents que en fan referència és del 27 d'ocutbre de 1815, es tracta d'una venda a carta de gràcia firmada per Miquel Argemir de Tagamanent a favor de Francisco Torrent argenter de Vic. En aquesta carta s'esmenta: (...) 'sota la casa del mas mateix meu mas Prat o Rectoria Vella que agronta per totas parts ab honords del dit meu mas Prat...dita pessa de terra ab tot lo meu mas Prat en alou directe i domini de la Rectoria de la parroquial Iglesia de dita Santa Maria de Tagamanent' (Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró) i un altre text del 1857 d'un arrendament conservat a l'arxiu del mas Vilardebò. Les evidències arquitectòniques ens aporten una data molt més propera. Sobre la porta de la capella hi ha un romboide motllurat de pedra local amb la data de 1916, en aquest moment s'arreglaria aquesta capella i es farien reformes generals a tota la casa. En aquesta antiga rectoria, s'hi havia dit missa fins el 1980. Havia estat recentment casal de joves i actualment està habitada pel rector de Santa Eugènia del Congost. | 41.7368600,2.2677900 | 439111 | 4620820 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67500-foto-08276-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67500-foto-08276-20-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La seva situació a les proximitats del Congost i al camí tradicional de Barcelona a Puigcerdà, permeten una certa explotació agrícola, de caire vinícola o oleari als seus habitants. També s'han documentat restes de petites feixes i talussos d'aterrassament on s'hi hauria portat a terme aquesta activitat. Actualment davant de la casa a tocar del camí, hi ha una petita capelleta feta amb fusta i encarregada pel senyor Goula, propietari del Torn, als anys 70, amb un petit Sant Crist a dins que és pitat per molts dels conductors de l'autovia a mode de recordatori i per tenir un bon viatge. Aquesta tradició d'advocació a un element religiós, sobretot a sants, per tenir un bon viatge, tindria un orígen força reculat, i la perduració fins als nostres dies, és un fet demostrat. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 67501 | Can Pere Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pere-torn | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 52. | XVII | Reformada. | Casa aïllada de dos pisos, constituïda per baixos més pis. Dos cossos perpendiculars formen una ara davant la façana, que ha estat molt restaurada. La teulada de l'edifici és a doble vessant, aiguavessant als costats i amb ràfec a la cantonada. A la façana principal la obertura principal estarà formada per una porta rectangular amb dovelles i una llinda rectangular amb un arrodoniment tripartit a les cantonades amb una inscripció, també s'hi documenta un rellotge de sol (propi del segle XVIII) i al damunt l'arc de descàrrega. A la resta s'observen tres finestres grosses enllindades disposades de forma geomètrica per la façana. | 08276-21 | Al Barri de la Pedralba, Bosc del Pla. | Les dades històriques que ens poden aportar un mínim d'informació procedeixen de les observacions arquitectòniques de la casa (tipus constructiu, elements singulars, dates de les llindes...). A la façana principal de Can Pere Torn hi ha la inscripció: CAZA +DE PER ATORNT+CERRT1689 Hem de tenir en compte l'existència de can Torn, la casa pairal, datada d'inicis del s. XVII, el personatge datat en la inscripció deu ser un hereu descendent de la casa. La casa també fou anomenada el Torn del Serrat i a la documentació cadastral conservada ens apareix que limitava amb el mas Seguer i les Pareres del Pla, formant part de la parròquia de Santa Maria de Tagamanent. Els rellotges de sol, ens donen una cronologia del segle XVIII, mostrant, en aquest moment, un període de reformes a la casa. En un moment indeterminat del segle XVIII, s'esmenta com a propietari de la casa a Ysidro Torn del Serrat i al descriure les seves propietats parla de conreus d'oliveres, documentat una extensa pràctica de caràcter agrícola per aquesta zona, basada en l'oli i, en molts altres llocs, la vinya. | 41.7341000,2.2738500 | 439612 | 4620509 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67501-foto-08276-21-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La casa documentada des del segle XVI, fou parcialment enderrocada i s'aixecà l'estructura actual. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67502 | Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vallforners | <p>AAVV. (1991). El Vallès. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6, p.241. DANÉS, J. (1993). 'Estudi de la Masia Catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. n. XLIII. Barcelona. ÀNGEL DEL MONTSENY. (1902). 'Crónicas d'estiu. Tres dias al Montseny. I. De Cardedeu a Sant Segimon' a La Veu del Vallès; Portantveu de la Comarca, n.300. Sant Celoni. p. 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 64, 174-175. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Esteve de Vallforners' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín.</p> | XI-XVI | Habitatge dels masovers es va cremar el 1993 i l'interior ha estat reconstruïnt amb nous materials. | <p>Antic casal, el barri del qual és envoltat i tancat per un vallat de tipus modernista. Aquest grup d' edificacions està constituït la casa dels masovers, la masia, l'antiga torre forta i una capella; formant un conjunt de planta rectangular de tres cossos. La masoveria presenta planta baixa i un pis i està construïda amb murs de paredat comú, a perda vista, i coberta a doble vessant amb ràfec de teula girada. En destaca la portalada d'arc de mig punt de grans dovelles a prop de la masia, i una altra porta d'arc rebaixat amb brancals i carcanyols de totxo. Les finestres es distribueixen de forma regular, presenten llinda de fusta i brancals i àmpit de totxo, arrebossats i emblanquinats. La masia presenta planta baixa i dos pisos de paredat comú de pedres petites, parcialment arrebossat amb argamassa, amb pedres cantoneres. Les obertures es distribueixen de forma simètrica, amb una porta rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i marxapeu de pedra; una finestra emmarcada al costat de la porta, dos balcons al primer pis de diferents tractaments i dues finestres petites amb llinda de fusta, brancals de carreus irregulars i leixa emmotllurada, al segon pis. Per damunt la porta del casal hi hauria hagut un escut en marbre dels Rocabertí (ara, reutilitzat, a la capella). Respecte la torre forta, aquesta té la mateixa alçada que la masia, però amb un aparell de pedres de dinemisons més petites i amb pedres cantoneres a la dreta. Té cinc obertures, tipologicament semblants a les espitlleres, disposades de forma vertical i emmarcades per carreus de pedra. La capella està mig enrunada, i fa les funcios de corral. Es conserven els brancals de l'antiga porta d'accés, els murs de la nau i l'absis donant-li una forma semi-circular. Només està coberta la nau ja que l'absis funciona de pati del corral. La nova porta és més estreta, d'arc de mig punt i brancal de totxo vist. Hi ha una làpida de marbre que informa d'una restauració de la casa al 1610. Davant de la casahi ha una gran terrassa, sobre un mur de maçoneria carejada, formant talús i amb una tanca composta per un muret acabat . S'accedeix travessant una porta amb reixa, construïda el 1915 i limitada per dos pilars de forma cilindrica iamb elements ornamentals d'inspiració vegetal. Als angles de l'esplanada hi trobem sengles guaitadores.</p> | 08276-22 | Sobre el pantà de Vallforners (Cànoves). | <p>Casal documentat el 1009 quan els comtes Ramon Borell i Ermesenda lliuraren la meitat del seu domini aloidal als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda. Fou renovat a finals del XVI (com es documenta en un sector de la casa) pels senyors de Tagamanent. Dins la capella hi ha una làpida de marbre on en llatí es diu que la casa va ser edificada pel senyor de Tagamanent i restaurada el 1610 pel seu fill Dalmau de Rocabertí, de la família dels vescomtes de Peralada. Les darreres reformes les podem documentar en època modernista. A la capella hi ha una làpida de marbre on es pot llegir:'Dalmacius de Rocabarti Dominus castri de Tagamanent et de la Vall Fornes quat en us est sita in termino castri de Tagamanent ex familia comitum petra late et vie comitum de Rocabarti ob ore regis Philipi testii Hispaniarum et indiarum regis hec edificia a parte syi a fundamentis erecta ampliacit et decoravit anno 1610'. El gran mur de contenció d'estil modernista es construí al 1915, en un context de reforma de la casa. Sota el casal hi ha dos plans envoltats de murs on s'hi havia fet una fira de bestiari que s'ha de relacionar amb el caràcter ramader de la masia, com a centre aglutinador de la resta de masies de la zona.</p> | 41.7390800,2.3310100 | 444370 | 4621023 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-3.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. Hi ha una capella annexa en ruïnes, dedicada a Sant Esteve, situada al costat de l'entrada, per la part de migdia de la casa, actualment sense culte i utilitzada com a magatzem. Davant la porta hi ha una avinguda que baixa cap a dos planells, un circular tancat amb un muret de pedra i un altre, més inferior, sobre un esperó, de forma rectangular amb els vèrtex arrodonits, sobre un mur de contenció de maçoneria ordinària amb contraforts interiors. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||
| 67504 | Can Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torn | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 63-174. | XIII a XX | Reformada | Edifici aïllat de planta quadrangular de 17 metres quadrats amb baixos, dos pisos i golfes. Aprofita el desnivell del terreny per instal·lar-se dalt d'una petita elevació o turó. La coberta es realitza mitjançant una teulada a doble vessant i es documenta una galeria i diverses dependències annexes afegides. A la façana principal hi ha una porta d'arc de mig punt, adovellada, i dues finestres d'ull de bou (amb les inscripcions 1851 i 1924), un escut amb les quatre barres en relleu i una finestra adintellada on els muntants formen un petit arc superior en funció de mènsula, propi d'època gòtica. Al mur lateral trobem finestretes protegides per una reixa en forma d'espina de peix. A la façana posterior, a la llinda sobre la finestra hi ha esculpits els instruments de la professió de l'amo. La casa va tenir moltes reformes, les més destacades al llarg del segle XX, tot i que conserva l'estructura senyorial original. | 08276-24 | Santa Eugènia del Congost. | La primera data documental sobre el mas Torn, prové d'un pergamí de la mateixa casa on s'esmenta: 'confesso en veritat regonech a Salvador Torn del Sot pagès hereu del mas Torn del Sot de la parròquia de Tagamanent. Estalbiment a favor de joan torn per Elisabeth Castelleres al 1339 de una pessa de terra de 6 quarterres de sembladura'. També ens surt documentada com a feudatària del mas Castellar de Sant Martí de Centelles. A la documentació dels diversos fogatges de 1515 i 1553 anirà apareixent el mas amb els seus diferents propietaris. La seva evolució històrica ens ve associada a les reformes arquitectòniques documentades a la masia: Es documenta una llida sobra la porta amb la data de 1762 (tot i que podria haver estat traslladada o reutilitzada). Una altra data ens la dóna la dovella central del portal principal amb l'anagrama de crist i la data de 1602. Mentre que a la façana posterior trobem escrit: Franco 1850 TORM. A l'arxiu Pedals, en un document d'època moderna ens cita a Francisco Torn del sot, com a propietari de la finca i masia del Torn del Sot, on s'hi plantava vinya i olivera i que afrontava amb el riu Congost per l'est, al sud amb el mas Santa Eugènia, a l'oest amb Castellà de Valldeneu i al nord amb el mas Pedralba. El cognom Torn desapareix de la propietat per venda al 1896, passant a mans de la família Goula. | 41.7389800,2.2626900 | 438689 | 4621059 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67504-foto-08276-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67504-foto-08276-24-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | A la petita era que s'obre per la part de darrera de la casa s'hi troben ubicats tres fragments de pedres de molí que s'associarien a un molí que no es situaria gaire lluny de la casa. Les restes d'aquesta estructura no s'han pogut localitzar. Tot i que no s'hi ha pogut accedir, aquest mas conta amb una important col·lecció de documents i pergamins datats d'època moderna on s'esmenta l'origen medieval del Torn (a partir del segle XIV). | 92|94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67506 | La Pedralba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pedralba | <p>GARCIA, MR.(1995). Les cases fortes del Callès. Lauro, 5. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 50-51, 168-169. GAVÍN, J.M. (1990). Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998) n.2447. PLADEVALL, A. Síntesi històrica i geogràfica. Monografies del Montseny, 3. p. 100-105.</p> | XII-XVII | Successives reformes. | <p>Edifici format per dos cossos adosats corresponents a diferents èpoques. La part nord és més antiga, de planta gairebé quadrada i teulada a 3 vessants. Aquesta part més vella té un portal a llevant; la paret nord no té obertura i el sistema constructiu és el de filades de carreus ben escairats de pedra local lligats amb morter. Aquesta part és la que correspon a la domus o casa forta. Aquesta construcció presenta un cos semi-circular afegit i amb la data de 1786 a la finestra definit per uan estructura simètrica on la disposició d'obertures, principalment finestres segueix un ordre geomètric d'ordenació, on hi predominen les estructures rectangulars. La part oest de la casa sembla datar del segle XVII i presenta un portal a la cara nord, amb barri. El sistema constructiu utilitzat és el de pedra (carreus ben escairats) i teula àrab, amb la façana arrebossada; destaquen els grans carreus feforçant les cantonades, matacà de pedra amb una espitllera i finestres conopials. Com elements singular destaca un escut dels Bru de Fiveller.</p> | 08276-26 | Al Barri de la Pedralba. | <p>Casa forta documentada des del segle XII, al 1178; tot i que podria ser anterior. Els propietaris van ser donzells, categoria social demostrada amb el nom Bru de Fiveller refòs actualment amb els comtes d'Alba de Liste. Aquesta construcció que té part edificada al segle XV sobre mur més antic i on es documenten una sèrie de reformes als segles XV i XVII, possiblement relacionades amb una sèrie d'incendis que patí. Datades per les inscripcions de les llindes de portes i finestres, una de les darreres amb la data 1817. En els diferents reculls cadastrals anirà apareixent aquest mas i les seves propietats, aquestes s'extenien, a principis del XX, fins la Vila, el Folló, la Torre, el Montcau i el Torn. En aquesta àmplia propietat s'hi havia conreat cereal, vinya i olivera i es creu que una part funcionà com a masoveria; fet que es documenta al 1793 amb l'existència de masovers a la Pedralba. La documentació sobre la propietat permetrà fer alguna esmena sobre els diferents amos que ha tingut aquest casal; la documetació més recent ens remet al 1861, moment en què el propietari era Joan Anton de Fabiller Marques de Biel i al 1914 quan era propietari Ricard Martorell de Fivaller. La seva ubicació prop la via que comunició entre Barcelona i el pla del Vallès amb la Plana de Vic i l'interior, i la seva estructura de mas-torre forta ens evidencien el caràcter estratègic i de control que tenia aquesta casa, situant-se a primera línia de defensa d'aquest eix de comunicacions.</p> | 41.7430100,2.2678700 | 439123 | 4621503 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67506-foto-08276-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67506-foto-08276-26-2.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Anna M. Gómez | Construcció de gran interès historico-arquitectònic. Al seu interior hi hauria hagut una petita capella d'adscripció desconeguda, segurament a Santa Maria. Aquesta capella de la casa ens apareix documentada en un casament entre Fèlix Vilardebò i Caterina Mirambell que va tenir lloc el 1799. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||
| 67507 | Can Pere Moliner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pere-moliner | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 52. MORERA, J.(1997) Recuperem l'antic camí de Santa Eugènia a Santa Maria de Tagamanent. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns. n.40 p. 11. | XVII | Masia de petites dimensions, de planta quadrada (12,5 metres quadrats), de planta baixa més pis. Als baixos hi ha un porxo adossat a l'exterior i l'entrada. Es tracta d'una construcció de dimensions força modestes on s'utilitza el sistema constructiu de carreus de dimensions mitjanes, regularment treballats i lligats amb argamassa que es disposen en filades regulars. Els angles cantoners i les obertures (tant de portes com finestres) es troben limitades per carreus de dimensions més grans que actuen tant d'element constructiu de reforçament com d'element decoratiu arquitectònic. Al costat de la cuina hi ha el forn de pa; mentre que al fons queden les quadres i el celler on es conserva una premsa de vi, indicant un cert cultiu vitícola. El primer pis es distribueix en 4 habitacions.La teulada és nova però sense repartiment intern. | 08276-27 | Vall del Congost, casetes del Congost. | Segurament es tracta d'una construcció del segle XVII, moment de desdoblament de propietats i de gran auge constructiu ben documentat per la zona de les Casetes del Congost. Aquesta construcció limitaria a l'est amb Can Pou, al sud amb Jaume Santaeugènia, a l'oest amb Montblanc i Artigues i al nord amb Can Jeroni. Una de les poques dates ens la porta una llinda inscrita de 1688, enquadrant-la a finals del XVII en un context de petits arrendataris enriquits que decideixen construir-se una casa pròpia. Aquest petita establiment s'ha d'associar a una petita explotació que es dedicaria a l'explotació cerealista i vinícola d'ús particular. Tot i que també seria lògic pensar que el seu propietari es dediqués a activitats de tipus més protoindustrial (comerç, pedrer..). | 41.7355800,2.2719100 | 439452 | 4620675 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha fotos de la casa en la col·lecció d'Emili Ferrarons Feixas. | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||
| 67508 | Pallissa del Mas Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallissa-del-mas-santa-eugenia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p.172. Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984) vol. 6, p.240-241. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 186-207. | XVII | Casa situada en perpendicular al mas Santa Eugènia. Una escala exterior davant la façana condueix a la porta d'entrada que és d'arc de mig punt i adovellada; i per tant queda al nivell del pis. L'escala és oberta per una porta també d'arc de mig punt. Dues finestres a la façana, la de dalt amb llinda, motllures i sota l'ampit una pedra amb una escletxa en posició vertical. La teulada és a doble vessant i amb ràfec a la catalana, molt reformada. El cos de la dreta és posterior, però segueix la tipologia de la casa. Es tracta d'un edifici força restaurat. | 08276-28 | Barri de Santa Eugènia | Aquesta Pallissa, seria construida poc després del Mas Santa Eugènia, la part més antiga dataria del segle XVI. La construcció d'annexes de caire agrícola és molt corrent en l'evolució de la masia catalana. Serà a partir del segle XII que trobem documentació sobre el mas de l'Església i també sobre el casal del Congost. Però serà el 1289, quan apareix documentat per primer cop, el mas Santa Eugènia en la seva denominació definitva. Aquest mas s'havia associat a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats 'manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia', que ens evidencia aquesta vinculació. L'estructura actual del mas data del s. XVI i potser seria en aquest moment que es van edificar part dels seus annexes, un dels qual la pallisa de Santa Eugènia. Des del 1940 la parroquialitat del terme ha passat a Santa Eugènia del Congost, i segurament es portà a terme en una reforma per aquestes dates, que vindria confirmada per la data de la inscripció de la façana principal del mas Santa Eugènia i algunes reformesi remodelacions a les altres dependències. | 41.7343700,2.2675100 | 439085 | 4620544 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67508-foto-08276-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67508-foto-08276-28-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | En el barri de Santa Eugènia hi havia tot un seguit de construccions de caire públic. Prop de l'antic camí de Vic hi havia ubicada una antiga escola, totalment desapareguda i la casa del Llenyataire, un habitatge exempt situat a banda esquerra del mas Santa Eugènia. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 67510 | Mas Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-santa-eugenia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p.172. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Eugènia del Congost'a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 186-207. | XVI-XVIII | Reformada. | Grup de tres edificis al costat de l'Església de Santa Eugènia del Congost. El cos principal el forma una casa rectangular amb teulada a doble vessant. A la façana principal hi trobem un gran portal de mig punt amb grans dovelles i a sobre, per descarregar el pes a l'arc, una finestra amb llinda de pedra i inscripció. La finestra de la dreta d'aquesta mateixa façana principal és d'arc conopial (típica del gòtic del s. XVI). Al mur lateral també s'observa una finestra d'arc conopial, que a més té l'intradós decorat amb dues rosetes en relleu. El material constructiu utlitizat és mamposteria-arrebossat, teula i pedra (al remat). És difícil de precisar la part que pertany al primitiu mas i les successives reformes efectuades. | 08276-30 | Barri de Santa Eugènia. | Al llarg del segle XII trobem documentació sobre el mas de l'Església i també sobre el casal del Congost. Però serà el 1289, quan apareix documentat per primer cop, el mas Santa Eugènia en la seva denominació definitva. Aquest mas s'havia associat a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats 'manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia', que ens evidencia aquesta vinculació. L'estructura actual del mas data del s. XVI. Una llinda de la finestra de la façana ens dóna la data de 1720 JAUME SANTAUGENIA; i al mur lateral hi ha l'inscripció: MVS 1945. Des del 1940 la parroquialitat del terme ha passat a Santa Eugènia del Congost, i segurament es portà a terme en una reforma per aquestes dates, que vindria confirmada per la data de la inscripció de la façana principal. Dins l'evolució familar dels propietaris, podem destacar que Adelaida Vila i Vilardebò, fou la última pubilla del mas Santa Eugènia a finals del segle XIX. | 41.7345200,2.2676300 | 439095 | 4620560 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67510-foto-08276-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67510-foto-08276-30-2.jpg | Inexistent | Modern|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Mas que conserva documentació antiga sobretot de la mateixa casa però també del conjunt del barri de Santa Eugènia i de l'església. Es desconeix el seu volum, tot i que es tractaria principalment de documents d'època moderna. Fons de caire particular d'índole diversa on es fa especial esment a les diverses propietats del mas. Aquest conjunt no ha estat ordenat ni estudiat, i tot i que les seves dimensions no són molt grans (estariem parlant d'un conjunt de 12 documents), són de gran importància per conèixer els esdeveniments i la història de la barriada de Santa Eugènia. | 94|93 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67519 | El Cruells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cruells | ACA Cancelleria , pergamí 4727. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 36.Quadern de liquidacions o Amillaraments 1861, n. 149. | XIV-XVIII | Bassa restaurada per la Diputació de Barcelona. | Aquest mas de dimensions importants presenta una estructura de diferents cossos adossats. En el cos central sembla intuir-se un primer element constituït per una torre exempta, on en un moment indeterminat s'hi haurien adossat els altres cossos. La seva ubicació en una forta pendent fa que aquest mas presenti una estructura constructiva atalussada, formant a la part baixa importants contraforts que tanquen l'era per la part de darrera. En aquest espai s'hi troben una sèrie d'estructures annexes, de construcció posterior i de caire ramader (per guardar el bestiar o de lloc de magatzem i paller). El cos de més a la dreta és utilitzat actualment com a masoveria. Aquest, per la seva part posterior presenta una galeria orientada cara oest. Prop de la casa trobem els camps de conreu disposats en feixes i repartits pels petits planells oberts. | 08276-39 | Sota el Turó de Tagamanent. | El topònim d'aquest mas ens apareix escrit a la documentació tant amb u com en o. La possible referència documental ens esmenta 'G. Des Crosels' en un escrit del segle XII, però cal remarcar que la relació entre aquesta casa i aquest topònim és força discutible. Serà en els posteriors fogatges, sobretot al llarg del segle XVI (els de 1515 i 1553) on s'esmentarà 'lo mas Cruells' i en 'en Croells'. Aquest topònim passà a cognomitar la família de la casa, i això ens queda demostrat tant en els Amillaraments de 1861 on se'ns diu que el propietari era Miquel Cruells; com en el cadastre de 1946 que esmenta a Pere Masó Cruells. La casa presenta diverses reformes arquitectòniques, però cap acaba de ser precisable a nivell cronològic, enquadrant-se la majoria d'elles entre finals de l'edat mitjana i l'època moderna. | 41.7528600,2.2757400 | 439787 | 4622591 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67519-foto-08276-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67519-foto-08276-39-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Prop de la font, baixant per sota la casa, es troba ubicat a mig camí a l'esquerra, una important pedra de molí que indicaria l'existència d'alguna estructura d'aquestes característiques associada al torrent del Cruells. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67520 | El Clot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-clot-0 | AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès. GARCIA-PEY, E. (1988). Tagamanent. Recull de noms de cases i llocs. Ajuntament de Tagamanent.p. 31-32, 163. IPEC-Montseny (1998), n. 3885. BARTOLOMÉ, J. (1998). Ecologia dels ramats d'ovi i cabrum al Pla de la Calma. Tesis Doctoral UAB. PUJOLRAS, X. (1998). Estudi d'una explotació ramadera al Pla de la Calma. Treball de final de carrera, Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. | XVIII | Recentment arrenjada i habilitada per a masoveria. | Aquest edifici consta d'una planta rectangular amb un cos allargat afegit a la part esquerra, formant una L. Els murs són de paredat comú, arrebossat amb morter de calç i deixant les cantoneres visibles. La coberta és a dues vessants, amb carener paral·lel a la façana principal i perpendicular al cos afegit. Aquest edifici central consta de planta baixa i pis i es troba fonamentat directament a la roca. En la seva façana principal destaca una portalada d'arc de mig punt de grans dovelles i brancals de pedra local. També es distribueixen a la façana 5 finestres de tamany desigual i disposades amb certa regularitat. Aquestes, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats amb les arestes bisellades. A prop del cos afegit, trobem una balconera, entre dues finestretes i que presenta un tractament similar a l'esmentat. El cos de l'esquerra, és més senzill, planta baixa amb tres portes, dues amb llinda i brancals de pedra sorrenca i la de la dreta amb llinda de fusta. La coberta és més baixa i les finestres estan distribuïdes amb certa regularitat. Davant del cos principal trobem un paller i un corral amb una coberta a una vessant seguint el pendent del terreny. L'era, és un gran espai empedrat que està formada per un paviment de lloses. I més avall trobem un pou, de planta circular, amb murs i coberta de paredat comú, com també les saleres per al bestiar. | 08276-40 | Estribacions del Montseny- Pla de la Calma. Prop Sant Cebrià de la Móra. | La masia del Clot, també anomenada el Clot de la Móra, apareix documentada al 1330, en una visita pastoral que fa el Bisbe Galzeran a l'església de Sant Cebrià de la Móra, on s'esmenta la doble distinció entre 'dez Clot Superior' i 'dez Clot Jussà', entre altres masos de la zona. En els fogatges del 1497 i el 1515 i 1553 tornaran a apareixer referències sobre la masia, apareix citat, nombroses vegades 'en Clot' i en algun moment s'esmenta el nom del propietari: Andreu Clot. Tot i que no s'ha pogut documentar arquitectònicament, el segle XVIII també hauria estat un segle d'importants reformes al mas, construint-se els diversos annexes agrícola-ramaders. Al segle XIX trobem com a propietari a Marià Clot Cortada, i serà a partir del mateix segle que es documentarà una despoblació general de la zona. A mitjans del segle XX, amb les reformes documentades a Sant Cebrià, s'esmenta que al Clot només hi havia el pastor, i l'estat de l'edifici estava bastant degradat. | 41.7869300,2.3086800 | 442556 | 4626351 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67520-foto-08276-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67520-foto-08276-40-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 67522 | La Caseta o La Caseta de la Móra. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-o-la-caseta-de-la-mora | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. DANÉS, J.(1933). 'Estudi de la masia catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, nº XLIII, Barcelona. IPEC-Montseny (1998), n. 3923. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. | XVIII | Els corrals i els pallers annexos es troben en ruïnes. | Masia de planta rectangular, amb murs de paredat comú rejuntat amb morter de calç deixant algunes pedres vistes, amb cantoneres poc treballades de pedra local. La coberta de l'edifici és de dues aigües, sobre ràfec de rajol i teula girada. La distribució de la façana és força simètrica, la gran portalada al centre, amb llinda i brancals del carreus de pedra sorrenca molt irregular i cinc finestres; una sobra la porta i les dues respectives als costats. Aquestes es composen de llinda, brancals i ampits d'un sol carreu força irregular. A la dreta es documenta un paller, on s'ha trobat una antiga llinda fent de pilar i amb una inscripció que diu 'Manuel Clot-any 1568' que ens fa pensar que podia haver estat treta de la masia del Clot o que havia estat propietat del personatge esmentat. | 08276-42 | Pla de la Calma | La Caseta del Clot o Corral del Clot, també coneguda com la Caseta de la Móra i antigament Casa Xica d'en Parramon segurament es construí als segles XVII-XVIII en el context de desdoblament de les propietats. Un augment de la població i un enriquiment dels propietaris portà a un auge constructiu significatiu que ha quedat molt ben documentat en tota la zona del Montseny. Tenim clars paral·lels d'aquest fenòmen en els diversos corrals i jaces de la zona de la Calma, com el Corral d'en Perera o Can Figuera, entre d'altres. Més endavant aquestes cases noves funcionaran com a corral perdent la funció inicial de masoveria, i amb el temps quedaran reduïdes a funcions de magatzem, essent pràcticament abandonades al llarg del segle XX . Es desconeix que va ser Manuel Clot, però es conserva documentació parcial sobre aquest mas i els seus estadants en la documentació de la parròquia de Sant Cebrià de la Móra, sobretot en el llibre de naixaments i defuncions de la Móra del 1686 i 1838. | 41.7866200,2.3196100 | 443464 | 4626309 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67522-foto-08276-42-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Edifici envoltat de camps de conreu, actualment en desús, amb una noguera davant la casa. La bassa de la Caseta de la Móra es troba situada al camí que va del Pla de Calma a la Móra, al marge esquerra de la carretera. Es tracta d'una bassa excavada al sòl i retallada a la roca mare, aprofitant l'argila de la terra com impermeabilitzador natural. Dóna poca filtració i servia per regar els horts de la casa i les feixes de sota. Els corrals i els pallers annexos a la casa estan actualment en ruïnes, però encara s'utilitzen de forma residual com a magatzem a l'aire lliure. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67523 | La jaça del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-jaca-del-bellit | AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. p.116 IPEC-Montseny (1998), n. 3878. | XVII-XVIII | Amb algunes reformes puntuals a la teulada. | Aquest edifici, de dimensions considerables, és de planta rectangular i d'una sola nau, per facilitar l'estabulament del bestiar. L'estructura està construïda sobre una gran base rocosa que serveix alhora de fonament i paviment interior natural, fent una lleugera inclinació que no es va arrenjar ja que facilitava l'evacuació de l'edifici. Presenta una coberta a dues vessants, amb lloses als ràfecs, axiò podria ser indicatiu de que anteriorment la coberta no fós de teula àrab sinó de lloses de pedra. L'accés es fa per una porta amb llinda i brancals de carreus ben escairats de pedra local. El tipus constructiu presenta una original solució de suports amb l'ús de pilars interiors de pedra, fins a mitja alçada i una superestructura de fusta en forma de triangle invertit on descansa la coberta. S'observa l''ús del paredat comú, amb restes d'arrebossat i pedres cantoneres. A part de la porta principal, trobem altres obertures, com és una petita finestra damunt de la porta d'accés diverses espitlleres a la resta de façanes. Aquestes seguiran el model constructiu de llinda, brancal i ampit de pedra. | 08276-43 | Pla de la Calma | La construcció d'aquesta jaça, de finalitats clarament ramaderes, és difícil de precisar. La seva pertanyença al mas Bellit queda fora de dubtes.Actualment encara és utilitzada pels masovers del Bellit per gaurdar-hi el bestiar, sobretot a l'estiu. Es coneix molt poc s'obre l'evolució històrica i arquitectònica del ma Bellit, una primera referència el situa al segle XII; però no serà més endavant, en tota la documentació del XV i XVI que es pot d'una estructura de mas consolidada i aquests noms podrien pertànyer al cap de casa del Bellit, en moments diferents. Aquest mas patí un gran nombre de reformes arquitectòniques que s'evidencien al llarg de tota la seva estructura. Serà entre el segle XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa, tant a l'estructura inferior com a la terrassa superior i a les proximitats. Les grans dimensions del conjunt arquitectònic ens fan pensar en una gran explotació ramadera que tindria la seva màxima esplendor al segle XVIII. | 41.7622500,2.3118700 | 442799 | 4623608 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67523-foto-08276-43-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Al davant del corral, el terreny presenta una pendent suau, amb poca vegetació, mentre que la resta és zona de bosc, amb les restes de l'ermita de Sant Nicolau. Aquesta jaça actualment encara és utilitzada per la gent del Bellit per guardar-hi bestiar. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67524 | Castellseguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellseguer | AAVV. (1993). Rehabilitació de la masia Castellseguer. Revista de l'Associació d'amics i Veïns de Tagamanent, n.32, p. 9. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 117. IPEC-Montseny (1998), n. 4017. | XV-XVIII | Restaurada al 1986. Les estructures posteriors al cos principal són totes de factura contemporània. | Edifici construït sobre una terrassa accessible per una escalinata constitïda per un arc en llinda recta. Està formada per un nucli central de forma quadrangular i diversos cossos que li donen una planta en forma de L. Presenta murs de paredat comú, reajuntat amb morter de calç combinat amb pedres cantoneres ben escairades. L'arqueologia vertical ens permet documentar dues fases constructives, la més antiga on trobem la portalada principal, rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus de pedra sorrenca; i a sobre una finestra amb una llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats, amb arestes bisellades i lleixa motllurada. Més a la dreta es documenta una altra finestra amb perfil conopial a la llinda. A la part nova, que queda a l'esquerra, s'observa una altra finestra amb la data 1775 a la llinda; al seu damunt hi ha dues balconeres d'arc de mig punt, adovellats, amb brancals de carreus de pedra ben tallada i barana de totxo. Darrera aquestes balconeres, i dels murs que les envolten hi ha un terrat cobert. La inscripció registral de Granollers la descriu com a casa principal de planta baixa, primer pis i golfes; amb vàries quadres i magatzems d'ús agrícola. | 08276-44 | Prop del Collet i Turó de Seguer. | Al segle XII es documenta el nom de P. De Castellseguer en un inventari de masos tributaris del terme del Castell de Tagamanent. Aquest topònim anirà apareixent en diversos documents; per exemple en el fogatge del 1497 s'esmenta a Gabriel Castellseguer, i al 1515 a En Castell Seguer. Es desconeix, però, el moment exacte de la seva construcció, com també del seu primer propietari. L'estructura podria ser originària del XV, essent objecte de diverses modificacions, com ho documenten les diverses llindes inscrites: hi ha una inscripció a la porta amb el nom i data JOSEP CASTELLSEGUER 1610 i una altra a dues finestres de llinda de mig punt, amb la data de 1777. La masia serà principalment reformada al llarg del XVIII, per ser posteriorment abandonada al 1970 amb la mort del seu anterior propietari sr. Vicente Montal Cornelles i per problemes d'herència, per ser reconstruïda al 1986. A l'Amillarament de 1861 s'hi esmenta una vinya de tercera qualitat a la possessió de Castellseguer; també es diu que hi havia una de les premses de vi més grans de les rodalies, essent explotada de forma agrícola i forestal fins ben entrat el segle XX. | 41.7351000,2.2794200 | 440076 | 4620616 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67524-foto-08276-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67524-foto-08276-44-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant la casa troben un gran pla amb pins. A l'esquerra hi ha feixes de conreu i a la dreta, un bosc d'alzines; i actualment encara es poden observar les feixes de pedra seca, on s'hi hauria cultivat la vinya. A prop s'hi troben els brolladors i estanys de Fontanelles i les restes de la casa de la Caseta. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67525 | El Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bellit | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. CASTELLANOS, J. (1990. 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 25, 161. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Nicolau' Vallés Oriental, Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín, vol.23. IPEC-Montseny (1998), n. 3867. | XII-XVIII | Conjunt de construccions adaptades al pendent del terreny natural. Aquestes edificacions, de forma allargada i esglaonada, presenten una estructura de tres cossos principals juxtaposats, de planta rectangular. Els tres cossos principals presenten murs de paredat comú i pedres cantoneres, amb teulada a doble vessant; i el tercer amb coberta a una sola vessant. El cos central és el dedicat a l'habitatge, el superior funciona com a paller i l'inferior com a capella (afegida el 1830). Es documenten diverses etapes constructives. La primera fase s'evidencia a l'area més propera al paller, la façana, amb planta baixa i pis i semisoterrani creat pel desnivell del terreny; presentant una disposició simètrica de les obertures, amb una portalada d'arc carpanell, amb brancals també de pedra ben tallada, excepte una porta al semisoterrani, destinada al pas d'animals força senzill. La segona fase, es situa a l'esquerra de l'anterior, entre el contrafort i la filera de pedres cantoneres embeguda dins del parament de façana, es caracteritza per un eix d'obertures, semblant a l'anterior però descentrat a la dreta. A la tercera fase s'evindencia l'empremta dun arc rebaixat de totxo, forçant la disposició irregular de les obertures.A la part central s'hi pot llegir la data de 1741. El Bellit, doncs, forma un conjunt molt complert d'habitatge, gran paller, barri, capella i pou, constituïnt una gran finca (d'unes 600 ha), majoria de bosc on s'hi practiva la pastura transhumant. | 08276-45 | Al Pla de la Calma. | Es coneix molt poc s'obre l'evolució històrica i arquitectònica d'aquest gran mas. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó Cancelleria hi ha un pergamí 4727, de finals del XII on apareix, per primera vegada, el topònim Belida, fàcilment adscribible al topònm Bellit; però al no fer-se cap precisió de caire geogràfic, no se'n pot dir gran cosa més. Aquest text fa referència a un capbreu de les rendes del Comte de Barcelona sobre el terme del castell de Tagamanent. El topònim també s'esmenta en els fogatges del 1515 i del 1553, on surt Joan Bellit i en Vellit, respectivament. Al segle XVI, ja podriem parlar d'una estructura de mas consolidada i aquests noms podrien pertànyer al cap de casa del Bellit, en moments diferents. Aquest mas patí un gran nombre de reformes arquitectòniques que s'evidencien al llarg de tota la seva estructura. Serà entre el segle XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa, tant a l'estructura inferior com a la terrassa superior. Les grans dimensions del conjunt arquitectònic ens fan pensar en una gran explotació ramadera, i on hi treballava més d'una família, segurament els Bellit. A partir de finals del segle XIX la casa s'anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós; actualment els masovers utilitzen la part dels estables, quedant deshabitada tot el què és la construcció senyorial. | 41.7640100,2.3083400 | 442507 | 4623806 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67525-foto-08276-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67525-foto-08276-45-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Destaca un rellotge de sol fet amb una petita llosa de pedra, que es troba situada a la cantonada més alta de la pallisa i que és sostingut per 3 claus de ferro. | 94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 67528 | La Torre, molí de la Torre o molí d'en Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-moli-de-la-torre-o-moli-den-riera | Amillarament 1946, foli 31. Arxiu Ajuntament de Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45, 63 160, 174. IPEC-Montseny (1998), n. 2454. | XVII-XX | Conjunt d'edificis situats sobre un petit istme del riu Congost, permentent l'aprofitament hidràulic d'aquest riu i deixant un espai important al darrera per l'agricultura. Una d'aquestes estructures correspondria a un molí, es tracta d'una construcció en forma de L, de planta i pis i amb una coberta a doble vessant. La tècnica constructiva emprada és de carreus, de dimensions mitjanes de pedra sorrenca i de riera, i amb carreus de dimensions més grans per reforçar les cantonades. L'estructura de les obertures és simètrica, presentant un finestral gòtic tapiat, en una de les parets laterals. Al costat d'aquest edifici, en trobem un altre de dimensions més grans, conegut com la Torre, de planta rectangular format per una planta baixa i dos pisos, amb coberta a dues aigües. La porta principal està adovellada, i les obertures també presenten una estructura simètrica, de finestres petites i llindes de diferents mides. Aquest conjunt apareix encerclat per un recinte murari, deixant un petit espai interior per pati i hort. | 08276-48 | Vall del Congost. | La documentació més antiga sobre la Torre i el molí d'en Riera la trobem en els fogatges de 1497 i 1515, on apareix 'Jaume riera moliner' i 'en Torre i Gaspar Torra' més endavant 'En Riera' (1553). En una llinda d'una finestra hi ha la data de 1835 i en l'Amillarament de 1861 s'esmenta a Felicià Castellar de la Casa Torre del Congost'. I una altra informació la trobem a l'Amillarament de 1946 on E. Carreras Fargas declara entre altres (mas Fulló, mas Planas, el Passarell, can Tallada, casetes del Congost, can Nofre i el Bellver) el molí de la Torre. Més endavant al 1909 i 1912, s'esmenta el molí de la Torre i el seu propietari Felip Fargas Carné., i el cadastre de 1946 on es fa referència a les afrontacions de la casa i on es diu: 'Felix Monblanch i Riera. Una casa prossehida per dit duenyo anomenada lo Muli de la Torre, ab son hort de tres cortans de terra de segona qualitat ab oliveras, quatre quarteras camp segona qualitat ab oliveras, i tres cortans camp tersera qualitat'. | 41.7443800,2.2652400 | 438906 | 4621656 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67528-foto-08276-48-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Està habitat l'edifici del molí. D'aquest se'n conserven dues rodes de molí , un a reutilitzada com a taula de jardi i l'altre com a ornament. El propietari de la Torre és el Sr. Josep Castellar i Falgueras, esmentat en l'apartat de propietari i adreça; però el propietari del Molí de la Torre és la Sr. Joana Sicart i Nin. Molí de la Torre s/n. 08593 Tagamanent. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 67531 | L'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lagusti | AMBRÓS, J. (1996). Projecte bàsic i executiu de la restauració de la masia de l'Agustí. Parc Natural del Montseny. Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. AMBRÓS, J. (1999). Dos masias en el Montseny. Ed. Diseño. CASTELLANOS, J. (1990). 'uns altres patrimonis'. Revista d'Amics de Tagamanent. n.23. DRAPER, J.M. (1902). 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1997). Els masos Agustí i Bellver. Tagamanent. Museu etnològic de la Gabella. Arbúcies. (inèdit). GALÍ, D.; MICALÓ, A. (1998). Estudi històric de les masies de Ca l'Agustí i el Bellver de Tagamanent. Vol I i II. Diputació de Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 26, 161. IGLESIES, J. (1991), El fogatge 1497, vol. O. Fundació S. Vives Casajuana. Barcelona, p. 181.IPEC-Montseny (1998), n. 3692-3873-3919. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. OSONA, A. Guia de las Montañas del Montseny, CEC. PARERA, M.(1998). El mas de Ca l'Agustí. Estudi del material arqueològic (II). Diputació de Barcelona. SOLDEVILA, J. (1999). Masies de Tagamanent. L'Agustí. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 45, Vic, p.26-27. VIVES, E. (2000). Germans Icart-Tenas. Últims estadants de la masia Agustí. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 47, Vic, p.10-14. | XVII | Restaurada per la Diputació de Barcelona. Serà la seu del Museu Etnològic del Pla de la Calma. | Gran masia orientada al sud-oest, de planta rectangular, de baixos més pis i golfes; amb un cos afegit a la dreta, un altre cos i un forn a la part del darrera. Els murs són de paredat comú, amb algunes pedres carejades i rejuntat de morter. La coberta es a doble vessant, aiguavessant als costats, sobre ràfec de llosa local. A la façana principal destaquen dues fileres de pedres cantoneres que evidencien les diferents fases deconstrucció. Al cos central trobem la portalada amb una llinda monolítica i brancals de carreus ben treballats; a ambdues bandes hi ha sengles espitlleres amb marc de pedra, i que actualment estan tapiades. A la primera planta es disposen de forma regular, quatre finestres, de tamany similar amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i de lleixa motllurada. Entre les dues finestres centrals hi ha un tram de mur, sota un arc de mig punt, que correspon a una font amb fornícula que hi ha a l'interior i que desguassava per una gàrgola ara trencada i situada a l'esquerra de la portalada d'accés. Al segon pis trobem finestres de diferents tamanys, amb un tractament, pràcticament, similar a les anteriors. Aquesta façana també conserva les restes d'un rellotge de sol, situat a l'alçada de la primera planta, a l'esquerra de la portalada. La galeria situada a l'esquerra abarca dues plantes; els pilars i murs que la composen són de carreus treballats, mentre que sobre les arcades del primer pis trobem paredat comú arrebossat. Cal destacar la poca freqüència d'aquestes galeries de dos pisos, en zones de muntanya,relativament altes. La testera, corresponent a la façana principal, presenta un arc de mig punt a la planta baixa, recolzat a les cantoneres mitjançant un encastament. Al primer pis també hi ha un arc de mig punt sobre dues pilastres, adossades, de poca alçada, amb base i capitell toscà. La part frontal de la galeria presenta mur a la planta baixa amb dues obertures geminades d'arc de mig punt, format per carreus ben tallats. Al primer pis trobem quatre arcs de mig punt sobre peitts pilars amb base i capitell toscà; mentre que al segon pis les obertures són allargades amb pilars i bigues de fusta. A l'esquerra de la galeria hi ha un cos afegit, amb murs de paredat comú arrebossat i pintat, i cantoneres, amb una petita finestra a la planta baixa i dues finestres de tamany mitjà a sobre, emmarcades de pedra i lleixa emmotllurada. El cos afegit de la dreta de la façana principal, és de planta rectangular, amb coberta a dues vessants; té un contrafort atallussat i una portalada d'arc carpanell amb carreus treballats, així com l'empremta d'una altra porta i dues fienstres. El costat obert, formant galeria, es composa per un pilar conetral amb carreus de pedra i dos sostres de bigues de fusta i teules. A la llinda de la porta que comunica la planta baixa de la galeria amb l'interior de l'edifici figura la data 1754. Davant l'edifici hi ha una era amb un mur de contenció als costats; a la part dreta aquest és de forma còncava amb una escala de graons de pedra empotrats al mur. A la part superior del mur hi ha una peça en forma de L, per evitar la caiguda del gra. Davant l'era hi ha un paller amb les inscripcions '1937' i 'DIONISI AGUSTÍ' i 'PERE AGUSTÍ'. A l'interior destaca la volta de rejola que cobreix la sala-vestíbul de la planta baixa; una escala amb graons de pedra d'una sola peça; i la gran campana a la sala d'estar-cuina. La major part de les dependències ramaderes són a l'interior, amb escassos annexos. A la part de davant de la casa es trobava ubicada l'era, davant de la pallissa. Aquest espai de forma quadrada es trobava empedrat amb grans lloses de pedra local ben retallades i lligades amb fang, amb un petit limit fent de barana. | 08276-51 | Pla de la Calma. | La primera dada documental de la que es disposa pel mas Agustí és del segle XII, quan en un Capbreu de les rendes de la parròquia de Tagamanent que rebia el comte de Barcelona s'esmenta el topònim 'Agustini'. Més endavant, la diversa documentació del segle XV i XVI, ens permetrà documentar a 'Agostí Mora' (fogatge de 1515), 'Pere Joan Agostí' i 'Bernat Agostí' (fogatge de 1553), aquest personatge fou Batlle Reial de Tagamanent. Un document interessant on s'esmenta aquest personatge del segle XVI ens diu: '12 de novembre de 1530. Pere Joan Bellver i andreu Montcau de la Parròquia de Tagamanent fan d'àrbitres en un conflicte entre Gabriel i Jaume Figuera, i Pere Joan i Joana Codina, tots de a parròquia de la Móra, sota la peça de bosc d'alzines situada a Tagamanent en lo lloc apellat el bach desus el Grau de la Pedramala'. Aquest document va ser fet a la casa de Pere Agustí, batlle reial de Tagamanent. Al llarg dels segles XVII i XVIII, la família Agustí va continuar ocupant la casa, com es pot apreciar en les diverses llindes de la casa on hi surten esmentats els noms dels hereus i les dades de la construcció de les diverses parts. Una inscripció de la galeria coberta diu 'Felis Agustini 1788', i una llinda d'arc pla amb una creu realçada al centre '154'. A la porta principal del mas hi podem llegir: 'Ave maria Gratia plena Pera Agustí 1776' i a la pallissa les llindes de les dues finestres esmenten a 'Dionís Rovira i Pera Agustí 1736'. El casal pairal de l'Agustí va restar a mans de la família Agustí fins al segle XIX, moment en què es reestructurà el mas i llavors la casa passà a tenir nombroses dependències ramaderes. El segle XVIII fou el moment de màxim apogeu del mas Agustí, fou el moment de màxima edificació i remodelació de la masia. En aquests moments, la masia termenava amb el Bellit, Vallforners i el Bellver. Al llarg del segle XIX fou propietat de Jaume Pareras i Jaume Mas i Noguera i en una cita de 1943 ens diu que el mas Agustí estava en runes, passant després a mans del Sr. Porter de Barcelona que se la va vendre a la Diputació. | 41.7508800,2.3058200 | 442286 | 4622350 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67531-foto-08276-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67531-foto-08276-51-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Envoltada de camps i feixes de conreus, amb bosc d'alzines al nord-est. Es documenta un safareig sota la font, a 100 m a l'oest de la masia de l'Agustí; es tracta d'una estructura de planta rectangular on encara es conserven els rentadors de pedra fets amb pedra local. Fa uns 2'20 m quadrats; i el seu interior està arrebossat per impermeabilitzar les parets. La cronologia exacte del safareig és difícil de precisar; s'ha de relacionar amb la masia de l'Agustí, que apareix documentada des del segle XII com una explotació pagesa anomenada Agustini. Segurament el moment de construcció del safareig s'hauria de situar en um marc més tardà, cap el segle XVII i XVIII, moment de màxim esplendor de la masia i també de més activitat. Hauria servit com a bassa per regar les hortes de prop de la casa, i també com a rentador de la casa; es conserven les piques de pedra on les dones hi haurien rentat la roba. A prop també hi ha un pou d'aigua excavat a la roca formant una estructura aïllada de pedra, de secció cilíndrica d'uns 2 m d'alçada i 1'5 m de diàmetre. L'accés al pou està tancat per una porta de fusta. Presenta una coberta de lloses de pedra, que surten una mica del que és la pròpia estructura del pou.Pou associat a la masia de l'Agustí. Aquesta masia es documenta des del segle XII, constituïnt una explotació pagesa, sobretot ramadera, a alta muntanya. La necessitat de tenir recursos hidràulics a prop és comú en totes les masies i l'ocupació humana en general. No podem precisar el moment de construcció del pou que tot i les diverses reformes realizades a la masia, serà el segle XVIII, el moment de màxima construcció. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67532 | Mas Avencó i Molí de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-avenco-i-moli-de-lavenco | Arxiu de la Corona d'Aragó, pergamí 8, Jofre I. Arxiu Can Dachs de la Garriga.GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 24, 160. IPEC-Montseny (1998) n.2452-2453. OLIVER, J. (1994). '4 pergamins inèdits del segle XI relatius al terme de Tagamanent'a Tagamanent, n.34. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45. OSONA, A. (1893). Guia itinerària de les muntanyes del Montseny, p. 221. PUIGFERRAT, C. (1996). 'Aiguafreda segons el Capbreu 1669-1670' a Temes Aiguafredencs VI, p. 59. | XI-XX | Ha estat restaurada. | L'edifici conegut com a mas Avencó forma una estructura de planta rectangular amb cos afegit en forma de L. Aquesta construcció està composta per planta baixa i dos pisos, amb les seves dependències. La coberta de la casa és a doble vessant i de tèula aràbiga. La façana principal conserva una estructura simètrica, amb un arc de mig punt adovellat a la porta principal, lleugerament desplaçada i amb una petita finestra al costat. La tècnica constructiva utilitzada es basa en petits carreus de pedra local de Tagamanent i de la zona de la riera d'Avencó, ben escairats i de dimensions petites que es disposen en filades regulars amb un lligat d'argamassa; els angles d'aquesta construcció han estat acabats amb carreus de pedra local vermella disposats en filades alternants (horitzontal i vertical) constituïnt un reforç a l'estructura i un element decoratiu de caire arquitectònic recurrent. Són múltiples les reformes documentades d'aquesta casa, totes les obertures del cos principal han estat, en un moment o altre reparades i es podria parlar d'un primer moment on només hi hauria una estructura rectangular, possible torra, on s'hi van anar afegint la resta de cossos. La varietat arquitectònica de les solucions a finestres i portes també es significativa. Aquestes obertures solen aparèixer emmarcades amb lloses rectangulars, de dimensions variables i més o menys treballades; dues d'aquestes finestres peresentaran una mica de repís inferior, una de les quals amb data del XIX. Dues obertures més presentaran una solució de finestra geminada (una bipartita i l'altre tripartita) amb una cronologia de segles XVI i XVII. Sobre la façana s'hi pot veure un arrebossat de diferents moments cronològics; un dels quals (documentat sobre la porta adovellada) presenta una figuració geomètrica de carreus resseguits en blanc. El molí de l'Avencó és un edifici annexat al mas Avencó, constituïnt una unitat arquitectònica de difícil diferenciació. Es tracta d'una construcció de planta i dos pisos. | 08276-52 | Barri de l'Avencó. | Mas que apareix inventariat com a casa de camp, en l'acta de consagració de l'església de Sant Martí del Congost (898), dins les donacions d'Emmo, filla de Guifré el Pilós. La caa estava separada del molí, i en un moment cronològic indeterminat s'uniren les dues edificacions. S'aprecien diferentes llindes inscrites amb les dates de 1627 i 1770 i es pot dir que l'estructura del mas data, principalment, del segle XVI. També hi ha una rajola situada en un angle de l'edifici que diu: 'districte 2 Fagamanenet'. Tant el mas com el molí d'Avencó els trobem ben documentats a finals del segle XII. El topònim apareixerà sota diferents grafies; Davancon (XII), Avanco (fogatge de 1515), na Vanco (fogatge 1553) i més recentment Abancó (1861). Topònim que està directament relacionat amb la riera i el nom de la mateixa. El molí d'Avencó surt esmentada com a domini dels Aimeric, una peça de terra situdada a Sant Cebrià de la Móra, propietat del Mas Codina de dita parròquia; aquest molí té fitxa pròpia.MOLÍ: Lligat al Mas Avencó, Al mas Avencó hi havia dos molins d'aigua, donada la seva proximitat a la riera d'Avencó, un per moldre blat i un altre per molinar voldó i escorça. Tot i que la primera documentació històrica sobre el mas Avencó, és del 898; no serà fins el 1042, que apareix el molí propiament dit. Es tracta d'un document on Sunifred dit Carles, ven a Sunyer, a la seva esposa Elvira i als seus fills una tercera part d'un molí que ell mateix havia edificat i el reg, amb totes les eines que li pertanyen i una peça de vinya stiuada a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent, per set sous i mig. En el capbreu de 1669-1670, el molí estava sota el domini dels Aimeric, mostrant la seva annexió al mas Avencó. El conjunt moliner de l'Avencó fou molt important en les activitats econòmiques dels pagesos de la contrada. La funció de mòlta quedà abandonada en un moment indeterminat d'època moderna. Una carta precària del 1751 esmenta les possessions: un molino arinero cito en esta parroquia de Tagamanent y tres pozos de hielo citos muy contiguos al expressado molino, para el curso de cuyo molino, y uso de otros pozos toma el agua por medio de resclosa, y cequia del arroyo o riera llamada vulgarmente Avancó en el distrito llamado Llubinar'. I serà a partir d'aquest moment que es documentarà extensament el comerç del glaç amb una cronologia d'època moderna fins entrada l'època contemporània. | 41.7649700,2.2597100 | 438466 | 4623946 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67532-foto-08276-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67532-foto-08276-52-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Part de l'estructura original ha estat modificada per albergar l'actual restaurant de les Alzines. A la petita esplanada al costat de la casa s'hi poden observar diversos fragments de dimensions considerables de les pedres de molí que haurien funcionat amb aquest molí. En concret es tracta de tres peces, de dimensions variables, que conserven el forat central de l'encaix i algun tipus de tractament incís de la superfície. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67533 | Font de la Plaça de l'Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-lajuntament-2 | XX | Aquesta font es troba situada al costat de l'Ajuntament de Tagamanent, a la Plaça de la Vila. Es tracta d'una estructura de factura contemporània formada per pedres de dimensions variables lligades amb ciment que s'adossen a una gran pedra. La font té una aixeta d'obertura i una petita pica d'obra; a la part central hi ha una inscripció gravada a l'obra on es fa un recordatori a Mossèn Adjutori Vilalta i on es diu: 'Remunteu amb majestat /la gran ruta inconeguda/ entre temps i eternitat. Mossèn Adjutori Vilalta. 1908-1978.' | 08276-53 | Vall del Congost. | La construcció de la font, de caire molt contemporani, s'ha d'associar amb la ubicació de l'Ajuntament, aquest construït al 1978. La font està dedicada a Mossèn Adjutori Vilalta. Home del ripollès, fomat per claretians i posteriorment anà al seminari de Vic. Va ser ordenat sacerdot cap el 1932 i va ser mossèn de Tagamanent fins la seva mort. Composà poemes, cançons i sardanes de títols com: Batecs, Flors blanques, Pastoreta del Congost, Segon diumenge de maig, Veus Paternals. Promocionà la cultura catalana i el municipi de Tagamanent, essent un dels principals organitzadors de totes les activitats de caire religiós i cultural del poble. | 41.7375000,2.2670400 | 439049 | 4620891 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||||
| 67534 | Monument al Beat Miró de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-al-beat-miro-de-tagamanent | AAVV. (1999). Monogràfic dedicat al Beat Miró de Tagamanent. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent. n. 45. AAVV. (2000).Noticiari de l'Associació: inauguració del monument al Beat Miró de Tagamanent. | XX | Monolit de pedra rojenca local, on hi ha encastada la cara del Beat Miró de Tagamanent que s'ha tret del que hi ha a la tomba del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, on està enterrat. Amb una inscripció que diu: L'Associació de Veïns i Amics de Tagamanent en memòria del Beat Miró, fill de Tagamanent 1113-1161. I amb una llegenda que diu: 'En un món trasbalsat ets el mirall on tothom s'hauria de mirar.' | 08276-54 | Vall del Congost. | Monolit que s'inaugurà el 9 de setembre del 2000, dins els actes de la Festa Major de Tagamanent. es realitzà un doble ofici religiós i cívil i forma part d'una petita placeta dins l'urbanització de la Pedralba. MIRO DE TAGAMANENT: (Tagamanent, Vallès Oriental 1113- Sant Joan de les Abadesses, Ripollès 1161). Canonge agustinià i beat. Era fill de Ramon Berenguer de Tagamanent i Ermessenda i va ser lliurat pels seus pares a la canònica de Sant Joan de les Abadesses el 25 de juny del 1127, en el document d'oblació, també hi surten els noms dels seus germans: Pere, Arbert i Bernat. Allà va ser ordenat prevere hi protà una vida senzilla dedicada a l'estudi, l'oració, el dejuni i la caritat fins el 12 de setembre 1161, que morí. Dos segles després, Ramon de Bianya, abat de Sant Joan, que havia rebut del papa l'encàrrec de reformar la canònica agustiniana a Catalunya, volgué destacar la beatutiud del canonge i a causa de la veneració que se li professà manà, al 1345, que un artista segurament de la cort pontifícia d'Avinyó construís un sepulcre d'alabastre amb una estàtua jacent i una inscripció que recorda la seva vida. Les despulles foren col·locades el 28 d'agost, Festa de Sant Agustí, del 1345. Aquest sepulcre es troba prop del presbiteri, i està format per un sarcòfag d'alabastre de Beuda que té, en la seva cara anterior l'àliga de Sant Joan evangelista i a banda i banda, una inscripció rimada i l'escut dels Tagamanent. També hi ha una la figura de Miró, de forma estilitzada que remarca la seva espiritualitat i l'ascetisme, i que té un gos descansant als peus, volent significar la fidelitat de Miró a la regla canonical. El sepulcre fou profanat pels francesos el 1794, i traslladat a un absis proper; i malmès en part el 1936, tot i que la Generalitat de Catalunya el va retirar. Després, al 1939, va ser tornat al seu lloc original i recompost dins el programa de restauració del monestir entre 1948 i 1963. També hi ha una vida llatina anònima s. XIV que recorda la seva santedat. Aquest relat ha estat transmès per Flórez, que es valgué d'una transcripció de Caresmar, el qual va proposar que el nom del beat estigués en una de les cadires de la catedral nova de Lleida, entre els dels altres sants catalans. El seu culte, va començar arran de la seva mort i sempre se li ha atribuït favors i penjant exvots prop del seu sepulcre. La comunitat hi feia cremar llànties i eren conegudes les seves aptituds curatives que han pervingut fins els nostres dies. | 41.7409300,2.2653300 | 438910 | 4621273 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||
| 67535 | Monòlit del pont de Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monolit-del-pont-de-santa-eugenia | ARXIU MUNICIPAL, Ajuntament de Tagamanent. VIVES, E. (1997). A Emili Castellanos Vila. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n. 40. | XX | Monòlit fet de pedra local, anomenada també pedra roja de Tagamanent, format per un sol bloc de 40 cm de gruix per quasi un metre d'alçada.La part superior presenta un acabat amb punxa a la banda dreta, i la pedra no presenta cap tractament en tota la superfície. Es troba situat abans del pont nou de Santa Eugènia, al barri de Santa Eugènia del Congost, a la banda dreta del camí. Aquest element està dedicat a Emili Castellanos Vila (1954-1995). | 08276-55 | Vall del Congost | Dedicat a Emili Castellanos Vila (1954-1995). Fet el maig 1997.Emili Castellanos fou lingüísta i escriptor, morí el 17 de nov de 1995 a Barcelona, als 41 anys. Era idealista, i llicenciat el filologia catalana. Dedicat a Tagamanent i la natura. Va fer el pregó de festa Major del 1991. L'Associació de veïns i Amics de Tagamanent va ser l'encarregat de recuperat el sector de l'antic camí de Tagamanent a Santa Eugènia, entre les cases de Can Morera i l'Església, de la inauguració del nou pont de Santa Eugènia (10 maig 1997) i del monolit dedicat a la seva memòria. | 41.7350400,2.2687500 | 439189 | 4620617 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67535-foto-08276-55-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 67536 | Antic corral de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-corral-de-lagusti | IPEC-Montseny (1998), n. 3920. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 160. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. | XVIII | Situada prop de la casa de l'Agustí, aquesta estructura es manté aïllada, conservant restes de murs de pedra poc treballada i relligada amb fang. L'edifici comprèn un espai de 20 m de llarg, amb una sola nau; no es conserva l'alçada original, però segurament no seria gaire alt. Està construït sobre el desnivell natural de les feixes. | 08276-56 | Pla de la Calma. | Els corrals i casa nova de l'Agustí es construiren a partir del segle XVII-XVIII com a desdoblament de grans masies per repartir les diferents tasques econòmiques. Aquest espai, amb corrals i estables propis, s'utilitzaria per albergar el bestiar semiestabulat de la casa, com seria el cas d'ovelles, xais. A les llindes de les dues finestres d'aquesta construcció es fa referència a 'Dionís Rovira i Pera Agustí 1736'. Aquestes llindes podrien haver estar reaprofitades del mas principal, tot i que també és pot pensar que ees van inscriure per recordar el moment constructiu del corral. A l'era i a la pallisa s'hi efectuaven les operacions de batuda de blat amb animals, mitjançant la tècnica de ventallar. Un cop destriat el gra de la palla, aquest s'entrava a la pallissa, fins la seva posterior venda o redistribució. | 41.7504400,2.3059800 | 442299 | 4622301 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||
| 67538 | Barraca de pastor del Collet de Terrús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pastor-del-collet-de-terrus | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent p. 114. IPEC-Montseny (1998), n. 3877. LLOBET, S. (1991). El medi i la vida al Montseny. Granollers. p.266-288. | XIX-XX | Ha estat reformada amb materials contemporànis (plaques de ferro). | Barraca que presenta l'estructura tradicional però que incorpora materials moderns. Es tracta d'una estructura construida en pedra seca, de dimensions variables i poc treballada; aquesta pedra és tota de procedència local i és coneguda com la pedra de Tagamanent per la seva tonalitat vermellosa. Aquesta estructura es subjectada amb una biga de fusta clavada al terra i suportada per dos troncs en forma de forca. Les dimensions d'aquesta barraca són de caire estàndard, fent uns 4 m de llargada per 2 m d'amplada i amb una alçada aproximada d'1'5 m. Per la coberta s'han utilitzat plaques de ferro i xapes de diverses mides sense soldar, indicant una reutilització contemporània. L'entrada a la barraca, de reduïdes dimensions, es realitza per un lateral, situat a la part de davant de l'estructura. | 08276-58 | Pla de la Calma. | Les barraques de pastor, són estructures senzilles per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir el pastor dalt la muntanya. Les principals funcions són la de oferir aixopluc, per guardar els diversos utensilis, i per resguard del temps, durant uns periodes determinats de l'any. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra local, sovint reaprofitada i poc treballada. L'esquelet es basa en una estructura murària d'1'5m d'alçada, construït a pedra seca, i sovint falcada amb petites pedres situades a les juntures. La coberta sol ser més lleugera, una estructura de fusta, tot i que també es documenta àmpliament l'ús de les lloses. Aquestes construccions apareixen a tota l'àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig i la ocupació de les zones més aptes per pastures. La seva adscripció cronològica és de difícil precisió; aquestes construccions d'antiga tradició, s'han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. Tot i que en aquest cas, podem parlar d'una utilització força moderna de l'estructura, donada l'existència de materials contemporanis, no podem precisar el seu moment constructiu. | 41.7788200,2.3297100 | 444296 | 4625436 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67538-foto-08276-58-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Barraca de la masia del Clot, on s'allotjava el seu pastor. Al sòcol hi ha la fita de delimitació de la finca. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67539 | Barraca de la Sitja del Llop, Barraca d'en Ramon o Barraca del Poliol. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-sitja-del-llop-barraca-den-ramon-o-barraca-del-poliol | BARBANY, C. (1996). De la balma a la masia, l'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. Museu de Granollers, p. 93-93. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Tagamanent p. 113. IPEC-Montseny (1998), n. 3835. | XVIII-XIX | es troba en un punt turístic destacat, sense protecció. | Es tracta d'una estructura construida amb paret de pedra seca i una coberta de lloses planes a dues vessants. Les mesures d'aquesta barraca són força estàndards fent uns 3'20 m d'ample per 2'75 m de profunditat, presentant una planta gairebé quadrada. La pedra utilitzada és de petites dimensions i prové de la zona, segurament molta ha estat reutilitzada, tenint el cas més evident amb la pedra gravada ubicada com a sòcol de la barraca i coneguda com l'Estela de la Calma. La disposició arquitectònica de les pedres en filades planes i falcades amb pedres més petites es complementa amb la solució de la teulada: de lloses planes falcades amb pedres de dimensions variables. L'alçada conservada podriem dir que és l'original, de 1'65 m, tot i les possibles reformes i manteniments que hagi pogut tenir. L'accés es fa per una porta oberta a nord i situada en una cantonada de l'estructura. Aquesta entrada fa uns 75 m ample i dóna pas a un espai buit de terra batuda. | 08276-59 | Pla de la Calma | La barraca de la Sitja del Llop va ser construïda prop del Turó del Poniol per la gent del Bellit, per aixopluc del pastor Isidre Vallbona. L'home del Bellit es deia Ramon i segurament per això també se la coneix per aquest nom. La seva construcció és força modesta, aprofitant materials propers (com l'anomenada Estela megalítica de la Calma) i material perible (principalment fusta i branques) i pedra local sense treballar i moltes vegades reutilitzada. Aquestes construccions apareixen a tota l'àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig, les zones més aptes per pastures, i les rutes tranhumans. També hi havia una altra barraca coneguda com la Barraca d'en Ramon. El fenomen de reaprofitament de l'Estela és molt curiós, segurament aquesta ja es trobava emplaçada en aquest punt o en una zona propera ja que per les seves característiques i dimensions no és fàcilment manipulable. El moment de construcció d'aquesta estructura no és clara; aquestes construccions d'antiga tradició, s'han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. Per altra banda, a nivell arquitectònic no s'observen reformes significatives a la barraca, indicant un sol moment constructiu. | 41.7595100,2.3354300 | 444755 | 4623289 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67539-foto-08276-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67539-foto-08276-59-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | En la seva estructura es troba ubicada l'Estela de la Calma. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||
| 67541 | Reserva natural de Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/reserva-natural-de-vallforners | La zona de Vallforners destaca per l'abruptuositat de les seves cingleres i la poca traça de la presència humana. La zona queda compresa entre els següents sots: Sot de la Font de Mas Déu, Sot de Noguereta, Sot dels Avellaners, Sot de la Figuerassa i torrent del Mojó. Es tracta d'un espai on abunda el roure i l'alzina, amb una recent i important aportació de pi. Com per la resta d'àrees ocupades per avetoses i rouredes de les zones de Reserva Natural Qualificada, s'ha procedit a elaborar estudis complerts sobre la seva evolució realitzant-se diversos inventaris fitosociològics. Reconeixement florístic de les zones de Reserva Natural Qualificada on s'ha de tenir en compte la corològica de les espècies vegetals endèmiques i/o amenaçades. | 08276-61 | Estribacions del Montseny. | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Els criteris seguits sorgiren en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7429700,2.3384100 | 444989 | 4621451 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67541-foto-08276-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||||
| 67542 | Les alzines de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-alzines-de-lavenco | IPEC-Montseny (1998), n. 3921. DOG-2480 N. 2480 DEL 22-9-1997. ORDRE de 3 de setembre 1997. INVENTARI DEL PATRIMONI NATURAL. Servei de Parcs i Espais Naturals. Generalitat de Catalunya. | Conjunt de 18 alzines on, tres de les quals, s'han descrit i declarat arbres d'interès local. Alzina 1- exemplar que fa 14, 50 m d'alçada, amb un volt de canó de 2,21m i un volt de la soca de 4,90 m, amb una projecció horitzontal de la capçada de 18,50 m per 16 m; amb una ramificació de tres branques principals ramificades a 3,50 m. Alzina 2- individu de Quercus ilex, situat a 12'5 m de l'Alzina 1. Fent una alçada de 20 m, la més alta del conjunt, i amb una volta de canó de 2,37 m. El volt de la soca és de 4,25 m i la projecció horitzontal de la capçada és de 19 per 18 m. Aquest exemplar té tres branques principals que ramifiquen a 6,50 m. Alzina 3- Alzina situada a 29 m de l'Alzina 1 i a 28 m de l'alzina 2. Aquest exemplar fa una alçada aproximada d'uns 15 m, amb un volt de canó de 2'67 m. El volt de la soca és de 4,24 m; mentre que la capçada presenta una projecció de 21m per 18,30 m amb tres branques principals ramificades a 2'15 m. | 08276-62 | Al barri de l'Avencó. | Bona part d'aquestes alzines foren plantades al segle passat per la família Dachs, propietaris de l'Avencó. | 41.7650200,2.2595900 | 438456 | 4623952 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||||
| 67548 | Les Pareras del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-pareras-del-pla | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent. p.58. | XIV-XIX | Al s. XIX, fou reconstruit. | Edifici format per un gran cos rectangular de quatre pisos i diverses construccions properes, aquest conjunt apareix tancat per un recinte murari. La coberta és amb teulada a doble vessant, i la façana original va ser reformada amb cornises a l'alçada dels forjats i marcs d'obra a les finestres i amb un rètol pintat que diu: PARERAS DEL PLA 1893. Trobem dos pisos aguantats per pilars i formant un porxo i una façana nova amb dues torres quadrades als angles, rematades per parallamps i una rosa dels vents de ferro forjat d'estil modernista. Les obertures es disposen en grups de tres fienstres amb arc separat per pilastra i amb balustrada de pedra modernista. També es documenta un balcó de forja amb motius florals i sostngut er mènsules de pedra amb relleus de volutes i fulles. Davant la façana hi ha una era enrajolada, i tancant aquesta era per un costat hi ha tot de casetes que formen el carrer de gira-t'hi, datat el 1933. | 08276-68 | Vall del Congost. | Aquesta casa la trobem documentada a mitjans del segle passat com Pereras del Pla. El topònim referit a mas presenta clars paral·lels amb l'altre mas, la Perera i situada dalt de la Calma. Aquesta construcció situada al costat de la via principal de comunicacions entre Barcelona- Vic apareix a la documentació en els diversos fogatges de 1515 i 1553, però no es fa cap referència a la seva ubicació. Al llarg del segle XIX un dels seus propietaris fou Joseph Busquets de la Garriga. L'estructura. es reformà al 1893-1898, en dos dels murs, afegint tot un cos d'edifici nou. També es documenta el carrer de gira-t'hi al 1933. Aquestes casetes eren antigues corts i algunes estan, avui, llogades. | 41.7289100,2.2714900 | 439411 | 4619935 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67548-foto-08276-68-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 94|98|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 67549 | Alzina del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-bellit | DOG-2480 N. 2480 DEL 22-9-1997. ORDRE de 3 de setembre 1997. INVENTARI DEL PATRIMONI NATURAL. Servei de Parcs i Espais Naturals. Generalitat de Catalunya. VIVES, JM. (1996). Arbres monumentals i singulars del Montseny. Monografies del Montseny, 11. p.69-92. | Alzina que creix en un marge rodejada de camps de conreu, destacant entre el paisatge. Es tracta d'un exemplar viu de Quercus ilex d'uns 11 m d'alçada (tot i que se li han arribat a atribuir 12 m) i amb un volt de canó de 3,70 m. El volt de la soca fa uns 4,60 m, amb una capçada esfèrica que presenta una projecció de 18,70 m per 18,80 m. es desenvolupa en tres branques principals ramificades a una alçada de 1'80 m. A prop seu hi trobem dos forats, un de força gros, que no sembla haver afectat la vitalitat de l'arbre. L'alzina és en la major mesura, l'arbre que ocupa la major superfície del massís i en molts punt forma una massa boscosa important; des de les zones més baixes fins a 1000 m altitud. L'actitivat humana sobre el bosc (desforestació, producció de carbó vegetal...) fa que no trobem exemplars molt desenvolupats. Poden viure centenars d'anys i tot i que són de creixement lent, poden assolir dimensions importants. | 08276-69 | Pla de la Calma | Per la seva singularitat ha estat considerat un dels arbres monumentals més significatius del Montseny. | 41.7634700,2.3077700 | 442459 | 4623747 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67549-foto-08276-69-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||
| 67550 | Alzina de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-lagusti | DOG-2480 N. 2480 DEL 22-9-1997. ORDRE de 3 de setembre 1997. INVENTARI DEL PATRIMONI NATURAL. Servei de Parcs i Espais Naturals. Generalitat de Catalunya. | L'alzina és en la major mesura, l'arbre que ocupa la major superfície del massís i en molts punt forma una massa boscosa important; des de les zones més baixes fins a 1000 m altitud. L'actitivat humana sobre el bosc (desforestació, producció de carbó vegetal...) fa que no trobem exemplars molt desenvolupats. Poden viure centenars d'anys i tot i que són de creixement lent, poden assolir dimensions importants. | 08276-70 | Pla de la Calma. | Per la seva singularitat ha estat considerat un dels arbres monumentals més significatius del Montseny. | 41.7634500,2.3078300 | 442464 | 4623744 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||||
| 67556 | Pou d'aigua del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-del-bellit | IPEC-Montseny (1998). N. 2459. | XVIII | El pou mina, es troba situat prop de la casa i masia del Bellit, a l'exterior del recinte emmurallat o barri. Es tracta d'una estructura semicircular, construïda amb pedra de la zona, de carreus força regulars. La coberta presenta una forma de falsa cúpula de forma semiesfèrica, la boca del pou també és circular, però la part interna del mateix, té forma globular. A prop, esconserva un canal, construït en pedra i recobert amb lloses que portava l'aigua a un abeurador interior a la casa. | 08276-76 | Pla de la Calma, masia del Bellit. | L'aigua d'aquest pou no és potable, proveia d'aigua a la masia i també servia per abeurar els animals. La seva construcció s'ha d'associar a la de la masia del Bellit, segurament en alguna reforma realitzada en època moderna. | 41.7638400,2.3084600 | 442517 | 4623787 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67556-foto-08276-76-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Estructural | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||
| 67557 | Pou d'aigua de Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-de-sant-cebria-de-la-mora | IPEC-Montseny (1998), n. 3924. | Construcció que es troba aïllada, ha esta construida amb pedres de petit tamnay, reforçades amb carreus més grans i més ben escairats a les cantonades. La boca d'entrada és de forma rectangular amb una llinda de pedra plana. Als peus hi ha una pedra treballada de forma cilíndrica, d'ús indeterminat. | 08276-77 | Pla de la Calma, Sant Cebrià de la Móra. | Prop de l'església de la Móra, es veuen les restes de parets d'una antiga construcció, probablement la rectoria o una antiga masia, a la que pertanyien una sèrie de feixes i camps. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67557-foto-08276-77-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||
| 67562 | Llegenda de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lavenco | <p>Els pagesos de la Vall de Tenes, que s'han de refiar de l'aigua que porta el rec per poder regar els camps i els horts, des de sempre tenen un ull posat a la saó que té la terra i l'altre al cabal de la riera. I van esperant el torn de l'aigua. És evident que si plou per amunt, a la capçalera del Tenes, la riera baixa més plena i el rec també reparteix amb més generositat. Però al llarg dels temps, els pagesos han observat que si només plou sobre l'Avencó, entre la Calma i Aiguafreda, la riera també porta més aigua. I creuen que entre l'Avencó - o la Blancó- i el Tenes hi ha un camí subterrani i secret que porta l'aigua fins a les Barbotes. Deu ser tota una aventura travessar els cingles de Bertí per sota les seves arrels. Diuen que fa molts i molts anys, dos germans que conreaven un tros al reial de Bigues es van haver de separar perquè no tenien prou terra per a tots dos. El petit va marxar i es va llogar de mosso en una masia de l'Avencó. Tot i que treballava de sol a sol, encara li quedava temps per a l'enyorament i, de nit, anava vora el riu a tirar pedretes a l'aigua perquè la mestressa de la casa li havia dit que era un bon remei per a la nostàlgia. Una nit de lluna, el pobre mosso estava tirant pedretes al riu, i de sobte, va sorgir de l'aigua una goja blanca i lluent. El noi va quedar embaladit i ella li va parlar amb suavitat dient-li que per molt que llancés pedretes, ami no es desfaria de la seva tristesa. Per aconseguir-ho havia de tirar-hi una mongeta d'aquell camp de mongeteres ufanoses que tenia darrere seu. Però no una qualsevol, sinó una mongeta d'or que hi havia dins una tavella. Que hi gravés una creu i la llancés a l'aigua amb força. El noi li va dir que no ho faria: no podia buscar aquella mongeta perquè en obrir les tavelles, encara tendres, malmetria totes les mongeteres i els amos el despatxarien. El mal encara seria pitjor. La goja li va suggerir que esperés la collita, però que s'arriscava que algú altre la trobés. I va desaparèixer, fonent-se dins l'aigua. Va arribar el novembre i l'era de la masia va quedar plena de mates de mongetera a punt de batre. El mosso, encara angoixat, colpejava amb la forca amb cos i ànima per veure si saltava alguna tavella seca aquella mongeta d'or. Però, enmig d'aquell tou de mongetes i brossa i fullaraca era impossible trobar-la. Però quan va haver de ventar-les, sacsejant amb el garbell, per ficar-les als sacs, allà al bell mig del sedàs, va parèixer la mongeta d'or distingint-se de les altres, blanques i nacrades. D'amagat, hi va fer una creu amb el ganivet i va córrer al riu a llançar-la amb l'esperança de guarir el seu enyorament. Però no va ser així. I el mosso es lamentada d'haver estat tant burro de fer cas a la goja. Ara almenys tindria una mongeta d'or. La seva malenconia encara va créixer més durant els set dies de pluja d'aquella tardor, que a l'Avencó va ser molt forta. Al cap d'una setmana, el mosso va rebre la visita inesperada del seu germà, que el venia a buscar perquè tornés a casa. Havia trobat una mongeta d'or a peu de riera, al Tenes, i ara eren rics per comprar més terra i poder treballar junts. Efectivament, hi havia una reu gravada a la mongeta d'or.</p> | 08276-82 | Vall del Congost. Costat de Can Cortines. | <p>Aquest tipus de llegendes relacionades amb els fenòmens naturals on hi entra la màgia i l'existència d'algun personatge fantasiós, són de clara influència romàntica. Per la zona del Montseny hi ha multitud de llegendes sobre bandolers, dones d'aigua i bruixes i els seus poders o encanteris. En un contex de legitimació de la nacionalitat i de creació de mites sorgeixen noves quimeres de caire social i sobretot moral. Una altra llegenda molt recorrent durant el segle XIX fou la dels tresors amagats, en arbres o dins les parets de cases abandonades. Per Tagamanent també trobem una llegenda d'aquest tipus: Diu la creença que al camí de Tagamanent hi ha una roca dita Centelles, que al punt de mitjanit es bada i deixa el pas lliure al qui se sent prou ardit per no fer cas d'una serpassa que obre un pam de boca i que llança uns bramuls esgarrifosos. Dins la roca hi ha un tresor incalculable, que hom pot agafar fàcilment, només però, durant el breu temps en què cauen les dotze batallades de mitjanit, després del so de les quals la roca es torna a cloure, fins l'any que ve a la mateixa hora, i si hom no té temps de sortir resta presoner i enclòs a dins.</p> | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2024-11-18 00:00:00 | Anna M. Gómez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||||
| 67569 | Congesta del camí de la Casa nova de Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/congesta-del-cami-de-la-casa-nova-de-vallforners | CRUZ, J.; SEGURA, J.M.; (1996). El comercio de la nieve. Generalitat Valenciana. València. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. IPEC-Montseny (1998), n.3687. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J.(1970). 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. VIVES, E.(1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | Estructura excavada a terra, en una suau pendent cap al Sot del Avets. Es tracta d'una construcció senzilla, de mesures irregulars oscil·lant entre uns 3 metres d'amplada i una fondària indefinida entre 4 i 5 m. Es tracta d'una construció aïllada, situada al costat d'un camí, facilitant el treball d'empouar la neu: La part superior presenta un petit talús construït a mode de feixa per equilibrar la construcció. | 08276-89 | Pla de la Calma, Casa nova de Vallforners. | Construcció pròpia de l'arquitectura popular i tradicional, relacionat amb el comerç de la neu, com a font adicional d'ingressos. La zona de la Calma va ser molt propícia per les acumulacions de neu, com ho demostra l'abundant presència d'estructures de poues i congestes per la zona de la Casa Nova de Vallforners i la Casa nova del Bellit. Aquestes estructures s'han datat als segles XVII i XVIII, moment de millora de les xarxes de comunicacions i de les relacions econòmico-socials entre les àrees de muntanya i els nuclis urbans que alhora coincideix amb un període climàtic fred i un augment significatiu de la població. Aquestes poues es troben enclavades al costat d'una fondalada suau, de cara al nord, per aguantar més el fred. Es tracta d'estructures obertes. Possiblement aquestes poues s'omplien fent boles de neu, rodolant-les per suaus depressions i tirant neu a sobre per cobrir les escletxes, podrien anar cobertes per materials periples (com ara brancam, falgueres,...) i terra. A l'estiu es tornarien a destapar i amb pics s'aniria trencant la neu (càrrega que podia ser de 125 kg.) i que es carregarien en carros i es baixarien, per ser comercialitzades. Aquest pou, situat prop del camí entre Vallforners i el Corral de Vallforners seria un mostra de l'extensió d'aquesta pràctica. | 41.7517700,2.3307100 | 444356 | 4622433 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67569-foto-08276-89-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||
| 67570 | Aplec de primavera de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-primavera-de-tagamanent | <p>La festa de l'aplec de la Primavera, té lloc a dalt el turó de Tagamanent durant el matí del primer diumenge de juny. Es celebra un esmorzar popular, després una missa i una arrossada. També es poden realitzar altres actes de caire cultural. Aquest Aplec l'organitza l'Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, gent dels pobles veïns i residents, i tot i que no fa massa temps que es celebra, ha passat a ser la segona festa cultural més important del municipi, després de la Festa Major.</p> | 08276-90 | A dalt el Turó de Tagamanent i Collet de Sant Martí | <p>La tradicció dels Aplecs i rumiarges en els punts més elevats o en ermites i esglésies, és una constant de la cultura catalana documentada des d'època moderna. Aquesta festa constitueix la única manifestació festiva d'herència local, que tot i la seva contemporaneitat, aconsegueix aglutinar una població força dispersa i amb pocs elements en comú.</p> | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2024-11-18 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||||
| 67571 | Arxiu Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-39 | XIX-XXI | Fons de formació recent , on es conserven els fons documentals generats per la mateixa administració municipal, i també recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar mitjançant cessió o donació. La documentació de l'arxiu municipal de Tagamanent descriu 448 unitats d'instal·lació i ocupa uns 48 metres lineals. Presenta tres fons documentals clarament diferencials: el que seria la documentació pròpiament MUNICIPAL, formada per: el Jutjat de Pau i Registre Civil, i el fons sindical. El fons municipal es divideix en Administració general a partir del 1862 fins a l'actualitat; Hisenda, des de 1853 fins el 1996. Proveïments i serveis a partir del 1945, Beneficiència i assistència social, en diferents moments a partir del 1944 amb les ajudes a orfes de guerra. Sanitat i Obres i urbanisme, des de 1956. Un apartat de seguretat pública des de 1990; Serveis militars i Instrucció Pública a partir del 1901. Eleccions municipals, sobretot, a partir de 1977; Població (amb el Padró municipal d'habitants) des del 1898 i cultura des del 1979, moment en què s'inaugurà el nou ajuntament. El JUTJAT DE PAU I REGISTRE CIVIL, documentat des del 1850; i un tercer fons de la Hermandad Sindical de Labradores i Ganaderos del 1974 al 1976. L'arxiu municipal també consta d'un destactat fons fotogràfic, amb imatges sobre el municipi, els seus indrets i elements arquitectònics; i també alguns aspectes de la vida quotidiana i rural. | 08276-91 | Vall del Congost, Ajuntament de Tagamanent. | L'arxiu municipal de Tagamanent, és un arxiu de documentació força moderna, amb documentació que no recula de mitjans del segle XIX. Aqeust fenòmen s'ha de relacionar amb les característiques del municipi i la seva història. La gran dispersió de la població en diferents masos i parròquies va fer que no es recollís un sol fons documental, sinó que tota la documentació més antiga, anava a mans de les parròquies i dels estadants de les mateixes masies. Serà a partir del segle XIX quan trobarem certa cohesió administrativa. | 41.7380300,2.2667500 | 439025 | 4620950 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Ordenació de l'Arxiu Minicipal que es realitzà en el marc d'un programa de col·laboració entre la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de la província per procedir a l'acondicionament, ordenació i inventari dels fons arxivístics. Aquest programa s'ha desenvolupat des del 1992 i l'ordenació per Tagamanent es realitzà al 1997. | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||
| 67572 | Processó a Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/processo-a-santa-maria-de-tagamanent | --Tagamanent relació histórica de l'antiga imatge de Maria Santíssima que's venera en sa Iglésia Parroquial del mateix nom. Impremta R. Anglada 1901. ANGLADA, M.A. (1990) 'La secada: un vell malson' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent. n.5. CASTELLS, J.(1992). Tagamanent i la Garriga. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 25, p. 170-172. GÓMEZ, M. (1992). Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n. 28. MAURI, J. (1953). Història de la Garriga. Barcelona. Vol. II, p. 171. | XX | El gran nombre de processons i rumiages realitzats al santuari de Santa Maria de Tagamanent, fa que no es pugui descriure un so ltipus de processó. En les diades assenyalades, els habitants dels pobles de les rodalies de Tagamanent pujaven a peu al santuari, sobretot per Pascua Granada, i allí realitzaven diferents misses i ofrenes a la Verge. | 08276-92 | Al Turó de Tagamanent. | La devoció a Maria Santíssima de Tagamanent va anar creixent, passant a ser un fervorós santuari marià. La documentació al respecte la tenim recollida en les diverses visites pastorals i la resta de documentació eclesiàstica, molta de la qual es troba al Bisbat de Vic desapareguda. Respecte el pelegrinatge a l'ermita, la documentació ens parla que nombroses parròquies veïnes pujaven a visitar la imatge, i que es repartien el dia de la visita, indicant una gran afluència al recinte. La gent de la Garriga, pujava en processó el dilluns de Pasqua; els de l'Ametlla el dia de Sant Pere, La gent d'Aiguafreda el dia de Sant Marc; els de Vallcarca el dia de Sant Jaume i els de Valldeneu, el dilluns de Pasqua de l'Esperit Sant. Apareix, en diversos documents del s. XVI i XVII la devoció del poble de la Garriga a la Mare de Déu de Tagamanent, en forma de processó. També es documenten altres referències aïllades com que el 16 de juny de 1672 es feu constar haver pagat a Esteve Puig, obrer, per lo que ha gastat per la processó de Tagamanent, la suma de 4 lliures, 10 sous, 4 diners. La processó es celebrava el dilluns de la Segona Pascua però en desconeixem els detalls ja que molta de la informació va desaparèixer durant la Guerra Civil. Es poden establir paral·lels a través de la consueta de 1699 per a la Mare de Déu de Montserrat. La Garriga enviava cada any, en compliment d'un vot de terme, romeus a Montserrat i a Tagamanent, a més d'altres ermites; però a causa de les despeses de la Guerra de Successió, la situació canvià. El 1712 s'esmenta un ple de l'Ajuntament que tracta el tema, fent diverses propostes: que es canviï el lloc, que només es deixi fer la de Tagamanent. Sembla que les dues romeries del vot del terme es deixaren de fer conjuntament, i es canvia per un ofici a celebrar al Santuari de Puiggraciòs, molt més proper. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són diverses les rondalles i llegendes relacionades amb esdeveniments miraculosos i èpoques de càstigs i males. Una anècdota sobre males collites ens diu que en un estiu de secada terrible, la gent dels pobles i les masies van pujar en rumiatge a l'ermita de Tagamanent per demanar la pluja. Aquesta peregrinació no devia ser de tota manera, una processó gaire ortodoxa, car que no la dirigí cap capellà, sinó l'ermità del petit santuari, un home que hi vivia sempre. Els pagesos estaven desesperats per la manca d'aigua i la necessitat de pluja era angoixosa; no es podia anar amb massa contemplacions, sembla, ni amb solemnes rogatives. Així doncs, el bon ermità, persona decidida, es dirigí al cel amb paraules comminatòries i severes, no pas amb súpliques humils. Segons relació de l'àvia, a fora de l'ermita de cara a un firmanet massa temps de color blau, exclamà amb veu forta:-Nostre Senyor, som aquí per l'aigua (o per la pluja) i volem pluja i no ens n'anirem sense pluja. I si no, envieu un llamp del cel que ho cremi tot!Tot seguit es va congriar una espessa nuvolada i un veritable aiguat deixà remullats i feliços a tots els qui havien pujat a Tagamanent a demanar pluja, jujant el prestigi de l'ermità i el de l'advocació al santuari. | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||
| 67573 | Parc Natural del Montseny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-montseny-4 | DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS (1987). Estudi sobre la propietat forestal. Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS (1998). Viu el parc. El Montseny. Memòria. Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS. Tagamanent. 364-X. GURRI, F. (1997). Parcs Naturals de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona p. 133-150. | El Parc Natural del Montseny se situa a la serralada Pre-litoral catalana, de la qual n'és el massís més enlairat. Ocupa una extensió de de 30.010 ha distribuïdes entre divuit municipis que pertanyen a tres comarques (Osona, la Selva i el Vallès Oriental). Els seus límits naturals són la riera d'Arbúcies, els cursos alts de la riera Major i del riu Gurri, el Congost i la plana del Vallès. Tres grans conjunts muntanyosos configuren el massís: la carena del turó de l'Home (1.706 m) i Les Agudes (1.703 m) , el Matagalls (1.697 m) i el pla de la Calma (Puig Drau 1344 m), que, units pels colls de Sant Marçal i de Collformic respectivament, encerclen la conca alta del riu Tordera. El nom del massís, que prové del llatí Mont Signus (mont senyal), mostra la fesomia del seu relleu. Geològicament, el Montseny és format per dues fases orogèniques i es troba trencat per un gran nombre de falles que han originat una complexa composició de capes i materials. Així, es troben calcàries a la zona del Congost, granits a l'àrea de Gualba i pissarres al pla de la Calma. L'especial orografia del terreny, les diferències altitudinals i la distància del mar en una latitud típicament mediterrània condicionen una notable diversitat climàtica. A grans trets es pot dir que, a mida que es guanya alçada, el clima passa de ser mediterrani a muntanyós fred amb diferents estadis intermitjos i que varien segons l'orientació dels vessants. Les diferències d'humitat i temperatura expliquen la vegetació que es desenvolupa al Montseny. Des de la mediterrània a les parts baixes (alzinars, suredes i pinedes), la de muntanya mitjana plujosa (alzinar muntanyenc i rouredes), d'ambients centreuropeus per sobre dels 1.000 m (fagedes i avetoses) i, fins i tot, d'ambients subalpins als cims (matollars i prats culminals). La confluència d'aquests factors en un relleu abrupte, solcat de torrents i cingleres, dóna com a resultat una extraordinària varietat d'hàbitats. El seu gran valor ecològic s'evidencia amb la pervivència d'espècies com la dròsera, l'herba de Sant Segimon o la genciana groga, entre d'altres. En estreta relació amb la distribució de la vegetació, la fauna del Montseny es caracteritza també per l'existència d'espècies típiques de terres centreuropees a les zones altes del massís i per la fauna d'ambients més mediterranis a les parts baixes. La coincidència d'aquests dos grans grups en un espai relativament reduït es deu a què un gran nombre d'espècies hi troben les condicions adients per a desenvolupar-se: s'han documentat 270 espècies de vertebrats i més de 10. 000 d'invertebrats. El caràcter boscós del Montseny determina en gran manera la fauna que l'habita. A l'alzinar es troben el senglar, la guineu, la geneta o la rata cellarda entre els mamífers més coneguts; l'astor, el gaig o el pitroig entre les aus més comunes, i diversos tipus d'amfibis, rèptils i peixos. El que li confereix un caràcter més singular a la fauna però, són les espècies d'influència centreuropea, que sovint resten aïllades, com és el cas de la granota roja, el tritó pirinenc o la musaranya d'aigua. Altres espècies de distribució típicament centreuropea són la llebre, el liró, el grasset de muntanya, el pinsà borroner, el llangardaix verd o l'escurçó pirinenc. | 08276-93 | Al Montseny. | Al segle XX la muntanya comença a ser valorada com a entitat digna de les aspiracions dels afeccionats a les excursions i la natura. En una guia de l'època es parlava del Montseny com a 'regió desconeguda i admirable'. Al mes de marc del 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va celebrar al Matagalls el I Concurs de Esports d'Hivern. Els excursionistes crearen la Travessia del Montseny, que partint de la Vall del Congost, creuava la zona fins a Gualba, en un sol dia. Participar en aquest concurs es convertí en una competició i el rècord de 8 hores i mitja en propietat de la Secció muntanyenca del Centre Autonomista dels Dependents del Comerç, aconseguit el 1916, va ser superat el 1927 pel Centre Excursionista Barcelonès amb 4 hores i 24 minuts. Des de l'any 1977 en el sector barceloní i 1978 en el sector gironí, el massís del Montseny està legalment protegit per un pla especial d'ordenació promogut per les diputacions de Barcelona i Girona respectivament. L'any 1978 la UNESCO va incloure el Montseny dins la xarxa mundial de reserves de la biosfera del programa MAB (Home i Biosfera) Les Diputacions de Barcelona i Girona gestionen aquest espai protegit en col·laboració amb els municipis que en formen part i amb la participació dels diferents sectors implicats. El pla especial garanteix la preservació dels valors naturals i culturals del Montseny; l'ús públic ordenat de la muntanya, l'atenció a les demandes pedagògiques, la recerca científica i el suport al desenvolupament socioeconòmic de la zona. El principal objectiu del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona en la gestió d'aquest espai és, mitjançant fórmules participatives i de consens, donar compliment a aquest pla especial. | 41.7637900,2.3005900 | 441863 | 4623787 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La ocupació humana del Montseny ha portat a l'establiment d'unes activitats econòmiques específiques que modificaran les seves característiques. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||
| 67577 | La Creu de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creu-de-lagusti | GARCIA-PEY, E. (1998). La creu de l'Agustí. Retall de premsa. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 42, p.23. GARCIA- PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 124. | Prop del camí de la Calma, tocant pel costat de ponent de la masia de l'Agustí, es troba aquest collet que fa de pas entre la zona de la Calma i la del Turó. Es tracta d'una petita depressió a la carena d'una serralada o d'un contrafort per la qual es passa d'un vessant a altre de carena. En aquest punt es col·locà una creu de petites dimensions sobre una roca que es va esmicolar i va caure per la cinglera. | 08276-97 | Pla de la Calma, prop el mas Agustí. | Ens diu la llegenda que una pubilla del mas Agustí festejava amb l'hereu del Bellit i aquest sovint feia el camí per anar-la a veure. Una nit d'hivern negra i gebrada, després del festeig el noi va agafar el camí de tornada cap a casa, camí de les Credes, que és un punt de pas dificultós, on va tenir una topada impensada amb una llopada famolenca. Els familiars trobaren, l'endemà al matí, a l'estret pas unes poques restes de la seva roba. Per recordar el fet es posà una petita creu metàl·lica sobre una de les roques. Molt després un dia de pluja també s'endugué el rocam, sobre el qual hi havia la creu, la qual es creu que ha quedat congada sota l'esllavissada. Ningú va pensar d'anar a buscar-la ni restituïr-la. I avui es coneix el paratge com a creu de l'Agustí. Aquest paratge natural es troba en un punt geogràfic clau de comunicació entre els masos Bellver i Agustí amb la zona de la Calma, essent conegut des de sempre. | 41.7520200,2.3078700 | 442457 | 4622475 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | |||||||||||||
| 67579 | Vitrall de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vitrall-de-tagamanent | XX | En aquest senzill vitrall es veuen les parròquies històriques de Tagamanent: la principal al Turó de Santa Maria, Sant Cebrià de la Móra i Santa Eugènia del Congost. | 08276-99 | Vall del Congost. | Aquest vitrall va ser construït per ser colocat al nou ajuntament al 1979 i fou encàrregat a vidres Barnoles, una empresa especialista en vitralls i vidres de Vic. | 41.7380300,2.2667500 | 439025 | 4620950 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67579-foto-08276-99-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||
| 67580 | El Folló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-follo | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 40. | XVII | Masia de grans dimensions que ha estat molt restaurada presenta una estuctura sobreposada on s'endenvina una primera construció rectangular en forma de possible torre. Aquesta masia fou ampliada amb diversos annexes ramaders, i diverses habitacions o estances fins donar-li l'aparença actual. La factura més antiga s'observa per la part de darrera, ja que aquesta ha estat menys reformada. | 08276-100 | Sobre el Barri de la Pedralba. | Antiga masia habilitada actualment per fer-hi estades de turisme rural. A la documentació ens apareixen dos habitatges en aquest conjunt, que també ens apareix documentat com a can Torn del Serrat i tan aviat ens apareix escrit en 'u' com en 'o'. Les evidències escrites més antigues, fins al moment trobades, daten del 1497, fogatge on s'esmenta a 'en Fuyo'. Els diversos propietaris ens aniran apareixent en els diversos fogatges com és el cas de 'Gabriel Fuyó al 1515 o Folló al 1553. Aquesta gran construcció hauria tingut funcions bàsicament agrícoles i ramaderes. Seria interessant fer un estudi complert sobre la seva evolució arquitectònica, ja que podria aportar informació valuosa per compendre la seva història. | 41.7402900,2.2706500 | 439352 | 4621199 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67580-foto-08276-100-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | A la mateixa masia hi ha una petita col·lecció d'eines agrícoles utilitzades fins no fa gaire al camp. Es tracta una petita relació de jous d'ase, podalls i dagues. Que es presenten un bon estat de conservació. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||
| 67583 | Clot de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clot-de-la-mora | La zona del Clot de la Móra que ha estat definida com a Zona de Reserva Natural Qualificada, compren les estribacions de la riera del Pujol i el Torrent de la Figuera. Tota aquesta superfície de massa forestal es caracteritza per la presència de roure i alzina amb un petit percentatge de pineda. Hi dominen els boscos i el matollar on trobem una flora típica de la zona mediterrània, de subtipus humit. Els pendents abruptes de la vessant de la Móra caracteritzen aquest paisatge que ha tingut una evolució diferenciada respecte les altres zones arbòreas de la banda de la riera d'Avencó. | 08276-103 | Estribacions del Pla de la Calma | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Els criteris seguits sorgiren en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7853800,2.3130700 | 442919 | 4626176 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67583-foto-08276-103-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||||||
| 67584 | Imatge de Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatge-de-santa-eugenia-0 | XIV | <p>Aquesta imatge de talla polícroma en fusta, hauria format part d'un conjunt més gran dedicat a Santa Eugènia i que s'ubicaria en un punt indeterminat del retaule, segurament el cos principal. Les reduïdes dimensions de l'estàtua i els seus trets han fet dubtar de la seva autenticitat. Es tracta d'una figura empeus, simbolitzant a Santa Eugènia, amb una ploma a la mà dreta i un llibre a l'esquerra, situada sobre un petit pedestal.</p> | 08276-104 | Vall del Congost, barri de Santa Eugènia. | <p>Aquesta imatge hauria procedit del retaule d'estil Barroc dedicat a Santa Eugènia del Congost i que fou cremat i destruït al 1939, durant la Guerra Cívil. L'estàtua va estar guardada al mas Santaeugènia, on els propietaris, la família Castellanos en va tenir cura, fins que va ser retornada a l'església. Actualment és l'única imatge venerada en el recinte.</p> | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67584-foto-08276-104-1.jpg | Física | Gòtic | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-10 00:00:00 | Anna M. Gómez | 93 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 | ||||||||||
| 67585 | Can Carlos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-carlos | Quadern de liquidacions o Amillaraments1861, foli 182. Arxiu Ajuntament de Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p.27. | XVII-XVIII | La vegetació fa que la casa no es pugui veure des del camí. | Situada a recer del Sot de Can Carlos, es va conèixer l'existència d'aquesta casa pel topònim de la zona 'Carlos o Carles'. Aquesta construcció es situa al mig del bosc de Puig-Agut, al costat del camí que baixa del Soler passant per la possible explotació d'una pedrera fins arribar a una esplanada sota la línia d'electricitat. Es troba en força mal estat de conservació; preservant-se alguns murs a poca alçada i tota una cantonada del què hauria estat l'edificació principal. L'angle conservat fa uns 2'5m d'alt i ens fa pensar que es tractaria d'una estructura complexa de més d'un pis, tot i que no se'n poden precisar les dimensions. Per fer aquesta construcció es van utilitzar petits carreus de pedra local, segurament d'alguna de les pedreres properes. Aquestes pedres són de dimensions variables i es disposen en filades irregulars lligades amb morter. Tot i que l'estructura està força coberta de vegetació s'insinua un cos principal rectangular i una sèrie de dependències annexes complementades per murs d'aterrassament i feixes de conreu que indicarien una certa pràctica agrícola de la zona. | 08276-105 | Estribació nord-oest del Turó de Tagamanent. | Es coneix molt poc sobre aquesta edificació, a la documentació s'esmenta com a terme d'altres cases, sobretot del Soler, el Cruells i Puig-Agut. Sabem que pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i que al 1861, en el Quadern de líquidacions, pertanyia a Josep Terrés Carlos. El sistema constructiu utilitzat no ens aporta gaires dades, donant-nos una cronologia indeterminada d'època moderna. Segurament la seva construcció s'ha d'associar a algun tipus d'activitat econòmica concreta: explotació de noves terres o de pedreres. Es podria emmarcar dins el context d'auge comercial i demogràfic del segle XVIII, però aquesta adscripció es faria més per paral·lels amb altres construccions de la zona que no pas per la informació aportada per la casa. | 41.7563700,2.2752600 | 439750 | 4622981 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67585-foto-08276-105-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:37 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 105,15 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc