Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 67506 | La Pedralba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pedralba | <p>GARCIA, MR.(1995). Les cases fortes del Callès. Lauro, 5. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 50-51, 168-169. GAVÍN, J.M. (1990). Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998) n.2447. PLADEVALL, A. Síntesi històrica i geogràfica. Monografies del Montseny, 3. p. 100-105.</p> | XII-XVII | Successives reformes. | <p>Edifici format per dos cossos adosats corresponents a diferents èpoques. La part nord és més antiga, de planta gairebé quadrada i teulada a 3 vessants. Aquesta part més vella té un portal a llevant; la paret nord no té obertura i el sistema constructiu és el de filades de carreus ben escairats de pedra local lligats amb morter. Aquesta part és la que correspon a la domus o casa forta. Aquesta construcció presenta un cos semi-circular afegit i amb la data de 1786 a la finestra definit per uan estructura simètrica on la disposició d'obertures, principalment finestres segueix un ordre geomètric d'ordenació, on hi predominen les estructures rectangulars. La part oest de la casa sembla datar del segle XVII i presenta un portal a la cara nord, amb barri. El sistema constructiu utilitzat és el de pedra (carreus ben escairats) i teula àrab, amb la façana arrebossada; destaquen els grans carreus feforçant les cantonades, matacà de pedra amb una espitllera i finestres conopials. Com elements singular destaca un escut dels Bru de Fiveller.</p> | 08276-26 | Al Barri de la Pedralba. | <p>Casa forta documentada des del segle XII, al 1178; tot i que podria ser anterior. Els propietaris van ser donzells, categoria social demostrada amb el nom Bru de Fiveller refòs actualment amb els comtes d'Alba de Liste. Aquesta construcció que té part edificada al segle XV sobre mur més antic i on es documenten una sèrie de reformes als segles XV i XVII, possiblement relacionades amb una sèrie d'incendis que patí. Datades per les inscripcions de les llindes de portes i finestres, una de les darreres amb la data 1817. En els diferents reculls cadastrals anirà apareixent aquest mas i les seves propietats, aquestes s'extenien, a principis del XX, fins la Vila, el Folló, la Torre, el Montcau i el Torn. En aquesta àmplia propietat s'hi havia conreat cereal, vinya i olivera i es creu que una part funcionà com a masoveria; fet que es documenta al 1793 amb l'existència de masovers a la Pedralba. La documentació sobre la propietat permetrà fer alguna esmena sobre els diferents amos que ha tingut aquest casal; la documetació més recent ens remet al 1861, moment en què el propietari era Joan Anton de Fabiller Marques de Biel i al 1914 quan era propietari Ricard Martorell de Fivaller. La seva ubicació prop la via que comunició entre Barcelona i el pla del Vallès amb la Plana de Vic i l'interior, i la seva estructura de mas-torre forta ens evidencien el caràcter estratègic i de control que tenia aquesta casa, situant-se a primera línia de defensa d'aquest eix de comunicacions.</p> | 41.7430100,2.2678700 | 439123 | 4621503 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67506-foto-08276-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67506-foto-08276-26-2.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Anna M. Gómez | Construcció de gran interès historico-arquitectònic. Al seu interior hi hauria hagut una petita capella d'adscripció desconeguda, segurament a Santa Maria. Aquesta capella de la casa ens apareix documentada en un casament entre Fèlix Vilardebò i Caterina Mirambell que va tenir lloc el 1799. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||
| 67489 | El Fornot d'Avencó (o El Forn, Pou Petit, o Pou n.1) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-fornot-davenco-o-el-forn-pou-petit-o-pou-n1 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. IPEC-Montseny (1998) n.2449. LLOBET, S. (1947). El medio y la vida en el Montseny. CSIC. Barcelona 1947.SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. | XVIII | L'Ajuntament de Tagamanent té previst un projecte d'adequació d'aquest conjunt. | El Fornot d'Avencó és de secció circular, amb tres obertures d'entrada. La superfície és irregular, amb paret de pedra vista i morter. La paret interna del pou també ha estat feta amb pedra disposada en filades hortizontals, sense cap mena de recobriment. L'estructura es conserva pràcticament en la seva totalitat. La seva disposició en un desnivell de terreny (natural o artificial), ha estat aprofitat, per situar les diferents obertures i la porta d'accés al seu interior. Actualment l'espai intern del pou està dividit en dos nivells o pisos amb els seus accessos corresponents (tot i que al pis superior s'observa una porta tapiada). La seva alçada màxima és d'uns 5 m, amb un gruix de murs d'uns 45 cm, i un diàmetre intern de 6,45 m i un diàmetre extern d'uns 7 m. La coberta del pou, com es veu ara, és plana i ha estat recentment refeta. L'obertura al nivell superior, actualment tapiada, acaba amb arc de mig punt. La porta d'accés al nivell superior és de fusta mentre que la porta d'accés al nivell inferior ha estat refeta amb material modern. A la llinda de maons i arrebossada es llegeix la data 1945 o 1975; data de les darreres reformes que s'hi van fer, abans de les realitzades al 1997. | 08276-9 | Barri de l'Avencó. | Tot i la dificultat de datar aquestes estructures, aquesta construcció s'associaria al conjunt de pous de glaç de l'Avencó. Els contractes d'arrendament esmenten els tres pous, aquest, per un document del 1770-1780 tindria una cabuda d'unes 400 càrregues. En la documentació coneguda, apareix amb diferents noms: Pou Xich o Forn (documentat el 1754); el Fornot d'Avencó (entre el 1770 i 1780) o Pou número 1 (designació feta per Antoni Gallardo el 1933). La data de 1945 ( o 1975) que es llegeix pot documentar una reforma que demostraria la seva llarga utilització i ús en les darreres campanyes. A diferència del Pou Gran, que a vegades no és arrendat durant una campanya concreta, el Pou Petit o Fornot apareix sempre en els contractes d'arrendament. Respecte la seva utilització, el nivell superior, actualment funciona com a magatzem d'eines. Durant les darreres campanyes també fou utilitzat com a magatzem on es guardava el boll (que es col·locaria a l'interior del pou, un cop s'obrís) i les eines (utilitzades en la fabricació del gel; com ara: ganxos, maces, serres...). El nivell inferior, va ser utilitzat com a dipòsit d'aigua. Encara s'hi observen les restes dels forats de l'embigat constructiu, disposat de manera regular. Datat entre 1701 i 1754. | 41.7656500,2.2652000 | 438923 | 4624018 | 1701 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67489-foto-08276-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67489-foto-08276-9-2.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Convindria fer una neteja de les pedres i terra acumulades, arreglar l'escala d'accés i determinar la presència o absència del canal de desguàs. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||
| 67484 | Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cebria-de-la-mora | AAVV. (1984). Osona I, Ed. EC, Barcelona. p. 72-76. AAVV. (1991). 'El Vallès Oriental i el Vallès Occidental'. Catalunya romànica, vol. XVIII. Ed. EC. Barcelona. p. 433. AAVV. (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6. AAVV. (1999). 'Sant Cebrià de la Móra'. El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. CASTELLS, J; COMAS, P. (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Cebrià de la Móra' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. IPEC-Montseny (1998), n. 7412. PLADEVALL, A. (1965). 'Notícias históricas sobre la parròquia de Sant Cebrià de la Móra'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, n.3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, n.13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 87-86. VULART, A. (1999). 'La pintura i els seus artistes'. A III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.117-120. | XII-XVI-XX | Parcialment restaurada. La porta està tancada amb un candau que es pot demanar tant al mas el Clot com a l'Ajuntament o al mossèn. | Sant Cebrià de la Móra, va ser bastit com un temple romànic, segurament cap el segle XII, de parets gruixudes i de campanar no gaire alt, orientada a ponent. L'edifici estava format per una sola nau amb volta de canó seguit, i acabada amb un absis llis semi-circular cobert amb volta de quart d'esfera, amb una sola finestra central i de forma absidal, a llevant. Aquest absis presenta una obertura de 3'80 m ample per 2 m cobert per una volta de quart d'esfera; mentre que la nau té unes mides interiors de 6 m de llarg per 4'80 m d'ample. La porta es troba oberta cap a l'oest, i estaria emmarcada per un arc de mig punt adovellat, característic de les construccions d'aquest moment. De les estructures d'obertura primitives en queda, només, la finestra de l'absis ja que la resta de possibles obertures van desaparèixer en les posteriors remodelacions. Aquestes característiques han permès associar-la una tradició arquitectònica llombada i de caràcter marcadament rural, amb clars paral·lels en les esglésies parroquials de caire muntanyenc de la zona del Montseny (ex. El Brull, Sant Cristòfor de la Castanya...). A aquest conjunt s'afegiren, al XVI, dues capelles laterals de caire tardo-gòtic (cap el 1580), cobertes amb volta de creuer i columnes als angles de la nau, que li donaren la planta de creu llatina que es veu a l'actualitat. La capella del nord presenta capitells senzills a les arrencades dels arcs, i la del sud presenta una porta tapiada. El sistema constructiu utilitzat es basa en el carreu de pedra rojenca local, de carreus de mides variades, ben col·locats i en algun punt disposats en forma de plec de llibre. El cos central és amb nau de quatre trams de volta apuntada on es manté l'absis. Les reformes documentades del XVII, es centren en la portalada, ja esmentada, on hi ha una inscripció amb la data de 1722, delimitada per dues pedres allargades amb forma de jamba. També es reformarà La rectoria i el campanar, que es troba situat a l'angle nord-oest, de planta quadrada i amb dos forats de campana; que porta la data de 1799 gravada. A aquest campanar s'hi accedeix per una porta oberta a la capella nord a través d'una escala trencada i que es queda a mitja alçada. Altres restes d'elements arquitectònics singulars, són les restes d'armaris a la paret i rentamans. A banda i banda de l'entrada i fent cantonada amb les capelles, s'obren sengles altarets a la paret amb un petit taulell sobresortint 40 cm cap enfora a 90 cm alçada. I a l'absis es veuen encara les restes d'uns encaixos que podrien correspondre a un retaule d'uns 3'3 m alçada, mentre que l'ara de l'altar correspon una làpida funerària d'època moderna, i força difícil de llegir, donat el seu estat de conservació. | 08276-4 | Sota al Pla de la Calma. | L'estructura arquitectònica de San Cebrià de la Móra pertany a una església romànica del segle XI o XII, d'una sola nau, a la qual s'hi realitzaren importants reformes, una de les més destacades fou al 1580 amb l'afegiment de dues capelles laterals; i les del segle XVIII, passant per un important estat d'abandonament al llarg del s. XIX, per ser parcialment reformada al segle XX. El topònim de la Móra es documenta per primera vegada entre 898 i 917, tot i que en alguns documents del segle XI i XII és anomenada Sant Cebrià de Biscala, en relació una serra i un domini que s'anomenava així: 'Biscala', 'Bischala'. El nom de Móra, segurament d'origen vegetal, com el de la Figuera o la Perera era el nom d'una antiga villa rural o gran propietat que s'ha identificat amb el Clot. El termenat ja apareix escrit en una antiga consueta de la Móra redactada al 1666. L'adscripció a Sant Cebrià, ens pot fer pensar en una data reculada. Aquest sant fou un bisbe de Cartago i pare de l'Església que va ser martiritzat el 285, vinculat al primer cristianisme hispànic i molt venerat a Catalunya. La primera referència de l'església és del 1099, i al llarg dels segles XI i XII anirà apareixent en les llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, redactades al segle XII però segons A. Pladevall reflecteixen l'estat de la diòcesi del 1050 al 1154. En aquests documents el Presbiter de la Móra pagava al bisbe una taxa de 4 diners, aquesta suma l'hem de considerar important ja que estaria a la mitjana respecte altres parròquies. La documentació parroquial ens diu que al 1515 la parròquia tenia 5 famílies i al 1686, en tenia el doble; mentre que al 1782 arribava a les 12 famílies i al 1890 restava amb 7 famílies. Una dada important ens l'aporten les visites pastorals que detallen, de forma més o menys precisa algunes de les reformes que patí la Móra. La remodelació arquitectònica realitzada al segle XVIII, ens documenta, en el 1722, la construcció de la nova portalada de ponent, un cor i un rosetó, com també una sagristia adossada a la capella de la part meridional i es va arrebossar tota l'església. Al 1799, es bastí el nou campanar: una massissa construcció que recorda les velles torres de defensa. També entre el 1750 i 1799 s'aixecà la teulada de l'església per evitar les humitats denunciades en les diverses visites pastorals del 1746 i 1753. En una visita pastoral del 1590 es documenten, també, alguns dels béns mobles de l'església: un altar a la Mare de Déu dels Dolors, on s'hi esmenta l'advocació a la mare de Déu del Roser i a Nostra Senyora de Gràcia, documentada fins el 1876. Es creu que abans del 1352, hi havia un imatge o altar dedicat a la Mare de Déu, que amb el temps va passar a dir-se Santa Maria de Gràcia (1480-1666), Nostra Senyora de Nadal (1644) i Santa Maria de les Dones (1691). El temple fou cremat al 1936, durant la guerra civil espanyola, causant importants destrosses; en aquest moment va deixar de tenir capellà i es va agregar a la parròquia del Brull. En el moment de la seva destrucció, la Móra tenia un altar de tipus neoclàssic del XVIII, i els altars del Roser i dels Dolors. També hi havia, entre altres imatges menys rellevants, un gran Sant Crist en una fornícula i la Mare de Déu de Gràcia, que podia ser gòtica. Al 1948 s'encomanà la parròquia de la Móra i la de la Castanya a Mn. Coma, que va fer-hi diverses reformes. Al 1952 es va enderrocar la rectoria, es va rebaixar el teulat de l'església a nivell de volta i es va enllosar, al igual que a l'absis i a les capelles laterals; l'interior de l'església va ser repicat i arreglat el paviment, respectant només el cor tardà. L'edifici s'obrí al culte el 1953, després de la profanació del 1936, amb un aplec que es celebrà fins el 1980. Després s'hi feren actuacions de caràcter puntual (es posà un reixat) i la més recent, al 2000, consistí en l'arranjament de la teulada per encàrrec de l'Ajuntament de Tagamanent. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant l'església de la Móra hi havia, en una mica de placeta, el pedró, on s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE LA MÓRA. Per Corpus els pagesos i veïns de la Móra, com també gent d'altres punts del municipi de Tagamanent, anaven en processó al pedró de la Móra i allà es feia un ofici religiós; però aquest element no s'ha conservat. L' església apareix en el Catàleg Municipal amb incoació expedient. A l'interior de l'església, segons Vulart (veure bibliografia) es documenten frescos realitzats per l'escola del mestre d'Osor (X-XIII), de marcada tradicció romànica. Al voltant de l'església parroquial s'observen restes de murs, alguns corresponents a la rectoria, però possiblement s'hi haurien bastit altres dependències annexes en les diverses èpoques històriques documentades en la parròquia, les quals seria molt interessant tenir-ne un estudi arqueològic complet.La parròquia de Sant Cebrià s'estén pel vessant septentrional de la Calma, limitant per la riera de Picamena o de l'Avencó fins a Ferreres, pel camí ral que travessa la Calma des de Tagamanent a Collformic, pel Collet de Terrús i per ponent fins el Pla de Ginestar; apareix ja esmentat així al 1666, en una antiga consueta de la Móra. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67524 | Castellseguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellseguer | AAVV. (1993). Rehabilitació de la masia Castellseguer. Revista de l'Associació d'amics i Veïns de Tagamanent, n.32, p. 9. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 117. IPEC-Montseny (1998), n. 4017. | XV-XVIII | Restaurada al 1986. Les estructures posteriors al cos principal són totes de factura contemporània. | Edifici construït sobre una terrassa accessible per una escalinata constitïda per un arc en llinda recta. Està formada per un nucli central de forma quadrangular i diversos cossos que li donen una planta en forma de L. Presenta murs de paredat comú, reajuntat amb morter de calç combinat amb pedres cantoneres ben escairades. L'arqueologia vertical ens permet documentar dues fases constructives, la més antiga on trobem la portalada principal, rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus de pedra sorrenca; i a sobre una finestra amb una llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats, amb arestes bisellades i lleixa motllurada. Més a la dreta es documenta una altra finestra amb perfil conopial a la llinda. A la part nova, que queda a l'esquerra, s'observa una altra finestra amb la data 1775 a la llinda; al seu damunt hi ha dues balconeres d'arc de mig punt, adovellats, amb brancals de carreus de pedra ben tallada i barana de totxo. Darrera aquestes balconeres, i dels murs que les envolten hi ha un terrat cobert. La inscripció registral de Granollers la descriu com a casa principal de planta baixa, primer pis i golfes; amb vàries quadres i magatzems d'ús agrícola. | 08276-44 | Prop del Collet i Turó de Seguer. | Al segle XII es documenta el nom de P. De Castellseguer en un inventari de masos tributaris del terme del Castell de Tagamanent. Aquest topònim anirà apareixent en diversos documents; per exemple en el fogatge del 1497 s'esmenta a Gabriel Castellseguer, i al 1515 a En Castell Seguer. Es desconeix, però, el moment exacte de la seva construcció, com també del seu primer propietari. L'estructura podria ser originària del XV, essent objecte de diverses modificacions, com ho documenten les diverses llindes inscrites: hi ha una inscripció a la porta amb el nom i data JOSEP CASTELLSEGUER 1610 i una altra a dues finestres de llinda de mig punt, amb la data de 1777. La masia serà principalment reformada al llarg del XVIII, per ser posteriorment abandonada al 1970 amb la mort del seu anterior propietari sr. Vicente Montal Cornelles i per problemes d'herència, per ser reconstruïda al 1986. A l'Amillarament de 1861 s'hi esmenta una vinya de tercera qualitat a la possessió de Castellseguer; també es diu que hi havia una de les premses de vi més grans de les rodalies, essent explotada de forma agrícola i forestal fins ben entrat el segle XX. | 41.7351000,2.2794200 | 440076 | 4620616 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67524-foto-08276-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67524-foto-08276-44-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant la casa troben un gran pla amb pins. A l'esquerra hi ha feixes de conreu i a la dreta, un bosc d'alzines; i actualment encara es poden observar les feixes de pedra seca, on s'hi hauria cultivat la vinya. A prop s'hi troben els brolladors i estanys de Fontanelles i les restes de la casa de la Caseta. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67639 | Ferreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ferreres-1 | Amillarament 1946, foli 99. Arxiu Ajuntament de Tagamanent. Arxiu de la Corona d'Aragó. Cancelleria, pergamí 4727. BOLÓS, J.; HURTADO, V. (2001). Atles del Comtat d'Osona (798-993). Rafael Dalmau editor. Barcelona. p. 29. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamament. Noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent. p. 37, 165. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, nº13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 92, 95-96. | Totalment en runes. | Només en resten els basaments d'alguns murs del que hauria estat una gran construcció amb les seves dependències annexes. La tècnica constructiva es basa en carreus ben escairats i de mides variables, sense lligar o lligats amb morter; l'amplada dels murs és variable podent arribar a mig metre d'amplada i amb una alçada conservada, en alguns punts, de més d'un metre. S'observen diferents habitacions però la vegetació ha cobert bona part de les estructures i aquestes presenten un estat d'abandonament important. | 08276-159 | Riera d'Avencó, Torrent de Ferreres. | La primera referència documental de Ferreres ens remunta al segle X (906), però no serà fins a l'acta de consagració de Sant Martí del Brull, redactada al 1063 on es detallarà la seva ubicació; en aquest document s'especifica que el terme de St. Martí limitava a la 'valle magna ipsas ferreres, el rivum Avanconum i la vinea Cipriana' però no es dóna cap més indicació. La resta de la documentació antiga ens testifica que la seu de Vic tenia alous a Ferreres; i en un pergamí de finals del XII s'hi esmenta el nom de 'P. de Ferreres'. Però gran part de la documentació sobre aquest mas l'aporta Sant Cebrià de la Móra, jurisdicció de la que depenia aquesta casa. En la visita pastoral del bisbe Galzeran realitzada al 1330 a la Móra consta com a nom d'altres masos el de Farreres, juntament amb el d'Olina, des Pont i Cuminal. Aquest mas anirà apareixent en els fogatges de 1497 i 1515, en un context de despoblament general com ho demostra el cens de 1553 on tan sols s'esmenten les masies de la Figuera, Parera, Clot, Codina, Ferrer. I també s'esmentarà al llarg dels segles XVII i XVIII, amb la recuperació que s'evidencia en el 'Llibre de naixences i defuncions de la Móra del 1686 al 1838. A l'Amillarament de 1861, es documenten els seus termenals; limitant amb el Clot, el Boix i el Solà del Brull i amb el Solà i Brugués de la Castanya. No es coneix gaire més de la seva evolució històrica, sembla que va ser una casa d'importants dimensions, i que fou abandonada cap el 1870. El topònim de Ferreres podria documentar una explotació minera, que no ha estat ubicada o, per alguns autors, alguna antiga casa ubicada en un altre indret. | 41.7977600,2.3043500 | 442206 | 4627556 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67639-foto-08276-159-2.jpg | Física | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | De la vella casa de Ferreres, Garcia-Pey diu que només en queda una petita referència a les pedres del marge, al segon revolt del camí de Ferreres, no s'ha pogut localitzar. Aquesta primera casa seria abandonada després de construir-se la casa nova a mitja carena sobre el torrent de Ferreres. | 85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67525 | El Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bellit | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. CASTELLANOS, J. (1990. 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 25, 161. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Nicolau' Vallés Oriental, Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín, vol.23. IPEC-Montseny (1998), n. 3867. | XII-XVIII | Conjunt de construccions adaptades al pendent del terreny natural. Aquestes edificacions, de forma allargada i esglaonada, presenten una estructura de tres cossos principals juxtaposats, de planta rectangular. Els tres cossos principals presenten murs de paredat comú i pedres cantoneres, amb teulada a doble vessant; i el tercer amb coberta a una sola vessant. El cos central és el dedicat a l'habitatge, el superior funciona com a paller i l'inferior com a capella (afegida el 1830). Es documenten diverses etapes constructives. La primera fase s'evidencia a l'area més propera al paller, la façana, amb planta baixa i pis i semisoterrani creat pel desnivell del terreny; presentant una disposició simètrica de les obertures, amb una portalada d'arc carpanell, amb brancals també de pedra ben tallada, excepte una porta al semisoterrani, destinada al pas d'animals força senzill. La segona fase, es situa a l'esquerra de l'anterior, entre el contrafort i la filera de pedres cantoneres embeguda dins del parament de façana, es caracteritza per un eix d'obertures, semblant a l'anterior però descentrat a la dreta. A la tercera fase s'evindencia l'empremta dun arc rebaixat de totxo, forçant la disposició irregular de les obertures.A la part central s'hi pot llegir la data de 1741. El Bellit, doncs, forma un conjunt molt complert d'habitatge, gran paller, barri, capella i pou, constituïnt una gran finca (d'unes 600 ha), majoria de bosc on s'hi practiva la pastura transhumant. | 08276-45 | Al Pla de la Calma. | Es coneix molt poc s'obre l'evolució històrica i arquitectònica d'aquest gran mas. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó Cancelleria hi ha un pergamí 4727, de finals del XII on apareix, per primera vegada, el topònim Belida, fàcilment adscribible al topònm Bellit; però al no fer-se cap precisió de caire geogràfic, no se'n pot dir gran cosa més. Aquest text fa referència a un capbreu de les rendes del Comte de Barcelona sobre el terme del castell de Tagamanent. El topònim també s'esmenta en els fogatges del 1515 i del 1553, on surt Joan Bellit i en Vellit, respectivament. Al segle XVI, ja podriem parlar d'una estructura de mas consolidada i aquests noms podrien pertànyer al cap de casa del Bellit, en moments diferents. Aquest mas patí un gran nombre de reformes arquitectòniques que s'evidencien al llarg de tota la seva estructura. Serà entre el segle XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa, tant a l'estructura inferior com a la terrassa superior. Les grans dimensions del conjunt arquitectònic ens fan pensar en una gran explotació ramadera, i on hi treballava més d'una família, segurament els Bellit. A partir de finals del segle XIX la casa s'anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós; actualment els masovers utilitzen la part dels estables, quedant deshabitada tot el què és la construcció senyorial. | 41.7640100,2.3083400 | 442507 | 4623806 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67525-foto-08276-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67525-foto-08276-45-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Destaca un rellotge de sol fet amb una petita llosa de pedra, que es troba situada a la cantonada més alta de la pallisa i que és sostingut per 3 claus de ferro. | 94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67522 | La Caseta o La Caseta de la Móra. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-o-la-caseta-de-la-mora | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. DANÉS, J.(1933). 'Estudi de la masia catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, nº XLIII, Barcelona. IPEC-Montseny (1998), n. 3923. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. | XVIII | Els corrals i els pallers annexos es troben en ruïnes. | Masia de planta rectangular, amb murs de paredat comú rejuntat amb morter de calç deixant algunes pedres vistes, amb cantoneres poc treballades de pedra local. La coberta de l'edifici és de dues aigües, sobre ràfec de rajol i teula girada. La distribució de la façana és força simètrica, la gran portalada al centre, amb llinda i brancals del carreus de pedra sorrenca molt irregular i cinc finestres; una sobra la porta i les dues respectives als costats. Aquestes es composen de llinda, brancals i ampits d'un sol carreu força irregular. A la dreta es documenta un paller, on s'ha trobat una antiga llinda fent de pilar i amb una inscripció que diu 'Manuel Clot-any 1568' que ens fa pensar que podia haver estat treta de la masia del Clot o que havia estat propietat del personatge esmentat. | 08276-42 | Pla de la Calma | La Caseta del Clot o Corral del Clot, també coneguda com la Caseta de la Móra i antigament Casa Xica d'en Parramon segurament es construí als segles XVII-XVIII en el context de desdoblament de les propietats. Un augment de la població i un enriquiment dels propietaris portà a un auge constructiu significatiu que ha quedat molt ben documentat en tota la zona del Montseny. Tenim clars paral·lels d'aquest fenòmen en els diversos corrals i jaces de la zona de la Calma, com el Corral d'en Perera o Can Figuera, entre d'altres. Més endavant aquestes cases noves funcionaran com a corral perdent la funció inicial de masoveria, i amb el temps quedaran reduïdes a funcions de magatzem, essent pràcticament abandonades al llarg del segle XX . Es desconeix que va ser Manuel Clot, però es conserva documentació parcial sobre aquest mas i els seus estadants en la documentació de la parròquia de Sant Cebrià de la Móra, sobretot en el llibre de naixaments i defuncions de la Móra del 1686 i 1838. | 41.7866200,2.3196100 | 443464 | 4626309 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67522-foto-08276-42-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Edifici envoltat de camps de conreu, actualment en desús, amb una noguera davant la casa. La bassa de la Caseta de la Móra es troba situada al camí que va del Pla de Calma a la Móra, al marge esquerra de la carretera. Es tracta d'una bassa excavada al sòl i retallada a la roca mare, aprofitant l'argila de la terra com impermeabilitzador natural. Dóna poca filtració i servia per regar els horts de la casa i les feixes de sota. Els corrals i els pallers annexos a la casa estan actualment en ruïnes, però encara s'utilitzen de forma residual com a magatzem a l'aire lliure. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67591 | Picamena i molí de Picamena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/picamena-i-moli-de-picamena | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45, 54, 170. IPEC-Montseny (1998) n.2455. OSONA, A.(1893). Guia itinerària de les muntanyes del Montseny. | XVIII-XIX | El molí està en molt mal estat de conservació | Conjunt d'estuctures on destaca un cos principal de forma rectangular, d'on es conserven els angles de les parets amb una alçada aproximada de 1'80m; de carreus de pedra local, ben escairats i de dimensions variables lligats amb argila. No es conserva la coberta i la runa no permet entrar a la casa. Una part de l'estuctura aprofitaria el terreny natural i aquest es veu treballat. També s'observen altres dependències annexes, i petites feixes de camps, que indicarien un agricultura incipient i de caire autosuficient. | 08276-111 | A la Riera d'Avencó i del Pujol. | La informació per situar cronologicament el conjunt de Picamena, es concreta en les característiques arquitectòniques de la casa i els cadastres i Alliberaments moderns i contemporanis. L'estructura del mas, ens fa pensar en una construcció d'època moderna, segles XVII o XVIII, moment de grau auge econòmic i demogràfic. I la confimació ens la dóna una inscripció, amb la data PAU CODINA 17'9'7, situat en una porta interior de la casa. Segons documenta GARCIA-PEY, a Picamena, s'hi estava el picador d'unes mines properes de les quals s'extreia un mineral anomenat mena; i que donaria el nom a la casa. En ell llibre de Recana de Tagamanent del 1846, ens diu 'una casa possehida per dit duenyo anomenada Picamena ab son hort de un cortá'; i un segle més tard al 1936, es relaciona el mas amb el nom de Josep Vila Suquet. Una de les darrers aportacions serà la del cadastre de 1946, on es confirma Picamena dins la parròquia de la Móra i la delimita afrontant amb lo mas Codina, amb el mas i la riera del Bruy i la de Picamena i amb el mas Clot. Es desconeix quan s'abandonà aquesta casa | 41.7870800,2.2888100 | 440905 | 4626381 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67591-foto-08276-111-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67591-foto-08276-111-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | El camí, abans passava per la cara oest. El molí quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d'un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l'aigua al molí. S'han obert dos pous d'aigua en el lloc pròxim a l'antic molí. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67574 | Corral de Muntanya o Can Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corral-de-muntanya-o-can-figuera | IPEC-Montseny (1998), n. 3870. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 38 | XVIII | Algunes de les dependències estan enrunades, o sense teulada. | Construcció de planta rectangular, amb pedra local de carreus bastament treballatsde pedra local de Tagamanent i coberta a doble vessant de teula aràbica. Presenta una estructura senzilla de planta baixa i pis on es situaren les diferents dependències: al pis superior les habitacions i al pis inferior el menjador, alguan estança i corrals . Les obertures estan emmarcades amb llindes de pedra sorrenca i algunes de les finestres portaran inscripcions, amb dates del XVIII. Al davant s'obre un era enllosada i de forma semi-circular, mentre que els espais dedicats al corral són al darrera de la casa. Aquest edifici de caire secundari és de planta rectangular i un sol pis, amb coberta a dues vessants i pilans de pedra, seguint la mateixa tècnica constructiva que el cos principal. | 08276-94 | Pla de la Calma, en un extrem del Pla del Cafè. | Casa vinculada a la masia de la Figuera, construïren el corral i després una masoveria. En algunes llindes i surten les dates de 1797 i al corral una del 1735. Una altra diu FRANCHO FIGUERA 1797, també hi ha un cos lateral afegit i que porta la data de 1902. També conegut com el Corral de la Figuera, aquesta propietat pertanyent a la parròquia de la Móra etava formada per un cos principal i els diferents annexos ramaders, possiblement edificats en el mateix moment. En el Quadern de liquidacions i Amillaraments del 1861 s'esmenta a 'Pau Ramon' com a propietari d'aquest mas de tradicció moderna i enquadrable a l'auge econòmic documentat a finals del XVII i principis del XVIII. | 41.7735700,2.3244700 | 443856 | 4624857 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67574-foto-08276-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67574-foto-08276-94-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | El conjunt forma una finca amb un total de 540 ha; unes 80 ha de les quals són pastures utilitzades. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67492 | Jaciment prop la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-prop-la-mora | AAVV. (1990). 'Descobreixen al Figueró un fóssil de 240 milions d'anys'. El 9 Nou, 2 juliol de 1990, p. 15. AAVV. (1990). 'Troballa de fóssils a la Calma'. Plaça Gran, 5 de juliol 1990. GAETE, R.; GALOBART, A. (1990). Informe dels treballs de restauració i estudi de les restes fòssils del jaciment triàsic de la Móra. Tagamanent. Vallès Oriental. Memòria d'excavació. Servei d'Arqueologia de Catalunya (inèdit). GAETE, R.; GALOBART, A.(1995). Triàsic, el laberintodont del Montseny. Museu de Granollers, Ciències Naturals, Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Granollers. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993). 'El Laberintodont de la Calma. Un amfobi de 230 milions d'anys trobat al Montseny'. Lauro, 5. Granollers. p. 27-40. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994). 'Hallazgo de Parotosuchus sp (Amphibia Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma (cordilleras costeras catalanas)'. Resultados preliminares. Geogaceta 16, Madrid, p. 61-63. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996). 'Primeros resultados sistemáticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de las facies Buntsandstein de la Móra. (Pla de la Calma, Barcelona)'. Cuadernos de Biologia Ibérica, 20, Madrid, p. 331-345. | Encara es poden observar les marques de l'extracció. | Jaciment situat en un terreny erm, en una zona de landes, i amb presència aïllada d'arbres. Les restes ocupaven una superfície de 2 m quadrats. El Pla de la Calma és una plana d'erosió formada geològicament per gresos i argiles vermelles de l'estrat denominat Buntsandstein, el més antic de l'era secundària. La textura granulosa de les gresoses fa dícil la fossilització d'animals i plantes, tot i que s'havien documentat alguns exemplars d'ossos i fulles. Aquests gresos són d'origen continental i formarien una mena de costa pantanosa perfectament habitable. La troballa consistí en una àrea d'ossos fóssils. Aquests, de color blanc i gris que destacava sobre la base que era de pedra rojenca, l'anomenada 'pedra del Figaró'. Associat a la fàcies Buntsandstein i dins la formació del jaciment de vertebrats del Montseny també es van localitzar petjades de rèptil, fragments de troncs, fulles i pol·len. La troballa principal consistí en part d'un crani de Laberintodont, un amfibi del triàsic, anterior als dinosaures. Els laberintodons apareixen a mitjans del devonià i s'associa la seva extinció a finals del triàsic, però recents troballes indiquen la seva presènciaen el juràssic i fins i tot en el cretaci. Aquests animals es caracteritzen perquè tenen plecs a la dentina, ullals en alguns ossos del paladar i vèrtebres compostes per més d'un element, amb 4 potes. Aquesta associació constitueix la fauna dominant durant el carbonífer i principi del permià abarcant els amfibis de majors dimensions que han existit, en algunes espècies amb un crani de més d'un metre de longitud. També inclou l'únic grup d'àmfibis d'hàbitats marins. | 08276-12 | Prop de Sant Cebrià de la Móra, al Pla de la Calma | Aquesta troballa es realitzà gràcies a l'avís fet per Emili Ramon i Pere Font, dos afeccionats a l'arqueologia que en una de les seves sortides al Montseny trobaren un conjunt que identificaren com a ossos. Aquestes estructures corresponien a dues unitats fòssils diferents: una formada per diferents vèrtebres fusionades en un bloc de gressos vermells; i l'altre, un conjunt d'ossos no identificables i situats a prop de la Móra. Aquesta informació arribà al Museu de Granollers i per intercessió del seu conservador Antoni Arrizabalaga, es notificà al Servei d'Arqueologia i a l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont. En una primera inspecció visual, JV Santafé, va creure que es tractava d'un rèptil cocodrilià. Es difícil establir paral·lels d'aquesta època, ja que en contextos semblants només s'havien trobat restes disperses d'algun rèptil (ex. Chirotherium) i petjades. Intervenció arqueològica que es realitzà els dies 27, 28 i 29 de juny de 1990, consistí en l'extracció de restes d'un vertebrat fòssil del Buntsanstein per Angel Galobart i Lorente de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell. | 41.7868700,2.3154500 | 443118 | 4626340 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67492-foto-08276-12-2.jpg | Inexistent | Mesozoic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Els treballs es portaren a terme el juny de 1990, i la restauració es va fer al 1993 entrant en un projecte CIRIT el 1994. Està publicat a la revista LAURO, Granollers i el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya té la memòria arqueològica. | 122 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67508 | Pallissa del Mas Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallissa-del-mas-santa-eugenia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p.172. Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984) vol. 6, p.240-241. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 186-207. | XVII | Casa situada en perpendicular al mas Santa Eugènia. Una escala exterior davant la façana condueix a la porta d'entrada que és d'arc de mig punt i adovellada; i per tant queda al nivell del pis. L'escala és oberta per una porta també d'arc de mig punt. Dues finestres a la façana, la de dalt amb llinda, motllures i sota l'ampit una pedra amb una escletxa en posició vertical. La teulada és a doble vessant i amb ràfec a la catalana, molt reformada. El cos de la dreta és posterior, però segueix la tipologia de la casa. Es tracta d'un edifici força restaurat. | 08276-28 | Barri de Santa Eugènia | Aquesta Pallissa, seria construida poc després del Mas Santa Eugènia, la part més antiga dataria del segle XVI. La construcció d'annexes de caire agrícola és molt corrent en l'evolució de la masia catalana. Serà a partir del segle XII que trobem documentació sobre el mas de l'Església i també sobre el casal del Congost. Però serà el 1289, quan apareix documentat per primer cop, el mas Santa Eugènia en la seva denominació definitva. Aquest mas s'havia associat a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats 'manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia', que ens evidencia aquesta vinculació. L'estructura actual del mas data del s. XVI i potser seria en aquest moment que es van edificar part dels seus annexes, un dels qual la pallisa de Santa Eugènia. Des del 1940 la parroquialitat del terme ha passat a Santa Eugènia del Congost, i segurament es portà a terme en una reforma per aquestes dates, que vindria confirmada per la data de la inscripció de la façana principal del mas Santa Eugènia i algunes reformesi remodelacions a les altres dependències. | 41.7343700,2.2675100 | 439085 | 4620544 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67508-foto-08276-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67508-foto-08276-28-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | En el barri de Santa Eugènia hi havia tot un seguit de construccions de caire públic. Prop de l'antic camí de Vic hi havia ubicada una antiga escola, totalment desapareguda i la casa del Llenyataire, un habitatge exempt situat a banda esquerra del mas Santa Eugènia. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67539 | Barraca de la Sitja del Llop, Barraca d'en Ramon o Barraca del Poliol. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-sitja-del-llop-barraca-den-ramon-o-barraca-del-poliol | BARBANY, C. (1996). De la balma a la masia, l'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. Museu de Granollers, p. 93-93. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Tagamanent p. 113. IPEC-Montseny (1998), n. 3835. | XVIII-XIX | es troba en un punt turístic destacat, sense protecció. | Es tracta d'una estructura construida amb paret de pedra seca i una coberta de lloses planes a dues vessants. Les mesures d'aquesta barraca són força estàndards fent uns 3'20 m d'ample per 2'75 m de profunditat, presentant una planta gairebé quadrada. La pedra utilitzada és de petites dimensions i prové de la zona, segurament molta ha estat reutilitzada, tenint el cas més evident amb la pedra gravada ubicada com a sòcol de la barraca i coneguda com l'Estela de la Calma. La disposició arquitectònica de les pedres en filades planes i falcades amb pedres més petites es complementa amb la solució de la teulada: de lloses planes falcades amb pedres de dimensions variables. L'alçada conservada podriem dir que és l'original, de 1'65 m, tot i les possibles reformes i manteniments que hagi pogut tenir. L'accés es fa per una porta oberta a nord i situada en una cantonada de l'estructura. Aquesta entrada fa uns 75 m ample i dóna pas a un espai buit de terra batuda. | 08276-59 | Pla de la Calma | La barraca de la Sitja del Llop va ser construïda prop del Turó del Poniol per la gent del Bellit, per aixopluc del pastor Isidre Vallbona. L'home del Bellit es deia Ramon i segurament per això també se la coneix per aquest nom. La seva construcció és força modesta, aprofitant materials propers (com l'anomenada Estela megalítica de la Calma) i material perible (principalment fusta i branques) i pedra local sense treballar i moltes vegades reutilitzada. Aquestes construccions apareixen a tota l'àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig, les zones més aptes per pastures, i les rutes tranhumans. També hi havia una altra barraca coneguda com la Barraca d'en Ramon. El fenomen de reaprofitament de l'Estela és molt curiós, segurament aquesta ja es trobava emplaçada en aquest punt o en una zona propera ja que per les seves característiques i dimensions no és fàcilment manipulable. El moment de construcció d'aquesta estructura no és clara; aquestes construccions d'antiga tradició, s'han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. Per altra banda, a nivell arquitectònic no s'observen reformes significatives a la barraca, indicant un sol moment constructiu. | 41.7595100,2.3354300 | 444755 | 4623289 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67539-foto-08276-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67539-foto-08276-59-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | En la seva estructura es troba ubicada l'Estela de la Calma. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67531 | L'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lagusti | AMBRÓS, J. (1996). Projecte bàsic i executiu de la restauració de la masia de l'Agustí. Parc Natural del Montseny. Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. AMBRÓS, J. (1999). Dos masias en el Montseny. Ed. Diseño. CASTELLANOS, J. (1990). 'uns altres patrimonis'. Revista d'Amics de Tagamanent. n.23. DRAPER, J.M. (1902). 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1997). Els masos Agustí i Bellver. Tagamanent. Museu etnològic de la Gabella. Arbúcies. (inèdit). GALÍ, D.; MICALÓ, A. (1998). Estudi històric de les masies de Ca l'Agustí i el Bellver de Tagamanent. Vol I i II. Diputació de Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 26, 161. IGLESIES, J. (1991), El fogatge 1497, vol. O. Fundació S. Vives Casajuana. Barcelona, p. 181.IPEC-Montseny (1998), n. 3692-3873-3919. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. OSONA, A. Guia de las Montañas del Montseny, CEC. PARERA, M.(1998). El mas de Ca l'Agustí. Estudi del material arqueològic (II). Diputació de Barcelona. SOLDEVILA, J. (1999). Masies de Tagamanent. L'Agustí. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 45, Vic, p.26-27. VIVES, E. (2000). Germans Icart-Tenas. Últims estadants de la masia Agustí. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 47, Vic, p.10-14. | XVII | Restaurada per la Diputació de Barcelona. Serà la seu del Museu Etnològic del Pla de la Calma. | Gran masia orientada al sud-oest, de planta rectangular, de baixos més pis i golfes; amb un cos afegit a la dreta, un altre cos i un forn a la part del darrera. Els murs són de paredat comú, amb algunes pedres carejades i rejuntat de morter. La coberta es a doble vessant, aiguavessant als costats, sobre ràfec de llosa local. A la façana principal destaquen dues fileres de pedres cantoneres que evidencien les diferents fases deconstrucció. Al cos central trobem la portalada amb una llinda monolítica i brancals de carreus ben treballats; a ambdues bandes hi ha sengles espitlleres amb marc de pedra, i que actualment estan tapiades. A la primera planta es disposen de forma regular, quatre finestres, de tamany similar amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i de lleixa motllurada. Entre les dues finestres centrals hi ha un tram de mur, sota un arc de mig punt, que correspon a una font amb fornícula que hi ha a l'interior i que desguassava per una gàrgola ara trencada i situada a l'esquerra de la portalada d'accés. Al segon pis trobem finestres de diferents tamanys, amb un tractament, pràcticament, similar a les anteriors. Aquesta façana també conserva les restes d'un rellotge de sol, situat a l'alçada de la primera planta, a l'esquerra de la portalada. La galeria situada a l'esquerra abarca dues plantes; els pilars i murs que la composen són de carreus treballats, mentre que sobre les arcades del primer pis trobem paredat comú arrebossat. Cal destacar la poca freqüència d'aquestes galeries de dos pisos, en zones de muntanya,relativament altes. La testera, corresponent a la façana principal, presenta un arc de mig punt a la planta baixa, recolzat a les cantoneres mitjançant un encastament. Al primer pis també hi ha un arc de mig punt sobre dues pilastres, adossades, de poca alçada, amb base i capitell toscà. La part frontal de la galeria presenta mur a la planta baixa amb dues obertures geminades d'arc de mig punt, format per carreus ben tallats. Al primer pis trobem quatre arcs de mig punt sobre peitts pilars amb base i capitell toscà; mentre que al segon pis les obertures són allargades amb pilars i bigues de fusta. A l'esquerra de la galeria hi ha un cos afegit, amb murs de paredat comú arrebossat i pintat, i cantoneres, amb una petita finestra a la planta baixa i dues finestres de tamany mitjà a sobre, emmarcades de pedra i lleixa emmotllurada. El cos afegit de la dreta de la façana principal, és de planta rectangular, amb coberta a dues vessants; té un contrafort atallussat i una portalada d'arc carpanell amb carreus treballats, així com l'empremta d'una altra porta i dues fienstres. El costat obert, formant galeria, es composa per un pilar conetral amb carreus de pedra i dos sostres de bigues de fusta i teules. A la llinda de la porta que comunica la planta baixa de la galeria amb l'interior de l'edifici figura la data 1754. Davant l'edifici hi ha una era amb un mur de contenció als costats; a la part dreta aquest és de forma còncava amb una escala de graons de pedra empotrats al mur. A la part superior del mur hi ha una peça en forma de L, per evitar la caiguda del gra. Davant l'era hi ha un paller amb les inscripcions '1937' i 'DIONISI AGUSTÍ' i 'PERE AGUSTÍ'. A l'interior destaca la volta de rejola que cobreix la sala-vestíbul de la planta baixa; una escala amb graons de pedra d'una sola peça; i la gran campana a la sala d'estar-cuina. La major part de les dependències ramaderes són a l'interior, amb escassos annexos. A la part de davant de la casa es trobava ubicada l'era, davant de la pallissa. Aquest espai de forma quadrada es trobava empedrat amb grans lloses de pedra local ben retallades i lligades amb fang, amb un petit limit fent de barana. | 08276-51 | Pla de la Calma. | La primera dada documental de la que es disposa pel mas Agustí és del segle XII, quan en un Capbreu de les rendes de la parròquia de Tagamanent que rebia el comte de Barcelona s'esmenta el topònim 'Agustini'. Més endavant, la diversa documentació del segle XV i XVI, ens permetrà documentar a 'Agostí Mora' (fogatge de 1515), 'Pere Joan Agostí' i 'Bernat Agostí' (fogatge de 1553), aquest personatge fou Batlle Reial de Tagamanent. Un document interessant on s'esmenta aquest personatge del segle XVI ens diu: '12 de novembre de 1530. Pere Joan Bellver i andreu Montcau de la Parròquia de Tagamanent fan d'àrbitres en un conflicte entre Gabriel i Jaume Figuera, i Pere Joan i Joana Codina, tots de a parròquia de la Móra, sota la peça de bosc d'alzines situada a Tagamanent en lo lloc apellat el bach desus el Grau de la Pedramala'. Aquest document va ser fet a la casa de Pere Agustí, batlle reial de Tagamanent. Al llarg dels segles XVII i XVIII, la família Agustí va continuar ocupant la casa, com es pot apreciar en les diverses llindes de la casa on hi surten esmentats els noms dels hereus i les dades de la construcció de les diverses parts. Una inscripció de la galeria coberta diu 'Felis Agustini 1788', i una llinda d'arc pla amb una creu realçada al centre '154'. A la porta principal del mas hi podem llegir: 'Ave maria Gratia plena Pera Agustí 1776' i a la pallissa les llindes de les dues finestres esmenten a 'Dionís Rovira i Pera Agustí 1736'. El casal pairal de l'Agustí va restar a mans de la família Agustí fins al segle XIX, moment en què es reestructurà el mas i llavors la casa passà a tenir nombroses dependències ramaderes. El segle XVIII fou el moment de màxim apogeu del mas Agustí, fou el moment de màxima edificació i remodelació de la masia. En aquests moments, la masia termenava amb el Bellit, Vallforners i el Bellver. Al llarg del segle XIX fou propietat de Jaume Pareras i Jaume Mas i Noguera i en una cita de 1943 ens diu que el mas Agustí estava en runes, passant després a mans del Sr. Porter de Barcelona que se la va vendre a la Diputació. | 41.7508800,2.3058200 | 442286 | 4622350 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67531-foto-08276-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67531-foto-08276-51-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Envoltada de camps i feixes de conreus, amb bosc d'alzines al nord-est. Es documenta un safareig sota la font, a 100 m a l'oest de la masia de l'Agustí; es tracta d'una estructura de planta rectangular on encara es conserven els rentadors de pedra fets amb pedra local. Fa uns 2'20 m quadrats; i el seu interior està arrebossat per impermeabilitzar les parets. La cronologia exacte del safareig és difícil de precisar; s'ha de relacionar amb la masia de l'Agustí, que apareix documentada des del segle XII com una explotació pagesa anomenada Agustini. Segurament el moment de construcció del safareig s'hauria de situar en um marc més tardà, cap el segle XVII i XVIII, moment de màxim esplendor de la masia i també de més activitat. Hauria servit com a bassa per regar les hortes de prop de la casa, i també com a rentador de la casa; es conserven les piques de pedra on les dones hi haurien rentat la roba. A prop també hi ha un pou d'aigua excavat a la roca formant una estructura aïllada de pedra, de secció cilíndrica d'uns 2 m d'alçada i 1'5 m de diàmetre. L'accés al pou està tancat per una porta de fusta. Presenta una coberta de lloses de pedra, que surten una mica del que és la pròpia estructura del pou.Pou associat a la masia de l'Agustí. Aquesta masia es documenta des del segle XII, constituïnt una explotació pagesa, sobretot ramadera, a alta muntanya. La necessitat de tenir recursos hidràulics a prop és comú en totes les masies i l'ocupació humana en general. No podem precisar el moment de construcció del pou que tot i les diverses reformes realizades a la masia, serà el segle XVIII, el moment de màxima construcció. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67601 | Antic camí de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-cami-de-vic | GÓMEZ MARICHALAR, N. (1992). L'antic camí de Vic. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.29. | parts del camí no massa clares | Camí que comunica per la banda esquerra del riu Congost, pujant de Barcelona, les poblacions de Figaró, amb el barri de Santa Eugènia i que pujaria cap a Vic. El traçat originari hauria variat amb el temps. | 08276-121 | Vall del Congost, barri de Santa Eugènia. | L'antic camí de Vic, en el seu pas per Tagamanent conserva, en alguns trams hàbils, les marques a les pedres a causa del desgast de les rodes. Camí que permetia una comunicació directa entre els veïns de Figaró i els de Tagamanent,com alternativa a la N-152 i que havia estat tallat més enllà del Sot del Bac. Aquest camí s'ha associat al pas tradicional de comunicació entre la plana vallesana i la Plana de Vic. Pas documentat des de època romana amb diferents miliaris i restes de traçat (intervencions arqueològiques al Pont de l'Abella (Sant Martí de Centelles) i a Sant Antoni (Centelles). | 41.7347000,2.2670700 | 439049 | 4620580 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67601-foto-08276-121-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Es desconeix el traçat exacte del camí, que aniria creuant el riu Congost, en diversos punts, a causa de l'abruptositat del tros. | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||||
| 67540 | Barraca sota el Turó de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-sota-el-turo-de-tagamanent | IPEC-Montseny (1998), n. 3915. LLOBET, S. (1991). El medi i la vida al Montseny. Granollers. p. 266-288. | XVIII-XIX | Li manca la coberta. | Aquesta barraca d'adscripció desconeguda es tracta d'una construcció de pedra local, sense treballar i lligada amb fang, les pedres es disposen en filades planes i van alternant de tamany per lligar i fer més sòlida l'estructura. No conserva la coberta, tot i que segurament seria a una sola vessant amb lloses planes o troncs. Constitueix una estructura rectangular de mides força comunes, fent 2'30 m d'ample per 3'50 m de llarg, amb una sola obertura. Una de les parets, està arrebossada per dins; i tota l'estructura es conserva a 1'60 m d'alçada. El fet de tenir una entrada tant rectangular i l'arrebossat la fan diferent de la resta d'estructures esmentades. | 08276-60 | Sota el Turó de Tagamanent. | Aquesta barraca, construïda en un moment cronològic incert, s'ha de relacionar amb la resta d'estructures de tradició popular i comuna a tot el Montseny. Construcció que ens evidencia la realització d'unes pràctiques econòmiques basades en la ramaderia i el pastoreig. Les barraques de pastor, són estructures senzilles per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir el pastor dalt la muntanya. Les principals funcions són la de oferir aixopluc, la de magatzem, i per resguard del temps, durant uns períodes determinats de l'any. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra local, sovint reaprofitada i poc treballada. La base és una estructura de pedra de poca alçada, construïda a pedra seca, i sovint falcada amb petites pedres situades a les juntures. La coberta sol ser més lleugera, una estructura de fusta, tot i que també es documenta àmpliament l'ús de les lloses. Aquestes construccions apareixen a tota l'àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig i la ocupació de les zones més aptes per pastures. La seva adscripció cronològica és de difícil precisió; aquestes construccions d'antiga tradició, s'han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. | 41.7471900,2.2929400 | 441212 | 4621949 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67540-foto-08276-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67540-foto-08276-60-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Es troba situada ben bé al costat del camí que puja de Santa Eugènia al Turó de Tagamanent, estant més subjecte a remodelacions o canvis arquitectònics. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67615 | Barraca de pastor d'en Pito del Molar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pastor-den-pito-del-molar | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 113. IPEC-Montseny (1998), n. 3876. LLOBET, S. (1991). El medi i la vida al Montseny. Granollers. p.266-288. | XVI-XVIII | La barraca d'en Pito segueix la tècnica constructiva de la resta de barraques documentades a la Calma. Es troba situada sobre la suau esquena que creix davant el Corral de Vallforners i es tracta d'una estructura construïda en pedra seca, de dimensions variables. La pedra utilitzada està poc treballada, i es tracta de mitjans i petits blocs de procedència local. Presenta una cara construïda en pedra d'1'5 m d'alçada, on s'hi recolza un tronc llarg que funcionarà com un carener formant, junt amb una altra estructura de fusta, un embigat que sosté la coberta. Per aquesta coberta de dues vessants s'han utilitzat les branques de ginesta, bruc i terra. L'entrada a la barraca, de reduïdes dimensions, es realitza per un lateral, situat a la part de davant de l'estructura on s'hi pot veure un tancat fet amb troncs i branques de ginesta entrelligats, donant una petita superfície interior com un petit porxo o tancat. | 08276-135 | Pla de la Calma, al Corral de Vallforners. | Aquesta construcció encara és utilitzada per en Pito del Molar (el Brull), de forma esporàdica, ja que tanca el bestiar a uns estables de la Casa Nova de Vallforners, i ha traslladat allà, part de les eines que pogués utilitzar. Aquesta barraca, com la resta de barraques de pastor, es tracta d'una estructura senzilla per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir el pastor durant la temporada que s'estigui a dalt la muntanya. Les funcions bàsiques són la de oferir aixopluc, la de magatzem per guardar els diversos utensilis, i per resguard del temps. La seva construcció és força modesta, utilitzant material perible (principalment fusta i branques) i pedra local, sovint reaprofitada i poc treballada. L'esquelet es basa en una estructura muraria d'1'5m d'alçada, construït a pedra seca. La coberta sol ser més lleugera, una estructura de fusta, tot i que també es documenta àmpliament l'ús de les lloses. Aquestes construccions apareixen a tota l'àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig i la ocupació de les zones més aptes per pastures. La seva adscripció cronològica és de difícil precisió; aquestes construccions d'antiga tradició, s'han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. Tot i que en aquest cas podem parlar d'una utilització força moderna de l'estructura, doncs part de les reformes de la barraca i el seu manteniment han estat realitzats pel pastor del Molar. | 41.7538900,2.3338900 | 444622 | 4622666 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67615-foto-08276-135-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Es troba situada en una petita elevació, tenint accés a un curs d'aigua no gaire lluny. Cal destacar el petit tancat de la barraca, que s'ha utilitzat a vegades com a magatzem a l'aire lliure o per estar els gossos. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67528 | La Torre, molí de la Torre o molí d'en Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-moli-de-la-torre-o-moli-den-riera | Amillarament 1946, foli 31. Arxiu Ajuntament de Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45, 63 160, 174. IPEC-Montseny (1998), n. 2454. | XVII-XX | Conjunt d'edificis situats sobre un petit istme del riu Congost, permentent l'aprofitament hidràulic d'aquest riu i deixant un espai important al darrera per l'agricultura. Una d'aquestes estructures correspondria a un molí, es tracta d'una construcció en forma de L, de planta i pis i amb una coberta a doble vessant. La tècnica constructiva emprada és de carreus, de dimensions mitjanes de pedra sorrenca i de riera, i amb carreus de dimensions més grans per reforçar les cantonades. L'estructura de les obertures és simètrica, presentant un finestral gòtic tapiat, en una de les parets laterals. Al costat d'aquest edifici, en trobem un altre de dimensions més grans, conegut com la Torre, de planta rectangular format per una planta baixa i dos pisos, amb coberta a dues aigües. La porta principal està adovellada, i les obertures també presenten una estructura simètrica, de finestres petites i llindes de diferents mides. Aquest conjunt apareix encerclat per un recinte murari, deixant un petit espai interior per pati i hort. | 08276-48 | Vall del Congost. | La documentació més antiga sobre la Torre i el molí d'en Riera la trobem en els fogatges de 1497 i 1515, on apareix 'Jaume riera moliner' i 'en Torre i Gaspar Torra' més endavant 'En Riera' (1553). En una llinda d'una finestra hi ha la data de 1835 i en l'Amillarament de 1861 s'esmenta a Felicià Castellar de la Casa Torre del Congost'. I una altra informació la trobem a l'Amillarament de 1946 on E. Carreras Fargas declara entre altres (mas Fulló, mas Planas, el Passarell, can Tallada, casetes del Congost, can Nofre i el Bellver) el molí de la Torre. Més endavant al 1909 i 1912, s'esmenta el molí de la Torre i el seu propietari Felip Fargas Carné., i el cadastre de 1946 on es fa referència a les afrontacions de la casa i on es diu: 'Felix Monblanch i Riera. Una casa prossehida per dit duenyo anomenada lo Muli de la Torre, ab son hort de tres cortans de terra de segona qualitat ab oliveras, quatre quarteras camp segona qualitat ab oliveras, i tres cortans camp tersera qualitat'. | 41.7443800,2.2652400 | 438906 | 4621656 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67528-foto-08276-48-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Està habitat l'edifici del molí. D'aquest se'n conserven dues rodes de molí , un a reutilitzada com a taula de jardi i l'altre com a ornament. El propietari de la Torre és el Sr. Josep Castellar i Falgueras, esmentat en l'apartat de propietari i adreça; però el propietari del Molí de la Torre és la Sr. Joana Sicart i Nin. Molí de la Torre s/n. 08593 Tagamanent. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67632 | Font de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-joan-2 | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 82. | XX | Aquesta font es troba situada en una petita placeta arreglada i presidida per un gran til·ler. L'estructura construïda de la font està arrecerada a la pendent del turó. Es tracta d'una estructura rectangular amb funcions de contrafort, de grans dimensions i on s'ubica la petita font al seu interior. Està fet amb carreus de petites dimensions disposats a forma de mur de contenció o talús, sense lligar. | 08276-152 | Sobre el Barri de la Pedralba, al Folló. | Racó de gran bellesa paisatgística, format per una placeta on hi ha ubicat un gran til·ler. L'accés es fa pujant pel Passeig de Sant Joan que s'afaga davant el Folló, cap a la banda de Castellseguer i actualment molt ben senyalitzat per la gent del Folló. La font es troba a l'esquerra de la placeta, sota una estructura de feixa de pedres de dimensions mitjanes, poc escairades i sense lligar, cobertes per heura. En aquest punt és on s'ubica la la imatge del sant feta amb rajola valenciana. Tot i que el moment exacte de l'arrenjament de la font no el coneixem podem dir que es tracta d'una adequació moderna, ubicable a principis del segle XX i feta per la gent del Folló. | 41.7381800,2.2756500 | 439766 | 4620961 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67632-foto-08276-152-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Ha estat recentment arranjada i adequada per les visites juntament amb els Degotalls. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67558 | Pou del Sot dels Avellaners II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-del-sot-dels-avellaners-ii | CRUZ, J.; SEGURA, J.M.; (1996). El comercio de la nieve. Generalitat Valenciana. València. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 117. IPEC-Montseny (1998), n. 3893. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J. (1970).'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. VIVES, E.(1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | XVII-XVIII | Presenta mal estat per vegetació | Estructura orientada de Nord a Est, excavada a la roca mare en vertical a la pendent de la muntana, presenta una forma irregular, lleugerament ovalada.Amb 10 m de diàmetre i una fondària d'uns 6 m. Conserva una part del rebliment intern en pedra seca. | 08276-78 | Pla de la Calma, al Sot dels Avellaners. | A la Casa Nova del Bellit hi ha dos pous de neu, situats al Sud-est de la Casa, caient del turó de la casa Nova, que baixa cap el Sot dels Avellaners, a migdia, sobre el sot de la Font. Aquest tipus de construccions són propies de l'arquitectura tradicional rural, com exemple de les activitats econòmiques i vincles comercials dels recursos aportats per la muntanya. El comerç de la neu s'ha de relacionar amb un periode de clima fred i que s'ha situat entre el segles XIII i XIV, arribant a ser destacat també entre el selge XVI i el XIX. Aquesta facilitat d'acumulació de la neu, permetia la gran concentració de dipòsits i la regualritat d'aquest comerç cap a zones lleugerament més càlides. Construcció de caire comercial que evidencia el comerç de la neu i les activitats econòmiques que es poden desenvolupar a alta muntanya. L'adopció d'aquest sistema econòmic s'ha de relacionar amb un periode climàtic fred que permetia l'emmagatzematge de la neu i el seu posterior tractament i comercialització. La zona de la Calma va ser molt propícia per les acumulacions de neu, com ho demostra l'abundant presència d'estructures de poues i congestes per la zona de la Casa Nova de Vallforners i la Casa nova del Bellit. Aquestes estructures s'han datat als segles XVII i XVIII, moment de millora de les xarxes de comunicacions i de les relacions econòmico-socials entre les àrees de muntanya i els nuclis urbans que alhora coincideix amb un període climàtic fred i un augment significatiu de la població. Aquestes poues es troben enclavades al costat d'una fondalada suau, de cara al nord, per aguantar més el fred. Es tracta d'estructures obertes. Possiblement aquestes poues s'omplien fent boles de neu, rodolant-les per suaus depressions i tirant neu a sobre per cobrir les escletxes, podrien anar cobertes per materials periples (com ara brancam, falgueres,...) i terra. A l'estiu es tornarien a destapar i amb pics s'aniria trencant la neu (càrrega que podia ser de 125 kg.) i que es carregarien en carros i es baixarien, per ser comercialitzades. | 41.7553000,2.3284500 | 444171 | 4622826 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67558-foto-08276-78-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha crescut faig al seu interior. | 119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67507 | Can Pere Moliner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pere-moliner | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 52. MORERA, J.(1997) Recuperem l'antic camí de Santa Eugènia a Santa Maria de Tagamanent. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns. n.40 p. 11. | XVII | Masia de petites dimensions, de planta quadrada (12,5 metres quadrats), de planta baixa més pis. Als baixos hi ha un porxo adossat a l'exterior i l'entrada. Es tracta d'una construcció de dimensions força modestes on s'utilitza el sistema constructiu de carreus de dimensions mitjanes, regularment treballats i lligats amb argamassa que es disposen en filades regulars. Els angles cantoners i les obertures (tant de portes com finestres) es troben limitades per carreus de dimensions més grans que actuen tant d'element constructiu de reforçament com d'element decoratiu arquitectònic. Al costat de la cuina hi ha el forn de pa; mentre que al fons queden les quadres i el celler on es conserva una premsa de vi, indicant un cert cultiu vitícola. El primer pis es distribueix en 4 habitacions.La teulada és nova però sense repartiment intern. | 08276-27 | Vall del Congost, casetes del Congost. | Segurament es tracta d'una construcció del segle XVII, moment de desdoblament de propietats i de gran auge constructiu ben documentat per la zona de les Casetes del Congost. Aquesta construcció limitaria a l'est amb Can Pou, al sud amb Jaume Santaeugènia, a l'oest amb Montblanc i Artigues i al nord amb Can Jeroni. Una de les poques dates ens la porta una llinda inscrita de 1688, enquadrant-la a finals del XVII en un context de petits arrendataris enriquits que decideixen construir-se una casa pròpia. Aquest petita establiment s'ha d'associar a una petita explotació que es dedicaria a l'explotació cerealista i vinícola d'ús particular. Tot i que també seria lògic pensar que el seu propietari es dediqués a activitats de tipus més protoindustrial (comerç, pedrer..). | 41.7355800,2.2719100 | 439452 | 4620675 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha fotos de la casa en la col·lecció d'Emili Ferrarons Feixas. | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||||||
| 67553 | Pou de neu de la Casa nova del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-neu-de-la-casa-nova-del-bellit | CANTARELL, C. (1992).'Els pous de gel al vallès Oriental'. Lauro, 4, Museu de Granollers, p. 3.IPEC- Montseny (1998), n.3688. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de llocs. LOPEZ, J. (1992). Els pous de neu i glaç del Montseny. Monografies del Montseny, 7. Viladrau, p. 83. NUET, J. (1970). Els pous de neu del Montseny a Muntanya 650. Barcelona. VIVES, E (1983). El glaç de Tagamanent. Associació d'Amics i Veins de Tagamanent n.9. | XVII-XVIII | Presenta mal estat per la vegetació que hi ha al seu interior | Es tracta d'una estructura exavada a la roca en posició vertical i de forma circular que aprofita la roca mare com a com a paret interna natural. Aquest pou es troba molt deteriorat a causa de la vegetació que hi al seu interior, l'exemplar més significatiu dels quals és un grèvol, de dimensions considerables que ha crescut a dins i que permet identificar aquesta estructura. El pou està orientat al sud-est, de la casa nova del Bellit i fa uns 10 m de diàmetre i 3'5 m de fondaria. | 08276-73 | Pla de la Calma, corral o casa nova del Bellit. | Construcció pròpia de l'arquitectura popular i tradicional, relacionat amb el comerç de la neu, com a font adicional d'ingressos. La zona de la Calma va ser molt propícia per les acumulacions de neu, com ho demostra l'abundant presència d'estructures de poues i congestes per la zona de la Casa Nova de Vallforners i la Casa nova del Bellit. Aquestes estructures s'han datat als segles XVII i XVIII, moment de millora de les xarxes de comunicacions i de les relacions econòmico-socials entre les àrees de muntanya i els nuclis urbans que alhora coincideix amb un període climàtic fred i un augment significatiu de la població. Aquestes poues es troben enclavades al costat d'una fondalada suau, de cara al nord, per aguantar més el fred. Es tracta d'estructures obertes. Possiblement aquestes poues s'omplien fent boles de neu, rodolant-les per suaus depressions i tirant neu a sobre per cobrir les escletxes, podrien anar cobertes per materials periples (com ara brancam, falgueres,...) i terra. A l'estiu es tornarien a destapar i amb pics s'aniria trencant la neu (càrrega que podia ser de 125 kg.) i que es carregarien en carros i es baixarien, per ser comercialitzades. El pou de la casa nova del Bellit apareix documentat en el mapa cadastral de Tagamanent del 1955; i la seva ubicació s'ha de relacionar amb factors de caire climàtic, aprofitament del relleu, la seva explotació i l'altitud. | 41.7558100,2.3270800 | 444058 | 4622883 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67553-foto-08276-73-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha un Grèvol a dins. | 119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67564 | Caseta de la Neu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caseta-de-la-neu | IPEC-Montseny (1998) n.2448. LLOBET, S. El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. OSONA, A.(1893). Guia itineraria de las montanyes de la regió del Montseny, p. 13-55. | XVIII | En molt mal estat i cobert totalment per la vegetació. | Construcció en ruines, on es dibuixa un espai d'uns 10'5 m ample per 17'5 m de llarg. La tècnica constructiva es basa en carreus de dimensions variables, relativament ben escairats i lligats amb argamassa. A prop hi ha un espai relacionat amb una possible bassa o un sistema de tractament hidràulic. Aquest té forma ovalada, excavada a la roca i amb un marge de pedra seca, fa uns 40 m de llarg per 18'7 m amplada, amb un mur de 1'20 m. | 08276-84 | Pla de la Calma, prop el Collet de Terrús. | Casa que ja apareix enrunada a inicis del segle XX, per la seva situació, el seu topònim i les seves dimensions podria haver-se tractat d'un punt de venta de la neu o del seu tractament. En la documentació anirà apareixent com la casa del mas Perera coneguda per la neu (1936); en l'amillarament del 1861, esmenta Josep Rovira. Casa de la Neu núm. 12. Dins les propietats de'n Josep Rovira de Centelles s'esmenta '..i altre anomenada casa de la neu ab son hort'. | 41.7798000,2.3293400 | 444266 | 4625545 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67564-foto-08276-84-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha un exemplar d'arç. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67482 | Església de Sant Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-marti | <p>AAVV (1969). Els castells catalans II. Barcelona. p. 299-336. AAVV. (1991). 'Sant Martí'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 432. GAVÍN, J.M. (1990).'Sant Martí de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca. Monografies del Montseny', nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, nº8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval.' La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. VALL, R. (1988). 'Sant Martí de Tagamanent. El romànic del Vallès'. Dins Associació d'Amics de Tagamanent, 20, 1988. VALL, R.; MASVIDAL, A. (1983). El romànic al Vallès. Ed. Ausa. Sabadell. p. 78.</p> | XI | en runes. | <p>Petita església situada al peu del turó de Tagamanent. En resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d'absis, orientada al sud-est, amb el començament de la volta de quart d'esfera i l'arc triomfal on ha quedat un àbac. Aquest àbac, és visible per la cara interior, i el mur conservat fa 6 per 3 m alt i és força fragmentari. Es tracta d'una una nau única amb absis semicircular, ornamentat amb un fris de finestretes cegues. El mur sud, que encara roman més o menys sencer, presenta filades de carreus d'arenisca vermella de petites dimensions, ben escairats per la cara externa i ajuntat amb morter de calç, mostrant la fàbrica constructiva. Encara es poden observar els basaments dels murs que formen la planta, tot i el deteriorament progressiu de les estructures. Al seu entorn hi ha un cementiri, i ben aprop un seguit de murs sense identificar.</p> | 08276-2 | Al Turó de Tagamanent | <p>Aquest edifici de petites dimensions, dedicat a Sant Martí de Tours, fou construït avançat el segle XI i funcionà com a parròquia del terme. Documentada al 1009 com a 'Sancti Martini supra via', havia de ser església parroquial cap al 1098, en lloc de Santa Maria, quan aquesta havia d'esdevenir monestir. En aquest document s'esmenta també que el comte Ramon Berenguer I cedeix al vescomte Ramon Folc la meitat de l'alou de Vallforners. S'ha hipotetitzat sobre l'existència d'un temple anterior i sobre una possible reforma cap el 1070, que no s'ha pogut contrastar arqueològicament. Al costat hi tenia un cementiri, que donat el seu estat ruinós al 1357, el bisbe de Vic Ramon de Bellena, i en motiu d'una visita pastoral, ordenà recollir-ne els ossos i enterrar-los a l'església de Santa Maria. En aquest moment surt documentada com 'capellam publicam Sancti Martini que ut dicitur communiter fuit prima ecclesia'. L'any 1361, l'església de Santa Maria recuperà la parroquialitat, i la de Sant Martí, poc a poc es va anar malmetent, essent considerada una capella depenent de l'església principal o una capella de camí. Potser cal relacionar el trasllat de les funcions de parròquia a mitjan del segle XIV des de l'esglesiola de Sant Martí al capdamunt del cim, amb la construcció d'un temple de trets gòtics aprofitant part de les estructures de l'antic castell. La documentació arqueològica confirma aquest segon moment d'actuació en una data similar a aquella que esmenten les fonts escrites. Es desconeix com afectà a l'estructura el terratrèmol documentat al 1448, però queda clar que conservà el seu rol secundari fins el seu enrunament definitiu, considerat cap el segle XVIII.</p> | 41.7479600,2.2985500 | 441679 | 4622031 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67482-foto-08276-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67482-foto-08276-2-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha una sèrie d'estructures annexes no identificades. Tot hi estar força embardissat s'hi poden veure alguns ossos i restes de murs, esdevenint un conjunt de gran interès arqueològic. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||
| 67554 | Pou I del Pla dels Pous | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-del-pla-dels-pous | IPEC-Montseny (1998). n. 2457. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J. (1970). 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV.VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | XVII | A l'interior es conserven restes de les parets de pedra, en bastant mal estat. | Aquesta congesta, situada mirant al Sot de l'Infern a la vessant nord del camí que baixa del Pla dels Pous, forma part d'un conjunt més ampli d'estructures i pous de neu distribuits per tot el Montseny. Tenint clars paral·lels en el mateix Pla dels Pous. Es tracta d'una estructura amb un diàmetre oscil·lant entre 14'5 m i 11'5 m; i amb una profunditat de 3'5 m. El sistema constructiu utilitzat consisteix en una excavació vertical cilíndrica a la part retallada de la roca natural que aprofita, en bona part, la pendent natural de la muntanya. L'altre cara de l'estructura es va aixecar amb pedra i terra, construïnt un muret de 3 m a pedra seca. | 08276-74 | Pla de la Calma, Pla dels Pous. | El moment de màxima explotació i comercialització de la neu i del gel, va ser, en la zona del Montseny, a partir del segle XVI, i sobretot al llarg del XVII. Amb perduracions fins el segle XX. | 41.7607300,2.3289300 | 444216 | 4623428 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67554-foto-08276-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67554-foto-08276-74-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | L'emplaçament d'aquests pous, està molt ben pensat. La seva posició facilita tot el procés productiu del comerç de la neu, ja que es troben en un put de fàcil comunicació i en una pendent idònia situada a l'obaga que permet el bon manteniment de la neu. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67555 | Pou II del Pla dels Pous. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-ii-del-pla-dels-pous | IPEC-Montseny (1998), n. 2458. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J. (1970). 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | XVII | es troba força cobert per la vegetació i la malesa. | Pou de neu, orientat al nord-est al Pla dels Pous i que es relaciona amb una altra congesta situada una mica més amunt del mateix Consisteix en una excavació vertical cilíndrica molt fonda de dimensions considerables, fent uns 11 m de diàmetre per uns 7 m de fondària. Com la majoria d'estructures d'aquesta tipus, està retallada a la roca natural, metre que la part no excavada, va ser aixecada en paret de pedra seca i terra, encara visible. Una obertura en la diàclasi natural fa pensar en una possible entrada d'aigua i una canalització, que pot fer uns 3 m de llargada i que s'utilitzaria en algun moment del processament i gestió de la neu. | 08276-75 | Pla de la Calma, Pla dels Pous. | El moment de màxima explotació i comercialització de la neu i del gel, va ser, en la zona del Montseny, a partir del segle XVI, i sobretot al llarg del XVII. Amb perduracions fins el segle XX. | 41.7614300,2.3281300 | 444150 | 4623507 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67555-foto-08276-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67555-foto-08276-75-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | L'emplaçament d'aquests pous, està molt ben pensat. La seva posició facilita tot el procés productiu del comerç de la neu, ja que es troben en un put de fàcil comunicació i en una pendent idònia situada a l'obaga que permet el bon manteniment de la neu. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67623 | Forn de la Font Amargosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-la-font-amargosa | CARBONELL, M.C.; DIAZ, M. (2000). Memòria de l'excavació arqueològica en el forn de calç de l'E.S. CEPSA, carretera TP-2031 (tram Tarragona-Sant Pere i sant Pau). Tarragona, Tarragonès. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent, p. 116. MORO, A (1993). Memòria de l'excavació d'urgència al forn de calç de Can Montllor (Terrassa, Vallès Occidental). ROSELL, J. SUBIRATS, M. (1987) La producció de la calç ahir. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Barcelona. | XVIII-XX | En força bon estat, hi ha runa en el seu interior. | Aquesta estructura de caire industrial es troba construïda en una pendent o petita elevació que dóna accés al camí de la font Amargosa, entre el camí que puja de l'Avencó a Tagamanent i el Gr-5. Presenta una planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida, en forma d'embut que es va excavar, en la seva totalitat, a les argiles del sediment geològic o sòl natural. Les parets interiors conserven restes del refrectari com a conseqüència del seu enduriment per el calor de les continues coccions. Després de realitzar un forat en el terreny natural, aquest fou envoltat per un mur de tovots reforçat per pedres irregulars que foren recobertes parcialment, i per la seva cara interna, amb argila i morter. Segurament després es van cobrir amb una falsa cúpula de pedres possiblement lligades amb argila, que es reconstruïa per cada cuita nova. A la part inferior, es documenta una entrada que correspondria a l'espai destinat a la cocció. Aquesta boca permetia recollir les cendres i alimentar el foc, aquest forat circular estava envoltat per una estructura també circular lleugerament més ampla i formada per una doble capa de pedra i tovot, i reforçada amb pedres mitjanes i irregulars que formaven les parets del forn on es recolzava la coberta de falsa cúpula. Al seu voltant es poden observar possibles elements arquitectònics relacionats amb al forn, que podrien funcionar com a talús artificial o contrafort tant de l'estructura com del mateix camí. | 08276-143 | Estribacions nord-oest del Turó, sota el Pujal. | Aquesta estructures es corresponen als forns de producció de calç. La construcció del forn es solia fer a l'abric d'un pendent, com s'ha constatat en tots els forns documentats, ja que facilitava el seu procés productiu. D'altra banda la boca del forn es troba a la part inferior del pendent des d'on era més fàcil l'accés, tant per la càrrega i descàrrega de les pedres com pel seu posterior transport i alimentació del forn. .L'ús de la calç com element constructiu, barrejat amb sorra i aigua o sola, ha estat utilitzat, des de sempre, de forma tradicional. Aquest tipus d'activitat s'ha d'associar amb la presència de calcita com a matèria primera. Per la zona de Tagamanent aquesta pedra calcàrea, al ser molt abundant va ser durant molt temps tractada per esdevenir calç. Aquest procés s'iniciava amb l'extracció de la pedra, que un cop col·locada dins el forn i a alta temperatura, esdevenia pols. La calç resulta de calcinar la pedra calcària, molt rica en carbonat calci i que un cop sotmesa a una temperatura de 900º o 1000 º C, s'obté la calç. Quan aquesta substància surt del forn es presenta en terrossos d'òxid de calci de color rosat, que tradicionalment es coneix com a calç viva o calç de terrós i; la seva posterior manipulació permetrà que en la construcció s'utilitzi la calç en pasta o la calç en pols, les dues com a modalitats de l'hidròxid de calci. Per a la elaboració de la calç es coneixen dos sistemes: el sistema basat en el forn discontinuo o intermitent, i que ha perdurat fins els nostres dies; i el forn de tipus continuo o forn de raig. En aquests forns es disposaven de capes alternades de pedres de dimensions variables, i es cobria la part superior amb troncs i fang com aïllant, amb algun forat de ventilació. L'alimentació es feia per la boca, situada a baix de l'estructura i les cuites solien durar entre 11 i 12 dies, sense parar el foc. Aquestes construccions solen estar ubicades en entorns rurals, junt a una masia. Possiblement aquests forns s'haurien de relacionar amb un ús temporal i de caire esporàdic i concret com seria la construcció o remodelació d'una masia o una intervenció arquitectònica important. La ubicació d'aquest forn, un xic allunyat de qualsevol casa, ens fa difícil la seva atribució, possiblement abastiria als Montcaus (masos més propers) o tindria un caire més industrial, de moment desconegut. La manca d'elements materials visibles fa que sigui molt difícil la seva datació, per criteris generals se'ls hi ha atribuït una cronologia a partir del segle XVII, i sobretot XVIII, perdurant fins a mitjans del segle XX. | 41.7616300,2.2653000 | 438927 | 4623572 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67623-foto-08276-143-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67623-foto-08276-143-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | L'emplaçament d'on s'extreia la calcita per produir la calç, no estaria lluny d'aquesta estructura de combustió. | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67590 | Montcau de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/montcau-de-dalt | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 47. GAVÍN, J.M. (1990). 'La Mare de Déu dels Dolors, capella del Montcau de Dalt' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. | XVII-XX | Gran mas, dedicat a l'explotació ramadera i agrícola, format per una estructura principal i les diverses dependències annexes on destaquen dos pallers i altres construccions de caire subsidiari com un safareig, una font. El cos principal està format per planta i dos pisos seguint l'estructura típica de mas amb els annexos ramaders a la part inferior i les estances a la superior. La tècnica constructiva utilitzada és el carreu de mitjanes dimensions lligat amb argamassa i amb una solució d'arrebossat. Les altres estructures seran a pedra vista, però com ja hem assenyalat, aquestes han estat molt restaurades. | 08276-110 | Sobre el barri de l'Avencó. | Aquest mas, també conegut com a Montcau Sobirà, ha estat molt restaurat, conservant poques estructures pertanyents a la primitiva construcció. Es basa en una estructura a dues parts, l'antiga masia i el corral, datat del 1920. A la resta de portes i finestres del mas hi trobarem diferents llindes inscrites amb dates dels segle XIX, una de les quals del 1816. En una porta adovellada de la part de darrera també es pot apreciar una antiga inscripció que ha pogut ser transcrita, a causa del mal estat de conservació de la pedra; i de la que s'entreveu 17... Les fonts documentals ens aportaran una cronologia d'època medieval , del segle XII associada al topònim 'Muntcalu', tot i que el volum principal serà d'època moderna i contemporània. | 41.7580600,2.2582900 | 438341 | 4623180 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67590-foto-08276-110-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67590-foto-08276-110-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La capella del Montcau de Dalt, fou bastida al segle XIX i estava dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67501 | Can Pere Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pere-torn | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 52. | XVII | Reformada. | Casa aïllada de dos pisos, constituïda per baixos més pis. Dos cossos perpendiculars formen una ara davant la façana, que ha estat molt restaurada. La teulada de l'edifici és a doble vessant, aiguavessant als costats i amb ràfec a la cantonada. A la façana principal la obertura principal estarà formada per una porta rectangular amb dovelles i una llinda rectangular amb un arrodoniment tripartit a les cantonades amb una inscripció, també s'hi documenta un rellotge de sol (propi del segle XVIII) i al damunt l'arc de descàrrega. A la resta s'observen tres finestres grosses enllindades disposades de forma geomètrica per la façana. | 08276-21 | Al Barri de la Pedralba, Bosc del Pla. | Les dades històriques que ens poden aportar un mínim d'informació procedeixen de les observacions arquitectòniques de la casa (tipus constructiu, elements singulars, dates de les llindes...). A la façana principal de Can Pere Torn hi ha la inscripció: CAZA +DE PER ATORNT+CERRT1689 Hem de tenir en compte l'existència de can Torn, la casa pairal, datada d'inicis del s. XVII, el personatge datat en la inscripció deu ser un hereu descendent de la casa. La casa també fou anomenada el Torn del Serrat i a la documentació cadastral conservada ens apareix que limitava amb el mas Seguer i les Pareres del Pla, formant part de la parròquia de Santa Maria de Tagamanent. Els rellotges de sol, ens donen una cronologia del segle XVIII, mostrant, en aquest moment, un període de reformes a la casa. En un moment indeterminat del segle XVIII, s'esmenta com a propietari de la casa a Ysidro Torn del Serrat i al descriure les seves propietats parla de conreus d'oliveres, documentat una extensa pràctica de caràcter agrícola per aquesta zona, basada en l'oli i, en molts altres llocs, la vinya. | 41.7341000,2.2738500 | 439612 | 4620509 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67501-foto-08276-21-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La casa documentada des del segle XVI, fou parcialment enderrocada i s'aixecà l'estructura actual. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67589 | Montcau de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/montcau-de-baix | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 46. | XVII-XX | totalment refeta | Es tracta d'un edifici de factura senzilla, de planta baixa i pis, disposat en una petita pendent natural del terreny que la fa accesible a peu pla per les dues cares. No es pot fer gaire esment d'aquest mas que fou totalment reconstruït. | 08276-109 | Sobre el barri de l'Avencó. | Actualment aquesta casa ha estat traslladada, antigament s'ubicava sota els corrals actuals. A la façana principal hi trobem una llinda inscrita amb la data de 1865 i una creu gravada. Mentre que a la part posterior de la casa, en dues de les finestres també apareixen els llindars superiors de les finestres gravats amb les dates de 1777 i 1793; la primera de les quals amb una altra creu. També se la coneix com a Montcau Jussà. En la documentació medieval ens apareix el topònim 'Muntcalu', concretament en un document del s. XII, s'esmenta a Gibert de Muntcalu i Domeneg de Mutcalu, aportant un origen força antic per aquests masos. | 41.7569700,2.2554800 | 438106 | 4623061 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67589-foto-08276-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67589-foto-08276-109-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La casa ha estat totalment refeta, uns quants metres més al nord; i s'han reaprofitat pràcticament totes les llindes de l'estructura anterior (algunes de les quals estan inscrites). | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67651 | Viaducte de la Fontmolsa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-fontmolsa | Informació proporcionada per Raquel Lacuesta (SPAL Diputació de Barcelona). García Mateo, J.L. (director); Jiménez Vega, M.; Cuéllar Villar, D. Inventario de puentes ferroviarios de España. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Ediciones Doce Calles. Madrid. 2004. Inventari de Patrimoni Industrial del Ferrocarril a Catalunya. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Museu del ferrocarril de Catalunya, Vilanova i la Geltrú. 2006. Inèdit. | XIX | Tagamanent compta amb un dels viaductes més espectaculars de l'antiga línia del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses. Salva el torrent de Valldaneu, just on s'aiguabarreja amb el Congost, en el límit amb el municipi de Sant Martí de Centelles. Se'l coneix com el Pont de la Fontmolsa pel nom d'una antiga fàbrica situada molt a prop, que també batejà el túnel del tren contigu al viaducte. La seva construcció respon a les característiques que es van estandarditzat a la segona meitat del segle XIX: obra de mamposteria combinada amb maó vist, el qual forma els arcs i les voltes de punt rodó i perfila les arestes i impostes dels pilars. Consta d'onze ulls, amb 110 m de llargada que discorren paral·lels al riu. La seva silueta destaca entre la vegetació de ribera i és visible des de l'autovia.C-17. | 08276-171 | Torrent de Valldaneu | L'antiga línia del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses, al seu pas pels municipis de Sant Martí de Centelles, Tagamanent, Figaró-Montmany, la Garriga i Canovelles es va traçar resseguint el curs del Congost o saltant d'una riba a l'altra amb el que en el seu moment van constituir agosarades estructures aèries de pedra i ferro. En el projecte o direcció de la línia, entre Granollers i Sant Joan, van intervenir diversos enginyers, successivament: l'anglès John Barry (1863-1865), Manuel Aramburu (1867), el belga Jules Cesar Diricq (1870), Eugeni Broccà Sagnier (1871-1875), i finalment, la societat formada pels enginyers Bernard, Vainot i Cia (a partir del 1877). Va ser la Maquinista Terrestre i Marítima qui portà a terme l'execució dels viaductes de la línia, a partir dels projectes redactats per Nicolau Tous Mirapeix, cofundador de l'empresa, i l'enginyer Josep Maria Cornet Mas (autor, juntament amb el mestre d'obres Josep Fontseré Mestre, del mercat del Born de Barcelona). Entre 1870 i 1875 es van projectar i construir, entre d'altres, el viaducte de la Fontmolsa, a Tagamanent, fet amb pedra i maó; el viaducte de Sant Jordi, al poble del Figaró, i els de Gallicant i Can Palau, a la Garriga. Aquests tres es van bastir amb obra mixta de carreuat i mamposteria de pedra, maó i bigues metàl·liques de gelosia, les quals van ser substituïdes en la dècada de 1930 per bigues del tipus Warren, conformades per perfils diagonals amb muntants verticals intercalats. La pedra que es va utilitzar va ser la sorrenca vermella del Bertí i la de marès grisa del Figaró. Alguns autors han atribuït els viaductes a l'empresa Eiffel (del de Can Palau, Pere Blancafort escriví que hi havia una placa amb el nom del constructor Gustav Eiffel), però malgrat que la seva tipologia s'inspira en la d'aquesta casa, la Maquinista Terrestre i Marítima, que va esdevenir la principal empresa metal·lúrgica catalana de l'època, en dóna fe de la construcció. El viaducte de Canovelles-Les Franqueses del Vallès és una obra posterior i presenta una solució diferent als anteriors. | 41.7510500,2.2504400 | 437682 | 4622408 | 1875 | 08276 | Tagamanent | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67651-foto-08276-171-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | OPC: Mª del Agua Cortés Elía | La fotografia 1 es troba publicada al llibre: 'Inventario de puentes ferroviarios de España'. José Luis García Mateo (director), Miguel Jiménez Vega, Domingo Cuéllar Villar. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Ediciones Doce Calles. Madrid. 2004, p. 136. | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67573 | Parc Natural del Montseny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-montseny-4 | DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS (1987). Estudi sobre la propietat forestal. Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS (1998). Viu el parc. El Montseny. Memòria. Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS. Tagamanent. 364-X. GURRI, F. (1997). Parcs Naturals de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona p. 133-150. | El Parc Natural del Montseny se situa a la serralada Pre-litoral catalana, de la qual n'és el massís més enlairat. Ocupa una extensió de de 30.010 ha distribuïdes entre divuit municipis que pertanyen a tres comarques (Osona, la Selva i el Vallès Oriental). Els seus límits naturals són la riera d'Arbúcies, els cursos alts de la riera Major i del riu Gurri, el Congost i la plana del Vallès. Tres grans conjunts muntanyosos configuren el massís: la carena del turó de l'Home (1.706 m) i Les Agudes (1.703 m) , el Matagalls (1.697 m) i el pla de la Calma (Puig Drau 1344 m), que, units pels colls de Sant Marçal i de Collformic respectivament, encerclen la conca alta del riu Tordera. El nom del massís, que prové del llatí Mont Signus (mont senyal), mostra la fesomia del seu relleu. Geològicament, el Montseny és format per dues fases orogèniques i es troba trencat per un gran nombre de falles que han originat una complexa composició de capes i materials. Així, es troben calcàries a la zona del Congost, granits a l'àrea de Gualba i pissarres al pla de la Calma. L'especial orografia del terreny, les diferències altitudinals i la distància del mar en una latitud típicament mediterrània condicionen una notable diversitat climàtica. A grans trets es pot dir que, a mida que es guanya alçada, el clima passa de ser mediterrani a muntanyós fred amb diferents estadis intermitjos i que varien segons l'orientació dels vessants. Les diferències d'humitat i temperatura expliquen la vegetació que es desenvolupa al Montseny. Des de la mediterrània a les parts baixes (alzinars, suredes i pinedes), la de muntanya mitjana plujosa (alzinar muntanyenc i rouredes), d'ambients centreuropeus per sobre dels 1.000 m (fagedes i avetoses) i, fins i tot, d'ambients subalpins als cims (matollars i prats culminals). La confluència d'aquests factors en un relleu abrupte, solcat de torrents i cingleres, dóna com a resultat una extraordinària varietat d'hàbitats. El seu gran valor ecològic s'evidencia amb la pervivència d'espècies com la dròsera, l'herba de Sant Segimon o la genciana groga, entre d'altres. En estreta relació amb la distribució de la vegetació, la fauna del Montseny es caracteritza també per l'existència d'espècies típiques de terres centreuropees a les zones altes del massís i per la fauna d'ambients més mediterranis a les parts baixes. La coincidència d'aquests dos grans grups en un espai relativament reduït es deu a què un gran nombre d'espècies hi troben les condicions adients per a desenvolupar-se: s'han documentat 270 espècies de vertebrats i més de 10. 000 d'invertebrats. El caràcter boscós del Montseny determina en gran manera la fauna que l'habita. A l'alzinar es troben el senglar, la guineu, la geneta o la rata cellarda entre els mamífers més coneguts; l'astor, el gaig o el pitroig entre les aus més comunes, i diversos tipus d'amfibis, rèptils i peixos. El que li confereix un caràcter més singular a la fauna però, són les espècies d'influència centreuropea, que sovint resten aïllades, com és el cas de la granota roja, el tritó pirinenc o la musaranya d'aigua. Altres espècies de distribució típicament centreuropea són la llebre, el liró, el grasset de muntanya, el pinsà borroner, el llangardaix verd o l'escurçó pirinenc. | 08276-93 | Al Montseny. | Al segle XX la muntanya comença a ser valorada com a entitat digna de les aspiracions dels afeccionats a les excursions i la natura. En una guia de l'època es parlava del Montseny com a 'regió desconeguda i admirable'. Al mes de marc del 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va celebrar al Matagalls el I Concurs de Esports d'Hivern. Els excursionistes crearen la Travessia del Montseny, que partint de la Vall del Congost, creuava la zona fins a Gualba, en un sol dia. Participar en aquest concurs es convertí en una competició i el rècord de 8 hores i mitja en propietat de la Secció muntanyenca del Centre Autonomista dels Dependents del Comerç, aconseguit el 1916, va ser superat el 1927 pel Centre Excursionista Barcelonès amb 4 hores i 24 minuts. Des de l'any 1977 en el sector barceloní i 1978 en el sector gironí, el massís del Montseny està legalment protegit per un pla especial d'ordenació promogut per les diputacions de Barcelona i Girona respectivament. L'any 1978 la UNESCO va incloure el Montseny dins la xarxa mundial de reserves de la biosfera del programa MAB (Home i Biosfera) Les Diputacions de Barcelona i Girona gestionen aquest espai protegit en col·laboració amb els municipis que en formen part i amb la participació dels diferents sectors implicats. El pla especial garanteix la preservació dels valors naturals i culturals del Montseny; l'ús públic ordenat de la muntanya, l'atenció a les demandes pedagògiques, la recerca científica i el suport al desenvolupament socioeconòmic de la zona. El principal objectiu del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona en la gestió d'aquest espai és, mitjançant fórmules participatives i de consens, donar compliment a aquest pla especial. | 41.7637900,2.3005900 | 441863 | 4623787 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La ocupació humana del Montseny ha portat a l'establiment d'unes activitats econòmiques específiques que modificaran les seves característiques. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||||||
| 67595 | Forn de calç de la Pedralba I i II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-la-pedralba-i-i-ii | CARBONELL, M.C.; DIAZ, M. (2000). Memòria de l'excavació arqueològica en el forn de calç de l'E.S. CEPSA, carretera tp-2031 (tram Tarragona-Sant Pere i sant Pau). Tarragona, Tarragonès.IPEC-Montseny (1998). N. 2450 (MONT-1058). MORO, A (1993). Memòria de l'excavació d'urgència al forn de calç de Can Montllor (Terrassa, Vallès Occidental). ROSELL, J. SUBIRATS, M. (1987) La producció de la calç ahir. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Barcelona. | XVIII | Restaurats l'any 2007. | Aquestes construccions de caire industrial es troben ubicades en una pendent o petita elevació que s'obre a l'actual C-17, i que s'hi accedeix baixant pel monument del Beat Miró de Tagamanent (final del C/ del Brull). Es tracta de dues estructures de combustió força cobertes per la malesa i la runa i conservades de forma parcial. La primera és una estructura circular i cilíndrica, que aprofita part del marge d'un petit turó de calcària, mentre que l'altre part és construïda amb pedra i morter, la boca d'accés està en força mal estat, però conserva l'arrancament de tota la cúpula i té una alçada aproximada d'uns 4 metres. Mentre que el segon forn és una excavació cilíndrica i vertical, que aprofita el terreny natural per la seva construcció. D'aquest es conserva part de la porta d'accés al forn i que fa 1'50 m d'amplada, i part de la volta que cobria tota l'estructura. Aquestes dues construccions presentaran les mateixes característiques arquitectòniques. Segueixen el sistema constructiu tradicional dels forns de calç: una planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions; amb la boca a la part inferior de l'estructura per recollir les cendres i alimentar el foc. | 08276-115 | Vall del Congost, barri de la Pedralba. | La construcció del forn es solia fer a l'abric d'un pendent, com s'ha constatat en tots els forns documentats, ja que facilitava el seu procés productiu. D'altra banda la boca del forn es troba a la part inferior del pendent des d'on era més fàcil l'accés, tant per la càrrega i descàrrega de les pedres com pel seu posterior transport i alimentació del forn. L'ús de la calç com element constructiu, barrejat amb sorra i aigua o sola, ha estat utilitzat, des de sempre, de forma tradicional. Aquest tipus d'activitat s'ha d'associar amb la presència de calcita com a matèria primera. Per la zona de Tagamanent aquesta pedra calcàrea, al ser molt abundant va ser durant molt temps tractada per esdevenir calç, un d'aquests mateixos forns està excavat sobre calcària. Aquest procés s'iniciava amb l'extracció de la pedra, que un cop col·locada dins el forn i a alta temperatura, esdevenia pols. La calç resulta de calcinar la pedra calcària, molt rica en carbonat calci i que un cop sotmesa a una temperatura de 900º o 1000 º C, s'obté la calç. Quan aquesta substància surt del forn es presenta en terrossos d'òxid de calci de color rosat, que tradicionalment es coneix com a calç viva o calç de terrós i; la seva posterior manipulació permetrà que en la construcció s'utilitzi la calç en pasta o la calç en pols, les dues com a modalitats de l'hidròxid de calci. Les semblances arquitectòniques i la proximitat d'aquestes dues estructures fa que siguin indisociables i els hi adjudiquem el mateix període cronològic. Aquestes construccions solen estar ubicades en entorns rurals. Possiblement aquests forns s'haurien de relacionar amb un ús temporal i de caire esporàdic i concret com seria la construcció o remodelació d'una masia, la mateixa Pedralba? o una intervenció arquitectònica important, com l'arrenjament d'alguna obra pública. La manca d'elements materials visibles fa que sigui molt difícil la seva datació, per criteris generals se'ls hi ha atribuït una cronologia a partir del segle XVII, i sobretot XVIII, perdurant fins a mitjans del segle XX. | 41.7408300,2.2651600 | 438896 | 4621262 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67595-foto-08276-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67595-foto-08276-115-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La seva bona posició geogràfica ens pot fer pensar en algun tipus de producció de caire més industrial.Incorporats a un itinerari interpretatiu de la producció tradicional de la calç i el gel a l'indret de la Pedralba (Parc Patrimonial de la Pedralba). Els forns de calç de la Pedralba es relacionen amb les etapes de construcció del proper casal, antiga 'domus' medieval, de la Pedralba. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67500 | Antiga rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-rectoria-1 | GAVÍN, J.M. (1990). 'Rectoria de Santa Eugènia del Congost' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 58. | XVIII | Casa i capella unides i situades aprofitant el pendent natural del terreny. La casa consta de 3 pisos (sala-celler al sotan, menjador, cuina, sala a la planta; habitacions, serveis, galeria; al primer pis). Coberta per una teulada que aiguavessa a la façana. Té una porta quadrada i adovellada, dues finestres rectangulars i el porxo al pis, que es troba orientat cap el riu Congost. La capella té teulada de doble vessant amb molt poc pendent i cobert amb tèula aràbiga. El campanar és amb forma d'espadanya, d'un sol ull, a sobre hi ha un petit rosetó amb la data de 1916 i la porta és quadrada i amb una llinda. A la façana posterior s'observa la part original i més antiga amb dues finestres petites i una de més grossa amb una llinda de pedra. El sistema constructiu és de mamposteria, maó, amb pedres més grosses a les cantonades. L'accés al pis de baix es pot realitzar tant des de l'interior, amb unes escales que baixen al costat de la cuina, o des de l'exterior, a pla del riu Congost. Aquest pis està cobert amb volta i s'hi conserva la resta d'una premsa, les juntes on anava encaixada a la paret i el seu espai d'ubicació. | 08276-20 | A la Vall del Congost. | Aquesta casa anomenada can Prat, la Rectoria Vella o senzillament la Casa Vella es troba emplaçada prop de l'eix tradicional de comunicacions a la Vall del Congost. Es desconeix el moment de construcció de la casa que es podria recular al segle XVIII; tot i que un dels pocs documents que en fan referència és del 27 d'ocutbre de 1815, es tracta d'una venda a carta de gràcia firmada per Miquel Argemir de Tagamanent a favor de Francisco Torrent argenter de Vic. En aquesta carta s'esmenta: (...) 'sota la casa del mas mateix meu mas Prat o Rectoria Vella que agronta per totas parts ab honords del dit meu mas Prat...dita pessa de terra ab tot lo meu mas Prat en alou directe i domini de la Rectoria de la parroquial Iglesia de dita Santa Maria de Tagamanent' (Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró) i un altre text del 1857 d'un arrendament conservat a l'arxiu del mas Vilardebò. Les evidències arquitectòniques ens aporten una data molt més propera. Sobre la porta de la capella hi ha un romboide motllurat de pedra local amb la data de 1916, en aquest moment s'arreglaria aquesta capella i es farien reformes generals a tota la casa. En aquesta antiga rectoria, s'hi havia dit missa fins el 1980. Havia estat recentment casal de joves i actualment està habitada pel rector de Santa Eugènia del Congost. | 41.7368600,2.2677900 | 439111 | 4620820 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67500-foto-08276-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67500-foto-08276-20-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La seva situació a les proximitats del Congost i al camí tradicional de Barcelona a Puigcerdà, permeten una certa explotació agrícola, de caire vinícola o oleari als seus habitants. També s'han documentat restes de petites feixes i talussos d'aterrassament on s'hi hauria portat a terme aquesta activitat. Actualment davant de la casa a tocar del camí, hi ha una petita capelleta feta amb fusta i encarregada pel senyor Goula, propietari del Torn, als anys 70, amb un petit Sant Crist a dins que és pitat per molts dels conductors de l'autovia a mode de recordatori i per tenir un bon viatge. Aquesta tradició d'advocació a un element religiós, sobretot a sants, per tenir un bon viatge, tindria un orígen força reculat, i la perduració fins als nostres dies, és un fet demostrat. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67514 | La Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-figuera-2 | Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny, n.623. AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental.CASTELLANOS, J. (1990). 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. CRUELLS, A.(1988) Joan Maragall. Tagamanent i la masia de la Figuera. Monografies del Montseny, nº 3, p. 91-98. DRAPER, JM. (1902) 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent, p. 38, 165-166. GRAU, A. (1998). 'El color del temps'. Aiguafreda 1100 anys. Ajuntament d'Aiguafreda. p. 123. IPEC-Montseny (1998), n. 3727-7342. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. p 478 i 485. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, nº13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 97-99. | XVII-XVIII | No s'ha respectat l'estructura interior. Substitució dels antics forjats per sostres amb bigues de formigó. En procés de restauració. | Masia formada per tres cossos adossats i articulats en un pati interior i de caire essencialment ramader. La construcció principal consisteix en un edifici de baixos més dos pisos i golfes, amb una coberta a doble vessant i de pendent no gaire pronunciat. La façana presenta les parets de pedra estucada i amb pedres cantoneres que actuen tant d'element arqutectònic com d'element decoratiu; les finestres apareixen emmarcades per carreus de pedra ben tallats i de dimensions considerables i la portalada amb una porta d'arc de mig punt adovellat i amb un escut de la nissaga. Aquest escut es troba situat a la dovella central, en forma de semi-cercle formant un pavelló amb un llor simbolitzat, i al pavelló inferior tres barres a l'esquena i un cercle que representa la bola del món amb quatre braços arquejats que surten del centre. Sobre aquest arc de mig punt de la portalada principal hi ha un balcó i la resta de finestres, una de les quals amb la data de 1796, emmarcades per llindes i brancals de pedres com element decoratiu. L'interior ha estat força malmés. Cal remarcar la solució del forjats formats per bigues de fusta amb lloses de pedra al damunt. En un angle exterior de la casa hi ha una petita torreta-també anomenada garita, adossada i de planta circular, a l'alçada del segon pis, que dóna un aire defensiu al conjunt. La construcció més baixa, és segurament la més antiga. La seva planta és rectangular i la coberta és a doble vessant, seguint una estructura de planta baixa, pis i golfes. Els murs d'aquesta edificació són de paredat comú i amb pedres cantoneres; amb una disposició regular de les obertures i deixant entreveure alguna ampliació o remodelació. Al seu interior cal esmentar les arcades de pedra que suporten el primer pis. Tota la planta inferior de la casa estaria destinada als estables, característica molt comuna de les masies ramaderes i que té paral·lels ben propers com el Bellver o l'Agustí. Mentre que la tercera construcció, uneix les dues estructures anteriors per la banda oest, articulant tot el conjunt. D'aquest darrer cos, en destaca la disposició irregular de les seves obertures. Aquest conjunt arquitectònic tripartit presenta altres estructures annexes, articulades per una era petita amb un empedrat fet de lloses i que s'han d'associar a activitats de caire bàsicament agrícola. | 08276-34 | Estribacions del Pla de la Calma. | La Figuera fou utilitzada com a masoveria, a partir del segle XV i com hostal, al segle XIX. Aquesta masia de caràcter bàsicament ramader, va patir fortament la crisi agrària de finals del XIX, i va ser venuda a la família Grau de Barcelona, que s'hi van traslladar a viure i que va organitzar la casa com a hostal o residència de muntanya. Moment on s'hi aplegaren figures com el poeta Joan Maragall, Lluís Millet i Amadeu Vives, músics, fundadors de l'Orfeó Català, l'arquitecte Josep Pijoan i el pintor Santiago Rusiñol, entre altres. Per la documentació de la Figuera sabem que al 1269 existia un mas amb aquest nom, i que cap el 1343, tenia dos masos amb el mateix topònim que tenien com a caps de casa en Pere za Figuera i el Guillem za Figuera; però al 1381ja hi havia només un sol mas. En la visita pastoral del bisbe Galzeran realitzada al 1330, consten com a testimonis de visita els hereus dels masos, un dels quals 'za Figuera'. Aquest mas anirà apareixent en els fogatges de 1497 i 1515, en un context de despoblament general com ho demostra el cens de 1553 on tan sols s'esmenten les masies de la Figuera, Parera, Clot, Codina, Ferrer. Un document del 1540 ens esmenta que Toda de Centelles i Carrós confirma a Gabriel i Jaume Figuera l'establiment del mas de la Figuera, situat entre les parròquies de la Mora, Tagamanent i la Castanya, per un cens anual de 10 lliures i 10 sous. I també s'esmentarà al llarg dels segles XVII i XVIII, amb la recuperació que s'evidencia en el 'Llibre de naixences i defuncions de la Móra del 1686 al 1838. A nivell genèric s'ha datat el mas entre les segles XVII i XVIII ja que és la principal època de construcció de les masies de muntanya, amb una estuctura principal del segle XVII i ampliada amb un cos adossat a la part esquerra del mas datat de finals del mateix segle o de principis del següent. Tot i que la part conservada de la masia actual és plenament del segle XVIII (com ho demostren les dates de 1763-1769, localitzades en diferents llindes de portes i finestres). I serà en aquest moment quan es construiran bona part dels seus annexos ramaders i la nova masoveria del Corral de Muntanya o Can Figuera. La finca al cadastre de 1946 comprenia el mas Figuera amb tres cases i terres: una anomenada la Figuera, una altra anomenada el Corral o Muntanya i una tercera anomenada Fondrats; limitant amb el Clot, el Bellit, el Boscàs i el Vilà de la Castanya, el Montcau i la Codina. El mas s'abandonà a mitjans del XX, i actualment és utilitzat com a explotació ramadera. | 41.7788800,2.2976000 | 441628 | 4625464 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67514-foto-08276-34-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Les activitats econòmiques es desenvolupen prop de la casa, com ho demostren les feixes disposades en pendent; la bassa, el safareig i el pou; els corrals...També durant molts anys es celebrà la Festa Major de la Figuera. Aquesta festa es vinculava a la capella de Sant Isidre s'hi feia missa i diversos actes públics. Actualment aquesta capella no té culta i aquesta festa ja no es celebra. Respecte el període en què la Figuera esdevení Hostal de Muntanya cal fer esment al ressò cultural que van tenir alguns autors que visitaren la Figuera, tant a tot el Montseny com per tota Catalunya. Un dels quals, el poeta i activista cultural Josep Pijoan (arquitecte i historiador de l'art i polític de Prat de la Riba), havia fet llargues estades a la Figuera, des de la primavera del 1901 a l'estiu de 1903, a resultes de la seva mala salut i potser per oblidar algun amor de joventut (potser la de Maria Permanyer) En tot aquest temps va recollir rondalles i poemes populars de la zona. El poeta Joan Maragall el va visitar a la Figuera, com a mínim en dues ocasions (novembre de 1902 i maig de 1903) i va treure-li el motiu, ben guanyat, de saltacarenes. En aquest context trobem el procés d'elaboració de la teoria de la paraula viva de Maragall. Per aquest, Pijoan viu en l'estat de gràcia de la poesia; sobretot en la manifestació més genuïna com és el cançoner popular, que troben vivent encara entre els pagesos i pastors de les rodalies. Maragall parlarà de cepades i raïms, ja que la Figuera, en les feixes properes s'hi havia cultivat vinya. A través de l'epistolari de les seves Obres Completes hi trobem una carta dirigida al seu amic Antoni Roure, del 5-6-1903 on diu: jo 'vinc de passar quatre dies al Montseny'. (Hi ha una nota al peu que indica: a la Figuera, masia del Pla de la Calma, on passà uns dies amb Pijoan). 'En la frondosa visió i immensa quietud, sols trenada pel continuat diàleg sobretot lo del món amb el febrós amic, i ara torno estar près per les coses d'aquí, sol·licitacions de col·laboració escrita, himnes a banderes (que ja es veu que totes han de ser cantades per Millet i jo) al·locucions per demanar diners per obres patriòtiques etc.'Maragall mantindrà correspondència en vers amb la Lola de la Figuera, una nena de 7 o 8 anys, Allà escriu pràcticament tota la seva poesia i d'allí arrenquen els poemes de Maragall sobre el Montseny amb obres com 'Del Montseny'; en un moment en què Maragall escrivia 'El Comte Arnau'. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67594 | Barraca d'artigaire al Pla de Ginestar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-dartigaire-al-pla-de-ginestar | en runes | Construcció que al estar enrunada i coberta de vegetació se'n fa la descripció. Es tractaria d'una estructura rectangular de mides variables d'uns 3 m de llarg i també uns 3 m d'amplada que tancarien una superfície quadrangular. La tècnica constructiva utilitzada és la pedra de dimensions considerables i de procedència local, diposada en filades planes fent junta a les cantoneres i que ha estat embastada i lligada amb argamassa. L'alçada conservada oscil·la entre el metre i metre i mig, portant a pensar que la coberta estaria a una mica més amunt de metre i mig. A nivell arquitectònic no presenta cap mur divisori interior, però si que hi podria haver alguna dependència annexe, no idenficada a causa dels importants amuntegaments de pedres del voltant. | 08276-114 | al Pla de la Calma, prop el Pla de Ginestar. | Aquesta barraca, construïda en un moment cronològic incert, s'ha de relacionar amb la resta d'estructures de tradició popular i comuna a tota la zona de la Calma. Construcció que ens evidencia la realització d'unes pràctiques econòmiques basades en la ramaderia i el pastoreig, però també en la desforestació de les zones de pastura i en la pràctica d'alguns cultius de caire residual i domèstic. Les barraques d'artigaire, són estructures senzilles per respondre a les necessitats bàsiques que pugi tenir la gent que realitza aquestes tasques un cop són dalt la muntanya. Les principals funcions són les de oferir aixopluc, la de magatzem, i per resguard del temps, durant uns períodes determinats de l'any. La seva estructura és força senzilla, utilitzant material i pedra local, la majoria de vegades reaprofitada i poc treballada. La base és una estructura de pedra de poca alçada, construïda a pedra seca, i sovint falcada amb petites pedres situades a les juntures. La coberta sol ser més lleugera, una estructura de fusta, tot i que també es documenta àmpliament l'ús de les lloses. Aquestes construccions venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el desartigar els camps i fer crema de rostolls i altres maleses perquè el bestiar gaudeixi de noves zones, amb el temps, més aptes per pastures. És molt difícil atribuir a aquesta pràctica i a aquesta construcció un moment cronològic precís, l'ús de material constructiu com l'argamassa ens fan pensar en una cronologia tardana, d'entrada època moderna, tot i que no se'n té cap més dada indicativa. | 41.7690600,2.3330000 | 444561 | 4624351 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67594-foto-08276-114-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Les activitats relacionades amb la crema de rostolls i les pràctiques d'artigaire són de difícil identificació arquitectònica, aquesta barraca, segurament utilitzada com a magatzem, n'és un dels pocs exemples. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||||
| 67510 | Mas Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-santa-eugenia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p.172. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Eugènia del Congost'a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 186-207. | XVI-XVIII | Reformada. | Grup de tres edificis al costat de l'Església de Santa Eugènia del Congost. El cos principal el forma una casa rectangular amb teulada a doble vessant. A la façana principal hi trobem un gran portal de mig punt amb grans dovelles i a sobre, per descarregar el pes a l'arc, una finestra amb llinda de pedra i inscripció. La finestra de la dreta d'aquesta mateixa façana principal és d'arc conopial (típica del gòtic del s. XVI). Al mur lateral també s'observa una finestra d'arc conopial, que a més té l'intradós decorat amb dues rosetes en relleu. El material constructiu utlitizat és mamposteria-arrebossat, teula i pedra (al remat). És difícil de precisar la part que pertany al primitiu mas i les successives reformes efectuades. | 08276-30 | Barri de Santa Eugènia. | Al llarg del segle XII trobem documentació sobre el mas de l'Església i també sobre el casal del Congost. Però serà el 1289, quan apareix documentat per primer cop, el mas Santa Eugènia en la seva denominació definitva. Aquest mas s'havia associat a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats 'manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia', que ens evidencia aquesta vinculació. L'estructura actual del mas data del s. XVI. Una llinda de la finestra de la façana ens dóna la data de 1720 JAUME SANTAUGENIA; i al mur lateral hi ha l'inscripció: MVS 1945. Des del 1940 la parroquialitat del terme ha passat a Santa Eugènia del Congost, i segurament es portà a terme en una reforma per aquestes dates, que vindria confirmada per la data de la inscripció de la façana principal. Dins l'evolució familar dels propietaris, podem destacar que Adelaida Vila i Vilardebò, fou la última pubilla del mas Santa Eugènia a finals del segle XIX. | 41.7345200,2.2676300 | 439095 | 4620560 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67510-foto-08276-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67510-foto-08276-30-2.jpg | Inexistent | Modern|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Mas que conserva documentació antiga sobretot de la mateixa casa però també del conjunt del barri de Santa Eugènia i de l'església. Es desconeix el seu volum, tot i que es tractaria principalment de documents d'època moderna. Fons de caire particular d'índole diversa on es fa especial esment a les diverses propietats del mas. Aquest conjunt no ha estat ordenat ni estudiat, i tot i que les seves dimensions no són molt grans (estariem parlant d'un conjunt de 12 documents), són de gran importància per conèixer els esdeveniments i la història de la barriada de Santa Eugènia. | 94|93 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67521 | Puig-Agut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-agut | ALBESA, C. (1996). Postals del Montseny/ 2. Publicació de l'Abadia de Montserrat. p. 31. Amillaraments 1861, n. 168. AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès.DRAPER, JM. (1902) 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 56, 171. | s.XVIII | Caldria consolidar les restes (Inventari del Patrimoni Arqutectònic. Parc Natural del Montseny 16/14/MON 249). | Restes d'una masia mig construïda. Es conserva la part esquerra i part del mur de tancament del pati d'una planta de projecció rectangular. Trobem una gran portalada d'arc de mig punt, adovellada i de carreus ben escairats que donaria accés al pati, i de la qual només queden els brancals i algunes dovelles, que han estat marcades (segurament per preveure la seva extracció). La construcció és amb murs de paredat comú, amb grans pedres cantoneres que reforcen l'estructura. La teulada cobreix a una vessant sobre ràfec de teula girada. A la cantonada de la dreta s'ha d'assenyalar no hi ha cantoneres, sinó carreus més petits, alguns dels quals sobresurten el voladiu. Dins el pati es van deixar els orificis per a futures bigues de fusta que cobririen aquella zona. Les obertures exteriors, concretament dues finestres, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats, i lleixa emmotllurada. Mentre que les obertures interiors (interior del pati) no tenen cap emmarcament , només la llinda de fusta ja que havien de quedar dins la casa. | 08276-41 | Sota Turó de Tagamanent. | El mas Puig-Agut pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i de caire agrícola ramader es pot emmarcar dins les explotacions agrícoles d'època moderna. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l'entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada. El primer esment documental d'aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: 'Miquel Puig Agut', al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a 'En Puig Agut'. Al segle XIX s'esmetna com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Cruells, el Soler, can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l'Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d'altres quedaren abandonats. | 41.7601300,2.2747200 | 439709 | 4623398 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67521-foto-08276-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67521-foto-08276-41-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Masia que es creu que es quedà a mig construir, per causes desconegudes. Apareix envoltada per terres de conreu disposades en feixes de dimensions variables i que baixen cap el Torrent Mal. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67495 | Pla de Camprodon o Cambrodon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-de-camprodon-o-cambrodon | LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. | Molt cobert per la vegetació. | Les restes arqueològiques es troben disperses per la superficie, documentant-se sagetes de sílex i atres fragments de rebuig. Aquesta dispersió de material s'ha associat a un jaciment a l'aire lliure; possiblement un taller de sílex o un lloc de centre de reproducció i explotació, situat en un terreny erm. El medi vegetal està format per landes, propi del Pla de la Calma i resultat d'un clima peculiar i una cultura pastoril. | 08276-15 | Pla de la Calma, Pla de Bassaus. | La troballa d'aquest material fou realitzat per Emili Ramon en una de les excursions que realitzava aquest afeccionat de Granollers per la Calma. La dispersió de material lític s'ha d'associar a una ocupació primerenca del Montseny i a unes pràctiques econòmiques desenvolupades. La zona de la Móra és força rica en troballes d'aquest període prehistòric; tot i que no s'ha pogut documentar cap dels assentament d'aquests primers grups humans. El material lític trobat: sobretot útils en ascle i làmina i abundant material de debitatge i rebuig ens indiquen l'existència d'una pràctica tecnològica associable a comunitats concretes. Altres troballes de la resta del montseny provenen de la Serra de Gesarans, Montsoriu, Sant Llop i els raspadors de sílex de Breda. El paral·lel més immediat el trobem en l'espai veí del camí de la Caseta al Pla de Bassaus on també es recollí material. Per conèixer millor aquests contextos històrics s'hauria de realitzar un estudi sobre la procedència del material i la tècnica de talla utilitzada; tambe seria interessant fer una prospecció sistemàtica a la zona. | 41.7813600,2.3211600 | 443588 | 4625724 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67495-foto-08276-15-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | No s'ha pogut identificar cap resta de material lític. | 79 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||
| 67498 | Bauma de les Creus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-de-les-creus | Presenta problemes de conservació | Aflorament d'arenisca que forma una bauma o abric amb tres concavitats no massa grans. Orientada a nord-oest. A la plataforma superior s'observen quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. Es troba a l'extrem nord d'una terrassa, en un desnivell formant un angle. A l'extrem sud-oest d'aquesta roca s'observa una esquerda vertical, la qual divideix de dalt a baix la roca. L'interior de la bauma no és massa gran i tampoc presenta un gruix de sediment important, fent difícil la seva entrada. Fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2'80 m i a l'interior 1'70 m amb una amplada aproximadament de 5'10 m. Existència d'un desnivell a la part interna del sòl de la bauma. | 08276-18 | Pla de la Calma. | Jaciment a l'aire lliure, lloc d'habitació amb estructures conservades indeterminades, junt a l'existència de representacions gràfiques i gravats sobre pedra. Aquests es troben molt mal conservats, però les dimensions de la bauma fan possible una ocupació de la mateixa. La ocupació humana d'abrics i coves està àmpliament documentada des del Paleolític Superior fins els eremitoris de l'edat mitjana. Per la zona del Montseny, és força difícil trobar paral·lels però per la zona de Moià o Sau-Tavertet, n'existeixen forces exemples (Cova del Toll, Bauma del Gai, Coll S'Avenc, Clingle Vermell...). Cal assenyalar que l'ús d'aquesta bauma resta encara indeterminat. | 41.7868300,2.3267200 | 444055 | 4626328 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67498-foto-08276-18-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | No s'observen restes de material arqueològic però s'inscriu en la zona de dispersió de troballes superficials de sílex. | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||||||
| 67571 | Arxiu Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-39 | XIX-XXI | Fons de formació recent , on es conserven els fons documentals generats per la mateixa administració municipal, i també recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar mitjançant cessió o donació. La documentació de l'arxiu municipal de Tagamanent descriu 448 unitats d'instal·lació i ocupa uns 48 metres lineals. Presenta tres fons documentals clarament diferencials: el que seria la documentació pròpiament MUNICIPAL, formada per: el Jutjat de Pau i Registre Civil, i el fons sindical. El fons municipal es divideix en Administració general a partir del 1862 fins a l'actualitat; Hisenda, des de 1853 fins el 1996. Proveïments i serveis a partir del 1945, Beneficiència i assistència social, en diferents moments a partir del 1944 amb les ajudes a orfes de guerra. Sanitat i Obres i urbanisme, des de 1956. Un apartat de seguretat pública des de 1990; Serveis militars i Instrucció Pública a partir del 1901. Eleccions municipals, sobretot, a partir de 1977; Població (amb el Padró municipal d'habitants) des del 1898 i cultura des del 1979, moment en què s'inaugurà el nou ajuntament. El JUTJAT DE PAU I REGISTRE CIVIL, documentat des del 1850; i un tercer fons de la Hermandad Sindical de Labradores i Ganaderos del 1974 al 1976. L'arxiu municipal també consta d'un destactat fons fotogràfic, amb imatges sobre el municipi, els seus indrets i elements arquitectònics; i també alguns aspectes de la vida quotidiana i rural. | 08276-91 | Vall del Congost, Ajuntament de Tagamanent. | L'arxiu municipal de Tagamanent, és un arxiu de documentació força moderna, amb documentació que no recula de mitjans del segle XIX. Aqeust fenòmen s'ha de relacionar amb les característiques del municipi i la seva història. La gran dispersió de la població en diferents masos i parròquies va fer que no es recollís un sol fons documental, sinó que tota la documentació més antiga, anava a mans de les parròquies i dels estadants de les mateixes masies. Serà a partir del segle XIX quan trobarem certa cohesió administrativa. | 41.7380300,2.2667500 | 439025 | 4620950 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Ordenació de l'Arxiu Minicipal que es realitzà en el marc d'un programa de col·laboració entre la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de la província per procedir a l'acondicionament, ordenació i inventari dels fons arxivístics. Aquest programa s'ha desenvolupat des del 1992 i l'ordenació per Tagamanent es realitzà al 1997. | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||||||||
| 67532 | Mas Avencó i Molí de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-avenco-i-moli-de-lavenco | Arxiu de la Corona d'Aragó, pergamí 8, Jofre I. Arxiu Can Dachs de la Garriga.GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 24, 160. IPEC-Montseny (1998) n.2452-2453. OLIVER, J. (1994). '4 pergamins inèdits del segle XI relatius al terme de Tagamanent'a Tagamanent, n.34. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45. OSONA, A. (1893). Guia itinerària de les muntanyes del Montseny, p. 221. PUIGFERRAT, C. (1996). 'Aiguafreda segons el Capbreu 1669-1670' a Temes Aiguafredencs VI, p. 59. | XI-XX | Ha estat restaurada. | L'edifici conegut com a mas Avencó forma una estructura de planta rectangular amb cos afegit en forma de L. Aquesta construcció està composta per planta baixa i dos pisos, amb les seves dependències. La coberta de la casa és a doble vessant i de tèula aràbiga. La façana principal conserva una estructura simètrica, amb un arc de mig punt adovellat a la porta principal, lleugerament desplaçada i amb una petita finestra al costat. La tècnica constructiva utilitzada es basa en petits carreus de pedra local de Tagamanent i de la zona de la riera d'Avencó, ben escairats i de dimensions petites que es disposen en filades regulars amb un lligat d'argamassa; els angles d'aquesta construcció han estat acabats amb carreus de pedra local vermella disposats en filades alternants (horitzontal i vertical) constituïnt un reforç a l'estructura i un element decoratiu de caire arquitectònic recurrent. Són múltiples les reformes documentades d'aquesta casa, totes les obertures del cos principal han estat, en un moment o altre reparades i es podria parlar d'un primer moment on només hi hauria una estructura rectangular, possible torra, on s'hi van anar afegint la resta de cossos. La varietat arquitectònica de les solucions a finestres i portes també es significativa. Aquestes obertures solen aparèixer emmarcades amb lloses rectangulars, de dimensions variables i més o menys treballades; dues d'aquestes finestres peresentaran una mica de repís inferior, una de les quals amb data del XIX. Dues obertures més presentaran una solució de finestra geminada (una bipartita i l'altre tripartita) amb una cronologia de segles XVI i XVII. Sobre la façana s'hi pot veure un arrebossat de diferents moments cronològics; un dels quals (documentat sobre la porta adovellada) presenta una figuració geomètrica de carreus resseguits en blanc. El molí de l'Avencó és un edifici annexat al mas Avencó, constituïnt una unitat arquitectònica de difícil diferenciació. Es tracta d'una construcció de planta i dos pisos. | 08276-52 | Barri de l'Avencó. | Mas que apareix inventariat com a casa de camp, en l'acta de consagració de l'església de Sant Martí del Congost (898), dins les donacions d'Emmo, filla de Guifré el Pilós. La caa estava separada del molí, i en un moment cronològic indeterminat s'uniren les dues edificacions. S'aprecien diferentes llindes inscrites amb les dates de 1627 i 1770 i es pot dir que l'estructura del mas data, principalment, del segle XVI. També hi ha una rajola situada en un angle de l'edifici que diu: 'districte 2 Fagamanenet'. Tant el mas com el molí d'Avencó els trobem ben documentats a finals del segle XII. El topònim apareixerà sota diferents grafies; Davancon (XII), Avanco (fogatge de 1515), na Vanco (fogatge 1553) i més recentment Abancó (1861). Topònim que està directament relacionat amb la riera i el nom de la mateixa. El molí d'Avencó surt esmentada com a domini dels Aimeric, una peça de terra situdada a Sant Cebrià de la Móra, propietat del Mas Codina de dita parròquia; aquest molí té fitxa pròpia.MOLÍ: Lligat al Mas Avencó, Al mas Avencó hi havia dos molins d'aigua, donada la seva proximitat a la riera d'Avencó, un per moldre blat i un altre per molinar voldó i escorça. Tot i que la primera documentació històrica sobre el mas Avencó, és del 898; no serà fins el 1042, que apareix el molí propiament dit. Es tracta d'un document on Sunifred dit Carles, ven a Sunyer, a la seva esposa Elvira i als seus fills una tercera part d'un molí que ell mateix havia edificat i el reg, amb totes les eines que li pertanyen i una peça de vinya stiuada a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent, per set sous i mig. En el capbreu de 1669-1670, el molí estava sota el domini dels Aimeric, mostrant la seva annexió al mas Avencó. El conjunt moliner de l'Avencó fou molt important en les activitats econòmiques dels pagesos de la contrada. La funció de mòlta quedà abandonada en un moment indeterminat d'època moderna. Una carta precària del 1751 esmenta les possessions: un molino arinero cito en esta parroquia de Tagamanent y tres pozos de hielo citos muy contiguos al expressado molino, para el curso de cuyo molino, y uso de otros pozos toma el agua por medio de resclosa, y cequia del arroyo o riera llamada vulgarmente Avancó en el distrito llamado Llubinar'. I serà a partir d'aquest moment que es documentarà extensament el comerç del glaç amb una cronologia d'època moderna fins entrada l'època contemporània. | 41.7649700,2.2597100 | 438466 | 4623946 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67532-foto-08276-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67532-foto-08276-52-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Part de l'estructura original ha estat modificada per albergar l'actual restaurant de les Alzines. A la petita esplanada al costat de la casa s'hi poden observar diversos fragments de dimensions considerables de les pedres de molí que haurien funcionat amb aquest molí. En concret es tracta de tres peces, de dimensions variables, que conserven el forat central de l'encaix i algun tipus de tractament incís de la superfície. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67517 | Can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-7 | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. DANÉS, J.(1933). 'Estudi de la masia catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, nº XLIII, Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 33, 164. LLOBET, S. (1991). El medi i la vida al Montseny. Granollers. | XVIII | Ha estat recentment comprada i està en procés de restauració. La fase de restauració es farà en diverses parts. | Les restes d'aquesta masia de muntanya es troben situades en un petit pla passat el Collet de Can Coll. Es conserva tot el que seria la façana principal i algunes de les construccions i dependències internes. Tot i que s'entreveuen una sèrie d'estructures annexes de dimensions i gruixos considerables, aquestes seran del tot inidentificables a causa del seu estat d'enrunament. La façana principal presenta un cos allargat format per l'afegit a un primer cos rectangular. La tècnica constructiva utilitzada es basa en el carreu, més o menys treballat i de procedència local, que es disposa en filades irregulars lligat amb argamassa. En aquesta façana s'obren tres obertures; una de les quals, la porta principal, està emmarcada per grans llindes rectangulars de pedres ben treballades i coberta amb un sol bloc; mentre que les dues finestres, que seguiran la mateixa tècnica a escala menor, presenten una petita repisa treballada a la part inferior. Com ja s'ha assenyalat les dependències interiors estan en força mal estat de conservació i enrunament. Destaca la part de la cuina on es conserva un forn d'ús famíliar, i l'existència de festejadors. Aquests murs interiors presentaran, en alguns punts un acabat arrebossat (aportant una cronologia moderna al conjunt de la construcció). | 08276-37 | Sota el Turó de Tagamanent. | Les referències escrites sobre el mas Coll i els seus límits territorials, corresponen a documents força recents. Un document de traspàs de propietat del 1827 diu que: 'Miquel Argemir fideuher ciutadà de Vich duenyo del mas Coll de la parroquia de Santa Maria de Tagamanent i de est bisbat. Atenent que Franch Bosch pages duenyo del mas Bosch de dita parroquia ha pagat i satisfet ab vairas partidas lo dit mas Coll ab sa casa, terras honors, possessions, dret i pertiencias universal'; mentre que un altre document de 1830 esmenta 'una pessa de terra dita lo mas Coll dista de l'església mitja hora, propia de Joan Coll'. Aquest mas presenta diferents reformes arquitectòniques díficilment documentables cronològicament, tot i que es poden enmarcar en època moderna, moment de màxima activitat d'aquesta masia de caire principalment ramader. | 41.7391000,2.2924100 | 441160 | 4621051 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67517-foto-08276-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67517-foto-08276-37-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | desconegut | Per tot l'edifici es troben evidències d'expoli del material, sobretot a les obertures. Una mica més amunt hi ha bassa de can Coll i la font. Aquesta, però quedarà més apartada, trobant-se molt coberta per la vegetació. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||
| 67624 | Carboneres del Folló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carboneres-del-follo | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. ZAMORA, J. E. (1992). El carboneig al Montseny. Monografies del Montseny, 7. p. 39-59. ZAMORA, J.E. (1996). El carboneig al Montseny. Barcelona. Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya. ZAMORA, J. E. (1999). 'El carboneig al Montseny. etnologia i paleoantracoanàlisi'. a III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.121-123. | XVIII-XIX | Recentment arrenjat per la gent del Folló. | Conjunt format per dues places carboneners, habilitades i senyalitzades per la gent del mas Fulló, dins el seu termenal, en el context de les activitats sobre turisme rural que porta a terme el mas. Ambdues places estan senyalitzades, amb la corresponent retolació. La plaça gran (anomenada carbonera gran), ocupa un gran espai a descobert, d'aproximadament uns 10-15 m; mentre que la petita queda més reculada, en un petit planell superior, i té unes dimensions més reduïdes. | 08276-144 | Sobre el Barri de la Pedralba, al Folló. | Un dels recursos més preuats del bosc, ha estat el carbó. L'activitat de transformar la fusta en carbó mitjançant una lenta combustió és documenta des de temps remots. La documentació d'aquest ofici de caire temporal, la trobem a partir dels segles XVIII i XIX, com a complement de les tasques agrícoles o altres activitats estacionals. A causa de les llargues temporades que els carboners havien de fer vida al bosc, aquests desenvoluparen tota una cultura carbonera evidenciada per les construccions en pedra seca d'estructures de caire perible conegudes com les barraques de carboners, però també altres elements que deixaren evidències palpables en el territori. Aquest és el cas de les places carboneres. Aquesta plaça consisteix en un gran espai obert on s'han dipositat els diversos nivells de carbons procedents de la combustió de les piles. Es caracteritzen per la presència d'una capa més o menys cendrosa o restes de rubefacció de la zona. El treball del carboner tenia diverses parts. Primer, acordava amb el propietari el preu del tros de bosc a carbonejar, i el propietari havia de negociar aquest preu amb el negociant o intermediari que era el que comprava el carbó. Un cop acordat, el carboner hi posava els jornalers, coneguts també com a picadors o migfeiners que es dedicaven a arreplegar la llenya i fer les piles, com també de coure-la i lligar les sàrries d'espart. Després de tot el procés de cuita que requeria un gran coneixement i control de la combustió es seleccionava el carbó, segons la seva qualitat i es procedia a la seva comercialització. Aquest ofici deixà com elements patrimonials, a part de les ja esmentades barraques de carboner, les eines utilitzades, les places carboneres on s'hi havia fet el carbó i una xarxa de comunicacions d'abast local molt important. | 41.7403000,2.2721800 | 439479 | 4621199 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67624-foto-08276-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67624-foto-08276-144-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Places carboneres que són una lleugera mostra, d'una important activitat econòmica, molt desenvolupada a tot el territori. | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67526 | Sant Nicolau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-nicolau-2 | GARCIA, A.(1993). Ermita de Sant Nicolau. La Calma. Tagamanet. Revista de l'Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.32. GAVÍN, JM. (1990).'Sant Nicolau' a Inventari d'Esglésies. Vol.23. Vallès Oriental. | XII? | Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit. | Restes d'estructures d'una ermita de planta rectangular d'aproximadament 8 per 5. Aquest edifici presentava una nau única amb absis quadrangular una mica més etret, segurament seguint l'estructura de l'ermita de Sant Miquel de Canyelles (datada al s.XII i situada al terme municipal d'Aiguafreda). Les restes dels paraments mostren una cosntrucció basada en carreus regulars, ben treballats i de petit tamany. La paret de la cara nord, conserva un nínxol triangular que podria haver servit d'altar per posar la imatge del Sant. | 08276-46 | Pla de la Calma. | Ermita postser construïda al segle XII, per paral·lels propers. Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit. L'advocació a Sant Nicolau data del segle IX-X, aquest fou cap de l'esglèsia catòlica entre 858-867, i després de ser santificat passà a ser venerat, tenint la seva celebració onomàstica al 13 de novembre. No tenim notícia de si aquesta petita ermita rebé l'advocació d'un altre sant, ni de quina fou la seva evolució històrica. | 41.7608600,2.3132200 | 442910 | 4623453 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67526-foto-08276-46-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Prop de la Jaça del Bellit. | 85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67519 | El Cruells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cruells | ACA Cancelleria , pergamí 4727. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 36.Quadern de liquidacions o Amillaraments 1861, n. 149. | XIV-XVIII | Bassa restaurada per la Diputació de Barcelona. | Aquest mas de dimensions importants presenta una estructura de diferents cossos adossats. En el cos central sembla intuir-se un primer element constituït per una torre exempta, on en un moment indeterminat s'hi haurien adossat els altres cossos. La seva ubicació en una forta pendent fa que aquest mas presenti una estructura constructiva atalussada, formant a la part baixa importants contraforts que tanquen l'era per la part de darrera. En aquest espai s'hi troben una sèrie d'estructures annexes, de construcció posterior i de caire ramader (per guardar el bestiar o de lloc de magatzem i paller). El cos de més a la dreta és utilitzat actualment com a masoveria. Aquest, per la seva part posterior presenta una galeria orientada cara oest. Prop de la casa trobem els camps de conreu disposats en feixes i repartits pels petits planells oberts. | 08276-39 | Sota el Turó de Tagamanent. | El topònim d'aquest mas ens apareix escrit a la documentació tant amb u com en o. La possible referència documental ens esmenta 'G. Des Crosels' en un escrit del segle XII, però cal remarcar que la relació entre aquesta casa i aquest topònim és força discutible. Serà en els posteriors fogatges, sobretot al llarg del segle XVI (els de 1515 i 1553) on s'esmentarà 'lo mas Cruells' i en 'en Croells'. Aquest topònim passà a cognomitar la família de la casa, i això ens queda demostrat tant en els Amillaraments de 1861 on se'ns diu que el propietari era Miquel Cruells; com en el cadastre de 1946 que esmenta a Pere Masó Cruells. La casa presenta diverses reformes arquitectòniques, però cap acaba de ser precisable a nivell cronològic, enquadrant-se la majoria d'elles entre finals de l'edat mitjana i l'època moderna. | 41.7528600,2.2757400 | 439787 | 4622591 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67519-foto-08276-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67519-foto-08276-39-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Prop de la font, baixant per sota la casa, es troba ubicat a mig camí a l'esquerra, una important pedra de molí que indicaria l'existència d'alguna estructura d'aquestes característiques associada al torrent del Cruells. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67516 | El Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-sola-6 | GARCIA-PEY, E. (1988). Tagamanent. Recull de noms de cases i llocs. Ajuntament de Tagamanent. p. 61, 173. | XVIII | En runes | Conjunt d'edificacions que correspondrien a un mas i les seves dependències annexes. Està situat en una obaga i aprofita el pendent natural del terreny, per edificar-hi el primer pis i el que es podria considerar un sòtano. A la banda dreta del camí venint del Coll, es conserven estructures referents a planta i pis i que es podrien identificar com a habitacions i espais d'ús domèstic; mentre que a la part esquerra del camí, les estructures situades a l'est correspondrien a dependències ramaderes i espais de magatzems, mentre que les de ponent també correspondrien a espais domèstics. El material constructiu utilitzat segueix els patrons establerts a la zona: carreus de pedra rojenca local, més o menys ben escairats i de dimensions variables i no gaire grans; lligat amb argamassa i carreus cantoners de dimensions més grans per consolidar l'estructura de l'edifici. De la coberta, no conservada, en resten els espais on anaven encaixades les bigues de fusta i aquesta, segurament, seria de tèula aràbiga i a doble vessant. Les obertures conservades també segueixen unes dimensions més o menys regulars; és a dir: finestres de petites dimensions i emmarcades per carreus de pedra rojenca local, que actua com element decoratiu. | 08276-36 | Sota el Turó de Tagamanent. | Aquesta masia apareix documentada en els fogatges de 1497 i 1515, i 1553 tot i que el topònim ens apareix des del segle XII, en un pergamí de l'Arxiu de la Corona d'Aragó on es fa referència a 'P. De Solano'. La seva cronologia constructiva és poc precisa, ja que no es conserven elements arquitectònics clars per poder ajustar dates, ni es conserva cap llinda amb cap inscripció indicativa. La tècnica constructiva de la casa i la presència de rajola i els arrebossats, ens fan pensar en una cronologia força tardana XVIII, moment de gran auge constructiu arreu de Catalunya. Aquesta ocupació hauria perdurant fins a principis del segle XX, com ens documenta el Registre de la Propietat (1912) i el Cadastre de 1947, quedant després definitavment abandonada. Actualment el camí d'accés passa pel mig de la casa. | 41.7450200,2.2871200 | 440726 | 4621712 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67516-foto-08276-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67516-foto-08276-36-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | desconegut | Queda partit pel camí que hi mena, que va de Can Coll al mas Soler. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | ||||||
| 67502 | Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vallforners | <p>AAVV. (1991). El Vallès. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6, p.241. DANÉS, J. (1993). 'Estudi de la Masia Catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. n. XLIII. Barcelona. ÀNGEL DEL MONTSENY. (1902). 'Crónicas d'estiu. Tres dias al Montseny. I. De Cardedeu a Sant Segimon' a La Veu del Vallès; Portantveu de la Comarca, n.300. Sant Celoni. p. 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 64, 174-175. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Esteve de Vallforners' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín.</p> | XI-XVI | Habitatge dels masovers es va cremar el 1993 i l'interior ha estat reconstruïnt amb nous materials. | <p>Antic casal, el barri del qual és envoltat i tancat per un vallat de tipus modernista. Aquest grup d' edificacions està constituït la casa dels masovers, la masia, l'antiga torre forta i una capella; formant un conjunt de planta rectangular de tres cossos. La masoveria presenta planta baixa i un pis i està construïda amb murs de paredat comú, a perda vista, i coberta a doble vessant amb ràfec de teula girada. En destaca la portalada d'arc de mig punt de grans dovelles a prop de la masia, i una altra porta d'arc rebaixat amb brancals i carcanyols de totxo. Les finestres es distribueixen de forma regular, presenten llinda de fusta i brancals i àmpit de totxo, arrebossats i emblanquinats. La masia presenta planta baixa i dos pisos de paredat comú de pedres petites, parcialment arrebossat amb argamassa, amb pedres cantoneres. Les obertures es distribueixen de forma simètrica, amb una porta rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i marxapeu de pedra; una finestra emmarcada al costat de la porta, dos balcons al primer pis de diferents tractaments i dues finestres petites amb llinda de fusta, brancals de carreus irregulars i leixa emmotllurada, al segon pis. Per damunt la porta del casal hi hauria hagut un escut en marbre dels Rocabertí (ara, reutilitzat, a la capella). Respecte la torre forta, aquesta té la mateixa alçada que la masia, però amb un aparell de pedres de dinemisons més petites i amb pedres cantoneres a la dreta. Té cinc obertures, tipologicament semblants a les espitlleres, disposades de forma vertical i emmarcades per carreus de pedra. La capella està mig enrunada, i fa les funcios de corral. Es conserven els brancals de l'antiga porta d'accés, els murs de la nau i l'absis donant-li una forma semi-circular. Només està coberta la nau ja que l'absis funciona de pati del corral. La nova porta és més estreta, d'arc de mig punt i brancal de totxo vist. Hi ha una làpida de marbre que informa d'una restauració de la casa al 1610. Davant de la casahi ha una gran terrassa, sobre un mur de maçoneria carejada, formant talús i amb una tanca composta per un muret acabat . S'accedeix travessant una porta amb reixa, construïda el 1915 i limitada per dos pilars de forma cilindrica iamb elements ornamentals d'inspiració vegetal. Als angles de l'esplanada hi trobem sengles guaitadores.</p> | 08276-22 | Sobre el pantà de Vallforners (Cànoves). | <p>Casal documentat el 1009 quan els comtes Ramon Borell i Ermesenda lliuraren la meitat del seu domini aloidal als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda. Fou renovat a finals del XVI (com es documenta en un sector de la casa) pels senyors de Tagamanent. Dins la capella hi ha una làpida de marbre on en llatí es diu que la casa va ser edificada pel senyor de Tagamanent i restaurada el 1610 pel seu fill Dalmau de Rocabertí, de la família dels vescomtes de Peralada. Les darreres reformes les podem documentar en època modernista. A la capella hi ha una làpida de marbre on es pot llegir:'Dalmacius de Rocabarti Dominus castri de Tagamanent et de la Vall Fornes quat en us est sita in termino castri de Tagamanent ex familia comitum petra late et vie comitum de Rocabarti ob ore regis Philipi testii Hispaniarum et indiarum regis hec edificia a parte syi a fundamentis erecta ampliacit et decoravit anno 1610'. El gran mur de contenció d'estil modernista es construí al 1915, en un context de reforma de la casa. Sota el casal hi ha dos plans envoltats de murs on s'hi havia fet una fira de bestiari que s'ha de relacionar amb el caràcter ramader de la masia, com a centre aglutinador de la resta de masies de la zona.</p> | 41.7390800,2.3310100 | 444370 | 4621023 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-3.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. Hi ha una capella annexa en ruïnes, dedicada a Sant Esteve, situada al costat de l'entrada, per la part de migdia de la casa, actualment sense culte i utilitzada com a magatzem. Davant la porta hi ha una avinguda que baixa cap a dos planells, un circular tancat amb un muret de pedra i un altre, més inferior, sobre un esperó, de forma rectangular amb els vèrtex arrodonits, sobre un mur de contenció de maçoneria ordinària amb contraforts interiors. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||
| 67608 | Fons parroquial de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-parroquial-de-santa-eugenia-del-congost | XX | Alguns documents estan en mal estat | <p>L'arxiu parroquial de Santa Eugènia del Congost va ser parcialment destruït durant la Guerra Civil Espanyola, del seu fons es conserva al bisbat de Vic, alguns documents de caire modern, mentre el llistat de naixements i defuncions a partir de la Guerra, si que es troba ubicat a Santa Eugènia. D'un fons paral·lel, pertanyent a la mateixa parròquia, trobem documentades una important col·lecció de Bíblies de tot el món, es tracta d'uns 500 exemplars de Bíblies escrites en tots els idiomes. A aquesta important col·lecció n'existeix una altra sobre icones bíbliques d'arreu del món, unes 25 procedents d'Africa. Àsia i Sud-Amèrica. També es documenta un destacat conjunt d'objectes religiosos i de tradició bíblica molt variat, on hi entren des d'objectes arqueològics a objectes litúrgics (des de sílex del Jordà, llànties d'època romana a un conjunt de rosaris del segle XVIII i XIX). En aquest conjunt també s'hi pot adscriure un important fons bibliogràfic de més de 2.000 exemplars de caire general sobre història, lingüística, religió etc. Respecte objectes pertanyents a l'església de Santa Eugènia del Congost, destaquen dos objectes de caire litúrgic, una vera creu i una justícia, de factura força moderna (segle XVIII-XX) que tenen el valor de pertànyer a Santa Eugènia.</p> | 08276-128 | Vall del Congost, Barri de Santa Eugènia. | <p>El mossèn actual de Santa Eugènia, José Pedro Inanraja, ha estat el recopilador de tot aquest material que es troba en procés de classificació i inventari. El recull es va iniciar a partir dels anys 50.</p> | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Regular | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Anna M. Gómez | S'ha escollit l'opció de fons documental per aquesta fitxa, perquè és la que aporta unes connotacions més genèriques respecte el patrimoni documental de Santa Eugènia, molt variat tant de contingut com de temàtica. | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||||||
| 67529 | Can Cortines i Antic Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cortines-i-antic-ajuntament | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 35 i 41 | XVIII-XIX | L'interior d'aquestes construccions està força deteriorat. | Aquest conjunt format per la casa de Can Cortines i l'Antic Ajuntament o Can Fontanals, van patir una evolució històrica i arquitectònica ben diferenciada que s'aprecia amb la diferent tipologia emprada. Can Cortines és una caseta de la parròquia de Santa Maria de Tagamanent de dimensions reduïdes i construcció simple. Està formada per planta i pis, presentant una coberta a dues vessants, una porta central amb dues finestres disposades de forma geomètrica a la part baixa i tres finestres disposades de forma lineal a la part de dalt. A sobre d'una d'aquestes obertures, la de més a la dreta, hi ha gravada la data de 1707. La tècnica constructiva es basa en blocs de pedra local lligats amb morter, amb una solució d'obra i un arrebossat a sobre. En una de les reformes de la casa, aquesta quedarà més vinculada a can Fontanals, unificant-se les dues construccions amb un petit tancat que les separa de la carretera nacional. Can Fontanals, es tracta d'una construcció més moderna feta d'obra i totxo, constituint una estructura de planta rectangular de teulada a una sola vessant coberta amb teula aràbiga i amb una disposició de planta i pisos, la disposició dels quals és simètrica. La planta baixa presenta la porta principal centrada i emarcada amb totxo (element arquitectònic molt utilitzat a partir del segle XVIII) i amb dues finestres situades a banda i banda; mentre que a la planta superior s'hi ubiquen 3 finestres de mateixes característiques que les anteriors. | 08276-49 | Vall del Congost | Les poques informacions històriques a part de la data ben conservada de 1707 i la factura moderna de la construcció, ens l'aporten els diferents registres cadastrals del segle XIX i XX. La seva situació preferent sobre la via de comunicacions principal entre Barcelona-Vic va afavorir l'emplaçament d'aquestes construccions. Les parades dels transportistes i comerciants eren molt més freqüents que a l'actualitat, i moltes cases construïdes prop de les carreteres van esdevenir un punt de parada, per descansar el bestiar o per al proveïment. En el cas de Can Cortines, com demostra la documentació, aquesta propietat també posseïa el seu tros de terra, d'ús particular amb un zona d'horta i unes feixes. Tot i que actualment està ben encaixonada a un petit entrant de l'actual C-17, amb l'antiga carretera havia gaudit de més espai. El cas de Can Fontanals fou diferent, aquesta casa, propietat de Josep Aragall Fontanals al 1912, va esdevenir antic ajuntament quan aquest fou traslladat d'Aiguafreda, municipi del qual depenia Tagamanent a mitjans del segle XX, també va ser escola nacional, un breu període de temps, conservant encara al seu interior restes del mobiliari d'aquest moment. La significació d'aquestes construccions rau en el seu paper aglutinador de caire municipal i cultural, ja que la història municipal de Tagamanent, al llarg del segle XX va passar per diverses fases d'adequació donada la disgregació que patia el municipi. | 41.7590800,2.2500600 | 437658 | 4623299 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67529-foto-08276-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67529-foto-08276-49-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | S'ha fet una fitxa conjunta de les dues cases perquè la gent de Tagamanent n'ha fet una associació indistinta, i se'n parla com si fos un sol conjunt. Tot i que es tracta de construccions ben diferenciades. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 | |||||||
| 67490 | Capella de Sant Isidre de la Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-isidre-de-la-figuera | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. Tagamanent. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Isidre' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998) n.7342-7343-7413. PLADEVALL, A. (1965) 'Noticias historicas sobre Sant Cebrià'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, nº13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 97-99. | XVII | S'observa una reforma a la teulada, més tardana; apreciable en el caient est. | Edifici de planta rectangular, d'una sola nau i de dimensions modestes. A aquest cos principal s'hi afegí per la cara oest una estructura rectangular més reculada i coberta a una sola vertent que funcionaria com a sagristia. El sistema constructiu utilitzat és de pedra local lligada amb argamassa i la teulada a doble vessant i coberta amb lloses de pedra rojenca. Els angles de l'edifici estan formats per grans blocs de pedra rojenca local, situats verticalment i que funcionarien com a reforç de l'estructura. A la façana principal, la porta d'accés és rectangular i emmarcada també amb carreus de pedra vermellosa. Aquesta façana acaba coronada per un petit campanar d'espadanya, on s'hi veuen els espais on anava fixada una petita campana. | 08276-10 | Prop del mas de la Figuera | La capella pública del mas La Figuera s'erigí durant el segle XVII en el lloc conegut com el Prat de les Solanes. La cúria eclesiàstica de Vic donà permís a Pau Figuera per la seva construcció el 3 de febrer de 1625, per erigir una capella a prop del seu mas. I el seu culte es documenta ja al 1627. En la documentació ens apareix: 'item en dita parroquia, ço es en la casa de la Figuera y ha una capella sots invocatio de Sant Isidro en la qual son tots hornaments per dirse missa, y acostumen a dir misses del Sant de les Caritats se aplegan en un bací lo qual lo hereu de la Figuera acostuma aplegar en dita yglesia Sant Cypria de la Mora, totes les festes...se acostumen cantar los goig de Sant Isidro'. 'item acostuma lo hereu de la casa de La Figuera lo dia de la festa de Sant Isidro confessor, a quinze de maig, fer celebrar un ofici de sant Isidro en dita capella' 'item han acostumat los rectors passats a dir-hi misses y fer benedictions ço es lo dia de Sant Pere Martir y de Sant Llop y les dites misses se celebren per animes de Pau Figuera y Antoni Fita pastor, altres dies se ni acostumen a dir pero es ad libitum, ço es per Sant Josep, Sant Just, Sant Jaume, Sant Bartomeu y los Sants Ygnoscents'. Fou centre d'importants celebracions i festes com la festa Major de la Figuera i l'Aplec de Sant Isidre que es celebrava el 15 de maig, on s'aplegava la gent de la zona. També el rector de la Móra hi feia les benediccions de l'olivera el dia de Sant Pere Màrtir i les del pa per Sant Llop després de celebrar-hi missa i s'hi celebrava alguna eucarisita o algun aniversari per la gent del mas Figuera. Un cop s'hi deixà de fer culte, al 1936, la capella s'abandonà parcialment iniciant-se el seu procés de degradació. Durant un període de temps indeterminat fou ulitizat com estable, però també serví de magatzem o cabana per les eines agrícoles de la mateixa masia i actualment encara té aquesta funció. | 41.7739000,2.3238700 | 443807 | 4624894 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67490-foto-08276-10-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | S'hi va tancar el bestiar fins fa poc.Durant molts anys va ser el centre de la celebració de la L'APLEC DE SANT ISIDRE, celebrat el 15 de maig. Celebració on s'ajuntava la gent de la casa i de les rodalies i que tenia gran anomenada a tota la contrada. No temin gaire documentació que faci referència a aquesta festa i que ens detalli totes les activitats que s'hi portaven a terme. Cal suposar que hi hauria un o més d'un ofici religiós, algun menjar popular amenitzat amb música; després de l'ofici, que era l'acte central de la festa, s'anava fins el pedró. Actualment aquest es situa davant mateix de la capella, tot i que abans la seva ubicació estaria en un altre lloc i s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE SANT ISIDRE. Aquesta processó tenia lloc dins l'Aplec de Sant Isidre, i consistia en sortir en processó de la capella de Sant Isidre de la Figuera, portant una creu fins al pedró, on s'hi donava la volta i es reculava. Aquest acte religiós actualment tampoc no es celebra. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-09 09:42 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,19 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc