Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 67541 | Reserva natural de Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/reserva-natural-de-vallforners | La zona de Vallforners destaca per l'abruptuositat de les seves cingleres i la poca traça de la presència humana. La zona queda compresa entre els següents sots: Sot de la Font de Mas Déu, Sot de Noguereta, Sot dels Avellaners, Sot de la Figuerassa i torrent del Mojó. Es tracta d'un espai on abunda el roure i l'alzina, amb una recent i important aportació de pi. Com per la resta d'àrees ocupades per avetoses i rouredes de les zones de Reserva Natural Qualificada, s'ha procedit a elaborar estudis complerts sobre la seva evolució realitzant-se diversos inventaris fitosociològics. Reconeixement florístic de les zones de Reserva Natural Qualificada on s'ha de tenir en compte la corològica de les espècies vegetals endèmiques i/o amenaçades. | 08276-61 | Estribacions del Montseny. | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Els criteris seguits sorgiren en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7429700,2.3384100 | 444989 | 4621451 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67541-foto-08276-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||
| 67647 | Roure de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-lagusti | Té algunes branques mortes. | Exemplar de Quercus humilis (roure martinenc) de la família de les Fagàcies de 25 metres d'alçada, 330 cm de volt de canó, 377 de volt de soca, 14,9 metres de diàmetre mig de projecció de capçada i 3 branques inserides a 2,7 metres d'alçada. | 08276-167 | Pla de la Calma | 41.7500400,2.3056400 | 442270 | 4622257 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67647-foto-08276-167-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||
| 67648 | Roure del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-bellit | Exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) de la família de les Fagàcies de 12,5 metres d'alçada, 208 cm de volt de canó i 280 de volt de soca, té un diàmetre mig de capçada de 12,7 metres i es ramifica en 4 branques a 2,4 metres d'alçada. | 08276-168 | Pla de la Calma | 41.7636000,2.3080800 | 442485 | 4623761 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67629 | Roure del Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-torn | Aquest exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) es troba situat prop de la masia del Torn. Les seves dimensions, de caire indicatiu, ens donen una alçada d'uns 18 /19 m, amb un volt de canó de 3, 04 m mentre que per la soca, el volt és de 5,15 m. La projecció de la capçada és de 22'35m - 21'10m; i té un desenvolupament de tres branques ramificades a una alçada de 7'5 m. | 08276-149 | Vall del Congost, al Torn. | 41.7387500,2.2638600 | 438786 | 4621032 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67484 | Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cebria-de-la-mora | AAVV. (1984). Osona I, Ed. EC, Barcelona. p. 72-76. AAVV. (1991). 'El Vallès Oriental i el Vallès Occidental'. Catalunya romànica, vol. XVIII. Ed. EC. Barcelona. p. 433. AAVV. (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6. AAVV. (1999). 'Sant Cebrià de la Móra'. El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. CASTELLS, J; COMAS, P. (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Cebrià de la Móra' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. IPEC-Montseny (1998), n. 7412. PLADEVALL, A. (1965). 'Notícias históricas sobre la parròquia de Sant Cebrià de la Móra'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, n.3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, n.13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 87-86. VULART, A. (1999). 'La pintura i els seus artistes'. A III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.117-120. | XII-XVI-XX | Parcialment restaurada. La porta està tancada amb un candau que es pot demanar tant al mas el Clot com a l'Ajuntament o al mossèn. | Sant Cebrià de la Móra, va ser bastit com un temple romànic, segurament cap el segle XII, de parets gruixudes i de campanar no gaire alt, orientada a ponent. L'edifici estava format per una sola nau amb volta de canó seguit, i acabada amb un absis llis semi-circular cobert amb volta de quart d'esfera, amb una sola finestra central i de forma absidal, a llevant. Aquest absis presenta una obertura de 3'80 m ample per 2 m cobert per una volta de quart d'esfera; mentre que la nau té unes mides interiors de 6 m de llarg per 4'80 m d'ample. La porta es troba oberta cap a l'oest, i estaria emmarcada per un arc de mig punt adovellat, característic de les construccions d'aquest moment. De les estructures d'obertura primitives en queda, només, la finestra de l'absis ja que la resta de possibles obertures van desaparèixer en les posteriors remodelacions. Aquestes característiques han permès associar-la una tradició arquitectònica llombada i de caràcter marcadament rural, amb clars paral·lels en les esglésies parroquials de caire muntanyenc de la zona del Montseny (ex. El Brull, Sant Cristòfor de la Castanya...). A aquest conjunt s'afegiren, al XVI, dues capelles laterals de caire tardo-gòtic (cap el 1580), cobertes amb volta de creuer i columnes als angles de la nau, que li donaren la planta de creu llatina que es veu a l'actualitat. La capella del nord presenta capitells senzills a les arrencades dels arcs, i la del sud presenta una porta tapiada. El sistema constructiu utilitzat es basa en el carreu de pedra rojenca local, de carreus de mides variades, ben col·locats i en algun punt disposats en forma de plec de llibre. El cos central és amb nau de quatre trams de volta apuntada on es manté l'absis. Les reformes documentades del XVII, es centren en la portalada, ja esmentada, on hi ha una inscripció amb la data de 1722, delimitada per dues pedres allargades amb forma de jamba. També es reformarà La rectoria i el campanar, que es troba situat a l'angle nord-oest, de planta quadrada i amb dos forats de campana; que porta la data de 1799 gravada. A aquest campanar s'hi accedeix per una porta oberta a la capella nord a través d'una escala trencada i que es queda a mitja alçada. Altres restes d'elements arquitectònics singulars, són les restes d'armaris a la paret i rentamans. A banda i banda de l'entrada i fent cantonada amb les capelles, s'obren sengles altarets a la paret amb un petit taulell sobresortint 40 cm cap enfora a 90 cm alçada. I a l'absis es veuen encara les restes d'uns encaixos que podrien correspondre a un retaule d'uns 3'3 m alçada, mentre que l'ara de l'altar correspon una làpida funerària d'època moderna, i força difícil de llegir, donat el seu estat de conservació. | 08276-4 | Sota al Pla de la Calma. | L'estructura arquitectònica de San Cebrià de la Móra pertany a una església romànica del segle XI o XII, d'una sola nau, a la qual s'hi realitzaren importants reformes, una de les més destacades fou al 1580 amb l'afegiment de dues capelles laterals; i les del segle XVIII, passant per un important estat d'abandonament al llarg del s. XIX, per ser parcialment reformada al segle XX. El topònim de la Móra es documenta per primera vegada entre 898 i 917, tot i que en alguns documents del segle XI i XII és anomenada Sant Cebrià de Biscala, en relació una serra i un domini que s'anomenava així: 'Biscala', 'Bischala'. El nom de Móra, segurament d'origen vegetal, com el de la Figuera o la Perera era el nom d'una antiga villa rural o gran propietat que s'ha identificat amb el Clot. El termenat ja apareix escrit en una antiga consueta de la Móra redactada al 1666. L'adscripció a Sant Cebrià, ens pot fer pensar en una data reculada. Aquest sant fou un bisbe de Cartago i pare de l'Església que va ser martiritzat el 285, vinculat al primer cristianisme hispànic i molt venerat a Catalunya. La primera referència de l'església és del 1099, i al llarg dels segles XI i XII anirà apareixent en les llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, redactades al segle XII però segons A. Pladevall reflecteixen l'estat de la diòcesi del 1050 al 1154. En aquests documents el Presbiter de la Móra pagava al bisbe una taxa de 4 diners, aquesta suma l'hem de considerar important ja que estaria a la mitjana respecte altres parròquies. La documentació parroquial ens diu que al 1515 la parròquia tenia 5 famílies i al 1686, en tenia el doble; mentre que al 1782 arribava a les 12 famílies i al 1890 restava amb 7 famílies. Una dada important ens l'aporten les visites pastorals que detallen, de forma més o menys precisa algunes de les reformes que patí la Móra. La remodelació arquitectònica realitzada al segle XVIII, ens documenta, en el 1722, la construcció de la nova portalada de ponent, un cor i un rosetó, com també una sagristia adossada a la capella de la part meridional i es va arrebossar tota l'església. Al 1799, es bastí el nou campanar: una massissa construcció que recorda les velles torres de defensa. També entre el 1750 i 1799 s'aixecà la teulada de l'església per evitar les humitats denunciades en les diverses visites pastorals del 1746 i 1753. En una visita pastoral del 1590 es documenten, també, alguns dels béns mobles de l'església: un altar a la Mare de Déu dels Dolors, on s'hi esmenta l'advocació a la mare de Déu del Roser i a Nostra Senyora de Gràcia, documentada fins el 1876. Es creu que abans del 1352, hi havia un imatge o altar dedicat a la Mare de Déu, que amb el temps va passar a dir-se Santa Maria de Gràcia (1480-1666), Nostra Senyora de Nadal (1644) i Santa Maria de les Dones (1691). El temple fou cremat al 1936, durant la guerra civil espanyola, causant importants destrosses; en aquest moment va deixar de tenir capellà i es va agregar a la parròquia del Brull. En el moment de la seva destrucció, la Móra tenia un altar de tipus neoclàssic del XVIII, i els altars del Roser i dels Dolors. També hi havia, entre altres imatges menys rellevants, un gran Sant Crist en una fornícula i la Mare de Déu de Gràcia, que podia ser gòtica. Al 1948 s'encomanà la parròquia de la Móra i la de la Castanya a Mn. Coma, que va fer-hi diverses reformes. Al 1952 es va enderrocar la rectoria, es va rebaixar el teulat de l'església a nivell de volta i es va enllosar, al igual que a l'absis i a les capelles laterals; l'interior de l'església va ser repicat i arreglat el paviment, respectant només el cor tardà. L'edifici s'obrí al culte el 1953, després de la profanació del 1936, amb un aplec que es celebrà fins el 1980. Després s'hi feren actuacions de caràcter puntual (es posà un reixat) i la més recent, al 2000, consistí en l'arranjament de la teulada per encàrrec de l'Ajuntament de Tagamanent. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant l'església de la Móra hi havia, en una mica de placeta, el pedró, on s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE LA MÓRA. Per Corpus els pagesos i veïns de la Móra, com també gent d'altres punts del municipi de Tagamanent, anaven en processó al pedró de la Móra i allà es feia un ofici religiós; però aquest element no s'ha conservat. L' església apareix en el Catàleg Municipal amb incoació expedient. A l'interior de l'església, segons Vulart (veure bibliografia) es documenten frescos realitzats per l'escola del mestre d'Osor (X-XIII), de marcada tradicció romànica. Al voltant de l'església parroquial s'observen restes de murs, alguns corresponents a la rectoria, però possiblement s'hi haurien bastit altres dependències annexes en les diverses èpoques històriques documentades en la parròquia, les quals seria molt interessant tenir-ne un estudi arqueològic complet.La parròquia de Sant Cebrià s'estén pel vessant septentrional de la Calma, limitant per la riera de Picamena o de l'Avencó fins a Ferreres, pel camí ral que travessa la Calma des de Tagamanent a Collformic, pel Collet de Terrús i per ponent fins el Pla de Ginestar; apareix ja esmentat així al 1666, en una antiga consueta de la Móra. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67526 | Sant Nicolau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-nicolau-2 | GARCIA, A.(1993). Ermita de Sant Nicolau. La Calma. Tagamanet. Revista de l'Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.32. GAVÍN, JM. (1990).'Sant Nicolau' a Inventari d'Esglésies. Vol.23. Vallès Oriental. | XII? | Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit. | Restes d'estructures d'una ermita de planta rectangular d'aproximadament 8 per 5. Aquest edifici presentava una nau única amb absis quadrangular una mica més etret, segurament seguint l'estructura de l'ermita de Sant Miquel de Canyelles (datada al s.XII i situada al terme municipal d'Aiguafreda). Les restes dels paraments mostren una cosntrucció basada en carreus regulars, ben treballats i de petit tamany. La paret de la cara nord, conserva un nínxol triangular que podria haver servit d'altar per posar la imatge del Sant. | 08276-46 | Pla de la Calma. | Ermita postser construïda al segle XII, per paral·lels propers. Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit. L'advocació a Sant Nicolau data del segle IX-X, aquest fou cap de l'esglèsia catòlica entre 858-867, i després de ser santificat passà a ser venerat, tenint la seva celebració onomàstica al 13 de novembre. No tenim notícia de si aquesta petita ermita rebé l'advocació d'un altre sant, ni de quina fou la seva evolució històrica. | 41.7608600,2.3132200 | 442910 | 4623453 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67526-foto-08276-46-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Prop de la Jaça del Bellit. | 85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67640 | Santa Cecília | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-cecilia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Cecília' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. Granollers. | Molt deteriorat | Construcció de modestes dimensions, de planta rectanguar on només s'identifica un mur de dimensions considerables disposat de forma vertical. S'ha utilitzat la pedra rogenca local, com a principal element constructiu. | 08276-160 | Prop el Soler. | El coneixement d'aquesta església és molt precari, només es coneix la seva adscripció a Santa Cecília i no es té cap dada sobre la seva construcció o el seu vertader emplaçament. Es podria relacionar amb les masies dels voltants, de caràcter rural i dispers. | 41.7538600,2.2852800 | 440581 | 4622695 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||
| 67481 | Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-tagamanent | <p>AAVV. (1999). 'El Vallès Occidental i el Vallès Oriental'. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. AMADES, J. (1950). Costumari Català. Vol. I, Barcelona. p.62. AMADES, J. (1989). Imatge de la Mare de Déu Trobades a Catalunya. Ed. Selecta-Catòlica. p. 398-399. AMICS DE L'ART ROMÀNIC (1984). Santa Maria de Tagamanent. Circular nº 29. ARXIU CAPITULAR DE VIC, Calaix 6, documents 120 i 123. ARXIU NOTARIAL DE BARCELONA, Capbreu de Don Jaume de Rocabertí i de Tagamanent. Notari Joan Carles (1557-1584). CAIXAL, A. (1991). 'església de Santa Maria de Tagamanent. Recerca arqueològica'. Catalunya Romànica XVIII. Vallès Occidental. Vallès Oriental. Barcelona, p. 430-432. CAIXAL, A; AMIGÓ, J. (1991) 'Excavacions a l'església de Santa Maria de Tagamanent (Vallès Oriental, Barcelona)' a Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica, II. La recerca arqueològica. Quaderns científics i tècnics, 3, Diputació de Barcelona, p. 191-196. CAIXAL, A; CASTELLANOS, A. (1993). 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a Quaderns Científics i Tècnics, 5. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. p.363-370. CANYAMERES, F. (1970). El Vallès, vigor i bellesa. Barcelona. CATALÀ ROCA, P. (1969). 'Castell de Tagamanent' a Els Castells catalans, vol.II, Diputacio de Barcelona.p.64-69. FONTSERÉ, E; IGLÉSIES, J. (1971). Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906. Barcelona. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Maria de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. GÓMEZ, M. (1992). 'Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent', n. 28. GONZÀLEZ, A ISERN, J. (1985) 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a 32 Monuments Catalans. Diputació de Barcelona. P. 64-69. HILARI D'ARENYS DE MAR, P. (1968) Santa Fe del Montseny. Barcelona. JUNYENT, E. (1945). Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vic. Vic. PLADEVALL, A. (1984). 'Tagamanent'. Gran Geografia Comarcal. El Vallès i el Maresme. p.239-241. PLADEVALL, A; CATALÀ, P. (1969). Els castells catalans. Barcelona. PLADEVALL, A. (1970). 'Santa Maria de Tagamanent'. Hoja Diocesana de Vic. Any X, n.500, p. 28. PLADEVALL, A. (1988). Evocació de Tagamanent. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, n.8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval'. La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. PUIG I CADAFALCH, J; FALGUERA, A; GODAY, J. (1983). L'arquitectura romànica a Catalunya. Del segle IX al XII. Vol. II.Barcelona. ROSSELL, F.M. (1945). Liber Feudorum Maior. Edició i reconstitució. Barcelona. SERRA VILARÓ, J.(1966). 'Els senyors de Cardona' a Història de Cardona, vol. I. Tarragona. UDINA MARTORELL, F. (1951). El Archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Barcelona. VIVES, E. (1997). 'Personatges de Tagamanent. Tagamanent'. Associació d'Amics i Veïns, n. 38.</p> | XII-XX | Restaurada per la Diputació de Barcelona al 1986. El temple està tancat amb reixes situades a les principals obertures. | <p>L'estructura arquitectònica conservada de l'església de Santa Maria de Tagamanent, presenta una planta anòmala de creu llatina, amb la capçalera rectangular i la porta principal oberta a ponent, seguint la disposició de les esglésies cristianes. S'estructura entorn de nau central coberta amb volta de canó. Aquí, la volta apareix lleugerament apuntada i dividida en tres trams mitjançant dos arcs torals, un d'ells, al primer tram, arrenca de dues mènsules on s'obren les dues naus laterals, més curtes que la gran i cobertes amb volta de creueria. Aquesta nau és encapçalada per un absis de planta rectangular i de forma asimètric, cobert també amb volta apuntada i amb un cos elevat on hi havia existit el cambril de la Mare de Déu. La nau de tramuntana té un absis rectangular, com la central, mentre que la de migdia no en té, servint la capçalera com a sagristia i lloc de pas que portava cap a la casa rectoral i al tram d'escales que permetien accedir al cambril, d'estil gòtic i amb una portada d'arquivoltes motllurades. Les estructures romàniques es centrarien en una part dels murs laterals a la nau de tramuntana i la capçalera, insinuant una nau única, que segurament estaria coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals. La fàbrica utilitzada és de carreus ben escairats i lligats amb morter de calç. Als peus de les naus, com veurem més endavant (en el marc de les reformes del segle XVIII) hi trobem dos cossos adossats, afegits posteriorment, d'alçades diferents i cobertes inclinades que es lliuren al cos del campanar. La torre del campanar és al capdamunt de la façana de ponent i té la planta quadrada i la coberta plana amb dues grans obertures de mig punt on hi havia les campanes i una obertura més a cada una de les altres parets. Al mur de ponent hi trobem un òcul central i un portal amb dovelles amb regràs normal i tres arquivoltes sense cap mena de decoració i bastant malmeses, que recolzen sobre columnes de capitells motllurats, típiques també del gòtic tardà. La tècnica constructiva ulitizada en aquest cas és de maçoneria als paraments lateral i posterior, i de carreus de petites dimensions i ben escairats organitzats en filades a la façana principal, mentre que els angles estan reforçats amb grans carreus. L'accés al temple es troba encerclat per un pati tancat que delimita l'àrea del cementiri antic i del que en tenim evidència per les fotografies preses a principis de segle XX i per les restes de murs força malmesos (actualment no conservat). Al seu voltant s'observen restes d'antigues dependències; una de les quals, la casa rectoral, on hi ha una llinda inscrita amb la data de 1736.</p> | 08276-1 | Al Turó de Tagamanent | <p>Les primeres referències documentals que tenim de l'església de Santa Maria daten el seu origen al segle XI, però les intervencions arqueològiques realitzades a finals dels anys 80, evidenciaren l'absència d'estructures romàniques. A les excavacions aparegueren estructures que, segons els autors, podrien formar part de les dependències del recinte del castell, documentat des de l'any 945 (Arxiu Capitular de Vic) del qual no se'n tenia evidència física. L'església apareix esmentada amb la condició de parròquia al llarg del segle XI, fins el 1098 (Serra Vilaró, 1966) quan el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc, la va cedir a l'abat Begó del monestir francès de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) per tal de crear un monestir filial a la gran abadia occitana. Aquest projecte no arribà a realitzar-se i la parròquia de Tagamanent passà a l'església de Sant Martí, fins que, a mitjans del segle XIV (cap el 1361) es traslladà de nou a Santa Maria. El 1282 es documenten els altars de Santa Maria, Sant Joan i Sant Jaume i al 1307, també un altar dedicat a Sant Miquel i un espai pels castlans Tagamanent. En el segle XIV l'església de Santa Maria figura com a simple parròquia del Bisbat de Vic i serà al 1448, arran d'un document on es materialitza una demanda d'ajut per la reconstrucció i dotació de l'església que aquesta es bastirà de nou. Aquest document, localitzat al Registra Gratiarum de l'arxiu del Bisbat de Barcelona, esmenta que el conjunt de Santa Maria es trobava en situació de gran penúria a causa d'un seguit de sismes (el terratrèmol del 24 al 25 de maig amb epicentre a la zona del Vallès) que l'havien afectat seriosament. Es diu que l'església estava enderrocada en diversos punts i que a més de la reconstrucció era necessària la renovació dels ornaments i també els diversos objectes per al culte. Seguidament es procedí a la reconstrucció, pràcticament de nou, de les estructures arquitectòniques. Al llarg del segle XVI s'hi van fer algunes petites obres de manteniment i s'hi van afegir alguns retaules nous, com el de Sant Jaume, fet pel mestre Rafael Andreu; igualment al 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l'edifici afegint-se dues naus laterals i la Capella del Roser amb el seu retaule corresponent. També es va eliminar el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada on el 1627 s'hi posà una campana nova, alhora que es refeia la coberta de l'església. Documentalment ens consta que a mitjans del XVII, l'església fou, de nou, objecte d'algunes innovacions convertint-se en un fervorós santuari dedicat al culte marià, és en aquest moment quan es bastí la llegenda sobre la Mare de Déu trobada i es construí l'altar major i també la casa rectoral (1763). Al segle XIX se'ns documenta que al costat esquerra de l'església hi havia l'altar de la Puríssima (conegut també com l'oratori de Vilardebò) i l'altar de Sant Josep; mentre que al costat dret, hi havia l'altar de Sant Isidre (on hi havia la pica baptismal) i l'altar del Roser. A la capella fonda s'hi trobava l'altar del Sant Crist o del Santíssim sagrament. L'altar principal estava dedicat a Santa Maria. Malgrat les destrosses del temple, al llarg dels diversos conflictes bèl·lics, hi va haver un darrer intent de reconvertir el conjunt en casa monàstica. Aquest projecte fracassà i la parròquia es traspassà a l'església de Santa Eugènia del Congost, entre Aiguafreda i el Figaró, el 1940. L'any 1949 el senyor Josep Porter Rovira, va adquirir l'església i la casa rectoral a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent representada pel Rev. Adjutori Vilalta i Vilalta. El nou propietari reparà el sòl i arranjà el presbiteri de la nau nord construint-hi dos graons d'accés a l'absis, i l'any 1974 ho va vendre a la Diputació de Barcelona. Tres anys més tard la Corporació va declarar aquesta zona reserva natural i es començà a plantejar la seva restauració i adequació.</p> | 41.7476000,2.2960900 | 441474 | 4621993 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-3.jpg | Legal i física | Medieval|Romànic|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són múltiples les celebracions, tant cristianes com paganes, realitzades a dalt del Turó de Tagamanent. La tradició de romiatges i peregrinacions realitzades en punts elevats i en esglésies i ermites és molt comú a tot Catalunya. En el cas de Tagamanent l'exemple més actual és la celebració de l'Aplec de Primavera que es celebra cada any entre el turó i el collet de Sant Martí (veure fitxa). Però se'n documenten de molt més antics, els més coneguts són els de caire religiós de tradicció cristiana, com ara les processons i les peregrinacions, sobretot realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meterològiques (veure fitxa) . De caire més pagà, trobem les celebracions dels solsticis (tant el d'estiu com el d'hivern). Així, al cim del Tagamanent, per la vigília de Sant Joan, que és un dels dies més farcits de costums i creences, encenien quatre fogueres al voltant de l'església, encarades als 4 vents i tan grosses, que es veien des de tot el Vallès, el Congost, el Montseny i la Plana de Vic. Els focs es solien encendre per tal de guardar la casa de malalties, de lladres, de marfugues en general, d'embruixaments i de l'atac de mals esperits. J. Amades, també recull d'aquesta festivitat, que la fadrinalla d'Aiguafreda i del Figueró pujaven al cim del Tagamanent, i les noies, sobretot, s'havien lliurat al ball rodó al sò de cançons alegres i saltadores. L'encesa de focs dalt del Turó no només es documenta per Sant Joan, sinó que coincidint amb Nadal s'encenien grans focs, als quatre punts de l'esplanada de Santa Maria, per guiar a la gent de les rodalies cap a missa. També és una costum molt antiga que pel toc de l' Ave Maria del vespre a la vigília de Nostra Senyora de Setembre, que és festa principal de la Parròquia del Roser de Maig, de Sant Isidre i de Corpus, es facin més focs per tot el voltant del Turó. Una altra llegenda sobre el turó de Tagamanent fa referència a les seves campanes. Al descriure el Turó, Joan Portet diu que a l'Ermita hi havia uns parallamps i que aquests causaven moltes destroces ja que recorda haver vist part de la rectoria i pallissa destroçades pels llamps també recorda les 4 campanes que hi havia, la més grossa diu que se sentia des de Barcelona, era tal el so que hi va haver un campaner que va agafar un mall i la va escardar i tot i així no podien resistir el so. El ressò d'aquestes campanes era tan temut que es va estendre la llegenda arreu i el seu sò es va associar a la voluntat del diví. | 85|92|94|98 | 46 | 1.2 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||
| 67643 | Til·ler de la Font de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tiller-de-la-font-de-sant-joan | Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 18 metres; una volta de canó de 195,5 cm i 204 cm de volta de soca; el diàmetre mig de projecció de capçada és de 15,33 m; aquesta s'insereix a una alçada de 1,60 metres, formant 7 branques principals. | 08276-163 | Finca del Folló | 41.7384900,2.2756900 | 439769 | 4620995 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67644 | Til·ler de la Font Freda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tiller-de-la-font-freda | Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 21 m; una volta de canó de 198 cm i volta de soca de 304 cm. El diàmetre mig de projecció de capçada és de 16,43 m. La copa s'insereix a una alçada de 1,85 m i consta de 5 branques principals. | 08276-164 | Dins la finca del Folló, davant la Font Freda | 41.7418800,2.2730000 | 439549 | 4621373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67644-foto-08276-164-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||||
| 67502 | Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vallforners | <p>AAVV. (1991). El Vallès. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6, p.241. DANÉS, J. (1993). 'Estudi de la Masia Catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. n. XLIII. Barcelona. ÀNGEL DEL MONTSENY. (1902). 'Crónicas d'estiu. Tres dias al Montseny. I. De Cardedeu a Sant Segimon' a La Veu del Vallès; Portantveu de la Comarca, n.300. Sant Celoni. p. 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 64, 174-175. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Esteve de Vallforners' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín.</p> | XI-XVI | Habitatge dels masovers es va cremar el 1993 i l'interior ha estat reconstruïnt amb nous materials. | <p>Antic casal, el barri del qual és envoltat i tancat per un vallat de tipus modernista. Aquest grup d' edificacions està constituït la casa dels masovers, la masia, l'antiga torre forta i una capella; formant un conjunt de planta rectangular de tres cossos. La masoveria presenta planta baixa i un pis i està construïda amb murs de paredat comú, a perda vista, i coberta a doble vessant amb ràfec de teula girada. En destaca la portalada d'arc de mig punt de grans dovelles a prop de la masia, i una altra porta d'arc rebaixat amb brancals i carcanyols de totxo. Les finestres es distribueixen de forma regular, presenten llinda de fusta i brancals i àmpit de totxo, arrebossats i emblanquinats. La masia presenta planta baixa i dos pisos de paredat comú de pedres petites, parcialment arrebossat amb argamassa, amb pedres cantoneres. Les obertures es distribueixen de forma simètrica, amb una porta rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i marxapeu de pedra; una finestra emmarcada al costat de la porta, dos balcons al primer pis de diferents tractaments i dues finestres petites amb llinda de fusta, brancals de carreus irregulars i leixa emmotllurada, al segon pis. Per damunt la porta del casal hi hauria hagut un escut en marbre dels Rocabertí (ara, reutilitzat, a la capella). Respecte la torre forta, aquesta té la mateixa alçada que la masia, però amb un aparell de pedres de dinemisons més petites i amb pedres cantoneres a la dreta. Té cinc obertures, tipologicament semblants a les espitlleres, disposades de forma vertical i emmarcades per carreus de pedra. La capella està mig enrunada, i fa les funcios de corral. Es conserven els brancals de l'antiga porta d'accés, els murs de la nau i l'absis donant-li una forma semi-circular. Només està coberta la nau ja que l'absis funciona de pati del corral. La nova porta és més estreta, d'arc de mig punt i brancal de totxo vist. Hi ha una làpida de marbre que informa d'una restauració de la casa al 1610. Davant de la casahi ha una gran terrassa, sobre un mur de maçoneria carejada, formant talús i amb una tanca composta per un muret acabat . S'accedeix travessant una porta amb reixa, construïda el 1915 i limitada per dos pilars de forma cilindrica iamb elements ornamentals d'inspiració vegetal. Als angles de l'esplanada hi trobem sengles guaitadores.</p> | 08276-22 | Sobre el pantà de Vallforners (Cànoves). | <p>Casal documentat el 1009 quan els comtes Ramon Borell i Ermesenda lliuraren la meitat del seu domini aloidal als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda. Fou renovat a finals del XVI (com es documenta en un sector de la casa) pels senyors de Tagamanent. Dins la capella hi ha una làpida de marbre on en llatí es diu que la casa va ser edificada pel senyor de Tagamanent i restaurada el 1610 pel seu fill Dalmau de Rocabertí, de la família dels vescomtes de Peralada. Les darreres reformes les podem documentar en època modernista. A la capella hi ha una làpida de marbre on es pot llegir:'Dalmacius de Rocabarti Dominus castri de Tagamanent et de la Vall Fornes quat en us est sita in termino castri de Tagamanent ex familia comitum petra late et vie comitum de Rocabarti ob ore regis Philipi testii Hispaniarum et indiarum regis hec edificia a parte syi a fundamentis erecta ampliacit et decoravit anno 1610'. El gran mur de contenció d'estil modernista es construí al 1915, en un context de reforma de la casa. Sota el casal hi ha dos plans envoltats de murs on s'hi havia fet una fira de bestiari que s'ha de relacionar amb el caràcter ramader de la masia, com a centre aglutinador de la resta de masies de la zona.</p> | 41.7390800,2.3310100 | 444370 | 4621023 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-3.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. Hi ha una capella annexa en ruïnes, dedicada a Sant Esteve, situada al costat de l'entrada, per la part de migdia de la casa, actualment sense culte i utilitzada com a magatzem. Davant la porta hi ha una avinguda que baixa cap a dos planells, un circular tancat amb un muret de pedra i un altre, més inferior, sobre un esperó, de forma rectangular amb els vèrtex arrodonits, sobre un mur de contenció de maçoneria ordinària amb contraforts interiors. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||
| 67651 | Viaducte de la Fontmolsa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-fontmolsa | Informació proporcionada per Raquel Lacuesta (SPAL Diputació de Barcelona). García Mateo, J.L. (director); Jiménez Vega, M.; Cuéllar Villar, D. Inventario de puentes ferroviarios de España. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Ediciones Doce Calles. Madrid. 2004. Inventari de Patrimoni Industrial del Ferrocarril a Catalunya. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Museu del ferrocarril de Catalunya, Vilanova i la Geltrú. 2006. Inèdit. | XIX | Tagamanent compta amb un dels viaductes més espectaculars de l'antiga línia del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses. Salva el torrent de Valldaneu, just on s'aiguabarreja amb el Congost, en el límit amb el municipi de Sant Martí de Centelles. Se'l coneix com el Pont de la Fontmolsa pel nom d'una antiga fàbrica situada molt a prop, que també batejà el túnel del tren contigu al viaducte. La seva construcció respon a les característiques que es van estandarditzat a la segona meitat del segle XIX: obra de mamposteria combinada amb maó vist, el qual forma els arcs i les voltes de punt rodó i perfila les arestes i impostes dels pilars. Consta d'onze ulls, amb 110 m de llargada que discorren paral·lels al riu. La seva silueta destaca entre la vegetació de ribera i és visible des de l'autovia.C-17. | 08276-171 | Torrent de Valldaneu | L'antiga línia del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses, al seu pas pels municipis de Sant Martí de Centelles, Tagamanent, Figaró-Montmany, la Garriga i Canovelles es va traçar resseguint el curs del Congost o saltant d'una riba a l'altra amb el que en el seu moment van constituir agosarades estructures aèries de pedra i ferro. En el projecte o direcció de la línia, entre Granollers i Sant Joan, van intervenir diversos enginyers, successivament: l'anglès John Barry (1863-1865), Manuel Aramburu (1867), el belga Jules Cesar Diricq (1870), Eugeni Broccà Sagnier (1871-1875), i finalment, la societat formada pels enginyers Bernard, Vainot i Cia (a partir del 1877). Va ser la Maquinista Terrestre i Marítima qui portà a terme l'execució dels viaductes de la línia, a partir dels projectes redactats per Nicolau Tous Mirapeix, cofundador de l'empresa, i l'enginyer Josep Maria Cornet Mas (autor, juntament amb el mestre d'obres Josep Fontseré Mestre, del mercat del Born de Barcelona). Entre 1870 i 1875 es van projectar i construir, entre d'altres, el viaducte de la Fontmolsa, a Tagamanent, fet amb pedra i maó; el viaducte de Sant Jordi, al poble del Figaró, i els de Gallicant i Can Palau, a la Garriga. Aquests tres es van bastir amb obra mixta de carreuat i mamposteria de pedra, maó i bigues metàl·liques de gelosia, les quals van ser substituïdes en la dècada de 1930 per bigues del tipus Warren, conformades per perfils diagonals amb muntants verticals intercalats. La pedra que es va utilitzar va ser la sorrenca vermella del Bertí i la de marès grisa del Figaró. Alguns autors han atribuït els viaductes a l'empresa Eiffel (del de Can Palau, Pere Blancafort escriví que hi havia una placa amb el nom del constructor Gustav Eiffel), però malgrat que la seva tipologia s'inspira en la d'aquesta casa, la Maquinista Terrestre i Marítima, que va esdevenir la principal empresa metal·lúrgica catalana de l'època, en dóna fe de la construcció. El viaducte de Canovelles-Les Franqueses del Vallès és una obra posterior i presenta una solució diferent als anteriors. | 41.7510500,2.2504400 | 437682 | 4622408 | 1875 | 08276 | Tagamanent | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67651-foto-08276-171-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | OPC: Mª del Agua Cortés Elía | La fotografia 1 es troba publicada al llibre: 'Inventario de puentes ferroviarios de España'. José Luis García Mateo (director), Miguel Jiménez Vega, Domingo Cuéllar Villar. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Ediciones Doce Calles. Madrid. 2004, p. 136. | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67579 | Vitrall de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vitrall-de-tagamanent | XX | En aquest senzill vitrall es veuen les parròquies històriques de Tagamanent: la principal al Turó de Santa Maria, Sant Cebrià de la Móra i Santa Eugènia del Congost. | 08276-99 | Vall del Congost. | Aquest vitrall va ser construït per ser colocat al nou ajuntament al 1979 i fou encàrregat a vidres Barnoles, una empresa especialista en vitralls i vidres de Vic. | 41.7380300,2.2667500 | 439025 | 4620950 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67579-foto-08276-99-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,14 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.