Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 67579 | Vitrall de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vitrall-de-tagamanent | XX | En aquest senzill vitrall es veuen les parròquies històriques de Tagamanent: la principal al Turó de Santa Maria, Sant Cebrià de la Móra i Santa Eugènia del Congost. | 08276-99 | Vall del Congost. | Aquest vitrall va ser construït per ser colocat al nou ajuntament al 1979 i fou encàrregat a vidres Barnoles, una empresa especialista en vitralls i vidres de Vic. | 41.7380300,2.2667500 | 439025 | 4620950 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67579-foto-08276-99-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||
| 67651 | Viaducte de la Fontmolsa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-fontmolsa | Informació proporcionada per Raquel Lacuesta (SPAL Diputació de Barcelona). García Mateo, J.L. (director); Jiménez Vega, M.; Cuéllar Villar, D. Inventario de puentes ferroviarios de España. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Ediciones Doce Calles. Madrid. 2004. Inventari de Patrimoni Industrial del Ferrocarril a Catalunya. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Museu del ferrocarril de Catalunya, Vilanova i la Geltrú. 2006. Inèdit. | XIX | Tagamanent compta amb un dels viaductes més espectaculars de l'antiga línia del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses. Salva el torrent de Valldaneu, just on s'aiguabarreja amb el Congost, en el límit amb el municipi de Sant Martí de Centelles. Se'l coneix com el Pont de la Fontmolsa pel nom d'una antiga fàbrica situada molt a prop, que també batejà el túnel del tren contigu al viaducte. La seva construcció respon a les característiques que es van estandarditzat a la segona meitat del segle XIX: obra de mamposteria combinada amb maó vist, el qual forma els arcs i les voltes de punt rodó i perfila les arestes i impostes dels pilars. Consta d'onze ulls, amb 110 m de llargada que discorren paral·lels al riu. La seva silueta destaca entre la vegetació de ribera i és visible des de l'autovia.C-17. | 08276-171 | Torrent de Valldaneu | L'antiga línia del ferrocarril de Sant Joan de les Abadesses, al seu pas pels municipis de Sant Martí de Centelles, Tagamanent, Figaró-Montmany, la Garriga i Canovelles es va traçar resseguint el curs del Congost o saltant d'una riba a l'altra amb el que en el seu moment van constituir agosarades estructures aèries de pedra i ferro. En el projecte o direcció de la línia, entre Granollers i Sant Joan, van intervenir diversos enginyers, successivament: l'anglès John Barry (1863-1865), Manuel Aramburu (1867), el belga Jules Cesar Diricq (1870), Eugeni Broccà Sagnier (1871-1875), i finalment, la societat formada pels enginyers Bernard, Vainot i Cia (a partir del 1877). Va ser la Maquinista Terrestre i Marítima qui portà a terme l'execució dels viaductes de la línia, a partir dels projectes redactats per Nicolau Tous Mirapeix, cofundador de l'empresa, i l'enginyer Josep Maria Cornet Mas (autor, juntament amb el mestre d'obres Josep Fontseré Mestre, del mercat del Born de Barcelona). Entre 1870 i 1875 es van projectar i construir, entre d'altres, el viaducte de la Fontmolsa, a Tagamanent, fet amb pedra i maó; el viaducte de Sant Jordi, al poble del Figaró, i els de Gallicant i Can Palau, a la Garriga. Aquests tres es van bastir amb obra mixta de carreuat i mamposteria de pedra, maó i bigues metàl·liques de gelosia, les quals van ser substituïdes en la dècada de 1930 per bigues del tipus Warren, conformades per perfils diagonals amb muntants verticals intercalats. La pedra que es va utilitzar va ser la sorrenca vermella del Bertí i la de marès grisa del Figaró. Alguns autors han atribuït els viaductes a l'empresa Eiffel (del de Can Palau, Pere Blancafort escriví que hi havia una placa amb el nom del constructor Gustav Eiffel), però malgrat que la seva tipologia s'inspira en la d'aquesta casa, la Maquinista Terrestre i Marítima, que va esdevenir la principal empresa metal·lúrgica catalana de l'època, en dóna fe de la construcció. El viaducte de Canovelles-Les Franqueses del Vallès és una obra posterior i presenta una solució diferent als anteriors. | 41.7510500,2.2504400 | 437682 | 4622408 | 1875 | 08276 | Tagamanent | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67651-foto-08276-171-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | OPC: Mª del Agua Cortés Elía | La fotografia 1 es troba publicada al llibre: 'Inventario de puentes ferroviarios de España'. José Luis García Mateo (director), Miguel Jiménez Vega, Domingo Cuéllar Villar. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Ediciones Doce Calles. Madrid. 2004, p. 136. | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67502 | Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vallforners | <p>AAVV. (1991). El Vallès. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6, p.241. DANÉS, J. (1993). 'Estudi de la Masia Catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. n. XLIII. Barcelona. ÀNGEL DEL MONTSENY. (1902). 'Crónicas d'estiu. Tres dias al Montseny. I. De Cardedeu a Sant Segimon' a La Veu del Vallès; Portantveu de la Comarca, n.300. Sant Celoni. p. 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 64, 174-175. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Esteve de Vallforners' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín.</p> | XI-XVI | Habitatge dels masovers es va cremar el 1993 i l'interior ha estat reconstruïnt amb nous materials. | <p>Antic casal, el barri del qual és envoltat i tancat per un vallat de tipus modernista. Aquest grup d' edificacions està constituït la casa dels masovers, la masia, l'antiga torre forta i una capella; formant un conjunt de planta rectangular de tres cossos. La masoveria presenta planta baixa i un pis i està construïda amb murs de paredat comú, a perda vista, i coberta a doble vessant amb ràfec de teula girada. En destaca la portalada d'arc de mig punt de grans dovelles a prop de la masia, i una altra porta d'arc rebaixat amb brancals i carcanyols de totxo. Les finestres es distribueixen de forma regular, presenten llinda de fusta i brancals i àmpit de totxo, arrebossats i emblanquinats. La masia presenta planta baixa i dos pisos de paredat comú de pedres petites, parcialment arrebossat amb argamassa, amb pedres cantoneres. Les obertures es distribueixen de forma simètrica, amb una porta rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i marxapeu de pedra; una finestra emmarcada al costat de la porta, dos balcons al primer pis de diferents tractaments i dues finestres petites amb llinda de fusta, brancals de carreus irregulars i leixa emmotllurada, al segon pis. Per damunt la porta del casal hi hauria hagut un escut en marbre dels Rocabertí (ara, reutilitzat, a la capella). Respecte la torre forta, aquesta té la mateixa alçada que la masia, però amb un aparell de pedres de dinemisons més petites i amb pedres cantoneres a la dreta. Té cinc obertures, tipologicament semblants a les espitlleres, disposades de forma vertical i emmarcades per carreus de pedra. La capella està mig enrunada, i fa les funcios de corral. Es conserven els brancals de l'antiga porta d'accés, els murs de la nau i l'absis donant-li una forma semi-circular. Només està coberta la nau ja que l'absis funciona de pati del corral. La nova porta és més estreta, d'arc de mig punt i brancal de totxo vist. Hi ha una làpida de marbre que informa d'una restauració de la casa al 1610. Davant de la casahi ha una gran terrassa, sobre un mur de maçoneria carejada, formant talús i amb una tanca composta per un muret acabat . S'accedeix travessant una porta amb reixa, construïda el 1915 i limitada per dos pilars de forma cilindrica iamb elements ornamentals d'inspiració vegetal. Als angles de l'esplanada hi trobem sengles guaitadores.</p> | 08276-22 | Sobre el pantà de Vallforners (Cànoves). | <p>Casal documentat el 1009 quan els comtes Ramon Borell i Ermesenda lliuraren la meitat del seu domini aloidal als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda. Fou renovat a finals del XVI (com es documenta en un sector de la casa) pels senyors de Tagamanent. Dins la capella hi ha una làpida de marbre on en llatí es diu que la casa va ser edificada pel senyor de Tagamanent i restaurada el 1610 pel seu fill Dalmau de Rocabertí, de la família dels vescomtes de Peralada. Les darreres reformes les podem documentar en època modernista. A la capella hi ha una làpida de marbre on es pot llegir:'Dalmacius de Rocabarti Dominus castri de Tagamanent et de la Vall Fornes quat en us est sita in termino castri de Tagamanent ex familia comitum petra late et vie comitum de Rocabarti ob ore regis Philipi testii Hispaniarum et indiarum regis hec edificia a parte syi a fundamentis erecta ampliacit et decoravit anno 1610'. El gran mur de contenció d'estil modernista es construí al 1915, en un context de reforma de la casa. Sota el casal hi ha dos plans envoltats de murs on s'hi havia fet una fira de bestiari que s'ha de relacionar amb el caràcter ramader de la masia, com a centre aglutinador de la resta de masies de la zona.</p> | 41.7390800,2.3310100 | 444370 | 4621023 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-3.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. Hi ha una capella annexa en ruïnes, dedicada a Sant Esteve, situada al costat de l'entrada, per la part de migdia de la casa, actualment sense culte i utilitzada com a magatzem. Davant la porta hi ha una avinguda que baixa cap a dos planells, un circular tancat amb un muret de pedra i un altre, més inferior, sobre un esperó, de forma rectangular amb els vèrtex arrodonits, sobre un mur de contenció de maçoneria ordinària amb contraforts interiors. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||
| 67644 | Til·ler de la Font Freda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tiller-de-la-font-freda | Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 21 m; una volta de canó de 198 cm i volta de soca de 304 cm. El diàmetre mig de projecció de capçada és de 16,43 m. La copa s'insereix a una alçada de 1,85 m i consta de 5 branques principals. | 08276-164 | Dins la finca del Folló, davant la Font Freda | 41.7418800,2.2730000 | 439549 | 4621373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67644-foto-08276-164-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||||
| 67643 | Til·ler de la Font de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tiller-de-la-font-de-sant-joan | Exemplar de Tilia cordata de la família de les Til·liàcies. Té una alçada total de 18 metres; una volta de canó de 195,5 cm i 204 cm de volta de soca; el diàmetre mig de projecció de capçada és de 15,33 m; aquesta s'insereix a una alçada de 1,60 metres, formant 7 branques principals. | 08276-163 | Finca del Folló | 41.7384900,2.2756900 | 439769 | 4620995 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67481 | Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-tagamanent | <p>AAVV. (1999). 'El Vallès Occidental i el Vallès Oriental'. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. AMADES, J. (1950). Costumari Català. Vol. I, Barcelona. p.62. AMADES, J. (1989). Imatge de la Mare de Déu Trobades a Catalunya. Ed. Selecta-Catòlica. p. 398-399. AMICS DE L'ART ROMÀNIC (1984). Santa Maria de Tagamanent. Circular nº 29. ARXIU CAPITULAR DE VIC, Calaix 6, documents 120 i 123. ARXIU NOTARIAL DE BARCELONA, Capbreu de Don Jaume de Rocabertí i de Tagamanent. Notari Joan Carles (1557-1584). CAIXAL, A. (1991). 'església de Santa Maria de Tagamanent. Recerca arqueològica'. Catalunya Romànica XVIII. Vallès Occidental. Vallès Oriental. Barcelona, p. 430-432. CAIXAL, A; AMIGÓ, J. (1991) 'Excavacions a l'església de Santa Maria de Tagamanent (Vallès Oriental, Barcelona)' a Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica, II. La recerca arqueològica. Quaderns científics i tècnics, 3, Diputació de Barcelona, p. 191-196. CAIXAL, A; CASTELLANOS, A. (1993). 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a Quaderns Científics i Tècnics, 5. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. p.363-370. CANYAMERES, F. (1970). El Vallès, vigor i bellesa. Barcelona. CATALÀ ROCA, P. (1969). 'Castell de Tagamanent' a Els Castells catalans, vol.II, Diputacio de Barcelona.p.64-69. FONTSERÉ, E; IGLÉSIES, J. (1971). Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906. Barcelona. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Maria de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. GÓMEZ, M. (1992). 'Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent', n. 28. GONZÀLEZ, A ISERN, J. (1985) 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a 32 Monuments Catalans. Diputació de Barcelona. P. 64-69. HILARI D'ARENYS DE MAR, P. (1968) Santa Fe del Montseny. Barcelona. JUNYENT, E. (1945). Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vic. Vic. PLADEVALL, A. (1984). 'Tagamanent'. Gran Geografia Comarcal. El Vallès i el Maresme. p.239-241. PLADEVALL, A; CATALÀ, P. (1969). Els castells catalans. Barcelona. PLADEVALL, A. (1970). 'Santa Maria de Tagamanent'. Hoja Diocesana de Vic. Any X, n.500, p. 28. PLADEVALL, A. (1988). Evocació de Tagamanent. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, n.8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval'. La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. PUIG I CADAFALCH, J; FALGUERA, A; GODAY, J. (1983). L'arquitectura romànica a Catalunya. Del segle IX al XII. Vol. II.Barcelona. ROSSELL, F.M. (1945). Liber Feudorum Maior. Edició i reconstitució. Barcelona. SERRA VILARÓ, J.(1966). 'Els senyors de Cardona' a Història de Cardona, vol. I. Tarragona. UDINA MARTORELL, F. (1951). El Archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Barcelona. VIVES, E. (1997). 'Personatges de Tagamanent. Tagamanent'. Associació d'Amics i Veïns, n. 38.</p> | XII-XX | Restaurada per la Diputació de Barcelona al 1986. El temple està tancat amb reixes situades a les principals obertures. | <p>L'estructura arquitectònica conservada de l'església de Santa Maria de Tagamanent, presenta una planta anòmala de creu llatina, amb la capçalera rectangular i la porta principal oberta a ponent, seguint la disposició de les esglésies cristianes. S'estructura entorn de nau central coberta amb volta de canó. Aquí, la volta apareix lleugerament apuntada i dividida en tres trams mitjançant dos arcs torals, un d'ells, al primer tram, arrenca de dues mènsules on s'obren les dues naus laterals, més curtes que la gran i cobertes amb volta de creueria. Aquesta nau és encapçalada per un absis de planta rectangular i de forma asimètric, cobert també amb volta apuntada i amb un cos elevat on hi havia existit el cambril de la Mare de Déu. La nau de tramuntana té un absis rectangular, com la central, mentre que la de migdia no en té, servint la capçalera com a sagristia i lloc de pas que portava cap a la casa rectoral i al tram d'escales que permetien accedir al cambril, d'estil gòtic i amb una portada d'arquivoltes motllurades. Les estructures romàniques es centrarien en una part dels murs laterals a la nau de tramuntana i la capçalera, insinuant una nau única, que segurament estaria coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals. La fàbrica utilitzada és de carreus ben escairats i lligats amb morter de calç. Als peus de les naus, com veurem més endavant (en el marc de les reformes del segle XVIII) hi trobem dos cossos adossats, afegits posteriorment, d'alçades diferents i cobertes inclinades que es lliuren al cos del campanar. La torre del campanar és al capdamunt de la façana de ponent i té la planta quadrada i la coberta plana amb dues grans obertures de mig punt on hi havia les campanes i una obertura més a cada una de les altres parets. Al mur de ponent hi trobem un òcul central i un portal amb dovelles amb regràs normal i tres arquivoltes sense cap mena de decoració i bastant malmeses, que recolzen sobre columnes de capitells motllurats, típiques també del gòtic tardà. La tècnica constructiva ulitizada en aquest cas és de maçoneria als paraments lateral i posterior, i de carreus de petites dimensions i ben escairats organitzats en filades a la façana principal, mentre que els angles estan reforçats amb grans carreus. L'accés al temple es troba encerclat per un pati tancat que delimita l'àrea del cementiri antic i del que en tenim evidència per les fotografies preses a principis de segle XX i per les restes de murs força malmesos (actualment no conservat). Al seu voltant s'observen restes d'antigues dependències; una de les quals, la casa rectoral, on hi ha una llinda inscrita amb la data de 1736.</p> | 08276-1 | Al Turó de Tagamanent | <p>Les primeres referències documentals que tenim de l'església de Santa Maria daten el seu origen al segle XI, però les intervencions arqueològiques realitzades a finals dels anys 80, evidenciaren l'absència d'estructures romàniques. A les excavacions aparegueren estructures que, segons els autors, podrien formar part de les dependències del recinte del castell, documentat des de l'any 945 (Arxiu Capitular de Vic) del qual no se'n tenia evidència física. L'església apareix esmentada amb la condició de parròquia al llarg del segle XI, fins el 1098 (Serra Vilaró, 1966) quan el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc, la va cedir a l'abat Begó del monestir francès de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) per tal de crear un monestir filial a la gran abadia occitana. Aquest projecte no arribà a realitzar-se i la parròquia de Tagamanent passà a l'església de Sant Martí, fins que, a mitjans del segle XIV (cap el 1361) es traslladà de nou a Santa Maria. El 1282 es documenten els altars de Santa Maria, Sant Joan i Sant Jaume i al 1307, també un altar dedicat a Sant Miquel i un espai pels castlans Tagamanent. En el segle XIV l'església de Santa Maria figura com a simple parròquia del Bisbat de Vic i serà al 1448, arran d'un document on es materialitza una demanda d'ajut per la reconstrucció i dotació de l'església que aquesta es bastirà de nou. Aquest document, localitzat al Registra Gratiarum de l'arxiu del Bisbat de Barcelona, esmenta que el conjunt de Santa Maria es trobava en situació de gran penúria a causa d'un seguit de sismes (el terratrèmol del 24 al 25 de maig amb epicentre a la zona del Vallès) que l'havien afectat seriosament. Es diu que l'església estava enderrocada en diversos punts i que a més de la reconstrucció era necessària la renovació dels ornaments i també els diversos objectes per al culte. Seguidament es procedí a la reconstrucció, pràcticament de nou, de les estructures arquitectòniques. Al llarg del segle XVI s'hi van fer algunes petites obres de manteniment i s'hi van afegir alguns retaules nous, com el de Sant Jaume, fet pel mestre Rafael Andreu; igualment al 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l'edifici afegint-se dues naus laterals i la Capella del Roser amb el seu retaule corresponent. També es va eliminar el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada on el 1627 s'hi posà una campana nova, alhora que es refeia la coberta de l'església. Documentalment ens consta que a mitjans del XVII, l'església fou, de nou, objecte d'algunes innovacions convertint-se en un fervorós santuari dedicat al culte marià, és en aquest moment quan es bastí la llegenda sobre la Mare de Déu trobada i es construí l'altar major i també la casa rectoral (1763). Al segle XIX se'ns documenta que al costat esquerra de l'església hi havia l'altar de la Puríssima (conegut també com l'oratori de Vilardebò) i l'altar de Sant Josep; mentre que al costat dret, hi havia l'altar de Sant Isidre (on hi havia la pica baptismal) i l'altar del Roser. A la capella fonda s'hi trobava l'altar del Sant Crist o del Santíssim sagrament. L'altar principal estava dedicat a Santa Maria. Malgrat les destrosses del temple, al llarg dels diversos conflictes bèl·lics, hi va haver un darrer intent de reconvertir el conjunt en casa monàstica. Aquest projecte fracassà i la parròquia es traspassà a l'església de Santa Eugènia del Congost, entre Aiguafreda i el Figaró, el 1940. L'any 1949 el senyor Josep Porter Rovira, va adquirir l'església i la casa rectoral a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent representada pel Rev. Adjutori Vilalta i Vilalta. El nou propietari reparà el sòl i arranjà el presbiteri de la nau nord construint-hi dos graons d'accés a l'absis, i l'any 1974 ho va vendre a la Diputació de Barcelona. Tres anys més tard la Corporació va declarar aquesta zona reserva natural i es començà a plantejar la seva restauració i adequació.</p> | 41.7476000,2.2960900 | 441474 | 4621993 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-3.jpg | Legal i física | Medieval|Romànic|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són múltiples les celebracions, tant cristianes com paganes, realitzades a dalt del Turó de Tagamanent. La tradició de romiatges i peregrinacions realitzades en punts elevats i en esglésies i ermites és molt comú a tot Catalunya. En el cas de Tagamanent l'exemple més actual és la celebració de l'Aplec de Primavera que es celebra cada any entre el turó i el collet de Sant Martí (veure fitxa). Però se'n documenten de molt més antics, els més coneguts són els de caire religiós de tradicció cristiana, com ara les processons i les peregrinacions, sobretot realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meterològiques (veure fitxa) . De caire més pagà, trobem les celebracions dels solsticis (tant el d'estiu com el d'hivern). Així, al cim del Tagamanent, per la vigília de Sant Joan, que és un dels dies més farcits de costums i creences, encenien quatre fogueres al voltant de l'església, encarades als 4 vents i tan grosses, que es veien des de tot el Vallès, el Congost, el Montseny i la Plana de Vic. Els focs es solien encendre per tal de guardar la casa de malalties, de lladres, de marfugues en general, d'embruixaments i de l'atac de mals esperits. J. Amades, també recull d'aquesta festivitat, que la fadrinalla d'Aiguafreda i del Figueró pujaven al cim del Tagamanent, i les noies, sobretot, s'havien lliurat al ball rodó al sò de cançons alegres i saltadores. L'encesa de focs dalt del Turó no només es documenta per Sant Joan, sinó que coincidint amb Nadal s'encenien grans focs, als quatre punts de l'esplanada de Santa Maria, per guiar a la gent de les rodalies cap a missa. També és una costum molt antiga que pel toc de l' Ave Maria del vespre a la vigília de Nostra Senyora de Setembre, que és festa principal de la Parròquia del Roser de Maig, de Sant Isidre i de Corpus, es facin més focs per tot el voltant del Turó. Una altra llegenda sobre el turó de Tagamanent fa referència a les seves campanes. Al descriure el Turó, Joan Portet diu que a l'Ermita hi havia uns parallamps i que aquests causaven moltes destroces ja que recorda haver vist part de la rectoria i pallissa destroçades pels llamps també recorda les 4 campanes que hi havia, la més grossa diu que se sentia des de Barcelona, era tal el so que hi va haver un campaner que va agafar un mall i la va escardar i tot i així no podien resistir el so. El ressò d'aquestes campanes era tan temut que es va estendre la llegenda arreu i el seu sò es va associar a la voluntat del diví. | 85|92|94|98 | 46 | 1.2 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||
| 67640 | Santa Cecília | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-cecilia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Cecília' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. Granollers. | Molt deteriorat | Construcció de modestes dimensions, de planta rectanguar on només s'identifica un mur de dimensions considerables disposat de forma vertical. S'ha utilitzat la pedra rogenca local, com a principal element constructiu. | 08276-160 | Prop el Soler. | El coneixement d'aquesta església és molt precari, només es coneix la seva adscripció a Santa Cecília i no es té cap dada sobre la seva construcció o el seu vertader emplaçament. Es podria relacionar amb les masies dels voltants, de caràcter rural i dispers. | 41.7538600,2.2852800 | 440581 | 4622695 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||
| 67526 | Sant Nicolau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-nicolau-2 | GARCIA, A.(1993). Ermita de Sant Nicolau. La Calma. Tagamanet. Revista de l'Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.32. GAVÍN, JM. (1990).'Sant Nicolau' a Inventari d'Esglésies. Vol.23. Vallès Oriental. | XII? | Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit. | Restes d'estructures d'una ermita de planta rectangular d'aproximadament 8 per 5. Aquest edifici presentava una nau única amb absis quadrangular una mica més etret, segurament seguint l'estructura de l'ermita de Sant Miquel de Canyelles (datada al s.XII i situada al terme municipal d'Aiguafreda). Les restes dels paraments mostren una cosntrucció basada en carreus regulars, ben treballats i de petit tamany. La paret de la cara nord, conserva un nínxol triangular que podria haver servit d'altar per posar la imatge del Sant. | 08276-46 | Pla de la Calma. | Ermita postser construïda al segle XII, per paral·lels propers. Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit. L'advocació a Sant Nicolau data del segle IX-X, aquest fou cap de l'esglèsia catòlica entre 858-867, i després de ser santificat passà a ser venerat, tenint la seva celebració onomàstica al 13 de novembre. No tenim notícia de si aquesta petita ermita rebé l'advocació d'un altre sant, ni de quina fou la seva evolució històrica. | 41.7608600,2.3132200 | 442910 | 4623453 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67526-foto-08276-46-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Prop de la Jaça del Bellit. | 85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67484 | Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cebria-de-la-mora | AAVV. (1984). Osona I, Ed. EC, Barcelona. p. 72-76. AAVV. (1991). 'El Vallès Oriental i el Vallès Occidental'. Catalunya romànica, vol. XVIII. Ed. EC. Barcelona. p. 433. AAVV. (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6. AAVV. (1999). 'Sant Cebrià de la Móra'. El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. CASTELLS, J; COMAS, P. (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Cebrià de la Móra' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. IPEC-Montseny (1998), n. 7412. PLADEVALL, A. (1965). 'Notícias históricas sobre la parròquia de Sant Cebrià de la Móra'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, n.3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, n.13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 87-86. VULART, A. (1999). 'La pintura i els seus artistes'. A III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.117-120. | XII-XVI-XX | Parcialment restaurada. La porta està tancada amb un candau que es pot demanar tant al mas el Clot com a l'Ajuntament o al mossèn. | Sant Cebrià de la Móra, va ser bastit com un temple romànic, segurament cap el segle XII, de parets gruixudes i de campanar no gaire alt, orientada a ponent. L'edifici estava format per una sola nau amb volta de canó seguit, i acabada amb un absis llis semi-circular cobert amb volta de quart d'esfera, amb una sola finestra central i de forma absidal, a llevant. Aquest absis presenta una obertura de 3'80 m ample per 2 m cobert per una volta de quart d'esfera; mentre que la nau té unes mides interiors de 6 m de llarg per 4'80 m d'ample. La porta es troba oberta cap a l'oest, i estaria emmarcada per un arc de mig punt adovellat, característic de les construccions d'aquest moment. De les estructures d'obertura primitives en queda, només, la finestra de l'absis ja que la resta de possibles obertures van desaparèixer en les posteriors remodelacions. Aquestes característiques han permès associar-la una tradició arquitectònica llombada i de caràcter marcadament rural, amb clars paral·lels en les esglésies parroquials de caire muntanyenc de la zona del Montseny (ex. El Brull, Sant Cristòfor de la Castanya...). A aquest conjunt s'afegiren, al XVI, dues capelles laterals de caire tardo-gòtic (cap el 1580), cobertes amb volta de creuer i columnes als angles de la nau, que li donaren la planta de creu llatina que es veu a l'actualitat. La capella del nord presenta capitells senzills a les arrencades dels arcs, i la del sud presenta una porta tapiada. El sistema constructiu utilitzat es basa en el carreu de pedra rojenca local, de carreus de mides variades, ben col·locats i en algun punt disposats en forma de plec de llibre. El cos central és amb nau de quatre trams de volta apuntada on es manté l'absis. Les reformes documentades del XVII, es centren en la portalada, ja esmentada, on hi ha una inscripció amb la data de 1722, delimitada per dues pedres allargades amb forma de jamba. També es reformarà La rectoria i el campanar, que es troba situat a l'angle nord-oest, de planta quadrada i amb dos forats de campana; que porta la data de 1799 gravada. A aquest campanar s'hi accedeix per una porta oberta a la capella nord a través d'una escala trencada i que es queda a mitja alçada. Altres restes d'elements arquitectònics singulars, són les restes d'armaris a la paret i rentamans. A banda i banda de l'entrada i fent cantonada amb les capelles, s'obren sengles altarets a la paret amb un petit taulell sobresortint 40 cm cap enfora a 90 cm alçada. I a l'absis es veuen encara les restes d'uns encaixos que podrien correspondre a un retaule d'uns 3'3 m alçada, mentre que l'ara de l'altar correspon una làpida funerària d'època moderna, i força difícil de llegir, donat el seu estat de conservació. | 08276-4 | Sota al Pla de la Calma. | L'estructura arquitectònica de San Cebrià de la Móra pertany a una església romànica del segle XI o XII, d'una sola nau, a la qual s'hi realitzaren importants reformes, una de les més destacades fou al 1580 amb l'afegiment de dues capelles laterals; i les del segle XVIII, passant per un important estat d'abandonament al llarg del s. XIX, per ser parcialment reformada al segle XX. El topònim de la Móra es documenta per primera vegada entre 898 i 917, tot i que en alguns documents del segle XI i XII és anomenada Sant Cebrià de Biscala, en relació una serra i un domini que s'anomenava així: 'Biscala', 'Bischala'. El nom de Móra, segurament d'origen vegetal, com el de la Figuera o la Perera era el nom d'una antiga villa rural o gran propietat que s'ha identificat amb el Clot. El termenat ja apareix escrit en una antiga consueta de la Móra redactada al 1666. L'adscripció a Sant Cebrià, ens pot fer pensar en una data reculada. Aquest sant fou un bisbe de Cartago i pare de l'Església que va ser martiritzat el 285, vinculat al primer cristianisme hispànic i molt venerat a Catalunya. La primera referència de l'església és del 1099, i al llarg dels segles XI i XII anirà apareixent en les llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, redactades al segle XII però segons A. Pladevall reflecteixen l'estat de la diòcesi del 1050 al 1154. En aquests documents el Presbiter de la Móra pagava al bisbe una taxa de 4 diners, aquesta suma l'hem de considerar important ja que estaria a la mitjana respecte altres parròquies. La documentació parroquial ens diu que al 1515 la parròquia tenia 5 famílies i al 1686, en tenia el doble; mentre que al 1782 arribava a les 12 famílies i al 1890 restava amb 7 famílies. Una dada important ens l'aporten les visites pastorals que detallen, de forma més o menys precisa algunes de les reformes que patí la Móra. La remodelació arquitectònica realitzada al segle XVIII, ens documenta, en el 1722, la construcció de la nova portalada de ponent, un cor i un rosetó, com també una sagristia adossada a la capella de la part meridional i es va arrebossar tota l'església. Al 1799, es bastí el nou campanar: una massissa construcció que recorda les velles torres de defensa. També entre el 1750 i 1799 s'aixecà la teulada de l'església per evitar les humitats denunciades en les diverses visites pastorals del 1746 i 1753. En una visita pastoral del 1590 es documenten, també, alguns dels béns mobles de l'església: un altar a la Mare de Déu dels Dolors, on s'hi esmenta l'advocació a la mare de Déu del Roser i a Nostra Senyora de Gràcia, documentada fins el 1876. Es creu que abans del 1352, hi havia un imatge o altar dedicat a la Mare de Déu, que amb el temps va passar a dir-se Santa Maria de Gràcia (1480-1666), Nostra Senyora de Nadal (1644) i Santa Maria de les Dones (1691). El temple fou cremat al 1936, durant la guerra civil espanyola, causant importants destrosses; en aquest moment va deixar de tenir capellà i es va agregar a la parròquia del Brull. En el moment de la seva destrucció, la Móra tenia un altar de tipus neoclàssic del XVIII, i els altars del Roser i dels Dolors. També hi havia, entre altres imatges menys rellevants, un gran Sant Crist en una fornícula i la Mare de Déu de Gràcia, que podia ser gòtica. Al 1948 s'encomanà la parròquia de la Móra i la de la Castanya a Mn. Coma, que va fer-hi diverses reformes. Al 1952 es va enderrocar la rectoria, es va rebaixar el teulat de l'església a nivell de volta i es va enllosar, al igual que a l'absis i a les capelles laterals; l'interior de l'església va ser repicat i arreglat el paviment, respectant només el cor tardà. L'edifici s'obrí al culte el 1953, després de la profanació del 1936, amb un aplec que es celebrà fins el 1980. Després s'hi feren actuacions de caràcter puntual (es posà un reixat) i la més recent, al 2000, consistí en l'arranjament de la teulada per encàrrec de l'Ajuntament de Tagamanent. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant l'església de la Móra hi havia, en una mica de placeta, el pedró, on s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE LA MÓRA. Per Corpus els pagesos i veïns de la Móra, com també gent d'altres punts del municipi de Tagamanent, anaven en processó al pedró de la Móra i allà es feia un ofici religiós; però aquest element no s'ha conservat. L' església apareix en el Catàleg Municipal amb incoació expedient. A l'interior de l'església, segons Vulart (veure bibliografia) es documenten frescos realitzats per l'escola del mestre d'Osor (X-XIII), de marcada tradicció romànica. Al voltant de l'església parroquial s'observen restes de murs, alguns corresponents a la rectoria, però possiblement s'hi haurien bastit altres dependències annexes en les diverses èpoques històriques documentades en la parròquia, les quals seria molt interessant tenir-ne un estudi arqueològic complet.La parròquia de Sant Cebrià s'estén pel vessant septentrional de la Calma, limitant per la riera de Picamena o de l'Avencó fins a Ferreres, pel camí ral que travessa la Calma des de Tagamanent a Collformic, pel Collet de Terrús i per ponent fins el Pla de Ginestar; apareix ja esmentat així al 1666, en una antiga consueta de la Móra. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67629 | Roure del Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-torn | Aquest exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) es troba situat prop de la masia del Torn. Les seves dimensions, de caire indicatiu, ens donen una alçada d'uns 18 /19 m, amb un volt de canó de 3, 04 m mentre que per la soca, el volt és de 5,15 m. La projecció de la capçada és de 22'35m - 21'10m; i té un desenvolupament de tres branques ramificades a una alçada de 7'5 m. | 08276-149 | Vall del Congost, al Torn. | 41.7387500,2.2638600 | 438786 | 4621032 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67648 | Roure del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-bellit | Exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) de la família de les Fagàcies de 12,5 metres d'alçada, 208 cm de volt de canó i 280 de volt de soca, té un diàmetre mig de capçada de 12,7 metres i es ramifica en 4 branques a 2,4 metres d'alçada. | 08276-168 | Pla de la Calma | 41.7636000,2.3080800 | 442485 | 4623761 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67647 | Roure de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-lagusti | Té algunes branques mortes. | Exemplar de Quercus humilis (roure martinenc) de la família de les Fagàcies de 25 metres d'alçada, 330 cm de volt de canó, 377 de volt de soca, 14,9 metres de diàmetre mig de projecció de capçada i 3 branques inserides a 2,7 metres d'alçada. | 08276-167 | Pla de la Calma | 41.7500400,2.3056400 | 442270 | 4622257 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67647-foto-08276-167-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||
| 67541 | Reserva natural de Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/reserva-natural-de-vallforners | La zona de Vallforners destaca per l'abruptuositat de les seves cingleres i la poca traça de la presència humana. La zona queda compresa entre els següents sots: Sot de la Font de Mas Déu, Sot de Noguereta, Sot dels Avellaners, Sot de la Figuerassa i torrent del Mojó. Es tracta d'un espai on abunda el roure i l'alzina, amb una recent i important aportació de pi. Com per la resta d'àrees ocupades per avetoses i rouredes de les zones de Reserva Natural Qualificada, s'ha procedit a elaborar estudis complerts sobre la seva evolució realitzant-se diversos inventaris fitosociològics. Reconeixement florístic de les zones de Reserva Natural Qualificada on s'ha de tenir en compte la corològica de les espècies vegetals endèmiques i/o amenaçades. | 08276-61 | Estribacions del Montseny. | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Els criteris seguits sorgiren en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7429700,2.3384100 | 444989 | 4621451 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67541-foto-08276-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||
| 67611 | Quadres de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quadres-de-santa-eugenia-del-congost | XX | <p>Col·lecció formada per 8 obres pintades entre Albert Ràfols Cullerés i R. Goula. Es tracta de pintura sobra tela que representa diverses imatges i escenes religioses de la vida de Crist.</p> | 08276-131 | Vall del Congost, al barri de Santa Eugènia del Congost | <p>Ràfols Cullerés va nèixer a Barcelona el 1892, on morí al 1986. Pintor format a la Llotja amb Lluís Labarta, A. Mas i Fontdevila, que marxà a viure a Madrid, fou el pare de Ràfols Casamada, també il·llustre pintor, pedagog de l'art i el disseny. Albert Ràfols exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona al 1917 i a la Pinacoteca. Posteriorment es dedicà a ensenyar a pintar a grups burgesos de Barcelona i a realtizar encàrrecs diversos. De la seva pintura destaca l'enquadrament fotogràfic i la factura esbossada, d'on destaquen els seus interiors i retrats. L'encàrrec de decorar l'església de Santa Eugènia del Congost es realitzà després de la guerra civil espanyola; que va ser quan l'església va ser saquejada i bona part dels seus béns destruïts.</p> | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67611-foto-08276-131-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-01-16 00:00:00 | Anna M. Gómez | Ràfols i Goula | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||
| 67641 | Puig Drau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-drau | El Puig Drau, situat parcialment dins el municipi de Tagamanent, constitueix un dels punt més elevat de la zona, amb 1.344 m d'altitud. Aquest espai totalment muntanyós limita amb els següents torrents: el Sol de la font del Ginebre, el Sot de l'Infern i el Sot dels Avellaners. Hi dominen els boscos i el matollar on trobem una rica i variada flora de caràcter típicament mediterrani. L'abundàcia de les diferents espècies de plantes, amb la fauna associada, vindrà determianda per la diferent altura i tipus de sòl on es trobin, donant lloc a una successió tipològica de la vegetació molt particular. El bosc predominant d'aquestes fondalades és el roure i l'alzina, amb pi i altres espècies representatives. | 08276-161 | estribacions del pla de la Calma. | A causa de la forta explotació forestal i ramadera, i la realització de molts estudis sobre vegetació, es va dissenyar a partir de 1980 el que es va anomenar: les Zones de Reserva Natural Qualificada. Aquest puig va ser inclòs com a Zona de Reserva seguint els criteris establerts en el desenvolupament de la gestió del Parc Natural del Montseny, i s'escolliren les zones en què la protecció integral responia a la seva significació biològica, anul·lant-se qualsevol possibilitat d'explotació forestal i ramadera. L'evolució d'aquestes zones ha permès el creixement autònom d'aquests medis. Les zones ZRNQ establertes per el Montseny són les següents: Turó de Marmolers; Turó de Moron, Passavents, Agudes, Sant Marçal-el Puig, Riudeteix-Cingles de Bovilar, Matagalls-Coll Pregon, Puig Drau, Pla de l'Estany, Vallforners i Clot de la Móra. | 41.7642700,2.3483500 | 445833 | 4623809 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67641-foto-08276-161-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||
| 67521 | Puig-Agut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-agut | ALBESA, C. (1996). Postals del Montseny/ 2. Publicació de l'Abadia de Montserrat. p. 31. Amillaraments 1861, n. 168. AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès.DRAPER, JM. (1902) 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 56, 171. | s.XVIII | Caldria consolidar les restes (Inventari del Patrimoni Arqutectònic. Parc Natural del Montseny 16/14/MON 249). | Restes d'una masia mig construïda. Es conserva la part esquerra i part del mur de tancament del pati d'una planta de projecció rectangular. Trobem una gran portalada d'arc de mig punt, adovellada i de carreus ben escairats que donaria accés al pati, i de la qual només queden els brancals i algunes dovelles, que han estat marcades (segurament per preveure la seva extracció). La construcció és amb murs de paredat comú, amb grans pedres cantoneres que reforcen l'estructura. La teulada cobreix a una vessant sobre ràfec de teula girada. A la cantonada de la dreta s'ha d'assenyalar no hi ha cantoneres, sinó carreus més petits, alguns dels quals sobresurten el voladiu. Dins el pati es van deixar els orificis per a futures bigues de fusta que cobririen aquella zona. Les obertures exteriors, concretament dues finestres, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats, i lleixa emmotllurada. Mentre que les obertures interiors (interior del pati) no tenen cap emmarcament , només la llinda de fusta ja que havien de quedar dins la casa. | 08276-41 | Sota Turó de Tagamanent. | El mas Puig-Agut pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i de caire agrícola ramader es pot emmarcar dins les explotacions agrícoles d'època moderna. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l'entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada. El primer esment documental d'aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: 'Miquel Puig Agut', al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a 'En Puig Agut'. Al segle XIX s'esmetna com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Cruells, el Soler, can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l'Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d'altres quedaren abandonats. | 41.7601300,2.2747200 | 439709 | 4623398 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67521-foto-08276-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67521-foto-08276-41-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Masia que es creu que es quedà a mig construir, per causes desconegudes. Apareix envoltada per terres de conreu disposades en feixes de dimensions variables i que baixen cap el Torrent Mal. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67499 | Prop de El Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prop-de-el-torn | ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967).'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona). Separata Ampurias XXVIII. Barcelona 1967. ESTRADA, J. (1969). 'Vias y poblamiento romano en el territorio del Area Metropolitana de Barcelona'. Comisión de Urbanismo, 65. Barcelona. | Zona molt plena de vegetació. | Zona propera als nivells calcaris de la cinglera i la riba dreta del Congost a l'alçada del torrent del Torn. Punt on apareixen fragments de tegulae i comuna romana. L'àrea arqueològica es situa als voltants del Torn, un espai molt proper al que seria el pas tradiccional d'accés a la Plana de Vic, venint del Vallès. | 08276-19 | Al mas El Torn. | Localitzat per J. Estrada. No s'ha pogut accedir a aquesta col·lecció per poder ajustar una mica més la cronologia d'aquests materials. Aquesta troballa s'ha de relacionar amb la funció de la Vall del Congost com a zona de pas i de comunicacions des d'època ibèrica. Els passos naturals com ara valls de rieres i rius, i petits collets, han constituït els eixos de comunicació tradicional de moltes comunitats, la Vall del Llobregat, l'Ebre, entre molts d'altres, presenten una important ocupació antiga, en els punts més elevats del seu riberal. La zona del Congost no en seria una exepció com ho demostren diverses troballes realitzades al llarg del seu baix curs. Els paral·lels més directes pel curs alt els tenim en els forns ibèrics del Pinós, actualment desapareguts. | 41.7390100,2.2636200 | 438766 | 4621061 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67499-foto-08276-19-1.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||
| 67572 | Processó a Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/processo-a-santa-maria-de-tagamanent | --Tagamanent relació histórica de l'antiga imatge de Maria Santíssima que's venera en sa Iglésia Parroquial del mateix nom. Impremta R. Anglada 1901. ANGLADA, M.A. (1990) 'La secada: un vell malson' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent. n.5. CASTELLS, J.(1992). Tagamanent i la Garriga. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 25, p. 170-172. GÓMEZ, M. (1992). Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n. 28. MAURI, J. (1953). Història de la Garriga. Barcelona. Vol. II, p. 171. | XX | El gran nombre de processons i rumiages realitzats al santuari de Santa Maria de Tagamanent, fa que no es pugui descriure un so ltipus de processó. En les diades assenyalades, els habitants dels pobles de les rodalies de Tagamanent pujaven a peu al santuari, sobretot per Pascua Granada, i allí realitzaven diferents misses i ofrenes a la Verge. | 08276-92 | Al Turó de Tagamanent. | La devoció a Maria Santíssima de Tagamanent va anar creixent, passant a ser un fervorós santuari marià. La documentació al respecte la tenim recollida en les diverses visites pastorals i la resta de documentació eclesiàstica, molta de la qual es troba al Bisbat de Vic desapareguda. Respecte el pelegrinatge a l'ermita, la documentació ens parla que nombroses parròquies veïnes pujaven a visitar la imatge, i que es repartien el dia de la visita, indicant una gran afluència al recinte. La gent de la Garriga, pujava en processó el dilluns de Pasqua; els de l'Ametlla el dia de Sant Pere, La gent d'Aiguafreda el dia de Sant Marc; els de Vallcarca el dia de Sant Jaume i els de Valldeneu, el dilluns de Pasqua de l'Esperit Sant. Apareix, en diversos documents del s. XVI i XVII la devoció del poble de la Garriga a la Mare de Déu de Tagamanent, en forma de processó. També es documenten altres referències aïllades com que el 16 de juny de 1672 es feu constar haver pagat a Esteve Puig, obrer, per lo que ha gastat per la processó de Tagamanent, la suma de 4 lliures, 10 sous, 4 diners. La processó es celebrava el dilluns de la Segona Pascua però en desconeixem els detalls ja que molta de la informació va desaparèixer durant la Guerra Civil. Es poden establir paral·lels a través de la consueta de 1699 per a la Mare de Déu de Montserrat. La Garriga enviava cada any, en compliment d'un vot de terme, romeus a Montserrat i a Tagamanent, a més d'altres ermites; però a causa de les despeses de la Guerra de Successió, la situació canvià. El 1712 s'esmenta un ple de l'Ajuntament que tracta el tema, fent diverses propostes: que es canviï el lloc, que només es deixi fer la de Tagamanent. Sembla que les dues romeries del vot del terme es deixaren de fer conjuntament, i es canvia per un ofici a celebrar al Santuari de Puiggraciòs, molt més proper. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són diverses les rondalles i llegendes relacionades amb esdeveniments miraculosos i èpoques de càstigs i males. Una anècdota sobre males collites ens diu que en un estiu de secada terrible, la gent dels pobles i les masies van pujar en rumiatge a l'ermita de Tagamanent per demanar la pluja. Aquesta peregrinació no devia ser de tota manera, una processó gaire ortodoxa, car que no la dirigí cap capellà, sinó l'ermità del petit santuari, un home que hi vivia sempre. Els pagesos estaven desesperats per la manca d'aigua i la necessitat de pluja era angoixosa; no es podia anar amb massa contemplacions, sembla, ni amb solemnes rogatives. Així doncs, el bon ermità, persona decidida, es dirigí al cel amb paraules comminatòries i severes, no pas amb súpliques humils. Segons relació de l'àvia, a fora de l'ermita de cara a un firmanet massa temps de color blau, exclamà amb veu forta:-Nostre Senyor, som aquí per l'aigua (o per la pluja) i volem pluja i no ens n'anirem sense pluja. I si no, envieu un llamp del cel que ho cremi tot!Tot seguit es va congriar una espessa nuvolada i un veritable aiguat deixà remullats i feliços a tots els qui havien pujat a Tagamanent a demanar pluja, jujant el prestigi de l'ermità i el de l'advocació al santuari. | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||
| 67637 | Presa al Riu Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/presa-al-riu-congost | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent. p. 89. | S'aprecia un reforç fet amb material modern. | Riu que en direcció nord-sud talla la Serralada pre-litoral catalana per l'Alt Congost, travessant la depressió vallesana fins a Montmeló. Moment en què s'uneix a la riera de Mogent i conflueixen al Besòs. Té 41 Km de llarg i 223 Km quadrats de conca. En una de les seves plataformes rocoses, a l'alçada de la Rectoria Vella de Santa Eugènia, s'hi troba ubicada una presa formada per un mur de contenció de 0'50 m l'altitud i que discorre de banda a banda del riu. La tècnica constructiva utilitzada és basa en l'ús del còdols de la mateixa riera i altra pedra de procedència local disposats en dues filades verticals, formant un petit mur de contenció, recentment arranjat i reforçat amb material modern, que permetia acumular una petita presa, recollint l'aigua que marxava pel lelvant de la riera al regar els camps de Santa Eugènia. | 08276-157 | Vall del Congost. Santa Eugènia del Congost | L'aprofitament hidràulic del riu Congost es documenta al llarg del seu curs amb diversos molins, conreus, preses i sínies. Aquest és el cas d'aquesta petita presa que s'hauria utilitzat per regar els diferents espais agrícoles de la zona. La seva construcció exacte no es pot precisar, segurament s'ha de relacionar amb el moment de auge demogràfic de la zona, documentat al s.XVIII, que podria estar emplaçada en una altra de més antiga reculable a l'edat mitjana. | 41.7367300,2.2675800 | 439093 | 4620805 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||
| 67555 | Pou II del Pla dels Pous. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-ii-del-pla-dels-pous | IPEC-Montseny (1998), n. 2458. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J. (1970). 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | XVII | es troba força cobert per la vegetació i la malesa. | Pou de neu, orientat al nord-est al Pla dels Pous i que es relaciona amb una altra congesta situada una mica més amunt del mateix Consisteix en una excavació vertical cilíndrica molt fonda de dimensions considerables, fent uns 11 m de diàmetre per uns 7 m de fondària. Com la majoria d'estructures d'aquesta tipus, està retallada a la roca natural, metre que la part no excavada, va ser aixecada en paret de pedra seca i terra, encara visible. Una obertura en la diàclasi natural fa pensar en una possible entrada d'aigua i una canalització, que pot fer uns 3 m de llargada i que s'utilitzaria en algun moment del processament i gestió de la neu. | 08276-75 | Pla de la Calma, Pla dels Pous. | El moment de màxima explotació i comercialització de la neu i del gel, va ser, en la zona del Montseny, a partir del segle XVI, i sobretot al llarg del XVII. Amb perduracions fins el segle XX. | 41.7614300,2.3281300 | 444150 | 4623507 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67555-foto-08276-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67555-foto-08276-75-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | L'emplaçament d'aquests pous, està molt ben pensat. La seva posició facilita tot el procés productiu del comerç de la neu, ja que es troben en un put de fàcil comunicació i en una pendent idònia situada a l'obaga que permet el bon manteniment de la neu. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67554 | Pou I del Pla dels Pous | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-del-pla-dels-pous | IPEC-Montseny (1998). n. 2457. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J. (1970). 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV.VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | XVII | A l'interior es conserven restes de les parets de pedra, en bastant mal estat. | Aquesta congesta, situada mirant al Sot de l'Infern a la vessant nord del camí que baixa del Pla dels Pous, forma part d'un conjunt més ampli d'estructures i pous de neu distribuits per tot el Montseny. Tenint clars paral·lels en el mateix Pla dels Pous. Es tracta d'una estructura amb un diàmetre oscil·lant entre 14'5 m i 11'5 m; i amb una profunditat de 3'5 m. El sistema constructiu utilitzat consisteix en una excavació vertical cilíndrica a la part retallada de la roca natural que aprofita, en bona part, la pendent natural de la muntanya. L'altre cara de l'estructura es va aixecar amb pedra i terra, construïnt un muret de 3 m a pedra seca. | 08276-74 | Pla de la Calma, Pla dels Pous. | El moment de màxima explotació i comercialització de la neu i del gel, va ser, en la zona del Montseny, a partir del segle XVI, i sobretot al llarg del XVII. Amb perduracions fins el segle XX. | 41.7607300,2.3289300 | 444216 | 4623428 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67554-foto-08276-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67554-foto-08276-74-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | L'emplaçament d'aquests pous, està molt ben pensat. La seva posició facilita tot el procés productiu del comerç de la neu, ja que es troben en un put de fàcil comunicació i en una pendent idònia situada a l'obaga que permet el bon manteniment de la neu. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67487 | Pou Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-gran-0 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. BERNAD, F. (1991). 'Els pous de glaç a l'Avencó' a I Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Hospitalet de Llobregat. CANTARELL, C. (1992). 'Els pous de gel al Vallès Oriental' a Lauro, 4. p.3. IPEC-Montseny (1998) n.2460. LLOBET, S. (1947). El medio y la vida en el Montseny. CSIC. Barcelona 1947. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7, p. 61. NUET, J. (1970) 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. PLADEVALL, A. (1993). 'El negoci de la neu i del gel' a Sitja del Llop, 3. SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 9. | XVIII | Els accessos han estat condicionats per la visita. | Estructura construïda aprofitant el marge d'un camí i anivellant el terreny amb diferents murs de contenció. Segueix la tipologia descrita de secció circular i excavada a la part interna amb coberta semi-circular per la part externa. Al igual que al Pou Vell, el mur de folra és fet amb pedra local, tallada de dimensions diferents i poc treballada, seguint la tècnica de pedra vista, sense revestir, amb l'ús de petits còdols i d'anelles de ferro per falcar l'estructura. Es tracta d'una excavació vertical i cilíndrica, construïda en paret seca i tancada per una cúpula semiesfèrica amb volta de pedra. Aquesta cúpula té funció de cambra d'aire per mantenir el fred. Fa 9'5 m de fons des de la porta d'entrada on s'hi ha de sumar els 2'5 m de cúpula; donant un diàmetre aproximat d'uns 10 m. Els murs fan un gruix de 45 cm a la base per 60 cm a les parts més altres. Presenta tres obertures, dues de les quals són visibles des de fora i una tercera que només es veu des de l'interior. La més gran seria la porta d'entrada al pou, on hi aniria l'escala per poder baixar; aquesta té una llinda inscrita amb la data de 1766, que podria correspondre a una reforma o acondicionament d'aquest accés. La segona obertura es situa just a la banda contrària de la primera i és de dimensions força importants, fent uns 30 cm alt per 45 d'ample. Aquest segon accés correspondria a una obertura de tanca de volta que tanca el pou, emmarcada amb una sèrie de pilars verticals adossats que permetien transportar els blocs de gel. La tercera porta es va descobrir al 1955, i es creu que fou tapiada abans de les darreres campanyes d'empouar al 1931-1932. La coberta segueix la tipologia de cúpula d'obra, on també hi ha aparegut una sèrie de grafits. A la part inferior del pou es conserva un canal de desguàs per poder evacuar l'aigua fosa del gel, aquest es troba situat en una paret acabat amb arc de mig punt. Aquest tipus de canal no s'ha pogut documentar en cap més de les estructures, tot i la importància d'aquesta funció. | 08276-7 | Barri de l'Avencó | Els contractes d'arrendatari del pou gran, ens aporten una cronologia del segle XVII, moment en què els pous ja estarien en funcionament. La única referència arquitectònica és la llinda inscrita de la porta principal amb la data de 1766, indicant una possible reforma de tot el pou o un arranjament de la porta. Al llarg del segle XIX aquest pou apareix moltes vegades com inhabilitat i sense arrendar. En aquest pou podem veure una sèrie de pilars verticals que serien les úniques restes visibles del cobert o porxat on s'ubicaria el torn que permetria descarregar els blocs de gel. Els grafits de l'interior del pou no aporten, en aquest cas, gaires dades tècniques però si que permeten segur l'evolució de l'ús del pou i saber noms de persones, anys i comentaris com el que ens diu: 'pou ple'. La data de construcció seria la mateixa per la resta de pous, ja que presenten una tipologia semblant i apareixen citats junts des dels primers documents. Datat entre 1701 i 1754. | 41.7650900,2.2642200 | 438841 | 4623957 | 1701 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67487-foto-08276-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67487-foto-08276-7-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquestes construccions s'han d'emarcar en el comerç del gel a gran escala documentat a la zona obaga de l'Avencó, i s'ha d'associar a la resta d'estructures de presa, basses de gelar, etc.Existeix un conveni de cessió temporal d'ús a l'Ajuntament de Tagamanent que l'explota amb ús museístic. L'any 2006-2007 fou objecte d'una rehabilitació integral que va incloure la construcció d'una passera transversal entre les dues portes d'accés, la instal·lació de il·luminació museogràfica i la museització del fons del pou com si estigués en funcionament. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||
| 67561 | Pou d'en Cuc. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-den-cuc | CRUZ, J.; SEGURA, J.M.; (1996). El comercio de la nieve. Generalitat Valenciana. València. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 117. IPEC-Montseny (1998), n. 4012. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J. (1970).'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. VIVES, E.(1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | XVI-XVII | Molt coberta per la vegetació | Estructura de grans dimensions i de forma ovalada. Es va construir mitjançant l'excavació a la roca natural de la muntanya, en una petita pendent, segueix la orientació de la carena i presenta un diàmetre d'uns 10 m i una fondària d'uns 6 m. Aquesta construcció està molt coberta per la vegetació i la seva tècnica constructiva segueix el model d'excavació circular reforçada per un petit mur de contenció. | 08276-81 | Turó d'en Cuc, estribacions Montseny per Cànoves. | Carena obaga de la muntanya on es documenten diverses congestes i pous per a l'emmagatzematge de la neu. Construcció de caire comercial que evidencia el comerç de la neu i les activitats econòmiques que es poden desenvolupar a alta muntanya. L'adopció d'aquest sistema econòmic s'ha de relacionar amb un periode climàtic fred que va permetre l'emmagatzematge de la neu i el seu posterior tractament i comercialització. La zona de la Calma va ser molt propícia per les acumulacions de neu, però també ho van ser moltes altres zones més perifèriques, en aquest cas cap a Can Cuc (límit amb el terme municipal de Cànoves).. Aquestes estructures s'han datat als segles XVII i XVIII, moment de millora de les xarxes de comunicacions i de les relacions econòmico-socials entre les àrees de muntanya i els nuclis urbans que alhora coincideix amb un període climàtic fred i un augment significatiu de la població. Aquestes poues es troben enclavades al costat d'una fondalada suau, de cara al nord, per aguantar més el fred. Es tracta d'estructures obertes. Possiblement aquestes poues s'omplien fent boles de neu, rodolant-les per suaus depressions i tirant neu a sobre per cobrir les escletxes, podrien anar cobertes per materials periples (com ara brancam, falgueres,...) i terra. A l'estiu es tornarien a destapar i que carregarien en carros i es baixarien, per ser comercialitzades als pobles propers o nuclis urbans més allunyats. | 41.7457000,2.3519400 | 446116 | 4621745 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67561-foto-08276-81-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||
| 67558 | Pou del Sot dels Avellaners II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-del-sot-dels-avellaners-ii | CRUZ, J.; SEGURA, J.M.; (1996). El comercio de la nieve. Generalitat Valenciana. València. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 117. IPEC-Montseny (1998), n. 3893. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J. (1970).'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. VIVES, E.(1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | XVII-XVIII | Presenta mal estat per vegetació | Estructura orientada de Nord a Est, excavada a la roca mare en vertical a la pendent de la muntana, presenta una forma irregular, lleugerament ovalada.Amb 10 m de diàmetre i una fondària d'uns 6 m. Conserva una part del rebliment intern en pedra seca. | 08276-78 | Pla de la Calma, al Sot dels Avellaners. | A la Casa Nova del Bellit hi ha dos pous de neu, situats al Sud-est de la Casa, caient del turó de la casa Nova, que baixa cap el Sot dels Avellaners, a migdia, sobre el sot de la Font. Aquest tipus de construccions són propies de l'arquitectura tradicional rural, com exemple de les activitats econòmiques i vincles comercials dels recursos aportats per la muntanya. El comerç de la neu s'ha de relacionar amb un periode de clima fred i que s'ha situat entre el segles XIII i XIV, arribant a ser destacat també entre el selge XVI i el XIX. Aquesta facilitat d'acumulació de la neu, permetia la gran concentració de dipòsits i la regualritat d'aquest comerç cap a zones lleugerament més càlides. Construcció de caire comercial que evidencia el comerç de la neu i les activitats econòmiques que es poden desenvolupar a alta muntanya. L'adopció d'aquest sistema econòmic s'ha de relacionar amb un periode climàtic fred que permetia l'emmagatzematge de la neu i el seu posterior tractament i comercialització. La zona de la Calma va ser molt propícia per les acumulacions de neu, com ho demostra l'abundant presència d'estructures de poues i congestes per la zona de la Casa Nova de Vallforners i la Casa nova del Bellit. Aquestes estructures s'han datat als segles XVII i XVIII, moment de millora de les xarxes de comunicacions i de les relacions econòmico-socials entre les àrees de muntanya i els nuclis urbans que alhora coincideix amb un període climàtic fred i un augment significatiu de la població. Aquestes poues es troben enclavades al costat d'una fondalada suau, de cara al nord, per aguantar més el fred. Es tracta d'estructures obertes. Possiblement aquestes poues s'omplien fent boles de neu, rodolant-les per suaus depressions i tirant neu a sobre per cobrir les escletxes, podrien anar cobertes per materials periples (com ara brancam, falgueres,...) i terra. A l'estiu es tornarien a destapar i amb pics s'aniria trencant la neu (càrrega que podia ser de 125 kg.) i que es carregarien en carros i es baixarien, per ser comercialitzades. | 41.7553000,2.3284500 | 444171 | 4622826 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67558-foto-08276-78-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha crescut faig al seu interior. | 119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67559 | Pou del Sot dels Avellaners I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-del-sot-dels-avellaners-i | IPEC-Montseny (1998), n. 3689. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 117. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. Granollers. p. 337. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7. NUET, J. (1970). 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.9. | XVII-XVIII | Parts en runes | Estructura formada per una cavitat de forma circular excavada a la roca. La part del davant està reforçada per un mur d'uns 3 m d'amplada i conserva part del seu interior recobert de pedra. Sistema constructiu que es composa de pedra treballada bastament i sense relligar. Aquesta construcció està orientada de Sud a Est , amb una fondària d'uns 8 m i un diàmetre de 10 m. | 08276-79 | Pla de la Calma, al Sot dels Avellaners. | A la Casa Nova del Bellit hi ha dos pous de neu, situats al Sud-est de la Casa, caient del turó de la casa Nova, que baixa cap el Sot dels Avellaners, a migdia, sobre el sot de la Font. Aquest tipus de construccions són propies de l'arquitectura tradicional rural, com exemple de les activitats econòmiques i vincles comercials dels recursos aportats per la muntanya. El comerç de la neu s'ha de relacionar amb un periode de clima fred i que s'ha situat entre el segles XIII i XIV, arribant a ser destacat també entre el selge XVI i el XIX. Aquesta facilitat d'acumulació de la neu, permetia la gran concentració de dipòsits i la regualritat d'aquest comerç cap a zones lleugerament més càlides. La construcció d'aquests dos pous demostra el sorgiment d'una incipient indústria dedicada al comerç de la neu i el gel que tindrà la seva màxima expansió al segle XX, amb l'abastiment a les zones urbanes. | 41.7552100,2.3283900 | 444166 | 4622816 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67559-foto-08276-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67559-foto-08276-79-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||
| 67553 | Pou de neu de la Casa nova del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-neu-de-la-casa-nova-del-bellit | CANTARELL, C. (1992).'Els pous de gel al vallès Oriental'. Lauro, 4, Museu de Granollers, p. 3.IPEC- Montseny (1998), n.3688. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de llocs. LOPEZ, J. (1992). Els pous de neu i glaç del Montseny. Monografies del Montseny, 7. Viladrau, p. 83. NUET, J. (1970). Els pous de neu del Montseny a Muntanya 650. Barcelona. VIVES, E (1983). El glaç de Tagamanent. Associació d'Amics i Veins de Tagamanent n.9. | XVII-XVIII | Presenta mal estat per la vegetació que hi ha al seu interior | Es tracta d'una estructura exavada a la roca en posició vertical i de forma circular que aprofita la roca mare com a com a paret interna natural. Aquest pou es troba molt deteriorat a causa de la vegetació que hi al seu interior, l'exemplar més significatiu dels quals és un grèvol, de dimensions considerables que ha crescut a dins i que permet identificar aquesta estructura. El pou està orientat al sud-est, de la casa nova del Bellit i fa uns 10 m de diàmetre i 3'5 m de fondaria. | 08276-73 | Pla de la Calma, corral o casa nova del Bellit. | Construcció pròpia de l'arquitectura popular i tradicional, relacionat amb el comerç de la neu, com a font adicional d'ingressos. La zona de la Calma va ser molt propícia per les acumulacions de neu, com ho demostra l'abundant presència d'estructures de poues i congestes per la zona de la Casa Nova de Vallforners i la Casa nova del Bellit. Aquestes estructures s'han datat als segles XVII i XVIII, moment de millora de les xarxes de comunicacions i de les relacions econòmico-socials entre les àrees de muntanya i els nuclis urbans que alhora coincideix amb un període climàtic fred i un augment significatiu de la població. Aquestes poues es troben enclavades al costat d'una fondalada suau, de cara al nord, per aguantar més el fred. Es tracta d'estructures obertes. Possiblement aquestes poues s'omplien fent boles de neu, rodolant-les per suaus depressions i tirant neu a sobre per cobrir les escletxes, podrien anar cobertes per materials periples (com ara brancam, falgueres,...) i terra. A l'estiu es tornarien a destapar i amb pics s'aniria trencant la neu (càrrega que podia ser de 125 kg.) i que es carregarien en carros i es baixarien, per ser comercialitzades. El pou de la casa nova del Bellit apareix documentat en el mapa cadastral de Tagamanent del 1955; i la seva ubicació s'ha de relacionar amb factors de caire climàtic, aprofitament del relleu, la seva explotació i l'altitud. | 41.7558100,2.3270800 | 444058 | 4622883 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67553-foto-08276-73-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha un Grèvol a dins. | 119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67650 | Pou de glaç de la Fontmolsa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-de-la-fontmolsa | López,J. (1992): 'Els pous de neu i de glaç del Montseny', Monografies del Montseny, 7, p. 6197. | XVII-XVIII | A simple vista no presenta especials problemàtiques estructurals. Necessita urgentment la instal·lació de mesures de protecció entorn de l'obertura i un condicionament de l'entorn forestal. | Estructura construïda en un marge a la dreta de l'antic camí ral de Barcelona a Vic, aprofitant un banc al natural reforçat per un mur de pedra seca. El pou segueix la tipologia tradicional de secció circular i excavada a la part interna, antigament coronada amb una coberta semicircular. El mur intern és folrat amb pedra local, tallada de dimensions diferents i poc treballada, seguint la tècnica de pedra vista, sense revestir, amb l'ús de petits còdols per falcar l'estructura. La paret presenta encara els forats testimoni de les bastides utilitzades per a la seva construcció. El pou fa uns 7 metres de profunditat des del nivell de terra fins al fons, el qual, tanmateix, conté prou enderroc per pensar en una profunditat d'uns 2 o 3 metres més. El diàmetre és de 9 metres aproximadament. | 08276-170 | Ola Pedralba | L'any 1754, un contracte d'arrendament del pou de la Fontmolsa explica que 'si se pot omplir de glas, se poden contar a treta en lo principi del estiu 1600 càrregas. Té la conveniència de ser mitja hora més cerca de Barna, que los Pous de Avancó, que és apreciable per lo descans del Carruatge. Y son dueño Ygnasi Circuns Botiguer de Telas lo lloga si pot: Hi ha molts anys que busca comprador; però té malas circunstancias; perquè està molt faltat de bassas, i per a poder fer anar la aygua a las bassas, fora necessari ferse una resclosa a la Riera, que costaria molt'. | 41.7439300,2.2662900 | 438993 | 4621606 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67650-foto-08276-170-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67650-foto-08276-170-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Jaume Oliver i Bruy | Aquesta construcció es relaciona amb la producció i comercialització del glaç que es feia al terme de Tagamanent, des d'almenys el segle XVII i fins al segle XX. El Pou de la Fontmolsa, concretament, consta en funcionament a mitjan segle XIX. Integrat en un itinerari patrimonial (Parc Patrimonial de la Pedralba).Es troba al marge dret de l'antic camí de Barcelona a Vic; a la dreta de la variant de l'antiga C17 sota la casa de la Pedralba. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67556 | Pou d'aigua del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-del-bellit | IPEC-Montseny (1998). N. 2459. | XVIII | El pou mina, es troba situat prop de la casa i masia del Bellit, a l'exterior del recinte emmurallat o barri. Es tracta d'una estructura semicircular, construïda amb pedra de la zona, de carreus força regulars. La coberta presenta una forma de falsa cúpula de forma semiesfèrica, la boca del pou també és circular, però la part interna del mateix, té forma globular. A prop, esconserva un canal, construït en pedra i recobert amb lloses que portava l'aigua a un abeurador interior a la casa. | 08276-76 | Pla de la Calma, masia del Bellit. | L'aigua d'aquest pou no és potable, proveia d'aigua a la masia i també servia per abeurar els animals. La seva construcció s'ha d'associar a la de la masia del Bellit, segurament en alguna reforma realitzada en època moderna. | 41.7638400,2.3084600 | 442517 | 4623787 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67556-foto-08276-76-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Estructural | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||
| 67557 | Pou d'aigua de Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-de-sant-cebria-de-la-mora | IPEC-Montseny (1998), n. 3924. | Construcció que es troba aïllada, ha esta construida amb pedres de petit tamnay, reforçades amb carreus més grans i més ben escairats a les cantonades. La boca d'entrada és de forma rectangular amb una llinda de pedra plana. Als peus hi ha una pedra treballada de forma cilíndrica, d'ús indeterminat. | 08276-77 | Pla de la Calma, Sant Cebrià de la Móra. | Prop de l'església de la Móra, es veuen les restes de parets d'una antiga construcció, probablement la rectoria o una antiga masia, a la que pertanyien una sèrie de feixes i camps. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67557-foto-08276-77-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||
| 67646 | Pollancre de l'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pollancre-de-lagusti | Exemplar de Populus nigra de la família de les Fagàcies de 17 metres d'alçada, 365 cm de volt de canó, 390 de volt de soca, un diàmetre mig de capçada de 17,3 metres i 5 branques inserides a 1,9 metres d'alçada. | 08276-166 | Pla de la Calma | 41.7511000,2.3051200 | 442228 | 4622375 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Baqués Giménez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67495 | Pla de Camprodon o Cambrodon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-de-camprodon-o-cambrodon | LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. | Molt cobert per la vegetació. | Les restes arqueològiques es troben disperses per la superficie, documentant-se sagetes de sílex i atres fragments de rebuig. Aquesta dispersió de material s'ha associat a un jaciment a l'aire lliure; possiblement un taller de sílex o un lloc de centre de reproducció i explotació, situat en un terreny erm. El medi vegetal està format per landes, propi del Pla de la Calma i resultat d'un clima peculiar i una cultura pastoril. | 08276-15 | Pla de la Calma, Pla de Bassaus. | La troballa d'aquest material fou realitzat per Emili Ramon en una de les excursions que realitzava aquest afeccionat de Granollers per la Calma. La dispersió de material lític s'ha d'associar a una ocupació primerenca del Montseny i a unes pràctiques econòmiques desenvolupades. La zona de la Móra és força rica en troballes d'aquest període prehistòric; tot i que no s'ha pogut documentar cap dels assentament d'aquests primers grups humans. El material lític trobat: sobretot útils en ascle i làmina i abundant material de debitatge i rebuig ens indiquen l'existència d'una pràctica tecnològica associable a comunitats concretes. Altres troballes de la resta del montseny provenen de la Serra de Gesarans, Montsoriu, Sant Llop i els raspadors de sílex de Breda. El paral·lel més immediat el trobem en l'espai veí del camí de la Caseta al Pla de Bassaus on també es recollí material. Per conèixer millor aquests contextos històrics s'hauria de realitzar un estudi sobre la procedència del material i la tècnica de talla utilitzada; tambe seria interessant fer una prospecció sistemàtica a la zona. | 41.7813600,2.3211600 | 443588 | 4625724 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67495-foto-08276-15-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | No s'ha pogut identificar cap resta de material lític. | 79 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||
| 67591 | Picamena i molí de Picamena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/picamena-i-moli-de-picamena | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45, 54, 170. IPEC-Montseny (1998) n.2455. OSONA, A.(1893). Guia itinerària de les muntanyes del Montseny. | XVIII-XIX | El molí està en molt mal estat de conservació | Conjunt d'estuctures on destaca un cos principal de forma rectangular, d'on es conserven els angles de les parets amb una alçada aproximada de 1'80m; de carreus de pedra local, ben escairats i de dimensions variables lligats amb argila. No es conserva la coberta i la runa no permet entrar a la casa. Una part de l'estuctura aprofitaria el terreny natural i aquest es veu treballat. També s'observen altres dependències annexes, i petites feixes de camps, que indicarien un agricultura incipient i de caire autosuficient. | 08276-111 | A la Riera d'Avencó i del Pujol. | La informació per situar cronologicament el conjunt de Picamena, es concreta en les característiques arquitectòniques de la casa i els cadastres i Alliberaments moderns i contemporanis. L'estructura del mas, ens fa pensar en una construcció d'època moderna, segles XVII o XVIII, moment de grau auge econòmic i demogràfic. I la confimació ens la dóna una inscripció, amb la data PAU CODINA 17'9'7, situat en una porta interior de la casa. Segons documenta GARCIA-PEY, a Picamena, s'hi estava el picador d'unes mines properes de les quals s'extreia un mineral anomenat mena; i que donaria el nom a la casa. En ell llibre de Recana de Tagamanent del 1846, ens diu 'una casa possehida per dit duenyo anomenada Picamena ab son hort de un cortá'; i un segle més tard al 1936, es relaciona el mas amb el nom de Josep Vila Suquet. Una de les darrers aportacions serà la del cadastre de 1946, on es confirma Picamena dins la parròquia de la Móra i la delimita afrontant amb lo mas Codina, amb el mas i la riera del Bruy i la de Picamena i amb el mas Clot. Es desconeix quan s'abandonà aquesta casa | 41.7870800,2.2888100 | 440905 | 4626381 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67591-foto-08276-111-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67591-foto-08276-111-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | El camí, abans passava per la cara oest. El molí quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d'un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l'aigua al molí. S'han obert dos pous d'aigua en el lloc pròxim a l'antic molí. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67627 | Pi del camí de les casetes de la coveta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-del-cami-de-les-casetes-de-la-coveta | Aquest exemplar de pi pinyer (pinus pinea) es roba situat al camí de les casetes de la coveta. Es tracta d'un individu viu que fa una alçada d'uns 16 m amb una volta de canó de 2'60 m i un volt de la soca de 2'60 m. Fa uns 17 m de projecció de la capçada i aquesta és de forma globulosa. | 08276-147 | Barri de la Pedralba, carrer de la Font de la Coveta. | 41.7406200,2.2674500 | 439086 | 4621237 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67566 | Passera del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-del-congost | MAYER, M. (1992). Una vegada més sobre el camí antic i el seu pas per Aiguafreda. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns, n. 29. VIVES, E. (1988). Les poues de neu del Pla de la Calma.Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent. n.9. | Ha estat encimentada, com a mesura protectora. | Aquesta obra, situada darrera l'actual Ajuntament de Tagamanent i sobre el Congost, estaria formada per una passera construïda amb pedra local del mateix riu o de la coneguda com a pedra vermella de Tagamanent, de dimensions mitjanes i grans i ben treballades. Cal tenir en compte la seva ubicació sobre una plataforma rocosa, abans d'un petit saltant, facilitaria en gran mesura la comunicació, a la mateixa alçada, entre les dues ribes del riu. Aquesta estructura fa uns 2 metres d'ample per 5 de llargada, de pedres ben alineades formant un pas, ben erosionat pel curs d'aigua. | 08276-86 | Vall del Congost, al riu Congost | Tot i que desconeix el moment de construcció d'aquesta obra, i les seves possibles remodelacions; aquesta passera permet documentar un antic pas sobre el riu Congost. No és novedosa l'existència d'aquest tipus d'obra pública sobre cursos fluvials, per comunicar les dues parts de la ribera. En aquest cas la comunicació s'efectua entre la banda de Tagamanent i part de la barriada de Santa Eugènia i el mas el Torn. Aquests conjunts han estat documentats des de l'Edat Mitjana i la seva comunicació amb l'altra banda del Congost seria un fet, tant si es tractava d'estructures més complexes (ponts, erc.) o com si eren més senzilles (estructures peribles, passeres). Els antecedents més directes els tenim a l'antic pont de Santa Eugènia, del que s'observen, tant sols, els basaments després de la destrucció dels aiguats del 1997. Hem de tenir en compte també un possible pas del 'camí ral', successor de l'itinerari de l'antiga via romana i que ha estat extensament documentat amb la troballa dels mil·liaris del molí de les Canes a la segona meitat del XIX i en les excavacions d'urgència realitzades en les successives ampliacions de l'actual C-17; i que també s'hauria de posar en relació amb l'antic camí de Vic, el pas tradicional de la Vall del Congost, per unir l'eix Barcelona-Vic. Vorejant el riu Congost, aquest camí ral travessava vàries vegades d'un cantó a l'altre de riu. Segons E. Vives 'encara es pot veure algun pas ben enllosat, amb passeres de pedres que sobresurten'. | 41.7374100,2.2667900 | 439028 | 4620882 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67566-foto-08276-86-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||
| 67573 | Parc Natural del Montseny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-montseny-4 | DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS (1987). Estudi sobre la propietat forestal. Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS (1998). Viu el parc. El Montseny. Memòria. Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA-PARCS NATURALS. Tagamanent. 364-X. GURRI, F. (1997). Parcs Naturals de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona p. 133-150. | El Parc Natural del Montseny se situa a la serralada Pre-litoral catalana, de la qual n'és el massís més enlairat. Ocupa una extensió de de 30.010 ha distribuïdes entre divuit municipis que pertanyen a tres comarques (Osona, la Selva i el Vallès Oriental). Els seus límits naturals són la riera d'Arbúcies, els cursos alts de la riera Major i del riu Gurri, el Congost i la plana del Vallès. Tres grans conjunts muntanyosos configuren el massís: la carena del turó de l'Home (1.706 m) i Les Agudes (1.703 m) , el Matagalls (1.697 m) i el pla de la Calma (Puig Drau 1344 m), que, units pels colls de Sant Marçal i de Collformic respectivament, encerclen la conca alta del riu Tordera. El nom del massís, que prové del llatí Mont Signus (mont senyal), mostra la fesomia del seu relleu. Geològicament, el Montseny és format per dues fases orogèniques i es troba trencat per un gran nombre de falles que han originat una complexa composició de capes i materials. Així, es troben calcàries a la zona del Congost, granits a l'àrea de Gualba i pissarres al pla de la Calma. L'especial orografia del terreny, les diferències altitudinals i la distància del mar en una latitud típicament mediterrània condicionen una notable diversitat climàtica. A grans trets es pot dir que, a mida que es guanya alçada, el clima passa de ser mediterrani a muntanyós fred amb diferents estadis intermitjos i que varien segons l'orientació dels vessants. Les diferències d'humitat i temperatura expliquen la vegetació que es desenvolupa al Montseny. Des de la mediterrània a les parts baixes (alzinars, suredes i pinedes), la de muntanya mitjana plujosa (alzinar muntanyenc i rouredes), d'ambients centreuropeus per sobre dels 1.000 m (fagedes i avetoses) i, fins i tot, d'ambients subalpins als cims (matollars i prats culminals). La confluència d'aquests factors en un relleu abrupte, solcat de torrents i cingleres, dóna com a resultat una extraordinària varietat d'hàbitats. El seu gran valor ecològic s'evidencia amb la pervivència d'espècies com la dròsera, l'herba de Sant Segimon o la genciana groga, entre d'altres. En estreta relació amb la distribució de la vegetació, la fauna del Montseny es caracteritza també per l'existència d'espècies típiques de terres centreuropees a les zones altes del massís i per la fauna d'ambients més mediterranis a les parts baixes. La coincidència d'aquests dos grans grups en un espai relativament reduït es deu a què un gran nombre d'espècies hi troben les condicions adients per a desenvolupar-se: s'han documentat 270 espècies de vertebrats i més de 10. 000 d'invertebrats. El caràcter boscós del Montseny determina en gran manera la fauna que l'habita. A l'alzinar es troben el senglar, la guineu, la geneta o la rata cellarda entre els mamífers més coneguts; l'astor, el gaig o el pitroig entre les aus més comunes, i diversos tipus d'amfibis, rèptils i peixos. El que li confereix un caràcter més singular a la fauna però, són les espècies d'influència centreuropea, que sovint resten aïllades, com és el cas de la granota roja, el tritó pirinenc o la musaranya d'aigua. Altres espècies de distribució típicament centreuropea són la llebre, el liró, el grasset de muntanya, el pinsà borroner, el llangardaix verd o l'escurçó pirinenc. | 08276-93 | Al Montseny. | Al segle XX la muntanya comença a ser valorada com a entitat digna de les aspiracions dels afeccionats a les excursions i la natura. En una guia de l'època es parlava del Montseny com a 'regió desconeguda i admirable'. Al mes de marc del 1909 el Centre Excursionista de Catalunya va celebrar al Matagalls el I Concurs de Esports d'Hivern. Els excursionistes crearen la Travessia del Montseny, que partint de la Vall del Congost, creuava la zona fins a Gualba, en un sol dia. Participar en aquest concurs es convertí en una competició i el rècord de 8 hores i mitja en propietat de la Secció muntanyenca del Centre Autonomista dels Dependents del Comerç, aconseguit el 1916, va ser superat el 1927 pel Centre Excursionista Barcelonès amb 4 hores i 24 minuts. Des de l'any 1977 en el sector barceloní i 1978 en el sector gironí, el massís del Montseny està legalment protegit per un pla especial d'ordenació promogut per les diputacions de Barcelona i Girona respectivament. L'any 1978 la UNESCO va incloure el Montseny dins la xarxa mundial de reserves de la biosfera del programa MAB (Home i Biosfera) Les Diputacions de Barcelona i Girona gestionen aquest espai protegit en col·laboració amb els municipis que en formen part i amb la participació dels diferents sectors implicats. El pla especial garanteix la preservació dels valors naturals i culturals del Montseny; l'ús públic ordenat de la muntanya, l'atenció a les demandes pedagògiques, la recerca científica i el suport al desenvolupament socioeconòmic de la zona. El principal objectiu del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona en la gestió d'aquest espai és, mitjançant fórmules participatives i de consens, donar compliment a aquest pla especial. | 41.7637900,2.3005900 | 441863 | 4623787 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La ocupació humana del Montseny ha portat a l'establiment d'unes activitats econòmiques específiques que modificaran les seves característiques. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||
| 67508 | Pallissa del Mas Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallissa-del-mas-santa-eugenia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p.172. Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984) vol. 6, p.240-241. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 186-207. | XVII | Casa situada en perpendicular al mas Santa Eugènia. Una escala exterior davant la façana condueix a la porta d'entrada que és d'arc de mig punt i adovellada; i per tant queda al nivell del pis. L'escala és oberta per una porta també d'arc de mig punt. Dues finestres a la façana, la de dalt amb llinda, motllures i sota l'ampit una pedra amb una escletxa en posició vertical. La teulada és a doble vessant i amb ràfec a la catalana, molt reformada. El cos de la dreta és posterior, però segueix la tipologia de la casa. Es tracta d'un edifici força restaurat. | 08276-28 | Barri de Santa Eugènia | Aquesta Pallissa, seria construida poc després del Mas Santa Eugènia, la part més antiga dataria del segle XVI. La construcció d'annexes de caire agrícola és molt corrent en l'evolució de la masia catalana. Serà a partir del segle XII que trobem documentació sobre el mas de l'Església i també sobre el casal del Congost. Però serà el 1289, quan apareix documentat per primer cop, el mas Santa Eugènia en la seva denominació definitva. Aquest mas s'havia associat a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats 'manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia', que ens evidencia aquesta vinculació. L'estructura actual del mas data del s. XVI i potser seria en aquest moment que es van edificar part dels seus annexes, un dels qual la pallisa de Santa Eugènia. Des del 1940 la parroquialitat del terme ha passat a Santa Eugènia del Congost, i segurament es portà a terme en una reforma per aquestes dates, que vindria confirmada per la data de la inscripció de la façana principal del mas Santa Eugènia i algunes reformesi remodelacions a les altres dependències. | 41.7343700,2.2675100 | 439085 | 4620544 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67508-foto-08276-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67508-foto-08276-28-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | En el barri de Santa Eugènia hi havia tot un seguit de construccions de caire públic. Prop de l'antic camí de Vic hi havia ubicada una antiga escola, totalment desapareguda i la casa del Llenyataire, un habitatge exempt situat a banda esquerra del mas Santa Eugènia. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||
| 67534 | Monument al Beat Miró de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-al-beat-miro-de-tagamanent | AAVV. (1999). Monogràfic dedicat al Beat Miró de Tagamanent. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent. n. 45. AAVV. (2000).Noticiari de l'Associació: inauguració del monument al Beat Miró de Tagamanent. | XX | Monolit de pedra rojenca local, on hi ha encastada la cara del Beat Miró de Tagamanent que s'ha tret del que hi ha a la tomba del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, on està enterrat. Amb una inscripció que diu: L'Associació de Veïns i Amics de Tagamanent en memòria del Beat Miró, fill de Tagamanent 1113-1161. I amb una llegenda que diu: 'En un món trasbalsat ets el mirall on tothom s'hauria de mirar.' | 08276-54 | Vall del Congost. | Monolit que s'inaugurà el 9 de setembre del 2000, dins els actes de la Festa Major de Tagamanent. es realitzà un doble ofici religiós i cívil i forma part d'una petita placeta dins l'urbanització de la Pedralba. MIRO DE TAGAMANENT: (Tagamanent, Vallès Oriental 1113- Sant Joan de les Abadesses, Ripollès 1161). Canonge agustinià i beat. Era fill de Ramon Berenguer de Tagamanent i Ermessenda i va ser lliurat pels seus pares a la canònica de Sant Joan de les Abadesses el 25 de juny del 1127, en el document d'oblació, també hi surten els noms dels seus germans: Pere, Arbert i Bernat. Allà va ser ordenat prevere hi protà una vida senzilla dedicada a l'estudi, l'oració, el dejuni i la caritat fins el 12 de setembre 1161, que morí. Dos segles després, Ramon de Bianya, abat de Sant Joan, que havia rebut del papa l'encàrrec de reformar la canònica agustiniana a Catalunya, volgué destacar la beatutiud del canonge i a causa de la veneració que se li professà manà, al 1345, que un artista segurament de la cort pontifícia d'Avinyó construís un sepulcre d'alabastre amb una estàtua jacent i una inscripció que recorda la seva vida. Les despulles foren col·locades el 28 d'agost, Festa de Sant Agustí, del 1345. Aquest sepulcre es troba prop del presbiteri, i està format per un sarcòfag d'alabastre de Beuda que té, en la seva cara anterior l'àliga de Sant Joan evangelista i a banda i banda, una inscripció rimada i l'escut dels Tagamanent. També hi ha una la figura de Miró, de forma estilitzada que remarca la seva espiritualitat i l'ascetisme, i que té un gos descansant als peus, volent significar la fidelitat de Miró a la regla canonical. El sepulcre fou profanat pels francesos el 1794, i traslladat a un absis proper; i malmès en part el 1936, tot i que la Generalitat de Catalunya el va retirar. Després, al 1939, va ser tornat al seu lloc original i recompost dins el programa de restauració del monestir entre 1948 i 1963. També hi ha una vida llatina anònima s. XIV que recorda la seva santedat. Aquest relat ha estat transmès per Flórez, que es valgué d'una transcripció de Caresmar, el qual va proposar que el nom del beat estigués en una de les cadires de la catedral nova de Lleida, entre els dels altres sants catalans. El seu culte, va començar arran de la seva mort i sempre se li ha atribuït favors i penjant exvots prop del seu sepulcre. La comunitat hi feia cremar llànties i eren conegudes les seves aptituds curatives que han pervingut fins els nostres dies. | 41.7409300,2.2653300 | 438910 | 4621273 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||
| 67590 | Montcau de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/montcau-de-dalt | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 47. GAVÍN, J.M. (1990). 'La Mare de Déu dels Dolors, capella del Montcau de Dalt' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. | XVII-XX | Gran mas, dedicat a l'explotació ramadera i agrícola, format per una estructura principal i les diverses dependències annexes on destaquen dos pallers i altres construccions de caire subsidiari com un safareig, una font. El cos principal està format per planta i dos pisos seguint l'estructura típica de mas amb els annexos ramaders a la part inferior i les estances a la superior. La tècnica constructiva utilitzada és el carreu de mitjanes dimensions lligat amb argamassa i amb una solució d'arrebossat. Les altres estructures seran a pedra vista, però com ja hem assenyalat, aquestes han estat molt restaurades. | 08276-110 | Sobre el barri de l'Avencó. | Aquest mas, també conegut com a Montcau Sobirà, ha estat molt restaurat, conservant poques estructures pertanyents a la primitiva construcció. Es basa en una estructura a dues parts, l'antiga masia i el corral, datat del 1920. A la resta de portes i finestres del mas hi trobarem diferents llindes inscrites amb dates dels segle XIX, una de les quals del 1816. En una porta adovellada de la part de darrera també es pot apreciar una antiga inscripció que ha pogut ser transcrita, a causa del mal estat de conservació de la pedra; i de la que s'entreveu 17... Les fonts documentals ens aportaran una cronologia d'època medieval , del segle XII associada al topònim 'Muntcalu', tot i que el volum principal serà d'època moderna i contemporània. | 41.7580600,2.2582900 | 438341 | 4623180 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67590-foto-08276-110-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67590-foto-08276-110-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La capella del Montcau de Dalt, fou bastida al segle XIX i estava dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||
| 67589 | Montcau de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/montcau-de-baix | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 46. | XVII-XX | totalment refeta | Es tracta d'un edifici de factura senzilla, de planta baixa i pis, disposat en una petita pendent natural del terreny que la fa accesible a peu pla per les dues cares. No es pot fer gaire esment d'aquest mas que fou totalment reconstruït. | 08276-109 | Sobre el barri de l'Avencó. | Actualment aquesta casa ha estat traslladada, antigament s'ubicava sota els corrals actuals. A la façana principal hi trobem una llinda inscrita amb la data de 1865 i una creu gravada. Mentre que a la part posterior de la casa, en dues de les finestres també apareixen els llindars superiors de les finestres gravats amb les dates de 1777 i 1793; la primera de les quals amb una altra creu. També se la coneix com a Montcau Jussà. En la documentació medieval ens apareix el topònim 'Muntcalu', concretament en un document del s. XII, s'esmenta a Gibert de Muntcalu i Domeneg de Mutcalu, aportant un origen força antic per aquests masos. | 41.7569700,2.2554800 | 438106 | 4623061 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67589-foto-08276-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67589-foto-08276-109-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La casa ha estat totalment refeta, uns quants metres més al nord; i s'han reaprofitat pràcticament totes les llindes de l'estructura anterior (algunes de les quals estan inscrites). | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67535 | Monòlit del pont de Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monolit-del-pont-de-santa-eugenia | ARXIU MUNICIPAL, Ajuntament de Tagamanent. VIVES, E. (1997). A Emili Castellanos Vila. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n. 40. | XX | Monòlit fet de pedra local, anomenada també pedra roja de Tagamanent, format per un sol bloc de 40 cm de gruix per quasi un metre d'alçada.La part superior presenta un acabat amb punxa a la banda dreta, i la pedra no presenta cap tractament en tota la superfície. Es troba situat abans del pont nou de Santa Eugènia, al barri de Santa Eugènia del Congost, a la banda dreta del camí. Aquest element està dedicat a Emili Castellanos Vila (1954-1995). | 08276-55 | Vall del Congost | Dedicat a Emili Castellanos Vila (1954-1995). Fet el maig 1997.Emili Castellanos fou lingüísta i escriptor, morí el 17 de nov de 1995 a Barcelona, als 41 anys. Era idealista, i llicenciat el filologia catalana. Dedicat a Tagamanent i la natura. Va fer el pregó de festa Major del 1991. L'Associació de veïns i Amics de Tagamanent va ser l'encarregat de recuperat el sector de l'antic camí de Tagamanent a Santa Eugènia, entre les cases de Can Morera i l'Església, de la inauguració del nou pont de Santa Eugènia (10 maig 1997) i del monolit dedicat a la seva memòria. | 41.7350400,2.2687500 | 439189 | 4620617 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67535-foto-08276-55-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||
| 67600 | Molí del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-bellit | IPEC-Montseny (1998). n.2456. | XVI-XVII | Algunes parts en runes | Conjunt format per un mur construït sobre roca mare, aprofitant el desnivell natural del Sot del Molinot. Aquesta estructura està construïda amb grans blocs de pedra local, ben escairats, utilitzant el sistema de pedra seca, sense lligar. Resta la part visible del mur amb una amplada d'uns 17 metres, i per la part de baix es conserva una obertura que podria haver funcionat com a pas per l'aigüa un cop l'energia d'aquesta s'hagués aprofitat. | 08276-120 | Pla de la Calma, al mas Bellit. | La construcció d'aquesta estructura s'ha d'associar al mas Bellit i a la seva evolució històrica. Les seves característiques arquitectòniques no permeten atribuir-li un moment històric concret. L'època de màxima esplendor del mas Bellit es documenta cap el segles XVII i XVIII i, no seria difícil relacionar el funcionament del molí en aquest mateix moment. | 41.7623300,2.3131600 | 442906 | 4623616 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67600-foto-08276-120-2.jpg | Física | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||
| 67598 | Mines de Barita o del Sot de l'Afrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mines-de-barita-o-del-sot-de-lafrau | AAVV. (1975). 'Minas y canteras. Mapa 10' a Plan Especial del Parque Natural del Montseny. Diputació de Girona-Diputació de Barcelona. PLADEVALL, A. (1988). Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. | Tancades i el camí d'accés en molt mal estat | Conjunt de mines formades per diverses galeries obertes a la roca i d'una profunditat desconeguda. Només és apreciable la boca de l'entrada, feta d'obra, i que permetia l'accés a les mines. Actualment estan tancades. | 08276-118 | Sota el Turó de Tagamanent, al Sot de l'Afrau. | L'activitat humana més representativa del terme, després de la pagesia, és l'explotació de les pedreres. Aquesta activitat s'ha centrat en l'obtenció de materials de construcció, destacant la pedra vermella de Tagamanent i la pedra Nicorella; com també s'ha documentat una petita mina de baritina. Antigues mines de les que en resten visibles vàries boques obertes a la muntanya. Als anys 70, es va tornar a reempendre l'explotació d'aquesta mina per en Casacoberta de Vic, què durà uns 4 anys i on hi van treballar de 8 a 10 homes. S'obriren noves boques i pous de gran profunditat amb la inteció d'obtenir barita o el mineral de plom, però no va resultar rendible. Els obrers que treballaven en aquestes mines viven per la zona de Vallcàrquera. | 41.7410100,2.3029200 | 442036 | 4621256 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Dolent | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Actualment el seu accés és molt difícil, el camí que hi porta està molt perdut i les boques de les mines les van tancar als anys 70, per evitar danys.S'arriba pujant per Vallcàrquera (Figaró) cap a les Planes i la Caseta de l'Agustí fins al Pla de Santa Maria on per un camí perdut que hi ha a la dreta es travessa el sot de les Escamagues i el sot de Can Coll i puja pel sot de l'Afrau amunt. No s'hi ha pogut tenir accés. | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||
| 67510 | Mas Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-santa-eugenia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p.172. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Eugènia del Congost'a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 186-207. | XVI-XVIII | Reformada. | Grup de tres edificis al costat de l'Església de Santa Eugènia del Congost. El cos principal el forma una casa rectangular amb teulada a doble vessant. A la façana principal hi trobem un gran portal de mig punt amb grans dovelles i a sobre, per descarregar el pes a l'arc, una finestra amb llinda de pedra i inscripció. La finestra de la dreta d'aquesta mateixa façana principal és d'arc conopial (típica del gòtic del s. XVI). Al mur lateral també s'observa una finestra d'arc conopial, que a més té l'intradós decorat amb dues rosetes en relleu. El material constructiu utlitizat és mamposteria-arrebossat, teula i pedra (al remat). És difícil de precisar la part que pertany al primitiu mas i les successives reformes efectuades. | 08276-30 | Barri de Santa Eugènia. | Al llarg del segle XII trobem documentació sobre el mas de l'Església i també sobre el casal del Congost. Però serà el 1289, quan apareix documentat per primer cop, el mas Santa Eugènia en la seva denominació definitva. Aquest mas s'havia associat a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats 'manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia', que ens evidencia aquesta vinculació. L'estructura actual del mas data del s. XVI. Una llinda de la finestra de la façana ens dóna la data de 1720 JAUME SANTAUGENIA; i al mur lateral hi ha l'inscripció: MVS 1945. Des del 1940 la parroquialitat del terme ha passat a Santa Eugènia del Congost, i segurament es portà a terme en una reforma per aquestes dates, que vindria confirmada per la data de la inscripció de la façana principal. Dins l'evolució familar dels propietaris, podem destacar que Adelaida Vila i Vilardebò, fou la última pubilla del mas Santa Eugènia a finals del segle XIX. | 41.7345200,2.2676300 | 439095 | 4620560 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67510-foto-08276-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67510-foto-08276-30-2.jpg | Inexistent | Modern|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Mas que conserva documentació antiga sobretot de la mateixa casa però també del conjunt del barri de Santa Eugènia i de l'església. Es desconeix el seu volum, tot i que es tractaria principalment de documents d'època moderna. Fons de caire particular d'índole diversa on es fa especial esment a les diverses propietats del mas. Aquest conjunt no ha estat ordenat ni estudiat, i tot i que les seves dimensions no són molt grans (estariem parlant d'un conjunt de 12 documents), són de gran importància per conèixer els esdeveniments i la història de la barriada de Santa Eugènia. | 94|93 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67532 | Mas Avencó i Molí de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-avenco-i-moli-de-lavenco | Arxiu de la Corona d'Aragó, pergamí 8, Jofre I. Arxiu Can Dachs de la Garriga.GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 24, 160. IPEC-Montseny (1998) n.2452-2453. OLIVER, J. (1994). '4 pergamins inèdits del segle XI relatius al terme de Tagamanent'a Tagamanent, n.34. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45. OSONA, A. (1893). Guia itinerària de les muntanyes del Montseny, p. 221. PUIGFERRAT, C. (1996). 'Aiguafreda segons el Capbreu 1669-1670' a Temes Aiguafredencs VI, p. 59. | XI-XX | Ha estat restaurada. | L'edifici conegut com a mas Avencó forma una estructura de planta rectangular amb cos afegit en forma de L. Aquesta construcció està composta per planta baixa i dos pisos, amb les seves dependències. La coberta de la casa és a doble vessant i de tèula aràbiga. La façana principal conserva una estructura simètrica, amb un arc de mig punt adovellat a la porta principal, lleugerament desplaçada i amb una petita finestra al costat. La tècnica constructiva utilitzada es basa en petits carreus de pedra local de Tagamanent i de la zona de la riera d'Avencó, ben escairats i de dimensions petites que es disposen en filades regulars amb un lligat d'argamassa; els angles d'aquesta construcció han estat acabats amb carreus de pedra local vermella disposats en filades alternants (horitzontal i vertical) constituïnt un reforç a l'estructura i un element decoratiu de caire arquitectònic recurrent. Són múltiples les reformes documentades d'aquesta casa, totes les obertures del cos principal han estat, en un moment o altre reparades i es podria parlar d'un primer moment on només hi hauria una estructura rectangular, possible torra, on s'hi van anar afegint la resta de cossos. La varietat arquitectònica de les solucions a finestres i portes també es significativa. Aquestes obertures solen aparèixer emmarcades amb lloses rectangulars, de dimensions variables i més o menys treballades; dues d'aquestes finestres peresentaran una mica de repís inferior, una de les quals amb data del XIX. Dues obertures més presentaran una solució de finestra geminada (una bipartita i l'altre tripartita) amb una cronologia de segles XVI i XVII. Sobre la façana s'hi pot veure un arrebossat de diferents moments cronològics; un dels quals (documentat sobre la porta adovellada) presenta una figuració geomètrica de carreus resseguits en blanc. El molí de l'Avencó és un edifici annexat al mas Avencó, constituïnt una unitat arquitectònica de difícil diferenciació. Es tracta d'una construcció de planta i dos pisos. | 08276-52 | Barri de l'Avencó. | Mas que apareix inventariat com a casa de camp, en l'acta de consagració de l'església de Sant Martí del Congost (898), dins les donacions d'Emmo, filla de Guifré el Pilós. La caa estava separada del molí, i en un moment cronològic indeterminat s'uniren les dues edificacions. S'aprecien diferentes llindes inscrites amb les dates de 1627 i 1770 i es pot dir que l'estructura del mas data, principalment, del segle XVI. També hi ha una rajola situada en un angle de l'edifici que diu: 'districte 2 Fagamanenet'. Tant el mas com el molí d'Avencó els trobem ben documentats a finals del segle XII. El topònim apareixerà sota diferents grafies; Davancon (XII), Avanco (fogatge de 1515), na Vanco (fogatge 1553) i més recentment Abancó (1861). Topònim que està directament relacionat amb la riera i el nom de la mateixa. El molí d'Avencó surt esmentada com a domini dels Aimeric, una peça de terra situdada a Sant Cebrià de la Móra, propietat del Mas Codina de dita parròquia; aquest molí té fitxa pròpia.MOLÍ: Lligat al Mas Avencó, Al mas Avencó hi havia dos molins d'aigua, donada la seva proximitat a la riera d'Avencó, un per moldre blat i un altre per molinar voldó i escorça. Tot i que la primera documentació històrica sobre el mas Avencó, és del 898; no serà fins el 1042, que apareix el molí propiament dit. Es tracta d'un document on Sunifred dit Carles, ven a Sunyer, a la seva esposa Elvira i als seus fills una tercera part d'un molí que ell mateix havia edificat i el reg, amb totes les eines que li pertanyen i una peça de vinya stiuada a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent, per set sous i mig. En el capbreu de 1669-1670, el molí estava sota el domini dels Aimeric, mostrant la seva annexió al mas Avencó. El conjunt moliner de l'Avencó fou molt important en les activitats econòmiques dels pagesos de la contrada. La funció de mòlta quedà abandonada en un moment indeterminat d'època moderna. Una carta precària del 1751 esmenta les possessions: un molino arinero cito en esta parroquia de Tagamanent y tres pozos de hielo citos muy contiguos al expressado molino, para el curso de cuyo molino, y uso de otros pozos toma el agua por medio de resclosa, y cequia del arroyo o riera llamada vulgarmente Avancó en el distrito llamado Llubinar'. I serà a partir d'aquest moment que es documentarà extensament el comerç del glaç amb una cronologia d'època moderna fins entrada l'època contemporània. | 41.7649700,2.2597100 | 438466 | 4623946 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67532-foto-08276-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67532-foto-08276-52-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Part de l'estructura original ha estat modificada per albergar l'actual restaurant de les Alzines. A la petita esplanada al costat de la casa s'hi poden observar diversos fragments de dimensions considerables de les pedres de molí que haurien funcionat amb aquest molí. En concret es tracta de tres peces, de dimensions variables, que conserven el forat central de l'encaix i algun tipus de tractament incís de la superfície. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||
| 67634 | Llegenda del bou del Bellver | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-bou-del-bellver | AMADES, J. (1989). Imatge de les Mare de Déu Trobades a Catalunya. Ed. Selecta-Catalònia. Barcelona. p. 398-399. Les PLADEVALL, A. (1988). Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 131. | La llegenda del bou del Bellver relata el descobriment de la Mare de Déu de Tagamanent, per part d'un bou d'aquesta masia, en una bauma del Turó de Tagamanent. El pastor seguint el bou descobrí la imatge de la Verge i la gent del Bellver va decidir traslladar la imatge a Sant Martí, però aquesta va retornar miraculosament a la cova. Quan es va tornar a baixar la imatge es van assecar totes les alzines del cim del turó, i la gent va creure que aquesta senyal era un designi diví i que s'havia de construir un temple magestuós a dalt del turó. Així s'inicià la construcció de l'església de Santa Maria, lloc de culta i de devoció, centre de pelegrinatge i processó, construint-se un altar a la roca on fou trobada la imatge. La devoció a Maria Santíssima de Tagamanent va anar creixent, fent que nombroses parròquies veïnes pugessin a visitar la imatge. | 08276-154 | Pla de la Calma. | La llegenda fou ja recollida al 1650 pel pare Narcís Camós que deia que la seva imatge titular fou trobada per un bou del mas Bellver en una cova o balma situada a la cinglera o a la part rocosa del turó. Aquesta rondalla segueix el model de les llegendes que fan referència a les Mare de Déus Trobades i que trobem documentades extensament a Catalunya. Durant les invasions musulmanes els cristians amagaren les seves imatges sagrades en llocs amagats, sobretot en coves i refugis, per protegir-les dels saquejos sarrains. Amb el temps, els cristians ocuparen de nou les terres i moltes imatges van ser recuperades de forma miraculosa. En el cas del bou del Bellver, fou aquest animal que trobà la imatge de Santa Maria en una Cova, i en el lloc s'aixecà una església per venerar el fet i que acabà convertint-se en santuari marià i en un centre de pelegrinacions i cultes important, amb una forta tradició de romiatges i peregrinacions realitzades en ocasions de sequeres i inclemències metereològiques. Es creu que la majoria d'aquestes llegendes daten del segle XIV, i es podria parlar d'un moment de reafirmació d'identitats. Un paral·lel directe el trobem en el Santuari de Joncadella (Sant Joan de Vilatorrada, Bages) on també una pastora de Castellnou de Bages guiada per un dels seus bous, trobà en una cova, la imatge de la Mare de Déu, al costat s'hi edificà una església que es convertí en Santuari marià i en cnetre de preregrinacions durant tota l'època medieval i moderna. Paral·lels, amb menys elements coincidents, compendrien des de la Mare de Déu de Montserrat fins la Mare de Déu de Núria i de Queralt. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||||
| 67562 | Llegenda de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lavenco | Els pagesos de la Vall de Tenes, que s'han de refiar de l'aigua que porta el rec per poder regar els camps i els horts, des de sempre tenen un ull posat a la saó que té la terra i l'altre al cabal de la riera. I van esperant el torn de l'aigua. És evident que si plou per amunt, a la capçalera del Tenes, la riera baixa més plena i el rec també reparteix amb més generositat. Però al llarg dels temps, els pagesos han observat que si només plou sobre l'Avencó, entre la Calma i Aiguafreda, la riera també porta més aigua. I creuen que entre l'Avencó - o la Blancó- i el Tenes hi ha un camí subterrani i secret que porta l'aigua fins a les Barbotes. Deu ser tota una aventura travessar els cingles de Bertí per sota les seves arrels. Diuen que fa molts i molts anys, dos germans que conreaven un tros al reial de Bigues es van haver de separar perquè no tenien prou terra per a tots dos. El petit va marxar i es va llogar de mosso en una masia de l'Avencó. Tot i que treballava de sol a sol, encara li quedava temps per a l'enyorament i, de nit, anava vora el riu a tirar pedretes a l'aigua perquè la mestressa de la casa li havia dit que era un bon remei per a la nostàlgia. Una nit de lluna, el pobre mosso estava tirant pedretes al riu, i de sobte, va sorgir de l'aigua una goja blanca i lluent. El noi va quedar embaladit i ella li va parlar amb suavitat dient-li que per molt que llancés pedretes, ami no es desfaria de la seva tristesa. Per aconseguir-ho havia de tirar-hi una mongeta d'aquell camp de mongeteres ufanoses que tenia darrere seu. Però no una qualsevol, sinó una mongeta d'or que hi havia dins una tavella. Que hi gravés una creu i la llancés a l'aigua amb força. El noi li va dir que no ho faria: no podia buscar aquella mongeta perquè en obrir les tavelles, encara tendres, malmetria totes les mongeteres i els amos el despatxarien. El mal encara seria pitjor. La goja li va suggerir que esperés la collita, però que s'arriscava que algú altre la trobés. I va desaparèixer, fonent-se dins l'aigua. Va arribar el novembre i l'era de la masia va quedar plena de mates de mongetera a punt de batre. El mosso, encara angoixat, colpejava amb la forca amb cos i ànima per veure si saltava alguna tavella seca aquella mongeta d'or. Però, enmig d'aquell tou de mongetes i brossa i fullaraca era impossible trobar-la. Però quan va haver de ventar-les, sacsejant amb el garbell, per ficar-les als sacs, allà al bell mig del sedàs, va parèixer la mongeta d'or distingint-se de les altres, blanques i nacrades. D'amagat, hi va fer una creu amb el ganivet i va córrer al riu a llançar-la amb l'esperança de guarir el seu enyorament. Però no va ser així. I el mosso es lamentada d'haver estat tant burro de fer cas a la goja. Ara almenys tindria una mongeta d'or. La seva malenconia encara va créixer més durant els set dies de pluja d'aquella tardor, que a l'Avencó va ser molt forta. Al cap d'una setmana, el mosso va rebre la visita inesperada del seu germà, que el venia a buscar perquè tornés a casa. Havia trobat una mongeta d'or a peu de riera, al Tenes, i ara eren rics per comprar més terra i poder treballar junts. Efectivament, hi havia una reu gravada a la mongeta d'or. | 08276-82 | Vall del Congost. Costat de Can Cortines. | Aquest tipus de llegendes relacionades amb els fenòmens naturals on hi entra la màgia i l'existència d'algun personatge fantasiós, són de clara influència romàntica. Per la zona del Montseny hi ha multitud de llegendes sobre bandolers, dones d'aigua i bruixes i els seus poders o encanteris. En un contex de legitimació de la nacionalitat i de creació de mites sorgeixen noves quimeres de caire social i sobretot moral. Una altra llegenda molt recorrent durant el segle XIX fou la dels tresors amagats, en arbres o dins les parets de cases abandonades. Per Tagamanent també trobem una llegenda d'aquest tipus: Diu la creença que al camí de Tagamanent hi ha una roca dita Centelles, que al punt de mitjanit es bada i deixa el pas lliure al qui se sent prou ardit per no fer cas d'una serpassa que obre un pam de boca i que llança uns bramuls esgarrifosos. Dins la roca hi ha un tresor incalculable, que hom pot agafar fàcilment, només però, durant el breu temps en què cauen les dotze batallades de mitjanit, després del so de les quals la roca es torna a cloure, fins l'any que ve a la mateixa hora, i si hom no té temps de sortir resta presoner i enclòs a dins. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67630 | Llegenda de la Roca Centella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-roca-centella | Una altra llegenda basada en els tresors amagats en els espais naturals, esmenta la Roca Centella o Roca Centelles: Diu la creença que al camí de Tagamanent hi ha una roca dita Centelles, que al punt de mitjanit es bada i deixa el pas lliure al qui se sent prou ardit per no fer cas d'una serpassa que obre un pam de boca i que llança uns bramuls esgarrifosos. Dins la roca hi ha un tresor incalculable, que hom pot agafar fàcilment, només però, durant el breu temps en què cauen les dotze batallades de mitjanit, després del so de les quals la roca es torna a cloure, fins l'any que ve a la mateixa hora, i si hom no té temps de sortir resta presoner i enclòs a dins. | 08276-150 | Vall del Congost | Les llegendes associades a tresors amagats en espais màgics i en un entorn natural són molt comuns en tota la literatura fantàstica europea i, per extensió, la mundial. L'associació als fenòmens naturals sempres ha estat una costum cultural adoptada per comunitats rurals, i en aquest cas ha quedat ben palesa en el terme municipal de Tagamanent. | 41.7381700,2.2673300 | 439074 | 4620966 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | |||||||||||||||
| 67625 | Lledoner de Castellseguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoner-de-castellseguer | L'exemplar que ha estat considerat arbre d'interès local està junt altres dos lledoners (celtis australis), de característiques similars a l'individu estudiat però de mesures inferiors. Els tres arbres s'arrengleren davant la masia de Castellseguer, en el camí d'accés. El lledoner fa una alçada de 17 m, amb un volt de canó de 2, 80 m i amb un volt de soca de 5'50 m. La projecció de la capçada és de 16'60 m i aquest exemplar consta de dues branques ramificades a 6'5m de la base del tronc. | 08276-145 | Prop del Collet i Turó de Seguer. | 41.7349500,2.2794800 | 440081 | 4620600 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67625-foto-08276-145-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||||||||
| 67530 | Les Planes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-planes-11 | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. CASTELLANOS, J. (1990. 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 25, 161. | XVII-XVIII | Ha estat recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. | Aquesta construcció d'estructura rectangular amb diferents dependències es troba ubicada en un petit pla, prop de les terres de conreu. Es tracta d'una estructura complexa formada per un cos principal on s'obren les diverses dependències o habitacions. L'estat de conservació d'aquest conjunt no és gaire bo, ja que bona part de la teulada està ensorrada i els nivells d'ús de les diferents estances presenten un important nivell d'enderroc. Es pot apreciar la planta baixa, amb l'entrada i la cuina, amb restes d'haver estat cremada. Serà en aquest punt on s'hi ubica el bugader de cendra i un forn d'ús domèstic. El sistema constructiu utilitzat es basa en els carreus de pedra poc treballats i de procedència local que es disposen en filades irregulars i lligats amb morter o argamassa. Les parets presenten un arrebossat interior i es conserva, en bona part les restes de les bigues i les teules de la coberta. Les obertures es disposaran simetricament en totes les cares de façana, aquestes estaran emmarcades per llindes de grans dimensions, en algun cas treballades. | 08276-50 | Sobre Vallcàrquera (Figaró). | Les estructures visibles d'aquest mas i la tècnica arquitectònica i constructiva utilitzada, remunten aquesta construcció a l'època moderna. No s'ha pogut documentar a la casa cap evidència de llinda inscrita o emmarcada que pogués aportar una cronologia més concreta de l'estructura. Per altra banda, les evidències documentals si que aportaran més informació del moment ocupacional d'aquest mas. Un pergamí del segle XII esmenta 'G. De ses Planes', però es desconeix si aquesta referència coincidiria amb aquest mas o si es tractaria d'un mas anterior ubicat en un altre punt. Els diferents fogatges dels segles XV i XVI referenciaran 'en Planes', 'lo mas Planes', 'na Planes viuda i Gaspar Planes'. De moment, no s'ha trobat documentació més especiífica d'aquest mas; del que si que en podem dir que en època moderna experimentà una remodelació important, passant després per un periode d'estancament i d'abandó definitiu. En Llorenç del Folló, diu que hi havia anat a mitjans del segle XX a aixecar alguna teulada i poder fer servir la casa de magatzem o com a refugi ocasional. | 41.7320600,2.2884800 | 440827 | 4620272 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67530-foto-08276-50-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 | ||||||||
| 67548 | Les Pareras del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-pareras-del-pla | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent. p.58. | XIV-XIX | Al s. XIX, fou reconstruit. | Edifici format per un gran cos rectangular de quatre pisos i diverses construccions properes, aquest conjunt apareix tancat per un recinte murari. La coberta és amb teulada a doble vessant, i la façana original va ser reformada amb cornises a l'alçada dels forjats i marcs d'obra a les finestres i amb un rètol pintat que diu: PARERAS DEL PLA 1893. Trobem dos pisos aguantats per pilars i formant un porxo i una façana nova amb dues torres quadrades als angles, rematades per parallamps i una rosa dels vents de ferro forjat d'estil modernista. Les obertures es disposen en grups de tres fienstres amb arc separat per pilastra i amb balustrada de pedra modernista. També es documenta un balcó de forja amb motius florals i sostngut er mènsules de pedra amb relleus de volutes i fulles. Davant la façana hi ha una era enrajolada, i tancant aquesta era per un costat hi ha tot de casetes que formen el carrer de gira-t'hi, datat el 1933. | 08276-68 | Vall del Congost. | Aquesta casa la trobem documentada a mitjans del segle passat com Pereras del Pla. El topònim referit a mas presenta clars paral·lels amb l'altre mas, la Perera i situada dalt de la Calma. Aquesta construcció situada al costat de la via principal de comunicacions entre Barcelona- Vic apareix a la documentació en els diversos fogatges de 1515 i 1553, però no es fa cap referència a la seva ubicació. Al llarg del segle XIX un dels seus propietaris fou Joseph Busquets de la Garriga. L'estructura. es reformà al 1893-1898, en dos dels murs, afegint tot un cos d'edifici nou. També es documenta el carrer de gira-t'hi al 1933. Aquestes casetes eren antigues corts i algunes estan, avui, llogades. | 41.7289100,2.2714900 | 439411 | 4619935 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67548-foto-08276-68-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 94|98|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-11 09:47 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,14 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/